un cànon de la missa del segle xiv en romanç estudi i edició ... - Inicio

grec, ja que, en comentar el Kyrie eleison, que transcriu sistemàticament
Kyrieleyson, explica que “leison” (i no “eleison”) significa “ten pietat”.
El tractat és sens dubte destinat a clergues i preveres amb una certa
formació llatina i teològica, cosa que, en ocasions, li estalvia d'entretenirse
en explicacions minucioses sobre el sentit d'una determinada terminologia
tècnica, que pressuposa com a coneguda; així, quan aborda l'ús i la
distinció entre “res tantum”, “sacramentum tantum” i “res et sacramentum”
(f. 46). 22 En canvi, s'hi entreté quan en vol traure partit catequètic,
com ara en comentar la diferència entre “credere in Deum”, “credere
Deum” i “credere Deo” (f. 36). 23
L'Expositio presenta una estructura clara i senzilla. Tanmateix, la
multiplicitat de parts, divisions i subdivisions, del més pur estil escolàstic,
i fins i tot alguns excursos, potser fora de lloc, en fan la lectura, de vegades,
incòmoda i fatigosa. Anglés comenta i analitza detalladament totes
i cada una de les circumstàncies de la celebració eucarística, des del moment
en què el sacerdot comença a revestir-se fins a la benedicció final,
amb el suport de nombroses citacions de la Bíblia i dels grans filòsofs i
teòlegs de l'Església, sobretot de sant Tomàs i de sant Agustí i, en menor
proporció, d'Hug de Sant Víctor i de Pere Lombardus. Qualsevol simbolisme,
qualsevol gest, qualsevol paraula de la missa li serveix de pretext
per a introduir un comentari teològic. Així, ens diu que el sacerdot, “Deus
absconditus”, “mediator inter Deum et nos” (f. 5), haurà de revestir-se
abans de celebrar l'eucaristia de la mateixa manera que ho fa el soldat, el
qual, a la batalla “non intrat nudus nec cum vestibus laneis, sed totus armatus”
(f. 5). Les vestimentes sacerdotals representen les virtuts de Crist:
l'amit significa la salvació per la fe; l'alba, l'esperança; el cíngol, la justícia;
el manípul, la fortalesa; els dos extrems de l'estola, les virtuts de la prudència
i de la temperància; la casulla, la caritat (f. 6-6'). I si el sacerdot,
que és reiteradament presentat com el “alter Christus”, fa cinc inclinacions
profundes, el seu significat no pot ser sinó cristològic, ja que rememoren
les cinc accions de gràcia o justificació que Jesucrist ens ha ofert:
la primera evoca l'encarnació, i la fa el prevere abans d'accedir a l'altar; la
segona, després de l'ofertori, recorda la inclinació de Jesucrist quan va
__________
22 És la distinció escolàstica ensenyada encara actualment als estudiants de Teologia, en
tractar sobre els sacraments en general: “res tantum” és la matèria del sacrament, “sacramentum
tantum” són les paraules pròpies del sacrament i “res et sacramentum” és el sacrament en si mateix.
Encara que aquesta triple distinció ja va ser suggerida per Pere Lombardus, al segle XII, fou sant
Tomàs d'Aquino qui la va formular nítidament a la Summa theologica (ARNAU, 2004, 373).
23 Aquesta distinció, que també va formular sant Tomàs d'Aquino a la Summa theologica, és
així mateix objecte d'estudi, encara, a les nostres facultats de Teologia. Vegeu infra, nota 25.