VIDA I OBRA DE FRANCESC EIXIMENIS - Antiblavers

formació acadèmica i universitària, com en aquella època era normal en tots aquells
que emprenien estudis universitaris que culminà amb la seua graduació com a Mestre
en Teologia (que es pot considerar el grau màxim del sistema universitari de l’època) 4
a Tolosa del Llenguadoc el 1374 amb l’ajut inestimable dels monarques i de la dona
del príncep hereu (futur Joan I), Mata d’Armanyac, francesa i amb molta influència
Pirineus enllà. 5 Abans, seguí un ample periple per diversos centres d’estudi, tant de la
Corona d’Aragó com d’arreu d’Europa (hi trobem indicis a les seues obres de que
XXIV. 1980. 597-602.
-Webster, Jill R. “Una familia de mercaderes: Los Examenis”. AIA, XLVII. 1987. 63-78.
Respecte a la seua entrada en vida religiosa d’ençà que era xiquet, ell mateix ho confessa al
capítol 167 del Pastorale: Licet immeritus totus a Domino, tamen sui magna clementia a
pueritia vocatus [Tot i ser tot inmerescut per nostre Senyor, no obstant vaig ser cridat des de la
infantesa per la seua gran clemència].
4 Aquesta preeminència de la teologia en el pensament medieval i les seues arrels pregones ens
l’explica molt bé J. A. Merino: “La filosofía medieval se caracteriza por un fuerte sentimiento de
trascendencia y por su vinculación a la fe que ofrece a la razón nueva luz y nuevos materiales de
reflexión. Su esencial fisonomía espiritual está apoyada y forjada en el lema agustiniano
intellege ut credas, crede ut intellegas [entiende para que puedas creer, cree para que puedas
entender]. (...) Aunque hay que tener en cuenta que el recurso de la razón a la fe religiosa no es
exclusivo de la así llamada filosofía cristiana, pues también se ha repetido en las filosofías
arábiga y judía. (...) El paso de la fe a la inteligencia, a la teología en primer lugar y a la filosofía
después, es el resultado del convencimiento de que el cristianismo ha sido dado al mundo como
doctrina de salvación revelada, y no como una filosofía en sentido académico. Los pensadores
medievales, que eran fundamentalmente teólogos, trataban de explicar racionalmente los
contenidos de esa revelación, y para ello se sirvieron de la filosofía. Aunque se hacía, implícita o
explícitamente, una distinción formal y metodológica entre teología y filosofía, en la práctica el
pensador era teólogo y filósofo al mismo tiempo” [La filosofia medieval es caracteritza per un
fort sentiment de trascendència i per la seua vinculació amb la fe que ofereix a la raó nova llum y
nous materials de reflexió. La seua essencial fesomia espiritual està recolzada i formada en el
lema augustinià intellege ut credas, crede ut intellegas [entén perquè pugues creure, creu perquè
pugues entendre]. (...) Encara que s'ha de tenir present que el recurs de la raó a la fe religiosa no
és exclusiu de l'aíxí anomenada filosofia cristiana, ja que també s'ha repetit a les filosofies
aràbiga i jueva. (...) El pas de la fe a la intel.ligència, a la teologia en primer lloc i a la filosofia
2