Presentació - El bloc d'en Joan Carles Gallego

com confederal, on va ser membre de la direcció confederal abans d’optar a la
secretaria general.
El desembre de 2008 va ser elegit secretari general de CCOO d’España. Una elecció
que ha permès recomposar alguns dels dèficits de l’organització sense trencar amb
les senyes d’identitat d’una política sindical que fa de CCOO un sindicat
responsable i autònom i sobretot un sindicat previsible. La integració de totes les
corrents de pensament en la direcció confederal i el millor encaix de les
organitzacions confederades mostren el caràcter dialogant i integrador d’Ignacio, i
evidencien la capacitat negociadora de qui avui fa de la recomposició del diàleg
social i la negociació col lectiva una necessitat per abordar els reptes del país.
La CONC ens hem sentit còmodes des del primer moment amb l’Ignacio Fernández
Toxo. De fet, majoritàriament li vàrem donar suport al congrés, ja que la seva
concepció federal de l’estat i confederal del sindicat afavoreix un millor encaix de
la CONC en la CS de CCOO. Es mostra com a clar convençut del caràcter
plurinacional de l’estat espanyol i en fa bandera en el discurs previ a l’elecció,
quan parla d’una España que es un estado cuasi federal que no se reconoce en si
mismo, fent així una clara i valenta aposta federalista en el bell mig del Palau de
Congressos de Madrid, on la dialèctica Catalunya-España encara ressonava.
És per això que des del primer moment ha deixat clara aquesta concepció i ha
contradit qui des del neocentralisme voldria replantejar-se un procés imparable de
descentralització política administrativa que, com ell bé diu, no té marxa enrera i
que té un balanç positiu en termes d’equilibri territorial i cohesió social, tot i que
encara insuficient.
Per cert, encara ens costa saber com pronunciar “Toxo” o “Tojo”.
Potser alguns prefereixen l’accepció de fletxa emmetzinada, segons l’arrel grega
de “Toxo”, per evidenciar la capacitat de ser precís i dur i, per tant de tenir-lo
millor com amic que com enemic.
I d’altres li diran “Tojo” per evidenciar que estem davant de “un lugar manso y
profundo de un río”, com diu la Maria Moliner, posant així en valor les habilitats de
bon negociador, amb qui pots confiar de la paraula i dels acords. O bé, diran que
“Tojo” és també una planta espinosa, però amb una virtut, que només punxa quan
se l’estreny.
El que segur que no li direm es “tocho“.
I si no en tenim prou amb aquestes interpretacions podríem començar amb allò
d’Ignacio, però això pot ser mes complicat, ja que ací hauríem d’entrar a
comparar-lo amb el fundador de la companyia de Jesús i no crec que a ell li faci
gràcia, però a més podríem endinsar-nos en els vericuetos de les semblances entre
CCOO i la companyia de Jesús i això millor ho deixem per un altre dia.
Bé, sense mes us deixo amb l’Ignacio perquè ens situï alguns elements en relació a
les propostes per encarar la crisi i sortir-ne reforçats en drets, en cohesió social i
en un model de creixement més equilibrat i sòlid.