NAVEGADOR - Fundació Josep Irla

Els partits que acaten la bandera,
l’himne i la corona desactiven des de dins
l’Assemblea de Catalunya, el desafiament
més seriós a què s’enfronta el franquisme
ra i altfuncionario-administrativa. Precisament, la renúncia
als símbols no és una qüestió menor, sinó que expressa
un acte de reconeixement explícit a un ordre vigent que
ha de modificar les formes sense canviar de fons. Es tracta,
ras i curt, i en termes de l’esmentadíssim historiador
Bernat Muniesa, de l’acceptació de l’Espanya Lampedusiana
com a espai i regles del joc. 12 Per tant, la no acceptació
d’aquesta trilogia implica el descens als inferns o,
en altres termes menys literaris, als soterranis de Via Laietana,
i la inclusió de determinats noms propis a les llistes
negres virtuals de les agendes ocultes del poder.
Tot i que sovint es diu que a la guerra la primera víctima
és la veritat, hauríem d’afegir que en els processos de
transició cal afegir un llarg llistat de damnificats. Podríem
parlar de l’Assemblea de Catalunya, 13 un espai autònom,
amb un caràcter autogestionari, disposat a constituir-se
com a contrapoder paral·lel autònom i en oposició
a les institucions oficials il·legítimes. 14 L’entrada en el joc
polític dels partits que acaten la trilogia simbòlica —bandera-himne-corona—
implica la desactivació des de dins
12 MUNIESA, B., Dictadura y Transición. La España lampedusiana. Publicacions de
la UB. Barcelona, 2005.
13 Una visió local, plenament extrapolable al que s’esdevingué arreu amb l’Assemblea
de Catalunya la trobem a FOGUET, F., L’alternativa unitària. L’Assemblea
Democràtica de Vilanova i la Geltrú (1976-1977). Llibres de l’Arç. Vilanova i la
Geltrú, 2006.
14 Especialment interessants són les reflexions a MAYAYO, A., La ruptura catalana.
Afers. Catarroja, 2002. (especialment les pàgines 19-90).
172 | EINES ESTIU 2008
—quan no el sabotatge— d’una entitat que representa el
desafiament institucional més seriós amb què s’enfronta
el franquisme, una mena de Solidarnosc sense amics
exteriors. Les maniobres polítiques acaben provocant un
hara-kiri culminat amb l’ascensió política d’alguns dels inductors
a tal suïcidi. Aquesta lògica de bandejament dels
apocal·lípitics / promoció dels integrats / desmobilització
de tots, és la que es va seguir per l’important moviment
d’associacions de veïns o sindicals.
Precisament la peculiar relació poder–sindicats esdevingué
una clara mostra del que succeïa amb les regles
del joc «transitives». Malgrat que alguns historiadors facin
el possible per fer creure l’hegemonia en el món del
treball de CCOO, un sindicat format a la dècada dels
seixanta per elements catòlics i comunistes, els primers
dies de la restauració monàrquica, la CNT, malgrat els
seus problemes interns, les contradiccions irresoltes i la
despietada repressió contra la seva militància, continuava
essent el sindicat de referència, sobretot a Catalunya.
Partidari de l’assemblearisme, l’acció directa i la insubmissió
davant els anomenats Pactes de la Moncloa, disposada
a combatre durament els residus del franquisme
—ja ho havia fet durament amb una potent guerrilla urbana—
i contrària al capitalisme en un període en el qual aquest
pateix crisi econòmica i descrèdit ideològic, una vegada
expressa la seva força amb més de mig milió de participants
a les Jornades Llibertàries de Barcelona, el juliol de
1977 —i més de 65.000 afiliats i 30 federacions locals al