Creu de Sant Jordi - Garonuna

6
SOM 304
Jordi Puerto i Parramon
Periodista i escriptor
Entre la picaresca i la realitat
Realment no recordo de bell antuvi qui fou el
primer que va ficar la mà a la caixa, si fou aquell
que no portava tricorni encara que els manava a
tots, o aquell altre que seia en un gran banc, i aquest
no era pas del parc, i que ara dóna lliçons des de la
finestra d’una televisió d’allà el centre.
Aquí no ens hem pas salvat de la crema, el més
paradigmàtic és sens dubte el cas dit Millet o del
Palau de la Música, amb el qual vaig tenir una certa
relació ja que com a premsa era convidat a la presentació
dels cicles musicals com el “Cobla, cor i
dansa”, en què ens informaven del fet i es donaven
les dades del cicle anterior, es presentaven les xifres
i es convidava a qui estigués interessat a comprovar-les,
deixant la documentació damunt la taula.
A veure qui era el maco que ho remenava i en
demanava aclariments.
A la comunitat de sota, tres vestits obsequiats al
president causen un fort renou, Gurtel porta per
nom l’afer, no crec que els tres vestits, tot plegat mil
euros, sigui la causa de l’enrenou si més no aquests
deuen venir arrebossats amb lingots d’or. I què
me’n dieu de l’aeroport de “l’abuelito” a Castelló de
la Plana, més conegut com l’aeroport dels vianants,
on encara no hi ha aterrat cap avió?
Saltem un tros de mar, anem a ses illes, el cas
es coneix com Palma Arena, un expresident es va
creure amb el dret d’usufructuar-ho tot, i ara té un
bon embolic, i a tot això s’hi ha afegit un altre cas,
el Nóos, on es feien informes a bon preu, tot plegat
veurem com acaba.
No segueixo perquè acabaria marejant-vos a
tots, ja que tot l’esmentat només és la punta de l’iceberg.
Un denominador comú. Que jo sàpiga cap d’ells
a retornat ni una “pela” ni un euro de tot el que
ha estat trincat, si no és així comuniqueu-m’ho que
gustosament rectificaré.
Com m’atreveixo? Algú pot comentar. Jo a res,
tot el que acabo d’escriure ho he llegit a la premsa
diària: La Vanguardia, El Periódico, Punt/Avui, El
País, El Mundo, aquest darrer especialment crític
amb els temes mallorquins, fa la impressió que hi
té una certa vocació.
Tot plegat salpebrat amb una crisi de cavall,
conseqüència del totxo mal girbat i les hipoteques
per imports superiors al preu del hipotecat, i per
si fos poc caceres d’elefants mig d’incògnit, que
en certa manera a causa del rebombori produït,
s’hagué de disculpar per TV, tot dient: “Lo siento
mucho. Me he equivocado. Y no volverà a ocurrir.”
Onze paraules, que si no tinguéssiu coneixement
de res no sabríeu de què s’està parlant. A més trets
una mala praxi d’ortodòxia en el cas d’YPF a l’Argentina:
per cert qui tingui calés invertits a l’altre
cantó de l’Atlàntic que es comenci a preparar, que
no és el meu cas, perquè per no tenir-ne, no en tinc
ni aquí.
Vaja crisi? Hi ha qui diu, tot comentant-ho, que
els restaurants estan ben plens. Però us heu fixat
que alguns sols demanen un plat, d’altres no prenen
cafè i la majoria van al menú?
Algunes veus comenten, i si sortíssim de l’euro?
A la pregunta jo podria respondre tot dient: “Si
quan hi vàrem entrar fa deu anys, ens van deixar
econòmicament en calçotets, en sortir-ne no seria
possible que quedéssim en pilota picada?”
Recordo tot pensant en el tema, que fa uns anys
vaig assistir a la conferència que va donar l’economista
i catedràtic de la Universitat Ramon Llull
Santiago Niño Becerra per parlar-nos de la crisi
que en aquells moments pràcticament s’iniciava,
de la qual ens va augurar, en ésser requerit sobre
el tema, que no començaria a tenir solucions més
o menys clares fins al 2018. També recordo que
algú va comentar pel passadís en sortir que Niño