Taulat 1 - Institut Salvador Espriu

Com es fa un carro.
A primera vista pot semblar que un carro és una eina elemental, amb quatre fustes i dues rodes. I no és així. El carro, amb tots els
diversos tipus de carros i carretes que s’han inventat, és un estri antiquuíssim, i precisament per això, d’una ben provada eficàcia,
deguda a l’equilibri i ajustada combinació dels diferents elements que el formen. L’ofici de carreter, de fer carros, és, per tant, un
ofici complex i savi, amb aquella saviesa pràctica que ha donat el coneixement i l’experiència acumulada al llarg de milenis d’anar
millorant i refent tot allò que l’ús aconsellava de redissenyar, com diríem avui.
El carro està fet d’una sèrie de parts ben determinades, cap d’elles sobrera ni banal, oi més en els carros de pagès, que són els que
comento. No tracto pas, aquí, de fer una descripció tècnica d’un carro. Més aviat diria que intento explicar tot allò que, d’aquesta
suggerent feina de carreter, em va quedar gravat a la retina, en aquells anys adolescents, quan tot és nou, fins i tot la curiosa
contemplació d’un ofici tan vell.
La construcció d’un carro segueix la trajectòria lògica que calia emprar, i així, es començava per el marc o caixa, unida als dos
braços mestres, i on després s’enganxaria el cavall o la mula.
El marc portava unes baranes amb barres, i sovint, una plataforma que penjava d’unes cadenes ancorades al mateix marc, i que
permetia fer baixar el centre de gravetat del carro, en poder-hi posar la càrrega ja des de poc més amunt que el nivell de la carreta.
Ben situat, respecte del pes total, hi havia l’eix – anomenat també fusell -, que era de secció quadrada, per tal d’adaptar-lo al marc,
però que tenia els extrems cilíndrics, on s’hi encabien les rodes. Les rodes eren la part més bonica i més complexa de fer, amb un
encorbat fet de peces de fusta, anomenades corbes, recobertes per la llanta de ferro, i unides al centre de la roda – dit botó -, per
mitjà dels raigs – gairebé sempre eren 16 raigs -, disposats en forma de broquer, que vol dir amb inclinació cap endins per
l’extrem del botó. El botó té, al centre, la boixa de ferro, que untat amb seu – greix -, actua de coixinet de fricció.
La part més espectacular del muntatge del carro era el moment d’ajustar les llantes al damunt de les corbes de fusta. Això es feia
en calent. Calia fer una foguera circular de la mida de la llanta, la qual era escalfada tota ella alhora pel foc, per a dilatar-la
regularment. Quan la llanta ja estava a punt, calia transportar-la, entre vàries persones, al costat mateix, on s’hi havia preparat,
dipositada en sentit horitzontal, la roda, amb els raigs i totes les peces ja enllestides. Llavors s’acoblava la llanta damunt la roda, i
tot seguit s’hi llençava aigua freda al damunt, per tal d’accelerar el procés de refredament del ferro, que en disminuir el diàmetre
per l’efecte de la contracció, encastava fortament els raigs dins del botó, al mateix temps que donava solidesa a tota la roda.Quan
queia l’aigua damunt del ferro roent, tot de nuvolets de vapor emmarcaven l’escena, mentre els cruixits i queixes de la fusta,
sobtadament comprimida per la llanta, donava al conjunt un aire gairebé d’organisme viu, amb aquella traçuda cooperació entre
els artesans fusters, les eines i el foc.
Extret d’un recull que porta per nom: Records de la Segarra als anys 50, escrit per l’Oriol Nogués i Carulla el Dbre. de l’any 2010.