la naturalesa - IES San Vicente

22
Núm.17 primer trimestre del curs 2010/11
Ni Ni negre negre ni ni blanc
blanc
ncara recorde el dia que va
a aparéixer a classe per primera
vegada, a l’hora d’història:
- 4t E?
- Sí, ací és.
- Bé, aquesta és l’aula. Aquest és
Nabil, s’incorpora ara a les
classes, ja està tot arreglat.
- Molt bé, crec que no hi ha molts
llocs lliures… ¡Ah, sí! Mira, seu
al costat d’eixa xica, Carmen.
Des d’abans de la seua arribada, el
debat ja estava obert a classe.
- Estem en crisi, al meu pare
l’han tirat del treball i damunt
arriben immigrants que ens
lleven el treball als espanyols,
al nostre propi país!
- Això és veritat, ja dóna por anar
pel carrer amb tant de moro.
El xic venia d’una ciutat del
nord de Marroc, ara mateix no
recorde el nom. Es mogué
ràpidament fins arribar al meu
costat, i s’assegué.
Entenia perfectament
l’espanyol, l’havia estudiat a una
església prop de la seua casa,
encara que no el parlava amb
fluïdesa. Contava amb un any més
que la gran part de nosaltres, setze.
Tranquil i discret, es movia com un
xic més. Solia vestir amb roba
clara, que destacava sobre la seua
pell fosca. Cada matí, portava a la
cara un somriure perfecte,
enllumenat per uns ulls negres
ametlats que es perfilaven per unes
abundants pestanyes. Els de
classe van començar a dir-li
“Aladín”, perquè ens recordava a
aquest personatge de Disney, pels
seus característics trets.
Aquesta narració va ser la
guanyadora dels premis
Sambori 2010 a l’Alacantí.
A les poques setmanes, ja era
un més a classe. A gimnàstica
participava amb tots, a classe es
feu un lloc entre els xics amb les
seues bromes i acudits. Destacà
sobretot, a les classes a les que es
jugava amb nombres, tot el contrari
a mi. Era un cervellet, aquest xic.
- Els moros són tots uns
masclistes. Obliguen a les
seues dones a vestir el burka i
no els deixen ni sortir al carrer
soles, jo em moriria!
- Això són tot mentides i tòpics,
gent roïna hi ha per tot arreu.
La família de Nabil havia vingut,
com qualsevol altre immigrant
marroquí, buscant una oportunitat
que els oferira un futur millor. Eren
sis persones en total, ell era el
germà major, i vivien a un minúscul
pis a les afores d’Alacant. El seu
pare era obrer i la seua mare
netejava pisos de tant en tant, per
tal de pagar la renda del pis i de
tindre un trist tros de pa que
emportar-se a la boca. Els altres
germans, una xica de dotze anys i
dos xiquets de sis i quatre anys, se
les arreglaven a soles quan no hi
havia ningú gran a la casa.
Una vegada, vaig vore a la seua
mare, Samia. Era una dona baixeta
i ampla, a primera vista, era com si
fora tota una peça; envoltada de
peus a cap, encaputxada en el seu
característic mocador. El vel,
emmarcava una cara redona, amb
una pell finíssima i d’un color
paregut al de l’arena. Un nas recte i
elegant, uns llavis fins i uns ulls
enormes, verdosos, que
contrastaven amb les arrugues que