Parlo en nom de tots els profes - Escola Mestral

Les vostres classes de quart eren una delícia. Us puc confessar ara que alguns professors vostres,
quan sortien de les desitjades hores de quart deien: “Donar classe a uns alumnes tan atents i amb
tantes ganes d’aprendre és una experiència extraordinària”. I com si es tractés d’una revelació,
m’aconsellaven: “ Has de provar-ho! Un dia te’ls deixaré!”. Imagineu-vos amb quines ganes us vaig
agafar a batxillerat!
El paisatge de la classe va canviar una mica: en aquests últims dos anys heu hagut d’encaixar, per
raons diverses, - atenció amb la dada! -14 incorporacions. Els aires nous sempre van bé -què us he
de d’explicar!- i entre tots heu sabut generar dinàmiques positives que us han enriquit a tots; tot i que
per alguns no ha estat fàcil cedir certs espais en el grup ni trobar-ne de nous. I quan finalment heu
trobat el vostre lloc, heu entès que la diversitat es viu també entre iguals, i les relacions amb els
professors han esdevingut més properes i sinceres, i us heu fet grans i tot sembla que rutlla, s’ha
acabat el curs, l’etapa i en definitiva la vida escolar i ha arribat un moment que heu d’acabar i tancar
alguna cosa que té a veure amb el que heu anat teixint tots aquests anys. Ha arribat l’hora que us
n’heu de desprendre. Aprendre a despendre’s del que un té no vol dir buscar exactament el mateix fil
per seguir teixint la mateixa peça, vol dir amb tot el que un ha après, i que ja no serà pres,
començar-ne una altra de diferent, amb fils, formes i colors variats. El que heu viscut a l’escola és fruit
d’un conjunt de circumstàncies entre les quals hi sou vosaltres com a actors principals i, sobretot,
l’esforç d’un conjunt de mestres, professors i monitors que al llarg de 15 anys han volgut que
entenguéssiu, interpretéssiu, aprenguéssiu, maduréssiu i sobretot penséssiu. Després, quan curseu
els estudis superiors, veureu que el més habitual és que els altres ja no voldran activament això.
Vosaltres haureu de voler aprendre i fer les coses bé. Ara ja adults, haureu de governar sols la vostra
vida cap algun lloc i aquest lloc -mireu quina sort!- està encara per definir.
Cap a on aneu, ho heu anat formulant més o menys i fins on heu pogut aquests últims anys i, és clar,
quan un posa nom als desitjos, il·lusions i miratges -la dolça batalla del llenguatge a la qual he fet
referència abans- està subjecte a una mena de sorpreses i imprevistos que mostren com l’encaix amb
la realitat sovint és tan màgic com difícil. A vegades us he vist lluny de vosaltres mateixos, analitzant
esbiaixadament els vostres actes i els dels altres; d’altres tirant-vos de cap sobre alguna cosa o volent
fugir-ne ; d’altres amb ganes de voler ser més persones amb els vostres companys i tímidament anar
desfent les vostres cuirasses i deixar caure en cada paraula que formulàveu la vostra por, la vostra
satisfacció, la vostra angoixa, la vostra superació, la vostra desorientació, un bocí de realitat encara
que fos dolorosa. D’altres, en aquest intent d’anar-vos descobrint, heu preferit renunciar-hi, no fos cas
que descobríssiu alguna cosa inesperada o desagradable que us mostrés pitjor o millor del que
vosaltres pensàveu que éreu.
Quan us adonàveu que moltes de les coses que us passen tenen molt més a veure amb vosaltres del
que us pensàveu, és a dir, que teniu no una cosa a dir sobre la vostra vida, sinó tot a dir i que podeu
decidir que les coses us vagin millor, alguns ho heu rebut amb entusiasme i heu estat capaços de