437. Butlletí CEB. Gener - Febrer - Centre excursionista de Banyoles

el nom del Refugi Claror i és en aquest moment
que em vénen al cap les millors imatges, aquest
darrer nom m’ha donat un fil que sembla no
tenir final: “Continuem el descens, per sort ha
deixat de pedregar i ara ja només cau una pluja
fina. Olor de terra mullada i una vaca solitària
que menja tranquil·lament. Baixem una mica
més i ja es veu la teulada del Refugi Claror. El
cuc de caputxetes vermelles, blaves, verdes,
grogues, grises i negres respira alleujat, ja ha
arribat al seu destí. El refugi ens espera solitari,
amb restes de queviures i una fantàstica estufa
de llenya que ens escalfarà la vetllada”.
Els revolts ja s’han acabat, però no la conversa,
cada cop surten més lectures, algunes, fins i
tot, compartides. I dins el meu cap, el fil del text
s’allarga i teixeix un entremat de noves paraules:
“De cop i volta, el refugi sembla un safareig: roba
estesa per tot arreu, esperant l’escalfor de l’estufa
que sembla trigarà a arribar; l’eficàcia dels
voluntaris pirotècnics fa figa. Mentre uns quants
continuen capficats en encendre l’estufa, els altres
es canvien i preparen un sopar que promet
ser sota la llum de les espelmes. A fora plou una
altra vegada i a dins l’escalfor encara no ha arribat...”
A l’interior el cotxe la conversa no davalla i cada
vegada acumulem més títols de llibres. S’ha fet
fosc sense adonar-me, la negror de fora la finestra
em porta una altra imatge de la darrera nit; és
com si cosís un tapís d’anècdotes: “Abans que
arribi la foscor, traiem les espelmes que en Joan
ens havia demanat portar; il·luminaran i donaran
caliu a l’ambient. Tot de fogonets per sobre la
taula que ja desprenen aromes i sabors, el sopar
gairebé és a punt. La llum de les espelmes,
els aromes i la bona companyia podrien ser uns
bons ingredients per una vetllada inoblidable
en una contrada de muntanya, si no fos perquè
tothom troba a faltar l’escalfor de l’estufa. Els pirotècnics
s’han donat per vençuts. Però, jo no.
M’aixeco i vaig cap a l’estufa: branquillons, encenalls,
alguna pinya... Enllestit. Mica en mica
els rostres agafen color i somriuen; soroll de coberts
i de plats posen música a la vetllada que
tot just comença”.
El cotxe ja travessa els carrers de Ripoll, malgrat
que l’ambient és fred, encara hi ha gent pels
carrers. Nosaltres continuem engrescats en la
nostra conversa, que sembla no tenir final, com
el fil del meu text. No s’esgoten les nostres lectures,
ara una ara l’altra, i les frases no paren
de créixer dins el meu cap, una estira del fil de
l’altra: “Impassibles a la pluja que encara cau a
fora, mengem amb tranquil·litat, gaudint de les
sopes de sobre, viandes d’astronauta. Fins que,
la porta s’obre sobtadament i una dona hi entra
sigil·losament i s’arrauleix en un racó, , com si
no volgués trencar la nostra alegria, prop de l’estufa
que crema llenya sense parar. Continuem
sopant engrescadament i ben escalfats. De tant
en tant, les mirades van cap a la misteriosa dona
que continua asseguda al racó, sense dir paraula,
com si no hi fos. Ens demanem si és normal
el que fa...”
Arribem a Sant Joan de les Abadesses i penso
en el munt de vegades que hi havia passat, quan
tornava de casa dels pares, i sempre tenia el mateix
pensament: ja queda poc per arribar a casa.
Avui, però, capficada en la conversa i en les
paraules que teixeixen el meu text, ni me n’he
adonat. Encara em ronden pel cap les imatges
d’ahir al vespre i les ganes de posar-li paraules: “
Algú s’aixeca per veure què li passa. És ben molla
i tremola, no pot ni parlar. La pedregada l’ha
agafada per sorpresa i sense l’equipament adequat;
aquesta bona dona ha pujat fins aquí amb
unes sabatilles esportives als peus. I, és clar, ara
en paga les conseqüències. Sopar a mitges. Per
sort l’estufa tira i la Rosario-Remedios no trigarà
gaire a entrar en calor. Ara l’ambient s’ha alleujat
i el seu rostre reprèn forma i color, la sopa i la
xocolata que li hem donat l’han refeta de cop.
Sembla agraïda, tant, que treu un llibre de la
seva motxilla: el Nou Testament. Les nostres mirades
s’entrecreuen i ja no entenem res. Som
Núm. 437 5