Microrrelato nº

13
Microrrelato nº
El ciment
Asseguda en el banc del silenci, Roser contempla els murs d’un centre que acull dins del seu ventre, centenar
d’adolescents anhelosos per aprendre.
Ella com mols altres joves, no pot creuar eixes parets grosses plenes de ciment, són les parets del present que tanquen els
camins cap al futur. un futur incert ple de tristor i misèria .
El seu pare, un ataleiat no pot més que plorar per l’absència dels recursos necessaris que podrien donar una nova vida a
la seua filla.
Roser pensant que li han pres la seua adolescència, amb un sentiment de impotència i rebel lió, surt al carrer endinsantse
pels cantons foscos de la marginalitat , en anar avançant sobre el llit de l‘asfalt troba el cos nu de la misèria a que
ens ha portat la desídia d’alguns i la cobdícia d’altres.
Acluca els ulls davant el paisatge trist, amb manca de llum i colors que tant li ha desagradat , decideix posar ales a la
seua vida, trencant així un destí imposat. La Roser s’alça en companyia del crepuscle matutí i després de polir el seu
rostre i desitjar un bon dia a sa mare li fa un petó, i dient-li adéu, tanca de nou la porta sense saber si tornarà a veure
algun dia a eixa dona que tant estima.