RECULL DE LITERATURA I FOTO JOVE

LA NOVA
Magdalena Simonet Pons
Col·legi Santa Mónica
Em tremolen les mans, no sé què he de fer. Estic a punt d’arribar a la que serà la meva escola a partir d’ara. Ma mare m’ha dit que tot anirà bé
perquè sóc la nina més simpàtica i llesta que ha vist en la seva vida, però això és el que diuen totes les mares a les seves filles. Per a elles no hi ha persona millor.
Però, i si caic quan entr a l’aula? I si no puc controlar els meus nervis i no puc parlar? Tothom pensarà que estic boja i no voldran saber res de mi.
Ja és hora de baixar del cotxe, agaf la motxilla i començ a caminar cap a l’entrada. Quan arrib a l’aula, que crec que és la meva, la poca gent que hi ha em
mira com si digués “Qui és aquesta?”. Mir al fons i veig una taula buida. Hi camín, m’assec i contempl com va entrant la gent. Els nins ja s’han assegut i puc
començar a veure els grupets de persones que hi ha sempre a les classes: a l’esquerra, hi ha els típics nins populars i, just devora, les nines populars; mai he anat
amb elles perquè simplement no sóc popular i tampoc m’agrada cridar l’atenció.
Veig entrar un home alt i prim, mir l’horari i sé que és el professor de matemàtiques. Tothom seu i comença la classe.
Ja és hora de sortir al pati, les classes m’han anat bé, però ho he passat fatal quan el professor m’ha dit que em presentàs a tots els alumnes. Ha estat horrible
perquè m’he posat molt nerviosa. Agaf el berenar i estic a punt de sortir de l’aula, quan una nina, que no record haver vist abans, m’atura i em diu:
—Hola, tu deus ser na Maria.
—Sí, dic un poc sorpresa.
—Jo sóc na Lua. Vine amb mi, així no estaràs sola.
—És clar, gràcies.
42
la nova