Article Joan Arimany100

NUMERO
2
2016
franca “inclou la col·locació de relíquies damunt dels altars i a finals del segle IX ja s’hi
col·loquen de forma permanent” (González: 2004: 43). És a partir del segle X, que a
l’occident cristià, diu el mateix autor, les relíquies i els reliquiaris esdevenen elements de
referència dins l’edifici eclesiàstic i en el parament litúrgic assumeixen un major
protagonisme. La construcció expressa de recipients per acollir-les, acuradament embellits
i cada vegada més ostentosos, va esdevenir una pauta freqüent i generalitzada. En aquest
sentit, Félix Maria Arrocena es fa ressò del document Admonitio synodalis, d’època
carolíngia, que estableix els elements que poden estar sobre l’altar: “les urnes (capsae)
amb les relíquies dels sants, l’evangelari i la píxide amb el Cos de Crist per als malalts; les
altres coses s’han de guardar en un lloc adient” (Arocena, 2006: 35).
El cànon 62 del quart concili de Laterà, l’any 1215, ja establia que les relíquies d’antiga
veneració fossin degudament protegides i que les noves fossin autentificades per les
autoritats eclesiàstiques. Malgrat aquesta recomanació, constata Mn. Josep Gudiol (Gudiol,
1902: 468-469): “Fins á principis ó mitjans del sigle XVI no veyém que les iglesies de nostra
terra posessen lo cuydado degut en la custodia de les relíquies. Per lo que llegim en los
inventaris y per la disposició de alguns reliquiers que encara se conservan, se deduheix
que en aquest punt hi havia ben poca mira estant casi á mercé de tothom, dintre capces
sens tanca ó senzillament en bosses de tela, sens pararse en dubtes en lo que fa referencia
á assegurarse de l’autenticitat. Los documents verdaderament autorisats són raríssims fins
al sigle XV notantse encara en los més contrasentits i extravagancies que’s fan de difícil
explicació”. El mateix Gudiol explica com a partir d’aleshores la situació va canviar: “Los
reliquiers de no molt valor material se tenían sobre’l bancal del altar fins al sigle XVI, quedant
los demés en los armaris ó caixes de les tresoreries. Aleshores los bisbes anaren exigint
més cuydado y respecte en las custodia d’aquestes venerandes despulles, fent que’s
coloquessen totes en recipients ben closos y tancats, reunintse les fàcils de perdres ó
esgarriarse en caixetes que’s colocavan en les dependencies del tresor i encara més en
armaris aprop ó darrere del altar”. És així que, conclou, “[...] alguns d’aquests armaris
tingueren formes ben luxoses convertintse en verdaders altars, com los que varen ferse en
la Catedral de Vich á mitjans del sigle XVII”.
Butlletí A.D.E.T.
«La Vall del Ges, la
devoció als sants i a les
seves relíquies» de Joan
Arimany i Juventeny
Pàg: 15