CINCCÈNTIMS

CINCCÈNTIMS
Els Vilatans
Reflexions en parella
Era la tarda i el sol deixava encara entreveure tímids rajos entre les cortines de la
sala. En ella estava una d’aquelles parelles que l’atzar del destí va unir.
El pas del temps ha bastit entre ells una bona relació de complicitat i convivència;
d’aquelles que cada dia uneixen més i fan envellir junts amb una harmonia i
companyonia com en els millors vells temps de la nostra societat.
Sempre surten junts perquè a la seva manera són la clàssica parella que
comparteix fins i tot el lleure.
Es miren de reüll i pensen com es van conèixer, com van ser els principis de la seva
relació, els sentiments que van descobrir mútuament…
- Com estàs avui?
- Bé.
“Et conserves molt bé”, acostumen a dir-se. Fa molts anys que es repeteixen
aquesta mateixa frase amarada de tendresa…
- S’acosta la Festa Major i aquest any, com sempre, ho hem de celebrar.
- Sí, tens raó.
- De fet per aquí a casa ja fa dies que es preparen organitzant actes per a tothom.
- M’encanta sentir el brogit de la gent pels carrers i aquella deliciosa olor
de les coques a la cassola.
- Hi ha gent que aprofita aquests dies de festa per sortir més que mai; fan
tant de goig!
- Vols dir que aquest any podrem anar a tots els actes?
- No siguis agosarat, saps que ens hem fet grans i es fa difícil seguir els
més joves, cal ser conscients que necessitant ajuda, estem més limitats.
- Potser serà millor no voler fer com els joves i conformar-nos a estar als
actes més emblemàtics.
- Quan érem més joves anàvem a molts; fins i tot anàvem de viatge a molts
indrets on se celebraven festes sorolloses i divertides amb musiquetes i danses.
- Quina alegria quan ballàvem seguits per la quitxalla al ritme de la música.
- Tens tota la raó. Eren els nostres millors temps, tot i que a vegades també
teníem ensurts i ensopegades tot ballant...
- I donarem un tomb pel poble?
- Això quasi segur: no ens podem perdre l’ambient.
- M’agraden les cares de nens estorats que ens miren i s’arrapen al coll
dels seus pares. Ens veuen tan grans… La veritat és que, malgrat el nostre
somriure, la nostra presència imposa una mica…
- Es veu que aquest any tornen a engalanar els carres i balcons.
- Això sí que m’agrada, les flors són la meva debilitat. Sempre en porto un ramet.
- Sí, sempre n’has estat molt, tu, de presumida…
- Trobo que els vestits encara ens serveixen. Amb una bona raspallada ja farem!
- No pateixis que encara estem de bon veure!
- Estic emocionada!
- Jo també!
I amb aquestes paraules i l’etern somrís als llavis el MET i la TÈRIA es van tornar
a il·lusionar tot esperant els plans d’aquesta FESTA MAJOR.
Montserrat Solsona Pàmpols