RdG 323

323

Diputació de Girona

Núm. 323

4,5 €

Novembre-desembre 2020

Expo

sicions

170 km 2

(camí

d’Hèracles, via Augusta, camí ral, carretera reial,

carretera general

de la Diputació

La Diputació de Girona organitza programes d’exposicions

itinerants amb l’objectiu de dinamitzar i de difondre l’art

i la cultura a tots els municipis gironins, i posa a disposició

dels ajuntaments recursos expositius de qualitat.

Consulteu-los al web d’exposicions de la Diputació

www.ddgi.cat/exposicions

REVISTA DE

GIRONA

323

NOVEMBRE-DESEMBRE 2020

5

PÒRTIC

Mons que formiguegen Gerard Bagué

56

LLETRES

Anatomia de la novel·la negra gironina José Luis Bartolomé

6

12

20

28

32

CRÒNIQUES

Joan Ferrerós, Puri Abarca, Joan Sala, Dani Vivern,

Xavi Xargay, Joan Domènech, Sandra Adam, Eusebi

Puigdemunt, Rosa Maria Martínez

REPORTATGE

Temps de pandèmia (II): l’assistència social i l’educació

Mar Camps

REPORTATGE FOTOGRÀFIC

(Re)descobrir els ocells Albert Gispert-Saüch Llopis

MEDICINA

L’Alt Empordà, bressol de metges preocupats per la

salut pública Inés Padrosa Gorgot

CIÈNCIA

Francesc Clarà i el càlcul dels rellotges de sol

Joan Sala

62

64

66

68

74

81

88

90

93

UNA NOVA MIRADA DE VALENTÍ FARGNOLI

Entre la muntanya i el riu Pere Bosch i Manel Lladó

LES COSES DELITABLES

Fra Sever d’Olot, un gran gurmet barroc Jaume Fàbrega

DOSSIER. La Devesa, paradís debatut

L'hora de la ciència i la tecnologia

Salvador Garcia-Arbós (coordinador)

Els plàtans no ens deixen veure el parc

Salvador Garcia-Arbós

Una plantació d’arbres ornamentals amb molta

necessitat d’aigua Salvador Garcia-Arbós

De com una devesa va esdevenir parc urbà

Salvador Garcia-Arbós

Marta Madrenas, alcaldessa de Girona: «El Pla Especial

allunyava la gent de la Devesa» Salvador Garcia-Arbós

La Devesa: miratge i equívoc Joaquim Nadal i Farreras

El paradís perdut d’un gironí entranyable Rosa Maria Gil Tort

11

37

43

107

38

APUNTS

L’efecte vinil en el cinema, o com els cinèfils poden

salvar les sales fosques Jordi Dorca

Reflexions al voltant de l’epidèmia Joan Miró

Quant pesen els núvols? Blai Gasull

El pensament fet aigua Eva Vàzquez

Il·lustracions: Iván García

SOCIETAT

Entre Nador i Girona Bouchra

96

98

100

EXTERIORS

La meva Sinera, el pont de Palau de Sant Joan de Mollet

David Pagès i Cassú

CURS DE PROSA

Descripcions de mestres Vicenç Pagès Jordà

TALLER DE NOUS CREADORS

La pintora Loles Palà Selva

Il·lustració: Abelardo González

44

46

50

BIOGRAFIA

Anna Manel·la: des de l’11 de desembre de 2019,

desconsol Sebastià Goday Cuixart

HISTÒRIA

Diego de Gumiel, editor del Tirant, va obrir una

impremta a Girona Joan Barbarà

Un espia a Tamariu Jordi Arbonès (NIF)

102

106

108

110

APARADOR

Lletres Eva Vàzquez, Sebastià Roig, Dani Vivern,

Pere Bosch, Josep Pujol i Coll, Glòria Granell Nogué

Novetats Guillem Molla

Música Xavier Castillón, Josep Pujol i Coll, Ramon Moreno

ARTISTES

Jordi Puig, amb la radicalitat dels clàssics Cristina Masanés

Portada: La Devesa vista des dels jardins. (Foto: Toni Vilches)

revista de girona no s’identifica necessàriament amb l’opinió que expressen els articles signats.

Prohibida la reproducció total o parcial de la revista per qualsevol mitjà sense autorització prèvia de la Diputació de Girona.

EDICIÓ

DIRECTOR

© Diputació de Girona Gerard Bagué

Pujada de Sant Martí, 5

17004 Girona

COORDINADOR

Apartat de correus 11

Josep Pastells

17080 Girona

Telèfon 972 185 000

CONSELL DE REDACCIÓ

Fax 972 208 088

Teia Bastons, Xavier Besalú,

www.ddgi.cat

Xavier Cortadellas,

COL·LECCIÓ JOSEP PLA

Jordi Dalmau, Joan Domènech,

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ M. Carme Domènech,

Comunicació Cultural

Jordi Dorca, Joan Ferrerós,

Telèfon 972 185 192

Salvador Garcia-Arbós,

A/e: rdg @ ddgi.cat

Rosa M. Gil i Tort, Sebastià Goday,

www.revistadegirona.cat Glòria Granell, Jordi Mascarella,

Joan Miró, Joan Nogué,

Marina Puig,

Joaquim M. Puigvert,

Judit Pujadó, Josep Pujol i Coll,

Dolors Reig, Anna Ribas,

Ester Sala, Joan Sala,

M. Concepció Saurí,

Pere Joan Sureda,

Narcís Sureda,

Joan Ventura, Antoni Vilà,

Dani Vivern i Xavi Xargay.

MAQUETACIÓ

Elisenda Lima Casals

(Accent Llibres SL)

ASSESSORAMENT

LINGÜÍSTIC

Serveis Lingüístics

de la Diputació de Girona

MÀRQUETING

Oficina de Difusió

Telèfon 972 185 000

A/e: difusio @ ddgi.cat

DISTRIBUCIÓ

Grup Logístic Vilarroya, SL

Telèfon 972 400 630

PROJECTE GRÀFIC

AMDG / Xavier Roqueta

IMPRESSIÓ

Impremta Pagès - Anglès

Telèfon 972 420 107

DIPÒSIT LEGAL

GI-54-1958

SP/ISSN

0211-2663

Subscriviu-vos a la

Empleneu la butlleta de subscripció

que trobareu al web

www.revistadegirona.cat

Diputació de Girona / Ocina de Difusió / Il·lustració Xavier Rqueta

pòrtic

Mons que formiguegen

Text i foto > Gerard Bagué, director

Q

uan jo era un jove abstemi

militant, amb un estómac

massa delicat per

les recreacions alcohòliques,

menyspreava els sibarites

degustadors de vi i els considerava

uns esnobs. Segurament, envejava

secretament (en aquells que

no fingien) la capacitat d’obrir les

papil·les gustatives als camins de

coneixement sensorial. Mentre jo

em quedava ancorat en l’amargor

del rebuig, ells accedien, a mesura

que educaven el gust, a simfonies

de sabors en què es combinaven el

dolç, el salat, l’àcid i l’umami, un gust que llavors ignoràvem perquè no

va ser reconegut fins als anys vuitanta, tot i que un químic japonès ja

l’havia identificat als inicis del segle xx. Com podíem gaudir d’un sabor

que no tenia nom? En japonès, umami significa ‘saborós’, i sembla

que, posats a simplificar, es podria identificar amb el gust de brou o

de carn. El glutamat és un dels potenciadors d’aquest gust, i en format de

glutamat monosòdic és un additiu alimentari que ha sigut objecte

de moltes controvèrsies els darrers anys. El món en general (no només

el dels sabors) encara deu ser ple de coses que existeixen però que,

com que no tenen nom, no les podem anomenar ni compartir.

Però tornem al vi, una afició complexa que, portada sense excessos

i fent més atenció a la qualitat que a la quantitat, ens connecta a coses

que van molt més enllà del gust. Ens connecta a la terra, a la història,

als mites, a la tecnologia… Tot això ve a tomb pel dossier sobre el vi

que publicàvem en el número anterior, i que ha tingut, merescudament,

un enorme ressò i comentaris molt positius. Si no l’heu llegit,

us recomano que ho feu. A partir del vi, se us obriran moltes portes.

Només cal tenir una viva curiositat per anar saltant d’una àrea de coneixement

a l’altra. Em sembla que en aquesta curiositat hi ha la base

de l’arrelament a la vida i, fins i tot, el secret de molts descobriments i

avenços científics.

Darrerament, es parla molt de la serendipitat, un concepte que es

podria definir com un descobriment casual o imprevist en el curs

d’una recerca orientada cap a altres objectius. És el que en alguns àmbits

empresarials amb pàtina innovadora ara es ven com a coneixement

disruptiu. Aquestes troballes inesperades són menys atzaroses

del que ens pensem. Cal, però, tenir predisposició, flexibilitat i una

ment oberta i adaptativa. De vegades, tendim a pensar que una persona

especialitzada en un àmbit té un món massa petit i tancat. Acostuma

a ser veritat, però no ha de ser necessàriament així. De vegades,

en una gota de coneixement s’hi reflecteix l’univers sencer, de la mateixa

manera que amb l’ADN de la sang d’un dinosaure trobat dins un

mosquit atrapat en l’ambre es poden recrear els animals prehistòrics

de Parc Juràssic. Ara que la pandèmia ens confina, ens espanta i comprimeix

el nostre paisatge físic i mental, ens cal desenvolupar la serendipitat

per obrir noves portes i finestres al coneixement. Tampoc cal

que ens llancem a beure vi de manera compulsiva. Però si ens sentim

abatuts per l’enclaustrament, per una pèrdua, per un desànim, per un

mal dia…, recordem la citació del mossèn poeta: «On tu veus lo desert,

eixams de mons formiguegen».

>> El front marítim de la platja de les Barques de l , Escala.

revista de girona 323 > 5

cròniques

L’ALT

EMPORDÀ

Text > Joan Ferrerós

El passat més clandestí de Sant

Pere de Roda | Vet ací que els dijous

d’aquests juliol i agost, a les vuit del

vespre, quan els visitants havien sortit,

els serveis del monestir oferien una

hora i mitja llarga d’explicacions d’un

dels inacabables aspectes que permet

la mil·lenària història del cenobi; en

aquest cas, dels atzars soferts per les

pedres romàniques des que el 1798 els

monjos van abandonar-lo i es van traslladar

a Vilabertran. Un estiu més, en

aquesta edició l’experta i apassionada

comunicadora Clara Poch ha acompanyat

la concurrència per episodis

de pirates, contrabandistes, lladres i

espoliadors que van servir-se de la baluerna

per fer-ne de les seves, fins que

el 1930 va esdevenir propietat pública.

L’itinerari incloïa tres recessos per

tastar vins dels cellers propers Martín

Faixó, Espelt i Mas Estela, fets amb la

mateixa picapolla de quan els frares

venien el vi a França.

>> Monestir de Sant Pere de Roda. (Foto:

Ajuntament del Port de la Selva)

Morir ofegat | L’any passat es va acabar

amb una vintena de negats a les

platges catalanes i enguany, en el moment

d’aquesta redacció (encara no

s’ha acabat l’estiu), ja ens hi acostem.

La majoria són estiuejants d’una certa

edat i que arrosseguen patologies que

ajuden al tràngol fatal o que volen estirar

més el braç de la inconsciència que

la màniga de les seves pròpies forces.

A l’Alt Empordà, a Roses, han salvat de

miracle un francès de seixanta-quatre

anys, i a l’Escala, davant del passeig

de Lluís Albert, s’ha mort un home de

vuitanta-sis. Això ha estat al juliol, i a

l’agost, a Llançà, els altres banyistes no

han pogut recuperar un indígena de

setanta-cinc, ni tampoc se n’ha sortit

un de vuitanta que es remullava a l’Estartit,

etcètera. L’edat, les malalties, la

inconsciència... En fi, cada vegada fem

més anys i d’una manera o altra s’ha

d’acabar.

Els francesos | Va causar estupefacció

quan el primer ministre Jean Castex

va declarar enèrgicament que el que

havien de fer els francesos era no venir

a Catalunya de vacances perquè el

virus bla, bla, bla. L’estranyesa es va

deure a dues raons. La primera, perquè

feia poc que l’havien nomenat i

va saber-se que sabia parlar en català:

la seva muller ho és i ell mateix havia

estat alcalde d’un poble català. I la segona,

perquè quan va fer les recomanacions,

a França, a la França més propera,

les precaucions per no contraure

la COVID-19 eren nul·les: tothom corria

sense mascareta, i a Perpinyà i

a les platges de la Costa Vermella el

públic s’amuntegava indolentment. El

món del turisme empordanès va indignar-se

per la barra i pel perjudici que

els podria ocasionar. Ara bé, la majoria

de francesos que passen la frontera

venen sovint (molts hi tenen casa) i

s’han escoltat el seu primer ministre

xiulant, tot endevinant-ne l’objectiu:

mirar de fer-los quedar a França per

ajudar el turisme de casa.

EL BAIX

EMPORDÀ

Text > Puri Abarca

L’espoli del patrimoni | Els jaciments

ibèrics d’Ullastret i de Castell

(Palamós) han estat objecte, en els últims

anys, d’uns quants delictes contra

el patrimoni, en alguns casos per

intents d’espoli de material i, en altres,

per actes vandàlics que han malmès

estructures arqueològiques. Aquest

estiu passat mateix, un mur de contenció

del poblat de Castell va aparèixer

amb una pintada de grans dimensions,

i el 2017, hi va passar el mateix.

En aquella ocasió, els autors, dos joves

de divuit i dinou anys de Mollet del Vallès,

van ser denunciats i detinguts per

la Brigada de Patrimoni Històric dels

Mossos d’Esquadra, i ara se n’espera el

judici, per la via penal. I és que arreglar

bretolades d’aquest tipus costa milers

d’euros. Pel que fa a l’espoli, els dos jaciments

han estat objecte d’incursions

il·legals. A Ullastret, per exemple, han

estat enxampats alguns caçadors furtius

de patrimoni. Concretament al juliol,

un ciutadà alemany que es movia

de manera sospitosa pel voltant del jaciment

va ser retingut per efectius del

Cos d’Agents Rurals, alertats per un

treballador de la ciutat ibèrica. Sense

autorització, amb eines molt específiques,

com ara dos detectors de metalls,

i amb algunes restes arqueològiques

trobades dins el seu automòbil, els fets

eren clars. El mateix que havia passat,

temps abans, amb altres furtius. Tots

els casos van ser tractats com a faltes

administratives (delicte d’espoli), perquè

el valor de les restes requisades no

era alt. Es tracta de particulars que són

col·leccionistes? Hi ha xarxes d’espoli

del patrimoni per vendre’l posteriorment

o per fabricar-ne falsificacions?

Potser caldria posar-hi una mica més

de mà, i endurir les penes, augmentar

la vigilància... Les restes arqueològiques

no són vitals per al dia a dia, però

es tracta de vestigis dels nostres orígens.

Una mica més de respecte, doncs.

>> Pintades al poblat ibèric de Castell, aquest

estiu. (Foto: Museu d’Arqueologia de

Catalunya)

«Arrossegant» Vacamorta | L’estiu

passat, en compliment d’una ordre del

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,

la Generalitat va iniciar el procés

per encarar el projecte de buidatge

de l’antic abocador de residus industrials

de Vacamorta, que ocupa 15,4

hectàrees, al terme municipal de Cruïlles,

Monells i Sant Sadurní de l’Heura.

Una sentència del 2014 del Tribunal

Suprem obligava a restituir l’estat inicial

de l’espai. Sembla que tot es posa

en marxa, de moment, perquè buidar

l’abocador pot trigar fins a trenta anys,

segons la metodologia de treball que

s’apliqui. Cinc anys després del tancament

de l’abocador (la sentència va ser

el 2014, però la Generalitat va dilatar

6 > revista de girona 323

l’ordre fins al 2015 per qüestions administratives),

i una vintena des que

es va iniciar la lluita ciutadana perquè

deixessin de funcionar les instal·lacions

(inaugurades l’any 2000), la preocupació

actual és que el buidatge dels

dos milions de tones de residus que hi

ha es faci amb plenes garanties per als

veïns de la zona. Ara ja no serveix de

res mirar enrere i pensar si es podria

haver fet així o aixà, però sí que es pot

tenir en compte l’experiència, a manera

d’avís per a navegants.

LA GARROTXA

Text > Joan Sala

El Camí Natural del Fluvià, una

nova via verda | Representants de la

comarca de la Garrotxa, concretament

el president del Consell Comarcal, així

com el president del Consorci de les

Vies Verdes de Girona, acompanyats

del subdelegat del Govern a Girona,

han presentat el projecte del Camí Natural

del Fluvià a la subdirectora del

ram, que depèn del Ministeri d’Agricultura,

Pesca i Alimentació. El projecte

lliurat, que està en una fase de

concreció avançada, té per objectiu fer

una via verda nova entre comarques,

que connecti la Garrotxa i el Pla de

l’Estany i, a més, formar un tram del

futur recorregut de l’Eix Subpirenaic

que impulsa la Subdirecció General.

Van tenir una bona sintonia amb els

polítics de Madrid, que veuen amb

bons ulls aquest camí natural.

>> El Fluvià quan passa per la Garrotxa.

(Foto: Quim Roca)

Premi Indústria 4.0 per al projecte

del respirador Garrotxa | Des de fa

cinc anys, les associacions i els col·legis

professionals d’enginyers de Cata-

lunya, a través de la Comissió Indústria

4.0, atorguen el Premi Indústria

4.0, que reconeix la contribució de les

empreses que duen a terme iniciatives

i projectes innovadors en aquest

àmbit d’una forma pionera. En aquesta

edició, i atesa l’excepcionalitat del

moment a causa de la COVID-19, s’ha

acordat transformar el premi en un

reconeixement a la iniciativa de posar

tots els coneixements al servei de la

comunitat. Així, han premiat un seguit

de projectes que s’han creat des de l’entorn

tecnològic i industrial per ajudar

a pal·liar els gravíssims problemes que

la malaltia ha provocat als infectats.

Majoritàriament, s’han reconegut els

projectes de respiradors que diverses

empreses i particulars han sabut crear

al país, com és el cas del Garrotxa, un

respirador apte per a totes les fases de

la intubació. Té un control electrònic

que detecta i reacciona si el pacient recupera

la respiració. És una iniciativa

que va sorgir conjuntament entre l’empresa

alimentària garrotxina Noel i el

Servei d’Anestèsia de l’Hospital d’Olot.

Tot un model de bona gestió i eficàcia.

Encara hi ha un poble sense aigua

| Sant Iscle de Colltort és un antic

poble rural actualment agregat al de

Sant Feliu de Pallerols. Hi ha masies

amb granges avícoles, però també

cases de colònies i turisme rural que

s’havien d’espavilar per tenir aigua,

en uns casos gràcies a pous, en altres

mitjançant cisternes, però tot plegat

considerablement deficient. Els pocs

habitants que té (un 10 % de la població

del municipi) podran gaudir finalment

d’una reivindicació històrica: tenir

una xarxa d’aigua potable. Inicialment

s’ha fet el pou per a l’aigua, que és una

primera fase. La segona, que serà quan

ragi l’aigua per l’aixeta, diuen que començarà

ben aviat. Tot això en el segle

xxi a Europa.

EL GIRONÈS

Text i foto > Dani Vivern

A l’estiu, tot virus viu | Les línies

isovíriques —permeteu-me el neologisme—

han marcat un estiu de mal

entendre per als contemporanis i de

mal explicar a les generacions futures,

si n’hi ha. Més que pel virus, la gent

pateix per l’ensulsiada econòmica i laboral,

tant per l’actual com per la previsiblement

més greu que ens espera.

Locals comercials tancats en ple cor de

Girona donen una imatge de tristor que

no augura res de bo, mentre els restaurants

i bars —els que queden— fan

una viu-viu que no s’adiu amb allò que

diuen de les cuques en època estival.

Per sort, el bon temps ha pal·liat en

certa manera la tristor del confinament

primaveral. El consum quotidià

i gairebé ritual a les terrasses dels bars

—mal sigui per oblidar una estona la

mascareta— i l’increment de productes

culturals de maneig individual

—llibres, vídeos, música— han substituït

l’assistència a espectacles teatrals

o musicals i les visites massives de turistes

als museus. Per cert: molt reeixida,

l’exposició sobre els cinquanta anys

de l’expedició Apol·lo 11 a la Lluna,

visitable tot l’estiu a la Fontana d’Or.

No sabem quina sensació tenen ara

aquells que no volien turisme al Barri

Vell i que ho proclamaven amb pancartes.

Si una cosa bona ha tingut la CO-

VID-19 ha estat, a part d’unes setmanes

de silenci, calma i introspecció que alguns

enyoren, que hem après a valorar

tot allò que tenim a prop. Potser això

explica la pulsió creativa, d’autosuperació

i de renovació experimentada

per molta gent i per les entitats de què

formen part. Així, per exemple, el Club

de Bàsquet Bescanó i el Club Esportiu

Bescanó de futbol han pujat a Primera

Catalana Masculina. Felicitats!

Fent el Salt | Les alegries estiuenques

s’han concretat en festes majors de petit

format en la majoria de pobles, on s’ha

fet el que s’ha pogut. Menys alegries,

però, ha tingut la ciutat de Girona,

on s’han congriat uns quants maldecaps

polítics i socials. De l’Ajuntament

ha saltat gent de pes: Isabel Muradàs,

per motius personals, i Carles Ribas, per

motius del personal, recentment una

ica esvalotat per desavinences internes.

Tot plegat, una llàstima, ara que

hi ha projectes importants finalment

desencallats, com el futur Hospital

Josep Trueta, que finalment ha trobat

lloc a Salt. La fórmula no ha estat del

gust de tothom, però cal reconèixer

que la unificació dels serveis sanitaris

serà molt avantatjosa per a la Regió Sanitària

de Girona: cal tenir present que

no parlem d’un simple hospital més

gran i modern, sinó també dels ser-


cròniques

veis i entitats d’investigació i docència

mèdica que podrà albergar. A més, la

creació d’un nou CAP al sector nord de

la ciutat permetrà no deixar desemparada

sanitàriament aquella àrea.

Ni amb fum de sabatots | Això sí:

treure uns ocupes d’una dependència

dels Serveis Territorials de Cultura,

que emprenyen tot el barri i se salten

les normes més elementals de convivència

i higiene sota la mirada resignada

de l’autoritat —més ocupada a

emmascarar ciutadans en llocs on no

passa ningú— sembla un treball força

més herculi. No hi ha manera de treure’ls

d’allà ni amb fum de sabatots,

com deia la meva àvia Lola. Coneixent

la professionalitat i el caràcter decidit i

pragmàtic de Carme Renedo, responsable

de l’entitat, caldrà deduir que

deu haver ensopegat amb algun «protocol»

d’aquests tan apreciats pels polítics

que no fan ni deixen fer.

>> El Parc Hospitalari Martí i Julià, a Salt,

acollirà el nou Hospital Josep Trueta.

EL PLA

DE L’ESTANY

Text > Xavi Xargay

Guspires | Ara que l’emèrit ha fet un

houdini esperpèntic (per cert, quan

creieu que un modern Valle-Inclán

escriurà el nou Ruedo ibérico?), a Ba-

nyoles ha arribat el príncep, el príncep

dels poetes, amb l’Any Carner. En

el sonet «Una guspira» (un altre per

cert: ja que el CIS no pregunta pel futur

de la monarquia, trobeu que seria

oportú saber quanta gent diu guspira

en lloc de xispa?) descriu uns sentiments

que semblen profètics del moment

que vivim: «Quan ma vida semblava

més retuda | ixes, alegre, de la

fosca humil | a veure el món, que ton

esclat transmuda; || per tu recobren

pietat perduda | la rosa nova, la cançó

d’abril; | poses, lleuger, per ta dansa

muda, | ulls d’esperança en cada cosa

vil». Doncs això. Una guspira de cultura

ha il·luminat la nova normalitat

pladestanyenca. Dins el marc del festival

La Fresca i al claustre del monestir,

Jaume Coll, Salvador Oliva i J.

N. Santaeulàlia varen oferir tres conferències

sobre el poeta. També en el

mateix festival es va celebrar el primer

dels actes de l’Any Perucho, amb lectures

dramatitzades. Amb el festival

La Fresca, l’Ajuntament ha aplegat diverses

activitats (exposicions, visites

guiades, conferències, música, arts

escèniques) a diferents espais banyolins,

amb un èxit de públic notable.

Una guspira prèvia va ser la proposta

de l’Hostal Càntut, a Can Selvatà de

Cornellà del Terri, on varen actuar

Germà Negre, Carles Belda i Joan Garriga,

i Roba Estesa. La gent de Càntut

continua treballant amb gràcia i rigor,

i obté un seguiment agraït per part de

molta gent, cantaire o no. També a

Cornellà del Terri s’ha celebrat una

altra edició de Dim-arts: quatre concerts

presentats amb aquestes paraules:

«Enguany, amb un fort caràcter

feminista, ja que totes les actuacions

musicals aniran a càrrec de dones o

de grups en què una dona té un paper

predominant». La nova normalitat

també té una cara fosca, concentrada

en les imatges que han aparegut d’uns

policies locals banyolins detenint una

persona de color: racisme? S’està investigant,

però en té tota la pinta. El

que no sabem si s’investiga és la destrucció

potinera de patrimoni (una

mina d’aigua del segle xvii). Segur,

però, que estarà ben guardat el fons

del cronista Anton Maria Rigau, cedit

a l’Arxiu Municipal.

>> Taula rodona amb motiu de l’Any Carner

al claustre del monestir de Banyoles.

(Foto: Ajuntament de Banyoles)

LA SELVA

Text i foto > Joan Domènech

L’Esparra: l’església enrunada | L’església

de Sant Martí de l’Esparra (Riudarenes)

ja es va documentar l’any 1169

i, en aquell temps, depenia del monestir

de Sant Pere Cercada. Els anys, el

temps i les pluges han estat ben perjudicials

per a aquest temple, que ja s’havia

hagut de reforçar amb tirants en

algunes parets. Degut a les tempestes

del Gloria es va produir, fa uns mesos,

l’esfondrament del campanar, que,

per sort, va caure cap a l’interior, però

amb el pes es va emportar una part de

la volta de la nau i va deixar gairebé a la

intempèrie algun altar important, com

el que conté el retaule pintat per l’artista

gironí Narcís Comadira. L’escàs

nombre d’habitants de la contrada i el

fet que només s’hi fessin celebracions

litúrgiques durant les festes patronals

fan témer que la reconstrucció de l’edifici

caigut, amb sort, vagi per llarg.

>> L’església de l’Esparra, malmesa pel

temporal Gloria.

Lloret: un nou Sesmond | Ha aparegut

el número 19 de la revista Sesmond,

de l’Arxiu Municipal de Lloret.

A part de les seccions habituals, inclou

un editorial signat per Fina Solà Gasset

sobre la necessitat de preservar tota la

documentació que genera la pràctica

esportiva, i una sèrie d’articles excel·lents.

Un d’aquests comenta el fons

Riera-Garriga incorporat a l’arxiu, i

fa història d’aquesta família, que empalma

les arrels lloretenques i les dels

primers visitants estrangers, amb un

lligam directe amb cases importants

de la fotografia, com ara Infonal, Agfa

i Gevaert. Montserrat Sala i David Barba

donen a conèixer la història dels

creadors lloretencs del rom Matusalem,

una pàgina més de la història

dels americanos. Roser Sala parla d’un


altre indiano, Nicolau Font i Maig, i de

Sant Pere del Bosc i de la vinculació

de la poetessa Dolors Monserdà, de qui

l’any 2019 s’ha celebrat el centenari del

traspàs, a la finca que comprà i embellí

el senyor Font, i, en especial, al monument

anomenat «de l’Àngel», situat al

turó de ses Pedres Lluïdores. Montserrat

Sala hi aporta un article sobre el

panteó modernista Casanovas Terrats

del cementiri de Lloret, i Jordi Pau hi

fa unes divertides pinzellades sobre el

cine i les cartelleres dels anys setanta.

Blanes: cent anys de Recull | En

una altra ocasió ja apuntàvem que la

vila de Blanes celebrava enguany el

centenari de l’aparició de la revista Recull,

una publicació que, de retruc, al

llarg de l’any comporta altres diades

destacades al poble de Ruyra, com ara

la festa literària dels premis que porten

el mateix nom de la revista i que se celebra

el mes de març. Recentment, els

responsables de Recull han celebrat

els cent anys d’una manera simbòlica

i austera, ateses les circumstàncies

de la pandèmia, al centre cultural de

la Casa Saladrigas, on han presentat la

consulta dels 1.240 primers números

de la revista, que es pot fer en línia a

través del web de l’Ajuntament. D’altra

banda, el número 2.180 de la publicació

està dedicat igualment al centenari,

i hi destaquen diversos articles escrits

per especialistes sobre els fets que

vivim, alguns dels seus protagonistes i

la seva petita història.

LA CERDANYA

Text i foto > Sandra Adam

Étienne Oliva, el ceramista de Sallagosa

| A principis del mes d’agost,

l’Ajuntament de Sallagosa celebrà la

trentena Fira de Terrissaires. Un dels actes,

dirigit per José Urrutia, fou una exposició

dedicada al ceramista Étienne

Oliva. La mostra en va reunir vuit peces

originals que el públic va poder

contemplar durant un vespre.

Oliva fou nebot del reconegut escultor

Alexandre Oliva, i potser per això

ha estat sempre a l’ombra i és poc conegut

fins i tot entre els cerdans. Les

seves obres, especialment els plats

ceràmics, són objectes decoratius que

criden l’atenció pels colors, les formes

i l’esmalt, obtingut gràcies a un procés

químic que malauradament desconeixem.

Oliva treballà per sèries de

diferents temes, com ara les quatre estacions

o els santuaris de la zona, però

en l’àmbit en què va destacar va ser en

les natures mortes, en les quals es poden

veure nombroses fruites i verdures

que ressalten pels seus colors plenament

pictòrics.

Aquestes obres es conserven en

col·leccions privades i fons particulars.

L’Ajuntament de Sallagosa ha obert el

camí per fer-ne un estudi aprofundit,

que permeti analitzar-ne la tècnica i

l’estil, però també per inventariar tantes

obres com sigui possible.

>> José Urrutia davant l’exposició de plats

ceràmics d’Étienne Oliva celebrada a

Sallagosa el 4 d’agost de 2020.

La Corda Fluixa | El grup La Corda

Fluixa inicià la seva carrera musical

cantant la melodia publicitària d’un

anunci d’una coneguda marca d’oli

d’oliva. La banda està formada per

cinc cerdans que van compartir infància

i adolescència. Ara, s’han reunit

per fer realitat el seu somni: viure de la

música. A finals del 2019 van iniciar el

seu periple i tot just aquest estiu acaben

de presentar el seu primer àlbum:

In-humà.

El primer senzill, «Més vius que

mai», és la carta de presentació del seu

estil, que, si bé té trets pop, amb l’ús

inconfusible del banjo ens trasllada

directament al folk nord-americà. El

conjunt de les cançons d’aquest primer

treball parla de les dificultats de la

vida, del que és bo i del que és dolent,

de sobreviure dia a dia. I malgrat que

les lletres tenen un gust optimista, els

ritmes folk li donen un aire nostàlgic.

Actualment, tenen dos videoclips

publicats que han enregistrat als esce-

naris de Niu de l’Àliga o el poble d’Alp.

Imatges a cop de dron que respiren la

vall, la vida al Pirineu i les festes majors

de poble. Com diuen al grup: salut

i vida!

EL RIPOLLÈS

Text i foto > Eusebi Puigdemunt

Una situació estable | La crònica

d’aquesta edició està marcada, en certa

manera, pels efectes del postconfinament

de la COVID-19 en uns termes

que, de pic o de palada, afecten tota

la comarca en els aspectes que es detallen

a continuació. Gràcies al portal

dadescovid.cat es pot saber quin ha

estat l’impacte de la pandèmia des del

seu inici. En tancar aquesta crònica, el

balanç és de cent vuitanta-vuit casos i

setze morts. Segons el gerent de l’Hospital

Comarcal de Campdevànol, Joan

Grané, el Ripollès viu una situació epidemiològica

estable. La depuradora

de Ripoll ha estat una de les seleccionades

de les cinquanta-sis del territori

nacional català per fer un rastreig

sistemàtic de les aigües fecals i veure

si hi ha presència del virus, per poder

implementar mesures pal·liatives i

preventives com més aviat millor.

El govern de la Generalitat ha aprovat

una ampliació de deu milions d’euros

a l’empresa Comforsa, una de les

més importants del Ripollès, per ajudar

a minimitzar els efectes de la CO-

VID-19 i així garantir-ne la viabilitat, al

mateix temps que l’activitat industrial

a la comarca. En aquest mateix sentit

d’ajuts econòmics, l’escorxador comarcal

també ha rebut una subvenció

de prop de cent mil euros per assegurar-ne

la continuïtat i per «donar un

valor afegit a la marca Ripollès», segons

paraules de la directora general

d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de

la Generalitat de Catalunya, Elisenda

Guillaumes. La Unió Intersectorial

d’Empresaris del Ripollès (UIER) ha

dut a terme les gestions necessàries a

través d’un seminari en línia gratuït

per a PIMES amb l’Institut Català de

Finances i l’Agència Acció, per tal que

les empreses amb seu a la comarca

es refacin de les conseqüències més

negatives que els ha comportat la

COVID-19. Les dades de l’atur, tot i la

pandèmia, són positives, ja que el juliol


cròniques

es va tancar amb una disminució de

quaranta-tres persones aturades menys

respecte a les xifres del mes de juny.

Una nova casuística | Pel que fa a les

festes majors de diverses poblacions

ripolleses, les celebracions s’han hagut

d’adaptar a una nova casuística

(Rocabruna o Espinelves, entre d’altres),

si no és que s’han suprimit (com

ha fet Vallfogona). Les festes majors

del setembre (Sant Joan de les Abadesses

o Campdevànol) s’han mantingut,

bé que amb els canvis i modificacions

oportuns, que han prioritzat la seguretat

per damunt de tot. En l’aspecte

referit a la part més ludicocultural, cal

destacar que les activitats previstes

en els tres grans festivals de la comarca,

el del Comte Arnau a la vila de les

abadesses, l’Internacional de Música

de Ripoll i l’Isaac Albéniz de Camprodon,

s’han mantingut i ofert amb tota

normalitat; això sí, amb les mesures

de precaució i distància degudes. La

resta, com ara el Terra Gollut Film

Festival, diferents cantades d’havaneres,

audicions de sardanes, el cicle de

música de la capella d’Espinavell, la X

Organitza

Maragall a casa

Espectacle de

Josep Maria Jaumà

dirigit per Dolors Vilarasau

4 de juliol de 2020, a les 22 h,

al claustre del Monestir

Xarop de Canya

La balada del Comte Arnau


espectacle itinerant pels

carrers de la Vila Vella

Sanjosex

Dos somnis



Cercant les

petjades del

Comte Arnau

The Suitcase

Brothers



Andrea Motis

Emotional Dance

1 d’agost de 2020, a les 22 h,


Els desitjos del

Comte Arnau

La història del Comte Arnau

en uns escenaris màgics.

Visita dramatitzada

12, 13, 19, 20, 26 i 27 d’agost,

a les 21 h, al Palau de l’Abadia

Caminada nocturna

Informació i venda d’entrades:

22 d’agost, a les 21 h, sortida

www.santjoandelesabadesses.cat

Palau de l’Abadia - Oficina de Turisme

de

25

l’absis del Monestir

anys

Tel. 972 720 599

Col·labora

COMISSIÓ DEL

COMTE ARNAU

FLEQUERS I

PASTISSERS

DE LA VILA

>> Cartell del Festival del Comte Arnau a Sant

Joan de les Abadesses.

Marina Cubí Freixa

Trobada d’Acordionistes de les Llosses,

el Ripollesdansa 2020 a Ripoll, etc.

també s’han pogut oferir per al gaudi

dels seguidors.

Volem destacar la presentació d’una

nova proposta cultural i recreativa

d’àmbit comarcal amb desig de continuïtat,

el cicle Ripollès 5 Sentits, que

consisteix en una combinació de redescoberta

del romànic (omnipresent

al terrer), concerts vinculats a l’Escola

Comarcal de Música i tastets de productes

gastronòmics dels diferents pobles

i viles ripollesos.

Excavacions a Queralbs | I per anar

acabant, hem de dir que a la vila de

Queralbs es duen a terme dues excavacions

sota la supervisió del prestigiós

paleontòleg Eudald Carbonell: una

d’ubicada al jaciment del Roc de les

Orenetes, on s’ha (re)trobat i reobert

una necròpolis de l’edat del bronze de

més de tres mil anys d’antiguitat que

Eudald Carbonell mateix havia tapat

quaranta anys abans, amb restes humanes,

des de nounats fins a gent adulta,

molt ben conservades; i una altra de

situada a la bauma dels Fadrins que té

una gran rellevància històrica, ja que

es creu que hi van viure els darrers

caçadors-recol·lectors de Catalunya,

fa uns nou mil anys. Ara es tracta de

veure si aquest darrer jaciment amaga

restes d’ocupacions més antigues en

estrats més profunds.

GIRONINS A L’EXTERIOR

Text > Rosa Maria Martínez, resident a Hamburg

Soc de Lloret de Mar i ja fa trenta anys que visc a Hamburg.

Em vaig casar amb un noi d’aquí. Hi he format una

família: tenim dos fills, en Marc i en Jordi, que a més d’alemany

parlen castellà i català. Des que vaig venir les coses

han canviat molt. Abans volar era caríssim; amb els

meus familiars ens vèiem com a màxim dos cops a l’any.

M’enyorava molt. Trucar també era un luxe: parlàvem

potser una vegada a la setmana, i el just i necessari. Ara,

amb els vols tan bé de preu, WhatsApp, FaceTime, etc., no

tinc cap necessitat de gravar vídeos dels meus fills i enviar-los

per correu amb unes quantes fotos perquè vegin

com creixen. Això no és l’únic que ha canviat, però. Quan

vaig arribar a Hamburg tot es cuinava amb mantega. Per

trobar oli havies de buscar molt i, per tant, era car. Pernil,

fuet, torrons, olives i molts dels queviures que per a

nosaltres eren totalment normals no es trobaven enlloc.

Per això, quan els meus pares venien portaven una maleta

plena de menjar (abans es podien portar tantes maletes i

quilos com es volgués; no et cobraven res, gràcies a Déu) i

nosaltres quan anàvem a Lloret amb cotxe sempre ens en

tornàvem cap a Hamburg ben carregats. Ara hi ha de tot

a qualsevol botiga. L’única cosa que no trobo aquí són les

gambes vermelles, però això fa que quan vaig a Lloret en

gaudeixi encara més!

Una altra cosa que ha canviat molt és el clima. Quan

vaig arribar, a l’hivern feia moltíssim fred; que la temperatura

baixés fins a –23 °C no era una cosa tan extraordinària...

bé, per a mi sí. Tots els llacs —fins i tot el més

gran al mig d’Hamburg, l’Alster— es gelaven i la gent

anava a patinar-hi. Hi havia neu i tots els nens anaven

amb trineu pel carrer. Ara ja no fa tant fred. Els llacs, si

es gelen, la majoria de les vegades tenen una capa de gel

tan fina que és un perill caminar-hi, i la neu costa molt de

veure. Estic encantada de viure aquí. M’hi vaig integrar

molt bé des del principi i no puc escollir entre Hamburg o

Lloret: tots dos llocs són casa meva.


apunts DE L'AUDIOVISUAL

L’efecte vinil en el cinema, o com els cinèfils

poden salvar les sales fosques

Text > Jordi Dorca

Il·lustració > Iván García

Les sales de cinema han rebut un cop mortal a

causa de la pandèmia causada pel coronavirus?

Segurament, sí. El model de múltiplex de finals

dels anys noranta i de principis del segle xx és un

model que costarà de sostenir. Ja havia escrit en aquest mateix

espai que des de feia temps percebia que aquest patró,

volgudament o per imperatiu econòmic, havia anat expulsant

el públic cinèfil i l’havia anat relegant a sales petites,

a horaris impossibles i a estrenes massa efímeres. L’aposta

era pel públic familiar i per aquells que fan del cinema un

entreteniment que moltes vegades és el colofó d’una jornada

de consumisme. Les cartelleres així ho expliciten. I ara,

amb la pandèmia i amb un confinament llarg a l’esquena,

els canvis s’han accelerat. Les aplicacions de vídeo a demanda

tenen cada vegada més clients, i de mica en mica

es va generalitzant la idea que amb les noves (i enormes)

pantalles televisives, ja no cal anar al cinema. El confinament

també ha provocat que algunes estrenes no passessin

per les sales i anessin directament a les plataformes, i

alguns festivals han trobat en la forma híbrida, presencial

i en línia, una manera de fer créixer de manera exponencial

el nombre d’assistents. El procés de canvi que fa temps

intuíem ha agafat velocitat i les grans sales comercials en

són, o això sembla, les grans damnificades.

Després del confinament, la primera sala de les nostres

comarques (i d’arreu del país) que va obrir va ser el Cinema

Truffaut. Va adoptar les mesures necessàries i va optar

per programar Encadenados, d’Alfred Hitchcock, i per reestrenar

La verdad, d’Hirokazu Koreeda. Mentrestant, els

multicinemes patien per trobar la manera de rendibilitzar

l’obertura sense les millors estrenes, totes dins un calaix

esperant que arribin

temps millors. Aquesta

visió de servei públic

i aquesta flexibilitat

més gran que van

demostrar em fa pensar

que potser el nou

model que es pot acabar

imposant vagi per

aquí. Potser els espais

que programin cinematografies

més enllà

de les comercials, que

respectin la llengua

original i programin

actes al voltant del fet

cinematogràfic siguin

les que en surtin més

reforçades. De la mateixa manera que en temps de formats

digitals per escoltar música, els vinils han ressorgit impulsats

per molts melòmans que no volen renunciar a la sonoritat

i a la mística dels discos, el cinema a les sales el poden

salvar uns cinèfils que no volen renunciar a la foscor, als

films de vocació artística i a l’experiència de veure cinema

en comunitat. Seran menys, potser sí, però segur que seran

més fidels. Menys usuaris, però més usos. Aquests petits

cinemes poden sortir-ne reforçats mentre les propostes comercials

vagin abandonant les sales en pro de les plataformes

i el visionament domèstic individual.

Cada aparició d’una nova tecnologia ha servit per intentar

matar l’anterior, però el cert és que ni el cinema va posar

fi al teatre, ni la televisió va eliminar el cinema, ni el vídeo

va matar l’estrella de la ràdio; això sí, tots van suposar

un canvi i una nova manera de fer i d’accedir a cada mitjà.

La sala fosca pot acabar sent un reducte per a militants, res

que no intuíssim, i ara que amb la pandèmia sembla que

alguns canvis s’acceleraran, ho podrem constatar. Arriba

l’efecte vinil aplicat al cinema; podríem dir-li l’efecte cel·luloide.

Els cinemes han mort, visca els cinemes!

Després del confinament, la

primera sala de les nostres

comarques (i d’arreu del país) que

va obrir va ser el Cinema Truffaut.

Va programar Encadenados, de

Hitchcock, i va reestrenar La

verdad, d’Hirokazu Koreeda.


reportatge

Temps de pandèmia (II):

l’assistència social

i l’educació

«Un virus que no entén de territoris, ni de fronteres ni de classes socials.» Aquest va ser el missatge del

Govern espanyol durant els mesos que va durar l’estat d’alarma decretat per la COVID-19. I, tot i que

va ser insistent i reiterat, a ben pocs va arribar a convèncer. Així s’expressa el psiquiatre Lluís Jordà, cap

de servei del Centre de Salut Mental de l’Alt Empordà: «La salut hi entén moltíssim, de classes socials i de

condicions de vida. La major part de determinants en temes de salut no són sanitaris».

Text > Mar Camps

Fotos > Pere Duran

>> Seguiment de persones sense sostre pels carrers de Girona per part de la Creu Roja.


>> El pavelló de Palau II de Girona, destinat a acollir persones sense sostre durant la pandèmia.

La COVID-19 ha desencadenat

una situació insòlita per a les

generacions actuals d’arreu

del món, però no tothom ha

viscut la pandèmia de la mateixa manera.

N’hi ha que l’han patida més

que d’altres. En aquest segon reportatge

sobre els efectes de la pandèmia,

tractem com van suportar els mesos

de confinament, des de mitjan març

fins a final de juny, els col·lectius més

vulnerables a les nostres comarques:

els afectats de trastorns mentals, els

sensesostre, els joves que viuen en

centres de menors, les dones que van

haver de conviure per força amb el seu

agressor, o les famílies i persones amb

diversitat funcional. També parlem

de les escoles i els centres educatius,

que van romandre tancats durant sis

mesos, des del 13 de març fins al 14 de

setembre, i donem veu a mestres i professorat.

En un país amb una educació

considerablement segregada, es va fer

més evident la bretxa digital, que, amb

tota probabilitat, va eixamplar les desigualtats

socials i econòmiques entre

l’alumnat.

«La salut hi entén

moltíssim, de classes

socials i de condicions

de vida», afirma el

psiquiatre Lluís Jordà

s’encomanaven amb aquesta facilitat.

Tot és volàtil i imprevisible: un virus

així és una amenaça molt grossa que

ens posa en una situació d’incertesa

i ens provoca inestabilitat. Això té repercussions

de tota mena, i també sobre

la salut mental de la gent, tant per

a la gent que no està diagnosticada de

res, que no té problemes de base, com

per a la gent que en té i per a la qual representa

un factor afegit de desestabilització».

Les persones amb trastorns

mentals greus, assegura, en sortiran

malparades i empobrides: «Tenen totes

les de perdre, perquè són gent que

ho té malament en tots els sentits:

econòmicament, quant a l’habitatge,

a la feina... I amb un trastorn mental

greu, tenen un estigma molt gros i queden

marginades. Són col·lectius que

no es visibilitzen gaire i no és fàcil que

puguin reclamar allò que es mereixen:

un tracte digne i decent. Pel fet de tenir

un trastorn mental greu, haurien d’estar

discriminats positivament, i passa

just al contrari».

Al llarg d’aquests mesos, al Centre

de Salut Mental de l’Alt Empordà han

seguit treballant, si bé amb impediments:

«No hem deixat d’anar a la feina,

però al principi fèiem més atenció

telefònica o per videotrucada, tot i

que no tothom hi té accés i no és tan

fàcil». Jordà tem que, a partir d’ara,

hagin d’atendre més pacients: «Aquesta

situació crea molt de malestar a la

gent: als avis, a la gent que ha passat

la COVID-19, al personal que treballa

als hospitals, a la gent que ha estat a

l’UCI, a la gent que no ha pogut fer bé

un dol. El dol, una mort, és una cosa

massa grossa per als humans i necessitem

rituals. Sí que veiem dols que es

compliquen perquè no s’han pogut fer

bé». D’altra banda, el psiquiatre afirma

que al seu centre no ha augmentat

Efectes en la salut mental

L’aparició del coronavirus SARS-CoV-2

ha suposat una incertesa generalitzada

que té conseqüències en la salut

mental de la societat, com adverteix el

psiquiatre Lluís Jordà: «Estàvem acostumats

a virus que, o bé eren molt contagiosos,

i en aquest cas ens vacunàvem

i hi convivíem, com ara constipats i

grips, o bé eren molt agressius però no

>> Repartiment d’aliments a la seu de la Creu Roja de Girona.


comarques gironines,

Fina Surina, situacions

similars es

donen en períodes

vacacionals, però,

en aquest cas, «amb

l’agreujant per a la

víctima de la dificultat

per trobar suport

de familiars i professionals».

Les dades

parlen per si soles

malgrat que, com

informen des de

l’ICD, són aproximades i representen

la punta de l’iceberg: hi ha dones que

ni tan sols contacten amb els seus serveis

i d’altres que opten per recursos

privats. Del 16 de març al 15 de maig

les denúncies van disminuir un 30 %,

mentre que els primers quinze dies

d’estat d’alarma les trucades es van

incrementar un 88 % arreu de Catalunya.

En aquest període de dos mesos,

es van registrar cent trenta-vuit trucareportatge

TEMPS DE PANDÈMIA (2): L’ASSISTÈNCIA SOCIAL I L’EDUCACIÓ

la demanda de pacients i ho atribueix

a les complicacions per poder accedir

als serveis per via telefònica i a les limitacions

de les visites presencials als

ambulatoris.

Dubta que apareguin trastorns

nous: «Els humans tampoc tenim gaires

maneres d’estar malament. Hi ha

el trastorn per estrès posttraumàtic

que, inicialment, provocava la guerra,

però la situació causada per la COVID

també és un trauma. Augmenta l’ansietat,

la depressió, l’insomni...». I, en

aquesta conjuntura, lamenta que no

es puguin oferir teràpies als centres

d’atenció primària: «La majoria dels

problemes de salut mental, per sort,

no són greus; no es tracta d’esquizofrènia

o de trastorns bipolars. Són

quadres d’estrès, ansietat o insomni

i, per a tot això, els grups van molt bé.

Les teràpies grupals s’han hagut de

parar i encara no s’han tornat a engegar.

Poder fer grups a primària anava

molt bé, perquè hi ha gent que no cal

que vagi a l’especialista».

Una dona assassinada i cinquanta-vuit

casos de violència masclista

La violència vers les dones ha augmentat

al llarg d’aquests mesos tancats

a casa, de mobilitat restringida i

convivència forçosa. Segons explica

la coordinadora de l’Institut Català de

les Dones (ICD) a les

L’Institut Català de

les Dones treballa

actualment per

no retrocedir en

termes d’igualtat

per culpa de la

crisi, que afecta

més les dones

>> Repartiment d’àpats per a famílies de Salt, una iniciativa de l’atleta Jan Frodeno.

des i es van comptabilitzar cinquanta-vuit

casos més de violència masclista

a les comarques gironines. Una

dona de seixanta-cinc anys va morir

assassinada per la seva parella a l’Escala

a finals de maig.

En cap cas la caiguda de les denúncies

es pot deduir d’una minva de les

agressions, sinó que es deu als entrebancs

per demanar assessorament o

formalitzar els tràmits.

Amb l’objectiu

que cap dona quedés

desatesa, des de

l’ICD van reforçar

l’accés telefònic, van

habilitar un servei

de WhatsApp i, entre

altres mesures,

van impulsar la

campanya «Establiment

segur contra la

violència masclista»

perquè les víctimes

poguessin recórrer

a les farmàcies i els supermercats per

posar-s’hi en contacte.

La vulnerabilitat de les dones té

múltiples rostres i precisament elles,

considera Surina, han tingut un paper

troncal per fer front a la crisi sanitària:

«S’ha vist clarament que el treball de la

sanitat i les cures, fonamentals per a

la societat, està feminitzat, i les dones

hem estat en primera línia de la lluita

contra els efectes del coronavirus i, per

tant, hem assumit més riscos». L’ICD

treballa actualment per a no retrocedir

en termes d’igualtat: «Les dones

poden patir més la pèrdua de feina,

que en aquesta crisi recau sobretot en

el sector de serveis, i en termes laborals

també els ha afectat més pel tancament

de les escoles». A més, alerten

que la dependència econòmica de les

víctimes, agreujada per la crisi, pot entorpir

nous tràmits de denúncia.

Pobresa i aïllament

La crisi sanitària ha comportat una sotragada

econòmica. Hi va haver més

de 68.000 treballadors afectats per un

expedient de regulació temporal d’ocupació

(ERTO) durant els dos primers

mesos de pandèmia a les nostres comarques,

segons dades publicades pel

Departament de Treball, Afers Socials i

Família. Pel que fa a l’atur, el mes d’agost

es va tancar amb gairebé 43.700 aturats,

un 36 % més que l’agost del 2019,

i les dades d’afiliació a la Seguretat Social

constaten que, en plena temporada

turística, es van perdre 19.300 llocs de

treball respecte de l’any anterior.

El president del Banc dels Aliments

de les Comarques de Girona, Frederic

Gómez, certifica l’augment de demanda

de productes bàsics. Si abans de la

pandèmia les vuitanta-quatre entitats

que formen part del Banc dels Aliments

de Girona distribuïen aliments a


El Banc dels

Aliments de les

Comarques de

Girona constata

que l’increment

d’atenció entre el

2008 i el 2013, que

va registrar el pic,

ara s’ha produït en

dos mesos

trenta-un mil beneficiaris, avui en són

quaranta-un mil. Gómez constata que

es tracta d’una situació greu: «Amb la

crisi anterior, entre el 2012 i el 2013 vam

arribar a quaranta-dues mil persones.

Van anar augmentant des del 2008 fins

al 2013, que va ser el pic. Aquest increment,

que aleshores es va produir durant

quatre i cinc anys, aquesta vegada

s’ha produït en dos mesos».

Per la seva banda, el coordinador

provincial de la Creu Roja, Jordi

Martori, destaca que han topat amb

un factor d’exclusió nou, l’aïllament:

«Creu Roja treballa amb la gent més

vulnerable, per condicions de salut o

de pobresa. Aquesta vegada hem vist

l’aïllament com a criteri d’exclusió

d’emergència, cosa que no ens havia

passat mai. No poder sortir de casa,

encara que tinguessis capacitat econòmica

o xarxa social, i que ningú et pogués

portar menjar. Hem trobat molta

gent angoixada per la soledat». Els voluntaris

de la Creu Roja es van duplicar

durant la crisi sanitària i ja en formen

part cinc-centes persones. Algunes

van col·laborar amb els albergs per a

persones sense llar a Lloret de Mar, Figueres

i Girona.

>> A dalt i a baix, punt de recollida de roba de Càritas a Salt.

Persones sense llar

«Ens vam trobar que van confinar

tothom a casa, i que la gent que nosaltres

tenim localitzada com a habitual

al carrer no tenia on anar. Era inversemblant»,

diu Laura Tomàs, tècnica

d’atenció a persones sense llar de la

Creu Roja a Girona. Dues setmanes

després d’haver-se decretat l’estat

d’alarma, l’Ajuntament de Girona va

habilitar el pavelló de Palau II, amb capacitat

per a vuitanta usuaris, i on, fins

al 10 de juny, es van atendre un total de

cent onze persones sense llar. A Figueres,

el consistori va oferir vint places al

pavelló Rafel Mora, i a Lloret de Mar es

va obrir una zona del pavelló municipal.

Els ajuntaments van comptar amb

la col·laboració d’entitats socials com la

Creu Roja, Càritas, el Banc dels Aliments

i, en el cas de Girona, La Sopa.

Una quarantena de voluntaris de

la Creu Roja gestionaven per torns els

àpats a Palau II i, com ja feien abans

del confinament, van continuar amb

les sortides al carrer. I, de fet, van ampliar

el seguiment. Van passar de fer

una sortida els dimecres a la nit a ferne

cada dia: «Palau va oferir aixopluc

a molta gent, però hi havia diferents

grups que no volien anar-hi, persones

que van estar-hi i per mal comportament

els en van fer fora, i persones

que acabaven d’arribar i no sabien on

anar...». Aquesta unitat d’emergència

social de la Creu Roja va detectar

persones noves en aquesta situació:

«Hi havia gent que venia a Girona a

fer temporada per Setmana Santa, i es

va trobar amb el confinament. És gent

que fa l’estiu aquí i l’hivern en un altre

lloc, i que no té un lloc per estar allotjada,

sinó que, a la feina mateixa, li

faciliten un allotjament, o amb el que

cobra paga una habitació».


reportatge TEMPS DE PANDÈMIA (2): L’ASSISTÈNCIA SOCIAL I L’EDUCACIÓ

la Creu Roja considera que van faltar

espais arreu de la demarcació per acollir

aquest col·lectiu i que, malgrat tot,

es podria haver actuat abans: «No hem

arribat a tothom. Potser podríem haver-ho

intentat abans, tot i que entenc

que és molt difícil de coordinar perquè

hi intervenen molts serveis: s’han de

buscar llits, personal, càtering i entitats

que hi col·laborin...».

>> Classes amb alumnes de batxillerat de l’Institut Santiago Sobrequés de Girona, al mes de juny.

>> Inici de l’activat escolar a l’Escola Els Estanys de Platja d’Aro.

El coordinador

provincial de la

Creu Roja, Jordi

Martori, destaca

que han topat amb

un factor d’exclusió

nou: l’aïllament

Laura Tomàs valora l’acollida a Palau

II: «La utilitat del servei, que era

allotjar aquestes persones que eren al

carrer i no tenien cobertes les necessitats

bàsiques, es va confirmar. La

gent s’hi va poder allotjar durant tot el

confinament si complia els requisits

mínims de comportament i, posteriorment,

s’hi va fer un treball per mirar

de derivar-los als serveis que els podien

atendre». Tot i això, la tècnica de

Centres de menors

«La capacitat del centre és per a deu

joves, que estudiaven o treballaven en

el moment que es va iniciar el confinament.

Va ser un canvi molt dràstic; tots

tenien les seves rutines i amb ells treballàvem

al màxim l’autonomia, perquè

són joves i ens hem d’enfocar que

adquireixin hàbits i competències. El

confinament va trencar tot el projecte»,

relata Coral Gallardo, directora

d’un servei residencial de joves de la

Fundació Resilis. Els menors tutelats

van veure que es paralitzaven les activitats

que duien a terme fora del centre,

tant d’oci com formatives: «Tots els

joves ho han patit, això, però en una

família normal ja tenen l’estructura

familiar. Molta d’aquesta xarxa social

és la que fonamenta la seva estructura.

Durant tot el període de confinament,

van limitar aquesta estructura al petit

equip d’educadors i això va ser un hàndicap

important».

Els educadors van organitzar un taller

de conscienciació per als joves i,

quan es va poder sortir a prendre l’aire

al carrer, van haver de protocol·litzar

les entrades i sortides: «Al principi,

era tota una bogeria: canviar-se de

sabates, de roba, dutxar-se, rentar-se

les mans..., però en el moment que t’hi

habitues i ho sistematitzes, ja no hi ha

inconvenient». No van tenir cap cas ni

cap sospita de contagi; van ser curosos

amb les mesures de prevenció: «Ens

vam mantenir bastant hermètics. Els

educadors, en el moment àlgid de la

pandèmia, vam reestructurar horaris

per torns de dotze hores per tal de no

coincidir tant. Els traspassos es feien

en un espai limitat per una taula i la

distància es podia mantenir. Havíem

d’evitar un possible brot, amb les conseqüències

que podia tenir en un servei

com aquest».

Les visites s’hi van suspendre durant

l’estat d’alarma i el contacte dels

joves amb les famílies es va reduir a

trucades o videotrucades: «Era molt


«Hi havia gent que

venia a Girona a

fer temporada per

Setmana Santa i es

va trobar amb el

confinament», explica

Laura Tomàs, tècnica

d’atenció a persones

sense llar de la Creu

Roja a Girona

difícil garantir que es pogués mantenir

la distància en un permís familiar.

Com que, en el nostre cas, són els

joves que s’han de desplaçar, ja que

les famílies no venen al centre, vam

haver d’esperar que la situació global

estigués més controlada. La prioritat

és la seguretat i la salut del conjunt

de joves i de l’equip educatiu», argumenta

la directora. Amb tot, Gallardo

fa una lectura positiva d’aquests mesos

de convivència al centre: «Sempre

ens queixem dels adolescents, i a mi

m’han sorprès. Sí que han patit alts

i baixos emocionals, cosa que ja els

passa cada dia, l’únic és que quan

els tens vint-i-quatre hores a casa ho

veus molt. Però s’han adaptat, i això

és encara més destacable, si tenim en

compte que són joves tutelats, amb el

risc d’exclusió social que ja tenen».

Clàudia, amb síndrome de Rett

«La meva filla té una mobilitat molt

reduïda. Si l’aguantaves, podia pujar

i baixar escales molt precàriament.

Després de quatre mesos, no pujava ni

baixava escales», explica Albert Falgueras,

pare d’una jove diagnosticada

amb la síndrome de Rett. La seva filla,

Clàudia, va deixar de rebre el suport

de dia al Centre d’Atenció Especialitzada

de la Fundació Ramon Noguera

a Sarrià de Ter a partir del 13 de març.

La mesura es va prendre per no barrejar

els usuaris diürns amb els residents

habituals del centre, i així evitar

la infecció entre aquest col·lectiu

de risc. El confinament, en paraules

de Falgueras, va suposar un desgast

per a les famílies, i ell també va anar

notant que la seva filla estava cada cop

més trista: «Encara que vulguis i encara

>> Una mestra pren la temperatura a una alumna de l’Escola Els Estanys de Platja d’Aro.

>> Un mestre de l’Escola Els Estanys de Platja d’Aro mesura la distància de seguretat entre les

taules de l’alumnat.

que no treballis, quina estimulació

pots donar a la mainada si no disposes

ni de professionals ni de mitjans? Ells

són feliços en el seu ambient, amb els

seus professionals i les seves teràpies».

L’únic que podia fer Albert era passejar

la seva filla matí i tarda, ja que estaven

autoritzats per sortir al carrer des

del primer moment.

Tan bon punt es va aixecar l’estat

d’alarma, la Fundació Ramon Noguera

va donar dues opcions d’espais per

atendre els usuaris, però les propostes

van ser denegades per part de la Conselleria

de Treball, Afers Socials i Famílies.

«Un nen petit pot estar a casa;

un amb discapacitat no convé que hi

estigui», rebla Falgueras. A principis

de juliol, les famílies, molestes perquè

des de l’Administració no els facilitaven

cap alternativa, van fer un comunicat

i els mitjans se’n van fer ressò. La

resposta no va trigar a arribar i, al cap

de pocs dies, els van permetre utilitzar

un dels espais de la Fundació: «En

situacions excepcionals, calen mesu-


reportatge TEMPS DE PANDÈMIA (2): L’ASSISTÈNCIA SOCIAL I L’EDUCACIÓ

>> A dalt i a baix, l'Escola Els Estanys de Platja d'Aro.

«L’escola és

socialització, treball

en equip, aprendre

junts, espontaneïtat,

contacte i

abraçades. Sense

tot això, podrem

dir-li escola?», es

pregunta la mestra

Montse Palau

res excepcionals. Estic convençut que,

si no ens haguéssim mogut, ara faria

sis mesos que tindríem les nenes a

casa», conclou.

Les escoles, tancades

El 13 de març, les escoles i els centres

educatius van tancar les portes. No

les van tornar a obrir fins sis mesos

més tard, el 14 de setembre, amb un

panorama ben diferent: amb mascaretes,

gel desinfectant, distàncies de

seguretat i la temença d’un brot a l’ordre

del dia. El professorat va haver de

fer equilibris per continuar el curs en

ple mes de març. No va ser una tasca

fàcil. Especialment als centres qualificats

«de màxima complexitat», com

La Farga de Salt, on un alt percentatge

de les famílies viuen en condicions

socioeconòmiques molt precàries:

«Aquestes mancances, que l’escola

presencial fa tot el possible per compensar,

es fan més paleses en un confinament

en què cada infant disposa

del que té a casa i prou. Cases on, en

molts casos, no hi ha llibres, ni material

escolar, ni dispositius per connectar-se

a Internet en condicions. Molts

pares i mares no saben escriure en la

nostra llengua; alguns amb prou feines

la parlen», indica la mestra Montse

Palau. Un gran nombre d’alumnes

no disposaven d’aparells electrònics

per fer feina des de casa, i les mestres

de La Farga van optar per posar-s’hi

en contacte a través de trucades i de

WhatsApp. Cada tutora va crear un

grup de difusió per a la seva classe

i enviaven propostes als infants dos

dies la setmana. La seva prioritat, per

damunt de tot, era «fer un acompanyament

proper i individualitzat a

cada nen i nena, mantenir viu el seu

vincle amb l’escola, que ens sentissin

al seu costat».

El confinament ha fet palesa la

denominada bretxa digital, perquè

molts alumnes no han pogut seguir

les classes per falta de dispositius tecnològics

i de connectivitat. Una bretxa

que s’acompanya, segons Palau, de la

bretxa social: «No podem comparar

aquestes situacions amb la que pot tenir

un nen o una nena que té els progenitors

amb un nivell econòmic mitjà i

amb uns referents culturals semblants

als de l’escola». Per pal·liar aquestes

mancances, molts centres van lliurar

ordinadors i tauletes a les famílies

més vulnerables, i fins i tot els van fer

arribar, en paper imprès, el material.

Les classes en línia a través del web

de cada centre han representat tot un

repte tant per a l’alumnat com per al

professorat. Núria Costa-Pau detalla

com va viure l’experiència com a professora

de secundària de l’Institut Ermessenda

de Girona: «Ha suposat un

esforç per a bona part dels professors.

Molts de nosaltres hem hagut de fer

una formació per conèixer aquestes

eines digitals i familiaritzar-nos-hi.

Vam adaptar les classes a les circumstàncies

dels alumnes perquè, abans

que res, ens vam preocupar per la seva


ja han preparat quaderns de treball,

i han comprat ordinadors i assegurat

la connectivitat a qui ho requereix: «El

Departament ens ha promès que ens

portarien ordinadors però nosaltres,

a través dels ajuntaments i de l’AMPA,

ens hem espavilat pel nostre compte».

Ara per ara, assegura Camps, «ens

preocupa l’acollida dels nens i les nenes

des del punt de vista emocional,

els infants que a casa seva tenen pocs

recursos i els infants amb necessitats

educatives especials, que durant tot

aquest temps han perdut la socialització

que els garanteix l’escola».

Com serà l’educació els mesos vinents

i quant durarà aquest impàs? La

mestra Montse Palau no deixa gaire

marge per a l’optimisme: «L’escola és

socialització, treball en equip, aprendre

junts, espontaneïtat, contacte i

abraçades. Sense tot això, podrem dirli

escola?».

>> Lluís Jordà, psiquiatre i cap de servei del Centre de Salut Mental de l’Alt Empordà.

salut emocional. Expressions com

ara “Com esteu?”, “Com us trobeu?”,

i “Quedeu-vos a casa i cuideu-vos

molt” van ser ben habituals». Després

d’aquests mesos

de treballar rere la

pantalla, Costa-Pau

defensa que les

classes presencials

són insubstituïbles:

«Alumnes i professors

necessitem

l’escalf i resoldre els

problemes del dia a

dia en el moment.

Els alumnes necessiten

veure’s, compartir

experiències,

l’aprenentatge cooperatiu

a l’aula».

L’inici del curs

escolar del mes de

setembre passat va estar marcat per

una certa improvisació del Departament

d’Educació, que va anunciar mesures

de prevenció, com ara la limitació

de les ràtios a vint alumnes per

aula, a finals d’agost. Diversos centres

van haver de buscar altres espais per

El psiquiatre Lluís

Jordà considera

que les crisis també

són oportunitats:

«Podem

replantejar-nos des

del model sanitari

fins a com vivim,

com produïm i com

tractem el planeta»

fer classe i dividir grups sense la incorporació

de més mestres. Igualment, es

va tardar a dir quins mestres podien

exercir i quins no en funció del seu

estat de salut, com

exposa Pep Camps,

director de l’Escola

Les Moreres

de Flaçà: «Patíem

pels mestres vulnerables,

tema que

no es va gestionar

fins al 31 d’agost, i

no podíem demanar

altres mestres

substituts». A l’escola

de Flaçà no

han hagut de partir

grups, però sí que

han hagut de redistribuir

els docents:

«Hem organitzat

les classes perquè hi passi el mínim

de mestres possible. Entre el grup de

mestres, que, com a molt, poden ser

tres per aula, han de fer totes les especialitats».

Camps afegeix que han

d’estar previnguts per a un confinament

parcial d’algun grup, i per això

La crisi, una oportunitat?

«És difícil trobar coses positives en

tot això que ha passat», reitera el psiquiatre

Jordà. Tanmateix, considera

que les crisis també són oportunitats:

«Una situació així és una oportunitat

per plantejar-se des del model sanitari

fins al model de com vivim, com

produïm i com tractem el planeta». I,

sobretot, per adonar-se de la importància

de la salut pública i de la medicina

preventiva: «La salut pública està

deixada a la mà de Déu. Hi ha d’haver

uns sistemes potents que no hi són.

Les pandèmies, les quarantenes, són

antigues. S’haurien d’haver fet tests,

s’hauria d’haver diagnosticat la gent,

s’haurien d’haver traçat els contactes

de les persones infectades i aïllar-les.

És la manera de controlar la pandèmia,

perquè no hi ha tractament». Més

enllà dels grans centres hospitalaris,

que es van saturar en el punt més àlgid

de la pandèmia, Jordà s’inclina per

reforçar l’atenció primària: «La manera

que no quedi desbordat el sistema

és fer les coses des de la base, des de

primària, però la primària no estava

preparada i ja pateix prou tensions».

Ens en sortirem? Jordà creu que les

persones tenim capacitat de resistència,

però que, alhora, tendim a oblidar

amb massa lleugeresa: «Els humans

n’hem vistes de tots colors, i d’aquesta

també ens en sortirem. El que passa és

que, desgraciadament, aprenem molt

a poc a poc».


reportatge fotogràfic

(Re)descobrir els ocells

>> Tudó (Columba palumbus).

Text i fotos > Albert Gispert-Saüch Llopis

El confinament per la COVID-19, a Girona, els

mesos de març, abril i maig, ha fet que molta

gent s'hagi adonat de la presència dels ocells

a la ciutat. La reducció dràstica del trànsit, del

soroll, del tragí de persones, i el consegüent augment

dels silencis urbans, han afavorit que hi destaquin els

ocells i la seva acústica. Com ha passat amb altres espècies

en molts racons del món, s’han deixat veure més

pels carrers, places i parcs, i ens han regalat el plaer de

sentir els seus concerts a l’aire lliure.

Els tudons (Columba palumbus) abunden a la ciutat des

de fa uns quants anys. Fàcilment se’n poden observar els

nius als castanyers d’Índia del carrer d’Emili Grahit, al desmai

del carrer de la Creu i als arbres de Judea del carrer

de Joan Maragall, entre molts d’altres. Els ballesters (Apus

melba) i els falciots (Apus apus) omplen espais a l’aire lliure

amb el seu vol incansable i els seus crits estridents. Al

matí i al vespre, els podem observar xisclant i giravoltant,

evocant-nos la descripció poètica que la biòloga i escriptora

Mónica Fernández Aceytuno en fa al llibre El país de los

pájaros que duermen en el aire.

La que destaca en moltes places i jardins és la garsa (Pica

pica), eterna estadanta a la nostra geografia, rural i urbana,

vestida sempre d’etiqueta amb el seu plomatge inconfusible

en blanc i negre. Omnívora, voraç, tot ho aprofita: des d’un

animal atropellat fins a insectes, fruites i restes de menjar,

entre d’altres. A l’Onyar i al pont de la Font del Rei podem

veure un bon grup d’orenetes cuablanques (Delichon urbica),

fent i refent els nius sota el pont, a recés de la pluja. Com

que s’alimenten dels mosquits, ens fan un bon servei als que

vivim a la zona.

Per la plaça de la Ciutat de Figueres podem observar sovint

la puput (Upupa epops), amb la seva cresta aparent i el

seu plomatge vistós. Si parem atenció al cant, sembla que

digui el seu nom. De pardals (Passer domesticus), amb el seu

caminar característic, fent saltets, se’n veuen pocs pel centre;

n’hi ha més a les zones de canyes de la via verda, on

es reuneixen en grups. L’espècie que cada vegada acapara


>> Falciots (Apus apus).

més territori, foragitant-ne d’altres, és la cotorreta pitgrisa

(Myiopsitta monachus). Segur que tots hem vist aquells nius

tan grans que han fet al parc de les casernes. Són fàcils

d’identificar, sobretot per la xerrera que tenen entre elles.

Als jardins del parc de la Devesa podem observar el pitroig

(Erithacus rubecula), dit així per la taca vermellosa que

té al pit. És un ocell molt territorial i valent, que és capaç

d’enfrontar-se a qualsevol objecte o ésser de color vermell,

ja que els considera els seus competidors pel territori. Als

voltants dels rius veiem, al matí i en caure el sol, el bernat

pescaire (Ardea cinerea). Vora el pont de Pedra, molts dies

vigila una possible presa. És un ocell gran, majestuós, de color

gris i blanc. Com indica el nom, menja peixets, amfibis i

petits crustacis del riu. Des de fa uns anys, el gavià argentat

(Larus argentatus) viu a la nostra zona, mentre que temps

enrere tan sols colonitzava la costa, vora del mar. Ara veiem

que fa nius en alguns terrats, de forma normalitzada.

A vegades ens sorprèn amb un cant estrident quan està

situada a la branca més alta dels arbres. És la mallerenga

carbonera o de cap negre (Parus major), un ocell molt bonic.

És una caçadora implacable de petits insectes; no en perdona

cap. Molt xerraire, verda i groga, amb plomes al cap

de color negre i amb corbata també negra. A la ciutat, canta

en un to més alt que al camp, per fer-se sentir malgrat el

soroll.

Abans de la COVID-19, els ocells ja hi eren, i esperem no

perdre mai la seva bellesa, companyia i presència, així com

la passió per ells. Els quefers humans a vegades ens allunyen

de l’entorn natural i ens submergeixen en abstraccions

supèrflues. Potser seria bo, en lloc de mirar a través

de l’òptica de la càmera d’un telèfon mòbil, que observem i

escoltem el nostre entorn immediat i coneguem les espècies

amb què convivim. Per gaudir de la seva bellesa sempre

podem llegir llibres com Els ocells amics, de Josep M.

de Sagarra, i Què diuen els ocells, de Jacint Verdaguer. I cal

destacar necessàriament la feina de l’Associació de Naturalistes

de Girona, que ofereix iniciatives per redescobrir

aquestes espècies amb què compartim espai vital.


reportatge fotogràfic (RE)DESCOBRIR ELS OCELLS

>> Garses (Pica pica).

>> Orenetes cuablanques (Delichon urbica).


>> Mallerenga carbonera o de cap negre (Parus major).

>> Cotorreta pitgrisa (Myiopsitta monachus).

>> Pit-roig (Erithacus rubecula).



>> Martinet de nit (Nycticorax nycticorax).


>> Puput (Upupa epops).

>> Bernat pescaire (Ardea cinerea).

>> Gavians argentats (Larus argentatus).



>> Pardal (Passer domesticus).



medicina

L’Alt Empordà, bressol

de metges preocupats

per la salut pública

Si fem una regressió secular, ens venen al cap epidèmies i endèmies que van ocasionar severes

davallades demogràfiques i que, alhora, van provocar acusades depressions econòmiques. Hem sentit

a parlar de greus afeccions mortals com la pesta, el còlera, la diftèria, les febres tifoides, la grip,

la rubèola, el tifus, l’escarlatina i la verola, per citar-ne algunes.

Text > Inés Padrosa Gorgot, arxivera i bibliotecària de la biblioteca del Palau de Peralada

A

falta de fàrmacs, es van

buscar solucions alternatives.

Els seguidors de la religió

catòlica es van refugiar

en les invocacions religioses; alguns,

considerant que era un càstig merescut,

culpabilitzaven de la situació el

comportament dels seus coetanis.

Les autoritats van cercar altres solucions;

algunes ens resultaran familiars

perquè les hem viscut recentment. Van

optar per les anomenades quarantenes

i van construir edificis coneguts com

a llatzerets per mantenir confinats els

infectats; en segons quins casos van

tapiar barris i van aplicar estrictes

controls d’entrada i sortida als ports i

a les poblacions.

No va ser fins a final del segle xviii

que l’anglès Edward Jenner va aportar

la vacuna antivariolosa que va proporcionar

immunitat a la població i, a

final del segle xix, Carlos Finlay va establir

la relació entre el mosquit Aedes

aegypti i diferents tipus de malalties

d’origen víric.

Recerca, higiene i salubritat

Ateses les circumstàncies que hem

viscut aquest 2020, és moment de retre

homenatge a tots aquells que han

ajudat a millorar la salut i el benestar.

En aquest sentit, la comarca de l’Alt

>> Oració contra la pesta.

(Foto: Biblioteca del Palau de Peralada)


>> Obra de Lluís Fabra sobre la pesta.

(Foto: Biblioteca del Palau de Peralada)

Empordà disposa des de l’any 2009 del

Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà,

actualitzat i posat en línia el 2018, en

el qual hi ha recollits prop d’un centenar

de metges. Avui, pararem esment

>> Retrat de Josep Masdevall.

(Foto: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà)

>> El doctor Joaquim Moner Carbonell.

(Foto: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà)

en aquells que han basat la seva pràctica

mèdica en dos pilars fonamentals:

aprofundir en la recerca i procurar la

millora de les condicions d’higiene i de

salubritat dels seus coetanis.

Seguint un ordre cronològic, el primer

doctor preocupat per la pesta va

ser el peraladenc instal·lat a Girona

Lluís Fabra (segle xvi). Ell va deixar escrit

el problema que va afectar Occitània

i el nord de Catalunya en una obra

considerada d’extrema raresa, i de la

qual es conserva un exemplar a la biblioteca

del Palau de Peralada: Discurs

sobre la peste explicant la essencia della,

causes, senyals, pronostic y curacio, axi

aloque toca en general a la peste, com

en particular acomodat lo a la concorrencia

del any 1586. Fins al present de

1589 (Perpinyà: Sampso Arbus, 1589).

Durant el segle xviii van sorgir dos

prohoms rellevants, ambdós fins i tot

requerits per la monarquia. El més

conegut i destacat va ser el figuerenc

Josep Masdevall (ca. 1740 - Trujillo,

1801), metge de cambra de Carles III

i Carles IV, qualificat d’«àrbitre de la

sanitat espanyola». Per combatre les

epidèmies, va considerar fonamental

la neteja; per això va ser conegut amb

l’apel·latiu de «l’àngel de la piscina».

Amb un preparat de la seva invenció,

l’Opiata Masdevall (a base d’amoníac,

donzell, tàrtar emètic i quina), va combatre

amb èxit l’epidèmia de les febres

pútrides de 1783 de la zona de Lleida

i del Pla d’Urgell, i la de Barbastre de

1784-1785, fita que va reflectir al seu

opuscle Relación de las epidemias de

calenturas pútridas y malignas que en

estos últimos años se han padecido

en el Principado de Cataluña, y principalmente

la que se descubrió el año

pasado de 1783 en la ciudad de Lérida,

llano de Urgel y otros muchos Corregimientos

y Partidos con el método feliz,

pronto y seguro de curar semejantes enfermedades.

Aquest mètode li va valer

el sobrenom del «modern Hipòcrates

espanyol».

Trenta anys més tard, va néixer a

Cistella Antoni Cibat Arnauto (1770 -

Madrid, 1812). Com a cirurgià major

de l’exèrcit, acompanyà a Alemanya

el marquès de la Romana. Va arribar a

ser metge de cambra de Josep I Bonaparte

i general de divisió del cos sanitari

de l’Exèrcit francès. Entre tots els

seus mèrits, interessa subratllar la seva

preocupació pels contagis de febre

groga entre la tropa. Deixà diversos escrits

sobre el tema, entre els quals figura

l’estudi Memoria sobre la calentura

amarilla contagiosa, que invadió Cádiz

y Sevilla (Barcelona: 1804-1805) (1805).

Altres especialistes del segle xviii

preocupats per les febres i per la verola

van ser els figuerencs Francesc Pons

i el seu fill, Ramon Pons Mornau; el

santperenc Josep Garriga i el peraladenc

Josep Antoni Xirau Devall.

Ja en el segle xix, recordem també

Silvestre Mascaró, iniciador d’una important

nissaga de metges amb brancatges

a Portugal; Rossend Pi Puig i

el figuerenc Josep Tutau. Mereixen

una atenció especial dos metges amb

molts punts en comú, tant per les seves

aportacions mèdiques com per la

seva activitat associativa. Es tracta del

castelloní Joaquim Moner Carbonell

(1853-1930) i del cadaquesenc Antoni

B. Pont Pell (1867-1944). El primer

pertanyia a una família d’hisendats

de Castelló d’Empúries. Va estudiar la

carrera de medicina a Barcelona i es

va especialitzar en pediatria a París,


medicina L’ALT EMPORDÀ, BRESSOL DE METGES PREOCUPATS PER LA SALUT PÚBLICA

>> Sessió de vacunació del doctor Moner. (Foto: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà)

>> Vacunació antivariolosa. (Foto: Ch. Alfred

Touchemolin. Val-de-Grâce, París)

on contactà amb altres especialistes.

En tornar-ne, es va establir a Barcelona.

La figuerenca Antònia Raguer

Molinas, de família benestant, va esdevenir

la seva muller. S’instal·laren

a la Torre Vilana, a Sant Gervasi de

Cassoles, passaven temporades a la

Casa Moner de Figueres i estiuejaven

a Puigcerdà, a la Vil·la Sant Antoni,

un lloc idíl·lic envoltat de natura i jardins

on convidaven les seves amistats

a gaudir dels concerts que hi oferien

les seves filles. Totes tres es casaren

amb metges: Mercè, amb el doctor

Ernest Vila Moreno; Josefa, amb el reconegut

oftalmòleg barceloní Ignasi

Barraquer, i Maria, amb el prestigiós

odontòleg Jesús Capella. El doctor

Moner va ser membre de l’Associació

de Música de Figueres. Va ser elegit el

primer president de l’agrupació cultural

Atenea (1928), i des d’aquesta va

ser responsable que grans músics visitessin

la capital empordanesa. Fou

assidu col·laborador literari i crític

musical de La Veu de l’Empordà.

L’Instituto Catalán de Vacunación

Animal

El mes d’abril de 1886, el doctor Moner

va posar en marxa a Barcelona el que va

batejar com a Instituto Catalán de Vacunación

Animal, als baixos del número

18 del cèntric carrer de Vergara.

La instal·lació del doctor Moner

constava de tres espais: disposava

d’una sala d’espera, del despatx i de

l’estable, en el qual tenia tres vedelles.

Moner procedia a extreure diàriament

la limfa vacuna i a inocular-la directament,

així que practicava el sistema

vedella-braç. La imatge que acompanya

el text il·lustra la quotidianitat del

doctor Moner i ens fa venir al cap la

coneguda escena representada amb

posterioritat per Ch. A. Touchemolin a

l’Hospital de Val-de Grâce, a París.

El seu esperit filantròpic va suposar

un gran pas per frenar la malaltia entre

els pobres, ja que en el seu consultori

tractava gratuïtament els infants

de les classes menys afavorides.

Antoni Bonifaci Pont Pell (1867-

1944) es va llicenciar a Barcelona el

1884, i es va doctorar a Madrid (1885).

L’any següent es va traslladar a l’Argentina,

on vivia un oncle patern seu.

Allà va revalidar el títol (1887) i es va

instal·lar a Corrientes. Va exercir a

l’hospital d’homes de San Juan de

Dios i va ser director de l’hospital de

dones Juana Francisca Cabral. Va

estar molt implicat en l’epidèmia de

còlera i en el problema de la lepra al

país, ja que va participar en el Congrés

Nacional sobre la Lepra (Buenos

Aires, 1906) i va proposar l’aïllament

dels afectats en un sanatori d’Isla Verde.

Es va casar amb Herminia Rahola

Rahola, i van tenir una filla: Marú.

L’any 1910 va participar en el Primer

Congrés Espanyol Internacional

de la Tuberculosi, que es va celebrar

a Barcelona, amb un discurs doble:

d’una banda, advocava per la higiene

contra les afeccions contagioses i, de

l’altra, per l’inici de les relacions comercials

entre Espanya i la República

Argentina.

La Casa de América de Barcelona

El mateix 1910 es va crear la Casa

de América de Barcelona, que es va

inaugurar l’abril del 1911. Va ser el

resultat dels esforços de diverses societats,

probablement com a reacció

al canvi de rumb de la indústria tèxtil

nord-americana, i de l’impuls de

Francesc Cambó i Rafael Vehils, amb

l’objectiu d’estrènyer les relacions

amb Hispanoamèrica.

El doctor Pont es va involucrar en

el projecte i es va declarar en favor del

cotó argentí com a principal proveïdor

de la matèria primera per al tèxtil espanyol,

teoria que va exposar en diverses

conferències a Barcelona i Madrid,

a la Casa de América i a la Unión Ibero-Americana.

Fins al punt que, l’any


1912, Pont va ser designat per acompanyar

el secretari de la Casa de América,

Rafael Vehils, per diversos països

d’Amèrica del Sud en la coneguda «Misión

Comercial en América del Sur».

L’any de la grip a Cadaqués

A partir de 1910, els viatges de Pont des

de l’Argentina a Barcelona i a Cadaqués

varen ser freqüents, amb llargues

estades a la capital i estiuejos a la vila

marinera. Enmig d’aquesta situació

va arribar l’any 1918, conegut pels cadaquesencs

com «l’any de la grip», el

metge de la població es posà malalt i va

traspassar, i el doctor Pont va decidir

quedar-s’hi i es va desviure pels veïns

de la vila. L’any següent, en agraïment,

el poble el va homenatjar i va posar el

seu nom a la plaça del Port d’Alguer.

Avui podem reviure aquelles escenes

gràcies al reportatge de Brangulí.

Una bona part de la seva producció

bibliogràfica té a veure amb els seus

estudis. A l’Argentina, va fundar el

diari El Progreso, i va col·laborar en

revistes tècniques com Semana Médica

(Buenos Aires) o Semaine Médicale

(París). Entre els treballs dedicats a

la investigació figuren estudis sobre la

lepra i la higiene. Aquesta darrera,

la considerava el pilar fonamental per

combatre les malalties; per això va rebre

l’epítet d’«higienista».

L’altre vessant seu està relacionat

amb la seva vila nadiua i la producció

cotonera d’Argentina; unes aportacions

que va publicar a Sol Ixent i a

Mercurio.

>> Antoni B. Pont (1912). (Foto: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà)

L’Instituto Vacunoterápico del Ampurdán

Aquest institut va ser creat pel doctor

Pont per combatre la tuberculosi,

que en aquells moments a Espanya

causava 44.000 víctimes anuals, i el

va construir a Figueres per pal·liar la

manca d’aquests serveis sanitaris a

províncies. Tal com n’indica el nom,

es basava en l’aplicació de vacunes,

descobertes per predecessors seus,

per combatre aquesta malaltia bacteriana

letal. Estava situat al bell mig

de la ciutat, al desaparegut carrer de

Casades de Còdol. I, de la mateixa

manera que ho havia fet Moner, més

de quaranta anys enrere, tenia estipulada

la gratuïtat per als pobres.

>> Homenatge al doctor Pont a Cadaqués

(1920). (Foto: ANC. Brangulí.)


ciència

Francesc Clarà i el càlcul

dels rellotges de sol

Text > Joan Sala

Fotos > Salvador Comalat

un dels primers

instruments científics

que va inventar

«Segurament,

l’home va ser un rellotge

de sol», comenta amb tota la propietat

Francesc Clarà, que ha esdevingut

una de les persones de més prestigi al

nostre país quant al càlcul d’aquest

tipus d’instruments. Ell en fa l’estudi

i els càlculs trigonomètrics, és a dir,

concreta com s’han de posar els elements

que han d’assenyalar l’hora. Hi

ha altres persones que solen fer els dissenys

artístics i decoratius que veiem a

les parets de moltes masies i esglésies,

amb sanefes, llegendes i decoracions

diverses.

Francesc Clarà i Fradera va néixer

a Malgrat de Mar l’any 1931, fill d’un

mestre de l’escola pública de la població.

Recorda que de petit van patir la

guerra, ja que el seu pare era un catòlic

practicant, fet que li va comportar problemes

i humiliacions que no ha oblidat.

Tot i això, la seva actitud positiva

fa que la consideri una etapa passada

i a la qual no cal donar més voltes. Va

estudiar els ensenyaments primaris a

la seva població nadiua, a l’escola on

treballava el seu pare, i el batxillerat, a

l’institut del carrer de la Força de Girona.

Amb catorze anys va entrar a treballar

en un taller mecànic a Malgrat.

A la comarca hi havia molta indústria

de gènere de punt, de manera que,

mentre treballava, va fer el peritatge

mecànic tèxtil que s’impartia a l’Escola

de Teixits de Punt de Canet de Mar,

un centre d’un gran prestigi, ja que

oferia una formació molt bona. Allà va

aprofundir en les matemàtiques, un

dels seus interessos durant tota la vida.

Va fer la mili a Barcelona, a Transmissions

(encara recorda l’alfabet

Morse), i va treballar durant un temps a

la capital, però no li agradava la vida

a la gran ciutat. Ha estat sempre un

muntanyenc empedreït, i com que li

va sortir feina en una indústria olotina,

va decidir traslladar-s’hi a viure el

1958, l’any que es va casar amb Maria

Vallés, també de Malgrat. Varen tenir

set fills, i ara té onze nets i tres besnets.

Fins a la jubilació ha tingut responsabilitats

en l’empresa de mobles que el

va contractar de jove, una feina que li va

permetre viatjar sovint a diferents països,

sobretot a Dinamarca, Itàlia i Alemanya,

ja que en tenien unes llicències.

Des de la Garrotxa, sempre que

podia, trepitjava els camins de la comarca

i de les zones veïnes, i feia pics

pirinencs i també d’altres del país. Va

fer escalada al Pedraforca i a Montserrat.

Va ser, junt amb la seva esposa, cap

de l’agrupament escolta olotí. Ens comenta

que amb quaranta anys va pujar

a l’Aneto; amb cinquanta, al Montblanc,

i amb seixanta, al Cerví. Ara

que ja veu a prop els noranta, no pot

fer més proeses d’aquest tipus, però

>> Rellotge solilunar al camp de telescopis

d’Àger de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell.


>> Rellotge horitzontal del Casal de Sant Miquel d’Olot, en el qual una persona es converteix en

el gnòmon humà.

ha orientat la seva activitat cap al càlcul

dels rellotges de sol (recordem que

les matemàtiques han estat sempre la

seva afecció), i ha esdevingut un referent

d’aquesta especialitat, tot i que no

vol que sigui dit.

Moltes hores de sol

Tenia a casa seva un llibre de rellotges

de sol que havia estat del seu avi patern,

Miquel Clarà, una persona molt

interessant que havia estat seminarista,

s’havia tret la carrera de magisteri

i havia arribat a tinent dels exèrcits

carlins durant la darrera guerra del

segle xix. El llibre en qüestió es titula

Manual para construir toda especie de

relojes de sol, de D. F. de Arfe, una edició

feta a Barcelona el 1873, que va representar

el seu primer contacte amb

la matèria.

Després va estudiar profundament

el tema, va assistir a congressos especialitzats,

va fer viatges per trobar-se

amb col·legues de diferents societats

gnomòniques europees i és membre

de la British Sundial Society i del Coordinamento

Gnomonico Italiano, a més

de la Societat Catalana de Gnomònica.

Ha publicat en revistes especialitzades

(Carpe Diem, La Busca de Paper,

Scaphe, Orologi Solari), i ha fet conferències

i exposicions divulgatives.

També ha fet una feina de recopilació

dels més de cent seixanta rellotges de

sol existents als municipis garrotxins.

La gnomònica —paraula derivada del

grec ωω (gnòmon), que vol dir ‘coneixedor’,

‘discernidor’, i també ‘rellotge

de sol’—, és la ciència que estudia la

construcció d’aquests rellotges.

Ens explica de manera molt didàctica

les complicacions a l’hora de projectar

un rellotge. La primera preocupació

és col·locar-lo en una paret on

toqui el sol el màxim nombre d’hores

possible, fet d’una evidència incontestable.

Si la paret està orientada exactament

a cara sud, la feina és senzilla,

però aquesta circumstància es produeix

ben poques vegades. Si la paret declina

a llevant, hi tocarà el sol des de

la sortida i assenyalarà més hores al

matí, i si declina a ponent, ho farà fins

a la posta i assenyalarà més hores a la

tarda. La inclinació del gnòmon, que

és la vareta que projecta l’ombra sobre

la superfície on hi ha els números

de les hores, depèn de la declinació de

la paret i de la latitud del lloc. No és el

mateix projectar un rellotge per a Londres

que per a Sevilla. El gnòmon ha de

ser sempre paral·lel a l’eix de gir de la

terra, i si la paret on hi ha el rellotge fos

transparent, a la nit veuríem que sempre

apunta a l’estel Polar. S’ha de tenir

present tot un seguit de dades, cosa

que posa de manifest que els càlculs

del rellotge són per a un sol lloc i que

varien en cada cas. En la nostra època

de les tecnologies hi ha programes informàtics

que calculen i dibuixen els

rellotges, i li interessen molt, ja que li

serveixen per comprovar si coincideixen

amb els seus càlculs.

Hi ha una obvietat en la qual potser

no cal incidir gaire, i és que els nostres

rellotges van una hora avançats a l’hivern

i dues a l’estiu, però, a més, cal tenir

present la variació per la longitud.

Vist des de la Terra, el Sol surt per l’est

i es va desplaçant fins que es pon per

l’oest. És evident que quan el Sol, en el

punt més alt del seu recorregut, passi

per sobre una població situada a l’est

—per exemple, Roses—, en aquesta

població seran les dotze de l’hora solar.

Però quan el sol, al cap de deu minuts,

>> Rellotge de Lloret de Mar, fet amb

un vitrall de colors que mostra l’hora per

transparència de l’ombra del gnòmon,

situat a la cara posterior.


ciència FRANCESC CLARÀ I EL CÀLCUL DELS RELLOTGES DE SOL

>> El darrer rellotge que ha fet és el d’un mas de la zona volcànica de la Garrotxa.

passi per sobre d’Olot, allí també seran

les dotze. El Sol continuarà avançant

i quan arribi a la Corunya, quasi una

hora després d’haver passat per Roses,

també seran les dotze, hora solar.

Això vol dir que els rellotges de sol

indiquen l’hora solar vertadera només

del lloc on estan situats, és a dir, que

cada poble té la seva pròpia hora solar.

Quan es van popularitzar el ferrocarril

i el telèfon, aquest fet va originar unes

grans confusions, de manera que l’any

1884 es reuní la Comissió Internacional

de l’Hora, que va decidir dividir

la terra en vint-i-quatre fusos horaris

i que cada país es regiria pel meridià

central del fus corresponent. Nosaltres

ens regim pel meridià de Greenwich,

que vol dir que quan sobre aquest

meridià són les dotze, a tot Espanya

són les dotze.

Visc dins d’un rellotge de sol

Des del primer rellotge que va restaurar,

a l’església de la Trinitat de Batet

l’any 1980, fins ara, n’ha projectat o

renovat noranta-vuit. És una quantitat

prou important per mirar d’escollir-ne

només alguns per parlar-ne, fet que ha

resultat senzill, ja que els té tots perfectament

classificats i fotografiats.

Des del primer

rellotge que va

restaurar, a l’església

de la Trinitat de Batet

el 1980, fins ara, n’ha

projectat o renovat

noranta-vuit

N’hem triat uns quants de tipologia

diversa.

La Societat Astronòmica de Sabadell

li va encarregar un rellotge de sol per

al camp de telescopis que té a Àger,

al Montsec (1). Però l’instrument que

va projectar no és un simple rellotge

de sol, sinó que té una doble funció: de

dia és un rellotge polar cilíndric normal

que marca l’hora amb la llum del

sol, i a la nit, gràcies al cel fosc d’Àger,

funciona com un rellotge armil·lar que

indica l’hora amb la claror de la lluna.

La seva forma esfèrica li permet girar

sobre el seu eix central per adaptar-se a

cadascun dels dies del cicle lunar.

A més, amb l’observació sistemàtica

de l’ombra de la bola del gnòmon sobre

l’escala zodiacal d’aquest rellotge

solilunar, es poden predir els eclipsis

de lluna, ja que l’alineació que els fa

possibles només es produeix les nits de

lluna plena en què les altures del Sol i

la Lluna respecte a l’altura equinoccial

són iguals però de signe contrari.

Un seu amic de Lloret de Mar volia

fer un rellotge de sol a la paret de la

terrassa del seu pis, però li feia ombra

la del pis superior. Francesc Clarà

li va proposar convertir el rellotge en

un vitrall de colors (2) i subjectar-lo

verticalment sobre la barana de la terrassa,

on sí que tocava el sol. Aquests

rellotges no són gaire corrents, només

n’havia vist un d’aquesta classe

en una finestra del History of Science

Museum d’Oxford. Evidentment, el

gnòmon havia d’anar a la cara de fora,

perquè per transparència, la seva ombra

es veiés a la cara de dintre, i si en

un rellotge de sol normal les hores van

numerades d’esquerra a dreta, en un

rellotge que es veia per transparència

havien d’anar de dreta a esquerra.

Mentre ell en feia els càlculs i el seu

amic, el disseny, varen cercar un serraller

i una mestra vitrallera per construir

el rellotge. Els vitralls emplomats

de vidres transparents de colors es

reforcen posant al darrere un vidre


És membre de la

British Sundial

Society i del

Coordinamento

Gnomonico Italiano,

a més de la Societat

Catalana de

Gnomònica

glaçat d’una sola peça, i precisament

aquest vidre és la clau perquè els rellotges

de sol transparents funcionin,

ja que l’ombra del gnòmon no es veu en

un vidre transparent, encara que sigui

de colors, només es fa visible si l’ombra

es projecta sobre un vidre translúcid.

Davant del Casal Social del barri

de Sant Miquel d’Olot, patrocinat per

l’Ajuntament i l’Associació de Veïns, hi

va projectar un original rellotge horitzontal

de forma ovalada en el qual la

persona que el consulta es converteix

en el seu gnòmon humà (3). Tècnicament,

aquests rellotges són projectius

zenitals de Vaulezard i són molt decoratius

i didàctics. Al centre d’aquests

rellotges, col·locats a terra, hi ha gravada

o pintada una escala de petjades

amb el nom dels mesos al costat. La

persona que vol consultar l’hora s’ha

de situar damunt les petjades a l’altura

del mes que correspongui, i en aquesta

posició, la seva ombra es projecta fins

a la perifèria del rellotge, on hi ha marcades

les hores. El rellotge del Casal de

Sant Miquel està dissenyat per marcar

directament l’hora oficial. A la perifèria

té una doble escala horària: la primera,

de color blau, amb l’horari solar

una hora avançat per coincidir amb

l’horari oficial de l’hivern, i la segona,

de color vermell, amb l’horari solar

dues hores avançat per coincidir amb

l’horari oficial de l’estiu. També els

noms dels mesos són blaus o vermells,

perquè la persona que consulti l’hora

la llegeixi a l’escala horària del color

que correspongui.

L’any 2006, quan es van aplanar uns

terrenys, el propietari del mas el Roquer,

de Riudaura, va desenterrar una

pedra de conglomerat, de forma sensiblement

prismàtica, amb unes mides

aproximades de 230 × 125 × 15 cm, que

sobrepassava els dos mil quilos de pes, i

va decidir gravar-hi el nom del mas

i posar-la dreta a la cruïlla del camí

que hi condueix. Encarregà la feina

al jove escultor Lluís Colldecarrera,

que a més del nom del mas, proposà

aprofitar les petites irregularitats de la

pedra per adornar-la gravant-hi imatges

acolorides copiades del Costumari

català de Joan Amades. Però la pedra

era tan grossa que hi havia espai per a

tot i varen decidir posar-hi també un

rellotge de sol. Estudiada l’orientació

de la pedra una vegada situada al seu

lloc, l’espai disponible va permetre

gravar-hi no un, sinó tres rellotges: dos

de laterals, encarats un a llevant i l’altre

a ponent, i el tercer rellotge, al cantell

de la pedra, encarat a migdia (4).

El rellotge de llevant marca només les

hores del matí, i el de ponent, només

les de la tarda. Les línies horàries dels

rellotges laterals són paral·leles entre

si, i el seu gnòmon també és paral·lel

a la superfície del rellotge. L’ombra de

la boleta central dels gnòmons indica

els solsticis i equinoccis sobre les línies

zodiacals pintades als respectius

rellotges. El rellotge del cantell de la

pedra només indica el migdia. La línia

recta de les dotze és substituïda per

una corba en forma de llaç anomenada

analema que corregeix les petites

diferències horàries causades perquè

l’òrbita de la Terra és el·líptica i no circular.

Sobre l’analema hi ha marcades

vuit dates del calendari rellevants per

a Riudaura i Catalunya. A les dotze en

punt dels dies assenyalats, la taca de

llum que projecta el forat rodó de l’extrem

del gnòmon coincideix amb les

respectives marques de l’analema.

En una habitació del seu pis, Francesc

Clarà ha dibuixat un rellotge

de sol al sostre, per això hem titulat

>> Rellotge al sostre de casa seva, que

funciona gràcies a un sistema molt ben

calculat de miralls que projecten el punt de

llum que indica l’hora.


ciència FRANCESC CLARÀ I EL CÀLCUL DELS RELLOTGES DE SOL

l’apartat «Visc dins d’un rellotge de

sol» (5). Gràcies a un sistema molt calculat,

dos petits miralls col·locats a

l’exterior de la finestra projecten uns

punts de llum que marquen les hores

solars i els mesos zodiacals. En realitat

és un rellotge de reflexió que també

serveix de calendari.

Tenia notícies d’un rellotge de reflexió

al Lycée Stendhal de Grenoble,

construït l’any 1673 pel jesuïta P. Jean

Bonfa, però va ser en saber que el seu

amic Reinhold Kriegler n’havia dissenyat

un per a la seva casa de Bremen

que va decidir calcular-ne un per a

casa seva. Encara que les lleis òptiques

de la reflexió són molt senzilles, la projecció

d’un rellotge de sol sobre una superfície

limitada, aprofitant al màxim

les hores d’insolació, és una mica més

complicada. Explica que a la barana exterior

de la finestra hi va subjectar una

ròtula amb un petit mirall rodó de dos

centímetres de diàmetre. Va esperar

el solstici d’hivern, el 21 de desembre,

dia que la declinació del Sol és la més

baixa, i per aprofitar al màxim la superfície

del sostre va moure el mirall de

manera que el raig de sol es projectés al

costat més proper a la paret nord-oest.

Fixà la ròtula i amb un nivell graduat

va mesurar les inclinacions nord-sud i

est-oest del mirall, i amb aquestes dades

i el programa informàtic Shadows

va calcular un rellotge amb inclinació i

declinació a la vegada.

Tot semblava anar bé fins que es va

adonar que quan s’acostava el solstici

d’estiu, el dia de la màxima declinació

del sol, el punt lluminós sortiria

del sostre i es desplaçaria per la paret.

Davant la perspectiva que convertís

l’habitació en una gàbia de línies abstractes,

la seva esposa, molt diplomàticament,

li va suggerir que potser amb

pintar el sostre ja n’hi hauria prou.

Llavors va decidir posar un segon

mirall a la finestra i va esperar el 21 de

juny, el solstici d’estiu (dia en què la

declinació del Sol pren el seu valor màxim),

per moure el mirall, de manera

que el raig de sol es projectés al costat

del sostre més proper a la paret sudoest,

i va calcular un altre rellotge de

sol. Per distingir-los va pintar de blau

el suport del mirall i les línies zodiacals

del primer rellotge, i de vermell, les del

segon.

Tots dos rellotges són molt precisos:

el blau marca més hores els mesos d’hivern

i el vermell, els mesos d’estiu. A la

>> Una gran pedra al mas el Roquer de Riudaura ha permès construir tres rellotges, un d’encarat

a llevant, el segon a migdia i el tercer a ponent.

Està en procés

de fer un rellotge

nou a Cornellà del

Terri, dissenyat

per l’escultor

Domènec Fita

primavera i la tardor els dos rellotges

funcionen alhora.

Els darrers rellotges de sol que ha

calculat són els de l’ermita de Sant

Francesc, dalt del volcà Montsacopa, i

el d’un mas de la zona volcànica de la

Garrotxa, amb un disseny de la propietària

de la masia (6). Està en procés de

construir-ne un altre a Cornellà del

Terri, el disseny del qual és de l’escultor

Domènec Fita.

També ha construït quaranta-vuit

maquetes tridimensionals de diferents

tipus de rellotges, que ha dipositat a la

seu de la Societat Catalana de Gnomònica

a Barcelona. No tenen res a veure

amb els clàssics rellotges de sol que

veiem a les parets. Són unes construccions

tridimensionals que poden tenir

formes diverses: cilíndriques, helicoidals,

piramidals, amb multignòmons

o polièdriques, com una que ha fet de

vint-i-cinc cares. Així mateix, ha maquetat

un tipus especial de rellotges

anomenats projectius. Les característiques

de totes aquestes creacions, amb

les fotos i fórmules dels càlculs corresponents,

estan publicades a la revista

digital Carpe Diem i a La Busca de Paper,

la revista oficial de la Societat Catalana

de Gnomònica, i també es poden

veure a la pàgina web del mateix Clarà:

www.avipipu.es.

Ha fet conferències i tallers i ha exposat

les maquetes a molts llocs, des de

col·legis professionals fins a parcs naturals,

museus, biblioteques i centres

d’ensenyament, des de primària fins a

universitats.

És conscient que amb els actuals

rellotges atòmics, que poden mesurar

mil·lèsimes de segon, els de sol són un

record nostàlgic d’un temps més plàcid

i tranquil. Però quan el 2006 els americans

van enviar dos robots a Mart, on

no hi ha camp magnètic, s’orientaven

amb un sofisticat rellotge solar que no

assenyalava les hores i que mesurava

l’azimut i l’altura del sol, com a guia

per marxar sobre el planeta. Una inscripció

que portava incorporada deia:

«Dos mons i un mateix Sol». Una frase

que resulta un bon colofó per a un

reportatge sobre aquest enamorat del

firmament.


apunts DE CIÈNCIA

Reflexions al voltant de l’epidèmia

Text > Joan Miró


proposat no parlar del SARS-CoV-2

perquè no en soc un especialista i no volia

contribuir a la confusió. Temia ara no

M’havia

ser prou original. Però durant el confinament

he llegit biografies i autobiografies de personatges

dels segles xviii i xix que descrivien epidèmies de tifus i de

còlera a Catalunya que m’han inspirat. A més a més de citacions

literàries d’epidèmies que són clàssiques, també he

recordat la referència a la verola que vaig trobar en una obra

de Balzac. Una altra incursió del novel·lista de la comèdia

humana en el món de la ciència. En aquest cas, Balzac exposava

el daltabaix que podien significar les marques que

deixava la malaltia per a la vida familiar, encara que el

malalt se’n sortís.

Higiene, antibiòtics i salut

La humanitat ha conviscut permanentment amb epidèmies

originades per microorganismes. A més de les grips

periòdiques, recordem com a exemples recents la paràlisi

infantil, la meningitis, la sida… Els virus, en concret, tenen

una estructura senzilla en aparença, però com tot organisme

biològic són complexos d’estudiar i de tractar. Per cridar

l’atenció dic irònicament que un virus no menja ni busca

parella. Simplement, contagia, es replica i muta. Han causat

grans estralls històrics, ben estudiats. La diferència: abans,

s’escampaven a la velocitat dels velers; ara, volen a reacció.

Tanmateix, entre els segles xix i xx van esdevenir-se uns

canvis decisius en la manera de viure dels humans. Certament,

la medicina ja sabia com tractar moltes malalties i

disposava de remeis contra els bacteris abans de conèixerne

l’existència. Els grans canvis, a part del descobriment

dels antibiòtics i les vacunes, varen consistir a fomentar la

higiene: disposar d’aigua potable distribuïda directament a

les cases particulars i poder prescindir de fonts públiques

contaminades, dotar els habitatges d’instal·lacions sanitàries

i prescindir dels pous negres, tenir a les poblacions

un clavegueram en condicions, adquirir costums higiènics

personals, recollir els residus de manera organitzada… Algunes

d’aquestes transformacions encara no s’havien establert

a tot arreu fa cinquanta anys, quan certes crisis intestinals

eren atribuïdes al «canvi d’aigües» i els residus urbans

sovint acabaven als rius o les rieres.

Molts existim gràcies als antibiòtics que van salvar les vides

dels nostres pares i avis abans que engendressin fills, i

perquè les epidèmies s’han controlat gràcies a la immunitat

desenvolupada naturalment o mèdicament.

Les lliçons de la pandèmia

En el curs de la crisi hem ponderat la capacitat de les mesures

de prevenció vigents i la maduresa del nostre sistema

sanitari. Hem gaudit de la dedicació dels professionals de

la salut, de la solidesa de les cadenes de subministrament

i de la consciència i el sacrifici de la ciutadania. Les primeres

setmanes de vida confinada vam presenciar el retorn

de la natura, evidenciat a Girona pels gavians, que es van

convertir en els senyors dels carrers buits. Ara constatem

les utilitats digitals, els efectes econòmics i el dolor familiar.

Hem vist circular falsedats paranoiques. Vivim entre

les imprudències i la por, perquè el virus no se n’ha anat.

Dubtem de com organitzar la recuperació i del disseny de

la tornada a l’escola. Ens preocupa el retorn de la malaltia,

perquè no sabem com serà.

El virus era desconegut i encara no ho sabem tot del seu

comportament. Esperem la vacuna i poder disposar de les

dosis necessàries. Els científics, alhora, avisen que les granges

avícoles massives poden originar altres pandèmies i remarquen

que les malalties que passen d’animals a humans

s’han triplicat des dels anys seixanta.

Per fer front a la «passa», podem actuar com ens ensenyaven

els avis: sigues prudent, evita aglomeracions i tapa’t la

boca i el nas amb la bufanda (solia ser l’hivern)… Uns consells

senzills però fàcils de recordar i de respectar.


societat

Entre Nador i Girona

Una noia marroquina relata els motius que la van dur a marxar del

Marroc i desplaçar-se a Catalunya el juliol del 2019.

Text > Bouchra

Fotos > M. Àngels Dalmau

Em dic Bouchra i fa cinc mesos

que vaig arribar a Catalunya.

Tinc divuit anys i vaig néixer

al Marroc, a Nador. Nador,

per a qui no la conegui, és una ciutat

molt important al meu país: té mar, i

això m’agrada molt. Jo vivia a prop de

la platja i quan tenia temps anava a

banyar-m’hi amb la meva família. La

ciutat és gran i hi ha moltes botigues i

mercats per on es pot passejar. Sempre

he pensat que és plena de vida.

Tinc un germà de vint-i-tres anys que

viu amb els meus pares. La meva mare

es diu Fàtima i el meu pare, Mimoun.

El meu pare treballa de perruquer i a

mi sempre m’ha tallat els cabells. De

petita sempre li ho demanava, i ell ho

feia sempre que podia. La meva mare

és molt treballadora i sempre ha tingut

cura de mi i del meu germà. És la reina

de la casa. Estem molt unides. Amb el

meu germà tinc una relació molt especial,

perquè va ser ell qui em va ajudar

a prendre la decisió de marxar de casa

i emprendre el viatge cap a Catalunya.

Penso que tinc molta sort de tenir

aquesta família!

El dissabte a la tarda sempre fèiem

coses tots junts: anàvem a la platja, a

>> Bouchra, al centre on estudia.


Quan tenia

disset anys,

el meu pare

em va dir que

m , hauria de

casar amb

un home de

quaranta-cinc

que no coneixia

caminar per la muntanya... Eren els

moments més bonics de la setmana

perquè estàvem tots junts i ara són els

que trobo més a faltar! A vegades els recordo

i és com si encara fos amb ells...

La meva vida al Marroc era bona i

era feliç. Quan era petita anava a una

escola de Nador i a la tarda estava a

casa amb la mare i el meu germà o jugant

amb les amigues pels carrers de la

ciutat a jocs tradicionals (he descobert

que compartim, Catalunya i el Marroc,

alguns jocs antics!). Les amigues que

vaig fer a l’escola aviat van deixar d’estudiar.

Les seves famílies no volien que

fessin estudis superiors i s’havien de

quedar a casa fent les tasques de la llar.

Això em posava trista, perquè volia dir

que ja no les veuria tant i que no podria

compartir-hi molts jocs i estones. Els

meus pares, però, sempre han volgut

que jo estudiï i això em fa sentir molt

orgullosa, perquè vol dir que creuen en

mi. Jo tinc clar que no vull decebre’ls

ara i per això continuo estudiant.

Al Marroc, vaig cursar tot l’ensenyament

superior (el que aquí es diu ESO)

en un institut públic, en francès, i també

vaig fer primer de batxillerat. Haver

estudiat en francès ha fet que, una vegada

a Catalunya, hagi pogut entendre

amb més facilitat algunes paraules que

s’assemblen molt. Sempre he sigut una

bona alumna que treia bones notes i

anava contenta a estudiar. Vaig haver

de deixar els estudis quan vaig decidir

iniciar el meu procés migratori. Ara,

però, m’agradaria poder continuar i no

deixar perdre les oportunitats que des

de Catalunya se m’ofereixen.

A vegades m’és difícil parlar de la

meva història personal perquè per a mi

ha sigut molt dur viure-la, però penso

que és important que la pugui explicar

i compartir amb la gent. Considero que

>> Amb una companya fent un treball.

tot el que he viscut em fa una persona

més forta i crec que no és bo que amagui

res del que he passat. Això no vol

dir que a vegades no estigui trista i em

costi recordar el passat. Són dues cares

de la mateixa moneda.

Estic contenta de poder escriure en

una revista de la ciutat que m’ha acollit,

Girona, i de poder compartir-hi la

meva història. Tots tenim coses per explicar.

La decisió de marxar

Quan penso en els motius que em van

portar a prendre la decisió de marxar

del Marroc, sovint em poso trista.

M’amoïnen moltes coses, però sobretot

el fet de pensar que estic lluny de

la meva mare i que si no es troba bé

no la podré cuidar. Moltes nits somio

que soc amb ells i que no he hagut de

marxar. Per a mi, la família és el més

important, i el somni més gran que

tinc ara és tornar a veure i a abraçar la

mare. Es fa molt difícil estar lluny de les

persones que estimes.

Quan tenia disset anys, el meu pare

em va dir que m’hauria de casar amb

un home molt més gran que jo (de quaranta-cinc

anys, aproximadament). Jo

no el coneixia de res, però tenia molt

clar que no volia compartir la vida amb

ell. Tinc clavat a la memòria aquell

moment, i moltes vegades penso què

hauria passat i què en seria, de la meva

vida, si no haguéssim tingut aquella

conversa, si jo no hagués pres aquella

decisió, si tot fos diferent...

Al Marroc moltes noies s’han de casar

amb homes més grans que no coneixen.

Les famílies es posen d’acord

entre elles i miren de trobar un home

que garanteixi una certa estabilitat

econòmica per a la noia. Jo conec noies

que s’han hagut de casar amb homes

més grans que elles, però jo no ho volia

fer. Em posa trista pensar que hi

ha joves que han hagut de passar per

això. És difícil prendre la decisió de negar-s’hi,

i moltes no tenen l’oportunitat

de fer-ho.

Jo estic segura que la meva mare

no volia que jo em casés amb aquell

home, però ella no podia dir res. Al Marroc

són els pares els que manen i decideixen.

El meu germà em va dir que

no volia que m’hi casés, i aquest fet va

ser molt important perquè jo pogués

evitar-ho. Estic contenta que, malgrat

que no poguessin fer gaire res per impedir-ho,

la meva mare i el meu germà

em donessin suport.

Quan el meu pare em va dir que

m’hauria de casar amb aquell home,

em vaig posar molt trista perquè vaig

pensar que no podria acabar el batxi-


El viatge

El 2 de juliol del 2019 vaig decidir emprendre

el viatge. La meva àvia i jo vam

agafar un avió cap a Alemanya i m’hi

vaig estar un mes. Vivia amb els meus

oncles, que em van acollir molt bé. Em

va agradar estar-me a Frankfurt. És

una ciutat molt bonica i plena de vida, i

era la primera vegada que era en un lloc

com aquell. Tot i això, mai vaig acabar

d’estar tranquil·la, perquè constantment

pensava que hauria de marxar i

no sabia com fer-ho. Se’m plantejaven

molts dubtes sobre quin era el moment

idoni, què li hauria de dir a l’àvia i, sobretot,

com s’ho prendrien els pares

quan ho sabessin.

Abans que finalitzés el mes d’estada

a Alemanya i que hagués de tornar

al Marroc, la meva tieta em va donar

diners per al casament. Jo tenia molt

clar que no podia tornar a casa, així

que vaig decidir fer servir aquells diners

per marxar amb una amiga i el seu

xicot, que vivien a França, cap a Catalunya.

El xicot de la meva amiga tenia uns

parents que vivien a Girona, per la

qual cosa em van poder acompanyar

fins aquí. Ells van decidir tornar cap a

França, on volien viure, però jo vaig voler

quedar-me a Girona. No tenia ganes

de donar més voltes i pensava que, sense

tenir cap parent a prop, aquest podia

ser un lloc tan bo com qualsevol altre

per quedar-m’hi.

Recordo que, quan vaig marxar de

Frankfurt cap a França i després cap a

Girona, només vaig agafar una motxilla

petita amb una mica de roba i els diners

que els oncles m’havien donat. Era

la primera vegada que estava sola, sense

cap familiar acompanyant-me, i recordo

que va ser un moment molt dur.

>> Abraçant-se amb una amiga al carrer, en retrobar-se després dels mesos de confinament.

llerat. Jo sabia que casar-m’hi em condicionaria

en molts més aspectes, però

la veritat és que això és el primer que

em va venir al cap. Vaig estar un mes

sencer sense poder quasi dormir, pensant

constantment com ho podia fer

per evitar que se celebrés el casament.

Tenia por d’expressar el meu malestar

perquè no sabia com reaccionaria la

gent, així que vaig decidir no explicar

a ningú què volia fer i només vaig compartir-ho

amb el meu germà, que em va

prometre que no ho diria a ningú.

Finalment, vaig decidir que havia de

fugir d’aquella situació. Com que no

els podia dir la veritat, vaig dir al meu

pare que em casaria amb aquell home,

però que abans volia anar un mes a

Alemanya a visitar els oncles que vivien

a Frankfurt. Com que la meva àvia

havia de fer el viatge fins allà, jo la hi

vaig acompanyar amb la promesa que

un mes després tornaria a Nador i em

casaria amb aquell home.

Vaig marxar del Marroc el 2 de juliol

del 2019, conscient quan m’acomiadava

dels pares i del meu germà que trigaria

molt temps a tornar-los a veure. Revisc

moltes vegades aquell moment. Hi

penso tot sovint. Desitjaria haver-los

pogut dir la veritat i haver-me’n acomiadat

millor.

L’arribada a Girona

Vaig arribar a Girona el 29 de juliol del

2019. Estava molt cansada del viatge

i també una mica espantada perquè

no coneixia ningú i no entenia gens la

llengua. Trobava molt a faltar la família,

i no sabia quan els podria tornar a

veure, ni si s’enfadarien quan sabessin

el que havia fet de veritat. De tota manera,

estava segura que aquesta era la

meva única opció; és a dir, que si no

hagués pres aquesta decisió, m’hauria

d’haver casat amb un home que no estimava

i amb qui no volia estar.

El dia que vaig arribar a Catalunya

no sabia on havia d’anar ni què podia

fer. Vaig decidir presentar-me a una

comissaria dels Mossos d’Esquadra

de la ciutat de Girona. Com que no sabia

parlar, vaig fer servir el traductor

del mòbil per dir-los que era una noia

marroquina que estava sola i els vaig

demanar ajuda. Em van preguntar

quants anys tenia i els vaig dir que en

tenia disset. Aquella nit vaig dormir a

comissaria i l’endemà al matí em van

portar a un centre d’acollida.

Dues setmanes després d’haver ingressat

al centre d’acollida, vaig trucar

als meus pares i els vaig explicar

el que havia fet. La meva mare em va


entendre i es va tranquil·litzar de saber

que estava bé. El meu pare, però, es va

enfadar molt i crec que encara hi està

una mica. El meu germà, en canvi, es

va alegrar que m’hagués sortit bé el

que havia planejat. Ell era l’únic que ho

sabia abans que marxés de casa, i mai

en va dir res a ningú. Mai podré estar-li

prou agraïda per això!

Vaig estar quatre mesos i mig al centre,

amb altres noies del Marroc, de

Catalunya i d’altres llocs del món. Cada

matí feia classes de català al centre o a

l’escola d’adults de Girona. Quan vaig

començar a poder entendre i parlar el

català, em vaig sentir orgullosa i contenta.

A les tardes anàvem a fer excursions

amb els educadors i les educadores

i a conèixer llocs de Catalunya.

Els divendres, dissabtes i diumenges a

la tarda ens deixaven temps lliure per

passejar per Girona, fet que m’agradava

molt. Al centre d’acollida vaig fer

les meves primeres amigues de Catalunya.

Notava que el fet de compartir

aquell espai i algunes vivències personals

(encara que amb moltes tinguéssim

una trajectòria ben diferent) ens

acostava molt i ens unia. Continuo tenint

contacte amb algunes de les noies

que hi vaig conèixer, i per mi són un suport

molt gran. A vegades, quan estem

tristes o amoïnades, sabem que podem

comptar les unes amb les altres i ens

expliquem el que ens passa o simplement

anem a fer una volta per deixar

d’estar malament.

Quatre mesos i mig després d’haver

entrat al centre d’acollida, em van

dir que podria anar a uns pisos de joves

tutelats de la ciutat de Girona on

tindria més autonomia. Ara visc amb

tres noies més en un pis molt bonic de

la ciutat. M’agrada estar en aquest pis

perquè puc fer més la meva. Sempre

vull tenir el pis molt net, i amb les companyes

ens ajudem per aconseguir que

sempre estigui bé. No m’agrada gaire

cuinar, però he de dir que sé fer crema

catalana i pastís de poma, i que m’encanta

fer-ne. A vegades cuino tagín i

això em fa recordar molt els àpats amb

tota la família. Hi ha moltes coses que

em recorden el meu país i casa meva.

És una cosa estranya, perquè de vegades

recordar-ho em fa sentir feliç, però

d’altres, m’enyoro molt i em poso molt

trista.

Intento parlar cada dia a través de

WhatsApp i de videotrucades amb el

meu germà i la mare. Ells m’expliquen

com estan i jo els parlo de tot el que

faig aquí. Intento que em vegin bé i

que sàpiguen que m’hi estic esforçant

molt. Amb el pare hi parlo més de tant

en tant, però també estic contenta

quan ho puc fer, i espero que aviat puguem

recuperar la relació que teníem.

Somnis futurs

Escric aquest article des del recurs

d’aula. Hi vinc cada matí, per fer-hi

classes; hi estudio català, matemàtiques

i altres assignatures. Per a mi és

molt important estudiar, perquè tinc

un projecte de futur molt clar i vull po-

>> Sortint del centre d’estudis.

Sempre he volgut

dedicar-me a

alguna cosa

relacionada amb la

sanitat i, després

d’un temps i de

molta recerca,

tinc clar que

vull ser auxiliar

d’infermeria


societat ENTRE NADOR I GIRONA

>> Amb companys d’aula.

der aconseguir-lo amb el meu esforç.

Sé que si vull una cosa hauré de lluitar

molt i estic disposada a fer-ho.

Al Marroc, durant un temps vaig

treballar d’ajudant de farmàcia, i em

va agradar molt el contacte amb els

clients. Sempre he volgut dedicar-me

a alguna cosa relacionada amb la sanitat

i, després d’un temps i de molta

recerca, tinc clar que vull ser auxiliar

d’infermeria. He vist que a Girona fan

aquest cicle formatiu i em vull preparar

per fer-lo. És per això que des de l’aula

on estudio cada dia em preparo per

fer-ne les proves d’accés. Sé que no serà

fàcil: hi ha moltes coses de català que

encara no entenc i que no sé dir, però

estic tan contenta de pensar que treballo

per aconseguir el que vull, que estic

convençuda que ho aconseguiré.

Sovint penso que la meva família

estarà orgullosa de mi si d’aquí a uns

anys puc dir-los que he aconseguit el

que m’havia proposat. Que tinc un

pis per viure, una feina, una família.

M’agradaria que se sentissin orgullosos

i contents, com jo quan penso que

ells estan bé.

Desitjaria que la meva família vingués

a viure a Catalunya, però sé que

és difícil i que potser ells no ho volen.

Marxar del país on vius no és fàcil, i encara

menys si ets una persona adulta

i has viscut tota la vida allà. El que jo

tinc clar i és segur és que, tan aviat com

pugui, els aniré a veure. Somio molt sovint

el dia que tornaré al Marroc. Aniré

directament a casa i abraçaré molt fort

la mare, el pare i el meu germà. Segur

que la mare em cuinarà pollastre, que

és el meu plat preferit, i potser anirem

a fer una volta per la platja com fèiem

abans tots junts. Quan hi penso, soc

molt feliç, i m’agradaria que arribés ja

aquest dia, que no hagués d’esperar ni

un segon més per veure’ls.

Marxar de casa va ser dur. Va ser difícil

perquè vaig deixar enrere la família,

que era el meu suport màxim. Va ser

dur perquè de cop no tenia tot el que jo

coneixia i estimava, i perquè tot el que

tenia davant meu era nou i desconegut.

Malgrat tot, m’agrada pensar que en el

fons ha valgut la pena i que aprofitaré

allò que m’ofereix Girona.

El meu cor i el meu cap estan dividits

entre Nador i Girona, però m’agrada

pensar que això no resta, sinó que

suma.

>> Al carrer amb unes amigues.


apunts DE LA GIROSFERA

Quant pesen els núvols?

Text > Blai Gasull


Com que li diem núvol, potser tendim a pensar-hi

com una cosa ingràvida i incorpòria. Quan diem

que tenim una cosa guardada al núvol, volem

dir que sabem com trobar-la però no pas on és, i

en general ens costa pensar que sigui en un lloc. Els telèfons

mòbils són tan lleugers i la velocitat de transmissió de dades

és tan alta que es fa difícil pensar en les operacions que fem

a la xarxa en termes físics. Però el núvol és una metàfora. Els

webs que consultem, les cançons que escoltem, les sèries que

mirem són en algun lloc i no són en l’aire. La major part de la

informació amb què funciona Internet és en uns llocs anomenats

centres de dades que són enormes sales d’ordinadors

amb incomptables processadors, cables i ventiladors, etc.

Són uns edificis molt grans que emmagatzemen unes quantitats

astronòmiques de dades i que consumeixen una quantitat

igualment considerable d’energia elèctrica. Aquestes

coses sempre es calculen per aproximació, però s’estima que

els centres de dades podrien consumir força més electricitat

que un país com la Gran

Com passa amb

altres empreses,

el principal negoci

d’Amazon no és

pas el negoci pel

qual la coneixem.

Més del 50 %

dels beneficis

de la companyia

provenen dels

serveis de núvol,

i no pas de les

vendes.

Bretanya, i que podrien ser

responsables del 4 % de les

emissions de CO₂. El núvol,

com tot, té el seu cost

ecològic en termes d’ús

d’energia (a pesar que les

grans empreses tecnològiques

apostin fort per les

energies verdes) i en termes

de materials, i no és

un cost petit. Però l’ecològica

no és l’única preocupació

que susciten.

Com passa amb altres

empreses, el principal negoci

d’Amazon no és pas

el negoci pel qual la coneixem.

L’elevat impacte

d’Amazon en el comerç

ens fa pensar que és una

botiga gegant amb uns beneficis

igualment gegants, i sí que ho és, però tot i això, més

del 50 % dels beneficis de la companyia provenen dels serveis

de núvol que proveeix Amazon Web Services, i no pas de

les vendes. El volum d’Amazon en aquest sector és tan gran

que es compta que més d’un terç de la Internet està guardat

en servidors de l’empresa de Jeff Bezos. Netflix, Airbnb,

LinkedIn, Facebook o la BBC són alguns dels principals

clients d’AWS, però també el Nasdaq i el Dow Jones, i, a més,

governs com el nord-americà (però també l’espanyol) hi tenen

contractats serveis, fins i tot dels serveis secrets. AWS és

l’empresa més gran del sector, però al darrere hi van Google,

Apple i Microsoft. Quan guardem una cosa al núvol, és molt

difícil dir on la guardem, però és gairebé segur que és a les

mans d’alguna d’aquestes quatre companyies.

Durant el confinament per la COVID-19 s’han fet paleses

algunes dependències empipadores. No és només que

s’hagin hagut d’importar mascaretes de la Xina; en una situació

de tancament de fronteres, molta gent s’ha preguntat

quantes coses de les que necessitem produïm al país; fins on

afectaria la nostra vida diària un tancament de fronteres que

s’allargués en el temps. La sobirania alimentària o la sobirania

energètica no són pas conceptes nous, però aquesta pandèmia,

que ha capgirat algunes prioritats, les ha posat una

mica més al centre del debat. Caldria començar a posar al

centre de debat, també, la dependència que tenim d’Amazon

(i de Google, Apple i Microsoft), a la qual hem donat el control

gairebé absolut de la xarxa.


biografia

Anna Manel·la:

des de l’11 de desembre

de 2019, desconsol

Text > Sebastià Goday Cuixart

Vaig conèixer Anna Manel·la

i Llinàs (Olot, 1950) un dia

de final d’estiu a la Casa

de Cultura de Girona, segons

abans de tancar el termini de

recollida de peces per a la Segona

Mostra d’Art de Girona, l’any 1986,

que organitzava la Diputació. Va ser

un moment màgic, perquè vàrem poder

parlar, no gaires minuts, sobre el

tragí de sentiments que em produïen

les seves propostes de pintura de format

considerable (162 × 130 cm), uns

dibuixos enormes fets a llapis, en els

quals diversos personatges anònims,

gairebé adotzenats, probablement treballadors,

situats capcots damunt una

perspectiva geogràfica plana, ampla i

incipient o en arquitectures classicitzants,

com de plató gegant, estaven

envaïts per una atmosfera lenta, lànguida,

sovint en grisos blavosos (o són

blaus grisosos?) i aquarel·lats, gairebé

amb un retrogust de cartró. Uns aires,

uns colors, uns personatges, en definitiva,

una obra que treballava en dues

direccions: des del quadre a l’espectador,

en què és indispensable la mà

d’Anna, i des de l’espectador irradiant

cap als seus contorns sentimentals:

parella, amics, fills, i fins a l’infinit.

Anna, però, sovint havia de marxar

cap a casa: les nenes l’esperaven, com

més endavant l’esperarien els nets,

com de tant en tant l’esperaven els artistes

d’Olot per fer una performance

o, més rarament, els amics per anar a

menjar al restaurantet veí de casa seva,

potser a Can Guix de tota la vida.

Intensitat i satisfacció

Amb els anys ens vàrem veure moltíssimes

vegades: trobades amb artistes

gironins i italians a pobles del Laci i de

la Garrotxa, unes trobades que varen

generar fruits abundantíssims tant en

l’aspecte artístic com en el de l’amistat,

perquè Anna Manel·la, en aquests

moments creatius, havia d’abandonar

la seva proverbial lentitud creadora

per una altra velocitat més intensa

>> Anna Manel·la, el febrer del 2011.

(Foto: Sebastià Goday)

«Res no et serà pres:

vindrà tan sols

l’instant d’obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l’aigua

perquè es retrobi aigua

d’alta mar.»

Maria Mercè Marçal

però igualment satisfactòria que va

començar a assajar en les escultures,

l’art en tres dimensions, en les quals

s’acomplien, sense remissió, els set

capítols que Antoni Puigverd va escriure

en el catàleg de la seva exposició

de 1997 a la Galeria Arcadi Calzada

d’Olot: fragilitat, soledat, infància,

tristesa, sinceritat, memòria, silenci i

indiferència. Els seus dibuixos sobre

papers d’estrassa evolucionaven cap a

l’escultura, en direcció cap a criatures

que, probablement, podrien haver estat

autoretrats; algunes, fetes en bronze,

ens acompanyaran per sempre

més mentre passegem per Olot, Santa

Pau, Cervaro o Salt; d’altres seran

presents a les cases particulars dels

clients.

Manel·la va col·laborar amb entusiasme

en totes les iniciatives artístiques

que des d’Olot podien contribuir

a ventilar o airejar el malentès de l’Escola

d’Olot com a paradigma infinit

del paisatgisme de menjador burgès

amb els seus clàssics intocables i les

dotzenes i dotzenes d’epígons; Anna

no solemnitzava el paisatge garrotxí

(magnífic), ans percudia, sola o amb

grup, tota mena de sentiments aspres


>> L’artista, el juny del 1992, explicant a Josep Arnau, president de la Diputació, l’escultura pública a Cervaro (Laci). (Foto: Sebastià Goday)

i feixucs que limitaven tant criatures

com col·lectius de treballadors. Anna

mai va ser una artista sentimentaloide,

ni una protectora de l’ésser en formació,

dels nens; Anna va ser (i serà)

una artista política que vetllava perquè

la seva obra fos vista com un despertador

de valors personals però necessaris,

un amplificador dels que no

tenen lleres per on fer córrer les seves

angúnies. Anna estimava.

La seva malaltia va ser cruel i lenta.

En el comiat al cementiri d’Olot, les filles

i els nets d’Anna varen acomodar

una de les seves estimades escultures

de criatures a mig fer, de massilla

de ciment blanca, damunt el taüt de

fusta exempt de decoració. Va ser un

moment essencial per a la família, els

amics i els coneguts: aquelles figures

de massilla de ciment, de bronze, de

resina epoxi, són la seva ànima, el seu

pensament, són ella.

És desolador saber-nos orfes d’Anna

Manel·la. Consterna haver d’acotar,

ja, en una alfa i una omega, tota una

producció artística. Commou certificar

i assumir el buit que deixa la seva

absència. Enerva no poder tenir, ja, cap

més contacte per demanar-li qualsevol

suport per una causa, una lluita, justa.

Aombra no poder anar a menjar al petit

restaurant del costat de casa seva

abans que arribin els nets d’escola.

El seu amor desbordant ja és viu en la

seva obra.

>> Sense lluna, 1993, Olot.

(Foto: Quim Roca Mallarach)


història

Diego de Gumiel, editor

del Tirant, va obrir

una impremta a Girona

Diego de Gumiel fou un impressor, tipògraf i gravador castellà que entre finals del segle xv i

començaments del segle xvi exercí a Girona, Barcelona, Valladolid i València.

Text i fotos > Joan Barbarà, estudiós de la cultura

Malgrat que la major part

de la seva feina consistia

a fornir la demanda de

textos didàctics i litúrgics

encomanats per l’Església catòlica,

que era el seu client principal, aviat

s’adonà que començava a haver-hi un

públic lector diferent, que demanava

poder accedir a un altre tipus de literatura,

i que anava molt més enllà de

la temàtica religiosa o docent lligada al

món universitari.

Diego de Gumiel va ser un pragmàtic

i un avançat al seu temps. Dels seus

tallers, en sortiren publicades obres de

temes molt diversos: religiosos, vinculats

a l’ensenyament, jurídics, de

literatura popular, novel·les de cavalleries…

Cal dir que, per a De Gumiel,

l’idioma mai va ser cap problema, atès

que al llarg de la seva carrera professional

publicà llibres en llatí, castellà i

català, i fins i tot edità dos títols bilingües

(llatí-català i llatí-castellà), un fet

totalment inèdit a finals del segle xv i

començaments del xvi.

És de lloar tota la seva tasca editorial,

que contribuí a donar a conèixer

la literatura catalana arreu del país i

també a Castella. En aquest sentit, hem

de dir que, entre d’altres, publicà a Valladolid

les traduccions castellanes de

la Història de Josep (1507) de Joan Roís

de Corella i del Tirant lo Blanc (1511) de

Joanot Martorell.

El filòleg Pedro M. Cátedra ha dit

d’ell: «Hauríem de plantejar moltes

qüestions sobre el privilegiat caràcter

d’intermediari cultural de Diego de

Gumiel que difon la cultura catalana

a Castella, per tornar-ho a fer després,

a la inversa».

>> A l’imaginari del Tirant, el món és regit per les regles d’honor de la cavalleria.

Diego Gonçales Gonçales a Girona

Nascut a la darreria del segle xv al petit

poble de Gumiel de Izán, a la província

de Burgos, l’impressor Diego Gonçales

Gonçales associà el topònim del seu

lloc d’origen al seu nom comercial. Al-


>> Escales de la Casa Solterra, que acull els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona.

guns autors creuen que s’inicià en l’art

de l’estampació de llibres a Valladolid,

d’altres diuen que a Burgos. La veritat

és que, amb l’ofici après, Diego de Gumiel

arribà a Girona a començaments

de l’any 1495 acompanyat de l’impressor

asturià Juan de Valdés.

Lluís Batlle i Prats explica que ambdós

editors s’haurien beneficiat d’un

costum que hi havia a la ciutat durant

els segles xv i xvi segons el qual tot foraster

que venia a viure a Girona amb

l’ànim de muntar-hi un negoci quedava

exempt durant quatre anys de pagar

l’impost que el municipi aplicava sobre

el vi i la farina.

Amb aquest estímul fiscal, el 26 de

febrer de 1495, De Gumiel i De Valdés

varen anar al notari Dalmaci Ombert a

inscriure una societat mercantil. Posteriorment,

el 14 de març del mateix

any, els dos impressors nouvinguts incorporaren

a l’empresa un soci local, el

gironí Joan Pla.

L’erudit Enric Mirambell

El cronista oficial de la ciutat, juntament

amb l’historiador Enric Claudi

Girbal i l’arxiver Lluís Batlle i Prats, és

un dels investigadors que han fet més

recerca sobre les impremtes i els impressors

de Girona al llarg de la història.

El doctor Mirambell ha constatat

documentalment on estava situada la

impremta de De Gumiel i De Valdés.

En concret, en un dels seus treballs

afirma que «Ramon Dez Puig, tutor de

Miquel Bertran, fill de Pere Bertran,

arrendà a uns impressors una part de

la casa del carrer Ciutadans que anteriorment

havia estat propietat de Guillem

de Bertran, de Beuda, ciutadà de

Girona».

El cronista oficial de la ciutat, que

va fer la seva tesi doctoral sobre la introducció

de la impremta a Girona, ha

pogut comprovar, a partir de la documentació

consultada a l’arxiu, el carrer

on hi va haver la primera impremta de

Girona, però ell mateix confessa que

amb els papers que ha pogut examinar

no és capaç de precisar en quina casa

concreta es va establir aquell primer

taller d’estampació permanent que va

tenir la ciutat.

L’arrendament que havien d’abonar

els llogaters era de quatre lliures i sis

sous l’any, a pagar en dues vegades.

Enric Mirambell i Belloc va trobar

un document que demostra que Diego

de Gumiel encara vivia a Girona el 25 de

juliol. Es tracta d’un contracte de lloguer

signat entre un fuster d’Anglès i el

cambrer de Sant Pere de Galligants en

què Diego Gonçales actua com a testimoni.

Posteriorment, ja se li perd la pista

a la ciutat, encara que hi ha la creença

que va deixar el negoci als seus dos

socis i es va traslladar a Barcelona. De

fet, el 4 de desembre de 1495, segons

s’ha pogut comprovar en documents

consultats pel professor Mirambell,

De Valdés i Pla abonaren la part corresponent

de l’arrendament a Ramon

Dez Puig. En aquest rebut, el nom de

Diego de Gumiel ja no hi figurava.

Títols editats a Girona

Les premses de De Gumiel i De Valdés

varen imprimir cinc dels sis incunables

que encara avui es conserven a la

ciutat. En concret, durant el temps que

l’impressor castellà va ser a Girona, un

text en llatí i dos en català porten directament

la seva signatura.

De Gumiel va editar tots els seus llibres

en lletra gòtica, i segons Susanna

Camps (autora d’una tesi de més de

set-centes pàgines sobre l’impressor

castellà), sembla que en disposava de

tres tipus diferents, com a mínim.

Un altre tret característic de l’obra

de De Gumiel és l’estampació d’una

marca al llibre que identificava l’editor.

Aquesta pràctica, que no era gaire

estesa en l’època incunable, De Gumiel

la va utilitzar en dos dels textos

que va imprimir a Girona. En concret,

la marca que De Gumiel estampa en el

Psaltiri devotíssim i en el Paris e Viana

és un gravat amb dos lleons que apa-


història DIEGO DE GUMIEL, EDITOR DEL TIRANT, VA OBRIR UNA IMPREMTA A GIRONA

reix a la portada, al costat de la data

d’edició i la llegenda «Insigne ciutat de

Gerona».

Susanna Camps parla, a la seva tesi,

de la qualitat dels treballs de De Gumiel,

que sovint incloïen no sols text,

sinó també gravats, filigranes, miniatures,

inicials i tipografies en dues

mides, foliació i marca de l’impressor,

unes característiques tècniques molt

poc freqüents a l’època.

Francesc Eiximenis, per començar

La primera obra que va sortir del taller

d’estampació del carrer dels Ciutadans,

propietat de De Gumiel i De

Valdés, va ser la traducció catalana

del Psalterium alias Laudatorium

(Psaltiri devotíssim) de Francesc Eiximenis,

una obra escrita en llatí entre

1404 i 1408 a València i que va ser traduïda

al català el 1415 per Guillem de

Fontana, un escrivà del rei Martí I. El

llibre, que porta el 20 de març de 1495

com a data d’edició, va tenir una tirada

de dos mil exemplars.

Més tard, la factoria gironina de

De Gumiel, De Valdés i Pla va publicar,

el 5 de juny del mateix any, la

traducció catalana de Paris e Viana

de Pierre de la Cépède (Historia de

las amors e vida del cavaller Paris e

de Viana, filla de França). Es tracta

d’una novel·la breu escrita a finals

del segle xiv. El nom del traductor

és desconegut, atès que no consta

a l’edició. No queda clar quina era

la llengua original del llibre; en tot

cas, a la primera edició francesa, que

data de 1432, diu que és un trasllat

del provençal que, al seu torn, podria

venir d’un text més antic que fins i tot

alguns autors han conjecturat si podria

ser català.

De l’any 1495 també és l’obra editada

en llatí Principiorum Grammatice,

que si bé no duu la marca de l’impressor,

els experts atribueixen al gravador

castellà.

Al llarg de tota la seva vida professional,

Diego de Gumiel va treballar

amb diferents formats, particularment

amb quarts, octaus o folis. A Girona,

el llibre Paris e Viana el va publicar

en format de quart.

>> Pedro M. Cátedra va definir Diego de Gumiel com un mediador cultural

entre Catalunya i Castella.

Lançalot del Llac

Enric Mirambell explica que va veure

un document a l’arxiu, datat el 12 de

gener de 1497, segons el qual mossèn

Joan de Belloc i el sastre Narcís Sempere

encarregaven a Juan de Valdés

l’edició de mil exemplars de la Tragèdia

de Lançalot de mossèn Gras. No

s’ha pogut comprovar si la impremta

del carrer dels Ciutadans va poder

lliurar la comanda. En tot cas, malgrat

que en aquestes dates Diego de

Gumiel ja no vivia a Girona, el prestigiós

bibliògraf Francisco Vindel Angulo

atribueix la impressió del text al

tipògraf i gravador burgalès, després

d’haver examinat curosament un

fragment d’exemplar que es conserva

a la Biblioteca de Catalunya.

A Girona i a Barcelona

Al llarg de la seva trajectòria professional,

Diego de Gumiel va treballar

tant pel seu compte com fent aliances

puntuals amb altres impressors.

D’aquesta manera també va continuar

exercint a Girona. El professor

Pedro M. Cátedra explica que l’impressor

burgalès construïa punxons i

matrius que utilitzava ell mateix, però

que també en feia per a altres impremtes.

Es creu que, mentre era a Girona,

també treballava amb tallers de Barcelona.

L’11 de setembre de 1494, De Gumiel

i De Valdés varen constituir una

societat a Barcelona amb els llibreters

Gabriel Prats i Pere Ramon Gavarró

amb el propòsit d’editar llibres. De

fet, hi ha un document en què ja consta

que, el 2 de gener de 1496, Diego

Gonçales era ciutadà de Barcelona.

Editor del Tirant lo Blanc

Com hem dit ja, mentre Diego de Gumiel

era a Girona, treballava simultàniament

a Barcelona, bé associat a

altres impressors o bé subministrant

tipografies a altres companys de professió.

Aquesta faceta seva de constructor

d’eines explicaria, en part, la

seva relativa poca producció de títols

durant l’època que va estar actiu.

El mateix any 1495, quan De Gumiel

i De Valdés vivien a Girona, publicaren

a la seva filial barcelonina

Flors de virtuts e de costums de Simone

da Cascia i els Usatges de Barce-

>> Marca d’impressor de Diego de Gumiel.


lona e Constitucions de Cathalunya,

aquesta darrera obra amb la col·laboració

de l’editor Pere Miquel.

A finals de 1495, Diego de Gumiel va

traslladar definitivament la seva residència

a Barcelona, en part per raons

professionals, però també per una

motivació sentimental, atès que el

mes de desembre d’aquell any va contreure

matrimoni amb la manresana

Miquela Carner, vídua del comerciant

Maurici Vila.

Diego de Gumiel, que era conegut

professionalment com El Castellano,

s’hi va estar fins al 1501. Durant aquell

període, va editar diverses obres, entre

les quals destaca especialment la

segona edició del Tirant lo Blanc.

La principal obra de Joanot Martorell

havia estat publicada amb molt

d’èxit a València el 1490 per l’editor

alemany Nicolau Spindeler. Aquest

enorme ressò popular que tingué la

novel·la animà el llibreter i editor

francès establert a Barcelona Carmini

Ferrer a encarregar-ne una segona

edició a l’impressor Pere Miquel. L’estampador

responsable de la publicació

va iniciar els tràmits d’edició, però

a finals de 1496 emmalaltí, i el mes de

febrer de l’any següent va morir.

Va ser en aquell moment que Carmini

Ferrer va demanar a Diego de

Gumiel que acabés la feina que Pere

Miquel havia començat. El contracte

que Ferrer i De Gumiel varen signar

el mateix mes de febrer de 1497 establia

que l’impressor havia de lliurar

la novel·la en un termini màxim de

sis mesos.

De Barcelona a Valladolid i València

A començaments de 1501, Diego de

Gumiel va liquidar tots els seus negocis

a Barcelona i es va traslladar a

Valladolid, concretament al monestir

de Nuestra Señora del Prado, on li

varen encomanar la publicació de les

butlles. Es va estar a Valladolid fins al

1513. En aquest període va publicar,

en castellà, les traduccions del Llibre

de Josep, de Joan Roís de Corella, i el

Tirant lo Blanc, que tant d’èxit havia

tingut en la seva versió catalana.

A partir de 1513, es va instal·lar

a València, on es va estar fins que

la mort el va sorprendre, el 1517. En

aquesta etapa valenciana, Diego

de Gumiel va publicar tot un seguit

d’obres de Ramon Llull i l’Aureum

opus regalium privilegiorum civitatis

et Regni Valentie, el 1515.

Les impremtes del carrer dels Ciutadans

>> Portada de l’edició castellana del

Tirant lo Blanc.

>> Coberta d’una edició del llibre

Paris e Viana.

A Girona, el carrer de les Ballesteries ha estat tradicionalment el carrer

dels impressors. Així, al llarg dels anys, aquesta cèntrica via del

Barri Vell ha acollit nombrosos tallers d’estampació, com ara els de les

famílies Bro, Oliva o Carreras i, més recentment, la impremta Masó,

que durant molts anys va editar el Diario de Gerona de Avisos y Noticias

a les seves premses.

Tanmateix, la primera impremta estable que hi va haver a Girona la

varen fundar, l’any 1495, els impressors Juan de Valdés, Diego de Gumiel

i Joan Pla al carrer dels Ciutadans. Sense tenir la solera del carrer

de les Ballesteries, hem de dir que, al llarg de la història, el carrer dels

Ciutadans també ha acollit diversos negocis editorials.

Sembla que, amb la mort de Juan de Valdés a Perpinyà el 15 d’octubre

de 1499 (Joan Pla havia traspassat abans), el negoci va passar a les

mans del clergue Baltasar Avellà, que imprimí, entre altres llibres,

les Cobles de Bernat Estruç el 1501. Després, durant diversos segles, els

tallers d’estampació gironins triaren altres indrets del Barri Vell per desenvolupar

la seva activitat, com ara la pujada de Sant Feliu, la plaça de

Sant Pere, el carrer de l’Argenteria, el carrer de la Força o la plaça del Vi.

A començaments del segle xx, els Carreras, potser la darrera gran

nissaga d’impressors que ha acollit la ciutat, escolliren de nou el carrer

dels Ciutadans per instal·lar-hi l’obrador.

Marina Carbonell, la comissària que va organitzar la gran exposició

que el Museu d’Art va dedicar l’any 2016 a mostrar les xilografies

gironines (s. xvii-xx), explica que la Tipografia Carreras (1860-1952),

una empresa que va perviure a la ciutat durant quatre generacions, va

tenir sis seus diferents al llarg de la seva història, una de les quals al

carrer dels Ciutadans, número 18, concretament als baixos de la Casa

Solterra, que avui és la seu dels Serveis Territorials de Cultura de la

Generalitat de Catalunya a Girona.


història

Un espia a Tamariu

Acabada la Segona Guerra Mundial, una parella de forasters es va establir a Tamariu. Ell, Paul Fidrmuc,

era austríac (Jägerndorf, 1898 - Barcelona, 1958), i Rigmor, la seva dona, era danesa. Al poble, però, se’ls

va anomenar els Alemans.

Text > Jordi Arbonès (NIF), escriptor

Era l’any 1945 i a la costa hi corrien

pocs estrangers. Això va

comportar que els pescadors

que anaven a tavernes com

Casa Frigola, Can Nissu, especulessin

sobre els nouvinguts. Se sobreentenia

que si algú es quedava a viure en un

racó tan perdut com Tamariu era per

alguna raó inconfessable. La imaginació

de la gent no va encertar la realitat,

que superava qualsevol rumor. Paul

Fidrmuc, el turista ben plantat i gran

esportista, havia estat un dels espies

més importants dels nazis a Lisboa.

Li agradava fer travessies amb una

piragua per tota la costa, i l , any 1948

va publicar el llibre Una piragua en la

Costa Brava, que va tenir molt d’èxit. El

va editar Iberia de Barcelona, i després

l’editor de Cosmos, Antonio Aparicio,

que passava temporades a Tamariu, en

va fer una edició facsímil.

Poc després d’haver arribat a Tamariu,

a Fidrmuc el van deportar a

Alemanya i el van dur a un camp de

concentració, on el van interrogar durant

uns mesos. L’estat feixista espanyol

rebutjava entregar oficials nazis i

col·laboradors del règim que s’havien

refugiat a Catalunya. Tot i això, procurava

estar de bones amb qui havia

guanyat la guerra. Convenia blanquejar

el feixisme europeu que l’havia ajudat

a guanyar la Guerra Civil.

Renéixer

A Fidrmuc se’l qualificava d’espia brillant,

i els aliats sospitaven que tenia

milions a Suïssa —no es va demostrar.

L’estada a Alemanya va ser curta, i els

americans, encara que Fidrmuc fos reclamat

per Txecoslovàquia, el van alli-

>> La platja de Tamariu als anys quaranta. (Foto: Arxiu Carles Rotllan, Macarino)


>> La casa de Paul Fidrmuc i la seva dona, Rigmor (la primera de l’esquerra).

(Foto: Arxiu Carles Rotllan, Macarino)

>> Paul Fidrmuc va recórrer la Costa Brava amb piragua. (Foto: Arxiu Jordi Arbonès)

berar, o bé algú el va ajudar a escapar.

Un enigma que engrandeix el misteri.

Era un home de sort que sabia jugar bé

les seves cartes. Explicava que havia

arribat a peu a la frontera de França i

que, un cop allà i després de contactar

amb la seva dona, havia agafat el

tren fins a Flaçà, on s’havia trobat en

Samuel, un taxista que el duia sovint

a Barcelona, i de seguida va tornar a

Tamariu.

Pocs dies després, els franquistes li

van fer un dinar d’homenatge a l’hotel

Ritz. Llavors va col·laborar amb els

serveis secrets espanyols. Havia aconseguit

allò que semblava impossible:

que cap jutjat no l’incriminés. S’havia

salvat de donar comptes de la seva pertinença

al partit nazi i de la feina fosca

que havia dut a terme a Lisboa amb

l’Abwehr.

L’Abwehr

El nom vol dir ‘contraespionatge’. Era

l’agència d’intel·ligència nazi que rebia

informes dels agents escampats per

tot Europa. Informes que servien per

fer atemptats, suborns i sabotatges. El

cap de Fidrmuc era l’almirall Wilhelm

Canaris. Lisboa era un niu d’espies i

personatges que negociaven en el wolframi,

necessari per al blindatge dels

carros de combat alemanys. Havia esdevingut

una ciutat franca, un mercat

de visats, papers falsificats i salconduits,

i on els agents nord-americans

s’estaven a l’Hotel Aviz. Altres hotels

eren plens d’anglesos, alemanys i japonesos,

que intercanviaven rumors

que moltes vegades eren falsos. També

era un port de fugida de refugiats i de

jueus que havien travessat la frontera

al Pirineu, a Portbou o a la Jonquera i

que, un cop a Lisboa, es venien les joies

per embarcar-se gairebé clandestinament

cap a Anglaterra o Amèrica del

Sud. Al president de Portugal, el dictador

Oliveira Salazar, no li interessava

acumular jueus al seu país.

En països «neutrals» com Portugal o

Espanya es lliurava una lluita soterrada

repleta d’especuladors i estraperlistes,

el mercat negre de la penicil·lina i

la teranyina que teixien els espies.

A Lisboa els anglesos van intentar

reclutar Fidrmuc, conegut com a Ortro

(nom que remetia a la mitologia grega

i a un gos amb dos caps). No ho va

acceptar. El consideraven com «un cavall

imprevisible» (the lost horse in the

race), i van estar a punt de segrestar-lo

i matar-lo. De nou va fer sort i els anglesos

no el van aconseguir. Fidrmuc

era un bon vivant a qui li agradava el

casino i la festa; sovint enviava informes

poc elaborats o falsos i feia creure

als caps de Berlín que tenia un grup

de gent al seu servei. Era mentida; estava

sol i es quedava els calés. Els seus

caps, sobretot Canaris (el seu valedor),

havien descobert que tenia la màniga

ampla. La Gestapo l’havia detingut

temps enrere a Alemanya, acusant-lo

de traïdor, i l’havien deixat anar. Tot i

això, havia esdevingut un personatge

indispensable: l’home que sabia massa.

El temps jugava a favor seu, perquè

el consideraven una baula imprescindible

a l’hora de rebre i transmetre informacions.

Lisboa

Els espies anglesos vivien al luxós Hotel

Palacio, conegut com l’hotel dels murmuris,

un lloc que més endavant seria

freqüentat per monarques i aristòcrates

exiliats, i els alemanys s’estaven al


història UN ESPIA A TAMARIU

>> Una de les edicions del llibre de Fidrmuc

Una piragua en la Costa Brava.

(Foto: Arxiu Jordi Arbonès)

discret Atlântico. Es deia que al casino

d’Estoril els agents subornaven els

crupiers perquè deixessin guanyar

els enemics, per tenir-los distrets i així

tenir temps per escorcollar les seves

habitacions. Al Palacio s’hi hostatjava

l’escriptor anglès Ian Fleming, que

tenia, a l’habitació del costat, Dusan

Popov, un serbi que treballava per al

servei d’intel·ligència britànic i que era

conegut com El Tricicle perquè acostumava

a enllitar-se amb dues dones

alhora. Fleming es va inspirar en Popov

per crear el personatge de James

Bond, i li va posar 007, que era el codi

secret del serbi. La novel·la Casino

Royale (1953), la primera sobre Bond,

està inspirada en el casino d’Estoril

i en l’època que Fleming va treballar

a Lisboa d’assessor per als serveis secrets

britànics. A Estoril també hi corria

Juan de Borbón, un rei destronat i

que mendicava diners al poderós banc

de l’Espírito Santo, la directiva del

qual advocava a favor dels nazis.

6 de juny de 1944

S’explica, i Fidrmuc ho explicava,

que quan ell va enviar un informe

>> Una de les poques fotos que hi ha de l’espia

nazi. (Foto: Arxiu Jordi Arbonès)

a Berlín en què deia amb exactitud

que el desembarcament dels aliats

a França seria a Normandia, el dia

D, no se’l van creure. Fidrmuc va estar

a punt de canviar la història del

món. L’estat major alemany, però,

va fer més cas a un espia català, Joan

Pujol, que també corria per Lisboa i

que llavors havien traslladat a Anglaterra.

Abans del desembarcament a

Normandia, Pujol, Garbo, va enviar

missatges amb lletra invisible per informar

que la invasió seria al nord i

al Nord-Pas de Calais. Pujol actuava

com Fidrmuc i feia creure als caps de

Berlín que rere seu hi havia moltes

persones a qui s’havia de pagar (vint

subagents). Tot era mentida. Els nazis,

que pagaven amb generositat, van

menystenir l’informe de Fidrmuc.

Van preferir creure un personatge que

ni era nacionalsocialista ni pertanyia

a l’Abwehr: l’agent doble Joan Pujol.

Es va fer palès que l’Abwehr, tot i que

era una organització potent i gairebé

impenetrable, estava mediatitzada pel

factor humà.

Misteri aclarit

L’apotecari i antic alcalde de Palafrugell,

Frederic Suñer (1932-2020), va

parlar sobre el misteriós Paul Fidrmuc.

Suñer era jove quan la parella d’«alemans»

va llogar la casa del seu sogre al

passeig del Mar de Tamariu. L’estada

no va ser temporal, sinó de llarga durada:

hi van estar uns quinze anys. Suñer

explica com, gràcies a un article de Der

Spiegel, el 2014 es va assabentar de qui

era en realitat aquell personatge que

feia anys que havia conegut, perquè la

revista en la qual Fidrmuc havia col·laborat

(era periodista) explicava la seva

trajectòria en un article titulat «Unser

Mann in Barcelona» (‘el nostre home a

Barcelona’). Suñer recorda: «L’almirall

Canaris, cap dels serveis d’intel·ligència

alemanys, havia obsequiat Fidrmuc

amb una tabaquera amb perles que

havia sigut de Napoleó. Nosaltres la

vam veure a Barcelona, en el pis de

la dona de Canaris». Suñer va descobrir

com Fidrmuc havia estat al cim

del món. Wilhelm Canaris, el cap de

l’Abwehr i de Fidrmuc, va ser acusat

de traïdor i executat (penjat) el 1944 pels

nazis. Havia conspirat contra Hitler.

Fidrmuc no es va esverar quan va

veure caure el Tercer Reich. Va mantenir

el cap fred i va entrar a Espanya. Tot

i que Hitler era mort, va insistir a reclamar

el pagament dels darrers mesos de

la feina feta a Lisboa, ja que havia complert

la missió que li havien encomanat.

Contactes

Fidrmuc tenia relació amb la colònia

alemanya de Barcelona. Es diu que als

estius anava a Sant Gervasi i que es

relacionava amb el convent de monges

alemanyes, que, durant la guerra,

espiaven les anades i vingudes dels

vaixells al port. Dels dies a Barcelona,

no se’n sap res que es pugui documentar.

Després de la guerra, els nazis es

trobaven a Barcelona, al restaurant El

Caballito Blanco. Els nazis que havien

desfilat uniformats per la ciutat com si

fos seva havien desaparegut.

Enllaços

Els alemanys havien creat Sofindus, un

conglomerat d’empreses de l’Alemanya

nazi que va funcionar a Espanya

durant la Segona Guerra Mundial i que

movia molts diners. Establerta el 1938,

va concentrar moltes filials. A través

de Sofindus els nazis van obtenir una

important influència econòmica a

l’Espanya franquista. Va desaparèixer

el 1945. Un enigma. És un misteri què

se’n va fer, dels diners. Els nazis s’havien

instal·lat en molts llocs de la geografia

espanyola i catalana durant la

guerra. Tenien factories a Tarragona

i feien campaments de les Joventuts

Hitlerianes a Sant Feliu de Guíxols.

La pau

Fidrmuc va fer sort en descobrir un

racó on viure sense fer-se notar: Tama-


riu. Un lloc bell on passar desapercebut.

Al poble també hi va estar Dionisio

Ridruejo, un poeta falangista que

va viure en una finca a la Perica, prop

de la Musclera, desterrat i rebutjat pels

franquistes.

Fidrmuc defineix Tamariu: «Me recuerda

el escenario de una ópera. [...]

Cuando por la noche contemplo la

playa enclavada profundamente en el

verde valle, entre muros de rocas, y veo

los pescadores encender sus lámparas

de carburo para salir a la pesca, las

siluetas fantasmagóricamente iluminadas

por la luz cegadora y cruda que

arroja monstruosas sombras sobre la

arena de la playa, las casas distribuidas

en la orilla de la bahía imitando el

decorado de la escena, sólo falta que el

director de orquesta levante la batuta

para dar entrada a la obertura».

Segons explica el pintor Josep Martinell

de Palafrugell, en aquella època

la taverna de Can Patxei era un lloc de

molta vida. S’hi feien tertúlies i tothom

hi era ben rebut: «Els dissabtes a la nit

i fins a la punta d’alba, s’organitzaven

uns cants impressionants dins un ambient

pintoresc i pujat de to». Un temps

de vida senzilla i rústica.

Sobre Tamariu, Fidrmuc escriu: «Al

regresar de cualquier excursión y ver

alzarse ante mí las primeras peñas de

la ensenada, siempre me sorprende

de nuevo la perfecta armonía de las

proporciones de este paisaje. Las casas

no destruyen el efecto de la Naturaleza,

como en tantos otros lugares en que

el hombre construye sus habitaciones

dejándose llevar por su capricho».

Rebobinem

A Tamariu hi feien estada personalitats

diverses. A la Musclera, que era

anomenada, junt amb la Perica, «els

xalets dels anglesos», hi trobem Lady

Clementine Hozier, esposa de Winston

Churchill; Miss Cotton, dama d’honor

de la reina d’Anglaterra; l’escriptora

i filòsofa Iris Murdoch, i l’historiador

Hugh Thomas.

La casa de Fidmurc és dels anys vint.

No és gaire lluny de Tamariu. La va fer

construir Lord Islington, primer baró

Islington, un polític britànic que havia

estat governador a Nova Zelanda. L’arquitecte

va ser Nicolai Woevodsky, de

Sant Petersburg, militar del tsar Nicolau

II. Tot i que el Rus de Cap Roig de

Calella es feia anomenar coronel, no

en tenia el grau; l’hauria hagut si la revolució

russa no li hagués estroncat la

carrera militar.

A la casa residencial, una barreja

d’arquitectura del país i d’aire colonial,

hi va arribar l’electricitat molt

abans que a Tamariu. Els locals de Tamariu

on no hi havia electricitat s’il·luminaven

amb Petromax. Era temps de

colles, arrossades i barraques.

D’altra banda, a la Musclera i a l’Hotel

Tamariu, s’hi va filmar la pel·lícula

Sombras acusadoras (1958), de Michael

Anderson. Una pel·lícula mediocre,

però el fet d’haver-hi portat figures

com l’actriu Anne Baxter representava

que Tamariu entrava en la modernitat.

Són exemples que expliquen l’època

en què la Costa Brava i Tamariu van ser

refugi de personatges molt diferents.

Es diu que un cop acabada la Guerra

Civil, l’almirall Luis Carrero Blanco,

mà dreta del general Franco, es va empadronar

a la Musclera i va intentar

apoderar-se’n. No se’n va sortir.

De Fidrmuc amb prou feines hi ha

fotos. A diferència d’altres espies, ell

sempre va cuidar l’anonimat.

Tamariu era un lloc sense cap arquitectura

emblemàtica, un territori de

fora del món. L’única presència oficial

havia estat la del carter, que es deia

Peret, i la seva gorra era l’únic «element

de poder» que remetia al que ara

anomenem sistema. També hi havia la

figura de l’anomenat alcalde de mar.

Josep Pla va explicar: «A Tamariu no hi

havia cap signe positiu de civilització,

ni església ni rellotge públic, ni comunicacions

regulars, ni qualsevol oficina

d’autoritat». Uns redactors de Der

Spiegel, la revista que havia contractat

més d’un ex-SS, van visitar Fidrmuc a

Tamariu. Volien conèixer «l’heroi» que

>> La casa de Tamariu on s’estava Fidrmuc,

en l’actualitat. (Foto: Claudi Valentí)


>> En Gotas era un pescador que es reia del piragüista nazi. (Foto: Claudi Valentí)

els enviava articles que publicaven

amb un pseudònim.

Tamariu

Quan érem petits, a l’Empordà hi vivien

pocs forasters i sentíem a dir

«coses» estranyes, d’ells. Sobre Rodolf

Candelària, pintor texà establert

a Calella, es deia que treballava per a

la CIA. Del Rus de Cap Roig es rumorejava

que treballava per a algun servei

secret. Rumors i frases embastades.

Dels alemanys de Tamariu s’explicava

que estaven apamant i enregistrant el

territori (la costa i les coves) amb intencions

poc clares, i a partir d’un cert

moment també va córrer la brama que

seguien ordres de la CIA.

Als pescadors de Tamariu, Fidrmuc

no els acabava de fer el pes —era sec,

esquerp i poc comunicatiu—, perquè

sabia nedar —la majoria de pescadors

no en sabia— i perquè sortia a l’hivern

i a mar obert amb la piragua només per

conèixer la costa. Al llibre Una piragua

en la Costa Brava, Fidrmuc hi explica:

«Es maravilloso navegar en invierno

deslizándose por las aguas tranquilas,

pero en modo alguno debemos

desdeñar la belleza salvaje e inquieta

del mar en la tormenta». A en Gotas,

un pescador solitari que vivia a Aigua

Xelida, li agradava prendre-li el pèl i

sovint li preguntava si s’havia afogat,

i l’altre li contestava que encara no.

Fidrmuc anomenava en Gotas el Ojo

de Dios. Una mirada irònica que planava

damunt seu. Navegar amb la piragua

a l’hivern gairebé contravenia

les lleis del mar. En la postguerra, la

societat encapsulada no es plantejava

el mar com un lloc d’esbarjo. Un món

ferreny. I l’estranger que feia coses

inhabituals era admirat i alhora ridiculitzat.

La dona de Fidrmuc, Rigmor,

duia pantalons, i això era vist amb recel.

Quan la gent de Tamariu va descobrir

que l’Aleman parlava d’ells en un

llibre, es van sorprendre. Tothom el

volia tenir. Ningú no havia tingut en

compte que la platja de Tamariu es

coneixia com la platja dels pobres. La

gent benestant anava a Calella o a Llafranc.

>> El passeig del Mar de Tamariu. (Foto: Claudi Valentí)


La terra

A les tavernes de Tamariu, de mica

en mica, es van començar a llogar habitacions.

L’electricitat havia trigat a

arribar-hi. Els homes pescaven i les

>> Portades de dues novel·les de Fidrmuc.

(Foto: Arxiu Jordi Arbonès)

dones cuinaven per als caçadors i els

aficionats a la pesca que baixaven de

Palafrugell i, sobretot, per a la gent relacionada

amb el món del suro i la seva

elaboració (els tapers). Als anys trenta,

les noves construccions del tipus de la

Musclera i la Perica apuntaven cap a

un turisme d’elit. Durant els anys de la

postguerra, la vida va ser miserable, i

això volia dir passar gana i guanyar-se

els forasters amb un suquet desmaiat o

amb peix a la brasa.

Josep Pla diu a El meu país (1958):

«A sota del prodigiós paisatge físic a

Tamariu hi ha un esperit del lloc —el

genius loci— indefinible, secret, misteriós,

que sembla estar lligat amb la

quinta essència de la llibertat. És l’esperit

emmarcat per una geografia prodigiosa

el que deu haver mantingut en

el nostre esperit més arcaic el somni

de Tamariu com a modest paradís recuperable.

Que aquest esperit es manté

encara, ho demostra el fet que els estiuejants

de Tamariu, quan se’ls fica el

gra de sorra al cap, entren en estats de

llibertat que ni ells mateixos no saben

el que els passa».

La vida oculta

Tot remet a un nazi i a fer surar una

realitat estranya, embardissada i, alhora,

confortable i plena de forats negres

—recorda la pel·lícula La capsa de

música (1989), de Costa-Gavras. Un avi

amable i bona persona que arrossega

un passat esgarrifós. Són fets d’una altra

epoca, de quan els senyors de Barcelona

eren pocs i els estrangers com

Fidrmuc es mostraven com a personatges

sense història. El «modest paradís»

ho eixugava tot.

Norman Sherry, el bibliògraf de

Graham Greene, diu que l’escriptor

anglès es va inspirar en la trajectòria

de Fidrmuc per escriure una de les

seves novel·les més famoses: El nostre

home a l’Havana (1958). El protagonista,

Jim Wormald, està basat en

Fidrmuc. Un comerciant anglès que

ven aspiradores a l’Havana és captat,

per casualitat i a desgrat, per fer d’espia

a la Cuba del dictador Fulgencio

Batista i a les ordres del servei secret

britànic. L’home accepta el treball pels

diners, però la seva manca d’empenta

el porta a inventar-se els informes

que envia, els quals, tot i ser falsos,

són presos seriosament pels anglesos.

D’alguna manera, Fleming i Greene

van assentar les bases de les novel·les

d’intriga i d’espionatge que durant

dècades van definir la Guerra Freda

—contra— i recontraespionatge.

En els seus escrits, Suñer defineix

Fidrmuc: «A Paul el recordo vagament,

era un home alt, musculós, amb tipus

d’esportista i forçut. Senyorívol. Parlava

cinc o sis idiomes. Era una persona

formada i culta. Educat, i en les darreres

èpoques, postrat al sofà llit per

la malaltia —càncer d’ossos—, quan

rebia visites, sempre s’aixecava». A

Alemanya i Àustria havia estat campió

de natació. Sembla que va descobrir

Tamariu per casualitat, quan feia un

recorregut per la costa.

La retrobada llibertat del nazi consistia

a dur una vida senzilla i metòdica:

llevar-se aviat, esmorzar, fer un

breu passeig i, sobretot, aparellar i

reparar la piragua a la platja. Li deia

Don Tonto. I, obsessivament, es feia a

la mar. Recorria tota la costa. Explorava

les cales i en feia sondejos. Al llibre

Una piragua en la Costa Brava hi ha

gràfics i fotos que expliquen l’abast de

la seva dèria. És una guia dels llocs on

va estar, una novetat a l’època, ja que la

pretesa fragilitat de l’embarcació li va

permetre conèixer racons fins llavors

poc explorats. Hi explica com s’ha de

navegar i manejar una piragua amb

una forta tramuntana.

Va ser corresponsal a Barcelona de

Der Spiegel i va col·laborar amb diferents

revistes. A banda del llibre de la

Costa Brava, va publicar No siempre

corre el rublo (1950) amb l’editor Lluís

de Caralt i novel·les de quiosc, a la «Biblioteca

Oro», de l’editorial Molino,

com El crimen submarino o Asesinato

en la montaña.

Fidrmuc escriu: «La Costa Brava es

una costa pausada, y permítaseme la

expresión, una costa a la que sólo acaba

uno de encontrarle gusto cuando la

mide, no por millas, sino metro a metro».

L’apotecari Frederic Suñer explica

que, un cop mort Paul Fidrmuc, el

1958, uns suposats cineastes van demanar

a Rigmor, la seva dona, tots els

documents i papers que l’espia havia

guardat durant la seva vida, amb l’excusa

de fer el guió d’una pel·lícula.

«Ella, de bona fe i sense consultar-ho a

ningú, els va donar tot el que tenia a la

casa». No els va veure mai més. Suñer

apunta que probablement pertanyien

a algun servei d’intel·ligència.

Així, el misteri va continuar.


lletres

Anatomia de la

novel·la negra gironina

Text > José Luis Bartolomé

Al llarg del segle xx, les novel·les

de lladres i serenos

—a partir d’ara, novel·la negra*—

gairebé sempre s’havien

ambientat a la ciutat comtal, i és

de les històries d’autors canònics com

Rafael Tasis (amb el comissari Jaume

Vilagut i el repòrter Francesc Caldes),

Manuel de Pedrolo (amb Ricard Serra,

responsable d’una agència de detectius

a Mossegar-se la cua) o Jaume Fuster

(amb el detectiu Lluís Arquer) d’on

provenen els noms dels perdiguers

més familiars per als lectors de relats

d’intriga en català. Durant el segle xxi,

i una mica abans, s’ha produït una

descentralització d’escenaris, d’arguments,

de la varietat dialectal de l’idioma

i de la procedència dels faulistes.

Sens dubte, hi ha tingut molt a veure

el desplegament arreu d’unes forces

de l’ordre del país (els Mossos d’Esquadra),

la popularització del gènere fins a

nivells extrems en les prestatgeries de

llibreries i biblioteques, i l’interès per

la recerca de la història recent i pretèrita

a escala local o comarcal, amb

matèria primera fresca per recrear fets

i localitzacions. No cal dir que l’estima

pel terroir, per fabricar personatges i

guions literaris lligats a la terra, escrits

amb llenguatge col·loquial, i en ambients

rurals o urbans identificables

com a propis, ha tingut també el seu

rol per fer créixer aquesta afecció.

Com a preàmbul de la nòmina de

creadors i creacions gironins que he

pogut aplegar d’aquest gènere literari,

seria bo evocar alguns noms estrangers

relacionats amb la ciutat de Girona,

amb obres de ficció que es poden

llegir com a intrigues: l’italià Valerio

Evangelisti, investigador de la figura

de Nicolau Eimeric, sobre el qual ha

escrit un reguitzell de títols (més d’una

dotzena), o la canadenca Caroline

Roe, creadora del personatge d’Isaac

el Cec, un metge jueu encarregat de

treure l’entrellat de les morts produïdes

aparentment per la pesta negra

el 1353 (Remeis i traïcions: Cròniques

d’Isaac el Cec i Remei per a un xarlatà).

En l’actualitat és impagable la tasca de

promoció de la ciutat de l’Onyar i la

rodalia entre els lectors anglòfons per

part del novel·lista gal·lès Chris Lloyd,

creador de la figura de la investigadora

Elisenda Domènech en les seves tres

entregues City of Good Death, City of

Buried Ghosts i City of Drowned Souls.

Alguna editorial local aposta per traduir-lo?

S’obre la subhasta.

Assassins a Girona

En les presentacions del llibre Assassins

a Girona (2017) es remarcava que

aquesta recopilació de tretze autors

gironins o vinculats a les comarques

gironines havia estat una invitació

irònica de l’editor de Llibres del Delicte

per demostrar que «al nord del

>> Abans del silenci, d’Agustí Vehí.

(Foto: Arxiu José Luis Bartolomé)

>> Agustí Vehí, el 1986, quan era cap de la Policia Local de Salt, al programa Vostè jutja, de TV3.

(Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. El Punt.)


>> Josep Torrent, en primer terme, el 2014, durant la presentació de La sang és més dolça que la mel.

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. El Punt (Tura Soler).

país es mata literàriament amb molta

qualitat». El breu pròleg de Martí Gironell

dona entrada als relats de Miquel

Aguirre, Damià Bardera, Mar Bosch

Oliveras, Anna Carreras, Jordi Dausà,

Jair Domínguez, Salvador Macip, Cristina

Malagelada, Andreu Pérez, Pep

Prieto, Josep Torrent, Maribel Torres

i Matthew Tree. La novel·la negra gironina

(d’autor o d’ambientació) no

estava aleshores, ni de bon tros, a les

beceroles. De fet, podríem recular als

anys vuitanta per trobar autors neòfits

de lectura ben agradosa per als fans

del gènere, com els dels números inaugurals

de la col·lecció literària «La

Novel·la al Punt», del grup Lletrasset:

L’estigma dels Montoreig (1986), de

Toni Vinyes, o Assassinat a la missa del

gall (1986), de Miquel Fañanàs.

Cinc dels escriptors esmentats

(Aguirre, Dausà, Prieto, Torrent i Torres)

estan inclosos en l’exploració que

he fet de l’estol d’autors de novel·la negra.

Voldria entendre que la dedicació

de la resta al conreu d’aquesta literatura

ha estat ocasional. No seria el cas

d’Anna Carreras, barcelonina resident

a Girona i traductora d’Elena Ferrante

al català, que ha escrit dues novel·les

del gènere (L’ull de l’escarabat i Halley

2040).

En aquest atles aproximatiu de la

novel·la negra gironina, entesa com a

relats que estan escrits per autors indígenes

o que tenen lloc en territori

gironí, comencem esmentant el camprodonenc

Oriol Molas, autor, juntament

amb el lleidatà Ferran Grau, de

La revenja dels desvalguts (2018) i

de Cazeneuve i les clavegueres de la

ciutat (2019), ambdues situades en

moments convulsos de la primeria

del segle xx a Barcelona. Els conductors

de les investigacions són Enric

Cazeneuve (de l’agència de detectius

Cazeneuve & Associats) i el periodista

Jacint Bresco. El remarcable i insòlit

d’aquestes aventures és que es basen

en la figura d’un detectiu, Cazeneuve,

sobre el qual s’ha trobat documentació

que acredita la seva existència real.

Aportacions de la Garrotxa

La comarca de la Garrotxa ha aportat

alguns escriptors notables. Josep Torrent,

empordanès establert a Olot,

d’on havia estat cap de la policia municipal,

és un escriptor productiu, que

trasllada els escenaris dels crims fora

de la geografia de mala petja. Torrent

ha esculpit la figura de Damià Surrell,

caporal, sergent i després sotsinspector

de la Unitat d’Investigacions de Figueres,

que ha de bregar contra delinqüents

de les contrades emporitanes

(vegeu Detalls culinaris, La sang és

més dolça que la mel i 996, obres publicades

el 2010, 2014 i 2016, respectivament).

La Mirona mata els dimarts

(2008) i La noia que fa vint mesos que

és a la presó (2015) són dos trencaclos-


lletres ANATOMIA DE LA NOVEL·LA NEGRA GIRONINA

Crònica d’un segrest (2019) novel·la la

història del segrest de la farmacèutica

olotina el 1992. L’autor, Jacinto Vicente

Hernández, va ser el secretari judicial

del cas. Encara inèdita, Flagelos, la segona

novel·la de l’autora cubanomanresana

Violeida Sánchez, té lloc en paratges

olotins i de la Vall d’en Bas.

>> Imma Tubella, el 2016, després de publicar Un secret a l’Empordà.

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. El Punt (Joan Sabater).

ques que ens transporten a la Cerdanya

i al Gironès.

El segon escriptor olotí noir també

coneix el terreny que trepitja, per la

seva gestió de la funerària local. Miquel

Casas fa participar el seu alter

ego —«l’enterrador perspicaç»— per

resoldre amb poca ortodòxia incidents

que els Hercule Poirot vinguts de Barcelona

(el sergent Vilanova o l’inspector

Sanper) són incapaços de cloure.

Orgull olotí a dojo! A Secret sota greda

(2012), el crim cruent es produeix

després del robatori de quatre medalles

del CPA d’Olot; a Plagues i volcans

(2015), els olotins —socis o no del

CNO— queden fora de tota sospita de

l’homicidi per l’apunyalament d’un industrial

de la ciutat o de l’assetjament

a una olotina exuberant i esportista; a

la seva tercera novel·la, Truc de festes

(2016), les Festes del Tura viuen una

amenaça d’atemptat terrorista, rastrejat

pels Mossos... i l’Ertzaintza!

El despertar del navegant (2019) permet

a l’olotina Maribel Torres crear la

figura de la detectiva Adriana i del seu

ajudant, Pau, un expert en informàtica.

La recerca d’un afer de falsificació d’un

quadre de Miró els durà a una trama

de corrupció política i d’especulació

immobiliària a la Costa Brava. Olot:

Novel·la negra empordanesa

La comarca alt-empordanesa és un terreny

fèrtil per a la imaginació literària

de qualsevol gènere. És obligat esmentar

en primer lloc el prolífic Albert Padrosa

(1933-2014), que podríem considerar

el pioner del gremi de la novel·la

negra empordanesa (amb permís de

Baldomero Salabert, que va publicar

Una maleta el 1957), creador de la figura

del comissari Luis Montero. A la

seva primera novel·la (Alienación, del

1978), Padrosa segueix el model de resolució

a través de pistes, seguint l’estil

predominant en aquella època, influenciat

per Agatha Christie i Georges

Simenon. En obres posteriors, que van

tenir una bona acollida (Mecanismo

de ahorcadura, del 1991, i Crimen en

la pensión, del 2000), els escenaris són

més versemblants, amb la presència de

la geografia empordanesa, i hi introdueix

figures institucionals del món del

crim, com ara policies, jutges i forenses.

L’anatomia de vint casos de crims

reals que ens ofereix el metge forense

Narcís Bardalet a través de la ploma

i la tinta de Clàudia Pujol als llibres

Diari d’un forense (2009) i En l’escena

del crim (2010) ha esdevingut molt popular

entre els lectors empordanesos i

més enllà del Fluvià i del Ter.

En el seu debut literari (amb Cobdícia:

Figueres, 1943, del 2017), Octavi

Dalmau, empresari de multinacionals

que va retornar al seu Empordà per fer

de pagès i escriure històries, un desafecte

amb la dictadura —en Molins, de

la Brigada d’Informació de la Guàrdia

Civil— és el responsable d’esbrinar el

misteri, basat en fets i localitzacions

autèntics, que envolta un avió alemany

estavellat a la muntanya del Pení, entre

Roses i Cadaqués.

Com en el cas de Josep Torrent, hi

ha autors que s’han nodrit del fruit

de la seva experiència professional.

Eduard Pascual és un barceloní resident

a Llers, especialista fins a l’any

2005 en investigació criminal dels

Mossos d’Esquadra, creador de dos

sergents literaris. A Códex 10 (2009),


>> La bossa de seda, d’Esther Vila. (Foto: Arxiu José Luis Bartolomé)

el sergent Montagut empra l’indicatiu

dels serveis d’investigació dels Mossos

per explorar el rerefons dels relats

>> Assassins de Girona, una obra coral. (Foto:

Arxiu José Luis Bartolomé)

inspirats en fets, llocs i persones reals

de l’Alt Empordà. A En el umbral de la

muerte (2010) és el sergent Flores qui

condueix les diligències per resoldre el

joc macabre de bookcrossing amb què

l’assassí en sèrie es relaciona amb la

policia, escollint casos de les obres de

Vázquez Montalbán.

Abans del seu malaurat traspàs,

l’historiador, docent universitari i sotsinspector

de la Guàrdia Urbana de

Figueres Agustí Vehí ens havia deixat

com a llegat quatre títols indelebles

d’aquest gènere: Abans del silenci (del

2009, guanyador del premi Ferran

Canyameres); Ginesta pels morts: Un

blues empordanès (2010); Quan la nit

mata (2011), guanyador del Premi

Crims de Tinta, en què retrata la policia

franquista dins de l’entorn empordanès,

arran de la mort del delegat local

de la Falange a Figueres, una nit de

març de 1958, i Torn de nit (2012), que

conté com flaixos de la vida nocturna

policial en un municipi empordanès

fictici: Vilaclara. El seu bon ofici literari

i la seva bonhomia han estat reconeguts,

des del 2013, amb el Premi Memorial

Agustí Vehí, dins del Festival

Tiana Negra.

Dues autores vinculades amb l’Empordà

són Esther Vila i Elena Torres.

La primera, mestra i empordanesa

d’adopció (Navata, Ventalló, l’Estartit)

és la creadora, en tres novel·les ben

traçades, originals i entretingudes,

d’un binomi femení d’investigadores

en ambients gironins: la reportera

gràfica Mercè Juanhuix i la seva amiga

Elisa Dorca. Els bessons rere la finestra

(2016) revela els secrets inconfessables

d’una família benestant de Girona que

perd els dos fills bessons de dotze anys

i la filla de cinc en l’espai de tres dies.

El casament el 2001 d’un dels bessons,

el reportatge fotogràfic del qual han de

cobrir la Mercè i l’Elisa, serà el punt

d’inici de la descoberta d’aquells secrets.

La narració de La bossa de seda

(2018) també fa salts en el temps, partint

de l’encàrrec que reben la Mercè i

l’Elisa per il·lustrar la biografia d’una

actriu jubilada dels anys setanta. Un

accident esgarrifós l’agost del 1952 a

Navata, que canviaria la vida de quatre

personatges, s’entreteixeix amb la

mort per intoxicació de tres membres

de la mateixa família de Barcelona

l’octubre de 1970. El juny del 1972 una

dona jove es presenta al poble per reclamar

l’herència del seu oncle difunt.

A Imatges del meu enterrament (2019),

que de moment tanca la sèrie, la Mercè

i l’Elisa han de fer un reportatge del funeral

de l’empresari hoteler de la Costa

Brava Climent Roig, un self-made

man que al llarg de la seva vida ha anat

deixant cadàvers simbòlics, com el de

la seva mare i el de la seva dona. Serà

un funeral sense mort, amb un cos

amb marques facials estranyes.

El vincle amb l’Empordà de la historiadora

barcelonina Elena Torres

és literari. La puta d’oros (2015) està

ambientada entre Barcelona i Llançà,

i explica en dos períodes cronològics

la història colpidora dels escamots

d’extrema dreta després de la mort de

Franco. Una jove que sobreviu a una

brutal agressió el 1976, Jana Martí,

haurà de guarir les seves ferides trenta

anys després, quan es retroba amb alguns

dels agressors.

La primera novel·la de la bisbalenca

Imma Tubella, Un secret de l’Empordà

(2016), està farcida de recerca històrica

sobre uns fets reals que van succeir


lletres ANATOMIA DE LA NOVEL·LA NEGRA GIRONINA

>> Truc de festes, de Miquel Casas.

(Foto: Arxiu José Luis Bartolomé)

l’agost de 1935 a la carretera d’Albons

a Viladamat. Un Rolls-Royce en què

viatgen el príncep Mdivani i la seva

amant, la baronessa Thyssen, s’estavella.

Al juliol de 1992 dos homes rememoren

l’accident i el secret que amaga,

l’afer d’unes joies i... Pròpiament no es

tracta d’una novel·la negra, però conté

tots els elements dramàtics per semblar-ho,

amb l’excepció de la morfologia

i el ritme narratius.

Deliri al Pla de l’Estany

L’escriptor noir de capçalera del Pla de

l’Estany és el periodista Miquel Aguirre,

capaç d’alternar situacions delirants

d’humor negre, de sang i fetge, i

llenguatge col·loquial, a voltes groller,

en boca d’homenots de caricatura (Els

morts no parlen, del 2016, o Els cadàvers

del candidat, del 2020), amb una

incursió esgarrifant en el món dels

sicaris d’una organització criminal

formada per joves, ubicada en espais

gironins, figuerencs i l’N-2 (per on circula

la major part de la trama d’Animals

dels marges, del 2019, una novel·la

distòpica). La seva novel·la més

recent ens parla de les tribulacions

d’un empresari local que es presenta

a les eleccions municipals i contracta

els serveis d’un assessor polític poc

escrupolós. En Quimet, un prejubilat

del sector de la metal·lúrgia, és el protagonista

accidental de la primera novel·la:

fangant l’hortet amb vistes a la

serra de Rocacorba troba un cadàver

que decideix enterrar, perquè recela

dels Mossos, i amb el seu cosí, l’Escorpit,

es conxorxaran per simular un

segrest i extorquir la família del mort

(«gent de calés») .

Les novel·les de J. N. Santaeulàlia

Bulbs (1999), L’absent (2000) i Ulls d’aigua

(2002) són, en paraules del mateix

autor, «si no ben bé negres, d’un gris

molt fosc». Les dues primeres es poden

llegir fins i tot com a paròdies del

gènere.

El préstec (2015), la segona novel·la

del també banyolí Balta Navarro, un

apassionat de les arts, conté tocs d’intriga

en el relat sobre un famós pintor

que necessita que un antic amic li

presti deu mil euros per evitar que “la

Caixa” es quedi el seu Mas Feixes.

Altres territoris

L’autora farnesenca Assumpció Cantalozella

afegeix a la seva faceta dilatada

i reeixida del conreu de la novel·la

històrica un parèntesi com a

component del col·lectiu Ofèlia Dracs,

en el qual va col·laborar en la segona

entrega del cicle detectivesc que va seguir

Negra i consentida (1983): Misteri

de reina (1994). De fet, algunes de les

seves novel·les històriques (en particular,

la reeditada La ciutat, del 1990

i el 2018, amb les intrigues de l’Andreu

Estor, que descobreix a les acaballes

del franquisme uns arxius comprometedors

d’un familiar difunt) es poden

llegir en clau de novel·la negra.

El mestre i escriptor cassanenc Jordi

Dausà, guanyador del Premi Lloret

Negre 2019, mostra a Lèmmings (2019)

els nous camins que segueixen alguns

creadors de novel·la negra, que ja no

necessita el càsting omnipresent o

cameos de policies, detectius o reporters

per engrescar-nos en trames que

es llegeixen fil per randa amb intensa

emoció. Recomanada per la crítica per

a qui vulgui gaudir d’obres bestials,

plats forts d’hòsties dures (el gènere

hard-boiled antonomàstic ianqui), la

novel·la ha estat traduïda al castellà.

Per tancar aquest atles provisional,

farem com els criminals, que —segons

la contalla— necessiten retornar

a l’escena del crim, en aquest cas a

Girona. La jove filòloga i criminòloga

Marta Cañigueral ens ha obsequiat

aquesta primavera de pandèmia amb

el seu debut originalíssim, en què un

assassí en sèrie perpetra els seus crims

emprant mètodes de tortura medieval

i dipositant els cossos en llocs emblemàtics

de Girona. Per enxampar el

psicòpata de IV nombres, els Mossos

i la Policia Nacional hauran de conjugar

esforços amb Octavia Cid, una

experta en cultura medieval.

Els protagonistes agònics de les

novel·les del periodista i crític de cinema

Pep Prieto no poden ser sinó

col·legues de la seva professió, alguns

dels quals pateixen la síndrome de les

notícies falses. Un periodista gironí

a l’atur és convocat a una roda de reconeixement

afectada per una avaria

tècnica (La disfressa de l’indigent,

del 2005). La transmissió desfigurada

d’una notícia del periodista local Jordi

Oller (al titular, una mort accidental

es transforma en un assassinat) l’empeny

a involucrar-se en el passat de

la presumpta víctima (Mala premsa,

del 2011). Joan Garcia és el periodista

d’un mitjà digital que publica la falsa

defunció d’un parlamentari català,

que mor l’endemà (La teoria de l’imbècil,

del 2012). A la seva darrera peça,

El mal pare (2020), Prieto planteja les

perspectives alternatives de tres germans

quan descobreixen, en morir el

seu pare —un destacat arqueòleg—,

que havia amagat una vida menys decorosa

del que aparentava.

Tras los pasos de Jack (2017), de l’empresari

i escriptor gironí Jordi Calvet

San José, ens trasllada a la Barcelona

del 1977, on el Destripador Español assassina

de manera brutal cinc dones.

Quaranta anys més tard, vol desafiar

les noves tècniques policials i envia

una carta a l’antic cap de la investigació,

el policia Juan León, per advertir-lo

d’un proper nou assassinat.

Atmosferes d’intriga

Miquel Fañanàs és l’autor que abaixarà

el teló d’aquest escenari recopilador.

Com a autor per a un públic juvenil

va escriure La pedra màgica (el 1993,

amb el transfons del robatori del diamant

Tiffany al Palau de la Virreina) i

Un cadàver a Charing Cross (1997), en

què l’inspector George Howley ha d’investigar

el cas d’un cos trobat a les vies


d’aquesta gran estació londinenca.

El periodista Oriol Rovira, de Susqueda

(1983) reapareix a L’any de la serp

(1991), fugint de la màfia de Nova York, i

s’estableix a Pequín, on és testimoni de

la revolta dels estudiants a la plaça

de Tiananmen, així com de les intrigues

dels polítics i militars xinesos.

Un bon dia per matar, un bon dia per

morir (2000) examina amb un cert humor

negre el diari d’un assassí, l’Evarist

Tous, que comet els seus crims (el

d’un comissari de policia és frustrat) a

la ciutat comtal, i a la Model viurà l’experiència

reeducadora de la garjola.

El seu domini de la novel·la històrica el

combina amb una atmosfera d’intriga

a Mort a Girona (2010), en l’escorcoll

que fa el seu alter ego, el periodista

Oriol Rovira (encara actiu!), en relació

amb l’estranya mort del general Álvarez

de Castro, durant el qual desxifra

un manuscrit que troba en un edifici

del barri antic.

Un apunt d’escac i mat de propina,

que té a veure amb la conveniència, al

meu parer, de rellegir alguns dels nostres

prosistes clàssics amb ulleres fosques.

Si em preguntessin quin és el relat

criminal més antic o el més elaborat de

la literatura catalana, no dubtaria ni un

nanosegon a citar Pa i raïm (1951), de

Josep Pla, que durant dècades ha sabut

mantenir els seus enigmes tancats en la

closca de les cales de Cadaqués. Miquel

Pairolí deia que era una obra «perfecta».

L’historiador de la cultura Pep Vila

proposa una lectura especulativa del

cas arran d’uns fets reals publicats a

la revista Sol Ixent el setembre de 1933

(vegeu l’article al blog Vademècum,

dins les entrades del juny de 2020).

La novel·la negra agrada per moltes

raons: perquè ens ajuda a evadir-nos

de les nostres rutines i maldecaps, i

també perquè les seves històries s’assemblen

a una vida real deformada

amb enginy per esperonar la curiositat

natural per resoldre enigmes. A les comarques

gironines, de moment només

s’organitza un premi literari d’aquest

gènere, Lloret Negre. Fora bo que altres

certàmens incorporessin aquesta

disciplina. De candidats, segur que

no en faltaran; la pandèmia deu haver

servit per fabricar nous fils narratius

i xarxes temàtiques. I tant de bo que

Tura Soler s’estreni aviat com a autora

de relats farcits de la seva llarga i magnífica

trajectòria de periodista d’investigació,

o que també s’estreni com a

autor de legal thrillers (a l’estil de John

Grisham) l’advocat penalista Carles

Monguilod (el seu dictum «El crim

més execrable el comet el teu veí» seria

un títol de bandera), les reflexions del

qual varen estimular Javier Cercas per

escriure Las leyes de la frontera.

L’empresa de crear una editorial gironina

exclusivament de novel·la negra

(com ara Crims.cat o Llibres del

Delicte en altres latituds) d’autors indígenes

i forasters seria probablement

arriscada i agosarada. Mentrestant,

per si algun dia s’esdevé el miracle en

format tradicional i en suport digital,

cal encoratjar les editorials que tenen

una col·lecció o títols d’aquest gènere

(Curbet, Brau...) per preservar la

sinergia editora amb l’esforç creatiu

d’escriptors novells i d’altres de consagrats.

Per la seva banda, les llavors

plantades per la revista de girona,

en dedicar amb una certa periodicitat

un recull monogràfic de gènere negre

dins del «Taller de nous creadors», donarà

bones collites.

* A casa nostra, el terme negre és comprensiu

(inclou thriller, misteri, intriga, policies,

detectius privats...). Tot i l’origen nord-americà

del gènere negre, aquesta etiqueta

només s’aplica a França i a països de parla

espanyola, ja que les primeres històries van

ser publicades a la revista americana Black

Mask i a la col·lecció «Série Noire» de l’editorial

Gallimard.

>> La sang és més dolça que la mel, de Josep

Torrent. (Foto: Arxiu José Luis Bartolomé)


Una nova mirada de Valentí Fargnoli capítol 10

>> Barri de Pedret de Girona, amb el riu Ter en primer terme, i la Catedral i el campanar de l’església de Sant Feliu al fons.

(Foto: Diputació de Girona. INSPAI, Centre de la Imatge. Valentí Fargnoli.)

Entre la muntanya i el riu

Text > Pere Bosch, historiador

Qualsevol lector mínimament observador que

contrasti la imatge del barri de Pedret que va

copsar Valentí Fargnoli el 1932 i la compari

amb la que n’ha fet Manel Lladó fa pocs dies,

arribarà a una primera conclusió: l’estret passadís que

transcorre entre les cases arrenglerades i el Ter s’ha

ampliat considerablement, talment com si els habitatges

s’haguessin enretirat o el riu s’hagués allunyat uns metres

més enllà. Els canvis en les tècniques fotogràfiques

expliquen una part d’aquest efecte, però, per damunt de

tot, es deuen a les transformacions urbanístiques viscudes

en els darrers vuitanta-vuit anys.

El tram entre Montjuïc i el Ter ha estat, des de fa segles,

la porta nord d’entrada a Girona, un paper que hi va

deixar empremta. Primerament, a través dels continus

atacs que va rebre la ciutat. I, més endavant, per la concentració

d’infraestructures viàries. A la imatge de Fargnoli

s’observa ben clarament la via del carrilet que anava

a Banyoles i Palamós, i l’estret paretó tot seguint el

traçat del camí Reial, que alguns vianants utilitzaven per

protegir-se. El 1928, pocs anys abans que Fargnoli copsés

aquesta imatge, un cronista anònim descrivia l’escenari

d’aquesta manera: «La circulació a Pedret no només

està congestionada, sinó estrangulada, amb l’agreujant

que un carrer amb tant moviment està mancat de voreres

per protegir els que hi caminen de la pols i del fang

segons el temps i també de les escomeses dels vehicles

que circulen en totes direccions i sense respectar les

ordenances i reglaments, un costum bastant habitual al

país». Els veïns de la zona es queixaven recurrentment

de les topades entre carros i automòbils o les que hi provocava

la presència del carrilet.

Però malgrat el patiment dels veïns, els visitants que

arribaven del nord no podien deixar d’associar el barri a

una imatge bucòlica de Girona, gairebé de postal. L’escriptor

Josep Pla recordava que va ser precisament en

aquest «estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes

de petroli i ratllat de filferros» on va sentir «el primer

gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de

Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc


>> Foto: Manel Lladó

de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat.

Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga

alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals.

Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per

un gos. Vaig quedar com clavat». La silueta del campanar

de Sant Feliu i la Catedral es convertien, doncs, en la targeta

de presentació de la ciutat, malgrat l’inconvenient

de transitar per aquell «estret i miserable suburbi».

Les cases de Pedret, arrenglerades disciplinadament

tot seguint la llera del riu, també van ser famoses per

les seves fonts d’aigua picant. Als capvespres d’estiu,

segons recordava un cronista des del diari El Autonomista,

l’animació hi era extraordinària: «Aquelles cases que

guarden al fons mateix de l’entrada el pou de l’aigua picant,

i que tenen les parets empastifades d’unes pintures

que volen representar les quatre estacions de l’any,

s’emplenen de crits de jovenalla, d’enllaunada música de

gramòfon i del grinyolar ploramiques de les politges del

pou en la seva feina interminable de poar càntirs d’aigua.

El carrer és un tragí continuat de minyones, amb el seu

cantiró a les mans i l’indispensable nuvi al costat, i que

gairebé sempre és un militar».

La fotografia de Fargnoli ens trasllada a un període en

el qual el vincle dels veïns amb el Ter era radicalment

diferent. A la imatge, la gent hi és omnipresent, sigui arranjant

el vial, tafanejant des del balcó o fent la bugada

a la llera del riu. La veïna anònima que apareix agenollada

en primer terme, amb la roba estesa ben a prop,

representa prou bé la idea d’un riu convertit en rentador

comunitari. Just al darrere seu, el petit hort o els que hi

havia a l’illa del Ter ens recorden un altre aprofitament

ben remarcable. De fet, Valentí Fargnoli ens ha deixat, a

través d’altres fotografies, escenes costumistes que ens

mostren un Ter perdut, com aquella en la qual immortalitzava

la benedicció de la barca Esperança; però també

algunes en què el riu, amb tota la seva virulència, vessava

la seva aigua. Poques setmanes després d’aquesta imatge,

a les acaballes del 1932, va poder captar com l’aigua

inundava els soterranis o els baixos de les cases.

La fotografia de Manel Lladó ens retrata un barri essencialment

diferent. La retirada progressiva de les cicatrius

viàries i de l’antiga central elèctrica són les peces

clau d’aquest canvi, amb el qual s’ha guanyat un espai

considerable de zona verda. La darrera de totes ha estat

el pont de l’Aurora, situat al límit amb el barri del Pont

Major. El brogit del trànsit reconvertit en la tranquil·litat

del lleure. Tot plegat, en el mateix espai, entre la muntanya

i el riu.


les coses delitables

Fra Sever d’Olot,

un gran gurmet barroc

Text i fotos > Jaume Fàbrega

Fra Sever d’Olot és l’autor d’un

dels principals manuals gastronòmics

del barroc. Es mereixeria

un homenatge, més

enllà de dedicar-li una marca de paté,

com es va fer alguns anys enrere. El

manuscrit del caputxí, titulat Llibre de

l’art de quynar (1787), és una magnífica

aportació a la història de la cuina

catalana.

Aquest llibre, tot i que és potser més

arcaic que altres receptaris del barroc,

recull també una cuina refinada i amb

un ús equilibrat de verdures, llegums,

carns i caça, i de molt poc peix, tal

com correspon a l’origen muntanyenc

del frare. Fa de transmissor de la gran

cuina medieval fins als temps moderns.

Hi apareixen els nous productes

d’Amèrica, com ara els fesols o els

tomàquets, així com el «pabrot coent»

o bitxo (aquesta deu ser una de les

primeres citacions que en coneixem).

En aquest sentit, és un document

molt remarcable sobre la història dels

aliments. El llibre també inclou

coneixements relatius a la cura de

l’hort. És un llibre singular entre els de

l’època, ja que el manuscrit està escrit

per una sola persona, signat i datat,

cosa que no era corrent. És, en certa

manera, un «llibre d’autor», però no

de cuina d’autor! Gairebé totes les receptes

del manuscrit apareixen quaranta-vuit

anys després en el famós

llibre La cuynera catalana, anònim i

editat a Barcelona el 1835. L’autor era

un frare dels que en aquella època

anomenaven cercador, és a dir, que

sortien del convent i es passaven la

major part del temps voltant de poble

en poble i de casa en casa demanant

diners i béns en profit del seu convent.

Una literatura florida

L’autor hi practica una literatura florida

pel que fa a l’atribució dels plats a

malalts, dames, cavallers, ordes religiosos,

clergues, estaments, contrades

o festivitats, cosa que en fa més amena

la lectura: d’un plat de bunyols, diu:

«esto es menjar de damas»; dels peus

de porch rellenos a la cassola (una recepta

de Carnaval que prova que els

bons frares no s’estaven de res i que

practicaven una cuina substanciosa

i fins refinada), puntualitza: «aqueix

plat de festa majó y singularment per

Carnastoltas y dijous llardé»; de les

llonsas de tussino, que «est plat és de

festa major de la Vall d’Endorra y

de mes païssos de perllà»; del cap

d’añell o moltó, «que és plat propi de

enterro y honras», ja que en els enterraments

i funerals es feien menús especials,

en els quals no se solia incloure

mai el pollastre (es considerava una

menja excepcional); de les escarxofas

ab tussino magre, diu que són «per los

señors ortolans de Vilanova y Geltrú»;

d’un plat de carn de bou, que «aquest

plat és propi de militars y gent de rey»

>> Els tomàquets ja apareixen a l’obra del religiós caputxí.

>> Portada del Llibre de l’art de quynar,

publicat el 1787 per fra Sever.


>> Els fesols provenen d’Amèrica.

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. El

Punt Avui (Joan Prat).

(adjudica, doncs, la bèstia grossa als

soldats... que n’hi hagi!); d’un plat de

cargols, que «és plat de montañesos y

de pares caputxins» (antigament, els

cargols també eren un plat de Quaresma

de dies de magre); i d’un altre plat

de tonyina, que «és plat molt vo per los

Franciscos de Paula»...

Algunes receptes que esmenta són

les de caldo de borratges, escudella

d’àngels, escudella de carbassa, llet i

mel, sopa de crosta d’or (en altres receptaris,

sopa daurada, una recepta

que es feia al forn o bé amb foc a sobre

d’una tapadora, a fi d’aconseguir

daurar les llesques de pa), peus de

porc o cassola (era un plat de Carnestoltes

que es feia a tots els Països Catalans;

Josep Mercader el va posar al

dia amb el nom de flam de peuada),

llonzes de porc guisades, llonganissa

(botifarra crua) guisada, cap de xai,

bou estofat, pollastre rostit, menuts de

pollastre (platillo) o perdius. Per tant,

ja hi apareix el clàssic platillo gironí

de menuts amb bolets. Com veiem,

fins i tot la carn que ara fregim o fem a

la graella o a la panxa es guisava.

De les hortalisses, destaquen les

carxofes amb cansalada o les albergínies

amb cansalada i llard (unes

receptes no pas precisament vegetarianes,

tot i que sempre hi havia l’opció

de fer-les amb oli, adequades als

temps de magre), carbassó fregit i amb

suc, naps guisats, pèsols, tirabecs, cebes,

cards (una verdura que a Catalunya

ara pràcticament no es menja,

però sí al País Valencià), albergínies

farcides, fesols tendres guisats (un

punt molt interessant que mostraria

que ja es menjaven mongetes tendres,

malgrat que fossin una adquisició recent),

penques de bledes, faves tendres

amb tavella, carxofes amb suc i

salsa, espàrrecs, o espinacs amb panses

i pinyons.

A més, també s’hi esmenten els cargols,

el bacallà amb suc, amb tomàquet,

la tonyina salada, anguiles, ous

amb lluç i altres plats d’ous guisats.

Postres i conserves

Quant a postres, parla de bunyols,

«ous amb llet i coses dolces», escudella

d’arròs amb llet d’ametlles (una mena

d’arròs amb llet o arròs dolç, com es deia

a l’edat mitjana; aquesta recepta l’he

vist només a Menorca), i «escudella que

diuen ametllat» (plats dolços i salats).

>> L’orxata d’arròs també és esmentada per fra Sever.

Un aspecte interessant són les conserves,

que tenien una importància

estratègica per a lálimentació de tot

l’any: sardines o tonyina confitades

(una variant de léscabetx), conserva

de peix fregit en escabetx o conserva

de tomàquets, que creiem que seria

la primera citació que en trobem en

algun receptari català.

Finalment, esmenta també algunes

begudes, com l’ametllat (llet d’ametlles),

l’aigua rosada (una mena d’aigua

de roses), l’aigua de canyella, l’aigua

de llimona o l’orxata (no pas de xufles,

sinó de cereals com l’arròs). Láigua de

llimona és una llimonada excel·lent,

molt ben explicada, com, en general,

totes les receptes.

Els peus de porc o

cassola era un plat de

Carnestoltes que es

feia a tots els Països

Catalans; Josep

Mercader el va posar

al dia amb el nom de

flam de peuada

>> Portada del llibre Un receptari gironí

d’adrogueria i confiteria del segle xvii, de

Francesc Corominas (1663).


dossier

La Devesa,

paradís debatut

L’hora de la ciència i la tecnologia

Text > Salvador Garcia-Arbós, periodista i coordinador del dossier

Fotos > Toni Vilches

«La Devesa, que era un deliciós passeig als rededors de Gerona,

ab dos filas de arbres espesos, vuy dia no és res de lo que era.»

Rafael d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà (1746-1819)

La Devesa és com les riuades que van obligar

els gironins a plantar-ne els arbres. Una colla

de dies ha estat portada als diaris, com si

l’apocalipsi hagués de ser imminent. Durant

anys, s’ha ignorat. El 2020 ha tornat a ser notícia per diverses

raons. A començament de març, pocs dies abans

del confinament obligat per la pandèmia del coronavirus

SARS-CoV-2, es va fer públic l’estudi de caracterització

dels arbres de la Devesa de Girona, dirigit per

Gerard Passola, de l’empresa Doctor Árbol. Setmanes

després, la ciutadania desconfinada de la severa quarantena,

però confinada al terme municipal de Girona,

hi va trobar un espai per esbravar-se. Una redescoberta

multitudinària o una trobada circumstancial?

Paral·lelament, després d’anys de pocs esforços, l’Ajuntament

de Girona ha anunciat diverses accions pràctiques,

de millora de xoc del parc: enllumenat, seguretat,

neteja, nou mobiliari urbà, nous accessos i un pla de risc.

Això confirma un allunyament de l’ambiciosa idea transformadora

del Pla Especial, acordat per unanimitat en el

ple del 14 de novembre del 2011, però aparcat en l’aprovació

inicial, ja que l’equip de govern, presidit per l’alcaldessa

Marta Madrenas, no el considera convenient.

A final d’any també està prevista la publicació de l’estudi

exhaustiu de Narcís Motjé i Montse Terris sobre la

plataneda. La proposta de pla director de gestió dels

plàtans del parc de la Devesa estarà dedicada al seu fill

Jordi, que va elaborar el programa informàtic amb els

cinquanta paràmetres amb què s’analitzen cada un dels

exemplars de l’estudi.

La Devesa ha aguantat tres segles amb guerres, replantacions,

tales d’acàcies, d’àlbers, de pollancres i

de plàtans per a diferents usos, enjardinaments, caigudes

accidentals d’arbres, urbanitzacions, desfilades

militars, concerts, manifestacions, casaments, funerals

civils, atletisme, homenatges, partits de futbol,

de rugbi i d’hoquei; presentacions, envelats, plagues,

berenades, trobades furtives d’amants, atracaments,

violacions, fires, espectacles de circ, deu dies d’atraccions

intenses, el mercat setmanal dels dimarts i els

dissabtes, plans, estudis, debats… Debats urbanístics,

botànics, forestals i socials. Què és la Devesa?

Què ha de ser? Precisament, aquest 2020 fa quaranta

anys que es va publicar La Devesa, paradís perdut, de

Narcís-Jordi Aragó, un assaig tan brillant com lamentablement

vigent.



dossier LA DEVESA, PARADÍS DEBATUT

Els plàtans no ens

deixen veure el parc

Text > Salvador Garcia-Arbós


Tothom plora per salvar l’estimada,

anhelada, oblidada,

recuperada, abandonada Devesa

de Girona. Cada cop que

algú parla de la Devesa s’enceta un

debat furibund, amb bàndols oposats:

un de fitopatològic i botànic sobre els

plàtans i un altre d’urbà, sobre el parc.

Algunes vegades es barregen i es confonen.

Hi ha vegades que tothom té raó

i d’altres que no sabem callar.

Asseverar insistentment que la ciutat

viu d’esquena a la Devesa és, d’entrada,

discutible. Potser, fins i tot, a

estones s’hi viu massa perillosament:

els dimarts i els dissabtes s’omple de

parades i de gent que va al mercat; periòdicament,

s’hi fan espectacles de

música i circ, fires, i per Sant Narcís hi

ha atraccions, concerts i molta activitat,

fins i tot excessiva. Fa més la funció

de plaça major o d’esplanada multiús

que no pas d’aquell parc urbà anhelat

i enyorat, tranquil i pacífic, però sempre

ple de gent assossegada amb el posat

bucòlic d’un d’aquells quadres tan

analitzats pels historiadors.

Sovint, els plàtans ens han distret

l’atenció cap a la Devesa com a parc

urbà. I, malgrat que tots els estudis

deixen clar que els plàtans són senils,

però majoritàriament sans, com si es

busqués justificar que la Devesa ho

aguanta tot, fa anys i panys que debatem.

Hi ha hagut discussions i batusses

polítiques i mediambientalistes

de tota mena, algunes d’interessants i

altres d’histèriques. Mirades de futur

diferents, edificants i engrescadores,

però també algunes d’incomprensibles,

absurdes i poc constructives.

«Com és de suposar, he analitzat la

realitat de la Devesa molt més enllà del

fet purament botànic. D’altra banda,

sobre la Devesa s’ha escrit molta literatura

i costa dir coses purament originals.

No he volgut fer una recopilació de

dades i d’informacions, sinó una síntesi

>> La Catedral, la Devesa i la basílica de Sant Feliu.

dels fets més destacats que n’han marcat

la història en els darrers anys. Tots

aquests elements, tant els purament

tècnics com els més literaris, ja queden

incorporats a la crònica.» Narcís-Jordi

Aragó va fer aquesta declaració en una

entrevista publicada el 16 de març del

1980 a El Punt Diari, a propòsit del seu

llibre La Devesa, paradís perdut, un assaig

que ja analitza Rosa Maria Gil Tort

en un altre article del dossier.

Aquest dossier és una ampliació

de l’elenc d’actors i d’esdeveniments

d’aquell treball fet quan la Devesa encara

s’havia d’ordenar per agafar la

fesomia actual i estava ocupada per

instal·lacions d’oci i esport i abocadors

incontrolats. La consciència pública

sobre aquest gran espai com a parc

neix a partir del postfranquisme, amb

la campanya «Salvem la Devesa» del

1976 i durant els primers anys d’ajuntaments

democràtics. Amb Joaquim

Nadal d’alcalde de Girona, la Devesa

Asseverar

insistentment

que la ciutat

viu d’esquena

a la Devesa

és, d’entrada,

discutible

va canviar a tal com és ara. La Devesa

d’ara és fruit d’enderrocs, endreces i

enjardinaments, i de la construcció de

la variant est de la nacional 2, que va

implicar la devolució de l’antic traçat

que travessava Girona de punta a punta,

dia i nit, dies de cada dia, vigílies,

diumenges i festes anyals.

Els canvis importants es poden datar

als anys noranta del segle passat. La

Devesa és com és des del dissabte 11 de


>> El mercat de la Devesa un dia de primavera del 2020.

maig del 1996, en què, coincidint amb

el dia inaugural de Girona, Temps de

Flors, es va obrir el pla d’accessos o nus

de la Devesa, i els gironins van poder

trepitjar la icònica rajola amb forma de

fulla de plàtan, símbol i marca de Girona.

La seva configuració definitiva va

arribar quan a la punta nord-oest es

va aixecar l’Auditori Palau de Congressos,

que es va construir entre el 2001 i

el 27 de maig del 2006, data en què es

va inaugurar el nou equipament.

La COVID-19

El 2020 té una nafra grossa com una

taca a causa de la COVID-19, la malaltia

provocada pel coronavirus

SARS-CoV-2. Hem viscut setmanes

de confinament per no encomanar-lo,

alliçonats sobre mesures de seguretat

sanitària i, finalment, desconfinats

amb molta prudència i a poc a poc, primer

pels voltants de casa i després pel

terme municipal, abans de poder viatjar

i viure a tot arreu, amb prudència i

por. Als espais oberts, se’ns diu, hi ha

menys risc de contagi del SARS-CoV-2,

però per garantir-ho, hem de mantenir

la distància amb les altres persones,

hem de portar mascareta i tenir una

bona higiene de mans.

La gent va caminar per tots els carrers

de cada poble i va recordar que li

havien parlat de paradisos. I va sortir

a buscar-los, com Moisès la terra promesa.

Els gironins ho tenien més bé,

perquè van poder triar i remenar: la

Devesa, Sant Daniel, Sant Miquel, les

Ribes del Ter… Però la Devesa és més

a prop del centre. I, com va escriure el

col·lega periodista Ramon Iglesias el 3

de maig a les xarxes socials: «La necessitat

recupera la Devesa de Girona com

a lloc de passeig. La sensació de seguretat

que dona l’amplada de les seves

avingudes de plàtans ressuscita per a

ús ciutadà l’antic parc urbà més gran

de Catalunya».

Es tracta d’una recuperació circumstancial

o estructural? La percepció

després de la llibertat de moviments

és diversa: per a uns la nova

normalitat és la vella normalitat de

carretera i manta; per a altres ha estat

un retrobament per a sempre (i no

només per a un instant). La gent s’hi

passeja menys que els dies de confinament,

però molt més que abans de la

pandèmia. Martí Terés, regidor de Sostenibilitat

i Participació, pensa que la

COVID-19 ha provat que «no hi cal una

gran transformació: n’hi ha prou amb

netejar-la, endreçar-la, posar-hi llum,

renovar-ne el mobiliari i millorar-hi

els accessos». Precisament, l’Ajuntament

vol potenciar-hi l’accessibilitat

amb més passos de vianants perquè sigui

més fàcil arribar-hi des d’on piqui

el desig d’anar-hi. De fet, l’Ajuntament

prepara un pla de xoc per a la Devesa.

Jordi Fàbrega, regidor de Medi Ambient

i Sostenibilitat entre 2011 i 2015,



confessa que «no hi ha cap projecte

consistent per recuperar la Devesa per

a la ciutat. S’hi ha fet ben poca cosa».

En la seva campanya electoral, Carles

Puigdemont va posar molt d’èmfasi

en la recuperació de la Devesa, per la

qual cosa va considerar fer-li un pla especial,

superior al Pla d’Usos del 2010,

aprovat pel darrer tripartit i encara vigent

el 2020. I així, el 14 de novembre

del 2011 es va aconseguir el consens.

Aquell dia, el Ple de l’Ajuntament de

Girona va aprovar per unanimitat la

moció presentada pel grup municipal

de la CUP, segons la qual s’havia

de tirar endavant un pla especial per

gestionar la Devesa i dotar-la dels instruments

necessaris per garantir-ne la

conservació i optimitzar els valors ambientals,

culturals, pedagògics i recreatius

que aporta a la ciutat. A banda, es

va aprovar una modificació del Pla General

d’Ordenació Urbana (PGOU) per

blindar el parc a noves edificacions. Hi

havia l’herència de la polèmica veïnal

encesa pel darrer Ajuntament, presidit

per Anna Pagans, quan

El Pla Especial

de la Devesa

es considera

massa

ambiciós

i, per tant,

irrealitzable a

curt termini

va fer públic el projecte

de construir-hi un pavelló

poliesportiu, i que

va haver de retirar el

2010. Els veïns, liderats

aleshores per Josep Maria

Plazas, van fer tanta

fressa que van aconseguir

els suports de la

CUP i de CiU. I aquella

moguda va acabar en el

text de la moció que va

provocar la modificació

del Pla General, publicada

definitivament al DOGC núm.

6213 del 14 de setembre del 2012.

El Pla General impedeix ara «qualsevol

nou desenvolupament urbanístic

a la Devesa, sigui per a usos esportius

o d’altre tipus i, per tant, s’hi

descarta definitivament la construcció

d’un pavelló esportiu». Segons el text

legal, la modificació no

comporta cap increment

del sostre edificable,

ni de la densitat de

l’ús residencial, ni de

la intensitat ni la transformació

dels usos; no

suposa cessions de sòl

amb aprofitament, ni

cap increment de reserves

per a sistemes urbanístics.

Tot això significa que

l’Ajuntament, amb una

capacitat inversora reduïda,

s’ho hauria de finançar tot (o

potser amb el suport d’altres institucions),

ja que, a diferència d’altres plans

especials, el de la Devesa no genera

rendiments econòmics, ni aprofita-

>> Bassa i gent al costat de la sínia que va ser instal·lada per les Fires de Sant Narcís del 2019.


>> Plàtans de la Devesa una nit de Fires.

A punt d’esgotar

la primera

vintena del

tercer mil·lenni,

Girona ja compta

tres centúries

de debats,

polèmiques i

panegírics sobre

la Devesa a la

premsa

ments. El Pla Especial, una meravellosa

i detallada feinada de quatre-cents

cinquanta folis, consta «en tràmit»

al web de l’Ajuntament de Girona. El

document hi dibuixa una proposta

ambiciosa urbanísticament i un espai

fusionat amb l’entorn fluvial.

Martí Terés parla clar: «Tirar endavant

el Pla Especial implica una inversió

de vint milions d’euros per a un

ajuntament amb sis milions d’euros

de pressupost anual, al qual només

li’n queda un per invertir en tot, cosa

que significa que per a la Devesa queda

poca cosa. Hauries d’anar a la UE,

amb el benentès que la quantitat subvencionada,

que és finalista, t’obliga a

fer una inversió equivalent, per la qual

cosa t’hauries d’endeutar molt».

Si el 2010 es va criticar el Pla d’Usos

perquè semblava poc ambiciós i deixava

la Devesa com estava, deu anys

després el Pla Especial de la Devesa es

considera massa ambiciós i, per tant,

irrealitzable a curt termini.

Martí Terés reconeix que entre el Pla

d’Usos i el Pla Especial havien passat

deu anys en què a la Devesa s’havia fet

poca cosa, tret del manteniment ordinari.

Per això ara s’han previst unes

intervencions de xoc per frenar-ne

l’abandonament: parc infantil, mobiliari,

zones esportives i enllumenat.

La porta principal de la nova Fira de

Girona mira a la Devesa per obrir-se al

Camp de Mart: és un detallet.

Per cert, el 2009 l’Ajuntament tripartit

volia convertir el parc en un

espai «més atractiu i amable», per la

qual cosa preveia il·luminar-ne els eixos

principals, pensant en la nit i en la

seguretat. També va parlar de bancs i

papereres, i de definir fins a deu eixos

guia per passejar-hi.

L’exregidor de CiU responsable de

la Devesa durant l’etapa Puigdemont,

Jordi Fàbrega, creu que els plans especials

serveixen de ben poc si no hi ha

voluntat política, i critica l’excés de paper

generat per la Devesa. Coincideix

amb el cupaire Lluc Salellas en dir

que «només s’aproven documents per

acontentar tothom». Després d’apostar

per una estratègia global consensuada,

Salellas, ara regidor de Guanyem

Girona, reclama una actualització del

Pla d’Usos, si no hi ha Pla Especial.

El mercat setmanal i les fires

A punt d’esgotar la primera vintena

del tercer mil·lenni, Girona ja compta

tres centúries de debats, polèmiques

i panegírics sobre la Devesa a la

premsa, tots consultables en obert

a la sensacional hemeroteca de l’Arxiu

Documental de l’Ajuntament de Girona,

carregada de veritat i de declaracions

contradictòries, com totes les

hemeroteques. El resum seria que els

plàtans no ens deixen veure el parc, ni

el parc els plàtans.

Per mantenir la salut dels plàtans

i pacificar la Devesa, s’hi ha demanat


La COVID-19 ha

posat a prova la

Devesa amb èxit,

però cal trobar

la fórmula per

fer-la atractiva

amb activitats i

equipaments

>> El brollador dels jardins de la Devesa.

la supressió dels cotxes. Cada equip

de govern ha tret espai als cotxes. Avui

ja no es pot aparcar al costat de la fira.

Dins el cap de molts, hi ha la intenció

de traslladar el mercat bisetmanal de

la Devesa a un altre espai o uns altres

espais de la ciutat. Però quins?

Narcís Motjé, Ponç Feliu o Lluc Salellas

són partidaris de treure’n el mercat.

L’estudi de la Jardineria Moix del

2009 també proposava canvis d’ubicació

de les Fires i el mercat. Fins i tot

Puigdemont tenia clar que tard o d’hora

el mercat hauria de marxar del mig

de la zona arbrada, i que també s’hauria

de replantejar el Palau de Fires; ell

pensava en la creació d’una gran zona

firal en una zona propera a l’estació.

El 2013, l’Associació de Marxants de

les Comarques Gironines va proposar-ne

el trasllat a sobre de la llosa de

la nova estació del tren d’alta velocitat.

Avui, el Gremi Associat de Venedors

Ambulants no Sedentaris (GAVANS)

també veu la Devesa com un problema,

sobretot per als marxants. Són conscients

que a la llarga en seran fora; de

fet, quan s’hi van traslladar, l’any 1997,

hi van anar a contracor i pressionats

per l’Ajuntament, aleshores presidit per

l’alcalde Joaquim Nadal, que alhora

tenia la pressió dels veïns del Güell, un

espai cada cop més poblat, fet que generava

conflictes permanents. Albert

Darnés, vicepresident de GAVANS,

creu que aleshores el mercat de Girona

va començar a perdre: «Es va transformar

en una cosa que no volia ningú.

Per fer-nos pressió, van convidar més

paradistes i els van posar a dit, de manera

que parades de tota la vida l’han

deixat». Darnés denuncia intrusisme

als espais buits no reassignats, incivisme

i poc control des de l’Ajuntament.

També es queixen per la manca d’aparcaments

i d’informació sobre les places

noves d’ençà que es va prohibir aparcar

al Camp de Mart i es van traslladar els

pàrquings al perimètric del costat del

riu, on paren en temporada d’hivern,

en què deixen l’ombra que els ofereixen

els plàtans. De fet, segons Terés «es

volen acabar de treure els cotxes del

perimètric de la Devesa. La zona verda

creix per treure cotxes del mig».

Marxarien de la Devesa si els garantissin

un lloc més cèntric, en què no

haguessin de canviar d’ubicació cada

mig any, amb serveis de lavabos, aparcament,

ordre i caseta del placer. Darnés

posa el cèntric mercat dels dilluns

a Olot com a exemple de feina ben feta:

«La Devesa és un descampat que ens

obliga fer moviments quan hi ha Fires».

A més, alerta que la COVID-19 els

ha causat uns descensos de les vendes

del 80 % al 90 %, i que no hi ha hagut

cap sensibilitat per part de les administracions

quant a les taxes.

En la vella normalitat, cada setmana

més d’11.400 persones trepitgen la

Devesa per anar al mercat i comprar a

algun dels dos-cents marxants que hi

paren el dimarts i el dissabte. Precisament

per això, una de les grans apostes

de Ponç Feliu, ja d’ençà del seu temps

de regidor, era pavimentar-ne els eixos

més importants amb un sauló compactat

(similar a l’asfalt, perquè té un

aspecte dur, però més terròs), per evitar

els problemes amb les basses quan

plou o la pols quan el sòl és massa sec.

Armstrong, Lance Armstrong

Si s’hagués de jutjar Lance Armstrong

i Girona tingués veu i vot, la ciutat

l’hauria de defensar. La seva llegenda

(negra) hi ha atret molts ciclistes

professionals. Girona és una ciutat

pro-Armstrong. A més, hauríem de

tenir en compte la sortida, des de la

Devesa, de la sisena etapa del Tour del

2009. Va ser molt sorprenent la impli-


cació del ciclista amb Girona. Potser

va donar la visió més rellevant d’un

foraster sobre la Devesa. Va ser el dia

de l’etapa, el 9 de juliol del 2009 a El 9

Esportiu: va assegurar que Girona era

una ciutat fantàstica per viure-hi, però

que trobava a faltar gespa a la Devesa.

Sis anys més tard, els responsables

municipals ho van preveure en el Pla

d’Usos del parc. El 2020, onze anys

després, l’alcaldessa també anuncia la

instal·lació de gespa sintètica al Camp

de Mart. Jordi Fàbrega veu el desig de

Lance Armstrong com una metàfora

de les mancances de l’espai per atraure

gent a gaudir del parc: «Moltes ciutats

frisarien per una arbreda com aquesta.

La Devesa hauria de fer un servei i és

una desconeguda. S’hi va puntualment

i és una llàstima que sigui desaprofitada

i abandonada». Hi ha consciència

que cal adaptar zones obertes a l’interior

pensant en l’hivern, quan la gent

busca el sol; la Devesa desprèn molta

fresca a l’estiu, però fredor a l’hivern.

L’enllumenat

Les demandes veïnals són clares: enllumenat,

seguretat, mobiliari… L’organitzat

i bel·ligerant moviment veïnal

va aconseguir aturar la construcció del

pavelló d’esports i modificar el PGOU

perquè no s’hi construís mai res més.

Lluc Salellas pensa que «la força veïnal

està dispersa i es percep un procés de

cansament sense haver-hi fet res».

Com pensa l’actual equip de govern,

la Devesa és una guardiola. Ja és cara

de mantenir per poc que hi facis, perquè

quaranta hectàrees són molta superfície

per posar-hi bancs i papereres,

il·luminar-la o fer-hi tanques, en el cas

que es volgués tancar per donar-li més

caràcter de parc urbà potent.

Martí Terés ha anunciat moltes obres

de millora d’ara a 2023, que acaba el

mandat, però cal finançament i inversió

plurianual. L’Ajuntament ha encarregat

un projecte d’enllumenat per un

milió d’euros que implica, a banda de la

millora dels punts de llum i l’eliminació

dels punts foscs, una instal·lació nova

i soterrar la nova xarxa en forma d’espina

de peix, de manera que cap rasa

no passi a prop dels arbres. A més, s’hi

ha de comptar el mobiliari nou, com el

dels jardins històrics, i bancs nous.

La COVID-19, la malaltia del coronavirus,

ha posat a prova la Devesa

amb èxit, però cal trobar la fórmula

per fer-la atractiva amb activitats

i equipaments, amb el benentès que

no és l’únic espai verd de la ciutat, ni

l’únic lloc per a un passeig romàntic, i

que competeix amb un entorn natural

molt potent i amb les possibilitats que

ofereixen els mitjans de transport, privats

i públics, per sortir de Girona.

>> L’icònic rellotge de la Devesa.

De prop, on els arbres no deixen

veure la Devesa, o de lluny, on els plàtans

no deixen veure el parc, la Devesa

continuarà marcant el ritme de

les estacions i els gironins en parlaran

quan algú s’animi a encetar un altre

debat.



Una plantació d’arbres

ornamentals amb molta

necessitat d’aigua

La Devesa és una plantació de més de dos milers d’exemplars de Platanus hispanica, un híbrid entre

l’espècie eurasiàtica P. orientalis i la nord-americana P. occidentalis. L’espai no perilla com a devesa, com

a plataneda, com a plantació de plàtans o com a arbreda, segons certifiquen tots els estudis forestals i

botànics que s’han fet fins ara, mentre s’hi garanteixi l’aigua durant els mesos càlids.



El caràcter vegetal de la Devesa

no va començar a ser

estudiat fins al 1975, en què

Narcís Motjé i Surroca va

presentar el primer estudi sobre el problema

sanitari de l’arbreda, a instàncies

dels col·legis professionals de Giro-

na. Gràcies al seu compromís, durant

anys Motjé va ser el cap de l’equip de

facultatius de la plataneda. L’alcalde

Joaquim Nadal hi va confiar molt. Així,

el 1998 Narcís Motjé, per iniciativa

pròpia, va redactar l’Avantplà d’Usos

de la Devesa i de Protecció de l’Arbrat,

que incloïa uns drets i uns deures a

l’espai.

Des d’aleshores, la Devesa ha estat

estudiada més minuciosament i tractada

en conseqüència. I vet aquí uns

arbres esvelts i monumentals, que

s’aguanten l’un a l’altre fent pinya, i

>> La Devesa a final d’hivern (o a començament de primavera).


>> Inconfusible tronc de plàtan.

un fullam que tothom voldria conservar

verd, però que cau i empastifa tant

com encatifa. La Devesa està formada

per un conreu monoespecífic de plàtans

plantats sobre una superfície de

440.259 metres quadrats, paral·lels al

riu Ter, entre les desembocadures del

Güell i l’Onyar, al terme municipal de

Girona. Hi ha 2.500 exemplars de plàtan

de l’espècie Platanus hispanica,

segons el darrer estudi de caracterització

dels arbres de la Devesa de Girona

dirigit pel biòleg Gerard Passola,

de l’empresa consultora

en arboricultura

Doctor Árbol. Aquest

treball específic sobre

els plàtans és el

segon que encarrega

un equip de govern

de l’Ajuntament de

Girona només en

aquest segle. Durant

l’etapa de l’alcaldessa

Anna Pagans, l’encàrrec

es va fer a les

empreses Jardineria

Moix, Jardineria Sant

Narcís i Josep Selga.

I al mes de març

d’aquest any, l’equip de Marta Madrenas

va presentar el de Doctor Árbol.

La primavera del 2021 està prevista

la publicació del llibre dels dos grans

savis de la Devesa, l’enginyer de forests

Narcís Motjé i la biòloga Montse Terris,

que han seguit visitant la Devesa dos

cops per setmana. La publicació de la

proposta de pla director de gestió dels

Tots els estudis

coincideixen

que la Devesa

és un geriàtric

o un balneari de

plàtans, però

que, ben cuidats,

poden viure molts

d’anys

plàtans del parc de la Devesa té el suport

del programa d’ajuts de la companyia

alemanya Lufthansa per a treballs

vinculats a les víctimes de l’avió

estavellat de Germanwings en què

viatjava el seu fill, Jordi Motjé Terris,

autor de moltes de les fotos que il·lustren

el llibre i de la base de dades per

tractar els cent cinquanta mil paràmetres

recollits al llarg d’anys d’estudi. El

2014, quan el seu pare estava en tractament

oncològic, va començar el treball

de camp més exhaustiu i les fitxes, ja

que, segons diu, «no

les tenia totes i temia

que es perdessin

tants d’anys d’experiència

i estudi».

En aquest proper

treball, els dos

autors defineixen

l’espai com un parc

urbà de plàtans centenaris

que s’han de

cuidar al màxim,

ja que tenen massa

enemics invisibles.

Arran d’unes anàlisis

pagades per Motjé

mateix de l’ADN de

fongs i bacteris de quinze mostres de

plàtans, van aparèixer nous patògens

al parc, especialment un fong preocupant

que n’ataca el tronc principal.

El llibre de Motjé i Terris tindrà una

vuitantena de plànols i gràfics amb la

geolocalització de cada arbre i amb

una fitxa que analitza cinquanta paràmetres

de cadascun, comptant-hi

les patologies. Fan notar que els problemes

són als passejos principals (el

central, els perimètrics, els amples i el

de la Sardana), on hi ha més trànsit i

també més compactació, cosa que hi

impedeix el desenvolupament de les

arrels i l’absorció d’aigua.

Molts s’han preguntat per què Narcís

Motjé va deixar de dirigir l’equip

designat per l’Ajuntament per vetllar

per la Devesa. La Llei de contractes va

posar fi a la seva relació més tècnica,

però, segons Martí Terés, regidor de

Sostenibilitat i Participació, la voluntat

és seguir-hi parlant.

Sobren arbres i se n’han de talar?

Tots els estudis coincideixen que la

Devesa és un geriàtric o un balneari

de plàtans, però que, ben cuidats, poden

viure molts d’anys. Ara, cal cuidar-los

bé, ja que si un es posa malalt,

s’hi acaben posant tots. Al món, hi ha

documentats plàtans de cinc-cents i

sis-cents anys i, fins i tot, un d’un miler

d’anys a Armènia. Un dels més famosos

és el d’Apol·lònia, de setze metres,

on, segons la tradició, Sant Pau va predicar

als cristians de Tessalònica.

Motjé fa notar que a Londres o a

París, on els plàtans van ser plantats

com a espècies ornamentals, n’hi ha

una densitat molt baixa, a banda que

presenten una menor incidència de

malalties. Per tot plegat, és categòric:

«Plantar a la Devesa és llençar diners;

hi sobren del trenta al quaranta per

cent dels plàtans. Tallant l’espai, s’eliminen

focus contaminants, s’afavo-



>> A dalt, la rajola inspirada en una fulla de plàtan, amb què s’han pavimentat diverses

zones de l’entorn de la Devesa. A baix, fulla de plàtan verda.

i de regidor de Medi Natural durant el

tripartit) no ha canviat de pensament:

«La gent es pensa que el que s’ha de

fer a la Devesa és no tocar res perquè

és un jardí històric, però si talem uns

quants arbres garantim la continuïtat

del parc». I en la mateixa línia, l’enginyer

tècnic agrícola i jardiner d’ofici,

Jordi Fàbrega, regidor de Medi Ambient

i Sostenibilitat entre 2011 i 2015,

també pensa que s’hi han de talar arbres:

«El debat important no és si s’han

de talar o no. Si se n’ha de talar un, es

tala. El problema és el criteri: es talen

per les atraccions i no pas perquè estan

malalts o perquè això afavorirà el

creixement d’un altre. El criteri general

hauria de ser preservar la seguretat

de la gent i evitar que caiguin arbres

malalts». Una coincidència total amb

Narcís Motjé, que insisteix a començar

per tallar branques malaltes per salvar

un arbre, però que mai no s’han de tallar

perquè facin nosa a una atracció o

a qualsevol instal·lació temporal, com

s’ha fet diverses vegades en el cas de la

sínia. Precisament, una de les actuacions

immediates proposades per Motjé

és el sanejament urgent dels arbres

malalts tallant-ne branques o, directament,

els exemplars sencers.

reix la vida de la Devesa i es propicien

noves dedicacions dels espais».

La idea de Motjé és compartida

per un estudi del 2009 encarregat per

l’Ajuntament a l’empresa Jardineria

Moix, tot i que aquesta en talaria

menys. L’estudi exposa que, per garantir

la supervivència de la resta de

plàtans del parc, en aquell moment

calia talar el dinou per cent (uns cinccents

exemplars) dels arbres que actualment

hi ha als espais interiors

que delimiten els passejos del parc.

«L’eliminació dels plàtans més joves

assegura que la resta d’arbres tinguin

més espai per continuar vivint», sostenia.

En canvi, Motjé assegura que els

plàtans de l’interior de les illes són

els més naturalitzats i sans i, per tant,

s’han de conservar.

Onze anys després, el biòleg i ambientòleg

Ponç Feliu Latorre, actualment

director del Parc Natural del Cap

de Creus i director del Consorci del

Ter (entre el 2011 i el 2020) i responsable

de la Devesa entre 2002 i 2011 (en

qualitat de regidor de Medi Ambient

i Sostenibilitat en una primera etapa,

L’estudi de

referència des

del 2020 no

en recomana,

d’entrada, la

tala: «Els arbres

formen una

capçada conjunta i

s’han de gestionar

com a tal»

En canvi, l’estudi de referència des

del 2020 no recomana, d’entrada, la

tala. De fet, com tots els estudis que

s’han fet, també observa que els marcs

de plantació són excessivament petits.

Doctor Árbol es decanta per la conservació:

«Els arbres formen una capçada

conjunta i s’han de gestionar com a

tal». Això implica que són una unitat,

en què un fa de contrafort de l’altre,


com en una fageda: «Aquest fet no és

modificable per motius mecànics, almenys

de manera general, i, per tant,

no es poden fer eliminacions d’exemplars».

Malgrat la seva preferència a

mantenir-hi tots els exemplars, no

s’està de concloure que «s’ha de valorar

fer petites actuacions d’eliminació

d’arbres en aquelles zones d’exemplars

més joves. Aquestes eliminacions

s’han de valorar de manera molt

detinguda, i si hi ha dubtes, és millor

conservar-los».

Es dona la coincidència que les

dues darreres grans plantacions són

de Joaquim Nadal i del seu avi, Josep

Farreras. Una és del 1940; la dels arbres

més prims dintre dels antics. En

el cas del net, era alcalde quan es va

fer el projecte del nus de la Devesa,

en què es van fer tales, trasplantaments

i replantacions: «Van quedar

afectats un total de 400 arbres de diferents

espècies en l’àmbit de l’obra:

250 van ser talats, dels quals 225 eren

plàtans, i 150 més van ser trasplantats.

D’acord amb el projecte, es van

plantar 668 arbres nous i se’n van

deixar 402 d’intactes a l’àmbit». En

total, s’hi van afegir cent cinquanta

plàtans més.

Risc de caiguda

Tot i que l’estudi de referència actual de

l’Ajuntament proposa elaborar un pla

de prevenció del risc de la Devesa, assevera

que el perill de caiguda d , arbres

és baix: «No s’han trobat exemplars

amb la mateixa tipologia que l’arbre

caigut. Creiem que el risc de caiguda

d’exemplars nous és baix, però no és

nul. Els coeficients bàsics de seguretat

són entre moderats i baixos. Una fusta

residual del 30 % pot ser insuficient en

els casos més extrems d’esveltesa i exposició.

És important reforçar el sistema

radicular per millorar l’arrelament

dels arbres. Els arbres inclinats presenten

un risc més alt, degut a la reduïda

dimensió del seu sistema radicular».

El regidor de Sostenibilitat i Participació,

Martí Terés, ha anunciat que

ja es treballa en el pla de prevenció

de riscs de la Devesa, que inclou un

protocol de tancament de la Devesa

en cas que bufin vents amb ràfegues

que sobrepassin els seixanta/vuitanta

quilòmetres per hora. Per això, les

activitats que habitualment es fan a la

Devesa haurien de tenir un lloc alternatiu

quan hi hagi previsió de ventades

massa fortes. Jordi Fàbrega recorda

que ja hi ha un pla de seguretat que

estableix el tancament de la Devesa

si els vents bufen a més de cinquanta

quilòmetres per hora, «però no s’ha

aplicat mai».

Sobre les arrels i el reg

La compactació del sòl amoïna tant

que l’Ajuntament vol protegir els

exemplars històrics, més vells i alts,

mitjançant un sistema de pilons per

evitar que hi passin vehicles de firaires

o marxants. Aquesta afirmació del

2020 és recurrent al llarg dels anys. El

problema de la compactació és una

conseqüència de l’activitat humana,

especialment del pas de vehicles (a

causa de mercats o fires) i, en menor

grau, de persones. Un sòl compactat

és poc permeable a l’aire i l’aigua, per

la qual cosa en alguns moments crítics

de l’any no arriba prou aigua a les arrels

dels arbres i pateixen estrès hídric,

a part que també afavoreix diferents fitopatologies

i plagues. Per tant, cal una

distància de seguretat. I és clar, tants

caps, tants barrets: el 2009, el pla elaborat

pels serveis tècnics municipals

amb les empreses Jardineria Moix,

Jardineria Sant Narcís i Josep Selga

proposava una franja de protecció dels

peus dels arbres que oscil·lava entre

>> El contrast de les atraccions de Fires a la Devesa, sobre les quals tant s’ha discutit.



tres i quatre metres. Admetien que per

Fires es podria arribar a un metre del

tronc, per a la qual cosa preveien posar

planxes de formigó a terra fins a

aquests quatre metres, per evitar que

el pes de camions o altres estructures

compactés el terra. A més, s’haurien

d’haver protegit els troncs fins a una

altura de dos metres.

Des del 1998, Motjé defensa que

haurien de ser tres metres permanents,

ja que, a parer seu, la compactació

és el principal mal de la plataneda.

Precisament, Narcís Motjé pensa que

els dos mercats setmanals són agressius

per a la Devesa, ja que hi entren

camions molt pesants. Les Fires l’amoïnen

menys, però si es prenen precaucions:

«No dic que les Fires no es puguin

fer, sinó que l’Ajuntament no fa

actuacions adaptades a la Devesa, sinó

que adapta la Devesa a les actuacions.

Les atraccions s’haurien de posar sempre

al lloc adequat per a la Devesa i no

pas al lloc on volen anar». Martí Terés

recorda que l’Ajuntament ja hi va eliminar

aparcament i va limitar les zones

de pas.

L’estudi de referència des del març

del 2020, de Doctor Árbol, especifica:

«Les zones de camins suposen un

obstacle per a la formació d’un sistema

nou d’arrels que substitueixin les

velles. S’haurien de separar les zones

compactades uns cent cinquanta centímetres

del tronc dels arbres amb

un sistema de protecció eficaç. Sobre

aquestes zones es podria aportar un

jaç protector o deixar-hi les fulles. Es

pot valorar fer tasques de descompactació

mecànica, però no tots els sistemes

són vàlids: és important no danyar

les arrels que hi ha actualment».

En cada estudi nou apareix una

contradicció amb algun aspecte d’un

estudi precedent. Així, l’estudi de Jardineria

Moix recomanava subsolar

fins a trenta centímetres la terra per

garantir-ne l’oxigenació. Per la seva

banda, Motjé afegeix que mentre es

llauri, es pot aprofitar per enterrar les

fulles, ja que tenen més dificultat de

descomposició sobre el terra. Tanmateix,

l’estudi del 2009 preveia treure les

fulles de les illes, perquè s’entén que hi

dificulten la permeabilitat.

Aquests criteris entren en contradicció

amb l’estudi de Doctor Árbol:

«L’estratègia de trituració de les fulles

[referint-se a Motjé] afecta greument el

creixement radicular nou i les arrels absorbents.

En alguns casos produeix lesions

importants en la zona del coll i dels

cordons radiculars.

La trituració

i la pèrdua d’arrels

absorbents

fomenta el creixement

d’herbes

ruderals que

mostren l’antropització

del lloc

i poden suposar

una competència

per als arbres.

Els sistemes radiculars

són molt

petits en proporció

amb les mides

dels arbres.

El sistema radicular

antic està força envellit en capes

molt fondes i parcialment actiu. En alguns

casos està deteriorat».

Pel que fa al subsol, es va conèixer la

composició de la Devesa gràcies a les

sis cales geològiques

fetes per

Es treballa en el pla

de prevenció de riscs

de la Devesa, que

inclou un protocol de

tancament de la Devesa

en cas que bufin

vents amb ràfegues

que sobrepassin els

seixanta/vuitanta

quilòmetres per hora

l’estudi presentat

el 2009 per la

Jardineria Moix.

Aquelles cales

van permetre

comprovar que

en alguns punts

del passeig de

la Sardana hi ha

prop d’un metre

de fondària de

runa provinent

d ’abocaments

incontrolats dels

anys cinquanta i

seixanta del segle

xx. Precisament, Isabel Salamaña,

responsable de la Devesa entre el 1991 i

el 2002, recorda els focs a la Devesa que

>> Racó de la Devesa, amb un banc de travesses de fusta que forma part del nou mobiliari.


>> Les capçades dels plàtans es toquen i formen una volta vegetal ingràvida.

va haver de combatre en començar la

seva etapa de regidora de Medi Ambient:

«Hi havia un abocador industrial

amb un caliu immens que no hi havia

manera d’apagar. Hi cremaven rodes,

llaunes de refrescs i aquells vasos de

plàstic de ciris d’església».

Malgrat que

després es van començar

a classificar

les escombraries i a

dur-les a abocadors

controlats, hi havia

un caliu impossible

d’extingir: «Era un

gran volcà que vam

apagar gràcies a

Toni Güell, aleshores cap de bombers

i, com jo, de Santa Coloma de Farners.

Va caldre comprar una retroexcavadora

per desenterrar-ho tot, escampar-ho

i apagar definitivament el foc. Si hi fan

En cada estudi

nou apareix una

contradicció amb

algun aspecte d’un

estudi precedent

excavacions, encara hi trobaran de

tot».

Gràcies a aquelles prospeccions, es

va confirmar la compactació que ha temut

sempre Narcís Motjé. També es va

detectar que algunes arrels eren prou

fondes. Tot i això,

Doctor Árbol alerta

que el sistema radicular

antic està força

envellit en capes

molt fondes i parcialment

actiu, i que

en alguns casos està

deteriorat.

La regulació del Ter

Una característica compartida dels

plàtans amb més longevitat del planeta

és que estan a prop d’una font

d’aigua que els garanteix una irrigació

permanent. Per això, la cura de les arrels

i garantir-ne el reg apareixen com

dues constants en tots els estudis.

L’aigua va començar a ser un problema

gros a partir dels anys seixanta,

que es va començar a regular el Ter.

Les conseqüències es van percebre

fortament sobre el material vegetal

una colla d’anys després, precisament

quan va néixer el moviment «Salvem la

Devesa», el 1976. Hi ha quatre fets que

cal tenir ben presents: la construcció

del pantà de Sau, el 1963; el transvasament

d’aigua del Ter a Barcelona i

la canalització de l’Onyar, el 1966, i la

desviació del riu Güell al seu curs actual

i la construcció de l’embassament

de Susqueda, el 1968.

L’estudi de Doctor Árbol veu una

relació entre la pluviometria i el creixement

dels arbres. Tot i que no creu

que els regs en siguin la principal font

d’aigua, troba molt important que es

mantinguin, i potser així es consolidaran.

Tot i això, afegeix que «s’haurien

d’incrementar els regs a manta especialment

al juliol i a l’agost».

Per la seva banda, Narcís Motjé pensa

que la Devesa hauria de ser un punt

d’humitat permanent des del maig

fins a l’octubre. «Fa vint anys que hi

falta aigua, en tenim i no la fem servir»,

alerta, abans de recordar que hi

ha set pous en perfecte estat, més la

séquia Monar: «només es fa servir un

pou i podria venir aigua de la Séquia,

del Güell i de les Hortes». Precisament,

com ja hem dit abans, els plàtans de

més edat escampats arreu del món, alguns

amb més de cinc segles de vida,

es caracteritzen per tenir una font d’aigua

permanent, tret que n’explica la

longevitat.

Una de les paradoxes de regar és el

fang: si es volen cobrir les necessitats

d’aigua, s’ha de regar sovint; si es rega,

hi ha fangueig, i el fang és poc atractiu

per passejar-hi. Abans de la regulació

fluvial i de la construcció dels murs

de contenció per frenar les riuades i

les inundacions a Girona, el problema

eren els fluxos dels aqüífers freàtics.

Joaquim Nadal, Jordi Fàbrega, Ponç

Feliu, Lluc Salellas o Isabel Salamaña

defensen Narcís Motjé com la persona

que coneix més bé l’arbrat de la

Devesa. I Motjé insisteix que cal protegir-ne

les arrels i regar-lo més, que

calen treballs específics per determinar

les patologies de cada arbre, i una

partida anual per garantir els treballs

de manteniment de l’arbreda.



Francament, els criteris dels diferents

estudis són un cacau i creen confusió

a la ciutadania no experta. Els

polítics, per usar un genèric, fan acte

de fe en l’estudi que ells han encarregat.

L’adopció d’un criteri tècnic, d’un

comitè d’experts permanent amb professionals

de diferents disciplines, afavoriria

la conservació de la plataneda i

la planificació dels usos de la Devesa.

Com quan es demana una segona o

tercera opinió als metges. Precisament,

Jordi Fàbrega, que és del sector de la

jardineria, observa que les discrepàncies

són qüestions molt tècniques, quasi

actes de fe, diu, per la qual cosa apel·la a

la cerca del consens a partir de les coincidències

i de l’aprofundiment científic.

El debat es complica

L , exdirector del Consorci del Ter i actual

director del Parc Natural del Cap

de Creus, Ponç Feliu, fa notar que la

Devesa no és un parc natural ni en té

vocació: «És un parc urbà i prou. No hi

ha biodiversitat, ja que és un conreu

monoespecífic d’arbres. Tampoc cal

pretendre que hi hagi biodiversitat,

perquè la ciutat no n’està mancada i ja

n’hi ha molta a Sant Daniel i a les Ribes

del Ter». En canvi, veu possible fer-hi

una zona de transició, una zona coixí,

a la connexió amb el parc de les Ribes

del Ter, un espai natural que forma

part de la Xarxa Natura 2000 de la UE.

Tanmateix, convé recordar que tot i el

Pla Especial de Protecció del Ter, aprovat

el 1992 i que afecta parcialment la

Devesa, el 2010 l’Agència Catalana de

l’Aigua (ACA) no va deixar treure el

mur de les Ribes del Ter a la Devesa

pel risc de riuades. Precisament l’any

2014 l’alcalde, Carles Puigdemont, va

arribar a anunciar la voluntat d’enderrocar

el mur per naturalitzar les Ribes

del Ter pel costat del parc: «Volem

aconseguir una continuïtat natural del

riu cap a la Devesa». Una voluntat que

persisteix: Martí Terés voldria trobar la

fórmula per suprimir els murs que separen

la Devesa del riu.

Feliu recorda que en alguns espais

amb valor natural vetllats pel Consorci

del Ter es fan talar plàtans, acàcies i

ailants, ja que es tracta de tres espècies

exòtiques naturalitzades, amb l’objectiu

d’afavorir les espècies endèmiques.

L , espècie Platanus hispanica (sigui quin

sigui el sinònim amb què el vulguem

anomenar: Platanus densicoma, Platanus

hybrida Brot., Platanus orientalis L.

L’adopció d’un

comitè d’experts

permanent amb

especialistes

de diferents

disciplines

afavoriria la

conservació de

la plataneda i la

planificació dels

usos de la Devesa

var. acerifolia Aiton, Platanus pyramidalis

i Platanus acerifolia) és conreada

com a arbre ornamental, és a dir, que no

és conegut en estat espontani, sinó que

es considera originat d’una hibridació

de Platanus orientalis i Platanus occidentalis.

Durant el segle xix se’n van

plantar molts en places, com a arbres de

la llibertat, i a molts passejos i entrades

de municipis, perquè fan molta ombra.

I així, arribarà un dia que algú podria

qüestionar els plàtans de la Devesa.

Uns diran que són importants

perquè toleren molt bé la pol·lució atmosfèrica,

d’altres recordaran que els

plàtans no són eterns, que si són amenaçats

per plagues estranyes és perquè

són una anomalia ecològica, i comentaran

que les fulles no es podreixen

perquè no hi ha bacteris a l’ambient

amb capacitat per descompondre-les,

per això veiem tantes setmanes el terra

de la Devesa encatifat, i és també per

això que Motjé va decidir triturar-les i

enterrar-les amb la llaurada. Els gironins

més profunds defensaran els plàtans

i els ecologistes més radicals proposaran

que els deixin morir en pau i

que els substitueixin per les espècies

autòctones que ja hi ha a les Deveses

de Salt i a les Ribes del Ter.

>> La Devesa il·luminada pels focs artificials de final de Fires de Sant Narcís.


De com una devesa va

esdevenir parc urbà

La majoria de plàtans de la Devesa hi van ser plantats a partir de la segona meitat del segle xix. La

llegenda diu que els primers exemplars són napoleònics, i Narcís Motjé hi veu versemblança: situa el

general Francesc Josep Bertran Soler, baró de Palmarola i alcalde de Perpinyà nomenat per Napoleó, en

l’origen de la plataneda.



El debat més innocent però

abrandat, com tot el que envolta

la Devesa, és el del seu

origen, sobretot el de la plataneda

actual. Sabem que el 1767 hi

ha la primera referència escrita que

es coneix de la Devesa. El terme de-

vesa té l’arrel en el llatí defendere, que

vol dir ‘impedir’, ‘prohibir’, ‘defensar’.

Defensar de riuades, per exemple. Al

diccionari, trobem tres accepcions

per a devesa; les dues primeres només

es diferencien pel tipus de propietat,

pública o privada: una possessió rural

tancada, coberta de vegetació natural

i destinada al pasturatge, a la caça i a

l’aprofitament de la llenya, o un terreny

comunal destinat a pastures i a

l’aprofitament de la llenya.

La de Girona va ser una devesa de

llibre, segons es dedueix d’una infor-

>> La densitat dels plàtans de la Devesa.



mació del Diario de Gerona del dilluns

16 d’octubre del 1809, en temps de setge,

que testimonia que a la Devesa hi

pasturava bestiar: «En los tres días últimos

el enemigo dispara algunas granadas

y bombas al ganado que pace en

la dehesa y alrededores de la Plaza. Ni

los irracionales en Gerona han de estar

libres del rencor y desesperación de estas

furias que nos rodean. El daño sin

embargo es ninguno, y la ventaja verdadera

es el desperdicio que hace de

sus municiones el enemigo sin agravar

en manera alguna nuestras penas».

La tercera definició de devesa fa referència

a un lloc poblat d’arbres arran

d’un riu, que coincidiria amb la naturalesa

de les Deveses de Salt i amb totes

les Ribes del Ter a Girona, ordenades

o no: són deveses de llibre, en què

la vegetació natural comparteix espais

amb les hortes.

Ningú no gosarà discutir que la

Devesa de Girona és avui una devesa

singular, caracteritzada per uns arbres

que van trigar a arribar i que van

venir de lluny. El bosc de ribera li és

propi, com a les Ribes del Ter. Així,

arran d’una inspecció de Monts del

1777 es varen comptar 8.700 arbres a

la Devesa, entre pollancres i àlbers. Hi

havia tres vegades més arbres que plàtans

avui (ui, ui, ui).

Per les anotacions en dietaris de

l’època, sabem que la Devesa ja tenia

un ús recreatiu i que dels parcs en deien

passejos. El cronista Francisco de

Zamora visità Girona el 1789 i va escriure:

«Fuimos a ver el paseo arbolado

que hay a las orillas del Ter, el cual será

en verano bastante divertido». Rafael

d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà

(1746-1819), la recorda en la seva visita

a Girona després de la tala radical del

1794: «La Devesa, que era un deliciós

passeig als rededors de Gerona, ab dos

filas de arbres espesos, vuy dia no és

res de lo que era».

Amb motiu de la Guerra Gran, que

va enfrontar el Regne d’Espanya i la

incipient República Francesa entre el

1793 i el 1795, es van tallar tots els arbres,

tots, per poder fortificar la ciutat

i afavorir-ne la defensa amb un espai

net, i també, segons l’historiador i arxiver

Ramon Alberch, «per al possible

ús de la fusta per a la construcció de

vaixells». De fet, com ha escrit Alberch,

la Devesa va ser objecte d’esbarjo i de

benefici per a la municipalitat. Molts

dels debats a l’Ajuntament sobre la

>> El nus de la Devesa.

Devesa, recollits per la premsa, ja fan

referència a les tales periòdiques per

vendre’n la fusta i obtenir finançament

o, fins i tot, per construir-hi obra pública,

com ara palanques.

Quasi immediatament després de la

Guerra del Rosselló,

Arran d’una

inspecció de

Monts de l’any

1777, es van

comptar 8.700

arbres a la

Devesa, entre

pollancres i

àlbers. Hi havia

tres vegades

més arbres que

plàtans avui.

a la devesa es va tornar

a replantar una

pollancreda, amb diferents

espècies del

gènere Populus. Va

durar ben poc, ja que

va haver de tornar a

ser tallada arran dels

setges de Girona per

part de l’exèrcit francès.

Durant la seva

incorporació a l’Imperi,

com a capital

del Departament del

Ter, entre el 1812 i el

1814, els francesos

van manifestar una

gran dedicació al

parc i hi van replantar

arbres, van embellir-ne

i cuidar-ne els passeigs i van

reconstruir el pont del riu Güell, que

hi servia d’accés des del nucli urbà.

L’alcalde napoleònic de Perpinyà

Narcís Motjé sosté que en aquell moment

es van plantar els primers plàtans

a la Devesa. Creu que vuitanta

plàtans són napoleònics, ja que els

diàmetres coincideixen amb els de

l’esplanada dels Plàtans de Perpinyà,

que hi van ser plantats pel general

Francesc Josep Bertran Soler (François

Joseph Antoine Bertrand [Sant Feliu

d’Avall, 1755 – Argelers, 1816]), baró

de Palmarola, que

havia estat nomenat

alcalde de Perpinyà

per Napoleó Bonaparte.

Va exercir de

batlle de la capital

del Rosselló en dos

períodes: 1804-1806

i 1807-1809. El 1812

va ser destinat al Departament

del Ter

com a comandant

de Figueres, durant

l’etapa napoleònica.

Segons ha documentat

Motjé, quan el

baró de l’Imperi va

ser al castell de Sant

Ferran a Figueres, va

fer plantar uns plàtans,

avui ja tallats, a

la pujada d’accés.

Motjé té clar que la densitat de la icònica

arbreda de Girona és una plantació

nascuda per fer la funció de devesa.

Precisament, el 1811 s’hi va iniciar la

plantació de més de tres-cents pollancres

per contenir les riuades. Motjé

situa la plantació dels primers plàtans

en aquell moment, seguint el model de


>> La Devesa i el Ter.

Perpinyà, al costat del Ter. Assenyala

els més esvelts i els situa al passeig que

condueix de l’actual esplanada de la

Copa fins a la plaça de les Botxes: «Els

diàmetres dels arbres del Cours Palmarole

de Perpinyà i els de la plaça de

les Botxes són molt similars: oscil·len

entre els tres i els cinc metres».

Tanmateix, la majoria d’exemplars

no hi van ser plantats fins ben entrat el

segle xix, segons va certificar Primitiu

Artigas, enginyer de Forest i catedràtic

de silvicultura de l’Escola de Madrid,

en les seves visites a la Devesa els anys

1879 i 1882. Precisament, després de la

visita de l’eminent enginyer de Torroella

de Montgrí, l’Ajuntament va anunciar

una nova plantació de l’arbre de

moda al segle xix per fer els passejos

frescs i ombrívols. Segons les memòries

d’Emili Grahit, alcalde de Girona

entre l’1 de juliol del 1887 i el 25 d’abril

de 1891: «Durante la primavera de

1888 se plantaron más de 2.000 plátanos,

abriendo para cada uno hoyos de

cuatro metros cúbicos que se llenaban

después de tierra abonada».

La xifra contrasta amb una crònica

del 14 de desembre del 1887 del diari

afí La Nueva Lucha. Anunciava la

plantació de set-cents nous exemplars

de plàtans al passeig principal de la

Devesa, en una notícia emmarcada

per desmentir el diari rival i també

monàrquic i liberal La Lucha, que havia

denunciat una tala d’arbres indiscriminada.

De fet, se’n van talar quasi

tres centenars, ja que es consideraven

de mala qualitat, després d’haver estat

coronats anys enrere. Consta en alguna

altra crònica periodística i amb

poca precisió de detalls que el 1837

s’hi havien plantat uns vuit-cents cinquanta

plàtans, alguns dels quals ja

podien estar molt malament i era necessari

arrancar.

La premsa gironina ha estat sempre

amatent a la tala d’arbres, com

es pot comprovar amb una cerca a

l’hemeroteca digitalitzada de l’Arxiu

Narcís Motjé

sosté que vuitanta

plàtans són

napoleònics, ja

que els diàmetres

coincideixen amb

els de l’esplanada

dels Plàtans de

Perpinyà, que hi

van ser plantats

pel general

Francesc Josep

Bertran Soler



Municipal de Girona. En un article de

portada de La Lucha del 31 de març

del 1908, Víctor Santjoan denunciava

dues tales d’arbres: «L’any passat se

subastaren 59 plàtans (si mal no recordo)

per unes poques mil pessetes

que no serviren pera res bó, res practic,

y ab aquella tallada toca’l torn a

una hermosíssima filera de plàtans

del passeig que atravessa Ies dues

plasses de les botxes (aixís anomenades

vulgarment) ab la qual no solzament

ha quedat esgarrat el passeig

a l’estiu per falta d’ombra, sinó que’s

mitgpartiren les dues plasses rodones

de referencia». Més endavant denuncia

que ja s’havien coronat quaranta

plàtans del passeig, amb la qual cosa

l’Ajuntament va ingressar «300 o 400

pessetes». L’article se centra en la «decapitació»

—no queda ben clar si és

tala o coronació— de cinc-cents vint

plàtans per ingressar una «suma de

7.500 a 8.000 pessetes».

La necessitat de talar o no talar i

les polèmiques suscitades venen de

lluny. Amb intervenció napoleònica

per certificar o desmentir científicament,

va ser després de l’Imperi que

van començar les actuacions al parc,

fins que va assolir l’estructura actual;

hi va quedar consolidada el 1873 amb

tres elements principals: els passeigs,

el jardí i el Camp de Mart, com s’observa

en un plànol detallat del parc de

l’enginyer de camins Tomàs Carreras.

El 1859 l’arquitecte de la Bisbal

Martí Sureda i Deulovol, autor de la

plaça de Sant Agustí, va pensar la reforma

general de la Devesa, que incloïa

l’ordenació en passeigs, avingudes

i jardins, la plantació dels plàtans i la

consolidació del jardí, hereu del primer

disseny d’enjardinament del 1820.

El 1890 es va construir un altre jardí

interior al costat de l’anterior, que al

final es van fusionar.

El 1860, amb motiu de la victòria

espanyola a Tetuan, es va ordenar

el Camp de Mart, la gran esplanada

de la Devesa que ja s’utilitzava per a

pràctiques i parades militars i que

devia ser un terreny que invitava a

pasturar-hi. Precisament nou anys

més tard, l’Ajuntament va emetre un

edicte en què posava punt final a l’emblemàtic

espai com a devesa, amb la

prohibició de pasturar-hi els ramats.

De fet, el 1837 es va aprovar l’extinció

dels contractes d’arrendament per a

hortes i només s’hi permetia la pastura

i l’aprofitament de la fusta, que es

va quedar en exclusivitat.

El segle xx: les grans transformacions

La majoria de les construccions i demolicions

que han donat forma a la

Devesa es van fer en el segle xx, quan

tothom va tenir ben entès que era

l’únic espai amb sentit de gran parc

de Girona. Així, el 1925 se’n van fer els

accessos i el 1926 Ricard Giralt i Casadesús

va ser el responsable de la construcció

d’un dels referents del parc:

>> A dalt, gent passejant per la plaça de les Botxes.

A baix, una escultura emergeix de la verdor, als jardins.

el rellotge, pensat per al personal de

vigilància, serveis sanitaris, públics i

d’arbitris.

La carretera general va delimitar

durant quasi un segle la Devesa, especialment

a partir de final dels anys

cinquanta, en què l’economia va fer

un gran salt i el transport per carretera

va començar a viure un moment

accelerat amb els Ebros, Barreiros i

Pegasos, i la socialització del turisme

i els turismes. A partir del 1925, la

premsa gironina es va omplir d’articles

molt crítics contra l’asfaltatge de


la carretera, ja que implicava la seva

consolidació com a via de gran transport

i la molèstia que es viuria anys

més tard.

La primera construcció important

que s’hi va fer va ser la piscina municipal,

a càrrec de Ricard Giralt i Casadesús,

el 1934; conceptualment, és l’únic

element que es conserva. El 1942, el

Grup Excursionista i Esportiu Gironí

(GEiEG) hi va construir el segon equipament

esportiu, l’estadi d’atletisme i

rugbi, al Camp de Mart.

Un any després, el 1943, el Ministeri

d’Educació i Ciència va declarar la

Devesa jardí artístic nacional, i va ser

el primer gran reconeixement oficial

que la plataneda era valorada, fins i

tot, pels de fora de Girona, una percepció

encara vàlida avui, i em temo

que demà també. El 1950 els gerundenses

d’aquell moment van pensar

que no hi farien cap mal les instal·lacions

de la Societat Hípica de Girona;

després hi van arribar les pistes de

tenis i el camp de tir. Ara bé, probablement

l’equipament més important

que va tenir la Devesa va ser el pavelló

d’esports (i concerts), la construcció

del qual, el 1965, va implicar una tala

important d’arbres; el pavelló estava

situat just al mig del Palau de Fires i

l’Auditori.

L’activitat firal no va arribar a la

Devesa fins a l’any 1947, que van traslladar

el mercat del bestiar de la plaça

de Calvet i Rubalcaba i de la pintoresca

llera de l’Onyar, on tenia lloc, fins

al costat del baluard de la lunette de

Bournonville. El baluard va acabar

sent enderrocat per construir-hi el Firal

del Bestiar, inaugurat el 1961. Avui,

una part d’aquell firal és l’esplanada de

la Copa i la rotonda del costat.

La ciutat d’aleshores valorava molt

la Devesa i, a la seva manera, l’omplia

de contingut, a imatge de la també excèntrica

Casa de Campo de Madrid.

Mentre es feien les obres per endreçar

l’animat mercat del bestiar dels dissabtes

al baluard de Bournonville, el

1960 l’Ajuntament va sentir la necessitat

de portar-hi les Fires de Sant Narcís,

les atraccions i el Certamen Industrial,

Agrícola i Comercial, que fins aleshores

s’instal·laven a la Gran Via de

Jaume I. El centre de la ciutat començava

a sentir la pressió dels cotxes, que

propiciarien que no només la Devesa,

sinó tot Girona quedessin buides de

gent els caps de setmana.

>> Banc, plàtan i caminant.

La dècada dels seixanta del segle xx

es flairava turisme arreu. En aquest aspecte,

l’equipament més important no

es va fer a la Devesa; el 6 d’octubre del

1965 el ministre de Relacions Sindicals

del règim franquista va inaugurar l’Escola

d’Hostaleria i Serveis Sant Narcís

de Girona, que depenia de l’Obra Sindical

de Formació Professional. Els

emprenedors que van

aconseguir l’escola

per a Girona ja havien

propiciat, el 1963, la

construcció del restaurant

La Rosaleda,

avui cafeteria, que ha

viscut una història

irregular, amb alts i

baixos, i que ha tingut

diferents usos. Projectada

per Juan Gordillo

Nieto, La Rosaleda,

la modernitat, va

implicar la demolició

d’un dels dos edificis

d’entrada als jardins

interiors, construïts

el 1898, amb un projecte

de Martí Sureda

i Vila. Aquells emprenedors

també es va

preocupar perquè a

l’entrada de Girona per l’N-2 els turistes

trobessin l’Hotelinform, el Centre

d’Informació Hotelera, aixecat el 1964

a partir d’un projecte de Joan Bosch

i Agustí. Avui és aquell edifici de la

La majoria de les

construccions i

demolicions que

han donat forma

a la Devesa es

van fer en el

segle xx, quan

tothom va tenir

ben entès que

era l’únic espai

amb sentit de

gran parc de

Girona

Copa, que també ha tingut molts usos

i que no pas poca gent reivindica que

s’utilitzi com una cafeteria, un clàssic

quiosc de parc elegant.

L’arribada de la democràcia

A poc a poc, la Devesa s’anava deteriorant

i vivia en un estat d’abandó que va

analitzar molt bé Narcís-Jordi Aragó al

seu llibre publicat el

1980, La Devesa, paradís

perdut, una obra

que té un article propi

en aquest dossier. En

certa manera, l’assaig

era una derivada

de la campanya «Salvem

la Devesa», organitzada

el 1976 per

l’Assemblea Democràtica

d’Artistes de

Girona amb el patrocini

dels col·legis

professionals de les

comarques gironines.

Amb la fi del règim

franquista i l’arribada

dels ajuntaments democràtics,

fins i tot la

Devesa es va observar

amb ulls de renovació

i modernització.

El 1986, l’Ajuntament de Girona,

presidit per Joaquim Nadal, va aprovar

el Pla Especial de Protecció i Ordenació

del parc de la Devesa i el seu entorn,

redactat pels arquitectes Xavier



>> Home amb un gos al costat del brollador dels jardins.

Llistosella i Xavier Montsalvatge, que

donava les claus per canviar l’espai i

transformar-lo en com es coneix ara.

I així, passades les Fires del 1987, van

començar les obres del Palau de Fires,

que van implicar la tala de vint plàtans,

el trasllat d’una vintena més d’exemplars

als vivers municipals i l’enderrocament,

el mes de juny del 1988,

d’una part del pavelló municipal de

la Devesa. Del pavelló es va mantenir

l’anomenat «hivernacle», avui frontera

entre el Palau de Fires i l’Auditori Palau

de Congressos. Precisament, el projecte

de Llistosella i Montsalvatge preveia

que l’hivernacle fos una mena de gran

saló distribuïdor, un gran hall, foyer,

rebedor o com es vulgui dir, d’accés al

Palau de Fires i al Palau de Congressos

que completava el seu projecte. El seu

auditori no es va construir i els nous

projectistes el van aixecar mirant al

riu i sense integrar-lo al Palau de Fires.

L’equipament es va edificar en un

temps rècord i per les Festes de Sant

Narcís del 1988 es va estrenar el nou

Palau de Fires; malgrat tot, la Fira de

Mostres i els grans esdeveniments,

com ara el Fòrum Gastronòmic, no en

tenen prou amb el Palau de Fires i necessiten

ocupar grans esplanades de la

Devesa, amb instal·lacions provisionals.

Les nits de la Devesa i la variant

Per portar gent a la Devesa i fer-los redescobrir

l’emblemàtic espai ciutadà, el

13 de juliol del 1990 es va inaugurar

el bar-terrassa de la Devesa, el quiosc

M. Lamarque, el primer local per animar

les nits d’estiu gironines. En va ser

el primer dels envelats,

als quals tothom

va anomenar carpes.

Van aguantar fins al

2012, en què l’equip

de govern de Carles

Puigdemont va decidir

posar-hi punt

final, ja que s’havien

convertit en un niu

de problemes.

D’ençà del segle

xix, en què s’hi va fer

la carretera, el principal

problema de la

Devesa ha estat sempre el trànsit. Fins

al darrer dissabte del mes de març

del 1993 hi passaven cada dia disset

mil vehicles que feien la travessia de

l’N-2 de Girona. Aquell 27 de març es

va inaugurar la polèmica variant est

Fins al darrer

dissabte del mes

de març del 1993

hi passaven cada

dia disset mil

vehicles que feien

la travessia de

l’N-2 de Girona

(Campdorà, Gavarres i Sant Daniel).

La variant va descongestionar el trànsit,

sobretot de camions pesants i lents,

pel centre de Girona, especialment per

la Devesa i la carretera de Barcelona.

A partir d’aleshores, va començar

la de devolució del tram de l’N-2 als

municipis afectats. L’alcalde Nadal

va proposar que la inversió de l’Estat

es concentrés en la deteriorada Devesa,

amb la qual

cosa contribuiria a

completar una part

important del Pla

Especial. La reforma

de la Devesa es

va accelerar quan es

van alliberar els

espais interiors ocupats

per serveis. Així,

s’hi van integrar els

vuit mil metres quadrats

de l’hípica i el

desembre es va enderrocar

la discoteca

Piscis, oberta per les Fires del 1972, en

aquells anys d’atacs desenfrenats de

desenvolupament.

La reforma urbanística finançada

pel Ministeri de Foment (o d’Obres Públiques

i Urbanisme, o com es digués


aleshores) va implicar la reforma de

l’avinguda de Ramon Folch, la construcció

de rotondes (del Pont de Can

Vidal, del Rellotge, de Correus i del

Pont de Pedret), dels centenars de pàrquings

que hi ha entre les rotondes i els

vials, i de l’esplanada de la Copa, per

acollir esdeveniments

multitudinaris,

com ara les

barraques de Fires

o circs. També va

implicar l’enderrocament

del Firal

del Bestiar, que ja

havia perdut vigor,

caps i ambient. El

6 de maig del 1995,

els tractants i ramaders

van fer al Firal

de la Devesa l’últim

mercat amb bestiar

viu. El dilluns següent

es va enderrocar

i la sessió següent

ja va tenir lloc

a la Llotja de Contractació,

situada

al Palau de Fires. Això va marcar l’inici

de la realització del projecte d’urbanització

dels accessos a Girona pel sector

de la Devesa. El dissabte 11 de maig del

1996, amb motiu de l’exposició de la

41a edició de Girona, Temps de Flors,

va entrar en servei el nus de comunicacions

de la Devesa. El mes d’agost va

quedar enllestit el projecte, que incloïa

l’emblemàtic paviment fet amb rajoles

amb forma de fulla de plàtan, dissenyades

per Llistosella i Montsalvatge.

Quan tothom pensava que les polèmiques

sobre la Devesa s’havien acabat,

l’Ajuntament va proposar que el

mercat setmanal dels dimarts i els dissabtes

de la zona del Güell (que ja molestava

els residents) es traslladés a la

Devesa. Després de molts estira-i-arronses,

els marxants s’hi van avenir i

el dissabte 28 de juny del 1997 hi van

posar les parades per primer cop.

A l’interior encara quedaven equipaments

privats. El primer a marxar va

ser el GEiEG. El mes de juliol van començar

els enderrocs, però fins al març

del 1998 no es van enderrocar les grades

de l’antic estadi d’atletisme i rugbi.

L’espai de l’antic camp d’esports també

va quedar integrat definitivament a la

Devesa. Paral·lelament, l’Ajuntament

de Girona va construir una tanca nova,

amb la base de formigó i de ferro, que

El Ple del 14 de

novembre del 2011

va aprovar per

unanimitat una

moció de la CUP a

partir de la qual

es va modificar el

PGOU per «impedir

qualsevol nou

desenvolupament

urbanístic a la

Devesa»

imitava les fulles dels plàtans de la Devesa,

per delimitar la piscina i la zona

esportiva municipal que va quedar

en aquest espai. L’equipament privat

que va oferir més resistència a deixar

la Devesa va ser el camp de tir. Fins al

2011 no es va enderrocar, després de la

construcció d’una

galeria nova en una

parcel·la de 5.050

metres quadrats

cedida per l’Ajuntament

al polígon

Torroella-Nestlé. A

l’espai desocupat es

va ampliar la zona

d’espai verd i àrea

de pícnic.

L’última obra emblemàtica

va ser el

llargament esperat

Auditori Palau de

Congressos. Va ser

construït entre el

2001 i el 2006, sobre

una superfície de

deu mil metres quadrats

a l’extrem oest

de la Devesa, i el va projectar l’equip

d’arquitectes Jordi Bosch Genover, Joan

Tarrús Galter i Manel Bosch i Aragó,

després de desestimar la idea del Pla

Especial del 1986.

El 2007 l’Ajuntament, aleshores

presidit per Anna Pagans, havia projectat

la construcció d’un pavelló d’esports

a la Devesa que va desencadenar

una forta oposició ciutadana, especialment

dels veïns. El 2010 se’n va aprovar

un pla d’usos i l’Ajuntament es va

fer enrere en la construcció de l’equipament.

Un any més tard, la Devesa va

quedar blindada a la construcció de

qualsevol equipament. El Ple del 14

de novembre del 2011 va aprovar per

unanimitat una moció de la CUP a partir

de la qual es va modificar el PGOU

per «impedir qualsevol nou desenvolupament

urbanístic a la Devesa, sigui

per a usos esportius o d’altre tipus, i

que per tant s’hi descarti definitivament

la construcció d’un pavelló esportiu».

En la moció també s’acordava

iniciar els tràmits per desenvolupar un

pla especial per gestionar la Devesa i

dotar-la dels instruments necessaris

per garantir-ne la conservació i optimitzar

els valors ambientals, culturals,

pedagògics i recreatius que aporta

a la ciutat. L’actual equip de govern,

presidit per Marta Madrenas, va decidir

deixar al calaix el Pla Especial.

Probablement, l’afectació més anecdòtica

és el pas de la línia del tren d’alta

velocitat per sota de la Devesa. Entre

els mesos de març i abril del 2011, la

tuneladora Gerió va fer-hi el túnel. I

el 2013, poc abans de les Fires de Sant

Narcís, moment de màxima afluència

a la Devesa, l’Adif va enllestir la sortida

d’emergència del túnel del TAV, després

de quatre anys d’obres discretes al parc.

>> Mobiliari urbà de la Devesa, en què les formes de fulla de plàtan són una constant.



Marta Madrenas, alcaldessa

de Girona: «El Pla Especial

allunyava la gent de la Devesa»

L’alcaldessa explica que l’equip de govern vol fer de la Devesa un espai socialitzador, un parc urbà del

qual es pugui fer ús per millorar la salut física i psíquica dels ciutadans, i que en cap cas pot ser un espai

natural protegit i un indret intocable.



És la Devesa un paradís perdut?

Sí. És un espai que tenim per un paradís

en l’imaginari de Girona, però que

no vivim com voldríem i seria desitjable.

És un parc urbà que hauria de ser

un espai socialitzador de persones i de

retrobament amb la natura i el gaudi.

Té condicions, però no totes, per ser

el parc urbà que tots tenim a la ment,

perquè la gent hi faci vida i sigui socialitzador.

>> Marta Madrenas a la Devesa, el dia de l’entrevista a La Rosaleda.

Què hi manca?

Cal modificar-ne el sistema elèctric i

l’enllumenat; aquesta ha de ser una

prioritat, posar més llum a la Devesa.

Tenim un projecte ambiciós, d’un milió

i mig d’euros, que inclou també

adaptar-hi els espais de trobada o esportius,

els bancs... El teníem en cartera

i ara, amb les conseqüències de

la COVID-19, segurament l’haurem

d’anar fent de mica en mica, perquè

les prioritats de la ciutat són afrontar la

crisi sanitària, social i econòmica.

Per què la Devesa és un debat etern?

De fet, no sé si és etern. Potser ho és

en l’àmbit polític, però la ciutadania té

clar què vol. En el debat participat, la

majoria deia que vol que sigui un parc

viu, dinàmic, que les Fires han de ser

a la Devesa; que hi tinguin lloc esdeveniments

culturals, esportius… Per

això, hi promovem concerts i vam fer

obres a La Rosaleda, i la vam adequar

perquè la gestionés una entitat del tercer

sector. [La Fundació Noguera es

cuida de la cafeteria.]


Molta gent, ciutadans i tècnics, creuen

que s’hauria de plantejar treure

de la Devesa els esdeveniments més

multitudinaris, com ara les Fires i el

mercat setmanal...

No em sembla raonable que el responsable

públic s’allunyi del que la gent

reclama. Hem optat per deixar estar

els grans debats i tirar endavant les reclamacions

dels veïns, qüestions més

pràctiques, que no pas de gran transformació:

enllumenat, neteja, mobiliari,

seguretat i accessibilitat.

Què voleu que sigui la Devesa?

Ha de ser un parc urbà on es pugui estar.

No ha de ser un parc natural protegit

com les Gavarres. Ha de servir per

millorar la salut física i psíquica dels

ciutadans.

Quan s’hi va massa, perquè s’hi va

massa, i quan s’hi va poc, perquè s’hi

va poc...

Hi ha pocs actors que creguin que ha

de ser un parc natural. No ha de ser de

mira’m i no em toquis.

És un geriàtric d’arbres?

Sí, però en molt bon estat. La nostra

obligació és centrar-nos en la preservació

del patrimoni. Que cap acció pugui

perjudicar el patrimoni natural; tenim

un estudi que diu què es pot fer i a

on, i que ens assegura que amb accions

correctores tenim Devesa per a generacions,

segons les dades que inclou.

Quan aneu a la Devesa, si no és en visita

oficial?

Hi vinc a córrer i a caminar sovint.

M’agrada al capvespre. M’encanten

les Fires i amb els nens veníem al Certamen.

La Devesa, me la sento molt

meva; m’agrada caminar i apartar-me

de les voreres i de l’asfalt, per la qual

cosa procuro venir-hi en hores que

no hi hagi moviment. Ja sé que és una

contradicció, però la Devesa m’agrada

perquè no hi ha gaire gent.

Quan voltem pel món, veiem que els

centres de les ciutats són farcits de

parcs i espais verds. Teniu la sensació

que la Devesa és culpable que el centre

tingui poc verd i pocs parcs?

No. Crec que la raó és que estem rodejats

de molta natura. A Girona es va fer

un urbanisme de la modernitat, adaptat

a les necessitats del moment, però

som una ciutat amb molts espais verds.

«Procuro venir-hi

en hores que no

hi hagi moviment.

Ja sé que és

una contradicció,

però la Devesa

m’agrada perquè

no hi ha

gaire gent.»

Per les circumstàncies especials de

pandèmia de la COVID-19, hi ha hagut

un retrobament o un redescobriment

de la Devesa. Què cal fer perquè

no sigui efímer?

La gent l’ha redescobert, però hi calen

canvis. A segons quina hora no s’hi té

sensació de seguretat. També cal poder-hi

fer pícnic. Ara cal fer-hi accions

perquè torni a ser com abans, que s’hi

anava a ramblejar; ara s’ha redescobert

a causa d’una circumstància extraordinària.

El que és important és

que la gent ha vist que pot ser un parc

urbà i un espai de millora del benestar,

en contacte amb la natura, terra tou…

La Devesa és com es viu, i hi hem viscut

d’esquena. Durant una època llarguíssima,

ens n’hem apartat, i ara la

gent necessita tornar-s’hi a agrupar.

>> Marta Madrenas al centre de la Devesa.

Hi ha un mandat del Ple del 14 de novembre

de 2011 en què es va acordar,

per unanimitat, la redacció d’un Pla

Especial i la modificació del PGOU

per impedir qualsevol nou desenvolupament

urbanístic a la Devesa, sigui

quin en sigui l’ús. Llegim al web

de l’Ajuntament que està en procés

de tramitació i que se’n poden consultar

tots els documents redactats,

un resum de la gran feinada que hi

ha hagut. Per què no es desencalla

aquest pla àmpliament reclamat?

Entenc que no cal. La gent ja ha expressat

que hi volia més activitat i més

vida. Amb les mesures per protegir

l’arbrat, ara el que cal és demostrar

a la ciutadania que s’hi fan activitats

perquè la gent s’hi acosti. No hi ha

consens sobre el Pla Especial: hi ha

grups que consideren que és necessari

i n’hi ha que no. Hi ha consens perquè

sigui un parc viu i dinàmic.

El Pla Especial ja hi preveu activitats,

obres de millora i adequació

d’espais.

El Pla Especial que van estar a punt

d’aprovar allunyava la gent de la Devesa.

Aquell Pla Especial no tenia res

a veure amb el procés participatiu:

els veïns són els que hi demanen una

zona esportiva, i amb un pressupost

participat fem el parc de salut. El Pla

Especial no tenia res que s’assemblés

al que imaginava la gent de Girona. Jo

el vaig tirar enrere.


de mobilitat que trencaven els límits

estrets de la vida urbana i acostaven

les distàncies dels paisatges més immediats.

A partir dels anys setanta era

ja irrepetible la idea de la Devesa com

a passeig d’estiu dels gironins, com a

jardins de joc per als infants de la ciutat;

com era del tot irrepetible l’hora

del vermut a La Rosaleda d’una època

en què, com explica per experiència

pròpia Guillem Terribas, els cambrers

feien més diners amb propines que

amb el sou.

Durant uns dies vam observar un

miratge nascut sempre a l’ombra d’un

equívoc etern: la Girona contemporània

sempre ha demanat i sempre ha esdossier

LA DEVESA, PARADÍS DEBATUT

La Devesa:

miratge i equívoc

Aquest és un tema recurrent i ara per ara sense solució. Tinc el convenciment que no ens n’hem sortit

mai perquè mai no n’hem fet ni la diagnosi ni les preguntes adequades. Al contrari, hem esperat de la

Devesa algunes coses que no estàvem en condicions de demanar-li. Ara, a la tardor de 2020, m’ho miro

com un gran miratge i com un gran equívoc.

Text > Joaquim Nadal i Farreras, historiador (ICRPC-CERCA) i exalcalde de Girona


El miratge prové de la primavera

passada. Quan es va

anar aixecant, a poc a poc,

el confinament i els gironins

vam poder sortir de casa (però sense

sortir dels límits del terme municipal),

vam veure com es recuperaven

dos espais de la perifèria urbana emblemàtics:

la Devesa i la vall de Sant

Daniel. En el cas de Sant Daniel, vam

veure com les passejades, les caminades,

les excursions a peu o en bicicleta

s’hi multiplicaven fins al paroxisme,

en una desfilada de models de roba esportiva

fosforescent inacabable. Més

endavant, tot va anar tornant gradualment

a lloc.

En canvi, en la Devesa vam veure

un miratge. Recuperada per al passeig

dels gironins, ens vam arribar a creure

que havíem recobrat una normalitat

oblidada i que la Devesa estava plenament

integrada en l’imaginari col·

lectiu dels parcs públics de la ciutat.

Però era una ficció i, un cop assolida la

plena normalitat, un cop recuperada

la capacitat d’anar a les segones residències,

els que en tenen, a la platja o

a la muntanya per sortir unes hores del

clos urbà de Girona, la Devesa va recuperar

la seva solitud somiosa.

Havíem oblidat l’efecte sis-cents, el

fenomen de la motorització de la societat

i l’aparició d’unes noves pautes

>> Girona, amb el viaducte del tren, la Devesa i el Ter.


>> Icònic cartell de la plaça de les Botxes.

Quan Girona no

tenia cap altra

zona verda,

la Devesa va

esdevenir un

succedani i una

coartada alhora

perat de la Devesa coses que no li podia

demanar. L’error rau a haver pensat

sempre en la Devesa més com un parc

urbà que com un camp de plàtans.

Quan Girona no tenia cap altra zona

verda, la Devesa va esdevenir alhora un

succedani i una coartada.

A manca d’altres

parcs urbans, feia de

parc urbà, i a falta

de metres quadrats

per justificar els estàndards

de la Llei del sòl,

la immensa reserva

de la Devesa tapava

tots els forats. Succedani,

doncs, i coartada.

Però, és clar, excèntrica

i ombrívola,

no era ben bé ni una cosa ni una altra.

Més endavant, quan la ciutat es va

harmonitzar i després que les pautes

de mobilitat afavorissin la fuga cap

enfora, l’aparició de parcs encara més

urbans va posar fi a la seva funció de

succedani i de coartada: el parc Central,

el parc del Migdia, el parc de Vista

Alegre i el parc de les Ribes del Ter, per

esmentar només els parcs més genuïns

i deixant de banda les places i zones

verdes, van complir funcions més

directament integrades a l’espai urbà.

Un cop constatats, d’una banda, el

miratge de la recuperació impossible

i de l’altra, l’evidència de la superació

de l’etapa de la suplantació de funcions,

podem tornar a les essències originàries.

Si la Devesa és una plantació de plàtans,

aquesta és la seva singularitat, la

seva personalitat i la seva excepcionalitat.

La interacció plataneda-jardins

és avui una dada i un

punt de partida. El

pas següent és constatar

que l’objectiu

primigeni ha de ser

inexcusablement tenir

cura de l’arbreda i

dels jardins com un bé

patrimonial històric;

un patrimoni natural

i cultural. Cal atendre

a les coses més elementals:

salut biològica

dels arbres, reg, esponjament del

terreny, poda, replantació, neteja. Cal

una cura extrema en la neteja i l’ordenació,

en el sanejament i la recuperació

del reg perimètric dels jardins, i en

l’erradicació de tots els cossos estranys

que encara hi puguin quedar. Després,

naturalment, s’ha de mirar de no engegar

a rodar el bagatge històric.

Totes les propostes d’ordenació de

la Devesa que hi ha hagut en el passat,

les de Ricard Giralt o de Llistosella

i Montsalvatge, contenen elements

positius i aprofitables, i han definit

algunes actuacions que haurien de

ser valorades com a irreversibles. Per

exemple: el Pla d’Accessos va ampliar

l’espai de la Devesa i la plantació, va

eliminar el Firal del Bestiar i va resoldre

el nus d’accessos a la ciutat des

dels dos ponts de la Barca, passant per

la Copa, l’antiga llera del Güell fins al

pont d’en Vidal (rotonda de la ronda de

Ferran Puig), estenent-se per l’avinguda

de Ramon Folch fins a la Capsa de

llum de Jaume Plensa. D’acord que per

limitacions pressupostàries i potser

conceptuals es va prescindir del gran

llac i es va substituir per l’espai de la

Copa; però la Copa en si mateixa és un

espai que denota potencialitats urbanes.

A l’extrem oest de la Devesa, es podrà

discutir o no, però l’Auditori Palau

de Congressos és una realitat i un patrimoni

emparat en la Devesa mateixa

i que dona sentit a la confluència del

Ter i el Güell. Només cal que es disposi

un cert sentit de l’ordenació i de l’oferta

d’aparcament per donar musculatura

a aquests dos grans equipaments

que molts d’altres ja voldrien tenir.

Sigui com sigui, hi ha qui pensa que

un excés d’ordenació mata la Devesa.

Però el que mata de veritat la

Devesa són els errors de concepte. A

vegades la definició de paràmetres

d’un pla especial serveix per establir

unes coordenades. El Pla Especial és

una pauta, una condició necessària,

però no suficient.

El futur es juga en un terreny més

elemental, més planer, més en l’esfera



>> Clàssic banc de pedra de la Devesa.

de la quotidianitat. I en aquest sentit,

qualsevol iniciativa ha de madurar

molt bé. Per exemple: he llegit que se’n

vol millorar l’enllumenat i canviar el

mobiliari urbà. De l’encert de les lluminàries

i del disseny del mobiliari

depèn una part del futur del parc. Hi

havia hagut fanals i bancs dissenyats

expressament per a la Devesa. He vist

que es volen eliminar els bancs de

pedra: a canvi de què? I si resulta que

els bancs de pedra que s’intercalaven

entre plàtans al passeig Central eren

una bona solució per atorgar a l’espai

una idea d’una certa urbanitat? Amb

el mobiliari és millor no inventar gaire

i no frivolitzar.

Totes aquestes obvietats no resolen

el problema del futur. Entre la Copa

i els dos equipaments hi ha una immensitat.

A aquesta immensitat no se

li pot demanar que serveixi per al que

no va ser concebuda. Només cal una

cura immensa, un capteniment proactiu,

una voluntat de respectar-ne les

característiques primigènies i assegurar

que per decantament, a poc a poc,

la Devesa s’ompli de vida, d’entusiastes

que la valorin pel que és: un patrimoni

natural, biològic, que projecta

a redós del perfil monumental de la

ciutat un espai ombrejat sense precedents.

Qui vulgui prendre el sol, que

vagi a les Ribes del Ter, qui es vulgui

enamorar de la cadència ombrejada

dels plàtans de pell tacada i textura

clapejada, que s’endinsi en l’univers

magnífic de la Devesa.

No cal dir que molts gironins no hi

van, però la senten seva i dins el seu

imaginari no en sabrien prescindir,

com tampoc sabrien entomar-ne la

desaparició, la desvirtuació i la tergiversació.

Hi ha qui pensa

que un excés

d’ordenació

mata la Devesa.

Però el que

mata de veritat

la Devesa són

els errors de

concepte.


El paradís perdut d’un

gironí entranyable

Narcís-Jordi Aragó va parlar de la seva peculiar relació amb el parc urbà de Girona al llibre La Devesa,

paradís perdut, un encàrrec que li van fer l’any 1980. Fa quaranta anys d’aquella publicació, en què va exposar

la seva visió del parc i que, encara avui, és un referent per encarar els usos i la preservació de l’espai.

Text > Rosa Maria Gil Tort, historiadora


Una fotografia datada del

30 d’octubre de 1932 ens

retorna un nadó de quatre

mesos assegut a la falda

d’una noieta adolescent i una nena

més petita al seu costat. Es tracta de

Narcís-Jordi Aragó en braços de la

seva germana gran, Montserrat, i al

costat de la seva germana Anna Maria.

La fotografia, feta per l’oncle de les

criatures, el farmacèutic, fotògraf i impressor

Joan Masó Valentí, es custodia

a l’Arxiu d’Imatges de l’Ajuntament

de Girona, i és una més de les desenes

d’imatges semblants que podríem

trobar als arxius i sobretot als àlbums

familiars de moltes cases gironines.

Nadons al sol dels jardins francesos,

que aleshores s’anomenaven «de la

Reina Victòria», noietes i noiets vestits

de comunió, joves i nuvis, avis i famílies

senceres, vestits de festa i retratats

a la Devesa.

Aquell dia, probablement, no era el

primer que a aquell nen petit el portaven

a la Devesa. Aleshores no n’era

conscient, però aquell paisatge de geometries

vegetals, flors i sobretot dolces

ombres l’acompanyaria tota la vida.

Ens atrevim a dir, fins i tot, que amb

els anys seria un dels detonants de

la mirada crítica, a voltes àcida, i

de la impertorbable capacitat d’anàlisi

ponderada que sempre el van acompanyar

en els seus escrits i intervencions.

Narcís-Jordi Aragó va saber

teixir un lligam estret, íntim i profund

amb el parc, un lligam que va perdurar

tota la seva vida i que va trobar en

>> Montserrat, Anna Maria i Narcís-Jordi Aragó a la Devesa, el 30 d’octubre de 1932.

(Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Joan Masó Valentí.)

El moment en què

aparegué el llibre

li va permetre

un exercici

de llibertat

d’expressió per

repassar totes les

malvestats de les

darreres dècades,

especialment des

de la postguerra



la seva ploma l’expressió més tendra

i alhora més detallista, però també la

més racional i crítica.

Narcís-Jordi Aragó explicava al final

de la seva vida que tot va començar, en

part, amb la lectura primerenca de Terra

de gestes i de beutat. Aquella petita

obra d’art escrita per Xavier Montsalvatge

i Joaquim Pla el 1917 va esdevenir

el cordó umbilical intel·lectual

d’Aragó amb Girona. El més personal,

el seu naixement en el si de la família

Masó. És al principi d’aquella obra

sublim en què els autors presenten la

Devesa, i allà la defineixen, per primera

vegada, com a paradís, estesa entre

dos rius com l’escenari bíblic.

Molts anys després d’aquella fotografia

amb les seves germanes, Narcís-Jordi

ens parlaria d’aquesta relació

tan personal en el llibre La Devesa,

paradís perdut, encàrrec que el 1980

va acceptar de bon grat, com sempre

feia, i que li va servir per destil·lar els

perfums dels moments viscuts, amb

una tendresa i una veneració que varen

sorprendre l’autor mateix, com

confessava al pròleg del llibre, escrit ja

en la maduresa. Aragó hi desgranava

un seguit de records de tota una vida

al parc, que ell mateix definia com «el

grandiós escenari intermitent d’una

vida, el redós de moltes hores alegres

i el recer d’alguns moments difícils».

Potser mai una intempèrie havia servit

tant d’aixopluc.

No obstant el matís vivencial i íntim

que Aragó esmerçava en les primeres

pàgines del llibre, l’obra va servir,

també, per fer el primer estudi històric

complet de l’arbreda, des dels seus orígens

fins al 1980. El moment en què

aparegué li va permetre un exercici

de llibertat d’expressió per repassar

totes les malvestats que les darreres

dècades, especialment des de la postguerra,

havien afectat el parc. L’autor

les denunciava, aleshores que se sentia

lliure per parlar sense la cotilla de

la censura que tants anys va marcar la

seva feina de periodista. Alhora, feia

un repàs de les successives propostes

de millora plantejades, i suggeria, modestament,

des del cor d’un passejant

habitual, idees per revitalitzar el que

el 1980 ja es considerava un parc amb

greus problemes d’aïllament i abandonament.

Sis anys més tard, l’especial d’El

Punt Diari de Fires del 1986 es va

plantejar en clau futurista, enmig de

l’eufòria de la perspectiva de l’arribada

de l’any 2000. Aquesta eufòria,

i l’aleshores recent aprovació del Pla

Especial d’Ordenació de la Devesa,

redactat pels arquitectes Xavier Montsalvatge

i Xavier Llistosella, van servir

perquè Narcís-Jordi Aragó plantegés

una utopia condicionada sobre una

Devesa harmònica i plenament integrada

a la ciutat. Tot i amb això, no

deixava de tocar de peus a terra, i cloïa

l’article amb un voluntariós: «Així seria

la Devesa del futur si tot anés bé: si

hi hagués prou valentia per modificar

els errors, prou imaginació per encertar

les novetats, prou força per foragitar

els intrusos i prou diners per fer

front a tot plegat». La utopia, com sol

El 2010, Aragó va

dir: «Si vinguessin

a Girona amics

meus de fora, que

no coneguessin

la ciutat, de ben

segur que no

els portaria a la

Devesa… Em faria

vergonya»

>> Portada del llibre de Narcís-Jordi Aragó La Devesa, paradís perdut, editat el 1980.


>> Portada de la plagueta Teoria i pràctica de Girona, amb textos de Narcís-Jordi Aragó i linogravada i editada per Miquel Planas el 1994.

passar, bé que ho saben els gats vells,

no es va acomplir, i amb els anys es va

accentuar encara més el desencís de

l’escriptor envers aquest espai tan estimat.

Tot i que la menció que Narcís-Jordi

Aragó fa de la Devesa en aquesta obra

és explícitament molt tangencial, no

volem deixar de citar la magnífica plagueta

que li va editar l’artista i bibliòfil

olotí Miquel Plana el 1994, titulada

Teoria i pràctica de Girona, que traspua

l’amor de l’autor per la seva ciutat.

En aquella petita obra d’art d’edició

numerada, Aragó convocava l’arbreda

estimada: «La teoria diu que Girona

és una ciutat de pedra […]. Però

la pràctica ensenya que Girona és

també una ciutat vegetal. Circumdada

per una corona d’arbres i de plantes,

té a quatre passos els camps del

pla de Salt, els prats de la vall de Sant

Daniel, els boscos de Palau, les frondes

de la Devesa amb tres mil plàtans

que han reeixit a ser dels més alts del

món». Novament la seva Devesa, indestriable

de la seva Girona estimada.

En aquests testimonis volem veure,

encara, un deix d’optimisme per part

de l’autor, que els anys varen fer desaparèixer.

Gràcies a l’escrit de Narcís

Motjé titulat «Narcís-Jordi Aragó i la

Devesa», publicat al Diari de Girona

el setembre de 2016, amb motiu de

la seva mort, recuperem un record

amarg envers el parc. Segons Motjé,

en un acte a la Fontana d’Or organitzat

pels Amics de la UNESCO el 2010,

l’escriptor va pronunciar aquestes

tristes paraules, que, venint d’ell, són

el reflex d’una pena i una decepció

profundes: «Si vinguessin a Girona

amics meus de fora, que no coneguessin

la ciutat, de ben segur que

no els portaria a la Devesa… Em faria

vergonya».

Una amarga cloenda d’una història

d’amor de qui es confessava enterament

lliurat a la seva ciutat, a la qual

va aprendre a estimar des de ben petit

i en la qual la Devesa tenia un lloc

preeminent.

Narcís-Jordi Aragó va

teixir un lligam estret,

íntim i profund amb el

parc, que va perdurar

tota la seva vida i

va trobar en la seva

ploma l’expressió

més tendra i alhora

més detallista, però

també la més racional

i crítica


exteriors

La meva Sinera,

el pont de Palau de Sant Joan de Mollet

Text > David Pagès i Cassú

Foto > Sara Cuadrado

Les tecnologies del segle xxi (les xarxes socials, per

exemple) ens ofereixen els seus «allotjaments virtuals»,

però mai no podran substituir l’espai físic

on ens retrobem amb nosaltres mateixos, el lloc

íntim on retornem sempre que ens és possible.

És bo que tinguem inquietuds per veure món i conèixer

coses noves. No obstant això, també sabem que sempre

estarem vinculats amb els orígens i les persones que ens

han marcat i estimem. Que bé que ho expressa la dita

«volta el món i torna al Born»!

Salvador Espriu és el creador del mite de Sinera, que per

a ell representa, entre altres coses, el paradís perdut de la

infantesa, l’espai on, de petit, havia jugat i s’havia sentit feliç.

El poeta menorquí Ponç Pons, amb motiu d’un viatge

a Nova York, escriu en el seu dietari Els ullastres de Man-

hattan: «Sé que als Estats Units hi ha llocs millors, més

colossals, poètics, formidables, que Menorca, però jo estic

fet de la matèria de què està feta la nostra illa i el que

m’agrada més de partir és poder regressar».

El pont de Palau, a Sant Joan de Mollet (Gironès), és

el meu born, la meva Sinera, la meva Menorca. Quan era

petit hi anava sovint, amb la família o bé amb els amics.

Jugàvem a jocs, berenàvem i, abans d’acomiadar-nos,

sempre era costum que algú expliqués acudits, contes...

També, a les tardes de casal, quan fèiem sortides d’estiu

(a l’alzina d’en Galià, la font de Moradell, les Fontanes...)

era un punt de pas obligatori.

Quan hi vaig, m’agrada pouar tots aquests records

mentre contemplo la silueta del poble (l’església del

segle xix, els ponts de Ca n’Illes i de Can Falgueres, la


Torre, cases de bella fesomia...) i estenc la mirada al

conjunt de Sant Joan de Mollet i Flaçà, els pobles on van

transcórrer la meva infantesa i la meva joventut. A partir

d’aquí, el zoom personal va ampliant-se i em porta a la

contemplació del Pení, el puig Neulós, la Mare de Déu

del Mont... i l’imponent Canigó, entre altres cims dels

Pirineus.

L’exercici de què us parlo té un punt d’emotivitat per

aquest recolliment personal i, alhora, per tot el que suposa

d’identificació amb la terra, els pobles, la comarca

i el país. També, pel patrimoni natural que hi fa vida. Hi

podeu trobar molts tipus d’arbres: ametllers, figueres,

lledoners, moreres, oliveres, oms, xiprers...; de sembrats:

blat, ordi, civada..., i de plantes: corretjola, escabellosa,

flor de la xèrria, ginesta, romeguera, vidriella...

A sota del pont de Palau hi ha la via del tren i, a darrere,

a pocs metres, la carretera de Palamós. És paradoxal

l’existència d’un moviment tan gran de persones en un

lloc on, gairebé a tocar, es respira calma i pau. A l’altre

costat, hom pot contemplar boscos extensos de pins, alzines...

i encara, més enllà, enlairat, el santuari de la

Mare de Déu dels Àngels, punt de referència espiritual

de la gent d’aquestes contrades.

La bellesa externa i interna del lloc em proporciona

assossec i goig. I em fa dir que hem de procurar servar

els bons records, la millor medicina de totes, i vetllar

pel territori, un dels signes d’identitat més importants

que tenim. Tot plegat es pot resumir amb aquesta frase

de Joan Miró: «Com més arrelat estic, més universal

esdevinc».


curs de prosa capítol 12

Descripcions de mestres

Text > Vicenç Pagès Jordà

>> Edició d' El quadern gris per celebrar

els cinquanta anys de la publicació

del llibre de Josep Pla.

Als lectors que només volen

que «passin coses» els avorreixen

les descripcions. Naturalment,

tenen dret a saltar-se-les.

Per a un escriptor, les descripcions

són un repte, perquè el seu

atractiu no es basa en l’acció, sinó en la

manera com estan escrites: un punt de

vista, un lèxic sorprenent i una sintaxi

envolupant.

Les descripcions més difícils són les

de persones. No només perquè fa millennis

que ens hi dediquem i, doncs,

costa no repetir-se, sinó perquè els

éssers humans ens assemblem en l’essencial.

En un conte de Leo Perutz, un

vidu enamorat és incapaç de descriure

la seva estimada a un pintor. Vol tenir

un retrat seu, però no té prou paraules

perquè el pintor es faci una idea

de com era. Qui no ha tingut aquesta

sensació? Entre totes les descripcions,

la més difícil és la de la persona estimada.

Comparacions i metàfores són

pobres, no trobem mots que li facin

justícia. Resulta més temptador descriure

persones que ens provoquen

indiferència o, encara millor, que trobem

una mica ridícules: la caricatura

resulta més assequible que el retrat.

Des d’aquest punt de vista, l’alumne

es troba en una situació immillorable

per descriure, ja que seu durant hores

davant el professor, que d’altra banda

no pot oposar resistència a aquesta observació,

inherent al seu ofici. En els

llibres de records i de memòries, un

dels elements habituals és la recreació

de mestres i professors, sovint vistos

amb la nostàlgia bonhomiosa que proporciona

el pas del temps.

A Tots els camins duen a Roma, Gaziel

descriu un professor universitari

de lògica fonamental que combinava

la docència amb el comerç. Gaziel no

es pot resistir a confrontar les dues activitats:

«El Sr. Daurella era un importador

de bacallà a l’engròs, dels més

forts de Barcelona, amb magatzems i

oficines al barri de Ribera. Es deia que

s’havia casat, a més, amb una dona

molt rica, i era tingut per un burgès de

grans cabals. El que no es veia tan bé,

per consegüent, era la seva dèria a explicar

una assignatura més aviat abstracta,

quan la seva posició social era

tan concreta. Probablement es tractava

d’una d’aquelles deixies de la incerta

joventut, quan l’home cerca fortuna

i malda per situar-se a la vida. Potser

influïa també, en un tan gran bacalla-


ner com ell, el prestigi de ser catedràtic,

per esborrar així, amb un perfum

d’espiritualitat, la fortor salada del

peix en conserva».

El senyor Daurella

Tot i les virtuts d’aquesta descripció,

no aconseguim «veure» el senyor Daurella.

Josep Pla, que també en va ser

alumne, el descriu a El quadern gris:

«Era un senyor de mitja mida, tirant

a gras, d’una morenor olivàcia, lleugerament

agitanat. La cara, ondulada

de bossetes i sacsons suaus, contenia

un filó, entre clericaloide i comercial,

profundament indígena. Vestia de

negre, d’un negre definitivament respectable,

de casa funerària. El coll era

gruixut i de fort diàmetre sobre les vastes

espatlles. Un plastró de seda densa,

sobre el qual destacava una perla tèrbola,

ocupava el triangle de l’obertura

de l’armilla. Tenia els pòmuls amples,

els ulls petits i vius, els cabells negres

aixafats sobre el crani i la boca una

mica entregirada. La mobilitat, la vivacitat

de les seves faccions, era extremada

sobre un marc immòbil de búdica

impassibilitat. Quan, a l’hivern, es refredava,

apareixia amb un fulard de

seda roja al coll que li donava un aire

vagament episcopal».

Remarquem que Pla no parla del bigoti

i la barba negres que esmenta Gaziel.

També la valoració que fan de les

seves classes és prou diferent: a Gaziel

li va fer perdre «la fe en la Universitat

barcelonina», mentre que Pla, a les

seves classes, on tot estava clar i no hi

havia lloc per als dubtes, s’hi va sentir

«feliç» —una paraula que en aquest

autor sol ser patrimoni dels beneits. (El

mateix professor apareix d’esquitllentes

a les Memòries pòstumes de Carles

Fages de Climent: «Joan Crexells repetia

monòtonament, en veu apagada, les

lliçons del bacallaner doctor Daurella,

al qual les ocupacions de senador del

reialme retenien a la cort».)

A La finestra discreta, Antoni Puigverd

té un record per als professors

particulars de música, «vells músics

de cobla que esgarrapaven un sobresou».

Vegem-ne una mostra: «El senyor

Ponsatí, per exemple, deixava passar

l’hora amb humor paternal i entretenia

la carregosa tasca d’iniciar-me en

les primeres notes percudint les tecles

del piano amb dits com de salsitxa. Els

meus errors trobaven fàcil amagatall

rere les notes que ell cantava amb ve-

uarra ventosa, eclesiàstica. A vegades,

a mitja lliçó, entrava l’oncle Lluís, que

vivia a la casa del costat del músic, amb

l’excusa d’avaluar els meus progressos.

L’oncle, però, venia a fer-la petar i de

seguida tots dos, feliços, trenaven conversa.

Mentre ells parlaven, jo, oblidant-me

de la partitura, mirava per la

finestra».

Un dels últims exemples de descripció

de professors la trobem a Picadura

de Barcelona, quan Adrià Pujol recorda

el seu pas per la universitat. El paràgraf

comença amb una frase que és una picada

d’ullet a l’inici d’El quadern gris:

«A la meva època formativa, la universitat

ja no tancava quan hi havia passa de

grip». A continuació, Pujol explica els

inconvenients digestius que comportava

estudiar en torn de tarda: «I els professors

també l’estaven patint, la panxa

feixuga, i probablement era un enfarfoll

de menú llòbrec surant a la copa de

conyac del final, cosa que transmutava

la seva oratòria en magistrals totxanes

somnolentes i arrossegades, pastades

en una saburra permanent, pobres

candidats a la caricatura cruenta que

en fèiem alguns estudiants, boli Bic i

paperots, desvergonyits».

Amb la caricatura literal que esmenta

Adrià Pujol tornem a les caricatures

literàries que inclou Gaziel a Tots els

camins duen a Roma quan evoca el seu

pas pel Colegio Balmes de Gràcia, i que

recorden les de la novel·la picaresca:

«El cap suprem o director de l’establiment

era un sacerdot, el P. Francesc

d’Assís Galí, home d’edat enigmàtica,

probablement immemorial, tan

eixut i ressec de carns que més aviat

semblava fet de moixama, i tan estret

d’espatlles, espigat i prim, que quan

duia posat el manteu era, fet i clavat,

un espantaocells més ple de vent que

de substància». Els seus treballadors

no tenien pas millor aspecte: «Hauríeu

vist quina col·lecció de mestres

amb cara de trumfes, cigrons i mongetes

eterns, de casa sense foc, de llit

amb màrfega de panotxes, de muller

desolada, de fills desnerits; mestres

de calces llustroses, gecs que es descosien

quan calia escriure massa alt a

la pissarra, i sabates amb taló esmolat,

que per davant s’alçaven enlaire, com

si fossin, però no ho eren, a la moda

Lluís XI de França».

Descriure és un art incert. Resulta

obligat visitar descripcions modèliques,

que ens reportaran estones de

>> Antoni Puigverd té un record per als professors

particulars de música a La finestra discreta.

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. El

Punt Avui (Manel Lladó).

>> Portada de Tots els camins duen a Roma,

llibre en què Gaziel inclou caricatures

literàries quan evoca el seu pas pel Colegio

Balmes de Gràcia. (Foto: Edicions Proa)

plaer i ens estalviaran la poca-soltada

del plagi involuntari. No cal analitzar-les,

sinó submergir-s’hi, copiar-les

a mà, dir-les en veu alta, paladejar-les,

com a pas necessari perquè escrivim

les que algun dia seran només nostres.

Llegir els mestres no és només una mostra

de respecte i de modèstia, sinó un

dels millors mètodes d’aprenentatge.


taller de nous creadors

Text > Loles Palà Selva va néixer a Calaf (Barcelona), i

viu a Girona des del 1989. Diplomada en biblioteconomia

i documentació, ha treballat en biblioteques universitàries,

principalment a la Universitat de Girona.

Aquest curs 2019-2020 ha fet els dos primers mòduls

de l’Aula d’escriptura de l’EMHU, a La Mercè de

Girona.

La pintora

la porta amb cortesia i s’inclina per saludar-me

amb dos petons. Veig el sol que

M’obre

entra per les finestres, les cortines blanques

que respiren amb l’aire que ve del jardí, la sala espaiosa

i neta. Em convida a seure. De seguida m’ofereix una infusió

vermella acompanyada d’unes pastilles de xocolata

negra un pèl amargues. Ella seu gairebé a la vora del

sofà, una mica de costat, amb les llargues cames juntes.

Les mans li reposen a la falda una sobre l’altra, damunt

d’uns pantalons amples combinats amb un jersei de coll

alt de caixmir. Tot molt a mida, molt ben tallat.

M’escolta, em deixa dir amablement, mentre parlotejo

nerviosa del temps i de com m’agrada la casa. M’ensenya

la seva última obra, unes aquarel·les amb personatges

de circ. Està preparant les il·lustracions per a un llibre.

Que no me’n pot dir res més fins que no surti publicat,

que el projecte encara és un secret. Jo miro de lloar

la delicadesa del dibuix, la suavitat dels colors, però

finalment callo perquè no tinc més tòpics a dir.

No goso preguntar-li per què m’ha citat, i espero que

sigui ella qui enceti la conversa. I em parla de pigments

naturals, d’una investigació que ha fet al llarg dels anys

que li permet caçar, diu, els tons que vol exactament,

amb la intensitat que necessita per a cada obra. Que

està satisfeta perquè està acabant la seva carta de

colors, gairebé tan extensa com la guia Pantone, somriu.

Subtilment torna a dirigir la meva atenció cap a les

aquarel·les i em demana si no hi trobo a faltar res. I

m’adono que tots els tons són blaus i verds i grocs, que no

hi ha cap vermell en tota la sèrie. Just ara està treballant

la gamma de vermells del seu catàleg, m’explica, que

són els tons que més li estan costant, potser perquè a la

natura n’hi troba tantíssims.

Em serveix una mica més d’infusió a la tassa de

porcellana fina, blanca com gairebé tota la casa, com els

seus pantalons. Per trencar el silenci una mica estrany

que s’ha fet, li pregunto si la infusió és la base d’algun

dels seus vermells. Em mira amb uns ulls del color blau

del glaç i, amb un somriure esquifit, em respon amb un

«es podria dir així» poc convençut. Em convida a veure el

taller. Em sento privilegiada, i començo a fer escarafalls

d’agraïment i admiració a la vegada. Ella em torna a

clavar l’esguard, inexpressiu de tan transparent, però

continua somrient.

Així que entrem a l’estudi, es posa una bata blanca,

immaculada, increïblement neta per ser la d’una artista.

En resposta a la meva cara de sorpresa em diu que és un

hàbit massa adquirit, que quan entra al taller es posa la

bata sense adonar-se’n. Per primera vegada li veig una

guspira d’emoció als ulls. Interpreto que aquell és l’espai

on realment se sent viva i li ho comento. Se li eixampla el

somriure fins que mostra les dents ben arrenglerades i

em fa passar cap a una saleta on treballa amb les mostres

de colors. Està en penombra. Potser per això sento una

olor forta que no m’és familiar i no puc identificar, però

que, d’alguna manera, conec.

Mentre obre el llum i tanca la porta metàl·lica diu que

m’ensenyarà com està fent els vermells, i veig una gran

taula allargada i, a sobre, unes cubetes rectangulars, de

vidre, que van augmentant de mida i que contenen,

de menys quantitat a més, un líquid vermell, amb

lleugeres diferències de to entre una i altra. Un metre per

damunt de la taula, d’un cable d’acer que va de paret a

paret pengen, alineats amb els recipients i ordenats de

més petit a més gran, diferents animals oberts en canal.

L’últim de la dreta és un gos molt gros, de cap a trenta

quilos. A la taula, però, i a la dreta de la del gos, encara hi

ha una cubeta buida, més grossa que les altres del costat.

La meva amiga pintora em repassa de dalt a baix amb

aquells ulls seus, aquosos, com calibrant el meu pes. Em

roda el cap, no em puc bellugar, ni tan sols puc verbalitzar

la pregunta que tinc al cap: què m’hi deu haver posat, a la

infusió vermella?

Aquest espai és fruit de la col·laboració amb l’Aula d’escriptura de l’Ajuntament de Girona i l’Escola Municipal

d’Art La Mercè, que s’encarreguen de seleccionar els textos i les il·lustracions entre l’alumnat.


Il·lustració > Abelardo González va néixer el 1957. Va començar la seva formació artística a l’Escola Massana

(disseny gràfic) a una edat molt primerenca (Barcelona, 1970-1971). Dedicat professionalment al dibuix tècnic

i al servei públic de comunicacions a distància, va reprendre els estudis creatius a l’Escola Municipal d’Art

de Girona (2013) com a alumne de Manel Bayo, Vicente Huedo o Kim Perevalski, entre altres professors, en

diferents disciplines de dibuix i aquarel·la.


aparador lletres

Dir-se, desdir-se i tornar-se a dir

Text > Eva Vàzquez

En el seu comentari a Solitud, dins la

sèrie reunida a Clàssics revisitats, Vicenç

Pagès Jordà lloava la frase genuïna

i l’originalitat del vocabulari de Víctor

Català per adjectius tan inesperats

com ara zulu per referir-se a l’ortografia

desmanegada amb què, en un dels capítols

de la novel·la, algú escrivia uns

mots obscens a la paret. Zulu, però, era

un qualificatiu bastant comú, des de finals

del segle xix i fins ben entrat el xx,

com a sinònim de salvatge, ignorant,

incivilitzat: un vestit exòtic per a la

bestialitat. La denominació no sembla

haver sobreviscut al procés de descolonització,

com sí que ho va fer, per exemple,

cafre, que deriva del nom d’un altre

poble bantu de l’Àfrica austral i que ha

participat d’una sinonímia igual d’assilvestrada.

Si avui aquella «ortografia

zulu» de Víctor Català ens continua

fent tant d’efecte, no és perquè hàgim

perdut el referent d’època que arrossegava,

sinó perquè l’ús sorprenent que

ella en fa (per tornar esbojarrada una

pintada poca-solta i no pas per definir,

posem per cas, un pistoler lerrouxista)

n’electrifica el sentit i en renova la ferocitat.

Aquest talent literari per servir-se

fins dels clixés periodístics del seu

temps per posar en dansa «un realisme

que posa els pèls de punta», com deia

Berga i Boada, bastaria per apartar-la

de la caricatura de matrona anacrònica

ajaguda inofensivament al llit, però

com que encara no ens ha caigut del

tot la bena dels ulls, continuen sent

imprescindibles treballs de la claredat

i perspicàcia com el que Margarida Casacuberta

ha abordat a Víctor Català,

l’escriptora emmascarada.

La teoria no és pas nova: Víctor Català

és una creació de la ciutadana Caterina

Albert per poder exercir d’escriptora

amb una llibertat que, com a dona,

tindria sempre escanyada, i amb una

enervant propensió a escandalitzar. El

que la professora de la UdG incorpora a

aquest retrat dual ja clàssic és un joc de

miralls frenètic que no només compromet

el pseudònim i l’ocultació del perfil

biogràfic, sinó el projecte literari sencer

i la mateixa concepció del món de l’escriptora,

que, per dir-ho amb un verb

ara de moda, es reinventa a cada llibre

fins a compondre un ambiciós mosaic

que planifica metòdicament des de la

primera ratlla fins a l’última. L’autora

d’un sol llibre, com sovint s’ha encasellat

Víctor Català, encara que sigui

un llibre tan formidable com Solitud,

difícilment hauria pogut estar a l’altura

d’una empresa totalitzadora que

integra els mecanismes narratius del

conte popular i tradicional, de la narració

fantàstica, del poema en prosa,

de la narració realista i del fait divers,

tal com els enumera Casacuberta, que

veu en aquesta polifonia de tons una de

les proves manifestes de la modernitat

de l’escriptora, tan connectada amb

l’imaginari de l’Europa d’entreguerres

com allunyada del fatigant estereotip

ruralista. Quan el 1926 va publicar Un

Casacuberta, Margarida.

Víctor Català, l’escriptora

emmascarada. Barcelona:

L’Avenç, 2019. 222 p.

film, que Casacuberta llegeix com una

novel·la «proteica» sorgida en reacció a

la idealitat noucentista, Víctor Català

va defensar-la de la incomprensió de

la crítica argüint que, com a creadora,

tenia el dret de ser, en cada obra, «un

subjecte diferent» per tal de «dir-se,

desdir-se i tornar-se a dir» tantes vegades

com convingués, fins i tot, per als

durs d’orella, en llengua zulu.

La tocada de la Botet

Text > Sebastià Roig

Mar Bosch recupera Eva Botet, la protagonista

de l’obra Les generacions

espontànies, però no cal haver-se-la

llegit per gaudir (sense parar) del nou

lliurament de les facècies d’aquesta antiheroïna

logorreica, ara convertida en

mare de bessons.

A mesura que anava passant

pàgines, maleïa no poder arribar-me

fins als dies de la postguerra, a bord

d’un DeLorean tunejat, per passar-li

aquesta novel·la d’estranquis a la doneta

que, anys a venir, seria la meva

mare. Aquest passeig cru i vidriòlic

pels ets i els uts de la maternitat —ho

sé— l’hauria protegit del verí propagandístic

que li inoculaven l’Església i

l’aparell franquista, animant-la a parir

non stop sota la promesa que, amb

cada plançonet nou, el cabal de felicitat

de la seva vida diària podria assolir

les dimensions d’un Niàgara.

Dic això perquè Bosch ens mostra

com poden ser les etapes de la maternitat

sense cotonets ni sucre candi (i la

meva futura mare, segur que ho hauria

agraït). Ara bé; més enllà de la pàtina

d’humor agredolç amb què tot ho amara,

l’autora també sap recrear amb detall

hiperbòlic (i de vegades entomològic) la

vida canviant d’una parella en el camí

previ a la gestació i els mesos posteriors

a la naixença. I aconsegueix mostrar


Botànics i almiralls

Text > Dani Vivern

L’autor diu que «és evident» que es

tracta d’una novel·la. La majoria de situacions

que hi aplega, efectivament,

són fictícies. Ara bé, molts dels personatges,

llocs, llibres, institucions,

vaixells, plantes i fets diversos que hi

surten són ben reals. Si el lector espera

trobar-hi un argument trepidant

amb el clímax corresponent, que se’n

vagi oblidant. La capsa de Dillenius

—jo en diria un assaig novel·lat— no

és de lectura fàcil. Exigeix una degustació

reposada, una mínima afició

a la història i a la recerca de dades, i

també sensibilitat pel llenguatge elaborat,

pel detall. I per les plantes...

Josep Cuello ha elaborat un fris de

personatges, dades, noms i llocs que,

en forma epistolar, gira al voltant del

botànic Joan Isern Batlló i Carrera

(Setcases, 1821 - Madrid, 1866) i d’altres

naturalistes de mitjan segle xix.

Isern va participar en una expedició

al Pacífic, de la qual hi ha abundant

documentació als arxius i que Cuello

aprofita per bastir el relat. La narració

comença amb retrats de personatges

i paisatges del Ripollès, del

Seminari de Girona i d’altres llocs

cada vegada més allunyats d’aquest

epicentre descriptiu, fins a arribar,

ja ben passat l’equador del llibre, a

les experiències viscudes pels integrants

de la Comisión Científica del

Pacífico (1862-1865) durant el seu

periple, de conseqüències polítiques

inesperades. La narració avança en

una difusa linealitat temporal amanida

amb digressions —algunes de

ben fascinants—, a l’estil dels textos

de l’època.

L’autor, biòleg i escriptor, presenta

com a tema conductor subjacent la

seva afició per la recerca arxivística.

Sovint posa en boca dels personatges

la seva inquietud per l’erràtica política

cultural i científica de l’Espanya

de Ferran VII i Isabel II. El tradicionalisme

carlí, el clergat reaccionari

i el funcionariat incapaç de fer anar

la maquinària estatal al ritme que

marcaven altres països europeus, especialment

pel que fa a investigació,

també hi apareixen, en contraposició

a l’esperit científic que guiava Isern i

els seus col·legues. Noms com Humboldt,

Bubani, Willkomm o Bentham

—que van visitar Catalunya en les seves

expedicions botàniques— formen

part de la densa informació que aplega

l’autor, adornada amb citacions,

anècdotes i no pocs enfrontaments,

com els que realment van tenir en

aquells anys els botànics Graells i

Colmeiro, per enveges personals i intrigues

polítiques.

La capsa de Dillenius s’ha de llegir

lentament, deixant-se emportar per

la informació, com si es tractés d’un

reportatge, una crònica o un dietari

de bona firma. Tot i saber que la ficció

hi funciona com a excipient, en alguns

moments la comparació amb El

quadern gris de Pla es fa temptadora.

Cuello Subirana, Josep.

La capsa de Dillenius.

Barcelona: Stonberg Editorial,

2020. 639 p.

parts d’aquest trajecte amb grans moments

de versemblança, encara que ens

els il·lumini amb elements fantàstics.

De fet, l’ús de recursos no realistes

és un encert. El millor exemple? La veu

interna i espectral de la sogra d’Eva,

que la mortifica, la qüestiona, la puteja

i li dinamita l’autoestima amb unes

destralades verbals que converteixen

Norman Bates en un xaiet. Aquesta

sograssa, aquesta mala pècora, però,

només és la punxa d’un planter deliciós

de personatges secundaris, capaços de

provocar-nos tendresa, empatia, hilaritat,

perplexitat, rebuig o pànic. Tots, per

cert, ens arriben a través d’una estructura

narrativa molt ben travada i ben

resolta, plena de digressions flipants,

nivells lingüístics plurals i girs de trama

ben dosificats, graciosos i efectius.

Un festival.

Al final d’aquesta muntanya russa,

la veritat, m’he quedat amb ganes de

moltes més pàgines. Per això conservo

l’esperança que la veu captivadora de

la tocada de la Botet acabi ressorgint,

en un futur no gaire llunyà, en alguna

altra obra magna boschiana. Perquè,

com dirien els redactors d’esports, aquí

encara hi ha partit. I de Champions.

Bosch Oliveras, Mar.

La dona efervescent.

Barcelona: Univers Llibres,

2020. 192 p.


aparador lletres

La frontera com a excusa

Text > Pere Bosch

L’historiador Josep Clara (Girona, 1949)

s’ha convertit, des de fa una pila d’anys,

en un dels autors més prolífics del país.

La quarantena de llibres i els innombrables

articles que ha publicat en són

una bona mostra. En tots, a més a més,

es posen de manifest una ingent tasca

de buidatge d’arxius i hemeroteques,

un rigor metodològic inqüestionable

i una evident vocació d’obrir nous camins,

d’escrutar temes poc tractats i

sistemàticament oblidats.

Aquestes tres característiques són

ben palpables en el seu darrer llibre,

Històries de frontera, publicat per l’Editorial

Gavarres. El lector hi trobarà una

setantena de relats agrupats en nou

apartats temàtics, des de la redescoberta

del territori (l’autor és un excursionista

contumaç) fins a les històries

de vigilants i vigilats, les estampes

franquistes o els flaixos republicans.

Els relats tenen com a protagonistes

personatges coneguts i en alguns casos

anònims, i poden llegir-se de forma

aleatòria, sense necessitat de seguir

l’ordre marcat per la paginació. Malgrat

tot, no es tracta d’històries inconnexes,

integrades en un volum amb un únic

afany de recopilar textos dispersos. El

fil conductor és la presència de la frontera,

un espai físic i mental susceptible

de les històries més increïbles. L’autor

ja havia escrutat el concepte de frontera

en alguns llibres, com ara les biografies

i els treballs sobre els maquis o

llibres com ara Els fortins de Franco: Arqueologia

militar als Pirineus catalans

(2010) o Nazis a la frontera dels Pirineus

Orientals (1939-1942) (2016); però, en

aquesta ocasió, l’explora en tota la seva

dimensió.

Quan el lector es va endinsant en

els diferents capítols, n’extreu el veritable

sentit que ha tingut la frontera

com a espai que els diferents governs

han maldat per controlar i en el qual

els ciutadans han conspirat o han dut

a terme activitats il·lícites o clandestines;

tot un paradigma del torcebraç

permanent entre ciutadania i poder.

Tal com remarca el filòleg Jordi Mascarella

en el pròleg, «com les cicatrius,

els límits s’assumeixen i, amb el temps,

es transgredeixen. Perquè la frontera

és també un estímul a la humana voluntat

per franquejar-la». En els relats

que construeix Josep Clara apareix

constantment aquesta doble voluntat

humana de controlar i de subvertir,

assumida en algun cas de forma ben

contradictòria o sorprenent, com ara el

cas dels guàrdies civils de la Jonquera,

que el 1943 eren denunciats pels seus

«col·legues» de la Policia Nacional perquè

«todos ellos, probablemente sin excepción,

se dedican al contrabando»; o

el del sacerdot Joan Domènech, perseguit

durant la guerra i que alguns anys

després va ser denunciat per haver aju-

Clara, Josep.

Històries de frontera.

Cassà de la Selva: Editorial

Gavarres, 2020. 236 p.

dat «en su evasión a Francia a algunos

españoles que le son presentados por

sus afines». El lector trobarà un munt

d’històries i referències com aquestes

en les quals la frontera, com acostuma

a succeir, esdevé una excusa.

Clara descriu el veritable

sentit que ha tingut la

frontera com a espai que

els diferents governs han

maldat per controlar i

en el qual els ciutadans

han conspirat o han dut a

terme activitats il·lícites o

clandestines

Comellas, l’empordanès entotsolat

Text > Josep Pujol i Coll

En un article recollit dins el llibre, Josep

Pla feia notar que en un Empordà

on abunden els dispersos, Gonçal

Comellas hi destacava per entotsolat,

obsedit per una sola cosa: la música.

La perspicaç observació, feta el 1973,

encara pot constatar-se amb la lectura

d’aquesta biografia, ara que el violinista

d’Avinyonet de Puigventós ha complert

els setanta-cinc anys: una vida

dedicada a la música. Per resseguir-la,

Lluís Brugués ha comptat amb la complicitat

de Comellas, que li ha obert les

portes de casa seva, dels seus records i

els seus arxius, tots molt ben moblats.

És així que el llibre s’ha pogut beneficiar

d’uns completíssims annexos (del

repertori abastat, de la discografia i els

enregistraments, dels concerts efectuats,

dels articles, crítiques i entrevistes)

i de fotografies i documents inèdits,

que n’han de fer una referència

ineludible per conèixer el violinista gironí

més internacional, el referent per

a tota una generació de músics, com

afirma Brugués.

La comprensible tendència a l’hagiografia

pròpia del gènere, subratllada

mitjançant les citacions sempre elogioses

que salpebren el text, es contraresta

gràcies a l’amenitat de la narració biogràfica

i les anècdotes que hi proliferen.

Així —roda el món i torna al Born—,

d’Avinyonet fins a Avinyonet, passant

per Barcelona, Londres, Bellaterra,

Madrid i un total de dotze domicilis

diferents, assistim a la infantesa d’un

nen prodigi empentat per la professora

figuerenca Úrsula Sans cap al mestrat-


La vida tal com la percebem

Text > Glòria Granell Nogué

Cada relat de La font i els dies és un

tros de temps. M. Mercè Cuartiella

ens presenta escenes quotidianes de

vides que podrien ser la nostra i que

en un primer moment descriu com

si es tractés d’una postal o d’una foto

més o menys fixa. Fer endreça al traster,

entrar en una església, anar a treballar,

visitar un familiar llunyà al tanatori,

esperar la parella en un banc

del carrer o comprar al mercat són algunes

de les situacions que viuen els

personatges del llibre. Com a lectors,

ens hi identifiquem plenament, perquè

són i actuen com qualsevol persona

del nostre entorn proper. Fidel a la

narrativa de la quotidianitat, Cuartiella

parteix de personatges i situacions

normals per elevar-los a categoria.

Cada relat comença amb la descripció

d’una escena enganyosament

banal. Amb un gran domini del ritme

narratiu, l’autora obre el focus a poc a

poc i ens permet entrar en el pensament

dels protagonistes per copsar

com darrere de cada situació traspua

el pou d’una vida amb mil matisos,

marcada sobretot pel pas del temps

i les relacions humanes. Cuartiella

passa de la superficialitat descriptiva

a la reflexió profunda dosificant de

forma delicada i deliberada la informació

que dona al lector. S’hi sumen

recursos literaris com el cop d’efecte

final o el joc de punts de vista. És així

com les escenes prenen cos i ens adonem

que res no és només el que sembla.

El fil conductor dels setze relats és

el temps, representat per la font, un

element que apareix en tots d’una

manera o una altra i que apel·la al

moviment cíclic de l’aigua i de la vida.

Trobem el temps sota múltiples perspectives:

el pes del temps que hem viscut,

el no-temps que és la mort, el pas

ràpid dels anys, el temps per pensar,

el temps monòton que omple els dies

o el temps que potser ja no viurem...

També hi afloren de forma recurrent

temes com la maternitat, els diferents

models de feminitat, el masclisme, les

relacions familiars (especialment entre

germans) o la cura de les persones

grans. Tots enfocats des de mirades

diverses que formen un tot heterogeni

enriquidor per al lector.

La font i els dies és un llibre àgil que

ens porta a visitar vides senzilles amb

profunditats insospitades. Que ens

parla del temps i de les relacions que

establim amb els altres mentre gira

el calendari. Que ens recorda que la

vida és tal com la percebem cada un

de nosaltres, i que això depèn molt de

tot el que hem viscut i del que no hem

viscut encara. Tot plegat ens fa qui

som: persones que transitem per la

vida en el rodar d’un cercle de temps

infinit, com l’aigua de la font.

Cuartiella, M. Mercè.

La font i els dies. Figueres:

Brau Edicions, 2020. 152 p.

ge de Joan Massià. Després, els primers

triomfs internacionals, l’amistat amb

Yehudi Menuhin, fins a arribar a la tragèdia

de la seva distonia focal, que va

allunyar-lo de la interpretació solista

però va encaminar-lo cap a la direcció

i la pedagogia. Tanmateix, l’important

—segons Comellas— no és el violí,

sinó la música. I quedaran els seus

enregistraments, sobretot les sonates

i partites de Bach i la proesa tècnica

dels vint-i-quatre Capricis de Paganini.

En una iniciativa que té tant de recerca

com d’homenatge, el text de

Brugués es presenta ben guarnit a

banda i banda, tant pel pròleg de la

periodista Mònica Pagès com pels

epílegs testimonials d’amics i col·legues

(Claudi Arimany, Antoni Besses,

Jordi Cervelló, Gerard i Lluís Claret,

Josep Colom, Antón García-Abril,

Antoni Ros-Marbà...) i d’exalumnes.

I plantats al mig, com una llavor, uns

«Apunts sobre tècnica i interpretació

del violí» escrits pel mateix Comellas,

tota una lliçó plena de consells per

als qui, com ell, vulguin entotsolar-se

amb l’instrument.

Brugués i Agustí, Lluís.

Gonçal Comellas: La

integritat musical d’un

violinista de referència.

Figueres: Brau Edicions,

2020. 343 p.


aparador novetats

Text > Guillem Molla

ART I CULTURA

Anglada i Mas, Anna Maria (et al.).

Inventaris dels fons musicals de Catalunya.

Volum 11: Fons de Sant Feliu de Girona,

Santuari de Santa Maria dels Arcs, Casa

Carles, Santa Maria de la Bisbal i Narcís

Figueras de l’Arxiu Diocesà de Girona.

Bellaterra: Universitat Autònoma de

Barcelona, 2020. 569 p.

Brugués i Agustí, Lluís. Gonçal Comellas:

La integritat musical d’un violinista de

referència. Figueres: Brau Edicions, 2020.

348 p.

Cabezas Llobet, Jordi.

La Jonquera. Història,

patrimoni, cultura i

natura. Figueres: Brau

Edicions, 2020. 352 p.

Cuenca, Cèlia. Francesc Dalmau i l’art

de les il·lusions òptiques (1839-1878): Art,

ciència i espectacle a la Barcelona del segle

xix. Girona: Museu del Cinema - Col·lecció

Tomàs Mallol: Ajuntament de Girona, 2020.

92 p.

Díaz Capmany, Carlos. Governadors del

castell de Sant Ferran (1875-1901). Figueres:

Digital Press and Print, 2020. 124 p.

Nogué Grabuleda, Gaspar. Santa Pau. El

clos medieval i la seva gent: Retalls històrics

i curiositats [fotografies d’Esteve Nogué

Grabuleda]. Santa Pau: Gaspar Nogué

Grabuleda, 2020. 368 p.

Roure Sanjuan, Jordi. Orquestra Di-

Versiones: El diverllibre del 15è aniversari.

Cornellà del Terri: MMV Edicions, 2020.

120 p.

Turon Izquierdo, Pau. Castells medievals.

Girona: Diputació de Girona, 2020. 90 p.

CIÈNCIES NATURALS I MATEMÀTIQUES

Abelló, Pere. El Port de la Selva:

Un clima singular. Girona:

Papers On Demand, 2020. 68 p.

Ballesteros i Sagarra,

Enric. Fauna i flora de la mar

Mediterrània [il·lustracions de

Toni Llobet]. Figueres: Brau


ENSENYAMENT

González Filbà, Jordi. Una

temporada extraordinària:

Generació Ceba’10. Figueres:

Digital Press and Print, 2020.

75 p.

Pié Balaguer, Assumpció.

Cossos i ments [il·lustracions

de Xevi Moliner Milhau]. Olot:

Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, 2020.

84 p.

Ruscalleda Nadal, Toni. No et tallis,

demana la paraula [pròleg de Josep M.

Nadal]. Corçà: La Gamberra, 2020. 188 p.

HISTÒRIA I BIOGRAFIA

Iglesia Pagnotta, Anna M. La revolución

de las flâneuses. Terrades: Wunderkammer,

2019. 156 p.

Nadal, Josep M. UdG: Il·lusió, utopia,

compromís [pròleg de Joaquim

Salvi Mas]. Girona: Universitat

de Girona, 2020. 136 p.

Puigventós López, Eduard.

Marimurtra, la república

dels biòlegs: Biografia de

Carl Faust. Blanes: Fundació

Privada Carl Faust; Girona:

Documenta Universitaria,

2020. 641 p.

LITERATURA

VIII llibre de contes de la Devesa. Girona:

Associació de Veïns Devesa-Güell de

Girona, 2020. 148 p.

Cle Feliu, Anna. La veritat a pinzellades.

Girona: Edicions Tremendes, 2020. 150 p.

Corominas Serra, Anna. Mentida

prohibida. Girona: Edicions Tremendes,

2020. 70 p.

Crespi, Enric. Vilauba any 64:

L’estiu del centurió. Cornellà

del Terri: MMV Edicions, 2020.

408 p.

Cufí Adroher, Montserrat.

Pensaments blaus [il·lustracions

de Sònia Estévez Garriga;

pròleg de Núria Esponellà; revisió

de Lluís Bosch]. Figueres:

Montserrat Cufí Adroher, 2020.

160 p.

El-Mohtar, Amal; Gladstone,

Max. Així es perd la guerra

del temps [traducció de Lluís

Delgado i Rosa Borràs]. Girona:

Mai Més, 2020. 184 p.

Fages de Climent, Carles. D’horitzons

i calitges: Poesia inèdita. Figueres: Brau


Giralt Arnella, Salvador. Una sortida al

Parnàs [fotografies d’Eugeni Bel Prieto].

Girona: Edicions Tremendes, 2020. 71 p.

Gual, Anna. Ameba [il·lustracions de Gala

Pont; epíleg de Caterina Riba]. Girona:

Llibres del Segle, 2020. 82 p.

Gutiérrez Márquez, Ana. T’estimem,

petit valent! [il·lustracions de Nina Bach].

Girona: Edicions Tremendes,

2020. 30 p.

Ibarz, Mercè (ed.). Pioneres

modernes: Dotze autores de

l’escena catalana, 1876-1938.

Tarragona: Arola Editors, 2020.

443 p.

Kavafis, K. P. A la llum del dia

[traducció i pròleg d’Eusebi

Ayensa]. Girona: Edicions del

Reremús, 2020. 71 p.

Lupiáñez López, Gabriel. Sentiments

amagats de la gent de Cerdanya. Puigcerdà:

Institut d’Estudis Ceretans, 2020. 102 p.

Neuvel, Sylvain. El test [traducció de Marina

Espasa]. Girona: Mai Més, 2020. 115 p.

Pagès Pérez, Carme. El solatge clàssic en la

poesia de Maria Àngels Anglada. Figueres:

Brau Edicions, 2020. 126 p.

Pou Batlle, Rosa. Ala, bat! Sí, adeu

[il·lustracions de Mar Serinyà]. Girona:

Edicions Tremendes, 2020. 66 p.

Teixidor, Joan. Créixer i esperar: Obra

crítica [edició, pròleg i notes a cura de

D. Sam Abrams]. Girona: Diputació de

Girona, 2020. 238 p.


apunts D'ART

El pensament fet aigua

Text > Eva Vàzquez


En un vespre calorós d’aquest estiu tan estrany,

vaig tornar a coincidir a Salt amb Alfons Mateu,

el meu aquarel·lista preferit. Era la primera vegada

que entrava al pati de la parròquia de Sant

Cugat des que m’hi trobava amb els companys del cau, o

potser des que em van caure totes les boles de vidre que

duia a la butxaca en plena instrucció catequística de la

primera comunió. En tot cas, feia molt de temps que no

tornava a aquest pati menut, d’arbres desfullats i torts,

potser els primers que vaig aprendre a dibuixar amb l’escola;

uns arbrets a propòsit perquè la mainada s’avesés

a les formes artrítiques de l’hivern sense que fessin por,

perquè eren les del costat de casa, perquè ja guardaven

a dins totes les soques d’arbre que veurien després. Hi

havia anat invitada per Xavier Corominas, que hi presentava

el tercer llibre dels fabulosos viatges que emprèn

amb bicicleta des que es va jubilar, il·lustrat a la portada

amb una aquarel·la del seu amic. Assegut en un muret a

l’entrada, Fonso Mateu s’oferia, diria que amb timidesa,

a dedicar els exemplars dels assistents amb un dibuix original

amb tinta de retolador que resolia en un moment.

Començava per la figureta d’un ciclista vist d’esquena,

amb un traç ràpid i curt, com si pessigués el paper, i després

hi escampava tot al voltant una taca negra gruixuda

que esgarriava amb un lleuger esfumat per donar-hi un

efecte de nocturn plujós. Al meu, hi va deixar suspès el

cercle vermell d’un senyal de prohibit aparcar, com una

lluna una mica irreverent o juganera.

Sempre m’ha semblat injust que els aquarel·listes tinguin

tan mala fama, que no s’hi hagi sabut veure més que

el cromo o la facilitat, o aquesta cosa desfeta, llagrimosa i

sentimental que posa una nota d’aflicció als salonets acomodats,

com un remordiment. A mi em captiva la idea

que es pugui pintar amb aigua, i que

a un artista li basti per córrer món

una simple capseta de colors que li

cap a la butxaca, amb pinzell i tot.

Fa anys en teníem molts, d’aquarellistes

bons, que, rere pioners com

Joan Llaverias, que va fundar les

marines entre Cadaqués i Lloret,

no s’avergonyien de posar a prova

les seves aptituds al carrer; Roca

Delpech, nascut, com Mateu, a Salt, n’era el més prestigiós,

però també hi passaven hores, plantats a la vora

del riu o enfilats a les Pedreres de Girona, Frederic Lloveras,

Agustí Gironella, Manel Espàrrach i, sobretot, Martí

Adroher, pel qual sento una debilitat prop de la commoció

que compartim amb Mateu. Ni l’un ni l’altre van fer mai

d’artistes: Adroher era funcionari de la Diputació i Mateu

ha treballat tota la vida per a la farmacèutica Roche, però

tenien l’ardor a dins, com aquell altre meravellós discret

que va ser Eduard Vila Fàbrega, banquer, pintor de cards

i lector de Hölderlin. Ara tots semblen romanalles, pura

anècdota romàntica, de la qual només hem estat capaços

de salvar Rusiñol perquè, damunt el cavallet, hi estintolava

també la vessant més grotesca de la seva persona: la

barba, el barret de palla, el cigar i la broma. Però aquells

aquarel·listes portaven en el seu modest quadern ruixat

d’aigua tota una teoria del coneixement segons la qual

l’acte de pintar equivalia a un exercici de comprensió. Era

perfilant una fulla que penetraven en el secret de la llum

damunt les nervadures, o deixant escórrer una mica de

color que endevinaven la partícula inadvertida d’autenticitat

damunt una pedra o una catedral. Pintar era una

forma de pensament que aguditzava la percepció. «Un

dibuix d’un arbre no mostra un arbre,

sinó un arbre mirat», diu Berger.

Algun dia hauré de pintar

els arbres de la parròquia

de Salt per deturar-hi el

temps, també, a l’edat que

vaig fer la comunió.

Em captiva la idea que es

pugui pintar amb aigua, i que a

un artista li basti per córrer món una

simple capseta de colors que li cap a

la butxaca, amb pinzell i tot


aparador música

Un luxe asiàtic

Text > Xavier Castillón

La cantant palafrugellenca Sílvia Pérez

Cruz (1983) i el pianista menorquí Marco

Mezquida (1987) van aprofitar les

seves actuacions al club Blue Note de

Tòquio, l’octubre del 2019, per gravar-hi

un disc en directe del projecte en comú

que van estrenar l’agost del 2018 al

Festival Castell de Peralada. Els ingredients

de la seva fórmula són mínims,

veu i piano (més la guitarra de Sílvia

en alguns moments), però els resultats

són sorprenents i encisadors, com era

d’esperar de dos dels músics més creatius

de la seva generació, amb tanta

formació com pocs prejudicis estilístics,

lingüístics, ni de cap altra mena.

Acostumada a voltar pels escenaris internacionals,

Sílvia saluda el públic en

un japonès molt convincent, passa tot

seguit a l’anglès com a llengua franca

i comença a cantar en el portuguès del

Brasil amb «Estrela, estrela», de Vitor

Ramil. Després, el viatge continua amb

«Oración del remanso», de l’argentí Jorge

Fandermole, i salta després de continent

i arriba a Mallorca, a través de

tonades populars que desemboquen en

«No trobaràs la mar», de Maria del Mar

Bonet.

En aquest disc titulat amb la paraula

japonesa Ma (un concepte intraduïble

que voldria dir ‘entre’ en diferents sentits,

tangibles o intangibles), Radiohead

conviu amb Quilapayún, Simon & Garfunkel,

«My Funny Valentine» i el «Pequeño

vals vienés» (Leonard Cohen vist

a través d’Enrique Morente), sense oblidar

l’havanera «Na Nena (tornada a Menorca)»,

del mestre Ortega Monasterio

i el poeta menorquí Gumersind Riera,

que potser no havia sonat mai en directe

tan lluny de casa. El que aconsegueixen

Sílvia i Marco és que tots aquests mons

sonors i poètics, aparentment tan distants,

convisquin finalment en un tot

homogeni. I ho fan d’una manera apa-

Sílvia Pérez Cruz i Marco

Mezquida. Ma. Live in Tokyo.

Universal Music, 2020.

rentment senzilla, amb una naturalitat

no exempta d’una certa vocació de risc:

a tots dos els agrada posar els seus respectius

instruments (la veu i el piano) al

límit de les seves possibilitats tècniques

i expressives. Un luxe assequible.

Bisos pianístics


Carles & Sofia. Encores.

KNS Classical, 2020.

Els gironins Carles Lama i Sofia Cabruja

formen un duo pianístic de gran

prestigi internacional, amb més de

tres dècades de trajectòria i reconeixements

com ara haver estat nomenats

artistes Steinway. Carles & Sofia han

dedicat el seu onzè disc als encores o

bisos que toquen habitualment en els

seus concerts arreu del món, inspirats

Una guitarra sàvia


pels aplaudiments que es feien des

dels balcons durant el confinament al

personal del sector sanitari. De fet, els

beneficis d’aquest disc es destinaran a

la recerca contra la COVID-19. Entre

aquests regals sonors hi ha «L’emigrant»,

«El cant dels ocells» i «Pel teu

amor (Rosó)», arranjades per Andreu

Diport.

Meritxell Pubill Otalora.

Guitar plays baroque music.

Meritxell Pubill Otalora,

2020.


La guitarrista gironina Meritxell Pubill,

filla i alumna del també guitarrista

Joan Pubill Puig, publica el seu segon

disc, íntegrament dedicat a la música

barroca i centrat en tres autors ben

diferents: Gaspar Sanz, Johann Sebastian

Bach i Fernando Ferrandiere, de

qui ha recuperat la «Contradanza de

los Currutacos» com a homenatge al

personal sanitari que ha lluitat contra

la pandèmia. Amb tanta humilitat com

bon ofici, Pubill ha enregistrat un disc

d’una gran bellesa, construït únicament

a partir de la seva guitarra sàvia.

Aquest CD, de moment no disponible

en plataformes, es pot adquirir al web

de l’editorial de música catalana Ficta

(www.ficta.cat).

Un Nadal barroc i amb toros

Text > Josep Pujol i Coll

En el seu novè disc i en la seva tercera

col·laboració amb el director Josep Vila

Casañas, el grup Música Antiga de Girona

ha presentat un recull de nadales del

barroc gironí. Per si de cas el compacte

arriba a algun indocumentat, caldrà

prevenir-lo del que hi trobarà. Aquestes

obres dels segles xvii i xviii no tenen

gaire res del to popular o popularitzant

amb què solem identificar les nadales,

sinó que eren bancs de proves, tant per

als coneixements compositius del mestre

de capella com per als de retòrica

castellana dels lletristes. A més, s’hi han

menystingut els villancets còmics, un

subgènere nadalenc molt freqüent i que

airejava tanta impostació culteranista,

com ara el burlesc «In festo Nativitatis

Domini» de Verdalet o alguna negrilla

gironina, que esperen bones interpretacions

com les presentades.

A l’hora de fer la tria, el més beneficiat

ha estat Josep Gaz (1656-1713), de

qui s’interpreten tres peces amb les

quals es comprova de nou la solvència

d’aquest mestre de capella de la

catedral de Girona entre 1695 i 1711.

A més de tres tonos anònims, el disc

es completa amb un «Laetentur caeli»

d’Emmanuel Gònima (1712-1792), que

va viure a Girona entre el 1735 i el 1774,

i un curiós «Afuera, afuera mozos»

de temàtica nadalencotaurina —sí, la

combinació és possible—, de Joan Barter,

només circumstancialment gironí:

la partitura del compositor, lleidatà,

consta a l’Arxiu Capitular de Girona.

Des que Josep Vila n’ha assumit la

direcció, la qualitat interpretativa del

grup ha anat a l’alça, amb uns criteris

estilístics més depurats i una sonoritat

més transparent. Tot i haver-se enregistrat

en directe, en un concert que

va tenir lloc el 29 de desembre de 2019,

amb la bona acústica de l’auditori de

La Mercè de Girona, amb la bona feina

Música Antiga de Girona,

Josep Vila Casañas (dir.).

Nadales del barroc gironí.

Música Antiga de Girona,

2020. <www.magirona.org>

dels tècnics de so i amb la professionalitat

dels intèrprets, el ressò del que

podria haver estat un Nadal catedralici

barroc ens arriba amb netedat.

Més grans, més injurys

Text > Ramon Moreno

Head Injury. «Más grandes».

Head Injury, 2020.

<www.facebook.com/

headinjuryband>

Vint-i-cinc anys és una bona excusa per

fer una mirada enrere, a tall de balanç,

i de recuperar la feina feta. Head Injury

iniciava la seva trajectòria el 1995, amb

la seva essència grunge metal. L’excusa

de l’aniversari ha servit perquè la banda

es torni a reunir (es van separar el 2010) i

enregistri un tema nou, «Más grandes»,

que han presentat a les xarxes socials

amb un vídeo que aplega imatges de

Nostàlgia a ritme de rumba

Text > Ramon Moreno

la seva trajectòria a manera de mirada

retrospectiva i de testimoni vital per als

seguidors més fidels. Alhora, recuperen

el material que han editat al llarg de la

seva carrera: tres elapés (Over the Sunset,

4-L, Renacer i l’EP Despierta). Els

Head Injury es mantenen actius, component

i enregistrant, i fins i tot es plantegen

tornar als escenaris, ni que sigui

de manera puntual.

Erikotropiko. «Espurna».

Erikotropiko, 2020. <facebook.

com/erikotropiko>

Erikotropiko és el projecte en solitari

d’Erik Sánchez, cantant dels rumbers El

Cigarrito de Después. Mantenint la línia

musical del grup, Erikotropiko proposa

la fusió de sonoritats llatines i caribenyes.

La primera perla que ens deixa és

«Espurna», un tema en el qual participa

la cantautora palamosina Maria Uku-

phila. Escrit durant el confinament, la

lletra vol ser un homenatge a la gent gran,

al seu llegat i les seves ensenyances. Amb

un ritme de rumba ballable, amb tocs

d’havanera i algun apunt electrònic,

combina la nostàlgia i el ritme. «Espurna»

es presenta a les xarxes socials amb

un fantàstic clip d’ambient mediterrani.


artistes

Fa més de trenta anys que es mou entre la pràctica fotogràfica

i l’edició de llibres. Abans, havia estat ocupa i músic de jazz.

Jordi Puig Castellano, que va néixer a Cerdanyola del Vallès

l’any 1963, viu i treballa a Lladó, a l’Alt Empordà, des de fa també

trenta anys. Conegut i estimat per molts, l’amistat figura entre

els seus valors fonamentals. La fotografia i la seva interpretació

suposadament neutra del món ocupen també un lloc destacat

en el seu decàleg de vida particular. Un decàleg compartit en

les seves singulars convocatòries fotogràfiques, en múltiples

exposicions i en els més de quaranta llibres que ja ha editat.

Jordi Puig,

amb la radicalitat dels clàssics

Text > Cristina Masanés

Fotos > Jordi Puig

>> A dalt, Autoretrat a l’estudi, en què Jordi

Puig mostra una fotografia de la sèrie «Amor»,

2012. A baix, imatge de la sèrie «Guerrers del

segle xx», 2019.

Per a una bona part dels lectors

i les lectores de la revista

de girona, Jordi Puig era

el responsable de la sempre

sorprenent fotografia de grup que,

des de 2009 i durant quasi deu anys,

a cada número d’aquesta publicació

ens feia evident la diversitat de vides

i de petits col·lectius que habiten

les terres gironines. Majorets, sikhs,

bombers, renovadors de DNI, practicants

d’aikido, moters, veremadors,

talladors de carreteres... i una llarga

llista de retrats de grup que es va

acabar quan el fotògraf va decidir

incorporar també a la seva galeria

d’imatges de grup la nuesa humana

dels practicants del naturisme. Qui

ens recordarà ara la diversitat de vides

que només una mirada propera i

extremament atenta com la de Jordi

Puig aconsegueix documentar? Tot i

l’aparent simplicitat d’aquests retrats

de grup, o potser justament per això

(contra el que podria semblar, la simplicitat

demana moltes hores de vol),

el fotògraf hi ha arribat després d’un

llarg trajecte en el gènere del retrat

de grup.

El retrat de grup

El primer, el va fer entre el novembre

de 2003 i el gener de 2004, quan va demanar

als veïns i les veïnes del poble

de Lladó que, el dia i l’hora acordats

segons un calendari que havien pactat

prèviament, sortissin al carrer, davant

de casa, per fer-los una fotografia. El

fotògraf arribava amb la seva Hasselblad

i un petit fons de color blanc, que

instal·lava en un moment al davant de

la façana, i tots els habitants de cada

casa, un a un, hi eren retratats. El resultat

va ser el llibre 799 retrats: 799

fotografies en blanc i negre, d’una

sola persona cadascuna, de mirada

frontal i en primer pla. Mirats aïlladament,

són retrats individuals. Mirats

en conjunt, tot i no mostrar explícitament

la seva pertinença a un grup, els

aplega la seva condició de col·lectiu.

En aquest cas, el de les persones que,

l’any 2004, habitaven aquest poble de

l’Alt Empordà.

Aquella va ser la primera de les moltes

sèries de retrats de grup que ha fet.

Al cap d’uns mesos, van venir la sèrie

dels bessons i la dels bigotis. Tant en

un cas com en l’altre, el fotògraf comp-


Tot i l’aparent

simplicitat d’aquests

retrats de grup, o

potser justament per

això (contra el que

podria semblar, la

simplicitat demana

moltes hores de

vol), el fotògraf hi ha

arribat després d’un

llarg trajecte en el

gènere

>> Una altra imatge de la sèrie «Guerrers del segle xx», 2019.

tava amb la complicitat de la premsa

local per fer una convocatòria pública

oberta i gratuïta que convidava totes

les persones bessones i totes les que

portaven bigoti a anar un dia a un lloc

determinat (un teatre, un museu o un

altre espai públic fixat prèviament),

on el fotògraf havia instal·lat un plató i

retratava tothom que s’hi presentava.

Dies més tard, la premsa reproduïa la

sèrie de retrats, que reforçava la condició

de grup de col·lectius que sovint

la desconeixien. Després d’aquestes

dues sèries, va ser el torn dels turistes

del Museu Dalí, la joguina preferida,

les mascotes que ens acompanyen, els

sants a qui ens encomanem, les persones

enamorades, aquelles qui van

viure els bombardeigs franquistes a

Figueres, els avis i les àvies del Raval

de Barcelona amb els nets i netes..., i

així fins a una llarga llista de retrats

de grup amb una rigorosa unitat formal.

En tots aquests retrats, el fotògraf

va prendre unes decisions tècniques

que n’unifiquen el conjunt i que imbueixen

els valors de la fotografia clàssica

al seu treball. Es tracta de composicions

austeres, amb un punt de vista

quasi idèntic, de figures de tres quarts

o en primer pla o de retrat de bust, situades

sempre damunt d’un fons monocrom

(els darrers anys, acostuma a

ser blanc) i amb un format apaïsat o

vertical. Aïllant la gent del seu entorn,

aconsegueix una espècie d’abstracció

que mostra allò que tenen en comú. I

>> Retrat de la família Masó, 2012,

publicat a la revista de girona.


En tots aquests

retrats, el fotògraf

va prendre

unes decisions

tècniques que

n’unifiquen el

conjunt i que

imbueixen els

valors de la

fotografia clàssica

al seu treball

és que els retrats de Jordi Puig pouen

del retrat pictòric flamenc, de referents

fotogràfics ja clàssics, com el treball

d’August Sander, i de referents contemporanis

com l’holandesa Rineke

Dijkstra. Avui dia, optar pel format

clàssic del retrat conté la força de la

radicalitat.

De les llargues sèries de retrats de

Jordi Puig, sempre m’ha impactat com

aconsegueix reivindicar-hi la idea de

pertinença o de grup humà. Una

de les vegades que el Museu de l’Empordà

de Figueres ha mobilitzat més

gent i més emoció a les seves sales va

ser l’any 2014, quan es va inaugurar

l’exposició de retrats de les persones

que havien viscut els bombardeigs de

la ciutat. Deu ser aquesta la força social

de la fotografia: activar pertinences

i mostrar zones de vida mai exposades

a la llum. Jordi Puig acostuma

a dir que, en la seva feina, tant si es

tracta de retrat humà com de fotografia

d’objectes o de paisatge, el fotògraf

ha de desaparèixer, ha de fer com si no

hi fos. Sento dissentir: justament en

aquest no ser-hi és quan hi és més present.

Precisament és la seva impossible

neutralitat allò que busquem en la

imatge fotogràfica: que ens faci posar

l’ull en allò que, d’una altra manera,

no veuríem.

>> Pierrot, de la sèrie «Màgics», 2007.

Una mirada pròpia

Tot i la seva gran habilitat en les sèries

de retrats, Jordi Puig és també un retratista

d’objectes (de jocs i joguets,

d’ampolles de vidre, de records de

gust dubtós i d’altres objectes de cada

>> Maleta, 2015.


dia desatesos per la història); ha documentat

col·leccions patrimonials

(com les del Museu Dalí, el Museu de

la Música de Barcelona, el Museu Etnològic

de Barcelona i algunes col·leccions

tèxtils, com també conjunts arquitectònics

i patrimonials del país) i

és autor de més de quaranta llibres de

fotografia de paisatge sobre l’Empordà,

el Pirineu i Catalunya (el seu fons

fotogràfic sobre l’Empordà i la Costa

Brava abasta tots i cadascun dels racons

de la terra i del mar d’aquesta

zona geogràfica i totes i cadascuna

de les llums del dia). I és també editor

(coeditor de Triangle des dels anys noranta

i des del 2013, impulsor d’Úrsula

Llibres, una editorial independent de

llibres d’art i patrimoni) i col·leccionista.

Una de les seves darreres dèries

són les postals d’època, que col·lecciona

de fa anys i que, al 2017, va aplegar

en el llibre 1960’s - 1970’s. Costa Brava:

Postals, un recull de sis-centes postals

de la Costa Brava que suposava

un viatge, en viu, als feliços anys del

desarrollismo i de l’arribada del turisme

al país. El llibre, que va tenir una

molt bona rebuda, diria que va inaugurar

un nou gènere en l’univers Jordi

Puig. En aquest sentit, i actualment,

treballa en més d’un projecte en què,

recuperant cromos dels anys quaranta

i cinquanta i fotografies de famílies

anònimes trobades en mercats de vell,

aconsegueix mostrar sense dir i posar

llum a zones humanes poc il·luminades

per la història. Com s’ho fa, Puig,

per recordar-nos la nostra condició

d’humanitat vinculant sense mostrar-nos

mai grans grups humans? No

deu ser que, sense fer cap declaració

d’intencions ni cap manifest, en la

seva fotografia discreta, en la seva fotografia

sense fotògraf, aconsegueix

allò que tants d’altres persegueixen

sense sortir-se’n: articular una mirada

realment pròpia?

>> Imatge de l’exposició «1.358 postals

de flors» al Bòlit, Girona, 2018.

Per a una bona

part dels lectors i

les lectores de la

Revista de Girona,

Jordi Puig era el

responsable de la

sempre sorprenent

fotografia de grup

que, des de 2009

i durant quasi

deu anys, a cada

número ens feia

evident la diversitat

de vides i de petits

col·lectius que

habiten les terres

gironines

Per saber-ne més

www.jordipuig.com

>> Retrat de la sèrie «Honor», 2011.


REVISTA DE

GIRONA

324 GENER-FEBRER

2020

La vida als balcons

Rafel Nadal i les filles dels italians

Territoris Xavier Monsalvatje

DOSSIER

L’habitatge

>> Obres de construcció de l’edifici de les Beates, seu d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat a

Girona, a mitjan dècada dels vuitanta. (Foto: Ajuntament de Girona. CRDI. Actini.)



*Exemplar d’Anthemis maritima. Duna d’Empúries.

RdG 323

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?