QUINARI I FESTIVITAT DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

el missatge de Déu i ens ajuda a tenir fe
en la seva paraula. La qüestió central de
la pregària és la recerca i l’espera de la
mateixa realitat de Déu.
La vida fraterna: És la vida que es basa
en el testimoniatge de la nostra fe en la
vida familiar i social, el fet d’estar obert
i ofert als altres i que no es redueix en
el procediment moral, sinó que inclou
el contingut vivencial de participació.
Certament que si un cristià que només
tingués, com a base, la fe en Déu però
s’oblidés de l’home, entraria simplement
en una contradicció. La fe en Déu i la fe
en l’home van intrínsecament lligades.
La fe en Déu significa compromís amb
els homes i fe en les seves possibilitats.
Des del Cristianisme, precisament, s’intenta
equilibrar aquestes dues formes
de fe. La fe en Déu ha de portar cap a
la fe en l’home, però la fe en l’home i en
la capacitat d’estimar de l’home pot ser
un punt de partença de la fe en Déu,
que al capdavall, vol dir una exercitació
constant en l’existència cristiana en que
el respecte actiu vers la persona és determinant.
La fe s’ha de presentar com una afirmació
de l’existència. Així ho manifestava
el poeta Joan Maragall: “Estem cridats
a l’eternitat, però l’eternitat ja comença
aquí. Pensem en l’eternitat com allò que
ve després, la qual cosa és una contradicció,
perquè si és etern no ve ni abans
ni després: l’eternitat ja és.”
L’ANY DE LA FE I LA CONGREGACIÓ DELS DOLORS DE BESALÚ
La teologia actual expressa la idea que
a vegades el cristià es centra tant en els
aspectes exteriors de la fe (estructures,
projectes, normes, estils de vida...) que
corre el risc de viure un cristianisme sense
Déu. Déu és el primer que té fe en
l’home, creu en ell, no tan sols perquè el
crea, sinó perquè el crea amb la certesa
de no morir mai.
En les estones d’oració personal cal
reflexionar sobre la nostra fe, tal com
expressa Sant Agustí, en el De Praedestinatione
Sanctorum, II,5: “Una fe
no reflexionada deixa de ser fe, donat
que ningú no pot creure en quelcom
si, abans, no està convençut que ha de
creure-ho”.
Hi ha un fenomen que és ineludiblement
antropològic: la recerca del sentit
de la vida. L’ésser humà no tan sols viu
de coses, d’objectes i de reconeixements,
sinó que necessita donar sentit
al seu viure. Des de la perspectiva cristiana,
allò que fa que la vida mereixi ser
viscuda malgrat tots els entrebancs i dificultats
que comporta, és haver trobat el
verdader sentit de la fe. Per als cristians,
el que és essencial, és saber-ne donar
testimoni en un món tan aparentment
buit de sentit.
Jordi Juncà i Parés
Mestre de Cerimònies de la VCMDDB
25