D'ARRAONA A SABADELL. El naixement de la vila al voltant d'un ...

D’ARRAONA A SABADELL
EL NAIXEMENT DE LA VILA AL VOLTANT
D’UN MERCAT MEDIEVAL
D’Arraona a Sabadell | 3

D’ARRAONA A SABADELL
EL NAIXEMENT DE LA VILA AL VOLTANT
D’UN MERCAT MEDIEVAL
(SEGLES XI-XV)
Mercè Argemí Relat
D’Arraona a Sabadell | 5

6 | Mercè Argemí Relat
Edició:
Sant Antoni, 13
08201 Sabadell
aarsabadell@gmail.com
Amb el suport de:
Tots els drets són reservats. Del text se’n permet la còpia i reproducció sempre
que se citi el treball original.
Procedència de les fotografi es: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Arxiu Fotogràfi
c de la UES (AFUES), Arxiu particular Renom-Llonch, Museu d’Història
de la Ciutat de Barcelona (MHCB), Museu d’Història de Sabadell (MHS),
Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Mercè Argemí, Lluís Fernàndez,
Josep M. Masagué, i altres referències bibliogràfi ques segons s’indica al peu
de cada imatge. Totes les institucions i persones han cedit els drets o part dels
drets de publicació de les imatges gratuïtament per a aquesta publicació.
Primera edició: abril de 2010
Assessorament lingüístic: Cesc Prat Fernàndez
Disseny de la coberta: Clic Traç, www.clictrac.coop
Maquetació i fotomecànica: Clixé90, 93 723 44 54
Impressió: Graf-4, 93 714 36 35
ISBN: 978-84-614-0004-1
Dipòsit legal: B-18727-2010

D’Arraona a Sabadell | 7
A la mare,
que ens ha ensenyat a apreciar què som i d’on venim.
A la Joana i la Berta,
que ho aprendran.

AGRAÏMENTS
D’Arraona a Sabadell | 9
La realització d’aquest estudi ha estat possible gràcies al Premi d’Estudis de
l’Obra Social de Caixa Sabadell, atorgat al projecte de treball en la convocatòria
del mes de juny de 1998.
Les línies d’investigació dirigides per Miquel Barceló han marcat aquesta recerca.
Em sento deutora del seu mestratge i li agraeixo la supervisió dels resultats i
els consells per a la publicació.
D’altra banda, vull agrair a la Fundació Bosch i Cardellach la possibilitat que
m’ha ofert, en diverses ocasions, de presentar públicament els primers resultats
de la recerca en el marc dels cursos i conferències de la institució.
També vull destacar l’oportunitat que se’m va oferir des del Museu d’Història
de Sabadell de donar forma a la recerca que estava en curs per tal de donar-la a
conèixer al públic en general mitjançant l’exposició permanent “Sabadello, el
naixement d’una vila (segles XI-XV)”, que es va presentar el mes de setembre
del 2003 i que s’actualitzà el 2006, per a la qual em vaig basar en els resultats
del present treball.
Vull agrair l’atenció de les persones que treballen a l’Arxiu Històric de Sabadell
i al Museu d’Història de Sabadell, que sempre s’han mostrat amatents en la seva
tasca i sol·lícites a resoldre preguntes, dubtes i problemes. A l’Ajuntament de
Sabadell, el seu suport per fer possible aquesta publicació.
Finalment, agraeixo a Lluís Fernàndez l’ajuda inestimable que m’ha donat en
tot el procés de preparació de l’obra i als Amics de l’Art Romànic de Sabadell
la confi ança que m’han demostrat en comptar amb el meu treball per iniciar
aquesta col·lecció, tan necessària i que esperem que tingui una llarga i productiva
trajectòria.

10 | Mercè Argemí Relat

ABANS DE COMENÇAR...
D’Arraona a Sabadell | 11
És ben admesa la importància que va tenir l’existència d’un mercat medieval en
l’origen i la posterior evolució urbana de la ciutat de Sabadell. Així ho han considerat
els historiadors locals fi ns avui. Malgrat això, són ben pocs els estudis
específi cs que s’han fet sobre la creació d’aquest mercat i sobre què signifi cava,
tant en relació amb la població que hi concorria, com amb els productes que
s’hi venien i les institucions que s’hi van crear. A part de les obres generals d’A.
Bosch i Cardellach i M. Carreras —que encara ara són les principals monografi
es d’història medieval i moderna de Sabadell—, la historiografi a local sobre el
mercat consisteix, bàsicament, en les notes de J. Montllor i Pujal (1923) i els
estudis de Mª J. Espuny (1988) sobre les institucions vinculades al mercat ja a
partir del segle XVI.
La documentació que es conserva, però, dóna prou informació per poder estudiar
amb més aprofundiment quins foren els principals aspectes de la constitució
i primera evolució d’aquest mercat medieval, que, en defi nitiva, va signifi car
el naixement i la consolidació de la vila de Sabadell.
Partint de les informacions fornides per la documentació i ateses les propostes
dels treballs de recerca generals, amb el present treball s’ha plantejat estudiar la
història del mercat de Sabadell a partir de tres objectius principals. En primer
lloc, esbrinar els orígens del mercat: les primeres mencions documentals i el
seu context històric. En segon lloc, estudiar el nivell institucional del mercat: el
control exercit pels senyors feudals en un origen i, posteriorment, la seva vinculació
amb la creació dels òrgans de govern municipal. I fi nalment, conèixer
l’organització del mercat: principalment quins tipus de productes hi intervenien,
com es regulaven els intercanvis i com es gestionava el mercat.
L’estudi es centra en l’origen i els primers moments del mercat de Sabadell,
al segle XI, i abraça la seva evolució fi ns ben entrat el segle XV. Es tractarà
prioritàriament els temps primers del mercat i del nucli urbà, pel fet que és un
període fi ns ara no tan conegut. Però també se n’esbossaran les característiques
principals fi ns a fi nals del segle XV, quan el mercat i la vila de Sabadell ja estan
ben consolidats i quan comencen a canviar les condicions que n’havien determinat
la creació i el desenvolupament per entrar en uns processos propis de
l’època moderna.
El present treball es basa, fonamentalment, en l’estudi de la documentació escrita
que es conserva des del segle XI fi ns al XV. S’han utilitzat tant els fons pu-

12 | Mercè Argemí Relat
blicats com la documentació inèdita, conservada en diferents arxius, sobretot
la que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell. No es tracta de documentació
seriada, continuada, però permet fer un estudi força homogeni. Els documents
s’han revisat de manera crítica, per obtenir-ne les informacions no explícites o
escadusseres però d’interès per al treball, sobretot pel que fa al caràcter feudal
del mercat, a la progressiva consolidació del règim municipal i als primers habitants
de la vila.
S’ha intentat precisar alguns aspectes de l’urbanisme de la població, que creix
entorn del mercat, a partir de les referències documentals i de l’anàlisi de les
traces urbanes que han perdurat fi ns avui. En aquest sentit, són de gran interès
els resultats de les intervencions arqueològiques fetes en els darrers anys al nucli
antic de la ciutat, les quals donen notícies de l’urbanisme i de les infraestructures
urbanes que, des del segle XII, han deixat traces o restes al subsòl de la
vila i que permeten conèixer com era aquest nucli urbà. 1 També s’han tingut
en compte les tècniques de la fotointerpretació, a partir de la fotografi a aèria, i
les planimetries, antigues i modernes, per fer una anàlisi morfològica de l’urbanisme
actual, en el qual poden haver quedat fossilitzades les traces de camins i
construccions d’època medieval.
Per estudiar el context de la creació dels mercats medievals, el seu control per
part dels poders feudals i la consolidació d’estructures de govern local, s’ha recorregut
a lectures d’obres de caire general i a monografi es locals, que han servit
per establir paral·lelismes amb l’origen i l’evolució de diferents poblacions del
territori català.
Finalment, el present estudi ha permès posar en relació aspectes ja coneguts
pels historiadors locals però que, fi ns ara, s’havien analitzat per separat, i donar
una visió més centrada en la constitució i l’evolució del mercat. Potser és aquest
el principal interès del treball: haver aplegat i ordenat aquelles informacions
disperses en un discurs que les integra i els dóna sentit.
1 La primera monografi a d’arqueologia del Museu d’Història de Sabadell recull per primera vegada els principals
resultats de les intervencions arqueològiques realitzades al centre urbà al llarg de vint anys de treballs gairebé
inèdits (ROIG i ROIG, 2002).

PRIMERA PART:
ELS ORÍGENS
D’Arraona a Sabadell | 13

14 | Mercè Argemí Relat

1 | ABANS DE SABADELL:
EL CASTRUM D’ARRAONA (SEGLES X-XI)
ELS PRIMERS DOCUMENTS SOBRE SABADELL I EL MERCAT
D’Arraona a Sabadell | 15
Tradicionalment s’havia considerat que calia datar l’origen de la vila i el mercat
de Sabadell en el segle XII. Les primeres referències documentals explícites del
mercat que es coneixien eren uns documents de 1111 i 1126, en els quals es fa
esment del camí que conduïa al forum Sabadelli 2 i aquelles referències al mercat
situat dins el terme del castell d’Arraona en les escriptures de venda del dit
castell, dels anys 1112 i 1113. També es coneixia un document de l’any 1113
en què es fa referència explícita a la mesura del mercat de Sabadell per a l’oli i
els cereals (MONTLLOR I PUJAL, 1923; CARRERAS, 1932/1967; RIUS,
1945-47; BONNASSIE, 1979-81). A més, s’admetia l’estreta relació entre el
mercat i l’església de Sant Salvador, consagrada l’any 1076, tot i que es considerava
“una cosa incerta si fou primer el mercadal o Sant Salvador d’Arraona”
(MONTLLOR I PUJAL, 1923, p. 1).
Posteriorment, però, s’ha recollit la referència d’un document de l’any 1050,
l’acta de consagració de l’església de Sant Quirze del Vallès, en la qual, entre
les afrontacions del terme d’aquesta església, s’esmenta la via que anava “de
Sabadello usque ad Sanctum Cucuphatum” (ORDEIG, 1983). 3 Es tracta, per
ara, de la referència més antiga al topònim Sabadell, relativa, inequívocament, a
la vila vallesana. 4 De tota manera, el document només dóna idea de l’existència
del lloc i del topònim, així com de la via que hi duia.
2 El document de 1111 és una donació que féu el bisbe de Barcelona d’una dominicatura dins la
parròquia de Sant Pere de Reixac, la qual termenejava a ponent amb la via que anava al “forum
Sabatelli”. El document de 1126 és una donació d’un alou a Sant Julià d’Altura que afrontava a
llevant amb la via pública que anava de Matadepera “ad forum Sabadelli” (MAS i altres, citats per
MONTLLOR I PUJAL, 1923).
3 No s’havia fet esment d’aquest document fi ns a la nota publicada per l’Arxiu Històric de Sabadell
(AHS) al butlletí de “Medievàlia, Festa Mercat Medieval”, Sabadell, 2000.
4 Existeix un pergamí que conté una referència anterior a un alou situat a un lloc anomenat Sabadell:
es tracta del testament de Borrell, amb data del 15 de febrer de 1017, pel qual, entre altres
coses, deixava a l’església de Sant Feliu de Girona el seu alou que es trobava a Sabadell — “ipsum
meum alaudem... que est in Sabadello”— (CASTELLS, 1961, p. 131, citant l’obra de Llogari Picanyol).
La referència, però, és molt limitada i, per ara, no hi ha cap indici que es tracti de la vila
de Sabadell, ja que el mateix topònim existeix en altres indrets, també a Girona, d’on podria ser
aquesta referència de 1017.

16 | Mercè Argemí Relat
La primera referència explícita al mercat és de poc temps després. Es troba en
un document publicat l’any 1945, també desconegut pels historiadors sabadellencs
que havien tractat el tema fi ns aleshores. Es tracta de la convinença
fi rmada el 12 de febrer de 1064 entre Guillem Bernat d’Òdena i la seva muller
Ermengarda, senyors d’Arraona, els quals donaven a Albert Bernat el castell en
feu (LFM, MIQUEL ROSELL, 1945, doc. 471; FELIU i SALRACH, 1999,
doc. 615). En aquest document s’esmenta ja el “mercato de Sancto Salvatore”,
que formava part del terme i la jurisdicció del castell. Aquest document és també
el primer esment al lloc de Sant Salvador, que ha de fer referència inequívoca
a l’església. El mercat i l’església, doncs, apareixen des d’un primer moment estretament
vinculats i, ambdós, sota el control del senyor del castell d’Arraona.
Convinença entre Guillem Bernat d’Òdena i Arbert Bernat sobre el castell d’Arraona. Any 1064
(ACA, Reial Cancilleria, Pergamins de Ramon Berenguer I, núm. 303. Imatge cedida pel MHS).

D’Arraona a Sabadell | 17
EL CASTELL D’ARRAONA I EL SEU TERME: EL CONTEXT DE
L’ORIGEN DEL MERCAT
Però per entendre el context en el qual va néixer i créixer el mercat de Sabadell
cal anar una mica enrere en el temps i explicar les referències més antigues relatives
a la zona que ens ocupa.
Primeres referències a Arraona
La zona que actualment constitueix el terme municipal de Sabadell no representava,
fi ns a l’alta edat mitjana, una unitat geogràfi ca ni administrativa. A
partir del segle X, però, apareix en els documents el nom d’Arraona per designar
aquest territori. El topònim prové, segons tot sembla indicar, de la vil·la
romana que estaria situada al lloc on ara hi ha el santuari de la Salut i que es
troba esmentada als vasos de Vicarel·lo, entre la llista dels noms dels llocs que
resseguia la via Augusta.
Després d’això, les primeres referències escrites
on apareix el nom d’Arraona daten
de mitjan segle X, concretament dels anys
949, 961, 964 i 969, quan es documenten
diverses donacions i vendes de terres que es
troben “in termine Arrahone” o “infra termine
de Arraona” o bé afronten amb aquest terme
(PUIG, 1995, docs. 14 i 36; CARRERAS,
1932/1967, p. 68).
En aquestes dates, també apareix el terme
d’Arraona com a límit dels termes de les viles i
els castells veïns, com ara de la vila de Polinyà
l’any 969, 5 del “territorio” de Togores l’any
1002 6 o del castell de Barberà l’any 1007, 7
per citar algunes de les referències més primerenques.
El terme d’Arraona, en aquests
primers documents, apareix localitzat en un
Vas de Vicarel·lo on surt escrit el nom
de l’estació romana d’Arragonem
(MHS. Foto Andreu Masagué).
ambigu “in Vallense” o bé ja s’esmenta com a terme circumscrit dins una unitat
territorial i jurisdiccional major: el comtat de Barcelona.
5 ALTURO, 1985, doc. 2.
6 PUIG, 1995, doc. 105.
7 PARDO, 1994, doc. 5.

18 | Mercè Argemí Relat
Els primers esments, doncs, no parlen explícitament del castell però sí de la seva
demarcació territorial, de manera que, si bé no es pot afi rmar que l’edifi cació
fortifi cada ja estigués construïda, sí que es pot dir que existia el castrum com
a unitat territorial i, per tant, jurisdiccional. I, segons les referències, sabem
que els límits del terme d’Arraona anaven, aproximadament, des del sud de
Jonqueres i Togores fi ns aproximadament a la riera de Canyameres, que podria
haver fet de partió amb els termes de Sentmenat, Polinyà i de Santiga, des
d’allà girant cap a l’oest i travessant el Ripoll a l’alçada del molí del Gall, fent
partió amb el castell i la parròquia de Barberà i després, en direcció a l’actual
Sant Quirze del Vallès, fent partió amb la quadra de Sant Pau de Riu-sec i amb
la parròquia de Sant Quirze —que era terme de Terrassa— i, per la vora de la
riera de Sobarber —actual Riereta—, en direcció nord fi ns a anar a trobar, de
nou, el límit amb el terme de Terrassa, a la zona de Sant Julià d’Altura i Sant
Vicenç de Jonqueres. 8
Límits aproximats del terme d’Arraona i Sabadell abans de 1471 (E. CANYAMERES, 1998).
Com es pot observar, doncs, el terme d’Arraona era força petit, respecte a l’actual
terme municipal de Sabadell. No s’amplià fi ns al 1471, quan s’agregà la
quadra de Sant Pau de Riu-sec al terme de Sabadell i, ja en el segle XIX i XX,
quan s’agregaren els termes de Jonqueres, Sant Julià d’Altura i Barberà, confi -
gurant l’actual terme municipal (CANYAMERES, 1998).
En els esments documentals del segle X i primeria de l’XI referents a aquest
terme es citen, bàsicament, terres adjacents a cursos d’aigua, algunes vegades
8 Sobre els límits del terme de Terrassa, vegeu MILÁN i VEA, 1995 i RUIZ GÓMEZ, 2001.

D’Arraona a Sabadell | 19
amb cases incloses, a llocs anomenats “ipso Villare” i “Ruinis” i també molins
hidràulics arran del Ripoll. És molt similar el paisatge que hi hauria a les zones
més properes de Sant Julià d’Altura, Jonqueres, Togores, Sant Pau de Riu-sec
i Barberà: en tots aquests indrets es dibuixa, a través de la documentació, un
paisatge agrari consistent en algunes cases isolades i les seves terres guanyades al
bosc per al conreu, concentrades majoritàriament al llarg de rius i torrents i amb
alguns enginys hidràulics per moldre cereals, situats arran del riu Ripoll. En cap
cas no es parla de poblament concentrat, tan sols s’esmenta la vila de Jonqueres
en els documents, sense que es pugui demostrar que aquesta vila no consistís
només en algunes poques cases a l’indret on després s’edifi cà l’església de Sant
Vicenç (MASAGUÉ, 1995; ARGEMÍ, 1998; RUIZ GÓMEZ, 2001).
L’arqueologia ha permès afegir una mica d’informació sobre aquests assentaments
humans al llarg del Ripoll, a la zona que serà Arraona. S’han trobat restes
arqueològiques d’alguns assentaments d’època tardoantiga o visigòtica (segles
VI-VIII) i altmedieval (segles IX-X) que testimonien l’ocupació dels marges
del Ripoll en aquelles dates: a la zona de Can Roqueta hi havia assentaments
d’èpoques diverses. En un assentament tardoantic s’han pogut identifi car un
forn domèstic, quatre dipòsits (lacus) i prop de 70 estructures d’emmagatzematge
(sitges). A l’assentament altmedieval hi ha també una important concentració
de sitges. S’hi han trobat molins de mà i objectes ceràmics per a la
cocció i emmagatzematge d’aliments. També elements relacionats amb el treball
tèxtil i algun estri metàl·lic. 9 A l’entorn de l’ermita de Sant Nicolau també
s’han localitzat diverses restes d’època baiximperial i una necròpolis i algunes
sitges d’època visigòtica i altmedieval, que testimonien l’existència d’assentaments
propers (RIBÉ, 1995). Una mica més al nord, dins l’espai que ocupava
la mansio d’Arraona, es documenta també una ocupació en època tardoantiga
i altmedieval. 10
A partir de l’arqueologia, doncs, se sap que, des d’època romana, diversos grups
humans van poblar aquest territori. No es tracta d’assentaments estables i continuats
al llarg del temps, sinó que es produïren canvis en les formes d’organització
i de treball i desplaçaments del lloc de residència d’aquests grups. Eren
assentaments pagesos dispersos, d’un nombre reduït de membres, que han deixat
un feble rastre arqueològic i documental.
9 Informació facilitada per N. Terrats sobre els resultats de les intervencions arqueològiques.
Se’n pot veure un estudi general a X. Carlús i N. Terrats, 2003.
10 Segons les informacions publicades a la premsa dels resultats de les recents intervencions arqueològiques.

20 | Mercè Argemí Relat
Assentaments a la riba esquerra del riu Ripoll (fotografi a aèria: ICC.
Composició: MHS, a l’opuscle Sabadello, el naixement d’un vila).

El castrum d’Arraona
D’Arraona a Sabadell | 21
En aquest context, els esments ja explícits al castell d’Arraona són més tardans
i només una mica anteriors als del mercat i l’església de Sant Salvador.
La primera referència al castell data del dia 5 de desembre de l’any 1049, quan
s’establia una convinença entre magnats feudals per controlar el castell i el seu
terme. A partir d’aquesta referència, els documents relatius al castell d’Arraona
són ja abundants i força detallats, com es veurà més endavant. El castell hi apareix
com un enclavament del poder del comte de Barcelona, a través dels seus
agents, en aquesta zona del tram mitjà del Ripoll.
Imatge del turó d’Arraona, des del sector de la Salut (Lluís Fernàndez).
El castell es trobava a l’extrem de l’altiplà que queda a la riba esquerra del
Ripoll, arran de la desembocadura del riu Tort, en un esperó conegut com el
turó d’Arraona. El seu terme s’estenia a banda i banda del riu, però, tal com
s’ha indicat més amunt, sembla que tant la població com les principals terres
conreades es concentraven majoritàriament al llarg del mateix Ripoll i a la riba
esquerra del riu, sobre l’altiplà.
Tot i que els documents no especifi quen res sobre el tipus de construcció, les
restes arqueològiques indiquen que es devia tractar d’un petit recinte fortifi cat

22 | Mercè Argemí Relat
Intervenció arqueològica de V. Renom al castell d’Arraona. Anys 1919-1920 (SUBIRANA, 1976).
amb una torre de guaita i defensat pel desnivell abrupte del terreny, reforçat
amb alguns murs i amb un fossat excavat en el terreny que aïllava l’extrem del
turó de la resta de l’altiplà (SUBIRANA, 1976). Molt possiblement, el castell
no era un nucli habitat, sinó que només l’ocupaven circumstancialment els
castlans i alguns cavallers (ARGEMÍ, 2003-b).
El primer esment conegut amb referència explícita al castell d’Arraona, doncs,
data del 5 de desembre de l’any 1049, quan Bernat Amat va signar una convinença
amb Ramon Sunifred per la qual li cedia el castell d’Arraona amb els seus
termes i la parròquia de Sant Feliu —“ipsum castrum de Arraona cum suis terminis,
et ipsa parrochia cum suis pertinentiis de Sancti Felicis de Arraona”—, junt
amb tres vuitenes parts de la parròquia de Rubí. Segons el document, Ramon
Sunifred es comprometia a posar castlà i cavallers al càrrec del castell, els quals
acudirien a fer host al costat de Bernat Amat. 11 Per raó d’aquesta convinença, el
mateix dia Ramon Sunifred jurava fi delitat a Bernat Amat, a qui es referia com
a senyor seu. En un document copiat tot seguit dels anteriors, també Amat,
germà de Ramon Sunifred, jurava fi delitat al seu germà i es comprometia a no
prendre-li el castell d’Arraona ni el seu feu i a ajudar-lo contra qualsevol persona
que volgués prendre-l’hi. 12
11 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, núm. 105a; FELIU, SALRACH, 1999, doc. 353.
12 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, núm. 105c i 105d; FELIU, SALRACH, 1999, docs. 355 i 356.

D’Arraona a Sabadell | 23
Planta de les restes arqueològiques del castell d’Arraona segons R. Subirana (1976).
1. Inicis d’obertura del segon vall; 2. Restes de construccions; 3. Vall de protecció; 4. Parets del camí
d’accés; 5. Dipòsits d’aigua; 6. Basament de la muralla.
Recreació de l’estructura i situació del castell d’Arraona a partir de les troballes arqueològiques
(Fotocomposició: Josep M. Masagué i Torné).

24 | Mercè Argemí Relat
L’1 d’agost de l’any 1054, Bernat Amat venia el castell d’Arraona amb tots
els seus termes i pertinences a Guillem Bernat i Ermengarda, del llinatge dels
Òdena, pel preu de 50 unces d’or. Amb aquesta venda, Guillem i Ermengarda
obtenien el domini i tots els drets sobre el castell. 13 Dos dies després d’haver
comprat el castell, el 3 d’agost de 1054, els esposos Òdena signaven una convinença
amb Bernat Amat de Rubí, en virtut de la qual li encomanaven el castell
d’Arraona, juntament amb el de Catllús, perquè els tingués i els defensés en
nom d’ells. 14 Segons la convinença, els esposos Òdena donaven a Bernat Amat
de Rubí la terra del castell en feu, excepte la meitat de la dominicatura que ja
tenia Sunifred de Rubí, avi de Bernat. Bernat Amat es comprometia que el castlà
o castlans que ell posés al castell haurien de jurar fi delitat als esposos Òdena,
tal com ell mateix feia. En el cas que Bernat Amat morís i deixés fi lls legítims,
aquests el podrien succeir en la comanda dels castells, fi rmant les convinences
pertinents.
El dia 23 de març de 1063, els mateixos Guillem Bernat d’Òdena i Ermengarda
fi rmaven una nova convinença amb Bernat Amat de Rubí. Per aquest document,
Bernat Amat es declarava fi del als esposos davant qualsevol persona, excepte
el comte de Barcelona i Bernat Amat de Claramunt, dels quals devia ser
home soliu, és a dir, als quals devia haver jurat fi delitat amb prioritat a altres
juraments. Bernat Amat rebia la comanda dels castells d’Arraona i de Catllús i
es comprometia a tenir quatre homes preparats amb els seus cavalls i cuirasses
—“IIII milites bonos armatos et paratos... cum cavallis et loricas”— per acudir a
fer host i cavalcada al costat dels Òdena. Bernat Amat havia de donar cada any
28 mancusos. 15
L’any 1064, en el primer document en què s’esmenta el mercat de Sant Salvador,
els esposos Òdena signaven una convinença amb Arbert Bernat, que podria ser
fi ll i successor del Bernat Amat de Rubí, per la qual aquest rebia el terme d’Arraona
en feu i, entre altres drets i benefi cis, també rebia el dret de cobrar part
de les rendes que donava el mercat de Sant Salvador, concretament la tercera
part d’una mesura i la tercera part de la lleuda. Els Òdena, però, es reservaven
una dominicatura corresponent a un alou de dotze parellades, una altra dominicatura,
la batllia, la tercera part dels plets i el lloc de Sant Salvador –“excepto
ipsum locum de Sancto Salvatore vel eius pertinenciis”. 16
13 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, núm. 152; FELIU, SALRACH, docs. 435 i 436.
14 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, núm. 152; FELIU, SALRACH, docs. 435 i 436.
15 Liber Feudorum Maior; MIQUEL ROSELL, 1945, doc. 469.
16 Liber Feudorum Maior; MIQUEL ROSELL, 1945, doc. 471.

La parròquia d’Arraona
D’Arraona a Sabadell | 25
En els primers documents escrits s’esmenta també l’església de Sant Feliu d’Arraona,
que feia les funcions de parròquia vinculada al castell. Es documenta per
primera vegada l’any 1007 i es trobava on avui hi ha l’ermita de Sant Nicolau;
apareix als escrits com a terme parroquial on es circumscriuen les terres, les
cases i els molins que hi havia a la zona, coincidint sempre amb el terme del
castell.
La capella de Sant Nicolau en l’actualitat (Lluís Fernàndez).
La capella de Sant Nicolau conserva en part l’estructura de l’església romànica
dels segles X i XI i, com s’ha dit més amunt, al seu entorn s’ha trobat una necròpolis
i diverses sitges i altres estructures que es poden datar entre el segle V
i el segle X i que testimonien l’existència d’uns assentaments propers d’època
visigòtica i altmedieval (RIBÉ, 1995).
Aquesta església, vinculada al castell, fou la seu parroquial del terme fi ns a fi nals
del segle XIV.

26 | Mercè Argemí Relat
Planta de les restes arqueològiques trobades a l’entorn de Sant Nicolau (Ribé, 1995).
a. Fase visigòtica (segles VI-VIII); b. Fase altmedieval (segles IX-XI);
c. Fase moderna (segles XV-XVIII); d. Cronologia indeterminada (segles VII al XI).

D’Arraona a Sabadell | 27
Claramunt i Òdena: els primers senyors feudals del castell i del mercat
Els protagonistes dels documents que s’han esmentat fi ns aquí són personatges
rellevants de l’època que, com es veurà tot seguit, tingueren un paper molt
important en l’estructuració i consolidació del comtat de Barcelona i, en defi -
nitiva, en la mateixa confi guració del règim feudal.
Cal identifi car Bernat Amat, que tenia el castell l’any 1049 i que el venia l’any
1054, amb Bernat Amat de Claramunt, magnat molt lligat al poder comtal,
que havia rebut diversos alous i feus de mans directes del comte i que, per
aquestes dates, tenia també la senyoria del castell de Terrassa, també de mans
del comte barceloní (RUIZ GÓMEZ, 2001, p. 10-15). 17 S’ha interpretat que
es podria tractar d’una venda feta de pare a fi ll, ja que es creu que Bernat Amat
de Claramunt podria ser el pare de Guillem Bernat, el primer membre reconegut
del llinatge dels Òdena. 18
El castell d’Òdena (Lluís Fernàndez).
Bernat Amat de Claramunt
ha estat descrit com a titular
d’una de les nissagues
més representatives dels
comtats catalans i estret
col·laborador i fi del al
comte de Barcelona. Els
Claramunt rebien la consideració
de comdors, al
capdamunt de la piràmide
feudal, directament per
sota del comte i els vescomtes
(VIRGILI, 1991,
p. 79 i 111-125).
17 Aquest autor ha identifi cat, crec que correctament, aquest personatge que havia donat lloc a
diverses interpretacions.
18 Vegeu A. de Fluvià i A. Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana dins la veu “Òdena”.
Sobre la genealogia dels Òdena, vegeu també M. C. ÁLVAREZ, 1978.

28 | Mercè Argemí Relat
Els seus successors, els Òdena, també foren uns d’aquests agents al servei del
comte. El llinatge l’inicià Guillem I d’Òdena, mort entre 1086 i 1089, que fou
magnat del comte Ramon Berenguer I. Foren senyors dels castells d’Òdena,
Catllús, Molsosa, Pontons i Segur, a més del d’Arraona, entre d’altres. Tots
aquests castells, exceptuant el d’Arraona, que queda més allunyat, es troben en
una franja compresa entre Manresa, Calaf, Igualada i Vilafranca del Penedès,
que devia ser la zona que el comte els lliurà perquè la tinguessin sota domini.
Amb els castells, els Òdena també posseïen diversos béns consistents en terres
agrícoles o cases arreu, que sovint reben en els documents la consideració
d’alous. Així es defi neix que es tracta de béns que posseïen amb tots els drets,
sense intervenció de cap altra autoritat.
Així, doncs, el castell d’Arraona i el mercat que hi havia entorn de l’església de
Sant Salvador apareixen documentats per primer cop en un context de plena
estructuració dels poders feudals. Com es pot observar a partir d’aquests primers
documents, el procés de consolidació de les estructures de poder feudal
està ben avançat i el castrum n’és el nucli principal. El comte hauria cedit un
territori a un dels seus magnats principals, Bernat Amat de Claramunt, que
ja havia rebut, també, el castrum de Terrassa i possiblement el de Rubí, entre
altres. Aquest magnat i els seu successors, els Òdena, infeudaren el castell i
territori a altres magnats: els Amat de Rubí, els quals, al seu torn, instituirien
castlans i cavallers per al manteniment del castell.
Escenes de vida militar. Grafi ts executats en el pòrtic exterior de l’església.
Església de Sant Joan de Boí, segle XII (FARRÉ i GUMÍ, 1983).

D’Arraona a Sabadell | 29
En aquests documents apareixen les institucions característiques del feudalisme:
la convinença, la infeudació, els juraments de fi delitat, la declaració de
solidances —un home soliu reconeixia un senyor per damunt d’altres senyors
amb qui pogués signar altres pactes—, el deure de fer albergues —allotjar els
senyors—, hosts i cavalcades —incursions de cavallers armats— i el cobrament
de censos i rendes.
En aquests primers esments escrits també es confi gura quina era la cadena de
senyors feudals que s’establia per al feu del castell d’Arraona:
el comte de Barcelona
Primer senyor (aloer?) [Claramunt/Òdena]
Segon senyor (infeudat)[Amat de Rubí]
castlans
cavallers
Ramon Berenguer I, comte de Barcelona
(Rotlle genealògic del Monestir de Poblet, any
1400).
Els membres dels llinatges Claramunt
i Òdena, doncs, titulars de diversos
castells i altres béns per cessió en alou
o en feu del mateix comte, jugaren un
clar paper com a magnats del poder
comtal i encarregats de fer-lo valer en
aquelles terres que havien rebut i que
tenien sota domini (ÁLVAREZ, 1978
i 1990; VIRGILI, 1991).
Els Òdena consolidaren el paper del
castell com a seu del poder feudal
dels senyors d’Arraona a partir de la
creació de cadenes de vassallatge i la
concessió de terres en establiment als
pagesos que n’haurien de pagar les
rendes corresponents. Ambdós procediments
queden ben documentats.
La capacitat recaptadora de rendes
d’aquests senyors feudals queda ben

30 | Mercè Argemí Relat
explícita en els documents. Ells s’encarregaven d’establir les terres i els masos
que hi havia al terme d’Arraona a magnats menors o a pagesos amb un interès
ben manifest: que les terres es posessin en cultiu i es construïssin i s’habitessin
les cases, que era la millor manera d’assegurar-se que percebrien les rendes
exigides. Així, de l’any 1069 es coneixen dos establiments que Guillem Bernat
d’Òdena i Ermengarda feren de masos situats al terme del castell d’Arraona.
Ramon Miró, sacerdot, rebia un mas derruït situat a Canyameres, on havia de
construir una casa per viure-hi i pel qual havia de donar la tasca dels fruits del
cereal i de la vinya i un pernil. 19 I Guillem, prevere, rebia un altre mas, amb
terres, cases, corts, vinyes i arbres, pel qual els hauria de donar la tasca dels fruits
i 2 sous de diners i un anyell anuals 20 (ARGEMÍ, 2003-b).
El patrimoni del castell també incloïa la gestió d’algun molí hidràulic de farina
situat arran del Ripoll. El 6 d’agost de 1098, Ramon Guillem, fi ll de Guillem
Bernat d’Òdena, junt amb la seva esposa Ermessenda, establien a Udalard un
molí amb una terra i trilla, que afrontava a la banda de llevant amb el Ripoll.
Per aquest molí hauria de pagar cada any part de les rendes a Sant Salvador i,
un cop mort l’establidor, el molí havia de passar a aquella església (MAS, 1921,
p. 72). Sembla que cal identifi car aquest molí amb el que s’anomenà de Trilla,
que es trobava on ara hi ha les restes del molí de les Tres Creus, arran de la carretera
que porta al barri de Torre-romeu (CARRERAS, 1932/1967; ARGEMÍ,
2003-a). I l’any 1119, Ermengarda i els seus fi lls Ramon i Pere, esposa i fi lls
de Guillem Bernat d’Òdena, per un deute de 7 lliures de plata, empenyoraven
a Ramon Miró i la seva dona Ermengarda els molins anomenats Bessons que
tenien al terme d’Arraona, prop del castell. Els molins Bessons es trobaven on
avui hi ha l’edifi ci dels Tints Buxó, entre el Ripoll i la desembocadura del riu
Tort, just sota el castell d’Arraona. En el document s’especifi ca que si el rec del
molí rebia algun dany per alguna avinguda d’aigua, els homes del castell d’Arraona
haurien d’arreglar-lo. 21
Cal tenir en compte que la possessió de molins permetia als senyors cobrar els
drets de moltura 22 i, molt sovint, obligar els pagesos del seu domini a moldre
19 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, carp. 17, núm. 415; FELIU, SALRACH, doc. 749.
20 ACA, pergamí de Ramon Berenguer I, carp. 17, núm. 416; FELIU, SALRACH, doc. 750.
21 AHS, pergamí PM-16.
22 Les moltures eren les quantitats en gra que pagaven els pagesos que portaven cereals a moldre al
molí, és a dir, els benefi cis que es repartien els senyors i els possessors del molí, en fossin els moliners
o no. Sembla que la taxa de la moltura devia ser entre 1/13 i 1/16 de la quantitat de gra portat a
moldre. D’aquest percentatge, el senyor del molí se’n podia quedar 1/3 o 1/2 o, en el segle XIII,
fi ns a 2/3 (MARTÍ, 1988, p. 182).

D’Arraona a Sabadell | 31
en aquells molins. El fet de forçar els pagesos a moldre als molins banals permetia
als senyors feudals assegurar l’entrada de rendes i exercir el control de la
producció pagesa a través de la mòlta (BARCELÓ, 1988-b i 1995; MARTÍ,
1988).
Recreació d’un molí fariner (segons J. Bolós i E. Saiz a HURTADO, MESTRE I MISERACHS, 1998).
També les terres de conreu del terme, consistents en camps de cereals i horts
situats principalment a les ribes del Ripoll, estaven subjectes al pagament de
rendes als senyors d’Arraona.
En aquest context, i com es desenvoluparà més endavant, el mercat s’ha d’entendre
com un altre instrument en mans dels senyors feudals per obtenir rendes
del treball pagès, en aquest cas, concretament, mitjançant els intercanvis de
productes, que es gravaven amb el pagament de la lleuda i el mesuratge. Com
les terres, els masos o els molins, el mercat era un element de control de la producció
dels pagesos de la zona.

32 | Mercè Argemí Relat
Els castra i les parròquies: instruments del feudalisme
Abans de continuar amb la història del castell d’Arraona cal fer una referència
general sobre les implicacions que va comportar la creació d’aquests castra
(sing. castrum) en l’estructuració del territori i en el control de la població pagesa
que hi vivia. Aquest mot llatí apareix en la documentació escrita sobretot
a partir del segle IX i designa una entitat diferenciada del que, en els mateixos
documents, apareix com a castellum-i. Alhora, apareix de forma generalitzada
associat a les parròquies.
Castra és el mot llatí amb el qual es designen en els documents els castells
que encapçalaven les noves entitats territorials. Es tractava d’unes edifi cacions
fortifi cades amb un territori adscrit, des de les quals es controlava la població
que habitava al seu terme. Aquests castells podien ser grans construccions, però
sovint eren simples torres de pedra i fusta, com possiblement en el cas d’Arraona.
Fins fa pocs anys, i encara ara, la historiografi a ha considerat que les parròquies
i els castra van ser els nuclis a partir dels quals es dugué a terme la repoblació
d’unes terres que estarien gairebé desocupades arran de les ràtzies araboberbers
i del desballestament defi nitiu del que quedava de l’estat visigot. 23
Actualment, però, s’estudia el procés de creació de les xarxes parroquials i castrals
com el resultat de l’expansió i consolidació d’un nou ordre social, el feudalisme,
i com a unitats que van servir per a l’enquadrament de la població
pagesa.
El comte de Barcelona, com un senyor feudal més i per guanyar la seva primacia
sobre els altres senyors, va ser el principal promotor de la creació de la xarxa
castral. Per imposar la seva potestat i, per tant, la seva jurisdicció i administració,
va pactar amb diversos magnats, que li feren d’agents i als quals atorgava
possessions, sobretot castells, per assegurar-se’n la fi delitat. 24 Aquests agents es
repartien l’exercici de l’autoritat que els havia cedit el comte, que es concretava,
sobretot, en la cessió que els va fer del dret a cobrar el delme en els seus terri-
23 Les primeres formulacions sobre el despoblament provocat per la invasió araboberber i la posterior
repoblació promoguda pels primers comtes catalans es troben a Ramon d’ABADAL (1926/1952).
Després, i encara avui, molts historiadors han recollit aquesta tesi sense qüestionar-la o matisar-la.
24 Per més informació sobre l’expansió comtal a partir de la creació d’una xarxa castral,
vegeu MARTÍ (1992, p. 28-35) i BATET (1995 i 1996).

D’Arraona a Sabadell | 33
toris. El delme era, en origen, una taxa de caràcter públic, corresponent a una
desena part de la producció pagesa, que així va ser privatitzada (PUIGVERT,
1992). Després del delme, molts altres pagaments de rendes foren imposats
als grups productius. En defi nitiva, doncs, els magnats es repartien el control
sobre la població pagesa i sobre el producte del seu treball (BARCELÓ, 1988-b
i 1995; OLIVER, 1995).
Conquesta de Mallorca: infanteria: ballesters; llancers. Pintura mural al
Saló del Tinell. Detall. Última dècada del segle XIII (MHCB 3999).
Amb la creació de
la xarxa castral i
parroquial, el que
es procurava era
l’enquadrament de
la població en uns
termes jurisdiccionals
ben precisos,
de manera que se
sabés perfectament
què i a qui havia de
pagar cada família
pagesa del producte
del seu treball.
Des del castrum els
agents dels senyors feudals exercien el domini i el control sobre la població
d’aquell terme. Dins dels termes castrals també hi havia altres elements de sostracció
de rendes del treball pagès: les esglésies, els molins, els forns i el mercat.
Tots aquests són mecanismes de control i de sostracció de rendes de la producció
pagesa per part dels magnats (BARCELÓ, 1995).
En algunes regions de l’Europa central i meridional també s’han detectat processos
d’enquadrament de la població quan els magnats van procurar la concentració
de la gent per assolir-ne un major control. Els historiadors han diferenciat
els processos de reagrupament de població promoguts pels magnats
feudals, l’“incastellamento”, 25 i la concentració a partir de la creació de nous
nuclis de poblament, noves viles, l’“accentramento”. 26
25 L’autor que primer ha defi nit el procés d’incastellamento ha estat P. Toubert arran dels estudis
sobre les regions italianes del Laci i la Sabina (TOUBERT, 1973).
26 Ch. WICKHAM ha diferenciat, per a la regió italiana, el procés de concentració del poblament
pagès de la construcció del castell i consolidació del seu paper com a nucli de poder. Per a
la descripció d’aquests processos a la Catalunya Nova, vegeu BATET, 1995 i, per al Llenguadoc,
DURAND, 1998.

34 | Mercè Argemí Relat
Aquest procés de feudalització s’acompanya de l’aparició del primers documents
escrits, ja que aquests foren un instrument d’instauració i de legitimació
del poder d’uns senyors sobre la resta de la població. Així doncs, no és d’estranyar
la coincidència en el temps de l’aparició dels documents escrits i de la
creació de la xarxa castral. Els documents escrits, precisament, representen la
progressiva institucionalització d’uns poders feudals sobre la població i, de fet,
en són una eina de legitimació (BARCELÓ, 1988).
Com s’ha vist en les referències documentals més primerenques, a la zona occidental
del Vallense, uns castells termenaven amb els altres. A fi nals del segle X,
doncs, el repartiment jurisdiccional del territori s’estava tancant. Entre castells
i parròquies totes les persones quedaven enquadrades en unitats administratives
entre les quals ja no quedaven intersticis fora del control dels senyors feudals.
Dins d’aquests termes administratius i jurisdiccionals, però, aviat naixeran i
es consolidaran nous nuclis de població també com a resultat d’iniciatives senyorials:
les viles. Cal entendre castells i viles com dues fases del mateix procés
d’enquadrament i concentració de la població promogut pels magnats feudals.
Les viles, a la baixa edat mitjana, acabaran desballestant la primacia de la xarxa
castral i parroquial com a estructura d’organització del poder sobre el territori.
És el cas de la vila de Sabadell.

2 | L’ORIGEN DE LA VILA DE SABADELL
(SEGLES XI-XII)
LES PRIMERES REFERÈNCIES AL MERCAT DE SABADELL
D’Arraona a Sabadell | 35
Com s’avançava més amunt, la primera referència explícita al mercat es troba a
la convinença fi rmada el 12 de febrer de 1064 entre Guillem Bernat d’Òdena
i la seva muller Ermengarda, senyors d’Arraona, els quals donaven a Albert
Bernat el castell en feu. En aquest document s’esmenta ja el “locum” i el “mercato
de Sancto Salvatore”, que formaven part del terme i jurisdicció del castell,
quan senyors i infeudat es repartien els benefi cis provinents dels censos de la
mesura i la lleuda del mercat. El document diu: “Et donant predictus Guilielmus
et Ermengards iam dicta ad iam dictum Arbertum de ipsso mercato de Sancto
Salvatore in unam mesuram ipsam terciam partem. Et de ipssa ledda qui in antea
exierit de ipsso mercato, donant ei de hoc quod Guilielmus et Ermengardis iam
dicti tenuerint ad illorum dominicum ipssam terciam partem” (LFM, MIQUEL
ROSELL, 1945, doc. 471; FELIU i SALRACH, 1999, doc. 615).
Detall de la cita del “mercato de Sancto Salvatore” a la convinença entre
Guillem Bernat d’Òdena i Arbert Bernat sobre el castell d’Arraona. Any 1064
(ACA, Reial Cancilleria, Pergamins de Ramon Berenguer I, núm. 303. Imatge cedida pel MHS).
El document no parla de la creació del mercat, sinó que l’esmenta ja en plena
activitat. Això vol dir que ja existia des d’abans, però el que no es pot determinar
és des de quan exactament. Cal pensar que el document de 1050 en què
es parla de la via que portava a Sabadello ja feia al·lusió al nucli creat entorn
del mercat, però no tenim constància que la seva existència es remunti gaire
més enrere. Com es desenvoluparà a continuació, tant els documents escrits
com els estudis arqueològics indiquen que la concentració dels intercanvis en
un lloc concret, afavorida per la presència d’una església, es produí a partir del
segle XI.
També cal destacar que el primer esment documental sobre el mercat fa referència,
concretament, a la repartició de les rendes imposades sobre l’activitat

36 | Mercè Argemí Relat
mercantil entre dos nivells de senyors feudals: el titular del castell d’Arraona, de
la família dels Òdena, i el primer infeudat, el qual rebia una tercera part d’una
mesura i una tercera part de la lleuda que rebien els senyors d’Arraona.
La “mensura” o mesuratge era la taxa que es cobrava sobre els diferents articles
venuts per l’aplicació de les unitats de pes o capacitat corrents en un mercat,
que eren monopoli dels senyors feudals, els quals imposaven així un aparell
comptable en totes les transaccions. La lleuda, en sentit estricte, feia referència
a una taxa percebuda sobre la transacció d’articles concrets, però, amb el temps,
acabà signifi cant un conjunt d’imposicions relatives al mercat (SÁNCHEZ,
1995, p. 73).
A partir d’aquest moment, i com s’anirà veient al llarg de l’exposició, són molt
nombroses les referències escrites als censos que pesaven sobre el mercat. Els diferents
senyors que tenien alous al terme de Sabadell i del castell d’Arraona cobraven
rendes per tot: des de les càrregues usuals sobre les transaccions fi ns als
censos per l’establiment de taules al mercat o de cases i obradors dins la vila.
L’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR I LA SEVA PRESÈNCIA EN
L’EVOLUCIÓ DEL MERCAT
En la fi xació de l’espai del mercat i del nucli habitat que va néixer al seu entorn
hi té un paper fonamental la presència de l’església. El document de l’any 1064
en què es parla del mercadal de Sant Salvador és la primera referència escrita
d’ambdues entitats: mercat i església. Aquesta coincidència en el temps i en l’espai
va fer que J. Montllor considerés “una cosa incerta si fou primer el mercadal
o Sant Salvador d’Arraona” (MONTLLOR I PUJAL, 1923, p. 1).
Els Òdena, arreu de les seves possessions, van afavorir la creació d’esglésies,
la seva dotació i el seu reconeixement per part de les autoritats eclesiàstiques.
A Arraona també. L’interès dels senyors d’Arraona per potenciar el mercat es
pot relacionar amb el seu mateix interès per enfortir la presència de l’església
de Sant Salvador, al costat mateix de la plaça on es produïen els intercanvis.
Així, a l’abril de l’any 1076, atenent la sol·licitud de Guillem Bernat d’Òdena
i dels homes de la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, els bisbes de Barcelona i
de Girona van consagrar l’església de Sant Salvador i la dotaren d’un espai de
quaranta passes a l’entorn com a lloc reservat per a la pau i on tothom que cometés
un delicte o ultratge hauria de pagar una pena o quedar excomunicat, és
a dir, un espai que quedava sota la pau i treva de Déu. 27 Protegint aquest espai,

D’Arraona a Sabadell | 37
anomenat sagrera, es protegia també les activitats que es produïen a l’interior.
Això pot fer pensar que el primer nucli del mercat es podria trobar en aquest
indret entorn de l’església i que així quedaven protegides les transaccions que
s’hi feien: protegides i sota el control dels senyors. 28
Acta de consagració de l’església de Sant Salvador de Sabadell.
Any 1076 (ACA, perg. 490 col. Ramon Berenguer I. Imatge cedida pel MHS).
Per a la consagració, els bisbes també confi rmaven a l’església de Sant Salvador
tots els alous i béns que tenia. Aquests béns devien provenir, majoritàriament,
de la dotació que feren els mateixos senyors d’Arraona. Així es pot comprovar
en documents una mica posteriors: l’any 1089, els almoiners del testament
de Guillem Bernat d’Òdena donaven unes propietats situades a Arraona i a
Polinyà a l’església de Sant Salvador (Els Castells..., p. 108) i el 1110, en el
testament d’Ermessèn d’Òdena, constaven diverses deixes a Sant Salvador d’Arraona
(ÁLVAREZ, 1990, doc. 31).
En la consagració de Sant Salvador cal veure-hi l’interès dels senyors feudals a
fer legitimar les seves possessions per part dels poders eclesiàstics, ja que la cons-
27 Es pot veure la transcripció i traducció d’aquest document a Catalunya romànica, XVIII, p. 151.
28 R. Martí, en la presentació del primer Quadern d’Arqueologia del Museu d’Història de Sabadell
(MHS) el mes d’abril de 2002, també va observar que l’espai de sagrera podia signifi car un espai de
protecció especial sobre l’activitat mercantil. Martí va donar a entendre que a l’entorn de l’església
s’hauria desenvolupat el que ell anomenà un “mercadell” mentre que a l’indret de la plaça Major
el que hi hauria seria un “mercadal”, que tindria unes dimensions majors que el primer. Segons R.
Martí, aquest espai de sagrera representà el nucli originari de Sabadell. Sobre les sagreres, vegeu
MARTÍ, 1988-b.

38 | Mercè Argemí Relat
titució d’esglésies era un mitjà important d’obtenció de béns a partir de deixes
piadoses, 29 de captació de rendes i d’establiment de vincles de vassallatge. Cal
interpretar així un document del 18 de juny de 1082 pel qual Guillem Bernat
d’Òdena i Ermengarda donaven l’església de Sant Salvador amb tots els seus
alous a la Canonja de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. Segons el document,
dos terços de les rendes dels alous de l’església serien per als canonges
i el terç restant seria per als preveres i clergues de Sant Salvador. Per la donació,
s’obligava els clergues i laics a no reconèixer altre senyor que els Òdena i els
seus successors al castell d’Arraona. També s’especifi cava que ni el bisbe ni els
canonges no podien canviar ni vendre res del que rebien i que, en cas de fer-ho,
“los fi lls dels donadors o sa parentela adquireixin dita donació y estableixin l’esglesia
de Sant Salvador ab dret de possessió al servey de Deu, del modo mellor que puguin”
(MAS, 1914, vol. X, p. 152).
Restes de l’absis romànic de la capella de Sant Salvador. Any 1922 (AHS-FCR01654).
29 Vegeu, per exemple, les donacions a Sant Salvador d’unes terres al Ripoll que feren uns germans
l’any 1101 i d’unes terres amb arbres situades a Jonqueres que donaren uns altres germans l’any
1105 (MAS, 1921, p. 82).

D’Arraona a Sabadell | 39
Potser els Òdena hagueren de fer aplicar aquestes darreres clàusules, ja que,
al cap de pocs anys, cediren l’església al monestir de Santa Maria de l’Estany.
Sembla que la donació dels Òdena a l’Estany s’hauria fet abans del 1133. Cal
remarcar que, en un document de 1185, es deia que l’Estany, mercès a unes
butlles papals, recuperava l’església de Sant Salvador, que, juntament amb la de
la Garriga, els havia estat segrestada pel bisbe de Barcelona. El cert és que l’any
1185 es fundà el priorat de Sabadell, amb la creació de la pabordia de Sant
Salvador, que depenia de la casa mare de l’Estany (les pabordies, dirigides per
un paborde, tenien rang dependent de l’abadia o casa mare, però tenien una
gran importància per a l’administració dels béns de la comunitat dispersos en
zones molt diverses) (PLADEVALL, 1970 i a Catalunya romànica, XI).
Per quin procés Sant Salvador arribà a les mans d’aquell monestir? El monestir
de Santa Maria de l’Estany, fundat entorn de l’any 1080 dins l’orde de Sant
Agustí, representà la introducció i la difusió de la regla a Catalunya, que es caracteritzava
per tenir clergues regulars, que eren elegits per les mateixes comunitats
i no depenien directament del bisbe, fet que podia interessar especialment
alguns sectors del poder laic. Aquesta expansió es va poder dur a terme a partir
de les nombroses donacions de diversos senyors feudals que afavoriren aquella
casa, segurament per afi nitats o per intencions polítiques (PLADEVALL, 1970).
L’any 1093, per exemple, Ramon
Amat donà a l’Estany l’església de
Santa Maria de Manresa perquè
hi fundés un priorat. L’any 1100,
Guillem Ramon d’Òdena donà
a l’Estany l’església de Sant Pere
d’Arquells amb la mateixa fi nalitat.
Monestir de Santa Maria de l’Estany (Lluís Fernàndez).
També cal destacar un altre
exemple molt proper i similar
al de l’església de Sabadell: en la
fundació de Sant Celoni, també
a l’entorn d’un mercat i per les
mateixes dates, l’església de Sant
Celoni, fundada per la família
dels Montseny en el territori
de l’església parroquial de Sant
Martí de Pertegàs, va tenir un paper
important en la fi xació de la

40 | Mercè Argemí Relat
població. L’any 1088 els senyors feudals que la instituïren la van cedir al monestir
de l’Estany (VILAGINÉS, 2001, p. 207). La similitud dels casos no pot ser
una simple coincidència, sinó que, molt possiblement, respon a la voluntat de
diversos magnats feudals d’enfortir un monestir i un orde religiós determinat,
d’acord amb els interessos particulars.
Tornant al cas de Sabadell, es troben més dotacions dels magnats a l’església de
Sant Salvador. L’any 1082, Guillem Bernat d’Òdena i Ermessenda feren donacions
a Sant Salvador, especifi cant en el document que aquesta església es trobava
sota l’autoritat dels canonges de la Santa Creu de Barcelona, els quals gaudien
de 2/3 parts dels seus béns (MARTÍ ALBANELL, 1933). També és una
dotació a Sant Salvador l’establiment que l’any 1098 feren Ramon Guillem, fi ll
de Guillem Bernat d’Òdena, i la seva esposa Ermessenda a Udalard del molí
de Trilla, ja que hauria de pagar cada any part de les rendes del molí a Sant
Salvador i, un cop mort l’establidor, el molí havia de passar a aquella església
(MAS, 1921, p. 72). Per documents posteriors se sap que també el molí Bessó,
que formava part del domini del castell d’Arraona, passà a formar part de l’alou
de la pabordia de Sant Salvador i dels anomenats Senyors de Sabadell, almenys
des del 1277. 30
Pere Guillem d’Òdena, en el testament que féu el 1101, deixava certes quantitats
en moneda que destinava a institucions religioses molt diverses: des de
les esglésies que es trobaven dins els termes dels seus castells, com Sant Pere
d’Òdena o Sant Salvador d’Arraona, entre altres, fi ns al monestir de Sant Cugat
del Vallès o les seus de Barcelona i Vic. També hi consta una donació feta a Sant
Salvador d’Arraona que comprenia una part de vinya, un mas, un hort i les
cases que Pere havia comprat al lloc de Sant Salvador —aquest és l’esment més
antic conegut de cases edifi cades on es consolidarà el nucli urbà de Sabadell. 31
A partir de 1185, la pabordia, en nom de la casa mare, fou la principal possessora
de terres i béns relatius al mercat i a la vila de Sabadell. Així es documenta,
segles després, en els capbreus en què declaraven tots els qui tenien béns de la
pabordia. Originàriament sotmesa al domini dels senyors d’Arraona, la pabordia
adquirirà progressivament certa autonomia de gestió i, fi nalment, en diluirse
la senyoria d’Arraona, acabarà per desvincular-se completament del castell,
el domini del qual quedarà reduït al feu dels castlans, localitzat bàsicament a la
riba esquerra del Ripoll.
30 Vegeu A. Bosch i Cardellach, 1889, p. 93-94 i ARGEMÍ, 2003-a.
31 AHS, pergamí núm. 863. Per a un estudi i transcripció del document, vegeu ARGEMÍ, 2001.

D’Arraona a Sabadell | 41
Tornant a l’origen de l’església i el mercat, i atès tot el que s’ha exposat fi ns aquí,
sembla prou clar que el temple de Sant Salvador, ben dotat per part dels senyors
del castell d’Arraona, va representar un element clau en la fi xació de l’indret
dels intercanvis. Tot sembla indicar que l’església devia formar part de l’estratègia
dels senyors per consolidar el nucli del mercat. Així mateix es pot observar
en la fundació d’altres mercats senyorials. Uns exemples ben propers i paral·lels
són el de Sant Celoni, al qual es feia al·lusió més amunt, o el d’Igualada i el de
Martorell, que s’exposaran més endavant.
J. M. Font i Rius ja va destacar la importància de l’església —sobretot quan
es tracta de seu parroquial— en la creació i consolidació de viles pel seu paper
aglutinador i cohesionador dels grups humans (FONT RIUS, 1945-46, p. 323
i s. i 391). 32 També J. Bolós ha identifi cat les concentracions a l’entorn de
les sagreres, o “ensagrerament”, com a origen de moltes poblacions catalanes
(BOLÓS, 2000, p.104-105). Per al Vallès Oriental, J. Vilaginés ha observat
també que esglésies i sagreres foren un element utilitzat pels senyors feudals per
afermar el seu domini sobre la població i presenta alguns exemples ben clars de
fundació d’una església per part dels senyors per afavorir la concentració de la
població (VILAGINÉS, 2001, p. 139 i 207).
Com es deia més amunt, l’espai de quaranta passes entorn de l’església, que
resultava protegit per a la pau i treva de Déu com a resultat de la consagració, a
més de ser un indret d’atracció de la població, podria haver estat un indret on
s’haurien dut a terme els intercanvis sota el control dels senyors. Però també es
pot pensar que, precisament per ser un espai consagrat a l’església, hauria estat
prohibit celebrar-hi mercat. Ambdues possibilitats es documenten en diversos
indrets. A la consagració de l’església de Santa Maria i Sant Pere d’Igualada,
l’any 1058, es prohibeix explícitament que homes o dones puguin mercadejar
a l’espai de sagrera i també es prohibeix això mateix a la consagració de l’església
de Vilabertran l’any 1100 (FONT RIUS, 1945-46, p. 348). Cal tenir en compte
que la mateixa prohibició és indici que, en realitat, es podria haver fet mercat
entorn dels temples. En canvi, sembla que a Martorell i a Berga el mercat es
concentrava precisament ben a prop de l’església (VILÀ VALENTÍ, 1973, p.
56 i 57). Per ara el dubte queda plantejat. Potser investigacions futures, a través
de la documentació escrita o de l’arqueologia, permetran precisar què succeí a
32 Lluny, però, de considerar aquestes concentracions com a resultats de decisions forçades, aquest
autor atribueix a l’església i la parròquia la capacitat de dotar els grups de persones d’una “unidad
moral”. Diu que “el factor espiritual” tindria una força de cohesió capaç de donar “sentimiento de
colectividad” als primers habitants d’un lloc (p. 391-392).

42 | Mercè Argemí Relat
Condicions sacramentals del testament de Pere Guillem d’Òdena sobre el testament fet l’any 1101.
Any 1104 (AHS, pergamí 863).

D’Arraona a Sabadell | 43
l’espai de la sagrera de Sant Salvador en el moment fundacional de l’església i
del mercat.
Sigui com sigui, molt aviat es documenta per primer cop un nucli de poblament
en aquell indret: en el testament que Pere Guillem d’Òdena va fer l’any
1101, abans de partir cap a Jerusalem, s’esmenten unes cases que ell havia comprat,
situades davant de Sant Salvador: “ipsas mansiones quas comparaui ante
locum Sancti Salvatoris”. 33
S’havia, doncs, consolidat la iniciativa senyorial per concentrar els intercanvis
en un sol indret per tal de poder-los controlar i, sobretot, gravar amb el pagament
de rendes. I això va signifi car l’origen de la vila de Sabadell.
EL TOPÒNIM
Sabadell: un mercat de dissabte
S’han dit moltes coses sobre el topònim Sabadell, algunes francament imaginatives
i fi lològicament impossibles, d’altres força assenyades o, en qualsevol cas,
aparentment factibles. Fer-ne un repàs pot semblar sobrer després dels reculls
gairebé exhaustius que, en el seu moment, feren de les diferents propostes autors
com J. Montllor i Pujal (1926) i P. Roca Garriga (1956/1999). 34 De tota
manera, crec que serà entenedor poder-les presentar de nou, totes juntes i amb
les darreres aportacions. Aquest resum farà més comprensible la proposta que
es fa de l’etimologia de Sabadell i la seva importància en relació amb l’origen
de la ciutat.
La tradició popular, recollida per A. Bosch i Cardellach (1789/1882, p. 15),
deia que l’origen de la ciutat de Sabadell i del seu nom es devien a la vinguda
d’un hostaler originari de Collsabadell, indret del Vallès Oriental, que s’instal·là
aquí, en una cruïlla de camins, i hi fundà un hostal. Aquesta tradició, amb més
o menys variants, ha estat acceptada durant anys i fi ns avui —vegeu P. Roca
Garriga (1956/1999, p. 20)— no sols com l’origen del nom, sinó també com
l’origen del nucli habitat.
33 El testament de 1101 es recull en la seva publicació sagramental escrita l’any 1104 (AHS, pergamí
863; per a un estudi i una transcripció del document, vegeu ARGEMÍ, 2001).
34 Moltes de les referències que s’exposen a continuació es troben recollides en aquestes obres.

44 | Mercè Argemí Relat
Una altra tradició popular, que troba legitimació en el dibuix que apareix en
els segells antics amb l’escut de la vila de Sabadell, és la que creu que el nom
de la ciutat venia de la ceba. Aquesta proposta, però, ha estat rebatuda per tots
els estudiosos que han tractat el tema. És cert que, a partir de mitjan segle XV,
comença a aparèixer en els segells i altres emblemes la ceba com a símbol de
la vila. 35 Es tracta, però, de l’adopció d’un element proper o quotidià com a
representació del topònim quan, amb el temps, ja s’ha perdut la noció del seu
origen i signifi cat real. Aquesta atribució de nous símbols als noms de lloc és
comuna a molts indrets de Catalunya.
També cal deixar a part, per ja ben refutada,
la idea que Sabadell, topònim
i nucli habitat, provenia de l’antiga
Sebendunum citada per Ptolomeu i
que, per tant, la ciutat tindria continuïtat
amb un assentament d’època preromana.
Aquesta hipòtesi despertà polèmica
en els ambients sabadellencs (J.
B. TURULL i P. ROCA GARRIGA,
1958).
Altres autors proposaren, més prudents
i amb moltes reserves, que el nom vindria
de Sant Salvador, l’església, passant
de Salvadorell a Salvadell i a Sabadell
(SARDÀ i RIUS, 1867). Amb voluntat
més fi lològica, F. Carreras Candi
Segell del procurador la cúria de Barcelona
a Sabadell amb escut de Barcelona
i emblema de la ceba.
Any 1468 (CARRERAS, 1932/1967).
(1921) va proposar que el nom vindria de la unió d’un article salat més un nom:
Ça Badell, sense precisar quin signifi cat podria tenir aquest nom. J. Montllor i
Pujal (1926) recollia aquesta proposta i, citant un document de 1042 (MIRET
i SANS, doc. 115) en el qual s’esmentava un lloc anomenat “ipso uadell” en
una afrontació de terres a la zona de Sant Julià d’Altura, proposava tímidament
que aquest seria l’origen del nom de la ciutat, segurament provinent del que ell
anomenà la “masia matriu que donà nom a la nostra població”.
33 La primera representació coneguda de la ceba data de l’any 1468, en el segell del procurador de
la universitat de Barcelona a Sabadell. En aquest segell apareix l’escut de la ciutat de Barcelona i, al
costat, el dibuix de la ceba (CARRERAS, 1932/1967, p. 224).

D’Arraona a Sabadell | 45
Al cap d’uns anys, M. Carreras va recollir les diferents hipòtesis fetes fi ns aleshores
i, després d’analitzar-les, s’inclinà per la proposta que fa derivar el nom
de la ciutat del llatí vadum o badallum, que signifi caria un gual o lloc de pas
que l’historiador relaciona amb el riu Ripoll o amb algun altre camí, citant
Montllor i Pujal i el document que ell aportava en què s’esmenta ipso vadello.
Finalment, però, proposa que “sembla més fàcil que el nom no sortís de la terra
i vingués portat per alguna família” (CARRERAS, 1932/1967, p. 100-105).
En una línia similar, M. de Montoliu (1942) deia que podria provenir del llatí
ipsu aquatellu, nom relacionat amb un curs d’aigua. Aquesta proposta, amb
certes modifi cacions, ha estat acceptada com la més vàlida per altres autors.
P. Aebischer (1928) deia que provindria d’un nom de persona, Sabadellus, tot
i que només l’havia documentat en la forma femenina Sabatella, i que, al seu
torn, provindria del nom del dia de la setmana. Com ja diu P. Roca Garriga
(1955/1999, p. 16), però, és més normal que les persones prenguin el nom del
lloc i no a la inversa. Balari i Juvany proposava una altra etimologia: el topònim
provindria del llatí “sappetellum”, “petit bosc d’avets” (1899/1964, p. 237).
L’autor que més recentment ha tornat sobre el tema ha estat P. Roca Garriga
(1955/1999), el qual abona la proposta de J. Montllor i Pujal i de M. Carreras
que el topònim de la ciutat provindria de ipso uadell, però fi nalment es decanta
per un topònim importat, és a dir, per una història que podria ser ben similar a
l’arribada i establiment de l’hostaler de Collsabadell.
Fins aquí, com es pot observar, les propostes han estat moltes i molt diverses
i, algunes, fi ns i tot mancades de rigor o, almenys, d’una refl exió madura. Hi
ha, però, una proposta antiga de J. Salvany que, si bé coneguda, no ha estat,
crec, prou valorada. Aquest autor opinava que calia buscar l’origen del nom
de Sabadell en el dia que es celebrava el mercat, el dissabte, “sabbatum”. Deia
Salvany: “Como en la villa de Sabadell se celebra hoy día el mercado en el
sábado de cada semana, es regular que esta práctica viene de aquel antiguo mercado,
que se celebraría en dicho día, y esto parece que dio motivo al nombre
de Sabadell, Sabatellum, que se dio a aquella naciente población y la llamaron
Sabatell, que es diminutivo de Sabat, término antiguo catalán que es lo mismo
que Sábado” (SALVANY, 1844).
Altres autors han admès que el nom de Sabadell provindria del nom llatí del
dia de la setmana sabbatum-i, però que el topònim s’hauria creat a partir d’un
antropònim, és a dir, d’un nom de persona. El primer a formular-ho havia estat
Aebischer, com ja s’ha dit més amunt. Després, A. M. Alcover i F. de B. Moll,

46 | Mercè Argemí Relat
en el Diccionari català-valencià-balerar (DCVB), admeten que vindria del llatí
sabbatum, “dissabte”, en forma diminutiva, i diuen: “s’ha discutit si el topònim
Sabadell provindria del fet de celebrar-s’hi antigament el mercat en dissabte,
però sembla més probable que el topònim vingui d’un Sabbatellum usat com
a nom personal. Aquest ús apareix documentadíssim en l’alta edat mitjana:
Sauesello (a. 955), Sabadello (a. 978), Sabatellum (a. 1024), Sabbatelli (a. 1140),
etc. [...] L’ús de derivats de noms dels dies de la setmana com a noms personals
es troba en els cognoms Llunell (de lunae = dilluns), Jovell (de jovis = dijous),
Vendrell (de veneris = divendres)”.
Seguint aquesta línia, J. Bastardas (1963-68), citant diversos autors i documentació
dels segles X i XI, addueix que alguns animals rebrien el nom dels dies de
la setmana en llatí, possiblement fent referència al dia en què havien nascut.
Així documenta Marzola, Mercorina, Venrella i Sabadono com a noms de bous
i vaques. Aquest autor documenta, també, el nom Sabbato o Sabado entre alguns
personatges que apareixen en el Cartulari de Sant Cugat, en documents
de fi nals del segle X i inicis de l’XI. També explica la presència de sufi xos com
-eolus, -ellus i -one amb la funció específi ca de formar diminutius. Segons ell,
el nom en diminutiu a Catalunya només s’ha documentat com a antropònim
en la forma femenina Sabatella, però, per la presència del topònim Sabadell al
nord de la península, considera que “fa l’efecte d’un nom de persona força estès
per tota la península i potser més enllà”. Segons Bastardas, el mateix passaria
amb el nom Venrell o Vendrell, que provindria de divendres, i cita el DCVB.
També recull aquesta hipòtesi R. Amigó (1999, p. 137-138), que considera el
nom Sabadell com un exemple de la infl uència de l’antroponímia en la formació
de noms de lloc, de manera que admet que el nom de la ciutat provindria
d’un antropònim.
En el moment actual, amb el coneixement que es té de la documentació i del
context històric del naixement de la vila, i ateses les primeres referències escrites
al topònim Sabadello, que coexisteixen amb el nom de l’església de Sant
Salvador i que el vinculen inequívocament a l’existència d’un mercat, crec que,
de totes les propostes adduïdes pels diferents autors, la més plausible és la que
admet que el lloc va prendre el nom d’allò que es documenta com a generador
del nucli poblat: el mercat.
L’únic autor que recentment ha recollit la proposta de Salvany ha estat P. Balañà,
el qual considera que l’etimologia de Sabadell tindria el seu origen en el llatí sabbatellum,
diminutiu de sabbatum que, a la vegada, considera derivat de l’hebreu
amb el signifi cat de “descans hebraic del dissabte” i proposa amb un interrogant

D’Arraona a Sabadell | 47
que podria tenir relació amb la celebració d’un mercat (BALAÑÀ, 1989, p.
251). M. Carreras i, posteriorment, P. Roca havien desautoritzat la proposta de
Salvany simplement dient que era un “pensament enginyós, més errat, perquè
el vell català no havia conegut la paraula sàbat” (CARRERAS, 1932/1967, p.
103) i que era “perfectament discutible que el mercat de Sabadell antic es celebrés
en dissabte” (ROCA GARRIGA, 1956/1999, p. 11).
A favor de la proposta de Salvany cal dir que el mot llatí per designar el setè dia
de la setmana era sabbatum-i i que així apareix en molts documents medievals
per designar aquell dia. També cal dir que hi ha una referència, encara que
tardana, que diu que el mercat es feia en dissabte: l’any 1553, s’establia com a
acord del Consell de la Vila l’obligació dels caps de família d’anar al mercat els
dissabtes, de 9 del matí a 12 del migdia, per tal de revitalitzar l’activitat al mercat.
Aquest document era citat per A. Bosch i Cardellach, el qual pensava, arran
de la referència, que era un indici que el mercat s’havia fet sempre en dissabte
(BOSCH i CARDELLACH, 1789/1882, p. 195).
Cal tenir en compte que, com es veurà més endavant, el funcionament dels
mercats rurals setmanals s’integrava en una organització d’abast supralocal, de
manera que s’establia una xarxa de mercats que se celebraven en dies concrets
de la setmana per assegurar que els habitants de llocs diversos hi poguessin
concórrer. 36 Així, cal pensar que seria difícil canviar el dia de celebració d’un
d’aquests mercats sense trasbalsar aquest funcionament en xarxa. D’altra banda,
cal adduir, com a exemple a comparar, que el rastre que han deixat els
mercats setmanals en la toponímia és ben evident en alguns indrets. Així, en
zones de parla àrab i berber, com el Marroc, encara avui, molts mercats hebdomadaris
tenen noms de numerals o de dies de la setmana: al-ahad (el primer,
diumenge), al-(i)tnain (dos, dilluns), al-talata (tres, dimarts), al-arba’ (quatre,
dimecres), etc. (TROIN, 1975, citat a RETAMERO, 1995, p. 32, nota 18).
En algunes zones de les illes Balears i de la península que foren colonitzades
per població àrab i berber han perdurat en la toponímia formes derivades del
nom d’aquests mercats setmanals d’època medieval (RETAMERO, 1995). El
mateix succeiria en zones feudals i de parles derivades del llatí. Així sembla que
es produeix en altres poblacions, com s’exposa tot seguit.
36 Diversos autors han assenyalat, ja fa temps, l’existència d’aquestes xarxes de mercats setmanals, com
ara J. M. Font Rius (1946), J. Balari Juvany (1964), J. Vilà Valentí (1973), entre altres. Sobre una
formulació més actual de la creació de les xarxes de mercats setmanals com a sistema per afavorir la
concurrència de la població pagesa i l’intercanvi de productes de manera organitzada d’abast supralocal,
vegeu J. Torras (1993) i F. Retamero (1998).

48 | Mercè Argemí Relat
Altres Sabadell
El topònim Sabadell apareix en moltes referències documentals des de l’alta edat
mitjana en terres ara catalanes i arreu. Citarem les més properes i les ja conegudes
pels autors antics. Existeix el topònim Sabbadel a Astúries en un document
del 780 i sis llocs apareixen anomenats com a Sabadelle a Galícia. També hi ha
un Sabadél al departament de Lot, a França (BALARI i JUVANY, 1899/1964,
p. 237; BASTARDAS, 1963-68).
Al Vallès, el lloc de Collo de Sabadel, actual Collsabadell, apareix documentat
per primera vegada l’any 862 (ABADAL, 1952, doc. 25) i després com a Collum
Sabatello l’any 997 (RIUS, 1945-47). L’any 978, Miró, comte de Besalú, cedia
un alou anomenat Ortós de Serinyà, que afrontava al sud in termino de Sabadello
(BALARI i JUVANY, 1899/1964, p. 237; BASTARDAS, 1963-68). Es tractaria,
doncs, d’un Sabadell a la zona de Girona, del qual, però, no en tenim més informació.
Més tard, el 15 de febrer de 1017, en el testament d’un home anomenat
Borrell, apareix una deixa a l’església de Sant Feliu de Girona que consistia en
un alou situat a Sabadell — “ipsum meum alaudem... que est in Sabadello”—
(CASTELLS, 1961, p. 131, citant l’obra de Llogari Picanyol). La referència és
molt limitada, però, pel fet de ser una donació a Sant Feliu de Girona, es podria
relacionar amb el Sabadell gironí del document del 978 (vegeu la nota 4).
Aquestes referències només testimonien l’existència del topònim des de ben antic
i en indrets ben diversos. Hi ha, però, una referència molt signifi cativa pel
que fa a la possible etimologia del topònim. Es tracta d’un document de l’any
1091, en el qual s’esmenta un altre Mercadal de Sabadell localitzat a Cervelló,
al Baix Llobregat. Per aquell document, un matrimoni donava a l’església de
Santa Maria de Solsona un mas que es trobava “infra terminibus castro Cervilione
in locum quem vocant ad ipsum Mercadal de Sabbatel vel ad ipsa Olivera” i que
afrontava amb dues “strata publica” (BACH, 1987, doc. 19). El topònim no ha
perdurat i, per tant, es desconeix la ubicació exacta d’aquest mercat medieval i
si va donar lloc a algun nucli poblat. L’esment documental, però, és inequívoc:
es tracta d’un mercat anomenat Sabadell, al qual conduïen dues vies públiques
i que es trobava situat dins el terme d’un castrum. El paral·lelisme del nom
d’aquest mercadal amb el de la ciutat de Sabadell pot ser un indici més que el
topònim prové del nom d’un mercat celebrat en dissabte.
L’estudi més aprofundit de la història d’aquests llocs que comparteixen el mateix
topònim podria donar molta informació sobre el seu origen, però l’abast de la
recerca present no pot incloure aquest aspecte.

Martorell, Martorelles i el Vendrell: altres mercats setmanals?
D’Arraona a Sabadell | 49
Buscant entre els topònims catalans, es troben dos altres noms que podrien
provenir de mercats setmanals, és a dir, del dia de la setmana en què se celebraven
aquests mercats: Martorell i el Vendrell. Diversos llocs porten el nom
de Martorell. A part de la població de Martorell del Baix Llobregat, hi ha
un Martorell de la Selva al municipi de Maçanet de la Selva i la població de
Martorelles, al Vallès Oriental. El Vendrell es troba al Baix Penedès.
Els noms de Martorell, i Martorelles, segons Balañà (1989, p. 94 i 258) provindrien
del llatí vulgar martyretulu, amb el signifi cat de “cementiri petit”, mentre
que Vendrell derivaria del llatí Venerellus, diminutiu de Venere “Venus”, i seria
un nom propi de persona.
Segons recull I. Clopas, el nom de Martorell provindria d’un antropònim antic
Marturellus. Curiosament, l’explicació que es dóna per a l’origen d’aquest topònim
és molt similar a la que s’ha volgut donar al de Sabadell: el nom llatí del
dia de la setmana, que en aquest cas el dimarts, donaria lloc a un antropònim
que seria l’origen del nom de lloc (CLOPAS, 1991, p. 3 i 4). En canvi, segons
el DCVB seria un derivat diminutiu de “màrtir”, marturi (ALCOVER-MOLL,
ed. 1993).
Vendrell, segons J. Bastardas (1963-68), també provindria del nom del dia de
la setmana, divendres, que hauria donat lloc a un antropònim. El DCVB considera
que l’ètim de Vendrell és el mot llatí Venerellus, diminutiu de Venere,
provinent de Venus, i es citen alguns antropònims medievals amb la forma
Venrellus o Venrela. Cal recordar, però, que el dia de la setmana era precisament
el dia dedicat a Venus, d’aquí die veneris.
Es pot proposar, però, que el nom d’aquests llocs derivats, segons un acord
gairebé general, dels noms dels dies de la setmana, podria correspondre a establiments
relacionats amb un mercat que se celebrava en un dia concret de la
setmana. Es tractaria de llocs creats de nou entorn d’un mercat, de manera que
prendrien el nom d’aquella entitat que els donà origen. 37 Cal assenyalar, també,
que la formació d’aquests topònims té un altre tret comú: tots porten afegit el
sufi x -ell. Algú més entès en qüestions fi lològiques potser podrà trobar-hi el
sentit exacte.
37 Altres mercats medievals es crearen en nuclis ja formats amb anterioritat o vinculats a altres
entitats —castells, esglésies, etc.—, que els donarien el nom.

50 | Mercè Argemí Relat
Pel que fa a la història d’aquests nuclis de població, el cas de Martorell és perfectament
comparable al de Sabadell. Martorell es documenta per primer cop
l’any 1032 i ja apareix com un nucli creat entorn d’un mercat, anomenat foro
Martorelio i més tard esmentat com a mercadal en els documents, arran d’una
cruïlla de camins, amb una església i dependent d’un castell, en aquest cas el
castell de Rosanes. I els testimonis arqueològics també abonen aquest origen:
les restes més antigues trobades al nucli antic corresponen a llenços de la muralla
del segle XI, dues tombes medievals i restes que es poden identifi car amb
“sitges i altres estructures d’emmagatzematge que molt fàcilment poden estar
relacionades amb la funció de mercat o espai públic comunal”. Segons els vestigis,
no es pot fer recular l’establiment humà en aquest indret abans del segle
XI (Catalunya romànica, XX).
El clar origen de Sabadell i Martorell en un mercat, doncs, fa ben versemblant
la proposta que el nom d’ambdues poblacions provingui del nom del dia de la
setmana en què se celebrava el seu mercat. Així, no cal anar a buscar un pretès
personatge que fundés les poblacions i els donés el seu nom, el qual, tanmateix,
també provindria del nom del dia de la setmana.
Seria de gran interès poder estudiar la història de nuclis com el Vendrell i
Martorelles per aprofundir més en la proposta que els noms d’algunes poblacions
catalanes d’origen medieval provindrien dels noms del dia de la setmana en
què se celebrava el mercat que originà el nucli poblat primer. Aquest aspecte,
però, supera l’abast del present treball i caldrà deixar-lo per a un estudi específi
c.
ALTRES TESTIMONIS DE L’ORIGEN DE SABADELL:
L’ARQUEOLOGIA I LA FOTOINTERPRETACIÓ
A Sabadell també les restes arqueològiques confi rmen que l’origen del nucli
urbà data del segle XI i que es produí a l’entorn d’un espai de mercat i a redós
de l’església de Sant Salvador.
Les intervencions arqueològiques realitzades a la ciutat des de l’inici del segle
XX, la majoria realitzades per la iniciativa i sota el control del Museu d’Història
de Sabadell, han permès conèixer algunes restes materials del primer assentament
humà a l’entorn de l’església de Sant Salvador. Aquestes intervencions
han estat el resultat d’excavacions d’urgència, sense formar part d’un programa
general de documentació arqueològica i, per tant, han donat lloc a coneixe-

D’Arraona a Sabadell | 51
ments parcials, segmentats. A més, fi ns ara el seu coneixement havia quedat
reduït, en molts casos, a les memòries inèdites d’excavació. L’any 2002, però, es
va publicar el primer Quadern d’Arqueologia del Museu d’Història de Sabadell,
que recull les aportacions de l’arqueologia urbana al llarg de 12 anys a la història
medieval de la ciutat i on es publica, per primer cop, una visió de conjunt
dels resultats obtinguts 38 (ROIG i ROIG, 2002).
Albert i Jordi Roig consideren que el nucli inicial de Sabadell es confi gurà entorn
de dos espais: el mercadal, que es localitza a la zona de l’actual passeig de
la Plaça Major, on tradicionalment se celebrà el mercat fi ns que es va construir
l’actual Mercat Central, ja entrat el segle XX, i l’espai de sagrera de la primitiva
església de Sant Salvador, entorn de l’indret de l’actual parroquial de Sant Fèlix.
El nucli urbà s’hauria format, segons aquests arqueòlegs, a l’entorn de la cruïlla
entre la via romana que es dirigia a Caldes i el camí de Barcelona a Manresa
(ROIG i ROIG, 2002, p. 17-19).
Fotografi a aèria del nucli antic de Sabadell amb l’església de Sant Feliu
i la plaça Major en dia de mercat. Any 1948 (AFUES).
38 Ja hi va haver una primera aproximació a les aportacions de l’arqueologia medieval a Sabadell en
l’exposició temporal del MHS “Històries enterrades. 20 anys d’arqueologia urbana a Sabadell”, de
la qual fou comissari A. Roig.

52 | Mercè Argemí Relat
Les úniques restes materials localitzades del moment primer d’existència del
nucli urbà són els fonaments de l’edifi ci romànic de Sant Salvador, dins de l’actual
temple de Sant Fèlix, i unes restes atribuïbles a les carnisseries del mercat
del segle XII, trobades en un solar del carrer de Borriana, 14. En aquest solar
es va documentar un retall del terreny natural de forma allargada i de poca
fondària, de funció desconeguda, que va estar amortitzat abans de fi nals del
segle XII amb un abocament de terres i abundants restes de bestiar esquarterat,
majoritàriament corresponents a ovins i caprins, que s’han relacionat amb l’activitat
de les carnisseries del mercat (ROIG i ROIG, 2002, p. 19, 58 i 68-70).
D’aquesta manera, també l’arqueologia indica que al solar que avui ocupa el
centre de Sabadell no hi ha restes anteriors al segle XI.
D’altra banda, l’aplicació de les tècniques de la fotointerpretació aporta noves
perspectives a l’estudi dels traçats urbans. També en el cas de Sabadell l’observació
del traçat dels carrers del nucli antic de la ciutat —sobretot a partir de
planimetries antigues i de fotografi es aèries anteriors a l’enderroc dels edifi cis
que tancaven la plaça Major pel cantó de migdia— permeten fer algunes constatacions
i propostes sobre l’origen de la primera urbanització. 39 Cal tenir en
compte que la disposició de les edifi cacions normalment fossilitza els principals
i primigenis espais de treball, de poder o de trànsit.
Albert i Jordi Roig ja identifi quen l’espai de la sagrera a l’entorn de Sant
Salvador, el límit del qual ha quedat fossilitzat en la morfologia dels carrers i
parcel·les que envolten el temple, amb un traçat circular dels carrers perimetrals
i una disposició radial dels edifi cis a l’interior de la sagrera. També es pot observar
que la zona de la plaça Major determinà l’edifi cació de cases al seu entorn,
generant una distribució paral·lela dels edifi cis al rectangle de la plaça (ROIG i
ROIG, 2002, p. 17-19).
Els principals camins que conduirien al mercat des del moment que es fundà,
ja documentats a la primeria del segle XII com a vies mercaderes de caràcter
públic, eren el camí que venia de Molins de Rei, passava per Sant Cugat i anava
fi ns a Caldes i Granollers, i el camí de Barcelona a Manresa. El recorregut del
primer ha quedat fossilitzat en els actuals carrers de Sant Cugat i Sant Quirze,
seguint cap al Ripoll pel carrer de la Salut, mentre que el recorregut del segon
correspon a la Rambla i a la via de Massagué. En la fotografi a aèria o en els
39 Sobre aquestes tècniques es pot consultar una obra de referència general d’A. Verhulst (1995).
Pel que fa a les fotografi es antigues, és molt interessant un “fotoplà” datat de l’any 1947 i que es
conserva a l’AHS (SGF-41).

D’Arraona a Sabadell | 53
plànols urbans es pot observar que aquestes vies no formen una creu, com correspondria
a una cruïlla de camins fi xada en el terreny prèviament a l’inici de
la urbanització, sinó que acaben en els carrers perimetrals del nucli urbà inicial,
fet que caldria interpretar en el sentit que els camins es fossilitzaren després de
la construcció del primer nucli urbà. 40
Fotografi a aèria del centre de Sabadell on s’observen els antics camins fossilitzats en els carrers actuals
(pòster del Parc Fluvial del Ripoll. Ajuntament de Sabadell).
Tradicionalment s’ha considerat que Sabadell s’originà a l’entorn d’una cruïlla
de camins. La proposta que aquí es fa, però, és que la fi xació del traçat d’aquests
camins que ha perdurat fi ns a l’actualitat es devia produir en època medieval,
després i com a conseqüència de la consolidació del nucli urbà, com succeeix
en altres poblacions creades de nou a l’edat mitjana i que generen al seu entorn
tota una xarxa de vies per comunicar els nous nuclis. 41
40 J. Puig ja va observar que “l’emplaçament de l’església de Sant Salvador [...] interrompia el camí
de Sant Cugat en direcció a Caldes i a Granollers” (PUIG, 1991, p. 25).
41 Diversos autors han destacat que moltes de les principals vies de comunicació d’època medieval
es fi xaren precisament per comunicar els nous nuclis creats a l’entorn dels mercats (FONT RIUS,
1945-46; VILÀ VALENTÍ, 1973; VILAGINÉS, 2001; SOLER, 2004).

54 | Mercè Argemí Relat
En el cas de Sabadell, doncs, es reproduiria un model de creixement més o
menys radial, focalitzat a partir de dos nuclis situats l’un a tocar de l’altre:
l’església amb la seva sagrera i la plaça del mercat, a partir dels quals sortien els
eixos viaris que han quedat fossilitzats en els carrers principals del nucli antic.
Aquest model ha estat defi nit com a “rayonnante” —radial— i s’ha identifi cat,
a partir de l’anàlisi de la fotografi a aèria, en els nuclis primigenis que generen
al seu entorn camins que en surten amb una disposició radial i parcel·laris que
es construeixen amb morfologies concèntriques al nucli preexistent. Aquest és
el model que segueixen molts nuclis urbans creats de nou en època medieval
(GUY i PASSELAC, 1991, p. 119).
Esquema de parcel·lari en el model de creixement radial segons Guy i Passelac (1991).

3 | MERCATS FEUDALS. ESTUDIS SOBRE
L’ORIGEN DELS MERCATS MEDIEVALS
D’Arraona a Sabadell | 55
LA DOCUMENTACIÓ SOBRE ELS MERCATS: ALGUNS EXEMPLES
Pel que se sap, l’origen de molts dels nuclis de població a l’edat mitjana que
han donat lloc a ciutats actuals està estretament lligat a l’existència d’un mercat,
sigui entorn d’un nucli preexistent o sigui una creació de nou. Els historiadors
anomenen “viles mercat” aquests nuclis, ja que, en tots els casos, l’existència
d’un lloc d’intercanvis va comportar el creixement d’un nucli habitat a l’entorn.
A la zona dels comtats catalans, des de l’aparició dels primers documents escrits,
s’esmenten molts mercats. L’esment més antic conegut, tot i que la data
del document, entre 792 i 796, és dubtosa, és una concessió del comte Ramon
de Pallars a l’abat i els monjos de Gerri de la Sal perquè poguessin fer mercat
dins les terres del monestir “ubicumque voluerit” (FONT RIUS, 1945-46, nota
273; VILÀ VALENTÍ, 1973, p. 43 i 44 i nota 3). Alguns, pocs, ja apareixen al
segle IX, com el de la Seu d’Urgell, documentat l’any 850, o el de Vic, que es
podria datar en el 888, i possiblement el de Barcelona, l’any 878. En el segle X
es documenten mercats prop de Ribes de Freser l’any 982 i a Cardona el 986.
La plaça Major de Vic (Espencat a Wikimedia Commons).
A partir de l’any 1000, aproximadament, es produeix una proliferació de documentació
sobre mercats arreu del territori dels comtats catalans. Es documenten
els mercats de Gilaren (1007), Sallent (1017), Montornès (1019), 42 Besalú
(1027), Martorell (1032), Vic i Manresa (1038), Granollers (1041), Banyoles
(1086), Ripoll (1087), Berga (1098?), etc.
42 Segons J. Vilaginés, aquest document, que parla concretament d’un camí que condueix a un
mercat, possiblement ja feia referència al mercat de Granollers (2001, nota 378).

56 | Mercè Argemí Relat
Poc després, ja en el segle XII, es documenten els de Monells (1104),
Camprodon (1118), Ridaura (1123), Agramunt (1129), Cervera (1136), Sant
Celoni (1151), Moià (1152), Caldes de Montbui (1141), Montblanc (1170),
Vilafranca del Penedès (1177), Igualada (1196), entre molts altres. Aquest segle,
molts mercats s’esmenten explícitament com a noves fundacions, vinculades
en alguns casos a l’atorgament de cartes de poblament i de franquesa,
possiblement com un element més per concentrar la població. És el cas de
l’Espluga de Francolí, documentat com un lloc deshabitat, on els comtes de
Barcelona instituïren un mercat i hi promulgaren la pau i treva per protegirlo
(BONNASSIE, 1979-81, II, p. 274). Altres exemples de noves fundacions
són els mercats de Sant Pau de Segúries (1128), Puigcerdà (1182), Vilagrassa
(1185), Bàscara (1187), Salou (1194) o Santpedor (1162-1196) (FONT RIUS,
1945-46; VILÀ VALENTÍ, 1973). 43
L’aparició de la documentació sobre mercats, de fet, coincideix amb la proliferació
de documentació medieval en general. En aquest sentit, cal destacar que
la documentació medieval, com a instrument de legitimació dels drets feudals,
és un clar indici de la progressiva consolidació del control senyorial i, en defi
nitiva, de la consolidació del feudalisme. La proliferació de la documentació
escrita, doncs, és alhora resultat i símptoma de la instal·lació de les noves relacions
de poder feudals (BARCELÓ, 1989-a).
Com es pot observar en els primers documents de cada mercat, la immensa
majoria foren resultat de la concessió dels principals magnats, molt sovint els
mateixos comtes, a altres senyors feudals, laics o eclesiàstics, o bé a grups d’habitants
dels seus dominis. En la història de moltes ciutats catalanes es pot observar
que els seus orígens són molt similars. Aquí es presentaran, resumidament,
alguns casos, els més propers, més documentats o més signifi catius pel que fa a
la comparació amb el cas de Sabadell. La tria dels exemples podria haver estat
una altra o bé molt més llarga, però per qüestions d’espai i temps es redueix
als casos de Martorell, Igualada, Sant Celoni, Caldes i Granollers. 44 La història
de cadascun seria llarga d’analitzar. Només es prendran com a referència els
aspectes comuns als diferents casos i signifi catius per entendre quins va ser els
orígens de cadascun d’aquests mercats.
43 Les dates esmentades aquí s’han tret de les obres dels dos autors citats. Pot ser que, en alguns
casos, les monografi es locals publicades amb posterioritat puguin haver fet recular les dates dels
primers esments.
44 Altres exemples ben estudiats i que serien comparables amb el cas de Sabadell són els de la vila de
Tàrrega (SABATÉ, 1991) o Cervera (TURULL, 1990).

D’Arraona a Sabadell | 57
El cas de Martorell ja s’ha presentat més amunt. Martorell es documenta per
primer cop l’any 1032 i ja apareix esmentat com un mercat, anomenat foro
Martorelio, i dependent dels senyors del castell de Rosanes. Sembla que el
mercat es concentrava prop de l’església (VILÀ VALENTÍ, 1973, p. 56 i 57).
Segons els testimonis arqueològics, les restes més antigues trobades al nucli antic
corresponen al segle XI, moment que correspondria a la fundació del nucli, i
inclourien restes que es podrien relacionar amb estructures d’emmagatzematge
del mercat (Catalunya romànica, XX).
Igualada té origen a l’entorn d’una església edifi cada arran del riu Anoia a mitjan
segle XI com a sufragània de la parròquia d’Òdena i en el terme d’aquell castell.
Molt possiblement tingué també un mercat vinculat al seu origen (FONT
RIUS, 1945-46, p. 325). La creació del nucli d’Igualada, com el de Sabadell,
podria haver estat iniciativa dels Òdena, senyors del castell i de la baronia que
posteriorment es constituí en aquella zona.
Com ja s’ha assenyalat més amunt, la vila de Sant Celoni també va néixer com
una població nova a l’entorn d’un mercat i per les mateixes dates que Sabadell.
Sembla que l’establiment del mercat estaria molt lligat al pas dels ramats en
transhumància cap al Montseny. En la seva fundació va tenir-hi també un paper
important de fi xació de la població l’església de Sant Celoni, fundada per
la família dels Montseny dins el territori de l’església parroquial, Sant Martí
de Pertegàs. Com passà amb Sabadell, els senyors feudals que la instituïren,
l’any 1088 la van cedir al monestir de l’Estany perquè hi fundés una pabordia.
En aquell cas, però, el domini de l’Estany no tingué continuïtat i mercat i vila
van passar a mans de l’orde de l’Hospital per donació de Guillem Umbert de
Bassella (AVENTÍN, 1995; VILAGINÉS, 2001, p. 207).
El mercat de Caldes de Montbui apareix documentat l’any 1113, abans que
la vila. Tot i els seus orígens en època romana, sembla que el nucli medieval
es consolidà per la creació del mercat. La vila i el mercat formaven part del
domini del comte de Barcelona, el qual l’infeudà a diferents senyors, laics o
eclesiàstics segons les èpoques. Caldes, com Sabadell, fou una més de les viles
del patrimoni reial que foren venudes, intercanviades o empenyorades pels
comtes reis —segons les necessitats monetàries de la seva administració— fi ns
a mitjan segle XV, quan passà a ser carrer de Barcelona (VILAGINÉS, 2001,
p. 205-206).
Les primeres referències segures al mercat de Granollers daten de 1041, quan
s’esmenta la mesura d’aquell mercat, que s’aplicava fi ns a Collsabadell i Llinars,

58 | Mercè Argemí Relat
llocs que formarien part del territori d’infl uència del mercat. Sembla que es
podria tractar d’un mercat creat pel comte de Barcelona a principis del segle XI
i infeudat després. En va ser senyor Gombau de Besora, però també hi tingué
drets el bisbe de Barcelona, el qual cobrava dues parts de la jurisdicció sobre el
mercat. El 1075 ja es documenta la vila que hauria nascut al seu entorn i en els
segles següents el mercat es consolidà com un centre de gran importància i la
seva infl uència s’estengué fi ns al Maresme. La vila, com Sabadell, va ser domini
senyorial i reial segons les èpoques, i passà d’unes mans a les altres fi ns a l’any
1418, quan passà defi nitivament a la jurisdicció reial (VILAGINÉS, 2001, p.
201-203).
Com es pot observar, l’origen i l’evolució històrica d’aquestes localitats és molt
similar i, alhora, paral·lela a la de moltes altres poblacions catalanes.
EL FEUDALISME EN L’ORIGEN DE LES VILES MERCAT
Abans de la proliferació d’esments documentals a mercats, sembla que podrien
haver existit uns mercats rurals, la naturalesa i l’abast dels quals ens són, per
ara, desconeguts (RETAMERO, 2000). L’activitat principal que es produiria
en aquests indrets d’intercanvi seria la distribució de nutrients i d’eines entre
la població pagesa per subvenir les mancances d’alguns productes en àrees restringides
(TORRAS, 1997; RETAMERO, 2000). Sembla que aquests mercats
pagesos haurien nascut de la necessitat d’acordar un lloc i un moment de trobada
de la població pagesa d’una zona per dur a terme els intercanvis. Per tal
de reduir el temps de desplaçament i facilitar la circulació d’informacions, es
van anar establint una sèrie de convencions per fi xar el lloc i moment recurrent
per trobar-se que donaren lloc a l’establiment dels primers mercats setmanals,
considerats com el primer esglaó de la construcció del mercat arreu (TORRAS,
1993, p. 14). Poc se sap d’aquests mercats perquè el rastre que han deixat en la
documentació escrita i arqueològica és gairebé nul, precisament a causa del seu
caràcter no institucionalitzat (RETAMERO, 2000, p. 49-56).
El segon pas en la consolidació dels mercats va ser l’organització d’un calendari
de mercats locals celebrats en dies alterns, de manera que es facilitava la
freqüentació dels pagesos a diversos mercats. Es tracta de la consolidació d’una
xarxa de mercats locals, amb un àmbit d’infl uència ben defi nit. Aquesta articulació
regional dels mercats en dies diferents de la setmana fa possible l’assistència
de la població a diversos mercats, afavoreix l’aparició d’especialistes en
la freqüentació dels mercats i, en defi nitiva, “refl ecteix un grau considerable

D’Arraona a Sabadell | 59
d’organització social i política del territori així integrat” (TORRAS, 1993, p.
14). Efectivament, la celebració setmanal dels mercats s’explicita en alguns documents:
“per omnes ebdomadas” a Camprodon, “in ebdomada” a Sant Pau de
Segúries i “singulis ebdomadis celebrandum” a Salou. En altres casos s’explicita el
dia de la setmana en què s’havien de celebrar (VILÀ VALENTÍ, 1973, p. 48).
Plànol de la xarxa de mercats (segons J. Bolós a HURTADO, MESTRE i MISERACHS, 1998).
La creació d’aquesta xarxa de mercats d’abast regional, però, no es va produir
de manera espontània (TORRAS, 1993). La documentació refl ecteix com, a
partir del segle XI, es produí un interès clar dels senyors feudals per concentrar
el lloc i el temps dels intercanvis per fer-los més fàcils de controlar i, per tant,
de fi scalitzar. En aquests llocs, la presència de l’“autoritat” es feia ben tangible
(RETAMERO, 2000, p. 61-69).
L’existència d’aquests mercats locals primigenis s’ha justifi cat sempre per una
propensió “natural” dels humans a l’intercanvi deguda a una “natural” desigualtat
entre els seus recursos productius, sempre en relació amb un excedent també
“natural” en la producció pagesa. Tradicionalment, s’ha volgut explicar la proliferació
d’esments a mercats que es produeix en el segle XI a partir de l’aparició
d’un “excedent” que seria el resultat d’un no demostrat “renacimiento general

60 | Mercè Argemí Relat
de la vida económica”, un “nou clima”, una “expansió demogràfi ca i agrícola”,
una “intensifi cació de la producció”, un “procés de creixement econòmic que
estimulà el dinamisme d’aquest difós mercat (prefeudal)” o una “eufòria monetària”
deguda a l’entrada d’or per les pàries cobrades a la població andalusina
(FONT RIUS, 1945-46; BONNASSIE, 1979-81; VILÀ i VALENTÍ, 1973;
BOIS, 1995; BOLÓS, 2000, p. 270; VILAGINÉS, 2001). P. Bonnassie deia
que “el fenomen decisiu consisteix en l’aparició d’excedent negociable. El país,
pels volts de l’any 1000, produeix ja més que no pas necessita la simple supervivència
de la població” i que un “signe revelador” d’aquesta expansió agrícola
seria precisament la multiplicació dels mercats (BONASSIE, 1981, I, p. 376).
Estudis recents, però, adopten una postura crítica vers aquesta proposta tan acceptada
i defensen que “el mercat i la propensió a l’intercanvi no corresponen a
cap estat originari, ni expressen una tendència immanent del desenvolupament
de la societat” (TORRAS, 1993). També es critica la noció d’excedent, usada
com a legitimació inexplicada del procés d’aparició dels mercats i d’altres processos
històrics de transcendència. L’excedent s’ha considerat tradicionalment
com una part sobrera de la producció que apareix espontàniament i que cal
portar a vendre al mercat per donar-hi sortida. La natura d’aquest excedent,
però, s’ha d’avaluar tenint en compte quin era el nivell de subsistència dels
pagesos, entenent que la seva inversió de treball era exclusivament la necessària
per obtenir els nutrients i les eines necessàries per sobreviure. Això pot incloure
una previsió de producció per a llavor o per cobrir una mala anyada, etc.
Considerar com a “excedent” aquesta part de la producció pagesa no destinada
exclusivament al consum pot fer que es tergiversi la seva funció. A més, en el
moment que els senyors feudals introdueixen la demanda de renda, els pagesos
es veuran forçats a fer una major inversió de treball per produir aquell producte
que se’ls demana en forma de renda i que es qualifi ca també, sense distinció,
dins la categoria d’“excedent” (BARCELÓ, 1995; RETAMERO, 2000, p. 27
a 32).
Les primeres mencions als mercats s’han d’interpretar en el marc de la consolidació
del feudalisme. Alguns autors, tot i admetre un “creixement econòmic”
previ, ja han destacat que aquesta proliferació de nuclis a partir del segle XI és
bàsicament el resultat d’iniciatives senyorials a partir d’un element clau com
és la institució d’un mercat i que només es poden entendre per la instauració
d’unes noves relacions de poder amb la consolidació del feudalisme (BOIS,
1995, p. 38; VILAGINÉS, 2001, p. 227). Efectivament, es pot observar que
tots els mercats que es documenten a partir del segle XI depenien del control
senyorial.

D’Arraona a Sabadell | 61
Els treballs dels mesos: juliol. Frontal d’Arteta (Navarra). Pintura sobre taula. Segle XIV (MNAC).
L’interès principal dels senyors feudals, comtes inclosos, que promouen la creació
de mercats és fi xar els intercanvis en un lloc i moment determinat, com a
sistema per controlar la producció pagesa i cobrar rendes de les transaccions:
el teloneu, o drets sobre el pas de mercaderies pel mercat, la lleuda, que en un
inici gravaria directament els productes venuts, i el mesuratge, o el dret —i
deure— d’usar les mesures imposades pels senyors del mercat. Aquests cobraments
de rendes del mercat apareixen com a aspecte central en moltes de les
referències documentals més primerenques dels mercats (BALARI JUVANY,
1964, p. 682 i 683). Com s’ha descrit més amunt, així succeeix també en el cas
de Sabadell.
En alguns privilegis concedits pels reis francs en el segle IX ja es documenta
la cessió del cobrament d’una tercera part de les lleudes o teloneus dels mercats
a diverses autoritats eclesiàstiques, concretament a les esglésies d’Urgell,
de Girona i de Vic (FONT RIUS, 1945-46, p. 339-340, nota 272). Durant
els segles XI i XII, els comtes són els principals promotors de mercats. Amb la
concessió de cartes de població i de franqueses, promovien la concentració de la
població, mentre que amb l’establiment de mercats, fossin en nuclis ja existents
o fundacions de nou, impulsaven la concentració dels intercanvis (BALARI
JUVANY, 1964; BATLLE, 1979 i 2004). El control dels mercats comportava
uns ingressos importants en els cabals de la casa comtal a través dels cobraments
de teloneus i lleudes, però també per la cessió dels drets sobre el mercat a altres

62 | Mercè Argemí Relat
senyors a canvi de compensacions monetàries. Cal tenir en compte que els
comtes, i posteriorment els comtes reis, van cobrir gran part de les despeses de
la casa i de la corona amb els benefi cis que rebien dels mercats (SÁNCHEZ
MARTÍNEZ, 1995).
Un exemple clar de l’interès dels comtes sobre el control dels mercats són les
concòrdies signades entre els comtes d’Empúries i de Barcelona, l’any 1128, per
les quals el primer s’obligava a no impedir que els seus homes anessin al mercat
de Peralada, que estava sota la jurisdicció del comte de Barcelona, i a no fer
mercat a Castelló d’Empúries els dissabtes (BALARI JUVANY, 1964, p. 684-
685). Sovint els comtes cedien el dret de fer mercat o de cobrar-ne les rendes
als seus magnats i a les institucions eclesiàstiques. Els exemples d’aquesta cessió
són ben nombrosos, com el de la Seu d’Urgell, on el senyor era el bisbe per
concessió expressa del comte Ermengol II (BALARI JUVANY, 1964, p. 681).
La cessió dels mercats dels comtes a senyors feudals o entre magnats sovint
prenia la forma d’una relació de vassallatge: el receptor obtenia el mercat en feu
i, a canvi, pagava unes rendes i esdevenia vassall de l’establidor (VILAGINÉS,
2001, p. 241).
La constatació de la presència de senyors feudals en l’origen de molts d’aquests
mercats, de la seva periodicitat ben determinada i dels seus límits d’infl uència
permet pensar que, a partir del segle X, amb la progressiva consolidació del feudalisme,
els mercats locals sota control senyorial s’estructuraren com una xarxa
ben travada en la qual els pagesos es veien obligats a concórrer a un o altre mercat
segons on vivien o què necessitaven vendre i comprar, com també a pagar-hi
les rendes reclamades pels senyors. Com els molins o els forns, el mercat era un
element més de monopoli i control senyorial sobre la població pagesa.
En alguns casos, en els documents es descriuen amb detall els límits del territori
d’infl uència del mercat (VILÀ VALENTÍ, 1973, p. 51-52). Avançat el
segle XII, es documenten els territoris d’infl uència dels mercats a través de les
mencions a l’ús de la mesura d’un mercat concret en diverses poblacions. Cada
mercat esdevenia el centre d’una àrea d’infl uència que implicava diversos aspectes:
des de l’aplicació de les mesures d’aquell mercat per a qualsevol transacció,
fi ns a l’obligació dels habitants d’aquella zona d’anar a comprar i vendre al mercat.
Tot depenia de la capacitat coercitiva del senyor que dominava el mercat.
Lògicament, l’àrea d’infl uència abraçava el territori circumdant més proper al
mercat, que correspondria al territori de domini del senyor: el feu, el castell,
la baronia, etc. Però, en alguns casos, les zones d’infl uència superaven el que
es podria considerar l’àrea geogràfi ca natural vinculada a un nucli concret. En

D’Arraona a Sabadell | 63
aquestes ocasions, cal tenir en compte que les zones d’infl uència de cadascun
dels mercats corresponien a les zones, properes o allunyades, per on s’estenia
el domini dels senyors d’aquell mercat. Com a exemple, J. Vilaginés cita el cas
de Sant Celoni, la mesura del qual s’usava a l’alt Maresme, que era una zona
d’expansió de la baronia de la família dels Agudes-Montseny, senyors de Sant
Celoni (2001, nota 402).
El control dels mercats passava també per fi xar un sistema de mesures, amb els
seus instruments i un cos monetari específi cs, regulats i controlats pel senyor
feudal (RETAMERO, 2000, p. 65). D’aquest control del sistema de mesures
en surten les nombroses referències que apareixen en els documents: “ad rectam
mensuram Sabadelli”. Tot i que alguns autors consideren la instal·lació de
mesures públiques com la prova de la freqüència de les vendes d’uns productes
agrícoles concrets (BONNASSIE, 1981, I, p. 372-373), la imposició d’unes
mesures determinades s’ha d’entendre com una forma de control més: el senyor
determina les mesures que serveixen de referència en aquell mercat, en custodia
els patrons i obliga tothom a usar-los. D’aquesta manera, s’instaura un indret
on es mesuren tots els productes que s’intercanvien 45 i es procedeix a cobrar
a tothom el dret —que és un deure— d’utilitzar les mesures autoritzades: el
mesuratge.
Els senyors eren
també els possessors
dels terrenys
on s’edifi cava el
mercat i el nucli
poblat, de manera
que treien sucoses
rendes de l’establiment
de cases,
obradors, patis,
corrals i horts.
També tenien en
El sistema de mesures d’àrids del mercat de Montblanc (Lluís Fernàndez).
domini les taules
del mercat i el
forn de pa, que generava altres rendes. Alhora, podien tenir negocis propis al
mercat, com botigues de productes concrets. Un altre aspecte que demostra fi ns
on podia arribar el control senyorial sobre el mercat era la imposició d’alguns
45 Per exemple, al mercat de Montblanc encara ara hi ha, sota un porxo, les piques que servien de
mesures de volum.

64 | Mercè Argemí Relat
productes dels que els senyors hi venien gairebé en règim de monopoli. A Sant
Celoni, per exemple, l’any 1203, la casa de l’Hospital, senyora dels drets sobre
el mercat, obligava a vendre el vi de les seves pròpies vinyes i, tot i que autoritzava
els habitants de la vila a consumir el vi de casa seva, els impedia que el
poguessin vendre o donar (VILAGINÉS, 2001, p. 229).
Estudis recents han destacat que un factor important dels mercats medievals
és el fet que eren llocs de conversió de producte pagès en moneda, conversió
que interessava als senyors feudals, els receptors, en última instància, d’aquesta
moneda. El 1161 es documenta, per exemple, que el comte rebia de la lleuda
del mercat de Girona dos-cents porcs cada any, cadascun dels quals es valorava
en tres sous, i que en aquest mercat hi havia una taula “cambiatoriam”, és a dir,
una taula on es canviava la moneda. O, per exemple, un document de 1102
recull una convinença entre el comte Hug IV d’Empúries i un tal Dalmau
Berenguer, per la qual el comte obliga Dalmau que tota la moneda del comtat
sigui canviada al mercat de Peralada. 46
Monedes del segle XII trobades en una
intervenció arqueològica al carrer del Pedregar
(MHS).
Diner atribuïble a Jaume I.
Segle XIII (MHS).
Per tot això cal entendre l’interès que tenien comtes i altres senyors feudals per
aconseguir que el mercat sobre el qual tenien domini tingués el màxim de concurrents
i s’hi fessin el major nombre possible d’intercanvis. En aquest sentit
s’interpreta la protecció dels senyors als assistents als mercats. En molts casos,
en la concessió del dret de fer mercat, els senyors afegeixen clàusules amb les
quals garantien la seguretat de qui anés als mercats: “omnes ad hoc forum venientes
et redeuntes infra prefatos terminos sint salvi et securi et sub mea defensione
successorumque meorum” (BALARI JUVANY, 1964, p. 685).
46 Sobre el monopoli dels senyors feudals sobre l’emissió de moneda com a manera de consolidar el
seu poder sobre la població, vegeu l’estudi de F. Retamero (RETAMERO, 2000).

D’Arraona a Sabadell | 65
En els documents de pau i treva de Déu, els senyors es comprometien a protegir
les persones que concorrien als mercats i les seves mercaderies. Amb aquesta
protecció, en defi nitiva, protegien unes activitats que els generaven grans benefi
cis (VILAGINÉS, 2001, p. 222).
Altres sistemes d’augmentar la freqüentació dels mercats podien ser menys subtils.
En alguns casos, la fundació del mercat implicava desviar la via o el camí
públic perquè hi passés pel mig. D’aquesta manera s’obligava els vianants a
travessar el mercat i, per tant, a pagar el teloneu. És l’exemple de la vila de
Terrassa, que l’any 1228 rebia franquícies de Jaume I en les quals s’explicitava
que el camí de Manresa a Barcelona passés forçosament per la ciutat. En el cas
de Bellver, l’any 1243, s’obligava que l’antic camí de la Seu d’Urgell a Puigcerdà
passés per aquella població. A Cardedeu, l’any, 1252, el rei va concedir una
carta de poblament per la qual concedia el dret de fer mercat setmanal i una
fi ra anual i feia desviar l’antic camí de Barcelona a Sant Celoni, prohibint que
ningú no passés per l’antic camí sinó pel nou, que es feia passar pel centre de la
població (FONT RIUS, 1945-46, nota 328; VILAGINÉS, 2001, p. 209).
Alguns autors ja han destacat que fou notable el desenvolupament de les infraestructures
viàries que conduïen als mercats: les “vies mercadarias” o “mercateras”,
“que indican a bien seguro que debieron su construcción a la existencia del
mercado” (FONT RIUS, 1945-46, p. 348). La funció de moltes de les vies que
neixen a l’edat mitjana era comunicar els mercats. I, com ja s’ha vist, les vies
mercaderes també podien ser un mitjà per obligar la població a transitar per un
mercat (VILÀ VALENTÍ, 1973, VILAGINÉS, 2001, p. 221).
El procés descrit fi ns aquí de formació de mercats a partir del segle XI, els quals
donaren lloc a moltes localitats catalanes, és molt similar als processos seguits
en la formació de mercats arreu de la península Ibèrica i de l’Europa feudal. La
bibliografi a sobre aquestes zones és molt extensa i queda fora de l’abast d’aquest
treball. Valgui, però, esmentar un recull de treballs publicat l’any 1996 i que
pot servir de referència (DESPLAT, ed., 1996).
Així, atès el que s’ha exposat, no n’hi ha prou d’adduir l’existència d’una cruïlla
de camins i una generació espontània d’“excedent” per justifi car el naixement
dels mercats. La pressió dels senyors feudals a través de la xarxa de castells i esglésies
és decisòria en la concentració dels intercanvis en un sol indret, cosa que
implicarà també la concentració de la població i, per tant, la possibilitat d’un
major control senyorial sobre els processos de treball pagès i sobre els intercanvis
dels productes d’aquest treball.

66 | Mercè Argemí Relat

SEGONA PART:
LA CONSOLIDACIÓ DEL
MERCAT I LA VILA
D’Arraona a Sabadell | 67

68 | Mercè Argemí Relat

D’Arraona a Sabadell | 69
4 | LA SENYORIA DE LA VILA (SEGLES XIII-XV)
En els segles XII i XIII, l’evolució de la vila encara està estretament lligada a la
senyoria del castell d’Arraona. El nucli del mercat i primer nucli urbà continuen
formant part del terme castral. Però, progressivament, la vila anirà adquirint
una major rellevància i acabarà per eclipsar el predomini del castell com a centre
administratiu i de poder. Aquest procés culminarà en el segle XIV amb el
trasllat de la parròquia a la vila.
En aquestes dates, la documentació escrita es fa cada cop més abundant. Com
a principals fonts d’informació, des de fi nals del segle XIV es conserven diversos
capbreus dels senyors de la vila i, des de 1412, disposem dels acords i
les ordinacions del Consell de la Vila, que recullen els principals aspectes que
es resolien en aquest àmbit del govern local. També els privilegis reials i altra
documentació de tipus jurisdiccional aporten dades d’interès.
Però no es tracta d’una documentació agrupada, seriada ni completa. Així, tot i
que es tenen més referències escrites sobre l’evolució del mercat de Sabadell, de
la vila i del seu terme, les llacunes documentals fan que encara hi hagi algunes
qüestions poc conegudes.
ELS SENYORS DEL CASTELL D’ARRAONA I
LA VILA DE SABADELL: DEL SEGLE XII AL XIV
El feu d’Arraona
Al llarg de la primera meitat del segle XII, el castell d’Arraona fou objecte
de complicades transaccions. L’any 1101, els germans Ramon i Pere Guillem
d’Òdena van empenyorar el castell a Ricard Guillem, de Barcelona, i la seva
esposa Ermessenda per poder fi nançar el viatge que pretenien fer a Jerusalem.
Amb el castell es donaven com a penyora tots els seus termes i pertinences, amb
els molins i les sèquies, els prats, les pastures, els horts, les terres cultes i incultes,
les vinyes i el mercat. Se’n donava la potestat i el senyoratge, alhora que les
convinences fetes amb els corresponents castlans. 47
47 ACA, pergamí de Ramon Berenguer III, núm. 68; CONDE, 1999, doc. 54.

70 | Mercè Argemí Relat
Pere Guillem d’Òdena, el mateix any 1101, abans de marxar en peregrinació
cap a Jerusalem, va fer el testament per si moria durant el viatge. Entre altres
coses, deixava el castell d’Arraona al seu fi ll Ramon Guillem. A més, Pere
Guillem establia que la seva dona i els fi lls redimissin l’empenyorament del
castell d’Arraona i especifi cava que ho fessin amb les rendes que s’obtenien de
l’alou d’Òdena i dels castells de Molsosa i de Segur. 48 La remissió del deute,
però, tardà uns anys a fer-se i, mentrestant, els successors de Ricard Guillem
tingueren el castell fi ns que, en una data que no s’ha pogut determinar, el castell
d’Arraona sembla que tornà a passar a mans dels Òdena. Així consta en el testament
de Ramon Guillem d’Òdena, fet i fi rmat l’any 1158, en el qual actuava
com si tingués plena potestat sobre el terme d’Arraona i deixava a Sant Cugat
del Vallès un mas del terme d’Arraona, a Sant Salvador d’Arraona tots els honors
que ja havien donat el seu avi Guillem Bernat, el seu pare Pere Guillem i el
seu oncle Ramon Guillem i, fi nalment, deixava a la seva fi lla Elisenda el castell
d’Arraona amb tot el que hi tenia. 49
En vida d’Elisenda, Arraona i el seu terme degueren ser gestionats pel seu marit,
Guillem Ramon d’Alcarràs, el qual actuava al costat d’ella en alguns documents.
L’any 1205, es publicà el testament d’Elisenda d’Alcarràs, pel qual
deixava el castell d’Arraona al seu nebot Guillem d’Alcarràs i establia, en el cas
que aquest morís sense descendència legítima, quina era la seqüència dels que
n’havien d’obtenir la possessió. 50
En aquelles dates, el castell d’Arraona es documentava sempre amb els seus
termes, molins, sèquies, horts, prats, etc., i amb el mercat i l’església, que apareix
esmentada amb el nom de “Sancti Salvatoris ipsius merchatalis” 51 (RUIZ
DOMÈNEC, 1999; ARGEMÍ, 2003-b).
Sembla que, després de la mort d’Elisenda, el castell d’Arraona i la vila de
Sabadell passaren a formar part de les possessions dels Montcada, però no es
coneix exactament el procés que portà a aquest canvi de família en la senyoria
(CARRERAS, 1932/1967, p. 93-94; Els castells catalans, p. 109-111). El
1237 els Montcada ja eren titulars del feu d’Arraona, perquè, en aquella data,
apareixia Garsendis, comtessa i vescomtessa del Bearn i senyora de Castellvell
i Montcada, junt amb els altres senyors de Sabadell concedint a Berenguer
48 AHS, pergamí núm. 863. Vegeu la nota 7.
49 ADM, sec. Conca, lligall 3, núm. 43; ÁLVAREZ, 1990, DOC. 37.
50 RIUS, 1945-1947, Cartulari de Sant Cugat del Vallès, doc. 1254.
51 ACA, pergamí de Ramon Berenguer III, núm. 160 i 163; CONDE, 1999, docs. 61 i 63.

D’Arraona a Sabadell | 71
Rosseta una terra per construir un forn públic a la plaça del mercat de la vila
(BOSCH i CARDELLACH, 1789/1882, p. 87). A Garsendis la succeí el seu
fi ll Gastó i, després, una néta, Guillema, la qual aportà com a dot la vila de
Sabadell, entre altres béns, en el seu matrimoni amb l’infant Pere, fi ll del rei
d’Aragó. Un cop morta Guillema sense descendència, ja en el segle XIV, la vila
quedà per al seu nebot i els descendents que havien unit al llinatge Montcada
i de Bearn els títols de comte de Foix i vescomte de Castellbò (CARRERAS,
1932/1967, p. 115 i 147-150).
ELS PRIMERS SENYORS DOCUMENTATS DEL CASTELL D’ARRAONA
Senyors principals, Senyors segons,
magnats del comte de Barcelona infeudats pels principals
(1049)
Bernat Amat de Claramunt Ramon Seniofred
(vènda, 1054)
(1054)
Guillem Bernat d’Òdena = Ermengarda Bernat Amat
(1064)
(testament, ?) Arbert Bernat
Ramon Guillem i Pere Guillem d’Òdena (fills seus)
(testament, 1101)
(empenyorament,
1101) Ramon Guillem d’Òdena (fill seu, amb
la condició de redimir la penyora)
Ricard Guillem, mercader de Barcelona)
(venda, (revenda, (testament,
1112) 1113) 1115)
Ramon, bisbe de Barcelona
Bernat, Pere i Galzeran (fills seus)
(???)
Ramon Guillem d’Òdena
(testament, 1158)
Elisenda d’Òdena (filla seva) = Guillem Ramon d’Alcarràs
(testament, 1205)
Guillem d’Alcarràs (nebot seu)
(???, abans de 1237)
Garsendis, comtessa i vescomtessa del Bearn i senyora de Castellvell i Montcada

72 | Mercè Argemí Relat
Una senyoria compartida: “l’alou dels Tres Senyors”
La família dels Montcada, doncs, representava el principal poder feudal a tot
el terme, com a senyors que eren del castell i hereus dels Amat de Claramunt i
dels Òdena. L’alou d’Arraona, però, no representava un territori continu, sinó
que, dins els límits castrals, s’hi trobaven alous d’altres senyors, com ara els
monestirs de Sant Llorenç del Munt o de Sant Cugat del Vallès, o les esglésies
de Santa Eulàlia i la Santa Creu de Barcelona, tots possessors de terres i molins
arran del Ripoll i terres i masos a altres indrets del terme. Tot i alguns canvis
de titularitat, els dominis d’aquests poders feudals es mantindran al llarg dels
segles fi ns a les desamortitzacions del segle XVIII o bé, en alguns casos, fi ns
avui.
Pel que fa a les terres on van néixer el mercat i la vila, originàriament formaven
part de l’alou del castell —recordem que senyor i castlà, des del segle XI, es
repartien les lleudes del mercat—. Ben aviat, però, el paborde de Sant Salvador,
per cessió dels senyors d’Arraona, passà a tenir el domini de part d’aquelles terres
i de les cases, obradors, patis i botigues que s’hi instal·laven. D’aquesta manera,
la pabordia va esdevenir un dels senyors feudals més importants de la vila.
Sembla que l’any 1338 hi hagué una nova donació dels Montcada a la pabordia
de Sant Salvador sobre els drets que cobraven a Sabadell. Segons un document
citat per A. Bosch i Cardellach, en aquella data el vescomte de Castellbò, aleshores
senyor d’Arraona i Sabadell, cedí al paborde el cobrament dels censos,
tasques, agrers i la qüèstia de Sant Miquel a la vila, i d’això se’n féu un ban
públic 52 (BOSCH I CARDELLACH, 1789/1882, p. 105). Probablement és
després d’aquesta cessió de l’any 1338 que la casa dels Montcada, tot i continuar
essent la senyora d’Arraona i Sabadell, desapareix dels documents d’establiments
i donacions i dels capbreus, ja que no cobrava rendes directes per la
possessió de terres i béns.
També des del segle XII, apareixen altres famílies compartint la senyoria de
Sabadell amb els Montcada, sempre, però, com els seus feudataris o vassalls.
L’any 1163, concretament, en l’establiment d’un mas a la parròquia de Sant
Feliu d’Arraona, apareixen com a senyors els Montcada —Guerau de Jorba i el
seu fi ll Guillem Ramon d’Alcarràs— i Pere de Sentmenat (Els castells catalans...,
p. 109). Des d’aquesta primera notícia, la família dels Sentmenat restarà lligada
a la senyoria de Sabadell com a vassalls dels Montcada.
52 Transcrit parcialment a FORRELLAD i MIRÓ, 1999, p. 10.

D’Arraona a Sabadell | 73
Els Montcada encara cediren part dels drets que tenien a Sabadell en una altra
línia. Primer foren els Cardona, que apareixen documentats com a senyors mitjans
de Sabadell en els anys 1237, 1255 i 1277. En aquestes dates, alguns membres
d’aquesta família intervenien en alguns establiments a cens. L’any 1237,
els Cardona apareixen junt amb els Montcada i els Sentmenat en l’establiment
a Berenguer Rosseta, a perpetuïtat, d’un espai de terra per poder construir un
forn públic a la plaça de Sabadell, en un lloc que també pertanyia a la pabordia
de Sant Salvador (BOSCH I CARDELLACH, 1789/1882, p. 86-87).
L’any 1255 consta que els Cardona tenien un batlle a la vila, que era Arnau Ajac
(FORRELLAD, 1998, p. 14), i l’any 1277 el paborde de Sant Salvador, com a
representant del monestir de Santa Maria de l’Estany, i els batlles dels Cardona
i dels Sentmenat donaven en establiment a Arnau de Trilla un molí anomenat
de Trilla, situat al terme d’Arraona. Segons la traducció que en fa Bosch i
Cardellach (1789/1882, p. 93-94), Arnau de Trilla hauria de pagar 16 sous de
cens i la tercera part de la moltura 53 al paborde i altres censos als dos senyors
restants. Els senyors es comprometien a mantenir el molí i els recs que hi duien
l’aigua. El paborde devia tenir una posició preeminent respecte dels Cardona i
els Sentmenat, ja que no havia de pagar per les despeses de mantenir el molí a
punt, les quals pagarien a tres parts iguals els esmentats Cardona i Sentmenat
i el mateix moliner. En el document s’especifi ca que els homes del terme de
Sabadell estaven forçats a anar a moldre al molí de Trilla o bé al molí Bessó.
El castell de Sentmenat. Octubre de 1987 (Lluís Fernàndez).
Els documents,
doncs, expliquen
com exercien la
senyoria les tres
famílies: actuaven
unitàriament,
com si fossin
possessors a parts
iguals de les terres
i instal·lacions
diverses de la vila.
La pabordia sembla
que tenia dret
de jurisdicció, ja
53 Pel que fa a la moltura; vegeu la nota 22. En aquest cas, el senyor del molí en percebia una tercera part.

74 | Mercè Argemí Relat
que era la que concedia el dret de fer forn públic, a més de participar en la
possessió del tros de terra.
Els Cardona foren substituïts abans de 1301 per Gasius de Pera, que sembla
que era el senyor del castell de Gallifa, i després pels Togores, que ja consten
com a senyors de Sabadell en els anys 1348 i 1349 (CARRERAS, 1932/1967,
p. 93 i s. i 150 i s.; FORRELLAD, 1998, p. 13-14). Els Togores eren senyors
de la quadra de Togores, un territori independent del castell d’Arraona situat al
nord-est del seu terme, i ja tenien importants vincles amb els senyors d’Arraona
des de ben antic. 54
Capbreu dels Senyors de la Vila de Sabadell
(AHS-Fons notarial, Capbreus, E 455/4, foli 10 recto).
En la historiografi a local
s’han denominat
“alou dels tres senyors”
aquestes possessions que
confi guraven el nucli de
la vila de Sabadell i el
seu entorn. Els magnats
hi tenien possessions
conjuntes, de les quals
cobraven rendes conjuntament,
i les quals
capbrevaven conjuntament.
A l’Arxiu Històric
de Sabadell (AHS) es
conserven els capbreus
de fi nals del segle XIV
i primeria del XV anomenats
“dels senyors de
Sabadell”. Possiblement
aquest títol ha infl uït en
la denominació tradici-
54 Les primeres referències conegudes sobre membres del llinatge dels Togores en relació amb Sabadell
daten del 1158, quan en el testament de Ramon Guillem d’Òdena —en què deixava a la
seva fi lla Elisenda el castell d’Arraona— s’esmenten Ramon de Togores, al qual Ramon Guillem
ordenava que es pagués un deute especifi cant el bon servei que li havia fet —“de magno servicio
quod michi fecit et meis”—, i Bernat de Togores, que signa entre els testimonis (ADM, sec. Conca,
lligall 3, núm. 43; ÁLVAREZ, 1990, doc. 37).

D’Arraona a Sabadell | 75
onal de “l’alou dels tres senyors”. Eren la pabordia de Sant Salvador, dotada
pels Montcada, els Sentmenat i els Cardona (després els Togores) com a infeudats.
La senyoria es repartia de manera que la pabordia tenia sempre el major
domini, fet que es tradueix en el nombre de possessions que tenia i en el fet que
cobrava la meitat dels censos, mentre que els Cardona o Togores i Sentmenat es
repartien l’altra meitat (FORRELLAD, MIRÓ, 1999).
Un document de l’any 1387 conté l’arrendament de diversos censos 55 que signaren
Francesc de Sant Vicenç i Elionor, vídua de Joan de Togores. Francesc de
Sant Vicenç havia arrendat aquests censos a Joan de Togores el dia 20 de febrer
de 1386, però ara declarava que, com que s’havia traslladat a viure a Barcelona,
li resultava massa costós transportar el producte de les rendes a aquella ciutat
i que, per tant, preferia retornar-les a la vídua. Entre els censos arrendats hi
havia el delme de Sant Feliu, consistents en blat, vi, llana, formatges, etcètera
— “tam bladi, vini, lane, caseorum et alii”—, una part del delme de Jonqueres,
els censos sobre el feu anomenat “de Gassius”, els drets sobre la plaça —“cum
iuribus etiam nominatis de plateis prout fuit et est asuetum”— i sobre el forn de
la vila de Sabadell —“et totum ipsum furnum quod habet in villa Sabadelli cum
omnibus suis emolumentis, pugiis et aliis iuribus suis”—, com també tota la part
que corresponia als Togores de les rendes dels molins “vocatis del Basso et de la
Tria”. El document especifi ca que Joan de Togores tenia aquells dominis en feu
i per altres drets, segons era costum. 56 En el document s’observa de nou que els
principals elements productius de la vila de Sabadell, com ara el forn de la vila,
les taules del mercat o els molins fariners, depenien dels senyors de Sabadell,
els quals es repartien les rendes que els pagesos i els vilatans es veien obligats a
pagar.
L’evolució de la senyoria de Sabadell no és fàcil de seguir, a causa dels nombrosos
canvis de titularitat. Sembla, però, que van anar desapareixent els senyors
feudals a partir del moment que la vila entrà a formar part del patrimoni reial
i, progressivament, tot al llarg de l’època moderna.
55 L’arrendament de censos consistia a pagar per avançat el valor dels censos que havia de cobrar un
senyor feudal al llarg de l’any i així adquirir el dret de cobrar aquests censos en aquell període amb
una part de benefi ci. Es feia quan el senyor que cobrava els censos necessitava diners en metàl·lic.
56 AHS, pergamí que relliga el capbreu dels censos del mas Bonet (1433).

76 | Mercè Argemí Relat
EL MERCAT SOTA JURISDICCIÓ REIAL
El pas a vila reial
La senyoria dels Montcada acabà el 1366, quan Roger Bernat II de Foix, vescomte
de Castellbò i successor de la família, va vendre el castell d’Arraona i
la vila de Sabadell a la reina Elionor de Sicília, muller de Pere III (ESPUNY,
1988). A partir d’aquest moment, castell i vila passaren a formar part del patrimoni
reial, tot i que foren objecte de diversos canvis.
Segell de la cúria de Sabadell, amb escuts
de la reina Elionor de Sicília i dels Togores.
Any 1378 (AHS-AMH 2602/01).
L’any 1370, Elionor cedí castell i vila
a Pere III a canvi del castell de Sant
Martí Sarroca. El monarca atorgà
diversos privilegis a la universitat de
la vila de Sabadell, entre els quals hi
ha el del 30 d’agost de 1370, titulat
“Non seperando Corona regia”, pel
qual s’establia que vila i castell no
fossin separats de la resta de terres
dependents de la Corona i que, per
tant, tenien un règim de privilegis i
franqueses semblants al de la resta de
viles reials (ESPUNY, 1988). La major
part d’aquests privilegis es conserven
copiats en el Llibre de Privilegis
de la universitat de la vila i terme de
Sabadell i, com es comentarà en els propers apartats, repercutiren sobretot en
la consolidació de la vila de Sabadell com a nucli urbà i com a mercat d’abast
supralocal (ESPUNY, 1988).
L’any 1381 Pere III va vendre Arraona i Sabadell al seu fi ll, l’infant Martí, a
carta de gràcia. I l’infant Martí, malgrat el privilegi de “Non seperando Corona
regia”, l’any 1391 vengué Sabadell i Arraona a la ciutat de Barcelona, junt
amb altres ciutats, per cobrir les urgents necessitats fi nanceres que tenia la
Corona. Els consellers barcelonins hi regiren prop d’uns 80 anys, fi ns al 1473,
quan el Consell de Cent deliberà “se fermàs la revenda y restitucio al Rey de
Elch y Crivillen en Valencia, Sabadell, Rahona, Tarraça, Tarraga y Vilagrassa en
Cathalunya, que eren estades venudes a la Ciutat ab carta de gracia per lo Infant
Dn. Marti, y a 15 de Juny donen poder al Síndich per a lliurar la possessió” (Els
castells catalans, p. 113).

D’Arraona a Sabadell | 77
Trasllat del privilegi “Non seperando Corona regia” (AHS-Fons municipal, pergamí núm. 7).
Pere III, el Cerimoniós (Miniatura del Llibre dels Privilegis
de la Cartoixa de la Vall de Crist. BC. mns. 947,
a Pere III, el Cerimoniós (1319-1387),
Nadala de la Fundació Jaume I, 1987).
A partir d’aquest moment, la vila
de Sabadell quedà englobada en
el patrimoni reial i majoritàriament
formà part del patrimoni
de les reines per donació expressa
dels monarques en cada
casament. L’any 1474 Ferran el
Catòlic féu donació a la reina
Isabel de diversos béns, entre els
quals consta la senyoria i tutoria
de Sabadell (Els castells catalans,
p. 113). També Germana de
Foix, segona esposa de Ferran II
de Catalunya i Aragó, va tenir la
senyoria de la vila de Sabadell i
d’altres tres viles per la donació
que li’n va fer el rei amb motiu
del seu casament, l’any 1506
(CARRERAS, 1932/1967, p.
263).

78 | Mercè Argemí Relat
En tot aquest temps, però, no canviaren essencialment les formes d’organització
municipal que s’havien anat constituint, ja que el domini sobre la vila
continuava essent com la d’un patrimoni privat similar a la d’un altre magnat
feudal: reis, reines o consellers de Barcelona designaven els seus batlles i procuradors
a fi que regissin la vila, n’exercissin la jurisdicció i, sobretot, vigilessin la
recaptació de rendes i imposicions fetes als vilatans i als habitants de fora vila.
Document amb la signatura de Germana de Foix nomenant Guillem Ivorra procurador seu a Sabadell.
Any 1506 (Arxiu particular Renom-Llonch).
Els privilegis reials per a la consolidació de la vila i del mercat
Els comtes i els comtes reis donaren un gran nombre de privilegis a les viles
que governaven, molt sovint en resposta a les demandes dels mateixos vilatans,
formalitzades a través dels seus consellers, per tal d’anar dotant d’una primigènia
estructura administrativa i legal aquestes entitats locals que creixien i que
s’anaven organitzant. Moltes vegades, la concessió reial es feia a canvi d’una
contraprestació dinerària, que es destinava a cobrir les mancances fi nanceres
de la Corona.

D’Arraona a Sabadell | 79
Aquests privilegis constituïren la primera font de dret a les viles medievals. A
manca d’altre cos normatiu, el conjunt de disposicions reials va esdevenir el
corpus pel qual es regia l’activitat “pública” a les viles. Sovint, els vilatans reclamaven
als monarques els privilegis que els havien d’assegurar poder ser jutjats
a la mateixa vila, o bé tenir capacitat per recaptar impostos del mercat, o bé...
I la vigència de les normes, els drets o els deures dictats per aquests privilegis
va perdurar al llarg de l’edat moderna. Per això, moltes viles van recollir els
privilegis, com a font i fonament del dret local, en llibres de privilegis, on es copiaven
i es relligaven junts. A Sabadell també es féu així: l’any 1605, el Consell
General de la Universitat de la Vila de Sabadell va ordenar als jurats comprar
un llibre on copiar tots els privilegis de la vila i que cada any, per Sant Maties,
fossin llegits al Consell General (ESPUNY, 1988, p. 15). Aquest volum, que
de fet no inclou tots els privilegis reials concedits a la vila, es conserva a l’Arxiu
Històric de la ciutat.
Llibre de privilegis de la ciutat de Sabadell. Coberta (AHS-Fons municipal).

80 | Mercè Argemí Relat
Principals privilegis i altres concessions reials a la vila de Sabadell, segles XIV i XV
Data Rei Contingut
1353 Pere III Privilegi de fer fi ra a Sabadell
1356 Pere III Privilegi de retorn de fi ra a Sabadell
1367 Pere III Privilegi de portar les aigües de la font Rosella a la vila
1370 Pere III
“Non seperendo Corona Regia”. Privilegi pel qual
Sabadell s’integrava al patrimoni reial
1375 Pere III Privilegi de crear cises o imposicions a Sabadell
1376 Pere III Sobre l’administració de justícia a Sabadell
Confi rmació de tots els privilegis, llibertats i bons usos
1383 Infant Martí concedits anteriorment a la vila de Sabadell i terme d’Arraona
1387 Infant Martí
Privilegi d’usar les mesures per a grans de Barcelona en
comptes de les pròpies del mercat de Sabadell
1391 Infant Martí
Sentència del Mas Carbó sobre la competència dels jurats
de Sabadell a perseguir infractors fora del terme
1471 Joan II
Agregació de la quadra de Sant Pau de Riu-sec al terme
de la vila de Sabadell
(tret d’ESPUNY, 1988)
El privilegi de 1376 és un bon exemple del que es descriu més amunt: s’hi estableix
que els habitants de Sabadell i Arraona s’han de regir per les Constitucions
Generals de Catalunya i pels privilegis i les llibertats de què gaudeixen els llocs
reials, i determina les jurisdiccions i els agents que han d’actuar en cada cas,
confi rma altres privilegis i, a més, especifi ca que la concessió costa 500 fl orins
d’or d’Aragó que els representants de la vila hauran de lliurar al tresorer reial
(ESPUNY, 1988, p. 163-164).
Pel que fa a l’activitat comercial a la vila, tot i que el mercat ja estava instituït
i ben consolidat, l’opció dels comtes reis serà protegir-ne i assegurar-ne el funcionament.
En aquest sentit, cal remarcar els dos privilegis reials atorgats a la
Universitat de la Vila de Sabadell, els anys 1353 i 1356, 57 del dret a celebrar fi ra
i retorn de fi ra a la vila de Sabadell. A les viles medievals catalanes, són molt
freqüents els privilegis reials confi rmant o establint de nou el dret a celebrar
57 AHS, pergamins B-15 i A-16.

D’Arraona a Sabadell | 81
mercat setmanal, una fi ra o retorn de fi ra —també anomenat de refi ra, que
signifi cava el desdoblament de la fi ra en dues dates diferents a l’any—. Aquestes
disposicions demostren l’interès dels monarques per promoure i protegir l’activitat
mercantil als llocs reials, ja que d’aquesta activitat en podien treure copioses
ajudes que pagaven els consells de les viles.
Les fi res, de celebració anual i constituïdes sovint com una xarxa territorial i
amb periodicitat ben establerta per tal d’afavorir-hi la concurrència de mercaders
i negociants d’abast supralocal o, fi ns i tot internacional, requereixen una
anàlisi específi ca que supera l’àmbit del present estudi. 58
Llibre de privilegis de la ciutat de Sabadell. Primera pàgina (AHS-Fons municipal).
58 Sobre fi res a Catalunya en època medieval, vegeu BATLLE, 2004 i, en època moderna, vegeu
CASASSAS, 1978.

82 | Mercè Argemí Relat
Altres privilegis d’aquesta època directament relacionats amb l’activitat del
mercat són el privilegi de crear cises o imposicions, atorgat per Pere III el 1375,
que s’ha d’entendre com la concessió del dret d’aplicar els mitjans que havien
d’assegurar que el Consell de la Vila pogués recaptar els imports necessaris
per fer front als pagaments a la Corona. En aquest sentit, els privilegis reials
van esdevenir generadors d’estructures administratives i fi scals en l’àmbit local.
També el de l’any 1387 de l’infant Martí, amb el qual concedeix el privilegi
d’usar les mesures per a grans de Barcelona en comptes de les pròpies del mercat
de Sabadell. Aquesta concessió s’ha d’entendre en el context de l’extensió de
la jurisdicció reial arreu de la Corona, uniformitzant els sistemes de mesuratge,
d’ús de la moneda, etc.
Com es desenvoluparà més endavant, altres privilegis representen veritables
millores per als habitants de la vila de Sabadell, com el de 1367 atorgat per Pere
III sobre el dret d’utilitzar l’aigua de la font Rosella, situada dins el terme de
Terrassa, fi ns a la vila de Sabadell.
Al llarg del segle XVI i inicis del XVII, els monarques atorgaren altres privilegis
a la vila de Sabadell pel que fa a la reforma orgànica del Consell de la Vila, entorn
de la representativitat dels diferents grups de vilatans al Consell de la Vila i
les formes d’elecció dels jurats; a les competències i els límits jurisdiccionals entre
el batlle natural —càrrec que encara tenia la família Clasquerí— i el procurador
reial a la vila; a les competències jurisdiccionals entre Sabadell i Terrassa;
a la creació de la fi gura del mostassaf per gestionar i controlar el funcionament
del mercat 59 i altres disposicions de caràcter fi scal (ESPUNY, 1988).
Les viles mercat i les fi nances reials
Cal entendre el perquè del paper que va jugar el poder reial, a partir del segle
XIV, en la institucionalització del mercat. Les ajudes que pagaven les viles mercat
eren una de les principals fonts d’ingressos per a les fi nances reials. Aleshores,
el rei, mitjançant els privilegis, autoritzava els consells de les viles a crear talles
—impostos directes sobre la població— o imposicions —sobre les transaccions
de diversos productes als mercats locals—. Així, els consellers de la vila podien
59 En el cas de Sabadell, la fi gura del mostassaf no s’institueix fi ns a l’any 1599, a partir del privilegi
reial, tot i que en altres viles mercat de Catalunya es documenta ja a la primera meitat del segle
XIV (BATLLE, 2004, p. 39).

D’Arraona a Sabadell | 83
recaptar els diners a pagar al rei 60 (SÁNCHEZ MARTÍNEZ, 1995, p. 102 i
s.). A Sabadell, el privilegi per crear cises o imposicions data de l’any 1375 61 i
uns anys després hi hagué una confi rmació del rei Martí després que els jurats
de la vila li prometessin 330 fl orins, que al mes de març de 1401 es disposaven
a pagar. El mes de juliol del mateix any, el Consell de la Vila es reunia davant el
procurador general de la ciutat de Barcelona per pagar 400 fl orins d’or d’Aragó
al rei per la nova confi rmació que havia fet de les imposicions de la vila. 62
Pere III, fl orí d’or d’Aragó de Barcelona (MNAC/GNC 11269).
Martí I, fl orí d’or d’Aragó de Barcelona (MNAC/GNC 11279).
60 Se sap, per exemple, que entorn de l’any 1333 el rei necessitava diners, de manera que va autoritzar
les viles mercat com Montblanc, Vilafranca, Igualada o Granollers, a establir diferents taxes
sobre diversos productes, de les quals ell en rebia un percentatge (SÁNCHEZ MARTÍNEZ, 1995,
p. 102).
61 AHS, P-15, C-1 (ESPUNY, 1988).
62 FORRELLAD, 1998, docs. 122 i 228.

84 | Mercè Argemí Relat
5 | LA CONSOLIDACIÓ DEL MERCAT
Com es deia més amunt, la documentació relativa a la vila de Sabadell en els
segles XII i XIII és poc seriada. En el segle XII, el mercat de Sabadell apareix
esmentat de manera indirecta en alguns documents solts, sobretot fent referència
al sistema de mesures propi, que s’usava per calcular els volums de les
transaccions a tota la comarca: “ad rectam mensuram forum Sabatellii”. De fet,
no se’n tenen notícies més continuades i concretes fi ns a fi nals del segle XIV,
quan comença a fer-se abundant la documentació local, concretament a través
dels capbreus en què els senyors registraven tots els censos que havien de
recaptar a la vila i mitjançant les primeres ordinacions derivades de l’acció del
Consell de la Vila.
Als segles XIV i XV, el mercat era l’eix a l’entorn del qual girava l’activitat de
la vila. Atreia mercaders i pagesos de tota la contrada, malgrat la importància
d’altres mercats propers com els de Caldes o Granollers. La seva activitat es
concentrava a la plaça Major i als seus entorns immediats, on s’efectuaven els
intercanvis i on es concentrava l’activitat artesanal.
Imatge de la plaça Major en dia de mercat. Anterior a 1892 (AFUES. Aportació de Camil Formosa).

ESTABLIMENTS DE CASES A LA VILA I TAULES AL MERCAT:
MÉS RENDES PER ALS SENYORS
D’Arraona a Sabadell | 85
Els capbreus contenen les declaracions de totes les persones que tenen béns en
establiment per part dels senyors de la vila, als quals deuen els censos corresponents,
tal com es consigna detalladament a cada declaració. 63 A les declaracions
s’hi registren terres i masos del rodal i, a la vila, cases, hospicis, obradors,
corrals, algun colomar, horts (dins i fora de les muralles) i taules al mercat.
D’aquests capbreus se’n treuen prou notícies per saber quin era l’aspecte de
la vila i el mercat en aquests anys de fi nals del segle XIV i primeria del XV,
tot i que sovint els declarants, per justifi car les seves tinences i demostrar els
seus drets, aportaven documents d’establiments fets en dates anteriors, alguns
dins la primera meitat del segle XIII. Al Capbreu Primer de Sant Salvador, per
exemple, que fou fet entre 1373 i 1401, Ramon Martí presentava un document
de 1239 sobre un hospici a la plaça, Humbert de Banyaloca declarava tenir
un hospici o casa prop de l’església de Sant Salvador i aportava un document
de 1286 i també pagava cens per un obrador que tenia arrendat a un tercer i
aportava un document de 1287. 64
Establiment d’un hospici a la vila. Anys 1373-1401
(AHS-Fons notarial. Capbreu Primer de la pabordia de Sant Salvador, E455/3, ff . 11recto).
63 A l’AHS es conserven alguns d’aquests capbreus, els més antics dels quals porten dates de fi nals
del segle XIV i inicis del XV.
64 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.3r i 4v.

86 | Mercè Argemí Relat
Pel que fa al mercat, als capbreus es documenten a bastament les taules de carnisseria.
Les taules eren destinades sempre a vendre carn i es concentraven en
un lloc conegut com la carnisseria: “Item comparuit domina Sibila... que medio
iuramento interrogata dixit se habere et possidere quamdam tabulam in carnisseria
dicte ville cum tegulata que ibi est [...]”. 65 Estaven protegides per una estructura
coberta amb teulada: “tabula coheperta de tegulata”, “tabula cum tegulata” 66 i es
trobaven les unes al costat de les altres, a vegades amb un carreró entre mig per
poder passar. Així, una taula de Ramon Vigatà afrontava a l’est “in transitu quod
ibi est inter dictam tabulam et tabulas Guilelmi Company”.
Il·lustració medieval d’una taula de carnisseria.
També quedaven espais
buits entre taules, espais
on hi havia hagut
taules anteriorment: “a
meridie in patio que ibi
est in quo solebant esse hedifi
cate tabule quod patium
est inter istam tabulam
et quasdam tabulas
Guilelmi Gomar carnifi -
ciis, ab occidente in quodam
alio patio platee que
ibi est inter istam tabulam
et tabulas Bernardi
Soler fi lii Geraldi Soler,
quondam, dicte ville, et
tabulas Berengarius Mir,
a circio in quodam patio
platee qui est ante portam
furni dicte ville”. 67
65 “Així comparegué dona Sibila... que preguntada i per mitjà de jurament digué tenir i posseir
una taula a la carnisseria d’aquesta vila amb la teulada que hi ha...”. AHS, Capbreu Primer de Sant
Salvador (1373-1401), f.30v.
66 En època moderna es documenten diferents reformes del porxo de les carnisseries (TORRAS,
VARGAS, 1998, p. 22; PLANS, 2003, p. 14-17).
67 “A migdia amb el pati que hi ha, en el qual hi havia hagut edifi cades taules, el qual pati està entre
aquesta taula i les taules de Guillem Gomar, carnisser, a occident amb aquell altre pati de plaça
que hi ha entre aquesta taula i les taules de Bernat Soler, fi ll de Gerald Soler, difunt, d’aquesta vila,
i les taules de Berenguer Mir, al nord amb aquell pati de plaça que està davant la porta del forn
d’aquesta vila”. AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.28v i 30v.

D’Arraona a Sabadell | 87
D’aquesta darrera cita, s’observa que la carnisseria es trobava a migdia del forn
públic de la vila, situat a la zona nord de la plaça del mercat. Per altres cites
documentals, se sap que cases i hospicis situats al sud de la plaça confrontaven
al nord amb taules de carnisseria: “a circio in platea Sabadelli ubi modo hedifi cate
sunt tabule cum quodam tecto et tegulata ibi supraposita que sunt dicti Franciscus
de Fonte contigue dictis domibus seu hospicio suo”. 68 Cal pensar, doncs, en un espai
ben ocupat, amb taules de carnisseria, contigües les unes a les altres i tocant
a les cases i hospicis que delimitaven la plaça del mercat.
El Capbreu Primer de Sant Salvador, dels anys 1373 a 1401, documenta establiments
de sis taules que afrontaven amb almenys unes altres nou taules. El
Capbreu dels Senyors de Sabadell (que es pot datar a partir de 1384) documenta
fi ns a cinc taules i un porxo i, per afrontacions, 4 taules més (FORRELLAD i
MIRÓ, 1997, p. 17). Cal tenir en compte que alguns d’aquests esments podien
referir-se a les mateixes taules —almenys en un cas és segur, ja que la declaració
de Francesc de Font es repeteix als dos capbreus—. Però es poden comptar,
aproximadament, entorn d’una vintena de taules.
Establiment d’una taula de carnisseria al mercat. Anys 1373-1401
(AHS-Fons notarial. Capbreu primer de la pabordia de Sant Salvador, E 455/3, ff . 30verso).
68 “Al nord amb la plaça de Sabadell on avui hi ha edifi cades taules amb el seu sostre i teulada sobreposades
que són del dit Francesc de Font, contigües a dites cases i al seu hospici”. AHS, Capbreu
Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.49r.

88 | Mercè Argemí Relat
A la resta d’espais de la plaça Major també es duien a terme altres activitats
mercantils que donaven nom a les zones on es concentraven. Així, els capbreus
documenten la plaça de les gallines, la plaça de la sabateria, la plaça on
es mesurava l’oli —“plateam dicte ville ubi mensurant oleum”—, 69 la plaça del
blat i la dels alls i les cebes, fent referència als productes que s’hi mercadejaven
(ESPUNY, 1988). És molt possible que inicialment fossin espais reservats dins
la mateixa plaça Major i que, en els segles XIII i XIV, es traslladessin a llocs
diversos dins el nucli urbà.
Com a Sabadell, en molts altres mercats medievals documentats a Catalunya
s’esmenta una plaça central, sovint de planta rectangular i envoltada de porxos
on hi hauria les botigues fi xes, que podrien tenir un funcionament diari. Al
centre de la plaça, a l’aire lliure, hi havia les taules —“bancos et tabulas”—.
Sovint, la plaça del mercat es dividia en diverses zones, amb noms diferents,
on es concentrava la venda de diferents productes: el macellum o carnisseria,
la plaça de les gallines, la plaça del blat o del pa, etc. A l’entorn del mercat s’hi
concentraven els obradors —“operatoria”—, llocs d’elaboració de productes
d’indústria reduïda (VILÀ VALENTÍ, 1973). A Granollers hi havia una plaça
central i altres en els carrers circumdants que estaven especialitzades en la venda
d’un producte concret, ja que el mercat va créixer i s’especialitzà en espais,
segons els productes. De tota manera, a Granollers sembla que als segles XI,
XII i XIII hi havia un sol espai: el fòrum o mercadal. En el segle XVI es van
enderrocar algunes edifi cacions i les diferents places es van incorporar al nou
espai. (VILAGINÉS, 2001, p. 214).
Ja s’ha vist que, des de molt aviat, una part del mercat era de l’alou de la pabordia
de Sant Salvador en nom del monestir de Santa Maria de l’Estany, per
donació expressa dels Òdena. Així consta també en els capbreus de fi nals del
segle XIV i del segle XV, que recullen, en cada declaració, els censos que els
establerts en cases, obradors o taules al mercat havien de pagar anualment.
Alguns pagaven directament els censos a la pabordia, corresponents a una gallina
o un parell de capons i/o mitja o una lliura de cera cada any per Nadal.
Altres pagaven un cens en moneda a un intermediari, el qual pagava la lliura
de cera a la pabordia, com és el cas d’Arnau Sicard, que tenia una taula per
establiment emfi tèutic que li havia fet Pere Rosseta, al qual pagava un cens de 3
sous i 6 diners anuals. Pere Rosseta tenia la taula en alou de la pabordia. O bé
Ramon Vigatà, que tenia una taula coberta a la plaça que ja tenia el seu pare des
de 1333, per establiment de Francesc de Muntanyans, a cens anual de 5 sous
69 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.109v.

D’Arraona a Sabadell | 89
per Nadal. Muntanyans pagava el cens a la pabordia, corresponent a 1 lliura de
cera. 70 D’altra banda, els anomenats senyors de Sabadell també tenien béns al
nucli del mercat, fossin cases o hospicis o taules a la plaça, per les quals cobraven
els censos corresponents en diners —per una taula podien cobrar entre 2 i
5 sous i per una casa entre 5 i 14 sous—, o bé en espècies, normalment en vi o
cereals (FORRELLAD i MIRÓ, 1997, p. 20-21).
Imatge antiga del mercat. Any 1914-1915 (AFUES. Miquel Casas Trullàs).
En altres poblacions vallesanes com Granollers o Sant Celoni, també s’ha observat
que “per l’aristocràcia, les viles mercat eren un focus important de generació
de rendes”. En aquestes i altres viles, els senyors obtenien rendes de les
activitats relacionades amb els intercanvis que es produïen al mercat (mesuratges,
lleudes, teloneus), amb els negocis propis (botigues, préstecs, establiment
de taules al mercat, control del forn públic, etc.) i també de l’establiment dels
béns immobles (cases, obradors, corrals, etc.). El domini senyorial sobre els
habitants de les viles mercat, doncs, no era gaire diferent del que s’exercia sobre
la població pagesa que habitava els masos. A part de treure’n rendes, els senyors
imposaven la seva jurisdicció i els mals usos sobre els vilatans, “fet que contrasta
amb l’opinió tradicional que considera que els nuclis urbans evolucionaren
amb independència de la submissió que patia el món rural, com a illes allunyades
de la feudalització” (VILAGINÉS, 2001, p. 200, 237 i 233).
70 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401).

90 | Mercè Argemí Relat
Una altra forma que aplicaven els senyors de la vila per obtenir rendes i, alhora,
per tenir un control directe dels intercanvis de productes al mercat era
l’obligació d’utilitzar un sistema de mesures de pes i capacitat propi, que era
administrat pels procuradors dels senyors i per a l’ús del qual calia pagar uns
drets. D’aquí el topònim que apareix en els documents de la “platea ubi mensurant
oleum”. Quan la vila passà a senyoria reial, els encarregats del control del
sistema de mesures foren els batlles reials. La mesura del mercat de Sabadell
s’utilitzà durant un temps com a referència enllà de la vila, fi ns que el sistema
de mesures del mercat de Barcelona fou imposat pel rei com a manera d’estendre
el seu poder. Aleshores, la mesura pròpia passà a denominar-se “mensuram
veteram Sabadelli”, tot i que no va deixar de ser utilitzada com a sistema de
referència, a la zona d’Arraona, en els censos a pagar per terres al terme. 71
I els senyors encara treien sucoses rendes d’alguns serveis destinats a la població
i que tenien en règim de monopoli. És el cas del forn de pa públic,
que el paborde de Sant Salvador cedí a Berenguer Rosseta l’any 1236, a canvi
d’un cens anual de mig morabatí, i amb dret a exclusivitat, és a dir, que
ningú més no pogués tenir forn dins la vila. L’any 1237, els altres senyors de
Sabadell li confi rmaven el dret i li establien el terreny on construir-lo (BOSCH
i CARDELLACH, 1789/1882, p. 86-87). Aquest és un clar exemple de com
es constitueix un monopoli feudal: en l’establiment, Berenguer Rosseta rebia
el dret a construir un forn, però també a enderrocar els forns ja construïts o
els que es construïssin en un futur i a cobrar la pena de 10 sous a qui construís
nous forns, la meitat dels quals serien per als senyors i per al paborde (no s’especifi
ca en quines proporcions). Els establidors es reservaven el dret de pastar
i coure el pa per al seu consum sempre que volguessin. D’aquesta manera, tots
els vilatans es veien forçats a anar a coure el pa a l’únic forn públic i, per tant, a
pagar les rendes al seu possessor i les multes als senyors de la vila. Després dels
Rosseta, foren els Togores i els Terré els qui en tingueren el control.
Un altre monopoli feudal foren els molins fariners: en els establiments dels molins
Bessons i de Trilla, al Ripoll, s’especifi ca que els pagesos i vilatans estaven
obligats a anar a moldre als molins senyorials i no en d’altres. Això permetia als
senyors feudals assegurar l’entrada de rendes i exercir el control de la producció
pagesa a través de la moltura (BLOCH, 1935; BARCELÓ, 1988; MARTÍ,
1988).
71 AHS, Capbreu de Galzeran de Rosanes (1397-1406), diversos folis, i Capbreu dels Senyors
(FORRELLAD i MIRÓ, 1997, p. 21), entre altres.

D’Arraona a Sabadell | 91
El molí d’en Torrella, situat on hi havia hagut el molí medieval de la Garriga,
davant d’on hi havia els molins Bessons, situats al peu del castell d’Arraona (M. Argemí).
També l’escrivania va ser concedida als Rosseta en règim de monopoli. Això
generà un procés, l’any 1422, entre Rosseta i Sartre, per l’arrendament de les escrivanies
de Sabadell (MARTÍ, NIQUI i MIQUEL, 1984, procés núm. 415).
EL GOVERN DE LA VILA:
ESTABLIMENTS PÚBLICS I ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL
Per moltes poblacions catalanes, els mercats medievals “constituyen un elemento
de indudable signifi cación en su desarrollo y en su vida social, y cuya regulación
pasará al naciente municipio como uno de los objetivos primarios de su inicial funcionamiento”
(FONT RIUS, 1945-46, p. 346-347). Com a nuclis principals
de població i d’activitat, les viles mercat van esdevenir centres d’administració
i de jurisdicció: s’hi instal·laren els organismes primers d’administració local
i regional, els notaris públics i s’hi administrava la justícia per tota la regió
(VILAGINÉS, 2001, p. 200, nota 374). A Sabadell, la consolidació de l’administració
municipal també va estar estretament lligada a l’organització del funcionament
del mercat. A partir de la primera documentació sobre els òrgans de
govern municipal s’observa la vinculació dels diferents càrrecs administratius
amb la gestió de l’activitat comercial.

92 | Mercè Argemí Relat
En els primers temps d’existència del nucli de Sabadell, les decisions que afectaven
la comunitat i la gestió dels aspectes comuns es devien fer a partir d’assemblees
de tots els caps de casa de la vila. El progressiu augment del nombre
d’habitants, la complexitat creixent de l’administració de l’activitat al mercat i
de les infraestructures urbanes i la gestió de la fi scalitat local van fer necessària
l’especialització de la incipient organització municipal. Com ja refl ecteixen els
documents, l’òrgan de govern es reduí al Consell de la Vila, presidit pels batlles
natural i reial i format per tres jurats i dotze prohoms que canviaven cada
any, per la festa de Sant Miquel. En diferents privilegis reials es determinen
les formes d’elecció de les persones que en formaven part (ESPUNY, 1988).
Les gestions i decisions preses per aquest consell foren escrites i es conserven
a les Actes o Llibres d’Acords de la Universitat de la vila i terme de Sabadell
(COMASÒLIVAS, 1999; MATEU, ROCA, VALLS, 1948) i en els reculls de
les ordinacions de la universitat de la vila (MATEU, 1968 i 1971).
Coberta del Primer llibre d’actes de la universitat de la vila i terme de Sabadell.
Any 1449 (AHS-Fons municipal, Llibre d’actes, AMH 2558/4).
Des de les primeres referències documentals que se’n conserven, dels anys
1412-1450 i 1449-1472, la primerenca administració municipal estava destinada
a atendre la gestió de les necessitats bàsiques dels habitants del nucli urbà,
sempre amb el consentiment del batlle reial. A part d’encarregar-se de l’elecció
dels representants i càrrecs, entre els quals es documenten els de clavari o tresorer,
saig, carceller, bander o guardià, les tasques principals que apareixen en els

D’Arraona a Sabadell | 93
acords del consell consistien en el següent. En primer lloc, a gestionar espais i
infraestructures comuns: valls, muralles, fonts, camins, etc. Per un altre costat,
a assegurar l’ordre públic, evitar les agressions o aldarulls i fer d’àrbitres. I,
fi nalment, a establir els pagaments que havien de satisfer els vilatans per cobrir
les despeses comunes: talles, imposicions, delmes i redelmes.
Jurats i prohoms i càrrecs associats destinaven també una important dedicació
a les qüestions relatives al mercat i la venda d’aliments i productes diversos. A
part de les carnisseries, entorn de la plaça hi havia també altres establiments
destinats a cobrir els diferents serveis de proveïment a la comunitat: el pallol, el
forn de puges, l’hostal, la taverna i les botigues de queviures. El Consell de la
Vila gestionava algun dels serveis, com era el cas del pallol o botiga del gra, on
es venien els cereals al preu acordat pels jurats.
Imatge antiga del mercat. Any 1914-1915 (AFUES. Miquel Casas Trullàs).
L’any 1423 es documenta la casa on residia el notari públic de la vila: aquesta
casa afrontava, pel seu costat nord amb la plaça anomenada del Pou, i a l’est
amb la plaça que havia estat carrer públic, que Bosch i Cardellach identifi ca
amb la plaça Major. 72 Sembla que l’escrivania pública es trobava al costat occidental
de la plaça Major, sobre els porxos de la plaça on hi havia el pallol 73 , cap
a la meitat nord del que avui és l’illa que delimita el passeig de la Plaça Major
—actualment s’hi troba el Cafè de la Plaça.
72 BOSCH I CARDELLACH, 1882.
73 CARRERAS, 1932/1967, i, p. 256-257.

94 | Mercè Argemí Relat
“Plan de la villa de Sabadell en el siglo XVI”, segons A. Bosch i Cardellach.
1. Portal de Manresa; 2. Portal de la Palanca; 3. Portal de Granollers; 4. Portal de Barcelona; 5.
Portal d’en Mateu o de Sant Roc; 6. Portal d’en Vidal o de Terrassa; 7. Font d’en Codines; 8. Font i
abeurador a la plaça; 9. Font del Pedregar; 10. Font del Safareig amb rentador públic; 11. Carrer de
Manresa; 12. Carrer d’en Botet; 13. Carrer dels Casots o Quatre cantons; 14. Arc o volta dels Casots;
15. Coll d’en Vallaneda; 16. Casetes on es venia carn i comestibles, anomenades taules, i forn de pa
comú, situat en l’anomenada plaça del Pou; 17. Arcs i voltes on hi havia l’escrivania, el Pallol i el pes
de la farina; 19. Extrem de la plaça anomenat de les Gallines; 22. Carrer de la Església; 27. Carrer de
la Borriana, abans carrer Nou; 28. Raval d’en Llobet, avui part de la plaça de Sant Roc; 29. Hort i
tint, avui cementiri de l’església parroquial; 30. Estiradors, estricadors de les manufactures de la llana;
Fonts públiques; A. Església parroquial; B. Convent de monjos agustins i Pabordia de Sant Salvador;
C. Hospital. (Publicat a CARRERAS, 1932/1967).

D’Arraona a Sabadell | 95
El Consell de la Vila havia d’exercir el control dels serveis d’utilitat pública,
com ara el forn, que, encara que el tenia en monopoli un particular, havia
proveir tota la població de la vila. Aleshores, els consellers controlaven el pes
del pa: l’any 1449 “fou ordonat per los jurats e prohòmens de Sabadell, ab volentat
de la cort, que lo fl aquer meta en la doblera de pa cuyt XII onzes” i els dos anys
següents es rebaixava la doblera: “que ara d’ací avant que meta XI onces e mija de
pan cuit”. I encara s’assegurava la protecció de la fl eca: “que neguna persona no
gos vendre pa menut en la dita vila sino lo dit fl equer”. I també el funcionament
del trull per fer oli —“lo trui de la vila, de truiar olives”—, que establien a certes
persones per un any per 18 fl orins d’or d’Aragó i, per tal d’assegurar-los-en el
rendiment, establien “que neguna persona estranya ni privada no gos fer trui en
les honors dels homens de la vila de Sabadell, ne així mateix que no gosen arrendar
negun trui fora lo terme de Sabadell... sots pena de XXV lliures barcinoneses”. 74
A les ordinacions es controlava l’entrada de bestiar a la vila, les carnisseries i
la venda de carn: “que cap estranger gosi metre carn dins la vila de Sabadell per
menjar”; “que d’ací avant lo carnicer... hage tornat o fet tornar lo bestiar que tendrà
dins lo corral o corrals que tendrà dins la dita vila ales VIIII hores de la nit”;
“que lo dit carnicer... no gos tenir per tallar més de doscentes bèsties”; “que lo dit
carnicer no pugue tenir sinó un folcat de moltons, bestiar de llana, dins les honors
dels homens de la dita vila”. 75 També la mesa del vi, que tenia uns jurats propis,
els quals, en els anys 1450 i 1451 acordaven que tothom podia entrar vi a la vila
per al consum propi o per revendre, sempre que el declaressin per pagar-ne les
imposicions corresponents a “l’imposicioner del vi”. 76
L’any 1455, el Consell de la Vila acordà crear una “botiga de forment” nova, “per
utilitat e profi t de la cosa pública”, que serà coneguda com el pallol. Els jurats
autoritzaven tothom a portar tot tipus de cereals, amb la condició que, si no el
venien, el botiguer de la nova botiga de forment el podria adquirir a dos diners
menys que no el compraria un particular. 77 En aquesta actuació s’ha de veure
l’origen de les botigues públiques o gabelles, que havien d’assegurar el proveïment
als vilatans dels productes considerats de primera necessitat, botigues que
es consolidaran en època moderna. 78
74 COMASÒLIVAS, 1999, p. 90-91; MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 17-18-21-67.
75 MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 16-30-31.
76 MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 24.
77 MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 39.
78 Vegeu MUSET, 2005.

96 | Mercè Argemí Relat
També era tasca dels membres del Consell de la Vila o dels càrrecs delegats el
control del que es venia, per tal de cobrar-ne les contribucions corresponents.
Per això, l’any 1449 s’establia “mig readelma ab reatayll en servitud de una botiga
quis vol principiar en la vila”. I l’any 1470 s’establia que no es poguessin retirar
de la taula els diners guanyats per les vendes fi ns que no passés l’encarregat de
cobrar les imposicions: “si algun porta peix a vendre en la dita vila, aquell hage a
portar a vendre en la plaça pública. E com haurà venut no gos llevar los diners de
la taula fi ns hage comptat ab l’imposicioner sots ban de 60 sous gonyadors a la Cort
la meitat e l’altra a l’imposicioner”. Per vendre peix salat “e tot altre revendeijo” es
pagava el vintè, i per peix fresc, “pac el dit dret de dotze diners un”. 79
El 1378 es documenta que el rei Pere donava facultat als consellers de la vila
de Terrassa de crear imposicions com les que ja hi havia a Sabadell, Caldes de
Montbui i Granollers, per poder pagar els deutes que tenien contrets amb ell.
S’especifi ca que les imposicions que s’aplicaven en aquelles viles eren sobre el
pa, el vi, la carn i altres productes. 80 I el 1401 es dóna una nova confi rmació
feta pel rei de les imposicions de la vila de Sabadell, per la qual la vila havia de
pagar 400 fl orins (FORRELLAD, 1998). Aquest moviment de moneda entre
el rei i les viles va impulsar, cada cop més, la creació i consolidació d’una administració
local cada cop més estable.
Al llarg dels segles XIII i XIV, depenent dels llocs, ja no seran els representants
del Consell de la Vila els qui cobraran les imposicions directament, sinó
que aquests les arrendaran a particulars (SÁNCHEZ MARTÍNEZ, 1995). A
Sabadell també s’observa aquest procediment d’arrendament de rendes per part
de particulars des de ben aviat. L’any 1257 es documenta que Felip de Solà,
draper de Terrassa, considerat un home d’afers per als seus negocis arreu, va
comprar les rendes de la vila de Sabadell. Entre el 1257 i el 1267 havia comprat
les rendes dels castells d’Eramprunyà, Vacarisses, Rubí i Montcada i de
les viles de Terrassa i Sabadell, a part de fer inversions en comandes marítimes
(FERNÁNDEZ-CUADRENCH, 1997, p. 53).
El primer llibre del clavari —el tresorer del consell— que es conserva de la vila
de Sabadell, de l’any 1384, recull, precisament, les notes dels diners rebuts en
concepte d’arrendament de les imposicions sobre els principals establiments i
transaccions del mercat de la vila. 81 S’hi anoten les vendes de les imposicions
79 COMASÒLIVAS, 1999, p. 89; MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 67.
80 PUIG, [et al.], 1988, doc. 211.
81 AHS, Quadern de Clavaria de Guillem de Borriana, any 1384.

D’Arraona a Sabadell | 97
sobre la carn, la fl eca, els hostals, la quartera —que s’ha d’entendre com la mesura
d’àrids—, el vi i les mercaderies —“Primerament fou vanude la inpoacio de
la carn..., item fou vanude la inpoacio de la fl acaria..., la inpoacio dells ostalls...,
la inpoacio de la cortera..., la inpoacio dell vi..., la inpoacio de les mercaderies
[...]”—. El total de les vendes —arrendaments— de les imposicions sumava
459 lliures i 12 sous i hi intervenien una dotzena de persones. A continuació
dels comptes de l’arrendament o venda de les imposicions, el clavari anotava les
despeses: el retorn de préstecs, el pagament de sous o feines fetes, la venda d’un
censal, el retorn de les penyores fetes a l’agutzil, donacions a capelles o capellans
i el sou del mateix clavari, corresponent a 5 lliures.
Llibre de clavaria, 1834 (AHS-Dipositat al MHS
per l’exposició “Sabadello, el naixement d’una vila”).
El Consell de la Vila
també tingué encarregat
el control i la gestió
entorn de l’arrendament
de les imposicions. En
les primeres actes del
Consell de la Vila, a
partir de l’any 1449, es
documenten els noms
de 22 persones “qui han
promès de prestar I any a
la vila”, quantitats que
anaven de mig fl orí a 20
fl orins i també els “arrendadors
del mig readelma a
ells vanut per la vila en lo
present any, volen tots ensemps
que los dits arrendadors
tengan e manegen los
preus dels arrendaments
demundits d’ací a per tot
lo mes de maig primer
vinent. E que lavòs, dins
spay del dit mes de maig ells daran e deliuraran los preus del dit arrendament, qui
son setantasinch liures”. 82 L’any 1454, els jurats de la vila acordaven que, com
que la imposició del vi aquell any no donava els rendiments esperats als que
82 COMASÒLIVAS, 1999, p. 90 i 91.

98 | Mercè Argemí Relat
l’havien comprada, se’ls permetés tenir dues tavernes a la vila, “de vins vermells
e blancs”, amb el compromís de vendre bon vi i sense apujar-ne el preu. En el
mateix consell s’acordava que “sia venut al més donant lo peix salat, oli a menut,
llegums e formatgeria e sebó a lliures o onces, fi deus e arròs al dit pes, ço és que tot
hom qui lo dret vulla comprar o comprarà per lo preu que li serà lliurat, pusque
tenir botiga o botigues dins la dita vila... e que algú de la dita vila o termens
d’aquella no pusque tals coses vendre”, excepte per la formatgeria de la terra,
fresca i seca, per a la qual havien de pagar “lo dotzè” al comprador del dit dret. 83
Així s’intentaven establir les mesures que havien d’assegurar als compradors de
les imposicions la recuperació de la inversió i el rendiment del seu negoci. Els
arrendadors de les rendes del mercat han estat considerats “petits propietaris
rics” o “grups de fi nancers rurals” i les comunitats jueves van ser protagonistes
dels préstecs i els arrendaments a moltes viles catalanes (VILAGINÉS, 2001, p.
240-244; FERNÁNDEZ-CUADRENCH, 1997).
Sembla que, a partir de mitjan segle XIV, la creixent demanda per part de la
Corona i les complicacions en la gestió de la fi scalitat municipal van generar un
progressiu endeutament de les institucions vilatanes, que es van veure cada cop
més forçades a crear censals i violaris —instruments de crèdit per afrontar els
deutes acumulats—, que eren difícils de redimir i hipotecaven els consells de la
vila (SÁNCHEZ MARTÍNEZ, 1995, p. 126-129).
L’IMPACTE DE LA PRESÈNCIA DEL MERCAT EN L’ENTORN RURAL
Ja s’ha comentat més amunt que, abans de l’aparició del mercat de Sabadell, el
territori del castell d’Arraona estava poblat per un nombre indeterminat de masos
dispersos, dependents majoritàriament de la senyoria del castell. El domini
del castell, però, no abraçava un territori continuat, sinó que, enmig, hi havia
alous d’altres senyors: els monestirs de Sant Llorenç del Munt, Santa Cecília de
Montserrat i, ben aviat, també de Sant Cugat del Vallès. De la producció agrícola
i ramadera d’aquests masos en sabem poca cosa. Els primers documents esmenten
moltes terres de conreu properes als rius i torrents principals —Ripoll,
Sobarber, Colobrers—, algunes de les quals tindrien sistemes de reg per derivació
de l’aigua dels cursos superfi cials i les fonts. Pel que fa als tipus de conreus,
s’esmenten la vinya, arbres fruiters i alguns horts. Sembla que cal interpretar els
nombrosos esments a “terras” com a camps de cereals o lleguminoses; en qual-
83 MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 32-33.

Ca n’Alzina. Any 2006 (Lluís Fernàndez).
D’Arraona a Sabadell | 99
sevol cas, de cultius
no regats artifi cialment.
Tampoc
no hi ha esments
explícits als animals
que hi hauria
en aquests masos
que permetin saber
quina era la seva
dedicació ramadera
(ARGEMÍ, 1998).
En aquest marc de població rural dispersa, existent a la zona des d’abans del
segle X, la fundació del mercat va signifi car la creació d’un nucli de població
concentrada que actuà de pol d’atracció de comerciants, però també d’habitants.
Com ja han assenyalat alguns autors, la creació de la xarxa de mercats
setmanals va incidir fortament en el seu entorn rural més proper, que es va
veure afectat per l’existència i el dinamisme de les ocupacions que s’hi desenvolupaven.
Així, les viles mercat van esdevenir centres que van estimular la
producció agrària a les seves àrees d’infl uència (TORRAS, 1993; VILAGINÉS,
2001, p. 199-200).
A Sabadell, als capbreus de fi nals del segle XIV es documenten horts dins la
vila —afrontant amb cases i patis— i, més nombrosos, horts i terres fora la vila,
arran del vall de les muralles, contigus a altres horts i terres, de manera que
es dibuixa un espai agrari ben organitzat i compacte tot al voltant de la vila.
Aquests horts, però, apareixen en documents més tardans, qualifi cats com a
“ortus de seca” o “de secano”. Aquesta denominació, contradictòria, és prou signifi
cativa per il·lustrar fi ns a quin punt era evident la manca d’aigua a la vila. Els
horts de secà esmentats devien ser peces de terra regades amb l’aigua de pluja i,
possiblement, amb les aigües d’escorrentia, que sovint s’evacuaven mitjançant
els valls de la vila. A la documentació, però, es distingeixen, clarament, de les
peces de terra que envoltaven la vila, més enllà dels horts.
A llocs com Granollers, Caldes, Martorell o Manresa van aparèixer prop de
les viles mercat àrees de conreu intensiu —s’entén per conreu intensiu el regadiu,
les hortes—, amb la fi nalitat d’oferir aliments de forma regular i en prou
quantitat (VILAGINÉS, 2001, p. 218-220). També va ser així en el cas de
Sabadell.

100 | Mercè Argemí Relat
En aquells moments, la disponibilitat d’aigua al terme de Sabadell i Arraona
es concentrava al riu Ripoll. Allà, al peu de les costes que separen el pla de la
vila del riu, es va construir l’horta Major de Sabadell, documentada des de mitjan
segle XIII, i que s’ha de considerar una horta urbana. L’anomenada “Orta
Maiore vile Sabadelli” es documenta des del 1240 amb dos molins integrats,
els precedents dels actuals molins Xic i d’en Fontanet. En aquella data, els qui
hi tenien horts i el possessor del molí de les Nogueres —l’antecessor del molí
Xic— havien de pagar censos en lli i cànem al monestir de Santa Eulàlia del
Camp, com a possessor del molí de la Garriga —situat on avui hi ha el molí
d’en Torrella— pel dret de pas de l’aigua que venia d’una resclosa aigües amunt
del Ripoll i que passava per aquell molí. 84
En els documents posteriors, sobretot en els capbreus, es recullen les declaracions
de molts establerts a l’horta —que estava completament parcel·lada—,
els quals pagaven censos als diferents senyors, que aleshores eren el monestir de
Sant Llorenç del Munt, el monestir de Sant Cugat del Vallès, part era alou dels
84 Arxiu Diocesà de Barcelona, C.8, perg. 139.
L’horta Vella des de la Cobertera (M. Argemí).

D’Arraona a Sabadell | 101
anomenats “Senyors de Sabadell” —l’església de Sant Salvador de Sabadell, els
Togores i els Sentmenat— i, fi nalment, una part la tenia en feu el castlà del
castell d’Arraona que, en aquelles dates, era Galzeran de Rosanes.
Pels documents se sap la professió d’alguns dels homes que tingueren els horts a
l’horta Major en època baixmedieval: hi havia sobretot fusters, sastres i paraires,
com també algun hostaler, menescal, traginer i mercader. La majoria eren habitants
de la vila de Sabadell. A partir del segle XV, les referències escrites permeten
saber que hi havia hortalisses, arbres fruiters i alguna vinya. Però a l’horta
Major, ja des del 1240, es documenten el lli i el cànem. El conreu d’aquestes
plantes fi broses destinades a la fi latura es perfi la, en els segles següents, com una
dedicació important de l’horta. És clara la relació del cultiu d’aquestes espècies
amb el progressiu augment de paraires entre els possessors d’horts. També es
documenten plantacions d’albes o àlbers, arbres de ribera de creixement molt
ràpid i que tenen una fusta tova i lleugera apta per fer estris menuts de fusta,
caixes de núvia i bigues per a la construcció. L’existència d’aquestes alberedes
dins l’horta Major té a veure amb la presència de fusters entre els possessors
dels horts. Cal entendre aquesta horta urbana, doncs, com un espai no només
destinat a la producció d’aliments per al consum familiar o per al mercat, sinó
també a la producció de matèries primes per a les activitats artesanes i manufactureres
de la vila.
En aquest context d’orientació urbana de l’horta Major, no ha d’estranyar que
els dos molins que s’hi van integrar fossin els primers molins de tot el terme
a ser transformats per destinar-los a molins drapers. Així, el molí anomenat
de Via —i després d’en Nuell—, situat on ara hi ha les restes del molí d’en
Fontanet, apareix documentat entorn del 1400 com un molí draper. 85 I al costat
del molí fariner de les Nogueres, situat on ara hi ha el molí Xic, l’any 1424
ja hi constava el “molendinum draperii antiquitus vocatum de Na Sagarra nunc
vero Bartholomei Deganet”. 86
La resta de molins del Ripoll al terme de Sabadell continuaren essent fariners
fi ns al segle XVI.
85 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1371-1401), f. 7r i f. 87r-v.
86 AHS, Llibre de notes del notari Joan de Moles (1423-1424), f.142v.

102 | Mercè Argemí Relat
Molí Xic, situat on hi havia hagut el molí
de les Nogueres o d’en Deganet (M. Argemí).
L’exclusivitat de l’horta Major com a espai irrigat de la vila es mantingué fi ns al
segle XV quan, amb la portada d’aigua de la font Rosella fi ns a la vila, es va poder
construir l’anomenada horta Novella. Des d’aquell moment, l’horta Major
començà a ser coneguda, progressivament, com l’horta Vella. 87
87 Sobre l’horta Major i els molins del riu Ripoll, vegeu ARGEMÍ, 2003-a.

6 | EL CREIXEMENT DE LA VILA:
NOUS RAVALS, LES MURALLES
I LA PORTADA D’AIGUA
EL TERME DE SABADELL
D’Arraona a Sabadell | 103
El mercat i la vila de Sabadell s’havien fundat a l’extrem oriental del terme del
castell d’Arraona, arran del límit amb el terme de les parròquies de Sant Julià
d’Altura i de Sant Vicenç de Jonqueres, ambdues incloses dins Sant Pere de
Terrassa. 88 Així, la vila creixia arran del límit del terme i la seva expansió se’n
veia limitada.
A mitjan segle XV, el terme de Sabadell comprenia unes 1.400 hectàrees a
banda i banda del Ripoll: a la riba esquerra, on hi havia el castell d’Arraona i la
parròquia de Sant Feliu, tenia 780 hectàrees, aproximadament, mentre que a
la riba dreta, a la banda de Sabadell on hi havia més població concentrada a la
vila, les hectàrees eren unes 620.
L’any 1471 la quadra de Sant Pau de Riu-sec s’agregà al terme de Sabadell, però
el nucli urbà encara quedava constrenyit pels límits amb Sant Pere de Terrassa.
Aquesta situació es mantingué fi ns al tombant del segle XX, quan es van agregar
a Sabadell, primer una part de Jonqueres l’any 1852 i després la resta de
Jonqueres i Sant Julià d’Altura, l’any 1904 (CANYAMERES, 1998, p. 57).
DE L’URBANISME I LA POBLACIÓ
De la documentació referida en l’apartat anterior i de les dades aportades per
les intervencions arqueològiques 89 se sap que, en el segle XIV, la vila ja tenia
una estructura urbana plenament consolidada. Edifi cis, carrers i àmbits de treball
ordenaven l’espai. S’edifi cà al llarg dels principals camins que conduïen al
“forum Sabatelli”, que han quedat fi xats en el traçat urbà actual. A partir del
segle XIII, es documenten els carrers de Manresa, de Granollers, de Caldes i
de Barcelona, el carrer Nou i carrers amb noms propis: d’en Rossa, d’en Botet,
d’en Marquet, d’en Soler, d’en Ferraró, d’en Muntada, de Vilanova, d’en Joura
88 La fundació de mercats arran de límits de termes jurisdiccionals no és gens singular i sembla
que, precisament, aquesta posició “fronterera” afavoriria la concurrència de la població forana al
mercat.
89 Sobre l’arqueologia, referim novament a l’obra d’A. i J. Roig (2002).

104 | Mercè Argemí Relat
Plànol del terme de Sabadell en el segle XVIII segons Bosch i Cardellach.
A. La vila de Sabadell; B. Convent dels Caputxins; C. Priorat de Sant Pau de Riusech; D. Capella de
Sant Nicolau, parròquia antiga; E. Ermita de la Verge de la Salut; F. Memorable castell d’Arraona;
Molins de paper, farina i batans; Masos (Publicat a CARRERAS, 1932/1967).

D’Arraona a Sabadell | 105
o d’en Mirot. També es documenta el carrer que anava de la plaça a l’església de
Sant Salvador i el carrer de l’Hospital. 90
Arc de Sant Cristòfol.
Anterior a 1948 (AFUES. Joan Gusi Oliveras).
Per un fogatge de l’any 1359 se sap
que a la vila i terme de Sabadell hi
havia una població corresponent a
162 focs (ESPUNY, 1988; RÍOS,
1990). Això vol dir unes 162 cases
o famílies, però no se sap quantes
eren dins el nucli urbà i quantes es
trobaven als masos del rodal. Els fogatges
eren impostos directes percebuts
per la Corona a tot Catalunya.
S’aplicaven a partir d’unes llistes en
què es comptaven els focs —corresponents
a llars, cases o famílies—
que formaven part d’un terme jurisdiccional.
Poc se sap sobre quantes
persones formaven aquestes llars.
Alguns estudiosos creuen que podria
tractar-se de grups familiars
d’entre 3 i 5 persones. Això donaria,
en el cas de Sabadell i el seu
terme, un total d’entre 450 i 750
habitants.
L’any 1455, a les determinacions del Consell de la Vila, 91 els habitants eren
recomptats i classifi cats en quatre ordres o condicions:
“deu homens los majors e pus rics qui sien en la vila...
los mijans...20 homens o cases de la dita vila de Sabadell
los tercers 40 casats de la dita vila
los homens quarts... los romanents casats”
90 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401) i Capbreu dels Senyors de Sabadell
(FORRELLAD i MIRÓ, 1997).
91 MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 36-37.

106 | Mercè Argemí Relat
Cal entendre “casats” com a ocupants de cases. El total de cases, doncs, podria
continuar essent de l’entorn de 150. Alguns autors consideren que, el mateix
any 1455, hi hauria 69 focs dins la vila de Sabadell, que podrien equivaler a una
població aproximada d’entre 275 i 350 persones. 92
En els documents s’esmenten fusters,
ferrers, torners, sabaters o
basters, sastres, paraires, drapers,
mestres de cases, traginers, hostalers,
carnissers, fl equers i mercaders.
Altres dedicacions professionals
eren les de l’escrivent, el jurista, el
manescal o el metge. Totes eren activitats
relatives al mercat o derivades
de les necessitats de la comunitat
de veïns. També es documenten
agricultors. Molts vilatans tenien
una dedicació important al treball
pagès, sovint com a complement als
ofi cis artesanals.
Les dades de població haurien de
tenir l’equivalència en els habitatges
que hi havia al nucli urbà, però no
es tenen notícies concretes de quantes
cases i hospicis podria haver-hi
ni de quants estaven habitats.
Carrer Baix de l’Església.
Anterior a 1948. (AFUES. Joan Gusi Oliveras).
Dins la vila, els edifi cis destinats a habitatge, segons apareixen en els documents,
eren cases, albergs i hospicis que confrontaven els uns amb els altres, amb patis
i corrals enmig, on podia haver-hi horts, basses, pallers i colomars. S’esmenten
domus i hospicium sense que, per ara, se’n pugui conèixer les característiques
que els diferenciaven. Les declaracions sobre hospicium són més nombroses
que les de cases o domus i semblen estances ben diferenciades, però en alguns
casos s’esmenten “hospicium seu domos” —“hospicis o bé cases”—. En altres
s’especifi ca que el declarant vivia a l’hospici —“hospicium in quo ipse facit suam
propiam habitationem”—. 93 No se sap amb precisió com eren aquestes estances.
92 TORRAS i VARGAS, 1998, p. 18-19.
93 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.4v, 11v i 48v, entre altres cites, i f.11r i 13v.

D’Arraona a Sabadell | 107
Només en un cas es documenten a la plaça unes “domos cum suprasoleriis”, que
podrien fer referència a cases amb planta baixa i un o més pisos. 94
L’activitat agrícola i ramadera era ben present dins la vila en els espais destinats
a les feines relacionades: corrals, patis, horts, colomars i fi ns i tot alguna bassa.
95 Cal tenir en compte que es necessitaven espais per estabular el bestiar que
seria venut a les carnisseries, com regulen les ordinacions del Consell de la Vila
(MATEU, ROCA i VALLS, 1948; MATEU, 1968).
Les referències als obradors —operatorium— són també molt abundants als
capbreus, tant en declaracions directes com en afrontacions d’altres cases, hospicis
o taules. Destinats als treballs d’ofi cis i sovint propers a la plaça del mercat,
no se’n fa cap descripció que permeti saber quines característiques tenien.
En defi nitiva, mitjançant la documentació escrita i els estudis arqueològics es
pot dir que, a partir del segle XIII, el nucli de Sabadell tenia ja un urbanisme
ben travat i amb els serveis mínims necessaris per a la població.
LES MURALLES I ELS BARRIS EXTRAMURS
L’any 1374 es documenta Sabadell com una vila “murallada é valleyada”. El recinte
fortifi cat, que coneixem a través d’escrits, imatges i restes arqueològiques,
s’havia construït entre 1355 i 1374, i va comportar que la vila tingués, per part
dels reis, la consideració d’una de les millors defensades de la zona i on calia que
s’aplegués la gent en cas d’incursions de tropes o grups armats. 96
Es tractava d’un mur dotat de torres que protegien els portals i d’un vall o fossat
que encerclava el mur pel costat exterior (ROIG i ROIG, 2002, p. 19-55).
Els portals documentats als capbreus són el de Barcelona, el de Granollers, el
d’en Mateu, el d’en Botet i la Porta Barrera. 97 Gràcies a les intervencions arqueològiques
s’han identifi cat els de Barcelona, de Granollers, de la Palanca, de
Manresa, d’en Salvany i d’en Mateu (ROIG i ROIG, 2002, p. 21).
94 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.29r.
95 Per exemple: “bassa que ibi est sive exida et cum quodam columbario”. AHS, Capbreu Primer de
Sant Salvador (1373-1401), f.5v.
96 ROCA, 1972; RÍOS, 1990.
97 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401).

108 | Mercè Argemí Relat
Setge i assalt a la Ciutat de Mallorca.
Detall de la decoració mural de la sala meridional del Palau Aguilar, carrer de Montcada, Barcelona.
Segle XIII (MNAC).
Així, la ciutat quedava
emmurallada, a la mateixa
època que moltes altres
viles catalanes construïen
també els seus murs de
defensa. Les portes i els
portals permetien guardar
els habitants de la vila
dels confl ictes armats,
però també eren un mitjà
de control del moviment
de la població que s’aplicava
estrictament en cas
d’epidèmies, com la Pesta
Torres de fortifi cació. Dibuix de Marià Burguès
(a Sabadell del meu record. Edició facsímil.
Ajuntament de Sabadell, 1982).

Muralla del segle XIV trobada en la intervenció arqueològica dels Jardinets.
Febrer de 1989 (AFUES. Lluís Fernàndez).
D’Arraona a Sabadell | 109
Negra del 1348. Aleshores, es tancaven els portals i no es deixava entrar ningú
sospitós de venir de llocs infectats i de poder ser un focus de contagi (MATEU,
ROCA i VALLS, 1948; MATEU, 1968).
De seguida, però, en els mateixos capbreus de fi nals del segle XIV i primeria del
XV, es documenta que la ciutat creixia fora muralla. Es documenten diverses
concentracions de cases o barris “extra menia dicte ville”, entorn dels principals
camins d’entrada i sortida de la vila: a la carretera de Barcelona —“in quodam
vico vocato de Barcinona”—, al barri de la Borromera, darrere l’església, al camí
cap a Sant Cugat i al “barri den Sallent”. 98 També el barri del Cap sa Vila, a la
zona nord i arran de la carretera que anava a Terrassa, apareix a la documentació
d’aquesta època (FORRELLAD i MIRÓ, 1997).
98 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.4r i 60r i 17v, entre altres.

110 | Mercè Argemí Relat
Representació ideal de les muralles de Sabadell al segle XIV, amb les parts descobertes en les diferents
intervencions arqueològiques portades a terme des de 1988. S’indiquen també els portals i les torres
documentades (Dibuix de Josep M. Masagué i Torné, 2010).

D’Arraona a Sabadell | 111
LA PORTADA D’AIGÜES A LA VILA I UNA NOVA HORTA URBANA 99
El creixement de la vila va comportar l’aparició d’algunes necessitats bàsiques,
com ara la de disposar d’aigua. Al pla on creixia la vila de Sabadell, no hi havia
surgències naturals. Les fonts existents es trobaven totes en cotes inferiors a la
de la ciutat i a certa distància. Però el nivell freàtic era prou proper a la superfície
per poder practicar pous, única possibilitat de proveïment d’aigua a la vila
al marge de la possible existència, per ara no documentada, de cisternes d’aigua
de pluja.
S’ha documentat el pou de la plaça Major, que donà nom a la plaça del Pou.
D’aquest pou, se’n tenen referències escrites d’abans del 1390 (FORRELLAD i
MIRÓ, 1997, p. 17). L’any 1404 s’esmenta com el “puteum platee dicte ville”. 100
Un altre pou ja existent a fi nals del segle XIV era el de l’Hospital, més tard anomenat
pou del Pedregar — “puteum que est prope hospitali dicte ville loco qui antiquitus
vocabatur Porta Barrera” o bé “prope puteum vocatum del Espital”—. 101
D’aquest pou se’n coneix la localització exacta a partir de la intervenció arqueològica
que es va fer entre 1988 i 1989 als Jardinets (FERNÀNDEZ [et al.],
1990).
Pou del Pedregar trobat en la intervenció arqueològica,
Setembre de 1988 (Lluís Fernàndez).
99 Sobre la portada d’aigües a Sabadell, vegeu ARGEMÍ i DEU, 1999.
100 AHS, Capbreu de Joan Graner (1404), f.18r.
101 AHS, Capbreu Primer de Sant Salvador (1373-1401), f.37v i 38r.

112 | Mercè Argemí Relat
El pou i la font del Pedregar, amb el campanar de Sant Fèlix al fons, al fi nal del segle XIX.
Fotografi a de J. Vila Cina (AHS, JVC-27).
El 1401 es documenta un altre pou com a localització d’unes cases: era el pou
situat “vers capsavila”. Segons el document, les cases es trobaven prop del pou
de fora el mur nou de la vila i tocant, pel seu costat oest, amb un vall posterior.
102 El pou, doncs, devia estar situat prop del portal de Manresa, fora els murs
de la vila. També hi havia un pou a la zona nord de l’actual plaça de Sant Roc,
que s’ha pogut testimoniar gràcies a intervencions arqueològiques (ROIG i
ROIG, 2002, p. 49).
102 FORRELLAD, 1998, doc. 274.

D’Arraona a Sabadell | 113
No es coneixen les característiques que tenien aquests pous en època medieval.
L’aigua dels pous documentats es devia utilitzar per al consum domèstic
i per abeurar el bestiar de càrrega que anava al mercat, però també el bestiar
que els habitants de Sabadell podien tenir estabulat en corrals dins la vila, tal
com es documenta al Primer Llibre d’Acords del Consell de la Vila de Sabadell
—a la segona meitat del segle XV (MATEU, ROCA i VALLS, 1948)— i a les
Ordinacions de la universitat de la vila i terme de Sabadell (MATEU, 1968).
Aquests pous s’obriren a llocs més convenients, dintre dels constrenyiments
hidrogeològics, per facilitar-hi l’accés de la població, de manera que es trobaven
més o menys ben distribuïts a l’interior del nucli urbà. Així doncs, no és
casualitat que, quan arribaren les aigües de la font Rosella a la vila de Sabadell,
les fonts públiques es constuïssin al costat d’aquests pous.
La manca d’aigua ha estat un tema recurrent en la història de la vila de Sabadell
fi ns al mateix segle XX, però l’any 1367 es va iniciar una de les empreses més
importants de l’edat mitjana i moderna per a la vila de Sabadell per cobrir
aquesta mancança. En aquella data, el rei Pere III va concedir als habitants
de Sabadell el privilegi de fer portar a la vila les aigües de la font Rosella i una
altra font, situades al terme de Terrassa, concretament al torrent anomenat de
la Rosella, que després pren el nom de Sobarber i actualment és conegut com
la Riereta. La font Rosella es trobava a la zona on avui hi ha el bosc de la
Concòrdia.
La font Rosella actual, després de la recuperació que, l’any 1982,
en va fer la Companyia d’Aigües de Sabadell. Març de 2010 (Luís Fernàndez).

114 | Mercè Argemí Relat
Junt amb el dret d’ús de les aigües, es concedia també el dret de construir les
canalitzacions necessàries fi ns a la vila de Sabadell. L’atorgament d’aquest privilegi
signifi cà l’inici d’un procés llarg i costós per fer arribar a la vila el que s’ha
anomenat l’”aigua rodada”, és a dir, que circula per gravetat. El primer a fer en
l’obra de conducció fou adequar la captació de l’aigua de les fonts i construir-ne
la canalització fi ns a la vila. El segon pas fou construir les fonts públiques que
havien de proveir la població allà on es va creure més necessari. Amb tot això,
l’aigua no arribà a la vila fi ns prop de setanta anys més tard de la concessió del
privilegi.
La història de la portada de l’aigua a la vila va lligada a la història de la creació
i consolidació de l’organització municipal a càrrec dels representants de la vila.
Es tracta de la gestió d’un bé d’utilitat pública, destinat a afavorir els interessos
de la comunitat. Per això, l’any 1434, el Consell de la Vila creà una comissió de
14 homes encarregats de vetllar per la qüestió de la portada de l’aigua a la vila
(MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 48-50). També depengué del Consell de
la Vila i del clavari designat per a això l’establiment de les contribucions necessàries
per cobrir els costos de la portada d’aigua a la vila. Per això es van establir
un “mig redelme” i el “tall de l’aigua”, que pagaven tots els habitants de la vila
(MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 60 i 61).
La primera referència escrita concreta a les fonts de la vila data de l’any 1460,
quan compareixia Miquel Desplà, ciutadà de Barcelona i enviat pels consellers
d’aquella ciutat, per aconsellar en “esmenar, corregir e redreçar les fonts de la dita
vila de Sabadell faedores en los llocs ja deicats e altres llocs”. Així doncs, en aquella
data ja existien unes fonts començades a construir i es buscaven els llocs on
haurien d’anar les noves. Les fonts ja fetes eren tres i un espirall amb aixeta: la
font de la plaça Major —que s’havia d’acabar de construir juntament amb un
abeurador—, la font de l’Hospital —que havia de quedar tal com estava—, la
que rajava fora del portal de Manresa i l’aixeta que hi havia davant la casa de
Rafael Bruch. Miquel Desplà determinava que totes quedessin allà on eren.
També es preveia la construcció d’altres fonts, sobre les quals encara no es pronunciava
(MATEU, ROCA i VALLS, 1948, p. 60-61). A les tres fonts, cal afegir-hi
la font del Safareig o rentador públic, també anomenada la font Gran en
alguns documents, situada prop del paratge anomenat els Estricadors, en el lloc
on actualment hi ha la plaça del Gas. Aquesta font es construí a partir de 1460
per regar les terres de la pabordia de Sant Salvador, després de transformar-les
en el que s’anomenà l’horta Novella —situada a banda i banda del carrer que
avui porta encara aquest nom.

Els darrers horts de l’horta Vella. Any 1945 (AHS-CL02247).
D’Arraona a Sabadell | 115
La font Rosella va ser l’única de la qual es va proveir Sabadell durant l’època
medieval. I no serà fi ns al segle XIX que es podrà fer efectiva la conducció d’aigua
al nucli urbà des d’altres captacions. La construcció de les fonts públiques
de la vila va representar un gran avenç en la qualitat de vida dels seus habitants.
L’aigua corrent facilitava el proveïment per a les cases i per al bestiar.
A part, la construcció del safareig o rentador públic va representar una gran
comoditat per a les dones de la vila, que van poder rentar la roba sense haver
de baixar fi ns al Ripoll, tal com en alguns documents es diu que feien. I fi nalment,
la possibilitat de regar l’anomenada horta Novella va permetre ampliar
l’extensió de terres cultivades i millorar-ne la qualitat. Des d’aquell moment,
l’horta Major va deixar de ser l’únic espai regat del terme i, progressivament, va
passar a ser coneguda com l’horta Vella. A partir del segle XVI, els sobrants de
l’aigua de les fonts també van ser aprofi tats per a un ús nou, desconegut a la vila
fi ns aleshores: els tints. El 1507, es documenta l’establiment d’una terra fet pel
paborde de Sant Salvador a favor d’Antoni Salvany, hostaler, amb la condició
que s’hi edifi qués un tint de llana, i el 1509 el batlle concedí a Antoni Salvany

116 | Mercè Argemí Relat
la facultat d’usar l’aigua de la font de la vila per al tint que estava construint. 103
Des d’aquests documents, cada cop són més nombroses les referències a tints
dins la vila, que funcionaven amb els sobrants de les fonts de l’aigua de la font
Rosella: els tints de n’Amat, d’en Duran, d’en Folch... i també un tint públic,
manat a construir l’any 1554 pels consellers de la vila “per a tenyir llana atès
que es gran profi t i utilitat als poblats i habitants de la universitat. Y aço per les
desmesies que fan els tintorers que tenen tint propi de fer pagar les tintes”. 104 Un pas
més cap a la vila moderna.
Aixeta de bronze localitzada durant la intervenció arqueològica de la plaça del Dr. Robert.
Segle XV (MHS).
103 AHS, Fons Duran del Pedregar (1273-1912), TORRUELLA, 2003, p. 59.
104 Ordinacions de la universitat de la vila i terme de Sabadell, segle XVI (MATEU, 1968), p. 88,
115, 119 i 84.

PER ACABAR
LA PÈRDUA DE PES D’ARRAONA ENFRONT
DE LA PUIXANÇA DE SABADELL
D’Arraona a Sabadell | 117
Amb tot el que s’ha dit fi ns aquí és prou evident el creixement que havia tingut
la vila de Sabadell entorn del mercat, mentre el castell d’Arraona i la seva
parròquia havien anat quedant isolats a l’altra riba del Ripoll. Fins a esdevenir
vila reial, en tots els canvis de possessió, castell i vila anaven sempre junts: “villa
Sabadelli et castrum de Rahona”, però, a partir del segle XIII, en els documents
ja es distingeixen clarament dues entitats territorials ben diferenciades per localitzar
terres, cases, horts o altres béns. D’una banda, el terme de la vila de
Sabadell, sovint esmentat com “in vila Sabadelli” o menys freqüentment “in
termino Sancti Salvatoris”, que corresponia estrictament als límits urbans i les
terres immediatament més properes. I, d’altra banda, el terme d’Arraona o de
la parròquia de Sant Feliu d’Arraona, els nuclis del qual eren encara el castell i
l’església, que es trobava on ara hi ha la capella de Sant Nicolau, i que corresponia
a tot l’espai de fora vila i abraçava els límits del terme castral d’Arraona. En
els documents, doncs, ja apareix indirectament una divisió del terme i un clar
augment de la importància de la vila.
Un indici clar d’aquesta importància creixent de la vila en detriment del castell
és el canvi de seu parroquial que es produí l’any 1391 amb autorització expressa
del bisbe de Barcelona. Així, la seu de la parròquia deixava de ser l’església de
Sant Feliu d’Arraona, situada a l’est del Ripoll, on ara ha quedat la capella de
Sant Nicolau, i s’instituïa a l’església de Sant Salvador, arran del mercat i dins
la vila, la qual passava a ser dedicada a Sant Feliu i a ser coneguda com a Sant
Feliu de Sabadell. Arraona, doncs, quedava cada cop més en l’oblit.
El que sí que persistí fou la castlania. Aquesta, que havia estat detinguda per
la família Baiona al llarg del segle XII i sembla que bona part de l’XI, passà a
la família dels Maçanet en el XIII i després a la dels Rosanes, sota la fi gura de
Bernat i el seu fi ll Galceran. Els Rosanes consten com a castlans d’Arraona fi ns
ben entrada l’època moderna (Els castells catalans, p. 111-113).

118 | Mercè Argemí Relat
L’església parroquial de Sant Feliu de Sabadell abans de ser destruïda durant la Setmana Tràgica el 1909.
Data probable, 1880-1900 (AFUES, 9573. Autor desconegut.
Clixé procedent de l’arxiu de Joan Gusi Oliveras).
ELS NOUS OFICIS, EL NOU GOVERN. VERS UNA VILA MODERNA
Aparentment, la vila de Sabadell del segle XV no devia ser gaire diferent de la
del segle XVI: el mercat, l’urbanisme, la gent i el seu treball... Però estaven en
marxa uns processos que la transformarien defi nitivament en una vila moderna.
El mercat de Sabadell havia deixat de ser el més important de la comarca davant
els de Caldes, Granollers i Barcelona. Però altres dedicacions dels vilatans van
començar a guanyar pes: els tints i els obradors de paraires, els molins drapers
al Ripoll... Sabadell creixia en habitants, encara que lentament, i es construïen
barris fora muralla: la Borromera, el Cap sa Vila, la carretera de Barcelona...
L’any 1471 s’havia agregat al seu terme la Quadra de Sant Pau de Riu-sec.
Un altre canvi decisiu que es produí a l’època moderna fou la progressiva consecució
d’un govern municipal públic. Al llarg del segle XV s’havien anat consolidant
els càrrecs del govern local, vinculats a la gestió del mercat, de les
botigues públiques, de la portada d’aigües i d’altres instal·lacions per a l’interès
comú. Però el pes de les estructures feudals encara perdurava. No fou fi ns al
segle XVI que la vila començà a redimir els drets feudals que pesaven sobre
els càrrecs públics: des del 1575, el consell tingué plets amb els Terré, hereus

D’Arraona a Sabadell | 119
dels Rosseta en els drets sobre el forn públic; l’any 1582, el Consell comprà la
batllia natural als Meca i el 1621 comprà l’escrivania que havia estat en mans
dels Rosseta i, aleshores, dels Calders (MATEU, 1968 i 1971). Es començava a
trencar el monopoli dels senyors feudals i a construir una nova forma de gestió
municipal. 105
Imatge d’un paraire. Rajola del segle XVIII (MHS, núm. d’inv. 605).
105 Sobre la vila i el mercat en època moderna, vegeu ESPUNY, 1988-b; TORRAS i VARGAS,
1998 i MUSET, 2005.

120 | Mercè Argemí Relat

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
D’Arraona a Sabadell | 121
ABADAL, R. 1926/1952
Catalunya carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, Ed. Institució Patxot.
Ginebra.
AEBISCHER, P. 1928
Études de toponymie catalane. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
ALCOVER, A. M. i MOLL, F. de B. Ed. de 1993
Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca.
ALSINA, J. 1998
“El Consell de la Vila”, Sabadell, memòries d’una vila (segles XVI-XVIII). Museu
d’Història de Sabadell. Sabadell.
ÁLVAREZ, M. C. 1990
La Baronia de la Conca d’Òdena. Fundació Noguera. Barcelona.
AMIGÓ, R. 1999
Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia. Bibl. Serra d’Or, Publ. de
l’Abadia de Montserrat. Barcelona.
ARGEMÍ, M. 1998
“Abans de la formació de la vila de Sabadell: aproximació a l’estudi de l’espai
agrari medieval (segles X-XI)”, Actes de les Jornades de Joves Medievalistes del
Vallès. Servei de Publicacions de la UAB, Cerdanyola del Vallès.
ARGEMÍ, M. 2001
“El castell d’Arraona i el lloc de Sant Salvador: una referència documental del
1101-1104”, Arraona, 24, primavera de 2001, p. 99-109.
ARGEMÍ, M. 2003-a
“Estudi històric i documental dels molins i les hortes existents al riu Ripoll a
Sabadell”, a Parc fl uvial del Ripoll (Sabadell). Inventari d’elements d’interès cultural,
1997-1998-1999, CD inclòs a Arraona, 27. Sabadell.
ARGEMÍ, M. 2003-b
“El castell d’Arraona”, a Parc fl uvial del Ripoll (Sabadell). Inventari d’elements
d’interès cultural, 1997-1998-1999, CD inclòs a Arraona, 27. Sabadell.

122 | Mercè Argemí Relat
ARGEMÍ, M. i DEU, E. 1999
900 anys d’història de l’aigua a Sabadell (del segle XI al 1949). CASSA,
Sabadell.
ARGEMÍ, M. i MASAGUÉ, J. M. 2003
“L’aprofi tament hidràulic al riu Ripoll: molins i hortes, un patrimoni que desapareix”,
a Arraona, 27, p. 58-78. Sabadell.
BACH, A. 1987
Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: el Penedès i altres
llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV). Barcelona.
BALAÑÀ, P. 1989
Els noms de lloc a Catalunya. Generalitat de Catalunya. Barcelona.
BALARI JUVANY, J. 1964
Orígenes históricos de Cataluña. 2 vols. Barcelona.
BARCELÓ, M. 1988
“Los límites de la información documental escrita”, a M. Barceló (coord.),
Arqueología medieval. En las afueras del “medievalismo”, p. 73-87. Barcelona.
BARCELÓ, M. 1988-b
“La arqueología extensiva y el estudio de la creación del espacio rural”, a M.
Barceló (coord.), Arqueología medieval. En las afueras del “medievalismo”, p.
195-257. Barcelona.
BARCELÓ, M. 1995
“Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso
de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación”, Taller d’història, 6,
p. 61-72.
BASTARDAS, J. 1963-68
“Els noms dels dies de la setmana en l’onomàstica catalana”, Estudis de lingüística
i de fi lologia catalanes dedicats a la memòria de Pompeu Fabra, vol. II, Barcelona.
Article recollit extensament per R. Subirana a “Una curiosa interpretació del
nom de Sabadell”, Arraona, II època, núm. 14, tardor 1982, p. 21-29.

D’Arraona a Sabadell | 123
BATET, C. 1995
“La marca encastellada? Castells i pautes d’assentament a la Marca del comtat
de Barcelona”, Afers, núm. 21, p. 341-360.
BATET, C. 1996
Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La Marca de Barcelona als segles
X-XI. Institut d’Estudis Penedesencs. Sant Sadurní d’Anoia.
BATLLE, C. 2004
Fires i mercats. Factors de dinamisme econòmic i centres de sociabilitat (segles XI a
XV). Rafael Dalmau, editor. Barcelona.
BLOCH, M. 1935.
“Avènement et conquête du moulin à eau”, Annales d’Histoire Économique et
Sociale, 36, t. VII, p. 538-563 (reed. 1963: M. BLOCH, Mélanges Historiques,
t. II, p. 800-821. París).
BOLÓS, J. 2000
Catalunya medieval: una aproximació al territori i a la societat a l’edat mitjana.
Pòrtic. Barcelona.
BOLÓS, J. i NUET, J. 1983
Els molins fariners. Ketres. Barcelona.
BONNASSIE, P. 1979-81.
Catalunya mil anys enrera (segles X-XI). Barcelona.
BOSCH I CARDELLACH, A. 1789/1882
Memorias de Sabadell. Ed. de 1882 del Establecimiento tipográfi co de Juan
Baqués e hijos. Sabadell.
CANYAMERES, E. 1998
“El terme de Sabadell en l’època moderna (segles XVI, XVII i XVIII)”,
Sabadell, memòries d’una vila (segles XVI-XVIII). Museu d’Història de Sabadell.
Sabadell.
CARLÚS, X. i TERRATS, N. 2003
“El poblament prehistòric i antic a la conca mitjana del riu Ripoll: dels caçadors
recol·lectors a l’antiguitat tardana”, Arraona, 27, p. 26 a 45. Sabadell.

124 | Mercè Argemí Relat
CARRERAS CANDI, F. 1921
“Sabadell és Ça-badell?”, Nostra Comarca, desembre 1921.
CARRERAS, M. 1932
Elements d’història de Sabadell. Sabadell (ed. 1967 de la Caixa d’Estalvis de
Sabadell).
CASASSAS, Ll. 1978
Fires i mercats a Catalunya. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona.
Catalunya romànica: El Vallès Occidental. El Vallès Oriental, vol. XVIII.
Barcelona. 1991.
Catalunya romànica: El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, vol. XX.
Barcelona. 1992.
COMASÒLIVAS, J. 1999
“Actes inèdites de la universitat de la vila i terme de Sabadell, 1412-1450”,
Arraona, 21 (tardor de 1997), p. 83-94. Sabadell.
CONDE, R. 1999
L’archivio di Ricard Guillem. Corpus documentario, a Ruiz-Domènec, J.E. 1999
Ricard Guillem. Un sogno per Barcellona. Edizioni Athena. Nàpols.
DURAND, A. 1998
Les paysages médiévaux du Languedoc (Xe-XIIe siècles). Presses Universitaries du
Mirail. Tolosa.
Els castells catalans, vol. II. Dir. P. Català. Ed. Rafael Dalmau. Capellades,
1969.
ESPUNY, M. J. 1988
Llibre de Privilegis de la universitat de la vila i terme de Sabadell. Publicacions de
la Fundació Bosch i Cardellach, VIII. Sabadell.
ESPUNY, M. J. 1988-b
Les ordinacions del mostassaf de la universitat de la vila i terme de Sabadell.
Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 55. Sabadell.

D’Arraona a Sabadell | 125
FARRÉ, M.C. i GUMÍ, J. 1983
El Museu d’Art de Catalunya. Edicions 62 per la Caixa de Pensions “la Caixa”.
Barcelona.
FERNÁNDEZ, Ll. et al., 1990
“Els Jardinets. Intervenció arqueològica (1988-89)”, Arraona, 6, p. 11-28.
Sabadell.
FERNÁNDEZ-CUADRENCH, J. 1997
“Crèdit jueu i solidaritat vilatana en el Vallès del segle XIII”, a Estudis històrics
i documents dels Arxius de Protocols, XV, p. 43-58. Col·legi de Notaris de
Barcelona. Barcelona.
FONT RIUS, J. M. 1945-46
Orígenes del régimen municipal de Cataluña. Madrid.
FORRELLAD, M. 1998
Manual de Francesc Ajac, notari de Sabadell, 1400-1402. Fundació Noguera.
Barcelona.
FORRELLAD, M. Ll. i MIRÓ, M. 1997
“El capbreu dels Senyors de Sabadell (segle XIV)”, Arraona, 21, p. 9-26.
GUY, M. i PASSELAC, M. 1991
«Prospection aérienne et télédétection des structures de parcellaires»,
a J. Guilaine (ed.) Pour une Archéologie Agraire. París.
HURTADO, V.; MESTRE, J.; MISERACHS, T. 1998
Atles d’Història de Catalunya. Edicions 62. Barcelona.
MARTÍ, R. 1988
“Hacia una arqueología hidráulica: la génesis del molino feudal en Cataluña”,
a M. Barceló [et al.], Arqueología medieval. En las afueras del medievalismo,
p. 165-194. Barcelona.
MARTÍ, R. 1988-b
“L’ensagrerament: l’adveniment de les sagreres feudals”, Faventia, 10, p. 153-182.
Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra.

126 | Mercè Argemí Relat
MARTÍ, R. 1992
“La primera expansió comtal a ponent del Llobregat (segle X)” dins Catalunya
romànica, vol. XIX, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 28-35.
MARTÍ, J. M., NIQUI, L., MIQUEL, F. 1984
Processos de l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Generalitat de Catalunya. Barcelona.
MASAGUÉ, J. M. 1995
Església de Sant Vicenç de Jonqueres (Sabadell). Quaderns de Patrimoni.
Ajuntament de Sabadell.
MATEU, E. 1968
Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell (segle XVI). Sabadell.
MATEU, E. 1971
Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell (segle XVII-1).
Sabadell.
MATEU, E.; ROCA, P.; VALLS, P. 1948
Primer Llibre d’acords del Consell de la Vila de Sabadell. Publicacions de la fundació
Bosch i Cardellach, I. Sabadell (reed. 1978).
MILÁN, A. i VEA, L.1998
“Reconsideració dels límits del terme del Castell de Terrassa entre els segles
X-XIII”, Actes de les Jornades de Joves Medievalistes del Vallès. Servei de
Publicacions de la UAB. Cerdanyola del Vallès.
MIQUEL ROSELL, F. 1945
Liber Feudorum Maior. Barcelona.
MONTLLOR I PUJAL, J. 1923
“El mercat i la mesura de Sabadell”, Nostra Comarca, any III, núm. 8 (desembre
de 1923), recollit a Escrits de Joan Montllor i Pujal, I, Notes Històriques.
Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 1983.
MONTLLOR i PUJAL, J. 1926
“L’Etimologia de Sabadell”, Diari de Sabadell, recollit a Escrits de Joan Montllor
i Pujal, I, Notes Històriques. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach,
Sabadell, 1983.

D’Arraona a Sabadell | 127
MONTOLIU, M. de. 1942
“Els noms de riu i els noms fl uvials en la toponímia catalana”, B.D.C., X,
p. 1-33.
MUSET, A. 2005
“Botigues i gabelles. Proveïments i consum a Sabadell a l’època moderna”,
Arraona, 29, p. 148-166. Sabadell.
ORDEIG, R. 1983
“Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes, III.
Anys 1000-1050”, Revista Catalana de Teologia, VIII/2.
OLIVER, J. 1995
“Senyors capturats?. El delme a la documentació de Pallars i Ribagorça anterior
al segle XII”, dins Philippe SÉNAC (ed.), Histoire et archeologie des terres catalanes
au Moyen Age. Perpinyà.
PALLÍ, F. 1985
“La vía Augusta en Cataluña”, Faventia Monografi es. Bellaterra.
PARDO, M. 1994
Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Fundació Noguera. Barcelona.
PLADEVALL, A. 1970
“El monasterio de Santa Maria de l’Estany”, San Jorge, 78, p. 93-102.
PLANS, R. M. 2003
El mercat Central. Quaderns de Patrimoni, VII. Ajuntament de Sabadell,
Sabadell.
PUIG, J. 1991
El procés de formació de la ciutat de Sabadell. Ajuntament de Sabadell.
Sabadell.
PUIG, P. [et al.], 1988.
Pergamins de l’arxiu històric comarcal de Terrassa, 1278-1387.
PUIG, P., 1995
El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI.
3 vols. Fundació Noguera. Barcelona.

128 | Mercè Argemí Relat
PUIGVERT, X. 1992
“La introducció del delme a la Marca Hispànica”, a Acta Mediaevalia, 13, p.
117-125. Universitat de Barcelona. Barcelona.
RETAMERO, F.1998
La contínua il·lusió del moviment perpetu. Estudis sobre la moneda dels reges,
mulûk i seniores. Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona.
Bellaterra.
RIBÉ, G. 1995
La capella de Sant Nicolau (Sabadell, Vallès Occidental). Quaderns de Patrimoni.
Ajuntament de Sabadell.
RÍOS, J. 1990
El portal d’Europa i el Sabadell del segle XVI. Sabadell.
RIUS, J. 1945-47.
Cartulario de Sant Cugat del Vallès, 3 vols. Barcelona.
ROCA, P. 1956/1999
“El nom de Sabadell com a problema toponímic”, ponència publicada el 1956
en ciclostil i el 1999 amb el títol Sobre el topònim de Sabadell. Quaderns d’Arxiu
de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell.
ROCA, P. 1972
Les muralles de Sabadell. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach,
XII. Sabadell.
ROIG, A. i ROIG, J. 2002
La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI). Dotze anys d’arqueologia a la ciutat
(1988-2000). Quaderns d’arqueologia del Museu d’Història de Sabadell, 1.
Sabadell.
RUIZ-DOMÈNEC, J. E. 1999
Ricard Guillem. Un sogno per Barcellona (amb L’archivio di Ricard Guillem.
Corpus documentario a cura de Rafael Conde). Edizioni Athena. Nàpols.
RUIZ GÓMEZ, V. 2001
Alous, franqueses i moneta: els instruments del poder feudal al Castrum Terracie (terrassa,
segles X-XI). Treball de recerca inèdit. Universitat Autònoma de Barcelona.

SALVANY, J. 1844
Refl exiones críticas sobre la antigüedad de la Parroquia de Sabadell, 1844.
SÁNCHEZ MARTÍNEZ, M. 1995
El naixement de la fi scalitat d’Estat a Catalunya (s. XII-XIV). Girona.
SARDÀ, J. i RIUS, A. 1867
Guía histórica, estadística y geográfi ca de Sabadell. Sabadell.
D’Arraona a Sabadell | 129
SOLER, M. 2004
“Feudalisme i mercat: vers una nova estructuració dels intercanvis. L’exemple
de la Baronia de Castellvell de Rosanes entre l’alta i la plena edat mitjana”, a
VICEDO, E. (ed.), Fires, mercats i món rural. IV Jornades sobre sistemes agraris,
organització social i poder local als Països Catalans, p. 159-180. Institut d’Estudis
Ilerdencs. Lleida.
SUBIRANA, R. 1976
“Investigacions arqueològiques en el turó del castell d’Arraona”, Arrahona,
II època, núm. 2, p. 5-22.
TORRAS ELIAS, J. 1977
“Ciutat i camp”, Manuscrits, 15.
TORRAS ELIAS, J. 1993
“La construcció del mercat”, Els espais del mercat. II col·loqui internacional d’història
local. València.
TORRAS, S. i VARGAS, A. 1998
“Clarobscurs de Sabadell a l’època moderna, segles XVI a XVIII”, a Sabadell,
memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII. Museu d’Història de Sabadell. Sabadell.
TORRUELLA, J. (coord.), 2003
Catàleg del fons Duran del Pedregar de Sabadell (1273-1912). Eines d’Arxiu, 3.
Arxiu Històric de Sabadell. Sabadell.
TOUBERT, P. 1973
Les structures du Latium médiéval. Le Latium méridional et la Sabine du Ixe à la
fi n du XIIe siècles. 2 vols. Roma.

130 | Mercè Argemí Relat
TURULL, J. B. vs P. ROCA GARRIGA. 1958
“Sebendunum, la progenitora de Sabadell”, Discusiones Sabadellenses, febrer de
1958.
VERHULST, A. 1995
Le Paysage Rural: les structures parcellaires de l’Europe du Nord-Ouest, a Typologie
des Sources du Moyen Age Occidental, fasc. 73. Turnhout, Bèlgica.
VICEDO, E. (ed.). 2004
Fires, mercats i món rural. IV Jornades sobre sistemes agraris, organització social i
poder local als Països Catalans. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida.
VILA VALENTÍ, J. 1983
“Vida rural i mercats setmanals, els segles X al XII”, a El món rural a Catalunya.
Ed. Curial. Barcelona.
VILAGINÉS, J. 2001
El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles X-XII). Biblioteca
Abat Oliva. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona
VIRGILI, A. 1991
L’expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (segles XI i XII). Centre
d’Estudis d’Altafulla, Tarragona.

D’Arraona a Sabadell
| 131

132 | Mercè Argemí Relat

SUMARI
D’Arraona a Sabadell | 133
AGRAÏMENTS 9
ABANS DE COMENÇAR ... 11
PRIMERA PART: ELS ORÍGENS 13
1. ABANS DE SABADELL:
EL CASTRUM D’ARRAONA (SEGLES X-XI) 15
ELS PRIMERS DOCUMENTS SOBRE SABADELL I EL MERCAT
EL CASTELL D’ARRAONA I EL SEU TERME:
15
EL CONTEXT DE L’ORIGEN DEL MERCAT 17
Primeres referències a Arraona 17
El castrum d’Arraona 21
La parròquia d’Arraona 25
Claramunt i Òdena: els primers senyors feudals del castell i del mercat 27
Els castra i les parròquies: instruments del feudalisme 32
2. L’ORIGEN DE LA VILA DE SABADELL (SEGLES XI-XII) 35
LES PRIMERES REFERÈNCIES AL MERCAT DE SABADELL
L’ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR I LA SEVA PRESÈNCIA
35
EN L’EVOLUCIÓ DEL MERCAT 36
EL TOPÒNIM 43
Sabadell: un mercat de dissabte 43
Altres Sabadell 48
Martorell, Martorelles i el Vendrell: altres mercats setmanals?
ALTRES TESTIMONIS DE L’ORIGEN DE SABADELL:
49
L’ARQUEOLOGIA I LA FOTOINTERPRETACIÓ 50
3. MERCATS FEUDALS. ESTUDIS SOBRE
L’ORIGEN DELS MERCATS MEDIEVALS 55
La documentació sobre els mercats: alguns exemples 55
El feudalisme en l’origen de les viles mercat 58

134 | Mercè Argemí Relat
SEGONA PART: LA CONSOLIDACIÓ DEL MERCAT I LA VILA 67
4. LA SENYORIA DE LA VILA (SEGLES XIII-XV) 69
ELS SENYORS DEL CASTELL D’ARRAONA I LA VILA DE SABADELL:
DEL SEGLE XII AL XIV 69
El feu d’Arraona 69
Una senyoria compartida: “l’alou dels Tres Senyors” 72
EL MERCAT SOTA JURISDICCIÓ REIAL 76
El pas a vila reial 76
Els privilegis reials per a la consolidació de la vila i del mercat 78
Les viles mercat i les fi nances reials 82
5. LA CONSOLIDACIÓ DEL MERCAT 84
Establiments de cases a la vila i taules al mercat: més rendes pels senyors 85
El govern de la vila: establiments públics i administració municipal 91
L’impacte de la presència del mercat en l’entorn rural 98
6. EL CREIXEMENT DE LA VILA: NOUS RAVALS,
LES MURALLES I LA PORTADA D’AIGUA: 103
EL TERME DE SABADELL 103
DE L’URBANISME I LA POBLACIÓ 103
LES MURALLES I ELS BARRIS EXTRAMURS 107
LA PORTADA D’AIGÜES A LA VILA I UNA NOVA HORTA URBANA 111
PER ACABAR 117
LA PÈRDUA DE PES D’ARRAONA ENFRONT DE LA PUIXANÇA DE SABADELL 117
ELS NOUS OFICIS, EL NOU GOVERN. VERS UNA VILA MODERNA 118
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 121