ÍNDEX - CMR[B] Centro de Medicina Regenerativa de Barcelona

ÍNDEX
1.Introducció ........................................................................................ pàg. 2
2.Clonació ............................................................................................ pàg. 5
2.1 Cèl∙lules mare ............................................................. pàg. 5
2.1.1 Què són............................................. pàg. 5
2.1.2. Característiques ............................... pàg. 5
2.1.3. Especialització ................................. pàg. 7
2.1.4. Tipus de cèl∙lules mare ..................... pàg. 8
2.1.5. Origen ............................................... pàg. 9
2.1.6. Diferències i similituds entre cèl∙lules
mare adultes i embrionàries ................. pàg. 11
2.1.7. Tractaments ..................................... pàg. 12
2.2 Clonació ......................................................................... pàg. 13
2.2.1 Definició .............................................. pàg. 13
2.2.2 Història ................................................ pàg. 16
2.2.3. Tipus .................................................... pàg. 20
2.2.3.1 Clonació d’ADN .................................. pàg. 20
2.2.3.1.1. Transgènics .......................... pàg. 27
2.2.3.1.2. Finalitats de la clonació ........ pàg. 32
2.2.3.2 Clonació d’organismes ...................... pàg. 34
2.2.3.2.1 La clonació reproductiva ...... pàg. 35
2.2.3.2.2 La clonació terapèutica ........ pàg. 38
2.2.3 Tècniques .............................................. pàg. 40
2.2.4 Casos de clonació ................................... pàg.45
2.3 Clonació humana .............................................................. pàg.51
2.3.1 Primera clonació humana ...................... pàg. 51
2.3.2 Riscos ..................................................... pàg. 52
2.3.3 Problemes d’ètica i legalitat ................... pàg.52
2.4 Seguiment d’un centre d’investigació: el CMRB ................ pàg. 57
2.4.1. Missió ......................................................... pàg. 57
2.4.2. Construcció ................................................. pàg. 58
2.4.3. Directius ..................................................... pàg. 58
2.4.4. Centre d’investigació ................................. pàg. 60
2.4.5. Línies de treball ......................................... pàg. 61
2.4.6. Projectes en curs ....................................... pàg. 65
2.4.7. Banc de línies cel∙lulars ............................. pàg. 68
2.4.8. La nostra visita .......................................... pàg. 68
2.5 Els especialistes opinen ................................................... pàg. 71
2.6 La gent opina .................................................................. pàg. 84
3 Conclusions: la medicina del futur? ........................................................ pàg. 103
4 Annexes ................................................................................................ pàg. 104
4.1 L’Informe Donaldson ........................................................ pàg. 105
4.2 Lleis sobre la clonació ................................................. pàg. 118
4.2 Glossari ............................................................................ pàg. 139
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

4.3 Bibliografia ...................................................................... pàg. 143
1. INTRODUCCIÓ
En un principi el nostre treball de recerca anava dirigit als caràcters genètics. Vam triar
el tema de la genètica ja que és un tema que trobem molt interessant i que teníem
pensat des d’un principi.
El nostre objectiu era mitjançant quatre hàmsters iguals (dos mascles i dues femelles),
mantenint‐los en dos llocs amb les mateixes condicions excepte en una, la de la llum.
Una parella d’hàmsters estaven en un lloc on els hi toqués la llum i l’altra parella
d’animals estava en un lloc on no els hi toqués cap raig de llum.
El que preteníem veure era quines diferències hi havia entre les diferents generacions
de les dues parelles d’hàmsters, és a dir, si variava el color del pèl i el color dels ulls.
Però per diferents raons no vam poder dur a terme l’experiment ja que ens van sorgir
diferents imprevists com que una parella d’hàmsters no s’aparellava i es mossegava.
Un altre imprevist va ser que van tardar molt a reproduir‐se per primer cop i no
disposàvem de tant de temps, a part de que quan les cries van néixer, la mare se’n va
menjar la meitat i ens vam quedar amb molt poques cries amb les que experimentar.
Així doncs, un parell de mesos més tard, ens vam decidir a canviar el rumb del nostre
treball de recerca. Sabíem que havíem d’agafar un tema de la mateixa branca
científica, i el tema de la clonació ja se’ns havia acudit de fer. Així que vam comunicar
el canvi de treball a la nostra tutora i no va posar‐hi cap inconvenient a part de que
tindríem dos mesos menys de treball. Tot i així, vam escollir aquest tema ja que ens
despertava molta curiositat, tant com es feia com totes les històries sobre casos de
clonació que no sabíem si eren reals, i els hem volgut investigar fent aquest treball.
El nostre treball de recerca, doncs, tracta el tema de la clonació. L’hem enfocat d’una
manera més aviat mèdica, però donant una pinzellada de la seva legalitat i dels
problemes amb l’ètica.
Els objectius que ens vam plantejar a l’hora de realitzar aquest treball van ser:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Conèixer més a fons tot el món de la clonació i els aspectes que envolta
aquesta i unificar‐los tots en un treball.
‐ A partir d’entrevistes amb diferents especialistes de diferents àmbits,
determinar quin serà el futur de la clonació en l’àmbit mèdic, és a dir, si podrà
ser la medicina del futur per curar malalties medul∙lars i neuronals, substituint
els fàrmacs.
‐ Conèixer l’opinió i el grau de coneixement del tema d’una part de la clonació.
El treball té dues parts, una més teòrica i una altra més pràctica.
En la part teòrica primer hem parlat de les cèl∙lules mare per endinsar‐nos en el tema i
perquè és el principi bàsic per poder clonar. Seguidament, ens hem endinsat ja en el
tema de la clonació en sí, definint el concepte, els tipus, els mètodes, una mica
d’història i alguns casos de clonació animal.
Després hem obert un altre apartat especialitzat en la clonació humana i en els
problemes d’ètica i legalitat que aquesta comporta.
Els apartats que segueixen són els que formen la nostra part pràctica, i trobem el
seguiment d’un centre biomèdic especialitzat (en aquest cas més aviat en cèl∙lules
mare), entrevistes a diversos especialistes que ens han ajudat a desenvolupar les
nostres hipòtesis i enquestes a estudiants de batxillerat per saber la opinió i grau de
coneixement del tema entre una part de la població d’avui en dia.
Al final de tot, als annexos, hem inclòs un glossari amb les paraules de més dificultat
(marcades amb un *) per facilitar la comprensió d’aquest treball.
La metodologia que hem seguit a l’hora de realitzar‐lo ens ha causat algunes dificultats
ja que som dues persones i tenim poc temps comú per poder reunir‐nos, així que hem
fet bastant ús del correu electrònic, entre d’altres, per poder‐lo fer a distància, però
estant sempre en contacte per qualsevol dubte que sorgís.
Tot i aquestes dificultats a l’hora d’estar juntes, fèiem apartats per separat tot i que no
sempre anaven continuats i seguidament els hem anat unint per constituir el treball.
Hem anat complementant la part teòrica amb la part pràctica.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Les dificultats que hem trobat han estat múltiples, tot i que sempre les hem pogut
solucionar d’una manera o una altra. Algunes d’elles han estat:
‐ La comentada anteriorment en la metodologia de treball sobre el temps comú.
‐ La poca part pràctica que podem dur a terme. El nostre ha estat un treball més
aviat teòric ja que és impossible dur a terme cap tipus de clonació per si soles,
ja que fins i tot no hi ha cap centre especialitzat només en el tema a causa de
les lleis que imposa la Constitució.
‐ La poca informació trobada en el nostre idioma en certes parts i la dificultat de
trobar‐ne en altres llengües ja que utilitzen un llenguatge summament científic
i ens dificultava bastant la traducció.
‐ La diversitat de dades en diferents pàgines d’informació que no concordaven i
haver‐les de verificar abans d’utilitzar‐les.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2. CLONACIÓ
2.1. CÈL∙LULES MARE
2.1.1. Què són?:
Les cèl∙lules mare són cèl∙lules que tenen l’habilitat de convertir‐se en altres tipus de
cèl∙lules. També tenen la capacitat de l’autopoiesi*, és a dir, la capacitat
d’autorenovar‐se. Aquesta habilitat els permet actuar com a sistema guaridor del cos,
ja que substitueix altres cèl∙lules mentre el cos segueix amb vida.
Es poden convertir en una gran varietat de cèl∙lules per mitjà d’un procés conegut com
la diferenciació [2.1.2].
Tenen la capacitat de dividir‐se sense cap tipus de límit per així poder substituir altres
cèl∙lules.
Quan una cèl∙lula mare es divideix, cada nova cèl∙lula té la característica o la facilitat de
deixar de ser una cèl∙lula mare i convertir‐se en un altre tipus de cèl∙lula amb una
funció més especialitzada.
Els investigadors creuen que en un futur les cèl∙lules mare podran enfrontar‐se a
moltes malalties humanes, sent utilitzades per reparar teixits específics o substituir
òrgans sencers.
2.1.2. Característiques:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Totes les cèl∙lules mare, sense tenir en compte el seu origen, tenen dues
característiques generals:
‐ Tenen la capacitat de dividir‐se, com la resta de les cèl∙lules existents, i
d’autorenovar‐se. La divisió en aquest tipus de cèl∙lules dura llargs períodes de
temps. A diferència de les cèl∙lules musculars, neuronals o les sanguínies, es
poden reproduir molts cops. Quan es reprodueixen repetidament, s’anomena
proliferació*. Si les cèl∙lules resultants d’aquesta proliferació segueixen sent
cèl∙lules sense especialitzar, també seran capaces d’autorenovar‐se durant
llargs períodes.
‐ Són cèl∙lules sense especialitzar,però tenen la capacitat d’especialitzar‐se, és a
dir, poden donar lloc a qualsevol tipus de cèl∙lula [2.1.3]. Aquest tipus de
cèl∙lula no té cap estructura específica de teixit i això li permet poder fer
qualsevol tipus de funció. El procés pel qual una cèl∙lula sense especialitzar
dóna lloc a una especialitzada s’anomena diferenciació*.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

En la imatge anterior podem veure un cultiu de cèl∙lules mare i els diferents teixits i
cèl∙lules en els que pot ser utilitzada per fer teràpies. Podem trobar les cèl∙lules de la
medul∙la òssia, cèl∙lules nervioses, cèl∙lules del múscul del cor o cèl∙lules pancreàtiques.
2.1.3. Especialització:
L’especialització de les cèl∙lules és un procés que es dóna quan una cèl∙lula mare
embrionària adquireix les capacitats per transformar‐se en un altre tipus de cèl∙lula
amb una estructura i una funció definides.
Sobretot, és un procés que es dóna principalment en l’etapa embrionària ja que és
quan les cèl∙lules es comencen a definir.
L’especialització en els éssers vius és un procés totalment natural, encara que també
es pot manipular i serveix per què les cèl∙lules mare puguin diferenciar‐se en altres
tipus de cèl∙lula.
L’especialització de les cèl∙lules mare s’aconsegueix posant les cèl∙lules en càpsules de
Petri amb diferents compostos, amb diferents productes i deixant‐los reposar.
Cada tipus de cèl∙lula, per especialitzar‐se, necessita diferents condicions i diferents
productes.
Tot i així, el pas contrari, obtenir cèl∙lules mare de cèl∙lules especialitzades és un procés
que encara s’ha de millorar ja que no sabem quins són els factors que produeixen que
en els nostres inicis les cèl∙lules s’especialitzin. Aquest procés ajudaria a intentar fer
remetre algun tipus de malalties com la diabetis, les lesions medul∙lars, l’Alzheimer o el
Parkinson.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

En aquesta imatge‐esquema podem veure les primeres especialitzacions de les cèl∙lules,
en aquest cas sanguínies, que duu a terme l’embrió: Les cèl∙lules totipotents [2.1.4]
passen a ser cèl∙lules pluripotents [2.1.4] i aquestes ja comencen a especialitzar‐se més
en els tipus de cèl∙lules sanguínies.
2.1.4. Tipus de cèl∙lules mare:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Les cèl∙lules mare poden ser classificades per la seva potencialitat, és a dir, la seva
capacitat de diferenciació del tipus cel∙lular.
Poden ser:
- Totipotents: Poden esdevenir qualsevol tipus cel∙lular sense cap mena
d’excepció. També poden donar lloc a tot un organisme i inclús poden
produir teixits embrionaris. Un exemple, el zigot.
- Pluripotents: Són unes cèl∙lules mare que descendeixen de les cèl∙lules mare
totipotents que poden convertir‐se en qualsevol tipus de cèl∙lula excepte les
totipotents. Solen ser les cèl∙lules mare embrionàries, ja que es poden
transformar en qualsevol tipus cel∙lular.
- Multipotents: Les cèl∙lules mare només poden produir una família
2.1.5. Origen:
emparentada de cèl∙lules diferenciades, és a dir, només poden donar lloc a
certs tipus de cèl∙lula. Aquestes solen ser les dels teixits adults.
Les cèl∙lules mare també es poden diferenciar segons la seva font o origen. N’hi ha dos
tipus: les cèl∙lules mare embrionàries i les cèl∙lules mare adultes.
- Cèl∙lules mare adultes: O també anomenades cèl∙lules somàtiques, ja que
no necessàriament es troben en les persones adultes, també es poden
trobar en els nens petits, ja que aquestes no depenen de l’edat de la
persona sinó que depenen de l’edat de la cèl∙lula. Són cèl∙lules mare
parcialment diferenciades trobades en uns teixits específics, normalment
multipotents, provinents d’un ésser humà viu o també d’un mort. Tenen
una gran plasticitat*, i són les que regeneren el teixit danyat.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Actualment es fan servir en els tractaments de trencaments de la columna
vertebral o danys musculars per moltes malalties, com per exemple les
malalties congènites relacionades amb disfuncionalitats de proteïnes. Les
cèl∙lules mare adultes poden tenir l’habilitat de formar noves cèl∙lules
especialitzades en altres tipus de cèl∙lules. Aquesta habilitat rep el nom de
la desdiferenciació*.
En aquest esquema podem veure la desdiferenciació de les cèl∙lules mare
adultes.
‐ Cèl∙lules mare embrionàries: Aquestes cèl∙lules són extretes d’embrions.
Concretament són extretes del blastocist* que no té més de quatre o cinc dies.
(El nombre de cèl∙lules que hi ha en un blastocist són entre 50 i 150).
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Aquestes cèl∙lules són capaces de generar tots els diferents tipus cel∙lulars del
cos.
També són les cèl∙lules que ofereixen les perspectives més immediates per a
nous tractaments i remeis.
Hi ha dues maneres d’obtenir aquestes cèl∙lules mare: una és als pocs dies de
vida del blastocist, quan aquest té vuit cèl∙lules, extreure un blastòmer* (una
de les vuit cèl∙lules) que seran cultivades al laboratori per poder obtenir una
colònia de cèl∙lules mare. Les set cèl∙lules restants s’implanten a l’úter de la
mare, fent que pugui néixer un fill sense cap problema.
En l’altra forma d’obtenir‐les, el blastocist no s’implanta a l’úter de la mare, per
tant, s’acaba destruint. Aquests embrions necessaris per a l’obtenció de
cèl∙lules mare s’aconsegueixen a partir dels embrions sobrants de les clíniques
de fecundació in vitro (FIV)*, que portin més de 5 anys congelats.
2.1.6. Diferències i similituds entre les cèl∙lules mare adultes i
embrionàries.
Les cèl∙lules mare adultes i embrionàries tenen cada una les seves pròpies avantatges i
desavantatges quant a l’ús potencial d’aquestes per a teràpies regeneratives a partir
de cèl∙lules.
Ambdós tipus de cèl∙lules es diferencien en el nombre i tipus de cèl∙lula diferenciades
en què es poden convertir.
Les cèl∙lules mare embrionàries poden convertir‐se en qualsevol tipus de cèl∙lula del
cos perquè són pluripotents [2.1.4].
En canvi, les cèl∙lules mare adultes generalment són limitades en quant a la
diferenciació, ja que només es poden diferenciar en cèl∙lules del seu mateix teixit
d’origen.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Encara que algunes proves suggereixen que la plasticitat de les cèl∙lules mare adultes
pot existir, augmentant el nombre del tipus de cèl∙lules, es pot convertir en una cèl∙lula
mare adulta.
Grans quantitats de cèl∙lules mare embrionàries són fàcilment cultivables en cultius,
però els mètodes per ampliar el nombre de cèl∙lules als cultius encara no està del tot
resolt.
Un avantatge potencial de fer servir cèl∙lules mare adultes consisteix en que les
pròpies cèl∙lules del pacient podrien ser utilitzades als cultius i després presentar‐les
un altre cop al pacient.
L’ús de les pròpies cèl∙lules mare adultes del pacient significaria que les cèl∙lules no
serien pas rebutjades pel sistema immunològic. Això suposaria un gran avantatge ja
que el rebuig només es pot tractar amb fàrmacs.
Les cèl∙lules mare embrionàries d’un donant introduïdes en un pacient podrien causar
certs casos de rebuig.
2.1.7. Tractaments.
Hi ha un cert nombre de tractaments que ja existeixen, tot i que la majoria d’ells no
són emprats per tothom, ja que tendeixen a ser experimentals i de costs molt elevats.
Es preveu que l’ús de les tecnologies derivades de les cèl∙lules mare serviran per
tractar trencaments de columna vertebral, danys musculars, entre un nombre enorme
de malalties que inclouen malalties congènites relacionades amb les disfuncionalitats
de les proteïnes.
Un altre tractament que es pot realitzar és un tractament dut a terme amb les cèl∙lules
del cordó umbilical, que des de 1988 han estat utilitzades per tractar la malaltia de
Gunther*(malaltia poc freqüent en la que s’altera el metabolisme de les porfirines, que
dóna una hipersensibilitat cutània que pot causar lesions); també han estat emprades
en el tractament dels síndromes de Hunter* (malaltia hereditària que produeix un
funcionament anormal de múltiples òrgans), de Hurler* (malaltia de baixa incidència
on no es poden descompondre grans cadenes de glicosaminoglicans), finalment, per la
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

leucèmia limfòcita aguda* (càncer en el qual al cos es produeix una gran quantitat de
glòbuls blancs immadurs, els limfòcits).
2.2. LA CLONACIÓ
2.2.1. Definició i procés de la clonació
El terme “clon”, prové de la paraula grega “klon” que significa branca o brot.
S’ha de diferenciar la paraula clonació en diferents contextos de la biologia: si ens
referim a l’àmbit de la Enginyeria Genètica, clonar és aïllar i multiplicar en un tub
d’assaig un determinat gen o, un tros d’ADN.
En el context al que ens referim, clonar significa obtenir un o varis individus a partir
d’una cèl∙lula somàtica o del nucli d’un altre individu, així que els individus clonats són
idèntics fisiològicament i biològicament a l’original.
Encara que els individus siguin genèticament idèntics, està demostrat científicament
que els seus trets poden oscil∙lar, ja que cada persona té un grup de cèl∙lules que
s’activen en un determinat moment i que donen a lloc a canvis de la seva imatge.
Afortunadament, tampoc tindrien la mateixa personalitat, ja que aquesta depèn de
l’educació i l’ambient en que creixi.
La clonació és un procés que podria tenir lloc de manera espontània a la naturalesa o
de manera artificial en un laboratori amb l’ajuda de la tecnologia.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

En termes generals podríem referir‐nos a dos grans tipus de clonació: la clonació
d’ADN i la clonació d’organismes. La més habitual i coneguda per la societat avui en dia
seria la clonació d’organismes, dins de la qual podem trobar la clonació terapèutica i
reproductiva [2.2.3]. Totes dues han produït molta polèmica recentment, sobretot la
clonació reproductiva, ja que ha plantejat molts problemes ètics en molts sectors de la
societat.
El procés principal de la clonació es basa en la transferència nuclear, la mateixa tècnica
utilitzada des de fa anys per poder obtenir animals idèntics a partir de cèl∙lules
embrionàries.
La transferència nuclear requereix l’ús de dues cèl∙lules. La cèl∙lula receptora acostuma
a ser un òvul sense fecundar. Aquests òvuls estan preparats per començar a
desenvolupar‐se tan aviat com rebin l’estímul apropiat. La cèl∙lula donant és la cèl∙lula
que desitgem copiar.
Sota un microscopi potent, l’expert sosté l’òvul receptor a l’extrem d’una pipeta fina;
mentre que amb una micropipeta molt sensible absorbeix els cromosomes. Aleshores
el nucli desenvolupat de la cèl∙lula donant és introduït a la membrana externa de
l’ovòcit.
El procés es completarà amb una descàrrega elèctrica, on l’impuls elèctric fusiona el
nucli de la cèl∙lula introduïda amb l’ovòcit. A continuació començarà la divisió cel∙lular,
i en pocs dies es convertirà en una massa de cèl∙lules de tamany suficient per poder‐se
implantar, a través de la fecundació in vitro, a l’úter d’una femella prèviament tractada
amb hormones, anomenada mare gestant.
Ovòcit
Cèl∙lula donant
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Material
Caldes de Montbui
genètic
Blastocist
Aquest esquema
explica
sintèticament el
procés de la
clonació.

1 2 3
4 5
En aquestes imatges es pot veure el procés de la clonació:
1‐ El nucli de la cèl∙lula receptora.
2‐ El nucli de la cèl∙lula s’agafa amb una pipeta.
3‐ S’extreu el nucli de la cèl∙lula.
4‐ Es posa una pipeta a la cèl∙lula donadora del nucli.
5‐ S’agafa el nucli de la cèl∙lula donadora per transferir‐lo a la cèl∙lula lliure de
nucli.
6‐ S’introdueix el nucli de la cèl∙lula donadora a la cèl∙lula receptora.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui
6

2.2.2. Història
La paraula “clon” ha anat adquirint nous usos a través del temps. Al principi, aquesta
s’usava per designar una població de cèl∙lules o d’organismes obtinguts per la
reproducció asexual d’una sola cèl∙lula, de la mateixa manera que tots els membres
d’un clon tenen la mateixa constitució genètica.
Posteriorment, quan l’enginyeria genètica va permetre multiplicar un gen o un
fragment d’ADN en bacteris, la paraula va extendre’s a la clonació de gens.
El problema eren els animals superiors, ja que aquests no es podien reproduir
asexualment, així que havien d’eliminar el nucli d’una cèl∙lula fecundada (zigot) i
substituir‐la per el nucli d’una altra cèl∙lula diploide, la qual ja té tota la informació
genètica necessària.
Dates importants:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

1901: Hans Spemann va ser dels primers científics en manipular embrions animals. Va
dividir un embrió de dues cèl∙lules de tritó amb un pèl de cap. A partir de cada cèl∙lula
va obtenir una larva completa.
1928: Hans Spemann, continuant els seus experiments amb salamandres, va transferir
el nucli d’una cèl∙lula d’aquesta a una altra cèl∙lula sense nucli, i va poder comprovar
com el nucli d’una cèl∙lula dirigeix la divisió cel∙lular.
1938: Hans Spemann proposa substituir el nucli d’un ou pel nucli que prové d’una
cèl∙lula diferenciada.
1952: Robert Briggs i Thomas J. King, mitjançant la transferència nuclear van intentar
transferir el nucli d’una cèl∙lula blàstula* dins d’un ou fertilitzat el qual li havien extret
el nucli. Van utilitzar cèl∙lules embrionàries de granota, introduint‐los en ovòcits de la
mateixa espècie, originant capgrossos.
1958: F. E. Steward va aconseguir crear una planta de pastanagues sencera a partir de
cèl∙lules diferenciades de la planta. El seu èxit va demostrar que, des del punt de vista
biològic, la clonació no és impossible.
1962: John B. Gurdon va aconseguir, mitjançant el mètode de transferència nuclear, va
aconseguir clonar una granota a través de les cèl∙lules de l’intestí. Alguns científics,
però posen en dubte el seu treball.
1963: el biòleg J. B. S. Haldane li dóna un nou significat al terme “clonació”.
1978: Karl Illmensee afirma haver clonat tres ratolins aquest any a partir del mètode
de transferència nuclear, però quan altres científics ho proven, comencen a sospitar
que clonar un mamífer és biològicament impossible, i que el científic s’ho ha inventat
tot.
1983: James Mc Grath i Davor Solter adapten la tecnologia de transferència nuclear
per embrions de ratolins, que van sobreviure finalment.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

1984: Steen Willadsen va clonar un xai amb el mètode de transferència nuclear, el
primer cop que es verifica una clonació amb aquest mètode.
1986: Willadsen aconsegueix clonar una vaca, utilitzant cèl∙lules d’embrions d’una
setmana d’edat.
1995: Ian Wilmut i Keith Campbell aconsegueixen clonar dues ovelles, Megan i Morag,
a partir de cèl∙lules embrionàries.
1996: Ian Wilmut i el seu equip aconsegueixen clonar la Dolly, el primer mamífer clonat
a partir de la transferència del nucli de cèl∙lules somàtiques adultes a un ovòcit
enucleat*.
1997: els creador de la Dolly anuncien el naixement de la Polly, la primera ovella que
conté un gen humà en totes les seves cèl∙lules. Alhora, dos científics d’Oregon
aconsegueixen clonar (a partir d’un procés similar al de la Dolly) dos micos, fet
important per la similitud amb l’espècie humana.
1998: aquest any hi va haver una gran revolució clònica. Un grup de científics
japonesos presenten dos vedells clonats a partir de la mateixa tècnica que la Dolly. A
Hawaii es van clonar 22 ratolins, 7 dels quals van ser reclonats.
1999: un grup de científics de la Universitat de Sydney llança un projecte per recuperar
el llop de Tasmània.
2000: la Gran Bretanya autoritza la clonació d’humans, però només per a ús mèdic. A
l’Institut Roslin s’anuncia el naixement de la primera gallina clònica, Britany. A Xina
neix la primera cabra clonada, però mor al cap de poques hores per problemes
respiratoris.
2001: els EEUU prohibeixen la clonació humana, mentre que científics americans,
europeus i japonesos també s’oposen a la clonació d’humans.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2002: neix el primer gat clonat a Texas, EEUU. A Argentina neix Pampa, la primera vaca
clonada.
2003: mor Dolly. A Cremona (Itàlia) neix Prometa, el primer cavall clonat. També neix
Futi, la primera vaca clonada al continent africà.
2004: un grup de científics coreans clonen el primer embrió humà, del qual s’extreuen
cèl∙lules mare. El govern britànic autoritza la clonació per finalitats terapèutiques.
2005: l’ONU aprova un decret on es rebutja qualsevol tipus de clonació humana. Un
grup de científics de Corea del Sud presenten el primer gos clonat. A Itàlia neix el
segon cavall clonat. La Universitat de Newcastle (Anglaterra) clona el primer embrió
humà d’Europa.
2006: el govern central espanyol aprova un projecte de llei que amplia el camp per
investigar amb cèl∙lules mare, però que prohibeix el clonatge reproductiu.
2007: a la Universitat d’Oregon (EEUU) s’obtenen per primera vegada embrions clònics
a partir de cèl∙lules d’un primat. Es descobreix la possibilitat d’obtenir cèl∙lules mare a
partir de cèl∙lules de la pell.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.3 Tipus de clonació:
2.2.3.1. Clonació d’ADN:
La clonació d’ADN consisteix en separar un gen específic o un fragment d’ADN d’una
cadena d’ADN molt més llarga, i copiar‐la obtenint un nombre indefinit de còpies
iguals que aquestes, i més tard unir‐lo a una petita molècula d’ADN portador. El
resultat és la rèplica d’un gen o d’un segment d’ADN particular.
El primer organisme utilitzat per la clonació d’ADN recombinat va ser un bacteri
Escherichia coli, que actualment és la cèl∙lula hoste (el bacteri viu a través d’aquesta
cèl∙lula, n’extreu els nutrients i tot el que necessita) més comuna. Utilitzar aquest
bacteri té molt avantatges, donat que molts vectors* associats a aquest bacteri estan
ben caracteritzats i disposen d’una bona efectivitat per a la transferència d’ADN d’un
bacteri a un altre.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Per clonar seqüències d’ADN es poden utilitzar principalment dues tècniques: el
mètode clàssic o la tècnica PCR.
El mètode clàssic es basa en la utilització de vectors, que són molècules d’ADN capaces
de rebre i multiplicar un tros d’ADN forani, és a dir, que no pertany a l’individu utilitzat
per clonar l’ADN. Aquesta tècnica va ser descoberta el 1970 per Coheu i Boyer.
Té cinc procediments generals:
1. Tallar l‘ADN en llocs determinats: les endonucleases específiques de seqüència
o enzims de restricció, que es troben en moltes espècies bacterianes,
reconeixen i tallen l’ADN en seqüències específiques (seqüències de
reconeixement o llocs de restricció), generant una sèrie de fragments més
petits.
2. Selecció d’una petita molècula d’ADN amb informació per autoreplicar‐se:
aquest AND es transfereix en un vector. Normalment es tracta de plasmidis* o
d’ADN vírics. Aquests vectors es poden comprar a empreses que es dediquen a
crear‐los. Se selecciona un o altre en funció del tamany de gen a clonar,
l’espècie que el rebrà per a replicar‐lo, el marcador a utilitzar...
El procés que s’utilitza per aïllar el fragment d’ADN s’anomena electroforesi. És
una de les tècniques analítiques més utilitzada en bioquímica. La base de
l’electroforesi és la separació de les substàncies d’una mostra d’ADN d’acord
amb la seva càrrega elèctrica. En primer lloc s’introdueix l’ADN en un material
que acostuma a ser gelatinós. A continuació se li aplica un corrent elèctric que
arrossegarà la mostra. Les substàncies de la mostra, d’acord amb la seva
càrrega, migraran cap a un dels dos pols del caps elèctric. La “mobilitat” de
l’ADN depèn de la càrrega de la substància.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

3. Unió covalent de dos fragments d’ADN: els enzims ADN lligases uneixen el
vector de clonació adequat i l’ADN que es desitja clonar. Les molècules d’ADN
compostes per segments units covalentment procedents de dos o més fonts,
s’anomenen ADN recombinants.
4. Trasllat de l’ADN del tub d’assaig a una cèl∙lula hoste que proporcionarà els
enzims necessaris per la replicació de l’ADN mitjançant la transformació
bacteriana.
5. Selecció de les cèl∙lules hoste que contenen ADN recombinant.
En primer lloc hem de desnaturalitzar la cadena d’ADN per tal d’aconseguir‐ne una
cadena lineal. Així podrem aïllar un fragment d’ADN mitjançant les endonucleases
específiques de seqüència o enzims de restricció, que més tard s’unirà a un vector de
clonació.
Principalment s’utilitzen dos tipus d’enzims de restricció: EcoRI i BamHI. La diferència
principal es troba en la forma de tallar el vector i el tros d’ADN. L’enzim de restricció
EcoRI talla en forma de “L” (extrems cohesius, és a dir, un tros curt de nucleòtids que
romanen en l’extrem d’una molècula d’ADN bicatenari, després d’haver estat tractada
amb la endonucleasa de restricció. La presència d’aquestes regions sense aparellar
determina que la molècula es lligui amb més facilitat, per això té gran importància en
la clonació de gens) que facilitarà la unió de l’ADN; mentre que el vector i l’enzim
BamHI, talla l’ADN en línia recta (extrems roms, que són els extrems d’una molècula
d’ADN bicatenari del que no sobresurt cap de les dos cadenes), amb aquests últims
s’ha d’aplicar després la polimerasa i lligasa per a “fabricar” els extrems cohesius que
s’ajunten per inèrcia amb el vector. En aquest últim cas és necessari afegir un tros
d’ADN sintètic mitjançant l’ADN polimerasa entre els extrems que s’han d’unir.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

En aquesta imatge podem veure els extrems cohesius de la molècula, tallats en forma
de “L”.
A l’esquema anterior podem veure els extrems roms, els extrems tallats en línia recta.
De la mateixa manera que podem trobar diferents tipus d’enzims, també podem
trobar diferents tipus de vectors:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Plàsmids: Són molècules d’ADN circular que es repliquen amb independència
del cromosoma de l’hoste. Les cèl∙lules i l’ADN plasmídic s’incuben a 0º C en
una dissolució de clorur càlcic, a continuació són sotmeses a un xoc tèrmic,
elevant ràpidament la temperatura fins a 37‐43º C. Algunes de les cèl∙lules
tractades d’aquesta manera incorporen l’ADN plasmídic, mitjançant xocs
elèctrics que desestabilitzen la membrana de la cèl∙lula formant‐hi forats
momentanis per on passa l’ADN. Algunes espècies bacterianes són competents
per naturalesa per la incorporació d’ADN i no requereixen el tractament amb
clorur càlcic. Els plasmidis només copien entre 10.000 i 15.000 parells de bases
nitrogenades.
‐ Bacteriòfags o Fag: És un virus que ataca a un bacteri i viu d’ell. S’hi enganxa i
introdueix el seu ADN.
Hi ha dues maneres de replicar‐se: el cicle linogènic (no productiu): integra el
seu ADN al del bacteri hoste.
L’altre és l’anomenat cicle lític (productiu): fa el mateix que en el procediment
anterior, però amb la diferència que en aquest cas ni es replica dins el bacteri ni
s’apodera d’ell.
‐ BAC: (cromosomes bacterials artificials). Són plàsmids dissenyats per la clonació
de fragments d’ADN molt llargs. Aquests vectors faciliten la incorporació de
grans molècules d’ADN dins dels bacteris. Aquests copien entre 100.000 i
300.000 parells de bases nitrogenades.
‐ YAC: (cromosomes artificials de llevats). Els llevats són organismes eucariòtics.
Actualment es disposa de mètodes eficaços per introduir i extreure ADN de
cèl∙lules de llevats, que faciliten l’estudi en molts aspectes de la bioquímica a
les cèl∙lules eucariòtiques. Els cromosomes YAC contenen tots els elements
necessaris per mantenir un cromosoma eucariòtic en el nucli del llevat. Els
vectors YAC per ara són els més eficaços, ja que copien entre 1.000.000 i
2.000.000 parells de bases nitrogenades.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

L’altre mètode utilitzat per clonar seqüències d’ADN és la reacció en cadena de
polimerases (PCR).
Aquest procés simplifica la clonació de gens pels anàlisis bioquímics més detallats, i
permet obtenir moltes còpies d’ADN sense vectors, però és necessari conèixer una
part de la seqüència de l’ADN. Aquesta tècnica va se ideada per Kary Mullis al 1983.
Aquesta tècnica s’ha utilitzat per clonar fragments d’ADN procedents de restes
humanes momificades, i d’animals extingits, com els mamuts. S’han obert així noves
possibilitats per l’arqueologia i la paleontologia moleculars.
L’ADN de lloc d’enterrament ha estat amplificat amb la PCR, i s’ha utilitzat per seguir
antigues migracions humanes.
L’ epidemiologia pot utilitzar mostres amplificades per la PCR a partir de restes
humanes per seguir l’evolució de virus humans patògens. A més de la seva utilitat per
clonar ADN, la PCR és una poderosa eina en medicina forense. També s’està utilitzant
en la detecció d’infeccions víriques abans de l’aparició dels primers símptomes, i en el
diagnòstic prenatal d’una àmplia varietat de malalties genètiques.
Aquest mètode també és important per continuar avançant en la seqüenciació de
genomes complets.
El procés es duu a terme separant dos oligonucleòtids sintètics*, cada un
complementari de seqüències oposades de l’ADN, situats als extrems del segment que
s’ha d’amplificar.
Aquesta tècnica consta de tres passos. En primer lloc es desnaturalitza la cadena
d’ ADN per escalfament, s’ha d’escalfar a una temperatura de 85º C. A continuació es
refreda i s’afegeixen els oligonucleòtids sintètics, complementaris a l’extrem 5’,
encebadors*. Per últim afegim l’ADN polimerasa termoestable, que llegeix des de 3’ a
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

5’, per catalitzar la síntesi. Aquest pas s’ha de fer dues vegades seguides per tal de
tallar el tros que desitgem.
En aquesta imatge es
pot veure perfectament
el procés de l’altre
mètode utilitzat per
clonar seqüències
d’ADN, la reacció en
cadena de polimerases
(PCR).
Després de repetir el cicle de 25 a 30 vegades, la seqüència diana ha estat amplificada
1.000.000 de vegades.
L’ADN amplificat per PCR pot ser clonat, els encebadors poden incorporar ADN no
complementari en els extrems que continguin el lloc de tall d’una endonucleasa de
restricció. Encara que aquestes parts dels encebats no s’aparellen amb l’ADN diana*, el
procés del PCR incorpora l’ADN que s’ha amplificat. El tall dels fragments amplificats
en aquests llocs, crea extrems cohesius que faciliten l’unió de l’ADN amplificat en un
vector de clonació.
Hi ha dos tipus d’ADN polimerases, la Escherichia Coli va ser la primera que es va
utilitzar però només aguantava una escalfor de 50º C. Superada aquesta temperatura,
la polimerasa desapareixes, de manera que a cada pas d’escalfament s’havia de
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

enovar. Més tard es va descobrir la polimerasa Thermus Aquaticus, que és més eficaç
donat que aguanta una temperatura fins als 100º C, on l’enzim roman actiu després de
cada pas d’escalfament, i no ha de ser substituït.
En aquestes dues fotografies fetes amb un microscopi electrònic podem veure el bacteri
Escherichia Coli, la primera fotografia sense cap altre producte i a la segona fotografia
el trobem de color rosa per la tinció de Gram*.
En aquesta imatge s’hi veu el bacteri “Thermus Aquaticus”, el bacteri que va ser
descoberts després de l’E.C. i que resisteix temperatures més elevades.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.3.1.1. Transgènics
La transgènesi consisteix en introduir dins del genoma d’un organisme vivent un gen
estrany anomenat transgen, el qual, se suposa, conferirà un avantatge ecològic
nutricional o d’un altre tipus, al seu nou amfitrió, anomenat OGM (organisme
genèticament modificat). L’aïllament i la purificació del transgen d’interès s’efectua en
el laboratori per clonació dins d’un bacteri, generalment Escherichia coli. La clonació
exigeix la utilització de “vectors” que permetran introduir el gen dins la planta. Els
vectors de clonació bacteriana porten característiques de resistència a antibiòtics per
facilitar la selecció de les construccions genètiques.
La capacitat d’obtenir descendència a partir de cèl∙lules de cultiu facilita el camí que
porta a la modificació genètica dels organismes, és a dir, a l’obtenció d’animals
transgènics. A més del seu interès en investigacions, aquests individus manipulats són
capaços de fabricar proteïnes humanes d’importància clínica.
Per aconseguir una planta transgènica s’introdueixen plàsmids amb gens de resistència
herbicida en un cultiu de cèl∙lules vegetals col∙locant herbicida en el cultiu (només
aquelles que tenien el gen de resistència sobreviuran) i se les deixa créixer fins que es
converteixin en planta.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Els gens que porten la característica que es vol transmetre, anomenats gens d’interès,
són d’orígens diferents (plantes, bacteris, ets.). se’ls transfereix a l’interior d’una planta
mitjançant una operació anomenada transgènesi. Aquesta operació utilitza vectors
que freqüentment provenen de bacteris.
S’aïlla el gen d’interès i se l’integra en un plàsmid. Aquest és una petita molècula
d’ADN circular d’alguns milers de bases de llarg que s’obté d’alguns bacteris que
l’utilitzen de forma natural per l’intercanvi genètic.
La incorporació del gen en el plàsmid es realitza en diferents etapes utilitzant enzims
com les lligases, que lliguen dos fragments d’ADN. Tot seguit, el plàsmid s’introdueix
en un bacteri, generalment de l’espècie Escherichia coli. Es cultiven colònies d’E. Coli
transformades així per a preparar el plàsmid vector.
Per integrar aquest plàsmid transformat a la planta, existeixen tres tècniques
principals. La més estesa consisteix en utilitzar com a intermediari a un altre bacteri,
Agrobacterium tumefaciens, el qual presenta naturalment la capacitat d’introduir
fragments d’ADN en el genoma de les plantes. El plàsmid es transfereix de l’E. Coli a
l’A. Tumefaciens per xoc tèrmic o per conjugació (contacte físic directe entre el bacteri
donant i la receptora, i el plàsmid passa d’una a l’altra). Després es realitza un cultiu d’
A. Tumefaciens amb un fragment del teixit vegetal (fragment de fulla, de tija, embrió,
etc., segons la planta). Una part del plàsmid que conté el gen d’interès es transfereix al
nucli de la cèl∙lula vegetal i s’integra en el seu genoma, és precisament degut a aquesta
propietat que s’utilitza, A. Tumefaciens.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Obtenció de plantes transgèniques resistents als insectes per mitjà de l’”Agrobacterium
Tumefaciens”.
Una altra tècnica per obtenir animals transgènics requereix la microinjecció d’una
seqüència d’ADN que incorpora el gen desitjat en un gran nombre d’òvuls fecundats.
Alguns incorporen l’ADN introduït i la descendència resultant l’expressa. A continuació
aquests animals es crien per que transmetin l’ADN de la seqüència.
Davant d’això, només és necessari un simple tractament químic per convèncer les
cèl∙lules en cultiu que incorporin una seqüència d’ADN. Si aquestes cèl∙lules més tard
s’utilitzaran com a donants en una transferència nuclear, tota la descendència clònica
resultant portarà la mateixa seqüència d’ADN. Però aquesta tècnica és molt lenta.
L’altre gran mètode de transferència s’anomena “biobalística o biolística” i consisteix
en extraure el plàsmid de l’ Escherichia coli, i cobrir amb ell petites bales de tungstè o
d’or de mida microscòpica i bombardejar directament amb elles les cèl∙lules vegetals,
de les quals, algunes integren el gen de manera aleatòria. Aquest mètode és el més
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

apropiat per a les plantes monocotiledònies (cereals, palmeres...) amb les quals la
transformació amb Agrobacterium tumefaciens, resulta poc eficient.
Procés del mètode de la
biobalística o biolística.
Amb la finalitat de verificar l’èxit de l’operació, s’integra en el plàsmid vector, unit al
gen d’interès, un gen marcador o reporter, que permet seleccionar les cèl∙lules
vegetals que han integrat satisfactòriament el gen d’interès. Els gens marcadors
utilitzats són els de resistència als antibiòtics. La verificació és fàcil: en cada etapa, es
seleccionen les cèl∙lules vegetals transformades per la seva capacitat de multiplicar‐se
en un medi que conté l’antibiòtic considerat.
La primera ovella transgènica així obtinguda va ser Polly, que va néixer a l’estiu del
1997. Polly i altres clons transgènics segreguen proteïnes humanes en la seva llet.
D’aquí es dedueix que un cop perfeccionades les tècniques de recuperació d’òvuls
d’espècies diferents, la clonació permetrà la introducció de canvis genètics precisos en
qualsevol mamífer i la creació de múltiples individus portadors de l’alteració.
Els cultius de cèl∙lules de glàndula mamària podrien afegir una altra avantatge. Fins fa
poc, l’única forma pràctica d’avaluar si una seqüència d’ADN produiria la secreció
d’una proteïna en la llet consistia en transferir‐la a ratolins femella, i aleshores
analitzar la llet. Però s’ha de poder realitzar la comprovació directa en cultius de
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

cèl∙lules mamaries. Aleshores podrem accelerar el procés de localització de seqüències
d ADN, i de les cèl∙lules que els hagin incorporat, produint una secreció eficient de la
proteïna.
Aquí hi ha els dos processos que hi ha per aconseguir plantes transgèniques, per
l’Agrobacterium Tumefaciens i per el mètode de la biobalística.
2.2.3.1.2. Finalitats de la clonació d’ADN
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

A mesura que augmentin els coneixements del genoma, millorarà la capacitat de
modificar organismes, de produir nous fàrmacs i, per tant, de millorar la nutrició i la
salut humana. Aquestes possibilitats es materialitzaran només si es prenen les mesures
oportunes per assegurar l’ús responsable d’aquestes tècniques.
La introducció d’ADN recombinant a les plantes té enormes possibilitats a l’agricultura.
Pot contribuir a millorar les propietats nutritives i el rendiment de les collites o la seva
resistència als canvis ambientals: el fred, la salinitat, la sequera, les plagues d’insectes i
les malalties.
En algunes espècies, és possible obtenir plantes fèrtils a partir d’una única cèl∙lula
transformada. D’aquesta manera, un gen introduït es pot transmetre a la
descendència a través de la llavor.
Encara no s’han trobat plàsmids naturals a les plantes que puguin facilitar‐ne la
clonació, per això, la principal dificultat tècnica és la introducció de l’ADN a les cèl∙lules
vegetals.
Cada tipus de virus té diferents propietats, així doncs, s’estan modificant diferents
classes de virus animals per utilitzar‐los com a vectors per transformar les cèl∙lules dels
mamífers. Com per exemple, als adenovirus* els manca d’un mecanisme que permeti
la integració de l’ADN a un cromosoma. L’ADN recombinant introduït per un vector
adenovíric expressat només durant un curt període de temps i després destruït. Aquest
pot ser útil si l’objectiu és l’expressió transitòria d’un gen.
Una altra de les finalitats de la replicació d’ADN és l’obtenció de vacunes.
Per poder obtenir les vacunes s’ha de seguir un procés determinat. Primer de tot s’ha
d’agafar una proteïna perjudicial i introduir‐la dins d’un organisme que no la reconegui
com a pròpia. Aquest organisme crearà anticossos per destruir la proteïna. Aleshores
s’han de separar els limfòcits B*, abans de que es converteixin en anticossos, i
s’uneixen amb el mieloma* en un medi polietilènglicol (peg), o bé amb un virus
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Sendai* (el virus Sendai té la propietat de poder fusionar cèl∙lules animals de diferent
origen fent servir la obtenció de cèl∙lules somàtiques ratolí‐humanes).
Aquests medis afavoreixen que el mieloma s’uneixi amb el limfòcit B creant una única
cèl∙lula. Els organismes resultants s’han d’introduir en un medi on el mieloma no sigui
capaç de sobreviure. Els limfòcits no units es moriran i en canvi, els limfòcits units
sobreviuran i crearan anticossos, que seran artificials hibridomes. Aquests anticossos
seran els components que formaran les vacunes. Per tant, les vacunes estan formades
per anticossos i no per virus.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui
Imatge del virus Sendai.

2.2.3.2. La clonació d’organismes
La clonació d'un organisme és crear‐ne un de nou amb la mateixa informació genètica
que una cèl∙lula d'un organisme existent.
És un mètode de reproducció asexual, on la fertilització no ocorre.
En termes generals, només hi ha un pare involucrat. Aquesta forma de reproducció és
molt comuna en organismes com les amebes i altres éssers unicel∙lulars, encara que la
majoria de les plantes també es reprodueixen asexualment.
Mitjançant la combinació de les dues tècniques: la clonació humana per transferència
nuclear i l’obtenció de cèl∙lules mare embrionàries blastocist, teòricament, qualsevol
persona podria tenir un banc de teixits absolutament compatibles, ja que seria
genèticament idèntic al donant del nucli de la cèl∙lula somàtica utilitzada per fecundar
l’òvul que generaria l’embrió del qual més tard extraurem les cèl∙lules mare.
En tenim suficient agafant l’ADN d’una cèl∙lula somàtica i introduir‐lo a un òvul
enucleat (òvul sense cap tipus de nucli), continuar la fecundació in vitro de l’embrió
fins l’estat de blastocist, agafar les cèl∙lules mare i dirigir la seva diferenciació cap al
teixit necessitat.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.3.2.1. La clonació reproductiva
La clonació humana reproductiva és tan contrària a la dignitat humana que hi ha un
consens casi universal sobre la necessitat de la seva pròpia prohibició. Només
l’admeten un grup reduït de científics, grups interessats en els beneficis econòmics i
gent que no sap realment el que diu.
Té com a objectiu obtenir individus adults. Es presenta com una moderna tècnica de
reproducció asexuada assistida. És a dir, apareix com una alternativa a persones que
no poden tenir fills de manera
sexuada (absència de gàmetes,
solters, parelles del mateix
sexe...), i que no accepten tenir
fills amb dotació genètica parcial
o totalment distinta a la seva.
Aquest tipus de clonació consisteix en transferir per microinjecció un nucli de cèl∙lula
somàtica a un òvul sense fecundar prèviament enucleat. Es deixa desenvolupar
l’embrió in vitro fins a la fase prèvia a la de la implantació. A partir de les cèl∙lules de la
massa interna del blastocist es poden establir cultius estables (immortals) de cèl∙lules
mare. Totes aquestes cèl∙lules contenen el mateix genoma nuclear que l’individu
donant, genoma que quedarà immortalitzat. Un cop l’embrió ha arribat a aquesta fase
s’introdueix dins l’úter de la mare, que posteriorment donarà a llum un clon humà.
Aquest procés en éssers humans no té cap sentit ja que l’única finalitat que té és la
d’aconseguir una persona idèntica genèticament a una altra però tot i així mai serien
persones completament iguals. En primer lloc els mitocondris que es troben a les
cèl∙lules dels embrions, porten material genètic el qual no canviem. En segon lloc el fet
que una persona sigui d’una determinada manera ve donada per l’entorn social en el
que viu i es desenvolupa (estatus social, la família, la gent que l’envolta, el país, etc.),
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

de manera que si no és el mateix podríem obtenir dues persones idèntiques
genèticament però amb un comportament, un caràcter i una forma de ser
completament diferents. Però sí té sentit en animals, clonant animals podríem
recuperar espècies extingides fa molts anys (sempre i quan se’n guardi material
genètic). La resta d’aplicacions d’aquest tipus de clonació se centren en la reproducció
de bestiar boví, la indústria farmacèutica, la generació de nous coneixements en
experimentació i l’interès que genera el seu ús com a possible tècnica de reproducció
assistida en humans.
Aquest tipus de clonació ja s’ha experimentat amb èxit en diversos mamífers.
Però es podria dir que la clonació d’éssers humans existeix des de molt de temps. És la
clonació per gemelació natural, i que dóna lloc a dos individus genètica, immunològica
i fins i tot externament iguals: són els bessons homozigòtics. Els bessos homozigòtics
sorgeixen de la divisió de l’embrió en els seus
estadis inicials, quan encara les cèl∙lules
d’aquest embrió són totipotencials.
De l’embrió fruit de la fecundació de l’òvul per
l’espermatozoide, algunes d’aquestes cèl∙lules
donaran lloc a l’embrió bessó. Aquests dos
embrions són clons entre sí.
Aquest tipus de clonació té dos objeccions:
1. Objeccions pràctiques: Hi ha hagut un molt baix percentatge d’èxits.
L’ovella Dolly ha estat la única ovella adulta clonada i es va aconseguir
després de 277 intents. Amb aquesta tècnica es van aconseguir 29 embrions
clonats. La majoria d’aquests embrions no es desenvoluparen en el cultiu
correctament, uns altres sí que ho van fer i van ser transferits a úters
d’ovelles. Alguns d’aquest embrions van arribar a néixer, però la majoria
van morir a les primeres hores de vida. Només va sobreviure l’ovella que
tots coneixem com a Dolly. Un altre entrebanc és que es necessita un gran
nombre d’embrions. Si això ho traslladem a l’ésser humà, és un obstacle
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

important ja que els òvuls són un bé escàs. Es calcula que una dona
produeix uns 450 òvuls madurs al llarg de la seva vida fèrtil.
2. Objeccions ètiques: Hi ha hagut científics de prestigi que han estat tallants
a l’hora de condemnar la clonació reproductiva: Ian Wilmut, creador de
l’ovella Dolly va afirmar en la seva compareixença en el Fòrum sobre
Clonació, que va tenir lloc als Estats Units i part d’Europa: "El procés de
clonació animal provoca fallades en el desenvolupament gestacional i
neonatal. En el millor dels casos, un petit percentatge dels embrions creats
per transferència nuclear (clonats), sobreviuran al naixement, i d'aquests
molts moriran en el període neonatal. No hi ha raons per a pensar que serà
distint en humans". De la mateixa manera, Keith Campbell, principal
col∙laborador de Wilmut en les investigacions sobre clonació declara:
"Preferiríem que ningú ho intentés mai. Si l'escometen, i amb seguretat
succeirà algun dia, seria cruel no desitjar bona sort a tots els quals participin
en aquesta tasca, però la perspectiva de la clonació humana ens suscita
greus recels".
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.3.2.2. La clonació terapèutica
Les principals investigacions de la clonació terapèutica humana van dirigides a
aconseguir teixits per a ser trasplantats a persones adultes, medicina reparadora,
descartant el risc de rebuig. La clonació terapèutica implica la destrucció posterior de
l'embrió clonat del que s'han extret les cèl∙lules de la massa cel∙lular interna, font dels
teixits per a fer trasplants.
Es duu a terme de la mateixa manera que la clonació reproductiva però es diferencien
en la finalitat i en la utilitat.
La clonació terapèutica és efectivament clonació humana perquè produeix un individu
de l’espècie humana mitjançant la tècnica de transferència de nuclis de cèl∙lula
somàtica adulta a un òvul prèviament enucleat. Es considera terapèutica perquè
procura la curació del malalt.
Actualment aquest tipus de clonació no es pot relacionat amb la cura directa de cap
malalt sinó amb l’experimentació i investigació amb éssers humans.
Es diferencia de la clonació reproductiva per les següents particularitats:
‐ La seva intenció no és la reproducció d’una nova persona, sinó la curació d’una
persona ja existent i malalta.
‐ El donant de la informació genètica és el propi malalt, amb el que l’embrió
resultant és un clon seu.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ L’embrió inicia el seu procés de desenvolupament i divisió cel∙lular fins al
moment en que hi ha un nombre suficient de cèl∙lules encara pluripotents
(cèl∙lules mare).
‐ El científic talla el procés de desenvolupament embrionari, i disgrega les
cèl∙lules pluripotents.
‐ El mateix científic orienta les cèl∙lules pluripotents amb factors de creixement
adequat per generar un tipus de teixit orgànic.
‐ Implanta el teixit cultivat al malalt i donat que aquest tipus de
transplantaments no produeixen cap rebuig, ja que la nova matèria orgànica té
exactament el mateix codi genètic que el pacient, i conseqüentment el malalt
queda curat.
Tot aquest procés encara és teòric i s’han de resoldre algunes dificultats.
L’únic experiment amb humans que coneixem és el fracassat intent de l’empresa
Advanced Cell al novembre de 2001. Els embrions clònics utilitzats van morir abans de
superar les vuit cèl∙lules. Avui en dia la clonació terapèutica no pot referir‐se
directament a la curació, sinó a la investigació i experimentació en humans.
Seria la solució ideal, òrgans de disseny personalitzats per ser trasplantats en cas
d’averia, malformació o desgast. D’aquesta manera se salvarien moltes vides humanes
i a la vegada es milloraria considerablement la qualitat de la vida de moltes més, per
exemple: malalties metabòliques com la diabetis, amb dependència de la insulina,
malalties degeneratives, com l’Alzheimer o el Parkinson, o malalties com la leucèmia.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.4. Tècniques.
Hi ha tres mètodes a utilitzar per poder clonar:
FISSIÓ EMBRIONÀRIA O GEMELACIÓ ARTIFICIAL
Aquesta tècnica consisteix en la divisió d’un embrió precoç en dos o tres embrions
preimplantacionals (entre 2 i 32 cèl∙lules cadascun), de manera que cada una de les
cèl∙lules restants produeix un ésser viu complert. Els individus resultants són molt
iguals entre ells (a excepció de les mutacions ocasionades) però diferents dels seus
progenitors, per tant no es pot considerar clonació en el sentit estricte de la paraula.
Quan aquest fet es produeix de manera natural es dóna el cas de bessons o trigèmins
homozigòtics.
Embrió de 4 cèl∙lules
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Aquesta tècnica s’aplica des de fa anys en la ramaderia. Segons uns estudis realitzats
entre el 1979 i 1981 per Willadsen sobre les ovelles, alguns blastòmers d’embrions de
4 a 8 cèl∙lules poden originar individus complerts.
En humans va haver‐hi un experiment molt polèmic realitzat per Hall i Stillman el 1993,
fet amb un zigot inviable (que no tenia capacitat per sobreviure) el qual no es pretenia
implantar. L’equip de Paul Gindoff de la Universitat de G. Washington va realitzar un
estudi amb embrions anòmals, on es va descobrir que treballar amb embrions molt
joves feia més fàcil la separació de blastòmers.
És un mètode molt útil per ajudar a parelles on la dona produeix pocs òvuls, però la
seva aplicació no és recomanable ja que és una tècnica agressiva i pot destruir els
embrions.
Té un grau d’efectivitat baix, ja que s’aplicaria en dones amb grans fracassos previs de
la FIV*. El resultat no és recomanable ja que s’obtenen individus idèntics, els quals
estan prohibits per el Codi Penal i el Protocol Europeu.
La finalitat d’aquesta tècnica aplicada als animals seria la millora de la FIV, la millora de
la fertilitat de les espècies utilitzades i la investigació bàsica. Aplicada en humans,
serviria per millorar la FIV.
PARACLONACIÓ
És una tècnica que consisteix en transferir els nuclis, els quals poden procedir de
blastòmers de l’embrió preimplantatori (cèl∙lules totipotents) o de cèl∙lules
embrionàries d’un cultiu cel∙lular, a òvuls no fecundats enucleats i a vegades zigots
enucleats (zigots als quals se’ls han eliminat el nucli). L’òvul receptor aporta
mitocondris, i en el cas del zigot, orgànuls de l’espermatozoide. De manera, que el
progenitor dels clons és l’embrió o fetus que destruïm. Els individus resultants són
gairebé idèntics entre sí, però diferents dels seus progenitors.
A meitat dels anys 80 es produïen paraclonacions en ovelles i vaques. Willadsen va
aconseguir vedelles per transferència de nuclis d’embrions en fase de fins a 128
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

cèl∙lules. Al 1996 l’equip Wilmut i Campbell va aconseguir dues ovelles, Megan i
Morag, per transferència de nuclis d’embrions. Mitjançant la transferència de nuclis de
blastòmers es van aconseguir produir micos Rhesus.
Aquesta tècnica s’ha utilitzat per aconseguir animals transgènics clònics com la ovella
Polly nascuda al juliol de 1997. És una ovella transgènica productora del factor IX,
encarregat de la coagulació de la sang humana.
També hi ha hagut intents de modificar porcs per aconseguir xenotransplants*.
Un avenç significatiu és la clonació de desenes de ratolins utilitzant nuclis de cèl∙lules
mare inactives, realitzat per un equip de la Universitat de Hawaii i la Universitat de
Rockefeller.
La finalitat d’aquesta tècnica aplicada als animals seria per obtenir individus idèntics
per la investigació, per produir bestiar, obtenir teixits “humanitzats” per granges
farmacèutiques i obtenir teixits per poder dur a terme xenotransplants. La
paraclonació s’utilitzaria en humans quan volguéssim fer teràpia per malalties
mitocondrials que produeixen ceguesa o epilèpsia, i per la investigació bàsica o
aplicada.
CLONACIÓ VERTADERA
També es pot anomenar transferència nuclear de cèl∙lules somàtiques. És una tècnica
que consisteix en la transferència de nuclis de cèl∙lules d’individus ja nascuts a òvuls o
zigots enucleats. El resultat són individus gairebé idèntics entre ells (excepte mutacions
somàtiques), i molt semblants al donant (del qual es diferencien en mutacions
somàtiques i en el genoma mitocondrial que procedeix de l’òvul receptor).
Aquesta tècnica és la més utilitzada, i a partir d’ella s’han aconseguit diferents
espècies:
‐ La ovella Dolly: es va utilitzar el nucli donant d’una cèl∙lula sense identificar
de mama d’una ovella de sis anys de la raça Finn Dorset. L’embrió es va
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

implantar en una femella Scottish Blackface. L’experiment va tenir un èxit
molt baix: 430 òvuls, dels quals se’n van obtenir 277 reconstituïts, es van
cultivar per separat durant sisi dies. 29 blastòcits es van transferir a
femelles receptores, i l’únic èxit va ser l’ovella Dolly.
‐ Ratolins: van utilitzar nuclis del Cumulus Ooforus. El primer ratolí clònic va
néixer el 3 d’octubre de 1997, anomenat Cumulina. Haver obtingut clons
d’aquesta espècie de laboratori de la qual es té un gran coneixement de la
seva genètica obre perspectives insospitades per als estudis bàsics sobre la
clonació: mecanismes de reprogramació cel∙lular, diferenciació cel∙lular,
activació del genoma de l’embrió, etc.
‐ Bous: es van utilitzar cèl∙lules del oviducte del Cumulus Ooforus.
‐ Recentment s’ha aconseguit en bestiar porcí: el grup Roslin‐PPL ho va
aconseguir mitjançant un nou mètode de doble transferència nuclear, amb
el naixement de cinc garrins anomenats Millie, Christa, Alexis, Carrel i
Dotcom.
La clonació vertadera aplicada a animals pot servir per:
‐ Millorar els coneixements de biomedicina sobre diferents models de
malalties.
‐ Produir medicaments.
‐ Produir òrgans per xenotransplants, utilitzant porcs transgènics amb factor
inhibidor* de complement humà, ja que s’han aconseguit cultius cel∙lulars
en el que el gen de la αφλα ‐1,3‐ galactosiltransferasa està interromput, per
la qual cosa no és funcional. En principi, si s’aconseguissin porcs transgènics
a través d’aquestes cèl∙lules, podrien servir com a fonts de teixits en
xenotransplants en humans evitant el rebuig. No obstant, els
xenotransplants en teixit porcí tenen el risc de que es poden alliberar virus
endògens* a la població humana. Això es complicaria més amb les
propostes d’obtenir porcs transgènics dotats de proteïnes humanes, ja que
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

encara que evitaria el rebuig, s’hauria de tenir en compte que algunes
d’aquestes proteïnes servirien com a porta d’entrada a alguns virus
humans.
‐ Obtenció d’animals transgènics. Es duu a terme mitjançant una
recombinació homòloga per generar animals amb gens inactivats i
substituïts. També es pot utilitzar per produir proteïnes terapèutiques
(algunes empreses importants serien PPL THERAPEUTHICS i Genzyme
Transgenics).
‐ Salvar espècies en extinció (com el Panda Gegant), fins i tot s’estan
intentant “ressuscitar” espècies ja extingides de les quals se’n conserva
material biològic (com el Tigre de Tasmània, el bucardo, etc.)
L’últim Bucardo a Espanya.
La clonació vertadera en humans també pot tenir moltes finalitats:
‐ Clonació reproductiva, és a dir, crear un individu clònic amb una finalitat
bàsicament reproductiva. Aquest tipus de clonació s’utilitzaria com a
tècnica de reproducció assistida excepcional.
‐ Clonació terapèutica: es realitza la manipulació cel∙lular com en l’anterior,
però l’embrió no s’implanta en l’úter, sinó que es pot utilitzar per a
diferents objectius, sobretot per l’ investigació (sobre fertilitat,
anticoncepció, desenvolupament embrionari, obtenció de cèl∙lules mare i
inducció de diferenciació a diferents teixits, etc.).
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.2.5. Casos de clonació
‐ NOM: Granotes clòniques
‐ ANY: 1953
‐ LLOC: Filadèlfia
‐ CIENTÍFIC: John B. Gurdon
‐ PROCÉS UTILITZAT: Gurdon va clonar granotes a
partir de la transferència de nuclis d’embrions
precoços.
Gurdon va començar investigant amb els ous de granota que tenen l’avantatge
d’obtenir‐se fàcilment ja que són grans i això permet manipular‐los sense
complicacions.
L’experiment va consistir en esperar la primera divisió de blastòmers, per
separar‐los l’un de l’altre per tal de poder veure si cada un d’ells era capaç de
donar lloc a una granota completa. El resultat va ser positiu i cada blastòmer va
donar lloc a un capgròs complet, encara que una mica més petit del normal
degut al reduït tamany de la cèl∙lula inicial i a la insuficiència de nutrients. Més
tard, va utilitzar la transferència de nuclis d’embrions de granotes i capgrossos
a òvuls als quals se’ls havia extret el nucli.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

El resultat d’aquests experiments va ser significatiu quan es partia de nuclis
procedents d’embrions de granota en estat de blastòcits, i no quan els nuclis
provenien de nuclis de cèl∙lules adultes.
‐ NOM: Micos Rhesus
‐ ANY: 1984
‐ LLOC: Al centre Regional d’Investigacions de Primats a
Beaverton (Oregón, EUA)
‐ CIENTÍFIC: Steen Willadsen
‐ PROCÉS UTILITZAT: La producció de micos Rhesus es va
dur a terme per transferència de nuclis de blastòmers. En un cas es van dividir
107 embrions en 368 unitats, aconseguint 4 embarassos, d’un dels quals va
néixer Tetra. Algun dels intents va conduir a embarassos “cecs”, que
consisteixen en un sac placentari sense teixit fetal. Més tard van aconseguir 4
nous embarassos, a partir dels últims 7 embrions originats per separació de
blastòmers. Dos dels fetus eren bessos idèntics per fissió d’un embrió original.
Van néixer vius i en van dir Neti i Ditto.
‐ NOM: Megan i Morag
‐ ANY: 1995
Maria Re Hernández y Aina Principal
Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ LLOC: Institut Roslin, Edimburg
‐ CIENTÍFIC: Equip de Wilmut i Campbell
‐ PROCÉS UTILITZAT: Megan i Morag van ser aconseguides mitjançant la
transferència de nuclis (o clonació vertadera), de cèl∙lules en cultiu provinents
d’un embrió de nou dies. Aquest fer va aconseguir a Megan i Morag en còpies
genètiques, és a dir, clons de l’embrió. Es consideren els primers mamífers
clonats a través de cèl∙lules diferenciades.
‐ NOM: Dolly
‐ ANY: 1996
‐ LLOC: Institut Roslin, Edimburg
‐ CIENTÍFIC: Equip de Wilmut i Campbell
‐ PROCÉS UTILITZAT: Dolly va ser el primer mamífer
clonat. Keith Campbell i Ian Wilmut, van decidir
que el cicle cel∙lular* podia tenir alguna cosa a
veure amb la clonació, ja que una cèl∙lula es
divideix en dues cèl∙lules germanes que són clons d’elles mateixes, perquè cada
una d’elles té una còpia dels mateixos gens en el seu nucli. Campbell creia que
els cicles cel∙lulars es podien sincronitzar i per això els nuclis quiescents*
podien ser uns bons donants.
L’Institut Roslin treballa conjuntament amb la companyia Pharmaceutical
Proteins Limited Therapeuthics (PPL Therapeutics), sobretot en el camp de les
ovelles.
En primer lloc, van seleccionar un conjunt de cèl∙lules mamàries d’una ovella
escocesa adulta, que farien de cèl∙lula donant (o nucli
donant). Aquestes cèl∙lules es feien créixer en un
cultiu que permetia als científics manipular les
cèl∙lules i alterar‐ne les característiques. Aquestes
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

noves cèl∙lules deixaven de ser alimentades però sempre mantenint‐se vives,
de manera que deixaven de créixer i dividir‐se. Això feia que esdevinguessin
quiescents. Crear la Dolly no va resultar gens fàcil. Utilitzant moltes tècniques
es va extreure en nucli d’un òvul no fertilitzat que pertanyia a una ovella de
raça Scottish Blackface (identificada per la seva cara negra). Per altra banda, a
la cèl∙lula mamaria anteriorment esmentada, i en estat quiescent, li era extret
també el seu nucli (nucli donant). Cal remarcar que aquesta darrera cèl∙lula
provenia d’una ovella de raça Finn Dorset, de color blanc.
El nucli de la cèl∙lula mamaria era introduït a l’òvul prèviament ennucleat i un
impuls elèctric era utilitzat per fusionar el nou nucli a l’òvul. Al mateix temps,
s’activava el desenvolupament de la cèl∙lula, fins poder dividir‐se.
Finalment, la nova cèl∙lula va ser introduïda a l’úter d’una ovella mare. Després
de 148 dies va néixer una còpia exacta de l’animal donant.
‐ NOM: Porcs
‐ ANY: 2002
‐ LLOC: Virgínia (EUA)
‐ CIENTÍFIC: Empresa escocesa PPL
Therapeuthics
‐ PROCÉS UTILITZAT: Van clonar cinc porquets modificats genèticament a un
laboratori, on es van fertilitzar artificialment els òvuls abans de ser introduïts a
la mare que els va donar a llum. A aquests animals se’ls va extreure el gen que
codifica l’enzim “alpha 1,3 galactosyl tranferasa” encarregat de la configuració
antigènica de les cèl∙lules dels teixits de porc, i és el que causa que el sistema
immunològic dels éssers humans rebutgi transplantaments d’òrgans de porcs.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ NOM: CC
‐ ANY: 2002
‐ LLOC: Texas (EUA)
‐ CIENTÍFIC: Grup de cienfífics de la Universitat de
College Station
‐ PROCÉS UTILITZAT: CC pot ser considerat el primer
cas de clonació d’un animal domèstic. No té el mateix aspecte que la seva mare
genètica, però això és degut a les condicions a les que ha estat sotmès durant el
procés de gestació a l’úter de la seva “mare de lloguer”.
‐ NOM: Pampa
‐ ANY: 2002
‐ LLOC: Buenos Aires, Argentina
‐ CIENTÍFIC: Empresa argentina de biotecnologia Bio
Sidus
‐ PROCÉS UTILITZAT: Pampa va ser gestada a partir de la clonació de fibroplasts
obtinguts de pell fetal bovina. L’embrió va ser implantat a l’úter d’una vaca de
raça “Aberdeen Angus”, que li va fer de “mare gestant” fins que la va donar a
llum.
‐ NOM: Vaca Futi
‐ ANY: 2003
‐ LLOC: Àfrica
‐ CIENTÍFIC: Morne de la Rey i Robert Treadwell
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ PROCÉS UTILITZAT: És el primer animal clonat amb aquest mètode en el
continent africà. Va ser clonada a través d’ADN d’una cèl∙lula adulta extreta de
l’orella d’una vaca lletera sud‐africana.
‐ NOM: Ratolins
‐ ANY: 2003
‐ LLOC: Hawaii
‐ CIENTÍFIC: Teruhiko Wakayama
‐ PROCÉS UTILITZAT: Investigadors de la
universitat de Hawaii van clonar ratolins
mitjançant la transferència nuclear en ovòcits sense nucli fins a la sisena
generació. Les següents generacions no mostraven signes d’envelliment
prematur.
‐ NOM: Pieraz‐Cryozootech‐Stallion
‐ ANY: 2005
‐ LLOC: Cremona, Itàlia
‐ CIENTÍFIC: Laboratori francès Cryozootech de Evry
(França) i LTR‐CIZ de Cremona
‐ PROCÉS UTILITZAT: És el segon cavall clonat mitjançant
la tècnica de transferència nuclear.
‐ NOM: Snuppy
‐ ANY: 2005
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ LLOC: Corea del Sud
‐ CIENTÍFIC: Woo Suk Hwang i el seu equip de científics de la Universitat Nacional
de Seül (SNU)
‐ PROCÉS UTILITZAT: podem considerar que Snuppy va ser el primer gos clonat.
Va néixer a través d’una cessaria després d’una gestació de dos mesos per la
seva mare de lloguer; la qual se li va implantar l’òvul fertilitzar amb el material
genètic d’una cèl∙lula de la pell de l’orella del seu pare donant.
2.3. LA CLONACIÓ HUMANA
2.3.1. La primera clonació humana:
La primera clonació humana va ser realitzada per un grup de científics sud coreans i
americans de la Universitat de Seül, el 12 de febrer de 2004, i van ser clonats 30
embrions humans madurs.
En la creació dels embrions, que es van començar a cultivar per a obtenir cèl∙lules mare
amb fins terapèutics, es van utilitzar únicament cèl∙lules donades per dones. Les
tècniques que es van dur a terme van ser dues tècniques diferents, la transferència
nuclear i la partenogènesi.
L’experiment va estar finançat pel Govern de Seül i va consistir en agafar cèl∙lules no
reproductives cedides per dones, extreure’ls el nucli i implantar‐lo en òvuls (també
sense nucli) d’aquestes mateixes donants.
D’aquest procés es van obtenir 30 blastocist (embrions amb 5 o 6 dies d’edat).
Solament d’un d’ells els científics van aconseguir extreure cèl∙lules mare embrionàries.
Va haver‐hi científics que van dir que la informació que proporcionen aquestes
cèl∙lules mare clonades podia ser obtinguda amb els embrions sobrants de
reproducció, autoritzats i utilitzats per a fins terapèutics a Espanya i a altres països.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Els autors de la investigació van dir que les cèl∙lules clonades tenen major potencial
terapèutic, al poder ser utilitzades com cèl∙lules de reemplaçament en els
transplantaments sense por de patir cap tipus de rebuig.
Els científics espanyols es van posar totalment en contra de la clonació realitzada pels
científics americans.
El president de l’Associació Espanyola de Bioètica i Ètica Mèdica, Manuel de Santiago
va dir que 'Cap clonació veritable és moralment admissible'.
També va dir que la clonació d’embrions trenca els criteris propis en respecte a
l’individu.
Altres investigadors, com en Marcelo Palacios, el president de la Societat Internacional
de Bioètica, en canvi, quan es va saber la noticia de la clonació, va expressar la seva
satisfacció.
2.3.2. Riscos:
L’objectiu de la investigació de la clonació humana mai ha estat clonar persones o
crear bebès de reserva.
La investigació té com a objectiu obtenir cèl∙lules mare per així poder curar malalties.
Els científics valoren els riscos de la clonació humana com molt elevats.
Un científic, Kilner va afirmar que “ Sotmetre’s a la clonació per part dels humans no
significa assumir un risc desconegut, sinó perjudicar a les persones conscientment.”
La majoria dels científics opinen el mateix. La gran majoria dels intents de clonació
d’un animal van donar com a resultat embrions deformats o avortaments després de la
implantació. Defensen que els pocs animals clonats nascuts presenten malformacions
no detectables a través dels anàlisis o tests a l’úter, per exemple, deformacions en els
pulmons.
2.3.3. Problemes d’ètica i legalitat:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

La clonació té entrebancs amb la ètica ja que la clonació comença el procés amb un
embrió, i aquest embrió acaba sent un embrió que no servirà per a res en un futur.
Existeixen dues grans tendències en les Comissions estatals de Reproducció Assistida a
Europa. Les formes de veure les qüestions relatives a la Reproducció assistida en els
diferents països es reflecteix de manera clara en les seves legislacions sobre tècniques
de reproducció assistida (LTRA). Existeix una alarmant falta de consens en la comunitat
científica i en les Institucions.
Actualment es distingeixen dues grans tendències:
1.LÍNIA ANGLOSAXONA (Anglaterra i Espanya):
Es caracteritza de forma global per la VISIÓ UTILITÀRIA de l'embrió que despleguen les
LTRA d'aquests països. La primera a aparèixer va ser la LTRA anglesa, basada en
informe WARNOCK (Warnock Report’88). En aquesta llei s'inclou per primera vegada el
terme preembrió, referint‐se a l'embrió de menys de 14 dies, és a dir, a l'embrió
preimplantat. Aquest informe descriu al preembrió humà com una realitat biològica de
dignitat humana. Implícitament s'afirma que el preembrió humà no és vida humana
pròpiament.
La LTRA espanyola (llei 35/88), basada en l'Informe “Palacios”, és en l'essencial, un
reflex fidel de la LTRA anglesa. Ambdues van tenir com objectiu obrir les portes a la
reproducció assistida a cada país, doncs al considerar l'embrió en els seus estadis
inicials una realitat biològica no humana, van afavorir l'ús de les tècniques de
fecundació in‐vitro i transferència d'embrions (FIVET), de transferència nuclear
espermàtica, etc..., permetent la lliure manipulació d'embrions humans preimplantats.
Al seu torn aquesta llei espanyola s'ha recolzat en una sentència del Tribunal
Constitucional espanyol (sentència 11/4/85) que es manifestava expressant que “la
vida humana és un esdevenir, un procés que comença amb la gestació”, és a dir, amb
la implantació (moment que en medicina es diu que comença l'embaràs, però no la
vida d'aquest embrió, que comença amb la fecundació).
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

La LTRA espanyola va ser àmpliament criticada en el moment de la seva aprovació, i
avui dia segueix en dubte, a causa de les conseqüències nefastes que ha portat el que
molts consideren una llei defectuosa; ens estem referint ara als embrions congelats
sobrants en les clíniques de reproducció assistida espanyoles.
Les principals crítiques a la LTRA 35/85 espanyola se centren, entre unes altres, en els
següents punts:
‐ La Llei espanyola és l'única a Europa que reconeix el dret absolut a la
reproducció. Es reconeix aquest dret a dones solteres, lesbianes i fins i tot
postmortem.
‐ Congelació d'embrions (

2.LÍNIA CENTRE‐EUROPEA (Alemanya, Suïssa, Àustria, Noruega, Japó)
És una visió proteccionista de l'embrió. L'embrió gaudeix d'una major dignitat, i per
tant ha de ser respectat des del seu origen. Les LTRA són molt més estrictes, i no
concilien amb els defectes de la línia anglosaxona. Per exemple, la llei manifesta
explícitament el qual quedi:
‐ Prohibida la clonació de qualsevol tipus.
‐ Prohibida la congelació d'embrions.
‐ Solament es fecunden els òvuls que van a ser transferits a la mare.
Com hem vist, la clonació reproductiva, ha estat criticada per la totalitat de la
comunitat científica (excepte alguna excepció) i per les institucions socio‐polítiques.
No obstant això, la clonació terapèutica, està entre un debat ètic i científic.
Dos països han liderat la pressió sobre l'opinió pública i la resta de la comunitat
científica i institucions governamentals, a favor del començament de les investigacions
en clonació terapèutica.
Aquests han estat Anglaterra i Estats Units. Ambdós van emetre en 2000 dos
documents oficials:
‐ Anglaterra: Informe Donaldson. Stem Cell Research: Medical Progress with
Responsibility. Informe del CHIEF MEDICAL OFFICER’S EXPERT GROUP
(www.doh.gov.uk/cegc).
‐ Estats Units: document dels National Institutes of Health (NIH).
Centrem‐nos en l'Informe Donaldson, que va ser el primer en publicar‐se. Aquest
informe, redactat per 10 biòlegs, 1 metge i 1 jurista ha permès el començament de les
investigacions en la clonació terapèutica a Anglaterra, dintre de la legalitat.
Anglaterra ha estat el primer a començar a clonar éssers humans amb fins terapèutics,
i també el primer a prohibir la clonació amb fins reproductius.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

L'interès i celeritat d'anglesos i americans per començar a investigar en la clonació
terapèutica radica en dos factors: d'una banda els grans beneficis terapèutics que
s'intueix que es poden derivar d'aquestes tècniques (de la mà dels beneficis
terapèutics van els ingents interessos econòmics, centralitzats per les grans empreses
farmacèutiques i de biotecnologia), i d'altra banda, certs nous corrents que afirmen
que l'embrió en els seus estadis inicials posseeix una dignitat suficientment difusa, com
perquè la investigació amb aquests embrions i la seva conseqüent destrucció, pugui
estar justificada pels potencials beneficis per a la humanitat que es deriven d'aquestes
investigacions.
L'informe Donaldson, recull les possibilitats terapèutiques que es poden derivar de les
cèl∙lules mare embrionàries, encara que esmenta la possibilitat d'aconseguir altre tipus
de cèl∙lules mare no embrionàries que evitarien l'ús i destrucció d'embrions.
Així parlen, en el punt 4 del document, que cèl∙lules mare adultes es poden trobar en
el cordó umbilical de nounats, en la medul∙la òssia de persones adultes, o fins i tot
aconseguir a partir de cèl∙lules diferenciades d'adult, cèl∙lules mare. Ara bé, en el punt
5 afirmen que aquestes cèl∙lules mare no embrionàries, és probable que no posseeixin
el mateix potencial que les embrionàries per a desenvolupar la mateixa quantitat de
tipus de teixits.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.4. SEGUIMENT D’UN CENTRE D’INVESTIGACIÓ: EL CMRB
La missió del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona és fer recerca en l’àmbit
de les cèl∙lules mare, la regeneració i el desenvolupament embrionari.
2.4.1. Missió
Després de l'aprovació de la nova llei de reproducció assistida (novembre 2003) es va
fer possible investigar a Espanya amb embrions humans congelats i amb les cèl∙lules
mare derivades dels mateixos.
El Ministeri de Sanitat i Consum (MSC), d'acord amb les Comunitats Autònomes, va
aprovar la creació de tres centres d'investigació (juliol 2004):
‐ Catalunya (CMRB)
‐ Andalusia
‐ València
El CMRB té la missió bàsica d'investigar amb cèl∙lules mare embrionàries humanes,
com també amb diferents models d'animals, amb la finalitat de conèixer:
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Els mecanismes bàsics del desenvolupament inicial i de l'organogènesi.
‐ Aplicació de les línies cel∙lulars que es deriven de les cèl∙lules mare a malalties
(medicina regenerativa) en les que hi ha pèrdua de cèl∙lules (malalties
degeneratives).
2.4.2. Construcció
El CMRB es va crear a través d'un conveni de col∙laboració científica entre el
Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i el Instituto de Salud Carlos III
(ISCIII) del Ministeri de Sanitat i Consum, el passat 15 de juliol de 2004.
El dia 29 de novembre de 2004 es va constituir la Fundació Privada CMRB com a figura
jurídica i ens gestor del centre.
2.4.3. Directius
El centre de Medicina Regenerativa de Barcelona està dirigit per les següents
persones:
‐ DIRECTOR: Juan Carlos Izpisúa Belmonte
Juan Carlos Izpisúa Belmonte, professor del
Laboratori d'Expressió Genètica estudia
l'actuació dels gens i les molècules
en el desenvolupament de l'embrió.
Al laboratori, Izpisúa Belmonte utilitza
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

diferents sistemes d'assaig in vivo (ratolins, pollets, granotes i axolots) i in vitro
(cèl∙lules mare humanes i de ratolins) així com aproximacions de models in
silico (realitzat amb ordinador o per mitjà de la simulació amb ordinador) amb
un particular èmfasi sobre els mecanismes relacionats amb el
desenvolupament i la regeneració del cor i dels ossos. Aquesta investigació ha
permès descobrir algunes molècules que fan que les cèl∙lules mare
embrionàries originin tipus de cèl∙lules específics durant el desenvolupament
embrionari i com interaccionen aquestes cèl∙lules entre elles per formar teixits i
òrgans amb la funció i morfologia correctes. Això assegura que
els nostres òrgans del cos es desenvolupin i funcionin
correctament i a la vegada que estiguin en les posicions correctes.
A més de perfeccionar els nostres coneixements sobre desenvolupament humà
primerenc, les activitats de recerca del laboratori del doctor Izpisúa Belmonte
són rellevants per entendre les causes que encobreixen els defectes humans de
naixement i per al futur desenvolupament de la medicina regenerativa.
‐ COORDINADOR CIENTÍFIC: Ángel Raya
Llicenciat en Medicina i doctor en Fisiologia per la
Universitat de València, ha estat investigador al
Laboratori d'Expressió Gènica del Salk Institute for
Biological Studies i coordinador de la unitat de
cèl∙lules mare del mateix institut (2000‐2005). Els
seus treballs d'investigació intenten comprendre els mecanismes moleculars,
cel∙lulars i tissulars que determinen la resposta regeneradora en determinades
espècies de vertebrats i els mecanismes genètics i epigenètics que regulen la
reprogramació nuclear. Aquest fenomen proporciona un nexe d'unió entre
l'estudi de la regeneració epimòrfica tradicional i les
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

estratègies de clonatge terapèutic de la medicina regenerativa.
Des de juliol de 2005 és el coordinador científic del CMR[B]. Les línies
d'investigació del centre s'adrecen a la pluripotencialitat de les cèl∙lules mare,
la seva diferenciació, la regeneració, el desenvolupament cardíac dels
vertebrats i l'estudi del patró de lateralitat esquerra‐dreta en el
desenvolupament embrionari. L'ús de diferents models in vitro i in vivo i l'ús de
les tecnologies més avançades permetran el desenvolupament de les activitats
d'investigació del centre.
‐ DIRECTORA DEL BANC DE LINIES CEL∙LULARS: Anna Veiga Lluch
Doctora en Ciències Biològiques per la Universitat
Autònoma de Barcelona, ha estat directora del
Laboratori de Fecundació In Vitro del
Departament de Medicina de la Reproducció de
l'Institut Universitari Dexeus (1982‐2004) i és
professora associada de la Universitat Pompeu
Fabra. Ha investigat sobre la reproducció i la
genètica, el desenvolupament de l'embrió i l'estudi de la seva qualitat a través
del diagnòstic preimplantacional. Ha desenvolupat una experiència àmplia en el
cultiu prolongat d'embrions humans fins a l'etapa del blastocist i en la biòpsia
làser de l'embrió i el cultiu i la transferència d'embrions biopsiats.
Des de maig de 2005, és la directora del Banc de Línies Cel∙lulars del CMR[B]. Es
dedica a activitats innovadores en la investigació, en l'àmbit de la derivació de
línies cel∙lulars de cèl∙lules mare embrionàries, d'embrions congelats, que
sobren dels programes de fecundació in vitro. Les metodologies usades
pretenen evitar l'ús de productes d'origen animal per permetre un futur ús
clínic de les cèl∙lules derivades per a l'aplicació humana.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.4.4. Centre d’investigació
La missió del CMRB és fer recerca en l'àmbit de les cèl∙lules mare, la regeneració i el
desenvolupament embrionari.
El Centre d'Investigació del CMRB, compost pels laboratoris d'investigació bàsica i
aplicada, que treballarà integradament amb el "Banc de Línies Cel∙lulars" i amb els
bancs i laboratoris dels altres centres de recerca, universitats i hospitals, és el
component estructural de major volum i complexitat del CMRB.
La seva activitat està adreçada a la recerca en medicina regenerativa. Aquesta, a través
de la teràpia cel∙lular i tissular, està orientada a substituir cèl∙lules i teixits deteriorats o
perduts com a conseqüència de malalties degeneratives. Els camps potencials
d'aplicació clínica dels resultats de la recerca en medicina regenerativa seran:
‐ Medicina Cardiovascular .
‐ Malalties Neurodegeneratives .
‐ Patologia degenerativa osteoarticular .
‐ Certes malalties endocrines (diabetis).
‐ Altres.
A la vegada, els estudis bàsics en biologia del desenvolupament amb diferents models
d'animals estaran dirigits vers:
‐ La investigació bàsica en el desenvolupament precoç dels embrions i la
diferenciació cel∙lular.
‐ Els mecanismes de l'organogènesi.
‐ Els mecanismes de la regeneració cel∙lular, tissular i orgànica.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

També des del Centre d'Investigació s'afavorirà la formació de personal investigador
especialitzat, també en col∙laboració amb altres institucions.
2.4.5. Línies de treball
‐ Pluripotència de les cèl∙lules mare: Les cèl∙lules mare embrionàries (ES*)
humanes i de ratolins són línies de cèl∙lules permanents derivades d'embrions
preimplantats que mostren les peculiaritats de la combinació de capacitats
il∙limitades d'autorenovació i pluripotència conservant un cariotip normal.
Aquestes peculiaritats són que les cèl∙lules ES es poden mantenir en cultiu
durant períodes de temps indefinits i conserven la seva capacitat de
diferenciació en qualsevol tipus de cèl∙lula si es proporciona el context adequat,
sigui in vivo o in vitro.El laboratori del centre està interessat en entendre les
bases moleculars de la pluripotència de les cèl∙lules ES. Per això utilitzen
cèl∙lules ES humanes i també de ratolins. Gairebé tot el que ara se sap de
pluripotència de cèl∙lules ES prové dels estudis de
cèl∙lues ES de ratolins. En aquest sistema la
propagació de cèl∙lules no diferenciades depèn de
la presència d'una capa basal de fibroblastos i un
sèrum fetal boví. Les activitats d'aquestes dues
condicions s'han localitzat en molècules específiques: la citocina factor
inhibidor de la leucèmia (LIF) i els lligands de famílies del factor de creixement
transformant (TGF ) (com ara BMP2, BMP4 i GDF6 ) respectivament.
Colònies de cèl∙lules mare.
‐ Diferenciació de cèl∙lules mare embrionàries: El problema de la diferenciació de
cèl∙lules ES humanes en tipus de cèl∙lules específiques s'ha tractat sobretot des
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

d'un punt de vista empíric. Encara que existeixen diversos protocols que
recolzen la diferenciació de cèl∙lules ES amb llinatges de cèl∙lules específiques,
no hi ha cap exemple d'un factor definit o barreja de factors que fomentin la
diferenciació de cèl∙lules ES humanes (o de ratolins) en cap tipus de cèl∙lula en
concret. El seu laboratori està cercant activament mètodes per a convertir la
diferenciació de cèl∙lules ES en cèl∙lules especialitzades, fins i tot cardiomiòcits,
condròcits i cèl∙lules progenitores hematopoètiques. Amb aquesta finalitat
utilitzen una aproximació amb tres aspectes. En experiments realitzats sobre
hipòtesis s’intenta seguir els passos normals de desenvolupament de la
determinació i diferenciació del llinatge de cèl∙lules ES humanes in vitro. A la
vegada estan utilitzant anàlisis de micromatrius per descriure els canvis globals
en l'expressió dels gens associats a la diferenciació espontània de cèl∙lules ES
humanes en tipus de cèl∙lules d'interès.
‐ Regeneració: La regeneració és un procés biològic complex pel qual es
restitueixen les parts del pla corporal després d'una lesió o amputació. Aquest
procés requereix l'acció coordinada de mecanismes que indueixin i regulin la
desdiferenciació, la generació de models i, en alguns casos, els esdeveniments
de transdiferenciació. Tot i que els embrions de la majoria de vertebrats
mostren una capacitat considerable de regeneració
d'estructures malaltes, aquesta capacitat disminueix a
mesura que avança el desenvolupament de tal manera
que els adults generalment tenen una capacitat de
regeneració molt reduïda. Però aquesta regla té
excepcions remarcables: els amfibis urodels com ara el
tritó i l'axolot i els peixos teleostis com ara el peix
zebra, que poden regenerar teixits i fins i tot òrgans
sencers durant tota la vida.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui
Regeneració del cor
d’un peix zebra

‐ Desenvolupament del cor dels vertebrats: El laboratori està interessat en
entendre els mecanismes moleculars i cel∙lulars que regulen diversos aspectes
del desenvolupament del cor en els vertebrats. Amb aquesta finalitat
combinem la manipulació genètica amb l'anàlisi “in
vivo” d'embrions de pollets, ratolins i peixos zebra i
experiments in vitro utilitzant cèl∙lules mare
embrionàries humanes i de ratolins. Aprofiten els
relatius avantatges experimentals d'aquests diversos
assaigs per tractar qüestions bàsiques com els
mecanismes moleculars d'especificació i diferenciació
del destí del miocardi. Les tècniques modernes d'observació “in vivo” del
desenvolupament d'embrions els permet examinar directament els
comportaments específics a nivell cel∙lular i de teixits relacionats amb diferents
aspectes de l'estructura del cor. El peix zebra en aquest sentit els és de gran
ajuda perquè el desenvolupament embrionari té lloc independentment de la
correcta funció del cor durant llargs períodes de temps.
‐ Estructura dreta‐esquerra i desenvolupament dels membres com a model de
creixement i estructura del teixit i diferenciació de cèl∙lules: En el laboratori
utilitzem brots de membres de vertebrats com a assaig experimental per tal
d'estudiar els mecanismes cel∙lulars i moleculars que regulen la formació de les
estructures durant l'embriogènesi. Els membres de vertebrats tenen molta
importància perquè estan relacionats amb la locomoció, l'alimentació, la
còpula, la comunicació i altres tasques complexes. Al llarg dels anys, els estudis
embriològics clàssics en embrions d'aus i d'amfibis combinats amb treballs
d'expressió ectòpica en pollets i en ratolins
genoanul∙lats han contribuït enormement a
entendre com estan integrats el creixement i
l'estructura en les arrels dels membres. Gràcies a
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

aquest i altres estudis ha quedat clar que molts mecanismes que regulen el
creixement i l'estructura en les arrels dels membres també s'utilitzen en moltes
altres estructures embrionàries i òrgans al llarg del desenvolupament
embrionari. Una síntesi de les aproximacions embriològiques, cel∙lulars,
moleculars i evolutives a l'estudi del desenvolupament dels membres en
diferents organismes ha permès comprendre la varietat de mecanismes
d'estructura que s'han conservat durant l'evolució.
2.4.6. Projectes en curs
Assimetries viscerals de
dreta‐esquerra en humans
‐ Manteniment de la pluripotència de cèl∙lules ES de ratolins per Nanog: Fa poc
han descobert una xarxa d'interaccions genètiques que controla l'expressió del
determinant Nanog (NANOG és un gen a les cèl∙lules mare
embrionàries i és un factor clau en la potencialitat) de
pluripotència en cèl∙lules ES de ratolins. L'actual recerca del
seu laboratori es proposa provar si es requereixen
mecanismes similars per al manteniment de la pluripotència
de cèl∙lules ES humanes.
‐ Diferenciació primerenca de cèl∙lules ES humanes en llinatges mesodèrmics:
Estan utilitzant línies de cèl∙lules ES humanes transgèniques que expressen
informació fluorescent sota el control de regions reguladores del gen
Brachyury/T per tal de caracteritzar els mecanismes cel∙lulars i moleculars que
regulen els passos inicials de la condició de mesoderms
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

en les cèl∙lules ES humanes.
‐ Diferenciació de cardiomiòcits de cèl∙lules ES humanes i de ratolins: Estan
utilitzant línies de cèl∙lules ES humanes transgèniques que expressen
informació fluorescent sota el control de promotors cardio‐específics
primerencs i tardants per tal de caracteritzar els
mecanismes moleculars que regulen la diferenciació
cel∙lular de ES humanes en llinatges de cardiomiòcits.
‐ Determinants cel∙lulars i moleculars de la regeneració del cor de peix zebra:
Estan utilitzant experiments de micromatriu per analitzar el perfil
transcripcional del cor de peix zebra en diferents estadis de la regeneració.
També estan utilitzant un assaig d'infart de miocardi en ratolí per provar si
les vies de gens i senyals associats a la regeneració del cor de peix zebra pot
millorar la resposta regenerativa del cor dels mamífers.
‐ Determinants cel∙lulars i moleculars de la regeneració dels membres de
l'axolotl*: Estan utilitzant tècniques modernes de
monitorització in vivo per caracteritzar les dinàmiques
cel∙lulars de la regeneració de membres en els axolots.
També estan generant vectors que transporten els gens
millorats per investigar les bases moleculars i regular
aquest procés.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Determinants cel∙lulars i moleculars de la regeneració de la cua en larves
Xenopus i peix zebra: Estan utilitzant un model de regeneració en embrions que
recapitula alguns dels processos biològics de la regeneració d'òrgans en els
adults. Aquest model permetrà manipulacions genètiques que d'altra manera
serien tècnicament impossibles en animals adults.
‐ Mecanismes cel∙lulars i moleculars sota especificació de camp cardíac, migració
i fusió del tub del cor: Estan utilitzant embrions de pollets,
ratolins i peixos zebra per tal de caracteritzar mutacions
novelles identificades en una monitorització de la
mutagènesi del peix zebra que afecten estadis primerencs
de l'especificació i estructures del cor.
‐ Determinants genètics i epigenètics primerencs en l'estructura dreta‐esquerra
asimètrica: Estan analitzant els estadis primerencs de la
determinació de l'eix dreta‐esquerra en embrions de peixos
zebra, pollets i ratolins. Han generat diverses mutacions
novelles de peix zebra que afecten als estadis primerencs
de l'estructura dreta‐esquerra que tindran un gran valor
per a aquest propòsit.
‐ Dinàmiques del teixit diferencial i morfogènesi d'òrgans asimètrics: Estan
utilitzant línies de peix zebra transgèniques que expressen
informació de fluorescència en diferents tipus de cèl∙lules per
tal de caracteritzar els canvis en el comportament de les
cèl∙lules associats a la circulació inicial del tub del cor.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Mecanismes cel∙lulars i moleculars que regulen el creixement cap a fora dels
membres, l'estructura axial i la diferenciació de músculs i cartílegs: Estan
utilitzant embrions de pollets, ratolins i peixos zebra per
investigar el control genètic del creixement cap a fora i
l'estructura dels membres.
2.4.7. Banc de línies cel∙lulars
El Banc de Línies Cel∙lulars de Barcelona (BLCB) és una unitat funcional del Centre de
Medicina Regenerativa de Barcelona (CMRB), dedicada a la derivació, manteniment,
caracterització i preservació de cèl∙lules mare embrionàries amb la finalitat de
desenvolupar activitats de recerca en l'àrea de la
Medicina Regenerativa.
Infraestructuralment el Banc es composa de laboratoris de
cultiu cel∙lular, caracterització i criobiologia.
Com a objectiu principal i a mig termini, el projecte del BLCB assolirà la capacitat de
derivar línies cel∙lulars lliures de xenobiòtics i en condicions GMP per tal d'obtenir
material utilitzable en recerca clínica. L'estreta col∙laboració del BLCB amb el laboratori
de Recerca del CMRB permetrà optimitzar les condicions de cultiu amb la finalitat de
dur a terme recerca en l'àmbit terapèutic.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.4.8. La nostra visita
El dia 25 d’octubre vam tenir l’oportunitat de poder visitar
un dels centres especialitzats en medicina regenerativa i
en cèl∙lules mare, vam poder visitar el CMR[B]. En total
vam ser 9 alumnes de diferents ciutats i pobles els que vam poder assistir a la visita
informativa que el centre va oferir.
Vam començar la visita amb una tanda de
preguntes sobre el centre, sobre els projectes que
tenien, sobre els futurs projectes, etc. Aquesta
tanda de preguntes va estar a càrrec del Dr.
Joaquín Rodríguez i de la Dra. Begoña Arán,
ambdós investigadors del centre.
Després de realitzar la roda de preguntes a la que els especialistes van respondre a tots
els dubtes que teníem, vam anar a fer un petit recorregut per totes les sales del centre.
A la primera sala a la que vam entrar va ser on tenien els ous de gallina, on guardaven
els embrions per poder treballar.
Van fer un forat a la closca intentant no malmetre l’embrió i el van posar a un aparell
amb una càmera per així poder‐ho veure a la pantalla de l’ordinador. Després, hi van
posar tinta per poder‐lo veure millor.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Aquí tenim les fotografies dels dos embrions de pollastre que vam poder veure.
Després de la sala dels embrions de pollastre vam visitar el laboratori on tenien els
cultius de cèl∙lules mare.
Tenien tot de càpsules de Petri amb colònies de cèl∙lules mare.
Ens van dir que aquestes cèl∙lules necessitaven créixer sobre una monocapa de
cèl∙lules que els hi donen aliment i nutrients. No poden
créixer soles sobre el plàstic de la càpsula de Petri,
necessiten les altres cèl∙lules.
Per poder‐les diferenciar, les cèl∙lules són rascades per desenganxar‐les de la placa de
cultiu i després les extreuen i les posen a una altra placa per que així es puguin
diferenciar.
A continuació podem veure el procés que se segueix per extreure les cèl∙lules de la
càpsula.
1. Es busca una colònia de la que treure les cèl∙lules.
2. Amb una pipeta o pinces es rasca la superfície per així poder separar les cèl∙lules
de la càpsula de Petri.
3. S’extreuen les cèl∙lules i es posen a un altre placa de cultiu perquè així es puguin
diferenciar.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2.5.ELS ESPECIALISTES OPINEN
Per poder veure els diferents punts de vista vam fer unes entrevistes a especialistes de
diferents camps. Vam fer entrevistes a una professora de biologia de la reproducció de
la Universitat Autònoma de Barcelona, a un advocat i a un bioètic.
A continuació hi ha les entrevistes.
ENTREVISTA A FRANCESCA VIDAL
1‐ Quins estudis ha realitzat?
Docència en biologia de la reproducció, és a dir, llicenciatura en biologia.
També tinc estudis en la tecnologia de la reproducció i manipulació
embrionària, això implica una llicenciatura en biotecnologia.
2‐ Quines són les seves línies
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

d’investigació i recerca?
Principalment tinc quatre línies
d’investigació:
‐ La investigació amb
animals transgènics:
generalment treballem
amb cabres i
rates.
Aquesta investigació consisteix
en modificar una
part dels cromosomes amb
l’objectiu
d’aconseguir que la llet de la cabra porti la substància desitjada, com
per exemple la insulina.
‐ L’esterilitat masculina: Aquesta línia d’investigació consisteix en
analitzar la informació genètica dels espermatozoides d’un home
estèril.
‐ Cèl∙lules mare: Consisteix en formar un embrió mitjançant la tècnica
de fecundació en vitro, que es posa en cultiu durant vuit dies, fins
que arriba a la fase de blastocist. En aquesta fase podem distingir
una part més fosca semblant a un nucli. S’extreu aquesta massa més
fosca de la qual se’n poden extreure les cèl∙lules mare embrionàries.
‐ Embrions genètics pre‐implantacionals: Aquest estudi consisteix
principalment en detectar malalties o malformacions genètiques en
embrions pre‐implantacionals. El mètode que s’utilitza és el següent:
quan l’embrió es troba a la fase de blastocist, se li extreu una cèl∙lula
la qual s’utilitzarà per poder analitzar que tota la seva informació
genètica sigui correcte i l’embrió no pateixi posteriorment cap
malformació. El fet d’extreure‐li una cèl∙lula no suposarà cap
inconvenient per al seu posterior desenvolupament.
3‐ Parlant de les seves investigacions, les condicions en les que han d’estar els
cultius són totes diferents?
Generalment sí. Quan les cèl∙lules estan sense diferenciar el cultiu és el mateix
per tots els tipus de cèl∙lules, no s’ha de canviar cap producte, però en canvi,
quan les cèl∙lules ja estan diferenciades en diferents tipus de cèl∙lula, el cultiu
també és diferent per cada un. Els productes que s’hi posen són diferents.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Els productes que s’utilitzen en els cultius són com una mena de senyal, ja que
el que creixi un tipus de cèl∙lula o un altre també depèn dels productes
utilitzats.
4‐ Hi ha algun risc al portar cèl∙lules mare als teixits?
El risc més important que hi ha al posar‐les en algun teixit per regenerar‐lo és
que si alguna de les cèl∙lules que hi posem no està del tot especialitzada en el
teixit ho entorpirà tot, ja que començarà a créixer d’una forma errònia i
diferent de les altres.
5‐ Les cèl∙lules mare es poden especialitzar en qualsevol altra cèl∙lula?
Sí, sempre i quant aquestes cèl∙lules mare no estiguin diferenciades.
Si la cèl∙lula ja està totalment diferenciada només serà la cèl∙lula en la que s’ha
especialitzat, no podrà ser cap altra cèl∙lula més.
En canvi, si la cèl∙lula no està totalment diferenciada, és a dir, està en un teixit
una mica diferenciat, normalment es podrà diferenciar en teixits que estiguin al
voltant d’aquest.
Com menys especialitzades estiguin les cèl∙lules mare, més versàtils estan per
especialitzar‐se en el que sigui.
6‐ Als adults encara ens queden cèl∙lules mare sense diferenciar?
No, normalment en una persona adulta totes les cèl∙lules estan parcialment
diferenciades. És a dir cada tipus de cèl∙lula és diferent, per tant ja no són
cèl∙lules mare perquè ja s’han especialitzat en un tipus concret.
Per exemple, les cèl∙lules sanguínies i les cèl∙lules de la pell són totalment
diferents però en un principi partien de la mateixa cèl∙lula mare.
7‐ Hi ha alguna manera de que quedin cèl∙lules embrionàries d’una persona en
algun lloc? En el cordó umbilical per exemple?
No, en el cordó umbilical no hi ha cèl∙lules embrionàries ja que les cèl∙lules que
hi ha al cordó umbilical són cèl∙lules sanguínies ja diferenciades.
Aquestes cèl∙lules, però es poden fer servir per curar malalts de leucèmia.
8‐ Quines aplicacions pot tenir la clonació?
La aplicació principal de la clonació és obtenir cèl∙lules mare, és a dir, clonem
per obtenir cèl∙lules.
El que s’intenta amb la clonació és curar o remetre malalties que no es poden
curar amb fàrmacs, com les lesions medul∙lars.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Hi ha molta esperança amb els lesionats de medul∙la ja que les cèl∙lules
nervioses no es regeneren i per tant, hi ha una lesió. Si allà, en aquesta lesió hi
intentem posar cèl∙lules mare diferenciades en cèl∙lules nervioses i aconseguim
que es reprodueixin, podem intentar tornar a fer connexió entre les cèl∙lules
originàries i les cèl∙lules que hem posat, i així es podria intentar curar la lesió.
Unes altres malalties també possibles a curar podrien ser l’Alzheimer i el
Parkinson.
9‐ Amb la legislació actual és difícil treballar amb clons a Espanya?
La legislació espanyola diferencia molt entre els clons per obtenir cèl∙lules mare
de qualsevol altre tipus de clons.
La legislació actual deixa molt clar que només es podria treballar amb clons per
obtenir cèl∙lules mare en cas de que es presentés un projecte davant d’un
tribunal i només en el cas de que aquest projecte s’aprovés es podria treballar
amb els clons per obtenir les cèl∙lules mare desitjades.
10‐ Segons la seva opinió, quin és el país capdavanter en el tema?
Israel va ser un dels primers països, després va haver‐hi Corea, els Estats Units.
Encara que els primers a dur a terme una clonació reproductiva van ser els
escocesos, que van demostrar que es podia clonar un mamífer, i ho van fer
clonant a l’ovella Dolly.
ENTREVISTA ADVOCAT
Abogado: Ernesto Paniagua Mora (ICAB nº 20667)
1‐ ¿Cuál es su especialidad?
La responsabilidad civil, tanto en ámbito penal, como civil.
2‐ ¿Su especialidad, de qué manera trata la clonación?
En realidad de ninguna, pero en la actualidad no es posible abordar este tema,
como abogado, por el motivo que a continuación explicaremos
3‐ ¿Cuáles son los límites legales en España?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

En España, y salvo error por mi parte, la clonación humana no está
contemplada, según la normativa vigente.
Es más, es ilegal.
Actualmente es posible la investigación con células madre, procedentes de
embriones sobrantes de los procesos de reproducción asistida, pero no su
clonación.
Ciertamente estamos en presencia de un tema que ya ha sido objeto de un
intenso debate, especialmente tras ponerse en marcha en el Reino Unido la
clonación terapéutica (en ningún caso la reproductiva, la cual es a todos los
efectos un delito penado por la Ley, en cualquier país del mundo).
En febrero de 2002 la Cámara de los Lores aprobó la ley que permitía clonar
embriones humanos, para buscar tratamientos contra enfermedades
incurables en la actualidad, y en agosto del 2004 la Autoridad Británica de
Fertilidad Humana y Embriología (Human Fertilisation and Embryology
Authority, HFEA), concedió la primera licencia a expertos de la Universidad de
Newcastle para que pudieran realizar investigaciones dirigidas al tratamiento
de enfermedades incurables mediante la clonación terapéutica.
En cualquier caso, en nuestro país no ha sido posible avanzar en este campo, ya
que el anterior Gobierno del Partido Popular mostró su disconformidad con la
clonación terapéutica.
Además, la 'Convención Europea sobre los Derechos Humanos y Biomedicina',
de 1998, prohíbe expresamente la clonación.
Ciertamente con la llegada del nuevo Ejecutivo socialista, se ha intentado
impulsar la clonación terapéutica, pero lo cierto es que en España la clonación
aún no es posible.
4‐ ¿Es igual la normativa en cada comunidad? ¿O los estatutos varían un poco?
A la vista de lo indicado con anterioridad es fácil deducir que no existe
normativa alguna, a nivel autonómico, y mucho menos que en una disposición
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

normativa de carácter general, como lo es un Estatuto de Autonomía, se prevea
y regule la clonación.
No obstante, y aunque no se trate de clonación, en sentido estricto, el actual
gobierno socialista ha formalizado acuerdos de colaboración con Andalucía y
Cataluña, para iniciar la investigación de células madres procedentes de
embriones sobrantes.
El objetivo de estos acuerdos es impulsar en la red sanitaria andaluza la terapia
celular y la medicina regenerativa mediante el Banco de Líneas Celulares de
Andalucía, ubicado en el Campus de la Salud de Granada; y crear, en Barcelona,
el Centro de Investigación de Medicina Regenerativa (CMR[B]).
Se piensa que de ese modo se lograrán potenciar los proyectos de investigación
en el campo de la diabetes, la medicina neurodegenerativa, la rehabilitación de
huesos y el desarrollo de islotes pancreáticos para la creación de insulina.
La razón por la cual se han escogido estas Comunidades Autónomas, frente a
otras, tiene su origen en su mejor predisposición, por su mentalidad
tradicionalmente más abierta. En el caso de Andalucía, incluso se ha dotado a
este tipo de investigaciones de un marco legal amplio que permite desarrollar
el estudio en medicina regenerativa, a través de la Ley 7/2003, de 20 de
octubre, una ley que fue paralizada mediante recursos de inconstitucionalidad
interpuestos por el anterior Gobierno central del PP y que, gracias a la retirada
de los mismos por el actual Ejecutivo, ha recobrado plena vigencia y legalidad.
5‐ ¿Se ha encontrado con algún caso parecido? ¿Como ha acabado?
La respuesta a estas preguntas es negativa. No obstante, debo señalar, de
acuerdo con lo hemos venido indicando en respuesta a anteriores preguntas
que la clonación en España, actualmente es ilegal.
6‐ ¿Podría darnos su opinión del tema de clonación teniendo en cuenta los fines
terapéuticos y los reproductivos?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

La respuesta no es fácil. Nos encontramos frente a un tema con fuertes
implicaciones éticas, morales y religiosas.
En cualquier caso, resulta obvio que a día de hoy la única clonación aceptable
es la terapéutica, y siempre que esté justificada por la gravedad de la
enfermedad, y la imposibilidad de curarla mediante tratamientos
convencionales.
La clonación reproductiva, en cualquier caso, y siempre según mi parecer, es
una aberración, ya que en términos vulgares supone crear una persona, un ser
humano. Al respecto, debo decir, que por lo que es de mi conocimiento, este
planteamiento es el que tienen todos los gobiernos del mundo (o como
mínimo, los del Viejo Continente).
En Europa hay diferentes normativas sobre clonación de embriones humanos,
pero siempre con fines terapéuticos.
El más avanzado es el Reino Unido, el único país que ha salido en defensa de
esta técnica siempre que su fin sea el tratamiento de diferentes patologías.
En cuanto al resto de países del continente se mueven por tendencias más
conservadoras.
Francia prohíbe claramente la creación de embriones humanos para la
investigación. En Noruega y Alemania, tampoco se permite la producción de
células madre a partir de embriones fertilizados, mientras que en Suecia y
Holanda aceptan el uso de ovocitos fertilizados.
En cualquier caso, para que la clonación sea una realidad en España, es
necesario primero generar un consenso social y político, en donde se superen
los límites que actualmente existen por las cuestiones éticas, morales y
religiosas a las que antes hacíamos mención. Sólo una vez sean superados estos
obstáculos será posible definir primero y establecer después un marco legal.
7‐ ¿Cree que la clonación puede llegar a ser la medicina del futuro para las
lesiones físicas, ya sean medulares, neuronales…sustituyendo a los fármacos?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

No, siguiendo con lo que indicaba en la anterior pregunta existen cuestiones de
orden ético, moral y religioso, que van a impedirlo, al menos a corto y medio
plazo, y especialmente si es la clonación reproductiva, aunque es sólo una
impresión personal.
Entiendo, no obstante, que la clonación terapéutica acabará consolidándose,
con el paso del tiempo, especialmente en aquellas enfermedades en las que no
es posible aplicar con éxito un tratamiento convencional.
NOTA: Se acompaña con la entrevista la Ley 7/2003, de 20 de octubre.
NOTA: Se aconseja para ilustrar el contenido de la entrevista visualizar películas que abordan este tipo de temas. Al
respecto existe una reciente, LA ISLA.
ENTREVISTA A RAMON MARIA NOGUÉS
En Ramon Maria Nogués és un biòleg, sacerdot, i que en
el seu camp tracta la bioètica. Ara, està treballant a la
Universitat Autònoma de Barcelona, justament a la
Facultat de Ciències de l’Educació.
1‐ Primer què va ser, sacerdot o biòleg?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Primer sacerdot, vaig fer el Batxillerat i quan tenia 18 anys vaig entrar als
escolapis i vaig estudiar la carrera eclesiàstica, que llavors eren 8 anys.
Quan vaig acabar la carrera eclesiàstica, vaig començar la carrera de Biologia.
2‐ La biologia i la religió són dues branques molt oposades entre elles, com ha
influït l’una amb l’altra?
Aquestes dues branques no són tan oposades, els grans científics de fa anys,
tots eren creients i clergues.
Això de la oposició entre la ciència i la fe és una cosa diguem‐ne que com molt
moderna.
Jo, estudiant biologia, mai he trobat un tema biològic que em creï més dificultat
per la fe que els que em creen molts temes socials. Gairebé totes les ciències
són compatibles amb la fe.
3‐ La bioètica, en quin moment neix?
Jo diria que l’essència de la bioètica és des de sempre, perquè la paraula
bioètica vol dir cuidar la vida.
La bioètica formulada com a disciplina és bastant moderna, pràcticament és de
fa 70 anys. Des d’aleshores hi ha hagut iniciatives en diversos llocs (Països
Europeus, Nova Zelanda, algun país de Nord Amèrica...)
4‐ Dins la biologia, quina és la seva especialitat?
Jo m’he dedicat sempre a fer genètica, vaig començar fent genètica de
mosques, però després ja vaig passar a antropologia i des d’aleshores he fet
genètica humana, genètica de poblacions d’arreu del món.
5‐ La seva especialitat quant a la genètica, com la relaciona amb la ètica dins la
seva feina?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Nosaltres de problemes amb la bioètica a partir de la genètica que fem no en
tenim, perquè estudiar poblacions humanes, l’únic que ens demanen en les
investigacions és que informem a la gent del què estem fent quan ens hi
demanem mostres d’ADN o mostres de qualsevol cosa.
6‐ Un bioètic davant de decisions com per exemple l’eutanàsia, com ha
d’actuar?
En la pràctica, això funciona a través de comitès d’ètica, dels hospitals, del
govern, etc. Dins d’aquest comitès hi ha metges, biòlegs, ètics, juristes,
advocats..., i aquests casos es discuteixen i es busca un acord que s’ha de fer
d’acord amb la llei.
Aquests comitès han d’estar autoritzats per la llei, determinen si les condicions
de la situació són adequades o correctes.
7‐ Creu que la biologia pot atemptar realment contra l’espècie humana?
La biologia com a tal no, però els biòlegs que utilitzen tècniques basades en la
ideologia sí.
La biologia com a tal no perquè la biologia és una qüestió que és com és, ara,
les eines tècniques que nosaltres disposem clar, hi ha coses que les podem fer
malament.
Ja se n’han fet de coses dolentes, és a dir, que no seria la primera vegada. No és
un risc teòric, aquest, perquè la biologia s’ha utilitzat, per exemple, l’eugenèsia
(l’eugenèsia és la ciència que té com a objectiu l’estudi teòric i pràctic dels
mitjans capaços de protegir i perfeccionar als individus més robusts i millor
dotats de les races humanes) es va utilitzar a dos països com els Estats Units
d’Amèrica i a Suècia durant els anys 30 i 40 sense informar pas als pacients,
esterilitzant sense consentiment a persones que tenien tares genètiques.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

8‐ Parlant més del tema científic, davant la globalització de lleis particulars dels
diferents estats, quina és la posició dels científics davant el tema de la
clonació?
La clonació reproductiva està prohibida a tot arreu, hi ha un acord internacional
a tota la Unió Europea.
El cas de la clonació terapèutica, aquesta hi ha unes lleis que depenen dels
països, no hi ha una legislació comuna. Els països més avançats, més tolerants
en aquest moment són Gran Bretanya i Espanya (en la Unió Europea). Per
exemple, França, Alemanya i Itàlia, són països molt més restrictius.
Que no hi hagi una postura comuna no és gaire bo perquè s’està produint un
moviment de “turisme mèdic” on la gent, com que és fàcil traslladar‐se, i els
sistemes són compatibles, escull el país que millor li va.
Després hi ha una sospita molt important i és que no sabem com controlar les
cèl∙lules mare, la programació cel∙lular és difícil. Per exemple, en un cultiu de
cèl∙lules diferenciades per a dur a terme la clonació terapèutica, només que hi
hagi una cèl∙lula mare que s’hagi colat sense diferenciar, això pot arribar a crear
un càncer.
Tot està en u nivell de no saber gaires coses, per això hi ha països que tenen les
lleis molt restrictives.
9‐ Dins la seva especialitat, tracta d’alguna manera el tema de la clonació?
No, jo estic en qüestions de bioètica però no per la meva investigació
particular. Ara, com que en aquest tema jo hi he d’intervenir una mica, i
aquests àmbits de la bioètica s’aniran movent una mica, encara que no sigui la
meva especialitat, m’he involucrat una miqueta.
10‐ Ara entrem més en el tema d’ètica, deixant el científic. A Catalunya,
actualment com està el tema d’ètica quant a la clonació o a la manipulació de
cèl∙lules mare?
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Hi ha alguns equips que treballen en això, més aviat pocs, i aleshores de
conflictes ètics en el tema de la clonació n’hi ha pocs, molt pocs perquè hi ha
pocs equips que hi treballen. Per exemple, hi ha equips que treballen amb
reproducció assistida com el de l’Anna Veiga, però de clonació hi ha un nombre
més reduït.
Des del punt de vista de la bioètica pública no hi ha conflictes en aquest
moment a Catalunya. Bé, n’hi ha algun com el que he dit abans, però era
respecte al tema de l’avortament, no era d’investigació ni res. A nivell
d’investigació alguns equips fan el que realment permet la llei, i fins aquí de
problemes no hi ha.
11‐ Com veu l’església catòlica el tema de la clonació?
L’església catòlica permet molt poques coses, de manera que jo crec que s’ha
encastellat en dir que no a tot. Però això és una cosa que no es pot aguantar
gaire temps. L’església oficial té una antropologia que no va enlloc, rònega.
Aleshores, jo crec que si canviés la seva antropologia encara que fos una mica,
recobraria la seva autoritat.
De cara als temes de la manipulació reproductora, l’església també s’ha posat
en contra i jo crec que això no s’ha de fer així, és a dir, jo crec que la
reproducció humana és seriosa.
La idea sobre la qual l’església s’ha encasellat és que des del moment de la
fecundació ja hi ha una persona humana, personalment crec que no és veritat, i
que fins que no hi ha implantació uterina no es pot començar a parlar de
persona humana. Això no passa fins al dia 13 o 14 de la fecundació i per tant ha
de ser un òvul nou ja implantat. Moltes investigacions es fan en aquesta etapa i
per tant l’església no ho accepta.
12‐ Vostè com percep el problema o la possibilitat d’experimentar amb humans
per poder tirar endavant les investigacions?
Depèn de l’experimentació. Finalment els grans progressos de la medicina tots
s’han d’acabar experimentant amb humans. La veritat és que hi posen moltes
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

cauteles abans d’experimentar amb humans avui en dia. Hi ha un moment en
que s’ha de procurar garantir que els efectes secundaris no seran nocius i
després plantejar les coses des d’un punt de vista ètic que sigui molt estricte.
Per això les investigacions se solen fer amb les tècniques del doble cec i amb
gent que no serà víctima de la investigació, sinó que com a molt no serà
beneficiaria d’ella amb la qual no se li fa cap mal. Sempre es procura que no
surti ningú perjudicat de la investigació.
13‐ Podria donar‐nos la seva opinió personal del tema de la clonació tenint en
compte els fins terapèutics i els reproductius?
Sobre els reproductius crec que no té cap sentit. Sobre els terapèutics i els nens
medicament, jo crec que la idea és bastant encertada. Per exemple, si ens
fixem en el diagnòstic preimplantatori, a mi em sembla que si és per obtenir
una nova persona que estigui en funció de l’altra s’ha de ser molt prudent
perquè els aspectes psíquics que a nosaltres ens semblen claríssims, pot ser
que a aquesta persona no li semblin el dia que sigui adult i hagin fet malbé una
vida per raons psíquiques.
Si el diagnòstic preimplantacional és per evitar malalties ben definides jo no hi
veig cap inconvenient en que es faci.
Si es tracta de clonacions terapèutiques només per obtenir teixits penso que en
certs casos també es pot fer però aleshores s’ha de tenir cautela.
14‐ Va sortir fa poc això de que es poden aconseguir cèl∙lules mare a partir de
cèl∙lules de la pell. Què en pensa?
Això seria la solució alternativa als embrions. Encara que les cèl∙lules de la pell
és més complicat perquè el que han fet ha estat desprogramar cèl∙lules mare
adultes a base de posar‐hi quatre gens, cada un vinculat amb un virus vector. És
una desprogramació d’una cèl∙lula adulta per reprogramar‐la una altra vegada.
Aquí el tema de l’ètica s’hauria acabat ja que no s’hauria de recórrer als
embrions.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

15‐ Vostè creu que en un futur la clonació podria acabar sent la medicina del
futur substituint als fàrmacs?
Una altra malaltia seria el Parkinson, que no es tractaria de reproduir circuits,
sinó de reproduir produccions, aleshores potser sí que ho veig més possible
perquè es tracta d’agafar unes cèl∙lules que produeixin un producte i posar‐les
en el lloc de producció de la substància en aquest cas. Això trobo que potser sí
que s’aconseguirà en un futur proper.
Altres casos com les lesions medul∙lars en què s’haurien de reproduir circuits i
això ho veig més complicat.
Respecte a l’Alzheimer o a la demència senil penso que amb fàrmacs potser sí
que es podrien curar, amb cèl∙lules ho dubto perquè el problema és que hi ha
un procés bioquímic general que fa malbé tot el cervell, el desordena.
2.6. LA GENT OPINA
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

ENQUESTES DELS ALUMNES
Hem passat una enquesta als alumnes de batxillerat de l’Escola Pia de Caldes, és a dir,
alumnes amb una franja d’edat d’entre 15 i 18 anys, amb el propòsit de saber no
només el seu grau de coneixement sobre el tema sinó també la seva opinió.
Els objectius són:
• Conèixer si els alumnes saben què són les cèl∙lules mare i per a què serveixen.
• Esbrinar si els alumnes saben de què tracta el procés de la clonació.
• Que donin a conèixer la seva opinió sobre la clonació de persones i la
d’animals.
• Saber amb quin tipus de clonació estan més d’acord, si la terapèutica o la
reproductiva.
• Veure quins són els casos de clonació més populars.
• Poder saber quins són els mitjans de comunicació on l’alumnat s’informa més
sobre el tema.
Els resultats d’aquesta enquesta els hem classificat segons el curs dels alumnes, i dins
de cada curs, primer segons la modalitat i després segons el sexe.
Els resultats els mostrarem de forma numèrica i després de forma gràfica (tan sols els
resultats per sexes).
PRIMER DE BATXILLERAT
SEGONS LA MODALITAT (CIENTIFICO‐TÈCNIC, CIÈNCIES SOCIALS O CIÈNCIES DE LA
SALUT):
CIENTÍFICO‐TÈCNIC (TOTAL ENQUESTES: 16)
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 14 alumnes (el 87’5%)
han escollit l’opció correcte, la b. 1 alumne (el 6’25%) ha escollit la d un altre
alumne (el 6’25% restant) ha escollit la a.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 14 alumnes (el 87’5%)
han escollit l’opció correcte, la c. 1 alumne (el 6’25%) ha escollit l’opció a, i un
altre (l’altre 6’25%) ha escollit l’opció d.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 6 alumnes (el 37’5%) han contestat que si, 7
alumnes (el 47’75%) han contestat que no, i 3 alumnes (el 18’75% restant) han
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 12 alumnes (el 75%) han contestat que si, i 4 alumnes (el 25%) han
contestat que no.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, els 16 alumnes (el 100%) han contestat que amb la clonació
terapèutica.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 15 alumnes.
• El cas de clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
• El cas de gossos és conegut per 1 alumne.
• El cas de cavalls és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 9 alumnes (el 56’25%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 2 alumnes (el 12’5%) han escollit l’opció de
diaris o revistes, i 5 alumnes (el 31’25%) han escollit l’opció en cap.
CIÈNCIES SOCIALS (TOTAL ENQUESTES: 31)
1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 24 alumnes (el 77’42%)
han escollit l’opció correcte, la b. 7 alumnes (el 22’58 %) han escollit la d.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 25 alumnes (el 80’64%)
han escollit l’opció correcte, la c. 4 alumnes (el 12’9%) han escollit l’opció a, 1
alumne (el 3’22%) ha escollit l’opció d, i un altre alumne (el 3’22% restant) ha
escollit l’opció b.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 12 alumnes (el 38’7%) han contestat que si, 15
alumnes (el 48’38%) han contestat que no, i 4 alumnes (el 12’9% restant) han
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 17 alumnes (el 54’83%) han contestat que si, 10 alumnes (el 32’25%)
han contestat que no i 4 alumnes (el 12’9%) han preferit marcar no sap/ no
contesta.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, 18 alumnes (el 58%) han contestat que amb la clonació
terapèutica, 1 alumne (el 3’22%) ha contestat que amb la clonació
reproductiva, 7 alumnes (el 22’58%) han contestat que amb les dues, i 5
alumnes (el 16’12% restant) han marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 19 alumnes.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 2
alumnes.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 17 alumnes (el 54’83%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 3 alumnes (el 9’67%) han escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o revistes, 4 alumnes (el 12’9%) han escollit
l’opció de diaris o revistes, 2 alumnes (el 6’45%) han escollit les dues opcions
de diaris o revistes/ internet, 2 alumnes (el 6’45%) han escollit l’opció
d’internet, i 3 alumnes (el 9’67%) han escollit l’opció en cap.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

CIÈNCIES DE LA SALUT (TOTAL ENQUESTES: 13)
1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 12 alumnes (el 92’31%)
han escollit l’opció correcte, la b. 1 alumne (el 7’69%) ha escollit la d.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 11 alumnes (el 84’61%)
han escollit l’opció correcte, la c. 2 alumnes (el 15’38%restant) han escollit
l’opció a.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 4 alumnes (el 30’76%) han contestat que si, 7
alumnes (el 53’84%) han contestat que no, i 2 alumnes (el 15’38% restant) han
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 9 alumnes (el 69’23%) han contestat que si, i 4 alumnes (el 30’76%)
han contestat que no.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, els 13 alumnes (el 100%) han contestat que amb la clonació
terapèutica.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 12 alumnes.
• El cas de la clonació natural (bessons) és conegut per 1 alumne.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 1
alumne.
• El cas de la clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 6 alumnes (el 46’15%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 2 alumnes (el 15’38%) han escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o revistes, 4 alumnes (el 30’76%) han
escollit l’opció de diaris o revistes, i 1 alumne (el 7’69%) ha escollit l’opció
d’internet.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

SEGONS EL SEXE (HOME O DONA):
HOMES (TOTAL ENQUESTES: 35)
1. Referent a la primera pregunta sobre
les cèl∙lules mare, 30 alumnes (el
85’71%) han escollit l’opció correcte, la
b. 5 alumnes (el 14’28%) han escollit la
d.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 29 alumnes (el 82’85%)
han escollit l’opció correcte, la c. 5 alumnes (el 14’28%) han escollit l’opció a, i
3. Referent a la tercera pregunta, en la
qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 18
alumnes (el 51’42%) han contestat
que si, 14 alumnes (el 40%) han
contestat que no, i 3 alumnes (el
8’57% restant) han preferit marcar no sap/ no contesta.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui
1 alumne (el 2’8% restant)
ha escollit l’opció d.

4. Referent a la quarta pregunta, on
se’ls demana l’opinió sobre la
clonació d’animals, 27 alumnes (el
77’14%) han contestat que si, i 8
alumnes (el 22’85%) han contestat
que no.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, 27 alumnes
(el 77’14%) han contestat que
amb la clonació terapèutica, 1
alumne (el 2’85%) ha contestat
que amb la clonació
reproductiva, 5 alumnes (el
14’28%) han contestat que amb
les dues, i 2 alumnes (el 5’71% restant) han marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 28 alumnes.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 3
alumnes.
• El cas de la clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més
informació sobre el tema,
21 alumnes (el 60%) han
escollit l’opció de televisió o
ràdio, 1 alumne (el 2’85%)
ha escollit les dues opcions
de televisió o ràdio/ diaris
o revistes, 4 alumnes (el 11’42%) han escollit l’opció de diaris o revistes, 1
alumne (el 2’85%) ha escollit les dues opcions de diaris o revistes/ internet, 3
alumnes (el 8’57%) han escollit l’opció d’internet, i 5 alumnes (el 14’28%) han
escollit l’opció en cap.
DONES (TOTAL ENQUESTES: 25)
1. Referent a la primera pregunta sobre
les cèl∙lules mare, 20 alumnes (el
80%) han escollit l’opció correcte, la
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

. 4 alumnes (el 16%) ha escollit la d i un altre alumne (el 4% restant) ha escollit
la a.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 21 alumnes (el 84%)
3. Referent a la tercera pregunta, en la
qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 4
alumnes (el 16%) han contestat que
si, 15 alumnes (el 60%) han contestat
que no, i 6 alumnes (el 24% restant)
han preferit marcar no sap/ no
contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls
demana l’opinió sobre la clonació d’animals,
11 alumnes (el 44%) han contestat que si,
10 alumnes (el 40%) han contestat que no i
4 alumnes (el 16%) han preferit marcar no
sap/ no contesta.
han escollit l’opció correcte, la c.
2 alumnes (el 8%) han escollit
l’opció a, 1 alumne (el 4%) ha
escollit l’opció d, i un altre
alumne (el 4% restant) ha escollit
l’opció b.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

5. Referent a la cinquena pregunta,
on se’ls pregunta amb quin tipus
de clonació estan més d’acord,
20 alumnes (el 80%) han
contestat que amb la clonació
terapèutica, 2 alumnes (el 8%)
han contestat que amb les dues,
i 3 alumnes (el 12% restant) han marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 18 alumnes.
• El cas de cavalls és conegut per 1 alumne.
• El cas de gossos és conegut per 1 alumne.
• El cas de la clonació natural (bessons) és conegut per 1 alumne.
• El cas de clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 11 alumnes (el 44%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 4 alumnes (el 16%) ha escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o revistes, 6 alumnes (el 24%) han escollit
l’opció de diaris o revistes, 1
alumne (el 4%) ha escollit les
dues opcions de diaris o
revistes/ internet, i 3
alumnes (el 12%) han escollit
l’opció en cap.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

SEGON DE BATXILLERAT
SEGONS LA MODALITAT (CIENTIFICO‐TÈCNIC, CIÈNCIES SOCIALS O CIÈNCIES DE LA
SALUT):
CIENTÍFICO‐TÈCNIC (TOTAL ENQUESTES: 18)
1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 11 alumnes (el 61’11%)
han escollit l’opció correcte, la b. 4 alumnes (el 22’22%) han escollit la d, 2
alumnes (el 11’11%) ha escollit la a, i un alumne (el 5’55% restant) ha escollit la
c.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 15 alumnes (el 83.33%)
han escollit l’opció correcte, la c. 1 alumne (el 5’55%) ha escollit l’opció a, 1
alumne (el 5’55%) ha escollit la b, i un altre (l’altre 5’55%) ha escollit l’opció d.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 6 alumnes (el 33’33%) han contestat que si, 9
alumnes (el 50%) han contestat que no, i 3 alumnes (el 16.66% restant) han
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 9 alumnes (el 50%) han contestat que si, 7 alumnes (el 38.88%) han
contestat que no, i 2 alumnes (el 11.11%) han preferit marcar no sap/ no
contesta.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, 11 alumnes (el 61’11%) han contestat que amb la clonació
terapèutica, 4 alumnes (el 22’22%) han contestat que amb les dues, i 3
alumnes (el 16’66%) han contestat que amb cap de les dues.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 15 alumnes.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 1
alumne.
• El cas de cabres és conegut per 1 alumne.
• El cas de vaques és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 10 alumnes (el 55’55%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 1 alumne (el 5’55%) ha escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o revistes, 3 alumnes (el %) han escollit
l’opció de diaris o revistes, 1 alumne (el 5’55%) ha escollit les dues opcions de
televisió o ràdio/ internet, 1 alumne (el 5’55%) ha escollit l’opció d’internet, i 2
alumnes (el 11’11%) han escollit l’opció en cap.
CIÈNCIES SOCIALS (TOTAL ENQUESTES: 14)
1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 6 alumnes (el 42’85%)
han escollit l’opció correcte, la b. 8 alumnes (el 57’14%) han escollit la d.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 10 alumnes (el 71’42%)
han escollit l’opció correcte, la c. 3 alumnes (el 21’42%) han escollit l’opció a, i
1 alumne (el 7’14% restant) ha escollit l’opció d.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 4 alumnes (el 28’57%) han contestat que si, 9
alumnes (el 64’28%) han contestat que no, i 1 alumne (el 7’14% restant) ha
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 3 alumnes (el 21’42%) han contestat que si, 10 alumnes (el 71’42%)
han contestat que no i 1 alumne (el 7’14%) ha preferit marcar no sap/ no
contesta.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, 12 alumnes (el 85’71%) han contestat que amb la clonació
terapèutica, 1 alumne (el 7’14%) ha contestat que amb les dues, i 1 alumne (el
7’14% restant) ha marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 11 alumnes.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 12 alumnes (el 85’71%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, i 2 alumnes (el 14’28%) han escollit l’opció
en cap.
CIÈNCIES DE LA SALUT (TOTAL ENQUESTES: 19)
1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 16 alumnes (el 84.21%)
han escollit l’opció correcte, la b. 2 alumnes (el 10.52%) han escollit la d, i 1
alumne (el 5.26%) ha escollit la a.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 16 alumnes (el 84’21%)
han escollit l’opció correcte, la c. 1 alumne (el 5’26%) ha escollit l’opció a, i 2
alumnes (el 10’52% restant) han escollit l’opció b.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 5 alumnes (el 26’31%) han contestat que si, 13
alumnes (el 68’42%) han contestat que no, i 1 alumne (el 5’26% restant) ha
preferit marcar no sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
d’animals, 7 alumnes (el 36’84%) han contestat que si, 9 alumnes (el 47’36%)
han contestat que no, i 3 alumnes (el 15’78%) han preferit marcar no sap/no
contesta.
5. Referent a la cinquena pregunta, on se’ls pregunta amb quin tipus de clonació
estan més d’acord, 14 alumnes (el 73’68%) han contestat que amb la clonació
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

terapèutica, 3 alumnes (el 15’78%) han contestat que amb les dues, i 2
alumnes (el 10’52% restant) han marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 18 alumnes.
• El cas de rates és conegut per 1 alumne.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 1
alumne.
• El cas de la clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 6 alumnes (el 31’57%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 4 alumnes (el 21’05%) han escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o revistes, 4 alumnes (el 21’05%) han
escollit l’opció de diaris o revistes, 1 alumne (el 5’26%) ha escollit les dues
opcions de diaris o revistes/internet, 1 alumne (el 5’26%) ha escollit l’opció
d’internet, i 3 alumnes (el 15’78%) han escollit l’opció en cap.
SEGONS EL SEXE (HOME O DONA):
HOMES (TOTAL ENQUESTES: 29)
1. Referent a la primera pregunta sobre
les cèl∙lules mare, 18 alumnes (el
62’06%) han escollit l’opció correcte,
la b. 8 alumnes (el 27’58%) han
escollit la d, 1 alumne (el 3’44%) ha
escollit la c, i 2 alumnes (el 6’89%) han
escollit la a.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 24 alumnes (el 82’75%)
han escollit l’opció correcte, la c. 2 alumnes (el 6’89%) han escollit l’opció a, 2
3. Referent a la tercera pregunta, en la
qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 11
alumnes (el 37’93%) han contestat que
si, 15 alumnes (el 51’72%) han
contestat que no, i 3 alumnes (el
10’34% restant) han preferit marcar no sap/ no contesta.
alumnes (el 6’89%) han escollit
l’opció d, i 1 alumne (el 3’44%
restant) ha escollit l’opció b.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
5. Referent a la cinquena pregunta,
on se’ls pregunta amb quin tipus
de clonació estan més d’acord, 18
d’animals, 14 alumnes (el 48’27%)
han contestat que si, 12 alumnes
(el 41’37%) han contestat que no, i
3 alumnes (el 10’34% restant) han
preferit marcar no sap/no
contesta.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

alumnes (el 62’06%) han contestat que amb la clonació terapèutica, 6 alumnes
(el 20’68%) han contestat que amb les dues, i 5 alumnes (el 17’24% restant)
han marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 25 alumnes.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 1
alumne.
• El cas de rates és conegut per 1 alumne.
• El cas de vaques és conegut per 1 alumne.
• El cas de cabres és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la
qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació
sobre el tema, 18 alumnes (el 62’06%)
han escollit l’opció de televisió o
ràdio, 3 alumnes (el 10’34%) han
escollit les dues opcions de televisió o
ràdio/ diaris o revistes, 4 alumnes (el 13’79%) han escollit l’opció de diaris o
revistes, 1 alumne (el 3’44%) ha escollit l’opció d’internet, i 3 alumnes (el
10’34%) han escollit l’opció en cap.
DONES (TOTAL ENQUESTES: 22)
Maria Re Hernández y Aina Principal
Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

1. Referent a la primera pregunta sobre les cèl∙lules mare, 15 alumnes (el 68’18%)
han escollit l’opció correcte, la b. 6 alumnes (el 27’27%) ha escollit la d i una
altra alumne (el 4’54% restant) ha escollit la a.
2. Referent a la segona pregunta sobre què és la clonació, 17 alumnes (el 77’27%)
han escollit l’opció correcte, la c. 3
alumnes (el 13’63%) han escollit
l’opció a, i 2 alumnes (el 9’09%)
han escollit l’opció d.
3. Referent a la tercera pregunta, en la qual es demana l’opinió de l’alumnat
sobre la clonació de persones, 4
alumnes (el 18’18%) han contestat
que si, 16 alumnes (el 72’72%) han
contestat que no, i 2 alumnes (el
9’09% restant) han preferit marcar no
sap/ no contesta.
4. Referent a la quarta pregunta, on se’ls demana l’opinió sobre la clonació
5. Referent a la cinquena pregunta, on
se’ls pregunta amb quin tipus de
clonació estan més d’acord, 19
d’animals, 5 alumnes (el 22’72%)
han contestat que si, 14 alumnes
(el 63’63%) han contestat que
no i 3 alumnes (el 13’63%) han
preferit marcar no sap/ no
contesta.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

alumnes (el 86’36%) han contestat que amb la clonació terapèutica, 2 alumnes
(el 9’09%) han contestat que amb les dues, i 1 alumne (el 4’54% restant) ha
marcat que amb cap de les dues.
6. Referent a la sisena pregunta, en la qual es demana els casos de clonació
coneguts per l’alumnat:
• El cas de l’ovella Dolly és conegut per 19 alumnes.
• El cas de la clonació d’algun animal (però no saben quin) és conegut per 1
alumne.
• El cas de clonació de cèl∙lules mare és conegut per 1 alumne.
7. Referent a la setena pregunta, en la qual demanem en quin mitjà de
comunicació senten més informació sobre el tema, 10 alumnes (el 45’45%) han
escollit l’opció de televisió o ràdio, 2
alumnes (el 9’09%) ha escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/ diaris o
revistes, 3 alumnes (el 13’63%) han
escollit l’opció de diaris o revistes, 1
alumne (el 4’54%) ha escollit les dues
opcions de televisió o ràdio/internet,
1 alumne (el 4’54%) ha escollit les dues
opcions de diaris o revistes/ internet, 1 alumne (el 4’54%) ha escollit l’opció
d’internet, i 4 alumnes (el 18’18%) han escollit l’opció en cap.
CONCLUSIONS DE L’ENQUESTA:
‐ Els alumnes de primer un 85’7% entenen el concepte de cèl∙lula mare, però la
modalitat que més ha encertat la resposta han estat els de ciències de la salut,
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

amb un 92’31%, seguits dels del cientifico‐tècnic amb un 87’5% d’encerts i per
últim els alumnes de ciències socials que han obtingut un 77’42%.
Tot i així els alumnes de primer han tret resultats més alts que els alumnes de
segon, que només un 64% del total entén el concepte. La modalitat amb un
percentatge més alt de respostes encertades ha estat el de ciències de la salut
amb un 84’21%, seguit dels cientificotècnic amb un 61’11% i deixant en últim
lloc els de ciències socials amb un 46’85%.
Un 73’8% dels alumnes de sexe masculí han encertat la resposta, mentre que
un 74% de les alumnes de sexe femení han triat la resposta correcta.
‐ L’alumnat de primer té un percentatge d’encerts d’un 84’25%, en la pregunta
del concepte de clonació, dels quals els cientifico‐tècnics han tret el
percentatge més elevat, un 87’5%, seguits pels de ciències de la salut amb un
84’61% i finalment els de ciències socials amb un 80’64%.
Els alumnes de segon tornen a tenir uns resultats més baixos quant a les seves
respostes ja que un 79’6% ha encertat la resposta correcta. La modalitat de
ciències de la salut torna a tenir un resultat més alt amb un 84’21%, seguits del
cientifico‐tècnic amb un 83’33% i per últim els de ciències socials amb un
71’42%.
Un 80’6% de les noies han triat la resposta correcta mentre que un 82’8% dels
nois l’han encertada.
‐ Dels alumnes de primer, la majoria no estan d’acord am la clonació de persones
ja que pràcticament la meitat d’ells han marcat l’opció pertinent, i
aproximadament una quarta part ha marcat la resposta afirmativa.
Quant als alumnes de segon, gairebé un 61% ha marcat l’opció negativa, i
només un 30% d’ells estan d’acord amb la clonació humana.
Un 44’6% del sector masculí està a favor de la clonació de persones mentre que
un 45’8% està en contra. En quant al sector femení la variabilitat d’opinions és
més marcada ja que un 17% d’elles està a favor de la clonació humana, mentre
que un 66’3% està en contra.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

‐ Quant a la clonació d’animals, en canvi, el percentatge de respostes afirmatives
és més elevat entre els alumnes de primer, amb un 66’3%; les respostes
negatives no superen el 30%.
Entre els alumnes de segon les respostes afirmatives segueixen tenint un
percentatge més aviat baix, un 36%, mentre que pràcticament la meitat estan
en contra de la clonació d’animals.
Respecte a la clonació d’animals, el sector femení té una opinió més igualada ja
que un 33’3% està a favor i un 51’8% està en contra. En quant al sector masculí
hi ha un elevat nombre de respostes afirmatives, amb un 62’7%, mentre que
les negatives estan en un 32’1%.
‐ Tant els alumnes de primer com els alumnes de segon, siguin de la modalitat
que siguin, han coincidit en què estan més aviat d’acord amb la clonació
terapèutica, ja que entre tots fan un 80% d’unanimitat, tot i que els alumnes de
primer han coincidit més en aquesta resposta.
Les noies han coincidit més, amb un 83’2%, en que el millor tipus de clonació és
el terapèutic, mentre que els nois només han coincidit un 69’6% amb el tipus
de clonació.
‐ Un dels casos de clonació més coneguts pels alumnes tan de primer com de
segon ha estat el de la famosa ovella Dolly, nascuda a l’Institut escocès Roslin,
ja que uns 90 alumnes l’han mencionat a l’enquesta.
53 alumnes del sexe masculí tenen constància de l’existència de l’ovella Dolly,
mentre que les alumnes de sexe femení en tenen constància unes 37.
‐ També el mitjà de comunicació pel qual s’informen més sobre el tema,
pràcticament la meitat dels alumnes de primer i la meitat d’alumnes de segon,
són tant la ràdio com la televisió. Tot i així, el percentatge d’alumnes de
ciències socials dels dos cursos és el més elevat i el menor és el de ciències de
la salut.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

El 61% dels nois enquestats coneixen el tema de la clonació gràcies a la
televisió i la ràdio, mentre que només un 44’7% de les noies enquestades
s’informen a partir d’aquests mitjans.
3. CONCLUSIONS
El terme “clon” ha inspirat diversos significats al llarg de la història. Cada generació,
cada població, cada cultura, cada religió ha adoptat aquesta paraula fent‐la adaptar
nous significats. Avui, en ple segle XXI, és una paraula que produeix cert temor a causa
del seu significat més corrent: crear un ésser viu completament igual a un altre.
Amb aquest treball hem desmitificat aquesta versió i hem aclarit el vertader significat
del terme, així com tot el que l’envolta, d’una manera precisa i objectiva.
El que més ens interessava, però, era estudiar el tema per descobrir si podem donar‐li
un futur prometedor en el camp de la medicina (neuronal, medul∙lar..) substituint als
fàrmacs, ja que aquests tenen poques possibilitats per ajudar a remetre malalties com
el Parkinson o l’Alzheimer.
Al ser un tema amb tants tabús i inconvenients a l’hora d’investigar‐lo, ens hem basat
en l’opinió d’especialistes.
Cada un d’ells tracta el tema de la clonació des d’un punt de vista diferent, per tant els
seus coneixements sobre el tema ens han ajudat a extreure unes conclusions sobre el
futur incert de l’art de la clonació:
Certament, mirant‐ho des del punt mèdic, biològic, legal o ètic la clonació no té cap
possibilitat en un futur immediat. Les causes són varies:
• La dificultat en quasi tots els països a l’hora d’investigar sobre el tema.
• La prohibició quasi total de la clonació reproductiva.
• El desconeixement encara sobre molts aspectes del tema.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

• El problemes de moralitat i ètica que comporta jugar amb la vida d’altres
éssers.
Tot i això, es té l’esperança que en un futur no gaire llunyà la clonació terapèutica es
consideri ja un tipus de medicina alternativa a l’hora de guarir certes malalties que
produeixen disminucions físiques, ja que sembla l’únic camí viable obtenint bons
resultats.
En el camp de la biologia, fins fa pocs anys es veia la clonació com un procés
impossible. El fet d’extreure el nucli d’una cèl∙lula amb el material genètic complert i
introduir‐lo dins d’un òvul fecundat que anteriorment se li havia extret el nucli, i, que a
sobre s’arribés a desenvolupar es veia completament inviable. Fa poc més d’un segle,
però, es van començar a fer conjetures i teories, tot i que la majoria van dur al fracàs.
Tot i així, la biologia no s’ha arronsat i prova rere prova va aconseguir un dels objectius
més difícils que s’ha proposat mai l’ésser humà.
Al principi no quedava més remei que utilitzar cèl∙lules mare embrionàries, l’utilització
de les quals provocava que l’embrió no s’arribés mai a desenvolupar.
A partir d’aquí, van començar a néixer greus problemes amb la religió, on et feien
creure que estaves matant éssers humans.
En el camp de l’ètica i la moralitat això va comportar grans problemes, molts dels quals
encara turmenten avui en dia.
En el camp legislatiu això va comportar la creació de noves lleis les quals restringia la
investigació de la clonació.
Encara patim moltes d’aquestes restriccions, però si realment s’obtenen bons resultats
en quan a la clonació terapèutica, s’espera la possibilitat de poder usar aquesta més
obertament.
Concloent, tot i que no s’espera que sigui un remei immediat, es té la il∙lusió de que en
un futur no molt llunyà doni bons resultats en el camp de la medicina, ja que a les
malalties que es pretenen guarir els fàrmacs no hi fan gaire servei.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

ANNEXES
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

4.1 INFORME DONALDSON
Stem Cell Research: Medical Progress with Responsibility
A REPORT FROM THE CHIEF MEDICAL OFFICER’S EXPERT GROUP REVIEWING THE
POTENTIAL OF DEVELOPMENTS IN STEM CELL RESEARCH AND CELL NUCLEAR
REPLACEMENT TO BENEFIT HUMAN HEALTH
• Executive Summary
1. This report has been produced by an Expert Group established by the
Government and chaired by the Chief Medical Officer. The Group was asked to
undertake an assessment of the anticipated benefits of new areas of research using
human embryos, the risks and the alternatives and, in the light of that assessment,
to advise whether these new areas of research should be permitted.
2. It must be emphasised that the report considers and makes recommendations
on aspects of cellular research and development. This is basic research which if
permitted would precede, probably by many years, any possible application to
treatment.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

• The Stem Cell
3. Many of the scientific issues central to the Expert Group’s deliberations concern
stem cells, unspecialised cells which have not yet differentiated into any specific
type of tissue. The successful application of stem cell research would depend upon:
• Whether stem cells can be successfully isolated and grown in the laboratory;
• Whether stem cells grown in the laboratory can be influenced to turn into
specific cell types;
• Whether stem cells that have formed particular cell types could be used to treat
patients whose tissue was diseased or damaged through injury;
• Whether tissue grown in this way would develop normally or whether there
might be risks to the patient.
• Potential Sources of Stem Cells
4. Scientists consider that stem cells could be derived from a number of sources:
• From early embryos (blastocysts) created by in vitro fertilisation ‐ either those
which are not needed for infertility treatment (sometimes called ‘spare embryos’)
or created specifically for research;
• From early embryos created by inserting the nucleus from an adult cell into an
egg with its nucleus removed ‐ cell nuclear replacement (sometimes called
‘cloning’);
• From the germ cells or organs of an aborted fetus;
• From the blood cells of the umbilical cord at the time of birth;
• From some adult tissues (such as bone marrow);
• From mature adult tissue cells reprogrammed to behave like stem cells.
5. These different types of stem cell are unlikely all to have the same properties or
the same potential to develop into particular tissues. Theoretically, stem cells
derived from early embryos have the greatest potential to develop into most types
of tissue (they are often referred to as ‘pluripotent’). Stem cells taken from fetal
tissue or umbilical cord blood appear to be more limited in the type of tissue they
can be developed into. Stem cells can be extracted from some adult tissues but
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

their potential to develop into other kinds of tissue is also likely to be limited. It
may in the future become possible to reprogramme adult cells to behave like stem
cells but at the moment this remains largely hypothetical and requires greater
understanding of the mechanisms of reprogramming.
• Treatment Possibilities
6. In the long term there could be considerable potential for the use of tissues
derived from stem cells in the treatment of a wide range of disorders by replacing
cells that have become damaged or diseased. Examples might include the use of
insulin‐secreting cells for diabetes; nerve cells in stroke or Parkinson’s disease; or
liver cells to repair a damaged organ. One means of deriving stem cells which are
genetically compatible with the person being treated could be from cells created by
the cell nuclear replacement technique. Further advances in understanding of how
organs regenerate would increase the range of possible treatments that could be
considered.
7. In addition to this potential to develop tissue for use in the repair of failing
organs, or for replacement of diseased or damaged tissues, the technique of cell
nuclear replacement might be applied to treat some rare but serious inherited
disorders. Repairing a woman’s eggs (oocytes) by this technique gives rise to the
possibility of helping a woman with mitochondrial damage to give birth to a healthy
child which inherits her genes together with those of her partner.
• The Science in Perspective
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

8. Most scientists in this field see many technical and scientific hurdles to be
overcome before the potential benefits of stem cell techniques could be realised.
Consequently, it is very difficult to put a timescale on the developments in stem cell
research outlined in this document.
9. However, research has shown that stem cells can be derived from embryos in a
range of animal species (and, more recently, from human embryos), from fetal
tissue, and from adult tissue including bone marrow, skin and blood. Studies,
mainly in mice, have demonstrated that stem cells can then be made to
differentiate into specific cell types and that cells derived in this way can be
successfully transplanted. Applying this work to humans will take considerable time
since it would be necessary to identify the chemicals required to encourage the
growth of the cells and the appropriate conditions to obtain the required cell type.
The research to date does, however, demonstrate why stem cells are regarded as
having such considerable potential.
10. Embryos have been created by the technique of cell nuclear replacement in a
range of animal species although it is not possible to predict how easy it would be
to replicate the work in humans.
11. There are a number of technical and safety issues that have been raised by the
early work on stem cells and cell nuclear replacement. These include whether the
supply of spare eggs (oocytes) for therapy would be adequate; whether cells and
tissues derived from cell nuclear replacement would develop normally or whether
defects are likely to arise; whether stem cells and subsequent tissues will "age"
normally; whether such tissues will be more prone to develop malignancy; and
whether tissues generated from a reprogrammed adult nucleus would overcome
the problems of rejection after transplantation as theory suggests they should. All
these safety issues would need to be clarified by research. Many would require
further study in animals before studies using human embryonic tissue were
considered. However, the differences between species mean that human research
would be needed both to demonstrate the validity of the concept and to
investigate the safety issues.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Most scientists consulted felt that the science was still several years away from
being able to deliver many of the technical building blocks needed to make
significant progress in achieving healthcare benefits. In particular gaining
knowledge about how stem cells differentiate, and on how this process might be
controlled to produce the particular kinds of tissue needed for treatment, is only
just beginning.
• Legal Restrictions
12. The UK has a well‐established system for regulating the creation and use of
embryos, both in research and treatment, embodied in the Human Fertilisation and
Embryology Act 1990 (the 1990 Act). This Act is administered by the Human
Fertilisation and Embryology Authority (the HFEA). The 1990 Act allows for the
creation and use of embryos for research, provided that the research is for one of
the five purposes currently specified in the Act and is granted a licence by the
HFEA. Before a research project can receive a licence, the HFEA must be satisfied,
on a case by case basis, that the use of embryos is necessary for the purposes of
the research. Research can only be pursued under the aegis of the Act and with a
licence from the HFEA. Embryos used in research cannot be kept for longer than 14
days (excluding periods of storage). Some 48,000 embryos which were no longer
needed for in vitro fertilisation treatment were used in research between August
1991 and March 1998 and 118 embryos were created in the course of research in
the same period.
13. Research involving the creation of an embryo by cell nuclear replacement is not
prohibited under the 1990 Act provided it is for one of the existing specified
research purposes. In such circumstances, the HFEA would consider each
application for a research licence on its merits and would need to be satisfied that
the creation of an embryo by cell nuclear replacement was necessary for the
purposes of the research. So far no applications for a licence for such research have
been made.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

14. At present the creation or use of embryos for research to improve
understanding or treatment of non‐congenital diseases is not permitted under the
1990 Act although there is scope within the Act for additional research purposes to
be added through Regulations (rather than new primary legislation).
15. There is no specific legislation currently in force in the UK to regulate research
on stem cells once extracted from embryos or research aimed at deriving stem cells
from other, non‐embryonic, sources such as an aborted fetus or adult cells. A Code
of Practice laid down by the Polkinghorne Committee in 1989 governs the use of
fetal tissue, while guidance from professional and research bodies and from the
Department of Health governs research more generally.
• Ethical Considerations
16. A significant body of opinion holds that, as a moral principle, the use of any
embryo for research purposes is unethical and unacceptable on the grounds that
an embryo should be accorded full human status from the moment of its creation.
At the other end of the spectrum, some argue that the embryo requires and
deserves no particular moral attention whatsoever. Others accept the special status
of an embryo as a potential human being, yet argue that the respect due to the
embryo increases as it develops and that this respect, in the early stages in
particular, may properly be weighed against the potential benefits arising from the
proposed research. The current restrictions and controls on embryo research
reflect this latter view, providing the human embryo with a degree of protection in
law but allowing the benefits of the proposed research to be weighed against the
respect due to the embryo.
17. The derivation of stem cells for research from early embryos no longer needed
for infertility treatment (‘spare embryos’) or created by in vitro fertilisation
specifically for research does not raise any new ethical issues provided that existing
ethical safeguards within the 1990 Act are adhered to. If, as Parliament has judged,
it is ethically acceptable to use embryos for the five currently permitted purposes
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

then those in the ethical middle ground would argue that using them to obtain
stem cells to study the development of tissue for potential therapeutic purposes,
which offers significant potential benefits in health terms, does not seem to raise
fundamentally different ethical issues within the current legislative framework.
18. However, research involving embryos created by cell nuclear replacement
raises new concerns for many people, including those opposed to all embryo
research and possibly some of those in the middle ground. Even those who accept
the current research uses of embryos might express concern about the research
use of embryos created in this way. Such embryos can be seen as being created
simply as a means to an end and for use as a product source.
19. An alternative view is that the benefits of being able to develop an individual’s
own cells to create a new source of cells for their own future treatment make this
action ethically justifiable. While research on embryos created by cell nuclear
replacement does indeed involve using them as a means to an end, this can be said
to apply to some degree to all research using embryos. The potential benefits of
the research need to be weighed against these concerns. Research into cell nuclear
replacement might well offer a means of producing compatible tissue for
treatments and it may offer the only means of learning about the mechanisms for
reprogramming adult cells. These benefits, if realised, would be substantial and
may represent the best prospect of developing treatments for a number of
degenerative disorders.
20. Concerns have also been expressed that allowing research on embryos created
by cell nuclear replacement would be a first step on a ‘slippery slope’ towards
human reproductive cloning. The Expert Group concluded that an inadvertent slide
into reproductive cloning was not a realistic prospect because of the stringent
controls operated in the UK by the Human Fertilisation and Embryology Authority
in its licensing both of research involving embryos outside the human body and of
infertility treatment. The 14 day limit on keeping embryos outside the human body
and the very clear position adopted by the Authority that they will not license the
implantation of embryos created by cell nuclear replacement, provide clear and
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

effective controls to prevent any access to reproductive cloning. Additional controls
would require a new Act of Parliament.
• Oocyte Nucleus Transfer
21. Mitochondria are small energy‐producing structures in the cytoplasm of every
cell, which are only inherited from the mother. The DNA contained in the
mitochondria affects a number of important functions in providing energy for the
cell. Although the nucleus contains the vast majority of the DNA, defects in
mitochondrial DNA are known to cause more than fifty inherited metabolic
diseases. In theory it may be possible to prevent a child inheriting damaged
mitochondria from the mother by inserting the nucleus of the mother’s egg into a
donor egg with healthy mitochondria which has had its nucleus removed (a form of
cell nuclear replacement). The egg formed in this way would then need to be
fertilised by the father’s sperm using in vitro fertilisation techniques. Any child born
would inherit its nuclear DNA from the mother and the father plus healthy
mitochondrial DNA from the donor egg. Very little research has been undertaken to
investigate whether the theoretical promise of this form of cell nuclear
replacement for the prevention of mitochondrial disorders is real.
22. Given the genetic make up of any child born as a result of this technique, it
would not constitute reproductive cloning. The resulting child would not be
genetically identical to anyone else. Nonetheless, concerns have been expressed
that oocyte nucleus transfer represents a modification to the human genome which
can be passed on to the next generation. Such modifications are subject to a
moratorium in many countries, although basic research to modify eggs or sperm
would be permitted under both international conventions and UK law. There does
not appear to be any ethical objection to initiating this kind of basic research.
• Conclusions and Recommendations
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

23. The picture presented to the Expert Group by the scientific community was of
the enormous potential of stem cells as a source of new tissue for therapeutic uses
in the repair of damaged tissue and organs for a wide range of currently incurable
disorders. Work in animals and early work to extract stem cells from human
embryos support this position. At present, stem cells from embryos appear to have
the greatest potential to be developed into the widest range of tissues. In the long
term the scientific view is that it will be possible to reprogramme adult cells to
make them behave like stem cells with the full potential of embryonic stem cells
but without the morally more contestable need to create an embryo.
24. The Expert Group concluded that the great potential to relieve suffering and
treat disease meant that research was warranted across the whole range of
possible sources of stem cells in the first instance, including embryos.
25. The Expert Group recognised that ethical opinion on the use of embryos in
research as a source of stem cells is divided. There are those who believe that an
embryo is a human being from the moment of its creation. Others consider that an
early embryo is simply a collection of cells. The middle ground, on which the
current research uses are based, recognises the special status of an embryo as a
potential human being but accepts that it is justified to use early embryos for
serious research purposes which may benefit others.
26. While respecting the views of those opposed to such research, the Expert
Group concluded that the proposed new research uses to develop treatments for
diseased tissues and organs did not raise fundamentally different ethical issues
from the research uses currently permitted under the Human Fertilisation and
Embryology Act 1990, at least as far as embryos no longer required for infertility
treatment were concerned. The potential benefits of the research justified the use
of such embryos as a source of stem cells at this early stage of their development.
27. The sensitivity of the issues associated with research involving the creation of
embryos by cell nuclear replacement meant that even some people in the middle
ground of ethical opinion may not accept that balancing the benefits of the
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

esearch against the stage of development of the embryo is an appropriate basis
for deciding whether to allow this form of research. Nevertheless, the science
suggested that such research was desirable. Provided that the necessity of using
embryos created by cell nuclear replacement is clearly demonstrated, on a case by
case basis, with proper consent of the donors and under the regulatory control of
the Human Fertilisation and Embryology Authority, the Expert Group was willing to
support it. The Expert Group concluded that the potential benefit of discovering the
mechanism for reprogramming adult cells and thereby providing compatible tissue
for treatment justifies this transitional research involving the creation of embryos
by cell nuclear replacement.
28. The Expert Group recognised that the Human Fertilisation and Embryology Act
1990 does not allow for distinctions to be made in Regulations between the
research use of embryos created in different ways, although the manner of
regulating any proposed research within the UK is sufficiently finely tuned to be
able to take account of particular ethical concerns. Indeed, the UK enjoys a leading
international position in the resolution of these difficult questions in that such
research is mediated by the Human Fertilisation and Embryology Authority, a
statutory body accountable to Parliament with the direct responsibility for
reviewing and, if appropriate, licensing research proposals on a case by case basis.
29. The Expert Group considered that this well‐established framework for the
control of embryo research in the UK provides the necessary safeguards against the
inappropriate use of embryos in research. In particular, the Human Fertilisation and
Embryology Authority, in considering an application for a research licence for a
project involving the creation or use of an embryo by cell nuclear replacement
would need to be satisfied that the use of such an embryo was necessary for the
purposes of the research (i.e. that the aims of the project could not be met in other
ways including the use of ‘spare embryos’ generated in the course of treatment
services). In addition, specific consent should be sought from individuals whose
eggs or sperm have been used in the creation of embryos donated for research to
their embryos being used for research involving the extraction of stem cells.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

30. The Expert Group noted that there was currently no mechanism for monitoring
subsequent research involving cultures of stem cells once they have been extracted
from embryos, whether created in the UK or abroad. The Expert Group concluded
that while additional controls on individual research proposals were unnecessary in
the UK given the controls which would apply to the extraction of stem cells from
embryos, it would be desirable for the research to be monitored and progress
assessed by an appropriate body to establish whether the research is delivering the
envisaged benefits and to highlight any currently unforeseen concerns which may
arise.
31. The potential of the technique of cell nuclear replacement to provide treatment
to prevent mitochondrial disorders (by oocyte nucleus transfer) led the Expert
Group to conclude that basic research should be allowed to investigate that
potential. While treatments developed from such research could be seen
technically as constituting a modification of the human genome which would be
passed on to the next generation, this modification was likely to be of a modest
nature. Considerable research would be necessary to investigate the feasibility and
efficacy of the technique and the significance of any germ line effect before its use
in treatment could be considered. Such basic research is allowed under
international conventions.
Recommendations
32. The Expert Group makes the following recommendations:
Recommendation 1
Research using embryos (whether created by in vitro fertilisation or cell nuclear
replacement) to increase understanding about human disease and disorders and
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

their cell‐based treatments should be permitted, subject to the controls in the
Human Fertilisation and Embryology Act 1990.
Recommendation 2
In licensing any research using embryos created by cell nuclear replacement, the
Human Fertilisation and Embryology Authority should satisfy itself that there are no
other means of meeting the objectives of the research.
Recommendation 3
Individuals whose eggs or sperm are used to create the embryos to be used in
research should give specific consent indicating whether the resulting embryos
could be used in a research project to derive stem cells.
Recommendation 4
Research to increase understanding of, and develop treatments for, mitochondrial
diseases using the cell nuclear replacement technique in human eggs, which are
subsequently fertilised by human sperm, should be permitted subject to the
controls in the Human Fertilisation and Embryology Act 1990.
Recommendation 5
The progress of research involving stem cells which have been derived from
embryonic sources should be monitored by an appropriate body to establish
whether the research is delivering the anticipated benefits and to identify any
concerns which may arise.
Recommendation 6
The mixing of human adult (somatic) cells with the live eggs of any animal species
should not be permitted.
Recommendation 7
The transfer of an embryo created by cell nuclear replacement into the uterus of a
woman (so called ‘reproductive cloning’) should remain a criminal offence.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Recommendation 8
The need for legislation to permit the use of embryo‐derived cells in treatments
developed from this new research should be kept under review.
Recommendation 9
The Research Councils should be encouraged to establish a programme for stem
cell research and to consider the feasibility of establishing collections of stem cells
for research use.
4.2. LLEIS SOBRE LA CLONACIÓ
Ley 7/2003, de 20 octubre
PARLAMENTO DE ANDALUCÍA
BO. Junta de Andalucía 31 octubre 2003, núm. 210, [pág. 22734];
INVESTIGACIÓN CIENTÍFICA. Regula la investigación en Andalucía con preembriones
humanos no viables para la fecundación in vitro.
Texto:
EXPOSICIÓN DE MOTIVOS
El artículo 149.1RCL 1978\2836 de la Constitución (RCL 1978\2836; ApNDL 2875), en su
apartado 15, dispone que el Estado tiene competencia exclusiva sobre el fomento y
coordinación general de la investigación científica y técnica. Por su parte, el apartado
16 del mencionado artículo 149.1RCL 1978\2836 establece, igualmente, que el Estado
tiene competencia exclusiva sobre la sanidad exterior, bases y coordinación general de
la sanidad y legislación sobre productos farmacéuticos.
El artículo 13, apartado 21LAN 1982\53, del Estatuto de Autonomía para Andalucía
(LAN 1982\53) establece que la Comunidad Autónoma de Andalucía tiene competencia
exclusiva en materia de sanidad e higiene, sin perjuicio de lo que establece el artículo
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

149.1.16RCL 1978\2836 de la Constitución. Por su parte, el apartado 29 del citado
artículo 13RCL 1978\2836 dispone que la Comunidad Autónoma de Andalucía tiene
competencia exclusiva en investigación y sus instituciones, sin perjuicio de lo
establecido en el número 15 del apartado 1 del artículo 149RCL 1978\2836 de la
Constitución.
La Ley 2/1998, de 15 de junio (LAN 1998\241), de Salud de Andalucía, regula en el
Título VIIILAN 1998\241 la docencia e investigación sanitaria, señalando que las
Administraciones Públicas de Andalucía deberán fomentar, dentro del Sistema
Sanitario Público de Andalucía, las actividades de investigación sanitaria como
elemento fundamental para su progreso.
Entre los numerosos progresos científicos y tecnológicos de los últimos años en
biomedicina y ciencias de la vida, destacan los realizados a partir de la investigación
sobre las denominadas células madre humanas. La investigación en esta área ha
generado gran esperanza en el tratamiento de enfermedades graves y crónicas para
las que las terapias actuales son poco efectivas o inexistentes.
Las células madre o troncales se definen por tener la capacidad de multiplicarse
indefinidamente y diferenciarse para originar los distintos tipos de células
especializadas que forman los diferentes tejidos y órganos. Las células madre pueden
proceder de órganos y tejidos adultos, fetales o de la sangre del cordón umbilical,
denominándose células madre adultas. Asimismo pueden también proceder de la
masa interna del embrión preimplantatorio en estado de blastocisto, que se alcanza
del 5º a 14º día tras la fecundación del óvulo, denominándose, en este caso, células
madre embrionarias.
El potencial terapéutico de las células madre es enorme y son muchos los científicos
que opinan que en un plazo previsiblemente corto podrían aplicarse a enfermedades
que implican degeneración de células como Diabetes, Parkinson, Alzheimer, Corea de
Huntington y lesiones de la médula espinal. A más largo plazo, podrían ser tratadas
enfermedades que afectan a órganos enteros. A través de la incorporación de genes,
mediante técnicas de ingeniería genética, estas células podrían también utilizarse en
terapia génica.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

El descubrimiento de las posibilidades terapéuticas de las células troncales es muy
reciente y está aún en sus primeras fases de desarrollo; de los primeros resultados
obtenidos se desprende la necesidad de que las investigaciones no queden limitadas a
las células troncales adultas, sino que es fundamental iniciar investigaciones con
células madre embrionarias. Una de las razones que justifican la investigación sobre
células de origen embrionario es que el conocimiento científico disponible demuestra
que las células madre embrionarias tienen una ventaja sobre las adultas, su
pluripotencialidad, o mayor capacidad de proliferación y diferenciación, por lo que, a
diferencia de éstas, son capaces de desarrollarse y generar todos los tipos de células
especializadas. La mayoría de científicos afirma que el conocimiento que se derivará de
estas investigaciones, por un lado, va a permitir su utilización como herramienta
terapéutica para regeneración de células dañadas por procesos patológicos y, por otro,
proporcionará una información sobre el control de la multiplicación y diferenciación
celular, lo cual es fundamental para poder reprogramar el desarrollo y la diferenciación
de las células troncales adultas.
Una fuente de células madre embrionarias humanas son los preembriones de menos
de 14 días, sobrantes de las técnicas de reproducción asistida y que llevan congelados
más de cinco años. La Ley 35/1988, de 22 de noviembre (RCL 1988\2332), de
Reproducción Asistida, permite la posibilidad de crioconservación de los preembriones
sobrantes de las técnicas de fertilización «in vitro» (FIV), por no transferidos a útero.
La citada Ley establece la conservación de estos preembriones durante un plazo
máximo de cinco años, sin disponer el destino de los no utilizados en este plazo.
La Comisión Nacional de Reproducción Asistida, en su primer Informe Anual de
diciembre de 1998, propuso una serie de actuaciones para mejorar la aplicación de
esta Ley, entre las mismas se encontraban medidas alternativas a la destrucción de los
preembriones crioconservados desde hace más de cinco años, entre las que se
encontraban la donación de los preembriones sobrantes de la FIV para la investigación.
La existencia innegable de estos preembriones, producto, pues, de varias causas
(limitación máxima del número de preembriones que pueden implantarse en una
mujer para garantizar la gestación de al menos uno de ellos, obligación de
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

crioconservación para todos aquellos preembriones generados y no implantados), no
puede tener como única salida la congelación eterna ni su eventual destrucción.
En este panorama, la investigación sobre células madre de origen embrionario, con sus
enormes posibilidades terapéuticas, ha despertado un debate, en la comunidad
científica primero y en la sociedad en general, centrado sobre la licitud de utilizar los
preembriones humanos congelados, resultantes y excedentes de procesos de
fertilización «in vitro» con fines, primero, de investigación y, finalmente, terapéuticos.
Algunos países, como el Reino Unido, Suecia, Australia y Bélgica, ya han regulado las
investigaciones con células troncales de embriones humanos sobrantes de las técnicas
de fertilización «in vitro».
Conscientes de que la disponibilidad depende mayoritariamente de la disposición de
los progenitores de realizar donaciones, y que ésta siempre se realizará a través de un
consentimiento informado, del cual debe formar parte y como requisito previo una
descripción pormenorizada de los objetivos que se persiguen con la investigación y sus
implicaciones, se hace necesario regular el procedimiento para obtener este
consentimiento informado, así como la forma de la cesión por parte de los bancos de
preembriones de los centros de reproducción asistida.
Sólo se autorizarán aquellas investigaciones que sirvan fundamentalmente para
aumentar el conocimiento sobre desarrollo embrionario, sobre enfermedades graves o
para proporcionar cualquier conocimiento que puede ser aplicado en el desarrollo de
tratamiento de enfermedades graves.
Como órgano de autorización y de garantía de que estas investigaciones cumplen las
previsiones establecidas en esta Ley, se crea el Comité de Investigación con
Preembriones Humanos.
Por todo lo anterior, y para impulsar con urgencia este tipo de investigaciones y dar
seguridad jurídica a los grupos andaluces que aspiran a investigar en estas líneas
celulares, esta Ley regula la utilización de los preembriones congelados excedentes de
los protocolos de reproducción asistida para la investigación con fines terapéuticos.
Artículo 1.Objeto.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Constituye el objeto de la presente norma regular la investigación, con fines de
mejorar la salud y la calidad de vida de las personas, utilizando los preembriones
sobrantes de las técnicas de fecundación «in vitro», que, a los efectos previstos en el
artículo 15.3.aRCL 1988\2332 de la Ley 35/1988, de 22 de noviembre, por la que se
regula las técnicas de Reproducción Asistida Humana, se considerarán no viables por
haber transcurrido más de cinco años desde su crioconservación.
Artículo 2.Autorización del proyecto de investigación.
1. La investigación con preembriones sobrantes de las técnicas de fecundación «in
vitro», en los términos establecidos en el artículo anterior, se realizará en base a un
proyecto de investigación y éste deberá ser de interés científico relevante, así como
carecer de carácter lucrativo.
2. El proyecto de investigación versará sobre preembriones no desarrollados «in vitro»
más allá de catorce días después de la fecundación del óvulo, descontando el tiempo
en que pudieron haber estado crioconservados.
3. El proyecto de investigación deberá contar con la preceptiva autorización otorgada
por el Comité de Investigación con Preembriones Humanos, para ello tendrá que
acreditar científicamente la imposibilidad de desarrollar esa investigación en modelo
animal, y que la finalidad de la misma es mejorar la salud y la calidad de vida de las
personas.
4. La autorización será exclusiva para cada proyecto y se determinará, como mínimo, el
número de preembriones a utilizar, investigador principal y plazo para el desarrollo del
proyecto.
5. La autorización del proyecto de investigación requerirá, además, informe de la
Comisión Autonómica de Ética e Investigación Sanitarias de Andalucía.
Artículo 3.Donación y consentimiento informado de los progenitores.
1. Para la utilización de los preembriones sobrantes de las técnicas de fecundación «in
vitro», será necesario la donación de los mismos por parte de los progenitores.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

2. Los progenitores, con anterioridad a la realización de la donación, deberán ser
informados pormenorizadamente de los objetivos que se persiguen con la
investigación y de sus implicaciones.
3. Una vez recibida la información prevista en el apartado anterior, los progenitores
deberán prestar consentimiento escrito, que será revocable y modificable.
Artículo 4.Centros de reproducción asistida.
1. Los preembriones que se vayan a utilizar en los proyectos de investigación
procederán de los bancos de preembriones existentes en los centros de reproducción
asistida.
2. Los preembriones que hayan sido donados por los progenitores, en los términos
establecidos en el artículo anterior, serán puestos a disposición del Comité de
Investigación con Preembriones Humanos por los centros de reproducción asistida,
una vez transcurrido el plazo de cinco años de crioconservación.
3. Los centros de reproducción asistida comunicarán periódicamente, al Comité de
Investigación con Preembriones Humanos o a requerimiento del mismo, el número de
preembriones congelados que han superado el plazo de congelación, así como la
información existente sobre su futura utilización.
Artículo 5.Centros de investigación.
Para el desarrollo de las investigaciones previstas en esta norma, el centro de
investigación deberá ser autorizado para este fin por la autoridad sanitaria
competente y en su caso se someterá a los procedimientos de acreditación que se
establezcan.
Artículo 6.Comité de Investigación con Preembriones Humanos.
1. Se crea el Comité de Investigación con Preembriones Humanos, como órgano
colegiado adscrito a la Consejería de Salud de la Junta de Andalucía.
2. Entre las funciones del Comité de Investigación con Preembriones Humanos están:
a) Autorizar los proyectos de investigación con preembriones sobrantes de las técnicas
de fecundación «in vitro» que cumplan los requisitos establecidos en esta norma, así
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

como la custodia legal de los embriones donados por los progenitores y de los cedidos
por los centros de reproducción asistida.
b) Garantizar el cumplimiento de las condiciones en las que se debe realizar el
consentimiento informado por los donantes.
c) Establecer la trazabilidad de los preembriones por medio de procesos que
comprenderán, entre otros, la de identificación de donantes, banco de preembriones,
laboratorio de investigación dentro de la protección de datos y confidencialidad.
d) Mantener una base de datos, de acceso público, en la que figurará como
información básica: El nombre del investigador principal, un resumen sobre el objetivo
de la investigación, las condiciones a la que está sujeta la misma, el número de
preembriones utilizado, la fecha de concesión y el período de validez de la
autorización.
e) Monitorizar el cumplimiento de las condiciones de la autorización, así como el
seguimiento, la modificación de las condiciones de autorización y revocación, si fuera
preciso, de la autorización dada.
f) Cualquier otra que se le atribuya por el Consejo de Gobierno de la Junta de
Andalucía.
3. El Consejo de Gobierno de la Junta de Andalucía, mediante Decreto, determinará la
organización, composición y funcionamiento del citado Comité. En cuanto a la
composición, se tendrá en cuenta a personalidades de reconocido prestigio en al
menos los campos de la biomedicina, el derecho y la bioética.
Disposición transitoria primera.
Los progenitores de preembriones sobrantes ya existentes a la entrada en vigor de la
presente Ley deberán ser consultados a fin de que manifiesten su voluntad sobre la
posibilidad de donación para la investigación.
Disposición transitoria segunda.
Cuando los dos miembros de la pareja progenitora hayan fallecido o no sean
localizables, su cesión a la investigación se realizará, una vez finalizado el plazo legal de
crioconservación, por los responsables de los centros de reproducción asistida donde
estén crioconservados y previo informe de la autoridad sanitaria competente, que
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

constatará el fallecimiento o el cumplimiento del requisito de intento de localización
de los progenitores, haciendo referencia expresa sobre tales extremos.
Disposición final primera.
Se habilita al Consejo de Gobierno de la Junta de Andalucía para que, en un plazo no
superior a seis meses desde la entrada en vigor de la presente Ley, dicte cuantas
disposiciones sean necesarias para el desarrollo de la misma. Entre ellas, el Decreto
por el que se ha de regular la organización, composición y funcionamiento del Comité
de Investigación con preembriones humanos, creado en el artículo 6LAN 2003\539 de
esta Ley.
Disposición final segunda.
La presente Ley entrará en vigor al día siguiente de su publicación en el «Boletín Oficial
de la Junta de Andalucía».
RCL 2003\2725 Legislación (Disposición derogada, sustituida o fuera de uso a
5/12/2007)
Ley 45/2003, de 21 noviembre
JEFATURA DEL ESTADO
BOE 22 noviembre 2003, núm. 280, [pág. 41458];
REPRODUCCIÓN ASISTIDA HUMANA. Modifica la Ley 35/1988, de 22‐11‐1988 (RCL
1988\2332), sobre Técnicas de Reproducción Asistida
Texto:
EXPOSICIÓN DE MOTIVOS
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

I. Desde la promulgación de la Ley 35/1988, de 22 de noviembre (RCL 1988\2332),
sobre Técnicas de Reproducción Asistida, se han producido avances considerables en
el ámbito de la técnica y de la práctica médica. Como consecuencia, se han reducido
los riesgos relacionados con los tratamientos, se han mejorado las tasas de embarazos
y nacimientos, y se ha contribuido, en definitiva, a resolver de manera más eficaz los
problemas de infertilidad de muchas parejas.
Como ya quedaba recogido en la exposición de motivos de la propia Ley 35/1988, «los
avances científicos... cursan generalmente por delante del derecho, que se retrasa en
su acomodación a las consecuencias de aquéllos. Este asincronismo entre la ciencia y
el derecho origina un vacío jurídico respecto de problemas concretos, que debe
solucionarse, si no es a costa de dejar a los individuos y a la sociedad misma en
situaciones determinadas de indefensión. Las nuevas técnicas de reproducción asistida
han sido generadoras de tales vacíos, por sus repercusiones jurídicas de índole
administrativas, civiles o penales. Se hace precisa una revisión y valoración de cuantos
elementos confluyen en la realización de las técnicas de reproducción asistida, y la
adaptación del derecho allí donde proceda».
Durante los 15 años de vigencia de la Ley 35/1988, la investigación y la práctica médica
en el ámbito de la reproducción humana asistida han superado las previsiones
contenidas en aquélla. Así mismo, el paso del tiempo ha puesto de manifiesto la
existencia de algunas limitaciones en la norma, que han dado lugar a situaciones de
cierta inseguridad jurídica y a problemas de un calado ético y sanitario considerable.
Sin duda alguna, el más importante de estos problemas ha sido la acumulación de un
elevado número de preembriones humanos sobrantes cuyo destino está aún sin
precisar.
La Ley 35/1988 preveía la crioconservación de los preembriones humanos sobrantes
de la fecundación «in vitro» (FIV). Según su artículo 11RCL 1988\2332, «los
preembriones sobrantes de una FIV, por no transferidos al útero, se crioconservarán
en los bancos autorizados, por un máximo de cinco años», a expensas de que sean
solicitados por las parejas progenitoras o sean donados a otras parejas que lo soliciten.
Una vez superado el plazo de los cinco años, la norma no especifica cuál debería ser el
destino de los preembriones crioconservados no transferidos.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Tanto la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida como el Comité Asesor
de Ética de Ciencia y Tecnología han aconsejado una intervención expresa del
legislador para modificar la normativa, con el objeto de resolver la inseguridad jurídica
creada y solventar los problemas que de ella se han derivado.
En paralelo a la aparición de las limitaciones de la legislación española en materia de
FIV, se han producido algunos descubrimientos científicos que han elevado el interés
por el aprovechamiento de los preembriones supernumerarios o sobrantes con fines
de investigación. Entre ellos cabe destacar especialmente los descubrimientos que se
están produciendo en el ámbito de las células troncales procedentes de diferentes
tipos de tejidos. Los primeros descubrimientos realizados en este campo están
abriendo enormes expectativas en la investigación biomédica y farmacológica, así
como en relación a su potencial terapéutico para tratar graves enfermedades que
ahora son incurables.
En particular, como consecuencia de esas expectativas generadas en relación a las
células troncales embrionarias, se ha desencadenado un intenso debate de ámbito
internacional para discutir desde distintos puntos de vista ‐científico, jurídico y ético‐
las ventajas y los riesgos de estas nuevas líneas de investigación que toman como
punto de partida preembriones humanos de distinta procedencia.
II. La legislación vigente en España en materia de investigación con preembriones,
embriones humanos y sus células está recogida fundamentalmente en la mencionada
Ley 35/1988, de 22 de noviembre, sobre Técnicas de Reproducción Asistida; en la Ley
42/1988, de 28 de diciembre (RCL 1988\2619), sobre Donación y Utilización de
Embriones o de sus Células, Tejidos u Órganos, y en los aspectos punitivos, en el
Código Penal, aprobado por la Ley Orgánica 10/1995, de 23 de noviembre (RCL
1995\3170 y RCL 1996, 777).
Según la Ley 35/1988, en España sólo está permitido investigar con preembriones
viables si dicha investigación tiene carácter diagnóstico, terapéutico o preventivo para
el propio preembrión. En este sentido, cualquier investigación que se realizara con
otros fines sólo podría utilizar preembriones humanos muertos o no viables.
Asimismo, la Ley 42/1988 permite la investigación con embriones humanos siempre
que éstos no sean viables o estén muertos y que dicha investigación no sea realizada
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

con carácter comercial. El Tribunal Constitucional ha tenido ocasión de pronunciarse
sobre esta materia en dos importantes sentencias (STC 212/1996 [RTC 1996\212] y STC
116/1999 [RTC 1999\116]), en las que se exige la necesidad de respetar al embrión
humano, al que se le reconoce un valor singular a pesar de no alcanzar el status
jurídico de «persona humana». Además, el Tribunal respalda la interpretación
«biológica» del concepto de «viabilidad» del embrión humano apuntada por la
Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida, y justifica la posibilidad de
crioconservar preembriones humanos viables en tanto en cuanto sea necesario para
asegurar cierta eficacia a las técnicas de fecundación «in vitro».
III. La Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida, en su informe de 2000
sobre «La investigación con embriones humanos sobrantes», propuso, como opinión
mayoritaria, una serie de recomendaciones que completaban el árbol de soluciones
propuesto en su primer informe de 1998, para determinar el posible destino de los
embriones humanos que hubieran superado el plazo máximo de crioconservación
previsto en la Ley. La opinión mayoritaria aconsejaba autorizar la utilización, con fines
de investigación, de aquellos embriones que hubieran superado el plazo de cinco años
de crioconservación, contarán con el consentimiento informado de los progenitores y
no fueran a ser transferidos a su madre biológica, ni donados a otras parejas. Se
proponía, por tanto, la utilización para investigación de aquellos embriones que no
tuvieran otra alternativa que la descongelación y muerte.
En dicha propuesta se aconsejaba también que el destino de los preembriones
congelados se materializara en una reforma legislativa y no mediante una
interpretación más flexible de la legislación actual o del concepto de «preembrión
viable». Igualmente, se llamaba la atención sobre la necesidad de reducir el número de
preembriones sobrantes de las técnicas FIV, así como la conveniencia de reformar
algunos de los plazos máximos previstos para la crioconservación de gametos y
preembriones, adaptándolos al estado actual de las técnicas.
En este sentido, el segundo informe de la Comisión Nacional volvía a remarcar lo ya
señalado en su primer informe de 1998, en el que se dedicaba un amplio espacio a la
discusión sobre el problema de la acumulación de preembriones sobrantes de la FIV,
así como a la propuesta de posibles medidas para resolverlo.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Tal y como se reconoce en el primer informe de la Comisión, «aunque, desde el punto
de vista técnico, la disponibilidad de más preembriones (...) aumenta la posibilidad de
procreación (...), no es menos cierto que el elevado número de preembriones
congelados sugiere que frecuentemente no es necesario obtener tantos». Como
consecuencia, la Comisión señala que «no es deseable la acumulación de
preembriones congelados, cuyo destino y posible utilización para la procreación puede
provocar graves problemas de responsabilidad social».
En febrero de 2003, el Comité Asesor de Ética, dependiente de la Fundación Española
para la Ciencia y la Tecnología, hizo público el informe que le había sido encargado por
el Ministerio de Ciencia y Tecnología en relación a «La investigación sobre células
troncales». En él, aparte de analizar desde un punto de vista multidisciplinar el estado
actual de las distintas líneas de investigación con células troncales, se abordaba la
cuestión del posible destino de los preembriones humanos sobrantes de la FIV y su
posible utilización con fines de investigación. En dicho informe, el Comité alcanzó una
posición mayoritaria esencialmente coincidente con las recomendaciones realizadas
por la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida.
El Comité se muestra contrario a la creación expresa de preembriones humanos con
fines de investigación; ante la alternativa de la destrucción, y una vez asegurado que
los preembriones sobrantes no pueden ser transferidos, se manifiesta favorable a que
se permita su utilización con fines de investigación, «siempre bajo unas normas
estrictas de control». Entre las medidas de control previstas se incluye la necesidad de
contar con el consentimiento informado de los progenitores, la exigencia de que los
proyectos acrediten una finalidad terapéutica clara dirigida a disminuir el sufrimiento
humano, que no puedan ser desarrollados a través de otras líneas de investigación
alternativas y que sean realizados por equipos capacitados dentro de proyectos
debidamente autorizados y controlados. Además, el Comité expone la necesidad de
reducir al mínimo el número de preembriones sobrantes de la FIV y contempla la
conveniencia de permitir la donación con fines reproductivos de los preembriones
sobrantes cuando las parejas progenitoras hayan dado su consentimiento.
IV. El objetivo de la reforma contenida en esta Ley es el de resolver el problema grave
y urgente de la acumulación de preembriones humanos sobrantes, cuyo destino no
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

está determinado. En su elaboración se han atendido las exigencias derivadas del
Convenio de Oviedo para la protección de los derechos humanos y la dignidad del ser
humano con respecto a las aplicaciones de la biología y la medicina de 4 de abril de
1997 (RCL 1999\2638). La reforma se concreta en la modificación de los artículos 4RCL
1988\2332 y 11RCL 1988\2332 de la Ley 35/1988, para evitar la generación y
acumulación de preembriones supernumerarios, a la vez que se intenta reducir la tasa
de embarazos múltiples.
Para ello, se ha optado por una solución que combina el compromiso y la
responsabilidad por parte de los centros y los usuarios, con la flexibilidad necesaria
para asegurar la eficacia de las técnicas en las distintas circunstancias en las que
acuden las mujeres usuarias de las técnicas de FIV.
Se ha considerado oportuno establecer un límite máximo al número de preembriones
que pueden ser transferidos a una mujer en cada ciclo, a fin de reducir el número de
partos múltiples, y evitar así los riesgos que este tipo de embarazos puede suponer
tanto para la madre como para los hijos. Teniendo en cuenta las tasas de eficacia
existentes en la actualidad, así como los riesgos derivados de gestaciones de más de
tres fetos, se ha establecido el límite máximo en tres preembriones por ciclo. Este
límite es acorde con las últimas reformas legislativas llevadas a cabo en otros países de
nuestro entorno, donde se están estableciendo límites al número de embriones que se
pueden transferir en cada ciclo.
Así mismo, con objeto de evitar la generación de preembriones supernumerarios fuera
de los casos en los que sea necesario, se establece que se fecundará un máximo de
tres ovocitos que puedan ser transferidos a la mujer en el mismo ciclo, salvo en los
casos en los que lo impida la patología de base de los progenitores. Las tipologías
fisiopatológicas de estos casos en los que se permita fecundar un número mayor de
ovocitos, siempre que sea asumible por la pareja dentro de su proyecto reproductivo,
serán especificadas en un protocolo elaborado por el Ministerio de Sanidad y Consumo
con el asesoramiento e informe previo de la Comisión Nacional de Reproducción
Humana Asistida.
En la nueva redacción del artículo 11RCL 1988\2332 de la Ley 35/1988, además de
modificar el tiempo de crioconservación del semen, se adapta el apartado 2 a los
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

avances en la crioconservación de ovocitos, y se establecen nuevos requisitos para los
casos previstos en el artículo 4, en los que se produzca la crioconservación de
preembriones supernumerarios. En estos casos, las parejas deberán firmar un
compromiso de responsabilidad sobre sus preembriones supernumerarios, que se
mantendrán crioconservados por un plazo máximo equivalente a la vida fértil de la
mujer, con el objeto de que le sean transferidos en intentos posteriores.
Siguiendo también una propuesta de la Comisión Nacional de Reproducción Humana
Asistida en su informe de 2000, el artículo 11 prevé que antes de iniciar un tratamiento
de reproducción asistida será necesario comprobar que la pareja, o la mujer en su
caso, no tengan preembriones crioconservados en algún centro nacional de
reproducción asistida. Así mismo, los centros de FIV que procedan a la
crioconservación de preembriones humanos, deberán disponer de un seguro o
instrumento equivalente, que respalde su capacidad para compensar a las parejas en
el supuesto de que se produjera un accidente o siniestro que afecte a los
preembriones crioconservados.
En la disposición final primera se especifican las grandes líneas de actuación en
relación con los preembriones que actualmente se encuentran crioconservados, tanto
dentro como fuera del plazo máximo de cinco años.
Siguiendo las recomendaciones de la Comisión Nacional de Reproducción Humana
Asistida y del Comité Asesor de Ética de Ciencia y Tecnología, la disposición final
primera prevé la solicitud del consentimiento informado de las parejas progenitoras, o
de la mujer en su caso, que podrán elegir entre las siguientes alternativas acerca de los
preembriones que mantengan crioconservados: mantener el estado de
crioconservación hasta que les sean transferidos; donarlos con fines reproductivos a
otras parejas que lo soliciten; manifestar su aprobación para que el material biológico
obtenido en el momento de la descongelación pueda ser utilizado con fines de
investigación u optar por su descongelación sin otro fin posterior.
Se atiende así a la recomendación de la Comisión Nacional de Reproducción Humana
Asistida y del Comité Asesor de Ética, en el sentido de solicitar el consentimiento de las
parejas progenitoras, y autorizar la investigación sólo como alternativa a la
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

descongelación de preembriones que no vayan a ser transferidos a su madre biológica
o donados a otras parejas.
El material biológico que se obtenga tras la descongelación de los preembriones que
cuenten con el consentimiento, podrá ser aprovechado con fines de investigación de
acuerdo con una serie de medidas estrictas de control científico y ético, que se
especifican en la disposición final primera, y que serán desarrolladas
reglamentariamente.
A todos los efectos, el material biológico obtenido tras la descongelación será tratado
de acuerdo con la legislación vigente sobre donación y utilización de células y tejidos
de origen humano.
Para la aplicación del protocolo de descongelación que será detallado
reglamentariamente, y con el objeto de asegurar la calidad y el control científico y
ético de la investigación biomédica que se realice a partir de las estructuras biológicas
que se obtengan, en la disposición adicional única se crea, como organismo autónomo
adscrito al Ministerio de Sanidad y Consumo, el Centro Nacional de Trasplantes y
Medicina Regenerativa, del que pasará a depender la Organización Nacional de
Trasplantes. Este centro será el encargado de aplicar el procedimiento de
descongelación de los preembriones que hayan sido cedidos con el objeto de que sus
estructuras biológicas puedan ser utilizadas en el ámbito de la investigación biomédica
y la medicina regenerativa. En este centro se llevará un Registro de Centros y Equipos
Autorizados para Investigar con células y tejidos de origen humano, que sustituye al
Registro Nacional de Centros o Servicios Autorizados previsto en la disposición
adicional segundaRCL 1988\2619 de la Ley 42/1988, de 28 de diciembre, de Donación y
Utilización de Preembriones y Fetos Humanos o de sus Células, Tejidos u Órganos.
El centro contará con un Banco Nacional de Líneas Celulares, que se encargará de la
elaboración, el almacenamiento, la conservación y gestión de las líneas celulares, de
acuerdo con las normas y estándares que determine la legislación nacional e
internacional.
Asimismo, se crea una Comisión de Seguimiento y Control de Donación y Utilización de
Células y Tejidos Humanos dependiente del Centro Nacional de Trasplantes y Medicina
Regenerativa, que sustituirá a la Comisión Nacional de Donación y Utilización de
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Embriones y Fetos prevista en la Ley 42/1988, de 28 de diciembre, de Donación y
Utilización de Embriones y Fetos Humanos o de sus Células, Tejidos u Órganos.
Artículo único.Modificación de los artículos 4 y 11 de la Ley 35/1988, de 22 de
noviembre (RCL 1988, 2332), sobre Técnicas de Reproducción Asistida.
«Artículo 4.
Uno. Se modifica el artículo 4 de la Ley 35/1988, de 22 de noviembre, sobre
Técnicas de Reproducción Asistida, que queda redactado en los siguientes
términos:
1. Con carácter previo al inicio del tratamiento, el equipo médico analizará la situación
de cada mujer o de cada pareja, con el objeto de que, teniendo en cuenta su proyecto
reproductivo y de acuerdo con lo establecido en los apartados 2 y 3 de este artículo y
en el apartado 3 del artículo 11, pueda ajustar aquellos aspectos del tratamiento
relacionados con la intensidad de la estimulación ovárica, el número de ovocitos que
se pretenden fecundar y el número de preembriones que se va a transferir. Para ello se
tendrán en cuenta las circunstancias particulares de la mujer, tales como su edad, su
historial clínico o las posibles causas de esterilidad. En todo caso, el tratamiento
deberá evitar la gestación múltiple, la práctica de la reducción embrionaria y la
generación de preembriones supernumerarios.
2. Sólo se autoriza la transferencia de un máximo de tres preembriones en una mujer
en cada ciclo.
3. Se fecundará un máximo de tres ovocitos que puedan ser transferidos a la mujer en
el mismo ciclo, salvo en los casos en los que lo impida la patología de base de los
progenitores.
Las tipologías fisiopatológicas de estos casos en los que se permita fecundar un
número mayor de ovocitos, siempre que sea asumible por la pareja dentro de su
proyecto reproductivo, serán especificados en un protocolo elaborado por el
Ministerio de Sanidad y Consumo con el asesoramiento e informe previo de la
Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida».
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Dos. Se modifica el artículo 11 de la Ley 35/1988, de 22 de noviembre, sobre
Técnicas de Reproducción Asistida, que queda redactado en los siguientes
términos:
«Artículo 11.
1. El semen podrá crioconservarse en bancos de gametos autorizados al menos
durante la vida del donante.
2. Se autoriza la crioconservación de óvulos con fines de reproducción asistida, dentro
de experiencias controladas en los términos reglamentariamente establecidos. A partir
del momento en el que exista evidencia científica de la seguridad y eficacia de estas
técnicas de crioconservación, el Ministerio de Sanidad y Consumo podrá autorizar el
uso generalizado de las mismas, si se considerara adecuado tras la evaluación
correspondiente de dichas experiencias controladas.
3. Cuando en los casos excepcionales previstos en el apartado 3 del artículo 4 se hayan
generado preembriones supernumerarios serán crioconservados por un plazo
equivalente a la vida fértil de la mujer con el objeto de que se le puedan transferir en
intentos posteriores. En estos casos, los progenitores deberán firmar un "compromiso
de responsabilidad sobre sus preembriones crioconservados".
En él se incluirá una cláusula por la que la pareja o la mujer, en su caso, otorgarán su
consentimiento para que, en el supuesto de que los preembriones crioconservados no
les fueran transferidos en el plazo previsto, sean donados con fines reproductivos
como única alternativa.
4. Antes de iniciar un tratamiento de reproducción asistida será necesario comprobar
que la pareja, o la mujer en su caso, no tengan preembriones crioconservados en algún
centro nacional de reproducción asistida. Si se comprobara su existencia, y salvo que
concurra alguno de los impedimentos previstos en esta Ley para disponer de ellos, no
se podrá iniciar un nuevo tratamiento.
5. Los centros de fecundación "in vitro" que procedan a la crioconservación de
preembriones humanos de acuerdo con lo establecido en este artículo, deberán
disponer de un seguro o instrumento equivalente, que garantice su capacidad para
compensar económicamente a las parejas en el supuesto de que se produjera un
accidente que afecte a los preembriones crioconservados.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

6. El incumplimiento de lo establecido en este artículo y en el artículo 4 de esta Ley
podrá dar lugar a la suspensión temporal o pérdida de la autorización como centro de
reproducción humana asistida».
Disposición adicional única.Creación del Centro Nacional de Trasplantes y Medicina
Regenerativa
1. Se crea el Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa, como organismo
público con la naturaleza de organismo autónomo, de acuerdo con lo previsto en los
artículos 41RCL 1997\879 y siguientes de la Ley 6/1997, de 14 de abril (RCL 1997\879),
de Organización y Funcionamiento de la Administración General del Estado, con
personalidad jurídico‐pública diferenciada y plena capacidad de obrar, que se regirá
por esta Ley y demás disposiciones de aplicación.
2. El Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa se adscribe al Ministerio
de Sanidad y Consumo, al que corresponde su dirección estratégica y la evaluación y
control de los resultados de su actividad. En dicho centro estarán representadas las
Comunidades Autónomas en la forma que reglamentariamente se establezca.
3. Son fines generales del Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa:
a) Coordinar y gestionar la política de trasplantes de órganos, tejidos y células
de origen humano en España.
b) Promover e impulsar los trasplantes de órganos, tejidos y células de origen
humano en España.
c) Promover y coordinar la investigación con tejidos y células de origen humano
de acuerdo con la legislación vigente y los convenios internacionales firmados
en materia de biomedicina.
d) Asesorar al Ministerio de Sanidad y Consumo y a los departamentos de
sanidad de las Comunidades Autónomas en materia de trasplantes y medicina
regenerativa.
e) Representar al Ministerio de Sanidad y Consumo en organismos nacionales e
internacionales en materias relacionadas con los trasplantes y la medicina
regenerativa.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

f) Desarrollar y gestionar, en colaboración con las Comunidades Autónomas, un
registro de centros y equipos autorizados para investigar con células y tejidos
de origen humano, que sustituya al Registro Nacional de Centros o Servicios
Autorizados previsto en la disposición adicional segundaRCL 1988\2619 de la
Ley 42/1988, de 28 de diciembre, de Donación y Utilización de Embriones y
Fetos Humanos o de sus Células, Tejidos u Órganos.
4. El Gobierno, en el plazo de seis meses, aprobará el Estatuto del Centro Nacional de
Trasplantes y Medicina Regenerativa, mediante Real Decreto, a iniciativa del Ministro
de Sanidad y Consumo y a propuesta conjunta de los Ministros de Administraciones
Públicas y de Hacienda. La Organización Nacional de Trasplantes pasará a depender del
Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa.
El Centro Nacional contará con un Banco Nacional de Líneas Celulares que se encargará
de la elaboración, el almacenamiento, la conservación y gestión de líneas celulares de
diverso tipo, de acuerdo con las normas y estándares que determine la legislación
nacional e internacional.
Dependiendo del Centro Nacional, habrá una Comisión de Seguimiento y Control de
Donación y Utilización de Células y Tejidos Humanos. Sus competencias, requisitos de
creación y funcionamiento serán establecidos reglamentariamente. Dicha Comisión
sustituirá a la Comisión Nacional de Donación y Utilización de Embriones y Fetos
prevista en la Ley 42/1988, de 28 de diciembre, de Donación y Utilización de
Embriones y Fetos Humanos o de sus Células, Tejidos u Órganos.
Disposición final primera. Destino de los preembriones crioconservados con
anterioridad a la entrada en vigor de esta Ley.
1. Las parejas progenitoras, o la mujer en su caso, determinarán el destino de los
preembriones humanos supernumerarios que hayan sido crioconservados con
anterioridad a la entrada en vigor de esta Ley, pudiendo elegir entre las siguientes
opciones: el mantenimiento de la crioconservación hasta que le sean transferidos de
acuerdo con lo establecido en el artículo 11RCL 1988\2332 de la Ley 35/1988, de 22 de
noviembre, sobre Técnicas de Reproducción Asistida; la donación, sin ánimo de lucro,
con fines reproductivos a otras parejas que lo soliciten, según lo previsto en los
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

artículos 5RCL 1988\2332, 7RCL 1988\2332, 8RCL 1988\2332 y 9RCL 1988\2332 de la
Ley 35/1988; el consentimiento para que las estructuras biológicas obtenidas en el
momento de la descongelación puedan ser utilizadas con fines de investigación, dentro
de los límites previstos en la presente disposición final, sin que en ningún caso se
proceda a la reanimación; o proceder a su descongelación sin otros fines.
El Gobierno, mediante Real Decreto y en el plazo de cuatro meses, desarrollará cada
una de las opciones anteriores y establecerá el procedimiento mediante el cual los
centros de reproducción humana asistida que tengan preembriones que hayan sido
crioconservados con anterioridad a la entrada en vigor de esta Ley, deberán solicitar el
consentimiento informado a las parejas progenitoras o a la mujer en su caso, con el
objeto de determinar el destino de sus preembriones de acuerdo con lo establecido en
el párrafo anterior.
2. En el caso de los preembriones a los que se refiere el apartado 1 de esta disposición
final, que cuenten con el consentimiento expreso de sus progenitores para que sean
donados con fines reproductivos a otras parejas que lo soliciten, se mantendrán
crioconservados durante un plazo de cinco años más. En el caso de que no se produzca
la donación en dicho plazo, serán cedidos al Centro Nacional de Trasplantes y Medicina
Regenerativa.
Cuando se desconozca la pareja progenitora, o la mujer en su caso, de los
preembriones crioconservados, o cuando no se haya recibido el consentimiento
informado en el período de un año, se mantendrán crioconservados durante un plazo
de cuatro años más con el fin de que puedan ser donados con fines reproductivos a
otras parejas que lo soliciten.
En el caso de que no se haya producido la donación efectiva en dicho plazo, serán
cedidos al Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa.
3. Reglamentariamente se determinarán las condiciones específicas en las que se
podrán utilizar las estructuras biológicas a las que se hace referencia en los apartados
anteriores, que en cualquier caso serán tratadas de acuerdo con la legislación vigente
sobre donación y utilización de células y tejidos de origen humano.
4. Corresponderá al Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa la
aplicación del procedimiento de descongelación de los preembriones cuyas estructuras
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

iológicas vayan a ser utilizadas en el ámbito de la investigación biomédica y la
medicina regenerativa, bajo unas normas estrictas de control. En todo caso, dichas
estructuras biológicas deberán servir para objetivos de investigación de particular
importancia, tales como el progreso de la investigación fundamental o la mejora de los
conocimientos médicos para la puesta al día de nuevos métodos diagnósticos,
preventivos o terapéuticos aplicables en el hombre.
5. En el plazo de dos meses, a partir de la entrada en vigor de esta Ley, todos los
centros, servicios y unidades autorizados de reproducción humana asistida
comunicarán a las administraciones sanitarias autonómicas el número de
preembriones humanos que mantengan actualmente crioconservados procedentes de
ciclos iniciados antes de la entrada en vigor de esta Ley, así como la información
disponible sobre su estado y las condiciones en que fueron crioconservados y las
comunidades autónomas trasladarán dicha información al Ministerio de Sanidad y
Consumo dentro de dicho plazo.
Los centros de reproducción humana asistida que tengan preembriones
crioconservados con antelación a la entrada en vigor de esta Ley, colaborarán con el
Centro Nacional de Trasplantes y Medicina Regenerativa en la aplicación del
procedimiento descrito en los anteriores apartados. En el momento y en la forma que
se determine, los centros deberán poner a disposición del Centro Nacional los
preembriones cuyas estructuras biológicas vayan a ser utilizadas con fines de
investigación. Junto con los preembriones, los centros deberán facilitar todos los datos
biológicos necesarios para determinar la trazabilidad y el tipaje de las células que se
obtengan, de tal forma que no sea desvelada la identidad de sus progenitores.
Disposición final segunda.Título competencial
Esta Ley se aprueba al amparo del artículo 149.1.15ª y 16ªRCL 1978\2836 de la
Constitución Española (RCL 1978\2836; ApNDL 2875), que atribuyen al Estado la
competencia exclusiva en materia de fomento y coordinación general de la
investigación científica y técnica y en materia de bases de la sanidad.
Disposición final tercera.Desarrollo normativo
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Se faculta al Gobierno para dictar cuantas disposiciones resulten necesarias para el
desarrollo y ejecución de esta Ley.
Disposición final cuarta.Entrada en vigor
La presente Ley entrará en vigor el día siguiente al de su publicación en el «Boletín
Oficial del Estado»
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

4.3. GLOSSARI
Adenovirus: Grup d'ultravirus remarcables per llur afinitat envers el teixit limfoide.
ADN Diana: ADN marcat de tal manera que permet la unió d’un ADN forani.
Autopoiesi: Qualitat d’autoregenerar‐se.
Axolotl: és una salamandra aquàtica pertanyent de Mèxic. Son amfibis que pateixen la
metamorfosi. Els axolotls són utilitzats als laboratoris ja que tenen la capacitat de
regenerar la major part del seu cos.
Blastocist: Blàstula primària dels mamífers.
Blastòmer: Cadascuna de les cèl∙lules, anomenades també cèl∙lules filles, formades
durant la divisió de l’ou fertilitzat en els primers estadis del desenvolupament
embrionari.
Blàstula: És un estat primerenc del desenvolupament embrionari dels animals. Una
blàstula té més de 64 cèl∙lules, amb una gran cavitat central.
Cicle cel∙lular: És un cicle descrit com un cercle de vida i divisió, que es va dividint
produint dues cèl∙lules germanes. El cicle es dóna per al desenvolupament de la
cèl∙lula, per fer‐ne moltes còpies, créixer i diferenciar‐se fins a ser embrió.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Diferenciació: Procés mitjançant el qual les cèl∙lules, els teixits i els òrgans canvien
d'estructura i de forma per tal d'efectuar funcions especifiques.
Desdiferenciació: Procés regressiu en el qual les cèl∙lules de diferents teixits
adquireixen unes característiques molt semblants a les de les cèl∙lules indiferenciades.
Encebadors: Molècula no enzimàtica, generalment formada per ARN, que proporciona
un punt de creixement per a la nova cadena complementaria d’ADN, mitjançant la
successiva incorporació de nous nucleòtids.
ES: Cèl∙lula mare embrionària.
FIV: Fecundació in vitro. És una tècnica que consisteix en la extracció del òvuls i la
fecundació d’aquests en el laboratori, amb la posterior col∙locació dels embrions
resultants dintre de la cavitat uterina.
Leucèmia limfòcita aguda: És un càncer de creixement ràpid en el qual el cos produeix
una gran quantitat de glòbuls blancs immadurs (limfòcits). Aquestes cèl∙lules es poden
trobar en la sang, la medul∙la òssia, els ganglis limfàtics, la melsa i altres òrgans.
Limfòcits B: Limfòcit especialitzat en la producció d’anticossos i responsables de la
immunitat hormonal.
Malaltia de Gunther: Polimiositis hemoglobinúria. Porfíria congènita (síndrome de
fotosensibilització y coloració fosca de l’orina).
Mieloma: Cèl∙lules tumorals o immortals, que tenen la propietat de poder‐se
multiplicar un nombre infinit de vegades sense morir‐se.
Oligonucleòtids sintètics: Substància constituïda per unitats de nucleòtids formada
sintèticament.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Plasmidis: Segment circular d'ADN extra cromosòmic que es troba eventualment en els
bacteris.
Plasticitat: És la capacitat de diferenciació que tenen les cèl∙lules mare.
Porfirines: Son les intermediàries a la síntesi del grup hemo de la hemoglobina als
éssers vius.
Proliferació: Producció ràpida i repetida d'alguna cosa.
Quiescents: Estat de repòs metabòlic d’un animal o vegetal davant de condicions
ambientals desfavorables.
Síndrome de Hunter: És una malaltia hereditària en la qual es presenta una
descomposició incompleta d'un mucopolisacàrid (un element químic que es troba
àmpliament distribuït en el cos per fora de les cèl∙lules). Aquest element s'acumula i fa
que es presenti una aparença facial característica, funcionament anormal de múltiples
òrgans i, en casos greus, la mort primerenca.
Síndrome de Hutler: És una rara malaltia hereditària del metabolisme, en la qual una
persona no pot descompondre cadenes llargues de molècules de sucre anomenades
glicosaminoglicans (anteriorment denominats mucopolisacàrids).
Tinció de Gram: La tinció de Gram és un tipus de tinció diferencial usada a la
microbiologia per a la visualització de bacteris, sobretot en mostres clíniques. Deu el
seu nom al bacteriòleg danès Christian Gram, que va desenvolupar la tècnica al 1884.
S'utilitza tant per a poder referir‐se a la morfologia cel∙lular bacteriana com per a
poder realitzar una primera aproximació a la diferenciació bacteriana, considerant‐se
Bacteri Gram positiva als bacteris que es visualitzen de color violeta i Bacteri Gram
negativa a les quals es visualitzen de color rosa.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Vectors: Estructura transportadora de l’ARN o AND utilitzada per inserir quest material
a l’interior de les cèl∙lules.
Virus Sendai: El virus Sendai (Paramyxovirus) té la propietat que pot fusionar cèl∙lules
animals de diferent origen emprant‐se en l'obtenció de cèl∙lules híbrides somàtiques
ratolí‐humanes. Aquestes cèl∙lules híbrides eliminen cromosomes humans a l'atzar i és
possible establir a partir d'elles línies cel∙lulars que contenen tots els cromosomes de
ratolí i alguns cromosomes humans. Aquestes línies cel∙lulars híbrides ratolí‐humanes
s'utilitzen per a esbrinar en quin cromosoma humà es localitza un determinat gen, o en
quin cromosoma es localitza un determinat fragment de ADN humà.
Xenotransplants: Transplantament d’òrgans, teixits o cèl∙lules entre dos espècies
diferents.
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

4.4.BIBLIOGRAFIA
Recerca web:
http://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A8l%C2%B7lula_mare
http://www.xtec.cat/fadults/recursos/didactics/naturals/wqclonacio/Fase3.htm
http://www.embrios.org/celulasmadre/definicion_celula_madre.htm
http://www.bionetonline.org/catala/Content/sc_cont1.htm
http://www.ugr.es/~eianez/Biotecnologia/clonembrion.htm#_Toc3643836
http://www.generacionxxi.com/TEMAS/clonacion.htm
http://www.cmrb.eu/ca/sobre_el_CMR/investigacio.html
http://www.fao.org/docrep/004/y2775s/y2775s09.htm
http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/ateneo/dossier/celulasmadre/ecojoven.
htm
http://www.ecojoven.com/uno/05/celulasm.html
http://www.iqb.es/diccio/e/enfermedadg.htm
http://www.nlm.nih.gov/medlineplus/spanish/ency/article/001204.htm
http://www.edualter.org/material/transgenicos/queson.html
http://stemcells.nih.gov/info/basics/
http://users.rcn.com/jkimball.ma.ultranet/BiologyPages/T/TransgenicAnimals.html
http://en.wikipedia.org/wiki/Transgenic_plants
http://users.rcn.com/jkimball.ma.ultranet/BiologyPages/T/TransgenicPlants.html
http://stemcells.nih.gov/info/basics/basics4.asp
Buscadors:
www.google.es
www.yahoo.es
Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui

Maria Re Hernández y Aina Principal Marcé
Escola Pia
Caldes de Montbui