Cristina Real Puigdollers Treball de Recerca Directora: Dra. Gemma ...

LA CLASSE DELS VERBS DE MESURA: UN CAS DE VERBS FRONTERERS
Cristina Real Puigdollers
Treball de Recerca
Directora: Dra. Gemma Rigau i Oliver
Departament de Filologia Catalana
Universitat Autònoma de Barcelona
2006

TAULA DE CONTINGUTS
AGRAÏMENTS 6
CAPÍTOL I. UNA TEORIA DE L’ESTRUCTURA ARGUMENTAL 8
1. Introducció 8
2. Una teoria de l’estructura argumental 10
2.1 Els primitius lèxics 11
2.2 Sintaxi-lèxica vs sintaxi-oracional 13
2.3 Els tipus d’estructures argumentals: transitius, inergatius i inacusatius 16
2.4 Aspecte i estructura argumental 22
2.5 La asimetria entre els subjectes i els objectes 23
3. L’estudi d’un cas: els verbs de mesura 24
3.1 El problema de l’enllaç 24
3.2 Verbs de comportament inestable: inacusatiu o inergatiu 25
3.3 Què és un argument? 25
4. Conclusions 28
CAPÍTOL II. L’ESTRUCTURA DEL SINTAGMA DE MESURA 30
1. Introducció 30
2. El Sintagma de Mesura 30
2.1. El Sintagma de Mesura: definició 31
2.2. Característiques dels SM: els SM com a SN defectius 35
3. Els SM en l’àmbit nominal: les construccions pseudopartitives 39
3.1. L’anàlisi dels SM com a predicats nominals 41
3.2. L’anàlisi dels SM com a classificadors 45
3.2.1. Els termes de mesura no són entitats semilèxiques 47
3.2.2. L’ambigüitat en les construccions pseudopartitives 49
3.2.3. La preposició de com a marca de cas: SK 50
4. Conclusions 54
CAPÍTOL III. L’EXPRESSIÓ DE LA MESURA EN EL DOMINI VERBAL 56
1 Introducció 56
2 Els Verbs de Mesura 56
3 Construccions d’experimentació física amb VM 62
4 Els Verbs de Mesura: l’estat de la qüestió 64
4.1 Els VM i els verbs psicològics: Gràcia (1989) 65
4.2 Els VM com el complement d’un Sintagma de Grau 70
4.3 Els VM i les C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte) 73
4.4 Els VM com a predicats complexos 78
5 Conclusió 83
2

CAPÍTOL IV. EL SM: ARGUMENT O ADJUNT? 84
1 Introducció 84
2 Els SM com a arguments 85
2.1 Obligatorietat 85
2.2 Pronominalització 88
2.3 Els SM no es poden iterar 96
2.4 Avançament del SV 98
3 Els SM com a adjunts 99
3.1 Alternança amb adverbis de grau o quantificació 99
3.2 Passivització 99
3.3 La C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica) 102
3.4 Selecció de l’auxiliar 103
3.5 La prefixació amb out 104
3.6 Concordança d’objecte 105
3.7 Extracció 108
3.8 Nominalitzacions 111
3.9 Forats parasítics 111
3.10 Abast 112
4 Conclusió 112
CAPÍTOL V . ELS VERBS DE MESURA, VERBS INACUSATIUS O VERBS
INERGATIUS? 114
1 Introducció 114
2 Els VM: inacusatius o inergatius? 115
2.1 Diagnòstics d’inacusativitat 119
2.1.1 Selecció de l’auxiliar 119
2.1.2 Participi absolut 121
2.1.3 Subjectes postverbals 122
2.1.4 Subjectes no determinats (o sense determinant) 123
2.1.5 Interpretació arbitrària de la tercera persona del plural 124
2.1.6 Presència de datius de possessió 125
2.1.7 Cliticització amb en 128
2.1.8 Construccions A + infinitiu 128
2.1.9 X que X 129
2.1.10 La Construcció d’Objecte Cognat 130
2.1.11 La construcció X’s way en anglès 131
2.1.12 La prefixació amb out 132
2.2 Conclusió 133
3 Els VM com a verbs no nuclears 134
3.1 Els verbs de comportament variable 134
3.2 Algunes construccions amb fer 137
3.3 El verb fer com a verb inacusatiu: Rigau (1997, 1999) 139
4 Conclusió 143
CAPÍTOL VI. CAP A UNA ANÀLISI DELS VERBS DE MESURA 146
1. Introducció 146
2. Els VMs : verbs fronterers 146
3

3. El SM: un adjunt lèxic 151
3.1. El SM i els objectes hiponímics 152
3.2. El SM i altres adjunts semblants 157
3.3. EL SM i el cas acusatiu 161
4. Conclusió 168
BIBLIOGRAFIA 170
4

AGRAÏMENTS
En primer lloc, vull agrair a la directora d’aquest treball, la Dra. Gemma Rigau, la seva ajuda i
els seus consells en el transcurs d’aquest treball. En especial, li he d’estar agraïda per haver-me
donat suport en tot moment (fins i tot durant les vacances!). A més de la seva ajuda en
qüestions “tècniques” li he d’agrair la confiança que ha tingut en mi i la seva manera de ferm’ho
saber.
Vull agrair, també, els comentaris dels professors Norbert Corver i Luiggi Rizzi que m’han
estat de gran ajuda per a la realització d’aquest treball. Vull fer especial menció al professor
Jaume Mateu; les seves observacions sempre han estat reveladores.
Vull agrair també a totes aquelles persones que, pacientment, m’han proporcionat dades de les
seves llengües: al Jon Elordi per les dades del basc, la Gretel de Cuyper i l’Inge Konig per les
del neerlandès, l’Adam Zawiszewski per les del polonès; la Benedetta Basagni, el Paolo
Lorusso i la Chiara Pianizza, per les de l’italià. Incloc també a totes aquelles persones que
d’alguna manera m’han ajudat però que, per falta d’espai o de memòria, no apareixen en
aquesta llista. La veritat és que, en els darrers mesos, gairebé tothom ha fet d’informant! A tots
ells, per tant, moltes gràcies.
També vull agrair a tot el grup de becaris del Centre de Lingüística Teòrica la seva paciència
escoltant-me i fent-me comentaris molt valuosos per a la meva feina. Vull mencionar
especialment la Dimitra Lazaridou-Chatzigoga per ser, a més a més, una molt bona amiga i per
haver estat sempre al meu costat (literalment!).
De la gent de fora de l’Autònoma, vull agrair també a tots els companys de Lingüística de la
UB, els quals em van encomanar la passió per la lingüística i el gust per estar parlant llargues
hores sobre les grans preguntes que hi ha al darrere. Vull esmentar especialment el Víctor
Acedo. A més de les bones estones que hem passat, bona part d’aquest treball no hagués estat
possible sense els seus comentaris i observacions.
Agraeixo a tots els meus amics de fora de la facultat la seva ajuda i paciència per escoltar-me
quan em posava a parlar de coses poc interessants i per ajudar-me a “desconnectar” quan feia
falta.
Vull agrair-li a l’Adam el seu suport i ajuda incondicional. Segurament no hagués pogut acabar
a temps aquest treball si no hagués estat al meu costat. De ben segur que, sense ell, estar
treballant tot l’agost hagués estat una tasca molt més feixuga.
Finalment, vull agrair a la meva família el seu suport i comprensió. Als meus germans, la
Sílvia, l’Àlex i la Sònia; al meu cunyat, l’Òscar; als meus pares, el Joan i la Conxita i a la meva
neboda, l’Ariadna. Aquest treball va dedicat a tots ells.
[Aquest Treball de Recerca s’ha beneficiat de l’ajuda BFF2003-08364-C02-01 del Ministeri de
Ciència i Tecnologia]
6

Capítol I. Una teoria de l’estructura argumental
1. Introducció
Una de les qüestions fonamentals de les teories gramaticals és l'anomenat problema de
l’enllaç (the linking problem), que parla sobre les regularitats que existeixen en la realització
sintàctica dels participants d‘un esdeveniment. A (1) tenim la formulació de Baker (1997).
(1) The problem of discovering regularities in how the participants of an event are
expressed in surface grammatical forms and explaining those regularities
Com veiem a partir de (1), el problema de l’enllaç presenta dos reptes: un repte
descriptiu i un d’explicatiu. El primer es centra a copsar les regularitats que existeixen entre les
relacions semàntiques que mantenen els arguments amb el predicat verbal i la seva realització
sintàctica. El segon intenta trobar una explicació a aquestes regularitats.
Dintre dels diferents models que han buscat una explicació a (1) se’n distingeixen
bàsicament dos: els projeccionistes i els (neo)construccionistes. Els primers es basen en el
Principi de Projecció de Chomsky (1981) que reproduïm a (2)
(2) ‘Lexical structure must be represented categorially at every syntactic level".’
El Principi de Projecció suposa un canvi en el plantejament de la teoria gramatical
proposada fins aleshores (el model de la Teoria Estàndard, en les diferents versions), on les
unitats lingüístiques es generaven a partir de les Regles d’Estructura Sintagmàtica (RES) que
creaven l’estructura profunda i que, mitjançant les Regles Transformacionals, en derivaven
l’estructura superficial. El paper del lèxic i de la interfície amb la sintaxi es reduïa a un llistat
d’entrades lèxiques, el lexicó, i a una sèrie de Regles d’Inserció Lèxica que omplien els espais
generats per les Regles d’Estructura Sintagmàtica. El model de Principis i Paràmetres intenta
constrènyer el nombre de RES i vincular l’estructura sintàctica a propietats especificades en els
ítems lèxics. S’enriqueix, doncs, la informació continguda en el lexicó per reduir la càrrega de
regles a la sintaxi (que es redueix a una, la Teoria de la X’). És en aquest model on sorgeixen,
doncs, les diferents teories que intenten donar compte de com s’estructura aquesta informació en
el lèxic, i en segon lloc (tornant a (1)) de com aquesta informació es projecta a la sintaxi. Així,
8

les regularitats s’estableixen en la projecció del lèxic a la sintaxi, i la pregunta es centrarà, per
tant, en quina és la naturalesa d’aquesta projecció, a través de quin mecanisme es produirà.
Aquestes aproximacions reben el nom de lexicalistes (lexically driven), en el sentit que és la
informació continguda en les entrades lèxiques la que determina les propietats sintàctiques.
D’altra banda, els models neoconstruccionistes rebutgen la hipòtesi que l’expressió dels
arguments ve determinada per l’entrada lèxica. En aquestes aproximacions, les relacions
temàtiques es deriven de determinades posicions estructurals definides sintàcticament. Aquests
models es solen associar també amb una determinada concepció dels papers temàtics definits a
partir de nocions aspectuals (cf. Borer (2005), Van Hout (1996), Ritter i Rosen (1998), entre
d’altres) . Tanmateix, tal com afirma Borer (2005), adoptar un model neoconstruccionista no
implica necessàriament adoptar una visió aspectual de l’estructura argumental. Aquests models
disposen, per tant, d’un lexicó empobrit i, en contrapartida, una sintaxi més complexa. Els
ítems lèxics contenen només significat conceptual no rellevant sintàcticament i és la sintaxi la
que determina la interpretació. Són models, doncs, sintàcticament dirigits (syntactically driven).
Per contra, els models lexicalistes assumeixen que les entrades lèxiques contenen tota la
informació rellevant que determina les propietats sintàctiques d’aquests verbs i dels seus
arguments. Dintre dels models lexicalistes, volem centrar-nos en aquells assumeixen que les
unitats lèxiques no són àtoms sinó que presenten una certa estructura interna, de forma que les
regularitats que existeixen entre significats i configuracions sintàctiques vénen determinades,
almenys parcialment, per un conjunt fitat d’elements primitius innats. Tal com observa Mateu
(2002), és en aquest punt on les teories lexicalistes difereixen entre les anomenades teories
semàntico-cèntriques: els primitius lèxics són de naturalesa semàntica (Levin i Rapapport
Hovav 1995, 1998, Jackendoff, 1990) o sintàctico-cèntriques: els primitius són de naturalesa
sintàctica (Hale i Keyser 1993, 1999, 2002, Mateu 2002) 1 .
Els models sintactico-cèntrics es basen en la idea que el component estructural del
significat verbal ha de venir determinat per principis sintàctics. D’aquesta manera, resulta
natural pensar que si existeix composicionalitat al lèxic de naturalesa universal i innata,
aquesta sigui de la mateixa naturalesa que a la sintaxi. Així, doncs, les relacions entre els
predicats verbals i els seus arguments es deriven de principis generals que regeixen la sintaxi
(ie. Principi d’Interpretació Plena i el Principi de No Ambigüitat) i de les relacions que se’n
deriven com la relació nucli-complement i especificador-nucli, fruit d’una operació sintàctica
1 No entrarem en una discussió detallada sobre els encerts i les dificultats que es troben a les diferents
aproximacions. Per a una exposició dels diferents models, vg Mateu i Amadas 2001, Mateu 2002, Mendikoetxea
2004, entre d’altres.
9

única de fusió (cf. Chomsky 1995, 2001). Aquesta aproximació permet constrènyer el nombre
possible de relacions semàntiques (papers temàtics) i el nombre possible d’arguments, i al
mateix temps, explicar per què existeix una correspondència entre posicions i interpretacions
semàntiques dels arguments sense necessitat d’estipular cap principi independent (com la
UTAH de Baker 1988 o UAH de Perlmutter i Postal 1984 ) o un nombre determinat de regles
d’enllaç (cf. Levin i Rapapport Hovav 1995) que restringeixi les possibles combinacions. A
més, les aproximacions basades en principis o regles, com les esmentades, no aconsegueixen
respondre a la pregunta dos del problema de l’enllaç, tal com es troba formulada a (1), ja que no
donen cap resposta a la pregunta de per què són com són les regles d’enllaç o els principis com
la UTAH.
La teoria de Mateu (2002), en la qual ens basarem per aquest treball, s’emmarca en
aquesta família de teories que es basen, doncs, en la distinció fonamental entre significat
estructural (sintàcticament transparent) i significat conceptual. En aquesta aproximació, però,
s’assumeix explícitament l’existència d’homorfisme entre la sintaxi i la semàntica. Com veurem
amb més detall a l’apartat 2, Mateu assumeix que les configuracions sintàctiques es troben
associades amb trets de naturalesa semàntica que determinen una certa interpretació, de forma
que la sintaxi determina la interpretació semàntica. El nombre de primitius, doncs, en aquesta
teoria ve determinat pel nombre de nuclis funcionals (relacionals) possibles, les configuracions
sintàctiques que se’n deriven i un conjunt de trets semàntics associats.
Com veiem, aquesta nova concepció de l’estructura argumental és molt propera a la que
sostenen les hipòtesis neoconstruccionistes esmentades anteriorment. La única diferència rau en
el fet que les teories lexicalistes sintàctico-cèntriques continuen centrant-se en el lèxic, la
informació del qual, però, participa dels mateixos mecanismes de la sintaxi. Ara bé, l’existència
d’un lexicó generatiu és una conseqüència teòrica indesitjable. En primer lloc, perquè postula
l’existència de dos nivells diferents conceptuals de la mateixa naturalesa. En segon lloc, perquè
a més de la complexitat conceptual que implica tenir dos nivells sintàctics, necessitem una
teoria de la interfície que vinculi aquests dos sistemes. En un model, neoconstruccionista això
no és necessari ja que existeix només una sintaxi i un lexicó, format per unitats atòmiques que
constitueix el receptacle del contingut semàntic no composicional. En aquest treball utilitzem la
teoria presentada a Mateu (2002) adoptant, però, una visió neoconstruccionista, que com
veurem a l’apartat 2, és totalment compatible amb les assumpcions teòriques d’aquest autor.
2. Una teoria de l’estructura argumental
10

En aquest apartat presentarem l’aparell teòric que utilitzarem en aquest treball. A
l’apartat 2.1, exposarem la teoria dels primitius lèxics de Mateu (2002). A la secció 2.2,
parlarem de la distinció entre sintaxi-l(èxica) i sintaxi-o(racional) proposada per Hale i Keyser
en diferents treballs. Posteriorment, al punt 2.3, veurem les configuracions argumentals
possibles un cop hem adoptat una teoria com la de Mateu (2002). A l’apartat 2.52.4, parlarem
de la nostra visió entre l’aspecte i l’estructura argumental. Finalment, a la secció 2.5, donarem
alguns arguments a favor de representar el subjecte com un element extern a l’estructura
argumental dels predicats, això és, fora de la sintaxi-l.
2.1 Els primitius lèxics
Una de les principals crítiques de Fodor, tal com apunten Mateu i Amadas (2001), a un
model com el de Hale i Keyser, i en general, a qualsevol model composicional del significat
lèxic, consisteix en la dificultat d’establir quins elements tenen l’estatus de primitiu de forma no
ambigua ni intuïtiva. Així, seguint Mateu i Amadas (2001), una resposta satisfactòria en aquest
sentit només pot venir donada en el marc d’una teoria adequada dels primitius lèxics. En
aquestes línies, doncs, presentarem les bases d’aquesta teoria.
Mateu (2002) parteix de la distinció entre nuclis relacionals i no relacionals. Els primers
formen una classe tancada i estan relacionats amb nocions semàntiques sintàcticament
rellevants. El segon tipus de nuclis 2 constitueixen una classe oberta i són els elements que
contenen el significat conceptual, no rellevant sintàcticament. Sota aquesta visió més restringida
veiem que el significat dels nuclis no relacionals no és composicional, això és, no està constituït
per primitius ni presenta estructura interna sintàcticament transparent.
Els nuclis relacionals (ie. funcionals) es troben associats a una determinada interpretació
semàntica associada a una configuració sintàctica concreta. Així, dintre dels nuclis relacionals
distingirem aquells que denoten una relació esdevenimental (associada a la configuració
sintàctica de (a) ) i aquells que denoten una relació no esdevenimental (que es correspon amb la
configuració de (b)). Finalment, (c) es correspon amb la configuració sintàctica dels nuclis no
relacionals.
2 En aquest treball, a vegades utilitzarem el terme arrel per referir-nos a nucli no relacional. Utilitzarem ambdós
termes com a sinònims per conveniència. Tot i així, no volem prendre cap assumpció determinada sobre el paper
de la morfologia i la seva relació amb la sintaxi. Deixem aquesta qüestió per a futura recerca.
11

(3)
a. b. c.
x
V
x y
x
V
z x
V
x y
Els nuclis esdevenimentals poden manifestar dues relacions semàntiques. Si hi ha un
argument extern, la relació esdevenimental s’interpreta com una relació d’originador. En
absència d’argument extern, l’esdeveniment s’interpreta com una relació de transició que al seu
torn s’associa a un nucli no esdevenimental. Els nuclis no esdevenimentals expressen una
relació espacial entre un especificador, interpretat com a figura, i un complement, que
s’interpreta com a fons (termes que Mateu adapta de Talmy 1978,1985).
La teoria de Mateu i Amadas (2001) i Mateu (2000) adapta les configuracions
sintàctiques proposades per Hale i Keyser (1993, 1999, 2002) que es troben associades amb les
categories lèxiques de N, V, P i A. Així, els nuclis esdevenimentals es corresponen a la
categoria lèxica de verb, els nuclis no esdevenimentals amb el de preposició i els nuclis no
relacionals amb el de nom. La categoria d’adjectiu no té estatus de primitiu en la teoria de
Mateu sinó derivada de la combinació de les configuracions de (b) i (c), això és, d ’un nucli
espacial i un de no relacional (vg. Mateu i Amadas (2001) i Mateu (2002) per a una
argumentació detallada).
A més de la semàntica configuracional que es desprèn de les estructures de (3), hi ha
altres propietats semàntiques rellevants expressades a partir d’un sistema de trets binaris que
determinen la interpretació dels nuclis relacionals. Oferim a (4) ( adaptat de Mateu (2002 : 33))
la llista de trets binaris rellevants. Al costat, apareixen els termes, més transparents, utilitzats a
la versió de Mateu i Amadas (2001).
(4)
a. [+R]: valor semàntic positiu associat una relació d’originador : CAUSE
b. [-R]: valor semàntic positiu associat una relació d’originador: HAVE
c. [+T]: valor semàntic positiu associat a una relació de transició : GO
d. [-T] : valor semàntic positiu associat a una relació de transició: BE
12
x

e. [+r]: valor semàntic positiu associat a una relació no eventiva: TCR 3
f. [-r]: valor semàntic negatiu associat a una relació no eventiva: CCR 4
En aquest treball utilitzaré, però, la nomenclatura de Mateu (2002), i no d’altres més
transparents com la de Mateu i Amadas (2001) o la de Mateu i Rigau (2000), per dos motius.
En primer lloc, perquè permet copsar el fet que aquests trets semàntics constitueixen una
abstracció d’elements semàntics que no s’han de confondre amb cap entrada lèxica
determinada, que com a tal, inclourà altres aspectes del significat no rellevants per a nosaltres.
En segon lloc, perquè permet referir-nos a nocions semàntiques concretes sense haver d’entrar
en qüestions, per mi, no gaire clares encara. Per exemple, Mateu i Amadas (2001) associen el
nucli que denota una relació d’originador no agentiva amb el tret HAVE, l’etiqueta del qual
coincideix amb el verb que expressa possessió. Aquest verb s’ha analitzat des d’altres
aproximacions com un nucli verbal amb una preposició de coincidència central incorporada
(Kayne 1993, Fernández Soriano i Rigau (ms)), en una configuració, per tant, més propera a
l’expressada per un nucli de transició negativa. Per evitar confusions, per tant, prefereixo
l’etiquetatge de Mateu (2002), que és neutre pel que fa a aquestes qüestions.
Hem vist, doncs, que la teoria de Mateu (2002) suposa una aproximació mixta entre les
teories lexicalistes de naturalesa semàntica i sintàctica, ja que l’estructura argumental dels
predicats es troba definida per configuracions sintàctiques que vehiculen nocions semàntiques
associades als nuclis relacionals.
2.2 Sintaxi-lèxica vs sintaxi-oracional
Com ja hem observat a la introducció, tot i que d’orientació sintàctica, la teoria de
l’estructura argumental de Hale i Keyser és una teoria lexicalista. Això és, les propietats de les
entrades lèxiques determinen la seva projecció a la sintaxi. La diferència amb altres models
lexicalistes previs és que la informació lèxica s’estructura de manera sintàctica. Així, existeixen
dos nivells sintàctics, un al lèxic (la sintaxi-l) i un a nivell oracional (la sintaxi-o).
(5) ‘The lexical entry of an item consists in the syntactic structure that expresses the full
system of lexical grammatical relations inherent in the item’ (Hale i Keyser 1993)
3 TCR: es correspon amb l’abreviació de Relació de Coincidència Terminal en el sentit de Hale (1986)
4 CCR: es correspon amb l’abreviació de Relació de Coincidència Central en el sentit de Hale (1986)
13

La posició de Hale i Keyser implica, doncs, l’existència de sintaxi al lexicó. Com ja
hem esmentat a l’apartat anterior, adoptar dos nivells diferents de representació sintàctica
suposa una complicació teòrica que només hem d’assumir en cas que resulti conceptualment
necessària (seguint l’esperit general del programa minimista). Veurem, però, que aquesta
distinció no és necessària ni per motius empírics ni per motius teòrics.
En primer lloc, cal veure si l’existència de dos nivells de representació és empíricament
necessària. Això és, si assumim que no, llavors assumim, per exemple, que paraules com
engabiar i expressions com posar en una gàbia tenen la mateixa estructura sintàctica. Un dels
primers problemes a què hauríem de fer front té a veure amb la Hipòtesi de la Integritat Lèxica
(HIL), això és, que la sintaxi és cega als elements morfològics que integren la paraula. En
primer lloc, els elements als quals hem fet referència abans (ie. nuclis relacionals i no
relacionals) no tenen cap estatus morfològic, encara. Així, assumir que no existeix diferència
entre sintaxi-l i sintaxi-o no posa en perill la HIL, perquè en el nivell sintàctic, no operem amb
entitats morfològiques (podem adoptar alguna versió del procés Inserció del Vocabulari (Halle
i Marantz 1993) o d’inserció tardana (vg. Harley 1995)).
En segon lloc, és cert que entre engabiar i posar en una gàbia hi ha algunes diferències
no trivials. Per exemple, el nucli no relacional gàbia que forma part d’engabiar no pot establir
relacions anafòriques mentre que el mateix element en la construcció posar en una gàbia sí que
ho pot fer.
(6)
a. He engabiati l’ocell. Demà l*i’hauré de netejar.
b. He posat l’ocell en una gàbiai. Demà li’hauré de netejar.
Amb tot, la nostra teoria permet explicar aquest contrast. Així, els elements no
relacionals, tal com els hem definit, són elements amb contingut conceptual que no tenen la
capacitat d’entrar en relacions referencials. La capacitat de referència (d‘introduir elements en
el discurs i de recuperar-los) és producte de la presència d’un element funcional, possiblement
Dº (cf. Longobardi 1995, entre d’altres). En aquest sentit, engabiar i posar en una gàbia no
tenen estructures sintàctiques idèntiques, cosa que es posa en evidència a (6). Sembla, doncs,
que, en principi, no necessitem postular dos nivells sintàctics diferents per donar compte
d’aquests fenòmens.
En segon lloc, una teoria que intenti eliminar aquesta distinció ha de justificar que no
existeix cap mecanisme present en un nivell però absent en el següent. Això no és així, però, en
algunes versions dels treballs de Hale i Keyser, on la sintaxi-l es caracteritza perquè disposa
14

d’una operació sintàctica anomenada conflació, definida com una operació que copia la matriu
fonològicament plena d’un nucli i la copia a la matriu fonològicament buida d’una altre nucli
en una configuració estrictament local. En algunes versions de Hale i Keyser, (ex. Hale i
Keyser 1998) la conflació és un tipus específic d’incorporació subjecte doncs a principis
sintàctics generals sobre el moviment (com la Restricció del Moviment de Nucli (Head
Movement Constraint) de Travis 1984 i els Principi de les Categories Buides (Empty Category
Principle) de Baker 1988. Tanmateix, en versions posteriors, presenten una versió de conflació
diferent dels processos d’incorporació. La conflació ja no es troba regida per principis sobre el
moviment (de nuclis) sinó que és una còpia d’etiquetes (en concret és la còpia dels trets
fonològics d’un complement a un nucli quan aquest és defectiu). Per tant, si la conflació és un
mecanisme específic i necessari de la sintaxi-l, i aquest mecanisme no es troba a la sintaxi-o,
llavors, sembla que sigui difícil seguir mantenint la hipòtesi que ambdós nivells conceptuals
són el mateix. Tanmateix, si entenem la conflació com un procés concomitant a fusió (cf Hale i
Keyser 2002: 63), llavors conflació té accés als mateixos elements que la sintaxi-o. En aquest
cas, podem establir que també existeix conflació a la sintaxi-o, sigui quina sigui la seva
naturalesa. De nou, doncs, no existeix cap motivació ni empírica ni teòrica que ens obligui a
assumir l’existència de dos nivells sintàctics diferents. Amb tot, no entrarem en aquest treball
en una discussió sobre quin model de conflació és el més apropiat per a una teoria de
l’estructura argumental. Per als nostres objectius, adoptarem una versió simple de conflació
restringida per principis sintàctics, de caire més general, semblant a la que adopta Mateu (2002)
a la seva teoria i que reproduïm a (7).
(7) “[Conflation] is essentially an operation that copies a full phonological matrix into
an empty one, this operation being carried out in a strictly local configuration: i.e., in
a head-complement one” (Mateu 2002: 4)
Si assumim, doncs, que no existeix cap diferència entre sintaxi-l i sintaxi-o, haurem
d’establir, doncs, quin és el nostre concepte de lexicó. Així, segons Hale i Keyser, el conjunt
de relacions que determinen el significat de les entrades lèxiques es troben al lexicó, mentre
que, en un model com el nostre, es troben a la sintaxi; de forma que haurem d’establir en què
consisteix una entrada lèxica i quina informació hi apareix.
Si el significat rellevant sintàcticament, estructural, és sintàctic, les entrades lèxiques
contindran informació purament conceptual. D’aquesta manera podem identificar el concepte
d’entrada lèxica, tal com l’hem definit, amb el concepte de nucli no relacional establert en
15

l’apartat anterior. Això és, les entrades lèxiques seran un conjunt no limitat de nuclis no
relacionals, sense contingut semàntic relacional. En certa manera, tornem a una visió
empobrida del lexicó d’abans del model de Principis i Paràmetres.
Aquesta visió també ens permet donar compte de la distinció establerta per Mateu i
Amadas (2001:1) i que reproduïm a (8).
(8) Meaning is a function of both (non-syntactically transparent) conceptual content and
(syntactically transparent) semantic construal.
Així, el significat de les unitats lingüístiques ve determinat per la combinació del
significat conceptual i la interpretació semàntica que es deriva de la sintaxi. El locus del
significat conceptual (no transparent sintàcticament) és, doncs, el lèxic. Així es copsa la idea
que el lèxic és el receptacle del contingut idiosincràtic.
(9) Any theory of language must include some sort of lexicon, the repository of all
(idiosyncratic) properties of particular lexical items. (cf Chomsky 1995: 30)
A més a més de la distinció de (8), assumim la idea de (10), idea present en els models
neoconstruccionistes i que, es deriva de les nostres assumpcions.
(10) En la tensió entre significat conceptual i sintaxi, és la sintaxi, doncs, qui determina la
interpretació semàntica.
En aquest sentit, la nostra aproximació no és dirigida lèxicament sinó sintàcticament.
Les entrades lèxiques, ie. els nuclis no relacionals, s’insereixen lliurement en l’estructura
sintàctica que determina la interpretació semàntica. En un model com aquest, el problema de
l’enllaç formulat a (1) rep una resposta als dos interrogants que formula. D’una banda,
estableix les regularitats existents en l’expressió gramatical dels participants d’un
esdeveniment, com veurem a l’apartat següent. De l’altra, els principis sintàctics restringeixen
el nombre de possibles combinacions i, per tant, es dóna una explicació al conjunt de
regularitats observades. En aquest treball, assumirem que allò que hem anomenat sintaxi-l és el
nivell sintàctic que queda per sota de la projecció Sv on es projecta l’argument extern.
2.3 Els tipus d’estructures argumentals: transitius, inergatius i inacusatius
16

Els diferents nuclis relacionals donen lloc als diferents tipus d’estructures argumentals:
transitiva, inergativa i inacusativa. La primera sorgeix de la combinació d’un nucli
esdevenimental que expressa una relació d’originador amb un nucli espacial com a
complement. Al mateix temps, si el complement del nucli esdevenimental pren com a
complement un nucli no relacional obtenim, en canvi, una estructura inergativa. Finalment, els
verbs inacusatius resulten de la combinació d’un nucli esdevenimental que expressa una relació
de transició amb un nucli no esdevenimental. Veiem, doncs, que l’estructura transitiva està
formada per una estructura inergativa (ie. per un nucli que denota una relació d’originador) que
pren una d’inacusativa (ie. una relació espacial) com a complement.
(11)
a. Estructura transitiva
F
V
z1 F
V
F ...
x1
V
x1 x2
V
b. Estructura inergativa
F
V
z1 F
V
F ...
x1
V
z2 x2
V
x1 y1
x2 y2
17

c. Estructura inacusativa
x1
V
x1 x2
V
z2 x2
V
x2 y2
Com hem vist a l’apartat 2.1, a part de les propietats semàntiques derivades de
l’estructura, existeixen una sèrie de trets semàntics (sintàcticament rellevants) associats als
nuclis relacionals i que expressem en forma de trets binaris. Per facilitar l’exposició, a partir
d’ara, utilitzarem els trets per fer referència als nuclis relacionals amb els quals es troben
associats. Com hem vist, el nombre de possibles combinacions entre verb i arguments es
redueix considerablement a un màxim de tres. Ara bé, els trets semàntics associats a les
diferents configuracions de (11) definiran les diferents classes semàntiques verbals. A (12),
trobem esquematitzades les combinacions de trets possibles juntament amb l’etiqueta
descriptiva i un exemple de la seva realització en anglès, adaptat de l’esquema de Mateu
(2002:38).
(12)
a. [+R][+r] verb causatiu tèlic CLEAR
b. [+R][-r] verb transitiu agentiu atèlic PUSH
c. * [-R][+r] verb estatiu transitiu tèlic
d. [-R][-r] verb estatiu transitiu atèlic LOVE
e. [+R] verb inergatiu agentiu ROLL
f. [-R] verb inergatiu no agentiu STINK
g. [+T][+r] verb inacusatiu tèlic DIE
h. [+T][-r] verb inacusatiu atèlic no estatiu ROLL
i.
* [-T][+r] verb inacusatiu estatiu tèlic
j. [-T][-r] verb inacusatiu estatiu atèlic LIVE
Veiem que el sistema genera dues combinacions que no existeixen en les llengües: això
és, la possibilitat de trobar verbs estatius aspectualment tèlics. El propi Mateu (2002) apunta el
fet que la possibilitat de (12)c i (12)i es troba empíricament exclosa. El problema en aquest
sentit es basa en el fet que Mateu (2002) assumeix que el contingut semàntic de caire aspectual
18

es troba codificat en els nuclis espacials. La relació de coincidència terminal s’identifica amb la
telicitat i la relació de coincidència central amb la d’atelicitat.
Com veiem, doncs, la teoria de Mateu prediu l’existència de dues estructures que
empíricament no existeixen. Per tant, proposo tornar a la concepció, més en línia amb Hale i
Keyser (2002), que la noció de coincidència central i terminal dóna lloc més aviat a l’oposició
estàtic / dinàmic. Aquesta proposta, però, provocaria l’existència d’una redundància en el
sistema ja que aquestes nocions es troben expressades en els trets positiu i negatiu associats als
nuclis esdevenimentals que expressen una transició (ie.[T]). Una manera de fer front a aquesta
possibilitat és eliminar la redundància desfent-se d’un tret. Si ens hi fixem, un cop deslligat el
tret [r] de les nocions aspectuals de telicitat, esdevé equivalent a T excepte en una qüestió: [r]
no denota un nucli esdevenimental. El tret [T] esdevé, doncs, necessari en aquest sentit, ja que
estem parlant de predicats verbals que impliquen un esdeveniment.
Tanmateix, existeixen fets empírics que ens poden donar indicis del contrari. Per
exemple, les dades de selecció de l’auxiliar. Així, en moltes llengües, els verbs inacusatius
seleccionen l’auxiliar SER en contrast amb els inergatius i els transitius que seleccionen HAVER.
(13)
a. Gianni ha scalato / Gianni è arrivato italià
b. Jean a mangé des pommes / Jean est parti francès
c. Jonek korritu du / Jon erori da basc
Si pensem que els verbs inacusatius contenen sempre un nucli no esdevenimental que es
verbalitza a partir del context sintàctic (ex. perquè apareix per sota d’una projecció verbal
identificada amb verb lleuger defectiu v), els fets de selecció de l’auxiliar de (13) reben una
explicació natural. Justament, l’auxiliar SER és també l’element que permet verbalitzar les
predicacions no verbals en aquestes llengües com podem veure a (14).
(14)
a. Gianni è rosso / Gianni è a Pariggi italià
b. Jean est blond/ Jean est à Paris francès
c. Jon ile-horia da / Jon Parisen da basc
Per tant, segons aquesta línia de recerca la selecció del verb copulatiu s’explicaria com
la realització fonològica d’una projecció verbal que permet la predicació d’un nucli no
esdevenimental que, tot i que relacional, necessita d’algun element verbalitzador per rebre la
morfologia de temps, per exemple. En aquest sentit, l’auxiliar haver seria més complex que ser
19

seguint la idea de Kayne (1993), encara que no tindria per què implicar la incorporació d’una
preposició, tal com proposa aquest autor. En aquest treball, però, no desenvoluparem aquestes
qüestions que deixem per a recerca futura.
Ara bé, si deslliguem les nocions aspectuals del tret espacial [r] caldrà investigar (i) si
la telicitat és una noció sintàcticament rellevant i, si és així, (ii) on apareix codificada. Diversos
fets empírics ens donen proves que la distinció és rellevant, ja que moltes llengües són
sintàcticament sensibles a aquesta distinció. Per exemple, en francès, només els verbs de
canvi d’estat tèlics seleccionen l’auxiliar SER.
Una possible solució, doncs, seria considerar l’existència d’una projecció aspectual per
sota de Sv, on es codificarien les nocions aspectuals dels predicats.
(15)
a. v
V
v SAsp
V
Asp
...
Amb tot, aquest tractament hauria de fer front alguns problemes. Per exemple, la
proposta de (15) no és una anàlisi explicativa, ja que no permetria explicar per què els estats no
disposen d’aquesta projecció aspectual. L’absència de tal projecció es manifesta clarament en
les llengües que marquen morfològicament l’aspecte lèxic dels predicats verbals (ex. llengües
eslaves, grec modern, etc). Com s’observa en aquestes llengües, els estats són defectius pel que
fa l’aspecte (cf. Smith (1997) ).
(16)
a. pesar : ważyć (imperf.) / * zważę 5 (perf.)
b. creure: wierzyć (imperf.) / * z-wierzę ; * za-wierzę (perf.)
c. tenir: mieć (imperf.) /*z-mam (perf.)
d. ser/estar: być (imperf.) / *z-będę (perf.)
20
Polonès
Una possible resposta es podria trobar en el tractament de l’oposició de coincidència
central i terminal à la Hale i Keyser (2002). Com hem dit abans, aquestes nocions, en l’àmbit
verbal, codifiquen l’oposició semàntica entre estat i canvi d’estat. A més, argumenten que aquesta
oposició semàntica no es pot representar com una oposició de trets binaris, sinó més aviat, el tret
5 El verb pesaren polonès té dos significats: un estatiu (ex. La Maria pesa cinquanta quilos) i un d’agentiu (ex.La
Maria pesa el pollastre). La forma perfectiva és possible només amb la versió agentiva del verb.

de coincidència terminal és més complex que el de coincidència central de forma que el primer
inclou l’altre.
(17)
a. [to- [in- ]
b. [in-]
D’aquesta manera, amb aquestes dues assumpcions, recullen la idea, present també en
l’anàlisi de Dowty (1979), que els canvis d’estat inclouen sempre un estat, com es pot veure a la
representació de (18), on es representa un canvi d’estat i un estat a partir de la teoria de
descomposició de predicats de Levin i Rapapport (1998).
(18)
a. [BECOME [x]]
b. [x]
La idea que un canvi d’estat ha de ser més complex que un estat ens pot servir també per
explicar per què els canvis d’estat mostren més possibilitats aspectuals. Així, tornant a la
classificació de Mateu es dóna una asimetria entre el nucli de transició positiva [+T] i el nucli de
transició negativa [-T].
(19)
a. [+T][+r] verb inacusatiu tèlic DIE
b. [+T][-r] verb inacusatiu atèlic no estatiu ROLL
c. * [-T][+r] verb inacusatiu estatiu tèlic
d. [-T][-r] verb inacusatiu estatiu atèlic LIVE
Per tant, si analitzem el nucli no esdevenimental de coincidència terminal com a més
complex que el nucli de coincidència central podem donar compte d’aquest fet sense necessitat
d’estipular l’existència d’una combinació impossible. Tanmateix, no queda gaire clar quins trets
serien rellevants per tal de caracteritzar l’oposició de relació de coincidència central vs. terminal i,
en quins trets, es podrien descompondre.
No obstant això, per facilitar l’exposició, i tenint en compte aquestes observacions, en
aquest treball, adoptarem el sistema de trets binaris de (4), format per [R], [T] i [r] de la teoria
presentada al treball de Mateu (2002). Deixarem obertes les qüestions exposades, doncs, per a
recerca futura.
21

2.4 Aspecte i estructura argumental
Des d’algunes aproximacions neoconstruccionistes, s’asumeix una anàlisi de
l’estructura argumental basada en l’aspecte (cf. Borer 2005, Van Hout 2000, Ritter and Rosen
2000). Des d’aquestes aproximacions, la distinció entre verbs inacusatius i verbs inergatius és
de base semàntica: els verbs inergatius són atèlics i els inacusatius són tèlics. Tanmateix, com
mostren Levin i Rapapport Hovav(1995), el lligam entre telicitat i verbs inacusatius no resulta
tan clar (cf. (20)).
(20)
a. The ball bounced/rolled/spun for five minutes / #in five minutes
b. The soup cooled/ the train descended for five minutes / in five minutes
c. The vase broke/shattered/ arrived #for five minutes / in five minutes
En segon lloc, segons la nostra teoria, existeixen configuracions inacusatives
aspectualment no fitades: els verbs de Compleció Gradual (ex enfosquir-se, tancar-se,
allargar-se) i els verbs estatius. Aquests darrers, com hem vist, no estan especificats
aspectualment.
En tercer lloc, existeixen un tipus de construccions, les construccions existencials
locatives que tot i presentar característiques pròpies dels verbs inacusatius (cf. permeten la
pronominalització del subjecte pel clític en (21)) són aspectualment atèliques com mostren els
tests clàssics dels SP adjunts: durant X temps i en X temps (cf. (22)).
(21)
(22)
a. En aquesta coral, hi canten molts nens En aquesta coral, n’hi canten molts
b. Arriben molts nens N’arriben molts
c. ? Canten molts nens * En canten molts
d. Molts nens saben la lliçó * En saben molts la lliçó
a. En aquesta coral, hi canten molts nens durant els mesos d’estiu
b. En aquesta coral, hi canten molts nens # en un any
Les dades empíriques, doncs, ens donen indicis per pensar que no existeix una
correlació forta entre aspecte tèlic i inacusativitat. Per aquesta raó, en aquest treball, no
adoptarem una visió de l’estructura argumental basada en l’aspecte.
22

2.5 La asimetria entre els subjectes i els objectes
En aquest treball, també, assumirem l’existència d’una projecció funcional que
anomenarem v (cf. Hale i Keyser (1997), Chomsky (1995)) on es projectarà l’argument extern i
s’assignarà cas acusatiu (copsant així la generalització de Burzio). Diverses proves empíriques
es poden adduir a favor de considerar els subjectes originadors com elements externs a
l’estructura argumental del predicat. Per exemple, com observa Harley (1995), els arguments
externs no poden aparèixer com a complements de les nominalizatcions dels predicats verbals
corresponents.
(23)
a. Opus grows dandelions
b. * Opus’ growth of dandelions
c. Opus amused Ronnald-Ann
d. * Opus amusement of Ronald-Ann
Altres proves, a més, apunten cap a l’existència d’una asimetria entre els subjectes
agentius i els objectes. Per exemple, els subjectes agentius no es poden elidir juntament amb el
verb (cf. (24)), ni es poden desplaçar amb aquest (cf.(25)). Al mateix temps, els subjectes
poden establir relacions de lligam amb els seus objectes però no a l’inrevés (cf. Baker 1997).
(24)
(25)
(26)
a. John [VP hit the table] and Bill did [VP(so)] too
b. * John [VP hit the table] and [XP(so)] did the chair
a. John said he would hit the table and [VPhit the table] I guess he did
b. * John said he would hit the table and [John hit] I guess _ did it
a. Johni washed himselfi
b. *Himselfi washed Johni
c. Every mani washed hisi car
d. *Hisi friends washed everyi car
23
[extrets de Baker 1997]
A partir d’aquestes dades podem concloure, doncs, que els subjectes agentius es troben
(i) en una posició de c-comandament de l’objecte i (ii) aquesta posició és externa al nivell on

s’estableixen les relacions entre el verb i els seus arguments, això és, la sintaxi-lèxica, que
nosaltres identificarem amb la projecció funcional de Sv.
3. L’estudi d’un cas: els verbs de mesura
En aquest treball, intentarem oferir una anàlisi dels Verbs de Mesura (VM) a partir del
marc teòric que hem presentat en aquest capítol. És, per tant, pertinent intentar donar compte de
les raons que ens han portat a estudiar aquest grup concret de predicats. Al llarg d’aquest
apartat intentarem donar una resposta aquesta qüestió. En concret, hem escollit els VM perquè
plantegen tres problemes essencials per a les teories de l’estructura argumental: suposen un
repte per al problema de l’enllaç (§3.1), entren dins del grup dels verbs de comportament
inestable (§3.2) i, finalment, són problemàtics pel que fa a la noció de transitivitat i
argument(§3.3).
3.1 El problema de l’enllaç
Els VM constitueixen un repte per al problema de l’enllaç perquè les nocions
semàntiques que s’associen al seu subjecte no són pròpies d’un argument extern. Per exemple,
com veiem a les oracions de (27), el subjecte de pesar, durar o valer no té les propietats
semàntiques d’una agent o una causa.
(27)
a. Aquell home pesa cent cinquanta quilos
b. La conferència va durar tres hores
c. La casa val tres-cents mil euros
Si assumim, tal com hem establert en els paràgrafs precedents, que els papers temàtics
són derivats de les posicions estructurals que ocupen els arguments només podem establir dues
hipòtesis. En primer lloc, podem pensar que el subjecte dels VM no és el seu subjecte profund
(ie. no es troba en una posició externa). Assumir aquesta hipòtesi implica, doncs, que els VM
són verbs inacusatius. D’altra banda, en segon lloc, podem pensar que el subjecte dels VM és el
seu subjecte profund (ie. és un element extern a la sintaxi-l). Si semànticament sembla un tema
és només per qüestions conceptuals no rellevants sintàcticament. Sota aquesta hipòtesi,
l’estructura argumental dels VM es correspon o bé amb una estructura inergativa o bé
transitiva. Examinarem aquestes dues hipòtesis en detall al capítol V d’aquest treball.
24

3.2 Verbs de comportament inestable: inacusatiu o inergatiu
Els Verbs de Mesura són un cas específic de verbs de comportament inestable.
Normalment, quan es parla de verbs de comportament variable es fa en relació a la hipòtesi de
la inacusativitat. Això és, alguns verbs es comporten en certs contextos com a inergatius i en
d’altres, com a inacusatius. Veiem els exemples de (28). Com ja hem esmentat anteriorment, la
selecció de l’auxiliar SER en algunes llengües (el neerlandès, per exemple) constitueix un
diagnòstic d’inacusativitat.
(28)
a. Jan heeft gesprogen
b. Jan is in de sloot gesprogen
25
[Hoekstra i Mulder 1990]
A més a més, aquesta variació sol estar acompanyada de diferències en la interpretació
aspectual. Tanmateix, això no es sempre així. Per exemple Sorace (2000) destaca alguns verbs
que es poden construir amb l’auxiliar SER o HAVER gairebé sense canvis en la interpretació.
(29)
a. Ha piovuto / è piovuto
b. Il telefono ha/è squillato
De la mateixa manera, els VM són problemàtics perquè presenten un comportament
inestable pel que fa als diferents diagnòstics d’inacusativitat. A tall d’exemple, en italià
seleccionen de manera força irregular, l’auxiliar SER en els temps perfectius, tot i que molts
permeten també l’aparició d’HAVER.
(30)
a. Questa machina è costata / ?? ha costato dieci milioni
b. Una tale gemma sarebbe valsa/ ?? avrebbe valso moltissimi soldi
c. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi
Intentarem oferir una resposta a aquests interrogants mitjançant les eines teòriques
presentades en aquest capítol, al capítol V d’aquest treball
3.3 Què és un argument?
Els verbs de mesura són interessants perquè es construeixen amb un element
quantificacional (que anomenarem a partir d’ara Sintagma de Mesura (SM)) en la posició
d’objecte que es comporta com un argument i com un adjunt al mateix temps. Així, els SM es

poden considerar arguments perquè com aquests, són d’aparició obligatòria. Als exemples de
(31) podem veure que els SM (cf. (31)b (31)a) es comporten com a arguments (cf. (31)a) en el
sentit que denoten nocions essencials al predicat verbal i, com a conseqüència, no es poden
ometre, a diferència dels adjunts (cf. (31)c)
(31)
a. Aquells homes necessitaven * (ajuda)
b. El Joan pesa * (seixanta quilos)
c. Van venir (l’altre dia)
D’altra banda, també presenten altres característiques properes a les dels adjunts. Per
exemple, Chomsky (1986) observa que els arguments, a diferència dels adjunts, poden
aparèixer com a complements de les nominalitzacions corresponents dels predicats verbals.
Com veiem a(32) els SM es comporten més com a adjunts que com a arguments.
(32)
a. * John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him
b. John’s weighing of the pig took three minutes
c. * John’s weighing of last year was terrible
Ara bé, per tal de determinar si el SM és un argument o un adjunt, és necessari adoptar una
bona teoria que ens permeti definir aquestes nocions, sovint vagues i imprecises. En molts casos,
la noció d’argument depèn del terme al qual l’oposem. Per exemple, el terme argument pren un
significat diferent si l’oposem al terme adjunt i un altre, si l’oposem al de predicat. Generalment,
anomenem arguments a aquells element que expressen nocions essencials al predicat. Això,
dintre de les Teories de l’Estructura Argumental s’ha implementat des de diferents marcs
teòrics. Com hem vist anteriorment, una de les formes d’implementar aquesta idea, des de la
teoria temàtica del model de Principis i Paràmetres (PP –Chomsky 1981), és fent ús dels papers
temàtics, que expressen la relació semàntica que existeix entre els participants en
l’esdeveniment i el predicat verbal. Des d’aquest punt de vista, un argument es pot definir com
aquell element que rep un paper temàtic. En contrast, un adjunt, en general, no rebrà cap paper
temàtic perquè no expressa cap participant en l’esdeveniment, sinó que denota nocions
perifèriques, circumstancials, no necessàries perquè la predicació verbal sigui completa. Encara
dins d’aquest tipus de teories (ex. Higginbotham 1985) s’ha proposat que els adjunts, en realitat,
realitzen una predicació respecte del verb restringint la seva denotació. Per aquest motiu, els
adjunts són modificadors, és a dir, predicats del SV. Els adjunts són entesos, així, com elements
que assignen papers temàtics (en direcció al verb). En contrast, els arguments són els elements
26

que es legitimen mitjançant l’assignació de paper temàtic. Veiem, doncs, que sota aquest punt de
vista teòric s’assimila la noció d’adjunt amb la noció semàntica de predicat.
Semblant a aquesta proposta, es troben les idees de Longobardi 1995 o Stowell 1988 que
consideren que només els elements referencials es poden considerar arguments, els altres, doncs,
s’han de considerar predicats, ie. adjunts. De la mateixa manera, altres aproximacions
semàntiques ( ex. Rohstein 1983) defineix la noció de predicat en base a la noció de saturació,
de manera que si un element es troba saturat és un argument i si no, és un predicat.
Com hem vist en el paràgraf anterior, les nocions amb les quals treballem o a les quals ens
remetem sovint quan analitzem aquestes estructures són confuses i barregen tota una colla de
conceptes que a primer cop d’ull, no tenen per què estar relacionats. Així, moltes de les
característiques associades als argument depenen de la concepció que prenem com a partida. Per
exemple, a (33)a l’expressió “aquell mateix dia” és un argument per a determinades teories
semàntiques (ex. tots els predicats verbals contenen un argument temporal en la seva semàntica)
mentre que per a d’altres, constitueix un adjunt (ex. no expressa cap participant en
l’esdeveniment)
(33)
a. La Maria va anar al metge aquell mateix dia
b. La Maria va anar al metge
D‘altra banda, “aquell mateix dia” és un element referencial, característica associada als
arguments. Tanmateix, modifica el predicat verbal (entès com el conjunt format pel verb i els
elements nocionals essencials) per la qual cosa es podria entendre com un element que
restringeix la seva denotació, això és, un predicat. De la mateixa manera, sembla, a primer cop
d’ull, que el constituent “sardanes” a (34)a no és un element essencial a la semàntica del verb
(cf.(34)b). Amb tot, no sembla que estableixi cap relació de predicació sobre el SV o que
expressi cap noció circumstancial a l’esdeveniment denotat pel verb. No cal dir que “sardanes”
no denota cap entitat, no és referencial.
(34)
a. La Maria va ballar sardanes
b. La Maria va ballar
Hem vist, per tant, com, semànticament, les nocions d’argument i adjunt resulten
confuses. Des d’un punt de vista sintàctic, es caracteritza els adjunts de diverses maneres. Per
exemple, els adjunts contrasten amb els arguments en diversos fets: no reben cas acusatiu, són
d’aparició lliure, es poden iterar, no estableixen relacions de concordança amb el predicat
verbal, etc. Altres propietats es troben relacionades amb la possibilitat d’aquests elements de ser
27

extrets d’illes febles fet que es troba relacionat, també, amb el caràcter referencial dels
constituents (cf. Rizzi 1990, Cinque 1990, Szabolszci 2006).
En definitiva, el fet que els SM presentin un comportament variable entre adjunt i
argument ens obliga a plantejar-nos totes aquestes nocions. És necessari, doncs, disposar d’una
definició teòrica d’adjunt i argument. Com hem vist resulta confús definir aquests termes fent
referència a termes semàntics, com les nocions d’element referencial o predicat. En la nostra
versió restringida de la teoria argumental, un predicat és només un nucli relacional. Els nuclis
no relacionals per se no són capaços, doncs, d’entrar en relacions de predicació.
La nostra teoria determina que un argument serà aquell SN o SD que establirà una
relació semàntica amb el predicat verbal. La implementació teòrica d’aquesta afirmació
intuïtiva es troba resumida a (35):
(35) Argument és el SD/SN que es troba en el nivell de la sintaxi-l(èxica) ocupant la
posició de complement o especificador d’un nucli relacional.
Al capítol IV i VI tractarem específicament les característiques sintàctiques i
semàntiques dels SM que ens ajudaran a esbrinar la relació que mantenen amb el predicat
verbal de mesura.
4. Conclusions
En aquest capítol hem presentat el marc teòric en què ens basarem al llarg d’aquest
treball. Dedicarem aquestes pàgines a l’estudi d’un grup de predicats verbals, els verbs de
mesura, que plantegen problemes fonamentals en l’estudi de l’ estructura argumental. En
concret, ens plantegen tres reptes principals. En primer lloc, són un cas d’estudi clàssic per al
problema de l’enllaç, ja que el subjecte d’aquests predicats no s’interpreta com un agent. En
segon lloc, és un verb de comportament variable pel que fa la distinció inacusatiu / inergatiu.
Finalment, els VM es construeixen amb un complement que presenta característiques pròpies
dels adjunts i dels arguments al mateix temps. D’aquesta manera, un coneixement més
aprofundit d’aquests predicats ens pot ajudar a entendre millor el funcionament de les relacions
entre predicats i arguments, en particular, i , en darrer terme, de la gramàtica en general.
El treball s’estructura de la manera següent. Al capítol II, definirem què entenem per
SM. Per tal d’il·lustrar les característiques d’aquests SN analitzarem un tipus de construccions
on apareixen: les construccions pseudopartitives. Posteriorment, al capítol III, presentarem una
definició dels VM i d’algunes construccions que s’hi relacionen. També, descriurem breument
quin és el tractament que han rebut aquests predicats al llarg de la bibliografia. Al capítol IV,
28

veurem quines propietats tenen els SM quan apareixen com a complements dels VM. Al capítol
V, examinarem el comportament variable dels VM pel que fa la distinció inacusatiu /inergatiu i
intentarem determinar-ne les causes. Per acabar, al capítol VI, exposarem les conclusions finals
a les qual hem arribat
29

Capítol II. L’estructura del Sintagma de Mesura
1. Introducció
L’objectiu d’aquest capítol és presentar una definició de Sintagma de Mesura. Al llarg
d’aquest treball, utilitzarem aquest terme per referir-nos a l’element quantificacional que
apareix com a complement dels Verbs de Mesura. Els Sintagmes de Mesura són un tipus de SN
que, per les seves propietats específiques, ha rebut un ampli tractament a la bibliografia (ex.
Ross 1995, Bosque 1998, Schwarzschild 2001, 2002, entre d’altres). Entre les diferents
aproximacions sobre aquests sintagmes destaquen aquelles que els tracten com a SN defectius
(Ross 1995). En aquest capítol intentarem aclarir aquest concepte i trobar quina és causa de tal
defectivitat. En primer lloc, a l’apartat 2, oferirem una definició de S(intagma) de M(esura) i
establirem quines són les seves característiques principals. Veurem com la defectivitat
d’aquests constituents està lligada al fet que l’element nominal que forma el SM es troba en
una projecció funcional (que anomenarem Sintagma Classificador) i, per tant, s’interpreta com
a restrictor de la quantificació (cf. Bosque 1998). Així, els SM no poden estar lligats al discurs:
no poden introduir ni recuperar elements discursius, perquè no denoten individus sinó
quantitats (com els quantificadors molt, poc, massa, etc.). A banda d’aquest fet, també es
caracteritzen per l’absència d’una capa funcional SD (Ritter 1991, Li 1998, Borer 2005), la
qual cosa fa que aquests elements no puguin ser modificats per articles definits ni per
determinants forts (cf. Klooster 1972, Adger 1994). Posteriorment, a l’apartat 3,
desenvoluparem aquesta idea en l’estudi de les construccions pseudopartitives. Farem un breu
repàs a dos tipus d’anàlisi diferents: les que tracten els SM com a predicats nominals (Corver
1998, 2006) i d’altres que tracten els SM com a termes semilèxics, això és, com un element
lèxic amb trets funcionals ( Schwarzschild 2002, Alexiadou, Haegeman i Stavrou 2003,
Stickney 2004). Donarem arguments a favor d’una anàlisi en aquest sentit, fent-hi, però,
algunes precisions. En concret, intentarem donar una definició teòrica d’element semilèxic, a
partir de la teoria presentada en el capítol anterior. En segon lloc, argumentarem que la
preposició de de les construccions pseudopartitives no és una veritable preposició sinó la
realització fonològica del cas partitiu (SK) (cf. Giusti 1992). Finalment, a l’apartat 4 establirem
les conclusions.
2. El Sintagma de Mesura
30

En aquest apartat, definirem què entenem per SM i a què ens referim quan emprem
aquest terme en aquest treball. En primer lloc, a l’apartat 2.1, proposarem una definició.
Després, a la secció 2.2, presentarem les seves característiques principals i exposarem
breument el tractament dels SM com a SN defectius (Ross 1995), per tal de determinar quines
són les causes d’aquesta defectivitat.
2.1. El Sintagma de Mesura: definició
En aquest treball quan parlem de Sintagma de Mesura ens referirem exclusivament als
SN formats per una expressió quantificacional i un nom que denota una unitat de mesura:
metres, quilos, segons, vegades, etc. En concret ens referim als elements en cursiva que
apareixen als exemples de (1)
(1)
a. Quatre quilos de patates
b. Dos-cents metres de carretera
c. He estat quatre vegades a Barcelona
Els termes de mesura es refereixen a magnituds concretes amb les quals mesurem. Per
exemple, quilos, grams, lliures es refereixen al pes, metres o quilòmetres a l’espai, vegades,
segons o hores, al temps. Tanmateix, podem trobar altres noms realitzant aquesta mateixa
funció. Per exemple, alguns noms que denoten objectes o parts d’un tot i que apareixen en les
construccions pseudopartitives: tros, ampolla, porció, etc. A (2), n’oferim alguns exemples.
(2)
a. Un tros de pastís
b. Un got d’aigua
c. Una tassa de cafè
d. Una ampolla de vi
Com veiem als exemples, aquests termes ens permeten quantificar noms de massa (o
plurals comptables que reben la mateixa interpretació, vg. Borer 2005), establint divisions
sobre les quals quantificar. Semànticament, doncs, realitzen la mateixa funció que els termes de
mesura esmentats abans, que es refereixen a magnituds físiques com quilos, segons o metres.
L’única diferència entre uns i altres consisteix en factors extralingüístics, com el caràcter
convencional o científic de la mesura. En un cas metre és una mesura abstracta fruit de la
decisió d’una comunitat. En el segon cas, tassa, un objecte físic serveix per establir la mesura.
31

En algunes ocasions, els termes de mesura convencionals (ie. del tipus metre) es deriven dels
primers, per exemple, el terme polzades o pams.
El fet que molts termes de mesura es derivin d’objectes físics fa que, de vegades, es
produeixi una certa ambigüitat entre una lectura de quantificació i una lectura que Bosque
(1998) anomena individuativa.
(3)
a. Vaig beure’m una ampolla de vi
b. Vaig trencar una ampolla de vi
Com veiem als exemples de (3), el verb ens permet desambiguar entre les dues
construccions. D’ una banda, a (3)a tenim una veritable construcció pseudopartitiva mentre que
a (3)b tenim un SN amb un SP que funciona com a modificador. Aquesta ambigüitat, present
també en altres llengües, com l’anglès, ha portat a confusió a molts autors. Així, Alexiadou,
Haegeman i Stavrou (2003) argumenten que no existeixen diferències estructurals entre
aquestes dues construccions i que la diferència consisteix en un canvi en l’activació de trets en
la projecció del nucli funcional de classificador. La comparació interlingüística, tanmateix, ens
dóna indicis del contrari. Tractarem aquest tema més en detall a l’apartat 3.2.2. A tall
d’exemple, Klooster (1972) aporta dades en neerlandès, on l’ambigüitat d’alguns termes de
mesura es resol amb l’aparició de marques de nombre en la interpretació individuativa.
(4)
a. Ik had vijf gulden
‘Tenia (la quantitat de) cinc florins’
b. Ik had vijf guldens
‘Tenia cinc monedes d’un florí’
Així, doncs, els termes de mesura actuen com a restrictors de la quantificació permetent
la quantificació de termes de massa (o de comptables plurals). Aquests termes no presenten
divisions sobre les quals quantificar. Necessitem, doncs, un element que permeti establir
diferents parts a partir de les quals poder quantificar. En català, castellà i anglès, per exemple,
això només és necessari amb termes de massa (i comptables plurals). Els noms comptables no
necessiten aquest mecanisme perquè ja es troben segmentats en unitats quantificables. En altres
llengües, com el japonès, el coreà o el vietnamita, tots els noms necessiten de la presència d’un
classificador que permeti la quantificació (per això es diu que en aquestes llengües tots els
noms són de massa). A (5) tenim alguns exemples del japonès, que ens mostren com els termes
de mesura es comporten com els classificadors en aquestes llengües.
(5)
32

a. [Gakusei go-nin]-ga paatii-de utatta (koto)
[estudiant cinc-CL].NOM festa-a va cantar el fet que
‘Cinc estudiants van cantar a la festa’
b. [Mizu san-rittoru]-ga tukue-nouede koboreta (koto)
[aigua tres-litres ].NOM taula.SOBRE va vessar
‘Tres litres d’aigua es van escampar sobre la taula’
33
[exemples extrets de Nakanishi 2003]
Schwarzschild (2002) proposa, seguint una idea que atribueix a Krifka (1989), que els
SM funcionen, almenys semànticament, com els quantificadors numerals que apareixen amb
noms comptables. Així, nou a Nou nois denota una funció que agafa una pluralitat (nois) i dóna
un interval (ie. en una escala formada per diversos punts, nou, denota un interval del punt 1 de
l’escala a 9) en una escala de cardinalitat. També, nou quilos de patates és una funció de
pluralitats (ie. patates) a intervals (ie. en una escala formada per diversos punts nou quilos
denota un interval format per diversos punts de l’u al nou) en una escala de pes 6 .
De la mateixa manera, però per d’altres motius, Borer (2005) proposa que en els
sintagmes del tipus nou nois hi ha també un SCl que no es manifesta obertament. En la seva
proposta, llengües com l’anglès, el català o el castellà funcionen com el japonès, amb la única
diferència que el nucli de la projecció de classificador no s’expressa manifestament, perquè
l’element nominal nois (per algun mecanisme sintàctic com moviment de nucli o conflació )
s’ha incorporat amb el nucli classificador i, per tant, ja és possible la quantificació.
Tornant a la hipòtesi presentada al capítol anterior, podem pensar que els nuclis no
relacionals que contenen només distincions conceptuals, no estan especificats per la distinció
massa / comptable, distinció, com hem vist, gramatical. Tot i així, podem dir que les propietats
conceptuals dels nuclis relacionals poden influir en el comportament sintàctic, de forma que es
puguin interpretar sintàcticament com a comptables més fàcilment que com a noms de massa.
Per exemple, podem dir un vi, dues aigües o dos sucres però no dos oxígens o tres gasos, tot i
que possiblement en un bon context 7 podríem arribar a obtenir-ne una interpretació. El
fenomen seria semblant, per exemple, a l’observat en l’àmbit de l’estructura argumental. Per
exemple, un nucli no relacional que denota un esdeveniment pot implicar conceptualment la
6 No presentarem els detalls formals de la seva anàlisi obviant les distincions que ell estableix entre punt i interval
que, tot i que formalment són significatives, no semblen rellevants per als nostres objectius.
7 Per exemple, en l’àmbit d’un hospital, una persona podria utilitzar dos oxígens per referir-se a dues bombones
d’oxigen.

presència d’un agent però no és fins que es combina amb una arrel [+R] que interpretem
semànticament un agent. La mateixa diferència es dóna, doncs, en la distinció massa
/comptable. Un nucli no relacional pot denotar prototípicament més qualitats de massa que de
comptable, però són les estructures sintàctiques les que ens donen una o una altra
interpretació 8 , 9 .
En català troben una prova a favor de la proposta de Borer (2005) que la projecció de
SClassificador (SCl) sempre hi és present però no es manifesta en llengües que no disposen de
8 Com veurem al capítol V, la possibilitat de coacció semàntica es troba sempre una mica determinada cap a una
direcció. Per exemple, és molt més fàcil coaccionar un nom de massa cap a una interpretació comptable que no pas
a l’inrevés. De la mateixa manera és molt més fàcil coaccionar un predicat no agentiu com agentiu que a l’inrevés
(ex. El Joan sempre arriba d’hora). En l’àmbit de l’estructura argumental, podem donar compte d’aquests
contrasts a partir del fet que conceptualment les arrels estan subespecificades per aquestes nocions i, per tant, es
poden inserir en estructures sintàcticament especificades. Tanmateix, si el nivell conceptual i el sintàctic donen
informació contradictòria, és la sintaxi qui finalment ens dóna la interpretació. Per exemple, podem dir coses com
Aquí vénen els cent quilos de Miquel!! on interpretem un nom propi com a nom de massa.
9 En base a la distinció entre significat conceptual i significat sintàcticament determinat podem explicar la
influència de la distinció massa / comptable en la codificació de la telicitat en els verbs denominals observada per
Harley (2004). Picallo (2006) argumenta que la distinció massa / comptable no pot ser purament formal, com
argumenta Borer (2005), a partir dels contrasts observats per Harley (2004) i dades relacionades amb la
possibilitat d’aparició de certs quantificadors en l’àmbit verbal, que són sensibles a aquesta distinció (vg, (i) i (ii)).
(i) La dona va infantar * massa / * una mica / * bastant
(ii) L’infant va bavejar massa / bastant / una mica
En el sentit que nosaltres hem establert, veiem que la distinció massa / comptable no és purament formal ja que la
informació conceptual relativa a aquestes nocions pot tenir certa influència en la interpretació semàntica dels
predicats verbals i en el seu comportament sintàctic. Ara bé, aquests trets conceptuals no determinen les
propietats sintàctiques ni la interpretació semàntica que se’n deriva, com mostra el fet que un nucli no relacional
de massa inserit en una estructura sintàcticament no quantificable no permet ni la presència de quantificadors , ni
tampoc la interpretació atèlica (cf. Acedo i Real 2005), cosa que seria d’esperar en la proposta de Picallo (vg. (iii) i
(iv))
(iii)
a. La Maria ha envinagrat * molt els cogombres (= La Maria ha posat els cogombres dins de massa
vinagre)
b. Aquest cop han salat * massa el pernil (= han posat el pernil dins de massa sal)
(iv)
a. La Maria ha envinagrat els cogombres en tres minuts / # durant tres hores (= La Maria ha posat
els cogombres dins del vinagre en tres minuts / # durant tres hores)
b. Aquest cop han salat el pernil en uns minuts/ # durant uns minuts (= han posat el pernil dins de
sal en uns minuts / # durant uns minuts)
Fixem-nos que en les oracions de (iv), la única interpretació possible del modificador duratiu és aquella on el SP
modifica l’estat resultant. Així, La Maria ha envinagrat els cogombres durant tres minuts s’interpreta com ‘els
cogombres han estat en vinagre durant tres minuts’. De fet, Pustejovsky (1995), entre d’altres, observa que, amb
els esdeveniments tèlics, l’adverbi duratiu pot interpretar-se com a modificador de l’estat resultant:
(v)
a. My terminal died for two days
b. Mary left town for two weeks
(Pustejovsky 1995:74)
Tanmateix, amb aquests predicats el modificador adverbial no pot expressar la duració de l’esdeveniment,
com és habitual en els predicats atèlics
(vi)
a. La Maria va cantar durant cinc minuts
b. Els nois van parlar durant tota la tarda
34

classificadors per a tots els termes nominals. Així, en aquesta llengua, en les estructures
pseudopartitives, entre el nom de massa i l’element classificador apareix la preposició 10 de.
(6)
a. una ampolla de vi
b. dos litres d’aigua
c. tres parells de sabates
De la mateixa manera, aquesta preposició es troba present en les construccions
nominals el·líptiques amb un adjectiu 11 .
(7)
a. un gat petit
b. un de petit
Així mateix, la preposició de apareix de forma manifesta en els constituents nominals
no determinats que es troben dislocats. Fixem-nos que el determinant indefinit (quatre), el SM
(un quilo) i l’adverbi de quantificació (massa) presenten una distribució semblant.
(8)
a. De nois, només n’he vist quatre
b. De patates, en voldré un quilo
c. De feina, encara en tinc molta
Hem vist doncs que els SM es comporten com a quantificadors en el context del SD.
Concretament, els SM estan formats per un element quantificacional i un terme nominal que
funciona com un classificador i permet, així, la quantificació dels noms de massa. En aquest
sentit, els noms de mesura no són extensionals (referencials), sinó que restringeixen l’àmbit de
la quantificació (cf. Bosque 1998) Per aquesta raó, presenten algunes característiques
específiques que repassarem a l’apartat 2.2.
2.2. Característiques dels SM: els SM com a SN defectius
10
Aquesta preposició no és una veritable preposició com intentarem demostrar a l’apartat 3.2.3.
11
Tot i que creiem que la intuïció que hi ha darrera de la nostra argumentació és correcta, la nostra anàlisi prediu
que seqüències com les de (i) haurien de ser possibles (o almenys no les exclou). És possible que ens trobem
davant d’un fenomen força complex. Deixem aquesta qüestió, per tant, per a investigacions posteriors. Tot i així,
intentarem donar-ne una resposta a l’apartat 3.2.3 (vg. nota 15 d’aquest capítol).
(i)
a. Una ampolla de vi bo
*
b. Una ampolla de bo
c. Dos litres d’aigua fresca
*
d. Dos litres de fresca
35

Com veurem al llarg d’aquest treball, els SM presenten algunes propietats específiques
que els allunyen d’altres tipus de SN. Ross (1995) resumeix en una llista de quatre propietats
bàsiques, les característiques que els SN de pura sang (“purebred NP’s” en els seus termes)
mostren.
(9)
a. Possibilitat de pronominalització lligada i no lligada
b. Presència de modificadors tant restrictius com apositius
c. La presència de plural al SN en posició de subjecte dispara la concordança amb
el verb
d. Desplaçament
i. Moviment-A: passiva , tough movement
ii. Moviment-no A: desplaçament qu, oracions clivellades, i pseudo-
clivellades, Heavy NP shift
iii. Dislocacions
Ross (1995) identifica quatre tipus de SN defectius: els Sintagmes de Mesura, els
predicats nominals, els objectes cognats i les expressions idiomàtiques. Tal com ell observa, el
comportament d’aquests quatre tipus de SN defectius és variable pel que fa a les
característiques mencionades a (9). En aquest treball ens fixarem nomes en els SM deixant de
banda els altres tipus de SN defectius 12 . Les característiques dels SM, doncs, són les següents.
(10)
a. Els SM no es poden pronominalitzar
b. No es poden modificar per adjectius ni complements restrictius
c. No estableixen relacions de concordança amb el predicat verbal
d. No permeten moviment-A: passiva, tough-movement
De moment, deixarem les propietats (10)a, (10)c i (10)d per als pròxims capítols ja que
es troben relacionades amb la presència dels SM en l’àmbit verbal, i ens centrarem en l’anàlisi
de la propietat (10)b. Això és, els SM no poden anar acompanyats de modificadors restrictius.
(11)
a. Juan llegó un día de enero
12 Amb tot, hem de tenir en compte que els quatre tipus esmentats per Ross tenen en comú que no són elements
referencials (no recuperen ni introdueixen elements discursius). Per tant, és possible, estendre l’anàlisi que
proposem per als SM. Això és, que la defectivitat està lligada a l’absència d’una capa funcional Dº, responsable
d’establir les relacions referencials. En aquest sentit, els SN escarits singulars es comporten com a SN defectius
per a moltes de les característiques de (9) (ex. pronominalització,manca de passiva, presència de modificadors
restrictius, etc). Les propietats específiques de cada SN defectiu vindran donades per altres factors: per exemple,
pel fet que el terme nominal dels SM es trobi en una projecció funcional de classificador.
36

(12)
b. Sucedió un día terrible
c. Después de un día agotador
d. Sobre la mesa hay mil pesetas arrugadas
a. Juan tardó un día ( * de enero)
b. La batalla duró un día ( * terrible)
c. Un día ( * agotador) después
d. Me costó mil pesetas (*arrugadas)
37
[Bosque 1998: 62]
Tanmateix, Borer (2005) defensa que el terme de mesura forma una projecció nominal
independent a partir del fet que els termes de mesura poden ser modificats per adjectius. Amb
tot, hem observat que la modificació restrictiva no és possible. De vegades, però, alguns termes
de mesura, en certs contexts, poden ser modificats per adjectius,tal com observa Bosque (1998)
(reproduïm els seus exemples a (13)).
(13)
a. Solo te costarà mil insignificantes pesetas
b. Solo te costarà mil pesetas ( * insignificantes)
c. Después de cinco agotadores meses más tarde
d. Después de cinco meses ( * agotadores) más tarde
Com podem veure en els exemples, els SM poden aparèixer amb adjectius només en
posició prenominal, cosa que mostra que es tracta d’adjectius apositius i no pas restrictius.
relatiu.
(14)
A més, en determinats contextos, els SM poden aparèixer modificats per oracions de
a. Aquest cotxe et costarà els tres mil euros que et vaig deixar
b. Vaig engreixar-me els quilos que vaig poder per tal de poder anar a la
competició
c. Les hores que vaig haver d’esperar per poder-te veure
No obstant això, l’oració de relatiu és, en realitat, seleccionada per l’article definit tal
com mostra Kayne (1994). A més, semànticament, podem veure clarament als exemples que
l’oració de relatiu no restringeix la denotació dels termes de mesura: és a dir, no presenta una
propietat dels euros (cf. (14)a), dels quilos (cf. (14)b) o de les hores (cf. (14)c).
En darrer lloc, és cert que alguns adjectius poden aparèixer modificant termes de
mesura: adjectius com just o exacte (tres hores justes,quatre quilos exactes), adjectius

elacionals (ex. tres francs belgues, una cullera de sopa, dos metres quadrat) i adjectius que
expressen dimensions ( una tassa gran d’arròs, un plat petit de cigrons,etc). Amb tot, si ens hi
fixem, veurem que aquests tres tipus d’adjectius en formen , de fet, un de sol. Tots tres actuen
com a adjectius relacionals establint un nou tipus de mesura, talment com si fossin compostos.
(15)
a. Per fer aquest plat necessitem dues tasses grans de cafè
b. Vaig posar-ne només dues cullerades petites de sal
c. Només pots prendre dues culleres de sopa d’oli
Així, a (15)a , no interpretem que la mida de la tassa és gran sinó que utilitzem un terme
de mesura tassa gran per a realitzar la quantificació de cafè. El mateix es pot aplicar als altres
exemples: (15)c resulta també significatiu ja que tenim dos SP. El primer forma un compost
amb cullera i, tots dos, constitueixen el classificador que permet mesurar la quantitat d’oli
Com hem vist doncs, els SM són defectius pel que fa l’aparició d’elements
modificadors. Hem vist també que aquesta propietat es pot derivar del fet que el terme de
mesura no s’interpreta com un nom sinó com el restrictor de la quantificació. Proposem, doncs,
que el comportament d’aquest tipus de SN es deu, entre altres factors, a la posició que ocupa el
nucli nominal que denota la unitat de mesura. Aquest nom es troba en el nucli d’una projecció
funcional SClassificador. El fet que el nom es trobi en aquesta posició determina les seves
possibilitats referencials, ja que no denotarà un conjunt d’entitats sinó una quantitat.
Al llarg del treball discutirem també les altres propietats de (10). Veurem que moltes
d’elles es troben lligades a les propietats referencials d’aquests constituents, amb la qual cosa
podem pensar que aquests SN són defectius pel que fa la presència d’una capa funcional Dº,
cosa que es posa de manifest en el fet que els SM no són compatibles amb determinants forts
(Klooster 1972, Adger 1994 entre d’altres). Des d’aquest punt de vista, els SN defectius de
Ross (1995) són simplement SN no definits, sense capa funcional SD.
La nostra proposta s’assembla a la de Bosque (1998) que estableix que les propietats
especials dels SM (ex. que no puguin ser elements lligats al discurs) es basen en el fet que el
terme de mesura és en realitat un classificador. Nosaltres, a més a més, afegim una segona
causa: la manca d’una capa funcional Dº. Així, podem explicar per què els SM i els SN
singulars escarits presenten propietats semblants, com veiem a (16). Així, els SN singulars
escarits com els SM no admeten la presència de modificadors restrictius. De la mateixa manera,
els modificadors que hi apareixen s’interpreten com a relacionals o com a apositius.
(16)
a. Busca casa amb piscina
38

. Porteu corbata vermella a la reunió
c. * El president sempre porta escorta cansada
Hem vist, doncs, una definició de SM i algunes de les característiques que presenten
aquests constituents. Un altre fet que fa especial el comportament dels SM és la seva
distribució transcategorial (Klooster 1972, Bosque 1998, Corver 2006) com mostren els
exemples de (17)
(17)
a. La Maria va beure [SD un litre de cervesa]
39
[modificador del SD]
b.Hi ha un forn [SPdos metres a la dreta] [modificador del SP]
c. La Maria es [SGvint centímetres més alta]
[modificador del SG]
d.John és [SAtwo meters tall] 13 [modificador del SA]
e. El Joan [SV pesa seixanta-dos quilos]
[modificador del SV]
En aquest treball ens centrarem exclusivament en els casos de (17)e: el SM en l’àmbit
verbal. Tanmateix, abans de passar a presentar el comportament dels SM i dels Verbs de
Mesura, presentarem una proposta d’anàlisi d’aquests sintagmes en l’àmbit de la quantificació
nominal, que ens servirà per entendre alguna de les seves característiques.
3. Els SM en l’àmbit nominal: les construccions pseudopartitives
Com ja hem esmentat abans, els SM poden aparèixer en l’àmbit del SN com a
quantificadors en les anomenades construccions pseudopartitives. Aquestes construccions
s’anomenen així perquè s’assemblen a un tipus d’estructures anomenades construccions
partitives.
(18)
a. un quilo de pa
b. un quilo d’aquell pa
L’expressió de (18)a és una construcció pseudopartitiva on un sintagma de mesura un
quilo denota una quantitat de pa; això és, el SM quantifica un nom de massa, pa. En el segon
13 John is two meters tall amb el significat de ‘El Joan fa dos meters d’alt’. En català, aixi com en altres llengües
romàniques, el SM no pot modificar un adjectiu.

cas, un SN un quilo denota una part d’un conjunt d’elements, en aquest cas, el conjunt denotat
pel SD aquell pa.
Aquestes dues construccions mostren comportaments sintàctics diferents. Per exemple,
tal com observa Selkirk (1977), les expressions partitives permeten l’extraposició del SD
mentre que les pseudopartitives no l’admeten.
(19)
a. A lot of the leftover turkey has been eaten
b. A lot has been eaten of the leftover turkey
c. A lot of leftover turkey has been eaten
d. * A lot has been eaten of leftover turkey
40
[Selkirk 1977: 304]
Les dades no són tan concloents ni en castellà (cf.(20) ) ni en català (cf.(21) ), tot i que
s’observa un certa millora en l’extraposició d’una estructura partitiva en les dues llengües.
(20)
(21)
a. Sólo un puñado de temas que habíamos propuesto quedó sin discutir
b. * Sólo un puñado quedó sin discutir de temas que habíamos propuesto
[Sáez 1999: 174]
c. Sólo un puñado de aquellos temas que habíamos propuesto quedó sin discutir
d. ? Sólo un puñado quedó sin discutir de aquellos temas que habíamos propuesto
a. Un grup de nois van venir a la ciutat.
b. * Un grup van venir a la ciutat de nois.
c. Un grup d’aquells nois van venir a la ciutat.
d. ? Un grup van venir a la ciutat d’aquells nois.
En canvi, Stickney (2004) observa que l’extraposició d’un modificador presenta el
mateix patró però a la inversa.
(22)
a. Only a handful of those questions concerning electromagnetism were asked
b. * Only a handful of those questions were asked concerning electromagnetism
c. Only a handful of questions concerning electromagnetism were asked
d. Only a handful of questions were asked concerning electromagnetism
[Stickney 2004: 8]
En català trobem aquest mateix efecte, cosa que dóna indicis per pensar que l’estructura
sintàctica d’aquestes dues construccions és diferent.

(23)
a. Un grup de nois que estudiaven a la universitat van venir a la ciutat.
b. ?? Un grup de nois van venir a la ciutat que estudiaven a la universitat
c. Un grup d’aquells nois que estudiaven a la universitat van venir a la ciutat.
d. * Un grup d’aquells nois van venir a la ciutat que estudiaven a la universitat.
En aquest apartat intentarem donar una anàlisi, doncs, de les construccions
pseudopartitives. En primer lloc, a l’apartat 3.1, presentarem una anàlisi d’aquestes
construccions com a estructures de predicats nominals (cf. Corver 1990, 2006). Posteriorment,
al punt 3.2, exposarem breument una altra família d’anàlisis (Stickney 2004, Borer 2005 i
Alexiadou et al. 2003) on la construcció pseudopartitiva s’analitza com una construcció de
quantificació. Donarem arguments a favor d’aquesta anàlisi, tot i que afegirem, però, tres
precisions: (i) una definició teòrica d’entitat semilèxica, quan s’aplica al terme de mesura en
aquestes construccions, (ii) que construccions com una ampolla de vi són ambigües i que
aquesta ambigüitat és el reflex d’una diferència estructural i (iii) que la preposició de de les
construccions pseudopartitives no és una veritable preposició.
3.1. L’anàlisi dels SM com a predicats nominals
L’anàlisi de Corver (1998, 2006) dels SM es basa en l’anàlisi de Den Dikken (1995,
2005) dels predicats nominals que adapta de l’anàlisi de Kayne (1993) de les estructures que
denoten possessió. D’aquesta manera, les construccions pseudopartitives tenen una estructura
semblant a la de construccions com l’imbècil del teu cosí que representem a (24)
(24)
a. That idiot of a doctor
b. [DP that [FP idiotj [F’ of+Xi (= a) [XP doctor [x’ ti tj ]]]]]]
c. A bottle of wine
[anàlisi de Den Dikken (1995, 2005) extret de Corver (2006)]
d. [DP a [FP bottlej [F’ F+Xi (= of) [XP wine [x’ ti tj ]]]]]]
41
[anàlisi de Corver (2006) per als SM]
Segons aquesta anàlisi, els SM es generarien en una posició inicial en una configuració
de predicació (de clàusula reduïda) i, posteriorment, es desplaçarien a l’especificador d’una
projecció funcional Fº que es realitza fonològicament com a of. Un indici a favor d’aquesta
anàlisi és la presència de la preposició of en totes dues construccions.

Corver (1998) realitza la mateixa anàlisi per a les construccions aparentment
pseudopartitives de (25). En la seva proposta l’única diferència amb les construccions realment
pseudopartitives (cf.(25)c i(25)d), és l’element que apareix en la clàusula reduïda, un SP (cf.
(25)a i (25)b) o un SN (cf.(25)c i (25)c).
(25)
a. Vaig trencar una ampolla d’aigua
b. Vaig comprar tres gots d’aigua
c. Vaig beure’m una ampolla d’aigua
d. Vaig posar-li tres gots d’aigua per sopar
Aquesta anàlisi prediu, doncs, que les construccions amb predicatius nominals i les
construccions pseudopartitives tindran el mateix comportament pel que fa l’extracció.
Tanmateix, les dades de (26) mostren un altre patró.
(26)
a. El Joan va comprar una passada de màquina
b. * De què va comprar el Joan una passada?
c. El Joan va comprar dues ampolles de vi
a. De què va comprar el Joan dues ampolles?
De la mateixa manera, les falses construccions pseudopartitives (cf. (25)a i (25)b) no es
comporten igual que les pseudopartitives pel que fa l’extracció. Mostren, però, el mateix
comportament que les construccions amb predicats nominals.
(27)
a. El Joan va trencar dues ampolles d’aigua
b. ?? De què va trencar el Joan dues ampolles?
Sembla, doncs, que existeix una diferència estructural entre les tres construccions.
Fixem-nos, seguint Castillo (2001), que els exemples d’extracció de (26)b i (27)b són un cas
particular d’illa, semblant a l’extracció de subjecte, ja que si l’anàlisi de Corver és correcte,
l’element extret es troba en una posició de subjecte en la configuració de clàusula reduïda. Els
fets de l’extracció d’aquestes construccions, per tant, són un cas general d’extracció d’una
ramificació a l’esquerra (Left Branch Condition) de Ross (1967). Aixi doncs, les dades de (26)
i (27) posen de manifest que les construccions pseudopartitives tenen una estructura diferent de
les construccions amb predicats nominals (ie. una passada de màquina) o les falses
construccions pesudopartitives (ie.una ampolla de vi a l’exemple Vaig trencar una ampolla de
vi).
42

A més a més de les dades de l’extracció, força concloents però, podem afegir-ne dues
més. En primer lloc, les construccions pseudopartitives es caracteritzen perquè no poden
aparèixer amb articles definits, ni en general amb cap determinant fort. Alexiadou et al. (2003)
observen que això és així en grec, tot i que admeten que en anglès (cf. (28)c) no s’observa
aquesta restricció (també Stickney 2004)
(28)
a. Thelo * (ena) potiri nero
Vull.1SG * (un/una) got aigua
“Vull * (un) got d’aigua”
b. * Thelo to potiri nero
Vull.1SG * (el) got aigua
“Vull * el got d’aigua”
c. I want the glass of water
Observem, però, que és possible que la construcció de (28)c no sigui realment una
construcció pseudopartitiva. Així, l’equivalent de l’exemple de (28)c al català presenta unes
propietats diferents a la construcció pròpiament pseudopartitiva, ja que en la construcció amb
l’article definit, el terme de mesura admet modificació (cf. (29)a) i no es pot extreure (cf.
(29)d).
(29)
a. El got (gran / que et vaig regalar) d’aigua
b. Un got ( * gran/ * que et vaig regalar) d’aigua
c. De què vas beure un got?
d. * De què vas trencar el got?
És possible, doncs, que la restricció que Alexiadou et al. (2003) apunten per al grec
sigui general a altres llengües, almenys al català. Per tant, si seguim l’anàlisi de Corver, no
podem explicar per què les construccions pseudopartitives no permeten la presència d’un
article definit, mentre que les construccions amb predicat nominal sí que l’admeten.
(30)
a. * (L)’idiota del Joan
b. * (L)’imbècil d’aquell doctor
De la mateixa manera, el segon SN de la construcció pseudopartitiva no admet la
presència d’un article definit cosa que no passa amb els predicats nominals.
(31)
a. L’idiota del Joan
43

. L’imbècil d’aquell doctor
c. Un got d’( * aquell) vi 14
És cert, però, que els SM tenen, en determinats contexts, un comportament semblant al
dels predicats nominals qualitatius.
(32)
a. dos quilos de pes
b. tres litres de volum
c. cinc metres de llarg
Efectivament, les expressions de (32) es comporten com les construccions amb
predicats nominals pel que fa les dades de l’extracció.
(33)
a. Juan tenía una pasada de màquina
b. * ¿De qué tenía Juan una pasada?
c. ¿Juan tenía cuarenta kilos de peso?
d. *¿De qué tenía Juan cuarenta kilos?
També, les construccions de (32), al contrari que les pseudopartitives, permeten la
inversió dels termes de la construcció sense canvis significatius de sentit.
(34)
a. Quatre quilos de cigrons/farina/sucre/caramels
≠ Cigrons/ farina/sucre/caramels de quatre quilos
b. Dos quilos de pes/ tres metres d’alçada
= Un pes de dos quilos/una alçada de tres metres
Finalment, l’observació interlingüística ens dóna indicis per pensar que les dues
construccions són estructuralment diferents. Així, l’equivalent de la construcció
pseudopartitiva en basc presenta una estructura diferent: el SM en el context d’un SD ocupa la
posició del determinant.
(35)
a. Hiru kilo arrain.( * a)
Tres kilo pescado
b. Hiru kilo-ko pisu- * (a)
Tres kilos-GENLOC peso-det
14 Recordem que la construcció és bona en la interpretació partitiva.
44

Que el SM ocupa la posició del determinant, en la construcció pseudopartitiva del basc
(cf. (35)a), es fa evident perquè en presència d’un SM en posició prenominal, no pot aparèixer
la marca de determinació a, de presència obligatòria, però, en tots els SN. En canvi, aquesta
marca sí que apareix en la construcció no pseudopartitiva amb el SM el qual, a més a més,
porta una marca de cas genitiu.
Així, doncs, com es pot observar manifestament en basc, els SM en les construccions
pseudopartitives són quantificadors del segon element nominal de la construcció que
constitueix el nucli de la projecció. Tanmateix, hi ha altres construccions encapçalades per SM
que sí que es comporten de manera semblant a les construccions amb predicats nominals
qualitatius del tipus una passada de màquina. L’anàlisi de Corver (1998, 2006) , a més, permet
explicar les dades de l’extracció en aquestes construccions com un cas més de la condició sobre
les ramificacions a l’esquerra (Left Branch Condition de Ross 1967). Tanmateix, la seva anàlisi
per a les construccions pseudopartitives prediu un comportament diferent al realment observat.
En aquest sentit, una anàlisi com la de Borer (2005), Schwarzschild’s (2002), Stickney (2004)
o Alexiadou et al. (2003) (entre d’altres), on el SM ocupa una posició interna al SN, resulta
més apropiada. Presentarem aquesta proposta a l’apartat següent.
3.2. L’anàlisi dels SM com a classificadors
Alguns autors ( Borer (2005), Schwarzschild’s (2002), Stickney (2004) o Alexiadou et
al. (2003), entre d’altres)) proposen que la construcció pseudopartitiva presenta una estructura
quantificacional amb el terme de mesura funcionant com un classificador (com a nucli del SCl
o com l’especificador) i el terme quantificacional dintre d’una projecció SNum o SQ (com a
nucli o com a especificador). En concret repassaré la proposta d’ Alexiadou et al. (2003) i
Stickney (2004) que en línies generals és força semblant.
Deixant de banda els detalls, aquestes autores analitzen el primer element nominal de
les construccions pseudopartitives com un element semilèxic o semifuncional i postulen que el
segon és el veritable nucli de la construcció. La proposta d’Alexiadou et al. es troba
representada a (36).
(36)
45

a. QP /NumP
2
Spec Q’/ Num’
2
Qº/ Numº Cl/MP
2
Clº/Mº N
Stickney (2004) afegeix a aquesta estructura un node funcional SF per encabir la
preposició of absent en les construccions pseudopartitives del grec, per a les quals Alexiadou et
al. proposen l’estructura de (36).
(37)
a. QP /NumP
2
Spec Q’/ Num’
2
Qº/ Numº Cl/MP
2
Clº/Mº FP
46
2
Fº N
L’anàlisi d’Alexiadou et al. (en consonància amb d’altres propostes com Ritter (1991) o
Borer (2005)) estableix que les construccions pseudopartitives són construccions
quantificacionals (SNum o SQ), fet que permet explicar, així, per què les construccions
pseudopartitives no poden construir-se ni amb articles definits ni, en general, amb qualsevol
determinant fort.
(38)
a. * El got d’aigua
b. * Tot got d’aigua
c. * Cada ampolla de vi
En general, consideren les construccions pseudopartitives com a projeccions nominals
amb un únic referent. En conseqüència, consideren el terme de mesura sense contingut
descriptiu, essent un element gairebé funcional, transparent, doncs, per a la modificació. Per
exemple, en grec, qualsevol adjectiu en la construcció pseudopartitiva s’interpreta sempre com
a modificador del segon nucli nominal, que és l’element nominal principal de la construcció.

Aquest efecte de transparència també s’observa en la selecció per part d’un predicat verbal.
Fixem-nos en el contrast de (39).
(39)
a. He trencat un plat de sopa: SN
b. He menjat un plat de sopa: SM
En aquests casos Alexiadou et al. argumenten que tenim la mateixa estructura, la
diferència consisteix en que a (39)a el terme de mesura és un element lèxic mentre que a (39)b
el terme de mesura és funcional. La diferència es basa en l’activació de determinats trets al
nucli del SCl.
Tot i que defensem una anàlisi en línia amb la proposta d’aquestes autores, rebutgem
algunes de les idees principals, que comentarem tot seguit. En primer lloc, parlarem del
concepte poc clar d’element semilèxic o semifuncional i intentarem donar-ne una definició
teòrica. En segon lloc, defensarem que l’anàlisi de l’ambigüitat de les construccions
pseudopartitives com una qüestió d’activació de trets és errònia i que la diferència
interpretativa té un correlat estructural. Finalment, intentarem precisar la naturalesa de la
projecció funcional SF on es troba la preposició de.
3.2.1. Els termes de mesura no són entitats semilèxiques
Tal com observa Stickney (2004), alguns autors han classificat els termes de mesura
com a unitats semilèxiques (Alexiadou et al. (2003)). El fet que aquests elements es considerin
com una classe intermèdia entre la classe de nuclis funcionals i nuclis lèxics es basa en
diferents factors.
En primer lloc, tal com ja hem esmentat, els termes de mesura, en les construccions
pesudopartitives no poden aparèixer amb modificadors restrictius. Reprodueixo de nou els
exemples a (40).
(40)
a. * una tassa vermella de cafè
b. * una ampolla trencada de vi
47

En segon lloc, els termes de mesura actuen com a classificadors, restringint l’àmbit de
la quantificació i presenten la mateixa distribució que altres quantificadors de grau, com massa,
poc o molt.
Finalment, els termes de grau no es poden afegir de forma recursiva com passaria si es
tractés d’una construcció nominal amb un SP modificador (cf. (41)a), cosa que dóna indicis per
pensar que el terme de mesura es troba en una projecció funcional. Hem de precisar, però, que
podem trobar estructures amb més d’un terme de mesura però, si ens hi fixem, només podem
interpretar-ne un, el primer, com a classificador. És important, doncs, observar que sempre és
el mateix element, el primer, darrere del quantificador, el terme que s’interpreta com el
classificador.
(41)
a. Una noia de la casa de la cantonada del carrer de la ciutat ...
b. Una tassa de cafè
c. Una caixa de tasses de cafè
d. Una ampolla de cervesa
e. Un tanc d’ampolles de cervesa
A més, el nom que queda després del classificador ha d’anar en plural (si és comptable)
obligatòriament per tal de rebre la interpretació de massa i poder ser quantificat.
D’altra banda, hi ha indicis que semblen indicar el contrari, això és, que els termes de
mesura són elements lèxics. Com hem vist abans, existeixen estructures semblants a les
pseudopartitives on els termes de mesura apareixen amb modificadors restrictius (cf. .(42)a). A
més, poden aparèixer seleccionats semànticament per predicats verbals (cf. (42)b).
(42)
a. Una ampolla trencada de vi
b. Volia llençar una ampolla de vi a les escombraries
Finalment, els termes de mesura formen una classe oberta fet característic dels elements
lèxics. Agafant l’exemple de Stickney (2004), si en una cafeteria introdueixen un nou tipus de
cafè que es serveix en un tassa amb forma de nen podem arribar a interpretar una seqüència
com “M’agradaria un nen de cafè”, com una expressió pseudopartitiva. Sense arribar a extrems
com aquests, és plausible crear nous termes de mesura a partir d’objectes. És més, la
introducció de noves magnituds (per exemple, la informació) ens permet crear nous termes de
mesura abans no existents, com el byte.
Veiem, doncs, que els termes de mesura es troben entre els ítems lèxics i els funcionals,
i per això reben l’apel·latiu d’unitats semilèxiques. Tot i així, aquest terme no té un estatut
48

teòric sinó com hem vist, és una etiqueta que pretén copsar el comportament variable d’alguns
elements, com els noms de mesura.
La nostra teoria del lèxic, exposada en el capítol anterior, ens permet donar compte
d’aquesta variació. En el nostre marc teòric hem reduït les entrades lèxiques a dos tipus de
nuclis, els relacionals (ie. funcionals) amb contingut sintàctic i els nuclis no relacionals (ie.
lèxics) amb el contingut conceptual. En aquest sentit, els termes de mesura són elements no
relacionals que es troben, per algun mecanisme semblant al de la conflació, en un nucli
relacional buit fonològicament. Aquests elements no relacionals poden aparèixer en altres
estructures on no s’interpreten com a classificadors, justament perquè sintàcticament no es
troben fusionats (conflats) amb un nucli relacional Clº.
3.2.2. L’ambigüitat en les construccions pseudopartitives
Com hem vist abans, Alexiadou et al. expliquen les diferents interpretacions de
l’expressió un plat de sopa a les oracions de (43), mitjançant un mecanisme d’activació de
trets. En un cas, s’activen els trets lèxics del terme de mesura (cf. (43)a) i en l’altre cas els trets
sintàctics (43)b. A nivell estructural, però, les dues expressions són idèntiques.
(43)
a. He trencat un plat de sopa: SN
b. He menjat un plat de sopa: SM
Si assumim una visió d’entitat semilèxica com la defensada a l’apartat anterior, una
proposta en els termes plantejats per Alexiadou et al. és difícil d’explicar. A més a més,
diversos fets ens porten a pensar que en realitat les construccions de (43) tenen dues estructures
diferents.
En primer lloc, com ja hem observat a l’apartat anterior, les dues construccions es
comporten diferent respecte de l’extracció. Així, podem extreure d’una construcció
pseudopartitiva (cf. (43)b) però no d’una falsa pseudopartitiva (cf.(43)a).
(44)
a. De què vas beure dues ampolles?
b. ?? De què vas trencar dues ampolles?
En segon lloc, les expressions pseudopartitives no poden aparèixer mai amb un
determinant definit, mentre que les altres sí.
49

(45)
a. ?? Vaig beure el got d’aigua
b. Vaig trencar el got d’aigua
f. Vaig trencar el got (gran / que et vaig regalar) d’aigua
g. Vaig beure un got ( * gran/ * que et vaig regalar) d’aigua
Finalment, en basc les estructures falsament pseudopartitives i les estructures
pseudopartitives presenten una estructura manifestament diferent, com veiem a (46).
(46)
a. Botila bat ardo Pseudopartitiva
Ampolla un vi
‘una ampolla (=quantitat) de vi’
b. Ardo botila bat Falsa Pseudopartitiva
Vi ampolla un
‘una ampolla (=objecte) de vi’
En basc, l’element de determinació a o el numeral bat (els numerals superiors ocupen
una posició prenominal) ocupen la posició postnominal. Quan acompanyen un terme de
mesura, el SM ocupa la posició prenominal del nucli nominal sobre el qual es quantifica i
l’element de determinació (ie. a) no hi apareix. Veiem doncs clarament que a (46)a, botila bat
és un terme quantificador, mentre que a (46)b, l’element modificador és ardo.
3.2.3. La preposició de com a marca de cas: SK
Les construccions pseudopartitives es caracteritzen per la presència d’una preposició de
entre el terme de mesura i l’element sobre el qual es quantifica.
(47)
a. dues ampolles de vi
b. un tros de paper
c. una dotzena d’ous
La majoria dels autors situen aquest element en una projecció funcional SF, Stickney
(2004) o Corver (2006), sense aclarir ben bé quin és el seu estatus o quina funció presenta. Que
aquest element no és una preposició ho mostren diversos factors. En primer lloc, la comparació
interlingüística ens dóna proves en aquest sentit. Per exemple, en neerlandès, l’equivalent de la
construcció pseudopartitiva es diferencia de la partitiva perquè la primera, a diferència de la
segona, no porta preposició.
50

(48)
a. een kilo appels
un quilo pomes
‘un quilo de pomes’
b. een kilo van deze appels
un quilo de aquestes pomes
‘un quilo d’aquestes pomes’
51
[Schwarzschild 2002]
També, en basc, mentre que en la construcció pseudopartitiva el SM no rep marca de
cas, en la construcció partitiva apareix el cas genitiu (possessiu) entre els dos SN.
(49)
a. hamar kilo sagar
deu quilo poma
‘deu quilos de pomes’
b. sagar haien hamar kilo
poma aquell.GEN deu quilo
‘deu quilos d’aquelles pomes’
c. bi botila garagardo
dos ampolla cervesa
‘dues ampolles de cervesa’
d. garagardo haren bi botila
cervesa aquell.GEN dues ampolles
‘dues ampolles d’aquella cervesa’
En segon lloc, hi ha diferències entre la preposició d’una estructura partitiva i la d’una
estructura pseudo-partitiva. Per exemple, en llengües com el castellà o el francès, en les
construccions pseudopartitives en presència d’un quantificador de grau, la preposició de cau
(cf. (50)c), mentre que en les construccions partitives es manté (cf. (50)d).
(50)
a. Cuatro tazas de cafè
b. Cuatro tazas de aquel café
c. Mucho café
d. Mucho de aquel cafè

El català, en canvi, mostra un comportament diferent ja que la preposició sempre hi és
present. La preposició desapareix, però, quan el quantificador de grau apareix amb marques de
concordança (excepte en algunes varietats del català, com el mallorquí, vg. Martí 1995).
(51)
a. Quatre tasses de cafè
b. Quatre tasses d’aquell cafè
c. Molt de cafè
d. Molta sal
e. Molt d’aquell cafè
Martí (1995) observa que el català presenta un comportament particular en les
construccions nominals amb el·lipsi. El castellà, de nou, en aquestes construccions, presenta un
comportament semblant a l’observat amb les construccions pseudopartitives.
(52)
a. un mitjó vermell un de vermell
b. un calcetín rojo uno rojo
Fixem-nos que en francès, la presència de de en casos d’el·lipsi nominal només és
possible en estructures partitives
(53)
a. Je n’ai vu un de bon
b. J’en ai vu un bon
52
[dades de Martí 1995]
En conclusió, sembla, doncs, que l’estructura partitiva -com mostren explícitament les
dades del basc i el neerlandès i, parcialment, les de les llengües romàniques- consisteix en un
SN i un SP, que denota una propietat del primer SN, expressant una relació part/tot. Així, el
primer SN no s’interpreta com un classificador sinó més aviat com una porció d’un conjunt,
denotat per l’element nominal que forma part del SP modificador.
Per tant, ens queda establir quin és l’estatus de l’aparent preposició que apareix en les
construccions pseudopartitives. Seguint l’anàlisi de Martí (1995) de les construccions amb un
adjectiu en un SN amb el·lipsi, l’element de que hi apareix és la realització fonològica d’una
marca de cas partitiu. Giusti (1992) proposa que tots els SN no definits estan encapçalats per un
SQ que selecciona al seu torn una projecció de cas, com veiem a (54).

(54)
SQ
ru
Q SK
ru
K ...
La proposta de Martí (1995) situa la projecció de SKas per sota d’una projecció de SQ i
per sobre de la projecció de SNum, que es la projecció on s’expressen els trets nominals de
nombre. La teoria de Giusti (1992) aplicada a l’anàlisi de les construccions pseudopartitives
explica per què aquestes no poden aparèixer mai ni amb articles definits ni amb determinants
forts. La presència de la preposició de és doncs una conseqüència de la presència de la capa
funcional SQ (Giusti 1992). La presència de trets de nombre en el classificador ens fan pensar
que la projecció de SCl es troba per sota de SNum i, per tant, per sota de SK. L’ordre
superficial de constituents es deriva a partir de moviment successiu ja que el SM apareix i
s’interpreta, finalment, en la posició de Qº 15 .
(55)
a. QP
ru
Q SK
ru
K SNum
| ru
de Num º SCl
ru
Clº ...
| ru
tros N
Així doncs, en la construcció pseudopartitiva, el SM actua com a quantificador. Això
és, el terme de mesura s’interpreta com un restrictor de la quantificació en virtut de la seva
posició (en la projecció d’un nucli funcional Classificadorº). Aquesta configuració permet
quantificar sobre un nom que no denota una unitat quantificable (o un nom de massa o un nom
15 Possiblement, la posició més baixa del SM respecte de SK permeti explicar per què seqüències com (ii) no són
possibles en català, si, tal com afirma Martí (1995), el SA es troba en la projecció d’especificador de SNum.
(i) un mitjó vermell un de vermell
(ii) una ampolla de vi bo * una ampolla de bo
53

comptable plural). La preposició que apareix en les llengües romàniques (i potser en anglès) és
la manifestació fonològica d’un element funcional dintre del SN (SQ) que nosaltres,
hipotetitzem, es tracta de la manifestació fonològica del nucli de Kas, seguint la proposta de
Martí (1995), entre d’altres.
4. Conclusions
En aquest capítol, hem presentat l’estructura del Sintagma de Mesura. Les
característiques específiques dels Sintagmes de Mesura (ex. no admet la presència de
modificadors restrictius) que fa que es considerin com a SN defectius es poden reduir a dos
fets. En primer lloc, la presència del terme de mesura en la posició de nucli d’ una projecció
funcional (SClassificador), fa que aquest s’interpreti com un classificador, un restrictor de la
quantificació. D’aquesta manera, a partir d’un mecanisme semblant al de la conflació, podem
explicar el caràcter semilèxic o semifuncional d’aquests constituents. En segon lloc, els SM són
defectius perquè no disposen d’una capa funcional SD responsable d’establir la referència
(Stowell 1992, Longobardi 1995, entre d’altres). Aquest fet permet explicar també per què
aquests constituents no poden aparèixer amb determinants forts (cf. Klooster 1972, Adger
1994). Finalment, hem vist algunes propietats de les construccions pseudopartitives. Aquestes
expressions són en realitat una única projecció nominal, en concret, un SQuantificador. El SM
apareix com un quantificador i la preposició de no és cap preposició sinó la manifestació
fonològica del cas partitiu.
54

Capítol III. L’expressió de la mesura en el domini verbal
1 Introducció
En aquest capítol ens centrarem en l’estudi dels Verbs de Mesura (VM a partir d’ara).
Com ja hem esmentat al capítol I, aquests verbs suposen un problema per les Teories de
l’Estructura Argumental en dos aspectes. D’una banda, es construeixen amb un Sintagma de
Mesura (SM) que té propietats d’argument i d’adjunt al mateix temps. De l’altra, presenten
propietats característiques dels verbs inacusatius i dels inergatius. Deixarem la discussió
d’aquests dos aspectes per als capítols següents. En aquest capítol, ens centrarem a definir les
característiques principals d’aquests predicats i a resumir breument el tractament previ que
aquests verbs han rebut al llarg de la bibliografia.
Aquest capítol, doncs, està dividit en dos blocs. En primer lloc, a l’apartat 2, examinem
les característiques principals dels verbs estatius de mesura. Després, a la secció 3, descriurem
un ús particular dels VM, les construccions d’experimentació física properes a les construccions
de verbs psicològics del tipus agradar. Finalment, a l’apartat 4 resumirem l’estat de la qüestió.
Veurem com a l’hora d’analitzar aquests predicats sorgeixen sempre dues qüestions. D’una
banda, quina és la naturalesa dels SM les propietats dels quals, com hem dit, els allunyen dels
complements típics. De l’altra, si els VM són verbs inacusatius. Normalment, hi ha acord pel
que fa a la segona pregunta, fet que respon automàticament la primera. Així, els VM s’han
considerat com a verbs inacusatius (Perlmutter 1978, Kegl & Fellbaum 1988, Gràcia 1989,
Zamparelli 1995 entre d’altres) i, en conseqüència, els SM s’han tractat com a adjunts. En aquest
capítol revisarem alguns dels arguments que s’han donat a favor d’aquestes dues hipòtesis.
2 Els Verbs de Mesura
Els VM són un grup de verbs estatius que situen el subjecte en una escala la qualitat de la
qual està expressada per l’arrel verbal. Així, verbs com pesar, costar, valer, tardar, etc., en són
un exemple. Aquests verbs solen acompanyar-se d’un element quantificacional, un SM, que
expressa la posició a l’escala que ocupa el subjecte. Com veiem a (1), el verb assigna un valor
quantificacional (seixanta quilos) del subjecte (la Maria) respecte d’una escala (el pes).
(1) La Maria pesa seixanta quilos
56

Alguns d’aquests verbs poden trobar-se en altres construccions amb un significat un xic
diferent. Així, fixem-nos en el verb pesar a l’oració de (2)a i a l’oració de (2)b. En canvi, a (2)a,
pesar és un verb que es construeix amb un subjecte agentiu i un objecte afectat. A (2)b, pesar és
un verb estatiu, un VM, tal com l’hem definit anteriorment. A partir de les dades de (2), a
primer cop d’ull, alguns autors (vg. Zamparelli 1995) proposen que el verb pesar entra en
l’alternança causativa característica d’alguns verbs de canvi d’estat 16 i que existeix la mateixa
relació entre els exemples de (2) i els exemples de (3).
(2)
(3)
a. La Maria pesa tomàquets
b. La Maria pesa seixanta quilos
a. El Joan va bullir l’aigua
b. L’aigua va bullir
No obstant això, tal com mostren Kegl & Fellbaum (1988), aquesta semblança és
espúria. En primer lloc, l’alternança de (2) no és paral·lela a la de (3) ja que el SM és obligatori
en la variant intransitiva 17 .
(4)
a. John weighed the chicken / * The chicken weighed
b. The carpenter mesured the room/ * The room measured
D’altra banda, el SM no pot aparèixer tampoc en la variant transitiva 18
(5)
a. * John weighed the children three pounds
b. * The carpenter measured the room 30 feet 19
En segon lloc, Kegl & Fellbaum (1988) aporten un darrer argument en contra de l’anàlisi
de Zamparelli (1995). Aquestes autores observen que una característica de l’alternança causativa
és la preservació del significat verbal. Així, en totes dues variants, el predicat verbal denota un
16
En català i en castellà, a diferència de l’anglès, els alternants intransitius apareixen normalment amb un pronom
reflexiu: La Maria va trencar el got/ El got es va trencar; El porter va obrir la porta/La porta es va obrir. Aquest
fet posa encara més de manifest que els exemples de (2) no són un cas d’alternança causativa.
17
Transcric els exemples de Kegl & Fellbaum (1988). En aquest cas no hi ha diferència entre els exemples anglesos
i les traduccions catalana i castellana.
18
Tornarem posteriorment als exemples de (5), ja que plantegen un problema per a aquelles teories que consideren
els SM com a adjunts. És difícil d’explicar, doncs, perquè la presència d’un SM dóna com a resultat una oració
agramatical. Veiem, per tant, que si el SM és finalment un adjunt, aquest presenta una relació semàntica estreta amb
l’arrel verbal. Tornarem a aquesta qüestió al capítol VI.
19
Sembla crucial, doncs, el fet que el SM com a adjunt tampoc és un adjunt típic. Si així fos, seria opcional i la
seva presència no donaria seqüències agramaticals. La Maria pesa els tomàquets amb entusiasme. Per aquest
motiu, Kegl & Fellbaum (1988) estableixen una distinció entre adjunts opcionals (adjuntats a SV) i adjunts
obligatoris (ie. adjuntats a V’ i legitimats per la P(redicate) A(rgument) S(tructure) del verb).
57

canvi d’estat patit bé per l’objecte directe de la variant transitiva o bé pel subjecte de la variant
intransitiva. En canvi, el significat de la variant transitiva i de la intransitiva del verb pesar no
presenten aquesta relació sinó que denoten esdeveniments diferents. Això és, mentre que en la
variant intransitiva tenim un verb estatiu, en la variant transitiva tenim un verb que implica un
esdeveniment dinàmic. En conclusió, aquests dos verbs no es troben en una relació d’alternança
causativa sinó que constitueixen un cas d’homonímia. A més, no tots els VM tenen un correlat
transitiu. Per a la majoria, de fet, l’alternant agentiu (si existeix, ja que per a alguns VM és
inexistent com en el cas de costar, durar o trigar) no és el seu homònim (vg. (6)).
(6)
a. El fuster mesura/amida la taula / La taula fa tres metres
b. Els experts valoren el quadre / El quadre val cinc mil euros
Es tracta, per tant, de dos verbs diferents que, a vegades, poden compartir la mateixa
arrel (eg. pesar) però no necessàriament. No obstant això, en certs casos, la variant transitiva (
relacionada o no morfològicament) pot construir-se amb un SM encapçalat per una preposició,
com veiem a (7).
(7)
a. El venedor va valorar l’obra d’art en tres mil euros
b. El professor va programar l’examen per a les tres i quart
Kegl i Fellbaum (1988) sostenen que verbs com price o time, els equivalents anglesos
dels exemples anteriors, no són veritables VM. A més, observen que aquests predicats, a
diferència del correlat transitiu d’alguns VM, com weigh o measure, permeten l’aparició d’un
SM introduït per una preposició. A partir d’aquest fet, sostenen que les construccions de (8) són
el resultat d’un procés de subordinació lèxica (Levin i Rapoport 1988) que estén el significat de
verbs com price i time, en un procés semblant al de les construccions resultatives. Creiem, però,
que si bé la primera afirmació és certa (aquests verbs no pertanyen al grup dels VM), la segona
no ho és. Tot i que no entrarem en una discussió detallada, donarem un parell d’arguments en
contra de l’anàlisi de Kegl i Fellbaum.
(8)
a. The bookseller priced the encyclopaedia at $500
b. The general timed the attack for 6 o’clock
58
[Kegl & Fellbaum (1988)]
El primer argument és de caire tipològic. Les llengües romàniques, en general, es
caracteritzen per no posseir construccions resultatives (Mateu & Rigau 2000; Mateu 2002), ni,
en general, cap construcció anàloga als diferents casos de subordinació lèxica estudiats per

Levin i Rapoport (1988). En canvi, les llengües romàniques en general posseeixen les
construccions de (8) com podem veure a (7).
En segon lloc, el SP de quantitat és clarament un adjunt ja que és (i) opcional i (ii) no
forma constituent amb l’objecte directe. Els SP de les construccions resultatives, en canvi,
formen una clàusula reduïda amb l’objecte directe de tal forma que l’aparició de l’objecte
directe força la presència del SP resultatiu 20 i a més forma un constituent amb aquest.
(9)
a. He washed the soap * (out of his eyes)
b. They wrung a confession * (out of him)
c. John drank himself * (under the table)
[Exemples (a) i (b) extrets de Hoekstra & Mulder (1990: 19) i (c) de Hoekstra (1992: 153)]
També, com podem veure a (9), l’objecte de la construcció resultativa no es troba
seleccionat pel verb. En canvi, les construccions de (8) presenten unes propietats molt
diferents. En primer lloc, la presència del SP no es troba lligada a la presència de l’objecte
directe ( cf. (10) i(9)).
(10)
reduïda.
(11)
(12)
a. The bookseller priced the encyclopaedia (at $500)
b. The general timed the attack (for six o’clock)
En segon lloc, el contrast entre (11) i (12) mostra que no estem davant d’una clàusula
a. They hope for something nice to happen
b. * What did they happen for t to happen?
c. What did they happen for t ?
a. The general timed the attack for six o’clock
b. What did the general time t for six o’clock?
c. What did the general time t ?
59
[Exemples extrets de Hoekstra (1992)]
Dintre dels VM, Sánchez (1999) destaca tot un grup de verbs que, malgrat ser típicament
transitius, poden aparèixer en construccions semblants a les dels VM i que presenten una
20 Aquest fet es troba recollit en la Restricció de l’Objecte Directe (Direct Object Restriction) de Levin & Rapapport
Hovav (1995): els constituents resultatius es prediquen del SN en posició d’objecte. Aquesta restricció se segueix
de manera natural en aquelles propostes on el SP resultatiu forma constituent amb l’objecte directe en forma d’una
clàusula reduïda (Hoekstra 1988, 1992, també Mateu 2002).

alternança semblant a l’observada a (2). Aquest grup de verbs són els verbs que denoten
capacitat (eg. albergar, allotjar, contenir ) o força (eg. arrossegar, aixecar, suportar, carregar).
(13)
a. María alberga a tres personas en su hotel.
b. Este hotel alberga trescientas personas
c. Aquel camión cargaba tres toneladas (de tomates)
d. Aquel camión carga tres toneladas
Els exemples de (13) són una mica diferents als verbs examinats anteriorment. Així, als
exemples de (13)b i (13)d tenim ambigüitat entre una lectura on el SM s’entén com a
complement de quantitat denotant la capacitat màxima del subjecte i una altra on el SM és
referencial i denota una quantitat d’elements concrets. Fixem-nos que la primera accepció es veu
afavorida amb la presència d’un verb modal o d’una expressió adverbial (Sánchez 1999:1118) .
(14)
a. El hotel puede alojar seiscientas personas 21
b. Aquel camión carga tres toneladas com máximo
c. Aquella grua levanta unos cuantos kilos más que la otra
d. Aquel camión arrastra unos cuantos kilos fácilmente.
Per a Sánchez (1999), quan el SM no s’interpreta referencialment, aquest denota una
quantitat i no un objecte afectat per la qual cosa la passiva no és possible (cf. (16)). Fixem-nos
que si forcem la lectura referencial de l’objecte (mitjançant la preposició a, l’ús del temps verbal
o de la dixi 22 ), la passiva automàticament també millora.
(15)
(16)
a. El hotel alojó a trescientas personas
b. Trescientas personas fueron alojadas en el hotel
a. El hotel puede alojar trescientas personas
b. * Trescientas personas pueden ser alojadas en el hotel
De fet, l’única diferència entre un o altre significat consisteix en les propietats
referencials de l’objecte. Tornarem a aquest punt més endavant quan parlem de les propietats
específiques dels complements de quantitat dels VM ja que observarem com la referencialitat hi
21 Curiosament tots aquests verbs en anglès no permeten la prefixació amb out (vegeu el capítol V) en el sentit
comparatiu *outload, *outhost, *outdrag, etc. A diferència de la resta de VM (ex. outweigh, outcost, outlast, etc. )
fet que sembla indicar que encara en aquesta accepció aquests verbs, almenys en anglès, continuen sent transitius i
l’única diferència (que els acosta als autèntics VM) és que l’element en posició d’objecte directe no és referencial,
fet que força una lectura d’atribució, estativa, que fa que aquest verbs siguin semblants als VM.
22 Sánchez (1999)
60

juga un paper determinant. Veiem en aquests exemples que, tal com hem definit en el capítol
anterior, els SM són elements no referencials.
Amb tot, en certs contextos, pot existir ambigüitat com en els casos esmentats
anteriorment que reproduïm a (17).
(17) Aquel camión carga tres toneladas
En aquest exemple, l’element nominal sobre el qual s’exerceix la quantificació es troba
omès o se sobreentén. L’ambigüitat desapareix en català ja que es força l’aparició del clític
partitiu en que substitueix la part nominal.
(18)
a. Aquell camió carrega tres tones
b. Aquell camió en carrega tres tones
D’altra banda, existeixen altres verbs que poden construir-se amb un SM. En són un
exemple els verbs de Compleció Gradual (CG) (eg. aprimar-se, engreixar-se, envellir,etc.) i
alguns verbs de procés, en concret els Verbs de Manera de Moviment (VMM) del tipus CÓRRER
(eg. córrer,caminar, nedar, etc.) i del tipus EMPÈNYER (eg. empènyer, moure, estirar ) 23, 24 . En
aquest treball, no tractarem específicament aquests predicats tot i que en tornarem a parlar
breument al capítol VI.
Finalment, hi ha tot un seguit de verbs (ex. pagar, cobrar, rebaixar, deure, etc) dels
quals no parlarem ja que són diferents als VM. En efecte, el complement que prenen aquests
predicats no és un complement de quantitat. Es tracta, doncs, d’un SD format per un SM que
expressa una propietat ( la quantifica) d’un conjunt definit d’entitats 25 . Els considerarem a part
per diverses raons. En primer lloc, el SM és un element referencial i no pas un SM en sentit
estricte (tal com l’hem definit al capítol II). En segon lloc, els complements d’aquests verbs es
troben més propers als arguments quantificats de verbs com menjar i beure més que no pas als
SM dels VM. Si ens hi fixem, els complements quantificats de verbs com pagar, deure o cobrar
23 Seguint la classificació de Levin (1993).
24 A més dels verbs mencionats trobem el verb viure que constitueix un cas difícil de classificar tot i que alguns
autors el situen directament com a VM (Smith 1992). Fixem-nos que en italià, quan aquest verb es construeix amb
un SM pren l’auxiliar essere com fan altres VM: Matusalemme è vissuto /?ha vissuto 969 anni
25 En aquests casos euros, dòlars, pessetes, etc no són termes de mesura sinó termes que denoten entitats concretes.
En neerlandès no hi ha ambigüitat perquè en aquests casos el terme que denota la moneda en qüestió concorda amb
el numeral (vg. Klooster 1972). A (i) interpretem que el parlant té la quantitat de cinc florins, mentre que a (ii)
interpretem que el parlant té cinc monedes d’un florí.
(i) Ik had vijf gulden
(ii) Ik had vijf guldens
‘Tenia cinc florins’
61

es comporten de manera diferent als SM dels VM: es poden passivitzar sense problema (19)e,
es poden pronominalitzar, etc.
(19)
a. La senyora va pagar (trenta euros) (per les camises)
b. La Maria va cobrar (tres mil euros)
c. La Maria va menjar un quilo de tomàquets
d. El Pep va beure tres litres d’aigua
e. (Una quantitat de) tres mil euros van ser pagats a cada contribuent després de
les protestes
f. La Maria va pagar dos mil euros per al curs i, al final, jo també els vaig haver
de pagar.
g. Tres milions van ser robats del calaix del banc BBB
3 Construccions d’experimentació física amb VM
Fernández Soriano i Táboas (1999) parlen de l’existència de certes construccions,
semblants a les de verbs psicològics del tipus agradar, formades per VM. En aquesta
construcció, aquests verbs denoten un estat d’experimentació física respecte d’una entitat,
denotada per un datiu. Així trobem la següent alternança: a (20)a trobem la construcció
pròpiament de VM, a (20)b la construcció transitiva agentiva i, finalment, a (20)c trobem la
construcció d’experimentació física a la qual fem referència.
(20)
a. Las maletas pesan 10 kilos
b. Juan pesa las maletas
c. A Juan le pesan las maletas
La construcció de (20)a té en comú amb la construcció de (20)c que l’entitat de la qual es
predica l’existència de pes es troba en relació de concordança amb el verb i, per tant, es
considera el seu subjecte gramatical. Les construccions de (20)c es comporten com les de (20)b
en el fet que no poden construir-se amb un SM.
(21)
a. A Juan le pesan las maletas ( * 20 kilos)
b. Juan pesa las maletas ( * 20 kilos)
Cal tenir en compte, però, que l’oració de (20)c és ambigua entre la lectura a la qual ens
referim (on es predica l’experimentació física del pes) i una altra, semblant a (20)a, però amb la
62

presència d’un datiu de possessió. Sense entrar en discussions relatives a quina anàlisi és la més
apropiada per aquestes construccions, hem de destacar que en la segona accepció, l’aparició del
SM és perfectament possible.
(22)
a. * A Juan, le pesan las maletas tres quilos
b. A Juan, le pesan las maletas tres quilos; A María, veinte; A Juan mucho más;
etc.
Fixem-nos que l’oració de (22)a seria gramatical només en aquella interpretació on el
datiu és un cas d’elevació del posseïdor i agramatical quan el datiu s’interpreta com
l’experimentador de la sensació física de pes.
És important, però, no confondre la construcció d’experimentació física, descrita en
aquest apartat, amb la possibilitat d’alguns VM d’aparèixer en construccions amb un datiu
“benefactiu” 26 adjunt al predicat. Si ens hi fixem, en les construccions del tipus exemplificat a
(20)c, es predica l’experimentació de la magnitud física denotada per l’arrel, mentre que en
l’altre cas, exemplificat a (23)a, el datiu denota l’individu afectat pel fet que el subjecte tingui
una certa propietat. És més, a (23)a el datiu no és de presència obligatòria mentre que a (23)b, si
no hi apareix cap datiu, s’interpreta com si hi hagués un pronom arbitrari de la mateixa manera
que passa amb els verbs psicològics (cf. (24)).
(23)
(24)
a. El cuadro (le) costó tres mil euros
b. (A Javier), (le) cuestan las matemáticas
a. Cuestan las matemáticas,
b. Gustan los donetes
c. Preocupan las malas notas
Veiem, també, que en aquells casos on apareix un datiu possessiu la interpretació
arbitrària d’aquest no és possible (cf. (25)), fet que indica que no es tracta de la mateixa
construcció.
(25) Pesan las maletas veinte kilos
Així doncs, hem vist que els VM poden aparèixer en construccions semblants a les dels
verbs psicològics del tipus preoccupare (Belletti i Rizzi 1988). Com veurem al següent apartat,
26 Utilitzaré el terme datiu benefactiu com una etiqueta, tot i que, en sentit estricte, en ocasions no denoti la
persona que rep el benefici de l’acció (ex. Li vaig robar et cotxe, al Lluís). Per això, alguns autors parlen també de
datiu malefactiu. Prendré, doncs, benefactiu com una etiqueta, i deixaré qüestions com aquesta de banda ja que no
són del nostre interès.
63

molts autors han assenyalat les semblances entre aquest tipus de predicats i els VM, defensant
que tenen una estructura argumental semblant (vg. Gràcia 1989). Així doncs, si assumim una
anàlisi com la de Belletti i Rizzi (1988) per als predicats psicològics esmentats, ambdós tipus de
predicats són problemàtics, perquè, d’una banda, són verbs inacusatius, però al mateix temps es
construeixen amb un complement que rep cas acusatiu (vg. capítol IV). Al següent apartat,
repassarem els arguments que s’han donat a favor d’aquesta hipòtesi. Tot i així, no vincularem
les semblances entre els verb psicològics i els VM i el fet que aquests darrers poden aparèixer en
construccions d’experimentació física, com les comentades més amunt. Dins del nostre marc
teòric, aquest fet no resulta estrany ja que els nuclis no relacionals es poden inserir lliurement en
certes configuracions sintàctiques i donar lloc a diferents interpretacions. Tanmateix, deixarem
fora de la investigació una anàlisi en detall de les característiques dels predicats psicològics i la
seva relació amb els predicats de mesura.
4 Els Verbs de Mesura: l’estat de la qüestió
Els Verbs de Mesura han estat tractats de forma desigual en la bibliografia, que parteix
normalment de les assumpcions següents: (i) els VM són verbs inacusatius i (ii) el SM no és un
veritable argument del VM. A vegades l’assumpció (ii) va lligada a (i) per raons òbvies: el
subjecte dels verbs inacusatius és l’objecte profund i, per tant, el SM no pot ser l’objecte verbal.
A més, segons la generalització de Burzio, els verbs inacusatius, que no projecten un Argument
Extern, no poden assignar acusatiu 27 . En el capítol IV revisarem la segona assumpció i deixarem
per al capítol V, la primera.
Com hem dit, la majoria dels autors considera els VM com un cas de verb inacusatiu.
Entre d’altres cal destacar: Perlmutter (1978), Kegl & Fellbaum (1988), Gràcia (1989) i
Zamparelli (1995). Alguns d’aquests autors, però, no aporten gaires dades a favor d’aquesta
hipòtesi. Per exemple, Perlmutter (1978) l’inclou en la llista dels verbs inacusatius sense donar-
ne cap argument. Gràcia (1989), al seu torn, presenta tres arguments: (i) els valors semàntics del
subjecte (ie. no s’interpreta com un agent o un originador sinó més aviat com un tema, un
element del qual es predica o s’atribueix alguna cosa), (ii) les característiques de l’objecte (ie. no
són les característiques pròpies — ni sintàctiques ni semàntiques — dels objectes dels verbs
transitius), (iii) la selecció d’auxiliar en llengües com l’italià
27 Hi ha algunes excepcions (almenys aparents). Així, els verbs psicològics del tipus preoccupare són verbs
inacusatius, seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988), tot i que assignen acusatiu. Lavine i Freidin (2002) també
aporten dades de verbs transitius que assignen acusatiu en absència d’Argument Extern en rus i ucraïnès. Un altre
treball que aporta dades sobre la presència d’acusatiu amb verbs inacusatius és Lorenzo, Longa i Rigau (1998).
64

Els arguments de Gràcia (1989) semblen força vàlids. La selecció de l’auxiliar essere en
italià ens dóna un fort indici a favor de la hipòtesi inacusativa. Tanmateix, no tots els VM prenen
l’auxiliar essere i, fins i tot, hi ha verbs que admeten totes dues possibilitats. Juntament amb la
forta variació intralingüística trobem també que interlingüísticament els VM presenten un
comportament força desigual (per exemple, en llengües com en neerlandès els VM no es
comporten mai com a verbs inacusatius pel que fa a la selecció de l’auxiliar (vg capítol V,
apartat 2.1.1 )). De moment deixarem aquestes qüestions, ja que les tractarem en detall al capítol
V.
Tot seguit, en aquest apartat, farem un breu repàs als diferents tractaments que els VM
han rebut en la bibliografia. Així, les diferents propostes es poden agrupar en quatre blocs. En
primer lloc, Gràcia (1989) ofereix una anàlisi dels VM seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988)
dels predicats psicològics del tipus preoccupare. En aquesta anàlisi, els VM són inacusatius,
però es construeixen amb un complement que rep cas acusatiu (ie. acusatiu inherent en la seva
proposta). En segon lloc, trobem la proposta de Zamparelli (1995) que considera que el SM es
troba en l’especificador d’una projecció de grau, capa funcional present també en l’estructura
del SV (de la mateixa manera que al SA). En tercer lloc, analitzarem la proposta de Smith
(1992) i, en part, Kegl i Fellbaum (1988) que comparen els VM amb les Construccions de Doble
Objecte. Finalment, un quart grup (Klooster 1972, Kegl i Fellbaum 1988, Hale i Keyser 2002 i
Corver 2006, entre d’altres) analitzen els VM com a verbs copulatius (o quasicopulatius) que
juntament amb el SM formen un predicat complex.
4.1 Els VM i els verbs psicològics: Gràcia (1989)
Com ja hem dit, Gràcia (1989) analitza els VM seguint l’anàlisi de Belletti i Rizzi (1988)
dels verbs psicològics del tipus preoccupare (vg. (26) i (27)) Així, l’estructura dels VM seria
com la de (26) . L’anàlisi és semblant al de Kegl i Fellbaum (1988), però, amb algunes
diferències. Així, per a Kegl i Fellbaum (1988), el VM és un verb lleuger amb un element
nominal o adjectival incorporat (vegeu §4.4) i que, juntament amb el SQ adjunt al SV, formen
un predicat compost que predica una propietat del subjecte. Gràcia deixa aquestes qüestions de
caire més semàntic de banda i assumeix que el SM és un adjunt a V’ 28 i que el subjecte
superficial és l’objecte nocional. L’objecte no es pot quedar en posició postverbal perquè no pot
28 D’aquesta manera, Gràcia (1989) recull la idea que el SM tot i ser un element d’aparició obligatòria té propietats
d’adjunt. Caldria veure com es pot implementar aquesta idea en un marc com el nostre. Potser la noció d’adjunt
lèxic (cf. Mateu 2000), que introduirem al capítol VI, seria l’apropiada en aquest cas, per recollir el contrast entre
aquest tipus d’adjunts i d’altres. Repassarem aquests fets al capítol IV i VI.
65

ebre cas partitiu ja que V’ ja assigna cas inherent al SM (cas partitiu o cas acusatiu inherent).
En conseqüència, l’objecte nocional s’ha de desplaçar a l’especificador de FLEX per rebre cas.
(26) F
2
SN1 SV
g 2
e V’ SN3
2 g
V SN2 MESURA
g g
pesar TEMA
66
(27)
F
2
SN1 SV
g 2
e V’ SN3
2 g
V SN2 EXP
g g
preocupar TEMA
A favor de l’existència d’un cas acusatiu inherent trobem les dades de Benincà (1986)
que mostren com l’experimentador dels verbs psicològics de classe II (ie. preocupare), quan es
troben dislocats, poden aparèixer introduïts per una preposició però associats amb un clític
d’acusatiu, cosa que no passa amb el complement acusatiu d’altres verbs transitius. Aquest fet
es veu com una prova que mostra que aquests elements reben cas acusatiu inherent.
(28)
a. A Giorgio, questi argomenti non l’ hanno convinto.
A Giorgio, aquests arguments no el-ACC.MASC.SING AUX 3.PL convèncer.PART.PASSAT
‘Al Giorgio, aquests arguments no l’han convençut’
b. * A Giorgio, la gente non lo conosce.
A Giorgio, la gent no el-ACC.MASC.SING conèixer.PRES.3.SG
‘Al Giorgio, la gent no el coneix’
Gràcia (1989) observa que, en el cas dels verbs psicològics, existeix un vincle entre
l’assignació de cas acusatiu i la selecció de l’auxiliar, per la qual cosa preoccupare selecciona
l’auxiliar avere. En aquest sentit queda per explicar per què si, seguint l’autora, els VM tenen
una estructura semblant als verbs esmentats, en determinades ocasions seleccionen l’auxiliar
essere, i no pas avere com seria d’esperar (vg. capítol V). D’altra banda, és cert, que en
determinades ocasions, sí que seleccionen l’auxiliar avere. Si ens fixem en les dades de (29) és
cert que sembla que hi ha una correlació entre la selecció de l’auxiliar i l’assignació de cas

acusatiu. Així, en italià, quan el SM apareix representat per un pronom d’acusatiu, l’únic
auxiliar possible és avere.
(29)
a. Il concerto è durato tre ore
b.
? Il concerto ha durato tre ore
c. Due ore? Non le ? ha/ * è durate assolutamente quel concerto
d. Due ore? Non è durato assolutamente tanto quel concerto
Els exemples de (29) il·lustren aquest punt. El VM durare en italià es pot construir tant
amb l’auxiliar essere com amb avere. Tanmateix, tot i que cap de les dues resulta totalment
agramatical, per als parlants consultats sempre és preferible la construcció amb essere. En
presència del clític acusatiu, però, l’únic auxiliar possible és avere sent la presència d’essere
agramatical. De totes maneres, es prefereix l’oració sense clític i auxiliar essere (vg. (29)d).
Tornarem a aquestes dades al capítol VI. Tot i així, com veiem, els VM presenten un
comportament molt variable pel que fa a l’assignació de l’auxiliar i que la presència del SM (ex.
presència manifesta de cas acusatiu) té conseqüències en aquest comportament.
Pel que fa al SM , Gràcia defensa que es tracta d’un adjunt a partir de diferents fets. En
primer lloc, el SM es pot adjuntar a un SA sense necessitat d’una preposició, com altres
adverbis temporals. Els exemples rellevants són a (30) i a (31). Com veiem, els SM es
comporten com a circumstancials, ja que no van introduïts per cap preposició quan acompanyen
un adjectiu ((31)c).
(30)
(31)
a. La fossa è profonda due metri
b. Il cofano era pesanti due quintali
a. Orgullós * (de) la seva feina
b. Coneixedor * (de) la veritat
c. Més feliç cada dia
Hi ha un problema, però, en l’argumentació de Gràcia: en català els SM sí que van
introduïts per una preposició, exactament de la mateixa manera que els casos de (31)a i (31)b. És
veritat, però, que la construcció formada per un adjectiu més un SM no existeix ni en català ni
en castellà, excepte en les construccions comparatives i, en aquests casos, es podria dir que el
SM modifica el grau i no l’adjectiu mateix.
(32)
a. La Maria és uns centímetres * (més) alta que tu
67

. La pel·lícula és una hora * (més) llarga del que esperàvem
En segon lloc, Gràcia defensa que si bé és cert que els SM són pronominalitzables pel
clític acusatiu, aquest clític també pot utilitzar-se per representar altres predicats nominals.
(33)
a. Era el tècnic? No, no l’era
b. Ja són les tres? No encara no les són
En el capítol següent parlarem amb més detall de la pronominalització d’aquests
constituents. de l’objecte. Veiem, però, que el castellà, llengua on els SM també es poden
representar per un clític d’acusatiu, no permet la pronominalització dels predicats nominals com
a (33).
(34)
a. Era la dentista? * No, no la era
b. Son ya las tres? * No todavía no las son
68
[castellà]
Per tant, resulta estrany pensar que els casos de pronominalització del SM són un fet
excepcional fruit d’un reciclatge de clític (semblant al que es proposa a Longa, Lorenzo i Rigau
1998), ja que el fet que els SM es representin per un clític d’acusatiu no és pas un cas
excepcional del català sinó que és present en moltes altres llengües on, d’altra banda, els
predicats nominals no poden ser representats pel clític d’acusatiu (cf. (35)b).
(35) Francès
(36) Castellà
a. Cent kilos, il les pèse bien
b. Marie sera la dentiste. Non, elle ne le/ * la sera pas
a. ¿Cien kilos? Juan sí los pesa
b. Son ya las tres? * No todavía no las son
En tercer lloc, Gràcia argumenta que el mot-qu que equival a aquest complement és
quant i no què, com en el cas dels complements directes. No obstant, això no és del tot cert ja
que normalment s’accepten les dues variants com veiem a (37).
(37)
a. Què/quant pesa això?
b. Què/quant val aquesta faldilla?
De fet, el mot interrogatiu quant només pot referir a quantitats, fet que es posa de
manifest en els exemples de (38)
(38)

a. Quant va menjar el Josep?
b. Quant va dormir la Maria?
c. Quant es va engreixar la Maria?
d. Quant va córrer la Maria?
Per tant, al nostre entendre, aquesta prova mostra només que els VM seleccionen una
quantitat com a complement, més que no pas el caràcter d’adjunt d’aquests complements. El fet
crucial, però, és que els SM seleccionats es comporten diferent als SM adjunts ja que aquests
darrers no poden ser mai representats pel mot-qu què.
(39)
a. * Què va dormir la Maria?
b. * Què va córrer el Marc 29 ?
c. * Què es va engreixar la Maria 30 ?
d. Què pesava la Maria?
Veiem, per tant, que l’estatus dels SM com a complement o com a adjunt no queda gaire
clar. Tractarem específicament aquesta qüestió al capítol IV.
En conclusió, hem vist que per a Gràcia els SM són adjunts i els VM, inacusatius. Queda
per resoldre, però, per què si els VM són inacusatius, cap més verb inacusatiu no admet la
presència d’un SM. Al contrari, la majoria dels verbs inergatius es poden construir amb un SM.
Per exemple, com veiem a (39), els verbs de moviment inacusatius no admeten la presència de
SM, mentre que els inergatius sí que l’admeten. Des d’aquest punt de vista els VM es
comporten, sorprenentment, com a verbs inergatius 31 .
(40)
a. * La Maria va tres quilòmetres a Barcelona
b. * El Pere arriba tres metres del seu poble
c. El Josep camina quatre quilòmetres tots els dies
d. La Maria va nedar cinquanta metres
29 Aquest fet sembla posar de manifest que potser per a córrer i altres Verbs de Manera de Moviment el SM no es
comporta de manera semblant als SM seleccionats pel VM. Es podria tractar més aviat d’un adjunt de tipus
temporal duratiu però que expressa la durada de l’esdeveniment per mitjà d’una expressió espacial. Retornarem a
aquests verbs en el capítol VI.
30 Els verbs deadjectivals de Compleció Gradual també es poden construir amb un SM, l’estatus del qual també
resulta una mica controvertit. Per a Hay et al.(1999) el SM expressa el valor diferencial del canvi d’estat de forma
que afita l’esdeveniment. La presència del SM té efectes en la interpretació aspectual del predicat: La Maria es va
engreixar tres quilos en quatre anys/ ? durant quatre anys
31 Una possible explicació a aquest contrast pot estar lligada amb la incompatibilitat dels verbs inacusatius de
moviment (majoritàriament tèlics) d’estar modificats per SM temporals que expressin duració de l’esdeveniment .
Així, l’oració de La Maria va a Barcelona tres hores és agramatical en la interpretació on el SM expressa la duració
de l’esdeveniment. Hi hauria una altra lectura on el SM expressaria la duració de l’estat resultant. Així, la Maria va
a Barcelona i s’hi queda tres hores.
69

4.2 Els VM com el complement d’un Sintagma de Grau
L’anàlisi de Zamparelli (1995) parteix de l’assumpció que els VM són predicats
inacusatius a partir de dos factors. Per una banda, les dades de selecció de l’auxiliar en italià. De
l’altra, el fet que els VM, com a verbs inacusatius típics entren en l’alternança causativa
exemplificada a (41).
(41)
a. John weighed * (the pig)
b. The pig weighs (100 pounds)
c. The missile sank the ship
d. The ship sank
70
[Zamparelli (1995: 285)]
Tanmateix, l’argument de Zamparelli és erroni per dos motius. En primer lloc,
l’alternança de (41)a i (41)b no és un cas d’alternança causativa com hem vist a l’apartat 2. En
segon lloc, no és gens clars que la variant anticausativa d’un verb transitiu hagi de tenir una
estructura inacusativa. Per exemple, Mateu (2002) mostra que alguns verbs deadjectivals de
canvi d’estat (ex. break, clear, redden, etc. ) no són inacusatius sinó verbs transitius de canvi
d’estat amb un originador extern 32 . Així, en línia amb Levin i Rappaport (1995) i Mateu (2002),
l’alternança causativa depèn també de factors semantico-pragmàtics més que no pas d’una
determinada configuració estructural. Els exemples de (42) (extrets de Mateu 2002: 27) mostren
que el nostre coneixement del món (sobre si l’esdeveniment pot ser causat sense la intervenció
explícita d’un agent) juga un paper crucial a l’hora d’explicar per què només determinats
predicats entren en l’alternança causativa.
(42)
a. The waiter cleared the table
b. * The table cleared
c. The wind cleared the sky
d. The sky cleared
Pel que fa al SM, Zamparelli (1995) argumenta que les propietats especials d’aquestes
constituents es deriven de la seva posició. El SM, doncs, és un adjunt i es troba a l’especificador
32 En l’anàlisi de Mateu 2002, seguint Mendikoetxea 2000, a la posició d’Originador hi hauria un PRO que seria
controlat per l’argument interpretat com a Figura previ moviment d’aquest argument a la posició d’especificador de
Temps.

d’una projecció de grau (vegeu (43)). D’aquesta manera, dóna un tractament unitari als SM en
l’àmbit adjectival i en el verbal. L’ordre [V SM] ve donat pel moviment de Vº a Tº que deixaria
el SM en una posició postverbal.
(43)
(44)
AgrSP
2
Spec AgrS’
2
AgrSº TP
2
Spec T’
2
Tº AgrOP
2
Spec AgrO’
2
AgrOº DegP
2
Spec DegP
2
Degº VP
2
Spec V’
g
Vº
a. L’uomo era alto [MP due metri]
b. Il libro costa [MPtrenta marchi]
Aquesta anàlisi presenta, però, un problema important: alguns verbs (justament una bona
part dels inacusatius) no poden ser graduats, per la qual cosa no resulta acurat establir que el SV,
com el SA, presenta una projecció funcional de Grau. Assumint aquesta hipòtesi, hauríem de
poder explicar per què determinats verbs no són graduables i, per què un bon grapat de verbs no
es poden construir amb un SM. Aquesta proposta ens permetria obtenir oracions amb un verb
transitiu i un SM o un adverbi de grau, per exemple.
(45)
a. * La Maria ha menjat patates dos quilos
b. * El Joan ha donat els llibres al Josep tres quilos
c. * La Maria ha menjat patates massa
d. * El Joan ha donat els llibres al Josep poc
71

És cert, però, que en l’àmbit adjectival existeixen els anomenats adjectius no graduables
(vg. (46)) i que , per tant, la mateixa crítica que hem fet per al SV pot ser aplicada per al SA. La
diferència bàsica consisteix en el fet que la no gradabilitat de determinats adjectius és un
fenomen purament semàntic, conceptual, com mostra el fet que la presència d’un adverbi de
grau amb un adjectiu no graduable no dóna una oració agramatical i que en la majoria dels casos
és possible la coacció semàntica. Així, mentre les oracions de (47) poden rebre una interpretació
on l’adjectiu es troba graduat, les oracions de (48) són agramaticals en la interpretació desitjada,
aquella que Bosque i Masullo (1998) anomenen de quantificació–inherent. Són bones, en canvi,
en una interpretació on l’adverbi de grau quantifica la freqüència o la durada de l’esdeveniment.
(46) a. Privat, legal, impossible, musical, casat, etc.
(47)
(48)
a. No m’agraden aquestes cerimònies tan privades
b. És força impossible que arribis d’hora
c. Aquest noi no és gaire legal
a. * Aquells nois van molt a la platja
b. * Falta massa per setmana santa
c. * Hem sortit poc aquest any de casa
A més, els SM dels VM no es comporten com els SM que apareixen en la projecció
d’especificador dels SA. Com destaca Gràcia (1989), els SM es poden usar referencialment,
quan apareixen amb els VM.
(49)
(50)
a. The extra 20 lbs the package weighed put the shipment over its limit
b. The four hours that the movie lasted was far moret han I could tolerate
a. M’ha costat el sou de dos mesos
b. Aquest noi val tot el seu pes en or
c. Tot això bé val l’esforç de tots nosaltres
72
[Kegl i Fellbaum (1988)]
[Gràcia (1989)]
Fixem-nos, però, que només els SM, en sentit estricte, poden aparèixer com a
especificadors d’un SGrau (vg. Schwarszchild (per aparèixer)) (cf.(51)).
(51)
a. La Maria és un centímetre més alta que jo

. ??La Maria és tot aquest tros més alta que jo
c. La pel·lícula ha durat una hora més del que esperàvem
d. * La pel·lícula ha durat el temps d’estudi més del que esperàvem
Resumint, hem vist, doncs, com l’anàlisi de Zamparelli (1995) per als VM no pot ser
correcta. Per una banda, el SM present en les construccions amb VM té característiques diferents
als SM que apareixen en el SGrau. De l’altra, el fet d’ assumir l’existència d’una projecció de
grau al SV no ens permet explicar per què la majoria de predicats verbals no són graduables, ni
es poden coaccionar semànticament perquè ho siguin.
4.3 Els VM i les C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte)
Smith (1992) ofereix una anàlisi dels VM semblant a l’anàlisi de Gràcia (1989) però amb
un esperit una mica diferent. Tots dos autors assumeixen, en primer lloc, que els VM són verbs
inacusatius i, en segon lloc, que el SM rep cas inherent del verb. Tot i així, Gràcia parteix de la
comparació amb els verbs psicològics del tipus preoccupare i Smith de la comparació amb les
C(onstruccions) de D(oble) O(bjecte).
Smith (1992) 33 observa que en les llengües romàniques existeixen CDO encara que
aparentment no ho sembli, a partir del paral·lelisme existent entre les construccions de (52) i les
de (53). Smith conclou que els únics casos on la CDO és possible en les llengües romàniques
són aquelles on apareix un SM, fet que indica que rep cas inherent del verb. La construcció amb
VM, (53)c, és semblant la de (52)b en el sentit que el verb apareix amb dos objectes. L’única
diferència consisteix en el fet que el VM és un verb inacusatiu i, per tant, el primer objecte
esdevindrà el subjecte oracional.
(52)
(53)
a. John bought the dog to Bill
b. John bought Bill the dog
a. J’ai payé trente-six mille francs pour cette voiture
b. J’ai payé cette voiture trente-six mille francs
c. Ma valise pèse quarante kilos
De la mateixa manera, Kegl i Fellbaum (1988) argumenten que els VM són semblants a
les CDO. Així, aquestes autores analitzen les CDO de (52)b com derivades de la construcció de
33 Smith no dóna cap anàlisi concreta dels VM sinó que només estableix que el paral·lelisme entre els objectes
secundaris de les CDO i els SM es deu a una mateixa posició estructural.
73

(52)a. A (52)b hi ha una incorporació de l’objecte directe, de tal manera que si aquest apareix
manifestament ha d’introduir-se en forma d’adjunt. Kegl i Fellbaum adopten una visió on el
material lèxic incorporat en anglès es troba en la posició dels adjunts obligatoris (adjunt a SV).
Aquest material inclouria els SP resultatius, les partícules verbals i els SM.
(54)
74
VP
2
VP XPw
2
V NPy
També Baker (1997) proposa una anàlisi basada en la incorporació per a les CDO. Per
aquest autor, però, l’element incorporat és la preposició que introdueix l’argument que expressa
la meta (l’objecte indirecte). La incorporació d’aquesta preposició no permet legitimar cas al seu
objecte amb la qual cosa aquest ha de moure’s per rebre cas estructural acusatiu.
Smith presenta altres dades que posen de manifest el comportament semblant dels SM i
els objectes inicials de la CDO. Per exemple, tots dos complements no es poden passivitzar 34 .
(55)
a. * The dog was bought Bill by John
b. The dog was bought to Bill
c. * Trentes six mille francs on été payés cette voiture
d. Trentes six mille francs on été payés pour cette voiture
e. * Quarante quilos ont été pesés par ma valise
El paral·lelisme de les CDO i els VM es posa encara més de manifest si observem les
possibilitats de nominalització d’aquestes dues construccions.
(56)
a. Our gift of a book to the children, our gift to the children of a book
b. * Our gift of the children (of) a book
c. The children’s gift of a book ( * the children as goal)
[Hale i Keyser (2002: 170)]
34 No tots els autors estan d’acord amb els judicis de (55)a. Mentre que Hale i Keyser (2002) les consideren
marginals, d’altres com Anderson (1988) i Harley (1995) les donen per gramaticals. Hale i Keyser (2002) fan notar
que hi ha forta variació dialectal pel que fa a la possibilitat de passivitzar el segon objecte d’una CDO.

(57)
a. John’s weighing of the pig took 3 minutes
b. * John’s weighing of 150 kilos didn’t bother me
75
[Corver 2006]
Finalment, les relacions d’abast entre quantificadors mostren un patró semblant. Així, el
primer objecte de la CDO només pot prendre abast ampli en relació amb el segon objecte (vg.
Baker 1997). En canvi, en la construcció SN-SP les dues lectures (d’abast ampli i d’abast estret)
són possibles. De la mateixa manera, el SM només pot establir relacions d’abast estret amb el
subjecte (vg. Schwarzschild 2002, Corver 2006).
(58)
a. The teacher assigned one problem to every student
b. The teacher assigned one student every problem
c. Every farmer weighed twenty pigs
d. Every farmer weighed sixty kilos
[∃ > ∀; ∀>∃]
[∃ > ∀; * ∀>∃]
[∃ > ∀; ∀>∃]
[ * ∃ > ∀; ∀>∃]
Això és, l’oració de (58)a és ambigua entre dues lectures. En la primera (ie. ∃ > ∀)
l’indefinit pren abast sobre el quantificador universal, de forma que interpretem que hi ha un sol
problema el qual és assignat a tots els estudiants. En la segona lectura (ie. ∀>∃), el professor ha
assignat a tots els estudiants un problema (potser diferent), de forma que si hi ha cinc estudiants,
hi haurà cinc problemes. En canvi, l’oració de (58)b només pot rebre una interpretació, aquella
on l’indefinit pren abast sobre el quantificador universal, això és, on no hi ha més que un
problema per a tots els estudiants. Com veiem a (58)d, els SM tenen un comportament semblant.
Així, l’oració de (58)d, a diferència de (58)c, només pot tenir la interpretació on cada granger
pesar seixanta quilos i no pas una on tots els grangers sumessin aquest pes 35 .
Smith (1992),doncs, conclou que les semblances entre el comportament de l’argument
interpretat com a meta de les CDO i els SM es deriven del fet que es troben en la mateixa
posició estructural.
35 Aquesta lectura, a més, és pragmàticament implausible. Tanmateix, és a més impossible d’obtenir. Fixem-nos
en l’oració de (i). Tot i que és pragmàticament possible és impossbile obtenir una lectura en la qual interpretem
que el conjunt total de llapis té un cost de trenta euros.
(i) Every pencil costs 30 euros

Una possible anàlisi en aquest sentit podria venir de l’observació de Stowell (1982) que,
en les CDO, l’objecte indirecte sosté una relació de possessió amb l’objecte directe, de tal
manera que, aquells SN que no permeten la interpretació de possessió no poden entrar en
aquestes construccions.
(59)
a. Jones sent a telegram to Canada
b. * Jones sent Canada a telegram
c. Jones sent Smith a telegram
76
[Anderson 1988: 299]
Així, seguint aquesta dada, podríem proposar que aquesta relació diàdica de possessió
s’expressa mitjançant una preposició de coincidència central, de tal forma que una oració com
“John sent Smith a telegram” és semànticament equivalent a la paràfrasi “proveir Smith amb un
telegrama” 36 (cf. (60).).
(60) John sent Smith a telegram
X1
3
X1 X2
1 3
X1 [+R] DP X2
1 | 3
[+R] SEND Smith X2 DP
g g
[-r] a telegram
De la mateixa manera, podríem assumir que l’estructura de verbs com payer és com la de
(61). Seguidament, podríem estendre aquesta anàlisi als VM, obtenint (62).
(61) J’ai payé cette voiture trente-six mille francs
X1
3
X1 X2
1 3
X3 [+R] DP X2
1 | 3
[+R] PAYER cette X2 DP
voiture g g
[-r] trentes six-mille francs
36 Vegeu Baker (1997) per a diferents arguments en contra d’una anàlisi en aquest sentit.

(62) Ma valise pèse quarante quilos 37
X1
3
X1 X2
1 3
X1 [-T] DP X2
1 | 3
[-R] PESER ma valise X2 DP
g g
[-r] quarante quilos
Aquesta anàlisi, però, presenta alguns problemes. En primer lloc, és una estructura
massa complexa que no dóna compte ni de la interpretació semàntica dels VM ni del seu
comportament sintàctic. Així, en l’estructura argumental dels VM hi hauria dos nuclis
esdevenimentals. Si considerem cada nucli eventiu com un element que semànticament
introdueix un esdeveniment, costa veure la presència de dos esdeveniments en una oració com
la de (62). En segon lloc, l’objecte directe de payer és seleccionat semànticament pel predicat
verbal i, a més, la seva presència no força l’aparició del SM, com seria d’esperar en una
configuració de clàusula reduïda.
(63)
a. J’ai payé cette voiture (trente-six mille francs)
b. He washed the soap * (out of his eyes)
De la mateixa manera, assumint l’anàlisi de (62) per als VM, el SM és d’aparició
obligatòria. Tanmateix, veurem al capítol IV, que aquests constituents només són obligatoris per
motius pragmàtics. A més, si acceptem l’anàlisi de (62), hauríem d’explicar per què no
existeixen construccions de doble objecte en les llengües romàniques i, en canvi, sí que n’hi ha
com les de (61) i (62).
Per tant, veiem que, tot i que les CDO i les construccions amb VM presenten
característiques semblants, una anàlisi en aquest sentit ens porta a assumir una estructura
argumental massa complexa i que no dóna compte del comportament sintàctic dels VM. No
obstant, no podem obviar que l’argument meta de les CDO i els SM tenen propietats semblants
(ie. passivització, nominalització, abast, etc.). Al capítol VI, reprendrem aquests aspectes
37 Fixem-nos que si seguim aquesta anàlisi i assumim una anàlisi de les resultatives i de les partícules verbals com
Mateu (2002) estaríem d’acord amb Kegl i Fellbaum (1988) en el sentit d’analitzar de la manera semblant les
construccions resultatives, les partícules verbals, les CDO i els VM.
77

argumentant que és possible que es trobin relacionats amb qüestions relatives a l’assignació de
cas.
4.4 Els VM com a predicats complexos
En aquest apartat presentarem una quarta possibilitat que resulta de considerar els SM
com a predicats nominals que juntament amb el verb de mesura formen un predicat complex.
Aquesta possibilitat és la que defensen Klooster (1972, 1973), Hale i Keyser (2002) i més
recentment, Corver (2006).
Per a Hale i Keyser (2002) els VM, com a verbs estatius, són un problema per a la seva
teoria, ja que, en aquest treball especulen sobre la possibilitat de vincular els diferents tipus
aspectuals a les categories lèxiques. Així, el caràcter dinàmic es troba lligat a la categoria lèxica
de verb i el caràcter estatiu, a una categoria lèxica no verbal, com l’adjectiu o la preposició.
Estableixen que l’oposició entre estativitat i dinamisme es troba relacionada amb els elements
preposicionals de coincidència central i terminal, respectivament. Tanmateix, com és que
trobem verbs estatius? Per tal d’explicar-ho proposen desvincular la noció aspectual d’estativitat
d’una categoria lèxica determinada. En conseqüència, formulen aquesta oposició semàntica en
forma de tret que es pot associar a diferents categories, per exemple, la verbal. D’aquesta
manera, el verb ser (be) és la pronunciació d’un tret de coincidència central en la categoria
verbal i el verb esdevenir (become), d’un tret de coincidència terminal 38 .
En aquest sentit, per a Hale i Keyser (2002), els VM, com el verb copulatiu ser, són la
verbalització d’un element preposicional de coincidència central que com a tal estableix una
relació diàdica (cf. (64)).
(64) “Some heads must be identified with central coincidence. Among these are certain verbs.
The stative copulas (e.g., be, cost, weigh, equal) are clearly members of this class. We leave
open the question of how widely central coincidence is distributed among the rest of the
verbal lexicon” (Hale i Keyser 2002: 221)
Els VM són, doncs, un tipus de verb copulatius en una estructura semblant a la de (65).
(65)
38 Hem de tenir en compte que per a Hale i Keyser (2002), la relació entre el tret de coincidència central i terminal
no és una relació de tret binari. Al contrari, el tret de coincidència terminal és més complex que el de coincidència
central i l’inclou.
78

V
ty
DP V
4 ty
El Joan V SM
| 4
pesa seixanta quilos
L’anàlisi de (65) ha de fer front, però, a alguns problemes. En primer lloc, si els VM
són simples verbs copulatius per què no es comporten com a tals? Això és, els VM no són
elements funcionals i, per tant, no poden funcionar com a auxiliars ( (66) i (67))
(66)
(67)
a. Is Mary a genius? Is the chicken three pounds?
b. Mary is a genius, isn’t she?/ The chicken is three pounds, isn’t it?
c. Mary isn’t a genius/The chicken isn’t three punds.
a. * Broke Sue the cup / * Weighs the chicken 3 lbs.
b. * Sue broke the cup, broken’t she?/ * The chicken weighed 3 lbs, weighn’t it?
c. * Sue broken’t the bottle/ * The chicken weighn’t 3 lbs
79
[Kegl i Fellbaum (1988)]
En segon lloc, per a Hale i Keyser, el SM funciona com un atribut, que o bé no té cas o
bé rep cas nominatiu a través del verb copulatiu. Tanmateix, les dades tant en català com en
castellà no semblen apuntar en aquesta direcció.
(68)
a. La Maria és metge / La Maria ho és
b. La Maria pesa seixanta quilos / * La Maria ho pesa
c. Aquella mujer es mi madre / Aquella mujer lo es
d. La película dura dos horas / * La película lo dura
Finalment, els VM contenen més informació semàntica que els verbs copulatius la qual cosa
ens fa pensar que els primers inclouen un element no relacional. L’estudi de les construccions
temporals no-impersonals de certes varietats de l’espanyol d’Amèrica, exemplificades a (69) ens
donen proves en aquest sentit.
(69)
a. Tengo cinco años de vivir aquí.
b. Ni un año tiene de haberse casado.

Per a Fernández-Soriano i Rigau (2004) el verb tenir que apareix en aquestes
construccions es pot analitzar com un verb copulatiu que pren com a complement una estructura
de predicació on una preposició de coincidència central (que acabarà incorporant-se al verb)
predica l’existència de possessió entre una entitat i el SM que denota, així, una propietat del
subjecte. Per tant, la presència d’un tret de coincidència central en el verb és conseqüència
d’una incorporació (lexicalitzada en el verb tenir). Així doncs, per aquestes autores, i a
diferència de la proposta de Hale i Keyser (2002), l’element responsable de la predicació és la
preposició i no pas l’element verbal ni el nominal.
(70) Tengo [cinco años de vivir aquí]
V
ty
V Pcc
g ty
tener SD Pcc
| ty
yo Pcc SM
4
cinco años de vivir aquí
El SP, de vivir aquí, modifica el SM denotant l’escala a la qual fem referència. En
aquells casos que l’escala es troba sense especificar li donem un valor mitjançant la informació
contextual. Així, a (71)a entenem que l’escala a la qual ens referim és l’edat.
(71)
a. Tengo cinco años
b. Tengo cinco años de experiencia
c. Tengo cinco años de vivir aquí
En canvi, en el cas dels VM, l’especificació de la dimensió no és necessària ja que
l’escala a la qual fem referència es troba continguda en el verb mateix.
(72)
a. María pesó cincuenta y cinco kilos (#de peso)
b. La película dura tres horas (#de duració)
c. El pescado vale tres euros (#de valor)
Veiem, doncs, que els VM no es poden analitzar com a mers verbs copulatius ja
que vehiculen major informació semàntica. Per la seva banda, Klooster (1972, 1973) i Corver
(2006), proposen una anàlisi semblant a la de (70), això és, els VM són un complex verbal
format pel verb tenir, que es pot descompondre en un verb copulatiu més una preposició que
expressa possessió (seguint Kayne 1993), i un element nominal que expressa l’escala a la qual es
80

efereix la mesura, això és, el contingut semàntic conceptual. Així el VM weigh és la unitat
lèxica que s’insereix resultat de la unió de la categoria verbal BE, la preposició WITH i l’element
nominal WEIGHT 39 .
(73) John weights 80 kilos
a. [IP Spec [I’ I [FP Spec [F’ F [XP [NP weight (of) 80 kilos][X’ X [PP to John]]]
b. [ IP Spec [I’ I [ FP [ PP tk John]j [ F’ F+ Xu+Pk (=have) [ XP [ NP weight (of) 80 kilos][ X’ tu tj]]]]
c. [IP Spec [I’ I [FP [PP tk John]j [F’ F+ Xu+Pk +[NP weight]g(= weight) [XP [NP tg(of) 80 kilos][X’ tu
tj]]]]
Com veiem a (73), el SM es troba en una configuració de predicació amb l’element
nominal weight formant un constituent (weight of 80 kilos) que es troba en una relació de
clàusula reduïda amb John en una estructura semblant a les estructures de possessió analitzades
per Kayne (1993). La derivació és la següent. En primer lloc, (73), la preposició que introdueix
l’element mesurat s’incorpora a una projecció funcional X (ie. un verb copulatiu) que s’acaba
incorporant a una altra projecció funcional F. Finalment, per moviment del remanent: el SP es
mou cap a la projecció d’especificador de FP i esdevé el subjecte oracional. Finalment l’element
nominal s’incorpora al verb semicopulatiu, have,donant lloc al verb de mesura. Així doncs,
veiem que la proposta de Hale i Keyser (2002) i la de Corver (2006) és força semblant. Hi ha
dues diferències substancials, però. En primer lloc, Corver assumeix que és la preposició de
coincidència central, l’element que estableix la predicació, mentre que a Hale i Keyser no queda
gaire clar. En segon lloc, el verb de mesura no és només un verb copulatiu sinó que conté
alguna cosa més, un element nominal incorporat.
Així doncs, l’anàlisi de Corver (2006) ens permet capturar la idea de Hale i
Keyser (2002), que els VM són semblants als verbs copulatius (són estatius) alhora que ens
permet explicar la presència d’un major contingut conceptual. En el nostra sistema teòric, aquest
fet es derivaria d’un procés de conflació d’un nucli no relacional a un nucli esdevenimental
copulatiu, això és, un nucli de transició negativa. La presència d’una preposició de coincidència
central, que denota una relació de possessió entre el subjecte i el SM es basa en alguns fets.
Semànticament, els VM es poden parafrasejar fàcilment per construccions amb el verb tenir
com veiem als exemples de (74)
(74)
39 L’anàlisi de Klooster (1972) pel que fa al VM és semblant a la de Corver (2006) en els aspectes essencials tot i
que es diferencien en dos aspectes. En primer lloc, per a Klooster (1972), el subjecte és un argument extern mentre
que per a Corver el subjecte es deriva d’una posició més interna. En segon lloc, les seves anàlisis es diferencien en
el marc teòric del qual parteixen. Klooster (1972) fa un tractament des de la semàntica generativa i assumeix la
teoria del lèxic de Gruber (1965).
81

a. El peix pesa quatre-cents grams → El peix té quatre-cents grams de pes
b. L’entrada val sis euros → L’entrada té sis euros de valor
c. La festa durarà dues hores → La festa té dues hores de duració
Alguns autors (Kayne 1993, per exemple) estableixen la hipòtesi que el verb que denota
possessió tenir es correspon amb una estructura de còpula més una preposició que indica la
relació de possessió. De fet col·loquialment en espanyol (ej. (75)a ) i en català ((75)b(75)c(75)d)
els VM es poden parafrasejar amb estructures copulatives amb una preposició de possessió.
(75)
a. Aquel año, José estaba con unos kilos de más
b. Els mocadors són deu mil i les samarretes tres mil.
c. El peix? Són quatre-cent grams.
d. ? La reunió? Deuen ser unes dues hores.
Segons aquesta hipòtesi l’estructura dels VM serà com la de (76), deixant de banda de
moment la posició del SM.
(76) El Joan pesa 80 quilos
X1
qp
X1 X2
| qp
[-T] DP X2
| qp
El Joan X2 X3
| |
[-r] PES
D’aquesta manera donem compte d’algunes de les propietats dels VM: (i) que són verbs
estatius, (ii) que expressen una relació d’atribució d’una propietat amb el subjecte, com a verbs
d’elevació, però (iii) que tenen més contingut conceptual, fruit de la conflació d’un nucli no
relacional PES al nucli esdevenimental. Segons l’ anàlisi proposada, els VM són verbs
inacusatius. Tanmateix, només amb l’anàlisi de (76) no podem expliquem per què aquests verbs
82

tenen un comportament variable (ex. per què el verb pesare en italià selecciona indistintament
avere i essere). Intentarem resoldre aquesta qüestió al capítol V.
5 Conclusió
En aquest capítol hem repassat breument les diferents anàlisis que els VM han rebut al
llarg de la bibliografia. Aquestes anàlisis es centren principalment en tres aspectes: (i) el fet que
semànticament els VM tenen propietats semblants als verbs d’elevació, (ii) l’estatus del SM,
argument o adjunt, i , finalment, (iii) el caràcter inacusatiu d’aquests predicats. Com hem vist,
l’anàlisi de Cover (2006), traduïda al nostre marc teòric, ens permet donar compte d’aquests fets.
Tanmateix, ha de fer front a dos problemes fonamentals.
En primer lloc, el comportament variable tant interlingüísticament com intralingüística
que mostren els predicats de mesura. Al capítol V tractarem específicament aquest tema.
Veurem que els VM no són un cas específic de verbs de comportament variable, sinó que altres
grups semàntics (ex. els predicats meteorològics, els verbs d’emissió, els verbs que denoten
processos fisiològics, etc.) tenen un comportament semblant.
En segon lloc, si el verb de mesura és inacusatiu, ens hem de preguntar quin és el paper
del SM, i com és que pot rebre cas estructural acusatiu (ex. No els pesa el Joan,cinquanta
quilos). Deixarem aquesta qüestió per al capítol IV i VI.
83

Capítol IV. El SM: argument o adjunt?
1 Introducció
En aquest capítol presentem les propietats dels aparents objectes dels VM: els S(intagmes)
de M(esura). En general, el que fa especial a aquests SM és el fet de tenir característiques
pròpies dels arguments i dels adjunts al mateix temps.
Semànticament, el SM denota la posició que ocupa una entitat (el subjecte) en una escala
especificada pel predicat verbal. Així, a l’oració “El Joan pesa seixanta-dos quilos”, seixanta-dos
quilos és la posició que ocupa el Joan a l’escala de pes. Seguint aquesta idea, Jackendoff (1977)
tracta el SM com un argument verbal que rep el paper temàtic de LOCATIU ja que denota la
posició d’un element, el subjecte que al seu torn rep el paper temàtic de TEMA 40 . Des d’altres
aproximacions, s’ha analitzat l’objecte d’un verb de mesura com un predicat nominal (vg.
Demonte & Masullo 1999; Hale & Keyser 2002; Moltmann 2004; Corver 2006 entre d’altres).
Altres autors proposen que els SM són elements adjunts obligatoris (vg. Gràcia 1989, Smith
1992, Kegl i Fellbaum 1988). Finalment, Adger (1994) sosté la hipòtesi que els SM són
veritables arguments verbals i que les propietats atribuïdes al seu estatus d’adjunts es deriven de
les propietats referencials d’aquests constituents. En aquest capítol examinarem les
característiques dels SM i veurem quina aproximació permet un millor tractament de les dades.
Veurem que, tot i que Adger (1994) té raó en atribuir moltes de les propietats dels SM al fet que
no són elements referencials 41 , hi ha dades que apunten cap a una altra direcció. Donarem
arguments a favor d’un tractament mixt que descriurem en més detall al capítol VI d’aquest
treball.
L’estructura del capítol és la següent: a l’apartat 2 examinarem les propietats que
caracteritzen els SM com a arguments. A l’apartat 3, analitzarem altres propietats que els
acosten, en canvi, als adjunts. Veurem com la majoria d’aquestes característiques es poden
reduir al fet que els SM no són referencials seguint la idea d’Adger (1994) excepte pel que fa a
quatre característiques: l’obligatorietat , la selecció de l’auxiliar en italià, la prefixació amb out
de l’anglès i la C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica). Aquestes proves mostren que el SM no és
un veritable argument del verb.
40 Les motivacions de l’anàlisi de Jackendoff (1977) es basen també en un altre aspecte. Així, en la seva proposta
els elements que reben el paper temàtic de TEMA són aquells elements dels quals es predica o bé un canvi d’estat o
bé, una ubicació. Per aquest mateix fet si el subjecte del VM és un TEMA, Jackendoff es veu gairebé forçat a
establir que el SM denota una posició: la del subjecte en l’escala especificada pel propi verb.
41 Amb Cinque (1990) entre d’altres subsumirem la noció de referencialitat al concepte d’element lligat al discurs.
84

2 Els SM com a arguments
2.1 Obligatorietat
Un concepte clau per a la definició d’argument és el d’obligatorietat. Així, Jespersen (1927)
utilitza aquest criteri per distingir els objectes directes dels indirectes. La noció d’obligatorietat
es basa en el fet que els arguments, contràriament als elements adjunts, expressen nocions que
són essencials al predicat verbal. Tot i així, sovint s’ha utilitzat aquest criteri sense establir
primer, què entenem per element obligatori. Així, considerem que un complement és obligatori
si la seva presència és imprescindible per a la bona formació de l’oració. En altres paraules, si
sense la seva presència l’oració resulta agramatical. Aquesta primera definició, però, no ens
permet de destriar els arguments dels adjunts ja que hi ha casos d’elements amb propietats
argumentals i que, tanmateix, no són d’aparició obligatòria (vg. (1)a) i casos on un adjunt, que
expressa nocions no essencials per al predicat verbal, hi ha d’aparèixer obligatòriament (vg.
(1)b)
(1)
a. La Maria menja la carn
b. En Pere conviu * (amb la Maria)
Així, els VM han d’anar acompanyats per un SM com a complement ja que en cas
contrari obtenim una oració, a primer cop d‘ull, agramatical.
(2)
a. * El Joan pesa
b. * La casa costa
c. * La pel·lícula dura
Una mirada més atenta ens fa veure, però, que les oracions de (2) resulten gramaticals en una
certa interpretació on el Joan, la casa o la pel·lícula tenen un pes considerable, o un cost elevat
o una durada en un grau elevat 42 . És a dir, en aquella interpretació on se sobreentén la presència
d’un element de quantificació que ens situa en un punt superior de l’escala denotada pel predicat
verbal. En aquest sentit, els VM funcionen com a verbs inergatius típics ja que, en certs
contextos i amb determinades entonacions emfàtiques, interpretem un quantificador de grau
42 Aquest fet no es general en totes les llengües. Així, en anglès no és possible obtenir una lectura de quantitat positiva
quan no hi ha present cap SM (vg. Zamparelli 1995).
85

exercint el que Bosque i Masullo (1998), anomenen quantificació-i(nherent) 43 . Com veiem en els
exemples, en una certa entonació, podem interpretar un quantificador de grau fonològicament
buit a les oracions de (3)que exerceix una quantificació sobre la cosa menjada (3)a, el trajecte
caminat (3)b, o la suor produïda (3)c. Aquesta interpretació també s’obté amb els VM com
veiem a (4).
(3)
(4)
a. La Maria menja
La Maria menja molt
b. El Pep camina
E Pep camina molt
c. L’Elisenda sua
L’Elisenda sua molt
a. El Joan pesa
El Joan pesa molt
b. La casa costa
La casa costa molt
c. La pel·lícula dura
La pel·lícula dura molt.
Els exemples de Quantificació-i descrits per Bosque i Masullo (1998) donen evidències a
favor d’una teoria dels verbs inergatius à la Hale i Keyser, això és, com a verbs lleugers amb un
element nominal com a complement que acaba incorporant-se al verb. Així, la presència d’un
adverbi de grau permet la quantificació de l’element nominal incorporat 44 . Per tant, la lectura de
Quantificació-i no és possible ni amb la major part dels verbs transitius, ni dels inacusatius ja
que no hi ha cap nucli no relacional en posició d’objecte sobre el qual exercir la quantificació 45 .
Per aquesta raó, com veiem a (5), els verbs inacusatius no permeten una interpretació com la de
43 Definim la quantificació-i com la lectura quantificacional dels modificadors de grau que “quantifiquen un component
de l’estructura sublèxica del predicat, més específicament, el predicat més baix disponible en l’estructura lèxicorelacional,
en el sentit de Hale & Keyser (1991, 1994a, 1994b)” (Bosque & Masullo 1999:19-20). En els nostres termes,
és aquella lectura quantificacional que resulta de la quantificació d’un nucli no relacional. Així, la lectura
quantificacional-i de l’oració “El Joan dorm molt” és l’equivalent a la paràfrasi ‘El Joan fa molta dormida’.
44 En aquest treball no tractarem en detall els diferents tipus de quantificació verbal ni oferirem cap teoria de la
quantificació verbal. Per a més detalls vegeu Bosque i Masullo (1998), Doetjes (1997) o Gallego i Irurtzun (2006).
També per a un repàs de la relació entre quantificació verbal i telicitat vegeu Hay et al. (1999), Acedo i Real (2005).
45 Hem de tenir en compte que és possible l’aparició d’adverbis de quantificació amb verbs inacusatius, però que aquests
mai s’interpreten com a quantificadors-i. Així, l’adverbi de les oracions de (i) pot tenir una interpretació de freqüència,
el que Bosque & Masullo (1998) anomenen un cas de quantificació-e(ventiva).
(i) El Pere va molt al poble
La Maria ve massa amb nosaltres
86

(4), on se sobreentén la presència d’un element quantificacional buit. Fixem-nos que la lectura
de Quantificació-i tampoc és possible en presència d’un quantificador manifest.
(5)
(6)
a. La Maria arriba a Sabadell
b. El Joan va al seu poble
c. El Joan viu a Barcelona
a. # La Maria arriba molt a Sabadell
b. # El Joan va molt al seu poble
c. # El Joan viu molt a Barcelona
D’altra banda, alguns verbs inergatius, com per exemple, els V(erbs) de M(anera) de
M(oviment) poden construir-se amb un SM en posició d’objecte indicant la distància
recorreguda fruit del moviment. La diferència bàsica amb els VM consisteix en el fet que als
VMM, el SM no hi apareix de forma obligatòria.
(7)
(8)
a. La Maria camina (quatre quilòmetres)
b. El Pep corre (tres-cents metres)
c. La Laia salta (molts metres)
a. El Joan pesa * (seixanta quilos)
b. La casa costa * (tres-cents mil euros)
c. La pel·lícula dura * (dues hores)
Per aquest motiu, tradicionalment els SM dels exemples de (7) s’han tractat de manera
diferent als de l’exemple de (8). En el primer cas, es parla de complement circumstancial de
quantitat mentre que en el segon, de complement d’acusatiu 46 . De manera excepcional, Fabra
(1956: §66,§68) els tracta indistintament com a complements-acusatius a partir de les dades de
pronominalització: 47
(9)
a. No les pesa en Jordi, quatre lliures
b. No les val, deu mil pessetes
c. No les dura, tres hores
87
[Exemples extrets de Rosselló 2002]
46 Vegeu Gràcia (1989) i Smith (1992) per a un repàs sobre el tractament tradicional d’aquests predicats.
47 Tractarem més en detall les dades de pronominalització a l’apartat següent.

(10)
a. No els ha saltat pas, tres metres
b. No els ha caminat, quatre quilòmetres
c. No els ha corregut mai, tres-cents quilòmetres
Amb tot, en contextos determinats la necessitat dels VM d’aparèixer amb un SM
s’esvaeix. Per exemple, el verb pesar en l’àmbit de les noves tecnologies apareix fàcilment usat
com a intransitiu.
(11) És millor que enviïs els arxius que pesen comprimits
Per tant, és possible que l’aparent obligatorietat del SM sigui més aviat una qüestió
semàntico-pragmàtica més que no pas sintàctica. De fet, el que és crucial és la presència d’un
element predicatiu acompanyant el VM.
(12)
a. El cotxe val car
b. La casa va costar molt barata
c. Aquella pel·lícula dura eternament
En conseqüència, l’oració El Joan pesa sembla agramatical perquè, en aquest exemple ,
el VM, pesar, predica del subjecte que es troba en possessió de pes i, dir això, és no dir gaire,
tenint en compte el nostre coneixement del món sobre les entitats físiques. Tanmateix, podem
crear un context apropiat on aquestes oracions siguin perfectament gramaticals. Així, imaginem
un experiment de laboratori on hem d’establir si certes molècules tenen pes o no en tenen (si
això és possible). En aquest cas podem dir alguna cosa com la de (13).
(13) Aquella molècula pesa però l’altra no.
Més encara, en els casos on els VM apareixen juntament amb la negació, la presència
d’un SM no sembla obligatòria mentre que això no passa amb un verb transitiu canònic.
(14)
a. Les embarassades poden fer exercici dins l’aigua ja que, a l’aigua, la panxa no
pesa
b. * En cas d’avaria aquesta màquina de cafè no prepara
Veiem doncs que els SM només són aparentment obligatoris la qual cosa ens pot fer
pensar que no constitueixen veritables arguments.
2.2 Pronominalització
88

Hi ha força discussió respecte de la possibilitat dels SM de ser representats pel clític
d’acusatiu. Alguns autors consideren que els exemples de (15)a no són gramaticals en espanyol
(Jaeggli 1988) mentre que d’altres consideren aquestes oracions bones en contexts (15)b
emfàtics (Smith 1981, Bosque 1998).
(15)
a. * Cien kilos, Juan los pesa
b. ¿Cien kilos? ¡Juan sí los pesa!
D’altres autors aporten exemples que semblen indicar que la pronominalització és
possible, tot i que, sempre ens trobem davant de casos de dislocacions (a la dreta o a l’esquerra)
en contextos emfàtics.
(16) Català
(17) Francès
(18) Italià
a. No les pesa en Jordi, quatre lliures
b. No les val, deu mil pessetes
c. No les dura, tres hores
a. Trois aunes? Ce drap les a mesuré
b. Trois et demi ça les vaut a peu près.
a. Dieci mila lire, certo che le costa
b. Cento chilogrammi, certo che li pesa
89
[extrets de Rosselló 2002]
[extret de Smith 1991]
Seguint a Cinque (1990), podem analitzar el contrast entre (15)a i (15)b a partir de factors
externs a l’Estructura Argumental dels VM com són les propietats específiques dels
complements de mesura. Cinque observa que en certes oracions de dislocació de SN quantificats,
la presència del clític es troba relacionada amb les propietats del quantificador. Així, la
interpretació referencial del SN quantificat força l’aparició del clític mentre que si el SN
quantificat no és referencial (té una interpretació inespecífica) l’aparició de clític és impossible.
(19)
a. * Bastants llibres, els comprarem demà
b. * Moltes cartes, les hem rebut tard.
c. Bastants llibres? Segur que no els compraràs pas
d. Moltes cartes? No les has rebudes mai
[exemples adaptats de Cinque(1990)]

Possiblement és aquest fet el que porta a alguns autors (Smith 1992 o Bosque 1998) a
afirmar, intuïtivament, que en certes oracions els SM no són pronominalitzables, però que en
d’altres sí que ho són i, que en aquests darrers casos, els exemples sempre estan constituïts per
oracions on la repetició del SM, per part de l’interlocutor, produeix un cert èmfasi.
L’emfatització del SM fa que aquest s’interpreti com un element predictible, que recuperem del
discurs, i li dóna, per tant, un contingut referencial entès com un element lligat al discurs
(Cinque 1990). Així, en les oracions de (16)-(18), el SM s’interpreta com la repetició o represa
d’una informació que ja s’ha dit abans i sobre la qual expressem sorpresa, disconformitat o
dubte.
(20)
a. Setanta quilos!? Segur que no * (els) pesa
b. Vuit-cents euros, no * (els) valdrà mai aquest pis
c. Tres hores? No * (les) dura pas la pel·lícula
Fixem-nos que en aquests contexts la presència del clític és obligatòria mentre que en
aquells contexts no marcats (cf. (15)a), on el SM no es lliga al discurs, la cliticització no és
possible.
(21)
a. Setanta quilos, el Joan ( * els) pesa
b. Vuit-cents euros, ( * els) valdrà aquest pis
c. Tres hores, ( * les) dura la pel·lícula
Cinque argumenta que en les construccions de dislocació a l’esquerra amb represa de
clític (Clitic Left Dislocation, CLLD a partir d’ara), on apareix un SN quantificat no referencial
sense pronom de represa, el SN ha de lligar la categoria buida mitjançant recció per antecedència
mentre que, en l’altre cas és el pronom qui lliga la categoria buida. Per tant, les construccions
amb SN quantificats no referencials són sensibles a illes febles mentre que els SN quantificats
referencials no ho són. Veiem que aquesta predicció es compleix amb els SM.
(22)
a. * Cincuenta quilos, me pregunto cómo pudiste llegar a pesar
b. ok Cincuenta quilos?!, me pregunto cómo pudiste llegar a pesarlos 48
Per tant, veiem que els SM poden ser represos per un clític d’acusatiu exactament en els
mateixos contexts que un SN quantificat argumental ho pot ser en la construcció de CLLD. La
possibilitat de cliticització no es deu, per tant, al fet que no és un veritable argument sinó a les
48 Fixem-nos que si afegim un adverbi de focalizació millorem notablement l’oració Solo cincuenta kilos?Me pregunto
cómo los pesa.
90

propietats referencials d’aquests complements. És més, veiem que el SM funciona de manera
semblant als SN argumentals no referencials.
Els SM també es poden pronominalitzar en altres contexts però de manera una mica
forçada. El fet que no siguin elements referencials, que no estableixin referents discursius, pot
explicar aquests fets. Per tant, els SM es comportaran de manera semblant als SN singulars
escarits com veiem a (23).
(23)
a. ? La Maria sí que va pesar cinquanta quilos però jo no els he arribat a pesar mai
b. * La primera pel·lícula de Tarantino va durar tres hores però la següent no les va
arribar a durar
c. * La Maria va portar corbatai i el Josep també lai va portar
Tot i que en certs contexts els SM es poden pronominalitzar, com hem vist, Rosselló
(2002) estableix que a diferència dels complements acusatius típics, els objectes dels VM no
poden aparèixer en construccions amb el quantificador universal tot in situ i la part nominal
representada mitjançant un clític d’acusatiu.
(24)
(25)
a. Ha agafat tots els papers→ Els ha agafat tots
b. Ha mirat tota la revista → L’ha mirada tota
c. Ha fet tot allò → Ho ha fet tot
a. Val tot el seu sou → *El val tot
b. Durarà tota la setmana → *La durarà tota
c. ¿Peso tots aquests kilos? → ¿*Els peso tots?
Aquest contrast, però, presenta dos problemes. En primer lloc, els exemples de (25) són
casos especials ja que els SM no poden ser modificats per quantificadors universals. En general,
són incompatibles amb determinants forts 49 (Klooster 1972, Adger 1993, 1994, Zamparelli 1995,
Sánchez 1999, Morcicky 2004).
(26) Espanyol
a. * El barco pesa todos los cien kilos
b. * EL libro cuesta cada mil pesetas
49 Seguint la distinció de Milsark (1977) entre determinats forts (eg. cada, tot, qualsvol) i febles (eg., alguns, un,
diversos, etc.).
91

(27) Anglès
c. * La película dura todas las horas 50
a. * The conference lasted every week
b. * The conference lasted the most weeks
(28) Neerlandès
a. Het duurde iedere minuut
Ha durat tots els minuts
b. Jan weegt elke kilo
El Joan pesa cada quilo
92
[Sánchez López1999]
[Adger 1994]
[Klooster 1972]
En segon lloc, les oracions de (25) no són exactament agramaticals. En aquests casos, el
VM pren com a complement un SD, i no un SM en sentit estricte. A mes, els judicis entre els
parlants són força variables i alguna gent troba com a gramaticals oracions com les de (25)a. Els
fragments reproduïts a (29) i (30) mostren que en determinats contexts aquestes oracions es
poden salvar.
(29)
(30)
a. Aquest noi val tot el seu sou.
b. ?? Vols dir que el val tot?
a. Que dura tota la setmana el curs?
b. ?? No, no la dura pas tota. El cap de setmana és lliure
En aquests exemples, el complement del VM és un SD i no pas un SM en el sentit que
hem definit anteriorment. Les oracions de (25) resulten agramaticals tot i que en determinats
contexts milloren: en contextos emfàtics (25)c o en expressions idiomàtiques (25)a. El problema
és que existeix una incompatibilitat semàntica entre el quantificador universal i la denotació del
SM. Així, el quantificador universal tot necessita exercir la quantificació sobre un conjunt fitat
d’elements i el SM no denota un conjunt d’entitats, sinó una quantitat. Per aquest motiu, les
oracions milloren amb la presència d’una clàusula de relatiu que restringeix la denotació del
conjunt. Així, la agramaticalitat de (25) és un fenomen semàntic més que no pas sintàctic. De fet,
50 Fixem-nos que aquesta oració és bona si hi afegim una clàusula de relatiu “La película dura todas las horas que quiere
el director”. L’oració de relatiu és el complement de l’article definit seguint l’anàlisi de Kayne (1994). De la mateixa
manera, la presència del determinant fort depèn de la presència de l’article definit.

la pronominalització de complements d’aquest tipus no resulta del tot dolenta. En la majoria dels
casos però la pròpia construcció és estranya (31)c.
(31)
a. Aquell curs ha costat tots els meus diners → Aquell curs els ha costat tots
b. ?? Finalment, vaig trigar totes les hores que havia demanat→ Finalment, les vaig
trigar totes.
c. ?? EL Joan acabarà pesant tots els quilos que es proposi → El Joan els acabarà
pesant tots
Rosselló (2002) estableix que aquest fet constitueix una prova en contra de l’anàlisi dels
SM com a un tipus d’objecte cognat o acusatiu intern. Fixem-nos doncs, que hi ha un contrast
entre els exemples d’abans i els de (32).
(32)
a. La final dels vuit-cents la va córrer tota
b. La vida l’has de viure tota ben intensament
Malgrat tot, la incompatibilitat del quantificador flotant amb un VM pot venir donada
més aviat per les propietats semàntiques del SM, ja que aquests verbs quan es construeixen amb
un SM tampoc poden aparèixer en construccions amb el quantificador flotant.
(33)
a. La Maria va córrer tots els metres que va poder → ? La Maria els va córrer tots
b. La Maria va viure tots els anys amb alegria → ? La Maria els va viure tots amb
alegria
Els judicis, però, estan subjectes a variació entre els parlants. Fixem-nos que en aquests
contexts si forcem una interpretació on el SM s’entén com una part específica d’un tot, un
recorregut, les oracions resulten millors.
(34)
a. La Maria va córrer tots els metres de cursa sense esma → La Maria els va córrer
tots sense esma
b. La Maria va viure tots els seus anys de vida amb alegria → La Maria els va viure
tots amb alegria
Fixem-nos que no podem crear construccions anàlogues a les de (32) ja que la presència
d’un article definit amb un element nominal que expressa un tipus de mesura resulta estranya.
Potser pel mateix fet que impedeix la presència de determinants forts en els SM: els termes de
mesura resulten estranys en aquelles construccions que forcen una interpretació referencial.
93

(35)
a. * Els metres de cursa, la Maria els va córrer tots
b. * Els anys de vida, la Maria els va viure tots
Suñer (1988) estudia aquests casos en espanyol com un cas més de doblatge de clític,
fenomen que es dóna en espanyol porteño i que està vinculat amb una interpretació específica de
l’objecte directe. El doblatge de clític no es dóna si l’objecte directe no s’interpreta
específicament. Així , el contrast de (36) rau en el fet que el clític és incompatible amb una
interpretació específica i el demostratiu neutre eso.
(36)
a. * Lo vi todo eso
b. Lo vi todo
Suñer estableix que existeixen dos tipus de quantificació per part del quantificador
universal todo. En l’ús dit adverbial, (37)a, amb todo com element invariable, sense
concordança, el quantificador té un tret [-espec] i s’estableix una quantificació sobre una
interpretació de tipus (kind interpretation). En l’altre (37)b, on hi ha concordança, el
quantificador s’interpreta amb un tret [+espec] i s’estableix una quantificació sobre un conjunt.
(37)
a. Sé que todo cambió
b. Aunque ya terminó de entrevistarlas a todas las candidatas, aún no se decidió por
una
Tanmateix, la construcció de (36)b és present també en l’espanyol peninsular i en català,
com podem veure en els exemples de (24). És possible que en aquestes variants aquesta
construcció també exigeixi que l’objecte directe s’interpreti de forma específica, com podem
veure als exemples de (24) repetits aquí a (38). La incompatibilitat, per tant, d’aquesta
construcció amb l’objecte dels verbs de mesura rau en el fet que el SM és semànticament
incompatible amb una interpretació específica. La coacció pot ser possible en certs casos, però,
en general dóna construccions semànticament anòmales.
(38)
a. Ha agafat tots els papers→ Els ha agafat tots
b. Ha mirat tota la revista → L’ha mirada tota
c. Ha fet tot allò → Ho ha fet tot
94

Finalment, els SM es comporten com a objectes directes típics en el fet que poden ser
representats pel clític en associat al cas partitiu o genitiu, tal com ho fan els SN quantificats
argumentals.
(39)
(40)
a. N’han menjat quatre, de plàtans
b. N’han preparat molt, de cafè
c. De nois com tu, no en conec gaires
a. En pesa vint, de quilos
b. En dura tres, d’hores
c. En val vint-i cinc, de cèntims
Tal com apunta Rigau (1997), el clític en, o bé, pot substituir els subjectes
postverbals dels verbs inacusatius, o bé, substitueix l’element nominal d’un SN quantificat en
posició d’objecte (amb quantificador expressat obertament o encobertament). En el primer cas,
el clític en es correspon amb el cas partitiu i s’obté de la incorporació d’un element preposicional
en el verb (ex. Ja n’arriben, de trens).En el segon cas, el clític en representa l’element nominal
amb cas genitiu assignat pel quantificador (ex. En veig alguns, de cotxes). Deixant de banda
qüestions com la possibilitat de reduir aquests dos tipus pronominals a un de sol 51 , veiem que en
el cas del SM el clític en es correspon al segon tipus de cas. Així, el SM no es comporta tampoc
com el subjecte postverbal d’un verb inacusatiu principalment perquè ja n’hi ha un de subjecte i
aquest sol ser preverbal i definit.
Tanmateix, els SM no acaben de comportar-se com els SN quantificats argumentals típics
com mostra el contrast entre (41) i (42).
(41)
(42)
a. * En val
b. * En pesa
c. * En dura
51 Algunes dades com la restricció de definitud dels subjectes postverbals inacusatius (Belletti 1988) i el fet que la
pronominalització per en només és possible amb configuracions on tenim un element nominal amb quantificador
expressat obertament o no, ens poden fer pensar en la possibilitat de reduir el sistema de Rigau (1997) a un de sol sense
haver de lligar-ho a la incorporació de la preposició. Així, en aquesta proposta sembla difícil explicar per què el clític en
de l’oració de (i) ha de ser diferent del de l’oració de (ii), construcció, tanmateix, no acceptada per tots els parlants del
català però força estesa en el parlar de Barcelona. Com veiem, en el segon cas la presència del verb ser ens mostra
obertament que no hi ha incorporació de la preposició. Deixem aquestes qüestions, però, per a recerques posteriors .
(i) A casa n’hi ha tres, de llibres com aquests
(ii) ? En som quatre a casa, de companys de pis
95

a. En prepara
b. N’agafa
c. En beu
Aquest contrast, però, és només aparent ja que els SM necessiten sempre la presència
d’una expressió quantificacional precedint l’element nominal que expressa la mesura. Així, les
oracions de (43) que són el correlat de (41) resulten també estranyes.
(43)
a. ?? Val pessetes
b. ?? Pesa quilos
c. ?? Dura hores
Les oracions de (43), i consegüentment, les de (41) es poden legitimar, però, en contextos
adequats.
(44)
(45)
(46)
a. Això val euros i no dòlars
b. Això en val, d’euros
a. Pesa quilos i no grams
b. En pesa, de quilos
a. Dura hores i no minuts
b. En dura, d’hores
Veiem, per tant, que els SM es comporten com a arguments pel que fa a les dades
presentades en aquest apartat. En concret, presenten un comportament proper als dels SN
argumentals quantificats, ja que es poden pronominalitzar pel clític partitiu en. També hem vist
que els SM es poden pronominalitzar per un clític d’acusatiu ens aquells contextos on podem
forçar una interpretació referencial del SM.
2.3 Els SM no es poden iterar
Els adjunts es caracteritzen perquè no són seleccionats per un predicat, amb la qual cosa
poden aparèixer lliurement i es poden iterar. Tanmateix, no estem dient aquí , però, que no hi
hagi certes condicions que legitimin l’aparició de determinats adjunts. Per exemple, alguns
adjunts temporals que expressen la duració de l’esdeveniment són incompatibles amb predicats
que expressen un esdeveniment puntual (cf. (47)b).
96

(47)
a. La Maria va córrer durant tres hores
b. #La Maria va arribar durant un minut
Amb tot, tal com hem establert al capítol I, els arguments són SD/SN que es troben en
certes posicions estructurals i entren, així, en una relació semàntica determinada amb el predicat
verbal. Per tant, el nombre d’arguments i la seva interpretació es troba limitat per l’estructura
argumental del predicat verbal. En canvi, el nombre d’adjunts es troba només limitat per
qüestions semàntiques i interpretatives, com ho mostra el fet que els adjunts, a diferència dels
arguments, es poden iterar lliurement (amb les restriccions esmentades) com veiem a (48)a.
(48)
a. El Pep caminava tres hores al dia quatre dies de la setmana tots els mesos d’estiu
b. El Pep caminava tres hores, quatres dies de la setmana, tots els mesos d’estiu, etc.
c. * El Pep va preparar el cafè una torrada la lliçó
d. El Pep va preparar el cafè, una torrada, la lliçó, etc.
Fixem-nos que els adjunts de (48)a no es troben separats per comes. No es tracta, doncs,
d’una enumeració d’adjunts, ja que els arguments també es poden iterar seguint aquesta
estratègia (cf. (48)d). Fixem-nos que hi ha efectes en la interpretació dels adjunts segons si
apareixen iterats o en forma d’enumeració (cf. Uriagereka 2003). A (48)a els adjunts que
apareixen més a la dreta tenen abast sobre els de l’esquerra. A (48)b, en canvi, els adjunts
s’interpreten independentment en relació amb el predicat verbal i no estableixen relacions
d’abast entre ells. Així, (48)b es pot interpretar com tres assercions successives paral·leles on
diem tres freqüències possibles amb què el Pep caminava.
Els SM no es comporten com a adjunts en aquest sentit ja que són seleccionats pel
predicat i, en conseqüència, no es poden iterar lliurement. Fixem-nos que alguns SM que
funcionen com a adjunts sí que presenten el patró descrit anteriorment: es poden repetir
lliurement, amb restriccions només de caire semantico-pragmàtic.
(49)
a. * La Maria pesava seixanta quilos cent quilos
b. * Aquella pel·lícula va durar tres hores tres dies dos cops per setmana
c. * El cotxe costava tres mil euros quatre mil dòlars
d. La Maria dormia tres hores tres dies quatre anys
Amb tot, sembla que sí que podem trobar oracions semblants a les de (48) i (49)a amb
iteració dels SM. Tanmateix, no es tracta del mateix cas. Fixem-nos que les oracions de (50)
presenten un patró totalment invers a les oracions de (48)a i (49)a. Així, el terme de mesura de
97

les oracions de (50) denota una unitat sucessivament més petita de forma que la primera unitat
inclou la segona, la tercera, la quarta i així, successivament. Justament al contrari del que passa a
(48)a i (49)a on els adjunts situats més cap a la dreta inclouen els adjunts de l’esquerra. A més,
l’oració de (50)b mostra que aquesta restricció no depèn del tipus de mesura emprada ja que
durar utilitza mesures temporals. La diferència consisteix en que a (50) els diferents SM formen
en realitat un sol constituent on cada SM especifica una part de la mesura total.
(50)
a. La Maria pesava cinquanta quilos tres-cents grams
b. La pel·lícula va durar tres hores quaranta minuts trenta segons
c. Aquell cotxe costava sis mil euros trenta-quatre cèntims
2.4 Avançament del SV
Uriagereka (2003) mostra que els adjunts a diferència dels arguments, en construccions
d’avançament del SV en anglès, poden ser arrossegats amb el SV o bé poden romandre en la
posició original mentre que els arguments han d’aparèixer obligatòriament adjacents al predicat
verbal (cf. (51) i (53))
(51) Caesar said he would conquer Gaul in one year...
a. and conquer Gaul in one year he surely did.
b. and conquer Gaul he surely did in one year.
(52) Caesar said he would conquer Gaul...
a. and conquer Gaul he surely did.
b. * and conquer he surely did Gaul
98
[extret d’Uriagereka (2003)]
En aquest sentit els SM es comporten de la mateixa manera que els arguments ja que en
aquestes construccions han d’aparèixer adjacents al predicat verbal.
(53) Mary said she would weigh sixty kilos
a. …and weigh sixty kilos she surely did
b. * …and weigh she surely did sixty kilos
(54) Oliver Stone said his film would last three hours
(53) i (54).
a. …and last three hours it surely did
b. … * and last it surely did three hours
Observem que en català es dóna un contrast semblant a l’observat en els exemples de

(55) La Maria va dir que pesaria cinquanta quilos aquest any
a. ? ...i pesar cinquanta quilos va ser justament el que va fer
b. ... * i pesar va ser justament el que va fer cinquanta quilos
Amb tot, cal tenir en compte que els exemples tant en anglès com en català sonen una
mica estranys perquè els verbs de mesura són típicament estatius i el verb lleuger que apareix per
establir la referència és el verb fer, verb d’acció per excel·lència.
3 Els SM com a adjunts
3.1 Alternança amb adverbis de grau o quantificació
Els SM alternen amb adverbis de grau o quantificació (ex. molt, poc, bastant, gens,
força) cosa que no fan els objectes directes canònics (cf. (56)b)
(56)
a. El Joan pesa poc/ El Joan pesa cinquanta-cinc quilos
b. El Joan ha preparat pasta / *El Joan ha preparat poc 52
A més a més, veiem que els VM es comporten com alguns verbs de procés que poden
aparèixer en construccions transitives i intransitives (ex. menjar, escriure, ballar, etc.). Així el
cas de (56)a és paral·lel a (57).
(57)
3.2 Passivització
a. La Maria menja poc / La Maria menja l’entrepà
b. La Maria escombra molt /La Maria escombra el terra
c. El Pep corre molt / El Pep corre la marató
Una de les característiques que tradicionalment s’han presentat a favor de la hipòtesi de
tractar els SM com a adjunts és el fet que aquests elements no es poden passivitzar 53 . Així, molts
autors consideren la falta de passiva com el tret crucial per a determinar el caràcter d’adjunt
d’aquests complements (Bach 1980, Anderson 1988, Kegl & Fellbaum 1989, Smith 1992).
(58) Hale & Keyser (2002)
52 L’oració seria bona amb l’aparició del clític partitiu en seguit del determinant indefinit poc EL Joan n’ha preparat poc
53 Per a un llistat força exhaustiu sobre quins verbs pemeten la passiva en anglès vegeu Bach (1980). Per a l’espanyol
Mendikoetexea (1999) i Bartra (2002) per al català.
99

a. That house costs fifty thousand dollars
b. * Fifty thousand dollars are cost by that house
(59) Smith (1991)
(60) Español
(61) Catalán
a. *Trente-six mille francs ont été coûtés par cette voiture
b. *Quatre-vingts kilos sont pesés par Yves
a. *Dos horas fueron duradas por el concierto
b. *Veinte kilos fueron pesados por el tendero
a. *Quatre quilos van ser pesats pel nadó
b. *Quatre mil pessetes van ser valgudes
En canvi l’objecte de l’alternant agentiu de VM (si n’hi ha) sí que pot passivitzar-se.
(62)
a. Veinte kilos (de patatas) fueron pesadas por el tendero
b. Diez centímetros (de puerta) fueron medidos por el carpintero
En anglès, Anderson (1988) i Hale i Keyser (2002) argumenten que el SM no es pot
passivitzar perquè és un predicat. En concret, Anderson (1988) estableix que només els elements
amb paper temàtic de figura gramatical (ie. l’element sobre el qual s’exerceix la predicació)
poden ser passivitzats. Així doncs, l’element interpretat com a figura en els VM és el subjecte i
no pas el SM postverbal. Altres autors, vinculen la falta de passiva d’aquests elements a les
propietats referencials de l’objecte. Per exemple, Adger (1994) 54 explica que, com els SM no són
elements referencials, no es poden moure a l’especificador del SConcordança (AgrP) per a rebre
cas. Aquesta mateixa raó explica per què els SM no poden aparèixer en les construccions de
tough-mouvement.
(63)
a. * Seventy kilos is hard for Anson to weight
b. * A week is tough to last in the outback
c. * Three dollars is easy for a book to cost
100
[Adger 1994]
Tanmateix, Adger no pot explicar per què aquests verbs no poden passivitzar-se en
neerlandès, en construccions de passiva impersonal, on la posició de subjecte es troba ocupada
per un expletiu. És difícil d’explicar els fets de (64) apel·lant només a restriccions sobre el
54 En termes d’Adger (1994), la manca de referencialitat es defineix com la impossibilitat dels SM d’introduir o
recuperar elements discursius.

moviment. Per això Adger (1994) adopta la posició de Jackendoff (1972) que estableix que un
element amb paper temàtic LOCATIU no pot aparèixer com el subjecte oracional. Tanmateix,
aquesta proposta no deixar de ser una mica estipulativa.
(64)
a. * Er werd door Dennis 52 kilos gewogen
Expl ser-passat per Dennis 52 quilos pesar-participi passat
b. * Er werd door het congres twee weken geduurd
Expl ser-passat per la conferència dues semanes durar-participi passat
Com hem vist doncs, existeixen dues famílies d’explicacions pel que fa a la
impossibilitat de passivitzar els verbs de mesura. Per un costat, l’explicació pot fer referència al
SM: (i) a les seves propietats referencials (Mendikoetxea 1999, Bach 1980, Adger 1994) o bé (ii)
a la relació que manté amb el predicat verbal, ie. si és interpretat com la figura gramatical
(Anderson 1988), si té un determinat paper temàtic (Jackendoff 1972). En segon lloc, altres
autors troben la causa en la naturalesa del predicat verbal mateix: (i) en la semàntica, com el
caràcter estatiu dels VM (Rosselló 2002) o (ii) en la sintaxi, els VM no són veritables verbs
transitius i, per tant, no es poden passivitzar (Bach 1980, Kegl & Fellbaum 1988).
Com hem vist, dos factors semblen barrejar-se en aquest fenomen. Per una banda, tal
com apunta Rosselló (2002), el fet general que els predicats estatius no es poden passivitzar 55 .
(65)
a. María tiene un coche
b. * Un coche es tenido por María.
c. Los niños saben la respuesta
d. * La respuesta es sabida por los niños
En segon lloc, les propietats referencials dels SM ja que, seguint Mendikoetxea (1999),
només els objectes definits permeten la delimitació aspectual del verb cosa que és condició
imprescindible, segons aquesta autora, per legitimar la passiva perifràstica (per la presència del
participi perfet). De fet, la generalització de Rosselló esmentada abans (ie. que els predicats
estatius no poden passivitzar-se) pot ser subsumida a l’observació de Mendikoetxea (ie. que la
delimitació aspectual és una condició imprescindible per legitimar la passiva perifràstica) ja que
els predicats estatius no es troben especificats aspectualment. Així, els VM no es podrien
55 Alguns autors apunten algun contraexemple adduït per Jespersen (1927) ‘In the result of this peculiarity Othello is
resembled only by Antony and Cleopatra’. Bach (1980) senyala que la passiva resulta estranya si el subjecte és un
element indefinit i no referencial. Aquest fet podria explicar també per què els SM no es poden passivitzar. Anderson
(1988), en canvi, argumenta que en aquests exemples Othello s’interpreta com la figura gramatical sense tenir en compte
tampoc a quin tipus aspectual pertany el predicat.
101

passivitzar per dos motius: per les propietats referencials del seu objecte i perquè és un predicat
estatiu. En conseqüència, no podem vincular la manca de passiva amb el caràcter no argumental
dels SM.
3.3 La C(onstrucció) C(ausativa) R(omànica)
El subjecte dels verbs intransitius, quan apareixen subordinats en la construcció causativa
de les llengües romàniques, porten cas acusatiu mentre que el subjecte dels verbs transitius
porten cas datiu, com mostren els exemples (66) i (67), per al francès i el català.
(66) Francés
(67) Català
a. J’ai fait manger Jean → Je l’ai fait manger
b. J’ai fait manger la pomme à Jean → Je lui ai fait manger la pomme
a. He fet menjar al Joan → L’he fet menjar
b. He fet menjar les patates a la Maria → Li he fet menjar les patates
102
[Smith 1991]
Els VM, però, tenen un comportament una mica diferent ja que la presència del
SM no impedeix que el subjecte del VM porti cas acusatiu. Smith (1991) observa que almenys
en francès, la construcció causativa amb el subjecte amb cas datiu resulta agramatical
contràriament al que esperaríem d’un verb transitiu típic. En català, però, l’oració amb subjecte
en datiu no resulta totalment agramatical tot i que la majoria de parlants consultats troben millor
(69)a a (69)b.
(68)
(69)
a. ? Son goût pour les repas plantureux l’a fait peser cent kilos
b. * Son goût pour les repas plantureux lui a fait peser cent kilos
a. Tot aquest menjar l’ha fet pesar vuitanta quilos
b. ? Tot aquest menjar li ha fet pesar vuitanta quilos
Tanmateix, si observem les oracions de (70) es veu clarament que quan el verb és
agentiu l’aparició del subjecte en acusatiu dóna una oració agramatical.
(70)
a. Le contre-maître lui a fait peser tous les sacs
b. * Le contre-maître l’a fait peser tous les sacs
c. * El contremestre l’ha fet pesar tots els sacs

d. El contremestre li ha fet pesar tots els sacs
Aquest contrast es veu clarament en italià ja que, segons els parlants consultats, el
subjecte dels VM en la construcció causativa no pot aparèixer mai en datiu talment com si fos un
verb intransitiu.
(71)
a. Gianni l (=AC)’ ha fatta ridere Maria
b. Gianni le (=DAT) ha fatto mangiare mele a Maria
c. Quella dieta tanto rigida l' (=AC) ha fatta pesare 50 kg, a Maria
d. I nuovi prezzi l’(=AC) hanno fatto costare 40 euro
e. L'appoggio popolare lo (=AC) fece durare 20 anni, al nostro presidente
Les propietats no referencials dels SM no sembla que influeixin en el comportament
d’aquests elements en la CCR ja que els SN escarits singulars presenten un patró totalment
diferent. Així, el subjecte del predicats verbals que es construeixen amb un SN singular escarit,
apareix en datiu en la CCR.
(72)
a. He fet portar corbata al Pere→ Li he fet portar corbata
b. He fet portar corbata el Pere → * L’he fet portar corbata
Els exemples de (72)b es repeteixen en italià cosa que fa pensar que les propietats
referencials del complement no tenen cap efecte en el fet que el VM es comporti com un verb
intransitiu en aquesta construcció
(73)
a. L’etichetta gli (=DAT) fa portare la cravatta
b. Gli anni di cattive raccolte gli (=DAT) hanno fatto avere fame
3.4 Selecció de l’auxiliar
Els VM es comporten com a verbs intransitius pel que fa la selecció de l’auxiliar. Així,
l’italià distingeix els verbs inacusatius dels inergatius a partir de la forma de l’auxiliar de les
formes compostes dels temps perfectius. Com ja examinarem al capítol V, els VM tenen un
comportament variable pel que fa a aquest fenomen (vg. també Smith 1991 i Gràcia 1989) i, en
ocasions, poden seleccionar l’auxiliar essere. El que ens interessa en aquests moments, però, és
el fet que l’auxiliar essere només pot ser seleccionat per verbs intransitius, fet que posa de
manifest, un altre cop, que el VM es comporta com un verb intransitiu (en aquest cas inacusatiu)
103

malgrat la presència del SM. En aquest cas, les propietats referencials de l’objecte tampoc no
permeten explicar el comportament del VM.
(74)
a. Questa machina è costata / ?? ha costato dieci milioni
b. Una tale gemma sarebbe valsa/ ?? avrebbe valso moltissimi soldi
c. Il concerto è durato / ?? ha durato tre ore
d. Questo presidente è / ? ha durato tre anni
e. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi
3.5 La prefixació amb out
La prefixació amb out de l’anglès permet aïllar la classe dels verbs inergatius. Tal com
observa Bresnan (1982), només els verbs que tenen un argument permeten la presència del
prefix out 56 . Amb la presència del prefix, obtenim un verb transitiu comparatiu a partir d’un
inergatiu. Així, l’afixació del prefix out a un verb V genera un verb out-V tal que x out-V y
significa ‘x V en un grau superior que y’ . Als exemples de (75) observem com la generalització
de Bresnan es compleix ja que els verbs transitius (vg. (75)d-(75)g) no es poden prefixar.
(75)
a. John outran Mary
b. Few cats outgrin Lorenzo’s cat
c. Christmas Bells outjangled church bells this year
d. * The boys outfound the grils in the treasure hunt
e. * Extroverts outlikes introverts
f. * Bureaucarts outbribe managers easily
g. * The Soviets outdestroyed the AMericans
104
[Exemples de Zubizarreta 1987]
Tanmateix, alguns verbs transitius que permeten un ús intransitiu amb objectes no
especificats poden entrar també en aquesta construcció (vg. Bresnan 1982, Zubizarreta 1987 I
Levin 1988 ). A (76) tenim alguns exemples extrets de Levin (1999).
(76)
56 De fet Zubizarreta (1987) opina que els verbs inacusatius permeten també la presència del prefix out (ex.
outbounce)amb algunes restriccions de naturalesa semàntica que no explora. Deixem aquesta qüestió per al capítol
V on prenem aquest fenomen com un diagnòstic d’inergativitat.

a. I’m no slouch in the food department, but she consistently outordered and outate
me (C. Garcia-Aguilera, Bloody shame, New York: Putnam’s,1997, 4)
b. . . . Georgia will have to outscratch and outclaw the Gators just to beat them,”
Spurrier said Monday. (T. Barnhart, Spurrier defends comments; Poor-mouthing
is getting old, The Atlanta Journal and Constitution, November 12, 1991, E1)
c. “. . . They outhit us and outplayed us. . . . ” (D. Ventura, School sports; Division 2
North; Danvers dances, The Boston Herald, June 13, 1999, B46)
d. Whereupon their American Security Bank teammates calmly outtugged their
obviously straining opponents . . . (P.S. Canellos, Jocks of all trades; Playing the
corporate games, The Washington Post, July14, 1986, C1)
Aquests verbs, malgrat que poden construir-se com a transitius en algunes ocasions, no
permeten la presència de cap complement quan apareixen en aquesta construcció, com mostra el
contrast de (77).
(77)
a. The children outate the parents
b. * The children outate the sandwich the parents
Curiosament els VM es comporten, un altre cop, com els verbs inergatius. Això és, en
anglès admeten la prefixació amb out fet que ens dóna entendre que o bé el SM no és un
veritable argument del verb, o bé, que els VM, juntament amb alguns verbs transitius, es poden
construir com a intransitius quan l’objecte és inespecífic
(78)
a. The boxer outweighed his opponent
b. My swiming pool outmeasures yours
c. I hope the new car outlast the old one
d. But in a long run, intensive therapy may outcost pancreas transplantation
Aquesta prova, de la mateixa manera que l’anterior, mostra que el VM es comporta com
un verb intransitiu.
3.6 Concordança d’objecte
En aquelles llengües amb concordança d’objecte, els SM mostren un comportament
variable. Smith (1991) observa que no hi ha concordança entre el SM i el participi passat en
francès cosa que mostra, per a aquest autor, el caràcter no argumental d’aquests constituents. Les
dades resulten una mica confuses perquè freqüentment s’admeten totes dues versions mentre que
105

la no concordança amb objectes directes canònics produeix oracions clarament agramaticals.
Tractarem breuement el cas de les llengües romàniques, en concret el francès i l’italià, que
mostra un patró diferent (vg. (81)).
En llengües com el francès, l’italià i el català 57 , l’objecte directe preverbal concorda en
gènere i nombre amb la forma del participi passat en els temps perfectius perifràstics. A (79)
reproduïm les dades de Smith (1991) que mostren com el SM no concorda amb la forma del
participi passat.
(79)
(80)
a. Les douze francs que cette livre avait coûté
b. La grosse somme que cette propriété aurait valu
c. Les vingt grammes que cette lettre a pesé
a. Toute la peine que vous nous aurez coûtée
b. Les réprimandes qu’il nous a values
c. Vos bonnes raisons que j’ai pesées 58
Aquests fets no es repeteixen en italià on tenim sempre concordança.
(81)
a. Tre chili, mai li ha pesati
Tres quilos, mai el.masc.pl. ha pesat masc.pl
b. Tre ore, sì che le ha durate
Tres hores, sí que la fem.pl. ha durat fem.pl.
Veiem, doncs, que hi ha forta variació interlingüística. Adger (1994), seguint un treball
d’Obenauer (1992), estableix que hi ha una interacció entre la interpretació dels SD objectes i
l’aparició de concordança (almenys en francès). Així, segons Obenauer (1992), l’oració de (82)a
té una interpretació diferent a (82)b. Obenauer (1992) acaba concloent que només els SD amb
una interpretació específica o familiar forcen la concordança.
(82)
a. Quelles maisons a-t-il construit ?
QUEL-fem.pl cases ha ell construït
‘Quin tipus de cases ha construït?’
b. Quelles maisons a-t-il construites ?
57
En aquesta llengua la concordança amb l’objecte és facultativa i subjecta a una forta variació dialectal. Per tant,
deixarem de banda els exemples del català.
58
Aquest ús de peser és força diferent a l’ús de peser com a verb de mesura. En aquesta oració peser significa més aviat
sospesar.
106

QUEL-fem.pl cases ha ell construït fem.pl
‘Quines cases ha construït?’
Per aquest mateix motiu, Adger (1994) explica que les exclamatives en francès no
permeten la concordança del participi passat (al contrari del que passa amb les interrogatives)
perquè no permeten l’aparició d’un SD específic. Reproduïm els seus exemples a (83).
(83)
a. Quelle surprise elle m’a fait( * e) !
Quina-fem.sg sorpresa--fem.sg m’ha fet(*-fem.sg ) ella !
‘Quina sorpresa m’ha fet !’
b. Quelle erreur il a commis( * e) !
Quina-fem.sg error--fem.sg m’ha fet(*-fem.sg ) ell !
‘Quin error ha fet!’
El que sembla crucial, per tant, segons aquestes dades, és que el SD es pugui interpretar
de manera específica cosa que no es possible amb els SM, ja que no denoten entitats presents en
el discurs sinó quantitats 59 . Al contrari, la concordança d’objecte en italià no sembla fer
referència al caràcter específic o no específic dels constituents. Potser el contrast entre l’italià i el
francès exemplificat a (79) i (81) està lligat també al contrast notat per Kayne (2000:11) i
reproduït aquí a (84). Deixarem, però, aquests fets per a posteriors recerques.
(84)
a. * Il en a reprises deux
b. Ne ha reprise due
Tot i així, aquest patró es reprodueix en altres llengües més allunyades. Per exemple, en
basc quan tenim un SM, s’admeten les dues versions: la concordada i la no concordada, mentre
que quan l’objecte directe és un SD la concordança és obligatòria. De moment, no sabem si
aquest mateix patró es reprodueix amb altres complements de característiques referencials
similars, o si hi ha una interacció entre referencialitat i concordança també en basc. Deixem, per
tant, aquest fenomen per a investigacions posteriors.
(85)
a. Mariak 60 kilo pisatzen du/ditu
Maria.erg 60 kilo pesar aux.obj.sg/pl
‘María pesó 60 kilos ‘
b. Pelikula hauek hiru ordu irauten du/ditu
59 Per a Adger (1994) el que és crucial és que no poden recuperar ni introduir elements discursius.
107

3.7 Extracció
Película aquella.erg tres horas durar aux.obj.sg /pl
‘Aquella película duró tres horas’
c. Mariak tomateak erosi ditu/*du
Maria.erg tomate.det.pl comprar aux.obj.pl/sg
‘María compró tomates’
d. Mariak bi kilo tomate erosi ditu/*/?du
Maria.erg dos kilos tomate comprar aux.obj.pl/sg
‘María compró dos kilos de tomates’
Els SM no es poden extreure d’illes febles 60 , com podem veure en els contrasts de (86),
cosa que al llarg de la bibliografia ha constituït una prova a favor del caràcter no argumental
d’aquests constituents (vg. Smith 1991, Corver 2006). De fet, en determinades propostes es
defensa que les expressions sensibles a les illes febles són adjunts en oposició als arguments que
sí que es poden extreure (Lasnik and Saito 1984, Chomsky 1986), com il·lustra el contrast de
(87).
(86)
(87)
a. Qué (=patatas) no sabes que Juan ha pesado?
b. * Qué (=cuarenta kilos) no sabes que Juan ha pesado?
c. Cuantos tomates no sabes que Juan ha pesado?
d. * Cuantos kilos no sabes que Juan ha pesado?
a. ?? Which problem do you wonder how John could solve t t?
b. * How do you wonder which problem John could solve t t?
108
[Rizzi 1990: 4]
Rizzi (1990) observa que alguns elements seleccionats pel verb (SM, adverbis, fragments
idiomàtics) no es poden extreure tampoc de determinats contexts inductors d’illa feble. Rizzi
argumenta que la distinció argument-adjunt no pot ser la correcta en casos com aquests ja que els
dits elements semblen seleccionats efectivament pel verb, i per tant, lèxicament regits per aquest.
(88)
60 Una illa forta és aquella de la qual no es pot extreure cap element (ex. l’extracció d’una oració interrogativa introduïda
per un mot qu, l’extracció d’un adjunt oracional, extracció d’un SD definit); una illa feble és una illa de la qual no es
poden extreure alguns elements (ie. no podem extreure els adjunts però sí els arguments). Exemples d’illes febles serien :
illes interrogatives, negació, contexts factius, etc.

a. What did you think that the book cost?
b.*What did you wonder wether the book cost? [illa interrogativa]
c. What didn’t you think that Anson saw t ?
d. * What didn’t you think that the book cost t ?
e. What did you regret that Anson saw?
f. * What did you regret that the book cost?
(89)
a. Qué pensabas que el libro costaba?
109
[illa negativa]
[illa factiva]
[Exemples extrets d’Adger 1994]
b.*Qué te preguntabas si el libro costaba? [illa interrogativa]
c. Qué no sabías que había visto Juan?
d. * Qué no sabías que el libro había costado?
e. Qué lamanentaste que hubiera visto Juan?
[illa negativa]
f. * Qué lamentaste que el libro hubiera costado? [illa factiva]
Per Rizzi (1990), doncs, el que sembla crucial en aquests casos és que els elements
(seleccionats o no) que no es poden extreure no són referencials. Per a aquest autor, els elements
referencials es poden extreure perquè, tot i que el mot qu desplaçat no pugui lligar la seva traça
(recció per antecedència), la traça és troba regida lèxicament pel verb. En la Relativitat
Minimitzada, el lligament es defineix en termes de c-comandament i d’identificació d’índexs
referencials. Els arguments no referencials no reben un paper temàtic referencial, i per tant, no
disposen d’un índex referencial, amb la qual cosa no poden ser lligats pel verb, perquè no es
produeix una identificació d’índexs referencials. Entre els papers temàtics no referencials trobem
el de mesura, manera, paper atmosfèric, paper idiosincràtic en les expressions idiomàtiques 61 ,
etc. Igualment, Cinque (1990), Adger (1994) o Rizzi (2002) argumenten que els SM no es poden
extreure perquè no són elements referencials.
61 D’aquesta manera Rizzi (1990) captura la distinció entre arguments i quasi –arguments de Chomsky 1991. Així,
aquests darrers serien expressions que són marcades temàticament però que no es refereixen a cap participant en
l’esdeveniment.

Finalment, Rullman (1995) dóna una explicació des de la pragmàtica, almenys pel que fa
a l’extracció d’una illa negativa. En la seva proposta l’extracció d’adverbis de grau del domini
de la negació dóna lloc a oracions sintàcticament correctes però semànticament anòmales. El
problema amb oracions com (90)a consisteix en el fet que els adverbis de grau vehiculen una
pressuposició de maximalitat 62 , tal que, si l’oració va negada, no existeix cap resposta possible.
Així, la resposta a (90)a, és el màxim grau possible tal que el Joan pesa com a mínim aquest
grau. Si neguem l’oració, no existeix cap quantitat màxima possible tal que el Joan no pesa
aquesta quantitat. La raó, per tant, és pragmàtica i rau en aquesta pressuposició.
(90)
a. How much does John weight ?
b. What did John read?
c. * How much does John not weight ?
d. What did John not read?
Tanmateix, l’anàlisi de Rullman pot rebre dues crítiques. En primer lloc, sembla difícil
estendre la seva anàlisi a altres tipus d’illes, com les interrogatives o les factives. En segon lloc,
la proposta de Rullman (1995) no permet explicar per què en determinats contextos on,
conservem la pressuposició de maximalitat però establim referents discursius per als SM,
l’extracció d’aquests elements sí que és possible. Així, imaginem un context com el descrit a
[A], l’extracció no resulta tan dolenta ja que els SM es lliguen discursivament. Una resposta
apropiada pot ser [C], ja que no hem cregut que el Joan hagi pesat mai 150 quilos.
[A] Estem en un concurs televisiu. Es mostren diferents escenes amb fotos del Joan en diferents
moments de la seva vida. Ens diuen que algunes de les fotografies poden ser falses i d’altres no.
En una surt el Joan molt prim, en una altra normal i en una altra molt gras. A sota de cada
fotografia apareix un determinat pes : 45, 75 i 150 quilos respectivament. El presentador ens fa
la següent pregunta:
[B] Què no creus que ha pesat el Joan?
[C] 150 quilos
Tot i així, no entrarem ara en la discussió sobre si els fenòmens d’extracció descrits en
aquest apartat s’han d’analitzar com a un fenomen sintàctic, semàntic o pragmàtic. El que és
62 Això és, s’interpreten en un grau màxim. Per exemple, Quant pesa el Joan ? hi ha una pressuposició per la qual
la resposta correcta a aquesta pregunta només és aquella on diem el punt màxim en l’escala de pes que té el Joan.
Així, si el Joan pesa seixanta quilos, la resposta adequada a la pregunta seria seixanta quilos i no pas vint quilos,
tot i que, en sentit estricte, si el Joan pesa seixanta quilos també en pesa trenta.
110

crucial és que el fet que els SM són arguments o adjunts no té cap efecte en la impossibilitat
d’aquests elements de ser extrets d’illes negatives. Els exemples de (91) il·lustren específicament
aquest punt. Com veiem, ni el SM adjunt ni l’argumental poden ser extrets del domini de la
negació (aquestes dades es poden estendre a altres illes interrogatives).
(91)
a. Quant no saps que va córrer la Maria? 63
b. Quant no saps que va durar la pel·lícula?
3.8 Nominalitzacions
111
[extracció d’adjunt]
[extracció d’argument]
Els SM no poden aparèixer com a complements de les nominalitzacions dels verbs de
mesura corresponents en anglès (cf. Corver 2006), com veiem als exemples.
(92)
a. John’s weighing of the pig took three minutes
b. * John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him
Tal com apunta Baker (1997), seguint l’anàlisi de Chomsky (1986) de les
nominalitzacions amb verbs de marcatge excepcional de cas, la preposició of és la realització del
cas genitiu que, com a cas inherent, només pot ser assignat per un nucli a un SN, si aquest nucli
marca temàticament a aquest SN. Els casos rellevants a Chomsky (1986) els reproduïm a (93)
(93)
a. I believe John to be the winner
b. * The belief of John to be the winner
Aquestes dades, doncs, donen forts indicis per pensar que els SM no es troben
temàticament marcats pe verb, ie. no es troben en una posició estructural d’objecte, tal com
l’hem definit al capítol I.
3.9 Forats parasítics
63 Al capítol III hem apuntat la idea que el SM amb verbs de manera de moviment (córrer, saltar, caminar, etc.)
són adjunts, propers als adjunts temporals, que expressen duració a partir, però, de coordenades espacials. Vegeu,
però, Tenny (1995a, 1995b) per un tractament diferent. Per aquesta autora, el SM amb aquests verbs és un
argument no referencial, fet que l’aproxima als adjunts. De moment, assumim que es tracta d’un adjunt a partir de
contrasts com Què pesa el Joan/ * Què corre el Joan?, entre d’altres. Deixem, per a futura recerca, un tractament
més aprofundit d’aquests verbs.

Corver (2006) argumenta que els SM no són veritables arguments perquè contràriament
al SN argumentals (cf. (94)a), els SM no legitimen forats parasítics. Les dades de (94) il·lustren
aquest punt: l’oració amb el verb weigh en la variant agentiva,(94)a, és gramatical però amb la
variant estativa, (94)c, no ho és.
(94)
3.10 Abast
a. Which booki did you file ti without reading _ ?
b. Whati did you weigh ti without selling __?
c. * How muchi did the house cost ti without being worth __?
Tal com destaca Schwarszchild (2005), els SM malgrat ser expressions introduïdes per
un numeral (i per tant possiblement quantificacionals) no entren en relacions d’abast amb altres
expressions quantificacionals com farien els SN argumentals. Així, (95)a permet dues lectures:
en una cada granger pesa vint porcs (distributiva) i en l’altre, el conjunt dels grangers pesen vint
porcs en total (un en pesa tres, l’altre cinc i així fins a vint). A (95)b, en canvi, només la lectura
distributiva és possible. Així, el SM no pot prendre abast sobre el quantificador universal.
(95)
a. Cada granger va pesar vint porcs (ambigua)
b. Cada granger va pesar seixanta quilos (no ambigua)
112
[Corver (2006)]
Per a Corver (2006) aquest fet mostra el caràcter no argumental d’aquests complements. Al
capítol VI veurem com aquest comportament en relació a l’abast s’estén a altes constituents: com els
arguments meta de les CDO o els altres SM adjunts, com els temporals o els espacials. Tanmateix,
és possible també que aquest fet estigui relacionat amb les propietats no referencials dels SM.
Retornarem a aquesta qüestió al capítol VI.
4 Conclusió 64
64 Hi ha altres fets que semblen indicar que el caràcter referencial dels arguments interaccionen fortament en les seves
propietats com a complements. Per exemple, en les llengües eslaves, l’objecte directe en les oracions negatives porta cas
genitiu mentre que en les afirmatives rep cas acusatiu.
(1) Polonès
a. Jan waży czterdzieści kilogramów.
Jan.NOM pesar cuarenta.ACC.PL kilo.GEN.PL
‘Jan pesa quaranta quilos’
b. Jan nie waży czterdzieści kilogramów/ czterdziestu kilogramów

Com hem vist, l’estatus dels SM és força controvertit. El fet que els SM no són
referencials provoca que presentin tot un conjunt de característiques normalment associades als
adjunts. En aquest capítol, hem intentat deixar de banda els trets referencials dels SM a l’hora de
destriar les seves propietats com a adjunt o com a argument. És cert, amb Adger (1994), que els
arguments no referencials presenten propietats properes als adjunts. Amb tot, certes
característiques dels SM no es poden explicar sota la hipòtesi que el SM és un argument no
referencial. Així, resulta evident que el VM s’interpreta com a intransitiu pel que fa a diversos
fenòmens: la prefixació out, la selecció de l’auxiliar en italià, la construcció causativa romànica.
L’estatus del SM com a adjunt, el posen de manifest propietats com l‘aparent obligatorietat
d’aquests elements, les proves de les nominalitzacions o el comportament d’aquests elements en
construccions de forats parasítics, per exemple. Tanmateix, hem vist que, en certs contextos, el
SM es comporta com un argument: així, sembla que hi hagi una relació semàntica estreta entre el
SM i el predicat verbal, no es pot iterar lliurement, es pot dislocar i representar per un clític
d’acusatiu en les construccions de CLLD en contextos apropiats, etc. Sembla, doncs, que pel
que fa a operacions de tipus lèxic (ie. selecció auxiliar, prefixació out, CCR, etc.), els VM es
comporten com si fossin verbs intransitius mentre que en operacions sintàctiques (ie. assignació
de cas, CLD, mot-qu, avançament del SV, etc. ) el VM es comporta com a transitiu i el SM com
el seu argument. És possible doncs, que el SM no sigui un argument del VM en el sentit que no
s’insereix en el nivell sintàctic on s’estableixen les relacions temàtiques entre el verb i els seus
arguments. Tanmateix, ens queda per explicar com és possible, si el SM és un adjunt, que
presenti una relació semàntica tan estreta amb el predicat verbal. Al capítol VI tornarem a
aquestes qüestions i veurem com la noció d’ adjunt lèxic (cf. Mateu 2000) ens pot permetre
tractar aquest interrogant.
Jan.NOM no pesar cuarenta.ACC.PL kilo.GEN.PL
‘Jan no pesa cuarenta kilos’
c. Jan kupił dwa kilogramy pomidorów
Jan.NOM comprar.PAS.3.MASC.SG dos.ACC kilo.ACC.PL tomate.GEN.PL
‘Jan compró dos kilos de tomates’
d. Jan nie kupił dwóch kilogramów pomidorów/*dwa kilogramy pomidorów
Jan.NOM no comprar.PAS.3.MASC.SG dos.GEN kilo.GEN.PL tomate.GEN.PL
‘Jan no compró dos kilos de tomate’
Com podem veure, en les oracions negatives els SM poden no alternar amb el genitiu. Segons els parlants consultats la
construcció de genitiu sembla emfatitzar la quantitat: El Joan no pesa vuitanta quilos ‘El Joan no arriba a la quantitat de
vuitanta quilos’. En acusatiu significaria que el Joan no pesa exactament la quantitat de vuitanta quilos. Aquesta
distinció sembla paral·lela a l’ambigüitat dels determinants febles observada per Milsark (1974) entre una interpretació
proporcional (quantificacional) i una de cardinal (no quantificacional).
113

Capítol V . Els verbs de mesura, verbs inacusatius o verbs
inergatius?
1 Introducció
Com hem vist al capítol III, els VM han estat considerats com a verbs inacusatius per la
majoria dels autors que han estudiat aquests predicats. Així, Perlmutter (1978), Kegl & Fellbaum
(1988), Gràcia (1989), Smith (1998), Zamparelli (1995), entre d’altres sostenen aquesta hipòtesi.
Entre les proves presentades es troben, per una banda, el fet que els VM, com altres verbs
inacusatius (eg. haver-hi, caldre, faltar ,etc.) són verbs estatius, i d’altra banda, que el subjecte
dels VM no es pot interpretar semànticament com a originador de l’esdeveniment 65 ; es
comporta, més aviat, com el subjecte d’un verb copulatiu. Altres proves, com la selecció de
l’auxiliar en italià presenten indicis en aquesta direcció. En aquest capítol, farem un repàs al
comportament dels VM respecte als diferents diagnòstics d’inacusativitat que s’han presentat al
llarg de la bibliografia.
L’estructura d’aquest capítol és la següent. A l’apartat 2, presentarem les propietats dels
VM pel que fa a diferents diagnòstics d’inacusativitat i d’inergativitat. A l’apartat 3, analitzarem
un fet empíric, com és el fet que els VM, juntament amb altres predicats com els verbs
meteorològics i els verbs d’emissió, es poden parafrasejar per construccions amb verb fer-lleuger
de significat no agentiu. Veurem diferents propostes (Rigau 1997,1999) que tracten aquestes
paràfrasis com a una variant inacusativa del verb lleuger fer. Donarem un parell d’arguments a
favor de considerar-lo com la realització d’un nucli esdevenimental que expressa una relació
d’originador negativa, és a dir, un esdeveniment que denota un procés no controlat. En termes
teòrics, aquest verb seria la realització fonològica d’un tret [-R]. Examinarem també altres
construccions com les construccions temporals impersonals que es poden construir en les
llengües romàniques alternativament amb fer o amb haver-hi. Proposarem que aquest cas posa
de manifest que un mateix contingut conceptual pot tenir dues interpretacions semàntiques
diferents. Assumirem, amb Mateu (2002), que les diferents interpretacions semàntiques
sorgeixen de diferents configuracions sintàctiques. El comportament variable dels VM pel que fa
als diferents tests d’inacusativitat es pot explicar a partir de la idea que els VM es poden
interpretar bé com a verbs inacusatius o bé com a inergatius. En aquest sentit són pròxims als
65 Veurem, però, al llarg d’aquest capítol que, en certs contextos, el subjecte també es pot interpretar com un
originador no agentiu.
114

verbs meteorològics (eg. ploure, nevar, fer sol), als d’emissió (brillar, sonar, etc.), als verbs
d’emissió de substància (eg. regalimar, vessar, etc.), als verbs que denoten processos fisiològics
(eg. sagnar, suar, ruboritzar-se), etc. En aquest apartat, veurem que si adoptem una teoria com
la de Mateu (2002) podem predir quins verbs presenten un comportament semblant: justament
són aquells verbs que formalment es corresponen amb les estructures [-R] i [-T][-r], és a dir,
aquells predicats que no estan especificats ni per la telicitat ni per l’agentivitat. Aquests verbs
reben l’apel·latiu de verbs no centrals, en termes de Sorace (2000). Veurem com aquesta anàlisi
dels VM ens permet donar compte del comportament variable d’aquests predicats pel que fa a
diferents diagnòstics d’inacusativitat.
2 Els VM: inacusatius o inergatius?
Com ja hem esmentat en els capítols anteriors, els VM es classifiquen tradicionalment
com a verbs inacusatius; això és, l’únic argument verbal és un argument intern. En aquest treball
prenem una aproximació sintàctico-semàntica a la Hipòtesi de la Inacusativitat que va una mica
més enllà de la proposta original de Perlmutter (1978), recollida per Levin i Rappaport-Hovav
(1995), que afirma que la inacusativitat es troba sintàcticament representada i semànticament
determinada. La teoria de Mateu (2002) de l’Estructura Argumental assumeix que existeix un
homomorfisme entre la interpretació semàntica i l’estructura sintàctica. Això és, cada
configuració sintàctica dóna lloc a una interpretació semàntica determinada. Sota aquesta visió,
la inacusativitat no és ni un fenomen estrictament semàntic (Van Valin (1990), Dowty (1991),
Zaenen (1993)) ni purament sintàctic (Rosen (1984), Burzio (1986), Perlmutter (1989)), sinó que
es troba representat sintàcticament i semànticament.
Un dels problemes d’assumir que la inacusativitat és un fenomen, almenys parcialment,
semàntic es troba en el fet, àmpliament tractat en la bibliografia, que els verbs inacusatius no
formen una classe semàntica uniforme. Així, dintre de la classe dels verbs inacusatius trobem
verbs que pertanyen a classes semàntiques diferents com (i) verbs de moviment dirigit (eg.
arribar, sortir, venir, etc) (ii) verbs no agentius de manera de moviment (eg. rodolar, girar,
etc.), (iii) verbs d’aparició i desaparició (eg. néixer, morir, aparèixer, etc.) (iv) verbs
d’existència (eg. quedar, faltar, haver-hi), etc.
A més, verbs amb significats similars presenten un comportament variable tant en
llengües diferents com dintre d’una mateixa llengua. Per exemple, la parella formada per l’italià
arrossire i l’anglès to blush (ie. cat. ruboritzar-se) que denoten el mateix escenari conceptual
però que presenten propietats diferents pel que fa a la inacusativitat, n’és un cas paradigmàtic. Al
115

mateix temps, verbs clarament inergatius es comporten com a inacusatius en determinats
contextos (eg. construccions resultatives (eg. The boy danced vs. The boy danced into the room )
(vg. Hoekstra 1988, Mateu i Rigau 2000, Mateu 2002), construccions locatives existencials (eg.
La Maria estudia vs. En aquesta facultat estudien molts immigrants) (vg. Rigau 1997, Hoekstra
i Mulder 1990).
Tots aquests exemples es poden explicar si adoptem la distinció proposada en el treball
de Mateu i Amadas (2001) i que reproduïm a (1).
(1) Meaning is a function of both (non-syntactically transparent) conceptual content and
(syntactically transparent) semantic construal.
116
[cf. Mateu 2002:44]
Amb (1), podem reformular l’observació de Rosen (1984), que els verbs inacusatius no
formen una classe semàntica unificada, de tal manera que restringim el conjunt possible de trets
semàntics que caracteritzen els predicats, al subconjunt dels aspectes del significat que són
sintàcticament rellevants. Així, els casos descrits com a problemàtics per a la nostra teoria — i
per a qualsevol teoria que assumeix que la semàntica pren un paper fonamental en la
caracterització de la inacusativitat — deixen de ser-ho.
En primer lloc, considerem el parell arrossire/to blush descrit anteriorment. És possible
que els trets semàntics que agrupen aquests dos predicats en un mateix conjunt no siguin els trets
semàntics rellevants sintàcticament. D’aquesta manera, aquest parell de verbs formarien part del
mateix conjunt de predicats en una caracterització semàntica que prengués com a tret rellevant el
fet que ambdós predicats denoten un procés fisiològic. Tanmateix, cadascun dels quals dóna lloc
a una interpretació semàntica diferent. En un cas, arrossire denota un canvi d’estat mentre que
en l’altre, to blush denota un procés. Semànticament, doncs, en aquesta visió més restringida,
ambdós predicats no formarien part de la mateixa classe verbal.
En segon lloc, observem el segon cas de variabilitat esmentat anteriorment. Això és,
alguns verbs de procés, en certs contextos, presenten propietats típiques dels verbs inacusatius,
tot i que es comporten com a inergatius d’una manera molt estable, en absència d’un entorn
determinat. Per exemple, fixem-nos en el verb intransitiu cantar, que com a inergatiu es
caracteritza perquè el seu subjecte no es pot pronominalitzar pel clític partitiu en, com els
subjectes dels verbs transitius (cf. (2)b) i a diferència dels subjectes dels verbs inacusatius (cf.
(2)d) i els objectes dels verbs transitius (cf. (2)c)
(2)

a. * En van cantar tres, de nois
b. * En van estudiar la lliçó quatre, d’alumnes
c. Els alumnes en van estudiar quatre, de lliçons
d. En van arribar tres, de nois
Tanmateix, el verb cantar es pot comportar com a inacusatiu en presència d’un clític
locatiu encapçalant l’oració. Aquest fenomen s’estén a qualsevol verb inergatiu en català.
(3)
a. En aquesta coral n’hi canten molts, de nois
b. Al teu poble n’hi van estudiar molts, d’americans
c. En aquesta casa n’hi truquen pocs, d’homes
Les oracions de (3), tal com observen Rigau (1997) i Mateu i Rigau (2000), són
equivalents a les oracions existencials impersonals de (4).
(4)
a. En aquesta coral hi ha molts nois que canten
b. Al teu poble hi ha molts americans que estudien
c. En aquesta casa hi ha pocs homes que truquen
De manera semblant, en llengües com l’anglès o el neerlandès, els verbs inergatius en
determinats contextos, com per exemple en presència d’un SP de direcció, es comporten com a
inacusatius, com mostren, per exemple, les dades de selecció de l’auxiliar en neerlandès.
(5)
a. Jan is/ * heeft de kamer in gedanst
Jan ÉS/HA la habitació a ballat
‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’
b. Jan heeft/ * is gedanst (gedurende vele uren)
Jan HA / ÉS ballat durant moltes hores
117
[Exemples adaptats de Mateu (2002:234)]
Aquests fenòmens han rebut un extens tractament en la bibliografia 66 perquè plantegen
un problema per a les aproximacions semàntiques a la Hipòtesi de la Inacusativitat, ja que un
mateix verb presenta un comportament diferent depenent del context sintàctic on apareix. Com
hem vist, la distinció de (1) ens permet explicar aquests fets sense necessitat de renunciar a una
66 Vegeu Hoekstra i Mulder 1990, Torrego 1989, Rigau 1997, Mateu i Rigau 2000, per a les construccions locatives
existencials de (3); Hoekstra 1984, 1988, Mateu 2002, Mateu i Rigau 2000, etc. per a les construccions resultatives
de (5).

aproximació sintàctico-semàntica. Observem que hi ha un canvi de significat en les dues
aparicions del verb dansen ‘ballar’ en les oracions de (5), com mostren les paràfrasis de (14).
(6)
a. Jan heeft gedanst
‘El Jan ha ballat’
b. Jan is de kamer in gedanst
‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’
Per tant, en aquests casos, existeix una correlació entre el comportament inacusatiu i un
canvi semàntic significatiu. En la primer oració, dansen denota una activitat mentre que en la
segona denota un canvi d’estat. Així doncs, assumint l’existència d’homomorfisme entre la
sintaxi i la semàntica, les dues interpretacions semàntiques de (6), són fruit de dues
configuracions sintàctiques diferents (vg. Mateu i Rigau 2000 i Mateu 2002).
De manera semblant, Sorace (2000) observa que hi ha dos tipus de verbs de comportament
variable. D’un costat, trobem els verbs esmentats en el paràgraf anterior que presenten propietats
inacusatives o inergatives segons el context d’aparició. De l’altre, hi ha tota una sèrie de verbs
que, tot i que també presenten una alta variabilitat, aquesta no està subjecta a l’entorn sintàctic
on es troben. En el segon cas, un mateix escenari conceptual pot originar dues interpretacions
diferents, com a l’exemple del parell arrossire/to blush. De casos com aquests, també en trobem
exemples dins d’una mateixa llengua. Així, en italià un mateix verb pot seleccionar tots dos
auxiliars sense que hi hagi cap element contextual que així ho determini i sense que hi hagi un
canvi manifest de significat. Tanmateix, com veurem més endavant, en realitat, la variabilitat
d’aquests verbs està lligada a la possibilitat d’obtenir dues interpretacions semàntiques diferents.
(7) Il telefono ha/è squillato
El telèfon ha/és sonat
‘El telèfon ha sonat’
118
[Sorace 2000: 877]
Veiem, doncs, que existeix tot un conjunt de verbs que presenten un comportament
inestable pel que fa a diferents diagnòstics d’inacusativitat. Sorace (2000) ja va apuntar aquest
fet per al diagnòstic de la selecció de l’auxiliar i va establir que aquest comportament es dóna
sempre dins d’un mateix grup semàntic de predicats. Veurem, amb Sorace (2000), que hi ha
variació però sempre seguint un patró determinat. El que cal tenir en compte, però, és el fet que
el comportament variable de verbs semànticament semblants no constitueix un veritable
contraexemple si assumim la distinció de (1) i tenim en compte només els aspectes semàntics
que són sintàcticament rellevants.

Un cop aclarida quina és la nostra posició respecte del fenomen de la inacusativitat,
passarem a examinar el comportament dels VM. Observem que aquests verbs, juntament amb els
mencionats en les línies precedents, tot i formar una classe homogènia semànticament, presenten
un comportament variable tant en la comparació interlingüística com en la intralingüística. En
l’apartat següent, intentarem oferir una explicació basada en la distinció de (1) i en les
observacions de Sorace (2000), respecte del fet que els aspectes semàntics poden determinar el
comportament variable dels predicats verbals.
2.1 Diagnòstics d’inacusativitat
En aquest apartat presentarem alguns dels diagnòstics que s’han presentat per distingir els
verbs inacusatius dels verbs inergatius. Molts d’aquests diagnòstics incideixen en aspectes
semàntics que diferencien els verbs inergatius (eg. agentivitat, el dinamisme, l’atelicitat, etc.)
dels inacusatius. D’altres, però, no permeten una caracterització en termes estrictament
semàntics, almenys al primer cop d’ull, com és el cas del diagnòstic basat en la selecció de
l’auxiliar o la pronominalització per en 67 . De moment, deixarem de banda aquesta discussió, i
ens centrarem exclusivament en el comportament dels VM.
2.1.1 Selecció de l’auxiliar
La selecció de l’auxiliar en els temps compostos permet diferenciar els verbs inacusatius
dels verbs inergatius en algunes llengües. Així, els verbs inacusatius es diferencien dels verbs
inergatius en el fet que els primers seleccionen l’auxiliar SER i els segons, l’auxiliar HAVER 68 . La
distinció és més evident en algunes llengües que en d’altres. Per exemple, la selecció d’auxiliar
en italià permet diferenciar els verbs inacusatius dels inergatius de manera més fiable que la
selecció d’auxiliar en llengües com el neerlandès o el francès. Així, en francès, només un
subconjunt dels verbs inacusatius seleccionen l’auxiliar être: aquells que expressen una transició
dinàmica tèlica. En neerlandès, la selecció d’auxiliar zijn tampoc permet aïllar tots els verbs
inacusatius, ja que queden fora els verbs inacusatius estatius (vg. Sorace 2000, Mateu 2002).
67 En tot cas, aquestes proves també han rebut un tractament en termes semàntics com l’anàlisi de Sorace (2000) del
fenomen de la selecció de l’auxiliar, o la de Borer (2005) de la pronominalització per en.
68 Aquesta distinció no és present actualment en català. En aquest treball, quan ens referim als diferents auxiliars de
forma genèrica sense fer cap referència als auxiliars de llengües concretes, utilitzarem l’equivalent dels auxiliars en
català en versaleta. En canvi, utilitzarem la cursiva quan ens referim als auxiliars de cada llengua particular. Així,
diem que els verbs inacusatius seleccionen SER en les llengües que fan aquesta distinció però que, en italià, els verbs
de canvi d’estat seleccionen l’auxiliar essere.
119

Retornarem a aquestes qüestions a l’apartat següent. De moment, examinarem com es comporten
els VM pel que fa a la selecció de l’auxiliar.
En italià (vg.(8)), els VM seleccionen, en general, l’auxiliar essere tot i que alguns verbs
permeten tots dos auxiliars (cf.(8)d)
(8)
a. Questa machina è costata / ?? ha costato dieci milioni
b. Una tale gemma sarebbe valsa/ ?? avrebbe valso moltissimi soldi
c. Il concerto è durato / ??? ha durato tre ore
d. Questo presidente è / ? ha durato tre anni
e. Tutti i sacchi sarebbero pesati / avrebbero pesato cento chilogrammi
Els parlants no es mostren categòrics en els seus judicis i, en alguns casos, (com en el cas
de costare o valere) sembla que hi pugui haver variació dialectal. D’altra banda, pesare o
tardare són correctes amb tots dos auxiliars mentre que misurare només pren avere i valere i
costare només essere. Gràcia (1989:185) estableix que no hi ha acord a les gramàtiques italianes
pel que fa a la selecció de l’auxiliar, adduint la hipòtesi que la causa principal d’aquesta
variabilitat es troba en el fet que estem davant d’un moment de canvi lingüístic. No entrarem,
però, en aquesta discussió tot i que observarem, en els apartats següents, que la variabilitat no es
limita només a la selecció de l’auxiliar sinó que es manifesta en altres diagnòstics
d’inacusativitat. En conclusió, no pretenem, doncs, descartar la hipòtesi de Gràcia que els VM es
troben en un moment de canvi lingüístic, ja que és possible que això sigui així. El que pretenem
en aquest treball és establir les raons per les quals és justament en aquest grup de verbs que es
dóna un comportament tan inestable i subjecte a variacions, ja siguin sincròniques o
diacròniques.
Pel que fa a la selecció de l’auxiliar en altres llengües, tant en neerlandès com en francès
aquests verbs seleccionen l’auxiliar hebben i avoir respectivament. Tot i així, aquestes dades no
ens donen cap indici ja que, com hem observat anteriorment, la selecció de l’auxiliar en aquestes
llengües no ens permet destriar tot el conjunt dels verbs inacusatius sinó només una part: els
inacusatius de canvi d’estat tèlics, en francès, i els inacusatius de canvi d’estat (tant tèlics com
atèlics ) en neerlandès. Els VM són clarament verbs estatius la qual cosa explica per què
seleccionen l’auxiliar HAVER en aquestes dues llengües.
(9)
a. Heb jij een keer 200 kilo gewogen?
Hebben.2.SG prNOM.2 SG algun cop 200 quilo.MFSG pesar.PART
¿Has pesat mai dos-cents quilos?
120

(10)
b. De film heeft drie uur geduurd
Art.MF.SG pel·lícula.MFSG HEBBEN tres hora.NEUTRSG durarPART
La pel·licula ha durat 3 hores
c. Deze wagen heeft 6000 euros gekost
Aquest.MFSG cotxe MFSG hebben3SG 6000 euro.mfpl costarPART
Aquest cotxe ha costat 6000 euros
d. Heb jij een keer anderhalve meter gemeten?
Hebben.2.SG prNOM.2 SG algun cop un metre i mig.MFSG mesurar.PART
Has mesurat mai un metre i mig?
a. Ces allumettes ont/ * sont coûté trente-six francs
b. Ma valise a pesé/ * è quarante kilos
c. Ce livre avait/ * était coûté douze francs
d. Cette propriété aurait/ * serait valu une grosse somme
El basc també ens dóna proves de la variabilitat dels VM. Així, en aquesta llengua, els
verbs inacusatius seleccionen l’auxiliar izan (ie. ser) i els inergatius l’auxiliar * edun (ie. haver).
En general, els VM es comporten com a inergatius (cf.(11)a) excepte pel verb kostatu (ie. costar)
que selecciona izan, tot i que alguns parlants admeten també l’auxiliar * edun.
(11)
a. Jonek hiru kilo pisatzen du / ditu
Jon.ERG tres quilos pesat haver.3SG/ haver.3PL
‘El llibre ha costat dos euros
b. Liburua bi euro kostatzen da
llibre.ABS dos euros costat ser.3SG
‘El llibre ha costat dos euros
c. Liburuak bi euro kostatzen du/ditu
2.1.2 Participi absolut
llibre.ERG dos euros pesat haver.3SG/ haver.3PL
‘El llibre ha costat dos euros’
Els verbs inacusatius poden entrar en construccions de participi absolut a diferència dels
verbs inergatius (cf.(12)a i (12)b). A més, els subjectes dels verbs inacusatius es comporten de la
mateixa manera que els objectes dels verbs transitius (cf.(12)a i (12)c)
121

(12)
a. Aparegut el llibre/ Vinguts els turistes/ Arribats els nens/Mort el gos
b. * Cantada la nena/ * Plorat el nadó/ * Rigut l’advocat
c. Escrits els documents/ Preparades les maletes / Sabuda la lliçó
Els VMs no es comporten com a verbs inacusatius pel que fa a les construccions de
participi absolut.
(13)
a. * Pesada 69 la Maria / * Durada la pel·lícula/ * Valguda la televisió
Aquesta prova, però, no resulta del tot concloent ja que no permet aïllar tot el conjunt
dels verbs inacusatius. En concret, els verbs inacusatius no esdevenimentals 70 (ie. estatius) no
poden entrar en aquestes construccions.
(14)
a. * Quedats els nens
b. * Faltades les dones
c. * Calgudes les raons
Observem, però, que en algun cas concret, podem trobar, tot i que marginalment,
construccions de participi absolut amb VM (cf. (15)). En aquests casos, però, es comporten com
a veritables transitius ja que el subjecte del participi absolut és el Sintagma de Mesura i no el
subjecte del predicat verbal com seria d’esperar si fos un verb inacusatiu.
(15) ?? Un cop pesats els 150 quilos, el Carles va decidir posar-se a règim
2.1.3 Subjectes postverbals
Els subjectes dels verbs inacusatius es comporten com els objectes dels verbs transitius
pel que fa la posició. En efecte, els subjectes dels verbs inacusatius sonen més naturals en una
posició postverbal que els subjectes dels verbs inergatius. Veiem, però, que amb els VM la
presència del subjecte en posició postverbal (no dislocat) ratlla la agramaticalitat, potser per la
presència del SM.
(16)
69
Òbviament en la interpretació agentiva de pesar l’exemple és gramatical. Aquesta interpretació, però, no és
rellevant en aquest treball.
70
Fixem-nos, però, que l’oració de (i) sembla un contraexemple a la generalització que els verbs esdevenimentals
no poden entrar en construccions de participi absolut. Observem, però, que en aquesta oració haver-hi s’interpreta
com esdevenir o obtenir.
(i) Els pactes de govern haguts fins ara no tenen res a veure amb tot el que havíem previst
122

a.
? Canten els nens/ ? Ploren les mares/ ? Corren moltes notícies
b. Arriben els nens/Van morir moltes persones/Apareixen els problemes/Hi ha
algunes excepcions
c. *Pesen quaranta quilos alguns nens/ * Duren tres hores aquelles pel·lícules/ * Valen
tres euros aquells cotxes de plàstic
2.1.4 Subjectes no determinats (o sense determinant)
Els subjectes dels verbs inacusatius, en posició postverbal, poden anar sense determinar
talment com si es tractés de l’objecte d’un verb transitiu. Fixem-nos en el contrast de (17)
(17)
a. Arriben trens / Falta gent /Queda sucre encara
b. La Maria menja carn/ El Pere llegeix llibres/ La seva feina és construir cases
c. * Ploren nens/ * Riuen estudiants / * Canten veïns
d. * Escriuen les cartes nens / * Construeixen una ciutat arquitectes/ * Tenen cotxe
estudiants
El subjecte dels VM es comporta de manera semblant al subjectes dels verbs inergatius i
transitius (cf. (17)b i (17)c).
(18)
a. * Valen cinquanta euros entrades
b. * Pesen molt més estudiants
c. * Costen tres-cents mil euros cases
d. * Duren tres hores pel·lícules
Ara bé, en determinats contextos, almenys en castellà, la presència d’un subjecte sense
determinant no resulta tan forçada. Fixem-nos en els exemples de (19).
(19)
a. En estas líneas de autobuses valen billetes simples, diarios y mensuales normales
b. Para entrar en el espectáculo sólo valen entradas oficiales
c. Para esta operación no valen cheques ni tarjetas sólo dólares
Com veiem als exemples de (19), en aquest ús particular del verb valer en castellà, no és
possible la presència d’un SM. En aquests casos, el significat del verb és exclusivament “tenir
valor” sense especificar cap tipus concret de valor. El que es vol emfatitzar, doncs, és la
presència de valor per part del subjecte. Com veiem, en aquesta accepció, el subjecte de valer es
comporta de manera semblant al subjecte dels verbs inacusatius i l’objecte dels verbs transitius
123

(cf. (17) i (17)a). Tanmateix, cap altre VM admet la presència d’un subjecte postverbal no
determinat.
Els exemples de (20) mostren un contrast entre el català i el castellà ja que en català el
verb valer no es pot utilitzar d’aquesta manera i es prefereixen altres estratègies per a expressar
aquesta idea. Observem que no es tracten de construccions locatives existencials ja que la
construcció no millora amb la presència d’un clític locatiu hi.
(20)
a. * Per a aquesta operació bancària no (hi) valen ni xecs ni targetes de crèdit
b. * Als espectacles del Grec només (hi) valen entrades oficials
c. Per a aquesta operació bancària no serveixen ni els xecs ni les targetes de crèdit
d. Als espectacles del Grec només tenen valor les entrades oficials
2.1.5 Interpretació arbitrària de la tercera persona del plural
La tercera persona del plural dels verbs inergatius permet una interpretació inespecífica
amb els verbs inergatius o transitius però mai amb els inacusatius (vg. Rizzi i Belletti 1988,
Hernanz 1994, Rosselló 2002). Així, una oració com la de (21) permet dues interpretacions: una
d’ específica ((21)), on la tercera persona del plural denota una pluralitat concreta de persones
que han trucat a la porta i una altra, on el subjecte s’interpreta com una entitat inespecífica,
arbitrària, equivalent a algú ((21)a).
(21) Han trucat a la porta
a. El Pep i el Joan han trucat a la porta
b. Algú ha trucat a la porta
Els verbs inacusatius, però, no permeten mai una lectura com la de ((21)a), arbitrària.
(22) Han arribat a casa meva
a. El Pep i el Joan han arribat a casa meva
b. * Algú ha arribat a casa meva
(23) Són responsables d’allò que fan
a. El Pep i el Joan són responsables d’allò que fan
b. * Algú és responsable d’allò que fa
(24) Han faltat a classe
a. El Pep i el Joan han faltat a classe
b. * Algú ha faltat a classe
124

Els VM es comporten com els verbs inacusatius ja que tampoc permeten la lectura
arbitrària dels subjecte de tercera persona plural, com veiem als exemples.
(25) Han pesat quatre quilos
a. El Joan i el Pere han pesat quatre quilos
b. ≠Algú ha pesat quatre quilos
(26) Han durat un any
a. El Joan i el Pere han durat un any
b. ≠Algú ha durat un any
(27) Han costat molts diners
a. El Joan i el Pere han costat molts diners
b. ≠Algú ha costat molts diners
2.1.6 Presència de datius de possessió
Borer i Grodzinsky (1986) estudien els datius de possessió i els datius reflexius en hebreu
i les relacions de lligament que sostenen amb el SD que denota l’entitat posseïda. Aquests autors
parteixen del fet que els datius de possessió es troben en una posició externa al SV amb la qual
cosa l’argument extern queda fora del seu domini de c-comandament. En conseqüència, el datiu
possessiu no pot establir relacions de possessió amb el subjectes dels verbs transitius o inergatius
(externs al SV), però sí amb els objectes dels verbs transitius i amb els subjectes dels verbs
inacusatius 71 . Reproduïm els exemples a (28)
(28)
a. ha1.yeladim xatku le-rani{*1,2} 'et ha2.gader?
els nois tallar a-Rani acc la.tanca
' * Els nois de la Rani (=els fills de la Rani) van tallar la tanca'
'Els nois van tallar la tanca de la Rani'
b. ha.yalda1 nigna le-rani{*1,2} ba-psanter2
la .noia va tocar a-Rani en-el.piano.piano
' * La filla de la Rani va tocar el piano'
71 Vegeu, no obstant, Borer (2005: 9, capítol 11). Aquesta autora , a partir d’una observació de Doron (c.p.), alerta
que en les interpretacions de possessió inalienable el datiu sí que pot lligar l’argument extern.
i. ha.šen mitnadnedet li
the.tooth swings to.me
'my tooth is loose'
ii. *ha..ec mitnadned li
the.tree swings to.me
'my tree swings'
125

'La noia va tocar el piano de la Rani'
c. ha1.yeladim zarku le-rina{*1,2,3,4} 'et ha2.kadur le-tox ha3.gina 'al-yad
ha4.mitbax
els.nois van llançar a-Rina acc la.bola a el.jardí al costat-de
la.cuina
' * Els fills de la Rina van llançar la pilota al jardí mentre eren a la cuina'
'Els nois van llançar la pilota de la Rina al jardí mentre eren a la cuina’
'Els nois van llança la pilota al jardí de la Rina mentre eren a la cuina'
'Els nois van llançar la pilota al jardí mentre eren a la cuina de la Rina'
d. ha1.xatulim yilelu le-Rina{*1,2,3} mi-taxat la3-xalon bi-zman ha2.šena
els.gats miolaven a-Rina sota a.la.finestra durant la.nap
' * Els gats de la Rina miolaven sota la finestra durant la migdiada’
'Els gats miolaven sota la finestra durant la migdiada de la Rina'
'Els gats miolaven sotala finestra de la Rina durant la migdiada'
e. ha2.mitriya napla le-Rani{2}
el.paraigua va caure a-Rani
'El paraigua de la Rani va caure'
f. napla le-Rani{2} ha2.mitriya
caure a-Rani el.paraigua
'El paraigua de la Rani va caure'
126
[Borer (2005:capitol 11- p.10)]
Com veiem a (29), en català trobem un patró semblant. Així, un datiu possessiu només
pot expressar possessió respecte de l’objecte d’un verb transitiu o del subjecte d’un verb
inacusatiu, però mai respecte del subjecte d’un verb inergatiu. Aquest diagnòstic permet aïllar el
conjunt dels verbs inacusatius sense tenir en compte restriccions aspectuals, ie. si el verb en
qüestió expressa una transició tèlica o atèlica (cf. (29)c-(29)e-(29)f). Tampoc la posició del
subjecte, preverbal o postverbal, no sembla que hi tingui res a veure (cf. (29)c i (29)d).
(29)
a. La nena li va tocar el piano, a la Maria’
‘ * La nena de la Maria va tocar el piano’
‘La nena va tocar el piano de la Maria’
b. La nena li va riure la gràcia, a la Maria
‘ * La nena de la Maria va riure la gràcia’

‘La nena va riure la gràcia de la Maria’
c. La nena li ha arribat d’hora, a la Maria
‘La nena de la Maria ha arribat d’hora’
d. Li ha arribat la nena d’hora, a la Maria
‘La nena de la Maria ha arribat d’hora’
e. Li han aparegut els pares, al Joan
‘Han aparegut els pares del Joan’
f. Li falten els diners, al Josep
‘Falten els diners del Josep’
Pel que fa a aquest diagnòstic, els VM presenten un comportament semblant als verbs
inacusatius. Això és, el datiu possessiu pot interpretar-se com el posseïdor del subjecte. Veiem
que la presència d’un SM no produeix cap efecte pel que fa al comportament del datiu de
possessió.
(30)
a. A la Maria li pesen les maletes (vint quilos) 72
‘Les maletes de la Maria pesen vint quilos’
b. A Juan le mide la casa cincuenta metros cuadrados
‘La casa de Juan mide cincuenta metros cuadrados’
c. La presentació li va durar més de tres hores, al Joan
‘La presentació del Joan va durar més de tres hores’
d. El certificat li va trigar encara una setmana, a la Maria [millor: la notificació
oficial, el certificat]
‘La notícia de la Maria va trigar encara una setmana’
Tanmateix, no tots els VM segueixen aquest patró. Així, amb els verbs valer i costar
és difícil obtenir una interpretació en construccions amb el datiu possessiu. Les causes, però, no
sembla que estiguin relacionades amb el caràcter inacusatiu o inergatiu dels verbs en qüestió,
sinó més aviat amb el fet que aquests predicats solen construir-se amb un datiu d’interès (o
benefactiu) que impedeix la interpretació de datiu possessiu.
(31)
a. Al Josep li va costar el cotxe sis mil euros
‘El cotxe del Josep va costar sis mil euros’
72 Aquesta oració sense la presència del SM pot tenir una altra interpretació, a banda de la descrita. Així, obtenim
ambigüitat entre una interpretació amb un datiu possessiu i una amb un datiu experimentador, en una construcció
d’experimentació física . Vegeu l’apartat 3 del capítol III per a més detalls.
127

. La casa li va valer tres-cents mil euros
2.1.7 Cliticització amb en
‘Casa seva va valer tres-cents mil euros’
El subjecte dels verbs inacusatius es pot reprendre amb el clític en deixant el
quantificador in situ de la mateixa manera que passa amb l’objecte indefinit dels verbs transitius.
Ni els subjectes dels verbs inergatius ni els dels transitius poden ser representats per aquest clític.
(32)
a. N’han preparat tres, de cafès
b. N’han arribat quatre, d’homes
c. * N’han rigut tres, de nois
d. * N’han preparat cafè quatre, d’homes
Els subjectes dels VM es comporten com els dels verbs inergatius pel que fa a la
possibilitat de pronominalització del seu subjecte amb el clític partitiu, tal com veiem als
exemples següents:
(33)
a. * En pesen trenta quilos, de nens
b. * Només en valen cinquanta euros dues, de bicicletes
c. * En duren moltes hores tres, d’aquelles pel·lícules
Tot i així, el verb valer, en determinats contextos i sense la presència del SM, sí que
accepta la representació del subjecte per en. Observem que la presència del SM impedeix la
presència del clític.
(34)
a. D’aquests xecs-menjador, només en valen quatre
b. D’aquests xecs-menjador, només en valen ( * quatre euros) cinc.
2.1.8 Construccions A + infinitiu
Rosselló (2002) assenyala que els verbs inergatius entren en les construccions
exclamatives del tipus “A + infinitiu!” com veiem als exemples de (35)
(35)
a. A jugar!/ A menjar! /A cantar!
b. * A arribar! / * A trencar!
128

c. ?/* A tenir cotxes! / ?/* A ser més grans!
Tot i així, aquest test està subjecte a algunes restriccions, ja que no permet aïllar tot el
conjunt dels inergatius sinó només aquells que denoten un procés controlat. En conseqüència, el
grup dels verbs inergatius que denoten processos no agentius, com els verbs d’emissió, no poden
aparèixer en aquestes construccions.
(36)
? A suar!, ? A fer pudor, ? A brillar!
Tanmateix, expressions com les de (36) poden rebre una interpretació si el subjecte
s’entén com a controlador del procés denotat pel verb. D’aquesta manera, l’oració ‘A suar!’
resulta bona en el context d’una classe d’aeròbic on la professora ens recomana esforçar-nos
més.
Els VM es comporten com a verbs inacusatius pel que fa a aquest diagnòstic com veiem
en els exemples de (37).
(37)
a. * A pesar!
b. * A costar!
c. * A valer!
És possible que els VM no puguin entrar en aquesta construcció perquè el subjecte no es
pot interpretar fàcilment com a controlador de l’esdeveniment denotat pel verb. Tot i així,
aquells VM que admeten un subjecte animat, en determinats contextos, es poden arribar a
interpretar com a processos controlats. Per tant, una oració com la de (37) podria ser bona —
tot i que clarament forçada, atès el caràcter bàsicament estatiu d’aquests predicats — en una
interpretació on algú ens convidés a fer alguna cosa per tal d’augmentar el nostre pes. Per
exemple, en un gimnàs, el nostre entrenador de lluita lliure ens recomana que hem de pesar uns
quants quilos més si no volem perdre el següent combat i ens diu alguna cosa com (38).
(38) Vinga, a pesar més i guanyaràs el combat!
2.1.9 X que X
Els verbs inergatius, a diferència dels verbs inacusatius, entren en la construcció Vpresent
que Vpresent (Rosselló 2002:1920). Aquesta prova, de fet, selecciona aquells verbs que denoten
un procés 73 .
73 Utilitzem principalment el castellà ja que aquesta construcció sona estranya per a alguns parlants del català, la
distribució de la qual sembla que estigui subjecta a variació dialectal (vg. Rosselló 2002: 1920). Fixem-nos, però,
que trobem una construcció semblant en les narracions i rondalles catalanes on el segon verb va en futur i en segona
129

(39)
a. Llora que llora/ Come que come/ Corre que corre
b. * Abre que abre / * Llega que llega/ * Falta que falta
Els VM presenten un comportament variable. A primer cop d’ull sembla que la majoria
no puguin entrar en aquesta construcció
(40)
a. * Pesa que pesa / * Dura que dura / * Cuesta que cuesta / * Vale que vale / * Tarda que
tarda
Amb tot, podem trobar alguns exemples on aquestes construccions sonen millor. Així,
per exemple les oracions de (41) semblen força acceptables. Fixem-nos en el cas del verb pesar
que quan s’utilitza en l’àmbit de les noves tecnologies i s’aplica als arxius o programes amb el
significat de ‘estar constituït per moltes unitats d’informació’ pot aparèixer més fàcilment en
expressions d’aquest tipus.
(41)
a. Ja totes les terres catalanes anaven quedant arreu netes de la presència dels
sarraïns, la reconquesta dura que dura, però anà tirant endavant
b. Para usted la gloria de haber cortado la cinta, señor Consejero, para mí la
satisfacción de que, aunque usted se empeñe en decir que soy como una pila
Duracell, que dura que dura, al final se ha conseguido.
c. Uffff! este vídeo que me estoy bajando pesa que pesa 74
2.1.10 La Construcció d’Objecte Cognat
130
[exemples d’internet]
Típicament, els verbs inergatius es caracteritzen per permetre la presència d’Objectes
Cognats (Levin i Rappaport Hovav 1995, Massam 1990, Jones 1988 entre d’altres) a diferència
dels inacusatius amb algunes excepcions, però, com el verb morir exemplificat a (42)d.
(42)
a. John laughed (a hearty laugh)
b. John danced (a thrilling dance).
persona del singular. Observem que també permet aïllar el mateix tipus de verbs (Rigau: c.p.): camina que
caminaràs, plora que ploraràs / *obre que obriràs.
74 Per l’exemple, es veu clar que no es tracta de l’accepció agentiva de pesar.

c. *John arrived an arrival
d. * John fell a fall
e. John died a gruesome death
En aquest sentit, els VM es comporten com a verbs inergatius, ja que es poden construir
amb un objecte cognat amb major o menor èxit.
(43)
a. Sempre he volgut pesar el pes apropiat per a la meva alçada
b. ?? Això val un valor aproximat
c. ?? La pel·lícula dura una durada que sembla eterna
d. Mide unas medidas perfectas
Tot i així, és necessari utilitzar aquest test amb prudència ja que alguns verbs inacusatius
sí que poden aparèixer amb un objecte cognat, com és el cas de morir. En algunes ocasions, fins
i tot, podem parlar de subjecte cognat com a l’exemple de (44), recollint la idea que el subjecte
d’aquests verbs és en realitat el seu objecte. Fixem-nos, però, que aquest no és el cas amb els
VM on tenim realment un objecte cognat semblant al dels verbs inergatius.
(44) Sucedió un suceso interesante
Amb tot, és possible que l’oració de (44) no sigui una veritable C(onstrucció) d’O(bjecte)
C(ognat) i que els VM poden aparèixer en aparents COC perquè, en castellà i en català, aquests
complements no són veritables arguments, com en anglès, sinó adjunts i, per tant, no estan
subjectes a restriccions d’aparició (vg. Horrocks i Stavrou 2006). Podríem pensar, per tant, que
el fet que els VM apareguin en COC no és un bon diagnòstic d’inergativitat en aquestes llengües.
Observem, però, que l’anglès és una llengua que presenta indubtablement COC (Massam
1990, Pereltsvaig 1999, Jones 1988), i on els verbs inacusatius no admeten la presència
d’Objectes Cognats (cf.(45)) (vg. Horrocks i Stavrou 2006, Levin i Rapaport Hovav 1995, Mateu
2002 , Pereltsvaig 1999).
(45)
a. * John arrived a fantastic arrival [Mateu 2002:133]
b. * Phyllis existed a peaceful existence [Levin i Rapapport Hovav 1995: 150]
Tanmateix, també en anglès, els VM poden aparèixer amb objectes cognats com a (46):
(46) I always imagined that the person I’d fall in love would weigh an appropriate weight.
2.1.11 La construcció X’s way en anglès
131
[exemples d’internet]

La construcció “X’s way” de l’anglès és també un diagnòstic d’inergativitat (Tenny
1994, Levin i Rappaport Hovav 1995), ja que només els verbs que denoten un procés poden
entrar en construccions resultatives d’aquest tipus.
(47)
a. Marcia sang her way to the Met
b. Bill laughed his way into the executive suite
c. Morris joked his way into the meeting.
Els VM no poden entrar en aquestes construccions. Es comporten, per tant, com a
verbs inacusatius. Tanmateix, tal com observa Jackendoff (1992), extret de Mateu 2002),
existeixen algunes restriccions conceptuals en l’ús de la construcció “X’s way”: els verbs que
denoten un procés no controlat no poden entrar en aquest tipus de construccions.
(48)
*/# Bill blushed his way out of the room 75
Per tant, no seria d’estranyar que els VM tampoc no entressin en aquesta construcció la
qual cosa no indicaria pas que no són verbs inergatius. Tot i així, podem trobar alguns exemples
restringits al verb last.
(49)
a. He could more then just handle a sword and last his way through most fights
b. William Powell and Myrna Loy have lasted their way into the age of the jazz cat
c. Things are looking up and hopefully will be able to last its way through to the
half day
2.1.12 La prefixació amb out
132
[exemples d’internet]
La prefixació de la partícula out en anglès permet aïllar els verbs inergatius de la resta.
Hi ha certs autors, però, que consideren que tots els verbs intransitius permeten la prefixació
d’out (Zubizarreta 1987: 59). Tanmateix, això no és del tot cert. Si analitzem l’únic exemple de
verb inacusatiu que Zubizarreta esmenta, el verb bounce, veiem que pot tenir una interpretació
inergativa (= fer salts, rebots) juntament amb la interpretació inacusativa (=rebotar) i transitiva
(= fer rebotar alguna cosa). Si ens hi fixem bé, l’única interpretació possible amb el prefix out és
75 Com observa Mateu (2002:fn 273), és més apropiat el signe # (ie. semànticament anòmal) amb aquest tipus de
verb inergatiu en anglès.

la inergativa i no pas la inacusativa: “The basketball outbounced the tennis ball”, que només es
pot interpretar com ‘La pilota de bàsquet va fer més bots que la pilota de tennis’ .
(50)
a. The children outate the parents
b. They outplayed him
c. * The two year old outbroke the three year old
d. * The stagehand outdimmed the director
e. * The Soviets outdestroyed the Americans
Curiosament, tots els VM permeten la prefixació out en la interpretació estativa. Més
encara, els VM que són ambigus entre la interpretació agentiva i l’estativa (ie. en concret weight
i measure) perden l’ambigüitat un cop prefixats. En el cas de weight, l’únic significat
disponible és el de “tenir pes” i no pas el de “mesurar el pes d’alguna cosa”
(51)
2.2 Conclusió
a. The boxer outweighed his opponent
b. My swiming pool outmeasures yours
c. I hope the new car outlast the old one
d. But in a long run, intensive therapy may outcost pancreas transplantation
Com hem vist fins ara els VM presenten, a vegades, característiques pròpies dels verbs
inacusatius (ex. selecció de l’auxiliar essere, lligament del datiu de possessió, interpretació no
arbitrària del subjecte plural, etc.) però, també, es comporten com a verbs inergatius pel que fa a
altres diagnòstics (ex. impossibilitat de cliticització per en, prefixació en out, aparició en
construccions d’objecte cognat, etc.). A més, existeix una certa variabilitat en aquest grup de
predicats, tant dintre d’una mateixa llengua com interlingüísticament. Alguns verbs, reben més
fàcilment una interpretació inacusativa (ex. cat. valer) mentre que d’altres, s’interpreten com a
inergatius sense massa problema (ex. cast. i cat. pesar, cast. medir) . Sembla que en el
comportament d’aquests verbs hi influeixin qüestions semàntiques com les propietats agentives
del subjecte. Així, verbs com pesar o medir poden rebre una interpretació inergativa de forma
més natural perquè es poden predicar d’un subjecte animat en un context no marcat. En canvi, el
subjecte de verbs com costar o valer sol ser una entitat inanimada. En l’apartat següent,
repassarem breument la proposta de Sorace i observarem com els VM pertanyen a la classe no
central, fet pel qual mostren un comportament variable com a verbs inacusatius i inergatius sense
133

un canvi manifest de significat. Així, el mateix contingut conceptual es pot interpretar
semànticament de dues maneres diferents.
3 Els VM com a verbs no nuclears
3.1 Els verbs de comportament variable
Com hem pogut observar a partir de les dades presentades fins ara, els VM mostren un
comportament variable pel que fa la distinció inergatiu / inacusatiu. Els VM, però, no
constitueixen un cas aïllat, ja que altres predicats exhibeixen un comportament semblant com,
per exemple, els verbs d’emissió, els verbs meteorològics, els verbs psicològics etc. Com veiem
a (52) aquests verbs es comporten com els VM pel que fa a la selecció de l’auxiliar en italià.
(52)
a. L’eco ha/è risuonato nella caverna
b. Il tuono ha/è rimbombato
c. La campana ha / ? è rintoccata
d. Ieri ha /è piovuto/nevicato/gradinato tutto il giorno
134
[Extrets de Sorace 2000:877]
Aquests fets han estat àmpliament estudiats per Sorace (2000), la qual observa que la
variabilitat en la selecció de l’auxiliar, dins d’una mateixa llengua i entre llengües diferents, es
dóna sempre seguint un patró determinat. Per això, alguns verbs estan subjectes a més
variabilitat que d’altres. Així, doncs, Sorace ordena els predicats verbals establint una jerarquia
de base semàntica, on els verbs situats als extrems presenten un comportament estable i els verbs
centrals mostren un patró variable. Representem la J(erarquia) de la S(elecció) de l’A(uxiliar) a
(53).
(53) Jerarquia de la Selecció de l’Auxiliar (JSA)
Canvi de locació Selecciona SER (menys variació)
Canvi d’estat
Continuació d’un estat pre-existent
Existència d’un estat
Procés no controlat
Procés controlat amb moviment
Procés controlat (sense moviment) Selecciona HAVER (menys variació)

135
[Adaptat de Sorace (2000: 863)]
Segons aquesta jerarquia, els verbs dels extrems seleccionen l’auxiliar de manera
consistent, mentre que els verbs situats al centre seleccionen un auxiliar en algunes llengües o
varietats i l’altre, en d’altres. Aquests darrers verbs, també, són sensibles a la contribució
d’elements aspectuals i temàtics. Com es pot comprovar, aquests verbs són els que denoten un
estat o un procés no controlat. Justament, els VM sembla que es troben en aquesta zona central
dins de la JSA i, tal com hem vist a l’apartat anterior, mostren un comportament variable pel
que fa a la selecció de l’auxiliar. Hem vist, a més, que la variabilitat s’estén també a altres
diagnòstics d’inacusativitat.
Mateu (2002) ofereix una aproximació sintàctico-semàntica de la jerarquia de Sorace. Per
a Mateu, les diferents configuracions sintàctiques donen lloc a les classes semàntiques rellevants
pel que fa a la selecció de l’auxiliar. Representem la jerarquia aspectual en el sistema de Mateu,
amb les zones de tall per al francès, l’italià i el neerlandès 76 .
(54)
a. [[+T] [+r]]
------------------------------------------------------ zona de tall en francès
b. [[+T] [-r]]
------------------------------------------------------ zona de tall en neerlandès
c. [[-T] [-r]]
------------------------------------------------------zona de tall en italià
d. [-R]
e. [+R]
[Adaptat de Mateu 2002, 200?]
En el sistema semàntic de Sorace, els predicats que no es troben especificats
semànticament per a la noció de telicitat (ie. els predicats estatius, contenen un tret [–r] en el
sistema de Mateu representat a (54)) ni per la noció d’agentivitat (ie. els predicats que denoten
processos no controlats a la JSA de Sorace, contenen un tret [-R] o [-T] a (54)) són els que
presenten un comportament més variable i estan subjectes a efectes de gradabilitat (ie.
gradiency). A la llum de l’esquema de (54), podem entendre el comportament variable dels VM
juntament amb el d’altres predicats del mateix tipus, com els verbs meteorològics, els verbs
d’emissió i alguns verbs psicològics. Així doncs, els predicats de mesura són estatius amb la
76 Parlem dels aspectes específics de les diferents classes sintàctico- semàntiques de Mateu (2002) al capítol I,
capítol VI d’aquest treball. Òbviament, el lector interessat trobarà una millor descripció del sistema a l’obra mateixa
de l’autor.

qual cosa no es troben especificats pel que fa a la telicitat, i el seu subjecte no s’interpreta com a
agent. El significat conceptual dels VM permet, doncs, una doble interpretació com a verbs
inergatius, per una banda, o com a inacusatius, per l’altre. En el primer cas, posem més èmfasi
en la interpretació com a procés no controlat propera a la dels verbs que denoten processos
fisiològics, com suar o sagnar. En el segon cas, donem prioritat a la interpretació estativa del
VM on s’atribueix una magnitud a una entitat. Per exemple, deixant de banda el SM, en l’oració
‘El Joan pesa quaranta quilos’, pesar es pot interpretar bé com a ‘ser amb pes’ (cf.(55)) o bé
com a ‘produir pes’ (cf. (56)).
(55) X1
(56)
qp
X1 X2
| qp
[-T] DP X2
| qp
El Joan X2 X3
X1
qp
X1 X2
| |
[-R] PES
| |
[-r] PESO
En efecte, el comportament variable dels VM s’origina a la interfície amb el sistema
conceptual. La inespecificació conceptual d’aquests verbs fa que la inserció en l’estructura
inergativa i en la inacusativa sigui semànticament plausible. És per això que un mateix contingut
conceptual es pot interpretar semànticament de dues maneres diferents. En aquest punt es posa
de manifest l’existència d’un fort homomorfisme entre l’estructura sintàctica i la interpretació
semàntica que se’n deriva. Així, doncs, un mateix contingut conceptual es pot interpretar
136

semànticament de dues maneres diferents. En l’apartat següent, veurem com aquest fet es
manifesta en l’existència de certes construccions de mesura en català i en altres de relacionades
que analitzarem tot seguit.
3.2 Algunes construccions amb fer
No totes les llengües posseeixen predicats verbals específics per expressar la mesura de
determinades magnituds de tal forma que fan ús d’altres mecanismes. Per exemple, en basc
trobem expressions formades per un verb de possessió, equivalent a tenir, més un element
nominal que expressa la magnitud respecte de la qual prediquem la mesura, denotada per un SM
complement del nom. En anglès, trobem una construcció semblant per a l’expressió de l’alçada o
de l’edat.
(57)
a. Jonek zortzi kiloko pisua du
Jon. ERG.SING vuit quilos.GENLOC peso.DET haver.OBJ.SG
b. Karameluak bi pezetako kostua du
Caramel.ERG.SING Dues pessetes.GENLOC cost.DET haver. OBJ.SG
c. John is two meters tall
d. Mary is seven years old
En català, juntament amb expressions similars a les de (57), formades per un verb
copulatiu-possessiu, en trobem una altra una mica diferent. Així, en català, no se sol emprar el
verb mesurar en l’accepció estativa i es prefereix la construcció formada pel verb lleuger fer més
un SM. Aquesta estratègia la trobem també en l’expressió de l’edat i en construccions temporals
existencials.
(58)
a. El Joan fa dos metres (d’alçada)
b. La Maria fa tres anys
c. Fa quatre anys que ens vam casar
L’ús de fer en expressions temporals com les de (58)c s’estén a les llengües romàniques, on
l’expressió del temps també pot anar a càrrec del verb existencial haver-hi. En algunes
d’aquestes llengües, coexisteixen les dues construccions com en portuguès i en el castellà antic
(ex. años ha), mentre que en d’altres, com el català i el castellà actual, el verb fer/hacer ha
suplantat el verb haver-hi/haber en gairebé tots els contextos. En francès, trobem totes dues
137

estratègies, tot i que s’hi dóna una tendència semblant a la del castellà i el català, la qual es posa
de manifest en el francès col·loquial on es prefereix l’expressió temporal encapçalada per faire 77 .
(59)
a. Il y a deux jours de tout cela
138
[francès]
b. Il est parti ça fait dix ans [francès col·loquial]
c. No hay una hora que lo dejé bueno, sano y
salvo
[castellà antic]
d. Pronto hará diez años [castellà]
e. Ahir va fer deu anys [català]
[Rigau 1999:8]
Aquest mateix fenomen es reprodueix en els verbs meteorològics. Com passava amb els
verbs de mesura, els verbs meteorològics són problemàtics a l’hora de classificar-los com a verbs
inacusatius (cf. Ruwet 1989) o com a inergatius (cf. Legendre i Sorace, per aparèixer). De la
mateixa manera, no existeix un verb meteorològic per a cada fenomen atmosfèric i, en aquests
casos, fem ús també de formes analítiques semblants a les analitzades anteriorment.
Generalment, el verb preferit en les llengües romàniques és de nou el verb fer en una accepció,
també, no agentiva.
(60)
a. Fa vent al desert del Sàhara
b. Il fait beau dans cette région
c. Hace sol en Cádiz
De la mateixa manera que passava amb les construccions temporals de (59), juntament
amb l’estratègia del verb fer en trobem una altra amb el verb haver-hi. Aquest verb es pot
utilitzar per expressar determinats fenòmens atmosfèrics (cf. (61)a i(61)b). A vegades, però, es
presenta com un fet de variació entre els parlars d’una mateixa llengua o entre llengües
emparentades. Per exemple, al castellà de sud-amèrica coexisteixen les expressions hacer sol y
haber sol. Tanmateix, existeix una forta tendència cap a la segona (cf. (61)c).
(61)
a. Hi ha boira a Olot
b. Hi haurà ones al mediterrani
c. Mañana habrá sol en todo el país
77 Vegeu Rigau 1999 per una revisió exhaustiva d’aquestes construccions-

Observem que un mateix contingut conceptual es pot expressar utilitzant dos verbs de
significat aparentment antagònic: l’impersonal existencial haver-hi i el verb agentiu per
excel·lència, fer. Fixem-nos que el verb fer és el nucli prototípic de la construcció causativa
analítica de les llengües romàniques. És cert, però, que en les construccions temporals, de
mesura i meteorològiques que ens ocupen, el verb fer ha perdut el seu significat causatiu per la
qual cosa alguns autors han proposat que, en aquests casos estem davant d’un verb inacusatiu.
Discutirem aquesta hipòtesi en l’apartat següent.
3.3 El verb fer com a verb inacusatiu: Rigau (1997, 1999)
Rigau (1997) argumenta que el verb lleuger fer, en el cas dels predicat atmosfèrics, ha
perdut totalment el seu significat agentiu.
(62)
a. (Hi) fa bon dia
b. (Hi) fa sol
c. (A Barcelona )feia fred
Segons l’anàlisi de Rigau (1997), en aquests casos estem davant d’un ús inacusatiu del
verb transitiu fer provocat per la incorporació d’una preposició de coincidència central, de
manera semblant al que succeeix en les construccions locatives existencials amb verbs inergatius
(eg. En aquesta coral hi canten nens). En aquestes construccions es predica un estat (denotat per
la preposició incorporada al verb i els sintagmes bon dia, sol i fred dels exemples) respecte d’una
posició (expressada pel clític hi i el SP a Barcelona a (62)). D’aquí la presència del clític hi que,
si no apareix explícitament, s’interpreta dícticament.
De la mateixa manera, Rigau (1999) estén aquesta anàlisi a la de les expressions
temporals encapçalades per fer. En aquestes construccions, el verb fer té una estructura idèntica
a la del verb haver-hi, això és, conté incorporada una preposició de coincidència central.
Aquesta preposició expressa una relació de coincidència entre un punt temporal i una expressió
de mesura. L’estructura, per tant, seria la següent 78 .
78 Rigau no ofereix una anàlisi explícita del verb fer en predicats atmosfèrics però apunta que l’anàlisi per als verbs
transitius com posar o dir en construccions impersonals es pot estendre per donar compte de l’ús no agentiu de fer.
139

(63)
V
qp
V PP
ru ei
Pi V XP P’
fer # ei
140
hi P N
ti sol
deu anys
Tanmateix, l’anàlisi de Rigau per a aquesta construcció, presenta alguns
problemes. En primer lloc, a les oracions de (62) el clític locatiu no sembla que sigui realment
obligatori. Rigau afirma que aquest element hi és sempre present ja que, quan no apareix,
s’interpreta, dícticament. Tanmateix, ens hauríem de preguntar per què aquesta possibilitat no
existeix ni en les construccions locatives existencials amb verbs inergatius ni amb certs usos
impersonals estatius d’alguns verbs transitius, si tenen, segons l’autora, una estructura semblant.
(64)
a. (Aquí), no hi diu el preu
b. * No diu el preu 79
c. N’hi canten molts, de nens, (aquí)
d. *En canten molts, de nens
Tant l’oració de (64)b com la de (64)d són agramaticals si no hi apareix el clític locatiu.
La interpretació díctica en absència del clític no legitima aquestes construccions, cosa que fa
pensar que les expressions meteorològiques amb el verb lleuger fer no són un cas anàleg a les
construccions locatives amb verbs inergatius o impersonals amb certs verbs transitius.
En segon lloc, si el verb fer no agentiu fos inacusatiu esperaríem que no pogués assignar
cas acusatiu al constituent nominal, tot i que quan aquest és prou llarg i especificat 80 ,
l’assignació és possible (vg. Rosselló 2002:1896). Observem però que aquestes oracions no són
bones en parlars més conservadors.
79 En una interpretació no impersonal aquesta oració seria òbviament gramatical: (La caixera) no diu el preu.
80 Rigau (cp.) observa que els SD de (65) reben una interpretació de tipus i no pas de token o exemplar amb la qual
cosa no podem parlar d’especificitat.

(65)
a. Aquells trons que tant m’espanten no els fa mai, aquí (Rosselló 2002:1896)
b. Aquest tipus de boira espessa i sufocant, no la feia mai abans a Barcelona
Un altre fet que sembla indicar que en les expressions de fer no agentiu tenim sempre un
argument extern, el trobem en les expressions temporals, aparentment impersonals, del francès.
Així, com hem vist anteriorment, el francès pot utilitzar dues estratègies per expressar la mesura
temporal una amb el verb faire i una altra amb avoir, totes dues suposadament impersonals.
(66)
a. Il est parti il y a dix ans
b. Il est parti ça fait dix ans
Com es veu manifestament en francès, el verb faire es construeix amb un demostratiu i
no pas amb un pronom expletiu com és habitual, en canvi, en les expressions impersonals del
francès (cf. (66)a). Prenem aquest fet com evidència a favor de la hipòtesi que el verb fer no
agentiu no és un verb inacusatiu, ja que demana la presència d’un argument extern que
s’interpreta com a originador no agentiu.
Tornant als predicats atmosfèrics que ens ocupen, veiem que l’estratègia present en català
i altres llengües romàniques és present també en llengües de famílies lingüístiques diferents, com
el basc 81 . En efecte, en aquesta llengua, molts predicats atmosfèrics es formen amb un element
nominal seguit del verb egin (ie. ‘fer’) en una estructura semblant a la dels verbs analítics
inergatius, tot i que menys lexicalitzada, com mostra el fet que l’element nominal es troba
sempre determinat.
(67)
a. euria egin (lit. fer aigua) ‘ploure’
b. elurra egin (lit. fer neu) ‘nevar’
c. txingorra egin (lit. fer pedra) ‘granissar’
d. haizea egin ‘fer vent’
e. lo egin (lit. fer son) ‘dormir’
f. salto egin (lit. fer salts) ‘saltar’
g. dantza egin (lit. fer balls) ‘ballar’
81 En canvi, l’estratègia inacusativa és present en altres llengües. Per exemple, en polonès, els predicats atmosfèrics
es construeixen amb el verb copulatiu być (ie. ‘ser’):
(i) Jest słońce lit ‘és sol’
(ii) Jest ciepło lit. ‘és calor’
(iii) Jest zimno lit. ‘és fred’
(iv) Jest gorąco lit. ‘és xafugor’
141

Que aquests predicats no són inacusatius, ho mostra el fet que en basc les expressions
meteorològiques de (67) seleccionen l’auxiliar * edun (‘haver’) al contrari que els predicats
inacusatius que seleccionen l’auxiliar izan (‘ser’).
(68)
a. gaur euria egin du
avui pluja-det fer ha
‘ha plogut avui'
b. astoa erori da
ase. DET caigut és
'L’ase ha caigut'
142
[Exemples de Laka 1996]
Observem que aquestes construccions no són impersonals en basc, tot i que no hi apareix
el subjecte, ja que les oracions impersonals en basc es construeixen sempre amb l’auxiliar izan
(cf.(69) ).
(69)
a. norbaitek etxea saldu du
algú.ERG casa,DET venut ha
'Algú ha venut la cas'
b. etxea saldu da
casa.DET venut és
'la casa s’ha venut’
[Exemples de Laka 1996]
Per últim, el verb fer no s’interpreta del tot com un predicat estatiu, ja que pot construir-
se en imperatiu i en la construcció progressiva.
(70)
a. Senyor ! Fes sol demà i aniré a Montserrat de genolls!
b. ¡Llueve, mi Dios, llueve!
c. A Terrassa ha estat fent sol tot l’estiu
[Poema de un día. Meditaciones rurarles.Antonio Machado]
En conclusió, les construccions encapçalades pel verb lleuger fer no són construccions
inacusatives. Segons Rigau (1997,1997), el verb fer lleuger porta una preposició incorporada que
constitueix el veritable predicat, i que determina la interpretació inacusativa. Tanmateix, hem
vist que hi ha arguments per pensar que, en aquestes construccions, seguim tenint un argument
extern però que, aquest, ja no s’interpreta com a agent, sinó més aviat com a originador no

controlador. Així, la diferència amb la interpretació purament agentiva consisteix en el fet que
l’argument extern no exerceix control sobre l’acció.
(71)
a. La Maria fa por als nens
b. Em fa vergonya que surtis de casa
c. Fa fred
d. La Maria fa tres anys
e. Fa tres anys que sóc aquí
f. La Maria fa un metre seixanta
Es pot veure que en basc, tot i que els predicats meteorològics analítics presenten un
patró semblant al del català i es construeixen amb el verb fer, les expressions temporals es
construeixen amb el verb ser com veiem a (72).
(72)
a. Urte bi dira ikusten ez zaitudala.
anys dues ser
b. Duela hiru minutu ikusi dut Kepa
Haver.3sg.comp tres minuts vist haver.1sg. Kepa.abs
Per tant, com hem vist, aquestes dues estratègies presents a les llengües es corresponen
amb les dues configuracions sintàctiques de (55) i (56). Així, les construccions amb fer i amb
haver-hi són la manifestació fonològica de les dues interpretacions semàntiques d’una mateixa
escena conceptual, ja sigui l’expressió del temps, de la mesura o els fenòmens atmosfèrics.
Tècnicament, el verb fer seria la manifestació fonològica del nucli R (ja sigui en la seva forma
positiva, introduint un agent, o negativa, introduint un originador sense control). Al seu torn, el
verb haver-hi seria la manifestació fonològica d’un nucli esdevenimental amb un tret [-T] que
denotaria una transició negativa, és a dir, estativa.
4 Conclusió
Hem vist, doncs, que de vegades la distinció inacusatiu / inergatiu no sembla del tot clara
i que l’existència de variabilitat es troba sempre restringida a un grup determinat de verbs. Més
encara, podem predir no només quins grups verbals presentaran dita variació, sinó també de
quina manera es manifestarà. Així, doncs, no trobarem mai un verb que vacil·li entre una
interpretació com a procés agentiu i una altra com a canvi d’estat afitat, i en cas que així sigui, es
143

tractarà d’un mecanisme de tipus sintàctic, sistemàtic i productiu en la llengua en qüestió on
aparegui (ex. construcció resultativa en les llengües germàniques).
Com ja hem esmentat a l’apartat 2 d’aquest capítol, cal fer una distinció entre dos tipus
de comportament variable. Per una banda, hi ha un grup de verbs que es comporten com a
inacusatius quan apareixen en certes construccions (eg. construccions resultatives i locatives
existencials). De l’altra, hi ha els dits verbs no nuclears (non-core verbs a Sorace (2000)) que
exhibeixen característiques pròpies dels inergatius i dels inacusatius, independentment del
context d’aparició. En el primer cas, estem davant d’un mecanisme de tipus sintàctic mitjançant
el qual obtenim una segona interpretació. Fixem-nos que la interpretació com a procés encara hi
és present, tot i que de manera secundària. Així, una oració com John dance into the room és
equivalent a la paràfrasi ‘El John va entrar a l’habitació ballant’. Que es tracta d’un fenomen
sintàctic, que té efectes en la interpretació semàntica, es manifesta en el fet que té un caràcter
productiu en la llengua i que es produeix sempre en presència de determinats elements (ex.
presència d’un complement locatiu en el cas de les construccions locatives existencials o
presència d’un SP resultatiu en el cas de les construccions resultatives). En el cas dels verbs no
nuclears, no trobem diferències manifestes de significat entre la interpretació inacusativa i la
inergativa. D’altra banda, el fet que un VM s’interpreti com a inacusatiu o inergatiu no depèn de
la presència de cap element extern 82 . Simplement, tenim elements no relacionals que denoten
escenes conceptuals perfectament interpretables de dues formes diferents.
En aquest sentit, podem donar compte de les característiques intermèdies dels VM. Com
hem explicat al llarg d’aquest capítol, la variabilitat dels VM es pot explicar si tenim en
consideració que les propietats conceptuals que expressen permeten dues possibles
interpretacions: una d’inacusativa i una altra d’inergativa. En conseqüència, com en el cas del
parell arrossire/to blush, hi haurà forta variació interlingüística. Així, el verb costare
s’interpretarà com a inacusatiu en italià, com mostren les dades de selecció de l‘auxiliar (vg.
l’apartat 2.1.1), i com a inergatiu en anglès, com mostren les dades de la prefixació en out o la
possibilitat d’aparèixer amb un objecte cognat. També, hi haurà una forta variació dins d’una
mateixa llengua. Si tornem al cas de l’italià és possible que pesare s’interpreti com a inergatiu
mentre que valere com a inacusatiu, a partir, un altre cop de les dades de selecció de l’auxiliar,
que, tanmateix, no són concloents.
82 Això no vol dir que la presència de determinats elements no pugui determinar una certa interpretació amb els
verbs no centrals. La diferència, però, es troba en el fet que en les construccions resultatives, el SP resultatiu és de
presència obligatòria mentre que en els verbs no-centrals aquests elements no ho són: Jan is * ( de kamer in)
gedanst vs. Ci è tuonato (sopra).
144

De fet, sota l’òptica d’un model (neo)construccionista on l’estructura argumental dels
predicats verbals no està especificada en el lexicó, sinó que ve determinada pel context sintàctic
on els elements conceptuals s’insereixen, aquests fets es poden explicar de manera natural sense
la necessitat d’assumir l’existència d’una polisèmia sistemàtica en les llengües. D’aquesta
manera, els verbs no nuclears, i en particular, els VM, es caracteritzarien pel fet que denoten
escenes conceptuals que són compatibles amb dues configuracions sintàctiques. En contrast, els
verbs de comportament estable denoten escenes conceptuals semànticament incompatibles amb
certes interpretacions (la inacusativa o la inergativa). Així, no podem dir que en una llengua
aquest verb és inacusatiu o inergatiu, sinó més aviat podem parlar de preferències en una llengua
per inserir un determinat contingut conceptual en una estructura sintàctica determinada. Al
capítol VI, tornarem a aquestes qüestions i a algunes dificultats que un model
(neo)construccionista com el de Borer (2005) tindria per explicar les diferències existents entre
els dos tipus de comportament variable: el dels verbs no nuclears i el de les construccions
resultatives i les locatives existencials.
145

Capítol VI. Cap a una anàlisi dels Verbs de Mesura
1. Introducció
Aquest capítol presenta la següent estructura. A l’apartat 2, resumirem les principals
conclusions a les quals hem arribat pel que fa a l’estructura argumental dels VM. Veurem que els
VM presenten un comportament similar a altres verbs que, com ells, es troben en una posició
fronterera entre els verbs inacusatius i els verbs inergatius. Aquests verbs es poden associar amb
un tret [-R] o amb un tret [-T][-r]. A l’apartat 3 veurem com el SM és un adjunt i que es
comporta de manera semblant a d’altres adjunts verbals, com els SM temporals, tot i que
semànticament és comporten de manera diferent. Establirem que això és així perquè són adjunts
lèxics (cf. Mateu 2000), és a dir, especifiquen el nucli no relacional conflat al nucli
esdevenimental. Aquesta relació semàntica més estreta s’observa de manera manifesta en altres
llengües, com el basc, i fa que el SM s’interpreti, en ocasions, com un argument verbal (ex. el
SM es pot representar pel mot interrogatiu què). Veurem com moltes de les propietats dels SM
es deriven del fet que no són elements referencials, cosa que abona la hipòtesi que lliga la
referencialitat i l’assignació de cas acusatiu Establirem la hipòtesi que els SM no estan marcats
pel que fa al cas, fet que provoca que, a diferència d’altres adjunts, hagin d’estar sempre en una
posició postverbal i que s’hagin d’interpretar in situ. A l’apartat 4 presentarem les conclusions .
2. Els VMs : verbs fronterers
Com hem vist al capítol anterior, els VM mostren un comportament variable entre una
interpretació inacusativa i una d’inergativa. La primera, sorgeix de la inserció d’un nucli no
relacional en una estructura on un nucli esdevenimental que expressa una transició negativa (ie.
un estat) pren com a complement un nucli que expressa una relació espacial que, al seu torn,
denota una relació de coincidència central entre l’element interpretat com a figura (ie. el
subjecte del VM) i l’element interpretat com a fons (ie. l’arrel que denota la dimensió respecta
de la qual s’estableix la mesura). El SM és un adjunt lèxic que especifica el valor de la dimensió
expressada per l’arrel (vg. l‘apartat 3 on tractem aquesta qüestió) 83 . A (6), tenim la interpretació
inacusativa de l’oració ‘El Joan pesa 60 quilos’.
83 En aquest treball no ofereixo una teoria de l’adjunció. Ens basarem en la noció d’adjunt lèxic tal com es defineix
a Mateu (2002). Un adjunt lèxic seria un subtipus d’adjunt obligatori, això és, un adjunt seleccionat pel contingut
conceptual de l’arrel i obligatori només pragmàticament. L’esquema de l’adjunció del SM (1) i (2) és només una
146

(1) El Joan pesa 60 quilos
X1
qp
X1 X2
| qp
[-T] DP X2
| qp
El Joan X2 X3
| |
[-r] PES SN
4
60 quilos
D’altra banda, els VM també es comporten com a inergatius. La interpretació com a
inergatius sorgeix de la configuració sintàctica on el nucli no esdevenimental que denota la
mesura s’insereix com a complement d’ un nucli esdevenimental que denota un procés no
agentiu. El subjecte, s’inserirà en una projecció funcional que anomenarem vP (cf. Chomsky
1995) en la sintaxi-o(racional) com un argument extern i s’interpretarà com un originador no
agentiu. El SM, també en aquest cas, és un adjunt lèxic (vegeu l’apartat 3).
(2) El Joan pesa 60 quilo
vP
qp
DP v
4 qp
El Joan vº ...
X1
qp
X1 X2
| |
[-R] PES SN
4
60 quilos
representació i no vol comprometre’s en una o una altra teoria. Deixem aquesta qüestió per a futura recerca.
L’esquema de (1) i (2) vol copsar la relació semàntica que existeix entre el SM i el predicat verbal.
147

En la nostra concepció, la diferència entre sintaxi-l(èxica) i sintaxi-(oracional) difereix
una mica de la dels primers treballs de Hale i Keyser (1993) en el sentit que les estructures
sintàctiques per sota de Sv representades a (1) i (2) no formen part de les entrades al lexicó. Com
hem argumentat al capítol I, considerem que el lexicó no té sintaxi i , per tant, la distinció entre
sintaxi-l i sintaxi-o s’ha d’entendre només com un recurs per diferenciar dos estadis sintàctics,
un on s’estableixen les relacions temàtiques bàsiques i un altre, on s’estableixen les relacions de
cas, temps i les relacions semàntiques discursives. En aquest sentit, el lexicó consisteix en un
llistat de nuclis no relacionals, que anomenarem arrels, per conveniència 84 , que contenen
informació semàntica sintàcticament no rellevant. En aquest sentit precís, els ítems lèxics
constitueixen, doncs, elements semànticament no composicionals (almenys no en un sentit
sintàcticament rellevant). Així doncs, el significat d’un predicat verbal vindrà donat per la
combinació del contingut conceptual de l’arrel i de la interpretació semàntica derivada de la
configuració sintàctica on l’arrel s’insereix. En efecte, en aquest sistema, la possibilitat de trobar
un mateix verb amb propietats d’inacusatiu, en uns contexts, i com a inergatiu, en d’altres, se
segueix naturalment. Per exemple, en el lexicó d’una llengua X no tindrem dues entrades de
pesar on pesar1 és un verb inergatiu i pesar2 és inacusatiu. Més aviat, tindrem una arrel pes no
especificada categorialment (Mateu 2002, Borer 2005, Harley 1995, entre d’altres), que es podrà
inserir en dues estructures sintàctiques diferents.
Tanmateix, una teoria com aquesta prediu que tots els predicats verbals tenen un
comportament variable i, com hem vist al capítol V, només un subconjunt concret de verbs el
manifesten. Així, hem vist amb Sorace (2000) que la variació és dóna seguint un patró
determinat i que només els verbs que apareixen al centre de la jerarquia mostren un
comportament variable. Què restringeix, doncs, el nostre sistema?
Com hem vist al capítol V, existeixen dos tipus de variabilitat: una de sintàcticament
determinada (a través del mecanisme sintàctic de la conflació) i una altra de conceptualment
definida (que permet la inserció dels VM en dues estructures diferents). Com es pot copsar en un
model neo-construccionista 85 , doncs, aquesta diferència?
Com hem vist al capítol anterior, només els verbs que presenten una especificació
negativa dels trets semàntics [T], [r] i [R] mostren un comportament variable. Hem de tenir en
compte, però, que la variabilitat no té origen en l’especificació negativa d’aquests trets, com es
84 Tot i així no volem expressar cap hipòtesi reacionada amb la morfologia i la seva relació amb la sintaxi. Per
tant, utilitzarem arrel com a sinònim de nucli no relacional.
85 Explícitament Sorace (2000:884) diu “While this builts in optionality makes the model more suitable for
handling variation in general, the problem of structured variation remains unaddressed: the ASH shows that some verbs are NOT variable since they invariable select one auxiliary; others
can select both but to varying degrees’”.
148

podria desprendre de la nostra argumentació. Més aviat és al contrari. Així, aquests trets, tot i
que vehiculen nocions semàntiques, són de naturalesa sintàctica i, per tant, no es troben associats
a unes arrels determinades (segons la nostra definició). Reformulem, per tant, la generalització
establerta abans en d’altres termes. Només aquelles arrels el contingut conceptual de les quals és
compatible amb els trets sintàctics no especificats (ie. com es podria entendre en darrer terme
l’especificació negativa dels trets sintàctics) és la que presentarà un comportament més variable.
En aquest sentit restringit, la informació conceptual pot ser rellevant per a la sintaxi. La
informació conceptual que pot incidir en la sintaxi és la que donarà efectes de gradabilitat.
Tanmateix, la sintaxi només disposarà de dues interpretacions possibles, la inacusativa i la
inergativa. D’aquesta manera podem establir diferències entre els VM. Així, verbs com mesurar
o pesar que admeten més fàcilment subjectes animats es podran interpretar més fàcilment com a
predicats inergatius i verbs com costare i valere que conceptualment no estan relacionats amb
subjectes animats s’interpretaran més fàcilment com a inacusatius. Obtenim, així, una espècie de
jerarquia entre els VM.
(3) Associats més freqüentments a una interpretació 86 ...
+ inergativa > > > +inacusativa
pesar < mesurar < durar < costar < valer
En aquest sentit, podem restringir el nostre sistema. Les arrels es poden inserir lliurement
en les estructures sintàctiques, però el seu contingut conceptual determinarà si existeix
compatibilitat entre el significat conceptual i el contingut semàntic sintàcticament rellevant.
Aquelles arrels, doncs, associades amb un contingut conceptual que, per exemple, impliqui la
presència d’un agent, no seran compatibles en una estructura sintàctica que presenti un nucli que
denota una transició negativa. En aquests casos l’oració esdevé anòmala, seguint la idea de
Chomsky (2001) segons la qual ‘theta theoretic failures at the interface do not cause the
derivation to crash; such structure yield ‘deviant’ interpretations of a great many kinds’. Fixem-
nos, doncs, en l’exemple de (4) on tenim una arrel sortir que conceptualment denota un canvi de
lloc i un esdeveniment no agentiu. Tot i així, l’oració no és agramatical ja que podem arribar a
interpretar el verb sortir en una configuració transitiva com la de (4) .
(4)
86 Hem de tenir en compte, però, que a la sintaxi no hi ha gradabilitat. Aquesta jerarquia s’ha d’entendre en el
sentit que determinades escenes conceptuals presenten una interpretació inergativa o inacusativa amb major o
menor freqüència a causa de qüestions conceptuals. Per exemple, el fet que un verb com costar no s’associï mai a
un subjecte animat pot determinar que rebi una interpretació inacusativa en un major nombre de casos.
149

# El Joan ha sortit el cotxe 87
vP
qp
DP v
4 qp
El Joan vº ...
X1
qp
X1 X2
| qp
[+R] DP X2
|
qp
el cotxe X2 X3
| |
[+r] SORTIR
Tanmateix, com hem vist al capítol V, existeixen dos tipus de variabilitat: una fruit de la
inespecificació conceptual de les arrels que permet que s’insereixin en més d’una configuració
sintàctica (ex. el cas dels VM) i una altra fruit d’un mecanisme sintàctic que hem identificat amb
la conflació seguint treballs de Rigau (1997), Mateu i Rigau (2000) i Mateu (2002). En aquest
punt es dóna una certa asimetria, ja que de la nostra anàlisi es desprèn que les arrels que denoten
processos agentius només poden aparèixer en configuracions inacusatives a partir d’algun
mecanisme que, en canvi, no hi és present en el sentit invers. Així, hem vist que una arrel que
conceptualment denota un esdeveniment associat prototípicament amb una configuració
sintàctica inacusativa (cf.(4)) pot rebre una altra interpretació quan l’inserim en una configuració
transitiva. És més, aquesta possibilitat es realitza efectivament en català amb el verb entrar (vg.
peu de pàgina 87). Així doncs, la variabilitat del primer tipus és fruit de la compatibilitat
conceptual d’una arrel amb dues interpretacions semàntiques. La compatibilitat conceptual d’una
mateixa arrel amb més d’una inerpretació sintàctica constitueix una font de variabilitat ja que un
mateix contingut conceptual (ex. l’anglès blush / l’italià arrossire) pot donar lloc a dues
interpretacions sintàctico-semàntiques diferents, una d’inergativa (ex. anglès to blush) i una
d’inacusativa (ex. italià arrossire). D’altra banda, la variabilitat del segon tipus depèn del
context explícit (aparició d’un clític locatiu, un SP resultatiu) la qual cosa ens porta a pensar que
és fruit de la combinació de dues configuracions sintàctiques. Prova d’això rau en el fet que el
87 Fixem-nos que en canvi sí que existeix la versió transitiva del verb entrar El Joan entra el cotxe. Sembla, doncs,
que aquesta possibilitat existeix en la llengua encara que no s’utilitzi.
150

significat de procés agentiu hi és present tot i que subordinat. Fixem-nos en els exemples de (5)
i les paràfrasis corresponents.
(5)
a. En aquesta coral n’hi canten molts, de nois
En aquesta coral hi ha molts nois que canten
b. Jan is de kamer in gedanst
‘El Jan ha entrat ballant a l’habitació’
La asimetria , doncs, es dóna en el fet que una arrel conceptualment associada a un
procés agentiu no es pot inserir en una estructura sintàctica inacusativa sense fer ús d’un
mecanisme sintàctic de subordinació lèxica. Un model neo-construccionista no podria explicar
aquest fet excepte en el cas que no acceptés la diferència que hem assumit entre els dos tipus de
variabilitat que hem establert i que els considerés com un cas més d’inserció lliure d’una arrel.
Les paràfrasis de (5) serien un epifenomen i es derivarien del significat conceptual.
Tanmateix, la pròpia idea d’inespecificació ens pot donar una explicació de l’existència
d’aquesta asimetria. Així, en un cas tenim arrels el contingut conceptual de les quals no implica
ni la presència d’un agent ni d’una culminació de l’esdeveniment. En canvi, les arrels que
denoten conceptualment processos agentius, per exemple, sí que impliquen la presència d’un
agent de forma que la coacció d’aquestes en una estructura sintàctica que impliqui
semànticament l’absència d’agent serà molt més difícil i, segurament, el significat conceptual del
verb hi serà present tot i que subordinat a la interpretació semàntica que determina la sintaxi 88 .
Aquest fet mostra, per tant, que és la sintaxi l’element que dirigeix sempre la interpretació
semàntica i no pas el contingut conceptual. Deixem, de moment, però, aquestes qüestions per a
una futura recerca.
3. El SM: un adjunt lèxic
88 Mateu i Amadas (2001) argumenten que una anàlisi de les construccions resultatives que no impliqui
l’existència d’un procés sintàctic de conflació (ex. Hoekstra 1992) no permet explicar la diferència entre les
llengües romàniques i germàniques pel que fa aquesta construcció. Així, explica l’existència de diferències
tipològiques entre les llengües d’emmarcament en el verb (ex. llengües romàniques) i llengües d’emmarcament en
el satèl·lit (ex. llengües germàniques) (cf. Talmy (1991)) a partir de variació paramètrica en el procés de
conflació. En les llengües romàniques el component de manera (ie. una configuració sintàctica inergativa en la
teoria de Mateu i Rigau (2000)) no es pot conflar en el nucli esdevenimental de transició perquè en aquestes
llengües és el trajecte (ie. l’element preposicional present en la configuració inacusativa) l’element que es combina
amb el nucli verbal fonològicament nul. En aquest sentit, el contrast entre aquestes dues famílies lingüístiques rep
una explicació. Per tant, una teoria que analitzés les construccions resultatives assumint la inserció lliure de l’arrel
en el nucli verbal fonològicament buit hauria d’explicar per què en les llengües romàniques no existeixen aquestes
construccions.
151

Com hem vist al capítol IV, els SM es comporten com a adjunts en determinades
circumstàncies i com a arguments en d’altres. Com a arguments, poden rebre cas acusatiu,
poden ser represos pel mot interrogatiu què, es poden pronominalitzar pel clític partitiu en, etc.
D’altra banda, moltes proves mostren que el VM funciona com un verb intransitiu: selecciona
l’auxiliar essere en italià, rep el prefix out en anglès, pot aparèixer sense el SM en contexts
apropiats, en les Construccions Causatives Romàniques (CCR) el subjecte del VM subordinat
rep cas acusatiu i no datiu com seria d’esperar amb un verb transitiu, etc.
En aquest apartat intentarem, doncs, determinar el comportament dels SM. Com hem vist
al llarg d’aquest treball dues hipòtesis semblen plausibles. En primer lloc, els VM presenten un
comportament semblant al d’un conjunt de verbs que poden funcionar tant com a transitius o
intransitius i l’objecte dels quals sempre manté una relació d’hiponímia amb l’arrel verbal (ex.
ballar, menjar, beure). A l’apartat 3.1 intentarem veure si els SM es comporten de la mateixa
manera que aquests objectes hiponímics. En segon lloc, al punt 3.2, compararem el
comportament dels SM amb el d’altres SM, clarament adjunts, temporals o espacials. Veurem
com tots dos tipus de SM (els que acompanyen els VM que anomenarem per conveniència SM
seleccionats i els SM que expressen duració, temporal o espacial) presenten un comportament
semblant pel que fa diversos aspectes: pronominalització, nominalització, abast, etc. Veurem que
algunes d’aquestes característiques poden estar relacionades amb el fet que aquests adjunts
poden rebre cas acusatiu. Per tant, a la secció 3.3, examinarem les conseqüències d’aquest fet.
3.1. El SM i els objectes hiponímics
En un primer moment, podríem pensar que el VM actua com el grup de verbs transitius
que permeten l’alternant intransitiu quan no s’especifica l’objecte (cf. (6) i (7))
(6)
(7)
a. La Maria canta una nana
b. El Pep menja entrepans
c. El Santi balla sardanes
a. La Maria canta
b. El Pep menja
c. El Santi balla
De fet, hi ha moltes coincidències entre aquests dos tipus de verbs. En primer lloc, poden
aparèixer com a transitius o intransitius amb la qual cosa també permeten la prefixació amb out
152

de l’anglès (vg. Levin 1988). En segon lloc, el complement alterna amb adverbis de
quantificació o grau i, com hem vist al capítol IV, permeten la lectura quantificacional sense
l’aparició expressa del quantificador.
(8)
a. La Maria canta (molt)
b. El Pep menja (poc)
c. El Santi balla (massa)
En tercer lloc, l’objecte d’aquests verbs es troba relacionat semànticament amb l’arrel
verbal de tal forma que mantenen una relació d’hiponímia. Així, el complement dels exemples
de (6): nana, entrepà i sardana és un hipònim de cant, menjar i ball respectivament. De la
mateixa manera, els SM denoten tipus específics de mesures. Així, podríem entendre tres quilos
com un tipus específic de pes, quatre-cents euros de valor, tres hores de temps etc. Per tant,
podríem pensar que els SM tenen la mateixa relació amb els VM que l’objecte hiponímic dels
verbs de (6).
Tanmateix, hi ha algunes diferències, a banda de les que sorgeixen pel fet que els SM no
són referencials (no introdueixen ni recuperen elements discursius, amb algunes excepcions, vg.
capítol II i IV). En primer lloc, els verbs de (6) quan apareixen amb un complement no
seleccionen mai l’auxiliar essere. En segon lloc, el subjecte dels verbs de (6) en la CCR, tot i
aparèixer amb complements no referencials (ex. SN escarits plurals o singulars), reben cas datiu
i no acusatiu com passa amb els VM.
(9)
a. El professor * l/ ok li ha fet cantar cançons
b. La seva mare * la/ ok li fa beure aigua a totes hores
c. La mestra * el/ ok li farà ballar tres sardanes per les festes
La diferència entre els VM i els verbs de tema incremental consisteix, doncs, que amb els
primers, en la CCR el verb causatiu fer no assigna cas acusatiu al seu objecte mentre que al
segon grup de verbs sí que ho fa. Sembla doncs que, en aquest nivell, el VM actua com si fos un
verb intransitiu. Per tant, tenim indicis forts que el SM és un adjunt.
El problema sorgeix, però, quan tornem a les dades de la construcció de dislocació a
l’esquerra amb represa de clític (ie. Clitic Left Dislocation CLD). Si el VM és un verb intransitiu
i el SM, un adjunt, com és possible doncs, que el SM es pronominalitzi per un clític d’acusatiu
en les construccions de dislocació a l’esquerra? Més, encara, si el VM és un verb inacusatiu com
és possible que, el SM rebi cas acusatiu, en contra de la generalització de Burzio? Com hem vist,
però, al capítol IV, la possibilitat de pronominalitzar el SM amb un clític d’acusatiu no sempre
153

es troba a l’abast i està lligada a una interpretació determinada, aquella on el SM es troba lligat al
discurs. Així, només en aquells contextos on fem predictible el SM podem recuperar-lo amb un
clític d’acusatiu (vg. Torrego 1998).
Veiem, doncs, que el SM, a vegades, rep cas acusatiu i, a vegades, no. Novament, trobem
que els VM presenten un comportament variable. Sembla, doncs, que aquests verbs tinguin un
comportament doblement fronterer: fronterer pel que fa la inacusativitat i fronterer pel que fa al
seu objecte.
L’italià és la llengua romànica que posa de manifest més clarament el comportament
variable d’aquest grup verbal a partir de les dades de la selecció de l’auxiliar. Què passa, doncs,
quan tenim una CLLD amb un temps perfectiu, on podem veure clarament, quin és l’auxiliar
associat al VM?
(10) COSTARE
a. Dieci mila lire? Si (che) le aveva costate tutto quello
b. Solo dieci mila lire? Quella macchina non può essere costata tanto
c. ?* Solo dieci mila lire? Quella macchina non le può essere costata
d. Questa machina è/ ?? ha costata dieci milioni
(11) PESARE
a. Ottanta due chili? Non li ho pesati mai!
b. Tutti i sacchi avrebbero/sarebbero pesato cento chilogrammi
(12) DURARE + SUBJECTE ANIMAT
a. Quaranta due anni? Bene, bene, non li aveva durati quel presidente
b. ?* Quarant’anni? Non credo che li avrebbe durati quel presidente
c. Quarant’anni ? Non credo che sarebbe durato tanto quel presidente
d. Questo presidente è/ ?? ha durato tre anni
(13) DURARE+SUBJECTE NO ANIMAT
a. ? Due ore? Non le ha durate assolutamente quel concerto
b. * Due ore? Non le è durate assolutamente quel concerto
c. Due ore? Non è durate assolutamente quel concerto
d. Il concerto è/ ?? ha durato tre ore
Com veiem als exemples precedents, quan apareix el clític acusatiu l’auxiliar que hi
apareix és avere, malgrat que en un altre context els parlants prefereixen l’auxiliar essere, com
154

és el cas de costare (cf. (10)) i durare (cf. (12) i (13) 89 ). Amb aquests verbs, alguns parlants
prefereixen la presència de l’auxiliar essere i, en aquests casos, afegeixen (o no) un adverbi de
grau que fa referència a l’element dislocat i no reprenen aquest element per cap clític (cf. (12)b i
(13)).Veiem, doncs, que segons aquestes dades quan apareix el SM dislocat i un clític acusatiu
de represa, el verb de mesura selecciona l’auxiliar avere, talment com si no es tractés d’un verb
inacusatiu.
Al capítol V, hem observat com els VM són verbs fronterers i poden tenir un
comportament variable com a inacusatius o inergatius. De fet, molts VM poden seleccionar tots
dos tipus d’auxiliars sense que sembli que hi hagi d’haver, a primer cop d’ull, grans efectes en la
interpretació, tot i que hem vist que sí que n’hi ha.
(14)
a. Questa machina è/ ?? ha costata dieci milioni
b. Una tale gemma sarebbe/ ?? avrebbe valsa moltissimi soldi
c. Il concerto è/ ?? ha durato tre ore
d. Tutti i sacchi avrebbero/sarebbero pesato cento chilogrammi
És possible, doncs, que als exemples de (10)-(13), quan apareix l’auxiliar avere estem
davant d’una interpretació inergativa del VM. La presència d’argument extern ens deixa oberta
la possibilitat d’assignar acusatiu al SM. En aquest sentit podem arribar a pensar que els VM,
com els verbs de tema incremental, presenta en aquests casos un veritable argument.
No obstant, les dades de la CCR 90 mostren com els verbs de tema incremental i els VM
es comporten de manera diferent. És més, fixem-nos en els exemples de (15), on els VM
apareixen sense SM.
(15)
a. El Joan ha fet valer les seves raons
b. L’esquerra ha fet valer la seva majoria al parlament
c. Ha fet pesar les seves raons davant del tribunal
89 En contra de Sorace (2000), veiem que els trets d’animacitat del subjecte no tenen influència pel que fa la
selecció de l’auxiliar, segons els parlants consultats.
90 És cert que en alguns casos hi ha certa vacil·lació en els judicis de les CCR, sobretot en català, i en menor grau
en francès, ja que en italià tots els parlants consultats mostren judicis força consistents. És possible que en català i
en francès, els VM es comportin, en certs casos, exactament com els verbs de tema incremental (ex. menjar,
beure, escriure, etc.), i que el SM sigui, doncs, com un d’aquests objectes. Deixem per a recerques futures
aquestes qüestions i una anàlisi més detallada de la variació entre els judicis dels parlants (si està subjecte a
variacions dialectals, si mostra un patró determinat, si les variacions entre acusatiu i datiu es corresponen a altres
qüestions,etc.). Potser també hi ha variació entre els diferents VM. Així, en francès, el subjecte de peser rep
acusatiu de manera consistent mentre que amb valoir hi ha més variació. Tanmateix, hem de tenir en compte dues
coses (i) que la CCR amb valoir sona sempre molt estranya i (ii) que la presència del datiu pot venir influenciada
pel fet que valoir es construeix sovint amb un datiu benefactiu.
155

(16)
d. El Joan ha fet durar el seu discurs
Les construccions dels exemples són equivalents a les paràfrasis de (16)
a. El Joan ha fet que les seves raons tinguin valor
b. L’esquerra ha fet que la seva majoria tingui valor
c. Ha fet que les seves raons tinguin pes (en un sentit figurat, importància) al
tribunal
d. El Joan ha fet que el seu discurs duri
Veiem, doncs, que els VM poden aparèixer usats com a intransitius de manera natural en
les construccions causatives i que la presència (o absència) del SM no influeix en l’assignació de
cas del subjecte del VM en aquestes construccions, que sempre es troba en acusatiu. Hem vist
també que la referencialitat de l’objecte no hi juga un paper fonamental si observem el
comportament de verbs transitius amb SN escarits singulars o plurals com a objectes (cf. (9)).
Un exemple clar que els SM no són com els objectes cognats es troba en el cas de vivere,
en italià. Aquest verb es pot construir amb un SM denotant la quantitat de temps viscut. En
aquests casos pot seleccionar l’auxiliar essere o avere indistintament.
(17)
a. Matusalemme è vissuto 969 anni
b. Matusalemme ha vissuto 969 anni
Tanmateix, quan en comptes d’un SM tenim un SN o un SD el verb només pot aparèixer
amb l’auxiliar avere, la qual cosa indica que el SM de l’oració de (17) és un adjunt.
(18)
a. Ha sempre vissuto una esistenza tranquilla
b. * È sempre vissuto una esistenza tranquilla
c. Il delitto più assurdo che Napoli abbia vissuto nel dopoguerra
d. ** Il delitto più assurdo che Napoli era vissuto nel dopoguerra
Els exemples amb la CCR posen de manifest que efectivament en aquest cas el SM és un
adjunt i no pas un argument.
(19)
a. Un’alimentazione ricca in vitamine li (CD ) fará vivere novanta anni, i nostri
cittadini
156

. L’assenza di conflitti gli (CI) fece vivere un’esistenza tranquilla, agli ospiti
dell’hotel
Com veiem en els exemples, el SM no pot ser analitzat com un tipus d’objecte hiponímic
ja que no es comporta de la mateixa manera. Amb tot, veiem a partir de les dades de vivere que
presenta un comportament semblant al SM temporal que apareix amb aquest verb. És possible,
tal com hem anunciat al llarg del capítol IV, que els SM duratius (temporals o espacials ) que
apareixen amb alguns verbs de procés (cf. viure, nedar o córrer), es comportin de manera
semblant als SM que acompanyen als VM. Examinarem aquest fet a l’apartat següent.
3.2. El SM i altres adjunts semblants
En primer lloc, una de les diferències principals entre els SM seleccionats i els SM
duratius consisteix en el fet que els VM requereixen la presència dels SM d’una manera més
forta que els SM que apareixen amb verbs de procés. Hem vist, però, que els SM només són
obligatoris per qüestions semàntico-pragmàtiques i que en molts contextos poden aparèixer sense
cap SM. Observem, doncs, que el primer contrast entre els SM dels verbs de procés i els SM dels
verbs de mesura desapareix.
(20)
a. La Maria corre (vint quilòmetres)
b. La Maria dorm (tres hores)
c. La Maria pesa # (cinquanta quilos)
En segon lloc, els SM temporals i espacials i els SM seleccionats es diferencien en què el
complement de quantitat dels verbs de procés no es pot substituir pel mot interrogatiu què
mentre que els SM dels VM sí que es poden substituir (cf.(21) i (22)).
(21)
(22)
a. * Què va viure?
b. * Què va córrer?
c. * Què va saltar? 91
a. Què va pesar?
b. Què va valer?
91 En els tres casos, les oracions són bones si el mot qu substitueix un objecte hiponímic. En aquesta interpretació
la resposta podria ser la guerra, la marató i els obstacles respectivament.
157

c. Què va durar?
Amb tot, el SM adjunt dels verbs de procés, permet també la dislocació i la consegüent
cliticització per un clític d’acusatiu, amb les mateixes restriccions (pel que fa a la referencialitat)
que observàvem per als VM .
(23)
a. Tres metres? no els ha pogut saltar mai
b. Cinquanta quilòmetres, no els arribareu a caminar!
c. No els arribaràs a viure, els cinquanta anys
d. Tres hores, no les va dormir mai seguides el Pepet!
De la mateixa manera que amb els VM, els SM amb verbs de procés permeten la
pronominalització d’aquest constituent pel clític en
(24)
a. La Maria en corre quatre, de quilòmetres
b. La Maria en salta tres, de metres
c. El Pepet només en va dormir tres , d’hores
Com era d’esperar, els SM no admeten la passiva, tot i que els objectes hiponímics
d’aquests verbs sí que la permeten. En aquest cas es veu explícitament, doncs, que la
impossibilitat de passivitzar els SM no es deu a qüestions aspectuals, restricció que, recordem,
era rellevant en els VM.
(25)
a. *Novecientos años han sido vividos por Matusalén
b. Los acontecimientos de las pasadas elecciones fueron vividos con emoción por
todo el mundo.
c. *Cuatro kilómetros fueron caminados por más de un millar de participantes
d. ? La Maratón fue caminada por más de un millar de participantes
Finalment, com hem observat al capítol IV, els SM no poden aparèixer com a
complements de les nominalitzacions dels VM. De la mateixa manera, els verbs de procés
tampoc admeten l’aparició d’un SM com a complement (vg. Corver 2006)
(26)
a. John’s weighing of the pig took three minutes
b. * John’s weighing of 150 kilos didn’t bother him
c. * John’s walking of 50 meter took three minutes
Els SM dels verbs de procés, en concret dels verbs de manera de moviment, tampoc
legitimen forats parasítics propietat que comparteixen amb els SM seleccionats. Aquesta
158

propietat, sovint, s’ha relacionat amb el caràcter no argumental d’aquests constituents. Tornem a
veure que els objectes hiponímics (cf.(27)a) sí que legitimen forats parasítics.
(27)
a. * How many milesi did John run ti after having swum __ ?
b. Whati did John run ti after having walked __ ?
c. Whati did you weigh ti without selling __?
d. * How muchi did the house cost ti without being worth __?
Veiem, doncs, que els SM dels verbs de mesura i els SM amb verbs de procés presenten
un comportament similar, excepte pel contrast de (21) i (22). Aquest contrast pot estar relacionat
amb el fet que semànticament el SM estableixen una relació més estreta amb els VM que amb
els verbs de procés, cosa que s’observa de manera expressa en basc. Com ja hem mencionat
abans, en basc els VM alternen amb estructures formades per un verb que expressa possessió
(ukan) seguit d’un SD que denota la dimensió. Aquest SD pot portar un SM com a complement
que especifica el valor exacte que pren aquesta dimensió.
(28)
a. Jonek zortzi kilo pisatzen ditu/du
Jon.ERG vuit quilo pesa haver.OBJ.PL/OBJ.SG
‘El Jon pesa cuatro kilos’
b. Jonek zortzi kiloko pisua du
Jonek vuit quilos.GENLOC peso.DET haver.OBJ.SG
c. Liburua bi pezeta kostatu da
Llibre.ABS dues pessetes costar ser. SG
d. Liburuak bi pezetako kostua du
Llibre.ERG dues pessetes.GENLOC cost.DET haver. OBJ.SG
De la mateixa manera, alguns verbs de procés (en els exemples els Verbs de Manera de
Moviment (VMM)) també manifesten dues estructures: una de sintètica (ex. korritu) i una altra
d’analítica (ex. korrika egin). El SM, però, no pot aparèixer quantificant l’arrel nominal sinó un
altre element nominal que denota el trajecte producte del moviment (bide) i que, a vegades,
apareix explícitament a l’oració.
(29)
a. Jonek zortzi kilometro korritu ditu
Juan.ERG cuatro kilometro correr aux.OBJ.PL/OBJ.SG.
“Juan corrió cuatro kilómetros”
b. Jonek zorti kilometroko bidea egin du korrika
159

Juan.ERG cuatro kilometro.GENLOC caminO.DET hacer aux.OBJSG corriendo
‘Juan corrió cuatro quilómetros’
c. Jonek 20 kilometro egin ditu igerian
Juan.ERG 20 kilometro hace aux.OBJPL nadando
‘Juan nadó veinte kilómetros
d. Jonek 20 kilometroko bidea egin du igerian
Juan.ERG 20 kilometro.GENLOC camino.DET hace aux.OBJ.SG nadando
‘Juan nadó 20 quilómetros’
Veiem, doncs, que la relació que existeix entre el SM amb els VMM i el SM que apareix
amb els VM és, almenys semànticament, diferent. En un cas, el complement de quantitat
especifica un punt en l’escala denotada per l’arrel verbal. El SM és doncs un adjunt lèxic (vg.
Mateu 2000), això és, introdueix una especificació de la dimensió denotada per l’arrel verbal. El
SM, per tant, expressa el tipus concret de pes, valor, cost o durada. En l’altre, el SM quantifica
el recorregut espacial implicat per l’esdeveniment denotat pel verb de manera de moviment.
Així, el SM espacial funciona com una mena de SM temporal mesurant l’esdeveniment
mitjançant, però, coordenades espacials. En aquest sentit, el SM dels VM contrasta amb el SM
dels VMM i, possiblement per aquesta raó, en ocasions, els SM dels VM s’interpreten com a
veritables objectes, de forma que, es poden representar pel mot interrogatiu què obtenint, així, el
contrast de (21) i (22)
Per tant, sembla que almenys semànticament, els SM espacials i temporals són diferents
dels SM seleccionats. Que aquesta diferència no sembla rellevant sintàcticament ho veiem en el
fet que els SM espacials i temporals comparteixen moltes característiques amb els SM
seleccionats. Això és, es poden pronominalitzar per un clític d’acusatiu en CLLD, per un clític
en , no es poden passivitzar, etc.
Podem concloure, doncs, que el SM és un adjunt que s’ha d’inserir en algun punt de la
derivació, potser entre Sv i el primer nucli relacional esdevenimental, com mostra el
comportament dels VM pel que fa la selecció de l’auxiliar, en la prefixació amb out, en la CCR,
etc. És possible que, posteriorment, el SM, com a SN, es comporti de manera semblant a un
argument, en el sentit que ha de rebre cas. Veiem, però, que aquest requeriment s‘estén a altres
adjunts, com els SM temporals o espacials, a causa de la seva naturalesa nominal. Aquest fet es
posa de manifest en moltes llengües on els SM temporals manifesten fonològicament la
presència de cas acusatiu.
(30) Polonès
a. Dwa lata pracowaliś.my nad tym projektem
160

(31) Llatí
Dos.acc anys.acc van treballar.1.PL en aquest projecte
‘Van treballar dos anys en aquest projecte’
a. Decem annos regnavit
(32) Coreà
Deu anys. ACC.PL va regnar.3.SG
‘Va regnar deu anys’
a. Tom.un twu sikan.tongan.ul tali.ess.ta
Tom.topic dos hores. PERÍODE.ACC córrer. PASSAT.DECLARATIU
‘Tom va córrer dues hores’
161
[Pereltsvaig 2000, extret de Morzycki 2004 ]
[Wechsler i Lee 1996, extret de Morzycki 2004 ]
[Wechsler i Lee 1996, extret de Morzycki 2004 ]
Al capítol següent examinarem la relació entre els SM i el cas estructural acusatiu.
Examinarem quines conseqüències té aquest fet amb el seu comportament sintàctic.
3.3. EL SM i el cas acusatiu
Els SN adjunts que reben cas acusatiu han suposat sempre un problema per a les
teories del cas. Per això mateix, alguns autors, deslliguen el cas acusatiu (estructural) present als
arguments, del cas present als adjunts nominals. Per exemple, Larson (1985) estableix que
determinats noms són capaços d’autoassignar-se cas (i marcar-se temàticament). Aquesta
aproximació, però, té alguns problemes. En primer lloc, s’atribueix una característica sintàctica,
i per tant productiva, a un fet idiosincràtic del significat lèxic dels mots. Així doncs, queden
oberts dos interrogants: (i) què hi ha en noms com vegada, dia o any que permet l’autoassignació
de cas i (ii) com es troba representat això en el lexicó. En tercer lloc, ens hem de demanar com
és que podem crear noves paraules que s’autoassignin cas? És, doncs, la llista de paraules
capacitades per autoassignar-se cas oberta, il·limitada? Que restringeix, doncs, que tots els SN no
s’autoassignin cas? Veiem, doncs, que aquesta aproximació introdueix més problemes que no en
resol.
Altres autors, en canvi, associen dades com les de (30) a (32) amb al fet que les
característiques de l’objecte verbal determinen la interpretació aspectual dels predicats verbals
(cf. Tenny 1994). Aquests fets han portat a alguns investigadors a argumentar que el cas acusatiu

s’assigna en una projecció aspectual (Baker 1997, Borer 2005, Csirmaz 2002, Svenonius 2002,
Morzycki 2004) i no a vP (Chosmky 1995).
De moment deixem oberta, per a investigacions futures, la hipòtesi que el cas acusatiu
s’assigna en una projecció aspectual. Tanmateix, té sentit pensar, que potser els SM duratius,
juntament amb els objectes directes definits, passen per una projecció aspectual des d’on reben
una interpretació determinada (potser mitjançant algun mecanisme de checking). No cal pensar,
però, que sigui aquesta projecció mateixa la responsable de l’assignació de cas. Una possibilitat
seria considerar la presència d’una projecció aspectual entre Sv i el primer nucli relacional
esdevenimental (cf. Baker 1997, seguint Travis 1991).
(33)
a. Sv
V
v SAsp
V
Asp
...
D’altra banda, Kegl & Fellbaum (1988) argumenten que els SM són SN defectius (vg.
també Ross 1995) i, per tant, no necessiten rebre cas. Creiem, a partir de les dades exposades al
capítol IV d’aquest treball, que la defectivitat dels SM es troba relacionada amb les propietats no
referencials d’aquests constituents, que relacionem amb l’absència d’una projecció funcional Dº
(Longobardi 1994, Stowell 1989,1991). Tanmateix, hem vist, que hi ha casos on els SM
apareixen encapçalats per un article definit i, també, hem vist que en aquests contexts els SM es
poden reprendre per un clític d’acusatiu. A partir d’això, podem pensar que existeix una relació
entre la presència de cas acusatiu i la interpretació referencial (vg. capítol IV). És possible,
doncs, establir la hipòtesi que els SM no reben cas estructural acusatiu quan no són referencials i
sí que el reben quan ho són (la referencialitat llavors és possible gràcies a la presència d’una
projecció Dº 92 ).
El fet que els SM no referencials no tenen cas, seguint la intuïció de Kegl i Fellbaum
(1988), es posa de manifest en la possibilitat d’aquests sintagmes d’aparèixer com a
complements de certs adjectius sense la necessitat d’inserció de of. També permet explicar que
apareguin lliurement en construccions com les de (34)b o (34)c.
(34)
a. I am proud * (of) my students
92 En aquest punt veiem, també, que la interpretació semàntica ve determinada pel contingut sintàctic.
162

. This picture is worth ( * of) two thousand dollars
c. Jean a payé cette voiture trente-six mil euros
d. El Joan volia engreixar un quilo el bestiar 93
Per tant, assumim que existeix una relació entre la categoria Dº i la presència de cas
acusatiu, relació que es posa de manifest en algunes llengües. Per exemple, Runner (1993) a
partir de dades de Tomioka (1992), observa que en japonès els SM que tenen cas reben una
interpretació específica mentre que aquells que no estan marcats per al cas s‘interpreten com a
indefinits
(35) Japonès
a. Robin-wa Tokyo-kara Chiba-made-no 10 mairu-o hasit-ta
Robin.TOP Tokio.DE Chiba.A.GEN 10 milles.ACC córrer.PASSAT
‘Robin va córrer les deu milles (que hi ha) entre Tokio i Chiba’’
b. Robin-wa 10 mairu hasit-ta
Robin.TOP 10 milles córrer.PASSAT
’Robin va córrer 10 milles.’
163
[Tomioka 1992, extret de Runner 1993]
Al seu torn, Krifka (1992) dóna exemples del persa, on els SN que no reben cas no
s’interpreten referencialment.
(36) Persa
a. Kowboyeeha tanbako mijavand.
Vaquers tabac mastegar
‘els vaquers masteguen tabac ’
b. Kowboyeeha tanbako.ra mijavand.
Vaquers tabac. cas mastegar
‘Els vaquers masteguen el tabac’
[Krifka 1992, extret de Runner 1993]
En turc, aquells SN que reben cas acusatiu es poden interpretar com a específics i, a més,
poden aparèixer en una posició externa al SV (els adverbis temporals són externs al SV) mentre
que els SN que no reben cas han de mantenir-se en una posició adjacent al verb (de Hoop 1992)
93 Hi ha algunes restriccions d’aparició, però, dels SM. Per exemple, podem dir coses com (i) però no (ii). Una
possible resposta podria raure en el fet que la interpretació desitjada ‘tres quilos de farina’ és una interpretació
quantificacional que només es pot establir en una configuració sintàctica determinada (vg. capítol II) . A més, la
lectura de (i) no és pas ‘tres quilos de greix’, sinó ‘tres quilos més gras’. Per tant, la interpretació de (ii) hauria de
ser ‘tres quilos més enfarinat’ cosa que no és possible potser per qüestions pragmàtiques. Deixem, aquests fets per
a futura recerca.
(i) El Joan s’ha engreixat tres quilos
(ii) El Joan ha enfarinat tres quilos les mandonguilles

(37) Turc
a. Ben dün aks¸am [VP çok güzel bir biftek yedim]
Jo ahir vespre molt bo bistec vaig menjar
‘Ahir al vespre vaig menjar un bistec molt bo
b. *Ben çok güzel bir biftek dün aks¸am [VP yedim]
Jo molt bo bístec ahir vespre vaig menjar
c. Ben bifteg-i dün aks¸am [VPyedim]
Jo bistec.ACC ahir vespre vaig menjar
Vaig menjar el bistec ahir al vespre’
164
[de Hoop 1992, extret d’Adger 1994]
A més a més, donarem dos arguments més a favor d’aquesta hipòtesi. En primer lloc, les
dades sobre la pronominalització posen de manifest la relació entre cas acusatiu i la projecció
funcional Dº. Així, que les completives no reben cas acusatiu ho mostren les possibilitats de
pronominalització. Al mateix temps, hem observat que els SN escarits no es pronominalitzen per
un clític d’acusatiu
(38)
a. La Maria diu que vindrà
b. La Maria ho/ * el diu
c. Va comprar carn a la plaça
d. * La / en va comprar
En segon lloc, l’existència d’una correspondència entre el clític d’acusatiu i l’article
definit a les llengües romàniques pot constituir, també, un indici de la estreta relació entre
l’acusatiu i Dº.
(39)
a. La Maria va comprar la casa
b. La Maria la va comprar
De la mateixa manera, són conegudes les dades del finlandès on l’alternança entre cas
partitiu i acusatiu introdueix diferències interpretatives. Aquestes dades, doncs, van a favor de la
hipòtesi que el cas acusatiu està lligat al nucli funcional Dº i que, en línia amb Cinque (1990) i
Chomsky (1995), és la projecció funcional Dº el locus de la referencialitat.
A partir, doncs, de les dades de (38) i (39) i de la idea de de Hoop (1992), segons la qual
aquells SN que no tenen cas han de quedar-se en una posició adjacent al verb, podríem explicar
algunes de les característiques dels SM. Per exemple, al capítol IV vam veure que el SM que
acompanya als VM, a diferència dels adjunts, es desplaça amb tot el SV en construccions

d’avançament del SV (ie. VP preposing). Aquest comportament, el reprodueixen també els SM
temporals o espacials adjunts a diferència d’altres adjunts (tant SP com SD).
(40)
a. La Maria va dir que nedaria dues piscines
... i nedar dues piscines va ser justament el que va fer
... * i nedar va ser justament el que va fer dues piscines
b. El Joan va dir que dormiria dues hores
… i dormir dues hores va ser justament el que va fer
… * i dormir va ser justament el que va fer dues hores
c. El Joan va dir que dormiria durant dues hores
… i dormir durant dues hores va ser justament el que va fer
… i dormir va ser justament el que va fer durant dues hores
d. El Joan va dir que dormiria tot el dia
... i dormir tot el dia va ser justament el que va fer
... i dormir va ser justament el que va fer tot el dia
En neerlandès, els SM no poden aparèixer tampoc fora del SV com mostren les
construccions de scrambling amb aquests constituents (vg. Adger 1994 )
(41)
a. ºdat Jan gisteren 70 kilos gewogen heft
que el Joan ahir 70 quilos pesat ha
‘que va pesar 70 quilos ahir’
b. *dat Jan 70 kilos gisteren gewogen heft
que el Joan 70 quilos ahir pesat ha
‘que el Joan ha pesat 70 quilos ahir’
Sembla, doncs, que el SM sempre es queda en una posició adjacent al verb. Vèiem al
capítol IV, que els SM tampoc entraven en relacions d’abast quan apareixien amb altres
arguments quantificats. Els SM temporals o espacials reprodueixen aquest mateix comportament
(cf. (42)).
(42)
a. Tots els grangers van menjar quatre entrepans
b. Tots els grangers van dormir dues hores
c. Tots els grangers van córrer dos quilometres
165
[∀ < quatre entrepans; quatre entrepans< ∀]
[∀ < dues hores; * dues hores< ∀]

166
[∀ < dos quilometres; * dos quilòmetres< ∀]
Com veiem a (42)b i (42)c, l’única lectura possible és la lectura d’abast estret, això és, on
tots els grangers van dormir durant dues hores i van fer un recorregut de dos quilòmetres
respectivament. En canvi, la interpretació d’abast ampli no és possible. Per exemple, a (42)b no
podem entendre que durant dues hores concretes tots els grangers van dormir o a (42)c, no
obtenim el significat que durant dos quilòmetres específics, tots els grangers es van posar a
córrer. No obstant això, ambdues lectures són possibles a (42): una on cada granger menja quatre
entrepans i la segona, on els grangers es van menjar quatre entrepans entre tots.
El comportament en relació a l’abast que mostren els SM contrasta amb el comportament
d’altres adjunts semànticament propers, com els SP duratius o altres SD adverbials (ex. tots els
dies, cada setmana, dilluns, etc. ). Veiem per exemple, el contrast de (43) (adaptat de Morzycki
2004)
(43)
a. La Maria va voler parlar dos minuts
b. La Maria va voler parlar durant dos minuts
c. La Maria va voler parlar tot el dia
[voler< dos minuts; * dos minuts

el fet que aquests elements, com els SM, han de trobar-se sempre en una posició adjacent al
verb. De moment, establim la hipòtesi que les semblances entre aquests dos tipus de constituents
es troba lligada, d’alguna manera, amb qüestions relacionades amb l’assignació de cas acusatiu.
Deixem, però, aquesta qüestió oberta.
Segons el que hem dit, doncs, en aquells casos on el SM apareix dislocat i usat
referencialment, hi ha una projecció funcional Dº i el SM rep cas acusatiu com a qualsevol SD.
En cas contrari, no necessita la presència de cas. 94 Com és d’esperar segons la nostra anàlisi, la
presència de SM referencials, encapçalats per un article definit, permet la construcció
d’avançament del SV sense arrossegament.
(44)
a. La Maria va dir que parlaria els dos minuts que va durar la reunió
... i parlar els dos minuts que va durar la reunió va ser justament el que va fer
... i parlar va ser justament el que va fer els dos minuts que va durar la reunió
És més, els exemples (45) demostren que quan els SM són referencials sí que poden
establir relacions d’abast ampli.
(45)
a. Tots els grangers van dormir les tres hores de descans
b. La Maria va voler parlar els deu minuts silenci que hi va haver
167
[∀ < les tres hores;les tres hores< ∀]
[voler < els deu minuts de silenci; els deu minuts de silenci< voler]
Com veiem a (45) les dues interpretacions són possibles. Així, (45)a, és ambigua entre
una lectura on la totalitat de grangers van dormir les tres hores que durava el descans (cadascú
tres hores diferents potser), i una lectura on durant les tres hores que durava el descans, la
totalitat dels grangers es van dedicar a dormir. L’oració de (45)b, també té dues lectures: una on
el SM pren abast estret, i entenem que la Maria té el desig de parlar durant els deu minuts de
94 Una dificultat que presenta, però aquesta hipòtesi té a veure amb l’existència de SM amb cas acusatiu en llengües
com el polonès, el llatí o el turc, com hem vist. Segons el que hem dit prediríem que en aquestes llengües el SM
temporals poden establir relacions d’abast ampli o poden aparèixer fora del SV en construccions de VP preposing.
Deixem aquestes qüestions per a futura recerca. Caldria resoldre també el lligam que existeix entre el cas acusatiu,
l’aspecte i la interpretació referencial o específica. Alguns autors, lliguen les propietats referencials amb el moviment.
Per Adger 1994 (en una proposta inspirada parcialment en Diesing 1992), els SM es caracteritzen perquè no es
desplacen a una posició de AgrO des d’on establirien relacions d’abast perquè no són elements referencials. En
aquesta línea, el vincle entre referencialitat i aspecte es podria basar en aquest fet, la projecció on s’hauria de moure
l’element seria una projecció aspectual, obtenint així la interpretació aspectual i referencial lligada al cas acusatiu. Els
SM temporals es podrien inserir directament en aquesta posició, amb la qual cosa no necessitarien ser referencials per
rebre cas acusatiu. És possible també que la interpretació aspectual dels SM o dels objectes directes (en el sentit de
Tenny 1995) sigui un epifenomen i no hagi d’estar vinculada a la presència de cap projecció aspectual determinada.
Tanmateix, aquestes qüestions són força especulatives i les deixem obertes per a futures investigacions.

silenci, i la lectura d’abast ampli, on la Maria va tenir el desig durant els deu minuts de silenci de
parlar.
A més a més, contra la hipòtesi d’Adger (1994), el fet que el SM sigui referencial o no,
no influeix en el fet que es comporti o no com un adjunt. Veiem que, tot i aparèixer amb un SM
referencial, els VM es segueixen comportant com a intransitius pel que fa la CCR. El mateix fet
es repeteix pels SM espacials (cf. (46)b) i pels SM temporals (cf. (46)c) 95
(46)
a. Aquell règim tan estricte la/ ?? li farà pesar [la Maria] els quilos que sempre ha
volgut
b. La tempesta de neu la / ?? li farà trigar [la Maria] les dues hores que tenim per
sopar
c. La mestra la / ?? li va fer córrer [la Maria] els deu quilòmetres de pati
d. El Pere la / ?? li va fer dormir [la Maria] les tres hores que durava el descans
És possible, per tant, que el fet que el SM no pugui aparèixer fora del SV (ni es pugui
interpretar tampoc) es pugui relacionar amb la presència de cas acusatiu. Deixem, però, aquesta
qüestió per a una futura investigació ja que una proposta com aquesta hauria de fer front a molts
interrogants. Per exemple, si els verbs inacusatius (com semblen indicar les oracions amb
dislocació a l’esquerra de l’italià) no permeten l’assignació de cas acusatiu, caldrà investigar
com és el comportament de SM referencials en construccions com les de (44) i (45) en italià, si
és que n’hi ha.
4. Conclusió
Com hem vist al llarg d’aquest treball els Verbs de Mesura presenten un comportament
complex: d’ una banda, el VM presenta característiques pròpies dels verbs inacusatius i dels
verbs inergatius alhora. De l’altra, són verbs que apareixen sempre acompanyats per un
Sintagma de Mesura en posició d’objecte, el qual presenta característiques mixtes entre els
adjunts i els arguments. No obstant això, hem constatat que els SM són adjunts lèxics i no
veritables complements, ja que els VM es comporten com a verbs intransitius pel que fa a
diferents diagnòstics (ex. construcció causativa romànica, l’obligatorietat, selecció de l’auxiliar,
etc.). La defectivitat dels SM pel que fa a la seva referencialitat és la causa que aquests adjunts
no es comportin ni com a arguments ni com a altres adjunts semànticament propers, els SP
95 Tanmateix hi ha certa variació en els judicis dels parlants en català pel que fa els exemples de (46) i (46)a.
168

temporals o els SD dits adverbials. Finalment, hem vist que els VM es poden interpretar com a
inergatius o com a inacusatius perquè l’arrel associada a aquests predicats verbals no es troba
especificada per les nocions semàntiques d’agentivitat ni aspectuals, de tal forma que és
compatible amb dues interpretacions semàntiques diferents, la de procés no agentiu (associada a
una configuració sintàctica inergativa) i la d’estat (associada a una configuració sintàctica
inacusativa).
Finalment, hem deixat algunes qüestions obertes per a una futura recerca, com una anàlisi
més aprofundida de la relació del SD amb el cas estructural acusatiu i les conseqüències
sintàctiques que se’n deriven. També, quina relació existeix entre el cas estructural acusatiu i la
interpretació aspectual. En darrer terme, hem vist com el nostre sistema teòric presenta algunes
dificultats per copsar la variabilitat en el comportament verbal pel que fa a la distinció inergatiu /
inacusatiu. Si existeixen realment dues fonts de variabilitat, la de les construccions resultatives i
les dels verbs de mesura, per exemple, (com hem argumentat) o bé si les diferències són
epifenomèniques.
Així doncs, en aquest treball, hem analitzat un cas problemàtic per a les teories de
l’estructura argumental. Com vèiem al capítol I, aquests verbs ens plantejaven tres interrogants.
En efecte, la primera pregunta es trobava relacionada amb el problema de l’enllaç, ja que el
subjecte d’aquests verbs no presenta les propietats associades a un argument extern prototípic.
En segon lloc, els VM presenten característiques associades als verbs inacusatius i als inergatius,
al mateix temps. Finalment, la tercera pregunta es trobava relacionada amb el Sintagma de
Mesura que apareix com a complement, que presenta propietats properes als adjunts i als
arguments. Veiem, doncs, que els VM són problemàtics perquè constitueixen un cas de verb
fronterer: fronterer pel que fa a la inacusativitat i fronterer també pel que fa al seu objecte.
Tanmateix, hem vist com les propietats frontereres d’aquests verbs es deriven de dues
fonts diferents. En primer lloc, el comportament variable dels VM rau en el fet que l’escenari
conceptual que denoten es pot interpretar sintàcticament de dues maneres diferents. En segon
lloc, les propietats específiques dels SM es basen en dos fets. D’ una banda, que aquests SM són
adjunts lèxics i, de l’altra, que els SM són SN defectius, en el sentit que hem definit, això és, SN
que no presenten una capa funcional SD, que hem identificat com locus de les propietats
referencials.
169

Bibliografia
Acedo Matellán, V. i C. Real (2005). “Inherent quantification, telicity and boundedness”.
Ponència presentada al 3d Workshop on Syntax and Semantics, Universitat de Nantes,
França
Alexiadou A., L. Haegeman & M. Stavrou (2003). Noun Phrases: a generative approach. Ms.
Per aparèixer a Mouton de Gruyter.
Adger, D. (1994) Functional Heads and Interpretation. Tesi doctoral , Universitat
d’Edimburg.
Adger, D. (1996) "Aspect, Agreement and Measure Phrases in Scottish Gaelic" a R.
Borsley i I. Roberts (eds) The Syntax of the Celtic Languages , Cambridge,
Cambridge University Press, 200-222.
Adger, D. i Tsoulas G. (1994) “Circumstantial Adverbs and Aspect” a S. Engelberg, J.R.
Austin, G. Rauh, eds. The Syntax of Adverbials. Amsterdam: John Benjamins
Anderson, S. (1988) “Objects (Direct and Not-So-Direct) in English and Elsewhere”. A C.
Duncan-Rose and T. Veneman (eds.), On language, 287-314, Londres: Routledge.
Bach, E. (1980) “In Defense of Passive” a Linguistics and Philosophy 3, 297-342,
Dordrecht Boston: Reidel.
Baker, M. (1997) “Thematic Roles and syntactic Structure” A Haegeman, L. (ed.)
Elements of Grammar, 73- 137. Kluwer Academic Published
Bhatt, R.i Pancheva, R. (2004) “ Late Merger of Degree Clauses”. Linguistic Inquiry 35, 1–
46.
Belletti, A (1988) “The Case of Unaccusatives”. Linguistic Inquiry, 19, 1- 34.
Belletti, A. I Rizzi, L. (1988) “Psych-Verbs and Theta-Theory” a Natural Language and
Linguistic Theory 6, 291-352.
Borer, H. (2004). Structuring Sense. Oxford: Oxford University Press.
Borer, H. Y. Grodzinsky (1986) “Syntactic cliticization and lexical cliticization: the case of
Hebrew dative clitics”. A: Borer, H. (Ed.), The Syntax of Pronominal Clitics. Syntax
and Semantics, vol. 19. Academic Press, New York, pp. 175– 217.
Bosque, Ignacio. y Masullo, Pascual. (1998). “On verbal quantification in Spanish”, a
Fullana, O. & Roca, F. (eds.), Studies on the syntax of central romance languages,
Universitat de Girona, pag. 9-63.
170

Bosque, I.(1998) “Sobre los complementos de medida”. A N. Delbecque, C. De Paepe (eds.):
Estudios en honor del profesor Josse de Kock. Leuven: Leuven University Press, 57-
73.
Bowers, J. (1993). “The syntax of predication”. Linguistic Inquiry 24:591–656.
Brisson, C. (1994) “The Licensing of Objects in English Verbs”, Articles de la 30ena Reunió
Regional de la Chicago Linguistic Society. Sessió Principal
Castillo, J. C.(2001) Thematic Relations between Nouns. Tesi doctoral inèdita, Universitat de
Maryland.
Chomsky, N. (1981) Lectures on Government and Binding, Dordrecht, Foris
Chomsky, N. (1995) The Minimalist Program, MIT Press, Cambridge, Massachusetts
Chomsky, N. (2000). “Minimalist Inquiries: the framework”, a R. Martin, D. Michaels, and J.
Uriagereka (eds.), Step by Step. Essays on Minimalist Syntax in Honour of Howard
Lasnik. MIT Press: Cambridge MA, 1-59.
Chomsky, N. (2001). “Derivation by Phase”. In Kenstowicz, M. (ed.) Ken Hale: A Life in
Language. Cambridge, Mass.: MIT Press.
Chomsky, N. (2004). “Beyond explanatory adequacy”. A ed. A. Belletti (eds.) Structures and
beyond, Oxford: Oxford University Press.
Cinque, G. (1990) Types of A’-Dependencies, The MIT Press, Cambridge, Mass.
Corver, N.(1998) "‘Predicate Movement in Pseudopartitive Constructions’" A:
Alexiadou, A., Wilder, C. eds. , Possessors, Predicates and Movement in the
Determiner Phrase,Amsterdam: John Benjamins, pag. 215-257
Corver, N (2006) “ Getting MP’s measure” Xerrada presentada en el 29 GLOW Colloquium a
Barcelona
Csimarz, A: (2006) “Accusative case and aspect” a Kiss K. E. (ed.) Event Structure and
the left periphery. Studies on Hungarian. Dordrecht: Springer.
Demonte, V. i P. Masullo. (1999). “La predicación. Los complementos predicativos”. A
I. Bosque i Violeta Demonte, dirs. Gramática Descriptiva de la Lengua Española,
Capítulo 38 (pp. 2461-2524). Madrid: Espasa Calpe, RAE, Col·lecció Nebrija y
Bello.
den Dikken, M. (2003). “On the syntax of locative and directional adpositional phrases”,Ms.
No publicat, CUNY, New York.
Diesing, M. (1992). Indefinites. Monografia Linguistic Inquiry, 20 Cambridge: MIT Press.
Doetjes, J. (1995) Quantifiers and Selection On the Distribution of Quantifying Expressions in
French, Dutch and English. Tesi doctoral, The Hague : Holland Academic Graphics.
171

Dowty, D.( 1979). Word meaning and montague grammar: the Semantics of verbs
and times in generative semantics and in Montague's PTQ. Londres: D. Reidel.
Dowty, D. (1991). “Thematic Proto-roles and Argument Selection”. Language, 67: 547- 619.
Fernández Soriano, O. i Táboas, S.(1999) “Construcciones impersonales no reflejas”. A:
Bosque, Ignacio / Demonte, Violeta (eds.): Gramática descriptiva de la lengua
española. Capítol 27. Madrid: Real Academia Española / Espasa Calpe.
Fernández-Soriano, O. i G. Rigau (ms) “Temporal Non-Impersonal Constructions.
Spanish Light. Verbs Llevar and Tener”. Ms., UAB. Disponible als reports de recerca
del Centre de Lingüística Teòrica de la UAB a l’adreça:
http://seneca.uab.es/ggt/Reports/GGT-04-9.pdf
Gallego, A. i A. Irurtzun (2006) “La estructura subléxica del Sv*: cuantificación y Aktionsart”.
A les Actes del 7è Congrés de Lingüística General, Barcelona.
Gràcia, L. (1989). La Teoria temàtica. Publicacions de la UAB. Barcelona.
Hale, K. (1986). “Notes on World View and Semantic Categories: Some Warlpiri Examples”.
A: Muysken, P. & van Riemsdijk, H. (eds.). Features and Projections. Dordrecht: Foris
Publications, pag. 233-254..
Hale, K. i Keyser, S. J. (1992). “The Syntactic Character of Argument Structure”. A: Roca,
I.M. (ed.). Thematic Structure: Its Role in Grammar. Dordrecht: Foris.
Hale, K. i Keyser, S. J. (1993). “On Argument Structure and the Lexical Expression of
Syntactic Relatons”. A: Hale, K. & Keyser, S.J. (eds.). A View from Building 20: Essays
in Linguistics in Honor of Sylvain Bromberger. The MIT Press: Cambridge, MA, pag.
53-109.
Hale, K. i Keyser, S. J. (1997). "On the Complex Nature of Simple Predicators". A: Alsina, A.
et al. (eds.). Complex Predicates. Stanford, CA: CSLI Publications, pag. 29-65.
Hale, K. i Keyser, S. J. (1998). “The Basic Elements of Argument Structure”. A: Harley, H.
(ed.). MIT Working Papers in Linguistics 32, Articles de la taula rodona de UPenn/
MIT sobre Estructura Argumental i Aspecte MIT, Cambridge, MA, pag. 73-118.
Hale, K. i Keyser, S.J. (2002). Prolegomenon to a Theory of Argument Structure. Linguistic
Inquiry Monograph. MA: MIT Press.
Harley, H. (1995). Subjects, Events and Licensing. Tesi doctoral. MIT, Cambridge, MA.
Harley, H. (2005) “How do verbs get their names? Denominal verbs, Manner Incorporation
and the ontology of verb roots in English”. A: Nomi Erteschik- Shir and Tova
Rapoport, eds., The Syntax of Aspect, pag. 42-64. Oxford: Oxford University
Press.
172

Hay, J., C. Kennedy i B. Levin. (1999). "Scalar structures underlies telicity in Degree
Achievements”. A Proceedings of the Ninth Conference of Semantics and Linguistic
Theory.
Halle, M. i Marantz, A. (1993) “Distributed Morphology and Pieces of Inflection” A:
Hale, K., Keyser, S.J. eds. , The View from Building 20, MIT Press, Cambridge,
MA, pag. 111-176
Heim, I. (1982). The semantics of definite and indefinite noun phrases. Tesi doctoral,
Universat de Massachusetts a Amherst.
Hernanz, M. L. (1994). “Argumentos implícitos, operadores nulos e interpretación
arbitraria el caso de los infinitivos pseudoecuativos”. En V. Demonte (ed.)
Gramática del español. Colegio de México. Publicaciones de la Nueva Revista de
Filología Hispánica 6. 315-362.
Higginbotham, J. (1985) “On Semantics” a Linguistic Inquiry 16, 547-593. 20 Cambridge:
MIT Press.
De Hoop, H. (1992) Case Configuration and Noun Phrase Interpretation, Tesi doctoral
inèdita, Universitat de Groningen, Groningen
Hoekstra, T. (1988). “Small Clause Results”. Lingua 74: 101-139.
Hoekstra, T. (1992). “Aspect and Theta-theory”. A: Roca, I.M. (ed.). Thematic Structure: Its
Role in Grammar. Dordrecht: Foris.
Horrcks, G. i M. Stavrou (2006) “On the status and role of cognate objects" Ponència
presentada al 29è GLOW Colloquium, Barcelona.
Huddleston R. i Pullum G. (2002) The Cambridge Grammar of the English Language.
Cambridge University Press.
Hoekstra, T. i Mulder, M. (1990). “Unergatives as Copular Verbs: Locational and
Existential Predication”. The Linguistic Review, 7: 1-79.
Jackendoff, R. (1990). Semantic Structures. Cambridge, MA: MIT Press.
Jakendoff, R. (1992) “Babe Ruth Homered his Way into the Hearts of America” A Oehrele R. I
Stowell, T. (eds.) Syntax and the Lexicon. Syntax and Semantics. Volum 26.155-178.
Academic Press Inc.
Jaeggli, O. (1981). Topics in Romance Syntax. Dordrecht: Foris
Jones, M.A. (1988) “Cognate Objects and the Case-filter” a Journal of Linguistics 24, 89-
110.
Kayne, R. (1989) “Facets of Romance Past Participle Agreement”, a P. Benincà (ed.), Dialect
Variation and the Theory of Grammar, Foris, Dordrecht, pp. 85-103.
173

Kayne, R. (1993). “Towards a modular theory of auxiliary selection”, Studia Linguistica,
47: 3-31
Kayne, R. (1994) The antisymmetry of syntax. Cambridge, MA: MIT Press.
Kayne, R. (2004) “Prepositions as Probes”, a A. Belletti (eds.), Structures and Beyond , pag.
192-212 Oxford University Press, New York.
Kayne, R.(per aparèixer) “On the Syntax of Quantity in English”. Ms. NYU
Kayne, R. (per aparèixer) “Silent Years, Silent Hours”. Ms. NYU
Kearns, K.(2005). “Telic senses of deadjectival verbs”, en premsa. Disponible a
http://www.sciencedirect.com
Kegl, J. & Fellbaum, C. (1988). “An analysis of obligatory adjuncts: Evidence from the
class of measure verbs”. Proceedings from the Eastern States Conference on Linguistics
(ESCOL), 5, 275-288.
Kiparsky, P. (1997). “Remarks on Denominal Verbs”. A Alsina, A. et al. (eds.). Complex
Predicates. pag. 473-499. Stanford, CA: CSLI Publications.
Klooster, W. G. (1972) The structure underlying measure phrases sentences . Reidel,
Dordrecht.
Klooster, W. G. (1973) “Reduction in Dutch Measure Phrase Sentences” a F. Kiefer I N
Ruwet eds. Generative Grammar in Europe , Dordrecht: Deirdrel.
Koopman, H. I Sportiche, D. (1986) “A note on long extraction in Vata and the ECP”. A
Natural Language and Linguistic Theory 4, 357-374.
Laka, I. (1996) A brief grammar of euskara, the Basque Language Universitat del País Basc.
Disponible a http://www.ehu.es/grammar/
Larson, R. (1985) “Bare NP adverbs” a Linguistic Inquiry, 16, 595-621, Cambrige: MIT
Press.
Lasnik, H. & M. Saito. (1991). Move- α. Cambridge, MA: MIT Press.
Lavine, J. E. i Freidin, R., (2002.) “The Subject of Defective T(ense) in Slavic”. Journal
of Slavic Linguistics, 10:253–289.
Lebeux, D. (1990) “Relative Clauses, Licensing and the Nature of the Derivation” a Rothstein
(ed.) Syntax and Semantics 25, Perspectives on Phrase Structure: Heads and
Licensing , 209-239
Legendre, G. (1988). "Two Classes of Unergatives in French?" CLS 24: 259-274.
Legendre, G . i Sorace, A. (per aparèixer) “Split intransitivity in French: an optimality-
theoretic perspective”. Ms. Universitat John Hopkins i Universitat d’Edimburg.
Disponible a http://www.cog.jhu.edu/faculty/legendre/papers/
174

Levin, B. (1993). English Verb Classes and Alternations: A Preliminary Investigation.
Chicago: The University of Chicago Press.
Levin, B. (1999). “Objecthood: An Event Structure Perspective”. CLS 35, Part 1,
223-247.
Levin, B. i Rappaport Hovav, M. (1995). Unaccusativity. At the Syntax-Lexical Semantics
Interface. Cambridge, MA: MIT Press.
Levin, B. i Rapoport, T. (1988). “Lexical Subordination”. A: Proceedings of the Chicago
Linguistic Society 24, 275-289.
Longa V., Lorenzo G. i Rigau G. (1998) “Subject clitics and clitic recycling: locative
sentences in some Iberian Romance Languages” a Journal of Linguistics 34, 125-
164.
Longobardi, G. (1995). “Reference and Proper Names : A Theory of N-Movement in Syntax
and Logical Form”. Linguistic Inquiry 25,4 : 609-665.
Marantz, A. (1997). “No Escape from Syntax: Don’t Try Morphological Analysis in the
Privacy of Your Own Lexicon”. UPenn Working Papers in Linguistics 4: 201- 225.
Martí, N. (1995) “De in Catalan Elliptical Nominals: a Partitive Case Marker” in
Catalan Working Papers of Linguistics 4/2, 243-265.
Massam, D. (1990). “Cognate Objects as Thematic Objects”. Canadian Journal of
Linguistics 35.2: 161-190.
Masullo, P. (2001).“La transitividad como epifenómeno: el caso de los verbos de
contacto”, Actas Congreso Internacional de Gramática, Universidad de Buenos Aires,
Agosto 1999.
Mateu, J. (2000) “La semàntica relacional de l'estructura argumental i la seva aplicació a una
alternança lexicosemàntica del català”. Llengua i Literatura, 11: 281-309.
Mateu, J.(2002). “Argument structure: Relational construal at the syntax-semantics
interface.” Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
Mateu, J. & Amadas, L. (2001). “Syntactic Tools for Semantic Construal”. Paper
presented at the 1st Conference on Tools in Linguistic Theory (TiLT). Utrecht
Institute of Linguistics OTS, Utrecht, July 6-8
Mateu, J. i G. Rigau. (2000). “A Minimalist Account of Conflation Processes. Parametric
Variation at the Lexicon-Syntax Interface”. in Alexiadou, A. (ed.). Theoretical
Approaches to Universals. LA Series (vol. 49). Amsterdam/Philadelphia : John
Benjamins, 211-236
175

Mendikoetxea, A. (1999). “Construcciones inacusativas y pasivas”. A Bosque, I. &
Demonte, V. (coord.). Gramática descriptiva de la lengua española. (capítol. 25).
RAE. Madrid: Espasa. Col·lecció: Nebrija y Bello
Mendikoetxea, A. (2000) “Relaciones de interfície: los vebos de cambio de estado”. A. Bravo,
I. Pérez (eds.) Cuadernos de Lingüística VII, Instituto Universitario Ortega y
Gasset, 125- 144.
Mendikoetxea (per aparèixer) “En busca de los primitivos léxicos y su realización
sintáctica: del léxico a la sintaxis y viceversa” ponència presentada a la 2º Xarxa
Temàtica de Gramàtica Teòrica. Disponible a
http://www.uam.es/proyectosinv/woslac/Amaya/
Miller, P. (1992) Clitics and constituents in Phrase Structure Grammar. New York:
Garland.
Morón, A. (2005). La Frase de Grado Compleja con adjetivos en español. Ms.Universidad
Autónoma de Madrid
Morzycki, M. (2004) “Measure DP Adverbial: Measure Phrase Modification in VP”, Ms.
Université du Quebec à Montréal.
Nakanishi, K. (2003). “The Semantics of Measure Phrases.” Proceedings of the 33rd
Conference of the North East Linguistic Society, 225-244.
Pesetsky, D. (1987). “Wh-in-Situ: Movement and Unselective Binding”. A E. Reuland &
A.G. B. ter Meulen (eds), The Representation of (In)definiteness. Cambridge,
MA:MIT Press.
Perlmutter, D. (1978). "Impersonal Passives and the Unaccusative Hypothesis". BLS 4: 157-
189.
Perlmutter, D. & Postal, P. (1984). "The 1-Advancement Exclusiveness Law". A
Perlmutter, D & Rosen, C. (eds.). Studies in Relational Grammar II. 81-125.
Chicago, Ill.: University of Chicago Press.
Picallo, C. (2006) “On Gramatical Gender”. Ms. Universitat Autònoma de Barcelona.
Pustejovsky, J.( 1991). “The Syntax of Event Structure”. Cognition 41: 47-81. Aspect,
Lexical Semantics, and Argument Expression 17
Pustejovsky, J. (1995). The Generative Lexicon. Cambridge, MA: MIT Press.
Rappaport Hovav, M. and B. Levin (1998) ``Building Verb Meanings'', a M. Butt i W.
Geuder, eds., The Projection of Arguments: Lexical and Compositional Factors, CSLI
Publications, Stanford, CA, 97-134.
176

Rigau, G. (1990) “Les propietats d’agradar: estructura temàtica i comportament sintàctic”
Caplletra, 8, 7-19.
Rigau, G. (1997) “Locative Sentences and Related Constructions in Catalan: Ésser/Haver
Alternation” a A. Mendikoetxe a & M. Uribe-Etxebarria (ed.) Theoretical Isssues at
the Morphology-Syntax Interface, UPV, Bilbao-Donostia, p. 395-421.
Rigau, G. (1999) “Temporal existential constructions in Romance”. Ms. Disponible com a
report de recerca del Centre de Lingüística Teòrica a l’adreça:
http://seneca.uab.es/ggt/reports.htm
Rizzi, L.(1990). Relativized Minimality. Cambridge: MIT Press.
Ross, J. R. “Haj” (1995). The source of defective noun phrases. A Dainora et al (eds.),
Papers from the 31st Regional Meeting of the Chicago Linguistic Society, Vol. 1.
Chicago: CLS. pp. 398-440.
Rosselló, J.( 2002). “El SV I: Verb i arguments verbals”. A Joan Solà, Maria Rosa Lloret,
Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dir.), Gramàtica del català contemporani,
vol. 2, 1853–1949. Barcelona: Editorial Empúries
Runner, J.T (1993) “Quantificational Objects and Agr-o” a Lindblad i Gamon (eds.), MIT
Working Papers in Linguistics 20: Papers from SCIL V.
Ruwet, N. (1989). “Weather Verbs and the Unaccusative Hypothesis”. Studies in Romance
Linguistics. 313-347. Amsterdam: John Benjamins.
Sáez, L.A. (1997). “Cuantificadores y sintagmas de medida”. Català, N. & M. Bargalló (eds.),
Actas del IV Coloquio de Gramática Generativa. Tarragona, Universitat de Tarragona,
pp. 162-186.
Sáez, L. A. (1999), "Los cuantificadores: las construcciones comparativas y superlativas",
en Bosque y Demonte (dirs.), Gramática descriptiva de la lengua española,
Madrid,Espasa Calpe , Vol 1, cap. 7.
Sánchez López, C (1999). "Los cuantificadores: clases de cuantificadores y estructuras
cuantificativas." A Gramática descriptiva de la lengua espanyola, vol. 1 1025- 1188.
Ed. I. Bosque and V. Demonte. Madrid: Espasa-Calpe.
Schwarzschild, R. (2002). “The Grammar of Measurement”. In Jackson, B. (ed.),
Proceedings from Semantics and Linguistic Theory XII, held at UCSD, March 8-10
2002. Ithaca: CLC Publications. pp. 225-245.
Schwarzschild, R. (per aparèixer) “Measures Phrases as a Modifiers of Adjectives”. A
Recherches Linguistiques de Vincennes.
177

Selkirk, E. (1977) “Some Remarks on Noun Phrase Structure” A: Culicover, P., Wasow, T.,
Akmajian, A. eds. , Formal Syntax. New York: Academic Press, pag. 285-316
Smith J. C. (1992) “Circumstantial complements and direct objects” a I. M. Roca eds. A
Sorace, A. (2000). “Gradients in Auxiliary Selection with Intransitive Verbs”. Language
76.4: 859-890.
Stickney (sese publicar) “The pseudopartitive and its illusory projections1” Ms.Umass.
Disponible a
http://people.umass.edu/hstickne/index_files/StickneyPsp3_Dec_2004.pdf#searc
h=%22stickney%20alexiadou%20haegeman%22
Stowell, T. (1991), “Small Clause Restructuring”, a: R. Freidin (ed) Principles and
Parameters in Comparative Grammar. Cambridge, MIT Press, 182-218.
Stowell, T. (1989). “Subjects, specifiers, and X-bar theory. In Alternative Conceptions of
Phrase Structure”. A Mark Baltin & Anthony Kroch (eds.), 232_262. Chicago IL:
University of Chicago Press.
Suñer, M. (1988) “The role of agreement in clitic-doubld constructions” a Natural
Language and Linguistic Theory, 6, 391-434.
Svenonius, P. (2001) Case and Event Structure. Ms., University of Tromsø.Disponible a
http://www.zas.gwz-berlin.de/papers/
Tenny, C. L. (1994). Aspectual Roles and the Syntax-Semantics Interface. Dordrecht:
Kluwer.
Tenny, C. (1995a). “How Motion Verbs are Special. The Interaction of Linguistic and
Pragmatic Information in Aspectual Verb Meanings”. Pragmatics and Cognition 3: 31-
73.
Tenny, C. (1995b). “Modularity in Thematic versus Aspectual Licensing: Paths and Moved
Objects in Motion Verbs”. Canadian Journal of Linguistics 40: 201-234.
Torrego, E. (1989) “Unergative- Unaccusative Alternations in Spanish”, MITWPiL, 10,
253-272.
Uriagereka, J. (sense publicar). “Pure Adjuncts” Ms. Universitat de Maryland.
Vendler, Z. (1967). “Facts and events”, en Linguistics in philosophy, Ithaca: Cornell
University Press, 122-146.
Zaenen, A.(1993).” Unaccusativity in Dutch: Integrating Syntax and Lexical Semantics”. A
James Pustejovsky (ed.) Semantics and the Lexicon, 129-161.
Dordrecht: Kluwer.
178

Zamparelli, R. (2000). Layers in the Determiner Phrase.Tesi Doctoral, Universitat de
Rochester.
Zubizarreta, M.(1982). On the relationship of the Lexicon to Syntax. Tesi doctoral.
Cambridge MA, MIT.
Zubizarreta, M. (1987).Levels of Representation in the Lexicon and in the Syntax,
Dordrecht: Foris Publications.
Zubizarreta, M. i Oh (per aparèixer) On the Syntactic Composition of Manner and
Motion, Linguistic Inquiry Monograph, MIT Press. Disponible a
http://www-rcf.usc.edu/~zubizarr/SelectedPublications.htm
179