alumnes - AMPA Teresianas Ganduxer

ALUMNES
BATXILLERAT
Per fi ha arribat el gran dia. El més esperat des de
que vam començar les classes el 12 de setembre.
Aquests mesos han estat els més durs de la nostra vida
escolar, però, al cap i a la fi , ho hem superat. Sembla increïble
que hàgim deixat enrere els cent anys d’història
que hem hagut de conèixer com si els haguéssim viscut
en primera persona, la fonètica catalana i els seus dialectes,
els exàmens desplegables de set pàgines a doble
cara de castellà, els readings i listenings d’anglès i
francès (xinès per alguns) i a Nietzsche i tots aquells que
ell va criticar amb la seva fi losofi a tan peculiar. Adéu a
les nits d’insomni preexàmens, als nervis i a l’angoixa
d’abans de saber els resultats. I, encara que, del TR
ens vam acomiadar fa uns mesos, avui, es mereix una
menció especial. Qui no va deixar de banda la seva vida
durant unes setmanes per acabar-ho? Qui no el va imprimir
mitja hora abans d’entregar-ho? Però, tot i això,
la sensació de després de fer la presentació oral va ser
indescriptible.
Però no, aquest curs no ha estat tan negre com el pintem.
La satisfacció de superar totes les difi cultats que
se’ns han presentat i d’obtenir fruit dels nostres esforços
estan per damunt de tot això que sense l’ajuda de companys,
professors i familiars no hagués estat possible.
Avui acabem una etapa per començar-ne una altra.
Avui deixem enrere un camí que ha sigut llarg, i que
molts de nosaltres hem fet junts des del primer moment,
amb baixes i també benvingudes incorporacions.
Tot va començar a P3, que va suposar un canvi radical
en les nostres vides. Havíem d’aprendre a conviure amb
altres nens, que, com nosaltres, havien estat els reis de
les seves cases fi ns aquell moment. Compartir, ajudar,
col·laborar i respectar als altres eren valors que a poc a
poc i amb l’ajuda de les senyoretes, que feien de mares
de tots nosaltres, vam anar adquirint. Qui no recorda
aquelles classes plenes de joguines que mai més ens
hem trobat? Els matins de punxons, plastilina, pintures
i tallers, les tardes de titelles i l’esperat cap de setmana
que ens emportàvem al drap a casa... Però a poc a poc,
la cosa es va anar complicant. Escriure el nostre nom
amb lletra lligada era un repte que semblava impossible,
els llibrets de la Pepa eren cada cop més difícils i en
Pau i la Laia ens ensenyaven a llegir d’una manera més
divertida. Ens fèiem grans i, a la vegada que se’ns van
començar a caure els primers queixals, començàvem la
primària, una etapa nova que es presentava plena de
difi cultats.
Senyoretes noves, assignatures diferents, deures, controls...
Les llargues hores de jocs havien quedat enrere
28 AMPAEXPRES
Graduació
per no tornar mai més. Tot i això, és l’etapa que recordem
amb més enyorança. Va ser aquí on vam descobrir
el veritable valor de l’amistat, establint llaços que a dia
d’avui perduren fi ns i tot amb més força que llavors. Les
mates, el medi i les llengües es complicaven any rere
any i tothom esperava amb il·lusió que arribessin els
festivals, les festes del «cole», el dia de carnestoltes i
qualsevol activitat i excursió que ens allunyés de la rutina.
Les classes van començar a esdevenir pinyes: A, B i C
eren veritables rivals disposats a fer qualsevol cosa per
ser els millors. Qui no recorda les hores del pati intercanviant
«cromos», jugant al «pilla-pilla» o protagonitzant
els famosos casaments en els que cadascú tenia un
paper assignat? Cada any presentava difi cultats noves i
la disciplina era cada cop més forta. Vam passar de portar
carpeta i utilitzar «plastidecors» a les motxilles de
rodes plenes de llibres i estoigs amb «bolis» de colors.
Els cal millorar i les notes a l’agenda eren un temor compartit
i tots ens esforçàvem per aconseguir les millors
notes en els dictats, controls i fulls de càlcul mental. Les
senyoretes representaven autoritat, però també mares
que tots nosaltres compartíem. Per això, tot i que han
passat anys i molts professors al llarg de la nostra vida
escolar, volem agrair a totes elles i a les del parvulari per
ser les primeres que ens van guiar en aquest camí. Gràcies
per ensenyar-nos a llegir, multiplicar, diferenciar un
cercle d’un quadrat i distingir les diferents etapes de la
prehistòria. Però, sobretot, gràcies per ensenyar-nos a
valorar als altres, a compartir, a respectar, a ser pacients
i, sobretot, a confi gurar-nos com a persones.
El canvi més radical va arribar amb l’ESO. Què podem
dir de l’ESO! Quatre cursos plens d’experiències, molta
gent nova, professors que ja no eren les senyoretes a les
que estàvem acostumats, globals i treballs que anaven
més enllà d’escriure i dibuixar en una cartolina. Les hormones
començaven a fl orir en aules plenes d’adolescents
revolucionats amb més ganes de gresca que de
treballar. Any rere any la cosa s’anava complicant i suposava
més maduresa i dedicació per part nostra si volíem
anar aprovant. Els primers suspensos, «bronques»
i expulsions arribaven, ja no érem nens. Això implicava
ser més responsables amb les nostres tasques i haver
d’organitzar-nos nosaltres mateixos portant la feina i
l’estudi al dia, cosa que no era gens fàcil, però també
suposava una llibertat cada cop més àmplia a l’hora de
conduir les nostres vides. Van ser uns anys de conèixer
gent sense parar i ampliar i consolidar el nostre cercle
d’amistats. Les convivències, crèdits de síntesi, excursions,
Toulouse... van ser els moments més esperats
per tots nosaltres. Qui no va començar quart de l’ESO
comptant els dies que quedaven per anar a Toulouse?