El soroll de la milpa - RedS

Índex
PRÒLEG
QUATRE EXPERIÈNCIES, QUATRE APRENENTATGES
GABRIELA SERRA
CHIAPAS
EL RIU CREIX QUAN ELS RIEROLS S’AJUNTEN
LA GARRIGA SOCIETAT CIVIL
EL SALVADOR
A L’HORITZÓ D’UN NOU DIA
COMUNITAT SEGUNDO MONTES
GUATEMALA
LA NOSTRA LLUITA SEGUEIX PER UNA VIDA DIGNA
CARME VENDRELL / ELÍAS RAYMUNDO
NICARAGUA
“DE CAMPESINO A CAMPESINO”,
EL BROT D’UNA NOVA MILPA
Programa “De Campesino a Campesino”
EPÍLEG
CONSTRUINT LA UTOPIA
FRANCISCO MENA SANDOVAL

GABRIELA SERRA
PRÒLEG
Quatre experiències,
quatre aprenentatges
El novembre de 1988 vaig anar a Guatemala sabent que em ficava a la gola del llop.
Jo era membre de les Brigades Internacionals de Pau (BIP) i la meva feina consistia a
acompanyar persones concretes d’aquell enorme grapat d’incansables lluitadors per la
«pau amb justícia social». Aquesta era la consigna en un país travessat per anys de guerra
interna, una guerra tant llarga (des de principis dels anys seixanta), cruel i brutal
com sorda, terriblement sorda. Sí que sabia com era de fort el llop i com eren de vulnerables
els qui pacíficament, des de la societat civil guatemalenca, volien recuperar el dret
a la vida, a la dignitat, a la justícia, a un futur millor. Però desconeixia la profunditat de
l’esquinç humà provocat per tants anys de violència indiscriminada fruit de la «guerra
de baixa intensitat», un irònic concepte d’estratègia militar. Entre altres molts privilegis,
vaig tenir la sort d’acompanyar (com altres delegacions que arribaven al refugi o de l’exili)
la primera delegació de les CPR de la Sierra i de l’Ixcan, que van acudir a la capital
guatemalenca per participar en el Diàleg Nacional per la Pau, fruit dels acords
d’Esquipulas II. Vam continuar acompanyant aquestes delegacions durant els primers
anys de la instal·lació de la seva delegació permanent a la capital, fruit de la seva decisió
de «sortida a la llum pública». Al cap d’uns quants anys, el febrer del 1993, com a
Entrepobles vam organitzar la delegació catalana que va participar en la primera visita
per terra de les CPR de la Sierra i de l’Ixcan, preàmbul de la «sortida a la llum pública»,
és a dir, de la seva decisió de reinserció en la societat civil guatemalenca.
Entre el 1988 i el 1990 vaig baixar diverses vegades a El Salvador. Allà, la guerra no
era sorda. Era una guerra molt i molt sonora. Tothom la vivia, perquè s’imposava a tot
arreu, a cada cantonada, a la capital, als volcans que l’envolten, als poblats i als turons:
la guerra estava present a la quotidianitat. Al contrari que a Guatemala, els mitjans de
comunicació en parlaven obertament, els adversaris emetien els seus respectius comuni-
11

Prólogo
12
cats militars que arribaven a tothom i diàriament s’havien d’esquivar els temuts escamots
militars a la capital, a les carreteres, etc. Però l’esquinç humà sempre em va semblar
menor que el que havia sentit a Guatemala, potser perquè, malgrat la crueltat del
conflicte intern salvadorenc, no eren tants anys de guerra —recordem que l’alçament de
l’FLMN es va produir el 1981— i, per tant, no s’havien assolit els terribles nivells de
repressió i destrucció contrainsurgents infringits a Guatemala, potser perquè en aquell
temps no solament els contrainsurgents de l’FMLN eren quantitativament superiors als
de la URGNG, sinó que, consegüentment, també la societat civil gaudia d’un nivell
organitzatiu més alt i una capacitat de resposta més efectiva. Sigui per la raó que sigui,
el que és cert és que la magnitud de la ruptura emocional es percebia més atenuada.
Així ho va demostrar el retorn dels refugiats procedents del campament hondureny de
Colomoncagua: un petit grup, pocs dies abans de l’ofensiva del FMLN del novembre del
1989; el guix, a principis del 1990. La valentia, la decisió i la gosadia d’aquelles persones
ens va fer estremir. Era el contingent humà que va crear la Comunitat Segundo
Montes. Em van acollir per primera vegada el 1991, i fins al 1999 em van continuar
donant chance en les coses bones i en les dolentes, en els encerts i en els errors. Allà
continua Entrepobles de la mà de la Fundació Segundo Montes.
També en aquells anys —1988, 1989 i 1990— i perquè jo pertanyia a l’equip de BIP-
Guatemala vaig estar per Chiapas. Des de Guatemala anàvem i tornàvem, acompanyant
les comissions permanents de representants dels refugiats guatemalencs a Mèxic, que
després d’anys de refugi van tornar a entrar semilegalment per participar en els Diàlegs
Nacionals esmentats (que tant d’esforç humà va costar i que tants pocs resultats va
donar). Anar a Chiapas era continuar a Guatemala, primer perquè la població indígena
és maia, igual que la majoria de la població guatemalenca, i segon, perquè la policia
mexicana no era tan diferent de la guatemalenca, principalment en el tracte amb la
població indígena, els refugiats guatemalencs i els seus acompanyants. Més endavant,
amb l’alçament zapatista i per escarni d’aquells que encara defenien la bondat del poder
mexicà, el món va conèixer la veritable cara del Govern, de l’exèrcit i dels cossos policials
mexicans. Ara bé, conèixer Chiapas i estar-m’hi va ser més tard, el febrer del 1994,
un mes després de l’alçament de l’EZLN: fou la primera vegada que vaig entrar a
Chiapas des de Mèxic i no des de la frontera sud amb Guatemala. San Cristóbal de las
Casas acollia les negociacions entre la Comandància de l’EZLN i la Comissió
Governamental, amb monsenyor Samuel Ruiz de mediador, mentre que les organitzacions
populars, les ONGD locals i els acompanyants internacionals —amb els quals em
vaig unir— feien interposicions entre l’edifici seu de les negociacions i el cordó militar
que l’envoltava. Sabem com van concloure els processos de les negociacions, on descansen
els acords de San Andrés. Però allà continua l’EZLN aportant grans dosis de creativitat,
imaginació i entusiasme a la seva opció revolucionària, potenciant l’articulació
social de base, com ara l’exemple que se’ns ofereix en aquest llibre. La xarxa de municipis
autònoms és un clar exemple d’aquesta altra opció d’entendre la transformació
social.

També en aquelles dates ja havia trepitjat Nicaragua, no pas la revolucionària
Nicaragua sandinista, sinó la Nicaragua de l’ONU, la de Doña Violeta, etc., la
Nicaragua de la primera derrota sandinista. Després van arribar altres derrotes, cada
cop més doloroses i no sempre des del bàndol contrari. I malgrat totes les adversitats,
les corrupcions, les traïcions i els desbarataments, a Nicaragua encara es respira quelcom
diferent. I penso: deu ser que malgrat tot i tothom encara queda molt de l’esperit i
de les experiències dels anys sandinistes? És aquella Nicaragua sandinista vermella i
negra que ens va aportar emocions, entusiasme i esperança, que ens van arrencar de la
letargia de la nostra transició democràtica plasmada en una democràcia més avara que
no pas generosa, més gata maula que agosarada, més instal·lada en el possibilisme que
en la recta de les aspiracions. Per molta gent va ser un bàlsam que va amortir la nostra
íntima sensació de derrota, que els més benvolents van anomenar «desencant».
Nicaragua, aquell laboratori en el qual moltes experiències organitzatives naixien dia a
dia. La Nicaragua que entre altres revolucionàries decisions va retornar la terra al seu
legítim amo, els camperols, obrint espais de noves expressions organitzatives que es proposaven
assegurar l’alimentació per a la gent nicaragüenca a partir de cuidar i respectar
la mare terra i extreure’n els fruits. El programa «De Campesino a Campesino» ha estat
i continua sent un model dins de la lluita per la sobirania alimentària i l’agricultura sostenible.
Vaig tenir la gran satisfacció de descobrir-ho a l’inici de la meva responsabilitat
amb Entrepobles, cosa que ens va permetre rendibilitzar el gran bagatge de coneixements
però, sobretot, l’enorme capacitat de convicció d’aquest programa. Va ser així
com, juntament amb col·legues salvadorencs, enllacem l’experiència del programa «De
Campesino a Campesino» de Nicaragua amb comunitats camperoles salvadorenques
disposades a impregnar-se dels principis i les pràctiques agrícoles del programa.
Per tot el que he exposat anteriorment, serà fàcil entendre que El soroll de la milpa té
un significat especial per a mi. Presenta i analitza quatre experiències organitzatives que
—en diferents moments, per diferents opcions i motivacions i amb diverses intensitats—
m’han impactat, convençut i seduït. Puc assegurar que totes han aconseguit fer-me més
persona i que de totes n’he après i en continuo aprenent. Quatre experiències carregades
d’enginy i no exemptes de risc. El soroll de la milpa ens apropa i ens convida a reflexionar.
Fem-ho.
Prólogo
13

Creyeron que era sólo una intentona
de fundar una patria más honesta
o de buscar en vano una respuesta
a la inmóvil penuria de la zona.
Así y todo la Selva Lacandona
arrancó a los señores de su fiesta,
cuando acababan de doblar su apuesta
junto al viejo tahúr que no perdona.
Un desmadre sin par/pero es noticia
y en su lucha frontal contra el olvido,
en su indígena afán por la justicia.
Esta guerrilla en paz ha dividido
la historia mexicana en dos etapas:
antes de Chiapas y después de Chiapas.
Chiapas
Mario Benedetti

LA GARRIGA SOCIETAT CIVIL
La matinada de l’1 de gener de 1994, va tenir lloc l’ocupació de la
població de San Cristóbal de las Casas, la capital històrica de l’Estat
Mexicà de Chiapas. Aquell mateix dia, sis ciutats més de Los Altos de
Chiapas - Ocosingo, Las Margaritas, Altamirano, Chanal, Oxchuc i
Huixtán – també van ser ocupades. Un total de 3.000 homes i dones
indígenes, amb el rostre cobert, s’alçaren en armes denunciant les injustícies
socials i la repressió política que havia d’afrontar la població indígena
d’aquelles terres. Aquest fet va aconseguir fortament cridar l’atenció
mexicana i internacional, i va significar un pas endavant en la lluita
per la terra, la democràcia, l’autonomia i la dignitat.
Uns quants anys més tard, l’1 de gener del 2003, prop de 30.000
indígenes zapatistes desfilaren pels carrers de San Cristóbal seguint el
ritme d’una consigna unísona: «Visca la vida, mori la mort».
Reafirmaven que la lluita continuava, que no s’havien rendit i que es

mantenien ferms, resistint. Exigien els mateixos drets que reivindicaren
l’any 1994: terres, llocs de treball, allotjament, salut, educació, independència,
llibertat, democràcia, justícia i pau.
Ha passat el temps i continuen inflexibles en les seves reivindicacions,
convertint-se en una força que no es pot ignorar. La tensió és present i
malgrat la injustícia del Govern i l’assetjament dels paramilitars, han
sigut capaços d’organitzar un sistema en rebel·lia en plena participació.
Així mateix, han rebut el reconeixement i el recolzament de moviments
socials i polítics, tant a nivell nacional com internacional. A
l’Amèrica Llatina, així com a Europa o a d’altres continents, s’han
creat col·lectius de solidaritat i suport a la rebel·lió zapatista. Des de
Catalunya, La Garriga Societat Civil contribueix a la reflexió, la sensibilització
i la cooperació, compartint el seu somni d’autonomia.
CARTA DE PRESENTACIÓ
LA NECESSITAT D'UNA REBEL·LIÓ
Aquell 1 de gener de 1994 es va llegir, des de la balconada principal
de cadascuna de les set presidències municipals preses, la Primera
Declaració de la Selva Lacandona, en la qual l’EZLN es va dirigir al
poble de Mèxic: “Nosaltres, homes i dones íntegres i lliures, som conscients
que la guerra que declarem és una mesura última però justa. Els
dictadors estan aplicant una guerra bruta no declarada contra el nostre
poble des de fa molts anys. És per això que demanem la teva participació
decidida donant suport a aquest pla del poble mexicà que lluita per
llocs de treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència,
llibertat, democràcia, justícia i pau. Declarem que no deixarem de
lluitar fins que no aconseguim complir aquestes demandes bàsiques del
nostre poble, formant un govern del nostre país lliure i democràtic”.
Aquell mateix dia, els zapatistes van explicar els motius fonamentals
de la seva rebel·lió armada a l'editorial del diari El Despertador
Mexicano: “portem centenars d'anys demanant i creient en promeses
que mai s’acompleixen. Sempre ens han anat dient que fóssim pacients i
que sabéssim esperar temps millors. Ens van recomanar prudència, ens
van prometre un futur diferent. I ja hem vist que no; tot segueix igual o
pitjor que el que visqueren els nostres avis i els nostres pares. El nostre
poble segueix morint de fam i de malalties curables, immers en la ignorància,
l'analfabetisme, la incultura. I hem entès que si nosaltres no lluitem,
els nostres fills tornaran a passar el mateix. I no és just”.
Aviat, aquesta rebel·lió indígena i camperola, de la mateixa manera
que generà suport internacional, també comportà una resposta de
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
19

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
20
rebuig per part de les institucions principals de Mèxic, els cercles oficials
i econòmics, i les grans empreses de comunicació. Una resposta
elaborada des d'una percepció de la societat basada en el neoliberalisme
que ràpidament va situar els fets de Chiapas com una obra de «stalinistes»
i «estrangers», manipuladors dels «pobrets indis». En el millor
dels casos, es va explicar com una mera «rebel·lió d'indis».
Davant d’aquest panorama, es fa imprescindible posar sobre la taula
els factors que envolten la situació a Chiapas. Dos models diferents
d’entendre la societat, l’organització de l’estat, els drets civils, l’autonomia,
l’economia i la justícia s’afronten al Sud-est mexicà.
I en aquest sentit, no podem oblidar que en els darrers deu anys tot
aquest territori ha viscut en un ambient totalment hostil, primer de guerra
oberta —quan es van aixecar en armes l’1 de gener de 1994— i després
de guerra de baixa intensitat —eufemisme utilitzat per explicar la
contrainsurgència—. Deu anys de presos polítics, d’assassinats de líders
zapatistes en mans de paramilitars, de fustigació a les bases de suport
de l’EZLN, de militarització de Chiapas –amb aproximadament 70,000
efectius de l’Exèrcit Mexicà 1 a la zona-, de diàleg i d’incompliments, de
pèrdua de drets humans i civils, de controls i talls de carreteres, de
bombardejos a la Selva i a Los Altos, de refugiats, de famílies desplaçades
i de la fatal matança d’Acteal 2 .
LA SOLIDARITAT TRAVESSA FRONTERES
En aquest context se situa, a mitjans del 2003, el treball de La
Garriga Societat Civil (LGSC) amb els municipis autònoms, bases de
suport de l’EZLN, i actualment amb Los Caracoles i les Juntas de Buen
Gobierno. Un dels principals objectius de l'entitat catalana és acompanyar
les comunitats indígenes zapatistes en resistència de Chiapas i
donar suport als diferents projectes dissenyats pels propis indígenes,
respectant la seva autonomia i evitant la creació de dependències. Així
1. Després de sis anys de guerra, la militarització i la paramilitarització era alarmant a
l'Estat de Chiapas, segons denunciaven organitzacions de drets humans, campaments
de pau i molt especialment l'organització no governamental Enlace Civil. Segons xifres
no oficials es calculaven uns 70,000 efectius de l'Exèrcit Mexicà, a més de l'acció d’almenys
set grups paramilitars. (“EZLN: 20 y 10, el fuego y la palabra. Gloria Muñoz
Ramírez. 2003).
2. El 22 de desembre de 1997, a la comunitat d’Acteal -en el municipi de Chenalhó, a
Los Altos de Chiapas- 45 indígenes, la majoria nens/es i dones del grup civil “Las
Abejas” van ser massacrats amb armes de foc i a cops de matxet per 60 homes membres
d'una banda paramilitar. A dos-cents metres de la matança hi havia un grup de
policies de la Seguretat Pública escoltant els trets i els crits sense intervenir. Gairebé sis
anys més tard aquest crim roman impune.

mateix, també treballem de cara a difondre i sensibilitzar la societat
sobre la realitat d’aquestes comunitats, amb la col·laboració desinteressada
de moltes entitats, persones i institucions tant de Catalunya com
d'Europa. La nostra última acció ha sigut l'agermanament del poble de
La Garriga amb el Municipio Autónomo del Trabajo.
CAUSES DE LA REBEL·LIÓ
A CHIAPAS
RESISTINT, DIA RERE DIA
Moltes persones han estudiat i tractat les causes de la rebel·lió, i tal
com recull Neil Harvey en el seu llibre “La rebel·lió a Chiapas”, l'alçament
va ser el resultat de múltiples factors: la desigual distribució de la
terra, la manca de terres productives, la lluita per la ciutadania, la
inexistència d'espais de democràcia a Mèxic, la reorganització política i
religiosa de les comunitats indígenes des de la dècada dels 60, la nega-
Cooperativa
de dones de
Roberto Barrios.
Cooperativa
d’artesanía
21

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
22
ció dels drets indígenes, la signatura del Tractat de Lliure Comerç, la
crisi ecològica, etc. Factors, tots ells, que amb el pas dels anys han condicionat
la vida de la població indígena del sud-est del país (tot i que
no només la d'aquesta regió) creant una situació indignant.
UNA HERÈNCIA REBEL
Chiapas és l'Estat Mexicà que fa frontera amb Guatemala (al sud) i
amb costa a l'Oceà Pacífic. El 60 % de la població és rural i, segons
estadístiques oficials, hi viuen 1.000.000 d'indígenes (INEGI, 1997) de
les ètnies tzoltzil, tzeltal, chol, tojobal, zoque, mam, mocho, jalateca,
lacandona i cakchikel, tot i que les dades extraoficials consideren que la
població índia és molt superior a la reconeguda, arribant a un total de
3.600.000 habitants (INEGI, 1997) en aquest territori.
Els maies destaquen entre els pobles que més van resistir a la conquesta.
Segons Bernal Díaz del Castillo, cronista dels conqueridors
espanyols l’any 1524, els indis de Chiapas “... eren els més grans guerrers
de tota la Nova Espanya...”. A Yucatán i Guatemala no van ser
sotmesos fins l’any 1703 i aviat van tornar a rebel·lar-se. A Chiapas es
van registrar tres grans revoltes: la dels indis chiapanecos entre els anys
1532 i 1534, la dels cancuqueros i d’altres pobles tzeltals al 1712, i la
de Chamula i d’altres comunitats tzoltizls entre 1867 i 1870. I precisament
aquests mateixos pobles es van tornar a rebel·lar l’1 de gener de
1994 contra una violència renovada que ha intentat destruir la identitat,
la personalitat i la dignitat d'homes i dones als quals se’ls ha arrabassat
constantment les terres.
Que avui els maies es rebel·lin de nou correspon a un llegat de lluita a
Chiapas i a d’altres regions de Mesoamèrica. La rebel·lió zapatista es
pot considerar com la més recent d’un llarg cicle de demandes populars
de dignitat, veu i autonomia.
LA RESISTÈNCIA INDÍGENA
En els anys posteriors a la colonització, Hispanoamérica va estar
marcada per una relativa pau social sustentada en la crisi demogràfica
causada per les noves malalties i la protecció de les terres comunals. A
Chiapas, ambdós factors van ser presents però així i tot, hi van haver
revoltes en resposta a la creixent competència entre les faccions de l'èlit
pels tributs i la mà d'obra dels indígenes, tal com comenta Neil Harvey.
Cap al 1570 aquesta població maia havia disminuït fins a un cinquanta
per cent, i en algunes àrees fins a un vuitanta o noranta per cent.
L'orde dominica, encapçalada per Fra Bartolomé de Las Casas, va
denunciar la inhumana situació dels indis i va forçar la Corona

Espanyola a aplicar reformes per abolir l'esclavatge, protegir la mà d'obra
indígena, i reconèixer que els indígenes tenien “ànima”. Com a
resultat d'això, a finals del segle XVI aquesta orde religiosa havia acumulat
terres productives a tota la província chiapaneca i s'havia convertit
en la institució més important en la reorganització de la societat
nadiua.
No va ser fins a la segona meitat del segle XVIII, quan la Corona
espanyola -necessitada de més ingressos- va actuar de forma més agressiva
en la imposició de tributs a les seves colònies, i Chiapas no en va
ser cap excepció. Es va crear una organització colonial més centralitzada
amb l'objectiu de monopolitzar el comerç dels productes més valuosos
que va acabar afrontant-se a la posició dels dominics. Aviat la combinació
de collites perdudes, nous abusos, tributs excessius i manca d'ocupació
va dur a una creixent fam i a una nova rebel·lió, no “pacificada”
fins al 1713.
L’any 1824 Chiapas entra a formar part de Mèxic en lloc de continuar
subordinada a Guatemala. Tot i que a causa de la debilitat del
nou estat mexicà i a la llunyania geogràfica del centre, Chiapas va mantenir
un significatiu grau d'autonomia desenvolupant un fort sentiment
regionalista. Durant aquest segle XIX, diversos enfrontaments entre
liberals i conservadors van significar l'apropiació privada de terres que
havien estat de les comunitats indígenes, fins a l'extrem que entre els
anys 1826 i 1850 es calcula que poc més del 25 per cent dels indígenes
de Chiapas van deixar de ser pobladors “lliures” de les seves terres per
convertir-se en peons obligats a treballar per als nous terratinents 3 .
A la dècada de 1870, les comunitats indígenes havien perdut gran
part de les seves terres i de la seva autonomia. Aquest fet va anar
acompanyat d’una subdivisió de les terres en regions econòmiques (a
finals de segle van néixer amb força plantacions de cafè, de cacau, de
caoba, etc.) controlades per cacics polítics que indistintament tractaven
els seus nous peons amb paternalisme o amb abús. Una nova rebel·lió
en resposta a les múltiples agressions va sorgir i de nou va ser “pacificada”
amb l’ajusticiament de més de 800 indígenes, alhora que van
arrasar les seves comunitats d’origen.
LA CRISI DE LA HISENDA TRADICIONAL
Als anys trenta del segle XX va començar la crisi dels latifundis de
3. L’any 1983, Jan Rus va publicar un estudi titulat “Whose Caste War ? Indians,
Ladinos and the Chiapas ‘Caste War’ of 1869” publicat per la Universitat de Nebraska
analitzant l'apropiació i la despulla de terres en Chiapas durant el segle XIX.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
23

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
24
cafè. Els peons encasellats 4 van haver d’emigrar cap a d’altres regions
menys desgraciades. Durant els anys cinquanta, les hisendes ramaderes
en formació van alliberar els peons, pel fet que ja no necessitaven els
seus serveis. La dècada dels anys setanta va significar el final virtual del
«peó encasellat»; Chiapas es va convertir en un gran productor d'electricitat
i petroli. De nou, els peons «lliures» van abandonar les finques
de cafè, de canya, de blat de moro i, fins i tot, les ramaderes, i se’n van
anar a treballar en electricitat i petroli, a les preses i a les carreteres.
Uns altres van anar selva endins per dur una vida plena de dificultats
però pròpia; són els que avui habiten pel territori on es mou l'Exèrcit
Zapatista d'Alliberament Nacional.
A la Selva, tzeltales, tzotziles, choles, zoques, tojolabales i mestissos
es van relacionar entre si. I d’aquí va sorgir una identitat d'ètnies oprimides
enfront de finquers, ramaders i «kaxlanes» —com anomenen als
«ladinos» o mestissos—. La identitat va començar a formar-se a mitjan
anys setanta. Va augmentar durant els anys vuitanta amb l'Associació
Rural d'Interès Col·lectiu Unió d'Unions (ARIC «U d'U») i va culminar
a finals d'aquesta dècada amb un procés d'integració de les organitzacions
d'ètnies i treballadors. Els seus membres havien deixat la servitud
sense trobar acomodament en el nou desenvolupament del país.
MENYS TERRES PER A MÉS «POBRES»
L’any 1971, per decret presidencial es va lliurar mitja selva a una
ètnia gairebé extingida: els lacandons. Amb el pretext de preservar els
pocs que quedaven, es va pretendre arrabassar les terres a tzeltales,
tzotziles, choles, tojolabales i zoques, que hi vivien des de feia dues o
tres dècades i a qui es va acusar d’«usurpadors». Rere el decret hi havia
un gran negoci de polítics i fustaires. Tots es van presentar com la
Companyia Forestal Lacandona, S.A. Aquesta es va apressar a signar
un contracte amb els «legítims amos» de la terra. D’aquesta manera va
adquirir el dret d'extreure 35.000 metres quadrats de fusta a l'any,
suma que equivalia a 10.000 arbres de cedre i de caoba. La selva va
esdevenir monopoli de la companyia. La seva extensió era ni més ni
4. Els peons encasellats eren treballadors dels latifundis que vivien en un règim gairebé
d’esclavatge. El terratinent els pagava amb vals que havien de gastar a la botiga del
propi terratinent, i gairebé sempre se’ls gastaven en alcohol, «aiguardent de canya» de
baixíssima qualitat. Era l’única manera d'aguantar la penosa vida a la qual eren sotmesos,
amb jornades de sol a sol, passant fam i patint la contínua fustigació del terratinent,
així com les incessants violacions a les dones i filles dels peons. A Chiapas hi ha
documentats casos en els quals encara preval el dret a cuixa, durant els anys setanta...
del segle XX.

menys que de 614.321 hectàrees.
Ajudada pel govern, la companyia es va proposar «reubicar», és a dir
expulsar els suposats intrusos. Alguns van marxar de la regió; uns
altres van començar a lluitar per defensar les seves terres, iniciant una
nova etapa de mobilitzacions que els va dur a la capital de l'Estat i a la
de la República (1981). Va ser el principi de grans lluites legals combinades
amb accions directes.
Els habitants de la selva ja havien estat expulsats d'altres terres. A les
valls centrals, per exemple, la construcció de les preses va fer emigrar
més de 100.000 persones. Les seves terres van quedar sota l'aigua.
L'explotació del petroli va inutilitzar grans extensions, convertint-les en
terres ermes o en brolladors. Al voltant de 50.000 persones es van
veure obligades a marxar. La crisi econòmica de finals dels anys setanta
i principis dels vuitanta va fer disminuir les fonts de treball urbanes.
200.000 treballadors van perdre la feina. Es van veure obligats a tornar
a la terra que havien deixat.
A sobre, l’any 1982, el volcà Chichonal va fer erupció i va inutilitzar
70.000 hectàrees. Prop de 20.000 pobladors van haver de reubicar-se.
Els conflictes agraris es van accentuar a l'Estat. A principis dels anys
vuitanta, 400 finques i latifundis van ser envaïts pels camperols;
100.000 van sobreviure com a precaristes, 70.000 van sol·licitar terres
al Departament Agrari sense que ningú els atengués. Les demandes i les
invasions van continuar. A principis dels anys noranta, Chiapas tenia
sense satisfer el 27 % de les demandes de terres de tot el país. Els sense
terra van prendre cada cop més consciència que, mentre a ells els
havien empobrit, marginat i exclòs, els grans propietaris tenien latifundis
simulats que ni tan sols explotaven. Com que no només van realitzar
mobilitzacions de protesta, sinó que van començar a ocupar algunes
parcel·les i a conrear-les, el caràcter violent dels finquers es va tornar
sistemàtic.
Aquest situació va acabar degenerant en la detenció i empresonament
de líders camperols, en desallotjaments, en violacions dels drets humans
i en terres recuperades per l'exèrcit o per les guàrdies blanques 5 . A tot
arreu es manté el record de les respostes violentes: a Simojovel, Huitiupan,
Sabanilla, Yajalón, etc. Així i tot hi havia l'esperança que un dia
es fes justícia. Per alimentar aquesta esperança, el Govern, de tant en
tant, comprava algunes terres als propietaris i les lliurava als indígenes.
4. Les guàrdies blanques estaven a sou dels terratinents i actuaven com a seguretat privada
per defensar les terres dels grans propietaris i, alhora, per fustigar els indígenes i
foragitar-los.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
25

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
26
El 7 de novembre de 1991, l'Executiu Federal va enviar al Congrés
un projecte de reforma de l'article 27 de la Constitució. El nou text no
tan sols legalitzava els latifundis simulats i legitimava les declaracions
que ja no havia més terres per repartir, sinó que a més facilitava la privatització
de terres ejidales i comunals pels latifundistes. El nou text va
ser aprovat en una aliança del Partit Revolucionari Institucional (PRI 6 ) i
el Partit d'Acció Nacional (PAN 7 ), que va fundar el nou Estat mexicà.
Un dels efectes més immediats de la reforma constitucional és l'enfortiment
implícit dels antics terratinents.
(M. del Carmen Legorreta, avui de l’ARIC Oficial)
Evidentment, els antics terratinents es van sentir des d’aleshores afavorits
pel marc legal. Emparats per les seves guàrdies blanques i pels
aparells de l'Estat, van formar una moderna organització per governar
a Chiapas: la Unió per a la Defensa Ciutadana.
LA VIOLÈNCIA I LA LLEI
A Chiapas, la violència institucional és la llei. Sense arriscar-se a cap
tipus de càstig, els que ostenten el poder tenen la possibilitat de violar
la llei, sigui aquesta agrària, laboral o electoral. El contrari passa amb
els indígenes o mestissos pobres, camperols, treballadors i fins i tot
empleats: en qualsevol moment se'ls pot acusar falsament i aplicar tot
tipus de càstigs per delictes imaginaris.
Hi ha un racisme i un crim cosificador desconegut per la majoria de
la societat mexicana i internacional. L’any 1970, a la ribera de Cupic,
alguns joves terratinents es divertien practicant el tir al blanc amb indígenes.
A Simojovel, cap al 1975, encara era vigent el dret a cuixa. A
Tapachula, Pichucalco, La Concordia, Joltenango i La Paz hi havia uns
6. Fundat l’any 1929, el PRI va aconseguir construir un sistema de partit únic amb un
discurs progressista que ha dominat l'escena política mexicana durant més de setanta
anys.
7. PAN (Partit d’Acció Nacional). Partit que va néixer poc després de la revolució i que
ha estat sempre l’oposició al PRI, tot i que no va poder guanyar unes eleccions fins
l’any 2000; any en què Vicente Fox -el candidat del partit- va accedir a la presidència
del Govern. És un partit de caràcter conservador que, per Mèxic, representava el canvi
tan necessari. Necessari per acabar amb la dictadura de partit del PRI i amb els setanta
anys de corrupció. Actualment, el poble mexicà està desencantat amb el canvi, ja que el
PAN ha continuat amb la política neoliberal aplicada per el PRI des dels anys 70, i no
ha aconseguit acabar amb la corrupció ni amb els conflictes del país, entre ells el de
Chiapas. I això que quan va prendre possessió del càrrec va dir que ho solucionaria en
quinze minuts.

cementiris esgarrifosos anomenats «particulars» on s'hi enterraven als
desapareguts.
A la tradició oral de la regió s’hi han incorporat dites populars del
caire: «La llei de la muntanya ordena que a l'indi i al zanate se'ls
mati». A les finques hi ha presons. A les presons hi ha ceps. En els ceps
hi ha presos que no estan encarrilats. La divisió social que ha existit
històricament entre la comunitat ladina 6 i la indígena ha privat l’accés a
la informació i a la justícia als indígenes, i els ha impossibilitat el coneixement
i la defensa dels seus drets.
No hi ha professionals tojolabales. No hi ha sacerdots ni gent de
govern. El sistema difícilment toleraria que un tojolabal ocupés la
presidència municipal. Al nul suport s'hi afegeix la ignorància i, a
la ignorància, el terror interioritzat.
(Opinió d'un antropòleg)
8. Terme que apareix al segle XVII, atribuït a l’indi que sabia parlar espanyol. Posteriorment
es va utilitzar per identificar als indis que havien perdut tots els nexes amb la
seva comunitat i la seva llengua. A Chiapas la paraula “ladino” s’ha utilitzat com a
sinònim de mestís, en el marc de l’oposició blanc/indi, d’una societat dominant sobre
una dominada. Els indígenes utilitzen aquesta paraula per denominar la gent del món
no indígena (Manuel Vázquez Montalban. “Marcos. El señor de los espejos” 1999)
Escola al Municipi
Autònom Roberto
Barrios
27

LA VIDA A CHIAPAS
LA PRIMERA REVOLUCIÓ DEL SEGLE XXI
Alguns mitjans de comunicació han definit la rebel·lió zapatista com
la primera revolució del segle XXI.
“Ara, nou anys i nou mesos més tard –estem al mes de setembre del
2003, sempre s’ha d’insistir amb les dates ja que després canvien
les circumstàncies- nosaltres continuem veient la guerra que es va
iniciar l’1 de gener de 1994 i que mantenim encara com una guerra
duta a terme per la desesperació però que en aquell moment
vèiem necessària. Nou anys i nou mesos més tard, continuem
veient que va ser necessària.
Creiem que si no s’hagués iniciat la guerra, si l’EZLN no s’hagués
alçat, moltes coses en benefici dels pobles indis, del poble mexicà i
fins i tot del món no haguessin tingut lloc de la manera que ho van
fer.”
(Paraules del Subcomandante Marcos a “EZLN: 20 y 10, el fuego
y la palabra”. Gloria Muñoz Ramírez. 2003)
La política de mediació, o de mitjans i camins per aconseguir objectius,
és molt original. En els plantejaments que els zapatistes fan al respecte,
objectius i mitjans apareixen sovint com a elements intercanvia-

les. A banda d’exigir al Govern que realitzi eleccions honestes, lluiten
per la democràcia, la justícia i la llibertat i asseguren la seva lluita amb
les armes. En una paraula, els zapatistes se sumen a la més popular i
exigida de les lluites actuals del poble mexicà i d'altres pobles del món,
i al fer-ho no opten per un únic camí amb una única hipòtesi, sinó que
exploren per veure quin els funciona millor. Alhora, programen una
democràcia nova entre els revolucionaris: una democràcia plural en les
ideologies, les religions i les polítiques, que no és necessàriament camí
pel socialisme.
En el terreny de les persuasions amb fort impacte, ni com a revolucionaris
es declaren avantguarda ni com a caps es mostren cabdills. És
més, afirmen no ser avantguarda i haver calculat que el triomf és
impossible sense un moviment que no vingui de tots els moviments dispersos
i junts. Pel que fa a Marcos -el més conegut dels seus portaveus i
líders-, és a propòsit «subcomandante» i, al presentar-se a si mateix diu
que té superiors i que aquests, per a certes decisions, consulten als seus
pobles de forma exhaustiva tant hi voten els més grans com els més
petits). El moviment zapatista supera les greus experiències autoritàries
antigues i modernes, de cabdills llatinoamericans i nomenclatures a l'estil
rus.
Demandes zapatistes
plasmades al camp de
bàsquet de Roberto
Barrios

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
30
Conflicte i consens, guerra i negociació, enfrontament i diàleg, ruptures
i treves, desacords i pactes amb governs i propietaris posen a prova
les hipòtesis o projectes per avançar, aprofundir i ampliar els èxits amb
els integrants del moviment, amb els que simpatitzen, amb els que s’hi
resisteixen, amb els que miren. A tots els demanen que s'organitzin a
l’entorn d'una esperança o contra el seu propi temor. I que aconsegueixin
amb la pau el que ells potser no puguin aconseguir amb la guerra.
Ni tan sols els demanen que si no ho aconsegueixen amb la pau vagin a
la guerra. La seva crida a la resta del país és perquè la gent s'adoni que
si lluita i no els abandona, i els seus pobles lluiten com un tot —de
debò—- per la democràcia amb justícia i dignitat, es podria aconseguir
amb la pau el que d'una altra manera seria inassolible amb la guerra.
El tot organitzat és l'objectiu i el mitjà principal, el que pot assegurar el
canvi pacífic i qualsevol canvi.
La contribució de l’EZLN vol ser molt modesta i és també molt
ambiciosa: defensar amb les armes, a la Selva Lacandona i als Montes
Azules, la terra, la llibertat i la dignitat que els revoltats no van poder
defensar de cap altra manera, i iniciar un canvi a la consciència del
poble de Chiapas i de Mèxic perquè amb la democràcia i la pau s'aconsegueixin
objectius de llibertat i justícia no només en els núvols ni
només a la Selva ni només a Chiapas, sinó a tot el país. Tot plegat
implica una negociació i una revolució que aturi la violència contra els
pobles indis per donar pas a una democràcia amb llibertat i justícia,
amb dignitat i autonomia.
Des de l’albada d’aquell primer dia de 1994, els zapatistes van posar
sobre la taula quatre lluites:
· els drets dels pobles indígenes de Mèxic
· la democratització del país
· la reforma agrària a Chiapas
· els drets de la dona
Aquests havien de ser els temes de conversa en els acords de pau entre
l’EZLN i el Govern. Ambdues parts acordaren presentar propostes i
solucions negociades a través de quatre taules de diàleg consecutives, a
celebrar a San Andrés Larráinzar. La primera trobada, Cultura i Drets
Indígenes, va ser l’única que va aconseguir un acord mínim. Va començar
l’octubre de 1995 i acabà el febrer de l’any següent. La segona
sobre Democràcia i Justícia va començar el juliol de 1996 però ja a partir
del mes de setembre, al veure la impossibilitat que hi havia per arribar
a algun acord, l’EZLN se’n va retirar.

“Mentre firmava els primers acords de pau, el govern suprem va
preparar primer i més tard executar l’incompliment del que s’havia
acordat a San Andrés. Mentre es faltava a la paraula donada, desenes
de milers de soldats van continuar assetjant, fustigant i perseguint
les comunitats indígenes. El Govern complia d’aquesta manera
amb la promesa de seguir per la via del diàleg i de la negociació
de cara a resoldre la justa guerra dels zapatistes.”
(Primer Aniversari de la signatura dels Acords. Acte a San
Cristóbal de las Casas)
Una altra opció estratègica va ser l’aparició i el desenvolupament dels
Aguascalientes, convertint-se en els centres socioculturals del zapatisme;
en total n’hi van existir cinc, un per a cada zona territorial en la que
està dividida l’àrea d’influència zapatista. En aquests centres s’hi reunien
les autoritats i la resta de la població per fer les seves trobades,
celebracions o tallers de formació.
Durant els primers mesos del 2003, els pobles indígenes zapatistes
van preparar una sèrie de canvis de cara a millorar el seu funcionament
intern i les relacions amb la societat civil nacional i internacional. Així
mateix, al juliol d’aquell mateix any, el Subcomandante Marcos, com a
portaveu de l’EZLN i dels Municipis Autònoms, va donar a conèixer
set documents que conformaren la “Treceava Estela”, la nova definició
estratègica del zapatisme. Els documents giraven entorn de conceptes
com ara l’essència del ser zapatista, el llarg aprenentatge en el contacte
que té amb la societat civil, el significat de la seva resistència, la mort
dels “Aguascalientes”, la reorganitzacó interna, la creació de les
“Juntas del Buen Gobierno”, el naixement dels cinc “Caracoles” o el
funcionament dels MAREZ (Municipis Autònoms Rebels Zapatistes).
Finalment es va anunciar la invitació a la festa d’inici de les Juntas del
Buen Gobierno, el 8, 9 i 10 d’agost del 2003 a Oventik, Municipio
Autónomo de San Andrés Sacmch’ de los Pobres. A la mateixa festa
s’elegirien els “Caracoles”.
LA GUERRA, EL GOVERN I L’EXÈRCIT FEDERAL
Durant la darrera dècada, el Govern de Mèxic ha desenvolupat diferents
estratègies per encarar el conflicte de Chiapas. Des d’ofertes de
diàleg posteriorment cancel·lades fins a campanyes mediàtiques de difamació
o actuacions militars.
L'ofensiva de l'exèrcit federal —al febrer de 1995— va marcar el
patró de militarització de l'Estat. No només per les posicions preses a
partir del 9 de febrer d'aquell any, sinó també perquè obria un període
d'expansió de les posicions del propi exèrcit i d'altres forces de segure-
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
31

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
32
tat, com ara les policies federals i estatals o els grups paramilitars.
En el període que va del 1995 al 1998 s'obren els processos de paramilitarització
i s'estableixen els primers setges amplis a l’entorn de la
zona de conflicte, mitjançant l'establiment de noves instal·lacions militars
envoltant l'Estat de Chiapas, els primers llocs entorn de la Reserva
de la Biosfera de Montes Azules, l'establiment de línies d'avançada a la
Selva i l'expansió policíaca a Los Altos.
L’any 1999 marca l'inici d'una nova etapa d'ofensiva militar. L'exèrcit
federal entra de ple a la zona nord de la Reserva de Montes Azules i els
seus voltants. De manera simultània, s'expandeix i s'intensifica la presència
de la policia, que cobreix una àmplia zona de Los Altos, de la
costa, de la regió zoque i de tot el Soconusco.
Si el 1998 el Centre d'Investigacions Econòmiques i Polítiques
d'Acció Comunitària (CIEPAC) parlava de la presència de 300 posicions
de diverses classes de forces repressives a l'Estat de *Chiapas,
l'any 2000 hi havia com a mínim 681 posicions, de les quals 291 eren
posicions policíaques; 39, de la policia d'immigració, i 313, de l'Exèrcit
Federal, la Força Aèria i la Marina. La localització de la ubicació física
d'aquests llocs de control no és suficient, ja que totes aquestes forces es
mouen contínuament en corredors d'influència, com ara els de les Bases
d'Operació Mixtes (on es pot observar com l'exèrcit entrena els paramilitars)
i les rutes estratègiques de l'exèrcit. A tot això s’hi ha d’afegir
Incremento en el número de posiciones de las fuerzas represivas por año
Año Policías Inmigración Ejército, Fuerza Aérea
y Armada
1993 20 14 16
1994 6 1 5
1995 3 - 52
1996 2 - 9
1997 21 3 42
1998 16 7 26
1999 11 5 99
2000 189 2 14
Acumulado 268 32 263
Nota: En el cuadro no se incluyen —por carecerse de la fecha en que se emplazan las fuerzas
represivas en un lugar determinado— 32 posiciones policíacas, 10 posiciones de inmigración
y 102 posiciones del Ejército Federal, Fuerza Aérea y Armada de México.

les forces dels 15 grups paramilitars, actius a almenys 26 municipis de
l'Estat. Però d'ells, ja en parlarem més endavant.
L'estratègia de saturació militar, policíaca i paramilitar d'una regió de
dimensions semblants té un preu excessiu pel país. El cost social i econòmic
d'aquests centenars de posicions repressives no té sentit a llarg
termini. Només resulta comprensible en la perspectiva d'un atac brutal
contra les comunitats indígenes de la regió.
Cal ressaltar que els dos increments militars més significatius —a
banda de l'ofensiva militar del 9 de febrer de 1995— tenen lloc a partir
de 1997 juntament amb provocacions, massacres i intents per impedir
qualsevol diàleg. Per si això fos poc, el 1999 és l’any de l’increment
militar més important, mentre que en els primers quatre mesos del
2000 s'ha gairebé triplicat el nombre de posicions de la policia.
LA POLÍTICA MIGRATÒRIA AL SERVEI DE LA GUERRA
Des de poc abans de l’inici de la rebel·lió, diverses persones i organitzacions
d’arreu del món viatgen a Chiapas per tal de conviure amb les
comunitats rebels i actuar com a “ulls del món” en el conflicte. Entre
les seves funcions, i a petició de les pròpies comunitats, hi destaca el
prendre notes sobre la militarització a les comunitats indígenes, informar
sobre les violacions dels drets humans o acompanyar els líders
locals com a mesura de protecció vital. Aviat aquestes activitats es van
anar tornant una molèstia per l’exèrcit i el Govern fins al punt que van
modificar la legislació de l’Estat per facilitar-ne l’expulsió.
Visitadors internacionals expulsats de Chiapas:
- Entre febrer de 1995 i desembre de 1997 es van expulsar més de
200 visitadors internacionals
- Des de febrer de 1998 fins al desembre del mateix any, el Govern
mexicà en va expulsar 162
- Des de gener fins al març de 1999, els visitadors internacionals
expulsats van ser 7
- Durant els dos primers mesos del 2000, se’n van expulsar 49.
Només un parell d'exemples. L'any 2000, una de les últimes persones
expulsades va ser Ted Lewis, director del Programa Mèxic de l'organització
nord-americana Global Exchange; organització que no tan sols ha
donat suport a les comunitats indígenes de Mèxic amb projectes econòmics
i socials, sinó que a més a més ha tingut un paper molt important
a l’hora de difondre a escala nacional i internacional les violacions dels
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
33

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
34
drets humans del Govern contra els indígenes i contra el poble en general.
Així mateix, l'any anterior van ser expulsats, entre d’altres, Tom
Hansen i Peter Brown, ambdós nord-americans i amb molta experiència
en feines de solidaritat i suport als projectes educatius, socials i culturals
de les comunitats indígenes.
L'Institut Nacional de Migració —que depèn de la Secretaria de
Governació— ha iniciat una persecució en contra dels estrangers
que visiten les comunitats indígenes de Chiapas, mitjançant una
campanya massiva de citatoris.
(La Jornada, 5/5/2000)
S'estreny així la campanya contra els observadors estrangers, testimonis
incòmodes de les accions bèl·liques del govern mexicà. Actualment,
el govern mexicà no es pot permetre expulsar als estrangers; es demostraria
que no hi ha pau, que la guerra no s’ha acabat. De tota manera,
es continua controlant els estrangers que vénen com a observadors de
drets humans o a donar suport a les comunitats en resistència, bases de
suport de l’EZLN.
ELS PARAMILITARS
Un dels elements centrals de la contrainsurgència a Chiapas ha estat
l'establiment i el desenvolupament dels grups paramilitars en diverses
regions de l'entitat. El terme paramilitar assenyala que hi ha una relació
directa entre grups de civils armats i les forces de seguretat de l'Estat,
relació que va des de la tolerància de la seva existència fins a l'entrenament
i direcció d'aquests grups per part de militars i policies. Aquests
grups paramilitars duen a terme una sèrie de tasques de repressió,
assassinat i terrorisme al servei de l'Estat, i busquen descarregar de la
institució castrense i de la policia la responsabilitat per aquests fets, creant
una cortina de fum davant l'exèrcit federal per tal d’evitar el seu
enjudiciament i denúncia per violacions dels drets humans.
[...] Les operacions militars inclouen l'ensinistrament de forces
locals d'autodefensa, perquè participin en els programes de seguretat
i desenvolupament [...]. En el cas de no haver-hi forces d'autodefensa,
és necessari crear-les.
(Extracte d'un document de la Secretaria de la Defensa Nacional —
SEDENA—, publicat per la revista Proceso)
La SEDENA preveia: «Que la població amiga defensi el que és seu, i
és vàlid especialment per als ramaders i petits propietaris.» L'objectiu

estratègic-operacional: «Destruir la voluntat de combatre de l’EZLN,
aïllant-la de la població civil i aconseguir el suport d'aquesta, en benefici
de les operacions.» L'objectiu tàctic de les operacions: «Destruir i/o
desorganitzar l'estructura política militar de l’EZLN» (Pla de
Campanya Chiapas 1994, revista Proceso, núm. 1105, 4 de gener de
1998, p. 7).
¿Per què se'ls anomena paramilitars, si els militars —diu— no
tenen res a veure amb ells? Aquests grups han estat malanomenats
paramilitars pel sensacionalisme de la premsa. Cal definir el que
són els paramilitars. De paramilitars n’hi ha, per exemple, a
Colòmbia. Són civils armats, no són gent amb entrenament militar.
No hi ha organitzacions paramilitars.
(Entrevista a José Luis Soberanes, representant de la Comissió
Nacional de Drets Humans, delegació de Chiapas. III Informe de la
Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans a
Mèxic, 2002)
La relació entre aquests grups i les forces armades ha estat documentada
en diversos testimoniatges tant de les comunitats de les regions on
operen com fins i tot de persones que en el seu moment van formar
part d’aquests grups.
Tots aquests grups gaudeixen d'impunitat. El Govern s'ha negat a
investigar, argumentant que no hi ha grups armats civils, quan trobem
casos com el de Samuel Sánchez Sánchez i Marcos Albino
Torres, que només han estat empresonats tres mesos, i ja tornen a
ser aquí per formar nous grups. Encara hi ha desplaçats que no han
pogut retornar als seus llocs d’origen. A San José Wascan i a
Teotipa, per exemple (es lliura un paquet de denúncies).
(Opinió anònima de la comunitat Roberto Barrios. III Informe de
la Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans a
Mèxic)
La primera denúncia de l'existència dels grups paramilitars va ser feta
per l’EZLN, en un comunicat signat pel Subcomandante Marcos, el 29
d'agost de 1994; la seva presència pren més força arran del fracàs de
l'ofensiva militar del 9 de febrer de 1995. S'ha comprovat l'existència
d'almenys 15 grups armats a l'Estat -dels quals almenys 10 actuen clarament
com a paramilitars- que operen en les següents regions de Chiapas:
a) El corredor que va des dels municipis de Salto de Agua, Tila,
Sabanilla, Tumbalá, Yajalón, Chilón, Oxchuc i San Cristóbal fins
Venustiano Carranza i la zona fronterera.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
35

) Les regions de Palenque, Ocosingo, Altamirano i Las Margaritas, a
la selva.
c) El centre de l'Estat, les Valls Centrals, la Fraylesca i una part de
l’Itsmo-Costa.
Curiosament, en tots els casos es tracta de regions fortament militaritzades
i amb una alta presència de la Policia de Seguretat Pública.
ELS PARAMILITARS: PRINCIPALS GRUPS
Desarrollo Paz y Justicia
Va començar a organitzar-se al març de 1995. Opera a Tumbalá,
Sabanilla, Tila, Salto de Agua, Yajalón i Palenque. L'encapçala el
diputat priísta Samuel Sánchez Sánchez. Els seus membres són militants
priístes, la majoria pertanyent a Solidaridad Campesino
Magisterial (SOCAMA).
Los Chinchulines
Apareixen al maig de 1996 a Bachajón, tot i que anteriorment ja se’ls
coneixia amb el nom de Frente Juvenil Revolucionario Luis Donaldo
Colosio, que comptava amb el ferm suport de l’ex-governador Elmar
Setzer. El seu centre d'entrenament es troba a Joibé, Chilón. S'estima

que està integrat per uns 250 joves priístes, dotats d'armes d'ús exclusiu
de l'exèrcit. Tenen influència a Chilón, Yajalón i Ocosingo.
Segons sembla, l’ex-diputat priísta Rafael Ceballos Cansino en seria
el fundador i dirigent.
Movimiento Indígena Revolucionario Antizapatista (MIRA)
Se sap d’ells des del mes d’octubre de 1997. El seu principal centre
d'operacions es troba a Oxchuc. S'ha responsabilitzat de la seva creació
al diputat federal priísta Norberto Santís López. Els seus militants
són membres del PRI i de la Coordinadora Nacional de Pobles
Indis (CNPI). Tenen influència a Las Margaritas, Oxchuc, San Juan
Cancuc, Sitalá, Ocosingo, Altamirano i Huixtán.
Máscara Roja
Se sap d’ells des de 1994, però comencen a actuar públicament un
cop suspès el Diàleg de San Andrés, al setembre de 1996. Els seus
membres provenen de les comunitats de Tivó, Santiago El Pinar, a
San Andrés, i del paratge Callejón, de San Juan Chamula. Les seves
bases són membres del PRI. Tant grups de drets humans com l’EZLN
els identifiquen com a responsables de la matança d’Acteal.
Alianza San Bartolomé de los Llanos
Fundada a principis de 1995 per militants de filiació priísta. Té presència
en el municipi de Venustiano Carranza. Quan es va fundar hi
havia el diputat federal priísta Eucario Orantes.
Los Quintos
Opera en el municipi de Venustiano Carranza, que se sàpiga des de l'abril
de 1998. Disposen d’armes llargues i actuen uniformats de negre,
encaputxats, amb botes, motxilles i equips de radiocomunicació. En la
seva forma d'actuar i desplaçar-se s’entreveu l’entrenament militar.
Los Puñales
Començà a organitzar-se des d'abans del mes de juny de 1997, sota
el comandament de Fausto Gómez Díaz —comerciant i empresari de
La Floresta, municipi de Comitán—, amb el suport de l'exèrcit federal
i de la Policia de Seguretat Pública. Compta amb uns 30 membres
que actuen en els municipis de Comitán i Amatenango del Valle.
Reben entrenament, finançament i armament per part de la Seguretat
Pública i de l'exèrcit. Se'ls ha vinculat amb el narcotràfic local.
Los Aguilares
Se'ls coneix a la regió de Chilón des del 1994. És un grup format per
delinqüents, guàrdies blanques i paramilitars. Mantenen relacions
amb Paz i Justícia i amb Los Chinchulines.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Marxa Zapatista
37

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
38
Los Plátanos
Opera a El Bosque. És un grup integrat per 80 joves tzotziles priístas,
entrenats per l'exèrcit federal i per la policia. S'han assenyalat els seus
vincles amb els diputats Norberto Santís López i Alonso López
Gómez, ambdós del PRI.
Organización Clandestina Revolucionaria
Des de 1997 actua en el municipi de Sitalá, a la zona Selva-Nord.
Duen armes llargues i compten amb el suport del governador. Està
integrat per membres del PRI.
La seva manera d’actuar es pot veure en diverses massacres, entre les
quals destaca la duta a terme a Acteal, on 45 indígenes, la majoria
dones i nens, van ser crivellats dins l'església.
També voldríem comentar que no es veu la justícia amb aquest nou
Govern. En el cas d’Acteal, encara hi ha més de 20 persones en llibertat.
No hi ha massa esperança per un canvi. L'arrel de la maldat
continua encara dins les comunitats.
(Opinió anònima de la comunitat Acteal. III Informe de la
Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans a
Mèxic, 2002)
La notícia d'aquesta massacre va fer que moltes persones de tot
Europa i de part d'Amèrica es mobilitzessin per crear la I Comissió
Civil Internacional d'Observació de Drets Humans (CCIODH), per
viatjar a Chiapas i fer un informe de la situació en la qual es trobaven
les comunitats indígenes de tot el país.
A la matança d’Acteal van denunciar el retorn al seu lloc d'origen
i hi ha gent que va estar-hi directament implicada i que està en llocs
polítics i se sent amenaçada. La recomanació es va emetre i es va
tancar amb algunes parts complertes i d’altres incomplertes. És un
problema molt complex a causa de la participació de paramilitars.
Contra una sentència d'un jutge no hi podem fer res.
(Entrevista a José Luis Soberanes, representant de la Comissió
Nacional de Drets Humans, delegació de Chiapas. III Informe de la
Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans a
Mèxic, 2002)
A la CCIODH hi va participar una persona de La Garriga, poble del
Vallès Oriental (Catalunya). És precisament a partir d'aquest fet quan
comença a formar-se La Garriga Societat Civil.

EL NOU PAS DELS ZAPATISTES
Després de gairebé dos anys en silenci, des del final de la marcha del
color de la tierra al març de 2001, a les acaballes del 2002 l’EZLN va
tornar a parlar. En un primer lloc, per deixar clar que estaven en silenci
però no acabats. I en segon lloc, per mostrar la seva solidaritat amb la
lluita política del poble basc, proposant una trobada entre tots els
implicats que al final no va quallar.
L’1 de gener de 2003, en una marxa a San Cristóbal de las Casas, uns
30.000 indígenes zapatistes van deixar clar que continuen en lluita,
proclamant un cop més la resistència i l'autonomia com les seves armes
per fer front al mal govern i al poder neoliberal. En aquesta marxa van
declarar que els tres poders de Mèxic els havien traït al negar la possibilitat
que els acords de San Andrés arribessin a constituir-se en llei a la
carta magna mexicana. Van mostrar la seva desconfiança amb els tres
principals partits polítics, ja que tots van votar a favor d'una reforma
de la llei indígena que es burlava dels acords, i que convertia als indígenes
en meres artesanies folklòriques. Van solidaritzar-se amb les lluites
justes d'Euskadi, Palestina, la sobirania veneçolana, L'Iraq, etc.
Tal i com hem indicat anteriorment, a finals de juliol de 2003, i en comunicats
gairebé diaris, els Municipis Autònoms Rebels Zapatistes van
anunciar canvis en la seva organització a través del seu portaveu, el
Subcomandante Marcos, i van denunciar la situació actual a Chiapas,
Mèxic i a la resta del planeta. Afirmaren que la petita llum que són en la
lluita de la humanitat contra el neoliberalisme encara brilla amb força.
“Com s'ha pogut veure, en el món, la globalització del poder va
entrar en la seva etapa més agressiva al fer de la guerra militar la
seva arma principal de dominació. No obstant això, l'agressió contra
el poble de L'Iraq no només va evidenciar la veritable vocació
destructiva de la globalització, sinó que també va provocar el més
gran rebuig mundial en la història de la humanitat. Malgrat les
estàtues caigudes, la resistència i la rebel·lia mundials es mantenen
i creixen. La zapatista és només una petita part de la gran mostra
de dignitat humana a tot el planeta.”
Pel Comitè Clandestí Revolucionari Indígena - Comandància
General de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional. Pels
Municipis Autònoms Rebels Zapatistes de Chiapas.
Subcomandante Insurgente Marcos
(La Jornada, 19 de juliol de 2003)
Van denunciar la reactivació dels grups paramilitars, sobretot a la
zona d’Acteal i les seves proximitats. Aquesta cop, l’EZLN va avisar
que qualsevol crim comès contra els zapatistes no quedaria impune.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
39

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
40
Van explicar que la poca participació -el 40 %- a les eleccions celebrades
a Mèxic el 6 de juliol de 2003, era una reacció popular davant
l'inoperància dels partits polítics i del Govern a l’hora de tirar endavant
polítiques socials que solucionin els grans desequilibris del país. En un
país amb més del 60 % de la població en situació de pobresa, no es pot
estar proclamant que ja s'ha entrat al primer món. I més si es fa sense
reconèixer la població indígena, privant-los d'unes lleis justes que
defensin la seva idiosincràsia i negant-los la possibilitat de ser ciutadans
de Mèxic de ple dret, tal com ells mateixos reclamen.
“En el nostre país, la classe política mexicana (on s'hi inclouen tots
els partits polítics amb registre i els tres poders de la Unión) va trair
l'esperança de milions de mexicans i de milers de persones d'altres
països, de veure reconeguts constitucionalment els drets i la cultura
dels pobles indis de Mèxic. Fa ben poc, completament allunyats
de la realitat, els polítics mexicans van donar una excel·lent mostra
de la seva il·limitada capacitat pel ridícul, al dur a terme una de
les campanyes electorals més còmiques de la història de Mèxic.
L'alt índex d’abstencions a les eleccions del passat 6 de juliol de
2003 va ser una reacció popular que encara ara es neguen a veure.”
Pel Comitè Clandestí Revolucionari Indígena - Comandància
General de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional. Pels
Municipis Autònoms Rebels Zapatistes de Chiapas.
Subcomandante Insurgente Marcos
(La Jornada, 19 de juliol de 2003)
Per això mateix van anunciar que suspenien indefinidament els contactes
amb el Govern i els partits polítics, i van ratificar la resistència i
la construcció de l'autonomia com a principals armes de lluita. Així
doncs, continuaran sense acceptar cap tipus de suport governamental.
Com ja van proclamar l’any 1996, continuaran aplicant els acords de
San Andrés en els Municipis Autònoms Rebels Zapatistes (MAREZ).
Per aconseguir-ho van reflexionar sobre els set anys d’experiència
amb els MAREZ: els problemes que havien sorgit, el que havia funcionat,
el que no i els somnis que quedaven per fer realitat. Els principals
problemes que hi ha hagut al llarg d'aquests anys es poden dividir en
dos grans temes: la relació amb la societat civil nacional i internacional,
ONG i organismes internacionals, i els problemes d'autogovern i justícia
dins les comunitats, entre zapatistes i no zapatistes.
Pel que fa a la relació entre els MAREZ i la societat civil, els problemes
han sorgit per manca d'enteniment o de respecte. Moltes vegades
les societats civils no han entès que els zapatistes han triat la pobresa
com a arma de lluita, que han decidit construir ells mateixos la seva

educació, els seus sistemes de salut, millorar la seva alimentació, el seu
habitatge, i crear els seus mitjans de comunicació i un sistema propi de
govern. És per aquest motiu que han demanat a la societat civil que els
recolzi en la seva lluita política però deixant molt clar que el que busquen
no és assistencialisme sinó solidaritat, en lloc de l'actitud paternalista
que moltes vegades la societat civil i les ONG adopten.
“Els zapatistes han rebut moltes ofertes per comprar la seva consciència,
i no obstant això es mantenen en resistència, fent de la seva
pobresa una lliçó de dignitat i de generositat. Els zapatistes diem
«per a tothom tot, res per a nosaltres» i si ho diem és que ho vivim.
El reconeixement constitucional dels drets i de la cultura indígena,
i la millora en les condicions de vida no són només per als indígenes
zapatistes, sinó per a tots els pobles indis de Mèxic. La democràcia,
la llibertat i la justícia a les que aspirem són per a tots els
mexicans, no només per a nosaltres.
El suport que demanem és per a la construcció d'una petita part
d'aquest món on hi puguin cabre tots els móns. És, doncs, un
suport polític, no una almoina.”
Subcomandante Insurgente Marcos.
(La Jornada, juliol de 2003. «La treceava estela, segunda parte:
una muerte»)
Referent als problemes d'autogovern i de justícia dins les comunitats,
l’experiència va demostrar que els canals de denúncia o de demanda -en
el marc o en contra dels MAREZ- no quedaven prou clars i definits.
No se sabia gaire bé amb qui s’havia de parlar en cas de litigi entre els
MAREZ i els municipis oficials. No quedava suficientment clar si els
assumptes de justícia corresponien a la Comandància General de
l’EZLN o als Consells Autònoms dels municipis.
Aquests elements problemàtics es resolien en els Aguascalientes. Si
més no, la gent hi feia cap per tractar de solucionar-los, tot i que aquesta
no fos la seva veritable funció. Així mateix, també eren l'escenari on
es veia la manca d'enteniment i de respecte de les societats civils i ONG
cap als zapatistes.
Arran d’aquestes problemàtiques es van crear les Juntas de Buen
Gobierno, de cara a enfortir les comunitats, millorar el govern dels
MAREZ, tractar de resoldre les qüestions abans esmentades, i, a més a
més, solucionar els problemes de desequilibri en el repartiment de les
ajudes que arribaven de part de les societats civils i de les ONG.
Els Caracoles, situats en el mateix espai físic que els Aguascalientes,
seran el lloc on el zapatisme entrarà en contacte amb les societats civils
i les ONG. En ells, les Juntas de Buen Gobierno (JBG) vetllaran perquè
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
41

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
42
els projectes que duguin a terme aquestes organitzacions siguin els que
les comunitats decideixin, i que ajudin a aconseguir l'autonomia que els
companys i companyes estan construint. Les JBG també tractaran els
problemes de justícia que es plantegin contra els zapatistes, així com els
plets entre els MAREZ i els municipis oficials. Les cinc Juntas de Buen
Gobierno -una per a cada zona rebel- estan formades per representants
de tots els municipis que formen cada zona. D’aquesta manera tindran
una visió global del desenvolupament de cada municipi i de cada zona,
i evitaran així possibles desequilibris que podrien crear conflictes entre
comunitats i entre municipis. Les JBG garanteixen que tota la població
sigui responsable del disseny, de l’execució i del seguiment dels projectes,
així com dels plans de desenvolupament que es duguin a terme en
la zona rebel.
“Per mirar de contrarestar el desequilibri en el desenvolupament
dels municipis autònoms i de les comunitats.
Per intervenir en els conflictes que es poguessin sorgir entre municipis
autònoms, i entre municipis autònoms i municipis governamentals.
Per atendre les denúncies contra els Consells Autònoms per violacions
dels drets humans, protestes i inconformitats, investigar la
seva veracitat, ordenar els Consells Autònoms Rebels Zapatistes la
correcció d'aquests errors, i per vigilar el seu compliment.
Per controlar la realització de projectes i tasques comunitàries en
els Municipis Autònoms Rebels Zapatistes, mirant que es compleixin
els temps i les formes acordats per les comunitats; i per promoure
el suport a projectes comunitaris en els Municipis
Autònoms Rebels Zapatistes.
Per vigilar el compliment de les lleis que, de comú acord amb les
comunitats, funcionin en els Municipis Rebels Zapatistes.
Per atendre i guiar la societat civil nacional i internacional de cara
a visitar comunitats, tirar endavant projectes productius, instal·lar
campaments de pau, realitzar investigacions (que beneficiïn les
comunitats), i qualsevol activitat permesa en comunitats rebels.
Per, de comú acord amb el CCRI-CG de l’EZLN, promoure i aprovar
la participació de companys i companyes dels Municipis
Autònoms Rebels Zapatistes en activitats o esdeveniments fora de
les comunitats rebels; i per elegir i preparar aquests companys i
companyes.
En definitiva, per fer que en territori rebel zapatista el que mani,
mani obeint, es constituiran, el 9 d'agost del 2003, les anomenades
Juntas de Buen Gobierno.”
Subcomandante Insurgente Marcos
(La Jornada, juliol de 2003. «La treceava estela, sexta parte: un
buen gobierno»)

En definitiva, els Caracoles seran l’indret on el zapatisme entrarà en
contacte amb el món, l’indret des d'on parlarà i dialogarà amb els que
vulguin compartir la lluita per la humanitat i contra el neoliberalisme,
construint una autonomia que demostra que una altra forma de viure i
créixer és possible, sense trepitjar ningú però sense aïllar-se, amb tolerància
i, el més important, compartint els coneixements i aprenentatges
que aquí i allà ja existeixen i que permetrien un desenvolupament sostenible
i just. En aquesta ocasió, els zapatistes han reafirmat la lluita política
contra el mal govern i proposen seguir en la via pacífica mentre les
condicions ho permetin.
“Així doncs, els Caracoles seran com portes d’entrada a les comunitats;
com finestres per veure'ns-hi dins i perquè també puguem
veure què passa fora; com altaveus que permetin deixar sentir ben
fort la nostra paraula i per escoltar la del que lluny es troba. Però,
sobretot, per recordar-nos que hem de vetllar i estar pendents dels
móns que poblen el món.
Subcomandante Insurgente Marcos
(La Jornada, juliol de 2003, «La treceava estela, tercera parte: un
nombre»)
En aquest marc se situa el treball de La Garriga Societat Civil en els
Municipis Autònoms Rebels Zapatistes, acompanyant els companys i
companyes en la construcció del seu somni, respectant la cultura i els
usos i costums indígenes, capacitant-los perquè tallin la dependència
amb les ONG i els organismes internacionals, creant projectes autogestionats
i autofinançats.
LA GARRIGA SOCIETAT CIVIL
HISTÒRIA DE L'ENTITAT
El viatge a Chiapas i les entrevistes mantingudes amb tots els actors
involucrats en el conflicte va permetre constatar, a més de les greus
violacions dels drets humans, la dificultat de les comunitats per viure
segons els seus usos i costums. La constatació de l'existència d'una
gent que havia fet de les seves demandes de democràcia, llibertat i justícia
una manera de viure va sacsejar els nostres cors i vam sentir
imperativament la necessitat de donar a conèixer la seva lluita.
La història comença en aquest petit poble de Catalunya. Com cada
any es va organitzar la Setmana per la Pau, aquest any (QUIN ANY?)
dedicada al coneixement de la lluita per la dignitat que mantenen els
pobles indígenes de Chiapas. Davant la necessitat de contractar una
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
43

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
44
assegurança per si hi hagués algun incident, es va fundar l'entitat. La
Setmana per la Pau va ser un èxit de participació ciutadana, on gent
de totes les edats, entitats diverses, associacions, grups de música, etc.,
van fer possible que durant dos dies el poble fos una festa. Així, de
manera lúdica, va néixer La Garriga Societat Civil (LGSC) i el compromís
moral cap als nostres germans zapatistes. El petit grup humà
que formava l'entitat tenia clares les seves reivindicacions: defensar i
difondre la lluita dels indígenes de Chiapas en contra de la injustícia
permanent en la que viuen des de la colonització espanyola. I per què
no, transmetre a les nostres terres el missatge de l'Exèrcit Zapatista
d'Alliberament Nacional: «Democràcia, justícia i llibertat per a tots i
totes». Els indígenes insurrectes sempre van reclamar que el que demanaven
per a ells era el que demanaven per a tots els marginats del
món, per a tots els de baix: les dones, els pobres, els obrers, els joves,
els homosexuals, els immigrants, etc. En definitiva, tots als que el
monstre del capital i el neoliberalisme estava, i està, atropellant.
Pocs dies després de la fundació de l'entitat, el nucli va viatjar a San
Cristóbal de las Casas (Chiapas), on en aquell moment s'estava gestant
un important projecte educatiu. D'aquesta manera LGSC va trobar
una immillorable manera de començar a col·laborar amb els projectes
dissenyats pels propis indígenes, a la recerca de la seva autonomia. Es
tractava del projecte educatiu «Semillita del Sol», i el seu objectiu
bàsic era dotar les comunitats indígenes d'un sistema educatiu propi,
independent, autogestionat, lliure, que garantís l'aprenentatge de tots
els nens i nenes i que creés les bases per a la permanència de la lluita
zapatista. LGSC es va comprometre a donar suport al projecte
col·laborant en la construcció de centres culturals (escoles) i en la formació
de promotors d'educació; és a dir, joves de les comunitats que,
com una responsabilitat civil, decideixen dedicar voluntàriament uns
anys de la seva vida a l'art d'educar els alumnes de primària de les
seves comunitats.
Crear una educació paral·lela a la de l'Estat és recuperar la identitat
que el Govern mexicà ha procurat esborrar per tots els mitjans.
No és d'estranyar que estiguem sensibilitzats per la realitat
de Chiapas; la relació que hi ha amb el que Catalunya ha viscut és
impressionant. A nosaltres també se'ns va imposar una educació i
una cultura foranes; i vam haver de recuperar la nostra identitat.
(Teresa Niubó Fonollosa, membre de LGSC)
A partir d'aquest compromís, l'entitat va experimentar una revolució
imparable: es van organitzar diversos actes per donar a conèixer el

projecte; es van enviar constantment observadors a la zona; es va buscar
el suport de totes les entitats civils, polítiques i institucionals que
podien estar-hi interessades; es van organitzar festes de sensibilització,
etc. L'activitat dins l'entitat creixia a un ritme frenètic i aviat va
començar a donar els primers fruits: es construeixen els primers centres
culturals a Chiapas amb diners recaptats íntegrament per l'entitat,
i la primera generació de promotors d'educació ja estava preparada
per començar a treballar amb els nens i nenes. Mentrestant, l'interès
per les activitats de LGSC creixia a tot arreu, i fins i tot sobrepassava
les fronteres catalanes, amb la qual cosa es va aconseguir suport moral
i econòmic d'un variat grup d'entitats de diversos llocs per continuar
donant suport la rebel·lió zapatista.
LA VEU DELS SILENCIATS, ALTA I CLARA
Des del mes de maig de 1999, data en què oficialment van començar
les activitats culturals i de solidaritat amb Chiapas, l'associació cultural
La Garriga Societat Civil (LGSC) ha promogut, participat i organitzat
multitud d'actes a La Garriga i altres llocs, per donar a conèixer
la situació de la població indígena de Chiapas.
La nostra tasca com és la de difondre la lluita zapatista i la vida de
les comunitats indígenes a Catalunya, Espanya i Europa. En aquest
sentit, membres de l'associació amb experiència de treball a la zona
han donat diverses xerrades i col·loquis tant en escoles de primària o
secundària, com en universitats i col·lectius diversos. En aquestes
xerrades, s'explica breument la història de Mèxic, des de la revolució
de principis del segle XX, així com la de Chiapas, per poder entendre
l'alçament zapatista, les seves causes i conseqüències. També és molt
important explicar com és la cultura i la vida dels indígenes, transmetre
que en el món encara queden altres formes de vida, contraposades
a l'individualisme i el pensament únic que imposa la cultura occidental.
En l'aspecte més lúdic i cultural s'han organitzat, en diversos anys i
sempre a finals de juny, quatre fires per Chiapas a La Garriga, on
durant dos o tres dies i amb la participació de tot el poble i les seves
entitats es mostra la cultura indígena en un ambient festiu i compromès.
L'associació forma part de la xarxa catalana de suport a la rebel·lió
zapatista, i participa en les trobades que es fan tant a escala catalana
com espanyola i europea. Les últimes trobades on ha participat són les
de Tolosa (França) —a l'abril de 2002— i la d’Aguascalientes de
Madrid —a l'octubre de 2002—. Així mateix, La Garriga Societat
Civil, conjuntament amb Reus Societat Civil i la Tribu Aquari de
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
45

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
46
L’Hospitalet de l’Infant, va organitzar la trobada de Col·lectius
Solidaris amb el Zapatisme de Catalunya, celebrat al gener de 2003.
Una trobada que es va organitzar amb la finalitat de reforçar la xarxa,
aportant un espai perquè es coneguessin tots els col·lectius i els particulars
que actualment estan donant suport la lluita zapatista, posar-se
al dia de la situació actual i, al mateix temps, conèixer i coordinar els
diversos treballs que es realitzen i les diferents línies d'actuació.
TREBALLANT PER A CHIAPAS
Avui, només quatre anys després de la seva fundació, LGSC és una
entitat madura i consolidada. Ha treballat i participat en les tres
comissions civils internacionals d'observació de drets humans que han
visitat Chiapas des de l'inici del conflicte armat per denunciar les violacions
dels drets humans per part del Govern mexicà, ja sigui per
comissió o per omissió, dins els seus plans de contrainsurgència. Ha
participat directament en la construcció de deu centres culturals, i ha
col·laborat en la manutenció i millora d'infraestructures per a les tres
generacions de promotors d'educació que ja estan duent la paraula del
poble a les aules. També ha participat en la reconstrucció d'equipaments
indígenes destruïts pels paramilitars o per l'exèrcit mexicà, i ha
denunciat tots els atacs i la fustigació que reben les bases de suport
zapatistes. Així mateix, ha participat activament en les campanyes de
denúncia contra les multinacionals i el govern mexicà.
A part de les conferències per difondre la problemàtica actual a
Chiapas, la rebel·lió zapatista i la cultura indígenes, hem enviat un
nombre important d'observadors i campamentistes civils per la pau;
hem reunit material per fer exposicions; s'han presentat projectes
diversos, i s'ha format una petita, però significativa, biblioteca a l'abast
de tothom. Però l'educació també passa per altre nivell: des de fa
dos anys, les escoles Els Pinetons, de La Garriga, i El Sembrador, de la
comunitat de Santo Domingo (dins el Municipio del Trabajo), estan
agermanades. I estan en procés d’agermanar-se altres escoles de Reus i
del Baix Montseny.
Des de LGSC, vam començar a treballar la solidaritat a partir del
compromís polític i entenem l'educació com un camí per canviar
les estructures socials i fomentar l'autonomia i la llibertat.
(Teresa (COGNOM?), membre de LGSC)
Actualment, i gràcies a totes les relacions que s'han establert amb
col·lectius i persones interessades en aquesta lluita, està naixent

Societat Civil.org, ara mateix formada per Reus Societat Civil —que
va sorgir d'un col·lectiu de persones d'aquesta localitat—, LGSC i tota
una sèrie de persones que comparteixen la lluita per la rebel·lió zapatista,
així com la lluita pels drets humans i de la humanitat, allí on
aquesta corri perill, que, per desgràcia, avui en dia és en qualsevol
lloc, en el nostre poble, en els barris, en els camps, en un gran nombre
de països, etc.
EL FRUIT DE LA IL·LUSIÓ
Referent al treball realitzat a les comunitats indígenes en resistència
de Chiapas, LGSC ha finançat, buscat finançament i/o participat directament
en diversos projectes i activitats. Els resultats de la solidaritat
de LGSC amb els municipis autònoms són:
√ Construcció d'uns banys públics en San Andrés Sacamch’en de los
Pobres, on es van celebrar els diàlegs de pau entre l’EZLN i el
govern mexicà.
√ Finançament de la II Trobada de Promotors d'Educació de les zones
de La Realidad i Roberto Barrios, en el Aguascalientes de Roberto
Barrios, on uns 280 joves mestres de primària en les seves respectives
comunitats es van trobar per compartir experiències de treball i
realitzar diversos tallers.
√ Construcció d'escoles en diverses comunitats: Roberto Barrios,
Amador Hernández, Pla de Guadalupe, Santa Cruz, Belisario
Domínguez, León Brindis, Gustavo Díaz Ordaz, Francisco Villa,
Arimatea i Guadalupe Tepeyac. Els beneficiats són uns 650 nens i
nenes, amb els seus respectius promotors d'educació. Aquestes escoles,
o centres culturals, com ells els nomenen, substitueixen les escoles
que ja tenien construïdes a cada comunitat, fetes de fusta i sostre
de palma, amb el sòl de terra. Les noves construccions, amb sostre
de làmina d'alumini, parets de bloc de ciment i sòl també de ciment,
ofereixen unes millors condicions higièniques i de seguretat, tenint
en compte la situació de guerra de baixa intensitat que es viu a
Chiapas.
√ Agermanaments entre diverses escoles de Catalunya i escoles de
Chiapas. Els agermanaments beneficien les escoles dels dos costats
de l'Atlàntic de diverses maneres. A les de les comunitats indígenes
els ofereix acompanyament, el fet de sentir-se coneguts per altres
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
47

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
48
nens i nenes que viuen una altra realitat, que els enviïn treballs,
dibuixos, felicitacions, etc., a més de suport econòmic en algunes
ocasions. I el més important, la possibilitat de denunciar la fustigació
per part de l'exèrcit o dels paramilitars. A les escoles catalanes
els suposa la possibilitat de conèixer una altra realitat, amb el que
això suposa per a la formació dels nens i nenes, i tenir la possibilitat
de conèixer realitats que no es poden conèixer d'una altra manera.
A més, al vincular els joves, es vincula també els pares i mares, així
com el personal de l'escola, i es crea així una xarxa que està atenta
a qualsevol fet que pugui ocórrer a l'escola agermanada. I, si això
passa, poden emprendre accions de protesta. Així mateix, organitzen
festes i activitats per difondre la situació dels indígenes i buscar
suport.
√ Participació de mestres de La Garriga en diferents cicles de formació
de promotors d'educació comunitaris.
√ Cooperació en l'equipament amb material pedagògic per als promotors
d'educació en el Municipi Autònom Ricardo Flores Magón,
amb una població beneficiada de 106 alumnes.
√ Cooperació en l'equipament del centre de capacitació de La
Realitat, per a la tercera generació de promotors d'educació. En
aquest cas es van capacitar 83 promotors i promotores.
√ Cooperació econòmica en l'alimentació del centre de capacitació de
Roberto Barrios, per a la tercera generació de promotors d'educació.
En aquest cas es van capacitar 90 promotors i promotores.
Actualment, a la zona nord els «compas» estan començant a dissenyar
una secundària tècnica, amb l'acompanyament de LGSC i persones
de Mèxic vinculades al zapatisme.
√ Cooperació en l'ampliació i la millora de les infraestructures destinades
a l'educació del centre de capacitació de Roberto Barrios
(Aguascalientes V). Es van construir, ampliar o millorar les condicions
dels dormitoris, els banys i sales d'estudi.
√ Instal·lació de cuines estalviadores de llenya i d’extractors de fum a
l’Aguascalientes de Roberto Barrios, per tal de millorar les condicions
de treball de les dones i homes que cuinen per als promotors
d'educació durant els sis mesos que dura cada curs. Aquestes cuines

estalvien fins a un 60 % de llenya, i s'evita així l'excessiu transport
de fusta i la inhalació de fums per part dels que cuinen.
√ Construcció d'equipaments destinats a la capacitació comunitària i
als treballs del Consell Autònom del Municipio del Trabajo, a
l’Aguascalientes de Roberto Barrios. Es tracta de la Cooperativa de
les Dones —on aquestes realitzen els seus tallers i desenvolupen les
seves artesanies— i la Casa del Consell Autònom, destinada a oficina
i espai de treball de les autoritats autònomes.
√ Posada en funcionament d'un centre de producció i comercialització
de blocs de ciment destinats a la construcció. Es tracta d'un projecte
productiu que permet als indígenes disposar de bon material de
construcció a preus inferiors als de la ciutat, així com tenir una
entrada de diners per dur a terme els seus treballs i projectes comunitaris.
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Celebrant la festa
d’agermanament
49

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
Imatges d’un nen de
la Comunidad
50
√ Cooperació en l'equipament d'escoles, amb material pedagògic,
bancs, taules, pissarres, instal·lació elèctrica... Aquesta cooperació
prové de diferents escoles de Catalunya i d'aportacions privades.
UN CONCEPTE CLAU: L'AUTONOMIA
Al setembre de 2001, dos companys de LGSC es van desplaçar al
Municipio Autónomo del Trabajo per cooperar voluntàriament amb
les comunitats indígenes. Sense objectius ni tasques definits, van
començar a conèixer de prop la vida a la Selva Lacandona i van recollir
les inquietuds de les bases de suport de l’EZLN. Després d'uns
mesos de contactes i reunions van tenir clars dos objectius: formalitzar
un agermanament amb La Garriga i, a partir d’aquest, dotar les comunitats
dels coneixements necessaris per gestar, executar i donar seguiment
als seus propis projectes. En un primer moment, es va començar
a treballar en aquesta tasca conjuntament amb les autoritats del
Consell Autònom, dissenyant, executant i donant seguiment als projectes
de construcció de cuines estalviadores de llenya, construcció de
centres culturals i instal·lació d'un centre productor de blocs per a la
construcció (tots ells demandes de les comunitats).
Arran d'aquesta experiència, on els indígenes - acompanyats pels
companys de LGSC- es van responsabilitzar del disseny, l’execució, la
gestió econòmica i el seguiment dels projectes, va sorgir la idea de
crear un projecte que donés suport a aquesta manera de treballar.
L'èxit en aquesta primera fase experimental va ser rotund; les autoritats
van guanyar confiança, van assumir noves responsabilitats i van
viure els projectes com una cosa pròpia, com ha de ser. A partir d'aquí,
es va dissenyar el «Projecte de capacitació en organització i autogestió
per a les comunitats indígenes de la zona nord de Chiapas
(Mèxic)», un projecte que mostra com es desenvoluparà l'acompanyament
de LGSC. La idea és aconseguir que, en uns tres anys, els indígenes
puguin realitzar els seus projectes, enviar-los a LGSC o a d’altres
col·lectius de suport que al seu torn enviïn els diners, i un cop rebut el
finançament, que els propis indígenes executin i controlin els projectes.
La idea que mou LGSC és la de l'autonomia: aconseguir que les
comunitats funcionin sense la presència de l'entitat, sense dependre
d'ella. Aquell any 2003, s'inicia l'execució de l’esmentat projecte, dins
el qual s'emmarquen els altres projectes. La intenció és que la capacitació
per obtenir els resultats esperats sigui eminentment pràctica,
aprofitant la resta de projectes que es desenvoluparan per anar generant
els coneixements necessaris que impliquen la realització d'un projecte.
A les àrees de gestió econòmica i d'execució del projecte, els

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
A DALT
Alfabetització als
“Centros Culturales”
A SOTA
Instal·lació
d’infraestructures
elèctriques
52
avanços en el primer any han sigut enormes, i es pot garantir l'execució
dels projectes per part dels indígenes, sense cap problema econòmic
i amb els comptes ben clars. Els projectes que es desenvoluparan
aquest any han estat dissenyats pels companys i companyes bases de
suport de l’EZLN. Ells mateixos gestionaran els diners, executaran els
projectes i els faran un seguiment de control per als diferents col·lectius
del nord que els hauran finançat econòmicament. Es tracta de la
instal·lació d'una ràdio comunitària, la creació d'una cooperativa d'abastaments
i apilament de grans bàsics, l'engegada d'horts familiars i
la construcció d'alguns centres culturals més.
Així mateix, des de La Garriga i d’altres llocs de Catalunya han vingut
més persones a visitar el Municipio Autónomo del Trabajo i han
dut a terme diverses feines, han col·laborat en treballs comunitaris o
bé han realitzat la important tasca d'observadors internacionals per la
pau.
L'AGERMANAMENT
Tota aquesta activitat ha fet que els vincles entre el Municipio
Autónomo del Trabajo i el poble de La Garriga s'hagin anat estrenyent
contínuament. Va néixer així la necessitat de donar un pas més, segurament
el definitiu: enfocar les activitats de l'entitat per realitzar un
agermanament entre els dos municipis. «Agermanament» és una
paraula que, al principi, espanta i fa respecte. Implica un nivell molt
alt de compromís i de responsabilitat que, quatre anys enrere, no s'hagués
ni pogut plantejar. Malgrat això, la base social que ens dóna
suport ens anima per aconseguir aquest objectiu.
[...] Un veritable agermanament no és només el que tu puguis
enviar-me, sinó també mantenir una comunicació en tots els
aspectes [...]. No seria esperar per veure el que ens envien, sinó
començar a parlar junts dels nostres problemes, de les nostres
il·lusions, esperances i de tota la resta, compartir experiències i
coneixements.
Text de l’agermanament entre el Municipio Autónomo del
Trabajo i La Garriga
Es pretén que l'agermanament entre el Municipio Autónomo del
Trabajo i La Garriga sigui sentit i viscut per tota la població, i per tots
els pobles i institucions que vulguin afegir-s’hi. Les possibilitats són
infinites, l'única norma que s’ha de seguir és que l'intercanvi sigui
enriquidor per ambdues parts. Agermanar-se és conèixer, compartir i,
en conseqüència, estimar-se. L'objectiu bàsic de l'agermanament és

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
54
acompanyar les comunitats en el seu procés d'autonomia (salut, justícia,
educació, autogovern, etc.), donar suport a la seva lluita, la seva
lluita política, amb la que demostren al neoliberalisme que hi ha altres
maneres de viure, que es pot viure sense trepitjar ningú, que es pot
viure sense acabar amb el que ens dóna la vida, el nostre planeta, que
es pot viure respectant l'altre, el diferent. I vetllar, sobretot, pel respecte
als trets diferencials dels indígenes i de la seva cultura mil·lenària,
denunciant arreu d’Europa els atacs i la fustigació per part dels militars,
la seguretat pública i/o paramilitars, explicant que a Chiapas no
hi ha pau, hi ha guerra. També informem al govern mexicà de la nostra
presència i de les denúncies que fan els companys i companyes,
perquè sàpiguen que res del que facin en contra de les comunitats serà
silenciat.
Tot el procés s'ha realitzat, com és norma de l'associació, partint del
respecte inviolable de la voluntat de les comunitats, que s'expressa de
manera assambleària a través del Consell Autònom del Municipio del
Trabajo.
A partir d'ara, La Garriga i el Municipio Autónomo del Trabajo
són germans i, com a tals, són iguals. Com que són germans (i utilitzo
ara la metàfora del parentiu) tenen la mateixa sang, tenen
uns mateixos pares. Són, insisteixo, iguals. Tant li fa si això és
estrictament veritat o no. Així s'ha decidit; així ha estat acordat
entre les dues parts, i això és el que val.
(Dolors Comas d’Argemir, diputada del Parlament de Catalunya)
EL CONTEXT DE L'AGERMANAMENT. MUNICIPIO AUTÓNOMO DEL TRABAJO
Hem escollit aquesta zona de Chiapas per ésser de les més castigades
pels grups paramilitars (Paz y Justícia i Los Chinchulines) i de les més
amenaçades pel Plan Puebla Panamà, que pretén deixar als indígenes
sense les seves terres per poder explotar les riqueses econòmiques, biològiques
i culturals. La zona nord, on es troba el Municipi Autónomo
del Trabajo, presenta unes característiques que la fan especialment vulnerable
a l'atac del Govern i de les transnacionals.
La matança d’Acteal va ser potser un error estratègic del Govern.
L’assassinat d’aquelles 45 persones es va saber arreu del món. En
canvi, el que anava succeint i encara passa són aquestes matances
d'un en un que no són notícia.
(Teresa (COGNOM?), membre de LGSC)
La proximitat de Palenque, el centre urbà més important de la regió
—amb una important caserna militar i la presència de tots els cossos

de seguretat de l'Estat i de la república—, situat a poc més d’una hora
de l’Aguascalientes V, Roberto Barrios —centre del zapatisme en la
zona— fa que la tensió sigui constant. A més a més, es tracta d'una
regió ramadera, amb una forta presència encara de terratinents amb
força poder polític i de les estructures caciquils de poder. El municipi
es troba en el que es coneix com l'entrada nord a la Reserva de
Montes Azules; tot i que no està ben bé dins la reserva, es troba en el
que es coneix com la zona de amortiment. En conseqüència, està molt
desprotegit, molt exposat a la «civilització», a les grans companyies, a
l'emigració dels indígenes a les ciutats per la falta de terres, al control
de les activitats que realitzen les bases de suport de l’EZLN (control
fet per informants pagats pel govern a les comunitats).
Els grups paramilitars continuen entrenant-se i actuant a la regió,
mantenint la tensió, a través d'amenaces a les autoritats zapatistes i la
contínua fustigació i destrucció dels treballs col·lectius i individuals de
les bases de suport. Aquest municipi es caracteritza perquè totes les
comunitats són mixtes. És a dir, els zapatistes conviuen amb els priístes
(tot i que actualment ja no sigui aquest partit —PRI— el que està en el
poder de la República, se'ls continua anomenant així).
La diferència radica en el fet que els priístes han abandonat la lluita i
han acceptat els programes de «solidaritat» del Govern, com ara el
PROCEDE, l'OPORTUNITADES o el PROCAMPO. Aquests programes
d'ajuda al camperol, completament dissenyats des dels manuals de
contrainsurgència de la CIA, obliguen als camperols a dur els seus
nens a l'escola oficial, on se'ls ensenya el mateix que aprenen els nens
de tota la República. ¿Una manera de diluir la identitat indígena? Se'ls
obliga a dur les seves dones al ginecòleg amb la bona intenció de ferlos
les proves de càncer uterí i d’on més d'una indígena n’ha sortit
esterilitzada sense saber-ho. Han d’assistir a diverses reunions on se'ls
explica les bondats dels plans del Govern, com ara la privatització de
les terres. Han d’acceptar el PROCEDE, acceptar plantar llavors i utilitzar
els insecticides i herbicides. ¿I tot això per què? Per rebre l'almoina
del Govern, en forma de beques perquè els nens estudiïn; diners
que es donen al pare de família cada quinze dies i que moltes vegades
acaba gastat en la beguda o en luxes que abans no necessitaven.
Necessitats que se'ls va creant als indígenes, que ja han decidit abraçar
la manera occidental de viure, que ja han decidit perdre la seva dignitat
a canvi de bondats materials que el sistema els mostra però que
mai els deixarà gaudir-ne, ja que els plans que tenen per a ells és
posar-los a treballar a les maquiladoras, amb sous de misèria i amb
drets laborals del segle XIX. ¿I com ho aguantaran tot això aquests
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
55

camperols? Quan recordin la seva vida de camperols lliures, ¿acceptaran
la seva vida actual de ciutadans esclaus? Ho acceptin o no, ja serà
massa tard.
Un altre perill concret de la zona on estem és l’ecoturisme. Les proximitats
de Palenque tenen molt a oferir al turisme: un dels centres
arqueològics maies més importants, cascades i rius de somni, alguns
hotels de luxe i alguns centres ecoturístics. Però encara queden molts
llocs preciosos per explotar, llocs habitats per indígenes però que volen
ser explotats pels ladinos, propietaris de grans corporacions amb capital
mexicà, nord-americà i canadenc, i amb el suport del Govern. Fins
no fa gaire corria el rumor —de fet ja havien arribat enginyers i tècnics
a inspeccionar la zona— que es volia construir un gran centre
turístic en el riu Bascán, entre les comunitats de Roberto Barrios i
Puyipá. Entre les idees més «sostenibles» d'aquest projecte figurava la
construcció d'un camp de golf, en un lloc on ara mateix hi ha milpas i
una de les selves de ribera més ben preservades de la zona. És així com
el Govern es preocupa de la preservació de la reserva.
Els seus germans zapatistes, que veuen i entenen el que pot arribar a
passar, lluiten per ells, lluiten per tothom, no contra ells. Els zapatistes
no s'enfronten mai amb els germans indígenes que van passar-se a l'al-

tre bàndol, perquè saben que no són els seus enemics. Coneixen molt
bé l'enemic: l'enemic és el sistema neoliberal que defensa el mal govern
mexicà. Per aquesta la lluita zapatista és dura i desagraïda, perquè els
plans de contrainsurgència que molt bé dur a terme el Govern de Fox
estan posant als germans dels zapatistes a la seva contra, disfressant
els conflictes de pugnes entre indígenes.
EL CONTEXT DE L'AGERMANAMENT. CATALUNYA
Un altre fet que ens agermana és la nostra història. Som dos pobles
als quals se'ls ha volgut deixar sense la seva cultura, la seva llengua,
les seves tradicions, la seva identitat. Han volgut que desapareguéssim
i al principi van ser els mateixos, els governants de l'imperi espanyol;
van ser els mateixos els que van intentar que no parléssim la nostra
llengua, que no visquéssim a la nostra manera. Van intentar acabar
amb nosaltres, els catalans, amb prohibicions, amb penes de mort,
amb l'ocupació del nostre territori. Als maies gairebé els van fer desaparèixer
matant-los de treball esclau, de fam, de guerra, de malalties
que no coneixien. Però els espanyols van cometre un error: no van
acabar amb tots. Aquí continuen els tzeltales i choles, descendents dels
maies, no només per defensar la identitat i dignitat del seu poble, sinó
per defensar la identitat i la dignitat de l’ésser humà, de tota la humanitat.
I aquí estem els catalans. Sortosament no som l'únic poble que
els dóna suport, som molts els que, des de l'altre costat del món, fem
el poc que podem perquè no se sentin sols, perquè sàpiguen que les
seves demandes són les demandes de molts i moltes, allà d'on van sortir
els que van voler i volen acabar amb ells.
Són petits, però la seva presència i el seu missatge és gran. Quan un
duu temps convivint amb ells, s'adona que la seva grandesa no té res
que veure amb proeses o actes heroics. La seva grandesa és la quotidianitat,
el dia a dia. La veritables proesa és defensar el que defensen,
lluitar pel que lluiten en les circumstàncies que han d’aguantar, i amb
la senzillesa i el somriure per bandera. I és aquí quan nosaltres, a
Catalunya, ens adonem que els veritables beneficiats d'aquest agermanament
som nosaltres, per tot el que aprenem, per tot el que ens transmeten
els companys i companyes, per aquest aixecar-se cada dia, a
enfrontar-se a la duresa de la seva vida, la seva vida lliure, que defensaran
i milloraran si poden. En això és en l'única cosa que els podem
aportar alguna cosa.
En aquest context se situa l'agermanament, en aquest context se
situa el somni zapatista, que com a germans compartim des de l'agost
del 2002. Esperem que, com passa en alguns somnis, el somni zapatis-
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Festa
d’agermanament.
Autoritats del
Municipio Autónomo
El Trabajo
57

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
58
ta es compleixi i almenys, en aquest petit racó del planeta, els seus
grans habitants puguin viure amb dignitat, justícia i pau.
LA FESTA D'UNIÓ.
EJIDO ROBERTO BARRIOS - MUNICIPIO AUTÓNOMO DEL TRABAJO
Dues torres humanes coronades per les banderes de l'Exèrcit
Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) i de Catalunya van posar
punt i final als tres dies de festa per celebrar l'agermanament entre el
Municipio Autónomo del Trabajo i el municipi de La Garriga a través
de l'associació La Garriga Societat Civil. Els castells, a Catalunya,
representen l'èxit de l'esforç col·lectiu. A Roberto Barrios, el dia 6, els
braços catalans i zapatistes, ja agermanats, van aconseguir sostenir un
castell de cinc pisos d'alçada. L'agermanament es produeix després de
quatre anys de presència i suport català a la zona i amb la intenció de
«caminar junts» en la lluita pel procés d'autonomia.
La festa d'agermanament va començar el diumenge 4 al matí amb la
rebuda del grup d'uns 40 catalans per part de les autoritats del
Municipio Autónomo del Trabajo i de les de Roberto Barrios. Entre la
delegació catalana hi havia l'alcalde de La Garriga, Alfred Vilar, i la
regidora de Sanitat i Benestar Social de l'Ajuntament de La Garriga,
Rosa Jardí. Les autoritats zapatistes van rebre els seus hostes amb el
paliacate cobrint el seu rostre i vestits a la manera tradicional: els
homes amb pantalons i camisa blanca, un barret i, alguns, amb els
peus descalços, i les dones vestien amb les bruses blanques brodades
amb flors, una faixa i una faldilla blau marí amb diverses franges de
colors.
Després d’una bona encaixada de mans i de donar la benvinguda en
les llengües tzeltal i chol, les autoritats zapatistes van oferir als seus
germans la seva hospitalitat i van ballar la dansa tradicional per a ells.
Les autoritats de La Garriga van agrair l'acollida i van convidar les
autoritats a visitar el poble català quan poguessin. Un grup de catalans
va ballar la dansa de la civada, una dansa tradicional catalana que va
agradar molt als zapatistes i que fins i tot es va ensenyar a alguns
d'ells. El dia 6, la mateixa dansa es va ballar entre tots.
La festa d'agermanament va seguir retent homenatge a la bandera
mexicana, a la de l’EZLN i a la catalana i cantant els himnes respectius.
Ja a la nit, el conjunt Mister Jackson va amenitzar el ball a la
pista de bàsquet de l’Aguascalientes de Roberto Barrios. Durant els
dies de la festa, es van habilitar diverses paradetes on es podia comprar
menjar preparat —la Micaela va ser la cuinera més ovacionada—
i també algunes artesanies, com ara collarets fets amb llavors.

El ball, a ritme de cúmbies, va donar pas, el dilluns al matí, a un torneig
de bàsquet que va guanyar un equip de Roberto Barrios anomenat
Los Novatos. L’equip català no va aconseguir aguantar la calor ni
la rapidesa de les cames dels joves zapatistes. A la tarda, es van preparar
conjuntament diversos jocs per als nens i nenes i els dos pobles van
intercanviar les seves ofrenes en un gest d'acostament entre dues cultures
distants i diferents però amb objectius comuns: la lluita i la resistència
per mantenir les seves tradicions i llengües.
Els zapatistes van oferir als catalans dos barrets de vímet, tres cistells,
recipients i eines amb «els fruits de la terra»: frijol i diversos
tipus de blat de moro. Per la seva banda, els catalans van simbolitzar
amb unes teles blaves la frase zapatista «El riu creix quan els rierols
s'ajunten» i van oferir diversos objectes i cartes cedits per les associacions
de La Garriga. Els més admirats van ser un ocell vermell de 3
metres d'alçada cedit per la companyia de teatre Artristras, i un capgros
en forma d'àvia – la Pepeta-, cedit per Els Geganters de La
Garriga, que va atreure l'atenció de nens i nenes. Entre els catalans es
va comentar que havia fet el mateix efecte que el flautista d’Hamelín.
Entre altres regals, també hi havia una poesia feta pels alumnes de
l'escola Els Pinetons, agermanada amb l'escola Nuevo Sembrador de
Santo Domingo. Però el que va suscitar la reacció més sonora entre la
comunitat zapatista va ser el regal de la Regidoria d'Esports de
l'Ajuntament de La Garriga: cistelles i pilotes de bàsquet. El programa
d'actes es va completar amb diverses danses tradicionals zapatistes,
teatre i cançons i amb l'assaig dels castells humans. A la nit també hi
va haver ball, tot i que no es va acabar gaire tard, ja que l’endemà a
les sis del matí s’havia de retre homenatge a la bandera mexicana i a la
de l’EZLN, en motiu del 30 aniversari de les Forces d'Alliberament
Nacional (FLN). Per a l'ocasió, el Comitè Clandestí Revolucionari
Indígena (CCRI) de l’EZLN va llegir un comunicat referint-se a la
importància de la data.
A les sis de la tarda es va fer la cerimònia de baixar les banderes i la
festa va arribar al seu tram final. A més de diversos discursos, el programa
va comptar amb balls regionals, teatre i música per part zapatista.
Els catalans van ballar el ball de bastons (que significa el culte a
la terra), el de la civada i el ball de cintes. En aquest ball es trenaven
—simbolitzant novament els llaços de l'agermanament— cintes verdes,
que representaven el garric —l'arbust que dóna nom a La Garriga— i
cintes grogues, que representaven el blat de moro. El final de festa va
comptar amb la presència, de nou, de l'ocell vermell, el capgros i l'aixecament
d'una torre humana, un «4 de 3», amb els braços catalans i
Chiapas El riu creix quan els
rierols s’ajunten
59

El riu creix quan els
rierols s’ajunten
Chiapas
Imatges de la festa
d’agermanament
(Agost 2002).
Lliurament de
regals a les autoritats
tradicionals
i “pilars” conmemoratius.
60
zapatistes. Al final, i coronats per Manuelito i Modesto, dos pilars
humans van mostrar les banderes de l’EZLN i de Catalunya, l’una al
costat de l’altra, com a germanes de sang.
El poble indígena ha tingut molt temps per somiar. Deixem
impregnar-nos per ells. I els somnis, xops de justícia, romandran
vius fins que arribarà el dia en què tots, ells i nosaltres, haurem
pogut convertir el nostre somni en realitat. Democràcia, llibertat i
justícia: això reclamen ells. Democràcia, llibertat i justícia reclamem
nosaltres també, per a ells i per a tot el món. Fem de les dues
demandes una sola, de les dues veus una única veu, i així farem
que un altre món sigui possible.
(Dolors Comas d’Argemir, diputada del Parlament de Catalunya)

Tercer poema de amor
A quienes te digan que nuestro amor
es extraordinario
porque ha nacido de circunstancias
extraordinarias
diles que precisamente luchamos
para que un amor como el nuestro
(amor entre compañeros de combate)
llegue a ser en El Salvador
el amor más común y corriente,
casi el único.
Roque Dalton

COMUNIDAD SEGUNDO MONTES
¿En una època en què la globalització i les mesures neoliberals estan
en voga, es pot resistir i lluitar per un model més just, més humà i més
democràtic? La Comunitat Segundo Montes ens ho demostra amb el
seu esforç i la seva obstinació per no decaure en el famós "campi qui
pugui" salvadorenc. El camí no és fàcil, gens fàcil, però segueixen treballant
a contracorrent per crear una societat més lliure on la població
sigui amo del seu destí. Una societat que no giri l'esquena als més
pobres, ni als joves, ni a les dones, ni als vells... Lluiten per aconseguir
un model de desenvolupament sostenible, equitatiu i alternatiu. El
lloc; El Salvador. Els protagonistes; la població de la Comunitat
Segundo Montes. La base; la solidaritat. La funció; cooperar per a
tirar endavant.

CARTA DE PRESENTACIÓ
LA CONVICCIÓ QUE UNA SOCIETAT MÉS JUSTA ÉS POSSIBLE
La Comunitat Segundo Montes (CSM) sorgeix dels milers de persones
que van haver de fugir cap a Hondures durant la dècada dels 80, concretament
en el marc de la guerra civil que va assolar El Salvador
durant dotze anys. Van fugir per salvar-se de la mort, però també, i
sobretot, per resistir i donar suport a la lluita del Front Farabundo
Martí per a l'Alliberament Nacional (FMLN). Ho van fer des del campament
de refugiats de Colomoncagua (Hondures), i ho van seguir fent
des del nou assentament salvadorenc (Meanguera).
“Vull dir a tots els que ens han estat escoltant les explicacions sobre
els nostres èxits, les nostres dificultats i la nostra manera de viure,
que precisament aspirem que el país sencer vagi cap a una transformació
on, de la cultura del combat passem a la cultura del debat
i que, precisament aquells que ara encara pensen que pels problemes
que tenim cal plantar cara, que reflexionin perquè la nostra
comunitat ha estat durament colpejada durant 13 anys. Podem dir
que realment sabem defensar-nos, si en última instància se'n donés
la situació..."
Juan José Rodríguez. Arxius de Ràdio Segundo Montes, setembre
1993.
Milers de famílies van haver de patir la repressió, l'exili i la mort,
com a preu per a una societat nova. Però aquesta nova societat no
venia en el paquet de negociacions dels acords de pau, ni tampoc estava
en la voluntat del govern. Així que van haver de crear-la i reinventar-la
dia a dia, davant de qualsevol situació d'adversitat; i n'hi ha hagut moltes.
L'herència organitzativa del refugi i la que han anat acumulant al
llarg del dur camí, els ha permès no defallir i seguir lluitant. És a dir, la
CSM té un rostre històric ben definit que consisteix en el seu alt nivell
organitzatiu, en la seva rica memòria històrica i en la ferma creença per
un model alternatiu de societat.
UNS OBJECTIUS CONCRETS
Totes les línies de treball de la Comunitat Segundo Montes, van encaminades
cap a uns objectius que volen traspassar les fronteres de la
seva zona d'actuació. La idea és seguir avançant per a la comunitat,
però també per a la resta del país; aportar un granet de sorra al procés
de canvis que El Salvador requereix per definir una societat més justa,
lliure i democràtica.
Des de la CSM es treballa també per construir un model de desenvolupament
alternatiu basat en la participació real de la ciutadania.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
67

Durant més d’una
dècada les mirades
de les muntanyes
de Colomoncagua
(Honduras) van ser
testionis del dia a
dia de la seva vida.
68
Aquesta és la seva idea de democràcia i de llibertat. Una societat en la
qual sigui realment la població qui decideixi el seu futur; les persones
poden i han d'intervenir en la realitat que els envolta.
Però hi ha un element no menys important que, com l'anteriorment
assenyalat, marca la línia d'actuació de la Comunitat Segundo Montes.
I és que no entenen el seu projecte comunitari si no contribueixen a la
construcció i al rescat de la seva identitat com a poble, raça, cultura i
història, per col·laborar a la creació de societats més humanes.
UNA UTOPIA?
Al llarg de la seva història, que té les arrels a les Comunitats Eclesials
de Base i en la seva lluita revolucionària de les dècades dels 70 i 80, la
CSM ha anat consolidant principis i valors molt sòlids. D'una banda,
l'obertura al món dels altres, valorar la seva dignitat, capacitat, entrega
i generositat; creure en les persones pobres.
"... nosaltres busquem un nou rumb per al país on hi tingui cabuda
una vida millor, i ha de ser una vida amb democràcia, una vida
on precisament hi hem de buscar per a tothom la conveniència dels
nostres interessos; i en aquest sentit és important que veiem el que

el projecte està fent per a les grans majories. I en aquest sentit jo
puc declarar que dins la directiva de la comunitat tenim el que
nosaltres anomenem, a l'igual que l'Església, l'opció preferencial
pels pobres i això vol dir que nosaltres sempre estarem del costat
dels pobres perquè som nosaltres mateixos i no del costat dels
quals tenen més."
Juan José Rodríguez. Arxius de Ràdio Segundo Montes, setembre
1993.
Per altra banda, la fidelitat de la CSM a les causes i utopies històriques,
li permet ser hereva d'una generació d'herois i testimonis de la
justícia, de la veritat, de la dignitat, etc. A la Comunitat hi viuen més
de 500 mares de fills caiguts en combat, i diversos centenars de mutilats
de guerra. És part de la seva història, de la seva memòria, de la
seva existència; segueixen creient en la utopia. Una utopia a la que, dia
a dia, li van donant forma i vida.
Tot i que el llarg camí ha comportat desenganys, frustracions, tensions
i moltes dificultats, segueixen endavant creant el seu propi destí.
Les experiències comunitàries dels 10 anys d'exili i els 12 anys que porten
en els actuals assentaments, els empenyen a viure i a construir un
món més solidari.
Pot ser que tot això sembli una utopia impossible de realitzar en els
temps que corren, però existeix a El Salvador del segle XXI. La
Comunitat Segundo Montes ens ensenya que les societats no són immutables
i que la voluntat, el compromís i la tenacitat de la gent pot canviar
el rumb de la història. Per entendre millor la seva realitat, ens
endinsarem precisament en aquesta història, la seva història.
ORIGEN DE LA COMUNITAT
SEGUNDO MONTES
FUGIR DE LA MORT
La Comunitat Segundo Montes té un origen molt trist que es remonta
a la dècada dels vuitanta. El 10 d'octubre de 1980, en el marc del
conflicte intern (1980-1992), les Forces Armades salvadorenques van
iniciar un fort operatiu militar al nord de Morazán. Els soldats destruïen
els conreus i les cases que es trobaven pel camí, alhora que
mataven tant als animals domèstics com a les persones que no aconseguien
fugir. Milers de famílies van haver d'escapar-se per protegir les
seves vides, obligades a vagar pels boscos durant més de dos mesos,
amagant-se de dia i caminant de nit. Molts nens i ancians van morir en
aquest atordiment.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
69

Refugi de
Colomoncagua
(Honduras). Fins
aquí van fugir de la
represió militar per
a poder sobreviure.
70
El 12 de Desembre de 1980, després de diversos dies de caminades
nocturnes, va arribar el primer grup d'aproximadament 600 persones a
territori hondurenc. Progressivament, van continuar arribant més famílies,
instal·lant-se en indrets públics del poble de Colomoncagua (esglésies,
convents, parcs, mercats i pistes esportives).
La guerra civil s'havia declarat a El Salvador i la situació per a la
població va empitjorar. El govern nord-americà de Ronald Reagan
intervení de manera directa en el conflicte, considerant-lo un problema
de seguretat nacional: es constitueí com el pilar militar i econòmic de la
guerra contrainsurgent, duta a terme per les Forces Armades d'El
Salvador. Al considerar que el Front Farabundo Martí per a l'Alliberament
Nacional (FMLN) era un peix que es movia en l'aigua, només
calia treure l'aigua perquè el peix morís. I l'aigua era la població civil.
Les massacres eren esgarrifoses. Com a exemple, citem la del Mozote,
comesa pel batalló Atlacatl sota el comandament del Coronel Domingo
Monterrosa Barrios, el 12 de desembre de 1981; més de 1,000 persones
assassinades en només tres dies. El temor de la població civil va accelerar
el seu desplaçament cap a altres parts del país o cap a l'exterior.

Després de diverses gestions de l'Església i d'altres institucions anònimes,
el mes de març de 1981 es va aconseguir l'estatus de refugiat.
Aquest esdeveniment va fer que la població desocupés les instal·lacions
públiques de Colomoncagua que havia utilitzat durant més de 3 mesos
i es reassentés en terrenys rústics totalment deshabitats, amb pendents
de més del 50%.
El campament de refugiats de Colomoncagua -com se'l va coneixia
normalemt- depenia absolutament de l'assistència bàsica que proporcionava
l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per a Refugiats
(ACNUR) i 5 agències (CARITAS, Catholic Relief Service, Metges sense
Fronteres, Comitè Central Menonita i Comitè Evangèlic de
Desenvolupament i Emergència Nacional): maquinàries i matèries primeres
per a l'elaboració de l'avituallament en general; materials per a
l'educació, la salut i el sanejament ambiental; construcció provisional -
amb fusta i làmina- d'infraestructures bàsiques (habitatges col·lectius,
escoles, centres de salut, guarderies, cuines col·lectives, tallers de
manualitats, etc.), i assistència tècnica per al desenvolupament d'activitats
agropecuàries (hortalisses, granges d'aus ponedores, pollastres
d'engreix i porcinocultura -les úniques fonts de proteïnes que la població
refugiada consumia).
PRENENT LES REGNES
El desordre organitzatiu del refugi i la falta d'un lideratge visible van
ser permanents fins a principis de 1983. Els avanços posteriors en l'organització
poden atribuir-se a diversos factors claus. Entre ells, la conscienciació
de la comunitat en relació al que passava a El Salvador. La
guerra va avançar i la zona nord de Morazán -que comptava amb més
de 50,000 habitants- va quedar pràcticament despoblada. Al mateix
temps, van arribar persones al refugi amb dures experiències de la
repressió militar. La relativa facilitat de trànsit amb El Salvador -el
campament quedava a escassos 8 quilòmetres de la frontera- va permetre
un intercanvi entre gent del refugi i de l'escamot, coneixent d'aquesta
manera ambdues experiències. La comunicació entre refugiats i guerrillers
donava sentit a les motivacions de la guerra i a les raons del
refugi.
Aquell mateix any, la guerra empitjorà fins a tals nivells que va obligar
diversos quadres d'edat avançada del FMLN a refugiar-se. Aquest
fet va marcar un gir fonamental; els nous refugiats duien una nova
visió i convicció d'organització. El campament es va estructurar per
grups de famílies anomenades "colònies" (40 famílies de promig) i les
colònies en subcampaments (9 al final del refugi). Es van nomenar res-
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
71

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
Dibuixos espontanis
de nens i nenes de
la Comunidad, expresió
de la represió i
imatges de mort que
alberguen a la seva
memoria.
72

ponsables de "colònies", de la coordinació per subcampaments i de la
coordinació general del campament de Colomoncagua. Tot es feia en la
més completa clandestinitat, seleccionant a les persones de més confiança
i proporcionant orientació política i ideològica sobre la realitat d'El
Salvador i sobre els valors "revolucionaris" que estaven en voga en el
front de guerra. Essent el FMLN una organització políticomilitar, no és
d'extranyar que els seus mètodes i concepcions de treball es trasplantessin
al refugi.
Així va néixer un fort lideratge altament centralitzat i vertical però
molt eficient a nivell organitzatiu, que va fer del refugi una comunitat
fortament estructurada i conscienciada sobre valors comunitaris i
col·lectivització. La clandestinitat obligava a utilitzar un mètode de treball
bastant conspiratiu: es disciplinava i s'educava tota la població en
aquest sentit. De no ser així, el refugi s'hagués convertit en una cacera
de bruixes per part dels militars combinats d'Hondures i El Salvador,
que mantenien el setge militar al voltant del campament. Es van coordinar
accions amb el front, aspecte que donava més capacitat d'orientació
i major profunditat d'anàlisi a la problemàtica concreta del refugi.
Les accions consistien bàsicament a preparar quadres polítics per a l'orientació
ideològica de la població. D'una banda es creava consciència
sobre el procés revolucionari, i per l'altra, permetia la incorporació del
jovent al moviment guerriller; jovent que burlava el setge militar i
engrossia les files del FMLN. En definitiva, el refugi es va convertir d'aquesta
manera en el viver de nous combatents i quadres organitzadors
que arribaven amb un bon nivell escolar i aptes per ocupar llocs claus
en el front (radistes, polítics, premsa i propaganda, entre d'altres
càrrecs).
Per al tracte amb les agències es va crear una organització oberta. És
a dir, la coordinació per subcampaments era a dos nivells; d'una banda,
la persona reconeguda davant les agències i l'ACNUR, i per l'altra, els
que exercien el veritable lideratge i poder de decisió però que operaven
en el major secretisme possible. La solidaritat es va organitzar a partir
dels mateixos voluntaris internacionals (majoritàriament europeus) que
acompanyaven la comunitat refugiada, i que proveïen -a més dels serveis
pels quals se'ls contractava- informació i documentació històrica.
La presència d'aquests voluntaris (vivien en els subcampaments) donava
més seguretat a la població ja que les fustigacions militars eren més
limitades. També cal assenyalar que van ajudar enormement a traçar els
plans per a un millor desenvolupament en les incipients àrees d'educació,
salut, producció i en la lluita política per a la defensa dels drets de
la població refugiada.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
73

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
Repatriar-se a la
Comunidad va ser
l’objectiu per el
que van lluitar permanentment.
Ho van
aconseguir, com
s’esperaba.
74
La incorporació de la dona en aquest procés va ser vital ja que va
jugar un nou rol dins la comunitat, emergint com a líder i dirigent. Per
aconseguir-ho, es va capacitar i alliberar del treball domèstic gràcies a
les cuines col·lectives i les guarderies. Al final del refugi, més de la meitat
de coordinadors eren dones.
Des de 1985, el camp va ser envoltat militarment pels exèrcits d'El
Salvador i d'Hondures; ningú podia entrar ni sortir. Cap contacte amb
les poblacions veïnes. Cap relació cultural. Cap intercanvi comercial.
Estaven completament aïllats. L'amuntegament, els escassos recursos, el
terror i les amenaces van fer més difícil la situació. El cost humà de
tota la repressió viscuda en el refugi es tradueix en centenars de capturats,
desapareguts, 10 deportats, 3 dones violades i 34 assassinats.
Malgrat la repressió, al final del refugi 1,024 persones estaven capacitades
en algun tipus d'ofici especialitzat. Les matrícules escolars superaven
els 6,000 alumnes. Els estudiants eren atesos per mestres populars
formats en el mateix procés. Vam aconseguir arribar fins al 6º nivell
d'educació. De fet, la taxa d'analfabetisme no superava el 15% de la
població, majoritàriament vells i menors d'edat; precisament el percentatge
invers que hi havia a l'inici del refugi.
INTERVENIR EN LA REALITAT D'EL SALVADOR
El 1989, després de nou anys de lluita permanent, els refugiats anhelaven
retornar a la pàtria en condicions... en pau. No obstant, es va
decidir no seguir com a espectadors, sinó participar directament en la
construcció d'aquesta pau tan esperada. Fou així com la Conferència
Internacional sobre Refugiats Centroamericans (CIREFCA), va obrir un
espai a la comunitat internacional per generar un suport a la recerca
d'una pau ferma i duradora a la regió. Durant més de 9 anys havíem
resistit a les pressions del govern i de l'exèrcit hondurenc per la reubicació
obligatòria cap al Centre d'Hondures, la repatriació forçada cap
a El Salvador o la reubicació en un tercer país.
Durant el mes d'abril de 1989, el Pare Segundo Montes va visitar la
comunitat refugiada donant orientacions per formular la proposta de
repatriació en el marc de CIREFCA. Un mes més tard, la comunitat va
anunciar a CIREFCA els seus desitjos de repatriar-se. Era el 23 de
maig. La decisió no era fàcil; estava subjecta a una sèrie de negociacions
amb l'ACNUR i amb les autoritats d'ambdós països. Aquestes
negociacions, iniciades a l'agost del mateix any, havien de contemplar
la ubicació del nou assentament, la repatriació en comunitat i la mobilització
de tots els estris familiars i col·lectius (inclosos els materials de
la infraestructura provisional). En aquell moment, el campament de

efugiats de Colomoncagua albergava més de 8,400 persones.
La direcció clandestina del refugi es va fer pública i va prendre les
regnes del procés de repatriació. El punt més difícil: la ubicació a El
Salvador del nou assentament. El govern salvadorenc proposava garanties
en terrenys costaners (Hacienda Nancuchiname, Jurisdicció de
Jiquilisco, Departament d'Usulután). Les autoritats de la Comunitat
refugiada, en canvi, plantejaven el municipi de Meanguera, en el departament
de Morazán.
¿Per què el municipi de Meanguera, si no hi havia suficients recursos
per al desenvolupament d'activitats agropecuàries, que era i és la tradició
de la majoria de refugiats/des? Òbviament, la repoblació tenia un
únic objectiu: servir de barrera a les incursions de l'exèrcit salvadorenc
cap als territoris controlats pel FMLN. És a dir, la decisió era des de
tot punt de vista, una qüestió política per a un objectiu militar.
Finalment, el Govern va acceptar la proposta de repatriació a
Meanguera.
El 11 de novembre d'aquest mateix any, el FMLN va llançar la seva
més gran ofensiva militar, de manera que el Govern va suspendre unilateralment
la repatriació. No obstant això, amb la infraestructura del
refugi ja desmuntada, la comunitat no va fer marxa endarrere. El pro-

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
El jesuïta Segundo
Montes, assassinat a
El Salvador el 16 de
novembre de 1989. La
Comunidad porta el
seu nom com a homenatge
col·lectiu
dels seus integrants.
76
cés de repatriació va començar el 18 de novembre de 1989, amb la tornada
de 712 persones. 712 persones que, sense cap tipus de suport,
van caminar a peu fins el municipi de Meanguera. Després del retorn
d'un altre grup que va poder comptar amb el suport exclusiu del
govern d'Hondures, l'Estat Salvadorenc va acceptar la repatriació en
comunitat.
El campament de Colomoncagua es va tancar el 27 de Febrer de
1990, amb la sortida de l'últim grup de persones. Es van realitzar
1,500 viatges amb camions per traslladar unes 8,000 persones amb
totes les seves pertinences fins al nou assentament. Un mes més tard, el
25 de març de 1990, s'inaugurà oficialment a Meanguera, la
Comunitat Segundo Montes. El seu nom va sorgir com una expressió
col·lectiva a la profunda convicció religiosa, generositat exemplar, fraternitat
i solidaritat cap al poble salvadorenc del Sacerdot Jesuïta
espanyol assassinat el 16 de Novembre de 1989.
... vaig creure que El Salvador no tenia futur, però quan vaig veure
la seva forma de vida i el model d'organització... vaig canviar d'opinió...
Paraules del Pare Segundo Montes S.J., durant la seva visita
al campament de Colomoncagua (abril i juliol de 1989).
SITUACIÓ FÍSICA I GEOGRÀFICA DE LA CSM
La Comunitat Segundo Montes es troba en el departament de
Morazán, a 190 quilòmetres de la Ciutat Capital, en el Cantón la Joya
i Cerro Pando del Municipi de Meanguera i el Cantón El Rodeo del
Municipi de Jocoaitique. Es divideix en 5 assentaments: Els
Quebrachos -en el municipi de Jocoaitique-, El Barrial, Hatos I, Hatos
II i San Luis -en el municipi de Meanguera.
Com a atractius turístics destaquen el riu Torola i dos dels seus principals
afluents: La Joya i El Sapo. A més, en el municipi de Meanguera
hi trobem l'indret històric conegut com el Mozote: escenari d'una de les
més violentes massacres comeses per l'exèrcit salvadorenc al desembre
1981.
En el moment de la repatriació, la zona de la CSM es trobava sota el
control polític i militar del FMLN. La guerra continuava i la nova ubicació
era considerada com a zona "alliberada". Les terres estaven totalment
abandonades. Abans del conflicte, s'estima que existien al voltant
de 400 minifundis, amb extensions de tasques (437.5 m2) fins a 30
pomes (210,000 m2). Eren poques les possessions que comptaven amb
els seus respectius registres de propietat.
Amb l'arribada de la població repatriada es va iniciar la construcció

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
78
de la infraestructura social i productiva. Les poques terres veïnes no
eren aptes per a l'agricultura, però es van utilitzar per a conreus de subsistència
com el blat de moro, el frijol i el sorgo.
Com ja hem esmentat anteriorment, la ubicació de la Comunitat
Segundo Montes en aquesta zona es va deure pràcticament a una decisió
política i militar per part del FMLN. Però, no només per utilitzar la
població com a instrument de barrera a les incursions militars, sinó
també per tal de facilitar la logística tant per a la població que ja havia
repoblat altres àrees del Nord de Morazán, com per a les bases guerrilleres
que operaven a la regió.
TIRAR ENDAVANT EN PLENA ZONA BÈL·LICA
Durant el període d'emergència en el nou assentament -de gener a
maig de 1990- es van centralitzar totes les decisions en un col·lectiu de
5 persones: Juan José Rodríguez, Darío Alejandro Chicas, Mabel
Reyes, Rosa Elia Argueta i Adrián Fiztgerald. Així s'iniciava una completa
reestructuració de tot l'aparell de coordinació amb una combinació
de factors i experiències acumulades en el refugi: Adrián Fiztgerald
pertanyia a Colomoncagua a l'agència Catholic Relief Service, Rosa
Elia Argueta era de la coordinació pública i, la resta, de la coordinació
clandestina. L'esforç es va centrar en la reorganització, l'acondicionament
físic i els problemes d'habitatge, d'aigua, d'alimentació, de salut i
de aprovisionament, entre d'altres. Qüestions realment complexes, tant
per la seva magnitud com pel fet que era la primera vegada que la
comunitat s'enfrontava a aquest tipus d'esdeveniments. El personal tècnic
de les agències d'Hondures va fer sentir aviat la seva absència; parlem
de més de 60 persones. La comunitat es va quedar doncs sense aparell
tècnic assessor, logístic i administratiu. La presència de l'ACNUR
també va desaparèixer, creant un clima d'incertesa sobre la nova realitat
i el futur de la comunitat; sense l'ACNUR finalitzava l'assistència i
la protecció garantides.
El nou assentament no era el refugi però va seguir funcionant com a
tal: es va organitzar el treball sense salaris i tant els serveis socials (educació,
salut i guarderies) com el repartiment d'aliments, roba, calçat...,
van continuar funcionant. Els tallers van començar a funcionar provisionalment.
De manera automàtica es va prendre la decisió de reproduir
l'experiència de Colomoncagua, sense apreciar-ne les conseqüències.
El setge militar que va tenir el refugi es reproduïa amb l'exèrcit salvadorenc
i els seus constants operatius bèl·lics a la zona nord de
Morazán. Els guàrdies militars limitaven i controlaven l'aprovisionament
i el lliure trànsit. Com ja passava a Hondures, s'acusava la pobla-

ció de ser guerrillera: consideraven que viure al nord del riu Torola era
"estar amb l'enemic". Tot això va obligar a desplegar un veritable
esforç per atreure l'atenció nacional i internacional cap a la comunitat,
i així informar sobre la problemàtica. Es va establir una oficina a San
Francisco Gotera (cabecera departamental de Morazán) i una altra a
San Salvador, per tal de dirigir les relacions amb institucions governamentals
-inclosos els militars-, ambaixades, premsa, solidaritat nacional
i internacional, i diferents organitzacions gremials. Aquestes accions
van generar una gran incidència sobre la societat i van aconseguir una
millor compressió del fenomen del desplaçament i de la repatriació.
No obstant, aconseguir que els militars acceptessin el considerable
tràfic logístic que requeria la comunitat no va ser fàcil. Per ells, tots els
productes eren de possible ús militar (aliments, ferro, ciment, claus,
cola, abonaments, fusta, bateries, sabates, roba i combustibles, entre
altres). L'oficina que es va establir a San Francisco Gotera permetia una
comunicació directa amb el Destacament Militar 4: es discutia i s'aprovava
la llista de productes permesos per a la comunitat, a més de
sol·licitar els permisos de les visites nacionals i internacionals. Tot sigui
dit que en molts casos no van autoritzar l'entrada de delegacions de
visitants ni la de certs productes.
La presència de la comunitat va tenir un impacte significatiu a la part
nord de Morazán. Amb el suport de l'ACNUR es va construir un pont
sobre el riu Torola que va acabar amb l'aïllament de la zona. L'oferta
de productes bàsics es va ampliar i es van reduir els preus especulatius;
els serveis de salut de la comunitat van beneficiar a tota la població; la
presència internacional va augmentar, i es va normalitzar el transport
públic, entre d'altres beneficis no menys importants. La nova realitat,
però, també va produir nous i diversos problemes.
EL PROJECTE COMUNAL DE LA CSM
NOVA REALITAT, NOU RUMB
Fins el 1991, totes les accions estaven enfocades a reproduir l'experiència
de Colomoncagua; de nou la vida del refugi, on tots treballaven
per a tots però ningú guanyava res perquè tots rebien de la comunitat
la cobertura de les seves necessitats bàsiques. No obstant, sense les condicions
del refugi -el tancament i l'amenaça del setge militar, l'assistència
garantida, l'estreta convivència que va generar una ideologia homogènia...-,
no es podia mantenir el mateix "model". Aquesta conclusió
va permetre acceptar que el refugi va ser una "illa" sostinguda per
l'ACNUR.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
79

Membres de la junta
directiva en reunió
amb cooperants
internacionals.
80
Es va fer evident que tots volien que es repartís tot, però no tots
volien treballar per a tots. Les iniciatives individuals es van desenvolupar;
les persones que no van acceptar seguir treballant en el "projecte
comunal", van treballar pel seu compte i la seva forma de vida va
millorar substancialment. Les comparances eren òbvies. Aquells que
exercien activitats individuals obtenien millors ingressos, mentre que les
persones vinculades al projecte comunal eren més vulnerables. La direcció
es va veure obligada a obrir un debat sobre la importància de
monetaritzar l'economia si es volia una inserció efectiva a la societat
salvadorenca. El sentiment d'"illa" s'havia de trencar. El personal que
treballava en el projecte comunal tenia un salari simbòlic de tres dòlars
mensuals, la productivitat era summament baixa i l'incipient comerç a
la zona suposava competir per vendre els pocs articles que es produïen.
Al maig de 1991, després de moltes discussions, l'assemblea àmplia
de la comunitat -en aquell moment la màxima autoritat-, va decidir tres
punts que van canviar el rumb de reproduir l'"experiència de
Colomoncagua":

1. Obrir el model i deixar de pensar que tot seria comunal. Això significava
donar l'espai necessari per impulsar les iniciatives individuals.
2. Acabar amb l'assistència. Es va considerar mantenir només un grup
selecte d'ancians com a beneficiaris del repartiment alimentari.
3. Salaritzar el treball.
Les decisions van suposar un ajustament estructural radical que s'havia
d'aplicar en el breu termini de 6 mesos, ja que es depenia gairebé en
el 100% de la cooperació internacional: econòmicament, aquesta forma
de vida no es podia sostenir.
Les repercussions van ser de tot tipus. Amb la salarització, el projecte
comunal es va veure obligat a racionalitzar els recursos humans ja que
no podia assumir el cost de tots els empleats. D'una banda, la productivitat
dels tallers va millorar notablement gràcies a la bona selecció de
personal. Però per l'altra, l'atur va augmentar considerablement. A l'acabar-se
l'assistència, els assalariats van començar a viure millor i les
iniciatives individuals es van despertar de manera sorprenent, ampliant
el comerç local.
L'aparell d'orientació política va quedar reduït a un mínim i no responia
a les noves exigències organitzatives. Totes les accions anaven
destinades a enfortir les iniciatives econòmiques per a la generació de
llocs de treball i la part netament social va romandre en un segon pla;
no es va donar continuïtat a les jornades de reflexió i debat, tan urgents
i necessàries en el nou context. Una gran part de la població -sobretot
dones i ancians- no va poder assimilar aquests canvis, amb les conseqüents
dificultats per integrar-se adequadament a la nova realitat; el seu
nivell de vida es va anar deteriorant. La manera de viure a la comunitat
va canviar completament tendint a ser similar al de la resta de la societat
d’El Salvador -"campi qui pugui"-, amb la diferència que els serveis
socials bàsics d'educació i salut van mantenir-se. Això si, essent un considerable
cost econòmic; de cara al futur s’hauran de prendre noves
consideracions.
LA COMUNITAT SEGUNDO MONTES EN TEMPS DE PAU
L'ajustament estructural va coincidir amb el final de la guerra; una
guerra que va durar 12 anys, deixant un rastre de 75.000 morts,
10.000 desapareguts i prop d'un milió d'exiliats. El 16 de gener de
1992, en el castell del parc mexicà de Chapultepec es van signar els
acords finals de pau. Entre altres temes, es va definir la creació d'organismes
que vetllessin pels drets humans, es va garantir l'existència polí-
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
81

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
82
tica i legal del FMLN, i es va contemplar la introducció de modificacions
substancials a la Constitució i dins l'estructura, l’organització, la
reglamentació i la formació de les Forces Armades. El govern havia de
reduir els seus efectius a la meitat i dissoldre el servei d'intel·ligència. A
partir del 3 de març s’hauria de crear una nova policia civil integrada,
en part, per membres del FMLN.
Durant la guerra, l'estratègia de la Comunitat Segundo Montes se
centrava en la supervivència. Però amb l'impacte de la pau i en el nou
context nacional i mundial –amb uns esquemes socialistes en decadència-,
resultava difícil aconseguir una ràpida assimilació dels processos.
Per altra banda, la firma dels Acords de Pau comportà els problemes de
la postguerra: la crisi econòmica, els propietaris que reclamen les seves
terres, els efectes post-traumàtics del conflicte armat, l'enorme quantitat
de lesionats i discapacitats (més de 600 resideixen a la CSM)...
També els desmovilitzats del Front, amb una visió poc pràctica de com
inserir-se novament a la societat, desencantats dels resultats de la negociació
i acostumats a un "papa partit" que resolgui la seva situació, es
van integrar en "el projecte comunal de la CSM". Segons dades estadístiques,
585 excombatents es van assentar a la CSM, buscant suport
directe de familiars que ja vivien a la comunitat. Tot i que els Acords de
pau, en bona part recollien solucions de cara a aquests problemes de
postguerra, la voluntat del Govern per avançar en aquest sentit era
totalment negativa i els problemes fonamentals persistien, generant tensions
en el sí de la comunitat.
"... s'han creat condicions favorables perquè a la CSM es generin
tot tipus de tensions; ressalten els problemes de caràcter econòmic,
sobretot en la base (població) que no ha pogut inserir-se a la nova
realitat. Hi ha persones amb poca iniciativa que ho estan passant
molt malament, els sectors desvalguts com els ancians, alguns lesionats
i les dones soles amb molts fills, estan sofrint una deterioració
alarmant del seu nivell de vida. S'està produint una diferenciació
entre gent pobra i gent miserable, entre gent amb futur i possibilitats
de prosperar i gent que es va enfonsant en una misèria major"
Juan José Rodríguez. Fundació Segundo Montes: Informe de
Situació a la CSM. Setembre 1993.
És probable que dins la nova dinàmica de la Comunitat Segundo
Montes, l'abandonament dels aspectes organitzatius afectés d'una
manera o una altra. L'aparell d'orientació -que facilitava els processos
de debat, d’informació i de reflexió sobre la realitat nacional i l'evolució
del nou assentament- es va afeblir. Els millors "polítics" de la

comunitat es van dedicar a tasques de caràcter tècnic o administratiu,
per la necessitat de comptar amb gent de provada confiança de cara al
bon ús de recursos financers milionaris. A més, les accions que s'impulsaven
requerien de gent amb iniciativa, capaç de dedicar grans esforços
en el treball, amb un alt esperit de sacrifici i una innata capacitat de
dirigir; unes qualitats molt més desenvolupades dins la direcció de la
comunitat -si més no, aquestes eren les úniques persones que ho havien
pogut demostrar. Així doncs, es va prendre la decisió de situar cada
directiu dins els organismes executors de la CSM, deixant afeblida, des
d'aleshores, l'àrea d'organització.
"...tres anys d'aquesta pràctica han donat com a resultat una CSM
més heterogènia en el seu pensament, diferents grups d'interès
(com els antics propietaris, els comerciants individuals de dins i
fora de la CSM i una gran quantitat de gent que integren el projecte)
mal orientats en el seu conjunt i mal organitzats en les seves
bases, un cert desencantament del projecte (vist com el substitut del
refugi), una feble organització sectorial, una gran confusió i la certesa
de la necessitat d'un "cap" polític que reprengui el paper d'una
direcció per a aquells que creuen que el projecte comunal és una
alternativa que els beneficiarà. Si bé l'actual direcció de la CSM
"va heretar" el que el refugi va deixar, ara és difícil afirmar que
representa tots els nous interessos que han aparegut en el sí de la
CSM i per això s'aprecia la necessitat d'una nova reestructuració"
Juan José Rodríguez. Fundació Segundo Montes: Informe de
Situació a la CSM, setembre 1993.
A les diferències que esmentava Juan José Rodríguez, cal sumar-hi les
contradiccions que existien a l'interior de la direcció de la CSM; situació
que va dur a una evident divisió interna, no exempta de manipulació
i tergiversació d'informació per part d’alguns membres directius.
1993: ANY D'INFLEXIÓ
A finals de juny del 1993, un incident en el taller de fusteria va acabar
de desequilibrar la situació. Motivats per un voluntari estranger -
contractat com a tècnic assessor-, els treballadors van abandonar en
grup les instal·lacions en hores laborals per anar a complir un contracte
en altre lloc. Davant d’aquest fet, l'organisme encarregat de l'administració
dels tallers (CODEMO) va decidir descomptar les hores no treballades
i demanar al voluntari la seva renúncia com a assessor tècnic,
per ser promotor del desordre i per conèixer una trajectòria similar en
llocs anteriors. La situació va fer que tres voluntaris estrangers -contractats
també per la comunitat- s’unissin per protestar. Van reunir els
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
83

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
84
treballadors de fusteria, metal·lúrgia, mecànica i energia elèctrica, creant
una tensa situació que obligà la directiva a tractar l'assumpte administratiu
a la seva reunió ordinària. El plantejament consistia en la destitució
immediata dels responsables dels tallers i la restitució dels
voluntaris, però no va tenir el suport necessari. Finalment es va arribar
a un acord definitiu: nomenar una comissió investigadora per determinar
la magnitud dels esdeveniments i dictaminar una sentència.
Els estrangers, insatisfets amb aquesta decisió, van continuar buscant
suport en altres instàncies. L'incident dels obrers, que reflectia certes
diferències conceptuals en el sí de la direcció de la CMS, va definir l'existència
d'un escenari de grups de poder; aprofitant els incidents, la
direcció de l’ERP (Exèrcit Revolucionari del Poble) -una de les cinc
organitzacions que formaven el FMLN, a qui la comunitat havia obeït
al llarg de tota la seva existència-va mostrar les seves intencions
d’"apropiar-se" de les àrees productives en conflicte. A més a més, els
alts comandaments de l‘ERP van assumir certs posicionaments sobre els
incidents i els van fer públics, entelant encara més el conflicte; la solució
va escapar-se de les mans de la Junta Directiva. La situació va trencar
amb més de tres anys de treball conjunt de la direcció.
Aquestes actituds van tenir efectes significatius per a la comunitat i
van marcar un nou rumb en la dinàmica del "projecte comunitari". La
Junta directiva i l'Assemblea Àmplia van ratificar els acomiadaments
dels estrangers. El control no adequat de les contradiccions internes va
facilitar l'aparició de l'Associació de Treballadors de Morazán (ATM),
amb els voluntaris acomiadats al capdavant, juntament amb membres
de l’ERP. La situació econòmica, ja crítica, va explotar i es van incitar
iniciatives en el camp de la descentralització que no estaven resoltes. La
nova realitat generava noves tensions.
L’ATM s’autodefinia com un "grup de pressió" i aglutinava diverses
persones: voluntaris, desmovilitzados del FMLN, alguns treballadors
d'estructures productives i socials de la comunitat, i, en gran mesura,
gent sense feina (sector sensible quan es parla d'aspectes econòmics, de
manca de llocs de treball i d’actituds personalitzades d'alguns responsables).
El suport envers les accions dels estrangers, els va permetre atribuir-se
una representativitat, iniciant gestions amb INSAFOCOOP
(Institut Salvadorenc de Foment Cooperatiu) i NRECA per legalitzar un
grup de l’ATM com a cooperativa d'energia elèctrica de Morazán. Per a
la direcció de la comunitat, aquesta acció buscava legalitzar la presa de
mitjans comunals. Per tant, es va ignorar aquest procés i es va decidir
de no avalar en cap moment que grups, a partir de mesures de força,
s'apropiessin de patrimonis col·lectius.

Les reaccions de la resta de la comunitat tampoc es van fer esperar:
van començar a pressionar a la Direcció a fi d'emprendre accions sobre
els fets consumats. 500 persones van signar una carta demanant la
intervenció del Ministeri de l'Interior. Una carta que va posar de nou la
Comunitat Segundo Montes en el punt de mira dels mitjans de comunicació
durant més de dues setmanes. D'aquesta manera, el que era un
problema administratiu d'un voluntari, es va convertir en un problema
polític de dimensió pública.
"... l’entrada en escena d'actors foranis a la CSM ha provocat conseqüències
negatives, ja que el panorama de la CSM és complex i
els de fora no comprenen en la seva totalitat el que està passant.
Ara estem dividits, hi ha una gran confusió i els problemes estan
sent aprofitats per l'oposició política ... Les publicacions ens han
fet aparèixer com a anti-internacionalistes; sembla ser que ningú
està interessat a conèixer els problemes però tothom vol opinar"...
Juan José Rodríguez
És important assenyalar que, tot i que la direcció entenia la divisió
com un conflicte d'interessos, els mitjans la van publicitar com una
divisió política entre un sector comunista i un altre de més progressista.
La rellevància d'aquests esdeveniments radica en el canvi de la visió de
comunitat que es va generar, duent la direcció a la necessitat de revisar
l'estructura representativa de la CSM: el "projecte comunal" no podia
ser el representant de tots els interessos de la comunitat.
L’ATM -al no comptar amb el suport esperat de la majoria de la
comunitat i amb la sortida bastant immediata dels estrangers- no va
tenir cap impacte i va desaparèixer gairebé a l’instant. Els tallers de
producció van continuar amb la seva dinàmica normal, canviant òbviament
part del personal operatiu i administratiu.
ORGANITZACIÓ DE LA COMUNITAT SEGUNDO MONTES
Davant la vulnerabilitat per la manca de legalització de les instàncies
comunals, es va iniciar un altre debat per tal de definir les figures jurídiques
i els graus de representativitat que haurien de tenir. Com primer
pas, al maig d'aquest any (1993) ja havien estat aprovats i publicats en
el Diari Oficial, els Estatuts de la Fundació Segundo Montes (FSM).
Presidida per Juan José Rodríguez, la Fundació s'encarregaria de dirigir
les relacions externes i la gestió de recursos pel desenvolupament de
projectes socials, econòmics i formatius a favor de la Comunitat
Segundo Montes. L'execució directa requeia sobre els organismes creats
des de 1990:
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
85

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
86
• Comitè d'Educació, legalitzat l’any 1995 com a Sistema Local
d'Educació del Municipi de Meanguera (SILEM). Executava totes les
accions relacionades amb l'educació i formació de mestres populars.
Compta amb 38 socis.
• Comitè de Salut. Encarregat de les obres de sanejament i salut preventiva,
curativa i mental. L’any 1994 es van transferir els serveis al
Ministeri de Salut pública i Assistència Social.
• Comitè de Comunicació Social. Inclou Ràdio Segundo Montes i el
Grup Morazán. El comitè com a tal va funcionar fins el 1992.
Després, les dues instàncies van adoptar els seus propis plans i programes
de treball que els han permès mantenir-se fins al dia d’avui i
jugar un determinant paper en el rescat del teixit social històric.
- La Ràdio Segundo Montes es va legalitzar l’any 1994 sota la figura
de Serveis de Comunicació Verda Salvadorenca S.A de C.V (Capital
Variable). Compta amb 3 socis.
- Els integrants del Grup Morazán van crear l'Associació Centre
d'Art i Cultura Paco Cutumay a l'octubre del 2000. Compta amb
47 socis.
• Organisme de Desenvolupament Urbà. Legalitzat l’any 1995 com a
Cooperativa Constructora San Luis (COCSAL), executava els projectes
d'habitatge, obertura de vies d'accés i aprovisionament d'aigua.
Considerada actualment una de les instàncies més reeixides de la
Comunitat. Des de 1997, està dirigida per Maribel Ávila. Compta
amb 20 socis.
• Comitè Comunal. Encarregat de les accions d'organització i de treball
social. Legalitzat l’any 1994 com a Associació Comunal Segundo
Montes. A partir d'aquest moment, se li va atribuir una representació
absoluta sobre la tutela del patrimoni i dels interessos de la
Comunitat Segundo Montes; paper importantíssim que no va complir,
essent còmplice del repartiment del patrimoni comunal a mans de
poques persones. En un primer moment comptava amb 25 socis.
Paulatinament i segons els seus propis criteris, han anat incorporant o
expulsant els seus afiliats.
• Comitè de Relacions. S'encarregava d'atendre les visites que arribaven
a la comunitat, així com d'enfrontar-se a les instàncies locals en temes
de violació dels drets humans. També era l'ens responsable de participar
i després socialitzar els plantejaments estratègics que s'abordaven
o debatien a les xarxes interinstitucionals de les quals la Comunitat
n’era membre o convidada. Aquest comitè es va fer càrrec de coordinar
el procés de transferència de terres i legalització de parcel·les
familiars a nivell general de la Comunitat Segundo Montes. Va ser

coordinat per Rosa Elia Argueta. Després de la legalització de
l'Associació Comunal Segundo Montes, el comitè de relacions va quedar
subordinat orgànicament a aquesta Associació.
• Banc Comunal de Morazán (BANCOMO). Organisme encarregat de
la gestió financera local; captava fons i concedia crèdits pel desenvolupament
d'iniciatives productives familiars. A través d'aquesta institució
es va aconseguir el finançament per a l'adquisició d'habitatges.
Va obtenir la seva legalització plena el 1996, any en què va començar
a decaure la seva gestió administrativa, ja que es va veure seriosament
afectada per decisions polítiques aprovades per la direcció de la CSM
en moments del centralisme comunitari. Situació que va suposar la
concessió de molts crèdits que mai van ser pagats. És el cas del supermercat
"Més per Menys" a San Miguel, administrat per Mirian
Wembes, amb una inversió que supera el milió i mig de Colons. Una
vegada aprovada la seva legalitat, es va enfrontar a la desconfiança i
a l'alta morositat de la seva cartera; situació que avui en dia encara
no ha aconseguit superar.
• Comitè per al Desenvolupament Comercial (CODECO).
El grup Morazán,
compost per joves, és
una de les iniciatives
més exitoses,
fins a l’extrem d’haver
portat la seva
música a d’altres
països d’Amèrica
87

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
88
S'encarregava de les accions de compra i distribució de l'assistència
per a la població estructurada en el projecte comunal, a més d'assegurar
el magatzem de provisions amb articles de primera necessitat de
cara als habitants de la zona nord de Morazán, per mitjà de l'administració
de supermercats. Va desaparèixer l’any 1994.
• Comitè per al Desenvolupament i Emergències de Morazán (CODE-
MO). És responsable de l'administració de les unitats productives tant
de l'àrea semi-industrial (fàbrica de roba, calçat, metall, mecànica,
mobles de fusta, fleca i fàbrica de blocs de ciment), de l’artesanal
(terrisseria, filats i teixits, ...), com de la pecuària (granja d'aus ponedores,
pollastres d'engreix, bestiar boví, porcí, cabrum i cunicultura).
Aquí va ser on es va originar el problema conegut com "la crisi del
93". Des de 1990 està coordinat per Darío Alejandro Chicas i Dorina
García. L’any 1996 es va legalitzar sota la figura de Productors
Corporats Societat Cooperativa. Compta amb 43 socis individuals.
LA PROBLEMÀTICA DE LA TERRA
Després de la signatura dels Acords de Pau, quan el clima de confiança
i reconciliació estava retornant a la societat salvadorenca, moltes de
les famílies que es trobaven desplaçades dins el país van començar a
repoblar els seus antics llocs d'origen. Aquesta situació agreujava l'estabilitat
de la població de la Comunitat Segundo Montes, ja que havia
construït les seves infraestructures familiars i comunitàries en terrenys
aliens, sense cap garantia de propietat.
A la Comunitat Segundo Montes hi viuen moltes famílies propietàries
de petites parcel·les, que en el moment de la repatriació no van poder
evitar la seva ocupació per part de la població, a causa de la confiança
envers el "projecte comunitari" i en gran mesura per temor a represàlies
col·lectives. No obstant això, amb l'evident divisió, la crisi de
model i les motivacions externes, aquestes famílies van fer sentir el seu
descontentament i van iniciar pressions per aconseguir el desallotjament
de les famílies que "usurpaven" les seves propietats.
"... malgrat tots els esforços, i potser per la ineficient comunicació
entre els dirigents i les bases, molts dels pobladors viuen amb la
inseguretat de tenir un lloc on la seva família pugui desenvoluparse
sense por de ser desallotjats i fins i tot perseguits, la qual cosa
afecta altres aspectes de la vida humana com la salut física i mental,
l’ocupació, l’habitatge, etc..." Avaluació externa realitzada
l’any 1996 per Harry Clemens del Centre d'Estudis per al
Desenvolupament Rural de la Universitat Lliure d’Amsterdam.

En els Acords de Pau va quedar explícitament clar el tema de la transferència
de terres per a excombatents -tant de les Forces Armada com
del FMLN-: el Govern es va comprometre a cedir-los terres. Ara bé, no
va quedar definida la sort de milers de famílies que, directament o indirectament,
s'havien vist obligades a repoblar zones abandonades per
salvaguardar les seves vides o per interessos motivats per les estructures
políticomilitars en conflicte (com és el cas de la Comunitat Segundo
Montes, que no va acceptar la proposta del Govern d'assentar-se en
terres agrícoles de l’Usulután, per decisió de la direcció i de l’ERP).
Aquesta situació va mantenir la comunitat en una lluita permanent
durant diversos anys: avui en dia, la problemàtica de la terra encara no
s'ha resolt al 100%. La pressió de comunitats d'altres departaments
(Chalatenango i Cabañas, entre d’altres), va obligar el Govern a establir
una taula tripartida amb la participació del FMLN, el GOES
(Govern d'El Salvador) i la MINUSAL (Missió d'Observadors de les
Nacions Unides per El Salvador), de cara a trobar una solució. Com a
resultat de les negociacions, l’any 1995 va néixer el Programa
d'Assentaments Humans. L’objectiu? Legalitzar les parcel·les familiars i
col·lectives a favor dels "tenidors socials" (així és com es va denominar
aquest tipus de població vulnerable jurídicament per viure en terres que
no són de la seva "propietat"). Aquest decret va significar un sentit de
pertinença, seguretat i arrelament per a les famílies assentades a la
CSM; unes famílies que durant més de 6 anys havien viscut amb l'angoixa
del desallotjament i amb la impossibilitat d’invertir, ni tant sols
mínimament, en "les seves terres" per no estar encara al seu nom.
A la crisi generada a partir de les visibles divisions internes de 1993;
la problemàtica per la tinença de la terra; la manca de legalitat dels
organismes d'execució; la imminent caiguda del "model de desenvolupament
comunitari" i l'ascendent i incontrolable crisi econòmica dins la
CSM, se suma la pèrdua irreparable de Juan José Rodríguez, mort el 26
de febrer de 1995. Avui en dia, la CSM no s'ha recuperat encara de la
seva pèrdua.
JUAN JOSÉ RODRÍGUEZ
El seu veritable nom és Hugo Alfredo Meléndez López. Va arribar al
refugi de Colomoncagua l’any 1985. Durant dos anys va viure clandestinament,
mentre rebia atenció mèdica per les greus ferides sofertes
durant l'operatiu militar Torola IV; un operatiu que va culminar amb la
mort del màxim estrateg militar de l'exèrcit salvadorenc, el Coronel
Domingo Monterrosa Barrios. Es va incorporar de ple al treball organitzatiu
l’any 1986, formant el "col·lectiu central d'organització", la
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
89

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
90
funció principal del qual era la conducció política de les grans decisions
de la comunitat refugiada (estructura no pública per a les agències i
l’ACNUR). Fou una peça clau en els mecanismes de comunicació entre
la comunitat i el front, així com en la recomposició de les estructures i
figures de coordinació comunitària. L’any 1989 va sortir de la clandestinitat,
incorporant-se directament en el comitè de negociació del procés
de repatriació de la comunitat.
A partir del seu destacat paper en la concepció organitzativa de la
comunitat i la constitució dels diferents grups de suport -tant en el desmantellament
del campament de Colomoncagua com en el nou assentament
de la Comunitat Segundo Montes-, Juan José Rodríguez va adquirir
un lideratge que va saber administrar i correspondre a la comunitat.
Una comunitat que veia en el seu entusiasme i entrega la persona capaç
de tirar endavant el destí de les milers de famílies repatriades.
Un cop establerts de nou a El Salvador, les seves principals preocupacions
van ser les accions d'emergència i reconstrucció, assumint el
paper de representant davant dels organismes nacionals i internacionals,
i portant les relacions de cooperació i solidaritat a favor de la
comunitat. Sens dubte, Juan José Rodríguez va ser el motor per a la
constitució de la Comunitat Segundo Montes.
El seu carisma organitzatiu i la seva visió de desenvolupament no van
agradar a moltes persones, fins i tot dins la Junta Directiva; alguns l’acusaven
de cacic. Les diferències de pensament eren notòries, però més
tard es comprovaria que no eren motivades simplement per punts de
vista específics, sinó més aviat per conflictes d'interessos personals.
Juan José Rodríguez va ser l'única persona que va mantenir la cohesió
organitzativa; la persona que tenia una resposta per a cada situació que
la comunitat afrontava; la que sabia escoltar i de cada conversa treure-
’n alguna cosa positiva que servia de referència per a cada peça del
laberint on es trobés la Comunitat Segundo Montes.
“Dir a tots els que han estat escoltant les explicacions pel que fa als
nostres èxits, les nostres dificultats i la nostra manera de viure, que
precisament nosaltres vam aspirar que el país sencer anés cap a una
transformació on, de la cultura del combat passéssim a la cultura
del debat i que, justament aquells que ara mateix encara pensen
que hem d’usar la força per lluitar contra els problemes que ens
afecten, que reflexionin perquè la nostra comunitat ha estat durament
colpejada durant 13 anys. Podem dir que realment sabem
defensar-nos, si això en última instància fóra la situació.
Però nosaltres vam buscar un nou rumb pel país: una vida millor,
una vida amb democràcia, una vida on precisament busquem per a

tots la conveniència dels nostres interessos. I en aquest sentit és
important que vegem el que el projecte està fent per les grans majories.
Jo puc declarar que dins la directiva de la comunitat tenim el
que nosaltres vam anomenar, a l’igual que l'Església, l'opció preferencial
pels pobres: nosaltres sempre estarem al costat dels pobres
perquè som nosaltres mateixos."
Juan José Rodríguez. Arxius de Ràdio Segundo Montes, setembre
1993.
L’any 1991 va participar, al costat d'Adrián Fiztgerald, en una gira
per diversos països europeus aconseguint importants projectes per a la
Comunitat Segundo Montes: projecte de suport a la producció per 1.6
milions de dòlars finançat per Christian Aid en col·laboració amb
DanchurchAid i la CEE, suport al projecte global per 1.3 milions de
dòlars finançat per ICCO i cofinançat amb el Govern d'Holanda, i projecte
per a habitatges i maquinària de construcció per 866,000 dòlars
amb el Grupo Sur i la CEE, a més d'una sòlida relació de cooperació i
acompanyament (encara vigent) que es va establir amb l'Associació
ENTREPUEBLOS d'Espanya. Són tan sols uns dels molts exemples
entre molts altres èxits no menys importants.
La situació de crisi el va dur a convertir-se en director de la Fundació
Segundo Montes, amb el conseqüent increment d’esforços dedicats no
només a la conducció política de la Comunitat que el necessitava amb
urgència, sinó també a la definició estratègica, tècnica i operativa de la
naixent organització gestora. La Fundació s'afrontava al repte d'aclarir,
davant la cooperació i els organismes de solidaritat, els esdeveniments
que estaven canviant el rumb de la Comunitat Segundo Montes.
"... des d'un inici, la CSM va abandonar la idea de tornar a ser una
comunitat com les tradicionals. Es va abandonar la idea de fer de
nou una comunitat agrícola, fins i tot es va descartar l'agricultura
com a eix del seu desenvolupament i es va optar per la recerca d'un
"model" de producció no tradicional. És per això que les úniques
fàbriques de Morazán estan a la CSM ... la CSM es troba actualment
en transició, i no només a la recerca d'un model de producció,
sinó també d'un "model" de vida que li permeti canviar el tradicional
cercle de misèria dels pobres. S'ha optat per un rumb que
no té camins elaborats, en una conjuntura nacional i internacional
que busca nous paradigmes, amb propostes que s'allunyen dels
esquemes tradicionals per a una comunitat típicament rural.
Esquemes no provats que poden donar resultats reeixits o erronis.
Tenim molts èxits i molts errors i no temem a equivocar-nos"...
Apunts de Juan José Rodríguez, novembre de 1993.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
91

Juan José Rodríguez
(a la dreta a la
foto) en companyia
de Catalina Montes
(germana del jesuïta
Segundo Montes),
claus del desenvolupament
a la
Comunidad
92
L’any 1994, quan les pressions de l'entorn obligaven a legalitzar els
organismes o les empreses de la comunitat, no es van fer esperar les
contradiccions i les ànsies de poder. Com a bon pare de família, Juan
José Rodríguez va treballar una proposta sobre les alternatives per
afrontar la situació. Entre els seus plantejaments hi havia la legalització
de les instàncies socials com a associacions de desenvolupament local,
aprofitant que l'ajuntament del municipi de Menguare havia estat
guanyat, pràcticament, per la Comunitat Segundo Montes -el 90% del
Consell Municipal estava compost per membres de la CSM, incloent-hi
la seva alcaldessa-. Per altra banda, les estructures econòmiques havien
de legalitzar-se com a societats anònimes o cooperatives, on els amos de
les accions serien organitzacions legalment constituïdes sense ànims de
lucre. Aquests plantejaments van ser seriosament qüestionats per la
Junta Directiva i per persones de la CSM marcades per interessos mesquins
i caciquistes.
Una característica que la Comunitat enyora de Juan José Rodríguez,
és la seva entrega desinteressada pels més pobres, el seu entusiasme i
l'esperança que les seves paraules significaven per a la comunitat. En el

seu missatge d'inici d'any, datat el 2 de gener de 1995 i dirigit a la
CSM, va dir:
... a l'inici d'un nou any, volem donar el nostre missatge a tota la
família pobra que organitzadament lluita per superar les seves condicions
de pobresa, per motivar-los a seguir endavant en aquest dur
treball diari, en la lluita per la subsistència...
El repte a vèncer en aquest moment serà diferent al dels anys anteriors,
quan la CSM atenia la gairebé totalitat de les seves necessitats
a partir del suport de la Cooperació Internacional. Ara ja no
tindrem la mateixa ajuda i hem de ser capaços, tant la Fundació
Segundo Montes com la comunitat, de generar pel nostre propi
esforç els recursos que necessitem i així poder impulsar l'activitat
econòmica, política i social imprescindible per anar superant les
condicions de pobresa actuals...
Vèncer aquests reptes significa molt de treball, no podem esperar
solucions que vinguin de fora. Aquest any 1995 requerirà una participació
activa i creativa de tota la CSM, i més organització eficient
i responsable dels seus compromissos comunitaris. Per a la
FSM, 1994 ha estat un any de continuïtat dels esforços per donar
suport al procés de desenvolupament de la CSM, perquè millori el
sistema sanitari, educatiu, constructiu i urbanístic... perquè la gent
visqui més bé. Al llarg de l’any passat, la FSM ha intentat convertir-se
en un mitjà de suport tècnic i eficient al servei d'aquells que
han pres consciència que per superar les condicions de misèria és
imprescindible treballar-hi de valent i participar-hi activament... En
aquest nou any que ens espera, la FSM vol renovar el compromís
de continuar en aquesta mateixa línia... Feliç any nou, JJR.
Juan José Rodríguez o Hugo Alfredo Meléndez López, va morir el 26
de febrer de 1995, a conseqüència d'un vessament cerebral. El funeral
es va realitzar el 2 de març en un cementiri de la capital, després de la
visita de caravanes de pobladors rurals no només de la CSM, sinó
també d'altres comunitats amb qui es comparteix la mateixa sort.
Centenars d'amics del camp de les ONG, tant nacionals com internacionals,
van expressar la seva consternació a la gran família de la
Comunitat Segundo Montes. Hi ha una frase que es va fer molt popular
i que expressa el veritable sentiment i visió d'aquest germà, amic i
company: "Fem de la Comunitat Segundo Montes un lloc bonic, on
donin ganes de viure". La població de la CSM el recorda sempre.
LA DECADÈNCIA DE LA UTOPIA AL NORD DE MORAZÁN
La crisi de 1993 va provocar un important pas enrera en la configuració
incipient de la utopia al nord de Morazán. Precisament aquell
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
93

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
94
any, després de diverses jornades de propostes i debats entre un reduït
equip que s'atribuïa la representació de la comunitat, neixia META
2000; un document de treball discutit abans de la crisi del 93.
En síntesi, la META 2000 plantejava "fer de la Comunitat Segundo
Montes una ciutat rural-urbana bonica, on donin ganes de viure i treballar.
Una ciutat on ens agradaria seguir visquent a nosaltres, als nostres
fills i als nostres néts, perquè és segura i és tranquil·la. Perquè hi ha
feina per a tothom i no hi ha pobres. Perquè els ancians, els mutilats i
els nens orfes no seran mai pordioseros, ja que existirà un fons social
suficient per cobrir les seves necessitats. Perquè tindrem llocs per distreure’ns
i tots els serveis propis d'una ciutat. Perquè hi haurà professionals
que voldran venir a viure a aquesta ciutat diferent, i amb les
seves aportacions potenciaran el seu desenvolupament…Per tot això
treballem”.
Sens dubte, amb la inesperada mort de Juan José Rodríguez, la
impossibilitat de la direcció pel replantejament estratègic, i la supremacia
d'interessos individuals camuflats amb el lèxic revolucionari, el
panorama empitjorà: la META 2000 no era més que una bonica revista
d'intel·lectuals que es va quedar a l'oblit. Mentrestant, la majoria de la
població de la CSM anava perdent la perspectiva de la seva comunitat i
dels seus líders. I per altra banda, començaven a visualitzar-se dos grans
sectors dins la CSM -el sector estructurat (amb ocupació) i el no estructurat-,
la qual cosa generava una estratificació de beneficis.
A finals de 1995, les fàbriques iniciaven un accelerat descens. Tot i
que s'havien superat notablement els problemes de qualitat dins la producció,
la comercialització no prosperava, amb la qual cosa els pagaments
als treballadors s'endarrerien. Desgraciadament, la direcció de les
fàbriques mantenia una combinació d'interessos personals, polítics i
"comunitaris".
La poca capacitat de debat ajuntada amb la visió autoritària i caciquista
de certes persones situades al capdavant dels organismes, comportà
la constitució d'un nucli nefast de poder que s’enfrontava despòticament
contra tot aquell que no pensés de la mateixa manera. A tot
això cal afegir-hi la separació de l’ERP del FMLN, i la creació per part
de l’ERP del Partit Demòcrata (PD), generant una polarització dins la
comunitat, ja que la majoria de la població de la CSM militava a l’ERP.
Era una guerra sense quarter, on qui més va perdre va ser la gent. És
important aclarir que ni era tota la direcció de l’ERP ni la Comunitat
en si, sinó més aviat certs conflictes històrics entre persones que es van
aprofitar dels espais que ocupaven per exercir pressió i generar desequilibris.

Aquesta situació, sumada a la inestabilitat per la problemàtica de la
terra, va provocar que l'atenció cap al patrimoni de la CSM quedés en
un segon pla. Es va imposar l'interès mesquí del nucli de poder abans
esmentat, situació que els va permetre, l’any 1996, legalitzar totes les
empreses productives -llevat de la fàbrica de concentrats per a animalssota
la figura de Productors Corporats Societat Cooperativa. De la lluita
de milers de persones per defensar el que era seu es va passar pràcticament
a la privatització. Actualment té 43 socis individuals, en la seva
majoria persones humils amb poca capacitat de debat per temor a futures
represàlies.
Definitivament, 1995 va ser un any bastant significatiu per a la
Comunitat Segundo Montes. Després de la pèrdua del seu gran líder, al
mes de maig es va donar la primera graduació de batxillers en orientació
docent (86 mestres, 40 d’ells, homes, i 46, dones); un èxit que el
Sistema Local d'Educació del Municipi de Meanguera (SILEM) va
aconseguir amb el suport de PRODERE (òrgan de les Nacions Unides).
Aquest era un dels grans passos que es feien per a la professionalització
dels mestres populars de la CSM; un pas que van aprofitar altres joves
per tal d'anivellar la seva situació acadèmica i escalar a nivells superiors
d'ensenyament o situar-se amb un millor perfil en el mercat laboral.
¿UNA SOLUCIÓ PER A LA CRISI ECONÒMICA?
En un últim esforç per reactivar la producció que poc a poc anava a
l'abisme, la Fundació Segundo Montes va guanyar, al desembre de
1995 i sota licitació pública, el Programa de Foment i
Desenvolupament d'Activitats Productives al Nord de Morazán (PRO-
FODAP). Aquest projecte, finançat pel govern deL Canadà, proposava
un treball integral i dinàmic en el quefer comunitari, establint un vincle
entre diverses instàncies de la CSM (Productors Corporats Societat
Cooperativa, BANCOMO, l'Escola Tècnica - administrada per la FSMi
la incipient Associació per al Desenvolupament Integral de la Dona,
ADIM). Incloïa el suport tècnic i financer per a la producció industrial i
pecuària, ajuda a l'efervescent sector microempresarial per mitjà de
l'assessoria, capacitació en gestió empresarial per mitjà de l'escola tècnica,
suport creditici a través BANCOMO, així com l'enfortiment de
l'organització de dones i la formació de promotores en drets humans
per a la dona i la família. Era un projecte de gran envergadura, tant en
la seva part financera (un milió de dòlars), com en els diversos components
i actors que hi intervenien. Aquesta complexitat necessitava d’un
alt nivell d'organització empresarial, gerencial i social, a més d'exigir
bons resultats financers a la zona; una zona remota, situada en una
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
95

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
96
regió de baix desenvolupament econòmic i amb una economia nacional
adversa.
El PROFODAP era complementari als altres projectes que es realitzaven
a la comunitat amb gestions de la FSM: última etapa del projecte
de construcció d'habitatges permanents (al finalitzar aquesta etapa va
quedar un dèficit de 500 unitats habitacionals), suport al procés de
legalització de terres (inventaris, negociació, incidència, etc), programa
de suport a petits productors agropecuaris (executat directament per la
FSM dins el programa Sistema d'Extensió Agroecològica, encara
vigent), ajuda a la microempresa rural (també executat per la FSM amb
el seu Programa Avanç Microempresarial), etc. De fet, la FSM es va
proposar l'enfortiment d'aquest últim programa -creat l’any 1995-,
ampliant la cobertura de la prestació de serveis de capacitació, d’assessoria
i d’assistència tècnica a una població emprenedora que creixia
agressivament. La prestació dels serveis no financers per a la microempresa
era un component nou que la FSM va assignar a BANCOMO.
Veure l’annex 5.
Productors Corporats Societat Cooperativa s’enduia la millor part de
la inversió de PROFODAP, ja que el que es buscava era dinamitzar els
processos productius de les empreses per contribuir a la generació de
llocs de treball amb salaris justs (passar de ¢900.00 del salari mínim
rural a ¢1,260.00 salari mínim urbà). A cada empresa (fàbrica de roba,
calçat, metall, mecànica, fleca, muntatge de la fàbrica d'embotits, granja
d'aus ponedores, pollastres d'engreix i porcins) se li assignaven
recursos tant per a capital de treball, com per perfeccionar la maquinària
i la infraestructura. També es facilitaven vehicles i un equip tècnic
altament capacitat, format per un enginyer industrial, un enginyer agrònom,
un dissenyador gràfic, un enginyer en aliments i un expert en
comercialització.
També el naixent organisme de dones legalitzat sota la figura d'Associació
per al Desenvolupament Integral de la Dona (ADIM), es va veure
enfortit amb PROFODAP, a través del ja esmentat suport a promotores
comunitàries capacitades a la pràctica en temes de drets humans, d’organització
i de promoció dels drets de la família. Es va aconseguir establir
uns lligams amb d’altres organismes de dones a nivell local i internacional,
a fi de visualitzar el treball a Morazán i aprofundir sobre la
urgent necessitat d'acompanyar el procés emprès. No obstant això,
l'any 2000, Mabel Reyes -la representant d’ADIM des del seu inici- es
va retirar per raons estrictament familiars; la seva absència va afeblir la
iniciativa. A aquest fet cal sumar-hi la intromissió del nucli de poder
pel que fa a la tria de les noves líders d’ADIM, generant una pèrdua de

confiança entre les sòcies i entre la població en general, de tal manera
que les seves activitats a nivell de la comunitat passen desapercebudes i
amb poca presència a les xarxes on participaven.
Sense proposar-s’ho, amb el PROFODAP la Fundació Segundo
Montes feia el seu últim esforç per coordinar els organismes locals a fi
de coexecutar projectes específics que asseguressin la utopia al nord de
Morazán. No obstant, la realitat havia transformat les visions de desenvolupament,
canviant ràpidament el marc de relacions entre els organismes;
cadascun s'atribuïa una major autonomia i/o representativitat respecte
als altres. Amb aquesta situació era gairebé impossible l'execució
d'un projecte de tal naturalesa. Malgrat tot, es va continuar. Òbviament,
la direcció de la Fundació Segundo Montes tampoc va saber
interpretar la situació i es va deixar endur pel vaivé de tot el conglomerat
orgànic de l'estructura tradicional de la Comunitat Segundo
Montes. La Junta Directiva de la FSM no va respondre al mandat de la
Comunitat i es convertia en un organisme més; el treball direccional va
recaure pràcticament en el personal tècnic de gestió, generant un clima
d’acefàlia institucional. El nou Director Executiu de la FSM (nomenat
després de la defunció de Juan José Rodríguez), no va poder estructurar
Lliurament d’arbres
a la segona campanya
de reforestació de
la Comunidad (juliol
1997)
97

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
98
l’agenda de treball, ocupant-se, més aviat, de les línies que el nucli de
poder imposaven.
Definitivament, la capacitat gerencial de la FSM no va ser l'adequada
per controlar la situació políticoestratègica de la Comunitat, i molt
menys la direcció d'un projecte amb la naturalesa, exigències i reptes
del PROFODAP. Les contractacions dels llocs de decisió del programa
van ser assignats per amiguisme, deixant de banda la capacitat i l’experiència
requerida per a l'execució de projectes empresarials amb finalitats
de lucre. Controlar el projecte des de San Salvador va ser un dels
principals errors, ja que va impedir el protagonisme de la FSM en les
decisions operatives. Malgrat tot, la FSM va estar a l'alçada pel que fa
a la direcció administrativa dels recursos.
LA INESTABILITAT SEMBLA NO TENIR FRE
Després de 6 mesos d'execució del PROFODAP es va arribar al primer
punt crític, a partir del qual les relacions entre els diferents actors
van ser completament inflexibles i sense aspiracions de recomposició
estratègica. No es va aconseguir el gran objectiu de contribuir a la
generació de llocs de treball i d’arribar al salari mínim nacional.
Productors Corporats va començar a canviar les regles del joc: la unitat
de mercadeig que inicialment es va projectar enfortir per a l'embranzida
de les vendes va ser marginada tallantment, situant en el seu lloc
persones properes ideològicament al seu discurs, però sense experiència
per a la dinàmica comercial que imposava el moment. Davant d’aquesta
situació el component de comercialització no va millorar i, per descomptat,
es van estancar les fites de venda previstes. La direcció de
PCSC se’n "va rentar les mans" amb l'argument que el projecte tenia
problemes de concepció; uns problemes que no van especificar mai. És
més, tampoc van assumir les recomanacions de l’equip tècnic contractat
pel projecte.
D'altra banda, a partir del segon semestre, la canalització dels crèdits
per a les microempreses va deixar de tramitar-se a través de BANCO-
MO, ja que entrava ràpidament en una de les seves pitjors crisis estructurals;
una crisi que avui encara no ha superat. La FSM va haver d’assumir
el component de crèdit exclusiu per a la microempresa; actualment
és la seva millor especialitat. Enmig d'aquest enrenou, la
Comunitat Segundo Montes s'enfonsava en una situació d'inestabilitat
sense precedents.
"... es presenta una visió d'una percebuda falta de representativitat
de les famílies dins l'estructura de la Comunitat (ACSM i organis-

mes associats). Hi ha un alt grau de desinformació entre la població
i se senten moltes veus dissonants. Aquesta visió que tenen les
bases pot atribuir-se al fet que no s’han complert les expectatives
generades durant la repatriació, no només per part dels líders
comunals, sinó també per part de la cooperació externa. Tampoc el
govern ha complert els Acords de Pau, aspecte que afecta sobretot
el procés de legalització de terres i les seqüeles de la divisió política
del que abans era una aliança per a un projecte popular... però hi
ha d’altres causes més profundes, d'ordre intern, que han contribuït
a les opinions oposades entre les bases... Existeixen dos sectors a la
comunitat: el primer, un sector d’economia formal, amb accés a
l’habitatge, a l’ocupació i a serveis comunitaris; i el segon, un sector
d'economia informal en condicions precàries. Aquesta situació
s'agreuja amb l'escassesa de terres per sembrar... A la pràctica, el
Projecte Comunal s'ha convertit en el projecte d'una minoria. La
concentració de les inversions en el sector estructurat i la reducció
de l'ocupació, tenen conseqüències profundes de cara al desenvolupament;
un desenvolupament cada cop més excloent. Alhora, hi va
haver canvis dins l'organització, abandonant-la en els assentaments,
i prioritzant-la per organismes econòmics i socials. D'allí es
conclou que el model de desenvolupament ha agafat un gir excloent,
tant en el model econòmic, com en el model organitzatiu 1 .”
L'avaluació citada no va ser del tot assumida per la direcció de la
Comunitat; no es va acceptar el fet que existissin dos sectors, ni de bon
tros la situació de màxima vulnerabilitat del sector exclòs. En aquest
context, la Fundació Segundo Montes, amb el protagonisme que li quedava,
va iniciar un procés de debat comunal, convidant en un primer
moment a dos membres directius de cada organisme de la Comunitat.
En aquell moment hi havia l’Associació Comunal Segundo Motes,
l’Associació per al Desenvolupament Integral de la Dona, el Sistema
Local d'Educació del Municipi de Meanguera, el Sistema Local de
Salut, els Productors Corporats Societat Cooperativa, la Constructora
San Luis Societat Cooperativa, l’Associació Cooperativa d'Estalvi i
Crèdit BANCOMO, la Ràdio Segundo Montes, la Comissió de Terres,
el Grup Morazán i la Fundació Segundo Montes. Aquest debat pretenia
analitzar la problemàtica existent en el si de la Comunitat i replantejar
estratègicament el camí que calia seguir per sortir de la crisi. Algunes
de les instàncies esmentades havien creat, a principis de 1996, el
Comitè de Coordinació Comunal (CCC), que d'alguna manera va facilitar
la fase preparatòria del debat.
1. Informe principal de l’avaluació realitzada per Harry Clemens, en el marc de l’execució
del projecte "Dinamització de l’economia comunitària", dut a terme per la
Fundació Segundo Montes. Universitat Lliure d’Amsterdam, 1996.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
99

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
100
A la primera reunió, el 15 d'agost de 1996, hi van participar 12
representants de 8 dels organismes abans citats. Els punts principals de
l'anàlisi durant la preparació van ser, entre d’altres:
- La importància del rescat del model organitzatiu que va caracteritzar
la CSM al llarg de la seva estada en el refugi i durant els primers anys
de la repatriació. Fer vigents o reactivar les arrels organitzatives que
van fer de la comunitat un cos altament cohesionat podria convertirse
com un element que s'imposaria dins una futura agenda comunal.
- La necessitat emergent de demostrar la sostenibilitat dels esforços de
desenvolupament socioeconòmic que s'impulsaven en aquell moment.
- El nou escenari que plantejava el procés de legalització al que es veien
enfrontades les diferents instàncies comunals. Aquest procés anava
acompanyat d'un nou marc de relacions entre organismes que posava
en perill l'esperit comunal i la visió de cooperació i de recerca del bé
comú que encara caracteritzava al Projecte Segundo Montes en el seu
conjunt. Fou precisament en aquest apartat on es va abordar un aspecte
prou important, el de la legalitat: la llibertat que proporcionava
la legalitat podria ser perillosa si s'interpretava com la conquesta d'un
organisme en particular i no com un pas fonamental cap a la consolidació
de la societat comunitària i del seu model de desenvolupament.
- Es va decidir que el moment era oportú i la necessitat del debat
urgent, de manera que es definiren algunes condicions per dur a
terme el procés: el debat havia de ser prioritari dins les agendes de
cada organisme, calia mantenir un alt nivell de tolerància de cara a
obtenir idees consensuades, i s’havien d’establir reunions periòdiques
per adquirir agilitat en la dinàmica.
A la següent sessió es va definir l'agenda de treball del procés de
debat, estructurant-la de la següent manera:
1. ¿Com veiem la Comunitat?
Identificació de problemes
Anàlisi de causes: internes i externes
Identificació d'eixos
2. ¿Què volem?
Construir visió per eix
3. ¿Com aconseguir el que volem?
Per eix
Mitjans per arribar a la fita versus la pràctica actual
4. ¿A què ens comprometem?
Compromisos mínims per construir un projecte comunitari

El lema inaugural del debat fou: "Recordem un passat de glòria,
vivim un present de reptes, construïm un futur d'esperança". Es va
decidir definir un temps específic de nou setmanes per emprendre l'agenda,
establint una jornada setmanal de trobada, dues d'elles dobles.
Els primers 3 punts es van tractar amb normalitat. Fins i tot es van
incorporar més persones al procés, arribant a una participació per jornada
d’unes 51 persones de mitja. No obstant, quan es va tocar el punt
4 només hi van assistir 12 persones. Els que en aquell moment tenien el
“poder“ -entre ells Productors Corporats Societat Cooperativa,
Associació Comunal Segundo Montes, Sistema Local d'Educació del
Municipi de Meanguera i Associació per al Desenvolupament Integral
de la Dona- no es van presentar o, en alguns casos, van enviar representants
sense cap poder de decisió, la qual cosa els privava de qualsevol
capacitat de debat. Parlem dels que controlaven el poder econòmic
gestionat per a la comunitat i de la ACSM, creada per custodiar aquest
patrimoni, tot i que mai va exercir aquest paper.
Davant d’aquesta situació, la Fundació Segundo Montes va donar per
acabada la seva participació activa en el procés, ja que no es veia cap
mínim interès per reprendre el rumb de la comunitat. De totes maneres,
els resultats preliminars del debat van donar les bases perquè la FSM
dissenyés un projecte encaminat a ampliar la participació de la població
en l'avaluació de la feina que s'havia realitzat des de la mateixa fundació.
Fou així com, al maig de 1997, la FSM va crear la Unitat d'Investigació
i Desenvolupament. Entre d’altres coses, es va encarregar de realitzar
un estudi socioeconòmic de la Comunitat Segundo Montes. Set
mesos més tard ja teníem els resultats: una sèrie de dades estadístiques
de la població així com la reafirmació de les conclusions expressades
dins l'avaluació de Harry Clemens. Segons l'estudi, la CSM comptava
amb 4,943 habitants (el 53.25% eren dones) constituïts en 1,043 famílies
-al moment de la repatriació eren aproximadament 8,400 persones-
; el 50% de la població estava vivint en una pobresa extrema, i tant els
organismes "comunitaris" com els seus dirigents no gaudien de cap credibilitat
en el sí de la comunitat.
Arran de l'estudi, es va decidir compartir la informació amb els organismes.
L'objectiu? Fer un nou intent pel restabliment de la confiança i
apostar per un pla estratègic comú per a tota la CSM. Era, en definitiva,
treballar per la disminució dels indicadors negatius del model de
desenvolupament.
El CCC s'havia convertit en un escut protector de les línies i dels interessos
del grup de poder, alhora que les persones dels organismes allí
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
101

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
102
inclosos -excepte la FSM i la RSM- eren fàcilment manipulades per
aquest grup. La primera proposta del Comitè de Coordinació Comunal
va ser prohibir a la FSM -que encara formava part del CCC i, per tant,
de l'estructura tradicional organitzativa- de divulgar els resultats del
cens, tant a la Comunitat com a la cooperació. Res no es podia donar a
conèixer sense l'autorització del CCC. Aquest filtre va ser una de les
principals barreres que la FSM va trobar per compartir els resultats.
Amb l'objectiu de bloquejar la capacitat de manipulació que exercia el
grup de poder, la FSM proposava democratitzar les decisions ampliant
la participació de més entitats o d’altres expressions organitzatives de la
comunitat al CCC. Òbviament, no hi van estar d'acord. La direcció
negava categòricament la situació de pobresa i la crisi de lideratge que
confirmava l'estudi.
Aquests fets anaven acompanyats d'una sèrie de calúmnies i acusacions
desmesurades per part de la direcció cap al treball conjunt que la
FSM proposava. En la mesura que s'aconseguia desacreditar la feina de
la FSM, l'impacte o els resultats que aquesta generés podia veure’s perjudicat.
RESCATAR L'ESPERIT DE LA
COMUNITAT SEGUNDO MONTES
L'APOSTA DE LA FSM
El mes d'abril de 1998, després de diversos intents pel restabliment
del teixit social organitzatiu i històric, la Fundació va decidir deslligarse
de l'estructura tradicional organitzativa. Aquest canvi va portar
serioses conseqüències pel que fa a la gestió de la cooperació, i va obligar
a definir un pla arriscat per sortir de la crisi generada.
A partir d'aquest moment, la FSM va definir dos grans eixos de treball.
D'una banda, la direcció va dedicar la major part del seu temps a
restablir un nou esquema d'alternatives que mantinguessin l'esperit
comunitari que caracteritza la comunitat. De l'altra, es va reforçar la
gestió de la FSM cap a l'enfortiment de l'economia familiar, cosa que
significava ampliar la cobertura dels serveis del Programa Avanç
Microempresarial i del Sistema d'Extensió Agroecològica (iniciat l’any
1996).
La idea que mou el Programa Avanç Microempresarial és la de convertir
les iniciatives familiars en fonts d’autosostenibilitat i de desenvolupament
familiar, generant les condicions que possibilitin l'organització
social i productiva de la Microempresa. Es proporcionen els serveis
tècnics financers (anàlisi d'inversió i finançament creditici) i els no

financers (capacitació, assessoria puntual i assistència tècnica), aconseguint
amb això l'autosuficiència econòmica de les petites iniciatives
productives que contribueixen a l'enfortiment de l'economia familiar
dins la CSM. El mes de Juny del 2002 treballàvem amb 453 famílies de
5 municipis del Nord de Morazán.
També el Sistema d'Extensió Agroecològica es proposa enfortir l'economia
familiar dins la Comunitat Segundo Montes, però en aquest programa
es fa a través de l'organització del sector agropecuari i la comercialització
local dels seus productes. La idea és fer de l'activitat agropecuària
un mitjà perquè les famílies puguin augmentar els seus ingressos.
Per aconseguir-ho, es treballa a les àrees agrícoles i pecuàries (ambdues
enfocades cap a la seguretat alimentària), proporcionant assistència tècnica
per millorar la producció i validant activitats de diversificació, que
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
L’organització i la
lluita són dos elements
fonamentals per
a garantitzar els
drets del futur.
103

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
104
després són finançades pel programa Avanç Microempresarial. D’altra
banda, pel que fa al medi ambient, es posa l’èmfasi a la protecció de
conques hidrogràfiques, orientant les accions cap a la sensibilització i
les pràctiques ambientals, i involucrant tant els centres escolars com les
comunitats meta.
A partir de la ruptura de la FSM amb el model tradicional i vertical
de treball a la Comunitat, s’inicià un lent procés de consulta amb d’altres
sectors organitzats de la CSM i de la zona nord de Morazán. En
aquell moment, la FSM comptava amb un nou Director Executiu,
Miguel Angel Ventura. Ventura tenia una visió històrica àmplia sobre
les fites a les que aspirava la comunitat des de la dècada dels 70 i, al
seu torn, una visió actual concreta: refer camins des de la identitat de la
Comunitat com a societat civil.
El panorama anteriorment descrit no era el millor escenari per a un
replantejament del model de desenvolupament. A banda de la pèrdua
de rumb i del garbuix en disputes internes on es veien embolicats els
organismes tradicionals de la CSM, la cooperació internacional feia
estona que havia emigrat cap a d’altres àrees geogràfiques. És en aquest
sentit que sorgeix el replantejament estratègic sobre el rumb que havia
de prendre la FSM. Durant els mesos de setembre i d’octubre de 1998,
es van realitzar vuit jornades de consulta i dues de debat sobre el model
de desenvolupament amb diferents sectors de la Comunitat Segundo
Montes.
La FSM no va veure altra sortida que la ruptura per propiciar un
replantejament sobre el model comunitari; en definitiva, generar processos
en els quals les decisions fossin preses realment per la mateixa
població. Això significava anar al rescat de la identitat de la mateixa
comunitat i de qualsevol model de desenvolupament sostenible. La
FSM es col·locava al capdavant d'una comunitat summament vulnerable
i amb riscos d'una descomposició social gran; existia una buidor de
conducció generalitzada. El rol fonamental de la FSM, a més de la gestió,
serà la de facilitar processos integrals de desenvolupament encaminats
a millorar la qualitat de vida de la població, amb la participació
substancial dels seus membres. Sota aquesta perspectiva i convicció, l'equip
de la FSM va definir els següents passos:
1) Consulta avaluativa amb diferents sectors de la Comunitat sobre
els 9 anys passats després de la tornada.
2) Validació de les conclusions amb els sectors consultats.
3) Elaboració d'un Pla Estratègic de la FSM per respondre tant als
resultats de la consulta, com a la concepció de desenvolupament
definida per la Institució.

Com a resultat d'aquest treball sorgeix la Planificació Estratègica
1999 - 2003 de la Fundació Segundo Montes. Es va presentar a la
Comunitat amb la confiança i la maduresa que la riquesa institucional
acumulada durant més de 9 anys d'acompanyament a la CSM -plens de
moments bons i dolents- li ha donat, perquè en moments nous es tingui
la capacitat de donar el rumb adequat a la seva visió i missió. El
moment pel que travessava la Comunitat, lligat a la història concreta
d'un país en transició cap a la democràcia, necessitava urgentment un
replantejament del seu model de desenvolupament; enarborant la bandera
dels herois i màrtirs, del Pare Segundo Montes, de Juan José
Rodríguez i de tots els que han abonat el terreny amb la seva dedicació
i sacrifici, així com dels nobles ideals de la cooperació que ha dipositat
incondicionalment la seva confiança a l'encomanar-li els seus recursos.
En el nou marc de treball, entra en joc la recuperació de la confiança
de la població davant de qualsevol iniciativa de replantejament del
model comunitari que es pretengui activar. La FSM n’era plenament
conscient, però el major error hagués estat no intentar-ho un cop més.
Si d'una banda, fins ara la cooperació externa ha invertit més de 100
milions de dòlars, per l'altra, manquen moltíssimes necessitats vitals; la
població exigia informació sobre l'ús dels recursos.
ELS ÈXITS ACONSEGUITS...
Actualment, a nivell intern es respira un clima de desconfiança, però
no menys difícil és el clima amb la cooperació externa; hi ha molt desencantament.
La FSM no està en el seu millor moment per assumir una
empresa d’aquestes dimensions, però així i tot sabem que els processos
de desenvolupament són possibles perquè hi ha una població que, malgrat
haver viscut molt de temps envoltada de dinàmiques assistencialistes,
és capaç encara d'apostar per les utopies si veu alguns signes nous
en la gestió del desenvolupament. És en aquest context que durant quatre
anys s'ha avançat donant forma a les cinc línies de la nostra planificació
estratègica: Organització, Apoderament (format per quatre components:
l’econòmic, l’ecològic, el de gènere i la infraestructura),
Formació, Gestió i administració eficient, i Expansió institucional.
Heus aquí un resum dels principals èxits aconseguits durant 4 anys de
treball, en les seves àrees concretes d'execució:
APODERAMENT
• 450 microempreses rurals de diferents sectors (comerç, artesania,
manufactura, agropecuari i serveis) assistides amb capacitació en gestió
empresarial, assessoria tècnica i assistència creditícia.
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
105

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
106
• Creació del fòrum Microempresarial del departament de Morazán,
juntament amb 3 ONGs locals.
• Creació de la Central de referències creditícies del departament de
Morazán.
• Enllaços institucionals amb organismes nacionals (privats i estatals)
de promoció de la microempresa.
• 350 famílies agropecuàries capacitades en tècniques de producció
enfocades cap a l’agricultura sostenible i la protecció del medi
ambient.
• 186 pomes de sòls cultivables protegides amb obres de conservació de
sòls (85,000 metres lineals de barreres vives, 13,500 metres lineals de
barreres mortes, 15,000 metres lineals de sèquies en vessants, 8 fonts
d'aigua reforestades, 15,000 metres de barreres talla-focs, 2,000
metres lineals de dics de contenció construïts, 76,260 arbres autòctons,
400 famílies directament involucrades en capacitació teòrica i
pràctiques medi ambientals, 300 estudiants capacitats en 7 temes de
sensibilització al medi ambient).
• 27 famílies incorporades a la producció de pollastres d'engreix compten
amb assessoria tècnica i assistència creditícia.
• 30 famílies amb capacitació i assistència tècnica i creditícia per a la
producció agrícola diversificada.
• 25 dones dedicades a l'explotació de gall dindi com a font generadora
d'ingressos i millora de la dieta alimentària.
ORGANITZACIÓ
• 230 dones incorporades a 5 grups de treball sobre sensibilització en
drets humans i la qüestió de gènere.
• 18 dones capdavanteres en procés incipient de formació com a promotores
locals en temes de gènere i família.
• Creació i funcionament de l'oficina d'assessoria legal per a la família.
• 27 Juntes Directives participen en el procés naixent de concertació
intermunicipal en els municipis de Meanguera i Jocoaitique.
• Escola de líders juvenils funcionant amb la participació de 26 joves
de la Comunitat Segundo Montes.
• 12 joves de la Comunitat Segundo Montes estudien una carrera tècnica
(2 anys de durada).
• 4 Joves estudiant una especialitat ocupacional.
• 4 joves de la Comunitat Segundo Montes, estudien una carrera universitària.
• Funcionament del Centre d'Art i Cultura (la FSM hi dóna suport amb
l'assessoria tècnica pedagògica).

• Producció i difusió de programes educatius a través de la Ràdio
Segundo Montes.
• Equipament bàsic i legalització de la Ràdio Segundo Montes.
EXPANSIÓ
• Suport durant l'etapa d'emergència provocada per l'Huracà Micht a
6 comunitats del baix Lempa (Las Canoas, Amando López, Canoítas,
Babilonia, Los Lotes y Las Mesitas), municipi de Jiquilisco,
Departament d’Usulután.
• Producció de conreus d'humitat (síndria, frijol blanc i hortalisses)
amb 36 famílies de 6 comunitats del baix Lempa.
• Enfortiment de la capacitat organitzativa a 6 comunitats del baix
Lempa, aprofitant l'experiència a 25 comunitats que després van
crear el Comitè de Comunitats Unides.
• Suport a la formulació de la planificació estratègica de Comunitats
Unides (té 6 àrees estratègiques: organització, salut, educació, agropecuària,
infraestructura i legalització de terres).
• Establiment de meses de concertació tècnica (per a cada línia estratègica)
per a l'aprofitament dels recursos disponibles a favor de les
comunitats que conformen el Comitè de Comunitats Unides del baix
Lempa.
• Capacitació en temàtiques de gènere i drets humans a 30 dones de les
comunitats Amando López i Las Canoas.
• Reconstrucció d'una escola rural i reparació de 30 metres de borda
danyades per l'huracà Micht a la Comunitat Babilonia i Los Lotes del
baix Lempa.
• Suport a la producció diversificada (conreu tradicional i ramaderia).
De moment ajudem a 70 famílies del baix Lempa, seleccionades com
a part del procés de formació del Comitè de Comunitats Unides.
• Construcció de 70 habitatges provisionals (fusta, làmina i plàstic) a la
Comunitat El Milagro de Jiquilisco, afectades pel terratrèmol del mes
de gener del 2001.
• Construcció de 70 habitatges progressius a les comunitats La Plancha
i El Paraíso del municipi de Jiquilisco, afectades pel terratrèmol del
2001.
• Reactivació de la infraestructura productiva danyada pels terratrèmols
del 2001 i capital de treball per a 36 cooperativistes de Salinas
de Sisiguayo, a Jiquilisco.
• Construcció de 140 habitatges progressius a les comunitats La Peña i
Las Marías del municipi de Chinameca, en el departament de San
Miguel.
• Contribució a la seguretat alimentària de 90 famílies afectades pels
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
107

Una delegació de
REDS a la Radio
Segundo Montes –
La Señal Verde
(Agost 2001).
108
terratrèmols del 2001, residents a les comunitats La Peña i Las
Marías del municipi de Chinameca, San Miguel.
La Fundació Segundo Montes va ampliar els seus serveis de suport a
la comunitat, incorporant no tan sols els seus dos programes inicials
(Avanç Microempresarial i Sistema d'Extensió Agroecològica), sinó
també el Programa d'Organització i Benestar Social, el d'Emergència i
Reconstrucció, i el d'Enfortiment d'Iniciatives Econòmiques per a l’autogestió.
El Programa d'Organització i Benestar Social té cinc components
fonamentals: Joves, Gènere, Organització, Concertació i incidència, i
Comunicació i benestar social. Gràcies al programa, 30 joves disposen
avui de beca. Pel que fa a l'àrea de gènere, tractem el tema d'assessoria
legal per a la família: demandes per violació als drets humans, violència
intrafamiliar, demandes de quota alimentària, etc. De la mateixa manera,
cal destacar la comunicació social a través de la contribució de
Ràdio Segundo Montes i del Centre d'Art i Cultura en el rescat de
valors i en la sensibilització sobre aspectes generals de desenvolupament
rural.

El Programa d'Emergència i Reconstrucció, com el seu nom indica, té
a veure amb situacions crítiques (sequeres, inundacions, terratrèmols i
últimament la crisi generada per la caiguda internacional del preu del
cafè). Vam treballar amb les comunitats més vulnerables als fenòmens
naturals, donant prioritat a 100 famílies de la Comunitat Las Marías
del Municipi de Chinameca i a 31 comunitats del Municipi de
Jiquilisco. Les activitats bàsiques s'orienten cap a la construcció d'habitatges
provisionals i permanents, la reactivació productiva i l’organització
social. Algunes d'aquestes accions se citen a l'anterior resum dels
principals èxits aconseguits.
El Programa d'Enfortiment d'Iniciatives Econòmiques va ser incorporat
al treball de la FSM l'any 2000, per tal d'impulsar l'economia. La
idea és crear bases sòlides perquè les estructures comunitàries planifiquin
i generin projectes -a mig i a llarg termini- encaminats al foment
del desenvolupament integral amb equitat. Al mateix temps, vam treballar
per enfortir tres empreses (transport col·lectiu, fàbrica d'aliments
concentrats per a animals i afiliació a la cooperativa camaronera), que
permetin a mig termini la generació d'ingressos propis a la FSM de cara
a garantir la inversió socioeconòmica en els seus diferents programes de
treball. El programa també pretén el desenvolupament d'iniciatives
pilot que demostrin, a la pràctica, la viabilitat econòmica i social del
desenvolupament rural amb equitat i participació col·lectiva.
... GRÀCIES AL TREBALL EN EQUIP
Pel que fa a l'evolució de l'organització dins la Comunitat Segundo
Montes, es pot dir que el rostre propi de la CSM és el seu alt nivell
organitzatiu, el qual li va permetre tirar enavant durant 3 dècades no
exemptes de moments límits.
La FSM, a partir de la problemàtica principal sorgida de la consulta
de 1998, va dissenyar i impulsar la política d'organització a implantar
(veure annex 7), tant per a la participació activa de la població, com
per a la construcció d'una consciència més propositiva. L'estructura
organitzativa està contituïda per les Juntes Directives Comunals, integrades
per un President/a, Vice-president/a, Tresorer/a, Secretari/a, i
vocals elegits pel seu respectiu nucli poblacional. El procés va iniciar
amb un diagnòstic organitzatiu per partir de la realitat de cada Junta
Directiva o expressió organitzativa. Seguidament, es va desenvolupar
una metodologia de visites als membres integrants d'aquestes directives
amb l'objectiu de crear llaços d'acostament, encaminats a reconstruir la
confiança perduda en aquest tipus de processos. Un cop fets aquests
contactes, es va definir la proposta de Pla Organitzatiu, en el qual hi
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
109

calia involucrar les directives des del principi, amb l'objectiu que es
constituís una eina validada pels mateixos participants.
Les metes d'aquest Pla Organitzatiu són les següents:
a) desenvolupar una consciència críticoanalítica que permeti l'anàlisi
objectiva de l'entorn local, nacional i internacional
b) definir el model de desenvolupament “altern” a implantar, identificant
els seus eixos estratègics de la manera més tècnica possible.
c) estructuració o reestructuració organitzativa, d'acord amb la definició
del model altern de desenvolupament i dels seus eixos estratègics.
L'organització, per tant, ha de respondre a un model de desenvolupament.
d) elaboració d'un Pla Estratègic quinquennal, mitjançant el qual es treballi
per implantar els quatre eixos sorgits d'aquest procés: Eix
Organització, Eix Medi ambient, Eix Desenvolupament Econòmic i
Eix Desenvolupament Social.
La disposició per l'organització que han mostrat diferents forces vives
dins la comunitat ha estat essencial per seguir avançant. Han ressorgit,
com hem dit abans, les Juntes Directives per colònies i les representacions
d'aquestes a nivell dels assentaments.

Fent una valoració sobre l'evolució en general del "Projecte Segundo
Montes", cal esmentar que la riquesa més gran acumulada és l'esperit
de comunitat, de solidaritat i de memòria històrica que encara perduren.
Podria afirmar-se que són aquests els principals valors que mantenen
viva la flama de l'esperança, i és precisament allí on hi reposa el
compromís; compromís que ha de ratificar la pròpia comunitat, els seus
líders i dirigents, la cooperació, la solidaritat i totes aquelles persones
que segueixen somiant amb un món diferent, perquè el "Projecte
Segundo Montes" ja no serà el laboratori, sinó l’indret on es posaran
en joc noves apostes amb les lliçons apreses i les experiències acumulades,
i sobretot amb passió pel canvi.
ELS REPTES A SOLUCIONAR
La CSM no és una illa a El Salvador, ja que està igualment afectada
per totes les polítiques i mesures neoliberals i globalitzants en voga.
Però al mateix temps, arrossega profundament petjades doloroses del
seu caminar històric. Entre elles, la no capacitat dels seus comandaments
a facilitar el procés de construcció de la democràcia en condicions
històriques noves. Això ha generat dins la seva direcció “tradicional”
certes actituds d'aprofitament del patrimoni comunal (que per justícia
ha de ser retornat a totes les mares vídues, ancians sols, orfes,
etc.), i d'exercici de l'autoritat aliè al plantejament solidari i participatiu.
Per altra banda, hi ha molt desencantament perquè no es palpen
immediatament les fites i els objectius pels quals es va invertir tant
sacrifici. Alhora, se suma la pèrdua del nivell organitzatiu que el va
caracteritzar i que va ser el seu rostre en els moments més decisius de la
seva història.
La direcció dels organismes “tradicionals” s'ha tancat en interessos
molt reduïts i no s'albira, a curt termini, l'obertura als suggeriments i la
devolució del patrimoni a la Comunitat. Tot sigui dit, molta de la
infraestructura que va allotjar fàbriques, indústries, granges, etc., es
troba des del 1997 en una completa deterioració. De fet, alguna maquinària
ja no existeix. La comunitat, que en ocasions més crítiques havia
assumit un paper protagonista producte de l'abandó organitzatiu, ha
mantingut un perfil d'espectador davant d’aquesta situació.
La Fundació va assumir un paper en un moment de profunda crisi;
paper que el va dur a dedicar totes les energies cap a la imatge dins la
comunitat i cap a la cooperació. S'han establert moltes xarxes nacionals
i locals on se socialitza l'experiència per tal d'obtenir suggeriments
i millorar les propostes de desenvolupament. Malgrat això, encara
queda per fer una dura tasca: la construcció d'espais de decisió -tant
El Salvador A l’horitzó
d’un nou dia
Dones treballant a
l’empresa de confecció,
creada al marc
de la Planificación
Estratégica 1999-
2003.
111

A l’horitzó
d’un nou dia
El Salvador
112
Institucional com Comunal- profundament democràtics, participatius i
amb una visió de projecte alternatiu.
Ara bé, hi ha dos problemes fonamentals que la CSM ha de resoldre
com més aviat millor: superar la pobresa extrema i refer el teixit organitzatiu.
Així com a la resta d'El Salvador, a la CMS hi viu un considerable
nombre de famílies que subsisteixen amb menys d'un dòlar diari.
Això indica una insatisfacció escandalosa de les necessitats bàsiques, i
per tant una deterioració de la qualitat de vida. Tot això sense comptar
els elevats índexs de violència que caracteritzen la realitat nacional i
local. Però el desenvolupament, perquè sigui autèntic, ha de sorgir des
del compromís de tots els actors implicats. Això implica superar els
nivells de consciència conformista i assumir el rumb de la història des
d'una real dimensió de participació ciutadana.
A MANERA DE CONCLUSIÓ
La història de la Comunitat Segundo Montes representa l’experiència
d'un poble que va prendre consciència de la seva realitat d'opressió, de
misèria i de repressió. Només hi havia un camí i era el de la dignitat. A
la fase inicial d'aquest camí hi ha la mística que l’empeny a donar-ho
tot, a lliurar-ho tot. Es consolida la visió i la convicció que els canvis
són possibles quan l'ésser humà aposta amb una consciència alliberada.
Aquesta consciència nova i el lliurament sense límits han marcat la
història d'aquest poble; història que no torna endarrere. Ha quedat
marcada amb el signe de la resurrecció: com ho digués Mons. Romero,
"si em maten ressuscitaré en el poble salvadorenc”.
Si la crisi per la qual ha passat la CSM no l'ha destruït és perquè el
seu destí està inscrit en aquesta dinàmica irreversible de futur que li van
transmetre els herois i màrtirs de la nostra lluita revolucionària.
La nostra comunitat té molt present la imatge de la brasa. Les nostres
famílies camperoles usen llenya per cuinar els aliments, i quan s'acaba
aquesta feina, es deixen les brases dins el forn, de tal manera que quan
han de cuinar de nou, es bufa sobre la cendra i el foc de les brases
encén la nova llenya. Així és el nostre procés, les jornades continuen i
el que hem de fer és bufar les brases del canvi enceses per tots els actors
d'aquest procés. La missió no ha acabat; és l'hora oportuna per encendre
tots les brases d'aquest procés.