EL CONSOLAT DE MAR I ELS CONSOLATS D'ULTRAMAR ...

EL CONSOLAT DE MAR I ELS CONSOLATS D'ULTRAMAR 75
contra uns mariners que havien deixat el patró de la seva nau a Trípoli i ells
havien portat la nau a Siracusa. El cònsol s'havia d'ocupar que els culpables
fossin castigats (en aquest cas era fàcil perquè Sicília pertanyia llavors a la
Corona catalano-aragonesa) i havia de recuperar la nau i els béns del patró
desposseït 87 .
La immunitat diplomàtica era una prerrogativa fonamental perquè el
cònsol pogués desenvolupar la seva tasca. En general aquesta immunitat es
respectà, però la prudència aconsellà a alguns cònsols no posar a prova la
teoria i fugir quan guerres d'inici inesperat posaven en perill la seva llibertat
i potser la vida. S'esdevingué així, per exemple, el 1288, quan es produí la
ruptura entre Alfons el Franc i Sanç IV de Castella, a causa de l'ajut
proporcionat pel primer als infants de la Cerda, privats dels seus drets a la
Corona pel seu oncle el rei Sanç IV 88 . No respectà la immunitat un sultà
de Babilonia de començaments del segle XV que féu apallissar un cònsol de
catalans a Alexandria perquè havia aconsellat als mercaders catalans a Síria
que fugissin per tal de no pagar una indemnització que el sultà exigia per
una presa feta per catalans contra tunisencs procedents d'Alexandria; segons
el cronista venecià Emmanuel Piloti, el cònsol trigà sis mesos en curar-se i
seguidament quedà confinat durant tres anys a l'alfòndec d'Alexandria com
a hostatge fins que, aprofitant la presència de naus catalanes amb ambaixadors
al port d'Alexandria, que venien per negociar amb el sultà, el cònsol
es despenjà amb una corda per les muralles del port i pogué fugir 89 .
L'incompliment de les seves obligacions per part d'un cònsol podia
ésser castigat, generalment suposem que per aquells que l'havien nomenat,
però també hi ha casos en què és el rei qui castiga. Per exemple, l'any 1341,
el cònsol de Càller, Miquel Sa-rovira, fou empresonat i castigat després amb
una multa pel rei, per haver gosat contradir una decisió del procurador
fiscal, que havia confiscat una nau barcelonina culpable d'haver trencat la
prohibició del comerç amb Alexandria 90 .
La remuneració del cònsol consistia en un salari i diversos
complements; del salari en parlen diverses concessions, però sense concretar
87 R. SALICRÚ, Noies sobre el consolat de catalans a Siracusa, p. 706.
&4 J. MüTGÉ, Projecció de Barcelona en l'àmbit peninsular: notícies sobre el consolat de
catalans a Sevilla, p. 33.
89 P.H. DOPP, Les relations egypto-catalanes et les corsaires au commencement du quinzième
siècle, "Bulletin of the Faculty of Arts, Fouad I University", XI/1 (1949), pp. 3-4 de l'extret.
'*'L. D'ARIENZO, Una nota sui consolad catalani in Sardegna, pp. 601-603.