ACTIVITATS 4t d'ESO Literatura Solucions 02 - esca, esca, esca

U.2 Literatura catalana dels s. XVI, XVII i XVIII.
Activitats prèvies
1. Enumeri els factors que expliquen perquè la literatura catalana, tot i
que existent, entre els segles XVI, XVII i XVIII, va viure un període
d’anormalitat.
a) Amb la unió dinàstica amb Castella (1474) i la pèrdua de l’existència
d’un centre polític, la cort, ja que aquesta s’hi trasllada (Toledo,
Valladolid, Madrid), la Corona catalano-aragonesa passa a dependre
d’un centre polític foraster. La cort proposava i afavoria propostes
culturals, i des del moment que es trasllada a Castella, afavoreix la
creació literària en espanyol, tot marginant el català. A més, com a
centre de poder, provocarà que les classes socials que s’hi
relacionen, la noblesa, adoptin l’espanyol com a llengua de cultura.
b) La Corona catalano-aragonesa entra en conflicte amb la corona
hispànica, amb successives guerres [Guerra de Germanies (1519-
1523), la Guerra de Segadors (1640-1652) i el Tractat del Pirineus
(1658), i finalment la Guerra de Successió (1707-1715)]. Aquests
enfrontaments supediten políticament els Països Catalans a Castella-
Espanya, i finalment li fan perdre la independència, perquè les
institucions i la legislació catalanes són abolides, i els governants
d’ocupació, espanyols i francesos, substitueixen el català per
l’espanyol o el francès com a llengua oficial. El català queda reduït a
ser una llengua popular, informal, però vetada en els àmbits formals
(administració, activitats econòmiques, eclesiàstiques, culturals
formal, totes elles sempre escrites).
c) Amb la bilingüització de la noblesa i la invenció de la impremta, les
publicacions en espanyols amplien el seu mercat i expulsen les
realitzades en català. La literatura no disposarà d’un model llengua
formal, unitària, apta per a una creació de prestigi, recurs del qual sí
que disposarà la cultura espanyola.
d) La conversió de Castella-Espanya en un imperi mundial que trasllada
el centre estratègic mundial, del Mediterrània a l’Atlàntic, amb la
pèrdua que això significa per a la Corona catalano-aragonesa, que
tenia prohibit el comerç amb Amèrica.
e) La monarquia hispànica exerceix un control ideològic sobre la difusió
de les idees, ja que es malfia dels conversos jueues i moriscos, i de
les noves propostes cristianes (calvinisme, protestantismes), que
provenen del centre d’Europa. L’instrument més eficaç per a aquest
control és la Inquisició, un tribunal basat en la delació i la tortura
que crearà una autèntica llegenda negra. També cal tenir en compte
la contrareforma, que implica una impermeabilització, un tancament
de fronteres, a la corona hispànica, cosa que afecta els contactes que
haurien permès la modernització de la literatura catalana en relació
a la resta de literatures europees.
f) Mancada d’una pràctica literària pròpia normal i consolidada, la
cultura catalana agafa la producció espanyola com a model (del Segle
d’Or, per exemple), cosa que accentua encara més l’anormalitat de
la literatura catalana.

2. Quin escriptor és el més representatiu del barroc català? Citi dues
característiques de l’estètica barroca.
Aquest escriptor és Francesc Vicenç Garcia (1579-1582?-1623), conegut
com a Rector de Vallfogona (de Riucorb).
Des de la segona meitat del s. XVI, Europa viu una crisi econòmica,
política, religiosa i cultural, i l’home de l’època perd la confiança en les
capacitats (raó, progrés, voluntat) i es veu abocat a adoptar una actitud
definida pel desengany i la desorientació. Els dogmes del Renaixement,
la confiada admiració pels antics i l'optimisme racionalista, són
abandonats. En la creació literària això es tradueix en el domini del caos
i el desordre davant l’harmonia i l’equilibri, la caducitat de la vida
davant de la mort, la impossibilitat de la felicitat i de l’amor, i davant
de tot això l’allunyament de la realitat a través de l’evasió.
a) Tendència cap al desordre i l’irracionalisme; preferència pel
pessimisme i el fatalisme.
b) Obsessió per reflectir el pas del temps i com aquest destrueix la
bellesa, amb el destí final de la mort, fet que converteix la vida en
una realitat efímera.
c) Interès per les visions falses, producte de la il·lusió, i pels jocs
d’idees i enginyosos, amb la intenció d’impressionar.
d) Preferència per la solemnitat i el lluïment, l’artificialitat i
l’exageració (l’hipèrbole).
e) Abundància de figures retòriques.
f) Atracció pel moviment, el contrast (vida/mort, realitat/il·lusió;
llum/ombra, finesa/grolleria, bellesa/lletgesa >
idealisme/caricatura) i l’obscuritat.
g) Gran riquesa conceptual (conceptualisme).
h) Caràcter elitista.
3. Quin territori català (lingüísticament parlant) va gaudir d’una llibertat
de creació total i connectà amb la modernitat europea, en l’època de la
Il·lustració (s. XVIII)? Quin escriptor en seria representatiu?
Menorca. Joan Ramis.
Activitats pràctiques
4. Llegeixi el poema “A una hermosa dama...”
[http://www.escriptors.cat/autors/garciafv/pagina.php?id_text=1143]
, de Francesc Vicenç Garcia, de la p. 52 i faci el següent qüestionari.
4.1 Analitzi el metre, la rima, les estrofes i la composició.
Metre: decasíl·labs sense cesura. Rima: consonant; femenina;
ABBA ABBA CDE CDE, creu-creuada en els quartets, amb tres
variants en el tercets. Rima 1A-5A-8A-9C-10D-11E-12C-13E-14E- >
fàcil. Estrofes: dos quartets i dos tercets. Composició: sonet.
4.2 Qui protagonitza els dos quarts? I els dos tercets?
• L’organització del sonet segueix la forma clàssica del sonet:
exposició als quartets i resolució als tercets.
• Així, tenim distribuïda la descripció de la dama, en els
quartets. És l’escena: la bella i els retalls dels seu cos, tot
pentinant-se, tema habitual de la poesia barroca espanyola
(Góngora).

• I en els tercets, disposem de l’espectador i de les sensacions
que li provoca l’observació d’aquests fets: les frisances del
seu cor; el darrer vers condensa la conclusió del conflicte
entre els dos colors. Remarquem que el primer tercet
comença amb el pronom “jo”.
• Aquest tema pertany a la tradició literària i va ser conreat per
molts poetes barrocs.
4.3 Què vol dir "atzabeja"? A què és atribuïda aquesta qualitat?
• Lignit negre i lluent molt compacte, susceptible de poliment.
• Als cabells. És una metonímia que esmenta la matèria física,
en lloc de la coloració que representa. Cal destacar que el
títol ens estalvia aquesta giragonsa lingüística.
• Per una altra banda, la lluentor dels cabells es veu accentuada
per l’adjectiu finíssima, en forma superlativa.
• A aquests cabells, res se’ls pot comparar, si fins i tot l’or, és a
dir, els cabells rossos, en una personificació hiperbòlica, els
tenen enveja. La imatge dels cabells de la dona barroca és
habitualment rossa, com a herència del Renaixement.
4.4 Amb què contrasten els cabells?
• Amb la pell blanquíssima com la neu, del coll, i amb la pinta
que usa la dama, blanca com el marfil.
• L’expressió de la bellesa de la dona adquireix plasticitat i
sensualitat gràcies a convertir diversos elements de l’ésser
animat en components naturals (carbó i or > cabell; ivori >
carn de la dona), recurs propi del culteranisme barroc
(decoració estilística).
4.5 Què vol dir "campeja"?
• Estar en campanya, guerrejar. Matefòricament, enfrontament,
contrast, confrontació. Garcia segueix la tendència pel gust
per l’antítesi, tan pròpia del barroc, aquí intensificada
mitjançant el binomi atzabeja-neu/ivori.
• La tensió defineix la mentalitat barroca, ja que l’home és
convençut que un ordre s’ensorra i es produeix una lluita de
forces oposades; l’art ho manifesta en el gust pel desequilibri,
el contrast, la contradicció.
• Un altre contrast és la situació en què es produeix la
contemplació amorosa (prat florit, un verger fresc, un jardí
amb font musical), ja que no correspon al locus amoenus:
bellesa natural / tema amorós. Garcia ens situa en un ambient
quotidià, que contrasta amb un de idealitzat: un terrat.
Poetització idíl·lica davant quotidianitat domèstica.Aquest
contrast té un to satíric i irònic, desmitificador de la ficció
lírica, en què la protagonista es diu Flora, nom de
reminiscències pastorils. Garcia es burla dels mateixos tòpics
literaris.
4.6 Què se li presenta davant la vista al poeta? Què és el que l'atrau
de la dona? A través de quin recurs intensifica la seva bellesa?
• El cos de la dona, com si fos un camp de batalla, és l’escenari
en què uns colors contraris, blanc i negre, esdevenen enemics

enfrontats, i es converteixen en un veritable impacte visual,
que tanmateix és harmònic i dolç (antítesi, oxímoron), i per
tant, és alhora atractiu. El moviment sinuós de l’acció i
l’evocació del cos femení creen una imatge de suau erotisme.
4.7 Quina paraula en la tercera estrofa indica un canvi de contingut?
• Jo, perquè es refereix al mateix subjecte de la veu poètica,
que expressa les conseqüències de l’impacte visual de la dama
i la seva acció.
4.8 Quin és el "combat"? Com és qualificat? Per què? Com acaba?
Remissió a 47.5.
Amb una treva cavalleresca. Sense vencedor, ni vençut.
4.9 Quines conseqüències té el combat en el poeta? Quin desig li
provoca?
• Li provoca admiració i atracció, fins a l’extrem que el cor se li
enamora, cosa per la qual es veu alterat i això, de retruc, amb
la sensació de por que li passi alguna desgràcia (?).
• Aquesta temença, per tal d’atenuar-la, fa que desitgi que el
primum mouens, el contrast cromàtic que implica l’acció de la
dona, cessi, desapareixi.
4.10 Què suggereix la paraula “tregües”?
Aturada del contrast dinàmic del blanc/negre,com si fossin uns
cavallers que combaten.
4.11 Trobi un hipèrbaton, una metonímia, una personificació (1a
estrofa), una metàfora, un epítet, diverses al·literacions.
Hipèrbaton: el primer quartet altera l’ordre S + V + CV per CCM +
V CD + OSA + CCL + S + CCT, desplaçament el subjecte;
Metonímia: atzabeja (material de color negre > color negre)
Personificació: l’or enveja (pronom qui)
Metàfora:
Epítet: pura neu
Al·literacions: v. 1-2 > i; v. 1-3 i 5-9, 10-11 > nasals
Joc antitètic: dolç combat, gràcia/desgràcia.
Hipèbole: extremada i gran.
Encavalcaments: polia (v. 1) > sos cabells de finissima atzabeja (v.
2)
4.12 Identifiqui els trets barrocs que concorren en aquest poema: una
estructura perfecta, el contrast (de colors), la sonoritat dels mots,
la violència metafòrica del camp de batalla, l’al·lusió mitològica,
el vocabulari culte o l’antítesi.
Estructura perfecta: sonet i estructura temàtica.
Contrast de colors: blanc i negre en un combat.
Sonoritats de mots: al·literacions.
Violència metafòrica: campeja, combat, contraris, gran desgràcia,
tregües.
Al·lusió metafòrica: Flora (divinitat itàl·lica, presidia la desclosa
de les flors a la primavera), nom usat repetidament en el
Renaixement.
Cultismes:
Antítesis: dolç combat

Activitats complementàries
5. Visita a Vallfogona de Riucorb [www.vallfogona.altanet.org] (opuscle
turístic
[http://www.vallfogona.altanet.org/media/upload/arxius/nouopuscle.
pdf]) i de l’espai d’interpretació del Rector de Vallfogona
[http://www.vallfogona.altanet.org/media/upload/arxius/nouopuscle.
pdf].
La Renaixença. Jacint Verdaguer.
Activitats prèvies
6. Faci una definició de “Renaixença” que inclogui: tipologia, cronologia,
factors de creació, relació amb romanticisme, objectius i programa.
Per Renaixença entenem un moviment sociocultural, que s’inicia a
Catalunya en el segon terç del s. XIX (1833, B.C. Aribau) i que és
substituït pel Modernisme al finals d’aquell segle. Pretenia recuperar la
llengua catalana com a llengua literària culta i erudita, com a part d’un
moviment més ampli de recuperació nacional davant la progressiva
assimilació a la realitat espanyola (política, cultural, lingüística...). Per
aquest motiu, tenia com a objectiu fomentar l’ús de la llengua catalana
en la creació de narrativa lírica i dramatúrgia, rescatar del passat els
referents de l’època medieval i de la tradició popular catalana, i
disposar d’una literatura que tingués models propis i no copiats de
l’espanyola.
Aquest moviment es va produir per diversos factors:
- influència del romanticisme (idealització del passat medieval, interès
per la cultura popular, exaltació de la identitat col·lectiva dels pobles i
la seva llengua nacional);
- sorgiment d’una societat burgesa i industrial, en què una part de la
burgesia pren consciència de la realitat nacional catalana, sobretot a
causa de la distinció socioeconòmica d’una Catalunya burgesa i
treballadora i una Espanya agrícola i endarrerida.
Escriptors: Joaquim Rubió i Ors, Josep Pons i Gallarza, Víctor Balaguer,
Manuel Milà i Fontalans, Antoni de Bofarull, Teodor Llorente, Jacint
Verdaguer, Narcís Oller, Àngel Guimerà.
7. Què eren els Jocs Florals? Quan començaren? Quin objectiu tenien? Qui
hi podia participar? Quin premis s’hi atorgaven?
Els Jocs Florals eren un certamen literari, que pretenia prestigiar i
estimular la creació literària en català. S’inauguraren el 1859 i, amb
èxits, però també amb moltes dificultats en força ocasions (exili a
l’època franquista, per exemple), encara es segueixen realitzant. A
partir de finals de s. XIX perderen prestigi, però el recuperaren en
èpoques posteriors. Hi podia participar qualsevol persona que presentés
creacions literàries en català. I s’hi atorgaven tres premis, d’acord amb
la divisa “pàtria, amor i fe”, i qui els obtenia tots, tenia un
reconeixement especial. Jacint Verdaguer guanyà un dels premis el

1877, amb el poema èpic L’Atlàntida, i Àngel Guimerà guanyà aquell any
el tres premis i va ser declarat Mestre en Gai Saber.
8. Faci l’exercici 1, de la pàgina 55 del llibre de text.
Activitats pràctiques
9. Llegeixi el poema “Sum vernís” [Garba, p. 145-146], del poemari Flors
de Calvari (1896) i realitzi el següent qüestionari [versió original
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/verdague.htm].
9.1 Quin fet de la vida de Verdaguer creu que és el més destacat
entre 1886 i 1896, any de publicació de Flors de Calvari?
Expliqui’n les conseqüències.
El fet més transcendent va ser el viatge a Terra Santa, que
realitzà el mateix 1886. Aquest viatge li provocà un trasbals
personal, en tant que, en contacte amb l’espai físic de la vida de
Jesucrist, es despertà en ell un desig de purificació i d’esmena, en
relació a la seva vida anterior (41 anys). Així, més enllà dels
compromisos que tenia amb la família del marquès de Comillas, es
dedicà a una tasca evangelitzadora i d’ajuda als més necessitats
que incomodà els Comillas i la jerarquia eclesiàstica. Fins i tot es
dedicà a practicar exorcismes.
El bisbe de Vic i el marquès de Comillas acordaren enviar-lo al
santuari de la Gleva (Osona), on hi restà dos anys, però quan sabé
que el tractaven de boig i el volien ingressar a un asil per a
sacerdot, tornà a Barcelona sense el permís eclesiàstic i s’instal·là
a casa d’una família que havia promès ajudar. Aquest fet provocà
que li traguessin les llicències de dir missa. Davant l’enfrontament
amb la jerarquia de l’Església, decidí escriure a la premsa
barcelonina uns articles amb un títol ben explícit, “En defensa
pròpia”. Verdaguer se sentia enganyat i víctima d’una injustícia
inacceptable. Producte de tota aquesta experiència traumàtica,
Verdaguer escrigué, el 1896, “Flors de Calvari”, que reflecteix el
seu patiment i dolor.
9.2 Vegi l’audiovisual “Porcel entrevista a Verdaguer” (dins
Entrevistes impossibles, TV3, 2002; 27'30 min.) i digui quines dues
corones s’hi oposen en els primers passatges (De 00,52 fins a
04,22; i des de de 18,00 fins a 27,00). Per què?
La primera corona, de llorer, és la que el bisbe Morgades li posà al
cap, en la festa de restauració del monestir de Ripoll, com a
reconeixement a l’obra del poeta, poc després d’haver publicat
Canigó, poema èpic que havia guanyat un premi als Jocs Florals.
“Vos corono en nom de Catalunya”, digué Morgades. Tot el país el
lloava, fins i tot a l’estranger el reconeixen i la seva obra era
traduïda. Vivia a casa d’una de les famílies més riques del país.
Gaudia, doncs, d’una situació benestant.
La segona corona, d’espines, com la col·locada pels romans en el
cap de Jesuscrist, quan fou jutjat i crucifixat, per mofar-se’n
(INRI), és la persecució de què fou objecte per part del marquès i
el bisbe Morgades, acusat de bogeria.

Representen la plenitud i la desgràcia del poeta-sacerdot, en
aquest segon cas amb una evident comparació amb el mateix
Jesucrist.
9.3 Busqui en una enciclopèdia què volen dir els adjectius “ascètic” i
“místic”, i digui quin és el més apropiat per al Verdaguer
d’aquesta època.
Ascètic: relatiu o pertanyent als ascetisme (conjunt de pràctiques,
com la mortificació, la meditació, etc., encaminades a assolir la
perfecció personal, especialment dins una religió).
Místic: relatiu o pertanyent al misticisme (experiència, veritable o
suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat).
9.4 Què vol dir en llatí el títol del poema? Justifiqui aquest títol.
Prové de les paraules bíbliques “sum vermis et non homo” (“sóc
un cuc i no un home”), del Salm 22, de David.
9.5 Qui parla en el poema? A qui s’adreça la veu poètica en cada
estrofa?
Parla la pròpia veu del poeta, s’identifica amb el mateix
Verdaguer.
A Déu, com a creador seu, que es posa sota seva voluntat.
9.6 Busqui al diccionari les següents paraules:
- baboia (14), ninot de palla que posa a la plaça en el dia de
correbou, per enganyar les vaques.
- morfoneu-me (20), consumir-se o desaparèixer, en perdre tota
la vitalitat.
- atuïu-me (29), feu-me extingir.
- anihilau-me (20), reduir al no res, destruir totalment.
- ornau (23), posar ornaments.
- engalonau (23), guarnir amb galons.
- ròssec (30), cosa que en segueix una altra de principal, que
se’n desprèn.
- afrau (35), fondalada, pas estret entre dues muntanyes o cims.
- còrrec (35), excavació produïda per l’aigua en un pendent.
- vilipendis (40), menyspreu.
- llengoteigs (41), murmuracions.
- crisàlide (53), pas següent de la larva, en forma d’ou, que
precedeix el naixement d’un insecte.
9.7 Enumeri les paraules que es relacionen amb el patiment i la
sofrença?
- v. 2, es defineix com a malalt i pobre.
- v. 10, ha perdut la glòria i el prestigi.
- v. 12, demana a Déu, que li sigui anul·lada la voluntat,
destruït, o víctima de les burles.
- v. 18, demana a Déu ser destruït, com un arbre és arrencat amb
les arrels.
- v. 21, desitja el martiri i fa aparèixer la creu (on morí Jesús),
com un bé preuat (or, fortuna), que vol que l’abasti totalment
(front, braços).
- v. 24, demana rebre el mateix tracte (llorers i palmes) que
Jesús (en el pujol del Calvari, on va ser crucifixat), cosa que
serà acceptada, com asseure’s sota l’ombra.

- v. 26, demana patir el dolor de ser punyit amb una espina, ser
injuriat, calumniat, fins al màxim, embrutat per les falsedats, i
ser afectat per la misèria.
- v. 31, vol, no sent res, ser víctima (trepitjat) de l’acció
poderosa dels altres.
- v. 33, i ser tractat com una deixalla, de la qual hom es
desprèn, fins al nivell més baix i mesquí.
- v. 36, no desitja cap reconeixement (en altura) i vol com a
tresor, la pobresa, com a orgull, l’oprobi, com a delícia, la
pena, totes elles realitats doloroses.
- v. 40, veu el menyspreu i les murmuracions alienes com a
dignificadores (perles i topazis).
- v. 43, vol morir, desprendre’s del cos.
- v. 47 i 50, no és un persona superba o arrogant, és humil; per
això accepta (s’embolica amb) les pròpies desgràcies (penes).
9.8 Amb quines paraules expressa Verdaguer la disponibilitat davant la
voluntat divina?
- v. 1, es presenta humilment davant de Déu, als seus peus, tot
marcant la superioritat jeràrquica del Creador.
- v. 2, sense res a oferir, tal com el Senyor vol.
- v. 11, demana que faci el que vulgui amb ell, que ell acceptarà
la voluntat divina.
- v. 15, tot el que és, ho dóna a Déu.
- v. 17, reitera la seva subordinació a la voluntat divina fins a la
destrucció.
9.9 I el rebuig del cos, el desig de la mort com a alliberament i la
trobada amb el Creador?
- v. 43, vol morir, desprendre’s del cos, que li esdevingut
insuportable, per ser una càrrega (la vida terrenal).
- v. 53-54, transformarà la seva mort en un estat espiritual, en
què gaudirà de la glòria divina.
9.10 Què vol dir el tòpic “Ars moriendi”? Què hi té a veure amb el
poema?
Fa referència a dos textos d’inici de s. XV, en què s’expliquen els
protocols i els procediments per a un bon morir (art morint) [1. No
s’ha de tenir por a la mort perquè una part positiva. 2. Cal evitar
certes actituds: falta de fe, desesperació, impaciència, orgull
espiritual, cobdícia. 3. Preguntes que cal fer al moribund. 4.
Imitar la vida Crist. 5. Consells per als familiars. 6. Oracions per a
la mort].
Verdaguer accepta la pròpia mort, estant malalt, rebutjat per
tothom, pobre. La seva actitud és serena, deixa l’hora de la mort
en la voluntat de Déu, desprès de qualsevol bé. Pren la figura de
Crist com a model a seguir.
9.11 Citi un element ascètic i un element místic del poema?
Ascetisme. El fet d’acceptar la persecució de què és objecte i el
dolor que li provoca, com una mostra d’acceptació de la
providència divina, del que Déu li ha reservat. La culminació és la
voluntat de desitjar la mort i desprendre’s del cos físic.

Misticisme. El plantejament del poema ja parteix d’una
experiència mística, ja que la veu poètica parla directament al
Creador. I el fet que la seva experiència (dolorosa) l’apropa cada
cop més a reunir-se amb ell (mort).
9.12 A què o qui es compara Verdaguer, tot fent un paral·lelisme?
A la figura de Jesuscrist, concretament a la persecució i el
patiment del fill de Déu.
9.13 Quin és el tema central del poema?
Desig d’unió (mística) amb Déu per la via (ascètica) de
l’acceptació de la seva persecució i la comparació del seu
patiment amb el de Jesús.
9.14 Quin metre tenen aquests versos?
Decasílabs, sense cesura. Rima: versos sense rima (blancs).
9.15 Busqui una anàfora, una paradoxa, un paral·lelisme i un
asíndeton.
Anàfora: v. 12-13, de les que el. V. 21-22, 24, Veniu. V. 31-33,
vull. V. 47-50-53, Jo.
Paradoxa: v. 22, or i fortuna > creus; v. 37-39 tresor > pobresa,
oprobi > orgull; v. 40-41, vilipendia i llengotegis > topazis, perles;
Paral·lelisme: v. 12-13, 21-23, 27-30,
Asíndeton: v. 20, 26-30, 32-33, 36-40. V. 1, 11, 17, 21, 23, 36
9.16 Llegeixi aquest fragment d’”En defensa pròpia”, del qual Flors del
calvari és un correlat poètic. Quins paral·lelismes hi veu?
[]
Activitats complementàries
10. Visitar la Casa museu Vil·la Joana, a Vallvidirera (Barcelona), on va viure
els darrers dies i hi va morir Jacint Verdaguer
[http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/ca/casa_verdaguer.html].
11. Fer la lectura d’El Mossèn, novel·la d’Isabel-Clara Simó (Plaza & Janés
editors. Barcelona, 1987. 221 pàgs.).

Àngel Guimerà
Activitats prèvies
12. Estableixi tres diferències entre el teatre de caire romàntic i el realista
de Guimerà.
Teatre romàntic Teatre realista
Prosa/vers Versos decasíl·labs Prosa
Context històric Temps pretèrit Temps moderns, actuals
Tema Plantejament idealista,
en què els personatges
plans, sense perfil
psicològic i d’origen
noble, es situen per
sobre la trama
argumental. Intriga
amorosa,
Plantejament d’intenció
realista, que se situa en
els conflictes socials del
s. XIX, però en què hi
predomina la força
amorosa, amb
personatges d’extracció
popular, que encara no
tenen una versemblança
psicològica
13. Quines són les coincidències entre Maria Rosa, Terra baixa i La filla del
mar que ens permeten dir que aquestes obres formen part d’una trilogia?
En les tres obres es repeteix el mateix patró. a) Context modern, en què
es produeix un conflicte social (pagament de la setmanada als
treballadors que fan una carretera, lluita d’uns camperols contra el
terratinent, pagament insuficient d’uns pescadors per part de
l’armador); b) Conflicte amorós de forma triangular, que supera el
conflicte contextual, en què dos homes (Maria Rosa, Terra Baixa) o dues
dones (La filla del mar) lluiten per la persona de la qual s’han enamorat.
Fins al punt que aquest conflicte acaba amb la mort d’una de les dues
parelles pretendents. C) Estructura: I. Conflicet; II. Evidència de
l’engany; III. Resolució dramàtica.
Activitats pràctiques
14. Llegeixi aquestes escenes de diversos actes de La Filla del Mar (Acte I,
escenes 7, 9, 10; III, 10, 11, 12) i faci el següent qüestionari. Abans,
però, conegui’n l’argument
[http://issuu.com/xesca/docs/resum_trilogia_a_guimer_].
14.1 En quin context geogràfic i social es situa La filla del mar? És
modern (s. XIX) o més antic?
Se situa al s. XIX, en un poble de pescadors, a la costa
mediterrània, on l’armador, en Cinquenes, malpaga uns pescadors
que depenen d’aquest sou miserable, ja que s’aprofita que és el
propietari de les barques.
14.2 Qui és Àgata i d’on prové? Què la diferencia dels altres vilatans?
És acceptada o no en el poble?

Àgata és una noia rescatada d’un naufragi que arriba a la costa,
portada per les ones fins a la platja, i que prové, sembla, d’una
família musulmana, ja que manifesta no tenir les mateixes
creences que la població que l’acull.
No coneix, per tant, els seus orígens, no és cristiana.
No és una noia com les altres, que treballa a terra, sinó que surt a
pescar amb els altres homes, vesteix com ells, i no es preocupa
per la seva bellesa.
No l’acaben d’acceptar, pels seus orígens i per la manera de ser i
comportar-se. És una estranya. Hi conviuen, però hi veuen algú
diferent.
14.3 Pere Màrtir és admirat o rebutjat? I per les dones? Per què? Què li
interessa de Mariona?
És admirat per la majoria de dones solteres, ja que disposa de
recursos i, si s’hi casen, la seva situació superarà les penalitats
econòmiques del present. Però alhora és rebutjat, a més pels
homes, però algunes dones que veuen els seus enganys el
rebutgen d’entrada.
La Mariona, que està enamorada de Pere Màrtir, no sap què fer
per tal que el seu oncle no la desheredi, en saber que surt amb
ell. Intenta avantposar els seus interessos econòmiques a l’amor.
14.4 Qui és en Cinquenes? Quina posició ocupa al poble? Què li
critiquen els pescadors?
És el propietari de les barques. És el que té més poder econòmic,
ja que el pa dels pescadors depèn de si els dóna feina. Què pagui
malament (sobre les captures).
14.5 Què és l’origen del triangle amorós Àgata-Pere Màrtir-Mariona?
Com hi actua cadascú?
La parella formada per Pere Màrtir i Mariona, per tal de d’amagar
la seva relació, pretenen fer veure que no són parella i per
aconseguir-ho volen fer creure que ell surt amb l’Àgata.
14.6 Com acaba aquest triangle amorós? Pere Màrtir és sincer? Quines
conseqüència se’n deriven? Per què l’obra acaba així?
El que comença essent comèdia entre Pere i Mariona, un engany
per a Àgata, es convertirà en un veritable enamorament entre ell i
Àgata. Davant d’això, Mariona passarà de la complicitat a les
sospites, i finalment a la impotència per l’home perdut. Mariona,
al final, intentarà crear zitzània entre Pere i Àgata, fent creure
que ells dos encara s’estimen i això provocarà la ira d’Àgata, que
matarà el seu estimat. Quan ell veu que ell veritablement
l’estimava, es desespera i s’endinsa dins del mar, on s’ofega i
mor.
Per què Àgata, com a personatges inadaptat, retorna a allà d’on
ha vingut, el mar (i d’aquí el títol).
14.7 Imagini un final feliç per a La filla del mar.
Activitats complementàries

15. Visita al Museu Àngel Guimerà, del Vendrell (Baix Penedès)
[http://www.elvendrell.cat/ca/la-vila/cultura/casa-museu-angelguimera-old/casa-museu-angel-guimera.html].
16. Ruta, al Vendrell, que té com a eix central la figura d’Àngel Guimerà,
entre altres (Pau Casals, Apel·les Fenosa).
[http://www.elvendrell.cat/ca/la-vila/cultura/casa-museu-angelguimera-old/ruta-3.html].
Narcís Oller
Activitats prèvies
17. Defineixi què són el realisme i el naturalisme literaris.
Realisme. Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la
realitat, en obres literàries i artístiques, sense concessions a
l'embelliment o a la idealització. En literatura, el realisme apareix cap al
1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i
esdevindrà escola, definida a França i irradiada arreu fins a l'època
actual. Però és amb els romàntics que el realisme s'obre camí,
pròpiament, amb el propòsit de descriure una societat, en Balzac.
Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències
naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa
observació i es plantegen un problema d'escola. G. Flaubert és l'ideòleg
del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la
seva Correspondance (1933). Flaubert s'impregna d'ideologia positivista i
estudia fisiologia, anatomia i patologia i així adquireix el que ell mateix
en diu "el cop d'ull mèdic de la vida". L'expressió flaubertiana dóna la
dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també
metge de les seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de
les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La
frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa,
indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós
corrents com a influència forana i mai clarament separats.
Naturalisme. Escola literària que recull aspectes del pensament científic
positivista i evolucionista del segle XIX, representat per Comte, Littré,
Darwin, Spencer, Lucas i, sobretot, Taine, per tal de fer de la novel·la i
del teatre de tradició realista un veritable estudi de l'home, en el sentit
individual i col·lectiu. El naturalisme analitza els efectes deterministes
que les lleis de l'herència, el medi i el moment històric tenen sobre el
comportament dels personatges. Aplica a la literatura el mètode
científic desenvolupat per Claude Bernard a La medécine expérimental i
per això reclama del novel·lista i del dramaturg que es mantingui
impassible al marge de l'escriptura. El seu objectiu, com el de la ciència,
és la recerca de la veritat. Zola, en el pròleg de la segona edició
de Térese Raquin (1868) marca el principi del moviment. Entre 1875 i
1881 publica altres textos, com Le roman naturaliste, que aplegà a Le
naturalisme au théatre, Nos auteurs dramatiques, Documents
littéraires, Les romanciers naturalistes (1882). Zola dóna molta
importància al mètode d'observació i experimentació dels fenòmens de

conducta humana. Entén la literatura com una història natural i social,
on la forma ha de subordinar-se totalment a la intenció del discurs.
18. Quina era la tradició de la narrativa catalana del s. XIX, abans de
l’aparició de Narcís Oller? Per què aquest escriptor és considerat una
figura cabdal de la creació d’una narrativa moderna en català? (Llegeixi
el fragment de introducció de La bogeria, “Narcís Oller, narrador”, de
Maria Lluïsa Cunillera) i “Significació històrica”, a Viquipèdia.
No hi havia una tradició narrativa immediata, anterior, establerta, que
servís de referència a Narcís Oller. Només feia 20 anys que es tornava a
escriure narracions en català. La narrativa del s. XV no era un model,
com tampoc ho era la llengua d’aquell moment. I també no ho podia ser
la narrativa costumista i popular del s. XIX, ancorada en el
romanticisme, ja que la modernitat de la narrativa europea es basava en
el realisme i el naturalisme (Dickens, Henry James, Balzac, Tolstoi,
Dostoievski, Pérez Galdós, Ibsén). Amb la pretensió de descriure la
realitat, intentà escriure seguint el model d’aquests escriptors i,
precisament, en català, per fidelitat a la mateixa realitat.
Amb ell, doncs, s’inicia una nova tradició, incompleta inicialment i amb
contradiccions, però aquest bagatge que ofereix una obra d’una qualitat
prou alta, bagatge que serà recollit per nous narradors, els de la
generació del Modernisme. Oller omple un buit i es converteix en un nou
referent, que avui dia, en alguna de les seves obres, encara incita a la
seva lectura.
19. Completi aquesta llista de les novel·les de Narcís Oller i escrigui’n
l’argument de cadascuna. Després realitzi aquest qüestionari.
Novel·la (per ordre cronològic) Argument
La papallona (1882) Una noia, la Toneta, òrfena, pobra,
ingènua, analfabeta i malaltissa, és
seduïda i abandonada per un
papallona, el Lluís, de classe social
més alta, home sense escrúpols.
L’escanyapobres (1884) Oleguer, l’Escanyapobres, i la seva esposa,
la Tuies, s’enriqueixen amb el comerç del
blat, però es veuen atenallats per
l’avarícia, que els durà a la destrucció.
Vilaniu (1886) L’obra tracta de l’enamorament d’un jove
advocat, Albert Merly, per Isabel
Galceran, filla del cacic de Vilaniu. Aquest
fet desencadena una calúmnia i la
desgràcia de la família Galceran, i la
tragèdia per als dos enamorats.
La febre d’or (1889-1892) Gil Foix ascendeix econòmicament i
social, des de la menestralia fins a
l'alta burgesia, gràcies a les seves
hàbils especulacions a la
Borsa. Aquesta ascensió es
contraposa amb la caiguda final
producte de lʼespeculació borsària.
Lʼobra és tant la història d'uns
personatges concrets com la de tota

una època de Barcelona, en què
sʼhi retrata el pas d'una ciutat
industrial i cosmopolita, emmarcada
entre la febre borsària de principis
dels 80 i l'Exposició
Universal de 1888.
La bogeria (1899) És un estudi d'un fenomen
psicològic (la bogeria, de les seves
possibles causes (sense arribar a
cap conclusió) i de les seves
conseqüències socials. L'acció
transcorre entre la Revolució de
setembre i els primers anys de la
Restauració borbònica, i més
concretament els anys de la febre
d'or. L'àmbit espacial se situa
sobretot entre Barcelona i Vilaniu.
El protagonista, Daniel Serrallonga,
és un jove exaltat, entusiasta
partidari del general Prim, jugador
de borsa i pledejador obsessionat
contra la seva família, que
lentament esdevé boig.
Pilar Prim (1906) Pilar Prim, una vídua encara jove,
s’enfronta amb l'ambient que
l'envolta (la filla, els parents, les
amistats, les conveniències socials i
els prejudicis morals de l'època) i
tracta d'estimar segons els seus
íntims desigs.
Activitats pràctiques
20. Llegeixi aquests fragments de La bogeria, de Narcís Oller (capítols I, II,
V, VIII) i faci el següent qüestionari.
20.1 Oller explica, a Memòries literàries, com es va generar La Bogeria.
Expliqui-ho.
La idea original prové d’una experiència viscuda: l’assistència al
funeral d’un boig, que havia estat client seu i que motiva la
generació d’un conte.
20.2 Determini el punt de vista adoptat per l’autor de la novel·la?
Quina és la seva originalitat, en relació al debat sobre la narrativa
a finals de segle XIX?
La bogeria, tot superant el model naturalista que imposa el
narrador omniscient, que Narcís Oller havia usat en les novel·les
anteriors, converteix la relació entre causa-conseqüència en el
tema de la narració i per això s’hi presenten diversos punts de
vista, a partir d’un personatge secundari, que emet també la seva

opinió (narrador perifèric) i dels diàlegs que manté amb un amic,
l’Armengol (postura sense compromís, representació de la societat
que no es fixa en els boigs) i un estudiant-metge, Giberga
(representació de la postura positivista, determinista). La postura
del narrador es situa al mig, ja que és de caire moral.
20.3 De la descripció de Daniel Serrallonga (cap. I), destaqui un tret
que faci pensar que pateix algun trastorn psicològic. > capítol I,
1a part [Sergi Beser, p. 23-24; Cunillera, p. 39-40]
No hi ha cap tret que faci pensar objectivament que és boig, però
com que tenia una tipologia estranya, original, destacava en
relació a la resta de les persones i això el presentava com un tipus
estrany, original: alt, esprimatxat, descolorit, xuclat; de nas
cantellut, obert d’aletes, torçat a l’esquerra; pel roig; semblava
més gran del que era; cap gros, front bombat, celles borroses; ulls
girats en blanc i vena frontal i entrecelles inflades, quan rumiava;
vestia amb descuit, amb corbates rabioses; barret al clatell, coll
amples, sense abric, pantalons estrets i americana ajustada;
anava amb cara amoïnada, tibat, amb pressa, suant.
20.4 Com és tractat Daniel Serrallonga per Armengol i el narrador,
quan és dins de la presó (cap. I)? > capítol I, 2a part [Sergi Beser,
p. 30; Cunillera, p. 48 i 49]
Se n’aprofiten per mofar-se’n, ja que li fan creure que els escrits
que fa, des de la presó, es publiquen veritablement en la premsa i
mouen prou enrenou.
20.5 Quina contraposició es produeix en la interpretació del
comportament de Daniel Serrallonga (cap. II)? Quin factor
determinant assenyala Giberga? > Capítol II [Beser, p. 36-39,
Cunillera, p. 57-59]
El narrador critica els metges, els científics, que sempre
atribueixen el comportament anormal dels individus a un trastorn
mental, per un determinisme fatalista, que no admet la diversitat
de comportament. Giberga és qualificat de pedant i despòtic; i
davant d’ell prefereix callar.
Giberga es basa a fer una anàlisi freda i busca les raons de la seva
tesi en els antecedents familiars (un comportament dels pares;
immadura i excessivament ingènua ella, que acaba convertint-se
en una mística, i eixelebrat ell, convertit en un ludòpata).
20.6 És normal l’entossudiment de Daniel Serrallonga? Per què, segons
Giberga, és difícil detectar els boigs (cap. V)? > Capítol V [Sergi
Beser, p. 70-71; Cunillera, p. 108-110]
No, perquè és simplement motivat per portar la contraria a les
seves germanes.
Perquè queden dissimulats entre la massa, que només hi veu un
tipus original, que surt fora de la norma. I només els especialistes
hi saben veure indicis de la bogeria.
20.7 Daniel Serrallonga actua de manera assenyada a la Borsa? Per què?
Qui l’hi ajuda? Com acaba la seva experiència borsària (cap. VIII)?
> Capítol VIII [Sergi Beser, p. 90-91; Cunillera, p. 135-137]

No. Perquè no fa cas de les evidències més clares que perdrà els
diners invertits. Actua per impulsos, mogut per la cobdícia, tot
venent el propi patrimoni.
El mateix narrador, que l’atura en la bogeria de vendre’s
patrimoni per comprar accions de la construcció del ferrocarril a
Vilaniu.
Que malgrat tot queda arruïnat.
20.8 El narrador, a qui acaba atribuint la responsabilitat de la bogeria
de Daniel Serrallonga (cap. VIII)? És una actitud científica,
moralitzadora o ...? > Capítol VIII [Sergi Beser, p. 96-98; Cunillera,
p. 144-145]
No acaba de creure les causes que expliquen els científics, ja que
pensa que la matèria d’estudi no és objectivable i que altres
factors, com són el tractament personal i social, també afectes els
boigs. És la massa qui els provoca la desgràcia. Fins a l’extrem de
considerar fins a quin punt, ell i l’Armengol hi han contribuït.
És una actitud moralitzadora perquè considera, no les dades
objectives, en una relació de causa-efecte, sinó la sensació
d’haver obrat bé o malament, de manera honesta o tot el
contrari.
20.9 Podríem dir que la novel·la ens ofereix una única interpretació del
què és la bogeria? Per què ens ho presenta així Narcís Oller?
No, perquè el positivisme, la confiança cega en la ciència, en el
coneixement infal·lible de la ciència, entra en crisi a finals de
segle XIX. I Narcís Oller ho pretén reflectir, tot qüestionant la
interpretació del Giberga.
20.10 La bogeria és una novel·la naturalista o una novel·la sobre el
naturalisme? Per què?
Sobre el naturalisme, ja que el nucli central no és la vida de
Daniel Serrallonga, sinó les discussions del narrador, l’Armengol i
Giberga a l’entorn del cas Serrallonga i la contraposició d’opinions
que qüestionen el determinisme positivista.
Distribució dels exercicis: 1, 2, 9 i 10 (tothom); 3 (Alvárez, Arbós,
Barbero; Balsera, De Bastos, Ceballos), 4 (Brito, Bueno, Camacho; Galé,
Gallardo, Garcia), 5 (Camúñez, Castillejo, Dutrén; G. Gómez, M. Gómez,
Lacarta), 6 (Expósito, Fernández, Gregorio; Luchena, Mansilla,
Martínez), 7 (Hornero, Moreira, Ordax; Moreno, Moya, Moyano), 8
(Prados, S. Rodríguez, A. Rodríguez, Soler; Ortiz, Raigón, Reategui,
Velasco).
Activitats complementàries
21. Ruta dramatitzada Narcís Oller pel barri antic de Valls
[http://www.narcisoller.cat/rutes.php], elaborada per la Societat Narcís
Oller (guió de la ruta [http://www.narcisoller.cat/docs/guio.pdf]).
Aquesta ruta ens duu a 11 indrets de l’univers vallenc de l’escriptor.
Narcís Oller creà una ciutat fictícia, Vilaniu, que apareix en diverses
novel·les seves (Vilaniu
[http://xtec.cat/~jpallas/vilaniu.htm#suggeriments], La Febre d’or

[http://www.xtec.cat/~jpallas/febre.htm], L’escanyapobres
[http://xtec.cat/~jpallas/escanya.htm], Pilar Prim, La bogeria) i que
ens remet a la seva Valls natal. Tríptic de la ruta (anvers i revers)
[http://www.narcisoller.cat/docs/ruta_anvers.pdf][
http://www.narcisoller.cat/docs/ruta_revers.pdf], a Vilaweb Lletres.
[http://www.vilaweb.cat/noticia/3616432/noticia.html]
22. Ruta per Valls, elaborada per J. Camps i M. R. Trilla
[http://xtec.cat/~jpallas/web.htm#camps], en el seu llibre Narcís Oller:
la novel·la d'una època (pp.128-133), on es proposa un recorregut pel
Vilaniu imaginari, inspirat en el Valls real.
23. Elaboració d’un treball sintètic dels diversos desequilibris mentals
humans i classificació del cas de Daniel Serrallonga. Es pot escoltar “La
bogeria a la Catalunya del s. XIX” (En guàrdia, 50 min.).
[http://www.catradio.cat/audio/399575/290---La-bogeria-a-la-
Catalunya-del-s-XIX]