Relats Breus Dones 9e i 10e - Dones Despí - Sant Joan Despí

2011-2012
11è i 12è Pr emi de Relats Br eus per a Dones de Sant Joan Despí

11è i 12è Premi de Relats Breus
Per a Dones de Sant Joan Despí

Edita
Ajuntament de Sant Joan Despí
Impressió:
Formura
Dipósit Legal:
B-9226-2002

Escoltar la veu de les dones
Escriure és transmetre. És obrir una gran finestra
al coneixement, al sentiment, a la cultura i a
la comunicació. La tecnologia ha canviat en els
últims anys els suports i els mitjans de difussió
de les obres literàries, però no l’essència de les
mateixes. Avui, transmetre a través de la paraula
és més fàcil, les xarxes socials fan, a més, que
les obres puguin arribar a algú a l’altra punta
del món... però l’important segueix sent convidar
a l’escriptura, al mateix temps que promoure
la lectura. D’aquesta manera podem seguir
obrint canals d’expressió.
El conjunt de relats que us presentem han estat
escrits per dones dins de les últimes convocatòries
del certamen de Relats Breus de Dones
que organitza l’Ajuntament de Sant Joan Despí,
una iniciativa que, juntament amb altres, pretén
seguir avançant en la igualtat, en aquest
cas a través de la literatura i donant sortida a
l’obra d’autores de la nostra ciutat. A totes elles,
el meu agraïment i el compromís que, malgrat
les dificultats, el govern municipal seguirà treballant
per aconseguir que el col·lectiu femení
segueixi ben visible a la ciutat, sempre avançant
cap a la igualtat real.
Antoni Poveda
Alcalde de Sant Joan Despí

Escoltar la veu de les dones
Escribir es transmitir. Es abrir una gran ventana
al conocimiento, al sentimiento, a la cultura y
a la comunicación. La tecnología ha cambiado
en los últimos años los soportes y los medios
de difundir las obras literarias, pero no la esencia
de las mismas. Hoy, transmitir a través de la
palabra es más fácil, las redes sociales hacen,
además, que las obras puedan llegar a alguién
en la otra punta del mundo... pero lo importante
sigue siendo invitar a la escritura, a la vez que
promover la lectura. De esta forma podemos
seguir abriendo canales de expresión.
El conjunto de relatos que os presentamos han
sido escritos por mujeres dentro de las últimas
convocatorias del certamen de Relatos Breves
de Mujeres que organiza el Ayuntamiento de
Sant Joan Despí, una iniciativa que, junto con
otras, pretende seguir avanzando en la igualdad,
en este caso a través de la literatura y
dando salida a la obra de autoras de nuestra
ciudad. A todas ellas, mi agradecimiento y el
compromiso de que, pese a las dificultades, el
gobierno municipal seguirá trabajando para
conseguir que el colectivo femenino siga bien
visible en la ciudad, siempre avanzando hacia
la igualdad real.
Antoni Poveda
Alcalde de Sant Joan Despí

A les vostres mans la publicació dels relats breus
guanyadors i finalistes de la onzena i dotzena
edició del Premi de Relats Breus per a Dones
que el Departament d’Acció Social i Polítiques
d’Igualtat de l’Ajuntament de Sant Joan Despí
ha convocat de manera continuada des de l’any
2000.
Des de la primera edició l’objectiu ha estat
impulsar la creació literaria de les dones de la
nostra ciutat i visibilitzar a aquelles que ja tenen
aquesta inquietud però que no han tingut
l’oportunitat de mostrar els seus escrits i
veure’ls publicats.
Les lectores i lectors d’aquests relats viuran,
juntament amb les seves autores, tota una
gama d’emocions. Riuran, ploraran, patiran,
somiaran... amb les protagonistes de les històries
que ens porten des del món quotidià i
proper al món imaginatiu i llunyà.
Des d’aquí l’agraiment i la felicitació a cadascuna
de les dones que han volgut compartir
les seves creacions perquè sense elles aquesta
publicació no hauria estat possible. Així com a
totes les membres del jurat que han participat
en les diferents edicions per la seva dedicació
desinteressada.
Elena Embuena
Tinenta d’alcalde d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat

Relats breus
Any 2011

8
Composició del jurat 11è premi - Any 2011
PRESIDENTA
Elena Embuena
Tinenta d’alcalde d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat
VICE-PRESIDENTA
Belén García
Tinenta d’alcalde de Planejament, Urbanisme i Obres i
Presidenta de l’Àrea se Serveis Generals i Coordinació del Territori
ALTRES MEMBRES
Conchita Sánchez
Impulsora del Premi de Relats Breus i membre del jurat des de la 1a edició
Rosa Ena
Coordinadora pedagògica de
L’IES FRANCESC FERRER I GUARDIA de Sant Joan Despí
Sylvia Oussedik
En representació del Club de lectura de
la Biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Joan Despí
Neus Gibert
Professora de l’Escola de Persones Adultes Jujol
Alba Casado
Participant en un Pla d’Ocupació del Departament d’Educació
de l’Ajuntament de Sant Joan Despí
Rosa Baixas
Cap del Departament d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat
l’Ajuntament de Sant Joan Despí que actua com secretaria

Obres premiades
2011
Primer premi
El curs de gestió de l’estrès
M. Núria Salán Ballesteros
Segon premi
La dieta màgica
Maria Isabel Mata Gómez
Finalistes
Primera finalista
Comare
Glòria Broch Arnau
Segona finalista
El duet de flors
Natàlia Reventós Arans
Tercera finalista
Una bleda assolellada
Montserrat Gil i Casals
9

10
EL CURS DE GESTIÓ DE L’ESTRÉS... Núria Salán Ballesteros
No sé si vaig fer voluntàriament o no, i, de fet, no sé realment per què ho vaig fer però
em vaig inscriure al curs de gestió de l’estrés que organitzaven a l’empresa on, des de
fa més de quinze anys, hi treballo com a administrativa. Al meu voltant, tothom feia
dies que semblava que no tingués un altre tema de conversa, especialment la Maria,
qui sempre parla en tres dimensions, gesticulant i amb un teatre digne de premi de
l’acadèmia. Constantment explicava com un curs similar,que va fer fa un temps, li havia
canviat la vida... A aquesta dona tot el que fa li canvia la vida. Vés quina sort que
té, que pot canviar de vida tan fàcilment com això... Fa un curs i li canvia la vida. Veu
una pel·lícula i li canvia la vida. Llegeix un llibre i li canvia la vida. I jo, que fa anys que
voldria canviar la meva, no he trobat la manera...
I així, no sé com o per què, en el darrer moment, vaig inscriure’m al curs per correu
electrònic. Mitja hora després, tal i com arribava la confirmació d’acceptació, ja me
n’estava penedint... M’avisaven que havia de portar roba còmoda, sabates que es poguessin
treure, una tovallola... i una pilota de tenis!! Vaig pensar que m’havia confós
de curs, que jo no volia participar al Godó, només volia treure’m aquesta sensació de
pressió al pit que tinc de fa molt de temps, massa temps; aquest neguit que no em
deixa viure i que no sé si és estrés o què... I ara, jo, d’on trauria una una pilota de tenis?
Vaig pensar que millor m’esborrava del curs, que no pintava bé, que no aconseguiria
relaxar-me i em quedaria pitjor que estava... I això no podia permetre-m’ho, que la
meva vida, amb l’estrés actual, ja és prou miserable com per que cap curs ni ningú
vingui a afegir-me més maldecaps. Ho deixaria estar, i avall...
I aleshores vaig veure la Maria amb un full a la mà. Immediatament, vaig saber que era
el llistat d’inscripcions al curs. Vaig pensar que, en haver-me inscrit al darrer moment
potser... Però no, en sentir el meu nom, se’m va encongir l’estómac, i quan vaig veure
el seu dit, amb la seva manicura impecable, assenyalant-me, vaig tenir la seguretat
d’estar atrapada al curs, sense remei. I quan la Maria va dir que ella posava les pilotes,
que en tenia de sobres, tothom li va riure la gràcia...Quina gràcia? Suposadament
m’acabava de resoldre un problema i això havia d’alleugerir-me el neguit, però no.
Bé, ja estic llesta per començar el coi de curs... Vaig haver-me de comprar uns pantalons
de jogging, perquè jo no tinc roba còmoda, només pantalons duríssims, que, amb
l’ajut d’una faixa, continguin la meva flaccidesa. I també em vaig comprar una sauna

de neoprè, per posar-me’ls sota els pantalons, i no semblar el ninot del Michelin vestit
de negre. Comodíssima...
Ens han habilitat una sala buida de la planta 3, que és el nostre magatzem. Bé, i també
l’espai de trobades furtives a l’empresa... No, no, jo no, jo mai... Però fa temps que
s’expliquen històries dignes del millor cinema porno. No és que n’hagi vist gaire, de
cine porno, però alguna pel·lícula he trobat alguna vegada per casa i l’he mirat quan
estava sola, que m’hauria fet vergonya veure-les amb ningú. I hi havia “coses” que
només podrien passar a aquelles pel·lícules, perquè jo no puc imaginar-me la gent de
l’empresa en aquelles situacions... O no me les vull imaginar. Sigui com sigui, jo no
havia pujat abans a la planta 3 i, ves per on, ara tenia un motiu.
He estat l’última persona que ha entrat a la sala, no nego que amb la il·lusió que algú
digués “ui, massa gent, fora, fora!”, i així podria marxar, posar-me de nou els meus
pantalons duríssims, la meva faixa i tornaria encantada al meu estrés i al neguit diari.
Però no, no ha estat així, ni sóc l’última persona en entrar, que sembla que encara
ha d’arribar el professor que ens ha de fer aquest curs que ens ha de canviar la vida.
A la sala, tothom riu, amb rialletes nervioses, rialles de complicitat entre companys i
col·legues. I jo, allà plantada, amb una rialla fixa que he posat perquè no sé quina altra
posar, m’he quedat al costat d’una cadira a prop de la porta, per si he de sortir corrents.
I quasi caic de la cadira quan he sentit el xiscle d’algú que no sé ben bé si és home o
dona o tot el contrari, que amb una aguda veu de falset diu “Hoolaaaaaa!”, i em fa
por girar-me i trobar un tele-tubbie amb malles de gimnàstica, però em giro i veig que
a la porta un home, amb ànima de papallona, que se m’acosta gesticulant i em diu, a
cau d’orella, “Hola, reina, sóc l’Andreu. Com estàs? No pateixis, que quan acabarem,
estaràs mooolt millor...” I em pica a la cuixa, amb la mà oberta, i se sent un soroll sec
com de fusta, suposo que per la sauna, i tothom riu la gràcia. Jo no ric, però com que
tinc aquella rialla fixa a la cara, no es nota. Comencem malament... L’Andreu va fent
saltirons entre la gent i els diu coses, i els toqueteja i els prem les espatlles... I tothom
riu i jo no entenc res...On és la Maria?
Ens diu que expliquem, un per un, per què som allà. Aleshores, comença una roda on
tothom confessa que l’estrés no els deixa dormir, o no els deixa somiar, o que somien
massa, o que tenen massa gana, o que tenen mal de cap, o mal d’esquena, o eczemes,
o d’altres afeccions diverses. I què diré, jo? Jo tinc una mica de tot: jo no dormo bé i
11

12
somio coses terribles, no descanso, tinc el coll encarcarat i mal de cap, i em surten nafres
a parts del cos que ningú d’aquests no veurà mai, i em cauen els cabells, i tinc gana
constantment... Però això no ho penso dir, ja m’inventaré alguna cosa... I noto que
començo a suar mentre la roda de confessions m’arriba... però (oh, miracle!), s’obre
la porta i entra la Maria, gesticulant amb les mans, com fa sempre, demana perdó
per arribar tard i es tira al coll del professor, a qui coneix de fa mooooooolt de temps,
i s’abracen al mig de la sala. I retrocedint cap a una cadira que hi ha al meu costat,
ella i el professor fan una romàntica escena de comiat, amb les mans lligades mentre
s’allunyen l’un de l’altra. I, sense preguntar si és el seu torn, la Maria comença a explicar,
mirant tothom, com un curs com aquest li ha canviat la vida, i el professor li bufa
un petó per sobre el palmell de la mà. Què bonic... El millor de tot és que, quan ella ha
acabat, la roda de confessions ha continuat i se m’han saltat. Comença a agradar-me,
aquesta dona!
Després d’una estona d’explicacions teòriques sobre l’estrès, l’Andreu parla del cos
humà i de zones on es concentren les tensions que acumulem. I jo me’l miro mentre
parla, amb aquesta seguretat, sobre els problemes d’estrés dels altres... Què en sabrà,
ell? Pel que fa a mi, no té ni idea del que em passa! No sap com és la meva vida ni que
l’estrès no el tinc per la feina, l’únic lloc on em sento útil i còmoda amb mi mateixa, ni
sap que quan torno a casa sóc la mare transparent de dos egoistes i la dona d’un marit
amb qui, des de fa un temps, només comparteixo l’espai del nom a la bústia, i no té ni
idea del mal que em fa sentir-los a tots tres parlar de “casa seva” quan el pis on vivim
era de la meva mare, pobra, que va haver d’acabar els seus dies a una residència perquè
“feia de mal conviure”... I ells? Què són de bon conviure, ells?
Prou, em concentro en el curs... Que baixem les espatlles, que les deixem a la posició
“zero”, que estem sempre amb les espatlles encongides... I jo vaig aixecant les espatlles,
i les deixo caure a posició “zero”. I ara giro el coll cap a un costat i cap a l’altre,
i vaig sentint com les meves vèrtebres fan “crec”, i l’Andreu diu que això és bo, que
relaxa... No sé, no sé... Algun d’aquests “crecs” ha fet massa soroll i m’espanto... A
veure si tindré una lesió i acabaré en cadira de rodes, o a la residència de la mama...
Coi de curs...
I, tot plegat, jo ja sé on és l’origen del meu neguit i els meus mals, sigui estrés o sigui
el que sigui, està lligat a casa meva, a que tinc un fill que ja no recordo quina ha estat
la darrera vegada que m’ha parlat per cap altra cosa que no sigui per demanar: o bé

diners o bé que li tingui a punt la roba, sense cap “sisplau”, sense cap “gràcies, mama”,
sense creuar ni paraules ni mirades. Un fill amb qui l’únic contacte que tinc va lligat a
l’intercanvi de roba, que jo deixo plegada al damunt del moble del passadís (prohibit
entrar al seu dormitori!!!) i que em torna, bruta, en forma de pila al passadís. Li he
demanat tantes vegades que ho reculli, que, si us plau, no m’ho deixi al mig i ho porti
al cove. Una vegada vaig estar gairebé una setmana sense recollir la roba del terra, fins
que la pila havia crescut tant que es podria iniciar un cultiu de xampinyons al passadís.
I m’havia d’empassar mirades de reprovació del meu marit i de la meva filla, i frases
com “mira, la culpa és teva per no haver-lo sabut educar millor, aquest noi, i ara ja fas
tard”. Al final, vaig comprendre que, mentre aquell fill visqués a casa meva, jo recolliria
la seva roba de la pila del passadís.
Què ha dit aquest home, ara? Quina mena d’exercici és aquest? Que estirem els braços,
un palmell obert amunt i l’altre obert mirant avall, i que els retorcem, sense aixecar les
espatlles... Òndia, quin mal! I això treu l’estrès? Això és una tortura!! Faig “crecs” per
tot arreu, a les meves vèrtebres, a les meves espatlles... Però no sóc jo sola i en els
somriures forçats de la gent de la sala em sento acompanyada en la meva desgràcia. I
ara diu que ens agafem el cap amb una mà, tocant l’orella de la banda contrària i que
l’estirem cap avall, com si el volguéssim arrencar... I insisteix en que tot això és boníssim
per treure l’estrés... Encara no ho veig, això, jo... Com ha dit que es deia aquest home?
Mengele? Apa! Un altre “crec”!
I el meu estrés està també lligat a una filla que, a diferència del meu fill, sí que em
parla, tot i que m’agradaria que no ho fes, perquè la seva especialitat és el guarniment
del meu nom, “però què dius, mama?”, “si no saps de què parles, mama!”, “estàs
empanada o què, mama?”. Fins i tot quan parla amb gent de fora de casa, parla de mi
sense cura ni miraments, “No, a casa meva no, perquè la meva mare hi serà segur...
sí, noia, sí... no marxa mai... on vols que marxi? Si no tindria on anar... No és com la
teva (mare), que sempre fa coses... no... és clar... el meu pare sí que marxarà a veure
el partit a la penya, però ella es quedarà a casa... sí, sí... segur... no, millor quedem
a casa teva per veure el partit, que si venim aquí segur que ma mare s’acobla, i no
vull marrons...”. I la meva filla porta la seva roba al cove, sí, però he de tenir cura de
rentar-la sola, sense mesclar-la amb roba de ningú més de casa, ni que tinguéssim
radioactivitat... Fa temps, vaig intentar entendre per què ho havia de fer per separat,
li vaig demanar que em digués què teníem de dolent nosaltres i/o la nostra roba, però
davant els seus bufits, exclamacions i escarafalls, ho vaig deixar estar i vaig decidir que
13

14
em donava menys feina fer-ho com ella volia. Afortunadament, el meu fill i el meu
marit no són exigents amb això, i puc mesclar la seva roba amb la resta; de moment...
I ara diu que ens hem de plegar i deixar caure el cos i els braços fins tocar a terra... A
terra? Però aquest home ha vist els meus braços? Com vol que toqui terra? Si els deixo
caure, amb prou feines m’arribo als genolls. Per tocar terra no hauria de tenir ni panxa ni
pits, i no sé... I tinc panxa i tinc pits, més voluminosos del que voldria, però he deixat de
tenir cura del meu físic fa dies... Total, a qui l’importa si faig un quilo de més o de menys?
I aquest home, que insisteix en que ens hem de plegar més, i a sobre fer-ho relaxant els
braços i el cap, i ens remena per veure si estem relaxats, i a mi em fa por que si em relaxo
massa, així plegada com estic, se m’escapi un pet. Seria terrible!!! I algú diu que no pot
estirar-se més perquè “té els isquiotibials curts...” Òstia! Què diu què té curt? Quan
he sentit això, m’han agafat ganes de riure i m’ha fet por que se m’escapés res... I jo en
tindré, d’això? Segurament sí, i si en tinc també els tindré curts... Sort que tinc la Maria
al costat, que tot ho fa bé, i el professor la pren d’exemple constantment, i així em deixa
estar... “Molt bé, Maria, molt bé, així, deixa caure els braços, que quan jo et mogui, es
moguin lliurement, i el cap, Maria, relaxa’l una mica més, sí dona, sí que pots, va reina...”
I ella respira, sospira i ho fa genial, i veig de reüll com ella sí que toca de mans a terra...
I el meu marit... Fa més vida fora de casa que a dins. Fa temps que mantenim una
relació més fraternal que conjugal, però és educat i correcte. Sempre i quan no li toqui
els fills. Aleshores, sé amb tota seguretat que es posarà de la seva part. No crida, no
amenaça, en això estic de sort, però no em donarà suport mai. I, de tant en tant, té
“convencions” i marxa uns dies de casa, gairebé sempre en cap de setmana. I jo li
preparo la maleta i poso la cara de “no passa res, ho entenc”, que no vull problemes.
Ja suposo quina mena de “convencions” són, però millor no pregunto, perquè si ho
faig potser em trobaré el que no vull saber. Fa un temps trobava a faltar les seves
abraçades, els seus petons, que em fes l’amor... però les darreres vegades que li havia
demanat alguna cosa, havia estat tan fred i absent, que m’he estimat més deixar-ho
estar. I fa temps que no se m’acosta. Dorm al meu costat, això sí, però res més. I jo
em conformo amb la seva tebiesa al costat meu i sabent que, sigui amb qui sigui que
passa els dies de “convenció”, torna amb mi, al meu llit. I això és el que hi ha. I no ho
puc canviar. I aquest curs tampoc ho canviarà. Em pregunto com s’ho fa la Maria per
tenir tants canvis a la seva vida... Jo, que amb un de petit ja seria feliç... Però també em
fa por que un canvi sigui a pitjor, que potser en el canvi se m’instal·la la sogra a casa i
aleshores ja l’hem espifiada. No, no, millor no vull canvis, millor em quedo com estic.

I, per fi, arriba el moment de fer pausa... Tothom riu i mou els braços, i comenten què
bé que s’hi troben, com s’han estirat, que si els trapezis, que si els tríceps, que si tal
o pasqual... Ostres, jo estic cruixida. Em fa mal tot! I no estic relaxada en absolut!!!
Tothom aprofita per anar a fer un cafè, però jo he d’anar al lavabo i miraré d’escapolirme
d’anar amb tothom. M’he estat una estona per desfer-me’n de la sauna dels pebrots,
i després no me la podia pujar... Ostres, quin patiment! I així acabaré amb el
meu estrés? I em fan mal les espatlles, i els braços, suposadament on hauria de tenir
els tríceps (es deien així?), i els “isquiotibials”, que segurament em fan mal per massa
curts... Coi de curs... Em miro al mirall i veig que estic vermella i suada, i els cabells
se m’enganxen a la cara... Quina fila, amb aquests pantalons! Hauria de tornar, que
han dit només quinze minuts i jo m’hi estat més temps per col·locar-me la sauna... Bé,
segurament em perdré algun exercici, total, pel que m’està servint aquest curs... Però
he de tornar, va...
Quan obro la porta, em trobo que s’han posat per parelles. Uns quants estan plegats,
en la postura “relaxada” d’abans, amb les mans i el cap avall, i els altres premen la
pilota de tenis contra l’esquena a tocar de les vèrtebres... El professor va dient “molt
bé, premeu fort, així... molt bé...” i quan em veu entrar, m’agafa, em posa en posició
de cavall fort i, mentre continua parlant, em comença a prémer la pilota contra les
cervicals. Cal que premi tan fort? Ostres, que fa mal... Però no obro la boca. I a sobre,
quan em preguntin, hauré de dir que això és la pera, que m’està relaxant una passada.
Caguntot... Quan l’Andreu acaba de torturar-me amb una innocent pilota de tenis,
que mai tornaré a mirar amb els mateixos ulls, ens diu que ens hem de sacsejar, braços,
cames, coll, i jo segueixo fent “crecs” que, en algun moment, em provocaran alguna
mena de paràlisi, estic segura...
Això no s’acaba mai... M’he caigut al posar la cama per damunt del respatller de la
cadira; m’ha rodolat la pilota quan la intentava subjectar entre la paret i l’esquena;
segueixo amb por de que no se m’escapi res quan em plego, em fan mal els braços, i
les espatlles, i el coll... Sí, sí, ara començo a veure que aquest curs em canviarà la vida,
perquè quan acabi hauré de tramitar la invalidesa permanent absoluta... M’estic relaxant
una passada...Una passada...
Sembla que això arriba a la fi. Per fi!! L’Andreu ens ha dit que hem de seure i hem de
deixar el cap i les mans penjant, cap avall, i ens ha posat música clàssica. No la reconec,
però recordo haver-la sentit en alguna cerimònia d’enterrament d’algú famós...
15

16
Ha tancat la llum i ens ha dit que també cal tancar els ulls. Què és això? A què fa olor?
Ha encès una vareta d’encens? Sento la veu del professor, com si s’allunyés, que ens
diu que ens relaxem, que sortim del nostre cos... Com se surt del propi cos? I si surto,
podré entrar al cos de la Maria? Ja m’agradaria, ser-hi, per uns dies, a veure com és
viure dins el cos d’una persona com ella... Però no, si surto, tornaré al meu cos, a la
meva vida, als meus fills, al meu marit, a la seguretat de saber què em trobaré avui, i
demà i demà passat... I què faré quan em jubili? Confio en que els fills hauran marxat...
I el meu marit? Haurà marxat també? Segurament marxarà a una convenció i ja no
tornarà. I em quedaré sola. Sola del tot? Això no m’està relaxant en absolut, més aviat
al contrari... Noto com la ràbia continguda de fa anys s’està deixant anar dins meu, i
em sorprenen unes llàgrimes que em rodolen per les galtes, llàgrimes de ràbia que jo
tinc i ningú no veu. I no les puc contenir...
I no les vull contenir!! Què carai! Què s’han pensat! Avui, quan arribi a casa, penso
posar-me al meu lloc. Se me’n fot que s’enfadi ningú! Que s’enfadin si volen! Allò és
casa meva i allà no em bufa ningú! Faltaria més! A partir d’ara, si algú vol viure a casa
meva, haurà d’acceptar unes regles, i les regles les poso jo! I ara! I si a algú no li agraden,
que foti el camp! El meu marit, pot anar-se’n de convenció permanent, que si tinc
fred al llit, ja em posaré la calefacció. I els meus fills, si col·laboren, que es quedin, si no,
que marxin amb el seu pare, també de convenció! Ja n’hi ha prou!
M’eixugo les llàgrimes, que no em vegi ningú, i vaig incorporant-me mentre s’acaba la
música, i quan els llums s’encenen, miro al meu voltant i veig tothom amb uns altres
ulls, i ja no em semblen tan macos, ni tan triomfadors, ni els envejo res. Els veig com
s’espolsen les seves febleses, i no entenc com és que no les havia vist abans. I em noto
que sóc diferent, avui sóc millor que totes i tots! I sé que el darrer “crec” que he sentit
dins meu, no ha estat pas a les cervicals, no... ha estat al cor. I amb aquest “crec”, s’ha
acabat la mare transparent i la dona que tot s’ho calla. S’ha acabat!!.
Ara seré qui vulgui ser, I seré com vulgui ser. He fet bé de fer aquest curs! I, sí, la Maria
tenia raó. I sí que m’ha canviat la vida...

Sobre l’autora:
Núria Salán Ballesteros va néixer a Barcelona, a la primavera de 1963 i als poquets dies la van portar
a viure a Sant Boi de Llobregat, on ha viscut tota la seva vida. Fins fa uns anys, va viure al barri de
la Muntanyeta, i allà va anar a escola i a “l’insti”. Als 18 anys va començar els estudis de Ciències
Químiques a la Universitat de Barcelona i, amb la llicenciatura i l’especialitat de Metal·lúrgia sota
el braç, va començar la seva etapa d’investigadora i professora a la Universitat Politècnica de Catalunya
(UPC), al Departament de Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica.
En els més de 20 anys de vida professional, ha col·laborat amb diversos equips de professorat que li
han reportat diversos guardons i reconeixements: premis de Qualitat Docent del Consell Social de
la UPC els anys 2002, 2003, 2009 i 2010, distincions Vicens Vives de la Generalitat de Catalunya
els anys 2009 i 2010, i Menció d’Honor de Ciència en Acció l’any 2010.
L’any 2000 va ser Secretària del I Congreso Nacional de las Mujeres y la Ingeniería, a Terrassa i des
d’aleshores ha col·laborat en totes les edicions del “Programa Dona” que la UPC ha realitzat i en
activitats de promoció i apropament dels estudis tecnològics a les estudiants de secundària. Des de
juny de 2011, és la Coordinadora del Programa de Gènere de la UPC, des del qual es dinamitza la
implementació del II Pla d’Igualtat d’Oportunitats de la UPC.
En la seva vessant més social, cal destacar que ha estat sòcia fundadora de l’associació EQUILI-
BRI (Associació de Familiars i Amics de Malalts Mentals de Sant Boi) i d’ASAMMET (Associació
d’Amics de la Metal·lúrgia), de la qual actualment n’és la secretària. A més, forma part de la Junta
de l’Associació de Karate Santboiana Shotokan, de la Societat Catalana de Tecnologia i de l’entitat
“Ciencia en Acción”. Des de l’any 2007 pertany al Consell Municipal de les Dones de Sant Boi i
participa activament en comissions de treball del Consell de les Dones del Baix Llobregat.
En els darrers anys, la Núria Salán ha estat autora i co-autora de diversos llibres de text, en l’àmbit
de la Ciència i Tecnologia dels Materials, tant en format imprès com en format multimèdia. L’any
2010 va traduir Des de la meva realitat, una novel·la de l’escriptor santboià, Joan Massip, i l’any
2011 va col·laborar en la redacció i revisió de text del llibreFrancesc Calvet, El pagès que va triomfar
al Barça, obra del periodista i escriptor Guillem Gómez Marco. Aquest any 2012, s’ha publicat el
llibre Gegants (amb denominació d’origen santboiana), recull de trobades on l’escriptor Amadeu
Alemany ha recollit l’essència de la Núria Salán, tot compartint protagonisme amb en Marc Gasol,
Juan Carlos Perez Rojo, Manel Esteller, Dolo Beltran i Albert Malo, entre d’altres.
Ara fa un any, al 2011, va guanyar el primer premi del Concurs de Relats Breus de Sant Joan Despí
amb el relat breu El Curs de Gestió de l’Estrèsi en l’actualitat acaba de publicar la seva primera
novel·la, Quedem divendres?, amb la que comença una nova etapa d’escriptura, fora de l’àmbit
científic-tecnològic.
17

18
LA DIETA MÁGICA Maribel Mata Gómez
“Presentación”
Me llamo Mar y como el mar me encuentro en calma, es mi estado natural
preferido. No quiero echarle la culpa a la luna de mis tormentas, ni marearos con
mis dudas, tan solo os pido un poco de paciencia, honestidad y compromiso.
Vivir a muchas personas se nos atraganta. Algunas devoramos el alimento con el
propósito silencioso de ser devoradas. No podemos saborear la vida.
Quizás si dejáramos de ensuciar el mar, el mar nos devolvería una sonrisa y
nuestras necesidades se reducirían un buen vaso de agua, limpia y cristalina…
entonces la vida sería más bebible.., más vivible.
“Rooibos”
Un somni d’estiu, relaxant i aprimador,
amb trossets de taronja i flors”
Primer dia:
El manual de la dieta mágica aconseja empezar en viernes, pero yo he preferido, bueno,
no he tenido más remedio que “fer dissabte”.
Hoy no he comido nada que sea ladrón de energía, es decir, ni pan, ni bollos, ni azúcar,
ni mermelada, ni nada envasado, ni preparado, ni graso, ni frito, ni bebidas artificiales,
solo… agua.
Aquí el mar está tan cerquita… pero hay tanta gente. Gente que con la mirada y los
susurros nos ponen a las gordas donde nos corresponde, debajo de un buen pareo o
lejos.
No sé por qué tiene miedo de dejarme aquí unos días sola. Él se vuelve a Barcelona.
Por la tarde, mirando el mar de lejos, pintando el mar. Hemos paseado por todo el
Delta a golpe de brocha y pincel, creo que de “banya a banya”, desde el faro, pasando
por el blanco espectáculo de las salinas, hasta la otra punta. Él ha realizado por fin un
sueño, ha materializado su cuadro, yo he colaborado y he disfrutado con su sueño.
Como todo artista un poco ególatra no está del todo satisfecho con su obra, aunque
sé que solo teme las críticas…¿y quién no?

Después de un breve paseo, esta vez a pie, para ir al corazón del pueblo y del mío,
“Masdeu”, en la calle Jaume Balmes está mi pastelería-cafetería preferida.
Él se ha tomado un té acompañado de un trozo de brownie (mm!… chocolate) y yo
solo un “Rooibos”.
Por la noche he cenado una buena ensalada.
Me hubiera gustado darme un baño relajante en el mar,
“Si quieres que te lo diga... espera”
Segundo dia:
Ayer compramos peras limoneras, ercolinas y una sandia. He decido empezar con la
sandia. Dice el manual que es un diurético maravilloso. Por suerte ha salido buena. De
momento me encuentro bien, aunque solo he podido con media sandia, se me olvido
mirar el peso… el de la sandia, el mío lo sé de sobra y no lo pienso escribir aquí.
Tercer día:
Cuando no le pides nada a la vida, la vida te lo da todo… y entonces flotas.
Este era mi pensamiento a las 8.45 de hoy, me vino cuando nadaba como si nada.
He disfrutado por primera vez del mar, en soledad.
Hoy será un día blanco por dentro y verde por fuera, bueno, de variedad limonera, de
un amarillo luminoso... ¿qué fruta me toca?
Es fiesta en Sant Carles, después del baño en la playa, el cepillado de piel y dos peras
limoneras he salido a pasear por el pueblo. Sant Carles a las 10h… ja fa olor de llagostins...
potser és que tinc gana. De vuelta a casa, la calle Jaume Balmes... fa olor a
caramel i a somni d’estiu.
Hoy han sido un total de 8 peras limoneras,
y unas cuantas ercolinas para merendar.
“Sobretodo no te olvides de respirar”.
Cuarto dia:
Respirar, aprender a respirar suave y profundamente, dice el manual que por lo menos
dos veces al día, el resto del día… no se te olvide respirar, aunque sea a medias como
siempre.
19

20
Empiezo expulsando todo el aire, inhalo y cuento hasta cinco, primero se hincha el
vientre. Sigo inhalando, paro y cuento cinco, se expanden las costillas, otra vez, inhalar,
cinco, finalmente se hincha el pecho…y dejo salir el aire lentamente por la boca mientras
cuento hasta 10 (repetir cuatro veces).
Hoy no ha querido salir el sol, hoy que quería tomar doble ración, una para “mí yo”
valiente y otra para cuando no me atrevo a tomarlo.
Quinto dia:
La dieta paso a paso; me despierto, 10 minutos de respiración profunda, me levanto,
un buen baño en el mar, cepillado de piel y ducha. Desayuno; zumo y batido de fruta…
andar 40 minutos (no puedo tengo tendinitis). Cena; ensalada (mas adelante podré
comer legumbres, carne de caza, pescado, verduras… leo y releo, alimentándome con
los nombres de los futuros alimentos).
Me acuesto pronto, tengo hambre. El manual tiene respuestas para todo, respuesta
de relajación así que sigo las instrucciones…Siéntete tranquila, acomódate, deja salir
la tensión muscular de pies a cabeza, inhala y observa tu respiración, date cuenta del
aire que entra en tu cuerpo.
Al exhalar di una palabra que te inspire.
Digo: ROOOOOIIIIIIIIIIIIIIIIIBBBBOOOOOOOOOOOOSSS...
10 minutos de respiración profunda.
La relajación vendrá poco a poco... a su ritmo.
“Crisi és que no sabem el que ens passa,
i això és justament el que ens passa”
Sexto día:
Él dice que tengo que andar, que me deje de dietas y ande. Le recuerdo que vine a
relajarme y a recuperarme.
Lo mejor; nadar, descansar, relax, la remolacha...morada.
Releer a Baroja, su árbol triste de la ciencia, la fruta del conocimiento prohibido.
Cuando suena el móvil y es María, relax... dice que no quiere que pierda ni un gramo
de cordura, que me quiere toda entera, y es que las gracias de mi amiga son sin par.
Todo es bueno en ella, nada hay que tirar. Con ella y un buen libro para que quiero
una isla.
Lo peor; él compra butifarras, riquísimas morcillas de Sant Carles, blanca, negra, no

como, estrés, andar, tendinitis, estrés, comer o no comer, culpabilidad, estrés.
Pone la televisión, las noticias, ruido, crisis, estrés...
El nostre Honorable President ahir 11 setembre de 2008.. Anunció por fin, que quizás
estemos en crisis, que las familias tenemos que ayudarnos entre nosotros, que él no
puede ayudarnos.
Nos deja solos y desamparados.
“Pobrets”…
Como decía Ortega y Gasset,
Crisis es cuando no sabemos lo que nos pasa, y eso justamente es lo que nos pasa.
“Reorientación es volver a orientarse”
Séptimo día:
Hay que dejar la magia de la sandia, de la pera, de las frutas y las verduras y ajustar el
organismo a una dieta que contenga más alimentos cocinados… ¿Qué hacer?
Aunque el deseo de pecar (butifarras, chocolate, cruasanes…) ha sido muy fuerte
estos días, creo que lo he superado valientemente, y como premio hemos ido a comer
a un restaurante. Él se ha comido una pizza “divina” y yo una ensalada nórdica; con
escarola, maíz, zanahoria, canónigos, salmón ahumado, y frutos rojos... regado todo
ello con una vinagreta de naranja… ¡deliciosa!
De momento creo que sigo el buen camino de la cruda realidad, rica en alimentos crudos.
Ese es el objetivo de la dieta mágica. No hay que abandonar la magia de la dieta,
sino reorientar nuestros hábitos e incorporar en nuestra desorientada dieta más fruta y
verdura. El manual, aconseja y programa la dieta para diez días… como solo dispongo
de nueve he adaptado la dieta a mis días de descanso. Creo que estoy genial!
Octavo día:
Solo he adelgazado, 42 gr, y él ha perdido 430gr.
Dice que tengo que andar más.
“Sopa de bolsillo”.
Noveno día:
Esta noche ha refrescado bastante… y ha sido la mejor excusa que he encontrado para
21

22
no ir a la playa, y desayunar un café con leche con un trocito de coca de manzana
(fruta endulzada de “Masdeu”).
Para comer él ha decido que una barbacoa, pero hemos añadido verduras; berenjenas,
pimientos, cebollas y panochas asadas. Él se ha comido la carne y yo solo las verduras,
eso sí, acompañadas con el aderezo que más me gusta, la salsa de aguacate, según la
receta del manual de la dieta mágica.
Ingredientes; 1 o 2 aguacates, Taza de zumo de naranja fresco, 1 cucharita de polvos
de curry, 2 de polvos de… ¿bouillon?, y un diente de ajo. Se mezcla todo con la batidora
hasta obtener una salsa suave.
Empieza una nueva semana. Me gustaría no olvidar el esfuerzo de estos días, y quiero
anotar aquí para releerlo cuando seguro lo necesitaré. Y recordar que recordar es volver
a vivir, y olvidar que olvidar es morir un poco. Así que, anotaré la lista de alimentos
que consumen y roban mi energía, bueno de esos… mejor me olvido, y solo recuerdo
la magia, la vitalidad y la energía de los alimentos crudos, las verduras, el calabacín, los
champiñones, las zanahorias, la lechuga, los brotes; de soja, de lentejas, de espárragos,
la fruta, el pan integral, las legumbres, los quesos poco grasos, los huevos el pescado,
carne de caza y pollo.
PD; No encontré “bouillon” en Sant Carles… así que le añadí un poco de salsa de soja.
“Vestida de mar”
Ayer me levanté temprano.
Quería sentir el agua en mis pies, sentir como se mezclaban con la arena y se hundían
con ella, contemplar como el agua en su vaivén borraba mis huellas, respirar profundamente
y suavemente dejar de respirar, flotar y no sentir mi cuerpo.
Quería tener el agua y la sal como alimento y como único vestido el mar.
Dejar de ser yo, desaparecer.
Adelgazar por arte de dieta no es magia, es una ilusión sin fundamento.
No puedo olvidarme de los que amo y me aman, de todo lo que amo.
Hoy luce un sol radiante, lo vi alzarse mientras preparaba mi zumo de frutas y escuchaba
el borboteo del café poco después de percibir su aroma.
He salido a la calle a caminar.
Y recordé que tengo que comprar “Rooibos”.

Sobre l’autora:
Nací en Granada, y vivo desde hace treinta años en Sant Joan Despí.
Leer y escribir son mis pasiones mas estimadas.
Un poco por vanidad, un poco por exceso de confianza y un poco porque si.
A mis cincuenta años, hoy creo más que nunca que no pesan los kilos,
sino los años. Desde tiempos inmemorables que nos quieren hacer creer lo
contrario. Y nos pesan cuando miramos hacia atrás y nos damos cuenta de
todo lo que nos hemos perdido por culpa de vivir a dieta.
A dieta de casi todo lo que aun no engordándonos es pecado, a dieta de
expresar lo que sentimos, y sobre todo a dieta de amar más y mejor.
23

24
COMARE Glòria Broch Arnau
Era el tercer fill d’Anselma. Ben bé, encara no hi era però ho seria, o no.
Aquell matí —30 de març de 1976— no s’havia alçat massa catòlica: semblava que
l’embaràs arribava a la seva fi. Fins ara, els parts li havien anat d’allò més bé; per a ella
parir era bufar i fer ampolles. I com que tampoc no es definia com una persona excessivament
avesada a expressar sentiments ni emocions —ni tampoc se sentia massa
complaguda de rebre’ls—, el patiment del part era un privilegi seu que no acostumava
a compartir amb ningú.
A les sis del matí es va llevar les mantes del damunt i va escometre l’esmorzar del
marit. Llàtzer era camioner. Havia heretat l’ofici de son pare, Llàtzer el carreter, i amb
el temps l’havia modernitzat i consolidat, perquè ja feia tres anys que tenia un camió
propi: un Pegaso Europa 1065, blau amb una franja blanca que travessava a la llarga
tot el vehicle, com si fos la bandera argentina. Aquell dimecres havia de fer un viatge a
Les Coves de Vinromà, però abans havia de recollir el carregament a Almenara: trentadues
gàbies de gallines ponedores. A Llàtzer li apassionava el seu treball perquè cada
dia era una aventura nova. Havia transportat de tot: kiwis —quan ací no els coneixia
ningú—, maniquís, orinals de porcellana decorats a l’estil oriental, rosaris, uniformes
de guàrdies, xeringues, àncores, dentadures postisses, gramòfons, jupetins... Calia
arribar aviat a Almenara, pujar la càrrega al camió i arribar d’hora a Les Coves. Ja
feia dos dies que plovia a bots i barrals i no era qüestió de córrer massa per aquella
carretera esquerpa i rosta, custodiada per oliveres i garroferes. Mentre esmorzava, a
Anselma li va sobrar temps per amanir-li el dinar en una carmanyola metàl·lica roja,
d’aquelles que mantenen les viandes calentes i a la vegada els afegeixen un polsim de
gust a soledat i rancúnia.
Amb la carmanyola sota el braç i els coberts en un saquet provinent de l’aixovar, Llàtzer
va moure cap a Almenara. Ni bes, ni abraçada, ni paraules de comiat. Si Anselma
era eixuta, el seu marit ho era més. Sols un so gutural fons, que semblava més bé un
renec que no un adéu, però que per a la seua dona significava coses com “fins aviat”,
“tornaré d’hora” o fins i tot “ja saps que t’estimo”.
Anselma va tornar-se’n al llit; esperaria que foren les huit per despertar els fills i preparar-los
per anar-se’n a escola. El major, Vicent, tenia sis anys, era prim i llarguerut;

i un cul de mal seient, això que avui anomenem hiperactiu. Trasteja des de bon matí
fins que queia rendit al llit. No podia estar-se quiet ni un segon, la qual cosa repercutia
en els seus resultats a l’escola. Sa mare feia un senderet fins al despatx del director
pràcticament cada setmana, sempre que la cridava per queixar-se de com d’esvalotat
era el seu fill. Adrià, en canvi, era tranquil, reposat, reflexiu i tan callat que els amics del
Vicent li preguntaven si el seu germà, que ja tenia cinc anys, sabia parlar. Li dedicaven
tant de temps al major, que Adrià se les apanyava tot sol.
Durant tot aquell matí Anselma va ensumar-se que havia arribat l’hora del part: era el
tercer i sabia molt bé com anava allò. No sentia por, ni nervis, ni ansietat. Sabia el que
havia de sentir i sobretot l’olor que li arribava quan s’apropava l’hora. No li ho havia
contat mai a ningú —per por que pensaren que perdia el cap— però en els dos parts
li havia passat el mateix: a punt i hora de començar-ne el ritual li havia vingut una
intensa flairada a xocolata cuita i tal com avançava el procés es convertia en una olor
de socarrim que la inquietava en gran manera. A més de l’experiència dels dos parts
anteriors, es podria dir que estava destinada a parir: sense problemes greus, amb relativa
rapidesa i una posterior recuperació sorprenent. Tot apuntava, per tant, que no
calia preocupar-se. Abans que es fera tard, va anar a comprar el pa, va arreglar casa i
va enllestir el dinar.
Com tots els dimarts, sa mare, Rossenda la vaquera, anava a dinar a ca la filla. Anselma
amania l’arròs al forn i esperava que arribara la mare per afegir-hi les botifarres de
ceba, que havia comprat a la carnisseria d’Oleguer el rogenc. Sempre les demanava un
poc sequetes, com més li agradaven al gendre. Aquell dimarts no va ser diferent dels
altres. Rossenda va arribar vora les dotze i, mentre es coïa el dinar, entre les dos, van
ventar els matalassos de llana i les catifes. Però aviat es va adonar que la filla no estava
del tot bé i que, si mantenia la seua tradició, abans de poqueta nit tornaria a ser àvia.
A l’hora de dinar ja eren tots a casa. Sorprenentment Llàtzer havia acabat la feina
prompte i havia tornat amb el deler de dinar l’arròs al forn acabat de coure, i no recalfat
com havia d’empassar-se’l dia sí i dia també. En vista de la imminent alteració que
s’esperava per casa, Anselma va demanar a la veïna que li fera el favor de quedar-se
amb els nens quan isqueren d’escola.
Amb tot enllestit, Anselma estava preparada perquè arribara l’inici del part com abans
millor. Com havia fet en el dos parts anteriors, pretenia parir en casa. Tot i que als
25

26
anys setanta totes les dones del poble anàvem a l’hospital de la capital per estar millor
ateses, Anselma feia veure que això eren romanços, que no hi havia res millor que parir
tranquil·lament a casa, amb l’estampa de la Puríssima vigilant el procés des de dalt
del capçal del llit. Ocioses, mare i filla, no sabien com acurçar les hores ni què dir-se.
Semblava que el caràcter eixut —alguns l’anomenen ranci— era genètic. Van decidir
començar un rosari per fer passar el temps més apressa. Fins a tres en van resar —
amb lletania i tot— abans que l’olor de xocolata començara a fer presència en la seua
pituïtària. Llàtzer havia anat a avisar Apol·lònia la comare perquè anara al carrer La
Candelària només poguera, però ja havia eixit a atendre un altre part i trigaria força,
perquè havia hagut d’anar a atendre una urgència que havia tingut la filla dels que
vivien a l’Alqueria de Medrano, uns forasteres de bona família que s’havien acoblat al
poble molt ràpidament. Així és que el part va començar sense comare. Rossenda s’ho
va apanyar tot i l’experiència d’Anselma ajudava a dur la feina a bon terme.
Poc abans que al campanar tocaren les set i mitja va guaitar un cabet minúscul, amb
cabells llargs i negres. En un tres i no res va sortir tot el cosset i Rossenda va efectuar tot
el protocol que havia vist fer tantes vegades. Era un altre nen. Però passats els primers
segons de vida el nen no plorava ni gemegava ni deixava veure que li feia nosa haver
sortit. Anselma havia seguit tot el procés de les olors i res no anunciava aquell final.
Rossenda, sense perdre la seua aspror, li ho va comunicar a la filla:
—Un altre nen. Però ha nascut mort.
Anselma no va vessar ni una llàgrima. Simplement li va minvar la tonalitat bruna de la
cara mentre el nas guanyava un color verdós. Rossenda va posar el nadó a un cabasset
de vímet amb dues anses, que havia recobert amb cotó en pèl i amb un llençol a sobre.
Va tapar el nadó amb el llençol i mare i filla es van interrogar amb les mirades. Un, dos,
tres segons. Tres segons es van mantenir així fins que va entrar la comare a la cambra.
Rossenda li va relatar el que havia passat. Breument, com era d’esperar. Apol·lònia
es va apropar al nadó i va observar que no havia perdut temperatura, sinó més bé al
contrari. Va agafar el nadó del turmells i li va donar una sacsada que va fer moure tot
el cos tou i feble del nen. Tres segons més i el nen va plorar com no havia plorat mai
cap del seus germans. Apol·lònia va gitar el nen damunt del llit i el va examinar. Totes
tres callaven i Llàtzer es consumia a fora sense tindre cap notícia, sense saber perquè
s’allargava tant aquell plor desconsolat.

Un braç trencat, això era el que tenia el nen: Havia nascut amb el braç esquerre trencat.
La comare li’l va embenar amb un farciment de cotó en pèl del que hi havia al cabàs.
Aquesta història me l’ha contada l’àvia Rossenda centenars de vegades. Pràcticament
me la recordava cada dimarts, quan venia a casa i tots plegats dinàvem arròs al forn
amb botifarra. La vaig escoltar i emmagatzemar fins el dia que vaig fer sis anys, quan
va morir de sobte: d’un síncope en deien —tot i que ma mare sempre ha dit un cinc
de copes.
Avui, amb trenta-cinc anys, i sobretot gràcies a ella, sóc llevador, però estic segur que a
ella li agradaria més dir que el seu nét és comare: el primer comare de l’hospital Porta
de la Mar.
Sobre l’autora:
Glòria Broch Arnau (Vila-real, 1977) és llicenciada en Traducció i Interpretació i treballa com a professora
de Llengua i literatura valenciana. Ha guanyat el segon premi del IV Concurs de Relats Breus
per a Dones “Joana Raspall” (Sant Feliu de Llobregat, 2008) amb el conte Estereotips i ha quedat
primera finalista en l’XI Premi de Relats Breus per a Dones de Sant Joan Despí amb el conte Comare.
27

28
EL DUET DE LES FLORS Natàlia Reventós Arans
Quan va veure els seus ulls negres, els seus llavis indecisos entre un somriure i el
silenci, va entendre la part més important i més sàbia del Llenguatge que tot el món
parlava i que totes les persones de la terra eren capaces d’entendre en els seus cors.
Paulo Coelho
Mentre la noia contemplava les onades del mar embravit xocar contra la costa, una
llàgrima descendia per la seva cara, poc a poc, humitejant la galta i deixant una lleu
estel·la transparent fins arribar als llavis, on la llàgrima es fonia amb el color brillant de
la pintura, i el gust de la sal contrastava amb el dolç final d’aquella història.
Aquest cel que ara cruixia i es trencava en mil bocins a la caiguda de cada llamp, havia
respectat el gran dia que ella somiava. I ara, tot just acabat, en el mateix moment que
el somni arribava al final, com si el cor, el cel i el mar anessin de la mà, queia una tempesta
fosca i humida com no s’havia vist en anys.
El matí havia començat com qualsevol altre, amb la rutina de cada dia. El despertador
sonant cada vegada més fort, repetint el seu cant eixordidor. Una mà temptejant per
la tauleta fins trobar allò que busca. El contacte del metall fred de les ulleres a la cara.
Obrir els ulls i veure nítidament les estrelles que pengen de l’habitació, per no oblidar
mai els moments d’infantesa i soledat. L’aigua a la cara i la sensació de la roba neta
adaptan-se al cos. L’esmorzar ràpid i el dinar dins la carmanyola. El bolso, les claus, les
ulleres de sol i una ullada ràpida al menjador on tot reposa al seu lloc.
Era el segon any que treballava i ja havia pogut viure experiències ben diverses. Havia
recorregut escoles d’arreu de la provincia i havia tingut la sort de conèixer alguns dels
millors professionals. No hi havia matí que a l’entrar a classe no sentís la por del primer
dia, la por de no representar bé el personatge que li havia estat encomanat. Fer de
mestra l’apassionava, però la feia sentir diferent, com una actriu en una escena improvisada,
que cada dia canviava i es trasformava. Un guió creat per a ser superat i trencat
a bocins al veure la resposta del públic assistent, una colla de nens i nenes espavilats i
entremaliats, que no deixaven un segon per respirar i pensar en el que feia dies rondava

el cap de la mestra, la companya, l’actriu, la dona, la nena que encara era.
S’havien creuat un dia a l’hora del pati. La mestra tot just sortia de l’aula i portava
darrera una columna de mosquetes amb ganes de volar durant el temps que els fos
possible. No es coneixien, però li semblava recordar que aquell dia arrivaben a l’escola
alguns mestres de pràctiques. Es van saludar i va continuar conduint la fila fins al destí
esperat. A l’arribar a la sala de mestres hi havia més moviment que mai, un grupet de
nois i noies joves intentaven atendre les salutacions dels mestres més experimentats,
amb la vergonya del primer dia i la il·lusió del primer contacte amb el futur. Va buscar
entre els somriures aquell que uns instants abans l’havia captivat i no va tenir sort.
Deixant de banda el rol de mestra, va decidir exercir el de companya i anar a conèixer
els nouvinguts. Si fa o no fa, tots tenien edats semblants que rondaven entre els vint i
els vint-i-dos. N’hi havia un que fins i tot era més gran que ella. Va esmorzar un tros de
coca, que un nen havia portat pel seu aniversari, acompanyat d’una peça de xocolata
negra que va trobar deliciosa. Va mirar per la finestra i plovisquejava, però feia un dia
preciós i no podia borrar el somriure dels seus llavis.
No va ser fins al segon dia després de la trobada pel passadís, que a mitja classe de
Medi, mentre parlaven de països i ciutats llunyanes i una nena intentava explicar com
era l’Índia, van picar a la porta i uns ulls verds van aparèixer. Després del bon dia, un
missatge de la mestra de música, que necessitava parlar amb un nen fora de l’aula. I la
noia va poder tornar a mirar fixament aquells ulls verds, que van aguantar la mirada.
Un somriure nerviós, un petit nus al coll i una sensació d’escalfor pujant per les galtes.
Un adéu tímid i la porta es va tancar. Un seguit d’olors i sensacions, de pensaments i
imaginacions van fer enlairar la mestra més enllà de l’aula, van fer tornar la noia que al
sortir de l’escola era. Fins que poc a poc tot va tornar al seu lloc i la nena que parlava
de l’Índia ja acabava d’explicar quines eren les espècies més conegudes i utlitzades per
cuinar al seu país. La porta va tornar a retronar. El seu cor va bategar amb força. El
nen que havia marxat tornava al seu lloc. Hauria d’esperar un altre moment per veure
aquells ulls i aquell somriure que l’estaven desconcertant.
Amb el pas dels dies, la rutina havia portat als nouvinguts a integrar-se en el grupet
de mestres que des de principi de curs s’havia originat. Com que molts no eren de la
ciutat es quedaven a dinar tots junts i formaven una pinya ben diversa, d’edats diverses
i gustos diversos, però era un grup molt acollidor. Els nous semblaven encantats de
compartir i, sobretot, escoltar les anècdotes que dia a dia s’explicaven els uns als altres
29

30
tot fent el café de rigor. Ella, tot i ser mestra, continuava sentint-se inexperta i gaudia,
tant o més, que els que feia poc s’havien integrat a la colla. Però des de feia uns dies
res no era igual.
Aquell mateix migdia a l’hora del café, per casualitat i sense haver-ho preparat, van
quedar ambdues assegudes costat per costat. Si amb les mirades ja havien connectat,
si encara que no haguessin parlat mai semblava com si es coneguessin de tota la vida,
aquell primer instant en trobar-se assegudes l’una al costat de l’altra va semblar una
eternitat. I mortes de por pels sentiments que les envaien en aquell moment, van intentar
fer com si res. I si això no ho aconseguien, com a mínim, dissimular-ho amb els
nervis dels primers dies l’una o el cansament causat per algun nen inquiet, l’altra.
La noia va tenir la sensació que tot el que ella vivia, no ho feia sola, que tot el que sentia,
era semblant al que aquella desconeguda que s’havia creuat per casualitat en aquell
passadís sentia. Mai no s’havia sentit així, no sabia reconeixer què li passava. Intuia que
parlava d’amor, però no podia ser, un amor tant ràpid, tant imprevist, un amor tant gran.
Potser era un experiment del seu cos, potser li estava jugant una mala passada. Potser el
temps que portava sense estar enamorada la feia vulnerable a l’afecte de la gent. Però,
no. Havia de ser alguna cosa més. Mai no s’havia sentit així, què li estava passant? Un altre
cop el cor bategant a cent, el nus al coll i de fons una conversa que no entenia ni volia
entendre. Les mans s’havien tocat per casualitat i el tacte de la pell l’havia fet reaccionar.
També havia notat la reacció involuntària de l’alta mà, de la noia que tenia al costat. En
aquell moment va veure clar que d’alguna manera havia de descobrir què era el que li
estava passant, per què se sentia nena i alhora una dona, més que mai.
L’endemà, de bon matí, el despertador havia sonat una sola vegada. La mà no havia necessitat
temptejar per la tauleta per aconseguir trobar allò que buscava. La sensació del
metall fred de les ulleres a la cara. Obrir els ulls i veure nítidament les estrelles que pengen
de l’habitació i imaginar tot de papallones volant. L’aigua a la cara i la sensació de la
roba neta adaptan-se al cos, refrescant i alhora desconcertant. L’esmorzar ràpid i el dinar
dins la carmanyola. El bolso, les claus, les ulleres de sol, una ullada ràpida al menjador on
tot reposava al seu lloc, l’estona de cotxe. Tot com sempre i diferent, amb un somriure
als llavis i una música de fons, aquella que sempre sentia en els moments més dolços.
L’entrada de l’escola. Bon dia a uns i altres. Les papallones que abans havia vist voleiar
per l’habitació ara inundaven la seva panxa i jugaven per l’interior del seu cos, com

aquell dia quan era petita i havia pogut veure la immensitat de la Torre Eiffel per damunt
seu o quan de més gran havia pujat en un avió per primera vegada.
Uns dies més tard entre els mestres es va organitzar una nit de sopar i es va proposar
als nouvinguts si volien participar-hi. Quan s’estava apuntat al foli que penjava de la
cartellera, una sensació de ser observada es va apoderar de la noia. Dissimuladament
es va girar i va veure com aquella que l’estava fent plantejar-se a si mateixa, la que
li havia fet tornar els nusos al coll i les papallones a la panxa, s’acostava lentament,
somreia, agafava el boligraf i apuntava el seu nom al foli.
No va ser un sopar qualsevol. Tots anaven ben mudats, però encara no se sap com, van
anar a parar a un mesón del jamón que hi havia prop del centre. En trepitjar el local van
començar a riure i ja no van parar. El senyor que els servia, les estovalles de paper, les
copetes de sangria i els acudits d’un dels nois més divertits de la colla van contribuir al
bon ambient. Ella gaudia del sopar i se sentia nerviosa per la sola presència, uns llocs
enllà, d’aquella noia que l’estava observant.
Desprès de les olivetes, les tapes i els cafés, la secció més jove va decidir continuar
la vetllada en un bar proper. Un whiski; una clara siusplau; un mojito; un vodka
amb llimona. Qui ho havia dit? Era el que més li agradava, però no podia beure,
havia de conduir. Una altra vegada aquells ulls verds coincidien amb ella. Una clara
sense alcohol i la nit que continuava. La musica sonant per tot el bar, escapades
a fumar vora la porta, visites als labavos, converses interessants. Parelles, amics,
amigues, estades romàntiques, sortides a la neu. Silenci per part seva, un somriure
i alhora una sensació de buit, de soledat, res per explicar. En un moment donat,
una veu pausada parlant d’una experiència que sembla que li està passant. No ho
sap ben bé, nota una conexió especial amb algú que fa poc que coneix, no n’està
convençuda però té un somriure tant maco, i se sent tant bé quan l’altra persona
és a prop... No sap què fer.
La noia va reconèixer la veu i, fent-se la distreta, escoltava silenciosament. Però per
dins una alegria interior l’anava envaint. Era el que necessitava saber. No estava sola, ja
no sentia el buit que feia uns instants l’emparava. La conversa va canviar i una sensació
de pesantor va apareixer, potser son o cansament. Decidida a marxar, es despedia de
tothom quan algú va preguntar si podia acostar-la a casa. Un instant de dubte, un ofec
momentani i un sí que sortia de dins sense poder-lo frenar.
31

32
De camí cap al cotxe un silenci sepulcral, sols trencat pel soroll de les botes xocant
contra el terra i la bossa amb civella que portava una d’elles. Un cop dalt, la tensió va
augmentar. El motor, ja vell, i la música del CD eren la banda sonora d’aquells primers
instants. L’ambient s’anava relaxant, però encara amb nervis va començar a conduir
sense rumb fix, sense saber on anar. Sense mirar al costat va pregunta – On anem?- i
per resposta es va sentir un – Sorprén-me.
Com si aquesta fos la resposta que esperava, els nervis van desapareixer, i va decidir
enfilar carretera avall cap a la seva ciutat. I mentre la música sonava i les respiracions
s’acompassaven, la son que abans semblava apareixèr havia desaparegut completament.
Al veure al mar, reflexada la llum del far, va saber que seria una gran nit. Van
travessar tot el passeig i van aparcar en un punt solitari prop de la sorra. Va girar la
clau, el motor es va apagar, la música va frenar i el silenci tornà a ser absolut. Obrí la
porta, baixà del cotxe, s’acostà a la sorra i segué al terra tou i fred.
La fosca platja es feia veure gràcies a la lluna que les vigilava des del cel, i una conversa
començava. Realment era com si es coneguessin des de feia molt, com si s’haguessin
estat preparant per aquell moment durant anys. No volien que el temps passés. La
brisa del mar les va atrapar i va començar a fer fred, més no volien moure’s. No podien
parar de somriure timidament i mirar-se als ulls. De sobte un cop d’aire les sorprgué i,
com si d’una empenteta es tractés, es trobaren en una abraçada que no volia acabar.
Era tard. La son començava a aparèixer, però estaven tant bé. El fred les va obligar a
entrar al cotxe i amb òpera de fons van tornar a abraçar-se i va ser llavors, quan empeses
per la passió, els llavis es van fondre. I estaven tant agust l’una amb l’altra que la
nit s’escapava, la lluna poc a poc es confonia amb l’albada i el sol comença a escalfar
els cossos nus que es despertaven lentament. El nou dia començava, junt amb la seva
història.
El curs avançava inexorable. La seva amistat s’anava enfortint i la passió dominava cada
un dels moments en que podien trobar-se. Portaven la relació en secret perquè cap de
les dues no sabia on anaria a parar i tenien ganes de veure-ho sense la pressió d’amics i
coneguts. Les nits de lluna plena, cotxe i òpera, eren les millors. Evocaven aquell primer
dia, amb els nervis i la tremolor de les mans al descobrir-se i el contacte dels cossos nus
al despuntar el matí.

Però com totes les coses, quan més temps passava més s’acostava el final. I la noia
va saber que la relació tal com la coneixien tenia una data límit: el dia en que les
pràctiques s’acabaven i la d’ulls verds marxaria a passar una llarga temporada a Itàlia.
Qui havia de dir, però, que això no faria sinò encendre entre elles un foc encara més
rogenc que cremava amb més intensitat tots els moments que faltaven per arribar a
la fi.
I la fi estava a punt d’esdevenir-se, per això van decidir que l’últim dia juntes havia de
ser el més especial de tots. Van sopar en un restaurant prop de la platja, on van beure
un bon vi i van poder menjar els millors plats. Van riure i van parlar. Després de sopar
van decidir marxar a la platja i reviure, poc a poc, tot allò que en la seva primera cita
improvisada les havia dut per camins de deler i desig incontrolables. Tornava a ser nit
de lluna plena i no volien que el temps passés. La brisa del mar les va tornar a atrapar i
el fred, no feia sinó recordar un a un tots els moments viscuts. I somreien, i aprofitaven
per mirar-se. Mirar-se als ulls, mirar-se els llavis humits per la proximitat i les gotetes de
mar que voleiaven per l’aire. Com si la natura hagués preparat amb elles aquella última
nit, un cop d’aire les va sorprendre, les va empènyer i es van trobar en una abraçada
que no es volia acabar. La temperatura continuava baixant i podien notar la pell eriçada
de l’altra, mig pel fred mig per l’emoció continguda. I van decidir entrar al cotxe i posar
de fons l’òpera que el primer dia sentien, aquell duet entre Lakmé i Mallika de Delibes.
El duet de les flors.
Viens, descendons ensemble. Doucement glissons: de son flot charmant suivons le
courant fuyant dans l’onde frémissante. D’une main nonchalante, viens, gagnons
le bord, où l’oiseau chante. [Vine, descendim juntes. Dolçament llisquem: de l’onatge
encantador seguim el fugaç corrent de l’aigua tremolosa. Amb mà indolent, vine, arribem
fins al límit, on l’ocell canta.]
I així, omplint-se de sons, olors i sensacions, empeses per la passió dels llavis fonent-se,
i estant tant agust l’una amb l’altra, la nit s’escapava. I la lluna poc a poc es confonia
amb l’albada. I el sol començava a entreveure’s entre els núvols de la tempesta que tot
just començava. I els cossos nus, dins del cotxe, s’anaven despertant lentament i gaudien
tant com sabien dels últims instants, pensant en si el futur els tornaria a juntar. Si
podrien, un altre dia de lluna plena, trobar-se en alguna platja del món i repetir el que
llavors s’acabava.
33

34
Poc després la d’ulls verds marxava caminant per la sorra mullada, sota el cel gris. I les
gotes de pluja empapaven cada centímetre de la seva roba insinuant aquelles corbes
que feia poc, la noia que des de la sorra estant deia adéu, havia pogut sentir entre les
seves mans.
Instants més tard, mentre contemplava les onades del mar embravit xocar contra la
costa, una llàgrima descendia per la seva cara, poc a poc, humitejant encara més la
galta i deixant una lleu estel·la transparet fins arribar als llavis, on la llàgrima es fonia
amb el color brillant de la pintura mig esborrada i el gust de la sal contrastava amb el
dolç final d’aquella història.

UNA BLEDA ASSOLELLADA Montserrat Gil I Casals
Som dia tretze, un presagi de mala sort, o potser de bona? Qui ho sap! Avui tothom
sembla que està pendent del cel; és sant Pere Regalat. Si plou per sant Pere Regalat,
plou quaranta dies de comptat. Hem tingut un hivern fred, però amb poca neu i aquesta
primavera ens ha portat tanta secada que només hi ha alarmisme per tot arreu. Els
mitjans ens mentalitzen per a properes restriccions d’aigua i tothom sembla que té una
mica de psicosis. A mi tot això no m’importa. Tant se me’n dóna si avui plou i llavors ho
fa durant quaranta dies i quaranta nits. Tant se val! Si plou, que ho faci, i si no que no
ho faci, només sé que avui, peti qui peti, haig de fer el meu propòsit. Ho haig de fer, fa
dies que hi dono voltes i avui ho haig d’aconseguir...
Sóc tan aprensiva que sempre m’ha costat fer segons quines coses. Quan a la televisió
fan alguna pel·lícula de sang i fetge jo haig de tancar els ulls i tapar-me les orelles, fins
i tot la música de suspens em destarota. Potser sóc massa fleuma o bleda: això, dec ser
una bleda assolellada, però... m’he comprat un paquet de guants de làtex, d’aquests
d’un sol ús, ja sé que aquí en tenen, però jo vull tenir els meus; no haig de molestar
cap infermera, no vull ni que ho sàpiguen, és una cosa meva, només meva. Tinc els
guants a punt!
Quan era petita el pare no em va abraçar mai, ni a mi ni a cap dels meus germans.
No puc dir com és una abraçada seva perquè no me n’ha fet mai cap. Ell sempre ha
estat un home sorrut, fins i tot amb nosaltres, els seus fills. Quan érem petits fèiem soroll,
entrebancàvem pel mig, sempre atabalàvem; a ell l’atabalàvem! Remugava constantment,
ens apartava del mig amb algun ronc o un clatellot encastat a la cara. Els
seus brams ens feien allunyar i buscar indrets per jugar i fer fressa lluny del seu voltant.
Hauríem volgut notar-lo més proper, però ens vam acostumar al seu tarannà. El pare
era fred i caparrut. Amb tot, el temps passa i vàrem créixer, el curs biològic feia la seva
i esdevinguérem adults, però ell, el pare, va seguir sent eixut i distant.
On és el cos ferreny i gros del pare? On és aquell home que imposava només de
veure’l? El pare ha envellit, el seu cos s’ha arronsat... Ara em ve al cap el conte de
l’Alícia, en què mossegava una galeta i es tornava petita. El pare ha empetitit pel pas
del temps; lluny queda aquell home que miràvem des de baix estant, aquell home
seriós que feia respecte.
35

36
També tinc a punt una ampolla de colònia, bé, de perfum. He agafat una mostra que
tenia guardada, que té una aroma molt forta i em podrà servir. Gaire fortor m’atabala,
però avui em sembla que ho necessitaré. És que a mi les pudors em maregen, segons
quines males olors em corprenen i em fan venir basques. Sóc tan escrupolosa que sembla
mentida que sigui de pagès. Vaig néixer al mas amb tots els meus germans, però
quan tenia sis anys vàrem anar a viure al poble.
Aquesta malaltia el té ben desmanegat. La malaltia i els anys. S’ha fet vell! Els cabells
que conserva són d’un blanc lluent i tot el rostre està solcat d’arrugues. El seu cos no té
vigor, no pot fer quasi res, necessita que li facin tot. Ell, que semblava que amb la seva
força podia capgirar el món... Com ens tornem! I, pobre home, no piula, no pot parlar,
la seva veu ronca s’ha esborrat i si diu alguna paraula ho fa amb un fil de veu que amb
prou feines se sent.
A més dels guants i del perfum tinc guardades cinc esponges. Ni tres, ni quatre: cinc!
Me’n vull assegurar. Són d’aquestes que en mullar-les fan sabonera i no cal esbandir.
Segurament amb un parell faré, però... val més més que menys. Ep! I uns bolquers, tinc
preparats uns bolquers dels grossos, dels de la seva mida, és clar!
S’acosta el moment. Ara aquí, a l’hospital, hi ha quietud. Estic una mica neguitosa, però
disposada, estic a punt! El pare està ajagut al llit, com sempre; no es mou, no gemega
i, evidentment, no dóna conversa. D’ençà que va agafar aquesta malaltia ha anat a
menys, el seu cos ha minvat de tal manera que sembla mentida. Em fa pena veure’l així,
tan dependent, tan feble... Per què han de passar aquestes coses? Uf! Sento pudor, en
aquesta hora cada dia el mateix. Sembla un rellotge! Som-hi, bleda assolellada!
Està plovent; plou molt fort. Els vidres esquitxats s’omplen de regalims d’aigua. Plourà
durant quaranta dies i quaranta nits i es capgiraran tots els pronòstics, els embassaments
s’ompliran i la psicosi desapareixerà com per art d’encanteri. És sant Pere
Regalat!
La meva cara s’omple de pluja; estic plorant. Ensumo el moc endins mentre em refrego
les mans amb líquid antisèptic. No puc parar de plorar. Tinc una sensació tan estranya!
El mes entrant faré cinquanta anys (ja sóc grandassarra, però tan meuca...!). No m’he
casat mai (segurament una part de culpa la té la meva aprensió), ni sóc infermera, ni
per descomptat, metgessa. Tant se val! Avui he netejat el pixum i la caca del pare, del

meu pare sorrut, vell i malalt. Amb l’esponja he netejat les seves parts més íntimes, l’he
eixugat i li he posat un bolquer net. Ho he fet!
Mentre escolto el soroll estrepitós d’aquesta tempesta de primavera em fico al llit.
No tinc son però em noto cansada, molt cansada. És com si avui hagués fet un esforç
sobrehumà (potser ho era). M’ensumo les mans i encara puc sentir l’olor de perfum.
Quina fortor! Tanco els ulls per a dormir i torno a notar l’abraçada del pare. Tremolo!
Els seus braços sense nervi han envoltat per un instant el meu cos menut. El pare se
m’ha tornat proper, ha estat un instant, només un instant... Ja sé què se sent amb una
abraçada de pare, del meu pare!
Sobre l’autora:
Vaig néixer i visc a Campdevànol (Catalunya), un poble envoltat de muntanyes a la Comarca del
Ripollès, sempre hi he viscut i m’hi trobo molt bé i, encara que per a alguns és petit, per a mi és
molt gran.
La meva vida no és gens complicada. Treballo fora de casa i a casa, com tantes dones d’aquesta
societat. M’agrada gaudir de les petites coses de cada dia, estar en contacte amb la natura, caminar,
anar amb bicicleta, llegir, ballar, escriure, somiar, estimar... (Potser alguns en dirien perdre el
temps, però, per a mi, és guanyar-lo).
Vaig descobrir la màgia d’escriure de gran, i ara n’estic ben enganxada. Què divertit és inventarse
contes, imaginar-se històries, crear personatges...! El meu home té la paciència de llegir els
meus escrits i, a sobre, animar-me. Això em deu donar una força positiva ja que he tingut la sort
d’aconseguir forces premis literaris, cosa que, com podeu deduir, em fa molt feliç! Però, el que
m’omple més encara és la meva família, amb tres filles i una neta acabada de néixer.
37

Relats breus
Any 2012

40
Composició del jurat 12è premi - Any 2012
PRESIDENTA
Elena Embuena
Tinenta d’alcalde d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat
VICE-PRESIDENTA
Belén García
Tinenta d’alcalde de Planejament, Urbanisme i Obres i
Presidenta de l’Àrea se Serveis Generals i Coordinació del Territori
ALTRES MEMBRES
Conchita Sánchez
Impulsora del Premi de Relats Breus i membre del jurat des de la 1a edició
Manuela Pérez
Professora de llengua castellana de
I’IES Francesc Ferrer i Guàrdia de Sant Joan Despí
Rosa Mariana
Professora d’anglès I’IES Salvador i Pedrol de Sant Joan Despí
Neus Gibert
Professora de l’Escola de Persones Adultes Jujol
Sofia Casasola
Cap tècnica de l’OAC de l’Ajuntament de Sant Joan Despí
Rosa Baixas
Cap del Departament d’Acció Social i Polítiques d’Igualtat
l’Ajuntament de Sant Joan Despí que actua com secretaria

Obres premiades
2012
Millor relat
Recordando bolillos
Maria Carmen Romero
Millor relat presentat per una dona resident a Sant Joan Despí
Mientras Escipión dormía
Sylvia Oussedik
Finalistes
Primera finalista
El consentiment per escrit
Carmen Tulón
Segona finalista
Gotetes d’amor
Montserrat Gil
Tercera finalista
Ciudad, noche y lluvia
Esther Vallés
41

42
RECORDANDO BOLILLOS M. Carmen Romero
Desde que enviudé y me jubilé tengo dos aficiones, más o menos recuperadas, una es
la lectura y la escritura, en la que mi hija insiste mucho para que tenga activa la mente,
y la otra es los encajes de bolillos para mantener activas las manos (y la mente). De la
última lectura que acabo de devolver a la biblioteca, cojo prestada una idea que viene
a decir más o menos, que las personas tenemos menos importancia que un punto
y coma en una novela de ochocientas páginas. Y la ligo con todas las ideas que me
vienen a la cabeza cuando automáticamente febriles los dedos corren, muchos días,
delante de la almohadilla con los palillos y los alfileres y, sin poder remediarlo, vuelven
a mi mente los primeros años de aprendizaje, en mi casa o en la puerta de la calle
tomando el fresco con mi madre y mis tías.
Soy una anciana porque la vida me ha pasado por dentro y por fuera, a mí no me gusta
que me lo digan, pero viví la guerra española de niña, y sobre todo la posguerra, y las
posguerras familiares. Aunque lo hice con resignación cristiana (que se decía entonces),
no con indiferencia porque era imposible, pero sí aceptando lo que iba viniendo
como una cosa natural, como si el destino mandara más sobre mi persona que mis
propios padres. Y fue cosa del destino que yo pasara gran parte de la guerra española
en Francia, ni acogida ni refugiada políticamente hablando, sino más bien salvada,
momentáneamente, de la cruda realidad bélica de mi pueblo.
Nunca supo mi hija, o sabrá, que cuando me dejó para leer las poesías de Antonio
Machado, encontré en su Retrato muchas cosas que me identificaban con él. En sus
versos no sólo recordé tiempos pasados en Sevilla, donde él nació y yo viví y trabajé
cuando tenía dieciséis y diecisiete años, sino que también encontré una alusión al huerto
de Ronsard, un poeta francés, que las personas de mi entorno no deben saber quien
fue, pero que sólo su nombre, no qué hizo o su vida, porque eso lo he aprendido más
tarde llevada por la curiosidad, identifiqué inmediatamente con un parque del pueblo
donde estuve acogida en Francia: Vendome. Mi historia algunos casos que recordar no
quiero, ¡jolines con Machado!
Digo que no se lo he contado a mi hija ni a mis nietos nunca porque no quiero pasar
por una más de las niñas mártires de la guerra española. Mi situación fue, en cierto
modo, muy privilegiada, y a la vuelta lo que me encontré fue lo mismo que tenían todas
las gentes de alrededor, y poco después el denso telón, más que cortina, de silencio

que se impuso con el dictador, hizo que todo lo anterior se borrara públicamente y sólo
quedara en el mundo de lo privado, en el corazón de cada persona, en su mente, en su
interior, resguardado para siempre jamás. Fuimos por fuerza, fuertes.
Hoy, estamos haciendo bolillos con el grupo de amigas y compañeras que nos encontramos
en el centro cívico y alguien, creo que la profesora, ha puesto la canción de la
Vie en rose; más o menos todas la entendemos y comentamos que hay que vivir la
vida con lo que te aporta cada día, superando tristezas y amarguras y verla de color
rosa, con optimismo. Mi amiga Teresa es la que ha conseguido que vaya a hacer bolillos,
porque es manchega como yo y suponía que los debía conocer un poco, y conque
le dije que sí, que de niña yo había hecho encajes de bolillos con mi madre, pues insistió
hasta que me trajo aquí, que la verdad sea dicha, nos lo pasamos bastante bien, las
puntillas son una excusa para vernos y para contarnos nuestras historietas diarias o
más lejanas.
Todas hablan de sus casa, sus hijos, sus “riquezas”, sus novios, sus viajes, sus… todo
lo bueno, fanfarroneando un poco y , a veces, les digo que yo igual, que también
conozco esos lugares, o que me han llevado de excursión a tal o cual sitio, que los
de mi familia también han sido estudiosos y están bien situados, que ninguno se ha
divorciado, que… y cuando digo todo eso, sé que les doy envidia y que me consideran
un poco orgullosa o subida; así que intento callar, no decir las cosas que por suerte o
por desgracia he vivido y cómo le eché zorrumbos (arrestos) a cada situación para ir
superándolas.
Esta tarde le he hecho una pequeña confesión a Teresa sobre una parte de mi infancia
que no la sabe nadie. ¿Qué por qué se lo he contado? No lo sé, tal vez son cuestiones
de la edad, el ambiente, la canción, que se pone una más sensible y chocheamos un
tanto. El caso es que casi sin querer le he explicado esa parte de mi infancia que, por
decirlo de alguna manera, no consta en mi currículo oficial. No existe para nadie porque
así lo decidimos, haciendo bolillos, entre mi madre y yo. Mi cabeza va de aquellos
bolillos a éstos.
Mi abuelo era contratista de obras y cuando al poco de nacer yo, que fui la primera
nieta, aunque mi madre no era la hija mayor, le encargaron el trazado de la línea del
tren que tenía que unir dos puntos de producción de la Sociedad Minera y Metalúrgica
de Peñarroya, gran empresa de explotación de minas y con fábricas de productos
43

44
refractarios y papelería, enseguida se hizo cargo y mejoró su situación económica. Esta
empresa era de capital francés y muchos de los ingenieros y técnicos provenían de
su país, aunque la mano de obra menos cualificada o los cargos intermedios siempre
eran españoles. El abuelo recibió el encargo de trazar la línea férrea que debía unir
Peñarroya- Pueblonuevo, en el provincia de Córdoba, con Puertollano en la provincia
de Ciudad Real.
El hombre realizó su trabajo de capataz de las obras y encargado del personal durante
varios años, aquella no era tarea fácil ni había los recursos y maquinarias para extracción
y movimientos de tierras que existen ahora; hacer túneles, puentes y horadar las
montañas con dinamita era peligroso y había que tener buenos conocimientos para no
perder hombres en esas duras obras. Durante los dos últimos años de las obras tuvo
de ayudante o compañero supervisor a un joven francés, Paul, que vivió en casa del
abuelo donde aún quedaban dos hijas y dos hijos solteros, alguno de su misma edad
y con el que establecieron muy buena amistad. Paul se acomodó a la familia, adoptó
los gustos españoles en el vestir y salía a divertirse con mis tíos porque aquel era un
pueblo, por entonces de tanta importancia, que tenía más habitantes que la misma
capital de Córdoba.
Casi a punto de acabar las obras, prácticamente todo dispuesto para la inauguración,
a la que también debía acudir el presidente de la compañía y el ministro de industria
francés, además del español, dos meses antes, me puse muy enferma de los pulmones
(que era la enfermedad propia de aquella época), yo tenía siete años, y corría el mes
de mayo de 1936. El médico del pueblo donde vivíamos con mis padres, un pequeño
pueblecito de la Mancha, cercano a Puertollano y también con actividad de la misma
sociedad, le aconsejó a mis padres que me enviaran al médico de la empresa que entendía
mucho más de pulmones y que estaba donde vivía mi abuelo.
Todo se hizo así, y cuando este buen profesional me vio, confirmó el diagnóstico y
aconsejó, de inmediato que me fuera a Francia a seguir un tratamiento que garantizaba
la pronta curación. Así se lo planteó a mi abuelo, y él sólo tuvo la duda de cómo
convencer a mi padre que era muy estricto y falto de recursos, y sobre todo que no
quería deberle favores a nadie. Por eso intervino el joven Paul, que se había ganado
la confianza de todos por su seriedad y capacidad de conocimientos y ofreció su casa
para que pudiera estar en ella mientras seguía el tratamiento. Y además, él debía volverse
a su país, así que nos acompañaría en el viaje y nos aseguraba que por parte de

su familia seriamos bien recibidos porque estaban muy contentos y agradecidos con el
trato que la mía le había brindado a él.
¡Qué fácil! Una niña de siete años, un joven francés y un hombre de algo más de cincuenta
(un viejo para aquella época) que poco había salido de los alrededores de su
pueblo, iniciaron un viaje, por tren hacia Irún, Burdeos, París, y finalmente Vendome.
Lo peor no fue el largo y pesado viaje acompañado cada día por un poco de fiebre, sino
que, al poco de llegar allí, y de iniciar mi recuperación, estalló la sublevación del 18 de
julio y con ella la guerra española. Mi abuelo tenía que volver, no podía esperar dos o
tres meses que era lo que se suponía que yo tardaría en recuperar mis colores rosados
de la cara y un peso adecuado, debía volver y hacerse cargo de la entrega de la obra y
de su casa y sus bienes.
La amabilidad extrema de la madre de Paul le convenció de que yo quedaba en buenas
manos y bajo juramento de éste de que me llevaría, como mínimo, hasta la frontera
española, cuando estuviera bien y que allí me vendrían a buscar o a encomendarme a
otros directivos de la propia sociedad, me dejó a finales de julio en territorio francés, en
una casa ajena a la mía, con una familia desconocida, con una lengua incomprensible,
con una comidas muy diferentes, con unas costumbres distintas. Sola, al amparo de mi
enfermedad y de la buena gente, más sola que la una.
La casa estaba un poco fuera del núcleo del pueblo, pero íbamos con frecuencia allí
porque había una especie de canal con esclusas, que pasaba por el parque de Ronsard,
donde las lavanderas, vestidas de gris y blanco cual palomas zureadoras, se ponían
sobre las tablas a lavar las ropas de otras personas o las suyas propias. Rose, la madre
de Paul, no siempre daba su ropa a lavar, pero todas las semanas íbamos al menos dos
veces al parque a jugar o a hacer alguna cosa. Cerca de él estaba la biblioteca que tenía
grabadas encima de la puerta las palabras “Liberté, egalité, fraternité”, sin duda las
primeras palabras que vi escritas en francés y que insistí en que quería leer cuando me
llevaron a la escuela al iniciarse el curso después de aquel verano de mi llegada.
Las cosas se complicaron más de lo previsto, y aunque yo me iba recuperando bien, lo
que no estaba tan claro era cómo volver a mi casa debido a la guerra. Así, intentando
entenderme con algo más que con gestos, ayudando, desde que pude en las tareas de
casa y del cuidado de los animales, y añorando cada día a mis padres y mis hermanos,
fueron pasando los meses, de tal manera que la melancolía y la tristeza se adueñaron
45

46
de mis horas libres y casi pudieron más que la salud que físicamente había recuperado
del todo al cabo de un año y medio.
Cuando se presentó la ocasión, como había prometido Paul, me llevó hasta la frontera
española y de allí llegué a mi pueblo con otro directivo de la sociedad que yo no conocía
de nada. De esta familia nunca supimos nada más, se perdió el contacto al poco
con la muerte de mi abuelo y después de la destrucción por parte de los alemanes de
Vendome en el año 40, todavía resultó más difícil saber nada de ellos, ni siquiera a través
de ingenieros de la Sociedad minera. Fueron unos años que, a lo largo del tiempo,
pensé si habían sido reales o un invento de mi imaginación infantil. Volví sana y salva
que ya suponía todo un milagro, pero no pudimos mostrar nuestro agradecimiento
más allá de alguna carta perdida y nunca contestada en aquellos tiempos revueltos.
Encontré cambios importantes en mi familia, había aumentado y también disminuido.
Mi madre y una de mis tías habían tenido hijos en el primer año de guerra, sin embargo,
la hermanita que me seguía a mí había muerto de pulmonía, mi abuelo murió poco
después en un accidente de trabajo, mis tías, una ya viuda, se refugiaron en casa de
mis padres, en La Garganta, con sus hijos e hijas, y a mi padre se lo llevaron a la cárcel
el ejército franquista por haber hecho de alcalde del pueblo en la zona roja.
En poco tiempo me olvidé de Francia, de sus costumbres y del francés que chapurreaba.
Me olvidé de las comidas, del parque, de la biblioteca, y lo fui sustituyendo
por tristeza ante los hechos que pasaban a mi alrededor. Me olvidé de los juegos y de
las canciones para sustituirlos por la responsabilidad de ser la mayor de las hermanas
y de las primas y primos. Pasé de hacer las cosas por entretenimiento a hacerlas por
obligación, de ir a jugar al campo como un zagal a llevar las mulas a que comieran o
a trabajar en el huerto, de ir al canal de las lavanderas a bajar al arroyo con mi carga
de ropa en la cabeza a lavarla, de coser en un trapo nuevo a remendar y zurcir los
pantalones o los
calzones de mis hermanos, y casi sin querer, también, por las tardes, cuando las tareas
propias de subsistencia lo permitían nos poníamos a hacer bolillos mientras se escuchaban
las noticias de los partes, alguien leía una carta de quien estaba en la cárcel, o se
seguían los rumores de que la guerra iba a acabar ya y se alimentaba la esperanza de
que volvieran algunos de los hombres que no habían muerto en ella.

El mismo panorama en cada casa, en cada familia, la misma desazón y el mismo recelo
ante cualquier vecino o vecina con el que no te habías llevado bien y podía delatarte
ante las autoridades competentes por cualquier delito ficticio. La desconfianza se
apoderó de todos nosotros y acabada la guerra definitivamente, el silencio, el parco y
oscuro silencio de todo lo anterior, de la otra vida que parecía ya desdibujada y opaca
y definitivamente ida, para olvidar.
Por eso siempre ocultamos mi estancia en Francia, para que no hubiera sospechas
infundadas de nada raro. Se dijo a toda la gente que había preguntado por mí que
estaba con mi abuelo y que con él pasé los primeros años de la guerra civil. Nunca
hablamos, ni a mis primos o hermanos pequeños, de otra cosa sobre aquel tiempo que
yo no había estado con ellos. Tampoco las vecinas y vecinos de La Garganta tuvieron
ninguna otra versión, ni mis amigas, ni mi marido, ni mi hija. Aquella parte de mi vida
se había ido con la tuberculosis, con la enfermedad maligna, por eso no tuve novio ni
quise casarme con un minero.
Sólo los bolillos me han hecho hablar, mi pensamiento ha volado a una parte de mi vida
que yo creía muerta y enterrada, sólo los bolillos o la música de la “La vie en rose”, sólo
los bolillos de esta tarde como aquellas, al fresco, en la puerta de mi casa que daban
pie a las habladurías, al parloteo, a la intimidad. Teresa lo ha conseguido, aunque ahora
ya no tiene ninguna importancia, ahora ya todo da igual, porque a lo mejor, quien
sabe, todo ha sido deformado por mi mente, por el paso de los años, o simplemente
forman parte de uno de tantos cuentos que he leído y alimentado en mi larga vida.
Puede que todo sea una invención, puede que no ocurriera en realidad, puede que con
el tiempo lo haya difuminado como un lápiz pastel goya en un papel, puede que…
Potsdata:
Esto lo escribió mi madre en un ejercicio de su “curso de escritura creativa” y , la verdad,
es que no está nada mal. Pero ella no sabía, ni sabrá, que yo, su hija conocía su
secreto. Puede que la vida me hubiera acercado durante un tiempo más a mi abuela
que a ella, sobre todo durante el tiempo de la lucha en la clandestinidad porque sentí
necesidad de buscar los orígenes de mi familia, de mi vida, y ella me lo contó todo, el
inicio de la guerra sin su hija que estaba en no se sabía donde de Francia, su vuelta y
47

48
su gran silencio durante tantos años.
Yo le di a leer a mi madre, con intención, a Antonio Machado, yo le ponía algunas
canciones francesas de Édith Piaf cuando venía a mi casa algunas tardes de domingo,
yo le enseñé el itinerario que pensábamos hacer en la vacaciones de verano en Francia
por los castillos del Loira y Vendome entre otros pueblos, la incité a que se apuntara
al curso de bolillos, la animé a leer y a escribir, y el resto lo hizo ella sola.
Sobre l’autora:
Me llamo M. Carmen Romero López, en este último curso de mi carrera docente he tenido la suerte
de recibir un premio tan consolidado como es el de Relats Breus per a Dones de St. Joan Despí.
Estoy en la fase final de la actividad profesional, o sea que voluntariamente me voy a jubilar (de
júbilo), a los 60 años, de una vida de más de 35 cursos como profesora de secundaria de Lengua
y Literatura Castellanas. Nací en la provincia de Córdoba y cuando tenía diez años mis padres
emigraron, y yo con ellos, a Barcelona, Cornellà, para ser más exactos y aquí he desarrollado toda
mi vida: trabajar desde jovencita, realizar mis estudios de filología, militar en la clandestinidad y
pertenecer a un grupo político, construir una familia propia, enseñar, viajar, leer, escribir y presentarme
a algún concurso literario cercano, sin mayores pretensiones.
Mi madre murió hace poco más de un año y desde entonces ha estado presente en todos mis
pensamientos y en todo lo que por algún que otro motivo he ido escribiendo. Este relato, fruto de
las vacaciones estivales del año pasado en Francia, es una mezcla de todo ello, de los hechos que
me habían explicado mi madre y mi abuela desde la infancia, de verdades sobre la guerra y cómo
les afectó a ellas, y algo de ficción de mi propia cosecha. Al parecer el resultado ha sido positivo,
aunque soy consciente de que el ser profesora de la materia no ayuda a escribir con frescura y espontaneidad
y, a veces, solo a veces lo que hemos leído, tantísimo como hemos leído de autores
y autoras buenas, clásicas o no, nos llena la mochila de responsabilidad y de complejos. Así es
que hay que leer mucho, pero para olvidar, para que se forme un depósito que en algún momento
rebosará, aflorará con sus propias frases, tu dejarás libre, sobre todo si sabes conjugar corazón e
imaginación resto lo hizo ella sola.

MIENTRAS ESCIPIÓN DORMÍA Sylvia Oussedik
He tenido profesores curiosos pero recuerdo especialmente uno, de latín, que tuvimos
durante cinco años. Era un cura, llevaba sotana, era calvo, malhumorado y muy, muy
viejo. Siempre me llamó la atención su rostro de piel tersa y lustrosa, los ojos pequeños
y los dientes diminutos y perfectos. Parecían dientes de leche, como los de los niños
que nunca han comido otra cosa que papillas. No me extrañaría que fuera de uno de
aquellos capellanes que aún celebraban misa en latín en algún convento perdido del
casco antiguo de la ciudad. No sé cómo acabó dando clases de latín en un colegio de
niñas, pues estoy absolutamente convencida de que nos despreciaba, éramos mujeres
en potencia, sobre todo algunas.
Lo llamábamos Magoo porque se parecía a un personaje de dibujos animados de la
televisión. Magoo era un viejo que andaba siempre medio dormido, tropezaba con
todo y siempre remugaba. El apodo se lo había puesto Merche, lo encontrábamos
muy acertado, la verdad es que el parecido era extraordinario y en cierto modo era un
apodo cariñoso.
En algún momento habíamos aprendido a traducir por arte de magia, pues no recuerdo
ninguna explicación por parte del profesor. Aquel año tocaba del libro VI de De republica
de Cicerón el Somnium Scipionis. Las clases de latín eran muy sencillas. Cuando
Magoo llegaba a clase, el texto, en latín, tenía que estar copiado en la pizarra. Cada
día sacaba para la traducción a una de sus alumnas preferidas, Marga, Paqui o yo. Si
alguna de nosotras tres tenía un interés especial en salir, lo comentaba con las otras dos
y aquel día, después de copiar el texto en la pizarra, en vez de sentarse se entretenía
sacando el polvo a la mesa del profesor. Solía funcionar. Cuando entraba decía: “A ver,
tu, ya que estás de pie, traduce”.
Entonces ibas en busca del cuaderno, volvías a subir a la tarima y empezabas a hacer
el análisis sintáctico. Al estar de espaldas a la clase no sabías lo que hacían las demás,
pero el silencio era total, sólo se oía el ruido de la tiza deslizándose sobre el encerrado.
Al acabar te dabas media vuelta y empezabas la traducción. Tenías que hablar sin
prisa y sin pausa, sin alzar la voz bajo ningún pretexto, en un suave murmullo, pues lo
nuestro era una nana en latín. Él se dormía y la clase empezaba a organizarse: unas
jugaban en silencio al colgado, otras a hundir barcos de la flota, alguna leía una novela
rosa, en las últimas filas se atrevían a hablar en sordina. Al acabar la hora callabas,
49

50
sonaba el timbre y él se despertaba, miraba el reloj que llevaba en un bolsillo de su
sotana y murmuraba: “muy bien, lo has hecho muy bien” y se iba. Al día siguiente otra
de nosotras tres continuaría con el relato de este sueño. Escipión explicaría el orden del
universo, hablaría del paso del tiempo o de la vanidad de las cosas terrestres mientras,
en el aula, continuarían los juegos en silencio y las confidencias en voz baja. Por este
servicio las compañeras nos dejaban en paz a las tres, se reían de nuestro afán por
traducir correctamente, pero tampoco se metían demasiado, sabían que nos debían
un favor. Éramos las empollonas, ellas las listas.
Llegué a África, como sabéis, durante el consulado de M. Manilio como tribuno de
los soldados de la cuarta legión, me urgía reunirme con el rey Masinisa, muy amigo
de nuestra familia por razones de peso. En cuanto llegué el anciano abrazándome
rompió a llorar y seguidamente miró al cielo y dijo: “Te doy las gracias poderoso sol
y también a vosotros, los demás moradores del cielo, por ver, antes de morir, en mi
reino y en estas estancias, a P. Cornelio Escipión cuyo sólo nombre me reanima pues
nunca dejé de recordar a ese hombre virtuoso e invencible. Seguidamente le pregunté
por su reino y él por nuestra república, en conversación continua se nos pasó el día.
Después atendidos ambos con un lujo propio de reyes prolongamos la conversación
hasta muy avanzada la noche. El anciano no hablaba más que de el Africano y recordaba
no sólo todos sus hechos sino también todos sus dichos. Al final nos retiramos a
descansar, estaba tan cansado por el viaje y la larga velada que me invadió un sueño
más profundo que de costumbre.
Ya se ha dormido, espero que no se despierte. Tengo por delante 20 minutos leyendo.
Soy la que menos sabe latín y me ha costado lo mío prepararme y que me hiciera subir
a la tarima a traducir. Bueno, creo que tengo bien preparada la traducción, si logro no
distraerme todo irá bien.
Entonces, creo que a consecuencia de lo que habíamos estado hablando, se me apareció
el Africano y me dijo:
Veo que Marga y Paqui están preparadas para seguirme, esto me da seguridad. Si me
pierdo me echarán un cable y no tengo que olvidar lo que me han dicho: aunque me
equivoque, no detenerme, si me falta algo, inventarlo, no mirar demasiado hacia las
demás e intentar no pensar en nada. Esto es lo que más me va a costar porque ya me
estoy empezando a aburrir. Quisiera moverme un poco, caminar unos pasos, estirar

los dedos de las manos pero no me atrevo a soltar el cuaderno, con lo patosa que soy,
seguro que se me cae y se monta un estropicio. Voy a intentar mover una pierna y
luego otra y mover los dedos de las manos sin soltar el cuaderno.
¿Ves esa ciudad que, obligada por mí a obedecer al pueblo romano, reanuda las luchas
de antaño y no puede permanecer tranquila? y me mostraba Cartago desde un
paraje elevado resplandeciente bajo la claridad de las estrellas…….
Desde aquí lo que yo veo no es Cartago, es a la guarra de Carmen en primera fila.
Como siempre está espatarrada y se le ven las bragas. Bien que lo sabe
ella, porque cuando se lo dijimos, se rio en nuestras caras. En clase de ciencias, como el
profesor es tan mono, según dice la mayoría, no para de cruzar y descruzar las piernas,
pero en clase de latín debe ser que se entrena o que se ha convertido en un tic. Yo creo
que lo hace sin darse cuenta. A mí me pone nerviosa. Estoy aquí, plantada, sin poder
moverme y ella no para: ordena sus cosas, cruza las piernas, se gira y pasa un papel,
vuelve a cruzar las piernas, parece que se va a levantar y se vuelve a sentar, vuelve a
cruzar las piernas. ¡A que le tiro el cuaderno a la cabeza! Le acabo de mandar una mirada
asesina, pero como no me mira, no se entera. Más vale que me fije en otra cosa.
Parece que Caridad lee el diccionario, pero no, es trampa. Ha puesto las tapas del diccionario
a una novela rosa. Se sumerge tanto en la lectura que no se da cuenta de lo
que pasa a su alrededor. El otro día, cuando entró el director, no se enteró y si no llega
a ser por Isabel que desde atrás le dio una patada, la pilla in fraganti. Los libros se los
coge a su madre porque lo que es en la biblioteca de estos no hay. Dice la encargada
que no sacaremos nada bueno de ellos y que mejor es dedicar el tiempo a lecturas
edificantes. Por suerte nosotras nos hemos montado nuestro propio préstamo bibliotecario,
Caridad suministra novelas rosas, Charo del oeste, se las pasa su hermano,
Remedios policíacas, las compra en una tienda de segunda mano de la calle Olmos.
Cada fin de semana me llevo un montón y por las noches mi hermana y yo, cuando en
casa todo el mundo duerme, encendemos la luz y nos ponemos a leer hasta las tantas
debajo de las sábanas.
Como embajador del pueblo romano visitarás Egipto, Siria, Asia y Grecia.
51

52
Cerca de las estanterías Rocío se aburre. Está dibujando sus maniquíes de siempre.
Dice que cuando sea mayor quiere ser diseñadora de modas yo creo que confunde que
le gusta comprarse ropa con trabajar. Hoy su compañera de
mesa, Julia, no ha venido, si no estarían cotorreando, con el peligro de que se les escapara
una carcajada y el profesor se despertara. Siempre hablan de lo mismo, de chicos,
creo que todo se lo inventan para darnos envidia. Les encanta hablar y callarse cuando
se acerca alguien. Sólo les pillas algunas palabras sueltas: quedar, sábado, Martini. Esto
de Martini debe ser un chico italiano con el que han quedado el sábado.
Una de las pocas que sigue la traducción es Elvira. Está corrigiendo la suya, voy a ir
más lento para que le dé tiempo. Me cae muy bien, pero es demasiado tímida, algunas
veces he intentado hablar con ella pero le cuesta contestar, se pone roja y dice sí o no,
pero no da pie a que nos hagamos amigas. No se relaciona con nadie, es un misterio.
Marga opina que debe de tener algún secreto terrible. Yo creo que se debe a su familia.
Su padre es militar y parece que se haya tragado el palo de la escoba y su madre no
me gusta nada, es reseca y falsa, estoy segura. Siempre que me ve me dice que estoy
hecha una pollita y que he crecido mucho y yo no crezco cada día y lo de pollita no me
gusta que me lo diga. También repite cada vez que a ver cuando voy a estudiar a su
casa, pero lo que es invitar, invitar, no lo hace, siempre habla por hablar. Algún día le
doy un susto y le digo mañana.
Cerca de la ventana están sentadas Elena y Marta, las dos hacen ballet en una academia,
son muy delgadas y siempre van peinadas igual, una trenza larga con el pelo
muy tirante. Tienen los cuadernos abiertos sobre el pupitre pero miran por la ventana.
Entre nuestro instituto y el de los chicos se ve una explanada con tres grandes árboles.
Están empezando a sacar hojas. Dentro de un mes sus ramas se
tocarán y los bancos que hay debajo quedarán a la sombra. Es una pena que no sea
este nuestro patio en vez del que tenemos. El nuestro es todo cemento y rejas, sin una
sola sombra. Podríamos compartirlo con los chicos. Por lo que
ha dicho Marta, que tiene allí a su primo, el de ellos es igual al nuestro. No estaría mal,
podríamos hablar, comparar profesores y asignaturas. ¡Mira que tener que esperar a ir
a la universidad para compartir patio o aula!

Al oír esto Lelio lanzó una exclamación:
No he calculado bien el tiempo, estoy acabando y no ha sonado el timbre, tampoco
llevo reloj, no sé cuanto falta.
¡Por Dios!
¿Qué hago?
Voy a respirar hondo y a leer más lento y más bajito. Aunque más bajito no me va a
servir de nada. Lo que tengo que hacer es centrarme en leer muy lentamente.
Escipión sonriendo suavemente dijo: ¡Shhh! Os pido que no me saquéis de mi sueño
y escuchad por un momento lo que sigue.
¿Lo que sigue?
No tengo ni idea de lo que sigue.
¿Qué hago?
Pues vuelvo a empezar, porque lo que es aquí, no se dará cuenta nadie.
El padre Magoo era muy mayor, tan mayor que un día se durmió en clase y a la hora
de despertar no dijo: “muy bien, lo has hecho muy bien”, siguió callado sin despertar.
Fuimos a buscar al director y se lo llevaron con la silla. No volvió.
Aquel era el último año en el instituto. No recuerdo que nadie le sustituyera, faltaba un
mes escaso para los exámenes finales. No volví a saber nada de mis compañeras de
las clases de latín. Sólo nosotras tres continuamos viéndonos.
Sobre l’autora:
O. Sylvia Oussedik i Mas resideix a Sant Joan Despí des de 1986 és llicenciada en Geografia
i Historia per la Universitat de Barcelona. Imparteix cursos i seminaris a diverses universitats i
institucions. Ha estat gestora cultural en organismes públics i privats: CCCB, IEmed, Diputació de
Barcelona, Ajuntament de Sabadell, etc. És traductora i redactora a diferents editorials i editora i
directora de col·lecció a Ediciones del Oriente y del Mediterráneo. Ha investigat sobre les cultures
de la Mediterrània i la situació de la dona en aquesta àrea. Les seves últimes publicacions com a
escriptora han estat La cocina japonesa casera (Icaria, 2005); Cocina y cultura amaziga (Icaria,
2008) i a revistes especialitzades Conversa amb Djamila Saharaoui, Cinema Rescat, 2006); De las
cocinas familiares a los fogones más prestigiosos: Carme Ruscalleda y Maria Gaspard, (Quaderns
de la Mediterrània, 2006); La alimentación y la cocina, parte del proceso migratorio (Quaderns de
la Mediterrània, 2012).
53

54
EL CONSENTIMENT, PER ESCRIT! Carme Tulón i Arfelis
“Que en som de burres les dones!” Aquesta era la frase preferida de la meva mare.
Deia que, les dones, naixem per estimar i això ens fa perdre l’enteniment; que perquè
estimem, consentim; i n’abusen. Ara, si ens han fet mal i deixem d’estimar-los, que
tremolin! Jo no entenia gaire la manera com es rebotava contra les injustícies; ara em
sembla que era perquè hi ha injustícies, que te les presenten com arrebossades de
bones intencions. Mentre que no s’escrostonen tot va bé, però quan es comencen a
obrir esquerdes...
La mare va ser una dona que va viure amb una mena de corsecament permanent i
visible: tot el dia anava amb les dents serrades, i de nit, li carrisquejaven; a mi em feia
esborronar. Pel que sembla, havia tingut una vida difícil. Havia nascut l’any 1940. Havia
passat gana, molta gana; deia que a casa seva hi faltava de tot: pa, llibertat i conformitat
per acceptar-ho. La seva mare era republicana fins al moll de l’os; pobra, però
idealista. Havia conegut la Clara Campoamor, la dona que va aconseguir el vot femení,
i n’estava molt orgullosa -hagués besat el terra que trepitjava!
Pobra mare! A casa l’educaven per un món que no existia i a l’escola era al punt de mira
de massa gent per ser filla d’una republicana sotmesa a depuració. L’àvia la va treure de
l’escola, segons ella, abans no la fessin malbé, i li va fer de mestra mentre la mare es va
deixar. L’àvia va anar escampant per casa els seus ressentiments i les seves frustracions.
No va poder acotar el cap i es va morir d’impotència quan va rebre la notícia que, el seu
home –el meu avi-, havia mort en un camp de concentració no recordo d’on.
La meva mare no va saber mai què havia de pensar, era com si tingués un hemisferi
cerebral a cada pol, amb un buit ple de silencis neguitosos entre ambdós. Jo vaig completar
la nissaga femenina amb un caràcter ambivalent: d’aquí a aquí ho hagués donat
tot; d’aquí a aquí no tenia corda per aguantar res. A l’escola em moria de sentiment;
no és que fos curta, ja entenia les coses, però no aconseguien interessar-me, i esperava
en candeletes tenir edat per plegar i treballar de carnissera, que era el que més
m’agradava.
Vaig trobar feina en una parada del mercat del Ninot. Mentre vaig fer d’escarràs,
encara, però quan em van posar a despatxar va ser molt diferent. Hi ha moltes dones
carregades de punyetes. Em vaig atipar d’aguantar clientes llepafils i de les que sembla

que no tinguin dents per mastegar: “Rosa, ja és ben tendre aquest filet? el que em
vas donar ahir no ho era gaire...” “ Fes-me més bon pes, ara que no ho veu la mestressa”.
Allò no era per a mi. Vaig trobar feina a l’escorxador; allí rai! Només et mana
l’encarregat, i si fas bé la feina, no has de patir pas per res, i jo de feinera en sóc, i de
curosa també, quan el que faig m’agrada.
Quan va morir la meva mare em vaig quedar al pis del carrer de la Cera, on havíem viscut
totes dues -el pare es va fer fonedís quan jo tenia cinc anys. La mare no se’l posava
a la boca si no era per dir “un porc menys”. Jo no en guardava record i era com si mai
no hagués existit. Jo, en aquest pis, sempre m’hi he sentit bé; és petit i tronat, però el
tinc a la meva manera i és casa meva. Al principi la trobava a faltar, la mare; hi havia
tant de silenci! Amb els anys m’hi he acostumat, i ara, el silenci, és una benedicció.
Enlloc em trobo tan bé com a casa; sí que hi ha moments que em sento una mica sola,
però penso en la mare i l’àvia: no els van servir de gran cosa, els marits.
La meva pau va fer un gir quan la Cesca, una companya de la feina, em va començar
a inflar el cap amb en Robert. Que si és tan bon noi; que si és tímid i surt poc; que si
viu sol des que els pares varen morir d’accident; que si tomba, que si gira... Me’n vaig
mig enamorar abans de conèixer-lo. “Si estimes, n’abusen”, em recordava la veu de la
mare. Però jo m’havia il·lusionat i em feia la sorda; prou que ho vaig pagar!
Quan a la Cesca li devia semblar que ja havia apartat prou pedres del camí, me’l va
presentar. En Robert era boniquet, voltava la quarantena, com jo, i feia un posat desvalgut,
de persona que necessita algú que se l’estimi i en tingui cura. Hi vaig caure de
quatre potes! Només de veure’l ja em van venir ganes de planxar-li la camisa i de llevarli
una taca que hi duia. Com n’arribem a ser de burres les dones!
Vam començar a festejar. No vaig entrar mai a casa seva; ell venia a la meva. Li vaig
comprar una bossa d’aquestes d’anar al gimnàs perquè em portés la roba bruta i se la
pogués endur neta i planxada. Un dia em va dir que no sabia cuinar i que menjava de
qualsevol manera. Van començar a anar i venir
“tapers”: anaven plens i tornaven buits i sense rentar. Jo em sentia plena de joia de fer
tot allò per aquell noi tan adorable; burra, més que burra!
Va arribar un moment que es passava més temps a casa meva que a casa seva. Ja
55

56
m’havia enamorat, què podia fer? Es van instal·lar a casa, ell i el Pendó, un llebrer
amb unes potes tan altes que semblava que duia xanques. A diferència d’en Robert, el
Pendó és polit, alegre, manyac, i belluga el monyó que té per cua només de sentir-me
la veu. Quan li parlo o l’amanyago, m’omple de llepades -que en llenguatge caní, com
tothom sap,vol dir petons.
En Robert era de costums ferms, inalterables: no fer res de res era la seva idea d’una
existència com cal. La desídia era l’aliment de la seva ànima. No és que abans no
m’hagués fixat en certs detalls, però ja se sap: no hi ha més cec que el qui no hi vol
veure. El meu pis, abans polit fins l’innecessari, va passar a ser una cort de porcs. No
vaig aconseguir mai ni que poses una rentadora; ni tan sols que l’engegués bo i carregada.
Si l’engegava jo abans d’anar a la feina, allà la trobava; no era gosat d’estendrela.
Got o plat que fes servir quedava allà on havia acabat el seu servei; tant podia ser
al dormitori, com al menjador, com al bany, si li havia agafat alguna necessitat mentre
esmorzava. La seva deixadesa no tenia límits. M’hi vaig anar posant nerviosa.
Havia deixat la feina el mateix dia que la companyia d’assegurances del vehicle causant
de l’accident on van morir els seus pares li van ingressar la indemnització. “Mentre em
quedin diners rai, no penso fotre brot”. També va deixar el pis on vivia tan bon punt
es va “colar” a casa meva. El negoci era rodó: ell pagava la meitat de les despeses,
Pendó inclòs, i jo treballava a doble jornada, a l’escorxador i a casa mirant d’endreçar
una mica aquell desori.
Només el Pendó em proporcionava estones d’alegria. M’esperava darrera la porta quan
tornava de treballar perquè el dugués al pipí-can; ell feia les seves necessitats i després
corríem una estona. M’ha fet sentir estimada, el Pendó.
Al principi, quan en Robert i jo fèiem l’amor, jo li deia a cau d’orella: “et menjaria tot
sencer”, i ell contestava: “fes-ho”; i ens menjàvem l’un a l’altre. Va ser molt bonic, però
va durar poc. Al meu enamorament li va passar allò de la inversió tèrmica climatològica:
el fred va anar davallant fins quedar estancat a la part més fonda, i l’escalfor va anar
tirant amunt fins que ja no la vaig veure més. Ras i curt: el vaig avorrir.
En Robert no discutia mai. Vaig provar de totes les maneres possibles que fes alguna
cosa; si no volia netejar, almenys que no embrutés tant; res de res, és feia l’orni. Vaig
començar a segregar més adrenalina del compte. Anava tot el dia com una moto.

M’hagués agradat de descansar-me amb la Cesca, però alguna cosa em deia que era
millor callar. A més, segurament no m’hagués cregut, fora de casa en Robert era encantador;
m’ho havia de passar tota sola.
Quan sortia de la feina, pel camí, ja m’anava fent mala sang. Pensava que el trobaria
espatarrat davant la televisió o al damunt del llit mig endormiscat mentre el Pendó
m’esperava darrera la porta per poder sortir a pixar. Em vaig anar tornant aspra, malhumorada,
irritable i irascible; i van arribar les intoleràncies.
Li vaig demanar que marxes. Em va contestar que de cap manera, que ell ja estava
bé. Vaig comprar un pany per posar-lo mentre fos fora i que no pogués entrar. Com si
s’ho hagués ensumat: no sortia quan jo era a casa. Aclaparada per la impotència vivia
encongida i m’anava corcant per dintre, ja només em faltava carrisquejar les dents. Un
dia què em va fer encendre com una teia, li vaig dir que si no se n’anava faria algun
disbarat. Amb la seva flema habitual em va contestar: “no em trauràs d’aquesta casa
ni mort”. Se’m va obrir el cel!
De tallar carn rai, que en sabia. Vint anys en una planta d’esquarterar porcs dóna molta
pràctica. Dit i fet. Un cap de setmana vaig endur-me cap a casa les eines que em
va semblar que necessitava. Vaig calcular que, la carn, per treballar-la bé, ha d’estar
reposada. El vaig matar el divendres a la nit; d’una manera polida, una estocada en el
punt precís i llestos, com als toros per rematar-los; bona punteria i queden plegats, i
poca sang.
L’endemà, ja fred, vaig esquarterar-lo. Tallat convenientment vaig fer-ne paquetets
individuals per anar-me’l menjant sense presses. Les vísceres i les parts que a mi no em
feien peça, les vaig coure amb arròs i s’ho va menjant el Pendó; i bons cops de llengua
que fa en acabar! Ho vaig endreçar al congelador i entre el Pendó i jo en fem més via
del que pot semblar.
Per no deixar cap rastre de res em vaig endur els ossos i el cap a l’escorxador i els vaig
tirar al contenidor on van a parar els que es destinen a fer farina.
Li vaig dir a la Cesca que, un dia, en tornar a casa, ell no hi era i que s’havia endut totes
les seves pertinences menys el Pendó. Als veïns que han preguntat els he dit el mateix,
i no me n’han parlat més.
57

58
El Pendó i jo estem d’allò més bé; ell no embruta, pobret, i torno a tenir la casa neta
com una patena, com a mi m’agrada. Ell m’espera darrera la porta, i quan sent les claus
al pany, fa uns bots que algun dia tocarà el sostre. Sortim tres cops al dia i correm una
estoneta; ell salta i corre, jo li dic que, si se’m posa davant dels peus, un dia em farà
caure i prendrem mal tots dos. El Pendó és l’únic ésser viu que em demostra amor
incondicional.
Les hores de felicitat són fugisseres. Ara no estic gaire tranquil·la: ha vingut la policia
dos cops. El primer em van fer un munt de preguntes sobre en Robert, millor dit, poques,
però m’he les van repetir de mil maneres diferents cadascuna. Jo em vaig mantenir
inalterable: “en Robert havia marxat sense acomiadar-se i només havia deixat el
gos, i no n’havia sabut res més”. Al final els vaig dir que m’havia adonat que tenien
poca memòria, que si prenguessin apunts no caldria repetir sempre la mateixa història
i els simplificaria la feina. Em van clavar una mala mirada.
La segona vegada que van venir, tot just fa dos dies, duien una ordre d’escorcoll. Jo
els vaig dir que si el que volien era regirar-me la casa, haver-ho dit i no calia tanta cerimònia.
No van deixar canya dreta; ho van remenar tot. Sembla mentida que puguin
buscar un home dins un calaix o sota els coixins del sofà, ni que fos un gnom! Em van
buidar el congelador! M’ho van deixar tot per terra, desordenat; sort que ho tinc ben
etiquetat: arròs Penco; llom; mitjanes; filet; costella; llonza; llenguado; lluç; salmó... Ho
vaig haver de tornar a ordenar tot.
A mi no em fan cap gràcia, i el Pendó, només de veure’ls, es posa a bordar com si hagués
perdut el seny i l’haig de tancar a la galeria abans no passi una desgràcia.
No sé d’on han tret que en Robert ha desaparegut d’una manera sospitosa. Que jo
sàpiga, no tenia família, ni treballava en cap lloc on el puguin trobar a faltar, ni amics,
ni res de res. Per no tenir, no tenia ni deutes, que jo sàpiga. A què ve ara tant desfici?
Potser és la Cesca qui sospita, perquè, encara que mai no em vaig queixar del malestar
que tenia amb en Robert, sí que ha hagut de veure que he passat de mort a vida d’ençà
que ell no hi és. Ara, d’aquí a posar-me una denuncia trobo que hi ha bon tros! Ningú
no em va veure agafar les eines de la sala d’esquarterar, ni quan les vaig tornar al seu
lloc. Dels ossos ja fa mesos que se’n va fer farina, i ningú no va dir pas res. Si a la feina
hi hagués hagut algun indici de sospita, ja faria temps que n’hagués sentit a parlar.

L’únic testimoni que tinc és el Pendó, i ell, estic segura, que no parlaria ni que pogués.
Què farà, pobret, si van mal dades, ell que m’estima tant!. Potser sí que hagués valgut
més que m’hagués buscat un altre pis per viure i deixar que en Robert es quedés aquí.
Però com es fa això d’anar-te’n de casa perquè hi ha un “okupa” que no vol marxar?
Jo vaig nàixer aquí, i la meva mare també, què no compta, això?
La mare tenia raó: si els estimes, n’abusen; i quan els deixes d’estimar, també. En mala
hora me’l vaig posar a casa! I, ara, la policia, s’entossudeix a pensar que tinc quelcom a
veure amb la desaparició d’en Robert. Dit d’una altra manera: que me l’he carregat. De
res no em servirà dir-los que ell me n’havia donat consentiment: “et menjaria sencer”;
“fes-ho”; “no em trauràs d’aquesta casa ni mort”. A mi em sembla que, això, hauria
de ser, a última instància, un atenuant. Però aquells dos policies que venen no fan cara
d’escoltar raons, i un jutge encara menys. A en Robert, el consentiment, li hagués hagut
de fer posar per escrit. Pobre Pendó, què en faran d’ell?
Si em veiés la meva mare! Oh, i l’àvia? Ella que va lluitar perquè les dones tinguessin
drets... Ella deia que les persones ens hem d’entendre parlant, però, i quan no t’escolten?
Potser hagués hagut de posar-li una denúncia, a veure si me’l treien de casa...
Aquests dies penso molt en l’àvia, ella hagués trobat una solució al meu problema. Ella
no va fer mal a ningú, però es va defensar sempre, en veu alta o en veu baixa; sense perdre
mai el ideals, malgrat les adversitats. Quan el règim de Franco va afavorir la prepotència
masculina, ella se’n va apartar tant com li va ser possible, d’aquella mena d’homes.
Sí que m’hagués trobat una solució, la meva àvia.
Em deixaran dur una maleta amb quatre coses a la presó? I el Pendó? Ell sí que em dol!.
Que en som de burres les dones!
59

60
Sobre l’autora:
Neix a Almacelles (Segrià) l’any 1943 però resideix a Barcelona des dels 13 anys. És Tècnica Vocal
i Logopeda i com a tal ha publicat La Veu (1995) Columna Edicions; La Voz, técnica vocal para
la rehabilitación de la voz en las disfonías funcionales (2000) i Cantar y Hablar (2005) Editorial
Paidotribo.
Quan la professió li ho permet, treballa la poesia i la narrativa. El Cep i la Nansa edicions li ha publicat
el poemari Combat de Silencis (2007); Introspeccions, Obvietats i Impertinències, aforismes
(2008); el poemari La Claror de les Ombres (2010) i la novel·la Zona Fosca (2012).
La seva obra ha obtingut diversos guardons: Concurs Literari de Poesia l’Arboç (1987-1989); Caterina
Albert i Paradís (1989); Hilari d’Arenys (1990). Darrerament , VI Certamen de Poesia Catalana,
de Viladecans 2008); Jocs Florals de Perpinyà (2008); IX Premi de Relats Breus per a Dones, Sant
Joan Despí (2009), editat per l’Ajuntament de Sant Joan Despí; XVI Premi Vent de Port de Contes,
Tremp (2009), editat per Pagès Editors; Setmana de Poesia de Mataró Radio (2011).

GOTETES D’AMOR Montserrat Gil i Casals
Quan va començar? Com? Qui ho sap! És molt difícil dir quan i com va començar...
Ni tant sols en quin moment va iniciar-se tot plegat. Van passant petites coses,
detalls insignificants, canvis imperceptibles... bocins de realitat que marquen una
davallada que diuen, els entesos, serà inevitable.
La mare sempre ha explicat que l’àvia ens va conèixer abans que ella mateixa i el
pare. I és que érem idèntiques, quan varem néixer no hi havia manera de diferenciarnos.
L’Anna i jo som germanes bessones. Tothom deia “semblen dues gotes d’aigua”
i, de tant sentir-ho, l’àvia anava fent broma “les nostres gotes, les gotetes...” i moltes
vegades ens cridava per “gotetes”. Ara hem anant agafant personalitat i els nostres
cossos s’han desenvolupant un xic diferent, de manera, que ja no podem enredar
així com així...
Quan érem petites cada cop que entràvem a casa l’àvia anàvem a la seva habitació a
buscar caramels de la seva caixeta folrada de petxines. Allò era un petit secret entre
ella i nosaltres (els pares no n’havien de saber res). Aquella caixa era el resultat de molts
61

62
esforços de pirates. Sempre ens havia agradat jugar a buscar tresors vora el mar! Ens
disfressàvem de pirates: ens pintàvem un pegat a un ull, ens entaforàvem un mocador
al cap i marxàvem amb algun pal per espasa. Acabàvem omplint galledes de petxines
de tota mena.
Una vegada l’àvia és va entretenir a triar les més boniques i les va enganxar en una
caixa. Va quedar preciosa! I ens va dir, tot fluixet, com si parlés d’algun misteri, que
allà sempre hi trobaríem pedres precioses, evidentment parlava de caramels. Així que
les visites a l’àvia passaven per endur-nos algun caramel que de seguida ens posàvem
a la boca. Llavors, quan marxàvem i ens acomiadàvem d’ella i li fèiem petons sempre
ens deia: “Quins petons tant apegalosos, són petons ensucrats!”.
Un dia, la Carmeta de Cal Polit va acompanyar l’àvia a casa. “Però, què ha passat?”
va demanar la mare tota amoïnada. L’àvia va dir que no sabia, que no ho entenia
però que estava al mig d’un carrer i no trobava el portal de casa seva. S’havia
perdut al nostre poble de tota la vida?
L’Anna té molta traça en dibuixar, sempre li ha agradat! Així que vam entestar-nos a fer
dibuixos per penjar per tota la casa de l’àvia. Ens va semblar que si s’havia pogut perdre
pels carrers del poble potser també ho podria fer per les habitacions de la casa. Ella
dibuixava i jo pintava. A la cuina varem penjar-hi un cartell amb una olla, una cullera,
una forquilla, copes i un munt d’estris per cuinar; al bany una tassa de wàter i un rull
de paper higiènic; als dormitoris, un llit i una lluna; a la sala, un sofà amb una televisió,
a la biblioteca un pilot de llibres... Llavors ens vam anar animant i van posar lletrerets
pels calaixos i en alguns mobles. Amb tot el nostre treball va quedar una casa atapeïda
d’informació. L’àvia ens deixava fer i ens mirava amb aquell posat xamós i complaent
que sempre ha tingut amb nosaltres.
Recordo que quan deuríem tenir sis o set anys ens va decorar la nostra habitació (ella
també tenia traça en dibuixar). Va pintar dues parets blanques i dues de blau marí.

En les blanques va fer-hi un sol enorme de color
groc amb pinzellades de purpurina daurada, un sol
amb una cara molt divertida, un somriure ample i
picant l’ullet; a la part baixa, plantes d’un verd molt
viu i un grapat de flors vermelles. Llavors va penjar,
al sostre, dos globus de colors que havien estat els
fanalets de reis d’aquell any. Tot aquest cantó era el
dia. I, a l’altre, va fer-hi una mitja lluna riallera amb
tot un reguitzell d’estrelles plenes de purpurina platejada.
Aquell cantó era la nit. I ens va dir: “Gotetes,
la vida porta moments clars i altres de foscos,
com aquest dia i aquesta nit de la vostra habitació,
però sempre heu de buscar-hi la llum, com aquest
sol i aquesta lluna i estrelles”
Quin daltabaix! Un dia la mare va anar a ca l’àvia per desar-li un jersei que li havia
rentat a mà i, a l’obrir les portes del seu armari, és va trobar tota la roba posada de
qualsevol manera. Tot un garbuix, mitjons entaforats al mig de les camises, calcetes
penjades als penjadors... Però, com podia tenir-ho així si sempre havia tingut
els armaris tan endreçats que semblaven les prestatgeries d’una botiga?
La seva casa, que és propera a la nostra, està a tocar a l’estació del tren. Des de la finestra
de la cuina és pot veure els trens que passen, molt de tant en tant, per l’andana. Quan
érem petites teníem neguit per anar-hi. Ella ens hi portava agafant-nos d’una mà cada
63

64
una i allà hi passàvem moltes estones esperant el proper tren. Les nostres mirades ballaven
d’un cantó a l’altre amb desfici. Quan escoltàvem el xiulet, dansàvem entusiasmades
i fixàvem els ulls molt oberts per a no perdre’ns cap detall. Saludàvem tota la gent desconeguda,
somrèiem mentre tibàvem les mans de l’àvia que no ens deixava ni un moment,
finalment ens acomiadàvem d’aquella gent forastera amb moviment de mans i ens quedàvem
quietes una estona com si aquell adéu hagués estat important per a nosaltres...
Quan l’àvia ja havia perdut molta mobilitat però encara caminava tot xino-xano, érem
nosaltres dues que l’acompanyàvem a l’estació del tren. L’agafàvem una per cada cantó
i la portàvem a l’andana, ens asseiem a un banc i esperàvem, pacientment, l’arribada
del proper tren. Ella no feia escarafalls però mirava encuriosida el moviment de gent
amunt i avall. I, nosaltres, jugàvem al joc del “potser” en el que ens inventàvem una
història per a cada persona que passava.. “aquest senyor del bigoti que surt amb
aquesta bossa tant gran potser és un lladre que acaba d’atracar un banc i porta el botí
a la bossa”, “aquestes dues noies potser són models, van molt guapes!”, “aquell home
va amb el cap cot potser se li ha mort el gos...”, “aquesta àvia potser ve de veure el
seu fill que viu molt lluny, potser a la conxinxina...” Ja, ja, ja... Rèiem de les nostres
ocurrències i l’àvia es deixava encomanar de les nostres rialles i també reia. Totes tres
assegudes en aquell banc posàvem somriures a la vida.
No ens agraden les ensaïmades per esmorzar, tant l’Anna com jo preferim salat,
un bon entrepà o un biquini... Un matí ens va portar dues ensaïmades que acabava
de comprar al forn de la placeta. “Però, àvia, que no recordes que no ens agrada
el dolç per esmorzar?”. Ens mirava estranyada i ens donava la raó tot dient que
no ho faria més, però per sorpresa nostra al cap de dos, tres dies o una setmana a
molt estirar hi tornava, es presentava a casa, de bon matí, amb dues ensaïmades
acabades de comprar al forn de la placeta.
De tant en tant li fèiem galetes. Ens posàvem els davantals que ella ens havia regalat
feia uns anys per l’aniversari i ens passàvem tota la tarda ben enfeinades. Això ho

fèiem quan ella ja no podia anar a passeig. L’asseiem en una cadira de la cuina mentre
omplíem els fogons de farina i de pasta de galeta. Fèiem formes de tota mena amb els
motllos d’ella. Tota l’estona cantàvem. “Recordes àvia: Don Melitón tenia dos gatos,
que los hacia comer en un plato y por la noche les daba turrón. Que vivan los gatos
de Don Melitón… xim, pom” Entonàvem cançons d’abans, de les que havíem aprés
amb ella de menudes, cançons tradicionals que ens recordaven moments passats. Què
n’era de divertit! Ella amb prou feines parlava (quasi no podia) però seguia la nostra
cantarella amb veu baixa... “El cocherito leré, me dijo anoche leré, que si quería leré,
montar en coche, leré. Y yo le dije leré, con gran salero leré, no quiero coche leré, que
me mareo leré. El nombre de María que cinco letras tiene :la M, la A, la R,la I, la A,
MA-RÍ-A.”
Quan acabàvem les nostres obres d’art ens en cruspien unes quantes i li’n donàvem.
Ella es menjava les galetes i ens somreia agraïda, se la veia feliç. Llavors nosaltres
l’omplíem de petons, evidentment, de petons ensucrats.
Han passat uns quants anys...
Nosaltres hem deixat enrere la infantesa.
Ella ha anat deixant de fer les coses bàsiques per a ser autònoma (rentar-se, menjar
sola, vestir-se, i, fins i tot, caminar i parlar).
És com si, de mica en mica, s’anés acomiadant de totes les coses rutinàries que envolten
la vida.
I, per a nosaltres... És com si anéssim perdent a la nostra àvia a poc a poc, pessic a
pessic...
Avui és el seu aniversari. Fa vuitanta anys. La mare li ha posat el millor vestit que té,
l’ha ben pentinada i fa goig. Tots ens hem empolainat per a l’ocasió. Mengem de forma
distesa parlant del passat, del present i d’un futur esperançador, així el volem veure!
Aquest vespre l’Anna i jo sortirem de festa. La mare és mira al pare amb picardia i li
diu: “mira les nostres nenes s’han pintat, porten pintures de guerra” (referint-se a que
ens hem pintat la ratlla dels ulls); i el pare replica “que tremoli l’enemic!” (referint-se
als nois, als nostres amics) Sí, ens hem anat fent grans...!
65

66
L’àvia no menja amb nosaltres, ja ha menjat abans; l’Angus li ha donat com acostuma
a fer des de fa uns mesos. Ella s’està asseguda a la seva butaca de vímet en una punta
de la taula, té la mirada perduda en algun lloc entre aquest món i un altre que no
coneixem i que ella ja comença a descobrir. Des de fa un temps l’Angus en té cura, a
estones. Als pares els hi cal un cop de mà perquè se’ls hi fa costerut tot el trasbals de
la malaltia de l’àvia, ara viu amb nosaltres. Poc a poc, han hagut d’anar-se fent càrrec
d’aquesta situació complicada i dolorosa. Nosaltres, les bessones (les gotetes, com
diria l’àvia) hem anat creixent en tot aquest procés i hem col·laborat en petites coses,
potser només són petites gotes enmig de l’oceà, només gotetes insignificants però són
gotetes d’amor.
Sobre l’autora:
Vaig néixer i visc a Campdevànol (Catalunya), un poble envoltat de muntanyes a la Comarca del
Ripollès, sempre hi he viscut i m’hi trobo molt bé i, encara que per a alguns és petit, per a mi és
molt gran.
La meva vida no és gens complicada. Treballo fora de casa i a casa, com tantes dones d’aquesta
societat. M’agrada gaudir de les petites coses de cada dia, estar en contacte amb la natura, caminar,
anar amb bicicleta, llegir, ballar, escriure, somiar, estimar... (Potser alguns en dirien perdre el
temps, però, per a mi, és guanyar-lo).
Vaig descobrir la màgia d’escriure de gran, i ara n’estic ben enganxada. Què divertit és inventarse
contes, imaginar-se històries, crear personatges...! El meu home té la paciència de llegir els
meus escrits i, a sobre, animar-me. Això em deu donar una força positiva ja que he tingut la sort
d’aconseguir forces premis literaris, cosa que, com podeu deduir, em fa molt feliç! Però, el que
m’omple més encara és la meva família, amb tres filles i una neta acabada de néixer.

CIUDAD, NOCHE Y LLUVIA Esther Vallès
Noche sin luna. Calles vacías. Edificios silenciosos. Miles de estrellas ocultas por las
luces de la ciudad dormida. Gotas de lluvia caen sin cesar, tímidamente, perturbando
el silencio apesadumbrado de las solitarias calles; humedeciendo el asfalto, las aceras,
los vehículos que reposan junto a ellas y algunos que circulan trasnochadores. Resplandecientes
luces rojas y verdes de los semáforos, blancas de las farolas, amarillas de las
ventanas… todas ellas luces muertas, frías, insensibles, irreales, vacías de naturalidad.
En el cielo, penumbra, tinieblas, ni una luz viva, cálida y real. La luna, dueña y señora
de la noche, con sus fieles doncellas, se esconde, temerosa de las luces irreales de la
ciudad. Las gotas ligeras sobre los cristales reflejan las luces muertas; cubren el asfalto
y se dejan llevar de un lado al otro por las ruedas de los pocos vehículos trasnochadores;
saltan, corren, juegan, salpican…
La ciudad, de día tan viva que no parece la misma, cuando los rayos del sol la iluminan
la dotan de vida, repleta de cuerpos anónimos que circulan de un lado a otro con rumbo
prefijado, como gotas de agua que por la corriente fluvial se dejan llevar. Las calles
se llenan de ruido, gritos, risas, llantos. Miles de historias que nadie se preocupa en
escuchar, a nadie le interesa, a nadie le importa, porque sus protagonistas no son más
que gotas de agua en un río caudaloso. Las luces falsas, ahora tan resplandecientes y
orgullosas, de día permaneces dormidas, cobardes, resguardándose temerosas de su
gran competidor al que no pueden vencer. Mas ahora, nadie. Silencio. Luces muertas.
Es una noche especial, mas todo el mundo lo ignora, para ellos es otra noche más. Cierran
sus ventanas y desean que la lluvia cese antes del amanecer, después se acomodan
frente la caja tonta hasta que Morfeo los visita.
Pero es una noche especial, hay algo místico en el ambiente, en el silencio, en el cielo,
en el agua… la ausencia de ojos de fuego que nos vigilan desde el cielo tranquiliza el
ambiente i lo dota de serenidad, pues los únicos ojos son fríos e insensibles.
La lluvia purifica la noche corrompida por las luces artificiales; las gotas ligeras reflejan
la luz, como millones espejos diminutos, por doquier. Un jardín de diamantes efímeros
en el que cualquiera podía perderse y no volver jamás. El agua serena, brilla, purifica,
esparciendo su aroma puro y fresco por todo cuanto toca. Las calles están desiertas, la
ciudad es un desierto mojado, sin ningún viandante. Ninguno, salvo ella.
67

68
Larga melena azabache, lacia y espesa, húmeda y despeinada; inmensos ojos del
color de la noche, rebeldes cuales caballos desbocados, reflejan la luz nocturna como
las gotas de lluvia sobre los cristales empañados; carnosos labios rojizos, boca triste
que dejó escapar un millar de suspiros vacíos, mas ahora esboza sonrisas envenenadas
a la noche; dientes perlados, afilados, amenazantes; nariz pequeña y puntiaguda; tez
blanca, nívea, pálida, enfermiza, la dota de semblante fantasmagórico al contraponerse
con sus cabellos. Brazos y piernas desnudos, mas no siente el frío de la madrugada,
lleva por toda vestidura un vestido ligero de lino. Sus pies de plata, como los de la
progenitora de Aquiles, no ostentan ningún calzado; olvidados dejó pues, sus zapatos
en algún paraje que ignora. Ni brazaletes, ni collares, ni anillos, no requiere ninguna
ornamenta, pues tan solo eclipsaría su beldad natural de ninfa clásica, cruel sacrilegio
sería.
La lluvia empapa su rostro, se desliza por sus níveas mejillas i cae suavemente por su
cuello enhiesto; mojando sus ropas, que se ciñen a su esbelta figura intuyendo sus
delicadas formas. El agua clara realza la palidez de su piel, dotándola de semblante
perlado cual estatua de mármol perfectamente pulida. El cabello mojado cae sobre su
rostro, enmarcándolo, aprisionándolo, mas a ella no lo importa. Disfruta de las gotas
de lluvia sobre su piel, regocijándose, alimentándose de ellas para complacer su ansia
de libertad. Ella es azabache y nácar, dos elementos antagónicos que se unieron para
crearla; ella es una lucha constante entre ambos, luchan para dominarla pero ignoran
que su simbiosis es lo que la hace perfecta.
Corre por la amplia avenida vacía, con grácil movimiento y extrema ligereza sobre sus
pies descalzos, como si bailase una delicada danza de ballet. Huye. Mas, ¿de qué?
Su rostro no expresa temor alguno. Huye, como Dafne de Apolo, mas su Apolo está
ausente. ¿Es inexistente o tan solo invisible? Huye de sus miedos, sus inseguridades,
su monótona vida que la asfixia y la consume. Anhela ser libre, es lo que más desea,
vivir sin rendir cuentas a nadie más que a ella misma; sin límites, sin complejos, sin
prejuicios… pero no puede. Carece de la voluntad necesaria para dejarlo todo y sabe
que, haga lo que haga, jamás podrá librarse de sus miedos e inseguridades, pues no es
más que una esclava del destino. Se desliza entre el agua, como una gota más, pero de
todas ellas, ella es la reina. Avanza por el jardín de diamantes sin detenerse a contemplarlos,
pues podría perecer al maravillarse de su belleza. No debe detenerse, o Apolo
la atrapará y consumirá su esencia. No debe dejarse atrapar, debe seguir adelante, sin
mirar atrás, hasta que el carro de Helios se lleve la noche. Sus pies no se cansan, corren,

saltan, bailan, se deslizan, resbalan, vuelan, pero nunca se detienen. Sus brazos danzan
al ritmo de la noche, como alas blancas, sus dedos largos juguetean con las gotas de
lluvia, tocando un arpa invisible.
Todas las noches de lluvia, cuando las calles quedan vacías, aparece ella. Corriendo con
agilidad; danzando grácilmente con la noche y la lluvia ligera, con la mirada serena,
una amplia sonrisa en los labios y una profunda expresión de libertad. Ciudad, noche y
lluvia, he aquí su locus amoenus. Así es libre, así y solo así. Ese es su ritual de purificación,
su secreto mejor guardado.
Esta noche, en que la luna se encuentra ausente y que no hay otra luz más que las
creadas por el hombre, ella es la dueña de la noche; con su pureza ilumina la oscuridad
corrompida por las luces irreales. La luna ya no es necesaria en esta noche lluviosa,
pues está ella.
La contemplo desde mi ventana, des de la soledad de mi apartamento, llevándome a
los labios una y otra vez un cigarrillo mentolado manchado de carmín rosado. A oscuras
en la lúgubre y sobria habitación escasamente decorada, de pie frente a la ventana
cerrada, la veo pasar a través de las gotas de lluvia adheridas al cristal transparente.
Éste queda empañado por un repentino suspiro mío, mas, rápidamente mi mano frota
el cristal con ágil movimiento y esbozo una sonrisa de satisfacción. Tomo de nuevo el
elixir malsano, mi único vicio a parte de ella, mi Dafne, y alzando ligeramente la barbilla
dejo escapar el humo grisáceo, que se desvanece lentamente impregnando la habitación
con su hedor. Sin apartar la mirada ni una sola vez de esa ninfa que cruza la avenida
grácilmente, casi levitando sobre la acera mojada. Mi rostro cansado se refleja en el
cristal mojado, mas es un reflejo borroso y fantasmal, es la sombra de lo que soy, que a
su vez es la sombra de lo que fui. Contemple al espectro que se me asemeja, siguiendo
sus contornos borrosos con la yema de mis dedos y palpo sus mejillas demacradas y
cadavéricas. Veo sus cabellos, tan despeinados, no puedo evitar llevar mi mano a mi
cuero cabelludo y deslizar mis dedos desde la raíz a las puntas, deshaciendo los enredes
de mi cabello castaño, que nada tiene que ver el de mi Dafne. Por inercia, repito la
operación una y otra vez, con mi mano peino mi pelo, con ímpetu nervioso, con apesadumbrada
prisa. De repente, algo llama mi atención y me obliga a detenerme. Sus ojos.
Los ojos del espectro de la ventana. Esos ojos me asustan y me hacen contener la respiración.
Un poco de ceniza se desprende de mi cigarrillo y cae sobre mi pie descalzo,
convirtiéndose en polvo grisáceo que tiñe mi piel insensible. Clavo mis ojos en los suyos
69

70
y el espectro me dedica una mira glacial desde lo más profundo de sus ojos de color
ceniza. Sus ojos hundidos y profundos, vacíos y serenos, enmarcados por un cerco
oscuro fruto del insomnio. Son los ojos de la Muerte. Dejo caer el cigarrillo, que rueda
liberado esparciendo su ceniza por el suelo. Llevo mis manos temblorosas a mi rostro,
palpo mis mejillas y el espectro me imita, reproduciendo cierto cuadro expresionista.
Toco mis ojeras, no creí que fueran tan profundas, aparto las manos y parpadeo dos
veces. Abro la ventana con rabia, expulsando así de mi vista al espectro maligno. Una
brisa de aire frío y mojado entra en la habitación y refresca mi pesar. La busco. Sigue
danzando grácilmente con la noche, pero ya más lejos de mí. El agua sofoca el fuego
de mi alma y el sonido de las gotas que impactan contra el suelo logra acallar mi ruido
interno. Mi mirada se centra en ella, cada vez más difusa y lejana. Siento los latidos de
mi corazón acongojado, siento como se calman lentamente.
Para alguien como yo, que jamás ha conocido el amor –no por falta de oportunidad
sino por falta de interés–, resulta extraña esta obsesión por una desconocida. Siempre
he sido como Anaxárete, rechazando el amor, negando mis sentimientos y jugando
con los de los demás. He recelado de personas que tan solo querían ayudarme, rompiendo
corazones bondadosos y destruyendo buenas intenciones. He sido cruel, fría,
desconfiada y desagradecida. No quería depender de nadie y no quería que nadie dependiese
de mí. Mas no me percataba de que, al herir a los demás para beneficiarme,
tan solo me hería a mí misma. Tardé en darme cuenta y ahora ya es demasiado tarde,
no tengo a nadie, a nadie salvo a ella.
Todas las noches lluviosas permanezco despierta, en la penumbra, a pocos centímetros
de la ventana con un paquete de cigarrillos mentolados y un mechero. Clavo la mirada
en la avenida vacía y aguardo en el más absoluto silencio hasta que la veo pasar. Y
cuando eso ocurre siento la mayor alegría que jamás he sentido, la mayor felicidad.
Cuando la veo galopar sobre sus pies de plata, todo mi ser se inunda de una paz y una
serenidad indescriptibles, inefables. Me despojo de toda mi agonía y mi pesar, que
acompañan permanentemente mi alma solitaria. Verla es la mayor de las satisfacciones
y lo único capaz de salvarme, ella es mi pecado y mi redención. Mas, enseguida
desaparece de mi vista, convirtiéndose en una nimia mancha borrosa que se confunde
entre las formas difusas de la noche. Se va, dejando en mí esa sensación de plenitud
tan anhelada por mi alma vacía. Con una prudente sonrisa, tan difícil de encontrar en
mis labios, me despido de mi Dafne hasta la próxima noche lluviosa. Es curioso como
el corto espacio de tiempo que tarda en recorrer el tramo de avenida que mi ventana

abarca sea tan especial, pero merece la pena aguardar el tedio de la espera; pues es
una espera dulce. Mi paz interior comienza a gestarse con las primeras gotas de lluvia,
pues nace la esperanza de verla; al atardecer, si la lluvia persiste, mi esperanza germina;
con el movimiento de las agujas del reloj, la esperanza se convierte esa sensación de
paz y plenitud inefable cuyo clímax es su avistamiento. Mas, hoy, algo ha cambiado.
La plenitud que ella suele dejar en mi ser se encuentra ausente, mi encuentro con el
espectro del cristal ha eclipsado al poder de mi Dafne. la ansiedad crece de nuevo en
mi alma, crea un vacío lleno de pesar en la penumbra clara de mis sentidos. Saco del
bolsillo de mi camisa, con manos temblorosas, el encendedor y un nuevo cigarrillo,
que llevo a mis labios palpitantes. El movimiento impreciso de mis manos dificulta el
nacimiento del fuego y varios intentos son requeridos hasta que una pequeña y efímera
llama brota. Enciendo el cigarrillo y lo tomo, con ansias y la esperanza de que su
humo llene vanamente mi vacío. Mas, tan solo logra paliarlo por un breve instante,
pues mi alma es un campo sembrado de sal.
Mis ojos se humedecen y una lágrima brota, tímida y temerosa recela de abandonar la
comisura de mi ojo, mas al tiempo que otra nace, la primera se desprende. Se desliza
ligera por mi rostro en el que la serenidad ya no persiste, mas al llegar a mi boca triste,
se detiene. Más lágrimas caen de mis ojos, resbalando por mis mejillas y empapando
mi rostro, como el de ella empapa la lluvia fría. Me llevo las manos a la cara e intento,
en vano, secarme las lágrimas. Doy la espalda a la ventana, pues la noche ya no merece
ser contemplada si no está ella, lentamente me dejo caer hacia el suelo, como un
helado que se derrite por el calor. Me siento en el frío suelo y apoyo mi espalda contra
la pared, noto el estucado de esta presionando mi piel, mas ya no siento dolor alguno.
Encojo mis piernas y las abrazo tiernamente con un brazo, mientras que con el otro
llevo nuevamente a mis labios el cigarrillo. Tomo una profunda calada con ansiedad,
retengo el humo en mi boca durante unos segundos y lo expulso pausadamente, con
extrema tranquilidad. Noto como mi alma abandona mi cuerpo juntamente con el
humo mentolado, mientras la observo desvanecerse en la oscuridad de la habitación.
Parpadeo dos veces, intentando volver del trance hipnótico en el que humo del tabaco
me ha sumido. Apago el cigarrillo en el suelo con furia y me abrazo las piernas,
apoyando sobre estas mi cabeza y cierro mis ojos cansados. Oigo a mis labios susurrar
una canción, Over the rainbow. Era la canción que mi madre me cantaba cuando era
pequeña y creía que la había olvidado, mas mis labios la recuerdan y la cantan con
nostálgica dulzura y tranquilidad. Y así, hecha un ovillo bajo la ventana, en medio de
la penumbra y la soledad, me adormezco mecida por la nana que yo misma me canto,
71

72
evocando a mi ninfa y la paz que ella debería haber traído a mi apesadumbrada alma;
pero no la culpo por no haberlo hecho, pues la culpa ha sido tan solo mía y sé que, sin
duda, la próxima noche lluviosa cuando vuelva a verla, todo será como siempre ha sido
y ella volverá a traer a mi alma la paz y la serenidad que esta tanto anhelo y que solo
ella puede proporcionar.
Yo soy Anaxárete y ella es Dafne. ¡Oh, cruel destino liberador nos espera a ambas!
Ella convertida en laurel y yo en piedra. Mas serán árbol y roca que por siempre juntos
restarán, uno al lado del otro.
Sobre l’autora:
Vaig néixer a Sant Joan Despí el 1994, vaig estudiar a l’escola Pasqual Canyís i posteriorment a
l’institut Jaume Salvador i Pedrol. Actualment, amb divuit anys, sóc a punt de començar la carrera
de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Treballo de voluntària a l’Hospital Sant Joan de Déu
des dels setze anys. Sempre m’ha agradat molt escriure i sempre he destacat en els concursos literaris
de Sant Jordi tant a l’escola com a l’institut.