M. Remei Palos Casanova - Germanes Caputxines de la Mare del ...

M. Remei Palos Casanova
(8-X-1825 - 23-XI-1907)
El segle XIX ens introdueix en l’edat contemporània. En
l’àmbit social i econòmic és el segle de la revolució
industrial, el segle de l’expansió dels imperialismes i del
capitalisme, dels moviments obrers, del marxisme. És el
segle del romanticisme i del realisme cultural. És el segle
del liberalisme. És el segle del despertar de la consciència
social en l’església. És el segle de la restauració. Un segle
molt mogut que gestarà el segle XX.
A Espanya, una llarga sèrie de Constitucions polítiques,
guerres civils i crisis en tots els àmbits socials va donar pas
al segle XX. Espanya arriba tard al procés
d’industrialització, motiu pel qual queda endarrerida
respecte les economies europees més puixants. La burgesia
prefereix invertir els seus diners en la compra de terres. A la
llarga, l’artesania autòctona no pot competir amb els
productes industrials i intenta crear un mercat protegit on
poder competir amb els productes de les fàbriques.
El capitalisme desenvolupat en el segle XIX es fruit d’una
economia dependent. No obstant, això és suficient per a
iniciar una lleu, però constant emigració del camp cap a la
ciutat, i començar la transició demogràfica.
Aquest és el marc socioeconòmic en el qual, el 8 d’octubre
de 1825, neix a València Maria del Remedio Palos
Casanova. Els seus pares Antonio i Vicenta formen una
família humil i senzilla, però d’arrelades creences.
Fou batejada a la Parròquia de Sant Esteve de València el
mateix dia que va néixer. Aquesta església és una de les més

antigues de València. Està construïda sobre una de les
antigues mesquites de la ciutat musulmana. L’actual temple
té una planta d’una sola nau, capelles entre els contraforts,
sense creuer, amb presbiteri poligonal i coberta amb bóveda
de creueria. Destaca la carregada decoració de guix i
esgrafiats. Tota aquesta decoració és barroca. La portada
principal, molt senzilla, està situada en el lateral de la plaça
de Sant Esteve i és del segle XVII. Està formada per un arc
de mig punt, que es recolza en dos pilars que aguanten un
senzill entaulament.
Posseeix una preciosa Pila baptismal on foren batejats Sant
Vicenç Ferrer i Sant Lluís Beltrán. Segons diu la tradició,
tots els qui hagin estat batejats en aquesta església no moren
d’accident.
La Plaça de Sant Vicenç de València és testimoni silenciós
dels jocs infantils de Remedio i les seves germanes Antonia
i Vicente. Aquesta plaça és de petites dimensions però és un
espai alegre i al seu voltant veiem edificis de diverses
èpoques.
Fins que tingué cinc anys Remedio, les seves germanes i els
seus pares varen viure a València. Foren anys difícils, en els
que la ciutat va viure un clima revolucionari, amb
enfrontaments entre les diferents faccions liberals. La
història de València, com en bona mesura la de la resta
d’Europa, entre finals del segle XVIII i principis del XIX va
estar marcada per les repercussions de la revolució francesa.
Durant el segle XIX, a València, se seguiren ampliant les
superfícies agrícoles, en principi relacionades amb el cultiu
de la vinya, l’arròs, les taronges i l’ametlla. La revolució
industrial, com en la major part d’Espanya, fou incompleta i
endarrerida. Motiu pel qual la família Palos-Casanova va

haver d’emigrar a Barcelona, buscant treball i millors
condicions de vida.
Aquí es va instal·lar en un principi en el Barri de la Ribera,
on neix la quarta de les germanes, la petita Maria Dolores
(1932) que fou batejada en Santa Maria del Mar.
Poc després, en 1834, mor la mare i queden les quatre nenes
de 12, 9, 6 i 2 anys soles amb el seu pare.
La situació, aleshores, s’agreuja i el pare busca una vivenda
més senzilla i adaptada a les seves possibilitats. Es trasllada
amb les quatre filles al carrer San Martí, núm. 20, que
pertanyia a la Parròquia del Carme.
Sembla que les coses no anaven molt bé i es va veure
obligat a ingressar en les milícies municipals amb seu a
Molins de Rei i la gran de les germanes, Antonia, va haver
d’emplear-se com a serventa d’una família, davant la falta
de recursos.
Recordem que una proporció elevada de nenes, en aquells
anys, no estaven escolaritzades. Donades les circumstàncies,
quedaren en una situació realment precària, i foren els veïns
qui més els van ajudar. És l’administrador de la vivenda, D.
Jaume Llauradó, qui es dirigeix a la Junta de la Casa de
Misericòrdia sol·licitant d’ingrés de les menors, perquè el
seu pare no podia fer-se càrrec d’elles. En aquesta institució
s’acollia a nenes menors, la família de les quals no pogués
tenir cura d’elles degut a situacions diverses. Les germanes
Palos Casanova, són admeses.
La Casa de Misericòrdia estava regida per una Junta,
presidida pel Bisbe de Barcelona i sis vocals, dos
representants de l’Ajuntament i la resta nomenats pel
Governador a proposta de la Junta. És aquesta qui admet a

les nenes després d’estudiar cada cas. El nombre
d’admissions era limitat. Les reunions de la Junta tenen com
a objectiu millorar l’estat de la casa en tot el relacionat a la
vessant moral i econòmica.
Les Germanes Terciàries de Sant Francesc d’Assis, eren qui
tenien encomanada la missió de la cura de les nenes allà
internades.
El fi d’aquesta Institució era instruir i d’educar en la vessant
moral i religiosa les nenes, i al mateix temps en les tasques
pròpies de la dona: costura i brodat, llegir, escriure i
aritmètica.
De fet funcionava com un col·legi. Es feien exàmens
generals, i es concedien premis a Santa càrrec Maria de la de Junta, Misericordia a les
alumnes avantatjades o de millor comportament.
Un dels vocals, visitava al menys dues vegades per setmana
les classes per a veure l’aplicació i comportament de les
noies.
També era rigorosa la vigilància i la cura sobre el menjar,
perquè fos de bona qualitat i estigués ben condimentada,
exigint responsabilitat si fóra necessari. Es mirava molt la
neteja de les nenes, els dormitoris i totes les dependències
de la casa. Tenia fama de distingir-se, aquest establiment,
per la neteja.
La Capella era presidida per una Formosa talla de Santa
Maria de la Misericòrdia que encara es conserva i que ha
estat restaurada recentment.
En el 1840, la Reina Maria Cristina visita la Casa de
Misericòrdia. Les nenes li regalen diverses de les labors que
havien realitzat. Remei li ofereix una toqueta que havia
confeccionat amb perfecció i amb molta il·lusió. La Reina,
agraïda, els va preguntar què desitjaven i quan va arribar el
torn a Remei, manifestà els seus desitjos de ser religiosa. La

Reina li va prometre que se’n recordaria d’ella quan arribés
a l’edat. Aleshores tenia 15 anys.
Mentre elles romanien a la Casa de Misericòrdia, el seu pare
es va casar de nou i va tenir un fill, Jaume Palos.
El 26 de desembre de 1941 mor la germana petita, M.
Dolors, en la Casa de la Misericòrdia. Aquest va ser un cop
dur per a la Remei, aleshores adolescent de 16 anys. Veia
com, a poc a poc, la família, els éssers estimats, s’anaven de
seu costat.
Al gener de 1844, la seva germana Antònia es casa i es porta
a viure amb ella la seva germana Vicenta. A partir d’aquest
moment queda sola en el centre la Remei.
Consta en els Estatuts que, quan les nenes, ja adultes, havien
de sortir de la casa per casar-se o anar a treballar com a
empleades de la llar, es posava tota l’atenció per tal que el
futur marit o els amos on anessin fossin apropiats. És a dir,
la Junta i les Germanes feien de pares i les autoritzaven.
Quan ja tenia 22 anys, la Remei surt de la Casa de
Misericòrdia el mes de maig de 1848, per tal d’ingressar en
un convent de Recoletas, a Madrid. Roman en aquest un any
i, potser degut als rigors de la clausura o perquè en aquesta
època el govern no permetia emetre vots religiosos, consta
que va tornar de nou a la Casa de Misericòrdia al maig de
l’any següent, 1849. L’estada en aquest convent i l’exemple
de les Terciàries de Sant Francesc marcaran profundament a
la Mare Remei, de les quals guardarà un favorable i pietós
record durant tota la seva vida.
En aquesta època va ser quan va conèixer el Pare Josep
Tous (qui havia tornat de l’exili al 1843) i a d’altres joves
que tampoc havien pogut professar i que tenien inquietud

vocacional. Creiem que freqüentaven la Pia Associació de
Santa Romana que dirigia el P. Josep Tous en l’Església de
Sant Francesc de Paula. Les joves s’agrupaven allà,
deleroses d’imitar les virtuts de la Santa nena i màrtir que el
P. Tous exposava en les xerrades mensuals de l’Associació.
És en aquestes reunions on va prenent cos la idea de fundar
un Institut per a atendre les nenes, molt necessitades
aleshores, d’una preparació moral, religiosa i acadèmica. Es
pretén atendre a la infància i joventut mitjançant
l’ensenyament organitzat, amb el suport d’una Associació
religiosa, encara que salvant les aparences que fos una
Congregació Religiosa, ja que la persecució religiosa era
evident i no es permetia viure en comunitat als religiosos.
Finalment el 26 de maig de 1850, surt definitivament de la
Casa de Misericòrdia, per a fundar l’ Institut de Germanes
Caputxines de la Mare del Diví Pastor en Ripoll, el dilluns
27 de maig, juntament a la Isabel Jubal i la Marta Suñol.
Quinze dies més tard s’uneix una altra jove, la Maria Ana
Mogas. Aquell dia no les va poder acompanyar el P. Josep
Tous, perquè havia mort el seu pare, però el trobem a Ripoll
el 6 de juny que va vestir l’hàbit a les tres primeres, la
Isabel, La Marta i la Remei, organitzant la incipient vida de
Comunitat i entregant-les les Primeres Constitucions
redactades per ell mateix, inspirant-se en la Regla que Sant
Francesc li donà a Santa Clara, amb el nom de “Senyores
pobres Terciàries Caputxines de l’Orde del Seràfic Pare San
Francesc”. Es nomena a Maria, Mare del Bon Pastor,
Abadessa suprema de l’ Institut.
Foren inicis d’il·lusions i dificultats, de lluites i
d’esperances, la Isabel Jubal i la Marta Suñol, aviat tornaren
als convents de clausura d’on havien sortit, queda, doncs, la
Mare Remei Palos, com a Fundadora.

La Mare Remei va tenir un paper importantíssim en l’
Institut. Doncs des dels seus inicis va saber copsar l’esperit
del P. Tous, el va viure amb fidelitat exquisida i el va saber
transmetre a les generacions de Germanes que va formar,
durant molts anys, com a mestra de Novícies.
El Pare Tous reservà per a la M. Maria Ana Mogas els
assumptes que afectaven al progrés extern de l’ Institut:
relació amb les autoritats, resolució de conflictes,
preliminars de fundació, etc. Però quan es tracta de forjar i
imprimir el carisma, és a dir, tot allò que afecta al progrés i
desenvolupament intern de l’ Institut, que és el que el
discrimina d’altres de semblants i li dóna caràcter, allà està
sempre la Mare Remei, ocupant càrrecs, potser no brillants,
però sí d’extremada responsabilitat.
Roman a Ripoll fins que es decideix el tancament del
Col·legi, al juliol de 1860. Passa, aleshores, a la fundació de
Sant Quirze de Besora, el 6 de juliol de 1860, com a
Superiora del Col·legi i de l’Hospital. Al 1862, el P. Tous
encarrega a la M. Remei la responsabilitat de Mestra de
Novícies i es trasllada a Capellades, ja que nombroses joves
han sol·licitat l’ ingrés en l’ Institut.
Mai va ambicionar càrrecs, la veiem fent-se càrrec de
diversos serveis a la perfecció: Consellera General,
Superiora, Mestra de Novícies, portera, encarregada de la
despensa … o, simplement, atenent o fent una estona de
companyia a les germanes malaltes.
Com a virtuts destacades al llarg de tota la seva vida, cal
assenyalar:
- La saviesa en copsar i viure el carisma del P. Josep
Tous.
- La fidelitat en viure’l, transmetre’l i conservar-lo
fins al final del seus dies.

- La humilitat en no voler ambicionar, destacar, ni
estar per sobre de ningú.
- La senzillesa amb la qual va viure tots els
esdeveniments i treballs que desenvolupà.
- El reconeixement de la seva petitesa i l’abandó a les
mans del Pare.
- El gran amor a Maria.
- La caritat per a tots, portada fins a l’extrem amb les
Germanes malaltes.
- La laboriositat i amor al treball, realitzat amb alegria
i desenvolupat a la perfecció.
- L’amor als nens, i l’esforç que estiguessin sempre
ben atesos.
- La delicadesa en els “detalls” amb els altres.
- L’alegria.
- La conversa i companyia agradable i desitjada per
totes.
- L’atenció en la pregària de les hores i la cura de la
Litúrgia.
- La puntualitat en tots els actes i treballs o tasques.
- …
Les germanes que convisqueren amb ella, recorden que era
el verdadera model de totes les virtuts. Viscudes
silenciosament, sense fer soroll, però amb autèntica fidelitat
i alegria.
Com a Fundadora, ella fou l’encarregada, després de la mort
del P. Joseph Tous, el 27 de Febrer de 1871, de comunicar a
l’ Institut la trista notícia. Invitava a totes les Germanes que
s’aplicaren sufragis com a prova de gratitud i amor, però fou
a més, la impulsora de la devoció al Pare Fundador, animant
a les Germanes des del començament a confiar-li els
problemes i acudir a ell en qualsevol necessitat. També ella,
ha de veure com una de les primers Germanes, Maria Ana

Mogas, la quarta en professar les Constitucions de les
“Senyores pobres Terciàries Caputxines de l’Orde del
Seràfic Pare Sant Francesc”, abandona el carisma Caputxí i
funda les Franciscanes de la Mare del Diví Pastor.
Com a Cofundadora, se la té present durant tota la seva vida,
i especialment, a la mort del P. Tous, a l’hora de prendre
decisions importants, com el trasllat del Noviciat de
Capellades a Barcelona, diverses Fundacions i especialment
pesa la seva opinió en l’assumpte de la unió amb la branca
de les Franciscanes. La M. Remei defensa per tots els
mitjans el carisma primer del P. Josep Tous. Juntament amb
la Isabel Vilà i la Francisca Vidal, destaquen per la seva
fidelitat i perseverança en mantenir l’esperit i la cohesió de
l’ Institut quant a intervencions externes, lluiten per
arrancar-li el caràcter d’institució caputxina.
La M. Remei juntament amb la M. Isabel Vilà feren una
crida a la ciutat i foren pels carrers, recollint almoines fins a
veure inaugurada, gràcies a la generositat de la família Tous,
l’actual Casa Mare de l’ Institut en el carrer Bailén de
Barcelona.
A Barcelona-Bailèn, moria la Mare Remei Palos Casanova,
el 23 de novembre de 1907. Dei xava entre les Germanes i
tots qui la coneixien un sentiment d’agraïment, per tenir en
ella un exemple constant de totes les virtuts, un model de
santedat a imitar.
La seva vida segueix sent com la del llum que mai s’apaga
per a cadascuna de nosaltres i que il·lumina el nostre
caminar en el seguiment del Senyor.