Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics - Dipòsit Digital de ...

Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics Quaderns. Revista de traducció 7, 2002 127
cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra» (a la «Conversa»
de 1927 amb Tomàs Garcés, 1986: 277), potser es referia també a aquesta coincidència,
decisiva per a la seva obra literària, i no solament als serveis que havia
pogut prestar dins la Secció Filològica. Sense ella no s’entendria l’èxit de les seves
propostes estilístiques en els anys en què es va portar a terme la reforma, ni la restricció
que aviat van promoure altres escriptors cap a solucions circumscrites a la
llengua que es parlava realment, ara guiades ja per una referència depurada i modelades
per una tradició operant.
La formulació més sintètica del propòsit de Fabra és en la famosa frase de 1918,
al discurs presidencial dels Jocs Florals de Mataró: «formar la llengua moderna
que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència
literària i de supeditació a una llengua forastera» (1980: 144). Els criteris que va
posar en joc per aconseguir-ho ja han estat estudiats (vegeu Lamuela i Murgades
1984). Cal subratllar, sobretot, el que la consecució d’aquest propòsit duia implícit:
per construir la referència que es necessitava, l’única vàlida des d’una òptica
nacional, calia separar-se de fet de l’única referència real existent (el «català que ara
es parla»), encara que fos per retrobar-la després en un pla superior, ja depurada. El
condicional ho indica prou: allò que es persegueix no és la llengua que vam tenir,
ni la que tenim, sinó la que hauríem tingut. La intervenció sobre els materials que
la realitat empírica proporcionava hauria pogut ser del tot arbitrària (també en el
sentit orsià): en Fabra, tal com ha estat reconegut unànimement, va trobar el guiatge
i els límits que hi van posar primer el saber del gramàtic i després el bon gust i
la prudència del lexicògraf.
La llengua dels escriptors i dels traductors, si havia de subjectar-se al propòsit
de Fabra, calia que fos també el producte d’una imposició voluntària sobre els
materials de la realitat. Això s’adeia perfectament amb l’orientació dels primers
assaigs literaris de Carner. Ell mateix s’havia avançat a assenyalar-ho l’any 1908,
en la conferència «De l’acció dels poetes a Catalunya», referint-ho al «tercer període
de l’evolució poètica catalana, el període normal, civil, ideal» (el seu, que hauria
començat amb Maragall, Guanyabens, Costa i Llobera i Ruyra):
Aquest és el període en què floreix amb meravellosa varietat l’idealisme de la terra
catalana, en què es creen a dotzenes les estètiques, en què formiguegen traduccions
i adaptacions de totes les literatures, en què el llibre i el periòdic s’estenen i viuen,
en què comença decididament la severa disciplina del vers català i per l’esforç universal
s’enlaira gradualment la tònica de l’idioma, tendint-se a la llengua literària
única, seguint en el possible la tradició dels antics, pouant en les aportacions dialectals
del segon període, i altres de noves, important, amb lloable intenció, els neologismes
necessaris i agradívols, com ho han fet totes les llengües en llurs períodes de
construcció. (1986: 89-90)
L’esforç de Fabra va ser el d’establir una norma de referència única, vàlida per
a tots els dialectes i tots els registres, en substitució d’allò que oferia el català literari
del segle XIX («un conjunt bigarrat de formes concurrents, originades en la
diversitat dialectal i, encara més, en la recurrència desordenada a una tradició literària
momificada i inoperant», segons Lamuela i Murgades, 1984: 18-19). Els escrip-