Rierada de Rubí de 1962 - Ajuntament de Rubí

COL·LECCIÓ JOVES INVESTIGADORS
Rierada de Rubí
de 1962
Meritxell Moreno Fornés
Gemma Pons Alsina
Christian Ruiz Villalba

Rierada de Rubí
de 1962

Autors:
Meritxell Moreno Fornés,
Gemma Pons Alsina,
Christian Ruiz Villalba,
alumnes de 2n de Batxillerat de l’IES JV Foix
Edita:
Ajuntament de Rubí
Disseny i maquetació:
Masdisseny
Preimpressió i impressió:
Cevagraf, SCCL
Correcció català:
SLC
Dipòsit legal:
B-14382/2001
ISBN:
84-930697-2-8
Primera edició:
Abril 2001
Tiratge:
1.000 exemplars

A la Vila de Rubí
(Amb motiu de la Rierada)
Rubí, tros de terra catalana,
d’esperit senzill i noble,
d’heroisme ets ufana,
i ets símbol com a poble.
El Vallès tens com a mare
que és l’orgull dels vilatans.
Lluny de tu, sentim encara
l’enyorança dels teus camps.
Les pedres velles, cendroses,
que tenen regust pairal.
Les flors i herbes flairoses,
i el cant tímid del pardal...
Els boscos, vinyes i hortes
evoquem en la ciutat,
que mai no són coses mortes
pel qui d’infant hi ha jugat.
Ets un robí transparent
il·luminant nostres hores.
Tu ets nostre pensament
i et seguim quan rius o plores.
Ara unes aigües traïdores
han sembrat dol i dissort.
Vila tranquil·la que fores,
el riure ha emmudit la mort.
El teu crit profon d’angoixa
per tot el món ha vibrat,
i el consol de nou amoixa
el teu cor tot llatzerat.
Les campanes d’alegria
tornaran a obrir-te el cor,
i com sempre, cada dia,
en la nostra llunyania
més sublim serà l’amor.
Joan Vallhonrat i Castro
(El Noi de Rubí)

ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 5
PRÒLEG 7
AGRAÏMENTS 9
PRESENTACIÓ I OBJECTIUS DEL TREBALL 11
HIPÒTESI DEL TREBALL 13
METODOLOGIA DEL TREBALL 15
ANTECEDENTS-CONTEXT HISTÒRIC 1962 17
PEL·LÍCULA DELS FETS 21
CONCLUSIONS 27
VALORACIÓ FINAL 28
FONTS BIBLIOGRAFIA 31
ANNEX 33
Immigració i emigració del 1950 al 1960 33
Habitants de Rubí del 1940 al 1962 33
Model d’enquesta als joves 34
Gràfics de les enquestes als joves 34
Model d’enquesta a la gent gran 38
Gràfics de les enquestes a la gent gran 39
Entrevista al senyor Miquel Rufé 43
Entrevista al senyor Manuel Murillo 47
Entrevista al senyor Josep Boguñà 49
Retalls de premsa 51
Fotografies 64

La rierada de 1962 a Rubí és, sens dubte, l’episodi més dramàtic i que ha causat més
impacte en la nostra ciutat al llarg de tota la història. Coincidint amb un període d’expansió
immigratòria a Rubí, en la majoria procedents de la zona sud d’Espanya, la rierada va marcar
un abans i un després de l’evolució de Rubí. La naturalesa, les morts i les pèrdues econòmiques
van ser, lamentablement, els elements detonants d’una situació social, econòmica
i urbanística deplorable. Aquella nit del 25 de setembre del 1962 sortien a la llum tot un
seguit de despropòsits que van tenir com a conseqüència directa la mort de més de 500
persones. És curiós que la primera vegada que vaig escoltar el nom de Rubí va ser, precisament,
quan era petita i vivia a Barcelona per la ràdio, a través del programa del locutor
Joaquim Soler Serrano, es demanava ajut per a un poble que havia sofert una tragèdia.
Aquest treball d’investigació i recerca analitza, en profunditat, el que va ser la nit més tràgica
de la nostra història. Un treball molt ben documentat i que ha aconseguit combinar la
narració pròpia dels fets, a través de la veu dels protagonistes de l’època, però, a la vegada,
ha tingut l’encert d’examinar tots els condicionants que van fer que un factor meteorològic
advers i excepcional provoqués una desgràcia personal desmesurada.
Aquest estudi és una bona mostra del que és un treball d’investigació rigorós, documentat,
i amb l’anàlisi acurada que permet que el lector sigui capaç de comprendre, des d’un punt
de vista global, el perquè dels esdeveniments. A més, es tracta d’una recopilació bàsica per
conèixer el nostre passat, un fet que ens ha de servir per no caure en el futur en les mateixes
errades. Qui coneix la seva història té més elements per no equivocar-se.
Animo els joves de la ciutat a fer aquests estudis, ja que serveixen per a conèixer la nostra
identitat.
Núria Buenaventura
Alcaldessa de Rubí
5
INTRODUCCIÓ

Som davant d’un llibre important. Que uns joves que tot just inicien els seus estudis superiors
publiquin un llibre és un fet gairebé insòlit, però, amb els temps que corren, que aquest
sigui d’història i tingui com a objecte d’estudi un fet ocorregut a la seva ciutat fa quasi quaranta
anys, és quasi un miracle. Avui en dia, quan existeix una manca d’interès i de curiositat
i, fins i tot, una tendència a oblidar la nostra història més recent, resulta commovedor que
encara hi hagi joves que dediquin el seu temps i els seus esforços a investigar temes com
aquest..
El llibre que teniu a les mans és el resultat d’un treball de recerca que van dur a terme amb
èxit un grup d’alumnes de segon curs de batxillerat de l’IES JV Foix durant el curs 1999-
2000, en el qual, com podreu comprovar, es van prioritzar, sobretot, els aspectes procedimentals,
ja que es va plantejar de principi a fi com un exercici fonamentalment metodològic.
Més enllà de reconstruir els fets de 1962 i analitzar les seves causes, es pretenia iniciar els
alumnes en les tasques de recerca. Això queda present en el resultat de la investigació i,
penso, que és el que van valorar tan positivament, tant el tribunal de professors de l’institut
que qualificà el treball amb la màxima nota, com el jurat que va concedir el I Premi Miquel
Segura.
La utilització de fonts primàries abundants, les visites als arxius i hemeroteques, les entrevistes,
la recerca de fonts audiovisuals (TVE, NO-DO, TV3), les enquestes, els gràfics i la
capacitat d’extreure dades significatives de les fonts d’informació, van permetre als autors
una descripció acurada dels fets i una anàlisi detallada de la multiplicitat i diversitat de causes
que van provocar aquest trist esdeveniment de la història recent de Rubí.
Diuen els autors que estudiant un cas concret i proper com aquest han trobat el sentit a
l’estudi de la Història. Penso que només per aquesta afirmació ja val la pena que els alumnes
de batxillerat hagin de fer obligatòriament un treball de recerca per completar el seu
currículum acadèmic. Cada curs ens ho demostren, quan troben sentit al seu esforç i se
senten motivats, ens sorprenen amb les seves capacitats.
Per tot això, vull tornar a felicitar al Christian, la Gemma i la Meritxell per aquell treball, que
vaig tenir la satisfacció de dirigir durant quatre intensos mesos de feina, que ara s’ha convertit
en llibre, amb el desig que, més enllà de la satisfacció del premi, hagin après moltes
coses... i no em guardin rancor per la meva tasca tutorial que en algun moment els va semblar
massa exigent.
Unes paraules finals per felicitar l’Ajuntament de Rubí per tenir la idea de premiar i publicar
cada any un treball de recerca de joves investigadors. Ben segur que serà un gran estímul
per a tots els estudiants de la ciutat.
Manuel Vicente Izquierdo
Professor de Geografia i Història de l’IES JV Foix de Rubí
7
PRÒLEG

AGRAÏMENTS
Arribada l’hora de la presentació del nostre treball, cal esmentar l’ajut que, amb molt bona
disposició, ens han concedit moltes persones que, demostrant el seu gran amor per la nostra
ciutat, ens han ofert llibres, articles de premsa, fotografies, vídeos i d’altres fonts directes
i indirectes que han estat molt importants per a la nostra tasca. Algunes d’elles ens han
descobert les anècdotes més inversemblants, altres han intentat d’aprofundir en les causes
reals d’aquesta tragèdia del Rubí contemporani.
Volem agrair especialment la valuosa col·laboració i testimoniatge dels senyors Miquel Rufé
i Manuel Murillo, ex-alcaldes de Rubí, que tan amablement ens van explicar els seus records
i experiències; i als senyors Jaume Parras, Àngela Mas, Hug Teixidor, Ramon Batalla, Maria
Antònia Sordé i Josep Boguñá que ens van donar idees i ens van orientar en la recerca de
noves fonts de documentació. També volem agrair la col·laboració del personal de l’Arxiu
Municipal de Rubí, de l’Arxiu Parroquial, de l’Hemeroteca de la Universitat Autònoma i de la
Biblioteca Municipal de Rubí que ens van facilitar la nostra tasca. I, finalment, a tots aquells
que ens han facilitat material audiovisual per al videomuntatge que ha de servir per a la
defensa oral d’aquest treball: senyors Marroyo i Silvestre Torra, Canal 10, Televisió de Rubí
i la Filmoteca Espanyola.
Sense la col·laboració de totes aquestes persones i institucions el resultat del nostre treball
hauria estat un altre.
Injust seria no tenir un record especial per a una de les persones que ha contribuït més a
donar llum al nostre treball, i també ens ha ajudat en el seguiment i l’elaboració d’aquest:
Manuel Vicente, director i professor d’Història del nostre institut.
9

PRESENTACIÓ I
OBJECTIUS
DEL TREBALL
Primerament, ens agradaria comentar la raó que ens ha portat a dedicar el nostre treball de
recerca a la rierada de Rubí de 1962. Sens dubte, aquest fet ha estat l’esdeveniment més
important i recent que ha succeït a la història de la nostra ciutat. Per això, nosaltres, com a
ciutadans de Rubí, hem cregut que no està de més conèixer profundament els detalls
d’aquest fet.
Posteriorment, i una vegada decidit quin seria el tema del nostre treball, vam començar a
informar-nos per tal de poder complir els nostres objectius. És a dir, explicar el que va passar
aquella nit del 25 de setembre de 1962, analitzar les raons que ho van provocar (demostració
de la nostra hipòtesi) i assabentar-nos de quins són els coneixements que la resta de
la població de Rubí té sobre aquest esdeveniment.
Endinsar-nos en aquest tema no ha estat gens fàcil, ja que una informació ens portava a una
altra i així successivament. Sovint, les fonts o bé es contradeien o bé, en ser escrites i pensades
des de punts de vista diferents, donaven més importància a uns esdeveniments que
als altres. Això ens ha ajudat a madurar les nostres tècniques d’investigació, a espavilar-nos
per aconseguir la resolució de les possibles dificultats i preguntes que ens provocaven algunes
informacions o situacions i a ordenar les nostres idees per poder-ne treure conclusions.
Sens dubte, aquest treball d’investigació ens servirà, i força, en un futur proper en qualsevol
dels camps d’estudi o de treball a què vulguem dedicar-nos.
11

HIPÒTESI DEL TREBALL
L’objectiu del nostre treball és demostrar la hipòtesi que vam plantejar després de consultar
les diferents fonts d’informació.
Les causes de qualsevol fet històric gairebé sempre són múltiples i diverses. És més, sovint
podem distingir entre causes immediates que actuen com a detonant i causes secundàries
i llunyanes.
D’aquesta manera volem demostrar que les causes naturals de tipus meteorològic no van
ser l’únic factor responsable de la tragèdia, sinó que, indirectament, també hi va influir la
manca d’un pla d’urbanisme que provocà la construcció incontrolada d’habitatges de poca
qualitat vora la riera, a causa de la forta especulació de l’època i de l’arribada de milers
d’immigrants. Caldria afegir-hi les pèssimes infraestructures, defectuoses i insuficients, dels
ponts i de la llera de la riera i la falta de murs de contenció. També hi va influir la manca d’un
pla de protecció civil que vetllés per la seguretat dels habitants.
13

METODOLOGIA
DE TREBALL
Pel que fa a la metodologia del treball, hem seguit diversos passos. En primer lloc, un cop
concretat l’objectiu principal del nostre treball i davant els nostres escassos coneixements
sobre el tema, ens vam haver d’informar per tal de complir el nostre objectiu.
El primer pas que vam realitzar va ser consultar les fonts secundàries existents, és a dir, la
bibliografia sobre la història de Rubí per conèixer tot el que s’havia publicat sobre la rierada.
També vam consultar la bibliografia històrica general, per informar-nos sobre el context
de Rubí, Catalunya i Espanya d’aquella època.
Seguidament, vam començar el nostre treball de recerca de fonts primàries:
Fonts hemerogràfiques
Vam consultar la premsa de l’època i articles, publicats posteriorment, que tractaven de la
rierada. Per fer-ho ens vam adreçar a l’Hemeroteca de la Universitat Autònoma de
Barcelona, on vam consultar: La Vanguardia Española, el Diario de Barcelona, el Noticiero
Universal, el Diario de Tarrasa i la revista Serra d’Or. A l’Arxiu Municipal de Rubí ens vam
documentar amb el diari local d’aquella època, la Rubricata. (1) També vam aconseguir informació
hemerogràfica de Tarrasa Información i altres revistes, articles i plànols a l’arxiu del
Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí. (2)
Totes aquestes fonts ens han proporcionat força coneixements, encara que no són gaire fiables
perquè en aquella època, com en totes les dictadures, hi havia censura, fet que provocà
la manca de llibertat de premsa. És a dir, és possible que la informació hagués estat
modificada pel propi interès del govern.
Fonts documentals institucionals
En vam consultar de dos tipus:
Les actes de l’Ajuntament per tal de conèixer si anteriorment havien tractat aquest tema; i
el Cens Municipal per conèixer específicament la quantitat d’immigrants i emigrants anuals,
el nombre de defuncions i naixements i la població total. Aquest cens no és gaire fiable perquè
en aquella època el que feien era calcular-lo cada 5 o 10 anys, inscrivint la quantitat de
persones que hi havia a cada casa. I els anys intermedis posaven una xifra aproximada, a
ull, sense fer càlculs exactes. (3) També s’ha de tenir en compte que molts immigrants no
estaven censats.
1. Diari local de l’època que s’ha mantingut fins al 1999, data en què va passar a anomenar-se El Punt.
Actualment es publica diàriament, en canvi en aquella època era setmanari.
2. Grup d’historiadors locals que s’encarreguen d’estudiar els antecedents i fets històrics de Rubí.
Publiquen un butlletí mensual i organitzen exposicions, xerrades, etc.
3. Podeu observar els gràfics de les migracions de 1962 a la pàg. 33 de l’annex.
15

Fonts visuals (imatges)
Vam resseguir arxius fotogràfics públics i privats de Rubí com el Roset i el Marroyo, i ens
vam posar en contacte amb els arxius d’imatges del Canal 10, (4) TV3, TVE, Filmoteca
Española i NO-DO, que ens van proporcionar tres vídeos sobre les conseqüències de la rierada
i la reconstrucció de Rubí, amb els quals hem fet un videomuntatge amb les imatges i
fotos més significatives per tal de fer més interessant i poder defensar millor la nostra exposició
oral del treball.
Fonts orals
Sempre que es fa un treball sobre la història recent tenim la sort de poder gaudir de fonts
orals. En el nostre cas, cal dividir la tasca en dos apartats:
Entrevistes
Primerament, vam entrevistar el senyor Miquel Rufé, alcalde de Rubí en el moment de la rierada.
Ens va explicar, des del seu punt de vista, les causes, conseqüències i els fets esdevinguts.
Posteriorment, el senyor Manuel Murillo, alcalde que va substituir Miquel Rufé després
de la rierada, ens va comentar que abans d’arribar a l’alcaldia ja estava introduït a la
política, per això i perquè era jove i actiu, creu que el van escollir. Va ocupar durant molts
anys aquest càrrec. El senyor Ramon Batalla, historiador local, ens va aconseguir el cens de
l’època i ens va ajudar a consultar-lo ja que era de difícil comprensió. El senyor Jaume
Parras, professor de Tecnologia de l’Institut d’Educació Secundària La Serreta, ens va proporcionar
informació complementària. I finalment, vam parlar amb el senyor Josep Boguñà,
de Protecció Civil, que ens va informar sobre el pla de protecció actual i la manca d’un pla
en aquella època.
Les fonts orals són molt interessants, però sempre és necessari contrastar-les amb altres
fonts primàries, ja que cadascú explica els fets des del seu punt de vista, que són força diferents.
A més, és probable que sols mostrin aquelles idees que els convinguin o els interessin.
En el cas del senyor Manuel Murillo, que pateix una malaltia força greu, no hem pogut
aconseguir gaire informació. D’altra banda, amb la seva experiència, les entrevistes donen
una sensació més impactant i real del fet històric concret.
Enquestes
Vam preparar dos tipus d’enquestes: unes per a la gent jove, per esbrinar els coneixements
que tenen sobre la història del seu poble, i unes altres per a la gent gran, per saber què en
recorden. Després vam treballar aquesta informació i vam fer una sèrie de gràfics per veure
clarament els resultats sobre els seus coneixements. (5)
Un cop acabat el nostre treball de recerca d’informacions sobre la rierada de 1962 vam
poder ordenar els nostres coneixements i vam formular la nostra hipòtesi del treball.
Tractarem de demostrar-la en el moment que analitzem les causes d’aquest fet històric contemporani
tan important de la nostra ciutat.
4. Canal televisiu de Rubí
5. Podeu veure una mostra de les enquestes a les pag. 34 i 38, i els gràfics extrets, a les pàg. 35 i 39 de
l’annex.
16

La situació econòmica a Catalunya i Espanya
ANTECEDENTS –
CONTEXT HISTÒRIC 1962
Entre 1951 i 1957, Espanya va començar a recuperar la situació econòmica de 1935. Tot i
que el règim no va abandonar l’autarquia de manera explícita, sí que va suprimir algunes
mesures intervencionistes, com ara la cartilla de racionament (1952). Es va iniciar un creixement
econòmic moderat gràcies a la recuperació de les importacions i a les exportacions.
Les mobilitzacions socials i obreres espontànies de protesta van permetre arrencar millores
salarials, que al seu torn van incrementar lleugerament la demanda interior.
El creixement econòmic de la dècada dels cinquanta no va ser equilibrat, i va tenir dues conseqüències:
d’una banda, un augment important de la inflació arran dels increments salarials,
que repercutien immediatament en l’augment dels preus; de l’altra, el pagament de les
importacions, cada vegada més nombroses i cares, que feia disminuir les reserves de divises
de l’Estat fins a arribar pràcticament, pels volts de l’any 1957, a la insolvència, situació
que plantejà la necessitat urgent d’un pla d’estabilització.
Malgrat la tímida recuperació dels anys cinquanta, al final d’aquella dècada la situació econòmica
a Espanya era força preocupant. Franco incorporà al govern, l’any 1957, un grup de
tècnics experts en economia, els anomenats tecnòcrates. Els més destacats van ser
Mariano Navarro Rubio, ministre d’Hisenda, i Alberto Ullastres, ministre de Comerç, els
quals van preparar el Pla d’Estabilització i Liberalització de 1959.
Aquest pla tenia dos grans objectius: d’una banda, aturar la inflació, és a dir, estabilitzar els
preus i els salaris, i de l’altra, liberalitzar el sector exterior, és a dir, deixar importar capitals i
donar més llibertat per a les importacions i les exportacions.
Bàsicament el Pla d’Estabilització va consistir en la modificació de l’autarquia i en
l’establiment de les bases per convertir progressivament l’economia espanyola en un sistema
capitalista clàssic.
Durant els primers mesos, els resultats del Pla d’Estabilització van ser força negatius: la productivitat
de les empreses va caure, els sous dels treballadors van baixar en termes reals, el
cost de la vida va augmentar i el nombre de persones aturades es va incrementar.
Però els efectes positius del Pla d’Estabilització es van començar a notar a partir dels anys
seixanta, quan va començar una etapa d’expansió econòmica sostinguda, força espectacular
a partir de 1963.
Catalunya en va sortir beneficiada. Moltes fàbriques es van traslladar de l’àrea de Barcelona
als municipis propers del Baix Llobregat, del Vallès Oriental i del Vallès Occidental, i també a
Tarragona i a Girona, on se’n van crear de noves.
17

Els moviments de població a Espanya
Durant la dictadura franquista, es donaren els fluxos de població més importants de tota la
història d’Espanya, tant pel que fa a l’èxode del camp a les ciutats industrialitzades, des del
1950, com per la migració per motius laborals cap als països europeus més desenvolupats,
a partir del 1958.
La migració interior va seguir una doble tendència: de les zones agrícoles de l’interior fins a
la perifèria industrial i, dins de cada regió, dels nuclis de població més petits als més grans.
Les principals zones d’acollida van ser Catalunya, Madrid i el País Basc i, en segon lloc, el
País Valencià, les Canàries i les Balears. Pel que fa a les principals zones migratòries,
Andalusia, Extremadura i l’actual Castella-la Manxa es van sumar a les ja tradicionals, com
per exemple Galícia.
En la dècada dels seixanta, coincidint amb l’expansió econòmica, la migració interior
s’intensificà, cosa que es va mantenir fins al final de la dictadura franquista (1975), tot i que
els darrers cinc anys la tendència va remetre. La migració interior no s’aturà del tot fins a la
dècada dels vuitanta.
El procés de desruralització es desenvolupà sense la intervenció del règim de Franco. La
població immigrant s’establí en àrees suburbanes sense infraestructures. El problema de
l’habitatge es va aguditzar de manera dramàtica i el barraquisme va augmentar. A Barcelona
per exemple, zones com ara Montjuïc o Sant Martí de Provençals s’ompliren de barraques
que allotjaren famílies d’immigrants que vivien en unes condicions molt precàries. Les ciutats
van créixer d’una manera desmesurada, la qual cosa va provocar autèntics disbarats
urbanístics.
Els moviments de població a Catalunya
Catalunya va doblar els efectius humans durant el període de la dictadura franquista: va
passar de 2.900.000 habitants l’any 1940 a 5.700.000 el 1975. La raó d’aquest increment de
la població fou l’onada migratòria que s’inicià pocs anys després d’haver-se acabat la guerra
civil. La causa fonamental de l’atracció demogràfica de Catalunya va ser la demanda de
mà d’obra per part de la indústria, demanda que va créixer considerablement a partir de la
dècada dels seixanta.
Aquest fet explica que la majoria de les persones nouvingudes a Catalunya fins als anys seixanta
s’instal·lessin als nuclis industrials: el 90% al Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix
Llobregat, i només el 10% a la resta de comarques. Durant la dècada dels seixanta, la
població immigrant també començà a establir-se a Girona, a la comarca de la Selva i a l’eix
industrial configurat per Tarragona i Reus.
A diferència de l’onada migratòria de 1920, la majoria dels immigrants d’aquesta segona
onada procedien de fora de Catalunya, sobretot d’Andalusia, d’Extremadura i de l’actual
Castella-la Manxa. Catalunya no tenia en aquells moments un govern autònom i democràtic
que pogués actuar en l’àmbit de l’ensenyament, la cultura i la legislació social amb
l’objectiu d’integrar la població immigrant. Per altra banda, el règim polític espanyol no tenia
els típics mecanismes de control d’un sistema democràtic i, per tant, l’especulació immobiliària
va provocar un urbanisme descontrolat, mancat de les infraestructures mínimes per
garantir una vida digna dels milers d’immigrants que arribaven a Catalunya.
18

Els canvis a Rubí entre 1950-1962
La vida política oficial es feia totalment d’esquena a la població. L’alcalde, era designat pel
governador civil; els regidors del terç familiar podien ser elegits directament pels caps de la
família; el terç sindical s’elegia per un sistema de compromissaris totalment controlat pel
delegat local de Sindicats, finalment el terç de les entitats era elegit pels regidors dels altres
dos terços d’una llista preparada pel governador civil. En resum, un petit grup al voltant de
l’alcalde. El cap de la Falange i el delegat de Sindicats dominaven completament la composició
de l’Ajuntament i detentaven tot el poder polític local. Entre 1949 i 1962 foren regidors
del terç familiar Ricardo Noguereda, Miquel Rufé, Manuel Murillo, Antoni Cahis, Joan
Vila Mas, Ramon Farran i Josep Marcet; pel terç sindical Llorenç Bendranas, Francesc
Batlles, Rosend Batlló, Joan Soler, Joaquim Julià, Josep Ibañez i Pere Comellas; pel terç
d’entitats Ramon Farran, Rafael Sala, Bartolomé Grimalt, Joan Torra, Joan Boladeras, Antoni
Cahis i Josep Mas Alzamora. (1) Industrials, comerciants, propietaris agrícoles segueixen
essent els sectors socials més ben representats en la corporació local.
La situació socioeconòmica de Rubí era molt semblant a moltes poblacions del Vallès
Occidental i la Catalunya industrial. En general, tenia problemes creixents d’habitatge; Rubí
passà de 6.953 a 9.907 habitants en el decenni 1951-1960 amb un creixement total de la
població del 42,48%, hi havia manca d’escoles públiques i una lamentable situació de les
existents i la manca d’un centre d’assistència sanitària. A més, hi va haver un creixement
urbanístic especulatiu i desordenat, per exemple, durant aquests anys van anar creixent els
barris de l’Escardívol i Can Fatjó, en molts casos amb construccions qualificades de barraques
i semibarraques.
1. Bencomo, C.[et.al.]. Aproximació a la història de Rubí, Ajuntament de Rubí, Rubí,1986, pàg.307, 308,
310, 317-320.
19

PEL·LÍCULA DELS FETS
La nit del 25 de setembre de 1962, la comarca del Vallès Occidental va ser víctima d’una
inundació que sens dubte ha estat la més tràgica dels darrers anys a Catalunya.
A punta de dia el cel estava ennuvolat, i a mig matí van començar a caure les primeres gotes
de pluja. A la tarda aquest plugim es va convertir en pluja generalitzada amb un fort vent.
Tot va començar entre les nou i les deu del vespre, quan la intensitat del xàfec va prendre
proporcions preocupants i es va desencadenar una forta tempesta acompanyada de llamps
i trons que va deixar sense llum tota la població. Segons la Rubricata, a les deu, l’aiguat va
prendre proporcions alarmants; a les deu i cinc, es va escoltar la remor de l’aigua de la riera
que baixava amb molta força; i a tres quarts d’onze, el cabal va decréixer, (1) després d’una
hora de pluja intensa, 200 l/m2 caiguts en poc temps. Segons els meteoròlegs, "una cosa
mai vista en la història nacional", l’aigua va arribar a un nivell de cinc metres per sobre del
normal i amb una potència de 1.750 m3/s. (2) L’aigua al carrer va arribar a una alçada de més
d’un metre i va inundar els baixos de les cases. En pocs segons es van sentir els primers
crits de socors. Poc després el nivell de les aigües de la riera va pujar tant que es va convertir
en una autèntica allau que s’emportava tot el que trobava al seu pas. La força i la
quantitat de l’aigua de la riera en arribar a Rubí es va duplicar, ja que a Les Fonts s’ajuntaven
dues rieres: la del Palau, que venia de Sant Llorenç del Munt i posteriorment passava per
Terrassa i la de Les Arenes. En arribar al pont del carrer Cadmo, l’aigua provinent d’aquestes
rieres havia anat arrossegant brossa, troncs, pedres, etc. fet que va provocar un embús en
forma d’embassament. L’aigua que s’escapava d’aquest passava amb un metre d’alçada
pel carrer de Terrassa i desembocava un altre cop a la riera després de travessar la part inferior
de la plaça de l’Església, i d’inundar la casa parroquial. Com explica el senyor Rufé,
alcalde de Rubí de l’època "Al carrer Justícia hi vivia un metge que estava fent pràctiques,
aquest noi em va telefonar a quarts de deu i em va dir que amb la llum d’un llampec havia
vist els veïns pujats a les teulades sense esperança de salvació, ja que les parts baixes dels
habitatges ja estaven inundades. De sobte va marxar la llum, tot va quedar terriblement fosc,
no es veia res i entre aquest llampec i el següent es va sentir una forta sacsejada i finalment
amb la claror del posterior ja no es va veure res, ni cases, ni indústries, ni horts... només foscor."
(3) Les estructures del pont van cedir i l’aigua es va desbordar amb una fúria potentíssima
que va arrasar el barri de l’Escardívol, la part baixa de Can Fatjó i va afectar greument
cases, fàbriques, indústries, horts, ponts, l’escorxador municipal i la piscina municipal. A
més, com ja hem dit anteriorment, no hi havia llum i ningú sabia què estava passant realment,
tampoc hi havia aigua ni comunicació telefònica. A l’alçada del Papiol, amb la confluència
amb el Riu Llobregat, es va formar un llac que va cobrir tots el camps fruiters i horts.
1. "Inolvidable efemérides para Rubí", Rubricata número 539. Rubí, setembre 1962, pàg. 2.
2. Murillo Iglesias, Manuel (Alcalde de Rubí 1962-79), 40 años de Rubí. 1ª edició. Rubí, 1995, pàg. 50.
3. Vegeu entrevista al senyor Miquel Rufé a la pàg. 43 de l’annex.
21

El rector del poble tocava les campanes de l’església per posar en moviment a tot el poble.
Metges i infermeres van improvisar centres de socors al Casino Espanyol, a la Biblioteca
Popular i a la Sala de Plens de l’Ajuntament. Segons El Noticiero Universal i Rubricata, el
dispensari d’urgència instal·lat al Saló de Sessions de l’Ajuntament, va funcionar sota la
direcció dels doctors Giner i Blanco. A més de la prohibició de veure aigua i ordenar la
immediata vacunació de tots els rubinencs, van prendre mesures sobre la inhumació dels
cadàvers, neteja dels carrers, etc. (4) A dos quarts d’una de la nit tota la població era al
carrer. El primer cadàver es va trobar al carrer de Santa Llúcia; era el d’una senyora gran que
havia estat arrossegada per les aigües des del seu dormitori a un primer pis. Era el primer
senyal del que seria la pitjor tragèdia de la història de Rubí. (5)
De les persones que es va emportar l’aigua n’hi va haver poques que van sobreviure. Un
d’ells va ser el senyor Soronelles que explica que va ser arrossegat pel corrent, però pels voltants
del camp de futbol de la UE de Rubí va ser llançat per l’aigua a un retomb on va poder
agafar-se a uns troncs. Va veure amb desesperació com desapareixien la seva dona i els seus
fills als quals cridava amb consternació. (6) Un altre va ser el senyor Antoni Agusi, que explica
que com cada dia estava sopant a casa seva davant de la fàbrica tèxtil Miquel Villà, quan
de sobte va sentir el bramul de les aigües que baixaven. La casa es va començar a inundar.
Els mobles, la televisió, flotaven en l’aigua, a l’interior de l’habitatge. Amb un llampec va
veure com l’aigua s’enduia la mare, el germà i el pare. Però va tenir temps d’agafar el seu
pare per la mà durant uns segons fins que l’aigua va ensorrar la casa. Recorda com intentava
respirar i només aconseguia empassar-se aigua i fang i l’únic que desitjava era que la mort
li arribés al més aviat possible. Però l’aigua el va escopir cap al marge de la riera i abans
d’abandonar el lloc va poder veure una gran onada que avançava. (7)
Els rubinencs es van posar en marxa des de la mateixa nit del desastre. Es van reunir a la
plaça de l’Ajuntament i van començar a rescatar i a buscar cadàvers. (8) A l’albada del dia 26
un important moviment de solidaritat amb les poblacions afectades va sorgir de tot l’Estat,
una mitjana de vint camions carregats de personal voluntari es va dirigir cap al tètric lloc,
principalment, cap al barri de l’Escardívol que, segons es deia, havia estat un dels escenaris
més afectats per la tragèdia. (9) Centenars d’Escoltes Catalans i de Minyons de Muntanya
també van participar en les tasques de salvament i de reconstrucció de les zones afectades.
Els alts càrrecs de la Falange els van ordenar que es vestissin amb la camisa blava però el
senyor Rufé, l’alcalde, i els mateixos escoltes s’hi van negar perquè ho consideraven una
pèrdua de temps i no volien sofrir aquest menyspreu. (10) El total de voluntaris va ser de més
de 5.000. Els rescats van ser molt durs, van durar una setmana sencera, un treball diari
d’excavació per a la recerca d’aquells desafortunats éssers que havien patit aquell tràgic
final. La feina es va facilitar quan al cap de tres o quatre dies va tornar la llum, el telèfon va
trigar més.
Segons el senyor Rufé moltes de les persones havien mort pels forts cops que van rebre en
ser arrossegades per les aigües. Els cadàvers es començaven a acumular ja que al cemen-
4. "La parte baja de Rubí, arrasada por la tromba de agua", El Noticiero Universal, Barcelona, setembre
1962. pàg. 6
5. "Inolvidable efemérides para Rubí", Rubricata, número 539. Rubí, setembre 1962,. pàg. 2.
6. Testimoni extret de la font visual de TV3, 30 minuts.
7. " Inundaciones del Vallés, 1962", La Vanguardia Española, Barcelona, 25 de setembre de 1987.
8. 50 anys de Rubricata, ed. Rubricata, Rubí, 1999, pàg. 37.
9. MURILLO IGLESIAS, Manuel (Alcalde de Rubí 1962-79), 40 años de Rubí, 1ª edició, Rubí, 1995, pàg.
48.
10. BATALLA, R. [ et al.]. Rubí a l’abast, Ajuntament de Rubí, Rubí, 1994, pàg. 188.
22

tiri nou no s’hi podia arribar a causa dels arbres que tallaven la carretera i no es trobava la
clau del cementiri vell. Una vegada trobada hi van traslladar els primers morts. Al principi es
recuperaven unes quinze o vint víctimes per dia, però els últims dies els pocs que es trobaven
estaven en tal estat de descomposició i putrefacció que van decidir donar per finalitzada
l’operació.
Seguidament, va venir la tasca més costosa, era l’hora de la identificació dels cadàvers. Els
que eren de Rubí els enterraven al mateix cementiri, i els que eren d’una altra població els
traslladaven. Els cossos no identificats eren fotografiats per si més endavant eren reclamats
i posteriorment enterrats per respectar la higiene. (11)
La xifra de pèrdues humanes fou molt gran, i encara que sembla molt probable que fossin
més de 500, les diferents fonts consultades no es posen d’acord. (12) Però aquesta dada no
es pot saber amb precisió ja que, a causa de les immigracions, (13) molta gent no estava censada
(a l’Escardívol, més de la meitat, un 70%, eren immigrants i la resta catalans, la major
part obrers; i a Can Fatjó, gairebé tots immigrants, obrers i peons). (14) Gran part d’aquestes
immigracions eren a causa que les famílies marxaven de vacances fora de Catalunya i quan
tornaven el nombre de persones fins i tot s’arribava a duplicar ja que portaven familiars o
companys convençuts que aquí trobarien feina.
A través de la ràdio es va organitzar una campanya d’ajut a tots els pobles afectats per la
rierada: roba, menjar, donatius per als damnificats... que es van recollir al Palau d’Esports
de Barcelona. Això va causar una forta especulació, és a dir, hi havia persones que
s’apropiaven d’algun dels camions que en portava, pagaven un tant de diners al conductor
i feien negoci amb els donatius que transportaven. Els donatius recollits a través de
Rubricata van ser de 518.181,60 pessetes de l’època, que actualment serien 13.112.313
pessetes aproximadament. (15)
Les destrosses materials causades van ser terribles. L’aigua es va endur, en la seva totalitat,
les indústries dels fills de Joan Arch i Miquel Villà, l’escorxador municipal, part de la piscina,
tota la urbanització de la font del Bullidor, el transformador de la Companyia de
11. Una mostra d’aquestes fotografies la podeu trobar a la pàg. 84 de l’annex.
12. Uns 500 morts i desapareguts. MURILLO IGLESIAS, Manuel (Alcalde de Rubí 1962-79), 40 años de Rubí. 1ª edició.
Rubí, 1995, pàg. 54.
- 617 morts. 50 anys de Rubricata, Rubricata, Rubí, 1999, pàg. 36.
- 351 morts. COLLELLDEMONT, Pep. Rubí, La Guia. Hermes Comunicacions S.A, Rubí, 1996, pàg. 5.
- Més de 300 víctimes mortals, BATALLA, R. [ et al.]. Rubí a l’abast, Ajuntament de Rubí, Rubí, 1994, pàg. 88
- 351 Morts. BENCOMO, C. [ et al.]. Aproximació a la història de Rubí, Ajuntament de Rubí, Rubí, 1986, pàg. 268
- Al voltant dels 500 morts. Redacció del Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí, Aquella nit de fa 25 anys, Grup
de Col·laboradors del Museu de Rubí, Rubí, 1987.
- Més de 500. "Una fecha inolvidable: la del 25 de setiembre", Tarrasa Información, Terrassa, setembre, 1970.
- Més de 500. "El món concret", Serra d’Or, Barcelona, novembre, 1962, pàg. 19.
- 150. "Rubí, el número de muertos se eleva a 130, temiendose que la cifra alcance los 150", Diario de Barcelona,
setembre, 1962, pàg. 8.
- 300 morts. "En la catástrofe de Rubí han perecido unas 300 personas", El Noticiero Universal, setembre, 1962,
pàg. 6.
13. Podeu mirar els gràfics de les migracions a la pàg. 33 de l’annex.
14. "El món concret", Serra d’Or, Barcelona, novembre, 1962, pàg. 19.
15. "Relación de donativos pro-víctimas desbordamiento de la riera", Rubricata, número 550, Rubí, desembre, 1962.
L’equivalència dels diners de l’època amb els de l’actualitat l’hem fet amb una taula d’inflació aconseguida a través
d’una professora de l’institut.
23

l’Electricitat FECSA, tot el barri de l’Escardívol i cal Corrons, i la part baixa de Can Fatjó, els
ponts del carrer de Cadmo, de la Riera i del torrent de can Xercavins; una fàbrica en edificació
prop de Can Serra. Va provocar danys importants a la casa de Can Serra, la Cartonera
de Rubí i els Bessons, a les petites indústries Asserradora de Ramon Piera i les fàbriques
tèxtils de Francesc Comellas i Jaume Janer i a la indústria tèxtil de Marcelino Carrera. També
van quedar damnificades: Eléctrica Rubí, Pich i Aguilera, Juan García Jiménez,
Manufacturas Sedó, Tymesa, Tejidos Cortex, Industrias Bertrand CA, Mario Bernet i Joan
Debant, Isidro Forés i Bertrand, Indústrias de Cal Prat i Electrónica Josa. (16) A part de 103
habitatges, 80 (aproximadament) de l’Escardívol i 23 de Can Fatjó. (17)
Les pèrdues econòmiques van ser qualificades en uns 400 milions de pessetes (18) que
actualment equivaldrien a uns 10 mil milions de pessetes.
Pel que fa a les pèrdues agrícoles van ser nombroses. Les collites que eren als dos costats
de la riera van desaparèixer totalment. El govern va donar facilitats als propietaris de les
terres per a la reconstrucció. (19)
Per a la reconstrucció va venir l’exèrcit. El capità general, va enviar una companyia de pontoners.
Ràpidament, van posar un parell de passarel·les per poder travessar la riera, ja que
l’únic pont en condicions que hi havia era el de la via del tren, però era massa lluny.
El dia 30 de setembre van visitar Rubí els prínceps Joan Carles de Borbó i Sofia de Grècia
(actuals reis d’Espanya). El senyor Rufé explica que els va acompanyar a veure les zones
més afectades amb un jeep conduït pel mateix príncep. (20) Després, el dia 2 d’octubre, va
venir el general Franco, que amb gairebé tots els membres del govern van visitar els llocs
més sinistrats, i l’alcalde li va mostrar sobre els plànols la magnitud de les inundacions i les
pèrdues ocasionades. Va sortir al balcó de l’Ajuntament i davant de tots els rubinencs va fer
un parlament.
El dia 6 d’octubre es va oferir a la plaça del Doctor Guardiet el funeral per a les víctimes de
la rierada. A l’altar hi havia tot el personal eclesiàstic més important del moment i també hi
van assistir importants personalitats com la princesa Cecília de Borbó, el president de
l’Audiència, el secretari general del Govern Civil, etc.
Miquel Rufé, va ser cessat immediatament de l’Alcaldia i de la Jefatura Local del
Movimiento. Segons ell, el van fer dimitir, encara que oficialment havia presentat la dimissió
per motius familiars i com que era el governador qui nomenava els alcaldes no s’hi va poder
enfrontar. (21) El 15 d’octubre el senyor Ramon Farran i Pons assumia, amb caràcter accidental,
el càrrec d’alcalde, durant un període provisional de 37 dies, fins que el dia 19 de
novembre es firmà a Madrid el nomenament de Manuel Murillo a l’Alcaldia i Jefatura Local
del Movimiento. El següent dia, 20 de novembre, es va comunicar el seu nomenament. El
senyor Manuel Murillo explica que quan va li van dir que l’havien nomenat alcalde ja ho sabia
tot el personal de l’Ajuntament excepte ell. L’endemà mateix, exercí com a alcalde. (22)
16. 50 anys de Rubricata, Rubricata, Rubí, 1999, pàg. 37.
17. MURILLO IGLESIAS, Manuel (Alcalde de Rubí 1962-79), 40 años de Rubí,1ª edició, Rubí, 1995,
pàg. 51-52.
18. "El mon concret", Serra d’Or, Barcelona, novembre, 1962, pàg. 19.
19. MURILLO IGLESIAS, Manuel (Alcalde de Rubí 1962-79), 40 años de Rubí, 1ª edició, Rubí 1995,
pàg. 51.
20. 50 anys de Rubricata, Rubricata, Rubí, 1999, pàg. 38.
21. Vegeu l’entrevista al senyor Rufé a la pàg. 43 de l’annex.
22. Vegeu l’entrevista al senyor Murillo a la pàg. 47 de l’annex.
24

El procés de reconstrucció va actuar com un factor d’acceleració i d’accentuació de la
industrialització de Rubí. L’Estat va invertir força diners en la reconstrucció de la zona afectada
per la rierada. Els Ministeris d’Obres Públiques i d’Habitatge van construir la plaçamonument
del carrer Cadmo, els murs de contenció de la riera i els ponts del carrer de Sant
Joan i del carrer de Cadmo (El Pont Penjat, que estava situat al davant del Vapor Nou, no
es va tornar a construir). També es van construir. amb ajut oficial, l’Escorxador Municipal i
els 540 habitatges del barri del 25 de Setembre, on van anar a viure gran part dels damnificats.
Amb el fons de la subscripció, que es va obrir per ajudar Rubí, es van poder edificar
la Guarderia Municipal, el Casal d’Avis i el Dispensari Municipal. (23)
Tant les obres de reconstrucció de 1963 i les de 1964 com el procés d’industrialització, van
fer que la demografia de Rubí es disparés i augmentés bruscament; en sis anys (1962-1968)
va passar de 10.000 a 20.300 habitants, aproximadament, tot i que ja havia augmentat des
d’anys anteriors. (24) Segons Manuel Murillo quan ell va entrar a la alcaldia hi havia nou o deu
mil habitants i quan en va sortir ja n’hi havia cinquanta mil. (25) Això va potenciar la construcció
de nous habitatges com la Zona Nord, la Zona Sud, Ca n’Oriol, Can Fatjó, Les Torres,
etc. Per a alguns rubinencs va ser una època daurada mentre que per a la majoria les condicions
de vida serien especialment degradades: blocs de pisos construïts sense cap ordre
ni qualitat, carrers intransitables sense asfaltar i sense il·luminació, manca de zones verdes,
de serveis socials, de places escolars, d’assistència sanitària, etc. (26) L’alçada dels blocs de
pisos sobrepassava la llei de construcció, però el Consistori que presidia Manuel Murillo feia
els ulls grossos davant aquest desordre urbanístic.
El general Franco va visitar Rubí el 18 de juny de 1963 per inspeccionar les obres de reconstrucció.
L’Ajuntament el va nomenar "Hijo adoptivo y predilecto" i li va concedir la medalla
d’or de la vila. (27)
La velocitat i la forma en què Rubí va créixer, sense cap ordenació territorial, la va convertir
en una ciutat suburbial que va perdre gran part de la seva identitat.
(23) BATALLA, R. [ et al.]. Rubí a l’abast, Ajuntament de Rubí, Rubí, 1994, pàg. 189
(24) Podeu observar-ho al gràfic de població de la pàg. 33 de l’annex
(25) Vegeu l’entrevista al senyor Murillo a la pàg. 47 de l’annex
(26) BENCOMO, C. [et al.]. Aproximació a la història de Rubí, Ajuntament de Rubí, Rubí, 1986, pàg. 271
(27) Op. cit., pàg. 190
25

CONCLUSIONS
Com plantejàvem al principi del nostre treball, l’objectiu fonamental era investigar les causes
reals que van provocar que un factor meteorològic, per molt excepcional que fos, provoqués
una tragèdia tan gran, amb més de 500 morts i desapareguts. Així, doncs, del primer
que volem deixar constància és que, efectivament, la causa immediata va ser de tipus
natural: una tromba d’aigua "mai vista en la història nacional", tal com deien els meteoròlegs
del moment. Segons, l’Hug Teixidor, tant en aquella època com actualment es pot preveure
que plourà però és impossible saber on cauran les pluges exactament. Les previsions
pel dia 25 de setembre eren d’inestabilitat atmosfèrica en tota la Península amb pluges o
tempestes distribuïdes irregularment. I es preveia que les temperatures es mantindrien
altes. (1) Però, naturalment, aquesta no pot ser l’única raó del fet històric més recordat dels
rubinencs d’una certa edat. Encara que si haguéssim de fer cas del que deia la premsa de
l’època o el "noticiero" oficial del règim, el NO-DO, arribaríem a la conclusió que el desastre
que va arrasar bona part del Vallès va ser conseqüència de "las grandes lluvias torrenciales
derramadas sobre la província de Barcelona". El simple fet que a hores d’ara encara
no puguem saber la quantitat exacta de les víctimes ja ens diu que alguna cosa, o moltes
coses, no funcionaven correctament. Quina era la població real de Rubí? Quants immigrants
vivien a la nostra població i no eren censats? I, la pregunta que resulta més punyent, què
feien vivint en unes cases d’autoconstrucció, si no barraques, en terrenys tan propers a la
riera?
Resulta clar que la manca d’un pla d’urbanisme, que com ens diu el senyor Rufé -alcalde
de l’època- estava plantejat però no aprovat, i la forta especulació per part dels propietaris
de totes aquestes terres que les venien sense cap mena de control, van contribuir al fet que
la tragèdia fos molt més gran.
Un altre aspecte important que hem pogut comprovar, tant en els articles de premsa com
en les imatges de la catàstrofe, és que les infraestructures de l’època eren d’escassa qualitat
o inexistents: la riera no estava canalitzada, era bruta, plena d’horts i de cases gairebé
dins la llera i els ponts mal construïts i de materials inapropiats. Tampoc existia un pla de
protecció civil, però gràcies a l’ajut de molts voluntaris espontanis es van poder salvar moltes
vides. Per altra banda, la confusió, en un principi, va ser molt gran fins que es va restablir
la llum, l’aigua corrent, el servei telefònic i les comunicacions en general. En definitiva, i
sobretot veient les imatges que ens han arribat del NO-DO, les d’aficionats de Rubí i les
fotografies, el que va passar en la nostra ciutat és molt semblant a les tragèdies que avui en
dia es donen al Tercer Món i que podem veure en els telenotícies.
Per tant, podem concloure que la pluja, com a causa detonant, més la immigració, la manca
d’un pla d’urbanisme, la forta especulació immobiliària, les infraestructures deficients i la
inexistència d’un pla de protecció civil, com a causes llunyanes i secundàries, són les raons
que expliquen que allò que va començar com un feble plugim acabés com una gran tragèdia.
1. TEIXIDOR, Hug, meteoròleg de Rubí. Vegeu el mapa de les previsions del temps a la pàg. 67 de l’annex.
27

Una última conclusió: totes aquestes deficiències esmentades anteriorment només són
explicables per l’existència a Espanya d’un règim dictatorial i autoritari que no comptava
amb els mecanismes de control propis d’un sistema democràtic, com ara llibertat de premsa,
ajuntaments democràtics, plans d’urbanisme, associacions lliures i legals de ciutadans
que controlin el poder, etc. En definitiva, volem creure que uns fets com aquests, avui, no
serien possibles en el nostre país.
28

VALORACIÓ FINAL
Aquest treball ha estat per a nosaltres una iniciació en les tasques de recerca que, posteriorment,
pensem que ens seran molt útils per tal de continuar la nostra formació en el món
universitari. Hem hagut d’espavilar-nos per analitzar les fonts secundàries ja existents i en
la recerca de fonts primàries, tota una novetat per a nosaltres. Hem fet un gran esforç per
tal d’organitzar la gran quantitat d’informació que anàvem acumulant i resoldre les dificultats
i preguntes que ens apareixien constantment. Extreure conclusions i separar els aspectes
fonamentals dels purament anecdòtics ha estat el més difícil.
Desprès d’estudiar aquest fet històric concret podem afirmar amb seguretat allò que tantes
vegades hem sentit al professor d’Història: "Les causes sempre són múltiples i diverses i
entre elles n’hi ha d’immediates i de llunyanes". També hem après que la realitat sempre és
més complexa del que sembla i que allò que més interessa conèixer de la història són les
causes i les conseqüències dels fets per tal d’extreure’n conclusions que ens ajudin a entendre
millor el present.
Amb la recerca del que va passar aquell setembre de 1962 hem ampliat molt els nostres
coneixements sobre la història de Rubí i de l’època franquista en general. Estudiant un cas
concret com aquest hem trobat el sentit a l’estudi de la Història. Per altra banda, amb les
enquestes realitzades hem pogut comprovar que, davant d’un fet tant important com
aquest, encara hi ha una petita part del jovent que no en té coneixement i, la resta, saben
que va tenir lloc aquest esdeveniment, però gairebé ningú està al corrent de les seves causes
i conseqüències. (1) També hem pogut constatar que la majoria de la gent gran sí que en
té coneixement, perquè ho van patir directament o indirectament; tot i això, molta gent creu
que la causa de la tragèdia va ser únicament el "temps". (2)
Finalment, voldríem dir que ens agradaria molt que el nostre treball pogués servir, modestament,
com a font d’informació i de coneixement per a aquelles persones que estiguin interessades
en aquest tema.
1. Vegeu els gràfics de les enquestes als joves de la pàg. 35 de l’annex.
2. Vegeu els gràfics de les enquestes a la gent gran de la pàg. 39 de l’annex.
29

Arxius i biblioteques
- Arxiu Municipal de Rubí
- Arxiu Parroquial de Rubí
- Arxiu Fotogràfic Marroyo
- Biblioteca Municipal de Rubí
- Grup de Col·laboradors del Museu de Rubí
- Hemeroteca de la Universitat Autònoma
de Bellaterra
Llibres
Bibliografia rubinenca:
- COLLELLDEMONT, Pep, Rubí La Guia,
Rubí: Hermes Comunicacions S.A., 1996.
- GRUP DE COL·LABORADORS DEL
MUSEU DE RUBÍ, Aquella nit de fa 25 anys,
Rubí: Grup de Col·laboradors del Museu de
Rubí, 1987.
- MURILLO IGLESIAS, Manuel, 40 años de
Rubí, Rubí: 1a Edició, 1995.
- RUBRICATA, 50 Anys de Rubricata, Rubí:
Rubricata, 1999.
- BENCOMO, Carmen [et al.]. Aproximació a
la Història de Rubí, Rubí: Ajuntament de
Rubí, 1986.
- BATALLA, Ramon [et al.]. Rubí a l’Abast.
Ciències Socials 1, Rubí: Ajuntament de
Rubí, 1994.
Bibliografia general:
- NADAL, Jordi, Història econòmica de la
Catalunya contemporània, volum 5,
Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989.
- RIQUER, Borja de, Història, Política,
Societat i Cultura dels Països Catalans, volum
X, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1997.
31
FONTS I BIBLIOGRAFIA
- SABÍN, José Manuel, La dictadura franquista.
Textos y documentos (1936-1975),
Madrid: Akal, 1997.
- TAMAMES, Ramón, La República. La era
de Franco, Madrid: Alianza Editorial, 1988.
- TUÑÓN DE CENA, Manuel, Historia de
España, volúmen 10. España bajo la dictadura
franquista (1939-1975), Barcelona:
Labor, 1990.
- TUSELL, Javier, Historia de España. El
siglo XX, Barcelona: Carroggio, 1992.
- PRATS, Joaquim i TRAPAT, Cristòfol A.,
Història. Matèria comuna de Batxillerat,
Barcelona: Barcanova SA, 1998.
- LLORENS, Joana [et al.], El Medi Natural,
Sant Quirze del Vallès: Ajuntament de Sant
Quirze del Vallès.
Premsa
- Diario de Barcelona, Barcelona, 1962.
- Diario de Tarrasa, Terrassa, 1962.
- La Vanguardia Española, Barcelona, 1962.
- El Noticiero Universal, Madrid, 1962.
- Rubricata, Rubí, 1962.
- Tarrasa Información, Terrassa, 1962.
- Serra d’Or, Barcelona, 1962.
Material audiovisual
- Canal 10, Rubí.
- Filmoteca Española, Madrid.
- NO-DO, Madrid.
- TORRA, Silvestre, Rubí.

- TV3, programa 30 minuts en commemoració
del 25è aniversari de la rierada de Rubí,
Sant Joan Despí.
- TVE, Sant Cugat del Vallès.
Fonts orals
- RUFÉ, Miquel (alcalde de Rubí durant la
rierada), Rubí.
- MURILLO IGLÉSIAS, Manuel (alcalde de
Rubí de després de la rierada del 1962 al
1979), Rubí.
- BOGUÑÀ, Josep (Protecció Civil), Rubí.
32

En aquest gràfic podem observar la quantitat
d’immigrants i emigrants que hi havia
entre els anys 1950 i 1960.
Podem veure que la quantitat d’immigrants
supera la d’emigrants i, a més, al llarg del
temps la taxa d’immigració va créixer d’una
manera desmesurada: va passar de 247
immigrants l’any 1950 a 5.643 l’any 1960.
Això demostra que Rubí va patir un fort augment
demogràfic. Per altra banda, la taxa
d’emigració també anava creixent però més
lentament, de manera que l’any 1950 van
marxar de Rubí 75 persones i l’any 1960 en
van marxar 973.
33
ANNEX
Immigració i emigració
del 1950 al 1960
Habitants de Rubí del
1940 al 1962
En aquest gràfic observem la població que
hi havia a Rubí entre el 1940 i el 1962.
Podem veure que la població total pateix un
fort creixement des de l’any 1940, però
l’augment més brusc entre els anys 1950 i
1960. Aquest augment és causat, principalment,
per la forta arribada d’immigrants a
Rubí com es pot veure en el gràfic de migració.
Com que la taxa d’immigrants creix, el
nombre d’habitants augmenta, per això la
corba del gràfic de població de Rubí és
ascendent.

1. Tens algun coneixement sobre la rierada de Rubí?
2. Què en saps?
3. Per què creus que va passar?
Model d’enquesta
als joves
Sí No
4. Com creus que es podia haver evitat?
5. Penses que pot tornar a passar?
6. Quina zona creus que va ser la més afectada de Rubí?
7. Quina és la teva font d’informació?
Realitzada a 60 joves de Rubí
34

Un cop realitzades les enquestes als joves,
per saber quins són els seus coneixements
sobre la rierada de Rubí de 1962, hem fet
els gràfics corresponents. Els resultats han
estat els següents:
Tens algun coneixement
sobre la rierada de Rubí?
El 82% dels joves de Rubí tenen coneixements
sobre la rierada. Saben que va ocórrer
el 25 de setembre (encara que la majoria
dubta de l’any). Que va ploure molt, i això
va provocar l’augment del cabal de la riera,
a més, la brossa que anava arrossegant
l’aigua va taponar els ponts que més tard
van cedir, ja que no aguantaven el seu pes,
d’aquesta manera es va emportar gran part
de les cases i camps de conreu dels voltants.
Va haver-hi moltes pèrdues, econòmiques,
materials... a part de les humanes que
van causar la divisió de moltes famílies. Per
als damnificats es va construir el barri del 25
de Setembre. Els joves de la nostra població
pensen que Rubí va ser la zona més afectada
del Vallès.
El 18% restant no tenen coneixements
sobre els esdeveniments.
Per què creus que va passar?
El 31% creu que el temps va ser la causa
més important de la tragèdia, el 21% dóna
la culpa a les edificacions vora la riera, un
19% creu que el causant de tota la desgràcia
van ser les males infraestructures dels
ponts i cases de l’època. El 13% pensen
que el desbordament de la riera va provocar
el desastre, també pensen que la manca
35
Gràfics de les enquestes
als joves

d’un pla de protecció civil va influir molt en
la desgràcia (9%), un 4% creu que la brossa
que arrossegava l’aigua va causar les
posteriors inundacions i, finalment, el 3%
restant no en saben la raó.
Com creus que es podia haver
evitat?
El 39% pensa que la desgràcia es podia
haver evitat si la riera hagués estat ben preparada,
igual que si haguessin edificat les
cases en un altre lloc (30%). L’11% creu que
si les infraestructures dels ponts haguessin
estat més ben elaborades, la catàstrofe
hauria estat menor, un 7% opina que un pla
de protecció civil que evacués les persones
hauria ajudat a disminuir la importància de
la tragèdia, el 2% pensa que la millor solució
hauria estat posar més clavegueram, el
7% no sap de quina manera es podia haver
impedit i, finalment, el 4% creu que no es
podia haver evitat.
Penses que pot tornar a passar?
El 51% dels joves pensa que aquest esdeveniment
podria tornar a passar, mentre que
el 47% opinen que no pot tornar a succeir.
El 2% restant no sap si tornarà a ocórrer.
Quina zona creus que va ser
la més afectada de Rubí?
Pel que fa a les zones més afectades de
Rubí, un 41% de la joventut de la nostra
població pensa que va ser al voltant de la
riera on més es va patir la rierada, el 39%
creu que va ser a l’Escardívol, el 6% opinen
que es va desenvolupar principalment al
Vapor Nou. Un 2% pensa que el 25 de
Setembre va patir en gran importància la rierada,
un altre 2% creu que va ser la zona
baixa de Rubí, al centre (2%) i a la Font de
la Via (2%). El 6% restant no saben on va
afectar principalment la rierada.
36

Quina és la teva font d’informació?
També els hem preguntat quines són les
seves fonts d’informació, d’on han extret els
seus coneixements sobre el tema, i les respostes
han estat les següents:
La família (40%), els comentaris de la gent
(23%) i l’escola (21%) són les seves fonts
d’informació més directes. Després secundàriament
hi ha els coneixements extrets
dels llibres(7%), el monument en commemoració
de les víctimes que hi ha al carrer
Cadmo (7%) i els diaris (2%).
37

Edat: Barri on vivia:
1. Té coneixement sobre la rierada de Rubí de 1962?
Sí No
2. Es va veure afectat per la rierada?
Sí No
3. Quina classe de pèrdues va sofrir? 5. Coneix algun afectat?
econòmiques Sí No
materials (preg. 3 i 4) (preg. 6)
humanes
altres
4. Es va veure afectat psicològicament?
Sí No
6. Quines causes pensa que van provocar la rierada?
7. Pensa que es podia haver evitat?
Sí No
8. Com?
9. Qui creu que en va ser el responsable?
10. Pensa que es podria tornar a repetir una desgràcia com aquella? Per què?
11. Si passés, pensa que tindria les mateixes conseqüències?
Sí No
Realitzada a 60 persones grans de Rubí
38
Model d’enquesta
a la gent gran

Hem realitzat una sèrie d’enquestes per esbrinar
què és el que recorda la gent gran, de la
rierada, i quines conseqüències en van tenir.
Té coneixement sobre la
rierada de Rubí de 1962?
La majoria, un 83%, té coneixement de la
rierada pel fet d’haver-la patit o per haver
escoltat les anècdotes que expliquen els
afectats. En canvi n’hi ha una petita part, un
17%, que no estan informats d’aquest fet
perquè no n’han sentit parlar o perquè no en
van sofrir les conseqüències.
Es va veure afectat per la
rierada?
De la gent que té coneixement de la rierada,
un 33% es va veure afectada, en canvi, un
67% només saben el que va succeir perquè
ho han escoltat o ho han llegit.
Dels que no es van veure afectats, un 39%
coneix gent que la va patir i, en canvi, un 9%
no coneix cap afectat.
Quina classe de pèrdues va
sofrir?
Vam preguntar quina classe de pèrdues
havien patit els afectats, la majoria de pèrdues
van ser materials, un 39%. També hi va
haver una gran quantitat de pèrdues humanes,
un 29%, les pèrdues econòmiques
també van ser importants, un 21%. Hi va
haver gent que va patir unes altres pèrdues
però la proporció és menys elevada, un 7%.
I finalment va haver-hi molt poca gent que
no va patir pèrdues, només un 4%.
39
Gràfics de les enquestes
a la gent gran

Quines causes pensa que van
provocar la rierada?
El 38% dels enquestats creia que el temps
va ser el factor que va provocar aquesta
desgràcia. Un 27% pensen que van ser les
defectuoses condicions de la riera les causants
del desastre. Un 13% asseguren que
les pèssimes infraestructures del pont en
van ser la causa. Un 12% diu que van ser
les construccions prop de la riera les que
van fer que hi haguessin tantes pèrdues
humanes. Per últim, un 10% creu que va ser
la gran quantitat d’aigua que venia de Sant
Llorenç i que es va anar acumulant fins que
va arribar a Rubí.
Pensa que es podia haver
evitat?
La major part dels enquestats pensa que es
podia haver evitat, un 62%. Diuen que això
s’hauria pogut fer si les autoritats no
haguessin permès la construcció d’habitatges
vora la riera, i si s’haguessin millorat les
infraestructures dels ponts, construït uns
murs de contenció i s’hagués canalitzat la
riera. Un 28% creu que no s’hauria pogut
evitar perquè el temps és una causa natural
que no es pot preveure. El 10% restant no
saben si es podia haver evitat o era impossible
evitar-ho.
Qui creu que en va ser el responsable?
Vam preguntar a la gent qui pensaven que
havia estat el responsable. Un 39% ens van
dir que els culpables eren les autoritats pertinents,
un 24% creu que va ser el temps
l’únic factor responsable, el 22% no sap qui
són els responsables, i el 15% pensen que
van ser els propietaris que van vendre les
terres de la riera.
40

Pensa que es podria tornar a
repetir una desgràcia com
aquella?
El 67% dels enquestats creu que avui dia
això no podria passar perquè les condicions
de la riera han millorat considerablement.
En canvi un 25% creu que el temps és un
factor imprevisible i que pot tornar a succeir.
Per últim, un 8% no sap segur si es podria
repetir.
Si passés, pensa que tindria
les mateixes conseqüències?
El 88% de la gent assegura que si aquest
fet tornés a succeir no tindria les mateixes
conseqüències per les diverses millores de
la riera. Un 7% creu que si es repetís podria
tenir unes repercussions igual de greus i,
finalment, un 5% diu que mai no es poden
conèixer les conseqüències d’un fet com
aquest.
41

43
Entrevista
a Miquel Rufé
Per quin motiu va passar una rierada?
Perquè va ploure molt, durant 24 hores. I no va ser sols a Rubí, sinó també a tota l’àrea del
Vallès. Es calcula que van caure al voltant de 200 l/m2. Tota aquesta aigua que a més a més
portava pins i deixalles va anar a parar a la riera de Rubí.
A Terrassa la Rambla va quedar com si fos una riera. Si l’aigua atrapava algú que anés amb
cotxe, se l’enduia, sort que va passar a la nit i no hi havia gaire gent passant per allà.
L’aigua es va acumular a Rubí, a l’alçada del pont del carrer de Cadmo on es va formar un
embassament, ja que estava mal construït, i quan el pont no va aguantar més es va desbordar.
Tot el barri de l’Escardívol se’n va anar avall.
Per què deixaven construir i viure vora la riera?
Deixaven construir vora la riera perquè els terrenys eren barats.
En aquesta època va començar a haver-hi molts immigrants que construïen les seves casetes
a les vores de la riera.
Hi va haver gent que preveia la desgràcia?
Quan ja havia passat tothom feia el savi i deien que ja es veia que algun dia passaria una
desgràcia com aquella, però ningú esperava que fos tan greu. Fins aleshores, només hi
havia hagut petites inundacions que cobrien d’aigua els horts. Però cap tan gran com aquella.
Hi havia un pla d’urbanisme?
Sí que n’hi havia un, però encara s’havia de dur a terme. En aquell temps molta gent construïa
sense permís. Es passaven els plànols de l’un a l’altre i treballaven els diumenges construint-se
els seus habitatges, sense un arquitecte que els estructurés la casa. Tot i això
també n’hi havia de ben construïdes, amb uns bons fonaments.
On es construïen les cases?
Hi havia un rengle de cases perpendicular a la riera (des d’on hi ha actualment la policia
nacional fins a la riera) que ja havien patit alguna petita inundació anteriorment. Van rebre el
nom de Cementiri Nou.
Just arran de la riera no hi havia cases, només horts.
De qui eren propietats les terres?
Eren de diverses persones. La riera era de la Confederació Hidrogràfica, encara que els marges
eren propietat de diferents persones. Moltes eren de l’Escardívol però hi havia altra gent
que també en posseïa.

La terra de les zones que es venien era tova, ja que antigament era per on passava la riera.
L’aigua sempre busca el seu camí natural i encara que els propietaris d’aquestes terres ja
sabien que el cabal es podia desviar, les venien. Si hi havia gent que oferia una quantitat de
diners per aquestes terres, superior al preu real, els propietaris feien els ulls grossos i especulaven.
En realitat, no se sap per què les autoritats ho permetien, però això ja venia de molt
temps enrere.
Hi havia un pla de protecció civil?
No hi havia protecció civil perquè no estava instituït. Els bombers era l’única protecció que
hi havia.
Hi va haver voluntaris que ajudessin en els rescats?
Sí, va haver-hi molts voluntaris que van ajudar en els rescats que van durar dues o tres setmanes.
La majoria eren de Rubí, però també n’hi havia de pobles veïns que van portar
camions per ajudar en la recerca de cadàvers. Va ser un cas exemplar.
Quines mesures es van prendre per atendre els damnificats?
Es va posar en marxa un menjador per a tota la gent afectada al Casino Espanyol. També
es va muntar una farmàcia on el metge atenia tots els ferits (a Rubí no hi havia dispensari en
aquells moments). Els baixos de l’Ajuntament es van convertir en una sala d’auxilis.
Quines conseqüències va tenir la rierada per a Rubí?
Hi van haver molts morts que van separar famílies senceres o que van ser arrossegades per
les aigües. Però moltes d’aquestes morts van ser causades pels cops que rebien en ser
arrossegats per l’aigua.
A la plaça de la Sardana, a prop del Bullidor, no hi va quedar res. A l’altra banda, hi va quedar
un esborrany d’aigües com una plaça de toros. Es va poder salvar la fàbrica on ara hi
ha ubicats l’institut del Bullidor i la Biblioteca Ni de la fàbrica de l’Arch ni de l’escorxador,
que era de l’Ajuntament, no en va quedar res.
Després de la rierada hi va haver un esclat desmesurat de la demografia i de la construcció,
així com del creixement del nombre de cases i d’habitants (d’uns 11.000 habitants que hi
havia aleshores, ha crescut fins a més de 55.000 habitants actualment). La immigració va
ser causada perquè les famílies marxaven de vacances i convencien els seus familiars i
amics més propers que si venien trobarien feina. Quan ho feien s’instal·laven a la mateixa
casa dels seus familiars mentre es construïen la seva. Fins que no la tenien completament
acabada no s’inscrivien a l’Ajuntament. Per aquest motiu no se sap exactament el nombre
exacte de morts que hi va haver.
Quan es va fer la identificació dels morts va ser patètic i molt dur, però en aquelles circumstàncies
s’havia de fer, a més venien autoritats que ho exigien.
Tota la gent que va quedar sense casa va ser acollida per coneguts. Posteriorment, es va
construir el barri del 25 de Setembre.
Va venir l’exèrcit acompanyant el capità general que va ordenar que vinguessin una companyia
de pontoners per construir una passarel·la improvisada per poder travessar la riera.
El darrer a venir va ser Franco però abans van venir els prínceps Joan Carles de Borbó i
Sofia de Grècia (que actualment són els reis). Jo els vaig acompanyar en un jeep conduït pel
mateix príncep.
44

Van venir dos periodistes de la televisió sueca i també uns homes de Perpinyà que oferiren
dos camions però, en aquells temps, era molt complicat poder travessar la frontera i al final
no van venir.
Quins van ser els llocs on es van trobar cadàvers?
A l’alçada del Papiol i amb la confluència amb el Riu Llobregat es va formar un llac que va
cobrir tots el camps fruiters, aquí hi va anar a parar molta gent del Vallès. D’altres van ser
trobats a la desembocadura del Llobregat, fins i tot els pescadors de Vilanova van trobar un
cadàver. A l’Ametlla de Mar hi ha dues parelles de rubinencs enterrats.
En quin cementiri van ser enterrats els difunts?
Els difunts van ser enterrats al cementiri vell, encara que si se’n trobava algun resident d’una
altra població era enterrat al seu poble d’origen.
El que va passar va ser que els cadàvers es van començar a acumular perquè no es trobaven
les claus del cementiri vell, situat a la plaça de la Sardana i al nou no s’hi podia arribar
a causa del mal estat de la carretera. Finalment les vam trobar i hi vam començar a traslladar
els primers morts.
Per què va sortir de l’alcaldia?
El governador nomenava els alcaldes i em va fer dimitir, encara que oficialment jo vaig presentar
la dimissió per motius familiars. Em van dir que dimitís o que m’atengués a les conseqüències.
No podia anar a batallar amb el governador, ja que un alcalde d’un poble petit
com Rubí tenia més possibilitats de perdre que l’alcalde d’una ciutat més gran i més important.
Creu que ara podria passar el mateix?
No ho crec perquè, actualment, la riera està molt ben canalitzada i arreglada.
Ens podria explicar alguna anècdota?
- Al carrer Justícia hi vivia un metge que feia pràctiques, aquest noi em va telefonar a quarts
de deu del dia 25 i em va dir que havia marxat la llum i amb un llampec havia vist la gent
sobre les teulades i l’aigua que anava pujant. Al cap d’una estona em va tornar a telefonar i
em va dir que amb la llum del següent llampec ja no havia vist res, ni gent, ni cases, ni indústries,
només foscor.
- El governador va trucar al secretari dient que en mitja hora estarien a Rubí i que sortís tot
el personal de l’Ajuntament per rebre’l a l’entrada del poble. Jo no sabia on eren els regidors
ja que estaven repartits pel poble fent diferents feines, així que vaig haver d’agafar gent que
no era de l’Ajuntament perquè es fessin passar per regidors.
- El ministre ens va dir que havíem de fotografiar els cadàvers per tal de fer més neta la identificació.
Però nosaltres ja ho havíem fet, fins i tot ja els havíem enterrat.
- Una mica més avall del Bullidor hi havia una fàbrica que li deien Cal Mosques de la qual
no va quedar res. Només es va salvar el fill gran; la mare, el pare i el germà van ser arrossegats
per l’aigua.
- Aquí a Rubí vam haver de recollir persones de Sant Quirze i de les Fonts que havien estat
arrossegades per l’aigua. Van ser molt ben acollits perquè davant d’aquest problema no es
mirava si eren d’un poble o d’un altre.
- Jo vaig sortir amb un jeep, la nit de la desgràcia, i només vaig veure destrosses.
45

Per què va passar la rierada?
Entrevista
a Manuel Murillo
La rierada va passar perquè va ploure molt, i la quantitat d’aigua que baixava va fer més
ample el cabal de la riera. A més, com que ja venia de Terrassa i les Fonts, portava la brossa
que havia anat acumulant durant el recorregut, com arbres, matolls, terra, pedres... i quan
va arribar a Rubí, concretament al pont del carrer de Cadmo, que aleshores se’n deia el pont
de Cal Mosques, es va fer un tap que no deixava passar l’aigua i la retenia en forma
d’embassament fins que no va aguantar més i es va rebentar. Tot això va començar cap a
les deu del vespre. Encara sort que en ser al vespre, la gent que treballava a les fàbriques
ja havia plegat i era a casa seva. Tot plegat va ser una cosa vista i no vista, la gent era dalt
de les teulades perquè les seves cases ja estaven inundades, no es va tenir temps de fer
res. Un cop passada la rierada, la població va quedar sense aigua, sense llum i sense telèfon,
cosa que en aquell estat feia molta falta.
Per què deixaven construir prop de la riera?
La veritat és que no ho sé, això venia d’abans.
Qui era el propietari de les terres paral·leles a la riera?
Les terres de la riera eren del senyor Colomer. Les va vendre sense pensar que podia passar
una cosa com aquella ja que mai havia passat, però va passar: l’aigua de la riera es va
endur unes casetes paral·leles a la riera, construïdes a les terres de les quals parlem.
Com va arribar a l’alcaldia?
De jove, ja seguia la política i ja havia ocupat alguns càrrecs abans del d’alcalde, així que
quan el senyor Rufé va dimitir o el van fer dimitir (això no ho sé), jo vaig fer-me càrrec del
lloc que ell ocupava. Suposo que em van escollir a mi perquè era jove, mogut, aplicat i ja
estava ficat en aquest món. El curiós del cas és que quan em van dir que m’havien nomenat
alcalde de Rubí ja ho sabia tot el personal de l’Ajuntament, és a dir, que vaig ser l’últim
a saber la notícia. L’endemà ja vaig ocupar el càrrec.
Per què va deixar el càrrec?
Cada dia tornava més tard de l’Ajuntament, la feina m’ocupava molt temps i no em dedicava
a la família, a més cobrava molt poc, el just per poder-me comprar el vestit de la feina;
així que després de guanyar les primeres eleccions, ho vaig deixar. Vaig entrar a l’Alcaldia
quan hi havia nou o deu mil habitants i en vaig sortir amb cinquanta mil. Penso que vaig ocupar
molt bé el meu càrrec, vaig donar a la població el que se’m va demanar.
De quina ideologia és?
Franquista
47

Va conèixer a Ramon Farran?
Sí, va ser l’alcalde que hi va haver entre el senyor Rufé i jo.
Creu que podria passar una altra rierada actualment?
No, ara tot està molt més ben preparat, amb el temps s’ha anat millorant.
48

Entrevista
a Josep Boguñá
(Protecció Civil)
Actualment hi ha un pla de protecció civil per si passés una desgràcia com la de 1962?
L’any 1962 no n’hi havia. El primer va ser sobre l’any noranta, i es va aprovar a nivell general
i territorial, però no de risc. Si actualment hi haguessin inundacions, no hi hauria un pla
de protecció civil ja que encara no està elaborat; tot just està en fase de creació. S’està elaborant
un pla de protecció general de Catalunya que servirà per a tots els municipis. Quan
aquest pla estigui aprovat s’haurà d’homologar. Per això encara trigarà un temps a dur-se a
terme. El que nosaltres tenim actualment és un procediment d’actuació per si succeís una
cosa semblant.
Com s’actuaria si ara tornés a passar una cosa semblant a aquella?
Tenim, com hem dit abans, uns procediments d’actuació però no es poden considerar un
pla de protecció civil. La zona declarada de més risc davant una situació d’aquestes és la
que el 1962 va quedar més destruïda, encara que qui realment ens ha de dir quines són les
zones amb més risc és la junta d’aigües.
Què es faria exactament si passés una rierada?
El que faríem seria limitar la circulació de la zona de la riera, que si hi ha perill de desbordament
és la que té més risc. En especial la carretera comarcal 1413, tal com es va fer el
20 d’octubre de 1994 quan la riera va estar a punt de desbordar-se un altre cop.
Per què creieu que va passar?
El problema va ser la muntanya de Sant Llorenç del Munt perquè tot el que venia d’allà va
anar a parar a Rubí mitjançant altres rieres. Així que podem dir que el que va fer més mal no
va ser l’aigua que va caure a Rubí, sinó tot el que hi va arribar a través d’aquestes rieres, la
de les Arenes i la del Palau.
Nosaltres sabem l’aigua que cau aquí a Rubí, però no coneixem la quantitat d’altres poblacions
ni la de la muntanya. Per això no podem saber exactament el moment en què el perill
de desbordament de la riera es fa present.
El que nosaltres fem és informar-nos sobre si la quantitat d’aigua de Rubí és la mateixa que
la d’altres llocs mitjançant la junta d’aigües; d’aquesta manera sabem si hem d’estar alerta.
Però en aquests moments a nosaltres ens arriba un altre problema que és el següent: quan
a Rubí ens arriba la informació de l’aigua que cau en altres llocs, principalment a Les Fonts
que és el poble més proper, ja no tenim temps de reaccionar precisament perquè la distància
que separa aquest poble amb Rubí és molt curta.
Se sap per quan estarà enllestit el pla?
Volem que estigui enllestit al més aviat possible però encara s’han de lligar uns numerets
que pengen i, a més a més, un cop realitzat haurà de passar el procés d’homologació.
49

51
RETALLS DE PREMSA
La Vanguardia, 25-9-1987

52
La Vanguardia, 25-9-1987

53
Diario de Barcelona, 27-9-1962

54
La Vanguardia, 25 de setembre de 1987
Rubí. Zona arrasada per la rierada

55
Rubricata, 25-9-1970

56
Diario de Barcelona, 27-9-1962

El Noticiero Universal, 7-10-1962
57
Diario de Barcelona, 27-9-1962

58
El Noticiero Universal, 18-2-1963

59
La Vanguardia Española, 24-1-1969

60
Plànols de la reconstrucció
de les zones afectades per la
riera
Vista del futur pont i monument
del carrer de Cadmo
Plànol d’ordenació de la zona afectada per
la rierada

61
Façana de les 4 torres de 13 plantes
8 edificis de 4 plantes

62
Nou Escorxador Municipal situat a la finca
Can Rosés entre les carreteres de Terrassa i
Sabadell

63
Previsió del temps del dia 25
de setembre de 1962
Previsions pel dimarts dia 25 de setembre
Continuarà el règim d’inestabilitat atmosfèrica
en tota la península, amb pluges o tempestes
distribuïdes irregularment. Les temperatures
es mantindran altes.

65
Fotografies

COL·LECCIÓ JOVES INVESTIGADORS