llegeix el text complet

Últim@ Instànci@ 96 · Maig 2008
Dossier jurispruDència TORNA AL DOCUMENT PRINCIPAL
incidència de la drogodependència a la imputabilitat
Esther Hinojosa Casablancas, advocada. Promoció EPPA 2006-2007
) DeFiniciÓ De La DroGoDepenDència
Des De La perspec-
TiVa penaL
En primer lloc, és important destacar
que l’Organització Mundial de la Salut
(O.M.S.) en la seva classificació de les
malalties, es refereix al que denomina
“trastorns mentals i del comportament
deguts al consum de substàncies psicotròpiques”,
entenent-se per aquestes:
l’alchohol, els opiàcids, els derivats
del cannabis, els sedants e hipnòtics, la
cocaïna els estimulants (anfetamines), els
al·lucinògens i els dissolvents orgànics.
Entre els quadres clínics associats a
la ingesta d’aquestes substàncies, la
O.M.S., diferencia les següents:
• Intoxicació aguda en conceptes mèdics,
o intoxicació plena en sentit jurídic,
que representa un estat i fenòmen
transitori que sorgeix després d’haverse
administrat certes dosis d’alcohol u
altres substàncies psicotròpiques. Els
efectes de la intoxicació, evidentment,
s’han de posar en relació directa “amb
la quantitat de droga administrada i
amb la tolerància per part del subjecte
cap a la mateixa. I lo habitual és que
la recuperació sigui completa, menys
en els casos en que existeix una altre
patologia cerebral subjacent.”
• Consum perjudicial: supòsits en els que
existeix “un patró de consum d’una o
varies substàncies que estan afectant a
la salut física o mental, amb desajust i
complicacions psíquiques i socials”. És
tracta, doncs, de supòsits en els quals
encara no existeix en el subjecte una
dependència o addicció pròpiament
dita a la substància o substàncies que
consumeix encara que la ingesta de les
mateixes comença a presentar complicacions
sanitàries o de “desintegració
social” (familiar, laboral, etc).
• Síndrome de dependència.
L’addicció a les drogues tòxiques i estupefacients
il·legals es comença a detectar
d’una manera significativa a Espanya a
partir dels primers anys de la dècada de
1970 i, entre altres dades, precisament
per l’increment dels delictes patrimonials
violents (robatoris) i també dels
delictes contra la salut pública (narcotràfic
i consum de drogues).
BORJA JIMÉNEZ en la seva obra
“Las circunstancias atenuantes en el
ordenamiento jurídico español” estima
que entre el 60 i el 70% dels delictes
patrimonials a Espanya es cometen en
relació directa amb l’addicció a les
drogues; per altra banda, el consum
continuat de tals substàncies condueix
a una minva efectiva i constatable de
la capacitat volitiva del subjecte, el que
situa a aquest molt més en el pla del
malalt que en el del delinqüent.
2) circuMsTÀncies eXiMenTs
i aTenuanTs De La responsa-
BiLiTaT criMinaL en eLs supÒsiTs
De DroGoDepenDència:
L’article 20.2 del Codi Penal estableix
que estarà exempt de responsabilitat
criminal: “El que al temps de cometre
la infracció penal es trobi en estat
d’intoxicació plena pel consum de
begudes alcohòliques, drogues tòxiques,
estupefacients, substàncies psicotròpiques
o altres que produeixin efectes
anàlegs, sempre que no hagi estat
buscat amb el propòsit de cometre-la
o no s’hagués previst o degut preveure
la seva comissió, o es trobi sota la
influència d’un síndrome d’abstinència,
a causa de la seva dependència de tals
substàncies, que li impedeixi comprendre
la il·licitud del fet o actuar conforme
a aquesta comprensió”
La present circumstància eximent de la
responsabilitat criminal constitueix una
novetat introduïda pel Codi Penal vigent,
doncs en els anteriors no es trobava
en el catàleg de circumstàncies. Això
no significa que els qui cometien un
delicte trobant-se en estat d’intoxicació
plena o sota la influència d’una síndrome
d’abstinència, com a conseqüència
directa del consum de drogues tòxiques,
substàncies estupefaents o psicotròpiques
o alcohol, responguessin penalment
en condicions de normalitat, sinó
que aquests supòsits es regulaven sota
la cobertura del precepte que preveia
“l’alienació mental i trastorn mental transitori”,
ja fos per considerar la presència
d’eximent completa, incompleta o una
circumstància atenuant analògica.
Cal destacar que, segons Conde-Pumpido
Ferreiro, les substàncies intoxicants
típiques estan ressenyades utilitzant la
fórmula de numerus apertus al venir
referides no sols a les begudes alcohòliques,
drogues tòxiques, estupefaents i
substàncies psocotròpiques, sinó també
a altres que produeixin efectes anàlegs.
En aquest aspecte, podem incloure en la
circumstància eximent, per exemple:
• Intoxicació per monòxid de carboni
• Intoxicacions mercurials
• Intoxicacions per plom o saturnisme
• Intoxicacions per tal·li
De l’article 20.1 del CP es deriven les
circumstàncies bàsiques de l’estat
d’intoxicació plena pel consum de les
substàncies ja esmentades, o el fet de
trobar-se sota les influències de la síndrome
d’abstinència. Juntament a aquestes
dues circumstàncies és necessari el
concurs d’un element temporal. Tant
l’estat d’intoxicació plena com la síndrome
d’abstinència resulten essencialment
efímers. La intoxicació remet amb
el transcurs d’un període de temps no prolongat
i el síndrome d’abstinència cessa,
bé pel propi transcurs del temps, o bé
simplement per una nova ingestió de la
substància que l’ha provocat. Per tot això,
és molt important procedir a l’examen
mèdic de l’imputat en els moments més
propers als que va produir el delicte.
Part de la doctrina entén que es pot considerar
l’eximent incompleta (article 21.1
del CP) els casos d’intoxicació semiplena,
quan no s’obtingui el grau absolut
d’anul·lació de la capacitat volitiva
de l’addicte subjecte actiu del delicte.
És a dir, en els supòsits d’intoxicació
on aquesta no es pugui considerar crònica
sinó aguda (per exemple, consum
massiu d’alcohol per a qui no l’ingereix
habitualment).
Així mateix, és més difícil entendre un
cas d’eximent incompleta en relació al
síndrome d’abstinència, doncs si el subjecte
actua en presència d’un “síndrome
d’abstinència incomplet” està clar que el
seu comportament no podrà desvincularse
de la seva greu addició a les drogues,
pel que, segons Leopoldo Puente Segura,
s’haurà d’aplicar l’atenuant prevista a
l’article 21.2 CP. Si no fos així, hauríem
de reconèixer l’existència d’una
situació intermèdia entre el síndrome
d’abstinència i la greu addició a les drogues
el representaria una manera d’afilar

Dossier jurispruDència
extremadament fina, i que fins i tot
podria ser incompatible amb el principi
de seguretat jurídica.
Tot i això, altres autors com ara González-Cuéllar
Garcia o Conde-Pumpido
Ferreiro, consideren que sí que pot ser
apreciable l’eximent incompleta en el
supòsit de síndrome d’abstinència. El
primer argumenta que en cas que no es
compleixin alguns dels requisits establerts
a l’article 20.1 CP es podrà qualificar
d’eximent incompleta. El segon autor,
contempla com a possible la circumstància
d’eximent incompleta en supòsits
en els quals la intensitat del síndrome
d’abstinència no resulti incapacitant.
L’article 21 del CP estableix que: “Són
circumstàncies atenuants:
1er. Les causes expressades en el capítol
anterior, quan no concorrin tots els
requisits necessaris per eximir de responsabilitat
en els respectius casos:
• Anomalia o alteració psíquica:
- alcoholisme,
- alzhèimer
- embriaguesa
- esquizofrènia
- oligofrènia
- psicopaties o trastorns de la personalitat.
• Trastorn mental
• Drogoaddicció: Quan s’actua en situació
d’intoxicació semiplena o sota el
síndrome d’abstinència però sense estar
totalment anul·lada la seva capacitat de
culpabilitat (STS 421/2002), situacions,
doncs, no completament inhabilitants
pel subjecte (STS 1686/1999), però que
originen una profunda pertorbació en
les facultats físiques amb deteriorament
de la personalitat i disminució notòria
de la capacitat d’autoregulació (STS
1097/2002 i STS 401/2001), aplicant-se
també l’atenuació quan la intoxicació és
plena però no fortuïta (STS 273/1998).
Sent també aplicable, per la gravetat dels
efectes provocats, l’addició prolongada
o recent però molt intensa quan l’addició
s’associa a altres causes deficitàries del
psiquisme de l’agent – oligofrènies lleus,
psicopaties i trastorns de la personalitat-
(STS 421/2002), o en situacions
de llarga dependència de les drogues
associada a fenòmens patològics somàtics
–com hepatitis o SIDA– ja que en
aquestes situacions sol produir-se una
considerable modificació de la personalitat
del subjecte (STS 421/2002).
• Alteracions en la percepció
• Legítima defensa
• Estat de necessitat
• Por insuperable
• Compliment del deure
L’article 21.2n del CP estableix com a
circumstància atenuant: “La d’actuar el
culpable a causa de la seva greu addicció
a les substàncies mencionades en el
número 2 de l’article anterior.”
REQUISITS
És important destacar que l’aplicació
d’aquesta circumstància atenuant no és
automàtica encara que s’estigui davant
d’un consum habitual, doncs la seva
apreciació està en funció de la imputabilitat,
és a dir, de la ingesta en les
facultats intel·lectives i volitives del
subjecte (STS 1421//2002). Cal la concurrència
de dos pressupòsits:
Biopatològic: estat d’intoxicació, patiment
d’un síndrome d’abstinència o una
greu addicció.
Psicològic: determina la impossibilitat
de comprendre la il·licitud del fet o
d’actuar conforme a aquesta comprensió,
o que el pressupòsit biopatològic
sigui el causant de l’actuació delictiva,
entenent així que la greu addicció perjudica
i deteriora les facultats físiques del
subjecte que les pateix (STS 1856/2001
i 293/2001), havent-se cntemplat que
el consum d’heroïna o cocaïna per més
de tres anys s’ha d’estimar com a greu
(STS 1152/2001).
Segons la STS 366/2002 la circumstància
atenuant de l’article 21.2 CP està
construïda des de la perspectiva de la
seva incidència en la motivació de la
conducta criminal, en quant realitzada
“a causa” de la drogoaddicció, sent per
això necessari que l’addicció sigui greu
i que existeixi una relació causal o
motivacional entre aquesta dependència
i la perpetració del delicte, i encara que
aquesta relació no té per què manifestarse
en forma “d’estimulant necessitat”
(STS 1545/2002), ha de caracteritzar-se
perquè la drogoaddicció actua com a
desencadenant de la conducta i el subjecte
comet el fet bé per a procurar-se
diners suficients per satisfer les seves
necessitats d’ingestió immediata, o trafiqui
amb drogues amb l’objecte d’assolir
possibilitats de consum a curt termini
i al mateix temps aconseguir beneficis
econòmics que li permetin seguir amb
els seus costums e inclinacions”(STS
1151/2002 i STS 596/1998).
ÀMBIT D’APLICACIÓ
Per a l’embriaguesa, si no és habitual
ni provocada per a delinquir, podrà
ser d’aplicació aquesta atenuant (ATS
1729/2001). La sola condició de consumidor
no justifica l’atenuant (STS
1513/2002), però si a més de la condició
de “greu addicció” concorre una impor-
Últim@ Instànci@ 96 · Maig 2008
2
TORNA AL DOCUMENT PRINCIPAL
tant afectació de les facultats psíquiques,
els efectes de l’atenuació seran els corresponents
a les circumstàncies molt qualificades
(STS 1374/2002). L’atenuant
també s’aplica en els casos de síndrome
d’abstinència lleu (STS 1097/2002).
PROVA PERICIAL
En quant a qüestions processals, en el
cas de l’addicte de llarga duració a drogues
dures, no és necessari aportar cap
pericial, doncs es considera que el fet
d’aquest tipus d’addicció ja presenta, per
se, una alteració psíquica que farceix el
tipus d’atenuació (STS 1374/2002).
L’article 21.6è del CP estableix que seran
circumstàncies atenuants “qualsevol altre
circumstància d’anàloga significació que
les anteriors”: Davant l’al·legació de circumstància
analògica s’haurà de comprovar
si existeix una veritable semblança
entre les circumstàncies concurrents i les
que s’exigeixen amb caràcter específic
en la corresponent atenuant, tenint en
compte que els termes de comparació no
són els morfològics o estructurals sinó els
del fonament o raó de ser de l’atenuant
invocada (STS 1050/1999).
En quant al valor de l’atenuant analògica,
és possible apreciar-la com a atenuant
molt qualificada (STS 2039/2002
i 1911/2002), fins i tot en referència a
eximents incompletes (STS 1696/2000 i
1279/2000). Així mateix, interessa veure:
1) Amb drogoaddicció incompleta: en
supòsits d’alteració lleu o lleugera de
les facultats cognitives o volitives del
subjecte, provocades no per trobar-se
en estat d’intoxicació o d’abstinència
sinó com a conseqüència de la cronicitat,
antiguitat i intensitat de la seva
drogoaddicció (STS 401/2001).
2) Amb atenuant de drogoaddicció: Els
supòsits d’addicció a les drogues que
puguin ésser qualificats com a menys
greus o lleus no constitueixen atenuació,
ja que l’addicció greu és el supòsit
límit per l’atenuació de la pena (STS
901/2002). No podent-se sol·licitar
modificació de la pena per simple hàbit
de consum, quan el que realment es
pretén és aconseguir guanys milionaris
(STS 596/1998).
Per tant, en el tractament jurídic de la
intoxicació per drogues cal destacar que:
• A diferència de les intoxicacions etíliques,
on sigui quin sigui el tipus de
begudes alcohòliques ingerides, aquestes
provoquen en el subjecte una simptomatologia
i efectes comuns, no succeeix el
mateix en el cas de la resta de drogues,
doncs en funció dels diferents grups en
que puguin classificar-se, provoquen en

Dossier jurispruDència
el subjecte, situacions psíquiques diferents.
Per exemple, l’heroïna i el seu
metabòlit actiu 6-monoacetil- es caracteritzen
per la seva alta liposolubilitat,
pel que penetren en el cervell més fàcilment
que la morfina; a això es deu el
seu intens efecte analgèsic, euforitzant
i addictògen. Un altre exemple seria el
del crack: es diu que el crack és el somni
del traficant i el malson de l’addicte, ja
que aquest produeix una dependència
psicològica tan esclavitzant que resulta
gairebé impossible abandonar el seu
consum per aquells addictes que ho han
provat varies vegades.
• El TS en Sentència de 12/02/1996
explicava que l’eximent completa exigeix
l’anul·lació total de la voluntat i de
la intel·ligència.
• La semi-eximent o eximent incompleta
precisa una profunda pertorbació
que, sense anul·lar-les, disminueixi
sensiblement aquelles facultats, encara
conservant l’apreciació sobre la immoralitat
del fet que executa, el que es converteix
en atenuant analògica si la ment
humana es veu afectada solament de
manera lleu. No hi ha dubte que també
en l’eximent incompleta, o en l’atenuant
analògica, la influència de la droga, en
un pla tècnic-jurídic, pot manifestar-se
directament per la ingestió immediata
de la mateixa, o indirectament perquè
l’hàbit generat amb el seu consum lleu
a l’angoixa, o a la irritabilitat, o la vehemència
incontrolada com a manifestacions
d’una personalitat conflictiva.
• L’atenuant analògica operarà en aquells
casos en que la capacitat de raciocini
o de volició es veu afectada lleument,
restant gairebé intacta la capacitat de
comprendre i voler.
• El Tribunal Suprem ha repetit en múltiples
ocasions que no és suficient ser
drogoaddicte, en una o altre escala, d’un
o altre ordre, per pretendre l’aplicació de
circumstàncies atenuants de la responsabilitat
criminal, perquè l’exclusió total
o parcial o la simple atenuació s’ha de
resoldre en funció de la seva imputabilitat
concreta, és a dir, de la incidència
que la ingestió de la droga provoqui en
les facultats intel·lectives i volitives del
subjecte (SSTS núm. 1151/2002, de 19
de juny, STS núm. 901/2002, de 14 de
maig; STS núm. 421/2002, de 4 de març;
STS núm. 239/2002, de 14 de febrer).
• La jurisprudència assenyala que s’ha
d’atendre als efectes de la droga sobre la
imputabilitat i que, en tot cas, s’exigeix
prova i que el relat històric de la sentència
expressi la concreta e individualitzada
situació en el moment de la comissió, tant
en la identificació a quina és la droga a la
qual el subjecte és addicte -si és dura o
no-, i període de temps de la dependència-
per saber si és ingestió immediatament
precedent o síndrome carencial-,
amb l’obligada precisió que de tals dades
puguin deduir-se una apreciació de les
facultats intel·lectives i/o volitives.
) eFecTes soBre La pena
Cal destacar que l’article 68 del CP
estableix que “En els casos que es preveu
la circumstància primera de l’article
21, els Jutges o Tribunals imposaran
la pena inferior en un o dos graus a
l’assenyalada per la llei, atinguts el
nombre i l’entitat dels requisits que
falten o concorrin, i les circumstàncies
personals del seu autor, sense perjudici
de l’aplicació de l’article 66 del CP.”
En aquest punt és important destacar
que la STS de 10/06/97 estableix que
“...ha de manteanir-se la interpretació
tradicional conforme a la qual en les eximents
incompletes és preceptiu rebaixar
la pena almenys en un grau i facultatiu
fer-ho en dos, per raons dogmàtiques,
sistemàtiques, històriques i lògiques.”
4) conseQÜències jurÍDiQues
associaDes a La DroGoaDDicciÓ:
Mesures De seGureTaT
L’article 102 CP estbleix que:
1. “Als exempts de responsabilitat
penal conforme a l’article 20.2n
CP se’ls aplicarà, si fos necessària, la
mesura d’internament en centre de deshabituació
públic o privat degudament
acreditat u homologat, o qualsevol altre
de les mesures previstes a l’apartat 3 de
l’article 96 CP. L’internament no podrà
excedir dels temps que hagués durat la
pena privativa de llibertat, si el subjecte
hagués estat declarat responsable, i a tal
efecte el Jutge o Tribunal fixarà aquest
límit màxim en la sentència.”
2. “El sotmès a aquesta mesura no
podrà abandonar l’establiment sense
autorització del Jutge o Tribunal sentenciador
de conformitat amb el que
preveu a l’article 97 d’aquest Codi.”
Per tant, en quant a les conseqüències
a l’hora de determinar la pena associada
a l’apreciació de circumstàncies
modificatives, el legislador substitueix
l’internament merament retributiu en
una presó normalitzada pel tractament
terapèutic deshabituador en un centre
especialitzat (art. 102 CP), qualsevol
de les mesures previstes a l’article 96.3
CP, és a dir, restriccions de drets que
poden anar des de la prohibició de residir
o acudir a determinats llocs fins a
l’expulsió del territori nacional i, a través
de l’art. 96.3.6, les mesures contempla-
Últim@ Instànci@ 96 · Maig 2008
TORNA AL DOCUMENT PRINCIPAL
des a l’article 105, des de la submissió al
tractament ambulatori fins a la submissió
a programes educatius o similars.
Existeix una polèmica, ja gairebé superada,
sobre si a aquelles persones a les
que se’ls apliqui solament l’atenuant
d’obrar per addicció a les drogues se’ls
podrà aplicar les mesures previstes en
principi per aquells que se’ls hagi aplicat
l’eximent o la semi-eximent. Cal dir
que a l’actualitat tant la doctrina com la
jurisprudència entenen que les anomenades
mesures terapèutiques poden derivar
de la concurrència d’una atenuant, ja
sigui simple o qualificada (STS de 26
d’octubre del 2001). No obstant, aquesta
tesi no és unànime ni assumible sense
més des d’una perspectiva legalista.
Cal recordar que el Reglament Penitenciari,
aprovat pel Reial Decret 190/96, de
9 de febrer estableix en el seu article 117
que: “Els interns classificats en segon
grau de tractament que presentin un
perfil de baixa perillositat social i no ofereixin
risc de trencament de condemna,
podran acudir regularment a una institució
exterior per a la realització d’un programa
concret d’atenció especialitzada,
sempre i quan aquest sigui necessari pel
seu tractament i reinserció social.”
Així mateix, l’article 116 del mateix
Reglament Penitenciari ordena que tot
intern amb dependència a substàncies
psicotròpiques que ho desitgi, ha de
tenir al seu abast la possibilitat de seguir
programes de tractament i deshabituació,
amb independència de la seva situació
processal i de les seves vicissituds penals
i penitenciàries, realitzant-se en els propis
centres penitenciaris els programes
d’atenció especialitzada i podent disposar
l’Administració de departaments
específics per la realització de programes
permanents relatius a drogodependències
ubicats a diferents àrees geogràfiques.
5) suspensiÓ De L’eXecuciÓ De
La pena
L’article 87 del Codi Penal (modificat
recentment per la LO 15/2003, de 25 de
novembre) permet acordar la suspensió
de les penes privatives de llibertat no
superiors als cinc anys, evidentment
amb audiència de les parts, dels penats
que hagin comès el fet delictiu a causa
de la seva dependència a les substàncies
assenyalades a l’article 20.2n CP,
sempre i quan es certifiqui suficientment,
pel centre o servei públic o privat
degudament acreditat o homologat, que
el condemnat es troba deshabituat o sotmès
a tractament per a tal finalitat en el
moment de decidir sobre la suspensió.
L’apartat segon del mateix article 87 CP

Dossier jurispruDència
afegeix que: “En el supòsit que es tracti
d’un condemnat reincident el Jutge o
Tribunal valorarà, per resolució motivada,
l’oportunitat de concedir el benefici
o no de la suspensió de l’execució
de la pena, atenent les circumstàncies
del fet i de l’autor.”
6) jurispruDència MÉs
reLLeVanT
• Sobre la interpretació de l’atenuant de
greu addicció (art. 21.2n CP), resulta
interessant destacar que hi ha diferents
postures en la doctrina penal i reflexades
també per part de la jurisprudència.
En efecte, el Tribunal Suprem no segueix
en aquesta matèria una única línia, doncs
juntament a sentències en les quals el
fonament de l’atenuant es fa radicar en
l’afectació de la imputabilitat del subjecte
(entre d’altres: SSTS núm. 793/2003,
de 4 de juny; núm. 337/2003, de 7 de
març; núm. 199/2003, de 10 de febrer;
núm. 1151/2002, de 19 de juny; núm.
901/2002, de 14 de maig; núm. 421/2002,
de 4 de març; núm. 239/2002, de 14 de
febrer; núm. 853/2001, de 16 de maig)
cal destacar que dins de les resolucions
que parteixen de què l’atenuant de greu
addicció és una qüestió d’imputabilitat hi
ha moltes en les que s’afirma que l’article
21.1 CP conté una sort de “presumpció
legal d’imputabilitat disminuïda”, en el
sentit que tota addicció greu comporta una
alteració de les facultats psíquiques de la
persona. Aquesta raó, encara radicant el
fonament de l’atenuació en l’afectació de la
imputabilitat, no és necessària la comprovació
expressa del grau exacte en que les
facultats intel·lectives i volitives del toxicòman
estaven alterades, doncs d’alguna
manera la pròpia constatació de què pateix
d’una addicció greu porta implícita aquesta
conseqüència, en aquest aspecte trobem,
per exemple, SSTS núm. 2154/2002, de
19 de desembre; núm. 1374/2002, de 18 de
juliol; núm. 513/2002, de 20 de març; núm.
409/2002, de 7 de març; núm. 2305/2001,
de 5 de desembre i la núm. 1856/2001, de
16 d’octubre, que són la perspectiva des
de la qual s’han analitzat tradicionalment
tots els efectes del consum de drogues
sobre la responsabilitat penal, existeixen
altres resolucions que deslliguen aquesta
circumstància de consideracions sobre la
imputabilitat i la interpreten en funció
d’altres paràmetres. Així, per exemple, en
les Sentències del T.S. de 31/7 i 19/10/98 o
més recentment la de 9/2/01, es diu que:
“Com ha assenyalat la Jurisprudència
d’aquesta Sala la drogoaddicció específicament
prevista a l’article 21.2 CP es configura
com atenuant per la seva rellevància
motivacional, és a dir. Al marge de la
intoxicació o del síndrome d’abstinència,
tractats a l’article 20.2, i sense considerar
hipotètiques patologies mentals derivades
d’una prolongada addicció, amb eliminació
o menyscabament de la capacitat
intel·lectiva o volitiva del subjecte, a considerar
aleshores des de la perspectiva
de l’article 20.1 CP. La circumstància
atenuant de drogoaddicció està construïda
des de la perspectiva de la seva incidència
en la motivació de la conducta criminal,
en quant realitzada “a causa” de la drogoaddicció,
sent per a tal necessari que
l’addicció sigui greu i que existeixi una
relació causal o motivacional entre aquesta
dependència i la perpetració del delicte.
• Sentència de l’Audiència Provincial de
Barcelona (Secció 10ª), de 25 de març del
2003, reiterant la STS de 24 de novembre
de 1997, es diu: “És indubtable que no és
suficient la condició de drogoaddicte per
què s’entengui disminuïda la imputabilitat
i la responsabilitat penal del subjecte.
És necessari acreditar no sols l’addicció
sinó també el grau de deteriorament mental
de quan es van produir els fets” i,
posteriorment, la Sentència del Tribunal
Suprem de 27 de setembre de 1999 al proclamar
que “el consum, encara que sigui
habitual, no permet l’aplicació d’una atenuació
si no s’acredita la causalitat en la
realització dels fets delictius, la qual serà
d’apreciació quan existeixi l’evidència
d’un cert deteriorament ocasionat pel
consum de droga constant o d’una certa
alteració de la consciència, produïdes pel
consum ocasional que redueix la capacitat
de culpabilitat”
“ El suport probatori que maneja la part
apel·lant resulta de totes maneres insuficient,
no ja per justificar l’apreciació de
l’eximent completa o incompleta que es
postula sinó tampoc per l’atenuant simple.
Fora de les pròpies i vagues manifestacions
de l’acusat la documental pateix
de consistència suficient màxima al tractar-se
de meres exploracions o referències
del propi examinat [...] És evident que
manca el material probatori de la solidesa
necessària pel que ha d’ésser mantinguda
la Sentència “a quo”.
• La jurisprudència no estima aplicable
l’atenuant quan el benefici patrimonial
que es persegueix no està limitat
a les necessitats de consum, sinó
que es tracta de tràfic a gran escala o
d’operacions d’important quantia econòmica,
per exemple, la STS 534/2002, de
27 de març, que denega l’aplicació de
l’atenuant de greu addicció atenent a:
“la funció exercida pel recurrent en la
dinàmica del tràfic, al no ser merament
Últim@ Instànci@ 96 · Maig 2008
4
TORNA AL DOCUMENT PRINCIPAL
un petit traficant que es dedica a la venda
de ”paperines” en petita escala als consumidors
finals, sinó una persona situada
en una escala superior “en la piràmide
del tràfic”, doncs és un subministrador o
proveïdor de la droga als venedors directes,
és a dir una espècie de “majorista”
o traficant en gran escala”. No es dóna
la relació de causalitat que requereix
l’atenuant perquè “la drogoaddicció és
irrellevant per a qui compta amb diners
i droga abundant pel seu propi consum i
tot i això es dedica a promoure el consum
il·legal de tercers (STS 158/2000,
d’11 de febrer). I aquest últim és precisament
el cas del recurrent”. També
trobem en sentit semblant la STS núm.
1000/2000, de 8 de juny i la STS núm.
1468/2001, de 18 de juliol.
• Sentència de l’Audiència Provincial de
Barcelona (Secció 3ª), de 13 de juny de
2002: “No s’ha desenvolupat al plenari
cap acte probatori tendent a l’acreditació
de que l’acusat es trobés en alguna de
les hipòtesis que permetrien l’entrada
en funcionament de les atenuants, les
eximents completa o incompleta o, en
últim terme l’atenuant per analogia. Únicament
la declaració de l’acusat en el
plenari al·ludint a un consum de pastilles
i alcohol on l’esmentada ingesta no ha
quedat acreditada. En aquest sentit no
es pot entendre que la declaració d’un
dels policies al·ludint que el color dels
ulls es podria deure a la ingestió de
pastilles o alcohol sigui bastant per apreciar
l’atenuant, bàsicament perquè, ni
es ratifica pel seu company, que no pot
afirmar dit extrem ni, en qualsevol cas,
s’aporten dades rellevants sobre el grau
d’afectació que hagués pogut tindre en
el moment de comissió dels fets de les
seves facultats volitives. Així les coses,
en quant no consta acreditada mínimament
la ingestió d’alcohol o pastilles
o que l’acusat es trobava sota la seva
influència en el moment dels fets, procedeix
desestimar el recurs.”
• Finalment, la Sentència de l’Audiència
Provincial de Barcelona (Secció 10ª), de
13 de gener de 2004 diu que “Ressenyant
quin és l’abast de l’atenuant perseguida
en la present alçada hem de reparar en la
seva demostració, com no pot ser d’altra
manera és doctrina en tot punt consolidada
del Tribunal Suprem i elevada a
axioma que les circumstàncies modificatives
de la responsabilitat criminal han
d’estar tan provades com el fet incriminatori
mateix, reiterant-se amb idèntic tenor
fins l’actualitat així molt recentment la
STS de 13 de març de 2003.