EL CEL SOBRE LA TERRA - Biblioteca Astrología

EL CEL SOBRE LA TERRA
LA DIVISIÓ ASTROLÒGICA DE LA PENÍNSULA IBÈRICA,
CATALUNYA, ANDORRA
I LA CIUTAT DE BARCELONA
FRANCESC CASTELLANO I VILAMÚ
Barcelona 2004
EN RECORD DE JOAN M. BADIA, EL PROFESSOR LESTER

2
INDEX
Introducció - pg. 3
D'Hispània, Sagitari, a Catalunya, Escorpí - pg. 6
Recerca, troballa i justificació del centre - pg. 15
Els dotze sectors astrològics de Catalunya - pg. 19
Andorra, un país marcat per Verge - pg. 40
Barcelona, divisió d'una ciutat - pg. 45

INTRODUCCIÓ
L'astròleg que es mostra curiós per tot allò que l'envolta veu com la Terra li
parla; observa com cada cosa que apareix al seu voltant és a un lloc precís i compleix
unes funcions específiques, i el que és més important per a ell, pot ésser analitzat
astrològicament. Les dues eines de treball més meravelloses que disposa l'Astrologia
són per un costat el llenguatge simbòlic i analògic, que permet connectar i relacionar
elements ben diferents sota el fil conductor d'un planeta, un signe, o una combinació
astral, i per l'altre la classificació que al llarg dels segles s'ha fet de tot allò que s'ha
observat, seguint els paràmetres astrològics. La combinació de les dues, junt amb el
seny i la lògica, permeten a l'observador fer unes deduccions i arribar a unes
conclusions que el refermen encara més fort en el seu convenciment essencial: a
l'Univers tot és connectat i el més gran es reflecteix en el més petit. Quod superius
sicut est quod inferius, allò que és superior és similar a allò que és inferior, resa l'antic
adagi de la "Taula de Maragda" d'Hermes Trimegist, i aquest aforisme és la clau per a
qualsevol mena de treball que vulgui lligar la Terra i tot allò que en ella hi succeeix
amb el cel. El Macrocosmos celestial es reflecteix en el Microcosmos terrenal, i de la
mateixa manera que hom estudia el Microcosmos humà usem les mateixes eines i
formes de treball per a estudiar el terrenal i amb la mateixa intencionalitat, la de lligar
el món inferior amb el superior.
Aquí volem centrar la connexió cap a la Terra concretament cap a un espai
molt específic del nostre planeta, Catalunya. Hem agafat el país i l'hem inspeccionat,
hem anat buscant les característiques que presenta i el seu simbolisme o forma que
les permeten interpretar, sempre segons els paràmetres astrològics, i hem tret les
nostres conclusions. Hem vist com hi ha espais al territori català que apareixen
clarament "tenyits", marcats o tocats per la força de signes astrològics, i que aquests
espais guarden no tant sols una similitud amb els pressupostes astrològics sinó que
també tenen una diferenciació ben clara amb els altres que els envolten. Tot allò que
hi ha de dominant a un indret guarda una correspondència precisa amb els models
superiors, celestials; i encara podem afegir que allò que hi passa segueix exactament
els ritmes que el moviment dels planetes pel cel estan indicant-nos a cada moment.
L'Astrologia ens permet viatjar en el temps, moure'ns des d'aquest instant
filosòficament intangible que anomenem present vers totes les direccions; tant anem
cap al passat, amb la memòria d'allò que fou i amb la tècnica astral d'interpretar-ho
cercant-ne les causes, com podem projectar-nos vers el futur, amb el coneixement de
les causes astrals, i amb el concurs de certes tècniques anem a la recerca del lloc on
situar els efectes que es preveuen. El coneixement astrològic d'un país no tant sols es
pot fer sobre uns esquemes polítics (horòscop natal del país, en el cas de ser possible)
sinó també sobre uns esquemes geogràfics, tal i com proposem en aquest treball.
Sabem pel tema astrològic del país, és a dir, per la seva carta astral (que no sempre
és possible calcular degut al desconeixement del moment precís de naixement), que
passarà quelcom, però no sabem exactament on; però si hi afegim un coneixement
astrològic de les zones geogràfiques que es presenten sota la influència de cada
signe, aleshores la possibilitat de tenir un coneixement del què, quan i on, es
converteix en certesa plena i exacta, sols deformada per les errades d'interpretació
possibles de l'astròleg. Com sempre ens trobem davant de l'imprevisible factor humà.
Aquí és on entra en acció el servei pràctic d'aquest treball que us presentem
ara. La visió astrològica de l'espai geogràfic català permet centrar sobre l'espai físic els
esdeveniments que hom espera que succeeixin a nivell col·lectiu, però també ens
permet fer una aplicació molt més personal veient la nostra relació íntima amb el
3

terreny. Tots els astròlegs hem passat per l'experiència de la pregunta d'un consultant
sobre si el lloc on va a viure és bo o no, si li és favorable o no acabarà d’encaixar-hi, o
bé si ha d'obrir un negoci a un indret o a un altre; no hi ha dubte que disposem de
suficients eines de treball per a donar resposta satisfactòria a la demanda, i en aquest
sentit l’Astrologia Horària és força precisa, però si podem afegir-hi la visió de l'espai
geogràfic concret, quines influències pesen allà, sota quina regència astrològica es
posa, i el comparem amb el tema astral de la persona, el resultat és una ampliació
magnífica de la nostra eficàcia. Podem acabar d’harmonitzar la plena integració de la
persona en l'espai físic, i així crearem un diàleg que ja no serà tant sols cel/persona,
sinó que s'estableix a tres bandes, cel/persona/terra. Molts cops ens trobem també
amb l’experiència real i objectiva de sentir-nos molt millor a un indret que no pas a un
altre, sense que hi hagi aparentment cap cosa que ho justifiqui, o que tenim més tirada
a anar a passejar per un espai que ens atreu més que els altres, i això succeeix d’una
manera absolutament irracional, més enllà de qualsevol justificació ni racional ni
emocional que ens ho pugui explicar; doncs bé, amb el coneixement de les
característiques astrals de cada lloc i fent la comparació amb el tema astral de la
persona es pot entendre el perquè d’aquest fenomen.
Aquest és un treball pràctic, es tracta de posar la persona sobre el país i veure
quina relació concreta té amb ell, què pot fer-hi, com pot usar aquesta realitat
astrològica en profit seu. Tant vàlid és enfocant-ho per cercar una nova residència com
per a buscar un espai de retir solitari profitós; tant serveix per buscar zones d'inversió
econòmica com per anar-hi de vacances. Tot allò que fa la persona que el posa en
contacte amb un espai geogràfic es pot posar dins aquest servei. A banda de ser (si es
vol) una curiosa aplicació de l'Astrologia, hi ha un interès utilitari obvi en ella, he volgut
veure-hi una aplicació pràctica que cadascú pot emprar i adequar a les seves
necessitats. L’Astrologia com a eina de servei per a integrar la persona en el seu món
terrenal; aquesta és la intenció que es porta a aquest treball. En aquests moments en
que molts éssers humans estan cercant una major integració en el seu espai natural
per a desenvolupar una qualitat de vida millor, i en el que intentem retornar a la Mare
Terra de la qual en els darrers dos-cents cinquanta anys ens en hem allunyat, un
treball presentat sota els paràmetres astrològics pot ésser una bona eina per a tots
aquells que cerquen el seu espai.
Hem de fer abans de res una distinció aclaridora entre els conceptes d'espai
geogràfic, espai humà, i espai polític. En primer lloc, un espai geogràfic és un conjunt
unitari marcat per uns límits naturals; la Península Ibèrica és un sol espai geogràfic
marcat pels Pirineus, l'oceà Atlàntic i la Mediterrània, per bé que dividit en aquests
moments en quatre espais polítics (Espanya, Portugal, Andorra i Gibraltar); l'illa de
Creta és un espai geogràfic que forma part ara d'un altre de polític, Grècia. Podem dir
que un espai geogràfic és un espai immutable, i teòricament sols alterable per les
possibles catàstrofes de la dinàmica del planeta. Un espai geogràfic forma una unitat
que transcendeix les possibles divisions de caire administratiu o polític, la qual cosa no
invalida que en alguns moments coincideixin les dues coses; com a exemple podem
posar l'illa de Sri Lanka, que és un espai alhora geogràfic i polític.
En segon lloc tenim un espai polític, que és una divisió artificial, és el resultat
d'una evolució històrica, amb unes organitzacions que li donen coherència, i que pot
estar format per diferents espais geogràfics o humans; com a creació temporal
humana és subjecte de transformacions (segregar-se una part, ésser conquerit per un
altre, etc.). Amb tots els ets i uts que vulgueu, aproximadament podem dir que un
espai polític coincideix amb una nació o un estat; Rússia és un espai polític format per
diferents espais humans i geogràfics.
4

El tercer espai es l'humà, marcat per l'àmbit on viu una comunitat que
s'identifica amb uns valors i unes tradicions que considera pròpies, col·lectives i que la
distingeixen de les altres al seu voltant, com pot ésser la llengua. Tornant a Espanya i
veient-la com un espai polític, en aquests moments dins hi ha diversos espais humans,
com Euzkadi, Catalunya, Galícia, l'Aragó, etc., on cada comunitat té els seus trets
distintius. Quan es parla de la divisió astrològica de la Península Ibèrica cal tenir això
ben clar, que parlem d'espais geogràfics si no indiquem clarament el contrari, i en el
cas de Catalunya ens referim a un espai humà, el d'una comunitat que comparteix una
llengua i una tradició comú, ja que en el nostre treball ens en anem més enllà de la
Catalunya estrictament tancada per unes fronteres polítiques.
A aquesta obra anirem passant de l'àmbit espacial més gran al més petit;
anirem fent un recorregut per la Península Ibèrica com a símbol de l'espai major,
presentant la seva divisió però sense entrar profundament a les interioritats de cada
zona ja que no és el nostre objectiu, l'espai geogràfic català com a un bon
representant d'un espai mig, el Principat d'Andorra com a símbol d'un espai geogràfic i
polític petit, i la ciutat de Barcelona com a representant d'un espai humà, ciutadà en
aquest cas. Veurem que en tres d'ells es poden aplicar idèntics principis de treball i
que sols a un, Andorra, ens haurem de regir per altres principis astrològics. I és que,
sens dubte, a la Terra hi ha tanta varietat dins la unitat com es pot veure al Cel.
Aquí no he volgut tant sols presentar el resultat d’un treball sinó mostrar-vos
una eina per a fer-ho; la meva visió i punt d’origen és que tot allò que es pot analitzar
respon sempre a uns paràmetres astrològics i que una mena d’impuls humà del tot
inconscient va projectant-los en tot allò que fa i viu; per exemple, havent treballat amb
la toponímia he vist que es posen els noms de lloc ens els indrets que acorden
perfectament amb els esquemes astrològics i això fer per gent que no sabia res en
absolut del món astral.
Aquest estudi l'he volgut dedicar a la memòria de Joan Muñoz Badía, el
Professor Lester, ja que fou el primer que me'n parlà, i tot i no estar gaire d'acord (per
no dir gens) amb ell amb les distribucions astrològiques que feu ni del país català ni de
l'andorrà, no puc sinó retre-li un petit homenatge personal amb aquesta obra. Lester
fou un pou de saviesa astrològica i un dels mantenidors de la Tradició Astrològica en
els anys de la dictadura, i de les seva escola deriven molts dels que ara ens dediquem
a aquest coneixement.
Espero que sigui una eina útil a les vostres mans.
5

1
D'HISPÀNIA - SAGITARI A CATALUNYA - ESCORPÍ
L'Astrologia és un camí que ens porta a fer-nos moltes preguntes i a contestarles
amb l'eina que tenim, el ric món del simbolisme astrològic. El fet d’estudiar
qualsevol cosa astrològicament fa que s'estableixi un diàleg entre l'astròleg i allò
estudiat, i aquest és un diàleg que funciona realimentant el coneixement que l'astròleg
té; no es pot veure un tema astral d'una persona que passi per un procés de
creixement sense que deixi alguna mena d'empremta sobre la realitat de l'astròleg, i
tots els astròlegs tenim l'experiència de veure com en el moment en què tenim un
aspecte tens en el nostre propi tema astral ens apareix gent amb el mateix problema o
aspecte, com si se'ns donés l'oportunitat de veure al mateix temps diferents
aplicacions i sortides de la mateixa configuració astral; això es pot anomenar la
realimentació del coneixement.
D'idèntica manera, estudiar astrològicament un país com Catalunya es
converteix en un diàleg entre el país, l'astròleg i els cels, el Cosmos sencer, diàleg que
passa per diferents fases de comprensió. Aquest estudi sobre Catalunya vista
astralment és un reflex d'un camí fet sobre el terreny; no ha estat tant sols un treball de
biblioteca aplegant dades i ordenant-les, sinó que he trepitjat el país, m'he deixat
envoltar pel flaire de cada indret i he tret les meves conclusions; molts anys d’anar
amb la motxila a l’esquena m’ha portat a conèixer el país de manera molt completa. En
aquest estudi es demostra que hi ha una realitat d'influència astral que no es pot negar
i que apareix arreu, en aquest cas un tros de terra, un país. Si tant clarament es veu
sobre això ¿com negar que també sobre els éssers humans, que al cap i a la fi ens
movem sobre aquesta terra, també ho estem?
Forma part de la tradició astrològica correntment assumida per tots els
astròlegs occidentals que cada part del món, cada país i fins i tot cada ciutat té el seu
signe astral; tot allò que neix en un moment determinat absorbeix les característiques
dominants al cel en aquell instant; això significa que totes les característiques que el
fan propi (siguin geogràfiques, històriques o socials) l'identifiquen amb aquelles que
tradicionalment s'atribueixen al signe que se li dóna com a regent i dominant, com a
propi. Cada cop que hi ha algun fenomen astral que afecta a un signe específic amb
major força que un altre, la porció de la Terra on hi té la seva regència se'n fa ressò i
allà hi passen les coses que són de preveure, segons les característiques del signe.
Claudi Ptolomeu al segle II, recollint una tradició anterior molt probablement
d'origen babilònic, dedica tot el tercer capítol del segon llibre del seu Tetrabiblos a
presentar les atribucions astrals de les terres conegudes al seu temps, veient la Terra
com una projecció del cel. Sense apartar-se ni un mil·límetre de l'adagi "com és a dalt,
així és a baix" crea tota una visió terrenal a la que cada indret correspon a un signe o a
la influència d'un planeta, passant de la totalitat d'un gran espai a la particularitat
d'espais més petits. Ptolomeu posa el centre del món a la Mediterrània Oriental,
dividint el món en quatre quadrants; sense explicitar tota la seva divisió podem indicar
que el quadrant noroccidental correspon a Europa central i occidental, i d'acord amb
això dóna a l'occident europeu la regència de Sagitari, fent-la correspondre a un arc
que inclou Malta, Toscana, Cèltica (que per a ell sols és la part inferior de la Gàl.lia) i
Hispània. Tota la Península Ibèrica, doncs, és regida pel signe de l'arquer, segons
aquesta antiga tradició. La mateixa fórmula apareix a la seva Geografia i és recollida
pels astròlegs àrabs medievals, hereus de la tradició babilònica i hel·lenista
alexandrina.
6

El mateix Ptolomeu indica que, d'acord amb la regència de Júpiter i Sagitari
sobre aquestes terres, els seus habitants estimen la llibertat, la senzillesa, la neteja i
l'elegància. És la seva opinió...
Ara bé, no tothom està d'acord amb això, i ja Alfons X de Castella al "Libro de
las cruzes" parla del problema del signe d'Espanya i les diverses opinions i diu: "Hi ha
una part dels savis que diuen que el signe de Gèminis té poder sobre tota Espanya en
general. I hi ha un altre grup que diu que el signe de Gèminis és el del seu regne, la
qual cosa vol dir que és el signe de la seva casa X, i segons aquesta opinió serà el seu
signe Verge. I això es diu segons l'opinió dels savis egipcis i amb Messa'al.la i els seus
companys, puix que Messa'al.la diu que el signe d'Espanya és Verge. Més Tolomeu
diu al seu llibre anomenat Quatripartit, quan parla de descriure els signes: posa-hi
Espanya a la partició de Sagitari; així segons aquesta opinió Sagitari és el signe
d'Espanya, ja que totes les opinions atorguen que el signe de Gèminis és un dels
angles ja que Gèminis i Sagitari són oposats. Però tots els astròlegs que nasqueren a
Espanya de totes les gents anaren provant els fets d'Espanya, l'un darrera l'altre. Tots
diuen que el signe de Gèminis és el més adient d'ésser el signe d'Espanya més que
cap dels altres, i això diuen tots els espanyols i sobre aquesta arrel porten llurs judicis.
Mes sembla segons llurs dites i llurs judicis que a aquest signe de Gèminis donen el
regne d'Espanya, i això s'atorga segons l'opinió dels egipcis, i contra l'opinió d'Hermes
i d'un gran grup dels savis antics. I aquesta és la veritat i l'arrel que cal guardar en tots
els judicis d'Espanya" (Traducció personal del text editat pel C.S.I.C., Madrid, 1961).
Per a aquells que volen mantenir el sentit nacionalista espanyol en contra de les altres
nacionalitats peninsulars cal dir que en el temps del rei castellà el concepte Espanya
equivalia al de la Península Ibèrica amb tots els seus regnes, i en res s'apropava al
concepte d'estat unitari tant al gust a partir del segle XVIII. Personalment, discrepo
absolutament de l'opinió del monarca i en decanto com la majoria dels altres astròlegs,
cap al signe de Sagitari tant per a la Península Ibèrica en conjunt com un espai
geogràfic, com per a l'estat espanyol com a ens polític, com a regne que deia el
monarca; la nostra pràctica astrològica ens demostra que Sagitari s’hi escau del tot i
que no cal donar-hi més voltes, tot i que reconeixent que es pot aplicar en certs
moments de treball el concepte axial Gèminis/Sagitari.
Alí ben Ragel atribueix també el signe de Sagitari a Hispània, que val tant com
dir la Península Ibèrica. William Lilly, probablement el major astròleg anglès del segle
XVII, va donar a la Península Ibèrica una triple regència; la part oriental era sota
Escorpí, la central sota Sagitari i l'occidental sota Peixos; és molt interessant aquesta
divisió que coincideix força amb la que ens mourem nosaltres. Podria ser que pensés
en Lilly amb la triple divisió política de Portugal- Castella/Lleó- Corona d'Aragó, i
aleshores encara s'hi ajusta amb major precisió. També Adolfo Weis a "La Astrología
racional" s'ajusta a l'atribució de Sagitari a Espanya i Escorpí a Catalunya. Idèntica
atribució per a Espanya fa en José P. Garaña ("Astrología magistral", ed. Kier), però
donant a la ciutat de Barcelona la d'Escorpí, sense anomenar Catalunya. El genial
Diego de Torres Villarroel (i amb ell mai se sap si és un cop d'humor) al "Viaje
Fantástico" dóna a la ciutat de Barcelona el signe de Cranc, Àries i Capricorn a
Tortosa (no entenem per quina raó donar-li una doble atribució ni la cita d’aquesta
ciutat que en el seu temps era important, però no tant...), Taure a Girona, Lleida la fa
Verge, i de Catalunya se n'absté de parlar. Ni cal dir que no podem estar d'acord amb
ell de cap manera per les atribucions de les ciutats, com veurem en la divisió
astrològica de Catalunya, i que més aviat ens sembla un parlar per parlar del bon
Torres. Podríem seguir amb més exemples, però per acabar sols indicarem que en
Boris Cristoff accepta també Sagitari per a Espanya ("Un retorno del pasado", ed.
Kier). És una de les coses en la que, com podem veure, pràcticament tothom hi
coincideix plenament.
7

Anant, però, una mica més enllà de Tolomeu, Lilly, i tots els que han fet cites
d'Astrologia geogràfica, podem afegir que cada sector astral funciona no com ell sol
sinó complementat amb el reflex del signe oposat. La característica que un signe dóna
a una zona geogràfica s'equilibra per un costat amb el signe oposat, però al mateix
temps aquest signe por actuar com a l'ombra del primer, en el sentit de fragment fosc
de la persona que rebutgem i que projectem sobre els altres. És un punt que cal
retenir, ja que ens explica la causa de dinàmiques i funcionaments socials que no
acaben d'encaixar dins l'idea d'un signe regent propi. Això explica les vacil·lacions a
Hispània entre Gèminis i Sagitari indicades abans.
Tal i com en una persona cal distingir allò que anomenem el seu signe astral de
tota la resta de les influències que el conjunt planetari i celeste li donen, i sabem que
dins de la seva unitat personal cada fragment del seu organisme és regit per un
planeta o un signe, la mateixa idea projectada sobre la terra ens diu que dins de la
unitat que cada zona de la Terra té pel seu signe propi podem establir-hi encara una
divisió interna en dotze parts, i cadascuna amb el seu signe dominant. Aquella antiga
idea que l'home és el punt de referència, un model a l'abast de tothom que vulgui
estudiar la realitat puix que reflecteix tota l'estructura de l'univers, també sobre l'espai
que l'home trepitja, és a dir la Terra, s'ha d'observar el mateix mirall, idèntica reflexió.
Com al cel cada sector és dins d'un signe i tot allò que hi passa ho posem sempre en
referència a un signe concret, també a la Terra s'ha d'observar la mateixa estructura,
no podent estar estructurada la part de manera diferent que la totalitat. Si la Terra és
un element més del Cosmos, no poden regir en ella regles diferents de les còsmiques,
salvant les naturals diferències.
Ja hem indicat que la Península Ibèrica és Sagitari en conjunt geogràfic, i tota
la llarga història acumulada ens ho demostra. Com tot signe, segons dèiem abans, cal
veure'l sempre comparat amb el seu contrari, fent un eix amb els dos; si voleu
l'aspecte Gèminis de l'eix el podem veure en la constant presència de dues comunitats
i dues tendències, siguin ètniques com íbers-celtes, moros-cristians, jueus-cristians, o
siguin de caràcter, l'aglutinador vers el centrifugador, de la dinàmica de la població del
país. Allò de les dues Espanyes poetitzades per Machado és un fet que no arrenca del
segle XIX sinó que podem trobar-nos-el durant tota la dilatada història dels pobles
peninsulars. Si el fet sagitarià apareix en la capacitat de moure's com un sol home en
contra o a favor d'un fet especialment rellevant, llençant tota la força ígnia del signe i
l'ímpetu expansiu anant més enllà, el fet dels Bessons a l'espectre peninsular el
podem apreciar en les constants divisions de la seva societat. Fins i tot s'aprecia a
l'actual divisió peninsular en dos grans estats, Espanya i Portugal, que curiosament
són Sagitari i Peixos (recordem Lilly), signes ambdós regits pels mateixos planetes,
però amb força diferència d'acció en cada cas.
Les dues Espanyes... ¿Sabeu que Alfons X s'anomenava Hispaniarum Rex, rei
de les Espanyes, en genitiu plural? Molt més proper, Felip V, el primer Borbó, també
s'hi anomenava, i la mateixa titulació apareix als gravats que ens mostren a la seva
muller Isabel Farnesio, "Hispaniarum regina". Parlar d'unicitat on fins el reis
s’anomenen senyors de terres plurals és una mostra d’ésser curts de gambals.
Sols a una nació tocada per Sagitari se li acut travessar l'oceà i colonitzar
pràcticament un continent exportant-hi totes les institucions religioses i polítiques,
convençuda que eren les úniques veritables teològicament i vàlides políticament.
Només a un espai sagitarià podia haver-se implantat el fanatisme inquisitorial amb
tanta força. Sols a una nació sagitariana se li pot ocórrer ésser més papista que el
papa, fer una croada al segle XX, posar-hi al davant un cabdill Sagitari (Franco) i
deixar-lo manar 40 anys; mai s'havia vist una identificació major del país amb una
8

persona, la famosa "Espanya de Franco", amb tota la mística nacional-catòlica (Neptú
actuant amb molt baixes vibracions) i la duresa de la llei aplicada a cop de garrot
(Júpiter mal entès, sens dubte), sense oblidar els desapareguts i les fosses comunes,
o bé els infinits negocis bruts dels aprofitats del règim (casa XII a Escorpí). No és el
dictador l'únic Sagitari que vol "salvar el país" durant la història; sense rebuscar gaire,
el general Joan Prim també fou Sagitari, i Sagitari era Manuel Fraga Iribarne, el vell
dinosaure de la dreta "salvadora" del país. Fins i tot l'actual regim estatal, la
monarquia, va néixer amb l'entrada del Sol a Sagitari l'any 1975. Sagitari la Península
Ibèrica, Sagitari Espanya com a estat, Sagitari Espanya com a regim actual. Com a
curiositat podem afegir que no ens sembla estrany que alguns dels artistes més
identificats amb allò que s'anomenaria "el fet espanyol" (lo español que dirien els
castissos) hagin estat d'aquest signe; Lope de Vega, amb les obres sobre la honra i
l'honor, Joaquín Rodrigo, Manuel de Falla i Joaquin Turina amb les seves
composicions inspirades en aspectes i temes espanyols, Tomás Bretón amb les
sarsueles populars, etc.
Tornant vers la tradició astrològica, el mateix Ptolomeu afirma que cada signe
es divideix internament en dotze parts de 2º 30' (dodecatemories), i cadascuna d'elles
és sota el domini d'un governant seguint la regència dels signes (Tetrabiblos, llibre I,
capítol 22); així es mostra el fet que la part - el signe com a fragment del total zodiacal-
conté la mostra concentrada de la totalitat. Si ho passem a l'objecte del nostre estudi,
podem dir que això que es treballa sobre el paper on es dibuixa la carta astral pot
ésser projectat idènticament sobre un espai geogràfic que sapiguem que és d'un signe
concret. D'aquí neix la possibilitat de dividir un espai donat en altres de menors, tenint
cadascun d'aquest una característica específica.
Aquest concepte l'apliquem doncs a la Península Ibèrica i veiem que cada part
peninsular té la seva atribució astral dins del conjunt d'un espai sagitarià. Situant-nos a
un centre que és a un indret proper a Madrid (molt probablement el Cerro de los
Ángeles, cosa que no pot deixar d’ésser curiosa ja que els àngels conceptualment
corresponen a Gèminis), la divisió peninsular en dotze sectors o zones astrològiques
es pot fer sense gaires complicacions. En aquest terreny hi ha certa unanimitat entre
astròlegs en les atribucions de cada zona i una acceptada força correntment és la que
segueix, tot i que personalment l'he ampliat fent-la sortir dels límits estatals espanyols
per a incloure-hi, com és lògic, tots els espais estatals peninsulars; estem parlant
òbviament d’Astrologia geogràfica i no pas política.
- Aries = les províncies d’Àvila, Salamanca, Càceres, la part occidental de Toledo, les
terres portugueses de Beira Alta, Beira Baixa i Extremadura litoral fins al riu Tajo;
- Taure = Badajoz, Huelva, el sector occidental de Ciudad Real i el central de Toledo, i
les portugueses de Ribatejo, Alemtejo i Algarve;
- Gèminis = Sevilla, Còrdova occidental, Cadis, part occidental de Ciudad Real;
- Càncer = Camp de Gibraltar, Còrdova central, part central de Ciudad Real i de
Toledo;
- Lleó = Ciudad Real (ciutat), Toledo (ciutat), la meitat occidental de la província de
Jaén amb la ciutat inclosa, Granada, Costa del Sol, Màlaga;
- Verge = sectors orientals de Toledo i Ciudad Real, Albacete i Múrcia;
- Balança = Alacant, València, Castelló, Conca, meitat sud de la província de Terol;
9

- Escorpí = l'Alcàrria, meitat nord de Terol, tot Catalunya, la part oriental de Saragossa
amb els Monegros;
- Sagitari = Guadalajara, sector oriental de Sòria, parts occidentals, central i nord de
Saragossa, Osca;
- Capricorn = la Rioja, meitat occidental de Sòria, Navarra i Euzkadi, Burgos;
- Aquari = Cantàbria, Palència, Segòvia, Astúries, meitat oriental de Lleó;
- Peixos = Galícia, part occidental de Lleó, Zamora, i la part de Portugal inclosa entre
la frontera amb Galícia i el Duero.
Fent un comentari una mica simplista i tant reduccionista que pot semblar
anecdòtic, ningú podrà negar el caràcter piscià dels gallecs com a poble, sempre
perduts en les seves boires i les enyorances indefinides de la morriña, (comparable a
la saudade portuguesa); fins i tot la tradició pesquera i marítima d'aquest poble s'escau
al signe; el sagitarià més clarament manifestat a l'Aragó, amb la seva obsessió per la
noblesa de caràcter; la monolítica duresa del Capricorn basc, la força que la pedra té
encara a aquest poble i l'arrelament amb la Terra dels avantpassats; o la típica i
sevillana simpatia geminiana; a l'escut de Jaén hi ha un Lleó, al de Granada un altre, a
banda del Pati dels Lleons de l'Alhambra, i la Costa del Sol no poc amagar per enlloc
el seu nom; la Costa Blanca murciana proclama que és Verge als quatre vents; les
festes de Foc del País Valencià, les de moros i cristians tant populars a les comarques
meridionals del país, el barroquisme de les esglésies valencianes, totes aquestes
s'inclouen dins la dinàmica de l'eix Balança/Àries. Podem seguir oferint nombroses
dades que ajudarien a justificar més clar encara cada sector peninsular, sense jugar
amb les més aparents com fins aquí, però el nostre objectiu és arribar a l'espai català.
Si contemplem la Península en funció del vell camí iniciàtic que ara coneixem
con Camí de Sant Jaume, camí que hom ha anomenat esotèricament "camí de la
mort", aquest comença al Cap de Creus a Catalunya per Escorpí, segueix per l'Aragó
amb Sagitari, les terres del Navarra, la Rioja i Burgos capricornianes, les del nord de
Castella i la part llevantina de Lleó amb Aquari dominant, i acabant al Finisterre de la
Galícia dels Peixos. Sembla gaire bé obligatori que comenci a un lloc regit pel signe de
la mort i la transformació, i aquest és un factor als meus ulls clau per a tenir en compte
a l'hora d'atorgar un signe a les terres catalanes dins les peninsulars en el seu conjunt.
Parlem, ja ho haureu suposat, del veritable Camí de les Estrelles, no d'aquella
mistificació medieval controlada pels monjos i que és la base de l'actual Camí de
Santiago que sols té sentit turístic.
Sense moure'ns de l'observació global, els dos puntals sobre els que s'alça el
cristianisme ibèric són Saragossa i Compostel·la, un a la zona Sagitari i l'altre a la
Peixos, que ens apareixen no tant sols lligats pels seus planetes regents al cel, sinó
també a la terra quan tenim en compte que el mateix apòstol que s'associa amb
Saragossa ho fa també amb Compostel·la. No crec que sigui casualitat que dins les
atribucions simbòliques dels apòstols, Sant Jaume es consideri Sagitari, que manta
ocasió es representi dalt de cavall ("Santiago matamoros" l'anomenen els integristes),
que sigui el patró d'una orde de cavalleria, i que en el procés de sincretisme del
cristianisme amb els cultes autòctons americans pre-colombins s'equipari amb el
Senyor del Llamp o el Senyor dels Quatre Vents, sempre genet d’un cavall.
Considerant tots els arguments i elements (i molts més que podríem afegir-hi),
no podem dubtar que l'atribució sagitariana de la Península i la que hem fet en dotze
parts són correctes i una bona base per a qualsevol treball posterior.
10

Dins d'aquesta divisió feta, hem assumit que l'espai que anomenem Catalunya
és regida pel signe d'Escorpí, com amb encert veia Lilly també. Trobem la mateixa
atribució a la "Enciclopedia Astrológica", de Nicholas Devore, que ens remet a Alan
Leo. Si analitzem allò que s'ha volgut denominar trets diferencials dels catalans, veiem
que entren perfectament dins les característiques que s'atorguen al signe d'Escorpí, i
alguns d'una manera que gaire bé diríem ofensiva. Podríem fer un llistat, que es pot
ampliar fins a nivells subtilíssims que ens ho mostraria ben clar, però ens concretarem
en uns punts sols remarcables i que gaire bé podem dir que són els típics tòpics que,
si bé mai responen exactament a la realitat ens en parlem de manera força propera.
Pot ésser bo que recordem que les associacions astrals es fan per un doble procés,
lògic en uns aspectes i analògic en altres, i per tant els arguments en defensa de les
atribucions astrals en alguns moments poden semblar agafats pels pèls als ulls dels
que no entenen aquest art, però cal deixar que el símbol parli i ens causi un impacte,
ens doni la resposta sobtadament.
- Escorpí és el signe tradicionalment associat amb la mort i el renaixement :
Catalunya és un país que celebra com a diada nacional no un guany o una victòria,
sinó una pèrdua, no un naixement sinó una mort, no l'inici sinó el final. Dins la vida
anual catalana la festa dels morts, la famosa castanyada, és un altre element a sumar
a aquesta presentació; tot el ritual que se seguia quan moria una persona (ara
desaparegut per culpa dels tanatoris i de l'intent d'amagar-nos la realitat de la mort) fa
que el tarannà català s'avingui força amb aquesta faceta del signe. Sols un país
escorpinià pot permetre's el luxe de posar-se a menjar pastissets (els dolcíssims
panellets) en diada tant luctuosa. Però més enllà de la mort hi ha el renéixer, i els
catalans som mestres en ressuscitar coses, des dels Jocs Florals a la Generalitat; és
com si no acabéssim d'entendre el sentit de la transformació, aixequem morts esperant
que siguin com foren en altres moments. Possiblement formi part del nostre karma...
La llegenda de l'origen de l'escut català, els quatre pals de sang, lligada a l'agonia d'un
comte és un bon exemple de la mort dominant a Catalunya. Anem a dur flors a les
tombes dels Presidents morts, fem exposicions sobre ells que semblen rituals
necrofílics, vivim el record de la mort a cada moment. Anecdòticament, podem dir que
un dels més curiosos escàndols dels darrers anys del segle XX fou provocat pel cos
dissecat d'un negre boiximà exposat al museu Darder de Banyoles, i si això no és cosa
escorpiniana, ja em direu què és. Seria bo recordar que a l'únic lloc d'Ibèria on es
conserva la medieval Dansa de la Mort és a Catalunya, al poble empordanès de
Verges.
- L'animal tòtem d'Escorpí és el porc : ¿cal que recordem la matança del porc
convertida en un ritual sencer i una festa que "reclama" tenir tota la família i amics al
voltant? A Catalunya hi ha un veritable culte al porc i als seus derivats alimentaris, i tot
i que ara s'hagi convertit en un reclam turístic encara la matança és un fet important a
tota la Catalunya rural. Òbviament l'animal del signe contrari, el toro, és el nostre
animal "ombra", i - menys a uns indrets molt concrets i que corresponen a la zona més
antigament islamitzada del país- les curses de braus són un fet del tot aliè a la nostra
cultura. Les curses de braus entraren a Catalunya de mà dels soldats castellans del
duc de Cardona per a mantenir-se distrets i no pensar en batalletes i forçar donzelles.
Quan es parli de la distribució interna catalana veurem molt clarament que exactament
aquestes contrades tauròfiles tenen la seva explicació, fins i tot una de tant insòlita
com la plaça de braus d'Olot. Lògicament no hem de considerar les places de braus
aixecades per imperatiu del comerç del turisme... Ni tant sols arqueològicament hi ha
cap element lligat amb el brau en tot el territori català; ni a les pintures rupestres ni a
les restes de ceràmica ibèrica trobades a l'actual Catalunya podem apreciar cap brau.
L’antiga Era de Taure va passar per les nostres terres deixant-nos nombroses
11

construccions megalítiques, dòlmens i menhirs, però no hi ha restes que reprodueixin
elements taurins com passa a terres de Castella o fins i tot a les Illes Balears.
- El regent d'Escorpí és Mart : Dins el procés de cristianització, a banda dels
santificats predicadors vinguts de fora com Fèlix o Cugat, el primer sant que fou tingut
en compte de manera massiva fou Martí, la forma que les energies simbolitzades per
Mart entren tornades cap a l'esperit dins la mitologia cristiana. Sant Martí va entrar
amb força sobre tot durant els primers segles de la lluita contra l'islam, i són
nombrosos els pobles de la Catalunya Vella que el tenen per patró o que fan la Festa
Major per la seva diada l'onze de novembre, sota Escorpí; fins i tot hi ha arreu del
Principat més de vint-i-cinc pobles que els tenen com a topònim. Més tard, i no sense
que l'Orde del Temple tingués la seva part de responsabilitat, el culte patronal es
decantà cap a monsenyor Sant Jordi, establint-se clarament la dicotomia arquetípica
de Mart entre el sentit militar del primer i el cavalleresc del segon, que es pot entendre
perfectament pel lligam amb la sensibleria de la donzella i la rosa que entra dins del
pol Taure de l'eix. Per molt que Sant Martí acabés essent Bisbe, la gent el té més
present per la seva iconografia que el presenta com a soldat tallant la seva capa per a
compartir-la amb un pobre. No oblidem que les dues grans festes religioses catalanes,
Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat se celebren el més de Taure, el 23 i el 25
d'abril. Martí quedà per al poble, Jordi per als nobles, i actualment és Jordi qui mana...
Les dues muntanyes sagrades i simbòliques catalanes són Montserrat (amb la seva
Moreneta) i el Canigó, on hi ha el vell monestir de Sant Martí, gaire bé la casa mare de
la cristianització després de la reconquesta de les terres del centre i l'orient pirinenc.
Sant Martí se celebra l'onze de novembre, més escorpinià, i Sant Jordi a Taure, signe
de l'exili de Mart. Mart és el senyor de la guerra, i una de les hosts guerreres més
temudes medievals foren els almogàvers, mercenaris a sou de senyors catalans, que
marxaren fins terres de Grècia i Turquia i fent grossa destrossa per una simple
revenja; encara avui es parla a Grècia de la "revenja catalana", i a Sicília per fer por a
la mainada els hi diuen "compte, que vindrà el català!", com aquí parlem de l'home del
sac. Si això no és escorpinià, ja podreu dir dins quin signe ho posem.
- Escorpí simbolitza la tensió entre matèria i esperit : Una tensió que hom
simbolitza astrològicament amb el concepte de mort i transformació inherent al signe,
de transcendir els lligams aparents de la matèria per a matar-la i alliberar l'esperit que
hi roman presoner. És si més no curiós senyalar que un bon grapat de sants catalans
tenen força a veure amb aquesta tensió; tenim un sant alquimista, Sant Maurici Proeta,
fill de Castelló d'Empúries i que segons conten era tintorer i tenyia amb aigua de mar;
un de levitador, el barceloní Sant Josep Oriol; un altre que lluitava amb dimonis, el
pare Palau d'Aitona; podríem seguir encara fins omplir moltes pàgines. Un dels
aspectes de la tensió que porta a la lluita entre les dues polaritats de l'ésser humà es
manifesta amb l'anacoretisme, la recerca solitària de la transcendència, que d'alguna
manera podem dir que és preparar-se en vida per a la mort aïllant-se del món, i no
podem obviar els nombrosos nuclis d'ermitans i anacoretes que hi ha hagut a
Catalunya (al Montseny, Montserrat, Montsant, el Cardó, la Garrotxa, a la península de
Creus, etc.). Pot ser per aquesta característica que a Catalunya fou on discretament
però amb certa força arrelà la representació religiosa medieval de la dualitat, el
catarisme, que, per altra banda dels Pirineus començà a manifestar-se a aquella part
de la Gàl.lia que Tolomeu donava com a Escorpí també.
- Escorpí ens ve associat amb el món ocult i tenebrós : Els grans mites, les
llegendes que més impacte han fet a la consciència catalana, tenen un doble sentit
que les fa ésser portadores de missatge; tradicions que se centren als castells, tot el
cicle llegendari del Comte Arnau, moltes de les tradicions de bruixeria que ens porten
directament al record dels temps xamànics, no és aquest el lloc de parlar-ne a l'abast,
però és sols una indicació. Si hem de creure en les tradicions, tot Catalunya és plena
12

de túnels i galeries subterrànies que comuniquen llocs força allunyats i fins i tot amb
Mallorca... Aquest món ocult, però en un sentit notablement més pur i elevat, es fa
palès també als cultes a les Marededéus més populars que són totes negres excepte
aquelles que l'església ha imposat. Núria, Montserrat, la del Claustre de Solsona, la
Cisa, el Vinyet, Bastanist, Foix, són les que de sempre han atret a la gent, mentre que
amb les blanques imposades per l'església ha calgut fer una gran pressió per a les
adoptés el poble, i tot i així el seu tracte amb elles és molt formal al davant del més
intensament emocional que les negres reben. Les Marededéus Negres són l'aspecte
escorpinià de l'eix Taure- Escorpí que representen.
- tossuderia i permanència : la capacitat de mantenir-nos capficats en una idea,
un projecte, un record, una tradició, forma part de la característica escorpiniana que li
confereix l'ésser un signe Fix. Sols aquesta permanència explica la supervivència de la
llengua després de tres segles de pressió castellana, i quatre de francesa.
- recerca de les coses internes : Escorpí és un signe que va més enllà de les
aparences i s’interessa per tot allò que hi ha al seu voltant i a vegades de manera fins i
tot obsessiva; a Catalunya tot ha estat estudiat; els aspectes més ínfims de la
geografia, història, biologia, llengua, geologia, tradicions, fins i tot s'ha fet catàleg de
totes les esglésies del país; pràcticament podem dir que no hi ha res que no hagi estar
estudiat i analitzat fins al fons, fins les seves arrels i components més inversemblants.
Rar és el poble mitjanament gran, i molts dels petits, que no tingui el seu lletraferit que
hagi ocupat moltes hores en estudiar les tradicions, la història o qualsevol altre
aspecte del seu indret natal. Hem volgut arribar fins a conèixer les arrels més
profundes de la nostra realitat.
- Els catalans som interessats pels diners : Aquesta és una etiqueta que se'ns
ha enganxat molts cops. És la nostra ombra, que no és sinó el compliment de l'eix
Escorpí/Taure, amb la matèria fixa. La fixació en la matèria (la gasiveria) no sol ésser
cosa normal dins les persones escorpinianes sinó més aviat és pròpia dels signes de
Foc i de Terra; al ser Taure el contrari d'Escorpí, els defectes potencials d'aquell signe
es projecten com a ombres al segon. A la Divina Comèdia, Dant Alighieri ja parla de
"l'avara povertà di Catalogna...".
- Els catalans de les pedres en fem pans : Si per un costat és un elogi de la
capacitat laboriosa (com sempre tòpica) del poble català, per un altre ens remet a tot
un grapat de refranys i dites que parlen de la capacitat de fer diners dels catalans, de
fer negocis; hom ha dit que som els fenicis ibèrics. Ara bé, la gran riquesa de
Catalunya ha vingut pel comerç amb terres llunyanes; els diferents consolats catalans
arreu de l'espai mediterrani medieval en poden ésser una mostra, i tot el
desenvolupament dels segles XIX i XX un altre. Si posem la casa II d'Escorpí a
Sagitari, no hi trobareu cap problema per a veure-hi aquí el moviment dels diners, van i
vénen de lluny. Encara podem fer una altra interpretació de la dita a la que podem
veure-hi la capacitat transmutadora i transformadora del signe.
- L'estètica ens perd : No sé qui fou que va dir-ho (podria haver estat
Unamuno), i certament tenia tota la raó... Davant de l'activitat fins i tot barroera i massa
directa de Mart, l'eix amb Taure ens dóna la suavitat, l'esteticisme sensual de Venus.
Els catalans sempre hem de vestir d'estètica els nostres quefers i sols una burgesia
com la catalana podia haver tingut necessitat d'un art propi (el modernisme) per posar
una pàtina de llustre sobre la força més dura de l'esperit marcià representada per la
lluita pel negoci. Si la nostra perdició és l'estètica, si és el nostre perill, ¿no hi veiem
també l'efecte de la casa XII a Balança? Hi ha una frase catalana definitiva: "no fa
senyor". Podem admetre totes les potineries que vulgueu per a justificar un afer, però
un "no fa senyor" vol dir que ha trencat les mínimes lleis d'harmonia, que ha trencat la
13

llei no escrita però acceptada de l'estètica pública, que té tanta o més força sota el
nostre punt de vista com la moral pública, i així hom pot dir que la casa XII ha sortit a
la llum.
- Escorpí regeix els genitals i les funcions de micció : Conta una tradició que en
el moment de la confusió de llengües quan allò de la Torre de Babel, un bon home
tenia ganes d'orinar i s'apropà a una paret a fer-ho; al poc, un altre home que passava
per allà se li acostà i també orinà. En acabar el primer digué "Quin descans, noi!",
paraules que el segon entengué perfectament puix li contestà "Ja pots ben dir-ho!". Els
dos es van entendre del tot i parlaven català. Des d'aquell moment si un català veu
que un altre orina, al moment li agafen ganes de fer el mateix, i el refrany diu "si vols
conèixer un català, pixa i el veuràs pixar". Aquesta és una característica que sols tenim
nosaltres i és desconeguda en altres pobles, és la nostra "marca divina". Ja en Joan
Amades en parlava d'aquesta tradició, que sota la meva perspectiva astrològica sols
puc fer que posar-la dins les pròpies funcions d'Escorpí. Ja he dit en altre lloc que
treballar astrològicament vol dir a vegades agafar el rave per les fulles i que podem
trobar-nos amb fets insospitats, però que s'integren dins les formes estereotipades de
cada component astrològic, signe, planeta, casa, etc.. Potser podríem posar aquí les
diferents pedres fàl·liques anomenades aufemísticament Cavall Bernat que en el seu
origen eren Carall Bernat (Montserrat, Illes Medes, etc.).
- Escorpí mostra un interès pels temes escatològics superior als altres signes,
sense que sigui una qüestió patològica : deixant a banda la riquíssima tradició
humorista i popular sobre la merda que té el país, la màxima sublimació d'aquest
interès ens l'ofereix una tradició que afirma que Rupit és el poble més antic del món,
perquè el pare Adam ja va "cagar arrupit"... Francament, lligar el primer home amb la
funció corporal més escorpiniana ens sembla una mostra perfecta i no crec que la
tinguin a gaires pobles més. Dos exemples més força arrelats i populars són per un
costat la tradicional figura del caganer en els pessebres, probablement la barreja més
surrealista de totes les iconografies sagrades i que actualment s’ha convertit en una
figura clau i constantment reinterpretada convertint en caganers els polítics del
moment, i per un altre costat el “caga tió”, aquell tronc sec que convenientment
atonyinat ofereix caramels i llepolies per a la mainada la nit de Nadal.
Si seguim els ritmes astrals, veiem que l'estudi dels trànsits dels planetes lents
pel signe d'Escorpí mostra ben clar que es connecten constantment amb els canvis,
els moments tensos o puntuals de la història del país, els moments de major
prosperitat, d'arribada de gent forana, etc. Sense anar més lluny i sols mirant de
passada els últims anys, podem dir que el darrer pas de Plutó pel nostre signe (1983 -
1995) ha marcat el darrer moment de transformació, i que la conjunció de Júpiter i
Saturn a 23º de Taure de l'any 2000 va marcar el principi del declivi del govern
monolític de CiU al país.
Crec que no cal insistir més afegint més exemples; Catalunya és un país
marcat i regit pel signe Escorpí dins un macro espai sagitarià, i aquest signe marca la
seva dinàmica social, cultural i política.
14

15
2
RECERCA, TROBALLA I JUSTIFICACIÓ DEL CENTRE
Per poder-nos enfrontar a l'anàlisi astrològic d'un indret concret cal prèviament
que ens situem al centre, des d'on podrem començar a fer la distribució de cada espai
astral del mapa del país; si aquest concepte el portem al tema astral d'una persona
diríem que el primer que cal cercar és la posició del Sol, centre del nostre sistema i
centre organitzador de la totalitat que es reflecteix a la carta astral. El centre és el punt
de confluència de totes les possibilitats i des d'on aquestes es van desplegant; per a
observar la totalitat d'un territori cal situar-nos al bell mig d'aquest i, si pot ser, a un
indret que sigui elevat, on res ens privi de l'amplitud de l'observació.
El centre ha de complir una sèrie de condicions que l'imposin i el designin com
a tal, que van del factor geomètric al simbòlic, unes condicions que no hagin estat
manipulades per cap grup de pressió i, sobre tot, ha d'ésser un punt des d'on es pugui
començar a fer la divisió de manera coherent, que no sigui dubtosa. D'alguna manera
hem de dir que el centre ha de ser un lloc que estigui buit o, com a molt, marcat per
una cosa molt lleu o indefinida, però que compleixi la funció. Quants cops hem vist que
el centre d'un indret concret és indicat exactament per l'absència de cap indicació, o bé
per una pedra, un arbre centenari,...
Abans d’indicar la posició del centre cal dir què entenem, astralment parlant,
per Catalunya, quines són les terres que hem de tancar dins una figura geomètrica,
més o menys regular, que ens serveixi de punt de referència per poder treballar per a
situar-hi el centre. Aquesta figura ens ve marcada per un rectangle irregular on els
angles es disposen a Salses a les terres del Rosselló, Bausen a la Val d'Aran,
Aiguaviva de Bergantes a la punta més sud occidental del Matarranya, i Sant Carles
de la Ràpita al Montsià. Si fa no fa, tota la terra catalana entra dins d'aquest espai, i
per tant ja tenim una concreció tangible per a poder estudiar. El nostre concepte de
Catalunya inclou, doncs i com és lògic, les terres del Principat amb el petit espai de
parla occitana de la Vall d'Aran, les comarques de l'anomenada Catalunya Nord, i la
Franja de Ponent. Malgrat les divisions administratives entre dos estats en primer lloc, i
entre dues "comunitats autònomes" dins l'estat espanyol, hi ha una unitat territorial de
base eminentment lingüística (menys l’Aran) i històrica que cal mantenir ben present a
l'hora de fer qualsevol treball amb ella.
La recerca del centre de Catalunya es va convertir en una interessant dèria
durant un llarg temps, ja que no era tant sols el fet objectiu de la seva posició, sinó tot
el treball de buscar elements externs que ens ho justifiquessin i que, sobre tot,
permetessin treballar amb la resta del país amb objectivitat. Les possibilitats eren
diferents i anaven correntment en funció no de la veritat sinó de les preferències
personals dels que el volien marcar. El Professor Lester fou el primer que se n'ocupà
seriosament, i ja cap a l'any 1975-76 ens en parlava; com a bon solsoní el tenia que
posar a prop de casa seva dubtant entre Solsona i el Port del Comte, on sembla ser
que va tenir algunes experiències paranormals. Tot i que ell hi treballava i n'estava
convençut i que cada cop que parlava de Catalunya ho feia en funció d'aquest centre,
a un nivell pràctic i que ens servís no tant sols per fer previsions sinó per entendre la
seva gent i dinàmica, no era l’indret que acabés de complir del tot les expectatives i
característiques que jo cercava. La passió, si bé és un factor d'impuls personal prou
acceptable, pot ésser un element distorsionador de la realitat.

Una segona possibilitat que vaig estar meditant un temps era la que ens oferia
el petit poble de Serrateix, a cavall entre el Berguedà i el Bages, però malgrat que ens
oferia algunes expectatives interessants i fins i tot curioses a un nivell molt simbòlic
que serien ara llargues d'explicar, no ho era tampoc ja que la divisió que d'allà sortia
no acabava d'encaixar del tot en la dinàmica del país.
Una tercera opció era la que defensava un manresà que el situava a la mateixa
ciutat de Manresa o bé a la Torre del Breny, a Sant Vicenç de Castellet, un vell
monument funerari romà; òbviament tampoc ho era, ni de bon tros, i sols es podia
justificar amb uns adhesius que els manresans portaven als vehicles fa uns anys on
turísticament posava "Manresa, cor de Catalunya", però oblidant que el cor no és al
centre, tot i que simbòlicament ho sigui, sinó lleugerament desviat. Aquesta
consideració de la Torre del Breny l'he escoltat més d'un cop, però ja se sap que
tothom vol tenir la fama o a casa seva o al costat. I si hem de posar ciutats, ben mirat
Cardona s'apropa més al centre real, i encara podríem afegir-hi Calaf com a vila
important molt més propera.
El centre de Catalunya fou identificat més tard sense cap mena de dubte
(permeteu-me guardar una mica més el secret del nom de l'indret) a un lloc d’on es
poden remarcar algunes característiques i totes elles importants:
- És a un indret que té encara avui dia una certa dificultat per a arribar-hi, que
fins i tot d'una manera una mica maximalista podríem dir que comporta una mena de
peregrinació el fet d'anar-hi, i no per manca de carretera sinó perquè si no s'hi ha de
fer res concret, ningú hi puja;
- És un indret apartat de qualsevol nucli gran de població, la qual cosa és una
petita cura d'humilitat per a altres opcions;
- Aquesta posició llunyana de qualsevol lloc habitat important (i més en temps
pretèrits!) propicià que hi hagués un assentament eremític abans del segle XII;
- És un lloc des d'on es gaudeix d'una perspectiva circular de totes les terres de
la Catalunya interior i que sols resta limitada per l'horitzó que les serralades creen:
Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Montseny, les serres entre l'Osona, el Ripollès i
el Berguedà, la Tossa d'Alp, el Cadí, la serra del Bou Mort, s'obre a l'infinit per les
planes de Lleida, i torna a tancar el cercle per les serres que s'estenen entre la Conca
de Barberà, l'Anoia i l'Alt Penedès fins tornar a Montserrat, generant un cercle gaire bé
perfecte. A la llunyania s'albira clarament el massís de l'Aneto cap a mestral, i el
Canigó cap a l'altre costat, cap a gregal.
- És marcat per una simple creu de pedra clavada a terra, com aquelles que es
veuen a les entrades de molts pobles i que, cosa insòlita del tot i única a Catalunya, la
seva base és un rellotge de Sol, l'únic que coneixem situat a terra i no a una paret.
- A una distància en línia recta de 3 kms. hi ha un dolmen conservat força bé,
anomenat de la Pera; un xic més allunyat n'hi ha un altre anomenat del collet de Su; i
encara n’hi ha un tercer anomenat de la Casa Cremada; ja és sabut que la majoria
d'aquestes construccions són fetes a llocs d'intensitat energètica o de cruïlles de línies
energètiques, el drac de la terra;
- Hi ha un santuari dedicat a una Marededéu trobada, amb una creu paté a la
porta, la mateixa creu que amb variació de color va identificar al seu temps l'Orde del
Temple i l'Orde de Malta encara avui dia. No us deixeu aixecar la camisa amb la
16

història de l'aparició de la Verge al segle XVI a un home de la contrada, ja que l'indret
era ja dedicat a la Verge molt abans d'aquell segle (400 anys, pel cap baix...). Com a
tants altres llocs sagrats i màgics, és més important el contingut intern i soterrat que hi
ha que no tot el folklore que hom hi ha posat al damunt.
- Fou possessió directa del Temple, que sembla que aixecà la primera capella
vers l'any 1312, molt poc abans de la dissolució de l'Orde, probablement la darrera
adquisició de l’Orde, i va passar després a mans dels Hospitalers. És sabuda la dèria
del Temple per obtenir i establir-se a indrets molt concrets, sigui per haver estat llocs
de culte pre-cristià, sigui per estar a llocs amb una càrrega energètica o simbòlica molt
específica, a banda del valor estratègic o militar que podien tenir, la qual cosa no és
especialment important en aquest cas. Dins les lleis de la geoestratègia qui domina el
centre té poder sobre tot allò que d'ell depèn, sigui dins un nivell polític, social o màgic.
- És un lloc que estigué en mans d'una de les famílies nobles catalanes més
lligades amb el Temple i amb altres elements d'allò que anomenem "l'altra història", la
història màgica i espiritual del país, la família que dóna nom, aparentment, al santuari.
- Finalment, és un lloc on el nom ja ens remet a un dels arbres simbòlics
sagrats d'Escorpí, el pi, del que segons la tradició fou fet el sarcòfag d'Osiris,
consagrat a Attis i del que fou feta la creu de Jesús; el pi té idèntic sentit simbòlic que
l'acàcia maçònica. L'adagi diu que "per Sant Martí, la pinya a collir", el mateix dia de la
matança del porc, l'animal que hem identificat totèmicament amb Escorpí en altre lloc.
Sense donar-hi més voltes, estem parlant del santuari de la Mare de Déu de
Pinós, just al límit on conflueixen les actuals comarques del Solsonès, el Bages,
l'Anoia i la Segarra. S'hi arriba, anant-hi per l'Anoia, per una carretera que surt de
Calaf, passa per Sant Pere de l'Arç i les casetes de Puigpelat, el poble de Pinós, i
s'enfila fins al santuari; si hi aneu per la banda del Solsonès, cal arribar a Su i allà
seguir per la carretera que hi porta directament. Hi ha encara una tercera carretera,
aquesta per la Segarra, que surt de Torà, va a Cellers i puja a Pinós; finalment una
darrera que ve pel Bages, surt de Salo i passa per Matamargó i Vallmanya. Una per
cada comarca que s'ajunten aquí formant una creu gaire bé perfecta. I si voleu anar-hi
a peu, és lloc de pas d'un Sender de Llarg Recorregut, el GR-7. Pinós és a poc més de
900 m. d'alçada sobre el nivell del mar.
Les coordenades geogràfiques del centre de Catalunya són 41º 50' 20" Nord i
1º 32' 28" Est. Hom pot trobar el mapa topogràfic de la zona al full 330-III del "Mapa
Topográfico Nacional de España", escala 1:25.000, que correspon a Ardèvol. Cal
avisar, però, que a la darrera edició (2001) consten encara com a pistes forestals
algunes carreteres, com la de Pinós a Su.
Tothom que vulgui entendre Catalunya ha de pujar a Pinós; sols és possible
establir un diàleg astrològic amb un espai observant-lo directament, essent-hi. El
diagrama representat a una carta astral ens parla de molts factors i elements diferents
que ens apropen, i molt !, a la realitat que estudiem, però sols vista des del lloc on la
centrem ens ofereix la possibilitat d’establir contacte amb el genius loci, amb l'esperit
del lloc que ens donarà la inspiració que ens cal per a entendre-la. Sols estant al
centre es pot començar a desgranar el rosari d'elements per a fer-los parlar i trenar-se
entre si per a donar un resultat coherent. Si hi pugeu, no tindreu cap mena de dubte
que sou al centre d'alguna banda, veureu tot Catalunya en un preciós cercle al vostre
voltant, i si allà hi escolteu vostra veu interna tindreu la més absoluta certesa de la
realitat d'aquesta tria.
17

La justificació més clara de l'acceptació de Pinós com a centre de Catalunya la
trobem en el moment en què comencem a estudiar els dotze sectors astrals; posant el
centre en els altres indrets de proposta no acaben de lligar exactament les
característiques d'allò que hi ha amb les possibilitats d'interpretació astrològica, però
posant-lo a Pinós, les línies divisòries entre els sectors s'ajusten força a formes
regulars i definides molt clar, com veurem en parlar de cada sector.
El santuari de Pinós és dalt d'una serralada (no és, però, el punt més elevat, el
qual se situa a un turó molt proper), que segueix l'eix 0º Cranc - 0º Capricorn. Aquesta
serralada sembla com si ens donés ja una indicació escrita a la terra de la direcció cap
on teníem que començar a posar els límits a cada lloc i així va ser com es va anar
treballant, sempre a la vista dels mapes i comprovant sobre el terreny en moltes
ocasions la certesa de l'atribució donada. No em cansaré de lloar les excel·lències de
tenir en compte el genius loci, és fonamental; és ell qui et fa veure a cada moment allò
que hi ha latent i que esperar ésser desvetllat. En aquest cas, la mateixa orientació de
la serralada ja ens ho estava indicant i sobre el mapa es podrà comprovar. A tots els
altres llocs proposats com a centre, no es donava cap altra condició de similar
importància, i fou una de les tantes raons que ens forçaren a escollir Pinós.
Un cop amb la certesa de la posició central de Pinós vàrem donar una ullada a
les terres més properes al santuari, i ens trobàrem amb la sorpresa que en un radi
circular de 6 kms. en línia recta i a vol d'ocell, apareixien perfectament ordenats els
dotze signes, indicats com sempre, i tal i com anirem treballant d'ara endavant, per
formes simbòliques (topònims i advocacions); aquests signes s'ajustaven força amb la
seva projecció més enllà d'aquesta línia de limitació.
Començant per l'angle sud-est i seguint l'ordre de les sagetes del rellotge,
tenim a 6 kms. el caseriu de Puigferrer, que és el simbòlic Àries amb qui es connecta
per ferrer-ferro-Mart; la Caseta, Casanova, Plans de la Casanova i església de Santa
Maria de la Molsosa, que ens indica Taure; Les Caselles i l'església de Santa Llúcia de
Cuiner, però que abans era dedicada a dos patrons, Sant Pere i Sant Feliu, que ens
parlen de Gèminis, no pel simbolisme de cada sant, sinó per la dualitat de culte, i per
les cases petites; capella de Santa Anna de Can Guilella, o l'Aliguella, i Santa Anna és
la Mare de la Mare, la qual cosa la significa com a Càncer; capella del Sagrat Cor de
can Peça Rodona, essent Lleó sens dubte pel simbolisme del cor; església de Santa
Maria d'Ardèvol que és Verge; la capella de Sant Francesc a can Tristany, de qui la
seva festa és el 4 d'octubre, mes de Balança; l'obaga de l'Espinagosa i la Casa
Cremada que ens remeten a Escorpí, per les espines i la destrucció, a través les dues
del simbolisme marcial; el Puig Ventós i Sant Grau, que els veiem Sagitari; la capella
de Sant Pere de Matamargó, sabent que Sant Pere simbolitza dins els apòstols el
signe de Capricorn; el Pla de la Ciutat i un del tot insòlit Tossal de Montjuïc, ambdós
orientats en direcció exacta a Barcelona i per tant a la zona Aquari; la capella de Sant
Pelai de can Oliva, essent en llatí Pelagius i etimològicament ve del grec significant
"aquell que ve del mar", la qual cosa el posa sota Peixos, que per cert és un dels sants
menys venerats a Catalunya i és del tot insòlit trobar una capella que li sigui dedicada i
de manera sorprenent a un indret tant lluny del mar.
Vistos aquests elements no es pot negar que sembla fet per una mena de
voluntat superior que ho ha disposat així. La major sorpresa, us ho juro, és la
presència de Montjuïc a un indret que apunta directament a Barcelona, ciutat on la
muntanya d'aquest nom és característica. I que com una mena de confirmació al
costat hi hagi el pla de la Ciutat, a un indret del camp entre mig de la buidor més
absoluta, però indicant la mateixa direcció ja em va semblar fer-ne un gra massa.
Acostumat com estic a treballar amb el llenguatge de les conversions simbòliques i les
situacions insòlites que confirmen intuïcions més diverses, no he tingut cap problema
18

per a acceptar per la via de l'acte de fe la plena certesa de la meva disposició dels
signes respecte al territori català veient la dels llocs propers a Pinós.
Podem tenir el dubte si no hem patit una obsessió en la recerca d’elements
simbòlics que no ens ha fet caure en una mena de sana paranoia, una obsessió
simbòlica, veient fantasmes on no n’hi ha i volent forçar els fets obligant-los a encaixar
dins els nostres propòsits. Però ens ho desmenteix el tenir la confirmació que anàvem
en el bon camí que ens va venir més tard, quan tots els altres elements que hem usat
per a justificar la divisió astrològica del país ens encaixaven del tot. Per tant, no hi ha
res forçat i tot és en el seu lloc, on ha d’estar.
Podem començar ara, doncs, a parlar de la divisió astrològica interna de
Catalunya.
19

20
3
ELS DOTZE SECTORS ASTROLÒGICS DE CATALUNYA
Hem vist anteriorment com la Península Ibèrica era susceptible d'ésser dividida
en dotze parts; ara anem a fer el mateix procés sobre Catalunya. En el cas de la
Península hem fet la divisió d'un signe en un espai geogràfic ampli, i ara aplicarem les
mateixes regles a un espai força més petit, una dotzena part del tema peninsular, un
espai regit per un sol signe, Escorpí.
Un cop determinat el centre, el punt de confluència dels eixos, és possible
començar a fer una distribució. No podem caure en l'error de pensar que hi ha una
mena de línies rectes que fan que aquí acabi una cosa i en comenci una altra i que
sols ens cal seguir-les. No, la veritat és que una carta astral és un diagrama ideal,
modèlic, d'una distribució de l'espai on cada element ocupa un lloc i genera unes
relacions geomètricament exactes, però que cal adaptar-la a la realitat i aquesta no és
exacta. Els models ideals sempre baixen de categoria quan passen al nivell de la
materialització, de la concreció, perdent límits geomètrics però guanyant-hi amb la
incorporació d'elements associats. Els límits dels sectors astrals posats sobre el
terreny no són línies rectes, sinó que van fent ondulacions, entrant a un lloc, apartantse
d'un altre, però sempre conservant una plena coherència. Alguns astròlegs diuen
que en el cel no hi ha res exacte, tot és aproximat, i no tant sols hi estic plenament
d'acord sinó que això ho veig clarament projectat a la terra. És més, si mirem el cel,
com podem dir exactament que aquesta estrella és d'una o altra constel·lació, si l'espai
de l'una envaeix o envolta l'espai de l'altra?. No, les coses plenament definides són
únicament les artificials, les que pertanyen a les creacions de la ment humana. En
certes ocasions seran els cims de les muntanyes o les carenes de serralades que ens
marquen els límits, en altres són edificacions posades a llocs molt concrets o capelles
dedicades a sants molt específics, en altre pot ésser un riu que ens estigui fent de
partió entre zones, com el Llobregat en dos trams del seu recorregut. Tot i que
marquen grosso modo una forma rectilínia, si teniu la paciència d'anar situant els llocs
sobre un mapa veureu com van fent les ondes que abans hem indicat.
Per a ésser justificat, cada sector ha d'oferir un seguir de condicions que el
facin ésser fàcilment identificable amb un signe. Aquestes condicions les hem de
cercar dins un ventall molt ampli de factors que van de la toponímia a les llegendes,
passant pels escuts dels pobles i la seva història, i sols una eina com l'Astrologia ens
ofereix un camp tant gran de possibilitats d'utilització de coses que aparentment no
tenen cap relació entre elles, però que per l'estructura simbòlica i analògica astral es
lliguen i connecten generant una totalitat coherent. La toponímia ens ofereix un grapat
de noms que són suggeridors, les llegendes centrades a un indret vénen lligades a un
simbolisme o característica simbòlica que pot ésser interpretada astrològicament, els
escuts dels pobles treballen amb figures simbòliques; totes les informacions que
arriben són útils. També es tenen en compte les advocacions marianes o els sants que
es veneren a ermites situades a indrets concrets, ja que dins la seva forma fonètica o
de les atribucions que tenen amaguen molts cops la clau d'una connexió astral. Martí
és Mart, Sadurní és Saturn, Cosme i Damià o Abdon i Senén són parelles de sants
Gèminis, Corneli o Cebrià són sants de Taure, Pelai és Peixos, Pere és Capricorn, i
així podríem seguir.

Una de les característiques que mostra la riquesa de treball de l'Astrologia és
que durant molts segles s'han anat confeccionant taules d'atribucions a les que els
més diversos elements de la natura y de les accions humanes entraven en una
classificació; es parla de tot allò que s'associa amb Venus, p. ex., i començant pel
coure, seguint pel color verd, la pedra maragda, l'amor sensual com a concepte, les
formes voluptuoses fins arribar a l'olivera, hi ha una multitud de coses que s'hi poden
associar. Per tant, qualsevol cosa que intentem analitzar, segur que hi ha en ella un
element que tingui una correspondència astrològica evident i que per tant podem
incloure dins un àmbit superior o més ampli. Així, per poder treballar bé i amb prou
riquesa de matisos en la recerca dels elements que caracteritzen i justifiquen la divisió
astrològica de Catalunya, s'han considerat la major part d'elements possibles.
Com a mètode de treball, abans de començar a dividir Catalunya sols teníem
clar que la ciutat de Barcelona i la seva àrea d'influència propera era regida per Aquari,
cosa que ha estat acceptada tradicionalment i que la dinàmica i tarannà de la ciutat
ens ho justifica perfectament i en aquest punt no hi cap discussió, i a ella tornarem en
son moment. Ja era un punt de partença, petit si voleu, però amb la importància de
tenir un punt de referència i a partir del qual es podria generar tot el conjunt. Sols es
pot argumentar que si bé Aquari és el signe de la ciutat res ens obliga a pensar que
tota la seva comarca i altres de properes també ho siguin. I com que en certs moments
cal fer una mena d'acte de fe, es va incloure tota l'àrea circumdant-la, i la cosa va
funcionar, desfent així l'objecció.
Un cop segur al menys d'aquest sector calia plantejar-se on posar Capricorn i
Peixos, si cap a llevant o cap a ponent. L'opció de posar Peixos cap al Vallès i el
Maresme (la terra de Marina, que prou sembla connectar-se amb el signe) finalment
ens va semblar amb poc fonament, i tot intentant-la no ens portava cap a enlloc quan
ho relacionàvem amb els altres llocs i quan ho analitzàvem internament; però si
posàvem la part Peixos del Llobregat enllà la cosa encaixava força bé tant geogràfica
com simbòlicament. Així comptaven amb dos sectors ja marcats, Peixos i Aquari, i no
es pot dir que la resta fos bufar i fer ampolles però si que els diferents elements que
anàvem trobant de mica en mica encaixaven oferint-nos un tapís clar i coherent, allò
que es pot dir una demostració astrològica feta i treballada a molts nivells diferents al
mateix temps.
Feta la divisió que ens semblava correcta calia fer-la passar per un altre
procés, el contrari i que és el d'unir-les, fent-nos ressò de la vella operació alquímica
de solve et coagula; vam analitzar el resultat fent servir les divisions quaternàries de
l'Astrologia, per elements, i vàrem veure que tots els sectors regits per signes del
mateix element tenien elements comuns que no apareixen als altres sectors, o que si
be ho feien no tenen la importància que adquireixen els agrupats. D'una manera força
simplificada i resumint tot allò que s'ha anat trobant a cada lloc, es pot dir que:
- als sectors regits per l'Element Foc el factor bèl·lic i militar hi apareix de
manera constant; els tres focus importants, les capitalitats, del món romà a Catalunya -
Empúries, Tarraco i Ieso (Isona)- eren als sectors d'aquest element; els fets més
importants de la història catalana que posen en contacte amb l'exterior tenen lloc a les
zones de Foc. També s'hi poden trobar les casernes militars més importants o més
estratègiques, si més no històricament parlant.
- als sectors corresponents a l'Element Terra és on hi trobem les muntanyes
més altes, els paisatges més aspres, els penya-segats més impressionants; són
encara els espais on el treball de treure fruit al bosc, de l'agricultura i de la ramaderia
tenen un pes més important a l'economia. La societat d'aquests sectors sol ésser la
més conservadora del país, la que avança amb més calma. Han estat les zones on hi
21

ha hagut històricament una major presència eremítica, específicament de solitaris que
s'han entafonat dins una cova o balma i l'han convertit en capella o ermita, al recés de
l'úter simbòlic de la Mare Terra. A tots els sectors de Terra hi ha una figura femenina,
real o mítica, que sobresurt i que ens parla o del poder o de la dignitat de la dona. Per
acabar és, si més no, curiós destacar que als indrets de Terra apareix la figura mítica
d'Hèrcules/ Herakles, el protegit d'Hera, una primigènia deessa de la Terra.
- als sectors de l'Element Aigua es localitzen els costums més insòlites, les
llegendes més tenebroses, i els santuaris de Marededéus negres més importants, que
comparteix amb Terra com a l'altra part de la polaritat; aquestes Marededéus negres,
molt fosques o morenes, són insòlitament més abundoses a les zones d'Aigua que a
les altres, i sens dubte les més conegudes. Els conceptes que es lliguen amb els
naixements (a tots nivells) són dins d'aquests sectors.
- als sectors marcats per l'Element Aire són els elements intel·lectuals els que
ens donen les pistes per a identificar-los; sembla com si a l'Aire li costés una mica
concretar-se materialment, però malgrat això deixa la seva senyal si se sap cercar. És
curiós que fins i tot dins el calendari festiu que recorda dins el cristianisme les antigues
festes de cada signe, les festes que pertanyen a l'Aire han perdut del tot la seva força,
com si s'haguessin esmunyit. La Candelera d'Aquari, Sant Miquel de Balança, Sant
Cosme i Damià de Bessons, sols queden com a festes molt locals, fires comarcals i
poca cosa més. L'element Aire ens ve marcat per conceptes més que per fites
geogràfiques concretes, que també hi són, però no sempre clares. Una de les més
curioses constants als sectors d'Aire és que hi ha una constant dualitat entre dos
pobles o ciutats que estan renyits, picats, són contraris des de sempre, gaire bé com
una cosa folklòrica. La dualitat ens apareix amb la presència constant de dues
comunitats (jueus/cristians, gitanos/paios).
Podem encara afegir la complexitat i subtilitat de jugar amb els simbolismes
dels noms o dels escuts; per exemple l'àliga és un animal que s'associa amb el ternari
d’animals simbòlics d’Escorpí (escorpí/serp/àliga), però que en la seva qualitat d'àliga
real, tal i com apareix en els escuts, pren una categoria lleonina.
Hem vist també que a molts llocs dels punts de límit entre una zona i una altra
(no sempre fàcils d'establir) solen haver-hi o pics o construccions (castells, ermites,
pobles) que porten un nom simbòlic que s'escau del tot al signe o el planeta que el
regeix, i fins i tot podem trobar-nos dos noms propers que ens indiquen ben clar que
cada lloc pertany a un signe diferent. Com un exemple dels dos casos, a la línia entre
Àries i Taure a la comarca del Baix Camp trobem Montroig del Camp dins Àries i
Escornalbou ja dins Taure, essent ben propers, i acaba a la ratlla de la costa al Puig
Moltó, que és òbviament Àries. En aquestes circumstàncies no ha estat difícil d'establir
el pas de línia. En altres casos tota una carena de serralada o la vall d'un riu ens
marquen les zones, com el Segre o la Garona.
No podem esperar que hi hagi una línia marcada sobre terra que ens indiqui
clarament per on passa la divisòria, però, com hem dit abans, qui és capaç de saber
exactament on acaba una constel·lació? Es veu com es va passant d'una zona
característica a una altra, gradualment a uns indrets, o bé com en altres és un barranc
o un turó els que marquen diferències prou apreciables entre els dos vessants com per
a veure-hi els dos signes separadament. No hi ha una sola línia recta, però el conjunt
dels límits van seguint una coherència feta de punts clau que els determinen amb una
certa precisió. Al límit entre la zona Àries i la Taure, a la Segarra, a la banda d'Àries hi
ha el castell de Pujalt, la Guàrdia Pilosa i Sant Martí de Sesgueioles, coses força
arianes, amb qui es lliguen totes elles per Mart, mentre que a la banda de Taure
queden els camps de blat de la Segarra que s'obren cap a l'infinit i s'enllacen amb els
22

de la zona Gèminis. El primer santuari que hi ha a la zona Taure, encara al terme de
Pujalt, és el de la Mare de Déu del Puig del Ram al poble de Segur, pràcticament en
línia a La Guàrdia Pilosa; aquest és un exemple de com es determina el pas d'un
sector a un altre.
Un altre factor interessant a destacar és que a molts indrets és exactament el
complementari el que apareix marcant o actuant al lloc, l'element important a tenir en
compte és el que pertany al signe que se li oposa (una plaça de braus a una zona
Escorpí, p.ex.), refermant la visió dels signes astrològics actuant com a eixos duals.
Aquesta és una idea que cal tenir molt present ja que en ella rau la clau de bona part
de la dinàmica astrològica. Els signes es poden prendre per parells de contraris com si
fossin eixos, i molts cops hi haurem de recórrer per a poder aportar arguments.
Un cop plantejades aquestes consideracions prèvies anem ara a parlar de cada
sector en concret.
ÀRIES
Espai geogràfic = Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà, punta
occidental de l'Anoia, sud-est de la Segarra.
Un excel·lent exemple del paisatge que associem amb Àries és el del Camp de
Tarragona; fixem-nos que no són prats ni pastures sinó "camp", en abstracte. La seva
vegetació és feta de matoll, pi mediterrani, garrofers, molta planta amb espines,
esbarzers, etc. És la terra on l'anomenada fruita seca constitueix un element clau de la
seva economia (la fruita seca aporta una elevada dosis d'energia al cos que es
recupera de l'esforç, essent tant ràpid l'esforç com la recuperació, dues coses típiques
d'Aries i Mart). Les ovelles eren el bestiar normal en els ramats d'altre temps. Aquest
factor de sequera i eixut la trobem també a la hidrografia, on a tota aquesta terra
tarragonina sols hi ha el Francolí (que, entre nosaltres i a cau d’orella, no és un riu sinó
una pixarada una mica més gran, per bé que quan plou de valent se’n surt de mare ), i
el Gaià (que ni tant sols arriba a ser-ho). Les construccions tradicionals són de pedra
seca, com ens ho mostren les cabanes al mig dels camps i les parets de partió entre
els diferents bancals.
Si els gran fets bèl·lics van lligats a Àries, podem indicar que del cap de Salou
partiren les naus del rei En Jaume per anar a la conquesta de Mallorca. El monument
al rei que hi ha a Tarragona és al costat de la muralla ciclòpia i la muralla romana, a un
indret plenament Àries. Aquesta muralla ciclòpia és la darrera supervivència de la
Tarraco de l'Era d'Àries. Durant el pas de l'Era d'Àries a la de Peixos la ciutat de
Tarragona fou la capital d'una gran província romana, l'Hispania Tarraconense, i
encara conserva aquesta capitalitat però sols en la divisió eclesiàstica, que segueix el
model romà. L'altra gran capital era Empúries, a la zona Sagitari, també de la triplicitat
de Foc, com veurem al seu lloc.
Gairebé la pràctica totalitat de la Conca de Barberà fou feu de l'Orde del
Temple, la més important de les ordes militars medievals, a l'igual que molts pobles del
Camp de Tarragona. A la Conca, Montblanc conserva el conjunt de vila amb muralla
més ben conservat de tot Catalunya.
Les torres, en la seva accepció de construcció de defensa, són un element
característic constructiu d’Àries; a aquesta zona, a banda dels castells que en el seu
moment van marcar la ratlla entre les zones cristianes i musulmana de Catalunya, hi
ha esparsos arreu del terreny moltíssims masos amb torre de guaita o de defensa,
23

cases fortificades, etc., en una proporció clarament superior a la resta del territori, i que
sols pot comparar-se amb les que podem veure per les terres empordaneses, també
d’un signe de Foc.
Ja que hem anomenat torres i castells, el de Tamarit és l'únic castell català que
és a frec de mar (a Barcelona, Montjuïc és dalt d'un turó, la Vila Vella de Tossa també,
així com el de Begur). I just on acaba aquest sector, al Coll de Balaguer, hi ha encara
les restes d'una fortificació de l'Orde de Sant Jordi d'Alfama, que junt amb la de l'Aixa
eren les úniques ordes religioses i militars estrictament catalanes.
Mart ens apareix en la seva cristianització com a Sant Martí; sortint de Pinós
tenim ja un primer poble que hi porta el nom, com indicant-nos clarament que som dins
la zona Àries, Sant Martí de Sesgueioles, a l’Alta Anoia. Al seu costat hi ha La Guàrdia
Pilosa, un petit poble de quatre cases al voltant de l'església en una punta de turó, on
tant el nom com la posició denoten aquesta presència ariana.
La casa XII d'Àries és Peixos, és on hi ha els problemes que amb el temps es
converteixen en enemics, i el greu problema del camp tarragoní és precisament una de
les atribucions neptunianes de Peixos, les refineries de petroli, el complex petroquímic
i les indústries químiques en general.
Àries sempre vol posar-se al davant dels altres lluitant més que per la primacia,
pel simple fet de manar; ¿hi posem aquí la tradicional brega/rivalitat entre Tarragona i
Reus, o entre Reus i Valls, o entre Vila-seca i Salou?.
Dins aquest sector hi ha el santuari de Sant Magí de la Brufaganya, anacoreta
que va donar de beure, fent brollar una font, als soldats romans (Mart) que el portaven
pres a Tarragona. El simbolisme del pas d'Eres d'Àries a Peixos és clar.
Si treballem amb eixos de signes, a l'eix Foc/Aire hi correspon la presència de
comunitats duals a ciutats importants. A banda de les nombroses comunitats jueves
medievals, cal marcar la tradicional presència de gitanos a Reus (els seus habitants
fins i tot en són motejats tradicionalment).
El límit amb la zona Taure el marca una línia que començant sempre a Pinós,
passa per la serra de Puigdac, lo Tossal, on queden a la banda Taure els camps de
blat de l'Alta Segarra, el castell de Pujalt, Segur (també amb castell, per bé que
enrunat), Montfalcó Gros, el Tossal de les Arnes, el Puig Gros d'Argençola, Rocamora
(del llatí maura, és a dir, vermella, tradicional color del signe), Almenara, el castell de
la Roqueta, Grony de Miralles - deixant a la banda de Taure el tossal de la Bovera i el
puig del Bou-, Serra i castell de Queralt, Pontils, Montclar, Puig de Comaverd, Turó de
Conills, Cabra del Camp, Tossal Gros, la Cogulla, Coll de l'Illa, Puigcabrer, Tossal
Pedregós, La Mussara, Els Castillejos (un antic campament militar ara abandonat), el
Cingle Blanc, el coll d'Alforja, lo Molló, Mare de Déu de Puigcerver, coll de la Teixeta,
serra de Pradell, Puig Ferrós (que amb el seu nom ja ens remet al ferro, metall del
signe) i ermita de Santa Bàrbara (patrona de l'artilleria i la gent que treballa amb
explosius), Mont-roig del Camp (altra cop el roig com a color del signe i del planeta que
el regeix), la Muntanya Blanca, Puig de Cabrafiga, Puig del Marquès, Molló Puntaire -
deixant dins la part Taure Pratdip i el santuari de Santa Marina -, Tossa de l'Alzina,
Coll del Ferro (on hi havia una antiga mina de ferro), la Roca Blanca, Puig de Parracoll,
Torre dels Moros, i acaba a la costa al Puig Moltó (!), al costat del coll de Balaguer, on
hi ha les restes d'un castell.
24

TAURE
Espai geogràfic = Centre de la Segarra, meitat sud de l'Urgell, sud de les
Garrigues, Priorat, Ribera d'Ebre, Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià.
L'element Terra hi és predominant amb les alçades dels Ports de Tortosa-
Beseit, on el Mont Caro arriba als 1.442 m.; la serra de Prades, el Montsant, la serra
de Pàndols, la dels Cavalls, etc. El sentit de sacralitat de la terra es conserva en el
topònim del Montsacre, a Horta de Sant Joan i Arnes, antiga muntanya sagrada pre-
romana de la contrada.
Les comarques de l'Urgell i la Segarra són les tradicionalment tingudes com a
productores de cereals, blat i ordi sobre tot. El cereal ve lligat (per Verge i Ceres) als
signes de Terra. Un altre exemple, i aquest ja definitiu, el tenim que just a la punta
d'aquest sector, al Delta de l'Ebre - espai neptunià com és de lògica -, s'hi conrea
l'altre cereal bàsic de la nostra dieta, l'arròs.
Un altre conreu lligat a Taure és de l'olivera, i les comarques de l'Ebre i la zona
de les Garrigues que s'hi inclou són les tradicionalment productores d'oli de Catalunya.
Si Taure l'associem amb les pastures i els indrets on s'hi aplega el bestiar, hem
de marcar que tant la Segarra i l'Urgell com les terres de l'Ebre han estat
tradicionalment el punt final dels camins de transhumància dels ramats d'ovelles.
No és una zona geogràfica especialment dotada pels ramats de vaques, però
aquest animal ens apareix a aquesta zona amb escreix, ja que les terres de l'Ebre,
sobre tot el Baix Ebre i el Montsià, són les úniques de Catalunya on la festa amb bous i
braus és tradicional. El bou o vaca ens apareix també a l'escut del Prat del Comte.
La gran patrona de Tortosa és la Verge de Cinta, que ajuda en el moment del
part, funció procreadora típica de Taure; fins i tot a les reines espanyoles se les hi
enviava la sacrosanta cinteta quan anaven a parir; parlant clar, d’ això se'n diu "parir
amb Déu i ajuda". Paisatgísticament, les rodalies de Tortosa són un exemple
d'integració de l'horta amb la ciutat, envoltada de tarongers i oliveres, un exemple
perfecte d'urbanisme Taure. Una tradició diu que a Tortosa ja es venerava la Verge
¡quan encara era viva!.
Entre els déus més importants de la època de romanització, si bé Júpiter
sembla que era el protector de Tortosa, hi sobresortia, i de molt, el culte a Hèrcules,
que va lligat tradicionalment amb el simbolisme heretat de l'Era de Taure, per ésser en
el seu origen un seguidor del culte de la Gran Mare sota l’advocació d’Hera. Fins i tot
una llegenda diu que Tortosa va ser fundada per aquest heroi, cosa que trobem a
altres ciutats i viles catalanes també.
Dins aquesta àrea Taure hi ha també els santuaris de Santa Marina a Pratdip,
on les noies fadrines anaven a cercar marit, i de la Fontcalda a Gandesa que ajuda a
quedar prenyada.
A Siurana es localitza la llegenda del Cingle del Salt de la Reina Mora, llegenda
que ens parla de la dignitat i la fermesa femenina en el darrer reducte sarraí a
Catalunya. Recordem que astrològicament la Lluna té la seva exaltació a Taure, i això
la lliga amb aquestes tradicions femenines i feministes. Ja hem dit que a totes les
zones de Terra ens apareix una figura femenina molt destacada, real o folklòrica.
25

La recerca i connexió espiritual personal amb la Terra, aixoplugar-se a una
cova on fer-hi un procés espiritual, la tenim en els exemples dels anacoretes i ermitans
de les Serres del Montsant i de Prades, les capelles troglodítiques del Priorat, els
eremitoris d'Ulldecona o el convent d'Horta de Sant Joan i la muntanya de Santa
Bàrbara, i el ja esmentat Montsacre. Podem afegir-hi encara la vella cartoixa de Scala
Dei, o el convent (després balneari i ara negoci d’aigua) del Cardó i tot el reguitzell
d’ermites que hi ha al seu voltant, algunes tant terrenals que han estat excavades dins
la mateixa roca de la muntanya.
El treball tradicional terrissaire més conegut i valorat de la Catalunya Nova es
desenvolupa a aquesta zona, a Miravet i a Verdú. Aquest element del treball amb la
terrissa ens el trobarem també a altres zones de Terra.
Els límits entre la zona Taure i la Gèminis vénen marcats per la línia que,
començant a Pinós, va cap a la serra de Cellers, Ivorra, Gospí (amb l'ermita de Sant
Cosme i Damià que ens entra dins la zona Gèminis), les Olugues, Gramuntell, el
Tossal dels Emprius entre Ciutadilla i Nalec, Puig de Gardeny, quedant a la banda de
Gèminis Vallbona de les Monges i a la de Taure els Omells de Na Gaià, Puig Pedrós,
ermita de Sant Bonifaci, Cervià de les Garrigues, Tossal Gros, Juncosa, La Bovera
(marcant just el límit), segueix aleshores per la línia que ens marca la carretera fins
Flix i remunta l'Ebre fins a la ralla de l'Aragó.
GÈMINIS
Espai geogràfic = Segrià, Baix Cinca, meitat nord de l'Urgell, centre de la
Segarra, zona de les Garrigues al nord de les Borges Blanques.
Com no podia ésser menys, tota aquesta zona és plena de dualitats, de jocs
que s'estableixen entre dos pobles; fins i tot a la darrera divisió comarcal de Catalunya
es va segregar un "germà petit" del Segrià, el Pla d'Urgell. Hi ha una rivalitat entre
Lleida i Mollerussa, ciutat que fa de focus d'atracció de bona part de les sortides
nocturnes de la gent lleidatana, que amb el temps s'ha fet força notable. Torrefarrera i
Torreserona són a tocar l'un de l'altre, com un exemple de dos pobles de nom similar
que es contemplen com a germans. Els castells i petits poblets de la Segarra sembla
que estiguin constantment aparellats, l'un davant de l'altre. Tot i que Fraga pertanyi a
Saragossa i Tamarit de Llitera a Osca, van a Lleida a fer compres i vida social, un altre
exemple de les duals realitats del signe. Ja hem indicat a l'exposició del tema que la
característica de l'Aire és que necessita constantment un parell de ciutats, pobles,
capitals, caure sempre en la doble presentació. Però les manies entre germans i el fet
que l'un vulgui ésser com l'altre o més que l'altre adquirint trets personals forts porta a
situacions tant absurdes com que la gent de Fraga parla el mateix català que a Aitona i
Serós, però segons ells parlen "lo fragatí", que ja és demanar particularisme.
Si hi ha una ciutat que pot ésser model d'un signe, en aquest cas Gèminis, és
Lleida. És l'única ciutat de Catalunya que té dues catedrals, la Seu Vella i la Seu Nova.
Té dos castells, l'àrab i després cristià al turó de la Seu, i el templari de Gardeny. Hi ha
dos centres de la ciutat, el de la part antiga a la plaça de Sant Joan, i el de la part nova
a la plaça de Ricard Vinyes. La ciutat és partida pel Segre en dues parts, i durant molt
de temps quant la guerra civil de 1936-39 estigué cada meitat en mans d'un bàndol
diferent. Hi ha dos rius, el Segre i la Noguerola. A la part nord del Segre hi ha el
santuari de la Mare de Déu de Granyena, i aigües avall la de Butsènit, dues
Marededéus trobades. S'hi fan dues Festes Majors, la de Sant Anastasi i la Fira de
26

Sant Miquel. A la porta de la muralla hi ha el monument a dos germans defensors
contra els romans, Indíbil i Mandoni. Humorísticament es diu que a Lleida no coneixen
la veritat puix la varen tirar al riu, i és sabuda la capacitat de Gèminis com a signe (a
l'igual que Peixos) d'emmascarar la veritat fins a fer-la semblar mentida, i a l'inrevés.
Durant un bon grapat d'anys va tenir dos ponts sobre el Segre, i sols dos diaris
seriosos per llegir, "La Mañana" i "El Segre". Durant el segle XIX, cap al 1883, hi
hagué una lògia maçònica actuant-hi que s'anomenava "Victòria Fraternal", que per a
un espai Gèminis ja és filar prim. A Lleida sempre hi ha hagut dues comunitats, els
gitanos i els paios, que ara ja s'ha alterat amb l'arribada de nous emigrants. Aquesta
dualitat de comunitats és típica i constant a les zones regides per l'element Aire. Si
posem Gèminis com a signe de comunicació (per Mercuri i la casa III), a Lleida
confluïen les vies que venien de la costa i dels Pirineus per anar cap a Compostel·la.
Tan doble i dual és el joc, que als habitants de la capital de la Terra Ferma se'ls
anomena indistintament lleidatans o ilerdencs.
Una interessant observació i de total actualitat és que l'AVE comunica
Catalunya sortint cap a Espanya pel sector Gèminis (i la primera parada la fa just a
Lleida, que ara ha canviat el nom de la seva estació ferroviària fent-la dual,
anomenant-la "Lleida- Pirineus"), i amb França pel sector Sagitari, els dos signes que
s'oposen i indiquen comunicacions.
Entre els arquetips de Gèminis hi ha la creença en el doble, en la dualitat del
cos humà partit entre visible i material i no visible o espiritual, que un cop mort el cos
físic perdura en un altre nivell existencial. Sobre aquesta creença arquetípica es
connecta i fonamenta l'espiritisme, que a les terres de Lleida incloses dins d'aquesta
zona Gèminis va tenir una implantació fantàstica durant el segle XIX, fins i tot amb el
que podríem anomenar una escola lleidatana d'espiritisme. Encara restaven algunes
escorrialles d'això a finals del segle XX. A molts pobles hi ha mèdiums i sanadors que
entrant en tràngol es comuniquen amb els éssers desencarnats, i tradicionalment n'hi
ha hagut en una proporció superior a la de la resta de Catalunya.
Al terme de Llanera (al sector del Solsonès regit per Gèminis), hi ha el monestir
de Sant Celoni i Sant Ermenter, doble patronatge d'un indret.
Els límits entre Gèminis i Càncer, començant a Pinós, passen per la serra de
Claret, l'ermita de la Mare de Déu de Camp-ral, Guarda-si-venes, puig de Sant
Cristòfol, les Pallargues, turó de Sant Ermengol, Pilar i serra d'Almenara, Castellserà,
casa Falcons, torre de Sant Josep, torre Cardona, Térmens, Torrelameu, Benavent,
Rosselló, Malpartit, Raïmat, Gimenells (deixant a la banda Càncer el Pla de la Font), i
acabant al turó de la Tossa.
CÀNCER
Espai geogràfic = la Llitera, Baixa Ribagorça, la Noguera, nord oest de la
Segarra.
Si Càncer s'associa amb les aigües dels llacs i pantans artificials, canals de rec
i els rius que reguen horts casolans, una ullada a aquest sector ens mostra els pantans
de Santa Anna (que era la Mare de la Mare de Déu, és a dir, Càncer clarament), el de
Camarasa i el nou de Rialb, a banda del canal d'Urgell, el canal del Sió, la Sèquia
primera, la Sèquia segona, el projectat durant tant de temps i per fi començat canal
Segarra- Garrigues, etc., que tots comencen aquí o reguen aquestes terres.
27

No tant sols les corrents artificials d'aigües, sinó les naturals, i aquesta zona és
marcada pel Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, i altres rius de
menor importància que hi vessen les aigües.
El santuari de Montmagastre (antic mama castrum, castell de la mamella), és
dins aquesta zona. És una muntanya cònica del tot semblant a un pit, com els
coneguts "Pits d'Annu", a Irlanda. Com a altres muntanyes similars a Catalunya (el
Puiggraciós al Vallès Oriental, p. ex.) hi havia un santuari i una Mare de Déu
miraculosa que protegia les mares. No es pot deixar de banda la presència de la Serra
i l'ermita de Sant Mamet (=mamella) on les dones parides de poc anaven a demanar
abundància de llet als pits, molt probablement atretes per la fonètica del nom,
Si hi afegim l'eix de dualitat muntanya/cova que entra dins els paràmetres
simbòlics de Càncer i el seu oposat Capricorn, tenim a Vilanova de Meià, Colobó i
Cèrvoles tot un reguitzell d'esglesioles i capelles troglodítiques, en una concentració
molt superior que a la resta de Catalunya.
A Capricorn sortirà l'os com a animal tòtem, i allà en parlarem; aquí, al signe
contrari de Càncer, hi ha Os de Balaguer, on també gira sobre aquest animal l'origen
popular del nom del poble; també tenim Ossó de Sió.
La línia limítrofa entre Càncer i Lleó surt de Pinós i va cap a Sant Serní de
Llanera (Serní= Sadurní= Saturn, que té el seu exili a Cranc), el Tossal de la Creu,
Sanaüja, Serrat de Balaguer, Castell de Ribelles, Gualter (antic monestir dedicat a
Santa Maria, on es guardava una espina de la corona de Crist), Montmagastre,
segueix per la carena del Montsec de Rúbies, Terradets, carena del Montsec d'Ares,
castell de Sant Llorenç, fins a la Noguera Ribagorçana.
LLEÓ
Espai geogràfic = Subcomarca del Mig Segre, Pallars Jussà, Vall d'Aran, Alta
Ribagorça, part occidental del Pallars Sobirà, sector sud occidental de l'Alt Urgell,
sector occidental del Solsonès.
L'escut de Vielha mostra un lleó, com els de Benés, Durro, Sant Salvador de
Toló, Erill, i Es Bòrdes; el del Pallars una àliga real bicèfala, a l'igual que els del Pont
de Suert i de Salàs de Pallars, elements ben característics del signe de Lleó. A l'escut
de Bossost apareix una ciutat cremant i una au fènix renaixent per sobre; tinc els meus
dubtes sobre si aquest sentit de renéixer pel foc podria entrar dins el món conceptual
de Lleó.
A la Vall d'Aran hi hagué durant l'Edat Mitjana el Castèl León, una gran
fortificació de la que sols en resten uns petits vestigis.
Sense voler remetre'ns a la llarga història passada, els elements bèl·lics i
militars els tenim en l'escola militar de Talarn, el destacament de muntanya de Vielha, i
en la invasió pels maquis de la Vall d'Aran, que també patí en el seu temps la dels
hugonots francesos, a banda de les constants bregues amb els comtes de Pallars
durant tota l'Edat Mitja.
El comtat de Pallars fou el més ferreny i rebec a integrar-se en els dominis de
la casa comtal barcelonina; fou el darrer espai pràcticament independent (ferotge
independència i sobirania lleonina) de Catalunya.
28

L'element Foc ens apareix amb les festes de les falles dels pobles de la Vall de
Boí i el "haro" de Lés; també se'n fan als pobles de l'Alt Pallars, però just a la zona que
limita amb Lleó. Aquestes festes són les úniques santjoanenques al voltant del foc
estructurades amb un ritual precís; les que es fan als altres pobles de Catalunya són
lliures, cadascú a la seva; per això les considero com indicadores del signe.
Sincrònicament, mentre estic escrivint això en Pep Coll ha tret un nou llibre "El
Rei de la Vall d'Aran", just quan Júpiter passava per Lleó, símbol de la monarquia. Les
confirmacions arriben pels mitjans més insospitats.
El límit entre Lleó i Verge, sortint com sempre de Pinós, passa per la rasa
d'Ardèvol, Santa Maria de Llanera, Sant Salvador, el Pedró de Peracamps, Sant
Climenç, Serrat de la Bandera, església de Sant Serní de la Salsa d'Ogern (comença
Lleó amb un Serní a un costat fregant Càncer i acaba a un altre a l'altre costat tocant
Verge), coll de l'Aigua, Roc de les tres creus, segueix el Segre per la riba del pantà
d'Oliana, tossal de Sant Miquel, muntanya de Nargó, el Cogulló, Serra de Sant Joan,
Roques de Senyós, Cap de Boumort, Torre de Senyús, ermita de la Mare de Déu
d'Esplà, coll de Collegats on segueix la Noguera fins Sort, Llessui, Bony de l'Arquer,
Tossal del Pàmano, segueix el riu Flamicell entrant al Parc de Sant Maurici (on queden
dins el vessant Verge els Encantats), Port de Ratèra, llacs de Colomers, Riu de
Valarties, Artíes i segueix la Garona fins Bossost.
VERGE
Espai geogràfic = Alt Urgell, Alt Pallars, Vallferrera, Vall de Cardós, comarca de
Sort, Andorra, centre del Solsonès.
L'element Terra és clarament dominant en totes els cims dels Pirineus al sector
de la Vall d'Aran l'Alt Pallars i Andorra, els punts on aquesta muntanya arriba a major
alçària de Catalunya (3.141 m. a la Pica d'Estats, pocs menys el Sotllo, i n'hi ha varis
que freguen o passen els 3.000 m.). I si la terra ens apareix elevada per la banda de
dalt, per la de baix les cingleres al voltant del pantà d'Oliana que tanquen la zona ens
ho acaba de mostrar.
Dins aquest sector tenim un espai geogràfic concret, el Principat d'Andorra, que
serà objecte d'estudi per separat més endavant però que ja podem avançar que
compleix totes les condicions per a ser un espai modèlic Verge i que per ell sol ja té
prou requisits com per a donar signe a aquesta zona. Andorra ens donarà un altre
grapat d'elements que podem sumar a la consideració Verge de la zona, i ens
remetem al capítol que se li ha dedicat. Aquí ens interessa senyalar la presència de la
mítica Dama Blanca d’Aubinyà, que és la forma en que se’ns manifesta a aquest
indret la constant femenina de totes les zones de Terra.
Una llegenda vol que La Seu d'Urgell hagi estat fundada per en Hèrcules, el vell
Herakles, fidel protegit d'Hera, un dels noms de la Gran Mare Terra, element que sens
dubte podem afegir a l'argumentació pel signe i que ens apareix com una constant en
tots els sectors de l’element Terra.
Una de les Verges Negres més importants de Catalunya és la del Claustre de
Solsona, que és tallada en pedra i fou trobada al fons d'un pou on havia caigut un nen
(eix Terra/Aigua). L’anomenada Mare de Déu d'Andorra, que es pot veure a la catedral
de la Seu d'Urgell, sense arribar a ésser del tot negra és molt fosca. La de Lord, a un
29

santuari proper de Sant Llorenç de Morunys, també ho és, així com la dels Colls que
es venera a l'església parroquial del mateix poble.
Sense ésser negres però tenint (o havent tingut en altre temps) un culte
realment important i popular hi ha a aquesta zona la de Montgarri a la Vall d'Aran,
patrona dels pastors de la Vall, l'Alt Pallars i l'Alt Arièja, la de Besàn a la Vallferrera,
patrona de les abelles, les de Meritxell i Canòlic andorranes, realment "senyores" de
les valls; podríem seguir...
Als termes d'Odèn i Canalda, al Solsonès, hom pot trobar edificacions rupestres
(les "coves dels moros"), habitades fins fa pocs anys; la connexió Verge/signe de Terra
i el fet de viure dins de la pedra o terra és obvia. Curiosament, les altres zones on es
poden detectar alguns habitacles rupestres (no ermita) són a Talamanca, al sector
Capricorn, i a un indret de Les Garrigues fregant la zona Taure.
L'eix Verge/Peixos el tenim marcat per la capitalitat de bisbat de la Seu d'Urgell,
el més important dels Pirineus Catalans tant d'antic com de modern, i encara més per
la relació especial que manté amb Andorra.
El gran mite de l'eix Peixos/Verge és el de la recerca del Grial; doncs bé, entre
els diferents indrets on es diu que aquest restà amagat hi ha Sant Joan de l'Erm, un
indret on ara hi ha una pista d'esquí (¡...!); és interessant marcar-ho perquè és molt a
prop de Castellbò, un antic senyoriu feudal tacat de catarisme, la més griàlica de les
religions medievals. L'estella Labrum, δ crateris, actualment vers 26º de Verge,
s'associa amb el Grial tradicionalment. Ens preguntem si és sols una coincidència.
Si Verge és el signe que ens simbolitza el treball ben fet i amb el màxim profit,
no ens sobtarà que a aquesta zona hi hagi la tradició dels Meneirons, una mena de
follets molt petis que sempre demanen feina, ajudant a l'afortunat que en té uns
quants, però que si l'acaben i no en tenen més, es mengen l'amo...Hi ha moltes
construccions, amuntegaments de pedres pels barrancs i les costes de les muntanyes,
munts de pedra al costat d'un camp, que els naturals d'aquí els hi atribueixen.
La línia que separa Verge de Balança passa, començant a Pinós, pel Rastell,
turó de Sandiumenge, Castell de Riner, Olius on segueix el riu Cardener aigües amunt
fins la Serra del Verd, concretament al Cap del Verd (2.288 m.), els Cloterons, Coll de
Josa, pic de Costa Cabirolera i la Roca Verda, tossal del Puig, tossal del Quer, serrat
de Cogulló, Roc de l'Àliga, pla de la Llet, turó Punçó, Monturull a la ratlla fronterera
amb Andorra, i segueix aleshores tota la carena fronterera fins pràcticament al Pas de
la Casa, pic de les Valletes, pic de Fontfreda, coll de Pimorent, pic de Coma de l'Orri i
pic del Carlit.
BALANÇA
Espai geogràfic = Nord i occident del Berguedà, Cerdanya, Capcir.
Si llegim la lletra de l'himne cerdà veurem que comença dient: "Meitat de
França, meitat d'Espanya,...", que ens descriu la situació de la comarca; i no tant sols
hi ha una partició, sinó que la part espanyola es divideix entre les províncies de
Girona i de Lleida, amb tots els problemes que comporta. I per complicar-ho encara
més dins la part francesa tenim Llívia que és espanyola. No hi ha manera de "casar"
tota la comarca si no és veient-la sobre el paper dibuixada. És una comarca en
constant recerca d'un equilibri trencat en altre temps i que es perpetua.
30

Tant clara apareix aquesta partió "desequilibrada" que al costat de la
monstruosa destrucció de l'harmonia causada per les urbanitzacions de la zona sota
domini espanyol, trobem la cura del paisatge i de l'espai que es nota a la banda
francesa; no tot allà són flors i violes ni vull dir que sigui meravellós, però el contrast és
evident i sens dubte vergonyós. El creixement incontrolat de les urbanitzacions a la
Cerdanya ha estat fruit del pas entre els darrers anys del segle XX i primers del XXI
d'Urà per Aquari, la seva casa V, que podem sens dubte marcar com a "cases de
segona residència lligades al lleure i oci". Si mirem aquestes construccions veurem
que totes les que són juntes són iguals, com si hi hagués una mena de por a trencar
l'equilibri de la igualtat, que volen aparèixer força rústiques però amb grans comoditats
internes, plenes de modernitat, element força uranià,
Dues Cerdanyes, dues capitals, Mont-Lluís i Puigcerdà; encara en podem
posar una altra doble capitalitat si sols parlem de la Cerdanya d'ençà la frontera,
Puigcerdà i Bellver. Totes aquestes dobles situacions o dualitats entren dins les
característiques comunes dels signes d'Aire.
La forma del paisatge cerdà podem associar-lo també amb Balança. Per un
costat els cims dels Pirineus i el Cadí que tanquen la vall del Segre, per altra la
placidesa de la vall, suaument ondulada, on cada cosa és al seu lloc; les infinites
tonalitats del verd, color tradicional del signe, és el dominant a tota la comarca. Un
escriptor l'anomenà "la maragda màgica dels Pirineus", i ens sembla un nom prou
escaient puig que aquesta pedra preciosa s'atribueix tradicionalment sota la regència
de Venus i Balança.
La dualitat de comunitats que ens apareix com una constant a les zones d'Aire
la tenim present aquí amb la notable presència de jueus a Puigcerdà durant l'Edat
Mitjana, i el fet que als habitants de Montellà siguin motejats de gitanos.
És si més no curiós senyalar que a l'Alta Cerdanya hi ha un forn alimentat per
energia solar a Odelló, i la curiositat rau en què Balança és el signe de caiguda
astrològica del Sol; sembla com si en el lloc on perd força el volguessin concentrar.
A banda dels referits a la Cerdanya, no hi hem trobat més elements que
puguem aportar com a proves, però ens sembla que amb la comarca sols, cas únic a
l'espai català, ja n'hi ha prou.
La línia entre Balança i Escorpí, començant a Pinós, passa pel Puig Ventós,
serra de Vilalta, Borrelles, el castell de Clariana, turó de Comabella, el coll de les
Bruixes, serrat d'Obaga Negra, Serrateix ja fregant la zona escorpiniana, Montbordó,
Sant Joan de Montdarn, tossal de la Roca del Mill, la ciutat de Berga i seguint aigües el
Llobregat amunt fins Guardiola, per bé que deixant la riba de ponent del riu dins la
zona Escorpí, el riu de Gréixer, Bagà, santuari de la Mare de Déu de Roca Sança, el
Pedró dels Quatre Batlles, el Pla de la Bassa on troba la frontera de França que va
seguint fins al Puig de Dòrria, Puigmal, i aleshores entra dins França, passa pel puig
Cucurucull i es perd per Toès.
ESCORPÍ
Espai geogràfic = centre i nord-est del Berguedà, Ripollès, nord de la Garrotxa,
Conflent, Vallespir, Rosselló, part nord oest de l'Alt Empordà.
31

El sector Escorpí dins un país Escorpí hauria de reflectir potser amb més força
totes les característiques que a aquest signe s’atribueixen, i en aquest cas no ens
decep aquesta suposició, ja que trobarem tot allò que vulguem i més encara que ens
ho confirmarà. Aquesta zona és com una mena de resum o extracte de tot Catalunya;
no és casualitat que hagi nascut per aquestes contrades el país.
Serà simple casualitat que les restes humanes trobades en terra catalana
(l'home de Talteüll, amb més de 450.000 anys d’antigor) sigui exactament a aquest
sector? Sembla con si el naixement humà de la nostra població hagi estat aquí.
Dins aquesta zona hi trobem els santuaris de les Verges Negres de Montgrony,
Núria, el Coral, el Tura, etc. Dues d'elles ens criden força l'atenció: la del Tura, puig es
venera al costat d'un volcà, element òbviament plutonià, i la de Montgrony
(anomenada de la Llet) que va lligada a l'origen llegendari de Catalunya. Totes
aquestes imatges compleixen fil per randa amb l'eix amb Taure ja que foren trobades
amb l'ajuda d'un bou segons conten les llegendes.
Recorda la tradició que a Montgrony començà la reconquesta catalana, un país
Escorpí naixia a un lloc Escorpí, políticament parlant, i abans hem vist que
humanament també ho féu. Aquí a Montgrony es reuniren els Nou Barons de la Fama,
nou senyors feudals que començaren a moure brega contra el sarraí.
També a Montgrony hi ha el focus principal de la llegenda del comte l'Arnau, el
més tenebrós personatge del nostre llegendari, lligat amb les monges de Sant Joan de
les Abadesses que foren castigades per luxurioses (pecat d'Escorpí), i les del monestir
llegendari de Sant Aimanç, igualment castigades per lascives, segons recorda una
tradició i una cançó. Tots els elements escorpinians s'apleguen dins aquesta llegenda,
de la seva luxúria fins a la condemna per gasiveria, passant per apareguts, túnels
subterranis, cavalcades infernals, tractes amb el diable al Forat de Sant Ou, i tot allò
de tenebrós que voleu posar-hi. És probablement el personatge del nostre llegendari
que més ha estat estudiat, més poemes se li ha dedicat, obres de teatre, peces
musicals i fins i tot una sèrie per a la televisió. Cap altre dels nostre herois mítics ha
merescut l’atenció que el comte l’Arnau ha tingut.
Els pics que hi ha al voltant de la vall de Núria s'anomenen de l'Infern, Puigmal,
de l'Àliga, tots ells elements clarament escorpinians. I sense moure'ns de Núria no
podem oblidar que el Primer Congrés Català de bruixeria tingué lloc aquí, a banda de
l'Ibèric d'Astrologia de l'any 1999, el congrés que girà al voltant del famós eclipsi
pronosticat per Nostradamus i que molts interpretaren com de la fi del món, de la mort
d'una època de la humanitat.
El ferro, metall de Mart i que per ell es connecta amb Escorpí, el trobem amb la
tradicional indústria de la farga ripollesa, especialitzada en el seu moment en fer
pistoles...
Òbviament la zona volcànica de la Garrotxa entra de ple dins les atribucions
Escorpí amb qui es connecta per Plutó. El símbol més perfecte de Plutó el tenim al
volcà de Santa Margarida, on dins el cràter hi ha una ermita amb aquest nom, i
Margarida significa "perla" en llengua llatina. Si el cràter com a buit es pot associar
amb el simbolisme femení, no gaire lluny hi ha l’element masculí que ens ofereix el
menhir de Santa Pau anomenat Pedra del Diable, notable pedra fàl·lica.
La capital de la Garrotxa, Olot, és voltada de volcans i és una ciutat
absolutament escorpiniana; és l'única, que jo sàpiga, amb capacitat de dictar cançons
32

dedicades als carrers on hi havia les "cases de senyoretes"; no en conec de cap altra
ciutat. Olot té una plaça de braus, un element que sembla incongruent a aquests
indrets pirinencs, però és que ja els hi va agafar el gust al segle XIX, com una mena de
compensació dins l'eix Taure/Escorpí. Ja hem vist que l'única zona de Catalunya on el
brau és tradicional és a Taure.
També podríem senyalar com a escorpinià el poble de Castellfollit de la Roca,
construït sobre una massa de basalt volcànic.
Ignoro el signe que tenia el Dr. Darder, però el museu a Banyoles que porta el
seu nom, i fundat per ell, és un exemple de la morbositat que sol atribuir-se a aquest
signe; des del boiximà dissecat que hi hagué durant cent anys pràcticament, fins les
pells humanes adobades, els "monstres" i anomalies de la natura, tot el museu respira
un aire que s'adiu perfectament amb aquest signe. I el llac de Banyoles té un origen
volcànic, la qual cosa el posa dins d'Escorpí. I ja que parlem de museus, n'hi ha un de
volcànic a la Garrotxa.
La muntanya que fa de contrapès masculí de Montserrat és el Canigó, que
entra dins aquesta zona. Al seu peu hi ha el monestir de Sant Martí, que ens indica
ben clar Mart. Una llegenda ens diu que al seu cim hi vivia un drac; una altra que el
pare Noè va encallar l'arca al cim d'aquesta muntanya, tot i que no és l'únic lloc on es
diu que ho feu (vg. Fontargent, a Andorra).
Si Sant Martí del Canigó, junt amb Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà
són els monestirs sobre els que reposa el pes fonamental de l'articulació del país en
els primers segles de la lluita contra l'islam, en ells hi podem veure el tercer naixement
del país, l'espiritual, al menys del present cicle de l'Era de Peixos. Precisament una de
les primeres manifestacions del renaixement català del segle XIX fou la reconstrucció
del monestir de Ripoll.
Un dels arbres més típicament escorpinians és el teix, del que hom diu que "la
seva ombra mata", i amb els fruits verinosos; és un arbre que molts cops es planta als
cementiris junt amb els xiprers; dins aquesta zona hi ha un dels monestirs que en
l'Edat Mitjana tingué gran importància, el de Santa Maria de Serrateix, al límit entre el
Berguedà i el Bages.
A la nostra divisió hem passat la línia fronterera actual amb França i em inclòs
la Catalunya Nord, com no podia ésser menys, i hem donat a la plana del Rosselló el
signe d'Escorpí; si algú ho vol posar en dubte podem argumentar que en la divisió
astrològica de França també la zona Escorpí s'estableix exactament a aquesta zona,
com Sagitari a l'Arièja i Capricorn a les terres basco- franceses i la Gasconya.
La ciutat de Berga penso que té moltes possibilitats d'ésser dins Escorpí per la
festa de foc i pólvora de la Patum; a Berga hi ha un monument on a plaques hi ha
explicada bona part de la història de Catalunya, amb la qual cosa reprenem el fil dels
naixements del país, tots lligats a aquesta zona astrològica.
Entra dins el sector Escorpí una franja que va de Berga cap al Coll Negre (a
l'antiga carretera de Guardiola), el tossal de la Guàrdia, Sant Jordi de Cercs (que ni cal
comentar, com símbol de l'eix Taure/Escorpí), i entrant dins els pobles de Fígols,
Fumanya, Sant Corneli i Vallcebre, amb les mines de carbó de tota aquesta contrada.
La línia que separa Escorpí amb Sagitari passa, sortint de Pinós, pel
Puigventós, Sant Quintí, Cardona, Can Santamaría i Puigventós, Navàs, Turó de Cal
Ponç, Sant Miquel de Terradelles, Sant Feliu Sasserra, Sant Bartomeu del Grau,
33

Castell de Voltregà, Torelló, Serrat de la Cavorca, La Vola, Puig de l'Àliga, Puig del
Tosell Gros, Puigsacalm, Puig Corneli, Roca Lladre, Puigsallança (indicant la
presència al costat de Sagitari), Santa Maria de Finestres, Llobera, Turó de can
Ramió, Collet de Pujarnol, Borgonyà, El Bon Aire, Puig de les Guardes, Pla de la
Casilla (Navata, però, és dins Sagitari), la Fàbrega, Cistella, Sant Quirze d'Olmells,
Puig d'en Clos i Puig de les Forques, Pont de Molins i segueix recte el Llobregat
d'Empordà fins la Jonquera, el Pertús, i aleshores continua per tota la carena de
L'Albera pel Puig de la Pluja, Puig del Llobregat, amb Sant Martí d'Albera dins Escorpí
a la banda Nord, Puig Neulós, Puig de Corbassera, Querroig, Puig Pelat i el mar.
SAGITARI
Espai geogràfic = sud del Berguedà, nord del Bages, meitat nord d'Osona,
meitat sud de la Garrotxa, Pla de l'Estany, Alt Empordà.
Sagitari, tant pel signe com per la seva associació simbòlica amb la casa IX
d’una carta astral, designa els llargs viatges i les vies de comunicació; doncs bé, per la
Jonquera entrava la Via Augusta romana que anava de Roma a Cadis i seguia, si fa no
fa, l'actual traçat de la carretera de la Jonquera a Girona. L'ermita de Sant Pau de la
Calçada a Figueres en la recorda encara. Ha estat el punt tradicional d'entrada i de
sortida de gent entre la Península i la resta d'Europa, dels romans als exiliats del 1939.
Avui hi ha dos passos fronterers de carretera i un de ferrocarril a aquesta zona (que
amb l'AVE en seran dos). Cada cop que els francesos ens han envaït ho han fet per
aquests punts fronterers, de Felip l’Ardit a Napoleó.
El primer gran viatge que va veure la terra ara catalana fou el dels grecs que
vingueren fins terres empordaneses fundant Rodes i Empúries, i les dues a aquest
sector. El retorn dels grecs en forma de torxa olímpica a les Olimpíades de l'any 1992
tocà terra peninsular exactament aquí, a Empúries. És clar que entre mig també els
catalans anàrem a Grècia i no de forma tant pacífica, parlem dels almogàvers, que per
cert, sortiren d'aquestes platges empordaneses.
El factor militar que apareix com constant a les zones de Foc el veiem als
castells de Figueres i Roses (el primer encara amb una petita guarnició i essent
presó), i la base del Pení. L'enrunat de Bellaguarda ha perdut el seu sentit important
durant els segles XVIII i XIX. La comunicació a llarga distància (i en mans estrangeres
en el seu origen) en apareix a l'emissora de Pals, ara ja desapareguda, especialitzada
en emetre pels països de l'antic bloc comunista de l'Europa Oriental, intentant difondre
i predicar- els- hi (Sagitari) les virtuts del món occidental i capitalista.
Ja hem indicat que el camí de Compostel·la comença al cap de Creus, a la
punta més oriental de la zona sagitariana de Catalunya, i res millor que aquest camí
per il·lustrar el sentit viatger del signe.
A banda de la ciutat de Barcelona, Figueres és la ciutat que rep major nombre
de visitants forans, sens dubte atrets pel Museu Dalí.
Si la casa XII de Sagitari és Escorpí no ens sobtarà que sigui una zona amb
una tradició de bruixeria ben arrelada de vell (Llers, Cadaqués, etc.) i amb
testimoniatge de repressió inquisitorial.
34

Tenint en compte que el signe contrari i la casa VII solar és Gèminis, tampoc és
cosa sorprenent que fos la zona catalana castigada amb més processos inquisitorials
¡per bigàmia!.
Podem indicar la dualitat de l'eix que forma amb Gèminis amb la presència
d'una important comunitat gitana a Figueres al menys des del segle XVIII o principis
del XIX. A això podem sumar-hi la presència d'importants comunitats jueves medievals
a Castelló d'Empúries, Figueres, Cadaqués, Vilajuïga, etc.
Serà la dualitat amb Gèminis, signe d'Aire, que propicia que a Requessens
s'hagués fet l'únic aplec amb intenció de demanar vent? A aquest santuari hi anava
gent de tot l'Empordà per demanar que bufés la tramuntana, i quan s’havia complert el
ritual encenien fogueres als cims de les muntanyes que es veien de tota la comarca.
Dins aquesta zona Sagitari hi entra la comarca del Lluçanès, dedicada al déu
Lug, un déu igni, solar i plurifuncional; ens torna a aparèixer el mateix déu a Lledó
(antic Lugdunum) i al monestir de Sant Llorenç de Sous a l'Empordà, i en la seva
forma femenina a Santa Llúcia de Tonyà, també a la mateixa comarca, on es fa un
important aplec.
Al nord d'aquesta zona hi ha un petit enclavament capricornià format per la
península del Cap de Creus i el monestir de Sant Pere de Rodes (el més capricornià
dels apòstols), i una mica més avall n'hi ha un altre de Peixos, als Aiguamolls i tot el
sistema de canals de la urbanització de Santa Margarida, a Roses.
Els límits amb la zona Capricorn, començant com sempre a Pinós, passen per
Turó de Passaportella, Sant Quintí, Comabella, la Garriga, Turó de Pi de Malla, Turó
dels Olivers, Roca Gran, Castell de Balsareny, Collet dels Plans, Santa Eugènia de
Relat, Puig Cornador (de les cornamentes, que ens remet clarament a Capricorn),
Serrat dels Trons, Permanyer, Sant Bartomeu del Grau, Castell de Voltregà, Madiroles,
Puig Sec, Serra de Cabrera (que ja comentarem en la propera secció), Puig de la
Bastida, Turó d'Armadans, Puig del Moro, Santuari del Far. Turó del Bruguer, Puigdalí,
Cingles de Sant Roc, la Banya de Boc (capricornià fins la medul·la) , el Puig de Canet
d'Adri, Puig de Sant Dalmau, Montaspre, i el riu Ter fins al mar.
CAPRICORN
Espai geogràfic = centre del Bages, meitat sud d'Osona, sector nord del Vallès
Oriental, la Selva, el Gironès, Baix Empordà.
La serra i el santuari de la Mare de Déu de Cabrera, la comarca del Cabrerès i
el Collsacabra semblen ser elements de pes. A Maçanet de la Selva hi ha una altra
Mare de Déu de Cabrera, venerada dins un castell.
La cabra, animal simbòlic del signe, ens apareix a l'escut de la Cellera, de
l'Esquirol, de Maçanes i de Riells del Montseny.
Bona part del terreny inclòs dins aquesta zona fou domini de la casa vescomtal
de Cabrera.
Un dels animals tòtems de Capricorn és l'ós; hi ha una divertida rondalla que
explica els noms d'Osor, Susqueda, Querós i Osormort a través d’una cacera d'aquest
35

animal i les diferents facècies que en ella passaren. Curiosament, a la zona Càncer hi
ha dos pobles de nom semblant (Os de Balaguer i Ossó de Sió).
L'element Terra el veiem prou representat pel massís del Montseny que arriba
als 1.714 m. al Turó de l'Home, el de les Gavarres, i tots els penya-segats de la Costa
Brava. També les cingles de les Guilleríes que entren dins aquesta zona són un
exemple de paisatge capricornià. Fins i tot les Illes Medes semblen quatre pedrots
insolentment col·locats per la natura per recordar-nos que Capricorn és aquí; les seves
germanes petites són les Illes Formigues. Els cingles del Congost entre Osona i el
Vallès Oriental també formen part d'aquesta geografia. I la toponímia ens mostra un
Montnegre entre Girona i les Gavarres, i un Sant Sadurní (=Saturn) de l'Heura a la
mateixa contrada, a banda de Peratallada, Santa Susanna i Sant Climent de Peralta.
Al terme de Calonge hi ha el Puig Cabrer al costat del Puig Caragol, complint la
dualitat axial Capricorn/Cranc.
Tant la ciutat de Girona com la de Vic poden ésser considerades models de
viles capricornianes; el temps s'hi escola lentament, el pes del passat s'imposa sobre
el present, la boira de la Plana de Vic és com una llosa hivernenca, els colors foscos
de Girona (beneïdes cases de colors del riu...!) ens parlen de Saturn. Haig de marcar,
però, que durant els anys de pas d'Urà per Capricorn (1987-1995) hi hagué una
important transformació de les dues, obrint-se realment al present, revolucionant-se
velles estructures de funcionament. El mateix podem dir de La Bisbal d'Empordà.
Aquest argument crec que és important a tenir en compte per a determinar el signe
dominant.
A la ciutat de Girona hi havia una confraria de picapedrers i altra gent que
treballa amb la pedra, que encara al segle XIX feia la seva festa davant una talla de
pedra representant als Quatre Sants Coronats, de la tradició maçònica. Aquests sants,
segons la llegenda local, eren de La Pera, forma antiga catalana de designar la pedra.
Com veiem tot gira al voltant del simbolisme petri de Capricorn.
Fins i tot el tarannà murri, pràctic, de paraula precisa i que a l'oïda dels altres
catalans fins i tot pot semblar massa seca i austera, tant típics de Girona i les zones
properes a les Guilleries, entren dins el concepte capricornià d'ésser.
No puc deixar de banda que els tres principals centres d'indústria terrissaire de
la Catalunya Vella són a aquesta zona, Quart d'Onyar, Breda i La Bisbal. Treballar la
terra per a fer-la útil per a la llar, Capricorn/Càncer.
L'eix amb Càncer el podem veure també a les infinites fonts d'aigua del
Montseny (Viladrau, Arbúcies, Sant Hilari Sacalm, etc.) que s'envasa per a consum
domèstic, o a les termes i balnearis de Caldes de Malavella i de Santa Coloma de
Farners. L'antic estany de Sils era un enclavament Càncer dins aquesta zona. Hi
afegim els embassaments de Sau i Susqueda, i el més petit d'El Pasteral.
A banda del santuari de Cabrera ja anomenat, dins aquesta zona hi ha el de
Rocacorba i sobre tot el de la Mare de Déu dels Àngels, a Madremanya, un antic
"Mater Magna", que sols amb el nom ja deixa clara l’antigor del seu culte. La Mare de
Déu de l'Estany, al Moianès, pot incloure's dins l'eix Capricorn/Cranc.
La connexió espiritual personal amb la Terra, tal i com la trobem a les zones de
Terra, la podem veure en els ermitans i anacoretes que al llarg dels segles han estat a
diferents ermites dels Montseny. I si és per la via femenina, no ens estranya que tant el
Montseny com les Guilleries o les terres de les Gavarres conservin moltes tradicions
36

de bruixeria, presents a la memòria tradicional i a la toponímia (Saplà de les Bruixes,
Collet de les Bruixes, torrent de les Bruixes, etc.).
Si el paper de Capricorn i de Saturn és el de fornir d'estructures sòlides i amb
intenció universalista allò que es va construint, no ens sobtarà que la Càbala jueva
medieval es desenvolupés i florís exactament a la ciutat de Girona; al seu call se li va
donar una estructura precisa i que ha continuat fins avui dia.
A les zones dominades per l'element Terra hi ha sempre una figura femenina
arquetípica; si a Verge és la Dama d'Aubinyà andorrana i a Taure la Reina Mora de
Siurana, a aquesta zona Capricorn la tenim a la dama encantada del castell de
Montsoriu, que guarda un tresor encantat i que sols es desfà l’encanteri mentre toquen
les campanes de Breda a la mitjanit de Sant Joan, en el moment del Solstici d'estiu i
just començant Càncer.
Un altre element constant als sectors Terra és la presència d'Hèrcules; la ciutat
de Girona fou fundada per Gerió, un gegant de tres caps segons la llegenda, o bé un
gegant amb tres fills segons una altra tradició, a qui va matar Hèrcules. Una variant de
la llegenda afirma que Hèrcules va fundar la ciutat anomenant-la en record de Gerió.
El límit amb Aquari, començant com sempre a Pinós, passa per Montjuïc, Puig
de Llívol, Serra de Castelltallat, Serra de la Sala, Puig Altet, Serra del Globus (és el
topònim més sorprenent de tots i el més perfecte per a marcar un límit amb un signe
d'Aire), el Pla de Gàver, trenca per un indret proper a Navarcles i s'enfila cap al Serrat
dels Alous, Talamanca, Puig de Rossinyol, el castell de Granera, puig d'Olena,
Tagamanent (vella muntanya sagrada amb culte a una Verge Negra, ara perduda), el
Pla de la Calma (on bufa un vent notable molts cops), el Sui o Sull, Santa Susanna, i
segueix aleshores la Tordera fins al mar.
AQUARI
Espai geogràfic = sector sud est del Bages, Vallès Occidental, meitat sud del
Vallès Oriental, Maresme, Barcelonès, la part del Baix Llobregat situada entre el riu i el
Barcelonès.
Tothom coincideix en atribuir a la ciutat de Barcelona el signe d'Aquari, i d'ella
ens n'ocupem en un altre apartat; ara bé, no tant sols la ciutat ho és, sinó que ens cal
ampliar-ho a tota la seva àrea d'influència, molt més gran per la quantitat de gent que
hi viu a la zona Aquari de Catalunya propera a la capital. Les aglomeracions dels nous
barris del Vallès, Barcelonès i Maresme, on hi viu gent vinguda d'arreu de la Península
abans i ara d'arreu del món, donen un aspecte del tot aquarià a aquesta zona.
Les concentracions de mitjans de comunicació ultra moderns, les indústries de
noves tecnologies, estudis cinematogràfics i de tècniques audiovisuals, el Parc Vallès
(humorísticament anomenat Silicon Vallès), les diferents antenes de comunicació i
repetició de senyal que hi ha esparses, tot això són elements aquarians. Podríem
posar com un símbol perfectament aquarià la Torre de Collserola, amb totes les
antenes concentrades allà. Totes aquestes indústries i tècniques surten del silici,
l'element natural que associem amb l'Era d'Aquari que se'ns presenta a la porta.
I enllaçant amb l'esperit de progrés aquarià citat fa un moment, podem senyalar
que la primera línia de ferrocarril de la Península fou entre Barcelona i Mataró. I que la
primera Televisió Local fou a Cardedeu, també dins aquest sector. La primera
37

emissora de ràdio de l'estat espanyol sonà a Barcelona. Sempre, com podem veure i
al parlar en concret de la ciutat comtal ampliarem, la visió de futur i avançar-se als
temps tant típics del tarannà aquarià es manifesten amb més força a aquest sector que
no pas en els altres, com era d'esperar.
El gran esdeveniment Aquari, els jocs Olímpics de 1992, no tant sols van ser a
Barcelona, sinó també a diferents ciutats del seu voltant (a banda de Banyoles i La
Seu d'Urgell). L'altre esdeveniment, el Fòrum Mundial de les Cultures del 2004, també
es feu a aquesta zona de Catalunya, a Barcelona i Sant Adrià del Besòs,
L'eix amb Lleó el tenim tant en la capitalitat de Barcelona sobre Catalunya (Lleó
com a signe de poder i domini) com en el monestir de Sant Llorenç del Munt, un
centre de polaritat solar on els hi hagi; encara podem afegir-hi el Temple Expiatori del
Sagrat Cor del Tibidabo, per la connexió del cor amb el Sol i per ell amb Lleó.
Sembla que Barcelona ens absorbeixi l'atenció, però si recordem que les
dualitats són una de les constants de l'Aire hem de fer esment de l'antiga i coneguda
rivalitat entre Sabadell i Terrassa. Per cert, a aquesta ciutat hi ha un grapat de noms
de carrers que poden entrar dins els conceptes tècnics aquarians : Volta, Faraday,
Progrés, etc., tots ells dedicats a eminents científics dels que la tècnica actual deu tot
el què és, i no podem deixar de banda el Museu de la Tècnica que fa parella amb el
de la Ciència de Barcelona. Unes altres dualitats les tenim als pobles de la línia
costanera entre Premià de Mar i Premià de Dalt, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt,
Arenys de Mar i Arenys de Munt.
La dualitat de comunitats humanes típica dels signes d'Aire ens la trobem amb
la presència tradicional de gitanos a Barcelona, Mataró, Granollers, Mollet; no parlem
dels vinguts durant el segle XX, sinó dels establerts de segles.
El límit amb Peixos, començant a Pinós, passa per Ca de l'Ase Negre, Puig de
la Vall, Castell de Castellar, Cogulló de Cal Torre, Sant Pere de Castellfollit del Boix,
Colldarborç, i la riera de Marganell fins al riu Llobregat, que segueix fins al mar com un
límit natural.
PEIXOS
Espai geogràfic = la part del Baix Llobregat situada a ponent del riu, l’Anoia,
l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.
La beguda sagrada de l'era de Peixos és el vi; dins aquesta zona hi ha tot el
Penedès, el Garraf i l'Anoia, terres productores vitivinícoles tradicionals. Sense
desmerèixer cap altra comarca, la producció dels vins de la contrada la situen pel
davant de les altres. Fins i tot el cava, que d'alguna manera podríem considerar la
sublimació neptuniana del vi que desemboca al final en l'alquímica màgia del marc de
cava, el cava del Penedès és conegut arreu del món. I si volem jugar una mica més
amb el vi, us diré que els dos més sublims de tot Catalunya, el Muscat de Ribesaltes i
la Malvasia de Sitges, són fabricats dins la zona Escorpí el primer i Peixos el segon.
Per cert, un bon dia va caure a les meves mans vi de missa fet a Sitges amb una
etiqueta que assegurava que proveïen el Vaticà...
Dins aquesta zona hi ha el gran santuari de l'Era de Peixos a la terra catalana,
Montserrat, tant Peixos que antigament estigué la muntanya sota el mar i és plena de
fòssils marins, a banda que a la plaça d'entrada al l'església del monestir, al terra, hi
38

ha un mosaic on tot són animals marins formant un magnífic i insospitat mandala. Si el
Canigó és la muntanya de polaritat masculina essencial de Catalunya, Montserrat és la
femenina; són els dos xakres sobre els que s'ha articulat tota la dinàmica del país, i no
em deixa de semblar força simptomàtic que estiguin situats a Escorpí i Peixos.
Sense deixar les Marededéus que marquen llocs sagrats o simbòlics, a Sitges
hi ha la del Vinyet, que no tant sols és molt morena (gaire bé negra) sinó que fou
trobada per un esclau moro sota la soca d'un cep de vinya, la planta sagrada. Pel
demés, té cura dels mariners i pescadors (una de les de major anomenada de
Catalunya), estant el seu santuari ple d'exvots mariners. La de Foix, perduda l'original
al 1936, era negra com la de Montserrat, o més; les fotografies conservades d'abans
de la guerra ens ho mostren.
Els aiguamolls que configuren un dels trets característics de les zones Peixos i
amb qui es connecten per Neptú els tenim en els estanys del delta del Llobregat, i els
que hi ha per les zones costaneres del Garraf i el Baix Penedès.
Neptú com a senyor de Peixos ens apareix també en els seves dues vessants;
per un costat tota la indústria pesquera (Vilanova amb el port pescador), i dels ports de
lleure de tota la seva zona costanera, i per l'altre costat amb els complexos d'indústria
química de Martorell o del Prat del Llobregat, i encara podríem afegir-hi la fàbrica de
pneumàtics de cautxú, a Vilanova. Podem sumar-hi la tradicional indústria de l'adob de
la pell a la zona d'Igualada, ara ja perduda.
I si voleu deixar-vos emportar pel sentit melangiós, lànguid, eteri, neptunià
aplicat al passat, què me'n dieu dels dos Museus Romàntics, el de Sitges i el de
Vilanova, únics a Catalunya? O si preferiu el sentit voluptuós i espirituós del planeta
us convido al Museu del Vi, a Vilafranca. I si encara teniu tirada cap a les coses
amuntegades, múltiples i confoses, d'orígens infinits i que provoquen no menys infinits
suggeriments, aneu a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova; de mòmies
egípcies a manuscrits àrabs, de tot hi ha a aquesta casa. Tant misteriós és Neptú que
es dubte si el bon Balaguer és dins la seva tomba o no... Què me'n dieu del somni
neptunià d'aquell que al bell mig de l'Arborç va alçar una rèplica de la Giralda sevillana
i una altra del Pati dels Lleons granadí?. Ho va fer per amor, és clar... Terra de somnis,
com la fallida explotació agrícola "modèlica" de La Plana Novella, al Garraf, ara un
monestir budista, representant de la darrera religió en expansió de l'Era de Peixos.
Tanta imaginació que el Festival de Cine Fantàstic es fa a Sitges. La mateixa
que anima els dos Carnestoltes potser més famosos de Catalunya, Sitges i Vilanova,
festes neptunianes de disbauxa i confusió.
El límit que tanca la roda zodiacal limitant amb Àries passa, com sempre
començant a Pinós, pel Turó i Castell de Boixadors, Sant Pere Sallavinera, Sant Martí
de Massana, Còpia de Palomes, Morrocurt, Puig de Sant Miquel, Puig de la Guàrdia,
Mare de Déu de la Sala, la Tossa de Montbui (deixant dins Àries Sant Martí de Tous),
Pujol d'Orpinell, Sant Pere de Màger, Puig Estraver, Clapí Vell, Puig de l'Ullat, Puig de
Sumoi, la pedra Blanca, Puig de Sant Antoni, Puig Rodó, el Roc de Sant Gaietà i la
Punta de la Guineu.
Fins aquí hem anat presentant les diferents zones astrològiques de Catalunya;
com hem pogut veure hi ha tota una justificació interna que ens justifica l’atribució de
cada sector i penso que qualsevol cosa que es pugui afegir no faria sinó confirmar tot
allò que hem dit.
39

ANDORRA, UN PAÍS MARCAT PER VERGE
Andorra és un exemple perfecte de la coexistència d'un espai polític i un espai
astrològic; en efecte, per la seva posició respecte a la totalitat del mapa català, del
qual forma part com a espai geogràfic, entra dins de la zona que hem vist regida per
Verge, signe que domina a aquest tros dels Pirineus. Per altra banda, pel fet de ser un
estat independent el situa dins la categoria d'un espai polític que té també el seu
signe, Verge, coincident en aquest cas amb el geogràfic. Sabem que és Verge ja que
hom coneix el que es considera el naixement d'Andorra, la firma dels "Pariatges" el 8
de setembre del 1278. També la festa nacional andorrana és el 8 de setembre, la
diada de la Mare de Déu de Meritxell, patrona de les Valls, festa de Verge que
anomenem de les Marededéus trobades.
Andorra és un lloc on apareix l'eix Verge/Peixos perfectament indicat,
començant ja per la dualitat de govern; dels dos coprínceps que comparteixen la
presidència andorrana, l'un és civil que és el president de la República Francesa, com
a hereu en funcions dels reis francesos i aquests dels comtes de Bearn, i l'altre religiós
que no és sinó el bisbe de la Seu d'Urgell, entrant així dins la categoria de Peixos el
segon i de Verge el primer. La tradicional economia del Principat ha estat el treball de
la terra (Verge), el contraban i el conreu del tabac, dues coses clarament neptunianes,
que les connecta amb Peixos. També l'actual economia andorrana descansa en bona
part en el comerç, activitat mercurial, sobre tot dels grans espais comercials, els
supermercats, sens dubte construccions de caire Verge, i on la gent hi va a comprar, a
banda de menjar, tabac, licors, cosmètics i parafarmàcia, tots ells sota la regència de
Neptú i per tant de Peixos.
La típica atribució dels museus (com a centres classificadors d'objectes) al
signe de Verge ens apareix a Andorra amb la presència de museus tant insòlits com
un de matriuxques russes (aquelles curioses nines que van encaixades l'una dins
l'altra, com en una infinita virginitat prenyada), o un altre que aplega una col·lecció de
relíquies de sants, com una mena d'impertinència astrològica unint a un sol lloc Verge
= museu i Peixos = els sants, o un tercer de maquetes d'esglésies romàniques.
De manera un tant irònica, diríem que Verge és tant "pur" que rebutja
contaminar-se de materialisme i aleshores veiem com una mena de broma del destí
que Andorra es l'únic estat europeu que no ha tingut moneda pròpia, usant en temps
passats tant el franc francès com la pesseta espanyola, i ara l'euro comunitari. La
faceta d’ombra d’això és que ha estat un paradís fiscal durant molts anys. De diners
nostres no en tenim, però porteu els vostres i els tindrem ben dissimulats, ben
camuflats, d’una manera que podríem dir neptuniana.
Andorra té una figura llegendària protectora que entra dins les atribucions de
Verge, la Dama Blanca d'Aubinyà, que vigila no hi hagi abusos de poder a les valls. A
la divisió de Catalunya, a cada sector corresponent a signes de Terra, hem vist que hi
ha una dona o figura femenina llegendària característica.
Per acabar la demostració de les característiques del signe que atribuïm al
Principat una lectura de l'himne andorrà ens mostra ben clar el component Verge :
El gran Carlemany mon pare
40
4

dels alarbs em deslliurà
i del cel vida em donà
de Meritxell la gran Mare.
Princesa nasquí i Pubilla
entre dos nacions neutral;
sols resto l'única filla
de l'imperi de Carlemany.
Creient i lliure onze segles
creient i lliure vull ser.
¡Siguin els furs mos tutors
i mos Prínceps, defensors!
Tot i que Carlemany i la Mare de Déu siguin els pares d'Andorra, una llegenda
tant impertinent com curiosa ens diu que el país realment fou fundat per una parella
formada per una meuca i un lladre que fugien de la justícia espanyola (¡...!), establintse
a aquestes valls i on van tenir sis fills, que van originar les sis parròquies primitives.
Si apliquem el principi de les oposicions i dualitats, no tant sols hi entren els conceptes
(Verge- meuca, Emperador- lladre) sinó que fins i tot hi podem veure les "il·legalitats"
de Júpiter senyor de Peixos que a Verge té el seu exili. A tall de curiositat podem
posar encara un altre exemple de l'eix Verge/Peixos; durant molts anys la major part
dels treballadors emigrants a Andorra (a banda dels espanyols) han estat els
portuguesos, vinguts d'una nació a la que tradicionalment hom li aplica el domini de
Peixos i que ja en William Lilly li donà com abans hem vist.
Andorra ens presenta una anormalitat astrològica; que és Verge és clar i obvi,
però tots els intents de fer una distribució de les dotze zones astrològiques a les terres
andorranes fetes fins ara han fracassat, tant les meves com les que conec fetes per
altres astròlegs (en Lester, concretament), i és que tots hem partit d'un principi erroni,
voler projectar-hi el dotze signes quan realment el que s'hi ha de projectar són els
planetes tradicionals. Tots els intents que hi ha hagut i els que he fet de poder fer una
distribució per signes han fracassat ja que cap element prou consistent ho justificava.
Però quan s'aplica la divisió per planetes, la cosa canvia.
Durant segles, Andorra ha estat dividida en sis parròquies, divisió tant
administrativa política com religiosa, però a la segona meitat del segle XX es creà una
nova parròquia, la de Les Escaldes- Engordany, amb la qual cosa el nº 7 amb tot el
seu simbolisme d'obra acabada després de la qual cal reposar començà a dominar al
país, i aleshores fou més clarament possible fer la distribució astrològica d'Andorra.
Tot intent de posar parts marcades per signes acabava per fracassar ja que no hi
havia cap element que el podés justificar, i fins i tot els problemes apareixien en el
moment de determinar el centre, però amb la partió en set parròquies totes les coses
que no lligaven començaren a fer-ho.
Fent un incís, el pas del 6 nom a nombre andorrà al 7 ha marcat l'entrada real
del país al món modern, actual; es pot dir que Andorra restava ancorada en el passat
pel pes numerològic del 6. És un nombre passiu, per tant de poc moviment, fet per la
duplicació del 3, la qual cosa ens remet a la conjunció del doble poder a Andorra, i que
per ell mateix no pot evolucionar, li cal un trencament, una sotragada, simbòlics tots.
En el moment en què el 7 fou el nombre que entrà a dominar la vida de l'administració
andorrana, just en aquell moment començà la ferma activació de la seva vida
econòmica i d'integració europea més enllà de l'estricte espai pirinenc. El triomf VII del
Tarot és "El Carro", i podem ben dir que el carro andorrà va començar a moure's.
Tornant al tema que ens ocupa, tenim un argument que podem aportar i que
creiem important als nostres ulls per a fer aquesta partió en planetes i no en signes. Si
41

Verge és un signe que porta amb ell el concepte de la classificació ordenada de les
coses, no seran els altres signes sinó els planetes, regents dels signes, els que es
poden ordenar. L'element ordenador no pot entrar dins els elements ordenats, i per
tant les nostres mirades anaven cap a una altra banda, els planetes. Una anomalia?
Bé, també és anomalia en el concert internacional la forma de govern andorrà
compartida per dos coprínceps, i els dos estrangers!. També és anomalia dins la
cultura patriarcal europea que fins fa pocs anys, sols es podia obtenir la nacionalitat
andorrana per casament amb una pubilla que ho fos, com una mena de projecció de
Verge. Però és una anomalia plenament coherent i així la considerem.
Tot i que en el cas de Catalunya es treballi sota l'esquema dels signes i a
Andorra dels planetes, la tècnica de treball ha estat la mateixa, buscant a la Terra allò
que s'identifica o es relaciona amb un planeta, sigui un fet simbòlic, un edifici, un
topònim o una advocació.
Vegem el resultat de l'anàlisi que hem fet i els fets que aportem per a cada cas
per justificar les atribucions.
Andorra la Vella
Per ser la capital òbviament hem de donar-l'hi una atribució solar com a
element central. És la seu del govern andorrà i de les legacions estrangeres.
Curiosament, la parròquia que se segregà al segle XX és la que regeix la Lluna, com si
se l'hagués tret de sobre. Ho indico perquè encara hi ha una altra església que segueix
fent les funcions diguem-ne d’equilibrar de cara a un excés solar, la de Santa Coloma,
que la tradició fa ser protectora (i patrona) de les bruixes, element antisolar de totes,
totes, pel component femení que té.
Les Escaldes- Engordany
Aquesta Parròquia és sota la regència de la Lluna, que ens apareix
simbòlicament al mateix nom d'Escaldes, és a dir, de fonts d'aigua calenta, calidae en
llatí, i que ha donat origen a les diferents Caldes de Catalunya. Hi ha el complex de
Caldea que gira tot ell al voltant de l'aigua termal. Si la Lluna és el més aquàtic dels
planetes tradicionals, podem trobar aquí diferents topònims que ens la recorden, com
Entremesaigües i el riu Madriu, sens dubte recordant la funció maternal. La mateixa
funció, però elevada a les altures, la tenim al Pessebre Vivent d'Engordany, l'únic que
es fa a Andorra, la representació teatralitzada del naixement més celebrat
històricament.
Sant Julià de Lòria
És una Parròquia regida per Mercuri. No tant sols és l'entrada duanera a
Catalunya sinó que també és pas per anar a Civís i Os de Civís, un parell de pobles
pallaresos a la banda d'ençà de la frontera però que sols tenen comunicació amb
Andorra; els dos són dins la franja Verge de Catalunya. Sant Julià se l'anomena
l'hospitalari, no en el sentit actual d'hospital de malalties sinó de donar hospitalitat,
d'acollir al caminant, la qual cosa el posa sota el simbolisme d'Hermes- Mercuri com a
regent dels camins. I com que Mercuri regeix Gèminis, no se'ns farà rar que l'església
parroquial estigui dedicada a Sant Julià i Sant Germà, que no és un sant gaire corrent
ni a Andorra ni a Catalunya, a banda del sentit fraternal que amaga el seu nom.
Mercuri, com a planeta, no té una atribució de color, puix que pot prendre'ls tots,
42

tenyir-se de qualsevol tonalitat; la Mare de Déu de Canòlic, a aquesta Parròquia, fou
mostrada a un pastor per un ocell de mil colors, cas únic dins les tradicions de Verges
trobades...
Encamp
Tot i que costi una mica seguir el rastre astral, podem dir que és Venus qui
domina a aquesta Parròquia. La patrona d'Encamp és Santa Eulàlia, que significa la
"bona parladora" o "ben parlada" (del grec ευ λαλεω) cosa sens dubte venusiana per la
seva regència sobre Taure, signe de la boca. Sota el terme hi ha dipòsits de malaquita,
mineral tradicionalment atribuït a Venus. També hi ha coure gris i calcopirita, que
associa el coure amb el ferro. Recordant la regència de Venus també sobre Balança,
entre aquesta Parròquia i la de Canillo hi ha un gran tros de muntanya que s'anomena
"terreny de Concòrdia", en una mena d'equilibri entre les dues.
43
Ordino
Tot ens porta a donar-hi regència de Mart a aquesta Parròquia. En primer lloc
pel patronatge de Sant Corneli i Cebrià a l’església parroquial, essent els dos
protectors dels animals de banya, el primer de cabres i el segon de bous. Hi ha el
monument de l'Anella d'Ordino, que no és sinó una roda d'acer de l'escultor M.
Staccioli de l'any 1991. El Castell dels Moros és el més cèlebre dels andorrans, i és a
aquesta Parròquia, i hom associa els castells amb Mart i Àries. Entre Llorts i El Serrat
hi ha la Font del Ferro amb l'aigua saturada d'aquest metall, i a l'entrada d'El Serrat hi
ha les ruïnes d'una antiga farga ja destruïda l'any 1840. A Ordino hi havia una mina de
ferro explotada d'antic, i ara es fa una ruta turística que la mostra, junt amb tots els
altres elements de l'antiga indústria. Per acabar, el patró de l'església de La Cortinada
és Sant Martí, que ja sabem, que és la cristianització de Mart, i és la millor i més
interessant de totes les esglésies que a Andorra se li dediquen.
La Massana
Cal donar Júpiter com a regent d'aquesta Parròquia i la patrona de l'església,
santa Victòria, ja ens parla d'una de les atribucions simbòliques del planeta. A Anyós hi
ha la Serra de l'Honor, on els andorrans foren arengats per Carlemany; també al
mateix poble la seva església és dedicada a Sant Cristòfol, un gegant (Júpiter que ho
exagera tot...) que portava a coll-i-bè Jesús. N'hi ha més a Andorra, però aquesta és
una de les millors. Junt amb l'honor i la victòria podem posar com a qualitat jupiteriana
la clemència; doncs bé, el patró del poble de Pal és Sant Climent. Comparteix amb
Canillo els cims més alts d'Andorra.
Canillo
Finalment, aquesta Parròquia ens queda per Saturn. Per la seva connexió amb
Capricorn com a símbol de les muntanyes altes no ens sobtarà que hi podem trobar
els cims pirenaics més elevats, dels que alguns passen dels 2.900 m. d'alçada. A
Soldeu l'església és dedicada a Sant Bartomeu, que per martiri li arrancaren la pell,
element sota la regència de Saturn. Al cim del Fontargent diu la llegenda que hi ha una
roca amb una argolla on Noè hi lligà l'arca i Carlemany el cavall. Fontargent simbolitza
la seguretat, fermesa, l’estabilitat, el tocar literalment de peus a terra, signes tots ells
saturnins. No diu la tradició de què és feta l'anella, però sí que a la nit de Sant Joan es

torna tota d'or. El santuari de la Mare de Déu de Meritxell es perfila com a autèntica
Senyora de la Muntanya; aquest santuari és absolutament auster de línies, molt fosc
de color (negre i gris), que el converteix en un indret clarament saturní malgrat la seva
advocació virginal. Hi ha el Roc de les Bruixes, roca sagrada de vell i usada durant
diferents etapes culturals, on es diu que el dimoni hi va deixar marcades les urpes.
Si posem sobre el paper la posició de les regències, veiem que el Sol i la Lluna
són al centre, i que les entrades i sortides del país, els dos límits, els marquen Mercuri
amb Catalunya i Saturn amb França, el primer i darrers planetes tradicionals o
clàssics. Si en el cas de Mercuri el trànsit és fàcil, i la primera cosa important que hi ha
passant la duana és un centre comercial, en passar la de Saturn, amb tota la
complicació d’un port muntanyenc, hi ha un complex hoteler d'alta muntanya i unes
pistes d'esquí. Mercuri crea una facilitat de comunicació, i la duana i pas de la farga de
Moles és l'exemple; per la seva banda Saturn crea dificultats, i les muntanyes altes
dels Pirineus sols es poden travessar pel Pas de la Casa, just a aquest sector saturní.
Crec que l'argument ja és definitiu, per demostrar la validesa de les atribucions.
Encara podem afegir un altre element, si més no curiós, que lliguem amb el
sentit classificador primordial del signe de Verge, i és que la bandera andorrana conté
els tres colors primaris, groc, blau i vermell; com sabem, tots els altres colors
perceptibles per l'ull humà no són sinó combinacions més o menys graduals i intenses
d'aquests tres.
M'he reservat pel final una reflexió treta d'unir dues tradicions llegendàries. La
primera conta que el vell Noè lligà l'arca a Fontargent quan acabà el diluvi, començant
allà la nova humanitat i tornant a repoblar la terra; la segona ens diu que el món
s'acabarà quan tots els estels del cel caiguin dins el llac d'Engolasters, que en altre
temps ja s'engolí una ciutat sencera, segons conten (Engolasters vol dir "engolaastres",
d’acord amb la tradició popular). Si Noè marca el principi d'una humanitat i
Engolasters el fi d'una altra, podem afirmar que Andorra és un lloc total, absolut,
principi i fi, és un centre de món.
44

45
5
BARCELONA, DIVISIÓ D'UNA CIUTAT
Nota prèvia = entre el moment en què això fou escrit i ara que és publicat hi ha hagut alguns
petits canvis a la ciutat, com la desaparició de la Universitat Pompeu Fabra de les Rambles,
però cap d’aquests canvis altera en absolut el sentit essencial del nostre treball.
Hem anat reduint la categoria, la mesura d'espai geogràfic, passant de la
Península Ibèrica (500.000 kms2) a Catalunya (32.000 kms2), a Andorra (464 kms2)
fins arribar a un espai relativament petit, la ciutat de Barcelona (poc més de 100
kms2). En tots els casos hem estat treballant sota la mateixa òptica, que era la de
deixar que la terra ens parlés i agrupar-ho en unes constants astrològiques. Ara
podem veure com això s'aplica a una ciutat.
Estan d'acord la majoria dels astròlegs que a la ciutat de Barcelona
tradicionalment se li confereix el signe d'Aquari; tot el tarannà de la ciutat ens ho està
mostrant constantment, essent lloc de convivència de gent arribada dels llocs més
insospitats del planeta que, sense perdre la seva identitat, acaben fonent-se en l'ampli
espai barceloní. Si parlem dels aspectes tècnics moderns del signe, no podem sinó
senyalar que fou la primera ciutat de l'estat espanyol en tenir ferrocarril metropolità, en
tenir una emissora de ràdio, en tenir el primer enllumenat elèctric, i això sense parlar
de les més modernes formes de comunicació que amb motiu dels Jocs Olímpics del
1992 s'han instal·lat a la ciutat. Si parlem dels aspectes conceptuals del signe, tots els
moviments més moderns i lliberals o llibertaris han tingut i tenen una forta implantació
a la ciutat, i van del camp de les arts al de la política. Les noves reformes de la ciutat
marquen a una punta (a Diagonal Mar) el sentit de contacte social que Aquari ofereix
al món amb l'espai on es va fer el Fòrum de les Cultures del 2004, i a l'altra punta de la
Diagonal, a Les Corts i Pedralbes, la Porta del Coneixement ens portarà el sentit més
modern en l'aspecte tècnic i científic. Hem de recordar també que el sentit de llibertat i
convivència religiosa el tinguérem quan les Olimpíades amb l'església de Sant
Abraham, que va funcionar per a totes les branques del cristianisme, i amb espai per a
sinagoga i mesquita.
Una curiosa tradició barcelonina que lliguem amb el sentit de llibertat és el de la
crema d'esglésies i convents, considerats de sempre com els més clars representants
de l'obscurantisme moral i polític; 1835, 1909, 1931, 1936 són anys de crema de llocs
religiosos. També el sentit de progrés i revolucionari del signe es fa palès recordant
que el primer Congrés Obrer Espanyol es va fer a aquesta ciutat (18 de juny de 1870),
que el sindicat anarquista CNT s'hi va fundar (9 de setembre de 1911), o que va veure
la primera manifestació feminista de l'estat espanyol (10 de juliol de 1910), i fins i tot
que l'únic moment en que el govern franquista es va haver de baixar els pantalons fou
degut a la vaga de tramvies barcelonina. Molt abans, l'any 1764, s'hi va fundar la
primera Acadèmia de Ciències i Arts de tot l'estat espanyol, un bon exemple del
progressisme del signe.
Una de les constants que hem trobat a la divisió de Catalunya és que als
sectors d'Aire hi ha la constant presència de dues comunitats que hi viuen; a
Barcelona hi ha hagut tradicionalment dues comunitats sempre; primer ibers i romans;
més tard iberoromans i visigots; després musulmans i cristians, que foren substituïts
per la dualitat de jueus i cristians; el buit que deixaren els jueus fou omplert pels
gitanos ja presents abans del 1450. Al segle XX han estat els "murcianos", nom

genèric dels emigrants de la primera onada de principis de segle; seguiren els
"andalusos" com a genèric dels de l'onada dels anys '60. I acabem ara als primers
anys del segle XXI amb una nova onada d'emigració que torna a marcar una doble
comunitat. El pas i l'establiment sedentari de cadascuna de les anteriors ha anat
enriquint el fet vital de la ciutat, totes les possibilitats d’integració i de respecte Aquarià
han pogut mostrar-se plenament desenvolupades; caldrà veure ara com es tracta i què
aporta aquesta nova onada.
Si volem marcar l'Eix astral simbòlic Aquari/Lleó sols ens cal mirar la ciutat des
del mar, des d'on contemplarem a la llunyania de l’horitzó el temple del Sagrat Cor del
Tibidabo, com si estigués vigilant-la allà al fons. I al peu del monument a Colom un bon
grapat de lleons ens hi esperen, la primera cosa que hom veu de la ciutat quan hi
arriba per via marítima. Vull veure-hi a aquests lleons una prefiguració del domini, de la
capitalitat, del Lleó de la ciutat. Si juguem amb una mica d'imaginació, no ens costarà
veure a la façana litoral del port tots els elements modernistes aquarians (la gamba de
Mariscal, el monument de Roy Lichtenstein, els locals de disseny ultra modern que van
funcionar uns quants anys després de les Olimpíades, etc.), tots ells fent de peu al
Sagrat Cor. Aquari al Pla de Barcelona i Lleó dominant des les altures. Si ens arribem
al Port Olímpic (i les Olimpíades són un esdeveniment en bona part aquarià per
mesclar gent d'arreu del món), podem veure-hi un curiós rellotge de sol que torna a
marcar la polaritat entre Aquari i Lleó. Aquest curiós rellotge és molt proper a les dues
torres (Mapfre i Arts), una mostra de construccions que requereixen una tècnica
avançada, aquariana, al qual cosa la posa sota la regència d'Urà; Sol-Urà, Lleó-Aquari.
Entre les dues torres uranianes podeu veure-hi l’escultura d’un peix notablement gran,
però sense cap; Peixos deixant pas a Aquari, a l'espai més aquarià de la ciutat més
aquariana de la Mediterrània. Aquestes dues torres són el monument maçònic modern
més gran que coneixem, just a una ciutat on els principis de Llibertat, Igualtat i
Fraternitat (els tres conceptes dels signes aeris) es viuen amb més intensitat de tot
l'occident mediterrani i europeu.
I si encara volem veure-ho més clar, a la carena de Collserola a banda del
Sagrat Cor a la punta del Turó de Vilana hi ha la torre de comunicacions inaugurada
pels Jocs Olímpics, obra de l’arquitecte Foster, i de simbolisme aquarià tant per la
seva forma moderna com per la seva funció de comunicacions.
A la façana de l'Ajuntament hi ha dues estàtues a unes fornícules; a un costat
de la porta veiem el rei en Jaume el Conqueridor i a l'altre en Fivaller, un dels prohoms
i consellers de la ciutat del segle XV. El rei té la mà indicant porta de l'Ajuntament i en
Fivaller una altra mà alçada, com barrant-li el pas. Tot i que els dos, històricament, no
foren contemporanis, la llegenda ciutadana explica la actituds de els dues estàtues
assegurant que el rei diu "Aquí és a casa meva", i en Fivaller li respon "Atura't; primer
paga si hi vols entrar, que aquí paguem tots, fins el rei". Una curiosa explicació que
traduïda al llenguatge astrològic ens mostra la dualitat entre el poder reial (Lleó) i les
obligacions sorgides de la lliure igualtat (Aquari). Aquest esperit s'ha mantingut fins
avui dia i podríem comptar amb els dits d'una mà els alcaldes que no han tingut que
veure-se-les amb alguna revolta o moviment popular, i, el que és més curiós, que la
majoria ha unit gent de classes socials ben diferents, totalment aquarià.
La tradició conta que, molt abans del cartaginès Amílcar Barca (a qui diuen deu
nom la ciutat) ja existia Barcelona, bé que no amb aquest nom, és clar, i que havia
estat fundada per en Hèrcules. Havent vingut aquest a lluitar per casa nostra contra el
gegant Gerió (que donà nom a Girona, segons segueix contant la tradició), un cop
assolit el triomf es retirà a la vora de la mar i hi fundà una ciutat, Barcelona. Hèrcules
el tenim ara present en un monument d'aquells que han anat donant voltes amb els
anys i actualment és a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega. Al
46

carrer d'Avinyó, al nº 17, hi ha l'anomenada casa d'Hèrcules, on és lluitant amb el lleó
de Nemea; de totes les possibles representacions iconogràfiques derivades dels seus
dotze treballs és ben curiós que sigui exactament la del lleó la que ens apareix al bell
mig de la Ciutat Vella. I al cim del Tàber, el turonet a prop del mar que acollí el primer
poblat ibèric antecessor de la ciutat, encara es poden veure unes poques columnes del
temple romà anomenat d'Hèrcules, que encara que no li sigui dedicat, la vox populi
mana que tingui el seu nom. I no s'acaba aquí el joc herculi; al costat de l'església de
Sant Just i Pastor hi ha el carrer d'Hèrcules, que si ara és recte abans resseguia l'absis
del temple; aquesta església es diu que és la més antiga de la ciutat i que fou el primer
lloc on es venerà la Mare de Déu de Montserrat, molt abans d'anar-la a amagar a la
muntanya... També es diu que és fet sobre l'antic temple d'Isis de la ciutat romana; a
sota el temple hi ha un seguit de túnels i galeries, com velles catacumbes, on alguns hi
ha volgut veure llocs de culte isíac, i qui sap si Mitraic. Hèrcules Taure, la Moreneta
també, i Isis i Mitra per acabar d'engreixar-ho. ¿Què voldrà dir tot això?
La resposta la tenim per aquest Hèrcules que ens ha aparegut connectat amb
les zones catalanes dominades per l'element Terra; què hi fa, doncs, a una ciutat
d'Aire? Si Hèrcules és segons la tradició el pare de la ciutat, en un tema astral
l'hauríem de posar a la casa IV, la que ens parla del pare, els avantpassats, les
nostres arrels; i si sabem que Hèrcules entra dins els personatges que carreguen la
mitologia de l'Era de Taure, del record del culte a les deesses, podríem suposar que
aquest Taure és a la casa IV, la qual cosa ens posa a Aquari a l'Ascendent, el signe de
la ciutat a la casa I; amb aquesta casa IV a Taure ens cabria perfectament la
continuïtat de cultes taurins, d'Isis a la Moreneta. I tant taurins! Sabeu que Barcelona
és una de les poques ciutats (i l'única a Catalunya) que ha tingut durant molts anys
dues places de braus? Això ens ha conduït a mostrar que Barcelona és, doncs, una
ciutat Aquari amb l'Ascendent al mateix signe, doblement Aquari, d'essència i
presència.
La ciutat comtal ens presenta un curiós i interessant problema que s'afegeix als
ja tradicionals que trobem a l'hora de començar a buscar el centre, i és que "la ciutat
es mou i el centre no roman quiet". En efecte, el creixement històric de la ciutat i
l'evolució que la seva estructura social i d'activitats ha tingut han provocat que el
centre real de la ciutat anés canviant d'indret amb el temps. Ningú dubta que durant
els segles medievals i moderns el centre es podia situar entre l'actual Plaça de Sant
Jaume i el Carrer del Paradís, al cim del Mons Tàber, origen de la ciutat. Aquest centre
va romandre inalterable fins a la meitat del segle XIX, però amb l'enderroc de les
muralles i el naixement de l’Eixampla el centre es mogué cap a la plaça de Catalunya, i
allà hi ha estat actuant fins finals del segle XIX. Actualment, després de les
incorporacions dels municipis del voltant i el creixement experimentat durant el segle
XX, el centre cal situar-lo a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal. Qualsevol
intent de divisió que es pugui fer seguint amb el centre antic, a la plaça de Sant
Jaume, va abocat al fracàs, com la meva experiència m’ha ensenyat.
Ni cal dir que en aquest estudi s'han acceptat i respectat els límits municipals
actuals de Barcelona, per bé que si algun dia hipotèticament creix la ciutat incorporant
part de Sant Adrià i l'Hospitalet, és a dir movent-se del Besòs al Llobregat, en poc ens
canviarà aquesta actual distribució, essent aleshores el fragment de Sant Adrià sens
dubte del signe de Peixos, i l'Hospitalet del de Verge; caldrà, però, esperar fins el
moment per estudiar-ho de manera adient. Qualsevol mena d'intent de dividir
astrològicament la ciutat des dels centres antics fracassa avui dia i ens hem de
remetre sempre al centre actual.
Els elements que van apareixent agrupats als diferents barris de la ciutat són
els que ens donen, sobre tot, la clau per poder atorgar-les-hi un signe concret. Entre
47

aquests elements podem posar-hi institucions, santuaris urbans, monuments, formes
d'urbanisme, grups socials que hi viuen, etc..
Hi ha una línia axial molt definida que ajuda a situar les parts de la ciutat, i és la
Diagonal, que segueix un traçat absolutament rectilini de mar a muntanya, de llevant a
ponent. Si a la part de llevant marca zona Aquari cap a ponent ho fa amb la zona Lleó.
Totes les altres línies de demarcació segueixen en alguns moments carrers molt
concrets mentre que en altres tallen més o menys pel mig. És interessant marcar que
quan va entrar Urà a Aquari la Diagonal ha assolit el seu primitiu propòsit de sortida al
mar i s'han enderrocat les darreres dificultats, transformant-se completament la zona
que toca amb el sector Peixos, l'anomenat Diagonal-Mar.
Fetes aquestes consideracions, presentem els sectors astrològics de la ciutat.
Àries
Ciutat Meridiana, Vallbona, Trinitat Vella i Trinitat Nova, Roquetes, Can Dragó,
les Cases del Congrés, Plaça Maragall, Camp de l'Arpa, Hospital de Sant Pau, sector
més baix de Gràcia tocant al carrer Còrsega.
Dins aquest sector hi ha les antigues casernes militars de Sant Andreu i de la
Travessera de Gràcia (ara de la guàrdia urbana), així com les de la guàrdia civil de
Gràcia i de Navas de Tolosa, elements força marcials i arians. La Torre del Baró, un
edifici amb pretensions de castell, s'aixeca com una indicació del signe en l'horitzó de
la muntanya. Al carrer Còrsega el monument a Hèrcules indica el límit amb Taure; és
si més no curiós que sigui situat just a aquest punt.
El límit amb Taure el marca una línia imaginària que va del centre cap al camp
d'esports del Guinardó, avingudes de la Mare de Déu de Montserrat (la seva festa en
el més de Taure!), Borbó, Pi i Molist, Llucmajor, parc de la Guineueta i torrent de la
Font d'En Canyelles.
48
Taure
Turó de la Peira, Horta, Vilapiscina, Guinardó, Baix Guinardó.
L'antiga població rural d'Horta amb les seves cases amb horts (encara en
queda alguna), i els turons arrodonits del Turó de la Peira (pedra!) i del Guinardó
entren dins un paisatge Taure, el dos amb parc forestal urbà inclòs. Els sectors de la
Font d'en Fargas i de la Font de la Mulassa conformen també un exemple d'urbanisme
Taure, ara en procés de transformació. Durant els anys que Plutó estigué transitant pel
signe contrari d'Escorpí a aquesta zona es detectaren els greus problemes d'aluminosi
de les cases del Turó de la Peira. Una de les places més grans de la ciutat és a aquest
sector i és dedicada (de moment) a una persona Taure, Karl Marx; no m'he pres la
molèstia de buscar el signe de cada personatge dels carrers de Barcelona, però
aquest és prou significatiu, o si voleu curiós, donada la importància històrica de la
persona, que fos un economista, cosa força agradable al signe, i el fet de la seva
presència en una ciutat que no era d'un país del bloc socialista.
La línia que separa amb Gèminis seguiria, més o menys, l'avinguda de Pi i
Margall, el parc de les Aigües, la vertical del Túnel de la Rovira i la Rambla del Carmel,
avinguda de l'Estatut de Catalunya i pujaria per una línia més o menys recta fins al

Forat del Vent (bon nom, per separar el sector d'un signe d'Aire), a la carena de
Collserola.
Gèminis
Gràcia, Parc Güell, el Carmel, Vallcarca, Vall d'Hebrón, Llars Mundet, Montbau.
Si Gèminis té fama d'imitació, de còpia dels altres, d'ésser el doble, un cop d'ull
al barri de Vall d'Hebrón ens porta una còpia dels noms de la Palestina del Nou
Testament (carrers Perea, Nínive, Idumea, Judea, Naïm, Sidó, etc.); sembla com si s'hi
hagués agermanat. Una de les atribucions del signe són les Arts en general com a
factor de posar l'intel·lecte en servei d’una creació; doncs bé, a la part de dalt de la
Ronda de Dalt, entre els carrers de l'Arquitectura i el de l'Harmonia tots els carrers
duen noms d'artistes i de la Dansa, del Ritme, de les Muses, de la Mímica, i no cal
seguir. Hi ha el barri de Sant Genís dels Agudells, que exemplifica una advocació
Gèminis quan sabem que el nom (i l'església ens confirma) es refereix a Sant Genís
Escriba i Sant Genís Comediant, parella de sants Gèminis. Hi ha l'edifici del Patronat
Ribes, que fou antic internat i orfenat. Pel sentit lúdic i destinat bàsicament a la
mainada, crec que el Parc d'Atraccions del Tibidabo cal incloure'l dins aquesta zona
Gèminis, i aleshores posar la via del Tramvia Blau i el Funicular com a límits amb la
zona Cranc (funicular i tramvia com a comunicacions properes mercurials, cosa de
Gèminis i casa III). Els carrers de la part baixa de Gràcia (Plaça Raspall, Plaça del
Poble Romaní i voltants) són un altre exemple de Gèminis per la convivència
tradicional de dues ètnies, la paia i la gitana. ¿Voleu cosa més ingènuament Gèminis
que el Parc del laberint?; penseu-hi. El monument a Antoni Clavé, al passeig de Sant
Joan, fundador de les societats corals, seria just al límit entre Taure i Gèminis. Com en
el cas de la zona Gèminis en el conjunt de Catalunya, els espiritistes barcelonins es
concentraven sobre tot a Gràcia. El Turó del Carmel i el santuari del Carmel entren
dins Gèminis; la imatge que s'hi venera és la Mare de Déu de l'Alegria, concepte força
adient al signe, i el Carmel és un orde religiós que s'entronca amb una fraternitat de
profetes que s'aplegaven a aquesta muntanya de Palestina al voltant d'Elies.
La línia que separa amb Cranc passa pel carrer Gran de Gràcia, plaça Lesseps
i avinguda República Argentina, gira a l'esquerra pel Passeig de Sant Gervasi fins a
l'avinguda Tibidabo, per on gira i segueix amunt fins al cim de Collserola.
Càncer
El Putxet, Turó de Monterols, zona de Gràcia al voltant de la plaça de Gal·la
Placídia, la Bonanova, Sant Gervasi de Cassoles.
Hi ha res més Càncer que les cassoles? No en el sentit que ara donem a
aquesta paraula sinó en l’antic de casetes, cases soles, que és l’origen del topònim.
Sols amb això ja en tindríem prou per a justificar-nos. És una zona eminentment
conservadora i tradicionalista, molt lligada als conceptes de la terra, la pàtria, la
família, tots ells eminentment cancerians. Molts dels patricis de la ciutat viuen, o han
viscut en altre temps, al voltant del carrer Balmes, l'eix central d'aquesta zona. Al Turó
de Monterols s'hi trobaren restes preromanes que poden considerar-se part de
l’origen, dels avantpassats (Càncer) de Barcelona. La força de Càncer i, per regència
de la Lluna, és tant que fins i tot la primitiva advocació de l'església de Sant Gervasi i
Sant Protasi es canvià per la de la Mare de Déu de la Bonanova, degut al predicament
que aquesta tingué. El parc de la Font del Racó és dins aquesta zona, així com la
49

Clínica Dexeus, el més important centre de medicina maternal i ginecològica de la
ciutat.
La línia que separa amb Lleó va per la Diagonal i segueix exactament la Via
Augusta a partir del carrer Muntaner.
50
Lleó
Pedralbes, Sarrià, Parc de Cervantes, parc de l'Oreneta, Sant Pere Màrtir,
Palau Reial, Turó Parc, les Tres Torres.
L'anomenada part alta de la ciutat, on es concentren les "millors famílies", les
fortunes i les cases en consonància, veritables palaus en moltes ocasions. Aquí hi ha
la Font del Lleó, abans una font a la muntanya i ara dins un restaurant. El monestir de
Pedralbes, fundat per una reina i on anaven les filles de casa bona de la ciutat, i el
Palau Reial són símbols clarament lleonins. Les escoles d'alta direcció empresarial,
d'alta economia, i les escoles selectives i exclusives s'hi concentren. La caserna militar
del Bruc, amb l'aspecte de castell neoromàntic, il·lustra també una arquitectura
pretensiosa lleonina. Altres edificis d'aquesta zona com els dels jesuïtes o els
caputxins de Sarrià, o el de Bellesguard, ens mostren també aspectes d'arquitectura
lleonina, impressionant.
La Diagonal és la línia que separa amb Verge.
Verge
Les Corts, Sants, Hostafrancs, La Bordeta, Parc de l'Escorxador, Escola
Industrial, Hospital Clínic, presó Model, Zona Franca i Mare de Déu del Port.
La presència aquí de l'Hospital Clínic, la Maternitat i l'Institut Frenopàtic, ja seria
prou per justificar l'atribució mèdica de Verge. L'Escola Industrial és un exemple
perfecte de l'acció de Mercuri a Verge pràctic, sobre tot. L'eix amb Peixos es forma
amb el camp i complex esportiu del Barça (el futbol i altres esports de masses com
una droga social de la fi de l'era de Peixos). La mateixa connexió amb Peixos ens ve
per la presència de la presó, per simbolisme de casa XII (vegeu el sector Peixos). I
encara podem afegir-hi la Mare de Déu del Port, una antiga ermita i ara parròquia.
Aquí hi ha el barri de Sants que tingué tradició d'acumular la major quantitat i els
millors sanadors de la contrada, seguint la tradició mèdica del signe, que curiosament
s'ha mantingut amb la presència de diferents laboratoris farmacèutics a aquesta zona
de la ciutat (Bayer, Hubber, etc.), tot i que en el moment d’escriure això ja han marxat
o són a punt de fer-ho. Sants va néixer al voltant d'una església d'un poble rural que
era dedicada a Santa Maria de Tots els sants, òbviament Verge. No puc deixar de
senyalar que als dos signes regits per Mercuri és on se situen tradicionalment els
gitanos barcelonins, fora de Ciutat Vella i dels nous barris; a aquesta zona els tenim
establerts a Hostafrancs. És com si un poble marcat per Mercuri com és sense cap
mena de dubte el gitano, instintivament s'hagi establert sedentàriament a indrets
marcats per aquest planeta.
El límit amb Balança passa per una línia que va del centre a la cruïlla del carrer
Aragó amb l'avinguda de Roma, es prolonga fins la plaça d'Espanya i pel carrer Mèxic
fins l'avinguda del Marquès de Comillas, a Montjuïc; voreja aleshores la part de jardins
de la muntanya fins al cementiri.

Balança
Mercat de Sant Antoni, Poble Sec, tot el Paral·lel fins la ronda de Sant Pau,
zona de Museus de Montjuïc (Nacional de Catalunya, Fundació Miró, Poble Espanyol),
Plaça del Dr. Letamendi.
El cèlebre Paral·lel amb els locals d'oci i els nombrosos jardins de Montjuïc ja
indiquen el caràcter venusià de la zona, sense parlar dels volts del mercat de Sant
Antoni amb tota la concentració comercial de la contrada que ens mostren l'aspecte
d'intercanvi del signe. Aquest mercat en concret, on entre setmana es ven menjar,
quatre dies roba i complements, i els diumenges llibres, és un exemple de l'equilibri
entre aliment pel cos i per la ment. A Montjuïc l'avinguda Maria Cristina, amb les torres
venecianes i l'equilibri perfecte entre banda i banda, ens il·lustra de com hauria d'ésser
un espai Balança. L'anomenat "gaixample" és dins d'aquesta zona i ningú pot negar el
caràcter eminentment esteticista i sensual, i per tant venusià, que tenen els negocis de
la zona.
El límit amb Escorpí el marca una línia que va del centre fins la plaça
Universitat i segueix per les rondes de Sant Antoni i de Sant Pau, i pujant pel carrer
Nou de la Rambla arriba fins Montjuïc.
Escorpí
El Raval, delimitat per les Rondes, el Paral·lel, i les Rambles; bona part de la
muntanya de Montjuïc, la part baixa del Poble Sec fins al Port.
No tenim cap mena de dubte que és el Raval; sense entrar en detalls, la
persistent presència de la prostitució i els baixos fons de la ciutat durant molts anys a
bona part d'aquest barri donen un aire que s'associa a Escorpí. Hi hagué al Raval el
convent de les "arrepentides" que aplegava les meuques velles, i el de Santa Maria
Egipcíaca (que era morena, com les verges negres), on encara al segle XIX s'hi feina
una processó de penitents fuetejant-se que a vegades acabava de manera poc
decorosa. També al Raval hi hagué el Pou Sec, un pou a un hort proper a una
capelleta amb una imatge de la Verge, on els que anaven de meuques s'hi rentaven
les seves parts púdiques, i la Verge va fer el miracle d'assecar el pou. La muntanya de
Montjuïc és dins d'aquesta zona, i si abans hi hagué el cementiri jueu, ara n'hi ha un
altre d'immens. La part baixa de Montjuïc, en front de l'actual Estació Marítima, rebia el
nom de la Terra Negra, pels dipòsits de carbó que donaven el color, i on s'hi aplegava
una prostitució de molt baixa estofa. Si fa no fa, vers l'actual cruïlla dels carrers Tallers
i Ramalleres hi havia el Pati del Carall, on una pedra vertical clavada a terra inspirava
el nom. La Plaça del Pedró ens recorda una altra pedra vertical, ara cristianitzada amb
el monument a Santa Eulàlia. Els carrers i carrerons enrevessats, foscos, pudents en
moltes ocasions, poden ser un exemple d'urbanística escorpiniana. El pas de Plutó per
Escorpí va marcar els anys de transformació urbanística i social radical del Raval.
El límit amb Sagitari va seguint una línia imaginària des del centre fins la Font
de Canaletes i baixa per una línia paral·lela a les Rambles, deixant les Drassanes dins
Sagitari.
Sagitari
La zona compresa entre les Rambles i el Parc de la Ciutadella; barri Gòtic,
barris de Sant Pere i Santa Caterina, la Ribera, Port, Barceloneta.
51

Dins s'hi situen la majoria de les administracions, siguin locals, autonòmiques o
de l'Estat = l'Ajuntament, Generalitat, Govern Militar, Comandància de Marina,
Delegació del Govern central, Jefatura central de Policia, caserna dels Mossos
d'Esquadra, diverses conselleries de la Generalitat, Correus; abans la Diputació també
hi era, i ara és just a tocar el centre, a la Rambla de Catalunya/Diagonal; la cúpula
eclesiàstica també és aquí, amb la Catedral i el Palau Episcopal; les comunicacions
amb el port i l'antiga Estació de França, a banda de les de Catalunya i Passeig de
Gràcia/Aragó de ferrocarril i enllaços amb diferents línies de metro. La banda de
ponent de la Rambla conserva una franja sagitariana que inclou el mercat de la
Boquería, el teatre del Liceu i més avall s'obre incorporant-hi les Drassanes, la Duana i
l'Estació Marítima. L'Arc del Triomf i els Jutjats encara entren dins Sagitari, per llur
simbolisme jupiterià, així com la Universitat Pompeu Fabra a una antiga caserna militar
(universitat connectada amb casa IX i Sagitari). La primera Universitat de Barcelona
era a la part alta de la Rambla, que encara ara ho recorda amb el nom de Rambla dels
Estudis. El pas actual de Plutó per Sagitari està indicant la transformació de barri de
Santa Caterina, i la Via Laietana es començà a obrir, enderrocant les cases del barri
d'una manera similar a l'actual, amb el pas de Plutó per Gèminis, just el signe oposat
(any 1908).
La línia que separa amb Capricorn passa del centre recte fins l'Arc del Triomf,
gira fins Roger de Flor, baixa aquest carrer fins al parc de la Ciutadella, el Passeig de
Pujades i tomba pel carrer Francesc d'Aranda fins el mar.
Capricorn
La línia de costa entre el parc de la Ciutadella i el cementiri del Poble Nou; la
Vila Olímpica, que fou la zona de la ciutat que tingué una major transformació amb el
pas d'Urà i Neptú per Capricorn. Plaça de Tetuan, barri de Fort Pienc, Mercat de la
Concepció.
Era una zona poc poblada en la seva meitat inferior i plena d'indústries, de
magatzems, solars sense construir, una zona un tant erma socialment, com s'escau al
signe. A la platja d'aquesta zona hi havia el barri de barraques del Somorrostro i el de
darrera del cementiri del Poble Nou. Probablement el Tanatori Municipal entra dins
d'aquest sector (per Saturn, símbol del temps i la mort); el poso dins aquesta zona pel
sentit mercantilista que comporta el tanatori, més proper a un sentit Terra de la mort,
que no del sentit Saturn/Escorpí/casa VIII, que és la mort com a procés natural
existencial, i que es viu amb el mort entre les parets de casa seva i amb la família, no
a uns "grans magatzems funeraris".
El límit amb Aquari el marca una línia que va del centre fins a la cruïlla dels
carrers Marina i Almogàvers, i es prolonga fins al cementiri del Poble Nou.
Aquari
La franja marítima entre el cementiri del Poble Nou i la prolongació de la
Diagonal fins al mar, les platges de la Mar Bella i Nova Mar Bella. Poble Nou, Taulat,
Barri del Besòs, La Llacuna, Camp de la Bota.
Dins aquesta zona hi ha l'anomenat districte 22@, que vol ser un barri
d’indústries centrades sobre tot en les noves tecnologies, i el complex del Fòrum de
les Cultures, dos elements aquarians. Els barris del Poble Nou i el Teulat foren
52

tradicionalment el focus de l'anarquisme i els moviments utòpics de les acaballes del
segle XIX i bona part del XX, avançades del pensament llibertari d’Aquari. El pas d'Urà
per Aquari durant els darrers anys ha marcat la transformació més gran que ha tingut
el Poble Nou, que encara no ha acabat i no ho farà fins que Neptú surti d'aquest signe;
de moment els projectes es mouen entre la genialitat uraniana i els deliris i somnis
neptunians. El nou edifici de la Companyia d'Aigües a la Placa de les Glòries és un
exemple de Neptú/Urà/Aquari. La plaça de braus de la Monumental on s'aplega gent
de tot el món i on es va fer el primer concert "aquarià" de Barcelona, el dels Beatles
poden ser exemples d'acció del signe.
La línia que separa amb Peixos és la Diagonal.
Peixos
Barris de la Pau, el Besòs, La Mina, Sant Martí, Sant Andreu, el Clot de la Mel,
Sagrera, Verneda, Bon Pastor, zona de La Maquinista, el barri del Poblet i la Sagrada
Família (la glorificació de la religió de Peixos i el major deliri neptunià d'En Gaudí!).
A la punta del sector hi ha el barri de la Trinitat (voleu misteri major de la religió
dominant a aquesta Era?), amb la presó de menors, cosa molt de casa XII i Peixos. No
tant sols la parròquia és dedicada a la Santíssima Trinitat, sinó que hi ha la placa de
Ramon Berenguer III (¡...!). És la zona on domina amb major força i de més antic en el
temps la construcció anònima dels blocs de pisos, on es dissolen i desdibuixen les
característiques personals en una agrupació comunitària major, l'acció de Neptú. És
simptomàtic que la Sagrada Família, la darrera "catedral" de l'Era de Peixos, sigui a
aquesta zona. És d'esperar que el pas d'Urà pel signe de Peixos (del 2003 al 2010)
marqui la transformació de bona part d'aquest sector, com el Barri de la Mina, el Bon
Pastor, sectors de la Trinitat, l'estació de l'AVE de La Sagrera amb la nova
urbanització de l'entorn, etc.
Tot i que ja han desaparegut, durant molts anys hi va haver els nuclis de
barraques dels barris del Camp de la Bota i de la Perona, amuntegaments insalubres
de gent tant pobre i en molts casos emigrada com d’altra de molt baixa estofa social,
cosa força de Peixos i casa XII, pel sentit de total marginació que comportaven.
Començant al centre, els carrers Còrsega, Concepció Arenal i Meridiana
marquen el límit amb Àries.
Després de tots els elements (o arguments, segons com ho considereu) que he
aportat a cada sector, no crec necessari afegir-hi res més per demostrar la validesa no
tant sols d'aquesta divisió de la ciutat de Barcelona, sinó de la certesa absoluta de la
influència del Cosmos sobre l'organització de les menors coses de la Terra, que és allò
que al cap i a la fi estudia l'Astrologia, et quod erat demostranda.
ACABAT DURANT LA NIT DEL 30 D'ABRIL AL 1 DE MAIG DE L'ANY 2003
FESTA DE TAURE
53