L'Aixada 12 - Pradell de la Teixeta

S
om un grup molt petit, quatre persones; nuts de durada en el qual hem volgut pre- pre-
fa uns anys vam participar al projecte sentar, encara que parcialment, el ric patri-
de Carrutxa Petjades sobre el coster: arquimoni en pedra seca que es pot admirar tot
tectura rural al Priorat, que va obtenir una caminant per les Serres de Pradell. La pro-
beca de recerca dins l’Inventari del Patrimoni jecció va anar precedida d’una síntesi dels
Etnològic de Catalunya. Durant uns mesos elements que s’han localitzat, es va parlar
vam recórrer el terme de Pradell a la recer- de tècniques de construcció, d’aprofi tament
ca d’elements en pedra seca. Un cop acabat dels recursos, de diferents aspectes del pa-
aquell projecte, i desprès d’un llarg parèntesi, trimoni cultural i natural.
vam decidir que havíem de continuar aquella Al fi nal, hi havia per tothom una fotocòpia
del recull de poesies Enyoro la terra d’en Xavier
Amorós, i molts han volgut que el poeta
els hi dediqués, cosa que ha fet encantat.
Aquesta obra agrupa 12 poesies que, principalment,
van ser escrites a fi nals del 1959,
on, com ell mateix escriu, intenta “expressar
el meu dolor per haver perdut l’estret contacte
amb la terra que els meus avantpassats
tenien”, i aquesta terra dels avantpassats és,
evidentment, Pradell de la Teixeta. Són uns
versos de to elegíac, d’un gran valor literari.
En Xavier Amoròs en va comentar dos, el
recerca, i així vam tornar a començar, però
aquesta vegada ens vam dedicar principalment
a les Serres on, fi ns ara, hem identifi -
cat, inventariat, mesurat, fotografi at i estudiat
més d’un centenar d’elements en pedra
seca entre barraques, aixoplucs, balmes murades,
amagatalls, arneres, cisternes, etc.
Fem tot això per vàries raons: a) conèixer
els contextos que han portat a la seva construcció,
b) donar a conèixer aquest ric patrimoni
també als més joves perquè aprenguin
a estimar-lo, i c) perquè ens agrada.
És clar que no podem dedicar tot el temps
que voldríem, de manera que tot procedeix
molt lentament: les nostres ocupacions,
el mal temps, la salut, els compromisos,
de vegades ens impedeixen sortir a fer
l’imprescindible treball de camp, però no ens
rendim.
El passat dia 1 d’octubre vam tenir la possibilitat
de presentar, dins del programa de
la festa major de Sant Miquel 2011, una part
dels resultats assolits fi ns ara a les Serres,
que es va concretar en un acte realitzat a la
sala polivalent del cafè La Societat de Pradell,
i que ha pres el nom d’ Homes, natura,
pedres. L’acte, a la qual van participar una
vuitantena de persones, la major part pradellans,
va ser presentat per Josep Maria Duran;
hi van participar la Dra. Montse Flores,
historiadora i membre de Carrutxa, el poeta i
escriptor Xavier Amorós, que va tancar l’acte
i que, malgrat haver nascut a Reus, considera
Pradell “com al bressol on no vaig néixer”,
com escriu en el seu poemari Enyoro la terra
(1961).
A més vam preparar un video d’uns 25 mi-
4
HOMES, NATURA I PEDRES
primer (Soc al Pradell de les cinc del matí) i
l’últim (Tota la nit que sento).
A tots als assistents a l’acte es va entregar
un punt de llibre commemoratiu, i una fi txa
com a mostra del que fem cada cop que descobrim
una nova barraca, o una nova cisterna
etc.
Hem de dir que l’èxit d’aquesta presentació
pública ens ha omplert de satisfacció, ha alimentat
encara més la nostra il.lusió per continuar
sortint pel terme a la recerca de nous
elements en pedra seca.
És per tot això que volem agrair pública
ment a l’Ajuntament de Pradell la preciosa
col.laboració que ens ha brindat, i volem dir
gràcies també a totes les persones del poble
que ens han ajudat i, esperem, continuaran
a ajudar-nos en la recerca, i a tots els que
han participat a aquest acte.
Gràcies a tots!
Joan de la Cruz, Josep Maria Duran, Encarnació
Sánchez i Cosima Vergari, components del grup
de recerca d’elements de pedra seca en el terme de
Pradell de la Teixeta.
Diari d’una forastera
i en aquest nou número de la nostra
S revista parlem d’energia o de residus,
la primera associació espontània que
m’ha vingut a la ment ha estat l’esperit
del reciclatge, de la mescla i de la reutilització
de tot el que ens envolta i del que
sovint no en som conscients... (cartrons,
papers, plàstics, teixits, vidre,etc.)
Podria començar parlant de modes o de
grans marques que ja ho estan integrant
en les seves línies “customitzades” de
roba i decoració, però també en productes
quotidians, com, per exemple, reciclar
sacs de ciment per crear estoigs o bolsos
de rètols plastifi cats... En segon lloc també
podria esmentar tot el món de la segona
mà, tant en botigues concretes com
el considerable augment d’aquest mercat
a internet.
Encara que la força del canvi, de la lluita,
que ens ha d’impulsar en els nous temps
del “no consumisme desaforat” ha de venir,
una vegada més, de l’experiència de
la gent gran ; hem de recordar la veu i
el sentir d’altres temps. Semblava que ho
sabíem tot, fi ns i tot que podíem mirar
Una recerca d’esgarranxades
Vàrem anar a cercar la Font de la Salut
el Josep Maria Pau i jo al barranc dels
Solans pel damunt del Pont Vell dels racons
de la N-420. A l’indret hi ha el Monolit
de la Pastera, amb la cinglera del mateix
nom, i s’observa la curiosa Roca Falcada.
Hi ha al peu del cingle bolcs que formen
passos força entretinguts. Nosaltres
vàrem entrar al barranc seguint la pista
agrícola dels Solans de cal Samarra, una
cinquantena de metres, per fi car-nos per
un pas de senglars que davalla i segueix
el peu de la cinglera, on per cert hi ha
una via d’escalada de dos llargs de corda
que s’anomena Via del Jordi, de difi cultat
IVº IV+, oberta fa una colla d’anys per J.
M Torres, J.M Sales i B. Vaqué. Molt recomanable.
Sigui com sigui, vàrem passar una autèntica
agonia seguint el barranc amunt
i avall, que està taponat de brossa i relligat
d’aritjols, com tota la raconada, sense
amb condescendència les herències i els
consells dels avis. Ara ens queda, cadascú
a la seva mida, recuperar el bagatge
perdut. Per exemple, jo recordo les reutilitzacions
i els estalvis en la vida de cada
dia que m’havia ensenyat la meva mare
i que jo ja havia oblidat... Darrerament
penso molt en la sobrietat del seu esperit
i que és precisament en el camí de
l’austeritat, no en les retallades bàsiques
injustifi cades, on hem de tornar dignament
a començar, a refer plantejaments
fonamentals en èpoques de suposades
“vaques grosses”
Hauríem de seure, refl exionar i escoltar els
nostres grans, aprendre a donar segones
o terceres oportunitats a qualsevol objecte.
No hem de tenir por a l’autocrítica, en
aquest sentit aprendre a refer no suposa
fer un pas enrere, ben al contrari, indica
tornar al nostre seny.
Acabaria aquest diari encoratjant-nos a
organitzar una trobada d’estiu per escoltar,
prendre notes dels nostres mestres i
interioritzar en el nostre dia a dia l’esperit
del reciclatge i la reutilització.
Lourdes Piñeiro
trobar tr res que s’assemblés a una font. Tot
i que hi ha una cinglera que donava esperances
a trobar-hi un cocó o quelcom per
l’estil.
Finalment, quan donàvem la recerca per
inútil, vàrem desgrimpar per un petit
salt del barranc sota mateix de la cinglera
(havíem reculat). A sota d’aquest salt
hi vàrem trobar una coveta, amb blogs
encaixats al fons i vam suposar que això
era la Font de la Salut, tot i que estava
eixuta d’aigua tota la cavitat. Potser
només brolla després de pluges prou importants.
El mateix sector, i més avall del
Pont Vell i havia l’Ullal del Frare, que va
ser taponat pel nou traçat de la N-420. En
conclusió, el sector desbrossat, fora força
bonic, amb el Pont Vell de pedra i tot plegat.
Malauradament ho esgarra tot el soroll
del trànsit, que retrona que fa fàstic.
Continuarem cercant fonts ni que siguin
minses o ressecades i seguirem parlantne.
Benjamí Vaqué
17