Fitxa 2. L'artesania a les comarques de muntanya - rurart

2
L’artesania a les
comarques de
muntanya
RURART,
permanència i
transformació
(artesania de muntanya
De Catalunya)
www.rurart.net
www.rurart.net
© © Associació Associació Associació Teixit Teixit Rural
Rural
Solsona Solsona (Lleida)
(Lleida)
info@teixitrural.org
info@teixitrural.org
© © Sanoguera, Sanoguera, fotografía, fotografía, arte arte y y diseño
diseño
Melide Melide (A (A Coruña) Coruña)
Coruña)
contactar@sanoguera.com
contactar@sanoguera.com

Índex ndex
Pàg.1
2.1. 2.1. L’evolució L’evolució de de l’artesania l’artesania a a les les comarques
comarques
de de de muntanya
muntanya
muntanya
2.2. 2.2. Oficis Oficis artesans artesans i i artesania artesania ... ...
3
2. 2.3. 2.
. . Singularita
Singularitats Singularita
Singularitats
ts en en en algunes algunes algunes comarques
comarques comarques ... ... ...
5
A. El El Ripollès Ripollès. Ripollès L’art del metall: ferrers,
serrallers, clavetaires i forjadors
B. La La Val Val d’Aran d’Aran. d’Aran De les artesanies
d’autosuficiència a les que aprofiten l’aigua dels
rius: de l’artesania de pastor i la tèxtil a la
derivada dels minerals, la fusta i la pedra
C. El El Solsonès Solsonès. Solsonès Ganiveters i daguers.
Espardenyers i corders
D. La La Garrotxa Garrotxa: Garrotxa imatgeria religiosa i la fusteria
del taller dels sants (ebenisteria religiosa)
E. A l’Alt l’Alt Pirineu Pirineu Pirineu i i i Aran Aran: Aran l’artesania de pastor i
l’artesania de la llar
F. El El Pallars Pallars Jussà Jussà: Jussà adoberies i fassines 9
2
5
5
6
7
8

2.1. 2.1.
Pàg.2
A les comarques de muntanya, l’artesania és una de les activitats que
manté un fort arrelament amb la identitat del territori, amb un
component tradicional molt present encara per la seva estreta
vinculació amb la cultura preindustrial pirinenca, que es basava en una
economia de subsistència on s’aprofitaven els recursos naturals i se
n’obtenia el màxim de subproductes i utilitats per a la casa i la petita
comunitat rural.
L’evolució de l’artesania a les comarques de
muntanya
Els antics oficis artesans comuns a aquestes comunitats de muntanya
són el llegat de la majoria de les artesanies que trobem actualment.
L’arribada de la revolució industrial va comportar la desaparició de la
major part dels antics oficis artesans en deixar de tenir una raó de ser
en una societat que s’anava industrialitzant. No obstant això, a les
comarques de muntanya, alguns d’aquests oficis artesans han perdurat
durant més temps en el tarannà d’aquestes comunitats, on els canvis i
els efectes motivats pel desenvolupament industrial van arribar molt més
lentament. N’és una prova la convivència que trobem ara entre objectes
artesans que pertanyen al segle passat (XIX i principis del XX) i que ni el
temps ni altres raons els han fet desaparèixer encara, i entre altres
objectes artesans sobrevinguts per tendències més urbanes o per un
aire més noucentista, impregnats de tocs de disseny o l’ús de nous
materials, que trenquen el concepte més tradicional.
D’aquesta convivència en trobem exemples a les deu comarques de
muntanya, des de les de l’Alt Pirineu i Aran fins a les prepirinenques com
el Solsonès, el Berguedà, el Ripollès i la Garrotxa, on algunes artesanies
com la cistelleria o la ceràmica produeixen objectes molt apreciats pels
coetanis però amb una essència tradicional, distanciats encara de
formes i dissenys més innovadors i propers a les corrents de moda,
d’art i de cultura més actuals o de cistelleries i ceràmiques més
trencadores que es treballen en altres comarques de Catalunya; són
productes no gaire manipulats que no han evolucionat tan
espectacularment com ho han fet altres artesanies com els teixits
populars. O l’artesania de la fusta i la torneria, oficis artesans molt
arrelats i vigents en aquestes comarques que, amb sistemes de treball
tradicionals i unes eines no gaire modificades de les utilitzades abans,
han incorporat nous materials i han aportat nous objectes, amb nous
dissenys i formes, en convivència amb els tradicionals. O aquelles
artesanies relacionades amb el foc, com l’art de la forja, on abans a
cada poble hi havia un ferrer, un serraller o un mestre de tall, i mentre
uns han desaparegut com els serrallers, altres continuen essent
presents com els ferrers, els forjadors, amb objectes més artístics, fruit
de la simbiosi de la creativitat de l’artesà i artesana amb la tècnica del
dibuix, del disseny i els usos de nous materials.

2.2. 2.2.
2.2.
Pàg.3
El document “Patrimoni cultural immaterial” aprovat per la UNESCO el
2003, defineix els oficis oficis artesans artesans i i els els treballs treballs treballs als als tal tallers tal tallers
lers, lers com a
pràctiques, representacions i expressions, coneixements i tècniques –
juntament amb els instruments, objectes, estris de tota mena i espais
culturals que els corresponen-, que donen a les comunitats un sentiment
d’identitat i continuïtat. Quan es parla d’artesanat, habitualment es vol dir
que l’ofici és definit per un sistema de treball determinat i uns productes
fets a mà.
En transformar-se el món dels oficis i del hàbits ciutadans, d’una
societat preindustrial a la industrial i postindustrial, els oficis han
evolucionat cap a altres formes de treball que mantenen la manera de
fer del treball artesà..
A Catalunya, l’artesania artesania es defineix com una activitat de producció,
transformació o reparació de béns artístics i de consum, i de prestació
de serveis, realitzada mitjançant processos en els quals la intervenció
personal i el coneixement tècnic constitueixen factors predominants, que
donen com a resultat l’obtenció d’un producte final individualitzat, que no
és susceptible d’una producció industrial totalment mecanitzada o en
grans sèries.
El El treball treball artesanal artesanal
artesanal
L’artesà o artesana, un cop assolit aquest títol, ho és per sempre, amb
taller o sense taller, amb botiga o sense. És un estatus que el o la
diferencia de la resta de la població i només l’acosta a una altra
persona “de l’ofici”.
El treball artesà és una unitat de producció de béns, consum i
reproducció de maneres de viure i de treballar.
La manera de treballar de les artesanies actuals guarden una
reminiscència a com s’organitzaven abans les feines en els tallers dels
oficis artesans: les funcions i els espais del taller artesà, la casa i la
botiga es confonen. El conjunt de la família “ajuda” a estones o bé de
manera permanent. A vegades, el o la cap de família posseeix el local i
les eines de producció i dóna ocupació a aprenents i altres artesans i
artesanes. L’aprenentatge en família és a la vegada una formació social i
una formació per al treball i es fa necessari compaginar producció i
comercialització.
Oficis artesans i artesania …
El tret distintiu del taller és que hi treballen menys de 10 persones.
Cada persona fa la totalitat del procés, la qual cosa li permet una certa
independència en l’organització de la feina. Aquest és un tret bàsic del
treball artesanal que el diferencia del industrial, en què cada obrer fa
un fragment de la producció i no coneix el procés complert.

Pàg.4
Amb el temps s’han donat canvis en l’especialització dels membres de la
família artesana, així, abans era sovint que l’home conegués les habilitats
tècniques i la dona fes les tasques de suport en l’administració i el
comerç de l’activitat, excepte en els tallers de treball a l’agulla que era i
és al revés: la dona és la responsable del taller i la botiga, i l’home feia o
sol fer les tasques secundàries com la comptabilitat i la gestió amb els
bancs.
Actualment, però, la presència de dones artesanes que dominen la
tècnica i l’ofici, i sovint, d’oficis considerats masculinitzats, ha anat
incrementant en el conjunt del territori català.
Fotografies :
Fons : Sanoguera.
Taller ‘El Arte Cristiano’, Olot.16/09/2008

2. 2.3. 2.
A.
A.
El Ripollès
L’art del metall:
ferrers, serrallers,
clavetaires i forjadors
Fons: Arxiu Comarcal del Ripollès.
Autor: desconegut. Fargaires. Ripoll. Interior
de la farga Palau o de cal Guixo: el forner
abocant la colada. Any: desconegut
B.
La Val d’Aran
De les artesanies
d’autosuficiència a les
que aprofiten l’aigua
dels rius: de l’artesania
de pastor i la tèxtil a la
derivada dels
minerals, la fusta i la
pedra
Pàg.5
Un dels productes elaborats amb més quantitat per la indústria
metal·lúrgica ripollesa van ser els claus claus. claus
A les fargues, el ferro es transformava en barres que tenien el perfil
adequat per a la fabricació dels claus. Aquesta operació la realitzaven
l’escalfaire i l’estiraire: el primer era l’encarregat d’arroentar el ferro i el
segon aprimava les barres a cops de martinet. D’aquesta operació se’n
deia estirar i de la barra resultant se’n deia verguerina.
La producció de verguerina de diferents tipus (d’enfilar, navagers,
prima, quadrada del número quatre, quadrada del número cinc, de
ferro bo i de ferro comú) cobria les necessitats dels tallers clavetaires
del Ripollès, i fins i tot es venia a llocs com Barcelona, Mataró, Figueres i
Granollers.
Singularitats en algunes comarques …
Els claus, malgrat ser peces modestes al costat d’altres objectes
metàl·lics de més fama, prestigi i artístics com les armes armes de de foc foc de de de Ripoll Ripoll, Ripoll
representaven bona part de la indústria transformadora del ferro del
Ripollès: durant el segle XVIII es va passar de 18 a 105 mestres clavetaires
que, amb fadrins i aprenents, sumaven 153 persones.
Fins al segle XVI era el ferrer ferrer el que elaborava aquest producte,
però l’augment de la producció va fer aparèixer l’especialista: el
clavetaire, clavetaire clavetaire
clavetaire mencionat per primera vegada en un document de l’any 1629
(el mestre clavetaire ripollès Guillem Morera). També es va crear el
gremi dels clavetaires per tal de garantir-ne la professionalitat.
La gran quantitat de claus elaborats als tallers de la comarca
abastien un mercat molt extens: es venien claus de Ripoll a tot
Catalunya, València, Múrcia, Aragó, Castella, Andalusia, i també a Cuba.
Es va arribar a desenvolupar tota una xarxa comercial que connectava
el Ripollès amb aquests mercats tan allunyats (Marín i Surroca, 2007).
A finals del segle XVIII, a l’altra banda del Pirineu, cada poble aranès tenia
un o dos telers per al teixit teixit de de la la llana llana i i el el fil fil, fil dos dels productes més
habituals en la petita explotació pagesa i ramadera on l’autosuficiència
estava assegurada (Sanllehy i Sabí, 1996) i on les operacions com cardar, cardar,
cardar,
fila filar, fila
r, “tricotar “tricotar o o o teixir” teixir” i i la la transformació transformació del del cànem cànem i i la la llana llana llana les feien les
dones durant els llargs hiverns (Guia Musèus dera Val d’Aran).
Des del segle XIX existien unes deu fàbriques dedicades a la llana, les
pells i el cànem a la Val d’Aran, de les quals ja no en queda cap en
funcionament (Boya, 1994). A Vielha a mitjan segle XIX també va existir
una certa activitat tèxtil: quatre telers de llenços i draps de llana; a

2. 2.3. 2.
C.
El Solsonès
Ganiveters i daguers.
Espardenyers i corders
Arxiu Comarcal del Solsonès.
Fons: Ajuntament de Solsona. Autor:
desconegut. En Costa treballant al seu taller
de ferro (ferrer i ganiveter), Solsona.
01/01/1970
Pàg.6
Vilamòs hi havia hagut una petita indústria del cànem; a Bossòst, ja el
1840, es registra un molí de nocs amb tintoreria per a draps i alguns
telers; a Les també alguns telers igual que a Canejan, amb la presència
a més a més d’un molí de nocs, i a Bausen, dos telers de draps basts
(Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984. 16 vol.).
Les primeres indústries que van aprofitar l’aigua dels rius a l’Aran
van ser completament diferents: després de les fàbriques de llana, pells
i cànem, a mig camí entre l’artesania i la indústria, va ser l’extracció l’extracció del
del
mineral mineral la que va prendre rellevància a principis del segle XX i es va
estendre per les muntanyes araneses fins a la dècada del 1950, moment
en el qual es va començar a abandonar els darrers jaciments de
blenda, plom, ferro i coure. Actualment, les les pedreres pedreres com la de Les
substitueixen les extraccions de la primeria del segle XX on la pedra
“Blau Blau Blau Blau d’Aran” d’Aran d’Aran d’Aran és molt apreciada per ser un granit únic al món i de gran
qualitat. De la pedra cal destacar, igual que a l’Alta Ribagorça, el romànic
que és, sens dubte, l’aportació artística més important que la història ha
llegat als aranesos i ribagorçans i de retruc a la resta del Pirineu de
Lleida. Aquest estil artístic, sorgit a finals del primer mil·lenni i tan estès
per tota l’Europa Occidental, té en aquestes valls manifestacions molt
interessants, tant des del punt de vista arquitectònic com pictòric i
escultòric.
La La fusta fusta va ser també una font posterior de treball a principis del
segle XX, i de les primeres serradores, que aprofitaven la força de
l’aigua dels rius, es va passar, més tard, a instal·lacions més modernes
que durant els anys 1960 ocupaven uns 170 treballadors, xifra que, a la
dècada següent, es reduiria bruscament sense haver pogut consolidar-
se una indústria de transformació de la fusta, la matèria primera més
abundant a l’Aran.
Singularitats en algunes comarques …
Una de les artesanies destacades al Solsonès era la relacionada amb els
oficis de ganiveters ganiveters ganiveters o o daguers daguers i i serrallers
serrallers, serrallers l’art l’art l’art del del foc foc i i del del metall metall. metall metall
També despuntava i despunta a la comarca l’artesania l’artesania dels dels fusters fusters i
els més especialitzats en l’art de la fusta: els els ebenistes ebenistes; ebenistes i altres com els
escultors escultors ja sigui en treballs fets amb fusta o amb pedra o amb forja.
Altres oficis amb renom a la comarca van ser els espardenyers espardenyers i
i
corders corders que es localitzaven fonamentalment a Solsona per tal d’abastir
amb les seves produccions el mercat local i comarcal, dels quals queda
una empresa artesana que encara produeix espardenyes.

2. 2.3. 2.
D.
La Garrotxa
Imatgeria religiosa i la
fusteria del taller dels
sants (ebenisteria
religiosa)
Arxiu El Arte Cristiano.
Taller d’imatgeria religiosa El Arte Cristiano,
Olot. Principis s. XX
Pàg.7
La producció de ganivets ganivets i i i dagues dagues fins fa relativament pocs anys era
la indústria que va tenir més volada a Solsona, amb una comercialització
que s’escampava arreu de la Península i de les colònies americanes. Des
del segle XVI es té documentada l’expansió dels ganivets solsonins més
enllà de l’àmbit local, però no seria fins al segle XVIII, sobretot, quan
aquesta indústria va assolir el seu major auge, i s’hi va mantenir com la
indústria capdavantera a la comarca fins entrat el segle XX. A principis
d’aquest segle, segons uns coetanis, hi havia a la ciutat de Solsona una
seixantena d’operaris (incloent-hi, però, els ferrers) que treballaven
catorze hores diàries i venien molt bé la seva producció (Planes i Albets,
1987, i coetanis de Solsona).
Per altra banda, l’arrelament que té la ramaderia a la zona nord de
la comarca i, alhora, el fet de tractar-se d’una zona de pas per als
ramats, , ha fet destacar també, tot i que en menor intensitat que als
Pirineus de Lleida, l’artesania l’artesania l’artesania de de pastor pastor a la comarca, tal com s’aprecia
en el llegat d’esquelles, barrombes, barjoles i bastons i diferents estris
de boix fets per pastors, entre els quals destaquen instruments musicals
com flabiols i glaires, trobats a masies i masoveries del nord del
Solsonès. El fet de ser zona de pas de bestiar també va determinar que
s’hi celebressin diverses fires de bestiar com les del Bancal, la
Torregassa, Bassa de l’Empelt i Santa Llúcia, conegudes arreu del país,
algunes de les quals es varen perdre entrat el segle XX i s’han
recuperat a la primeria del segle XXI.
Al voltant de 1850, la indústria indústria tèxtil tèxtil tèxtil va ser una activitat rellevant a la
ciutat d’Olot que va afavorir l’assentament d’una base artesanal
important a la ciutat.
Per donar suport a aquesta indústria i l’artesanat, s’havia fundat
l'Escola Pública de Dibuix que ensenyava als joves aprenents les arts
gràfiques de les indianes. Paral·lelament, i més cap a finals del segle XIX,
es va reviure un període de recuperació religiosa que a la ciutat d’Olot
es va consolidar amb els treballs artesans, gràcies a la introducció
d’unes iconografies portades des de París, de la mà dels germans
olotins Vayreda i Vila. Joaquim Vayreda, junt amb el també pintor J.
Berga i Boix, va dur a terme un assaig per donar ocupació als alumnes
destacats de l'Escola de Dibuix d'Olot i fruit de la col·laboració va néixer
la primera indústria indústria d'imatgeria d'imatgeria religiosa religiosa el 1880: El Arte Cristiano,
actualment en funcionament.
Aquesta indústria va ser notable a Olot; a principis del segle XX s’hi
van establir i hi foren coneguts uns altres vint tallers, fet que ha donat
lloc a que Olot estigui declarada actualment com a Zona d’Interès
Artesanal (ZIA).
Singularitats en algunes comarques …

2. 2.3. 2.
E.
L’Alt Pirineu i Aran
L’artesania de pastor i
l’artesania de la llar
Fons: Sanoguera
Collar de fusta exposat a l’Ecomuseu de les
Valls d’Àneu 20/10/2008
Pàg.8
La producció del taller taller taller de de fusteria fusteria per per a a a imatgeria imatgeria religiosa religiosa incloïa una
sèrie d’elements i mobiliari de qualitat que requeria un procés artesanal
d’una certa especialització, tant en el disseny previ com en el nivell de
manufactura i que pertany a l’àmbit de l’ebenisteria.
Segurament el tret més diferenciador i peculiar de l’ebenisteria
pròpia dels tallers de sants és la combinació de fusta juntament amb
cartó fusta. Tant per a la realització dels relleus i motllures que
formaven part de la decoració dels altars i altres elements decoratius,
com en els diferents models de marcs de viacrucis i també en alguns
atributs de les imatges, sovint es combinaven fragments de fusta amb
altres emmotllats amb pasta. Solien ser parts complexes amb sanefes i
relleus que, d’aquesta manera, facilitaven la construcció i feien que
l’encàrrec resultés més econòmic. Una vegada policromades aquestes
parts, s’integraven perfectament amb la fusta (Museu dels Sants d’Olot,
2007).
Els pastors pastors del del Pirineu Pirineu i i els els fuste fusters fuste rs de de fusta fusta fusta torta torta van proveir l’activitat
pastoril i la llar d’una àmplia i variada mostra d’estris i atuells. Les fustes
que més utilitzaven els pastors eren el boix per als treballs de factura
delicada com flabiols, castanyoles, ganxets de fer punta, agulles i canuts
de fer mitja, marcadors de coques, torteres, garrots, culleres i
forquilles bessones, escudelletes de beure, rosteres; el pi, el salze i el
lledoner per a fer collars; el pi també per a fer esclops, formatgeres i
altres estris i atuells casolans; i de les berrugues dels oms, pins i
nogueres solien construir-ne les escudelles de menjar, perquè aquell
grop de fusta serrada arran del tronc ja tenia la forma arrodonida de
la cassola (Violant i Simorra, 1976).
Els fusters de fusta torta han arribat a produir tot un repertori
d’objectes del mobiliari domèstic i de cuina de caire tradicional com
taules, caixes, cadires, escambells, entre altres.
Un dels elements i fets més significatius de l’artesania l’artesania de de pastor pastor i de la
cultura de muntanya va ser la marca, amb la qual s’identificava tot el
patrimoni de la casa i no només el bestiar, tal i com assenyala Violant i
Simorra en la seva obra: cada casa un símbol, una identificació dins la
comunitat (Sanllehy i Sabi, 1996. 2 vol.).
Singularitats en algunes comarques …
La marca era imprescindible en les comunitats de muntanya
bàsicament comunals. El bestiar de cada veí s’havia de recuperar
després de la formació de ramats comuns, però no només es marcaven
els caps de bestiar, sinó també els troncs tallats per a cada casa (per a
ús propi o per als marxants de fustes) i tota mena d’estris ja fossin per
a labors agrícoles (dalla, falç, ganxeta…), per a treballs artesanals
(fusos), per a ús domèstic (clauers), i també els llocs que la casa havia

2. 2.3. 2.
F.
El Pallars Jussà
Adoberies i fassines
Pàg.9
d’ocupar en un nivell protocol·lari dins la comunitat, com el ‘siti’ a
l’església (el lloc que ocupava el cap de família a l’església).
Del conjunt de comarques de l’Alt Pirineu i Aran, és el Pallars Jussà la
que ha exercit una important funció de centre comercial com a
proveïdor de la zona pirinenca.
Singularitats en algunes comarques …
El sector manufacturer va tenir un cert desenvolupament industrial
durant el segle XIX, fet que va propiciar la instal·lació d’adoberies d’adoberies d’adoberies i
i
fassines fassines i va donar un cert renom a la comarca. Eren petites fàbriques
de gestió familiar com les adoberies i draps a Tremp o altres com la
ceràmica a Salàs, i els filats, la llana i els teixits a Senterada.
Fons: Sanoguera.
Fàbrica de Llanes d’Arsèguel. 15/09/2008