RECORDANT FRANCESC PANTEBRE I ARQUÉS Autor del mètode ...

RECORDANT
FRANCESC PANTEBRE I ARQUÉS
Autor del mètode La sardana pràctica
(Per Lluís Albert i Rivas)
El fet que el Principat d’Andorra, situat entre dos estats prepotents
-França i Espanya-, hagi pogut conservar el català com a única llengua
oficial, és un privilegi singular i envejable per als catalans. Gràcies a
un règim d’origen medieval, Andorra està sota l’autoritat indivisa del
bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa. En el cas
d’Espanya, la circumstància de dependre de la jurisdicció eclesiàstica ha
salvat la situació en temps adversos, com els del’etapa franquista.
Pel que pertoca a França, estat centralista i poc disposat al reconeixement
i protecció de les minories lingüístiques dins del seu territori,
l’acceptació del fet andorrà és un cas insòlit. Però les esmentades prerrogatives
històriques, per si soles, no haurien estat suficients per mantenir
la cultura catalana sense la perseverança i fidelitat al país de persones que
han vetllat per la supervivència de la identitat andorrana. Una d’aquestes
fou, precisament, Francesc Pantebre i Arqués.
Catalunya és, sortosament, un país amb tanta densitat cultural que
és comprensible -fins a cert punt- que no es pugui atorgar la Creu de Sant
Jordi a tothom qui se la mereixeria. Francesc Pantebre és un cas representatiu
de tals inevitables omissions.
Francesc Pantebre fou un extraordinari autodidacte dotat d’una
voluntat i una tenacitat inflexibles, posades al servei de múltiples activitats
culturals i ludicoesportives, desenrotllades al llarg de 93 anys de vida
pletòrica, d’una exemplar trajectòria civicopatriòtica. La sardana és una
de les moltes activitats que va impulsar a Andorra.
Notes biogràfiques
Francesc Pantebre i Arqués (Roda de Ter, 1906 – Escaldes, 1999),
fill i nét d’andorrans establerts a Catalunya, exercí des d’infant l’ofici de
baster.
- 213 -

Interessat per la cultura popular, es desenvolupà en l’àmbit de
l’excursionisme a Tona, Manlleu, Cardedeu, Granollers, Sabadell, i participà
en les activitats del Club Muntanyenc, el Grup Excursionista els
Ginesters de l’Orfeó Granollerí, l’Ateneu Cultural Obrer de Vic, l’Orfeó
Vigatà, la Confraria de Nostra Dona de Montserrat i l’Agrupació
Sardanista de Vic. També fundà i presidí, l’any 1931, la Unió
Excursionista de Vic i fou vocal de la primera junta directiva de la
Federació Catalana d’Esquí, fundada l’octubre de 1933, any en el que va
iniciar el seu arxiu fotogràfic.
Els anys 1933, 1934 i 1935 aconseguia el primer lloc en els campionats
d’esquí. Durant els anys 1936, 1937 i 1938, la guerra va paralitzar
les activitats de la Unió Excursionista de Vic, però Pantebre féu valer
la seva condició de súbdit andorrà per obtenir els imprescindibles permisos
de desplaçament. El 1939, cercà feina de baster a París i, al cap de
deu mesos, tornà a Vic. L’any 1942, Pantebre es féu soci del Centre
Excursionista de Catalunya (CEC).
El 1944 s’establí a Andorra la Vella. L’ofici de baster estava en
plena decadència i Pantebre amplià progressivament la seva oferta amb la
manufactura de sabates, botes de muntanya, cinturons, bosses, maletes,
impermeables, veles, etc. A més, instal·là una galeria fotogràfica amb el
laboratori corresponent. Aquell mateix any conegué la barcelonina Isabel
Trasfí i Battestini, també membre del CEC, que cinc anys més tard, a
Meritxell, esdevindria la seva esposa.
Durant els anys 50, can Pantebre d’Escaldes creà un servei de
cambres cuina que esdevingué un lloc de referència per als, esquiadors,
excursionistes i viatgers de pas.
Pantebre obrí una botiga als baixos de casa seva, on ell i la seva
esposa venien de tot: maletes, motxilles, guetes, sabates i espardenyes,
queviures, niló i puntes a metres, peces de vestir confeccionades, rellotges,
despertadors, encenedors, bijuteria, joguines, vaixelles, articles de
perfumeria i una tirallonga d’altres productes.
Mentrestant, Pantebre participava a les activitats de les associacions
populars esportives, culturals i comercials del país: el Futbol Club
d’Andorra, el Sindicat d’Ininciativa, l’Automòbil Club d’Andorra, les
tertúlies del Casino d’Escaldes, el cor de caramelles.
- 215 -

Francesc Pantebre participà en la fundació del Grup d’Escacs
Valls d’Andorra, el 1948, a Escaldes, i presidí l’entitat l’any 1954. Així
mateix, també col·laborà en la fundació del Club Pirinenc Andorrà i en
va ser president des de la darreria de 1972 fins a mitjan 1976.
Francesc Pantebre i la sardana
Als 20 anys aprèn a ballar sardanes
a l’Orfeó Granollerí. L’11 de juliol
de 1929, Pantebre signa una proposta de
soci de l’Agrupació Sardanista de Vic.
Tres dies més tard, aquesta entitat celebra
la primera Reunió General i, als
quinze dies, estrena les seves activitats
amb dues ballades de sardanes.
El març de 1947, Pantebre
s’incor-porà a un grup de jovent
encapçalat per Càndida Canut, que ballava
sardanes a Escaldes. Quan aquell grup
es va dissol-dre, no va trobar cap més
manera d’as-sociar els sardanistes i es
va limitar a les
ballades incloses en els programes de les
festes majors de les parròquies baixes i
en alguna altra festa assenyalada.
Francesc Pantebre, tocant el
flabiol a la cobla Andorra.
(Foto de Jordi Pantebre).
Al començament dels anys 60, el Centre Moral i Recreatiu
d’Andorra la Vella s’encarregava d’organitzar les activitats culturals més
diverses. El seu president, Manuel Pons Torres, prengué la iniciativa de
fer regularment ballades de sardanes a la plaça Rebés, amb discos i altaveus.
La primera fou el 13 d’abril de 1963. Francesc Pantebre s’afegí,
amatent, a les trobades on adquirí la idea que li permeté millorar les
ballades amb “música mecànica”, tal com solia anomenar el procediment:
utilitzava l’oferta creixent de música de sardanes editada en discos,
per muntar cintes magnètiques amb sardanes ballables de deu tirades.
L’èxit de les audicions féu créixer, a poc a poc, la demanda d’ensenyament
de la dansa. Francesc Pantebre inicià així una campanya d’ensenyament
de la sardana, notablement en l’àmbit de les escoles.
- 217 -

El mes de setembre de 1964, divuit sardanistes fundaren
l’Agrupació Sardanista Andorrana i elegiren Pantebre com a president.
Nodrida per les quotes dels socis, les subvencions del Consell General i
dels comuns, i també per les aportacions voluntàries, l’entitat organitzà
ballades de sardanes arreu del país, preferentment amb cobla o, si no,
amb magnetòfon. L’ensenyament a les escoles tirà endavant, i també en
un local de l’Automòbil Club i al soterrani de can Pantebre.
Com que la contractació de cobles era costosa i requeria molta
dedicació, Francesc Pantebre cercà una solució a llarg termini, amb la
convicció que al país bé es podrien trobar prou músics per a la formació
d’una cobla autòctona. Pantebre començà els estudis de solfeig amb el
mestre Daniel Areny, i després, aprengué a tocar el flabiol amb el mestre
Narcís Paulís. El dia 20 de maig de 1975, la junta directiva de
l’Agrupació Sardanista Andorrana acordà la fundació de la Cobla
Andorra, que debutà el 5 de juny de 1977.
La cobla Andorra el 14-5-1989. Francesc Pantebre és el flabiol.
(Foto de Rosalia Pantebre).
- 219 -

El 27 de maig de 1978, Francesc Pantebre toca el flabiol a la
Cobla Andorra, per primera vegada, en una ballada celebrada a Sant Julià
de Lòria amb motiu de la festa de la Mare de Déu de Canòlic.
A partir d’aquí i durant vint anys, la Cobla Andorra actuarà dins
el territori andorrà i fora d’ell, fins i tot a Barcelona i a la Catalunya
Nord. No sense dificultats, és clar: els músics novells no tenen constància,
se’n cansen aviat i desfilen cap a la dimissió a corrua feta malgrat la
dedicació total i la paciència infinita que hi esmerça Pantebre; els músics
contractats en diversos punts de Catalunya, molt sovint no es poden comprometre
per tota la temporada. Alguns es comprometen però se’n desdiuen
a darrera hora si els ha sortit una actuació més propera a casa seva.
En aquests casos, en Pantebre s’aboca al seu fitxer d’adreces i telefona
fins a la matinada, per a trobar un suplent que ocupi la vacant.
El 16 de setembre de 1997, la Cobla Andorra fa la seva darrera
actuació al Principat, concretament a la festa major d’Ordino. Cinc dies
més tard, s’acomiada de Catalunya amb una ballada a Martinet, que celebra
la Diada de la Cerdanya.
Francesc Pantebre va pels 92 anys. Està esgotat i s’ha de sotmetre
a una operació quirúrgica, que tem. Quan s’ha refet un xic del trauma,
reprèn el treball sobre el seu llibre La sardana pràctica.
Homenatges i distincions
Ja establert a Andorra, les necessitats del comerç feien que
Francesc Pantebre viatgés regularment per Catalunya, i aprofitava aquesta
avinentesa per mantenir contacte amb persones i associacions vinculades
al camp de la cultura popular: el Centre Excursionista de Catalunya,
Òmnium Cultural, l’Obra del Ballet Popular, historiadors de la sardana,
entitats, músics, compositors i cobles.
“En Pantebre de la sardana”, tal com se’l coneixia popularment,
va rebre els homenatges següents:
- 1967: Grandalla d’Or de l’Agrupació Folklòrica d’Andorra.
- 1973: Rosa d’Or de l’Agrupació Sardanista Floricel, d’Anglès.
- 1989: article de Rosa Mª Sorribes al setmanari Informacions.
- 221 -

- Articles de Rossend Marsol a Informacions, de Josep Ventura i
Salarich a la revista Som i d’un altre autor al butlletí Isard de
l’Escola Francesa de Sant Julià de Lòria.
- 1992: Insígnia d’Or del Centre Excursionista de Catalunya.
- 1997: Insígnia d’Or de la Unió Excursionista de Vic.
- 1998: homenatges del Grup d’Escacs Valls d’Andorra, del Grup
Sardanista del Centre Excursionista Huracans de Lleida i
Medalla al Mèrit Sardanista de la Institució de l’Obra del Ballet
Popular.
- 1999: dedicatòria del programa Rotllana Oberta (Catalunya
Ràdio) que dirigeix Josep Ventura i Salarich.
Publicació de la seva biografia amb fotografies del seu arxiu, en
el llibre 250 anys del Manual Digest, editat per la Societat
Andorrana de Ciències.
- 2000: homenatge del Centre de la Cultura Catalana del Principat
d’Andorra, per la seva immensa dedicació a la sardana.
Exposició commemorativa realitzada pel Ministeri de Turisme i
Cultura del Govern d’Andorra, amb el títol Crònica d’una
época 1933-1969, de l’obra fotogràfica de Francesc Pantebre,
amb un catàleg editat per la fundació Caixa Bank.
- 2002: homenatge de la Unió Excursionista de Vic, dedicat als
catorze presidents que l’entitat ha tingut.
Francesc Pantebre llega a Andorra una entitat amb 380 socis,
dotada d’un local de propietat i un fons que supera els cent trenta-dos mil
euros (vint-i-dos milions de pessetes). D’altra banda, li cedeix una
col·lecció de fotografies que constitueix un fons documental i artístic
d’extraordinària vàlua.
En un país petit com Andorra l’aportació de Francesc Pantebre no
podia passar desapercebuda. Malgrat això, crec sincerament que Pantebre
no va tenir en vida el reconeixement que es mereixia. Potser l’explicació
ens la podria donar, en part, aquell conegut adagi: “Qui diu les veritats
perd les amistats”.
Confio que, a títol pòstum, Andorra sabrà saldar el deute que té
pendent amb Francesc Pantebre i Arqués.
- 223 -