EQUIP REVISTA HMiC - Facultat de Veterinària - Universitat ...
EQUIP REVISTA HMiC - Facultat de Veterinària - Universitat ...
EQUIP REVISTA HMiC - Facultat de Veterinària - Universitat ...
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
<strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong>, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
<strong>EQUIP</strong> <strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong><br />
Equip<br />
Editors:<br />
Departament d'Història Mo<strong>de</strong>rna i Contemporània i <strong>Universitat</strong> Autònoma<br />
<strong>de</strong> Barcelona<br />
Consell <strong>de</strong> redacció:<br />
Agustí Alcoberro (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona), Alejandro Andreassi<br />
(<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), Ramon Alquézar (<strong>Universitat</strong><br />
Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), Esteban Canales (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong><br />
Barcelona), Àngel Duarte (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Girona), Montserrat Duc<br />
(<strong>Universitat</strong> Rovira i Virgili), Francesc Espinet (<strong>Universitat</strong><br />
Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), Elena Fernán<strong>de</strong>z (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong><br />
Barcelona), Anna María García (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Girona), Miquel Izard<br />
(<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona), Montserrat Jiménez (<strong>Universitat</strong> Autònoma<br />
<strong>de</strong> Barcelona), Josep Lladonosa (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Lleida), Maria<br />
Antònia Martí (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), José Luis<br />
Martín Ramos (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), Bernat Muniesa<br />
(<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona), Lluís Ferran Toledano (<strong>Universitat</strong><br />
Autònoma <strong>de</strong> Barcelona), Joan Maria Thomàs (<strong>Universitat</strong> Rovira i<br />
Virgili).<br />
Director:<br />
Joan Serralonga Urquidi (UAB).<br />
Cap <strong>de</strong> redacció:<br />
Elena Fernán<strong>de</strong>z García (UAB).<br />
Maqueta número IX, 2011:<br />
Elena Fernán<strong>de</strong>z García.<br />
ISSN: 1445-89111<br />
Adreça electrònica: http://webs2002.uab.es/hmic<br />
Contacte editorial<br />
Postal:<br />
Revista <strong>HMiC</strong>, Departament d'Història Mo<strong>de</strong>rna i Contemporània<br />
<strong>Facultat</strong> <strong>de</strong> Lletres Edifici B, <strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona<br />
08193 Bellaterra-Cerdanyola <strong>de</strong>l Vallès<br />
Correu electrònic: hmic@uab.cat<br />
Telèfon: 93 581 48 29/ 93 581 11 86<br />
<strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong>, NÚMERO IX, 2011<br />
El contingut <strong>de</strong> la Revista <strong>HMiC</strong>, si no s'especifica el contrari, pot<br />
utilitzarse <strong>de</strong> conformitat amb la llicencia <strong>de</strong> Creative Commons.<br />
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/<br />
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/<strong>de</strong>ed.en<br />
1
<strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong>, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
ÍNDEX DE CONTINGUTS<br />
<strong>EQUIP</strong> <strong>REVISTA</strong> HMIC .................................................................................................1<br />
ÍNDEX DE CONTINGUTS ..............................................................................................2<br />
DOSSIER: “Industrials i polítics, Jaume Vicens Vives i la Catalunya <strong>de</strong>l segle XIX”..........4<br />
Editorials........................................................................................................................................... 5<br />
José Luis Martín i Manuel Santirso (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Remences i Rabassaires.................................................................................................................... 8<br />
Francesc Bonamusa (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Amb l’excusa <strong>de</strong>l llibre Industrials i polítics: Vicens Vives i la història social i obrera<br />
a Catalunya i Espanya....................................................................................................................... 20<br />
Pere Gabriel (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
L’Empenta biològica: <strong>de</strong>mografia històrica <strong>de</strong> la Catalunya contemporània<br />
d’Industrials i polítics....................................................................................................................... 26<br />
Manuel Santirso (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Una mirada que en feu sorgir d’altres: a propòsit <strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives<br />
sobre el segle XIX ............................................................................................................................ 42<br />
Joan Serrallonga (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
MISCEL · LÀNIA ................................................................................................................53<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa carlina lleidatana: recursos econòmics i publicitat............................. 53<br />
Francesc Closa (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Lleida)<br />
Antonio Machado en el II Congreso <strong>de</strong> Intelectuales Antifascistas: faltándole el<br />
respeto a la divinidad........................................................................................................................ 71<br />
Fernando <strong>de</strong>l Castillo Durán (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona)<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista a inicios <strong>de</strong>l postfranquismo ...................................................... 92<br />
Miguel Ánguel <strong>de</strong>l Río (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas y últimas ten<strong>de</strong>ncias: ¿existe hoy una<br />
nueva historia social?........................................................................................................................ 107<br />
Ramón <strong>de</strong>l Río (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges........................................................................................................ 123<br />
Miquel Izard (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Josep Pijoan i el naixement <strong>de</strong>l catalanisme polític.......................................................................... 130<br />
Andreu Navarra (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia, la entrada <strong>de</strong> ban<strong>de</strong>ra Roja en el PSUC................................................... 140<br />
Giaime Pala (Centro <strong>de</strong> Estudios sobre Movimientos Sociales-UPF)<br />
La perspectiva en història: <strong>de</strong> prop i <strong>de</strong> lluny................................................................................... 164<br />
Anaclet Pons i Justo Serna (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> València)<br />
2
<strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong>, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
Los oficios y la endogamia laboral en las parroquias <strong>de</strong>l obispado <strong>de</strong> Barcelona en<br />
1605-1607 y 1625-1627.................................................................................................................... 176<br />
José María Prat (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
“Hacia la segunda revolución” <strong>de</strong> Joaquim Maurín i l’Octubre <strong>de</strong>l 1934 ........................................ 195<br />
Joel Sans Molas (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
RESSENYES ......................................................................................................................219<br />
Manuel Ruiz Lagos, Contra moriscos. El sumario <strong>de</strong> Bleda. Universidad <strong>de</strong> Huelva,<br />
Huelva, 2009, 249 pp........................................................................................................................ 214<br />
Sergio Fernán<strong>de</strong>z López (Universidad <strong>de</strong> Huelva)<br />
PUBLICACIONS ...............................................................................................................224<br />
3
<strong>REVISTA</strong> <strong>HMiC</strong>, NÚMERO IX, 2011 ISSN 1696-4403 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
4
DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives<br />
DOSSIER INDUSTRIALS I POLÍTICS, JAUME<br />
VICENS VIVES I LA CATALUNYA DEL SEGLE<br />
XIX<br />
Editorials<br />
José L. Martín Ramos (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Ara fa nou anys l’aleshores director <strong>de</strong>l Departament d’Història Mo<strong>de</strong>rna i<br />
Contemporània, el professor Francesc Espinet, va tenir la iniciativa <strong>de</strong> promoure una<br />
revista exclusivament electrònica <strong>de</strong>l Departament. El seu objectiu era, sobre tot, difondre<br />
l’activitat <strong>de</strong> recerca <strong>de</strong>ls professors <strong>de</strong>l Departament, però també es volia obrir la revista a<br />
col·laboracions externes. Al 2003 hi havia molts pocs exemples i la nostra manca<br />
d’experiència, començant per la tècnica, era absoluta. En aquest sentit, fou una activitat<br />
pionera, dins i fora <strong>de</strong>l Departament. No sabíem el que duraria, i finalment ha estat prou<br />
temps, sortint cada any, com per permetre’ns fer un salt endavant en un futur immediat.<br />
Per a la supervivència <strong>de</strong> la revista ha estat imprescindible el treball tècnic, primer<br />
<strong>de</strong> Roger Bonastre, llicenciat d’Història per la nostra <strong>Facultat</strong>, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> Maria Antònia<br />
Martí Escayol, professora <strong>de</strong> l’àrea <strong>de</strong> Mo<strong>de</strong>rna, i finalment d’Elena Fernán<strong>de</strong>z, tècnica<br />
<strong>de</strong>l Departament. Tots ells han fet aportacions sense les quals la revista hauria encallat. En<br />
Roger la va posar en marxa, al mateix temps que aprenia a fer-ho. Maria Antònia Martí<br />
Escayol li va donar una nova cara amb un millor disseny i un millor funcionament tècnic.<br />
A l’últim, Elena Fernán<strong>de</strong>z ha consolidat en aquest funcionament tècnic, fins al punt <strong>de</strong><br />
convertir-la en referència d’altres revistes electròniques, que li han <strong>de</strong>manat<br />
assessorament.<br />
El lector comprovarà la participació <strong>de</strong>ls professors en el consell <strong>de</strong> redacció i per<br />
mitjà <strong>de</strong>ls seus articles. A tothom el nostre agraïment així com a tots els que han<br />
col·laborat en articles, ressenyes, <strong>de</strong>bats i entrevistes. La seva estructura va anar madurant<br />
en el temps. S’ha consolidat un nucli central, el dossier, que hem anat <strong>de</strong>dicant a diversos<br />
temes: la transició a Espanya, l’Àsia oriental, la Guerra <strong>de</strong> Successió, la Guerra <strong>de</strong>l<br />
Francès, les dones durant les guerres antinapoleòniques a la península Ibèrica. La<br />
miscel·lània d’articles ha estat, com correspon, variada, amb una seixantena d’aportacions;<br />
alguns d’aquests articles figuren ja als repertoris bibliogràfiques d’articles i llibres<br />
publicats en el suport tradicional <strong>de</strong> paper.<br />
No ha estat, ni <strong>de</strong> bon tros, una feina en<strong>de</strong>ba<strong>de</strong>s <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista científic. En<br />
Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
5
DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives<br />
els darrers anys hem aconseguit una subvenció regular <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong><br />
Barcelona, el que ja per si mateix parla <strong>de</strong>l nivell assolit i <strong>de</strong> la seva regularitat <strong>de</strong> la<br />
publicació. Es té una altra prova <strong>de</strong>l nivell assolit en el fet que la revista hagi estat inclosa<br />
en les bases <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s bibliogràfiques i que figuri a LATINDEX amb la xifra <strong>de</strong> 31 criteris<br />
complerts. Tot això ha suposat un capital col·lectiu acumulat, que és el que ens permetrà<br />
ser encara més ambiciosos en el futur.<br />
Manuel Santirso (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Medievalista <strong>de</strong> formació, generalista per afany <strong>de</strong> comunicar, Jaume Vicens Vives<br />
va abocar-se abocar a l’estudi <strong>de</strong>l segle XIX amb la seva passió característica els últims<br />
anys <strong>de</strong> la seva vida. En va ser el primer producte d’entitat el llibre Industrials i polítics<br />
<strong>de</strong>l segle XIX, que va aparèixer el 1958 i durant molt <strong>de</strong> temps ha estat l’única síntesi que<br />
explicà l’entrada –més aviat la irrupció- <strong>de</strong> Catalunya a la contemporaneïtat.<br />
Aquest llibre singular ha fet el paper <strong>de</strong> vincle a l’Any Vicens per al nostre<br />
Departament i per a la <strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona, que també hi han contribuït<br />
amb dues exposicions bibliogràfiques, virtual i real, i amb la plana web <strong>de</strong> la<br />
commemoració, a càrrec <strong>de</strong> Maribel Cuadrado (http://pagines.uab.cat/anyvicensvives ).<br />
Al seu torn, el contingut <strong>de</strong> l’obra i una tria <strong>de</strong> texts complementaris aplegats en un<br />
dossier (disponible a http://jorna<strong>de</strong>s.uab.cat/vicensvives/content/recull-<strong>de</strong>-textos ) havia <strong>de</strong><br />
servir-nos com a punt <strong>de</strong> partida per avaluar quant i com havia evolucionat la<br />
historiografia sobre el XIX català <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> Vicens i en quina direcció s’havia mogut. Per<br />
tant, es tractava molt menys <strong>de</strong> comprovar la vigència <strong>de</strong> la tasca <strong>de</strong> l’historiador gironí<br />
que <strong>de</strong> resseguir fins al present els camins que havia obert.<br />
El dossier inclòs en aquest número d’<strong>HMiC</strong> recull una versió escrita <strong>de</strong> les<br />
intervencions <strong>de</strong> la primera part d’aquell intent, aquelles que avaluaren les aportacions <strong>de</strong><br />
la història económica i social <strong>de</strong> Catalunya aparegu<strong>de</strong>s arran i <strong>de</strong>sprés d’Industrials i<br />
polítics. Lamentem no po<strong>de</strong>r-vos oferir la transcripció <strong>de</strong> la conferència inicial <strong>de</strong> Miquel<br />
Àngel Marín Gelabert (“Jaume Vicens i la història contemporània”) ni, sobretot, els<br />
testimonis directes <strong>de</strong> la seva experiència amb Vicens que ens van transmetre a la taula<br />
rodona vespertina Montserrat Llorens, autora <strong>de</strong> les biografies sobre les que bastí<br />
inicialment Industrials... i Casimir Martí, un <strong>de</strong>ixeble <strong>de</strong> Vicens que ha explorat algunes<br />
parcel·les <strong>de</strong> la història social on el mestre no va tenir temps d’entrar.<br />
Tots dos van coincidir amb els ponents a pon<strong>de</strong>rar Vicens i la seva transcen<strong>de</strong>ntal<br />
aportació en els seus justos termes, no pas a lloar-lo <strong>de</strong> forma acrítica. Havia <strong>de</strong> ser així,<br />
perquè aquesta jornada acadèmica al voltant d’Industrials i polítics buscava compren<strong>de</strong> el<br />
seu autor i establir-ne el lloc en una tradició historiogràfica, la catalana, <strong>de</strong> què va formar<br />
part <strong>de</strong>stacada. En <strong>de</strong>finitiva, a acostar-s’hi amb la barreja <strong>de</strong> respecte, curiositat i esperit<br />
crític que constitueixen la seva millor herència. El lector jutjarà si l’objectiu s’ha<br />
aconseguit.<br />
Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
6
DOSSIER-2011 ISSN 1696-440 Aniversari J. Vicens Vives<br />
Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2010 http://webs2002.uab.es/hmic<br />
7
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Remences i Rabassaires<br />
Francesc Bonamusa (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Aquest article far una balanç <strong>de</strong>ls estudis fets per jaume Vicens Vives sobre les relacions, la conflictivitat i<br />
els enforntaments entre els senyors, propietaris <strong>de</strong> la terra i els remences. De la meteixa manera reflexiona<br />
sobre su evolució a llarg <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>s <strong>de</strong> el segle XV fins les primeres dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle XX:<br />
Este artículo hace un balance <strong>de</strong> los estudios hechos por Jaume Vicens Vives sobre las relaciones, la<br />
conflictividad y los enfrentamientos entre los señores, propietarios <strong>de</strong> la tierra, y los remences. Igualmente<br />
reflexiona sobre su evolución a lo largo <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el siglo XV hasta las primeras décadas <strong>de</strong>l<br />
siglo XX.<br />
This paper takes stock of the Jaume Vicens Vives’s studies on relationships, conflict and clashes between<br />
lords, landowners, and Remences. Also reflects on its evolution through history from the fifteenth to the<br />
early <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>s of the twentieth century.<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Conflictivitat camperola, Rabassa Morta, Fil·loxera, Rabassaires i Sindicalisme, Llei <strong>de</strong> contractes <strong>de</strong><br />
Conreu<br />
Conflictividad campesina, Rabassa Morta, Filoxera, Rabassaires y Sindicalismo, Ley <strong>de</strong> contratos <strong>de</strong><br />
cultivo<br />
Peasant unrest, Rabassa Morta, filoxera, Rabassaires and syndicalism, Law Contract Cultivation<br />
Fa sis mesos, 9 maig <strong>de</strong> 2010 any <strong>de</strong>l 50è aniversari <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong> Vicens Vives,<br />
ha tingut lloc la XIII Marxa <strong>de</strong> cicloturisme Terra <strong>de</strong> remences, que surt <strong>de</strong> Sant Esteve<br />
d’en Bas i <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> voltar per la Garrotxa, el Ripollès i Osona torna a Sant Esteve.<br />
Tretze anys, doncs, que indirectament es recorda el terme remences que fa centenars<br />
d’anys s’estenia per les terres catalanes <strong>de</strong> conreu i fou estudiat per Vicens Vives fa una<br />
seixantena d’anys.<br />
Vicens Vives afirmà, un any <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seva participació en el IX Congrés<br />
Internacional <strong>de</strong> Ciències Històriques, celebrat a París el 1950, que “els Annales són una<br />
altra cosa. Allà hi ha ganes <strong>de</strong> combatre i <strong>de</strong> polemitzar; d’expulsar als merca<strong>de</strong>rs <strong>de</strong>l<br />
temple. I amb quina sorneria fustiga Febvre els vicis inveterats <strong>de</strong>ls historiadors <strong>de</strong> tota<br />
grapa (“laña”) que sacrifiquen la seva sinceritat a uns inconfessables egoismes personals<br />
o es sobreposen arrogants sobre la caduca història <strong>de</strong>ls fets militars, econòmics i socials,<br />
sense més vida que la <strong>de</strong>l aparell gimnàstic que sosté les seves estructures”.<br />
La història a partir d’aquí ja no serà història política, ni <strong>de</strong> les institucions, ni<br />
tampoc història <strong>de</strong> la cultura, sinó que serà necessari abordar “el passat íntegre en totes<br />
les seves dimensions <strong>de</strong> d’alt a baix, <strong>de</strong> dreta a esquerra, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l rei al rabadà (“zagal”),<br />
<strong>de</strong>l literat al comerciant. Una història que utilitzarà les estadístiques per una millor<br />
comprensió <strong>de</strong>ls fets econòmics, <strong>de</strong>mogràfics, socials”.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
8
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Aquest moviment convergent cap a l’Escola <strong>de</strong>ls “Annales” en el pròleg al segon<br />
volum <strong>de</strong> l’Obra dispersa i els seu interès per comprendre els problemes actuals el<br />
portaren a alternar el seu treball sobre els segles XV i XVI. Forma al seu entorn un grup<br />
d’investigadors com Emili Giralt, Joan Reglà, Jordi Nadal, Casimir Martí, Josep<br />
Fontana, Josep Termes, Ramon Garrabou, Albert Balcells i d’altres que han treballat en<br />
Història econòmica, Història agrària, Història <strong>de</strong>ls moviments populars i <strong>de</strong>l moviment<br />
obrer.<br />
Pierre Vilar, que s’introduí a fons en la història <strong>de</strong> Catalunya amb la direcció<br />
d’una extensa obra Cataluña en la España Mo<strong>de</strong>rna (1962) i en la que hi col·laboraren<br />
diversos <strong>de</strong>ixebles <strong>de</strong> Vicens, ve a dir que Vicens representa “la integració <strong>de</strong> la història<br />
<strong>de</strong> Catalunya en ela història universal, la <strong>de</strong> la història política clàssica en una història<br />
total, la <strong>de</strong> l’erudició d’un home d’ofici en les inquietuds <strong>de</strong> l’actualitat” 1 .<br />
El seu interès en introduir en la historiografia espanyola un rigor científic ho<br />
manifesta també amb la fundació pel 1953, <strong>de</strong> l’Indice Histórico Español o la direcció<br />
<strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong> cinc volums Historia Social y Económica <strong>de</strong> España y América amb la<br />
col·laboració <strong>de</strong> diversos historiadors durant els anys 1957-1959 o amb Industrials i<br />
Polítics.<br />
Totes aquestes ànsies <strong>de</strong> renovació provocaren la polèmica amb diversos<br />
historiadors tradicionals, sobretot amb els seus treballs sobre Ferran el Catòlic, els<br />
remences i el problema agrari català durant el segle XV. Vicens utilitzà mèto<strong>de</strong>s<br />
estadístics, gràfiques i d’altres instruments metodològics per <strong>de</strong>fensar els seus<br />
plantejaments. Reivindicà <strong>de</strong> forma positiva el paper <strong>de</strong> Ferran al que presentava<br />
precisament com un sobirà que introduí a Espanya i<strong>de</strong>es polítiques, econòmiques i<br />
socials <strong>de</strong> la civilització occi<strong>de</strong>ntal i que donà suport a Catalunya. Treballa la relació<br />
entre les diferents classes socials, els aristòcrates el clergat, els camperols i els seus<br />
<strong>de</strong>ixebles seguiren aquestes i<strong>de</strong>es.<br />
Conflictivitat entre propietaris <strong>de</strong> la terra i camperols<br />
Jaume Vicens Vives estudià <strong>de</strong> forma intensa les relacions, la conflictivitat i els<br />
enfrontaments entre els senyors, propietaris <strong>de</strong> la terra i els remences, pagesos sotmesos<br />
als “Mals usos” o conjunt <strong>de</strong> <strong>de</strong>pendències, servituds, gravàmens i una dura<br />
subordinació a la segona meitat <strong>de</strong>l segle XV que portaren a dues guerres civils, fins a la<br />
Sentència <strong>de</strong> Guadalupe (21 d’abril <strong>de</strong>l 1486), on el rei <strong>de</strong> Catalunya i Aragó, Ferran II,<br />
extingia el mals usos, els drets <strong>de</strong>ls senyors contraris a la dignitat humana <strong>de</strong>ls pagesos, i<br />
els alliberava <strong>de</strong> l'adscripció a la terra, garantia llur llibertat personal i la possibilitat <strong>de</strong><br />
disposar lliurement <strong>de</strong>ls béns mobles, restant en llurs possessions com emfiteutes.<br />
Vicens estudià aquesta situació social immersa en els regnats <strong>de</strong> Joan II i Ferran<br />
II en obres com Ferran II i la ciutat <strong>de</strong> Barcelona 1479 - 1516 (1937); Política <strong>de</strong>l rey<br />
católico en Cataluña (1940); Historia <strong>de</strong> los remensas en el siglo XV (1945); Juan II <strong>de</strong><br />
Aragón, 1398-1479: monarquía y revolución en la España <strong>de</strong>l siglo xv (1953); El Gran<br />
sindicato <strong>de</strong> Remensas: 1488-1508: la última etapa <strong>de</strong>l problema agrario catalán<br />
durante el reinado <strong>de</strong> Fernando el Católico (1954); Historia crítica <strong>de</strong> la vida y reinado<br />
<strong>de</strong> Fernando II <strong>de</strong> Aragón (1962). Així, doncs, el tema <strong>de</strong> la lluita camperola és un<br />
1 BOMANUSA, Francesc; “Vicens Vives: décimo aniversario”, Triunfo, 449 (1971).<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
9
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
referent important <strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong> Vicens Vives.<br />
De fet, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle XV fins el primer terç <strong>de</strong>l XX existí en el camp català una<br />
permanent tensió interclassista entre propietaris i camperols en el camp català amb<br />
manifestacions més o menys explícites. El bandolerisme <strong>de</strong>ls segles XVI i XVII;<br />
l’important paper <strong>de</strong>ls pagesos en la revolta <strong>de</strong> 1640 contra Felipe IV i el Con<strong>de</strong> Duque<br />
<strong>de</strong> Olivares- la Guerra <strong>de</strong>ls Segadors- el <strong>de</strong>scontent camperol durant el segle XIX,<br />
exposat en el marc <strong>de</strong> la reacció absolutista i carlina al centralisme liberal o en front la<br />
<strong>de</strong>samortització eclesiàstica i comunal, són síndromes eloqüents <strong>de</strong> l’esmentada tensió<br />
que sacsejava els ciments <strong>de</strong> les relacions socials.<br />
El professor Emili Giralt, <strong>de</strong>ixeble <strong>de</strong> Vicens que ocupà la seva càtedra a la<br />
<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona i reorganitzà el Centre d’Estudis d’Història Internacional<br />
(CEHI) fundat l’any 1949, advertia fa una quarantena d’anys que era necessari modificar<br />
la visió tradicional d’unes plàci<strong>de</strong>s relacions en el camp català entre propietaris i<br />
camperols <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les resolucions <strong>de</strong> la Sentència <strong>de</strong> Guadalupe (1486) dicta<strong>de</strong>s per el rei<br />
Ferran II i estudia<strong>de</strong>s por Vicens Vives, fins aleshores 2 .<br />
Giralt ha indicat també que, si bé no hi ha conflictes tan espectaculars com<br />
aquells fins a la Segona República, no es pot justificar l’afirmació <strong>de</strong> que las relacions<br />
socials en las comunitats agràries catalanes s’han <strong>de</strong>senvolupat sense dificultats com ha<br />
consi<strong>de</strong>rat una línia <strong>de</strong> pensament conservador dominant a la societat catalana i en el<br />
catalanisme polític i <strong>de</strong>stil·lada pels grans interessos agrícoles.<br />
És precisament l’important treball <strong>de</strong> Vicens sobre els pagesos i la seva projecció<br />
que m’ha conduit a presentar en aquest acte d’homenatge una temàtica en aquesta línia<br />
<strong>de</strong> preocupació per la història <strong>de</strong>ls pagesos, en aquest cas en les tenses i violentes<br />
relacions sorgi<strong>de</strong>s entre propietaris i rabassaires a partir <strong>de</strong> l’aparició <strong>de</strong> l’epidèmia <strong>de</strong> la<br />
fil·loxera fins a la Guerra civil.<br />
"Rabassa Morta i Fil·loxera”<br />
En el marc <strong>de</strong> las transformacions agràries <strong>de</strong> finals <strong>de</strong>l sesgle XVIII i primers<br />
<strong>de</strong>l XIX, trobem entre les formes d’accés a l’explotació <strong>de</strong> la terra l’explotació directa i<br />
un conjunt <strong>de</strong> relacions contractuals entre propietaris i conreadors: l’emfiteusi, la<br />
masoveria, la parceria i la “rabassa morta”, que fou el tipus <strong>de</strong> contracte majoritari a les<br />
vinyes <strong>de</strong> Catalunya .<br />
La “rabassa morta” era un contracte emfitèutic- cessió perpètua <strong>de</strong>l domini útil<br />
d’unes terres amb obligació <strong>de</strong> cultivar-les o millorar-les- <strong>de</strong> naturalesa temporal, però<br />
<strong>de</strong> duració no <strong>de</strong>finida, no establerta, que tenia per objecte la cessió d’un tros <strong>de</strong> terra al<br />
rabassaire per que aquest la <strong>de</strong>sbrossés, plantés vinyes i la treballés segons “us i<br />
costum”. De cada collita el rabassaire havia <strong>de</strong> pagar una part alíquota al propietari, però<br />
gaudia <strong>de</strong>l domini útil <strong>de</strong> la terra mentre vivien las vinyes que ell havia plantat. La<br />
millora <strong>de</strong> les tècniques <strong>de</strong> conreu, l’ús d’abonaments i d’altres aplicacions allargaren<br />
molts anys la vida <strong>de</strong> les vinyes sense realitzar formalment una nova plantació.<br />
La fil·loxera, coneguda a França <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1868, liquidà en pocs anys tota la riquesa<br />
2<br />
GIRALT, Emili; “El conflicto “rabassaire” y la cuestión agrícola en Cataluña hasta 1936”, Revista <strong>de</strong><br />
Trabajo, 7 (1965).<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
10
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
vitícola francesa. La <strong>de</strong>strucció <strong>de</strong> les vinyes franceses facilità l’exportació <strong>de</strong>ls vins<br />
catalans i l’ increment <strong>de</strong> la <strong>de</strong>manda impulsà el conreu <strong>de</strong> la vinya cap a terres <strong>de</strong>l<br />
litoral i prelitoral marítim; entrà en terres <strong>de</strong> regadiu i s’estengué i ascendí a alts turons<br />
mitjançant petites obres d’enginyeria manual o murs <strong>de</strong> pedra seca para salvar la<br />
pen<strong>de</strong>nt. D’aquesta forma a l’Alt Empordà i a mercè <strong>de</strong> la “tramuntana” s’arriben a<br />
plantar vinyes en les muntanyes <strong>de</strong>l monestir <strong>de</strong> Sant Pere <strong>de</strong> Ro<strong>de</strong>s a 500 metres<br />
d’altitud i en terres <strong>de</strong>l costat <strong>de</strong>l mar <strong>de</strong> cara al Nord i la Tramuntana que permeteren al<br />
poeta i dramaturg Josep Maria <strong>de</strong> Segarra composar per 1923 uns versos que reflectien<br />
la realitat d'El Port <strong>de</strong> la Selva, vil·la marinera <strong>de</strong> l'Alt Empordà, en el cap <strong>de</strong> Creus:<br />
Vinyes ver<strong>de</strong>s vora el mar,<br />
ara que el vent no remuga,<br />
us feu més ver<strong>de</strong>s i encar<br />
teniu la fulla poruga,<br />
vinyes ver<strong>de</strong>s vora el mar. (...)<br />
Vinyes que dieu adéu<br />
al llagut i a la gavina,<br />
i al fi serrellet <strong>de</strong> neu<br />
que ara neix i que ara fina...<br />
Vinyes que dieu adéu!<br />
Malgrat el cordó sanitari, la fil·loxera aparegué a Catalunya precisament per l’Alt<br />
Empordà, anys abans <strong>de</strong>ls versos <strong>de</strong> Segarra. En 1879 es mou ja per Rabós, Espolla,<br />
Figueres i progressivament s’escampa cap el Sud, <strong>de</strong>strossant les vinyes i arribant al<br />
Maresme (Pineda, Malgrat, Calella), a Barcelona cap a 1882; a l'Anoia (Sant Sadurní)<br />
cinc anys <strong>de</strong>sprés i al Penedès a partir <strong>de</strong> 1889 infectant tota la comarca pel 1896.<br />
Seguiren el Camp <strong>de</strong> Tarragona, la Conca <strong>de</strong> Barberà i a mitjans <strong>de</strong> la dècada <strong>de</strong>ls 90 el<br />
Priorat quedarà completament <strong>de</strong>struït. Pel 1906 la fil·loxera encara realitza estralls a<br />
Sant Carles <strong>de</strong> la Ràpita i el 1907 a Amposta.<br />
L’epidèmia havia afectat també <strong>de</strong> ple La Rioja, on apareix a mitjans <strong>de</strong> 1899, i<br />
s’estengué ràpidament por tota la comarca que a partir <strong>de</strong> la caiguda <strong>de</strong>ls preus reals per<br />
la competència exterior pel 1880 havia situat la vinya como un conreu en alça afavorit,<br />
com en el cas <strong>de</strong> Catalunya, per l’exportació <strong>de</strong> vi a la França <strong>de</strong>vastada per la fil·loxera<br />
i les avantatjoses condicions <strong>de</strong> l’aranzel franc-espanyol (1882). Així mateix, la<br />
fil·loxera es <strong>de</strong>tectà per 1878 a Málaga i anys més tard a la província <strong>de</strong> Cádiz, a Jérez<br />
<strong>de</strong> la Frontera i a nombroses localitats <strong>de</strong>l seu entorn 3 .<br />
A Catalunya el balanç final <strong>de</strong> la invasió <strong>de</strong> la fil·loxera significà la <strong>de</strong>saparició<br />
total <strong>de</strong> la vinya indígena, la <strong>de</strong>strucció <strong>de</strong> 400.000 Hi hagué unes pèrdues avalua<strong>de</strong>s en<br />
350 milions <strong>de</strong> pessetes, segons da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1909. Davant aquesta catàstrofe sorgiren forts<br />
<strong>de</strong>bats <strong>de</strong> com afrontar la malaltia <strong>de</strong> les vinyes i posicions antagòniques respecte la<br />
substitució <strong>de</strong> ceps europeus pels ceps proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> Nordamèrica, que si bé eren<br />
immunes a l’insecte, comportaven <strong>de</strong>ixar morir la vinya afectada i realitzar una nova<br />
replantació, amb la corresponent problemàtica que podia sorgir a l’entorn <strong>de</strong> la revisió<br />
<strong>de</strong>ls contractes.<br />
3 GARCÍA DE LUJÁN, Alberto; “El cultivo <strong>de</strong> la vid en la provincia <strong>de</strong> Cádiz” i MATEOS, José Mª; “La<br />
estación <strong>de</strong> viticultura y enología <strong>de</strong> Jerez <strong>de</strong> la Frontera” en Alberto RAMOS y Javier MALDONADO<br />
(ed.): Vinos, vinagres, aguardientes y licores <strong>de</strong> la provincia <strong>de</strong> Cádiz, Cádiz, 1997.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
11
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Així, doncs, en la última dècada <strong>de</strong>l segle, la crisi social s’endurí <strong>de</strong>but a la<br />
cessació <strong>de</strong> les exportacions a França, l’abandonament <strong>de</strong>ls camps, l’emigració <strong>de</strong><br />
població rural a centres industrials como Barcelona i la pèrdua <strong>de</strong>l mercat antillà pels<br />
teixits catalans. Grans extensions <strong>de</strong> terra quedaran seques; algunes foren replanta<strong>de</strong>s<br />
amb ceps americans, d’altres foren ocupa<strong>de</strong>s per cereals, oliveres, garrofers i boscos o<br />
quedaren ermes. Per últim on no es pogué reconstituir la vinya o substituir-la es veieren<br />
obligats a l’emigració, aquest és el cas <strong>de</strong>l Priorat i les muntanyes <strong>de</strong> Pra<strong>de</strong>s.<br />
El procediment <strong>de</strong> replantació era car i els rabassaires no disposaven <strong>de</strong> recursos<br />
i sol·licitaven la renovació <strong>de</strong>ls contractes amb millors condicions contractuals. Per la<br />
seva part els propietaris consi<strong>de</strong>raven que la replantació extingia els contractes <strong>de</strong><br />
"rabassa morta", perquè la vinya que els hi havia donat origen s’havia <strong>de</strong>struït.<br />
En front la crisis provocada per la fil·loxera i la caiguda <strong>de</strong> les exportacions i amb<br />
l’objectiu d’aconseguir unes condiciones <strong>de</strong> vida millors, els rabassaires i d’altres<br />
parcers se articularen en diverses organitzacions que convergiren amb el pensament<br />
republicà actiu <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Revolució <strong>de</strong> 1868. Entre elles tenim la Unió <strong>de</strong> Treballadors<br />
<strong>de</strong>l Camp (1872-1874); La Lliga <strong>de</strong> Viticultors Rabassaires <strong>de</strong> Catalunya (1882-83); la<br />
Fe<strong>de</strong>ració <strong>de</strong> Treballadors Agrícoles <strong>de</strong> la Regió Espanyola (1893-96) o la Fe<strong>de</strong>ració<br />
Nacional <strong>de</strong> Obrers Agricultores <strong>de</strong> España (1913-1918). Junt a aquestes organitzacions<br />
po<strong>de</strong>m citar-ne d’altres <strong>de</strong> caràcter comarcal com la Fe<strong>de</strong>ració Comarcal Obrera<br />
Agrícola <strong>de</strong> l'Alt i Baix Penedès o la Fe<strong>de</strong>ració Provincial d’Obrers <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong><br />
Tarragona. Precisament la po<strong>de</strong>rosa Unió <strong>de</strong> Rabassaires <strong>de</strong>ls anys vint i trenta sorgirà<br />
gràcies a aquesta trama associativa i sindical anterior.<br />
En aquesta situació cal <strong>de</strong>stacar la interacció entre republicanisme català i<br />
rabassaires. El republicanisme era la opció política que més atenció havia prestat a les<br />
seves reivindicacions i la força <strong>de</strong>l republicanisme <strong>de</strong>scansava fonamentalment en las<br />
comarques vitícoles rabassaires. Així po<strong>de</strong>m observar-ho, per exemple, en el triomf<br />
electoral <strong>de</strong> candidatures fe<strong>de</strong>rals el 1893 en els districtes rabassaires <strong>de</strong> Vilafranca,<br />
Vilanova, Sant Feliu, Saba<strong>de</strong>ll i Granollers. Aquesta interacció es reprodueix també en<br />
institucions com la Diputació <strong>de</strong> Barcelona i la Mancomunitat <strong>de</strong> Catalunya durant els<br />
primers vint anys <strong>de</strong>l segle XX.<br />
El 1900 s’havia creat l’Estació enològica <strong>de</strong> Vilafranca <strong>de</strong>l Penedès. Quatre anys<br />
<strong>de</strong>sprés disposava d’important material <strong>de</strong> viticultura i pel 1907, s’iniciaven diversos<br />
estudis d’investigació i cursos <strong>de</strong> viticultura i enologia que acolliren als millors enòlegs<br />
catalans (Campllonch, Lluís Mestres, etc.).<br />
Aquesta <strong>de</strong>stacada activitat científica i tècnica comportà una col·laboració<br />
in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l pensament polític. Per exemple, tot i que la Lliga Regionalista fos la<br />
força dirigent a la Mancomunitat, la conselleria d’Agricultura estigué successivament en<br />
mans <strong>de</strong> dos republicans catalanistes: el tarragoní Josep Mestres (1914-1919) i el lleidatà<br />
Pere Mias (1919-1923) i es creà l’Escola Superior i els Serveis Tècnics <strong>de</strong> Agricultura<br />
amb directors com Carles Pi i Sunyer, l’objectiu <strong>de</strong> formar enginyers i tècnics agrícoles.<br />
La importància d’aquestes activitats tingué també una projecció arquitectònica i<br />
artística consi<strong>de</strong>rable. En aquests anys es construïren cellers i cooperatives a Pinell <strong>de</strong><br />
Brai, Falset, Gan<strong>de</strong>sa, Sant Sadurní d'Anoia, etc. que, dissenyats per arquitectes com<br />
Domènec i Montaner, Puig i Cadafalch, Cèsar Martinell, són autèntiques joies <strong>de</strong>l<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
12
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Mo<strong>de</strong>rnisme.<br />
Rabassaires i Sindicalisme<br />
A partir <strong>de</strong> la Primera Guerra mundial, el creixement i l’activitat <strong>de</strong> l’anarcosindicalisme<br />
afectà la conducta <strong>de</strong>ls rabassaires. Durant els anys <strong>de</strong> predomini <strong>de</strong> la CNT (1918-<br />
1920/22), entre la classe treballadora catalana i andalusa, trobem els prece<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la<br />
Unió <strong>de</strong> Rabassaires que posteriorment tindrà un paper fonamental.<br />
Són anys d’àmplia extensió <strong>de</strong> la lluita sindical. Uns exemples prou clars són la<br />
vaga <strong>de</strong> La Cana<strong>de</strong>nca, la lluita per la jornada <strong>de</strong> 8 hores i la Vaga General <strong>de</strong> 1919. I<br />
també és una època que a més <strong>de</strong> l’alta conflictivitat laboral sorgiran alts nivells <strong>de</strong><br />
violència, en particular a Barcelona (els anys <strong>de</strong>l pistolerisme).<br />
Respecte al camp, la força <strong>de</strong> mobilització <strong>de</strong> la CNT <strong>de</strong>stacà sobretot a les terres<br />
tarragonines mitjançant la Fe<strong>de</strong>ración Nacional <strong>de</strong> Obreros Agrícolas <strong>de</strong> España.<br />
Precisament en el Congrés <strong>de</strong>l Teatre <strong>de</strong> la Comèdia <strong>de</strong> la CNT (1919) hi participaren<br />
tres importants Fe<strong>de</strong>racions agràries anarcosindicalistes <strong>de</strong> las comarques meridionals<br />
tarragonines <strong>de</strong> llarga tradició vinícola: la Fe<strong>de</strong>ració <strong>de</strong> l'Alt i el Baix Priorat, la<br />
Fe<strong>de</strong>ració Agrària Comarcal <strong>de</strong> Valls i la Fe<strong>de</strong>ració d'Obrers Pagesos d'El Vendrell amb<br />
un total <strong>de</strong> 9.242 pagesos organitzats. A més d’aquestes tres Fe<strong>de</strong>racions, també sorgien<br />
amb força organitzacions sindicals comarcals com las <strong>de</strong>l Barcelonès, <strong>de</strong> l’Ebre i<br />
Montblanc i diversos sindicats amb límits municipals i fou a Vilafranca <strong>de</strong>l Penedès on,<br />
<strong>de</strong>gut a la força anarcosindicalista, a la UR li va costar més arrelar-se.<br />
En totes las bases reivindicatives es <strong>de</strong>manava rebaixar el terç <strong>de</strong> la collita que un<br />
66,2% <strong>de</strong>ls rabassaires lliurava al propietari i l’augment <strong>de</strong> la col·laboració <strong>de</strong>l propietari<br />
en les <strong>de</strong>speses <strong>de</strong>l conreu (adobs, llavors, sulfats, etc.). Per la seva part, el ICACSI<br />
apretava el govern perquè protegís la propietat, restablís el principi d’autoritat i obligués<br />
al compliment <strong>de</strong>ls contractes <strong>de</strong> treball i d’explotació <strong>de</strong> la terra.<br />
En general, rabassaires i parcers obtingueren un cert èxit en les seves<br />
reivindicacions, si bé aconseguir-les comportava conflictivitat. Els anys 1919 i 1920 la<br />
verema hagué <strong>de</strong> realitzar-se amb la intervenció <strong>de</strong> la Guardia civil en diverses finques.<br />
Hi hagué actes <strong>de</strong> sabotatge, bombes a Castellví <strong>de</strong> la Marca i dos assassinats a El<br />
Vendrell. La conflictivitat s’estengué a les comarques tarragonines <strong>de</strong> la Conca <strong>de</strong><br />
Barberà, <strong>de</strong> l’Alt Camp, les gironines <strong>de</strong> la Garrotxa, Alt Empordà i quasi a totes les<br />
barcelonines <strong>de</strong>l Maresme, Baix Llobregat, Vallès Occi<strong>de</strong>ntal,.... Una conflictivitat que<br />
no fou exclusiva <strong>de</strong> Catalunya. Sense més comentaris, cal recordar la situació <strong>de</strong> la lluita<br />
social a Córdoba i a tota Andalusia, durant el perío<strong>de</strong> qualificat com Trienni bolxevic.<br />
En els anys vint la producció <strong>de</strong> vi i oli resulta <strong>de</strong> gran importància a Catalunya,<br />
que serà la regió <strong>de</strong> Espanya que produeix més vi. Així, per l’any 1922 el vi te<br />
<strong>de</strong>stina<strong>de</strong>s a Catalunya 250.561 Ha, que produeixen 13.400.000 Qm <strong>de</strong> raïm entre blanc<br />
i negre, <strong>de</strong>ls quals es <strong>de</strong>stinen a la vinificació 13.300.000 que faciliten 9.600.000 Hl.<br />
Aquesta producció, per un valor <strong>de</strong> 288 milions <strong>de</strong> pessetes d’un total agrícola <strong>de</strong> 700<br />
milions <strong>de</strong> pessetes, significarà un 41%.<br />
Respecte l’exportació <strong>de</strong> productes agrícoles <strong>de</strong> producció catalana (ametlles,<br />
avellanes, olives, oli d’oliva...), cal citar el vi amb 12 milions <strong>de</strong> quilograms pel vi negre<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
13
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
i 4 pel blanc. Aquests 16 milions <strong>de</strong> kg significaran un 50% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> producció<br />
agrícola (32.110.000 kg) 4 .<br />
Aquest mateix any 1922 neix la Unió <strong>de</strong> Rabassaires (UR) amb l’objectiu <strong>de</strong><br />
convertir-se en el sindicat majoritari <strong>de</strong>l sector vitivinícola català format per pagesos que<br />
treballen la terra mitjançant un contracte <strong>de</strong> conreu -parcers, rabassaires i arrendataris- o<br />
petits propietaris i jornalers. Després <strong>de</strong>l replegament anarcosindicalista, el<br />
republicanisme, <strong>de</strong> la ma <strong>de</strong> Lluís Companys, Ama<strong>de</strong>u Aragay i Francesc Riera,<br />
recuperà el sindicalisme camperol. A les eleccions a les Cortes espanyoles <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre<br />
<strong>de</strong> 1920, Companys- empresonat a Maó fou elegit pel districte electoral <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll i<br />
s’imposà en municipis rabassaires <strong>de</strong>l Vallès occi<strong>de</strong>ntal com Barberà, Castellar, Sant<br />
Cugat, Sant Quirze, Sentmenat. Companys i d’altres seguiren la campanya rural pel<br />
Vallès i la Fe<strong>de</strong>ració <strong>de</strong> Rabassers <strong>de</strong> Catalunya, amb seu a Martorell, es convertí en<br />
l’eix <strong>de</strong> la Unió <strong>de</strong> Rabassaires (UR) que realitzà l’assemblea constituent el 6 d’agost <strong>de</strong><br />
1922 a Barcelona. 5<br />
Companys refusà la presidència d’honor, no obstant amb Fèlix Duran<br />
Cañameres, Pere Estartús i Ama<strong>de</strong>u Aragay, secretari general <strong>de</strong> la UR, constituïren la<br />
direcció efectiva <strong>de</strong> la UR.<br />
Un any <strong>de</strong>sprés, a partir <strong>de</strong> setembre <strong>de</strong> 1923, la Dictadura <strong>de</strong> Primo <strong>de</strong> Rivera<br />
portà a terme una dura repressió, suspengué la Mancomunitat <strong>de</strong> Catalunya i amb el<br />
suport <strong>de</strong>l Institut Agrícola Català <strong>de</strong> Sant Isidre (IACSI) frenà la mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong>l<br />
sector i <strong>de</strong>ixà pen<strong>de</strong>nt, com moltes d’altres, la temàtica rabassaire.<br />
La República i la Llei <strong>de</strong> contractes <strong>de</strong> Conreu<br />
Durant la República i en particular a l’octubre <strong>de</strong> 1934 la qüestió <strong>de</strong>ls rabassaires<br />
conflueix amb d’altres dos conflictes socials històrics <strong>de</strong> Catalunya les reivindicacions<br />
<strong>de</strong>ls drets nacionals <strong>de</strong>ls catalans i les <strong>de</strong>ls obrers industrials. Rabassaires i obrers<br />
esperaven <strong>de</strong> la República el que durant dèca<strong>de</strong>s no havien aconseguit. El règim <strong>de</strong><br />
llibertats oferia la possibilitat <strong>de</strong> la reivindicació i obria l'esperança para a una solució.<br />
No obstant, el règim republicà -sotmès a la constant pressió <strong>de</strong>ls sectors socials,<br />
econòmics i polítics mes radicals i contraposats- no disposà <strong>de</strong> força ni <strong>de</strong> temps per<br />
consolidar la <strong>de</strong>mocràcia i afrontar una política reformista a través <strong>de</strong> l’acord i la gradual<br />
solució <strong>de</strong>ls problemes <strong>de</strong> les classes populars.<br />
Giralt afirma que la crisi vitícola d’aquests anys és la més intensa <strong>de</strong> les crisis<br />
agrícoles <strong>de</strong>s <strong>de</strong> finals <strong>de</strong>l segle XIX i la més important pels interessos afectats (terra,<br />
capital i homes). Amb la República l’extensió <strong>de</strong> la vinya representava una tercera part<br />
<strong>de</strong> la terra cultivada en Cataluña- en particular en el Maresme, Vallès, Penedès i Camp<br />
<strong>de</strong> Tarragona- on, com ja he comentat, existien plets <strong>de</strong>s <strong>de</strong> feia més <strong>de</strong> cent anys entre<br />
propietaris i rabassaires. Els primers volien rescatar el domini útil <strong>de</strong> la terra i els segons<br />
prolongar in<strong>de</strong>finidament el contracte. Per lo tant, amb el canvi <strong>de</strong> règim, els rabassaires<br />
pensaren que podrien aconseguir les seves reivindicacions i en aquest sentit la “Unió <strong>de</strong><br />
4<br />
MILLET SIMON, J; "Potencialitat agrícola <strong>de</strong> Catalunya", Agricultura, 12 (20 <strong>de</strong> junio <strong>de</strong> 1923), p.323-<br />
327.<br />
5<br />
Elegeix presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la Unió a Jaume Martrat, <strong>de</strong> Martorell i la resta <strong>de</strong>l comitè queda format per Josep<br />
Ricart, <strong>de</strong> Sant Pere <strong>de</strong> Ribes; Astra Janer, <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll; Josep Raventós, <strong>de</strong> Sant Sadurní; Josep Buil, <strong>de</strong><br />
Piera; Pere Cartró, <strong>de</strong> Vilafranca i Joan Bonastre, <strong>de</strong> Masquefa.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
14
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Rabassaires i Altres Conreadors <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> Catalunya” (UR), estimulada per<br />
republicans com Companys i Aragay, es convertí durant la República en una <strong>de</strong> les<br />
bases electorals més fermes <strong>de</strong> l’Esquerra Republicana <strong>de</strong> Catalunya (ERC).<br />
Per la seva part, els <strong>de</strong>crets <strong>de</strong> juliol i agost <strong>de</strong> 1931 <strong>de</strong>l nou règim republicà<br />
facilitaran als treballadors <strong>de</strong>l camp la <strong>de</strong>manda <strong>de</strong> revisió <strong>de</strong> quasi trenta mil contractes<br />
a Catalunya i que afectà sobre tot a la província <strong>de</strong> Barcelona amb un 77 % <strong>de</strong>l nombre<br />
<strong>de</strong> judicis, mentre que Tarragona ocupava la segona posició amb un 15%.<br />
Així les comarques <strong>de</strong> l’Alt Penedès foren les més afecta<strong>de</strong>s i entre les<br />
tarragonines la meitat pertanyien a El Vendrell. Les <strong>de</strong>man<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Tarragona i Tortosa no<br />
arriben al 10% <strong>de</strong>ls conreadors; a Reus solament són 25, a Montblanc, 22 i se’n<br />
presenten també molt poques a Falset i a Gan<strong>de</strong>sa 6 .<br />
Si bé durant la verema <strong>de</strong> 1931 creix la conflictivitat amb les acusacions <strong>de</strong>ls<br />
rabassaires als governadores civils <strong>de</strong> Barcelona (Anguera <strong>de</strong> Sojo) i <strong>de</strong> Tarragona<br />
(Ramon Noguer i Comet) per protegir l’Institut Agrícola Català <strong>de</strong> Sant Isidre (IACSI),<br />
associació <strong>de</strong>ls propietaris i que disposa <strong>de</strong>l suport polític <strong>de</strong> la Lliga Regionalista, a<br />
finals <strong>de</strong> setembre es formalitza un acord provisional sobre la collita <strong>de</strong>l vi entre la UR,<br />
l’IACSI, Anguera <strong>de</strong> Sojo, dirigents d’ERC i el presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la Generalitat. No obstant,<br />
durant l’any 1932 es dictaminà que el 90% <strong>de</strong> las <strong>de</strong>man<strong>de</strong>s <strong>de</strong> revisió era improce<strong>de</strong>nt i<br />
la UR, amb uns 22.000, afiliats es converteix en la sindical majoritària al camp català, si<br />
bé també inicien la seva activitat organitzacions més radicals adscrites al Bloc Obrer i<br />
Camperol com la Unió Agrària, a Lleida i Acció Social Agrària, a Girona 7 .<br />
D’aquesta manera durant la collita <strong>de</strong> 1932 torna a aparèixer la agitació en el<br />
camp català. El maig els parcers segueixen retenint la collita que a finals <strong>de</strong> juliol s’estén<br />
pel Penedès, Vallès, Pla <strong>de</strong>l Llobregat, Moianès, Pla <strong>de</strong> Bages, etc. i segueix durant la<br />
collita d’ametlles, avellanes i a finals d’any <strong>de</strong> l’oliva per les comarques <strong>de</strong> l’Alt Camp i<br />
<strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> Tarragona. Una situació recollida, interpretada i feta pública a Avançada,<br />
setmanari <strong>de</strong> la Fe<strong>de</strong>ració <strong>de</strong> ERC <strong>de</strong> Tarragona, pel dirigent d'ERC i enòleg Lluís<br />
Mestres 8 .<br />
El conflicte s’endurí i el 6 <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong> 1932 amb una manifestació d’uns<br />
3.000 rabassaires a Tarragona, amb l’assalt al Govern civil, i fou reprimida amb duresa<br />
per la Guàrdia civil amb el resultat <strong>de</strong> tres ferits. Aquests fets foren utilitzats<br />
electoralment contra ERC 9 .<br />
En tot cas, Macià era a Tarragona per diversos actes electorals i ERC presentava<br />
una interpel·lació a les Cortes a través <strong>de</strong> Lluhí i Vallescà i <strong>de</strong> Jaume Simó Bofarull (<strong>de</strong>l<br />
Partit Republicà Radical Autònom <strong>de</strong> Tarragona), contra el figuerenc i radical Ramon<br />
Noguer Comet, Governador civil i que seguint a Marcelli Domingo fins feia poc temps<br />
havia militat a ERC.<br />
6<br />
BALCELLS, Albert; El problema agrario en Cataluña: la cuestión Rabassaire (1890-1936), Ministerio <strong>de</strong><br />
Agricultura i Pesca, Madrid, 1980, p.111 i ss.<br />
7<br />
BONAMUSA, Francesc; El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), Barcelona, 1977.<br />
8<br />
Avançada, 13 <strong>de</strong> maig <strong>de</strong> 1933.<br />
9<br />
BONAMUSA, Francesc; Política i finances republicanes. Lluís Mestres i Cap<strong>de</strong>vila. Comissari-conseller i<br />
Director general <strong>de</strong> Finances <strong>de</strong> la Generalitat, El Mèdol, Tarragona, 1997.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
15
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
La complexitat <strong>de</strong> la situació era tal que inclòs el Car<strong>de</strong>nal Arquebisbe <strong>de</strong><br />
Tarragona, Vidal i Barraquer que era soci <strong>de</strong> mèrit <strong>de</strong>l IACSI intervingué en el <strong>de</strong>bat,<br />
mentre beneïa la seva nova seu al Palau Fivaller <strong>de</strong> Barcelona (el <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1932) en<br />
recomanar als propietaris que tant o més que <strong>de</strong> l’exercici <strong>de</strong> la llei fessin ús <strong>de</strong> la caritat<br />
cristiana i <strong>de</strong>ls sentiments d’amor al proïsme amb els parcers 10 . Aquests es<strong>de</strong>veniments i<br />
la duresa <strong>de</strong> l’IACSI, exemplificada en la Memòria <strong>de</strong>l febrer <strong>de</strong> 1933, no presagiava pas<br />
la mo<strong>de</strong>ració. El secretari <strong>de</strong> l’Institut, Maspons i Camarasa, qualifica la política <strong>de</strong>l<br />
Parlament <strong>de</strong> Catalunya como "filla d'esbojarrats corrents que envaeixen el món cercant<br />
un major benestar als obrers manuals, sense trobar-lo, mentre aquells corrents no vinguin<br />
embolcallats amb el mantell <strong>de</strong> l'Església Catòlica".<br />
Mentre, al Parlament <strong>de</strong> Catalunya, augmenten les propostes sobre el tema<br />
rabassaire. A l’abril <strong>de</strong> 1933, la UR, encapçalada pel seu presi<strong>de</strong>nt Josep Calvet, es<br />
presenten al govern <strong>de</strong> la Generalitat unes peticions més radicals que les que figuraven<br />
en el programa <strong>de</strong> l'ERC- en aquella època al po<strong>de</strong>r- i subscrites per les associacions<br />
rabassaires <strong>de</strong> 240 municipis. Entre elles figuren les següents: re<strong>de</strong>mpció <strong>de</strong> la terra<br />
conreada amb contractes <strong>de</strong> rabassa morta i <strong>de</strong> la cedida sistemàticament en<br />
arrendament; <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong> la ficció <strong>de</strong>l contracte <strong>de</strong> societat, anomenat <strong>de</strong> parceria;<br />
abolició <strong>de</strong>l pagament <strong>de</strong> ren<strong>de</strong>s amb parts <strong>de</strong>ls fruits recollits; establiment sota el<br />
patrocini <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong>l crèdit agrícola i <strong>de</strong> l’assegurança contra acci<strong>de</strong>nt i plagues<br />
<strong>de</strong>l camp, amb la creació con la creació d’institucions <strong>de</strong> previsió i d’Assistència social.<br />
Davant d’aquesta pressió rabassaire el govern <strong>de</strong> la Generalitat va presentar al<br />
Parlament <strong>de</strong> Catalunya (a partir <strong>de</strong>l mes d’abril <strong>de</strong> 1933) les lleis <strong>de</strong> Solució <strong>de</strong><br />
Conflictes, la <strong>de</strong> Sindicats Agrícoles i la <strong>de</strong> Contractes <strong>de</strong> Conreu. La primera, aprovada<br />
a finals <strong>de</strong> juny <strong>de</strong> 1933, va <strong>de</strong>ixar en suspens les resolucions judicials referents a la<br />
entrega <strong>de</strong> las parts <strong>de</strong>l fruit <strong>de</strong> la collita corresponents als propietaris i en va regular les<br />
normes a l’hora <strong>de</strong>ntregar-los.<br />
Així mateix, el govern <strong>de</strong> la Generalitat també era sensible a la necessària<br />
exportació <strong>de</strong>l vi. La conselleria d’Agricultura, ocupada por Ventosa i Roig, amb<br />
experiència en la mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong>l món rural que havia impulsat la Mancomunitat, va<br />
intentar avançar en l’exportació <strong>de</strong> vi català i el novembre <strong>de</strong> 1933 va comissionar Lluís<br />
Mestres, <strong>de</strong> l’Executiva d'ERC, expert en electroquímia <strong>de</strong>l vi i que havia realitzat<br />
viatges científics per Xile i Argentina, per visitar els Estats Units <strong>de</strong> Nordamèrica amb<br />
l’encàrrec d’estudiar la possibilitat d’introduir-hi els vins catalans i tractar el que fes<br />
referència a la qüestió vitivinícola<br />
No obstant, a les eleccions legislatives <strong>de</strong>l 1933 la Lliga obtenia la majoria<br />
catalana a les Cortes i junt amb la Confe<strong>de</strong>ración Española <strong>de</strong> Derechas Autónomas<br />
(CEDA), els radicals i d’altres forces <strong>de</strong> dreta aconseguirien canviar la fesomia <strong>de</strong> la<br />
República. Tot i això, el resultat <strong>de</strong> las eleccions municipals a Catalunya al gener <strong>de</strong><br />
1934 tornava a ser favorable a ERC. Amb aquests resultats sorgia a Catalunya i en les<br />
seves relacions amb Espanya una conflictiva situació entre la majoria <strong>de</strong> dreta a les<br />
Cortes <strong>de</strong> la República i l’esquerra al Parlament, el Govern i els ajuntaments <strong>de</strong><br />
Catalunya. Més encara, perquè amb l’elecció <strong>de</strong> Lluís Companys com a presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la<br />
Generalitat i el nomenament <strong>de</strong>l socialista Joan Comorera per a la conselleria<br />
d’Agricultura i el <strong>de</strong> Lluhí a la <strong>de</strong> Justícia <strong>de</strong>l Govern català adquiria una actitud més<br />
10 Document <strong>de</strong>l Govern <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong> Catalunya, <strong>de</strong> 10 <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong> 1933, amb segell i signatura<br />
<strong>de</strong>l conseller d'Agricultura i Economia, Joan Ventosa i Roig. Arxiu Privat.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
16
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
sensible als interessos <strong>de</strong> parcers i rabassaires, sobretot en els moments en els que la UR<br />
semblava entrar a l’Aliança Obrera.<br />
La posició enfrontada entre la majoria dretana a Espanya i l’esquerrana a<br />
Catalunya afectà les relacions entre els dos governs, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l tema <strong>de</strong>ls traspassos <strong>de</strong><br />
serveis previstos a l'Estatut <strong>de</strong> Catalunya fins el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> la normativa sobre<br />
les relacions socials en el camp. Fou el conseller Lluhí l’encarregat <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensar en el<br />
Parlament <strong>de</strong> Catalunya el projecte <strong>de</strong> la Llei <strong>de</strong> Contractes <strong>de</strong> Conreu que, amb la<br />
incorporació d’alguna esmena, fou aprovada el 12 d’abril <strong>de</strong> 1934, sense els vots <strong>de</strong>ls<br />
diputats <strong>de</strong> la Lliga, absents <strong>de</strong>l Parlament <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les eleccions municipals. Era una llei<br />
reformista i no espoliava cap propietari. El governador civil <strong>de</strong> Barcelona, Claudi<br />
Ametlla, <strong>de</strong> la mo<strong>de</strong>rada Acció Catalana (AC) ha <strong>de</strong>ixat escrit a les seves memòries<br />
paraules com: "la Llei no era la confiscació ni el robatori, com volien fer creure la Lliga<br />
i les dretes” 11 .<br />
Malgrat el caràcter mo<strong>de</strong>rat <strong>de</strong> la Llei, diversos propietaris <strong>de</strong> terres -a través <strong>de</strong>l<br />
IACSI, la Lliga i la dreta espanyola- la impugnaran i el govern <strong>de</strong>l radical Samper la va<br />
sotmetre al Tribunal <strong>de</strong> Garanties Constitucionals, que <strong>de</strong>clarà incompetent el Parlament<br />
<strong>de</strong> Catalunya per legislar en matèria social i anul·là la Ley.<br />
A partir <strong>de</strong> aquell moment estava en discussió, no solament la Llei <strong>de</strong> Contractes<br />
<strong>de</strong> Conreu, sinó també els límits <strong>de</strong> l’autonomia catalana, força paralitzada <strong>de</strong>s <strong>de</strong> que<br />
les dretes havien arribat al govern espanyol. En aquesta situació els diputats d’ERC i els<br />
bascos es retiraren <strong>de</strong> las Corts espanyoles, mentre el Parlament <strong>de</strong> Catalunya renovava<br />
el seu acord sobre la Llei (12 <strong>de</strong> juny) sense canvis i argumentant que a través <strong>de</strong>l Dret<br />
civil català, la Generalitat disposava d’atribucions per legislar sobre l’acció social<br />
agrària.<br />
Revolta i vaga general. Octubre <strong>de</strong> 1934<br />
Malgrat alguns acords entre ERC i la Lliga que tornava al Parlament <strong>de</strong> Catalunya, els<br />
sectors intransigents <strong>de</strong>l ICASI coincidint amb l’arribada al govern <strong>de</strong> Madrid <strong>de</strong> quatre<br />
ministres <strong>de</strong> la CEDA, entre ells Anguera <strong>de</strong> Sojo, ex-governador <strong>de</strong> Barcelona (4<br />
d’octubre) seguiren la seva campanya contrària a la Llei <strong>de</strong> Contractes <strong>de</strong> Conreu. A la<br />
tensió <strong>de</strong>l moviment rabassaire, si afegien fortes dificultats per materialitzar els<br />
traspassos <strong>de</strong> serveis <strong>de</strong> l’Estat a la Generalitat, en compliment <strong>de</strong> l’Estatut <strong>de</strong> autonomia<br />
i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> setembre la progressiva agitació social dirigida per Aliança Obrera que, el dia 5,<br />
<strong>de</strong>clarà la vaga general seguida a Astúries i Catalunya, malgrat l’abstenció <strong>de</strong> la CNT<br />
catalana. L’en<strong>de</strong>mà el presi<strong>de</strong>nt Companys, d’acord amb el govern <strong>de</strong> la Generalitat,<br />
proclamà l’Estat català dins <strong>de</strong> la “República Fe<strong>de</strong>ral Española".<br />
La resposta governamental fou contun<strong>de</strong>nt, tot i que a Catalunya l’actitud <strong>de</strong>l<br />
general Domènec Batet evitarà els estralls que el general Francisco Franco i la Legió<br />
realitzaran a Astúries. A Catalunya l’exèrcit dissolgué els punts <strong>de</strong> resistència i el dia 7,<br />
el presi<strong>de</strong>nt Companys es rendia al general Batet i la repressió se estenia sobre els<br />
càrrecs públics i dirigents d’ERC i d’Aliança Obrera.<br />
El mateix dia 7 el coronel Jiménez Arenas, nomenat Governador general <strong>de</strong><br />
Cataluña, prenia possessió <strong>de</strong> la Generalitat i un edicte <strong>de</strong>l general Batet obligava els<br />
11 AMETLLA, Claudi; Memòries Polítiques, 1890-1917, Barcelona, 1963.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
17
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
pagesos a restituir als propietaris les ren<strong>de</strong>s endarreri<strong>de</strong>s, amb pena <strong>de</strong> presó en el cas<br />
d’incompliment i alguns propietaris aprofitaren aquest marc repressiu per <strong>de</strong>shauciar<br />
aquells pagesos que els hi treballaven les terres. La Llei agrària catalana fou anul·lada i<br />
segons Giralt, entre l’octubre <strong>de</strong> 1934 i el novembre <strong>de</strong> 1935, uns 1.400 pagesos foren<br />
echados <strong>de</strong> los camps que conreaven. Així mateix unes quatre mil persones eren<br />
<strong>de</strong>tingu<strong>de</strong>s a Catalunya i uns trenta mil a tot Espanya i centenars d’aquests <strong>de</strong>tinguts<br />
foren empresonats als vaixells Uruguay i Argentina, ancorats al port <strong>de</strong> Barcelona, al<br />
Manuel Arnús en el <strong>de</strong> Tarragona i a d’altres indrets (Manresa, Berga, etc.). El mateix<br />
any 1935, mentre eren coneguts molts d’aquests centenars <strong>de</strong> presos gràcies al llibre<br />
Estampes <strong>de</strong> l’Uruguay <strong>de</strong> Vicenç Berna<strong>de</strong>s, amb pròleg <strong>de</strong> Ventura Gassol, el mes <strong>de</strong><br />
maig, el presi<strong>de</strong>nt Companys i els consellers eren jutjats, con<strong>de</strong>mnats a trenta anys, i<br />
traslladats a les presons <strong>de</strong> Cartagena i El Puerto <strong>de</strong> Santa María.<br />
Unió <strong>de</strong> Rabassaires i Front d’Esquerres (1936)<br />
Arribats a les eleccions <strong>de</strong> febrer <strong>de</strong> 1936, la UR optà por <strong>de</strong>fensar directament<br />
els seus interessos i <strong>de</strong>cidí participar en el “Front d'Esquerres” (Frente Popular) i<br />
presentà a Josep Calvet i Pau Padró -presi<strong>de</strong>nt i vicepresi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> UR- com a candidats en<br />
la coalició d’esquerres, que triomfà, i tots dos obtingueren acta <strong>de</strong> diputat. En el marc <strong>de</strong><br />
la restaurada autonomia, la Llei <strong>de</strong> Contractes <strong>de</strong> Conreu tornà a estar vigent i es<br />
prengueren, amb una direcció <strong>de</strong> l’IACSI més pactista, una sèrie <strong>de</strong> mesures per tornar a<br />
la situació anterior a l’octubre <strong>de</strong> 1934. Els pagesos expulsats van po<strong>de</strong>r tornar a les<br />
terres que havien conreat i s'arribà a acords respecte els judicis pen<strong>de</strong>nts <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>snonament. No obstant, la Unió d'ara ja no era la d'octubre. La pressió socialista i<br />
anarquista era cada cop més important i alguns sectors s'havien radicalitzat amb la<br />
presència <strong>de</strong> sectors influïts primer pel BOC i <strong>de</strong>sprés pel POUM, com el propi<br />
vicepresi<strong>de</strong>nt Pau Padró que havia estat militant <strong>de</strong>l BOC. La radicalització <strong>de</strong> postures a<br />
partir <strong>de</strong>l congrés <strong>de</strong> maig <strong>de</strong> 1936, portà a la UR a mantenir la seva in<strong>de</strong>pendència<br />
política <strong>de</strong> l'ERC i a apropar-se als partits obrers, especialment al PSUC a partir <strong>de</strong> la<br />
seva creació. Així, la UR participà com a tal en les diverses institucions catalanes durant<br />
tota la Guerra Civil (Comitè Central <strong>de</strong> Milícies Antifeixistes, Consell d'Economia, etz) i<br />
el seu presi<strong>de</strong>nt, Josep Calvet, ocupà la conselleria d'Agricultura <strong>de</strong> la Generalitat sense<br />
interrupció <strong>de</strong>s <strong>de</strong> el primer govern <strong>de</strong> guerra fins al 1939.<br />
Després <strong>de</strong> la guerra, també la UR havia perdut i tot serà diferent.<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
18
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Bonamusa<br />
Remences i Rabassaires http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
19
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
Amb l’Excusa <strong>de</strong>l llibre Industrials i polítics: Vicens<br />
Vives i la història social i obrera a Catalunya i Espanya<br />
Pere Gabriel (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Aquest article far un balanç sobre la presència <strong>de</strong> reflexions, suggeriments interpretatius i caracteritzadors<br />
en relació a la conflictivitat obrera <strong>de</strong>l segle XIX disn <strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives Industrials i<br />
Polítics<br />
Este artículo hace un balance sobre la presencia <strong>de</strong> reflexiones, sugerencias interpretativos y<br />
caracterizadores en relación a la conflictividad obrera <strong>de</strong>l siglo XIX <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> la obra <strong>de</strong> Jaume Vicens<br />
Vives Industrials i Polítics<br />
This article lighthouse stock on the presence of thoughts, suggestions and interpretations in relation to<br />
characterize the labor unrest of the nineteenth century insi<strong>de</strong> the book of Jaume Vicens Vives Industrials i<br />
Polítics<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Conflictivitat obrera, història política, història social, militància obrera<br />
Conflictividad obrera, historia política, historia social, militancia obrera<br />
Labor unrest, political history, social history, labor militancy<br />
No s’acostuma a tenir en compte, però Vicens tingué una incidència i influència<br />
important en el camp <strong>de</strong> la historiografia social i més en especial la <strong>de</strong>l moviment obrer<br />
a Catalunya. En aquells anys cinquanta, tan actius i plens d’obra i activitat, Vicens donà<br />
també un impuls a la història <strong>de</strong>l moviment obrer, amb una obra que havia <strong>de</strong> significar<br />
una renovació <strong>de</strong>l tractament donat al tema, com fou el <strong>de</strong> la tesis <strong>de</strong> Casimir Martí,<br />
Orígenes <strong>de</strong>l anarquismo en Barcelona, publicada el 1959, amb un pròleg <strong>de</strong>l mateix<br />
Jaume Vicens Vives.<br />
Aquella obra, i les orientacions <strong>de</strong> Vicens, situaren la historia <strong>de</strong>l moviment obrer<br />
a Catalunya, i en aquell moment, en una línia d’una <strong>de</strong>terminada història política i<br />
i<strong>de</strong>ològica, que es volia totalment incorporada a la història contemporània, és a dir, que<br />
en cap cas es plantejava com a una història alternativa i segregada <strong>de</strong> l’intent global <strong>de</strong><br />
comprensió <strong>de</strong> la contemporaneïtat i els problemes i conflictes socials que l’havien<br />
marcada. Tot i mantenir un discurs interpretatiu <strong>de</strong> fons econòmic i social, l’important<br />
en aquest punt (com explicaré una mica a continuació) era que la investigació es volia<br />
amb una metodologia i una anàlisi <strong>de</strong> paràmetres plenament històrics, no pas manllevats<br />
a la sociologia o a la filosofia social i política, com havia estat usual durant molt d’anys.<br />
I, per <strong>de</strong>scomptat, hom la volia allunyada <strong>de</strong> qualsevol discurs <strong>de</strong> bel·ligerància política<br />
immediata franquista.<br />
En aquesta direcció, la presència <strong>de</strong> reflexions i suggeriments interpretatius i<br />
caracteritzadors en relació a la conflictivitat obrera <strong>de</strong>l segle XIX, que ell mateix<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
20
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
incorporà el mateix 1959 a l’influent assaig històric, que avui aquí és el centre <strong>de</strong>l nostre<br />
interès, Els Catalans en el segle XIX (rebatejat i ampliat un xic amb la col·laboració <strong>de</strong><br />
Montserrat Llorens, com a Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX ), vindrien a posar <strong>de</strong><br />
manifest que Vicens s’inclinava per seguir el camí, també d’història política, d’un altre<br />
gran historiador econòmic, Manuel Raventós i Bordoy (1889-1942). Aquest havia<br />
publicat una <strong>de</strong> les primeres grans obres mo<strong>de</strong>rnes sobre la història <strong>de</strong>l moviment obrer a<br />
España: Els moviments socials a Barcelona el segle XIX, publicada per La Revista el<br />
1925 (i que havia guanyat el 1923 un premi en un concurs organitzat per la Societat<br />
Econòmica Barcelonina d’Amics <strong>de</strong>l País, amb el títol d’Assaig sobre alguns episodis<br />
històrics <strong>de</strong>ls moviments socials en el segle XIX). La seva obra es convertí aviat en un<br />
punt <strong>de</strong> referència obligat. En el pròleg que jo mateix vaig posar a la re-edició <strong>de</strong> l’obra<br />
el 1987 hi vaig escriure: “No es casual ni anecdòtic que, a l’hora d’afrontar l’anàlisi <strong>de</strong>l<br />
tema obrer <strong>de</strong>l segle XIX, a finals <strong>de</strong>ls cinquanta i primers seixanta, tant Vicens Vives<br />
com els llavors joves historiadors Casimir Martí i Josep Termes, recuperessin una línia<br />
<strong>de</strong> treball iniciada a casa nostra precisament amb l’Assaig <strong>de</strong> Reventós el 1925” 1 .<br />
Cal tenir en compte el caràcter metodològicament renovador d’aquelles pagines<br />
<strong>de</strong> Reventós. A Espanya, i a Catalunya, fins els anys <strong>de</strong> la primera guerra mundial, el<br />
moviment obrer sols havia pogut introduir-se molt <strong>de</strong> resquitllada en el camp<br />
professional <strong>de</strong> la història. En el cas català, els historiadors més professionals,<br />
relacionats la major part d’ells amb l’Institut d’Estudis Catalans, adreçaren el seu esforç<br />
investigador envers la història <strong>de</strong> la cultura (Rubió i Balaguer, Nicolau d’Olwer, Alòs-<br />
Moner), l’arqueologia (Duran i Sanpere, Bosch i Gimpera) o la història medieval<br />
(Abadal, Valls i Taberner, Sol<strong>de</strong>vila). Quan algú, com Ernest Moliné s’endinsava en la<br />
història més contemporània, no era capaç <strong>de</strong> <strong>de</strong>fugir la visió romàntica d’un<br />
nacionalisme superador <strong>de</strong> conflictes <strong>de</strong> classe. Hom atribuïa, sense massa matisos, les<br />
lluites civils a una influència forània <strong>de</strong>svirtuadora <strong>de</strong> la raça <strong>de</strong>ls catalans i hom es<br />
proposava posar en relleu “les fases successives <strong>de</strong>l Renaixement <strong>de</strong> Catalunya”,<br />
renaixement basat en l’acció d’una “altra mena d’i<strong>de</strong>òlegs”. Lògicament, el tractament<br />
<strong>de</strong>l tema obrer no podia ésser més que marginat o, en tot cas, era fàcil caure en l’anàlisi<br />
maniqueista 2 .<br />
També a Catalunya, quantitativament, la historiografia sobre el món obrer havia<br />
sorgit <strong>de</strong>l <strong>de</strong>bat i les discussions sobre la ‘qüestió social’. I aquí s’havia produït una gran<br />
ruptura entre els camins historiogràfics plens <strong>de</strong> possibilitats oberts per Il<strong>de</strong>fons Cerdà,<br />
Joaquim Salarich, Felip Monlau, Antoni Altadill, etc., abans <strong>de</strong> 1870, i la producció<br />
exclusivament publicista i doctrinal <strong>de</strong>ls anys <strong>de</strong> la Restauració. En el segle XX, les<br />
millors aportacions cal trobar-les dins el catolicisme social reformista, amb estudis sobre<br />
les condicions <strong>de</strong> treball <strong>de</strong> la dona obrera (Josep Elies <strong>de</strong> Molins, Joan Paulis) i amb<br />
l’esforç estadístic més professional i continuïtat <strong>de</strong> Josep Maria Tallada <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Museu<br />
Social o <strong>de</strong> Manuel Escudé <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong> Barcelona. El publicisme terapèutic,<br />
a Catalunya sempre molt catòlic, sols incidí amb una certa brillantor en la discussió<br />
sobre l’actuació <strong>de</strong>ls grups dirigents <strong>de</strong> la CNT a partir <strong>de</strong> 1918, per exemple amb<br />
Miquel Sastre i Sanna, Josep Maria Farré Morago o Ramon Rucabado, preocupats<br />
obsessivament en la comptabilització <strong>de</strong> les vagues i els atemptats socials 3 .<br />
1<br />
Cf. REVENTÓS, Manuel; Els moviments socials a Barcelona en el segle XIX. Pròleg <strong>de</strong> Pere Gabriel,<br />
Crítica, Barcelona, 1987, p.VII.<br />
2<br />
Ernest Moliné i Brasés continuà la Història <strong>de</strong> Catalunya, d’Antoni Aulestia i Pijuan, el 1922: feu<br />
arribar l’obra fins el 1900 (Aulèstia l’havia feta arribar sols fins el 1814).<br />
3<br />
Per a un major <strong>de</strong>senvolupament d’aquestes qüestions, cf. GABRIEL, Pere; Classe Obrera i Sindicats a<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
21
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
En conjunt, la historiografia sobre el moviment obrer a començaments <strong>de</strong>ls anys<br />
vint no havia aconseguit entrar en el món <strong>de</strong> la història més acadèmica i professional;<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l pensament jurídic i al sociologia, en especial <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l reformisme social catòlic,<br />
hom n’havia fet un tractament <strong>de</strong> ‘terapèutica social’; el millor era sens dubte la història<br />
feta pels mateixos militants obrers, però aquests havien practicat exclusivament una<br />
anàlisi interna, en el millor <strong>de</strong>ls casos institucionalista. És endinsant-nos en aquest<br />
panorama que cal copsar la complexitat i el caràcter renovador <strong>de</strong> l’Assaig <strong>de</strong> Reventós,<br />
producte en gran mesura d’un esforç aïllat i que mo<strong>de</strong>stament el seu autor consi<strong>de</strong>rava<br />
“fill d’unes lectures precipita<strong>de</strong>s i fragmentàries”, sense “pretensions <strong>de</strong> cosa <strong>de</strong>finitiva”<br />
Malgrat les inevitables inexactituds que conté i algunes especulacions<br />
interpretatives, l’obra que he agafat com a referent -i que no ho obli<strong>de</strong>m havia <strong>de</strong><br />
permetre la represa <strong>de</strong> 1959/1960 impulsada per Vicens- capgirà acusadament el<br />
tractament que hom feia <strong>de</strong>l tema obrer i inaugurà un tipus d’historiografia <strong>de</strong>l<br />
moviment organitzat <strong>de</strong>ls treballadors que ha costat molt <strong>de</strong> superar. Les seves<br />
característiques més importants són, al meu entendre: 1) ús crític <strong>de</strong> les fonts<br />
documentals, bàsicament premsa política i obrera, llibres <strong>de</strong> militants obrers, bans i altes<br />
documents oficials a combinar amb una bibliografia àmplia d’història política; 2) atenció<br />
als aspectes i<strong>de</strong>ològics <strong>de</strong>l moviment obrer, però especial interès en <strong>de</strong>fugir les anàlisis<br />
doctrinals genèriques; 3) intent, en fi, d’inserir la lluita obrera i el <strong>de</strong>senvolupament<br />
organitzatiu <strong>de</strong>l moviment en la història política <strong>de</strong>l país.<br />
Certament, aquella metodologia tenia limitacions. I aquestes són en el fons les<br />
mateixes contra les que ha hagut d’esforçar-se, sense èxits massa espectaculars, la<br />
historiografia més <strong>de</strong>senvolupada i recent. I contra les que en algun sentit també<br />
intentaren <strong>de</strong> fer front les recomanacions <strong>de</strong> Vicens. Tot l’estudi gira entorn <strong>de</strong>l<br />
moviment obrer organitzat i les seves lluites també organitza<strong>de</strong>s. Hom abandona –millor<br />
seria dir que hom no assumeix o recupera- els intents bé que malament fets <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />
sociologia reformista d’arribar a l’anàlisi <strong>de</strong> la situació i condició <strong>de</strong>l món obrer, <strong>de</strong> la<br />
seva evolució. Per aquest costat, hom perd la possibilitat d’estudiar la relació i la<br />
dinàmica complexa entre moviment obrer organitzat i classe obrera, una <strong>de</strong> les qüestions<br />
sens dubte fonamentals. En qualsevol cas, quan, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la guerra civil <strong>de</strong>l 1936-1939<br />
i els primers anys <strong>de</strong>l franquisme, Vicens fixà, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong>, l’atenció en la<br />
conflictivitat obrera i el moviment obrer <strong>de</strong>l segle XIX, pogué comptar amb alguna<br />
historiografia <strong>de</strong> cert pes <strong>de</strong>senvolupada els anys trenta, amb obres notables hereves <strong>de</strong>l<br />
treball <strong>de</strong> Reventós, qui impulsà l’estudi <strong>de</strong> la matèria <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’escola Mercantil, on era<br />
professor justament d’una assignatura d’Història <strong>de</strong>ls Moviments Socials. Esmentem<br />
sols els més importants: les monografies <strong>de</strong> Josep M. Vilà sobre l’obrerisme <strong>de</strong> mitjan<br />
segle XIX a Barcelona i la <strong>de</strong> Gil Vidal sobre l’evolució social a Olot (estranyament, no<br />
esmenta<strong>de</strong>s en el llibre <strong>de</strong> Vicens), així com un altre estudi, <strong>de</strong> Rossend Oliveró, referit<br />
també a la situació <strong>de</strong> mitjans <strong>de</strong>l segle, sobre la vaga general <strong>de</strong> 1855 a Barcelona i Vic<br />
(que sí utilitza Vicens), tots tres textos publicats el 1935.<br />
Per tant, Vicens el que feu, en aquest camp, com en d’altres, es intentar <strong>de</strong><br />
recuperar la continuïtat amb la millor historia que provenia <strong>de</strong>ls anys anteriors a la<br />
guerra. Per acabar d’entendre això, cal recordar la situació <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> en aquella<br />
primera etapa <strong>de</strong>l franquisme i, <strong>de</strong> manera especial, on estava situada la historia <strong>de</strong>l<br />
Catalunya, UB, Barcelona, 198. En especial la part I: “Entorn <strong>de</strong> la historiografia <strong>de</strong>l moviment obrer a<br />
Espanya”, pp.1-155.<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
22
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
moviment obrer i la historia <strong>de</strong>l treball. En un principi, en temps <strong>de</strong>l franquisme, la<br />
historia <strong>de</strong>l treball era una disciplina controlada per homes que provenien <strong>de</strong>l dret <strong>de</strong>l<br />
treball. Es tractava en aquest punt <strong>de</strong> justificar una <strong>de</strong>terminada legislació corporativa<br />
amb ressonàncies feixistes com a norma or<strong>de</strong>nadora <strong>de</strong> les relacions laborals. La major<br />
part <strong>de</strong>ls responsables <strong>de</strong>l tema eren professionals i publicistes que havien tingut un alt<br />
protagonisme a l’entorn <strong>de</strong>l Ministeri <strong>de</strong>l Treball i Euduard Aunós ja en l’etapa <strong>de</strong> la<br />
Dictadura <strong>de</strong> Primo <strong>de</strong> Ribera. Homes, en direccions distintes, com Alexandre Gallart,<br />
Jaume Carrera Pujal o Josep M. Vila. La disciplina, sempre amb vestits <strong>de</strong> dret <strong>de</strong>l<br />
treball, tenia tres punts <strong>de</strong> difusió: les Escoles Socials –que vingueren a substituir les<br />
anteriors Escoles <strong>de</strong>l Treball-, les Escoles d’Alts Estudis Mercantils, <strong>de</strong>dica<strong>de</strong>s a la<br />
formació <strong>de</strong> quadres petits i mitjans per a les empreses, i les <strong>Facultat</strong>s <strong>de</strong> Dret (mes<br />
endavant, a partir <strong>de</strong>ls anys seixanta, les <strong>Facultat</strong>s <strong>de</strong> Ciències Econòmiques ), que<br />
fixaven la formació o be d’advocats i magistrats en el camp laboral o be alts càrrecs per<br />
a les empreses. És clar que la historia feta i ensenyada en aquests llocs anava dirigida a<br />
la formació d’un <strong>de</strong>terminat personal empresarial i a la consolidació <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong><br />
relacions laborals <strong>de</strong>l regim. Era, per dir-ho així, el complement <strong>de</strong>l publicisme<br />
propagandista mes obertament polític proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la Falange y el Movimiento, el qual<br />
feu també la seva peculiar historia <strong>de</strong>l moviment obrer i el sindicalisme, i <strong>de</strong>ls ‘greus’<br />
conflictes que en el passat havien <strong>de</strong>ssagnat la vida laboral espanyola. Un publicisme<br />
propagandista practicat per molts, notòriament pels falangistes Maximiano Garcia<br />
Venero i Guillen Salaya o el policia Eduardo Comin Colomer 4 .<br />
I aquesta consi<strong>de</strong>ració, la <strong>de</strong>l domini <strong>de</strong>ls tractaments laboralistes i legislatius <strong>de</strong><br />
la matèria, crec que ens permetrà d’entendre millor l’opció que farà el mateix Vicens<br />
quan es tracti d’eixamplar el camp <strong>de</strong> la visió sobre la historia social. La seva opció,<br />
conseqüent amb la seva aposta per la historia econòmica <strong>de</strong> procedència parisenca, serà<br />
la d’apropar-se als treballs d’Ernest Labrousse i la història econòmica-social. Fou un<br />
<strong>de</strong>ls darrers treballs que signà, poc abans <strong>de</strong> morir i paga la pena <strong>de</strong> recordar-lo. Vicens,<br />
Jordi Nadal i Casimir Martí presentaren, conjuntament, una comunicació molt<br />
significativa al VIIè Col·loqui <strong>de</strong> la Comissió Internacional d’Història <strong>de</strong>ls Moviments<br />
Socials i les Estructures Socials <strong>de</strong>l Comitè Internacional <strong>de</strong> Ciències Històriques, reunit<br />
per a la discussió interdisciplinar a Estocolm el 1960 (les actes es publicaren el 1966):<br />
Los movimientos obreros en España en tiempos <strong>de</strong> <strong>de</strong>presión económica (1929-1939). Sus<br />
consecuencias <strong>de</strong> or<strong>de</strong>n político y social. Es tractava <strong>de</strong> valorar la incidència <strong>de</strong> la pressió<br />
<strong>de</strong>mogràfica (les persones en edat <strong>de</strong> treballar), la crisi econòmica (a traves d’indicadors <strong>de</strong><br />
producció i <strong>de</strong>l comerç exterior <strong>de</strong>ls principals sectors <strong>de</strong> l’economia ) i l’evolució <strong>de</strong>l<br />
moviment vaguístic. Una <strong>de</strong> les mes importants <strong>de</strong>rivacions d’aquest camí havia <strong>de</strong> ser,<br />
amb el temps, l’anàlisi sobre els salaris i el cost <strong>de</strong> la vida.<br />
Un resum final:<br />
Vicens ajudà, en el camp <strong>de</strong> la historia social i <strong>de</strong>l moviment obrer, a 1) recuperar la<br />
millor tradició <strong>de</strong> la historia política <strong>de</strong>ls moviments socials, entesa com a una peça<br />
substantiva <strong>de</strong> la historia contemporània i no com a un tema segregat <strong>de</strong> sociologia o <strong>de</strong>l<br />
dret <strong>de</strong>l treball; 2) l’aplicació a la matèria <strong>de</strong> la rigorositat i els mèto<strong>de</strong>s <strong>de</strong> treball mes<br />
afinats <strong>de</strong> la historia professional; 3) l’ampliació <strong>de</strong> l’anàlisi cap a una consi<strong>de</strong>ració mes<br />
social, intentant la comprensió <strong>de</strong> les estructures i els marcs econòmics que emmarcaven i<br />
4 Cf. GABRIEL, Pere; “La storia <strong>de</strong>l mondo <strong>de</strong>l lavoro e <strong>de</strong>i lavoratore in Spagna: un bilancio”, en Angelo<br />
VARNI (a cura di): Alla ricerca <strong>de</strong>l lavoro. Tra storia e sociologia: bilancio storiografico e prospettive di<br />
studio, Rosenberg & Sellier, Torino, 1998, pp.55-67.<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
23
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
influïen tant en la conflictivitat laboral com en la <strong>de</strong>finició i<strong>de</strong>ològica i el comportament <strong>de</strong><br />
l’obrerisme militant.<br />
En canvi, si algun retret caldria fer-li crec que es troba en la seva manca d’interès<br />
en relacionar la problemàtica <strong>de</strong> la conflictivitat obrera i sobre tot la militància <strong>de</strong>l<br />
moviment obrer amb les seves consi<strong>de</strong>racions sobre el paper <strong>de</strong>ls intel·lectuals i<br />
professionals dins la dinàmica social catalana <strong>de</strong>l vuit-cents i fins i tot dins el seu<br />
esquema, segurament mecànic i conjunturalment entusiasta, envers la successió <strong>de</strong> les<br />
generacions al llarg <strong>de</strong>l segle. Per aquest costat, no havia d’afavorir sinó més aviat<br />
contribuí a endarrerir la presència <strong>de</strong>l moviment obrer i els seus dirigents dins la historia<br />
cultural i intel·lectual d’aquest país. Però, òbviament, hom no li pot <strong>de</strong>manar tot. Si se’m<br />
permet, prou que ja feu, també en aquest terreny que molts voldrien encara invisible <strong>de</strong><br />
la història social i obrera.<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
24
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Pere Gabriel<br />
Vicens Vives i la història social… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
25
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
“L’Empenta biològica”: <strong>de</strong>mografia històrica <strong>de</strong> la<br />
Catalunya Contemporània <strong>de</strong>s d’Industrials i Polítics<br />
Manuel Santirso (Unversitat Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Fa més d’un segle que la <strong>de</strong>mografia històrica <strong>de</strong> la Catalunya contemporània se centra en un petit nombre<br />
<strong>de</strong> fenòmens interconnectats. Són la minva <strong>de</strong> la fecunditat, la immigració exterior i el creixement <strong>de</strong> la<br />
ciutat <strong>de</strong> Barcelona, sovint vistos com a amenaces a la pervivència nacional. Tot i que va introduir-hi<br />
algunes novetats, Jaume Vicens també hi va basar la síntesi sobre la població catalana que obre Industrials<br />
i polítics <strong>de</strong>l segle XIX. La renovació en aquest camp la portaria a terme el seu <strong>de</strong>ixeble Jordi Nadal, qui a<br />
més ha fet veure els forts condicionants i<strong>de</strong>ològics que hi han pesat.<br />
Hace más <strong>de</strong> un siglo que la <strong>de</strong>mografía histórica <strong>de</strong> la Cataluña contemporánea se centra en un pequeño<br />
conjunto <strong>de</strong> fenómenos interconectados. Son el <strong>de</strong>scenso <strong>de</strong> la fecundidad, la inmigración exterior y el<br />
crecimiento <strong>de</strong> la ciudad <strong>de</strong> Barcelona, a menudo vistos como amenazas a la pervivencia nacional. Aunque<br />
introdujo algunas noveda<strong>de</strong>s, Jaume Vicens también basó en ellos la síntesis sobre la población catalana<br />
que abre Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX. La renovación en este campo sería obra <strong>de</strong> su discípulo Jordi<br />
Nadal, quien ha mostrado los fuertes condicionantes i<strong>de</strong>ológicos que han pesado en él.<br />
For more than one century the historical <strong>de</strong>mography of the contemporary Catalonia centres on a small set<br />
of interconnected phenomena. They are the <strong>de</strong>crease of the fecundity, the foreign immigration and the<br />
growth of the city of Barcelona, often seen as threats to the national survival. Though Vicens Vives<br />
introduced some innovations also the synthesis was based on these phenomena on the Catalan population<br />
inclu<strong>de</strong>d in Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX. The renovation would be a work of his disciple Jordi<br />
Nadal, who has showed the <strong>de</strong>termining i<strong>de</strong>ological forts that have weighed in Vicens Vives.<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Demografia, Demografia històrica, Historiografia, Nacionalisme, Catalanisme, Història <strong>de</strong> Catalunya,<br />
Història contemporània<br />
Demografía, Demografía histórica, Historiografía, Nacionalismo, Catalanismo, Historia <strong>de</strong> Cataluña,<br />
Historia contemporánea<br />
Demography, Historical Demography, Historiography, Nationalism, Catalanism, History of Catalonia,<br />
Mo<strong>de</strong>rn History<br />
Els sumaris <strong>de</strong>ls llibres que Jaume Vicens Vives va escriure o dirigir <strong>de</strong>manen<br />
una atenció especial. Exposen els continguts <strong>de</strong>ls volums, és clar, però sobretot mostren<br />
l’estructura que l’historiador gironí havia concebut. De forma anàloga i <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s<br />
complementària als seus mapes, feren el paper <strong>de</strong> plànols <strong>de</strong>ls ginys històrics que<br />
dissenyava 1 .<br />
Com que l’organització temàtica que va emprar a Industrials i polítics (segle<br />
XIX) es<strong>de</strong>vingué canònica en les dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls seixanta i setanta, avui ens en per<strong>de</strong>m<br />
bona part <strong>de</strong> la intenció. Tanmateix, aleshores es tractava d’una fórmula parcialment<br />
novadora i que aportava sentit per ella sola. Cal atorgar, doncs, tot el seu valor al fet que<br />
1 . He volgut mostrar aquesta disposició mental a “La cartografía histórica <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives”,<br />
Revista <strong>de</strong> historiografía, 11 (2009), pp. 105-108.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
26
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
la part <strong>de</strong>dicada a <strong>de</strong>mografia se situï al bell començament <strong>de</strong>l llibre i porti un títol tan<br />
cridaner. Així servia <strong>de</strong> compendi <strong>de</strong>ls trets bàsics que or<strong>de</strong>naren la societat catalana <strong>de</strong>l<br />
vuit-cents i alhora <strong>de</strong> resum avançat <strong>de</strong> la seva evolució. Amb aquest doble objectiu, s’hi<br />
aplegaren els paràmetres <strong>de</strong>l moviment natural <strong>de</strong> la població i una certa geografia<br />
històrica, una combinació d’estil molt vicensià. S’ha <strong>de</strong> començar, doncs, per fixar els<br />
elements que sustenten aquesta vintena <strong>de</strong> planes:<br />
Un segle <strong>de</strong> prepotència biològica catalana.<br />
L’estructura <strong>de</strong>mogràfica i els seus canvis.<br />
La muntanya catalana i el seu paper en la <strong>de</strong>mografia <strong>de</strong>l Vuit-cents<br />
La colonització interna<br />
Els moviments <strong>de</strong> població: la primera onada migratòria<br />
Perfeccionament i <strong>de</strong>sequilibri <strong>de</strong> Catalunya: el paper <strong>de</strong> Barcelona 2<br />
Més per extens, Vicens va exposar en aquesta <strong>de</strong>nsa síntesi que la població<br />
catalana passà d’unes 850.000 a unes 2.000.000 persones entre 1797 i 1900 (d’un 8 a un<br />
10% <strong>de</strong>l total espanyol), però que en aquesta centúria s’han <strong>de</strong> distingir tres fases: una<br />
ascen<strong>de</strong>nt fins al 1861, amb una natalitat que arribà al 37%, un altiplà fins al 1886 i <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> llavors una davallada constant i profunda <strong>de</strong> la fecunditat. La minva seria<br />
compensada per un flux immigratori creixent, que donà un saldo positiu d’unes 1.300<br />
persones l’any entre els censos <strong>de</strong> 1877 i 1877 i d’unes 4.300 a la fi <strong>de</strong> la centúria.<br />
L’augment <strong>de</strong>ls efectius humans faria possible i alhora necessària la colonització <strong>de</strong><br />
muntanyes, maresmes i erms, però sobretot es concentraria a les ciutats <strong>de</strong>l litoral i<br />
prelitoral, seu <strong>de</strong> la industrialització. El segle s’hauria tancat amb un equilibri tan i<strong>de</strong>al<br />
com efímer.<br />
La fusió <strong>de</strong> les dues Catalunyes perfeccionà la terra, perquè tothom se sentí<br />
solidari <strong>de</strong>l seu es<strong>de</strong>venidor immediat. Tothom féu la mateixa mena d’història en<br />
el segle XIX: la que comportava el transvasament <strong>de</strong> les essències <strong>de</strong>l seny en<br />
l’esperit d’aventura <strong>de</strong>l litoral. D’aquest connubi sortí la Catalunya puixant <strong>de</strong><br />
les darreries <strong>de</strong>l segle passat, on els rabadans <strong>de</strong> Vic eren llorejats a Barcelona<br />
i els advocats barcelonins lluitaven pels interessos espirituals <strong>de</strong>ls terrassans.<br />
Un tremolor <strong>de</strong> creació agermanà els catalans en els anys que s’escolaren <strong>de</strong><br />
1880 a 1900, i, sense diferències comarcals, trobem en els llocs més eminents <strong>de</strong><br />
les lletres i la política, <strong>de</strong> l’economia i la cultura, tarragonins i lleidatans,<br />
gironins i vigatans, barcelonins i pallaresos, tots donant-se la mà i oblidant les<br />
punxa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> rivalitats històriques. Catalunya era perfecta 3 .<br />
Les bal<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la ca<strong>de</strong>na<br />
Cal admetre que Vicens disposava <strong>de</strong> ben pocs estudis previs per a aquesta part<br />
d’Industrials i polítics. Les seves fonts consistiren en un llarg article que Jaume Alzina i<br />
Caules publicà el 1955, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la seva adaptació al franquisme, i sobretot al llibre<br />
Catalunya, poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> Josep Anton Van<strong>de</strong>llós, editat el 1935 4 . El primer autor<br />
2 De l’ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong> VICENS VIVES, Jaume i LLORENS, Montserrat; Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX. Faig<br />
servir la reedició <strong>de</strong>l centenari: Vicens Vives, Barcelona, 2010. Les cursives són meves.<br />
3 . Industrials i polítics, p. 1.<br />
4 . L’article d’ALZINA, “Investigación analítica sobre la evolución <strong>de</strong>mográfica <strong>de</strong> Cataluña”, va aparèixer<br />
als tres primer números <strong>de</strong>ls Cua<strong>de</strong>rnos <strong>de</strong> Información Económica y Sociológica. Per a les cites <strong>de</strong>l llibre<br />
<strong>de</strong> VANDELLÓS utilitzaré la reedició <strong>de</strong> 1985 feta per Edicions 62.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
27
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
era més conegut per un assaig divulgatiu que havia escrit durant la Segona República,<br />
L’economia <strong>de</strong> la Catalunya autònoma, mentre que el segon hi va assolir una gran<br />
notorietat amb l’obra referida i una <strong>de</strong> complementària no citada per Vicens: La<br />
immigració a Catalunya 5 . A la primera se sostenia, en efecte, que<br />
Després <strong>de</strong> la guerra <strong>de</strong> Successió, que en certa manera marca la fi d’una<br />
<strong>de</strong>cadència continuada i sembla acabar amb la personalitat <strong>de</strong> Catalunya,<br />
aquesta té prou braó per iniciar i consolidar l’augment <strong>de</strong> població més<br />
important en els darrers sis segles. Aquesta embranzida <strong>de</strong>mogràfica hem <strong>de</strong><br />
creure que és <strong>de</strong>guda gairebé únicament a la força interna <strong>de</strong>l creixement.<br />
Aleshores sembla venir una nova lassitud, perquè <strong>de</strong>l 1857 al 1910 augmenta<br />
menys que la resta d’Espanya i bastant menys que València 6 .<br />
Tot i que hi havia tingut a veure una mortalitat més elevada que la d’altres països<br />
europeus, la culpa requeia sobre la fecunditat, que havia fet caure la natalitat d’un<br />
35,23‰ en 1858-1870 a un 20,70 en 1921-1933. S’havia <strong>de</strong> posar aturador a aquest<br />
problema <strong>de</strong>mogràfic català, que cada dia adquireix major gravetat i que per la<br />
seva persistència fa pensar en la possibilitat d’una pèrdua gairebé absoluta <strong>de</strong> la<br />
capacitat reproductiva <strong>de</strong>ls catalans (...).<br />
No n’hi ha prou, a més, que procurem fer la felicitat <strong>de</strong>ls catalans d’avui, sinó<br />
que hem <strong>de</strong> pensar en la Catalunya <strong>de</strong> <strong>de</strong>mà, la <strong>de</strong>ls nostres fills i la <strong>de</strong>ls fills<br />
<strong>de</strong>ls nostres fills, i hem <strong>de</strong> voler que tingui vida i força, que parli, pensi i actuï en<br />
català 7 .<br />
Van<strong>de</strong>llós, en fi, subministrava da<strong>de</strong>s valuoses, les tractava amb regles<br />
generalment accepta<strong>de</strong>s i enunciava algunes hipòtesis interessants, però els seus escrits<br />
mostraven un fort esbiaix i<strong>de</strong>ològic. La seva preocupació essencial era la immigració<br />
forana, que havia pres embranzida cap al 1870 i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors no havia parat <strong>de</strong> créixer.<br />
Al principi, “la transfusió <strong>de</strong> sang forastera [cursiva meva] no havia produït cap<br />
alteració en el nostre cos social perquè es realitzava en quantitats relativament petites i<br />
sense fortes batzega<strong>de</strong>s”, però cap al 1930 havia <strong>de</strong>passat tota mida i feia urgent una<br />
política <strong>de</strong> població activa i selectiva. El país “<strong>de</strong>sitjaria la nova sang que ell no és capaç<br />
<strong>de</strong> produir li arribés en el millor estat possible”, per la qual cosa fóra útil d’estimular la<br />
vinguda <strong>de</strong> jueus alemanys perseguits i vigilar molt els matrimonis mixts. La barreja <strong>de</strong><br />
català i aragonès(a) es podia admetre, perquè al capdavall “el que es pugui perdre en<br />
agilitat mental es guanya en tenacitat”, no així la <strong>de</strong> catalans i murcians o almeriencs fins<br />
que “el millor règim alimentari que aquí po<strong>de</strong>n proporcionar-se hagués produït el seu<br />
efecte en les pròximes generacions” 8 . Fos como fos,<br />
és ben sabut que els mestissos entre grans races, especialment entre negre i<br />
blanc, per regla general no presenten les qualitats <strong>de</strong> cap d’aquelles i<br />
constitueixen, per tant, una barreja lamentable. Els mateixos negres <strong>de</strong> la costa<br />
d’Àfrica tenen un proverbi que diu: Déu ha fet el negre i el blanc, però el diable<br />
inventà el mulato 9 .<br />
5<br />
. Respectivament a Tipografia Emporium, Barcelona, 1933, i Institució Patxot, Barcelona, 1935.<br />
6<br />
. VANDELLÓS, Josep Antón; Catalunya, poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, 1935, pp.27 i 60.<br />
7<br />
. Ibi<strong>de</strong>m, pp.25-26.<br />
8<br />
. VANDELLÓS, Josep Antón; La immigració a Catalunya, 1935, pp.54, 71, 80, 97 i 132.<br />
9 . Ibi<strong>de</strong>m, p.131.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
28
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
Membre <strong>de</strong> la Societat Catalana d’Eugènica, Van<strong>de</strong>llós continuà una tradició<br />
racista que havia arrencat a finals <strong>de</strong>l segle XIX amb la frenologia <strong>de</strong>l doctor Bartomeu<br />
Robert, es consolidà a inicis <strong>de</strong>l XX amb les taxonomies <strong>de</strong>l veterinari Pere Màrtir<br />
Rossell i Vilar (que diferenciava una pretesa raça catalana per la cella) i va rebre un<br />
vernís d’economia a les dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l <strong>de</strong>u i els vint <strong>de</strong> la mà <strong>de</strong> Josep Maria Tallada. Ja a<br />
la vigília <strong>de</strong> la República, el doctor Hermenegild Puig i Sais predicava<br />
l’antimaltusianisme i Carles Pi i Sunyer, futur conseller <strong>de</strong> Cultura <strong>de</strong> la Generalitat,<br />
pon<strong>de</strong>rava la laboriositat innata <strong>de</strong>ls catalans a L’aptitud econòmica <strong>de</strong> Catalunya<br />
(1927) 10 .<br />
Ja durant la Segona República, Carles Sentís havia publicat el 1932 a la revista<br />
Mirador uns articles <strong>de</strong> gran impacte sobre les misèries <strong>de</strong>l sud-est espanyol, d’on<br />
provenia la major part d’immigrants recents a Catalunya. L’any següent, Jaume Alzina<br />
afirmà a l’obra abans citada que la immigració <strong>de</strong>s d’aquella zona que portà els<br />
mursianos obeïa a un pla ordit per la dictadura <strong>de</strong> Primo <strong>de</strong> Rivera. Aquesta volia<br />
<strong>de</strong>scatalanitzar Catalunya: per a reeixir-hi no dubtava en recórrer als mitjans<br />
més reprovables. Es feia venir gent i més gent <strong>de</strong> qualsevol indret, mentre no fos<br />
<strong>de</strong> terres <strong>de</strong> parla catalana. Tot seguit quedava enrolada a les obres <strong>de</strong><br />
l’Exposició que la febre dictatorial posà en marxa. Aquells vinguts <strong>de</strong> nou,<br />
acostumats a cobrar a llurs terres sous miserables, és clar que un cop ací i<br />
cobrant un jornal raonable, se’ls havia <strong>de</strong> fer molt costa amunt entornar-se’n un<br />
cop acabada la dictadura i les seves obres que tants milions han costat a<br />
Barcelona.<br />
Davant d’una catàstrofe semblant, Alzina proposava les <strong>de</strong>portacions selectives<br />
sota pretextos higiènics: “que es dictin mesures severíssimes per a tot aquell que no<br />
vulgui complir amb el que es disposi en <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> la salut pública” 11 .<br />
Poques però contun<strong>de</strong>nts, aquestes obres van fer una lectura <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mografia<br />
històrica catalana d’època contemporània que Vicens acceptà en l’essencial i que perviu<br />
fins avui. Després d’un perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> màxim creixement vegetatiu al segle XVIII i la<br />
primera part <strong>de</strong>l XIX, la fecunditat i la natalitat catalanes haurien entrat en una<br />
<strong>de</strong>cadència irreversible que es va haver <strong>de</strong> compensar amb una immigració <strong>de</strong><br />
procedència cada cop més llunyana i aliena a la cultura nacional. Al seu torn, la<br />
immigració agreujà el <strong>de</strong>sequilibri en el repartiment <strong>de</strong> la població pel país, que es va<br />
anar concentrant a la capital i rodalies fins a proporcions aberrants.<br />
Vicens va aprofitar elements d’aquesta vulgata com la divisió comarcal catalana<br />
<strong>de</strong> 1936, ben poc adient per retre comptes <strong>de</strong>l segle XIX al Principat. Sobretot, va<br />
compartir les pors bàsiques <strong>de</strong> la producció <strong>de</strong> preguerra: a la immigració espanyola <strong>de</strong><br />
parla castellana vista com una amenaça per a l’equilibri social aconseguit i per al futur<br />
<strong>de</strong> la catalanitat<br />
10 . Jordi NADAL va resseguir aquesta genealogia <strong>de</strong> forma magistral al “Pròleg” a MALUQUER I SOSTRES,<br />
Joaquim; Població i societat a l’àrea catalana, Editorial A. C., Barcelona, 1965, pp.31-35. Josep TERMES<br />
va repetir el recorregut dues dèca<strong>de</strong>s més tard, sovint per criticar NADAL, a La immigració a Catalunya i<br />
altres estudis d’història <strong>de</strong>l nacionalisme català, Empúries, Barcelona, 1984. Al cap <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys més,<br />
Antoni SIMON es féu ressò <strong>de</strong> tots dos a Aproximació al pensament <strong>de</strong>mogràfic a Catalunya, Curial,<br />
Barcelona, 1995, pp.94-108.<br />
11 . L’economia <strong>de</strong> la Catalunya autònoma, pp.183 i 185.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
29
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
El retrocés immigratori experimentat en el <strong>de</strong>cenni següent (1900-1910)<br />
permeté d’assimilar bona part <strong>de</strong>ls nou vinguts, la majoria <strong>de</strong>ls quals pervenia<br />
<strong>de</strong>ls antics territoris <strong>de</strong> la Corona d’Aragó, aragonesos i valencians sobretot.<br />
Això no obstant, la massa immigrada actuà en l’es<strong>de</strong>venidor immediat <strong>de</strong><br />
Catalunya, fent possible el lerrouxisme i l’agitació social que havia <strong>de</strong> puntejar<br />
en la Setmana Tràgica 12<br />
Lligat amb això, també va jutjar la ciutat <strong>de</strong> Barcelona com un ens aliè i contrari<br />
al veritable país, en comptes <strong>de</strong> com una part inseparable i <strong>de</strong>finitòria:<br />
Ensems, Catalunya creava un òrgan <strong>de</strong> ressonància històrica i mundial ben per<br />
damunt <strong>de</strong> les seves possibilitats humanes: Barcelona. (…)<br />
La creixença gegantina <strong>de</strong> Barcelona com a resultat <strong>de</strong> l’esforç comú <strong>de</strong> tots els<br />
catalans, ultrapassà les possibilitats <strong>de</strong>mogràfiques d’aquest i creà el problema<br />
<strong>de</strong> la macrocefàlia i <strong>de</strong> la immigració. Barcelona acabà el segle amb més<br />
ambicions <strong>de</strong> les que podia donar-li Catalunya; i amb inquietuds no idònies al<br />
tarannà assenyat <strong>de</strong> la terra, factors ambdós, <strong>de</strong> <strong>de</strong>sequilibri <strong>de</strong>mogràfic i<br />
espiritual que havien <strong>de</strong> <strong>de</strong>sbordar ben aviat el perfeccionament orgànic assolit<br />
pel país 13<br />
Tanmateix, i a diferència d’altres que perpetuarien aquestes fòbies, Vicens era<br />
conscient que li venien <strong>de</strong>ls prejudicis. No va superar-los <strong>de</strong>l tot però, com en altres<br />
molts aspectes, aixecà ponts entre aquesta problemàtica herència intel·lectual i els<br />
corrents racionalistes i <strong>de</strong>mocràtics que tornaven a imposar-se a l’altre cantó <strong>de</strong>ls<br />
Pirineus <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la Segona Guerra Mundial 14 . De forma característica en ell, acceptà<br />
altres opcions i <strong>de</strong>ixà escrita alguna manifestació benevolent i <strong>de</strong>sprés molt citada, com<br />
aquella <strong>de</strong> “som fruit <strong>de</strong> diversos llevats i, per tant, una bona llesca <strong>de</strong>l país pertany a<br />
una biologia i a una cultura <strong>de</strong>l mestissatge” 15 . En conseqüència, el seu llegat quant a<br />
<strong>de</strong>mografia s’obre en ventall i té una importància diversa segons sectors. He reduït<br />
abusivament aquesta pluralitat a les tres línies principals que segueixen.<br />
Continuïtats i canvis a la <strong>de</strong>mografia nacionalista<br />
Les bases <strong>de</strong>l discurs sobre la <strong>de</strong>mografia catalana contemporània que s’havien<br />
posat abans <strong>de</strong> la guerra civil han resistit bé fora <strong>de</strong> l’àmbit acadèmic. La immigració<br />
massiva <strong>de</strong>l tercer quart <strong>de</strong>l segle XX i l’evolució política d’aquells anys i els posteriors<br />
van revifar els neguits que les van fer sorgir. Els efectes l’última gran onada migratòria<br />
en aquest terreny encara estan per veure. En síntesi, s’ha tornat un cop i un altre a la<br />
12 . Industrials i polítics, p.29. Tanmateix, VANDELLÓS no creia en un vincle entre immigració i violència<br />
popular, <strong>de</strong> la qual coneixia l’antic arrelament a Catalunya.<br />
13 . Ibi<strong>de</strong>m, p.31.<br />
14 . Es pot llegir una interpretació distinta a PUJOL, Enric; “Jaume Vicens Vives. La revisió d’un mite”, en<br />
El contemporani. Revista d’història, 25 (2002), p.61.<br />
15 I que no es troba a Industrials i polítics, sinó a Notícia <strong>de</strong> Catalunya, <strong>de</strong> 1953 (faig servir, però, l’edició<br />
<strong>de</strong> Barcelona, Columna i Proa, 1999, p.20). Jordi NADAL va recordar la sentència al “Pròleg” a<br />
MALUQUER I SOSTRES; Població i societat a l’àrea catalana, p.35, i Anna CABRÉ, <strong>de</strong>ixebla <strong>de</strong> NADAL, va<br />
fer-la servir per encapçalar el capítol sobre migracions d’El sistema català <strong>de</strong> reproducció (Barcelona,<br />
Proa, 1999). Antoni JUTGLAR també havia rebutjat certs “plantejaments culturalistes i <strong>de</strong> purisme <strong>de</strong><br />
sang [quant a la immigració]. Màxim quan -com molt bé va saber-ho remarcar el meu mestre, el professor<br />
Vicens Vives- Catalunya és un país <strong>de</strong> ‘marca’, lligat <strong>de</strong>s <strong>de</strong> sempre a les realitats d’un fort mestissatge”<br />
(“Perspectiva històrica <strong>de</strong> la fenomenologia immigratòria a Catalunya”, a La immigració a Catalunya,<br />
Barcelona, Edició <strong>de</strong> Materials, 1968)<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
30
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
reducció <strong>de</strong> la natalitat nadiua, a la immigració forana –primer <strong>de</strong> València i Aragó,<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> més enllà– i a la macrocefàlia barcelonina, al temps que s’advertia<br />
cíclicament contra l’efecte <strong>de</strong>snacionalitzador d’aquests fenòmens.<br />
Les poques vega<strong>de</strong>s que aquest corrent nacionalista ha tingut en compte Vicens,<br />
sempre ha preferit l’assagista <strong>de</strong> Notícia <strong>de</strong> Catalunya a l’ historiador d’Industrials i<br />
polítics, les metàfores com la <strong>de</strong>l muntanyenc i el mariner i les simplificacions com la<br />
d’industrialització més Renaixença abans que les sèries <strong>de</strong> preus o les cròniques<br />
d’es<strong>de</strong>veniments polítics, que han mantingut més vigència entre historiadors<br />
professionals.<br />
El divulgador més eficaç d’aquesta metafísica <strong>de</strong> la catalanitat contemporània 16<br />
ha estat el presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l Generalitat Jordi Pujol, que s’ha reconegut més d’un cop<br />
admirador i seguidor <strong>de</strong> Vicens. Potser no caldrà repetir ara la seva arxi-coneguda<br />
<strong>de</strong>finició <strong>de</strong> català com aquell que viu i treballa a Catalunya (i s’hi vol adaptar), però<br />
convé <strong>de</strong> recordar que té arrels vicensianes <strong>de</strong>clara<strong>de</strong>s. També en té la diferència entre<br />
integració i assimilació que Pujol va repetir en articles i conferències els anys seixanta i<br />
primers setanta, ja que prenia com a base la noció <strong>de</strong> Catalunya com a terra <strong>de</strong> pas (<strong>de</strong><br />
marca), i per tant <strong>de</strong> mestissatge, que Vicens va enunciar. Tot i així, en el pensament <strong>de</strong><br />
Pujol pesaren molt més els antece<strong>de</strong>nts, Van<strong>de</strong>llós i Alzina:<br />
La base primera d’un poble és la seva població, i un mínim d’homogeneïtat,<br />
d’i<strong>de</strong>ntitat comuna.<br />
Arreu <strong>de</strong>l món, aquest és el perill més greu <strong>de</strong> les petites nacionalitats, i és<br />
l’arma –conscient o no, utilitzada molt activament o només discretament– que<br />
les grans empren per a <strong>de</strong>struir-les. (…)<br />
A Espanya –i a Catalunya– és en gran part fruit d’una dinàmica –produïda<br />
sobretot pel <strong>de</strong>sigual <strong>de</strong>senvolupament peninsular–, però també hi ha hagut<br />
molta gent que d’una manera a voltes <strong>de</strong>scarada –Martínez Anido, Juan<br />
Aparicio, tots els cultivadors madrilenys <strong>de</strong>l lerrouxisme– i altres cops més<br />
dissimulada, més sota mà, han jugat aquesta carta contra Catalunya 17 .<br />
Pujol acceptava que la immigració havia estat necessària, però l’atribuïa<br />
nicament a “la pressió <strong>de</strong>l sub<strong>de</strong>senvolupament espanyol” 18 . En això, la seva actitud<br />
emparentava <strong>de</strong> nou amb la <strong>de</strong> Vicens, qui el 1953 havia escrit a Destino<br />
En lo que todos nos pusimos <strong>de</strong> acuerdo fue en preconizar una intensa labor <strong>de</strong><br />
restructuración humana, que eliminara <strong>de</strong>l campo andaluz las últimas huellas<br />
<strong>de</strong> estructura feudal, hiciera posible la recuperación fisiológica <strong>de</strong>l pueblo y<br />
16 . Per dir-ho a la manera d’Enric UCELAY-DA CAL a “Descriure el que hauria d’haver existit, o com<br />
historiografiar el fracàs particularista català al llarg <strong>de</strong>l segle XX”, a FRADERA, Josep Maria i UCELAY-DA<br />
CAL, Enric (eds.): Notícia nova <strong>de</strong> Catalunya. Consi<strong>de</strong>racions crítiques sobre la historiografia catalana<br />
als cinquanta anys <strong>de</strong> Notícia <strong>de</strong> Catalunya <strong>de</strong> Jaume Vicens i Vives, CCCB, Barcelona, 2005, pp.230-<br />
231.<br />
17 . PUJOL, Jordi (conferència); “La immigració a Catalunya”, dins <strong>de</strong> La immigració. Problema i<br />
esperança <strong>de</strong> Catalunya, Nova Terra, Barcelona, 1976, p.31. Van<strong>de</strong>llós s’havia expressat <strong>de</strong> forma molt<br />
semblant: “[el Govern central] només es troba amb aquest problema <strong>de</strong> la <strong>de</strong>snatalitat a Catalunya i pot<br />
creure que la immigració en grans masses és la millor manera d’acabar amb el catalanisme i, per tant, no<br />
sentir el més petit interès a favor <strong>de</strong>l possible augment <strong>de</strong> la natalitat catalana” (La immigració a<br />
Catalunya, p.43).<br />
18 . La immigració. Problema i esperança <strong>de</strong> Catalunya, p. 27.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
31
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
evitara esos <strong>de</strong>splazamientos en masa que tan perjudiciales se <strong>de</strong>muestran para<br />
las comarcas <strong>de</strong> partida como para las <strong>de</strong> recepción. Barcelona y Cataluña, que<br />
con tanta cordialidad reciben a aquellos que vienen a compartir con nosotros el<br />
trabajo cotidiano, no pue<strong>de</strong>n menos que <strong>de</strong>plorar los métodos vigentes en la<br />
adquisición <strong>de</strong> mano <strong>de</strong> obra y el profundo trastorno moral <strong>de</strong> aquellos que<br />
<strong>de</strong>jan los lares paternos por las inmundas chabolas <strong>de</strong> los cinturones<br />
suburbanos <strong>de</strong> nuestras urbes industriales 19 .<br />
Mentrestant, l’alarma davant la immigració recent féu que els sectors<br />
nacionalistes més radicals mantinguessin intacte el discurs d’avantguerra. N’és bona<br />
mostra el llibre Les migracions i Catalunya (1985, amb una primera versió <strong>de</strong> 1967), <strong>de</strong><br />
Marc-Aureli Vila i Comaposada. Per a aquest fill <strong>de</strong>l geògraf Pau Vila, fundador d’ERC<br />
i exiliat a Veneçuela <strong>de</strong> 1939 a 1977, era<br />
evi<strong>de</strong>nt que al llarg <strong>de</strong> la història el poble català ha assimilat els corrents<br />
immigratoris; però davant l’allau humana <strong>de</strong>ls 35 anys que s’escolaren entre el<br />
1940 i el 1975 [?], el problema plantejat fou <strong>de</strong> tals proporcions que avui cal<br />
l’esforç <strong>de</strong> tots, <strong>de</strong>ls autòctons i <strong>de</strong>ls immigrants, per a trobar una solució<br />
humana i nacional a aquesta problemàtica 20 .<br />
D’altra banda, i malgrat el seu caràcter eminentment divulgatiu, l’obra feia<br />
referència a fenòmens poc tractats, com ara la immigració anterior a 1857, l’origen i<br />
dimensions <strong>de</strong> la qual acceptava ignorar, o l’impacte <strong>de</strong> la fil·loxera, prou menystingut<br />
per tots menys pel protagonista <strong>de</strong>l següent apartat, Josep Iglésies.<br />
En una línia més acadèmica, cal fer esment en primer lloc d’Ernest Lluch i<br />
Eugeni Giral, que el 1964 havien complementat un manual d’Alfred Sauvy amb un<br />
capítol sobre pensament <strong>de</strong>mogràfic als Països Catalans. L’escrit s’obria amb un estat <strong>de</strong><br />
comptes <strong>de</strong>mogràfics diferent <strong>de</strong> l’habitual, car s’hi relativitzaven els guanys <strong>de</strong>l segle<br />
XIX i se centrava l’atenció en processos més recents<br />
l’any 1857, el Principat representava el 10.69% <strong>de</strong>l conjunt espanyol, i l’any<br />
1920 només havia variat fins al 10,99%. En els dos <strong>de</strong>cennis <strong>de</strong> 1921-1930 i<br />
1951-1960 és quan la població rep una forta empenta com a conseqüència <strong>de</strong>l<br />
ràpid <strong>de</strong>senvolupament econòmic d’ambdues dèca<strong>de</strong>s 21 .<br />
D’altra banda, Lluch i Giral van retenir l’afirmació <strong>de</strong> Sauvy que la<br />
industrialització <strong>de</strong> Catalunya no va ser <strong>de</strong>guda al tarannà laboriós <strong>de</strong>ls seus naturals,<br />
sinó a la necessitat que Espanya tingués indústria en algun lloc i, “com totes les zones <strong>de</strong><br />
la nostra latitud, el nord d’un Estat és el que atrau l’activitat industrial”. Els autors no<br />
citaven Vicens i sí el seu <strong>de</strong>ixeble Jordi Nadal, per bé que sols per retreure-li que<br />
“l’assimilació cultural [<strong>de</strong>ls immigrats], que era consi<strong>de</strong>rada com la premissa necessària<br />
i suficient perquè hi hagués integració, Nadal la substitueix, al nostre entendre <strong>de</strong> forma<br />
un xic mecanicista, per l’assimilació econòmica” 22 .<br />
19<br />
. Núm. 810, 14.02.1953; recollit a Obra dispersa, Vicens-Vives, Barcelona, 1967, vol II, p. 204.<br />
20<br />
. VILA, Marc-Aureli: Les migracions i Catalunya, El Llamp, Barcelona, 1984, p.96.<br />
21<br />
. LLUCH, Ernest, i GIRAL, Eugeni: “La població catalana”, dins Alfred SAUVY; La població; Edicions<br />
62, Barcelona, 1964, p.156.<br />
22<br />
Ibi<strong>de</strong>m, pp.202-203. En canvi, ells enfocaven la qüestió <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la perspectiva nacional-cultural (i<br />
idiomàtica) clàssica: “si, per una banda, el ritme immigratori no cessa <strong>de</strong> créixer, per una altra, el difícil<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
32
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
L’any següent va aparèixer Població i societat a l’àrea catalana, <strong>de</strong> Joaquim<br />
Maluquer i Sostres. La seva peculiaritat principal va raure a utilitzar també, i <strong>de</strong> forma<br />
encara més ahistòrica, els Països Catalans com a unitat <strong>de</strong> treball. No sols s’abastaren els<br />
compresos dins d’Espanya, sinó també el <strong>de</strong>partament francès <strong>de</strong>l Pirineus Orientals,<br />
part d’una realitat política i <strong>de</strong>mogràfica <strong>de</strong>l tot diversa. Pel que fa a Catalunya,<br />
Maluquer va mantenir el mateix odi et amo amb Van<strong>de</strong>llós que el prologuista <strong>de</strong>l seu<br />
llibre, Jordi Nadal, abans i que Anna Cabré <strong>de</strong>sprés, tot i que en va emetre una versió<br />
més aviat amable. Maluquer també situà la immigració en el centre mateix <strong>de</strong> la<br />
<strong>de</strong>mografia catalana contemporània, però en féu una valoració netament positiva<br />
En l’aspecte <strong>de</strong>mogràfic, l’entrada <strong>de</strong>ls immigrants produeix modificacions<br />
quantitatives i qualitatives en la població autòctona. Les primeres es refereixen<br />
a l’augment <strong>de</strong>l nombre d’habitants, que permeten atènyer als Països Catalans<br />
els majors increments <strong>de</strong> població peninsulars, malgrat ocupar els darrers llocs<br />
quant a la taxa <strong>de</strong> natalitat que presenten (…).<br />
Des d’un punt <strong>de</strong> vista qualitatiu, el fenomen més important és el rejoveniment<br />
<strong>de</strong> la població, que s’obté gràcies a la composició per edats <strong>de</strong> la població<br />
immigrada.<br />
Fins i tot, va compartir la intuïció heterodoxa <strong>de</strong> l’autor <strong>de</strong> Catalunya, poble<br />
<strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, que Barcelona i Catalunya no són realitats oposa<strong>de</strong>s i que la segona ha estat<br />
més aviat conseqüència que no pas causa <strong>de</strong> la primera:<br />
és tot l’àmbit econòmic espanyol el que recolza la concentració industrial <strong>de</strong>l<br />
Barcelonès, per la qual cosa s’esvaeix la presumpció que existeixi una<br />
hipertròfia d’ordre econòmic (…).<br />
Però també es cert que la capital ha potenciat el Principat en el terreny cultural<br />
i polític. La Renaixença <strong>de</strong>l segle passat si no hagués trobat el ressò <strong>de</strong><br />
Barcelona, amb l’estímul intel·lectual i les possibilitats financeres que gairebé<br />
només pot oferir una gran ciutat, és probable que hauria <strong>de</strong>rivat cap a un<br />
felibrisme inoperant o bé hauria mancat <strong>de</strong> la força suficient per informar tots<br />
els aspectes i tots els sectors <strong>de</strong> la cultura 23 .<br />
Dues dèca<strong>de</strong>s més tard, Josep Termes resseguiria amb <strong>de</strong>tall a La immigració a<br />
Catalunya i altres estudis d’història <strong>de</strong>l nacionalisme català l’evolució i<strong>de</strong>ològica i<br />
científica que he comprimit a l’apartat previ, abans <strong>de</strong> fer una actualització <strong>de</strong>l consabut<br />
tema en clau <strong>de</strong> conversió paulina al nacionalisme. Termes hi saltava per sobre <strong>de</strong>ls<br />
moviments <strong>de</strong> població camp-ciutat a la Catalunya <strong>de</strong> la primera industrialització i <strong>de</strong>ls<br />
fluxos migratoris proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> València i Aragó per aterrar en les dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls 20 i els<br />
trenta <strong>de</strong>l segle XX, on, segons ell, era el nus <strong>de</strong> la qüestió. Només aleshores la<br />
proporció <strong>de</strong>ls que anomenava “no-catalans [s’entén que idiomàtics i genètics] resi<strong>de</strong>nts<br />
a Catalunya” havia assolit nivells significatius, <strong>de</strong>l 14% i el 20%, i havia començat a<br />
produir problemes. De forma sorprenent per algú a qui es coneixia sobretot pel seus<br />
estudis sobre la organització <strong>de</strong> la classe obrera espanyola i catalana a mitjan XIX,<br />
<strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> la nostra cultura fa que el futur presenti uns tints pessimistes” (p. 188)<br />
23 . Població i societat a l’àrea catalana, pp.143 i 74-75. VANDELLÓS havia escrit que “el nostre poble li ve<br />
petit a Barcelona, la qual constitueix la capital d’un nucli <strong>de</strong>mogràfic molt més ample, actuant no sols com<br />
a centre d’atracció <strong>de</strong>ls immigrants <strong>de</strong> tot el Llevant i d’Aragó, sinó exercint una capitalitat econòmica i<br />
disputant-se amb Madrid la direcció d’Espanya” (Catalunya, poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, p.129; en el mateix sentit La<br />
immigració a Catalunya, p.40).<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
33
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
afirmava que llavors s’havia viscut a una mena <strong>de</strong> paradís <strong>de</strong> concòrdia nacional sense<br />
“problemes rellevants d’integració” 24 . Com d’habitud, l’autor no es referia al passat<br />
remot, sinó al present i a un futur ple d’incerteses nacionals, en bona part <strong>de</strong>gu<strong>de</strong>s a la<br />
feblesa intel·lectual d’una esquerra als rengles <strong>de</strong> la qual havia format i que ara<br />
abandonava amb estrèpit 25 .<br />
L’erudició positivista<br />
Vicens va citar al cos <strong>de</strong> text d’Industrials… la tesi doctoral <strong>de</strong> Josep Iglésies i<br />
Fort, a qui va qualificar d’”eminent conreador <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mografia catalana” 26 . Aquí se li ha<br />
reservat un epígraf pels anys que va viure (va néixer el 1902, vuit anys abans que<br />
Vicens, i moriria el 1986) i pel volum <strong>de</strong> la seva aportació quantitativa, no per cap<br />
originalitat absoluta. Ernest Lluch i Eugeni Giral el titllaren <strong>de</strong> mer epígon <strong>de</strong>l nacionalbiologisme<br />
<strong>de</strong> Van<strong>de</strong>llós, <strong>de</strong>l que no obstant el separa l’enfocament geogràfic i l’afany<br />
erudit 27 .<br />
Tot i que havia estat secretari <strong>de</strong> la comissió que va traçar la divisió comarcal <strong>de</strong><br />
1936, les obres d’Iglésies sobre <strong>de</strong>mografia històrica <strong>de</strong>l segle XIX daten <strong>de</strong> la dècada<br />
<strong>de</strong> 1960. Llavors recuperaria algunes fonts imprescindibles per a l’estudi <strong>de</strong> la població<br />
catalana <strong>de</strong>l vuit-cents i les posaria a l’abast <strong>de</strong> la comunitat científica. Quant al que aquí<br />
es tracta, cal <strong>de</strong>stacar les seves edicions <strong>de</strong>l Cens <strong>de</strong>l comte <strong>de</strong> Floridablanca 1787 (Part<br />
<strong>de</strong> Catalunya) (molt abans <strong>de</strong> les taules publica<strong>de</strong>s per l’INE) i <strong>de</strong> diversos recomptes<br />
publicats a l’època a “Indagaciones sobre la población <strong>de</strong> Cataluña en la primera mitad<br />
<strong>de</strong>l siglo XIX” 28 .<br />
Les seves i<strong>de</strong>es sobre la matèria les havia exposa<strong>de</strong>s el 1961 a la memòria<br />
d’ingrés a la Reial Acadèmia <strong>de</strong> Ciències i Arts <strong>de</strong> Barcelona: “El movimiento<br />
<strong>de</strong>mográfico en Cataluña durante los últimos cien años”. Després <strong>de</strong> <strong>de</strong>finir-hi el tram<br />
1857-1950 com “uno <strong>de</strong> los períodos más interesantes <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong>mográfica <strong>de</strong><br />
Cataluña, tal vez el más trascen<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los tiempos <strong>de</strong> la Reconquista”, hi repetia la<br />
coneguda –i avui sabem que falsa– relació causal entre baixa <strong>de</strong> natalitat i immigració<br />
que havia enunciat Van<strong>de</strong>llós. Iglésies precisà la cronologia d’aquesta última en repetir<br />
el punt d’inflexió <strong>de</strong> 1877-1887 i afegir les obres hidràuliques al Pirineu al llistat <strong>de</strong><br />
24<br />
TERMES, Josep; La immigració a Catalunya i altres estudis d’història <strong>de</strong>l nacionalisme català, pp.129 i<br />
138.<br />
25<br />
. “Les aportacions programàtiques <strong>de</strong>l PSUC han coincidit sempre amb la tesi <strong>de</strong> la necessària<br />
nacionalització <strong>de</strong> Catalunya, han <strong>de</strong>manat sempre la integració <strong>de</strong>ls immigrants, i han evitat acuradament<br />
que els seus quadres caiguessin en la temptació neolerrouxista. L’existència, en el seu si, d’un sector<br />
d’intel·lectuals catalans prestigiosos (F. Vallverdú, J. Fontana, I. Riera, R. Ribó, J. Solé Tura, etc) ha<br />
afavorit aquesta imatge integradora i ha donat a l’exterior <strong>de</strong>l partit una visió d’un PSUC nacional. Però<br />
aquest partit no ha estudiat a fons el tema <strong>de</strong> la immigració, ha aportat molt poca cosa sobre fets concrets,<br />
ni sobre l’existència <strong>de</strong> conflictes d’adaptació. Els seus testimonis pequen, podríem dir, d’oficialisme i<br />
panglossianisme. En canvi, la major part <strong>de</strong>ls retòrics <strong>de</strong>l marxisme, <strong>de</strong>l marxisme-leninisme, i <strong>de</strong>ls<br />
diversos radicalismes marxians, han practicat una extensa verborrea doctrinal sobre el tema, que no<br />
l’estudi concret d’aquest” (Ibi<strong>de</strong>m, pp.188-189).<br />
26<br />
. Industrials i polítics, p.22.<br />
27<br />
. “Al voltant <strong>de</strong>l nom <strong>de</strong> Josep Iglésies agrupem tots aquells autors que segueixen mantenint posicions<br />
d’avantguerra (…). Nissaga, llinatge i altres termes semblants i interpretacions com aquella segons la qual<br />
els immigrats [sic] s’encomanen la preocupació <strong>de</strong> no tenir fills, són utilitzats per Iglésies en la Geografia<br />
<strong>de</strong> Catalunya, on presenta, per altra banda, un material remarcable” LLUCH, Ernest, y GIRAL, Eugeni; “La<br />
població catalana”, dins Alfred SAUVY: La població, Edicions 62, Barcelona, 1964, p.201.<br />
28<br />
. 2 vols. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajoana, 1969-1970, i Real Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Ciencias y<br />
Artes <strong>de</strong> Barcelona, vol, XXXVIII, 14 (1967).<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
34
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
factors d’atracció a començaments <strong>de</strong>l segle XX 29 .<br />
El gruix <strong>de</strong> l’assaig, però, es <strong>de</strong>dica a una anàlisi geogràfica basada en les<br />
inevitables comarques <strong>de</strong> 1936. Atès el paper que va fer en el disseny d’aquesta xarxa<br />
territorial, és lògic que Iglésies s’hi agafés i afirmés que era la més adient per a retre<br />
comptes <strong>de</strong> l’evolució <strong>de</strong>mogràfica <strong>de</strong> la Catalunya contemporània, però Vicens i altres<br />
que l’empraren van capgirar l’ordre causal en adherir-se a aquest ús vindicatiu. Fou la<br />
divisió administrativa en partits <strong>de</strong> 1834, origen no confessat <strong>de</strong> la <strong>de</strong> 1936, la que va<br />
<strong>de</strong>finir i fer créixer els centres d’aquestes comarques pretesament naturals.<br />
Tot agrupant-les en dos blocs, Iglésies distingia dues Catalunyes segons la<br />
<strong>de</strong>nsitat <strong>de</strong> població: la litoral i prelitoral (més <strong>de</strong> 50 habs./Km 2 ) i la nord-occi<strong>de</strong>ntal<br />
(menys <strong>de</strong> 25), amb una franja intermèdia <strong>de</strong> transició. Ve a ser la mateixa divisió<br />
mar/muntanya (o <strong>de</strong> mariner i muntanyenc) que dibuixà Vicens, amb qui Iglésies també<br />
coincidí a assenyalar la macrocefàlia barcelonina que s’hi superposava. Aquest tret “se<br />
insinuó ya en el primer cuarto <strong>de</strong>l siglo XIX, se <strong>de</strong>finió claramente en el primer cuarto<br />
<strong>de</strong>l siglo XX, y <strong>de</strong>spués ha ido acentuándose a un ritmo acelerado, hasta que la capital ha<br />
alcanzado el 40 por ciento <strong>de</strong> la población <strong>de</strong> Cataluña” 30 .<br />
Tanmateix, el geògraf reusenc no va correspondre l’elogi <strong>de</strong> Vicens citant-lo, ni<br />
tan sols un cop mort, i sens dubte per les pugnes <strong>de</strong> bandositats tan corrents al ram. En<br />
aquest cas, l’autor d’Industrials i polítics no havia estat gens estimat pels militants <strong>de</strong>l<br />
catalanisme polític represaliats o exclosos <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> durant el primer franquisme i<br />
que s’aixoplugaren a l’Institut d’Estudis Catalans i altres seus culturals paraoficials.<br />
Entre elles hi havia la Reial Acadèmia <strong>de</strong> Ciències i Arts <strong>de</strong> Barcelona on ingressava –<br />
com és ben comprensible, amb un discurs en castellà– Iglésies, aleshores presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la<br />
Societat Catalana <strong>de</strong> Geografia, filial <strong>de</strong> l’IEC.<br />
Mestres i <strong>de</strong>ixebles<br />
S’ha dit infinitat <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s que el millor llegat <strong>de</strong> Vicens han estat els seus<br />
<strong>de</strong>ixebles, la qual cosa no implica afirmar que l’hagin seguit servilment i que s’hagin<br />
consagrat a polir i completar l’obra <strong>de</strong>l mestre. Això sembla haver succeït quant a la<br />
<strong>de</strong>mografia històrica, ja que els fills i néts acadèmics <strong>de</strong> Vicens no han estat gens fi<strong>de</strong>ls a<br />
les seves i<strong>de</strong>es sobre el particular. Afortunadament.<br />
La <strong>de</strong>mografia històrica catalana i espanyola que avui coneixem i ensenyem es<br />
basa en les obres d’un <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>ixebles predilectes <strong>de</strong> Vicens, Jordi Nadal i Oller. El seu<br />
manual La población española manté molta <strong>de</strong> la seva vigència, i no sols perquè hagi<br />
estat corregit i reeditat en diverses ocasions 31 . Quant al que aquí es tracta, la part<br />
<strong>de</strong>dicada a “La població” que va escriure per a la Història <strong>de</strong> Catalunya dirigida per<br />
Joaquim Nadal i Philippe Wolff és encara, a judici <strong>de</strong> qui escriu, la millor síntesi sobre la<br />
<strong>de</strong>mografia històrica <strong>de</strong> l’antic Principat. A la segona part, Jordi Nadal registra els<br />
canvis principals <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle XVIII, quan s’hi gaudia d’una elevada fecunditat, una<br />
edat mitjana <strong>de</strong> matrimoni baixa i l’esperança <strong>de</strong> vida més alta d’Espanya, fins a<br />
l’arrencada <strong>de</strong>l segle XX, quan la taxa <strong>de</strong> creixement vegetatiu experimentà la coneguda<br />
29 . IGLÉSIES FORT, Josep; El movimiento <strong>de</strong>mográfico en Catalunya durante los últimos cien años, Real<br />
Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Ciencias y Artes <strong>de</strong> Barcelona, Barcelona, 1961, pp.347, 319, 344 i 321.<br />
30 . Ibi<strong>de</strong>m, pp.323 i 338.<br />
31 . Barcelona, Ariel, dd. ee. <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la <strong>de</strong> 1966.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
35
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
davallada, se situà per sota <strong>de</strong> la mitjana espanyola i posà <strong>de</strong> manifest l’utilitat <strong>de</strong> la<br />
immigració. Entremig, els episodis <strong>de</strong> sobremortalitat com les guerres exteriors i civils<br />
<strong>de</strong>l primer terç <strong>de</strong>l XIX, les epidèmies recurrents <strong>de</strong>l tram central <strong>de</strong> la centúria i les<br />
dures condicions <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> les noves àrees industrials no privaren <strong>de</strong> seguir-hi “una<br />
marxa satisfactòria (augment mitjà anual pròxim a l’1%)”, reforçada per iniciatives<br />
mèdiques i filantròpiques sovint oblida<strong>de</strong>s 32 .<br />
Tanmateix, aquestes obres <strong>de</strong> Nadal no <strong>de</strong>uen pràcticament res a Vicens i, <strong>de</strong> fet,<br />
hi trenquen. Amb tots els respectes, però hi trenquen. Si més no, ho han <strong>de</strong> fer perquè<br />
parteixen d’un estudi directe i minuciós <strong>de</strong> les fonts que el mestre no havia pogut<br />
abordar i perquè incorporen treballs posteriors a la seva mort, com per exemple els<br />
d’Iglésies.<br />
La ruptura principal és, però, i<strong>de</strong>ològica. Quan Nadal va recordar pocs anys<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong> Vicens que les recerques que ell havia promogut “han servit per a<br />
inculcar la realitat permanent <strong>de</strong>l mestissatge” no <strong>de</strong>ia que el seu mentor hi cregués <strong>de</strong>l<br />
tot. Nadal sí que hi creia, i pel que se sap, hi creu. Tan aviat com el 1965 es pronuncià <strong>de</strong><br />
forma inequívoca en favor d’una veritable integració, econòmica i social <strong>de</strong>ls<br />
immigrants.<br />
El concepte <strong>de</strong> “raça” és encara menys aplicable a Catalunya que a d’altres<br />
llocs. A priori, la immigració <strong>de</strong> meridionals no pot esverar ningú. L’única<br />
inquietud legítima l’ha <strong>de</strong> causar la virtualitat d’una autèntica assimilació la<br />
qual, abans que cultural, ha d’ésser social i econòmica. Això vol dir que els<br />
esforços integracionistes <strong>de</strong>penen menys <strong>de</strong>ls po<strong>de</strong>rs públics que <strong>de</strong> les actituds<br />
col·lectives. El daltabaix <strong>de</strong> la guerra civil haurà servit, almenys, per a fer<br />
comprendre que la veritable regió catalana, l’única viable, és la d’en [Rafael]<br />
Campalans i no la <strong>de</strong>l doctor Puig [i Sais] 33<br />
Ja s’ha vist que la postura va ser objecte <strong>de</strong> reprovacions immediates. Dues<br />
dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>sprés es repetirien en boca <strong>de</strong> Josep Termes, per a qui l’optimisme <strong>de</strong> Nadal<br />
és remarcable. El panegíric que féu <strong>de</strong> R. Campalans, i la utilització <strong>de</strong> Vicens<br />
Vives per a <strong>de</strong>mostrar que Catalunya era un país <strong>de</strong> mestissatge (així com l’ús<br />
<strong>de</strong> la <strong>de</strong>finició que féu Stalin sobre la nació, encara que sense citar-ne l’autor),<br />
ens mostra un Nadal progressista, en el signe <strong>de</strong>l temps. Però, la magnitud <strong>de</strong> la<br />
immigració i l’inevitable espectre <strong>de</strong> l’anorreament possible <strong>de</strong> Catalunya em<br />
fan pensar en un Nadal actual més matisat, encara que potser no tan pessimista<br />
com Van<strong>de</strong>llós 34 .<br />
Termes s’errava. Nadal s’havia tornat a pronunciar poc abans i amb total claredat<br />
en contra <strong>de</strong>l discurs pujolià que en poc temps es<strong>de</strong>vindria hegemònic:<br />
32 . NADAL i OLLER, Jordi; “La població”, a NADAL i FARRERAS, Joaquim, i WOLFF, Philippe; Història <strong>de</strong><br />
Catalunya, Oikos-tau, Barcelona, 1983, pp.80-82. NADAL s’havia referit a la campanya <strong>de</strong> vacunació<br />
contra la verola duta a terme per la Reial Acadèmia <strong>de</strong> Medicina <strong>de</strong> Barcelona a principis <strong>de</strong>l XIX i a la<br />
tasca <strong>de</strong>ls higienistes <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>cennis posteriors diversos cops <strong>de</strong> <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l “Pròleg” a MALUQUER: Població i<br />
societat a l’àrea catalana, <strong>de</strong> 1965.<br />
33 Del “Pròleg” a MALUQUER: Població i societat a l’àrea catalana, p.35.<br />
34 . TERMES, Josep; La immigració a Catalunya, p.168.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
36
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
l’expressió, tan en boga actualment que sosté la catalanitat <strong>de</strong> “tots els qui<br />
viuen i treballen a Catalunya” “i manifesten llur voluntat d’ésser catalans”<br />
(afegeixen d’altres) no és més que una cortina <strong>de</strong> fum, <strong>de</strong>stinada a ocultar la<br />
dura realitat. Al Principat cohabiten avui dues comunitats distintes, en massa<br />
punts antagòniques. Fer-ne una <strong>de</strong> sola ha d’ésser l’objectiu prioritari <strong>de</strong><br />
l’auto-govern renaixent 35 .<br />
Més encara, Nadal atacà <strong>de</strong> front les bases <strong>de</strong>l racisme <strong>de</strong>mogràfic fixat els anys<br />
trenta i el seu profeta Josep Anton Van<strong>de</strong>llós, <strong>de</strong> qui no obstant sempre ha reconegut la<br />
vàlua científica 36 . Tot i que n’havia sovintejat les crítiques <strong>de</strong>s d’antic, va ser el 1985 i<br />
en ocasió memorable quan va fer-li el cop <strong>de</strong>finitiu. Convidat a l’acte inaugural <strong>de</strong>l<br />
Centre d’Estudis Demogràfics que s’allotja a la <strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona i es<br />
fundà per voluntat <strong>de</strong>l presi<strong>de</strong>nt Pujol –que hi assistí–, Nadal va proclamar-hi un cop<br />
més que el rei era nu. A la seva intervenció va parlar <strong>de</strong> Van<strong>de</strong>llós, <strong>de</strong> qui va informar<br />
que, a més <strong>de</strong> fundador <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mografia catalana contemporània, era el corresponsal<br />
català <strong>de</strong>l <strong>de</strong>mògraf <strong>de</strong> capçalera <strong>de</strong>l feixisme italià, Corrado Gini, i que el títol <strong>de</strong>l seu<br />
best-seller Catalunya poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, no versionava per pur atzar el <strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong><br />
l’assagista filonazi Oswald Spengler: La <strong>de</strong>cadència d’Occi<strong>de</strong>nt.<br />
Josep Anton Van<strong>de</strong>llós és el Gini català. Des <strong>de</strong>l curs 1924/1925, en què una<br />
beca <strong>de</strong> l’Ajuntament <strong>de</strong> Barcelona li ha permès una estada al Laboratori di<br />
Statistica <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Pàdua, fins a la guerra civil, el figuerenc ha girat<br />
sempre dins l’òrbita intel·lectual giniana (...).<br />
Gini ha conferit contingut polític a la teoria cíclica <strong>de</strong> la població a suggeriment<br />
<strong>de</strong> Mussolini. El Duce <strong>de</strong>u la <strong>de</strong>scoberta <strong>de</strong> la precarietat <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mografia<br />
italiana a Korherr. Korherr es presenta ell mateix com un mer epígon <strong>de</strong><br />
Spengler. Per concloure, <strong>de</strong>ixeu-me saltar d’un extrem a l’altre <strong>de</strong> la ca<strong>de</strong>na i<br />
reiterar que Catalunya, poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt em sembla fill, o fillastre almenys, <strong>de</strong> La<br />
<strong>de</strong>cadència d’Occi<strong>de</strong>nt<br />
Per si fos poc, el discurs <strong>de</strong> Nadal es va incloure com a pròleg <strong>de</strong> la reedició <strong>de</strong>l<br />
llibre <strong>de</strong> Van<strong>de</strong>llós en el seu cinquantenari que va patrocinar el CED 37 .<br />
Tot seguint la ca<strong>de</strong>na, Nadal ha tingut els seus <strong>de</strong>ixebles, que han emprès la tasca<br />
<strong>de</strong> reemplaçar el paradigma <strong>de</strong> la Catalunya <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt amb més evidències quantitatives i<br />
noves anàlisis. Entre ells <strong>de</strong>staca Anna Cabré, primera directora <strong>de</strong>l Centre d’Estudis<br />
Demogràfics, que va narrar la seva partida amb Van<strong>de</strong>llós –amb resultat <strong>de</strong> taules– a El<br />
sistema català <strong>de</strong> reproducció (1999, basat en la tesi doctoral <strong>de</strong> 1989). Les conclusions<br />
avança<strong>de</strong>s a la introducció es podrien jutjar com un ajustament <strong>de</strong> comptes amb<br />
Van<strong>de</strong>llós, més que no pas com un <strong>de</strong>smentit.<br />
- La immigració ha estat part integrant i principal <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>rn sistema català <strong>de</strong><br />
reproducció.<br />
35 . NADAL, Jordi; “La Població”, p.93.<br />
36 “Llibre <strong>de</strong> masses, la petita gran obra d’en Van<strong>de</strong>llós ha quedat com un pamflet, quan en veritat, és<br />
quelcom <strong>de</strong> molt més important: el primer estudi <strong>de</strong>sapassionat, no solament <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s contemporànies<br />
(com havia fet Tallada), sinó també <strong>de</strong> l’evolució prece<strong>de</strong>nt. Les seves planes són, per a l’època, un mo<strong>de</strong>l<br />
d’integració <strong>de</strong> dues ciències humanes igualment importants: la Demografia i l’Economia” (<strong>de</strong>l “Pròleg” a<br />
MALUQUER: Població i societat a l’àrea catalana, p.34).<br />
37 . I que és d’on prové la cita anterior, pp.20-22.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
37
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
- La immigració a Catalunya és un fenomen endogen, és a dir, generat més per<br />
l’atracció <strong>de</strong> les zones d’arribada que per l’expulsió <strong>de</strong> les zones <strong>de</strong> sortida (...).<br />
- El moviment d’immigració extracatalana no és més que la continuació, més<br />
enllà <strong>de</strong> l’Ebre, <strong>de</strong> l’èxo<strong>de</strong> rural català coetani <strong>de</strong> la davallada <strong>de</strong> la fecunditat.<br />
- Ambdós fenòmens tenen orígens comuns, que cal cercar en els processos<br />
d’industrialització i <strong>de</strong> creixement <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Barcelona, en la complexitat<br />
<strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> transmissió patrimonial tradicional a Catalunya i en la seva<br />
entrada en crisi (...).<br />
- Aquest “sistema” no va ser mai amenaçat per la feble fecunditat, que en<br />
formava part, però sí que ha estat profundament alterat per l’onada<br />
immigratòria (acompanyada <strong>de</strong> forta fecunditat) <strong>de</strong>ls anys seixanta 38<br />
Per la seva part, Roser Nicolau va <strong>de</strong>dicar el gruix <strong>de</strong> les planes que li van<br />
correspondre a la Història econòmica <strong>de</strong> la Catalunya contemporània a traçar una<br />
geografia comarcal retrospectiva que <strong>de</strong>scartava les dualitats litoral/interior <strong>de</strong> Vicens i<br />
també d’Iglésies. A continuació i dins <strong>de</strong> la mateixa obra col·lectiva, Jaime Benavente va<br />
en<strong>de</strong>rrocar una base <strong>de</strong>l discurs tradicional en <strong>de</strong>smentir que la baixada <strong>de</strong> natalitatfecunditat<br />
fos <strong>de</strong>guda a una pretesa sublimitat moral <strong>de</strong>l país que el diferenciaria <strong>de</strong> les<br />
terres més enllà <strong>de</strong> l’Ebre (“les mares catalanes que tenen pocs fills els po<strong>de</strong>n cuidar<br />
millor i conservar-los”) 39 . En realitat, la minva <strong>de</strong> la fecunditat precedí a la baixa d’una<br />
taxa <strong>de</strong> mortalitat que sempre i en totes les franges d’edat es va mantenir als elevats<br />
nivells <strong>de</strong> la resta d’Espanya fins a la segona meitat <strong>de</strong>l segle XIX 40 .<br />
Una agenda <strong>de</strong> recerca pen<strong>de</strong>nt<br />
S’ha <strong>de</strong> notar que aquestes darreres aportacions tenen ja vint anys i que no han<br />
aconseguit <strong>de</strong> <strong>de</strong>splaçar la visió tradicional, tal vegada perquè no n’han fornit una<br />
explicació alternativa <strong>de</strong> conjunt. Al seu torn, no se’n podrà disposar d’una mentre no es<br />
portin a terme algunes recerques repetidament ajorna<strong>de</strong>s.<br />
Entre altres coses, cal omplir el buit documental <strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l XIX,<br />
tapar allò que Anna Cabré <strong>de</strong>nomina el “forat negre <strong>de</strong> les estadístiques <strong>de</strong>mogràfiques”<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l cens <strong>de</strong> Floridablanca <strong>de</strong> 1787 amb un estudi sistemàtic <strong>de</strong> localitats com el<br />
<strong>de</strong> 84 d’elles que Benavente va fer segons el mo<strong>de</strong>l <strong>de</strong> Jordi Nadal i Armand Sáez a Sant<br />
Joan <strong>de</strong> Palamós 41 . És una <strong>de</strong> les poques formes que tenim <strong>de</strong> constatar i registrar l’alta<br />
mortalitat, sobretot infantil i juvenil, a la Catalunya <strong>de</strong>l primer Vuit-cents, un fenomen<br />
“tan poc observat i comentat per autors que, com Van<strong>de</strong>llós, lamentaven el feble<br />
38<br />
CABRÉ, Anna; El sistema català <strong>de</strong> reproducció, pp.29-30. L’autora atenuava l’últim punt més<br />
endavant tot indicant que la fecunditat diferencial <strong>de</strong>ls immigrants aviat <strong>de</strong>sapareix aviat (pp.84-85).<br />
MALUQUER I SOSTRES ja ho havia advertit a Població i societat a l’àrea catalana (p. 91). CABRÉ, Anna; El<br />
sistema català <strong>de</strong> reproducció, pp.29-30. L’autora atenuava l’últim punt més endavant tot indicant que la<br />
fecunditat diferencial <strong>de</strong>ls immigrants aviat <strong>de</strong>sapareix aviat (pp.84-85). MALUQUER I SOSTRES ja ho havia<br />
advertit a Població i societat a l’àrea catalana (p. 91).<br />
39<br />
. VANDELLÓS, Josep Antón; Catalunya, poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, p.73.<br />
40<br />
. “Les da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> què disposem indiquen que hi va haver una minva sobtada en la mortalitat durant la<br />
segona meitat <strong>de</strong>l segle XIX, quan el procés <strong>de</strong> la minva <strong>de</strong> la fecunditat ja estava en marxa, la qual cosa<br />
suggereix que les millores en la mortalitat no proce<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> la minva <strong>de</strong> la fecunditat” (“La minva <strong>de</strong> la<br />
fecunditat a Catalunya”, a NADAL i OLLER, Jordi; MALUQUER <strong>de</strong> MOTES, Jordi, y SUDRIÀ i TRIAY, Carles<br />
(dirs.); Història econòmica <strong>de</strong> la Catalunya contemporània, vol. 2, Enciclopèdia Catalana, Barcelona,<br />
1989, pp.116 i 70.<br />
41<br />
. Parlo <strong>de</strong> “La fécondité à Saint Joan <strong>de</strong> Palamós (Catalogne) <strong>de</strong> 1700 à 1859”, Annales <strong>de</strong> Démographie<br />
Historique, 1972.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
38
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
creixement vegetatiu <strong>de</strong> Catalunya, tot culpant-ne exclusivament el factor natalitat” 42 .<br />
De pas, no sobraria que miréssim <strong>de</strong> <strong>de</strong>tectar els canvis vitals que hi van succeir a partir<br />
d’indicadors indirectes, com ha començat a fer José Miguel Martínez Carrión amb<br />
l’estatura <strong>de</strong>ls reclutes, murcians primer i espanyols <strong>de</strong>sprés 43 .<br />
Després <strong>de</strong> tant parlar d’immigració a Catalunya, l’emigració <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Catalunya,<br />
especialment cap a Amèrica, durant el segle XIX i principis <strong>de</strong>l XX és encara un camp<br />
molt poc conreat. Vicens ja va cridar l’atenció sobre la “vera riuada <strong>de</strong> catalans cap al<br />
Nou Món [a les últimes dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle], on feren florir diverses colònies a Cuba,<br />
Mèxic, Montevi<strong>de</strong>o, Buenos Aires i Santiago <strong>de</strong> Xile” i sobre la manca <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s més<br />
elementals al respecte. A Marc Aureli Vila, el fenomen se li va imposar com a evidència<br />
al seu llarg exili en terres americanes, i fins i tot en va fer alguna estimació al respecte<br />
per a finals <strong>de</strong> la centúria 44 .<br />
Les relacions entre salaris, ocupació, preus i moviment natural <strong>de</strong> la població<br />
tampoc no s’han esbrinat, però sobretot s’han d’establir encara els lligams entre evolució<br />
<strong>de</strong>mogràfica, establiment <strong>de</strong>l ple capitalisme i revolució liberal-burgesa a Catalunya. Si<br />
l’enigma <strong>de</strong>mogràfic francès, que tant s’ha resistit a les anàlisis especialitza<strong>de</strong>s, s’ha<br />
començat a resoldre obrint la perspectiva i relacionant-lo amb les transformacions<br />
es<strong>de</strong>vingu<strong>de</strong>s arran <strong>de</strong> la Revolució, la suposada excepcionalitat <strong>de</strong>l cas català podria<br />
esvair-se sota aquesta llum... sempre que s’accepti que aquí també va tenir lloc una<br />
veritable revolució 45 .<br />
De tota forma, un programa <strong>de</strong> recerca d’aquest abast no podrà donar fruits, i ni<br />
tan sols es podrà emprendre, si les ciències humanes i socials no en<strong>de</strong>rroquen algunes <strong>de</strong><br />
les fortaleses disciplinars que han bastit les últimes dèca<strong>de</strong>s 46 . Aquesta voluntat <strong>de</strong> mutu<br />
enriquiment entre disciplines era una <strong>de</strong> les virtuts principals <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives, i<br />
alhora potser el motiu més po<strong>de</strong>rós per haver-lo recordat el cinquantenari <strong>de</strong> la seva<br />
mort. Poc mesos abans no li sobrevingués, encara pensava que<br />
el fenómeno más importante <strong>de</strong>l siglo XIX es el fabuloso aumento <strong>de</strong> la<br />
población <strong>de</strong> Europa y <strong>de</strong>l mundo. Gracias a los progresos <strong>de</strong> la medicina y <strong>de</strong><br />
la higiene (vacunación), al <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la agricultura, la industria y el<br />
transporte, la especie humana ocupa y domina la Tierra, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> las regiones<br />
42<br />
. CABRÉ, Anna; El sistema català <strong>de</strong> reproducció, p.36. A banda <strong>de</strong> sotmetre les da<strong>de</strong>s a anàlisis i<br />
lectures tan acurats com els que han fet Fausto DOPICO i David-Sven REHER a El <strong>de</strong>clive <strong>de</strong> la mortalidad<br />
en España, 1860-1930, Madrid, Asociación <strong>de</strong> Demografía Histórica, 1998, sobretot, pp.25-30.<br />
43<br />
“Estatura, salud y bienestar en las primeras etapas <strong>de</strong>l crecimiento económico español. Una perspectiva<br />
comparada <strong>de</strong> los niveles <strong>de</strong> vida”, dins Documentos <strong>de</strong> trabajo <strong>de</strong> la Asociación <strong>de</strong> Historia Económica,<br />
núm. 102, 2001. Es tracta d’una primera temptativa d’estendre a Espanya una metodologia que va patentar<br />
Emmanuel LE ROY LADURIE a Le territoire <strong>de</strong> l’historien (Paris, Gallimard, 1973) i que <strong>de</strong>sprés s’ha<br />
aplicat amb èxit als Estats Units, el Regne, Unit, Suècia, Baviera, Àustria-Hongria i els Països Baixos.<br />
44<br />
. Al voltant d’unes 100.000 persones els disset anys següents a la crisi <strong>de</strong> la fil·loxera <strong>de</strong> 1882-1892 (Les<br />
migracions i Catalunya, p.63).<br />
45<br />
. La qual cosa, <strong>de</strong> pas, simplificaria prou la complicada hipòtesi d’Anna CABRÉ: “un procés <strong>de</strong> tipus<br />
anglès, alimentant un creixement important <strong>de</strong> la població generador <strong>de</strong> conflictes i <strong>de</strong>sequilibris que<br />
que<strong>de</strong>n per estudiar, hauria pogut actuar com a <strong>de</strong>tonant <strong>de</strong> la baixa <strong>de</strong> la fecunditat, fins i tot en absència<br />
d’una davallada sensible <strong>de</strong> la mortalitat, aspecte en el qual el cas català es diferencia notablement <strong>de</strong><br />
l’anglès” (El sistema català <strong>de</strong> reproducció, pp.117-118).<br />
46<br />
. La metàfora és <strong>de</strong> Josefina GÓMEZ MENDOZA: “Geografía e Historia. encuentros y <strong>de</strong>sencuentros en<br />
Francia y en España a lo largo <strong>de</strong>l siglo XX”, a COHEN AMSELEM, Arón, i GARCÍA PEINADO SANTAELLA,<br />
Rafael (eds.): Historia, historiografía y ciencias sociales, Universidad <strong>de</strong> Granada, Granada, 2007, p.147.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
39
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
polares a las tropicales. Nada se opone a su paso. De este modo culmina el<br />
proceso <strong>de</strong> expansión <strong>de</strong> la raza humana que inició el hombre prehistórico en<br />
los albores <strong>de</strong>l Cuaternario.<br />
Gracias a este <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la población fue posible el crecimiento <strong>de</strong> las<br />
ciuda<strong>de</strong>s mo<strong>de</strong>rnas, el establecimiento <strong>de</strong> la industria, la formación <strong>de</strong> legiones<br />
<strong>de</strong> universitarios, científicos y técnicos, la expansión <strong>de</strong> la cultura y <strong>de</strong> la vida<br />
<strong>de</strong> Europa en América y otros continentes. Pero este <strong>de</strong>sarrollo planteó un<br />
problema no menos importante: el social, provocado por la necesidad <strong>de</strong> hallar<br />
el sistema <strong>de</strong> incorporar todos los hombres al disfrute <strong>de</strong> los bienes materiales y<br />
espirituales <strong>de</strong> la vida civilizada 47 .<br />
47 . VICENS VIVES, Jaume; Cives. Historia universal y <strong>de</strong> España, Tei<strong>de</strong>, Barcelona, 1960, p.259.<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
40
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Manuel Santirso<br />
“L’Empenta biològica”… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
41
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
Una mirada que en feu sorgir d’altres: a propòsit <strong>de</strong>l<br />
llibre <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives sobre el segle XIX<br />
Joan Serrallonga (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Aquest article tractar <strong>de</strong> mostrar l’evolció <strong>de</strong>l concepte <strong>de</strong> “classe obrera” en la historiografia social <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
l’estudis <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives Els catalans en el segle XIX, fins a l’actualitat<br />
Este artículo tratar <strong>de</strong> mostrar la evolución <strong>de</strong>l concepto <strong>de</strong> "clase obrera" en la historiografía social <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />
el estudios <strong>de</strong> Jaume Vicens Vives Los catalanes en el siglo XIX, hasta la actualidad<br />
This article tried to show evolció the concept of "working class" in historiography and social studies from<br />
the Jaume Vicens Vives Los catalanes en el siglo XIX to the present<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Classe obrera, burgesia catalana, població<br />
Clase obrera, burgesía catalana, población<br />
Working class, the Catalan bourgeoisie, a town<br />
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat<br />
cessarà <strong>de</strong> cantar <strong>de</strong> mon patró la glòria<br />
e passe per ta veu son nom e sa memòria<br />
als propis, als estranys, a la posteritat.”<br />
Part <strong>de</strong> “La Pàtria” <strong>de</strong> Bonaventura Carles ARIBAU (1798-1862),<br />
publicada a El Vapor, 24 d’agost <strong>de</strong> 1833.<br />
Dedicat al banquer Gaspar <strong>de</strong> Remisa.<br />
Avui, i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa anys, 1 els estudis que tenen per subjecte principal la classe<br />
obrera han sofert una davallada. Ha sigut un arrossegament continuat que els ha volgut<br />
traslladar a empellons cap a unes posicions que fossin bui<strong>de</strong>s <strong>de</strong> contingut. El mal s’ha<br />
estès tant que fins i tot, sense exageracions, es pot parlar d’epidèmia. Aquells que s’han<br />
contagiat viuen a fons la malaltia i àdhuc podrien arribar a creure sense massa esforç que<br />
els obrers varen ser un element per complet marginal dins <strong>de</strong> la nostra societat i, pel<br />
tema que aquí ens ocupa, en el treball <strong>de</strong> l’historiador. Com a botó <strong>de</strong> mostra, diguem<br />
que en l’actual panorama universitari català -el petit país on es <strong>de</strong>senvolupà com enlloc<br />
<strong>de</strong> la Península ibèrica el procés d’industrialització- les assignatures que contemplen<br />
directament la classe obrera són ben poques i, a més, tenen seriosos problemes per a<br />
mantenir la seva existència in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt en els graus i fins i tot en els màsters. Ara bé, en<br />
<strong>de</strong>sgreuge, les matèries que encara inclouen l’estudi <strong>de</strong> la classe obrera ho fan d’una<br />
forma clara i tallant. La resta la mantenen com un element tangencial respectant que<br />
1 VÁZQUEZ-MONTALBÁN, Manuel; “La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> una razón. El <strong>de</strong>creto <strong>de</strong> extinción <strong>de</strong> la clase<br />
obrera, un exagerado recurso i<strong>de</strong>alista”, El País (2 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1991), Temas <strong>de</strong> nuestra época: “La crisis<br />
<strong>de</strong> la clase obrera”, p.4-5.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
42
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
continuem davant “la classe més nombrosa i més pobre”, en aquella afortunada<br />
expressió <strong>de</strong> Saint-Simon. Hi ha, doncs, una colossal ofensiva per esborrar com sigui el<br />
concepte més clàssic <strong>de</strong> classe obrera i, significativament, el <strong>de</strong> lluita <strong>de</strong> classes <strong>de</strong> la<br />
ment <strong>de</strong> la nostra atribolada ciutadania. No és, doncs, un <strong>de</strong>bat sobre la seva composició,<br />
sobre els diferents papers representats, les organitzacions que sorgeixen o les diverses<br />
formes <strong>de</strong> lluita, és, ras i curt, una cursa per a arribar a la seva completa eliminació.<br />
Cap país ha quedat al marge d’aquest atac, que ha set permanent i d’una enorme<br />
insistència, perquè es tracta d’una ofensiva que <strong>de</strong> fet es va iniciar en el mateix moment<br />
<strong>de</strong> la irrupció <strong>de</strong>l sistema capitalista. Ara bé, quan ens mirem les preteses<br />
argumentacions d’aquests enterradors -que no pas enterramorts- potser ens pot<br />
sorprendre que els elements usats ara per a aconseguir aquesta liquidació siguin, en<br />
realitat, els mateixos que <strong>de</strong>finien l’objecte. És a dir, es vol liquidar el concepte<br />
pervertint els mateixos elements que abans l’havien <strong>de</strong>finit. I dic que ens sorprèn perquè<br />
avui, en general, els conceptes clàssics 2 tan ben elaborats han estat substituïts<br />
apressadament per una mena d’intuïcions que només mostren la superfície, la pell, però<br />
no el fons. Només hem <strong>de</strong> fer un curt recorregut pels diaris <strong>de</strong> difusió general en<br />
qualsevol format per a adonar-nos d’aquesta magnitud. Ara bé, el concepte “classe<br />
obrera” forma part <strong>de</strong>l nostre fons, d’aquelles concepcions que hem consi<strong>de</strong>rat per<br />
complet interioritza<strong>de</strong>s. I és aquesta consciència la que ara es vol arrabassar. I ho volen<br />
fer usant l’efectiva arma <strong>de</strong> la indiferència, que porta amb rapi<strong>de</strong>sa a la ignorància. Ho<br />
volen fer <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l neoliberalisme o usant una mena <strong>de</strong> “tercera via”, o sia, la negació <strong>de</strong><br />
tot sense <strong>de</strong>finir ben res. Ho volen fer, en síntesi, situant el sistema ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls seus<br />
orígens com a millorador <strong>de</strong> les condicions <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> tota la població; 3 oblidant,<br />
convenientment, que el capitalisme únicament maximitza el benefici... i que no hi ha res<br />
més.<br />
Aquest atac frontal era ben viu, doncs, i amb enorme brutalitat, en l’etapa en la<br />
que escriu el professor Vicens. Aquesta agressió havia estat possible en els llocs i en<br />
aquells moments on s’havien oblidat o difuminat les anàlisis, on s’havia esborrat tota o<br />
una bona part <strong>de</strong> la seva substància. Un perío<strong>de</strong> on la historiografia havia quedat per<br />
complet esquinçada d’aquells que van lluitar durant la República per afermar un conjunt<br />
<strong>de</strong> conceptes que ens il·luminessin en lloc <strong>de</strong> mantenir-nos en la més completa foscor.<br />
Desapareguts aquests lluitadors un bon grup va emprendre el camí <strong>de</strong> la manca d’esforç,<br />
el <strong>de</strong> la subordinació o, simplement, el <strong>de</strong> la supervivència en una època <strong>de</strong>spietada i<br />
brutal. Per això, veure alguna llum enmig <strong>de</strong>l fosc <strong>de</strong>sert <strong>de</strong>l règim franquista era una<br />
conquesta d’enorme vàlua. Una d’aquestes teies que va obrir un cert camí en el nostre<br />
país <strong>de</strong>strossat per la sanguinària dictadura fou la que blandà Jaume Vicens i Vives amb<br />
els seus treballs. No es pot dir que fos una flama resplen<strong>de</strong>nt, no, però el sol fet <strong>de</strong> donar<br />
una certa visibilitat a la classe subalterna ja era un pas <strong>de</strong> gegant. I és que amb aquesta<br />
fogonada <strong>de</strong> l’obra <strong>de</strong> Vicens els vençuts semblaven <strong>de</strong> nou visitables en els relats<br />
centrats en aquells antece<strong>de</strong>nts més o menys remots. Els textos seleccionats i els<br />
paràgrafs que ara seguiran volen fer referència a aquest esforç, que per alguns ha estat<br />
qualificat <strong>de</strong> titànic en virtut <strong>de</strong> l’obscur temps que li va tocar viure. Però, com és obvi,<br />
2 “En la medida en que millones <strong>de</strong> familias viven en condiciones económicas tales que diferencian su<br />
modo <strong>de</strong> vida, sus intereses y su cultura <strong>de</strong>l <strong>de</strong> las otras clases y los contraponen a ellas <strong>de</strong> manera hostil,<br />
forman una clase”, MARX, Karl; El 18 Brumario <strong>de</strong> Luis Bonaparte [1852].<br />
3 Hom podria pensar que el <strong>de</strong>bat entre optimistes i pessimistes respecte <strong>de</strong> les conseqüències <strong>de</strong>l procés<br />
industrialitzador és una cosa <strong>de</strong>l passat, però, en realitat, és un <strong>de</strong>bat ben viu que serveix els interessos<br />
d’aquells que volen sostenir el sistema capitalista.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
43
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
també ens haurem <strong>de</strong> referir <strong>de</strong> forma substancial a la continuïtat d’aquest afany. Una<br />
continuació que es va manifestar en una certa forma <strong>de</strong> mestratge, una reflexió potser<br />
difusa, però certament recordadíssima. 4 Dit així, podríem constatar que l’arrencada <strong>de</strong><br />
l’afany recuperador es va produir aquí i no a Espanya i que va tenir un enca<strong>de</strong>nament<br />
realment efectiu. Josep Fontana ho situa amb molta niti<strong>de</strong>sa: “No resulta fàcil fer-se<br />
càrrec <strong>de</strong> quin era el panorama <strong>de</strong> la història <strong>de</strong> la industrialització espanyola entorn <strong>de</strong><br />
1955, quan, cap a la fi <strong>de</strong>ls meus estudis a la <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona, vaig conèixer, a<br />
la vegada, Jaume Vicens i el que aleshores era el seu jove ajudant Jordi Nadal” 5 .<br />
Els catalans en el segle XIX, junt amb la trajectòria vital <strong>de</strong> personatges<br />
seleccionats integren el volum XI <strong>de</strong> la col·lecció “Biografies catalanes” 6 . Hi ha hagut<br />
un acord general en consi<strong>de</strong>rar aquest assaig com una <strong>de</strong> les seves obres més reeixi<strong>de</strong>s; a<br />
aquesta conformitat real s’hi ha afegit el misteri <strong>de</strong> preteses intencions: “és també un<br />
llibre militant, centrat en explicar un redreçament que Vicens volia per a la seva època<br />
amb els mateixos protagonistes: la burgesia” 7 . Ara bé, consi<strong>de</strong>rant la vàlua general <strong>de</strong><br />
l’estudi, no ens ha <strong>de</strong> resultar gens sorprenent, ans al contrari, resulta gratificant que el<br />
primer apartat <strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong>l professor Vicens sobre el transcen<strong>de</strong>nt segle XIX estigui<br />
centrat en “la gent”; <strong>de</strong> fet, fins i tot podríem dir que va dirigit específicament al comú<br />
<strong>de</strong> la gent <strong>de</strong>l nostre petit país. Per a algú que ara es llençava a l’assaig, un gènere que<br />
havia conreat més aviat poc o <strong>de</strong> forma ben esporàdica, tocar <strong>de</strong> peus a terra era una<br />
necessitat in<strong>de</strong>fugible. Tampoc ha <strong>de</strong> tenir sorpresa que, d’entrada, els punts fonamentals<br />
facin una referència seguida a una processó: la gent, les activitats i els grups socials. Per<br />
a Vicens, aquests tres elements són els pilars bàsics d’una explicació seriosa, amena i<br />
metodològicament novetosa. De fet, aquest és un ordre temàtic encertat i útil per a<br />
l’exposició <strong>de</strong> qualsevol tema, una bona concatenació que els <strong>de</strong>ixebles -més o menys<br />
<strong>de</strong>clarats- han anat respectant <strong>de</strong> manera notablement escrupolosa 8 . El mateix esquema<br />
quedà institucionalitzat en alguns manuals d’aquest perío<strong>de</strong>, dirigits o redactats<br />
directament per Vicens, fins i tot en aquells que ja eren d’una grandària consi<strong>de</strong>rable i<br />
contenien un cert aiguabarreig <strong>de</strong> conceptualitzacions 9 . És per això que les preguntes<br />
correctes, les <strong>de</strong>finidores, anirien en el sentit <strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar com formula Vicens el<br />
procés d’industrialització a Espanya, qui consi<strong>de</strong>ra que n’és el subjecte actiu, quins els<br />
passius (si ho veu així) i quins resultats creu que s’aconsegueixen. Naturalment, i aquí és<br />
4<br />
Jordi Nadal Oller, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> recordar que sense el mestratge <strong>de</strong> Vicens Vives no hagués set historiador,<br />
diu: “me horroriza pensar lo que habría sido <strong>de</strong> muchos, incluyéndome a mi mismo, <strong>de</strong> no haberse<br />
producido la irrupción vicentina en el páramo universitario <strong>de</strong> 1948”.<br />
5<br />
FONTANA, Josep; “Jordi Nadal i la història <strong>de</strong> la industrialització espanyola”, en Doctor Jordi Nadal.<br />
La industrialització i el <strong>de</strong>senvolupament econòmic d’Espanya, Publicacions <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong><br />
Barcelona, Barcelona, 1999, vol. 1, p.22-25, cita p.22.<br />
6<br />
VICENS i VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX, Editorial Vicens-<br />
Vives, Barcelona, 1958. Usarem la paginació d’aquesta primera edició. El 2010: “Jaume Vicens i Vives.<br />
Obra escollida”, 2, amb pròleg <strong>de</strong> Josep Fontana.<br />
7<br />
MUÑOZ LLORET, Josep M.; Jaume Vicens i Vives (1910-1960). Una biografia intel·lectual, Edicions<br />
62, Barcelona, 1997, p.295-310, cita p.309.<br />
8<br />
Josep Fontana comença la seva síntesi d’història <strong>de</strong> Catalunya per al perío<strong>de</strong> 1787-1868 amb: els homes,<br />
els treballs, les i<strong>de</strong>es, els conflictes. FONTANA, Josep; La fi <strong>de</strong> l’Antic Règim i la industrialització, 1787-<br />
1868, Edicions 62, Barcelona 1988, volum V <strong>de</strong> la Història <strong>de</strong> Catalunya dirigida per Pierre Vilar.<br />
9<br />
VICENS VIVES, Jaime; Manual <strong>de</strong> Historia económica <strong>de</strong> España (con la colaboración <strong>de</strong> Jorge Nadal<br />
Oller). Editorial Vicens-Vives, Barcelona, 1972 (1a ed. 1959), “Mi preocupación constante ha sido la <strong>de</strong><br />
dar una línea justa a la dinámica <strong>de</strong> la Historia económica española”, p.6.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
44
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
<strong>de</strong>l tot pertinent, ens allargarem en la continuïtat o no d’aquestes hipòtesis primerenques<br />
a mans d’altres estudiosos <strong>de</strong>l segle XIX 10 .<br />
Vicens construeix la seva síntesi amb un volum d’informació que avui, <strong>de</strong>ixant<br />
<strong>de</strong> banda algun punt qualitatiu, consi<strong>de</strong>raríem molt precari. El punt qualitatiu el donen,<br />
entre pocs d’altres, Manuel Raventós, Jaume Carrera i Pujal, Fre<strong>de</strong>ric Rahola, Pau<br />
Romeva i, en un sentit més proper, també sens dubte Casimir Martí, a qui Vicens<br />
prologaria el seu important estudi 11 . En altres apartats, les referències eren tan<br />
primerenques que només es veien per la gatonera. Per posar només un exemple: les<br />
referències a les recopilacions fetes per Josep Iglésies sobre la població <strong>de</strong> Catalunya<br />
només són a les beceroles, tot i que naturalment les coneix bé i les cita <strong>de</strong> forma<br />
a<strong>de</strong>quada 12 . Tampoc pot usar elements reals <strong>de</strong> l’evolució industrial, <strong>de</strong>ls censos, perquè<br />
no hi són i encara trigaran 13 . No és que Vicens no hagués recollit materials bibliogràfics<br />
i material d’arxiu, ho havia fet, però... hi havia tan poca cosa! Les referències que<br />
trobem a les seves notes ens mostren clarament que aquest era un tema verge, encara que<br />
circulessin alguns assaigs <strong>de</strong> qualitat poc edificant i una documentació més que limitada.<br />
Vicens, es proposa fer una síntesi sobre la Catalunya <strong>de</strong>l segle XIX, però amb menys<br />
ambició, perquè sense dir-ho explícitament te la vista posada en una anàlisi <strong>de</strong> la<br />
burgesia catalana <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong> 14 . Aquesta podia ser, doncs, la verta<strong>de</strong>ra finalitat, aquella<br />
que només intuïen alguns 15 . El mèto<strong>de</strong> per arribar a una confecció prou acurada ha estat<br />
resumit <strong>de</strong> forma útil i prou precisa per Montserrat Llorens, a qui va encarregar la<br />
redacció <strong>de</strong> les vint-i-una biografies que ell mateix havia triat amb cura. Curiosament, o<br />
no tant, la primera que li va donar <strong>de</strong> prova va ser la <strong>de</strong>l marquès <strong>de</strong> Remisa, que<br />
10<br />
VILAR, Pierre (Introducció); Història <strong>de</strong> Catalunya, Edicions 62, Barcelona, 1987, volum I, p.28 i 44,<br />
“Jaume Vicens va plantejar encertadament el problema al mateix títol <strong>de</strong>l seu famós assaig, i a les<br />
suggestions d’estudis que implicava.”<br />
11<br />
MARTí i MARTÍ, Casimir; Orígenes <strong>de</strong>l anarquismo en Barcelona. Pròleg <strong>de</strong> J. Vicens Vives., Tei<strong>de</strong>,<br />
Barcelona, 1959. CEHI.<br />
12<br />
Vicens Vives coneix, evi<strong>de</strong>ntment, les obres <strong>de</strong> Josep Iglésies i Fort (1902-1986), que ja havia publicat<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 1929; però, cita la referència bibliogràfica que ha usat Joan Merca<strong>de</strong>r al llibre sobre els capitans<br />
generals (1957), Industrials i polítics... p.29, nota 3. Iglésies publicarà el 1969-1970 a la Fundació Vives<br />
Casajuana El cens <strong>de</strong>l comte <strong>de</strong> Floridablanca, 1787 (Part <strong>de</strong> Catalunya). Sobre l’obra d’Iglésies, vegeu:<br />
Enric MENDIZÀBAL RIERA, “Josep Iglésies i els estudis <strong>de</strong> població a Catalunya”, Treballs <strong>de</strong> la<br />
Societat Catalana <strong>de</strong> Geografia, Barcelona, 1991, p.25.<br />
13<br />
“Para antes <strong>de</strong> 1955 nos hallamos ante un <strong>de</strong>sierto estadístico que sólo el paciente trabajo <strong>de</strong> muchos<br />
historiadores económicos (englobando bajo esta <strong>de</strong>nominación a todos los que, tanto historiadores como<br />
economistas como geógrafos, han realizado trabajos sobre la economía regional española en los siglos<br />
XIX y XX) está consiguiendo poblar.” CARRERAS, Albert, “Fuentes y datos para el análisis regional <strong>de</strong><br />
la industrialización española”, en NADAL, J.; CARRERAS, A. (dir y coord), Pautas regionales <strong>de</strong> la<br />
industrialización española (siglos XIX y XX), Ariel, Barcelona, 1990, p.3-20. CARRERAS, A.;<br />
TAFUNELL, X. (coords), Estadísticas históricas <strong>de</strong> España, siglos XIX-XX, Fundación BBVA, Bilbao,<br />
2005.<br />
14<br />
Aquesta hipòtesi tan primerenca redactada en l’assaig <strong>de</strong> Vicens Industrials i polítics va tenir continuïtat<br />
en estudis com els d’Àngels SOLÀ, “Mentalitat i negocis <strong>de</strong> l’èlite econòmica barcelonina <strong>de</strong> mitjan segle<br />
XIX”, en Orígens <strong>de</strong>l món català contemporani, Barcelona, Fundació Caixa <strong>de</strong> Pensions, 1987, p.149-<br />
181; i “La burgesia plural” en Història, societat, política i cultura als Països Catalans, Enciclopèdia<br />
Catalana, Barcelona, 1997.<br />
15<br />
LLORENS, Montserrat; “Industrials i Polítics: síntesi <strong>de</strong>l Vuitcents”, L’Avenç, 83 (1985), p.41-42. “Pels<br />
volts <strong>de</strong> 1950-1951 el seu interès d’investigador va centrar-se en el segle XIX, tant a Catalunya com a tota<br />
Espanya. La redacció d’aquest volum li permetia, ara <strong>de</strong> començar a elaborar el material que, <strong>de</strong> feia uns<br />
quants anys, estava començant a recollir sobre el tema que havia <strong>de</strong> ser el centre <strong>de</strong> la seva atenció: la<br />
burgesia catalana <strong>de</strong>l segle XIX”, p.42.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
45
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
aleshores tenia una primera escletxa en l’obra <strong>de</strong> Ramón <strong>de</strong> San Pedro. 16 Per tant, fixemnos-hi<br />
bé en tota la trama, perquè el tema és molt interessant per a Vicens, tot i fer el salt<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls Trastàmara. Recapitulant: és un tema parcialment nou en el que s’hi situarà amb<br />
un bon doll d’i<strong>de</strong>es i, sobretot, amb ganes.<br />
En la construcció d’aquesta obra, que cada vegada li és més satisfactòria, no<br />
po<strong>de</strong>m dir que sols acompleixi un <strong>de</strong>ure editorial, ni <strong>de</strong> bon tros. Potser és per això que<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l principi <strong>de</strong>l projecte vol fugir explícitament <strong>de</strong>l muntatge d’un manual, tot i que<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> tants anys <strong>de</strong> fer-ne i <strong>de</strong> corregir-ne el seu plantejament analític a la menuda i<br />
el preparat molt esquemàtic s’hi veuran reflectits massa vega<strong>de</strong>s 17 . Precisament en un<br />
d’aquests manuals a l’ús, el que anava <strong>de</strong>stinat a l’assignatura d’història econòmica<br />
d’Espanya i que era compendi d’apunts <strong>de</strong> classe ja publicitats, el catedràtic Vicens<br />
insistia <strong>de</strong> forma tallant en i<strong>de</strong>ntificar la burgesia com l’autor únic <strong>de</strong>l progrés, <strong>de</strong>ixant<br />
així <strong>de</strong> banda qualsevol altre subjecte, el pateixi o no. Era, <strong>de</strong> fet, la mateixa tesi <strong>de</strong> la<br />
“minoria dirigent <strong>de</strong>l país” que ja havia incorporat feia uns anys en un assaig més petit 18 .<br />
Així, doncs, la burgesia emprenedora és enaltida perquè “el siglo XIX español se<br />
caracteriza por el impulso constante <strong>de</strong> una minoría para lograr el nivel técnico y una<br />
riqueza cada día mayores. Y ello no sólo en el campo económico, sino en el cultural y el<br />
científico”. D’aquesta forma tan concisa -ara amb una certa revisió <strong>de</strong>l professor Jordi<br />
Nadal Oller- situarà els enemics <strong>de</strong>l progrés i una Espanya plena <strong>de</strong> baralles i <strong>de</strong><br />
conflictes: “La historia <strong>de</strong>l siglo XIX español ofrece, por otra parte, un rasgo que <strong>de</strong>be<br />
sernos simpático: el <strong>de</strong> su <strong>de</strong>sgarradora autenticidad (...) 19 . Evi<strong>de</strong>ntemente España sería<br />
otra cosa en el concierto mundial si durante estos setenta años en lugar <strong>de</strong> pelear hubiera<br />
podido trabajar”. La <strong>de</strong>scripció és verta<strong>de</strong>rament <strong>de</strong>scarnada i va dirigida, amb paraules<br />
complaents, a apuntalar la tesi tant temps acaronada per la burgesia catalana d’ahir,<br />
d’aleshores i encara d’avui. Una burgesia que es veurà per complet satisfeta amb<br />
aquelles afirmacions. Fet i fet, aquesta reflexió vicentina es mantindrà pràcticament<br />
inalterada durant anys en una part <strong>de</strong>stacable <strong>de</strong> la historiografia catalana. Així, doncs,<br />
amb aquest llenguatge premiós, els socis <strong>de</strong>l Cercle d’Economia que varen anar a la<br />
conferència <strong>de</strong>l 16 d’octubre <strong>de</strong> 1958 sortiren satisfets, com ho estava també la reduïda<br />
part <strong>de</strong> les capes benestants que s’interessava per aquests temes. Ara bé, és cert que la<br />
classe obrera no s’hi veu en les relacions econòmiques esbossa<strong>de</strong>s en aquesta obra <strong>de</strong><br />
Vicens? Al contrari, hi és visible i ben visible, però no pas en les pautes que el concepte<br />
clàssic ens suggeriria. Dit d’una altra manera, l’autor la coneix i la situa, però la pregona<br />
16 El Marqués <strong>de</strong> Remisa: un banquero <strong>de</strong> la época romántica: esbozo <strong>de</strong> biografía, sin retoque y<br />
bosquejo <strong>de</strong>l ambiente financiero <strong>de</strong> su tiempo, Barcelona, [s.n.], 1953.<br />
17 La correspondència amb el seu amic Santiago Sobrequés és un doll d’informació sobre la forma <strong>de</strong><br />
confeccionar els manuals i els recursos editorials bàsics en aquell perío<strong>de</strong> convuls. SOBREQUÉS i<br />
CALLICÓ, Jaume, Història d’una amistat. Epistolari <strong>de</strong> Jaume Vicens i Vives i Santiago Sobrequés i<br />
Vidal (1929-1960),, Vicens Vives, Barcelona, 2000.<br />
18 VICENS i VIVES, Jaume., Notícia <strong>de</strong> Catalunya, Editorial Destino, Barcelona, 1954. “El segle passat<br />
el XIX veié la formació <strong>de</strong> la nova minoria dirigent <strong>de</strong>l país. Damunt la cresta <strong>de</strong> l’onada social per on<br />
ininterrompudament menestrals, obrers i pagesos <strong>de</strong>sembocaren cap a la burgesia d’afers, es pogué recollir<br />
l’escuma <strong>de</strong>ls homes que per llur esperit d’empresa i llur visió <strong>de</strong> les necessitats essencials <strong>de</strong>l país<br />
establiren <strong>de</strong> bell nou els quadres rectors <strong>de</strong> la societat catalana”, p.77-78. No ens ha <strong>de</strong> sorprendre que<br />
s’hagi reeditat tantes vega<strong>de</strong>s. Aquest any s’ha fet a la col·lecció “Jaume Vicens i Vives. Obra escollida”,<br />
1, amb un avantpròleg <strong>de</strong> Borja <strong>de</strong> Riquer.<br />
19 Anys <strong>de</strong>sprés, Jordi Nadal, escriu l’obra fonamental per entendre el nus <strong>de</strong> la qüestió: El fracaso <strong>de</strong> la<br />
Revolución industrial en España, 1814-1913 (Barcelona, Ariel, 1975). Com po<strong>de</strong>m veure, el perío<strong>de</strong> ja<br />
s’ha centrat <strong>de</strong>l tot, ningú no va a cegues i, a les conclusions hi diu: “El caso español es menos el <strong>de</strong> un<br />
late joiner que el <strong>de</strong> un intento, abortado en gran parte, <strong>de</strong> figurar entre los first comers. La historia <strong>de</strong> esta<br />
frustración es la que he intentado explicar...”, p.226.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
46
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
insistència en alguns elements <strong>de</strong> caràcter estamental contribueix més a la difuminació<br />
que a la claredat.<br />
Quan el professor Vicens analitza els obrers ho fa prenent la base certa <strong>de</strong> les<br />
seves condicions d’existència (<strong>de</strong> vida), amb la consciència que sense <strong>de</strong>finir-les<br />
clarament no es pot valorar amb encert cap tipus <strong>de</strong> resposta. Podríem dir clarament que<br />
s’esforça en arribar a establir aquesta relació: condicions i resposta, però que en aquell<br />
moment tan <strong>de</strong>sballestat no podrà situar el <strong>de</strong>sllorigador. Meritòriament busca com pot<br />
aquestes informacions <strong>de</strong> tot punt necessàries i, al mateix temps, fuig d’allò que<br />
aleshores feia la major part <strong>de</strong>ls encastellats historiadors (o altres que s’hi consi<strong>de</strong>raven<br />
<strong>de</strong> forma petulant i errònia) peninsulars 20 . Ara bé, la “classe” no hi és i el conjunt<br />
resultant és un munt <strong>de</strong> peces sense unitat, unes parts que, almenys aparentment, no<br />
tenen ni ordre ni concert. O potser la única unitat que se’ls hi permet a aquests actors és<br />
la <strong>de</strong> l’obra, dit d’una altra manera: aplegar-se dins el sistema... i prou. Hom pot veure<br />
que “grosso modo” i <strong>de</strong> forma encara no ben <strong>de</strong>finida -però, en tot cas prou reflexiva-<br />
lliga l’evolució <strong>de</strong> l’economia amb les condicions <strong>de</strong> vida, <strong>de</strong> treball i, posteriorment,<br />
amb la resposta que la classe obrera dóna a l’explotació a la que és sotmesa. Podríem dir,<br />
però, que encara no es veu capaç <strong>de</strong> renunciar a pensar en una certa base només entorn<br />
<strong>de</strong>l concepte “obrerisme català”; entenent aquesta unitat en els termes <strong>de</strong>l “català” i no<br />
pas en els <strong>de</strong> “l’obrer”. I és que Vicens fa referència principal a aquella sociabilitat <strong>de</strong> la<br />
classe obrera catalana muntada sobre el creixement, el progrés; <strong>de</strong> fet, la que arriba a les<br />
formulacions específiques <strong>de</strong> lluita durant el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> la vaga general <strong>de</strong><br />
1855. Lamentablement la historització completa d’aquesta vaga general no s’ha assolit o<br />
sols s’ha plantejat <strong>de</strong> forma dèbil, qüestió que encara avui ens <strong>de</strong>ixa a mig camí a l’hora<br />
<strong>de</strong> valorar alguna <strong>de</strong> les conclusions <strong>de</strong> Vicens sobre aquella resposta a l’aguda<br />
explotació que comportà la crisi. Però, <strong>de</strong>ixem-ho clar, tot i aquesta discreta topada, la<br />
seva anàlisi te innegables ingredients que seran recollits a bastament en estudis<br />
posteriors 21 .<br />
Vicens entra també <strong>de</strong> forma categòrica en l’embranzida <strong>de</strong>l creixement <strong>de</strong> la<br />
població a Catalunya, en “l’empenta biològica”. No ho fa per a <strong>de</strong>stacar un recurs<br />
explicatiu o didàctic, sinó una nova concepció d’abordar la historització <strong>de</strong>l Vuitcents.<br />
Així, seguint aquest mateix fil argumental, al llibre es fa una distinció clara i prou<br />
precisa entre l’etapa <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mografia basada en la població autòctona i aquella que<br />
reclamarà <strong>de</strong> forma imperiosa l’arribada <strong>de</strong> gent <strong>de</strong> fora <strong>de</strong>l nostre país per a sostenir<br />
20 Per exemple, amb coratge, Vicens Vives titlla <strong>de</strong> ridícules les apreciacions segons les quals els<br />
internacionalistes (<strong>de</strong> signe marxista o bakuninista) eren culpables <strong>de</strong> tots els mals. I afegeix: “els<br />
conflictes socials <strong>de</strong>l segle XIX s’es<strong>de</strong>venen d’acord amb les fluctuacions cícliques imperants en<br />
l’economia <strong>de</strong> mercat obert. Com que l’obrer vivia en unes condicions miserables... tan bon punt el cicle<br />
econòmic comportava una comportava una crisi pregona paraven les fàbriques, s’es<strong>de</strong>venia l’atur forçós i<br />
l’obrer era víctima <strong>de</strong> la misèria i <strong>de</strong> la malaltia”. Industrials i polítics... p.185. Que hom trobi citat un<br />
personatge com Maximiano García Venero no vol dir altra cosa que en feia un ús únicament instrumental<br />
en el <strong>de</strong>sert.<br />
21 Encara que cadascun <strong>de</strong> forma distinta, les aportacions <strong>de</strong> Miquel Izard, Jordi Maluquer <strong>de</strong> Motes i<br />
Jaume Torras intervenen en el perío<strong>de</strong> per a <strong>de</strong>stacar les condicions <strong>de</strong> les classes populars com a<br />
conseqüència <strong>de</strong> la seva innegable participació en el procés industrialitzador. Les sèries aporta<strong>de</strong>s per<br />
Maluquer contribueixen a i<strong>de</strong>ntificar les condicions <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> la classe obrera. Així com algunes parts<br />
<strong>de</strong>staca<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les interpretacions <strong>de</strong> Jaume Torras resumi<strong>de</strong>s en Liberalismo y rebeldía campesina, 1820-<br />
1830, Ariel, Barcelona, 1976 (la seva tesi doctoral és <strong>de</strong>l 1971). Però, la viva redacció <strong>de</strong> Miquel Izard ens<br />
situa sempre en un escenari nou i engrescador: Sin leña y sin peces <strong>de</strong>beremos quemar la barca. Pueblo y<br />
burguesía en la Cataluña contemporánea, Los Libros <strong>de</strong> la Frontera, Barcelona, 1998.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
47
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
l’innegable creixement econòmic que s’està produint <strong>de</strong> forma continuada 22 . Per això,<br />
hom situarà dues fases força ben marca<strong>de</strong>s en la <strong>de</strong>cadència <strong>de</strong>mogràfica catalana 23 . La<br />
primera la veu condicionada pel final <strong>de</strong> la unicitat d’una població autòctona “basada en<br />
l’economia agrària <strong>de</strong> la vinya i el comerç d’exportació colonial”. La segona la situa en<br />
l’inici <strong>de</strong> l’època marcada pel pas a una població catalana que ens en diu “mixta” i que<br />
situa amb tota la cura possible com aquella “centrada en el <strong>de</strong>senvolupament tentacular<br />
<strong>de</strong> la indústria catalana sobre Espanya seguint les venes <strong>de</strong> la xarxa ferroviària, que<br />
acabava <strong>de</strong> ser completada”.<br />
Una vegada hem entrat <strong>de</strong> ple en el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> la síntesi plantejada,<br />
sembla com si la imposant i molt satisfeta figura <strong>de</strong>l marquès <strong>de</strong> Remisa 24 , que es veu a<br />
la primera solapa <strong>de</strong>l llibre, ja ens hagués indicat per on anirien els principals trets. Es<br />
tracta <strong>de</strong> contextualitzar l’equidistància fictícia entre “el ritme <strong>de</strong> l’Europa veïna” per un<br />
cantó i ”l’esgotament gairebé agònic” <strong>de</strong> l’altra banda <strong>de</strong> l’Ebre. En realitat, és una mena<br />
<strong>de</strong> savi garbuix <strong>de</strong> paraules i expressions per indicar d’on som “forçadament” (però no<br />
ho pot pas dir) i per fer <strong>de</strong>l tot avinent la trava <strong>de</strong> la que volem <strong>de</strong>sempallegar-nos (i<br />
aleshores tampoc ho podia dir). Tot plegat no és un “simple” assaig d’història política<br />
amb una base econòmica, o a l’inrevés, perquè Vicens va més enllà i diu que vol<br />
plantejar els primers rudiments d’una “història total” 25 . És potser per això que la<br />
mecànica històrica <strong>de</strong>l Vuitcents ocupa sols una part final; una part que, a la vegada, si<br />
es vol pot actuar com a apretada síntesi. Que aquesta part sigui un xic menor en el volum<br />
<strong>de</strong>l llibre es<strong>de</strong>vé un fruit saborós <strong>de</strong> la nova metodologia que el professor volia aplicar<br />
per centrar acuradament el tema, per fer-lo més entenedor al públic en general i, punt<br />
potser <strong>de</strong> petita vanitat i d’enorme lluita, per esmenar la plana a altres analistes més<br />
“oficials” que fiaven encara en els grans relats buits <strong>de</strong> contingut i sempre elogiosos amb<br />
al po<strong>de</strong>r. Aquí també po<strong>de</strong>m dir que les reflexions no cauran pas en un terreny erm, al<br />
contrari.<br />
Torno a dir que en el seu conjunt, aquest llibre muntat per Vicens sembla caure,<br />
<strong>de</strong>sprendre’s, <strong>de</strong> la ma nua <strong>de</strong>l patrici Gaspar <strong>de</strong> Remisa i Miarons. Un assaig sobre un<br />
prohom que per a Vicens lligava l’abans i el <strong>de</strong>sprés. Una persona que venia directament<br />
d’una adinerada família <strong>de</strong> paraires <strong>de</strong> Voltregà, a la Catalunya interior, un clan amb una<br />
enorme visió <strong>de</strong> futur per a les seves inversions 26 . Dic que el llibre es <strong>de</strong>ixa anar <strong>de</strong><br />
l’expressió d’aquest marquès perquè, lluny <strong>de</strong>ls retrats <strong>de</strong> la rància noblesa castellana<br />
tradicional, ell posa la seva ma sobre un munt <strong>de</strong> papers situats en un moble sobri dins<br />
d’una estança confortable que ja és <strong>de</strong>claradament burgesa. Vicens ho diu ben clar:<br />
“requerim fets concrets, homes als quals referir-nos, i, per això anem a presentar alguns<br />
tipus humans que corresponen a aquesta evolució econòmica general, <strong>de</strong> tipus<br />
22 Anys a venir, el professor Jordi Nadal ens situaria a<strong>de</strong>quadament fent el pròleg <strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong> Josep A.<br />
Van<strong>de</strong>llós, Catalunya poble <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>nt, [1935], Edicions 62, Barcelona, 1985, p.5-22.<br />
23 En aquest sentit, hom pot llegir encara amb profit “Los <strong>de</strong>sequilibrios <strong>de</strong>l siglo XIX” <strong>de</strong> Jordi NADAL,<br />
La población española (siglos XVI a XX), Ariel, Barcelona, 1973 (1a ed 1966).<br />
24 Es tracta <strong>de</strong>l conegut retrat que li feu el pintor Antonio López el 1844 i que està penjat al Museo<br />
Romántico <strong>de</strong> Madrid. De fet, aquesta és la imatge que ha quedat <strong>de</strong>l colossal i astut financer català.<br />
25 No ens hem pas <strong>de</strong> confondre, perquè fou Pierre Vilar (1906-2003) qui per a la nostra jove historiografia<br />
li va imprimir una dinàmica clara al concepte. En realitat, en una història <strong>de</strong> la elit com la que pretenia<br />
Vicens el mot “total” era una altra cosa o bé quedava per complet mancat <strong>de</strong> base. Aron Cohen, Rosa<br />
Congost, Pablo F. Luna (eds.); Pierre Vilar història total, història en construcció, PUV, València, 2006<br />
(en francès, Éditions Syllense, 2006), p.25-37.<br />
26 SERRALLONGA, Joan;“Prohoms, propietaris i artesans <strong>de</strong> camí a la industrialització. La crisi <strong>de</strong>l<br />
Gremi <strong>de</strong> Paraires <strong>de</strong> Voltregà (Osona), 1760-1796”, Manuscrits, 18 (2000), p. 163-184.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
48
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
internacional... el primer és Gaspar <strong>de</strong> Remisa...” 27 . Com va <strong>de</strong>stacar Ernest Lluch, el<br />
nucli central <strong>de</strong> la conferència <strong>de</strong> 1958, on situava aquestes afirmacions, contenia la base<br />
<strong>de</strong> les tesis <strong>de</strong>l llibre que aviat sortiria al carrer. Així, doncs, serà per a tots ben evi<strong>de</strong>nt<br />
que l’historiador Vicens fugí <strong>de</strong>ls vells paràmetres establerts sense cura per analistes que<br />
no superaven ni <strong>de</strong> lluny les exigències d’un treball ben menat i es situà <strong>de</strong> forma prou<br />
autònoma en el complicat panorama historiogràfic d’aquells anys <strong>de</strong> brutalitat. Vicens<br />
bescantava sense fer fressa les dèries d’uns assagistes que escrivien sense consi<strong>de</strong>racions<br />
<strong>de</strong> cap mena tot allò que el po<strong>de</strong>r dictatorial els requeria. Fins i tot, a vega<strong>de</strong>s, aquests<br />
servils “amanuenses” ho escrivien sense que “l’amo” els ho manés explícitament, perquè<br />
estaven entrenats <strong>de</strong>l tot en la subordinació. Enmig d’aquesta conjuntura, un professional<br />
com Vicens vol construir la seva aportació i fer-ho a consciència. La base serà, com en<br />
els anteriors encàrrecs, una recerca prou curosa i exigent emprant els materials<br />
disponibles (que no eren gaires). I amb aquesta trama tan esfilagarsada i amb aquest<br />
ordit farà una síntesi “que s’avingui amb les exigències <strong>de</strong> la nova metodologia<br />
històrica”. De fet, en la confecció <strong>de</strong>l potent i expressiu ín<strong>de</strong>x i, <strong>de</strong>sprés, en la selecció<br />
notablement acurada <strong>de</strong> les biografies encomana<strong>de</strong>s a Monserrat Llorens, ja se’ns<br />
mostren d’una forma ben fefaent les novetoses apreciacions “<strong>de</strong>l llibre”. És tot allò que,<br />
prenent la forma <strong>de</strong> bon tast, l’autor situa al seu breu “advertiment” per a no enganyar<br />
ningú. O sia, un petit escrit per a justificar que passi directament <strong>de</strong> l’aproximació<br />
temàtica a un treball que voldrà més consistent en el llarg terme. Lamentablement,<br />
aquest camí no el va po<strong>de</strong>r recórrer. Es tractava d’aquell estudi que es composa <strong>de</strong><br />
“l’afirmació interna i la <strong>de</strong>limitació externa, en un sentiment d’expansió i, tot seguit, en<br />
una voluntat <strong>de</strong> triomf”. En la reflexió <strong>de</strong> Vicens a la conferència hom ja hi podia veure<br />
reflectit el <strong>de</strong>senvolupament final <strong>de</strong> la tesi que llegim sumàriament a Industrials i<br />
polítics i que havia <strong>de</strong> tenir una tan notable influència en tots aquells que continuaran<br />
l’estudi <strong>de</strong>l segle XIX al complet.<br />
27 VICENS i VIVES, Jaume; “El capità d’indústria espanyol dins els darrers cent anys”, Recerques, 10<br />
(1980), p.163-173, cita p.169. Publicació <strong>de</strong> la conferència que Vicens i Vives pronuncià al Cercle<br />
d’Economia <strong>de</strong> Barcelona el 16 d’octubre <strong>de</strong> 1958. S’edita amb una interessant nota introductòria d’Ernest<br />
Lluch.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
49
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
ANNEX.<br />
En un país subalternitzat pel franquisme més intransigent, situar una Espanya que<br />
progressa només a la perifèria esgarriada és singular. El catedràtic Vicens i Vives es<br />
proposa fer una síntesi sobre aquesta Catalunya <strong>de</strong>l segle XIX. Però, d’immediat, aquest<br />
llarg assaig es converteix en una anàlisi centrada en la burgesia catalana <strong>de</strong>l perío<strong>de</strong>,<br />
<strong>de</strong>ixant <strong>de</strong> banda “la classe més nombrosa i més pobra”. La burgesia és enaltida,<br />
impulsada, elititzada satisfent així aquella petita part <strong>de</strong> les capes benestants que<br />
s’interessaven per aquests temes. Ara bé, ¿la classe obrera no hi és present al llibre <strong>de</strong><br />
Vicens i Vives? Hi és visible, tot i que la insistència en introduir elements estamentals<br />
buits <strong>de</strong> contingut la difumina en un munt <strong>de</strong> peces sense ordre ni concert. Els estudis<br />
que segueixin Vicens hauran <strong>de</strong> soldar les peces ben laboriosament, o sigui, creuar la<br />
trama amb l’ordit per així po<strong>de</strong>r discutir el pes real d’aquells amos i les condicions<br />
també reals <strong>de</strong> la classe obrera.<br />
[1]<br />
Encara que els estudis d’història social i les anàlisis sociològiques estiguin tan<br />
endarrerits al nostre país, ens és permès d’esquematitzar les corrents que<br />
transformaren <strong>de</strong> soca-rel la societat catalana durant la darrera centúria. En<br />
efecte, ens trobem davant d’un procés que reflecteix el moviment general <strong>de</strong> la<br />
societat occi<strong>de</strong>ntal a conseqüència <strong>de</strong>l <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong>l maquinisme i <strong>de</strong>l<br />
capitalisme. Una vegada més, Catalunya recull l’onada <strong>de</strong> la civilització<br />
europea i la tradueix en el seu territori. Si molt abans foren el feudalisme i la<br />
revolució urbana, ara ens trobem amb la propagació <strong>de</strong> la societat burgesa i el<br />
naixement <strong>de</strong> l’obrerisme, que prevalen sobre els residus <strong>de</strong> l’organització<br />
feudal <strong>de</strong>l país i en provoquen la <strong>de</strong>finitiva extinció.<br />
VICENS VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat, Industrials i polítics <strong>de</strong>l segle XIX.<br />
Barcelona, Editorial Vicens-Vives, 1958, p. 111.<br />
[2]<br />
La historia <strong>de</strong>l siglo XIX español ofrece, por otra parte, un rasgo que <strong>de</strong>be<br />
sernos simpático: el <strong>de</strong> su <strong>de</strong>sgarradora autenticidad. Sin aparatos ortopédicos<br />
excesivos, apoyada por el sentimiento romántico <strong>de</strong> la vida, España fue más<br />
España que nunca, por lo menos <strong>de</strong>spués <strong>de</strong>l siglo XV. Esta autenticidad <strong>de</strong>l<br />
siglo XIX es lo que <strong>de</strong>spierta en nosotros cierto sentimiento <strong>de</strong> timi<strong>de</strong>z al<br />
contemplarlo, porque es <strong>de</strong> una sinceridad brutal, en sus pasiones y en sus<br />
choques. La intolerancia y el dogmatismo, el orgullo y el espíritu <strong>de</strong> secta,<br />
provocaron una continua atmósfera <strong>de</strong> guerra civil, que <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1808 a 1876<br />
<strong>de</strong>voró el país y paralizó su <strong>de</strong>sarrollo económico. Evi<strong>de</strong>ntemente España sería<br />
otra cosa en el concierto mundial si durante estos setenta años en lugar <strong>de</strong><br />
pelear hubiera podido trabajar.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
50
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
VICENS VIVES, Jaime, Manual <strong>de</strong> Historia económica <strong>de</strong> España (con la colaboración<br />
<strong>de</strong> Jorge NADAL OLLER, Editorial Vicens-Vives, ), Barcelona, [1a ed. 1959] 1972<br />
(9a), p. 552.<br />
[3]<br />
Si poguéssim imaginar estadísticament el pes <strong>de</strong>l grup industrial tèxtil català <strong>de</strong>l<br />
segle XIX, jo no vacil·laria a concedir-li el 55% <strong>de</strong> la totalitat <strong>de</strong> l’esforç emprat<br />
per la indústria espanyola en el conjunt <strong>de</strong> l’economia. És a dir, aquests quatrecents<br />
homes <strong>de</strong> Barcelona aconseguiren en l’espai <strong>de</strong> vint anys [1866-<br />
1886]representar més <strong>de</strong> la meitat <strong>de</strong> l’economia industrial espanyola. I gràcies<br />
a aquest impuls, com veurem més tard, va ser possible tot el trànsit o l’intent <strong>de</strong><br />
trànsit d’una economia agrària espanyola a un tipus econòmic mo<strong>de</strong>rn.<br />
VICENS i VIVES, Jaume, “El capità d’indústria espanyol <strong>de</strong>ls darrers cent anys”, Editat<br />
per Ernest Lluch, Recerques, 10 (1980), p.159-173, cita p.165.<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
51
DOSSIER-2011 ISSN 1696-4403 Joan Serrallonga<br />
Una mirada que en feu sorgir… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
52
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa carlina lleidatana:<br />
recursos econòmics i publicitat<br />
Francesc Closa (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Lleida)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
En el següent article es pretén analitzar els mecanismes que va emprar la premsa doctrinal carlina al<br />
llindar <strong>de</strong>l segle XIX amb el XX per a autofinançar-se. Ho exemplifiquem en dos diaris lleidatans –El<br />
Almogávar Leridano i El Loredan- dirigits, respectivament, per Salvador Morales i Roger <strong>de</strong> Llúria.<br />
D’ambdòs ens interessa especialment la publicitat, font principal <strong>de</strong>ls ingressos, que hi inserien així com la<br />
seva ubicació en els diaris citats. Aquestes connoten els trets essencials d’una tipologia <strong>de</strong> premsa<br />
essencialment partidista, i<strong>de</strong>ològica i política cada cop més allunyada <strong>de</strong>ls postulats i la gestió<br />
empresarials <strong>de</strong>ls grans mitjans <strong>de</strong> comunicació escrits.<br />
En el siguiente artículo se preten<strong>de</strong> analizar los mecanismos empleados en la prensa doctrinal carlina en el<br />
umbral <strong>de</strong>l siglo XIX con el XX para autofinanciarse. Lo ejemplificamos en dos diarios leridanos – El<br />
Almogávar Leridano y El Loredan- dirigidos, respectivamente, por Salvador Morales y Roger <strong>de</strong> Llúria.<br />
De ambos nos interesa especialmente la publicidad, fuente principal <strong>de</strong> los ingresos que ingresaban, así<br />
como su ubicación en los diarios citados. Estas connotan los rasgos esenciales <strong>de</strong> una tipología <strong>de</strong> prensa<br />
esencialmente partidista, i<strong>de</strong>ológica y política cada vez más alejada <strong>de</strong> los postulados y <strong>de</strong> las gestiones<br />
empresariales <strong>de</strong> los gran<strong>de</strong>s medios <strong>de</strong> comunicación escritos.<br />
The following article aims to analyze the mechanisms used by the doctrinal Carline press at the end of the<br />
19 th century and beginning of the twentieth in or<strong>de</strong>r to finance themselves. We will exemplify it with two<br />
newspapers from Lleida –El Almogávar Leridano and El Loredan- directed by Salvador Morales and<br />
Roger <strong>de</strong> Llúria respectively. We are especially interested in their advertisements -their main source of<br />
income-, the publicists’ origins and their location in the cited newspapers. They both connote the essential<br />
features of a press typology essentially biased, i<strong>de</strong>ological and political, which is moving away from the<br />
postulates and the business management of the most important written media.<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Premsa doctrinal, publicitat, Lleida, segle XIX<br />
Prensa doctrinal, publicidad, Lleida, siglo XIX<br />
Doctrinal press, advertisement, Lleida, 19 th century<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa catòlica és un estudi encara pen<strong>de</strong>nt 1 . Al llarg <strong>de</strong>l darrer<br />
1 Per aprofundir en la premsa carlina i catòlica <strong>de</strong> la darrera meitat <strong>de</strong>l segle XIX po<strong>de</strong>u consultar:<br />
CANAL i MORELL, Jordi; “El carlisme a la Restauració (1875-1923)”, a l’Avenç, 154 (1991), pp.34-55;<br />
“Els éxits i els fracassos <strong>de</strong>l “carlisme nou” (1889-1900): una aproximació <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Catalunya<br />
occi<strong>de</strong>ntal”, a , Conxita MIR (ed.); Actes: carlins i integristes: Lleida segles XIX-XX, I.E.I., Lleida, 1993,<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
53
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
terç <strong>de</strong>l segle XIX s’en<strong>de</strong>gà un procés <strong>de</strong> diversificació periodística. Per una banda, una<br />
primera tipologia periodística gestionada cada cop més en postulats empresarials<br />
començà a emprar nous mèto<strong>de</strong>s <strong>de</strong> publicitat basats en l’explotació <strong>de</strong> la combinació<br />
entre la intensificació <strong>de</strong> la publicitat i l’increment <strong>de</strong> les ven<strong>de</strong>s. Més publicitat era<br />
equivalent a donar més importància, un major pes i un creixent nombre <strong>de</strong> pàgines a<br />
l’activitat publicitària. La tímida mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong> la premsa espanyola 2 , respecte<br />
l’europea i la nord-americana, es materialitzaria en la millora <strong>de</strong> la presentació, <strong>de</strong>l<br />
format i <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> pàgines <strong>de</strong>l diari (capçalera, fotografia, dibuix, major mobilitat a<br />
la primera pàgina...), la generalització <strong>de</strong>ls titulars, 3 un increment en el nombre <strong>de</strong><br />
reportatges i entrevistes, la utilització d’un llenguatge més agressiu (seguint paràmetres<br />
<strong>de</strong> la premsa groga nord-americana) i d’un major grau <strong>de</strong> sensacionalisme (especialment<br />
amb les temàtiques referi<strong>de</strong>s a la guerra <strong>de</strong> Cuba 4 ) i, en darrer lloc, ampliant el ventall <strong>de</strong><br />
les notícies oferi<strong>de</strong>s 5 (creixent nombre <strong>de</strong> pàgines referi<strong>de</strong>s a notícies <strong>de</strong> caire<br />
internacional, esport, oci i cultura).<br />
Ara bé, què succeïa amb la premsa partidista i política que no seguia postulats<br />
empresarials? En termes generals, molts <strong>de</strong>ls diaris representatius <strong>de</strong>ls partits mo<strong>de</strong>rat i/o<br />
pp.127-145; “El Carlisme catalanista a la fi <strong>de</strong>l segle XIX: Joan Bardina i (1897-<br />
1900)”, Recerques, 34 (1996), pp.47-71; “La darrera carlinada”, a DDAA, Història, política, societat i<br />
cultura als Països Catalanas. Vol. 7, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996, pp.112-120; CLOSA, F;<br />
“Les funcions <strong>de</strong> la premsa en el procès <strong>de</strong> renovació <strong>de</strong>l carlisme (1890-1908)”, al VII Seminari<br />
d’Història <strong>de</strong>l Carlisme. Fenomen religiós i Carlisme, Solsona, Fundació Pública Comarcal Francesc<br />
Ribalta, 2004, pp.85-104; DUFORT, Gerard; “La Crónica religiosa: un intento <strong>de</strong> liberalismo cristiano,<br />
¿español o francés?”, a Alberto GIL NOVALES (ed.); La prensa en la revolución liberal: España,<br />
Portugal y América Latina, Madrid, Universidad Complutense <strong>de</strong> Madrid, 1983, pp.57-67; FERNANDEZ<br />
SEBASTIAN, Javier; “El nacimiento <strong>de</strong>l fuerismo mo<strong>de</strong>rado. Prensa vasca en torno a la Primera guerra<br />
carlista”, a Joseba AGIRREAZKUENAGA i J. Ramón URQUIJO (ed.); 150 años <strong>de</strong>l Convenio <strong>de</strong><br />
Bergara, pp.319-401; FRADERA, Josep M; “Balmes i les revistes <strong>de</strong> religió a Barcelona (1838-1845)”, a<br />
Jordi FIGUEROLA (ed.); Osona y Catalunya al segle XIX. Estudis d’història, Eumo editorial, Vic, 1990,<br />
pp.83-113; HIBBS-LISSORGUES, Solange; Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904), Instituto<br />
<strong>de</strong> Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 1995; MUNDET, Josep Maria; El Restaurador Catalán i la primera<br />
guerra carlina, Rafael Dalmau, Barcelona, 1980; SERRANO, José Francisco; “Apuntes para la<br />
comprensión <strong>de</strong> la prensa católica”, a DDAA, Retos <strong>de</strong> la Sociedad <strong>de</strong> la Información. Estudios <strong>de</strong><br />
comunicación en honor <strong>de</strong> la doctora María Teresa Aubach, Universidad Pontificia <strong>de</strong> Salamanca,<br />
Salamanca, 1997, pp.647-654; URIGÜEN, Begoña; “La prensa contrarrevolucionaria durante el Reinado<br />
<strong>de</strong> Isabel II”, a Alberto GIL NOVALES (ed.); La prensa en la revolución liberal: España, Portugal y<br />
América Latina, Universidad Complutense <strong>de</strong> Madrid, Madrid, 1983, pp.583-612.<br />
2 Així es posa <strong>de</strong> manifest en les obres que citem a continuació: GOMEZ MOMPART, José Luis;<br />
“¿Existió en Espanya prensa <strong>de</strong> masas? La prensa en torno a 1900”, a Jesús TIMOTEO; Historia <strong>de</strong> los<br />
medios <strong>de</strong> comunicación en España. Periodismo, imagen y publicidad (1900-1990), Ariel, Barcelona 1989<br />
i GOMEZ, Josep Luís; La génesi <strong>de</strong> la premsa <strong>de</strong> masses a Catalunya (1902-1923), Pòrtic, Barcelona,<br />
1992.<br />
3 A diferència <strong>de</strong>ls actuals els <strong>de</strong>cimonònics eren molt més genèrics i, generalment, no empraran verbs.<br />
4 Amb una visió més àmplia <strong>de</strong>s d’un vessant publicitari i comercial. Sobre aquesta tipologia <strong>de</strong> premsa<br />
po<strong>de</strong>u consultar: COMPANYS MONCLÚS, Julián; “De la explosión <strong>de</strong>l Maine a la ruptura <strong>de</strong> relaciones<br />
diplomáticas entre Estados Unidos y España (1898)”, Espai/Temps, 4 (1989) i <strong>de</strong>l mateix autor “Dos estils<br />
<strong>de</strong> premsa al 98”, a DDAA, Miscel.lànea. Homenatge a Josep Lladonosa, IEI, Lleida, 1992, pp.637-642.<br />
En ambdòs obres pot observar-se l’important paper jugat per la premsa groga nordamericana en el<br />
conflicte hispano-americà durant la guerra que els enfrontà l’any 1898. Són també <strong>de</strong>stacables les <strong>de</strong><br />
Maria José Ruiz Acosta, <strong>de</strong>stacables: Sevilla e hispanoamerica. Prensa y opinión pública tras el Desastre<br />
<strong>de</strong> 1898, Sevilla, CSIC, 1996 i “La prensa sevillana ante los acontecimientos <strong>de</strong>l 98”, a Investigaciones<br />
Históricas, Universidad <strong>de</strong> Valladolid, 17 (1997), pp.191-205.<br />
5 En els diaris gestionats empresarialment cada cop hi hagué un major nombre d’informació que responia a<br />
les diverses matèries i objectes <strong>de</strong>mandats pels lectors (economia, cultura, esports...) i que fou possible<br />
gràcies a l’acceleració <strong>de</strong>ls mitjans tecnològics. Aquesta tendència fou paral·lela a l’auge <strong>de</strong> periòdics no<br />
diaris <strong>de</strong> caire monotemàtic, reflex <strong>de</strong> la creixent complexitat i riquesa <strong>de</strong> la vida social espanyola.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
54
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
progressista eren finançats per gent adinerada, com banquers i terratinents. La tendència<br />
general va ser, però, la d’incrementar el nombre i la importància donada als anuncis, a la<br />
publicitat i al nombre <strong>de</strong> subscriptors en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong>l finançament personalista<br />
d’industrials i burgesos. Això va ser possible gràcies a que gran part <strong>de</strong>ls anuncis es<br />
publicaven en els diaris <strong>de</strong> gran tirada a nivell nacional, fet que anà en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong> la<br />
premsa doctrinal, provinciana i local. Precisament aquesta, <strong>de</strong> forma creixent, tendí a<br />
caracteritzar-se per tenir una escassa tirada, unes quatre planes plenes d’articles<br />
doctrinals, alguns literaris, amb informació <strong>de</strong> segona mà retallada d’altres diaris i amb<br />
una darrera pàgina on s’hi encavien un reduït nombre d’anuncis referits a publicacions<br />
religioses, novel·les costumistes, productes alimentaris o moda.<br />
En el següent article intentarem doncs disseccionar els mecanismes<br />
d’autofinançament emprats per dos <strong>de</strong>ls principals òrgans portaveus <strong>de</strong>l carlisme<br />
lleidatà: El Almogávar Leridano i El Loredan. Ambdòs s’emmarquen en el procés<br />
regenerador i reestructurador en<strong>de</strong>gat a partir <strong>de</strong> l’escissió l’any 1888 vers l’integrisme<br />
catòlic. La nova estratègia <strong>de</strong>l partit carlí es basaria en l’abandomanent <strong>de</strong> la via<br />
armada, 6 un reposicionament <strong>de</strong>l partit carlí respecte al sistema <strong>de</strong>mocràtic 7 , la<br />
intensificació <strong>de</strong> l’associacionisme carlí i, en darrer terme, l’increment <strong>de</strong> la premsa i els<br />
mitjans <strong>de</strong> comunicació propis. Llau<strong>de</strong>r, director <strong>de</strong>l diari El Correo Catalán, <strong>de</strong>finia<br />
aquesta nova perspectiva essencialment en quatre punts: 8 a) abandó <strong>de</strong> la política i<br />
l’opció combativa i violenta, b) reafirmà el principi d’autoritat <strong>de</strong>l preten<strong>de</strong>nt, c) críticà<br />
la centralització i, per últim, d) s’oposà a l’integrisme inspirat en la figura <strong>de</strong> Nocedal.<br />
Catalunya fou l’escenari on arrelà amb més força tota aquesta nova<br />
reestructuració. Canvis que anaren acompanyats per l’aparició d’un gran nombre <strong>de</strong><br />
diaris, revistes i fulletons <strong>de</strong> caire local i regional que mantingueren, especialment durant<br />
els anys noranta, una notòria activitat educadora, adoctrinadora i propagandística.<br />
L’exemple paradigmàtic el constitueix El Correo Catalán, òrgan que va saber combinar<br />
la puresa i<strong>de</strong>ològica <strong>de</strong>l partit polític amb les necesitats <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>rn periodisme<br />
informatiu 9 . Dirigit per Llau<strong>de</strong>r, establí una renovació <strong>de</strong>l diari incrementant els seus<br />
6 Ahora que los periódicos liberales parece que abandonan el tan manoseado tema <strong>de</strong> la agitación<br />
carlista...(...) Sea qualquiera el verda<strong>de</strong>ro carácter, pues a la hora presente todavía lo ignoramos, <strong>de</strong> la<br />
partida armada que se levantó en la provincia <strong>de</strong> Teruel, lo que parece indudable es que aquella<br />
ostentaba color carlista, ó que <strong>de</strong> carlista iba disfrazada. (...) Debe tenerse en cuenta que aquella<br />
comarca, eminentemente agrícola, está sufriendo una crisis tan aguda como jamas se ha conocido; que en<br />
ella el Gobierno tiene hoy que hechar mano <strong>de</strong>l ejército para cobrar las contribuciones, y que los<br />
braceros carecen muchos dias <strong>de</strong> pan que llevarse a la boca. A pesar <strong>de</strong> todas esas circunstancias tan<br />
favorables para que el fuego prendiera, los leales carlistas <strong>de</strong>l Maestrazgo han resistido a la tentación,<br />
para ellos tan vehemente, y ni uno solo ha ido á engrosar la partida Castelnou. (...) Pues bien; es preciso<br />
<strong>de</strong>mostrar a todos que ni estamos dispuestos a promover una guerra civil como aquellas, ni esta es<br />
necesaria, porque la España <strong>de</strong> hoy no es la España <strong>de</strong> 1872, ni son las mismas circunstancias. Hay que<br />
enseñar a todos los hombres <strong>de</strong> buena fé que, no somos los heraldos <strong>de</strong> la guerra civil, sino la reserva que<br />
Dios tiene dispuesta para salvar a España cuando parezca que ha llegado el momento <strong>de</strong> la catástrofe, a<br />
El Loredan, 62 (28 marzo 1896), pp1-2. Altres textos amb un i<strong>de</strong>ari paral·lel: LA MARGARITA, “El<br />
nuevo carlismo”, a El Almogavar Leridano, núm. 532, p. 3; “La renovación carlista”, a El Almogavar<br />
Leridano, núm. 88, p.1.<br />
7 El partit carlí, entre els anys 1895 i 1897, s’havia convertit en el més estructurat <strong>de</strong> l’arc polític espanyol.<br />
8 Resumit <strong>de</strong> l’obra HIBBS-LISSORGUES, Solange, Iglesia, prensa y sociedad en España (1868-1904),<br />
Alicante, Instituto <strong>de</strong> Cultura Juan Gil-Albert, 1995, pp. 322-330.<br />
9 Per a una primera aproximació a la premsa catalana noucentista po<strong>de</strong>u consultar: DD.AA; 200 anys <strong>de</strong><br />
premsa diària a Catalunya: 1792-1992, Fundació Caixa <strong>de</strong> catalunya, Barcelona, 1995; FIGUERES,<br />
Josep Maria; La premsa catalana, Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1989; les obres <strong>de</strong> GUILLAMET,<br />
Jaume; La premsa comarcal: un mo<strong>de</strong>l català <strong>de</strong> periodisme popular, Generalitat <strong>de</strong> Catalunya,<br />
Barcelona, 1983; La premsa a Catalunya, Diputació <strong>de</strong> Barcelona, Barcelona, 1988; La formació <strong>de</strong> la<br />
premsa mo<strong>de</strong>rna. Periodisme informatiu, polític i cultural a la barcelona progressista: 1841-1843,<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
55
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
serveis informatius, establint corresponsalies a Paris i incorporant-hi com a<br />
col.laboradors a <strong>de</strong>staca<strong>de</strong>s figures <strong>de</strong> la intel.lectualitat literària carlista com Francisco<br />
Navarro Villoslada, José María Pereda i Ricardo Léon. A part <strong>de</strong> El Correo Catalán i El<br />
Correo Español, els dos grans diaris carlins, també n’aparegueren, a les darreries <strong>de</strong>ls<br />
anys vuitanta i principis <strong>de</strong>l noranta, d’altres a províncies com El Baluarte <strong>de</strong> Girona, El<br />
Correo <strong>de</strong> la Provincia <strong>de</strong> Tarragona, El Almogávar Leridano (1892-1894), El Nuevo<br />
Cruzado (1896-1897), L’Almogàver <strong>de</strong> Vic (1882) o El Estandarte <strong>de</strong> Tortosa. 10 (annex<br />
1).<br />
Seguint el fil conductor <strong>de</strong>l present article passem tot seguit a intentar analitzar<br />
quins mecanismes emprava la premsa local 11 carlina, exemplificada en el cas lleidatà,<br />
per subsistir econòmicament. El primer que hem <strong>de</strong> dir és que <strong>de</strong>sconeixem el nombre<br />
total <strong>de</strong> subscriptors <strong>de</strong> cada mitjà, però probablement no conformarien un grup molt<br />
nombrós. Cal pensar que els lectors serien bàsicament individus propers a l’i<strong>de</strong>ari polític<br />
<strong>de</strong>l partit carlí, els resultats electorals <strong>de</strong>l qual no eren molt satisfactoris 12 . Tampoc no<br />
tenim referències explícites sobre les <strong>de</strong>speses <strong>de</strong>l diari 13 , per tant és quelcom dificil<br />
establir una relació econòmica <strong>de</strong>ls diaris. Tot i això, l’estructura <strong>de</strong>l diari, la manca <strong>de</strong><br />
notícies <strong>de</strong> primera mà així com la utilització d’articles i <strong>de</strong> notícies, probablement<br />
gratuïts, arriba<strong>de</strong>s via telègraf, fan pensar que la impremta i el paper eren les <strong>de</strong>speses<br />
més nombroses. Allò que interessava als diaris polítics i <strong>de</strong> partit era difondre la seva<br />
CEDIC, Barcelona, 1993; TASIS, Rafael i TORRENT, Joan, Historia <strong>de</strong> la premsa catalana, ed.<br />
Bruguera, Barcelona, 1966.<br />
10 Acompanyant els diaris, veieren la llum tot un seguit <strong>de</strong> setmanaris, revistes i editorials que també cal<br />
tenir en compte (Almanaque Carlista, Biblioteca Popular Carlista o La Hormiga <strong>de</strong> Oro). Es també el<br />
moment en què comencen a veure la llum una tipologia <strong>de</strong> premsa tradicionalista escrita en català. Títols<br />
com L’Espurna (1888), La Llagosta (1888), Lo Crit d’Espanya (1889), l’Almogàver (1902), La Barretina<br />
(1903), La Ban<strong>de</strong>ra Regional (1907) o l’Almogàver <strong>de</strong> Lleida (1908) en són una petita mostra. Entre<br />
aquests hi <strong>de</strong>stacà el setmanari Lo Mestre Titas dirigit per un jove carlí, Joan Bardina, on també hi<br />
participà activament Manel Roger <strong>de</strong> Llúria. Entre els punts en comú d’ambdós estigué la <strong>de</strong>fensa a<br />
ultrança <strong>de</strong>l carlisme i <strong>de</strong>l catalanisme, fet aquest darrer que els hi suposaria l’enfrontament amb Llau<strong>de</strong>r<br />
(Canal, Jordi, “El carlisme catalanista a la fi <strong>de</strong>l segle XIX: Joan Bardina i “Lo Mestre Titas” (1897-<br />
1900)” a Recerques, 34 (1996), pp.47-71.<br />
11 Al llarg <strong>de</strong>l segle XIX la premsa local i provincial adquirí major notorietat en moltes zones d’Espanya.<br />
Existeixen a hores d’ara un bon grapat d’estudis que així ens ho confirmen, però manquen anàlisis<br />
comparatius que ens permetin establir paral·lelismes o bé divergències temàtiques i geogràfiques. A mo<strong>de</strong><br />
d’exemple, malgrat no pretenem ser exhaustius, <strong>de</strong>staquem les següents obres: ALMUIÑA<br />
FERNANDEZ, Celso; La prensa vallisoletana durante el siglo XIX (1808-1894), Instituto Cultural<br />
Simancas, Valladolid, vol. I, 1977; BOTREL, Jean François; “La prensa en las provincias: propuestas<br />
metodológicas para su estudio”, a Historia Contemporánea, 8, pp. 193-214; CRESPO PEREZ, Antonio;<br />
“Dos siglos y medio <strong>de</strong> prensa en la ciudad <strong>de</strong> Murcia (1706-1939)”, a GONZALEZ CASTAÑO, Juan<br />
(Coord.); La prensa local en la región <strong>de</strong> Murcia (1706-1939), Universidad <strong>de</strong> Murcia, 1996, pp.15-33;<br />
GONZALEZ CASTAÑO, Juan (Coord.); La prensa local en la región <strong>de</strong> Murcia (1706-1939),<br />
Universidad <strong>de</strong> Murcia, 1996; MOLINA, José Luis; “La prensa periódica en Lorca (1820-1939)”, a<br />
GONZALEZ CASTAÑO, Juan (Coord.); La prensa local en la región <strong>de</strong> Murcia (1706-1939),<br />
Universidad <strong>de</strong> Murcia, 1996, pp.49-68; ROMAN PORTAS, Merce<strong>de</strong>s; Historia <strong>de</strong> la Voz <strong>de</strong> Galicia<br />
(1882-1939), Servicio <strong>de</strong> Publicación Universida<strong>de</strong> <strong>de</strong> Vigo, 1997; SIMON, María <strong>de</strong>l Carmen; “La<br />
prensa local como fuente <strong>de</strong> la pequeña historia”, a La Prensa Española durante el siglo XIX. Actas <strong>de</strong> las<br />
I Jornadas <strong>de</strong> especialistas en prensa Regional y Local, Instituto <strong>de</strong> Estudios Almerienses, 1987.<br />
12 Com ha posat <strong>de</strong> manifest Conxita Mir en l’obra Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita<br />
electoral, Publicacions <strong>de</strong> l’Abadia <strong>de</strong> Montserrat, Barcelona, 1985.<br />
13 Generalment els estudis en aquesta línia apunten a que la <strong>de</strong>spesa més gran a finals <strong>de</strong>l segle XIX era el<br />
paper, que suposava el 37% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> <strong>de</strong>speses <strong>de</strong>l diari El Siglo Futuro. Per sota s’hi trobaven les<br />
<strong>de</strong>speses <strong>de</strong> personal, la impressió, el timbre i el telègraf. BARRERA, Carlos i SANCHEZ ARANDA,<br />
J.J.; Historia <strong>de</strong>l periodismo español, Ediciones Universidad <strong>de</strong> Navarra, Pamplona, 1992.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
56
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
política 14 . Els subscriptors i els anunciants no conformaven un potencial empresarial,<br />
però sí la base essencial per al seu sosteniment. Centrarem l’article en l’anàlisi <strong>de</strong> les<br />
da<strong>de</strong>s que ofereixen els anuncis publicats a El Almogavar Leridano i al setmanari El<br />
Loredan, emfasitzant els noms i les temàtiques <strong>de</strong> les empreses anuncia<strong>de</strong>s així com el<br />
seu lloc d’origen 15 .<br />
El Almogavar Leridano (1892-1896):<br />
La base <strong>de</strong> la recerca publicitària s’ha dut a terme mitjançant la consulta <strong>de</strong>ls cent<br />
seixanta-un números conservats d’aquest diari 16 . El nombre total d’anunciants que<br />
po<strong>de</strong>m trobar a les pàgines <strong>de</strong>l rotatiu és <strong>de</strong> 47, fet que suposa l’existència <strong>de</strong> 857<br />
anuncis. Tenint en compte que el nombre <strong>de</strong> diaris amb publicitat és <strong>de</strong> 153, cal<br />
constarar l’aparició d’una mitjana <strong>de</strong> 5’60 anuncis a cada número d’El Almogavar<br />
Leridano.<br />
Generalment, la publicitat a la premsa noucentista, especialment a la <strong>de</strong> caire local<br />
i regional, era present en la darrera pàgina. Salvador Morales, director d’El Almogavar<br />
Leridano, en canvi establí un doble procés publicitari. Gran part <strong>de</strong>ls anuncis es trobaven<br />
insertats exclusivament en la quarta pàgina (54’77%), però la capçalera també era<br />
emprada publicitàriament (45’10% <strong>de</strong>ls casos), amb la finalitat <strong>de</strong> captar l’atenció <strong>de</strong>ls<br />
lectors. Lògicament no po<strong>de</strong>m afirmar que la premsa tractada estigui gestionada ni tingui<br />
una vocació ni una finalitat empresarial, però sí que po<strong>de</strong>n observar-se certes tendències<br />
a utilitzar la publicitat com una font clau en el finançament <strong>de</strong> la mateixa 17 .<br />
L’origen <strong>de</strong>ls publicistes es<strong>de</strong>vé bàsicament endogàmic (Quadre 1). Més <strong>de</strong> la<br />
meitat <strong>de</strong>ls anunciants són <strong>de</strong> la pròpia ciutat (57’44%), seguits <strong>de</strong> ben aprop per<br />
productes i empreses provinents directament <strong>de</strong> Barcelona (17’02%) o bé amb sucursal a<br />
les terres <strong>de</strong> Lleida (10’63%). En quart lloc es situen empreses madrilenyes (6’38%) i,<br />
en darrer terme, amb una menor significació, empreses ubica<strong>de</strong>s als voltant <strong>de</strong> Lleida,<br />
com les Borges Blanques (2’12%) i Cervera (2’12%). Còmputs quantitatius paral·lels<br />
po<strong>de</strong>n establir-se a l’hora <strong>de</strong> <strong>de</strong>finir el nombre i procedència <strong>de</strong>ls anuncis. La tendència<br />
general <strong>de</strong>scrita continua mantenint-se, però cal tenir en compte l’increïble augment <strong>de</strong><br />
la publicitat d’empreses i comerços lleidatans, els quals acaparen més <strong>de</strong>l 70% <strong>de</strong>l total<br />
<strong>de</strong> la publicitat. La tendència <strong>de</strong>ls anuncis provinents <strong>de</strong> productes i/o empreses <strong>de</strong><br />
Barcelona es manté (16’10%), el nombre d’anuncis d’empreses <strong>de</strong> Barcelona amb<br />
sucursal a la província <strong>de</strong> Lleida disminueix lleugerament (passa <strong>de</strong>l 10’63% <strong>de</strong>ls<br />
anunciants a tenir un 7% <strong>de</strong>ls anuncis publicats) i en els darrers llocs s’observa una<br />
tímida davallada <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong>ls anunciants (representen únicament un 0`22% <strong>de</strong>ls<br />
14 Po<strong>de</strong>u consultar aquesta temàtica en les nostres obres: “Les funcions <strong>de</strong> la premsa en el procès <strong>de</strong><br />
renovació <strong>de</strong>l carlisme (1890-1908)”, al VII Seminari d’Història <strong>de</strong>l Carlisme. Fenomen religiós i<br />
Carlisme, Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, Solsona, 2004, pp.85-104 i “Renovació,<br />
dissidència i conspiració: l’associacionisme carlí al Ponent català (1876-1936)”, al VIII Seminari<br />
d’història <strong>de</strong>l carlisme. Miscel·lània carlina, Fundació Pública Comarcal Francesc Ribalta, Solsona, 2006,<br />
pp.43-60.<br />
15 Per tenir una visió més àmplia <strong>de</strong> la premsa lleidatana po<strong>de</strong>u adreçar-vos a la següent bibliografia:<br />
ROMERO, Emilio; “Una exposición <strong>de</strong> prensa en Lérida”, a Gaceta Prensa Española, marzo 1943;<br />
ROSELL i PUJOL, Josep A; La premsa a Lleida, Lleida, Col.lecció La Banqueta núm. 8, Ajuntament <strong>de</strong><br />
Lleida, 1987; SOL, José; “Prensa actual” a Ilerda, 1946, <strong>de</strong>l mateix autor “Prensa Leridana <strong>de</strong> la Primera<br />
Mitad <strong>de</strong>l siglo”, a Ciudad, IX (1951), pp.136-137; SOL CLOT, Romà; 150 años <strong>de</strong> prensa leridana,<br />
Lérida, I.E.I., 1964 i <strong>de</strong>l citat autor ”La premsa <strong>de</strong> Lleida en català”, a Ressò <strong>de</strong> Ponent, 56 (1987).<br />
16 D’aquests, un total <strong>de</strong> 153 presentaven publicitat, mentre que en els vuit restants no n’hi havia <strong>de</strong> cap<br />
tipus. La consulta ha estat realitzada en l’Arxiu Municipal <strong>de</strong> Lleida i l’Hemeroteca Municipal <strong>de</strong> Madrid.<br />
17 Tenim documentat un únic cas d’un anunci insertat en la tercera pàgina, fet que representa un fet<br />
extraordinari. Dissortadament, no té cap valor significatiu (0’11%).<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
57
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
anuncis publicats).<br />
Quadre 1: Nombre i procedència <strong>de</strong>ls anunciants i anuncis d’El Almogavar Leridano:<br />
Lloc d’origen Nº<br />
d’anunciants<br />
Lleida 27<br />
Barcelona 8<br />
Barcelona amb<br />
sucursal<br />
Madrid 3<br />
Borges Blanques 1<br />
Cervera 1<br />
Desconeguts 2<br />
5<br />
% Lloc d’origen Nº<br />
d’anuncis<br />
57’<br />
44<br />
17’<br />
02<br />
10’<br />
63<br />
7’3<br />
8<br />
2’1<br />
2<br />
2’1<br />
2<br />
4’<br />
25<br />
Font: elaboració pròpia a partir <strong>de</strong>l diari El Almogavar Leridano.<br />
Lleida 604<br />
Barcelona 138<br />
Barcelona amb<br />
sucursal<br />
Madrid 49<br />
Borges Blanques 1<br />
Cervera 1<br />
Desconeguts 4<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
%<br />
70’<br />
47<br />
16’<br />
10<br />
60 7<br />
Això connota una premsa local carlina que es nodreix, <strong>de</strong>s d’un vessant financer,<br />
<strong>de</strong> publicistes provinents, majoritàriament, <strong>de</strong>ls cercles econòmics locals<br />
complementant-ho amb inputs circumscrits originàrament a Barcelona i Madrid. Per<br />
contra, la incidència <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong>l territori provincial a la premsa elaborada a la capital<br />
és minoritària i, fins i tot, insignificant.<br />
Entre les temàtiques més anuncia<strong>de</strong>s cal <strong>de</strong>stacar les relaciona<strong>de</strong>s amb el món <strong>de</strong> la<br />
sanitat i la higiene (Quadre 2). El tercer lloc l’ocupen les agències asseguradores<br />
(10’63%), seguit <strong>de</strong> ben aprop per impremtes i llibreries (8’51%) i productes per vestir<br />
(6’38%). La part més baixa <strong>de</strong>l quadre la constitueixen, essencialment, elements bàsics<br />
<strong>de</strong>l sector comercial i/o terciari com productes alimentaris (aliments peribles i<br />
xocolates), vins, dipòsits per a l’emmagatzematge d’aliments, estris per a les llars<br />
(vidres, estufes, llits, fusteries) i, en darrer terme, productes personals com sabates,<br />
sabons o bisuteria.<br />
Quadre 2: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons les temàtiques a El Almogavar Leridano:<br />
Tematica<br />
Nº<br />
anunciants<br />
% Nº anuncis %<br />
Clíniques/farmàcies 8 17’02 312 36’40<br />
Productes medicinals 8 17’02 74 8’63<br />
Agències<br />
asseguradores<br />
5 10’63 116 13’53<br />
Impremtes / llibreries 4 8’51 127 14’81<br />
Roba 3 6’38 77 8’98<br />
Comestibles 2 4’25 7 0’81<br />
5’7<br />
1<br />
0’1<br />
1<br />
0’1<br />
1<br />
0’4<br />
6<br />
58
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
Xocolata / Pastisseria 2 4’25 16 1’86<br />
Dipòsits per a<br />
productes<br />
2 4’25 2 0’23<br />
Licors / Vins 2 4’25 18 2’10<br />
Bisuteria 1 2’12 23 2’68<br />
Col·legis 1 2’12 1 0’11<br />
Vidres 1 2’12 4 0’46<br />
Estufes 1 2’12 6 0’70<br />
Llits 1 2’12 36 4’20<br />
Petardos 1 2’12 23 2’68<br />
Posa<strong>de</strong>s 1 2’12 2 0’23<br />
Sabateria 1 2’12 3 0’35<br />
Fusteria 1 2’12 5 0’58<br />
Font: elaboració pròpia a partir <strong>de</strong> El Almogavar Leridano.<br />
El nombre d’anuncis publicats per aquestes empreses mostra divergències<br />
rellevants. La relació temàtica i quantitativa establerta segons el nombre d’anunciants no<br />
pot generalitzar-se a l’hora d’analitzar el nombre <strong>de</strong> la seva publicitat. Els productes<br />
relacionats amb la sanitat i la higiene continuen éssent majoritaris (superen el 44%), però<br />
aquestes xifres <strong>de</strong>penen d’un matís. Els anuncis publicats per clíniques i farmàcies <strong>de</strong> la<br />
ciutat superen el 36%, mentre que el nombre <strong>de</strong> productes medicinals és molt inferior<br />
(8’63%). Per contra, altres sectors com les agències asseguradores (13’53%), les<br />
impremtes (14’81%) i la roba (8’98%) adquireixen un gran protagonisme. La resta <strong>de</strong>ls<br />
elements continuen tenint un paper minoritari. Altrament ha d’emfasitzar-se l’increment<br />
propagandístic d’alguns productes i/o sectors concrets, com els llits (4’20%), els petards<br />
(2’68%), la bisuteria (2’68%) i els licors (2’10%), tot i estar representats<br />
quantitativament per un reduït nombre d’empreses.<br />
La conjunció d’ambdues tendències ens porta a qüestionar-nos sobre el nom <strong>de</strong> les<br />
empreses més anuncia<strong>de</strong>s. Per a la realització d’aquesta anàlisi hem triat únicament<br />
aquelles empreses i/o comerços amb un nombre d’anuncis superior als vint. Els resultats<br />
obtinguts mostren dos elements a tenir en compte. (Quadre 3) En primer lloc, la<br />
diversificació temàtica <strong>de</strong> les empreses anunciants. No hi ha un predomini clar d’un<br />
producte ni d’una marca en concret, sinó que els percentatges connoten petites<br />
concentracions empresarials. Malgrat tot, els negocis relacionats amb la sanitat i la<br />
higiene hi són consi<strong>de</strong>rablement presents, superant conjuntament el 37% <strong>de</strong> la publicitat<br />
ofertada. En segon lloc, es produeix un clar predomini d’anunciants provinents <strong>de</strong> la<br />
pròpia ciutat <strong>de</strong> Lleida.<br />
Quadre 3: Empreses i lloc d’origen <strong>de</strong> les empreses amb un major nombre <strong>de</strong> publicitat:<br />
Empresa Origen / Procedència Temàtica NºRep 18 % 19<br />
Oculistas Solé&Arrugaeta Lleida Clínica / Farmàcia 113 13’18<br />
Imprenta José Plá i Pagés Lleida Impremta 79 9’21<br />
Establecimiento Ortopédico Barcelona Clínica / Farmàcia 63 7’35<br />
18 Nombre <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s en què apareix publicitat d’aquella empresa.<br />
19 Aquest ín<strong>de</strong>x no representa a les nou marques i/o empreses amb un major nombre <strong>de</strong> publicitat, sinó que<br />
està realitzat tenint en compte el nombre total d’anuncis (857).<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
59
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
La Merced<br />
La Forense: agencia <strong>de</strong><br />
negocios judiciales<br />
Gabinete Odontológico Ferrari<br />
Severino<br />
Lleida Agències Asseguradores 57 6’65<br />
Lleida Clínica / Farmàcia 50 5’83<br />
Impremta La Hormiga <strong>de</strong> Oro Barcelona Imprenta 44 5’13<br />
Dentista Lacambra Lleida Clínica / Farmàcia 42 4’90<br />
Fábrica <strong>de</strong> camas Bilbao Lleida Llits 36 4’20<br />
Roba La Gran-Via Lleida Roba 33 3’85<br />
Camiseria <strong>de</strong> Juan Gené Lleida Roba 31 3’61<br />
Clínica <strong>de</strong>l doctor Tomas<br />
Bariera<br />
Lleida Clínica / Farmàcia 28 3’26<br />
Agencia <strong>de</strong> Negocios <strong>de</strong> R.<br />
Artegues<br />
Lleida Agències Asseguradores 27 3’15<br />
Abanicos <strong>de</strong> Juan Lavaquial Lleida Bisuteria 23 2’68<br />
Petardos Bernardo Serra<br />
Barcelona amb sucursal<br />
Petards 23 2’68<br />
L’Unión: compañía <strong>de</strong> seguros<br />
a Lleida<br />
Barcelona amb sucursal<br />
a Lleida, Cervera, Sort,<br />
Tremp i Solsona<br />
Agències Asseguradores 21 2’45<br />
Agua Mineral Carabañas Madrid Productes Medicinals 20 2’33<br />
Font: elaboració pròpia a partir <strong>de</strong>l diari El Almogavar Leridano.<br />
Entre els vint primers n’hi ha onze <strong>de</strong> Lleida (superen el 55% <strong>de</strong> la publicitat),<br />
seguits pels barcelonins (més <strong>de</strong>l 12%), les societats econòmiques <strong>de</strong> Barcelona amb<br />
sucursals a la província <strong>de</strong> Lleida (més <strong>de</strong>l 5%) i en darrer lloc productes provinents <strong>de</strong><br />
Madrid (2’33%).<br />
Les empreses i/o comerços lleidatans presenten quatre trets a tenir en compte. El<br />
primer es basa en un predomini <strong>de</strong> publicitat provinent <strong>de</strong> clíniques i farmàcies<br />
(27’17%) fruit <strong>de</strong> la nova mentalitat higienista <strong>de</strong>senvolupada a les darreries <strong>de</strong>l segle<br />
XIX. El segon, el <strong>de</strong>fineix la notòria presència <strong>de</strong> la impremta <strong>de</strong> Josep Plá i Pagès 20<br />
(9’21%), impressor entre d’altres d’El Almogavar Leridano. El tercer, es basa en<br />
l’aparició <strong>de</strong> dues companyies asseguradores locals (11’83%), conseqüència <strong>de</strong> l’ascens<br />
d’una classe mitjana formada per comerciants i menestrals que <strong>de</strong>mandaven els elements<br />
que les asseguradores els hi po<strong>de</strong>n oferir. En darrer terme, po<strong>de</strong>m apreciar la creixent<br />
presència <strong>de</strong>l sector terciari (14’34%) representats per comerços locals on es venen<br />
productes com llits, roba o bisuteria. Són especialment interessants els darrers, doncs<br />
generalment apareixen com a tallers professionals, és a dir, que es <strong>de</strong>dicaven a<br />
l’elaboració i venda <strong>de</strong>ls seus propis productes. Entre els anunciants provinents <strong>de</strong><br />
Barcelona trobem un establiment ortopèdic i la impremta La Hormiga <strong>de</strong> Oro. Aquest<br />
era un rotatiu carlí promogut per Llau<strong>de</strong>r, director <strong>de</strong> El Correo Catalán, que s’anuncià<br />
no únicament a la premsa lleidatana, sinó que estigué present en la majoria <strong>de</strong>ls diaris i<br />
revistes carlines catalanes 21 . Tanmateix, s’ha observat l’existència <strong>de</strong> dues empreses<br />
originàriament <strong>de</strong> Barcelona amb sucursal a Lleida i també en algunes <strong>de</strong> les poblacions<br />
més importants <strong>de</strong>l territori com Cervera, Sort, Tremp i Solsona. Un <strong>de</strong>ls dos productes<br />
anunciats són petards, mentre que l’altre és una asseguradora que intentava expandir-se<br />
en la geografia lleidatana utilitzant el doble sistema <strong>de</strong> propaganda en els medis locals i<br />
20<br />
Aquest impresor, que també abarcà d’altres camps com la llibreria i les enqua<strong>de</strong>rnacions, s’establí a la<br />
ciutat l’any 1886. Fou l’impresor <strong>de</strong> El Almogavar Leridano, i entre les múltiples obres que publicà hi<br />
<strong>de</strong>stacaren les d’alguns intel·lectuals ponentins com Rafael Gras. Fou membre <strong>de</strong> la Sociedad <strong>de</strong> Artistas<br />
Españoles.<br />
21<br />
Llau<strong>de</strong>r utilitzaria el creixent nombre <strong>de</strong> publicacions carlines a Catalunya per intentar incrementar el<br />
nombre <strong>de</strong> subscriptors.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
60
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
la creació <strong>de</strong> sucursals. D’altra banda, la publicitat madrilenya juga un paper minoritari, i<br />
generalment està relacionada amb productes medicinals. Probablement, gran part <strong>de</strong>l<br />
comerç i la indústria madrilenya empraria majoritàriament els grans rotatius existents a<br />
la capital per a donar-se a conèixer. Altrament, aniria insertant publicitat en els mitjans<br />
locals i/o provincials com una estratègia <strong>de</strong> difusió. Ara bé, no s’anuncien comerços ni<br />
empreses concretes, sinó productes que po<strong>de</strong>n ser adquirits en qualsevol farmàcia <strong>de</strong> la<br />
ciutat.<br />
Ens interessa, però, analitzar la publicitat i els anunciants <strong>de</strong> Lleida capital, els<br />
quals, tal i com dèiem anteriorment, suposen un 70’47% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong>ls anuncis. Tal i com<br />
pot constatar-se, (quadre 3) la majoria <strong>de</strong>ls anunciants <strong>de</strong> Lleida són petits comerços<br />
locals diversificats en diferents àmbits comercials i ubicats en diverses parts <strong>de</strong> la ciutat.<br />
El fet que tinguin una notable presència quantitativa i que això no es reflecteixi en una<br />
massiva publicitat pot explicar-se en el fet que la classe comercial lleidatana, tot i ser un<br />
grup econòmic fort, encara era minoritari. 22 A<strong>de</strong>més ha <strong>de</strong> tenir-se en compte que la crisi<br />
agrícola que patí Lleida durant els anys noranta frenà la dinàmica econòmica d’alguns<br />
sectors econòmics <strong>de</strong> la ciutat.<br />
La distribució per zones o carrers concrets <strong>de</strong>ls diferents tipus <strong>de</strong> professions a la<br />
ciutat <strong>de</strong> Lleida durant els primers anys noranta també ens aporta da<strong>de</strong>s interessants. Les<br />
zones majoritàriament ocupa<strong>de</strong>s pels anunciants lleidatans d’El Almogavar Leridano<br />
eren les tradicionals <strong>de</strong> la ciutat, la Lleida històrica epicentre <strong>de</strong> l’economia comercial<br />
iler<strong>de</strong>nca, tot i comencen a apreciar-se l’aparició d’activitat comercial i professional,<br />
especialment serveis, en noves zones <strong>de</strong> la ciutat extramurs com la Rambla Ferran i<br />
l’avinguda Blon<strong>de</strong>l 23 .<br />
A mo<strong>de</strong> <strong>de</strong> conclusió pot afirmar-se que a la Lleida <strong>de</strong> finals <strong>de</strong>l segle XIX hi ha<br />
un predomini d’anunciants i d’anuncis provinents <strong>de</strong> la pròpia ciutat i que pertanyen<br />
essencialment al petit i mitjà comerciant local, ubicats majoritàriament al cor <strong>de</strong> la<br />
ciutat, tot i la incipient constatació <strong>de</strong> noves activitats en zones <strong>de</strong> creixement urbà.<br />
Aquesta forta presència venia a reflectir la importància quantitativa i qualitativa <strong>de</strong>l<br />
sector comercial <strong>de</strong> la ciutat. També és notòria la presència <strong>de</strong> publicistes barcelonins<br />
relacionats amb la premsa carlina i amb productes <strong>de</strong> caire medicinal. La manca d’un<br />
teixit econòmic industrial condueix a la total inexistència d’aquesta tipologia<br />
d’anunciants. Per contra, però, no s’aprecien productes relacionats amb el món agrícola,<br />
tot i que aquest era el sector econòmic majoritari <strong>de</strong> l’urbs.<br />
El Loredan (1896-1898)<br />
La publicitat <strong>de</strong>l setmanari El Loredan dirigit per Roger <strong>de</strong> Llúria 24 , a diferència <strong>de</strong><br />
22 Segons les recerques d’Antoni Jové, a finals <strong>de</strong> la dècada <strong>de</strong>ls vuitanta Lleida continuava éssent,<br />
quantitativament, una ciutat <strong>de</strong>dicada a l’agricultura. Gairebé el 38% <strong>de</strong> la població tenia una professió<br />
relacionada amb el camp: propietari agrícola, pagès, rama<strong>de</strong>r o jornaler; únicament el 6’2% <strong>de</strong>ls lleidatans<br />
es <strong>de</strong>dicava al comerç. JOVÉ MONTANYOLA, Antoni M; Estructura social i conjuntura econòmica a<br />
Lleida (1880-1892), 1987, tesi <strong>de</strong> llicenciatura inèdita.<br />
23 Quintí Casals ha <strong>de</strong>mostrat com a mitjans <strong>de</strong>l segle XIX aquesta no era tan evi<strong>de</strong>nt com la <strong>de</strong> l’època<br />
medieval tot i que encara conservava una certa tònica d’agrupament professional en alguns sectors i<br />
carrers <strong>de</strong> la ciutat. Lleida havia en<strong>de</strong>rrocat les seves muralles, tradicional tap al creixement urbanístic <strong>de</strong><br />
la ciutat, i havia començat a expandir-se geogràficament amb la creació <strong>de</strong> nous carrers (Rambla <strong>de</strong><br />
Ferran, Rambla d’Aragó) i el bastiment <strong>de</strong> nous edificis (Maternitat, Seminari Nou o Acadèmia Mariana).<br />
24 Po<strong>de</strong>u trobar una extensa biografia d’aquest interessant personatge en la nostra obra , Catalanisme i<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
61
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
la d’El Almogavar Leridano, sempre s’inserta en la darrera pàgina. 25 Ara bé, cal tenir en<br />
compte que en algunes ocasions (7 sobre un total <strong>de</strong> 59) no apareix publicitat, doncs es<br />
donava el cas que en aquella ocasió ningú volia anunciar-s’hi. Hem observat la presència<br />
d’un total <strong>de</strong> 233 anuncis insertats en 109 números <strong>de</strong>l diari, fet que suposa que<br />
n’apareixien uns dos (exactament 2’12) <strong>de</strong> mitjana. D’antuvi pensàvem que les<br />
referències i conclusions extretes d’El Almogavar Leridano podrien extrapolar-se al<br />
setmanari El Loredan. La realitat, però, ens mostrà notables divergències.<br />
Quadre 4: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons el seu lloc d’origen a El Loredan (1897-98):<br />
Lloc d’origen<br />
Nº<br />
d’anunciants<br />
Madrid 2<br />
Madrid amb<br />
sucursal 26<br />
Barcelona 16<br />
Barcelona amb<br />
sucursal<br />
Lleida 11<br />
Cervera 1<br />
Tarragona 2<br />
Desconeguts 1<br />
Font: elaboració pròpia.<br />
3<br />
2<br />
% Lloc d’origen<br />
5<br />
’<br />
2<br />
6<br />
7<br />
’<br />
8<br />
9<br />
4<br />
2<br />
’<br />
1<br />
5<br />
’<br />
2<br />
6<br />
2<br />
8<br />
’<br />
9<br />
2<br />
’<br />
6<br />
3<br />
5<br />
’<br />
2<br />
6<br />
2<br />
’<br />
6<br />
3<br />
Nº<br />
d’anuncis<br />
Madrid 8<br />
Madrid amb sucursal 31<br />
Barcelona 101<br />
Barcelona amb<br />
sucursal<br />
Lleida 81<br />
Cervera 6<br />
Tarragona 3<br />
Desconeguts 4<br />
El gruix <strong>de</strong>ls publicistes anunciats no provenen <strong>de</strong> Lleida capital, sinó que ho fan<br />
renovació a la premsa carlina lleidatana. I<strong>de</strong>ologia i po<strong>de</strong>r a El Almogávar Leridano, El Loredan i<br />
l’Almogàver (1890-1910), Pagès editors, Lleida, 2002, especialment pp.110-123.<br />
25<br />
En l’anàlisi no s’han consi<strong>de</strong>rat com anuncis publicitaris les oleografies carlines i religioses orientats a<br />
la recerca <strong>de</strong> nous subscriptors.<br />
26<br />
Les sucursals fan referència generalment a Lleida, la Grana<strong>de</strong>lla, Solsona, la Seu d’Urgell, Rosselló,<br />
Alguaire i Alfarràs.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
2<br />
%<br />
3’<br />
40<br />
13<br />
’1<br />
9<br />
42<br />
’9<br />
7<br />
0<br />
’<br />
8<br />
4<br />
34<br />
’4<br />
6<br />
2’<br />
55<br />
1’<br />
27<br />
1’<br />
70<br />
62
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
<strong>de</strong> Barcelona (42’1%), seguits <strong>de</strong> ben aprop pels lleidatans (28’9%). (Quadre 4) També<br />
hi jugarien un rellevant paper els productes i les empreses originàries <strong>de</strong> Barcelona<br />
(5’26%) i Madrid (7’89%) amb sucursals a la província <strong>de</strong> Lleida. Molt per sota trobem<br />
altres localitats com Cervera (2’63%), Tarragona (5’26%) i Madrid (5’26%). Això<br />
planteja certes diferències amb les da<strong>de</strong>s oferi<strong>de</strong>s per El Almogavar Leridano. En el<br />
Loredan gairebé el 50% <strong>de</strong>ls anunciants provenien <strong>de</strong> la capital catalana i no pas <strong>de</strong> la<br />
pròpia ciutat d’on era originari el diari. Per tant, hi ha dos eixos principals d’origen <strong>de</strong>ls<br />
anunciants: Barcelona i Lleida. Succeeix el mateix quan analitzem l’origen <strong>de</strong>l nombre<br />
d’anuncis? En termes generals po<strong>de</strong>n establir-se el mateixos trets. Barcelona i Lleida continuen<br />
estant al capdavant <strong>de</strong>l quadre. En la darrera ciutat, però, el seu pes específic és major, doncs els<br />
ín<strong>de</strong>xs indiquen una major presència quantitativa. Fet semblant pot constatar-se amb les<br />
sucursals d’empreses madrilenyes ubica<strong>de</strong>s a la província <strong>de</strong> Lleida, les quals dupliquen les<br />
seves xifres. Cervera manté les seves da<strong>de</strong>s, mentre que empreses provinents d’altres territoris,<br />
com Madrid capital, Barcelona amb sucursal i Tarragona, per<strong>de</strong>n la importància que els donava<br />
el nombre d’empreses anuncia<strong>de</strong>s. En termes generals, però, pot afirmar-se que els dos grans<br />
centres anunciats continuen éssent la capital <strong>de</strong>l ponent català (amb un 34’46% <strong>de</strong> la publicitat) i<br />
Barcelona (42’97%).<br />
Els productes i negocis anunciants així com el nombre d’anuncis són, un cop més,<br />
majoritàriament medicinals i sanitaris, (Quadre 5) seguits per les impremtes i les<br />
asseguradores (conjuntament superen el 78%). Ara bé, es produeixen alteracions en<br />
d’altres camps que cal matisar. Mentrestant, altres societats mercantils i productes<br />
relaciona<strong>de</strong>s amb el transport, la maquinària industrial, els productes agrícoles, els<br />
afinadors d’orgues o les escoles priva<strong>de</strong>s tenen una presència minoritària.<br />
Quadre 5: Nombre d’anunciants i d’anuncis segons les temàtiques (El Loredan 1897-1898):<br />
Tematica<br />
Productes<br />
medicinals<br />
Nº<br />
anunciants<br />
16<br />
Impremtes 8<br />
Asseguradores 3<br />
Carbons 2<br />
Teixeries 1<br />
Transports 1<br />
Maquinària<br />
industrial<br />
Xocolates 1<br />
Corredors <strong>de</strong><br />
borsa<br />
1<br />
1<br />
% Temàtica Nº anuncis %<br />
42’<br />
10<br />
21’<br />
05<br />
7’8<br />
9<br />
5’2<br />
6<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
Productes<br />
medicinals<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
111<br />
Impremtes 46<br />
Asseguradores 26<br />
Carbons 3<br />
Teixeries 4<br />
Transports 9<br />
Maquinària<br />
industrial<br />
11<br />
Xocolates 3<br />
Corredors <strong>de</strong> borsa 1<br />
48<br />
’0<br />
5<br />
19<br />
’9<br />
1<br />
11<br />
’2<br />
5<br />
1’<br />
29<br />
1’<br />
73<br />
3’<br />
89<br />
4’<br />
76<br />
1’<br />
29<br />
0’<br />
43<br />
63
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
Escoles 1<br />
Afinadors<br />
d’organs<br />
Productes<br />
agrícoles<br />
Fàbriques <strong>de</strong><br />
mobles<br />
Font: elaboració pròpia.<br />
1<br />
1<br />
1<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
2’6<br />
3<br />
Escoles 6<br />
Afinadors d’organs 7<br />
Productes agrícoles<br />
Fàbriques <strong>de</strong><br />
mobles<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
2’<br />
59<br />
3’<br />
03<br />
2 0’<br />
86<br />
2 0’<br />
86<br />
Quines causes provocaren que els productes més anunciats fossin els medicinals i<br />
les impremtes? El primer <strong>de</strong>ls casos pot estar relacionat amb les epidèmies que la ciutat<br />
<strong>de</strong> Lleida i Catalunya en general patiren durant gran part <strong>de</strong>ls anys vuitanta i <strong>de</strong>ls<br />
noranta. Una bona alimentació acompanyada d’elixirs, pastilles i xarops podia facilitar i<br />
allargar la vida <strong>de</strong>ls ciutadans. D’altra banda, les impremtes anuncia<strong>de</strong>s són<br />
essencialment dues: la Biblioteca Popular Carlista i la d’Antoni Pagés. La primera,<br />
provinent <strong>de</strong> Barcelona, era <strong>de</strong> caire carlí i no suposava un fet extraordinari que La<br />
Hormiga <strong>de</strong> Oro, la gran impremta <strong>de</strong> Llau<strong>de</strong>r, fes publicitat entre els seus<br />
correligionaris. En canvi, la imprenta Pagés va a manifestar dues coses. (Quadre 6) En<br />
primer lloc, aquest és el gran moment d’aparició <strong>de</strong> nombroses i rellevants impremtes a<br />
Lleida capital, fruit <strong>de</strong>l moviment intel·lectual i cultural <strong>de</strong> la ciutat.<br />
D’altra banda, es pot veure la vocació empresarial que presentà <strong>de</strong>s d’un principi<br />
publicant, bàsicament, obres <strong>de</strong> caire catalanista, artístic i associatiu, recolzant a alguns<br />
<strong>de</strong>ls moviments més dinàmics <strong>de</strong> la ciutat. 27 Precisament aquesta empresa, conjuntament<br />
amb la impremta Sol, són les que han perdurat fins a l’actualitat.<br />
Deixant <strong>de</strong> banda aquestes generalitzacions, passem ara a analitzar els noms<br />
concrets <strong>de</strong> les nou empreses i/o productes més rellevants. Això condueix a observar<br />
alguns canvis. A nivell general s’intueix una diversificació <strong>de</strong>ls productes anunciats, és a<br />
dir, no hi ha cap producte i/o empresa que aclapari una àmplia parcel·la <strong>de</strong> publicitat.<br />
(Quadre 6) Des d’un punt <strong>de</strong> vista temàtic cal constatar que entre les nou primeres<br />
empreses més anuncia<strong>de</strong>s hi primen les medicinals. Però com a fet rellevant po<strong>de</strong>m<br />
constatar que l’empresa que més s’anuncia en el diari El Loredan és la impremta <strong>de</strong>l<br />
lleidatà Antoni Pagés (14’59%). La segueixen <strong>de</strong> ben aprop tot un seguit <strong>de</strong> remeis<br />
medicinals. En darrer lloc trobem dues asseguradores i una fàbrica <strong>de</strong> maquinària<br />
industrial. El fet, però, paradoxal és la procedència <strong>de</strong>ls anunciants esmentats. En primer<br />
lloc, hi ha quatre empreses barcelonines (conjuntament superen el 30% <strong>de</strong>ls anuncis<br />
publicats), tres <strong>de</strong> Lleida (25’74% <strong>de</strong> la publicitat) i dues <strong>de</strong> madrilenyes (9’87%).<br />
Quadre 6: Empreses i lloc d’origen <strong>de</strong> les empreses amb un major nombre <strong>de</strong> publicitat:<br />
Empresa<br />
Origen /<br />
Procedència<br />
Temàtica Nº Rep 28 % 29<br />
27 GONZALEZ, Lola (dir.); Manuel Jimenez Catalán. La imprenta en Lérida: ensayo bibliográfico (1479-<br />
1917), <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Lleida/Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs/Biblioteca Nacional, 1997, pp.52-53. També<br />
po<strong>de</strong>n trobar-se referències a: SOL, Romà i TORRES, Carme; La imprenta <strong>de</strong> Lleida (segles XV-XIX), ed.<br />
Ribera i Rius, Lleida, 1995.<br />
28 Nombre <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s en que apareix publicitat d’aquella empresa.<br />
29 Aquest in<strong>de</strong>x no representa a les nou marques i/o empreses amb un major nombre <strong>de</strong> publicitat sinó que<br />
està realitzat tenint en compte el nombre total d’anuncis.<br />
64
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
Impremta <strong>de</strong> J. Antonio Pagés Lleida Imprentes 34 14’59<br />
Cápsulas Eupèpticas <strong>de</strong> Morrhuol: principioactivo<br />
<strong>de</strong>l aceite <strong>de</strong> Higado <strong>de</strong> Bacalao <strong>de</strong>l Dr. Pizá<br />
Barcelona Medicinal 28 12’01<br />
Pastillas pectorales <strong>de</strong>l Dr. Florensa Barcelona Medicinal 21 9’01<br />
Caramelos pectorales <strong>de</strong>l médico Salas Lleida Medicinal 16 6’86<br />
Pastillas <strong>de</strong>l Dr. Andreu Barcelona Medicinal 12 5’15<br />
La Gresham: la inglesa <strong>de</strong> seguros sobre la vida Madrid 30 Asseguradores 12 5’15<br />
Máquinas y cal<strong>de</strong>ras a vapor Davey Paxman y Cía Barcelona<br />
Maquinària<br />
Industrial<br />
11 4’72<br />
La Palatine: seguros contra incendios Madrid 31 Asseguradores 11 4’72<br />
Jarabe estomacal, farmacia <strong>de</strong> D. José Borras<br />
Font: Elaboració pròpia.<br />
Lleida Medicinal 10 4’29<br />
Les <strong>de</strong> Barcelona capital estan centra<strong>de</strong>s bàsicament en productes medicinals<br />
(75%), mentre que la resta (25%) ho fan en el món <strong>de</strong> la maquinària industrial. Què<br />
podien oferir a una economia bàsicament agrícola com la lleidatana? Probablement res.<br />
La publicitat d’aquesta empresa barcelonina anava més encaminada a d’altres sectors<br />
econòmics <strong>de</strong> la ciutat. Les màquines a vapor que ofertaven podien tenir diverses<br />
utilitats, <strong>de</strong>s la dotació <strong>de</strong> calefacció en edificis i cases particulars fins a força motriu per<br />
a impremtes i indústries locals.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, per al cas <strong>de</strong> Lleida, cal tenir en compte diferents qüestions. En<br />
primer lloc, que l’empresa més anunciada sigui una imprenta no ens ha <strong>de</strong> conduir a cap<br />
sorpresa, doncs és un <strong>de</strong>ls grans moments d’aquestes a la ciutat. D’altra banda, els<br />
productes medicinals anunciats no són autòctons, sinó que provenien d’altres zones <strong>de</strong> la<br />
geografia espanyola. La publicitat es centra en emfasitzar productes concrets elaborats a<br />
Madrid però que po<strong>de</strong>n adquirir-se en qualsevol <strong>de</strong> les farmàcies <strong>de</strong> Lleida. El tercer<br />
punt interessant a tractar és el <strong>de</strong> les empreses madrilenyes. En els dos casos analitzats<br />
corresponen a asseguradores estrangeres (La Gresham i La Palatine) que s’introduïen en<br />
el mercat espanyol instal·lant-se a la capital <strong>de</strong> l’Estat. A partir d’aquí ambdues creaven<br />
una sucursal a Barcelona, segona ciutat més important <strong>de</strong>l país, i s’extengueren per tot<br />
Catalunya. El següent pas era l’obertura <strong>de</strong> sucursals en els pobles més importants <strong>de</strong><br />
cada província, fet que paral·lelament s’acompanyaria amb diversos procesos<br />
publicitaris en els mitjans <strong>de</strong> comunicació locals i regionals.<br />
Po<strong>de</strong>m concloure afirmant que no hi ha un predomini <strong>de</strong> la publicitat provinent<br />
d’àmbits locals, regionals ni provincials. També pot apreciar-se una total manca <strong>de</strong><br />
relacions publicistes amb la propera província <strong>de</strong> Huesca 32 . Quines causes provocaren<br />
aquesta situació? No po<strong>de</strong>m fer cap afirmació totalment <strong>de</strong>mostrable. Ara bé, alguns<br />
indicis fan pensar que la crisi <strong>de</strong> la fil·loxera i la manca <strong>de</strong> competitivitat <strong>de</strong>l sector<br />
agrícola lleidatà, fruit d’una escassa mo<strong>de</strong>rnització i <strong>de</strong>ls problemes finiseculars,<br />
tingueren negatives repercussions sobre una economia essencialment agrària, amb la<br />
qual es sustentaven gran part <strong>de</strong>ls lleidatans. També podria ser que el sector comercial<br />
local tingués preferència pels mitjans diaris i no pels setmanaris. Per acabar, també cal<br />
tenir en compte al director <strong>de</strong>l setmanari. Roger <strong>de</strong> Llúria era a les darreries <strong>de</strong>l segle<br />
XIX un personatge clau en els ambients regionalistes i culturals <strong>de</strong> la ciutat. Ara bé,<br />
l’època en què fundà El Loredan correspon als anys <strong>de</strong> màxima participació <strong>de</strong> Roger <strong>de</strong><br />
30 Empresa amb sucursal a Lleida, Grana<strong>de</strong>lla, Solsona, Seu <strong>de</strong> Urgel, Rosselló, Alguaire i Alfarràs.<br />
31 Empresa amb sucursal a Lleida, Grana<strong>de</strong>lla, Solsona, Seu <strong>de</strong> Urgel, Rosselló, Alguaire i Alfarràs.<br />
32 CLOSA, F, i MARTINEZ, J. M. (ed.); Relacions Històriques entre Aragó i Catalunya. Visions<br />
interdisciplinars, Prensas Universitarias <strong>de</strong> Zaragoza/Servei <strong>de</strong> Publicacions <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Lleida,<br />
Lleida, 2004.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
65
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
Llúria en els mitjans <strong>de</strong> comunicació barcelonins. Tenint en compte el seu cercle<br />
d’amics polítics, entre d’altres el Baró <strong>de</strong> l’Albi i Joan Bardina 33 , i les seves esta<strong>de</strong>s a la<br />
capital catalana per qüestions laborals ens fa pensar que centrà els seus esforços en la<br />
recerca <strong>de</strong> publicistes a Barcelona. Probablement, una part d’aquests eren amics o<br />
coneguts <strong>de</strong>l propi director, però també n’hi havia un alt ín<strong>de</strong>x que aprofitaren l’entramat<br />
periodístic local per donar-se a conèixer i expandir-se conjuntament amb la creació <strong>de</strong><br />
sucursals.<br />
Dos mo<strong>de</strong>ls <strong>de</strong> gestió financera?<br />
Les comparacions entre ambdós mitjans <strong>de</strong> comunicació condueixen a tot un<br />
seguit <strong>de</strong> coincidències i diferències que cal tenir en compte. En general és una premsa<br />
orgànica i partidista, és a dir, dirigida essencialment als membres d’una associació<br />
concreta. Un i altre diari conflueixen en establir sobre la societat dues aspiracions<br />
fonamentals: informar i configurar opinió. La conjunció d’aquests dos trets és el que<br />
hem anomenat com a elements interns i externs <strong>de</strong>l periodisme carlí. És important<br />
informar, però sempre s’emfasitza la utilització <strong>de</strong> la premsa com a element formador i<br />
doctrinal. No hi ha dubte que aquests mitjans <strong>de</strong> comunicació possibilitaren una major<br />
articulació <strong>de</strong> l’i<strong>de</strong>ari <strong>de</strong>l partit, es<strong>de</strong>venint un element <strong>de</strong> suport al procés socialitzador i<br />
polític en<strong>de</strong>gat pel carlisme català a les darreries <strong>de</strong>l segle XIX. Tot i la confluència<br />
d’objectius, és precís distingir o matisar que existiren notòries diferències a l’hora<br />
d’establir els paràmetres econòmics per a l’autofinançament <strong>de</strong> cada diari. Les<br />
subscripcions probablement foren minoritàries i estigueren subjectes, en primer lloc, a la<br />
representativitat electoral i, en segon lloc, al pagament <strong>de</strong> les quotes. La publicitat es<br />
convertiria en la font essencial per al finançament i manteniment <strong>de</strong> la premsa. Ara bé,<br />
no es tractava <strong>de</strong> mitjans gestionats empresarialment que cercaven l’obtenció <strong>de</strong><br />
beneficis econòmics, sinó finançar-se per sobreviure. És en aquest punt on po<strong>de</strong>n trobarse<br />
les diferències més notables. D’entrada s’ha <strong>de</strong> tenir en compte l’origen, objectius,<br />
periodicitat i formació <strong>de</strong>ls directors <strong>de</strong>ls dos perdiòdics. Mentre El Loredan era un<br />
setmanari, El Almogavar Leridano sortia diàriament, per tant, la dificultat <strong>de</strong>l darrer per<br />
trobar anunciants fou major. El Almogavar Leridano fou el primer portaveu informatiu<br />
<strong>de</strong>l partit carlí a la província <strong>de</strong> Lleida, establert en una conjuntura <strong>de</strong> formació i<br />
expansió <strong>de</strong>l partit i <strong>de</strong> l’associacionisme carlí. En canvi, El Loredan aparegué el 1897,<br />
<strong>de</strong>sprés d’alguns fracassos electorals <strong>de</strong>l partit i quan el carlisme català en general i<br />
lleidatà en particular reflexionaven sobre la possibilitat <strong>de</strong> vincular-se als creixents<br />
moviments regionalistes. La formació i edat <strong>de</strong>ls directors també condicionà l’elaboració<br />
i el resultat final <strong>de</strong> la premsa carlina lleidatana. Des d’un punt <strong>de</strong> vista <strong>de</strong> gestió<br />
publicitària, consi<strong>de</strong>rem que El Almogavar Leridano, en<strong>de</strong>gat per Salvador Morales, es<br />
trobava més aprop <strong>de</strong>ls mecanismes empresarials que no pas el seu successor. Les<br />
comparacions amb l’estudi realitzat per Merce<strong>de</strong>s Roman sobre La Voz <strong>de</strong> Galicia així<br />
ho connoten 34 . En ambdós casos s’emprà la darrera pàgina exclusivament per a la<br />
publicitat, però també pot constatar-se un creixent nombre d’anuncis insertats a la<br />
portada. L’objectiu era captar l’atenció <strong>de</strong>ls lectors, doncs es situaven estratègicament al<br />
costat <strong>de</strong>ls articles i les informacions més rellevants. En altres paraules, els directors<br />
d’aquests mitjans <strong>de</strong> comunicació tenien una visió <strong>de</strong>l mitjà que anava una mica més<br />
enllà <strong>de</strong> la pròpiament doctrinal, doncs intentaren obtenir beneficis econòmics<br />
33 CANAL i MORELL, Jordi; “El Carlisme catalanista a la fi <strong>de</strong>l segle XIX: Joan Bardina i (1897-1900)”, Recerques, 34 (1996), pp.47-71.<br />
34 Historia <strong>de</strong> la Voz <strong>de</strong> Galicia (1882-1939), Servicio <strong>de</strong> Publicación Universida<strong>de</strong> <strong>de</strong> Vigo, 1997.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
66
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
mitjançant una major presència <strong>de</strong> publicitat però sense ampliar, al mateix temps, el<br />
nombre total <strong>de</strong> pàgines <strong>de</strong>l diari. En canvi, El Loredan, dirigir per Roger <strong>de</strong> Lluria,<br />
seguiria els trets publicistes <strong>de</strong> la premsa local i partidista: menor presència d’anunciants<br />
i ubicats a la quarta i darrera pàgina <strong>de</strong>l mitjà. Les diferències també es constaten en<br />
d’altres sectors. En els dos periòdics (El Almogavar Leridano i La Voz <strong>de</strong> Galicia), el<br />
nombre d’anunciants i d’anuncis provenien essencialment <strong>de</strong> Lleida i Barcelona. Així,<br />
El Almogavar Leridano basava el gruix <strong>de</strong> la seva publicitat en anunciants i anuncis<br />
provinents <strong>de</strong>l sector econòmic ascen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la ciutat, és a dir, <strong>de</strong>l petit i mitjà<br />
comerciant i <strong>de</strong> la menestralia. Per contra, el setmanari El Loredan centrà el seu<br />
finançament, en primer lloc, en establiments barcelonins i, seguidament, en productes<br />
ofertats a la pròpia ciutat. Empreses i productes madrilenys i barcelonins amb sucursals a<br />
la província vindrien a complementar el gruix publicista <strong>de</strong>ls diaris. En canvi, el pes<br />
d’empreses, productes i comerços <strong>de</strong>l territori lleidatà, més enllà <strong>de</strong> la pròpia capital, va<br />
ser molt minoritari. Els elements més anunciats forenels relacionats amb la sanitat i la<br />
higiene, les impremtes i les companyies asseguradores, tot i que l’ordre <strong>de</strong> preferència<br />
<strong>de</strong>penia <strong>de</strong> cada periòdic.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, la conjuntura històrica juntament amb l’origen i formació <strong>de</strong>ls<br />
directors, propicià l’aparició <strong>de</strong> dos mo<strong>de</strong>ls <strong>de</strong> diaris que confluïen en l’objectiu final:<br />
configurar opinió i informar, però que presentaven notòries divergències a l’hora <strong>de</strong><br />
gestionar i elaborar el mitjà <strong>de</strong> comunicació. Malgrat tot, es<strong>de</strong>venen exemple <strong>de</strong> la<br />
premsa <strong>de</strong> caràcter local i partidista.<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
67
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
Annexe 1:<br />
Província Nom diaris carlins<br />
1870<br />
Nombre i nom <strong>de</strong>ls diaris carlins a Espanya (1870-1896):<br />
Nº diaris<br />
carlins<br />
Nom diaris carlins<br />
1894<br />
Nº diaris<br />
carlins 1894<br />
Nº diaris<br />
carlins<br />
1896<br />
Alava<br />
La Buena Causa<br />
(Vitoria)<br />
1 El Alavés 1 1<br />
Albacete ------- ------- -------- -------- --------<br />
Alicante La Juventud Católica 1 La Margarita 1 1<br />
Almeria<br />
La Juventud Católica<br />
El Porvenir<br />
La Ban<strong>de</strong>ra<br />
2 -------- -------- --------<br />
Avila Castellana<br />
El Leon <strong>de</strong> Castilla<br />
2 -------- -------- --------<br />
Baleares<br />
La Aurora (Mahón)<br />
La Verdad (Mahón)<br />
2 La Tradición 1 1<br />
El Criterio (Vilanova<br />
El Correo Catalan<br />
i la Geltrú)<br />
La Voz <strong>de</strong> Manresa<br />
Barcelona Don Quijote 4 El Semanario <strong>de</strong> Mataró 5 6<br />
La Margarita<br />
La Comarca Leal (Vic)<br />
El Sacristan<br />
La Hormiga <strong>de</strong> Oro<br />
Burgos ------- ------- -------- -------- --------<br />
Cadiz<br />
La Monarquia<br />
Tradicional<br />
2 -------- -------- --------<br />
Canarias ------- ------- La Libertad 1 1<br />
Castellon<br />
La Lealtad <strong>de</strong>l<br />
Maestrazgo<br />
1<br />
El Tradicionalista<br />
La Flor <strong>de</strong> Lis<br />
(Benicarló)<br />
2 1<br />
Ciudad Real La Atalaya 1 El Manchego 1 1<br />
Cordoba El Mediodia 1 -------- -------- --------<br />
La Coruña<br />
La Voz Católica (El<br />
Ferrol)<br />
1 -------- -------- 1<br />
Cuenca -------- -------- -------- -------- --------<br />
Gerona -------- -------- El Baluarte 1 1<br />
Granada La Voz <strong>de</strong>l Pueblo 1 La Voz <strong>de</strong> Granada 1 2<br />
Guadalajara<br />
El Católico<br />
Alcarreño<br />
1 -------- -------- --------<br />
Guipuzcoa<br />
La Boina Blanca<br />
(Zumárraga)<br />
1<br />
El Cántabro (Tolosa)<br />
El Basco<br />
2 1<br />
Huelva -------<br />
La Ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong><br />
------- -------- -------- 1<br />
Huesca Alcoraz<br />
La Verdad<br />
2 -------- -------- 1<br />
Jaen<br />
La Fe Católica<br />
La Voz <strong>de</strong> España<br />
La Tradicion<br />
2 -------- -------- 1<br />
Leon El Propagador<br />
(Astorga)<br />
2 El Padre Verda<strong>de</strong>s 1 --------<br />
Lérida La Luz Católica 1 El Almogavar Leridano 1 1<br />
Logroño ------- ------- -------- -------- --------<br />
Madrid ------- ------- El Correo Español 1 1<br />
Málaga<br />
La Conviccion<br />
(Antequera)<br />
El Amigo <strong>de</strong> la<br />
1 Los Velez 1 --------<br />
Murcia Juventud<br />
(Cartagena)<br />
1 La Juventud Carlista 1 --------<br />
Navarra ------- ------- La Lealtad Navarra 1 2<br />
Orense La Voz <strong>de</strong>l Pais 2 La Lealtad 1 --------<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
68
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
La Nacionalidad<br />
Oviedo ------- ------- Las Liberta<strong>de</strong>s 1 --------<br />
Palencia ------- ------- -------- -------- --------<br />
Pontevedra ------- ------- -------- -------- --------<br />
Salamanca<br />
El Católico<br />
Salmantino<br />
España con Honra<br />
La Juventud Católica<br />
3 -------- -------- 1<br />
Santan<strong>de</strong>r ------- ------- La Región Cántabra 1 --------<br />
Santiago<br />
El Compostelano<br />
2 El Pensamiento Galaico 1 --------<br />
El Propagandista<br />
Segovia La Lealtad Española 1 ------- -------- 1<br />
Sevilla ------- ------- ------ -------- --------<br />
Soria El Eco <strong>de</strong> Numancia 1 ------ -------- --------<br />
Tarragona ------- -------<br />
El Correo <strong>de</strong> la<br />
Provincia<br />
La Esperanza (Tortosa)<br />
2 2<br />
Teruel La Solucion 1 -------- -------- --------<br />
Toledo<br />
El Faro Carlista<br />
El Pararrayo<br />
2 El Toledano 1 --------<br />
Valencia<br />
El Eco Setabense<br />
(Játiva)<br />
1 El Centro 1 2<br />
Valladolid<br />
El Clamor <strong>de</strong><br />
Castilla<br />
1 -------- -------- --------<br />
Vizcaya ------- ------- -------- -------- 2<br />
Zamora El Eco <strong>de</strong> Viriato 1 -------- -------- --------<br />
Zaragoza La Concordia 1<br />
El Aragonés<br />
2 1<br />
El Papelito Aragonés<br />
TOTAL 46 32 33<br />
Font: elaboració pròpia a partir <strong>de</strong> les da<strong>de</strong>s <strong>de</strong> GARMENDIA, Vincent, “Notas para un estudio <strong>de</strong> la<br />
prensa carlista” a TUÑON DE LARA et alli (Ed.), Prensa y sociedad en España, 1820-1936, Madrid,<br />
Cua<strong>de</strong>rnos para el Diálogo, 1975, pp. 213-214 i <strong>de</strong>ls diaris El Almogavar Leridano, núm. 700, sábado 21<br />
julio 1894, pp. 1-2 i <strong>de</strong> El Correo Español, 6 enero 1896, pp. 2-6.<br />
Arxius consultats:<br />
-Arxiu Municipal <strong>de</strong> Lleida:<br />
El Almogávar Leridano (1892-1894).<br />
-Biblioteca <strong>de</strong> Catalunya:<br />
Biblioteca Popular Carlista (1895-1897).<br />
-Hemeroteca Municipal <strong>de</strong> Madrid:<br />
El Correo Español (1896).<br />
El Loredan (1897-1898).<br />
-Institut d’Estudis Iler<strong>de</strong>ncs:<br />
El Loredan (1897-1898).<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
69
MISCEL.LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Francesc Closa<br />
El finançament <strong>de</strong> la premsa… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
70
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Antonio Machado en el II Congreso <strong>de</strong> Intelectuales<br />
Antifascistas: faltándole el respeto a la divinidad<br />
Fernando <strong>de</strong>l Castillo Durán (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resumen /Resum /Abstract<br />
Donada la trajectòria i imatge que habitualment es coneix <strong>de</strong> l’escriptor Antonio Machado, en aquest<br />
article es far incís en la seva participació al II Congreso <strong>de</strong> la Alianza <strong>de</strong> Intelectuales Antifascistas en un<br />
moment <strong>de</strong> maduresa abans <strong>de</strong> la fatalitat <strong>de</strong> la seva mort a l’exili<br />
Dada la trayectoria e imagen que habitualmente se conoce <strong>de</strong>l escritor Antonio Machado, en este artículo<br />
se hará inciso en su participación en el II Congreso <strong>de</strong> la Alianza <strong>de</strong> Intelectuales Antifascistas en un<br />
momento <strong>de</strong> madurez antes <strong>de</strong> la fatalidad <strong>de</strong>l exilio y muerte <strong>de</strong>l poeta<br />
Beyond the history and image commonly known by the writer Antonio Machado, in this article lighthouse<br />
emphasis on their participation at the II Congress of the Alliance of Intellectual antifascists at a time of<br />
maturity before the inevitability of his <strong>de</strong>ath exile<br />
Palabras clave /Paraules clau /Key Words<br />
Antonio Machado, Unión <strong>de</strong> Escritores y Artistas Revolucionarios <strong>de</strong> España, Asociación <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong><br />
la Unión Soviética, Miguel <strong>de</strong> Unamuno, Juan <strong>de</strong> Mairena<br />
Antonio Machado, Unión <strong>de</strong> Escritores y Artistas Revolucionarios <strong>de</strong> España, Asociación <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong><br />
la Unión Soviética, Miguel <strong>de</strong> Unamuno, Juan <strong>de</strong> Mairena<br />
Antonio Machado, Unión <strong>de</strong> Escritores y Artistas Revolucionarios <strong>de</strong> España, Asociación <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong><br />
la Unión Soviética, Miguel <strong>de</strong> Unamuno, Juan <strong>de</strong> Mairena<br />
La imagen que habitualmente presentamos <strong>de</strong> Antonio Machado —me refiero a<br />
la que aparece en los textos <strong>de</strong> secundaria y en buena medida en la universidad—<br />
adolece <strong>de</strong> una candi<strong>de</strong>z elemental: es la vida <strong>de</strong> un hombre bueno, autoproclamación<br />
verosímilmente atinada y hasta probablemente sincera, pero simple. Tiene, a<strong>de</strong>más, su<br />
especial broche en la participación <strong>de</strong>l poeta en el II Congreso <strong>de</strong> la Alianza <strong>de</strong><br />
Intelectuales Antifascistas y, a modo <strong>de</strong> coda, en la fatalidad <strong>de</strong> su muerte en el exilio.<br />
Vista la trayectoria <strong>de</strong> este hombre bueno, <strong>de</strong> cuya encrucijada queda fuera<br />
cualquier sombra siquiera <strong>de</strong> picardía —como si la sombra jamás pudiera oponerse al<br />
recto construirse, en palabras que quieren retomar un eco quizá orteguiano—, me ha<br />
preocupado saber, no ya lo que dijo en aquel Congreso <strong>de</strong> Valencia, sino qué había<br />
<strong>de</strong>bajo y entre sus palabras.<br />
Conviene saber que don Antonio, que por aquellas fechas 1 ya se sentía viejo y<br />
1 La imagen física <strong>de</strong> Machado siempre tiene un vuelo avejentado, ciertamente tristón. Recuér<strong>de</strong>nse al<br />
respecto los versos <strong>de</strong> Villaespesa hacia 1918, recogidos en Los cafés <strong>de</strong> Madrid, Aguilar, Madrid, 1954,<br />
p.888:<br />
A su lado, indolente,<br />
sobre el ver<strong>de</strong> diván arrellanado,<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
71
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
enfermo, como escribe en abril <strong>de</strong> 1937 a David Vigodsky 2 , embajador soviético, no<br />
aprovechó su indiscutible prestigio para lanzar en Valencia una perorata inflamada, un<br />
sermón revolucionario o una alocución con visos <strong>de</strong> truco efectista, como sí hicieron<br />
Corpus Barga o Fernando <strong>de</strong> los Ríos —catedrático, socialista, ex ministro y, en 1920,<br />
viajero <strong>de</strong>sengañado por la URSS 3 — al preten<strong>de</strong>r relacionar el levantamiento <strong>de</strong> 1808<br />
con la situación <strong>de</strong> 1937 4 .<br />
Don Antonio, que seguramente no ignoraba las diferencias y hasta la evi<strong>de</strong>nte<br />
contradicción que semejantes discursos contenían, tuvo una intervención ingeniosa y<br />
quiso casar la contemporaneidad con lo que él mejor podía ofrecer, una ligera —y<br />
acrobática— lección <strong>de</strong> literatura comparada, esto es, puestos a buscar concordancias,<br />
optó por poner en el mismo bando a los milicianos que combatían al lado <strong>de</strong> la<br />
República y al Cid Campeador. Y, por paradójico que parezca, lo consiguió.<br />
Veamos las circunstancias, aunque no podremos ver a los circunstantes, a los que<br />
suponemos embobados con la palabra fatigada <strong>de</strong>l poeta.<br />
* * *<br />
Las circunstancias, precisamente, han <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r arrojar cierta luz acerca <strong>de</strong>l<br />
ambiente que dio pie al Congreso <strong>de</strong> Valencia. El año 1933 será clave para enten<strong>de</strong>r todo<br />
el proceso, porque es entonces cuando surge la Unión <strong>de</strong> Escritores y Artistas<br />
Revolucionarios <strong>de</strong> España, encabezada por figuras <strong>de</strong> tanta consistencia como Alberti,<br />
María Teresa León y Bergamín.<br />
Sin embargo, el afán asociativo tiene otra cita, ya que el 11 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> aquel<br />
mismo año se da a conocer el Manifiesto 5 <strong>de</strong> la Asociación <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong> la Unión<br />
Soviética, en el que figuran firmas tan dispares como Valle-Inclán, que oficia <strong>de</strong><br />
presi<strong>de</strong>nte, Wenceslao Roces, Marañón, Baroja, Benavente, Manuel Machado, García<br />
Lorca y Clara Campoamor, entre muchas otras.<br />
está Antonio Machado,<br />
que con su rictus grave, adusto y serio,<br />
<strong>de</strong> padre mercenario (sic),<br />
<strong>de</strong>vora en un diario,<br />
líricos ditirambos a lo Imperio…<br />
Se ha <strong>de</strong> disculpar en ese “vivo tumulto que fue Villaespesa, el paje <strong>de</strong> Rubén Darío”, como dice Macrì,<br />
aquel “mercenario” por un menos agresivo “mercedario” que fue, con seguridad, la intención <strong>de</strong>l poeta.<br />
Pero valgan también las palabras que escribe Pablo Neruda en 1925: “A don Antonio Machado lo vi varias<br />
veces sentado en su café con su traje negro <strong>de</strong> notario, muy callado y discreto, dulce y severo como árbol<br />
viejo <strong>de</strong> España. Por cierto que el maldiciente Juan Ramón Jiménez, viejo niño diabólico <strong>de</strong> la poesía,<br />
<strong>de</strong>cía <strong>de</strong> él, <strong>de</strong> don Antonio, que éste iba siempre lleno <strong>de</strong> cenizas y que en los bolsillos sólo guardaba<br />
colillas”. Confieso que he vivido, Argos Vergara, Barcelona, 1979, p. 137.<br />
2 La Carta a David Vigodsky apareció recopilada en La guerra (1936-1937), Espasa-Calpe, Madrid, 1937,<br />
pero ya había sido publicada por Hora <strong>de</strong> España en abril <strong>de</strong> aquel mismo año.<br />
3 Famosísima la respuesta <strong>de</strong> Lenin a Fernando <strong>de</strong> los Ríos: “¿Libertad para qué?”, que el autor recoge en<br />
su Mi viaje a la Rusia sovietista, Fundación Fernando <strong>de</strong> los Ríos, Madrid, 1994, reedición<br />
conmemorativa.<br />
4 Los textos citados, el discurso <strong>de</strong> don Antonio y las ponencias <strong>de</strong> Corpus BARGA y Fernando DE LOS<br />
RÍOS, están disponibles en su versión digital en la web Proyecto Filosofía en español/ Hora <strong>de</strong> España<br />
() razón por la que en a<strong>de</strong>lante omito otras referencias<br />
bibliográficas.<br />
5 El citado Manifiesto pue<strong>de</strong> leerse en la web <strong>de</strong> la Asociación Cultural Wenceslao Roces,<br />
.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
72
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Visto el panorama, no queda otra opción que admitir el nacimiento en España <strong>de</strong><br />
una marcada fascinación <strong>de</strong> algunos intelectuales <strong>de</strong> la República por la URSS. Y<br />
fascinación o atracción que no distingue, al menos sobre el papel, entre progresistas o<br />
reaccionarios, o entre conservadores, liberales o revolucionarios, y que mantiene un<br />
cierto aventurerismo en torno a un asunto, la <strong>de</strong>riva soviética en 1933 6 , que sólo es<br />
incógnita para quien no quiere enterarse, pues en esta primera hora son notorias las<br />
palabras <strong>de</strong> Fernando <strong>de</strong> los Ríos y, en el ámbito <strong>de</strong> la izquierda más extrema, las <strong>de</strong><br />
Fe<strong>de</strong>rico Urales y Ángel Pestaña, quedándose sin citar las referencias que sin duda traía<br />
la bibliografía extranjera, como el caso <strong>de</strong> Victor Serge.<br />
El Manifiesto, <strong>de</strong> contenido aparentemente reflexivo, “ansía saber la verdad <strong>de</strong> lo<br />
que pasa en aquel país en construcción” y asegura que, al respecto, se ciernen las i<strong>de</strong>as y<br />
las pasiones más contradictorias, no existiendo todavía en España —asegura— un<br />
esfuerzo “serio para situarse ante estos hechos con plenas garantías <strong>de</strong> veracidad”. Se<br />
trasluce, así planteado y como no podía ser menos, una evi<strong>de</strong>nte curiosidad que<br />
sobrepasa ésta y llega a abierta simpatía —como, por otra parte, <strong>de</strong>clara el propio<br />
Manifiesto. Se anuncia, a<strong>de</strong>más, una campaña <strong>de</strong> proselitismo basada en conferencias,<br />
documentales y proyecciones cinematográficas que ayu<strong>de</strong>n a enten<strong>de</strong>r y discernir con<br />
suficiente claridad la realidad <strong>de</strong> los logros soviéticos. Respecto <strong>de</strong>l cine 7 , se trata<br />
básicamente <strong>de</strong> El acorazado Potemkin <strong>de</strong> Eisenstein y La madre <strong>de</strong> Pudovkin, y en el<br />
plano periodístico, <strong>de</strong> la publicación <strong>de</strong> la revista Rusia <strong>de</strong> hoy.<br />
Ya en los primeros días <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1934, la Asociación celebra su primera<br />
conferencia nacional en Madrid, que ha sido objeto <strong>de</strong> ataques —ABC, sábado, 15 <strong>de</strong><br />
julio <strong>de</strong> 1933— por parte <strong>de</strong> los jonsistas <strong>de</strong> Le<strong>de</strong>sma. Con el estallido <strong>de</strong> la guerra civil,<br />
la AUS (abreviatura que emplearé <strong>de</strong>s<strong>de</strong> ahora) toma claro partido por el gobierno <strong>de</strong> la<br />
República, autorizando el Ministerio <strong>de</strong> Propaganda a la emisora Unión Radio <strong>de</strong><br />
Valencia a presentar informaciones acerca <strong>de</strong> la vida en la URSS, así como noticias<br />
políticas (sobre la nueva ley electoral soviética <strong>de</strong> 1937), folklore ruso y música<br />
sinfónica <strong>de</strong> autores rusos.<br />
Aprovechando los últimos días <strong>de</strong>l II Congreso <strong>de</strong> la Alianza <strong>de</strong> Intelectuales<br />
Antifascistas en Valencia (días 10 y 11 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1937), la AUS lleva a cabo su<br />
segunda conferencia nacional. Sufre, entonces, una profunda renovación, resultando<br />
elegidos Martínez Barrio como presi<strong>de</strong>nte y Álvarez <strong>de</strong>l Vayo, Antonio Machado,<br />
Dolores Ibarruri, José Miaja y Jesús Hernán<strong>de</strong>z como miembros <strong>de</strong>l comité nacional. La<br />
AUS, en esta ocasión, manifiesta su voluntad <strong>de</strong> seguir manteniendo un régimen<br />
6 Según Anne APPLEBAUM; GULAG, Historia <strong>de</strong> los campos <strong>de</strong> concentración soviéticos, Mondadori,<br />
Barcelona, 2005, p.20 en 1921 ya había ochenta y cuatro campos en cuarenta y tres provincias,<br />
concebidos para “rehabilitar” a prisioneros enemigos <strong>de</strong>l pueblo.<br />
Interesante, asimismo, es la participación <strong>de</strong> Gorki en la jerarquía estalinista y su contribución intelectual:<br />
Kanal imeni Stalina, don<strong>de</strong> el autor <strong>de</strong> La madre justifica la construcción <strong>de</strong>l Canal blanco con la<br />
aportación <strong>de</strong> millares <strong>de</strong> prisioneros políticos que, en su mayoría, murieron en el empeño. Vid. p.109.<br />
7 Entiendo que no está mal advertir que por las mismas fechas triunfaban Imperio Argentina, Estrellita<br />
Castro, Raquel Rodrigo, Manuel Luna y Miguel Ligero, artistas <strong>de</strong> la época que, y ahí viene el dato, eran<br />
criaturas <strong>de</strong> Benito Perojo y Florián Rey, cineastas <strong>de</strong> aquellos años republicanos que estrenaban en Berlín<br />
El Barbero <strong>de</strong> Sevilla en 1940, con gran éxito <strong>de</strong> público, y siendo <strong>de</strong>l agrado <strong>de</strong>l Führer, cuya afición por<br />
el cine español le había llevado a invitar, mediante su ministro Goebbels, a Imperio Argentina para<br />
trabajar en los estudios cinematográficos alemanes. En IRUJO, José María; La lista negra, Aguilar,<br />
Madrid, 2003, pp. 79 y ss.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
73
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
informativo firme en torno a las noticias que genera la URSS.<br />
Es interesante ver que, a pesar <strong>de</strong> la evi<strong>de</strong>nte vinculación con el proyecto<br />
soviético, la AUS persiste en su <strong>de</strong>safecto en relación al PCE, remarcando, no sin cierta<br />
audacia interpretativa, que su fin es enten<strong>de</strong>r el proyecto soviético y adaptarlo a las<br />
coor<strong>de</strong>nadas específicas españolas y no establecer un calco <strong>de</strong>l mismo. Por otra parte, la<br />
AUS se mantiene en el circuito <strong>de</strong> asociaciones <strong>de</strong>pendientes <strong>de</strong> la Sociedad para las<br />
Relaciones Culturales con el Exterior, con se<strong>de</strong> moscovita, y también en los aledaños <strong>de</strong>l<br />
Comité Internacional <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong> la Unión Soviética, cuyo centro será Ámsterdam.<br />
Siempre a fin y efecto <strong>de</strong> animar al conocimiento <strong>de</strong> la realidad soviética, <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />
1933 la AUS fomenta viajes <strong>de</strong> <strong>de</strong>legados a la URSS que, siguiendo el mo<strong>de</strong>lo<br />
propuesto, no necesariamente han <strong>de</strong> ser comunistas, sino gentes interesadas por el<br />
proyecto que, <strong>de</strong> esta manera, darán una información testimonial seguramente mucho<br />
más útil y fiable que la estrictamente proce<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> miembros <strong>de</strong>l PCE. A su regreso,<br />
estos viajeros han <strong>de</strong> participar en actos organizados a tal efecto por la AUS, don<strong>de</strong> es<br />
posible encontrar representantes <strong>de</strong> diferentes formaciones políticas, para informar<br />
convenientemente <strong>de</strong> lo que han visto.<br />
Así, la <strong>de</strong>legación <strong>de</strong>l viaje <strong>de</strong> 1934 estuvo compuesta mayoritariamente por<br />
miembros <strong>de</strong>l PSOE y <strong>de</strong> la UGT. Sin embargo, en el viaje <strong>de</strong> 1935 fue una nutrida<br />
expedición <strong>de</strong> comunistas que, a su regreso, el 30 <strong>de</strong> noviembre, <strong>de</strong>clararon con evi<strong>de</strong>nte<br />
entusiasmo que “han podido convencerse <strong>de</strong> que la dictadura <strong>de</strong>l proletariado es ejercida<br />
por la mayoría <strong>de</strong>l pueblo y respon<strong>de</strong> a la voluntad e intereses <strong>de</strong> esta mayoría”, a<strong>de</strong>más<br />
<strong>de</strong> haber entendido que “el florecimiento cultural en al URSS es una <strong>de</strong> las más gran<strong>de</strong>s<br />
conquistas <strong>de</strong> la revolución proletaria”. Respecto <strong>de</strong>l problema <strong>de</strong> las nacionalida<strong>de</strong>s,<br />
afirman estos <strong>de</strong>legados que “conviven fraternalmente en respeto mutuo a sus diferentes<br />
idiomas y culturas nacionales… cooperando todos con el mismo entusiasmo al<br />
<strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong>l socialismo”.<br />
No <strong>de</strong>ja <strong>de</strong> tener interés que en el mes <strong>de</strong> septiembre <strong>de</strong> 1937, e invitado por el<br />
Ministerio <strong>de</strong> Instrucción Pública, viajó a la URSS un poeta gran<strong>de</strong>, Miguel Hernán<strong>de</strong>z,<br />
formando parte <strong>de</strong> la <strong>de</strong>legación española en el V Festival <strong>de</strong> Teatro Soviético.<br />
La <strong>de</strong>legación <strong>de</strong> noviembre <strong>de</strong> 1937 se dispuso especialmente para celebrar el<br />
XX aniversario <strong>de</strong> la Revolución, y fue recibida en la URSS por todo lo alto, oficiándose<br />
una recepción <strong>de</strong> honor en la Aca<strong>de</strong>mia <strong>de</strong> Ciencias <strong>de</strong> Leningrado a la que asistió<br />
Tomás Navarro, ilustre filólogo, miembro <strong>de</strong> la RAE y director por aquel entonces <strong>de</strong> la<br />
Biblioteca Nacional, y en la que Sirio Rosado, a la sazón secretario general <strong>de</strong> la AUS,<br />
introdujo su alocución con un afectuoso: “Saludamos al camarada Stalin y os<br />
prometemos vencer al fascismo”. Un año <strong>de</strong>spués, don Tomás Navarro escribiría en su<br />
libro España en la Unión Soviética: 1936, dos años <strong>de</strong> leal amistad 8 : “En la URSS como<br />
en España el ambiente social hace resaltar con particular viveza la consi<strong>de</strong>ración <strong>de</strong>l<br />
hombre en su pleno valor humano”.<br />
De forma complementaria, en la España sacudida por la guerra también se<br />
habilitó una especial evocación <strong>de</strong> la Revolución <strong>de</strong> Octubre. Así, los clubes populares<br />
<strong>de</strong> cultura AUS incrementaron la información sobre la URSS, constituyendo centros con<br />
8 NAVARRO, Tomás; España en la Unión Soviética: 1936, dos años <strong>de</strong> leal amistad, , Asociación <strong>de</strong><br />
Amigos <strong>de</strong> la Unión Soviética, Barcelona-Valencia, 1937, pp. 3 y ss.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
74
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
activida<strong>de</strong>s recreativas, ajedrez y bibliotecas, don<strong>de</strong> la población pudo saborear las<br />
gran<strong>de</strong>s ventajas <strong>de</strong>l proyecto soviético, así como la impresión <strong>de</strong> carteles, pasquines,<br />
folletos, fotografías, artículos sobre la actualidad soviética, etc.<br />
A<strong>de</strong>más, a partir <strong>de</strong> enero <strong>de</strong> 1937, surge la Asociación Española <strong>de</strong> Relaciones<br />
Culturales con la URSS, cuyo cometido es el acercamiento formativo respecto <strong>de</strong> los<br />
avances soviéticos en materia literaria 9 , musical, teatral y cinematográfica, abasteciendo<br />
bibliotecas, montando exposiciones y organizando ciclos <strong>de</strong> conferencias, y asimismo<br />
promocionando cursos <strong>de</strong> lengua rusa. Su órgano <strong>de</strong> expresión será la revista Cultura<br />
Soviética, que funcionó escasos números <strong>de</strong>bido al progreso <strong>de</strong> la guerra 10 .<br />
* * *<br />
La Sociedad <strong>de</strong> Naciones, en unión con el Pen Club, había convocado la Alianza<br />
<strong>de</strong> Intelectuales Antifascistas, dando lugar a un primer Congreso que se celebró en París<br />
en el verano <strong>de</strong> 1935, bajo la tutela <strong>de</strong> Malraux y <strong>de</strong> André Gi<strong>de</strong>, cuyo paso por el<br />
comunismo fue breve pero significativo, <strong>de</strong>jando un reguero <strong>de</strong> acusaciones y malas<br />
interpretaciones en las que la esperanza traicionada será uno <strong>de</strong> los máximos exponentes.<br />
El 30 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1936 11 , a escasos días <strong>de</strong>l inicio <strong>de</strong> la guerra civil, y tras la<br />
disolución <strong>de</strong> la Unión <strong>de</strong> Escritores y Artistas Revolucionarios <strong>de</strong> España, nace la<br />
Asociación Internacional <strong>de</strong> los Intelectuales Antifascistas para la Defensa <strong>de</strong> la Cultura<br />
(en a<strong>de</strong>lante, AIA), entre cuyos miembros estaban Zambrano, Cernuda, Bergamín,<br />
Gómez <strong>de</strong> la Serna, García Lorca, Chacel y Sen<strong>de</strong>r. Tal asociación ostentaba seis<br />
gran<strong>de</strong>s apartados, a saber: literatura, plásticas, biblioteca, pedagogía, teatro y música.<br />
Dos años más tar<strong>de</strong>, en el verano <strong>de</strong> 1937 y entre Madrid y Valencia, la AIA se<br />
vuelve a reunir en el así <strong>de</strong>nominado II Congreso <strong>de</strong> Intelectuales Antifascistas. Tras la<br />
inauguración en el Salón <strong>de</strong> Sesiones <strong>de</strong>l Ayuntamiento <strong>de</strong> Valencia a cargo <strong>de</strong>l<br />
presi<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> la República, doctor Negrín, las circunstancias <strong>de</strong> la guerra obligan al<br />
traslado. En ese momento se hace notoria la ausencia <strong>de</strong> Gi<strong>de</strong> —vetado por la<br />
<strong>de</strong>legación soviética—, que ya había publicado Regreso <strong>de</strong> la URSS, don<strong>de</strong> da cuenta <strong>de</strong><br />
sus experiencias, cerrando el breve periodo marxista. No ha <strong>de</strong> verse esta ausencia <strong>de</strong><br />
Gi<strong>de</strong> como simple <strong>de</strong>saparición. Su figura, antaño consi<strong>de</strong>rada como representante en<br />
“Francia <strong>de</strong>l más alto y puro prestigio estético y moral <strong>de</strong> la inteligencia”, en palabras,<br />
ya en ese momento lejanas, <strong>de</strong>l Bergamín <strong>de</strong> junio <strong>de</strong> 1935, se convierte ahora en un eco<br />
mal<strong>de</strong>cido que merece la con<strong>de</strong>na, en un reo abominable, en un impío, y valga el<br />
término porque no es baladí el retumbo religioso, otra vez por boca <strong>de</strong> José Bergamín 12 .<br />
Pues bien, en la clausura <strong>de</strong> este II Congreso, sube a la tribuna, situada en la<br />
plaza <strong>de</strong> Castelar <strong>de</strong> Valencia —en la actualidad, plaza <strong>de</strong>l Ayuntamiento—, un Antonio<br />
9<br />
La otra cara <strong>de</strong> estos “avances culturales” serían los datos revelados en Vitali Shentalinski, vid. nota<br />
ultra.<br />
10<br />
Para lo relativo a la AUS, así como para la Asociación española <strong>de</strong> Relaciones Culturales con la URSS,<br />
he utilizado la tesis doctoral <strong>de</strong> María Magdalena GARRIDO CABALLERO, presentada en la<br />
Universidad <strong>de</strong> Murcia en septiembre <strong>de</strong> 2006, y que lleva por título Las relaciones entre España y la<br />
Unión Soviética a través <strong>de</strong> las Asociaciones <strong>de</strong> Amistad en el siglo XX. La citada tesis está presente en<br />
Internet a través <strong>de</strong> la dirección .<br />
11<br />
Véase el artículo <strong>de</strong> GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo; Poético idilio bolchevique, ABC (edición<br />
digital), 25 <strong>de</strong> noviembre <strong>de</strong> 2007.<br />
12<br />
Véase el prólogo al libro Tristeza <strong>de</strong> la verdad: André Gi<strong>de</strong> regresa <strong>de</strong> Rusia, <strong>de</strong> Alberto RUY-<br />
SÁNCHEZ, escrito por Octavio Paz y titulado La verdad contra el compromiso, México, Joaquín Mortiz,<br />
1991.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
75
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Machado viejo y achacoso, incapaz ya <strong>de</strong> gran<strong>de</strong>s iniciativas físicas. Sabe que tiene un<br />
público multitudinario que anhela <strong>de</strong> él, no una arenga, que no está ni en su pensamiento<br />
ni en la esperanza <strong>de</strong> los convocados, sino una reflexión emotiva, un cariñoso recuerdo<br />
hecho <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la entereza y <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la inteligencia.<br />
Pero, ¿por qué está Machado —que se ha integrado como miembro <strong>de</strong> la AUS<br />
unos días antes— en un congreso don<strong>de</strong> abundan los escritores izquierdistas, cuando no<br />
marcadamente comunistas, aquéllos que han rechazado las razones aducidas por Gi<strong>de</strong><br />
contra Stalin, argumentando quizá, igual que hacen Bergamín y Corpus Barga, que el<br />
experimento <strong>de</strong> Gi<strong>de</strong> ha sido truncado por el puro individualismo que, se supone, le ha<br />
hecho ver las cosas con una óptica no socialista? ¿Qué hace Machado con aquel grupo<br />
<strong>de</strong> escritores que calla ante las noticias <strong>de</strong> las <strong>de</strong>portaciones al extremo norte —¿suenan<br />
los topónimos <strong>de</strong> Solovki o Kolimá?—, que no se manifiesta contra la política genocida<br />
<strong>de</strong>l dictador georgiano, incluso que no respon<strong>de</strong> ante hechos tan recientes como la<br />
estrangulación <strong>de</strong>l POUM unos meses antes en Barcelona?.<br />
Cerrar el acto, nada más.<br />
* * *<br />
No me gustaría empujar a don Antonio a posiciones en las que pienso no estuvo<br />
jamás. Y no me gustaría porque no quiero caer en la misma pasión que conduce a<br />
Luciano González Egido a presentar a un Unamuno que se muere en Salamanca y que, a<br />
pesar <strong>de</strong> las constantes adhesiones a los sublevados, mantiene vivo su republicanismo y<br />
su liberalismo. “Se le nubló la imaginación <strong>de</strong> presagios”, dice Egido 13 . El autor, un<br />
poco más a<strong>de</strong>lante, recoge una entrevista que el periodista norteamericano<br />
Knickerbocker realiza al profesor salmantino, entrevista que El A<strong>de</strong>lanto titula “Una<br />
guerra entre la civilización y la anarquía, dice Unamuno”, y aña<strong>de</strong> a modo <strong>de</strong> subtítulo:<br />
“El po<strong>de</strong>r <strong>de</strong> Madrid está en manos <strong>de</strong> unos pistoleros. Como acto patriótico, Azaña<br />
<strong>de</strong>bía suicidarse” 14 . Véase el discurrir <strong>de</strong>l libro y concluya el lector por sí mismo, y no se<br />
olvi<strong>de</strong> que Unamuno ya había diagnosticado a Azaña en noviembre <strong>de</strong> 1932 como “el<br />
faraón <strong>de</strong> El Pardo”, calificación que no le impi<strong>de</strong> ver claro para, unos años <strong>de</strong>spués y a<br />
raíz <strong>de</strong> la Revolución <strong>de</strong> Asturias, tildar <strong>de</strong> “insondables mentecatos a quienes quieren<br />
monopolizar la <strong>de</strong>cencia y el patriotismo”, refiriéndose naturalmente al gobierno <strong>de</strong><br />
turno 15 .<br />
El mismo Egido cita el artículo que aparece en El Mono Azul, la revista que<br />
dirigía Alberti y que actuaba como altavoz <strong>de</strong> la AIA, y en la que, en su número 4,<br />
arranca con un párrafo elocuente: “Don Miguel <strong>de</strong> Unamuno, profesor <strong>de</strong> la Universidad<br />
<strong>de</strong> Salamanca, ex revolucionario y ex poeta, colaborador <strong>de</strong>l general Mola…” 16<br />
Es evi<strong>de</strong>nte, como aña<strong>de</strong> Egido, que don Miguel jamás fue revolucionario y,<br />
también, que Alberti, por más que lo pretendiera, no tenía potestad para con<strong>de</strong>nar o para<br />
salvar a poeta alguno, sin embargo ése es, aproximadamente, el ambiente en el que<br />
Machado se mueve y ahí es don<strong>de</strong> ha <strong>de</strong> inscribirse su intervención.<br />
13<br />
EGIDO, Luciano G.; Agonizar en Salamanca, Tusquets, Barcelona, 2006, p.63<br />
14<br />
Ibi<strong>de</strong>m, p.80.<br />
15<br />
Ambas citas vienen <strong>de</strong> GARCÍA CÁRCEL, Ricardo; “El pesimismo <strong>de</strong> la inteligencia”, ABC<br />
(31.12.2006)<br />
16<br />
Op.cit, p. 86.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
76
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Justamente ahí. Otro asunto hubiera sido una repetición —salvando las<br />
distancias— <strong>de</strong> la famosa polémica entre Unamuno y Millán Astray, quizá esta vez<br />
entre, pongamos por caso, Líster y Machado. Y cito a Líster, no por buscar cualquier<br />
elemento comparable, sino porque fue el V Regimiento el que acompañó a los<br />
intelectuales que salían <strong>de</strong> Madrid hasta Valencia, y por los tenebrosos y elocuentes<br />
versos que Enrique Líster inspiró en el poeta <strong>de</strong> Sevilla.<br />
Por cierto, Egido da una versión tópica <strong>de</strong> la trifulca salmanticense, pienso que<br />
sin entrar a ver <strong>de</strong>talles significativos. Por ejemplo, que Unamuno no está ante un mando<br />
militar, sino ante un icono popular, pues Millán Astray jamás ostentó mando <strong>de</strong> tropa en<br />
la Guerra Civil, ni intervino militarmente en ella. Otro <strong>de</strong>talle: no parece creíble que en<br />
la Universidad <strong>de</strong> Salamanca y ante el rector, don Miguel, Pemán, y el obispo Pla y<br />
Deniel, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> Carmen Polo, varios catedráticos <strong>de</strong> Historia y alguno <strong>de</strong> Literatura,<br />
<strong>de</strong> buenas a primeras, un general retirado se pusiera a dar gritos contra la inteligencia.<br />
Lo que sí ocurrió y escatima Egido es que Unamuno, dolido por las palabras <strong>de</strong><br />
Millán, duras, eso sí —pero estábamos en guerra, ¿recuerdan?—, no se le ocurre otra<br />
cosa que elogiar a Rizal, el héroe filipino fusilado en el 96, cargar contra los sublevados,<br />
ensalzar el patriotismo <strong>de</strong> los republicanos y hacer un vistoso juego <strong>de</strong> palabras entre<br />
vencer y convencer. Explosivo, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego. Unamuniano, también. Ya lo había dicho:<br />
“cuando todo pase, estoy seguro <strong>de</strong> que yo, como siempre, me enfrentaré con los<br />
vencedores” 17 . Se a<strong>de</strong>lantó. De ahí la respuesta airada <strong>de</strong> Millán Astray, <strong>de</strong> ahí aquel<br />
“Muera la intelectualidad traidora”, muy distinto, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego, <strong>de</strong>l tópico “Muera la<br />
inteligencia”, que abiertamente niega Eugenio Vegas Latapié en su libro Los caminos<br />
<strong>de</strong>l <strong>de</strong>sengaño 18 .<br />
Sin embargo, no se piense que el choque entre ambos hombres, Unamuno y el<br />
general Millán Astray, fue cosa <strong>de</strong> aquel momento. Ya habían tenido una abierta<br />
polémica años atrás, en el Ateneo madrileño —ambos eran ateneístas—, cuando don<br />
Miguel acusó a los legionarios <strong>de</strong> “cortacabezas y hampones” y directamente a Millán<br />
<strong>de</strong> ladrón 19 . Semejante lance no fue olvidado por el legionario, quizá porque la memoria<br />
era <strong>de</strong> lo poco que conservaba intacto.<br />
Para concluir con la porfía, adviértase lo que escribía Unamuno en carta dirigida<br />
a don Joan Maragall, a la altura <strong>de</strong> 1906. Después <strong>de</strong> recordarle cierta conversación en el<br />
taller <strong>de</strong> Ramón Casas, don Miguel acu<strong>de</strong> a la autocita y recoge <strong>de</strong> su Tratado <strong>de</strong>l amor<br />
<strong>de</strong> Dios:<br />
¡Terrible mal la inteligencia! La inteligencia tien<strong>de</strong> a la muerte, a la estabilidad<br />
la memoria. Lo vivo, que es lo absolutamente inestable, lo absolutamente<br />
individual, es impensable… Para analizar un cuerpo hay que <strong>de</strong>struirlo… Con<br />
este sentido, anti-intelectualista (sic), y buscando la pasión sin i<strong>de</strong>a, figúrese qué<br />
efecto me harán griegos y franceses 20 .<br />
17 EGIDO, opus cit, pág. 82<br />
18 VEGAS LATAPIÉ, Eugenio; Los caminos <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sengaño, Memorias políticas II (1936-1939), Tebas,<br />
Madrid, 1987, p. 112. Otro <strong>de</strong> los intelectuales que pronto se vieron frustrados, llegando a mantener serias<br />
conversaciones con miembros relevantes <strong>de</strong>l ejército para encauzar lo que consi<strong>de</strong>raba equivocado<br />
<strong>de</strong>rrotero <strong>de</strong>l régimen franquista. Ante su inminente prisión, Vegas Latapié optó por refugiarse junto a don<br />
Juan <strong>de</strong> Borbón, en cuya compañía pronto obtuvo el cargo <strong>de</strong> secretario político.<br />
19 TOGORES, L. Eugenio; Millán Astray, Esfera <strong>de</strong> los libros, Madrid, 2003, pp.335 y ss.<br />
20 UNAMUNO y MARAGALL; Epistolario y escritos complementarios, Distribuciones Catalonia,<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
77
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
La casualidad llevará al profesor <strong>de</strong> Salamanca a mantener un rifirrafe casi en los<br />
mismos términos —los binomios: inteligencia y muerte, intelectualidad y vida—, pero<br />
treinta y pico años <strong>de</strong>spués, con el fundador <strong>de</strong>l Tercio <strong>de</strong> la Legión. Ha cambiado el<br />
interlocutor, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego, pero don Miguel sigue en el empeño, enfrentando conceptos<br />
que parecen antitéticos. Se pue<strong>de</strong> intuir un rasgo <strong>de</strong> insobornabilidad, qué duda cabe,<br />
pero quizá también <strong>de</strong> alborotamiento.<br />
Dicho lo anterior, pienso que acaso convenga, alguna vez, volver a estudiar el<br />
caso <strong>de</strong> un soldado, Millán Astray, cuyo <strong>de</strong>venir explica algunas circunstancias <strong>de</strong><br />
aquellos años, y que por lo general entra directamente en el grupo <strong>de</strong> los a<strong>de</strong>fesios,<br />
olvidándose que es hombre cuya vida pasa entre los campos <strong>de</strong> batalla y las conferencias<br />
que dicta por medio mundo, y no precisamente a públicos legionarios 21 .<br />
Pero, seguimos sin saber qué hace Machado en Valencia.<br />
* * *<br />
Larga y entretenida es la relación <strong>de</strong> don Antonio con la política. Ya <strong>de</strong>s<strong>de</strong><br />
febrero <strong>de</strong>l año 26 viene firmando manifiestos republicanos, a pesar <strong>de</strong> que comparece<br />
como “poco entendido en política” 22 . Pero será el 14 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1931, a dos meses<br />
exactos <strong>de</strong> la proclamación <strong>de</strong> la II República, cuando don Antonio presente en el Teatro<br />
Juan Bravo <strong>de</strong> Segovia la Agrupación al Servicio <strong>de</strong> la República, <strong>de</strong> cuya <strong>de</strong>legación es<br />
presi<strong>de</strong>nte. En el escenario no está solo, sino acompañado nada menos que por Ortega,<br />
Marañón y Pérez <strong>de</strong> Ayala.<br />
La revolución —dice— no consiste en volverse loco y lanzarse a levantar<br />
barricadas. Es algo menos violento, pero mucho más grave. Rota la continuidad<br />
evolutiva <strong>de</strong> nuestra historia, sólo cabe saltar hacia el mañana, y para ello se<br />
requiere el concurso <strong>de</strong> mentalida<strong>de</strong>s creadoras. Salu<strong>de</strong>mos a estos tres hombres<br />
<strong>de</strong>l or<strong>de</strong>n, un or<strong>de</strong>n nuevo 23 .<br />
Hecha la presentación, suben al estrado los citados, cuyos discursos son muestra<br />
<strong>de</strong> elocuencia y <strong>de</strong> parquedad. Después, y acabadas las intervenciones, se dirigen al hotel<br />
Comercio para cerrar el acto con un banquete. Parece ser que en los brindis <strong>de</strong>stacó<br />
Ortega, aunque no se indica si volvió con su famoso “Delenda est monarchia”. Como<br />
sea que fueron invitados bastantes periodistas, se conservan varias crónicas <strong>de</strong> este<br />
acontecimiento, por ejemplo en El A<strong>de</strong>lantado <strong>de</strong> Segovia, que publica la reseña el 16 <strong>de</strong><br />
febrero. También El Sol, El Liberal y La Libertad, amén <strong>de</strong> reporteros gráficos que<br />
<strong>de</strong>jaron la impronta <strong>de</strong> una fotografía —bien conocida, por otra parte— en la que figuran<br />
los cuatro oradores en augusta, aunque también, mo<strong>de</strong>sta actitud.<br />
Pero, y sin ánimo en absoluto <strong>de</strong> agotar la materia, volvamos a don Antonio. Ya<br />
hemos visto cómo está adherido a la AIA y a la Alianza Internacional <strong>de</strong> Escritores<br />
Antifascistas.<br />
Barcelona, 1976, p.34, carta <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> noviembre <strong>de</strong> 1906.<br />
21<br />
Indispensable, para un primer acercamiento al personaje, el libro ya citado <strong>de</strong> Luis Eugenio TOGORES.<br />
22<br />
Antonio Machado, Prosas dispersas (1893-1936), ed. <strong>de</strong> Jordi Doménech, Madrid, Páginas <strong>de</strong> Espuma,<br />
2001, pág. 96.<br />
23<br />
La citada presentación y el texto que recojo se halla en Prosas dispersas, opus cit., pág. 669 y ss.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
78
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Existe un asiento breve, una anotación a lo mejor circunstancial que escribe don<br />
Antonio para conmemorar el aniversario <strong>de</strong> la proclamación republicana. No siguió el<br />
camino <strong>de</strong> la imprenta, y permanece inédito. Lo quiero traer aquí porque presenta un<br />
concepto, un argumento novedoso: cómo entien<strong>de</strong> Machado el resultado <strong>de</strong> las<br />
votaciones <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1936 y cómo entien<strong>de</strong> la política <strong>de</strong>l Frente Popular. Se trata <strong>de</strong><br />
un escrito pergeñado durante la guerra, con lo que aparece la lógica <strong>de</strong>sazón que le causa<br />
el conflicto. Pero me ha interesado el concepto, <strong>de</strong>cía, <strong>de</strong> Tercera República, por lo que<br />
significa <strong>de</strong> cambio político, esto es, Machado establece un nuevo registro y no una línea<br />
<strong>de</strong> continuidad, un cambio y una marcha inexorable hacia otros escenarios. Veamos:<br />
Pero la traición [<strong>de</strong> Lerroux y el gobierno conservador] fracasó <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> casa,<br />
porque el pueblo, <strong>de</strong>spierto y vigilante, la había advertido. Y surgió la República<br />
actual, la más gloriosa <strong>de</strong> las tres –digámoslo hoy valientemente, porque <strong>de</strong>ntro<br />
<strong>de</strong> veinte años lo dirán a coro los niños <strong>de</strong> las escuelas–; surgió la Tercera<br />
República Española con el triunfo en las urnas <strong>de</strong>l Frente Popular. Volvían los<br />
mismos hombres <strong>de</strong> 1931, obedientes al pueblo cuya voluntad legítimamente<br />
representaban; y otra vez traían un mandato <strong>de</strong>l pueblo, que no era<br />
precisamente la Revolución Social, pero sí el <strong>de</strong>ber ineludible <strong>de</strong> no retroce<strong>de</strong>r<br />
ante ningún esfuerzo, ante ningún sacrificio, si la reacción vencida intentaba<br />
nuevas y <strong>de</strong>sesperadas traiciones. Y surgió la rebelión <strong>de</strong> los militares, la<br />
traición madura y <strong>de</strong>finitiva que se había gestado durante años enteros. Fue uno<br />
<strong>de</strong> los hechos más cobar<strong>de</strong>s que registra la historia. Los militares rebel<strong>de</strong>s<br />
volvieron contra el pueblo todas las armas que el pueblo había puesto en sus<br />
manos para <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>r la nación, y como no tenían brazos voluntarios para<br />
empuñarlas, los compraron al hambre africana, pagaron con oro que tampoco<br />
era suyo, todo un ejército [corregido, horda] <strong>de</strong> mercenarios. Y como esto no<br />
era todavía bastante para triunfar <strong>de</strong> un pueblo casi inerme, pero heroico y<br />
abnegado, abrieron nuestros puertos y nuestras fronteras a los anhelos<br />
imperialistas <strong>de</strong> dos gran<strong>de</strong>s potencias europeas ¿A qué seguir?... Vendieron a<br />
España. Pero la fortaleza <strong>de</strong> la Tercera República sigue en pie. Hoy la <strong>de</strong>fien<strong>de</strong><br />
el pueblo contra los traidores <strong>de</strong> <strong>de</strong>ntro y los invasores <strong>de</strong> fuera, porque la<br />
República, que empezó siendo una noble experiencia española, es hoy España<br />
misma. Y es el hombre <strong>de</strong> España, sin adjetivos, el que <strong>de</strong>bemos <strong>de</strong>stacar en este<br />
14 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1937 24 .<br />
Unos días más tar<strong>de</strong>, don Antonio pronuncia un remarcable discurso a las<br />
Juventu<strong>de</strong>s Socialistas Unificadas. Fue el 1º <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1937, segundo año <strong>de</strong> la guerra.<br />
Sin embargo, no hizo una arenga exaltada. Es más, pasa casi como una oración<br />
disculpatoria, una pieza cordial, blanda, <strong>de</strong> circunstancias, un salir <strong>de</strong>l paso airoso y sin<br />
provocar arrebatos ni excitar ímpetus:<br />
Yo os saludo, jóvenes socialistas unificados, con un respeto que no siempre pu<strong>de</strong><br />
sentir por los ancianos <strong>de</strong> mi tiempo, porque muchos <strong>de</strong> ellos estaban<br />
<strong>de</strong>shaciendo a España, y vosotros pretendéis hacerla. Des<strong>de</strong> un punto <strong>de</strong> vista<br />
teórico, yo no soy marxista, no lo he sido nunca, es muy posible que no lo sea<br />
jamás. Mi pensamiento no ha seguido la recta que <strong>de</strong>scien<strong>de</strong> <strong>de</strong> Hégel a Carlos<br />
Marx. Tal vez porque soy <strong>de</strong>masiado romántico, por influjo, acaso, <strong>de</strong> una<br />
24<br />
MACHADO, Antonio; Recuerdos (autógrafo), Madrid, Biblioteca Nacional. [Fondo antiguo,<br />
MSS/22233/4]<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
79
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
<strong>de</strong>dicación <strong>de</strong>masiado i<strong>de</strong>alista, me falta simpatía por la i<strong>de</strong>a central <strong>de</strong>l<br />
marxismo; me resisto a creer que el factor económico, cuya enorme importancia<br />
no <strong>de</strong>sconozco, es el más esencial <strong>de</strong> la vida humana y el gran motor <strong>de</strong> la<br />
historia. Veo, sin embargo, con entera claridad, que el socialismo, en cuanto<br />
supone una manera <strong>de</strong> convivencia humana, basada en el trabajo, en la igualdad<br />
<strong>de</strong> los medios concedidos a todos para realizarlo, y en la abolición <strong>de</strong> los<br />
privilegios <strong>de</strong> clase, es una etapa inexcusable en el camino <strong>de</strong> la justicia; veo<br />
claramente que es esa la gran experiencia humana <strong>de</strong> nuestros días, a que todos<br />
<strong>de</strong> algún modo <strong>de</strong>bemos contribuir 25 .<br />
No obstante, dos meses más tar<strong>de</strong>, don Antonio está en Valencia y el <strong>de</strong>safío es<br />
mayor. Se trata <strong>de</strong> cerrar el II Congreso en el que han intervenido con mayor o menor<br />
acierto figuras relevantes <strong>de</strong> la literatura mundial, aunque expresamente vinculadas a<br />
organizaciones izquierdistas o enviadas por asociaciones <strong>de</strong>pendientes <strong>de</strong>l Komintern,<br />
cuando no representantes soviéticos. Ya ha tenido lugar la intervención <strong>de</strong> Bergamín<br />
contra Gi<strong>de</strong> y se ha abierto un recatado <strong>de</strong>bate en torno al veto que los rusos han<br />
sostenido contra su presencia, asunto sobre el que Malraux ha podido planear —tal era<br />
su oficio— con cauteloso riesgo.<br />
La tarea <strong>de</strong> Machado, por tanto, a mi modo <strong>de</strong> ver, tiene mucho <strong>de</strong> querer<br />
exorcizar el peligro, <strong>de</strong> quedar bien y, si se pue<strong>de</strong>, <strong>de</strong> lograr el lucimiento. Pero, ¿qué<br />
pasos sigue para conseguir semejante propósito? Ya lo anticipaba al inicio: no saltarse su<br />
propio acervo y pintar cuatro lin<strong>de</strong>zas para los que quieran escuchar. Por ejemplo,<br />
arrancar haciendo una disertación acerca <strong>de</strong> la poesía y el pueblo, don<strong>de</strong> da con aquella<br />
cláusula sencilla y brillante: “Escribir para el pueblo ¡Qué más quisiera yo!” 26 Y seguir<br />
con unas líneas <strong>de</strong> adulación en las que entren los elementos consabidos: pueblo,<br />
hombre, raza, tierra y lengua, para, inmediatamente, citar a Cervantes, a Shakespeare y a<br />
Tolstoi, y cerrar diciendo: “Es el milagro <strong>de</strong> los genios <strong>de</strong> la palabra”.<br />
Hasta ahí nadie pue<strong>de</strong> exaltarse, puro tópico sin herida, todo muy apacible, pero<br />
ni una alusión a la literatura <strong>de</strong>l realismo socialista, nada <strong>de</strong> Gorki, Gladkov o Shólojov<br />
y, por supuesto, sin entrar en categorías como arte burgués, subjetivismo burgués o<br />
literatura para los trabajadores, temas todos ellos muy <strong>de</strong>l gusto, no <strong>de</strong>l auditorio que en<br />
ese momento tiene <strong>de</strong>lante —está hablando, recuerdo, en una plaza pública—, pero sí<br />
<strong>de</strong>l común <strong>de</strong> los asistentes al congreso, en cuyos caletres planearía aquel “ingenieros <strong>de</strong><br />
almas”, brindis que un Stalin eufórico lanza a unas <strong>de</strong>cenas <strong>de</strong> escritores en la casa <strong>de</strong><br />
Gorki la noche <strong>de</strong>l 26 <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong> 1932.<br />
Un poco más a<strong>de</strong>lante, Machado se mete ya a tratar poéticamente, si se permite<br />
el adverbio, a los milicianos que combaten contra los sublevados. Parece claro que se<br />
<strong>de</strong>ja —¿lo hace a propósito?— a gran parte <strong>de</strong>l contingente republicano, pues no hay<br />
citas a militares profesionales ni a brigadistas. Pero, ¿cómo abordar el asunto? ¿Cómo<br />
acercarse al brocal y no caerse al pozo? ¿Cómo evitar el resbalón, el ataque <strong>de</strong><br />
espontaneidad?<br />
Don Antonio, profesor, escoge una cita <strong>de</strong> Jorge Manrique, y refiere aquella<br />
25<br />
Discurso recogido en MONIQUE, Alonso; Antonio Machado, poeta en el exilio, Anthropos, Barcelona,<br />
1985, p.120.<br />
26<br />
He seguido en mi exposición el or<strong>de</strong>n temático <strong>de</strong> la conferencia <strong>de</strong> don Antonio, cuya referencia<br />
bibliográfica digital sigue siendo la presentada en nota 2.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
80
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
copla en la que se habla, si bien <strong>de</strong>s<strong>de</strong> otra esfera, <strong>de</strong>l riesgo que corrió don Rodrigo,<br />
padre <strong>de</strong>l poeta, a lo largo <strong>de</strong> su vida en servicio <strong>de</strong>l rey. Exactamente las estrofas que<br />
dicen:<br />
Después <strong>de</strong> puesta la vida<br />
tantas veces por su ley<br />
al tablero;<br />
<strong>de</strong>spués <strong>de</strong> tan bien servida<br />
la corona <strong>de</strong> su rey<br />
verda<strong>de</strong>ro:<br />
<strong>de</strong>spués <strong>de</strong> tanta hazaña<br />
a que no pue<strong>de</strong> bastar<br />
cuenta cierta,<br />
en la su villa <strong>de</strong> Ocaña<br />
vino la muerte a llamar<br />
a su puerta<br />
diciendo: «Buen caballero,<br />
<strong>de</strong>jad el mundo engañoso<br />
y su halago;<br />
vuestro corazón <strong>de</strong> acero,<br />
muestre su esfuerzo famoso<br />
en este trago;<br />
y pues <strong>de</strong> vida y salud<br />
hicisteis tan poca cuenta<br />
por la fama,<br />
esfuércese la virtud<br />
para sufrir esta afrenta<br />
que os llama.<br />
Pero, evi<strong>de</strong>ntemente, Machado sólo se vale <strong>de</strong> los tres primeros versos, los más<br />
inéditos, y los más universales, para elevar a los milicianos al rango <strong>de</strong> capitanes. Omite,<br />
con naturalidad, todo lo <strong>de</strong>más, se lo guarda, lo escon<strong>de</strong>.<br />
En el párrafo siguiente, y sin solución <strong>de</strong> continuidad, lanza un guiño <strong>de</strong>l gusto<br />
<strong>de</strong>l público. Los señoritos y el señoritismo, en el Madrid asolado por la guerra, han<br />
<strong>de</strong>saparecido. Ahora, parece querer <strong>de</strong>cir, la moda la marca el estilo miliciano, la<br />
franqueza <strong>de</strong> la tropa, el estallido <strong>de</strong>l pueblo. Aprovecha para citarse a sí mismo a través<br />
<strong>de</strong> su heterónimo Juan <strong>de</strong> Mairena: el señoritismo es forma <strong>de</strong>gradada <strong>de</strong> ser hombre.<br />
Una lección fácil, elemental, incluso mo<strong>de</strong>sta, pero jamás molesta. Conviene traer aquí<br />
la clave <strong>de</strong>l calambur, recordando aquella pregunta <strong>de</strong> Mairena a sus discípulos:<br />
“¿Comprendéis ahora por qué los gran<strong>de</strong>s hombres solemos ser mo<strong>de</strong>stos?”<br />
Sin embargo, una relectura <strong>de</strong>l libro <strong>de</strong> don Antonio nos conduce <strong>de</strong> inmediato a<br />
otro aspecto <strong>de</strong> su discurso: no aparece en Juan <strong>de</strong> Mairena comentario alguno, <strong>de</strong><br />
forma explícita, al señoritismo, y menos una máxima manifiesta como la que da<br />
Machado. Cabe pensar, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego, que el ponente usara a modo <strong>de</strong> cajón <strong>de</strong> sastre,<br />
añadiendo y censurando, no ya citas, sino comentarios y apostillas que bien podrían estar<br />
en la obra <strong>de</strong> referencia ya que, al cabo, tiene mucho <strong>de</strong> opera aperta. Sí surge el tema<br />
en los artículos que posteriormente aña<strong>de</strong> en Hora <strong>de</strong> España, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> enero <strong>de</strong> 1937 hasta<br />
octubre <strong>de</strong> 1938, y que Oreste Macrì ha <strong>de</strong>nominado, con discutible acierto, Juan <strong>de</strong><br />
Mairena póstumo: De ningún modo quisiera yo —habla Juan <strong>de</strong> Mairena a sus<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
81
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
alumnos— educaros para señoritos, para hombres que eludan el trabajo con que se<br />
gana el pan 27 .<br />
Por otra parte, citar en semejante plaza a Juan <strong>de</strong> Mairena, el escéptico, cuando<br />
no el reaccionario, tiene algo <strong>de</strong> riesgo, no sé si calculado. Editado en 1936, a las alturas<br />
en que nos encontramos, verano <strong>de</strong> 1937 y ante un público cuyo adorno no es<br />
precisamente la erudición, no cabe el escollo que supondría que alguien recordara<br />
párrafos como los que siguen, por citar alguno sin ánimo <strong>de</strong> exceso:<br />
Nuestros políticos llamados <strong>de</strong> izquierda, un tanto frívolos —digámoslo <strong>de</strong><br />
pasada—, rara vez calculan, cuando disparan sus fusiles <strong>de</strong> retórica futurista, el<br />
retroceso <strong>de</strong> las culatas, que suele ser, aunque parezca extraño, más violento<br />
que el tiro 28 .<br />
O aquella proclama que lanzara Juan <strong>de</strong> Mairena ante sus discípulos en el Sermón <strong>de</strong><br />
Rute:<br />
¡Proletarios <strong>de</strong>l mundo, <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>os, porque sólo importa el gran rebaño <strong>de</strong><br />
hombres! 29 .<br />
Así hablaba aquel Mairena que era, según escribe don Antonio, profesor <strong>de</strong><br />
gimnasia, aunque aborrecía el ejercicio físico, creyéndolo un inútil <strong>de</strong>spropósito<br />
mecanicista, abstracto y <strong>de</strong>sintegrado 30 . Aquel Mairena que daba clases gratuitas y<br />
voluntarias <strong>de</strong> Retórica fuera <strong>de</strong> las horas lectivas <strong>de</strong>l instituto. Aquel Mairena que a lo<br />
mejor es uno <strong>de</strong> los mejores libros <strong>de</strong> aforismos jamás escritos.<br />
Pero, ¿<strong>de</strong> dón<strong>de</strong> viene el mal <strong>de</strong>l señoritismo? Machado tiene la respuesta: <strong>de</strong> los<br />
jesuitas. Como se sabe, el gobierno <strong>de</strong> la República <strong>de</strong>cretó la disolución y pérdida <strong>de</strong><br />
todas las propieda<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Compañía el 24 <strong>de</strong> enero <strong>de</strong> 1932, y lo hizo en virtud <strong>de</strong> la<br />
obediencia que todo jesuita, según sus propias constituciones, <strong>de</strong>be a Roma, un estado<br />
extranjero. Así reza el <strong>de</strong>creto, otra cosa son las razones encubiertas, o sea, las auténticas<br />
razones. Azaña, jefe <strong>de</strong>l gobierno, ya había advertido acerca <strong>de</strong> las intenciones<br />
agitadoras <strong>de</strong> los ignacianos, <strong>de</strong>nunciando, a<strong>de</strong>más, que en los colegios jesuíticos se<br />
enseñaban doctrinas contrarias al estado mo<strong>de</strong>rno 31 .<br />
No son esos los motivos que aduce don Antonio, ni mucho menos. Machado<br />
afirma que la educación <strong>de</strong> origen jesuítico —hemos <strong>de</strong> pensar que la Ratio Studiorum—<br />
es “profundamente anticristiana y antiespañola”. El señorito jesuítico, según Machado,<br />
viste marcando los signos <strong>de</strong> clase y olvida los meramente religiosos e, incluso, la<br />
mismísima dignidad <strong>de</strong>l hombre, chocando frontalmente contra una <strong>de</strong> las virtu<strong>de</strong>s más<br />
acendradas que el poeta <strong>de</strong> Sevilla encuentra en el carácter español, esto es, el nadie es<br />
27<br />
“Consejos, sentencias y donaires <strong>de</strong> Juan <strong>de</strong> Mairena y <strong>de</strong> su maestro Abel Martín”, Hora <strong>de</strong> España,<br />
enero <strong>de</strong> 1937. El Juan <strong>de</strong> Mairena póstumo <strong>de</strong> MACRÌ recorre <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1937 a 1939, recogiendo textos<br />
aparecidos en Hora <strong>de</strong> España, Servicio Español <strong>de</strong> Información y La Vanguardia. Vid cita completa <strong>de</strong><br />
Oreste MACRÌ en nota más a<strong>de</strong>lante.<br />
28<br />
MACHADO, Antonio; Juan <strong>de</strong> Mairena, Madrid, 1936. La edición que manejo es <strong>de</strong> editorial Austral,<br />
Madrid, 1973. La cita aparece en la p.16, III, “De política”.<br />
29<br />
Ibi<strong>de</strong>m, p.25.<br />
30<br />
Ibi<strong>de</strong>m, p.62.<br />
31<br />
AZAÑA, Manuel; discurso en Cortes <strong>de</strong>l 14 <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong> 1931. Pue<strong>de</strong> leerse íntegramente y en<br />
formato digital en .<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
82
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
más que nadie.<br />
Véase la trama <strong>de</strong>l juego. En el fondo, y si no me equivoco, Machado está<br />
pidiendo, si fuera posible, un cristianismo más auténtico, menos afectado, más intenso.<br />
La acusación rezuma resentimiento cristiano, quizá <strong>de</strong> color unamuniano. Bien, pues<br />
regresemos a don Miguel y observemos cómo arranca en una <strong>de</strong> sus obras clave, La<br />
agonía <strong>de</strong>l cristianismo:<br />
El cristianismo es un valor <strong>de</strong>l espíritu universal que tiene sus raíces en lo más<br />
íntimo <strong>de</strong> la individualidad humana. Los jesuitas dicen que con él se trata <strong>de</strong><br />
resolver el negocio <strong>de</strong> nuestra propia salvación individual y personal, y aunque<br />
sean los jesuitas quienes lo digan, tratándolo como un problema <strong>de</strong> economía a<br />
lo divino, hemos <strong>de</strong> aceptarlo aquí como postulado previo 32 .<br />
No hace falta mucho esfuerzo para ver en ambas citas la presencia <strong>de</strong> una muy<br />
notable animadversión, pero también <strong>de</strong> una inquieta búsqueda <strong>de</strong> la profundidad<br />
cristiana. A pesar <strong>de</strong> su origen, quiere Unamuno, la propuesta es acertada. De forma<br />
significativa, Machado ha dicho que el señoritismo escon<strong>de</strong> la condición humana, por<br />
eso, señala, es anticristiana, y justamente en ese punto, Unamuno proyecta como uno <strong>de</strong><br />
los valores fundamentales <strong>de</strong>l cristianismo precisamente ese elemento individual, eso<br />
que nos <strong>de</strong>ja solos ante nuestra particularidad, ante Dios, habría dicho, quizás, el<br />
profesor.<br />
Ahora bien, ¿era tiempo, en el foro valenciano, <strong>de</strong> andarse con teologías? Por<br />
supuesto que no. Y tampoco <strong>de</strong> dudar <strong>de</strong>l antiespañolismo <strong>de</strong> los jesuitas,<br />
convenientemente cercenados por <strong>de</strong>creto <strong>de</strong> enero <strong>de</strong>l 32. Oigamos, sin embargo, lo<br />
que, en otro foro dice Unamuno respecto <strong>de</strong> ese nacionalismo ramplón:<br />
En este libro tan profundamente anticristiano 33 leí aquello <strong>de</strong>l programa <strong>de</strong> 1903<br />
<strong>de</strong> L’Action Française, que “un verda<strong>de</strong>ro nacionalista pone la patria ante todo,<br />
y por en<strong>de</strong> concibe, trata y resuelve todas las cuestiones políticas en su relación<br />
con el interés nacional”. Al leer lo cual me acordé <strong>de</strong> aquello <strong>de</strong> “mi reino no es<br />
<strong>de</strong> este mundo”, y pensé que para un verda<strong>de</strong>ro cristiano —si es que es posible<br />
un verda<strong>de</strong>ro cristiano en la sociedad civil— toda cuestión, política o lo que sea,<br />
<strong>de</strong>be concebirse, tratarse y resolverse en su relación con el interés individual <strong>de</strong><br />
la salvación eterna, <strong>de</strong> la eternidad. ¿Y si perece la patria? La patria <strong>de</strong> un<br />
cristiano no es <strong>de</strong> este mundo. Un cristiano <strong>de</strong>be sacrificar la patria a la<br />
verdad 34 .<br />
Imposible buscar paralelismo, más allá <strong>de</strong> lo que imaginamos, entre el Machado<br />
ro<strong>de</strong>ado <strong>de</strong> milicianos y el Unamuno <strong>de</strong> 1924, exiliado en París por “la dictadura<br />
pretoriana y cesariana española” 35 .<br />
A modo <strong>de</strong> anécdota, ha <strong>de</strong> saberse que la primitiva fundación <strong>de</strong>l Colegio <strong>de</strong><br />
Soria fue obra <strong>de</strong> jesuitas, allá por 1575 y en donación <strong>de</strong> los Mendoza, y que hoy en<br />
32<br />
UNAMUNO, Miguel; La agonía <strong>de</strong>l cristianismo, , Losada, Buenos Aires, 1973, p.13.<br />
33<br />
Don Miguel se refiere a Enquête sur la monarchie <strong>de</strong> Charles Maurras, al que califica <strong>de</strong> lata <strong>de</strong><br />
conservas que ofrece carne podrida.<br />
34<br />
UNAMUNO, Miguel; La agonía…, opus cit, p.15.<br />
35<br />
Recojo las palabras <strong>de</strong> don Miguel al inicio <strong>de</strong>l libro.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
83
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
día, tal establecimiento es instituto público y ostenta el nada aparatoso nombre <strong>de</strong> IES<br />
Antonio Machado.<br />
* * *<br />
Pues bien, calculando con precisión el asunto don<strong>de</strong> ha <strong>de</strong>jado su último escrito,<br />
Machado arranca los dos párrafos finales justo <strong>de</strong>s<strong>de</strong> ese punto. ¿Y qué material usará,<br />
sabiendo que está en Valencia y que se <strong>de</strong>be a un público posiblemente entregado? Nada<br />
mejor, juzga, que poner al Cid a conquistar otra vez Valencia. Explica que, en el Cantar,<br />
Rodrigo hace llamar a su mujer y a sus hijas para que, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> lo alto <strong>de</strong> la muralla,<br />
puedan observar con todo tipo <strong>de</strong> <strong>de</strong>talles, cómo se gana el pan. O sea, para que que<strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>mostrado que no es un señorito que elu<strong>de</strong> el trabajo. Luego viene una breve<br />
explicación, para acabar presentando a los infantes <strong>de</strong> Carrión como a los verda<strong>de</strong>ros<br />
señoritos, a que les cae en tromba la maldad, ésos sí que son <strong>de</strong>testables, a<strong>de</strong>más,<br />
pertenecen a una aristocracia encanallada, felona, cobar<strong>de</strong>, vanidosa y vengativa. Por fin,<br />
don Antonio se apoya en cita apócrifa y hace una lectura que más parece pirueta<br />
dialéctica que auténtico juicio <strong>de</strong> lector inteligente: El Poema <strong>de</strong>l Cid es la lucha entre<br />
una <strong>de</strong>mocracia naciente y una aristocracia <strong>de</strong>clinante.<br />
¡Hermosa falsedad, ciertamente! Pero falsedad que hacer pivotar el paradigma<br />
que establece sobre el mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> una sociedad también naciente, la revolucionaria, que<br />
se ha dado cita ante el poeta y que preten<strong>de</strong> periclitar, con más o menos heroísmo y<br />
audacia, el mo<strong>de</strong>lo anterior, esto es, el aristocrático, instaurando un régimen en cuyo<br />
seno la igualdad y la justicia han <strong>de</strong> ser puntales indiscutibles. A semejante quimera se le<br />
pue<strong>de</strong>n objetar innumerables <strong>de</strong>fectos, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego, pero sobre la tarima y en la plaza <strong>de</strong><br />
Castelar, ante la concurrencia reunida y pienso que esperanzada, no parece posible<br />
andarse con impugnaciones ni censuras.<br />
Qué duda cabe que el Cantar <strong>de</strong> Mío Cid es mo<strong>de</strong>lo certero <strong>de</strong> literatura<br />
propagandística y que remite <strong>de</strong> forma directa, no a la <strong>de</strong>mocracia, sino a la perpetuación<br />
<strong>de</strong>l or<strong>de</strong>n establecido, esto es, <strong>de</strong>l or<strong>de</strong>n feudal. Es evi<strong>de</strong>nte que el mal comportamiento<br />
<strong>de</strong> los infantes <strong>de</strong> Carrión tendrá su merecido, pero no a través <strong>de</strong> la fuerza vengativa —<br />
como sería, <strong>de</strong> alguna manera, el parecer popular—, sino a través <strong>de</strong> la justicia <strong>de</strong>l rey,<br />
en el más preciso crisol <strong>de</strong> imparcialidad, el juicio <strong>de</strong> ordalía.<br />
Seguramente, en esa suerte <strong>de</strong> cabriola <strong>de</strong> la oratoria que lanza Antonio<br />
Machado, perviven todavía las palabras <strong>de</strong>l Programa político <strong>de</strong>l Cid Campeador<br />
dichas por Joaquín Costa en 1885 o, en su esencia, el temblor regeneracionista que<br />
embargó a los <strong>de</strong>l 98 36 .<br />
Pero, en esencia, ¿no le dolía a don Antonio, como a buen noventayochista, la<br />
i<strong>de</strong>a <strong>de</strong>l Cid? E incluso, el Cid como pueblo en armas, ¿era nueva semejante imagen? Ya<br />
en carta a Ramiro <strong>de</strong> Maeztu, fechada en 1934, en la que Machado agra<strong>de</strong>ce el envío <strong>de</strong><br />
Defensa <strong>de</strong> la Hispanidad, obra que confiesa leer con <strong>de</strong>leite, expone la tesis cidiana.<br />
36 Es interesante, pero no <strong>de</strong>finitiva, la lección <strong>de</strong> Colin Smith en la introducción a su Poema <strong>de</strong> Mío Cid,<br />
Madrid, Cátedra, 1981. Especialmente en el capítulo <strong>de</strong>dicado a la “Historia <strong>de</strong> la crítica <strong>de</strong>l poema”,<br />
lanza una mirada a la recepción <strong>de</strong>l texto que, sin bien somera y breve, vale para enten<strong>de</strong>r el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong>l<br />
problema. Asombra la urgencia con que se aparta <strong>de</strong> Menén<strong>de</strong>z Pidal, <strong>de</strong>l que, sin embargo, se reconoce<br />
<strong>de</strong>udor, pues apenas transita por el estudio histórico que escribió el polígrafo gallego en 1950.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
84
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Cuando el Cid Campeador <strong>de</strong> nuestro poema se dispone a combatir con los<br />
moros que tienen cercada a Valencia, llama a su mujer y a sus niñas para que<br />
vean —dice él— “cómo se gana el pan”. El heroísmo español suele tener esta<br />
elegancia <strong>de</strong> expresión (…) Sólo un español es capaz <strong>de</strong> pensar, como nuestros<br />
conquistadores <strong>de</strong> América, que ese indio no sea un ser superior. “Nadie es más<br />
que nadie” reza un proverbio castellano, y lo que quiere <strong>de</strong>cir, en el fondo, es<br />
esto: por mucho que valga un hombre, nunca tendrá valor más alto que el valor<br />
<strong>de</strong> ser hombre 37 .<br />
Y también vuelve a aprovechar la misma i<strong>de</strong>a el 18 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1938 en el escrito que<br />
titula El Quinto Regimiento <strong>de</strong>l 19 <strong>de</strong> julio 38 :<br />
En el Poema <strong>de</strong> Myo (sic) Cid, esa gesta que escribió un hombre <strong>de</strong> la<br />
altiplanicie <strong>de</strong> Castilla fronteriza con los reinos moros <strong>de</strong> Aragón, no hay más<br />
señoritos propiamente dichos que los infantes <strong>de</strong> Carrión, yernos <strong>de</strong> Rodrigo, los<br />
“héroes” <strong>de</strong>l Robledo <strong>de</strong> Corpes. Contra ellos luchamos, como creo haber<br />
<strong>de</strong>mostrado en otra ocasión. Todo lo <strong>de</strong>más, empezando por el Campeador, es<br />
pueblo, hondamente pueblo y, por en<strong>de</strong>, el elemento constructor y fecundo <strong>de</strong> la<br />
raza.<br />
Tenemos, por tanto, un concepto central muy fecundo y dos i<strong>de</strong>as subyacentes<br />
capaces <strong>de</strong> enhebrar varias veces la aguja que es el discurso machadiano: el elemento<br />
central sería el Cid leído en clave antiseñorial, y la primera imagen, el hombre útil,<br />
trabajador, y el parásito señorito, que <strong>de</strong>be ser eliminado; en la segunda, aparece el<br />
guerrero <strong>de</strong>l pueblo, anterior a todo color político, que es esencialmente correcto e<br />
invencible. O sea, trabajo y pueblo o, en las circunstancias que contextualizan este<br />
entramado: guerra y pueblo.<br />
* * *<br />
Dicho lo anterior, don Antonio Machado <strong>de</strong>ci<strong>de</strong> dar la última vuelta <strong>de</strong> tuerca a<br />
su conferencia. ¿Qué más fácil que echar noche y comparar a los “ejércitos facciosos”<br />
con los infantes <strong>de</strong> Carrión? No haré yo tal, dice don Antonio, porque no me gusta<br />
<strong>de</strong>nigrar al adversario. Sin embargo, se muestra convencido <strong>de</strong> que la sombra, el alma, la<br />
esencia <strong>de</strong>l Cid acompaña a “los heroicos milicianos” y está seguro <strong>de</strong> que, en este juicio<br />
<strong>de</strong> Dios que es la guerra civil, en esa ordalía mo<strong>de</strong>rna, la <strong>de</strong> 1937, triunfará, entonces<br />
como hoy, la hombría <strong>de</strong> bien, esto es, el Campeador y sus flamantes émulos, los<br />
milicianos, los mejores, y aquí es don<strong>de</strong> se produce el esguince que da título a estas<br />
letras, aquí es don<strong>de</strong> don Antonio admite que si el triunfo <strong>de</strong> los milicianos no fuera<br />
posible, habrá que faltarle el respecto a la divinidad. ¿Por qué? Porque no habrá<br />
funcionado la prueba <strong>de</strong> ordalía, o sea, la mano <strong>de</strong> Dios extendida en señal <strong>de</strong> justicia no<br />
será capaz <strong>de</strong> señalar, sin error, a los más aptos, a aquéllos sobre los que sin duda ha <strong>de</strong><br />
caer la marca <strong>de</strong> la verda<strong>de</strong>ra razón.<br />
Y zanjado el discurso, suena a través <strong>de</strong> los altavoces a tal efecto ubicados y, qué<br />
duda cabe, emergiendo como ola gigante <strong>de</strong> las gargantas presentes, la Internacional y el<br />
37 La carta a Ramiro <strong>de</strong> Maeztu está recogida en MACRÌ, Oreste (ed.); Antonio Machado, Prosa y Poesía,<br />
Tomo III, Prosas completas (1893-1936), Espasa Calpe – Fundación Antonio Machado, segunda<br />
reimpresión, mayo <strong>de</strong> 1989, pp.1814 y ss.<br />
38 Trabajo incluido en Prosas sueltas <strong>de</strong> la guerra, en Macrì, opus cit., p.2259.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
85
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Himno <strong>de</strong> Riego. Se dan los consabidos “vivas” y “mueras” y don Antonio baja <strong>de</strong> la<br />
tarima. Ha acabado.<br />
Sí, ha acabado, pero queda saber por qué se atreve don Antonio con semejante<br />
blasfemia. Hay un argumento aparentemente sencillo, Machado consi<strong>de</strong>ra las<br />
blasfemias, no como sacrilegios irreverentes dignos <strong>de</strong> sanción o como violaciones<br />
escarnecedoras <strong>de</strong> la liturgia católica o, al menos, como sedicentes expresiones dignas<br />
<strong>de</strong> ocultamiento, sino como auténticas expresiones <strong>de</strong> una profunda piedad. Pue<strong>de</strong><br />
parecer sorpren<strong>de</strong>nte, pero así lo <strong>de</strong>ja escrito en un artículo 39 <strong>de</strong> 1938, que en la edición<br />
<strong>de</strong> Macrì lleva el título <strong>de</strong> Sobre “Poemas rojos” <strong>de</strong> Alfonso M. Carrasco. Dice así:<br />
En cuanto a las blasfemias, en que abunda el libro <strong>de</strong> Alfonso M. Carrasco,<br />
repetiré una vez más lo que tantas veces he dicho: la blasfemia es un acto <strong>de</strong> fe:<br />
consiste en afirmar la divinidad para faltarle al respeto, y es forma<br />
específicamente española <strong>de</strong> religiosidad. Es España el país don<strong>de</strong> más y mejor<br />
se blasfema. ¿Por qué no han <strong>de</strong> reflejar alguna vez nuestras letras cultas esta<br />
riqueza <strong>de</strong> nuestro folk-lore (sic)?<br />
Son palabras que ya habían sonado en el primer Mairena, creador <strong>de</strong> conciencias, en<br />
aquel que <strong>de</strong> tanto perseverar con Nietzsche, acaba traicionándolo, precisamente cuando<br />
escribe:<br />
Después <strong>de</strong> las blasfemias <strong>de</strong> Nietzsche, nada bueno pue<strong>de</strong> asegurarse a esta<br />
vieja Europa, <strong>de</strong> la cual somos nosotros parte, aunque, por fortuna, un tanto<br />
marginal, como si dijéramos, su rabo todavía por <strong>de</strong>sollar. El Cristo se nos va,<br />
entristecido y avergonzado. Porque el bíblico semental humano brama, ebrio <strong>de</strong><br />
orgullo genesíaco, <strong>de</strong> fatuidad zoológica. ¿No le oís berrear? Terribles guerras<br />
se avecinan 40 .<br />
Pavoroso pronóstico que, sin embargo, se cumplió al pie <strong>de</strong> la letra.<br />
* * *<br />
Qué lejos <strong>de</strong>l discurso <strong>de</strong> Valencia, seguramente provechoso para la ocasión, el<br />
Machado <strong>de</strong> España, en paz, que José Luis Cano 41 ubica en el capítulo <strong>de</strong> Elogios. Qué<br />
lejos aquel aborrecimiento <strong>de</strong> la guerra, aquellos versos que rezan “El mundo en guerra<br />
y en paz España sola” 42 . Qué remotas suenan las palabras que entonces escribió,<br />
seguramente con menos apremio y no tanta emergencia:<br />
Para, más a<strong>de</strong>lante, añadir:<br />
¡Señor! La guerra es mala y bárbara, la guerra<br />
odiada por las madres, las almas entigrece:<br />
mientras la guerra pasa, ¿quién sembrará la tierra?<br />
¿Quién segará la espiga que junio amarillece?<br />
39<br />
Sobre “Poemas rojos” <strong>de</strong> Alfonso M. Carrasco se halla en la p.2300 <strong>de</strong> las Prosas sueltas <strong>de</strong> guerra,<br />
Macrì, opus cit.<br />
40<br />
MACHADO, Antonio; Juan <strong>de</strong> Mairena, ibi<strong>de</strong>m, p.219.<br />
41<br />
Cito la edición crítica que publicó el profesor Cano en Cátedra, Madrid, 1976.<br />
42 Op. cit., 172.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
86
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
La guerra nos <strong>de</strong>vuelve los podres y las pestes<br />
<strong>de</strong>l Ultramar cristiano; el vértigo <strong>de</strong> horrores<br />
que trajo Atila a Europa con sus feroces huestes;<br />
las hordas mercenarias, los púnicos rencores;<br />
la guerra nos <strong>de</strong>vuelve los muertos milenarios<br />
<strong>de</strong> cíclopes, centauros, Heracles y Teseos;<br />
la guerra resucita los sueños cavernarios<br />
<strong>de</strong>l hombre con peludos mammuthes giganteos.<br />
Aparte hecho <strong>de</strong>l léxico que don Antonio emplea, poeta y hombre crepuscular al<br />
cabo, creo advertir que el <strong>de</strong>s<strong>de</strong>ño <strong>de</strong> la guerra es aquí frontal, por más que el texto<br />
manifieste un batiburrillo <strong>de</strong> i<strong>de</strong>as apelmazadas y <strong>de</strong> tópicos poco felices. Des<strong>de</strong> luego,<br />
es más auténtico el Machado intimista, el Machado que pasea por las alamedas <strong>de</strong>l<br />
Duero y que <strong>de</strong>scribe la tierra parda <strong>de</strong> los alcores sorianos. El poeta que recuerda y<br />
escribe, el que nace en cada verso con palabras como majada o huerta, trigo, arado,<br />
mastín y oveja.<br />
Son las circunstancias y quizá el querer estar presente, incluso la obligación<br />
moral <strong>de</strong> dar aliento a los combatientes, los motivos que empujan a don Antonio al<br />
discurso <strong>de</strong> Valencia.<br />
* * *<br />
Sin embargo, queda una sombra dudosa, ¿qué tanto se acercó Machado al<br />
comunismo?. En machadiana estela, espero, traigo la respuesta que don Antonio envía a<br />
Juan José Domenchina en alusión a ciertas insinuaciones que sitúan al poeta <strong>de</strong>l lado<br />
comunista:<br />
Como sospecho que me queda poco tiempo para mi obra, <strong>de</strong>searía po<strong>de</strong>r<br />
consagrarme a ella 43 .<br />
En pocas palabras, Machado ansía que lo <strong>de</strong>jen escribir, que lo <strong>de</strong>jen ser el que<br />
es, un poeta, sencillamente. A pesar <strong>de</strong> eso, todavía estamos en 1937 y a don Antonio le<br />
quedan dos años <strong>de</strong> peregrinaje, <strong>de</strong> huida y <strong>de</strong> versos recios, <strong>de</strong> aquellos en<strong>de</strong>casílabos<br />
que huelen a pólvora vieja:<br />
…¿o es, otra vez, Caín, sobre el planeta,<br />
bajo tus alas, moscardón guerrero? 44<br />
Sí, pólvora vieja mientras el poeta recuerda —así es el título— las tierras <strong>de</strong><br />
Soria. Tal soneto saldrá ya en la edición <strong>de</strong> Hora <strong>de</strong> España que se hace en Barcelona,<br />
don<strong>de</strong> ha llegado la revista y todo el aparato <strong>de</strong> la redacción a principios <strong>de</strong> noviembre,<br />
huyendo <strong>de</strong> la Valencia asediada. Será en ese momento cuando Machado reciba la<br />
invitación <strong>de</strong> trasladarse <strong>de</strong>finitivamente a la URSS. Conmueve la contestación que don<br />
Antonio envía a su interlocutor, Fiodor Kelyn, representando soviético en el Congreso<br />
<strong>de</strong> Valencia —y al que hacía ya años había dirigido una carta Ramón <strong>de</strong>l Valle-Inclán,<br />
43<br />
La cita proce<strong>de</strong> <strong>de</strong> la edición crítica <strong>de</strong> Oreste Macrì, Prosas completas, sin embargo, yo la tomo <strong>de</strong> la<br />
biografía <strong>de</strong> GIBSON, Ian; Ligero <strong>de</strong> equipaje, , Punto <strong>de</strong> lectura, Madrid, 2007, p.639.<br />
44<br />
Hora <strong>de</strong> España, Barcelona, 18 (junio <strong>de</strong> 1938), p.6, y actualmente en <br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
87
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
explicándole la tragedia <strong>de</strong> verse sin dinero ni manera <strong>de</strong> arreglarse, y al que comunica<br />
la buena nueva <strong>de</strong>l beneplácito para la dirección <strong>de</strong> la Aca<strong>de</strong>mia Española <strong>de</strong> Roma. Y<br />
digo conmueve porque Machado afirma, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> su resi<strong>de</strong>ncia en el pueblecito <strong>de</strong><br />
Rocafort, que “sueño con esa magnífica Rusia, don<strong>de</strong> es posible la noble convivencia<br />
humana”.<br />
¿Qué información manejaba don Antonio para manifestar tan rotunda confianza<br />
en el régimen <strong>de</strong> Stalin? ¿Acaso la misma que Valle cuando se hizo cargo <strong>de</strong> la<br />
presi<strong>de</strong>ncia <strong>de</strong> la Asociación <strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong> la URSS? ¿Y qué clase <strong>de</strong> recorrido embarga<br />
a hombres en cuya biografía se oían todavía los cantos solemnes <strong>de</strong> las procesiones<br />
encabezadas por los escapularios y los pendones que había levantado el carlismo, al que,<br />
por otra parte, rindieron admirada afición y acaso sus mejores páginas 45 ?<br />
Precisamente en Rocafort, fechado en junio <strong>de</strong> 1938 y publicado en Hora <strong>de</strong><br />
España, surge el rotundo soneto <strong>de</strong>dicado a Enrique Líster que, como el lector recuerda,<br />
acaba con aquellos versos entrecomillados, a modo <strong>de</strong> estrambote inserto en el segundo<br />
terceto:<br />
Si mi pluma valiera tu pistola<br />
<strong>de</strong> capitán, contento moriría.<br />
¿Qué hay que pensar? ¿Que uno <strong>de</strong> los más lúcidos y <strong>de</strong>centes 46 poetas españoles<br />
<strong>de</strong>l siglo XX ha renunciado a sí mismo? ¿Que el triste discurrir <strong>de</strong> la contienda ha<br />
empujado a un intelectual <strong>de</strong> talla a la entrega y al <strong>de</strong>spojo? ¿O que, por el contrario,<br />
Machado escribe en sus últimos días con todas las velas al viento, mostrando un nuevo<br />
perfil, el <strong>de</strong>l halagador y el <strong>de</strong>l panegirista? Y aquí cabe hacer una observación casi<br />
impúdica: cuidado con el texto porque, si en vez <strong>de</strong> Líster se escribe cualquier otro<br />
nombre, uno <strong>de</strong> los comandantes <strong>de</strong>l otro lado, por ejemplo, el poema sirve igual, juega<br />
igual e igual funciona. Machado, por tanto, no <strong>de</strong>scribe, traza mitos, los crea. De<br />
inmediato me viene la justificación: las circunstancias eran terribles y Machado se ve<br />
compelido a dar una respuesta suficiente. Bien, queda cerrado.<br />
“Olores <strong>de</strong> pólvora y romero” ha dicho el poeta, estertores <strong>de</strong> un estro que se<br />
disipa o continuación <strong>de</strong>l moscardón guerrero, <strong>de</strong>l Caín tantas veces <strong>de</strong>nunciado por los<br />
noventayochistas y tantas veces anunciado y que, por fin, ha tomado cuerpo.<br />
Ian Gibson trae un artículo firmado por don Antonio y que vio la luz en París, en<br />
La Voz <strong>de</strong> Madrid, titulado En 19 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1938 47 . Se trata <strong>de</strong> conmemorar —es un<br />
<strong>de</strong>cir— el segundo año <strong>de</strong> guerra y ahí sí que Machado <strong>de</strong>scarga sus odios con ganas:<br />
acusa a los alzados <strong>de</strong> traidores, <strong>de</strong> no españoles, asegura que los republicanos merecen<br />
la victoria y entien<strong>de</strong> la guerra como una invasión extranjera. Sí, es un texto <strong>de</strong> combate,<br />
<strong>de</strong> impecable factura y perfecto en los <strong>de</strong>talles, pero no es literatura, ni lo preten<strong>de</strong>. Se<br />
pue<strong>de</strong> ver la fuerza y el convencimiento, los argumentos y las razones pero, a pesar <strong>de</strong> la<br />
mano que lo escribe, no mezcla ni adultera, y sí, impugna y perfecciona el discurso sin<br />
caer en la fosa <strong>de</strong> la mixtificación.<br />
45<br />
Para remediar tales inquietu<strong>de</strong>s, conviene leer el número que la revista El Pasajero <strong>de</strong>dicó a Valle-<br />
Inclán. Existe versión digital en .<br />
46<br />
Tomo el adjetivo <strong>de</strong> Andrés TRAPIELLO, Andrés; Las armas y las letras, Barcelona, Península, 2002,<br />
p.412.<br />
47<br />
GIBSON, Ian; opus cit., pp.654 y ss.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
88
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Sin embargo, Machado ha tocado fondo, empujado por las circunstancias, por<br />
supuesto. Pese a todo, ¿dón<strong>de</strong> está el poeta? ¿En los versos <strong>de</strong>l Duero o en los artículos<br />
<strong>de</strong> guerra, en la austeridad casi arisca <strong>de</strong>l olmo y <strong>de</strong> la pena enlutada o en el hombre que<br />
recibe la visita airada, según cuenta Gibson 48 , <strong>de</strong> Enrique Castro en Torre Castañer, en<br />
Sant Gervasi, el barrio alto <strong>de</strong> Barcelona? Debió <strong>de</strong> ser un encuentro <strong>de</strong>sagradable. Nada<br />
menos que Enrique Castro, comandante <strong>de</strong>l V Regimiento <strong>de</strong> Milicias Populares, el<br />
mismo que escribía en el periódico Milicia Popular: “¡Viva el glorioso pueblo <strong>de</strong> la<br />
Unión Soviética!” 49 , le increpa por haberse <strong>de</strong>jado engañar por los soviéticos.<br />
Existe toda una literatura <strong>de</strong> corte antisoviético escrita precisamente por antiguos<br />
combatientes comunistas que pelearon en la guerra <strong>de</strong> España: <strong>de</strong>s<strong>de</strong> Orwell, Koestler,<br />
Tagüeña 50 , Valentín González “El Campesino” 51 , Julián Gómez García “Gorkín” y el<br />
mismo Enrique Castro Delgado. Quizás, <strong>de</strong> todos estos libros, el <strong>de</strong> Castro —Hombres<br />
ma<strong>de</strong> in Moscú— es <strong>de</strong> las más estri<strong>de</strong>ntes. Por eso sorpren<strong>de</strong> la imagen <strong>de</strong>l comandante<br />
Castro afeando a Machado los versos <strong>de</strong>dicados a Líster.<br />
Sin embargo, todavía el 9 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1939, a pocos días <strong>de</strong> cruzar la frontera,<br />
alienta en Machado la posibilidad <strong>de</strong> marchar a la URSS: “don<strong>de</strong> encontraría amplia y<br />
favorable acogida” 52 . ¿Qué habría pensado don Antonio si hubiera caído en sus manos<br />
—permítaseme el anacronismo— el libro <strong>de</strong> Vitali Shentalinski, Crimen sin castigo.<br />
Últimos <strong>de</strong>scubrimientos en los archivos literarios <strong>de</strong>l KGB 53 , don<strong>de</strong> se dan datos,<br />
apabullantes datos, acerca <strong>de</strong> la represión y posterior aniquilación que sufrieron en torno<br />
a tres mil escritores rusos, a los que Stalin, en un gesto entre humorístico y tenebroso,<br />
<strong>de</strong>nominaba, brindando, como se ha dicho, ingenieros <strong>de</strong> almas.<br />
Porque, <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> todo, ¿qué entendía don Antonio Machado por comunismo?<br />
Para semejante cuestión, posiblemente ilimitada y que podría alargarse en<br />
averiguaciones que consi<strong>de</strong>ro sin solución, sólo voy a aportar un par <strong>de</strong> datos, un retazo<br />
<strong>de</strong> un trabajo largo y el aforismo —es más que eso, una nota extensa— que escribe don<br />
Antonio en abril <strong>de</strong> 1938:<br />
…Mas la Rusia actual, la Gran República <strong>de</strong> los Soviets, va ganando, <strong>de</strong> hora en<br />
hora, la simpatía y el amor <strong>de</strong> los pueblos; porque toda ella está consagrada a<br />
mejorar las condiciones <strong>de</strong> la vida humana, al logro efectivo, no a la mera<br />
enunciación, <strong>de</strong> un propósito <strong>de</strong> justicia. Esto es lo que no quieren ver sus<br />
48<br />
GIBSON, Ian; opus cit, pág. 662 y ss.<br />
49<br />
Milicia Popular, Diario <strong>de</strong>l 5º Regimiento <strong>de</strong> Milicias Populares, año I, nº 10, Madrid, 6 <strong>de</strong> agosto <strong>de</strong><br />
1936.<br />
50<br />
El libro <strong>de</strong>l teniente coronel <strong>de</strong>l Ejército Popular <strong>de</strong> la República, TAGÜEÑA LACORTE, Manuel;<br />
Testimonio <strong>de</strong> dos guerras, Planeta, Barcelona 2005, seguramente es uno <strong>de</strong> los textos más completos<br />
acerca <strong>de</strong> este periodo, iluminando <strong>de</strong>talles clave para enten<strong>de</strong>rlo, por ejemplo, la composición <strong>de</strong>l<br />
contingente español en Moscú, entre el que se encuentran las sobrinas <strong>de</strong> Antonio Machado (pág. 387),<br />
una <strong>de</strong> las cuales se casó con el coronel Segismundo Casado López.<br />
51<br />
Valentín González, “El Campesino”, Yo escogí la esclavitud, Madrid, Ciuda<strong>de</strong>la, 2006. Texto don<strong>de</strong> se<br />
recogen las visicitu<strong>de</strong>s <strong>de</strong> este comandante <strong>de</strong> la 10º Brigada Mixta y <strong>de</strong> la 46º División, su ingreso en las<br />
prisiones estalinistas y sus diferentes fugas, algunas <strong>de</strong> verda<strong>de</strong>ra antología, y que no fueron atravesando<br />
el territorio siberiano a pie, como a veces se ha pretendido, sino <strong>de</strong> matute en trenes hacia la frontera <strong>de</strong><br />
Irán huyendo <strong>de</strong> la NKVD.<br />
52<br />
Carta a José Bergamín <strong>de</strong>s<strong>de</strong> Collioure, Macrì, opus cit., pág. 2302.<br />
53<br />
Shentalinski es autor <strong>de</strong> Esclavos <strong>de</strong> la libertad y Denuncia contra Sócrates, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong>l libro citado,<br />
todos publicados por Galaxia Gutemberg/Círculo <strong>de</strong> Lectores, Madrid, 2006.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
89
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
enemigos, lo que muchos <strong>de</strong> sus amigos no han acertado a ver con claridad: el<br />
sentido generoso y fraterno, íntegramente humano, <strong>de</strong> todas las creaciones <strong>de</strong>l<br />
alma rusa, el que impera en esa magnífica Unión <strong>de</strong> Repúblicas Soviéticas, cuyo<br />
vigésimo aniversario se celebra en el año que corre 54 .<br />
Roma es un po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>l Occi<strong>de</strong>nte pragmático, un po<strong>de</strong>r contra el Cristo, que<br />
tiene <strong>de</strong>l Cristo lo bastante para <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rse <strong>de</strong> él. Similla similibus curantur.<br />
Entre Moscou (sic), profundamente cristiano, y Roma, profundamente pagana,<br />
es Roma la que <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> al Cristo, como quien <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> la ternera para su<br />
vacuna. Moscou, en cambio, se inyecta a Carlos Marx. Pero cuando triunfe<br />
Moscou, no lo dudéis, habrá triunfado el Cristo 55 .<br />
¿De qué elementos dispone Machado para afirmar con tanta rotundidad que<br />
Moscú en 1938 es un vergel cristiano? ¿Qué ha entendido, hasta la fecha, para creer que<br />
cuando Moscú —o sea, el Stalin <strong>de</strong>l “Gran terror”, situable entre los años 1937 y éste <strong>de</strong><br />
1938— triunfe será el momento <strong>de</strong>l apogeo cristiano, el esplendor <strong>de</strong>l Cristo? Es la voz<br />
<strong>de</strong> ese Mairena que se proclama hereje 56 un mes más tar<strong>de</strong>, haciendo gala <strong>de</strong> la fórmula<br />
incombustible, muy <strong>de</strong>l 98, <strong>de</strong> buscar la centralidad <strong>de</strong> un pensamiento que quiere<br />
abarcarlo todo pero que no renuncia a su personalismo.<br />
* * *<br />
Don Antonio Machado, poeta, muere, sin más tragedia, el 22 <strong>de</strong> febrero, en la<br />
cama <strong>de</strong> una pensión en Collioure, mientras caen las primeras horas <strong>de</strong> la tar<strong>de</strong>. No hacía<br />
mucho había puesto en boca <strong>de</strong> Juan <strong>de</strong> Mairena:<br />
Decía mi maestro que <strong>de</strong>seaba morir sin llamar la atención <strong>de</strong> nadie; que su<br />
muerte pasase completamente inadvertida. Un mutis bien hecho —añadía aquel<br />
buen farsante— no <strong>de</strong>be hacerse aplaudir 57 .<br />
En conclusión, este Machado <strong>de</strong> los últimos momentos, inducido por los eventos<br />
consuetudinarios, como insistiría Mairena, también ha <strong>de</strong> conocerse y también ha <strong>de</strong><br />
leerse, y <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la crítica y no <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la hagiografía. Conviene a la historia y a la literatura.<br />
54<br />
Trabajo titulado Sobre la Rusia actual <strong>de</strong> septiembre <strong>de</strong> 1937, Macrì, opus cit., pág. 2218.<br />
55<br />
Macrì, ibi<strong>de</strong>m, inserta este aforismo, esta sentencia, en Notas y recuerdos <strong>de</strong> Juan <strong>de</strong> Mairena, y lo<br />
fecha hacia abril <strong>de</strong> 1938, pág. 2381.<br />
56<br />
Ibi<strong>de</strong>m, pág. 2388.<br />
57<br />
Macrì, Mairena póstumo, opus cit., pág. 2312.<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
90
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Fernando <strong>de</strong>l Castillo<br />
Antonio Machado en el II Congreso… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
91
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista a inicios <strong>de</strong>l<br />
postfranquismo 1<br />
Miguel Ánguel <strong>de</strong>l Río (<strong>Universitat</strong> Autònoma Barcelona)<br />
Resum /Resumen/ Abstract<br />
Este artículo tiene como objeto la evolución <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha neofranquista en los momentos<br />
iniciales <strong>de</strong>l posfranquismo y, concretamente, en el año en que se <strong>de</strong>finen los factores básicos <strong>de</strong><br />
diferenciación en el campo <strong>de</strong> la elite política <strong>de</strong>l franquismo, 1976<br />
Aquest article té com a objecte l'evolució <strong>de</strong> l'extrema dreta neofranquista en els moments inicials <strong>de</strong>l<br />
postfranquisme i, concretament, l'any en què es <strong>de</strong>fineixen els factors bàsics <strong>de</strong> diferenciació en el camp<br />
<strong>de</strong> l'elit política <strong>de</strong>l franquisme, 1976<br />
This article aims at the evolution of the extreme right neofranquista in the very early post-Franco and,<br />
specifically, in the year that <strong>de</strong>fines the basic factors of differentiation in the field of Franco's political<br />
elite, 1976<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Postfranquisme, extrema dreta residual, extrema <strong>de</strong>recha operativa, Llei Orgànica <strong>de</strong> l’Estat, Alianza<br />
Popular, UCD<br />
Posfranquismo, extrema <strong>de</strong>recha residual, extrema <strong>de</strong>recha operativa, Ley Orgánica <strong>de</strong>l Estado, Alianza<br />
Popular, UCD<br />
Post Franco era, residual extreme right, extreme right operational, Ley Orgánica <strong>de</strong>l Estado, Alianza<br />
Popular, UCD<br />
Introducción<br />
Este artículo tiene como objeto la evolución <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha neofranquista<br />
en los momentos iniciales <strong>de</strong>l posfranquismo y, concretamente, en el año en que se<br />
<strong>de</strong>finen los factores básicos <strong>de</strong> diferenciación en el campo <strong>de</strong> la elite política <strong>de</strong>l<br />
franquismo, 1976.<br />
Una cuestión previa, que se refiere a la opción metodológica tomada para<br />
aproximarnos a este sector político respon<strong>de</strong> a una afirmación que, por su obviedad, ha<br />
podido no sólo darse por sentada, sino también crear algún malentendido a la hora <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>finir conceptos políticos, en especial el que se refiere a la inexistencia <strong>de</strong> la extrema<br />
<strong>de</strong>recha en España, tras cuarenta años <strong>de</strong> dictadura, creándose una nueva anomalía<br />
nacional: la inexistencia <strong>de</strong> un espacio que <strong>de</strong>bería tener las mejores condiciones <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>sarrollo, precisamente cuando está forjándose su irrupción en la actualidad política <strong>de</strong>l<br />
continente –los Republikaner alemanes, el crecimiento notable <strong>de</strong>l Movimiento Social<br />
Italiano (MSI) a comienzos <strong>de</strong> la década <strong>de</strong> los setenta y su evolución hacia el proyecto<br />
posfascista <strong>de</strong> Alianza Nacional (AN) o la irrupción electoral <strong>de</strong>l Frente Nacional (FN)<br />
1 El presente trabajo forma parte <strong>de</strong> la tesis doctoral <strong>de</strong>l autor y está financiada por el programa <strong>de</strong><br />
Formación <strong>de</strong> Profesorado Universitario (FPU) <strong>de</strong>l Ministerio <strong>de</strong> Educación.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
92
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
francés a partir <strong>de</strong> las municipales <strong>de</strong> Dreux en 1983–. Tal cuestión previa, y obvia, es<br />
afirmar que la extrema <strong>de</strong>recha española no se encuentra en el exterior <strong>de</strong>l régimen <strong>de</strong><br />
Franco, alimentando los sueños <strong>de</strong> pequeños grupos <strong>de</strong> acción o diminutos círculos <strong>de</strong><br />
doctrinarios, como el Partido Español Nacional Socialista (PENS) o el Círculo Español<br />
<strong>de</strong> Amigos <strong>de</strong> Europa (CEDADE), sino que el régimen mismo es el que bloquea<br />
cualquier aparición autónoma <strong>de</strong> tales experiencias –sin <strong>de</strong>jar, por otro lado, <strong>de</strong><br />
complementarlas, como espacio <strong>de</strong> protección que es criticado por sectores afines–. En<br />
este sentido, el franquismo, en cualquiera <strong>de</strong> los sectores que lo apoyan hasta la muerte<br />
<strong>de</strong>l dictador, es la extrema <strong>de</strong>recha española realmente existente. Y, tras el fallecimiento<br />
<strong>de</strong> Franco y el inicio <strong>de</strong>l complejo proceso <strong>de</strong> la transición, la condición <strong>de</strong> la extrema<br />
<strong>de</strong>recha correspon<strong>de</strong> a quienes se consi<strong>de</strong>ran legítimos here<strong>de</strong>ros <strong>de</strong> una tradición que<br />
<strong>de</strong>be hallar sus cauces <strong>de</strong> continuidad. La pluralidad, e incluso el <strong>de</strong>bate áspero entre<br />
estos diversos sectores, no <strong>de</strong>be oscurecer la visión <strong>de</strong> esta fase hasta el punto <strong>de</strong><br />
consi<strong>de</strong>rar que el enfrentamiento principal que se está produciendo en el país<br />
correspon<strong>de</strong> al <strong>de</strong> los llamados inmovilistas frente a los consi<strong>de</strong>rados «reformistas» en<br />
grados diversos, algo que no permitiría enten<strong>de</strong>r dos cosas: la primera, que en los inicios<br />
<strong>de</strong>l primer gobierno <strong>de</strong> la monarquía todos ellos <strong>de</strong>ben consi<strong>de</strong>rarse una <strong>de</strong>recha<br />
anómala, no equiparable a las opciones conservadoras ni, mucho menos, liberales <strong>de</strong>l<br />
continente europeo, sino como ten<strong>de</strong>ncias que van organizándose y <strong>de</strong>finiéndose en el<br />
marco <strong>de</strong> un reconocimiento <strong>de</strong> la legitimidad y legalidad <strong>de</strong>l franquismo. La segunda<br />
objeción se refiere a la autonomía <strong>de</strong> la evolución <strong>de</strong> estos diversos sectores: mientras<br />
los más radicales pue<strong>de</strong>n ser ajenos a cualquier cosa que diga o haga la oposición<br />
<strong>de</strong>mocrática, quienes se han calificado <strong>de</strong> reformistas a sí mismos no podrán actuar fuera<br />
<strong>de</strong> la dinámica en la que las movilizaciones y las propuestas <strong>de</strong> negociación <strong>de</strong> la<br />
oposición <strong>de</strong>mocrática implica la modificación <strong>de</strong> las actitu<strong>de</strong>s <strong>de</strong> todos.<br />
El reformismo gubernamental y la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen<br />
La muerte <strong>de</strong> Franco y el inicio <strong>de</strong>l periodo que abarca la transición española 2<br />
suponen la apertura <strong>de</strong> un nuevo marco para la política <strong>de</strong> la élite franquista –y en<br />
consecuencia para la <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha– caracterizada por la incertidumbre, la<br />
confusión y la <strong>de</strong>sorientación política. La muerte <strong>de</strong> Franco, junto a los sucesos <strong>de</strong>l<br />
Sahara, el aumento galopante <strong>de</strong> la inflación, las últimas ejecuciones <strong>de</strong>l régimen y la<br />
movilización socio-política antifranquista, añadieron, al termómetro socio-político<br />
franquista, un grado más <strong>de</strong> potencialidad a la ya elevadísima fragmentación política <strong>de</strong><br />
la élite rectora <strong>de</strong>l «estado <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio», especialmente la situada en el gobierno. El<br />
mantenimiento <strong>de</strong> Arias 3 como presi<strong>de</strong>nte <strong>de</strong>l primer gobierno <strong>de</strong> la monarquía supuso<br />
2 Respecto a la extensa bibliografía sobre la transición a la <strong>de</strong>mocracia española véase entre otros, CARR,<br />
Raymond y FUSI, Juan Pablo; España, <strong>de</strong> la dictadura a la <strong>de</strong>mocracia, Planeta, Barcelona, 1979;<br />
GALLEGO, Ferran; El Mito <strong>de</strong> la Transición, La crisis <strong>de</strong>l franquismo y los orígenes <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocracia<br />
(1973-1977), Crítica, Barcelona, 2008; MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; «La transición <strong>de</strong>mocrática<br />
1975-1982» en MARÍN, José María, MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; Historia Política <strong>de</strong> España,<br />
1939-2000, Eumo, Madrid, 2001; POWELL, Charles; España en <strong>de</strong>mocracia, 1975-2000. Claves <strong>de</strong> la<br />
profunda transformación <strong>de</strong> España, Plaza & Janés, Barcelona, 2001; SOTO, Álvaro; La transición a la<br />
<strong>de</strong>mocracia: España 1975-1982, Alianza Editorial, Madrid, 1998; TUSELL, Javier, La Transición<br />
española a la <strong>de</strong>mocracia, Historia 16, Madrid, 1990.<br />
3 Juan Carlos, como Jefe <strong>de</strong> Estado, mantuvo a Arias en el gobierno a cambio <strong>de</strong> que éste apoyara la<br />
candidatura <strong>de</strong> Torcuato Fernán<strong>de</strong>z Miranda para los cargos estratégicos <strong>de</strong> presi<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> la Cortes y <strong>de</strong>l<br />
Consejo <strong>de</strong>l Reino, en LÓPEZ RODÓ, Laureano; Las claves <strong>de</strong> la transición. Memorias (IV), Plaza &<br />
Janés, Barcelona, 1993, pp.160-172 y 196-197. Para una profundización <strong>de</strong>l período y <strong>de</strong>l personaje véase,<br />
TUSELL, Javier y QUEIPO DE LLANO, Genoveva; Tiempo <strong>de</strong> incertidumbre. Carlos Arias Navarro<br />
entre el franquismo y la Transición (1973-1976), Crítica, Barcelona, 2003.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
93
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
una continuación <strong>de</strong> las políticas ambiguas y ambivalentes, carentes <strong>de</strong> cualquier<br />
iniciativa concreta, alejadas <strong>de</strong> cualquier proceso dinamizador <strong>de</strong> los proyectos<br />
reformistas franquistas en proceso.<br />
El primer gobierno <strong>de</strong> la monarquía fracasó en su intento <strong>de</strong> llevar a cabo una<br />
readaptación y perfeccionamiento <strong>de</strong>l franquismo, acor<strong>de</strong> con la legalidad codificada en<br />
la Leyes Fundamentales y las <strong>de</strong>mandas <strong>de</strong> ampliación <strong>de</strong> participación política y<br />
apertura. El gobierno estaba integrado por personalida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> renombre <strong>de</strong>l franquismo,<br />
como Fraga–nombrado ministro <strong>de</strong> la Gobernación y vicepresi<strong>de</strong>nte para Asuntos<br />
Políticos–, Areilza–nombrado ministro <strong>de</strong> Asuntos Exteriores–, o José Solís –nombrado<br />
ministro <strong>de</strong> Trabajo–, y por personalida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> aún poco renombre pero que ya habían<br />
<strong>de</strong>sempeñado cargos <strong>de</strong> gran importancia en las estructuras <strong>de</strong>l Movimiento, como<br />
Adolfo Suárez –nombrado ministro Secretario General <strong>de</strong>l Movimiento– o Martín Villa<br />
–nombrado ministro <strong>de</strong> Relaciones Sindicales–, entre otros 4 .<br />
Tanto Fraga como Arias y la clase «reformista azul» –los Suárez y Martín Villa–<br />
partían <strong>de</strong> la base <strong>de</strong> la aceptación <strong>de</strong> un proceso <strong>de</strong> reforma, pero siempre que ésta<br />
estuviera controlada por la propia clase política franquista y por las instituciones <strong>de</strong>l<br />
régimen. Esta reforma <strong>de</strong>bería contar con la participación <strong>de</strong> la oposición mo<strong>de</strong>rada,<br />
pero no <strong>de</strong>bería iniciar ningún proceso <strong>de</strong> ruptura que pudiera <strong>de</strong>senca<strong>de</strong>nar un proceso<br />
constituyente que pusiera en peligro la legitimidad y ejercicio <strong>de</strong>rivado <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio.<br />
Arias participó <strong>de</strong> esta estrategia, arrastrado por la dinámica <strong>de</strong>l gobierno, pero se negó a<br />
mantener cualquier tipo <strong>de</strong> relación con la oposición mo<strong>de</strong>rada, en aras <strong>de</strong> su fi<strong>de</strong>lidad a<br />
la ortodoxia franquista. La única posición <strong>de</strong>finitoria para Arias eran sus constantes<br />
referencias a su fallido «espíritu <strong>de</strong>l 12 <strong>de</strong> febrero» y a la obra <strong>de</strong> Franco 5 . Fraga, por su<br />
parte, li<strong>de</strong>ró las primeras políticas <strong>de</strong> cambio <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el gobierno a través <strong>de</strong> su proyecto<br />
reformista-no rupturista, en el cual había estado trabajando con su núcleo <strong>de</strong><br />
colaboradores <strong>de</strong> GODSA, basado en la ampliación <strong>de</strong> la participación política -que<br />
superase la Ley <strong>de</strong> Asociaciones vigente- y el bicameralismo. El bicameralismo se<br />
concretaba en un Congreso elegido por sufragio universal, en concepto <strong>de</strong> representación<br />
familiar, y un Senado <strong>de</strong> composición mixta, una parte elegido por sufragio universal y<br />
otra por <strong>de</strong>signación real 6 . En paralelo a estas nuevas políticas, Fraga llevó a cabo<br />
diversas entrevistas con lí<strong>de</strong>res <strong>de</strong> la oposición <strong>de</strong>mocrática –Tierno Galván, Rodolfo<br />
Llopis, Felipe González o Gil Robles 7 –, mientras se tramitaba su proyecto político en<br />
una Comisión Mixta formada por el Consejo Nacional y el Gobierno 8 ; esto último<br />
representaba un claro freno para el <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> la reforma ya que el proyecto <strong>de</strong> Fraga<br />
se anquilosaba en la institución colegiada <strong>de</strong>l Movimiento ante la «sonrisa» <strong>de</strong> un<br />
Torcuato Fernán<strong>de</strong>z-Miranda que veía con gran agrado el <strong>de</strong>sgaste que esto provocaría<br />
4<br />
«Nuevo Gobierno», ABC (12/XII/1975).<br />
5<br />
ARIAS NAVARRO, Carlos; Hacia una plenitud <strong>de</strong>mocrática. Discurso <strong>de</strong>l Presi<strong>de</strong>nte <strong>de</strong>l Gobierno,<br />
Carlos Arias Navarro, ante el Pleno <strong>de</strong> las Cortes, el 28 <strong>de</strong> enero <strong>de</strong> 1976, Ediciones <strong>de</strong>l Movimiento,<br />
Madrid, 1976.<br />
6<br />
Como afirman los historiadores Carme MOLINERO y Pere YSÀS, «La trilogía franquista: familia,<br />
municipio, sindicato, continuaba siendo válida para Fraga», en MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere, «La<br />
transición <strong>de</strong>mocrática 1975-1982», en José María MARÍN, Carme MOLINERO y Pere YSÀS; Historia<br />
Política <strong>de</strong>…, cit., pp.251-252.<br />
7<br />
FRAGA IRIBARNE, Manuel; En busca <strong>de</strong>l tiempo perdido, Planeta, Barcelona, 1987, pp.26, 35-36 y<br />
44-46.<br />
8<br />
Fue Adolfo Suárez quién insistió para que el proyecto reformista <strong>de</strong> Fraga pasase a estudiarse en el<br />
contexto <strong>de</strong> la Comisión Mixta (Consejo Nacional/Gobierno), en GALLEGO, Ferran; El Mito <strong>de</strong> la<br />
Transición…, cit., pp. 259-263.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
94
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
al protagonismo reformista <strong>de</strong> Fraga 9 . Adolfo Suárez, a su vez, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la Secretaria<br />
General <strong>de</strong>l Movimiento, observaba muy contrariado las políticas <strong>de</strong> Fraga, ya que no<br />
era partidario <strong>de</strong> la metodología <strong>de</strong>l ministro <strong>de</strong> la gobernación. Suárez –partiendo<br />
siempre <strong>de</strong> la no ruptura– proponía una compilación <strong>de</strong> las Leyes Fundamentales en una<br />
nueva Constitución, que podría llamarse Fuero <strong>de</strong> España o Ley Fundamental <strong>de</strong>l Reino,<br />
que mantuviera la representación por tercios –familiar, local y sindical– en las Cortes,<br />
llevando el sufragio universal únicamente al tercio familiar. Éste era el camino<br />
mo<strong>de</strong>rnizador, junto al mantenimiento <strong>de</strong> la dualidad Cortes/Consejo como instrumento<br />
<strong>de</strong> vinculación con el espíritu <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio 10 , que, según Suárez, necesitaba y <strong>de</strong>bía<br />
seguir el régimen. Estas i<strong>de</strong>as fueron bien recibidas por la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen,<br />
al ver que la esencia <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio era integrada en el «contrainforme» <strong>de</strong>l Secretario<br />
General. Asimismo, este posicionamiento sirvió a Suárez para ser bien visto por los<br />
procuradores y consejeros franquistas más ortodoxos, alcanzando el puesto <strong>de</strong> consejero<br />
vitalicio entre los «40 <strong>de</strong> Ayete» 11 , y la consi<strong>de</strong>ración positiva por parte <strong>de</strong>l Consejo <strong>de</strong>l<br />
Reino. Por lo tanto, po<strong>de</strong>mos afirmar que las posiciones <strong>de</strong>l Ministro Secretario General<br />
<strong>de</strong>l Movimiento estaban muy alejadas <strong>de</strong> la imagen <strong>de</strong>l «Suárez reformista», ya que se<br />
presentaba como el aban<strong>de</strong>rado y <strong>de</strong>fensor <strong>de</strong> los partidarios <strong>de</strong> Movimiento ante el<br />
Gobierno. Un Suárez «reformista» que aprovecharía el <strong>de</strong>sgaste sufrido por Fraga en el<br />
ministerio <strong>de</strong> la gobernación –a raíz <strong>de</strong> los hechos <strong>de</strong> Vitoria y Montejurra 12 ,<br />
principalmente– y la repercusión <strong>de</strong> su discurso en el Proyecto <strong>de</strong> Ley <strong>de</strong> Asociaciones<br />
Políticas <strong>de</strong>l 9 <strong>de</strong> junio 13 , para recolocarse en un espacio <strong>de</strong> visibilidad política en que<br />
aunaba su respeto a la legitimidad <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio –que se le reconocía por su cargo <strong>de</strong><br />
Ministro Secretario General– y su carácter aperturista reformista <strong>de</strong> corte más centrista;<br />
el citado espacio sería abandonado por un Fraga que acabaría escorándose hacía sectores<br />
más conservadores, lo que le llevaría a formar la neofranquista Alianza Popular tras su<br />
fracaso en el gobierno.<br />
Los hechos <strong>de</strong> Montejurra y <strong>de</strong> Vitoria –que brindaron la oportunidad <strong>de</strong> ver al<br />
Fraga autoritario y duro <strong>de</strong> «la calle es mía»–, la paralización <strong>de</strong>l proceso <strong>de</strong> reforma en<br />
la Comisión Mixta ante unas expectativas <strong>de</strong> cambio –sólo se llevaron a cabo la Ley <strong>de</strong><br />
Asociaciones Políticas y la regulación <strong>de</strong>l Derecho <strong>de</strong> Asociación y <strong>de</strong> Reunión, aunque<br />
la segunda no tenía valor jurídico ya que contra<strong>de</strong>cía el Código Civil vigente– ,el<br />
encarcelamiento <strong>de</strong> miembros <strong>de</strong> la Platajunta y el aumento <strong>de</strong> la conflictividad social y<br />
laboral 14 , fueron factores que, en un contexto general <strong>de</strong> crisis económica, produjeron<br />
9 ORTÍ BORDÁS, José Miguel; La Transición <strong>de</strong>s<strong>de</strong> <strong>de</strong>ntro, Planeta, Barcelona, 2009, pp.221-222.<br />
10 BERNÁLDEZ, José María; El patrón <strong>de</strong> la <strong>de</strong>recha. Biografía <strong>de</strong> Fraga, Plaza & Janés, Barcelona,<br />
1985, p.163.<br />
11 «Adolfo Suárez, consejero permanente <strong>de</strong>l Grupo <strong>de</strong> los Cuarenta», ABC (26/V/1976). En sus<br />
memorias, López Rodó afirma: «No sé el interés que pue<strong>de</strong> tener Suárez en ello, cuando la Reforma<br />
Política abolirá el Consejo Nacional», en LÓPEZ RODÓ, Laureano; ob.cit., pp.246-247. De esta<br />
afirmación po<strong>de</strong>mos <strong>de</strong>ducir que, o bien Suárez no tenía prevista la reforma –en éste sentido–, o bien<br />
quería con ello obtener una victoria política para adquirir mayor perfil ante Fraga.<br />
12 Un análisis <strong>de</strong> los sucesos, protagonistas y consecuencias <strong>de</strong> Montejurra, en CLEMENTE, Josep Carles<br />
y Carles, COSTA; Montejurra 76. Encrucijada política, La Gaya Ciencia, Barcelona, 1976; CUBERO,<br />
Joaquín; «Montejurra 1976. Un intento <strong>de</strong> interpretación», en Javier TUSELL, José María MARÍN, Isidro<br />
SEPULVEDA, Susana SUEIRO y Abdón MATEOS (eds); Historia <strong>de</strong> la transición y consolidación<br />
<strong>de</strong>mocrática en España (1975-1986), Volumen I, UNED/UAM, Madrid, 1995, pp.29-48.<br />
13 OSORIO, Alfonso; Trayectoria política <strong>de</strong> un ministro <strong>de</strong> la Corona, Planeta, Barcelona, 1980, pp.80-<br />
81.<br />
14 En el primer trimestre <strong>de</strong>l año 1976 se produjeron 17.371 huelgas; el número <strong>de</strong> horas perdidas <strong>de</strong><br />
trabajo en 1976 sumaron un coste <strong>de</strong> 156 millones <strong>de</strong> pesetas, en MARAVALL, José María; La política <strong>de</strong><br />
la transición. 1975-1980, Taurus, Madrid, 1981, p.28. Véase una visión <strong>de</strong> las huelgas y conflictos<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
95
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
una crisis <strong>de</strong> credibilidad política <strong>de</strong>l gobierno <strong>de</strong> Arias 15 y, especialmente, <strong>de</strong>l proyecto<br />
reformista <strong>de</strong> Fraga. La falta <strong>de</strong> <strong>de</strong>cisión y <strong>de</strong> proyecto político propio por parte <strong>de</strong> Arias<br />
–que no fuera el continuismo más ortodoxo <strong>de</strong> carácter nulamente reformista– produjo<br />
una situación <strong>de</strong> impasse que ponía en peligro la supervivencia <strong>de</strong>l régimen y la<br />
institución monárquica. El rey, asesorado por Torcuato Fernán<strong>de</strong>z Miranda, <strong>de</strong>cidió<br />
prescindir <strong>de</strong> Arias 16 , siéndole presentada –mediante las maniobras <strong>de</strong> Fernán<strong>de</strong>z<br />
Miranda <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el Consejo <strong>de</strong>l Reino– una terna en la que estaban Suárez, Silva y López<br />
Bravo, y <strong>de</strong> la que acabó saliendo Suárez como nuevo presi<strong>de</strong>nte 17 .<br />
El nombramiento <strong>de</strong> Suárez <strong>de</strong>scolocó a la opinión pública 18 , que interpretaba su<br />
elección como un paso atrás respecto a la ansiada reforma política, mientras que la<br />
extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen lo veía como un <strong>de</strong>fensor <strong>de</strong>l Movimiento Nacional 19 . A<br />
partir <strong>de</strong> aquí, Suárez intentó presentarse al país como el hombre neutralizador <strong>de</strong> la<br />
extrema <strong>de</strong>recha franquista, a través <strong>de</strong> la agilización <strong>de</strong> los planes reformistas que había<br />
<strong>de</strong>fendido Fraga –con la ayuda clave <strong>de</strong> Fernán<strong>de</strong>z-Miranda–, el control gubernativo y la<br />
legalidad <strong>de</strong> las instituciones franquistas. Todo ello se producía ante la impertérrita<br />
mirada <strong>de</strong> un Fraga excluido <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r franquista, <strong>de</strong>slegitimado políticamente en su<br />
intento <strong>de</strong> li<strong>de</strong>rar el reformismo centrista <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el gobierno –ahora li<strong>de</strong>rado por Suárez –<br />
, y necesitado <strong>de</strong> un nuevo espacio político, la <strong>de</strong>recha neofranquista, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> don<strong>de</strong><br />
pudiera volver a saltar a los núcleos centrales <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r. Fraga partía <strong>de</strong> la base <strong>de</strong> la<br />
necesidad <strong>de</strong> canalizar el franquismo sociológico –las clases medias nacidas <strong>de</strong>l periodo<br />
franquista <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sarrollo económico <strong>de</strong> los 60 y que Fraga consi<strong>de</strong>raba mayoritarias en<br />
España– hacia un proyecto político conservador-autoritario que pudiera contrarrestar<br />
cualquier proyecto rupturista que pusiera en peligro los logros sociales y económicos<br />
laborales en 1976, en MOLINERO, Carme e YSÀS, Pere; Productores disciplinados y minorías<br />
subversivas: la clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998,<br />
pp.233 y ss.; SOTO, Javier; «Conflictividad social y transición sindical», en TUSELL, Javier y SOTO,<br />
Álvaro (eds.); Historia <strong>de</strong> la transición…cit., pp.363-408.<br />
15 «Ante la reforma», El País (5/V/1976).<br />
16 Son conocidas las palabras <strong>de</strong> Juan Carlos a la revista norteamericana Newsweek en abril <strong>de</strong> 1976,<br />
tachando a Arias <strong>de</strong> «<strong>de</strong>sastre sin paliativos» y <strong>de</strong> aban<strong>de</strong>rado <strong>de</strong>l sector más inmovilista <strong>de</strong>l régimen.<br />
Anteriormente ya se habían producido enfrentamientos entre Arias y Juan Carlos por temas relacionados<br />
con la reforma <strong>de</strong> la Ley <strong>de</strong> Sucesión o la incuestionabilidad <strong>de</strong> la fuente <strong>de</strong> autoridad concedida a Arias<br />
por parte <strong>de</strong> Franco, en FERNÁNDEZ-MIRANDA, Pilar y FERNANDEZ-MIRANDA, Alfonso; Lo que<br />
el Rey me ha pedido. Torcuato Fernán<strong>de</strong>z-Miranda y la reforma política, Plaza & Janés, Barcelona, 1995,<br />
pp.85 y ss.<br />
17 Torcuato Fernán<strong>de</strong>z-Miranda hace ver al rey que la elección <strong>de</strong> Suárez es la más conveniente, porque el<br />
joven ministro Secretario General presentaba las características personales necesarias para aquel contexto,<br />
«alguien dirigible y disponible, abierto a las i<strong>de</strong>as directivas», en POWELL, Charles; ob.cit, p.158.<br />
18 Ricardo <strong>de</strong> la Cierva criticó <strong>de</strong>s<strong>de</strong> El País la elección <strong>de</strong> Suárez, consi<strong>de</strong>rándola un «gran error».<br />
También es remarcable su <strong>de</strong>finición <strong>de</strong>l gobierno <strong>de</strong> Suárez como la <strong>de</strong>l «primer gobierno franquista <strong>de</strong>l<br />
posfranquismo», véase DE LA CIERVA, Ricardo, «¡Qué error, qué inmenso error!», El País (8/VI/976).<br />
Otro ejemplo lo po<strong>de</strong>mos encontramos en el semanario Cua<strong>de</strong>rnos para el Dialogo, correspondiente al<br />
número 267, dón<strong>de</strong> el título <strong>de</strong> la portada lo dice todo: «El apagón». Para un análisis más amplio <strong>de</strong> la<br />
reacción política y mediática ante la elección <strong>de</strong> Suárez véase, GALLEGO, Ferran, El Mito <strong>de</strong> la<br />
Transición…, cit, pp.259-263.<br />
19 Son <strong>de</strong>stacables las palabras que Adolfo Suárez pronunció el día <strong>de</strong> su toma <strong>de</strong> posesión, las cuales<br />
fueron aplaudidas por el diario El Alcázar en su editorial <strong>de</strong>l día 27 <strong>de</strong> marzo <strong>de</strong> 1975, titulado «Lealtad y<br />
continuidad»; el editorial se hacia eco <strong>de</strong> las palabras <strong>de</strong> Suárez: «Yo vengo aquí a servir a las or<strong>de</strong>nes <strong>de</strong>l<br />
ministro general <strong>de</strong>l Movimiento, la voluntad <strong>de</strong> convivencia integradora que tiene su punto <strong>de</strong> origen en<br />
el 18 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1936, y vengo con la clara conciencia <strong>de</strong> que un servicio a España no pue<strong>de</strong> regirse. Sé<br />
bien que se trata <strong>de</strong> continuar la ingente obra <strong>de</strong>l Caudillo que ha fundamentado nuestra historia presente<br />
en la paz y en el or<strong>de</strong>n social; en el respeto a la libertad y a la dignidad social <strong>de</strong>l ser humano; en la<br />
justicia social y en el <strong>de</strong>sarrollo económico».<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
96
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
alcanzados por el franquismo 20 .<br />
En otro or<strong>de</strong>n <strong>de</strong> cosas, tenemos que hacer referencia a cómo afecta todo este<br />
proceso <strong>de</strong> cambio a la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen. En este sentido hablaremos <strong>de</strong> las<br />
<strong>de</strong> las dos fuerzas más representativas <strong>de</strong>l sector neofranquista 21 : Fuerza Nueva y el<br />
grupo organizado alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> la Confe<strong>de</strong>ración Nacional <strong>de</strong> Ex Combatientes-El<br />
Alcázar. En Fuerza Nueva –el partido más representativo <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha española<br />
neofranquista– la confusión reinante en la vida política franquista también afectó al<br />
núcleo <strong>de</strong> Blas Piñar, quien optó por presentarse como una figura solitaria ante un nuevo<br />
contexto incomprendido e incorrectamente analizado. Optó por la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> Franco y<br />
<strong>de</strong> su or<strong>de</strong>n constitucional 22 , la crítica a la subversión 23 y la crítica a todo proyecto<br />
<strong>de</strong>svirtuador <strong>de</strong>l régimen <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio –en especial al proyecto li<strong>de</strong>rado por Fraga 24 y<br />
Arias 25 –.En este sentido, la postura <strong>de</strong>l grupo piñarista adolecía la ausencia <strong>de</strong> un<br />
proyecto futuro que fuese más allá <strong>de</strong>l retorno a las soluciones <strong>de</strong> los años 40 y 50:<br />
Las asociaciones –y ahora supongo que lo verán bien claro quienes se sumaron<br />
<strong>de</strong> buena fe a la fórmula – no eran otra cosa que un método par dividir a los<br />
hombres <strong>de</strong>l Movimiento convirtiendo la diversidad que es lícita, en dispersión<br />
que es suicida, especialmente en el momento actual en que se legaliza la<br />
comparecencia pública <strong>de</strong> quienes, con <strong>de</strong>scaro, se manifiestan fieles a su<br />
i<strong>de</strong>ología, enemigos <strong>de</strong> la doctrina que informa tanto al Movimiento Nacional<br />
como al Estado al que el Movimiento dio la vida 26 .<br />
Nos encontramos con una Fuerza Nueva que optó por la resistencia 27 –al igual<br />
20<br />
GALLEGO, Ferran; «Nostalgia y mo<strong>de</strong>rnización. La extrema <strong>de</strong>recha española entre la crisis final <strong>de</strong>l<br />
franquismo y la consolidación <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocracia (1973-1986)», en COBO, Francisco y ORTEGA, María<br />
Teresa (eds.); La extrema <strong>de</strong>recha en la España Contemporánea, Ayer, 71 (2008), p.196. Para ver el<br />
i<strong>de</strong>ario <strong>de</strong> Fraga al respecto ver entre otros, FRAGA IRIBARNE, Manuel; El <strong>de</strong>sarrollo político, Grijalbo,<br />
Madrid, 1971; Legitimidad y Representación, Grijalbo, Madrid, 1973; Un Objetivo Nacional, Dirosa,<br />
Barcelona, 1975; y España en la encrucijada, Adra, Madrid, 1976.<br />
21<br />
No haremos referencia al disgregado mundo falangista, no por infravalorarlo, sino porque el falangismo<br />
<strong>de</strong> 1976 estaba más inmerso en la lucha por las siglas FE-JONS, y su unificación, que por iniciar o li<strong>de</strong>rar<br />
políticas neofranquistas. En este sentido el grupo más numeroso y recogedor <strong>de</strong> la herencia <strong>de</strong> FET-JONS<br />
-li<strong>de</strong>rado por Raimundo Fernán<strong>de</strong>z Cuesta y constituido formalmente como FE-JONS el 17 <strong>de</strong> septiembre<br />
<strong>de</strong> 1976-, siguió una estrategia <strong>de</strong> carácter «populista» en la línea marcada por la Confe<strong>de</strong>ración Nacional<br />
<strong>de</strong> Ex Combatientes-El Alcázar. Para ver la visón <strong>de</strong> Fernán<strong>de</strong>z-Cuesta al respecto véase, URBANO,<br />
Pilar; España cambia <strong>de</strong> piel: entrevistas políticas, Sedmay, Madrid, 1976, pp.150-168 y FERNANDEZ-<br />
CUESTA, Raimundo; Testimonio, recuerdos y reflexiones, Dyrsa, Madrid, 1985, pp.140-153. Para una<br />
visión <strong>de</strong>l falangismo no oficial surgido a partir <strong>de</strong>l <strong>de</strong>creto <strong>de</strong> unificación <strong>de</strong> 1937 véase, MORENTE<br />
VALERO, Francisco; «Hijos <strong>de</strong> un dios menor. La Falange <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> José Antonio», en GALLEGO,<br />
Ferran y MORENTE VALERO, Francisco (eds.), Fascismo en España: ensayos sobre los orígenes<br />
sociales y culturales <strong>de</strong>l franquismo, El Viejo Topo, Barcelona, 2005, pp.211-250.<br />
22<br />
La revista haría referencia, en tono populista, a la imposición <strong>de</strong> una <strong>de</strong>mocracia no <strong>de</strong>seada por el<br />
pueblo español; «Se ven<strong>de</strong> España», Fuerza Nueva (21/II/1976).<br />
23<br />
«Mendicidad ante el socialismo», Fuerza Nueva<br />
(27/XII/1975).<br />
24<br />
«Los tres Fragas», Fuerza Nueva (10/I/1976).<br />
25<br />
«Discurso <strong>de</strong> Arias», Fuerza Nueva (7/II/1976).<br />
26<br />
«Servir al estado, sí pero ¿a cuál?», Fuerza Nueva (3/I/1976).<br />
27<br />
Piñar, junto a Fernán<strong>de</strong>z <strong>de</strong> la Vega, fue el único componente <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen que<br />
presentó una enmienda a la totalidad a la Ley Para la Reforma Política, véase PIÑAR, Blas; Escrito para<br />
la Historia, Volumen I, Fuerza Nueva Editorial, Madrid, 2000, pp.535-553. Otro acto <strong>de</strong> resistencia será<br />
su «no» en el referéndum <strong>de</strong> diciembre en, «Referéndum: ¡No!», Fuerza Nueva (4/XII/1976) y<br />
«Votaremos…¡No!», Fuerza Nueva (11/XII/1976).<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
97
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
que toda la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen– 28 frente a los nuevos cambios que se estaban<br />
produciendo; su confusión política era la consecuencia <strong>de</strong> un incorrecto análisis <strong>de</strong> los<br />
hechos que se estaban produciendo, ya que se interpretó el período que abarca la<br />
transición española como un proceso reversible. En general, la extrema <strong>de</strong>recha española<br />
no pudo superar el transvase <strong>de</strong> po<strong>de</strong>res en un contexto <strong>de</strong> valores invertidos y <strong>de</strong><br />
redistribución política. Fuerza Nueva, pasaría <strong>de</strong> oponerse al gobierno franquista –<br />
especialmente al <strong>de</strong> Arias Navarro– en <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong>l régimen <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> Julio 29 , a oponerse<br />
al régimen constitucional y, en consecuencia, a todos los gobiernos <strong>de</strong>rivados <strong>de</strong>l<br />
sistema constituyente: pasó, pues, <strong>de</strong> ser la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l franquismo 30 a ser la<br />
extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong> la transición <strong>de</strong>mocrática. Una Fuerza Nueva a la que sólo le<br />
quedaba resistir ante los hechos acontecidos y esperar la rectificación <strong>de</strong> los<br />
administradores <strong>de</strong> la reforma en pos <strong>de</strong> una vuelta a situaciones superadas; li<strong>de</strong>rando<br />
esta resistencia, Blas Piñar se asemejaba a un predicador en el <strong>de</strong>sierto –como quedó<br />
patente cuando presentó una enmienda a la totalidad al proyecto <strong>de</strong> Ley para la Reforma<br />
Política, al consi<strong>de</strong>rar que ésta era una ruptura encubierta–. Una <strong>de</strong> las claves <strong>de</strong> su<br />
fracaso fue su la nula capacidad interpretativa <strong>de</strong>l nuevo período surgido <strong>de</strong> la reforma<br />
política, así como su incapacidad para plantear una autentica alternativa neofranquista<br />
que se basase en la necesida<strong>de</strong>s reales <strong>de</strong> sus potenciales electores 31 –que<br />
fundamentalmente eran el franquismo sociológico y el político–. En este sentido, la<br />
<strong>de</strong>fensa <strong>de</strong>l franquismo <strong>de</strong> los años 40-50 no aportaba soluciones concretas a los<br />
problemas <strong>de</strong>l pueblo español <strong>de</strong> finales <strong>de</strong> los 70; por otro lado, ese franquismo<br />
sociológico y político partía <strong>de</strong> la admiración a Piñar por su <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> la figura <strong>de</strong><br />
Franco – aunque Piñar <strong>de</strong>fendiera el Franco <strong>de</strong> los años 40-50, el <strong>de</strong> la unificación y<br />
todo lo que comportaba–, no <strong>de</strong>l <strong>de</strong>seo por volver a situaciones superadas –recuerdos <strong>de</strong><br />
la guerra, el miedo y el racionamiento– sino <strong>de</strong>l <strong>de</strong>seo a guardar un buen recuerdo <strong>de</strong><br />
Franco acor<strong>de</strong> con los nuevos tiempos y los nuevos cambios sociopolíticos que<br />
necesitaba y pedía el país. A dicho punto se aferraron Unión <strong>de</strong> Centro Democrático<br />
(UCD) y, en especial, Alianza Popular (AP), los cuales se harían con el voto <strong>de</strong> ese<br />
franquismo sociológico y gran parte <strong>de</strong>l político a través <strong>de</strong> un discurso que mantenía un<br />
recuerdo positivo <strong>de</strong> la etapa <strong>de</strong> Franco –sin la necesidad <strong>de</strong> volver atrás–, mientras se<br />
remarcaba positivamente los logros socioeconómicos que habían permitido el<br />
<strong>de</strong>sarrollismo <strong>de</strong>l los 60, en aras <strong>de</strong> un nuevo contexto «<strong>de</strong>mocrático».<br />
Blas Piñar, a pesar <strong>de</strong> contar con factores que jugaban a su favor –su gran po<strong>de</strong>r<br />
<strong>de</strong> convocatoria, el apoyo recibido por otras fuerzas europeas <strong>de</strong> extrema <strong>de</strong>recha como<br />
el MSI italiano o el Frente Nacional francés o su influencia sobre el panorama <strong>de</strong> la<br />
extrema <strong>de</strong>recha española– no lograría superar la barrera política <strong>de</strong>l neofranquismo<br />
político <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha «residual» 32 al negarse a <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>r un nuevo discurso<br />
28<br />
Sobre la extrema <strong>de</strong>recha española durante el tardofranquismo y posfranquismo véase entre otros, la tres<br />
principales obras al respecto, CASALS MESEGUER, Xavier; La tentación neofascista en España, Plaza<br />
& Janés, Barcelona, 1998; GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria. La extrema <strong>de</strong>recha española<br />
(1973-2005), Síntesis, Madrid, 2006; RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luís; Reaccionarios y golpistas. La<br />
extrema <strong>de</strong>recha en España: <strong>de</strong>l tardofranquismo a la consolidación <strong>de</strong>mocrática (1967-1982), CSIC,<br />
Madrid, 1994. Para la evolución <strong>de</strong> Fuerza Nueva nos remitimos a las obras anteriormente citadas, a causa<br />
<strong>de</strong> la falta <strong>de</strong> estudios específicos al respecto que no sean <strong>de</strong> propios militantes o colectivos afines, como,<br />
entre otros MILÀ, Ernesto, Ante la disolución <strong>de</strong> F/N. El porqué <strong>de</strong> una crisis, Barcelona, Alternativas,<br />
1984.<br />
29<br />
«Régimen, Gobierno, Oposición», Fuerza Nueva (3/I/1979).<br />
30<br />
GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria…, cit., p. 422.<br />
31<br />
Ibí<strong>de</strong>m, pp. 225-230.<br />
32<br />
Piñar fracasó en su táctica <strong>de</strong> convertir el discurso memorialista y conmemorativita franquista en una<br />
base doctrinal política <strong>de</strong>finida. Fuerza Nueva, y en especial Blas Piñar, <strong>de</strong>dicó su discursos político<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
98
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
basado en el nacional-populismo posfascista como el que estaba dando resultados en<br />
Alemania, Italia y Francia. Este cambio estratégico le hubiera permitido conectar con los<br />
votos «útiles» <strong>de</strong>l franquismo sociológico que se ubicaron en AP y UCD.<br />
Fuerza Nueva simbolizó una opción <strong>de</strong>l pasado en un presente irreversible; su<br />
lucha contra la inversión <strong>de</strong> los valores franquistas le provocó una nula predisposición a<br />
interpretar el nuevo panorama político <strong>de</strong>rivado <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong>l franquismo, frenando, <strong>de</strong><br />
esta manera, su pragmatismo político en aras <strong>de</strong> una fi<strong>de</strong>lidad dogmática a un régimen<br />
pasado.<br />
Dejando <strong>de</strong> lado a Fuerza Nueva y su <strong>de</strong>sarrollo futuro, y siguiendo con las<br />
reacciones <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha neofranquista ante el nuevo contexto <strong>de</strong> 1976, tenemos<br />
que hacer referencia a la otra principal fuerza <strong>de</strong>l citado sector: El Alcázar-<br />
Confe<strong>de</strong>ración Nacional <strong>de</strong> Ex Combatientes 33 . Des<strong>de</strong> el diario se partía, como Fuerza<br />
Nueva, <strong>de</strong> la reversibilidad <strong>de</strong>l proceso reformista –el cual sólo era <strong>de</strong>seado por una<br />
minoría subversiva no representativa <strong>de</strong>l pueblo español– y <strong>de</strong> la resistencia contra todo<br />
aquello que pudiera significar una distorsión <strong>de</strong>l régimen <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio. El diario vio<br />
con impotencia cómo se procedía al <strong>de</strong>smantelamiento <strong>de</strong> las instituciones franquistas,<br />
ante la inoperancia <strong>de</strong> la propia extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen y <strong>de</strong> aquellos que, como<br />
Suárez, habían jurado fi<strong>de</strong>lidad a las Leyes Fundamentales y habían alabado la obra <strong>de</strong><br />
Franco:<br />
En los cinco meses que han transcurrido <strong>de</strong>s<strong>de</strong> su muerte se quiere, como tantas<br />
cosas, dar la vuelta a la obra <strong>de</strong> Franco y la máxima que hoy prevalece es la <strong>de</strong><br />
primero filosofar y <strong>de</strong>spués vivir. […] Pero al pueblo, al honrado pueblo<br />
español, en nombre <strong>de</strong>l cual todo el mundo habla, lo que le importa es el pan<br />
nuestro <strong>de</strong> cada día, ese pan que en 1976 representa el nivel <strong>de</strong> vida logrado<br />
bajo la paz <strong>de</strong> Franco, y se ve con angustia que en la tumba <strong>de</strong> Cuelgamuros no<br />
sólo se ha enterrado su paz, sino que parece que se va a enterrar también el pan<br />
tan sacrificadamente ganado 34 .<br />
Esta actitud populista, seguida y fomentada por el propio diario <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1975, se<br />
basó en un discurso que hacía hincapié en las «auténticas necesida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l pueblo<br />
español» alejadas <strong>de</strong> toda <strong>de</strong>manda política, mientras se resaltaban los «logros»<br />
obtenidos a lo largo <strong>de</strong>l «<strong>de</strong>sarrollismo económico» franquista –como uno <strong>de</strong> los<br />
principales objetivos que pueblo español <strong>de</strong>biera conservar–, en contraposición a las<br />
exigencias políticas que enarbolaban los opositores <strong>de</strong>l régimen, quienes no se<br />
preocupaban <strong>de</strong> las «auténticas» necesida<strong>de</strong>s requeridas por el pueblo español: el<br />
exclusivamente a alabar el régimen <strong>de</strong> Franco, a <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>r la catolicidad <strong>de</strong> España, y a legitimar el 18 <strong>de</strong><br />
julio, sin presentar ello ningún proyecto político <strong>de</strong>finible –más allá <strong>de</strong>l retorno al franquismo más<br />
ortodoxo– como alternativa creíble a la <strong>de</strong>mocracia naciente y a las necesida<strong>de</strong>s socio-económicas <strong>de</strong> la<br />
sociedad española.<br />
33 Para consultar los orígenes <strong>de</strong> El Alcázar / Confe<strong>de</strong>ración Nacional <strong>de</strong> Ex Combatientes véase,<br />
RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luís; La extrema <strong>de</strong>recha española en el siglo XX, Alianza Editorial,<br />
Madrid, 1997, pp. 396-398. La Confe<strong>de</strong>ración tendría un papel estratégico que iría más allá <strong>de</strong> la<br />
<strong>de</strong>finición <strong>de</strong> «nostálgico». El encuadramiento <strong>de</strong> los excombatientes -elemento común a todos los<br />
movimientos fascistas- en esta plataforma, era una forma <strong>de</strong> representación <strong>de</strong> una nación en movimiento<br />
que no podía compren<strong>de</strong>r la política fuera <strong>de</strong> unas coor<strong>de</strong>nadas temporales basadas en la legitimación <strong>de</strong>l<br />
régimen surgido <strong>de</strong> la victoria franquista en la guerra civil. Per<strong>de</strong>r el recuerdo <strong>de</strong> la guerra civil era<br />
sinónimo <strong>de</strong> per<strong>de</strong>r la legitimidad <strong>de</strong>l régimen, véase GALLEGO, Ferran; Una patria imaginaria…, cit.,<br />
pp. 74-77.<br />
34 «El pan <strong>de</strong> los españoles», El Alcázar (17/V/1976).<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
99
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
trabajo, la paz y el pan. Por otro lado, y <strong>de</strong>jando <strong>de</strong> lado los contenidos populistas,<br />
también aparecieron otras temáticas <strong>de</strong> <strong>de</strong>bate en El Alcázar a lo largo <strong>de</strong> 1976 y que<br />
versaban en torno a la cada vez más escasa credibilidad política <strong>de</strong> Arias 35 ; la critica a la<br />
ofensiva política <strong>de</strong> la oposición en la primavera <strong>de</strong> 1976 36 ; el <strong>de</strong>bate sobre la reforma 37 ;<br />
o la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong>l sistema institucional franquista 38 –todo ello sin olvidar el discurso<br />
«guerracivilista»–.<br />
En el punto relacionado con el discurso «guerracivilista», el diario extremista<br />
siguió la misma dinámica marcada <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1975, especialmente cuando pasó oficialmente<br />
a ser el órgano <strong>de</strong> expresión <strong>de</strong> la Confe<strong>de</strong>ración Nacional <strong>de</strong> Ex Combatientes en junio<br />
<strong>de</strong> 1975; las alusiones a la Guerra Civil como elemento forjador espiritual fueron el<br />
elemento más característico. En este sentido, el diario recogería a lo largo <strong>de</strong>l<br />
posfranquismo las claves políticas fijadas en la I Asamblea Nacional <strong>de</strong> Ex<br />
Combatientes, realizada en Zaragoza el 8 <strong>de</strong> marzo <strong>de</strong> 1975, basadas en: la adhesión al<br />
Jefe <strong>de</strong>l Estado y al Príncipe <strong>de</strong> España; la plena i<strong>de</strong>ntificación con el Movimiento<br />
Nacional y el 18 <strong>de</strong> julio; la inquietud por la «subversión»; y la petición <strong>de</strong> control <strong>de</strong> la<br />
prensa por parte <strong>de</strong>l gobierno en los casos <strong>de</strong> crítica contra el régimen. Algunas <strong>de</strong> las<br />
intervenciones <strong>de</strong> la citada asamblea, como las <strong>de</strong>l carlista José Luis Zamanillo, son<br />
altamente clarificadoras sobre el posicionamiento respecto a la significación <strong>de</strong> la<br />
Guerra Civil y al papel <strong>de</strong> la Confe<strong>de</strong>ración:<br />
Esto es España, y es España porque es el 18 <strong>de</strong> julio. Ejército, Falange, el<br />
Requeté, lucharon unidos por España. Es un acto <strong>de</strong> afirmación patriótica, en<br />
los i<strong>de</strong>ales y en el espíritu, que no hay más espíritu que el <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio. […]<br />
Fuimos combatientes en la guerra, pero seguimos siendo combatientes <strong>de</strong> la paz.<br />
Es preciso que esta paz dure siglos y siglos. El presente no nos preocupa más<br />
que como un puente para el futuro, y es preciso que ese puente no se hunda. […]<br />
Existimos los hombres <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> Julio y con nosotros no juega nadie. Estamos<br />
dispuestos a todo lo que sea necesario para que tenga continuidad el Régimen. 39<br />
Dos forma <strong>de</strong> <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>r el neofranquismo: la extrema <strong>de</strong>recha «residual» y la<br />
extrema <strong>de</strong>recha «operativa».<br />
La aprobación por parte <strong>de</strong> la Cortes Franquistas y <strong>de</strong>l pueblo español –en el<br />
referéndum– <strong>de</strong> la Ley Para la Reforma Política implicó un reor<strong>de</strong>namiento <strong>de</strong> las<br />
posiciones –en movimiento– <strong>de</strong> los campos en proceso <strong>de</strong> la élite franquista y <strong>de</strong> la<br />
extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l régimen. La élite y el funcionariado franquista se integraron en los<br />
dos principales partidos surgidos <strong>de</strong>l franquismo: UCD y AP.<br />
La UCD 40 , a la que <strong>de</strong>finimos como una organización parafranquista –ya que fue<br />
35 «Arias y el legado <strong>de</strong> Franco», El Alcázar (30/I/1976).<br />
36 «La tentación comunista», El Alcázar (18/III/1976).<br />
37 «Fi<strong>de</strong>lidad, reforma y ruptura», El Alcázar (24/IV/1976).<br />
38 «El régimen <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio. Único sistema que aceptamos», El Alcázar (19/III/1976).<br />
39 «Zaragoza. I Asamblea Nacional <strong>de</strong> Excombatientes», Fuerza Nueva (22/III/1975).<br />
40 Respecto a la bibliografía producida exclusivamente en torno a UCD ver, ALONSO-CASTRILLO,<br />
Silvia; La apuesta <strong>de</strong>l centro. Historia <strong>de</strong> la UCD, Alianza Editorial, Madrid, 1996; ATTARD, Emilio;<br />
Vida y muerte <strong>de</strong> UCD, Planeta, Barcelona, 1983; DE LA CIERVA, Ricardo; La victoria <strong>de</strong> UCD: (unión<br />
<strong>de</strong> clanes <strong>de</strong>sunidos), Arc, Madrid, 1997; CHAMORRO, Eduardo; Viaje al centro <strong>de</strong> UCD, Planeta,<br />
Barcelona, 1981; FIGUERO, Javier; UCD la «empresa» que creo Suárez: historia, sociología y familias<br />
<strong>de</strong>l suarismo», Grijalbo, Barcelona, 1981; HOPKINS, Jonathan; Party formation and <strong>de</strong>mocratic<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
100
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
construida bajo las estructuras <strong>de</strong>l Movimiento como parapeto <strong>de</strong> un amplio<br />
neofranquismo social proveniente <strong>de</strong>l partido único y <strong>de</strong>l aparato sindical que no<br />
pretendía romper la legalidad franquista–, estaba formada, a parte <strong>de</strong> las masas<br />
funcionariales <strong>de</strong>l Movimiento –integradas en su mayoría en la Unión <strong>de</strong>l Pueblo<br />
Español (UDPE)–, por un conglomerado <strong>de</strong> partidos-asociaciones proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> la<br />
oposición mo<strong>de</strong>rada y <strong>de</strong>l reformismo franquista. La UCD li<strong>de</strong>ró un proyecto centristareformista<br />
que partía <strong>de</strong>l control <strong>de</strong> las reformas a través <strong>de</strong> las instituciones franquistas<br />
y los núcleos <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r gubernamental; todo ello, sin renegar <strong>de</strong> la legitimidad y ejercicio<br />
<strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio. Nos encontramos con un Suárez lí<strong>de</strong>r <strong>de</strong> UCD –que se había negado a<br />
aceptar a la UDPE <strong>de</strong> Martínez Esteruelas como base <strong>de</strong> su proyecto, y que había<br />
arrebatado el proyecto centrista reformista a Fraga y a Areilza 41 –,ganador <strong>de</strong> unas<br />
elecciones, utilizando los resortes <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r (gobernadores civiles 42 , medios <strong>de</strong><br />
comunicación) ante la crítica generalizada <strong>de</strong> dirigentes y simpatizantes <strong>de</strong> AP 43 .<br />
Por otro lado, si analizamos los orígenes políticos <strong>de</strong> los componentes <strong>de</strong> UCD<br />
en las elecciones generales <strong>de</strong> 1977, nos encontramos con 51 ex procuradores<br />
franquistas 44 y con una inmensa amalgama <strong>de</strong> funcionarios <strong>de</strong>l Movimiento que serían<br />
claves para el triunfo <strong>de</strong> UCD en las elecciones, siendo los gobernadores civiles –que, en<br />
su mayoría, se presentaban como in<strong>de</strong>pendientes– una <strong>de</strong> las principales claves <strong>de</strong> la<br />
victoria. Una UCD que se convierte en un vehiculo <strong>de</strong> colocación <strong>de</strong>l personal <strong>de</strong>l<br />
Movimiento Nacional <strong>de</strong> base, en contraposición a la composición <strong>de</strong> AP, la cual se<br />
transformó en un núcleo <strong>de</strong> encuadramiento <strong>de</strong> la elite franquista representativa <strong>de</strong> los<br />
ministros <strong>de</strong> los años setenta pero no para los <strong>de</strong> segunda etapa <strong>de</strong> la monarquía en 1976.<br />
Pero si analizamos quién votó a UCD, nos encontramos con la mayoría <strong>de</strong>l franquismo<br />
sociológico, el cual quería un cambio controlado <strong>de</strong>l proceso político pero sin tener que<br />
renegar, por ello, <strong>de</strong>l legado y obra <strong>de</strong> Franco; una legado concentrado en la experiencia<br />
<strong>de</strong> los XXV años <strong>de</strong> Paz y en el <strong>de</strong>sarrollismo económico <strong>de</strong> los 60, y no en el<br />
franquismo que más acentuó su fascismo en los años 40-50. Por lo tanto, estamos ante<br />
un partido que aglutinó al franquismo institucional y al «franquismo <strong>de</strong> ciudadano <strong>de</strong><br />
or<strong>de</strong>n», el cual había aceptado el régimen y había sido partidario <strong>de</strong>l mismo mientras<br />
vivía Franco, y que ante el nuevo contexto sociopolítico era partidario <strong>de</strong> un «cambio<br />
or<strong>de</strong>nado» que evitase una posible confrontación social en el país. «El cambio<br />
or<strong>de</strong>nado» lo canalizó UCD a través <strong>de</strong> una propuesta mo<strong>de</strong>rada –que asume buena parte<br />
<strong>de</strong> los parámetros <strong>de</strong> la oposición referentes a legalización <strong>de</strong> partidos y cortes<br />
constituyentes–, basado en el control absoluto <strong>de</strong>l proceso <strong>de</strong>l cambio.<br />
Si hablamos <strong>de</strong> AP 45 , nos encontramos con una plataforma que partía <strong>de</strong> un<br />
transition in Spain: The creation and collapse of the Union Democratic Centre, Macmillan, Basingstoke,<br />
1999; HUNEUUS, Carlos; La Unión <strong>de</strong> Centro Democrático y la transición a la <strong>de</strong>mocracia en España,<br />
CSIC, Madrid, 1982; JAUREGUI, Fernando y SORIANO, Manuel; La otra historia <strong>de</strong> UCD, Emiliano<br />
Escolar, Madrid, 1980. Asimismo ver «La concepción <strong>de</strong> Centro y la in<strong>de</strong>finición <strong>de</strong> UCD», Actas <strong>de</strong>l I<br />
Congreso Internacional sobre la Historia <strong>de</strong> la Transición y Consolidación <strong>de</strong>mocrática en España,<br />
Volumen I, UNED-UAM, Madrid, 1995, pp.279.<br />
41 Areilza, fundador <strong>de</strong>l Partido Popular, pretendió realizar una plataforma que aglutinase al mundo<br />
centrista-reformista -que acabaría siendo UCD-. En éste proceso Areilza fue «invitado» a abandonar el<br />
partido para que el proyecto pudiera ser li<strong>de</strong>rado por Suárez, en BAÓN, Rogelio; Historia <strong>de</strong>l Partido<br />
Popular. Del franquismo a la refundación, Volumen I, Ibersaf, Madrid, 2001, pp.117 y ss.<br />
42 MARTÍN VILLA, Rodolfo; Al sercicio <strong>de</strong>l Estado, Planeta, Barcelona, 1984, p.78.<br />
43 FERNÁNDEZ DE LA MORA, Gonzalo; «Glosa al presi<strong>de</strong>nte», El País (7/V/1977).<br />
44 «Los 51 <strong>de</strong> Unión <strong>de</strong> Centro», El País (10/V/1977).<br />
45 En la actualidad sólo encontramos tres estudios que analizan exclusivamente la temática <strong>de</strong> Alianza<br />
Popular en un contexto estatal, excluyendo la obra <strong>de</strong>l historiador catalán CULLA, Joan B.; La Dreta<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
101
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
franquismo actualizado (neofranquismo) como base estratégica y doctrinal <strong>de</strong> su<br />
proyecto. La fe<strong>de</strong>ración neofranquista intentó hacerse con el franquismo sociológico –y<br />
con parte <strong>de</strong>l político– y poner freno a una posible mayoría <strong>de</strong> izquierdas en el po<strong>de</strong>r.<br />
Nos encontramos con un lí<strong>de</strong>r <strong>de</strong> AP, Fraga, escorado a la <strong>de</strong>recha –en relación a sus<br />
propuestas iniciales centristas-reformistas no rupturistas, <strong>de</strong>cidido en buscar,<br />
estratégicamente, el apoyo <strong>de</strong> las clases medias españolas 46 . Para Fraga, la mayoría <strong>de</strong>l<br />
pueblo español estaba formado por clases medias –que guardaban un buen recuerdo <strong>de</strong><br />
Franco y que habían nacido en el <strong>de</strong>sarrollismo <strong>de</strong> los 60–, que querían experimentar un<br />
cambio alejado <strong>de</strong> todo tipo <strong>de</strong> «extremismo» rupturista que pudiera parar el avance<br />
político y económico <strong>de</strong>l país.<br />
La plataforma neofranquista estuvo integrada por diferentes partidos nacidos,<br />
principalmente, <strong>de</strong> asociaciones franquistas como: la Unión <strong>de</strong>l Pueblo Español <strong>de</strong><br />
Martínez Esteruelas, la Acción Regional <strong>de</strong> López Rodó, la Acción Democrática<br />
Española <strong>de</strong> Silva Muñoz, la Democracia Social <strong>de</strong> Licinio <strong>de</strong> la Fuente, la Unión<br />
Nacional Española <strong>de</strong> Fernán<strong>de</strong>z <strong>de</strong> la Mora, la Unión Social Popular <strong>de</strong> Thomas<br />
Carranza, o la Reforma Democrática <strong>de</strong> Manuel Fraga. Si analizamos este elenco <strong>de</strong><br />
grupos y personajes, nos encontramos con ministros y procuradores 47 franquistas <strong>de</strong> los<br />
años 60-70, y con asociaciones que, en su mayoría, fueron más unas letras que una<br />
auténtica organización -la mayoría <strong>de</strong> los integrantes <strong>de</strong> esos grupos ingresaron en<br />
UCD 48 -.<br />
AP participó en el proceso reformista li<strong>de</strong>rado por Suárez a través <strong>de</strong> su voto<br />
favorable en las Cortes <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> noviembre <strong>de</strong> 1976 y su voto afirmativo en el<br />
referéndum <strong>de</strong>l 15 <strong>de</strong> diciembre <strong>de</strong> 1976, mientras que sólo pudo hacerse notar en el<br />
<strong>de</strong>bate <strong>de</strong> la reforma a través <strong>de</strong>l tema referente a la futura ley electoral, al exigir un<br />
sistema mayoritario en contraposición al sistema proporcional 49 . El intentó <strong>de</strong> AP,<br />
concretamente <strong>de</strong> Fraga, <strong>de</strong> presentarse ante la opinión pública como un grupo centrista-<br />
Espanyola a Catalunya (1975-2008), La Campana, Barcelona, 2009, y la <strong>de</strong> la politóloga gallega<br />
LAGARES DIEZ, María Nieves; Génesis y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong>l Partido Popular <strong>de</strong> Galicia, Tecnos, Madrid,<br />
1999: BAÓN, Rogelio; ob.cit.; LÓPEZ NIETO, Lour<strong>de</strong>s; Alianza Popular: Estructura y evolución<br />
electoral <strong>de</strong> un partido conservador (1976-1982), CIS, Madrid, 1988; PENELLA, Manuel; Los orígenes y<br />
evolución <strong>de</strong>l Partido Popular. Una historia <strong>de</strong> AP.1973-1989, Volumen I, Caja Duero, Salamanca,<br />
2005.Exclusivamente López Nieto utiliza una propuesta científica, pero sin analizar a fondo las cuestiones<br />
sociales, culturales, políticas e históricas <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> AP. Por otro lado, los libros <strong>de</strong> Baón (miembro<br />
<strong>de</strong> AP/PP) y Penella (secretario <strong>de</strong> Dionisio Ridruejo a partir <strong>de</strong> 1971) caen en el universo <strong>de</strong> subjetivismo<br />
i<strong>de</strong>ológico respecto a AP. También existen otras obras periodísticas <strong>de</strong>l momento como las <strong>de</strong>, MARTÍN<br />
VILLACASTÍN, Rosario; Alianza Popular. España lo único importante, Maisal, Madrid, 1977, y<br />
MARTÍNEZ, José Luis y GALLEGO, Soledad; Los 7 Magníficos, Cambio 16, Madrid, 1977. Por otra<br />
parte, también encontramos en formato memoria el libro <strong>de</strong> VELO DE ANTELO, José María; De Ayer a<br />
hoy. Los orígenes <strong>de</strong>l Partido Popular, Galland Books, Madrid, 2010.<br />
46<br />
FRAGA IRIBARNE, Manuel; En busca <strong>de</strong>l…, cit., pp. 56-57.<br />
47<br />
En las elecciones generales <strong>de</strong> 1977, Alianza Popular fue el partido que presentó un mayor número <strong>de</strong><br />
ex-procuradores franquistas, encuadrando a casi a la mitad <strong>de</strong> los 712 procuradores <strong>de</strong> Franco, véase<br />
LÓPEZ NIETO, Lour<strong>de</strong>s; ob.cit., pp. 85-94.<br />
48<br />
PENELLA, Manuel, ob.cit., pp. 174-190. Aunque no es comparable con la situación y contexto italiano<br />
postbélico, hay una cierta similitud entre el caso italiano y UCD. En el caso italiano se produce la<br />
integración <strong>de</strong> funcionarios fascistas -que no siguieron a Mussolini a la República <strong>de</strong> Salo- en los partidos<br />
políticos no fascistas como medio <strong>de</strong> supervivencia política -liberales y principalmente <strong>de</strong>mocristianos-.<br />
Al contrario que los seguidores <strong>de</strong>l Mussolini <strong>de</strong> la República <strong>de</strong> Salo, los fascistas «doctrinales», que<br />
formaron el MSI, véase GALLEGO, Ferran; Neofascistas. Democracia y extrema <strong>de</strong>recha en Francia e<br />
Italia, Plaza & Janés, Barcelona, 2004, pp.182-196.<br />
49<br />
«Alianza Popular pidió al Rey un sistema mayoritario y neutralidad <strong>de</strong>l gobierno en las elecciones», El<br />
País (28/X/1976).<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
102
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
reformista 50 , era contradictorio ya que chocaba con la composición <strong>de</strong> sus cuadros y sus<br />
representantes, que eran claramente <strong>de</strong> extrema <strong>de</strong>recha, como: el integrista Fernán<strong>de</strong>z<br />
<strong>de</strong> la Mora, el falangista populista Utrera Molina, el «franquista duro» Arias Navarro o<br />
el «<strong>de</strong>mocristiano» franquista Silva Muñoz. Esta percepción fue claramente plasmada<br />
por los medios <strong>de</strong> comunicación <strong>de</strong>l momento, que calificaban a AP <strong>de</strong> neofascista y <strong>de</strong><br />
neofranquista 51 , irritando a un Fraga que intentaba alejarse <strong>de</strong> toda comparación con los<br />
sectores <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha más tradiciona 52 con la excusa <strong>de</strong> li<strong>de</strong>rar «la <strong>de</strong>recha<br />
civilizada» 53 . Po<strong>de</strong>mos resumir que AP se convirtió en una plataforma neofranquista que<br />
buscaba obtener el apoyo <strong>de</strong>l espectro <strong>de</strong>l franquismo sociológico, <strong>de</strong>l reformismo <strong>de</strong>l<br />
régimen y <strong>de</strong> la base social <strong>de</strong>l neofranquismo más escorado a la <strong>de</strong>recha.<br />
Pero más allá <strong>de</strong> realizar una comparación entre los dos partidos surgidos <strong>de</strong>l<br />
reformismo franquista, queremos plantear la incursión <strong>de</strong> AP en una nueva <strong>de</strong>finición: la<br />
extrema <strong>de</strong>recha «operativa» –en contraposición a la extrema <strong>de</strong>recha «residual»–. ¿Por<br />
qué hablamos <strong>de</strong> extrema <strong>de</strong>recha para calificar a AP? El punto <strong>de</strong> partida <strong>de</strong> nuestra<br />
<strong>de</strong>finición es el reconocimiento <strong>de</strong> la legitimidad <strong>de</strong> origen y <strong>de</strong> ejercicio <strong>de</strong>l régimen<br />
surgido <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio <strong>de</strong> 1936, por parte <strong>de</strong>l partido <strong>de</strong> Fraga. Esto implica el<br />
reconocimiento <strong>de</strong> un régimen constituido contra la legalidad <strong>de</strong>mocrática <strong>de</strong> la II<br />
República y la aceptación <strong>de</strong> un régimen <strong>de</strong> extrema <strong>de</strong>recha, el franquismo. Por lo<br />
tanto, la no ruptura con la legitimidad franquista, por muy reformista que se quiera<br />
plantear, implicaba moverse <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> los campos <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha, ya fuere con el<br />
adjetivo reformista, inmovilista, aperturista o evolucionista. AP nunca renegó <strong>de</strong> la<br />
legitimidad al 18 <strong>de</strong>l julio ni lo que ello representaba –básicamente, porque estaba<br />
integrado por la élite política franquista– aunque, eso sí, se presentaron ante la opinión<br />
pública como los here<strong>de</strong>ros <strong>de</strong>l franquismo <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sarrollismo económico <strong>de</strong> los 60, el <strong>de</strong><br />
los 25 años <strong>de</strong> Paz. Todo ello, bajo una lectura <strong>de</strong>l presente basada en el <strong>de</strong>seo <strong>de</strong><br />
cambio mo<strong>de</strong>rnizador <strong>de</strong>l sistema; una mo<strong>de</strong>rnización que permitiera adaptarse a los<br />
nuevos tiempos, sin que ello significase ningún proceso constituyente que rompiera los<br />
logros <strong>de</strong>l franquismo.<br />
En este contexto se movió AP, llevando, hasta las últimas consecuencias, unas<br />
políticas que claramente podríamos asimilarlas con las li<strong>de</strong>radas por las fuerzas <strong>de</strong> la<br />
nueva extrema <strong>de</strong>recha europea <strong>de</strong>l momento –el MSI italiano, los Republikaner<br />
alemanes o el FN francés–. Estas fuerzas mezclaban el respeto por las experiencias<br />
fascistas –sin que por ello se <strong>de</strong>sease su vuelta– con unas políticas que hacían referencia<br />
a los problemas <strong>de</strong>l momento y a soluciones no basadas en proyectos pasados. Esta<br />
estrategia se acompañaba <strong>de</strong> un discurso anticomunista y <strong>de</strong> crítica, en clave nacionalpopulista,<br />
contra los sistemas <strong>de</strong>mocráticos. La Alianza Popular <strong>de</strong> 1976-1978 estaba<br />
50 «Faga: Somos centristas en el sentido más profundo», El País (8/III/1977).<br />
51 «Alianza Popular opta por el continuismo», El País (10/X/1976). Véase también, BURNS MARAÑON,<br />
Tom; Conversaciones sobre la <strong>de</strong>recha, Plaza & Janés, Barcelona, 1997, pp.171-187.<br />
52 La <strong>de</strong>riva <strong>de</strong>rechista <strong>de</strong> Fraga con la formación <strong>de</strong> AP tuvo consecuencias para el grupo «fraguista» <strong>de</strong><br />
GODSA, que se reestructuró tras abandono <strong>de</strong> los sectores más reformistas encabezados por Ruiz Platero,<br />
Cal<strong>de</strong>rón y Cortina -todos ellos contrarios a la formación <strong>de</strong> AP-, véase PENELLA, Manuel, ob. cit.,<br />
p.161.<br />
53 Para una visón sobre los orígenes y <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> las <strong>de</strong>rechas españolas a lo largo <strong>de</strong>l siglo XX, véase<br />
entre otros, GONZÁLEZ CUEVAS, Pedro Carlos; El pensamiento político <strong>de</strong> la <strong>de</strong>recha española en el<br />
siglo XX, Tecnos, Madrid, 2005; TUSELL, Javier y AVILÉS, Juan; La <strong>de</strong>recha española contemporánea:<br />
Sus orígenes: el maurismo, Espasa Calpe, Madrid, 1986; SAZ CAMPO, Ismael; España contra España,<br />
Marcial Pons, Madrid, 2003. Según afirma el propio Areilza, el término «<strong>de</strong>recha civilizada» fue una<br />
aportación conceptual suya, AREILZA, José María <strong>de</strong>; Crónica <strong>de</strong> la libertad (1965-1975), Planeta,<br />
Barcelona, 1985, pp.117-127.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
103
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
claramente en este espectro político europeo, por lo tanto, estamos afirmando que el<br />
grupo <strong>de</strong> Fraga se convirtió en el mayor grupo <strong>de</strong> extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong> toda Europa al<br />
lograr el apoyo <strong>de</strong>l 8’2% <strong>de</strong> la población –elecciones generales <strong>de</strong>l 15 <strong>de</strong> junio <strong>de</strong> 1977–,<br />
muy por encima <strong>de</strong> los resultados obtenidos por la extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong> aquella época en<br />
Europa 54 . Este dato electoral, revelador, <strong>de</strong>slegitimaría la <strong>de</strong> i<strong>de</strong>a que, durante la<br />
<strong>de</strong>nominada transición española no existió una extrema <strong>de</strong>recha potente en España.<br />
Conclusiones<br />
La inclusión <strong>de</strong> AP <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha nacional-populista <strong>de</strong> corte<br />
posfascista hasta su IIIer Congreso, nos permite <strong>de</strong>smentir la tesis –muy extendida en<br />
nuestro país– <strong>de</strong> la ausencia <strong>de</strong> una extrema <strong>de</strong>recha <strong>de</strong> masas, al reducirse tal espacio a<br />
los sectores que <strong>de</strong>sean el retorno a situaciones <strong>de</strong>l régimen que ni siquiera eran las <strong>de</strong><br />
sus últimos veinte años, para plantearse el «rearme moral y político» <strong>de</strong>l franquismo <strong>de</strong><br />
la Victoria: es <strong>de</strong>cir, el Estado <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> julio, que habrá <strong>de</strong> dar nombre a la coalición<br />
presentada en las elecciones <strong>de</strong> junio <strong>de</strong> 1977, que ni siquiera logró formar candidaturas<br />
en todas las provincias. Esa presunta ausencia es una impostura <strong>de</strong>l recuerdo y una<br />
falsedad histórica. Lejos <strong>de</strong> ser España el país en el que la extrema <strong>de</strong>recha estaba<br />
ausente –incluso en términos puramente políticos, <strong>de</strong>jando a un lado la trama social que<br />
podía compartir valores anti<strong>de</strong>mocráticos en los años setenta–, se disponía aquí <strong>de</strong> una<br />
plataforma neofranquista que, entre 1976-1978, se convertiría en una <strong>de</strong> las más potentes<br />
<strong>de</strong> Europa, superando electoralmente a otras fuerzas <strong>de</strong>l mismo espectro político como el<br />
Movimiento Social Italiano, el Frente Nacional francés o el Partido Nacional Demócrata<br />
Alemán (NPD) –ciertamente en <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>ncia tras sus éxitos <strong>de</strong>l periodo 1966-1969– que<br />
eran símbolos <strong>de</strong> la nueva extrema <strong>de</strong>recha europea posfascista. Preferimos consi<strong>de</strong>rar<br />
«extrema <strong>de</strong>recha residual» (Fuerza Nueva, Confe<strong>de</strong>ración <strong>de</strong> Ex Combatientes, FE-<br />
JONS, por citar los más representativos) a los fragmentos <strong>de</strong> una elite que <strong>de</strong>sea<br />
movilizar a una sociedad que <strong>de</strong>sconocen, convocándola no a la continuidad <strong>de</strong>l<br />
franquismo tal como era conocido en los últimos años, sino al retorno a una fase que<br />
llegaba a <strong>de</strong>sautorizar, <strong>de</strong> hecho, las acciones <strong>de</strong> los gobiernos <strong>de</strong>signados por el propio<br />
general, especialmente tras el referéndum <strong>de</strong> diciembre <strong>de</strong> 1966 y la Ley Orgánica <strong>de</strong>l<br />
Estado. La extrema <strong>de</strong>recha que es históricamente relevante es la que se presenta ante la<br />
población como <strong>de</strong>fensora <strong>de</strong>l franquismo <strong>de</strong>sarrollista y «constitucionalista» <strong>de</strong> los años<br />
sesenta; es lo que hemos llamado, para <strong>de</strong>finir a los ex ministros agrupados en la Alianza<br />
Popular <strong>de</strong> 1976, la «extrema <strong>de</strong>recha operativa», por su probada capacidad <strong>de</strong><br />
representación y por lo que habrá <strong>de</strong> ser, en el medio plazo, su labor <strong>de</strong> transformación<br />
<strong>de</strong> la extrema <strong>de</strong>recha en una opción conservadora dura, que agrupará paulatinamente a<br />
todos los sectores situados fuera <strong>de</strong> la órbita hegemónica creada por el PSOE en 1982.<br />
Cabe remarcar cómo la mayor credibilidad oficial y social franquista no recayó sobre los<br />
dirigentes <strong>de</strong> la coalición electoral Alianza Nacional <strong>de</strong>l 18 <strong>de</strong> Julio –que no habían sido<br />
ministros <strong>de</strong> Franco <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los años 50– sino en los Fraga, Fernán<strong>de</strong>z <strong>de</strong> la Mora,<br />
Martínez Esteruelas, Licinio <strong>de</strong> la Fuente, Arias o Utrera Molina, los cuales se<br />
encontraban en la coalición <strong>de</strong> AP. Una extrema <strong>de</strong>recha neofranquista potente, cuya<br />
legitimidad <strong>de</strong> origen se basó en la lealtad al régimen y en la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> su capacidad<br />
evolutiva, haciendo <strong>de</strong> la misma una verda<strong>de</strong>ra característica <strong>de</strong>l franquismo que le<br />
permitía sobrevivir al fallecido dictador gracias a un régimen que se basaba en su propia<br />
constitución abierta, y en su inmensa capacidad <strong>de</strong> adaptación a los <strong>de</strong>seos y temores <strong>de</strong><br />
54 Como muestra representativa tenemos el caso <strong>de</strong>l NPD alemán, que en las elecciones generales <strong>de</strong> 1977<br />
logró el 0’6% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> los votos, en GALLEGO, Ferran, De Auschwitz a Berlín. Alemania y la extrema<br />
<strong>de</strong>recha, 1945-2004, Plaza & Janés, Barcelona, 2005, p. 186.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
104
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
una sociedad <strong>de</strong>sarrollada que en los años sesenta estaba dispuesta a asumir una<br />
institucionalización <strong>de</strong> una reforma <strong>de</strong>l régimen, sin necesidad <strong>de</strong> la aventura <strong>de</strong> un<br />
proceso constituyente y, como es obvio, sin que se tolerara negación alguna <strong>de</strong>l sistema<br />
político que había gobernado el país <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la guerra civil. Lejos <strong>de</strong> verse como un lastre,<br />
la trayectoria personal <strong>de</strong> los dirigentes pasaba a presentarse como una garantía <strong>de</strong> lo que<br />
<strong>de</strong>cía <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rse, con lo que las afirmaciones acerca <strong>de</strong> los errores <strong>de</strong> Fraga o <strong>de</strong> la<br />
incongruencia entre el reformismo y las personas elegidas para representarlo en AP<br />
carecen <strong>de</strong> rigor. Esta opción evolutiva hacía <strong>de</strong> sus servicios prestados en las últimas<br />
etapas <strong>de</strong>l franquismo un mérito y una señal <strong>de</strong> continuidad en el proceso <strong>de</strong><br />
perfeccionamiento <strong>de</strong> las instituciones, algo que les separaba <strong>de</strong> las acusaciones <strong>de</strong><br />
Fuerza Nueva o la Confe<strong>de</strong>ración <strong>de</strong> Ex Combatientes –que habían <strong>de</strong>nunciado incluso<br />
el proceso asociativo en vida <strong>de</strong> Franco–, pero también <strong>de</strong> quienes, precisamente a la luz<br />
<strong>de</strong> los acontecimientos <strong>de</strong> 1976, consi<strong>de</strong>raron el riesgo <strong>de</strong> que la tibieza <strong>de</strong>l cambio y el<br />
aspecto continuista que <strong>de</strong>seaba darse a unas instituciones reformadas resultaran<br />
incongruentes con un país que, sin consi<strong>de</strong>rar las opciones <strong>de</strong> la oposición <strong>de</strong>mocrática<br />
li<strong>de</strong>rada por socialistas y comunistas, pudiera ver indispensable una mayor insistencia en<br />
el cambio sin riesgos que en la continuidad evolutiva. En especial, porque ésta ofrecía,<br />
para los propios electores <strong>de</strong> lo que sería la UCD, el peligro <strong>de</strong> una radicalización <strong>de</strong> las<br />
posiciones <strong>de</strong> aquellos sectores con los que AP consi<strong>de</strong>raba in<strong>de</strong>seable e innecesario<br />
negociar.<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
105
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miguel Ángel <strong>de</strong>l Río<br />
La extrema <strong>de</strong>recha neofranquista… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
106
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas y últimas<br />
ten<strong>de</strong>ncias: ¿existe hoy una nueva historia social?<br />
Ramón <strong>de</strong>l Río (<strong>Universitat</strong> Autònoma Barcelona)<br />
Resum /Resumen/ Abstract<br />
L'article analitza les causes <strong>de</strong> la crisi <strong>de</strong> les historiografies marxistes: predomini <strong>de</strong> la historiografia <strong>de</strong><br />
catecisme, plantejament i<strong>de</strong>ològic ahistòric d'en<strong>de</strong>vinar el futur i (excepte poques excepcions) obsessió per<br />
estudiar només les classes baixes i no les societats en el seu conjunt. La crisi ha dut a alguns a seguir<br />
negant (seguint als filòsofs) que la història tingui caràcter científic (gir culturalista, que inclou la història<br />
narrativa i el gir lingüístic), mentre que altres historiadors, encara que no qüestionen aquest caràcter<br />
científic, <strong>de</strong> fet prescin<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> qualsevol teoria <strong>de</strong> la història i rebutgen l'anàlisi <strong>de</strong>ls vells aspectes<br />
econòmics-socials (nova història política, cientifisme i fragmentació <strong>de</strong> la història en múltiples<br />
especialitats). Però també ha sorgit una nova història social, que es caracteritza per entendre el social com<br />
el conjunt <strong>de</strong> la societat, per treballar <strong>de</strong> forma comparada per a <strong>de</strong>scobrir les característiques comunes<br />
d'alguns fenòmens històrics que po<strong>de</strong>n semblar diferents i perquè, encara que els seus autors puguin partir<br />
mentalment <strong>de</strong> l'esbós <strong>de</strong> la història <strong>de</strong> Marx, no veuen la necessitat <strong>de</strong> citar-lo en una investigació<br />
històrica <strong>de</strong> finals <strong>de</strong>l XX i inicis <strong>de</strong>l XX<br />
El artículo analiza las causas <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas: predominio <strong>de</strong> la historiografía<br />
<strong>de</strong> catecismo, planteamiento i<strong>de</strong>ológico ahistórico <strong>de</strong> adivinar el futuro y (salvo pocas excepciones)<br />
obsesión por estudiar sólo las clases bajas y no las socieda<strong>de</strong>s en su conjunto. La crisis ha llevado a<br />
algunos a seguir negando (siguiendo a los filósofos) que la historia tenga carácter científico (giro<br />
culturalista, que incluye la historia narrativa y el giro lingüístico), mientras que otros historiadores,<br />
aunque no cuestionan este carácter científico, <strong>de</strong> hecho prescin<strong>de</strong>n <strong>de</strong> cualquier teoría <strong>de</strong> la historia y<br />
rechazan el análisis <strong>de</strong> los viejos aspectos económico-sociales (nueva historia política, cientifismo y<br />
fragmentación <strong>de</strong> la historia en múltiples especialida<strong>de</strong>s). Pero también ha surgido una nueva historia<br />
social, que se caracteriza por enten<strong>de</strong>r lo social como el conjunto <strong>de</strong> la sociedad, por trabajar <strong>de</strong> forma<br />
comparada para <strong>de</strong>scubrir las características comunes <strong>de</strong> algunos fenómenos históricos que pue<strong>de</strong>n<br />
parecer diferentes y porque, aunque sus autores puedan partir mentalmente <strong>de</strong>l esbozo <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong><br />
Marx, no ven la necesidad <strong>de</strong> citarlo en una investigación histórica <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l XX e inicios <strong>de</strong>l XXI<br />
The article analyzes the causes of the crisis of the marxist historiographies: predominance of the<br />
historiography of catechism, i<strong>de</strong>ological ahistorical approach of guessing the future and (except few<br />
exceptions) obsession to study only the lower classes and not the societies in its set. The crisis has led<br />
some to continuing <strong>de</strong>nying (following the philosophers) that the history has scientific character (cultural<br />
tum, which inclu<strong>de</strong>s the narrative history and the Iinguistic tum) , while other historians, although they do<br />
not question this scientific character, as a matter of fact do without any theory of the history and they<br />
reject the analysis of the economic and social old aspects (new political history, scientism and<br />
fragmentation of the history in multiple specialities). But a new social history has also appeared, which is<br />
characterized by un<strong>de</strong>rstanding the social thing Iike the whole society, to work in compared form to<br />
discovering the common characteristics of so me historical phenomena that can seem different and<br />
because, even if their authors can start menta/ly from the sketch of the Marx's history, they do not see the<br />
need to quote it in a historical research of the ends of 20th century and the beginnings of 21st century.<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Crisis <strong>de</strong> la història. Gir culturalista. Fragmentació <strong>de</strong> la història en múltiples especialitats. Nova història<br />
social<br />
Crisis <strong>de</strong> la historia. Giro culturalista. Fragmentación <strong>de</strong> la historia en múltiples especialida<strong>de</strong>s. Nueva<br />
historia social<br />
Crisis in history. Cultural turn. Fragmentation of the story in multiple specialties. New social history<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
107
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Como es conocido, a finales <strong>de</strong> la década <strong>de</strong> 1970 se inició una crisis en las<br />
historiografías marxistas, que terminó convirtiéndose en una crisis general <strong>de</strong> la historia.<br />
A mi enten<strong>de</strong>r, dos serían las principales causas que explican este <strong>de</strong>smoronamiento. La<br />
primera es indudablemente el tipo <strong>de</strong> análisis histórico que hicieron la mayoría <strong>de</strong> los<br />
historiadores marxistas. Ciertamente, algunos pocos historiadores marxistas <strong>de</strong>l XX —<br />
como los estudiosos <strong>de</strong> la revolución francesa (Jaurès, Labrousse, Lefebvre, Soboul,<br />
etc.) o algunos británicos (Hilton, Thompson, Hill, etc.)— consi<strong>de</strong>raron la visión <strong>de</strong> la<br />
historia <strong>de</strong> Marx como un esbozo, una hipótesis —a confirmar, matizar o rechazar por la<br />
investigación—. Pero la mayoría <strong>de</strong> los historiadores marxistas tomaron el esbozo <strong>de</strong> la<br />
historia <strong>de</strong> Marx como un catecismo, como una verdad absoluta, que simplemente había<br />
que rellenar con datos <strong>de</strong> cualquier país y época. El propio Marx había criticado ya en<br />
1877 la actitud <strong>de</strong> «metamorfosar el meu esbós històric <strong>de</strong> la gènesi <strong>de</strong>l capitalisme a<br />
l’Occi<strong>de</strong>nt europeu en una teoria històrico-filosòfica <strong>de</strong> la marxa general que el <strong>de</strong>stí<br />
imposa a qualsevol poble, siguin les que es vulguin les circumstàncies històriques en què<br />
es trobi» 1 . Visión <strong>de</strong> catecismo que sería también criticada por el historiador marxista<br />
renovador Thompson en 1978:<br />
La historia en El Capital, y en los escritos anejos, es enormemente fructífera<br />
como hipótesis (...). Encontramos aquí un verda<strong>de</strong>ro haz <strong>de</strong> hipótesis (...),<br />
hipótesis que <strong>de</strong>s<strong>de</strong> entonces el materialismo histórico ha estado poniendo<br />
siempre en obra. Pero ponerlas en obra no ha supuesto sólo “someterlas a<br />
prueba” o “verificarlas”, sino que ha supuesto también revisarlas y<br />
substituirlas. Incluso las hipótesis históricas <strong>de</strong> Marx más elaboradas (...), como<br />
sus hipótesis más crípticas o complejas (por ejemplo, sobre la transición <strong>de</strong>l<br />
feudalismo al capitalismo, o la “revolución burguesa” británica, o el<br />
“<strong>de</strong>spotismo oriental” y el “modo <strong>de</strong> producción asiático”), siempre han estado<br />
sometidas, <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l propio discurso <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mostración <strong>de</strong>l materialismo<br />
histórico, o bien a reformas o a cambios mucho más radicales. ¿Cómo podía ser<br />
<strong>de</strong> otra manera? Suponer otra cosa equivaldría a suponer no sólo que todo<br />
pue<strong>de</strong> ser dicho <strong>de</strong> golpe, sino a<strong>de</strong>más que la Teoría inmanente (o<br />
Conocimiento) halló su milagrosa materialización en Marx (...). Este es un<br />
cuento <strong>de</strong> hadas que se recita a los niños soviéticos en las clases primarias, y<br />
que ni siquiera ellos se creen 2 .<br />
Y, a<strong>de</strong>más, la mayoría <strong>de</strong> los historiadores marxistas <strong>de</strong>l XX no sólo tomaron el<br />
esbozo <strong>de</strong> Marx como un catecismo, sino que asumieron igualmente la parte más<br />
i<strong>de</strong>ológica <strong>de</strong> la visión <strong>de</strong> Marx, que no tenía que ver con el pasado —el historiador<br />
pue<strong>de</strong> analizar el pasado puesto que <strong>de</strong> él tiene datos—, sino con el futuro: el<br />
planteamiento político <strong>de</strong> que habría un etapa histórica posterior al capitalismo —un<br />
idílico modo <strong>de</strong> producción socialista—, etapa a la que necesariamente se iba a llegar<br />
más tar<strong>de</strong> o más temprano. Claro, un planteamiento no más i<strong>de</strong>ológico que la suposición<br />
<strong>de</strong> Smith <strong>de</strong> que el proceso acababa necesariamente en el paraíso liberal-capitalista, o<br />
que la reedición <strong>de</strong> este mismo planteamiento doscientos años <strong>de</strong>spués por Fukuyama y<br />
su fin <strong>de</strong> la historia 3 . Pero que este aspecto <strong>de</strong> la visión <strong>de</strong> Smith sea puramente<br />
i<strong>de</strong>ológico no invalida la afirmación <strong>de</strong> que este mismo aspecto <strong>de</strong> la visión <strong>de</strong> Marx es<br />
1<br />
Cita <strong>de</strong> la carta <strong>de</strong> Marx a la revista rusa Otetxesvennie Zapiski e información en J. Fontana, La història<br />
<strong>de</strong>ls homes, Crítica, Barcelona, 2000, pp. 192-193.<br />
2<br />
THOMPSON, E. P.; Miseria <strong>de</strong> la teoría, Crítica, Barcelona, 1981 (1ª 1978), pp.111-112. Cursivas en el<br />
original.<br />
3<br />
FUKUYAMA, F.;¿El fin <strong>de</strong> la historia?, El País, domingo 24 septiembre <strong>de</strong> 1989.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
108
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
también puramente i<strong>de</strong>ológico, no histórico, porque no correspondía al análisis <strong>de</strong>l<br />
pasado. Por tanto, la primera causa <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas estaría en<br />
el hecho <strong>de</strong> que la mayoría <strong>de</strong> estos historiadores no sólo tomaron el esbozo <strong>de</strong> la<br />
historia <strong>de</strong> Marx como un catecismo —frente a lo <strong>de</strong>fendido por unos pocos<br />
historiadores marxistas e incluso por el propio Marx—, sino que asumieron como parte<br />
<strong>de</strong> la teoría histórica la visión i<strong>de</strong>ológica <strong>de</strong> que el proceso histórico acabaría en una<br />
etapa futura, el modo <strong>de</strong> producción socialista.<br />
La segunda causa <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas estaría relacionada<br />
con los aspectos <strong>de</strong>l pasado que reiteradamente la mayoría <strong>de</strong> los historiadores marxistas<br />
se obsesionó por explicar. Está claro que a inicios <strong>de</strong>l XX el interés <strong>de</strong> historiadores<br />
liberales o marxistas por el estudio <strong>de</strong> los aspectos económicos y sociales <strong>de</strong>l pasado fue<br />
sin duda un avance frente a la simple historia política y militar —con suerte alguna<br />
reflexión económico-social— que hizo la historiografía liberal <strong>de</strong>l XIX. Ahora bien, el<br />
problema estuvo en que, nuevamente con la excepción <strong>de</strong> los estudiosos marxistas <strong>de</strong> la<br />
revolución francesa —que integraron el análisis económico-social con el político e<br />
incluso, más recientemente, con el <strong>de</strong> los cambios <strong>de</strong> la mentalidad (Vovelle)—, la<br />
mayoría <strong>de</strong> historiadores marxistas <strong>de</strong> catecismo e incluso renovadores <strong>de</strong> Gran Bretaña<br />
(Thompson), no sólo se limitaron a los aspectos económico-sociales, sino más<br />
concretamente a los sociales y, a<strong>de</strong>más, entendidos como clases bajas y, especialmente,<br />
obreros. Curiosamente, sin embargo, la obra <strong>de</strong> más envergadura y rigor <strong>de</strong> Marx —El<br />
Capital— lo que analizaba era justamente el funcionamiento <strong>de</strong>l sistema capitalista —o<br />
si se quiere el po<strong>de</strong>r—: Mercancía y dinero. La transformación <strong>de</strong> dinero en capital. La<br />
producción <strong>de</strong>l plusvalor. El salario. Transformación <strong>de</strong> capital mercantil y <strong>de</strong> capital<br />
dinerario en capital <strong>de</strong>dicado al tráfico <strong>de</strong> mercancías, etc 4 . Un estudio que implicaba<br />
lógicamente a los obreros, pero no sólo, ni mucho menos, a estos. Si a ello añadimos el<br />
<strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> nuevas sensibilida<strong>de</strong>s especialmente <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los años 60 <strong>de</strong>l XX (los<br />
conflictos no eran sólo <strong>de</strong> clase, sino también <strong>de</strong> género, etc.), no es <strong>de</strong> extrañar que a<br />
finales <strong>de</strong> los 70 la historiografía marxista —percibida como la historia social <strong>de</strong> los<br />
obreros— comenzara a producir un cierto cansancio y hastío.<br />
Por tanto, creo que estas dos serían las causas más importantes para explicar la<br />
crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas, y en <strong>de</strong>finitiva <strong>de</strong> la historia social, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> finales<br />
<strong>de</strong> los 70: la primera, una visión <strong>de</strong> la historia que implicaba no sólo tomar el esbozo <strong>de</strong><br />
Marx como un catecismo, sino asumir el aspecto i<strong>de</strong>ológico <strong>de</strong> suponer que<br />
necesariamente la historia acababa en la etapa socialista. Y, la segunda, la obsesión <strong>de</strong> la<br />
mayoría <strong>de</strong> los historiadores marxistas, renovadores o <strong>de</strong> catecismo, por limitarse a<br />
estudiar casi exclusivamente a clases bajas y, en especial, a obreros. Es <strong>de</strong>cir, que las<br />
causas profundas <strong>de</strong> la crisis habría que buscarlas en la forma <strong>de</strong> trabajar <strong>de</strong> la mayoría<br />
<strong>de</strong> los historiadores marxistas. O, dicho <strong>de</strong> otra manera, que las causas serían internas.<br />
Con todo, si bien en origen no es causa <strong>de</strong> esta crisis, es indudable que la caída <strong>de</strong><br />
regímenes socialistas significó la puntilla 5 , porque mostraba como falsa la futurología <strong>de</strong><br />
4 MARX, K.; El Capital: crítica <strong>de</strong> la economía política, Siglo XXI, Madrid, 1976-1981, 8 v.<br />
5 Sin embargo, J. Fontana aseguraba en 1982 que la causa fundamental <strong>de</strong> la crisis era que la visión <strong>de</strong> la<br />
historia <strong>de</strong> la historiografía marxista —y sin diferenciar el marxismo <strong>de</strong> catecismo <strong>de</strong> los renovadores—<br />
fue una copia <strong>de</strong> la visión liberal —aunque yo diría fue el propio Marx quien asumió esa visión <strong>de</strong> la<br />
historia como proceso evolutivo-continuo, visión que todavía se pue<strong>de</strong> consi<strong>de</strong>rar más científica frente a<br />
los ciclos y discontinuida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> los filósofos (luego hablaremos <strong>de</strong> ellos)—, por lo que no servía para<br />
enfrentarse a los problemas reales <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l XX (Historia. Análisis <strong>de</strong>l pasado y proyecto social,<br />
Crítica, Barcelona, 1982, pp.247-249). Este análisis <strong>de</strong>saparece en 2000 (Id., La història), mientras que en<br />
1992 rechazaba que la causa <strong>de</strong> la crisis tuviera que ver con la caída <strong>de</strong> los regímenes socialistas, pero a la<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
109
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Marx <strong>de</strong> que el proceso histórico acababa necesariamente en el régimen socialista: ahora<br />
se volvía hacia atrás.<br />
El alejamiento <strong>de</strong> los principios científicos <strong>de</strong> la historia: las llamadas Últimas<br />
ten<strong>de</strong>ncias<br />
La crisis va implicar el alejamiento o incluso el rechazo <strong>de</strong> los principios<br />
científicos <strong>de</strong> la historia, es <strong>de</strong>cir, <strong>de</strong> los planteamientos más consistentes a la hora <strong>de</strong><br />
enten<strong>de</strong>r y trabajar la historia —lo que obviamente no significa que sean los<br />
<strong>de</strong>finitivos— frente a todos los que se habían planteado <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l XVIII a finales <strong>de</strong>l<br />
XX. Unos principios científicos que algunos pocos historiadores <strong>de</strong>l XX, marxistas y<br />
liberales (Bloch, Edward Carr, etc.), habían <strong>de</strong>sarrollado o consolidado, a partir <strong>de</strong> los<br />
primeros pasos dados por las visiones liberal y marxista <strong>de</strong>s<strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l XVIII a<br />
mediados <strong>de</strong>l XIX, a pesar <strong>de</strong> su i<strong>de</strong>ología. Aportación <strong>de</strong> Smith, asumida luego por<br />
Marx, fue sin duda plantear que la historia —lejos <strong>de</strong> ser una simple consecuencia <strong>de</strong> la<br />
voluntad divina, como había impuesto en Europa durante siglos la Iglesia cristiana— se<br />
<strong>de</strong>bía sólo a causas humanas y era un proceso evolutivo hacia etapas mejores (o menos<br />
malas) y continuo, lo que permitía analizar causas y consecuencias <strong>de</strong> los hechos. Visión<br />
<strong>de</strong> la historia como proceso evolutivo y continuo que había rechazado el historicismo <strong>de</strong>l<br />
XIX (y <strong>de</strong>l XX), buscando las etapas más gloriosas en un pasado idílico. Y visión <strong>de</strong> la<br />
historia que rechazaron los filósofos <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong>l XX, <strong>de</strong>fendiendo la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong><br />
discontinuidad: la historia se compondría <strong>de</strong> una serie <strong>de</strong> ciclos <strong>de</strong> civilizaciones —<br />
<strong>de</strong>sconectados entre sí—, civilizaciones que nacían, se <strong>de</strong>sarrollaban y morían, hasta que<br />
un nuevo genio (Pablo, Mahoma, Buda…) se retirara <strong>de</strong>l mundo, reflexionara y volviera<br />
con un nuevo proyecto <strong>de</strong> civilización que predicaría a los simples mortales. Así lo<br />
planteó Toynbee 6 , aunque antes ya lo había hecho Spengler, escribiendo en Alemania<br />
sobre La <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>ncia <strong>de</strong> Occi<strong>de</strong>nte justo cuando se acababa <strong>de</strong> establecer la república <strong>de</strong><br />
Weimar 7 . Y discontinuidad y ruptura que, sin ciclos, también volvió a plantear a finales<br />
<strong>de</strong> los 60 el igualmente filósofo Foucault: «en esas disciplinas que se llaman historia <strong>de</strong><br />
las i<strong>de</strong>as, <strong>de</strong> las ciencias, <strong>de</strong> la filosofía, <strong>de</strong>l pensamiento, también <strong>de</strong> la literatura (...), la<br />
atención se ha <strong>de</strong>splazado (…), <strong>de</strong> las vastas unida<strong>de</strong>s que se <strong>de</strong>scribían como “épocas”<br />
o “siglos”, hacia fenómenos <strong>de</strong> ruptura (…). En suma, la historia <strong>de</strong>l pensamiento, <strong>de</strong> los<br />
conocimientos, <strong>de</strong> la filosofía, <strong>de</strong> la literatura parece multiplicar las rupturas y buscar<br />
todos los erizamientos <strong>de</strong> la discontinuidad; mientras que la historia propiamente dicha,<br />
la historia a secas, parece borrar, en provecho <strong>de</strong> las estructuras más firmes, la irrupción<br />
<strong>de</strong> los acontecimientos» 8 .<br />
vez limita la crítica a las «formas elementales y catequísticas <strong>de</strong>l marxismo» (Id., La historia <strong>de</strong>spués <strong>de</strong>l<br />
fin <strong>de</strong> la historia, Crítica, Barcelona, 1992, pp.7 y 9). En el caso <strong>de</strong> J. Casanova, al mencionar la crisis <strong>de</strong><br />
la historia social, se entien<strong>de</strong> la marxista, a diferencia <strong>de</strong> Fontana no habla en primera persona y tampoco<br />
plantea ninguna causa concreta, salvo mencionar la arrogancia <strong>de</strong> estos historiadores que se consi<strong>de</strong>raban<br />
científicos frente al resto (La historia social y los historiadores. ¿Cenicienta o princesa?, Crítica,<br />
Barcelona, 1991, p.110). Por el contrario, C. A. Aguirre parece que no abandona el barco, aunque a la hora<br />
<strong>de</strong> explicar la crisis viene a <strong>de</strong>cir simplemente: cosas que pasan (La historiografía en el siglo XX. Historia<br />
e Historiadores entre 1848 y ¿2025?, Montesinos-Ediciones <strong>de</strong> Intervención Cultural, Barcelona, 2004,<br />
pp.17-20).<br />
6 Ver TOYNBEE, A.; Estudio <strong>de</strong> la historia, Emecé editores, Buenos Aires, vol. I, 1951 (1ª 1934).<br />
7 SPENGLER, O.; La <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>ncia <strong>de</strong> Occi<strong>de</strong>nte. Bosquejo <strong>de</strong> una morfología <strong>de</strong> la historia universal,<br />
Espasa Calpe, Madrid, 2002 (1ª 1918-1922), 2 v.<br />
8 FOUCAULT, M.; La arqueología <strong>de</strong>l saber, Siglo XXI, Madrid, 2003 (1ª 1969), pp. 4-5 y 8. Ver<br />
también Id., Las palabras y las cosas, Siglo XXI, Madrid, 2001 (1ª 1966).<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
110
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Ahora bien, el alejamiento o incluso el rechazo <strong>de</strong> los principios científicos <strong>de</strong> la<br />
historia que produjo la crisis no tiene que ver sólo con la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> que la historia es un<br />
proceso evolutivo y continuo y <strong>de</strong>bido sólo a causas humanas, sino también con otros<br />
planteamientos igualmente científicos, semejantes a los <strong>de</strong> otras ciencias. Veamos cuáles<br />
son. Uno nuevamente <strong>de</strong> Smith, asumido por Marx: el estudio <strong>de</strong> la historia permitía<br />
establecer leyes generales, es <strong>de</strong>cir, que en las gran<strong>de</strong>s etapas como el feudalismo 9 o el<br />
capitalismo se podían reconocer unas características generales más allá <strong>de</strong> las<br />
peculiarida<strong>de</strong>s territoriales. Otro principio científico, aportado en este caso por algunos<br />
pocos historiadores liberales <strong>de</strong>l XIX (Tocqueville, Pirala): la historia se <strong>de</strong>bía trabajar<br />
con pruebas —en su caso, documentos <strong>de</strong> archivo—. Y, finalmente, otros dos principios<br />
aportados por unos pocos historiadores liberales o marxistas en el XX: la historia es un<br />
saber acumulativo —los trabajos <strong>de</strong>bían partir <strong>de</strong> lo investigado anteriormente— y<br />
emite verda<strong>de</strong>s provisionales, no absolutas, es <strong>de</strong>cir, tesis susceptibles <strong>de</strong> ser<br />
modificadas por investigaciones posteriores.<br />
Pues bien. El alejamiento o incluso el rechazo <strong>de</strong> estos principios científicos se<br />
materializó en la mayoría <strong>de</strong> trabajos <strong>de</strong> las llamadas Últimas ten<strong>de</strong>ncias. Básicamente<br />
se dieron dos caminos: por un lado, se aprovechó la crisis para continuar el <strong>de</strong>sprestigio<br />
<strong>de</strong> la historia negando su carácter científico, como habían hecho los filósofos a lo largo<br />
<strong>de</strong>l XX, pero también en estos años por influencia <strong>de</strong>l postmo<strong>de</strong>rnismo, que comenzó<br />
criticando la mo<strong>de</strong>rnidad (y racionalidad) <strong>de</strong> la arquitectura <strong>de</strong> Le Corbusier, etc. y<br />
terminó por atacar igualmente a la historia 10 . Este camino llevó en la historia al giro<br />
culturalista, que se manifiesta sobre todo en la llamada historia narrativa, don<strong>de</strong> la<br />
historia no se diferencia —ni a juicio <strong>de</strong> sus autores <strong>de</strong>be diferenciarse— <strong>de</strong> la novela<br />
histórica, tal y como <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> el norteamericano White, uno <strong>de</strong> los gran<strong>de</strong>s popes <strong>de</strong> este<br />
giro culturalista: «sé que la mayor parte <strong>de</strong> los historiadores mo<strong>de</strong>rnos no quieren ser<br />
consi<strong>de</strong>rados escritores <strong>de</strong> “literatura”, entendiendo literatura como “ficción”. Sé que la<br />
mayoría <strong>de</strong> los historiadores creen que tanto los hechos como los relatos que ellos<br />
realizan <strong>de</strong> estos hechos resi<strong>de</strong>n en la historia o al menos en el registro histórico y no<br />
<strong>de</strong>ben ser consi<strong>de</strong>rados como “inventados” por el investigador o “construidos” <strong>de</strong> la<br />
nada. Sé que la mayoría <strong>de</strong> los historiadores no quieren ser tomados por “poetas”, sino<br />
por académicos, y quieren que sus trabajos sean consi<strong>de</strong>rados contribuciones a la<br />
aca<strong>de</strong>mia y no al “arte”. Sé todo esto, pero creo que un análisis <strong>de</strong> los escritos que <strong>de</strong><br />
hecho produjeron los maestros reconocidos <strong>de</strong> la historiografía en nuestra tradición<br />
contradice el realismo <strong>de</strong> estas intenciones» 11 . Así, ya en 1973 había asegurado que, en<br />
realidad, Tocqueville escribió tragedia, Michelet romance y Ranke comedia 12 . Otra<br />
<strong>de</strong>rivación <strong>de</strong>l giro culturalista, aunque los autores suelen ser los mismos <strong>de</strong> la historia<br />
narrativa, son las elucubraciones <strong>de</strong>l giro lingüístico: con la excusa <strong>de</strong> buscar el<br />
significado exacto <strong>de</strong>l texto, terminan <strong>de</strong> hecho, ante las diversas opciones <strong>de</strong><br />
interpretación, negando la posibilidad <strong>de</strong> conocer su significado y con ello el pasado.<br />
Claro, ignorando (intencionadamente o no) la documentación no discursiva que nos<br />
informa <strong>de</strong> las realizaciones políticas, sociales y económicas, etc., material más que<br />
suficiente para aproximarse al significado exacto <strong>de</strong> un discurso político 13 .<br />
9<br />
Aunque hoy sepamos que <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego el feudalismo sólo se dio en Europa y Japón.<br />
10<br />
Ver por ejemplo FONTANA, J.; La història, pp.312-318.<br />
11<br />
WHITE, H.; El texto histórico como artefacto literario y otros escritos, Paidós-I.C.E. <strong>de</strong> UAB,<br />
Barcelona, 2003, p.61.<br />
12<br />
WHITE, H.; Metahistoria. La imaginación histórica en la Europa <strong>de</strong>l siglo XIX, Fondo <strong>de</strong> Cultura<br />
Económica, México, 2001 (1ª 1973), pp.135-222.<br />
13<br />
Ver el análisis crítico <strong>de</strong>l giro lingüístico <strong>de</strong> FONTANA, J.; La historia <strong>de</strong> los hombres: el siglo XX,<br />
Crítica, Barcelona, 2002, pp.137-140. Sobre culturalismo y giro lingüístico ver también E. Moradiellos,<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
111
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
El segundo camino <strong>de</strong> las llamadas Últimas ten<strong>de</strong>ncias tiene que ver con el cierto<br />
hastío <strong>de</strong> las visiones puramente económico-sociales que, como hemos dicho, habían<br />
olvidado en muchos casos hasta los aspectos políticos, y no digamos otros como los<br />
conflictos <strong>de</strong> género. Pero igualmente con el hecho <strong>de</strong> que se mezcló en el mismo<br />
paquete <strong>de</strong> <strong>de</strong>sprestigio <strong>de</strong> la historia el fracaso que la caída <strong>de</strong> los regímenes socialistas<br />
indicaban sobre la visión i<strong>de</strong>ológica <strong>de</strong> futurología <strong>de</strong> Marx, con las aportaciones que<br />
implicaban su teoría <strong>de</strong> la historia. Básicamente dos aportaciones: por un lado, la<br />
<strong>de</strong>finición <strong>de</strong> las etapas no sólo por el grado <strong>de</strong> <strong>de</strong>sarrollo económico (Smith), sino<br />
también por las relaciones sociales que se establecían entre las personas (amo-esclavo,<br />
señor-siervo, propietario burgués-trabajador). Y, por otro, partiendo <strong>de</strong>l concepto <strong>de</strong><br />
lucha <strong>de</strong> clases inventado por la historiografía liberal revolucionaria francesa, el análisis<br />
más complejo <strong>de</strong>l paso <strong>de</strong> una etapa a otra, al menos <strong>de</strong> la feudal a la capitalista, que es<br />
la transición que más explicó: <strong>de</strong>sarrollo <strong>de</strong> las fuerzas productivas —<strong>de</strong>sarrollo<br />
económico y surgimiento <strong>de</strong> la clase burguesa que se fue progresivamente<br />
enriqueciendo—, contradicción entre ese <strong>de</strong>sarrollo y las relaciones sociales feudales,<br />
lucha <strong>de</strong> clases entre la burguesía y la nobleza y revolución política. En resumen, el<br />
segundo camino <strong>de</strong> las llamadas Últimas ten<strong>de</strong>ncias está relacionado con el cierto hastío<br />
<strong>de</strong> los análisis centrados en sólo aspectos económico-sociales, pero también con la<br />
suposición <strong>de</strong> que, con la caída <strong>de</strong> los regímenes socialistas, no sólo se había<br />
<strong>de</strong>sprestigiado la visión i<strong>de</strong>ológica <strong>de</strong> Marx, sino también sus aportaciones a la historia.<br />
Este segundo camino <strong>de</strong> las llamadas Últimas ten<strong>de</strong>ncias incluye a su vez<br />
diversas vías: en primer lugar, la vuelta a una llamada nueva historia política, que en<br />
realidad es vieja, ya que —igual que la que se hizo mayoritariamente en el XIX— es una<br />
historia <strong>de</strong>scontextualizada <strong>de</strong> aspectos económico-sociales y otros. En segundo lugar, el<br />
refugio en el cientifismo, es <strong>de</strong>cir, tras asumir el <strong>de</strong>sprestigio <strong>de</strong> la historia —bien porque<br />
se creen a los culturalistas o por haber metido en el mismo paquete el aspecto i<strong>de</strong>ológico<br />
<strong>de</strong> Marx y su válida teoría <strong>de</strong> la historia—, ten<strong>de</strong>r a utilizar el argot y/o las herramientas<br />
<strong>de</strong> otras áreas <strong>de</strong> conocimiento en sus trabajos <strong>de</strong> historia para que tengan una apariencia<br />
más científica. Como señala Fontana, el «“cientifismo” (...) sirve <strong>de</strong> refugio para<br />
historiadores y “científicos sociales” <strong>de</strong>sorientados. No importa que los resultados <strong>de</strong><br />
muchos <strong>de</strong> estos “trasplantes”, más que injertos, <strong>de</strong> métodos ajenos <strong>de</strong>n resultados<br />
irrelevantes o risibles» 14 . Y, en tercer lugar y sobre todo, la fragmentación <strong>de</strong> la historia<br />
en múltiples especialida<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>sconectadas entre sí y generalmente <strong>de</strong>scontextualizadas,<br />
que ha llevado incluso —como señala nuevamente Fontana— a la barbaridad <strong>de</strong><br />
convertir las fuentes orales en la especialidad <strong>de</strong> historia oral.<br />
La primera reacción que suele suscitar la crisis <strong>de</strong> una fe es generalmente el<br />
escepticismo. Lo cual significa, en este caso, la <strong>de</strong>sconfianza ante cualquier<br />
planteamiento teórico, que pue<strong>de</strong> muy bien traducirse en formas <strong>de</strong> positivismo<br />
«Últimas corrientes en historia», Historia Social, nº 16, primavera-verano 1993, pp.97-113.<br />
14 FONTANA, J.;La historia <strong>de</strong>spués, pp. 27-28. Yo diría que esto es un ejemplo <strong>de</strong> cientifismo o se le<br />
parece mucho: «Una taxonomía completa <strong>de</strong> las fuentes <strong>de</strong> información histórica sólo es realizable por la<br />
combinación <strong>de</strong> puntos <strong>de</strong> vista, <strong>de</strong> criterios, diversos en or<strong>de</strong>n a la distinción y la evaluación y, en<br />
<strong>de</strong>finitiva, al uso que el investigador hará <strong>de</strong> sus fuentes. Es posible aten<strong>de</strong>r, al menos, a un cuádruple<br />
criterio básico. Las fuentes pue<strong>de</strong>n ser ubicadas en una clasificación con arreglo a los criterios siguientes,<br />
expresados sin or<strong>de</strong>n <strong>de</strong> prelación: CRITERIOS TAXONÓMICOS: posicional (fuentes directas o<br />
indirectas), intencional (fuentes voluntarias o no voluntarias), cualitativo (fuentes materiales o<br />
culturales), formal-cuantitativo (fuentes seriadas o no seriadas o seriables y no seriables)»:<br />
AROSTEGUI, J.; La investigación histórica: teoría y método, Crítica, Barcelona, 2001 (1ª 1995), p.381.<br />
Cursivas en el original.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
112
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
enmascaradas <strong>de</strong> posmo<strong>de</strong>rnidad, en un eclecticismo superficial o en una<br />
sensación <strong>de</strong> que lo que necesitamos es cambiar con frecuencia el bagaje<br />
metodológico, renovándolo <strong>de</strong> acuerdo con las modas <strong>de</strong> cada temporada (...).<br />
La lista <strong>de</strong> tales “especializaciones” —que con frecuencia dan lugar a la<br />
organización <strong>de</strong> asociaciones <strong>de</strong> estudio, revistas específicas (se pue<strong>de</strong> <strong>de</strong>cir que<br />
no transcurre un mes sin que aparezca el anuncio <strong>de</strong> alguna nueva revista<br />
consagrada a “un nuevo objeto <strong>de</strong> estudio”), etc.— es inacabable (...). No es que<br />
estos aspectos no hayan sido tomados en cuenta anteriormente por la historia,<br />
sino que ahora tien<strong>de</strong>n a <strong>de</strong>sgajarse, a cerrarse sobre sí mismos, aislándose <strong>de</strong>l<br />
estudio global <strong>de</strong> la sociedad, y a convertirse en territorio acotado <strong>de</strong> una<br />
práctica científica que se preten<strong>de</strong> autónoma. Una aberración que llega a su<br />
extremo cuando se preten<strong>de</strong> convertir en disciplinas in<strong>de</strong>pendientes incluso lo<br />
que son simples técnicas <strong>de</strong> trabajo —herramientas que sólo tienen sentido<br />
cuando se ponen al servicio <strong>de</strong> una interpretación histórica global— como la<br />
historia oral o la arqueología industrial 15 .<br />
Mención aparte, <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> esta ten<strong>de</strong>ncia a la fragmentación y especialización en<br />
un aspecto, merece la microhistoria, porque no todo lo que engloba este término entra en<br />
la <strong>de</strong>finición genérica que hemos hecho <strong>de</strong> la fragmentación. Des<strong>de</strong> luego la llamada<br />
historia microscopio <strong>de</strong>l área <strong>de</strong> historia económica —estudio <strong>de</strong> la evolución <strong>de</strong> los<br />
ingresos proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> una sola renta <strong>de</strong> un señorío, <strong>de</strong>l diezmo <strong>de</strong> una parroquia,<br />
etc.— no entraría en la <strong>de</strong>finición porque generalmente es una historia integrada en una<br />
tesis general más global. Por el contrario, sí entraría en la <strong>de</strong>finición la historia local<br />
originaria —la realizada por un erudito local—, porque no establece categorías en la<br />
información que selecciona y recoge <strong>de</strong>l archivo local —<strong>de</strong>s<strong>de</strong> la visita <strong>de</strong> un perro<br />
rabioso al pueblo hasta una revuelta <strong>de</strong> jornaleros—, no parte <strong>de</strong> lo investigado con<br />
anterioridad sobre cada uno <strong>de</strong> los numerosos temas que trata, ni los contextualiza en<br />
una visión más global. Sin embargo, al igual que la historia microscopio, no entraría en<br />
la <strong>de</strong>finición <strong>de</strong> fragmentación y especialización la historia local universitaria, ya que<br />
también suele estar integrada en una tesis más global. Finalmente, tampoco entraría en la<br />
<strong>de</strong>finición <strong>de</strong> fragmentación y especialización la microhistoria que más se auto<strong>de</strong>fine<br />
con este nombre, pero en este caso, como veremos, por no ser más que una variante <strong>de</strong> la<br />
historia narrativa.<br />
En un artículo <strong>de</strong> 1993 en la revista Ayer, Serna y Pons criticaban a Fontana<br />
porque, al analizar la microhistoria, sólo se refería a esta última —y no a la local y a la<br />
microscopio— y a<strong>de</strong>más limitándose a criticar a Ginzburg —el conocido autor <strong>de</strong> El<br />
queso y los gusanos <strong>de</strong> 1976 16 —, cuando había otros autores <strong>de</strong> más peso como Levi.<br />
Pero, tras la mención, no volvían a hablar <strong>de</strong> las historias local y microscopio y<br />
<strong>de</strong>dicaban gran parte <strong>de</strong>l artículo a alabar las enormes aportaciones <strong>de</strong> Ginzburg 17 . Sin<br />
embargo, lo cierto es que el trabajo <strong>de</strong> Ginzburg El queso y los gusanos tiene poco que<br />
ver que ver con la historia —y mucho con la historia narrativa—, lo que se comprueba,<br />
no sólo leyéndolo, sino igualmente viendo cómo analizaba él mismo su famosa obra:<br />
15<br />
FONTANA, J.; La historia <strong>de</strong>spués, pp.13 y 84.<br />
16<br />
GINZBURG, C.; El queso y los gusanos. El cosmos según un molinero <strong>de</strong>l siglo XVI, Península,<br />
Barcelona, 2001 (1ª 1976).<br />
17<br />
SERNA, J. y PONS, A.; «El ojo <strong>de</strong> la aguja ¿De qué hablamos cuando hablamos <strong>de</strong> microhistoria?»,<br />
Ayer, nº 12, 1993, pp. 93-133. Ver también su artículo «Formas <strong>de</strong> hacer microhistoria», en CABRERA,<br />
M. A.; y McMAHON, M.; (coords.), La situación <strong>de</strong> la Historia. Ensayos <strong>de</strong> historiografía, Universidad<br />
<strong>de</strong> La Laguna, 2002, pp.191-217.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
113
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Me propuse reconstruir el mundo intelectual, moral y fantástico <strong>de</strong>l molinero<br />
Menocchio a través <strong>de</strong> la documentación producida por aquellos que le habían<br />
mandado a la hoguera (...). Los obstáculos que se interponían a la investigación eran<br />
elementos constitutivos <strong>de</strong> la documentación, y por ello <strong>de</strong>bían formar parte <strong>de</strong>l<br />
relato; <strong>de</strong>l mismo modo que la excitación y los silencios <strong>de</strong>l protagonista ante las<br />
preguntas <strong>de</strong> sus perseguidores, o ante las mías. De este modo las hipótesis, las<br />
dudas y las incertidumbres aparecían en la narración (...). El impulso hacia este tipo<br />
<strong>de</strong> narración (más aún, el impulso a ocuparme <strong>de</strong> historia) me venía <strong>de</strong> más lejos: <strong>de</strong><br />
Guerra y paz, <strong>de</strong> la convicción expresa <strong>de</strong> Tolstói <strong>de</strong> que un fenómeno histórico<br />
pue<strong>de</strong> ser comprensible solamente mediante la reconstrucción <strong>de</strong> la actividad <strong>de</strong><br />
todas las personas que han formado parte <strong>de</strong> él. Me doy perfectamente cuenta <strong>de</strong> que<br />
estas afirmaciones, así como los sentimientos que las habían generado (populismo,<br />
rabioso <strong>de</strong>sprecio por la historia vacía y convencional <strong>de</strong> los historiadores) <strong>de</strong>jaron<br />
en mí, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el momento en que leí aquella novela por primera vez, una marca<br />
imborrable. Il formaggio e i vermi, la historia <strong>de</strong> un molinero cuya muerte había sido<br />
<strong>de</strong>cidida hacía tiempo, por un hombre (un papa) que hasta un minuto antes no había<br />
oído hablar nunca <strong>de</strong> él, pue<strong>de</strong> ser consi<strong>de</strong>rada producto mínimo y distorsionado <strong>de</strong>l<br />
grandioso e intrínsecamente irrealizable proyecto <strong>de</strong> Tolstói: la reconstrucción <strong>de</strong><br />
las innumerables relaciones que ligaban entre sí el resfriado <strong>de</strong> Napoleón antes <strong>de</strong> la<br />
batalla <strong>de</strong> Borodino, la disposición <strong>de</strong> las tropas y las vidas <strong>de</strong> todos los<br />
participantes en la batalla, incluyendo al más humil<strong>de</strong> <strong>de</strong> los soldados 18 .<br />
Y no es muy diferente el planteamiento <strong>de</strong> Levi sobre la historia:<br />
La microhistoria intenta no sacrificar el conocimiento <strong>de</strong> los elementos<br />
individuales a una generalización más amplia y, <strong>de</strong> hecho, insiste en las vidas y<br />
acontecimientos <strong>de</strong> los individuos. Pero, al mismo tiempo, intenta no rechazar<br />
todas las formas <strong>de</strong> abstracción, pues los hechos mínimos y los casos<br />
individuales pue<strong>de</strong>n servir para revelar fenómenos más generales (...). La<br />
microhistoria avanza con más firmeza hacia las ramas no cuantitativas <strong>de</strong> la<br />
matemática a fin <strong>de</strong> suministrar representaciones más realistas y menos<br />
mecanicistas, ampliando así el campo <strong>de</strong> in<strong>de</strong>terminación sin rechazar<br />
necesariamente elaboraciones formalizadas (…). Éstas son, pues, las cuestiones<br />
y posiciones comunes que caracterizan la microhistoria: la reducción <strong>de</strong> la<br />
escala, el <strong>de</strong>bate sobre la racionalidad (…), la atención a la recepción y al<br />
relato 19 .<br />
En <strong>de</strong>finitiva, como he señalado, el alejamiento o incluso el rechazo <strong>de</strong> los<br />
principios científicos <strong>de</strong> la historia se materializó en la mayoría <strong>de</strong> trabajos <strong>de</strong> las<br />
llamadas Últimas ten<strong>de</strong>ncias, a través <strong>de</strong> dos caminos: por un lado, se aprovechó la crisis<br />
para continuar el <strong>de</strong>sprestigio <strong>de</strong> la historia negando su carácter científico, como hace el<br />
giro culturalista, que incluye la historia narrativa —<strong>de</strong> la que no se diferenciaría mucho<br />
la microhistoria tipo Ginzburg o Levi— y el giro lingüistico. Y, por otro, el hastío <strong>de</strong> los<br />
análisis centrados en sólo aspectos económico-sociales y la suposición <strong>de</strong> que no sólo se<br />
había puesto en evi<strong>de</strong>ncia el aspecto i<strong>de</strong>ológico <strong>de</strong> la visión <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong> Marx, sino<br />
también sus aportaciones, ha llevado a muchos historiadores a alejarse <strong>de</strong> la<br />
18 GINZBURG, C.; «Microhistoria: dos o tres cosas que sé <strong>de</strong> ella», Manuscrits, nº 12, enero 1994, pp.13-<br />
42, citas <strong>de</strong> pp.30-31. Cursivas mías, salvo formales y todas que es <strong>de</strong> Ginzburg.<br />
19 LEVI, G.; «Sobre microhistoria», en BURKE, P. (ed.); Formas <strong>de</strong> hacer historia, Alianza Editorial,<br />
Madrid, 2003 (2ª edición corregida y aumentada 2001), pp.119-143, citas <strong>de</strong> pp.138-139.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
114
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
<strong>de</strong>sprestigiada teoría científica <strong>de</strong> la historia (que sumaba aportaciones liberales y<br />
marxistas): nueva historia política, cientifismo y fragmentación <strong>de</strong> la historia en<br />
múltiples especialida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>sconectadas entre sí.<br />
Propuestas <strong>de</strong> renovación<br />
Frente a esta situación <strong>de</strong> crisis <strong>de</strong> la historia, Fontana en 2002 propugnaba que<br />
se hiciera una nueva historia social entendida como el estudio <strong>de</strong>l conjunto <strong>de</strong> la<br />
sociedad: «una nueva historia “total” [que] <strong>de</strong>berá ocuparse <strong>de</strong> todos los hombres y<br />
mujeres en una globalidad que abarque tanto la diversidad <strong>de</strong> los espacios y las culturas<br />
como la <strong>de</strong> los grupos sociales, lo cual obligará a corregir buena parte <strong>de</strong> las <strong>de</strong>ficiencias<br />
<strong>de</strong> las viejas versiones» 20 . La i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> una historia social entendida como historia <strong>de</strong>l<br />
conjunto <strong>de</strong> la sociedad —es <strong>de</strong>cir, la también llamada historia total o global— no es<br />
nueva. En 1973 ya la planteó Vilar: «el historiador que se preten<strong>de</strong> marxista rechazará<br />
(salvo para estudiar empíricamente un caso) el enclaustramiento en la “historia<br />
económica” (...). El mayor vicio <strong>de</strong> la práctica histórica (...) [es] el muy universitario<br />
respeto a los “compartimientos estancos”: para ti la economía, para ti la política, para ti<br />
las i<strong>de</strong>as (…). No es posible intentar un examen por “casos” nacionales <strong>de</strong>l conjunto <strong>de</strong><br />
modificaciones mundiales. Sólo es preciso pensarlos, situarlos en relación a ellas (...).<br />
Nos acercamos a la noción <strong>de</strong> “historia global” que yo he <strong>de</strong>fendido a menudo y que<br />
provoca algunos sarcasmos. ¡Cómo si se pudiera <strong>de</strong>cirlo todo <strong>de</strong> todo! Bien mirado, <strong>de</strong><br />
lo que se trata tan sólo es <strong>de</strong> indicar aquello <strong>de</strong> lo que <strong>de</strong>pen<strong>de</strong> el todo, y aquello que<br />
<strong>de</strong>pen<strong>de</strong> <strong>de</strong> todo» 21 . Ahora bien, una cosa es predicar y otra hacer, ya que sus viejos<br />
trabajos sobre historia <strong>de</strong> España o <strong>de</strong> Cataluña son <strong>de</strong> aspectos económicos o sociales,<br />
pero no integrados en una visión global 22 .<br />
Al año siguiente, 1974, Hobsbawm, en un artículo en el que criticaba el<br />
partidismo i<strong>de</strong>ológico <strong>de</strong> la mayor parte <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong>l movimiento obrero y su<br />
estrechez <strong>de</strong> miras por analizar exclusivamente a obreros, señalaba que «la historia <strong>de</strong> la<br />
clase obrera forma parte <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong> la sociedad o, mejor dicho, <strong>de</strong> socieda<strong>de</strong>s<br />
concretas que tienen en común cosas que pue<strong>de</strong>n especificarse. Las relaciones <strong>de</strong> clase,<br />
sea cual fuere la naturaleza <strong>de</strong> la clase, son relaciones entre clases o estratos que no<br />
pue<strong>de</strong>n <strong>de</strong>scribirse ni analizarse <strong>de</strong> modo a<strong>de</strong>cuado si se toman aisladamente (...). Es<br />
necesario un mo<strong>de</strong>lo <strong>de</strong> lo que son y <strong>de</strong> cómo funcionan las socieda<strong>de</strong>s» 23 . Y en 1997<br />
volvía a insistir en el mismo tema y se quejaba <strong>de</strong> que todavía no se hiciera ese tipo <strong>de</strong><br />
20<br />
FONTANA, J.; La historia <strong>de</strong> los hombres: el siglo XX, p.189. Aunque volvía a criticar la i<strong>de</strong>a liberal<br />
<strong>de</strong> progreso.<br />
21<br />
VILAR, P.; Historia marxista, historia en construcción, Anagrama, Barcelona, 1975 (1ª 1973), citas en<br />
pp.37-38 y 99. Cursivas en el original.<br />
22<br />
En VILAR, P; Catalunya dins l’Espanya mo<strong>de</strong>rna —Edicions 62, Barcelona, 1986 (ed. revisada, 1ª<br />
1962), 4 v—, si exceptuamos los primeros tomos <strong>de</strong> <strong>de</strong>scripción geográfica <strong>de</strong>l territorio y <strong>de</strong> historia<br />
formal <strong>de</strong> los hechos más relevantes <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la prehistoria hasta la mitad <strong>de</strong>l XVIII, el núcleo fundamental<br />
<strong>de</strong> investigación fue una indudable aportación pero <strong>de</strong> historia económica agraria y comercial, que no<br />
incluía aspectos sociales como las luchas <strong>de</strong> clases antiseñoriales. Y son básicamente <strong>de</strong> historia<br />
económica los diversos y variopintos (temas <strong>de</strong> las Eda<strong>de</strong>s Media y Mo<strong>de</strong>rna) artículos recopilados en<br />
Crecimiento y <strong>de</strong>sarrollo. Economía e historia. Reflexiones sobre el caso español, Ariel, Barcelona, 1976<br />
(1ª 1964), y más <strong>de</strong> historia social (y en gran parte siguiendo los manuales <strong>de</strong> Domínguez Ortiz y Artola)<br />
los recopilados en Hidalgos, amotinados y guerrilleros. Pueblo y po<strong>de</strong>res en la historia <strong>de</strong> España,<br />
Crítica, Barcelona, 1982.<br />
23<br />
HOBSBAWM, E. J.; «Historia <strong>de</strong> la clase obrera e i<strong>de</strong>ología» (1974), en Id., El mundo <strong>de</strong>l trabajo.<br />
Estudios históricos sobre la formación y evolución <strong>de</strong> la clase obrera, Crítica, Barcelona, 1987 (1ª 1984),<br />
pp.11-28, cita pp.24-25. Cursiva en el original.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
115
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
historia social: «el examen <strong>de</strong> la historia social en el pasado parece indicar que sus<br />
mejores cultivadores siempre se han sentido incómodos con el nombre mismo. O bien, al<br />
igual que los gran<strong>de</strong>s franceses a quienes tanto <strong>de</strong>bemos, han preferido <strong>de</strong>cir que eran<br />
sencillamente historiadores y calificar su objetivo <strong>de</strong> historia “total” o “global” (...). La<br />
historia social nunca pue<strong>de</strong> ser otra especialización como la historia económica u otras<br />
historias con calificativo porque su tema no pue<strong>de</strong> aislarse (...). Los aspectos sociales <strong>de</strong>l<br />
ser <strong>de</strong>l hombre no pue<strong>de</strong>n separarse <strong>de</strong> los otros aspectos <strong>de</strong> su ser (...). No pue<strong>de</strong>n<br />
separarse, durante más <strong>de</strong> un momento, <strong>de</strong> la manera en que los hombres obtienen su<br />
sustento y su entorno material. No pue<strong>de</strong>n separarse, ni siquiera durante un momento, <strong>de</strong><br />
las i<strong>de</strong>as (...). ¿Hasta qué punto la investigación <strong>de</strong> años recientes nos ha hecho avanzar<br />
por el camino que lleva a una historia <strong>de</strong> la sociedad? Permítanme que ponga las cartas<br />
boca arriba. No puedo señalar ninguna obra sola que sea ejemplo <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong> la<br />
sociedad a la que creo que <strong>de</strong>beríamos aspirar (...). La historia <strong>de</strong> la sociedad todavía se<br />
está construyendo» 24 .<br />
Pero nuevamente no es lo mismo predicar que hacer, porque los trabajos <strong>de</strong><br />
investigación <strong>de</strong> Hobsbawm —especialmente <strong>de</strong>l período <strong>de</strong> 1950 a 1980— tienen la<br />
estrechez <strong>de</strong> miras <strong>de</strong> analizar sólo a obreros —o rebel<strong>de</strong>s primitivos <strong>de</strong> clases bajas—,<br />
sin ninguna contextualización y cargaditos <strong>de</strong> i<strong>de</strong>ología. Por ejemplo, en relación al<br />
ludismo inventó sin ningún soporte documental que el fundamental no se <strong>de</strong>bió al odio<br />
<strong>de</strong> los obreros por las máquinas —supongo que pensó que el recién nacido proletariado<br />
que iba a hacer la revolución no podía rechazar el cambio tecnológico que justamente le<br />
estaba haciendo nacer—, sino que era una simple forma <strong>de</strong> presión sindical obrera para<br />
conseguir mejoras salariales y <strong>de</strong> jornada 25 . Sin embargo, la investigación actual refleja<br />
que el sindicalismo <strong>de</strong> los treinta primeros años <strong>de</strong>l XIX estaba formado por artesanos<br />
<strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> trabajo a domicilio 26 , que <strong>de</strong>struían las nuevas tecnologías como protesta<br />
por el incumplimiento <strong>de</strong> la ley que exigía siete años <strong>de</strong> aprendizaje con un maestro<br />
artesanal para po<strong>de</strong>r trabajar en la industria —y que el gobierno incumplía <strong>de</strong>bido al<br />
inicio <strong>de</strong> la expansión <strong>de</strong>l sistema fabril— y a partir <strong>de</strong> 1814 exigiendo su reposición, ya<br />
que el gobierno había terminado por abolirla 27 . Es <strong>de</strong>cir, el ludismo lo hicieron artesanos<br />
<strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> trabajo a domicilio en contra <strong>de</strong> los intereses <strong>de</strong> los verda<strong>de</strong>ros<br />
trabajadores <strong>de</strong>l sistema fabril (en su mayoría mujeres y niños) —sólo podían trabajar<br />
con las nuevas tecnologías— y no por salarios o jornada, porque la mayoría <strong>de</strong> los<br />
artesanos trabajaban a contrata, por piezas, etc. Y tampoco es historia total —y a<strong>de</strong>más<br />
igualmente i<strong>de</strong>ológica y partidista— su otro invento <strong>de</strong> rebel<strong>de</strong>s primitivos y bandidos<br />
sociales 28 , se supone que buscando a los campesinos pobres <strong>de</strong> las guerrillas marxistas<br />
<strong>de</strong>l Tercer Mundo unos antece<strong>de</strong>ntes que no fueran revolucionarios —ya que Marx<br />
había dicho que el ignorante campesinado sólo adquiría la conciencia <strong>de</strong> clase al<br />
convertirse en proletariado industrial—, pero que <strong>de</strong> alguna manera implicaran una<br />
cierta actitud contra el sistema establecido.<br />
24 HOBSBAWM, E. J.; Sobre la historia, Crítica, Barcelona, 2002 (1ª 1997), pp.87-88 y 103-104.<br />
25 HOBSBAWM, E. J.; «Los <strong>de</strong>structores <strong>de</strong> máquinas» (1952), en Id., Trabajadores. Estudios <strong>de</strong> historia<br />
<strong>de</strong> la clase obrera, Crítica, Barcelona, 1979 (1ª 1964), pp.16-35.<br />
26 Sobre el sistema <strong>de</strong> trabajo a domicilio o putting-out system ver M. Berg, La era <strong>de</strong> las manufacturas,<br />
1700-1820. Una nueva historia <strong>de</strong> la Revolución industrial británica, Crítica, Barcelona, 1987 (1ª 1985).<br />
27 RULE, J.; Clase obrera e industrialización. Historia social <strong>de</strong> la revolución industrial británica, 1750-<br />
1850, Crítica, Barcelona, 1990 (1ª 1986), sobre la organización sindical ver especialmente pp.401-451 y<br />
sobre el ludismo pp.402-403 y 524-543.<br />
28 HOBSBAWM, E. J.; Rebel<strong>de</strong>s primitivos. Estudios sobre las formas arcaicas <strong>de</strong> los movimientos<br />
sociales en los siglos XIX y XX, Ariel, Barcelona, 1983 (1ª 1959); e Id., Bandidos, Ariel, Barcelona, 1976<br />
(1ª 1969).<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
116
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
En cualquier caso, como hemos visto, la propuesta <strong>de</strong> Vilar y Hobsbawm <strong>de</strong><br />
hacer una historia social entendida como la historia <strong>de</strong>l conjunto <strong>de</strong> la sociedad es la que<br />
volvía a hacer Fontana en 2002, lo que da a enten<strong>de</strong>r que, al menos hasta ese 2002, no<br />
había empezado a hacerse. En 2008 la revista Historia Social <strong>de</strong>dicó un monográfico al<br />
tema ¿Qué enten<strong>de</strong>mos hoy por historia social? Ahora bien, para empezar, no <strong>de</strong>ja <strong>de</strong><br />
ser algo sorpren<strong>de</strong>nte que se incluyan diversos trabajos <strong>de</strong> culturalistas —hasta <strong>de</strong> uno<br />
<strong>de</strong> los popes <strong>de</strong>l culturalismo: Patrick Joyce— o que algunos autores consi<strong>de</strong>ren que la<br />
fragmentación en múltiples especialida<strong>de</strong>s es —y <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una perspectiva positiva— la<br />
nueva historia social. En cualquier caso, aunque otros sí cuestionan la <strong>de</strong>riva <strong>de</strong> las<br />
Últimas ten<strong>de</strong>ncias, sólo Piqueras —y curiosamente en un artículo fuera <strong>de</strong>l<br />
monográfico— es el que, tras criticar a filósofos <strong>de</strong> la historia y culturalistas y la<br />
estrechez <strong>de</strong> miras <strong>de</strong> algunos viejos historiadores sociales, <strong>de</strong>fien<strong>de</strong> la necesidad <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>sarrollar «la historia social en su acepción más ambiciosa <strong>de</strong> historia <strong>de</strong> la sociedad» 29 .<br />
En <strong>de</strong>finitiva, igual que Fontana en 2002, Piqueras en 2008 insistía en que se hiciera ese<br />
tipo <strong>de</strong> historia social.<br />
La nueva historia social actual<br />
Entonces, ¿no existe todavía hoy esa nueva historia social entendida como<br />
historia total o global, historia <strong>de</strong>l conjunto <strong>de</strong> la sociedad? Vayamos por partes. Lo<br />
primero que hay que <strong>de</strong>cir es que Fontana no sólo predicó, sino que hizo historia global,<br />
ya que, en sus investigaciones <strong>de</strong> los 70 sobre la hacienda <strong>de</strong> 1814-1820, 1823-1833 y<br />
1833-1845, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> la hacienda —y <strong>de</strong> forma integrada—, analizaba entre otras cosas<br />
la crisis económica postnapoleónica, el proceso revolucionario liberal <strong>de</strong> 1814-1820, la<br />
represión a partir <strong>de</strong> 1823, los enfrentamientos entre absolutistas mo<strong>de</strong>rados y ultras, la<br />
revolución <strong>de</strong>finitiva <strong>de</strong> 1835-1836, la <strong>de</strong>samortización, etc. 30 . Pero <strong>de</strong> forma más<br />
general se pue<strong>de</strong> <strong>de</strong>cir que, especialmente <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los 80, numerosos autores —aunque no<br />
sean tan famosos en España como lo eran los pocos que <strong>de</strong>stacaban en el vacío<br />
historiográfico <strong>de</strong> los 60-70— comenzaron a publicar obras que pue<strong>de</strong>n <strong>de</strong>finirse como<br />
una nueva historia social.<br />
A mi juicio, tres características tiene esta nueva historia social que la diferencian<br />
completamente <strong>de</strong> la que se hizo mayoritariamente a lo largo <strong>de</strong>l XX. La primera<br />
característica es justamente esa <strong>de</strong>finición <strong>de</strong> historia social como historia <strong>de</strong>l conjunto<br />
<strong>de</strong> la sociedad, es <strong>de</strong>cir, la llamada historia global o total. Por tanto, se investigan no<br />
sólo obreros o clases bajas, sino cualquier aspecto que ayu<strong>de</strong> a enten<strong>de</strong>r mejor las<br />
características <strong>de</strong> esa sociedad que se estudia. Incluso el po<strong>de</strong>r —o diría especialmente<br />
el po<strong>de</strong>r—, cosa que para los viejos historiadores marxistas renovadores como<br />
Thompson —no así para los estudiosos <strong>de</strong> la revolución francesa— parecía poco<br />
marxista, pese a que, como <strong>de</strong>cíamos antes, ¿qué otra cosa sino estudiar el po<strong>de</strong>r hizo<br />
Marx en El Capital? Y no sólo el po<strong>de</strong>r, sino también otros aspectos no tenidos en<br />
cuenta por la mayoría <strong>de</strong> los historiares <strong>de</strong>l XX: conflictos <strong>de</strong> género, mentalida<strong>de</strong>s, etc.<br />
Cualquier aspecto. Pero estúdiese lo que se estudie, el aspecto investigado <strong>de</strong>be ser<br />
integrado —a diferencia <strong>de</strong> lo que hace la fragmentación <strong>de</strong> la historia en múltiples<br />
29<br />
PIQUERAS, J. A; «El dilema <strong>de</strong> Robinson y las tribulaciones <strong>de</strong> los historiadores sociales», Historia<br />
Social, nº 60, 2008, pp.59-89, cita <strong>de</strong> p.89.<br />
30<br />
FONTANA, J.; La quiebra <strong>de</strong> la monarquía absoluta (1814-1820). La crisis <strong>de</strong>l Antiguo Régimen en<br />
España, Ariel, Barcelona, 1971; Id., Hacienda y Estado en la crisis final <strong>de</strong>l Antiguo Régimen español:<br />
1823-1833, Instituto <strong>de</strong> Estudios Fiscales, Madrid, 1973; e Id., La Revolución Liberal. Política y Hacienda<br />
en 1833-1845, Instituto <strong>de</strong> Estudios Fiscales, Madrid, 1977.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
117
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
especialida<strong>de</strong>s— en una visión global, con trabajos <strong>de</strong> investigación <strong>de</strong> otros autores<br />
sobre los otros aspectos más relevantes <strong>de</strong> ese período (políticos, sociales, económicos,<br />
etc.) que no investiga el autor.<br />
La segunda característica es la asunción <strong>de</strong> lo que en las visiones liberal (Smith)<br />
y materialista (Marx) se <strong>de</strong>finían como leyes generales. Es <strong>de</strong>cir, que las gran<strong>de</strong>s etapas<br />
<strong>de</strong> la historia como el feudalismo tenían características generales comunes (al menos en<br />
Europa)—, lo que permitía hacer una historia comparada. Una historia comparada que<br />
posibilita a su vez confirmar o no estas características generales comunes. Historiadores<br />
liberales medievalistas <strong>de</strong> la primera mitad <strong>de</strong>l XX, como Bloch y Pirenne, ya hicieron<br />
—y con este objetivo— una historia comparada <strong>de</strong>l feudalismo europeo. Por ejemplo,<br />
Pirenne en su Historia económica y social <strong>de</strong> la edad media <strong>de</strong> 1933 señalaba: «en esta<br />
obra he tratado <strong>de</strong> poner <strong>de</strong> manifiesto el carácter y el movimiento general <strong>de</strong> la<br />
evolución social y económica <strong>de</strong> la Europa occi<strong>de</strong>ntal <strong>de</strong>s<strong>de</strong> fines <strong>de</strong>l Imperio romano<br />
hasta mediados <strong>de</strong>l siglo XV. Me he esforzado en consi<strong>de</strong>rar esta amplia extensión como<br />
un conjunto único, cuyas partes diferentes están en constante comunicación unas con<br />
otras; es <strong>de</strong>cir, adopté un punto <strong>de</strong> vista internacional y me preocupé ante todo <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>terminar el carácter esencial <strong>de</strong>l fenómeno que <strong>de</strong>scribía, concediendo menor<br />
importancia a las formas particulares que asumió, no sólo en diferentes países, sino en<br />
partes diferentes <strong>de</strong>l mismo país» 31 . Ahora bien, la nueva historia social lleva este<br />
mismo planteamiento a etapas históricas más pequeñas, como por ejemplo el fascismo.<br />
Así, en 1989, el especialista en fascismo italiano Collotti señala en su obra Fascismo,<br />
fascismi: «né l’accentuazione <strong>de</strong>lla specificità <strong>de</strong>lle esperienze nazionali può essere<br />
sufficiente per esclu<strong>de</strong>re l’adozione generale <strong>de</strong>l concetto di fascismo: la specificità si<br />
verifica infatti proprio rispetto ad un fenomeno più generale, sostanzialmente cioè<br />
generalizzabile» 32 .<br />
Y la tercera característica es que, aunque algunos <strong>de</strong> estos historiadores iniciaron<br />
sus trabajos como historiadores sociales <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> un marxismo renovador, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego<br />
tienen claro que el esbozo histórico <strong>de</strong> Marx es una simple hipótesis que tendrá que ser<br />
confirmada, matizada o rechazada por la investigación, como hemos visto planteó ya en<br />
1978 Thompson. Pero, a<strong>de</strong>más, pese a que puedan partir mentalmente <strong>de</strong> ese esbozo <strong>de</strong><br />
la historia, no sienten ya la necesidad —que todavía tenía Thompson— <strong>de</strong> justificarse si<br />
su investigación lo contradice. De hecho, ya ni mencionan a Marx, supongo que por<br />
consi<strong>de</strong>rar que unas reflexiones sobre la historia hechas a mediados <strong>de</strong>l XIX, por muy<br />
interesantes que fuesen en su momento, no tiene sentido que se mencionen a finales <strong>de</strong>l<br />
XX y comienzos <strong>de</strong>l XXI en un trabajo <strong>de</strong> investigación.<br />
Y, como para muestra vale un botón, tomaremos como ejemplo <strong>de</strong> la existencia<br />
<strong>de</strong> esa nueva historia social la propia investigación que se hace <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los años 80 en<br />
nuestro Departamento <strong>de</strong> Historia Mo<strong>de</strong>rna y Contemporánea sobre el franquismo.<br />
Comenzaremos por la tercera característica, más sencilla <strong>de</strong> constatar y explicar, y<br />
<strong>de</strong>spués nos centraremos en las dos primeras. Se podría <strong>de</strong>cir que los primeros trabajos<br />
<strong>de</strong> Molinero e Ysàs estarían más en la línea <strong>de</strong> un marxismo renovador por su interés en<br />
estudiar la oposición y el nivel <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> los trabajadores. Pero, en cualquier caso, son<br />
ya investigaciones integradas en un marco global y en las que a<strong>de</strong>más —aquí estaría la<br />
31<br />
PIRENNE, H.; Historia económica y social <strong>de</strong> la edad media, Fondo <strong>de</strong> Cultura Económica, Madrid,<br />
1975 (1ª 1933), cita <strong>de</strong> p.8.<br />
32<br />
COLLOTTI, E.; Fascismo, fascismi, Sansoni Editores, Firenze, 1989, pp.3-33, cita <strong>de</strong> p.33.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
118
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
tercera característica— las alusiones a Marx no existen 33 , ambas cosas a diferencia <strong>de</strong><br />
los marxistas británicos que estudiaron el movimiento obrero. Y obviamente esa<br />
<strong>de</strong>saparición <strong>de</strong> las alusiones a Marx para justificar sus tesis está en las obras posteriores<br />
<strong>de</strong> los diversos investigadores.<br />
Vista la tercera, como he dicho más sencilla <strong>de</strong> constatar y explicar, vayamos con<br />
la primera característica: una historia social entendida como historia <strong>de</strong>l conjunto <strong>de</strong> la<br />
sociedad. Es <strong>de</strong>cir, que estudia no sólo obreros o clases bajas, sino cualquier aspecto<br />
que ayu<strong>de</strong> a enten<strong>de</strong>r mejor las características <strong>de</strong> esa sociedad que se estudia —el po<strong>de</strong>r,<br />
conflictos <strong>de</strong> género, mentalida<strong>de</strong>s, etc.—, pero siempre integrados en una visión global.<br />
Des<strong>de</strong> luego, el po<strong>de</strong>r ha sido uno <strong>de</strong> los aspectos más estudiados por estos<br />
investigadores. Es el caso <strong>de</strong> los trabajos <strong>de</strong> Molinero e Ysàs sobre la Diputación<br />
franquista <strong>de</strong> Barcelona en 1988 o sobre Els industrials catalans durant el franquisme en<br />
1991 o la síntesis El règim franquista. Feixisme, mo<strong>de</strong>rnització y consens en 1992 34 .<br />
Igualmente, el <strong>de</strong> Thomàs sobre la Falange <strong>de</strong> Barcelona en 1992, el <strong>de</strong> Morente en 1997<br />
—que no sólo estudia la <strong>de</strong>puración <strong>de</strong>l magisterio, sino también el nuevo sistema<br />
educativo franquista comparado con el republicano—, el <strong>de</strong> Marín sobre los<br />
ayuntamientos franquistas en 2000 o, sin ser exhaustivos, el <strong>de</strong> Font sobre el franquismo<br />
en el mundo rural <strong>de</strong>l norte <strong>de</strong> Catalunya en 2001 35 . Estudios <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r que nos explican<br />
que los casi 40 años que duró el franquismo tienen mucho que ver con el importante<br />
soporte social, activo o pasivo, que tuvo <strong>de</strong> amplios sectores <strong>de</strong> la población incluyendo<br />
a trabajadores disciplinados 36 . Y estudios que nos <strong>de</strong>scubren cómo en la transición<br />
muchos franquistas —y con nombres y apellidos— se convirtieron en <strong>de</strong>mócratas <strong>de</strong><br />
toda la vida (o catalanistas <strong>de</strong> toda la vida) y nos <strong>de</strong>scubren también que no es oro todo<br />
lo que reluce, si tenemos en cuenta la diversidad <strong>de</strong> razones —algunas forzadas— que<br />
llevaron al alistamiento en la División Azul, tal y como estudió Moreno en 2004 37 . Y no<br />
sólo investigan el po<strong>de</strong>r, sino cualquier aspecto que sirva para conocer mejor la sociedad<br />
que se estudia, pero integrando siempre este aspecto en una visión global, como se<br />
refleja por ejemplo en el ciclo <strong>de</strong> conferencias <strong>de</strong>l GREF <strong>de</strong> 2006 sobre la mujer en el<br />
franquismo o en el <strong>de</strong>l 2007 sobre la vida cotidiana 38 .<br />
Y la segunda característica <strong>de</strong> la nueva historia social hemos dicho que era la<br />
asunción <strong>de</strong> que, no sólo las gran<strong>de</strong>s etapas <strong>de</strong> la historia, sino también otras más<br />
33 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; L’oposició antifeixista a Catalunya (1939-1950), Edicions <strong>de</strong> la Magrana,<br />
Barcelona, 1981; y «Patria, Justicia y Pan». Nivell <strong>de</strong> vida i condicions <strong>de</strong> treball a Catalunya, 1939-<br />
1951, Edicions <strong>de</strong> la Magrana, Barcelona, 1985. Claro, pue<strong>de</strong> haber alusiones a Marx y Lenin para<br />
explicar lo que <strong>de</strong>fendían los protagonistas: por ejemplo L’oposició, p.191.<br />
34 34 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; «La Diputació <strong>de</strong> la postguerra (1939-1949» y «La Diputació <strong>de</strong> 1949<br />
al 1977», en B. <strong>de</strong> RIQUER (dir.), Història <strong>de</strong> la Diputació <strong>de</strong> Barcelona, Diputació <strong>de</strong> Barcelona,<br />
Barcelona, 1988; Els industrials catalans durant el franquisme, Eumo, Vic, 1991; y El règim franquista.<br />
Feixisme, mo<strong>de</strong>rnització y consens, Eumo, Vic, 1992.<br />
35 THOMÀS, J. Mª.; Falange, Guerra Civil, Franquisme. F.E.T. y <strong>de</strong> las J.O.N.S <strong>de</strong> Barcelona en els<br />
primers anys <strong>de</strong>l règim franquista, Abadía <strong>de</strong> Montserrat, Barcelona, 1992; MORENTE, F.; La<br />
<strong>de</strong>puración <strong>de</strong>l magisterio nacional (1936-1943): la escuela y el Estado Nuevo, Ámbito, Valladolid, 1997;<br />
MARÍN, M.; Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Política i administració municipal, 1938-1979,<br />
Pagès editors, Lleida, 2000; y FONT, J.; ¡Arriba el campo! Primer franquisme i actituds polítiques en<br />
l’àmbit rural nord-català, Diputació <strong>de</strong> Girona, Girona, 2001.<br />
36 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; Productores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y<br />
conflictividad laboral en la España franquista, Siglo XXI, Madrid, 1998.<br />
37 MORENO, X.; La División Azul. Sangre española en Rusia, 1941-1945, Crítica, Barcelona, 2004.<br />
38 Eso no impi<strong>de</strong>, lógicamente, que se siga investigando el movimiento obrero, sólo que ahora se integra<br />
en esta perspectiva global: DOMÈNECH, X.; Clase obrera, antifranquismo y cambio político. Pequeños<br />
gran<strong>de</strong>s cambios, Los Libros <strong>de</strong> la Catarata, Madrid, 2008.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
119
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
pequeñas tenían —o podían tener— características generales comunes que permitían<br />
hacer una historia comparada y ésta a su vez posibilitaba confirmar o no estas<br />
características comunes. Pues bien, en esta línea trabajan ciertamente la mayoría <strong>de</strong> los<br />
investigadores <strong>de</strong>l franquismo <strong>de</strong>l <strong>de</strong>partamento, lo que se refleja ya en algunos <strong>de</strong> los<br />
títulos <strong>de</strong> las obras citadas: El règim franquista. Feixisme… <strong>de</strong> Molinero e Ysàs o el<br />
término Estado Nuevo que aparece en el <strong>de</strong> Morente, etc. Y también en diversas<br />
publicaciones, como la editada por Di Febo y Molinero en 2005 sobre Feixisme i<br />
franquismo en una perspectiva comparada —con trabajos <strong>de</strong> la propia Molinero,<br />
Morente, Ysàs, Marín, etc.— 39 o la editada en el mismo año por Gallego —el<br />
especialista en nazismo <strong>de</strong> este Departamento— y Morente sobre el Fascismo en<br />
España 40 . Una perspectiva comparada que permite a la mayoría <strong>de</strong> estos investigadores<br />
<strong>de</strong>fen<strong>de</strong>r, igual que Collotti, que el franquismo fue una variante <strong>de</strong>l sistema fascista. Un<br />
sistema fascista con características generales comunes, por mucho que tuviera<br />
peculiarida<strong>de</strong>s territoriales, como el componente más racista <strong>de</strong>l nazismo alemán o el <strong>de</strong>l<br />
tradicionalismo y ultracatolicismo en Italia o España. En este sentido, como <strong>de</strong>cían ya en<br />
1992 Molinero e Ysàs, el franquismo español fue un régimen fascista, pese a que su<br />
larga duración en relación a los más famosos fascismos europeos le forzara<br />
progresivamente a maquillar algunas <strong>de</strong> sus características:<br />
En la configuració originària, el règim franquista pot consi<strong>de</strong>rar-se com una<br />
forma <strong>de</strong> feixisme, o com el feixisme <strong>de</strong> “tipus espanyol”; feixisme que va haver<br />
d’adaptar-se a partir <strong>de</strong>l final <strong>de</strong> la segona guerra mundial a un context<br />
internacional ben diferent al <strong>de</strong> la segona meitat <strong>de</strong>l anys trenta, i a partir <strong>de</strong>ls<br />
anys seixanta a una societat en transformació profunda. L’allunyament<br />
cronològic <strong>de</strong> la guerra civil, i <strong>de</strong> les seves conseqüències, els canvis en la<br />
societat espanyola i els efectes d’una major relació amb l’exterior van portar a<br />
la impossibilitat <strong>de</strong> perpetuar el règim, ni tan sols amb retocs importants,<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong> Franco 41 .<br />
En <strong>de</strong>finitiva, como consecuencia <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas <strong>de</strong><br />
finales <strong>de</strong> los 70, no sólo han surgido los culturalismos, el cientifismo, la vuelta a la<br />
simple historia política o la fragmentación <strong>de</strong> la historia en múltiples especialida<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>sconectadas entre sí y <strong>de</strong>scontextualizadas. Ha surgido también una nueva historia<br />
social, que se caracteriza por enten<strong>de</strong>r lo social como el conjunto <strong>de</strong> la sociedad, por<br />
trabajar <strong>de</strong> forma comparada para <strong>de</strong>scubrir las características comunes <strong>de</strong> algunos<br />
fenómenos históricos que pue<strong>de</strong>n parecer diferentes y porque, aunque sus autores<br />
puedan partir mentalmente <strong>de</strong>l esbozo <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong> Marx, no sólo asumen que se<br />
pue<strong>de</strong> modificar parcial o totalmente ese esbozo en función <strong>de</strong> la investigación, sino que<br />
a<strong>de</strong>más no se sienten obligados a justificarse por esa heterodoxia y ni siquiera ven la<br />
necesidad <strong>de</strong> citar en una investigación histórica <strong>de</strong> finales <strong>de</strong>l XX e inicios <strong>de</strong>l XXI<br />
39 DI FEBO, G.-MOLENRO, C. (eds); Nou Estat, nova política, nou ordre social. Feixisme i franquisme<br />
en una perspectiva comparada, CEFID-F. Pi i Sunyer, Barcelona, 2005. O también THOMÀS, J. M. (ed.);<br />
Franquisme/Feixisme, Fundació d’Estudis Socials i Nacionals Josep Recasens, Reus, 2001.<br />
40 De GALLEGO, F. ver por ejemplo: «Ángeles con espadas. Algunas observaciones sobre la estrategia<br />
falangista entre la revolución <strong>de</strong> octubre y el triunfo <strong>de</strong>l frente popular», en Id. y MORENTE, F. (eds.);<br />
Fascismo en España: ensayos sobre los orígenes sociales y culturales <strong>de</strong>l franquismo, El Viejo Topo,<br />
Barcelona, 2005, pp.179-209; e Id., «Fascismo, antifascismo y fascistización. La crisis <strong>de</strong> 1934 y la<br />
<strong>de</strong>finición política <strong>de</strong>l periodo <strong>de</strong> entreguerras», en ANDREASSI, A. y MARTÍN RAMOS, J.L (coord.);<br />
De un octubre a otro. Revolución y fascismo en el periodo <strong>de</strong> entreguerras, 1917-1934, El Viejo Topo,<br />
Barcelona, 2010, pp.281-354.<br />
41 MOLINERO, C. y YSÀS, P.; El règim franquista, p.103.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
120
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
reflexiones sobre la historia que se hicieron a mediados <strong>de</strong>l XIX.<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
121
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Ramón <strong>de</strong>l Río<br />
Crisis <strong>de</strong> las historiografías marxistas… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
122
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges<br />
Miquel Izard (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen/ Abstract<br />
Aquest article far una valoració sobre el tractament que s’ha vingut fent <strong>de</strong> les víctimes i represaliats <strong>de</strong> la<br />
Guerra Civil espanyola<br />
Este artículo faro una valoración sobre el tratamiento que se ha venido haciendo <strong>de</strong> las víctimas y<br />
represaliados <strong>de</strong> la Guerra Civil española<br />
This article about treatment ratings are a beacon that has been done to the victims of reprisals and the<br />
Spanish Civil War<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Història Sagrada, Memòria Històrica, Esglèsia catalana<br />
Historia Sagrada, Memoria Histórica, Iglesia catalana<br />
Sacred History, Historical Memory, Catalan Church<br />
L’agressió a Amèrica, <strong>de</strong>l 1492 ençà, és vista per uns com una gesta patriòtica,<br />
per altres fou una atrocitat. A alguna revolució, anglesa, francesa, mexicana o russa,<br />
també hi hagué homicidis però aquests no són l’eix generatiu <strong>de</strong> les cròniques. La guerra<br />
dita <strong>de</strong> la In<strong>de</strong>pendència implicà uns 50 000 morts, si fa no fa els <strong>de</strong> la guerra <strong>de</strong>l 36<br />
però la població ja s’havia triplicat. En aquesta s’assassinaren 8.352 persones -més <strong>de</strong><br />
cap hauria estat massa- i 2.437, el 30%, eren eclesiàstics, percentatge imposant que ha<br />
provocat una llarga sèrie <strong>de</strong> falòrnies, menti<strong>de</strong>s i exageracions.<br />
En primer lloc vull recordar que malgrat el llast <strong>de</strong> la que anomeno Història<br />
Sagrada, catalana o hispànica, l’Espanya <strong>de</strong>ls anys ‘20 era més semblant al Mèxic <strong>de</strong>l<br />
Porfiriato que a d’altres estats europeus: feixuc pes <strong>de</strong> l’agricultura i, malgrat això, fam<br />
per una gran majoria; tracte patit per tants pagesos o minaires –i no sols a Andalusia-<br />
comparable al que sofrien els <strong>de</strong> Morelos o els <strong>de</strong> la mina Santa Rosalia, Baja California,<br />
<strong>de</strong> la mateixa societat anglesa propietària <strong>de</strong> Rio Tinto; repressió prepotent <strong>de</strong> policies,<br />
militars o clergues; esperpèntiques baluernes jurídiques o parlamentàries. En breu,<br />
Espanya, un anacronisme polític, social i cultural quan el món trontollava per les<br />
seqüeles <strong>de</strong> la crisi <strong>de</strong>l 29, així el recurs al feixisme o a l’estalinisme, patí els danys i<br />
perjudicis <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sacatament <strong>de</strong> la trepa d’immobilistes <strong>de</strong> sempre.<br />
Potser ni val la pena esmentar els fàmuls <strong>de</strong>l nacionalcatolicisme, el carlista<br />
Alcalá, el capellà falangista Martín Rubio o impostors com Moa i Vidal. El primer té<br />
erra<strong>de</strong>s fins i tot extravagants, a un requetè que patí presó i camps <strong>de</strong> treball, li<br />
<strong>de</strong>tectaren el 1939 “gran falta <strong>de</strong> avitaminosis”, o durant la guerra els catalans passaren<br />
“hambre” i “falta <strong>de</strong> alimentos”; i no quadra referint la intervenció <strong>de</strong>l seus en un mateix<br />
llibre, si afirma primer:<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
123
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
No lucharon por sus vidas por varios motivos./ La [sic] principal es la gran<br />
religiosidad <strong>de</strong> nuestros mártires [...] no habían hecho nada [...] durante los<br />
primeros meses [...] cualquier sospechoso <strong>de</strong> ser católico, tradicionalista o <strong>de</strong><br />
otra confesión política era pasado por las armas inmediatamente”, proclama<br />
més enllà: “La Comunión tradicionalista y en concreto sus dirigentes [Caylá,<br />
Sivatte y Cunill] se vieron para establecer los movimientos <strong>de</strong> los voluntarios<br />
carlistas en los diferentes cuarteles”; agrega que s’alçaren a Llar<strong>de</strong>cans,<br />
Solivella i Villalba, i, encara, que “Los carlistas que tomaron parte en el<br />
Alzamiento fueron inscritos en listas <strong>de</strong> reclutamiento. Cuando los republicanos<br />
dieron con ellas, tuvieron motivo más que justificado para perseguirlos y<br />
asesinarlos.<br />
La patuleia encara s’obstina amb qualque poca-soltada: la guerra la engegaren les<br />
esquerres l’octubre <strong>de</strong>l 34; els colpistes <strong>de</strong>l 36 eren “místics i populars”; no succeí el<br />
genocidi <strong>de</strong> Badajoz o la <strong>de</strong>golladissa assolí xifres parelles, per Martín Rubio 56 577 en<br />
el camp legal i 52 151 en el feixista, quan l’Asociación para la Recuperación <strong>de</strong> la<br />
Memoria Historica ja ha documentat 143.353 exterminats o sols a València, al final <strong>de</strong> la<br />
guerra, foren elimina<strong>de</strong>s 23.857 persones. I, la torna, Alcalá sosté que “la política<br />
eugenésica [...] en Cataluña [era] una ley muy parecida a la aplicada en la Alemania<br />
nacionalsocialista”.<br />
Però anem al gra. Començaré esmentant atzagaia<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>spropòsits i exabruptes;<br />
si per Montero a les Corts <strong>de</strong> Cadis, “la mayoría <strong>de</strong> diputados hizo inclinar la balanza<br />
hacia una <strong>de</strong>saforada [sic] libertad <strong>de</strong> imprenta”, el més <strong>de</strong>sconcertant són els<br />
qualificatius <strong>de</strong> l’es<strong>de</strong>vingut i donaré la data <strong>de</strong> publicació <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>ls fautors: a Los<br />
Jesuitas, 1940, es parlava <strong>de</strong> “turbas ebrias <strong>de</strong> odio sacrílego”; segons Monllaó, 1941, el<br />
18 <strong>de</strong> juliol “El triunfo sonreía a las fuerzas <strong>de</strong>l infierno”; veié Sanabre, 1943, com a<br />
“Causa más concreta, el odio satánico <strong>de</strong> la minoría que irrumpió en el po<strong>de</strong>r en 1931”;<br />
per Trepat, 1944, a La Bisbal, ningú “creía que la revolución estuviera tan<br />
diabólicamente organizada”; Sánchez, 1947, era més prolix citant la:<br />
revolución satánica, preparada por el comunismo y la anti-España. Había<br />
llegado la hora <strong>de</strong>l infierno. Los mejores servidores <strong>de</strong> Satán, enemigos<br />
irreconciliables <strong>de</strong> las glorias católicas <strong>de</strong> España, <strong>de</strong>scuartizando la Patria,<br />
pretendían arrancarle para siempre su Fe y su Historia. El clarín <strong>de</strong> la Cruzada<br />
sonó el 17/07, allá en las quemantes tierras islámicas, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> don<strong>de</strong>, por una<br />
paradoja provi<strong>de</strong>ncial, nos llegaría ahora, la salvación y la esperada<br />
in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ncia. [Venien] trenzados los varoniles entusiasmos <strong>de</strong> un puñado <strong>de</strong><br />
guerreros, raza <strong>de</strong> Covadonga y Lepanto”; el cap d’Exercicis Espirituals <strong>de</strong><br />
Catalunya i jesuïta Isidro Griful, 1956, evocava el “diabólico proce<strong>de</strong>r” o <strong>de</strong>ia<br />
que “el único motivo que animaba a los perseguidores era puramente su odio<br />
satánico”; resà Rucabado, 1959, “No hay causa polítca o social [...]. Era un<br />
odio preconcebido, largamente incubado. No era más que el constante odio a<br />
Dios, <strong>de</strong> origen más antiguo que la humanidad misma, que empezó con Satanás.<br />
I aquest dictamen ineludible, doncs els botxins acataren ordres <strong>de</strong> l’àngel rebel,<br />
prossegueix ara; García, 1984, critica Raguer perquè “trata <strong>de</strong> disculculpar el odio<br />
satánico a nuestra Santa religión” o Albertí, 2008, darrer gra d’aquest rosari falseja dient,<br />
“Don<strong>de</strong> los anarquistas fueron mayoría, la persecución religiosa no sólo fue implacable,<br />
si no que a<strong>de</strong>más mantuvo <strong>de</strong> forma constante esta motivación revolucionaria”; i<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
124
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
compara el 36 amb Cambotja, la qual cosa tindria per un estirabot emblemàtic, com els<br />
Jemers Rojos van eliminar, <strong>de</strong> 1975 a 1979, més <strong>de</strong> 1 700 000 éssers, un quart <strong>de</strong> la<br />
població, aboliren escoles i <strong>de</strong>struïren biblioteques, el símil sembla passat <strong>de</strong> rosca.<br />
Hi ha també menti<strong>de</strong>s i exageracions; per Menén<strong>de</strong>z-Reigada, 1939, “no queda<br />
ni un sacerdote ni un religioso más que alguno que permanece oculto [...]. Apenas queda<br />
[…] un sólo templo”; Rucabado, 1940, parlava <strong>de</strong>ls “Sin Dios [...] discípulos <strong>de</strong><br />
Proudhon [i] ejecutores <strong>de</strong>l sangriento testamento <strong>de</strong> Ferrer Guardia, con, la terrible FAI<br />
[...] consorcio <strong>de</strong> iniciales FAI y URSS [...] dirigido y fomentado por la triangular<br />
cabeza <strong>de</strong> la serpiente masónica. No hay ejemplo en la historia, <strong>de</strong> un vandalismo tan<br />
fulminante [...]. En tres días todas las casas <strong>de</strong> Dios [foren] eliminadas” i comptava 20<br />
000 màrtirs eclesiàstics; pel claretià Quibus, 1949, “El ejemplo que dio el pueblo<br />
español al erguirse con fiereza el 19/VII –sólo, pobre y <strong>de</strong>sarmado, provisto únicamente<br />
<strong>de</strong> un valor y <strong>de</strong> un i<strong>de</strong>alismo sin límites-, y <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rse <strong>de</strong>sesperadamente dos años y<br />
medio […] contra los que le querían arrancar su civilización y su fe, es <strong>de</strong> una altura y<br />
<strong>de</strong> una belleza moral tan gran<strong>de</strong>, que, para hallar algo parecido, es necesario buscarlo en<br />
las creaciones fantásticas <strong>de</strong> las gran<strong>de</strong>s epopeyas”; fins i tot Raguer, 1982, que sol ser<br />
més eclèctic diu “l’estiu <strong>de</strong>l 36, era suficient que algú fos i<strong>de</strong>ntificat com a sacerdot, o<br />
cristià militant, perquè fos eliminat sense procés”; Zayas, 1992, assoleix el cim “no és<br />
inoportú recordar que en tots temps l’Església <strong>de</strong> Crist ha estat Església perseguida”; i<br />
sosté Cárcel, 2000, “los anarquistas <strong>de</strong>l POUM fueron reemplazados por los comunistas<br />
<strong>de</strong>l SIM”.<br />
Tindria a Manent, 1999, pel més representatiu <strong>de</strong> tot aquest sidral, diu<br />
“Liquidada la sublevació militar, el vandalisme, la barbàrie i el crim es <strong>de</strong>sfermaren<br />
arreu <strong>de</strong> Catalunya”, quan en la conversa amb mossèn Bonet <strong>de</strong>l 1970, que citaré, aquest<br />
l’informà sobre l’estat <strong>de</strong> la clerecia catalana i més tard <strong>de</strong>tallant el Camp <strong>de</strong> Tarragona,<br />
2006, localitzà 108 assassinats a 24 pobles, però cap a 38.<br />
Evoco també la que, ja ho he dit, anomeno Història Sagrada i mai tan propi;<br />
l’inaudit fray Justo Pérez <strong>de</strong> Urbel, 1956, parlant <strong>de</strong> les txeques té la barra <strong>de</strong> dir:<br />
La verda<strong>de</strong>ra historia <strong>de</strong> la Inquisición en España <strong>de</strong>muestra que fue un tribunal<br />
humano […] el primer tribunal <strong>de</strong>l mundo que suprimió el tormento. Ni ella, ni<br />
los tribunales civiles o eclesiásticos <strong>de</strong> España tuvieron jamás instrumentos <strong>de</strong><br />
tortura como los otros países <strong>de</strong> Europa”; mentre García, 1984, atestà, “España<br />
sólo fue gran<strong>de</strong> cuando la luz <strong>de</strong> Roma iluminaba sus <strong>de</strong>stinos. El pueblo<br />
español es el último pueblo católico <strong>de</strong>l mundo que, por tal, se batió en buena<br />
lid, llevando a cabo la última guerra <strong>de</strong> religión <strong>de</strong>l Occi<strong>de</strong>nte cristiano”. La<br />
qual cosa coronava asserint “Carrillo, Pasionaria, el abad <strong>de</strong> Montserrat,<br />
Tarancón, a una con la Asamblea <strong>de</strong> Obispos y Sacerdotes, 1971, injustamente<br />
quisieron cargar la responsabilidad histórica <strong>de</strong>l enfrentamiento <strong>de</strong> las dos<br />
Españas al régimen <strong>de</strong> Cristiandad, imperante durante siglos en el seno <strong>de</strong>l<br />
pueblo español.<br />
L’estrafolària estimació <strong>de</strong> les víctimes <strong>de</strong>l Sant Ofici encara cueja com si<br />
importés el nombre d’ajusticiats, quan diria que la veritable infàmia fou la irrespirable<br />
atmosfera <strong>de</strong> temor, <strong>de</strong>lació i recel que trasbalsà i infestà la Península al llarg <strong>de</strong> trescents<br />
anys; així diu Moa, 2007, “Beevor parece ignorar que, con todos sus errores, la<br />
Inquisición causó unas 1000 muertes en tres siglos”; excés superat per un mestre <strong>de</strong>l<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
125
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
Colegio Reyes Católicos <strong>de</strong> Bogotá que ens clavà, agost <strong>de</strong> 2008, que la xifra sols havia<br />
arribat a 30.<br />
Infames, perversos o exquisits<br />
Poc <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>ls fets ja començà el reguitzell <strong>de</strong> ditirambes sobre santedat i<br />
virtuts <strong>de</strong>ls immolats. Per Estelrich, 1937, al servei <strong>de</strong> Cambó, “el clero <strong>de</strong> Cataluña<br />
<strong>de</strong>scollaba por una selección intelectual <strong>de</strong> primer or<strong>de</strong>n y por una compenetración<br />
absoluta con el sentimiento popular y colectivo <strong>de</strong> los catalanes. Era un clero piadoso,<br />
ejemplar y al mismo tiempo liberal en el mejor sentido <strong>de</strong> la palabra”. Quelcom<br />
semblant <strong>de</strong>ien cinquanta anys més tard Massot i Benet, 1986, el primer afirmava:<br />
En general el clergat català era molt catalanista i tenia un nivell cultural<br />
consi<strong>de</strong>rable, a l’altura <strong>de</strong>l cristianisme europeu contemporani […]. La gran<br />
majoria <strong>de</strong> catòlics catalans, homes d’Església o no, no solament no<br />
participaren, doncs, en el cop d’Estat sinó que ni tan sols l’esperaven, o el<br />
consi<strong>de</strong>raven un rumor sense fonament<br />
i segons Benet, en la mateixa publicació:<br />
La persecució total, indiscriminada i <strong>de</strong>spietada, sorprengué la immensa majoria<br />
<strong>de</strong>l clergat i els laics catalans. Perquè era dirigida contra una Església catalana<br />
que, a la seva major part, havia superat l’integrisme <strong>de</strong>l segle XIX, respectava<br />
les noves institucions republicanes i autonòmiques i vivia un moviment <strong>de</strong> revisió<br />
i d’autocrítica i, alhora, creatiu que permetia d’esperar fruits excel·lents<br />
Vindica Badia, 1988, “molts moriren proclamant la seva fe amb el crit <strong>de</strong> ‘Visca<br />
Crist Rei!’”; però Raguer, 2007, matisà, “El grito <strong>de</strong> ‘¡Viva Cristo Rey!’, nacido <strong>de</strong>l<br />
integrismo <strong>de</strong> los Nocedal y renacido en los cristeros mexicanos significaba, en realidad,<br />
‘¡Muera la República!’”; per bé que havia estat molt més categòric Monllaó, 1941,<br />
especificant el que feien “los cristianos y los patriotas” el 18 <strong>de</strong> juliol:<br />
rezar por la buena marcha <strong>de</strong> la empresa <strong>de</strong> los caballeros <strong>de</strong>l más noble <strong>de</strong> los<br />
i<strong>de</strong>ales […] y esperar con <strong>de</strong>seo, con ansia, el momento <strong>de</strong> po<strong>de</strong>rnos situar a su<br />
lado y, con la ofrenda <strong>de</strong> nuestros esfuerzos y <strong>de</strong> nuestra vida, ayudarles a<br />
alcanzar el triunfo <strong>de</strong>finitivo <strong>de</strong> la histórica Cruzada.<br />
La sorprenent variant dirigida per Raguer, 2005, dona com a cert que sols<br />
l’Església <strong>de</strong> la resta d’Espanya “s’havia i<strong>de</strong>ntificat globalment amb les dretes i l’estiu<br />
<strong>de</strong>l 1936 van pagar justos per pecadors”; malgrat la munió <strong>de</strong> proves en sentit antagònic:<br />
en primer lloc la ja citada conversa <strong>de</strong> mossèn Bonet amb Manent, Serra d’Or, 1970,<br />
<strong>de</strong>tallant aquell les tendències <strong>de</strong>ls eclesiàstics catalans el 1880-1900:<br />
La majoritària, un 90%, conduïda per Sardà i Salvany i els portaveus Revista<br />
Popular y El Correo i moltes altres per tota Catalunya, eren integristes i incidien<br />
en el camp polític amb un sentit tancat <strong>de</strong> tendència carlina<br />
I se'm fa difícil creure que trenta anys <strong>de</strong>sprés s’hagués produït una inversió<br />
taumatúrgica. Més categòric havia estat el canonge Cardó, 1944:<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
126
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
Quan la revolució esclatà no <strong>de</strong>struí gairebé més que ruïnes. Les turbes no<br />
cremaren les esglésies, sinó <strong>de</strong>sprés que aquells sacerdots hagueren cremat<br />
l’Església.<br />
Peritatge semblant al molt posterior <strong>de</strong> Miret, 1976:<br />
Des<strong>de</strong> 1931 una parte <strong>de</strong> la iglesia española soñaba con la guerra civil. La<br />
Biblia era el libro <strong>de</strong>l canónigo <strong>de</strong> Salamanca El <strong>de</strong>recho a la Rebeldía. Clima<br />
<strong>de</strong> guerra civil que comenzó con las supuestas apariciones <strong>de</strong> la Virgen en<br />
Ezkioga [... y] con la propaganda que la ultra<strong>de</strong>recha hizo <strong>de</strong> las pretendidas<br />
profecías <strong>de</strong> la Madre Ràfols<br />
Romanços <strong>de</strong>ls quals el bisbe <strong>de</strong> Barcelona fou procurador principal. En aquest sentit el<br />
sacerdot i professor emèrit <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Comillas Juan Mª Laboa, 1985, recorda<br />
que a Ledochowski, General <strong>de</strong>ls jesuïtes, “Irurita y otros obispos le parecieron <strong>de</strong>l<br />
Imperio Austrohúngaro” i Miret, 2000, al·lu<strong>de</strong>ix la carta <strong>de</strong> Vidal i Barraquer a<br />
Te<strong>de</strong>schini, juny <strong>de</strong>l 36, alarmat pels nomenaments fets per Irurita, un “impresentable,<br />
sin criterio fijo ni orientador, <strong>de</strong> i<strong>de</strong>ología integrista, que todo lo espera <strong>de</strong>l golpe <strong>de</strong><br />
estado <strong>de</strong> los militares”. I ja són aclaparadores les proves <strong>de</strong> la presència <strong>de</strong> part <strong>de</strong>l<br />
clergat en la preparació i execució <strong>de</strong>l “Alzamiento”.<br />
Judicis semblants n’hi ha més; és categòric mossèn Martí, 1986:<br />
Tot intent <strong>de</strong> procurar per a l’Església una plataforma d’influència política o<br />
social té com a conseqüència inevitable la <strong>de</strong> convertir l’Església en una força<br />
competitiva i bel·ligerant, enfront d’altres forces polítiques i socials, i la<br />
d’acumular damunt l’Església les responsabilitats que s’adquireixen, vulgues no<br />
vulgues, en l’exercici d’aquell po<strong>de</strong>r. La certesa eclesiàstica <strong>de</strong> posseir l’única<br />
veritat capaç <strong>de</strong> configurar l’autèntica i feliç convivència <strong>de</strong> la societat humana<br />
fa <strong>de</strong> l’Església una entitat potencialment perillosa<br />
O lamentava, el també clergue Pla<strong>de</strong>vall, 1989: “Molts sacerdots pretenien una<br />
direcció total <strong>de</strong> la seva feligresia, fins en camps que no eren <strong>de</strong> llur competència i per<br />
als quals no estaven preparats”; i el <strong>de</strong>saparegut Piñol, 1993, retreia “en el moment <strong>de</strong><br />
màxima bipolarització, II/36, la crida <strong>de</strong> la jerarquia fou explícita i la majoria <strong>de</strong> revistes<br />
catòliques –no només les integristes- li feren cor gairebé unànime”; mentre pels<br />
historiadors Navais i Samarra, 2003:<br />
Des <strong>de</strong> la vessant política, la i<strong>de</strong>ntificació <strong>de</strong> l’Església i el catolicisme amb les<br />
forces polítiques dretanes a la II República fou inqüestionable […] la premsa<br />
republicana <strong>de</strong>nuncià l’ús <strong>de</strong> la trona per part d’alguns rectors, els ‘capellans<br />
trabucaires’, per realitzar propaganda en benefici <strong>de</strong> la causa monàrquica o les<br />
dretes.<br />
Diria que no pot negligir-se, ja ho he dit, la repressió arranjada per la Corona i<br />
l’Església a cop d’Inquisició, mecanisme <strong>de</strong> control i exclusió que al llarg <strong>de</strong> tres cents<br />
anys a més <strong>de</strong> milers d’ajusticiats, con<strong>de</strong>mnà la gran majoria a es<strong>de</strong>venir morts vivents,<br />
humiliats recelant <strong>de</strong> tots, per <strong>de</strong>núncies anònimes, mentre la resta <strong>de</strong>vien o silenciar<br />
llurs i<strong>de</strong>es o oblidar familiars perseguits; quelcom semblant al que molt més tard farien<br />
la KGB, la Gestapo, la Stasi o la Brigada Político Social franquista. Iniquitat aquella que<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
127
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
realçaren, poso per cas, el car<strong>de</strong>nal Cisneros cremant la biblioteca <strong>de</strong> Granada, 1499, <strong>de</strong><br />
segur la més completa <strong>de</strong> l’època, o fray Diego <strong>de</strong> Landa fent el mateix amb milers <strong>de</strong><br />
codis maies el 1562.<br />
Segles <strong>de</strong>sprés el clergat es <strong>de</strong>semmascarà a ran <strong>de</strong>ls vils judicis <strong>de</strong> Montjüic, a la<br />
vegada que les classes subalternes patien les conseqüències <strong>de</strong> les tan impopulars<br />
guerres colonials, a Cuba i Filipines, sabent que allà es <strong>de</strong>fensaven interessos que no<br />
eren els seus sino els <strong>de</strong> la burgesia i la clerecia. Tarrida <strong>de</strong>nuncià enfrontaments a<br />
l'Arxipèlag <strong>de</strong> rectors regulars amb ordres o <strong>de</strong> dominics i agustins contra jesuïtes; que<br />
l’Església aplegava 113 milions <strong>de</strong> francs a l’any i l’Estat sols 66; An<strong>de</strong>rson, per la seva<br />
part diu que els frares eren carlistes i part <strong>de</strong>l recollit anava a parar al pretenent. En tot<br />
cas amb fortunes torna<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les colònies algunes ordres edificaren col·legis<br />
espectaculars quan la majoria <strong>de</strong> la mainada no tenien ni escola i quan per consolidar<br />
aquest situació injusta, tingueren una participació singular en la repressió per la Setmana<br />
Trágica i en l’assassinat legal <strong>de</strong> Ferrer i Guàrdia; jugant tot seguit un rol cabdal en la<br />
iniqua i truculent societat catalana <strong>de</strong>ls anys 30 <strong>de</strong>l segle passat. La lluita <strong>de</strong> classes<br />
venia <strong>de</strong> lluny, les diferències d’habitatge, per citar-ne una, eren <strong>de</strong>scomunals i la<br />
repressió patronal, eclesiàstica o policíaca, havia estat brutal <strong>de</strong>fensant un ordre injust;<br />
però la conjuntura encara empitjorà, a les ciutats industrials el carlisme fou l’eix que<br />
vertebrà el Sindicat lliure, banda <strong>de</strong> criminals, pinxos i esquirols al servei <strong>de</strong> la patronal,<br />
mentre al camp, cooperà amb propietaris i Guàrdia Civil en l’abusiu encalçament <strong>de</strong>ls<br />
rabassaires, en especial l’octubre <strong>de</strong> 1934 i no obli<strong>de</strong>m que per raons familiars molt<br />
capellà era fill segon <strong>de</strong> propietari. La <strong>de</strong>smesura portà premonicions, fins i tot <strong>de</strong><br />
Cambó, que digué, 13/X/35, “en el món no hi ha res més feble i transitori que la força,<br />
perquè la força, en canviar <strong>de</strong> mans, canvia <strong>de</strong> direcció”. O jutjà Pujadas, 1988:<br />
La repressió que es <strong>de</strong>slligà [...] fou tan dura com per a dividir el món rural<br />
català entre conreadors <strong>de</strong>snonats i propietaris, en una oposició profunda./<br />
Tanmateix en els llocs on aquesta divisió ja era tradicional, com a Tortosa, el<br />
<strong>de</strong>splegament d’una brutal campanya <strong>de</strong> <strong>de</strong>snonaments l’accentuà fins l’infinit.<br />
Prova d’això és que en les comarques agràries hi hagué els percentatges més alts <strong>de</strong><br />
capellans morts.<br />
Per altra part, a vega<strong>de</strong>s era imposant la discrepància entre el discurs moral<br />
eclesiàstic, en especial pel que fa als tres vots, i el comportament <strong>de</strong> força mossens; no<br />
trobarem da<strong>de</strong>s però el que ara s’està revelant a Bèlgica, als EUA o Irlanda potser<br />
ajudaria a albirar qualque episodi en aparença absurd.<br />
Malgrat tot, penso que no es pot parlar <strong>de</strong> sacrofòbia programada; a molts pobles,<br />
300 <strong>de</strong> 1070, no hi hagué crims i no es liquidaren religiosos, a Abrera, Car<strong>de</strong><strong>de</strong>u, a 38<br />
<strong>de</strong>ls 62 pobles <strong>de</strong>l Camp <strong>de</strong> Tarragona, Cassà <strong>de</strong> la Selva, L’Escala, La Granada i veïns,<br />
Lloret, Pra<strong>de</strong>ll, Puig-reig, Ripoll, Sant Feliu <strong>de</strong> Codines, Sant Feliu <strong>de</strong> Guíxols,<br />
Torroella o Vidreres.<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
128
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Miquel Izard<br />
Sacrilegi, represàlies i revenges… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
129
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
Josep Pijoan i el naixement <strong>de</strong>l catalanisme polític<br />
Andreu Navarra (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen/ Abstract<br />
Aquest article far un repàs per la trajectòria política <strong>de</strong> Josep Pijoan a partir <strong>de</strong>ls seus textos més<br />
representatius. Al mateix temps s’ofereix una reflexió sobre el compromís catalanista <strong>de</strong>l personatge i la<br />
seva relació amb polítics emblemàtics <strong>de</strong>l seu temps<br />
Este artículo hace un repaso por la trayectoria política <strong>de</strong> Josep Pijoan a partir <strong>de</strong> sus textos más<br />
representativos. Al mismo tiempo se ofrece una reflexión sobre el compromiso catalanista <strong>de</strong>l personaje y<br />
su relación con políticos emblemáticos <strong>de</strong> su tiempo<br />
This article reviewed the lighthouse Josep Pijoan political career from its most representative texts. At the<br />
same time offered a reflection on the commitment of the Catalan character and its relationship with<br />
politicians emblematic of its time<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Josep Pijoan, catalanisme, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans<br />
Josep Pijoan, catalanismo, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans<br />
Josep Pijoan, catalisme, Joan Maragall, Lliga Regionalista, Institut d’Estudis Catalans<br />
Josep Pijoan (1880 – 1963), aquest escriptor àgil i <strong>de</strong>sconcertant, va tractar el<br />
tema <strong>de</strong> Catalunya en dos grups <strong>de</strong> textos diferenciats que pertanyen a èpoques molt<br />
concretes <strong>de</strong> la seva vida. Per una banda tenim els seus articles <strong>de</strong> La Veu <strong>de</strong> Catalunya,<br />
escrits que po<strong>de</strong>m pala<strong>de</strong>jar gràcies a l’edició que preparà Enric Jardí l’any 1968 1 , i que<br />
són el testimoni <strong>de</strong>ls anys <strong>de</strong> col·laboració amb el tàn<strong>de</strong>m oficialista Prat <strong>de</strong> la<br />
Riba/Cambó, <strong>de</strong> la seva col·laboració en el naixement <strong>de</strong>l Museu Nacional d’Art <strong>de</strong><br />
Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta etapa comprèn els <strong>de</strong>u anys d’intensa<br />
activitat que van <strong>de</strong> 1901 (any en què publica un poema <strong>de</strong> tipus maragallià a Pèl i<br />
Ploma) fins 1910, quan abandona <strong>de</strong>finitivament Catalunya per anar a viure a Roma i<br />
Madrid, i <strong>de</strong>sprés al Canadà (on exercirà d’arquitecte i es convertirà al quaquerisme), a<br />
Califòrnia i, finalment, a Suïssa, on passarà els seus últims anys <strong>de</strong> vida. Es tracta <strong>de</strong> la<br />
seva dècada <strong>de</strong>dicada a l’enfortiment <strong>de</strong> la cultura catalana, i la <strong>de</strong>l seu tracte quotidià<br />
amb Joan Maragall.<br />
La segona etapa a tenir en compte comprèn tres textos <strong>de</strong> la dècada <strong>de</strong>ls anys vint<br />
on Pijoan ens mostra amb tota evidència el seu allunyament <strong>de</strong> la política i la cultura<br />
catalanes. Es tracta d’El meu Joan Maragall (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1927), Mi<br />
don Francisco Giner (1906-1910) (San José <strong>de</strong> Costa Rica, Repertorio Americano,<br />
1927) i L’obra nova (Barcelona, Salvat, 1928). Aquests tres escrits po<strong>de</strong>n ser consi<strong>de</strong>rats<br />
obres menors al costat <strong>de</strong>ls grans tractats d’història <strong>de</strong> l’art que, en <strong>de</strong>finitiva, són les<br />
obres per les que Pijoan continua sent recordat, però a la vegada es tracta d’assajos clau<br />
a l’hora d’entendre la postura <strong>de</strong> Pijoan davant <strong>de</strong> les realitats catalana i espanyola. En<br />
1 La recopilació es titula La lluita per la cultura, Edicions 62, Barcelona, 1968.<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
130
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
aquest punt voldríem aclarir que Pijoan no es va castellanitzar per una actitud contrària<br />
ala llengua catalana, ni per un canvi i<strong>de</strong>ològic, sinó per la forma al seu entendre<br />
retrògrada com s’estaven gestionant, durant els anys finals <strong>de</strong> la Restauració, els espais<br />
públics oberts per Prat <strong>de</strong> la Riba. A partir <strong>de</strong>l monumental estudi d’Anna Maria Blasco i<br />
Bardas, <strong>de</strong>dicat a l’extens epistolari que van mantenir Pijoan i Maragall, po<strong>de</strong>m pensar<br />
que Pijoan va acabar abandonant Catalunya perquè va començar a sentir-se fatigat i<br />
d’alguna manera maltractat o menystingut en les seves tasques d’animador cultural i<br />
assessor <strong>de</strong> Prat. Les cartes a Maragall d’aquella època així ho testimonien. L’onze <strong>de</strong><br />
setembre <strong>de</strong> 1908 va escriure-li al seu amic i mestre: “Jo estic com mai <strong>de</strong>scompost. La<br />
meva vida és un caos. Penosíssima per a mi i crec que ja poc útil per als altres. Necessito<br />
absolutament marxar, fer una parada i començar <strong>de</strong> nou. Aquí m’exprimeixen,<br />
m’utilitzen per a tot i cada dia amb menys consi<strong>de</strong>ració.” No obstant això, ens proposem<br />
complementar l’explicació sobre l’expatriació <strong>de</strong> Pijoan amb altres judicis posteriors<br />
sobre Catalunya que afecten a la seva valoració com a espai <strong>de</strong> creixement cultural i<br />
polític, anant una mica més enllà <strong>de</strong> la constatació <strong>de</strong> Blasco i Bardas i altres crítics que<br />
consi<strong>de</strong>ren que Catalunya, bàsicament, “se li havia quedat petita políticament i<br />
professional” a l’impulsor <strong>de</strong>l’Institut d’Estudis Catalans.<br />
Tot aquell que vulgui acostar-se a la figura polièdrica <strong>de</strong> Pijoan ha <strong>de</strong> llegir el<br />
treball inaugural que publicà Enric Jardí l’any 1966 i que forma part <strong>de</strong>l seu llibre Tres,<br />
diguem-ne, <strong>de</strong>sarrelats (Barcelona, Biblioteca Selecta). Aquesta biografia va ser i és la<br />
base ineludible per a localitzar els textos més significatius <strong>de</strong> Pijoan i establir un marc <strong>de</strong><br />
referències sobre l’escriptor. Per a un coneixement més profund i exhaustiu sobre la<br />
personalitat <strong>de</strong> Pijoan, l’edició <strong>de</strong>l seu epistolari <strong>de</strong>guda a Blasco i Bardas (1992), és<br />
avui imprescindible. I si a més <strong>de</strong> cercar la dada històrica el lector vol <strong>de</strong>lectar-se amb la<br />
prosa <strong>de</strong> dos grans escriptors, mestres <strong>de</strong> la ironia, pot acudir a les memòries d’Agustí<br />
Calvet, “Gaziel”, o a la biografia <strong>de</strong> Josep Pla <strong>de</strong>dicada a Josep Pijoan. En aquests textos<br />
trobem el relat <strong>de</strong>tallat <strong>de</strong> les tasques realitza<strong>de</strong>s en els moments crucials <strong>de</strong>l naixement<br />
<strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca <strong>de</strong> Catalunya i el Museu Nacional d’Art <strong>de</strong><br />
Catalunya. Fins 1909, la <strong>de</strong>dicació cultural <strong>de</strong> Pijoan fou fonamental per a què el<br />
catalanisme polític aconseguís crear una oficialitat cultural digna d’anomenar-se<br />
nacional.<br />
El text <strong>de</strong> Gaziel es valuós perquè l’autor va ser testimoni directe <strong>de</strong> tot allò que<br />
relata. I el <strong>de</strong> Pla pren una esecial significació perquè és, en gran mesura, la transcripció<br />
<strong>de</strong> les converses mantingu<strong>de</strong>s amb el propi biografiat, a qui va anar visitant a Suïssa a<br />
partir <strong>de</strong> 1959 fins la data <strong>de</strong> publicació <strong>de</strong>l text, l’any 1968. El llibre <strong>de</strong> Jardí (1966) es<br />
proposa com a objectiu final explicar per què tres escriptors rellevants <strong>de</strong> principis <strong>de</strong>l<br />
segle XX abandonaren Catalunya i el català i quins van ser els seus esforços (si és que<br />
n’hi va haver) per a retrobar-se amb la seva cultura <strong>de</strong> formació. Així com en el cas<br />
d’Eugeni d’Ors la represa va ser poc menys que impossible, en el cas <strong>de</strong> Gaziel va ser tot<br />
un èxit. Però, al nostre entendre, les raons <strong>de</strong> l’expatriació <strong>de</strong> Pijoan no que<strong>de</strong>n<br />
suficientment explica<strong>de</strong>s. La crítica <strong>de</strong>l catalanisme que realitza l’autor en una sèrie <strong>de</strong><br />
comentaris aïllats que po<strong>de</strong>m llegir en les seves obres <strong>de</strong>ls anys vint podrien i haurien <strong>de</strong><br />
relacionar-se amb l’allunyament físic i i<strong>de</strong>ològic <strong>de</strong> Josep Pijoan.<br />
A El meu Joan Maragall l’autor explica que enviar un diputat catalanista a<br />
Madrid costava trenta mil duros, i <strong>de</strong>nuncia que aquests diners podrien haver-se <strong>de</strong>dicat<br />
a fundar institucions pedagògiques priva<strong>de</strong>s. A l’altura <strong>de</strong> 1927, Pijoan consi<strong>de</strong>ra que fer<br />
pàtria a través <strong>de</strong> l’ensenyament és molt preferible a reivindicar la catalanitat a Madrid:<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
131
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
les seves preferències personals han canviat absolutament. Al cap i a la fi, segueix<br />
l’autor, persones tan compromeses amb el catalanisme com Joan Maragall, a qui <strong>de</strong>dica<br />
el llibre, es negaren més d’una vegada a enfangar-sepels camins <strong>de</strong> la política, quan els<br />
diputats lliguers acabaven ambrutint-se tant o més que els altres. Po<strong>de</strong>m veure aquí una<br />
al·lusió indirecta a Cambó?<br />
A L’Obra Nova (1928) Pijoan es molt més violent i <strong>de</strong>nuncia <strong>de</strong> dalt a baix la<br />
cultura establerta a Catalunya, acusant-la <strong>de</strong> provinciana i tractant-la <strong>de</strong> rural i antiquada.<br />
L’autor, potser indignat per la falta d’iniciatives a l’hora <strong>de</strong> combatre Primo <strong>de</strong> Rivera,<br />
traça un retrat profundament negatiu <strong>de</strong>l ser <strong>de</strong>ls catalans: “El català té por d’aventures, i<br />
no és perquè sigui covard, sinó perquè es fa una muntanya <strong>de</strong>l que és un núvol <strong>de</strong> pols.<br />
L’estranya barreja d’almogàver i botiguer que tenim tots els catalans ve <strong>de</strong> la por <strong>de</strong> la<br />
vida aventurera” (p.10). I més endavant: “¿És que la terra nostra serà sempre una terra<br />
<strong>de</strong> burgesos mal criats? Fa angúnia <strong>de</strong> pensar la poca capacitat d’absorció <strong>de</strong>l que no és<br />
corrent casa nostra. Catalunya no estima gaire els seus grans i esquiva els estrangers;<br />
això és un mal senyal.” (p.31). Pijoan es pregunta per què els pintors avantguardistes<br />
catalans, els que estan orientant la pintura europea <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les primeres files, han <strong>de</strong><br />
treballar a París i no a Barcelona. Pijoan elogia el caràcter enèrgic <strong>de</strong> Prat però <strong>de</strong>plora<br />
la paràlisi i<strong>de</strong>ològica i artística <strong>de</strong>l anys vint, confessant que es sent avantguardista com<br />
a crític d’art i socialista en matèria <strong>de</strong> política. L’autor era partidari, a l’altura <strong>de</strong> 1928, i<br />
molt a la seva manera extremadament impulsiva, <strong>de</strong> la revolució proletària que havia<br />
d’escombrar el sistema liberal, i partidari també d’una total subversió <strong>de</strong> la cultura,<br />
correlativa a l’emancipació social.<br />
Podria argumentar-se que Pijoan, d’alguna manera, va canviar el seu compromís<br />
total amb Prat i Cambó per la seva adscripció espiritual a Giner i els homes <strong>de</strong> la<br />
Institución Libre <strong>de</strong> Enseñanza, substituint el seu catalanisme per una mena <strong>de</strong><br />
castellanisme pedagògic més espanyolista. Però l’esquema no pot ser tan senzill, atès<br />
que gràcies a l’excel·lent treball <strong>de</strong> Blasco i Bardas (1992) sabem que el moment més alt<br />
<strong>de</strong> valoració <strong>de</strong> Giner per part <strong>de</strong> Pijoan va ser 1906 (ho <strong>de</strong>mostra l’anàlisi <strong>de</strong> les cartes a<br />
Maragall d’aquesta època), data molt anterior a la <strong>de</strong> l’expatriació <strong>de</strong> Pijoan. Per tant,<br />
l’institucionisme és complementari al catalanisme <strong>de</strong>l nostre autor, no el substitueix i,<br />
encara menys, el canvia per una visió espanyolitzada <strong>de</strong>ls problemes <strong>de</strong> Catalunya. El<br />
que passa és que les influències <strong>de</strong> Maragall i Giner, les seves inquietuds espirituals,<br />
acaben imposant-se a la tendència intervencionista <strong>de</strong> Pijoan, i l’acaben orientant cap a<br />
un regeneracionisme espiritual i radical aplicat sobre la societat catalana, <strong>de</strong>sgarrada<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>ls fets <strong>de</strong> 1909. I aquí cri<strong>de</strong>m l’atenció sobre aquesta profunda originalitat <strong>de</strong>l<br />
pensament <strong>de</strong> Pijoan: els intel·lectuals tenen el <strong>de</strong>ure <strong>de</strong> regenerar no només Espanya, la<br />
nació qüestionada a partir <strong>de</strong>l Desastre, sinó també, i d’una manera prioritària, tenen el<br />
dret <strong>de</strong> regenerar Catalunya, que encara no ha estat redimida <strong>de</strong>l seu endarreriment<br />
moral i material.<br />
El capítol quart <strong>de</strong> Mi Don Francisco Giner (1927), titulat “Don Francisco y el<br />
problema catalán”, acaba <strong>de</strong> <strong>de</strong>mostrar aquestes tesis. Allà llegim:<br />
Según Don Francisco, la rebelión espiritual catalana era saludable porque la<br />
forzaba a reconocer su propia <strong>de</strong>ca<strong>de</strong>ncia, y a preocuparse <strong>de</strong> la necesidad <strong>de</strong><br />
tomar nuevos rumbos (p.34).<br />
Els <strong>de</strong>ixebles <strong>de</strong> Giner, segons el testimoni oral recollit per Pijoan, creien en un<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
132
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
enteniment pacífic com el que va separar Suècia i Noruega, que alliberés per fi la<br />
política epanyola d’haver d’estar lluitant any rere any per la seva unitat. Giner i Maragall<br />
suspiraven per una Ibèria fe<strong>de</strong>rada molt semblant a la imaginada per Prat. I a la crítica<br />
<strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> la Restauració afegia Pijoan la crítica <strong>de</strong>ls diputats lliguers:<br />
-¡Vengan uste<strong>de</strong>s! ¡Catalanicen España! – <strong>de</strong>cía [Giner], exagerando un poco,<br />
para animar a los catalanes a <strong>de</strong>scubrir sus secretos, confesar sus intenciones.<br />
Porque, esto <strong>de</strong> catalanizar España, sabía el Abuelo muy bien que era imposible,<br />
y lo repetía sólo para adularnos. Es lo mismo que pedía Unamuno a sus vascos y<br />
aún a los catalanes, que penetraran España en lugar <strong>de</strong> separarse <strong>de</strong> ella. Un<br />
día Don Antonio Maura me <strong>de</strong>cía casi lo mismo, recuerdo bien sus palabras:<br />
- Los catalanes no tienen <strong>de</strong>recho a exigir nada excepcional, porque no han<br />
agotado el presente régimen. ¡Sean la levadura que da aci<strong>de</strong>z, levanta y da<br />
sabor a la masa!<br />
Ya hablaremos <strong>de</strong> esto <strong>de</strong> agotar o no agotar el régimen, pero en lo <strong>de</strong>más se ve<br />
que Maura coincidía con Unamuno y Giner. Todos querían que los catalanes<br />
colaborasen a la vida nacional imponiendo su espíritu. ¡Que fueran al<br />
Parlamento, en una palabra! Ya han ido, ¿y cuál ha sido el resultado? Aumentar<br />
la confusión española con una legión <strong>de</strong> diputados tan ineptos e incultos como<br />
las <strong>de</strong> las otras regiones (pp.38-39).<br />
Aquestes eren les i<strong>de</strong>es <strong>de</strong> Pijoan, a l’altura <strong>de</strong> 1927, sobre l’experiència <strong>de</strong>l<br />
domini electoral <strong>de</strong> la Lliga Regionalista a Catalunya fins el 1922. Una altra qüestió és si<br />
era veritat o no que els diputats catalans fossin, efectivament, incultes. Cambó no ho era,<br />
amb tota seguretat. L’important és constatar fins quin punt per a Pijoan eren uns<br />
“ineptes”, uns polítics incapaços <strong>de</strong> forjar una autèntica mo<strong>de</strong>rnització política <strong>de</strong><br />
Catalunya.<br />
Però a Jardí li interessaven, fonamentalment, els anys que Pijoan escrivia a La<br />
Veu <strong>de</strong> Catalunya, sens dubte per a reforçar la recuperació <strong>de</strong> l’escriptor a partir <strong>de</strong> la<br />
seva vessant més profitosa per a la causa catalanista. Sembla que als reivindicadors <strong>de</strong><br />
Pijoan no els agrada massa encaixar les crítiques més aviat dures que l’autor realitza<br />
contra Catalunya, i aquestes es po<strong>de</strong>n explicar com una actitud regeneracionista llançada<br />
sobre la seva pròpia pàtria, i no sobre Espanya, com era habitual. I l’amor patri <strong>de</strong><br />
l’escriptor regeneracionista consisteix en la crítica <strong>de</strong>, precisament, l’objecte <strong>de</strong>l seu<br />
anhel, airejant-ne els <strong>de</strong>fectes. Reformulant el que hem dit fins aquí: cal consi<strong>de</strong>rar que<br />
el Pijoan que va tornar <strong>de</strong>l seu viatge inciàtic <strong>de</strong> 1903 a Itàlia era un regeneracionista<br />
radical convençut que era Catalunya la nació que havia <strong>de</strong> ressorgir i purgar-se <strong>de</strong> totes<br />
les actituds antiqua<strong>de</strong>s. Aquesta actitud, allargada en el temps, que podríem consi<strong>de</strong>rar<br />
un factor <strong>de</strong> rebel·lia mo<strong>de</strong>rnista i vitalista en el context <strong>de</strong>l Noucentisme naixent, no<br />
podia fer altra cosa que agafar a contrapeu els principals impulsors <strong>de</strong> la nova dimensió<br />
política <strong>de</strong>l catalanisme. Mentre començava a parlar-se (per fi) <strong>de</strong> regenerar Espanya per<br />
mitjà <strong>de</strong> la innegable mo<strong>de</strong>rnització <strong>de</strong>ls comportaments electorals i polítics catalans,<br />
sorgeix l’excèntric que acusa <strong>de</strong> retrògra<strong>de</strong>s, burgesos i acomodaticis els po<strong>de</strong>rs<br />
embrionaris, l’excèntric que ho abandona tot per buscar oxigen i espai espiritual.<br />
El moment màxim d’acostament i<strong>de</strong>ològic entre Prat i Pijoan podríem situar-lo a<br />
finals d’agost <strong>de</strong> 1905, aquell dia in<strong>de</strong>terminat <strong>de</strong> l’estiu en què Prat va fer sortir Pijoan<br />
<strong>de</strong>l llit i li va <strong>de</strong>manar que anés a Olot a veure en Maragall per tractar d’aconseguir que<br />
aquest es presentés com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. Pijoan acabava <strong>de</strong><br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
133
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
passar vint-i-quatre hores viatjant <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Madrid, però va complir com millor va saber<br />
amb l’encàrrec. Però Maragall, com sempre, fi<strong>de</strong>l a la seva condició <strong>de</strong> poeta, rebutjà<br />
l’oferiment.<br />
Tot seguit realitzarem una síntesi <strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es sobre Catalunya i Espanya<br />
contingu<strong>de</strong>s als articles anteriors a 1910 exhumats per Jardí, intentant <strong>de</strong>mostrar que a<br />
mesura que van anar passant els anys va ser cada cop més Catalunya l’objectiu <strong>de</strong> les<br />
invectives <strong>de</strong> Pijoan. “Una visita a Pio Rajna” (19-11-1903), que narra una visita al gran<br />
medievalista florentí, va ser escrit durant el viatge iniciàtic <strong>de</strong> l’autor a Itàlia. Allà se li<br />
va <strong>de</strong>spertar una <strong>de</strong> les seves més intenses passions: la seva obsessió per la Història <strong>de</strong><br />
l’Art universal. El contrast entre els homes d’allà i els d’aquí el condueix a conclusions<br />
típicament regeneracionistes: per a Pijoan era totalment necessari que els joves<br />
s’intoxiquessin d’estrangerisme perquè, a la tornada, es disposessin a intentar millorar<br />
les condicions <strong>de</strong> la cultura en el seu lloc d’origen, Catalunya en aquest cas. “A<br />
Catalunya tot es fa dolorosament. Renaixem sense protecció oficial, i està en l’ànima <strong>de</strong><br />
tots, fins <strong>de</strong>ls que no ho confessen, que cal ajudar, cadascú en el que pugui treballant, si<br />
convé, en les coses més diverses <strong>de</strong>l seu ram. Per això veurà els merca<strong>de</strong>rs que fan<br />
arqueologia, els artistes filologia, els metges fan la política… i tot així. Aquí és diferent;<br />
aquí hi ha homes per a tot, i per això s’arriben a fer obres completes com les <strong>de</strong> vostè<br />
[Pijoan, 1968 : 23]”.<br />
I no li faltava raó al jove escriptor. El moviment catalanista va ser li<strong>de</strong>rat per<br />
persones extretes <strong>de</strong> la seva branca <strong>de</strong>l saber: Prat <strong>de</strong> la Riba mai no va exercir<br />
d’advocat, com tampoc no ho va fer Joan Maragall. El Dr. Bartomeu Robert, la persona<br />
clau en la victòria inaugural <strong>de</strong> la Lliga l’any 1901, era metge i no pas publicista o<br />
polític professional. Pompeu Fabra era enginyer i es va <strong>de</strong>dicar fonamentalment a la<br />
lingüística. ¿Fins quin punt el mateix Enric Jardí, arquitecte <strong>de</strong> professió, compromès<br />
amb la història i la filologia, escrivint en ple franquisme les seves biografies <strong>de</strong> prohoms<br />
catalans, no podia veure’s retratat o inclòs en aquestes paraules? Un any <strong>de</strong>sprés, encara<br />
a Itàlia, Pijoan escriu “Montecassino” (25-02-1904), un elogi <strong>de</strong> Sant Benet i <strong>de</strong>ls seus<br />
austers seguidors que també s’ha <strong>de</strong> llegir en clau regeneracionista. L’autor compara la<br />
puresa amb què viuen els benedictins i el vigor amb què conserven les seves tradicions i<br />
normes, amb les institucions catalanes, velles i mortes. Vitalitat i llibertat en<br />
l’obediència enfront <strong>de</strong> la <strong>de</strong>crepitud d’acadèmies, ateneus i universitats <strong>de</strong> casa.<br />
Col·lectivisme vivificador enfront d’individualisme <strong>de</strong>sesperat. Fins i tot les institucions<br />
laiques, nascu<strong>de</strong>s durant el segle XIX sota un signe clarament progressista,<br />
emmagreixen i agonitzen a Catalunya.<br />
Sant Benet se’ns presenta com un home <strong>de</strong> fe i d’orientació pràctica que, com<br />
Giner <strong>de</strong> los Ríos, reclama que hi hagi treballadors i obres reals, fins i tot artesanals, i no<br />
només especuladors ociosos. Com es pot veure, la postura <strong>de</strong> Pijoan és, en el món català,<br />
semblant a la formulació d’una vida més activa i espiritual realitzada pels joves<br />
assatgistes <strong>de</strong> la promoció <strong>de</strong> 1898, en l’àmbit hispànic, la mateixa impulsada per José<br />
Martínez Ruiz, Unamuno o Maeztu.<br />
La confrontació contra la política espanyola i el diàleg amb la cultura castellana<br />
són constants durant aquests anys. Mentre dura 1906 Pijoan viatja constantment a<br />
Madrid per a realitzar els tràmits d’una convocatòria d’oposicions. Allí s’entrevista amb<br />
Ramón Menén<strong>de</strong>z Pidal, Antonio Maura i Emilia Pardo Bazán, i assisteix a la tertúlia <strong>de</strong><br />
Juan Valera. L’onze <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1905, Pijoan contesta a Unamuno amb “Don Quixot i<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
134
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
l’i<strong>de</strong>al català”. El rector <strong>de</strong> Salamanca havia dit a La Publicidad que en la història<br />
Catalunya havia aportat molts homes positivament quixotescos. Pijoan ho nega i exposa<br />
la seva particular visió <strong>de</strong>l que és la catalanitat, presentant Jaume I, Ramón Llull, Roger<br />
<strong>de</strong> Llúria i Verdaguer com a herois <strong>de</strong> la mesura i <strong>de</strong>l sentit pràctic. Només un poble<br />
hàbil i comerciant està preparat per a la vida mo<strong>de</strong>rna, que exigeix finançar institucions i<br />
realitzar i<strong>de</strong>als, i no únicament somniar amb Dulcineas.<br />
El 20 d’abril <strong>de</strong> 1907 apareixia “Les nostres represàlies són els vots”, article que<br />
serveix molt bé per a caracteritzar les tensions <strong>de</strong>l moment. Durant la vigília <strong>de</strong> les<br />
eleccions a Corts, Cambó cau ferit a Hostafrancs. Pijoan carrega contra Lerroux i els<br />
seus pistolers i contra la política <strong>de</strong> Madrid. Afirma que Catalunya és l’únic racó <strong>de</strong>l<br />
regne amb educació cívica. Els vots <strong>de</strong>l catalans han <strong>de</strong> fer que el sistema caigui d’una<br />
vegada per no tornar mai més, un sistema on se succeeixen les “lluites sagnants acaba<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>sprés en simulacres d’ordre”. ¿Fins quin punt no va po<strong>de</strong>r veure això mateix l’any<br />
1909, en un àmbit estrictament català?<br />
A partir <strong>de</strong> 1905, aquestes i<strong>de</strong>es generals sobre Catalunya genera<strong>de</strong>s pel contrast<br />
experimenat a Itàlia, es concreten en l’opció política que pren l’autor <strong>de</strong> manera<br />
especialment <strong>de</strong>cidida a favor <strong>de</strong> Prat <strong>de</strong> la Riba i Cambó, enfrontant-se el catalanisme a<br />
una <strong>de</strong>terminada visió d’Espanya. Aquest esperit <strong>de</strong> partit característic <strong>de</strong>l Noucentisme<br />
és un tret <strong>de</strong> disciplina racionalista que s’allunya <strong>de</strong> l’esperit egòlatra i in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>ls<br />
escriptors joves castellans que, durant els seus anys <strong>de</strong> major vigoria intel·lectual,<br />
segueixen l’exemple <strong>de</strong> Costa i <strong>de</strong>fineixen un projecte regenerador allunyat <strong>de</strong> tota<br />
institució oficial, sigui universitat, partit turnista o sindicat, per no po<strong>de</strong>r encabir aquests<br />
el seu pensament original.<br />
A “Catalunya amb eleccions: la nostra responsabilitat” (06-09-1905), Pijoan<br />
capgiraria l’argument intrahistòric <strong>de</strong> Miguel <strong>de</strong> Unamuno d’una manera molt similar a<br />
com ho faria Pere Coromines en els seus escrits <strong>de</strong>ls anys vint (En torno al casticismo,<br />
publicat per parts a la trascen<strong>de</strong>ntal revista La España Mo<strong>de</strong>rna l’any 1895, fou una obra<br />
molt llegida i comentada en els cercles intel·lectuals catalans, fins al punt <strong>de</strong> veure la<br />
llum per primera vegada en forma <strong>de</strong> llibre a Barcelona, l’any 1902). Per al rector <strong>de</strong><br />
Salamanca resulta imperiosament necessari no molestar el poble amb les estèrils lluites<br />
<strong>de</strong> liberals contra conservadors, <strong>de</strong> manera que la religiositat i l’esperit etern castellà no<br />
es vegin pertorbats per les pedanteries mo<strong>de</strong>rnes, els avenços i els invents <strong>de</strong>l segle XIX,<br />
que mai no porten precisament la felicitat. En l’esquema unamunià, la política i les<br />
disputes urbanes alienen l’ésser verta<strong>de</strong>r <strong>de</strong>ls castellans.<br />
Pijoan narra un viatge en diligència <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’Urgell en companyia <strong>de</strong> dos pagesos<br />
que pren com a portaveus <strong>de</strong> l’estat <strong>de</strong> les coses a la Catalunya rural. Els dos camperols<br />
s’expliquen, amb escruixidora naturalitat i normalitat, quines seran les represàlies contra<br />
ells mateixos i contra les seves famílies, en cas <strong>de</strong> no votar obeint els dictats <strong>de</strong> l’amo.<br />
Les paraules intel·ligents i plenes <strong>de</strong> dramatisme d’aquests dos pagesos condueixen<br />
Pijoan a pensar en la gran responsabilitat que cau sobre els barcelonins: la seva missió és<br />
<strong>de</strong>spertar la raça catalana oprimida pels cacics <strong>de</strong> sempre, que obeeixen a una estructura<br />
feudal (és a dir, caciquil) organitzada <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Madrid.<br />
Per tant, és la lluita política el que retornarà l’home intrahistòric català a la seva<br />
condició <strong>de</strong> persona integral, justament a la inversa <strong>de</strong>l que aplicava Unamuno sobre els<br />
castellans. Votar catalanisme és la manera <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensar-se d’allò aliè i alienant que<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
135
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
malmet l’economia catalana i la consciència <strong>de</strong> la seva gent, més enllà o per sobre <strong>de</strong> les<br />
doctrines paralitzants que criticava Unamuno, purament polítiques, en el sentit <strong>de</strong><br />
partidistes, relaciona<strong>de</strong>s amb infraestructures i millores materials que formen part d’un<br />
comerç clientelar. El <strong>de</strong>spertar nacional és, pel Pijoan anterior a 1910, apolític o<br />
suprapolític: no es tracta <strong>de</strong> fer <strong>de</strong>spertar el poble a les teories parlamentàries, sinó<br />
d’acostar-lo a la seva pròpia realitat col·lectiva ofegada per qui controla la judicatura i<br />
les economies locals.<br />
Aquest feix d’i<strong>de</strong>es es completa amb “Per qui votaràs?…Encara dubtes?” (09-09-<br />
1905), po<strong>de</strong>rosa i retòrica peça on l’autor intenta captar vots per la candidatura <strong>de</strong> Pella,<br />
Girona, Rahola, Puig i Cambó (ja coneixem com Maragall va refusar <strong>de</strong> pujar a bord<br />
d’aquest vaixell). Votar els <strong>de</strong> sempre és renunciar a tota consciència i responsabilitat<br />
política i contribuir a eternitzar la inèrcia nacional: Pijoan <strong>de</strong>scriu una situació cívica<br />
paupèrrima, amb escoles públiques <strong>de</strong>crèpites, tètriques, on els nens “s’encorben i<br />
emmagreixen”, i una <strong>Universitat</strong> que és la “vergonya <strong>de</strong> Catalunya”.<br />
L’article s’adreça tant a obrers com a burgesos, en sintonia amb l’esperit <strong>de</strong><br />
Solidaritat Catalana, una coalició que reunia formacions polítiques <strong>de</strong> tots els signes,<br />
aplega<strong>de</strong>s en una direcció nacionalista. El valor <strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es <strong>de</strong>l primer Pijoan rau en<br />
i<strong>de</strong>ntificar la política catalanista amb la injecció <strong>de</strong> civisme i esperit ciutadà no partidista<br />
que ha <strong>de</strong> combatre el “criminal abandó” en què sobreviu la societat catalana, si és que<br />
així se la pot anomenar. Sense museus, sense biblioteques ni institucions, qualsevol<br />
iniciativa cultural o educativa és privada i, per tant, parcial en la seva projecció pública.<br />
Tot això ho <strong>de</strong>ia Pijoan dos anys abans <strong>de</strong>l naixement <strong>de</strong> l’Institut d’Estudis Catalans,<br />
que venia a ser la principal aposta <strong>de</strong> l’època per pal·liar les mancances assenyala<strong>de</strong>s.<br />
Segons Gaziel, la i<strong>de</strong>a original <strong>de</strong> fundar una plataforma científica catalana va ser <strong>de</strong><br />
Pijoan, qui va córrer a compartir-la amb Rubió i Lluch.<br />
No era la primera vegada que l’autor mostrava el camí <strong>de</strong>s <strong>de</strong> La Veu <strong>de</strong><br />
Catalunya en una direcció que <strong>de</strong>sprés portaria grans enemics al país. A “Pels qui es<br />
retreuen! Disciplina social!” (09-11-1903), Pijoan reclama col·laborar en la creació i el<br />
<strong>de</strong>senvolupament d’un partit catalanista que engegui una oficialitat institucional pròpia,<br />
sense la qual es viurà en una societat <strong>de</strong>svertebrada i sense pols vital. El catalanisme és<br />
l’única opció que realment comporta lluita civil i esperit <strong>de</strong>mocràtic. Com veiem, són<br />
anys <strong>de</strong> gran fe en la intervenció <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Madrid per part <strong>de</strong> l’autor <strong>de</strong> Summa Artis. El<br />
seu llenguatge sol ser directe i ple <strong>de</strong> tensió, un to gairebé inèdit en les lletres catalanes,<br />
un accent quasi futurista: “les noves simpaties, els nous respectes… no vindran fins que<br />
les forces socials estiguin organitza<strong>de</strong>s i disciplina<strong>de</strong>s sota l’alta política d’uns partits”<br />
(p.53). Cal que subratllem l’últim plural emprat per Pijoan: parla d’uns partits, i no<br />
d’una sola formació política. Pijoan creu, com Rovira i Virgili <strong>de</strong>u anys <strong>de</strong>sprés, que la<br />
confrontació i<strong>de</strong>ològica interna a Catalunya no serà un problema que fragmenti el<br />
catalanisme, sinó més aviat un factor educador <strong>de</strong> la societat, que s’haurà d’habituar a<br />
obrir espais dialèctics <strong>de</strong> <strong>de</strong>bat. Però aquesta i<strong>de</strong>a la va concebre Pijoan abans que<br />
s’unissin les forces nacionalistes durant el cicle <strong>de</strong> Solidaritat Catalana, recolzant la<br />
política <strong>de</strong> la Lliga Regionalista, nascuda l’any 1901. També com Rovira i Virgili (al seu<br />
llibre La Nacionalització <strong>de</strong> Catalunya, <strong>de</strong> 1914), Pijoan insisteix en la necessitat <strong>de</strong><br />
vetebrar un sistema educatiu en català paral·lel a l’espanyol.<br />
Les primeres exterioritzacions <strong>de</strong> Solidaritat Catalana daten <strong>de</strong> 1906, i les<br />
primeres eleccions on va concórrer aquesta aliança <strong>de</strong> regionalistes <strong>de</strong> la Lliga, la Unió<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
136
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
Republicana <strong>de</strong> Salmerón, els nacionalistes republicans d’El Poble Català, els fe<strong>de</strong>rals,<br />
els carlins i els integristes, <strong>de</strong> l’any següent. Fins les seves escissions produï<strong>de</strong>s per una<br />
divisió lògica entre el catalanisme conservador i oficialista i les forces republicanes, el<br />
catalanisme polític es va presentar a sí mateix com un moviment unitari <strong>de</strong> concentració<br />
nacional, plural i interclassista. Acabat el cicle solidari, una conseqüència més <strong>de</strong>ls fets<br />
<strong>de</strong> la Setmana Tràgica, es va fer massa evi<strong>de</strong>nt que la Lliga Regionalista era el projecte<br />
nacionalista d’una part <strong>de</strong>l poble <strong>de</strong> Catalunya, d’una part hegemònica però no<br />
representativa <strong>de</strong> la totalitat social. Això pot explicar les acusacions <strong>de</strong> Pijoan en els seus<br />
textos <strong>de</strong>ls anys vint: la cúpula cultural catalana és burgesa i retrògrada, conservadora<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls seus fonaments, i per aquesta raó es veuen forçats a abandonar Catalunya els<br />
pioners, els avançats, els avantguardistes i els revolucionaris que no hi troben espai i<br />
senten que s’ofeguen. És el moment en què escriu, a La Veu <strong>de</strong> Catalunya (23-10-1909),<br />
que “no serem grans, ni feliços si la pàtria sencera no fa una gran revolada”. No fa falta<br />
aclarir que s’està referint a la pàtria catalana. El canvi, doncs, s’ha efectuat: ja no només<br />
cal purgar els efectes <strong>de</strong>vastadors <strong>de</strong> la nefasta política espanyola, sinó també la manca<br />
<strong>de</strong> <strong>de</strong>bat i d’esperit aventurer <strong>de</strong>l propi ésser interior català.<br />
Bibliografia:<br />
BLASCO I BARDAS, Anna Maria, Joan Maragall i Josep Pijoan. Edició i<br />
estudi <strong>de</strong> l’epistolari. Barcelona, Publicacions <strong>de</strong> l’Abadia <strong>de</strong><br />
Montserrat, 1992.<br />
CACHO VIU, Vicente, “Josep Pijoan y la Institución Libre <strong>de</strong> Enseñanza”,<br />
Ínsula, XXX, Núm.344-345, julio-agosto <strong>de</strong> 1975.<br />
CALVET, Agustí, Tots el camins duen a Roma, Barcelona, Aedos, 1958.<br />
CASTELLANOS, Jordi, “Josep Pijoan i els orígens <strong>de</strong>l Noucentisme”, Els<br />
Marges, Núm.14, 1978, pp.31-49.<br />
_, “Dotze cartes <strong>de</strong> Josep Pijoan a Raimon Casellas, Miscel·lània a R. Aramon i<br />
Serra, vol.III, Estudis Universitaris Catalans, 1983, pp.43-59.<br />
CIRICI PELLICER, Alexandre, “Josep Pijoan”, Serra d’Or, año V, núm. 8-9,<br />
Agost-Setembre, 1963.<br />
GÓMEZ DE BAQUERO, E., “Dos retratos <strong>de</strong> Pijoan, su Maragall y su Giner”, El<br />
Sol, 30-11-1927.<br />
JARDÍ, Enric, Tres diguem-ne <strong>de</strong>sarrelats. Pijoan – Ors – Gaziel,<br />
Barcelona, Selecta, 1966.<br />
_, Pijoan. Gent Nostra. Barcelona: Edicions <strong>de</strong> Nou Art Thor, 1983.<br />
MARAGALL NOBLE, Jordi, Record <strong>de</strong> Josep Pijoan. Barcelona, Reial<br />
Acadèmia <strong>de</strong> Bones Lletres <strong>de</strong> Barcelona, 1997.<br />
PIJOAN, Josep, La lluita per la cultura, Barcelona, Edicions 62, 1968<br />
(Edició d’Enric Jardí).<br />
_, L’obra nova, Barcelona, Establiment Litotipogràfic <strong>de</strong> Salvat Editors,<br />
1928.<br />
_, El meu Don Joan Maragall, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1927.<br />
_, Mi Don Francisco Giner (1906 – 1910), San José <strong>de</strong> Costa Rica,<br />
Repertorio Americano, 1927.<br />
_, Política i cultura. Barcelona: Edicions <strong>de</strong> la Magrana/Diputació <strong>de</strong><br />
Barcelona/Biblioteca <strong>de</strong>ls Clàssics <strong>de</strong>l Nacionalisme Catalá, 1990 (Edició<br />
<strong>de</strong> Jordi Castellanos).<br />
PLA, Josep, “Vida i miracles <strong>de</strong> Josep Pijoan”, Tres biografies, Barcelona,<br />
Destino, 1968.<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
137
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
ROVIRA I VIRGILI, La nacionalització <strong>de</strong> Catalunya, Barcelona, Base, 2009.<br />
RUBIÓ, Jordi, “L’Escola Espanyola a Roma” , La Veu <strong>de</strong> Catalunya, Any XX,<br />
Núm. 3992, 16 <strong>de</strong> juny <strong>de</strong> 1910.<br />
TRIADÚ, Joan, “El cas Josep Pijoan”, Serra d’Or, Núm.11, novembre <strong>de</strong> 1963,<br />
p.28.<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
138
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Andreu Navarra<br />
Josep Pijoan i el naixement… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
139
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia. La entrada <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja<br />
en el PSUC<br />
Giaime Pala (Centro <strong>de</strong> Estudios sobre Movimientos Sociales-UPF)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Segons els records i testimonis <strong>de</strong> molts antics comunistes, un <strong>de</strong>ls fets que van marcar la<br />
trajectòria clan<strong>de</strong>stina <strong>de</strong>l Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya (PSUC) va ser la incorporació a les<br />
seves files <strong>de</strong>l nucli d'activistes proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> l'Organització Comunista d'Espanya (Ban<strong>de</strong>ra Roja) a<br />
1974. Un es<strong>de</strong>veniment que en opinió d'aquells, va alterar els equilibris interns <strong>de</strong>l partit i va representar<br />
un factor, d'entre molts, que expliquen la crisi <strong>de</strong>l PSUC en els anys <strong>de</strong> la transició a la <strong>de</strong>mocràcia.<br />
Aquest article és analitzar tot el procés d'entrada <strong>de</strong>l grup <strong>de</strong> "Ban<strong>de</strong>ra Roja" al PSUC, <strong>de</strong>scriure el<br />
contingut <strong>de</strong> les negociacions entre les direccions d'ambdues organitzacions i avaluar l'impacte que<br />
realment va tenir en la militància comunista.<br />
Según los recuerdos y testimonios <strong>de</strong> muchos antiguos comunistas, uno <strong>de</strong> los hechos que<br />
marcaron la trayectoria clan<strong>de</strong>stina <strong>de</strong>l Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya (PSUC) fue la<br />
incorporación en sus filas <strong>de</strong>l núcleo <strong>de</strong> activistas proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> la Organización Comunista <strong>de</strong> España<br />
(Ban<strong>de</strong>ra Roja) en 1974. Un acontecimiento que en opinión <strong>de</strong> aquellos, alteró los equilibrios internos <strong>de</strong>l<br />
partido y representó un factor, <strong>de</strong> entre muchos, que explican la crisis <strong>de</strong>l PSUC en los años <strong>de</strong> la<br />
transición a la <strong>de</strong>mocracia. El presente artículo tiene como objetivo analizar todo el proceso <strong>de</strong> entrada <strong>de</strong>l<br />
grupo <strong>de</strong> “Ban<strong>de</strong>ra Roja” en el PSUC, <strong>de</strong>scribir el contenido <strong>de</strong> las negociaciones entre las direcciones <strong>de</strong><br />
ambas organizaciones y evaluar el impacto que realmente tuvo en la militancia comunista.<br />
As many former Communists recall and explain, one of the events which marked the clan<strong>de</strong>stine<br />
path of the Unified Socialist Party of Catalonia (Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya) was the 1974<br />
incorporation into its ranks of core activists from the Communist Organization of Spain-Red Flag<br />
(Organización Comunista <strong>de</strong> España-Ban<strong>de</strong>ra Roja), also known as “Ban<strong>de</strong>ra Roja” (“Red Flag”).<br />
According to these communists, this event altered the internal balance of the PSUC and was one of many<br />
factors behind the crisis the party experienced during the transition to <strong>de</strong>mocracy. This paper aims to<br />
analyse the process of the integration of the "Red Flag" group into the PSUC, to <strong>de</strong>scribe the negotiations<br />
between the lea<strong>de</strong>rs of both organisations and to assess the actual impact this incorporation had within the<br />
communist militancy<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya, Organización Comunista <strong>de</strong> España (Ban<strong>de</strong>ra Roja), Ban<strong>de</strong>ra Roja<br />
<strong>de</strong> Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura<br />
Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya, Organización Comunista <strong>de</strong> España (Ban<strong>de</strong>ra Roja), Ban<strong>de</strong>ra Roja<br />
<strong>de</strong> Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura<br />
Partit Socialista Unificat <strong>de</strong> Catalunya, Organización Comunista <strong>de</strong> España (Ban<strong>de</strong>ra Roja), Ban<strong>de</strong>ra Roja<br />
<strong>de</strong> Catalunya, Gregorio López Raimundo, Jordi Solé Tura.<br />
Uno <strong>de</strong> los hechos que más marcaron la trayectoria <strong>de</strong>l Partit Socialista Unificat<br />
<strong>de</strong> Catalunya (PSUC) en los años <strong>de</strong> la clan<strong>de</strong>stinidad fue el ingreso en sus filas <strong>de</strong> la<br />
Organización Comunista <strong>de</strong> España (Ban<strong>de</strong>ra Roja) en 19741. O, al menos, ésta es la<br />
1 A partir <strong>de</strong> ahora, para referirnos a la Organización Comunista <strong>de</strong> España (Ban<strong>de</strong>ra Roja) utilizaremos<br />
indistintamente las siglas “OCE(BR)” y “BR”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
140
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
convicción <strong>de</strong> muchos <strong>de</strong> los antiguos comunistas entrevistados por la Fundació<br />
“Cipriano García”, quienes llegan a achacar a esta sigla la responsabilidad <strong>de</strong> los<br />
problemas internos que caracterizaron la vida <strong>de</strong>l PSUC hasta su implosión en el año<br />
1982. En este sentido, el retrato que ofrecen <strong>de</strong> los llamados “ban<strong>de</strong>ras” es casi siempre<br />
el mismo: el <strong>de</strong> un núcleo <strong>de</strong> activistas que pidió la entrada en el PSUC pero que no se<br />
disolvió en él, sino que, oficiosamente, operó unido y entre bastidores para condicionar<br />
tanto el rumbo i<strong>de</strong>ológico <strong>de</strong>l partido como su política institucional y <strong>de</strong> masas. En<br />
<strong>de</strong>finitiva, un grupo <strong>de</strong> presión, un partido <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l partido, un “lobby” alineado que<br />
supo copar muchos <strong>de</strong> los puestos <strong>de</strong> dirección para sus objetivos políticos. Una imagen<br />
que parece haberse consolidado incluso más allá <strong>de</strong> los ámbitos <strong>de</strong> la militancia<br />
comunista2.<br />
Admitiendo que la crisis <strong>de</strong>l PSUC es un tema importante <strong>de</strong> cara a un<br />
conocimiento más exhaustivo <strong>de</strong> la historia <strong>de</strong> Cataluña en los años <strong>de</strong> la transición a la<br />
<strong>de</strong>mocracia, y que sobre él sabemos todavía poco, conviene volver sobre la entrada <strong>de</strong> la<br />
OCE (BR) en el PSUC y evaluar su impacto. Para hacer ésto, no sólo tendremos<br />
presente el punto <strong>de</strong> vista <strong>de</strong> los comunistas catalanes, sino también el <strong>de</strong> la OCE (BR).<br />
El asunto fue cosa <strong>de</strong> dos y como tal hay que tratarlo.<br />
1. La relación entre el PSUC y la OCE(BR) antes <strong>de</strong> 1974<br />
Po<strong>de</strong>mos empezar esta historia recordando someramente el origen <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra<br />
Roja. Éste fue la Unión <strong>de</strong> Estudiantes Revolucionarios (UER), una escisión estudiantil<br />
<strong>de</strong> 1968 <strong>de</strong>l grupo “Unidad” salido <strong>de</strong>l PSUC en 1967, que adquirió una buena<br />
implantación en las faculta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Derecho y Ciencias Económicas <strong>de</strong> la Universidad <strong>de</strong><br />
Barcelona y que pronto entró en contacto con los dos ex-miembros <strong>de</strong>l PSUC<br />
expulsados por “claudinistas” en 1964, Jordi Solé Tura y Jordi Borja, para dar vida a la<br />
revista “Ban<strong>de</strong>ra Roja”3. Alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> los <strong>de</strong>bates planteados en este órgano <strong>de</strong><br />
discusión i<strong>de</strong>ológica y <strong>de</strong>l crecimiento que experimentó en zonas como el Baix<br />
Llobregat y el Vallés Oriental, la UER tomó la <strong>de</strong>cisión <strong>de</strong> constituirse en organización<br />
política a mediados <strong>de</strong> 1969 bajo la sigla OCE(BR), con ramificaciones en el resto <strong>de</strong><br />
España y con contactos internacionales con la extrema izquierda italiana (“Lotta<br />
Continua”, “Avanguardia Operaia”, “Collettivo Lenin”) y el Partie Socialiste Unifié <strong>de</strong><br />
Michel Rocard4.<br />
En lo que se refiere a la i<strong>de</strong>ología -y ateniéndonos a la lectura <strong>de</strong> su propaganda-<br />
nos parece que el elemento más <strong>de</strong>stacado <strong>de</strong> la OCE (BR) sea un cierto eclecticismo<br />
muy propio <strong>de</strong>l izquierdismo surgido a raíz <strong>de</strong>l Mayo Francés. Lejos <strong>de</strong> tener como<br />
referente i<strong>de</strong>ológico a Gramsci5, este grupo se caracterizaba por una mezcla i<strong>de</strong>ológica<br />
hecha <strong>de</strong> maoísmo, althusserismo, poulantzismo y elementos <strong>de</strong> socialismo libertario. En<br />
el terreno <strong>de</strong> la práctica, todo ello se transformaba en una especie <strong>de</strong> socialismo<br />
autogestionario aplicado en algunos sectores <strong>de</strong> la sociedad urbana catalana como los<br />
2 Al respecto, es sintomático el retrato <strong>de</strong>l grupo <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja ofrecido por el periodista conservador<br />
Francesc-Marc Álvaro en su Els assassins <strong>de</strong> Franco. Un judici particular <strong>de</strong>l franquisme i <strong>de</strong>ls que van<br />
<strong>de</strong>ixar-lo morir al llit, Barcelona, La Esfera <strong>de</strong>ls llibres, 2005.<br />
3 Véase la voz “Ban<strong>de</strong>ra Roja”, en MOLAS, Isidre (ed.), Diccionari <strong>de</strong>ls partits polítics <strong>de</strong> Catalunya.<br />
Segle XX, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2000, pp. 15-16.<br />
4 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista. Memòries, Barcelona, Edicions 62, 1999, p. 307.<br />
5 Ibíd., pág. 318. Aunque fue Solé Tura el primer traductor en España <strong>de</strong> Gramsci (recor<strong>de</strong>mos la<br />
antología Literatura y Cultura <strong>de</strong> 1965), es difícil rastrear la influencia <strong>de</strong>l pensador sardo en las<br />
publicaciones <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
141
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
barrios y los centros <strong>de</strong> formación: en efecto, las mayores fuerzas <strong>de</strong> BR se encontraban<br />
en las asociaciones <strong>de</strong> vecinos, en los sectores <strong>de</strong> la enseñanza y en la universidad,<br />
don<strong>de</strong>, en 1974, contaba ya con un número <strong>de</strong> militantes parecido al <strong>de</strong>l PSUC, fruto <strong>de</strong><br />
algunas intuiciones estratégicas muy interesantes. Por ejemplo, <strong>de</strong> la mano <strong>de</strong> Jordi<br />
Borja, la (OCE)BR fue la primera en enten<strong>de</strong>r en su totalidad la importancia <strong>de</strong>l espacio<br />
urbano -el barrio- como teatro <strong>de</strong> lucha y <strong>de</strong> reivindicaciones para una mayor calidad <strong>de</strong><br />
vida, y <strong>de</strong> las Asociaciones <strong>de</strong> Vecinos como instrumentos <strong>de</strong> su cogestión <strong>de</strong>mocrática<br />
y asamblearia <strong>de</strong> la ciudad, “como interlocutores <strong>de</strong>l Estado frente al cual son portavoces<br />
<strong>de</strong> resistencia y <strong>de</strong>mandas permanentes6”. Asimismo, la presencia en sus filas <strong>de</strong><br />
Alfonso Carlos Comín y Juan García Nieto le facilitaba la penetración en aquellos<br />
grupos católicos que, como Cristianos por el Socialismo, trabajaban <strong>de</strong>s<strong>de</strong> abajo para<br />
una transformación radical, y en clave cristiana, <strong>de</strong> la sociedad. Se trataba, pues, <strong>de</strong> un<br />
grupo que maniobraba en terrenos todavía poco pisados, al menos en 1970-1971, por el<br />
PSUC. Pero hay que recordar que la OCE(BR) llevó su batalla también en el sector<br />
obrero, aprovechando la crisis que pa<strong>de</strong>cieron las Comisiones Obreras en 1968-1970 por<br />
la disolución en 1970 <strong>de</strong>l Front Obrer <strong>de</strong> Catalunya, formando sus propias<br />
“Comisiones”, esto es, una “Coordinadora <strong>de</strong> Sectores <strong>de</strong> Comisiones Obreras”, que, a<br />
diferencia <strong>de</strong> la Comissió Obrera Nacional <strong>de</strong> Catalunya (CONC) controlada por el<br />
PSUC, no fue estructurada por industrias sino por zonas territoriales, lo que le confería<br />
un cariz más clan<strong>de</strong>stino respecto a una CONC con carácter abierto.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, la OCE(BR) era una organización política con vocación “total”, es<br />
<strong>de</strong>cir pensada para presentar a la sociedad civil un discurso alternativo y <strong>de</strong> oposición<br />
completo, diversificado y lo más adherente posible a las distintas realida<strong>de</strong>s sociales,<br />
culturales y laborales <strong>de</strong>l país. Exactamente como los comunistas catalanes.<br />
Pero ¿qué tipo <strong>de</strong> relación se estableció entre la OCE(BR) y el PSUC antes <strong>de</strong><br />
1974? De hacer caso a las memorias <strong>de</strong> los protagonistas, diríamos que ninguna. En<br />
efecto, afirma Solé Tura: “A mitjans <strong>de</strong> 1974 van començar les troba<strong>de</strong>s amb la direcció<br />
<strong>de</strong>l PSUC i <strong>de</strong>l PCE per tal <strong>de</strong> veure fins a quin punt era factible o no la integració <strong>de</strong><br />
Ban<strong>de</strong>ra Roja (...) Personalment em va emocionar tornar a veure Gregori López<br />
Raimundo i Miquel Núñez. De fet, amb Miquel havia mantigut contactes quan va sortir<br />
<strong>de</strong> la presó (), pero l’havia perdut <strong>de</strong><br />
vista quan va tornar a passar a la clan<strong>de</strong>stinitat (). I amb Gregori el contacte encara era més difícil perquè va mantenir una<br />
clan<strong>de</strong>stinitat estricta fins al darrer moment7”. Hablando <strong>de</strong>l ingreso <strong>de</strong> BR, Miguel<br />
Núñez parece sugerir lo mismo que Solé al escribir que “conocía la organización <strong>de</strong><br />
Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Cataluña y a no pocos <strong>de</strong> sus dirigentes y militantes por los informes <strong>de</strong><br />
nuestros camaradas8”.<br />
No es cierto que los contactos entre las dos direcciones comenzaron en 1974 y<br />
que Solé Tura perdió el contacto con Núñez y el resto <strong>de</strong> la cúpula <strong>de</strong>l PSUC durante los<br />
primeros cuatro años <strong>de</strong> los setenta. En realidad, las dos direcciones se aproximaron ya a<br />
partir <strong>de</strong> 1970, como revela una carta <strong>de</strong> Núñez <strong>de</strong>l 7 <strong>de</strong> marzo: “esta semana tuve una<br />
nueva entrevista con Solé Tura que se muestra muy dispuesto a la colaboración con<br />
6<br />
BORJA, Jordi, Qué son las Asociaciones <strong>de</strong> Vecinos, Barcelona, La Gaya Ciencia, 1977, pág. 20.<br />
7<br />
SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, pág. 345.<br />
8<br />
NÚÑEZ, Miguel, La revolución y el <strong>de</strong>seo, Barcelona, Península/Atalaya, 2002, p. 307. El subrayado es<br />
nuestro.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
142
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
nosotros, y según él, una parte, la principal, <strong>de</strong> las gentes más caracterizada <strong>de</strong> B.R.9”.<br />
Por lo tanto, no era la primera reunión bilateral que se celebraba entre Núñez y Solé-<br />
Tura y, puesto que este último se mostraba “dispuesto a la colaboración”, es probable<br />
que la dirección <strong>de</strong>l PSUC le hubiese avanzado algún tipo <strong>de</strong> acercamiento político que<br />
<strong>de</strong>sgraciadamente no po<strong>de</strong>mos profundizar. Los contactos prosiguieron y es evi<strong>de</strong>nte la<br />
voluntad <strong>de</strong> los comunistas <strong>de</strong> conocer más a fondo la estructura y el carácter <strong>de</strong> la<br />
nueva formación política en una segunda reunión posterior: “se ha tenido una entrevista<br />
con el grupo <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja. Por ellos estaban Solé-Tura y otro no conocido; por<br />
nuestra parte J. () y Saltor (). Al parecer Julià<br />
no ha salido muy satisfecho <strong>de</strong> esta reunión. Le he visto muy in<strong>de</strong>ciso, pero seguramente<br />
será más explícito en la futura reunión <strong>de</strong>l núcleo. La impresión que me ha dado es que<br />
este grupo <strong>de</strong> B.R. es una cosa <strong>de</strong> ex-militantes <strong>de</strong>l Partido que se han agrupado. En fin,<br />
ya veremos10”. Como vemos, la actitud <strong>de</strong> Núñez es reticente y en parte <strong>de</strong>sconfiada: se<br />
trataba <strong>de</strong> otro grupo <strong>de</strong> “ex” que se agrupaba con un objetivo <strong>de</strong> revancha respecto a la<br />
“casa madre”. Y sin embargo, las conversaciones <strong>de</strong>bían <strong>de</strong> proseguir porque así lo<br />
quería la dirección <strong>de</strong> París, en concreto López Raimundo: “me parece justo que se<br />
prosigan los contactos con los amigos <strong>de</strong> B.R. pese a las dificulta<strong>de</strong>s surgidas en la<br />
reunión <strong>de</strong> C.O. <strong>de</strong> Barcelona a que se refiere Llobregat () en una <strong>de</strong><br />
sus cartas11”. Las “dificulta<strong>de</strong>s” <strong>de</strong> las que hablaba García no eran otra cosa que los<br />
conflictos y discusiones que se daban entre los Sectores <strong>de</strong> CC.OO. y la Comisiones<br />
Obreras <strong>de</strong> la CONC, que exacerbaban los ánimos <strong>de</strong> más <strong>de</strong> un camarada.<br />
En otra carta en la que informaba <strong>de</strong> una tercera reunión, Núñez sacaba unas<br />
conclusiones muy interesantes sobre el comportamiento <strong>de</strong> los dirigentes <strong>de</strong> BR y su<br />
manera <strong>de</strong> relacionarse con el PSUC: “también nos hemos visto Julià y yo con los tres,<br />
al parecer, principales <strong>de</strong> B.R., Alfonso Carlos Comín, Jordi Borja y Jordi Solé-Tura, <strong>de</strong><br />
la que según he sabido luego dicen haber quedado muy contentos. Nosotros no tanto,<br />
pues la práctica <strong>de</strong>muestra la dificultad para tratar con gentes, a la hora <strong>de</strong> discutir, que<br />
parecen hablar <strong>de</strong>s<strong>de</strong> <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l Partido con un sentido <strong>de</strong> crítica interna, como si fuesen<br />
una fracción legalizada <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l Partido12”.<br />
La frase <strong>de</strong> Núñez “parecen hablar <strong>de</strong>s<strong>de</strong> <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l Partido con un sentido <strong>de</strong><br />
crítica interna, como si fuesen una fracción legalizada <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l Partido” señalaba uno<br />
<strong>de</strong> los rasgos quizá más característicos <strong>de</strong> este grupo: un hipercriticismo <strong>de</strong> izquierdas<br />
que, en el fondo, <strong>de</strong>notaba un cierto complejo <strong>de</strong> subalternidad. Porque sobre todo la<br />
teoría <strong>de</strong> la OCE(BR) venía confeccionada frecuentemente con arreglo a lo que hacía y<br />
postulaba el PSU <strong>de</strong> Catalunya. Si éste organizaba una Comissió Obrera Nacional <strong>de</strong><br />
Catalunya <strong>de</strong> carácter abierto y articulada por industrias, la OCE(BR) creaba una<br />
Coordinadora <strong>de</strong> Sectores <strong>de</strong> CC.OO. con vocación clan<strong>de</strong>stina y estructurada por zonas<br />
y ramas; si el PSUC se hacendaba en la articulación <strong>de</strong> una política unitaria fuerte e<br />
incluyente, la OCE(BR) afirmaba que “El pacto por la libertad y los acuerdos <strong>de</strong> la<br />
Asamblea <strong>de</strong> Cataluña no favorecen en nada la neutralización <strong>de</strong> las clases medias13”; y<br />
si el primero se veía envuelto en un difícil encaje <strong>de</strong> bolillos para salir con cautela <strong>de</strong> la<br />
órbita <strong>de</strong> la URSS, los ban<strong>de</strong>ras contestaban que eso daba igual, porque lo<br />
9<br />
Archivo Histórico <strong>de</strong>l Partido Comunista <strong>de</strong> España (en a<strong>de</strong>lante “AHPCE”), Fondo PSUC, caja 59,<br />
“Carta <strong>de</strong> Saltor”, 7/3/70.<br />
10<br />
AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Saltor”, 6/6/70<br />
11<br />
AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Martín”, 11/6/70.<br />
12<br />
AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Saltor”, 13/6/70.<br />
13<br />
Boletín comunista (Boletín <strong>de</strong> carácter interno <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja), n. 10, marzo <strong>de</strong> 1972, p. 2.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
143
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
verda<strong>de</strong>ramente difícil <strong>de</strong> creer era “la ridiculización () <strong>de</strong> las<br />
experiencias revolucionarias <strong>de</strong>l proletariado chino, o bien <strong>de</strong> sus aportaciones14”.<br />
Todos ejemplos que confirmarían lo que Borja <strong>de</strong>finió en 1981 como el “complex<br />
d’Edip () amb el PCE-PSUC15”.<br />
“El Partido” era algo así como la gran obsesión política <strong>de</strong> esta organización que<br />
no cejó hasta finales <strong>de</strong> 1973 <strong>de</strong> atacar en su prensa a su supuesta “<strong>de</strong>rechización”. El<br />
número 14 <strong>de</strong> “Ban<strong>de</strong>ra Roja” <strong>de</strong>dicado al “revisionismo pactista” <strong>de</strong>l PCE/PSUC fue la<br />
crítica más extensa, articulada y feroz que hubiese recibido jamás el partido en la<br />
clan<strong>de</strong>stinidad por otra fuerza <strong>de</strong> izquierda. Una especie <strong>de</strong> vivisección política sin<br />
anestesia que, en opinión <strong>de</strong>l PSUC, se contra<strong>de</strong>cía con la práctica política <strong>de</strong> esta<br />
organización: en la correspon<strong>de</strong>ncia interna <strong>de</strong>l partido se daba continua constancia <strong>de</strong><br />
los encarnizados choques que los militantes mantenían con los bierristas en la<br />
universidad, en el movimiento obrero y en los barrios. Las iniciativas comunistas y <strong>de</strong> la<br />
CONC venían repetidamente boicoteadas por BR para hacerlas fracasar y poner <strong>de</strong><br />
manifiesto su incapacidad para dirigir la lucha. Como afirmaba un cargo <strong>de</strong>l PSUC en el<br />
III Congreso <strong>de</strong> 1973 “da a B.R. el calificativo <strong>de</strong> enemigos. Que han nacido para<br />
combatir al Partido y a CC.OO.; llevan una lucha sin cuartel contra la SIEMENS,<br />
dirigida a reventar la lucha para que nos <strong>de</strong>sprestigiemos y luego aprovecharse ellos16”.<br />
No era una opinión aislada y el Comité Ejecutivo estaba al tanto <strong>de</strong>l rechazo que<br />
provocaba en las filas <strong>de</strong>l partido la OCE(BR). Y sin embargo, éste se negó a secundar la<br />
rabia <strong>de</strong> muchos <strong>de</strong>legados. Al contrario, en su informe López Raimundo les respondió<br />
entreabriendo la puerta <strong>de</strong>l partido a los grupos <strong>de</strong> la extrema izquierda: “El PSU<br />
proclama su disposición a facilitar la reincorporación a sus filas <strong>de</strong> los que en uno u otro<br />
momento les <strong>de</strong>jaron pensando erróneamente que podían constituir o reforzar otro<br />
partido más útil para encabezar la lucha por el socialismo (…) El PSU no <strong>de</strong>scarta que el<br />
proceso <strong>de</strong> acumulación <strong>de</strong> fuerzas pueda aconsejar en el futuro su fusión con otro o con<br />
otros partidos socialistas, <strong>de</strong> don<strong>de</strong> extrae una nueva razón para propiciar <strong>de</strong>s<strong>de</strong> ahora la<br />
colaboración y el entendimiento entre todos los socialistas17”.<br />
Con proclamar una “disposición a facilitar la reincorporación a sus filas” y con<br />
no <strong>de</strong>scartar “que el proceso <strong>de</strong> acumulación <strong>de</strong> fuerzas pueda aconsejar en el futuro su<br />
fusión con otro o con otros partidos socialistas” la dirección no quería asegurarse un<br />
cheque un blanco para futuras incorporaciones. Más bien apuntaba a una situación que<br />
podía producirse y que no rechazaba <strong>de</strong> antemano. Con estas intenciones, López<br />
Raimundo salió al paso <strong>de</strong> las críticas surgidas durante el Congreso y, en su intervención<br />
<strong>de</strong> clausura sobre la discusión <strong>de</strong> su informe, afirmó: “Cierto que el maniobrismo<br />
oportunista <strong>de</strong> algunos miembros <strong>de</strong> este grupo pue<strong>de</strong> hacer per<strong>de</strong>r los estribos a<br />
cualquiera y que <strong>de</strong>bemos, cuando haga falta, combatir sus actitu<strong>de</strong>s erróneas. Pero B.R.<br />
como grupo, así como los <strong>de</strong>más grupos clan<strong>de</strong>stinos que se enfrentan al régimen y están<br />
por el socialismo, no son nuestros enemigos sino nuestros aliados, con los que tenemos<br />
que enten<strong>de</strong>rnos <strong>de</strong>ntro y fuera <strong>de</strong> C.O. para luchar hoy con vistas a los combates <strong>de</strong><br />
mañana. E. tiene sin embargo razón cuando plantea que la unidad <strong>de</strong>l movimiento obrero<br />
14<br />
Ibíd., p. 9.<br />
15<br />
BORJA, Jordi, “1969-1974: presó, Ban<strong>de</strong>ra Roja, PSUC”, en Taula <strong>de</strong> canvi, extra número 3 <strong>de</strong>dicado a<br />
Alfonso Carlos Comín, junio <strong>de</strong> 1981, p. 61.<br />
16<br />
Arxiu Nacional <strong>de</strong> Catalunya (en a<strong>de</strong>lante “ANC”), Fondo PSUC, n. 21, “Resum i anotacions <strong>de</strong>ls<br />
<strong>de</strong>legats en els plenaris <strong>de</strong>l III Congrés”, 1973.<br />
17<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 18, “Informe <strong>de</strong>l Comité Central presentado por Gregorio López Raimundo. III<br />
Congrés <strong>de</strong>l PSUC”, enero <strong>de</strong> 1973, p. 47.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
144
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
ha <strong>de</strong> buscarse preferentemente por abajo, prescindiendo <strong>de</strong> la organización en que<br />
militan los trabajadores y <strong>de</strong>l color <strong>de</strong> sus i<strong>de</strong>as políticas18”. La unidad <strong>de</strong>l movimiento<br />
obrero, pues, habría que buscarla “por abajo, prescindiendo <strong>de</strong> la organización en que<br />
militan los trabajadores y <strong>de</strong>l color <strong>de</strong>l sus i<strong>de</strong>as políticas”. En la práctica, el PSUC hará<br />
exactamente lo contrario: la buscará “por arriba”. Fijémonos en estas frases, porque<br />
volveremos a ellas.<br />
Fue precisamente en 1973 cuando se gestó el inicio <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong> la OCE (BR)<br />
que llevará a una parte muy numerosa <strong>de</strong> ella a pedir el ingreso en el partido comunista<br />
catalán. A falta <strong>de</strong> un estudio -absolutamente necesario- sobre esta organización política,<br />
tenemos que tener presentes, al menos <strong>de</strong> entrada, los motivos explicados por Jordi Solé<br />
Tura en sus memorias.<br />
La ruptura interna <strong>de</strong> la OCE (BR) se concretó en los meses que van <strong>de</strong><br />
septiembre <strong>de</strong> 1973 a abril <strong>de</strong> 1974, sobre el análisis <strong>de</strong> los cuatro episodios que<br />
marcaron aquellos meses tan cargados <strong>de</strong> significados políticos: el trágico final <strong>de</strong>l<br />
experimento socialista <strong>de</strong> Salvador Allen<strong>de</strong> en Chile (septiembre <strong>de</strong> 1973), la muerte<br />
violenta <strong>de</strong> Carrero Blanco (diciembre <strong>de</strong> 1973), la ejecución <strong>de</strong> Salvador Puig Antich<br />
(marzo <strong>de</strong> 1974) y la Revolución <strong>de</strong> los Claveles en Portugal (abril <strong>de</strong> 1974). Estos<br />
acontecimientos supusieron un black-out i<strong>de</strong>ológico en la muy izquierdista OCE (BR).<br />
El franquismo entraba en su fase final, tanto por el “hecho biológico” <strong>de</strong>l dictador como<br />
por la incapacidad <strong>de</strong>l régimen <strong>de</strong> controlar los cambios <strong>de</strong> una sociedad que tendía a<br />
escorarse, cultural y económicamente, hacia la Europa comunitaria. El <strong>de</strong>sfase entre la<br />
evolución <strong>de</strong> la sociedad y la esclerosis <strong>de</strong> las instituciones oficiales se estaban<br />
convirtiendo en una contradicción “cada vegada més insalvable i més negativa pel<br />
país19”. Pero el asesinato <strong>de</strong> Puig Antich y la imposibilidad <strong>de</strong> que en España se<br />
produjera un levantamiento militar <strong>de</strong>mocrático <strong>de</strong>l tipo portugués ponían <strong>de</strong> manifiesto<br />
que el Ejército español y los sectores ultras podían, en un futuro próximo, perpetuarse<br />
recurriendo a una solución á la chilena patrocinada por los EE.UU.20.<br />
La constatación <strong>de</strong> que se acercaban tiempos difíciles e inciertos modificó en los<br />
“ban<strong>de</strong>ras” la percepción <strong>de</strong> lo que tenían que ser y hacer. Se advertía ahora como<br />
necesaria una actividad política dirigida a la unidad <strong>de</strong> las fuerzas antifranquistas y<br />
populares que respaldara y consolidara el cambio político y social, y <strong>de</strong> confluencia con<br />
la organización más potente, el PSUC: “Per tant, a mesura que la nostra acció<br />
augmentava i es diversificava resultava més i més evi<strong>de</strong>nt que hauríem <strong>de</strong> fer una opció<br />
<strong>de</strong>finitiva: la pregunta era si enteníem Ban<strong>de</strong>ra Roja com un partit polític que hauríem <strong>de</strong><br />
crear i <strong>de</strong>senvolupar no solament contra el franquisme sinó també en confrontació amb<br />
les principals forces <strong>de</strong> l’esquerra clan<strong>de</strong>stina, o com un grup que havia impulsat coses i<br />
havia innovat en altres i ara havia <strong>de</strong> posar tot alló al servei d’una acció i d’una<br />
organització més àmplia i, sobretot, unitària21”. La explicación <strong>de</strong> Solé Tura, resumida<br />
aquí, es sustancialmente ésta: conciencia <strong>de</strong> haber representado e interpretado una<br />
política fresca e innovadora y conciencia <strong>de</strong> que el momento histórico indicaba la<br />
obligación <strong>de</strong> sumar antes que restar. Sobre estos dos elementos inició la reflexión y el<br />
<strong>de</strong>bate interno en la OCE (BR). Su relato confirma la imagen <strong>de</strong> unos “ban<strong>de</strong>ras” unidos<br />
y conscientes, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> la misma ruptura con los <strong>de</strong>más compañeros <strong>de</strong> la OCE (BR), <strong>de</strong> la<br />
18 Ibíd., p. 54.<br />
19 SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, p. 319.<br />
20 Ibíd., p. 321.<br />
21 Ibíd., p. 320.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
145
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
necesidad <strong>de</strong> entrar en el PSUC. Asimismo, su reconstrucción quiere transmitir la i<strong>de</strong>a<br />
<strong>de</strong> un grupo maduro y con un valioso trabajo realizado, que no quiso acentuar la<br />
fragmentación cainita <strong>de</strong> la izquierda para poner su capacidad política a disposición al<br />
PSUC <strong>de</strong> cara al final <strong>de</strong>l franquismo y la Transición. Pero es una versión a posteriori,<br />
que no refleja con total exactitud la situación en la que se hallaba la OCE (BR) en 1974.<br />
Como veremos, en realidad fueron los dirigentes más <strong>de</strong>stacados <strong>de</strong> este grupo quienes<br />
más creían en la necesidad <strong>de</strong> entrar en el PSUC frente a unos compañeros confusos y<br />
políticamente <strong>de</strong>smoralizados. A<strong>de</strong>más, su ingreso en el PSUC no fue solamente el<br />
<strong>de</strong>senlace lógico y responsable <strong>de</strong> unos activistas conscientes <strong>de</strong>l momento histórico <strong>de</strong>l<br />
país. Era también la admisión <strong>de</strong> un fracaso: la OCE (BR) no nació y no se <strong>de</strong>sarrolló<br />
sólo para explorar nuevos terrenos <strong>de</strong> lucha o crear “formes més o menys sòli<strong>de</strong>s<br />
d’organització <strong>de</strong> la gent, més enllà <strong>de</strong>ls partits clan<strong>de</strong>stins i <strong>de</strong> les estructures més<br />
formals22”, sino para afirmarse como la fuerza hegemónica <strong>de</strong> la izquierda catalana. En<br />
<strong>de</strong>finitiva, para <strong>de</strong>stronar a un PSUC que, sin embargo, en 1974 los cuadriplicaba en<br />
fuerzas e influencia social. Visto <strong>de</strong>s<strong>de</strong> una óptica leninista (la que profesaba BR), el<br />
objetivo no se había cumplido y cuando esto ocurre es que son la política y la acción<br />
realizadas que resultan incorrectas. Velis nolis, el espacio comunista <strong>de</strong> la Cataluña<br />
<strong>de</strong>mocrática sería coto <strong>de</strong>l PSUC. Los “ban<strong>de</strong>ras” lo habían intuido y tocaron a la puerta<br />
<strong>de</strong>l partido.<br />
2. La entrada<br />
Es ahora que empiezan los apuntes inéditos <strong>de</strong> Miguel Núñez. Notas personales y<br />
<strong>de</strong> varias reuniones que este dirigente apuntó en su trabajo cotidiano y que nos<br />
proporcionan nuevos datos para esclarecer el proceso <strong>de</strong> entrada.<br />
La posición a asumir respecto a la ruptura interna <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> la OCE (BR) y a la<br />
petición <strong>de</strong> los “ban<strong>de</strong>ras” <strong>de</strong> un contacto personal, fue establecida en una reunión <strong>de</strong>l<br />
Comité Ejecutivo no fechada en los apuntes pero casi seguramente celebrada a mediados<br />
<strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1974, es <strong>de</strong>cir, <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> la invitación <strong>de</strong> los BR a sentarse para discutir y<br />
poco antes <strong>de</strong> las reuniones <strong>de</strong>l PSUC con Solé Tura y compañía.<br />
Miguel Núñez conocía los pormenores <strong>de</strong> todo el proceso <strong>de</strong> discusión político<br />
<strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja ya que, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> principios <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1974, había retomado el<br />
contacto con Solé Tura23. Es por eso que la reunión se abrió con una intervención inicial<br />
<strong>de</strong> Núñez explicando la trayectoria <strong>de</strong>l grupo24. Después fue López Raimundo quien<br />
tomó la palabra para ofrecer su punto <strong>de</strong> vista: “La existencia real <strong>de</strong> BR. Después <strong>de</strong>l<br />
Partido, la fuerza más activa en la influencia <strong>de</strong> masas en Barcelona, Bajo Llobregat y<br />
Vallés. ¿Dón<strong>de</strong> está el origen <strong>de</strong> su fuerza? La fuerza <strong>de</strong> BR está más en lo que tiene <strong>de</strong><br />
semejante en nosotros (influencia difusa <strong>de</strong>l Partido que no llenamos<br />
organizativamente). Hemos sembrado (el Partido) muchas posibilida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> lo que ellos<br />
se favorecen. La primera manera <strong>de</strong> combatir a BR está en llevar nuestra política a todas<br />
partes. DONDE NO LLEGAMOS, O NO ACTUAMOS CON ACIERTO, está<br />
creándose la posibilidad <strong>de</strong>l trabajo BR. () sus posiciones no aparecen diferencias<br />
claras <strong>de</strong> las <strong>de</strong>l Partido. Diferenciar la actividad BR. Lo que aparece en cada sitio y sus<br />
formulaciones escritas. Todo lo que sea actividad <strong>de</strong> masas, pese a sus concepciones<br />
22 Ibíd., p. 315.<br />
23 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Nogués a Ángeles (Leonor Bornao)”, 2/2/74.<br />
24 Arxiu Històric <strong>de</strong> la Comissió Obrera Nacional <strong>de</strong> Catalunya (en a<strong>de</strong>lante “AHCONC”), Fondo Centre<br />
<strong>de</strong> Treball i Documentació, apuntes manuscritos <strong>de</strong> Miguel Núñez, “Sobre B.R.”, 1974.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
146
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
reformistas <strong>de</strong> orientación BR, <strong>de</strong>be valorarse. Trabajar con este elemento positivo.<br />
Sobre la base <strong>de</strong> nuestra concepción pluralista: (…) nuestra actitud pluralista (a<br />
diferencia <strong>de</strong> los otros PP.CC.) nos <strong>de</strong>be llevar a la comprensión <strong>de</strong> quienes están por el<br />
socialismo. Las vías, los métodos, etc... terreno polémico necesario. Desarrollar las<br />
posibilida<strong>de</strong>s unitarias25“.<br />
Josep Serra<strong>de</strong>ll se mostraba mucho más escéptico sobre la conveniencia <strong>de</strong><br />
abrirse a los BR: “Problemas <strong>de</strong>l MCI () que<br />
influyen en esto. No tienen i<strong>de</strong>as. No tienen organización. ¿Son activos? Ten<strong>de</strong>ncia a<br />
clan<strong>de</strong>stinizarse26”. Desconfianza compartida por Josep Clariana, para quien los BR<br />
“siguen la política <strong>de</strong> Claudín en lo esencial. Las diferencias continúan27” y por Pere<br />
Ardiaca, quien se preguntaba si BR “¿no aprovecha la inexistencia <strong>de</strong>l PSOE y la<br />
<strong>de</strong>bilidad <strong>de</strong>l MSC? ¿No es, con fraseología comunista, la posición social<strong>de</strong>mócrata la<br />
que pue<strong>de</strong> darles perspectiva?28”. Tampoco Joaquim Sempere veía claro la trayectoria<br />
<strong>de</strong> BR, cuya política <strong>de</strong>notaba un “recado típico <strong>de</strong>l izquierdismo29”.<br />
Distinta era la posición <strong>de</strong> Cipriano García -entonces responsable <strong>de</strong> las<br />
Comisiones Obreras en toda España <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> la famosa caída <strong>de</strong> 1972 <strong>de</strong> Marcelino<br />
Camacho y <strong>de</strong>más dirigentes <strong>de</strong> Comisiones en Pozuelo <strong>de</strong> Alarcón- para quien había<br />
llegado la hora <strong>de</strong> recomponer la unidad <strong>de</strong>l movimiento obrero organizado suturando el<br />
corte entre las bierristas CC.OO. (Sectores) y la Comissió Obrera Nacional <strong>de</strong> Catalunya<br />
y la Comissió Obrera Local <strong>de</strong> Barcelona, controladas por el partido: “No subestimar la<br />
organización real <strong>de</strong> BR, su influencia. El Partido <strong>de</strong>be cuidar el avance unitario sin<br />
partidismo sectario. En CCOO (Sectores) hay gentes que realmente influyen. Tienen<br />
ten<strong>de</strong>ncias a clan<strong>de</strong>stinizarse (también nosotros). La justeza <strong>de</strong> nuestras posiciones nos<br />
permite trabajar unitariamente con BR en los diferentes niveles. Ha llegado el momento<br />
<strong>de</strong> abrir la discusión () CCOO (sectores) y CONC-COLB. La COLB () no cubre, como no cubre la CONC, el planteamiento<br />
a<strong>de</strong>cuado y la realización () unidad <strong>de</strong>l movimiento obrero30”.<br />
También Antoni Gutiérrez Díaz se pronunció a favor <strong>de</strong> una aproximación<br />
política aunque subordinándola a la capacidad <strong>de</strong>l partido <strong>de</strong> atraerlos a sus posiciones<br />
en lo que se refería a la política unitaria: “No poner por <strong>de</strong>lante problemas superficiales:<br />
(buscar el) CENTRO DE GRAVEDAD. Un núcleo con pretensión organizativa. Se<br />
reclama ser un grupo comunista. Concepción estratégica opuesta a la nuestra. PUES<br />
ESTO ES ESENCIAL, y lo hacen con cierto nivel y constancia. Vocación unitaria<br />
nuestra, pero tenemos una concepción estratégica opuesta, lo que no <strong>de</strong>bemos olvidar, a<br />
la vez que tenemos actitu<strong>de</strong>s unitarias en lo concreto. ELLOS DEFIENDEN UNA<br />
POLÍTICA DE MASAS: () Nuestro trabajo en el or<strong>de</strong>n táctico, pese a las<br />
dificulta<strong>de</strong>s que tendremos. () Don<strong>de</strong> los BR son menos izquierdistas.<br />
EXPLICAR terreno unitario para realizar la política <strong>de</strong> masas (aunque <strong>de</strong>fiendan<br />
actitu<strong>de</strong>s claudinistizantes). Invitamos a una política <strong>de</strong> masas y (en sus concepciones<br />
ligarlos a la estrategia que les guía) ellos también. Ellos <strong>de</strong>fien<strong>de</strong>n liberta<strong>de</strong>s políticas<br />
(aunque hablan <strong>de</strong> República o no aceptan programa Asamblea <strong>de</strong> Cataluña). La lucha<br />
25 Ibíd.<br />
26 Ibíd. “Nogués” (Gregorio López Raimundo). Los nombres <strong>de</strong> guerra figuran en los apuntes <strong>de</strong> Núñez.<br />
27 Ibíd. “Miró” (Josep Serra<strong>de</strong>ll).<br />
28 Ibíd. “Josep” (Josep Clariana).<br />
29 Ibíd. “Ernest” (Joaquim Sempere).<br />
30 Ibíd. “Llobregat” (Cipriano García).<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
147
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
por las liberta<strong>de</strong>s políticas. Liberta<strong>de</strong>s nacionales (aunque no quieran hablar <strong>de</strong> Estatuto<br />
1932). Otra posibilidad. Nuestro esfuerzo () esclarecimiento político31”.<br />
Finalmente, las conclusiones <strong>de</strong> López Raimundo sancionaron la voluntad <strong>de</strong> facilitar un<br />
encuentro con los <strong>de</strong> BR con vista a su posible incorporación: “Hacer un material:<br />
<strong>de</strong>sarrollar, aplicando a BR, la línea trazada por el III Congreso: a) Explicación inicial<br />
sobre BR, polemizando con las concepciones básicas y facilitando las bases, actividad<br />
conjunta. Orientar la unidad CO(Sectores) y CO: Orientarnos a superar la división en el<br />
movimiento obrero. Unidad. Ellos quieren CO (BR). Nosotros no, combatimos la<br />
concepción CO(Partido). Propiciar la discusión <strong>de</strong> Partido-BR, mejorar el clima. Unir<br />
CO(Sectores) y las CO, incluso si quieren conservar su grupo, para marchar a la<br />
conquista <strong>de</strong> la gran masa. Concepción <strong>de</strong> CO abierta, con vocación <strong>de</strong> legalidad. DAR<br />
CARÁCTER DE MASAS, CENTRO DE DECICIÓN DE MASAS32”.<br />
En los apuntes <strong>de</strong> Miguel Núñez figuran una serie <strong>de</strong> notas tituladas “El P.<br />
(partido) y BR” que resumen la posición que éste <strong>de</strong>bía mantener en las futuras<br />
conversaciones con los BR. Su reproducción es muy útil para enfocar la posición que el<br />
PSUC asumiría ante sus interlocutores: “El P. y BR. Nuestra posición antes <strong>de</strong> la crisis<br />
interna. Trabajar juntos: No respon<strong>de</strong>r a las críticas para no agravar diferencias, pese a<br />
que se <strong>de</strong>formaban nuestras posiciones para atacarlas. Carta a Alfonso sobre el problema<br />
nacional. Mis conversaciones con JBESAC .<br />
Nuestra concepción pluralista: La mejor unidad m-l en un solo Partido, pero sólo si ello<br />
es producto <strong>de</strong> la realidad. Si no, entendimiento y colaboración, crítica constructiva. Un<br />
movimiento socialista, formas <strong>de</strong> organización <strong>de</strong> este entendimiento. No entramos en la<br />
polémica interna BR, ni nos ponemos contra unos para facilitar que los otros vengan al<br />
Partido. Los que vengan a nuestras filas serán recibidos no como recién llegados a la<br />
lucha, sino como cuadros revolucionarios y dirigentes <strong>de</strong> masas. Serán como cualquier<br />
camarada y sus capacida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>terminarán sus responsabilida<strong>de</strong>s en el Partido (el<br />
ejemplo <strong>de</strong> los estudiantes m-l). Muy contentos <strong>de</strong> los que vengan al Partido. ()<br />
Los que no vengan… la mejor relación posible. Los que quieran permanecer como grupo<br />
pero relacionarse con el Partido, como grupo adherido a la política <strong>de</strong>l Partido… <strong>de</strong><br />
acuerdo y negociaremos esta forma <strong>de</strong> relación. Los que quieran seguir manteniendo<br />
BR, la mejor relación posible, avance unitario y <strong>de</strong> la lucha33”.<br />
Una buena predisposición, pues, a la espera <strong>de</strong> conocer la postura <strong>de</strong> los<br />
ban<strong>de</strong>ras. Las primeras dos reuniones anotadas por Núñez no están datadas aunque, por<br />
su contenido y por las fechas <strong>de</strong> las reuniones siguientes, po<strong>de</strong>mos <strong>de</strong>ducir que se<br />
celebraron a finales <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1974. En la primera, el dirigente comunista se reunió<br />
con Solé Tura, Enric Solé, Teresa Eulalia Calzada y Blanca Moll. Los apuntes son harto<br />
contradictorios y, pese a la disponibilidad mostrada por los “ban<strong>de</strong>ras” <strong>de</strong> entrar en el<br />
PSUC, revelan que el primer contacto no fue aún <strong>de</strong>masiado claro: “Solé Tura: Política<br />
justa P. seguir. No había otra. No creía que los<br />
contactos sería oportuno entrar en el P. Recuperación <strong>de</strong> la política <strong>de</strong> BR? . Política <strong>de</strong> abrir un proceso <strong>de</strong> discusión. Política<br />
‘revisionista’ y acto era un error… y más tar<strong>de</strong> entrar en el P. Coordinadora F. P. C. y<br />
AC. Apoyamos la política. Teresa Eulalia igual. Blanca : transitoria<br />
organización. No abandonar la lucha <strong>de</strong> masas y en lo organizativo pasar al P. Opción<br />
consciente <strong>de</strong> entrar en el P. Era evi<strong>de</strong>nte entrar en el P. Pero no era válido proponerse el<br />
31 Ibíd. “Julià” (Antoni Gutiérrez Díaz).<br />
32 Ibíd. “Conclusiones”.<br />
33 Ibíd. “El P. y B.R.”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
148
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
mantenimiento <strong>de</strong>l P. Enric Soler: entrar en el P. pero en el momento oportuno34”<br />
Núñez no <strong>de</strong>bió <strong>de</strong> estar <strong>de</strong>masiado satisfecho si anotó al final: “De nuevo buscando la<br />
política <strong>de</strong>l revisionismo”.<br />
En la segunda entrevista -entre Núñez y Solé Tura, Jordi Borja y Enric Solé- el<br />
<strong>de</strong>bate se centró más en la supuesta causa <strong>de</strong> las diferencias políticas <strong>de</strong> los ban<strong>de</strong>ras<br />
respecto al PSUC: “Desconocimiento <strong>de</strong> la política <strong>de</strong>l Partido en la base <strong>de</strong> BR, que<br />
a<strong>de</strong>más tiene i<strong>de</strong>as falseadas sobre nuestra política (). No damos a<br />
conocer nuestros materiales entre la vanguardia. La forma en que se aplica la política <strong>de</strong>l<br />
Partido por unos u otros acá o allá da visiones distintas <strong>de</strong>l Partido. Falta entendimiento,<br />
conocimiento <strong>de</strong> la política <strong>de</strong>l Partido. Crítica al Partido (por los más próximos a<br />
nosotros). Papel fundamental que <strong>de</strong>bemos hacer, jugar a A.C. (). Posiciones <strong>de</strong>l Partido en la Permanente (…) El funcionamiento <strong>de</strong>l<br />
Partido: a veces aparece poca agilidad. Diferencia entre Partido y grupos (Comín). El<br />
Partido () muy lento: () Barrios. El proceso <strong>de</strong>l P. a lo<br />
largo <strong>de</strong> los años: Política sectorial. Falta <strong>de</strong> claridad <strong>de</strong> las posiciones… <strong>de</strong>l P.<br />
Problemas: política <strong>de</strong>l P. en la Enseñanza35”<br />
Fue en la tercera entrevista <strong>de</strong>l 2 <strong>de</strong> junio cuando los “ban<strong>de</strong>ras” <strong>de</strong>scubrieron sus<br />
cartas para anunciar <strong>de</strong>finitivamente su aspiración a integrarse en el PSUC: “Solé Tura.<br />
BR ha fracasado. Es justa la política <strong>de</strong>l Partido, no hay otra. Se ha mantenido una<br />
política sistemática <strong>de</strong> confusión y tergiversación. El BR sobre el ‘revisionismo’ ()<br />
una manipulación. Separarse <strong>de</strong> BR izquierda. Proceso <strong>de</strong> discusión y entrar en el<br />
Partido. Esta primera posición se matiza <strong>de</strong>spués con la influencia <strong>de</strong> Borja y Enric Solé<br />
(sí, pero…). Se trata <strong>de</strong> encontrar el momento oportuno () entrar (<br />
Partido. No es ahora…. Posibilida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> pasar al Partido: Una buena parte <strong>de</strong><br />
compañeros <strong>de</strong> estos frentes: Barrios, Enseñanza, Universidad, Profesionales (Maymó,<br />
Teresa Eulalia , Manel ). Bajo Llobregat: Situación crítica,<br />
<strong>de</strong>smoralizados… Si el Partido <strong>de</strong>ja los enfrentamientos y ayuda, son posibles cambios<br />
allí también. Alfonso y García Nieto: Posiciones favorables al Partido”.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, según Solé Tura las opciones <strong>de</strong> su grupo eran tres: 1) seguir en la<br />
OCE(BR) pese al “giro izquierdista”; 2) entrar directamente en el PSUC o 3) montar una<br />
“Organización BR Local Barcelona… con la misma política <strong>de</strong>l P.”. Fue ésta la opción<br />
escogida: “mantener su grupo () tratar con el P.36”.<br />
El 7 <strong>de</strong> junio Núñez e Isidor Boix volvieron a reunirse con Solé-Tura, Jordi Borja<br />
y Enric Solé. La discusión se abrió con una explicación <strong>de</strong> Solé-Tura acerca <strong>de</strong> la<br />
trayectoria política <strong>de</strong> BR y <strong>de</strong> la situación en la que se encontraban: “Surge la<br />
organización BR. Situación política, lucha <strong>de</strong> masas, personas, comunistas, que no se<br />
sienten interpretados… Desarrollo <strong>de</strong> la organización BR y aportaciones… capital<br />
político. En el país hay muchas gentes que luchan pero que se i<strong>de</strong>ntifican con el P.<br />
Partimos <strong>de</strong> los mismos problemas. La org. BR se ha dividido en Barcelona alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong><br />
problemas no resueltos. Cómo se inserta esta org. en la lucha <strong>de</strong> clases. Que no <strong>de</strong>jan <strong>de</strong><br />
militar. Poner el acento en la propia discusión BR. Qué cosas hacer juntos. Qué cosas<br />
<strong>de</strong>bemos discutir37”.<br />
34 Ibíd., “Solé Tura-J. Borja-E. Soler”.<br />
35 Ibíd., “Entrevista B.R.”.<br />
36 Ibíd., “Entrevista con B.R. 2/6/74”.<br />
37 Ibíd., “Reunión con B.R. 7/6/74”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
149
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Para Jordi Borja el proceso <strong>de</strong> integración <strong>de</strong>bía llevarse a<strong>de</strong>lante, sin prisa y<br />
trabajando en los organismos unitarios y <strong>de</strong> masas: “Proceso político que <strong>de</strong>be<br />
realizarse, tirar a<strong>de</strong>lante una política. Relación en todas partes don<strong>de</strong> existan PSUC y<br />
BR: análisis político y práctica política. Barrios: trabajo conjunto y discusión política.<br />
Estar BR en los organismos unitarios. Propuesta: 1) Cohesionar a los militantes <strong>de</strong>l BR<br />
que trabajen en conjunto con el Partido. 2) Mantener las relaciones a nivel <strong>de</strong> grupo<br />
dirigente, no haciendo lo fundamental… no correr a nivel central (), discutir por<br />
abajo es lo esencial. Consi<strong>de</strong>rar qué <strong>de</strong>be ponerse en discusión sobre el revisionismo38”.<br />
Para Enric Solé el nudo gordiano <strong>de</strong>l problema era cómo iban a reaccionar los militantes<br />
<strong>de</strong> BRC a la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> entrar en el PSUC, y cómo evitar: “1) Que no se vayan a casa. 2)<br />
Que no se vayan a O.C (BR). 3) Ni entren en el Partido como mal menor. ()<br />
Un minimum <strong>de</strong> organización, no como intento <strong>de</strong> organización con una línea<br />
diferenciada sino un proceso <strong>de</strong> esclarecimiento39”. Finalmente, los “acuerdos”<br />
establecidos habían <strong>de</strong> concretarse en “Seguir relaciones () dirección. Relaciones en<br />
cada frente concreto. Sobre el movimiento obrero”.<br />
La tercera y última discusión mantenida en Barcelona se celebró el 10 <strong>de</strong> junio<br />
entre Isidor Boix y Enric Solé sobre el proceso <strong>de</strong> unión en el sector obrero, es <strong>de</strong>cir allá<br />
don<strong>de</strong> posiblemente era más fácil concretar la operación apelando a la unidad <strong>de</strong> clase.<br />
Para Boix era importante “seguir con el proceso, apoyándonos en los que están próximos<br />
a nosotros. Ingresar a los que están dispuestos, pero <strong>de</strong>jándolos en los grupos <strong>de</strong><br />
discusión40”. Enric Solé propuso la entrada <strong>de</strong> CC.OO. (Sectores) en la Coordinadora<br />
Local <strong>de</strong> la Comisión <strong>de</strong> Barcelona y estrechar contactos más sólidos en el Bajo<br />
Llobregat mediante una serie <strong>de</strong> “charlas sindicales” en centros locales, en los ambientes<br />
católicos, en el Instituto <strong>de</strong> Estudios Laborales y hasta en las se<strong>de</strong>s mismas <strong>de</strong> la CNS,<br />
amén <strong>de</strong> una “reunión <strong>de</strong> cuadros obreros (más clan<strong>de</strong>stina) sin precisión política, sobre<br />
los problemas reales41”.<br />
El acuerdo entre Boix y Solé fue transmitido a los dirigentes <strong>de</strong>l PSUC <strong>de</strong><br />
CC.OO., quienes, diez días <strong>de</strong>spués, abrieron las puertas <strong>de</strong> la CONC a los “Sectores” <strong>de</strong><br />
Comisiones <strong>de</strong>s<strong>de</strong> las páginas <strong>de</strong> Lluita Obrera42. Había llegado el momento <strong>de</strong><br />
reunificar las siglas <strong>de</strong> Comisiones Obreras. Des<strong>de</strong> un punto <strong>de</strong> vista político, en junio<br />
<strong>de</strong> 1974 el objetivo <strong>de</strong> unificación con Ban<strong>de</strong>ra Roja era todavía un secreto compartido<br />
por las dos direcciones, pero a nivel socio-político y <strong>de</strong> movimiento obrero era posible y<br />
auspiciable por las comunas batallas que se daban en los conflictos laborales. La<br />
colaboración entre las dos “Comisiones” aumentó durante todo el verano, en<br />
concomitancia con la huelga general <strong>de</strong>l Baix Llobregat <strong>de</strong> 1974, hasta producirse la<br />
fusión a mediados <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong>l mismo año43.<br />
En cambio, <strong>de</strong>s<strong>de</strong> un punto <strong>de</strong> vista político, la <strong>de</strong>cisión <strong>de</strong> integrarse en el PSUC<br />
se aprobó por ambas partes en estas reuniones <strong>de</strong> junio. Conviene por lo tanto remarcar<br />
38<br />
Ibíd.<br />
39<br />
Ibíd.<br />
40<br />
Ibíd., “Entrevista Camps-Enric Solé. 10/6/74”.<br />
41<br />
Ibíd.<br />
42<br />
Lluita Obrera, n. 7, junio <strong>de</strong> 1974. Véase también, Agencia Popular Informativa, n. 51, 19 <strong>de</strong> junio <strong>de</strong><br />
1974, “La Comisión Obrera Nacional <strong>de</strong> Catalunya propone la unificación a Sectores <strong>de</strong> Comisiones<br />
Obreras”, pp. 3-4.<br />
43<br />
Agencia Popular Informativa, n. 56, 24 <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong> 1974, “Catalunya: proceso <strong>de</strong> unificación en<br />
CC.OO. Documento <strong>de</strong> ‘Sectores’ sobre las tareas <strong>de</strong> CC.OO. en la actualidad”, pp. 3-4.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
150
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
que la integración <strong>de</strong> los “ban<strong>de</strong>ras” fue una <strong>de</strong>cisión pensada y acordada por el PSUC y<br />
no por la imposición <strong>de</strong>l Partido Comunista <strong>de</strong> España44. La aprobación <strong>de</strong> Santiago<br />
Carrillo vendría <strong>de</strong>spués, en otoño <strong>de</strong> 197445.<br />
La operación se concretaría partiendo <strong>de</strong> la ya anunciada consolidación interna<br />
<strong>de</strong>l grupo li<strong>de</strong>rado por Jordi Solé Tura, que se constituyó oficialmente en “Ban<strong>de</strong>ra Roja<br />
<strong>de</strong> Catalunya” (BRC) a finales <strong>de</strong> ese mismo mes46. A partir <strong>de</strong> la <strong>de</strong>claración <strong>de</strong> junio,<br />
la dirección <strong>de</strong> BRC dirigió una serie <strong>de</strong> comunicados internos a sus compañeros con<br />
vista a crear el clima idóneo para una futura incorporación al PSUC: “Una <strong>de</strong> las<br />
cuestiones claves que se nos plantea en este momento es la <strong>de</strong> nuestras relaciones con el<br />
PCE-PSUC. Hay que <strong>de</strong>cir enseguida que no po<strong>de</strong>mos seguir enfocando esta cuestión<br />
cómo lo habíamos hecho hasta ahora, que no po<strong>de</strong>mos seguir buscando las diferencias<br />
en el plano i<strong>de</strong>ológico y subjetivista prescindiendo <strong>de</strong> la práctica real <strong>de</strong>l PCE-PSUC o<br />
<strong>de</strong>formando datos <strong>de</strong> esa práctica, tenemos que hacer una revisión crítica <strong>de</strong> nuestros<br />
enfoques anteriores. El análisis <strong>de</strong>l revisionismo que hicimos en el BR-14 y la parte<br />
<strong>de</strong>dicada al revisionismo para referirnos al PCE-PSUC en el documento <strong>de</strong> discusión<br />
interno que tenía que haber sido el BR-15 no sólo es insuficiente sino que tienen muchos<br />
elementos erróneos y muchas <strong>de</strong>formaciones dogmáticas. El primer lugar, creemos<br />
necesario abandonar el concepto <strong>de</strong> revisionismo para referirnos al PCE-PSUC47”.<br />
Lo fundamental era <strong>de</strong>jar claro qué iba a ser BRC y cómo tenía que posicionarse<br />
respecto a los comunistas catalanes: “¿Cuál ha <strong>de</strong> ser, pues, nuestra actitud respecto al<br />
PCE-PSUC? (…) Hay que <strong>de</strong>cir claramente que ahora no estamos en condiciones <strong>de</strong><br />
plantearnos una fusión inmediata con el PCE-PSUC, como grupo. Pero tampoco estamos<br />
en condiciones <strong>de</strong> montar una nueva organización como BR, es <strong>de</strong>cir una organización<br />
que quería ser varias cosas a la vez: un centro <strong>de</strong> impulsión concreta <strong>de</strong>l trabajo <strong>de</strong><br />
masas pero también un embrión <strong>de</strong> partido. Ya hemos dicho que en la actual coyuntura<br />
política no tiene sentido intentar llevar a<strong>de</strong>lante una política diferente a la <strong>de</strong>l PCE-<br />
PSUC. Sería puro subjetivismo. Pero esta imposibilidad <strong>de</strong> llevar una política distinta no<br />
significa que tengamos que fusionarnos inmediatamente y abandonar nuestra autonomía<br />
<strong>de</strong> grupo (…) Nuestra organización se encuentra en un periodo <strong>de</strong> transición. La tarea<br />
actual es homogeneizarnos políticamente, superar las diferencias provocadas por los<br />
distintos ritmos <strong>de</strong> la ruptura con la OCE, superar los vicios i<strong>de</strong>ologistas y dogmáticos y<br />
fortalecer la práctica unitaria48”.<br />
Tomaba cuerpo el objetivo fijado en las reuniones con los dirigentes <strong>de</strong>l PSUC:<br />
crear una organización “transitoria”, cuyo primer cometido sería el <strong>de</strong> consolidar el giro<br />
político abierto con la ruptura <strong>de</strong> la primavera <strong>de</strong> 1974. Se trataba, como muy bien<br />
señalan los cuatro puntos indicados, <strong>de</strong> homogeneizarse internamente, <strong>de</strong> combatir las<br />
resistencias que sus mismos camaradas tenían respecto al PCE-PSUC <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> tantos<br />
años <strong>de</strong> <strong>de</strong>saforado izquierdismo, <strong>de</strong> atraer al mayor número posible <strong>de</strong> militantes que se<br />
habían quedado en la OCE(BR) y <strong>de</strong> recoger el trabajo militante abandonado tras la<br />
44<br />
La historiadora Carme Cebrián parece confirmar esta visión sobre la base <strong>de</strong> un testimonio <strong>de</strong> Andreu<br />
Claret (“Les negociacions van ser fetes per dalt, i es va veure com una imposició ‘<strong>de</strong> fora’”), en Estimat<br />
PSUC, Barcelona, Empúries, 1997, p. 138.<br />
45<br />
Véase, AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Saltor”, septiembre <strong>de</strong> 1974, en la que Núñez indica<br />
que la primera reunión con Carrillo, a celebrarse en octubre, fue solicitada por BRC.<br />
46<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 1350(I), “Comunicat <strong>de</strong> l’organització Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Catalunya”, junio 1974.<br />
47<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 1350 (III), Comunicado interno <strong>de</strong> BRC, sin fecha (muy probablemente julio <strong>de</strong><br />
1974).<br />
48<br />
Ibíd.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
151
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
crisis interna para aproximarlo a los métodos y fines <strong>de</strong>l PSUC. Pocas dudas pue<strong>de</strong>n<br />
caber sobre que “Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Catalunya” no fuera en junio-julio <strong>de</strong> 1974 ese grupo<br />
compacto y perfectamente alineado que se pensó <strong>de</strong>spués. Las peleas internas <strong>de</strong> 1973-<br />
1974 <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong> OCE (BR) habían <strong>de</strong>smotivado a buena parte <strong>de</strong>l núcleo que se escindió<br />
y <strong>de</strong>sestructurado su capacidad <strong>de</strong> acción. Y la realidad es que los lí<strong>de</strong>res <strong>de</strong> los<br />
“ban<strong>de</strong>ras” actuaron con notable inteligencia a la hora <strong>de</strong> contarse y <strong>de</strong> disciplinar a sus<br />
compañeros en lo que se refiere a la capacidad política que podían <strong>de</strong>splegar; porque la<br />
militancia <strong>de</strong> BRC no podía reconocer -como lo hacían ellos en privado con Núñez- que<br />
“BR ha fracasado”.<br />
Es ahora que surge una expresión recurrente en los informes internos <strong>de</strong> este<br />
grupo -nos referimos a la <strong>de</strong> “capital político”- que evi<strong>de</strong>nciaba la voluntad <strong>de</strong><br />
concienciar al grupo BRC como tal, como un núcleo <strong>de</strong> personas valioso, capaz,<br />
engendrador <strong>de</strong> una praxis política cuyo background intelectual había <strong>de</strong> ponerse al<br />
servicio <strong>de</strong>l PSUC, “El Partido”, la organización a todas luces más fuerte y eficaz:<br />
“Hemos representado y representamos un capital político centrado en dos ejes: nuestro<br />
trabajo <strong>de</strong> masas y nuestra capacidad <strong>de</strong> análisis político. Hemos <strong>de</strong> poner este capital al<br />
servicio <strong>de</strong> la política más a<strong>de</strong>cuada, y tomar las opciones organizativas que esto exige.<br />
Somos un grupo <strong>de</strong> militantes calificados, tenemos una práctica <strong>de</strong>terminada, un estilo<br />
<strong>de</strong> trabajo y un estilo <strong>de</strong> análisis político: con estos elementos tenemos que reforzar una<br />
política. Y esta política, como lo <strong>de</strong>muestran nuestros propios análisis <strong>de</strong> la coyuntura,<br />
ha <strong>de</strong> ser la política <strong>de</strong> convergencia <strong>de</strong>mocrática, es <strong>de</strong>cir, una política que coinci<strong>de</strong><br />
sustancialmente con la <strong>de</strong>l PCE-PSUC. Pero esto sin forzar las cosas, sin precipitarse;<br />
hay que asegurar un periodo <strong>de</strong> transición y para ello hay que hacer funcionar la<br />
organización con iniciativas claras <strong>de</strong>l trabajo <strong>de</strong> masas 49”.<br />
No era lo mismo que entraran en el PSUC trescientos militantes que cien. Ni<br />
tampoco lo era el que éstos ingresaran con una clara conciencia <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>sempeñar un<br />
papel importante en el nuevo partido -en virtud <strong>de</strong> una experiencia política que, lejos <strong>de</strong><br />
representar un fracaso, significaba en cambio un capital provechoso- y no como simples<br />
y <strong>de</strong>sorientados militantes <strong>de</strong> base. Sólo a través <strong>de</strong> una potente valorización política <strong>de</strong><br />
lo realizado hasta la fecha, los activistas salidos <strong>de</strong> la OCE (BR) tendrían clara la<br />
respuesta a esta preguntas inevitable: “Es probable que al leer estas líneas muchos<br />
camaradas se pregunten: ¿Si todo esto es cierto? ¿Si nuestra organización no ha tenido<br />
nunca una línea política específica? ¿Si en estos momentos no hay otra política<br />
<strong>de</strong>mocrática posible <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el punto <strong>de</strong> vista <strong>de</strong> las clases populares que la que representa<br />
el Partido? ¿Qué hemos estado haciendo durante cinco años? ¿Es que hemos sido un<br />
grupo <strong>de</strong> insensatos, ciegos <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la realidad?50”.<br />
La cohesión interna fue un paso <strong>de</strong>cisivo y acertado, pero no lo fue menos el que<br />
“Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Catalunya” siguiera, como anunciado, con su propósito <strong>de</strong> no<br />
“abandonar al grupusculismo” a sus antiguos camaradas que se habían quedado en la<br />
OCE(BR). Durante todo el verano los contactos fueron tan intensos51 que arrastraron a<br />
una nueva crisis a este último grupo, que llegó a septiembre-octubre <strong>de</strong> 1974 dividido<br />
entre un sector mayoritario li<strong>de</strong>rado por Francesc Baltasar, que <strong>de</strong>fendía abiertamente las<br />
49<br />
Ibíd.<br />
50<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 1350 (I), “Carta abierta a los militantes <strong>de</strong> la OCE(BR). Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong><br />
Catalunya”, sin fecha (pero otoño <strong>de</strong> 1974).<br />
51<br />
Ibíd.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
152
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
tesis <strong>de</strong>l PCE/PSUC52, y otro minoritario, capitaneado por Ferran Fullà e Ignasi Faura,<br />
que semantenía la línea originaria <strong>de</strong> contraposición a los comunistas53”.<br />
De la mano <strong>de</strong> “Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Catalunya”, los disi<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> la OCE(BR)<br />
entablaron negociaciones con el PSUC en octubre <strong>de</strong> 1974, cuyo final feliz López<br />
Raimundo anunció a los dirigentes que se encontraban en París: “el sábado pasado<br />
acordamos con los principales dirigentes <strong>de</strong> OC(BR) que a partir <strong>de</strong> ese día se daba por<br />
consumada su integración en el PSUC. No obstante, este acuerdo no se hará público<br />
hasta que no se apruebe un documento que están elaborando en el que se explicará su<br />
<strong>de</strong>cisión <strong>de</strong> ingresar en el Partido a nivel <strong>de</strong> toda España. Los que ahora ingresen en el<br />
PSUC son unos 170 -principalmente <strong>de</strong> comarcas- y hay entre ellos cuadros <strong>de</strong>stacados<br />
<strong>de</strong>l movimiento obrero y popular que van a constituir un refuerzo importante para<br />
nosotros. Sabemos que el proceso <strong>de</strong> integración avanza también en los <strong>de</strong>más lugares<br />
<strong>de</strong> España. Los que estuvieron con nosotros afirmaron que el documento en preparación<br />
nos lo entregarán antes <strong>de</strong> fin <strong>de</strong> mes con el fin <strong>de</strong> que el Partido haga <strong>de</strong> él el uso que<br />
crea conveniente54”.<br />
La transición <strong>de</strong> “Ban<strong>de</strong>ra Roja <strong>de</strong> Catalunya” fue pensada en términos <strong>de</strong><br />
cantidad y <strong>de</strong> calidad. A la hora <strong>de</strong> pactar su ingreso en el organigrama <strong>de</strong>l partido, BRC<br />
calculó que cuantos más mejor, y cuanto “mejor” (en términos <strong>de</strong> conciencia <strong>de</strong> grupo y<br />
<strong>de</strong> reafirmación política), mejor todavía. Fue una jugada que <strong>de</strong>notaba un gran sentido<br />
político y capacidad <strong>de</strong> aprehen<strong>de</strong>r los elementos <strong>de</strong> la realidad. En junio <strong>de</strong> 1974 no<br />
eran todavía un “capital político” gastable en la organización más importante <strong>de</strong>l<br />
antifranquismo catalán. En otoño lo serán, con la añadida <strong>de</strong> que al término “capital” se<br />
le podía juntar el <strong>de</strong> “bloque”, en tanto que todos los que se convirtieron en psuqueros<br />
no sólo tenían conciencia <strong>de</strong> don<strong>de</strong> se metían, sino también -y es lo más importante- para<br />
qué iban a entrar: iban a hacer política en el “Partido” siguiendo “la política <strong>de</strong>l Partido”.<br />
Es realmente poco probable afirmar, como hizo Josep Serra<strong>de</strong>ll, que “entraren <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
l’esquerra per dur el PSUC cap a la dreta55”, como si se tratara <strong>de</strong> una especie <strong>de</strong><br />
entrismo finalizado a orquestar un golpe <strong>de</strong> estado en su nueva organización. Esta<br />
interpretación conspirativa, que retrotrae a 1974 las controversias internas <strong>de</strong> los años<br />
1977-1982, se queda corta a la hora <strong>de</strong> encuadrar el asunto BR. Lo que sí es cierto es que<br />
los ban<strong>de</strong>ras ingresaron para seguir la línea <strong>de</strong>l partido, pero esa línea la apoyarían y la<br />
impulsarían como protagonistas y no como peones. Sin incomodar a los clásicos <strong>de</strong> la<br />
sociología política, bastaría con emplear la siempre válida lógica <strong>de</strong> Pero Grullo para<br />
enten<strong>de</strong>r que personas como Solé Tura, Borja o Comín, con una trayectoria política que<br />
se remontaba a los años cincuenta, no iban a regresar diez años <strong>de</strong>spués al PSUC por la<br />
puerta <strong>de</strong> atrás (Solé y Borja) o volver a empezar como soldados rasos <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> años<br />
<strong>de</strong> activida<strong>de</strong>s dirigidas a la agregación política antifranquista (Comín). Se <strong>de</strong>finían<br />
como un capital político, y lo eran.<br />
Por otra parte, conviene remarcar que si la dirección <strong>de</strong>l PSUC les acogió no fue<br />
para <strong>de</strong>jarles como simples comparsas. Habían sido llamados a ejercer <strong>de</strong> cuadros, para<br />
<strong>de</strong>sempeñar funciones <strong>de</strong> mando. Pero la calidad y la cantidad <strong>de</strong>l mando otorgado se<br />
52 ANC, Fondo PSUC, n. 1350(I), “Comunicado <strong>de</strong>l Comité Político <strong>de</strong> la Organización Comunista <strong>de</strong><br />
España (Ban<strong>de</strong>ra Roja)”, octubre <strong>de</strong> 1974; “La crisis <strong>de</strong> la OCE(BR) en el marco general <strong>de</strong> la crisis <strong>de</strong>l<br />
izquerdismo. Declaración <strong>de</strong> la secretaría política <strong>de</strong> la OCE(BR)”, noviembre <strong>de</strong> 1974.<br />
53 Agencia Popular Informativa, n. 57, 5-14 <strong>de</strong> diciembre <strong>de</strong> 1974, p. 8.<br />
54 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Nogués”, noviembre <strong>de</strong> 1974.<br />
55 MEROÑO, Pere, ‘Román’, l’home que va organitzar el PSUC, Barcelona, De Barris, 2005, p. 106.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
153
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
mesuraría también en virtud <strong>de</strong> lo que aportasen los “ban<strong>de</strong>ras” cualitativa y<br />
cuantitativamente. Y lo que aportaron fue la cantidad, nada <strong>de</strong>s<strong>de</strong>ñable en la<br />
clan<strong>de</strong>stinidad, <strong>de</strong> unos 350-400 militantes bien motivados y nada predispuestos a crear<br />
problemas o a levantar ulteriores discusiones i<strong>de</strong>ológicas en el partido <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> tantos<br />
años <strong>de</strong> ataques.<br />
En el fondo, la unificación fue sobre todo esto: una potente inyección <strong>de</strong> cuadros<br />
políticos <strong>de</strong> los que el PSUC andaba necesitado en un momento <strong>de</strong> fuerte expansión<br />
numérica56. En su mayoría, cuadros intelectuales y con formación académica, que<br />
llevarían casi por completo la política <strong>de</strong>l partido en aquellos sectores don<strong>de</strong> ya contaban<br />
con una apreciable presencia (Enseñanza, Cristianos progresistas, Barrios) y que se<br />
mezclarían en otros que quedaron en manos <strong>de</strong> los comunistas <strong>de</strong> siempre (movimiento<br />
obrero, estudiantes y profesores, política unitaria).<br />
Vistas así las cosas, todo parecería indicar que la unificación fue, como diríamos,<br />
un buen negocio. Y qué duda cabe que políticamente lo era si nos atenemos a los<br />
objetivos que se prefijaron los dos protagonistas políticos con esta operación. Sin<br />
embargo, quedaba un último <strong>de</strong>talle: la respuesta <strong>de</strong> la militancia, cuya inopia <strong>de</strong> los<br />
acontecimientos era tan gran<strong>de</strong> como el enojo que le causaría <strong>de</strong>spués el <strong>de</strong>scubrir que<br />
durante todo este proceso había sido ninguneada.<br />
Los contactos tenidos en mayo-junio y la <strong>de</strong>cisión <strong>de</strong> integrar a BR tampoco fue<br />
anunciada en el II Pleno Ampliado <strong>de</strong>l partido celebrado en París entre el 30 <strong>de</strong> julio y el<br />
3 <strong>de</strong> agosto, una ocasión única para discutirla colectivamente: “Recientemente se ha<br />
producido, como sabéis, una división interna en BANDERA ROJA. En la discusión<br />
originaria <strong>de</strong> esa división, uno <strong>de</strong> los grupos está procediendo a una reconsi<strong>de</strong>ración<br />
autocrítica <strong>de</strong> las tesis políticas y organizativas <strong>de</strong>fendidas hasta hace poco por esta<br />
organización y se está acercando al Partido. Por su parte, el PCE(i) ha hecho ciertas<br />
correcciones en sus planteamientos políticos, que entrañan una aproximación a los<br />
nuestros, y ha mo<strong>de</strong>rado en programa el lenguaje insultante que empleaba al referirse al<br />
PCE y al PSUC. Celebramos esta evolución <strong>de</strong> BANDERA ROJA i <strong>de</strong>l PCE(i) que<br />
facilitará sin duda su colaboración y la acción común no sólo con nosotros, sino también<br />
con las <strong>de</strong>más fuerzas <strong>de</strong> la oposición <strong>de</strong>mocrática <strong>de</strong> Cataluña57”. Los asistentes<br />
conocían por la prensa la ruptura interna en la OCE(BR) y podían saludar la nueva<br />
oportunidad <strong>de</strong> “colaborar” con los que habían salido <strong>de</strong> ella, pero seguían sin tener<br />
información alguna sobre lo que se estaba cociendo en las cúpulas <strong>de</strong> ambas siglas.<br />
Igual que en la crisis sobre la invasión <strong>de</strong> Praga por parte <strong>de</strong> las tropas <strong>de</strong>l Pacto<br />
<strong>de</strong> Varsovia, la dirección se encontró <strong>de</strong> nuevo ante una <strong>de</strong> las verda<strong>de</strong>s más irrefutables<br />
<strong>de</strong>l trabajo en la clan<strong>de</strong>stinidad: que el cómo se hacían las cosas tenía tanta importancia<br />
cuanto el porqué. En 1968 los dirigentes optaron por una posición <strong>de</strong> “no aprobación”<br />
firme pero dialogante, lo que evitó escisiones terminales en una militancia<br />
mayoritariamente favorable a la acción soviética58. En 1974, por la imposición dura y<br />
56 Sobre el crecimiento <strong>de</strong>l PSUC en los años <strong>de</strong>l tardofranquismo véase PALA, Giaime, “El PSUC hacia<br />
<strong>de</strong>ntro. La estructura <strong>de</strong>l partido, los militantes y el significado <strong>de</strong> la política”, en PALA, Giaime (ed.), El<br />
PSU <strong>de</strong> Catalunya. 70 anys <strong>de</strong> lluita pel socialisme. Materials per a la història, Mataró, Ediciones <strong>de</strong><br />
Intervención Cultural, 2008, pp. 183-189.<br />
57 AHCONC, Biblioteca, “La situación política y las tareas <strong>de</strong>l PSUC. II Pleno Ampliado <strong>de</strong>l Comité<br />
central <strong>de</strong>l PSUC. Informe <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo presentado por G. López Raimundo”, 30 <strong>de</strong> julio-3 <strong>de</strong><br />
agosto <strong>de</strong> 1974, p. 37.<br />
58 Sobre el <strong>de</strong>bate en el PSUC respecto a la invasión <strong>de</strong> Praga <strong>de</strong> 1968 véase PALA, Giaime, “EL PSUC y<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
154
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
pura, con la agravante <strong>de</strong> que ahora los militantes tampoco pudieron enterarse <strong>de</strong> nada.<br />
Retomemos, pues, el relato y terminemos <strong>de</strong> explicar cómo finalizó la unificación.<br />
Sabemos que en septiembre las tratativas ya iban por buen camino59. Dos meses<br />
<strong>de</strong>spués todo estaba preparado para oficializar el ingreso <strong>de</strong> BRC y, finalmente, dar a<br />
conocer la noticia al Comité Central, que, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> no haber sido informado<br />
oficialmente <strong>de</strong> los contactos con BR, tampoco sabía que ya se habían pactado <strong>de</strong><br />
antemano todos los cargos que los nuevos militantes iban a ocupar en el partido: “os<br />
acompaño el texto <strong>de</strong> la Carta <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo para los miembros <strong>de</strong>l Comité<br />
Central <strong>de</strong>l PSUC solicitando su aprobación para formalizar el ingreso colectivo en el<br />
PSUC <strong>de</strong> los miembros <strong>de</strong> BRC. En cuanto tengamos respuestas positivas haremos un<br />
Comunicado breve anunciando el suceso y daremos el texto <strong>de</strong> la Carta a los comités y<br />
cuadros <strong>de</strong>l PSUC con el fin <strong>de</strong> facilitar la comprensión <strong>de</strong>l hecho y el acoplamiento <strong>de</strong><br />
los cuadros y militantes <strong>de</strong> BRC en nuestras organizaciones. Por arriba existe una<br />
compenetración completa y ya hemos acordado los lugares en que cada uno <strong>de</strong> los<br />
dirigentes <strong>de</strong>l grupo va a trabajar. Si todo marcha como esperamos, la disolución <strong>de</strong><br />
BRC y su ingreso colectivo en el PSUC tomarán estado formal a partir <strong>de</strong>l próximo 1º <strong>de</strong><br />
diciembre60”.<br />
En esta carta al Comité Central se expusieron los motivos por los cuales éste<br />
había <strong>de</strong> aprobar la integración, que, en caso <strong>de</strong> ser rechazada, no impedía al Ejecutivo<br />
“continuar discutint i treballant per les millors relacions politiques i per la unitat d’acció<br />
amb el grup <strong>de</strong> BRC61”. Es <strong>de</strong>cir, no había otra alternativa que aceptarlo. El Ejecutivo<br />
no mencionaba los contactos <strong>de</strong> los últimos cuatro años, pero sí proporcionaba pistas<br />
para intuirlo: “el Comité Ejecutivo tenia un coneixement molt concret <strong>de</strong>ls membres <strong>de</strong>l<br />
grup <strong>de</strong> la direcció <strong>de</strong> BRC i <strong>de</strong> la majoria <strong>de</strong>ls quadres i militants d’aquest, bé<br />
directament o bé a través <strong>de</strong>l Partit62”. En cuanto a la futura colocación <strong>de</strong> los BR, no se<br />
<strong>de</strong>cía la verdad afirmando que el Ejecutivo <strong>de</strong>jaría “a mans <strong>de</strong>l Comité Central la <strong>de</strong>cisió<br />
sobre l’organització on s’han d’incorporar i les responsabilitats que han d’assumir al<br />
PSUC63”. A<strong>de</strong>más, la carta fue enviada singularmente a todos los miembros <strong>de</strong>l Comité<br />
Central por separado: “aquesta consulta es fa a títol personal amb cadascun <strong>de</strong>ls<br />
membres <strong>de</strong>l C.C. <strong>de</strong>l PSUC davant <strong>de</strong> la impossibilitat <strong>de</strong> fer-ho col·lectivament i per<br />
tal <strong>de</strong> no retardar la solució d’una tan important qüestió fins a la celebració <strong>de</strong>l proper<br />
Ple, en el qual es sometrà a discussió la <strong>de</strong>cisió adoptada ara i la proposta <strong>de</strong> cooptar al<br />
C.C. alguns <strong>de</strong>ls dirigents actuals <strong>de</strong> BR64”. Está claro que un partido que había<br />
celebrado algunos meses antes un Pleno ampliado <strong>de</strong>l Comité Central no le habría<br />
supuesto un grave esfuerzo volver a convocar otro en dos o tres meses para discutir<br />
“colectivamente” el ingreso <strong>de</strong> BR. Es realmente difícil creerse lo contrario. Y huelga<br />
<strong>de</strong>cir que en el siguiente Comité Central, celebrado en Francia <strong>de</strong>l 3 al 5 <strong>de</strong> octubre, la<br />
manera con la que fueron incorporados los “Ban<strong>de</strong>ra Roja” no fue ni mencionada65. Fue<br />
un asunto llevado a cabo exclusivamente por el Comité Ejecutivo, que puso ante el<br />
la crisis <strong>de</strong> Checoslovaquia”, en Utopías/Nuestra Ban<strong>de</strong>ra, n. 200, 2004, pp. 67-78.<br />
59<br />
AHPCE, Fondo PSUC, Jacq. 2612, “Carta <strong>de</strong> Miró”, 15/9/74; caja 59, “Carta <strong>de</strong> Saltor”, septiembre <strong>de</strong><br />
1974; caja 59, “Carta <strong>de</strong> Nógués”, septiembre <strong>de</strong> 1974.<br />
60<br />
AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong> Nogués a París”, 16/11/74.<br />
61<br />
AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo al C.C. <strong>de</strong>l PSUC”, noviembre <strong>de</strong> 1974.<br />
62<br />
Ibíd.<br />
63<br />
Ibíd.<br />
64<br />
Ibíd.<br />
65<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 64, “Per una acció <strong>de</strong>mocràtica nacional <strong>de</strong> Catalunya. Informe presentat per<br />
Gregori López Raimundo al III Ple Ampliat <strong>de</strong>l PSUC”, 3-5 <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong> 1975.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
155
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
hecho consumado al Comité Central y a los órganos territoriales. Todo el proceso fue<br />
justificado apelando al informe <strong>de</strong> López Raimundo para el III Congreso <strong>de</strong> 1973: “Al<br />
seu informe al III Congrés <strong>de</strong>l PSUC el nostre secretari general, Gregori López<br />
Raimundo, <strong>de</strong>sprés d’analitzar l’aparició d’aquests grups esquerrans (...) <strong>de</strong>ia (...): el<br />
PSUC proclama la seva disposició a facilitar la reincorporació a les seves files <strong>de</strong>ls qui,<br />
en un o altre moment, les varen abandonar perquè pensaven, erradament, que podrien<br />
construir o reforçar un altre partit més útil per a encapçalar la lluita pel socialisme’. I en<br />
les conclusions al primer punt <strong>de</strong> l’ordre <strong>de</strong>l dia <strong>de</strong>l III Congrés, <strong>de</strong>sprés d’analitzar els<br />
enfrontaments que a voltes es produïen entre els nostre militants i els <strong>de</strong> BR i altres<br />
grups socialistes, criticava els injustos atacas que per part d’aquests es feien al nostre<br />
Partit i prevenia contra qualsevol reacció sectària quan <strong>de</strong>ia: ‘Ban<strong>de</strong>ra Roja com a grup,<br />
igualment que els altres grups clan<strong>de</strong>stins que s’enfronten amb el règim i son partidaris<br />
<strong>de</strong>l socialisme NO SÓN ELS NOSTRES ENEMICS, SINÓ ELS NOSTRES<br />
ALIATS…’ 66”. Lástima que la carta no citara el final <strong>de</strong> ese párrafo <strong>de</strong> López<br />
Raimundo: “E. tiene sin embargo razón cuando plantea que la unidad <strong>de</strong>l movimiento<br />
obrero ha <strong>de</strong> buscarse preferentemente por abajo, prescindiendo <strong>de</strong> la organización en<br />
que militan los trabajadores y <strong>de</strong>l color <strong>de</strong> sus i<strong>de</strong>as políticas”.<br />
Las que en su momento fueron <strong>de</strong>claraciones sueltas, que si bien marcaban una<br />
perspectiva lejana no apuntaban a ningún proceso <strong>de</strong> unificación en concreto, se<br />
convertían ahora en su legitimación post quem.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, todos los elementos presentados, analizados conjuntamente,<br />
recomponen un proceso imbuido <strong>de</strong> secretismo y poca transparencia: <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los<br />
encuentros <strong>de</strong> principios <strong>de</strong> los setenta, pasando por las <strong>de</strong>claraciones <strong>de</strong> López<br />
Raimundo <strong>de</strong> 1973, las reuniones <strong>de</strong> mayo-junio <strong>de</strong> 1974, el Pleno Ampliado <strong>de</strong>l C.C. <strong>de</strong><br />
julio, para terminar con una incorporación presurosa, no <strong>de</strong>batida y oscura en sus<br />
pormenores y contenidos.<br />
Fue un error, y los errores se pagan. Enseguida, en el partido comenzó a<br />
serpentear un <strong>de</strong>sconcierto que no tardó en transformarse en malhumor al asistir a la<br />
entrada en pompa magna <strong>de</strong> quienes hasta el día anterior no habían parado <strong>de</strong> acusar a<br />
los comunistas <strong>de</strong> ser unos activistas sin espinazo: “Como responsable <strong>de</strong> la célula <strong>de</strong><br />
Filosofía, en la Universidad, todos los días recibía los ataques <strong>de</strong> los ban<strong>de</strong>ras y las<br />
peleas con ellos eran permanentes. Me voy <strong>de</strong> vacaciones un mes y, cuando regreso, me<br />
encuentro con que el responsable <strong>de</strong>l comité <strong>de</strong>l PSUC <strong>de</strong> la Facultad era el capitán <strong>de</strong><br />
los ban<strong>de</strong>ras, con quien tantas veces me había enfrentado a lo largo <strong>de</strong>l curso. Me supo a<br />
cuerno quemado67”. En las entrevistas orales conservadas en el AHCONC aparecen<br />
numerosos testimonios parecidos. Aquí sólo citaremos, para no cargar innecesariamente<br />
el texto, el <strong>de</strong> María José Pardo: “Me pareció () que era bueno<br />
porque era mayor fuerza para el PSUC (...) Lo que pasa es que, luego, cuando llegué a<br />
trabajar en el Bajo Llobregat me encontré con unas características que no me esperaba,<br />
¿no? Que es que habían copado la dirección (...) Y eso, entonces, me llamó muchísimo<br />
la atención y, eso, sí que pensé que no íbamos bien68”.<br />
66 AHPCE, Fondo PSUC, caja 59, “Carta <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo al C.C. <strong>de</strong>l PSUC”, noviembre <strong>de</strong> 1974. El<br />
texto íntegro <strong>de</strong> López Raimundo en ANC, Fondo PSUC, n. 18, “Informe <strong>de</strong>l Comité Central. III Congrés<br />
<strong>de</strong>l PSUC”, enero <strong>de</strong> 1973.<br />
67 Testimonio recogido por Miguel Núñez y consultable en su La revolución y el <strong>de</strong>seo..., pág. 309.<br />
68 AHCONC, entrevista a María José Pardo.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
156
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
El Comité Ejecutivo entró como un elefante en una cacharrería: remo<strong>de</strong>ló células<br />
y comités para meter en cada uno <strong>de</strong> sus órganos <strong>de</strong> dirección a un ban<strong>de</strong>ra sin tener en<br />
cuenta que las dinámicas políticas <strong>de</strong> estas organizaciones llevaban años <strong>de</strong><br />
consolidación y <strong>de</strong> equilibrios en un contexto tan peculiar como el <strong>de</strong> la clan<strong>de</strong>stinidad.<br />
Tal vez, el sector en don<strong>de</strong> hubo más encontronazos fue la Universidad, es <strong>de</strong>cir el lugar<br />
en el que la fuerza <strong>de</strong> BR era mayor y en el que la rivalidad con el PSUC había sido más<br />
estri<strong>de</strong>nte. Los profesores no numerarios <strong>de</strong>l partido vieron como, <strong>de</strong> un día para otro,<br />
fueron cooptados para el Comité Universitario -sin discusión previa y sin celebrarse las<br />
reuniones pactadas para realizar la integración entre los dos grupos- aquellos que hasta<br />
el día anterior no cejaron en atacarlos. Atónitos y estupefactos, tuvieron que escuchar:<br />
“1) Que los profesores <strong>de</strong>l partido no siguen la línea <strong>de</strong>l mismo; 2) Que los profesores <strong>de</strong><br />
BR tienen una línea que es la que el partido consi<strong>de</strong>ra válida69”. El enojo cundió en esta<br />
célula <strong>de</strong> profesores, la cual <strong>de</strong>nunció el “sectarismo, oportunismo y tacticismo <strong>de</strong> BR y<br />
sus consiguientes hábitos <strong>de</strong> manipulación70”.<br />
El mismo Solé Tura, en un informe a la dirección <strong>de</strong> 1976 acerca <strong>de</strong> la maltrecha<br />
situación <strong>de</strong> los sectores universitarios e intelectuales, no podía ocultar el grado <strong>de</strong><br />
irritación que había provocado en éstos el ingreso <strong>de</strong> unos militantes que -por muy<br />
neófitos que fueran- se veían a sí mismos como los mejores intérpretes <strong>de</strong> la línea <strong>de</strong>l<br />
partido71. Veinte y pico <strong>de</strong> años <strong>de</strong>spués, el futuro redactor <strong>de</strong> la Constitución<br />
reconocerá que “la direcció <strong>de</strong>l PSUC creia que jo podria posar ordre en aquell sector<br />
que d’una banda era molt actiu i molt influent però que alhora els creava molts<br />
mal<strong>de</strong>caps, però ni ells ni jo mateix no vam preveure l’impacte d’un canvi tan radical72”.<br />
Des<strong>de</strong> luego, no era tanto él quien tenía que prever las consecuencias <strong>de</strong> estos cambios<br />
tan radicales, como la dirección <strong>de</strong>l PSUC, que para eso llevaba décadas <strong>de</strong> experiencias<br />
tratando con la militancia.<br />
Un mal clima, pues, que se <strong>de</strong>terioró incluso antes <strong>de</strong> la legalización <strong>de</strong>l partido y<br />
<strong>de</strong>l IV Congreso <strong>de</strong> 1977. Las quejas <strong>de</strong> la base por cómo se había incorporado a BR en<br />
el PSUC y las protestas por la actitud muy “oficialista” <strong>de</strong> los nuevos ingresados<br />
llegaron a ser tan fuertes y a exten<strong>de</strong>rse <strong>de</strong> tal manera que no tardaron en convertirse en<br />
rumores internos sobre una supuesta conspiración <strong>de</strong> los ex-B.R. para hacerse con el<br />
control <strong>de</strong>l partido cuyo eco llegó a la prensa.<br />
El semanario barcelonés Mundo publicó el 19 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1977 un artículo<br />
acerca <strong>de</strong> una “lucha por la futura dirección <strong>de</strong>l partido” entre los antiguos bierristas y el<br />
resto <strong>de</strong>l Ejecutivo. Más en concreto, se estaba produciendo una pugna entre Antoni<br />
Gutiérrez Díaz y Jordi Solé Tura por el cargo <strong>de</strong> secretario general que López Raimundo<br />
<strong>de</strong>jaría a partir <strong>de</strong>l IV Congreso que se celebraría en otoño73. Mundo afirmaba que la<br />
pugna entre los dos aspirantes todavía no se había hecho pública y que, por el momento,<br />
se daba en los organismos <strong>de</strong> bases74.<br />
69<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 969, “Resolución <strong>de</strong> los profesores comunistas <strong>de</strong> la UB”, 1975.<br />
70<br />
Ibíd.<br />
71<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 426, “Nota sobre la situación organizativa <strong>de</strong> los sectores <strong>de</strong>nominados fuerzas<br />
<strong>de</strong> la cultura”, 1976.<br />
72<br />
SOLÉ TURA, Jordi, Una història optimista…, p. 350. Solé Tura confirmó que los mismos problemas<br />
los tuvo Jordi Borja en los sectores <strong>de</strong> las Asociaciones <strong>de</strong> Vecinos y en el <strong>de</strong> Enseñanza.<br />
73<br />
Gregorio López Raimundo <strong>de</strong>jó claro en una entrevista a Mundo Diario <strong>de</strong>l 17 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1977 que<br />
no <strong>de</strong>scartaba “ser sustituido” en el IV Congreso y la revista Mundo interpretó estas palabras como un<br />
<strong>de</strong>seo <strong>de</strong> <strong>de</strong>jar el cargo.<br />
74<br />
“PSUC. Dos líneas enfrentadas”, en Mundo, n. 1913, 19 <strong>de</strong> febrero <strong>de</strong> 1977, pp. 22-23.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
157
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Antes <strong>de</strong> ver qué había <strong>de</strong> verda<strong>de</strong>ro y <strong>de</strong> falso en estas informaciones, es menester<br />
conocer la reacción a este artículo <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo, que se reunió para discutir esta<br />
“qüestió urgent” sin la presencia <strong>de</strong> los dirigentes que venían <strong>de</strong> B.R.. Para López<br />
Raimundo había una “Campanya contra S.T. y c/ B. Rja (). Que hay lucha interna en PSU. Le preocupa lo publicado en MUNDO.<br />
Sit. en Bna (). El asalto <strong>de</strong> B. Roja a la S.ria G.ral (). Aplazar Conf. Bna () hasta<br />
<strong>de</strong>spués reunión C.C. (). La campaña pública para dividir el PSU75”.<br />
Es <strong>de</strong>cir, se estaba dando una campaña pública para dividir el partido y se juzgaba mejor<br />
aplazar la conferencia <strong>de</strong>l PSU barcelonés hasta <strong>de</strong>spués <strong>de</strong>l inminente Pleno <strong>de</strong>l Comité<br />
Central, en el que se acallarían todos los “rumores”.<br />
Según Antoni Gutiérrez Díaz no había que exagerar la “campaña contra Solé<br />
Tura”, aunque el problema era real: “Campanya contra S.T.? No magnificar campanya.<br />
És un problema real en el Partit. Pot portar-nos exacerbació problema. No és campanya,<br />
sols contra PSU, () S.G. () i ell mateix76”. Ardiaca,<br />
Cipriano García, Núñez, Busquet, Conill se pronunciaron para contrarrestar las noticias<br />
<strong>de</strong> la prensa publicando un comunicado <strong>de</strong>l Ejecutivo.<br />
Distinto es el caso <strong>de</strong> otro miembro <strong>de</strong>l Ejecutivo cuyo nombre es ilegible en los<br />
apuntes y que <strong>de</strong>sveló el alcance <strong>de</strong> las peleas <strong>de</strong> Barcelona: “A Barna lluiten dues<br />
tendències que cerquen ser majoritàries. Donar un quadre <strong>de</strong> diàleg. Coneix les<br />
‘costella<strong>de</strong>s’ d’alguns companys. A la base es diu que hi ha dos fraccions rivals. Els <strong>de</strong><br />
B.R. volen fer triunfar les opinions que portaven al venir al Partit77”.<br />
Por su parte, el lí<strong>de</strong>r obrero Juan Ramos confesó que los problemas <strong>de</strong> Barcelona<br />
se estaban dando también en el Baix Llobregat, cuyo comité comarcal quedó en manos<br />
<strong>de</strong> los ban<strong>de</strong>ras a partir <strong>de</strong> 1974: “Bajo Llobregat. Dos org(anitzacions) no volen saber<br />
res amb gent <strong>de</strong>l C(omar)cal. Enfrentamientos a la hora <strong>de</strong> los comités. Hay sectarismo<br />
en las dos partes78”. Es <strong>de</strong>cir, resultaba que no sólo había problemas en la capital sino<br />
también en uno <strong>de</strong> los feudos territoriales <strong>de</strong>l partido.<br />
Lo increíble es que estos conflictos no llegaron claramente al Comité Ejecutivo<br />
hasta febrero <strong>de</strong> 1977 y si se discutió fue porque un periódico <strong>de</strong>stapó el caso. Como<br />
tenemos a disposición los apuntes <strong>de</strong> Serra<strong>de</strong>ll con el contenido <strong>de</strong> todas las reuniones<br />
<strong>de</strong> dirección que van <strong>de</strong> finales <strong>de</strong> 1975 a 1977, sabemos que ningún dirigente trajo a<br />
colación los problemas que se estaban produciendo en la organización entre psuqueros<br />
<strong>de</strong> toda la vida y ban<strong>de</strong>ras. Ninguno. Los que sabían callaban, como Jordi Conill, que ni<br />
tan siquiera en esta reunión comentó la situación explosiva <strong>de</strong> Barcelona que ahora<br />
<strong>de</strong>scribiremos y <strong>de</strong> la que él era parte implicada. Es normal que aquellos dirigentes,<br />
como Margarita Abril y Josep Maria Par<strong>de</strong>ll, que tenían cargos sólo en el Ejecutivo o en<br />
comarcas, preguntaran respectivamente: “En el Partit hi ha quelcom no normal. Algo<br />
pasa?79” y “No s’informa sobre la situació <strong>de</strong> Barna80”.<br />
75<br />
Arxiu personal <strong>de</strong> Josep “Román” Serra<strong>de</strong>ll, XXVIII, “Comité Ejecutivo”, 19/2/77.<br />
76<br />
Ibíd. “Antoni”.<br />
77<br />
Ibíd., nombre ilegible.<br />
78<br />
Ibíd., “Ramos”.<br />
79<br />
Ibíd. “Margarita”.<br />
80<br />
Ibíd., “Roure” (Serra<strong>de</strong>ll llama a Par<strong>de</strong>ll por su histórico nombre <strong>de</strong> guerra).<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
158
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Por no tener una i<strong>de</strong>a clara ni la tenía López Raimundo, que en su primera<br />
intervención pensó en una campaña periodística contra el PSUC y que en sus<br />
conclusiones tuvo que admitir que “No es sólo especulación periodística. Tiene relación<br />
con problema real en el partido81”.<br />
En fin, había algo <strong>de</strong> verdad en las noticias proporcionadas por Mundo, aunque<br />
no era cierto que Solé Tura estuviera batallando por el control <strong>de</strong> la secretaría general y<br />
que los dirigentes que procedían <strong>de</strong> B.R. (Comín, Borja, Vintró) maniobrasen para<br />
<strong>de</strong>splazar a la vieja dirección. En los apuntes <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo no hay nada que<br />
pueda confirmar semejante hipótesis. Las discusiones siguieron un curso normal y los<br />
ban<strong>de</strong>ras jamás expresaron en bloque opiniones o posicionamientos distintos a los <strong>de</strong><br />
López Raimundo y compañía. Nunca fue su intención constituirse en una corriente<br />
alternativa con aspiraciones políticas <strong>de</strong> envergadura. Lo más probable es que el<br />
semanario “<strong>de</strong>dujera” que los problemas que se estaban produciendo en la militancia<br />
eran directa consecuencia <strong>de</strong> una lucha en los órganos <strong>de</strong> mando. Porque -y en esto sí<br />
que la revista manejaba datos fiables- “abajo”, en los comités territoriales, la tensión era<br />
altísima y la dirección lo terminó <strong>de</strong> averiguar en la violenta reunión <strong>de</strong>l Comité <strong>de</strong><br />
Barcelona <strong>de</strong>l 20 <strong>de</strong> febrero, cuyos tonos pue<strong>de</strong>n ser comparados con los que se darán en<br />
el V Congreso <strong>de</strong> 1981. En 27 páginas <strong>de</strong> espesos apuntes, Josep Serra<strong>de</strong>ll apuntó todas<br />
las intervenciones <strong>de</strong> los 22 participantes, entre los que estaban presentes también López<br />
Raimundo y Jordi Borja.<br />
El primero en tomar la palabra fue Jordi Conill, el hombre que tenía el respaldo<br />
<strong>de</strong> la dirección y <strong>de</strong> los ban<strong>de</strong>ras para ocupar el cargo <strong>de</strong> responsable político <strong>de</strong> la<br />
ciudad condal. Según él, se estaban produciendo unos movimientos por parte <strong>de</strong> ciertos<br />
sectores en contra <strong>de</strong> su persona, entre los que Conill mencionaba una “corrent d’opinió<br />
sacristanista molt activa82”, las fe<strong>de</strong>raciones <strong>de</strong> Sant Gervasi y Eixample y núcleos <strong>de</strong><br />
CC.OO. que se veían en el sindicato para celebrar “Reunions netament fraccionals83”.<br />
Estas “corrientes” proponían la candidatura <strong>de</strong> Josep Maria Rodríguez Rovira y<br />
apostaban por un organigrama <strong>de</strong>l Comité <strong>de</strong> Barcelona con una presencia obrera más<br />
marcada. Para Conill, todo lo relacionado con esta candidatura estaba viciado por<br />
“elements perturbadors. Puro electoralisme. No és <strong>de</strong>bat. És lluita pel po<strong>de</strong>r (…) Lluita<br />
violenta, amb aspectes bruts (…) Ja s’ha fet mal al partit84”, y suya era la<br />
responsabilidad <strong>de</strong> que el “Comité Barna és dividit”.<br />
Gregorio López Raimundo tomó enseguida la palabra para reconducir la<br />
situación y evitar que la embestida <strong>de</strong> Conill diera pábulo a discusiones incontrolables:<br />
“Aplazar hasta el 19-20 la Conferencia. El papel brillante <strong>de</strong>l Partido en este último año.<br />
Los problemas que se presentan a un partido que salen <strong>de</strong> la clan<strong>de</strong>stinidad. Falta<br />
práctica <strong>de</strong>mocrática. Ciertos progresos en Barcelona, que la conferencia <strong>de</strong>bería<br />
impulsar, etc. Preocupante que en esta sit(uación), con todas () discrepancias,<br />
conferencia se abor<strong>de</strong> en estas condiciones que observamos. Atención a la gravedad que<br />
las cosas estén así85”; por su parte, no podía no hacer la inevitable autocrítica<br />
reconociendo que en el Comité Ejecutivo “no se tuvo en cuenta abocase conferencia con<br />
81 Ibíd., “Resumen”.<br />
82 Ibíd., XXVIII, “Comité Executiu”, 20/2/77, “Jordi C.”.<br />
83 Ibíd.<br />
84 Ibíd.<br />
85 Ibíd., “Gregorio”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
159
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Comité Barcelona dividido86”.<br />
Pero el bálsamo <strong>de</strong>l secretario general suavizó muy poco los ánimos. Uno a uno,<br />
los miembros <strong>de</strong>l C.B. afines a Rodríguez Rovira (Justiniano Martínez, Salvador<br />
Figueras, Joan Anton González Serret, Eugeni Forra<strong>de</strong>llas, etc.) replicaron a todas y<br />
cada una <strong>de</strong> las acusaciones lanzadas por Conill y otros como Enric Solé, Ricard Boix y<br />
Pedro León. Nos parece inútil reproducir todas las opiniones aquí, porque en el fondo<br />
están resumidas en la negativa <strong>de</strong> Rodríguez Rovira a retirar su candidatura (“És perillós<br />
l’assumpte etiquetes. Es fan judici intencions sobre el que camara<strong>de</strong>s pensen.<br />
Estalinistes? Eurocomunistes? Social-<strong>de</strong>mòcrates? Jordi C(onill) ha ridiculitzat les<br />
corrents. Sí que po<strong>de</strong>n presentar-se diverses candidatures87”) y en la opinión expresada<br />
por el responsable <strong>de</strong> Sant Andreu, según el cual más <strong>de</strong> la mitad <strong>de</strong>l partido en<br />
Barcelona “piensa que el trabajo fraccional viene <strong>de</strong> ST y B.R, que quieren el po<strong>de</strong>r88”.<br />
En fin, se presentaba una candidatura alternativa para que los ban<strong>de</strong>ras no controlaran<br />
Barcelona.<br />
El único punto en el que coincidían todos era que la Conferencia <strong>de</strong> Barcelona<br />
tenía que ser aplazada para <strong>de</strong>spués <strong>de</strong>l Comité Central, que tendría que poner or<strong>de</strong>n en<br />
un PSUC barcelonés dividido y con un palpable riesgo <strong>de</strong> ruptura interna. Esto pasaba<br />
en la capital, allí don<strong>de</strong> se estaba a punto <strong>de</strong> celebrar la primera conferencia legal <strong>de</strong>l<br />
partido en una localidad concreta, pero era un fenómeno generalizado don<strong>de</strong>quiera que<br />
entraron exban<strong>de</strong>ras en 1974, como en el Baix Llobregat <strong>de</strong> Juan Ramos. Conforme<br />
avanzarían los meses, saldrían a la luz problemas muy parecidos en el Vallés y en el<br />
Maresme.<br />
Cuando el secretario general comentó al Secretariado los contenidos <strong>de</strong> la<br />
reunión <strong>de</strong>l Comité <strong>de</strong> Barcelona remarcó que la segunda candidatura <strong>de</strong> Rodríguez<br />
Rovira venía “justificada por supuesto peligro <strong>de</strong> que el partido se <strong>de</strong>scolore por<br />
presencia c/(amaradas) venidos <strong>de</strong> B.R. Que había que recuperar las esencias89”. Más<br />
claro, el agua: aparte <strong>de</strong> ser consi<strong>de</strong>rados como una especie <strong>de</strong> hermandad masónica<br />
cuyo objetivo era el control <strong>de</strong> la organización, los “ban<strong>de</strong>ras” eran vistos por muchos<br />
como los portadores <strong>de</strong> una lejía que <strong>de</strong>steñía la tonalidad i<strong>de</strong>ológica <strong>de</strong>l PSUC. Ya<br />
habían <strong>de</strong>scolorido su ban<strong>de</strong>ra (sintomáticamente se les llamará “ban<strong>de</strong>ras blancas”) y<br />
no se permitiría que hicieran lo mismo con la <strong>de</strong>l partido.<br />
Finalmente, en el ya citado Comité Central, López Raimundo no se escondió y<br />
fue directo al grano: “Han causado tanta preocupación <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l Partido y entre<br />
nuestros amigos y simpatizantes las noticias divulgadas por la prensa sobre pretendidas<br />
86 Ibíd.<br />
87 Ibíd., “Josep Mª Rodríguez”.<br />
88 Ibíd., “Torres (Sant Andreu)”.<br />
89 Ibíd., XXVIII, “Secretariat”, 16/2/77, “Gregorio”. La reunión está datada 16 <strong>de</strong> febrero, pero es un error<br />
<strong>de</strong> Serra<strong>de</strong>ll, ya que el 16 <strong>de</strong> febrero se celebró la reunión <strong>de</strong>l Ejecutivo citada y, por su parte, López<br />
Raimundo comenta la reunión <strong>de</strong>l Comité <strong>de</strong> Barcelona <strong>de</strong>l 20 <strong>de</strong> febrero. Por lo tanto es posterior al día<br />
20. Todos los miembros <strong>de</strong>l Secretariado -conscientes <strong>de</strong> la tensión- mantuvieron una posición<br />
conciliadora y tendiente a edulcorar el conflicto, excepto Gutiérrez Díaz, que lanzó un ataque durísimo a<br />
Rodríguez Rovira: “Josep Mª ha tingut actitud personal, sectària i fraccional. El seu treball condueix a<br />
cristal·litzar diferències. Aquesta candidatura és testimonial. Prefigura una situació difícil en Barna”. A<br />
lo que Rodríguez contestó: “No consi<strong>de</strong>ra haver fet treball fraccional. Discutir la candidatura <strong>de</strong>l C.L.<br />
S’ofereix a col·laborar () Conill per elaborar informe”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
160
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
divisiones en el seno <strong>de</strong> nuestro C.E.90”. El <strong>de</strong> Tauste eliminó <strong>de</strong> su informe al Central<br />
cualquier tipo <strong>de</strong> referencia a una posible “campaña mediática” contra el PSUC (“El<br />
origen <strong>de</strong> estas versiones, evi<strong>de</strong>ntemente falsas, no hay que achacarlo sin embargo a los<br />
periodistas, pues está sin duda en el propio Partido91”); había un problema político en el<br />
partido y sus consi<strong>de</strong>raciones iban dirigidas a todos los militantes: “Más inaceptable aún<br />
es que, sin que exista ninguna base para ello, se atribuya irresponsablemente a los<br />
camaradas que vinieron <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja una especie <strong>de</strong> confabulación para apo<strong>de</strong>rarse<br />
<strong>de</strong> la dirección <strong>de</strong>l Partido (…) En el PSUC no hay ninguna conspiración <strong>de</strong> nadie y en<br />
su C.E. hay la más completa unidad y camara<strong>de</strong>ría. Respecto al camarada Solé Tura, al<br />
que se ataca particularmente, yo diría que basta leer sus artículos <strong>de</strong> los miércoles en<br />
Mundo Diario para constatar que es uno <strong>de</strong> los propagandistas más brillantes y eficaces<br />
<strong>de</strong> la política <strong>de</strong>l partido. La difusión <strong>de</strong> esta versión absurda o injustificada ha<br />
provocado entre muchos camaradas una especie <strong>de</strong> inseguridad, <strong>de</strong> temor a que puedan<br />
producirse divisiones o vacíos <strong>de</strong> dirección en el Partido, que constituyen un factor <strong>de</strong><br />
freno y <strong>de</strong> <strong>de</strong>bilitamiento <strong>de</strong> este. De manera autocrítica quiero <strong>de</strong>cir que en todo ha<br />
podido influir negativamente alguna respuesta mía a preguntas <strong>de</strong> periodistas en las que<br />
he aceptado como posible mi relevo <strong>de</strong> la Secretaría General en el IV Congreso92”.<br />
Si tenemos en cuenta que el informe fue publicado, son palabras pensadas para<br />
zanjar con contun<strong>de</strong>ncia un problema grave. El partido normalmente tendía a lavar los<br />
paños sucios en casa y a no exteriorizar sus problemas salvo en caso <strong>de</strong> expulsión <strong>de</strong><br />
algún compañero; pero en este caso no se trataba <strong>de</strong> una divergencia política <strong>de</strong> algún<br />
dirigente -que el Ejecutivo <strong>de</strong>mostró siempre saber aislar con eficacia- sino <strong>de</strong> algo más<br />
peligroso: <strong>de</strong> un malhumor que amenazaba con enturbiar las relaciones entre los mismos<br />
militantes y pren<strong>de</strong>r fuego a la organización.<br />
El problema es que la autocrítica <strong>de</strong> López Raimundo no captaba en sus justos<br />
términos el quid <strong>de</strong> la cuestión: los temores <strong>de</strong> que la secretaría general cayera en manos<br />
<strong>de</strong> los ban<strong>de</strong>ras por sus <strong>de</strong>claraciones sobre la sucesión no eran la causa <strong>de</strong> la profunda<br />
<strong>de</strong>sconfianza hacia los antiguos BR, sino el efecto <strong>de</strong> todo un proceso que los activistas<br />
<strong>de</strong>l partido percibieron como opaco y algo palaciego. El puñetazo en la mesa que dio<br />
López Raimundo en marzo <strong>de</strong> 1977 no solucionó nada, porque no reconocía (o no sabía<br />
focalizar) los errores cometidos por la dirección en el affaire Ban<strong>de</strong>ra Roja que Miguel<br />
Núñez señalaría, brevemente pero con exactitud, muchos años <strong>de</strong>spués93.<br />
3. A modo <strong>de</strong> conclusión<br />
Visto el tema con perspectiva histórica, resulta evi<strong>de</strong>nte que el Comité Ejecutivo se<br />
equivocó en no discutir con el resto <strong>de</strong>l partido, o al menos con su Comité Central, la<br />
posibilidad y la conveniencia <strong>de</strong> incorporar al grupo <strong>de</strong> Ban<strong>de</strong>ra Roja. Una labor<br />
pedagógica previa seguramente habría encontrado resistencias en las filas <strong>de</strong>l partido,<br />
pero no <strong>de</strong> tal envergadura como para poner en peligro su li<strong>de</strong>razgo: a la altura <strong>de</strong> 1974 -<br />
con un Francisco Franco ya <strong>de</strong>teriorado físicamente y con un movimiento antifranquista<br />
cada vez más potente- era imposible que la militancia emprendiese un camino <strong>de</strong> ruptura<br />
o <strong>de</strong> cambios en los órganos <strong>de</strong> una dirección que venía llevando las riendas <strong>de</strong> la<br />
90<br />
ANC, Fondo PSUC, n. 76, “El PSUC ante las elecciones. Informe presentado por el secretario general<br />
en nombre <strong>de</strong>l Comité Ejecutivo en el Pleno <strong>de</strong>l Comité Central”, 5-6 <strong>de</strong> marzo <strong>de</strong> 1977.<br />
91<br />
Ibíd.<br />
92<br />
Ibíd.<br />
93<br />
NÚÑEZ, Miguel, La revolución y el <strong>de</strong>seo…, p. 308.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
161
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
organización <strong>de</strong>s<strong>de</strong> los años cincuenta. Porque, en ese momento concreto, no había<br />
alternativa a aquella dirección. Aún pasando por enojosas discusiones, el Ejecutivo se<br />
habría impuesto con relativa facilidad a las opiniones contrarias.<br />
En <strong>de</strong>finitiva, la cúpula <strong>de</strong>l PSUC falló precisamente allá don<strong>de</strong> acertaron los<br />
“ban<strong>de</strong>ras”: en mentalizar, preparar, cohesionar a sus camaradas <strong>de</strong> cara al proceso <strong>de</strong><br />
unificación <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> años <strong>de</strong> trifulcas entre las dos organizaciones. En una <strong>de</strong> las<br />
reuniones con Núñez, Jordi Borja advirtió que en las negociaciones no había que “correr<br />
a nivel central”, esto es, a nivel <strong>de</strong> dirigentes, sino que era importante discutir la cuestión<br />
también “por abajo”. Era una buena recomendación que valía tanto para los <strong>de</strong> BR como<br />
para el PSUC. Sin embargo, la dirección comunista no lo tuvo presente, porque pensó<br />
que bastaría con lanzar una or<strong>de</strong>n para que todos la aceptaran sin rechistar. El estupor<br />
causado por el ingreso <strong>de</strong> BR acentuó en los militantes <strong>de</strong> las células y comités<br />
territoriales la sensación <strong>de</strong> hallarse ante un grupo aparte, compacto y disciplinado, que<br />
se movía al unísono en seguir, con mucho más entusiasmo que el suyo, todas las<br />
consignas que procedían <strong>de</strong> Santiago Carrillo y Gregorio López Raimundo94. En la<br />
llamada “base”, el resultado <strong>de</strong> todo este proceso no fue la <strong>de</strong>slegitimación <strong>de</strong>l Ejecutivo<br />
-imposible e impensable a aquellas alturas-, sino la <strong>de</strong>slegitimación política <strong>de</strong>l grupo <strong>de</strong><br />
BR, que a partir <strong>de</strong>l IV Congreso <strong>de</strong> noviembre <strong>de</strong> 1977 se hará cada vez más palpable.<br />
Dicho <strong>de</strong> otra manera, fue una semilla <strong>de</strong> discordia <strong>de</strong>stinada a dar frutos muy amargos.<br />
Sólo si datamos el “pecado original” <strong>de</strong> los “ban<strong>de</strong>ras” ahora, en 1974, y no <strong>de</strong>spués,<br />
podremos enten<strong>de</strong>r una <strong>de</strong> las numerosas causas que llevarían al PSUC a la<br />
confrontación interna <strong>de</strong>l V Congreso <strong>de</strong> 1981: una parte consistente <strong>de</strong> la militancia <strong>de</strong><br />
finales <strong>de</strong> los setenta vio en aquellos el origen <strong>de</strong> muchos males, i<strong>de</strong>ológicos y<br />
organizativos, que afectarían al partido durante la Transición a la <strong>de</strong>mocracia. Y como<br />
en todos los “pecados originales”, siempre hay una “Eva”, la figura ju<strong>de</strong>ocristiana<br />
alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> la cual se funda el mito originario <strong>de</strong>l pecado. Hablando en términos<br />
estrictamente políticos, hay que reconocer que, en este asunto, “Eva” fue el Comité<br />
Ejecutivo <strong>de</strong>l PSUC y no Ban<strong>de</strong>ra Roja.<br />
94 El mismo Solé Tura, en el citado informe <strong>de</strong> 1976 sobre la situación <strong>de</strong>l sector <strong>de</strong> los intelectuales,<br />
reconocía que “el que a veces los militantes <strong>de</strong> BR hubieran tenido una práctica más próxima a las<br />
posiciones generales <strong>de</strong>l Partido o estuvieran mejor dispuestos para el trabajo <strong>de</strong> Partido, y por lo tanto<br />
tuvieran inmediatamente responsabilida<strong>de</strong>s en células y comités, contribuyó a crear nuevas reticencias”.<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
162
MISCEL·LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Giaime Pala<br />
Una semilla <strong>de</strong> discordia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número XI, 2011<br />
163
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
La perspectiva en història: <strong>de</strong> prop i <strong>de</strong> lluny 1<br />
Anaclet Pons i Justo Serna (<strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> València)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Aquest article reflexiona sobre la doble vessant <strong>de</strong> la història. D’una banda, és tot allò que ha passat,<br />
entenent això com les accions <strong>de</strong>ls éssers humans, llurs experiències, etcètera; <strong>de</strong> l’altra, però, és també el<br />
relat que bastim, el sentit que atorguem a les coses i fets succeïts, la reflexió sobre la manera d’estudiar-ho<br />
i <strong>de</strong> transmetre-ho<br />
Este artículo reflexiona sobre la doble vertiente <strong>de</strong> la historia. Por un lado, es todo lo que ha pasado,<br />
entendiendo esto como las acciones <strong>de</strong> los seres humanos, sus experiencias, etcétera, y por otro, pero, es<br />
también el relato que edificamos, el sentido que otorgamos a las cosas y hechos sucedidos , la reflexión<br />
sobre la manera <strong>de</strong> estudiarlo y <strong>de</strong> transmitirlo<br />
This article reflects on two aspects of the story. On one hand, is everything that has happened,<br />
un<strong>de</strong>rstanding that the actions of human beings, their experiences, etc. on the other, but also the story that<br />
is laid, meaning we attach to things and events occurred , reflection on how to study it and pass it<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Història, Annales, Nouvelle Histoire, microhistòria<br />
Historia, Annales, Novelle Histoire, microhistoria<br />
History, Annales, Histoire Novelle, microhistory<br />
1. La història, com sempre s’ha dit, té una doble vessant. D’una banda, és tot allò<br />
que ha passat, entenent això com les accions <strong>de</strong>ls éssers humans, llurs experiències,<br />
etcètera; <strong>de</strong> l’altra, però, és també el relat que bastim, el sentit que atorguem a les coses i<br />
fets succeïts, la reflexió sobre la manera d’estudiar-ho i <strong>de</strong> transmetre-ho. El primer<br />
aspecte és explícit en la nostra tasca, és el que tothom fa i el que els lectors copsen<br />
d’antuvi. El segon és implícit i igualment valuós. Certament, no tothom se’n preocupa<br />
d’aquestes coses, <strong>de</strong> la grafia <strong>de</strong>ls historiadors, <strong>de</strong> la manera com acarem allò que<br />
estudiem, i sovint només ho fem per raons acadèmiques, en <strong>de</strong>terminats moments <strong>de</strong> la<br />
nostra vida com a historiadors. De la seua importància, però, ningú no en dubta.<br />
El que fa que una disciplina siga un saber acadèmic, controlat, que ens permet<br />
tenir uns dispositius per tal d’accedir al passat, a la “veritat”, és el mèto<strong>de</strong>. Nosaltres ens<br />
n’adonem que no tenim testimonis directes als quals escoltar, que no els po<strong>de</strong>m<br />
observar, que el passat és en bona mesura oral i que l’oralitat i la gestualitat s’esvaeixen<br />
sense remei, que estudiem lingüísticament realitats que no existeixen, que han<br />
1 Aquest text reprèn parcialment la conferencia que, amb el mateix títol, va donar el professor Anaclet<br />
Pons al Departament d’Història Contemporània <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona. La xerrada va<br />
tenir lloc el 21 d’octubre <strong>de</strong> 2010 amb motiu <strong>de</strong> la inauguració <strong>de</strong>l Master Interuniversitari d’Història<br />
Contemporània. Una primera versió d’aquest text a: “En su lugar: una reflexión sobre la historia local y el<br />
microanálisis”, dins Miguel Angel RUIZ CARNICER y Carmen FRÍAS (coords.), Nuevas ten<strong>de</strong>ncias<br />
historiográficas e historia local en España: actas <strong>de</strong>l II Congreso <strong>de</strong> Historia Local <strong>de</strong> Aragón. Osca,<br />
Instituto <strong>de</strong> Estudios Altoaragoneses/Universidad <strong>de</strong> Zaragoza, 2001, pp.73-92.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
164
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
<strong>de</strong>saparegut, que només po<strong>de</strong>m reconstruir i enunciar a través d’indicis, d’una manera<br />
vicària, seguint les petja<strong>de</strong>s i empremtes que resten encara. Per això mateix, per a saber<br />
com i què preguntar, com llegir i interrogar la varietat <strong>de</strong> fonts que tenim a l’abast,<br />
necessitem un mèto<strong>de</strong>. Això ho aprenem <strong>de</strong>ls que han fixat les regles <strong>de</strong> la disciplina i<br />
també veient com es practica. Llegint als nostres col·legues no només acumulem<br />
coneixements, veiem maneres <strong>de</strong> refer el passat, unes formes que canvien històricament,<br />
produint diferents interpretacions. Mèto<strong>de</strong> i escriptura són, doncs, in<strong>de</strong>striables i<br />
igualment imprescindibles.<br />
També és cert, i igualment comprensible, que hi haja un cert cansament <strong>de</strong><br />
reflexions historiogràfiques: no n’hi ha prou?, no s’ha dit tot el que calia dir?, po<strong>de</strong>m<br />
escoltar. S’entén aquest fàstic sobretot en moments <strong>de</strong> <strong>de</strong>scentrament, <strong>de</strong> manca <strong>de</strong><br />
mo<strong>de</strong>ls dominants. Hi va haver un temps en què <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s historiografies nacionals<br />
imposaven formes <strong>de</strong> fer història, particularment l’anomenada escola francesa <strong>de</strong>ls<br />
Annales, però ara mateix ni tan sols aquesta, una <strong>de</strong> les més característiques, és capaç <strong>de</strong><br />
formular un paradigma <strong>de</strong> referència. Podríem prendre com a exemple els dos volums<br />
recents d’Historiographies. Concepts et débats, que dirigeixen Christian Delacroix,<br />
François Dosse, Patrick Garcia y Nicolas Offenstadt 2 . Els editors diuen d’entrada que,<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> tres dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong> <strong>de</strong>bats, ha arribat l’hora <strong>de</strong> dibuixar un nou panorama, però<br />
admeten que el llibre no ofereix la versió <strong>de</strong> cap escola. Al capdavall, el pluralisme<br />
interpretatiu hauria arrelat també a la pròpia historiografia francesa, fent impossible ja<br />
aquesta operació. Per això mateix, tot veient l’ín<strong>de</strong>x <strong>de</strong>ls dos volums, ens n’adonem que<br />
Annales està present, sí, però en absència i que ja no es proposa cap "nouvelle histoire"<br />
com la que va editar Jacques Le Goff anys enrera. Més encara, només hi ha un text<br />
referit a Annales, el que inicia alfabèticament el primer volumen, i és un text que<br />
curiosament escriu un historiador alemany, un especialista que, això sí, coneix molt bé el<br />
tema: Peter Schöttler.<br />
Aquestes dèca<strong>de</strong>s passa<strong>de</strong>s fan referència als volums publicats als anys setanta.<br />
D’una banda, el que l’any 1974 van dirigir Jacques Le Goff i Pierre Nora, <strong>de</strong>stacats<br />
membres ambdós d’Annales, titulat Faire l'histoire 3 , tres volums <strong>de</strong>dicats als “nous<br />
problemes”, els “nous enfocaments” i els “nous temes”. Això es consolidarà el 1978<br />
amb un altre volum-manifest, ara amb el retol <strong>de</strong> La Nouvelle Histoire, un reculls <strong>de</strong><br />
textos encapçalats novament per Jacques Li Goff i amb la participació <strong>de</strong> dos significats<br />
membres d’Annales més joves: Roger Chartier i Jacques Revel 4 . És cert que, d’entrada,<br />
tampoc en aquell moment es presentaven com una escola ni es vinculaven <strong>de</strong> forma<br />
expressa amb la historiografia nacional francesa. Hi havia, això sí, la constància <strong>de</strong><br />
l’esmicolament <strong>de</strong> la disciplina. Ara bé, la suposada revolució historiogràfica es feia<br />
paradoxalment <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la continuïtat, almenys si hom llegeix, per exemple, el text que Le<br />
Goff publica en el volum <strong>de</strong> 1978, on aquesta nova història entronca literalment amb<br />
l'escola <strong>de</strong>ls Annales i els seus clàssics.<br />
Això no és, doncs, el que po<strong>de</strong>m veure al llibre que Dosse i els seus companys<br />
publiquen el 2010. I encara n’hi ha més. Els editors d’aquestes Historiographies<br />
assenyalen també que els historiadors professionals mai no han tingut el monopoli <strong>de</strong><br />
l’escriptura històrica, que el passat és <strong>de</strong> tots i que qualsevol apropiació és legítima, bé<br />
que la facen novel·listes o assagistes. Potser per això mateix al darrer Congrés<br />
2 París, Gallimard, 2010.<br />
3 LE GOFF, Jacques y NORA, P., Faire l'histoire, Gallimard, París, 1974.<br />
4 La Nouvelle Histoire, Retz-CEPL, París, 1978.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
165
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
Internacional <strong>de</strong> Ciències Històriques, celebrat a Amsterdam l’estiu <strong>de</strong> 2010, la<br />
conferència <strong>de</strong> clausura se li va encarregar a una novel·lista: Nelleke Noor<strong>de</strong>rvliet. El<br />
títol <strong>de</strong> la seua dissertació era “En <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> l’honor <strong>de</strong> Clio” i <strong>de</strong>ia més o menys:<br />
Clio és una puta. Tothom ho sap. S'asseu davant d'una finestra al barri roig. És<br />
una dona alegre, voluptuosa, que presta serveis tant a un acadèmic tímid com al<br />
extravertit director <strong>de</strong> cinema. Es menja amb els ulls a homes i dones per igual, i<br />
els dóna tot el que volen: la còpula discreta, un festeig llarg, un drama feroç o<br />
càustic, passió <strong>de</strong>senfrenada -tot ho fa sense esforç. Juga al que calga jugar.<br />
Però, qui és realment?, ningú ho sap. Manté la seva veritable naturalesa un<br />
secret, i somriu com la Mona Lisa quan algú li pregunta sobre la qüestió.<br />
Sembla eternament jove, encara que és tan antiga com el món, fins i tot més vella<br />
que la seua mateixa professió. Compta amb clients fixos, però <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s - com<br />
ara - els negocis manen per sobre <strong>de</strong> tot 5 .<br />
El <strong>de</strong>scentrament i el <strong>de</strong>sconcert, com també reconeix Nelleke Noor<strong>de</strong>rvliet, és<br />
prova, entre d’altres coses, <strong>de</strong> la vitalitat <strong>de</strong> la disciplina i <strong>de</strong>l seu impacte social. Una<br />
vitalitat que no es veu afectada pel fet que no hi hagen escoles dominants o que les<br />
mira<strong>de</strong>s es multipliquen. De fet, al marge d’escoles, continuem fent biografies o història<br />
social, econòmica, política, cultural, etcètera. D’altra banda, més enllà d’una cosa o<br />
altra, <strong>de</strong> que opten per una o altra aproximació, hi ha qüestions que continuen essent<br />
completament vigents: una d’elles és la que afecta a la perspectiva que emprem, ja siga<br />
micro o macro.<br />
En aquest sentit, <strong>de</strong>s fa anys que la perspectiva “global” sembla guanyar a<strong>de</strong>ptes.<br />
No cal només que recordar que el Congrés <strong>de</strong> Ciències Històriques <strong>de</strong> l’any 2000,<br />
celebrat a Oslo, es retolava així precisament: “Perspectives on Global History: Concepts<br />
and Methodology”. És posible una història universal?, es preguntaven. Seria aquella<br />
comparada que Marc Bloch havia proposat el 1928 també a Oslo? Davant aquests<br />
dubtes, Natalie Zemon Davis va intentar fer una proposta a mig camí: una pràctica<br />
possible d’aquesta història universal no hauria <strong>de</strong> renunciar als propòsits i les escales<br />
convencionals, però sí refusar l’etnocentrisme i no remetre sempre a un únic mo<strong>de</strong>l, el<br />
<strong>de</strong> la societat occi<strong>de</strong>ntal 6 .<br />
La proposta <strong>de</strong> Natalie Davis és raonable i, tot i no resoldre la qüestió, planteja<br />
unes quantes qüestions prèvies. I<strong>de</strong>ntifica els problemes fonamentals a l’hora d’obrir la<br />
perspectiva, mostrant-nos en conseqüència que totes les escales són correctes i que<br />
<strong>de</strong>penen <strong>de</strong>l que busquem, <strong>de</strong>l que volem veure. De fet, si ara mateix té ressò la història<br />
global és, entre d’altres raons, perquè busquen a través <strong>de</strong> la nostra disciplina<br />
l’emergència <strong>de</strong> la globalització, la consciència <strong>de</strong> viure una època marcada per aquest<br />
fet, i això ens preocupa, fa que les nostres preguntes s’hi adrecen.<br />
Això explica que hi haja història universal, global, transnacional,<br />
comparada, etiquetes particulars, amb sentits concrets, per a <strong>de</strong>signar aquesta<br />
5 “In Defence of Clio’s Honour”, Closing session ICHS 2010, Amsterdam.<br />
http://www.ichs2010.org/documents/in_<strong>de</strong>fence_of_clios_honour.pdf (consultat l’1 <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong><br />
2010).<br />
6 Vegeu el comentari que Roger CHARTIER inclou a “Historia y ciencias sociales: releer a Brau<strong>de</strong>l”, dins<br />
el seu llibre El presente <strong>de</strong>l pasado: escritura <strong>de</strong> la historia, historia <strong>de</strong> lo escrito, Universidad<br />
Iberoamericana, México, 2005, especialment pp.59-63.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
166
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
emergència 7 . Cadascuna, per suposat, té coses <strong>de</strong> les altres, amb el <strong>de</strong>nominador comú<br />
<strong>de</strong> la mirada macro, global, preocupada per qüestions culturals, atenta a les impugacions<br />
fetes <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la història poscolonial i, cada cop més, atenta a la mirada ecològica. És el<br />
que hom podia trobar d’alguna manera als llibres <strong>de</strong> Felipe Fernán<strong>de</strong>z-Armesto o <strong>de</strong><br />
Jared Diamond, i és el que ara s’estèn 8 .<br />
La pregunta, doncs, no és si cal fer història global ni les raons per les quals seria<br />
preferible. Això ja ho sabem, com també que l’allau <strong>de</strong> informacions i coneixements que<br />
ara tenim a l’abast no l’hem tingut mai i que, en conseqüència, això haurà <strong>de</strong> fer que en<br />
certa mesura tota història siga global. La qüestió és, en canvi, si això significa que la<br />
mirada micro perd relleu, si és menys significativa. I la resposta, com hem dit abans, és<br />
que això <strong>de</strong>pèn, <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong>l que volem preguntar i <strong>de</strong>l que volem saber. Detinguem-nos,<br />
doncs, en això, en el que ha significat l’emergència d’allò local i en el seu valor<br />
cognoscitiu.<br />
2. Cal recordar que l’emergència d’allò local està relacionada amb el quefer<br />
acadèmic i l'entorn en què es practica. Aquestes tenen a veure amb els canvis succeïts en<br />
el món en les últimes dèca<strong>de</strong>s, amb l'aparició <strong>de</strong> nous subjectes amb veu pròpia. Des <strong>de</strong><br />
fa unes dèca<strong>de</strong>s, la història registra una multiplicació d'objectes que és, al seu torn, una<br />
multiplicació <strong>de</strong> centres d'interès. La <strong>de</strong>scolonització va permetre que irromperen antics<br />
països colonials i la seua història ja no ha pogut compendiar-se a partir <strong>de</strong> la rígida<br />
submissió a la lògica <strong>de</strong> les metròpolis. I el mateix cal dir d'aquells actors que havien<br />
sigut marginats i que ara han recuperat la seua veu. L'emancipació <strong>de</strong> les dones,<br />
exemple, ha permès que aquestes ocupen l'esfera pública com mai abans havia succeït i<br />
la seua història ja no ha pogut cancel·lar-se en la mera domesticitat. Més encara, allò<br />
domèstic s'ha convertit també en territori <strong>de</strong> l'historiador. Així han aparegut noves<br />
narracions particulars, distintes i en molts casos oposa<strong>de</strong>s a les històries tradicionals<br />
establertes. En general, són perspectives noves i <strong>de</strong>sconegu<strong>de</strong>s, a vega<strong>de</strong>s sorprenents: el<br />
que fa uns anys era la història medieval iugoslava o txecoslovaca ara ja no existeix. En<br />
el nostre cas, a més, la creació <strong>de</strong> nous espais polítics (les autonomies) ha generat en<br />
certs casos una recuperació ad hoc <strong>de</strong>l passat, afavorida per la creació d'espais<br />
acadèmics en cadascun d'aqueixos centres <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>scentralitzat.<br />
Però, com s’ha traduït això en l’escriptura <strong>de</strong> la història? L'any 1985, Carlo<br />
Ginzburg va publicar un text en què reflexionava sobre la història local i la<br />
microhistòria 9 . Ginzburg partia <strong>de</strong> la coneguda distinció que establira Friedrich<br />
Nietzsche, en el seu text sobre la utilitat i els inconvenients <strong>de</strong>ls estudis històrics per a la<br />
vida, entre tres tipus d'història: monumental, antiquària i crítica 10 . D'aqueixes tres, la<br />
història local vindria a i<strong>de</strong>ntificar-se amb la segona, amb l'antiquària. En efecte, per a<br />
Nietzsche, la història pertany també a qui preserva i venera, a qui torna la mirada cap<br />
arrere, amb fi<strong>de</strong>litat i amor, al món on s'ha format. Així, conreant amb cura el que<br />
subsisteix <strong>de</strong>s <strong>de</strong> temps antics, vol preservar, per als que vindran <strong>de</strong>sprés, aquelles<br />
7<br />
Per exemple: YUN, Bartolomé; “‘Localism’, Global History and Transnational History. A Reflection<br />
from the Historian of Early Mo<strong>de</strong>rn Europe”, Historisk Tidskrif, vol. 127, 4 (2007), pp.659-678.<br />
8<br />
CHAKRABARTY, Dipesh, autor <strong>de</strong> Al margen <strong>de</strong> Europa (Tusquets, Barcelona, 2008), anuncia per<br />
exemple que el seu proper llibre es titularà The Climate of History: Four Theses, assumpte <strong>de</strong>l qual tenim<br />
ja un avanç: “Clima e historia: cuatro tesis”, Pasajes, 32 (2010), pp.51-69.<br />
9<br />
GINZBURG, Carlo; "Intorno a storia locale e microstoria", en P. BERTOLUCCI y R. PENSATO (eds.);<br />
La memoria lunga, Bibliografica, Milán, 1985, pp.15-25.<br />
10<br />
NIETZSCHE, Friedrich; Sobre la utilidad y el perjuicio <strong>de</strong> la historia para la vida, Biblioteca Nueva,<br />
Madrid, 1999.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
167
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
condicions en què ell mateix ha viscut; i així serveix a la vida i en compte <strong>de</strong> posseir<br />
l'ànima <strong>de</strong>ls objectes que estudia, està posseïda per ells. Al capdavall, ens diu Nietzsche,<br />
tot el que és petit, limitat, <strong>de</strong>crèpit i antiquat rep la seua pròpia dignitat i intangibilitat pel<br />
fet que l'ànima <strong>de</strong> l'home antiquari, tan inclinada a preservar i venerar, s'instal·la en<br />
aquestes coses i fa en elles un niu familiar.<br />
Aqueix és el mo<strong>de</strong>l clàssic que <strong>de</strong>scriu Nietzsche, que seria propi <strong>de</strong>ls celebrats<br />
cronistes locals, <strong>de</strong>ls antiquaris que conserven i veneren, que fan pressentir i sentir a<br />
través <strong>de</strong> les coses, però que po<strong>de</strong>n convertir-se en furiosos col·leccionistes, àvids per<br />
l'olor <strong>de</strong> la cosa rància i vella, atents només a la bagatel·la bibliogràfica i a la curiositat<br />
vana. Aquesta tradició antiquària d'àmbit local o regional ha perviscut entre nosaltres<br />
durant molt <strong>de</strong> temps, quasi fins als anys setanta i més, quan en altres llocs s'havia<br />
<strong>de</strong>cretat la seua irrellevància <strong>de</strong>s <strong>de</strong> feia dèca<strong>de</strong>s. D'ací que la seua mala fama, la que<br />
acompanya a allò pintoresc, perifèric o petit, haja coexistit amb la recuperació per<br />
aqueixes mateixes dates d'una nova història local, molt allunyada d'aquell sentit<br />
antiquari. D'ací, doncs, moltes <strong>de</strong> les resistències que han existit en la comunitat<br />
acadèmica espanyola que han confós interessadament una cosa i l'altra. Ara bé, <strong>de</strong>ia<br />
Ginzburg, aquesta nova pràctica, entesa com una sèrie <strong>de</strong> preguntes que es plantegen a<br />
una documentació que proce<strong>de</strong>ix d'un espai circumscrit, està molt lluny <strong>de</strong> l'antic mo<strong>de</strong>l<br />
erudit, encara que puga nodrir-se <strong>de</strong>l mateix impuls, el <strong>de</strong> la conservació o reconstitució<br />
<strong>de</strong> les memòries passa<strong>de</strong>s.<br />
Una altra cosa molt distinta són les resistències que provenen <strong>de</strong> l'alteració <strong>de</strong> les<br />
regles <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r dins <strong>de</strong> la disciplina. En la mesura que la microhistòria o la història local<br />
alteren la jerarquies establertes, dins <strong>de</strong> la història d'Espanya, per exemple, llavors es<br />
<strong>de</strong>scompon el marc tranquil·litzador <strong>de</strong>ls valors adquirits. En aqueix cas, les reticències<br />
són d'ordre cultural i polític, en <strong>de</strong>fensa d'una historiografia centralitzada sobre bases<br />
nacionals o estatals, construïda <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la mirada <strong>de</strong> les èlits i els grups dominants.<br />
Davant d’això, el millor antídot és fer bona història, aprofitant el clima cultural propici,<br />
el d’aqueixa <strong>de</strong>manda perifèrica, local o regional, evitant que es convertisca en simple<br />
erudició o en diletantisme.<br />
3. Prenguem, doncs, com a punt <strong>de</strong> partida que el lloc, allò particular o local, ha<br />
acabat per aconseguir un espai important dins <strong>de</strong> la nostra disciplina. El problema, no<br />
obstant, és com ho hem d'entendre i com po<strong>de</strong>m fer bona història amb aquestes<br />
premisses. Abans, però, d’entrar-hi, potser fóra escaient partir d’una constatació que,<br />
alhora, ens pot servir <strong>de</strong> prevenció. L’historiador dóna coherència al passat, l’or<strong>de</strong>na, li<br />
atorga sentit, estudia el significat <strong>de</strong> les accions <strong>de</strong>ls homes, les perioditza i també les<br />
conceptualiza. No ho fa, però, en un laboratori, sinó en el context <strong>de</strong> la professió a la<br />
qual pertany i <strong>de</strong> la societat <strong>de</strong> què participa. Allò que ensenya o investiga té a veure<br />
amb aquest entorn i ser-ne conscients és imprescindible. Ho és, per exemple, entendre<br />
que posar noms a les coses acaba tenint efectes reals i que aquests efectes van més enllà<br />
<strong>de</strong> la pràctica acadèmica. Per això mateix podríem dir que això forma part <strong>de</strong>ls actes <strong>de</strong><br />
po<strong>de</strong>r que tenen els historiadors, com ocorre quan parlem d’una comunitat local, d’una<br />
comarca, d’Espanya o <strong>de</strong> qualsevol altre referent, cosa que fem sovint construint-los<br />
com si foren realitats o subjectes històrics immutables, amb uns límits geogràfics fixos,<br />
amb una existència i una essència immemorials.<br />
Anem, doncs, a qüestionar-nos la manera com <strong>de</strong>signem allò local i el sentit que<br />
té. D'entrada, po<strong>de</strong>m suposar que allò local s'i<strong>de</strong>ntifica amb allò que s'ha conegut, amb el<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
168
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
que és pròxim, perquè és evi<strong>de</strong>nt que per local s'entén el pertanyent al lloc, la cosa<br />
pròpia i pròxima, relativa a un territori. Ara bé, acceptar sense més aqueix enunciat<br />
suposaria <strong>de</strong>sconèixer totes les implicacions que el concepte pot abastar. En aquest<br />
sentit, caldrà distingir la manera com anomenen i or<strong>de</strong>nem aqueix espai, tot diferenciant<br />
el que són percepcions internes, que <strong>de</strong>penen <strong>de</strong> l’experiència personal <strong>de</strong>ls subjectes, <strong>de</strong><br />
les externes, bé siguen extretes <strong>de</strong>l medi físic que ens envolta o bé s’imposen com a<br />
producte d’una <strong>de</strong>cisió política, cosa que és un nou acte <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r d’un altre signe.<br />
La primera qüestió, doncs, ens remet a la manera amb la qual <strong>de</strong>limitem el nostre<br />
entorn, cosa que fem a partir d'una col·lectivitat amb què ens i<strong>de</strong>ntifiquem i amb la que<br />
compartim tot un seguit <strong>de</strong> coses, però que és diversa, que canvia i que fins i tot pot ser<br />
discutida. A més, aquell que reconeix una pertinença sap que està pròxim a altres que<br />
també li són pròpies, encara que no sempre siguen coherents entre si. Ara bé, el més<br />
important és comprendre que aqueixes filiacions en què ens reconeixem com a subjectes<br />
històrics no tenen per què coincidir amb aquelles que es percebien en el passat ni amb<br />
aquelles altres a què al·lu<strong>de</strong>ixen els historiadors. Al capdavall, es tracta d’una realitat<br />
d'índole psicològica, és a dir, <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong>ls observadors que contemplen el món exterior i<br />
<strong>de</strong> les seues experiències, <strong>de</strong> manera que parlar <strong>de</strong> pròxim o llunyà es referir-se a<br />
conceptes variables. Des d’aquesta perspectiva, podríem concloure que el que ens<br />
ro<strong>de</strong>ja, el que ens és pròxim, no té necessàriament fronteres espacials <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s,<br />
immutables.<br />
En segon terme, per a po<strong>de</strong>r evitar el problema principal que la noció d'entorn<br />
sembla provocar-nos --que l'espai <strong>de</strong>penga d'una percepció psicològica--, podríem<br />
acollir-nos a <strong>de</strong>finir-ho a partir d'unes fronteres físiques, visibles i universals. En aqueix<br />
cas, allò local no estaria en funció només <strong>de</strong> la <strong>de</strong>limitació perceptiva, sinó que<br />
empraríem una barrera evi<strong>de</strong>nt: les muralles d'una ciutat, una serralada, una simple<br />
muntanya, un riu, etcètera. Normalment, podríem convenir que allò local com a espai<br />
ben <strong>de</strong>limitat, que representa una cosa pròpia, característica i distinta, es donaria quan<br />
existira una frontera d'aquest tipus. Vol això dir que, sota aquestes condicions, està clar<br />
quin és el contingut d’allò local? En general, hauríem d'admetre almenys que l'exterior<br />
<strong>de</strong>fineix sempre l'interior, que els natius són conscients <strong>de</strong>l que hi ha més enllà i <strong>de</strong>l que<br />
(creuen que) els diferència. Ara bé, és lògic suposar que ni les ciutats muralla<strong>de</strong>s, ni els<br />
espais rurals confinats entre muntanyes estan aïllats. La religió, les fires, les festes i la<br />
cultura mateixa són formes <strong>de</strong> contaminació <strong>de</strong> l'exterior en l'interior; les activitats<br />
productives, les cavalleries, els carros i els camins acaben travessant-ho tot. De fet,<br />
exemples històrics d'aqueixa contaminació n’hi ha molts i ben coneguts.<br />
Finalment, hi ha altres fronteres, no pròpiament físiques ni perceptives, que ens<br />
permeten <strong>de</strong>limitar l'espai local: les administratives. Aquestes barreres són, però, altres<br />
formes artificials <strong>de</strong> donar sentit a l’espai, tot i que puguen estar crea<strong>de</strong>s sobre tradicions<br />
o costums prèvies, i ho són perquè fixen una expectativa sobre moltes altres possibles. El<br />
problema, a més, està en els efectes <strong>de</strong> realitat que una <strong>de</strong>cisió d’aquest tipus té: és una<br />
organització que implica reor<strong>de</strong>nar i jerarquitzar el món que inclou, perquè l’empadrona,<br />
el registra, el fiscalitza, tot donant-li una unitat i una consistència pròpies, separada<br />
d’altres. El resultat és una producció documental que acaba imposant el seu pes<br />
aclaparador i que contribueix a justificar la raó històrica <strong>de</strong>l municipi, <strong>de</strong> la província o<br />
<strong>de</strong> l’Estat. Sembla, doncs, que l’arxiu faça evi<strong>de</strong>nts els conceptes i els noms. Per això<br />
mateix, hem d’anar amb cura i no <strong>de</strong>ixar-nos temptar, no imposar categories espacials<br />
contemporànies als nostres avantpassats in<strong>de</strong>fensos.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
169
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
Així doncs, és necessari ser conscients <strong>de</strong> com es construeix un <strong>de</strong>terminat<br />
referent espacial i posar-ho en relació amb la percepció i l’experiència que d'aqueix<br />
mateix espai tenien aquells que són objecte <strong>de</strong>l nostre estudi. Això vol dir, entre altres<br />
coses, que hi ha i va haver-hi fronteres en conflicte, barreres superposa<strong>de</strong>s amb<br />
significats distints, límits que fan inevitablement ambigua la noció d’allò local quan la<br />
fem <strong>de</strong>pendre precisament d’una <strong>de</strong>terminada frontera. Així, per a un llaurador <strong>de</strong> mitjan<br />
<strong>de</strong>l segle XIX potser el concepte <strong>de</strong> propietat privada, aplicat per exemple als béns<br />
comunals i als usos a ells associats, imposara uns límits molt més po<strong>de</strong>rosos i violents<br />
que els que poguera implicar qualsevol <strong>de</strong>cisió administrativa. Així, allò local és una<br />
categoria flexible que pot fer referència a un barri, una ciutat, una comunitat, una<br />
comarca, etcètera, on l'important és la consciència <strong>de</strong> la seua artificialitat, ser conscients<br />
<strong>de</strong>ls criteris utilitzats per a construir-la.<br />
En qualsevol cas, el concepte s'aplica aquí no només a un espai físic sinó a una<br />
pràctica específica a la qual anomenem història local.<br />
4. Entre els historiadors professionals hi ha una relació ambivalent amb les<br />
investigacions d'història local. Com hem esmentat, la raó cal buscar-la en què, d'una<br />
banda, recordarien a la prehistòria <strong>de</strong>l propi ofici i en què, d’altra, conrearien un<br />
excessiva afecció per l'anècdota, pel pintoresc, pel perifèric o per l'erudit. Justament per<br />
això són moltes les cauteles i les advertències, tot assenyalant l'error en què podríem<br />
incórrer, el <strong>de</strong>l localisme, una mena d’història <strong>de</strong> campanari. Per això se sol dir que<br />
aquesta pràctica no és representativa o que, per tal <strong>de</strong> ser-ho, ha <strong>de</strong> reflectir processos<br />
més amplis, els propis <strong>de</strong> la història general. Ara bé, fer <strong>de</strong>pendre la història local <strong>de</strong> la<br />
història general com si aquella fora, en efecte, un reflex d'aquesta és també un <strong>de</strong>sencert.<br />
Per què evitar el primer risc? Perquè el localisme converteix els objectes en<br />
incomparables i els fa exclusivament interessants per als natius, per als veïns. En canvi,<br />
hauríem <strong>de</strong> concebre la història local com aquella investigació que interessara a qui,<br />
d'entrada, no se sent atret per l'espai local que <strong>de</strong>limita l'objecte. Aquesta és, d'altra<br />
banda, una lliçó que hem après <strong>de</strong>ls antropòlegs, ja que ells han hagut <strong>de</strong> prendre<br />
consciència <strong>de</strong> què l'objecte reduït que tracten ha <strong>de</strong> ser estudiat <strong>de</strong> tal manera que puga<br />
ser entès per (i comparat amb) altres. Clifford Geertz <strong>de</strong>ia, per exemple en el seu llibre<br />
<strong>de</strong>dicat al coneixement local, que l'antropologia és un exercici <strong>de</strong> traducció 11 . Així les<br />
coses, l'historiador local ha d'adoptar un llenguatge i una perspectiva tals que la<br />
transposició <strong>de</strong> l'objecte implique una verta<strong>de</strong>ra traducció, una eixida d'aqueix<br />
llenguatge <strong>de</strong>ls natius que només ells entenen i que només a ells interessa. Per això, si<br />
aprenem <strong>de</strong>ls antropòlegs, hem <strong>de</strong> comprendre que la meta no ha <strong>de</strong> ser només analitzar<br />
la localitat, sinó sobretot estudiar <strong>de</strong>terminats problemes, accions, conflictes o<br />
experiències a la localitat.<br />
Ara bé, estudiar en no és sense més confirmar processos generals. D'ací que<br />
tampoc no cal acceptar aquella afirmació segons la qual l’espai local és un reflex <strong>de</strong><br />
processos més amplis. Per tant, si estudiem aquest o aquell objecte en aquesta o en<br />
aquella comunitat no és perquè siga una prova més, redundant i repetida una i altra<br />
vegada, <strong>de</strong>l que ja es coneix, sinó perquè té alguna cosa que el fa particular, que el fa<br />
específic i que fins i tot pot posar en dubte certes evidències <strong>de</strong>fensa<strong>de</strong>s <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la història<br />
11 GEERTZ, Clifford; “Hallado en traducción: sobre la historia social <strong>de</strong> la imaginación moral”,<br />
Conocimiento local. Ensayos sobre la interpretación <strong>de</strong> las cultura, Paidós, Barcelona, 1994, pp.51-72.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
170
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
general. Això vol dir que la història local no és sense més un exemple, una <strong>de</strong>mostració<br />
d’una teoria general acceptada i prèvia. En conseqüència, l’acusació que se sol fer a qui<br />
la practica, la <strong>de</strong> la seua escassa o nul·la representativitat, ha <strong>de</strong> matisar-se o, almenys,<br />
ha <strong>de</strong> plantejar-se d'una altra manera.<br />
La qüestió, però, és valuosa per als historiadors: potser és igualment significatiu<br />
el que va ocórrer en una gran ciutat que el que va succeir en una petita comunitat? Potser<br />
van tenir els mateixos efectes culturals i religiosos les i<strong>de</strong>es <strong>de</strong> Luter que les <strong>de</strong>l famós<br />
moliner Menocchio? 12 És evi<strong>de</strong>nt que preguntar-se sobre la representativitat és fer-ho<br />
sobre els seus efectes, és a dir, sobre les dimensions col·lectives <strong>de</strong>ls processos i <strong>de</strong>ls<br />
es<strong>de</strong>veniments. Per exemple, quan E.H. Carr s'interrogava a propòsit <strong>de</strong>ls fets, la<br />
qualificació d'històrics <strong>de</strong>penia <strong>de</strong> les repercussions que tenien 13 . Ara bé, aquesta<br />
concepció era la que assumien tradicionalment els historiadors i aquesta és precisament<br />
un <strong>de</strong>ls ensenyaments més peribles <strong>de</strong> l'obra <strong>de</strong> Carr. Així com la noció <strong>de</strong> font s'ha<br />
eixamplat, <strong>de</strong> la mateixa manera s'hauria ampliat la noció <strong>de</strong> fet històric. Ara bé, no<br />
sostenim que existesca una equivalència <strong>de</strong> tots els fets, consi<strong>de</strong>rats <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls efectes que<br />
provoquen, sinó que els atribuïm un valor cognoscitiu al marge <strong>de</strong> les seues<br />
repercussions. És a dir, les i<strong>de</strong>es <strong>de</strong> Luter van tenir una influència incomparablement<br />
major que les <strong>de</strong>, per exemple, Menocchio. Però això no significa que analitzar la vida i<br />
les concepcions d'aquest últim ens conduïsca a la irrellevància. De la mateixa manera, la<br />
vida d'un poblet no és tan significativa per a la història europea com la d’una gran ciutat,<br />
una com París o Manchester. I, no obstant això, els resultats que es po<strong>de</strong>n obtenir potser<br />
seran molt rellevants <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista cognoscitiu.<br />
Recor<strong>de</strong>m, a més, que l'emergència d’allò local és, com hem vist, un tret d'època<br />
i té a veure també amb els canvis experimentats per la institució clàssica <strong>de</strong> l'Estat-nació.<br />
Per això, la seua història, la història <strong>de</strong> les comunitats locals, ja no pot subsumir-se sense<br />
més en l'itinerari prescrit <strong>de</strong> la vida col·lectiva. Més encara, la història local ha pogut<br />
contribuir també a subvertir certes jerarquies <strong>de</strong> la història tradicional. És a dir, ha<br />
introduït el que era perifèric, marginal o <strong>de</strong>scentrat en el discurs històric, alterant els<br />
valors acadèmics establerts.<br />
5. Una història local com aquesta ha <strong>de</strong> posar-se en relació amb la forma com<br />
s’escriu avui la història i, en aquest sentit, és evi<strong>de</strong>nt que s'associa sovint amb la<br />
microhistòria, justament perquè sembla ocupar-se d'objectes reduïts, particulars. És ja<br />
clàssic vincular-la amb la metàfora <strong>de</strong>l microscopi, en la mesura que la lent permet<br />
engrandir realitats que d'una altra manera són invisibles o passen <strong>de</strong>sapercebu<strong>de</strong>s i així<br />
la seua observació es fa més <strong>de</strong>nsa. Plantejat en aqueixos termes, si el microscopi és la<br />
metàfora d'un procediment històric, no sembla en principi que el procediment siga<br />
discutible. És a dir, igual que els científics obtenen resultats utilitzant aqueixa eina en un<br />
laboratori, també els microhistoriadors podrien copsar el seu objecte <strong>de</strong> manera<br />
significativa. No obstant això, l'analogia té els seus límits. Abans <strong>de</strong> res, perquè nosaltres<br />
no realitzem experiments ni tenim laboratori, però a més perquè no tots els anomenats<br />
microhistoriadors fan el mateix. En tot cas, i més enllà <strong>de</strong> les diferències, que n’hi ha,<br />
d'entre els trets que comparteixen els treballs <strong>de</strong> microhistòria sens dubte el més<br />
característic és el la reducció <strong>de</strong> la perspectiva amb què observen els objectes. Per això,<br />
si abans dèiem que una <strong>de</strong> les metàfores habituals associa<strong>de</strong>s a aquest corrent és la <strong>de</strong>l<br />
microscopi, una altra no menys freqüent és la <strong>de</strong> l'escala.<br />
12 GINZBURG, Carlo; El formatge i els cucs, PUV, Valencia 2006. Sobre aquesta obra: SERNA Justo i<br />
Anaclet PONS, Cómo se escribe la microhistoria, Cátedra, Madrid,2000.<br />
13 CARR, E.H.; ¿Qué es la historia?, Ariel, Barcelona, 2010.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
171
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
Un <strong>de</strong>ls primers autors a pronunciar-se sobre aqueix ús metafòric <strong>de</strong> l'escala va<br />
ser Giovanni Levi, en un article <strong>de</strong> 1981 que d'alguna manera servia <strong>de</strong> pòrtic teòric a la<br />
col·lecció "Microstorie" <strong>de</strong> l'editorial Einaudi 14 . Allí, aquest historiador s'interrogava<br />
sobre el tractament que havia <strong>de</strong> donar-se al sistema social, d'una banda, i a les accions<br />
individuals, <strong>de</strong> l’altra. En el primer cas, l'estudi d'objectes <strong>de</strong> grans dimensions ens fa<br />
córrer el risc d'oblidar com resol la gent corrent els seus problemes quotidians. En el<br />
segon, el perill és amputar la <strong>de</strong>scripció <strong>de</strong> les accions individuals d'un context més<br />
ampli, d'una realitat global <strong>de</strong> què <strong>de</strong>penen. Al seu parer, la perspectiva micro podria<br />
resoldre aqueixa tensió en intentar abordar objectes majors reduint l'escala d'observació.<br />
És a dir, quan empra la veu escala ho fa en termes metafòrics, la qual cosa li permet<br />
subratllar la noció <strong>de</strong> context. En aqueix sentit, si estudiem una vida individual o si<br />
tractem un objecte local, aqueixes dues possibilitats obliguen l'investigador a travar-les,<br />
a posar-les en relació amb les coor<strong>de</strong>na<strong>de</strong>s més generals en les que s'insereixen.<br />
Aquest plantejament és suggeridor, però no ens mostra encara les múltiples<br />
implicacions que la i<strong>de</strong>a d’escala introdueix en el coneixement històric i, en particular, la<br />
seua rellevància a l’hora d’abordar objectes reduïts. Molts anys <strong>de</strong>sprés, en 1996, un<br />
grup d'historiadors francesos i italians coordinats per Jacques Revel publicaven un<br />
volum titulat Jeux d'échelles. La micro-analyse à l'expérience. De tots els articles<br />
inclosos, aquell que prenia com a element central l'anàlisi <strong>de</strong> les implicacions<br />
metafòriques <strong>de</strong> l'escala era el <strong>de</strong> Bernard Lepetit 15 . Aquest autor proposava tractar el<br />
problema <strong>de</strong> l'escala <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la perspectiva <strong>de</strong> la geografia i l'arquitectura, distingint<br />
l'objecte que s'estudia <strong>de</strong> la representació que en resulta. L'escala <strong>de</strong>l geògraf associa un<br />
representant (el mapa) amb un representat (el territori) que és externament i<br />
empíricament real, un referent anterior que prece<strong>de</strong>ix a l'operació intel·lectual <strong>de</strong><br />
realització cartogràfica. En aquest cas, triar l'escala suposa triar el nivell d'informació<br />
pertinent. En canvi, l'escala <strong>de</strong> l'arquitecte, que en teoria opera amb els mateixos criteris<br />
però la complexitat <strong>de</strong>ls quals és major, associa un representant (el plànol) amb un<br />
representat (l'edifici projectat) que ontològicament no existeix i que empíricament és<br />
invisible. D'ací que la realitat, que encara no existeix, siga l'horitzó <strong>de</strong> la representació i<br />
que l'arquitecte puga concebre diferents dimensions (espacial, social, cultural, tècnica)<br />
en les que situar aqueix objecte. S'assemblen els treballs <strong>de</strong>ls historiadors a les tasques<br />
<strong>de</strong> representació <strong>de</strong>ls geògrafs o <strong>de</strong>ls arquitectes?<br />
Des <strong>de</strong>l nostre punt <strong>de</strong> vista, el discurs històric està constituït per una<br />
representació, és a dir, és una narració que representa una cosa que va existir, quelcom<br />
<strong>de</strong>saparegut <strong>de</strong>l que només que<strong>de</strong>n vestigis indirectes a les fonts conserva<strong>de</strong>s. Com <strong>de</strong>ia<br />
Bernard Lepetit, quan triem una escala el que fem és seleccionar una <strong>de</strong>terminada<br />
quantitat i un <strong>de</strong>terminat tipus d'informació que siguen pertinents amb la totalitat que<br />
aspirem a representar. En aqueix sentit, els vestigis documentals contenen una part<br />
reduïda <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong>ls fets convertits en da<strong>de</strong>s que va haver-hi en aqueix passat ja<br />
irrecuperable. Quantes d'aquelles da<strong>de</strong>s s'aboquen en el procés <strong>de</strong> representació<br />
documental és atzarós i quantes s'aboquen en el procés <strong>de</strong> representació històrica<br />
<strong>de</strong>pendrà, doncs, <strong>de</strong>l que aspirem a representar. D'aquesta manera, els objectes tractats<br />
per la història local vindrien a ser com els representants d'aqueix món extern,<br />
14<br />
LEVI, Giovanni, "Un problema di scala", en S. BOLOGNA (ed.); Dieci interventi sulla storia sociale.<br />
Rosenberg & Sellier, Turín, 1981, pp.75-81.<br />
15<br />
LEPETIT, Bernard; "De l'échelle en histoire", en J. REVEL (ed.); Jeux d'échelles. La micro-analyse à<br />
l'expérience, Gallimard-Seuil, París, 1996, pp.71-94.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
172
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
irrecuperable, que prenem com a representat, uns objectes que tindrien la mateixa<br />
legitimitat que el territori particular <strong>de</strong>l geògraf o l'edifici singular <strong>de</strong> l'arquitecte. Així,<br />
el treball <strong>de</strong> l'historiador està a mitjan camí entre la tasca <strong>de</strong> l'arquitecte i la <strong>de</strong>l geògraf.<br />
Igual que aquest últim, el referent és una realitat externa, un territori concret, ben<br />
<strong>de</strong>limitat, amb major o menor superfície d'acord amb el criteri triat. En aqueix sentit,<br />
s’intenta restituir una realitat que conté quelcom específic però que, alhora, pertany a un<br />
territori més ampli. Ara bé, l'historiador també comparteix coses amb l'arquitecte. Igual<br />
que aquest, tracta <strong>de</strong> coses que no existeixen ara i ambdós les construeixen en funció<br />
d'uns contextos que adopten com a marcs <strong>de</strong> referència.<br />
Mirem-ho <strong>de</strong>s d’una altra vessant. Tot i que explicar una metàfora amb una altra<br />
potser no siga la millor solució, les i<strong>de</strong>es sobre l'escala po<strong>de</strong>n exemplificar-se també<br />
amb la imatge <strong>de</strong> la xarxa. En aqueix cas, si ens prenem seriosament el que hem dit, si<br />
ens prenem seriosament que n’hi ha moltes coses que no sabem i mai no sabrem <strong>de</strong>l<br />
passat, haurem <strong>de</strong> sostenir que la nostra tasca s'enfronta a límits semblants als <strong>de</strong>l<br />
mariner: no hi ha art <strong>de</strong> pesca que ho arrossegue tot i, més encara, allà on cau la xarxa no<br />
es captura tot el que existeix. L'operació <strong>de</strong> l'historiador és, doncs, efectivament<br />
semblant a la <strong>de</strong> la pesca, una pesca metafòrica, clar. L'arrossegament, la quantitat <strong>de</strong>l<br />
que es reté o la classe <strong>de</strong> peix que s'atrapa, és infinitesimal, si ho comparem amb el que,<br />
efectivament, no captura. A més, allò que les arts ens permeten obtenir <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> la<br />
<strong>de</strong>nsitat i <strong>de</strong> les dimensions <strong>de</strong> la malla: variarà segons el tipus <strong>de</strong> peix que vullguem<br />
arrossegar, però, en qualsevol <strong>de</strong>ls casos proposats, la malla i el mar no coincidiran. Ben<br />
mirat, doncs, el que la història local es proposa --aqueixa història local digna que<br />
postulem-- és fer ús d'una xarxa <strong>de</strong>nsa, molt <strong>de</strong>nsa, fins al punt <strong>de</strong> capturar tot allò que la<br />
porositat <strong>de</strong> la malla no <strong>de</strong>ixe escapar en aqueix fragment <strong>de</strong> mar.<br />
És precisament en aquest aspecte en què la història local s'aproxima a una<br />
perspectiva microanalítica 16 . La microanàlisi en història es proposa, com hem vist, la<br />
reducció <strong>de</strong> l'escala d'observació <strong>de</strong>ls objectes a fi <strong>de</strong> revelar la <strong>de</strong>nsa xarxa <strong>de</strong> relacions<br />
que configuren l'acció humana. Per tal que aquest propòsit siga practicable, per tal que,<br />
en efecte, puguem dir alguna cosa substantiva sobre uns subjectes històrics concrets, el<br />
cabal d'informacions ha <strong>de</strong> concentrar-se: no hi ha força humana capaç d'arrossegar una<br />
xarxa <strong>de</strong> grans dimensions, una enorme malla <strong>de</strong> pesca, si aquesta és extremadament<br />
<strong>de</strong>nsa, si aquesta reté una bona part <strong>de</strong> la matèria orgànica i inorgànica que atrapa.<br />
Reduir les mesures <strong>de</strong> la xarxa no significa investigar amb menor nombre<br />
d'informacions, significa que totes elles facen referència a un mateix objecte. L'espai<br />
local pot ser, per tant, l'àmbit privilegiat d'un microanàlisi històrica: l'acció humana,<br />
lluny <strong>de</strong> ser concebuda i <strong>de</strong>scrita sense referència a persones, és anomenada, és<br />
<strong>de</strong>signada a partir <strong>de</strong>l nom, com assenyalaren Carlo Ginzburg i Carlo Poni 17 ; i el cabal<br />
d'informacions que aconseguim reunir sobre els mateixos individus, sobre aquelles<br />
persones el principal vestigi <strong>de</strong> les quals és el nom, ens permet proposar explicacions<br />
històriques concretes, unes explicacions que tracten <strong>de</strong> donar compte d'actes humans,<br />
empresos amb alguna intenció i als que els seus responsables o els seus contemporanis<br />
atorguen algun significat que nosaltres volem rescatar.<br />
16<br />
Vegeu, per exemple, Gabriella GGRIBAUDI, "La metafora <strong>de</strong>lla rete. Individuo e contesto sociale",<br />
Meridiana, 15 (1992), pp.91-108.<br />
17<br />
GINZBURG, Carlo i PONI, Carlo; "El nom i el com. Intercanvi <strong>de</strong>sigual i mercat historiogràfic”, en<br />
Agustí COLOMINES i Vicent S. OLMOS; Les raons <strong>de</strong>l passat, Catarroja/Barcelona, Afer, 1998, pp.209-<br />
218.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
173
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
6. I per què aquest tipus d'explicació hauria <strong>de</strong> ser un objectiu cognoscitiu <strong>de</strong> la<br />
història local? Després <strong>de</strong> controvèrsies historiogràfiques inesgotables, hem arribat a la<br />
convicció simple però ferma que allò que els historiadors fem és dotar <strong>de</strong> sentit a fets <strong>de</strong>l<br />
passat a partir <strong>de</strong> les informacions que aconseguim reunir. En aqueix sentit, la primera<br />
evidència amb què ens enfrontem és l'acció humana, és a dir, les primeres da<strong>de</strong>s, el<br />
primer <strong>de</strong>tall, <strong>de</strong>ls que no po<strong>de</strong>m prescindir sense més són els actes que uns individus<br />
concrets emprenen i <strong>de</strong>ls que que<strong>de</strong>n proves, empremtes, vestigis. Aquest punt <strong>de</strong><br />
partida ens obliga, doncs, a referir la investigació històrica a l'acció <strong>de</strong> persones amb<br />
noms i cognoms, <strong>de</strong>l testimoni <strong>de</strong> la qual tenim constància documental. Des d'aquesta<br />
perspectiva, la història local és un àmbit òptim per a proposar explicacions com cal <strong>de</strong><br />
l'acció humana. Per quina raó? Perquè tot enunciat haurà <strong>de</strong> remetre als fonaments d'una<br />
acció real, empresa per subjectes reals i que no remet a les abstraccions que nodreixen<br />
el tipus estadísticament dominant.<br />
Què és, doncs, el que volem transmetre amb aquestes metàfores? Hi ha, com pot<br />
veure's, diverses qüestions que convé subratllar. En principi, potser haurem <strong>de</strong> partir<br />
d'una constatació preliminar: tots els historiadors no adoptem la mateixa dimensió<br />
d'oceà, ja que mentre uns intenten abordar una gran superfície, altres en canvi<br />
n’analitzen una part més petita <strong>de</strong> la seua extensió, modificant-ne cadascun a la seua<br />
manera l'organització i la conformació <strong>de</strong>ls objectes. En aqueix sentit, en el procés <strong>de</strong><br />
construcció <strong>de</strong> la investigació i d'elecció <strong>de</strong> la informació pertinent, optem per una<br />
<strong>de</strong>terminada escala perquè creiem que aquesta oferirà resultats més significatius, que la<br />
seua vali<strong>de</strong>sa explicativa serà major. Així, l'adopció d'una <strong>de</strong>terminada perspectiva es<br />
presenta com una prerrogativa <strong>de</strong> l'investigador, prerrogativa que ha d'estar en relació<br />
a<strong>de</strong>quada amb l'objecte d'estudi. Ara bé, vol dir això que en utilitzar distintes escales<br />
tractem coses diferents? En absolut. Encara que la part <strong>de</strong> l'oceà que tractem siga<br />
diversa, major o menor, tots estudiem finalment la mateixa realitat. És a dir, tots ens fem<br />
les mateixes preguntes encara que llancem xarxes diferents per a capturar-ne el seu<br />
contingut. Per això, ambdues escales són igualment significatives, una i una altra són<br />
igualment fi<strong>de</strong>ls i cap d'elles esgota la complexitat <strong>de</strong> la realitat. D'aquesta manera,<br />
po<strong>de</strong>m estudiar l'estructura agrària, el funcionament <strong>de</strong>l mercat o el comportament d'un<br />
grup social en, posem per cas, l'Espanya vuitcentista apel·lant a escales distintes,<br />
utilitzant diverses xarxes. És probable, això sí, que els resultats no siguen compatibles,<br />
perquè diferents escales, siguen cronològiques o espacials, suposen plànols d'explicació<br />
que no són exclusius i que podrien fins i tot oposar-se. No és el mateix prendre com a<br />
objecte d’anàlisi l’Estat-nació que una comunitat camperola, posem per cas. De fet, a<br />
més, el que és vàlid per a estudiar un continent potser no servisca per tal d’analitzar un<br />
bosc, atés que potser per al primer siga millor la geologia mentre que per a la segona<br />
cosa potser serà més rellevant la biologia i la química. En suma, doncs, la comparació ha<br />
<strong>de</strong> partir sempre <strong>de</strong> la constatació <strong>de</strong> la distinta perspectiva utilitzada en l'observació. En<br />
qualsevol cas, en la mesura que la realitat a restituir o a representar és plural, una i una<br />
altra mira<strong>de</strong>s són igualment necessàries. Com <strong>de</strong>ia l’esmentat Bernard Lepetit, no es<br />
tracta d'articular formes parcials d'explicació, sinó d'oferir una explicació global <strong>de</strong> la<br />
dimensió parcial triada.<br />
De tota manera, les metàfores <strong>de</strong> la xarxa i <strong>de</strong> l'escala no són exactament la<br />
mateixa, perquè les coincidències epistemològiques d'una i una altra són distintes. Si<br />
proposàvem la imatge <strong>de</strong> la xarxa era, entre altres raons, perquè el seu ús ha sigut comú<br />
entre historiadors; si proposàvem la <strong>de</strong> l'escala era per ser habitual entre els<br />
microhistoriadors. Ara bé, la xarxa <strong>de</strong>l pescador remet a una i<strong>de</strong>a <strong>de</strong>l coneixement<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
174
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
estrictament i planerament realista, sense constructivisme, perquè, d'acord amb aqueixa<br />
metàfora, el mariner captura objectes <strong>de</strong>l món exterior, objectes que són arrossegats i<br />
traslladats a la coberta <strong>de</strong> la seua nau. Tal vegada per això, aquesta i<strong>de</strong>a ens dóna una<br />
<strong>de</strong>scripció <strong>de</strong>l treball històric que no és molt fi<strong>de</strong>l, perquè l'historiador no captura, sinó<br />
que representa. En canvi, uns <strong>de</strong>ls avantatges <strong>de</strong>l concepte d'escala és la <strong>de</strong> subratllar<br />
precisament l'artificialitat <strong>de</strong>l coneixement (històric), és a dir, l'objecte no està donat, no<br />
és evi<strong>de</strong>nt, no s'imposa sobre l'observador, sinó que el seu coneixement <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> la<br />
<strong>de</strong>cisió epistemològica <strong>de</strong> l'investigador. En aquest sentit, <strong>de</strong>pèn també <strong>de</strong>ls<br />
procediments que empra, <strong>de</strong> la lent amb què observa i <strong>de</strong> la informació pertinent que vol<br />
reunir. Ara bé, acceptar això no porta als microhistoriadors a una <strong>de</strong>riva escèptica o<br />
relativista. Així es pot observar, per exemple, en els balanços que van fer Ginzburg i<br />
Grendi el 1994 18 . En aqueixos textos, ambdós autors s'oposaven a que la i<strong>de</strong>a<br />
d'artificialitat <strong>de</strong>l coneixement qüestionara el realisme històric que <strong>de</strong>fensaven. Des <strong>de</strong>l<br />
seu punt <strong>de</strong> vista, la realitat històrica no és una construcció <strong>de</strong>l discurs, no té només una<br />
existència lingüística, i l'estructura verbal en prosa <strong>de</strong>ls historiadors és el resultat final<br />
d'un escorcoll fet sobre empremtes d'una realitat passada efectivament existent. Una<br />
realitat històrica que, a més, els microhistoriadors pretenen restituir apel·lant sempre al<br />
context, un altre <strong>de</strong>ls conceptes clau d'aquesta pràctica. De la nostra part, po<strong>de</strong>m<br />
entendre el context com la reconstrucció acurada <strong>de</strong> l'espai local en què s'insereixen les<br />
vi<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls subjectes que estudiem. I per què local? Perquè la vida real sempre té un locus<br />
concret dins <strong>de</strong>l qual els individus emprenen les seues accions.<br />
És per això mateix pel que, com indicara Clifford Geertz, el nostre coneixement<br />
sempre és local, almenys en el sentit que les informacions que ens permeten explicar les<br />
accions <strong>de</strong>ls subjectes s'obtenen localment i només així po<strong>de</strong>m fer una bona història. I no<br />
hem <strong>de</strong> tenir por a assumir-ho i <strong>de</strong>fensar-ho. Aquesta por al particularisme, diu Geertz,<br />
és una mena <strong>de</strong> neurosi acadèmica, malaltia força estesa entre els antropòlegs i també<br />
entre els historiador. És a dir, entre tots aquells que s’hi <strong>de</strong>diquen a estudiar casos<br />
particulars, específics, on la comparança és difícil i on, en conseqüència, també ho és<br />
obtenir un coneixement general 19 .<br />
Així doncs, fer història local, fer bona història local, és una manera significativa<br />
<strong>de</strong> fer història. Avantatges no en falten. Molts els hem vist i altres són també evi<strong>de</strong>nts.<br />
La passió amb la que habitualment es fa n’és un i ben positiu, perquè impulsa a conèixer<br />
el passat. Això sí, sense <strong>de</strong>ixar-se portar, sense caure en el perill <strong>de</strong> la familiaritat, el <strong>de</strong><br />
creure que els nostres avantpassats són com nosaltres i que els po<strong>de</strong>m comprendre<br />
totalment. Cal recordar que la fractura existeix i que necessitem distanciar-nos, perquè<br />
només així assumiren que hi ha certes coses que semblen gairebé inintel·ligibles i que<br />
això ens exigeix esforçar-nos per a restituir el context en el que po<strong>de</strong>n tenir sentit.<br />
18 GINZBURG, Carlo; "Microstoria: due o tre cose che so di lei", Qua<strong>de</strong>rni Storici, 86 (1994), pp.511-539<br />
(Hay una versión castellana, que no es totalmente idéntica, en Manuscrits, 12 (1994), pp.13-42). GRENDI,<br />
Edoardo; "Ripensare la microstoria?", Qua<strong>de</strong>rni Storici, 86 (1994), pp.539-549.<br />
19 “El modo en que pensamos ahora: Hacia una etnografía <strong>de</strong>l pensamiento Mo<strong>de</strong>rno”, en GERRTZ,<br />
Clifford; Conocimiento local. Ensayos sobre la interpretación <strong>de</strong> las cultura, Paidós, Barcelona, 1994,<br />
p.179.<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
175
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Anaclet Pons i Justo Serna<br />
La perspectica en història… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
176
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Los oficios y la endogamia laboral en las parroquias <strong>de</strong>l<br />
obispado <strong>de</strong> Barcelona en 1605-1607 y 1625-<br />
Jose María Prat (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
A partir <strong>de</strong>ls documents episcopals barcelonins, on es <strong>de</strong>tallen els impostos sobre les noces ("esposalles")<br />
ocorregu<strong>de</strong>s a les parròquies <strong>de</strong>l bisbat <strong>de</strong> Barcelona en els perío<strong>de</strong>s compresos entre l'1 <strong>de</strong> maig <strong>de</strong> 1605 i<br />
el 30 d'abril <strong>de</strong> 1607, i el 1 maig 1625 i el 30 d'abril <strong>de</strong> 1627, en aquest article s'ha realitzat una anàlisi <strong>de</strong>ls<br />
oficis <strong>de</strong>ls contraents masculins, així com <strong>de</strong> les similituds relacionals existents entre l'ofici <strong>de</strong>l nuvi i els<br />
<strong>de</strong>l seu pare i el seu sogre, confirmant en tots dos perío<strong>de</strong>s, un ampli predomini <strong>de</strong> les activitats <strong>de</strong>l sector<br />
primari, especialment <strong>de</strong>ls pagesos, segui<strong>de</strong>s pels artesans <strong>de</strong>dicats a la fabricació <strong>de</strong> roba, en el sector<br />
secundari, tot això en el marc d'una certa endogàmia laboral<br />
A partir <strong>de</strong> los documentos episcopales barceloneses, don<strong>de</strong> se <strong>de</strong>tallan los impuestos sobre las bodas<br />
("esposalles") ocurridas en las parroquias <strong>de</strong>l obispado <strong>de</strong> Barcelona en los períodos comprendidos entre<br />
el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1605 y el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1607, y el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1625 y el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1627, en el<br />
presente artículo se ha realizado un análisis <strong>de</strong> los oficios <strong>de</strong> los contrayentes masculinos, así como <strong>de</strong> las<br />
similitu<strong>de</strong>s relacionales existentes entre el oficio <strong>de</strong>l novio y los <strong>de</strong> su padre y su suegro, confirmándose<br />
en ambos períodos, un amplio predominio <strong>de</strong> las activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l sector primario, especialmente <strong>de</strong> los<br />
payeses, seguidas por los artesanos <strong>de</strong>dicados a la fabricación <strong>de</strong> ropa, en el sector secundario, todo ello en<br />
el marco <strong>de</strong> una cierta endogamia laboral<br />
From Barcelona Episcopal documents, <strong>de</strong>tailing taxes on weddings ("esposalles") occurred in the parishes<br />
of the diocese in the periods between May 1, 1605 and April 30, 1607, and May 1, 1625 and April 30,<br />
1627, this article has ma<strong>de</strong> a analysis of the relations of the jobs of the male spouses and relational<br />
similarities between the job of the groom and his father and his father-in-law, confirmed in both periods a<br />
wi<strong>de</strong> prevalence of primay sector activities, especially farmers, followed by craftsmen, <strong>de</strong>dicated to<br />
manufacture of clothing, in the secondary sector, all withing the framework of a certain generational job<br />
inbreeding about the employment<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Endogàmia, relacions laborals, Barcelona-anàlisi relacional, oficis<br />
Endogamia, relaciones laborales, Barcelona, análisis relacional-oficios<br />
Inbreeding, relationships, Barcelona, relational, analysis-jobs<br />
Para <strong>de</strong>sarrollar el presente trabajo se ha partido <strong>de</strong> los datos extraídos <strong>de</strong> los<br />
libros <strong>de</strong> bodas (<strong>de</strong>nominados "esposalles") existentes en el archivo parroquial <strong>de</strong>l<br />
Obispado <strong>de</strong> Barcelona, que incluía la ciudad <strong>de</strong> Barcelona y las parroquias asociadas,<br />
don<strong>de</strong> se especificaba la relación secuencial <strong>de</strong> los casamientos, incluyendo los nombres<br />
<strong>de</strong> los dos contrayentes y <strong>de</strong> sus padres, así como el lugar <strong>de</strong> resi<strong>de</strong>ncia y el oficio <strong>de</strong>l<br />
novio, su padre y su suegro. Si la contrayente era viuda, se citaba el nombre y apellido,<br />
lugar <strong>de</strong> resi<strong>de</strong>ncia y oficio <strong>de</strong>l difunto marido. A<strong>de</strong>más, también se incluía el importe <strong>de</strong><br />
las tasas asociadas a cada casamiento.<br />
Para ello se han analizado dos períodos. El primero, entre el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1605 y<br />
el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1607, y el segundo, entre el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1625 y el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1627.<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
177
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
La metodología utilizada, para cada uno <strong>de</strong> los dos períodos seleccionados, ha sido la<br />
siguiente:<br />
-Primero se han entrado los datos en un archivo en Access<br />
-Después se ha convertido este fichero a Excel<br />
-A continuación, en la hoja <strong>de</strong> datos Excel se han seleccionado las columnas con los<br />
oficios <strong>de</strong>l novio, <strong>de</strong>l padre y <strong>de</strong>l suegro<br />
-Seguidamente se han <strong>de</strong>purado estos campos, eliminando las filas sin oficio <strong>de</strong>l novio, y<br />
se han corregido y unificado los nombres <strong>de</strong> todos los oficios<br />
-Luego se ha reor<strong>de</strong>nado la tabla resultante, agrupándola alfabéticamente según los<br />
oficios <strong>de</strong>l novio<br />
-Seguidamente, para una mayor operatividad <strong>de</strong>l análisis, se han agrupado los oficios en<br />
los 25 grupos siguientes (Fig. 1):<br />
1 ARTESANOS VARIOS<br />
2 ARTESANOS DEL METAL<br />
3 PAYESES<br />
4 HORTELANOS<br />
5 TRABAJADORES RURALES<br />
6 GANADEROS<br />
7 TRABAJADORES DEL MAR<br />
8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD<br />
9 COMERCIANTES<br />
10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN<br />
11 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LOS MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN<br />
12 ARTISTAS<br />
13 MENDICANTES<br />
14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION<br />
15 SEÑORES<br />
16 SERVIDORES<br />
17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA<br />
18 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA ALIMENTACIÓN Y LA HOSTELERIA<br />
19 TRABAJADORES DE LA ROPA<br />
20 TRABAJADORES DE LA PIEL<br />
21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE<br />
22 PORTEROS<br />
23 TRABAJADORES DE LA MADERA<br />
24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR<br />
25 MILITARES<br />
Figura 1. Tabla con los 25 subgrupos preseleccionados<br />
(elaboración propia)<br />
-Después se ha creado una nueva tabla con los 25 subgrupos preseleccionados<br />
-Se han realizado los cálculos estadísticos <strong>de</strong> la tabla inicial y <strong>de</strong> la tabla agrupada<br />
-Con el programa Ucinet 6 , a partir <strong>de</strong> las tablas <strong>de</strong> Excel anteriores, se han creado las<br />
matrices relacionales, simétricas, cuadradas, pon<strong>de</strong>radas y modo-1 (oficio hijo-oficio<br />
padre y oficio hijo-oficio suegro)<br />
-Seguidamente se han numerado los oficios <strong>de</strong> los hijos <strong>de</strong> 1 a 25 (asignándoles los<br />
círculos <strong>de</strong> color negro), y <strong>de</strong> 101 a 125 y 201 a 225 los <strong>de</strong> los padres y suegros,<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
178
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
respectivamente (representados mediante cuadrados <strong>de</strong> color gris), creando con Ucinet 6<br />
las correspondientes tablas <strong>de</strong> atributos <strong>de</strong> las matrices anteriores<br />
-Con el programa NetDraw se ha visualizado el diagrama relacional <strong>de</strong> los oficios hijopadre<br />
y hijo-suegro<br />
-Con Ucinet 6 se han transformado las matrices pon<strong>de</strong>radas anteriores en matrices<br />
simétricas binarias y se ha calculado la <strong>de</strong>nsidad <strong>de</strong> la red<br />
-A continuación se ha realizado una nueva agrupación, a partir <strong>de</strong> la anterior tabla<br />
agregada <strong>de</strong> oficios, esta vez en función <strong>de</strong> los sectores productivos, según la tabla<br />
siguiente (Fig. 2).<br />
POBLACIÓN ACTIVA<br />
SECTOR PRIMARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO<br />
RESTO TRABAJOS<br />
PAYESES ARTESANIA<br />
MARINOS<br />
HUERTOS METAL SALUD<br />
TRABAJADORES RURALES CONSTRUCCIÓN COMERCIO<br />
GANADERIA MATERIALES CONSTRUCCIÓN OCIO Y ARTE<br />
PESCADORES ARTESANOS ROPA ADMINISTRACION<br />
ARTESANOS PIEL SERVIDORES<br />
ACADÉMICOS<br />
ALIMENTACIÓN Y<br />
HOSTELERIA<br />
TRANSPORTE<br />
OTROS PORTEROS<br />
SEÑORES TRABAJADORES<br />
MENDICANTES MILITARES<br />
Figura 2. Tabla con los 25 subgrupos por sector <strong>de</strong> actividad<br />
(elaboración propia)<br />
-Finalmente, para confirmar la consistencia <strong>de</strong> los resultados obtenidos, se han<br />
comparado los resultados con otros existentes en períodos más o menos similares y en<br />
un territorio próximo al aquí analizado<br />
Período primero: 1-5-1605 al 30-4-1607<br />
Entre el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1605 y el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1607, en los documentos<br />
analizados se consignaron 1.818 matrimonios, <strong>de</strong> los cuales en 1.772 (el 97,47%) se<br />
incorporó el oficio <strong>de</strong>l novio, en 800 (el 45,14%) el <strong>de</strong>l padre <strong>de</strong>l novio y en 1.236 (el<br />
69,75%) el <strong>de</strong>l padre <strong>de</strong> la novia. l universo <strong>de</strong>l presente análisis se ciñe a la muestra<br />
obtenida con las partidas <strong>de</strong> matrimonio en las que consta el oficio <strong>de</strong>l novio, es <strong>de</strong>cir,<br />
las 1.772 ya comentadas (el 97,47% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> casamientos documentados).<br />
En esta muestra se han contabilizado 158 oficios distintos, siendo los diez que<br />
aparecen más frecuentemente (que correspon<strong>de</strong>n al 61% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> la muestra) los que<br />
se relacionan en la tabla siguiente (Fig. 3), don<strong>de</strong> se pue<strong>de</strong> apreciar que el oficio más<br />
común, en este período, entre los contrayentes masculinos era el <strong>de</strong> payés (32%),<br />
mientras que los restantes oficios tenían unos porcentajes <strong>de</strong> frecuencia muy inferiores,<br />
ya que ninguno <strong>de</strong> ellos superaba el 8%.<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
179
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
noficio%<br />
<strong>de</strong><br />
repetición<br />
en la<br />
muestra1<br />
payeses 32%<br />
2 pelaires 1 7,62%<br />
3 sastres 4,01%<br />
4 hortelanos 3,22%<br />
5 zapateros 3,10%<br />
6 trabajadores sin especialización 2,99%<br />
7 negociantes 2,48%<br />
8 albañiles 1,92%<br />
9 tejedores <strong>de</strong> lino 1,86%<br />
10 notarios 1,75%<br />
Figura 3. Relación <strong>de</strong> los 10 oficios más frecuentes (1605-1607)<br />
(elaboración propia)<br />
Si nos centramos solamente en los tres oficios más repetidos <strong>de</strong> la tabla anterior,<br />
vemos que su suma alcanza el 43,63% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> los apuntes <strong>de</strong> los oficios <strong>de</strong> los<br />
contrayentes masculinos <strong>de</strong> la muestra (Fig. 4), siendo el payés el oficio más frecuente<br />
(32%), seguido por los pelaires (7,62%).<br />
1 payeses 32%<br />
2 pelaires 7,62%<br />
3 sastres 4,01%<br />
Figura 4. Relación <strong>de</strong> los 3 oficios más frecuentes (1605-1607)<br />
(elaboración propia)<br />
Agrupando los 158 oficios en los 25 grupos inicialmente preseleccionados, tenemos:<br />
oficio<br />
%<br />
repeticiones<br />
nº inscripciones en la<br />
nº<br />
en la muestra muestra<br />
1 ARTESANOS VARIOS 53 2,99%<br />
2 ARTESANOS DEL METAL 74 4,18%<br />
3 PAYESES 567 32,00%<br />
4 HORTELANOS 58 3,27%<br />
5 TRABAJADORES RURALES 13 0,73%<br />
6 GANADEROS 6 0,34%<br />
7 TRABAJADORES DEL MAR 51 2,88%<br />
8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD 26 1,47%<br />
9 COMERCIANTES 94 5,30%<br />
10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN 48 2,71%<br />
11 TRABAJADORES MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN 12 0,68%<br />
12 ARTISTAS 2 0,11%<br />
13 MENDICANTES 2 0,11%<br />
1 La forma castellana "pelaire" es un catalanismo proce<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> "paraire" (según indica el Diccionario<br />
Catalàn-Valenciano-Balear, editado on-line por el Institut d'Estudis Catalans (http: //dcvb.iecat.net)<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
180
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION 44 2,48%<br />
15 SEÑORES 28 1,58%<br />
16 SERVIDORES 6 0,34%<br />
17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA 18 1,02%<br />
18 TRABAJADORES ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 83 4,68%<br />
19 TRABAJADORES DE LA ROPA 356 20,09%<br />
20 TRABAJADORES DE LA PIEL 83 4,68%<br />
21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE 42 2,37%<br />
22 PORTEROS 6 0,34%<br />
23 TRABAJADORES DE LA MADERA 46 2,60%<br />
24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR 53 2,99%<br />
25 MILITARES 1 0,06%<br />
Total 1772 100%<br />
Figura 5. Tabla agregada con los 25 subgrupos preseleccionados (1605-1607)<br />
(elaboración propia)<br />
Según se observa en la tabla agregada anterior (Fig. 5), el grupo más numeroso<br />
eran los payeses (el 32%), seguido por los artesanos <strong>de</strong> la ropa (20,09%), mientras que<br />
ninguno <strong>de</strong> los restantes 23 grupos profesionales llegaba al 6%.<br />
Como vemos, en este período, en el obispado <strong>de</strong> Barcelona, cuyas bodas se encontraban<br />
mayoritariamente focalizadas en la capital, se evi<strong>de</strong>ncia el papel prepon<strong>de</strong>rante <strong>de</strong>l<br />
sector primario sobre las restantes activida<strong>de</strong>s, manufactureras y <strong>de</strong> servicios, entre las<br />
que <strong>de</strong>stacaban los trabajadores <strong>de</strong>l ramo <strong>de</strong>l textil, que incluyen a los pelaires.<br />
Por su parte, en el sector terciario <strong>de</strong>stacaba el comercio, con el 5,30%.<br />
La agrupación porcentual <strong>de</strong> los oficios <strong>de</strong> los novios (Fig. 6) será:<br />
MILITARES 0,06%<br />
TRABAJADORES<br />
M ADERA<br />
PORTEROS<br />
TRANSPORTE<br />
ARTESANOS PIEL<br />
ARTESANOS ROPA<br />
ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA<br />
ACADÉMICOS<br />
SERVIDORES<br />
SEÑORES<br />
ADM INISTRACION<br />
M ENDICANTES<br />
OCIO Y ARTE<br />
MATERIALES CONSTRUCCIÓN<br />
CONSTRUCCIÓN<br />
COMERCIO<br />
SALUD<br />
TRABAJOS MARINOS<br />
GANADERIA<br />
TRABAJADORES RURALES<br />
HUERTOS<br />
PAYESES<br />
METAL<br />
ARTESANIA<br />
0,34%<br />
0,34%<br />
0 ,11%<br />
0 ,11%<br />
1,02%<br />
0,68%<br />
0,34%<br />
1,4 7%<br />
0,73%<br />
1,58 %<br />
2,99%<br />
2,60%<br />
2,37%<br />
2,48%<br />
2,71%<br />
2,88%<br />
3,27%<br />
2,99%<br />
4,68%<br />
4,68%<br />
4,18%<br />
5,30%<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
20,09%<br />
32,00%<br />
0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00%<br />
Figura 6. Gráfico porcentual con los resultados <strong>de</strong> los 25 subgrupos preseleccionados<br />
(1605-1607)<br />
(elaboración propia)<br />
181
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Si efectuamos una segunda agregación <strong>de</strong> los oficios, esta vez según los sectores <strong>de</strong><br />
actividad indicados en la introducción <strong>de</strong>l presente artículo, tendremos el gráfico<br />
siguiente (Fig. 7):<br />
25%<br />
38%<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
37%<br />
SECTOR PRIM ARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO<br />
Figura 7. Gráfico porcentual con los resultados porcentuales por<br />
sectores <strong>de</strong> actividad (1605-1607) (elaboración propia)<br />
En el gráfico anterior (Fig. 7) se observa como predominan los oficios<br />
pertenecientes a los sectores primario y secundario, con un 75% <strong>de</strong>l total, entre ambos.<br />
Para el análisis relacional <strong>de</strong> las profesiones <strong>de</strong> los hijos con sus padres (Fig.85)<br />
y suegros (Fig. 9), a partir <strong>de</strong> los datos agregados, se han obtenido los dos diagramas<br />
relacionales pon<strong>de</strong>rados siguientes, don<strong>de</strong> el grosor <strong>de</strong> las líneas muestra la intensidad<br />
<strong>de</strong> las relaciones entre los oficios. Los 50 actores presentes en la red (25 grupos <strong>de</strong><br />
oficios distintos <strong>de</strong> los hijos y otros 25<strong>de</strong> los padres o suegros), <strong>de</strong> los que, en el primer<br />
caso, 6 no se han relacionado con ningún otro (los gana<strong>de</strong>ros y militares, en el caso <strong>de</strong><br />
los hijos, y los gana<strong>de</strong>ros, mendicantes, servidores y artistas, en el <strong>de</strong> los padres) y los<br />
restantes 44 sí que lo han hecho, y en el segundo han sido 5 los no relacionados (los<br />
militares, en el caso <strong>de</strong> los hijos, y los gana<strong>de</strong>ros, mendicantes, servidores y militares, en<br />
el <strong>de</strong> los padres) y 45 los que sí, han generado 254 relaciones diferentes en ambos casos.<br />
Ello indica que en la muestra no hay constancia <strong>de</strong> ningún caso en el que si el<br />
padre era gana<strong>de</strong>ro, mendicante, servidor o artista, el hijo también lo fuese, ni tampoco<br />
que si el hijo era gana<strong>de</strong>ro o militar, el padre también lo fueses, cosa que no ocurre con<br />
todos los restantes oficios <strong>de</strong> padres e hijos.<br />
A<strong>de</strong>más, en la muestra no existe ninguna endogamia, <strong>de</strong> padres a hijos,<br />
solamente en el oficio <strong>de</strong> gana<strong>de</strong>ros.<br />
Igualmente, tampoco hay constancia <strong>de</strong> ningún caso, en la muestra, <strong>de</strong> que si el<br />
suegro era militar, gana<strong>de</strong>ro, mendicante o servidor, el hijo también lo fuese, ni tampoco<br />
que si el hijo fuese militar el suegro también lo hubiese sido.<br />
En este caso, en la muestra no existe ninguna endogamia, <strong>de</strong> suegros a hijos,<br />
solamente en el oficio <strong>de</strong> militar.<br />
182
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Figura 8. Diagrama con las relaciones oficios hijos-padres en los 25 subgrupos<br />
preseleccionados<br />
(1605-1607) (elaboración propia)<br />
Figura 9. Diagrama con las relaciones oficios hijos-suegros en los 25 subgrupos<br />
preseleccionados<br />
(1605-1607) (elaboración propia)<br />
La observación visual <strong>de</strong> los dos diagramas relacionales anteriores (Fig. 8 y 9) ya<br />
nos muestra que existen más relaciones en la segunda figura que en la primera, lo que<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
183
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
indica que los oficios <strong>de</strong> los padres e hijos son más endogámicos que los <strong>de</strong> los hijos y<br />
suegros.<br />
Ello queda corroborado calculando la <strong>de</strong>nsidad <strong>de</strong> ambas re<strong>de</strong>s (Wasserman y Faust,<br />
1994). Así, en el primer caso (oficios padres-hijos) la <strong>de</strong>nsidad media <strong>de</strong> la red era <strong>de</strong>l<br />
10,37% (con una <strong>de</strong>sviación estándar <strong>de</strong> 0,3048), mientras que en el segundo era <strong>de</strong><br />
16,08% (con una <strong>de</strong>sviación estándar <strong>de</strong> 0,3847), lo que <strong>de</strong>muestra que al ser mayor la<br />
<strong>de</strong>nsidad en el segundo caso, la endogamia <strong>de</strong> oficios entre padres e hijos superaba casi<br />
en un 6% a la existente entre hijos y suegros.<br />
Finalmente, la mayor intensidad <strong>de</strong> relaciones (trazos más gruesos en los diagramas),<br />
que nos indica el grado <strong>de</strong> frecuencia <strong>de</strong> las relaciones entre los oficios <strong>de</strong>l hijo con el<br />
padre o el suegro, en ambos casos se <strong>de</strong> entre los payeses (gran porcentaje <strong>de</strong> endogamia<br />
profesional), seguido, a distancia, por les trabajadores <strong>de</strong> la ropa (especialmente en el<br />
caso <strong>de</strong> los pelaires, también con un alto porcentaje <strong>de</strong> endogamia profesional) y, más<br />
lejos, por los hijos que trabajan con la ropa y cuyos padres o suegros eran payeses.<br />
Segundo período: 1-5-1625 al 30-4-1627<br />
Entre el 1 <strong>de</strong> mayo <strong>de</strong> 1625 y el 30 <strong>de</strong> abril <strong>de</strong> 1627, en los documentos analizados se<br />
consignaron 2.034 matrimonios en el obispado <strong>de</strong> Barcelona, <strong>de</strong> los cuales en 1.975 (el<br />
97,1%) se incorporó el oficio <strong>de</strong>l novio, en 668 (el 33,82%) el <strong>de</strong>l padre <strong>de</strong>l novio y en<br />
1.323 (el 66,98%) el <strong>de</strong>l padre <strong>de</strong> la novia.<br />
El universo <strong>de</strong>l presente análisis se ciñe a la muestra obtenida con las partidas <strong>de</strong><br />
matrimonio en las que consta el oficio <strong>de</strong>l novio, es <strong>de</strong>cir, las 1.975 ya comentadas.<br />
En esta muestra, en el caso <strong>de</strong> los contrayentes masculino, se han contabilizado 124<br />
oficios distintos para este período, siendo los diez que aparecen más frecuentemente<br />
(que correspon<strong>de</strong>n al 61% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> la muestra) los que se relacionan en la tabla<br />
siguiente (Fig. 10).<br />
1 payeses 40,81%<br />
2 pelaires 7,80%<br />
3 sastres 4,91%<br />
4 zapateros 3,29%<br />
5 hortelanos 2,99%<br />
6 tejedores <strong>de</strong> lino 1,92%<br />
7 marineros 1,87%<br />
8 pescadores 1,82%<br />
9 carpinteros 1,62%<br />
10 tejedores <strong>de</strong> lana 1,42%<br />
Figura 10. Relación <strong>de</strong> los 10 oficios más frecuentes (1625-1627)<br />
(elaboración propia)<br />
Como pue<strong>de</strong> apreciarse en el gráfico anterior (Fig. 10), el oficio más frecuente entre los<br />
contrayentes masculinos era el <strong>de</strong> payés (40,81%), mientras que ninguno <strong>de</strong> los restantes<br />
oficios alcanzaba el 8%.<br />
Si nos centramos solamente en los tres oficios más repetidos <strong>de</strong> la tabla anterior,<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
184
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
veremos que su suma <strong>de</strong> ellos correspon<strong>de</strong> al 53,52% <strong>de</strong>l total <strong>de</strong> los oficios <strong>de</strong> los<br />
apuntes <strong>de</strong> la muestra (Fig. 11), siendo los payeses los más frecuentes (con el 40,81%),<br />
seguidos, a larga distancia, por los pelaires (7,8%).<br />
1 payeses 40,81%<br />
2 pelaires 7,80%<br />
3 sastres 4,91%<br />
Figura 11. Relación <strong>de</strong> los 3 oficios más frecuentes (1625-1627)<br />
(elaboración propia)<br />
Al igual que se ha realizado para el período anterior, agrupando los 124 oficios,<br />
encontrados en este período, en los 25 grupos inicialmente preseleccionados, el resultado<br />
<strong>de</strong> esta agregación nos ha dado la tabla siguiente (Fig. 12):<br />
1 ARTESANOS VARIOS 64 3,24%<br />
2 ARTESANOS DEL METAL 67 3,39%<br />
3 PAYESES 806 40,81%<br />
4 HORTELANOS 59 2,99%<br />
5 TRABAJADORES RURALES 4 0,20%<br />
6 GANADEROS 2 0,10%<br />
7 TRABAJADORES DEL MAR 76 3,85%<br />
8 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA SALUD 28 1,42%<br />
9 COMERCIANTES 68 3,44%<br />
10 TRABAJADORES RELACIONADOS CON LA CONSTRUCCIÓN 35 1,77%<br />
11 TRABAJADORES MATERIALES DE CONSTRUCCIÓN 6 0,30%<br />
12 ARTISTAS 5 0,25%<br />
13 MENDICANTES 1 0,05%<br />
14 TRABAJADORES DE LA ADMINISTRACION 29 1,47%<br />
15 SEÑORES 24 1,22%<br />
16 SERVIDORES 0 0,00%<br />
17 TRABAJADORES DE LA ENSEÑANZA 13 0,66%<br />
18 TRABAJADORES ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 66 3,34%<br />
19 TRABAJADORES DE LA ROPA 420 21,27%<br />
20 TRABAJADORES DE LA PIEL 96 4,86%<br />
21 TRABAJADORES DEL TRANSPORTE 37 1,87%<br />
22 PORTEROS 2 0,10%<br />
23 TRABAJADORES DE LA MADERA 66 3,34%<br />
24 TRABAJADORES SIN ESPECIALIZAR 0 0,00%<br />
25 MILITARES 1 0,05%<br />
Total 1975 100%<br />
Figura 12. Tabla agregada con los 25 subgrupos preseleccionados (1625-1627)<br />
(elaboración propia)<br />
Tal como se refleja en la tabla anterior (Fig. 12), el grupo más numeroso <strong>de</strong><br />
oficios <strong>de</strong> los contrayentes masculinos era el <strong>de</strong> los payeses (el 40,81%), seguido por los<br />
trabajadores <strong>de</strong> la ropa (21,27%), mientras que ninguno <strong>de</strong> los restantes grupos<br />
profesionales llegaba al 5%.<br />
Como vemos, en este segundo período, en el obispado <strong>de</strong> Barcelona, también se<br />
continuaba evi<strong>de</strong>nciando el papel prepon<strong>de</strong>rante <strong>de</strong>l sector primario sobre las restantes<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
185
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la población activa.<br />
Gráficamente, tendremos la siguiente agrupación porcentual <strong>de</strong> los oficios <strong>de</strong> los<br />
contrayentes masculinos (Fig. 13):<br />
MILITARES<br />
TRABAJADORES<br />
M ADERA<br />
PORTEROS<br />
TRANSPORTE<br />
ARTESANOS PIEL<br />
ARTESANOS ROPA<br />
ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA<br />
ACADÉMICOS<br />
SERVIDORES<br />
SEÑORES<br />
ADM INISTRACION<br />
M ENDICANTES<br />
OCIO Y ARTE<br />
M ATERIALES CONSTRUCCIÓN<br />
CONSTRUCCIÓN<br />
COM ERCIO<br />
SALUD<br />
TRABAJOS M ARINOS<br />
GANADERIA<br />
TRABAJADORES RURALES<br />
HUERTOS<br />
PAYESES<br />
METAL<br />
ARTESANIA<br />
0,05%<br />
0,00%<br />
0,10%<br />
0,66%<br />
0,00%<br />
0,05%<br />
0,25%<br />
0,30%<br />
0,10%<br />
1,2 2 %<br />
1,4 7%<br />
1,4 2 %<br />
0,20%<br />
1,8 7%<br />
1,77%<br />
3,34%<br />
3,34%<br />
3,44%<br />
3,85%<br />
2,99%<br />
3,39%<br />
3,24%<br />
4,86%<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
21,27%<br />
40,81%<br />
0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00% 40,00% 45,00%<br />
Figura 13. Gráfico porcentual con los resultados <strong>de</strong> los 25 subgrupos (1625-1627)<br />
(elaboración propia)<br />
Si efectuamos una segunda agregación <strong>de</strong> los oficios, esta vez según los sectores<br />
<strong>de</strong> actividad indicados en la introducción <strong>de</strong>l presente artículo, tendremos el gráfico<br />
siguiente (Fig. 14):<br />
20,56%<br />
36,06%<br />
43,38%<br />
SECTOR PRIM ARIO SECTOR SECUNDARIO SECTOR TERCIARIO<br />
Figura 14. Gráfico porcentual con los resultados porcentuales<br />
por sectores <strong>de</strong> actividad (1625-1627) (elaboración propia)<br />
En el gráfico anterior (Fig. 14) se observa como predominan los oficios<br />
186
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
pertenecientes al sector primario (43,38%), seguidos <strong>de</strong> los <strong>de</strong>l secundario (36,06%).<br />
A continuación se han obtenido los diagramas relacionales entre los oficios <strong>de</strong> los hijos y<br />
<strong>de</strong> los padres (Fig. 15) y <strong>de</strong> los hijos y suegros (Fig. 16), siguiendo la misma<br />
nomenclatura que se ha utilizado para el primer período.<br />
En ellos se pue<strong>de</strong> observar que los 50 actores presentes en la red (25 grupos <strong>de</strong><br />
oficios distintos <strong>de</strong> los hijos y otros 25 <strong>de</strong> los padres o suegros), <strong>de</strong> los que, en el primer<br />
caso, 13 no se han relacionado con ningún otro (los gana<strong>de</strong>ros, artistas, porteros,<br />
mendicantes, servidores, trabajadores <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> construcción y trabajadores sin<br />
especializar, en el caso <strong>de</strong> los hijos, y los gana<strong>de</strong>ros, mendicantes, servidores, porteros,<br />
militares y trabajadores sin especializar, en el <strong>de</strong> los padres) y los restantes 37 sí que lo<br />
han hecho, y en el segundo han sido 11 los no relacionados (los mendicantes, servidores,<br />
artistas, porteros, trabajadores <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> construcción y trabajadores sin<br />
especializar, el caso <strong>de</strong> los hijos, y los gana<strong>de</strong>ros, mendicantes, servidores, porteros y<br />
trabajadores sin especializar, en el <strong>de</strong> los padres) y 39 los que sí, han generado 330<br />
relaciones diferentes en ambos casos.<br />
Ello indica que en la muestra no hay constancia <strong>de</strong> ningún caso en el que si el<br />
padre era gana<strong>de</strong>ro, mendicante, servidor, portero, militar o trabajador sin especializar,<br />
el hijo también lo fuese, ni tampoco que si el hijo era gana<strong>de</strong>ro, artista, mendicante,<br />
servidor, portero, trabajador <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> construcción o trabajador sin especializar,<br />
el padre también lo fueses, cosa que no ocurre con todos los restantes oficios <strong>de</strong> padres e<br />
hijos.<br />
Así pues, según la muestra, los oficios <strong>de</strong> gana<strong>de</strong>ro, mendicante, servidor,<br />
portero o trabajador sin especializar, no tenían ninguna clase <strong>de</strong> eran endogamia <strong>de</strong><br />
padres a hijos.<br />
Igualmente, tampoco hay constancia <strong>de</strong> ningún caso, en la muestra, <strong>de</strong> que si el suegro<br />
era gana<strong>de</strong>ro, mendicante, servidor, portero o trabajador sin especializar, el hijo también<br />
lo fuese, ni tampoco que si el hijo fuese trabajador sin especializar, artista, mendicante,<br />
servidor, portero o trabajador <strong>de</strong> materiales <strong>de</strong> construcción, el suegro también lo<br />
hubiese sido.<br />
En este caso, los oficios <strong>de</strong> mendicante, servidor, portero o trabajador sin<br />
especializar, no tenían ninguna endogamia en la muestra analizada.<br />
Figura 15. Diagrama con las relaciones oficios hijos-padres en los 25 subgrupos<br />
preseleccionados(1625-1627) (elaboración propia)<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
187
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Figura 16. Diagrama con las relaciones oficios hijos-suegros en los 25 subgrupos<br />
preseleccionados(1625-1627) (elaboración propia)<br />
La observación visual <strong>de</strong> los dos diagramas relacionales anteriores (Fig. 15 y 16)<br />
ya nos muestra que existen muchas más relaciones en la segunda figura que no en la<br />
primera, lo que indica que, al igual que en período anterior, los oficios <strong>de</strong> los padres e<br />
hijos son más endogámicos que los <strong>de</strong> los hijos y suegros.<br />
Ello queda corroborado calculando la <strong>de</strong>nsidad <strong>de</strong> ambas re<strong>de</strong>s. Así, en el primer<br />
caso (oficios padres-hijos) la <strong>de</strong>nsidad media <strong>de</strong> la red era <strong>de</strong>l 8,94% (con una<br />
<strong>de</strong>sviación estándar <strong>de</strong> 0,2896), mientras que en el segundo era <strong>de</strong> 13,47% (con una<br />
<strong>de</strong>sviación estándar <strong>de</strong> 0,3414), lo que <strong>de</strong>muestra que al ser mayor la <strong>de</strong>nsidad en el<br />
segundo caso, la endogamia <strong>de</strong> oficios entre padres e hijos superaba casi en un 5% a la<br />
existente entre hijos y suegros.<br />
A su vez, la mayor frecuencia <strong>de</strong> relaciones, en ambos casos, se <strong>de</strong> entre los<br />
payeses (con gran porcentaje <strong>de</strong> endogamia profesional), seguido, a distancia, por les<br />
trabajadores <strong>de</strong> la ropa (especialmente en el caso <strong>de</strong> los pelaires, también con un cierto<br />
porcentaje <strong>de</strong> endogamia profesional) y, más lejos, por los hijos payeses cuyos padres o<br />
suegros eran trabajadores <strong>de</strong> la ropa, los hijos payeses con suegros hortelanos y los hijos<br />
que trabajaban con la ropa y con padres payeses.<br />
Comparación entre los dos períodos<br />
Si comparamos los resultados <strong>de</strong> la muestra, obtenidos en ambos períodos,<br />
vemos, en primer lugar, la mayor presencia <strong>de</strong> oficios distintos <strong>de</strong> los contrayentes<br />
masculinos en el primer periodo, ya que en el segundo aparecen 21 nuevos oficios y<br />
<strong>de</strong>saparecen 50.<br />
Entre los nuevos oficios aparecidos <strong>de</strong>stacan los subasteros, alguaciles reales o<br />
los retorcedores <strong>de</strong> lana, mientras que entre los que no aparecen en el segundo período<br />
están los barberos, sirvientes, escu<strong>de</strong>ros, señores, picapedreros y braceros.<br />
Esta situación nos lleva a la conclusión <strong>de</strong> que en las anotaciones realizadas en el<br />
segundo período pudo haber una cierta falta <strong>de</strong> fiabilidad en la <strong>de</strong>scripción <strong>de</strong> los<br />
oficios, en contra <strong>de</strong> los trabajadores sin especialización, sirvientes y escu<strong>de</strong>ros, en<br />
beneficio <strong>de</strong> los campesinos.<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
188
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Aun así, ciñéndonos a los oficios que se especificaron en los documentos<br />
obispales <strong>de</strong> Barcelona, se ha confeccionado la siguiente tabla porcentual comparativa<br />
<strong>de</strong> oficios entre los dos períodos (Fig. 17).<br />
MILITARES<br />
TRABAJADORES<br />
M ADERA<br />
PORTEROS<br />
TRANSPORTE<br />
ARTESANOS PIEL<br />
ARTESANOS ROPA<br />
ALIM ENTACIÓN Y HOSTELERIA<br />
ACADÉMICOS<br />
SERVIDORES<br />
SEÑORES<br />
ADM INISTRACION<br />
M ENDICANTES<br />
OCIO Y ARTE<br />
M ATERIALES CONSTRUCCIÓN<br />
CONSTRUCCIÓN<br />
COM ERCIO<br />
SALUD<br />
TRABAJOS M ARINOS<br />
GANADERIA<br />
TRABAJADORES RURALES<br />
HUERTOS<br />
PAYESES<br />
METAL<br />
ARTESANIA<br />
comparativa oficios 1605-07 vs 1625-27<br />
0,00% 5,00% 10,00% 15,00% 20,00% 25,00% 30,00% 35,00% 40,00% 45,00%<br />
1605-07 1625-27<br />
Figura 17. Comparación entre los grupos <strong>de</strong> oficios existentes en los dos períodos<br />
(elaboración propia)<br />
Como se pue<strong>de</strong> apreciar en la tabla anterior (Fig. 17), <strong>de</strong>staca el aumento<br />
porcentual <strong>de</strong> payeses en la segunda generación <strong>de</strong> contrayentes, posiblemente <strong>de</strong>bido a<br />
las anomalías indicadas anteriormente, así como también po<strong>de</strong>mos apreciar el<br />
incremento <strong>de</strong> los oficios en el sector servicios (especialmente en activida<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
comercio y <strong>de</strong> administración) y en las activida<strong>de</strong>s relacionadas con la construcción.<br />
Agrupando sectorialmente los 25 grupos inicialmente pre<strong>de</strong>finidos, po<strong>de</strong>mos<br />
construir la siguiente tabla comparativa (Fig. 18):<br />
1605-07 1625-27<br />
SECTOR PRIMARIO<br />
PAYESES 567 84,88% 806 88,86%<br />
HUERTOS 58 8,68% 59 6,50%<br />
TRABAJADORES RURALES 13 1,95% 4 0,44%<br />
GANADERIA 6 0,90% 2 0,22%<br />
PESCADORES 24 3,59% 36 3,97%<br />
Total sector 668 100,00% 907 100,00%<br />
38,35% 46,51%<br />
SECTOR SECUNDARIO<br />
ARTESANIA 53 7,89% 64 8,49%<br />
METAL 74 11,01% 67 8,89%<br />
CONSTRUCCIÓN 48 7,14% 35 4,64%<br />
MATERIALES CONSTRUCCIÓN 12 1,79% 6 0,80%<br />
ARTESANOS ROPA 356 52,98% 420 55,70%<br />
ARTESANOS PIEL 83 12,35% 96 12,73%<br />
MADERA 46 6,85% 66 8,75%<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
189
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Total sector 672 100,00% 754 100,00%<br />
38,58% 38,67%<br />
SECTOR TERCIARIO<br />
RESTO TRABAJOS MARINOS 27 6,72% 40 13,84%<br />
SALUD 26 6,47% 28 9,69%<br />
COMERCIO 94 23,38% 68 23,53%<br />
OCIO Y ARTE 2 0,50% 5 1,73%<br />
ADMINISTRACION 44 10,95% 29 10,03%<br />
SERVIDORES 6 1,49% 0 0,00%<br />
ACADÉMICOS 18 4,48% 13 4,50%<br />
ALIMENTACIÓN Y HOSTELERIA 83 20,65% 66 22,84%<br />
TRANSPORTE 42 10,45% 37 12,80%<br />
PORTEROS 6 1,49% 2 0,69%<br />
TRABAJADORES 53 13,18% 0 0,00%<br />
MILITARES 1 0,25% 1 0,35%<br />
Total sector 402 100,00% 289 100,00%<br />
23,08% 14,82%<br />
Total población<br />
activa 1742 1950<br />
OTROS<br />
SEÑORES 28 93,33% 24 96,00%<br />
MENDICANTES 2 6,67% 1 4,00%<br />
Total otros 30 100,00% 25 100,00%<br />
Figura 18. Comparación sectorial <strong>de</strong> los oficios existentes en los dos períodos<br />
(elaboración propia)<br />
Como se observa en la tabla anterior (Fig. 18), en el segundo período, la<br />
población <strong>de</strong> contrayentes masculinos <strong>de</strong>dicados al sector primario creció más <strong>de</strong> ocho<br />
puntos <strong>de</strong> porcentaje, ya que ha pasado <strong>de</strong>l 38,35% <strong>de</strong> la población activa al 46,51%<br />
(con un mayor peso <strong>de</strong> payeses, que han pasado <strong>de</strong> ser el 84,88% <strong>de</strong>l sector al 88,86%),<br />
mientras que en los restantes sectores ha disminuido, muy ligeramente en el secundario y<br />
consi<strong>de</strong>rablemente en los servicios, don<strong>de</strong> se ha pasado <strong>de</strong>l 23,08% <strong>de</strong> la población<br />
activa al 14,82%, por causa <strong>de</strong> la <strong>de</strong>saparición <strong>de</strong> los oficios relacionados con los<br />
trabajos sin especializar (braceros, ...), lo que nos confirma nuestras dudas, ya<br />
expresadas anteriormente, sobre la fiabilidad <strong>de</strong> las <strong>de</strong>scripciones <strong>de</strong> los oficios, en el<br />
caso <strong>de</strong>l segundo período.<br />
A su vez, si comparamos los resultados obtenidos en el análisis relacional <strong>de</strong> las<br />
agrupaciones <strong>de</strong> oficios, realizado con UCINET 6, para ambos períodos, obtenemos la<br />
tabla siguiente (Fig. 19):<br />
1605-1607 1605-1607 1625-1627 1625-1627<br />
Red <strong>de</strong> oficios Red <strong>de</strong> oficios Red <strong>de</strong> oficios Red <strong>de</strong> oficios<br />
hijos-padres hijos-suegros hijos-padres hijos-suegros<br />
nº total <strong>de</strong> actores en la red 50 50 50 50<br />
nº actores sin relacionar 6 5 13 11<br />
nº actores relacionados 44 45 37 39<br />
nº <strong>de</strong> relaciones distintas<br />
existentes en la red<br />
254 254 330 330<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
190
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
<strong>de</strong>nsidad media <strong>de</strong> la red 10,37% 16,08% 8,94% 13,47%<br />
<strong>de</strong>sviación estándar <strong>de</strong> la<br />
<strong>de</strong>nsidad media<br />
0,3048 0,3847 0,2896 0,3414<br />
Figura 19. Tabla comparativa con los resultados <strong>de</strong>l análisis relacional <strong>de</strong> las<br />
agrupaciones <strong>de</strong> oficios para ambos períodos (elaboración propia)<br />
En el segundo período hay un mayor número <strong>de</strong> relaciones entre oficios distintos,<br />
ya que, aunque se ha disminuido el número absoluto <strong>de</strong> oficios (con las salveda<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
fiabilidad ya comentadas), ha aumentado el número <strong>de</strong> matrimonios, y, en ambos<br />
períodos, se observa una mayor <strong>de</strong>nsidad en las re<strong>de</strong>s <strong>de</strong> oficios hijos-suegros que no en<br />
la <strong>de</strong> hijos-padres, lo que representa una mayor endogamia profesional entre padres e<br />
hijos que no entre hijos y suegros.<br />
A<strong>de</strong>más, al ser menor la <strong>de</strong>nsidad respecto a las re<strong>de</strong>s equivalentes <strong>de</strong>l primer<br />
período, se pue<strong>de</strong> concluir que había un mayor grado <strong>de</strong> permanencia en el oficio en el<br />
segundo período.<br />
Conclusiones<br />
En conjunto, como se <strong>de</strong>spren<strong>de</strong> <strong>de</strong> la tabla anterior, en ambos períodos, en el<br />
obispado <strong>de</strong> Barcelona, que no se <strong>de</strong>be olvidar que se encontraba muy focalizado en la<br />
capital catalana, se evi<strong>de</strong>ncia el papel prepon<strong>de</strong>rante <strong>de</strong>l sector primario (concretamente,<br />
los payeses) sobre las restantes activida<strong>de</strong>s, manufactureras y <strong>de</strong> servicios, entre las que<br />
<strong>de</strong>stacaban los trabajadores <strong>de</strong>l ramo <strong>de</strong>l textil, que incluyen a los pelaires, empezando a<br />
<strong>de</strong>stacar, <strong>de</strong>ntro <strong>de</strong>l sector terciario, el comercio, con el 5,30%.<br />
Al respecto, hay que tener en cuenta que el sector textil, en Catalunya, en los<br />
siglos XVI-XVII, era la principal actividad industrial (Torres, 1985, 1992, 1997), con<br />
una presencia muy significativa en las ciuda<strong>de</strong>s y villas, como Barcelona.<br />
Esta actividad manufacturera, en especial la industria lanera, aparece como<br />
actividad alternativa a la agricultura, tanto en el aspecto laboral, como medio <strong>de</strong> paliar el<br />
subempleo <strong>de</strong>l campo, como en el económico, sirviendo <strong>de</strong> ingresos complementarios a<br />
los campesinos, aunque el predominio seguía siendo, mayoritariamente, <strong>de</strong> las tareas<br />
agrícolas, que aunque se encontraban más focalizados en las poblaciones situadas<br />
alre<strong>de</strong>dor <strong>de</strong> Barcelona, tampoco eran numéricamente <strong>de</strong>spreciables los que, residiendo<br />
en la propia ciudad, trabajaban en los cultivos periurbanos. Esta situación se mantuvo<br />
inalterable a lo largo <strong>de</strong> ambos períodos.<br />
Por otra parte, la endogamia profesional en las parroquias <strong>de</strong>l obispado <strong>de</strong><br />
Barcelona, entre los oficios <strong>de</strong> los padres e hijos es patente en ambos períodos, ya que,<br />
en el contexto <strong>de</strong>l Antiguo Régimen, la transmisión <strong>de</strong> la profesión <strong>de</strong> los padres a los<br />
hijos era o muy habitual (Molas, 1975), y los resultados aquí obtenidos muestran que el<br />
novio pertenecía, mayoritariamente, al mismo sector productivo que su padre, con unos<br />
porcentajes muy superiores a otros sectores <strong>de</strong> oficios no afines.<br />
También <strong>de</strong>staca la endogamia profesional existente entre hijos y suegros,<br />
aunque con menor intensidad que en el caso paterno-filial, ya que no sólo los hijos<br />
procuraban continuar con la profesión <strong>de</strong> su progenitor, sino que la familia <strong>de</strong> la novia<br />
también intentaba emparentar con familias personas <strong>de</strong> su propio sector o <strong>de</strong> un estatus<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
191
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
socioeconómico superior . Dentro <strong>de</strong> esta endogamia profesional sobresalía el caso <strong>de</strong><br />
los payeses y el <strong>de</strong> los artesanos gremiales, especialmente los pelaires. Este fenómeno<br />
también era significativo en otros gremios, ya que era habitual el traspaso <strong>de</strong> padres a<br />
hijos <strong>de</strong>l negocio familiar (Amelang, 1986).<br />
A<strong>de</strong>más, en el caso <strong>de</strong> las familias campesinas también existía el <strong>de</strong>seo <strong>de</strong><br />
establecer y concertar bodas con hijos <strong>de</strong> la menestralía con el objetivo inequívoco <strong>de</strong><br />
mejorar el nivel <strong>de</strong> vida <strong>de</strong> las sus hijas.<br />
Tampoco <strong>de</strong>bemos olvidar que el análisis <strong>de</strong> los enlaces entre las viudas y el<br />
nuevo cónyuge muestra que, mayoritariamente, aquella se volvía a casar con un<br />
miembro <strong>de</strong>l mismo sector en el que trabajaba el difunto marido.<br />
Si comparamos estos resultados con los obtenidos en otros trabajos similares<br />
realizados para otras comarcas catalanas, como pue<strong>de</strong> ser el caso <strong>de</strong>l Baix Llobregat<br />
(1566-1700) o <strong>de</strong> la ciudad <strong>de</strong> Barcelona (1516), po<strong>de</strong>mos comprobar que la actividad<br />
<strong>de</strong>l sector primario variaba entre el 15% <strong>de</strong> la población activa <strong>de</strong> la ciudad <strong>de</strong><br />
Barcelona, en el año 1516 (Torres, 1997), y el 58,46% <strong>de</strong>l Baix Llobregat, en el período<br />
1566-1700 (Gual y Millàs, 2003).<br />
Análogamente, con relación al sector servicios, los resultados presentan unos<br />
valores muy superiores en las ciuda<strong>de</strong>s con mayor peso <strong>de</strong>mográfico, como era el caso<br />
<strong>de</strong> Barcelona, con unos niveles <strong>de</strong>l 26% <strong>de</strong> la población activa en la ciudad condal, en el<br />
año 1516 (Torres, 1997), y <strong>de</strong>l 2,8% en el caso <strong>de</strong>l Baix Llobregat, en el período 1566-<br />
1700 (Gual y Millàs, 2003).<br />
Como vemos, los resultados <strong>de</strong> nuestra muestra, relativa al obispado <strong>de</strong><br />
Barcelona (que incluye la capital y las poblaciones cercanas), se encuentran en una<br />
posición intermedia entre los otros dos, el <strong>de</strong> Barcelona y el <strong>de</strong>l Baix Llobregat, lo que<br />
es consecuente con el mayor o menor grado <strong>de</strong> ruralización <strong>de</strong>l territorio analizado (el<br />
mínimo en el caso <strong>de</strong> la ciudad <strong>de</strong> Barcelona, el intermedio en el caso <strong>de</strong>l obispado <strong>de</strong><br />
Barcelona y el máximo en el caso <strong>de</strong> la comarca <strong>de</strong>l Baix Llobregat).<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
192
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Bibliografía<br />
AMELANG, James, La formación <strong>de</strong> una clase dirigente: Barcelona 1490-1714,<br />
Barcelona, Ariel, 1986.<br />
BETRAN, José Luis, La peste en la Barcelona <strong>de</strong> los Austria, Lleida, Milenio, 1997.<br />
BORGATTI, Steve, Netdraw. Network Visualization. Harvard, Analytic Technologies,<br />
Inc., 2006.<br />
BORGATTI, Stephen Peter; EVERETT, Martin; FREEMAN, Lin. Ucinet 6 for<br />
Windows: Software for Social Network Analysis. Harvard, Analytic Technologies, Inc.,<br />
2002.<br />
GUAL, Francesc Xavier; MILLÀS, Carles. “L’estructura sociolaboral a Catalunya<br />
(s.XVI-XVII): la població activa al Baix Llobregat”, Pedralbes, 23, 2003, pp. 655-670.<br />
MOLAS, Pere, Economia i societat al segle XVIII, Barcelona, Curial, 1975.<br />
MOLINA, José Luis, El análisis <strong>de</strong> re<strong>de</strong>s sociales. Una introducción, col. Serie General<br />
Universitaria, 10, Barcelona, Editorial Bellaterra, 2001.<br />
RODRÍGUEZ, José; MÉRIDA, Fre<strong>de</strong>svinda, UCINET 6.0 Guía Práctica <strong>de</strong> Re<strong>de</strong>s<br />
Sociales. Barcelona, <strong>Universitat</strong> <strong>de</strong> Barcelona, 2006.<br />
TORRES, Xavier, “Manufactura urbana i indústria rural” en DE RIQUER, Borja (dir.),<br />
Història. Política, Societat i cultura <strong>de</strong>ls Països Catalans, Barcelona, vol. IV,<br />
Enciclopèdia Catalana, 1997, pp. 107-119.<br />
TORRES, Xavier, “Activitats econòmiques” en SOBREQUÈS, Jaume (dir.), Història <strong>de</strong><br />
Barcelona, Barcelona, vol. IV, Enciclopèdia Catalana, 1992, pp. 230.<br />
TORRES, Xavier, “Manufactura” en GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, Historia <strong>de</strong><br />
Catalunya, Barcelona, Ariel, 1985, pp. 285-288.<br />
WASSERMAN, Stanley.; FAUST, Katherine, Social Network Analysis: Methods and<br />
Applications. New York, Cambridge University Press, 1994.<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
193
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 José María Prat<br />
Los oficios y la endogamia… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
194
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
“Hacia la Segunda Revolución” <strong>de</strong> Joaquim Maurín i<br />
l’Octubre <strong>de</strong>l 1934<br />
Joel Sans Molas (<strong>Universitat</strong> Autònoma <strong>de</strong> Barcelona)<br />
Resum /Resumen /Abstract<br />
Aquest article analitza el llibre “Hacia la segunda revolución” (títol original <strong>de</strong> “Revolución y<br />
contrarrevolución en España”) <strong>de</strong> Joaquim Maurín, dirigent principal <strong>de</strong>l Bloc Obrer i Camperol i <strong>de</strong>l<br />
POUM, i el es posa en relació amb el complex es<strong>de</strong>veniment <strong>de</strong> l'esclat revolucionari <strong>de</strong> l'Octubre <strong>de</strong><br />
1934. L'article, a més d'entrar en la relació entre les diferents forces polítiques i les causes <strong>de</strong> l'Octubre <strong>de</strong><br />
1934 a Catalunya, discuteix una qüestió encara no resolta com és l'abast real <strong>de</strong>l moviment revolucionari i<br />
vaguístic <strong>de</strong> l'Octubre a Barcelona. Per últim, l'article analitza <strong>de</strong> forma inèdita els canvis que va realitzar<br />
Maurín respecte el llibre original <strong>de</strong> 1935 en l'edició <strong>de</strong> 1966 <strong>de</strong> Ruedo Ibérico. Maurín va retallar i<br />
canviar aspectes significatius <strong>de</strong>l llibre original, per adaptar-lo a la seva pròpia evolució política.<br />
S'ofereixen en el present treball la comparació <strong>de</strong>tallada i comentada <strong>de</strong>ls canvis entre les dues edicions<br />
Este artículo analiza el libro "Hacia la Segunda revolución" (título original <strong>de</strong> "Revolución y<br />
contrarrevolución en España") <strong>de</strong> Joaquín Maurín, dirigente principal <strong>de</strong>l Bloque Obrero y Campesino y<br />
<strong>de</strong>l POUM, y el se pone en relación con el complejo evento <strong>de</strong>l estallido revolucionario <strong>de</strong> Octubre <strong>de</strong><br />
1934. El artículo, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> entrar en la relación entre las diferentes fuerzas políticas y las causas <strong>de</strong><br />
Octubre <strong>de</strong> 1934 en Cataluña, discute una cuestión aún no resuelta como es el alcance real <strong>de</strong>l movimiento<br />
revolucionario y huelguístico <strong>de</strong>l Octubre en Barcelona. Por último, el artículo analiza <strong>de</strong> forma inédita los<br />
cambios que realizó Maurín respecto al libro original <strong>de</strong> 1935 en la edición <strong>de</strong> 1966 <strong>de</strong> Ruedo Ibérico.<br />
Maurín recortó y cambiar aspectos significativos <strong>de</strong>l libro original, para adaptarlo a su propia evolución<br />
política. Se ofrecen en el presente trabajo la comparación <strong>de</strong>tallada y comentada <strong>de</strong> los cambios entre las<br />
dos ediciones<br />
From Barcelona Episcopal documents, <strong>de</strong>tailing taxes on weddings ("esposalles") occurred in the parishes<br />
This article analyzes the book "Hacia la segunda revolución" (the original title of which was “Revolución<br />
y contrarrevolución en España”) by Joaquim Maurín, main lea<strong>de</strong>r of the Bloc Obrer i Camperol and the<br />
POUM, and links it to the complex events of the revolutionary outbreak of October 1934. Besi<strong>de</strong>s from<br />
going into the connections between the different political forces and the causes of October 1934 in<br />
Catalonia, the article also argues the yet unsolved question about the real dimension of the revolutionary<br />
and the strikers' movement of that period in Barcelona. Lastly, the article analyzes, unprece<strong>de</strong>ntly, the<br />
changes Maurín ma<strong>de</strong> to the 1966 edition, published by Ruedo Ibérico, compared to the 1935 original<br />
book. Maurín cut and altered significant aspects of the original book, in or<strong>de</strong>r to adapt it to his own<br />
political evolution. This work offers a thorough and commented comparison of the changes between the<br />
two editions<br />
Paraules clau /Palabras clave /Key Words<br />
Octubre <strong>de</strong> 1934, Joaquim Maurín, Bloc Obrer i Camperol, Moviment Obrer, Hacia la segunda revolución,<br />
Revolución y contrarrevolución en España, Esquerra revolucionària; vaga general, Barcelona<br />
Octubre <strong>de</strong> 1934, Joaquín Maurín, Bloque Obrero y Campesino, Movimiento Obrero, Hacia la Segunda<br />
revolución, Revolución y contrarrevolución en España, Izquierda revolucionaria; huelga general,<br />
Barcelona<br />
October 1934, Joaquim Maurin, Bloc Obrer i Camperol, Moviment Obrer Towards the second revolution,<br />
Revolution and Counterrevolution in Spain, Esquerra revolutionary general vague, Barcelona<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
195
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Biografia <strong>de</strong> Joaquim Maurín<br />
Joaquim Maurín va néixer al poble pirinenc <strong>de</strong> Bonansa (Osca) el 1896. A Osca, on<br />
va estudiar magisteri, va rebre les influències <strong>de</strong> Joaquín Costa, Unamuno i la pedagogia<br />
social. Més tard, a Lleida, va ser professor al Liceu Escolar, entrant en contacte amb,<br />
l’anarcosindicalisme <strong>de</strong> la CNT i el marxisme. El 1914 es va adherir a les Joventuts<br />
Republicanes. S’aniria involucrant en el moviment obrer, assistint al Congrés Nacional<br />
<strong>de</strong> la CNT <strong>de</strong> 1919. Es va afiliar al sindicat l’abril <strong>de</strong> 1920, pel qual va ser secretari <strong>de</strong>l<br />
Comitè provincial <strong>de</strong> Lleida i director <strong>de</strong>l diari Lucha Social. El principal referent <strong>de</strong><br />
Maurín en aquests moments és el sindicalisme revolucionari <strong>de</strong> Sorel.<br />
El 1921 anirà com a <strong>de</strong>legat cenetista (conjuntament amb Nin) al primer Congrés <strong>de</strong><br />
la Internacional Sindical Roja, a la que la CNT s’adhereix. A Moscou coneix a Victor<br />
Serge, assisteix al III Congrés <strong>de</strong> la Comintern i s’impregna directament <strong>de</strong> l’experiència<br />
<strong>de</strong> la Rússia soviètica. L’octubre, <strong>de</strong> tornada a Barcelona, es converteix en el secretari<br />
general provisional <strong>de</strong>l Comitè Nacional <strong>de</strong> la CNT fins al febrer <strong>de</strong> 1922, quan és<br />
empresonat. Després <strong>de</strong> que la Conferència Nacional <strong>de</strong> la CNT <strong>de</strong>cidís retirar-se <strong>de</strong> la<br />
ISR, els afins al moviment comunista fundaran els Comitès Sindicalistes Revolucionaris<br />
el <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1922. Els CSR publicaran un setmanari dirigit per Maurín, La Batalla<br />
(futur òrgan <strong>de</strong>l BOC i <strong>de</strong>l POUM), <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l que fan difusió <strong>de</strong> les i<strong>de</strong>es probolxevics.<br />
L’estiu <strong>de</strong> 1923 i <strong>de</strong> 1924 assistirà a les reunions internacionals <strong>de</strong> la ISR i <strong>de</strong> la IC. De<br />
tornada <strong>de</strong>l segon viatge ingressarà al PCE (fundat feia tres anys) i serà la figura<br />
principal <strong>de</strong> la secció catalana-balear. El 1925 José Bullejos es<strong>de</strong>vé secretari general <strong>de</strong>l<br />
PCE.<br />
Durant el 1926 Maurín va tenint crítiques a diferents plantejaments que apareixen<br />
en la premsa comunista. Això porta a que el 1927 la direcció <strong>de</strong>l PCE intenti sense èxit<br />
la seva expulsió <strong>de</strong>l partit. El 1929 continuen les tensions, amb Maurín fent les primeres<br />
crítiques públiques a l’orientació <strong>de</strong>l “tercer perío<strong>de</strong>” <strong>de</strong> la IC i amb diferències <strong>de</strong><br />
projecte amb Bullejos. Tot això comporta que el juliol <strong>de</strong> 1930 la Fe<strong>de</strong>ració Comunista<br />
Catalano-Balear (FCCB) s’escin<strong>de</strong>ixi <strong>de</strong>l PCE i comenci el seu curs in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nt. A la<br />
tardor d’aquest any es publica el primer llibre important <strong>de</strong> Maurín: Los hombres <strong>de</strong> la<br />
dictadura.<br />
El març <strong>de</strong>l 1931 es produirà la fusió <strong>de</strong> la Fe<strong>de</strong>racio amb el Partit Comunista<br />
Català, reforçant la FCCB i creant-se el Bloc Obrer i Camperol, concebuda<br />
originàriament com una cercle més ampli (si bé a la pràctica les diferències amb la<br />
FCCB seran mínimes). El juliol Maurín, que s’havia negat a anar a Moscou, és expulsat<br />
<strong>de</strong> la IC.<br />
L’abril <strong>de</strong> 1932 la FCCB realitza el seu segon congrés i canvia el nom a Fe<strong>de</strong>ració<br />
Comunista Ibèrica (FCI), <strong>de</strong> la qual Maurín es<strong>de</strong>vé el secretari general, càrrec que<br />
ocuparà d’ara en endavant. Maurín serà la figura més important <strong>de</strong> la FCI, tenint una<br />
gran implicació en les publicacions (La Batalla, L’Hora, etc.), escrivint nombrosos<br />
fullets i donant una orientació teòrica i estratègica a l’organització. Serà també el cap <strong>de</strong><br />
llista <strong>de</strong>l BOC a les eleccions catalanes <strong>de</strong>l novembre <strong>de</strong> 1932. Al voltant d’aquesta data<br />
publica un altre llibre important, La revolución espanyola – De la monarquia absoluta a<br />
la revolución socialista, i dos fullets: El Bloque Obrero y Campesino i El fracaso <strong>de</strong>l<br />
anarcosindicalismo.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
196
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
A principis <strong>de</strong> 1933 Maurín impulsa l’Aliança Obrera, que es materialitzarà, a<br />
Catalunya, amb la constitució <strong>de</strong>l primer Comitè el juny. Maurín, a través <strong>de</strong> l’Aliança,<br />
jugarà un paper <strong>de</strong>stacat en la preparació <strong>de</strong> l’Octubre <strong>de</strong> 1934.<br />
Seguint la concepció <strong>de</strong> Maurín <strong>de</strong> la unitat <strong>de</strong>ls marxistes, el febrer <strong>de</strong> 1935<br />
comencen l’inici <strong>de</strong> les negociacions per arribar a un reagrupament, que acabaran amb<br />
la fusió <strong>de</strong>l BOC i <strong>de</strong> la Izquierda Comunista Espanyola <strong>de</strong> Nin donant lloc al POUM el<br />
setembre <strong>de</strong>l mateix any. Maurín també en serà el secretari general. En aquest moment<br />
surten a la llum dues noves publicacions: el <strong>de</strong>stacat llibre Hacia la segunda revolución,<br />
i el fullet Alianza Obrera.<br />
Després <strong>de</strong> que el POUM firmi el pacte electoral <strong>de</strong>l Front Popular i el Front<br />
d’Esquerres, el febrer <strong>de</strong> 1936 Maurín serà escollit diputat per Barcelona. El juliol,<br />
l’esclat <strong>de</strong> la guerra el sorprendrà a Galicia. Serà empresonat pel bàndol nacional i<br />
romandrà a la presó varis anys fins que el 1947 s’exiliarà als EUA, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar per<br />
París. A l’exili abandonarà la política, <strong>de</strong>dicant-se al món <strong>de</strong>l periodisme. Morirà el 1973<br />
a Nova York<br />
I<strong>de</strong>es fonamentals <strong>de</strong>l llibre “Hacia la segunda revolución” 1<br />
El llibre es divi<strong>de</strong>ix en quatre capítols. En el primer es parteix analíticament <strong>de</strong> les<br />
limitacions <strong>de</strong> la república (en el camp <strong>de</strong> les reformes <strong>de</strong>mocràtiques) que es va establir<br />
forçada pel moviment vaguista <strong>de</strong> 1930. En el segon es tracta les perspectives <strong>de</strong>l<br />
moviment obrer davant una situació que qualifica <strong>de</strong> revolucionària <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l moment en<br />
que es va acabar amb la monarquia i davant la qual es fa necessària la unitat a través <strong>de</strong><br />
l’Aliança Obrera. En el tercer, el capítol central <strong>de</strong>l llibre, es valora el moviment<br />
insurreccional d’octubre <strong>de</strong> 1934 en els seus dos principals focus, la comuna Asturiana,<br />
reeixida però aïllada, i la revolta a Catalunya, coixa pel paper <strong>de</strong> les forces d’ERC.<br />
Consi<strong>de</strong>ra que existia un factor objectiu que permetia, encara que in extremis, la victòria,<br />
i que va ser el factor subjectiu <strong>de</strong> l’actuació i <strong>de</strong>sunió <strong>de</strong> les diferents organitzacions<br />
obreres (una CNT absent fora d’Astúries, un PSOE poc convençut i un PCE sectari i<br />
satèl·lit <strong>de</strong> Moscou) el que va marcar la <strong>de</strong>rrota. L’últim capítol planteja que si el<br />
moviment obrer i revolucionari no sap avançar cap a la segona revolució, aconseguint la<br />
unitat <strong>de</strong> les forces obreres, el feixisme, encara no vertebrat, pot acabar donant resposta a<br />
la profunda crisi sistèmica <strong>de</strong> l’Estat espanyol: la dicotomia és “Socialisme o feixisme”.<br />
En els fonaments teòrics <strong>de</strong> tota l’argumentació trobem la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> Maurín <strong>de</strong> la<br />
“revolució <strong>de</strong>mocràtico-socialista” 2 . Tenint en compte l’endarreriment econòmic<br />
d’Espanya (amb una revolució agrària pen<strong>de</strong>nt, un pes estructural <strong>de</strong> l’església i una<br />
qüestió nacional sense resoldre) però amb un proletariat ja establert, Maurín consi<strong>de</strong>ra<br />
que la necessària revolució <strong>de</strong>mocràtica no pot ser duta a terme ni per la burgesia ni per<br />
la petita burgesia sinó per la classe treballadora. Aquesta revolució, però, va unida<br />
inextricablement a una revolució socialista, la fase <strong>de</strong>mocràtica porta enca<strong>de</strong>nada la fase<br />
socialista.<br />
1 Utilitzarem el títol original (veure fitxa, apèndix I) ja que té molt més sentit històric. S’ha treballat, tot i<br />
així, sobre l’edició <strong>de</strong> Revolución y Contrarrevolucion en Espanya, però centrant-nos en el cos <strong>de</strong>l llibre.<br />
És a dir, <strong>de</strong>ixarem <strong>de</strong> banda la introducció, epíleg i annex escrits el 1964-65 que s’allunyen políticament<br />
<strong>de</strong>l sentit originari <strong>de</strong>l llibre <strong>de</strong>gut a la trajectòria política més mo<strong>de</strong>rada que va dur a terme Maurín<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la Guerra Civil.<br />
2 Que ja va <strong>de</strong>scriure en el seu llibre La revolución española quatre anys abans.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
197
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Els tres elements clau com a forces motores d’aquesta revolució “<strong>de</strong>mocràticosocialista”<br />
són el moviment obrer (com a eix principal), el moviment camperol (<strong>de</strong>gut a<br />
la reforma agrària fallida) i la petita burgesia catalana empesa per l’alliberament<br />
nacional. Maurín planteja que un <strong>de</strong>ls principals problemes dins el camp obert ha estat<br />
que, a banda <strong>de</strong>l BOC, la resta <strong>de</strong> partits i sindicats no han vist la importància <strong>de</strong>ls dos<br />
darrers elements i s’han centrat només en el factor obrer. Contràriament, la classe<br />
treballadora ha <strong>de</strong> fer seves les reivindicacions nacionals, per tal d’arrossegar la petita<br />
burgesia al seu terreny i també la qüestió agrària, on hi ha una capa pagesa que va més<br />
enllà <strong>de</strong>ls jornalers, com els rabassaires. Ambdós elements són factors revolucionari <strong>de</strong><br />
primer ordre. El proletariat és l’única força social que pot dur a terme aquestes<br />
<strong>de</strong>man<strong>de</strong>s: la burgesia i la petita burgesia ja han mostrat la seva incapacitat com a motor<br />
reformador.<br />
Maurín senyala unes línies d’actuació. Per tal d’avançar cap a la segona revolució el<br />
que es fa necessària és la unitat amb dues palanques. La primera, més àmplia, és la<br />
confluència <strong>de</strong> tota la classe treballadora a través <strong>de</strong> l’Aliança Obrera, que es recolza les<br />
organitzacions existents. Tindria una funció <strong>de</strong> marc unitari però també agafaria la <strong>de</strong>ls<br />
soviets. La segona, més específica, seria en<strong>de</strong>gar un procés d’unificació entre totes les<br />
forces marxistes, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l PSOE, PCP i PCE fins a la ICE i BOC, cabdal per dotar al<br />
proletariat un gran Partit Revolucionari. Aquesta posició era sobretot propagandista<br />
(estava lluny <strong>de</strong> ser possible una unificació orgànica entre la totalitat d’aquestes<br />
organitzacions) i buscava un apropament amb les radicalitza<strong>de</strong>s joventuts socialistes. El<br />
resultat en seria la unió <strong>de</strong> la ICE i el BOC, donant lloc al POUM.<br />
Per a Maurín, les possibilitats <strong>de</strong> triomf d’una segona revolució <strong>de</strong>pendran<br />
d’aconseguir unir el moviment obrer abans que els feixistes puguin soldar el seu front.<br />
El feixisme a l’Estat espanyol existeix només embrionàriament. Si bé la CEDA té un<br />
caràcter feixistitzant també les limitacions <strong>de</strong> l’endarreriment econòmic <strong>de</strong> l’Estat<br />
espanyol (sense un gran sector industrial) i <strong>de</strong> la dreta (monàrquica i catòlica) dificulten<br />
quallar una força pròpiament feixista. Davant això, la reacció pot venir <strong>de</strong> l’exèrcit.<br />
L’últim capítol plasma molta esperança en aquesta segona revolució, arribant a<br />
postular un programa d’actuacions <strong>de</strong>l futur govern obrer i pensant l’impacte<br />
internacional que tindria una Fe<strong>de</strong>ració Ibèrica <strong>de</strong> Repúbliques Socialistes com a far<br />
mundial <strong>de</strong> la classe treballadora.<br />
Hacia la segunda revolución” i l’Octubre <strong>de</strong> 1934<br />
A l’hora <strong>de</strong> fer un estudi històric <strong>de</strong>l contingut <strong>de</strong>l llibre ens centrarem en la qüestió<br />
<strong>de</strong> l’Octubre <strong>de</strong> 1934, sobretot a Catalunya i Barcelona, que és un <strong>de</strong>ls punts més<br />
complexes. Hem <strong>de</strong> partir que, tal com indica el títol original, Hacia la segunda<br />
revolución, l’obra està escrita amb la voluntat d’intervenir en el context post moviment<br />
d’octubre <strong>de</strong> 1934 i <strong>de</strong> traçar una perspectiva orientativa cap a una segona batalla<br />
victoriosa. El llibre té l’enfocament <strong>de</strong> convèncer d’un marc estratègic que permeti<br />
avançar cap a aquesta segona revolució i sobre quins sobre els passos tàctics s’ha <strong>de</strong> dur<br />
a terme.<br />
Maurín en la <strong>de</strong>scripció es centra bàsicament en Astúries i Catalunya. Deixa <strong>de</strong><br />
banda Madrid i la resta <strong>de</strong> l’Estat on en general les repercussions van ser menors. El<br />
relat sobre Barcelona parteix <strong>de</strong> la informació que tenia l’autor com a actor en els fets. A<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
198
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Astúries hi havia una certa presència <strong>de</strong> la FCI <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1932 3 i que el 1934 es comptaven<br />
25 afiliats a Mieres 4 . Maurín coneixia la realitat asturiana 5 i a través <strong>de</strong>ls vincles<br />
orgànics <strong>de</strong>l partit tenia informació directa <strong>de</strong>l que havia succeït, sobretot a través <strong>de</strong>l<br />
militant Manuel Grossi, qui probablement es va refugiar a Barcelona 6 . Abans d’entrar en<br />
<strong>de</strong>tall en els Fets d’Octubre vegem el context <strong>de</strong>ls mesos previs.<br />
L’esquerra, l’Aliança Obrera i la preparació <strong>de</strong> l’Octubre<br />
La victòria <strong>de</strong> la CEDA en les eleccions <strong>de</strong>l novembre <strong>de</strong> 1933 i l’establiment <strong>de</strong>l<br />
govern radical <strong>de</strong> Lerroux (recolzat en el parlament per la CEDA; a partir <strong>de</strong> l’abril<br />
govern <strong>de</strong> Samper), va marcar <strong>de</strong>cisivament l’esquerra. La marxa enrere que el govern<br />
va fer amb les reformes agràries <strong>de</strong> la legislatura anterior, el fustigament continu <strong>de</strong> les<br />
organitzacions obreres per part <strong>de</strong>ls cossos armats <strong>de</strong> l’Estat i les simpaties públiques <strong>de</strong>l<br />
dirigent <strong>de</strong> la CEDA Gil Robles pels règims feixistes i autoritaris europeus; tot això en<br />
un context en què trobem la Itàlia <strong>de</strong> Mussolini, un Hitler que havia pujat el po<strong>de</strong>r<br />
només feia pocs mesos a través <strong>de</strong> la via parlamentària i un autoritari Dolphus a Àustria<br />
que acabava d’esclafar el moviment obrer vienès a principis d’any, va fer disparar les<br />
alarmes dins els partits polítics <strong>de</strong> l’esquerra. La CEDA es percebia com un partit<br />
protofeixista (o feixista) que intentaria fer-se amb el po<strong>de</strong>r a través <strong>de</strong> les institucions<br />
parlamentàries i començar l’establiment d’un règim dictatorial en sintonia amb els<br />
referents europeus. A més, coincidia amb un enduriment <strong>de</strong>ls efectes <strong>de</strong> la crisi i un fort<br />
ascens <strong>de</strong> l’atur 7 .<br />
Com fer front a l’amenaça <strong>de</strong> la dreta era vist diferent <strong>de</strong>s <strong>de</strong> cada organització. El<br />
PSOE, radicalitzat i amb una influència ascen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l caballerisme, va acabar parlant <strong>de</strong><br />
“insurrecció” i “vaga revolucionària”. Tanmateix, aquesta proclama era més discursiva<br />
que real i obeïa a diferents factors. Per una banda, servia per respondre a la pressió que<br />
feien tant les bases sindicals d’UGT com les radicalitza<strong>de</strong>s Joventuts Socialistes. Per<br />
l’altra, era un intent <strong>de</strong> que el govern es cohibís i frenés el seus atacs i que Alcalá-<br />
Zamora convoqués unes altres eleccions generals (en les que el PSOE no repetiria l’error<br />
<strong>de</strong> presentar-se sense coalició) 8 .<br />
El BOC feia una anàlisi <strong>de</strong> que amb la unitat <strong>de</strong> les organitzacions obreres seria<br />
possible <strong>de</strong>rrotar l’amenaça <strong>de</strong> “contrarrevolució”. Just <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> les eleccions <strong>de</strong>l<br />
novembre <strong>de</strong> 1933 va adreçar-se a la resta d’organitzacions a Catalunya la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> crear<br />
un “front únic”. El <strong>de</strong>sembre s’aconseguia una acord entre PSOE, UGT, USC, Sindicats<br />
3 A Mieres la Fe<strong>de</strong>ració Comunista Asturiana es va adherir ala FCI el setembre <strong>de</strong> 1932 a BONAMUSA,<br />
Francesc: El Bloc Obrer i Camperol…. p. 123<br />
4 El 1934 també hi havia presència <strong>de</strong> militants a Albaña, La Felguera, La Rebollada, Ollinogo i Oviedo.<br />
DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 557 (apèndix)<br />
5 Hi havia estat realitzant uns mítings l’1 <strong>de</strong> maig i el 6 <strong>de</strong> maig <strong>de</strong>l mateix 1934 a Mieres, veure<br />
DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 307 (n.)<br />
6 Es sap la presència <strong>de</strong> Grossi a Barcelona per la seva participació en un míting el 2 <strong>de</strong> maig <strong>de</strong> 1935,<br />
veure: PARTIT OBRER D'UNIFICACIÓ MARXISTA: Manuel Grossi, miembro <strong>de</strong> la Alianza Obrera <strong>de</strong><br />
Asturias, hablará el dos <strong>de</strong> mayo en el Centro Republicano Las Carolinas sobre "La Insurrección <strong>de</strong><br />
Asturias". 1935. Document gràfic – Cartell. Per altra banda, el llibre <strong>de</strong> Grossi: La Insurrección <strong>de</strong><br />
Asturia: quince días <strong>de</strong> revolución socialista, va ser publicat el 1935, però en posterioritat al llibre Hacia<br />
la segunda revolución pel què Maurín segurament no el va po<strong>de</strong>r aprofitar com a font.<br />
7 L’atur en tres anys havia sumat 250.000 persones i l’abril <strong>de</strong> 1934 arribava al punt màxim <strong>de</strong> 703.814<br />
persones, a PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 137.<br />
8 PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 135-156.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
199
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
d’Oposició, FSL, UdR i la ICE amb el que es creava l’Aliança Obrera 9 . El BOC va<br />
actuar com a motor <strong>de</strong> l’Aliança Obrera. Tot i així, si el PSOE va entrar a formar-hi part<br />
va ser sobretot per la necessitat que tenia d’expandir la seva influència cap a la zona <strong>de</strong><br />
Catalunya, on no hi tenia pràcticament presència 10 . El BOC tenia una concepció <strong>de</strong><br />
l’Aliança com a front únic, que s’havia d’involucrar en totes les lluites, també les<br />
laborals. En canvi, el PSOE el consi<strong>de</strong>rava un òrgan purament insurreccional i era<br />
refractari a les vagues, a les quals veia com un malbaratament d’energies obreres 11 .<br />
La CNT es va mantenir al marge. Els diferents intents insurreccionals, amb l’últim<br />
el <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1933 contra el nou govern, havien acabat amb <strong>de</strong>rrotes doloroses. Això<br />
s’ajuntava amb l’escissió <strong>de</strong>ls sindicats d’oposició provocant una important pèrdua<br />
d’afiliació. No es trobava ni amb forces ni ganes d’un nou intent insurreccional i tampoc<br />
estava, pel seu apolicitisme i per consi<strong>de</strong>rar les Aliances Obreres una maniobra <strong>de</strong>ls<br />
comunistes, per una unitat d’actuació amb els partits polítics. Com a única excepció en<br />
la CNT, els anarcosindicalistes a Astúries, contraris a l’insurreccionalisme que havia dut<br />
a terme el sindicat, van firmar a finals <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1934 una aliança amb la UGT 12 i es<br />
van sumar a l’Aliança.<br />
El BOC, únic partit que tenia un arrelament a tot el territori català, va es<strong>de</strong>venir la<br />
força que portava la iniciativa en les Aliances (com ho faria el PSOE a la resta <strong>de</strong><br />
l’Estat). L’extensió va ser ràpida doncs el juny <strong>de</strong> 1934 una Conferència <strong>de</strong> les Aliances<br />
Obreres <strong>de</strong> Catalunya va reunir a Aliances <strong>de</strong> 26 municipis 13 .<br />
L’AO <strong>de</strong> Catalunya va convocar pel 13 <strong>de</strong> març una vaga general, sense el suport <strong>de</strong><br />
la CNT, en solidaritat a unes vagues que tenien lloc a Madrid. Tot i que el BOC la va<br />
qualificar <strong>de</strong> molt reeixida, el cert és que a Barcelona només va tenir efecte en els<br />
sectors on hi havia sindicats dominats pels bloquistes (treballadors mercantils i<br />
administratius, arts gràfiques i hostaleria) 14 .<br />
Tot i aquest fracàs, també és cert que el BOC va impulsar a diferents conflictes<br />
laborals fronts únics sindicals (entre sindicats d’oposició, bloquistes i d’altres, sempre<br />
amb la CNT al marge) que van tenir èxit en la mobilització i en aconseguir les <strong>de</strong>man<strong>de</strong>s<br />
en els sectors <strong>de</strong>l gràfic, metall, llum i força i el mercantil 15 . Això donava al BOC i a<br />
Maurín unes perspectives optimistes sobre el paper <strong>de</strong> les Aliances Obreres, que van<br />
reforçar la seva concepció sobre el que havia <strong>de</strong> ser l’Octubre.<br />
El juny <strong>de</strong> 1934 va tenir lloc una vaga general <strong>de</strong>ls camperols convocada per la<br />
ugetista Fe<strong>de</strong>ració Nacional <strong>de</strong> Treballadors <strong>de</strong> la Terra. El PSOE i la UGT es van negar<br />
a estendre la convocatòria a la ciutat i el resultat va ser una repressió duríssima que va<br />
<strong>de</strong>ixar la FNTT pràcticament enfonsada 16 . També l’estiu hi havia un moviment<br />
d’insatisfacció creixent al camp català <strong>de</strong>gut a l’oposició <strong>de</strong> l’Institut Agrícola Català <strong>de</strong><br />
Sant Isídre i <strong>de</strong>l govern <strong>de</strong> l’Estat a la Llei <strong>de</strong> Conreus <strong>de</strong> la Generalitat. Això va portar a<br />
9 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 240.<br />
10 PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 165.<br />
11 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 255.<br />
12 CASANOVA, Julián: De la calle al frente… p 134.<br />
13 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 2243-247<br />
14 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 251.<br />
15 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 262-267.<br />
16 PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 166.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
200
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
una radicalització dins la Unió <strong>de</strong> Rabassaires, amb un enfortiment <strong>de</strong> la influència <strong>de</strong>l<br />
BOC 17 .<br />
La suma <strong>de</strong> tots aquests factors portava a Maurín a pensar que s’estaven constituint<br />
el “front triple” que consi<strong>de</strong>rava el motor <strong>de</strong> la revolució: la conjunció <strong>de</strong> la lluita obrera,<br />
la camperola i la nacional. La conclusió optimista <strong>de</strong>l BOC plantejava que era possible<br />
aconseguir la República Catalana (tot i que els sindicats d’oposició no compartien aquest<br />
objectiu i la ICE no recolzava la reivindicació perquè consi<strong>de</strong>rava que era fer-li el joc a<br />
ERC 18 ), la qual havia <strong>de</strong> convertir a Catalunya “en trinchera revolucionaria para abatir<br />
la contrarrevolución en toda Espanya” 19 . En base als tres fronts <strong>de</strong> lluita el BOC<br />
pensava que aconseguiria situar ERC en la posició que volia i <strong>de</strong>sgastar la seva<br />
influència.<br />
Molt resumidament, la caiguda <strong>de</strong>l govern Samper l’1 d’octubre <strong>de</strong> 1934 es va<br />
resoldre amb l’anunci el dia 4 d’un nou govern Lerroux amb tres ministres <strong>de</strong> la CEDA<br />
(a les provocadores carteres <strong>de</strong> treball, Agricultura i Justícia). L’esquerra va reaccionar<br />
convocant una vaga revolucionària pel dia 5. El PSOE es va veure obligat a convocar a<br />
una insurrecció que no <strong>de</strong>sitjava i per a la que no estava preparat 20 . A Catalunya el pes<br />
<strong>de</strong>l moviment el va portar l’AO amb un difícil engranatge amb la Generalitat. A Astúries<br />
únic lloc on la CNT s’hi va sumar, es va crear una “Comuna” revolucionària que va<br />
resistir quinze dies fins a ser <strong>de</strong>rrotada per la repressió <strong>de</strong> l’exèrcit.<br />
L’Octubre a Catalunya<br />
En el llibre Hacia la segunda revolución, Maurín <strong>de</strong>staca la importància <strong>de</strong><br />
Catalunya pel fet <strong>de</strong> ser el territori amb una major classe treballadora i perquè aquesta<br />
s’ha situat contra la Generalitat. En la narració que fa interpreta que el joc polític <strong>de</strong> les<br />
forces polítiques més influents, la Lliga, ERC i la FAI, s’ha bastit amb un recolzament<br />
mutu i inestable (la Lliga amb el suport <strong>de</strong> la petita burgesia, ERC amb el suport <strong>de</strong>ls<br />
obrers, i la FAI amb una actitud sectària que acaba afavorint a la Lliga). Maurín creia<br />
que amb el paper <strong>de</strong> l’AO en l’acció l’Octubre les contradiccions d’ERC esclatarien i<br />
aquest equilibri <strong>de</strong> la política catalana s’esfondraria (p. 132-134 21 ). Veu tres problemes<br />
polítics principals (mantenint la línia <strong>de</strong> la “triple ofensiva”): la lluita <strong>de</strong>ls obrers contra<br />
l’avenç <strong>de</strong> la reacció en el govern; la ofensiva <strong>de</strong>ls camperols <strong>de</strong> la terra; la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong><br />
les llibertats polítiques. A més, n’assenyala dos més, la rebel·lió obrera i camperola<br />
contra la petita burgesia dirigent (que seria ERC) i l’enfrontament entre el grup <strong>de</strong><br />
Dencàs i Companys (p. 135).<br />
Ucelay ha senyalat que el joc polític a Catalunya durant les jorna<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 5 i 6<br />
d’octubre era entre tres elements: la coalició <strong>de</strong> la Generalitat, el sector més nacionalista<br />
17 També, el presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la UdR <strong>de</strong>l Vendrell era <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1932 el bloquista Pau Padró, a BONAMUSA,<br />
Francesc: “El camp català abans <strong>de</strong>l sis d’octubre” a Avenç, núm. 30, 1980. p. 30-31. i DURGAN, Andrew<br />
Ch.: BOC 1930-1936… p. 220, n. 10<br />
18 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 248.<br />
19 Projecte <strong>de</strong>l BOC publicat el juny <strong>de</strong> 1934 a la Batalla, citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-<br />
1936… p. 280.<br />
20 Largo Caballero pensava que no es produiria l’entrada <strong>de</strong> la CEDA, a. PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción<br />
<strong>de</strong> la… p. 175<br />
21 Les referències a pàgines <strong>de</strong>l llibre les posarem entre parèntesi en el text. Les pàgines que apareixen fan<br />
referència a l’edició Revolución y Contrarrevolución en España <strong>de</strong> Ruedo Ibérico <strong>de</strong> 1966.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
201
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
d’Esquerra-Estat Català, i l’Aliança Obrera 22 . L’anàlisi d’Ucelay posa més èmfasi en el<br />
paper <strong>de</strong>l sector nacionalista, significatiu perquè és també és un <strong>de</strong>ls factors que empeny<br />
a Companys a proclamar la República Catalana (indicativa la fase que va dir als seus<br />
acompanyants <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> proferir el seu discurs: “Ja no diran que no sóc catalanista”) 23 .<br />
Com diu Balcells, hi ha hagut una doble interpretació <strong>de</strong>ls fets d’octubre: com un<br />
moviment popular que amenaçava en <strong>de</strong>sbordar a la Generalitat i que la va forçar a<br />
convocar la República Catalana; com un error <strong>de</strong> la Generalitat, al fer un càlcul equívoc,<br />
doncs el moviment no comptava amb gaire suport popular, com mostrarien les més<br />
reduï<strong>de</strong>s manifestacions populars compara<strong>de</strong>s amb el 14 d’abril <strong>de</strong> 1931 24 . La primera<br />
versió seria la tesi <strong>de</strong>fensada pels consellers <strong>de</strong> la Generalitat, per ERC i per el BOC<br />
(afegint aquest la responsabilitat <strong>de</strong>l fracàs en la manca implicació d’aquests). La<br />
interpretació <strong>de</strong> Maurín en el llibre es col·loca clarament en aquest sentit. Ja hem vist<br />
com durant el 1934 aquesta era l’estratègia, <strong>de</strong>sbordar la Generalitat i portar-la al terreny<br />
on es volia. En certa manera, aquesta perspectiva tenia una base real. Ucelay mostra la<br />
inseguretat d’ERC: “els nacionalistes, insegurs <strong>de</strong> la seva pròpia capacitat, tenien una<br />
por explícita que el BOC i els aliancistes els <strong>de</strong>splacessin” 25 .<br />
L’anàlisi que fa Maurín en el seu llibre <strong>de</strong>scriu un moviment enorme i en ascens:<br />
Descriu així la vaga que s’inicia el 5 <strong>de</strong> març a Barcelona: “La huelga corre y lo <strong>de</strong>vora<br />
todo. Es irresistible.(...) Para la ciudad” (p. 132) i “De hora en hora, la Generalidad ve<br />
<strong>de</strong>crecer sus fuerzas y aumentar las <strong>de</strong> la Alianza Obrera” (p. 137). Per mostrar com la<br />
Generalitat es trobaria forçada per la situació, Maurín cita un “Document 1” (un full<br />
volant que la Generalitat va repartir el 6 d’octubre) on es diu: “El alzamiento justificado<br />
<strong>de</strong> Catalunya <strong>de</strong>sbordaba las posibilia<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l gobierno <strong>de</strong> la Gneralitat. Y éste o tenía<br />
que abandonar el Po<strong>de</strong>r, o reprimir por la violencia una protesta (...) o, en fin, intentar<br />
canalitzar el movimiento (...)” (p. 140) És això el que faria a la Generalitat proclamar la<br />
República, el dia 6 a les 20h.<br />
Maurín en el seu anàlisi creu que la suma <strong>de</strong> forces darrera la Generalitat li donava<br />
més possibilitats <strong>de</strong> guanyar respecte el govern Lerroux. Només a nivell numèric, les<br />
forces darrera la Generalitat (3.000 policies i 7.000 escamots) doblarien els 5.000<br />
soldats. Però la <strong>de</strong>rrota es va produir per un actitud capitulant <strong>de</strong> la Generalitat, que no<br />
era “ni ofensiva ni <strong>de</strong>fensiva”, i així “el general Batet con quinientos soldados y unos<br />
cañones <strong>de</strong> salvas acaba con la insurrección” (p. 144). A més, hi havia forces <strong>de</strong> l’AO a<br />
les que Dencàs s’havia negat a donar armes.<br />
Valoració i conseqüències <strong>de</strong> l’Octubre<br />
En l’anàlisi <strong>de</strong> Maurín sobre l’Octubre es fa poca referència a Madrid. Si bé Maurín<br />
<strong>de</strong>sconfiava <strong>de</strong> les cri<strong>de</strong>s revolucionàries <strong>de</strong> Caballero i <strong>de</strong>ia que no havia trencat amb el<br />
seu passat reformista 26 , possiblement esperava un moviment més enèrgic a la resta <strong>de</strong><br />
l’Estat. De fet fa una valoració en termes aliancistes: “La insurrección surgió allí dond<br />
ehabía Alianza Obrera: Asturias y Catalunya” i, en canvi, critica, a Madrid el PSOE<br />
havia <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> banda la importància <strong>de</strong> l’AO (p. 186).<br />
22 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 216.<br />
23 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 219.<br />
24 BALCELLS, Albert: La nit <strong>de</strong>l 6 d’Octubre… p. 38.<br />
25 UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista…p. 215.<br />
26 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 255.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
202
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Sobre el paper <strong>de</strong>l BOC a Catalunya, Pierre Vilar ha parlat <strong>de</strong> que Maurín va<br />
exagerar el seu pes en els es<strong>de</strong>veniments i que en conjunt “el fracaso fue total”; Manuel<br />
Cruelles, en canvi, valora la capacitat <strong>de</strong>l BOC doncs els seus militants tenien “más<br />
<strong>de</strong>seo <strong>de</strong> revolución y una mejor cohesión. Sabían <strong>de</strong> verdad lo que era una revolución y<br />
si hubieran contado cun un mayor número <strong>de</strong> militantes, habrían podido cambiar el<br />
curso <strong>de</strong> esta revolución” 27 .<br />
Sobre els fets d’Octubre a Barcelona, si bé es po<strong>de</strong>n veure com un fracàs per al<br />
BOC, al no aconseguir reeixir en arrossegar ni ERC ni a la CNT en la seva implicació (ja<br />
sigui en la vaga o amb les forces arma<strong>de</strong>s), també s’ha <strong>de</strong> veure, per contra, que el BOC,<br />
tot i ser una organització d’una mida reduïda, va ser capaç d’articular i li<strong>de</strong>rar el<br />
moviment. El BOC va ser el “pal <strong>de</strong> paller” <strong>de</strong> la Aliança Obrera, i les manifestacions<br />
locals d’aquestes van controlar molts <strong>de</strong>ls ajuntaments <strong>de</strong> Catalunya i van fer proclamar<br />
la República Catalana prèviament a Barcelona durant els fets d’octubre 28 . En aquest<br />
sentit, si bé el moviment va ser <strong>de</strong>rrotat a Barcelona, la concepció <strong>de</strong>l Front Únic i <strong>de</strong><br />
l’Aliança Obrera es reafirmaven com l’estratègia correcta a ulls <strong>de</strong> Maurín.<br />
Més enllà <strong>de</strong> la generalitzada repressió que va patir el conjunt <strong>de</strong>l moviment obrer,<br />
l’esquerra i les institucions catalanes, són difícils <strong>de</strong> valorar les conseqüències que va<br />
tenir l’alçament d’octubre. En la primera edició, l’Avant, diari clan<strong>de</strong>stí <strong>de</strong>l BOC, <strong>de</strong>ia<br />
que gràcies a la insurrecció la contrarrevolució havia estat la “gran <strong>de</strong>rrotada” 29 . De fet,<br />
la majoria <strong>de</strong> l’esquerra, la Joventut Socialista, la ICE, el PCE (que es va atribuir<br />
in<strong>de</strong>gudament la responsabilitat per Astúries, quan es van sumar a l’AO el mateix<br />
setembre), a més <strong>de</strong>l BOC, va fer-ne un balanç positiu, <strong>de</strong> que marcava un avanç <strong>de</strong>l<br />
moviment 30 .<br />
El resultat és més complex. Respecte la batalla principal que es lliurava contra la<br />
CEDA, es pot consi<strong>de</strong>rar que la insurrecció d’octubre va impedir una <strong>de</strong>riva cap a un<br />
autoritarisme ple <strong>de</strong>s <strong>de</strong> dins <strong>de</strong>l govern 31 . L’evolució cap a un govern dictatorial, com sí<br />
havia passat amb Dolphus a Àustria a principis d’any no va succeir durant els següents<br />
mesos. La força que havia <strong>de</strong>mostrat la revolució a Astúries, indicava que un alçament<br />
generalitzat a tot l’Estat seria més difícilment controlable. Però a més <strong>de</strong>l moviment<br />
obrer, el <strong>de</strong>teriorament <strong>de</strong>l suport parlamentari <strong>de</strong>l govern, amb un Partit Radical que<br />
s’anava enfonsant, també van impedir a la CEDA po<strong>de</strong>r dur a terme un enduriment<br />
autoritari. L’altre efecte <strong>de</strong> l’Octubre sobre la dreta va ser que els sectors més autoritaris<br />
i impacients van reforçar la seva visió que era més viable fer-se amb el po<strong>de</strong>r a través <strong>de</strong><br />
l’exèrcit que a través <strong>de</strong>ls mecanismes electorals 32 .<br />
Per al conjunt <strong>de</strong>l moviment obrer, l’octubre al suposar un “baptisme <strong>de</strong> foc” <strong>de</strong>l<br />
què el moviment va emergir “moralment enfortit” 33 . L’experiència <strong>de</strong> les Aliances<br />
27 Citat a RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 233.<br />
28 El dia 5 a Vilanova i la Geltrú es proclama la República Socialista Saba<strong>de</strong>ll i a Saba<strong>de</strong>ll la República<br />
Catalana, veure ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada <strong>de</strong>ls Jacobins. p. 145. A Lleida el 6 d’octubre la vaga<br />
convocada per l’AO és general i la ciutat queda sota el seu control; el moviment s’estendrà per més pobles<br />
<strong>de</strong>ls voltants (a Vilanova d’Alpicat es va proclamar la república comunista, també a Alfarràs), veure<br />
BARRULL, Jaume: “Els fets d’Octubre a les comarques <strong>de</strong> Lleida” a L’Avenç 187 (Dossier) p 66-67.<br />
29 Avant, 29.10.34 Citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305<br />
30 PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 181<br />
31 PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la… p. 180, i DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305<br />
32 BIZCARRONDO, Marta: Octubre <strong>de</strong>l 34… p. 77.<br />
33 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
203
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Obreres, a més, va senyalar un camí unitari. Dins la necessitat d’una “unitat antifeixista”<br />
s’obriria l’espai, també, per als futurs Front Popular i el Front d’Esquerres.<br />
No obstant això, estroncant les perspectives <strong>de</strong>l BOC, les Aliances Obreres van<br />
tenir una vida molt limitada la resta <strong>de</strong>l 1934 i el 1935. El PSOE no les veia com a front<br />
únic ni com a òrgan <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r revolucionari, sinó que les reduïa a òrgans <strong>de</strong> suport a<br />
mobilitzacions en <strong>de</strong>terminats moments 34 .<br />
Pel que fa a la CNT, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’Octubre quedà dividida en dues línies <strong>de</strong><br />
valoració: els qui <strong>de</strong>ien que no haver-hi participat havia estat <strong>de</strong>saprofitar l’ocasió i els<br />
que reafirmaven que allò que havia passat no els incumbia. Com <strong>de</strong>clarava Tierra y<br />
libertad l’11 d’octubre (quan ja s’havia acabat el moviment): “No se pue<strong>de</strong> ya proce<strong>de</strong>r,<br />
como hasta aquí, por vía <strong>de</strong> ensayo. Todos los ensayos tien un límite y para la FAI el<br />
límite se alcanzó el 8 <strong>de</strong> diciembre <strong>de</strong> 1933” 35 .<br />
Conclusions <strong>de</strong> Maurín<br />
Maurín esperava realment que l’octubre es realitzés una revolució socialista? O<br />
buscava un cop <strong>de</strong> força que parés els peus a la dreta reaccionària <strong>de</strong> la CEDA?<br />
En el millor <strong>de</strong>ls caos, que la CNT es posés al costat <strong>de</strong>l moviment a Catalunya,<br />
Maurín sabia les dificultats que triomfés a la resta <strong>de</strong> l’Estat on es <strong>de</strong>penia <strong>de</strong>l PSOE. La<br />
visió que mostra Maurín en el llibre és que si a Catalunya hagués triomfat l’aixecament,<br />
s’hauria sumat al d’Astúries, i això hauria esperonat “una sublevación obrera en toda<br />
Espanya” que hauria fet substituir la Generalitat per un govern obrer i camperol que<br />
integraria una “Unión Ibérica <strong>de</strong> Repúblicas Socialistas”. Aquests segurament és<br />
l’escenari que Maurín i el BOC cercaven. Però també Maurín escriu que hauria estat<br />
possible que una resistència <strong>de</strong> la República Catalana hagués acabat donant a ERC i a la<br />
Generalitat el protagonisme (p. 136). En el fullet Alianza Obrera <strong>de</strong> 1935, Maurín també<br />
dirà que “la clave <strong>de</strong> bóveda <strong>de</strong> todo el movimiento revolucionario residía precisamente<br />
en la dualidad <strong>de</strong> po<strong>de</strong>res: Madrid-Generalidad” i que, acomplert aquest objectiu,<br />
s’hauria <strong>de</strong> radicalitzar la rebel·lió i conduir-la cap a un procés revolucionari 36 . En base<br />
això, i més enllà <strong>de</strong> tota la propaganda que envolta tota actuació 37 , sembla que Maurín,<br />
més que plantejar-se l’alçament com una immediata revolució socialista triomfant, ho<br />
veu com un seguit <strong>de</strong> juga<strong>de</strong>s tàctiques, que si encaixen totes, s’avançaria cap a aquest<br />
objectiu. El fet que l’AO a Barcelona, a part <strong>de</strong> no tenir armes, no es plantegés prendre<br />
el po<strong>de</strong>r sinó forçar la convocatòria <strong>de</strong> la República Catalana, és coherent amb aquesta<br />
estratègia.<br />
L’anàlisi <strong>de</strong> Maurín és complex. Per una banda creu que el balanç <strong>de</strong> forces era<br />
positiu envers el camp obrer, comparant-ho amb allò que havia succeït a Àustria. Però<br />
34 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 234.<br />
35 Citat a CASANOVA, Julián: De la calle al…. p 138.<br />
36 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 233.<br />
37 En l’anomenat caràcter revolucionari <strong>de</strong> l’octubre es barregen vàries coses: la fraseologia revolucionària<br />
que acompanyava llavors qualsevol acte <strong>de</strong> mobilització; el sentiment arrelat dins almenys part <strong>de</strong> la<br />
classe treballadora que feia seva la necessitat d’una lluita revolucionària contra el feixisme; i que molts<br />
<strong>de</strong>ls implicats en els Fets d’Octubre es van creure les diferents proclames que s’havien fet i pensaven<br />
realment que s’anava a fer la revolució a tot l’Estat. Això es mostra en el fet que els treballadors <strong>de</strong> la<br />
Comuna asturiana creguessin com a falsa propaganda les informacions <strong>de</strong> l’exèrcit que els <strong>de</strong>ien que el<br />
moviment havia fracassat a la resta <strong>de</strong> l’estat.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
204
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
també diu que els factors objectius (“la perspectiva <strong>de</strong> una insurreción obrera triunfante<br />
no había llegado a las gran<strong>de</strong>s masas”) i els subjectius (la manca d’implicació <strong>de</strong>l<br />
PSOE i la CNT, una AO que encara no s’havia afermat) no estaven madurs per a una<br />
revolució socialista (p. 166-167). Així, Maurín valora l’Octubre com una primera<br />
revolució i la compara amb el caràcter <strong>de</strong> les jorna<strong>de</strong>s <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1917 a Rússia pel fet<br />
que no han trencat les forces <strong>de</strong>l moviment obrer i li han permet madurar políticament.<br />
Andreu Nin, amb un anàlisi molt similar (cosa que explica la futura convergència<br />
entre les seves organitzacions), <strong>de</strong>ia:<br />
La clase trabajadora ha sido vencida, pero no eliminada, (...) se ha mantenido a la<br />
reserva sin agotarse”, “hay que propagar la necesidad <strong>de</strong> organizar el<br />
proletariado en la Alianza Obrera y en los Comités <strong>de</strong> fàbrica” i parlava sobre la<br />
necessitat <strong>de</strong> “la influencia <strong>de</strong>l partido revolucionario que todavía no se ha<br />
formado pero que surgirá, potente, como guía <strong>de</strong> los explotados 38 .<br />
Nin ho sintetitzava parlant <strong>de</strong> “<strong>de</strong>rrota fecunda” en un article publicat quatre mesos<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’Octubre 39 .<br />
Per a Maurín ha faltat també la unió entre l’element obrer i el camperol (aquest<br />
absent, en part per l’aixafament en la vaga d’Andalusia <strong>de</strong>l juny; p. 180). Per tal <strong>de</strong><br />
canalitzar exitosament la segona revolució, Maurín creu necessaris dos elements: la<br />
unitat <strong>de</strong> la classe treballadora i la unitat <strong>de</strong>ls marxistes. El primer ja <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l 1933<br />
s’estava inentant amb l’AO, encara que es va anar esgotant els dos anys següents. Per<br />
l’altra, la unificació marxista, tot i ser més reduïda que la preconitzada, va acabar portant<br />
a la fusió <strong>de</strong> la ICE <strong>de</strong> Nin i el BOC <strong>de</strong> Maurín el setembre <strong>de</strong> 1935 creant el POUM.<br />
Per a Maurín el partit havia <strong>de</strong> ser l’eix <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l qual centrar la convergència <strong>de</strong>ls tres<br />
factors revolucionaris: el proletari, camperol i nacional. El repte és superar positivament<br />
la disjuntiva entre socialisme o feixisme, no hi ha terme mig (p. 188).<br />
Hacia la segunda revolución se sitúa com una obra que ajuda a entendre el moment<br />
polític i els <strong>de</strong>bats i visions dins les organitzacions obreres <strong>de</strong>ls anys 30s, tot i que ho fa,<br />
és clar, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les posicions que <strong>de</strong>fensava el BOC i, a vega<strong>de</strong>s, molt bel·ligerants cap a<br />
la resta <strong>de</strong> forces, especialment envers els anarcosindicalistas i ERC. Segurament és un<br />
<strong>de</strong>ls treballs més complerts realitzat per un autor marxista els anys 30s, partint d’unes<br />
coor<strong>de</strong>na<strong>de</strong>s i<strong>de</strong>ològiques hereta<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l leninisme i <strong>de</strong> l’experiència <strong>de</strong>l moviment obrer<br />
internacional però fent les seves pròpies aportacions <strong>de</strong>s <strong>de</strong> dins <strong>de</strong> l’escenari espanyol.<br />
Que és un llibre que no va passar <strong>de</strong>sapercebut queda palès pel fet que quan Maurín va<br />
ser jutjat el 1944 i el fiscal el va con<strong>de</strong>mnar a 30 anys <strong>de</strong> presó fent menció a la seva<br />
condició <strong>de</strong> dirigent revolucionari i d’escriptor <strong>de</strong> Hacia la segunda Revolución.<br />
L'abast <strong>de</strong>l suport <strong>de</strong> l'Octubre a Barcelona<br />
Po<strong>de</strong>r calibrar l’abast <strong>de</strong> la vaga i <strong>de</strong>l moviment popular els dies 5 i 6 d’octubre a<br />
Barcelona és important per saber si la proclamació <strong>de</strong> la República Catalana va ser<br />
forçada pel moviment i també sobre les “possibilitats revolucionàries” que s’han<br />
mencionat <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls sectors comunistes.<br />
38 Citat a AISA, Ferran: El laberint roig... p. 192.<br />
39 Es va publicar a la revista Estrella Roja el febrer <strong>de</strong> 1935. Article compilat en el llibre NIN, Andreu:<br />
Los problemas <strong>de</strong> la revolución española. p. 159-160.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
205
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Per respondre la qüestió <strong>de</strong>l suport popular s’hauria <strong>de</strong> veure algunes da<strong>de</strong>s sobre<br />
l’abast que va tenir la vaga el 5 i 6 d’octubre. Allò que és innegable és que aquest suport<br />
popular sí existí a una gran quantitat <strong>de</strong> localitats catalanes on la vaga general va ser un<br />
èxit <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l dia 5 i on la convocatòria <strong>de</strong> la República Catalana es produí el mateix dia 6<br />
a la tarda, sinó abans. Aquestes proclames, a més, van actuar com a pressió per a què<br />
Companys fes la mateixa <strong>de</strong>claració <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la pl. Sant Jaume 40 .<br />
El gran obstacle per saber l’abast <strong>de</strong>l moviment en l’Octubre barceloní és la manca<br />
<strong>de</strong> da<strong>de</strong>s en la historiografia consultada pel que fa al seguiment <strong>de</strong> la vaga 41 . Faltaria un<br />
estudi que investigués els informes <strong>de</strong> la policia i <strong>de</strong>l ministeri <strong>de</strong>l treball. D’altra banda,<br />
les obres generalment s’han centrat més en l’Octubre polític (el joc Generalitat-ERC-<br />
Dencàs-Estat Català -Aliança Obrera-Batet) que en l’Octubre social 42 .<br />
Les úniques da<strong>de</strong>s que hem trobat són les <strong>de</strong>l conjunt <strong>de</strong> vagues a nivell <strong>de</strong> l’Estat<br />
(veure quadre <strong>de</strong> vagues). D’elles es pot <strong>de</strong>duir una certa amplitud en les vagues <strong>de</strong><br />
l’octubre. El nombre <strong>de</strong> vagues el 1934 cau gairebé a la meitat. En canvi, el nombre <strong>de</strong><br />
treballadors implicats i <strong>de</strong> hores <strong>de</strong> vagues perdu<strong>de</strong>s es redueix només un 12% i un 23%<br />
respectivament. De tota la sèrie <strong>de</strong> 1930 a 1935 s’observa el 1934 una proporció molt<br />
més alta <strong>de</strong> treballadors vaguistes respecte el nombre <strong>de</strong> vagues. Això indica que les<br />
poques vagues que es van fer van tenir un seguiment en treballadors molt major, el que<br />
apunta cap a les vagues <strong>de</strong> l’octubre. Tanmateix, això no ens aporta una informació<br />
directa sobre l’abast a Barcelona.<br />
La crònica contemporània <strong>de</strong>l bloquista i redactor <strong>de</strong> l’Hora Àngel Estivill és una<br />
<strong>de</strong> les que proporciona més informació sobre el moviment revolucionari a Barcelona.<br />
Explica que el mateix dia cinc ja a mig matí la ciutat estava paralitzada. L’activitat <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> la matinada <strong>de</strong>ls grups armats <strong>de</strong> l’AO (sobretot els GABOC, grups d’acció <strong>de</strong>l BOC)<br />
va fer paralitzar, amb intimidació i <strong>de</strong>strosses, els tramvies en circulació. Això va ser<br />
fonamental en fer afectiva la vaga al impedir la circulació per anar a la feina. També és<br />
cert que el CADCI s’havia sumat a la vaga i el Front Únic Mercantil assegurava el<br />
seguiment en el sector comercial. Com a obstacles, menciona l’acció <strong>de</strong> la policia contra<br />
els piquets (cosa que sembla més factible que la informació d’altres fonts, que han<br />
analitzat la vaga com feta per la Generalitat i promoguda per la policia 43 ) i que “els<br />
obrers <strong>de</strong> la FAI” es negaven a secundar la vaga i retornaven al treball. 44<br />
Però segons Estivill si bé la vaga s’havia iniciat forçada, el caràcter canvià: “La<br />
vaga que havia començat tan penosament, triomfava amb un esclat popular d’un abast<br />
incalculable. La vida econòmica, la vida d’esbarjo, la circulació <strong>de</strong> la ciutat, estava<br />
paralitzada.” 45<br />
Quadre <strong>de</strong> vagues 1930-35<br />
Any Vagues Treballadors en vaga Dies laborals perduts<br />
40 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 298.<br />
41 El llibre d’Albert Balcells, Crisis económica y agitación social. Cataluña 1930-36 (Barcelona, Ariel,<br />
1971), un <strong>de</strong>ls pocs existent sobre la conflictivitat social durant la República a Catalunya, fa referència a<br />
da<strong>de</strong>s entre 1930 i 1933 però esmenta la manca <strong>de</strong> da<strong>de</strong>s concretament per a l’any 1934.<br />
42 Per exemple, UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista…<br />
43 Es menciona el testimoni <strong>de</strong> J. Balius a UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista… p. 215.<br />
44 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada <strong>de</strong>ls Jacobins. p. 123-143.<br />
45 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada <strong>de</strong>ls Jacobins. p. 146.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
206
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
1930 402 247.460 3.745.366<br />
1931 734 236.177 3.843.269<br />
1932 681 269.104 3.589.473<br />
1933 1.127 843.303 14.440.629<br />
1934 594 741.878 11.114.358<br />
1935 164 32.800 -<br />
(Font: BERNECKER, Walther L.: Espanya entre tradición y mo<strong>de</strong>rnidad... p. 253)<br />
Tanmateix, el testimoni d’Estivill sembla exagerat en alguns aspectes. Per exemple,<br />
quan <strong>de</strong>scriu una escena <strong>de</strong> piquets massius, en la que “milers <strong>de</strong> persones envoltaven<br />
els tramvies i obligaven a baixar els passatges” 46 .<br />
Sobre la manifestació que acabà a la Plaça <strong>de</strong> la República (<strong>de</strong> Sant Jaume) el vespre <strong>de</strong>l<br />
divendres 5 d’octubre, hi ha diferents estimacions <strong>de</strong> les xifres. Estivill parla <strong>de</strong> 25.000 i<br />
30.000 persones, xifra que sembla exagerada. En canvi, els periodistes afins a la Lliga<br />
Costa i Deu i Sabaté, parlaven <strong>de</strong> 2.000 persones 47 . Segurament la xifra era pròxima<br />
però rebaixada respecte Estivill, amb unes 15.000-20.000 persones 48 (Maurín parla <strong>de</strong><br />
20.000, p. 137). D’altra banda, sobre una menor quantitat <strong>de</strong> manifestants, s’ha <strong>de</strong> tenir<br />
en compte el context en què Dencàs, com comenta Estivill, manava a les forces regulars<br />
<strong>de</strong> reprimir els piquets i als cossos armats <strong>de</strong> l’Aliança Obrera, situació <strong>de</strong> tensió que<br />
dificultava una gran implicació <strong>de</strong> gent (cosa que tampoc vol dir que aquesta s’hagués <strong>de</strong><br />
produir).<br />
Modificacions entre l'edició <strong>de</strong> 1966 i el llibre original<br />
Abans d’entrar en exposar els canvis que s’observen entre el llibre Hacia la<br />
segunda revolución <strong>de</strong> 1935 i l’edició com a Revolución y Contrarrevolución en<br />
Espanya <strong>de</strong> 1966, unes notes biogràfiques obre Maurín que aju<strong>de</strong>n a entendre el perquè<br />
<strong>de</strong>ls canvis.<br />
La situació vital <strong>de</strong> Maurín durant la guerra i postguerra el va marcar <strong>de</strong>cisivament<br />
en tots sentits. El fet que el cop d’Estat <strong>de</strong>l 17-18 <strong>de</strong> juliol es produís mentre estava a<br />
Galícia en activitat <strong>de</strong> propaganda, el va <strong>de</strong>ixar a l’altra banda <strong>de</strong>l front. En el seu intent<br />
<strong>de</strong> tornar a Aragó va ser <strong>de</strong>tingut a Jaca el 7 <strong>de</strong> setembre; paral·lelament es creia que<br />
havia estat assassinat pels franquistes 49 . Va viure tota la Guerra Civil empresonat. Això<br />
per a ell, que en aquell moment era el principal dirigent <strong>de</strong>l POUM (Andreu Nin va<br />
ocupar aquesta posició però sense comptar amb la influència que tenia Maurín respecte<br />
la militància proce<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l BOC, que era majoritària) li va comportar estar absent <strong>de</strong><br />
totes les <strong>de</strong>cisions i orientacions <strong>de</strong>l Partit en un moment fonamental. No va po<strong>de</strong>r<br />
intervenir en l’esperada revolució social ni en po<strong>de</strong>r aportar el seu pensament en la<br />
política <strong>de</strong>l POUM. Des <strong>de</strong> la passivitat que imposava la seva reclusió, va veure la<br />
persecució <strong>de</strong>l POUM, el soscavament <strong>de</strong> la revolució i la <strong>de</strong>rrota <strong>de</strong> la guerra. Entre<br />
1941 i 1946 va estar a les presons <strong>de</strong> Barcelona, Burgos, altre cop Barcelona (on se’l<br />
con<strong>de</strong>mnà a ca<strong>de</strong>na perpètua) i Madrid, on serà amnistiat el 1946. Detingut i alliberat <strong>de</strong><br />
nou, el juliol <strong>de</strong> 1947 s’exilia a París per <strong>de</strong>sprés anar als EUA.<br />
46 ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada <strong>de</strong>ls Jacobins. p. 146.<br />
47 COSTA, Joan i SABATÉ, Mo<strong>de</strong>st: La nit <strong>de</strong>l 6 d’Octubre… p. 71<br />
48 DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 305<br />
49 RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 294<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
207
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Aquest periple <strong>de</strong>ixa a un Maurín <strong>de</strong>strossat per onze anys en les presons<br />
franquistes. Era conscient que <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l setembre <strong>de</strong> 1936 era “políticament mort” i que<br />
no aspirava a més que “salvar su vida, dignamente, sin humillación” 50 . Maurín, com<br />
explica Víctor Alba, en el moment d’exiliar-se, tenia “una visió molt crítica <strong>de</strong> la Guerra<br />
Civil i <strong>de</strong>l que havia estat la política <strong>de</strong>l POUM” però que va <strong>de</strong>cidir que “aquesta<br />
manera diferent <strong>de</strong> veure les coses i el fet que ell no hagués viscut la Guerra Civil en<br />
actiu, sinó empresonat, posava fi a la seva vida política” 51 . Al llarg <strong>de</strong>l temps va acabar<br />
duent a terme una mo<strong>de</strong>ració política, acostant-se cap a l’esquerra social<strong>de</strong>mòcrata.<br />
És aquest Maurín <strong>de</strong> l’exili, marcat profundament per les seves vivències <strong>de</strong> la<br />
Guerra i la postguerra, que va fer la revisió al llibre Hacia la segunda revolución trenta<br />
anys <strong>de</strong>sprés. A l’edició <strong>de</strong> 1966 feta pel Ruedo Ibérico els editors senyalaven que<br />
Maurín havia dut a terme un seguit <strong>de</strong> canvis “tal como autoriza el imprescriptible<br />
moral <strong>de</strong> un autor sobre su obra”. Tanmateix, tant per la tortuosa trajectòria <strong>de</strong> la seva<br />
vida (i les diferències <strong>de</strong> pensament que això va comportar) com per recuperar el valor<br />
documental <strong>de</strong>l llibre original, creiem d’interès ressaltar les modificacions, més quan<br />
l’edició <strong>de</strong> 1935 és difícilment a l’abast i és la versió <strong>de</strong> 1966 la que és utilitzada<br />
majoritàriament.<br />
En primer lloc mencionar algunes qüestions menors troba<strong>de</strong>s:<br />
- L’autor ha afegits espais que indiquen canvi <strong>de</strong> secció a vàries pàgines<br />
respecte l’originals (entre parèntesi edició <strong>de</strong> 1966): p. 53, p. 84 (101), p. 98<br />
(112), p. 107 (118), p. 141 (145), etc.<br />
- Hi ha hagut algun canvi en un signe <strong>de</strong> puntuació, per exemple afegint una<br />
coma.<br />
- Alguna substitució <strong>de</strong> paraula per un adjectiu, segurament per motius estètics,<br />
sense que això canviï el contingut polític.<br />
- “Anarco-sindicalismo” a l’original, passa a “anarcosindicalismo” e l’edició<br />
<strong>de</strong> 1966.<br />
-<br />
En segon lloc, passem a veure els canvis que alteren el contingut o el sentit<br />
polític. Trobem tant omissions com també canvis <strong>de</strong> paraules. En les transcripcions que<br />
hem realitzat s’ha respectat l’escriptura i ortografia original <strong>de</strong>l text <strong>de</strong> 1935. Entre<br />
claudàtors i amb negreta hem senyalat el nou text afegit el 1966; subratllat i en negreta,<br />
el text suprimit <strong>de</strong> l’edició original <strong>de</strong> 1935.<br />
50 Jeanne Maurín citada a RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín… p. 296<br />
51 VV AA: Joaquim Maurín. p. 103.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
208
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
[Revolución y contrarrevolución en España] / Hacia la segunda revolución. El<br />
fracaso <strong>de</strong> la república y la insurrección <strong>de</strong> octubre.<br />
[Títol]<br />
1.<br />
A los héroes y a los mártires <strong>de</strong> la insurrección <strong>de</strong> octubre.<br />
[<strong>de</strong>dicatoria; p. 5, original]<br />
2.<br />
Y la burguesía liquida rápidamente todo su pasado <strong>de</strong>mocrático, todas sus viejas<br />
fórmulas liberales, y vuelve a la dictadura <strong>de</strong> sus comienzos con la diferencia, sin<br />
embargo, que la dictadura jacobina era revolucionaria, progresiva, y la nueva dictadura<br />
es reaccionaria, retrógrada. Preten<strong>de</strong> impedir la marcha ascen<strong>de</strong>nte <strong>de</strong> la historia. Nace<br />
el fascismo, última fase <strong>de</strong> la existencia política <strong>de</strong> la burguesía.<br />
La revolución rusa indicó el comienzo <strong>de</strong> la revolución proletaria mundial. (…)<br />
[p. 19, original; p. 55, edició 1966]<br />
3.<br />
Si los republicanos <strong>de</strong> 1931-35 no han superado a los <strong>de</strong> 1872 en inteligencia, lo<br />
han hecho en sagacidad y mano izquierda para hacer pasar tiempo a los campesinos -<br />
¡tres años y medio!- aguardando la hora en que un Pavía, un Gil Robles, un Batet<br />
vendrían a poner fin a una larga pesadilla.<br />
[p. 29 original; p. 62, edició 1966]<br />
4.<br />
(…) La burguesía teme la revolución y la huye. Compren<strong>de</strong> muy bien que la<br />
revolución adquirirá, si triunfa, un carácter marcadamente obrero. Se estremecerán los<br />
fundamentos <strong>de</strong> la propiedad, [<strong>de</strong> los intereses.] <strong>de</strong> la religión, <strong>de</strong> la familia.<br />
La clase trabajadora va rompiendo las amarras que le atan a la pequeña burguesía;<br />
se va in<strong>de</strong>pendizando. (…)<br />
[p. 63, original; p. 86, edició 1966]<br />
5.<br />
(…) En 1919, nuestro proletariado, como <strong>de</strong>l <strong>de</strong> la mayor parte <strong>de</strong> los países <strong>de</strong><br />
Europa, pudo haber tomado el Po<strong>de</strong>r. Sobró, sin embargo, el reformismo socialista, el<br />
anarco-sindicalismo terrorista y reformista, y faltó una doctrina revolucionaria<br />
moviendo a un partido revolucionario. Sin esa premisa fundamental, el movimiento<br />
obrero se gastó, dispersándose en una acción caótica.<br />
[p. 64, original; p. 86, edició 1966]<br />
6.<br />
(…) Fue juzgado como paradójico que la <strong>de</strong>recha <strong>de</strong>l Partido Socialista, titulándose<br />
«izquierda», dirigida por Besteiro, Saborit y Trifón Gómez, propugnara la retirada <strong>de</strong> los<br />
socialistas <strong>de</strong>l Gobierno <strong>de</strong>spués <strong>de</strong> haber triunfado la República. Esta actitud,<br />
<strong>de</strong>magógicamente, aparecía como la más avanzada. «¡Fuera contactos con la<br />
burguesía!».<br />
[p. 72 original; p. 93 edició 1966]<br />
7.<br />
De prevalecer, pues, en España, la tesi <strong>de</strong> Besteiro, los republicanos hubieran<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
209
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
gozado <strong>de</strong> libertad para actuar, encontrándose ayudados, a<strong>de</strong>más, por la oposición<br />
benévola <strong>de</strong> los socialistas. Besteiro quería que el socialismo hiciera una<br />
<strong>de</strong>smovilización general siguiendo los consejos <strong>de</strong> la propia burguesía que <strong>de</strong>seaba paz,<br />
or<strong>de</strong>n y serenidad… El parlamentarismo <strong>de</strong>l Partido Socialista que se agotó <strong>de</strong> hecho,<br />
con las Constituyentes, se hubiera dilatado. (…) Mas, en tanto que el Partido Socialista<br />
permaneciera absorbido por el cretinismo parlamentario, la división obrera se hubiera<br />
acentuado y la burguesía hubieses tenido ocasión para organizar el fascismo. Besteiro y<br />
Saborit invitaban al proletariado español a seguir un camino semejante al<br />
recorrido por la social<strong>de</strong>mocracia alemana. Besteiro, profesor <strong>de</strong> Lógica, era un<br />
discípulo aventajado <strong>de</strong> la lógica reformista <strong>de</strong> Ebert, Schei<strong>de</strong>mann y Otto Braün.<br />
El fascismo encontraba en él un aliado indirecto, como Severino lo fue <strong>de</strong> Hitler.<br />
[p. 73-74, original; p. 94, edició 1966]<br />
8.<br />
Mas, el anarquismo se da cuenta <strong>de</strong> ello e inicia una contra-ofensiva furiosa. El<br />
anarquismo, apo<strong>de</strong>rándose <strong>de</strong> la C.N.T., trata <strong>de</strong> <strong>de</strong>shacer lo que ha sido el objetivo<br />
principal <strong>de</strong>l primer Congreso, la unidad <strong>de</strong> la clase trabajadora, y el <strong>de</strong>l segundo, la<br />
<strong>de</strong>claración pronunciándose por la dictadura <strong>de</strong>l proletariado.<br />
[p. 87, original; p. 104, edició 1966]<br />
9.<br />
(…) La revolución salvadora –piensan ellos- la harán los buenos, los anarquistas. Y<br />
tendrán que llevarla a cabo no solamente sin el concurso <strong>de</strong> los <strong>de</strong>más, son a pesar <strong>de</strong><br />
ellos e incluso contra ellos. La revolución será, pues, anarquista.<br />
Reflexionan, como sectarios que son, <strong>de</strong> una manera parecida al califa Omar<br />
ante la Biblioteca <strong>de</strong> Alejandría. Este modo <strong>de</strong> enten<strong>de</strong>r las cosas, conduce, claro está,<br />
a las conclusiones más absurdas : los socialistas y comunistas son sus enemigos, puesto<br />
que no son anarquistas ; los campesinos que lucha por la conquista <strong>de</strong> la tierra son<br />
burgueses, y no se pue<strong>de</strong>, por tanto, mantener contacto alguno con ellos; el movimiento<br />
<strong>de</strong> liberación es reaccionario, ya que el i<strong>de</strong>al ha <strong>de</strong> ser la Humanidad, una patria única…<br />
[p. 90, original; p. 106, edició 1966]<br />
10.<br />
(…) Y al <strong>de</strong>cir Moscú, nos referimos también a sus adictos en cada país.<br />
Después <strong>de</strong> triunfar la República, Moscú envió a España a revolucionarios<br />
internacionalmente célebres, con objeto <strong>de</strong> que dieran orientación a<strong>de</strong>cuada a<br />
nuestros comunistas. Aquí estuvo primeramente Borodín. Después vino Bela-Kun.<br />
Cabría preguntarse si Borodín, Bela-Kun y <strong>de</strong>más emisarios <strong>de</strong> nombres sonoros,<br />
vinieron a España con el propósito <strong>de</strong> ayudar a la Reevolución como Lenin y<br />
Trotsky ayudaron a la Revolución rusa, o como Borodín ayudó a la revolución<br />
china y Bela-Kun a la <strong>de</strong> Hungría, esto es, contribuyendo a su fracaso.<br />
Porque Moscú, precisamente a causa <strong>de</strong> su política rusa teme, rehuye la revolución<br />
obrera en otro país <strong>de</strong> Europa, por dos razones. (…)<br />
[p. 96, original; p. 110, edició 1966]<br />
11.<br />
Stalin, en un discurso pronunciado en el XVII Congreso <strong>de</strong>l P.C. <strong>de</strong> la Unión<br />
Soviética, <strong>de</strong>cía : «(…) La victoria <strong>de</strong> la Revolución no viene jamás <strong>de</strong> ella misma. Hay<br />
que prepararla, hay que conquistarla. Ahora bien, sólo un fuerte Partido proletario<br />
revolucionario pue<strong>de</strong> prepararla y conquistarla».<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
210
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Cierto, absolutamente cierto. Pero Moscú, y al <strong>de</strong>cir Moscú, implícitamente se<br />
indica a Stalin, ha hecho una política completamente opuesta a la creación <strong>de</strong> un tal<br />
partido, en España como en todo el mundo, que sea capaz <strong>de</strong> preparar y conquistar la<br />
revolución.<br />
[p. 96, original; p. 110, edició 1966]<br />
12.<br />
Veinte mil personas pasan por <strong>de</strong>lante <strong>de</strong> la Generalidad y pi<strong>de</strong>n : la proclamación<br />
<strong>de</strong> la República Catalana y armas para <strong>de</strong>fen<strong>de</strong>rla. Las masas levantan los puños y<br />
gritan : «¡Armas!»<br />
Companys, al ver esta manifestación y oir sus <strong>de</strong>mandas, se estremece. (…)<br />
[p. 131, original; p. 137, edició 1966]<br />
13.<br />
El Consejo habla en voz baja. Ha <strong>de</strong>saparecido la euforia. Prece que se asiste a un<br />
entierro. No hay salida posible. O intentar un fin heroico o quedar completamente<br />
<strong>de</strong>strozados. Algunos Consejeros tratan <strong>de</strong> agarrarse al vacío. E inútil. El barco se<br />
hun<strong>de</strong>. No se pue<strong>de</strong> evitar el naufragio.<br />
La situación <strong>de</strong> la Generalidad hace pensar en el incendio, en París, <strong>de</strong>l Palacio<br />
<strong>de</strong> Justicia, en 1918, incendio recordado por Víctor Hugo, que comentó un poeta<br />
<strong>de</strong>l siguiente modo:<br />
Por cierto fue triste caso<br />
cuando en París la justicia<br />
por salir <strong>de</strong> sus apuros<br />
se pegó fuego a sí misma<br />
***<br />
[p. 136, original; p. 141, edició 1966]<br />
14.<br />
A un lado, el Partido Socialista ; al otro, el Partido Comunista. De una parte, el<br />
Sindicato Minero ; <strong>de</strong> la otra, el Sindicato Único. Aquí, Llaneza, González Peña,<br />
Belarmino Tomás, Amador Fernán<strong>de</strong>z ; allá, Benjamín Escobar, Prieto, Loredo<br />
Aparicio, Jesús Rodríguez, [Marcelino] Magdalena, Grossi. La guerra civil entre<br />
comunistas y socialistas fué implacable <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1922 hasta 1934.<br />
[p. 146, original; p. 148, edició 1966]<br />
15.<br />
Aparecen las formas [socialistas] comunistas. Se organizan hospitales y en algunos<br />
sitios, cocinas colectivas. (…)<br />
[p. 156, original; p. 157, edició 1966]<br />
16.<br />
(…) De lo contrario, el campesino, hoy posible aliado, se transformará en su<br />
adversario impacable, como ha ocurrido en Austria en don<strong>de</strong>[,] formando parte <strong>de</strong> las<br />
organizaciones <strong>de</strong> Dollfuss y <strong>de</strong> Stahremberg, estaba aguardando con <strong>de</strong>lirio el<br />
momento en que caería Viena, fortaleza <strong>de</strong>l proletariado.<br />
***<br />
[p. 186, original; p. 182, edició 1966]<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
211
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
17.<br />
Dencás, en la política catalana, era el exponente peligrosísimo <strong>de</strong> una evolución en<br />
sentido francamente fascista como existe en Irlanda.<br />
[p. 187, original; p. 182, edició 1966]<br />
18.<br />
(…) Hoy ya no pare más que ratones: Giolitti, Kerensky, Brünning, Baldwin,<br />
Doumergue, García Prieto, Samper, etc.<br />
[Democracia obrera] Dictadura <strong>de</strong>l proletariado o dictadura fascista son<br />
inevitables. Una o otra.<br />
Que sea la dictadura fascista o [la <strong>de</strong>mocracia socialista] la dictadura <strong>de</strong>l<br />
proletariado <strong>de</strong>pen<strong>de</strong> <strong>de</strong> la relación <strong>de</strong> fuerzas entre burguesía y proletariado y <strong>de</strong> su<br />
capacidad respectiva para imponer una solución o la otra.<br />
[p. 219, original; p. 206, edició 1966]<br />
19.<br />
Imposible pensar en un ensanchamiento nacional. (…) Des<strong>de</strong> que Primo <strong>de</strong> Rivera<br />
tuvo la ocurrencia, ayudado por los franceses, <strong>de</strong> conquistar Alhucemas y <strong>de</strong>rrotar a<br />
Abd-el-Krim, el Rif ya está sometido, con la particularidad <strong>de</strong> que aquellas estribaciones<br />
<strong>de</strong>l Atlas no son ciertamente propicias para crear una psicosis favorable a un Vice-Reich<br />
que fuera extendiéndose <strong>de</strong>s<strong>de</strong> Ceuta hasta Cabo Jubi e Ifni, el último <strong>de</strong>scubrimiento<br />
<strong>de</strong> los <strong>de</strong>scendientes <strong>de</strong> Pizarro y Hernán Cortés.<br />
[p. 224, original; p. 210, edició 1966]<br />
20.<br />
(…) El espíritu rural y selvático <strong>de</strong> los boyardos castellanos, extremeños y<br />
andaluces, choca con la sinuosidad untuosa <strong>de</strong> la Iglesia.<br />
[p. 226, original; p. 211, edició 1966]<br />
21.<br />
(…) ¿qué pue<strong>de</strong> hacer un partido que teme al Estado en tanto que factor<br />
económico?<br />
Entre el [capitalismo] fascismo y el socialismo existe aún una situación intermedia<br />
que, forzosamente, ha <strong>de</strong> ser breve, efímera. Es el ensayo <strong>de</strong> Roosvelt. Pero también la<br />
NIRA el estado pasa a ocupar un primer lugar en el plano <strong>de</strong> la economía.<br />
[p. 231, original; p. 216, edició 1966]<br />
22.<br />
12.- Democracia obrera.<br />
Gobierno Central, Gobierno <strong>de</strong> las Repúblicas Socialistas, Gobierno Municipal, así<br />
como todos los órganos <strong>de</strong> Po<strong>de</strong>r, elegidos <strong>de</strong>mocráticamente por los trabajadores. La<br />
dictadura <strong>de</strong>l proletariado basada en una amplia <strong>de</strong>mocracia obrera asegura y<br />
afianza las liberta<strong>de</strong>s individuales, colectivas y <strong>de</strong> las Repúblicas que componen la<br />
Unión.<br />
[p. 246, original; p. 228, edició 1966]<br />
23.<br />
Unicamente, el triunfo <strong>de</strong> la clase trabajadora, sólo la segunda revolución, pue<strong>de</strong><br />
rectificar totalmente la política internacional que hasta ahora, para <strong>de</strong>sgracia suya, ha<br />
seguido nuestro país.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
212
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Una diagonal trazada en el mapa <strong>de</strong> Europa <strong>de</strong>s<strong>de</strong> Lisboa-Madrid-Barcelona<br />
hasta Moscú cambiará <strong>de</strong>l todo la política europea.<br />
Los aliados naturales <strong>de</strong> España no son Francia e Inglaterra, mientras estos países<br />
sean capitalistas. La línea lógica <strong>de</strong> alianzas sigue otro meridiano. Y es: Portugal-<br />
España-Italia-Alemania-Rusia. Un bloque tal sometería a Francia y a Inglaterra.<br />
[p. 248, original; p. 210, edició 1966]<br />
24.<br />
La perspectiva entonces es, pues, la siguiente : Unión Ibérica (España y Portugal),<br />
Italia, Alemania, Austria, Polonia, Unión Soviética. Estamos ante un hecho histórico<br />
transcen<strong>de</strong>ntal : la formación <strong>de</strong> los Estados Unidos Socialistas <strong>de</strong> Europa. El mundo se<br />
releva <strong>de</strong>l caos.<br />
[p. 249, original; p. 230, edició 1966]<br />
25.<br />
Las tres gran<strong>de</strong>s revoluciones burguesas <strong>de</strong> la Historia han sido las <strong>de</strong> Inglaterra,<br />
Estados Unidos y Francia. El or<strong>de</strong>n <strong>de</strong> importancia que estos tres países ocupan en el<br />
mundo es el mismo or<strong>de</strong>n cronológico <strong>de</strong> sus revoluciones.<br />
Se ha iniciado el ciclo <strong>de</strong> una nueva revolución mundial : la revolución<br />
socialista. Rusia, la U. R. S. S., es a este respecto lo que fue para la transformación<br />
universal <strong>de</strong> la burguesía, la Revolución inglesa <strong>de</strong>l siglo XVII : la vanguardia.<br />
España se encuentra hoy, a la luz <strong>de</strong> la experiencia <strong>de</strong> la primera revolución<br />
fracasada y <strong>de</strong>l ensayo general <strong>de</strong> octubre, en una situación históricamente plástica para<br />
que la segunda revolución socialista triunfante en el mundo sea la suya. Cuando esto<br />
ocurra, automáticamente, España <strong>de</strong>jará <strong>de</strong> ser el país clásico <strong>de</strong> las supervivencias<br />
feudales, <strong>de</strong>l capitalismo perezoso y parasitario, <strong>de</strong> la <strong>de</strong>pen<strong>de</strong>ncia tradicional vis a vis<br />
<strong>de</strong> Inglaterra y Francia, para transformarse rápidamente y ascen<strong>de</strong>r en fuerza y<br />
capacidad para saltar sobre la sima <strong>de</strong>l pasado marchando hacia la conquista <strong>de</strong>l<br />
porvenir.<br />
FIN<br />
[p. 250, original; p. 232, edició 1966]<br />
Anàlisi <strong>de</strong> les modificacions<br />
En el conjunt <strong>de</strong>ls canvis senyalats, hi ha qüestions <strong>de</strong> menor i <strong>de</strong> major importància<br />
política.<br />
És <strong>de</strong>stacat el canvi <strong>de</strong> nom <strong>de</strong>l llibre. Hacia la segunda revolución tenia un<br />
caràcter <strong>de</strong> l’optimisme i molta relació amb el contingut <strong>de</strong>l llibre: l’Octubre <strong>de</strong> 1934<br />
havia estat la primera i s’estava en camí cap a la segona. Revolución y contrarrevolución<br />
en España, en canvi, està fet amb la perspectiva posterior als anys trenta, havent vist la<br />
<strong>de</strong>rrota <strong>de</strong> la revolució durant la Guerra Civil. Que s’hagi tret la <strong>de</strong>dicatòria [1] als herois<br />
i màrtirs <strong>de</strong> la insurrecció <strong>de</strong>l 1934, potser ha estat per donar-li al llibre una dimensió<br />
més actual, però per<strong>de</strong>nt altra cop el seu valor com a document d’un moment <strong>de</strong>terminat.<br />
Hi ha més aspectes que semblen trets <strong>de</strong>gut a la perspectiva que donava el pas <strong>de</strong>l<br />
temps i haver viscut la fi <strong>de</strong> la Segona Guerra Mundial, com el 2, en què es qualifica al<br />
feixisme <strong>de</strong> l’última fase <strong>de</strong> l’existència <strong>de</strong> la burgesia. En una línia similar po<strong>de</strong>m<br />
interpretar el 21.<br />
Però hi ha aspectes més significatius que mo<strong>de</strong>ren el contingut polític. Trobem el<br />
canvi 4, en què <strong>de</strong>sapareix que la revolució amenaçaria la “família i la religió”. I,<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
213
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
sobretot, la modificació <strong>de</strong> tots els llocs on estava escrit “dictadura <strong>de</strong>l proletariat”: o bé<br />
<strong>de</strong>sapareix [8, 22] o bé és substituït per “<strong>de</strong>mocràcia obrera” o “<strong>de</strong>mocràcia socialista”<br />
[18]. Els dos termes no són sinònims totalment. Sembla com si Maurín volgués amagar<br />
que ell <strong>de</strong>fensava “la dictadura <strong>de</strong>l proletariat”.<br />
Potser també vinculat amb el canvi anterior, hi ha la qüestió <strong>de</strong> l’allunyament <strong>de</strong> tot<br />
allò relacionat amb la URSS amb els canvis 23 i 25 i que suposa una esperança per un<br />
canvi <strong>de</strong>cisiu a nivell mundial cap al socialisme. Maurín havia <strong>de</strong>fensat en vàries<br />
ocasions la i<strong>de</strong>a que la Revolució espanyola es sumaria a la soviètica actuant com un<br />
revulsiu per a la revolució mundial. Així diria en un míting el febrer <strong>de</strong> 1934 “el triunfo<br />
<strong>de</strong> nuestra revolución, que trace entre Madrid y Moscú una diagonal sobre Europa que<br />
contribuya al hundimiento <strong>de</strong>l fascismo en todo el mundo” 52 . És aquesta concepció<br />
important <strong>de</strong> Maurín la que ell mateix esborrarà trenta anys més tard.<br />
I també canvia el llenguatge <strong>de</strong> “formas comunistas” a “formas socialistas” [15].<br />
L’estranya i llarga supressió <strong>de</strong> text <strong>de</strong>l 10, podria ser feta per allunyar-se <strong>de</strong>l paper com<br />
a revolucionaris que van jugar Lenin i Trotsky a Rússia.<br />
Hi ha una dura i llarga crítica envers Besteiro i Saborit, socialistes que també<br />
<strong>de</strong>sapareix [7]. El context d’allò que va passar <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la Guerra Civil, Besteiro va<br />
morir el 1940 a les presons <strong>de</strong> Franco, és potser un element que marca a Maurín a fer<br />
aquest canvi.<br />
La modificació 12 sembla feta per allunyar-se <strong>de</strong> la violència feta durant els Fets<br />
d’Octubre.<br />
Hi ha dos canvis que semblen fets per treure <strong>de</strong>talls d’estil literaris, potser<br />
consi<strong>de</strong>rats sobrers, i sense que tinguin gaire rellevància política, el 9 i el 13.<br />
La supressió <strong>de</strong> Hernán Cortés i Pizarro com a antecessors <strong>de</strong> Primo <strong>de</strong> Rivera [19],<br />
podria tractar-se <strong>de</strong> no tacar dues figures importants <strong>de</strong> la hispania colonitzadora.<br />
A la nota 14 <strong>de</strong>sapareixen els noms <strong>de</strong> Prieto i Grossi. José Prieto era un militant <strong>de</strong><br />
la FCI i dirigent miner a Astúries 53 . Grossi, també <strong>de</strong> la FCI, va jugar un paper <strong>de</strong>stacat<br />
en el Comitè revolucionari <strong>de</strong> Mieres. No sembla que hi pugui haver-hi una raó per a<br />
aquesta supressió. Allò que se sap és que les relacions entre Grossi i la resta <strong>de</strong><br />
poumistes a l’exili van ser agres, però no es pot saber si això podia ser una motivació per<br />
a Maurín.<br />
Veiem com amb les modificacions Maurín continua fent política, però havent<br />
canviat qüestions importants d’allò que havia <strong>de</strong>fensat trenta anys abans. La<br />
transformació <strong>de</strong>l seu pensament, a més, es suma al context <strong>de</strong> repressió franquista<br />
contra tota l’esquerra existent dins l’Estat espanyol i que molts <strong>de</strong>ls actors <strong>de</strong> l’esquerra<br />
estan, com ell, a l’exili. Això segurament ajuda a que Maurín retalli els atacs a figures<br />
republicanes, anarquistes o <strong>de</strong>l PSOE <strong>de</strong>l text original. Tanmateix, fent-ho està <strong>de</strong>ixant<br />
<strong>de</strong> banda –o com a mínim suavitzant- la implicació i papers d’aquestes figures, fent poc<br />
favor als Fets d’Octubre i a la visió <strong>de</strong> la Revolució espanyola als que el llibre original<br />
anava <strong>de</strong>dicat.<br />
52<br />
Transcrit a la batalla <strong>de</strong>l 14 <strong>de</strong> Febrer <strong>de</strong> 1936 i citat a DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-<br />
1936… p. 410 n.35.<br />
53<br />
DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936… p. 129 n.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
214
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
6. Apèndix. Fitxa <strong>de</strong>l llibre Revolución y contrarrevolución En España, <strong>de</strong> Maurín<br />
Edició original<br />
o Títol: Hacia la segunda revolución. El fracaso <strong>de</strong> la República y la<br />
insurrección <strong>de</strong> octubre. (El títol Revolución y contrarrevolución prové<br />
d’una edició francesa <strong>de</strong> 1937 amb pròleg <strong>de</strong> Victor Serge)<br />
o 256 pàgines.<br />
o Publicat a finals <strong>de</strong> 1935 per Gràficos Alpha, Barcelona. Se’n va fer una<br />
reimpressió el mateix any.<br />
o Escrit originalment entre <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1934 i abril <strong>de</strong> 1935.<br />
Edició <strong>de</strong> 1966<br />
o Títol: Revolución y contrarrevolución en España.<br />
o 289 pàgines.<br />
o Publicat el 1966 per Ruedo Ibérico <strong>de</strong>s <strong>de</strong> París; reimprès el 1974.<br />
o Conté una introducció, epíleg i annexes <strong>de</strong> Maurín escrits entre 1964 i<br />
1965. El cos original <strong>de</strong>l llibre conté canvis <strong>de</strong>l propi autor com una revisió <strong>de</strong><br />
llenguatge i supressió <strong>de</strong> paràgrafs. Per això s’ha fet una comparació amb el l’edició<br />
original <strong>de</strong> 1935.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
215
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Bibliografia<br />
AISA, Ferran: El laberint roig. Víctor Colomer i Joaquim Maurín mestres i<br />
revolucionaris. Lleida, Pagés editors, 2005.<br />
Avenç: “Dossier. Els fets d’octubre”. Barcelona, núm. 30, setembre <strong>de</strong> 1980.<br />
BALCELLS, Albert: Crisis económica y agitación social. Cataluña 1930-36. Barcelona,<br />
Ariel, 1971.<br />
BARRULL, Jaume: “Els fets d’octubre a les comarques <strong>de</strong> Lleida” a L’Avenç 187<br />
(Dossier) p 66-67.<br />
BERNECKER, Walther L.: Espanya entre tradición y mo<strong>de</strong>rnidad. Política, economía,<br />
sociedad (siglos XIX y XX). Madrid, Siglo XXI <strong>de</strong> españa editores, 1999.<br />
BIZCARRONDO, Marta (ed): Octubre <strong>de</strong>l 34: Reflexiones sobre una revolución.<br />
Madrid, Editorial Ayuso, 1977.<br />
BONAMUSA, Francesc: El Bloc Obrer I Camperol (1930-1932). Barcelona, Curial,<br />
1974.<br />
CASANOVA, Julián: De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España (1931-<br />
1939). Barcelona, Crítica, 1997.<br />
COSTA, Joan i SABATÉ, Mo<strong>de</strong>st: La nit <strong>de</strong>l 6 d’Octubre a Barcelona. Valls,<br />
Cossetània Edicions, 2006.<br />
ESTIVILL, Àngel: L’ensulsiada <strong>de</strong>ls Jacobins. Barcelona, L’Hora, 1935.<br />
DURGAN, Andrew Ch.: BOC 1930-1936. El Bloque Obrero y Campesino. Barcelona,<br />
Alertes, 1996.<br />
MAURÍN, Joaquín: Hacia la segunda revolución. El fracaso <strong>de</strong> la República y la<br />
insurrección <strong>de</strong> octubre. Barcelona, Gráficos Alfa, 1935. [exemplar consultat a la<br />
reserva <strong>de</strong> la Biblioteca <strong>de</strong> la <strong>Universitat</strong> Pompeu Fabra]<br />
MAURÍN, Joaquín: Revolución y conrarrevolución en España. Ruedo ibérico, 1966.<br />
MAURÍN, Joaquín: La revolución española. De la monarquia absoluta a la revolución<br />
socialista. Barcelona, Anagrama, 1977.<br />
NIN, Andreu: Los problemas <strong>de</strong> la revolución española. Ruedo Ibérico, 1971.<br />
PRESTON, Paul: La <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mocracia en España. Madrid, Alianza, 1987.<br />
RIOTT, Yveline: Joaquín Maurín o la utopía <strong>de</strong>sarmada. Zaragoza, Gobierno <strong>de</strong><br />
Aragón, 2004<br />
UCELAY DA CAL, Enric: La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
216
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
republicana (1931-1939). Barcelona, La Magrana, 1982.<br />
VV AA: Joaquim Mauríin. Barcelona, Alertes, 1999.<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
217
MISCEL · LÀNIA-2011 ISSN 1696-4403 Joel Sans Molas<br />
Hacia la Segunda Revolución… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
218
RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernán<strong>de</strong>z López<br />
RESSENYES<br />
Manuel Ruiz Lagos; Contra moriscos. El sumario <strong>de</strong><br />
Bleda. Universidad <strong>de</strong> Huelva, Huelva, 2009, 249 pp.<br />
Per Sergio Fernán<strong>de</strong>z López (Universidad <strong>de</strong> Huelva)<br />
Acaban <strong>de</strong> cumplirse cuatro siglos <strong>de</strong>l edicto <strong>de</strong> expulsión <strong>de</strong> los moriscos<br />
<strong>de</strong>cretado por el rey Felipe III y qué mejor ocasión para sacar <strong>de</strong> nuevo a la luz obras<br />
que nos recuer<strong>de</strong>n aquel suceso. Don Manuel Ruiz Lagos, un hombre comprometido con<br />
la historia <strong>de</strong> España, no podía <strong>de</strong>jar que pasara sin más la ocasión. El propio autor nos<br />
lo recuerda en la “carta al lector” con la que se abre su estudio: “se trata <strong>de</strong> una cuestión<br />
<strong>de</strong> responsabilidad histórica […]. La tarea <strong>de</strong> recuperar la pon<strong>de</strong>rada memoria histórica<br />
<strong>de</strong> la expulsión <strong>de</strong> los moriscos es la que nos lleva a estudiar a uno <strong>de</strong> sus gestores<br />
protagonista, fray Jaime Juan Bleda (1552-1624), y a su arma <strong>de</strong> combate, su libro” 1 .<br />
Con esa clara intención, el profesor Ruiz Lagos se a<strong>de</strong>ntra en una nueva edición<br />
<strong>de</strong> la Defensio Fi<strong>de</strong>i in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae totius<br />
Hispaniae. En este caso, no se edita su versión latina e impresa en 1610, sino un<br />
Sumario <strong>de</strong> la obra escrito en romance algunos años antes 2 . Se trata, a<strong>de</strong>más, <strong>de</strong> una<br />
redacción que no va dirigida, como la versión impresa, al Papa Paulo V, sino a Clemente<br />
VIII, y que alguien se encargó <strong>de</strong> traducir al romance para facilitar su lectura al<br />
mencionado pontífice; quizá el propio Bleda. Sea como fuere, todo indica que la<br />
redacción romance fue compuesta en torno a los años 1603 o 1604, es <strong>de</strong>cir, algo más <strong>de</strong><br />
cinco años antes <strong>de</strong> la impresión <strong>de</strong>finitiva <strong>de</strong>l texto latino. Para ese entonces, el público<br />
lo esperaba con los brazos abiertos, puesto que fray Jaime Bleda se había encargado <strong>de</strong><br />
allanar el camino mediante una multitud <strong>de</strong> libelos, memoriales y alegatos <strong>de</strong> sus<br />
argumentos, tantos que, como afirma el editor, “si se sumaran los remitidos al Consejo<br />
Real y al Senado Apostólico, alcanzarían más <strong>de</strong> una resma <strong>de</strong> papel” (p. 54).<br />
D. Manuel Ruiz nos <strong>de</strong>smenuza luego con habilidad el contenido <strong>de</strong>l Sumario en<br />
un amplio capítulo titulado “Información cumplida sobre el Sumario <strong>de</strong> fray Jaime<br />
Bleda” (pp. 54-71). En él se estudian los más <strong>de</strong> cincuenta indicios <strong>de</strong> apostasía <strong>de</strong> los<br />
recién convertidos a la fe cristiana que se dan cita en el alegato antimorisco <strong>de</strong>l fraile<br />
dominico. Resulta llamativo que esos indicios que<strong>de</strong>n ahora reducidos casi a la mitad<br />
con respecto a los contenidos en la Defensio fi<strong>de</strong>i latina <strong>de</strong> 1610. Y más sorpren<strong>de</strong>nte<br />
aún que, pese a que la selección cubre la argumentación <strong>de</strong> Bleda en líneas generales, se<br />
1<br />
Contra moriscos. El sumario <strong>de</strong> Bleda, edición y estudio <strong>de</strong> Manuel Ruiz Lagos, Huelva: Universidad <strong>de</strong><br />
Huelva, 2009, pp. 11-13.<br />
2<br />
El Sumario se encuentra en el ms. 10388 <strong>de</strong> la Biblioteca Nacional <strong>de</strong> Madrid.<br />
Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
219
RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernán<strong>de</strong>z López<br />
hayan suprimido los pocos indicios originales referentes a los dogmas católicos. Sin<br />
duda, la única explicación posible resi<strong>de</strong>, como ha explicado acertadamente el mismo<br />
editor <strong>de</strong>l Sumario, en la clara intención <strong>de</strong> su redactor <strong>de</strong> evitar aquellos aspectos que<br />
consi<strong>de</strong>ró más propios <strong>de</strong> discusiones <strong>de</strong> expertos y alejados por esa misma razón <strong>de</strong> sus<br />
hipotéticos lectores.<br />
Los indicios van precedidos por una exposición histórica en la que se insta a<br />
actuar al monarca hispánico a semejanza <strong>de</strong> algunos <strong>de</strong> sus antecesores. El alegato se<br />
remonta a los reyes visigóticos Vitiza y Rodrigo, a los que se consi<strong>de</strong>ra causantes <strong>de</strong>l<br />
advenimiento <strong>de</strong>l Islam y <strong>de</strong> la pérdida <strong>de</strong>l or<strong>de</strong>n, que tanto el rey Felipe III como el<br />
duque <strong>de</strong> Lerma están obligados a restaurar. También se da cita a otros reyes, a menudo<br />
más alejados en el tiempo, como Jaime I el Conquistador, y a otros más cercanos, como<br />
los Reyes Católicos, Carlos V y su hijo Felipe II, que recibe las mayores alabanzas.<br />
En cuanto a los propios indicios editados por el profesor Ruiz Lagos, los hay <strong>de</strong><br />
todo tipo (pp. 59-62). La mayor parte <strong>de</strong> ellos estaban por aquel entonces tan extendidos<br />
ya entre las creencias e imaginario populares que ni el mismo Pedro <strong>de</strong> Valencia hubiera<br />
podido rebatirlos 3 . Los hay que resultan algo pintorescos, como el que alu<strong>de</strong> al hecho <strong>de</strong><br />
que tengan en sus casas las imágenes cabeza abajo y llenas <strong>de</strong> telarañas, que crean que la<br />
haza <strong>de</strong>l domingo dé más pan, que no aprendan pintura y escultura porque vedan las<br />
figuras, que no planten viñas o que se tengan por dichosos si cruzasen el mar y volviesen<br />
a tierra <strong>de</strong> moros. Otros alu<strong>de</strong>n a ciertos comportamientos vitales o sociales, como que<br />
coman recostados o que se rijan por el calendario lunar, o a ciertas costumbres impuestas<br />
por sus creencias religiosas, como los referidos al ayuno <strong>de</strong>l Ramadán, a la circuncisión<br />
o a la abstinencia <strong>de</strong> carne porcina. Por último, se recogen otros indicios más dañinos,<br />
que intentan minar la imagen <strong>de</strong> los moriscos. Así ocurre con aquellos que alu<strong>de</strong>n a la<br />
costumbre <strong>de</strong> volver los ojos ante el Santísimo mientras se ríen <strong>de</strong> los cristianos, o a la<br />
relación y comunicación con los piratas y corsarios <strong>de</strong> Argel en daño <strong>de</strong> los cristianos<br />
viejos.<br />
Tras estos indicios, Ruiz Lagos ofrece al lector <strong>de</strong> forma resumida una tabla con<br />
las consecuencias más importantes que se <strong>de</strong>tallan en el Sumario <strong>de</strong> Bleda. En su<br />
opinión, esas graves consecuencias, propias <strong>de</strong> una pragmática o quizá pensadas para<br />
ella, eran “casi tan duras como la propia expulsión” (p. 69). Y <strong>de</strong>s<strong>de</strong> luego no le faltan<br />
razones para afirmarlo. Es cierto que, siendo benévolos, algunas <strong>de</strong> ellas podrían tener<br />
cierta disculpa si se interpretan como un intento <strong>de</strong> integrar a los moriscos en una<br />
sociedad cristiana. Así suce<strong>de</strong> con las consecuencias 9 y 11, que refieren la obligación<br />
<strong>de</strong> comer carne <strong>de</strong> cerdo o <strong>de</strong> usar la lengua castellana o valenciana, en <strong>de</strong>trimento <strong>de</strong> la<br />
arábiga (p. 69), sin que por esto <strong>de</strong>jen <strong>de</strong> ser imposiciones y restricciones a la libertad <strong>de</strong><br />
todo individuo. Pero la posible finalidad que pudieran tener estas consecuencias en<br />
or<strong>de</strong>n a la integración <strong>de</strong> los moriscos queda <strong>de</strong>finitivamente <strong>de</strong>scartada cuando se<br />
observa la consecuencia 3: “se <strong>de</strong>be prohibir el matrimonio mixto entre cristinas viejas y<br />
neoconversos, por ir contra el linaje y <strong>de</strong>struir la religión” (p. 68).<br />
Es más, esas consecuencias se quedan en meras anécdotas si se las compara con<br />
algunas otras, como la décima y, sobre todo, la primera, tras las que podrían sobrar todas<br />
las <strong>de</strong>más. La consecuencia 10 prohíbe a los moriscos ser admitidos como “testigos, ni<br />
3 Cf. Tratado acerca <strong>de</strong> los moriscos, en Pedro <strong>de</strong> Valencia, Obras Completas IV/2, Escritos Sociales, 2.<br />
Escritos políticos, eds. Rafael González Cañal e Hipólito B. Riesco Peláez, León, Universidad <strong>de</strong> León,<br />
2000, pp. 13-139.<br />
Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
220
RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernán<strong>de</strong>z López<br />
sus dichos y <strong>de</strong>posiciones, contra cristianos en los contratos y pleitos, en las causas entre<br />
cristianos <strong>de</strong> ambas partes o <strong>de</strong> una” (p. 69). Esto es, en una causa entre cristianos y<br />
moriscos, estos últimos se veían totalmente in<strong>de</strong>fensos. Pero es sin duda la consecuencia<br />
1 la más llamativa y dolorosa. Tras ella, sobraba cualquiera otra: “la vida, la libertad y<br />
bienes <strong>de</strong> los neoconvertidos pue<strong>de</strong>n ser quitados, por razón <strong>de</strong> guerra justa, en tanto que<br />
herejes pertinaces” (p. 68).<br />
A este capítulo sigue otro con los criterios <strong>de</strong> edición (pp. 72-75), don<strong>de</strong> el<br />
profesor Ruiz explica su firme y acertada intención <strong>de</strong> normalizar los criterios<br />
ortográficos, a<strong>de</strong>más <strong>de</strong> resolver unas abreviaturas cuyo mantenimiento sólo serviría<br />
para dificultar su lectura. El estudio se ultima con un apartado nutrido <strong>de</strong> notas a la<br />
introducción (76-122), don<strong>de</strong> no sólo se refiere la bibliografía utilizada, sino también un<br />
sinfín <strong>de</strong> jugosas explicaciones que ayudan a compren<strong>de</strong>r el contexto histórico que dio<br />
origen a la obra <strong>de</strong> Bleda y que hacen <strong>de</strong> esta edición un tratado completo.<br />
A estos capítulos prece<strong>de</strong> una “carta al lector” (11-15), a la que ya se ha hecho<br />
alusión, don<strong>de</strong> se explican los motivos que han dado pie a este estudio, y otro capítulo<br />
con el que se inicia la introducción, titulado “memoria justificativa. Entre papeles. El<br />
nacimiento <strong>de</strong> un libro” (pp. 17-54). En él, no sólo se <strong>de</strong>talla con minuciosidad la<br />
historia <strong>de</strong> la Defensio y <strong>de</strong> su Sumario, sino que también se recoge <strong>de</strong> forma<br />
pormenorizada la vida <strong>de</strong> su autor en relación con el asunto que le obsesionó hasta su<br />
misma muerte: la cuestión morisca. Así, Ruiz Lagos nos relata con habilidad en estas<br />
páginas <strong>de</strong>s<strong>de</strong> el primer contacto <strong>de</strong> Bleda con los moriscos en 1585, cuando accedió a la<br />
rectoría <strong>de</strong> moriscos <strong>de</strong> la villa <strong>de</strong> Corbera, hasta prácticamente 1622, cuando se publica<br />
un Memorial don<strong>de</strong> Bleda ofrece bastantes datos <strong>de</strong> la Defensio y <strong>de</strong>l propio Sumario.<br />
En su narración, el editor nos brinda a<strong>de</strong>más diversas noticias que ratifican la<br />
tajante afirmación con la que había dado inicio a este capítulo: “el 22 <strong>de</strong> septiembre <strong>de</strong><br />
1609 se promulgaba el Edicto <strong>de</strong> expulsión <strong>de</strong> los moriscos <strong>de</strong>l Reino <strong>de</strong> Valencia y un<br />
fraile dominico, fray Jaime Juan Bleda, celebraba el día más feliz <strong>de</strong> su vida. Tras<br />
décadas <strong>de</strong> lucha, su sueño se convertía en realidad” (p. 17). Y es que los esfuerzos <strong>de</strong><br />
Bleda por expulsar a los moriscos apenas tienen parangón en la historia <strong>de</strong> España. Tan<br />
es así que, como <strong>de</strong>muestra don Manuel Ruiz, su Defensio y el Sumario, que llegó a leer<br />
Felipe III, fueron fundamentales en la <strong>de</strong>cisión regia <strong>de</strong> la <strong>de</strong>finitiva expulsión <strong>de</strong> los<br />
moriscos.<br />
En cuanto a la edición <strong>de</strong>l Sumario (pp. 125-158), muy agradable y cuidada,<br />
resulta imprescindible tanto para compren<strong>de</strong>r el proceso que <strong>de</strong>sembocó en la expulsión,<br />
como para enten<strong>de</strong>r la suerte que corrió la obra <strong>de</strong>l fraile dominico. A su correcta y<br />
completa comprensión ha ayudado notablemente el constante cotejo que el editor ha<br />
llevado a cabo <strong>de</strong> la edición latina impresa. En este sentido, las notas referenciales<br />
incluidas por el profesor Ruiz advierten ya <strong>de</strong> la relación vicaria entre ambos textos. Se<br />
trata <strong>de</strong> un hecho que había hecho notar el propio editor en sus “Criterios”, don<strong>de</strong> nos<br />
había a<strong>de</strong>lantado su importancia: “las notas serán tan importantes o más que cualquier<br />
texto introductorio, ya que ellas alumbran el amplio territorio contextual que acompaña<br />
al sumario” (p. 72).<br />
A<strong>de</strong>más, el cotejo con el texto latino no sólo ha ayudado al editor a subsanar los<br />
errores en la traducción <strong>de</strong>l Sumario y ofrecer así una edición mejorada y más<br />
comprensible, aunque aquellos se mantengan acertadamente entre paréntesis por<br />
Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
221
RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernán<strong>de</strong>z López<br />
fi<strong>de</strong>lidad al texto, sino que hace ver también al lector la tremenda fi<strong>de</strong>lidad con la que<br />
había llevado a cabo su labor el traductor <strong>de</strong>l Sumario. La edición se remata con la tabla<br />
completa <strong>de</strong> “indicios” <strong>de</strong> la Defensio latina (pp. 159-164), en la que también se hacen<br />
notar aquellos “indicios” que se registrarían luego en el Sumario. De este modo, el lector<br />
pue<strong>de</strong> percatarse <strong>de</strong> aquellas cuestiones a las que el autor <strong>de</strong> la traducción otorgó mayor<br />
relevancia.<br />
A la edición sigue el extenso apartado <strong>de</strong> notas ya citado (pp. 165-234). Si, como<br />
afirma Ruiz Lagos, Bleda “no cita nada gratuitamente en el Sumario”, ni papas, ni reyes,<br />
ni herejes, ni eventos políticos, ni otras cuestiones, tampoco el profesor Ruiz anota nada<br />
ni gratuita ni alegremente en la edición. Todas ellas tienen su razón <strong>de</strong> ser, pues ayudan<br />
a enten<strong>de</strong>r <strong>de</strong> forma a<strong>de</strong>cuada el texto, informan <strong>de</strong>talladamente <strong>de</strong> numerosas<br />
cuestiones y personajes, y aminoran la dificultad <strong>de</strong> no pocos pasajes.<br />
El libro se cierra con una nutrida y escogida bibliografía (pp. 235-249), en la que<br />
<strong>de</strong>stacan las restantes obras <strong>de</strong> fray Jaime Juan Bleda y aquellas otras que llegó a utilizar<br />
el propio fraile dominico para elaborar la Defensio, según nos hace saber el mismo<br />
editor: “No hemos <strong>de</strong>scuidado la bibliografía. Damos importancia capital a todos los<br />
textos <strong>de</strong> Bleda y a aquellos que nos ayudan a contextualizar la edición <strong>de</strong> nuestro<br />
Sumario, casi todos proce<strong>de</strong>ntes <strong>de</strong> las propias notas bibliográficas usadas por el fraile<br />
dominico” (p. 75).<br />
Todo ello ayuda sin duda a consi<strong>de</strong>rar este nuevo estudio como una obra seria y<br />
rigurosa, que a<strong>de</strong>más nos acerca <strong>de</strong> modo fehaciente a una realidad <strong>de</strong> la que se cumplen<br />
ahora cuatro siglos. Quizá por esa misma razón, su lectura se hace aún más<br />
imprescindible, pues no lo merece sólo por la excelente labor <strong>de</strong>l editor, que pocas veces<br />
es valorada como se merece, sino también porque acerca al lector a los entresijos <strong>de</strong> un<br />
acontecimiento que nadie <strong>de</strong>bería olvidar. Y sólo aquello que se conoce queda en la<br />
memoria.<br />
Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
222
RESSENYES-2011 ISSN 1696-4403 Sergio Fernán<strong>de</strong>z López<br />
Contra Moriscos. El sumario… http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
223
PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial<br />
PUBLICACIONS<br />
Antonio Espino, En la perifèria <strong>de</strong>ls regnes perifèrics. Guerra i<br />
<strong>de</strong>fensa en la Mallorca <strong>de</strong> Carles II (1665-1700), Lleonard<br />
Muntaner Editor, 2011<br />
El propòsit <strong>de</strong>l present treball és analitzar la situació <strong>de</strong>l sistema<br />
<strong>de</strong>fensiu balear durant els difícils anys <strong>de</strong>l regnat <strong>de</strong> Carles II; un<br />
regnat que és fonamental ja que donà pas a una nova dinastia, però<br />
també a la guerra <strong>de</strong> Successió. Amb les operacions marítimes<br />
franceses en el Mediterrani, sobretot a partir <strong>de</strong> la guerra d'Holanda<br />
(1673-1678), la monarquia es preocupa d'una manera més clara per la sort <strong>de</strong> les<br />
<strong>de</strong>fenses <strong>de</strong> les Balears i les Pitiuses, la <strong>de</strong>bilitat estructural <strong>de</strong> les quals es <strong>de</strong>mostra en<br />
aquest volum. Els mallorquins <strong>de</strong>mandaven al rei una major protecció per evitar<br />
qualsevol risc d'invasió. Així, en aquest llibre no només s'analitza l'estat en que es<br />
trobaven les fortificacions mallorquines, sinó també la trajectòria <strong>de</strong>l Regne <strong>de</strong> Mallorca<br />
com a proveïdor <strong>de</strong> tropes per a la monarquia. En el cas <strong>de</strong> Menorca, les tibantors<br />
internes entre Maó i Ciuta<strong>de</strong>lla, les fortificacions <strong>de</strong> les quals no estaven acaba<strong>de</strong>s, van<br />
arruïnar qualsevol possibilitat <strong>de</strong> planificar una <strong>de</strong>fensa conjunta <strong>de</strong> l'illa; i en el<br />
d'Eivissa, si bé aquesta disposava d'una fortificació operativa, les notables <strong>de</strong>ficiències<br />
frumentàries d'aquesta illa van ser les que van llastrar la seva <strong>de</strong>fensa. Només la<br />
presència d'arma<strong>de</strong>s angloholan<strong>de</strong>ses en el Mediterrani al final <strong>de</strong>l regnat <strong>de</strong> Carles II,<br />
que van frenar la pressió francesa, va permetre que el Regne <strong>de</strong> Mallorca i les seves illes<br />
adjacents aconseguissin romandre com una unitat política en el moment <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong><br />
Carles II<br />
Pere Gabriel, Historia <strong>de</strong> la UGT. Un sindicalismo <strong>de</strong> Guerra 1936-<br />
1939, Siglo XXI, Madrid, 2011<br />
En julio <strong>de</strong> 1936, la UGT, al lado <strong>de</strong> otras fuerzas sindicales y<br />
políticas, logró contrarrestar el alzamiento militar <strong>de</strong> la <strong>de</strong>recha en<br />
buena parte <strong>de</strong> la geografía española. Su papel fue <strong>de</strong>cisivo en muchos<br />
lugares. Sin embargo, la guerra pronto lo llenó todo, alterando<br />
profunda y abruptamente la cultura obrera y sindical. Los cuadros y<br />
militantes <strong>de</strong> la UGT se encontraron súbitamente actuando como<br />
militares y como políticos, al tiempo que, en multitud <strong>de</strong> situaciones,<br />
muchos viejos militantes tuvieron que hacerse cargo <strong>de</strong> la dirección <strong>de</strong> las empresas y <strong>de</strong><br />
la producción. No han <strong>de</strong> extrañar, por tanto, los enfrentamientos internos que<br />
<strong>de</strong>sgarraron la UGT entre 1939 y 1939, en una situación <strong>de</strong> forzado sindicalismo <strong>de</strong><br />
guerra que fue parte importante <strong>de</strong>l sostenimiento <strong>de</strong> la Segunda República a lo largo <strong>de</strong><br />
aquellos tres largos años <strong>de</strong> guerra.<br />
Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
224
PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial<br />
Javier Tébar, Dietari <strong>de</strong> postfuerra <strong>de</strong>l baró d'Esponellà 1940-1945,<br />
Qua<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> divulgació històrica, Col·lecció Arxius i societat,<br />
Barcelona, 2011<br />
Amb aquest dietari d'Epifani <strong>de</strong> Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà,<br />
acuradament anotat i amb un valuós estudi introductori, Javier Tébar<br />
posa a l'abast <strong>de</strong>ls historiadors i <strong>de</strong>ls lectors interessats un document<br />
d'un valor extraordinari. En efecte, les anotacions quotidianes d'aquest<br />
membre ben representatiu <strong>de</strong> les classes burgeses catalanes, més en<br />
concret <strong>de</strong>ls grans propietaris rurals, en un perío<strong>de</strong> tant interessant, complex i encara<br />
insuficientment conegut com és la primera meitat <strong>de</strong>ls anys quaranta, ens aporten una<br />
mirada personal i sincera sobre es<strong>de</strong>veniments i situacions <strong>de</strong> gran rellevància. Són els<br />
anys <strong>de</strong> culminació <strong>de</strong> la configuració <strong>de</strong> la dictadura franquista, amb tensions internes<br />
importants, i en un escenari internacional <strong>de</strong>terminat per la Segona Guerra Mundial<br />
Javier Tébar i Pere Ysàs, El Movimiento Obrero en la gran ciudad.<br />
De la movilización sociopolítica a la crisis económica, El Viejo<br />
Topo, Barcelona, 2011<br />
El tema <strong>de</strong> fondo que subyace en los textos compilados en este libro es<br />
la progresiva y aparente "extraña", evanescencia <strong>de</strong> la clase obrera,<br />
una i<strong>de</strong>ntidad colectiva surgida en y a través <strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s<br />
industriales y vinculada a la izquierda europea y que, como tal,<br />
protagonizó en gran medida la dinámica sociopolítica <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1920 hasta como mínimo<br />
los pasados años ochenta.<br />
En la etapa <strong>de</strong> tránsito hacia un mo<strong>de</strong>lo "posfordita" <strong>de</strong> las economías occi<strong>de</strong>ntales,<br />
cuando el <strong>de</strong>clive numérico <strong>de</strong> la clase trabajadora industrial ha estado acompañado <strong>de</strong><br />
gran<strong>de</strong>s y profundas mutaciones en el espacio urbano se ha producido no sólo su<br />
fragmentación social, sino que ha cambiado el lugar <strong>de</strong> la clase obrera en la política y <strong>de</strong><br />
la política entre el conjunto asalariado. Siendo este un fenómeno que se produce en toda<br />
Europa, los textos que aquí se incluyen se centran en siete áreas metropolitanas<br />
españolas (Barcelona, Bilbao, Gijón, Madrid, Sevilla, Valencia y Vigo), el triángulo<br />
industrial <strong>de</strong>l norte <strong>de</strong> Italia (Génova, Turín y Milán), parís y su Banlieu, y la capital<br />
industrial <strong>de</strong>l norte portugués, Oporto. La lectura <strong>de</strong> todos ellos refleja coinci<strong>de</strong>ncias en<br />
los procesos <strong>de</strong> <strong>de</strong>terminados fenómenos históricos y, al mismo tiempo, discordancias y<br />
<strong>de</strong>sarrollos particulares en cada uno <strong>de</strong> ellos.sum: El tema <strong>de</strong> fondo que subyace en los<br />
textos compilados en este libro es la progresiva y aparente extraña, evanescencia <strong>de</strong> la<br />
clase obrera, una i<strong>de</strong>ntidad colectiva surgida en y a través <strong>de</strong> las ciuda<strong>de</strong>s industriales y<br />
vinculada a la izquierda europea y que, como tal, protagonizó en gran medida la<br />
dinámica sociopolítica <strong>de</strong>s<strong>de</strong> 1920 hasta como mínimo los pasados años ochenta.<br />
En la etapa <strong>de</strong> tránsito hacia un mo<strong>de</strong>lo posfordita <strong>de</strong> las economías occi<strong>de</strong>ntales,<br />
cuando el <strong>de</strong>clive numérico <strong>de</strong> la clase trabajadora industrial ha estado acompañado <strong>de</strong><br />
gran<strong>de</strong>s y profundas mutaciones en el espacio urbano se ha producido no sólo su<br />
fragmentación social, sino que ha cambiado el lugar <strong>de</strong> la clase obrera en la política y <strong>de</strong><br />
la política entre el conjunto asalariado.<br />
Siendo este un fenómeno que se produce en toda Europa, los textos que aquí se incluyen<br />
se centran en siete áreas metropolitanas españolas (Barcelona, Bilbao, Gijón, Madrid,<br />
Sevilla, Valencia y Vigo), el triángulo industrial <strong>de</strong>l norte <strong>de</strong> Italia (Génova, Turín y<br />
Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
225
PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial<br />
Milán), parís y su Banlieu, y la capital industrial <strong>de</strong>l norte portugués, Oporto. La lectura<br />
<strong>de</strong> todos ellos refleja coinci<strong>de</strong>ncias en los procesos <strong>de</strong> <strong>de</strong>terminados fenómenos<br />
históricos y, al mismo tiempo, discordancias y <strong>de</strong>sarrollos particulares en cada uno <strong>de</strong><br />
ellos.<br />
Antoni Moliner, La Guerra <strong>de</strong>l Francès a Catalunya segons el diari<br />
<strong>de</strong> Raimon Ferrer, Servei <strong>de</strong> publicacions <strong>de</strong> la U. Autònoma <strong>de</strong><br />
Barcelona, 2011<br />
Barcelona cautiva, dietari escrit pel pare Raimon Ferrer (1777-1821),<br />
és una obra fonamental sobre l'ocupació napoleònica <strong>de</strong> Catalunya i<br />
l'organització <strong>de</strong> la resistència durant la Guerra <strong>de</strong>l Francès (1808-<br />
1814). Espectador privilegiat, <strong>de</strong>dicat a l'assistència hospitalària i a les<br />
presons reials, dóna testimoni <strong>de</strong> tot el que succeeix a la ciutat i al<br />
Principat. Recull totes les informacions i mitifica l'esperit <strong>de</strong> resistència <strong>de</strong>ls catalans i la<br />
seva fi<strong>de</strong>litat a Ferran VII. L'obra conté referències molt valuoses sobre la vida<br />
quotidiana i els problemes generats per l'ocupació francesa. Entre altres aspectes, tracta<br />
sobre l'evolució <strong>de</strong>l comerç, el problema <strong>de</strong> les subsistències i la mendicitat; les<br />
qüestions fiscals i monetàries; l'evolució <strong>de</strong> la guerra, les accions militars <strong>de</strong> l'exèrcit<br />
espanyol, sometents i miquelets, i <strong>de</strong>l francès; la situació <strong>de</strong>ls hospitals militars i el<br />
nombre <strong>de</strong> morts; les disputes i divisions entre autoritats civils i militars; el fenomen <strong>de</strong><br />
la <strong>de</strong>serció, el bandolerisme i la inseguretat; les noves institucions crea<strong>de</strong>s pels<br />
"patriotes" i l'administració <strong>de</strong>l governs intrús; els personatges més <strong>de</strong>stacats <strong>de</strong> la vida<br />
política i militar; la propaganda patriota i l'afrancesada; les pràctiques religioses i la<br />
situació <strong>de</strong> l'Església; la vida cultural, el teatre, la premsa i les festes, etc. Aquesta obra<br />
es reedita amb motiu <strong>de</strong>l bicentenari <strong>de</strong> la Guerra <strong>de</strong>l Francès. El llibre incorpora en un<br />
CD els set volums, que són <strong>de</strong> gran interès per als investigadors i estudiosos <strong>de</strong> la<br />
història <strong>de</strong> Catalunya.<br />
Alejandro Andreassi y José L. Martín Ramos (coord.), De un<br />
octubre a Otro. Revolución y fascismo en el periodo <strong>de</strong><br />
entreguerras, 1917-1934, El viejo Topo, Barcelona, 2010<br />
La lucha contra el fascismo, especialmente a partir <strong>de</strong> la llegada <strong>de</strong><br />
Hitler al po<strong>de</strong>r, y la consiguiente <strong>de</strong>strucción <strong>de</strong>l movimiento obrero<br />
alemán por el nazismo, provocará que la Tercera Internacional actúe<br />
como un verda<strong>de</strong>ro partido organizado y unificado a nivel mundial.<br />
Los acontecimientos <strong>de</strong> octubre <strong>de</strong> 1934 en España tendrán una<br />
connotación similar, ya que las reacciones cuyo epicentro se sitúa en<br />
Asturias, Cataluña y Madrid estarán inspiradas por el temor a la implantación <strong>de</strong> una<br />
dictadura fascista que acabará con el moviendo obrero peninsular y las liberta<strong>de</strong>s<br />
republicanas, en el contexto <strong>de</strong> un gobierno claramente inclinado a la <strong>de</strong>recha que había<br />
comenzado a cuestionar las instituciones republicanas y que intentaba limitar algunos <strong>de</strong><br />
sus avances. Por lo tanto Octubre <strong>de</strong> 1934 <strong>de</strong>be observarse como una acontecimiento que<br />
se enmarca con todo <strong>de</strong>recho en el contexto general europeo y mundial <strong>de</strong> lucha<br />
antifascista, y que a pesar <strong>de</strong> ser protagonizado exclusivamente por las fuerzas políticas<br />
locales, éstas realizan sus diagnósticos políticos y prescriben sus acciones también en<br />
función <strong>de</strong> lo que está sucediendo más allá <strong>de</strong> sus fronteras. Hay, pues, un hilo conductor<br />
que enlaza estos dos Octubres: el <strong>de</strong> la revolución bolchevique y el <strong>de</strong> los momentos<br />
insurreccionales que estallan en España.<br />
Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
226
PUBLICACIONS-2011 ISSN 1696-4403 Novetats Editorial<br />
Novetats Editorials http://webs2002.uab.es/hmic Revista <strong>HMiC</strong>, número IX, 2011<br />
227