Guia de lectura de Les veus del Pamano v.1.0 - Ciutat Oci

Guia de lectura de Les
veus del Pamano
Glòria Calafell
Aquest treball és una anàlisi literària de “Les veus del
Pamano” de Jaume Cabré.
Dades d’edició
Publicat en format PDF.
Data de la versió 1.0 de l’edició digital: març de 2011.
L’edició 1.0 està disponible per a descarrega a la publicació digital
CiutatOci.com.
Llicència i condicions d’ús
Aquest text està subjecte -llevat que s'indiqui el contrari- a una
llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada
3.0 Espanya de Creative Commons. Pot copiar-lo, distribuir-lo i
transmetre'l públicament sempre que citi l'autor, no faci un ús
comercial i no en faci obra derivada. La llicència completa es pot
consultar a
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca.
Resum de les condicions d’ús
Reconeixement — Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera
especificada per l'autor o el llicenciador (però no d'una manera que
suggereixi que us donen suport o rebeu suport per l'ús que feu l'obra).
No comercial — No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats
comercials.
Sense obres derivades — No podeu alterar, transformar o generar una
obra derivada d'aquesta obra.
Renuncia — Es pot renunciar a alguna d'aquestes condicions si obteniu
el permís del titular dels drets d'autor.
Pg. 1

Índex de continguts
LES VEUS DEL PAMANO 3
ANÀLISI 3
ARGUMENT 3
ESTRUCTURA 4
INTRODUCCIÓ 4
LA PRIMERA PART. FUNCIONA COM A PLANTEJAMENT 5
NUS 9
DESENLLAÇ 13
PERSONATGES 14
1R. GRUP. ANÀLISI 16
2N GRUP 27
TEMES 37
RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA REAL 38
EL PERDÓ 38
LA VENJANÇA 39
LA RELIGIÓ 41
UN GÈNERE DINS D’UN ALTRE: UN BOCÍ DE NOVEL·LA NEGRA 45
TEMPS 46
INTERN 46
TEMPS EXTERN 47
TÈCNICA 47
ESTIL 51
LLENGUA 56
DIFERÈNCIES ENTRE LA SÈRIE DE TV3 I LA NOVEL·LA 59
Pg. 2

1 Les veus del Pamano
2 Anàlisi
Argument
La Tina, una mestra que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies
d’un vell edifici escolar del poble de Torena, un poble imaginari del Pallars
Sobirà, que és a punt de ser enderrocat. Quan anava a sortir, els paletes li
donen “ això ho hem trobat rere la pissarra (...) com el tresor d’un pirata” (pg.
26) de manera casual “en un forat negre”. La troballa, que funciona com a
desencadenant de l’obra, és una caixa de puros que guarda un secret: tracta
d’uns quaderns manuscrits en forma d’una llarga carta en què Oriol Fontelles,
un antic mestre dels anys quaranta, en plena postguerra, explica la seva vida a
la seva suposada filla. Són uns temps convulsos quan el franquisme mostrava
el costat més cruel, venjatiu i corrupte en què totes les capes socials estaven
implicades: l’alta burgesia rural en combinació amb el poder militar, i eclesiàstic
a les quals cal afegir part de les classes populars, “com els de ca de Birulés, ca
Savina, l’estanquera de Torena”, per exemple(pg. 83) Enfront, i patint les
atrocitats del bàndol guanyador, les classes populars morien assassinades,
malvivien amb silenci i també palesaven llurs heroïcitats i venjances davant
aquestes forces que els sotmetien. La memòria històrica esdevé més personal
que mai en aquests llocs petits en què tots i tothom es coneix. L’odi i la
1 Les cites de l’escrit pertanyen a la 9a. edició de Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Edicions Proa 2008 ISBN : 978-84-8437-473-2.
2 Recomanació: la gravació de youtube de l’entrevista a Jaume Cabré sobre Les veus del
Pamano a la UOC Març 2008.
Pg. 3

ancúnia fan difícil l’oblit perquè la convivència diària és obligatòria (recordem
que la Ventura triga més de trenta anys a passar pel “carrer del Mig” perquè
s’anomena “Falangista Oriol Fontelles (pg. 82). Una Memòria Històrica que
abasta en la novel·la des dels anys quaranta del segle XX, final d’una guerra
civil, fins a principis del XXI. Molts anys i les cicatrius encara són vives, no
s’han tancat. Tot i que l’actualitat (2002 quan va ser escrita) la democràcia i els
aires nous semblen renovar tots els àmbits socials de la petita comunitat rural.
En aquest sentit el poble imaginari de Torena agafa dimensions universals.
Guanyadors i vencedors són els personatges d’aquesta obra que, a l’entorn del
personatge principal, tenen la seva veu personalitat, configurant la novel·la com
una obra coral. És a dir on gran part dels personatges tenen la seva història i
actuen com a protagonistes del seu propi món.
Estructura
Dividida en 7 parts consta de 71 capítols (72 si comptem el 0) de llargària
diferent.
Introducció
Té un temps present i un espai, relatats en dues pàgines i des de “ara no m’hi
puc posar...” fins a “com una sensació rara de no haver estat a l’altura de les
circumstàncies” és el mateix que hi ha escrit a les pàgines 690/91. Amb la qual
cosa podem dir que és d’estructura rodona, llevat de les dues últimes pàgines
que en seran l’epíleg.
Totes les parts comencen i acaben de la mateixa manera:
A tall de pròleg, sense cap número que encapçali, les dues pàgines i mitja,
l’autor ens explica la realitat immediata que té com a escenari el Vaticà on
Pg. 4

Elisenda Vilabrú intenta i aconsegueix dur a terme la beatificació d’Oriol
Fontelles.
Com a cloenda una làpida de les parts. Comença per la de l’Oriol Fontelles
(1915 – 1944), caído por Dios i por Espanya i acaba amb la de la Cristina Bros i
Esplugues (1955 – 2002) El teu fill i el teu espòs et recordaran.
En totes dues la figura de Jaume Serrallac com a marbrista hi és present. La
primera de nen i l’última ja un home gran.
Val a dir que la mort és un subtema que lliga als personatges.
Comença la novel·la amb una cita en el capítol que l’autor ha assenyalant com
a capítol 0: “pare no els perdonis que saben què fan” de Vladimir Jankélévitch
(Filósof i musicòleg francès). És una interpretació contrària a la invocació
cristiana del perdó. D’entrada podem adonar-nos que des del primer moment
que el perdó podria ser el tema principal i que pot ser individual o abastar la
universalitat. De fet al llarg de novel·la veurem que és un dels temes principals
i ja des de l’inici, en el capítol 0, a tall d’introducció, ens adonarem que qui
entra en l’estança sap per què ho fa, cosa que s’anirà desenvolupant al llarg del
llibre, com també podem dir, a tall d’avançament, que tots els personatges són
conscients de com i per què actuen de la manera que ho fan.
La primera part. Funciona com a plantejament
Titulada el “Vol del verdum”. Fa referència de manera metafòrica al vol d’una
au que intenta picar els sembrats a veure el que troba. En el llibre és el vol de
l’ocell que és captat per la càmera de la Tina i que li ensenya la tomba de l’Oriol
Fontelles al cementiri de Torena “que a ella se li havia acudit que el verdum era
Pg. 5

la ploma que escrivia les paraules gravades a la llosa. El verdum havia escrit
José Oriol Fontelles Grau (1915 – 1944) caído por Dios i por España. I també
havia dibuixat el jou i les fletxes feixistes” (pg. 35). El que l’ocell troba és el
nom de qui escriu els quaderns que el paleta troba en un forat rere la pissarra i
que després dóna a la Tina. A partir d’aquí es tracta de descabdellar l’entrellat.
El capítol I. Funciona com a presentació dels personatges. Comença amb una
vers de Joan Vinyoli noms ajaguts coberts de flors. El significat connotatiu és
simple: les làpides perquè aquesta part acaba amb la làpida de l’Oriol Fontelles
“Caído por Dios y por España”.
En aquesta part ja trobem diferenciats dos temps històrics amb espais i
estructura narrativa diferenciats: el present immediat que funciona com a
preliminar d’aquesta primer bloc: “l’any de nostre Senyor Jesucrist de dos mil
dos” amb un espai físic: el Vaticà i un personatge que el narrador omniscient
ens enfoca en un primer pla “tota vestida de negre, silueta prima i recta malgrat
els seus vuitanta-set anys, cofada amb el seu barret discret, però elegantíssim,
espera que el seu fill i la seva exnora... (...) la dama (pg. 19) (..) es posa la mà
al pit i toca una creueta penjada al coll. Sap que avui culminaran seixanta anys
d’angoixes i és incapaç de reconèixer que potser per a ella hauria estat millor
viure una altra vida” (pg. 21).
A partir del capítol I, eI passat immediat. Un dia fred que té com escenari el
poble de Torena, en el moment en què l’alcalde democràtic procedeix a derruir
en la plaça del poble la làpida amb el nom del mestre falangista, davant de
gairebé tothom, sobretot de “dues dones grans, una d’elles anciana (...) i quan
“la història trista es va unir al gemec que provenia de casa Gravat ...”(pg. 23).
De manera simultània, la Tina arriba al poble quan esta a punt d’enderrocar
Pg. 6

l’escola antiga; es fa amb els quaderns que estan dins la capsa de puros,
retrata la tomba i, de manera casual, s’assabenta que el seu marit li és infidel.
El passat remot, s’emmarca a la postguerra, els anys 1943 – 1944 un dia fred
igual en què el mestre de Torena, l’Oriol Fontelles, contra la seva voluntat, i
amb la confessió “Si. sóc un covard “ que li fa a la seva dona i el rebuig
immediat de la Rosa “quina diferència hi ha entre tu i el fill de puta de l’alcalde?
(...)No vull que la meva filla sàpiga que el seu pare és un feixista” (pg. 31)
l’Oriol Fontelles, mestre de Torena, es fa falangista amb el vist i plau del Valentí
Targa i sota els auspicis d’Elisenda Vilabrú a qui li està fent un quadre i de qui
es farà amant. En aquest I capítol els personatges principals ja s’han
emmarcat.
El capítol 2 d’aquesta primera part en un temps passat un moment exacte de
l’any cinquanta-set quan s’assabentem que Elisenda Vilabrú és mare d’un fill
de tretze anys, en Marcel, un esquiador precoç. A més és una dona que ha
anat ampliant la fortuna familiar amb negocis dins el món de l’esport. És
mestressa de tota una estació d’esquí la Tuca Negra. Té poder dins una
societat dinou anys després d’haver guanyat la guerra Franco, però “Té, puta,
i tant de bo et pogués foradar el coll amb aquestes tisores. Puta, puta, puta”
(pg. 40) de sobte el lector s’adona que no és una dona estimada, sinó temuda,
encara que està envoltada de la flor i nata dels poders fàctics de l’època, els
falangistes d’alta graduació, l’OPUS i el clero, representat pel seu oncle, el
canonge August Vilabrú.
D’altra banda, mitjançant el narrador omniscient ens assabentarem qui són els
familiars d’Elisenda i qui és l’home de confiança “Molt bé, Jacinto, ho estàs fent
molt bé” (pg. 44). Encara no saben què és el que està fent bé.
Pg. 7

Aquesta frase premonitòria deixa entendre que tan ell com el canonge tindran
un paper en la història de la protagonista, com el Quique el monitor d’esquí que
dos capítols després sabrem que és el seu amant, la relació amb el qual li
proporciona un desfogament i la fa cridar com “una gata en una teulada” (pg,
56). Clar referent literari i cinematogràfic. Encara que l’Elisenda, com a bona
catòlica vagi a confessar-se regularment i, una vegada absolta, per tornar a
“pecar” i el capellà li pregunti per què va amb homes, ella li contesti que “per
ràbia” (pg.56). L’Elisenda resta configurada com a personatge principal, en
aquest capítol.
Tot el capítol 3 tracta el passat immediat i té com a protagonista la Tina i
s’emmarca en l’escola on fa de mestra. Se sent angoixada i no es pot
concentrar davant la insistència dels alumnes que reclamen la seva atenció.
Sols recorda la nit abans amb el marit.
Acaba aquesta part en el passat amb l’entrada de dos personatges: els
Serrallac: Pere Serrallac, el pare i Jaume Serrallac, el fill.
Essent un nen Jaume Serrallac nen polirà la làpida del mestre “mal xinat”, (pg.
60). El mateix personatge, ja de gran haurà fet la làpida de la Tina. Serà
aquest personatge qui tanqui l’obra perquè com diu en un moment donat a la
mestra “Que la pedra parli per mi” (pg. 679)
En aquesta 1a. part. Tenim diferents situacions i personatges a) la mort del
mestre, un falangista, per tant un repressor a qui no volen els vençuts. b) Una
dona poderosa amb un fill, un amant i algú a qui felicita, el Jacinto. c) i els
representants d’uns poders que no podem oblidar: l’església, la falange i els
càrrecs polítics. d) Una mestra-fotògrafa, a qui el marit l’enganya, la Tina qui
sembla neguitejar-li el que diuen sobre el mestre perquè ha començat a llegir
Pg. 8

els manuscrits que l’Oriol Fontelles va escriure a una filla a qui no arribarà a
conèixer mai. Fins aquí el plantejament
Nus
(A partir d’ara sols en faré un resum de cada part i deixo de banda la
combinació de temps)
Des de la 2a. part capítol 5 fins al final de la 6a, capítol de 65, podríem
considerar-la el nus de l’obra on es descabdella les relacions amb els
personatges. La narració transcorre amb la combinació de temps i
situacions que l’escriptor ens té acostumats.
2a. part titulada Noms per terra ve encapçalada per una cita amb llatí dels
evangelis de Sant Marc 5.41 Talità quimi (No tinguis por. Tinguis fe)
D’entrada el Vaticà i tota la feligresia vinguda de Torena per fer costat a
l’Elisenda: falangistes jubilats i la Bàscones, l’estanquera feixista que, com
sempre, no sap controlar-se.
Ens endinsem en el passat des de la llunyania i amb el pretext d’una fotografia;
ens explica la provinença de la fortuna de tres-cents anys dels de casa Gravat;
la presència dels faistes com Màximo Cid, exmestre de Tremp; la suposada
denúncia per part d’alguns veïns del poble, amb la conseqüent la mort dels
Vilabrú, pare i fill i la reacció d’Elisenda: jura venjar-se.
Una vegada ha enterrat la família, fuig a Sant sebastià i allà es casa amb un
cosí (un altra branca dels Vilabrú) que li facilitarà la persona amb qui podrà dur
a terme la venjança. Troba el seu Goel (“la figura bíblica del venjador de sang”
(pg. 216) en la figura de Valentí Targa “el Botxí de Torena” (pg. 91) a Burgos i
Pg. 9

amb qui tindrà una única relació sexual. A partir d’aquest fet, Targa restarà
lligat a Elisenda fins a la mort.
Oriol Fontelles també se sentirà atret per la dona a qui pinta (“és bellíssima”),
davant de la qual se sentirà insegur pel que representa i la seva mirada.
Aquesta relació provocarà la gelosia del Targa que assetjarà el mestre i el
voldrà tenir al costat perquè no s’atreveix a enfrontar-se a l’Elisenda qui, essent
una dona casada amb un cosí de lluny, faldiller i gandul, en viurà separada fins
a la mort d’aquest. La mort del marit no mereixerà ni el plor del seu fill de nou
anys, en Marcel. La Rosa, la dona del mestre que està embarassada, està en
permanent tensió quan veu el caràcter covard del marit; per la manca de diners
i per la gelosia que sent d’Elisenda “que fa sempre olor a nards”. “De cor i a
contracor”, Oriol Fontelles es farà amant de la Pubilla de casa Gravat.
Per la seva part, el maquis funciona en aquelles terres amb l’escàndol i la
preocupació dels guanyadors. El tinent Marcó, que no és altre que Joan
Esplandiu “el Ventura”, en serà el cap. Després d’un atemptat, en Targa, en
nom de les autoritats, agafa el nen Ventura, un adolescent de catorze anys, per
la força, davant de la mare i germanes. Posa com a excusa que li ho ha dit el
mestre. Després es veurà que és una mentida del Targa, per agafar el noi. Vol
aconseguir el pare. Sabrem que no arribarà a temps i que l’alcalde assassinarà
el Ventureta d’un tret “a l’ull”.
La mort del noi és el desencadenant de l’odi que la Ventura i part del poble
professaran al mestre i més quan es vesteixi amb l’uniforme de falangista i pinti
un retrat de l’alcalde. La Rosa no pot suportar-ho i el deixa. Se’n va a
Barcelona i allà tindrà la criatura. Totes aquestes situacions propiciaran que
Oriol Fontelles faci un canvi radical: Primer començarà la carta llarga de la
Pg. 10

seva vida a tall de justificació per tal que la filla que ha de néixer la pugui llegir
algun dia. Després ficarà “la veritat de la meva vida en una capsa de puros”
(pg. 255). Segon, decideix matar el Targa. Aprofitant de les anades a
Barcelona de l’alcalde per veure “el Pom de Flors” , la dona amb qui en Targa
té relacions, el mestre el seguirà i li dispararà a cara descoberta essent
reconegut per l’amant.
Quan creu que tot ha acabat perquè ha mort l’alcalde, s’assabenta que en
Targa no és mort i que, per xamba, encara no s’assabentat de qui ha volgut
matar-lo. És llavors que la por i l’angoixa no el deixen mai, però també troba
com regenerar-se: el maquis l’ha seguit i el força a col·laborar amb ell, sota
pena de mort, si no ho fa. No s’hi nega, no els traeix mai i compleix amb la
tasca d’espia perfectament: passa notícies, amaga refugiats jueus que han
traspassat la frontera i fa el doble joc a la perfecció.
Fins que les sospites per gelosia, per intuïció i, sobretot, perquè la Pom de
Flors l’ha reconegut va a detenir-lo, però abans l’Elisenda, en el seu amor
incontrolat pel mestre, ha anat a visitar-lo on viu. Ha vist la ràdio i tot
l’amagatall que servia de refugi a la gent que li portaven els maquis. En creuar-
se en Targa i l’Elisenda, l’ordre de “mata’l” esdevé cant celestial per l’alcalde
falangista. Després, però, se’n penedeix i arriba moments abans que succeeixi
el que serà una tragèdia en la vida de la mestressa de casa Gravat. Malgrat
que ha ordenat a Valentí Targa que s’aturi, és massa tard. L’alcalde obeeix a
l’odi i es venja del mestre. El mata. En braços d’Elisenda mor l’Oriol i ella
obliga Targa a callar la veritat. No el deixarà ser el gran defensor del règim que
ha matat un maqui que, a més, era un traïdor infiltrat. No. Callarà. Hi haurà una
versió oficial de com va morir el mestre: l’Oriol Fontelles i Grau l’havia
Pg. 11

assassinat el maquis, l’havia matat el tinent Marcó, el Joan Esplandiu “dels
fardos” a l’església, quan intentava profanar la Sagrada Eucaristía. Era un
màrtir, un heroi del Movimiento. A partir d’aquí ella faria el que fos perquè
tingués un lloc a la glòria, entre els sants. En aquest afer tindrà, en un primer
moment, tot el suport de l’oncle, mossèn Vilabrú. Deu anys i escacs després,
però, li serà retirada quan s’assabenti, mitjançant una carta signada pel Targa,
que li serà lliurada quan “el Botxí de Torena” hagi mort; els veritables motius de
la mort del mestre: “Era el teu amant (...) Ets una puta per molt neboda meva
que siguis”. El clergue s’hi oposarà fins a la mort, sense cap resultat. El
procés de santificació o beatificació tira endavant.
Dies abans d’aquesta trobada entre oncle i neboda, en Targa morirà d’un
“accident”: “el meu fill Joanet tindria vint-i-cinc anys”. Era l’any 1953. El
provocarà el tinent Marcó, en Joan Esplandiu, després de matar en Targa.
Disfressarà la mort del falangista com si s’hagués “estimbat a la tanca”. Dies
després el cap de maquis també morirà de resultes d’un tret en una
escaramussa amb la guàrdia civil i serà enterrat en un lloc on ningú se
n’assabentarà mai.
L’Elisenda continuarà amb la seva vida de gent relacionada amb el poder i
aconseguint com sigui el que proposa; té un amant i després de fer-lo fora de la
seva vida no en té cap més. El fill, manipulat sempre per la mare, encara que
creu que fa la se va vida es casa, té un fill i se separa per cràpula. Malgrat tot
en Marcel té vista pels negocis. Més endavant descobrirem que el noi va ser
adoptat de nadó i que realment és fill de l’Oriol Fontelles i de la Rosa, la dona
del mestre. En el nus ja sabrem, per les investigacions de la Tina, que en
Marcel Vilabrú, va ser batejat com Joan Fontelles: “no vull que el meu fill es
Pg. 12

digui com els assassins del meu pare i el meu germà. Romà, soluciona-m’ho”
(pg. 569) i, un cop desapareguts el pare i la mare del nadó, l’Elisenda Vilabrú
se’l va afillar. A partir de llavors sempre serà “el plançó de casa Gravat, dels
Vilabrú” , encara que uns anònims facin saber a l’Elisenda que podrien sortir a
la llum, sinó es paga una quantitat.
La Tina esbrinarà tot el que cal per fer canviar l’opinió que la gent de l’Oriol
Fontelles, enfrontant-se als Ventura i, sobretot, a l’Elisenda. Paral·lelament
trencarà amb el marit i assumirà la decisió del fill i intentarà posar remei a la
seva malaltia. Haurà d’anar a Lleida per sotmetre’s a unes sessions químio.
Desenllaç
7a. part. El cant de la llosa. El títol l’enllaçarem amb les paraules d’en Jaume
Serrallac “vull que la pedra parli per mi” .
A Roma l’Elisenda aconsegueix el que vol: la beatificació del mestre. A canvi,
perd en Marcel, encara que,per primera vegada, li diu la veritat: el seu pare era
l’Oriol, cosa que el deixa fred. No li interessa. El que ell vol és llibertat per
portar les empreses. La nora i el nét se’n van i sols resta ella i el Gasull.
Quan es faci la inauguració la solitud encara serà més gran. No hi ha ningú del
poble i ja ha sortit publicat un reportatge sobre el mestre i la pintada “fora
fatxes” dóna entendre que els temps han canviat.
Tots els intents que hi ha en la novel·la per descobrir la realitat sobre l’Elisenda,
l’Oriol Fontelles i en Marcel Vilabrú no reïxen perquè acaben amb la mort dels
personatges que, per diferents motius, volen aturar els desitjos de la sra.
Vilabrú. Sabrem que els anònims en què es feia xantatge a Elisenda, a canvi
de no descobrir la veritat, acaben amb la mort de Jacinto Mas. Ens
assabentarem, també, per què entra el personatge d’amagat a una casa, la de
Pg. 13

la Tina, on hi ha un animal de companyia , dr. Zhivago, el gat, “que no ha sabut
estar a l’alçada”. Descobrirem com i per què mor l’Oriol Fontelles a mans de
Valentí Targa i l’odi i menyspreu que Elisenda sentirà pel personatge de
l’alcalde. Paral·lelament la mort del mestre marcarà una fita que fixarà la vida
de la dona: donar un sentit a la mort d’Oriol que el redimirà als seus ulls. Ell
l’havia traïda en vida, en l’eternitat no. No deixa de ser una altra venjança.
El marit de la Tina no vol reconèixer la realitat: pensa que la Tina hauria tornat
amb ell (li ho diu al fill) En Jordi és una persona immadura que no viu a la
realitat i que no assumeix la gravetat dels seus actes: la relació que té amb una
altra dona, la decisió del fill i la malaltia de la Tina qui l’apartat de la seva vida
de manera rotunda.
La mort de la Tina “d’accident” quan anava a fer-se les sessions de químio; és
la culminació de la novel·la que la tanca la làpida feta per en Serrallac i les
paraules plenes de sentiment del marbrista: “Tina, saps que m’estava
començant a fer il·lusions?”
Personatges
He dividit els personatges segons la ideologia que professen en dos grups
inicials
1r. grup
Són els que formen part d’alguna manera del grup dels vençuts: Oriol
Fontelles, Tina, Jaume Serrallac, els Ventura: Joan Esplandiu i Glòria
Carmaniu.
Dins d’aquest grup hi ha una subdivisió:
Pg. 14

1a. Oriol Fontelles, Tina i Jaume Serrallac tenen en comú una visió poètica
del món que transmuta la realitat.
Jaume Cabré volia fer una obra sobre mestres, sobre el món de l’ensenyament
que l’autor coneix bé. Per això Oriol Fontelles, i la Tina són mestres; ambdós
provenen de Barcelona i esperen trobar en el Pallars Sobirà una vida plàcida
en “aquest aire pur”. Aquest tret unifica els dos personatges; n’ hi ha un altre,
però, que també els agermana: la seva relació amb l’art. L’Oriol Fontelles fa
sevir els pinzells per plasmar en els retrats l’interior de qui retrata: la Rosa i, en
una mesura extraordinària, la bellesa distant i la profunditat negra i viva dels
ulls de l’Elisenda que, a vegades, li fan por. Per no parlar de la crueltat dels
ulls blaus gel de Valentí Targa.
La Tina, per la seva part, amb la Nikon que li regala el marit a la fonda Rendé
quan va fer trenta-sis dies que estaven casats, veu el pas del temps amb el vol
del verdum que sembla haver dibuixat el símbol feixista a la tomba del
Falangista Oriol Fontelles.
És, però, Jaume Serrallac, el poeta per excel·lència de l’obra, qui dóna la
matèria de la novel·la: un guió (-). El guionet que separa en una làpida la data
del naixement del de la mort. És una metàfora visual molt sintètica del que ha
estat una vida. El guionet, la vida d’Oriol Fontelles, es convertirà en matèria
d’investigació per part de la Tina, una vegada llegeixi els quaderns que l’antic
mestre de Torena va escriure.
1b. Els Ventures: Joan i Esplandiu i Glòria Carmaniu. La relació entre ells va
més enllà de marit i muller. Són dos destins complementaris que han viscut,
l’un amb els maquis, i viuen, l’altra al poble, per donar dignitat als vençuts i per
Pg. 15

establir calma a través de la venjança en l’esperit després de l’assassinat
del fill.
2n. Grup
Són els personatges que professen la ideologia dels vencedors i que estan
estretament lligats, d’una manera o altra, amb el personatge d’Elisenda Vilabrú,
bé sigui per parentiu o bé perquè estan lligats per raons d’obediència o
“vassallatge”.
Elisenda Vilabrú, Valentí Targa, Marcel Vilabrú, August Vilabrú, Jacinto.
Tots els personatges principals estan al límit, com una clara referència als
creats per F. Dostoieski, des d’Oriol Fontelles, fins a la Tina, passant per
Valentí Targa, Elisenda Vilabrú, el matrimoni dels Ventura...
1r. Grup. Anàlisi
Oriol Fontelles
3 “La meva vida en una caixa de puros”
Li confessarà Oriol Fontelles en una llarga carta a la seva suposada filla a qui
no arribarà mai a conèixer. Fins arribar a aquesta frase cal saber que Oriol
Fontelles és un home casat amb una dona que espera un fill que va a la
recerca de “què plàcida és la vida aquí (pg. 97) en un poblet llunyà de
Barcelona, als Pirineus, concretament al Pallars Sobirà.
La visió idíl·lica, bucòlica impregnada d’ideologia de la Renaixença quedarà
trastocada pels esdeveniments que faran de la seva existència un trasbals
continu: es troba víctima d’ell mateix (la seva covardia inicial (pg. 31)) i del
3 Sic pg. 255
Pg. 16

medi: de les enveges “la senyora Elisenda t’ha insinuat sexe...” (pg. 133); de
les mentides, perquè Valentí Targa s’enduu el Ventureta de casa seva afegint-
hi una mentida: “el mestre no és cap malparit ni et vol cap mal (...) el mestre és
un patriota” (pg 189), amb la qual cosa l’odi de la Ventura vers Oriol Fontelles
s’esdevé instantani i etern: “I la mala bèstia del mestre, que les va sentir(..) va
anar corrents a l’alcalde a dir-li senyor alcalde lo Ventura està amagat a casa
seua, ho ha sentit a dos nenes de cinc i deu anys que no saben què es diuen
perquè estan plenes de por”. (pg. 84). Com a conseqüència l’odi dels veïns
que formen part de la població vençuda i, a vegades, represaliada, recaurà
sobre “lo fill de puta del mestre” com una llosa i, sobretot, el fàstic de la dona,
embarassada de vuit mesos, que el deixa. Fontelles resta sol, sense cap
il·lusió que aguanti l’esperança amb què va arribar el poble i ni la passió,
sempre amb por, que sent per l’Elisenda i que és correspost amb escreixos per
part de la dona, no el farà feliç. Per apaivagar el seu estat d’ànim comença una
llarga carta que té com a receptora la futura filla a qui li explica la vida. Aquests
escrits els amaga en una caixa de puros, possiblement perquè ràpidament es
farà fum, com els cigarros que hi havien dins de bell antuvi. Tanmateix el
revulsiu al fàstic que sent per si mateix, per la manca de coratge que creu tenir,
el farà sobreposar-se i tractarà de venjar el petit Esplandiu. L’acció fallida farà
créixer la inseguretat, la precarietat anímica en què viu, però talment les coses
se li compliquen: a) D’una banda quan apareix el maquis i el fa ser un heroi, de
la qual cosa, al final, se sent orgullós: “Et jugues la vida, filla meva, per
convertir-te en un gra al cul. El meu objectiu d’aquell moment: ser un
monstruós furóncol al cul de l’exèrcit de Franco i de tots els feixistes” (pg. 417).
Encara que sap que té més a prop que mai la mort, com li diu a la suposada
Pg. 17

filla “Confio que la teva mare, quan s’assabenti que he mort treballant per al
maquis, voldrà venir a recollir les meves coses (...) serà de l’única manera que
tu puguis llegir això que he escrit” (pg. 596).
Des del punt de vista psicològic, el mestre està “contra les cordes”, és
veritablement un personatge de Dostoieski que es debat entre el que volia ser:
un home sense maldecaps que arriba a una arcàdia on pensa que tot és
felicitat; el que és: l’Eliot, un heroi maqui “ No sé, filla meva (...) viure en perill
m’ha fet valorar allò pel qual arrisco la vida cada nit, quan acullo fugitius, passo
missatges o faig jo mateix de correu...” (pg. 599).
b) D’altra banda és el falangista que fa el doble joc, i com el veu la resta: un
traïdor, un “mestre mal xinat”.
Sigui com sigui és conscient que ha de morir, que la possibilitat de seguir viu és
minsa. La seva veritat, l’única, l’ha de conèixer, a través dels seus escrits, la
seva filla a qui no farà mai de pare: “Deixa que et doni un parell de consells, ja
que no t’he pogut fer de pare ni un sol minut de la meva vida...” (pg. 598)
Seguint un raonament de la novel·la realista (que després recolliran les
novel·les naturalistes i simbolistes), l’Oriol Fontelles ha d’acabar com acaba,
després de sentir les veus del Pamano: essent descobert i executat per ordre
de la dona que diu estimar-lo perquè ell també li ha amagat la veritat.
L’Oriol Fontelles passarà més de seixanta anys de la seva eternitat recordat
“com la gent el veia”: un falangista, feixista i delator. És a dir el medi ha pogut
amb ell.
Quan la seva descendència, la filla a qui anava dirigit el diari, la veritat de la
seva vida, es transmuti en el Marcel, tot el que ha escrit no tindrà importància.
Perquè com diu en Jaume Serrallac, després que la Tina li hagi llegit els escrits
Pg. 18

del mestre “El senyor Oriol és com els escultors de les catedrals (...) Sí. Saben
que treballen per a ningú. Fan escultures, gàrgoles, baranes, arquivoltes,
traceries, florons i rosasses que un cop col·locats allà dalt ningú no veurà mai
més (...) Com no siguin els coloms, que a sobre, s’hi caguen” (pg. 601)
És a dir, quan el fill llegeixi els escrits i després sàpiga per la pròpia Elisenda
qui ha estat el seu pare, no en farà cas.
Tina
A qui li importa qui va ser realment l’Oriol Fontelles ? A mi i a ningú més (…) No
és veritat a la Memòria també li importa saber qui va ser l’Oriol Fontelles” (pg.
457)
Quan llegeixes aquest fragment del llibre, t’adones que el personatge de la Tina
és el símbol de la tenacitat per a la recuperació de la Memòria Històrica, de tots
aquells que han estat silenciats, manipulats i represaliats pel règim feixista que
durant quaranta anys va dominar l’Estat.
Des que el paleta, que està netejant per enderrocar l’antiga escola de Torena, li
dóna la caixa de puros en què hi ha escrites les pàgines de la vida de l’antic
mestre del poble que van dirigides a una suposada filla “que no sé com te dius”,
la Tina queda subjugada i més quan s’adona que qui ha escrit els fulls està
enterrat sota la llegenda i el símbol feixistes.
Al mateix temps de l’enderroc i del descobriment dels fulls, la vida de la Tina
comença a enderrocar-se per partida doble quan s’assabenta de la infidelitat
del marit: “no ens havíem jurat de dir-nos sempre la veritat, Jordi?. Ets tan
covard que m’amagues els teus somnis perquè no hi tinc cabuda” (pg. 108)
pensarà i al poc temps d’en Jordi sols li quedarà un regal: la Nikon.
Pg. 19

L’abandó del fill perquè decideix fer-se monjo: “Acabo de demanar l’ingrés a la
comunitat benedictina de Montserrat (...) Volia que ho sabéssiu”(pg. 109),és
l’altre cop de maça que enfonsa més el seu món quan s’adona que el fill,
l’Arnau, no desitja res del que faci referència a la vida anterior monacal ni
l’àlbum de fotografies que la Tina li lliura com a regal d’acomiadament.
Després d’haver acatat, amb tristor, la decisió presa pel noi: “jo vull que siguis
feliç, Arnau” (pg. 109). És un cop, repeteixo, per a algú que té les idees
progressistes dels anys setanta - vuitanta que de jove es coqueteja amb el
psuc i després vol “passar-se al pessecé” i que és mestra: “què és el que he
fet malament? On he fracassat?”. És també una doble traïció, un doble abandó
perquè si en Jordi se’n va amb una altra dona, el fill se’n va amb l’Església i
d’amagat, sense dir-li res. L’Església ha fet del seu fill un altre mentider. L’ha
apartat de la seva vida perquè, com el pare, la Tina ja no pinta res per a
l’Arnau. De cop i volta l’Arcàdia somniada es trasmuda en un lloc feréstec amb
tintes més fosques quan s’assabenta que té càncer en una revisió rutinària a la
ginecòloga. En un intent de veure el fill, de saber com està qui “fins i tot li
canviaran el nom” com ’ha canviat els texans per l’hàbit negre”; la Tina “amb
aquella tristesa que no es pot abastar amb paraules”, entra a l’església del
monestir “com a enemiga. Déu tu i jo estem barallats. Per això no et parlo com
la Ventura” (pg. 553). La Tina ha perdut el tren, el fill i la fe que no la
recuperarà 4 .
El que no ha perdut la Tina és l’interès per qui escriu la llarga carta, per qui vol
mantenir el contacte amb la filla que no coneix 5 . Així que té un objectiu doble:
Primer, donar a conèixer al món qui va ser de veritat Oriol Fontelles perquè
4 Sic pg. 556
5 Sic pg. 167 Estimada filla que no sé com te dius. Estimat fill Arnau que sé com te dius però no sé qui
ets.
Pg. 20

“Això de la beatificació és una farsa. L’Oriol Fontelles mereix una altra mena
de record” (pg. 186) li dirà a Elisenda Vilabrú. Encara que ningú la vulgui
creure, la Tina no pararà de dir a tothom el que ha anat descobrint amb la
lectura:
─L’Oriol Fontelles era un col·laborador del seu pare al maquis ─va dir la Tina a
la Cèlia─. Li deien Eliot.
─Eliot va ser un heroi ─va saltar la vella ─no digui disbarats.
─L’Eliot era el mestre de Torena. L’Oriol Fontelles ─va reblar la Tina.
─Faigui el favor de sortir d’aquesta casa.
i segon: trobar la filla a qui va destinada la llarga missiva “Entens per què m’ho
prenc com una cosa personal? Ho entens?” (pg. 601) Li dirà a Jaume Serrallac
qui, a la seva vellesa se sent atret per la valentia de “la mestra grassoneta”
que, segons ella, ha fracassat com a mare. El marbrista serà l’únic que
entendrà el que fa la mestra. Quan la Tina ho hagi esbrinat, la filla no existirà:
és un noi, ja tot un home de negocis, a qui lliurarà el contingut d’un article que
sortirà publicat a la revista Àrnica. El fill no en farà cas i destruirà els papers.
No li interessa. Ell sap qui és i què vol. I quan l’Elisenda Vilabrú cega, vella i
venjativa s’assabenti de l’existència d l’article, dirà a l’advocat Gasull:
─ 6 ...Belluga el que faci falta. ─amb un gest d’irritació ─: M’ho has de solucionar
La troballa no ha significat res perquè els papers que justificarien tota
l’argumentació de l’article desapareixen sota la mirada del Dr. Zhivago que no
ha estat a l’altura de les circumstàncies “perquè un nouvingut va entrar a
l’estudi” i va destruir les proves posant un virus a l’ordinador i agafant “una
capsa de puros (...) I havia estat a punt d’ignorar-los. (...) Li va semblar que va
6 Sic pg. 678
Pg. 21

sentir un sospir de pena a l’altra banda de l’habitació (...) I encara havia de
treballar-se el Doscavalls i com més lluny millor” (pg. 691)
L’ombra allargada d’Elisenda Vilabrú ha tornat a funcionar, com en el cas del
Jacinto, quan la Tina s’estavelli amb els Doscavalls al pantà de Sant Antoni.
A la fi la pedra, 7 la làpida que Jaume Serrallac li havia promès que li regalaria,
parlarà per la Tina “Cristina Bros i Esplugues (1955 – 2002)
El guió -: quaranta-set anys de vida d’una dona que tindrà un últim adéu entre
llàgrimes de qui li ha fet la làpida “Tina. Saps que m’estava fent il·lusions?”
(pg. 697) De la Tina sols restarà el gat que ha passat de dir-se Iuri Adreivitx Dr.
Zhivago, com el personatge de Boris Pasternak , a dir-se Nossecomtedius
perquè en Jaume Serrallac no li sap ni el nom.
Jaume Serrallac
“Que la pedra parli per mi” (pg. 679).
La frase defineix bé el personatge que per a mi té la càrrega poètica de tota la
història.
En el llibre, on la mort és present, representa el record. “Als cementiris trobarà
la història del poble congelada” (pg. 91). Però també “L’home dels ulls blaus “
(pg. 89) és el marbrista, fill i net de marbristes, que té a veure amb la pedra,
amb la terra i que coneix, perquè en fa les làpides, les vides de qui hi ha
enterrat al cementiri i els escriu l’epitafi que calgui, com a la Rosa Esplandiu,
que fou la seva primera xicota: “tenia el cor net i gran com el Montsent” (pg.
89). Més que una metàfora és una fusió de la persona, la Rosa, amb la
geografia: el Montsent; o bé “vilment assassinat pel feixisme” a la tomba del
7 Pg. 620
Pg. 22

“Ventureta” (pg. 90). Fent cas a la petició que li va fer el seu pare, Pere
Serrallac, marbrista com ell; de dir la veritat i de fer justícia; Jaume Serrallac
fa parlar a les pedres. Els posa el nom de qui jeu a sota i dues dades, la del
naixement i la mort separades per un guió. És aquest guió, una línia curta, el
que pot explicar la vida del nom que el precedeix. És per això que diu “que la
pedra parli per mi”, per això li dirà a la Tina, referint-se a l’Oriol Fontelles: “...No
ho sé, jo si faig un epitafi que diu heroi de la resistència maquis contra el
franquisme i el gravo a la seua tomba, ja he canviat la història”. Sí, l’haurà
canviada i el guió ens la podrà explicar, perquè és el temps transcorregut entre
les dues dades, si és que se sap com omplir-lo de contingut. Cosa que, de fet,
fa la novel·la.
Ja des del primer capítol la figura d’en Jaume Serrallac nen és present, però és
a partir de mitja obra que aquesta figura cobra rellevància perquè descriu amb
poques paraules i amb lucidesa cada ocasió i cada personatge. Així quan veu
l’escena entre “aquell imbècil que feia el tifa a les pistes d’esquí” i ara està amb
“la senyora Elisenda” decideix “no moure un pèl perquè tothom a Torena havia
après la lliçó que amb la gent de casa Gravat millor no tenir-hi tractes de cap
mena” (pg. 367) o la definició que dóna del personatge d’Elisenda quant al seu
poder social i econòmic: “...Una dona que diuen que era amiga de Franco ja
quan era joveneta. I que ara és amiga del rei. Encara que sigui cega i no es
mogui de casa Gravat per a res. Diu que té propietats... No, com és? Que tu
pots caminar des de Viella fins a Puigcerdà o fins a Lleida només trepitjant
propietats de la senyora Elisenda Vilabrú. Fort, eh?” (pg. 496)
O del mateix Oriol Fontelles, una vegada, ha escoltat versió de la Tina diu:
─El senyor Oriol és com els escultors de les catedrals.
Pg. 23

(...)
─Sí saben que treballen per a ningú. Fan escultures, gàrgoles (...) que un cop
col·locades allà dalt ningú les veurà mai més─va mirar, seriós, la Tina─: Com
no siguin els coloms que a sobre s’hi caguen (601).
És a dir no sabrà mai ningú què va ser l’Oriol, com no sigui per omplir-lo
d’ignomínia.
Encara que la Tina no sabria mai, ni ell mateix tampoc, que 8 Jaume Serrallac
nen (el fill del “Serrallac de les pedres?”) va ser qui, enviat pel Targa, va dur la
citació a Oriol Fontelles que el conduiria a la mort.
El marbrista és l’únic que admira la mestra i, a la seva vellesa, se n’enamora:
Tina saps que m’estava fent il.lusions?”
En Serrallac diu l’últim adéu a la Tina a la novel·la, possiblement, perquè veu
en ell un “poeta” (pg. 679) i ja des de les primeres vegades que parlen: 9 Oi que
tu ets poeta, Serrallac? Ell a canvi, com una premonició li diu 10 “Doncs jo et
regalaré una làpida”
Els “Ventura”
Joan Esplandiu “el Ventura” àlies “el tinent Marcó”
“Ara ja pots dormir en pau, Joanet” (pg 500)”. La venjança per la mort del fill i
“lo mestre” fa guanyar en intensitat l’evolució del personatge fins arribar a
moments emotius davant la tomba del Ventureta, un cop a trencat a cops de
mall la de Valentí Targa. Forçat, per creences i circumstàncies, al maquis, en
Joan Esplandiu, àlies “el tinent Marcó”, ha deixat la dona i els tres fills per lluitar
8 Pg. 614
9 “ 617
10 “ 620
Pg. 24

tan bé com sap contra el feixisme. Coneix de debò qui és l’Oriol Fontelles,
“l’Eliot”, i l’arriba a apreciar perquè en valora la tasca i el sap un valent. El
tinent Marcó ajuda a passar jueus i antifeixistes durant la 2a. Guerra Mundial,
fa sabotatge a les tropes franquistes i es converteix en l’enemic número ú dels
feixistes dels Pirineus. És l’única víctima que no mor a mans de Valentí Targa,
tot i que aquest últim el busca i, quan als anys cinquanta el maquis no té la
força que a principis dels quaranta, Joan Esplandiu s’hi queda i amb l’ajuda de
la” gent del 11 Caracremada” (pg. 448) torna al poble perquè vol venjar la mort
del seu fill, el Ventureta. Dos sentiments l’han mantingut en vida: l’odi a l’home
que ha destrossat la vida de la seva família i l’amor que té als seus.
Coneixedor de la terra i dels homes, espera el moment de la venjança que ha
planejat fredament i, amb l’ajut de la Glòria Carmaniu, la Ventura, fa caure en
un parany l’alcalde que paga amb la vida: 12 “Ara el meu Joanet tindria vint-i-
cinc anys (...) i del pobre mestre” ocorregudes nou anys abans. Un cop
saldats els comptes i “lo botxí de Torena” és enterrat al cementiri; Joan
Esplandiu trenca a cops de maça la làpida “que hauria d’haver posat el molt
cabró”(pg 500) que representa el crim, el feixisme i l’odi i s’acomiada del fill
“Ara ja pots dormir en pau, fill. I deixa-m’hi dormir a jo. I a les teues germanes.
Insàculo culorum. T’estimo, Joanet” (pg. 500). Com si ja hagués complert la
missió que s’havia fixat, mor a casa seva i serà enterrat en un lloc secret que
sols coneixerà la família: “I la Ventura, encara que ja no creia en Déu, no va
tocar mai aquella creu perquè la hi havien posada les filles” (pg. 506)
11 Ramon Vila “Caracremada (Peguera del Berguedà 1908 – La Creu del Perelló 1963) Fou un
dels maquis més actius. Va morir en un acte de sabotatge, després d’una llarga agonia.
12 Pg. 452
Pg. 25

Glòria Carmaniu “la Ventura”
“Jo i ell vam matar al Valentí Targa. I Déu no existeix” (pg. 505). Dona de Joan
Esplandiu, s’ha passat trenta anys de la seva vida sense passar pel carrer del
mig, perquè hi havien canviat el nom pel de “Oriol Fontelles”. Sols quan
trenquen la làpida amb el nom del “falangista Oriol Fontelles”, com el Ventura
va trencar la làpida del cementiri amb el nom de l’alcalde feixista de Torena,
tornen a passar-lo ella i la filla. Clar exemple que, per més que passin els anys,
en una comunitat petita les ferides profundes no resten tancades mai, cosa que
la Tina comprova el primer dia que l’entrevista.
Davant de la mare, en Valentí Targa s’enduu el fill i quan ella el torna a veure
està lligat dins d’un sac, “un fardo”. La Ventura assisteix a l’enterrament, al
corsecament del rancor, de l’odi que conviu amb ella fins que veu una sortida
quan l’home apareix un dia a casa li diu que ja sap com matar el Targa. 13 “Jo
et dono un cop de mà”. Una escletxa perquè l’odi es vehiculi cap una venjança
no solament vers l’alcalde botxí, sinó per aquella part de poble que la humilia,
que menysprea, que són els vencedors i perquè vol “provar de dormir una altra
vegada sense la imatge del meu Joanet amb l’ull foradat per una bala i la por a
l’altre ull perquè jo no era al seu costat” (pg. 447)
Una venjança que trobarà completa quan caigui a trossos pel cop del mall la
placa amb el nom de Falangista Oriol Fontelles i es torni a dir carrer del Mig.
Llavors la seva figura vella, negra,ben agafada del braç de la filla, la Cèlia, s’hi
tornarà a passejar. “Xafarà”, després de trenta anys, el carrer que durant temps
ha dut el nom de qui pensa va ajudar a assassinar el seu fill.
13 Sic pg. 448
Pg. 26

Barreja de duresa, odi a qui li ha fet mal i amor als seus, la dona rústica que és
la Ventura sempre té unes paraules que traspuen tendresa quan parla del seu
home, que tenia “... un cul del Jaumet” (pg. 84) i que ve a morir a casa i que la
Glòria, la Ventura, i el Manel Carmaniu ( 14 “Déu meu”!), cosí de la dona ( 15 “Déu
no existeix. Després de nou anys ell i jo hem matat el Targa”) , enterren “fins a
nou pams de fondària, amb les llàgrimes enterbolint-los els ulls”.
2n grup
Elisenda Vilabrú
“No deixis de fer el que creguis que has de fer” (pg. 465)
Aquesta premissa marca l’actuació de tota la vida d’Elisenda Vilabrú 16 “Dels
Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor
no parlar-ne per respecte al pobre Anselm” com es repeteix regularment a
l’obra, amb la intenció d’assenyalar-ne la provinença familiar d’ella i dels 17
suposats descendents amb tocs ironia. Filla d’un terratinent del Pallars Sobirà i
d’una dona que va abandonar la família per anar-se’n amb un altre home; és
un dels personatges més aconseguits de l’obra.
Mestressa d’una gran fortuna i d’una doble moral que Elisenda administrades
amb una gran dosi d’intel·ligència i eficàcia exemplificades amb la premissa:
“No deixis de fer el que hagis de fer; si creus que ho has de fer” (pg. 465); viu
per estimar i odiar amb igual percentatge. A la fi amor i odi es fusionaran amb
l’ordre que li dóna a Valentí Targa, el seu Goel: “Mata’l” (pg. 641)
En un primer moment encarna el prototipus de caciquisme rural amb una
estètica medieval amb posats bíblics, com el pantocràtor d’un timpà de
14 Pg. 505
15 “
16 Sic pgs. 209, 261, 315, 461…
17 Sic. 426
Pg. 27

qualsevol església romànica del Pallars: ho veu tot perquè ha de saber tot i
dominar-ho tot. Com un senyor feudal de fa centenars d’anys ordena i exigeix
fidelitat des de 18 Valentí Targa i, sota amenaça de mort, a 19 Quique Esteve i a
20 Jacinto, el fidel xofer fins que deixa de ser-ho. Un Déu omnipotent vigilant,
perquè a la fi: Elisenda Vilabrú es creu Déu o més que Déu.
Amb barreja d’admiració, respecte i por: “davant la senyora Elisenda o estàs
neguitós o no ets humà” (pg. 37), dirà un alt càrrec de la falange; els altres
personatges romanen en una posició de desavantatge, estan per sota. Posició
en què es troba el mateix Oriol Fontelles que no s’hi pot resistir, però li té por.
D’una bellesa “de cara ovalada, perfecta, amb el nas precís i els ulls vius” (pg.
68); és posseïdora d’una elegància distant que li perdura també fins a la
vellesa, tal i com la veuen la Tina i el mateix Gasull, l‘advocat i “etern enamorat
de la senyora Vilabrú” .
És d’aquesta’Elisenda “magnífica (...)és una dona bellíssima, odiosa i
admirable (...) radiant tot ella olor a nard” que el mestre – pintor Fontelles
s’enamora, com fan Valentí Targa, Jacinto i, com hem dit abans, l’advocat
Gasull.
Dotada a més d’una intel·ligència aguda que l’oncle August Vilabrú, ( 21 “el meu
guia espiritual, perquè el pare era sempre a fora”) sap veure per damunt de tota
la família el potencial intel·lectual de la neboda i fa que la instrueixin a les
Teresianes de la Bonanova. 22 Brillant en els estudis, veurà la seva joventut
18
sic “Tu a mi no em fas crits. Recorda-ho” (pg.156) “Has de fer mèrits al front. Després et faré alcalde
de Torena” (pg.216) “No facis res sense que jo ho sàpiga”. Temps més tard li dirà: Molt bé. Com que no
saps que vol dir secret. T’hauré de destituir d’alcalde” (pg. 488)
19
Sic “Si tornes a amenaçar-me, et faré matar. T’ho juro” (pg. 318)
20
Sic pg. 657
21
Sic pg. 78
22
Sic pg. 464: “excel·lent en religió, geografia i història; notable en llengua i llatí i ciències naturals”
Pg. 28

truncada per la mort del pare i del germà. L’ 23 odi serà els motor del seu
comportament i la venjança la seva finalitat de la qual no se n’escapa ni Déu: :
“I tu Deú, prepara’t” (pg. 539) “En el fons sembla que ho faci per venjar-me de
Déu” (pg. 395), com ja hem dit abans, és més que Déu.
No vol perdre el poder fins i tot a la vellesa. En aquest moment, quan ja l’Estat
ha conquerit la democràcia, Feliu Bringué, descendent d’un dels homes que ha
cregut assassins del pare i del germà, és requerit a “casa Gravat” per
l’Elisenda que li exigeix vassallatge, obediència de manera velada: “Jo sé com
va tot a Torena, a la vall. Al país en general. Ja ho saps (...) Faries bé de
consultar-me les coses” . En aquest instant, l’Elisenda Vilabrú de l’inici
comença a canviar... No exigeix, aconsella... En un altre apartat veurem que
canviarà més, fins i tot d’estètica.
Això sí, fa i desfà la vida de qui està a l’entorn, fins i tot la del fill dient-li la dona
que li convé i quan se separen i en Marcel es rebel·la contra el control que
l’ofega i li diu que gasta massa en beatificació del “sant Fontelles de l’hòstia”
,Elisenda Vilabrú el torna al lloc: “Això és el que t’has gastat en putes només
des que t’has casat”
Per tant l’aconseguiment de qualsevol fita: des del l’amor de l’Oriol i la posterior
beatificació del mestre; el poder damunt el Marcel (en la vida privada del noi i
en els negocis); la muntanya de la Tuca Negra... s’hauran de resoldre de la
mateixa manera: l’execució del seu criteri sigui com sigui, de la manera que
sigui, perquè, al cap i al fi, ella com a bona cristiana que té en l’educació
religiosa rebuda el seu gran horitzó: “No deixis de fer el que hagis de fer; si
23 Sic pg. 96: “Parles amb odi (…) em recordes el teu pare”, dirà l’oncle August.
Pg. 29

creus que ho has de fer”, li va dir la mare superiora de l’escola. Imbuïda en una
religiositat tradicional, fa servir les seves creences segons els seus interessos:
a) L’ús del sexe:
a. 1) Com un instrument per aconseguir una fita, és una prostitució.
La relació que té a Burgos amb el Targa i per aconseguir la muntanya
de la Tuca negra.
a. 2) Per fer-se perdonar el pecat de luxúria, ja que té un amant vint
anys més jove que ella: el Quique Esteve un arribista sense
escrúpols que manté en secret “fins que deixa de ser-ho” (de
secreta, la relació, clar!).
a.3) Fer-se perdonar el “pecat” més gran que ella ha comès: la mort del
mestre, “l’amor de la meva vida (...) el meu gran traïdor. Per a una pèrdua
gran, una redempció gran: l’Església l’ha de beatificar. És una doble venjança
1r. contra Déu, per haver-lo deixat morir i 2a. contra el mateix mestre perquè
l’ha traïda en un aspecte que ella considera gran: no li ha dit la veritat de qui és
i a més l’Oriol és un maqui, un roig.
Elisenda vVilabrú considera que la religió és un mitjà perquè es recordi el
mestre. La seva educació de veneració als sants, als altars, així li ho ha
ensenyat. Oriol serà recordat no pel que ha estat, sinó pel que ella vol que
sigui, “encara que Déu no ho vulgui”. Per aquest motiu manipula la realitat,la
Història, la Memòria Històrica, tantes vegades com calgui.
Hi ha moments en què l’oposició als desitjos de canonització d’Oriol Fontelles
estan perill. Són tres: 1r. l’oncle August, que prèviament li havia donat el seu
suport, quan rep la nota pòstuma del Valentí Targa, s’hi oposa amb força: “Ets
una meretriu fastigosa (...) que Déu et maleexi (...) per això no cal fer-lo sant
Pg. 30

(...) Ets una mala puta per més neboda meva que siguis” (pg. 479-481) .
Elisenda el manipularà fins que l’home, ja molt gran, no té més remei que
seguir amb la farsa perquè la neboda li ha parat un parany. L’engany a què ha
estat sotmès li costa la salut . Un cop mort l’oncle, Elisenda ja té el camí lliure.
La 2a. quan rep l’anònim “Elisenda reputa...” que vol esbombar-ho. És un
xantatge en què algú li demana diners a canvi de silenci. 3r. La troballa dels
papers del mestre per part de la Tina i l’article que se’n deriva. La mort dels
dos últims personatges acaba amb els obstacles que s’oposaven a la
beatificació de l’Oriol Fontelles. La mort ha solucionat els tres casos.
Elisenda Vilabrú, en un dia gris i amb poca gent, que sent i no veu, inaugura
“encara que Déu no ho volia” (pg. 696) el memorial al sant de Torena. Ha
guanyat la batalla a Déu i a pesar de tots i tothom que s’hi oposava i és que
24 “amb la mitja creu penjant del pit” sap que “l’amor mou el sol i les estrelles”
Encara que, com diu la Bibiana, “no se sap mai on és el final de la desgràcia”.
Està sola amb el menyspreu del fill que ja té el que volia: el domini de tots els
negocis.
Repetim: És un dels personatges femenins dotat amb més caràcter de tota la
literatura catalana i també diria que universal.
Valentí Targa
“Netejar el món de comunistes i separatistes. M’he apuntat a la Falange (...)
Què vol dir Goel? (Pgs. 213 – 214)
Amb aquestes paraules i “un clau” que no es tornarà a repetir mai més, Valentí
Targa, el botxí de Torena, estableix una relació basada en l’admiració i temor
24 Sic pg. 696
Pg. 31

per part d’ell i de menyspreu i odi per part d’ella que durarà fins a la mort de
l’alcalde. De fet és l’àngel venjador del Déu de Torena: l’Elisenda.
Valentí Targa representa el nou poder encimellat pel nou règim que té amb
personatges com ells els executors de tots els crims que durant anys han restat
impunes perquè s’han fet en nom del nou estat sorgit de la Guerra Civil.
“L’home d’ulls blau gel” que delaten la fredor amb què executa els encàrrecs
que se li encomanen: netejar Torena dels assassins del pare i germà
d’Elisenda, cosa que executa implacablement deixant anar la brutalitat animal
que el caracteritza en totes les circumstàncies, com en el cas del pagès mort
d’una pallissa, sense que ningú li passi comptes pel crim comès. Aprofita el
poder que li ha estat lliurat a canvi dels serveis prestats “et faré alcalde”
(pg.214) per venjar-se de Joan Esplandiu per un afer de joventut i de qui ja
s’havia volgut venjar temps enrere apunyalant-lo covardament 25 .
Per fer-se ric confiscant les terres de pagesos que no combreguen amb el
feixisme. En Manel Carmaniu, cosí de la Ventura, li ha tocat rebre perquè
Valentí Targa desitja les seves terres, davant de la impassibilitat dels poders
fàctics del poble: l’Elisenda (“tu fes-te tan ric com vulguis, però amb els meus
diners no hi juguis”) i del clero. La impotència genera encara més odi per part
de la gent del poble.
És un personatge sense sensibilitat “això de la pintura és una mariconada”, li
dirà a Oriol Fontelles, però és vanitós i per emular Elisenda, també vol que el
mestre li faci el retrat. Al cim del seu poder: el poble, no té aturador, com
Elisenda Vilabrú, però li manca la intel·ligència de la dona a qui serveix i comet
errors gravíssims: la mort del Ventureta, matar Fontelles,encara que fos una
25 Pg. 507/508
Pg. 32

ordre inicial. L’odi i la venjança pot amb ell perquè es creu que pot quedar
impune, però no pot gaudir de la mort del mestre perquè l’Elisenda li ho
impedeix. No vol que ningú sàpiga qui era de veritat l’Oriol Fontelles i des
d’aquell moment comença la manipulació de la Memòria del mestre. El botxí
acata l’ordre. L’Elisenda en sap massa coses i és poderosa més enllà de
Torena, de Catalunya. El té collat. Anys després el fet que l’Elisenda cregui
que ha parlat massa sobre l’assumpte de la Tuca Negra amb un desconegut, la
indigna de tal manera a Elisenda que l’amenaça en destruir-lo socialment.
És, però, en la mort del Ventureta i del mestre que trobarà la mort a mans de
qui ha esperat fredament el moment propici per fer-ho: els Ventura. Si la
venjança és un plat fred, en Ventura, el serveix amb calma al Targa. El fa
caure en un parany i el botxí de Torena mor de la mateixa manera que havia
viscut: amb violència Després de mort, l’alcalde feixista executarà una altra
venjança: a mossèn Vilabrú li serà enviada una carta on s’explica la veritat
sobre la mort d’Oriol Fontelles i la relació que tenia amb Elisenda.
Fins el més enllà els ulls blau gel de Valentí Targa miren a qui va dirigida la
venjança. És un personatge, el caràcter del qual no evoluciona al llarg de
l’obra. És, en canvi, qui representa més clar la rancúnia dels vencedors vers
els vençuts.
Marcel Vilabrú
El fill adoptiu de l’Elisenda Vilabrú i fill natural de la Rosa Dachs i l’Oriol
Fontelles. Fa una vida que correspon a un jove de l’alta burgesia: educat als
salesians de Barcelona, té com a prioritat l’esport i, sobretot, emular al monitor
Pg. 33

d’esquí, el Quique Esteve, “el fill de la botiga de queviures”,per qui serà
sodomitzat “
De ben jove esdevé un cràpula notori que té amants arreu i és incapaç de ser
fidel a la dona, ni a la setmana de casat, qual cosa li costa matrimoni.
Està contra les despeses que suposa per a l’empresa la beatificació de l’Oriol
Fontelles i quan li ho retrau a l’Elisenda:
26 “ (Ella) n’extragué un paper i el va deixar a la taula
─Què és això?
─El que tu t’has gastat en putes només et vas casar.!
És un personatge que té més característiques dels pares adoptius que dels
pares naturals. Cràpula com el Santiago Vilabrú i interessat i fred com Elisenda
qui, al cap i a la fi se l’ha criat, respon a les expectatives de la mare quan
rebutja i destrueix els papers que li dóna la Tina on s’explica la veritat del seu
pare biològic.
És a dir quan el fill sap qui havia estat en realitat el seu pare, la resposta és un
xantatge: La il·lusió – venjança de l’Elisenda no es complirà sinó li lliura les
rendes de l’empresa al Marcel. Elisenda s’adona que no és perquè la cregui o
vulgui, sinó que no l’interessa gens ni mica saber la veritat. Ell sap molt bé qui
és i el que vol:
─Et preguntes sobre detalls de la vida d’un home que va morir màrtir i no vols
saber si realment va ser el teu pare o no.
─Tan se me’n dóna.
(...)
─Que me la bufa, mamà (...) Demà no beatificaran al sant.
26 Pg. 583
Pg. 34

─Molt bé què vols a canvi?
─Tot
(...)
─Què vol dir ,tot?
Ja ho saps. Tot. Tu et pots retirar a Torena a resar avemaries a Sant Fontelles.
(...)
─De debò no vols saber si l’Oriol era el teu pare?
─No. Adéu, fins demà.
─Adéu fill. Que Déu et maleeixi.
Com diria un analista de la novel·la naturalista: el personatge del Marcel l’ha
engendrat son pare, però l’ha configurat el Medi: l’Elisenda.
Se sent traïda pel fill, com abans se n’havia sentit pel pare, l’Oriol.
Jacinto Mas
Molt bé, Jacinto. Ho estàs fent molt bé. (pgs. 39, 44…)
Aquesta és la frase que caracteritza l’actuació del personatge de Jacinto Mas
en gran part de l’obra. És un personatge secundari que té la funció de fer de
xofer-home de confiança-guarda secrets d’Elisenda, de la qual n’està
secretament enamorat i en té la percepció que ella l’ha de correspondre.
Per ordre d’Elisenda és qui treu en Marcel dels braços de la Ramona, a qui
suborna amb un pis a Sants a canvi que deixi en pau en Marcel; qui sap els
amors clandestins de la seva mestressa, l’Oriol Fontelles, primer i el Quique,
després i qui sap com va morir, de debò, l’Oriol Fontelles perquè Jacinto es
Pg. 35

trobava: 27 “dins del confessionari va sorgir una ombra que, a mesura que
s’acostava al cercle de llum, es convertia en xofer taciturn de l’Elisenda. Es va
posar al costat del Targa, que allargava el dit acusador:
─Et folles la sra. Elisenda ─va escopir.
(...)
─I tant! Jo també me l’he tirada. ─Era el primer cop que l’Oriol sentia la veu del
Jacinto Mas ─. És un calentassa. Però tu no l’hauries de tocar, senyor mestre.
(...)
─Vol que fem un repàs de les vegades que s’han trobat vostè i la senyora?”
És per aquesta raó que en Jacinto es troba en el lloc adequat i en el moment
adequat de l’execució d’Oriol Fontelles, però s’amaga sols sentir la veu
d’Elisenda Vilabrú i 28 “en Jacinto, amb bons reflexos, s’enretirava cap a l’ombra
(...) cap al confessionari”.
Aquest personatge que surt i entra de l’ombra serà qui sabrà tot de l’Elisenda
fins i tot qui és en Marcel, de qui és fill perquè també serà en el lloc i en
moment propici:
29 “El Jacinto Mas era l’únic dels presents (...) que sabia que (...) el Marcel no
era fill de la senyora sinó tret d’un hospital de tísics de la vora de Freixes (...)
En Jacinto Mas ho sabia tot”.
Quan Elisenda Vilabrú se’n vulgui desfer dels seus serveis ell que sempre “t’he
servit perquè ets una deessa (...) Que potser per a tu tinc la mateixa
importància que el cotxe?
Després de 30 “trenta-set anys al seu servei i ni una queixa” se n’ha d’anar amb
la humiliació de saber que no pot “tirar-se-la”, com havien fet el Quique i’Oriol
27 Sic pg. 652
28 653
29 Pg. 427
Pg. 36

Fontelles, perquè ella no l’ha vist mai com un home sinó com algú que ha fet
una feina i se li ha pagat.
És llavors que la senyora Elisenda passa a ser 31 Elisenda puta i Elisenda
reputa en els dos anònims que rep. Elisenda, ara “doña” Elisenda, mitjançant
la mà llarga del “consigliere” Gasull mana a Arcadio Gómez Pie, el falangista de
cabells arrissats, amic del fa temps desaparegut Targa, perquè 32 “l’avisi”.
Després de la “visita” en Jacinto mor: “I just quan l’Arcadio va arribar sota el
fanal, la visió del Jacinto es va començar a enterbolir, les barres se li van
encarcarar (...) I tot l’aire del món li va desaparèixer dels pulmons mentre el
gotet de vi queia a terra (...) com la vida del Jacinto Mas.”
El braç llarg d’Elisenda, com sempre, no té aturador.
Temes
Molts crítics han situat Les veus del Pamano com una obra continuadora de les
grans novel·les del XIX, a l’estil de la producció de Balzac, Tolstoi, Dostoieski,
Galdós... si bé no es pot negar que ho és, sobretot pel que fa a la manera de
plasmar la realitat social d’una època i l’encert de la versemblança de les
situacions en què es troben immersos els personatges, sí que és cert, com més
endavant explicaré, que transcendeix la novel·la del XIX quant a forma.
De tota manera la crítica social ens permet explorar uns temes que depenen
tots del principal:
30 438
31 513
32 657
Pg. 37

Recuperació de la memòria real
L’intent, per part de la Tina, de recuperar la memòria del mestre, Oriol
Fontelles, a qui se li ha tergiversat de manera greu la seva trajectòria social.
(“Perquè la persona en qüestió no es mereix que es tergiversi tant la memòria”
(pg. 230) i parlant de l’Oriol a mossèn Rella: “No creia en Déu, ni en el cel, ni
en la redempció, ni en la comunió dels sants, ni en la Santa Mare Església...”
(pg. 380). Malgrat tot, l’han convertit en l’ésser que el personatge en qüestió
no volia ser i lluitava, de manera real, per no ser-ho: un feixista, un heroi
falangista, traïdor als vençuts de la Guerra Civil i a la fi l’han de beatificar
(“perquè ha mort per defensar el Sagrari”) La Tina lluita i aconsegueix en part
veure els seus propòsits: la publicació a la revista Àrnica del seu article “La
mort estranya del sant de Torena” que, segons l’advocat Gasull “Sols llegeixen
quatre gats, Elisenda”; però les forces de la natura: la mort (té un accident amb
els dos cavalls al pantà de Sant Antoni), li impedeixen veure el monument, fet
pel pedrer Jaume Serrallac, que s’ha erigit en memòria del beat –heroi -
falangista i que amb la pintada “fora fatxes” s’inaugurarà sota els auspicis de
l’Elisenda que, cega com és, sols “veurà” el record, els ulls de l’ànima els quals
amb el triomf d’una victòria li faran veure que “l’amor mou el sol i les estrelles”.
El perdó
En la novel·la, s’adonen que aquest sentiment no existeix. No hi ha ningú que
perdoni res. Sols la Tina, encara que no comprèn el fill, acaba acceptant la
seva decisió, en Jordi, el marit, no ho acaba d’entendre.
Pg. 38

Reprenent el que he dit abans, si el perdó no s’hi veu com un tret, ja que diu
ben clar “no els perdonis que saben el fan”, el que sí que té a veure és la
venjança.
La venjança
Un dels sentiments que es compon per un desig de reparació d’un afrontament
rebut, encara que sigui mitjançant la destrucció total de qui l’ha de rebre.
Conté, a vegades, una dosi important d’odi. És un subtema important perquè
fa funcionar els personatges principals de la història.
L’Elisenda Vilabrú vol venjar la mort del pare i germà “...els van lligar pel coll i
els van arrossegar a la feixa del Sebastià. El senyor Vilabrú hi va arribar mort.
Però, al Josep, pobre xicot, com que encara era viu, el van ruixar amb benzina
(...) I encara va afegir que els còmplices d’aquest assassinat són gent del poble
(pg. 71). És per això que l’Elisenda pren com mà venjadora: “tu seràs el meu
Goel” (pg. 214) encara que més tard: “el meu Goel, el Goel de la meva família,
qui m’havia de redimir” el Valentí Targa, l’alcalde falangista que es convertirà
en “l’error” de la dona i motiu que Elisenda l’odiï perquè “va complir amb el seu
deure i després es va equivocar. Es va equivocar molt. Com t’he arribat a
odiar perquè sé que ho vas fer expressament” (pg. 185). L’adverbi
”expressament” és la mort de l’Oriol Fontelles (pg. 653-654) a causa de la
col·laboració del mestre amb els maquis i també perquè “et cardes a la senyora
Elisenda” i perquè el mestre havia intentat matar l’alcalde de Torena a
Barcelona.
Aquesta és la gran equivocació de Targa. Encara que Elisenda Vialbrú també
creu que en té d’altres com la d’obrar lliurement contra els interessos de la
Pg. 39

mestressa de casa Gravat. Serà, però, la mort d’en Ventureta, en Joan
Esplandiu, un adolescent de catorze anys, el que desencadenarà el drama.
Aquest noi és sacrificat per l’alcalde feixista perquè no pot aconseguir
empresonar i matar el pare, en Joan Esplandiu el “Ventura, un maqui
d’aquelles terres, d’Altron, com en Valentí Targa.
La mort de l’adolescent serà el revulsiu que servirà al mestre Fontelles prendre
venjança: intentarà matar el Targa i, com a resultat, es veurà immers en la lluita
antifranquista, col.laborant en tots sentits amb el maquis per salvar la vida i
també per reivindicar-se als ulls de la seva dona i de la filla desconeguda a qui
dedica els escrits a tall de justificació.
El Ventura conegut com el Tinent Marcó és qui, després de la guerra, posa en
perill el sistema de terror emprat pels vencedors contra els vençuts. Un home
que ni tan sols havia fet res en contra dels de casa Gravat. En canvi, és acusat
per l’alcalde feixista per venjança “És lo senyor Valentí, que odia el meu marit.
Per la Malavella” (pg. 222).El motiu és la venjança que ha produït l’enveja i per
això en Targa menteix i li mata, fins i tot, el fill: “tu saps que jo no vaig tenir es a
veure amb la mort dels Vilabrú (...) jo era a França passant uns fardos i tu ho
sabies” (pg. 452) Per tant el Targa serà víctima de la seva pròpia venjança “has
destrossat la meva vida per la Malavella (...)farem el mateix acord que vas fer
amb lo meu fill i (...) per la mort del Fontelles” li diu J.Esplandiu pare, àlies el
tinent Marcó, al Valentí Targa abans de matar-lo. (pgs. 452.453)
Fixem-nos que la venjança és un dels temes principals que s’esdevé per motius
banals. Maten a l’Anselm i al Josep Vilabrú per una errada En Cid, el mestre
faiero de Tremp, es pensa que està a Altron, quan en realitat maten el pare i
germà de l’Elisenda a Torena (pg. 586-587).
Pg. 40

El reguitzell de venjances de Valentí Targa abasten fins després de mort quan
a través d’una carta “sellada, coño” , mossèn August Vilabrú s’assabentarà dels
veritables motius de la mort d’Oriol Fontelles.
L’altre motiu de venjança és la de Jacinto. Se sent apartat d’Elisenda, “com
trasto” quan ja és vell, després d’haver-la servit fidelment. Li envia uns
anònims que seran causa de la mort de l’ex xofer.
De tota manera, el desencadenant del drama és l’odi i enveja del Targa vers
l’Esplandiu provocats per la pèrdua d’una càrrega de contraban quan els dos
homes eren joves. Un motiu poc consistent , si es pot entendre així.
La Religió
a.1) El concepte de Déu
En el llibre les tres dones que es veuen implicades en la narració tenen, per
motius personals, una relació diferent amb Déu.
Negació de Déu
Glòria Carmaniu “la Ventura” contestant a la pregunta que li fa la Tina si creu
en Déu li contestarà “És la pregunta més estúpida que m’han fet mai (…) Com
vol que una mare que li maten el fill cregue en Déu?” (pg. 455). Cosa que
tornarà a repetir quan el cosí, Manel Carmaniu, sàpiga que ella i en Joan han
mort en Targa. El diàleg entre els dos cosins explicita l’amargor i el dolor
profund de la dona.
─Ell i jo vam matar el Valentí Targa.
─Déu meu.
─Déu no existeix. Després de nou anys hem pogut matar el Targa.
Pg. 41

─Déu meu.
Pèrdua de fe
La Tina amb el fill monjo, el marit que té una amant i ella amb càncer veu
l’Església com l’enemic que li ha robat el fill, d’amagat, en secret. L’espai de
l’església que per a ella havia estat un lloc que li evocava un món al qual
responia amb certa indiferència, entrava ara “com enemiga. Déu tu i jo estem
barallats. Per això no et parlo com la Ventura”. (pg. 553) “A la Tina se li va
escapar el tren i no havia recuperat la fe. (pg. 554)
Per a la Tina Déu no és la inexistència. És la pèrdua de fe.
En contra Déu o vist de tu a tu
Per a Elisenda Déu és algú més a qui pot reptar, a qui pot imprecar perquè, al
cap i a la fi de portes endins per a la senyora de casa Gravat Deú i ella són
iguals. Primer està disgustada amb ell perquè ha deixat que matessin al seu
pare i el seu germà. Per això deixa d’anar a missa. És quan mor Oriol
Fontelles que creu que Déu l’ha traïda i es vol venjar: “I tu, Déu, prepara’t” i
descarrega tot el seu poder terrenal a fer sant contra tota trava al seu antic
amant, per això el diner que té és una porta oberta.
De portes enfora: és una dona “beata”, com diu en Marcel, que no suporta que
posin el nom de Déu per 33 maleir-la com ho fa el Jacinto
─Que Déu et maleeixi, senyora Elisenda”
─Déu ni en broma.─Furiosa─: Vigila el que dius.
33 Sic pag. 441
Pg. 42

En canvi 34 Elisenda Vilabrú maleeix Marcel quan li fa entendre que no vol saber
ni li importa si és fill d’Oriol Fontelles:
─De debò no vols saber si l’Oriol era el teu pare?
─No. Adéu, fins demà.
─Adéu, fill. Que Déu el maleexi.
Clar que tot té a veure amb l’alçada amb què es mira la Divinitat. L’Elisenda el
tracta de tu a tu perquè està a la seva alçada per això acaba la novel·la amb
aquesta frase: Ho veus Déu? He guanyat jo (...) Mentrestant amor meu
(referint-se a Oriol Fontelles) em dedicaré a compensar-te, encara que Déu no
ho vulgui” (pg. 696)
a.2) La religió com a institució
La religió tema que va entre el poder, el seu abús i l’obscurantisme. I la
descreença total de part dels personatges que es veuen oprimits i maltractats
pels representants d’aquest poder.
En el primer cas, el capellà confessor de l’Elisenda, qui a través de la confessió
l’absol de tot el que fa, perquè ella pugui continuar manipulant i arribant a
assassinar a qui se li faci nosa o amb qui tingui un suposat deute de sang. És
la hipocresia d’aquest catolicisme institucionalitzat que aporta tranquil·litat a
l’ànima i dóna carta blanca per a qui l’ambició i l’odi són motors de
comportament.
En general el clero que no dubta de “la infal·libilitat pontifícia en matèria de
canonitzacions (pg. 225) (...) que “ no ve confirmada per cap text de
l’escriptura” (pg. 229) que “es fixa en tràmits...” (pg. 225) i els “tràmits” són
34 Sic pag. 641
Pg. 43

sempre econòmics. L’Elisenda ha de fer “donacions”. I encara que” hi ha sants
─com diu la Tina─ que eren veritables bandarres (...) Sant Ciril d’Alexandria,
Sant Esteve d’Hongria, Sant Ferran de Castella, Josémaria Escrivà, Sant
Vicent Ferrer... Tots eren o gent violenta o acaparadora de poder, d’honors i
riqueses (...) Resposta del capellà: “ El meu consell és que no remeni la merda,
filla” (pg. 229)
L’Elisenda per dur a terme la fita principal de la seva vida no dubtarà ni un
moment en tenir una relació estreta amb l’Opus, rerefons històric de la novel·la
durant els anys 50 del segle XX. Té contacte directe amb monsenyor Escrivà
de Balaguer a qui, per aconseguir el que vol, no solament li fa una donació,
sinó que li demana per ingressar a l’Institut, cosa que Monsenyor respon:
“Encara que la seva vida social sigui cristianament exemplar, vostè, estimada
senyora, té un aspecte de la seva vida privada que pot provocar escàndol. I ai
de qui prové l’escàndol, perquè més li valdria...” (pgs. 157 – 159). No importa
de qui vinguin les “donacions”, però sí que importa la moral íntegra d’un nou
membre a la congregació.
August Vilabrú, el clergue oncle de l’Elisenda, és un capellà del segle XVIII. És
un il·lustrat per dos motius perquè “tu ets un matemàtic amb sotana que només
s’interessa per les matemàtiques i les integrals (...)No siguis hipòcrita que la
Bíblia està plena de sang i camps de batalla... (pg. 75/76)” i també perquè el
poble pla no li interessa gens ni mica, per a ell són: “pagesos (...) No se’ls pot
demanar res mes. Vaques, herba de femer, corders, cabres deixades anar (...) i
aquí se’ls acaba l’ambició” (pg. 628) És un “pastor” que no té simpatia pel
ramat.
Pg. 44

Un gènere dins d’un altre: Un bocí de novel·la negra
Si la recerca, per part de la Tina, és ja un relat d’investigació; hi ha dos
ocasions que la novel·la té aires, com he dit abans, de relat de suspense en
què el final resta obert. Possiblement per això l’estètica i l’ètica d’Elisenda
Vilabrú és la d’un personatge de relat mafiós.
Hem vist que hi ha tres moments en què el procés de beatificació d’Oriol
Fontelles perilla:
La primera quan l’oncle rep la nota pòstuma de Targa i s’assabenta de la
veritable mort del mestre. Una vegada l’oncle ha mort, n’hi ha dos ocasions
més en què tota la vida de Fontelles pot deixar de ser un secret. És en aquests
dos moments que un gènere com la novel·la de suspense, barrejada amb els
relats policíacs i mafiosos es fa palès: Són en la segona i tercera ocasió. És
aquí quan l’estètica i l’ètica d’Elisenda Vilabrú agafa totes les
característiques de la novel·la o dels relats de la màfia: vella, alta, prima,
sempre vestida de negre, elegant, impecable i amb ulleres fosques sap que
s’ha d’envoltar de gent que sigui fidel, eficaç; que calli perquè ningú se
n’assabenti i, en ocasions, que sigui com una ombra perquè ningú s’adoni de
la seva presència (Fixem-nos que l’Elisenda de posat bíblic dels anys quaranta
ha desaparegut. Els temps han canviat i ella i la manera d’actuar també). Les
noves estètica i ètica tenen una referència clara en les novel·les i pel·lícules
dels anys setanta del segle passat, concretament les de Mario Puzo The
Goodfather i les tres pel·lícules que se’n derivaren.
La 2a. quan rep l’anònim “Elisenda reputa...” l’advocat Gasull (“il consigliere”)
mana el seu “gos fidel”, l’antic falangista amic del Targa, l’Arcadio Gómez Pié,
amb assentiment previ d’Elisenda, perquè “es faci càrrec de la situació”.
Pg. 45

L’Arcadio no és cap “Goel bíblic”, no ha d’executar a la llum de tots una
venjança; és un assassí a sou que executa un altre delinqüent que ha volgut fet
xantatge a la senyora Elisenda. Jacinto mor “d’un atac de cor” mig minut
després que els dos homes s’hagin entrevistat. 3r. La troballa dels papers del
mestre per part de la Tina i l’article que se’n deriva. Queda en interrogant si és
aquest mateix personatge fosc que “manipula, perquè encara té temps”, el
Doscavalls de la Tina que té “un accident” perquè ha volgut treure a la llum el
passat del sant de Torena.
Aquestes dues morts són relatades de manera implícita. No s’explica en la
novel·la, com en el cas de la mort del Ventureta o del Targa, qui ho fet. Sols
sabem COM han mort. QUI i PER QUÈ resten velats. És el lector qui ho ha
d’esbrinar. En el primer queda més patent, per a mi, que és l’Arcadio Gómez
Pie. En el cas de la Tina, possiblement, també.
En tots dos casos la novel·la té les característiques de la novel·la negra,
policíaca amb la qual cosa entrem en un altre dels subtemes de l’ampli ventall
que ens ofereix l’obra d’en Jaume Cabré.
Sigui com sigui hem de tenir en compte que, com diu Jaume Serrallac, “Amb la
gent de casa Gravat val més no tenir tractes de cap mena” (pg. 367)
Temps
Cal dividir l’obra en dos temps l’intern i l’extern
Intern
El temps intern el dividirem
a) en la història de l’Oriol Fontelles que dura uns vuit mesos de 1943 a
1944
Pg. 46

) les altres històries que van d’aquesta data fins al present (2002), encara
que moltes tinguin a veure amb el mestre, com la mort d’en Targa a
mans de Joan Ventura i la dona. Tota la trajectòria d’Elisenda Vilabrú
fins a la beatificació de l’Oriol Fontelles. La història de la Tina, abans de
saber res dels manuscrits i després fins a la seva mort.
Aquestes històries ocorren el passat llunyà, els records, la història de l’Oriol
Fontelles i, a partir d’aquí ens anem traslladant al present de la novel·la, però
no de manera lineal, sinó que les històries dels personatges s’intercalen i les
situacions temporals també de manera magistral gràcies a la tècnica de l’autor.
Temps extern
és el Temps Històric des de 1943 fins a 2002. Així totes les vicissituds socials i
polítiques tenen l’Elisenda Vilabrú i el poble de Torena com a protagonistes i
espectadors de les diferents èpoques: falangista, de l’Opus, democràtica...
Tècnica
Per a mi el més important de la novel·la és la tècnica, mitjançant la qual Cabré
ha fet coincidir les diferències temporals dins la novel·la. Aquesta tècnica que
ja l’havia començada en La memòria de l’eunuc, cobra en aquesta obra una
rellevància important.
L’originalitat de la novel·la resideix en dos aspectes
1r. Combinació dels temps.
2n. Combinació de veus narratives. (N’ hi ha tantes com personatges)
Pg. 47

1r. Combinació dels temps
1r. No hi ha talls formals entre un temps i un altre ja des de la primera part:
Escena: un dia fred. Temps 2002. Fa fred i la Tina surt de l’hostal i torna
entrar. (pg. 31) “Un cop a dins, sense deixar de mirar cap a la porta, per on
havien sortit dos persones desconegudes, va tocar, amb cura, la caixa de puros
amb la seva mà enguantada”
─Què has dit?
─Ho has sentit perfectament. Temps: 1944
La Rosa, amb la boca oberta de sorpresa, potser d’esglai..”
Hi ha un salt de vora 70 anys. No hi ha cap divisió formal que assenyali el
canvi temporal. Sols la caixa de puros sabem que forma part de la vida del
mestre i sabem també que se’n vol anar de Torena
Escena: l’Oriol, que està fent el retrat de l’Elisenda veu una foto del pare i
l’oncle August. Data 1944
─Fa poc que ha tornat de Roma. Va haver de fugir quan... Bé, el mateix dia de
la mort del pare. ─Va mirar la foto amb atenció, com si la veiés per primera
vegada─: I això que se l’estimava tant.
Mossèn August Vilabrú va deixar el llibre damunt de la taula, va fer un senyal
sec al fotògraf perquè abandonés el jardí i va demanar al seu germà que
segués (...)
─Vull informar-te dels progressos de la teva filla.
Fixem-nos a) hi ha un salt temporal. Més de deu anys enrere i no hi ha cap tall
formal (línies, canvis de lletra) b) sí que n’hi ha un de semàntic: el retrat. És el
Pg. 48

que servirà d’excusa per explicar la diferència de caràcters i la relació entre els
dos germans.
Altres és la conversa que fa salts “de cinquanta anys” (pg. 84 – 85) La
conversa que la Tina té amb la vella Ventura que, abstreta, recorda punt per
punt com va anar la detenció del Ventureta a casa seva i la brutalitat del Targa.
També veiem que una situació que ja resta descrita abans, temps després ens
és explicat per què i com ha succeït i així el lector entén que una situació té
diferents punt de vista i que la comprensió d’un fet depèn de múltiples factors.
Sabem d’un bell començament que en Targa mata el Ventureta, perquè busca
el seu pare. És, però,al llarg de l’obra que comprenem el perquè. Sabem
també que el Targa mor d’un accident, és fins més tard que sabem qui provoca
l’accident i com. Aquesta tècnica, emprada abastament, al cinema, en
literatura tenim exemples en William Faulkner en la novel·la Mentre agonitzo en
què davant de la mort de la mare cada fill té una visió diferent i el lector se’n fa
la idea global. De fet és la realitat trossejada, esmicolada, com el Mirall trencat
de Mercè Rodoreda.
2n. Combinació de veus narratives
Aquesta part se la sol anomenar estil que és la veu narrativa. En general
l’estil és la manera d’expressar-se un escriptor.
En el cas del narrador, ja sabem que en el segle XIX el narrador omniscient
és qui ens introdueix els personatges a partir de l’estil indirecte en què
l’imperfet d’indicatiu era el temps apropiat, però és a partir de la novel·la del XX
i segons com el narrador doni l’entrada als seus personatges podem
diferenciar:
Estil directe, estil directe lliure, estil indirecte, estil indirecte lliure.
Pg. 49

En Les veus del Pamano podem detectar que, a partir de l’estil indirecte ens
podem trobar la veu dels personatges sense que el narrador l’hagi
introduïda, la qual cosa passa en la majoria de paràgrafs llargs del llibre
Pg. 63. Començament del capítol: de l’estil indirecte” si no fos perquè la diada
s´ho valia, mossèn Rella (...) Sobretot que Déu em perdoni la de Cecília
Bàscones que (...) deixava anar, així de passada, que si havien anat a la Ciutat
Santa era gràcies a ella. Mossèn Rella havia de fer un gran esforç per
dissimular la malícia que li feien, sobretot aquell grup de dones que ara li
somreien, orgulloses de pensar que així que tornessin podrien explicar que
havien entrat al recinte del Vaticà per una porta especial per a convidats
especials com ara nosaltres. I un guàrdia suís guapíssim, tot s’ha de dir que
(...) I quins ulls; com els del meu nét. I un uixer que ara les fa entrar mentre
l’imbècil de mossèn Rella ens va comptant...”
Fixem-nos que a partir del narrador omniscient ens parla de mossèn Rella. Un
personatge que li acaba agafant la paraula a partir de “sobretot que Déu em
perdoni...”
És a dir de l’estil indirecte passem a l’estil indirecte lliure perquè el
narrador no fa cap indicació (cometes o bé canvi de lletra...) i surt la veu
del personatge.
D’altra banda la veu del narrador omniscient “sap” que les dones que somreien
a mossèn Rella estan orgulloses “de pensar” i immediatament a través de les
paraules d’una de les dones (la Bàscones?) sabem que el guàrdia era
guapíssim i que té “uns ulls com els del meu nét (...) mentre l’imbècil de
mossèn Rella” és a dir de l’estil indirecte passem al directe lliure perquè
introdueix la veu del personatge a través del verb “pensar”.
Pg. 50

Els pensaments dels dos personatges els sabem per ells mateixos, fins i tot on
son i què fan. Una tècnica que per a mi és original també.
3r. Absència de narrador omniscient. Diàleg sense interlocutor
Hi ha un moment que el diàleg no és introduït per cap narrador. Hi ha un
personatge que se suposa que contesta unes preguntes a un interlocutor (la
Tina) que resta absent del diàleg. És la tècnica d’escriptura parlada que
Mercè Rodoreda empra al conte 35 En el tren (Tècnica que serà més elaborada
en La Plaça del Diamant) El trobem a tot el capítol 57. No hi ha narrador
omniscient ni interlocutor, perquè les preguntes se sobreentenen amb les
respostes:
“─És impossible demostrar-ho, ara. Va morir d’un atac de cor i punt.
─No. De tant en tant, d’una depressió. I jo li havia de dir que molt bé, Jacinto,
ho estàs fent molt bé, i es veu que això l’animava.
─No. Quan es deprimia sempre deia que havia servit amb cos i ànima la
senyora Elisenda,que era una gran dama...
(...)
─Doncs és molt clar. Que el senyoret Marcel no és fill d’ella.
─Sí, es diu Marcel.”
Estil
Anomenarem estil, el to, com diu Cabré, a la manera d’expressar-se d’un
escriptor.
35 Dins del recull Vint-idos contes. Ed. Selecta-Catalònia (1998)
Pg. 51

És un dels aconseguiments de la novel·la. L’estil depèn del to i també de la
tècnica que empra l’autor i depèn de qui parla o de l’empatia entre el narrador i
el personatge les frases poden ser llargues, amb predomini de la subordinació.
En tot cas el narrador omniscient poques vegades és objectiu, sinó que sempre
hi ha una càrrega subjectiva amb la qual es veu implicat amb la veu del
personatge o, si no és així, sempre hi ha alguna expressió o algun adjectiu amb
càrrega emotiva que corrobora aquest argument.
El narrador omniscient implicat. La veu del narrador es barreja amb el
personatge.
a) la veu narrativa s’implica amb la de mossèn Rella, el rector de
Torena:
“A les del matí del divendres dia trenta de març de l’any de Nostre Senyor
Jesucrist de dos mil dos, el dia tan esperat, tan anhelat, els ulls de molts fidels
arribats a la plaça de Sant Pere del Vaticà des de tots els racons del món estan
fixats amb ànsia en la finestra endomassada des de la qual sa santedat el papa
ha d’impartir la benedicció urbi et orbi. Tot i que ja s’ha estrenat la primavera, hi
fa un fred de cal déu, per culpa de l’aire glaçat, traïdor, que puja del Tíber per la
via de la Conziliazione... (pg.17)”
Fixem-nos que com havíem vist en la tècnica la veu del narrador ens dóna el
seu punt de vista. Com hem dit abans el narrador-mossèn Rella descriu la
plaça del Vaticà. La descripció fins al primer punt (“urbi et orbe”), és la d’un
clergue que s’extasia davant la possible aparició del papa pel balcó del temple
del Vaticà. El registre és culte, ple circumloquis, mentre que la frase següent
el registre és popular “un fred de cal déu” trenca amb la culta de l’inici, la qual
cosa no fa res més que reforçar a) que el narrador és un capellà de poble. b)
Pg. 52

l’atractiu que exerceix en el lector el canvi de registre, ja que fa que continuï
llegint, c) el domini del llenguatge per part de l’autor.
Quan el narrador omniscient es distancia una mica més quan descriu el
personatge d’Elisenda Vilabrú, malgrat tot la implicació existeix perquè hi ha la
càrrega emotiva en el superlatiu “elegantíssim” i referit al vent “traïdor”, la
funció emotiva també hi és present.
“Tota vestida de negre, silueta prima i recta,malgrat els seus vuitanta-set anys,
cofada amb un barret discret però elegantíssim...”
El superlatiu fa que el lector no tingui cap dubta del que el “barret discret” ha de
ser per força el que ha de dur l’Elisenda Vilabrú que durant tota la novel·la serà
vista físicament com una dona d’una bellesa elegant i distant a qui tothom
rendeix homenatge, cosa que veurem tot seguit amb el que pensa la Mertxe
“... però tu no preguntaràs mai (...) perquè no vols que se t’arrugui el coll (...)
són els altres que se t’acaben posant al davant”
Veiem que estil, tècnica i to tenen a veure.
El narrador omniscient que tot ho sap i tot ho veu, com en la novel·la del
XIX, també hi és present:
“Al lletrat Gasull li va saber greu que de sobte hagués passat un àngel pel bar
de les Franqueses perquè la frase ressentida del nen es va captar
perfectament, tan nítidament que es va pensar que era ell qui l’havia proferida”
(pg. 475)
Com veiem el narrador ho sap tot, però no s’hi implica, no hi ha una funció
emotiva en el paràgraf.
Pg. 53

De vegades el narrador és objectiu, és com una càmera de cinema que es
mou i descriu el que troba. Les frases són curtes, com flashos:
“La fressa va ser mínima. Com si algú acaronés la porta. Es va obrir
silenciosament i una mà enguantada va agafar el pom sense fer soroll. La
porta es va tancar amb un bleix inaudible. Algú, fosc, es movia entre la fosca
del pis”
La intenció del narrador que el seguim amb silenci, passant desapercebuts:
“fressa mínima, acaronés la porta, mà enguantada, sense fer soroll, bleix
inaudible”, “fosc entre la fosca”. Tots aquests sintagmes ho corroboren.
Tots aquests quatre tipus de narradors són diferents, en canvi formen part de
l’obra. En són la globalitat de la veu narrativa, però que no estan repartits
equitativament, sinó que predominant el tipus de narrador que es confon amb la
veu del personatge, deixa pas als altres dos perquè ajudin a una major
comprensió i agilitat de l’obra.
En els diàlegs també notem que el to descriu el personatge:
─T’agrado? ─
─Sí, molt. Però és que...
─Ja ho sabia. Quan em pintaves... ja ho sabia.
─Però tu, bé, tu estàs casada i...
─Tu també. Per què em defugies, últimament?
─Re, per res.
─Per què? ─va insistir ─. Oriol, mira’m.
Pg. 54

La diferència de to entre els dos personatges que intervenen en el diàleg, ens
dóna a entendre la diferència de caràcter d’ambdós:
L’Elisenda Vilabrú un caràcter dominant que sap el que vol. Gairebé parla amb
el to és asseveratiu, inquiridor i a la fi imperatiu: “mira’m” (paral·lel al fatídic
“mata’l” que diu al Valentí Targa). Les frases són molt curtes. És el to d’un
personatge que domina la situació.
En canvi, l’interlocutor, l’Oriol Fontelles, mostra un caràcter dubitatiu, clarament
supeditat al primer. Ho demostra les frases inacabades amb punts
suspensius, la conjunció “però” l’empra dues vegades. És un personatge
que dóna sensació d’inseguretat, debilitat, feblesa.
─Què dèiem ─ el Jaume Serrallac, picant damunt la taula amb els dits per fer
memòria.
─La senyora Elisenda.
─Sí. Una dona que diuen que era amiga de Franco ja quan era joveneta. I que
ara és amiga del rei. Encara que sigui cega i no es mogui de casa Gravat
per a res. Diu que té propietats... No com és? Que tu pots caminar des de
Viella fins a Puigcerdà o fins a Lleida només trepitjant propietats de la
senyora Elisenda Vilabrú. Fort, eh?
El diàleg entre la Tina i en Jaume Serrallac, el marbrista, que amb poques
paraules explica la relació amb el poder de la Vilabrú i la seva riquesa i domini
de la terra a través d’una pretesa frase feta “de tal a tal lloc tot li pertany”. La
Pg. 55

crossa lingüística: “Fort, eh?” li donen el to d’actualitat, d’idiolecte d’algú del
nostre temps.
Llengua
“La meva llengua és la meva pàtria i la vull lliure” Dins del discurs del Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes, Jaume Cabré va dir aquesta frase, a la qual
es podria afegir que el coneixement que, com a filòleg, té del català li ha servit
per emmarcar els personatges en el lloc on es desenvolupa la història,
assenyala la classe social a la qual pertanyen i, també l’interior que
posseeixen.
Fixem-nos que l’Elisenda i l’Oriol parlen en català estàndard, com en Marcel i
mossèn August Vilabrú. En tots els Vilabrú assenyala la classe social i la
cultura, perquè, de fet, haurien de parlar en la variant occidental del català que
es parla al Pallars, sobretot l’Elisenda i el clergue Vilabrú, però són personatges
que han estudiat i, en el cas de l’oncle ha viatjat. En l’Oriol és simplement
perquè, deixant de banda que té la carrera de mestre, és de Barcelona, com la
seva muller, la Rosa. La Tina i el seus marit i fill també parlen en la variant
estàndard per aquesta mateixa raó, malgrat el fill ja sigui de Sort.
Els altres personatges, en canvi, parlen en la variant geogràfica de la terra:
─Mare lo sinyor Valentí
(...)
─Que encara és hora que mos pague un sol dia de la seua pensió. I ja fa tres
anys que és ací. (pg 290)
Pg. 56

─D’acord. No vai esverada. Gens. Però no vull que agueta gent sigue feliç,
no vull que riguen, ni que continuen pensant que han guanyat ni vull que
s’emparin més en lo Valentí Targa ni vull que em miren per sobre l’espatlla
perquè diuen que sóc la dona d’un que ells ne diuen facinerós. Que veiguen
que lo Targa no és intocable (pg. 449)
En aquest cas la mostra del català que es parla al Pallars és diàfana. Aquest
recurs lingüístic entronca amb el costumisme del segle XIX amb la finalitat de
fer riure, però foren els moviments literaris posteriors: el Realisme i el
Naturalisme se n’aprofitaren per dues raons fa més creïble i versemblant el
diàleg i el que és més contundent surt a relluir la parla de les classes populars.
En la novel·la de Cabré la parla dialectal del lloc on ocorre l’acció té els
mateixos propòsits.
Hi ha un personatge que a més té els trets del seu caràcter
─ No t’hi escarrassis. Ara mateix (...) ja pots llençar la camisa si et ve de gust
perquè estic fent tard i mecagon la mare que us va parir a totes...
És el de Valentí Targa. Una parla dialectal i idiolecte que assenyala el caràcter
prepotent del personatge. És un idiolecte. Encara que aquest personatge quan
parla amb gent del poble té els seus mateixos trets dialectals, no sempre els fa
servir, però en altres casos, com quan parla amb gent del poble el personatge
de Targa s’adreça amb el dialecte de la zona i amb l’idiolecte que el
caracteritza:
─El Targa. Ei, tu, bordegot, vine, com te dius.
(...)
─Vés a l’escola i li dius al mestre que vingue ara mateix. Que faigue via. (pg.
614)
Pg. 57

En el capítol 43 en el personatge de la Mireia (pgs. 434-435). Aquesta no és
una parla, el tret de la qual és d’un grup social determinat: els antisistema.
L’idiolecte reflecteix ben bé el tret lingüístic més característic dels personatges,
quan escriuen:
─Kom m’ha trobat (...) el kultivem al nostre jardí (...) L’Arni va venir a parar akí
perquè era amik del Pako Burés. Del poble, krek...
Dins aquest apartat, podríem incloure la veu d’un personatge no humà, en
aquest cas un gat, el Iuri Andrèievitx, Dr. Zhivago:
─Podé és que no voliva emporta’s re que l’aboqués a enyora’s (pg. 281)
Que parla com els personatges del Pallars perquè (clar!) és un gat de la
comarca.
Com també sol fer Haruki Murakami a Kafka a la platja i en altres de les seves
obres. No deixa de ser un recurs que ja havien emprat altres autors a casa
nostra, com Mercè Rodoreda, que fa parlar una “rata com un conill” i, fins i tot,
una llosa en Mirall trencat. Són fal·làcies patètiques, metàfores
antropomòrfiques que serveixen per donar un altre matís a la tècnica i també a
l’estil.
Áquest domini lingüístic del català en tots els àmbits per part de Jaume Cabré
té a veure, com hem dit abans, amb els seva Llicenciatura de Filologia
Catalana de la qual és catedràtic d’institut, però també del seu perfeccionisme
com a escriptor perquè els cognoms que apareixen en l’obra: Bringué,
Serrallac, Maials... els va trobar investigant en cementiris de poblets del Pallars,
fet que l’apropa al Realisme i al Naturalisme, perquè recordem que l’obra no
deixa de ser una història versemblant emmarcada dins la Història que va de
Pg. 58

1994 al 2002. Gairebé setanta anys de la història del Nostre País (en
majúscules).
Diferències entre la sèrie de TV3 i la novel·la
D’entrada val a dir que, tot i que està ben feta, no té la capacitat de crítica de la
novel·la.
Trama:
Sols parla de la història de 1944. No s’entreté gaire amb les altres relacions
dels personatges com en Marcel, l’August Vilabrú, la mateixa Tina...
Possiblement perquè tot ha de girar a l’entorn de l’Oriol Fontelles que és la
memòria històrica manipulada.
Personatges
El personatge de l’Oriol, precisament pel que acabo dir és el més aconseguit,
juntament amb el del Targa, que per la seva simplicitat (és un personatge
pla),és el que està també bé (jo diria que el millor!)
L’Elisenda no té la força del personatge del relat escrit i,pel que fa al físic,i sé
que ,l’opinió és molt més subjectiva, tampoc. Li manca la força, possiblement
perquè s’ha amputat a l’obra tota la relació que té amb estaments socials que
formen part del poder.
En Marcel gairebé no té cap pes i essent el “fill” de dos personatges principals
que, suposadament, l’han marcat, no s’hi nota.
La Tina. Queda esborrada. La Tina decebuda, enganyada, lluitadora i amb
determini no s’hi veu.
Pg. 59

Crítica social
Hi ha una crítica, és cert, però no s’ha donat rellevància a l’Església ni a la
política a partir de l’any on es desenvolupa la trama principal, per tant tampoc
no es pot parlar que hi hagi, sinó és la crítica a la brutalitat del franquisme.
Ambientació
Bona. En un sentit global, l’escenografia i l’atrezzo són el millor de l’adaptació
de la novel·la Les veus del Pamano a la sèrie televisiva.
Pg. 60