GUSTAVO A. LLORENTE, ALBERT MONTORI, XAVIER SANTOS, MlGUEL A. CARRETERO

GUSTAVO A. LLORENTE,
ALBERT MONTORI,
XAVIER SANTOS,
MlGUEL A. CARRETERO

"Al/i. la serp e desprèn de la eva
maltada pell que és prou ampla com
per a que le fades s 'acotxin amb ella "
WIWAM SHAKESPE.4RE
El om,,¡ d'una nil de Sani Joan
•

ATLAS DELS
AMFIBIS l RÈPTILS
DE
CATALUNYA I ANDORRA

Portada: composició sobre originals fotogràfics
de Francesc Guillamet i Albert Montori
Primera edició: Agost, 1995
© EDICIONS EL BRAU, 1995
Amb la col·laboració de:
01]
. Generalitat de Catalunya
Departament de la Presidència
, Comissionat per a Universitats i Recerca
Direcció General de Recerca
Edita: EDICIONS EL BRAU
Distribueix: NORDEST
Promocions i distribucions culturals
ci Àlvarez de Castro, 26
17600 FIGUERES
Telf. 9721 67 23 54
Fax 9721 67 04 17
Disseny i maquetació: Jenar Fèlix
Fotomecànica: David Coll
Impressió: Palahí A.G.
ISBN: 84-88589-10-0
Dipòsit Legal: GI-519-95
. .
....
lfIm Generalitat de Ca alt.nya
l!1J}j Departament de Medi Ambient
La reproducció total o parcial d 'aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la repografia i el
tractament informàtic, com també la distribució d'exemplars mitjançant lloguer i préstec, resten rigurosament
prohibides sense l'autorització escrita de l'editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei .

ATLAS DELS
AMFIBIS l RÈPTILS
DE
CATALUNYA l ANDORRA
Gustavo A. Llorente, Albert Montori
Xavier Santos, Miguel A. Carretera
Departament de Biologia Animal (Vertebrats) U.B.
Societat Catalana d' Herpetologia
Edicions
EL BRAU

mediterrani que s'hi dóna. Respecte aIXO, que té una base històrica, puc
avançar al lector que fruirà llegint el capítol: Marc geològic i biogeog; àjic del
poblament herpetològic, resum extraordinari de les vicissituds passades per
les poblacions pretèrites fins anibar a la seva composició actual.
En cada espècie hi ha una descripció i es comenta la seva distribució
geogràfica. Totes estan degudament il·lustrades. Són dignes de comentari els
apartats de distribució potencial i distribució.
Espero que amb tot això es converteixi en obra de consulta obligada per
tots els que conreen aquesta disciplina al nostre país. Només resta felicitar als
autors.
Ben cordialment.
Prof. Dr. Jacint Nadal i Puigdefàbregas
Catedràtic de Zoologia Vertebrats

::>-,
L ' herpetologia, com a part de la zoologia
que es dedica a l'estudi dels amfi­
bis i els rèptils, és a l'actualitat una
disciplina en constant evolució i amb cada
cop més investigadors professionals. L'origen
de 1 'herpetologia com a disciplina científica
a Catalunya l'hem de buscar a mitjans
del segle passat en les primeres històries
naturals, topografies mèdiques i obres semblants,
on, d'una forma molt breu, es troben
les primeres referències sobre fauna herpetològica
d'algunes comarques o localitats.
Encara que la fiabilitat de les ressenyes que
hi trobem és petita, van constituir l'única
font de referència fins a finals de segle.
L'investigador que es pot considerar com
al primer herpetòleg de l'estat va ser Eduard
Boscà. Aquest autor, d ' origen valencià, publica
al 1877 el primer catàleg d'amfibis i rèptils
de l'estat espanyol amb totes les espècies
conegudes fins aquell moment i les seves distribucions.
Uns anys més tard (1881) publica
un nou estudi on esmena alguns errors del seu
anterior treball i aporta noves dades referents
a l ' herpetofauna ibèrica. Aquest autor va
publicar des de 1873 fins 1919 un total de 19
articles sobre amfibis j rèptils d ' Espanya,
especialment de taxonomia i distribució.
Encara que a la resta d'Espanya hi ha
altres investigadors dedicats a l'herpetologia,
el primer herpetòleg circumscrit a Catalunya
és en Joaquim Maluquer i Nicolau. Ell es
constitueix com a l'herpetòleg més important
del Principat en el primer quart de segle,
publicant, des de 1915 fins a 1926, un total
de 33 textos, entre notes, treballs, catàlegs i
monografies. D'entre la seva obra destaquen
sens dubte les dues monografies realitzades,
l'una sobre serps i l'altra sobre tortugues,
ambdues de Catalunya. També cal fer
referència al fet que J . Maluquer va ser el
primer a realitzar la primera col'lecció herpetològica
del país, la qual, de forma cOrUunta
amb les donacions a l'antic Viva ri de la
INTRODUCCIÓ
9
Joaquim Maluquer i Nicolau
Junta de Ciències Naturals de Barcelona,
constitueixen un valuós material d'estudi
que es conserva en part al Museu de Zoologia
de Barcelona i al Museo Nacional de
Ciencias Naturales de Madrid.
AI llarg d'aquest inici de segle, la major
part de notes i treballs referits als Països
Cata lans apareixen al Butlletí de la Institució
Catalana d'Història N a tural, en aquells
moments un dels vehicles de difusió científica
més importants de l'Estat espanyol.
Altres investigadors coetanis de J. Maluquer
van ser el seu germà Salvador, Ignasi
de Segarra i J. Bamola, encara que aquest
autors no arriben a assolir el nivell de publicacions
de Joaquim Maluquer.
•

L'elaboració d'aquest atlas ha seguit un
procés llarg i estructurat en una sèrie
d ' etapes que e squemàticament es
representen a la figura 1.
BASE DE
DADES
EAC
INICIAL
BASE DE DADES
SECUNDÀRIA
REDACCIÓ I +--------'
METODOLOGIA
CAMPANYES DE
PROSPECCIÓ
Figura 1.- Model esquemàtic del procés seguit en
l'elaboració d e l'Atlas
ÀREA D'ESTUDI I CARTOGRAFIA
El territori que abasta el present atlas
comprèn el territori polític de Catalunya i
Andorra. La base d'aquest treball ha estat la
cita, és a dir, la localització precisa de qualsevol
espècie d'amfibi o de rèptil en qualsevol
punt geogràfic del territori. Totes les cites,
13
una vegada situades sobre el mapa , s 'han
traslladat al reticle UTM (Universal Transverse
Mercator) en quadrícules de 10 per lO
quilòmetres, que li corresponien (Figura 2).
Amb les dades s'ha confeccionat un inventari
per cada espècie d'amfibi o de rèptil i, a partir
d'aquest inventari, el seu mapa de distribució.
Les quadrícules amb presència estan
representades per un punt, mentre que les
quadrícules on l'espècie no ha estat localitzada
resten buides. Les quadrícules limítrofes
del territori d'estudi han estat considerades
sempre que una part d ' aquest territori penetrés
a les mateixes. El mapa obtingut no
informa sobre l'abundància de les poblacions
de cada espècie sinó de la seva presència o no
en una quadrícula determinada. Cada punt
correspon a un o diversos exemplars d'una
espècie, observats per un o diversos prospectors
en qualsevol època de l ' any.
t'
I 1\ I
I }
HlD
..--r- ¡;:;;
( 'GI)(; l,
,.
v-
, I v-
(;( ' , C(;:nc.:
... ". ¿(
V
1

Aquest senzill esquema és més complex
que no pas el que sembla. La recopilació de
les dades, tant publicades com no, la prospecció
en el camp, l'elaboració dels mapes i
el tractament de les dades obtingudes ha
representat una tasca llarga i laboriosa que
ha necessitat d'una metodologia estructurada
i concreta que es descriu a continuació.
RECOL-LECCIÓ DE DADES
Les fonts utilitzades han estat, d'una banda,
la bibliografia, d'altra les dades derivades
de les prospeccions de camp i, per últim,
Per La prospecció d'amfibis és indispensabLe
utiLitzar instruments adequats com pot ésser eL
saLabre.
les donacions de cites provinents de diversos
biòlegs, naturalistes, institucions públiques,
col·leccions i col· lectius d'estudi de la natu-
14
Les basses són indrets fonamentaLs per La
recoL·LecciÓ de dades especiaLment per aLs
amfibis.
ra. La recerca bibliogràfica s'ha portat a terme
utilitzant com a punt de partida les dades
recollides per la Maria Victòria Vives en la
seva Tesi Doctoral (1982). Les dades recopilades
en aquest treball han constituït el nucli
inicial de la base de dades informatitzada
que es troba en el Departament de Biologia
Animal (Vertebrat ) de la Facultat de Biologia
de la Universitat de Barcelona. Les dades
bibliogràfiques pro i11ents de treballs posteriors
s'han afegir a la base informatitzada,
així com les cites obti.ngudes mitjançant les
altres fonts . De totes les dades s'ha recollit:
l'espècie, la Ioc lització, UTM IOxl0,
l'autor de la cita i, en el cas que es conegués,
l'UTM IxI, l'altitud, el biòtop i altres observacions.
Al temps que es recopilava la bibliografia
es va procedir a contactar amb totes
aquelles persones i institucions susceptibles
de tenir observacions d'amfibis i rèptils del
territori considerat. Una vegada reunides
totes les cites, es va confeccionar un inventari
a fi d'esbrinar quines quadrícules tenien
un nombre d'espècies que, a priori, semblava
deficient. Es va decidir realitzar campanyes
de prospecció de totes aquelles quadrícules
que van presentar un nombre
d'espècies inferior a tres. A partir de l'any
1987 es van fer més de 60 campanyes de
prospecció per omplir els buits existents,
sobretot a les comarques de Ponent, i completar
les zones deficitàries a la resta de
comarques.
Les dades recollides es van tabular en
una fitxa (Figura 3) que recollia dades
biològiques dels exemplars trobats, localit-

Rodriguez-Teijeiro,1. D.
Rodriguez-Agujlera, R.
Roger, E.
Romaní, A.
Romero, J . L.
Ros, A.
Rosell, C.
Rovira, J .
Ruiz, C.
Ruiz,X.
Ruiz-Jarillo, R.
Ruiz-Olmo, J.
Saez, R.
Salcedo, A.
Sanchez, A.
Sanpere, X.
Santander, J .
Sanuy, D.
Sargatal, J.
Sarsanedas, M.
Sañe, J.
Senespleda, J.
Serra-Cobo, J.
Serra, J. M.
Tanmateix, cal fer esment de la col·laboració
de les següents entitats i institucions:
Asociación Acuariófila de Barcelona
Asociación Herpetológica Española
Centro Pirenaico de Biología Experimental
Comissió del Medi Ambient de l'Ajuntament
de Masquefa
Delta Verd
Departament de Biologia Animal de la
Universitat de Barcelona
Departament de Biologia Animal, Biologia
Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma
de Barcelona
Grup Herpetòlogic del Penedès-Tarragonès
Grup Garrotxa
Grup Ornitològic Calldetenes
Grup Osona (Torelló)
Grup d'Estudis de la Natura
Grup d'Estudi de les Gavarres
Institució Catalana d 'Història Natural
Museo di Zoologia de Florencia
Museo Nacional Ciencias Naturales de
Madrid
Museu de Zoologia de Barcelona
Museu del Montsià
Natural Museum Frankfurt
Secció de Ciències Naturals del Museu de
Mataró
Secrétariat de la Faune et de la Flore
(MNHN. Paris)
Société Herpetologique Française
Unidad de Zoología Aplicada (Madrid)
PERSPECTIVES DE FUTUR
Un atlas d'aquest estil representa un
coneixement de la distribució de les espècies
Serrat, L.
Serrat, P.
Siles, P.
Silvani, L.
Sole, J.
Sole, LI.
Sole-Salas, LI.
Soler, J. L.
Soler, M .
Soria, A .
Tarres, C.
Teixidor, J.
Torra, A.
Umbert, X.
Ventura, J.
Verges, P.
Vila, J.
Vilella, M .
Vilella, J. F .
Villa, J.
Villaverde, C.
Vives-Balmaña, M. V.
Zapater, A.
en un moment detenninat (fins la tardor de
1994). És evident que encara es pot afegir
més infonnació a la presentada en aquest llibre
i que les poblacions animals es troben en
constant modificació. Per aquestes raons, un
atlas de distribució mai no està acabat i sempre
és objecte de successives revisions.
Seria desitjable que un treball com aquest
fos revisat amb una periodicitat d'uns cinc a
deu anys com a molt. Això pennetria completar
les distribucions i constatar l'evolució
de les poblacions d'amfibis i rèptils. Esperem
que noves edicions completades surtin
en un futur pròxim.
BASE DE DADES DE
L'HERPETOFAUNA DE
CATALUNYA l ANDORRA
Com s'ha comentat anteriorment, totes les
citacions es troben recollides en una base de
dades informatitzada que està ubicada al
Departament de Biologia Animal (Vertebrats)
de la Facultat de Biologia de la Universitat
de Barcelona (Av. Diagonal 645.
08028 Barcelona). Aquesta base de dades és
d'ús públic i gratuït per a tots aquells investigadors
adscrits a centres públics o per a
associacions sense ànim de lucre.
En totes les publicacions, memòries o
infonnes en què aquestes dades siguin utilitzades,
s'haurà de fer esment de la procedència
de la consulta (base de dades de I 'herpetofauna
de Catalunya i Andorra) i citar la
present obra.

MARC GEOLÒGIC l BIOGEOGRÀFIC
DEL POBLAMENT HERPETOLÒGIC
Per poder explicar la distribució de qualsevol
taxó no només s'han de considerar
els paràmetres ecológics que, a
l'actualitat, influeixen en una detenninada
espècie (o taxó) sinó també la història que ha
sofert el taxó en qüestió, és a dir, el component
paleogeogràfic. Aquest component
comprèn els orígens pròpiament dits dels
diferents taxons de la fauna d'Europa Occidental,
les possibilitats de penetració i establiment
de les poblacions, i les fluctuacions i
variacions climàtiques que han tingut lloc en
el passat. Cal recordar, per exemple, que les
glaciacions quaternàries han deixat una
empremta molt marcada en la distribució
postglacial de la fauna europea.
L'historia dels diferents amfibis i rèptils
que viuen avui dia a Europa es pot retraure
al període Juràssic (208-144 m.a.). En aquesta
època ja estaven representats tots els grans
grups actuals d'amfibis (urodels i anurs) i els
considerats tradicionalment com rèptils (saures,
quelonis i cocodrils). Els ofidis encara
no havien aparegut. Aquest grup, un dels
més moderns, apareix al Cretaci. La gran
extinció de finals del Cretaci (65 m.a.), que
va fer desaparèixer gran quantitat de grups
(essent el més conegut el dels dinosaures) no
sembla que hagi afectat gaire a aquestes faunes.
Quan la Pangea (el gran continent fonnat
a l'era Primària) es va fragmentar, la part
inferior va formar la Gondwana i la superior
Lauràsia. Així, Europa va romandre unida a
Àsia i a Nord-Amèrica. A inicis del Terciari
Europa estava separada d'Àsia per un mar
transversal (l'estret de Turgai) però continuava
en contacte amb Nord-Amèrica, amb
la qual compartia una fauna comuna per a
Europa i per a Nord-Amèrica. A l'Eocè inferior
(fa uns 50 m.a.) es va completar la formació
de l'Oceà Atlàntic i Europa va quedar
definitivament separada d'Amèrica del
Nord. Aquest aïllament temporal d'Europa
22
va generar força endemismes. A aquesta
època ja es trobaven presents, fins i tot,
gèneres vivents a l'actualitat, com per exemple
Salamandra. Malgrat tot, es van produir
intercanvis entre la fauna europea i l'asiàtica
i l' europea i l' africana. En el període de transició
entre l'Eocè i l' Oligocè (37 m .a.) es
produeix el tancament de l'estret de Turgai i
1" I toma a entrar en contacte amb Europa.
La migració de formes procedents d'Àsia
coincideix amb l'extinció de gran quantitat
de f, rm europees presents a finals del
Eocè. Aquest fenomen és molt aparent en el
regi tre fòssil i és una de les grans fases de la
hist ' ria de la herpetofauna europea. L'Oligocè
coneix una fauna herpetològica relativament
pobra ja que desapareixen moltes
famí li representades actualment a altres
continent . així com molts gèneres i espècies
de famí\i presents a l' Eocè. D'altra banda,
l'Oligocè contempla l'arribada de les colobres.
El canvi climàtic és molt patent, ja que
a l'Eocè Europa gaudia d'un clima de caire
tropical humit, mentre que l'Oligocè va portar
una aridesa considerable que es reflecteix
en la fauna dels jaciments paleontològics
d'aquest període.
Al :v1iocè (25 m.a.) apareix una fauna que
es pot considerar moderna. En aquest període
el clima és càlid i humit. Noves famílies
s'incorporen a la fauna existent, com els
Hylidae, Bufonidae, Elapidae, Viperidae,
etc ... Els gèneres existents a l' actualitat, així
com algunes especies ja són presents a
aquesta època (p.e. Bufo bufo, Pelobates fuscus,
Natrix natrix, etc ... A principis del
Miocè, Àfrica entra en contacte amb Euràsia
i es produeix un cert intercanvi de fauna
encara que sembla que la major part dels
nous grups que arriben a Europa corresponen
a representants asiàtics. Algunes formes
nord-americanes que arriben a Europa durant
aquest període passen per l'estret de Bering.
A la fi del Miocè, al Messinià es produeix el

tancament de l'estret de Gibraltar i es comunica
la Península Ibèrica amb Àfrica, produint-se
intercanvis entre ambdues faunes .
La Mediterrània queda, així, tancada i
s'asseca parcialment. Sembla que no s'ha
produït gaire intercanvi entre la resta de faunes
circummediterrànies, especialment pels
amfibis, ja que el medi parcialment assecat
era molt salí i actuava com a barrera biogeogràfica.
AI Pliocè sembla que el clima era més
aviat càlid. La fauna existent era molt semblant
a la del Miocè, encara que més pobra.
Desaparegueren, llavors, algunes famílies
com els Varanidae i els cocodrils. Malgrat
tot, encara es podien trobar famílies com els
Agamidae, els Boidae i els Elapidae. Les
glaciacions van tenir una importància capital
en la configuració de les faunes d'amfibis i
rèptils actuals. La successió de períodes
freds i càlids temperats i de períodes secs i
humits van provocar desplaçaments de les
faunes cap al nord i cap al sud, sobretot dels
rèptils, i aïllaments que produïren especiacions
o subespeciacions, moltes vegades per
vicariància.
Aquest panorama general europeu presenta
a la Península Ibèrica algunes característiques
pròpies. En primer lloc, com ja s'ha
vist, els períodes més interessants des del
punt de vista de I 'herpetofauna ibèrica per
explicar la seva distribució són els períodes
de final de l'època terciària: Oligocè i
Pliocè, així com el període quaternari. Abans
de finalitzar l'Eocè, les faunes ibèriques i
franceses devien d'ésser molt similars ja que
encara no havien sorgit els Pirineus. AI límit
de l'Eocè-Oligocè va tenir lloc l'aparició
dels Pirineus, que va separar les faunes ibèriques
i de la resta d'Europa fins a finals de
l'Oligocè. És, també, durant el Miocè que
apareixen la major part dels gèneres i de les
espècies de les faunes actuals o les seves
antecessores. En el Miocè mitjà i inferior les
diferències faunístiques entre les faunes ibèriques
i del nord d'Àfrica són considerables
ja que l'últim contacte amb Àfrica va tenir
lloc a finals del Juràssic i començament del
Paleogè. Els Pirineus van actuar de barrera
biogeogràfica des del final de l'Eocè fins al
Miocè mitjà. En aquesta època van existir
grans extensions de llacs situades a la
depressió de l'Ebre i a gran part de les dues
23
Castelles. És d'aquesta forma que varen .evolucionar
espècies aïlladament al nord-oest
peninsular. Les comunicacions entre la
Mediterrània i l'Atlàntic es produeixen
durant el Miocè mitjà mercès a un estret que
aïlla un arxipèlag nomenat Bètic-Rifeny. La
part superior d'aquest estret possiblement va
entrar en contacte amb la resta de la PenÍnsula
permetent una dispersió de les espècies
que hi vivien.
A finals del Miocè (5-6 m .a .) es va produir
el contacte entre Àfrica i Europa mitjançant
la Península Ibèrica, aïllant la Mediterrània
de l'Oceà Atlàntic. La posterior
dessecació d'aquest mar ja s'ha comentat
anteriorment. El posterior contacte marí mitjançant
una transgressió marina es va produir
a començament del Pliocè quan apareix
l'estret de Gibraltar. Els canvis climàtics
pleistocènics a partir de l'inici d'aquest període
(fa 1,8 m.a.) van configurar les distribucions
actuals de la herpetofauna ibèrica. Els
períodes glacials promogueren migració de
faunes europees cap al sud, mentre que els
períodes interglacials, més càlids, afavoreixen
l'expansió cap al nord. L'última de les
sis glaciacions conegudes correspon a la de
Würm, que va començar fa uns 80.000 anys.
A l'actualitat ens trobem en un període postglacial,
però que presenta suficients variacions
com per explicar certes variants en les
àrees de distribució actual.
Per comprendre l'evolució i la formació
dels diferents taxons cal esmentar dues
visions no excloents. D'una banda, la biogeografia
més clàssica constata la importància
de la dispersió per explicar la distribució
dels taxons. Així, un grup monofilètic es
constitueix com a centre d'origen que donarà
lloc a grups derivats mitjançant dispersió. La
major o menor capacitat de dispersió determinarà
l'evolució posterior dels taxons.
L'aparició de les barreres naturals o la seva
desaparició influirà clarament sobre la capacitat
de dispersió. Aquest model de dispersió
clàssica explica alguns patrons de distribució
de diverses espècies. L'altre model que
explica més bé la distribució de gran part de
les espècies actuals d'amfibis i rèptils és el
de vicariància. En aquest model, les formes
vicàries s'originen quan l'àrea de distribució
originària es fragmenta mitjançant una barrera
separant les poblacions a 'ambdues bandes

d'aquesta. Així, les formes emparentades
inicialment evolucionen separadament
donant lloc a taxons diferents. Així, les àrees
de distribució són originàriament excloents
encara que, una vegada desapareguda la
barrera, posteriors dispersions poden solapar
ambdues distribucions.
Les espècies d'amfibis i de rèptils que es
troben a Catalunya han estat subjecte de
vàries classificacions que agrupen les espècies
segons diferents criteris biogeogràfics.
Aquí adoptarem la següent classificació
basada en un criteri ampli.
Es pot distingir un primer grup format per
espècies euro-siberianes constituït per: Salamandra
salamandra, Bufo bufo, Rana temporaria,
Emys orbicularis, Lacerta agilis,
Lacerta vivipara, Anguis fragilis, Natrix
natrix i Coronella austriaca. Un segon grup
estaria format per espècies endèmiques del
Pirineu: Euproctus asper i Lacerta bonnali.
Un tercer grup constituït per espècies mediterrànies
ibèriques que, a més a més poden
trobar-se al nord d'Àfrica: Pleurodeles waltl,
Pelobates cultripes, Hyla meridionalis, Rana
p erezi, Mauremys leprosa, Tm-entoia mauritanica,
Psammodromus algirus, Psammodromus
hispanicus, Acanthodactylus erythrurus,
Lacerta lepida, Podarcis hispanica,
Chalcides striatus, Chalcides bedriagai, Blanus
cinereus, Coluber hippocrepis, Elaphe
24
scalaris, Coronella girondica i Vipera latasti.
Un quart grup, menys definit; format per
espècies endèmiques d'Europa occidental:
Triturus helveticus, Triturus marmoratus,
Alytes obstetricans, Pelodytes punctatus,
Bufo calamita, Coluber viridijlavus, Natrix
maura i Vipera aspis. Un cinquè grup estaria
format per espècies de distribució mesoeuropea:
Lacerta viridis, Podarcis muralis i
E/apile longissima. Un sisè grup constituït
per les espècies circummediterrànies: Testudo
hermanni, i Malpolon monspessulanus.
Res tarien les espècies introduïdes més o
men ' recentment. Aquest grup estaria format
per Discoglossus pictus i Hemidactylus
fur i u , encara que es podria ampliar a les
e _ Le d'introducció molt recent com
P odar i pit\"l/sensis i Trachemys scripta_
Si fem referència a la distribució de les
e pècies a Catalunya es pot observar que les
a nterioITnent classificades com euro-siberiane-
o me o-europees i pirinenques ocupen
bi ' top - humits i freds de caire no mediterrani
. L r ( ocupa majoritàriament els biòtops
m edir !Tanis. En tots dos casos es poden
trobar _ ècies que, malgrat la seva pertinenç
a un dels grups s ' estenen per la major
part del territori com, per exemple: Bufo
b ufo. _ -curi;"/; natrix, en el primer grup i Alytes
ob telrica ns , Rana perezi, Podarcis hispal/ica
i , trix maura.

ESPÈCIES PRESENTS
Les espècies localitzades a Catalunya
Andorra són:
CLASSE AMPHIBIA
Ordre Urodela.
Família Salamandridae.
Salamandra salamandra
Euproctus asp er
Pleurodeles waltl
Triturus helveticus
Tritunts marmoratus
Ordre Anura.
Família Discoglossidae.
Discoglossus pictus
Alytes obstetricans
Família Pelobatidae.
Pelobates cultripes
Família Pelodytidae.
Pelodytes punctatus
Família Bufonidae.
Bufo bufo
Bufo calamita
Família Hylidae.
Hyla meridionalis
Família Ranidae.
Rana temporaria
Ranaperezi
CLASSE REPTILIA
Ordre Chelonia
Família Testudinidae
Testudo hermanni
Família Emydidae
Emys orbicularís
Mauremys leprosa
Trachemys scripta (Introduïda)
Família Chelonidae
Caretla caretla
Chelonia mydas
RESULTATS l DISCUSSIÓ
25
Família Dermochelydae
Dermochelys coriacea
Ordre Squamata.
Subordre Lacertilia.
Família Gekkonidae.
Tarentola mauritanica
Hemidactylus turcicus
Família Lacertidae.
Psammodromus algirus
Psammodromus hispanicus
A canthodactylus erythrurus
Lacerta lepida
Lacerta viridis
Lacerta agilis
Lacerta vivipara
Lacerta bonnali
Podarcis muralis
Podarcis hispanica
Podarcis pityusensis (Introduïda)
Família Anguidae.
Anguis fragilis
Família Scincidae.
Chalcides striatus
Chalcides bedriagai
Subordre Amphisbaenia
Família Amphisbaenidae
Blanus cinereus
Subordre Serpentes.
Família Colubridae.
Coluber hippocrepis
Coluber viridiflavus
Malpolon monspessulanus
Elaphe scalaris
Elaphe longissima
Natrix maura
Natrix natrix
Coronella aus tria ca
Coronella girondica
Família Viperidae.
Vipera aspis
Vipera latasti
"

Totes aquestes espècies presenten a Catalunya
i Andorra poblacions reproductores
estables. A més, hi ha altres espècies introduïdes
de manera fortuïta o voluntària que
no s'ha comprovat la seva reproducció i
altres espècies citades com presents a Catalunya
en altres treballs i de les quals s'ha
descartat la seva presència.
De presència descartada:
Hyla arborea
Rana dalmatina
Rana iber ica
Macroprotodon cuculla tus
Hyla arborea fins ara ha estat citada a sis
localitats a Catalunya (Cerdanya, la Seu
d'Urgell, la Pobla de Segur, Torelló, Empúries
i Selvanera). D'aquestes només es té confinnació
de la localitat d'Empúries, ja que es conserva
l'exemplar en col'lecció en el Museo Nacional
de Ciencias Naturales de Madrid. Degut a
l'antiguitat de la citació, a la falta de posterior
confirmació i als nombrosos canvis de recipient
que ha sofert l'exemplar des de principis
de segle, considerem que es tracta d'un error
d'etiquetatge i per tant cal desestimar-la.
D'altra banda, l'anàlisi de la resta de les citacions
i la manca de confmnacions recents fan
pensar que Hyla arborea és absent a Catalunya,
tractant-se d'un error d'identificació.
Rana dalmatina és una espècie que també
ha estat citada repetidament al territori català,
si bé en les obres més recents ja ha estat descartada
la seva presència. Després d'analitzar
els exemplars atribuïts a aquesta espècie, procedents
del Montseny i Vidrà, s'ha observat
que en tots els casos corresponien a individus
de Rana temporaria amb les extremitats posteriors
llargues. L'anàlisi de la distribució de
l'espècie a Europa i a la Península Ibèrica i
les freqüents confusions a què donen lloc els
subadults de Rana temporaria confirmen la
seva absència al territori català.
Rana iberica ha estat citada fins ara a
Andorra i al Vallès. D'aquestes citacions
caldria només considerar la d'Andorra, però
cal rebutjar-la per la facilitat de confusió
amb subadults de Rana temporaria de potes
llargues i a la gran distància existent respecte
de les poblacions més properes (País Basc).
Recentment, amb la descripció d 'lma nova
espècie de granota roja al pirineu (Rana pyrenaica),
s'obre una nova via d'anàlisi de totes
26
les citacions de Rana dalmatina i Rana iberica
•
del Pirineu. Rana pyrenaica fins ara només ha
estat citada al Pirineu Aragonès, i caldria revisar
les citacions existents de les dues espècies
esmentades per veure si es podrien tractar
d'exemplars de Rana pyrenaica.
Macroprotodon cucullatus ha estat citada
a Barcelona, encara que cal descartar la citació
i per tant la seva presència a Catalunya.
RIQUESA ESPECÍFICA
A Catalunya han estat localitzades un total
de 44 espècies, de les quals 14 són amfibis (9
anurs i 5 urodels) i 30 són rèptils (3 quelonis,
15 saures, 1 amfisbènid i 11 ofidis). No es
tenen .::n compte les tres espècies de tortugu.::s
mariDes que han estat observades en el
litoral ,¡:atalà ni les espècies introduïdes.
El Pirineu, tot i que paisatgísticament és una de
les àrees més rellevants, des del punt de vista
herpetològic, presenta una diversitat molt baixa.

DESCRIPCIÓ DE LES ESPÈCIES
39

Pleurodeles waltl. OFEGABOUS ..
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 17 quadrícules, que representen un 4,4%.
L'ofegabous és l'urodel europeu de mida més gran, que pot assolir més de 300 mm (l'exemplar
més gran capturat a Catalunya arriba fins als 230 mm de longitud total). És un tritó
robust amb el cap deprimit, més ample que llarg i amb els ulls petits. La cua, musculosa, utilitzada
activament per a la natació, és molt comprimida i llarga, amb una carena dorsal i ventral,
i la punta arrodonida. En l'època reproductora, els membres anteriors, que en els mascles
són més llargs que els posteriors, presenten callositats ceratinitzades molt característiques que
utilitza per fer l'amplexus, un dels pocs urodels que realitza aquest tipus de comportament
juntament amb els representants del gènere Speleomantes. Presenta la pell rugosa amb gran
quantitat de tubercles, destacant-ne una filera de molt desenvolupats a cada costat i que
corresponen a protuberàncies glandulars situades a l'extrem de les costelles, les quals poden
arribar a perforar la pell quan l'animal es veu agredit. Coloració bruna o verd oliva, amb el
ventre blanquinós o rosat amb taques grises.
La larva pot assolir fins 80 mm de longitud, excepcionalment fins els 100 mm. El cap és
ample i deprimit. La cresta dorsal és molt llarga i especialment ampla a l'inici de la cua. La
coloració és variable, des de blanquinosa fins a força fosca, amb tonalitats grogoses o brunes.
Pleurodeles waltl de Mas de Barberans (Montsià). Foto: F. Martí.
El gènere Pleurodeles és un dels més antics
dins dels salamàndrids i data, com a mínim,
del Miocè. No es coneixen bé les relacions
filogenètiques amb altres grups de Salamàn-
43
drids. L'origen de l' ofegabous es troba, probablement,
en la separació de la placa bètico-rifenya
del nord d'Àfrica. Això va produir
un procés d'especiació vicariant que va

L ' ofegabous es troba en biòtops típicament
mediterranis, marcats per les comunitats
d ' espinar d ' arçot i margalló, i garric formant
l' estat arbustiu, i el pi blanc com a estrat
arbori.
El substrat és predominantment calcari amb
dolines, lloc on se situen les basses argiloses
Pleurodeles waltl de Mas de Barberans (Montsià). Foto: X Parellada.
45
típiques en les quals localitzen les poblacions
d'aquesta espècie. Aquestes bass'es
solen tenir vegetació litoral on predominen
els joncs i canyissars, així com vegetació
submergida (ranuncle i Chara). Ocasionalment
es troba a pous i basses d'obra.
....---- --

Triturus helveticus. TRITÓ PALMAT
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 60 quadrícules, que representen un 15,5%.
Aquest petit tritó és el que té costums menys aquàtics dels que hi ha a la Península Ibèrica.
Els mascles poden assolir els 83 mm i les femelles 92 mm encara que habitualment són de
menor talla. El cap és lleugerament més llarg que ample, i el musell és més truncat en els
mascles. El cos és de secció quadrangular en els mascles i arrodonit en les femelles. La cua,
aplanada lateralment, presenta un clar dimorfisme sexual durant l'època de zel, ja que, els
mascles, tenen un filament caudal que està absent en les femelles. Els mascles també presenten
durant el període de zel, un típic palmejat entre els dits de les extremitats posteriors. La
coloració és poc vistosa, presentant tonalitats dorsals i laterals més o menys brunes o groguenques
i les ventrals tanmateix groguenques.
La larva pot assolir fins 45 mm de longitud. La cresta comença a l'alçada de les brànquies o
una mica més enrera i va decreixent fins acabar en punta. En néixer presenten dues bandes
fosques longitudinals. Quan són propers a la metamorfosi la coloració es torna més fosca i es
redueixen les brànquies i la cresta.
Triturus helveticus de Les Bulloses (Alta Cerdanya). Foto: A. Mon tori.
El gènere Tritunls és conegut en el registre
fòssil de l'oest d'Euràsia des de l'Eocè,
encara que representants atribuïts al grup
Tritunls ja estaven presents al Paleocè superior.
El grup germà del gènere Triturus és el
gènere Euproetus.
- -
49
Al límit Eocè-Oligocè ja apareixen diferenciades
[es dues grans branques: Neotriton
(els tritons de mida gran) i Paleotriton (els
tritons de mida petita). Una tercera branèa, la
discutida Mesotriton donaria lloc a l' actual
Triturus alpestris. Els representants d' aques-
--
---

lement s'han onglnat a partir d'exemplars
provinents de la conca de l'Ebre. Aquesta
explicació és només vàlida per a les poblacions
de les zones baixes de la comarca del
Baix Ebre, ja que hi ha constància que les
del Montsià són introduïdes fa pocs anys. A
Barcelona també hi ha una població introduïda
estable almenys fins 1988 al Pantà de Can
Borrell de Vallvidrera.
Altitudinalment es distribueix des de gairebé
el nivell del mar fins els 2400 metres. Cap de
les variables climàtiques i orogràfiques no
representa un factor limitant de la seva distribució,
encara que està condicionada per la
pluviositat, ja que no es troben poblacions
per sota de l'isoieta dels 700 mm al nucli
nord. Globalment, per a tota l'àrea de distribució
a Catalunya, les condicions microclimàtiques
determinen la presència de biòtops
adients, especialment l' humitat elevada.
Els biòtops ocupats per aquesta espècie tenen
sempre una cobertura arbòria i arbustiva elevada
que, generalment, correspon al bosc de
ribera. A l'alta muntanya, el tritó palmat es
pot trobar a llacs sense vegetació als voltants.
La seva fase aquàtica es localitza habitualment
a sèquies, basses i de vegades a rierols
51
.. -
Tritl.lrus helveticl.Is d e Sant Carles de la Rapita
(Montsia). Foto: F. Martí.
amb poc corrent o braços abandonats de rius,
encara que sempre amb força vegetació
aquàtica (freqüentment Chara sp de vegades
combinada amb Potamogeton sp). Es desconeixen
els refugis i costums durant la fase
terrestre, encara que només s 'ha trobat sota
pedres a zones amb cobertura vegetal important
i elevada humitat.
Al Montsià s'han trobat exemplars neotènics.

Montseny) encara que el gruix de la distribució
es localitza a altures caracterísrique- d
la muntanya mitjana i baixa, disminuint d
forma important a partir dels 800 metres . Pd
que fa a la pluviometria, la seva distribu i
correspon a àrees amb valors al voltant el·
700-800 mm. No es troba per sota dels 500
mm de pluviositat anyal. Respecte a la temperatura,
aquesta sembla un important fa l r
limitant en la seva distribució ja que no es
troba per sota dels 2°C de temperatura mitjana
en el mes de gener, ni a zones d ' extrema
temperatura mitjana durant el mes d ' agost.
Podem dir, doncs, que la distribució d ' aquest
tritó depèn de tots els factors ecològics
esmentats.
El tritó verd es localitza en boscos de caire
mediterrani com ara l'alzinar i la pineda, així
com també vegetació de ribera, rouredes i
pinedes de pi roig. És molt freqüent trobar
exemplars en medis amb clara influència
humana com són els conreus i construccions
aïllades, encara que també en petits nuclis
urbans on existeixin basses que puguin utilitzar
els tritons per a la seva reproducció.
Encara que és un animal força aquàtic, es
54
mplars a terra, refugiats sota
I T 5 llocs humits. Es reprolot
tipus de basses, evi-

dues primeres s'han de considerar com a
errors d'identificació mentre que La tercera
es pot interpretar com La citació d'un exempLar
escapat o aLLiberat de manera fortuïta.
També ha estat citat a La província de Caste­
LLó, però posteriors campanyes realitzades a
Les Localitats concretes no han pogut confirmar
La seva presència i per tant han de ser
desestimades. A més a més, cal tenir en
compte que no tenen cap explicació Lògica
des d'una perspectiva biogeogràfica, si no és
per una introducció recent.
La granota pintada es localitza principalment
a baixa altitud (l'altura mitjana és de 52 m) i
des del nivell del mar fins els 500 m. En la
seva àrea de distribució a Catalunya es registren
valors de pluviositat anyal mitjans o alts
(600 a 900 mm) i temperatures entre 14 i
15°C, sempre en reLLeus moderats o baixos.
En ser una espècie de recent introducció i
actualment en expansió, no es poden fer consideracions
respecte als seus límits biogeogràfics
ja que, ara com ara, no ha caracteritzat
encara les seves limitacions ecològiques.
Ha estat localitzada en biòtops força diversos
però tots eLLs de caire típicament mediterrani.
Així, ocupa tant aiguamoLLs com alzinars
mediterranis i suredes, boscos de ribera,
poLLancredes i prats de pastura. En tots els
57
Discoglossus pictus del Clot de l'Espolla (Pla de
l'Estany). Foto: F. Martí.
casos es troba a prop de l'aigua, freqüentment
en zones entoLLades, basses i vores dels
cursos d'aigua, tant en cobertures arbòries i
arbustives altes com baixes. Sembla però,
preferir substrats herbacis amb bona cobertura.
Suporta molt bé la salinització de l'aigua,
trobant-se gairebé a la mateixa costa.
Les larves es localitzen a qualsevol punt
d'aigua sempre que no tingui molt corrent.
S' han observat larves en sèquies, canals de
reg, petits rierols, basses naturals i fins i tot
en petits tolls a les roques de vora el mar
amb una elevada salinitat.

Alytes obstetricans. TÒTIL
Estatus general: ABUNDANT. Localitzada a 249 quadricules, que representen un 64,2%.
És un anur discoglòssid, terrestre i de mida petita (entre 40 i 50 mm de longitud). Té un
aspecte rabassut amb el cap relativament gros en relació a la resta del cos. La pupil'la és vertical
i li manquen els sacs vocals. Les glàndules paròtides són poc vistoses, però en el dors
destaquen nombroses berrugues, de vegades de color taronja fonamentalment a ambdós
flancs del cos. És característic d ' aquesta espècie la presència de tres tubercles a l'extremitat
anterior. Dimorfisme sexual poc patent, encara que els mascles tenen l' extremitat posterior
significativament més gran que la feme lla, ja que arriba fins al musell. Això és degut al fet
que el mascle utilitza les extremitats posteriors per a transportar la posta fins l'eclosió dels
ous. La coloració dorsal és grisenca amb taques verdes i brunes. El ventre és de color rosat i
gairebé translúcid, la qual cosa permet veure els ous en les femelles gràvides. El nom específic
tà menció al fet que el mascle obre la cloaca de la femella per ajudar-la a fer la posta.
Les larves són de mida gran (fins a 90 mm de longitud, encara que, generalment, són de mida
més petita). L'espiracle és ventral i esta situat al pla sagital, així com l'anus. Cresta caudal
bén desenvolupada i alta. Cua arrodonida. Coloració bruna grisenca, verdosa o molt fosca.
Presenta un jaspiat negre que pot ser molt dens. Als costats i al ventre acostuma a presentar
punts blancs. En els exemplars joves poden trobar-se coloracions molt clares i sense jaspiat.
Exemplar adult amb la posta d 'Alytes obstetricans de Barcelona (Barcelonès). Foto: A. Montori.
L'origen del gènere Alytes es remunta probablement
a l'Eocè, fa uns 50 m.a. Un avantpassat
del tòtil va ocupar la Península Ibèrica
58
procedent d'Europa. Fa aproximadament
entre 15 i 23 m.a., a l ' inici del Miocè, l'oest
de la Península va quedar aïllat per un llac

Pelobates cultripes. GRIPAU D'ESPERONS
Estatus general: FREQÜENT. Espècie localitzada a 112 quadrícules, que representen un 28,9%.
El gripau d'esperons és un anur de mida gran (fins a 100 mm de longitud) i d'aspecte robust.
Cap curt i ample amb el musell arrodonit. Timpà absent i ulls molt grans i prominents amb la
pupil·la vertical. La llengua és circular i lliure per darrera. Les extremitats són curtes i les
posteriors tenen una membrana interdigital ben desenvolupada amb un característic esperó
corni negre molt gros. Mai no hi ha callositats nupcials. El dors és tacat o jaspiat amb taques
fosques sobre un fons blanquinós, grisenc o verdós. El ventre, més clar, és blanquinós, grisenc
o groguenc uniforme o amb punts poc definits.
La larva és gris fosca sense taques en els primers estadis, aclarint-se a mida que es desenvolupa.
L'espiracle es troba al costat esquerre. La cresta dorso-caudal és alta i finalitza en una
punta afilada. Aquestes larves són les més grosses entre els anurs europeus, arribant fins i tot
als J 50 mm de longitud i 25 grams de pes.
Pelobates cultripes del pantà de Vallvidrera (Barcelonès). Foto: F. MarlÍ.
Es coneixen restes fòssils de la família Pelobatidae
del Cretaci tardà de Nord-amèrica i
d'Àsia, encara que hi ha dades immunològiques
que indiquen un origen anterior, abans
de la fragmentació de Lauràsia.
El gènere Pelobates té una distribució que
abasta tot Europa (llevat d'Escandinàvia i les
illes Britàniques) i des de Sibèria fins al
61
MaJTOC. Es coneixen fòssils del gènere Pelobates
des del Cretaci, quan ja estava separat
del seu gmp germà, el gènere Scaphiopus de
Nord-Amèrica. Pelobates té, doncs, un origen
europeu.
Molt probablement, l'origen de P. cultripes
es trobi ja al final del terciari (Pliocè) ja que
P. fuscus i P. siriaCLlS ja es trobaven diferen-

Els adults es troben associats a terrenys
sorrencs o poc compactats on poden enterrar-se
amb facilitat fent servir els esperons de
les extremitats posteriors. És una espècie
d'activitat crepuscular o nocturna; durant el
dia els adults romanen sota terra. El gripau
d'esperons utilitza com a llocs de posta preferentment
les basses naturals, mixtes i d'obra,
amb o sense vegetació natural o submergida.
A les terres de ponent, és freqüent trobar-los a
basses per abeurar el bestiar, generalment
argiloses i amb l'aigua molt tèrbola. La qualitat
de l'aigua no és un factor limitant, a
excepció que aquesta estigui contaminada
químicament. Suporta molt bé la salinització.
La profunditat de l'aigua tampoc no és un
factor que impedeixi la seva reproducció.
Puntualment, a llocs i en èpoques favorables,
les larves i els recentment metamorfosejats
poden assolir una gran densitat poblacional.
Pelobates cultripes del Delta de l'Ebre (Baix
Ebre). Foto: A. Mon/ori.

Bufo bufo. GRIPAU COMÚ ..
Estatus general: ABUNDANT. Localitzada a 239 quadrícules, que representen un 61,6%.
El gripau comú és un amfibi anur de mida gran. a . olint algunes femelles fins a 210 mm.
Espècie molt robusta amb el cap més llarg que ample. Glàndules paròtides molt desenvolupades
i disposades obliquament. Timpà poc visible. La pupil' la és horitzontal i l'iris de color
coure o daurat. Les extremitats són fortes; les po tenor relativament curtes i amb membranes
interdigitals que arriven a la meitat de la longinl I dits. És un gripau adaptat a la marxa.
La pell és molt berrugosa. Els tubercles sub-articul són parells. La coloració és marró
uniforme cIara, o fosca, encara que amb certa ariabilitat individual. La part ventral té una
coloració més clara sovint jaspiada, de color m ' fa . E l mascle és molt més petit que la
femella i presenta a l'època reproductora callos itat nupcials fosques en els tres dits mes
interns de la mà.
Les larves són de petita mida (menys de 35 mm de longitud . de coloració negra o molt fosca i
amb l'espiracle lateral situat al costat esquerre. E l recennn nt metamorfosejats són molt petits.
ExempLar adult de Bufo bufo. Foto: A. Pérez.
Els bufònids i el gènere Bufo sembla que es
van originar després de la ruptura de la
Gondwana dins de l'àrea corresponent a
Àfrica i Sud-Amèrica durant la meitat del
Cretaci inferior (100 m.a.). Des de Sud-Amèrica
es poden distingir dues onades de colo-
66
nització cap a Nord-Amèrica i posteriormenl
fins a Euràsia durant l'Eocè i Oligocè, res·
pectivament. La primera onada estava repre·
sentada per formes actualment tropicals i Vé
donar lloc a una radiació secundària en el suc
d'Àsia; la segona donaria lloc a formes d(

construccions humanes, en llocs oberts o
amb vegetació tant esclarissada com atapeïda.
Els punts de reproducció utilitzats són molt
variables. Generalment, però, es tracta de
masses d'aigua permanents amb poc corrent
i majoritariàment clares, encara que utilitza
també punts d'aigua tèrbola o eutrofitzada.
S' han trobat larves a tot tipus de bas s
canals, rierols, rieres i fins i tot llacunes. Sembla
que evita les aigües salinitzades. És un
anur que resisteix molt bé temperatures elevades,
encara que és bàsicament crepuscular o
nocturn. Aprofita les carreteres com a font de
calor al crepuscle. Aquest fet, juntament amb
les migracions reproductores, fa que siguin
víctimes dels automòbils, i és aquest un dels
principals motius de mortalitat.
68
.Exemplar aduli de Bufo bufo de l'Alta Garrotxa
(Garr, IXO). FOlo X Parellada.

Bufo calamita. GRIPAU CORREDOR ..
Estatus general: ABUNDANT. Localitzada a 198 quadrícules, que representen un 51 %.
El gripau corredor és un anur gran i robust que assoleix fins a 100 mm de longitud. El cap és
ample amb el musell arrodonit i curt. Les glàndules paròtides estan ben desenvolupades i disposades
paral·lelament. El timpà és poc visible i els ulls són de color verd groc amb la
pupil·la horitzontal. Extremitats curtes amb palmejatures molt reduïdes i situades a la base
dels dits en les posteriors. Els tubercles sub-articulars són parells. Els mascles, més petits que
les femelles, desenvolupen rugositats fosques als dos dits més interns de cada mà durant
l' època reproductora. La pell és berrugosa i té una coloració dorsal molt variable, predominant
les tonalitats verdoses o grisoses. Es poden trobar exemplars unifonnes, netament jaspiats,
o bé amb taques petites de color variable, negres, brunes o vermelles, que solen correspondre
a les berrugues. És molt comuna la presència d'una línia vertebral groguenca. La part
inferior és més clara amb nombroses taques fosques.
La larva és petita (fins a 35 mm de longitud), de color negre i molt semblant a la del gripau
comú. Té l'espiracle al costat esquerre.
Bufo calamita d el Massís de l Garraf(EI Garraf). Foto: A. Pérez.
L'origen de Bufo caLamita s 'ha de remuntar
als 20-25 m .a. (Miocè) quan el grup B. caLamita-B.
viridis va sofrir a Europa un procés
d'especiació viacariant. D'aquesta manera,
Bufo viridis va ser l'espècie oriental i B.
69
caLamita, l'occidental. Posteriors expansions
pleistocèniques d'ambues espècies expliquen
la colonització cap al nord d'Europa i el
solapament existent. Les dos espècies hibriden
en aquesta zona.

Els adults són animals de costums nocturns
que s'amaguen durant el dia, molt freqüentment
sota pedres, on poden fer petites galeries.
Sovint es pot trobar molt lluny de qualsevol
punt d'aigua,. i s'hi acosta només al
moment de la reproducció.
Els llocs de posta utilitzats són molt variats.
Contràriament al seu congènere, utilitza freqüentment
aigües temporals, on és l'espècie
dominant, arribant a efectuar postes als tolls
d'aigua de pluja de les vores de les carreteres.
També diposita la posta en basses, rierols,
rius i rieres. No es troba a les aigües
salobres. Encara més que el gripau comú,
sovint es converteix en víctima dels automòbils.
71
Amplexus de Bufo calamita de Mora de d 'Ebre
(Ribera d'Ebre). Foto: A . Mon tori.

Aquesta distribució tan singular pot ser
explicada mitjançant I 'anàl isi de la h istória
geològica dels últims 10 m.a. Així, durant la
regressió messiniana, la reineta va passar a
Àfrica i, al Pliocè, aquestes poblacions varen
quedar aïllades per una transgressió marina
(5-6 m.a.) . Aquest fet hauria donat per un
efecte fundador una disminució de la variabilitat
genètica, tal com s'ha pogut comprovar
amb dades moleculars. A manca d'estudis
genètics que clarifiquin la situació, dues
hipòtesis podrien explicar l'actual separació
geogràfica entre els nuclis del quadrant sudoccidental
peninsular i de Catalunya-sud de
França. D'una banda, es pot suposar una distribució
més àmplia i, posteriorment, l'aïllament
dels nuclis esmentats a causa de factors
abiòtics (sequera?, glaciacions?) o biòtics
(competència amb f-1. arborea) amb la desaparició
de l'espècie a les zones intermèdies.
D'altra banda, es podria suposar que el nucli
nord s'ha originat per introducció. Cap
d'aquestes interpretacions no està recolzada
per evidències sòlides, i serien necessaris
estudis de la variabilitat genètica entre ambdós
nuclis per esbrinar les seves relacions i
posició taxonòm ica.
A Catalunya es distribueix per una àmplia
franja oriental que abasta bona part de les
províncies de Barcelona i Girona, excepte la
Cerdanya i el nord del Ripollès; a Tanagona
ocupa desigualment les comarques més costaneres
així com el Priorat i l'Alt Camp; a
Lleida ocupa la Segarra, el Solsonès i
l'extrem oriental de la Noguera. Les citacions
més occidentals de Catalunya COlTesponen
en tots els casos a poblacions aïllades
sempre lligades a cursos fluvials d'una certa
importància (rius Segre i Algars). L'absència
d'aquesta espècie al pre-Pirineu occidental
es pot explicar per raons històriques més que
climàtiques.
La reineta ocupa una franja altitudinal que
va des del nivell del mar fins als 1100 m,
encara que majoritàriament es troba a les
zones més baixes i fins als 600 m (la mitjana
és de 370 m.). En referència a la pluviometria,
cal fer constar que J-/yla meridionalis no
es troba, o es rarifica, per sota dels 600 mm
74
¡\-1as cle d'Hyla meridional is del pantà d e
Valil'idrera (Barcelonès). Foto: F. Martí.
de precipitació anyal. Per altra banda, la reineta
no es troba en àrees de temperatura mitjana
anyal inferiors als 11 °C , com és el Pirineu.
Si considerem l'índex Q, es pot
observar clarament que a les zones més
seques, com és ara la plana de Lleida i rodalies,
no hi ha presència de la reineta ni en els
cursos d'aigua més importants.
La reineta ocupa, preferentment, biòtops
humids i de caire clarament mediterrani
(vegetació de ribera, conreus d ' hort i farratge,
canyissars, etc). Tanmateix es pot trobar
a indrets més secs, com les pinedes de pi
blanc, galTics i alzinars meditelTanis. També
es troba a rouredes i fins i tot al bosc de pi
roig. Està lligada a punts d'aigua amb vegetació
arbu s t iva i arbòria d'una certa
importància. També és important la presència
de vegetació més lligada a l'aigua, com
el canyissar i l'anea, on s'enfila amb facilitat.
Es pot veure fàcilment no només durant
el període reproductor ja que és un anur que
forma petites colònies. Es pot veure freqüentment
prenent el sol en les fulles de la
vegetació migsubmergida o al voltant de les
basses. Els llocs de reproducció emprats
coincideixen amb el seu hàbitat. Evita les
aigües eutròfiques i contaminades. Per a la
reproducció, utilitza tota mena de basses,
naturals, mixtes o d'obra, així com rierols,
rieres i llacunes sempre que hi hagi poc
corrent i vegetació litoral i submergida abundants.

Rana tempararia. GRANOTA ROJA lO
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 76 quadrícules, que representen un 19,6%.
L a granota roja és un amfibi anur de mida mitjana, que pot assolir fins als 100 mm de llarg.
El cap és ample amb el musell arrodonit. Els ulls són prominents i la pupil·la és horitzontal.
El timpà és visible i gran. Les potes posteriors són moderadament llargues, de manera que en
estirar-les cap endavant només superen l'extrem del musell en els individus molt joves. De
tota manera es poden trobar amb certa freqüència individus amb les potes més llargues, i
aquest fet ha produït confusions errónies amb altres espècies com Rana iberica i sobretot
Rana da/matina, que realment no són presents a Catalunya. Els dits de l' extremitat posterior
tenen membranes interdigitals ben desenvolupades. Els mascles tenen dos sacs vocals. La pell
és 11 isa i té petites rugositats laterals. La coloració és variable, bruna, vermellosa, sobretot en
les femelles en època reproductora, amb taques fosques i bandes a les potes posteriors. És distintiva
una taca temporal molt marcada que va des de la part anterior de l'ull fins a ultrapassar
el timpà, vorejada per la part inferior per una banda clara generalment blanc-groguenca . La
coloració ventral també és blanc-grogue nca i la gola té un jaspiat fosc amb banda central
blanca.
La larva pot arribar fins als 50 mm de long itud, encara que normalment assoleix només uns
40 mm. L'espiracle està al costat esquerre. En eclosionar, la larva és negra i es va aclarint
durant el creixement; llavors, el disseny pot ser fosc uniforme o més freqüentment presentar
taques daurades. La cua també pot estar tacada però menys intensament que el cos.
Rana temporaria del Torrent d e Pi (Cerdanya). Foia: A. M Ol1lori.
75

Rana perezi. GRANOTA VERDA
Estatus general: MOLT ABUNDANT. Localitzada a 305 quadricules, que representen un 78,6%.
La granota verda és una espècie de mida mitjana, robusta, que pot assolir fins a 100 mm de
llarg, encara que els exemplars més grossos, excepcionalment, poden fer 150 mm. El cap és
igual d'ample que llarg, i el musell és arrodonit o lleugerament punxegut. Els ulls són molt
prominents, la pupil'la horitzontal i l'iris daurat amb una franja central més fosca . Timpà
visible però més petit que el de la granota roja. Potes posteriors llargues i fortes amb membranes
interdigitals molt desenvolupades en els dits. Tubercle metatarsià intern aparent. Els
mascles tenen dos sacs vocals. La pell és llisa però de vegades presenta berrugues. Existeixen
dos plecs dorso-Iaterals que van des de l'ull fins a la part posterior del cos. Els mascles són
més petits que les femelles i presenten les extremitats anteriors proporcionalment més grans.
A l'època reproductora aquells presenten rugositats nupcial fosques en la cara interna del
primer dit de l'extremitat anterior. Coloració molt variable, predominantment verda amb
taques fosques, fins i tot negres. Sovint tenen una línia grogue nca al dors. Les potes posteriors
acostumen a tenir bandes fosques transversals. o o b rant, és freqüent trobar animals
bruns, tacats o no, o verds uniformes. Mai no hi ha taca temporal. El ventre acostuma a ser
clar groguenc, jaspiat de gris especialment en els animals a dul .
La larva fa uns 60-70 mm de llargada i pot arribar fins el 90 mm de llarg. L ' espiracle està
situat al costat esquerre. La coloració és molt variada . generalment bruna o verdosa amb
taques i reticulat foscos variables en extensió. De vegades apare ixen punts blanquinosos. La
cua acostuma a estar tacada o jaspiada. La membrana caudal é ampla.
Rana perezi de Sauleda (La S e lva). FoIa: A. Mon tori.
78

trobat poblacions hibridogenètiques a Catalunya,
a certs indrets de la vall del Segre, a la
Cerdanya, als deltes del Llobregat i Ebre i a
algunes localitats costaneres del Baix
Empordà, encara que no es pot excloure
l'existència d'altres poblacions.
La distribució mundial de la granota verda
abasta tota la Península Ibèrica i el sud de
França, amb el límit septentrional desconegut.
Arriba fins al nord de Lió per l'est i, probablement,
fins a la Vendée per l'oest. No se
sap si aquesta espècie pot arribar a Itàlia i
Suïssa, i també es desconeix el límit a la part
central de la distribució francesa.
A Catalunya, la granota verda es distribueix
per totes les comarques excepte la Val
d'Aran, nord del Pallars Sobirà i Andorra, és
a dir les quadrícules de major nivell altitudinal
del Pirineu (més de 2000 metres). Cap
altre factor climàtic (pluviositat, temperatura
i humitat) no influeix significativament en la
seva distribució cartogràfica, ja que es tracta
de l'amfibi més resistent i amb menys limitacions
ecològiques dels presents a Catalunya.
Es pot trobar a tota mena de biòtops tant de
caire mediterrani com de tipus euro-siberià,
incloent-hi els molt humanitzats (per exemple
les vores de l'aeroport de Barcelona).
L'únic l ' ímit per a la seva presència és
l'existència d'aigua semi-permanent o permanent,
on se la pot trobar tot l'any. No és
80
Rana perezi de Mas de Barberans (Montsià)
Foto: F. l'vlartí.
gaire exigent en la qualitat de l' aigua, i tole
ra molt bé la salinitat.
Els llocs de posta utilitzats poden ser qualse
vol punt d'aigua amb tota mena de corrent
amb o sense vegetació. Les seves poblacion
estan en molt bon estat i l'únic perill que po
tenir l'espècie a Catalunya és la introducci(
d'individus d'altres espècies del gènere Ram
i l'alteració profunda dels llocs de posta.
Les seves poblacions són molt abundants
especialment a les àrees d'influència medi
terrània. En tractar-se d'una espècie mol
aquàtica, només es veuen amenaçades pe
contaminació elevada o desaparició del:
punts d'aigua.

Testudo hermanni. TORTUGA MEDITERRÀNIA
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 30 quadrícules, que representen un 7,7%.
É s l'única tortuga terrestre autòctona a Catalunya. Pot arribar a assolir els 200 mm de longitud
de closca. Els mascles són més petits que les femelles. La cuirassa és molt bombada i
rugosa, i lleugerament més ampla al nivell de les plaques marginals posteriors. É s distintiva
de l'espècie la placa supracaudal dividida en dues plaques diferents corbades en direcció a la
cua. Presenta 4 plaques costals per costat i 5 de vertebrals ben individualitzades. El plastró té
els lòbuls gulars que arriben o ultrapassen el marge anterior de la cuirassa. Els lòbuls anals,
per contra, són curts i estan oberts en una "v" ampla. En els mascles, el plastró està bombat
al llarg de la sutura mitjana; també presenten la obertura dels lòbuls anals més ampla i la cua
llarga, almenys dues vegades més que les femelles. Cap robust amb el mussell curt i obtús,
deprimit al nivell dels frontoparietals i bombat a la nuca. Les potes són robustes i massives
amb ongles ben desenvolupades. A la cua presenta una estructura còrnia fissurada en fonna
de gra de blat. No presenta cap mena d ' espoló a les extremitats posteriors. A les anteriors,
l' avantbraç té escates petites ordenades en 7 o 11 fileres. La coloració de la cuirassa és groguenca
o oliva, amb taques negres o fosques disposades més o menys irregulannent sobre les
plaques. En les plaques vertebrals i costals la taca ocupa quasi sempre la part centraL El plastró
és groc més o menys viu amb dues bandes negres amples disposades simètricament a
ambdós costats de la línia central on apareix una banda groga. El color de la resta del cos és
groc grisenc o gris fosc. Les potes presenten escates de color groc llimona viu. Els juvenils
tenen la coloració més viva.
Exemplar aduli de Testudo hermanni de l'Albera (Alt Empordti). Foto: J Fèlix
81
..

àmplia franja litoral catalana, des del nivell
del mar fins als 400 m. La majoria corresponen
a exemplars domèstics assi1vestrats i
erràtics, i d'altres a restes d'antigues poblacions
naturals. A més a més, en l'actualitat,
hi ha a Catalunya dues poblacions al.lòctones:
una introduïda a Ja Punta de la Banya en
el Delta de l'Ebre, i una reintroduïda al massís
del Garraf, la qual ha estat fortament
afectada per un incendi recent (abril 1994).
La distribució potencial d'aquesta espècie a
Catalunya correspon a les serralades litoral i
prelitoral i als contraforts orientals de les
serralades transversals i Pirineu, fonamentalment
per dessota dels 400 m, des de les Corberes,
Costa de la Marenda, Alberes i Cap de
Creus, fins les serres de Prades i Besseit.
Totes les citacions que es tenen, es troben
per dessota dels 700 mm de pluviometria
anyal i per sobre de la isoterma dels 14°C en
el sector oriental de Catalunya. No es troba
per sobre del valor 13 d'índex Q per la costa.
Els biòtops ocupats per l'espècie en les
poblacions autòctones es troben dins del
domini del bosc mediterrani esclarissat (alzinar,
suredes, garrics, brolles, estepes i fins i
tot rouredes de fulla petita). Dins d'aquests
83
Testudo hermanni del massís de l 'Albera (Alt
Empordà). Foto: J. Fèlix.
biòtops ocupa les zones més obertes, utilitzant
la vegetació arbustiva com amagatall.
Als períodes més secs ocupa principalment
les fondalades de les valls, i pot estivar
semienterrat.
Les seves poblacions es poden veure molt
afectades pels incendis forestals i fins fa poc
temps van patir una forta regressió com a
conseqüència de la captura amb motius
comercials.

Emys orbicularis. TORTUGA D'ESTANY ..
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 24 quadrícules que representen un 6,2%.
Tortuga aquàtica que arribar a assolir els 300 mm de longitud de closca, encara que és molt
freqüent trobar individus més petits (180-250 mm). La closca és poc bombada, més en els
mascles, el.líptica i més ampla per la part posterior. En els individus joves, la closca és carenada
sobretot per la part anterior i el seu perfil és circular. L a placa nucal és petita. Presenta
cinc plaques vertebrals de vegades dividides o fragmentades i quatre plaques costals que també
poden presentar divisions. Dos supracaudals. Plastró mòbil mitjançant un lligament articular.
No té plaques inguinals i les axil.lars, o no existeixen, o són molt petites. El cap té la pell
llisa o lleugerament rugosa amb plaques cefàliques poc visibles. Extremitats fortes i amb dits
units per una membrana interdigital i amb ungles ben desenvolupades. La cua és llarga, més
en els m a scles. La cuirassa és de color fosc, gris, verdós o negre amb una ornamentació
característica formada per línies i punts grocs amb forta variació entre els individus. Plastró
groguenc o verdós amb taques brunes o negres disposades irregularment. La resta del cos és
de color bru oliva amb taquetes, punts o línies grogues. Els juvenils presenten la cuirassa de
color marró o bru amb petites taques grogues generalment en les plaques marginals.
Ernys orbicularis de Riudarenes (La Selva). Foto: M. Martín.
La família Emydidae es troba ampliament
distribuïda per tots els continents excepte
Austràlia, l' Antàrtida i l' Àfrica subsahariana.
Els primers representants de la família
pertanyen a l'Eocè (50 m.a.). Sembla que
84
l' origen de la família és troba a Nord-Amèrica,
des d'on va radiar cap a la resta de continents.
Els emídids van entrar a Europa des
d'Àsia al Miocè. El gènere Emys té també el
seu origen probablement al Miocè tardà.

Mauremys leprosa. TORTUGA DE RIEROL lO
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 57 quadrícules, que representen un 14,7%.
Es l'altra tortuga aquàtica autòctona present a la Península Ibèrica. Arriba a assolir els 200
mm de longitud de closca. Aquesta closca és poc bombada, de perímetre ovalat, comprimida
dorso-ventralment i eixamplada cap a la part posterior. Presenta una carena vertebral més o
menys marcada sobretot a les regions anterior i posterior. La placa nucal és petita i allargada.
Cuirassa amb cinc plaques vertebrals i quatre plaques costals que, rarament, poden presentar
divisions. Onze plaques marginals i dos supracaudals. El plastró és flexible en els juvenils i
rígid en els adults. El lòbul anal del plastró no arriba al marge de la cuirassa. Les plaques
inguinals i les axil.lars estan ben desenvolupades. Cap amb la pell llisa o lleugerament rugosa
amb plaques cefàliques poc visibles. Les extremitats són fortes i robustes, amb els dits units
per una membrana interdigital i amb les ungles ben desenvolupades (cinc a les extremitats
anteriors i quatre a les posteriors). La cua és llarga, més en els mascles. Cuirassa de color gairebé
bru o ocre, més oliva en l'adult, amb taquetes i petites línies grogues al llarg de les sutures
de les plaques ventrals i negra en les del pont. El plastró presenta taques negres simètriques
a ambdós costats de la línia mitjana. Els joves tenen la cuirassa marró amb ocels i
vermiculacions grogues o vermelloses. El cap, el coll i les extremitats són verdosos o grisencs
en els individus de més edat. Presenten línies sinuoses distintives groc viu o taronja, les
quals són més patents en els juvenils. El coll presenta sempre línies sinuoses clares i un ocel
post-ocular taronja. Els juvenils tenen la closca més circular i de color més marró amb taques
groguenques o vermelloses, sobretot en la carena. La coloració de les parts toves és més viva.
Molt sovint els animals més grans presenten la cuirassa coberta d 'algues que alteren la textura
de les plaques dorsals, donant-li un aspecte rugós. Aquesta peculiaritat ha estat l'origen del
seu nom específic.
Mauremys leprosa d e l Prat de Llobregat (Baix Llobregat). Foto: A . Montori.
86

dels 200. A Catalunya es troba en àrees de
pluviositat entre els 500 i 900 mm anyals,
encara que és més depenent de la presència
de punts d'aigua. A més, no es troba en
regions amb temperatura mitjana anyal inferior
a 11 °C .
Els biòtops ocupats corresponen a estanys,
basses i rierols de corrent feble. També tolera
aigües salobres, com les llacunes i aiguamolls
del Delta de l'Ebre . En aquests
ambients és possible observar exemplars
insolant sobre pedres, troncs i tota mena de
substractes en les vores dels punts d'aigua.
Tant la destrucció com la contaminació de
molts indrets que li eren favorables ha reduït
la seva abundància a Catalunya, fins al punt
de ésser considerada una espècie molt amenaçada.
Cal dir, però, que a l'actualitat
s ' estan produint re-introduccions en alguns
cursos d ' aigua on s'havia extingit.
88
Mauremys leprosa de Collserola (Barcelonès).
Foto: A . P érez.

Chelonia mydas. TORTUGA VERDA j
Estatus general: DIVAGANT OCASIONAL.
Tortuga que apareix només accidentalment en les costes catalanes. Es tracta d'una tortuga de
mida mitjana, que pot assolir fins als 140 cm de longitud total. La cuirassa, ovalada, presenta
quatre escuts costals a cada cantó i un parell de plaques pre-frontals. Les plaques supra-cefàliques
tenen les vores clares. La coloració de la cuirassa és bruna o oliva, sovint amb taques
o ratlles més fosques.
Chelonia myda s procedent de C uba. Foto: A. Pérez.
La distribució mundial de la tortuga verda
abasta els tres grans oceans (Indic, Pacífic i
Atlàntic), i tota la Mediterrània. És freqüent
a aigües tropicals i subtropicals.
A la Mediterrània es troba a tot arreu i es
reprodueix a indrets molt localitzats a la
Mediterrània Orjenta\: Xipre i Turquia. A les
91
costes catalanes i al litoral mediterrani
espanyol és molt rara. Ha estat citada només
a Cabrera, Illes C olumbretes i molt recentment
(1993) s ' ha capturat, marcat i alliberat
un exemplar a la Platja de la Yfarquesa (Delta
de l'Ebre I.
.

Tarentola mauritanica. DRAGÓ COMÚ
Estatus general: FREQÜENT. Espècie localitzada a 184 quadrícules, que representen un 48,7%.
Gecònid de mida mitjana que pot assolir fins a uns 160 mm de longitud total (uns 85 mm de
longitud cap-cos), encara que sol ésser més petit. El cos és robust i aplanat amb el cap també
gros i ample. Dors amb escates molt petites, menys algunes que estan transformades en tubercles
punxeguts. Les més externes es troben reunides en grups de sis o set als voltants d'una
central més grossa i cònica. Els tubercles es troben disposats en unes 10 a ] 6 sèries longitudinals
més o menys regulars i són més patents als laterals del cos i al coll. El cap és triangular,
ample, aplanat, deprimit entre les òrbites i amb el musell arrodonit. Les escates del cap són
molt petites. Els ulls són molt grossos, sense parpelles i amb la pupil.la vertical. El timpà és
més alt que ample i en forma de croissant. Les potes són curtes, amb cinc dits aplanats i
amples a la part distal. Sota els dits es troben de 10 a 20 lamel.les no dividides constituïdes
per filaments microscòpics que actuen com a diminutes ventoses i que li serveixen per pujar
per les parets i tota mena de substrats, fins i tot vidre. Només presenta dues ungles desenvolupades
en els dits 3 i 4, essent les altres molt petites i retràctils en les femelles. No presenta
porus femorals. Cua de la mateixa longitud que el cos, amb tubercles molt prominents i punxeguts
en els costats dels anells caudals. Ventre llis amb escates planes i hexagonals. Gairebé
no existeix dimorfisme sexual. Els mascles són més grans que les femelles i amb el cap més
gran. Coloració dorsal variable segons la insolació i l'estat fisiològic de l'animal. Pot ésser
blanquinosa, gris clar, gris fosc i, fins i tot quasi negra. Poden presentar taques disposades en
una mena de bandes que alternen amb bandes més clares. L'iris de l'ull és groc daurat pigallat
de bru fosc. Part ventral blanquinosa, groguenca o més o menys rosada. La gola sol tenir una
coloració groguenca verdosa amb taquetes grises o blau clar. La coloració dels juvenils és
menys fosca i, amb les bandes més contrastades.
Tarentola mauritanica de Barcelona (Barcelonès). Foto: A. Mon tori.
94

poblacions aïllades en algunes d'aquestes
regions (ex. Cantàbria i Galícia), resultat
d'introduccions fortuïtes.
Es distribueix per tot Catalunya, i només és
absent a la Val d'Aran, el Pallars Sobirà i
l'Alta Ribagorça. Tampoc no es troba a
Andorra. Cap al nord i l'interior de Catalunya
les poblacions estan més aïllades, més lligades
a les construccions humanes, i presenten
menys efectius.
El dragó comú es troba des del nivell del
mar fins als 800 m ., encara que la altitud
mitjana de les cites que es disposen se situa
als voltants dels 250 m . D'aquesta manera,
no assoleix àrees amb temperatura mitjana
anyal inferiors als 11°C i pluviositat superior
als 900 mm. En referència a l'índex Q, cal
destacar que només en quadrícules amb
valors molt elevats és absent i en canvi apareix
en les més àrides (Q = 1 i 2).
Aquest gecònid es troba en tot tipus de biòtops
mediterrànis. A més a més de les construccions
humanes (tant ciutats i pobles com
cases aïllades i ruïnes), també és present en
biòtops modificats per l'ésser humà (tot tipus
de conreus) i biòtops naturals com erms,
96
Tarentola mauritanica de Begues (Baix LlobregGi
Foto: X Parellada.
garrics, vegetació de ribera, pinedes de 1
blanc i fins i tot alzinars.
En general és escàs en àrees de cobertUl
vegetal elevada. És molt freqüent a to'
mena de llocs on hi hagi esquerdes on am,
gar-se, tant parets de cases, marges de cam¡
i abocadors de pedres i runes, com rocan
naturals. La seva capacitat grimpadora li pe
met utilitzar superfícies verticals, encara ql
es pot trobar sota troncs i pédres.

Hemidactylus turcicus. DRAGÓ ROSAT ..
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 36 quadrícules, que representen un 9,3%.
Gecònid de petita mida que pot assolir fins a uns 125 rrun de longitud total, encara que generalment
és més petit. Cos aplanat i prim amb el cap deprimit i triangular, menys robust que el
del dragò comú. Dors amb escates molt petites i granulars, amb 14-16 sèries de tubercles
carenats, triangulars o ovals que arriben a la part superior de les extremitats. Les escates del
cap són granulars i tendeixen a ser més poligonals cap al musell. La part posterior del cap
també presenta tubercles al mig de les escates. Els ulls, sense parpelles, tenen la pupil.la vertical.
El timpà, de mida petita, és de diàmetre inferior al de l'ull. Les potes tenen cinc dits
aplanats i amples a la part distal, amb ungles en tots ells. Sota els dits es troben lame1.les
dividides que actuen de la mateixa manera que en Taren/oia. No presenta porus femorals. La
cua ass81eix la mateixa longitud del cos o és una mica més llarga, i presenta anells d'escates
que tenen una sèrie transversal de tubercles prominents i punxeguts dirigits cap al darrera.
Ventre llis amb escates planes i lleugerament imbricades. Els mascles presenten una sèrie de
dos a deu porus preanals i tenen les escates post-cloacals més desenvolupades. Coloració
dorsal variable segons la insolació i l'estat fisiològic de l'animal. Pot ésser blanquinosa, gris
clara, gris groguenca i, molt freqüentment, amb una tonalitat rosada més o menys fosca. Els
tubercles poden contrastar amb la resta de coloració. El cap i el dors tenen taques fosques
irregulars o disposades en bandes que, en la cua, poden alternar-se amb bandes clares. És
molt freqüent la presència d'una banda fosca a cada costat del cap que va de l'ull al timpà.
Part ventral blanquinosa, o més o menys rosada. El ventre sol ésser translúcid.
Hemidactylus turcicus de Barcelona (Barcelonès) Foto: X Parellada.
97

El dragó rosat es distribueix des del nivell
del mar fins als 150 m, encara que, tret de les
citacions del Bages i el Vallès, el major
nombre de poblacions es troba a molt baixa
altitud. És per això que no ha estat localitzat
en zones de temperatura mitjana anyal inferior
als l3°C, així com amb una pluviositat
anyal superior als 700 mm, en ambdós casos
valors característics de la franj a costanera.
Quant a l'Índex Q, es troba en quadrícules de
valors intermedis (entre 5 ilI).
Es troba generalment en biòtops molt humanitzats
ja siguin nuclis urbans (tant ciutats i
pobles com construccions aïllades) com
conreus de caire mediterrani (ametllers, oliveres
i figueres).
És freqüent en tota mena de llocs on hi hagi
esquerdes, tant parets de cases com marges
de pedres, o en camins i camps de conreu, on
Hemidactylus turcicus d'Elx. (Baix Vinalopó)
Foto: F . Martí.
les poblacions poden assolir densitats moderades.
S'enfila als arbres amb facilitat. Es
tracta d'una espècie estrictament nocturna.

Psammodromus algirus. SARGANTANER GROS
Estatus general: ABUNDANT. Espècie localitzada a 259 quadrícules, que representen un 66,8%.
Sargantana de mida mitjana que pot arribar fins als 80 mm de longitud cap-cos. Cos de seccié
cilíndrica recobert per grans escates imbricades que dorsalment són carenades i ventralmenl
semicirculars. Té el cap cònic i el coll robust i sense collaret. Cua rígida i molt llarga (fins a
dues vegades i mitja la longitud cap-cos). Extremitats més aviat curtes. Els mascles tenen el
cap, les extremitats i la cua m és desenvolupades i els porus femorals més patents. En canvi,
les femelles tenen el tronc més llarg i més línies d'escates ventrals. Coloració dorsal bruna o
verd oliva més o menys fosca amb dues línies dorsolaterals groguenques. El ventre és blanquinos
o nacrat. Mascles amb ocels blaus als costats anteriors. De vegades els grans animals
presenten color groc a la regió guIar. Juvenils més foscos amb cua de tons taronges.
Psammodromus algirus del Massís del Garraf (El Garraf). Foto: X Parellada.
L'origen d e ls lacèrtids s'ha de situar probablement
a Europa (on es troben les formes
més plesiomòfiques) i sembla que correspon
a finals del Juràsic (uns ISO m .a.). A
la Península Ibèrica es troben fòssils
d'aquest període (Meyasaurus i llaerdesaurus)
quan es va separar Euràsia de
Nord-Amèrica, moment en què es van originar
els grups germans dels Teids i dels
Lacèrtids. Posteriorment es va produir una
100
primera radiació evolutiva dins el Paleàrtic
occidental (inclòs el nord del Magreb), um
colonització d'Àsia oriental amb Takydro
mus i finalment una segona invasió tardam
de tot el continent africà, raó per la qua
s'hi troben actualment les formes més deri
vades de la família. La complicada tectóni
ca de plaques de la regió mediterrània v,
produir molts esdeveniments d'especiació
la qual cosa fa que aquesta àrea sigui, jun,

8°C de temperatura mItjana anyal. La pluviositat
anyal no sembla pas un factor limitador
per a seva presència, encara que les
poblacions es rarifiquen als indrets amb més
pluviositat (per sobre dels 1.000 mm).
L'Índex Q mostra una rarificació de les
poblacions per sobre el valor 20.
El sargantaner gros és una espècie ubiqua
que ocupa tota mena de biòtops, exclosos els
de caire euro-siberià. Ha estat trobat en alzinars,
pinedes, garrics, brolles, vegetació de
ribera, timonedes, sorrals costaners, erials,
conreus, etc ... i, en general, en qualsevol biòtop
amb una cobertura vegetal mínima.
S'observa sempre lligat a la vegetació, que
utilitza com a amagatall, a la qual s'enfila
freqüentment. També s'han realitzat observacions
en els marges de camps, camins i
boscos i qualsevol mena d'ecotò.
102
Psammodromus algirus dels Aiguamolls d,
l 'Empordà (Alt Empordà). Foto: P . X Albornà.

Acanthodactylus erythrurus. SARGANTANA CUA-ROJA
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 17 quadrícules, que representen un 4,9%.
Sargantana de mida mitjana, que a Catalunya pot assolir els 75 mm de longitud cap-cos. Cos
robust i ampLe. Dors amb escates petites imbricades i lleugerament carenades. 8 fileres d'escates
ventrals subquadrangulars juxtaposades. El cap és robust i elevat amb els ulls grans. Falta
la pLaca occipital. El colL presenta un collaret llis ben marcat. La cua és flexibLe i assoleix
menys del doble de la longitud cap-cos. Extremitats molt desenvolupades que presenten dits
amb ungles llargues. Els mascles tenen el cap i les extremitats lleugerament més grans que les
femelles. Tanmateix, la cua és més llarga i s'eixampla a la base. Els porus femorals només són
una mica més marcats als mascles. Les femelles presenten més línies d'escates ventrals. El
disseny dorsal està format per set bandes longitudinals fosques (especialment en els costats)
alternades amb línies i/o fileres de taques clares. En alguns adults, aquest patró està molt
reduït. El ventre sempre és blanquinós. Mascles amb ocels grocs als costats. Els juvenils són
molt foscos amb un disseny molt contrastat de bandes negres i línies blanques. En els juvenils
i femelles en zel, apareix un color roig intens a les cuixes i cara ventral de la cua.
Exemplar adult d 'Acanthodactylus erythmrus de
Torredembarra (Tarragonès). Foto: F. Martí.
El gènere Acanthodactylus inclou 32 espècies,
de les quals només Acanthodactylus erythrurus
es troba a Europa continental. Aquest
gènere es va originar durant el Miocè inferior
(uns 24 m.a.) possiblement a l'Orient Mitjà i
la Península Aràbiga, i es va estendre fins
l'Índia per l'orient, i el Magreb per l'occident.
Aquest gènere no es troba al sud del Sàhara si
exceptuem dues espècies que penetren dins la
zona subsahariana. A. erythrurus és un representant
evolutivament derivat del gènere originat
al nord del Magreb. S'accepta un origen
africà per a les poblacions ibèriques d'Acanthodactylus
erythrurus. Sembla que aquesta
espècie va penetrar a Europa dW'ant el període
Messinià fa uns 5-6 m.a. quan ja es trobava
ben diferenciada essent grup germà de A.
savignyi del nord d'Algèria.
105
Exemplar jove d'Acanthodactylus erythrurus del
Delta de l'Ebre (Baix Ebre). Foto: G. A. Llorente.
La distribució mundial de la sargantana cuaroja
abasta el Marroc, el nord d'Algèria i la
Península Ibèrica.
A la Península Ibèrica es distribueix pels dos
terços meridionals. Així, és absent del nordoest
de Portugal, Galícia, gairebé tota Castella-Lleó,
la Cornisa Cantàbrica, la Rioja,
pràcticament tot Navarra, el nord d'AIagó, el
Sistema Ibèric i els Pirineus i Prepirineus.
A Catalunya només és present a les comarques
del Montsià, el Baix Ebre, la R ibera
d'Ebre, el Segrià, les Garrigues, el Pri rat. I
Baix i l'Alt Camp i el Tarragonès. ['\'1a lgnH I
gran nombre de comarques on là ita.
l'espècie, cal dir que les pobla i ns n 1D h
reduïdes, no connectades e ntr _i -¡ am b
tendència a la desaparició . aldTi . d n
confirmar la seva pre ènc1a

Lacerta lepida. LLANGARDAIX OCEL·LAT
Estatus general: ABUNDANT. Espècie localitzada a 260 quadricules, que representen un 67%.
Llangardaix de mida molt gran. Es poden trobar exemplars de fins 200 mm de longitud capcos.
El cos és robust i el cap gros i ample. Les escates dorsals són petites amb o sense carena.
Presenten de vuit a deu fileres d'escates ventrals trapezoïdals imbricades. Collaret serrat molt
marcat. La cua representa d'una i mitja a dues vegades la longitud cap-cos. Les extremitats
són robustes i de longitud mitjana. Els mascles són més grans; amb el cap, les extremitats i la
cua clarament més desenvolupades que les femelles. Els porus femorals també són més
grans. Femelles amb més línies d'escates ventrals i un tronc més llarg. El disseny dorsal està
format per taques o un reticulat negres sobre un fons verd groguenc. El cap és més bru. Ambdós
sexes presenten ocels blaus als costats. Ventre de color blanquinós uniforme. Els mascles
són més verdosos i tenen els ocels més marcats que les femelles. Els juvenils presenten fileres
transversals d'ocels clars encerclats de fosc.
Mascle de Lacerta Jepida de El Racó de Salou (Tarragonès). Foto: F Amat.
El gènere Lacerta és parafilètic, emprant-se
aquest terme només per a designar grups
d'espècies que corresponen a taxons diferents.
El grup que reuneix Lacerta /epida ,
Lacerta pater del nord d'Àfrica i Lacerta
princeps d'Àsia menor i l'Iran es va originar
posiblement durant les primeries del Miocè
(20-18 m.a.) . Malgrat la seva monofília, les
relacions filogenètiques d'aquest grup amb
els altres lacèrtids no són clares. Possiblement
el grup L. /epida-L pal r es 'a separar
del seu grup germà constituH per L. princeps)
abans del fes inià . Posteriorment,
l' obertura de l'Esrret de Gibraltar en aquests
periode va aïllar les poblacions peninsulars
de les africanes donant origen a les especies

Lacerta agUis. LLANGARDAIX PIRINENC
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 14 quadrícules, que representen un 3,6%.
Llangardaix de mida mitjana-gran que pot assolir fins als 90 mm de longitud cap-cos. (
molt robust no deprimit amb el cap arrodonit, curt i alt. Escates dorsals granulars i petil
més estretes a la banda vertebraL Presenta de sis a vuit fileres d'escates ventrals trapezoïd
imbricades. Collaret serrat ben patent. Cua fins una vegada i mitja la longitud cap-cos. I
extremitats són robustes i curtes. Els mascles tenen el cap, les extremitats i la cua claram
més grans que les femelles. Aquestes presenten més línies d'escates ventrals i un tronc n
llarg. Disseny dorsal foonat per una banda vertebral bruna o gris fosca amb una línia vel
brai clara al centre . Dues línies dorsolaterals clares i flancs verdosos. Ocels clars orlats
negre al dors i costats. Cap bru. Les parts ventrals poden ésser des de blanques fins a gr,
verdoses. Mascles més verds, amb ocels més marcats i un pigallat fosc a la zona vent;
Femelles més brunes amb ocels més apagats. Juvenils de color bru (sense verd), una línia v
tebral clara i, sovint, ocels blancs molt patents, encerclats de negre.
Lacerta agilis de La Massella (Cerdanya). Foto: F. Martí.
El llangardaix pirinenc també pertany al
grup Lacerta "sensu estricto" encara que es
va diferenciar molt aviat de la resta del grup
durant el Miocè. Lacerta agilis és una espècie
que té el seu origen probablement a
Europa oriental (al Caucas). També és molt
probable que la seva presència a la Península
112
Ibèrica sigui molt recent i constitueixi non
la perllongació de la distribució france
després de l'últim esdeveniment glaciaL
La distribució mundial d'aquest llangard
abasta la major part d'Europa i Àsia Ce n'
fins a la Xina, Mongòlia i el llac Baikal
Europa, es troba des dels Pirineus fins

Lacerta vivipara. SARGANTANA VIVÍPARA
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 14 quadrícules, que representen un 3,6%.
Sargantana de mida petita que, a Catalunya, pot alTibar fins als 65 mm de longitud cap-cos
El cos és de secció circular. Cap alTodonit i petit. Les escates són carenades i petites. Present:
sis fileres d ' escates ventrals quadrangulars juxtaposades. Collaret serrat ben patent. La longi
tud de la cua representa el doble del cap i cos. Extremitats petites. Els mascles tenen el cap
les extremitats, la cua i els porus femorals més desenvolupats que les femelles. Aquestes pre
senten més línies d'escates ventrals i un tronc més llarg. Té un disseny format per línies dor
sals i laterals negres més o menys interrompudes sobre un fons bru-gris o verd. Dues línie
dorsolaterals clares. Costats més foscos i ventre clar. Els mascles són més pigmentats, espe
cialment al ventre (taques negres). De vegades tenen també tons grocs o taronges al ventn
durant l'època de zel. Els juvenils poden tenir la cua verda.
La sargantana V1\ 1para és un lacèrtid que
filèticament representa una línia evolutiva
molt separada de la resta dels components de
la família. Potser té afinitats amb els membres
del gènere Takydromus d'Àsia oriental.
El seu origen és probablement asiàtic. Degut
a les seves característiques ecològiques, ca l
pensar que seria a la part septentrional
d'Àsia Central des d 'on es va dispersar cap a
114
l'est i l'oest. El seu èx it està fora de tot dubt,
ja que es tracta del saure amb una distribucic
més gran, ja que s'estén des de la Penínsu\.
Ibèrica i Irlanda fins al Japó. El límit septen
trional es troba a la tundra, on comencen el
sòls permanentment gelats. Ultrapassa e
Cercle Polar Àrtic alTivant als 70° de latituc
nord. El límit sud està situat al nord de I;
Xina, Rússia i sud dels Urals, els Balcans

És tracta d'una espècie de caire eurosiberià,
fet que es reflecteix en els factors climàtics
dins la seva àrea de distribució. Així, si deixem
de banda algunes poblacions de baixa
altitud, no es troba per sota dels 11°C de
temperatura mitjana anyal i dels 800 mm de
pluviositat anyal. Aquesta espècie es troba a
quadricules amb índex Q de valor superior a
8 a les poblacions més perifèriques i a 12 als
nuclis amb poblacions més importants.
La sargantana roquera és una espècie que
ocupa tota mena de biòtops no mediterranis:
pinedes de pi roig i pi negre, avetoses, fagedes,
així com boscos de ribera, tota mena de
prats i alguns conreus. També es pot trobar a
construccions humanes, fins i tot en nuclis
urbans. La cobertura vegetal no és un factor
determinant per a la seva presència.
La sargantana roquera ocupa els rocams però
també els talussos, troncs, vores de camins,
marges i parets de pedres i, més rarament,
120
Podarcis muralis de B enasque (Osca) . Foto: "
Montori.
entre la vegetació. Aquesta espècie és meny
fisurÍcola que la seva congènere Podarcl
hispanica. Amdues espècies es poden tro bé
en simpatria estricta.

Poda re is hispaniea. SARGANTANA IBÈR1CA
Estatus general: MOLT ABUNDANT. Localitzada a 298 quadrícules que representen un 76,8%.
Sargantana de mida petita que pot assolir, a Catalunya els 65 nuu de longitud cap-cos, encara
que habitualment és menor. Cos i cap habitualment aplanats. Dors cobert amb escates granulars
petites no imbricades. Presenta sis fileres d'escates ventrals quadrangulars juxtaposades.
Té un collaret llis ben marcat. La cua fa menys del doble de la longitud cap-cos. Extremitats
de longitud mitjana. Els mascles tenen el cap, les ex tremitats i la cua clarament més grans i
els porus femorals molt més marcats que les femelles. Aquestes presenten més línies d ' escates
ventrals i un tronc més llarg. El disseny dorsal és molt variable, fins i tot a la mateixa
població. La coloració de fons acostuma a ésser bruna clara, rarament verda, més fosca als
costats, amb taques negres i dues línies dorsolaterals clares. Existeixen animals molt pigmentats
i altres de disseny gairebé uniforme. Coloració ventral blanquinosa, Sovint apareixen
taques (mai reticles) negres a la regió guiar i a les línies ventrals externes. Els mascles tendeixen
a presentar un disseny més reticulat i, de vegades, la regió guiar i ventral de color salmó.
Les femelles són més ratllades i poden tenir la gola groga. Els juvenils presenten un reticulat
molt contrastat i són més foscos que els adults.
Podarcis hispanica de Sant Pere C ercada (La Se/va). Foto: A. Montori.
La sargantana ibèrica és un saure d ' origen
antic dins del gènere Podarcis. Possiblement
és ibèric i tindria com a espècie germana P.
bocagei i, totes dues, P. muralis. La sargan-
121
tana ibèrica es va ongInar al Miocè a la
Península quan una Podarcis autòctona es va
separar del tronc principal per l ' orogènia
pirinenca. Posterionnent, aquesta espècie va

Anguis fragilis. VIDRIOL ..
Estatus general: FREQÜENT. Espècie localitzada a 187 quadrícules, que representen un 48,2%.
El vidriol és un rèptil d'aspecte serpentiforme amb les extremitats totalment atrofiades, fet
que sovint fa que es confongui amb una serp. Malgrat el seu aspecte, és un saure àpode i pot
ser diferenciat ràpidament d'un ofidi pels següents trets: ulls amb parpelles mòbils, varies
fileres d'escates a la part ventral i cua autotomitzable. E ncara que habitualment no supera els
250 mm de longitud cap-cos, pot anibar fins als 300 mm. El cap és gairebé cònic, i es continua
amb el cos sense coll diferenciat. Cos de secció circular i molt allargat de menor longitud
que la cua. Presenten de 24 a 26 fileres d'escates al voltant del cos, molt llises i iguals. Presenta
quatre escames preanals ben diferenciades. La cua finalitza en punxa cornificada. No hi
ha un dimorfisme sexual, encara que, normalment, els mascles són molt més unifonnes de
coloració i les femelles mantenen un disseny més contrastat, molt semblant al dels juvenils.
Els mascles, a més, tenen el cap proporcionalment més ample. Les femelles poden assolir
mides més grans. La coloració dorsal és bruna amb tonalitats daurades. Normalment la part
dorsal és més clara que els ccystats i pot presentar-se una \ínia vertebral gairebé negra. De tota
manera alguns individus poden presentar coloracions molt uniformes. Ventralment presenten
gran variabilitat, que oscil·la des de colors clars fins animals gairebé melànics. Els juvenils
presenten un disseny i coloració molt característics. Tenen el dors de color daurat metàl·lic o ,
fins i tot, blanquinós, contrastant molt amb els costats i el ventre, que són normalment
negres. Presenten, a m és a més, una línia vertebral negra o fosca que pot ser discontínua. La
cua és proporcionalment més curta que la dels adults.
Anguis fragilis d e Santa Fe d e l Montseny (Vallès Oriental). Foto: X. F errer.
123

Chalcides striatus. LLUDRIÓ LLISTAT ..
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 49 quadrícules, que representen un 12,6%.
Ellludrió llistat és un escíncid, d'aspecte serpentiforme, que pot arribar a fer fins a 480 mn
encara que normalment és molt més petit. Té el cap triangular i petit amb el musell arrodoni
que es continua, sense coll diferenciat, amb un cos molt allargat de secció cilíndrica. Lc;:
extremitats són molt curtes i presenten només tres dits, caràcter diagnòstic respecte del se
congènere Chalcides bedriagai. La cua té aproximadament la mateixa longitud que la rest
del cos. Les escames, iguals al dors i al ventre, es distribueixen en 20 a 26 fileres al voltaI
del cos. No hi ha un dimorfisme sexual patent, encara que les femelles poden assolir una Ior
gitud total més gran. La coloració dorsal de fons és grisa, groguenca, oliva o bnma, sovÏI
amb tonalitats metàl·liques. Presenten un disseny llistat dorsolateral format per nou línies (d
vegades més) brunes o negres que destaquen del color de fons. Ventralment presenta un dü
seny més uniforme, sense línies i amb coloració més blanquinosa.
Chalcides striatus. Foto: A. Pérez.
L'origen de la família Scincidae cal situar-lo
durant el Cretaci Superior fa uns 70 m.a. o ,
fins i tot abans, durant el Juràssic (140-150
m.a.) a Nord-Amèrica. El grup germà
d'aquesta família està constituït per les
actuals famílies Xantusiidae i Cordilidae.
126
Els Scincidae es van estendre posteriormeJ
cap a Sud-amèrica i Euràsia. No s'han troh
restes fòssils ni a Europa ni a Àsia. La reSI
més antiga del Vell Món correspon a u
representant del gènere Eumeces del Mioc
marroquí.

Chalcides bedriagai. LLUDRIÓ IBÈRIC
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 10 quadrícules, que representen un 2,6%.
El lludrió ibèric és un escíncid que pot assolir el 85 mm de longitud total. El cap té fonna
triangular i el musell és arrodonit. El cos és més curt i ample que el de Chalcides striatus, i
de secció subcilíndrica o quadrangular. Les extremitats són petites i presenten cinc dits. La
cua és molt més curta que la longitud del cos. Encara que no hi ha un dimorfisme sexual molt
aparent, les femelles poden arribar a mides més grans, tenen les extremitats posteriors més
llargues i presenten una distancia entre les extremitats anteriors i posteriors més gran que en
els mascles. La coloració de fons pot variar de groguenca a bruna o oliva. Presenten tres franges
dorsals més fosques que destaquen sobre el color de fons: una vertebral i dues dorso-laterals.
Normalment presenten al cos i, especialment a la part posterior, ocels de color groguenc,
vorejats de bru fosc. El ventre és de color clar, sovint amb tonalitats blaves.
Chalcides bedriagai d 'Almeria. Foto: X Rivera.
El lludrió ibèric sembla originari de la Península
Ibèrica. Probablement, al Messinià una
forma de lludrió de cos més aviat curt i potes
llargues va passar a la Península provinent
del nord d'Àfrica. La transgressió pliocènica
aïllaria les poblacions ibèriques donant lloc a
Chalcides bedriagai a la Península i a les
diferents formes del grup ocellatus al
Magreb.
129
La distribució mundial de Chalcides bedriagai
abasta només la Península Ibèrica, en la qual
es troba als dos terços meridionals, faltant a la
major part de Galícia, tota la Cornisa Cantàbrica,
la submeseta nord, Navarra, la meitat
nord de l'Aragó i la major part de Catalunya.
Al nord de la seva àrea penetra per la costa
gallega, on té una distribució relicta, per la vall
de l'Ebre i per la costa mediterrània.

Coluber hippocrepis. SERP DE FERRADURA
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 42 quadrícules, que representen un 10,8%.
La serp de ferradura és un ofidi de mida mitjana a gran, que pot assolir fins als 180 cm, encara
que generalment és més petita. El cap està ben diferenciat; els ulls són grans i les pupil'les
són rodones. És l'únic colúbrid europeu que presenta una filera d'escates que separa l'ull de
les escates supralabials. El cos és llarg i esvelt, essent també llarga la cua. Presenta entre 25 i
29 escames dorsals llises. La coloració dorsal de fons és des de blanquinosa fins a verd fosca.
L'impressió general és que es tracta d'una serp fosca perquè dorsalment presenta una sèrie de
taques romboidals grosses, disposades en filera, de color negre o castany obscur, amb els
marges encara més foscos. Al cap destaca una taca fosca en forma de "v" o de felTadura.
Lateralment presenta taques petites fosques intercalades amb les taques dorsals. El ventre és
més clar, podent ser groguenc, vermellós o taronge. El jove és molt semblant a l'adult, però
de coloració més blanquinosa i amb les taques dorsals més petites.
Exemplar adult de Coluber hippocrepis d e El Catllar (Tarragonès). F o to: A . Montori.
La família Colubridae es troba distribuïda
per tot el món amb origen probablement
africà. Les restes més antigues que es coneixen
corresponen a l'Oligocè. Les relacions
internes del gènere Coluber esta n lluny
d'aclarir-se, perquè queden moltes incògnites
en les relacions entre les diferents espècies.
És molt probable que aquest gènere
133
sigui parafilètic i això impedeixi realitzar
una filogènia mitjanament coherent. Malgrat
tot, sembla que la colonització europea del
gènere Colube r s' hauria produït durant el
Miocè per una via fonamentalment asiàtica,
amb radiacions específiques europees i nordafricanes
provinents de la fragmentació de
distribucions originals. Així, Coluber hippo-
.'

diversos conreus com ametllers i oliveres.
També es pot trobar en nuclis urbans i constmccions
aïllades. No acostuma a trobar-se
en llocs de molta cobertura arbòria però sí de
cobertura arbustiva mitjana. Els marges de
pedres per amagar-se i les carreteres per
escalfar-se són llocs on s'acostuma a localitzar.
135
Exemplar jove de Coluber hippocrepis d 'Olesa de
Bonesvalls (El Garraf). Foto: X. Parellada.

canyissars. També és freqüent en tota mena
de conreus i biòtops degradats, fins i tot al
medi urbà, tant a pobles com ciutats. En tots
els casos, sovint s'observa en els marges i
parets de pedres. És abundant en llocs de
cobertura arbustiva densa. Aprofita molt les
carreteres per a escalfar-se, i per això és freqüentment
víctima dels automòbils.
140
Malpolon monspessulanus d el Massís del Garraf
(EL Garraf). Foto: X Parellada.
_ ...

Elaphe longissima. SERP D'ESCULAPI
Estatus general: ESCÀS. Espècie localitzada a 45 quadrícules, que representen un 11 ,6%.
És una serp llarga i esvelta, de mida gran, que pot assolir fins als 2 metres de longitud, malgrat
que, generalment, no supera els 150 cm. Cap petit, ben definit i amb el musell rom. Presenta
una escama preocular gran i dues postoculars petites. El cos i la cua són llargs. Normalment
presenta 23 fileres d'escates llises a la meitat del cos, de vegades menys (17-22). La
coloració dorsal és unifonne, gris lluenta o bruna oliva, amb petites taques clares a les vores
de les escames. El cap és del mateix color, amb ratlles o taques fosques, poc visibles. El ventre
és clar blanquinós o groguenc; aquesta coloració es pot estendre per les escames labials.
Les escames ventrals presenten una petita carena a cada banda. Els joves tenen una coloració
variable. Genera lment són més foscos que l' adult i presenten 4 a 7 fileres de punts obscurs.
El cap presenta en el coll una marca fosca en forma de "U" o "v" invertides, una barra transversal
en el musell i una altra que va de l'ull a la comissura labial. Les escames labials són de
color groc intens.
Elaphe longissima. Alta Garrotx a. (Garrotxa) Foto: X Parellada.
L'origen d'aquesta especie és recent: pliopleistocènic.
Com ja s'ha esmentat, és molt
probable que l ' origen la serp d 'Esculapi
sigui vicària de la serp blanca.
La distribució mundial de la serp d 'Esculapi
abasta el nord de la Península Ibèrica, meitat
sud de França, Itàlia, Europa Central, els
Balcans (Grècia), Turquia i el sud del Caucas.
És a dir, que ocupa una franja àmplia
143
del sud d ' Europa, exceptuant pràcticament
tota la Península Ibèrica. Aquesta manca es
deu probablement a l'existència de la serp
blanca, més adaptada als ambients mediterranis
ibèrics i que pot establir competència.
Això no succeeix a la Península Italiana on
la serp blanca és absent i la serp d'Esculapi
pot ocupar biòtops semblants als que ocupa
la primera a la Península Ibèrica.
-.-... -- .. -

Natrix maura. SERP D'AIGUA
Estatus general: ABUNDANT. Espècie localitzada a 257 quadrícules, que representen un 66,2%.
Serp de mida petita a mitjana que, excepcionalment, pot arribar a un metre de longitud, però
que generalment no ultrapassa els 70 cm. Les femelles són més grans que els mascles. El cap
està ben diferenciat i és ample. Quan l'animal es veu amenaçat, aplana el cap, que esdevé
triangular, i bufa sonorament. Aquest comportament fa que s'assembli a un escurçó. Les escates
del cap són grosses, especialment les postfrontals. Presenta dues escames preoculars i
dues postoculars. Ull gros amb pupil·la rodona. El musell és més allargat que el de la seva
congènere, la serp de collaret Natrix natrix. El cos presenta les escates dorsals fortament
carenades i disposades en 21 fileres transversals. El disseny i la coloració són força variables.
El color de fons pot ser bru, verdós, groguenc, grisenc i, fins i tot vermellós. És comú que
presentin dues fileres de taques fosques alternades, o bé moltes taques disposades uniforme- .
ment. També es troben exemplars amb una ziga-zaga molt ben marcada. A certs indrets, com
per exemple el Delta de l'Ebre, són freqüents els individus de color variable, però sovint foscos,
amb dues ratlles gTOC clar o vermelloses al llarg del dors (varietat "bilineata"). Als costats
del cos presenta taques o ocels amb el centre clar. Les escames supralabials són clares i
amb les vores fosques. L'iris és de color groc-taronja vetejat de negre. El coll acostuma a presentar
unes marques en forma de "v" invertida, i el cap sovint és fosc. El ventre és blanquinós,
groc o vermell clar, amb taques negres o gris fosques, sovint quadrangulars. Els joves
són semblants als adults però més foscos i amb el disseny més contrastat.
Natrix maura de Mas de Barberans (Montsià). Foto: F. Martí.
145

Coronella austriaca. SERP LLISA SEPTENTRIONAL
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 34 quadrícules, que representen un 8,8%.
La serp llisa septentrional és una serp de mida petita i aspecte esvelt amb la cua llarga. Encara
que pot arribar als 75 cm de longitud, normalment és més curta. El cap és petit, poc diferenciat
del cos, i té el musell arrodonit i prominent. L'ull és petit amb l'iris taronja. Presenta
set escames supralabials, de les quals la tercera i la quarta estan en contacte amb l'ull, caràcter
que la diferencia de Coronella girondica. El cos és llarg i prim, i presenta generalment 17
fileres d'escames dorsals a la part central, encara que poden arribar a ser 21. El dors és de
coloració variable: gris, bru i fins i tot vermellós, amb taques irregulars dorsals i laterals, de
disposició i mida variables (de petites i aïllades fins a formar grosses barres transversals). El
cap presenta unes taques fosques de mida variable que generalment es transformen en dues
línies fosques curtes dirigides cap enrera. També té una característica brida que atravessa
ambdós ulls i arriba des de la comissura labial fins l'orifici nasal. La coloració ventral és uniforme
o com a màxim presenta puntets. Generalment el color dominant és gris o negre, encara
que hi ha exemplars amb coloració més bruna. El jove és semblant a l'adult amb la coloració
dorsal més fosca i el ventre vermellós.
Coronella austriaca de Montgarri (Val d'Aran). Foto: X Parellada.
El gènere Coronella té probablement un origen
euro-asiàtic. La serp llisa septentrional representa
l'espècie més plesiomòrfica. Originada al
Miocè, aquesta espècie, malgrat la seva àmplia
distribució, no ha sofert grans canvis. Només es
149
troba diferenciada en dues subespècies. Al
Pleistocè la seva distribució era més gran, abastant
tot el sud d'Europa incloent tota la Península
Ibèrica. Actualment, es pot considerar que el
seu acantonament a altituds relativament eleva-

serp no gaire termòfila, es pot trobar per sota
de la isoterma dels 11°C de mitjana anyal,
encara que les poblacions septentrionals i
orientals de la seva distribució a Catalunya
poden estar a temperatures una mica més elevades.
La pluviometria, com la temperatura,
explica molt bé la seva distribució, ja que
segueix la dorsal pluviomètrica per sobre dels
700-800 mm de precipitació anyal. Aquest
nivell també s'assoleix a Besseit i Prades.
L'índex Q també indica molt bé la distribució
ja que les poblacions es troben localitzades a
quadIicules amb l'Índex més elevat, és a dir,
per sobre dels valors 9-10.
La serp llisa septentrional ocupa biòtops de
caire eurosiberià o mediterrani humit, com
les pinedes de pi roig i rouredes, així com
prats de pastura, garrics i brolles. Degut a la
seva alimentació, basada en saures i petits
ofidis, se la pot trobar fins i tot en nuclis
urbans petits i construccions aïllades, on cer-
151
Coronella austJ;aca a la Vall de Bianya (Garrotxa).
Foto: A. Pérez.
ca les seves preses en marges i parets de
pedres. És menys depenent de les zones
rocoses que l'espècie congènere. Es rarifica
a les zones amb escassa cobertura arbòria.

Vipera aspis. ESCURÇÓ PIRINENC
Estatus general: FREQÜENT. Espècie localitzada a 104 quadrícules, que representen un 26,8%.
Serp de mida petita o mitjana que pot assolir els 80 cm de longitud total, encara que generalment
és més petita. El seu aspecte és el d ' un ofidi curt i molt robust, amb la cua molt curta.
Els mascles són més grossos que en les femelles. El cap és típicament triangular. El musell
presenta la part anterior aixecada i prominent. Les escates del cap són generalment petites,
encara que hi ha exemplars que en poden presentar algunes de fusionades, donant l' aspecte
d'ésser més grans. Aquest fet s'observa sobre tot en les supra-oculars. Presenten dues (de
vegades una) fileres d'escates entre l'ull i les supra-Iabials. L'ull és petit, amb la pupil'la vertical.
Com tota la família dels vipèrids, es tracta d'una serp solenoglifa i verinosa. Les escames
dorsals estan fortament carenades i disposades en 21, de vegades 23, fileres dorsals a la
meitat del cos. La coloració de fons és variable, generalment gris fosca, encara que pot ser
groguenca, castanya o fins i tot vermellosa o taronja. Els exemplars poden presentar bandes
fosques al dors, no gaire gruixudes i formades per taques que, de vegades, s'uneixen entre si i
formen barres transversals. Molt freqüentment es presenta una banda única grossa en zigazaga,
amb la part central més clara. Als costats pot haver-hi taques fosques rodones. El cap
sol ésser fosc amb una línia fosca que va de l'ull fins el coll. A més a més, pot existir un
dibuix en forma de "Y" amb el vèrtex dirigit anteriorment. El ventre és gris o negrós, de
vegades amb tonalitats més clares, grogues o taronges, sobretot per sota de la cua. El juvenil
és molt semblant a l'adult, encara que la coloració és menys fosca.
Yipera aspis d e Castellterçol (Vallès Oriental). Foto: A. P érez.
154

límit sud es troba al Montnegre-Corredor.
Les poblacions més septentrionals de Lleida,
malgrat la seva aparent discontinuïtat, deuen
estar connectades amb les poblacions de la
resta del Pirineu. La població de Camarasa,
(CG23), cas de confirmar-se, pot considerarse
aïllada, encara que podria tractar-se d'un
error de localització. Cal rebutjar la citació
bibliogràfica de Montserrat, que sens dubte
es deu a un error de classificació, i caldria
confirmar la citació del Cap de Creus.
L'escurçó pirinenc pot formar poblacions
localment abundants i, malgrat que es rarifica
a les àrees més humanitzades, sembla que
esta incrementant els etèctius poblacionals a
l ' extrem sud-oriental de la seva distribució
(Corredor i Monseny).
Aquest escurçó es localitza a altituds compreses
entre els 400 i els 2.300 metres, encara
que la major part de la distribució es troba a
altituds corresponents a la muntanya mitjana
(1000 m). Es troba per sobre els 700 rrun de
pluviositat mitjana anyal. La temperatura no
sembla pas un factor limitador per a aquesta
espècie. Així, malgrat que el gruix de la distribució
es localitza per sota la isoterma del
11°C de temperatura mitjana anyal, a les
comarques gironines i barcelonines pot trobar-se
en àrees més càlides. Es rarifica per
sota de valors d'index Q inferiors alO.
156
Vipera aspis d e Castellterçol (Vallès Oriental).
Foto: A. P érez.
Aquesta espècie ocupa biòtops eurosiberians
i mediterranis humits. Així, es troba a tota
mena de prats, pinedes de pi roig i pi negre,
suredes, boscos de ribera, aix í com tateres
etc ... Més rarament pot trobar-se a conreus.
Ocupa llocs amb bona cobertura arbòria però
sembla que el grau de cobertura no és limitador
per a la seva presència.
Ocupa com a refugi els rocams, marges de
pedres, on pot passar períodes llargs d ' inactivitat,
sortint només per a menjar. Sovint, es
poden observar exemplars insolant-se a la
vora dels camins de muntanya.

Vipera latasti. ESCURÇÓ IBÈRIC to
Estatus general: RAR. Espècie localitzada a 40 quadrícules, que representen un 10,6%.
L'escurçó ibèric és una serp de mida petita que pot arribar fins als 50 o 60 cm de longitud
total, assolint exepcionalment els 80 cm. El cos és, en general, curt i gruixut, que li dóna un
aspecte rabassut. El cap, clarament diferenciat del cos i amb forma triangular, presenta el
musell aixecat en forma de banya; aquesta característica permet diferenciar-lo força bé de
l'escurçó pirinenc que no el té tant prominent. L'ull presenta la pupil·la vertical amb l'iris de
color daurat o groguenc. A diferència de les colobres, les escates de la part superior del cap
són totes elles petites, a excepció de les supra-oculars. En el centre del cos, es poden contar 21
fileres de escames dorsals. La cua és curta. La coloració de fons és variable, podent ésser grisa,
beix, bruna, taronja o força fosca. Sobre ella, en el dors, destaca de, color bru fosc, un di seny
ondulat, en ziga-zaga o romboidal. En aquest darrer cas, els rombs estan units per una línia
dorsal gruixuda també bruna. En tots els casos el diseny dorsal presenta els marges més foscos.
En alguns exemplars, pot donar-se una combinació dels tres disenys en diferents parts del
cos. Sovint aquest dibuix pot començar en el cap amb una taca en forma de "Y" també de
color bru fosc. Una banda fosca es perllonga lateralment a ambdós cantons del cap i fins als
ulls. En els flancs del cos, taques també brunes s'alternen anb el dibuix ondulat del dors. El
ventre és més blanquinós o grisós, de vegades més fosc o fins i tot amb tonalitats groguenques
o taronges. L'extrem de la cua sovint és negra. És freqüent observar exemplars melànics.
Vipera ¡atasti de Begues (Baix Llobregat). Foto: X Parellada.
157

-
160
..

ESPÈCIES D'INTRODUCCIÓ RECENT
161
,.

Trachemys scripta. TORTUGA DE FLORIDA
Estatus general: INTRODUÏT. Espècie localitzada a 26 quadrícules, que representen un 6,7 %,
La subespècie introduïda correspon a Trachemy s scripta elegans. Arriba a assolir els 279 mm
de longitud de closca, encara que els exemplars que es poden trobar són menors. La closca és
poc bombada, de perímetre ovalat, comprimida dorso-ventralment i eixamplada cap a la part
posterior. Presenta una carena vertebral dèbil. La placa nuca l és petita i allargada. Cuirassa
amb cinc plaques vertebrals i quatre plaques costals. Onze plaques marginals. Cap amb la pell
llisa o lleugerament rugosa amb plaques cefàliques poc visibles. La mandíbula inferior és
arrodonida. Les extremitats són fortes i robustes, amb els dits units per una membrana interdigital
i amb les ungles ben desenvolupades (cinc a les extremitats anteriors i quatre a les posteriors).
La cua és llarga, més en els mascles. Cuirassa de color oliva fins a bm, amb un patró
de bandes o línies grogues que poden formar reticulats i/o ocels. El color del plastró és groc
uniforme que, pot presentar un patró de taques brunes més o menys intens. El cap, el coll i les
extremitats també presenten ba ndes grogues. És molt característica en aquesta subespècie la
presència de una taca, de color vermell viu, a cada costat de l coll, que té tendència a reduir-se
en els exemplars més vells.
Els joves tenen la cuirassa circular, sense carena aprecia ble, de color més clar de fons i amb
les línies grogues molt fines. El plastró és groc intens amb grans taques bmnes amb l' interior
groc, molt marcades.
Trachemys scripta capturada al riu Fluvià (Alt Empordà). Foto: J. Fèlix.
164
"

166

Pel que fa referència a aquest apartat, cal
distingir entre els diferents patrons que
la distribució real presenta respecte de
la potencial (figura 27). En els casos de
Lacerta bonnali i Blanus cinereus, no s'ha
pogut confeccionar un mapa de distribució
potencial degut a l'escàs nombre de les citacions.
Tampoc no s'ha fet per a les espècies
d'introducció recent.
En primer lloc es troben les espècies en
que ambdues distribucions coincideixen
"grosso modo": Pleurodeles waltl, Alytes
obstetricans, Pelobates cultripes, BuJo bufo,
Hyla meridionalis, Testudo hermanni, Emys
orbicularis, Mauremys leprosa, Hemidactylus
turcicus, Psammodromus hispanicus,
Lacerta agilis, Lacerta vivipara, Anguis fragilis,
Chalcides striatus, Chalcides bedriagai,
Coluber hippocrepis i Natrix natrix. En
aquestes són els condicionaments ecológics
abiòtics els que determinen llur distribució.
Les petites diferències podrien explicar-se
pel marge d'error del mètode que no representa
les cues de distribució.
Un segon grup d'espècies estaria format
per amfibis i rèptils de caire mediterrani
d'àmplia distribució com Pelodytes punctatus,
BuJo calamita, Rana perezi, Tarentola
mauritanica, Psammodromus algirus, Lacerta
lepida, Podarcis hispanica, A1alpolon
monspessulanus, Elaphe scalaris, Natrix
maura i Coronella girondica. Aquestes presenten
distribucions força coincidents excepte
al Pirineu, on no arriba la distribució
potencial, malgrat que la seva presència ha
estat constatada. Això pot explicar-se per
l'existència comprovada de microhàbitats
mediterranis adients (fons de vall) dins de
quadrícules de caire centreuropeu globalment
desfavorables.
Un tercer grup està format per algunes
espècies de caire centreuropeu (Euproctus
asper, Rana temporaria, Lacerta viridis,
Podarcis muralis, Coluber viridiflavus,
DISTRIBUCIONS POTENCIALS
167
Elaphe longissima i Coronella austriaca) les
quals presenten distribucions potencials més
àmplies cap al sud que les reals i, fins i tot,
abasten també les senes prelitorals tarragonines.
Els punts més elevats d'aquestes
serralades, a diferència de les valls pirinenques
del cas anterior, representen àrees no
connectades entre si i això ha impedit la seva
colonització o ha facilitat l'extinció de les
poblacions marginals i/o aïllades després de
les glaciacions. Cal no excloure tampoc
l'existència de relacions competitives entre
aquestes espècies i espècies mediterrànies
similars (veure per exemple el capítol de
descripció de Lacerta viridis, Podarcis
muralis i dels ofidis esmentats). El cas de
Salamandra salamandra sembla similar però
més desplaçat cap al sud.
Finalment, a continuació, es comenten els
casos de les espècies en les quals la distribució
real i la potencial són més clarament
divergents, i on, per tant, a més dels factors
ecològics, els factors de caire històric tenen
una gran influència per a explicar la seva
distribució.
Triturus helveticus i Triturus marmoratus
presenten distribucions reals discontínues a
Catalunya, però a les seves distribucions
potencials no apareix cap discontinuïtat.
Com s'esmenta a la descripció de les dues
espècies, la seva limitada capacitat de dispersió
ha fet que només hagi colonitzat el
Principat per la conca de l'Ebre i per
l'Empordà, sense arribar a zones intermèdies
teòricament favorables.
Discoglossus pictus és una espècie introduïda
a Catalunya que encara pot expandirse
cap al sud, tal i com es reflecteix a la seva
distribució potencial (veure descripció de
l'espècie).
El lacèrtid Acanthodactylus erythrurus ha
sofert un procés de regressió recent per la
destrucciò dels seus biòtops favorables i s'ha
constatat l'extinció d'algunes poblacions
,.

S
i bé la major part de les espècies que
hem tractat en els capítols anteriors ja
eren presents a l'àrea considerada molt
abans de l'aparició de l'ésser humà, la seva
distribució i abundància no tenia probablement
res a veure amb l'actual.
Deixant de banda tots els canvis faunístics
deguts als esdeveniments geològics de la
Mediterrània, l'actuació de l'espècie humana
probablement comença a ser important a partir
del Neolític. El registre paleontològic,
reflecteix canvis en la fauna i flora que probablement
van afectar la composició i distribució
de l 'herpetofauna. A més a més, cal
assenyalar que la migració humana pot afavorir
la introducció passiva d'espècies associades
d ' amfibis i rèptils.
L'actuació humana, alterant l'entorn pel
seu profit, ha fet que unes espècies es veiessin
afavorides i d'altres perjudicades. Així,
per exemple, l'esclarissament dels boscos ha
afavorit la presència d ' espècies més termòfiles
en detriment de les més higròfiles, i la
modificació dels recursos hídrics, amb la
creació de basses, canals i sèquies, ha facilitat
l' expansió de la major part dels amfibis.
En conseqüència, quan es parla de conservar
el poblament faunístic d'una determinada
zona, no hem d'oblidar que aquest, generalment,
ja és el resultat de l'actuació de l'ésser
humà, especialment en un àrea tan poblada i
modificada com la Conca Mediterrània. Cal
no interpretar aquesta reflexió com un argument
anticonservacionista ja que, per una
banda, és impossible entendre la Mediterrània
sense l'ésser humà i per l'altra no és pot
justificar amb aquest argument la desmesurada
agressió que ha patit el medi en tot aquest
segle.
A nivell europeu al llarg del segle XX es
constata un procés de regressió en la fauna
d'amfibis i rèptils bastant generalitzat, del
qual només se'n salva el sud, degut al retard
que aquesta zona ha presentat en el seu
CONSERVACIÓ
175
desenvolupament industrial i al diferent
model d'ocupa ció demogràfica. AI nord i
centre d'Europa, sovint, quan una població
desapareix, no pot regenerar-se a partir de
les veïnes, ja que el procés d'extinció és
general.
A la Gran Bretanya, per exemple, està
referenciada la desaparició en algunes àrees
del 99% de les poblacions de Rana temporaria
entre 1950 i 1969. Altres espècies com
Bufo calamita i Tritunls vulgaris també es
troben en greu perill d'extinció a aquest
mateix país. A altres països de centre i nord
d'Europa com Alemanya i Suècia, la situació
és crítica i s'ha donat el cas que, en aquest
segon país, Bombina bombina es va extingir.
Recentment ha estat reintroduïda amb un
èxit relatiu.
AI centre i nord d'Europa la causa fonamental
de regressió i fragmentació de les
poblacions és, en el cas dels amfibis, la contaminació
química i especialment la pluja
àcida, que altera de tal forma les condicions
químiques de l'aigua que fa impossible la
reproducció. Per als rèptils, la pèrdua d'hàbitats,
originada per l'augment de població
humana i la falta de preses deguda a la contaminació
química o la pluja àcida, poden ser
les causes indirectes de disminució o desaparició
de les poblacions.
A Catalunya, els · factors que han actuat al
nord d'Europa no ho han fet d'una forma tan
intensa. El règim pluviomètric i l'origen dels
fronts fa que la pluja àcida sigui, ara per ara,
un factor gairebé anecdòtic. També les masses
forestals de muntanya mitjana i alta
romanen en general en bon estat i encara es
mantenen extenses àrees poc poblades on
fins i tot l'impacte agrícola ha disminuït en
les darreres dècades. Com a conseqüència, es
podria considerar que l' herpetofauna presenta
en general una bona salut, encara que es té
constància d'importants agressions i, de
l ' existència de diversos factors que a més

(AHE) i la Coordinadora de Organizaciones
de Defensa Ambiental (CODA), han endegat
un projecte estatal per denunciar la desaparició
i el progressiu deteriorament dels punts
d'aigua, i fer un seguiment de determinades
basses, a fi i efecte de quantificar la magnitud
del fenomen i establir les bases d'una
gestió i protecció racional d'aquests hàbits.
Un altre punt d'alerta pel que fa a l'herpetofauna
catalana és la introducció d'espècies
al·lòctones. Darrerament s'ha constatat la
presència -a nombrosos rius, estanys, llacunes
i àrees de maresma- de la tortuga de Florida,
Trachemys scripta. Aquesta tortuga
d'aigua, alliberada per la gent sense mala
intenció, ha format ja poblacions estables a
diversos indrets de Catalunya, havent-se
comprovat la seva repoducció en llibertat.
Ara per ara es desconeix si aquesta tortuga,
que arriba a assolir dimensions més grans
que les dues espècies autòctones, competirà
amb elles, si les desplaçarà, o bé si evitarà la
recolonització de punts d'aigua degut a la
seva presència. Cal pensar però, que qualsevol
factor que distorsioni les ja malmeses
A les zones més seques de Catalunya l 'existència
i el manteniment dels punts d'aigua és
fonamental per a la supervivència de les
comunitats d'amfibis en un radi molt ampli.
poblacions de tortugues aquàtiques autòctones
serà a priori desfavorable per a la seva
recuperació, i més si pensem que es tracta
d'animals de característiques ecològiques
bastant coincidents. Des d'aquí els autors
fem una crida a tothom per evitar aquests
alliberaments, i que tots aquells que es vul-
Els incendis forestals representen una de les causes de mortalitat directa i indirectad'an!fibis i rèptils
més important a catalunya.
177

guin desprendre de qualsevol especie exòtica,
que en facin lliurament al Servei de Gestiò
i Protecciò de Fauna del Departament
d'Agricultura Ramaderia i Pesca, o bé a
qualsevol institució zoològica.
Un altre punt relacionat amb la introducció
d'espècies és el perill que suposa mantenir
granges d'engreix de granotes comestibles
al nostre territori. Aquestes granges
engreixen la granota verda comestible (Rana
kl. esculenta) per al consum humà. En principi,
fora del perill que suposaria que exemplars
d'aquesta granota s'escapessin, hem de
fer notar que Rana kl. esculenta no és una
bona espècie, ja que es tracta d'un híbrid
entre Rana ridibunda i Rema lessone. Com
ja s'ha esmentat (veure R . p e rezi) aquest
híbrid té la particularitat de reproduir-se amb
qualsevol de les espècies parentals donant
lloc de nou a híbrids sense )a necessitat que
les dues espècies parenta ls siguin presents.
Aquest mecanisme, anomenat hibridogènesi
és prou plàstic per pensar que aquests híbrids
puguin arribar a creuar-se amb Rana perezi
introduint genomes al'lòctons dins de les
poblacions de granota verda autòctona. El
perill d'aquesta possibilitat radica en el fet
que es podria perdre o modificar e l patrimoni
genètic de les poblacions autòctones, el
qual és el resultat de molts milions d'anys
d'adaptació i evolució.
Darrerament, una de les causes directes
de pèrdua de grans extensions d'hàbitat són
els incendis forestals. Hem de recordar que
ens trobem en una àrea on de forma natural
ja es produeixen incendis, i que en general
un gran nombre de comunitats mediterrànies,
de forma natural, els pateixen regularment.
Ara bé, les adaptacions al foc que presenten
els ecosistemes mediterranis no són suficients
per suportar la freqüència amb què
darrerament es produeixen. Incendis forestals
amb freqüència excessiva provoquen la
progressiva disminució dels efectius de les
poblacions, situant-los en xifres que ja no
permeten la seva recuperació de forma natural.
Com a exemple d'aquesta situació
podriem destacar l'estat actual de les poblacions
de tortuga mediterrània (Testudo hermanni)
a I 'Albera, on el darrer incendi
important, produït l' any 1986, va suposar la
mort de més del 40% dels individus de la
zona afectada pel foc. Aquestes poblacions
178
L 'ú d e pes ticides provoca la reducció d<
I/om bre d 'efectius de les poblacions, b é p er 11101
directa, bé per la desaparició dels rec urs o
tròjics.
ara per ara es troben en densitats que e
poden considerar suficients per recuperar-sió
encara que molt a prop dels mínims en el
quals la recuperació no es pot realitzar d
forma natural.
Encara que de difícil valoració, les vie
de comunicació rodada constitueixen una d
les causes importants de mortalitat direct
d'amfibis i rèptils per atropellament. Hi h
molt poques dades quantificades sobre I
incidència del trànsit rodat sobre les pobla
cions, encara que és evident l'efecte negati
que implica. A més, s'ha constatat que é
nombre d'atropellaments és sempre mé
gran a les carreteres amb poc trànsit rodat, j
que les grans vies de comunicació general
ment travessen grans nuclis urbans, presen
ten el seu entorn molt humanitzat i le
poques poblacions que s'hi mantenen ha
estat progressivament eliminades pels vehi
I
-- --
..

eles. La incidència del trànsit sobre amfibis i
rèptils també mostra clares diferències entre
ambdós grups. Mentre que els rèptils moren
atropellats principalment durant el dia, quan
van a escalfarse a les carreteres o les travessen,
els amfibis són atropellats a la nit, quan
l'elevada humitat ambiental o la pluja permet
que aquests animals les creuin. També
podem observar diferències interespecífiques
dins de cadas cun d'aquests grups. Pel que fa
als rèptils, són especialment les serps les que
són més freqüentment atropellades, bé perquè
van a termoregular a la carretera, bé perquè
tenen moltes dificultats per desplaçar-se
per la superficie llisa de l' asfalt. Les espècies
que més freqüentment es troben mortes a la
carretera són: Malpolon monspessulanus,
Elaphe scalaris, Natrix maura i Coluber
viridiflavus, espècies totes elles força termòfiles.
En els ofidis és especialment important
la mortalitat que s ' observa en els mesos de
primavera, degut principalment a l'augment
d ' activitat que presenten durant aquest període.
Entre els saures, els dos llangardaixos,
Lacerta lepida i Lacerta viridis, són els que
més freqüentment són atropellats, encara que
el primer, més termòfil i abundant, ho és
amb molta major proporció. Pel que fa als
amfibis, no podem destacar una espècie per
sobre de l ' altra, enca ra que tant Bufo bufo
com Bufo calamita, degut a la seva major
resistència a la sequedat i al fet que realitzen
desplaçaments més llargs, són qui, encara
que no plogui, surten a la carretera i per tant
són atropellats amb més freqüència. A Catalunya,
tal com s'ha comentat anteriorment,
no hi ha gaires dades quantificades al respecte,
encara que es coneixen algunes carreteres
que es constitueixen com a veritables punts
negres per a l' herpetofauna. Un d'ells és la
carretera que va de Sant Celoni a Sta. Fe del
Montseny. En aquesta via s'han comptabilitzat
en 18 km més de seixanta exemplars de
Salamandra salamandra, després d ' una nit
de pluja. Un altre punt del qual hi ha dades
és la carretera que va des de Castelló
d'Empúries fins a Palau Saverdera, on després
d'una nit de pluja es van localitzar prop
de 200 exemplars d'amfibis atropellats. Les
poques dades existents a nivell estatal han
estat recollides en un informe elaborat per la
CODA, que inelou tots els grups de vertebrats.
179
Darreramen t tam bé s'està començant a
parlar del possible efecte barrera o ta'll que
les noves grans vies de comunicació poden
fer sobre les poblacions d'amfibis i rèptils,
separant o dividint poblacions i impedint el
flux genètic o l'accés a les zones de reproducció.
Aquest efecte, de gran importància a
Europa, on les poblacions ja estan molt fragmentades,
caldria valorar-lo amb cura, ja que
per sort al territori català no podem parlar
ara per ara de poblacions fragmentades en la
major part de les espècies.
Una actuació molt comuna a tot el territori
i amb un important efecte negatiu sobre les
poblacions d'amfibis és la introducció de
peixos a les basses. Aquesta activitat amb
finalitats ornamentals o esportives provoca
ràpidament la regressió, i fins i tot la desaparició
de la major part de les espècies d'amfibis
que fins aquell moment s'hi reproduïen.
Aquest fet ha estat constatat a diversos punts
del nostre territori.
L'herpetofauna de Catalunya està protegida
per la llei (Conveni de Bema, Conveni de
Washington, Reales Decretos 318111980 i
1497/1986 -Signatura del Conveni CITES- i
pel Decret de la Generalitat de Catalunya
3/1988. Aquest darrer prohibeix la tinença,
captura o comerç de qualsevol de les espècies
que en aquest decret es contemplen.
Només queden sense protegir Rana p erezi,
Vipera aspis i Vipera latas/i, encara que al
nostre parer ho haurien d ' estar totes. Això és
especialment urgent per a l'última de les tres
espècies, que hauria d'ineloure's en la llista
d'una fonna urgent, ja que les seves poblacions
es troben molt fragmentades i els seus
efectius han patit una forta disminució en
aquests darrers anys.
A més, cal dir que d'entre les espècies
protegides n'hi ha quatre, Tes/udo hermanni
hermanni, Lacerta agilis, Lacer/a bonnali i
Psammodromus hispanicus, que tenen una
especial qualificació per part del Consell
d ' Europa. La primera està catalogada com a
espècie en perill que necessita la realització
urgent de plans de recuperació, i les altres
tres ho estan com a espècies en perill però és
necessari realitzar un treball d'investigació
previ per veure la necessitat d'elaborar-ne
plans de recuperació.
El tràfic i venda il· legal d'espècies autòctones
no es pot considerar una pràctica habi-

tual ni important a Catalunya, ja que és
l' herpetofauna exòtica la que pateix més
aquest fenomen, tot i que fins fa pocs anys
ho era per a algunes espècies com Testudo
hermanni. Ara bé, és important considerar
que encara es continuen decomisant anualment
un important nombre d'exemplars
d ' espècies protegides i que sembla que Catalunya
és un dels punts d'entrada més importants
a ni vell europeu d'espècies per al mercat
negre.
És important recordar que en molts casos
la recuperació i protecció depèn únicament
de la protecció de l'hàbitat. Encara que, a
l'actualitat, a Catalunya, gairebé el 25% del
territori forma part del Pla d'Espais d'Interès
Natural (PEIN) i conseqüentment les activitats
hi estan molt regulades, la falta de mitjans
per poder gestionar aquestes àrees i la
pròpia filosofia del PErN fan que des d'un
180
punt de vista faunístic i ecològic aquesta
fragmentació d'àrees protegides no tingui
cap sentit, si tot es queda aquí. La necessitat
de crear corredors biològics i d'utilitzar criteris
ecològics i no paisagístics en protegir
una zona fa que moltes de les àrees incloses
al PErN no tinguin cap utilitat per a la protecció
de la fauna. A més, si a aquesta fragmentació
hi afegim el preocupant augment
dels incendis forestals, la continuitat i conservació
dels hàbitats en bon estat a Catalunya
no sembla pas que estigui tan assegurada.
Per acabar, cal destacar que la quantitat
de supersticions i equívocs que hi ha al voltant
dels amfibis i rèptils han fet que, de
sempre, hagin estat perseguits implacablement.
Aquestes creences difícils d'eradicar
només es poden pal·liar amb una consciència
educacional efectiva. És a dir, només la cultura
porta al respecte de l'entorn.

BIBLIOGRAFIA
ASOCIACIÓN HERPETOLÓGICA ESPAÑOLA (1992). Areas importantes para la herpetofauna en
España. Memoria proyecto AHE-ICONA-CE. I 247pp.
ALBERCH, P. & GONZALEZ, D. (1973). Notas sobre la distribución, biótopo, morfologia y biometría
del Pleurodeles waltli Michaelles en el NE de la Península Ibérica (Amphibia, Salamandridae). Misc.
Zool. 3(3):71-82.
ANGEL, F. (1976). Faune de France: Repti/es et Amphibiens. Ed. Lechevalier. Paris.
ANTÚNEZ, A.; REAL, R. & VARGAS, I.M. (1988). Anil\isis biogeografico de los anfibios de la vertiente
sur de la Cordillera Bética. Misc. Zool. 12 :261-272.
ARANO, B.; LLORENTE, G.A.; HERRERO, P. & SANCHIZ, B . (1995). Current studies on Iberian
water Frogs. Zool Pol (in press).
ARNOLD, E.N. (1973). Relationships of the Palearctlc lizards assigned to the genera Lacerta, AIgyroides
and Psammodromus. Bull. Bri!. Mus. (Nat. Hist.) London (Zool.) 25(8): 291-366.
ARNOLD, E.N. (1983). Osteology, genitalia and the relationships of Acanthodactylus (Reptilia / Lacertidae).
Bull. Br. Mus. Nat. Hist. (Zool.). 44(5): 291-339.
ARNOLD, E.N.( 1989). Towards a phylogeny and biogeography of the Lacertidae: relationships within
an Old-Word family of lizards derived from morphology. Bull. Br. Mus. Nat. Hist. (Zool.). 55(2): 209-
257.
ARNOLD, E.N. & BURTON, I .A. (1978). Guía de campo de los repti/es y los anfibios de Españay de
Europa. Ed. Omega. Barcelona.
ARNTZEN, I.W. & GARCÍA-PARÍS, M. (l995). Morphological and allozyme studies of midwife
toads (genus Alytes), including the description of two new taxa from Spain. Bijdragen tot de Dierkunder,
65: (in press).
ARRIBAS, O. (1983). Nota preliminar de los anfibios y repti les de la provincia de Soria en cartografia
reticular U.T.M. (Universal Transverse Mercator). Butll. Soc. Cat. lctio. Herp. 4:8-12
ARRIBAS, O. (1994). Una nueva especie de lagartija de los Pirineos Orientales: Lacerta (Archaeolacerta)
aurelioi sp. nov. (Reptilia: Lacertidae). Boll. Mus. reg. Sci. Mat. Torino, 12: 327-351
A YMER1CH, P. & SANT ANDREU, I. (1988). Els amfibis i els rèptils del Berguedà. L 'Erol 24: 13-25
BARBADILLO, L.I. (1983). Sobre la distribución de anftbios y reptiles en la provincia de Burgos.
Butll. Soc. Cat. !elio. Herp. 5:10-17.
BARBADILLO, L.I. (1987). La guía de lncafo de los anfibios y repti/es de la Península lbérica. lslas
Baleares, y Canarias. Incafo. Madrid.
BAS-LÓPEZ, S. (1982). La comunidad herpetológica de Caurel: Biogeografia y Ecología. Amphibia­
Reptilia.3(1):1-26.
BASTIN, E . (1983). Observations herpetologiques effectués durant le séjour des Naturalistes Belges en
Andorre, du 4 au 14 de juillet 1981 . Les naturalistes belges, 64: 163-172.
BEA, A. (1981). Herpetofauna de Guipúzcoa: Estudio faunístico y relaciones con la climatologia. Munibe
Año 33(1-2): 115-154.
BEA, A.; MONTORI, A. Y PASCUAL, X . (1994). Herpetofauna dels Aiguamolls de l'Empordà. In: Els
sistemes naturals dels Aiguamolls de l'Empordà. Treballs de l'Institució Catalana d 'Història Natural nO
13 . 359-407.
181

BEA, A .; PASCUAL, x.; VlLELLA, J.F.; GONZALEZ, D. & ANDREU, e. (1978). Notas sobre reptiles
ibéricos III. Estudio preliminar sobre la biometría y distribución de Elaphe longissima (Laur. 1768)
en la Península Ibérica. (Reptilia, Colubridae). 4(2): 191-204
BERTOLERO, A . (1991). La reintroducción de Testudo hermanni hermanni en el Parque Natural del
Delta del Ebro. Butll. Parc Nat. Delta de l'Ebre. 6:22-25.
BLANCO, J.e. & GONZALEZ, J.L (1993). Lis ta roja de los vertebrados de España lCONA, Madrid.
BOADA, M.; LLJMONA, X. & MATEU, E. (1979). Introducció a lafauna d'Andorra. Institut d'Estudis
Andorrans. Andorra.
BÓHME, W. & CORT!, e. (1993). Zoogeography of the lacertid lizards of the Western Mediterranean
basin. ln: Lacertids CJfthe A1editerranean Region. A bioLogical approach. Valakos et al. Eds. p 17-33.
BOLÒS, O. de (1973). Els sòls i la vegetació dels Països Catalans In: Geografia Fís ica dels Països
Catalans. Ketres, Barcelona. BOLÒS, O. de (1981). El clima i la vegetació postglacial als Països Catalans.
Treb. Inst. Cat. Hist. Nat. 9:83-91
BONS, J. (1959) Les Batraciens du j\;faroc. Travaux de l'Institut Scientifique Cherifien. Rabat.
BONS, J. (1973). Herpetologie Marocaine. [I. Origines, évolution et particularités du peuplement herpétologique
du Maroc. Bull. Soc. Sci. Nat. Phys. Maroc. 52: 63- Ii O.
BORRÀS, A . & JUNYENT, F. (1993). Vertebrats de la Catalunya Central. Edicions lntercomarcals
S.A. Manresa.
BORRÀS, A. & POLLS, M. (1987). Los repti les del Pre-pirineo Oriental (Cadí-Moixeró y la Cerdanya)
y biogeografia de la herpetofauna de la zona. Afisc. Zool. 1 1: 309-318.
BOSCA, E. (1877). Catalogo de los repti les y anfibios observados en España, Portugal e Islas Baleares.
Ann. R. Soc. E sp. Hist. Nat. 4(1): 39-69.
BOSCA, E. (1880). Catalogue des Reptiles et Amphibiens de la Pénínsule lbérique et des lles Baléares.
Bull. Soc. Zool. Fr.5 : 240-287.
BOSCA, E. (1881). Correcciones y adiciones al Catalogo de los repti les y anfibios de España, Portugal
e lslas Baleares, seguido de un resumen general sobre su distribución en la Península. An. Soc. esp. Hist.
Nat. 10(1): 89-112.
BROS, V.; MIRALLES, J. & REAL, J. (1981). Lafauna del Vallès Occidental. El Pot. Sabadell.
BUSACK, S.D. (1977). Zoogeography of amphibians and reptiles in Cadiz province. Ann. Carnegie
Mus., 46(17): 285-316.
BUSACK, S.D. (1986a). Biogeographic analysis of the herpetofauna separated by the formation of the
strait of Gibraltar. National Geographic Research, 2( I): 17-36.
BUSACK, S . D. (l986b. Biochemical and morphological differentiation in spanish and Moroccan populations
of Discoglossus and the description of a new species from Southem Spain (Amphibia, Anura,
Discoglossidae). Annals ofCarnegie Museum 55:41-61.
BUSACK, S.D. MAXON, LR. (1987). Molecular relationship among Iberian, Moroccan, and South
African lacertid lizards. Amphibia-Reptilia, 8: 383-392.
BUSACK, S .D., JER1CHO, G.G., MA.-'CSON, LR. & UZZELL, T. (1988). Evolutionary relationships
ofsalamanders in the genus Triturus: The view from immunology. Herpetologica 44: 307-3 15.
CAMARA, M.L; GIL J.; GONZALEZ, F. & PUIG, D. (1898-1990). Noves dades sobre la distribució
d'amfIbis i rèptils al Ripollès. CE.CR. Annals. 71-77.
CAMPENY, R. (1987). Amfibis i rèptils dels aiguamolls de Tordera. L 'A tzavara 5:31-38.
CAMPENY, R .; MONTORr, A. & LLORENTE G.A. (1984). Nota preliminar sobre la permanència de
caràcters larvaris en individus adults d ' una població d'Euproc tL/s asper. Bull. Boc. Cat. Iclic. Herp. 9:
43-45.
CAMPENY, R.; MONTORI, A. & LLORENTE G.A. (1986). Nuevos datos sobre la pennanencia de
caracteres larvarios en individuos adultos de una población de tritón pirenaico (Euproctus asper) en el
Valle de Aran. Doñana Acta Vertebrata 13: 170-174.
182

CAMPRODON, J.; MARTí, J.; ORDEIX, M. & BAUCELLS, J . (1991). Atlas dels peixos, amiibis i
rèptils d'Osona: Estat actual. Actes VIII Trobada d e joves naturalis tes 9-26. Montesquiu. ,.
CAPULA, M.; NASCETTI, B.; LANZA, B. ; BULLINT, L. & CRESPO, E .G. (1985). Morfological and
genetic differentiation between the lberian a nd the other west meditcrranean Discoglossus species
(Amphibia, Salientia, Discoglossidae). Monitore zoo/. ital. (n.s.) 19:69-90.
CAPUTO, V. (1993). Taxonomy and evolution of the Chalcides chalcides complex (Reptilia, S"cincidae)
with description oftwo new species. Boll. Mus. reg. S c i. nat. Torino 2(1):47-120.
CARRETERO, M.A. (1992). Reintroduction of Psammodromus hispanicus in a coastal sand area ofNE
Spain. In: Proc. Sixth Ord. Gen. Meet. S. E. I-l. KORSOS, Z . & KISS, I. (Eds.) Budapest 1991: 107-113.
CARRETERO, M. A.; ARRIBAS, O.; LLORENTE, G. A.; MONTORI, A.; FONTANET, X; LLO­
RENTE, e., SANTOS, X. & RI VERA, J. (1991). Una población de Podarcis pityusensis en Barcelona.
Boletín de la Asociación [-{erpe/ológica Española 2: 18- 19.
CASTROVIEJO, J .; CASTROVrEJO, S. & SALVADOR, A. (1970). Algunos datos sobre la distribución
de la lagartija de turbera, Lacerta vivipara, en España. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. (Bio/.),
68: 135-145.
CIRER, A .M . (1987). Revisión laxonómica de las s ubespec ies del lacérlido Podarcis pityusensis, Bosca,
1883. Tesis doctoral. Univers idad de Barcelona.
CLERGUE-GAZEAU, M . (1968). Euproc tus asper: limite occidental de l'espèce dans les Pyrénées
françaises (Batracien Urodèle). A nn. Limnol. 4(2): 265-269.
CLERGUE-GAZEAU, M . & MARTíNEZ-RICA, J.P. (1978). Les différents biotopes de l'urodèle
pyrénéen, Euproctus asp er. Bull Soc. [-{is/o Nat. Taulat/se. 114(3-4): 461-471.
COLLADO, E.; CALDERÓN, J. & PÉREZ, M . (1976): Datos sobre la fauna de anfibios del bajo Guadalquivir.
Doñana Acta Vertebra/a 3(1): 5-17.
COMA, M. (1990). Les tortugues del Pl a de l'Esta ny; situació actual. La Llúdriga. 7:2.
COMBES, e. & KNOEPFFLER, L.P. (1963). EuproctL/s asper dans les Pyrénées orientales. Vie et
Mi/ieu 14(1): 149- 154.
COMBES, e. & KNOEPFFLER, L.P. (1974). Une nouvelle station d 'Euproctus asper asper (Dugès
1852) dans les Pyrénées Orientales. Vie e t Milieu, 15(4), 1071.
CRESPO, E.G. (1971). Anfibios de Portuga l continental das colecçóes do Museu Bocage. Arq. Mus.
Bocc/ge, (2a sér) 3(8):203-303 .
CRESPO, E.G. (1973). Sobre a distribuçào e ecología da herpetofauna portuguesa. Arq. Mus. B ocage,
(2a sér) 4(11): 247-260.
CRESPO, E.G. (1975). Aditamento aos catalogos dos répteis e anfibios de Portugal continental das
co!ecçóes do Museu Bocage. Arq. "'fus. Bocage, (2a sér), 5(3):479-498.
CRESPO, E.G. (1982). Sur la biologie evolutive des Alytes iberiques. Bull. Soc. Herp. Fr. 41:38-41
DEPANA, (1990). Diagnosis sobre el estado de conservación de la naturaleza en Catalunya. Quercus,
57:21-27.
DORDA, J. & ESTEBAN, M. (1986). Evolution and subspeciation of iberian Trilurus marmoratus . In:
Studies in Herpetology. Rocek, e. (Ed.): 159-163. Charles University Press, Praga.
DOTTRENS, E. (1963). Batraciens et reptiles d'Europe. Ed. Delachaux Niestlé, Neuchatel.
DUBOIS, A . (1984). Notes sur les grenouilles brunes (groupe de Rema temporaria Linné 1758) III. Un
critère méconnu pOUI" distinguer Rema dalmatina de Rana temporaria. Alytes, 3(4): 117-124.
DUGES, (1852). Recherches zoologiques sur les Ul"odèles de France. Ann. S c. Nat. ser 3, Zool. t.XVII.
EISEL T, J . (1958). D er Feuersalamander Salamandra salamandra. Beitrage zu einer taxonomischen
Synthese. A bh. B erlin Nalurk. Vorg esch. Magdeburg, 10: 77-154.
ESCALA, M .e. & JORDANA, R . (1982). Fauna de Navarra. Anflbios y repti/es. Ediciones y Libros
S .A . Pamplona .
183

ESCALA, M.e. & PÉREZ-MENDIA, J.L. (1979). Contribución al estudio herpetológico de Navarra.
Alunibe, Any 3 I n01-2: 165-170.
ESCARRE, A. & VERICAD, .r.R. (1981). Cuadernos de la Fauna Alicantina I. Saurios y Olidios.
Diputación de Alicante.
ESTES, R. (1982). The fossi! record and ea rly distribution of 1izards. In: Advances in Herpe/ology and
Evolutionary Biology . 335-398.
ESTES, R. & HOFFSTETTER, R. (1976). Les urodéles du Miocène de la Grive-St. Alban (Isère, France).
Bulletin du l\,fllséum National d 'Histoire Naturelle. Paris (Sci. Terr.), 57: 398-343.
ESTES, R.; HECHT, M . & HOFFSTETTER, R . (1967). Paleocene amphibians from Cernay, France.
American Musewn Novitates 2295:1-25.
FACHBACH, G. (1976). Biologie, Taxonomie und phylogenetische Beziehungen der verschiedenen
unterarten von Salamandra salamandra im Bereich der lberischen Halbinsel. Zeitschrififür Zoologische
Systematik und Evolutions Fors chung, 14: 59-78.
FALCON,.r. M. (1982). Los anfibios y reptiles de Aragón. Libreria General. Zaragoza.
FALCON, .r.M. & CLAVEL, F. (1987): Nuevas citas de anfibios y reptiles de Aragón. Rev. Esp. Herp.
2:83-130.
FÉLIX, J. (1985a). Contribució al coneixamen/ dels amfibis anurs del Qua/ernari al Nord-es t d e Catalunya.
Paleontologia i Evolució, t 19: 163-165.
FÉLIX,.r. (1985b). Els amfibis i els rèptils. In: Els Aiguamolls de l'Empordà. Dossier Revista de Girona.
22-24. 28 pp.
FÉLIX, .r . (1989). Els amfibis i els rèptils. In: Els Aiguamolls de l'Empordà. A.\pectes ecològics, his tòrics
i socials. Carles Vallés, ed. Figueres. 225-239. 376 pp.
FÉLIX, J .; BUDÓ, .r .; CAPALLERAS, X .; FARRÉ, M. (1990). Conseqüéncies d els incendis en una
població d e tortuga m editerrània (Tes tudo hermal1ni hermanni Gme/in. J 789) de I ·Albera. Annals Inst.
Est. Empordanesos, vol 23 : 13-36.
FÉLlX, .r. & GRABULOSA, I. (1980a). Herpetofauna de l' Alt Empordà: I Amfibis. Revis/a de Girona
90:33-38
FÉLlX, J. & GRABULOSA, l. (1980b). Herpetofauna de l' Alt empordà: [[ Rèptils. Revista d e Girona
91:99-103
FERNÀNDEZ, .r. & REAL, J. (1985). Notes Naturalístiques. In: El Medi Na/ural del Vallès, l Col'loqui
de naturalistes vallesans. 1:229-241. CEEM, Sabadell.
FILELLA, E. (1983). Nota sobre Lacer/a lepida Daudin 1802 (Sauria, Lacertidae). Bu/II. Soc. Cat.
lelio. Herp., 5:18-19.
FILELLA, E. & PASCO, J. (1984). Aproximació a la fauní stica herpetològica del Massís del Garraf del
sud-est (província de Barcelona). Butll. Soc. Cal. Ictio. He/p. , 6:26-32
FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Ca/alans. Ed. Ketres. Barcelona.
FONTANET, X. & HORTA, N. (1983a). Herpetofauna de Catalunya. Comarca del Baix Empordà.
Revista d e Girona 103: 135-145
FONT ANET, X. & HORTA, N . (l983b). Dues noves localitats per a Discoglossus pictus Otth 1837
(Amphibia, Anura). Bulli Soc. Cal. lctio. Help .. 5:9-10
FONTANET, X. & HORTA, N. (1984). Nota sobre els amfibis dels embassaments de tres comarques
gironines. Butll. Soc. Cat. lctio. H erp., 9:52-56.
FONTANET, X.; GIMÉNEZ, S.; GUARNER, N .; HORTA, N. ; MAS SÓ, J.; ROVIRA, J. & SÀEZ, M.
(1982). Notas sobre la distribución del Pleurodeles M'altlií Michahelles en el s ur de Catalunya. Pub.
Cent.pir. Biol. exp., 13: 39-41.
FRETEY, J. (1975). Guide d es Reptiles el BalJ'C/ciens d e France. Hatier. Paris.
GARCÍA-PARÍS, M. (1985).- Los anfibios de España. Publicaciones de E xtcnsión Agra ria, Ministerio
de Agricultura, Pesca y Alimentación. Madrid.
184

GARCÍA-PARÍS, M .; MARTÍN, c.; DORDA, J . & ESTEBAN, M . (1989). Atlas provisional de los
anfïbios y reptiles de Madrid. Rev. Esp. I-lerp.3(2): 237-257.
GARCÍA-PARis, M ; HERRERO, P.; MARTfN, c.; DORDA, J.; ESTEBAN, M. & ARANO, B. (en
prensa). Morphological characterization, geographical distribution and cytogenetic analysis of the
pygmy marbled newt Trirurus marmoratus pymaeus (WOL TERSTORFF, 1905). Bijdragen tot de Dierkunde.
GARNICA, R . (1977). Sobre Pleurodeles waltlii Michahelles (1830) (Amphibia, Salamandridae) en la
provincia de León. Miscelanea Zool., 4(1):237-239.
GASSER, F. (1967). Différences au niveau des protèines sériques de type sérumalbumine chez Salamandra
salamandra terrestris et Salamandra salamandra fastuosa. Comptes Rendus Academie Sciences,
Paris. Série D, 265: 704-707.
GASSER, F. (1973). Car1:ographie des protéines sériques de l' Urodèle pyrénéen Euproctus a:>per: stabilité
dans l'aire de répartition de l'espèce. Compte-Rendu Biochemique Physiologie, 45B: 419-443.
GASSER, F. (1978). Le polytypisme de l'espèce paléartique Salamandra salamandra. TI Systématique,
relations génétiques et tendanccs évolutives dans l'aire de répartition. Archives de Zoologie experimentale
et genétique, 119: 635- 668.
GASSER, F. & CLERGUE-GAZEAU, M. (1981). Les protéines sériques de l'urodèle Euproctus a.sper.
Elements de différenciation génétique dans les Prépyrénées espagnoles. Vie et !vfi!ieu 31 :297-302.
GASSER, F.; FERRI ER, V.; JAYLET, A. & DEPARIS, P . (1983 .) A genetic study of various enzyme
polymorphisms in Pleurodeles waltli. I. Lactate dehydrogenase-B and Glucose-6-Phosphate dehydrogenase.
Biochemical Gen.etics, 21 : 527-534.
GENIEZ, P. & CHEYLAN, M. (1987). Atlas de distributiol1 des repti/es et amphibiens du Languedoc­
Roussi/lon. GRIVE. Montpellier. 114 pp.
GIACOMA, C. & BALLETO E. (1988.) Phylogeny of the salamandrid genus Trilurus. Bo!!etino di
Zoologia 55: 337-360.
GJSBERT, J.; GARCÍA-PEREA, R. & SANSEGUNDO, C. (1986). Atlas provisional de los anfibios y
reptiles de las sierras de Gredos (España central). Rev. Esp. I-lerp. I: 144-174.
GONZÀLF:Z DE LA VEGA, J.P. (1988). An/ibios y repti/es de la provincia de Huelva. Ertisa. Huelva.
GONZALEZ, J.E. & SANCHTZ, B. (1986). Consideraciones metodológicas sobre el analisis evolutivo:
El caso de los morfotipos vertebrales actuales y fósiles del gènero Trilurus (Caudata, Salamandridae).
Es tudios geològicos, 42: 479-486.
GRACíA, P. (1988). Atlas de distribución de los anfibios y repti les de Granada. Tesi de Llicenciatura.
Univ. de Granada.
GRACTA, P. & PLEGUEZUELOS, J.M. (1990). Distribución de los anfibios y reptiles en la provincia
de Granada (Península Ibérica). AnC/les de Biología. Biología Animal 16: 71-84.
HALLJDA Y, T. & ARANO, B . (1991). Resolving the Phylogeny of the European Newts. Tree,6: l13l17.
HORTA, N. & FONTANET, X. (1983). Algunes cites herpetològiques a Andona. But!!. Soc. Cat. Ictio.
Herp., 4:6-8
JUNYENT, F. (1980). Els amfibis i els rèptils del Bages. In: El Bages. Aproximació al Medi Natural i
Humà de la comarca. Ed. CEC-Montblanc-Martin. Granollers.
JUNYENT, F. (1980(82)). Presència de Triturus marmoratus (Latreille, 1890) A vlLADASSAU (Sta.
Maria d'Oló, Bages). Acta grup autònom de Manresa, Inst. Cat. Hist. Nat. 2: 107
JUNYENT, F. (1982). Dades generals sobre la distribució geografica dels ofidis de la setena regió.
Misc. Est. Bag., 2:77-84.
JUNYENT, F. (1985). Localització de Hernidactylus turcicus (Linné, 1758) a la Catalunya Central -
Bages- (Reptilia, Squamata, Sauria, Gekkonidae). Misc. Es t. Bag., 2:77-84.
JUNYENT, F. (1985). Presència de la tortuga leprosa (Mauremys caspica) en una localitat situada al
sud del Bages. Dovella, 15:41-43.
185

KNOEPFFLER, L.P. (1962). Contribution à l'étude du genre Discoglossus (Amphibiens, Anoures). Vie
et Mi/ieu, 13: 1-94. •
LADEIRO, J.M. (1956). Anfibios de Portugal. Mem. Mus. Zool. Unív. Coimbra, 143:1-36.
LANZA, B. ; NASCETTI, G.; CAPULA, M. & BULLINl, L. (1986). Les discoglosses de la région
méditerranéenne occidentale. (Amphibia, Anura, Discoglossidae). Butll. SOc. Herp. Fr. 40: 16-27.
LIZANA, M.; CIUDAD, M.J. & PÉREZ-MELLADO, V. (1988). Distribución altitudina l de la herpetofauna
en el Macizo Central de la Sierra de Gredos. Rev. Esp. He/p. 3(1):55-67.
LIZANA, M.; CIUDAD, M.J.; GIL, M .; GUERRERO, F.; PÉREZ-MELLADO, V. & MARTÍN­
SANCHEZ, R. (1991). Nuevos datos sobre la distribución de anfibios y reptiles en el macizo central de
la Sierra de Gredos. Rev. Esp. Herp. 6 :61-80.
LOEHR, V. (1992). Waarnemingen aan en.kele soorten reptielen en amfibieen in dejaren 1988-1991 in
Andorra. Lacerta 50(6):207-212
LÓPEZ-JURADO, L.F. (1981). Características de la distribución de los anfibios anuros y urodelos en la
provincia de Córdoba (España). A ctas fI R eunión ibero-americana de conservación y Zoologia de vertebrados.
Caceres, 1981.
LLORENTE, G.A. (1988). Els vertebrats de les zones humides d els Pai:50s Catalans. Ed. Pòrtic. Barcelona.
180 pp.
LLORENTE, G.A.; GARCÍA-SERRA, N. & ARANO, B. (1991). La hibridogénesis como proceso evolutivo
en los anfibios anuros. El complejo Rana en Catalunya. Memoria Ajuts a la Recerca-Fundació La Caixa.
LLORENTE, G .A.; FONT ANET, X.; MONTORI, A .; SANTOS, X. & CARRETERO, M .A. (1991).
Herpetofauna del Delta de l'Ebre: distribució i conservació de les espècies. Butll. Parc Natural D elta de
l'Ebre 6 : 14-21.
LLORENTE, G.A.; CAMPENY, R., FONTANET, X .; MONTORI, A.; PASCUAL, X.; SANTOS, x.;
LLORENTE, C ; HORTA, N. & CARRETERO, M .A. (1987). Proje te Atlas herpetològic de la provincia
de Lleida (rfase). Memoria CIRIT (1987).
LLORENTE, C.; CAMPENY, R., FONTANET, X.; GIMENEZ, S.; MONTORI, A .; PASCUAL, X.;
SANTOS, X.; LLORENTE, G.A.; HORTA, N.; PASCUAL, X. & RRETERO, M.A., (1988). Projecte
Atlas herpetològic de la província de Lleida (2 "fas e). Memoria [RIT (1988).
LLORENTE, G.A.; MONTORI, A.; FONTANET, X.; GARCIA-SERRA, N.; CARRETERO, M.A.;
SANTOS, x.; LLORENTE, c.; FÉLIX, J. & PASCU L, X. 1990). Atlas herpetológic de la província
de Girona. Ajuts d'abast comarcal, ClRIT 1990.
MALKMUS, R. (1981). Os anfibios e répteis nas serras d e Portugal. Arq. Mus. Boc . 9(1): 97-124.
MALUQUER, J. (1917). Les serps de Catalunya. Tr b . \4I1s. Barcin. Seient. Nat. Op. Zool. 7: 1-87
MALUQUER, J. (1919). Les tortugues de Cata lunya. Treb. M us. Barcin. Seient. Nat. Op. Zool. 2:93-159
MALUQUER-MARGALEF, J. (1981) (1983). Fauna herpetològica de les serralades exteriors del prepirineu
occidental de Catalunya. Misc. Zool. 7: 117- 129.
MALUQUER-MARGALEF, J. (1984). Nouvelle données sur la répartition sous-pyrénéen d'Euproctus
asper (Dugés 1852). Bull. Soc. He/p. F,.. 29:38-43.
MARTÍNEZ-RICA, J.P. (1979). Los anfibios del alto .A..ragón: un ensayo de corología. P. Cent. Piro
Biol. Exp. 10: 7-47.
MARTÍNEZ-RICA, J.P. (1980). Algunos datos sobre las poblaciones meridionales del tritón pirenaico
ElIproctus asper Dugés. Studia Oecologica 2: 135-154.
MARTÍNEZ-RICA, J .P. (1981). Notas sobre la protección de especies amenazadas de anfibios y reptiles
de España. Pirineos 114: 75-86.
MARTÍNEZ-RICA, J. P. (1982). La actividad anual de la herpetofallna pirenaica: analisis de la distribución
de ésta. P. Centro Pir.Biol. Exp. 13: 99-109.
MARTÍNEZ-RICA, J.P. (1983). Atlas herpetológico del Pirineo. J'vfunibe vol. 35 n° 1-2: 51-80.
MARTÍNEZ-RICA, J.P. (Coord.) (1989). Atlas provisional de los anfibios y repti/es de España y Portu-
186

Pròleg
Introducció
ÍNDEX
Metodologia
Àrea d'estudi i cartografia
Recol'lecció de dades
Filtració de les dades .. . .
Mapes de distribució .. .
Tractament de les dades cartografiades
Tractament específic
Distribució potencial
Col'laboradors .
Perspectives de futur
Base de dades de I 'Herpetofauna de Catalunya i Andorra
Marc geològic i biogeogràfic del poblament herpetològic
Resultats i discussió
Espècies presents
Riquesa específica
Distribuciò altitudinal
Pluviositat ....
Temperatura mínima d'agost
Índex d'Emberger
Diversitat
Diagrama d'agregació
DESCRIPCIÓ DE LES ESPÈCIES
Salamandra salamandra. Salamandra
Pleurodeles walt!. Ofegabous .
Euproctus asper. Tritó pirinenc .
Triturus helveticus. Tritó palmat
Trilurus marmoratus. Tritó verd
Discoglossus pictus. Granota pintada
Aly tes obstetricans. Tòtil
Pelobates cultripes. Gripau d'esperons
Pelodytes punctatus. Granoteta de punts
Bufo bufo. Gripau comú .
Bufo calamita. Gripau corredor
Hyla meridionalis. Reineta . ..
Rana temporaria. Granota roja
Rana perezi. Granota verda
Tes tu do hermanni. Tortuga mediterrània
189
..
7
9
13
13
14
15
16
16
18
19
20
21
21
22
25
25
26
31
32
33
35
36
37
. . . .. ..... 39
40
43
46
49
52
55
58
61
64
66
69
72
75
78
81

Aquest llibre sobre els " bitxos" catalans s'ha realitzat molt
a poc a poc, com així ho fa la tortuga mediterrània, i
amb la participació d'un gran nombre de collaboradors,
com nombrosa és una colònia
de sargantana ibèrica. Confeccionat amb
la mateixa cura que el tòtil preserva els
seus ous, hi ha el desig exprés de qui
hi col, labora, de que sigui útil com
útils son totes les espècies
tractades, divertit com els
subadults del gripau
corredor i encisador
com la pell del
llangardaix
ocel·lat.
191
..

L'equip d'invedigldor. que h. desenvolupat grln
part de II tllea de recere. q.e hi donat lloe .1
prel8l1t llibre edi integrat din. II Lílli. d'Herpeto-
10Sil del Departiment de BioloSil Anlm.1 (Vert.brat.'
de I. Ulliversitlt de B.rcelolll. Aqu.d sr.p de treb.II es
v. condituir ,. jl mé. de 14 .nys i en 'orm.vell plrt G.stlVO
A. Llorente i Albert MOlltorl. POderiorm.nt e. v.n
l'esir X.vier S.nto. i Misuel Ang.1 C.rretero. Fruit del
treblll eonjunt sobre 'Iunl diversl I prlneipllment sobre
.m'ibis i rèptil., h. estlt I. presentlei6 de tres tesi.
doctor. I., I. redlcei6 de 4 llibres I II p.rtieip.ció .n 6
més, 89 publiclcioll •• 11 revides ci,"tíflques, i I. pre­
•• nt.ci6 de 69 eomlllic.ciollS I consrello •• Totes aq ... -
tes activitat. han est.t el resultat de 28 projectes de
reeerc •• ubvenciollats p.r l'Adminlstr.ció o per entitats
privades i de 13 projecte. de re .. re. 110 s.bvenclonat ••
Tlnmateix, l'equip que eonstituelx aqueda líllil de recerca
ha org,"it,at un eOllgré. inter.aeion.1 d'herpetologia
l'any t993. La tllea d'estudi aetu.1 18 ... tra en diver­
.0 ... pectes de la biolosia, ecolosla i .idemitiea de
di'ere.ts espècies d'amfibi. i rèptil I, com .ó. l'ecolosla
de la .erp d'aisua (N,t,ix """"', de vàries .. pècies de
larga.t.... (P,tI",i, ,ityll"",I,, P,tI",i, 'i"",ill,
p"",,,,,tI,,,,,,, ,I,i'"" A,,,,t.,tI,,tylll, ,''',,",,,,
l.I"ri, 'liIi,', del tritó verd (T,it",", ",,,,,,,,,tll", de
la tort.sa mediterràn i. (Tlltlltl, ."",,,,,,,1 .ixí eom l'estudi
del prollÍ. evolutiu del klepton R"" kl RP i de una
de les teve. espèeies parental. R"" ,,,"i. A mé, a mé.
de la S"i,t,t C,t,I"" tI'H,,,,t"'li,, aque.t equip participa
.. tivame.t en l'A",i"i611 H""t"'IIII E""",
i 'Óll membre. d. la S"i,t" H""t"'I;II Ell""",.