BIOLOGIA i GEOLOGIA BIOLOGIA i GEOLOGIA - Castellnou Edicions

BIOLOGIA
i GEOLOGIA
Marcel Costa, Marc Ferrer i Max Marco
unitat
model
3r
eso

BIOLOGIA
i GEOLOGIA
Marcel Costa
Marc Ferrer
Max Marco
3r
eso

índex
1 L’espècie humana i el medi .................................................. 8
2 Els ecosistemes .......................................................................... 36
3 La salut i la reproducció humana .................................. 62
4 La nutrició humana ................................................................... 88
5 Funcions de relació ............................................................... 114
+1 Recopilació i síntesi .............................................................. 140
English Vocabulary ................................................................ 152

TAULA DE CONTINGUTS
1 L’espècie
humana
i el medi
2 Els
ecosistemes
3 La salut
i la reproducció
humana
4 La nutrició
humana
5 Funcions
de relació
+1 Recopilació
i síntesi
El sistema Terra
Els processos geològics
Representació del relleu terrestre
Els efectes de l’acció humana sobre el medi
La contaminació de l’aire
La contaminació de l’aigua
Els recursos naturals
Els residus
Descripció del medi: els factors ambientals
Adaptar-se o morir
L’evolució
Menjar o ser menjat
Socis, amics i aprofitats
Funcionament dels ecosistemes
Canvis en els ecosistemes al llarg del temps
Foc al bosc!
La pèrdua de biodiversitat
Control biològic de plagues
Els nivells d’organització en el cos humà
La salut i la malaltia
El sistema immunitari
La prevenció de les malalties
L’aparell reproductor masculí
L’aparell reproductor femení
La pubertat i l’adolescència
La formació d’una nova vida
Sexe, sexualitat i contracepció
Malalties de transmissió sexual
La nutrició
L’aparell digestiu
Els principals nutrients
La digestió
La salut de l’aparell digestiu
L’aparell respiratori
Principals malalties de l’aparell respiratori
El sistema circulatori
La salut cardiovascular
L’excreció
La funció de relació
Els òrgans dels sentits
El sistema nerviós
El sistema endocrí
El sistema locomotor
Salut mental
Les addiccions
La síndrome de Minamata
Una comarca amb nadons blaus
Hamburgueses sostenibles?
El diòxid de carboni
L’oxigen
Els productes químics més tòxics
L’aprimament del nostre escut protector
Verins
Els rècords del cos humà
CONTINGUTS LECTURA
El clima ideal es desplaça
a Londres
Els oasis hidrotermals
La mossegada mortal
Diari de la Sandra
La dama descarnada

EL PERQUÈ
DE LES COSES
Aigua acontaminada per
clorurs
PENSO I APRENC
Tot està relacionat
Quina forma té el Montseny?
Alguns elements del relleu
Bioindicadors de la contaminació de l’aire
Bioindicadors de la contaminació de l’aigua
Els rius es netegen sols?
Moltes fonts d’energia per triar
Què en fem, de les escombraries?
Aigües contaminades
El sòl és un ecosistema? La llebre i el linx
Adaptació a la sequera
Tots contra el foc!
L’impacte ambiental de les nostres activitats
Què fem amb el xancre del castanyer?
El cicle del carboni
Com és la fecundació
de l’eriçó de mar?
Interpretació d’un prospecte
Resistència als antibiòtics
Més que germans
Hormones femenines
Primers auxilis
Fimosi i circumcisió
Com és el cor d’un be? Sucres «ràpids», sucres «lents» i esport
L’índex de massa corporal (IMC)
Obesitat i sobrepès
L’anèmia
La malària
La grip espanyola del 1918
Hematòcrit, altitud i dopatge
Com és un ull de bou? Una mica d’òptica
Cajal contra Golgi
Bogeria i art
El funcionament del pàncrees i la diabetis
L’articulació i les lesions més freqüents
Alcoholisme
HO TINC
CLAR
Autoavaluació
Autoavaluació
Autoavaluació
Autoavaluació
Autoavaluació

La nutrició humana

OBJECTIUS
Encara que no t’ho sembli, en aquest precís moment t’estàs
nodrint. I no vol dir que estiguis menjant una galeta d’amagat
del professor, sinó que el teu cos està respirant, digerint aliment,
repartint-lo pels teixits i excretant-ne els productes de rebuig.
Tot això és la nutrició, i la nostra vida depèn del funcionament
correcte d’aquests processos.
En aquesta unitat podràs:
Entendre com capta el cos les substàncies que necessita
per funcionar, com les transporta a tots els teixits i com n’elimina
els productes de rebuig.
Conèixer les malalties més freqüents dels aparells implicats
en la nutrició.
Valorar quins són els hàbits nutritius saludables que ajuden
a prevenir malalties.
Saber les conseqüències de les conductes de risc de contreure
malalties cardiovasculars i evitar els factors que les
afavoreixen.
OBSERVA
Coneixes els sobrenoms dels personatges de la imatge?
Quines conductes poden fer que el nostre cos no tingui prou
aliment? Quins hàbits fan que els nostres pulmons no rebin
prou oxigen? Quins riscos té una dieta descompensada?
4
CONTINGUTS
La nutrició
L’aparell digestiu
Els principals nutrients
La digestió
La salut de l’aparell digestiu
L’aparell respiratori
Principals malalties
de l’aparell respiratori
El sistema circulatori
La salut cardiovascular
L’excreció
LECTURA
Diari de la Sandra
EL PERQUÈ DE LES COSES
Com és el cor d’un be?
PENSO I APRENC
HO TINC CLAR

90
ACTIVITATS PRÈVIES
1 A Catalunya, els darrers anys ha augmentat
el nombre d’adolescents que pateixen sobrepès
o obesitat. Quins en poden ser els motius?
Saps quines malalties poden anar associades
a l’obesitat?
2 L’altre dia, l’Anna va haver d’ajudar una
companya seva que s’havia desmaiat a classe.
Algú va comentar que s’havia aprimat molt,
que sempre menjava sola i que s’estava aïllant
del seu grup d’amics. Què li pot estar passant
a aquesta noia?
MAPA CONCEPTUAL
aparell
digestiu
glúcids
lípids
proteïnes
àcids nucleics
vitamines
aigua
sals minerals
aportar nutrients
al cos mitjançant
aparell
respiratori
oxigen
nutrients
La nutrició
té com a funcions
transportar nutrients
als teixits i recollir-ne
els productes de rebuig
mitjançant
sistema
circulatori
teixits del cos
3 Quan fas esport, el cor et batega més fort i
respires més ràpid. Quina utilitat té aquest fet?
4 Per què si et poses la mà al cor notes dos
batecs i, en canvi, si et prens el pols al canell
només en notes un?
5 Al pare d’en Josep li han recomanat una
dieta baixa en sal. Quin en pot ser el motiu?
6 Fixa’t que quan has begut poc o has suat
molt, o bé quan estàs malalt, l’orina és d’un
color més groc. Quina explicació hi dona ries?
productes
de rebuig
treure fora
del cos els productes
de rebuig
mitjançant
aparell
excretor
inclou
aparell
respiratori
aparell
urinari
pell
diòxid
de carboni
urea
suor

1. La nutrició
Concentrem-nos en les cèl·lules del nostre cos; per exemple, en les neurones
del cervell, que estan molt ocupades treballant per poder entendre bé
aquest tema. Per funcionar, aquestes neurones necessiten energia, que
obtenen principalment de la respiració cel·lular. Per dur a terme aquesta
respiració cel·lular calen dos combustibles: oxigen i sucre. Per sort, tenim
molt d’oxigen disponible a la nostra atmosfera, i l’únic que hem de fer és
captar-lo respirant. Ara bé, la respiració introdueix l’oxigen als pulmons
i no pas al cervell. La sang serà l’encarregada de portar aquest oxigen des
dels pulmons fins al cervell. Pel que fa al sucre, serà captat a l’intestí i,
anàlogament, arribarà fins al cervell gràcies a la sang. Aquesta és la primera
part de la nutrició.
Amb l’oxigen, el sucre i els altres nutrients necessaris, les neurones faran
el seu metabolisme per tal d’obtenir energia i poder funcionar. Però, com
qualsevol màquina, també generaran una sèrie de productes de rebuig que
no podran acumular. Per tant, la segona part de la nutrició consisteix a eliminar
els productes de rebuig. Aquests passaran a la sang, que els portarà
als òrgans que hauran d’excretar-los fora del cos: els pulmons, per al diòxid
de carboni, i els ronyons, per a la urea.
Així, doncs, la nutrició implica quatre aparells o sistemes:
El digestiu, que capta l’aliment.
El respiratori, que capta l’oxigen i excreta el diòxid de carboni.
El circulatori, que transporta els nutrients cap als teixits i en recull els
productes de rebuig.
L’urinari, que fabrica l’orina per eliminar la urea.
aparell
respiratori
aparell
digestiu
O 2
CO 2
aliment
O 2
aliment
CO 2
sistema
circulatori
aliment
O 2
urea
CO 2
urea
RECORDA
La respiració cel·lular és un
conjunt de reaccions químiques
que s’esdevenen principalment
als mitocondris
de la cèl·lula. A partir de la
glucosa i l’oxigen, la cèl ·lula
fabrica l’energia que ne cessita
i allibera aigua i diò xid
de carboni. De tot l’Univers
conegut, la cèl·lula és l’espai
més reduït on tenen lloc
un major nombre de reaccions
químiques diferents.
El conjunt de totes aquestes
reaccions constitueix el metabolisme.
aparell
urinari
teixits del cos
4
Aparells i sistemes del cos humà
implicats en la nutrició.
91

esòfag
fetge
duodè
intestí
gros
92
recte
intestí
prim
faringe
estómac
pàncrees
Principals òrgans de l’aparell digestiu
humà.
Mucosa gàstrica vista al microscopi
òptic.
2. L’aparell digestiu
Tens gana? Quan mengis calmaràs aquesta sensació, però l’aliment que
t’entri per la boca encara trigarà molt a arribar a les cèl·lules de la resta del
cos. En mastegar aquest aliment has iniciat un llarg procés, la digestió. Tot
seguit aprendràs quins nutrients conté el que menges, i com són i com
funcionen els òrgans encarregats de destriar-los i captar-los.
2.1 La boca i la faringe
La boca és la cavitat d’entrada de l’aliment al tub digestiu. La capa de
cèl·lules que en cobreix l’interior s’anomena mucosa bucal. El sostre de la
boca és el paladar, que és dur, i a la part posterior té l’úvula o campaneta.
La llengua és un òrgan musculós que intervé en la digestió de l’aliment
i també en els sentits del gust i el tacte.
Les glàndules salivals s’encarreguen de fabricar la saliva. En tenim de
tres tipus: les sublinguals, les submaxil·lars i les paròtides. Aquestes últimes
poden patir una infecció vírica (les galteres) i llavors s’inflamen i provoquen
febre i dolor en empassar. Actualment, pocs infants tenen aquesta ma laltia
gràcies a la vacuna triple vírica (galteres, xarampió i rubèola).
A la boca hi ha les dents, unes peces dures incrustades en els ossos maxil·lars
que s’ocupen de la masticació. Hi ha diferents tipus de dents, segons
la forma i la funció que duen a terme.
tipus funció nombre d’arrels nombre de peces a la boca
incisives tallar 1 8
canines (ullals) esquinçar 1 4
premolars
molars
moldre
2
3-4
8
12
La faringe és un conducte curt situat al final de la boca. Va des de la part
posterior de les fosses nasals fins al començament de l’esòfag i la laringe.
A la faringe té lloc el procés de la deglució, que és el pas de l’aliment des
de la boca fins a l’estómac.
2.2 L’esòfag i l’estómac
L’esòfag és un tub d’uns 25 cm de llargada que comunica la faringe amb
l’estómac. Està envoltat de dues capes de musculatura que serveixen per
fer baixar l’aliment gràcies als moviments peristàltics.
L’estómac és un òrgan en forma de sac, amb una capacitat aproximada
d’entre 2 i 4 litres. Té una vàlvula a l’entrada, el càrdies, i una a la sortida,
el pílor. La paret interna està recoberta per la mucosa gàstrica, una capa
que el protegeix de les substàncies ingerides, els enzims i els sucs gàstrics
–amb àcid clorhídric–, que la podrien malmetre. La musculatura gàstrica també
ajuda a digerir l’aliment, que a l’estómac quedarà en estat gairebé líquid.

2.3 L’intestí prim
És un tub d’uns 7 m de longitud que consta de tres regions diferenciades:
el duodè, el jejú i l’ili. El duodè és el tram inicial, on s’aboquen el suc pancreàtic
i la bilis, que, juntament amb el suc intestinal segregat per glàndules
de la paret del duodè, completen la digestió. El jejú és el tram central i més
llarg, on majoritàriament té lloc l’absorció. L’ili és el tram final, que comunica
amb l’intestí gros per la vàlvula ileocecal. La mucosa intestinal presenta
una sèrie de replecs anomenats vellositats.
2.4 L’intestí gros
És el darrer tram del tub digestiu i fa una mica més d’1 m de longitud. En
aquesta part es completa l’absorció d’aigua i de sals minerals que ha començat
a l’intestí prim. Conté una abundant flora intestinal, que, entre altres
microorganismes, comprèn els bacteris simbiòtics que ens proporcionen
la vitamina K. L’aliment no digerit, juntament amb bacteris de la flora
intestinal morts i el que quedi d’aigua, constituirà la femta.
còlon
ascendent
cec
(part de l’intestí gros
que no té sortida)
apèndix
(prolongació situada a l’extrem
del cec que, quan s’infecta,
provoca apendicitis)
còlon
transvers
2.5 Les glàndules annexes: fetge i pàncrees
intestí
prim
còlon
descendent
recte
(darrer tram del tub digestiu,
on s’emmagatzema la femta
abans de ser expulsada)
anus
(orifici de sortida
controlat per dos esfínters)
Les glàndules annexes són uns òrgans que aboquen les seves secrecions
al tub digestiu però que no en formen part directament, ja que l’aliment no
passa a través seu.
glàndula característiques funció digestiva funcions no digestives
fetge
pàncrees
Situat sota el pulmó dret,
és l’òrgan més gran del
cos. Les cèl·lules que formen
el seu teixit són els
hepatòcits.
Situat sota l’estómac, és un
òrgan en forma de fulla.
Conté dos tipus de teixits:
el pàncrees exocrí i el pàncrees
endocrí.
Fabrica la bilis, que s’em magatzema
a la vesícula biliar i després
és abocada, a través del
canal colèdoc, al duodè.
El pàncrees exocrí fabrica el suc
pancreàtic que serà abocat, a
través del conducte pancreàtic,
al duodè.
AMPLIACIÓ
4
La flora intestinal és el conjunt
de bacteris que viuen
a les parets del tub digestiu
i que es beneficien d’una
part de l’aliment que ingerim.
Aquests bacteris no
són perjudicials per al cos.
N’hi ha molts que ens ajuden
a digerir l’aliment i a
produir la femta, i d’altres
ens subministren aminoàcids
o vitamines que no podem
fabricar. Alguns aliments
contribueixen a regenerar
la flora intestinal. Així,
per exemple, el iogurt conté
milions de Lactobacillus casei,
que reforcen la flora
i prevenen la pre sència de
bacteris perjudicials.
Elimina substàncies tòxiques que
conté la sang, com ara l’alcohol
i l’àcid làctic.
És una reserva de sucre per a tot
el cos.
Els illots de Langerhans, uns
grups de cèl·lules del pàncrees
endocrí, fabriquen la insulina i la
segreguen a la sang.
93

94
glúcids
o sucres
lípids
o greixos
nutrient obtenció funció principal
aigua
minerals
glucosa
midó
triacilglicèrids
proteïnes
vitamines
colesterol
3. Els principals nutrients
Del menjar i de la beguda. És el medi on es fan les reaccions químiques
de la cèl·lula.
– El calci: de productes lactis.
– El ferro: de vegetals (sobretot dels llegums).
– El sodi i el potassi: de la sal.
De molts dolços i de la fruita.
Unida a altres sucres es troba a la llet
(formant lactosa) i al sucre de taula (formant
sacarosa).
Són cadenes de moltes glucoses que els
vegetals emmagatzemen en estructures
de reserva (llavors, patates). És la base
de totes les dietes.
S’obté de la patata, els derivats del blat,
l’arròs i els cereals en general.
Estan formats per tres cadenes d’àcids
grassos unides a una molècula anomenada
glicerina.
Quan ingerim greix o oli, el tub digestiu
trenca les cadenes i el que absorbim
són els àcids grassos i la glicerina.
Dels aliments, en especial carn i ous.
També el fabriquen les cèl·lules del
fetge. Tot i que és una substància ne cessària,
en quantitats elevades pot ser
perillosa.
Dels aliments que en contenen (carn,
llet, ous, peix). El tub digestiu les trenca
en aminoàcids, que passen a la sang i,
d’aquí, a totes les cèl·lules del cos.
Depèn del tipus de vitamina:
– Vitamina A: de productes lactis, vegetals
amb carotens (pastanaga) i verdures
en general.
– Vitamina D: associada a la A.
– Vitamina E: d’olis vegetals, rovell de
l’ou i mantega.
– Vitamina K: de verdures, cansalada,
fetge, carn i bacteris simbiòtics.
– Vitamines B: de verdures, carn i llet.
– Vitamina C: de vegetals frescos, cítrics
i tomàquets.
Cada mineral té una funció específica
(calci per als ossos, ferro per trans portar
oxigen a la sang, sodi i po tassi per
transmetre l’impuls nerviós).
És el combustible de les cèl·lules. Quan
l’oxidem, en la respiració cel·lular, ens
dóna energia per viure.
Quan ingerim midó, el nostre tub digestiu
el talla per obtenir-ne glucoses. Si
sobra glucosa, el cos la converteix majoritàriament
en greix. És per això que
el sucre, tot i no ser greix, engreixa.
Són el segon combustible de les cèl ·lules:
comencen a cremar-lo quan falta
glucosa. Si al cos li sobren àcids grassos,
els em magatzema en forma de greix.
Quan el cos fa un esforç llarg es comença
a esgotar la glucosa i llavors crema
els àcids grassos del greix.
Se situa a l’interior de la membrana
plasmàtica i li dóna estabilitat. També
serveix per fabricar hormones. Si n’hi ha
un excés a la sang pot obturar els vasos
sanguinis.
La majoria de proteïnes fan d’enzims:
són les molècules encarregades de dur
a terme les reaccions del metabolisme.
Per bé que en molt poca quantitat, són
imprescindibles per desenvolupar múltiples
funcions:
– Vitamina A: intervé en la visió i en la
integritat de la pell.
– Vitamina D: regula l’absorció de calci
i fòsfor als ossos.
– Vitamina E: protegeix les membranes
cel·lulars de l’oxidació.
– Vitamina K: intervé en la coagulació
de la sang.
– Complex vitamínic B: intervé en la respiració
cel·lular.
– Vitamina C: intervé en els processos
oxidatius i en la immu nitat en general.

4. La digestió
4.1 La digestió mecànica
Consisteix a esmicolar l’aliment per procediments mecànics sense trencar
l’estructura química de les molècules. Es du a terme mitjançant la masticació
de les dents a la boca i els moviments peristàltics que fa la musculatura
del tub digestiu.
4.2 La digestió química
Algunes molècules d’aliment són prou petites per poder ser absorbides directament,
però d’altres s’han de tallar químicament per esdevenir molècules
més senzilles que es puguin absorbir. Aquest procés s’anomena digestió
química, i els encarregats de portar-la a terme són els enzims diges tius,
és a dir, proteïnes especialitzades a tallar enllaços concrets de les molècules
d’aliment. Els enzims digestius estan dissolts en els sucs gàstrics segregats
per les glàndules annexes de l’aparell digestiu.
boca saliva
estómac suc gàstric
intestí prim
suc que hi actua fabricat per funció principal
glàndules
salivals
glàndules
gàstriques
bilis fetge
suc pancreàtic
suc intestinal
pàncrees
exocrí
glàndules
intestinals
MOLÈCULA COMPLEXA MOLÈCULA SENZILLA
QUE POT SER ABSORBIDA
midó
4.3 L’absorció
DISACÀRIDS
(maltosa, lactosa, sacarosa)
enzims:
amilases
presents en:
saliva
suc pancreàtic
L’absorció és el pas de les molècules d’aliment ja digerides des de la llum
de l’intestí prim cap a la sang, que les repartirà per tot el cos. La duen a
terme els enteròcits, unes cèl·lules de la paret de l’intestí prim especialitzades
a captar els nutrients i transportar-los a la sang.
AMPLIACIÓ
4
Els humans tenim 7 m d’intestí
prim amb la paret replegada
en vellositats i les
cèl·lules de la membrana
encara més replegada en
microvellositats. Quina utilitat
té tot això?
Si l’intestí fos més curt, o
no tingués replecs, no ab sorbiríem
prou aliment per viure.
Necessitem molta superfície
d’absorció i això s’a consegueix
gràcies al replegament
de la paret.
Té acció bactericida (mata bacteris).
Conté l’enzim amilasa, que talla el midó per obtenir cadenes
curtes de glucosa.
Conté enzims que tallen proteïnes per obtenir aminoàcids.
Aquests enzims funcionen bé en medi àcid, i per això l’estómac
conté àcid clorhídric (és el regust àcid que es percep
en vomitar).
Emulsiona els greixos: els disgrega en petites gotes perquè
els enzims digestius els puguin atacar més fàcilment.
Conté diversos enzims que tallen proteïnes, midó, greixos i
àcids nucleics.
Conté diversos enzims que tallen proteïnes, lactosa i sacarosa,
greixos i àcids nucleics.
GLUCOSA
(i altres monosacàrids: fructosa, galactosa)
enzims:
disacaridases
presents en:
suc intestinal
95

Bacteris del gènere Salmonella.
Virus causant de l’hepatitis B.
96
RECORDA
Si et vols aprimar, no deixis
de menjar. Segueix una alimentació
saludable i consulta
un metge o un dietista.
Aquí tens alguns consells:
– Menja variat.
– Les verdures, la fruita i les
amanides ens aporten vitamines
i, a més, contenen
molta fibra. Convé
menjar quatre o més racions
de fruita i ver dura
cada dia.
– No abusis de la carn, en
general en mengem massa
quantitat.
– Cal menjar peix perquè
ens aporta iode i, a més,
no sol te nir tant colesterol
com la carn.
– Menja a poc a poc i mastega
bé els aliments.
– Fes esport regularment.
5. La salut de l’aparell digestiu
5.1 Algunes malalties de l’aparell digestiu
Úlcera. És una erosió sagnant de la mucosa del tub digestiu, causada
per l’acció dels sucs gàstrics associada amb una infecció pel bacteri
Helicobacter pylori. El tractament combina els antibiòtics amb els antiàcids
i una dieta especial.
Gastroenteritis. És una inflamació de les parets de l’estómac i l’intestí,
generalment causada per un virus. La diarrea es produeix quan la infecció
irrita la paret de l’intestí gros de manera que impedeix l’absorció de
l’aigua.
Salmonel·losi. És una infecció greu del tub digestiu causada per bacteris
del gènere Salmonella, que es poden trobar a la closca dels ous. En
trencar-los, pot contaminar l’aliment que s’està cuinant. Si l’aliment està
ben cuit (ou fer rat, ou dur), el bacteri mor, però si s’ha elaborat amb ou
cru (maionesa o allioli casolà, crema, truita poc feta, etc.) es pot haver
contaminat amb Salmonella i en poques hores estarà ple de bacteris.
Aquesta infecció produeix febre, mal de panxa i diarrea. Cal hospitalitzar
el malalt, rehidratar-lo i administrar-li antibiòtic.
Hepatitis. És una malaltia d’origen víric que provoca una inflamació del
fetge i es manifesta pel color groguenc de la pell i febre. N’hi ha de diversos
tipus, però la més greu és l’hepatitis C, que es contreu per contagi
sanguini i esdevé crònica.
5.2 Hàbits alimentaris saludables
En el I Congrés Mundial de Nutrició i Salut Pública, celebrat a Barcelona
el setembre del 2006, es va decidir considerar l’obesitat una malaltia en
expansió ràpida als països desenvolupats. Les xifres són prou significatives:
més del 39 % dels ciutadans de l’Estat espanyol tenen sobrepès, i el
15,5 % pateixen obesitat, que els darrers anys ha augmentat especialment
entre nens i adolescents.
La dieta inadequada (excés de greix i productes ensucrats), la disminució
de l’activitat física i l’excés de temps dedicat a activitats sedentàries (mirar
la televisió, jugar a videojocs, etc.) són les claus que expliquen aquesta
epidèmia d’obesitat infantil.
Les conseqüències més habituals de l’obesitat són cardiopaties, diabetis
de tipus 2, hipertensió i, fins i tot, certs tipus de càncers.
D’altra banda, la pressió social i la preocupació per l’estètica han incrementat
entre adolescents els casos d’anorèxia i bulímia. Els trastorns alimentaris
tenen causes molt diverses; ara bé, els factors psicològics hi tenen
molta importància. Una autoestima baixa, per exemple, pot portar tant a
menjar compulsivament –fet que pot donar lloc a la bulímia– com a no
menjar –anorèxia.

6. L’aparell respiratori
Inspira profundament. T’estàs nodrint amb oxigen, l’única molècula que
permet generar prou energia per mantenir vius uns éssers tan complexos
com nosaltres. Potser no hi pensem, però la nostra existència depèn del
procés continu d’inspirar i expirar. Quan ens preparem per fer un esforç
«agafem aire» (inspirem), i de l’últim moment de la vida en diem «el darrer
alè» (expirem).
6.1 Anatomia de l’aparell respiratori
L’aire entra per les fosses nasals, on unes glàndules segreguen un moc
bactericida que humidifica l’aire i abundants capil·lars sanguinis l’es calfen
per transmissió de calor des de la sang. A continuació, l’aire passarà a la
faringe i, d’aquí, a la laringe.
A l’entrada de la laringe hi ha l’epiglotis, un òrgan cartilaginós en forma de
llengüeta que és capaç d’abatre’s quan empassem els aliments. D’a questa
manera es tanca l’entrada a la tràquea i l’aliment no hi pot passar. La zona
eixamplada de la laringe s’anomena glotis, i és on es troben les cordes
vocals, uns replecs cartilaginosos que vibren quan hi passa l’aire i que permeten
l’emissió de sons.
Posteriorment, l’aire recorre la tràquea, un tub l’extrem del qual es bifurca
en dos bronquis, que entren als pulmons. La tràquea i els bronquis tenen
una estructura similar. Recobrint-ne l’espai interior hi ha un epiteli ciliat
format per dos tipus de cèl·lules: les ciliades i les calciformes, que segreguen
un moc amb acció bactericida i lubrificant. Més endins hi ha una capa
de cartílag disposada formant anells.
El destí final de l’aire són els pulmons, dos òrgans en forma de sac d’uns
4 litres de capacitat. Externament estan dividits en lòbuls: el pulmó dret en
té tres i l’esquerre dos (és més petit perquè ha de deixar espai per al cor).
Els pulmons estan recoberts per la pleura, formada per dues capes de
teixit conjuntiu amb líquid pleural al mig i que té la funció de protegir-los.
A dins, els bronquis es ramifiquen en nombrosos bronquíols, que tenen
un aspecte esponjós i s’estenen per l’interior pulmonar. Al final dels bronquíols
hi ha els alvèols pulmonars, unes estructures microscòpiques on
es produeix l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang.
fosses
nasals
bronquis
pulmó dret
lòbul superior
lòbul mitjà
lòbul inferior
faringe
laringe
tràquea
pulmó esquerre
lòbul superior
lòbul inferior
RECORDA
4
És millor respirar pel nas
que per la boca. A través
del nas, l’aire s’humidifica i
s’escalfa; els pèls retenen
partícules que podrien malmetre
els pulmons, i el moc,
amb la seva acció bactericida,
pot eliminar possibles
bacteris patògens.
epiglotis cordes
vocals
Esquema de l’anatomia interna de
la laringe on s’observen l’epiglotis i
les cordes vocals.
Principals òrgans de l’aparell respiratori
humà.
97

98
AMPLIACIÓ
6.2 Fisiologia de l’aparell respiratori
En el funcionament de l’aparell respiratori cal considerar dos processos:
la ven tilació pulmonar –que fa que l’aire entri als pulmons i després en surti–
i l’in tercanvi de gasos –procés físic que té lloc als alvèols pulmonars.
6.2.1 La ventilació pulmonar
inspiració: entrada d’aire als pulmons expiració: sortida d’aire dels pulmons
Quan un submarinista fa
una immersió llarga, la
quantitat de nitrogen en
sang augmenta, ja que la
pressió de l’aire que respira
és més gran. La sang dissol
més nitrogen en immersió
que en superfície. Si el submarinista
ascendeix massa
ràpid, la pressió en els teixits
disminueix i el nitrogen
en excés que estava dissolt
a la sang passa als teixits i
forma bombolles. Aquestes
bombolles que circulen pels
teixits del cos poden arribar
a ser mortals (malaltia per
descompressió). Per evitar
aquest procés, els submarinistes
han de pujar lentament
a la superfície i, si cal,
fer aturades de descompressió
a diferents profunditats.
D’aquesta manera, els pulmons
tenen temps d’eli minar
l’excés de nitrogen de
la sang passant-lo a l’aire.
L’aire hi entra en augmentar
l’espai al tòrax. Això s’acon -
segueix perquè:
– els músculs intercostals es
contreuen, la qual cosa fa
que les costelles s’obrin;
– el diafragma baixa, de manera
que estira els pulmons
i els obre.
L’aire en surt en disminuir
l’espai al tòrax. Això s’a consegueix
perquè:
– els músculs intercostals es
relaxen, la qual cosa fa que
les costelles es tanquin;
– el diafragma puja, de manera
que la capacitat pulmonar
disminueix.
La freqüència respiratoria d’una persona depèn de l’edat i de l’exercici que
estigui fent. De manera general, una persona adulta i sana, en repòs, inspira
unes disset vegades per minut i té una capacitat pulmonar total d’uns
cinc litres.
6.2.2 L’intercanvi de gasos
Els alvèols estan envoltats de nombrosos capil·lars. Entre l’aire de l’interior
dels alvèols i la sang dels capil·lars es produeix l’intercanvi de gasos, que
comprèn dos processos:
La sang capta oxigen de l’aire que hem inspirat.
L’aire que expirem conté diòxid de carboni de la sang.
El gas més abundant a l’atmosfera no és l’oxigen, sinó el nitrogen. Aleshores,
per què no el captem també de l’aire? De fet, sí que ho fem, el que
passa és que a la nostra sang la pressió del nitrogen és similar a la de l’aire
i, per tant, en captem tant com en perdem.
bronquíol
vas limfàtic
alvèol
capil·lars
artèria
vena
Estructura dels alvèols pulmonars.

7. Principals malalties de l’aparell respiratori
malaltia refredat o constipat
agent causant Virus molt diversos, generalment del grup dels Reovirus.
via de contagi Per aire i per la saliva d’una persona infectada.
símptomes Secreció nasal aquosa que evoluciona cap a congestió nasal, irritació de la gola i tos.
tractament
No n’hi ha; el cos acaba superant el virus del refredat. Es poden subministrar fàrmacs,
infusions o taronjada per alleujar-ne els símptomes. Es cura bé.
malaltia angines (amigdalitis)
agent causant El bacteri estreptococ β-hemolític.
via de contagi Per aire i per la saliva d’una persona infectada.
símptomes
tractament
Inflamació de les amígdales (òrgan limfàtic situat a l’entrada de la faringe), tos, febre
i mal de gola. Si no es tracta bé es pot complicar si l’estreptococ causant de la infecció
passa a la sang, fet que origina l’escarlatina, una greu malaltia que antigament provocava
la mort a molts nens.
Amb l’antibiòtic amoxicil·lina.
En alguns casos, les angines esdevenen cròniques tot i el tractament. Aleshores convé
extirpar-les (amigdalotomia).
malaltia tuberculosi
agent causant
via de contagi
símptomes
tractament
informació
addicional
El bacteri Mycobacterium tuberculosis o bacil de Koch (en honor de Robert Koch, descobridor
d’aquest organisme).
Per aire, a través de les gotetes de saliva que expulsen les persones malaltes en parlar o
tossir. El període d’incubació és llarg, pot durar mesos.
En la majoria de casos, la tuberculosi afecta els pulmons destruint-los lentament i formant-hi
uns nòduls en forma de tubercle (d’aquí el seu nom). Els malalts pateixen tos
profunda i accessos de febre i, en estadis avançats, expectoren sang. Si no es tracta, la
majoria de malalts moren.
Amb antibiòtics específics, anomenats antituberculosos. El tractament és llarg (pot durar
anys) i s’ha de fer de manera constant.
És una de les malalties més mortíferes del món, perquè molts països subdesenvolupats
no tenen prou recursos per pagar-ne el tractament. Avui dia està rebrotant als països desenvolupats,
a causa dels moviments migratoris.
malaltia asma
agent causant Diversos agents.
via de contagi
símptomes
tractament
No és contagiosa, sinó que es desencadena per aspiració de l’al·lergogen, una substància
que és innòcua però que el sistema immunitari detecta com a estranya, de manera que
s’inicia una reacció inflamatòria.
La inflamació de les parets dels bronquis en fa disminuir el calibre (l’espai per on passa
l’aire), cosa que provoca ofec i veu aflautada.
Amb un broncodilatador, un esprai que fa baixar la inflamació. En cas d’atac greu d’asma
i ofec sobtat, cal anar ràpidament a un centre hospitalari.
4
99

Eritròcits o glòbuls vermells.
Limfòcits, un tipus de leucòcits.
100
8.1 La sang
La sang és el líquid que recorre el nostre organisme per transportar oxigen i
nutrients cap als teixits i eliminar-ne els residus. Està composta de plasma
i cèl·lules i el cos humà en té entre quatre i cinc litres.
El plasma, la part líquida de la sang, té un color groguenc. Conté bàsicament
aigua amb substàncies dissoltes, com, per exemple, sals minerals,
glucosa –que viatja cap als teixits–, hormones i diverses proteïnes com ara
la seroalbúmina –una proteïna de reserva– o el fibrinogen. El plasma sense
fibrinogen és el sèrum.
Les cèl·lules de la sang es fabriquen al moll de l’os, des d’on passen a la
circulació. N’hi ha de diversos tipus:
Els eritròcits (glòbuls vermells o hematies). Són les més abundants, amb
uns 4.500.000 per mm 3 . Tenen forma de disc aplanat amb una depressió
al centre causada per l’absència de nucli. La seva funció és transportar
oxigen. A l’interior contenen milers de molècules d’hemoglobina, una proteïna
amb un àtom de ferro al centre especialitzada a unir-se amb l’oxigen
i que és la responsable del color vermell de la sang.
Els leucòcits (glòbuls blancs). N’hi ha uns 7.000-10.000 per mm 3 , són
més grans que els eritròcits i tenen nucli. S’encarreguen de la immunitat
de l’organisme. Segons l’origen que tinguin aquests leucòcits (la medul·la
òssia o els teixits limfàtics) i les seves funcions específiques, se’n poden
distingir cinc tipus principals: neutròfils, basòfils, eosinòfils, limfòcits i monòcits.
Les plaquetes. Són fragments molt petits d’una gran cèl·lula, el megacariòcit,
que hi ha al moll de l’os. N’hi ha unes 200.000 per mm 3 . Són les
responsables de la coagulació de la sang: en cas de ferida activen el fibrinogen
i el converteixen en fibrina, que polimeritza i forma les fibres que
taponaran l’hemorràgia.
8.2 Els vasos sanguinis
La sang circula a través dels vasos sanguinis, que poden ser:
artèries venes capil·lars
porten la sang que surt del cor porten la sang que va cap al cor permeten l’intercanvi de gasos
La sang hi circula a molta pressió,
i per tant:
– La seva secció és circular.
– La paret muscular és gruixuda per
resistir la pressió.
– La seva disposició és més interna
per prevenir hemorràgies.
8. El sistema circulatori
La sang hi circula a poca pressió, i per tant:
– La seva secció és oval.
– La paret muscular és prima.
– La seva disposició és bastant superficial.
– Tenen vàlvules per evitar el reflux sanguini.
– La seva paret és molt fina: té
un gruix de només dues o
tres cèl· lules.
– Els eritròcits s’han de col·locar
gairebé en filera per travessar-los.
– El cos pot fabricar-ne de nous.

8.3 El cor
El cor és el múscul encarregat de bombar la sang i l’òrgan més important
de la circulació sanguínia. Està format per un teixit muscular que es contreu
de manera rítmica i involuntària: el miocardi, alimentat superficialment per
les artèries coronàries, que li subministren l’oxigen i els nutrients necessaris
per bategar. A l’interior del cor hi ha quatre cavitats: dues aurícules
a la part superior i dos ventricles a la part inferior.
Quan el cor està relaxat, la sang entra a les aurícules per les venes. Quan
les aurícules es contreuen passa als ventricles. En bategar els ventricles,
la sang surt del cor per les artèries. Entre les aurícules i els ventricles hi ha
unes vàlvules (tricúspide i mitral) que impedeixen que la sang torni a
l’aurícula. Quan la sang colpeja les vàlvules s’escolta el primer cop del batec.
Quan la sang ja n’ha sortit, el cor es relaxa. Per evitar que la sang torni
enrere des de les artèries hi ha les vàlvules semilunars, que en ser colpejades
per la sang fan el segon cop del batec cardíac.
8.4 El circuit sanguini
Diàstole
El miocardi es relaxa i la sang
de les venes entra a les aurícules.
Sístole auricular
Les aurícules es contreuen
i la sang passa als ventricles.
Sístole ventricular
Els ventricles es contreuen
i la sang surt per les artèries.
Fases del circuit sanguini
1 En els capil·lars que envolten els alvèols pulmonars, la sang deixa anar a l’aire el diòxid de carboni (CO2) i
capta l’oxigen (O2) de l’aire. Ara la sang és rica en O2 i pobra en CO2. Aquests capil·lars s’aniran agrupant
fins a formar les quatre venes pulmonars.
2 Les quatre venes pulmonars (dues del pulmó dret i dues de l’esquerre) porten la sang rica en O2 a
l’aurícula esquerra del cor.
3 Amb la sístole auricular, aquesta sang rica en O2 passa de l’aurícula esquerra al ventricle esquer re.
4 Amb la sístole ventricular, aquesta sang rica en O2 surt del ventricle esquerre del cor per l’artèria aorta.
5 L’artèria aorta es va ramificant en nombroses artèries sistèmiques, que reparteixen aquesta sang rica en
O2 per tot el cos.
6 Aquestes artèries s’acaben ramificant en capil·lars sistèmics, que permeten l’intercanvi de gasos en els
teixits de tot el cos: la sang deixa anar el O2. En el mateix procés, la sang capta el CO2 que les cèl·lules dels
teixits han expulsat. Així, de manera progressiva, la sang rica en O2 (i pobra en CO2) esdevé pobra en O2 (i
rica en CO2).
7 Els capil·lars dels teixits del cos es van agrupant en venes sistèmiques, que van recollint tota la sang pobra
en O2. Aquestes venes s’acaben agrupant en dues de principals: la vena cava superior, que recull la
sang de la part superior del cos, i la vena cava inferior, que la recull del tronc i les extremitats.
8 Les dues venes caves porten la sang pobra en O2 a l’aurícula dreta del cor.
9 Amb la sístole auricular, aquesta sang pobra en O2 passa de l’aurícula dreta al ventricle dret.
10 Amb la sístole ventricular, aquesta sang pobra en O2 surt del ventricle dret del cor per les dues artèries pulmonars,
que es dirigeixen, respectivament, al pulmó dret i al pulmó esquerre.
11 Una vegada dins de cada pulmó, l’artèria pulmonar es ramifica en nombrosos capil·lars que porten sang
pobra en O2 (i rica en CO2) i que envolten els alvèols pulmonars, on es produeix l’intercanvi de gasos.
A partir d’aquí, es repeteix tot el procés.
vena cava
superior
aurícula
dreta
ventricle
dret
4
artèria
aorta
artèria
pulmonar
vena
pulmonar
aurícula
esquerra
ventricle
esquerre
Esquema de l’anatomia interna del
cor.
Avicenna (Abu Ali al-Husayn
ibn Sina) (980 – 1037)
va ser un notable filòsof
i metge àrab. La seva enciclopèdia
mèdica (Cànon)
va ser el text bàsic per a
l’ensenyament de la medicina
a Europa durant més
cinc segles. Va investigar el
funcionament del cor i de la
circulació sanguínia. També
va destacar per la importància
que va concedir al comportament
ètic en medicina.
És per això que, des del
2003, la UNESCO atorga
cada dos anys el premi
Avicenna d’Ètica en Ciències,
que reconeix les activitats
de persones i grups en
aquest camp.
101

Aparell per mesurar la tensió arterial
(esfi gmomanòmetre).
102
Causes de risc cardiovascular
– colesterol alt: el colesterol s’acumula a la paret dels vasos
i causa ateromes
– tabaquisme: la nicotina també s’hi acumula
– sedentarisme: la manca d’exercici físic afavoreix la formació
de trombes amb l’edat
9. La salut cardiovascular
Tot i que els factors genètics hi tenen un paper important, uns bons hàbits
alimentaris i la pràctica d’exercici poden prevenir l’aparició de problemes
cardiovasculars, els quals suposen un percentatge molt elevat de les morts
anuals al nostre país.
La tensió arterial és la pressió amb què la sang circula per les artèries. Té
dos valors, ja que la sang no hi circula de manera contínua per les artèries,
sinó que avança a empentes cada vegada que bateguen els ventricles.
La pressió normal és entre 14 i 8 (140 mm de Hg quan el cor ha bategat,
pressió sistòlica, i 80 mm de Hg quan el cor es relaxa, pressió diastòlica).
L’alteració d’aquests valors pot provocar:
Hipertensió. És l’augment de la pressió (la sistòlica, la diastòlica o totes
dues). El pacient ha de prendre aliments sense sal, ja que aquesta substància
provoca la retenció de líquids i això fa que la pressió augmenti
més. Si amb la dieta no es pot solucionar, cal prendre medicació: els blocadors
ß. Si la hipertensió no es controla, hi ha un elevat risc de patir
problemes cardiovasculars, ja que la sang circula amb massa força per
uns vasos que han esdevingut menys elàstics.
Hipotensió. És la disminució de la pressió (la sistòlica, la diastòlica o totes
dues). La sang circula amb poca força i, si li costa arribar al cervell,
pot provocar marejos. La gravetat d’aquesta malaltia depèn de la causa
que la origina, però, en general, és menys preocupant que la hipertensió.
En adolescents en edat de creixement és normal estar una mica hipotensos,
i per això a molts de vosaltres se us enfosqueix la visió quan us aixequeu
ràpidament del llit.
Arteriosclerosi. S’endureixen les parets de les artèries
per la formació de plaques d’ateroma (dipòsits de lípids).
Com que les artèries esdevenen menys elàstiques
és més fàcil que es formin trombes.
Embòlia. El trombe es desprèn i comença a circular.
Si queda retingut en una artèria hi farà un tap
(èmbol).
Trombosi.
Es forma un tap
(trombe) en una
vena, on la pressió
és molt menor.

10. L’excreció
L’excreció és l’eliminació dels productes nocius resultants de l’activitat
cel·lular. Aquest procés implica diversos aparells del cos:
El respiratori, que excreta el diòxid de carboni.
El digestiu, que excreta bilirubina i biliverdina (substàncies de rebuig fabricades
pel fetge) per la bilis.
La pell, que excreta toxines mitjançant la suor.
L’aparell urinari, encarregat de l’excreció de l’orina.
10.1 Anatomia de l’aparell urinari
ronyó
bufeta
urinària
urèter
uretra
Entre altres productes de rebuig, el metabolisme de les cèl·lules del cos
aboca amoníac a la sang, que, al fetge, es converteix en urea i posteriorment
passa novament a la sang i arriba als ronyons. Aquí es produeix
l’orina, un líquid groguenc que serveix per eliminar del cos la urea i altres
substàncies de rebuig com ara l’àcid úric i la creatinina.
L’orina fabricada als ronyons baixa pels urèters fins a la bufeta urinària, on
s’acumula gràcies a l’esfínter urinari, un anell muscular de contracció semivoluntària
que n’impedeix la sortida. Quan l’esfínter es relaxa, l’orina és expel·lida
a l’exterior per la uretra. En un adult sa i amb una dieta equilibrada,
el volum d’orina diari és de 500 a 700 mL.
10.2 Malalties de l’aparell urinari
Insuficiència renal. És la pèrdua de la capacitat de funcionament dels
ronyons. Quan és crònica cal sotmetre el malalt a diàlisi, una tècnica que
consisteix a treure sang del pacient, fer-la circular per una màquina que
n’elimina la urea i altres substàncies tòxiques i retornar-la altra vegada al
cos. En fases més avançades cal fer un trasplantament de ronyó.
Còlic nefrític. És un dolor agut a la regió lumbar que pot anar acompanyat
de pèrdues de sang per l’orina. És provocat per la presència de càlculs
renals («pedres») a causa de la precipitació de diverses sals, que formen
cristallets de vores anguloses que freguen les parets dels urèters.
AMPLIACIÓ
4
La defecació no és pròpiament
ex creció, ja que la femta
no prové de l’activitat
dels tei xits, sinó que és aliment
que el nostre cos no
ha absorbit i que, per tant,
en realitat no ha arribat mai
a les cèl·lules.
Principals òrgans de l’aparell urinari
humà.
alimentació: feeding
estómac: stomach
digestió: digestion
respiració: breathing
pulmó: lung
sang: blood
cor: heart
circulació sanguínia:
blood circulation
aparell urinari:
urinary sistem
ronyó: kidney
103

104
LECTURA
Diari de la Sandra
Sandra’s diary, a seventeen-year-old girl who suffers from anorexia,
tells us about the experiences and the thoughts she has during her
illness in a very direct and honest way.
La Sandra fa 1,71 cm, té 17 anys i fa alguns mesos pesava 52 kg. Es va voler
aprimar una mica. Va perdre 12 kg i la van haver d’ingressar a l’hospital.
És una noia llesta, maca, no baixa del notable, llegeix molt, fa esport,
té amics, vol estudiar psiquiatria... La Sandra escriu un diari, que
ens ha cedit perquè en publiquem alguns paràgrafs.
18 d’agost: Estem en un càmping i encara no he conegut ningú. No trobo
que sigui simpàtica ni oberta. El que vull dir és que ningú no em voldrà
conèixer per ser mona, hi ha massa rosses primes aquí. Avui he esmorzat
una galeta (en realitat, mitja) i un iogurt amb cereals. Després he
dinat mig tomàquet amb tonyina (i sal i oli) i un entrepà amb molt de
formatge. Si només hagués menjat fruita mereixeria un sopar moderat.
Però he fet un bon dinar, i per tant, no em mereixo sopar. Ho entens?
22 d’agost: No destaco en res i ho sé. Sí, sóc una merda. Mira’m, em trec
la roba, em descobreixo, sí, sóc una merda. Res no em surt bé, cap dels
nois que estimo no m’estima.
31 d’agost: Amb 48 kg estaria perfecta. 52 és massa! Em sorprèn com
abans podia menjar patates fregides i altres coses. Ja no puc. Per què em
vull seguir aprimant? No, només vull no engreixar-me. I un gelat? Quan
et permetràs un gelat? Només si no dino. Llavors sí que serveix. No em
queixo, no és una queixa.
17 de setembre: Avui m’he tornat a pesar: 45,450 kg. Suposo que estic
menjant massa poc. Alguna cosa haurà de canviar, però no serà fàcil.
22 de setembre: Tinc molt de fred. Encara que em tapi amb mantes,
sempre tinc les mans i els peus freds. La pell, sempre de gallina. Però ho
suporto, perquè no té cap causa. De vegades, sense haver fet cap esforç
em sento cansada. Com si no tingués més forces per seguir, com si senzillament
no pogués més. Però puc, i per això ho oblido. Se m’està pelant
tot el cos. Quan em despullo, una pols blanca es dispersa per l’aire.
Fragments de la meva pell morta. No importa. No tinc la regla. Potser he
après alguna cosa. He après a controlar les meves sensacions, fred, fam,
cansament. Mentia quan deia que volia tenir gana. Perquè el que sé és
que no vull menjar ni vull pensar-hi.
14 d’octubre: Vull explicar-te un somni que he tingut avui. Jo portava
una compresa gegant, enorme... Però, en mirar-la, no hi havia regla,
només una espècie de taqueta marró, com si hagués vomitat una mica.
Pel que fa al pes... 43,500 kg més o menys. Realment camino sobre una
corda fluixa, amb el cervell molt buit i obert només a una cosa.

17 d’octubre: El pare m’ha obligat a reconèixer que tinc anorèxia i que
intentaré recuperar pes. Però jo no vull fer-ho. No vull i no vull. Estic bé.
No sé per què no em deixen en pau. Si és pel físic, que els bombin. No
estava més maca abans, i si ho estava, que divertit que se n’adonin ara. He
llegit molt sobre anorèxia i sé que en tinc molts símptomes, però, si estic
malalta, no em vull curar.
21 d’octubre: Tic, tac, tic, tac. 42 kg. Avui no he anat a l’institut. El
metge parla d’hospitalització... He dinat i soparé. Tot i això, 42. El rellotge
avança.
23 d’octubre: 40 kg. No vull anar a un hospital. No és por, és que em
molesta plorar. No tinc gens de gana... a l’hospital em faran menjar.
29 d’octubre: Ahir vaig arribar a l’hospital. Ploro de ràbia. Aquell dia havia
menjat, però la infermera de la veu amable em va obligar a beure un
suc. Avui he hagut de fer caca amb la porta oberta... sentia vergonya,
rauxa i impotència. No m’he rentat les dents des de fa dos dies, ni m’he
dutxat. Només menjo, menjo i menjo. He hagut de berenar un entrepà.
Acabo de sopar 2.000 kcal i després repòs, repòs, com si fos una dona
grassa. Menjar i descansar, menjar i descansar, i tothom, els traïdors per
totes bandes, pertot arreu. Vull fer-ho tot bé per sortir d’aquí.
31 d’octubre: N’estic farta... ahir a la nit em van donar dues píndoles i
després antiàcid. I ara, abans de dinar, m’han donat una altra cosa. Ja està
bé, no? Estic furiosa, farta. No vull que em donin res més. Ja n’hi ha prou!
Sé quant peso: 42,200 kg. He recuperat dos quilos.
Avui, quan he vist l’Alícia, m’he atabalat molt. Com? Com ha pogut arribar
a això? És que no pot viure, és que no és res. Es morirà. No pot ser.
Vénen ganes de cridar-li: «Reacciona! Que et mors! No és que estiguis
molt prima, és que estàs malalta, et mors. Raona!». Però l’Alícia fa cinc
anys que està malalta. Té 17 anys i pesa 34 quilos. Es veu grassa. Noia, et
mors. Tant de bo no l’hagués de veure dinar. S’amaga a totes hores el
menjar en el pantaló. Desfà el pa, les galetes, escampa el menjar i aconsegueix
no menjar ni la meitat del que li posen. És enveja, no? Gelosia perquè
no puc fer el mateix?
3 de novembre: Avui m’he relaxat massa. M’he tornat a agobiar amb això
que fer-ho bé m’està convertint en una persona sense vàlua... Em puc curar
de l’anorèxia. Et juro que sembla molt més senzill que curar-me de
l’altra cosa. L’anorèxia és qüestió de voluntat, l’altra cosa em tortura el
cervell.
7 de novembre: És molt més fàcil caure-hi que sortir-ne. I jo no n’estic
sortint. Mira’m. No vull. Ara que ho estava fent bé... M’estic tornant depressiva.
Soc estúpida. Espera, que em tranquil·litzo. Calma...
«La revista» de La Vanguardia, 1-12-1996 (fragment adaptat)
anorèxia Manca de les ganes
de menjar. Sovint acompanya
altres malalties i també és un
símptoma de certs trastorns
psíquics.
antiàcid Fàrmac que actua
neutralitzant l’acidesa
gàstrica.
4
1 En cadascun dels següents
parells de paraules, encercla
la que creguis que defineix
més bé el caràcter de la
Sandra:
· segura / insegura
· satisfeta / insatisfeta
· constant / inconstant
· despreocupada / autoexigent
· forta / feble
· preocupada per l’opinió que
els altres tenen d’ella / no li
importa l’opinió dels altres
sobre ella
· reflexiva / irreflexiva
2 Quins problemes físics pateix
la Sandra com a conseqüència
de no menjar?
3 Per què creus que la Sandra
té uns somnis tan estranys?
Diries que sap que
està malalta?
4 Quins sentiments té la
Sandra quan és a l’hospital?
5 Què opines del cas de
l’Alícia, la noia que la Sandra
coneix a l’hospital?
105

106
EL PERQUÈ DE LES COSES
COM ÉS EL COR D’UN BE?
1 Què volem saber?
Si et poses la mà al pit, podràs sentir els batecs
del cor? Com és que els batecs del cor
són dobles? Quina relació té això amb la seva
estructura? Per què, quan el cor batega, la
sang surt només per les artèries i no per les
venes, que és per on ha entrat? Què fa que,
entre batec i batec, la sang no torni enrere?
Procediment
Després d’imaginar-te com duràs a terme l’experiment,
comença a treballar. Primer de tot
has d’aconseguir un cor de be en bon estat
(en una carnisseria).
Aconsegueix aquest material:
1 cor de be
1 safata de dissecció
pinces
1 cànula
tisores
Ara segueix aquests passos:
1 Observació i preparació del cor
a Agafa el cor de be i fixa’t en la capa blanquinosa
i tova que l’envolta; és una membrana
fibrosa anomenada pericardi. Neteja-la bé
amb les pinces i les tisores perquè es vegin
bé els vasos sanguinis del cor.
b Orienta el cor de manera que la cara anterior
quedi cap amunt i la coronària més aparent
quedi orientada com al dibuix. Tingues en
compte que la cara anterior és la part convexa
i que la cara posterior és més plana.
c Observa els vasos sanguinis de la superfície
del cor. Són les artèries i venes coronàries,
que li subministren oxigen. Fixa’t en la distribució
a tots dos costats del cor.
2 Què faries, tu?
Imagina’t que ets un científic i vols conèixer
l’anatomia i la fisiologia d’aquest òrgan tan important
que és el cor. Evidentment, no pots
estudiar-ne un d’humà, però sí que pots analitzar-ne
el d’un altre mamífer, com per exemple
el be. Pensa què faries i com plantejaries
l’estudi d’aquest òrgan.
Cor orientat amb la cara anterior mirant l’alumne.
d Localitza externament les quatre cavitats del
cor.
e Tracta d’identificar l’artèria pulmonar. Intro
dueix-hi la cànula i, pressionant, observa
que arriba fins al ventricle dret. (Si arribes al
ventricle esquerre vol dir que t’has equivocat
i, en comptes d’introduir la cànula per
l’artèria pulmonar, ho has fet per l’aorta.)
f Ara tracta d’identificar l’artèria aorta. In tro -
dueix-hi la cànula i, sense forçar-la, observa
que, tot pressionant, arriba fins al ventricle
esquerre (pots introduir-la-hi per més d’un
orifici, ja que a la crossa hi ha tres branques).
g Per trobar les venes introdueix la cànula pels
vasos de la secció més petita, i observa fins
a on arribes. Si en pressionar la cànula veus
que has arribat a l’aurícula dreta, vol dir que
l’has introduïda per una de les venes caves.
Et costarà més localitzar les venes pulmonars.
Vés provant amb la cànula fins que
arribis als vasos que van a parar a l’aurícula
esquerra.

2 Dissecció
a Introdueix la cànula per l’artèria pulmonar
fins que arribis al ventricle dret. Tot seguit fica-hi
les tisores i talla l’artèria seguint la cànula.
Després, obre el tall com si fos un llibre.
La zona que veus de l’inte rior del cor és
el ventricle dret.
b Fixa’t en la base de l’artèria pulmonar, on
s’uneix amb la paret del ventricle. Tracta de
pinçar les tres butxaques membranoses que
hi ha; són les vàlvules semilunars. Ob serva
com funcionen: si la sang que surt per
l’artèria pulmonar torna enrere, les infla de
manera que n’impedeix el retorn.
c Busca el pas del ventricle dret a l’aurícula
dreta. Totes dues cavitats estan separades
per la vàlvula tricúspide. Fixa’t que les seves
membranes estan reforçades per unes
cordes tendinoses ancorades en tres protuberàncies.
Quan el ventricle dret batega, la
sang surt per l’artèria pulmonar i, a la vegada,
infla les membranes de la vàlvula tricúspide,
de manera que la tanca i impedeix que
la sang torni enrere cap a l’aurícula.
3 Anàlisi dels resultats
i conclusions
1 Contesta:
a Quina funció creus que té la capa de greix
que envolta el cor?
b Les coronàries es distribueixen de la mateixa
manera a tots dos costats del cor? Quin
costat en té més? Creus que aquesta distribució
desigual respon a l’atzar o bé té un
motiu?
c Què pot passar si una coronària s’embussa
a causa del colesterol o el tabaquisme?
d Què ha estat més fàcil de trobar, les artèries
o les venes? Per què?
d Passa la cànula per la vàlvula tricúspide;
hi trobaràs l’aurícula dreta. Fixa’t que té la
paret molt més fina que la del ventricle.
e Obre ara el costat esquerre. Introdueix la
cànula per l’artèria aorta fins al ventricle esquerre.
Com abans, talla l’artèria amb les tisores
tot seguint la cànula. Obre el tall com
si fos un llibre. La zona que veus de l’interior
del cor és el ventricle esquerre.
f Localitza les vàlvules semilunars de la base
de l’aorta. Si les separes amb les pinces
hi veuràs un forat: és l’origen de les artèries
coronàries.
g Observa el gruix de la paret del ventricle esquerre
i compara’l amb el del ventricle dret.
h Busca la comunicació entre l’aurícula i el
ventricle esquerre; hi trobaràs la vàlvula mitral.
Fixa’t que les seves membranes estan
reforçades per unes cordes tendinoses ancorades
en dues protuberàncies (en forma
de mitra, que és el barret dels bisbes). El
seu funcionament és similar al de la tricúspide
al costat dret.
e Per què la paret de les aurícules és molt
més fina que la dels ventricles? Quin ventricle
té la paret més gruixuda? A què creus
que és deguda aquesta diferència?
2 Completa aquest dibuix amb els noms corresponents:
4
107

IMC valoració
menys de 15 malnutrició
entre 15 i 19 pes baix
entre 19 i 24 normal
entre 24 i 29 sobrepès
més de 29 obesitat
108
PENSO I APRENC
1 Sucres «ràpids» , sucres «lents» i esport
Podem distingir dos tipus de sucres o glúcids:
Sucres d’absorció ràpida. Tenen una estructura senzilla, i per tant, no
necessiten gaire temps per ser digerits; s’absorbeixen i passen a la sang
ràpidament. Són dolços i inclouen la glucosa, la fructosa, la maltosa
(dues glucoses unides), la lactosa (glucosa i galactosa) i la sacarosa (glucosa
i fructosa).
Sucres d’absorció lenta. Tenen una estructura complexa i, per tant, necessiten
temps per ser digerits i absorbits. El midó n’és un exemple.
a) Posa’t una molla de pa a la boca i deixa-la-hi durant uns quants
minuts. Quin gust notes? Com ho explicaries?
b) Els tennistes, en els descansos, mengen un plàtan o bé prenen
pastilles de glucosa. Els ciclistes, a l’hora d’esmorzar, mengen un
plat de pasta.
b.1 Com explicaries aquesta diferència pel que fa a l’alimentació? Relaciona-la
amb el tipus d’es port que fan.
b.2 Quin esport practiques? Què esmorzaries si l’haguessis de practicar
al cap d’un parell d’hores?
2 L’índex de massa corporal (IMC)
L’any 2006, l’organització de la passarel·la Cibeles de Madrid va decidir no
admetre models amb un índex de massa corporal inferior a 18. Calcular
l’IMC és força senzill: n’hi ha prou de dividir el pes en kg entre l’alçada en
metres elevada al quadrat.
IMC = P : A 2 (P: pes en kg; A: alçada en metres)
a) Què opines de la decisió de la passarel·la Cibeles? Discutiu-ho
entre tots a classe.
b) Calcula el teu IMC a partir de la fórmula.
c) D’acord amb la taula de l’IMC per a adolescents, comenta el teu
resultat.
d) A molts metges, l’IMC no els convenç com a referència del grau
de nutrició d’una persona, perquè consideren que hi ha molts factors
que influeixen en el pes i que l’IMC no els té en compte. Quins
podrien ser aquests factors? Fes-ne una llista.

3 Obesitat i sobrepès
Observa atentament les dades de sobrepès en adolescents que hi ha en
diversos països d’Eu ropa:
país Rússia Alemanya Itàlia Grècia Escòcia Anglaterra Portugal França Suècia
% d’adolescents
amb sobrepès
10 % 15 % 37 % 35 % 12 % 22 % 30 % 17 % 17 %
a) Amb l’ajut d’Excel, elabora un histograma amb les dades de la
taula anterior. Després, ordena els països de menor a major percentatge.
Analitza’n els resultats.
b) Busca informació sobre el percentatge de sobrepès en adolescents
a Catalunya i a Espanya. Situa tots dos valors a l’histograma
que has fet, amb un color diferent. Comenta’n el resultat.
c) La dieta mediterrània, la pròpia del nostre país, està considerada
una de les més saludables. Per desgràcia, factors com ara les influències
d’altres cultures i la manca de temps n’han provocat l’abandonament
progressiu. La conseqüència d’aquest fet, juntament
amb el sedentarisme, ha estat un augment dels casos d’obesitat
i sobrepès durant els darrers anys.
Busca informació sobre la piràmide dels aliments d’una dieta sana (pots
trobar-la, per exemple, en la Guia de Salut per a joves de la Generalitat de
Catalunya).
Ara dibuixa la piràmide que reflecteixi la teva dieta. Col·loca a la base els
aliments que consumeixes més i al cim els que menges menys sovint.
Compara la teva piràmide amb la de la dieta mediterrània. Quines diferències
hi veus? Quines conclusions n’extreus pel que fa a la teva dieta?
d) Existeix un fàrmac anomenat Xenical ® (marca comercial del producte
Orlistat) que funciona molt bé per aprimar gent obesa. Aquest
medicament fa que la lipasa pancreàtica deixi d’actuar. Quin creus
que és el fonament biològic de l’efecte del Xenical ® ?
L’índex de massa corporal (IMC)
Obre el navegador i entra en el web http://www.castellnoudigital.com.
Fes un clic sobre la icona per entrar a la graella d’activitats del teu llibre de text.
Cerca la icona que correspongui al teu llibre de text i fes-hi un clic a sobre per obrir
l’enllaç.
4
109

Tubs d’assaig amb mostres de sang.
Eritròcits vistos al microscopi òptic,
amb espores del protozou que causa
la malària.
110
4 L’anèmia
Una persona té anèmia quan la seva sang no porta prou oxigen als teixits.
Generalment va acompanyada d’una disminució de la concentració d’eritròcits
que circulen per la sang. Existeixen diversos tipus d’anèmies, que es
classifiquen segons la causa que les produeix.
a) Quines conseqüències creus que té aquest dèficit d’oxigen en
sang? (Pensa especialment en el múscul i en el cervell.)
En alguns casos, l’anèmia és originada per una manca de ferro i llavors
s’anomena anèmia ferropènica.
b) Per què la manca de ferro causa anèmia? Quins aliments contenen
ferro? Algunes persones mengen aquests aliments en abundància
però continuen patint anèmia. Quin en podria ser el motiu?
Altres anèmies són genètiques; per exemple, a la Mediterrània tenim una
alta incidència d’una anèmia hereditària, la talassèmia.
c) Amb l’ajut d’algun cercador d’imatges (com ara Google Images),
busca a Internet fotografies dels eritròcits en malalts de talas sèmia.
Fes-ne un dibuix o baixa la imatge. Veus alguna relació entre la forma
d’aquests eritròcits i el fet que provoquin anèmia?
5 La malària
Investiga a Internet sobre aquesta malaltia, respon les preguntes i omple la
taula:
D’on prové el terme malària? Et sembla un nom adequat?
Al segle XIX, al Delta de l’Ebre es va detectar el mosquit que transmet la
malària. Gràcies a una campanya de fumigació es va poder eliminar. Les
previsions anuncien que probablement en tornarem a tenir d’aquí a uns
50 anys, però llavors no serà fàcil d’eliminar. Quin factor haurà canviat
perquè tornem a tenir malària a Catalunya?
agent causant
via de contagi
símptomes
tractament
prevenció
distribució mundial
nombre anual de morts
malària o paludisme

6 La grip espanyola del 1918
Potser has tingut la grip alguna vegada. Si és així, deus saber que habitualment
provoca febre, mal de cap, congestió nasal i dificultats respiratòries.
Un dels virus que la causen s’anomena Influenza (nom llatí que fa referència
a la influència de la Lluna, que provoca les marees). Cada hivern arriben
una o dues soques de la grip. Els casos de grip augmenten entre la població
a mesura que la malaltia es transmet a través de l’aire i de la saliva. Un
cop ha passat l’hivern, la grip desapareix tal com va arribar.
a) Busca el nom de la grip en anglès i relaciona’l amb el del virus.
b) Per què es pot comparar la grip amb les marees?
Els pocs fàrmacs contra el virus de la grip només són efectius si es prenen
en les primeres 48 hores. De fet, en la majoria de casos és el mateix sistema
immunitari que acaba eliminant el virus al cap d’una o dues setmanes.
Actualment es disposa d’una vacuna contra la grip, però no en garanteix
la protecció al 100 % i cal renovar-la cada any.
c) Per què la vacuna és parcial i per què s’ha de renovar cada any?
En molts casos, les noves soques provenen de virus de grip d’altres espècies,
com ara aus, que muten i esdevenen capaços de contagiar humans.
L’OMS està preocupada per la possible aparició d’una soca de grip més virulenta.
L’any 2006 es va produir una amenaça seriosa: el virus de la grip
aviària H5N1, que només es transmet d’aus a humans per contacte directe,
però que és extremament mortífera.
d) Si la grip aviària només afecta gent que ha estat en contacte amb
aus malaltes, per què preocupa tant l’OMS?
La soca més mortífera fins ara coneguda va ser la causant de la grip del
1918, que va matar... 40 milions de persones a tot el món! Tot i que no venia
d’Espanya, es va anomenar grip espanyola perquè els diaris d’aquest
país van ser els primers a parlar-ne. En realitat, ja feia setmanes que matava
francesos i belgues a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, però el
fet es va amagar per evitar el desànim de les tropes. Davant la preocupació
que la soca d’aquesta grip reaparegués, el 1997 un equip de científics anà
a un poble d’Alaska, Brevig Mission, on gairebé tota la població va morir de
grip el 1918. Allò van desenterrar els cadàvers de les víctimes de l’epidèmia
i en van extreure mostres pulmonars. Van tenir sort! Van poder aïllar
mostres del virus de la grip del 1918!
e) Com és possible que aquests científics aconseguissin mostres
útils de cadàvers que tenien gairebé 80 anys?
Virus de la grip.
Vacuna de la grip.
4
Hospital amb malalts afectats per
la grip espanyola del 1918.
111

Eritròcits o glòbuls vermells.
112
7 Hematòcrit, altitud i dopatge
L’hematòcrit és el tant per cent de sang ocupat per eritròcits. Així, per
exemple, si l’hematòcrit d’una persona és del 40 % vol dir que el 40 % de
la seva sang està composta d’eritròcits. Els valors normals d’hematòcrit
oscil·len entre el 38 i el 42 %. Si són molt més baixos (anèmia) o molt més
alts (policitèmia) hi ha risc per a la salut.
a) Si l’hematòcrit és del 40%, què conté l’altre 60% de la sang?
b) Per què pot ser perillós un hematòcrit molt baix? En aquest cas,
què creus que funciona malament en el cos? Què pot passar?
A alguns esportistes els interessa augmentar el seu hematòcrit per millorar
el rendiment esportiu. El gràfic de sota mostra l’evolució de l’hematòcrit de
tres esportistes des del dia que comencen els entrenaments fins a dues
setmanes després.
hematòcrit (%)
52
50
48
46
44
42
40
38
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15
esportista A esportista B
temps (dies)
esportista C
c) Si tots tres esportistes volen millorar el seu hematòcrit, quin tipus
d’esport creus que practiquen? De fons o de velocitat? Raona la
resposta.
L’esportista A ha fet un entrenament normal, mentre que l’esportista B ha
fet un entrenament en altura i se n’ha anat als Alps quinze dies.
d) Com explicaries les diferències entre la corba de l’esportista A i
la del B? Quin paper hi ha tingut l’altitud? Sabries explicar per què?
L’esportista C ha estat enxampat en un control antidopatge. S’havia injectat
eritropoetina (EPO), una hormona que els nostres ronyons fabriquen,
però que també es pot injectar per amplificar-ne els efectes.
e) Què volia aconseguir l’esportista C injectant-se EPO? Et sembla
honest el que ha fet?
f) Un hematòcrit massa alt pot ser perillós per a la salut. Què li podria
passar a l’esportista C si continués dopant-se? (Tingues en
compte que la sang ha de passar pels capil·lars.)

HO TINC CLAR 4
1 Respon les preguntes següents sobre la digestió i l’absorció:
a En què consisteix la digestió mecànica? Com hi intervenen les diferents
parts del tub digestiu?
b La digestió química la fan els enzims digestius. Què és un enzim
digestiu? Com actua?
c En què consisteix l’absorció? En quina part del tub digestiu es du a
terme? Com s’anomenen les cèl·lules que fan l’absorció? Quina particularitat
els permet fer-la?
2 Completa aquest dibuix amb els noms corresponents:
3 La principal funció de la sang és transportar oxigen als teixits de tot
el cos. Explica quines cèl·lules s’encarreguen d’aquesta funció, quina
forma i quines característiques tenen i quina particularitat els permet
transportar l’oxigen.
4 Explica com fabrica orina el nostre cos.
5 Omple la taula següent sobre biomolècules:
biomolècula
midó
proteïna
greix
dos aliments que
en continguin
molècules
que la formen
6 Indica com ens afecten aquestes malalties i quin tractament tenen:
apendicitis, angines, tuberculosi i hipertensió.
principals
funcions
113

BIOLOGIA i GEOLOGIA
3r eso
AMB LA PARTICIPACIÓ DE