Número 52 - L'Orella de Farena.

L’ORELLA DE FARENA
Publicació, lligam i portaveu dels veïns de Farena
III-52 Hivern-Primavera 2011 2,50€
1
TEMIS EL
BRUGENT
L’Orella de Farena

Amb el suport de:
2
Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
L’Orella de Farena

3
L’ORELLA DE
FARENA
SUMARI
Editorial ............................................................3
Entrevistes. .......................................................4
Des de Rojals ...................................................9
Des de Capafonts ...........................................11
Coses que han passat (quasi segur) a Farena ..13
Col·laboracions ...............................................16
Veïns ..............................................................22
Des de Prades ................................................30
El llibre de Prior ...............................................32
Vida al Brugent ...............................................33
Natura ............................................................36
Cuina ..............................................................38
DIRECCIÓ
Antoni Casellas i Andreu
REDACCIÓ
Antoni Casellas i Andreu, Antoni Húber i Company,
Eduard Santos i Hortet, Juli Vilaplana i Verdú, Xavier
Pagès i Alonso, Francesc Mercadé i Durà
COL·LABORADORS
Llorenç Balañá i Fort, Josep M. Contijoch i Casanovas,
Màrius Domingo De Pedro, Francesc Mercadé i Durà,
Xavier Pagès i Alonso, Josep M. Sabaté, Mn. Salvador
Ramon, Pere Martorell Agustench, Tere Potau, Màcia
Mallol, Francisco Zapater
CORRECTORA
Núria Caminal i Janot
FOTO PORTADA
Antoni Casellas i Andreu - Riu Brugent de Farena, del
dia 12 d’abril 2011
EDITA
Associació de Veïns de Farena de Brugent
C/ Major, 26 - 43459 FARENA (Alt Camp)
GESTIÓ EDITORIAL I MAQUETACIÓ
El Vallenc S.L.
DISTRIBUCIÓ
Antoni Casellas i Andreu
TIRADA D’AQUEST NÚMERO
450 exemplars
DIPÒSIT LEGAL
T-105-1992
La redacció de L’ORELLA DE FARENA, no comparteix
necessàriament les opinions que es publiquin, de les
quals és responsable l’autor.
L’opinió de L’ORELLA DE FARENA s’expressa únicament
a través dels editorials. No s’admentran originals
amb pseudònim o inicials, però es respectaran en la
seva publicació per voluntat de l’interessat.
Temis el Brugent
Dissabte 12 de març de 2011, a les sis de la tarda,
encara plou a bot i barrals a Farena, tota la nit i tot
el dia no ha parat de ploure amb ganes, el pluviòmetre
porta recollit 183 litres per m² i segueix.
Després de veure, per la televisió, els estralls del terratrèmol
al Japó i sobretot la destrossa ocasionada
pel tsunami, la vida ens deix al descobert una de les
pitjors calamitats, la fúria i força de la natura, i en
especial l’aigua.
Els carrers de Farena convertits en torrents, els petits
barrancs en rieres desbordades, i el Brugent en un
més que respectable riu salvatge d’alta muntanya.
En un poema de mossèn Ramon Muntanyola, que va
escriure l’any 1946 quan estava a Farena, i que tenim
reproduït en unes majòliques d’una font pública dels
carrers del poble, diu en la primera de les estrofes:
Quan el temps s’enutja
-que s’engresqui el vent
o en rampells de pluja
temis el Brugent
Mn. R. Muntanyola
En aquesta estrofa del poema, ja ens avisa a tots, del
perill del Brugent. De tant en tant el cel s’enutja, i
quan plou fort a Farena i muntanyes de les rodalies de
la vall, cal témer i respectar el riu. La darrera avinguda
important fou l’any 1994, i els estralls foren paorosos.
Esperem que no plogui sobre mullat, el cabal
augmenti i ho faci de nou. Millor que torni a ésser el
riu plàcid i cristal·lí de gairebé sempre.
La redacció
L’Orella de Farena

4
Diàleg amb Lluís Díaz Quero
i M. Rosa Callejón Ferrón
Són prop de les tres de la tarda d’un divendres
quan, sortint de Farena per la carretera, em
dirigeixo amb el cotxe cap a la Riba; el meu destí
és prop d’aquest poble, vora el camp de futbol,
és el refugi els Masets, un espai acollidor a peu
de carretera, amb bon aparcament i vora el riu
Brugent. L’espai és propietat de l’ajuntament de
la Riba.
Lluís i Rosa. Dia entrevista. Foto: A. Casellas
Tal com havíem quedat, ja m’esperen el Lluís Díaz
i la M. Rosa Callejón. Acaben de dinar i estan pre-
Francesc Mercadé i Durà
nent un cafè. L’hora és la més tranquil·la del dia, a
mitja tarda tenen previst l’arribada d’un nombrós
grup, per tant, cal anar apressa per tenir el temps
suficient per fer l’entrevista.
A l’interior del refugi en una de les taules grans
del menjador del restaurant, que em servirà per
escriure, ens disposem a parlar. Un gran finestral
encarat a l’est ens permet la visió del camp de
futbol i el cap de la Riba.
Tant el Lluís com la Rosa són dos personatges
molt coneguts a Farena i rodalies, sobretot per
la seva activitat servicial al poble. Des de fa uns
mesos, porten la direcció del refugi i també el
servei de bar i restaurant els Masets. Per conèixer
la història local i la vida de la seva gent, res millor
que preguntar-los a ells mateixos, en Lluís Díaz i
Quero i na M. Rosa Callejón i Ferrón. Endavant!
Antoni – Permeteu-me, em podríeu fer un petit
resum familiar i personal?
Lluís Díaz.- Vaig néixer a Porcuna (Jaen) el dia
12 de febrer de 1954, els meus pares són en José
Díaz Ruiz i la mare Dolores Quero Huerta. Jo sóc
el gran, tinc un germà dos anys més petit, que es
diu Ramon i una germana, Conchita, a qui li porto
onze anys. Tots vàrem néixer a Porcuna, però
vinguérem a viure a Barcelona quan la Conchita
tenia un any. Els pares, els germans i família, viuen
ara a Barcelona.
M. Rosa Callejón.- Jo vaig néixer a Barcelona, el
L’Orella de Farena

dia 12 de novembre de 1955, el meu pare es deia
Francisco Callejón Martín i la mare, que encara viu,
Encarnación Ferrón Marín. Tinc un germà més
petit que es diu Francisco que també va néixer
a Barcelona. Vivíem a la Barceloneta. El pare va
venir a Barcelona l’any 1938, amb la seva mare i
cinc fills, era viuda ja que li havien matat el marit
a la guerra i fugien dels nacionals. Es van quedar
a Barcelona fins acabar la guerra, era ja la fi.
A.- Com us vàreu conèixer ?
M. R. C.- Ens vàrem conèixer a Barcelona, la meva
cosina treballava a la Bruguera, va presentar-me
el Lluís i el seu grup d’amics, fou l’any 1976. Ens
agradàrem, i fou tot molt ràpid, al cap d’un any
ens posàrem a viure junts.
Fotos 1977. Fotos: Cedides
A.- Lluís, podries explicar una mica la teva vida
des que vingueres a Barcelona? Com sóc un
profà en la matèria, podries explicar-me una
mica la feina que feies?
Ll. D.- Com ja t’he dit arribàrem a Barcelona
l’any 1966, tenia 12 anys. Inicialment vaig entrar
d’aprenent en una drogueria i en fer els catorze
anys entrava a l’Editorial Bruguera. En començar
estava a les màquines, però al cap d’un any em
col·locaren a la secció de fotolits i retoc. Al cap
de quatre o cinc anys, entrava a la secció d’aco-
5
Entrevistes
lorir, posàvem el color a mà. Abans s’acolorien
els fotolits. Vaig acabar essent el cap de la secció
fins que varen tancar, fou aproximadament l’any
1984. En aquella època l’Editorial Bruguera feia
revistes i sobretot els famosos còmics de Mortadelo
y Filemón, el Jabato... tots els que dibuixava
l’Ibáñez, també van fer els primers Asterix, que
més tard es va fer a Grijalbo.
Aleshores ho fèiem tot a mà sobre els fotolits,
per exemple per treure una piga de la cara d’una
model, havíem de rascar amb una gillette cada un
dels tres fotolits, o també pintar banyadors per
tapar els biquinis, allargar faldilles, tapar escots...
un xou. Més tard es va passar a pintar als originals
que venien en blanc i negre.
El meu personatge favorit era el Filemón còmic.
En fer els fotolits, teníem uns codis perquè sortís
un cert color, repetíem en cada un dels originals
un color de fons, ja que sols fèiem servir tres colors
bàsics, groc, blau i magenta. D’ací sortien els
colors que volíem. Per exemple M- , volia dir 50%
de blau i 100% groc, sortia el verd viu. I així amb
tots.
Tancar la Bruguera fou per motius econòmics i,
com era una empresa familiar, van tancar i van
vendre la capçalera de la empresa al Grup Z, i
també tots l’arxiu de fotolits originals dels dibuixants.
En quedar sense feina ens vàrem anar a Andalusia,
muntàrem una carnisseria, en un lloc on es podia
guanyar diners.
M. R. C.- Jo sí que tenia feina, des de els catorze
anys vaig treballar al mercat, sempre en botigues
de carn, això em va servir per aprendre bé l’ofici.
Però ens decidírem per fer aquell salt a Andalusia,
ens vam establir a Berja a la Baixa Alpujarra, foren
cinc anys fins que tornàrem ací. Amb els diners que
vàrem guanyat acabàrem de pagar la hipoteca del
pis de Barcelona i quedàrem lliures de deutes.
L’Orella de Farena

Entrevistes
Ens instal·làrem inicialment a Blancafort, a casa
de la Júlia Portales, una bona amiga. Ella ens va
presentar el Jordi Baró i vinguérem a Farena. Durant
un temps vam viure al mas d’Antoni, ajudant
al Jordi a plegar avellanes i fent un hort. Com ens
va agradar el poble per viure, els germans Baró
ens llogaren una casa del carrer Major, que tot just
havien deixat lliure uns escaladors portuguesos
que la tenien llogada.
De vacances 1978. Foto: Cedida
A.- Quina feina fèieu a Farena?
Ll. D.- Fins quan vam tornar a Farena, no havia
fet cap treball de colorejar. Uns amics, antics
companys, tenien una cooperativa i em donaren
treballs a fer. Inicialment encara es feia tot
a mà directament als fotolits, al poc temps ja va
començar a fer-se tot amb l’ordinador i m’hi vaig
adaptar. Farena era el lloc ideal, ja que la feina es
feia a casa i necessitaves pau i tranquil·litat per
treballar i ací la tenia. Com la feina no era del tot
regular, durant un temps vàrem treballar al mas
de Lluc a Cornudella, prop d’Albarca, en un centre
obert de menors; fou durant uns dos anys.
La Rosa feia de cuinera a mas de Lluc, després
a les colònies del mas de Fortet i a Vallfogona
de Riucorb. Sols per motiu de l’aiguat de l’any
6
1994, vàrem viure fora de Farena, ens instal·làrem
a Barcelona, ja que no teníem ni aigua ni llum ni
carretera. En arreglar-se tot, tornarem. Ara fa uns
vint-i-un anys que vivim al poble, des de 1990.
M. R. C.- En treballar al mercat, tenia totes les tardes
lliures, vaig aprofitar per estudiar el batxillerat
elemental i diferents cursets... de cuina, auxiliar
de clínica, teler de baix llit, jardineria... sempre
combinant amb la feina. Això em va servir per fer
les feines a Farena.
Darrerament, abans d’agafar la feina actual, vàrem
estar durant set anys de masovers al mas
de Monravà d’Alcover, fent totes les feines de la
casa, jardí i manteniment.
A.- Sé prou bé les vostres aficions a la música i
a la lectura, d’on us venen aquestes aficions?
Ll. D.- L’afició a la música em ve de petit i la lectura
del meu avi matern, Manuel Quero Heredia,
era un veritable intel·lectual a qui encara venero,
ell va aficionar-me a la lectura, és més, ell va ensenyar-me
a llegir i a escriure, ja que sols vaig anar
a l’escola fins els sis anys, i a treballar al camp. Ell
va ensenyar-m’ho tot. Un cop a Barcelona vaig
fer els estudis de graduat escolar i cursets relacionats
amb la feina, principalment de pintura i
fotografia.
La música és com un vici, el pare a casa cantava
flamenc, i al treball a la Bruguera sempre teníem
la ràdio posada. Ara dec tenir uns dos mil discs
de vinil i, no sé, de CD en dec tenir uns milers.
M’agrada molt escoltar música i llegir.
M.R.C.- La meva afició predilecta és cuinar, faig
receptes i ho provo. També collir herbes remeieres
i fer licors, i com no, anar a buscar bolets i
fer conserves. M’encanta també la música i llegir,
sobretot temes de cuina, psicologia i altres,
les novel·les no. El que ens agrada a tots dos
és el cine, el teatre, els concerts de música i els
animals. Inicialment a Farena teníem un pastor
L’Orella de Farena

alemany femella, es deia Llamp; després la Trufa,
una femella de canitxe, tota negra.
A .- Rosa, durant molt de temps, has fet receptes
de cuina per l’Orella, quina és la que
particularment més t’agrada?.
M.R.C.- La que més m’agrada és la recepta que
feia l’àvia i la mare “el conill a l’ajillo a l’estil alpujarreny”
Com a casa teníem conills era un plat que
fèiem sovint. També m’agraden molt els pastissos
que feia la mare “pasta de full amb crema i
fruites sobre”. Quan és l’època m’encanten “les
flors d’acàcia arrebossades”.
A.- Us vàreu comprar una casa a Farena. Quan
i com va ésser?
Ll.D.- M.R.C.- Ens vàrem comprar la casa en què
vivim, quan vam haver de deixar la que teníem
llogada als Baró, perquè volien fer obres per viurehi
ells. Per no marxar de Farena, i mitjançant el
Joan Alasà, l’Arcadi Abelló ens va vendre la seva.
Com hi ha via pressa, en uns dies ens posàrem
d’acord i arreglàrem tots els papers de compra. La
nostra intenció era començar la casa del mirador,
teníem fins i tot els planols i el constructor, però,
en tenir pressa per deixar la casa dels Baró, vàrem
canviar de intencions.
Amb les presses, vàrem deixar les escriptures tal
com estaven d’antic, l’actual ajuntament de Montral
ens ha impedit actualitzar les escriptures antigues
de casa nostra, mentre d’altres sí que ho han
fet i amb escreix. És un greuge comparatiu que
sens dubte és per un tema personal mal portat i
amb postures radicals. Mai no ens hauríem imaginat
que fessin una cosa així, tot i que esperem
que algun dia, ben aconsellats es pugui reparar
aquest malentès. Aquestes circumstàncies no les
desitgem a ningú, ni tan sols a ells.
A.- Fa poc que esteu ací als Masets, com va
anar el canvi?
Ll.D.- M.R.C.- Després de set anys de masovers a
7
Entrevistes
De manifestació amb uns amics - Barcelona 1976. Foto: Cedida
Alcover, vàrem deixar la feina del mas, per agafar
aquesta actual, com una nova proposta de vida.
Això és un refugi, que és diu els Masets, té bar i
restaurant cosa atípica als refugis. La gent que
ve, en una majoria són excursionistes, escaladors
i grups que fan festa. Mengen, dormen i marxen
l’endemà; es banyen al riu, fan excursions curtes
per la muntanya i sobretot pel riu. Normalment
són joves i parelles amb canalla petita, ací fan
una festa en dormir junts en lliteres. Els preus
són baixos, que no tenen res a veure amb hotels
i cases de turisme rural.
Des que ens van atorgar la concessió, amb contracte,
per part d l’Ajuntament de la Riba, les facilitats
i la bona disposició de tot el consistori, des
de l’alcalde, regidors... fins l’aguatzil i la gent del
poble de la Riba, és d’agrair. L’Ajuntament posa
molt d’interès que la cosa funcioni.
Hem fet un blog on tenim previst posar els menús
de temporada, perquè la gent conegui el que
hi ha. Per als grups és millor fer una reserva. El
restaurant està obert tots els festius i caps de
setmana, i per encàrrec el dia que sigui. El refugi
està obert tot l’any, però cal una trucada d’avís,
més que res per la capacitat limitada, ja que sols
disposem de 18 places.
L’Orella de Farena

Entrevistes
A .- Per acabar, parleu-me una mica i feu-me
una valoració de la Farena actual, tal com la
veieu.
Ll.D.- M.R.C.- Farena ha canviat molt des que vam
arribar, aleshores no hi vivia només que l’AntonioYeste,
el José Molina i el Jordi Baró. Ara i viu molta
més gent i el més important amb fills petits.
Les cases també s’han arranjat molt, hi ha nous
veïns que han comprat cases, la casa de Turisme
Rural, el restaurant, han donat molta vida. El
poble s’ha tornat més turístic, amb la carretera
nova asfaltada i comunicada, passen més cotxes
que visiten el poble. Una fita molt important fou
la lluita per preservar Farena d’una urbanització
que l’Ajuntament de Mont-ral volia imposar, en
contra de la voluntat dels veïns.
Ara Farena la veiem com sempre l’havíem volgut
veure.
Recordo la primera Festa Major, la tinc gravada,
plantant els pals per l’envelat de tendals. El que
més ens va sorprendre fou la lluita de l’Associació i
el perquè va néixer, tothom ajudava i treballava alhora.
Nosaltres ens implicàrem molt directament
de seguida, amb aportacions a la Festa Major i
altres actes culturals durant tot l’any.
Com som molt oberts, sempre hem pres postures
adequades a les nostres idees de legalitat. Pot
haver-hi gent que no pensi igual que nosaltres i
ho fan a la seva manera; personalment no tenim
res contra ningú, podem tenir diferències però
res més.
Tenim l’esperança que Farena es preservi, està
com està per la gent que ha lluitat, alguns ja han
marxat (Mallol, Alasà...) però caldria una figura legal
de protecció del poble, perquè no es facin
destroces com en altres llocs per part dels desaprensius
de torn.
Farena és una mostra d’un poble com els d’abans,
la canalla jugant pels carrers, la natura propera,
8
Farena 1995. Foto: Cedida
el clima, el silenci, la pau.... val la pena venir a
viure a Farena. Sols trobem a faltar el relleu de
generacions noves i joves que se identifiquin amb
el poble.
Hem d’acabar, portem hores parlant, triem a correcuita
unes fotografies per il·lustrar i en fem unes
del moment. Dintre de poc esperen l’arribada d’un
nombrós grup i cal preparar-ho tot.
Volem donar les gràcies al Lluís i a la M. Rosa,
per tot el que han fet pel poble, amb l’esperança
de la continuïtat, i per la gentilesa d’obrir-nos la
porta de la seva vida particular. Coneixent a la
gent s’aprèn a estimar-la.
Farena sempre estarà agraïda per la vostra tasca, i
formeu part de la seva història actual. Ara sols cal
dir-vos que us desitgem molta sort i felicitat.
Antoni Casellas i Andreu
L’Orella de Farena

9
Com diuen les pel·lícules: Article basat en fets reals
IMPOSTOS (1): VEURE’LS VENIR
Actualment ens diuen que els ciutadans hem
de pagar impostos per contribuir a les despeses
socials. Les despeses les originen els governants
aplicant-se sou astronòmics, malgastant
els fons públics i creant una infraestructura funcionarial
multiplicada per quatre.
Llavors aquests dispendis els ha de pagar algú i
aquests “algú” som els soferts contribuents, que
ho fem de dues maneres. Per mitjà de les contribucions
i dels impostos indirectes, per exemple,
el 40 ó 60% del muntant dels carburants i els
productes de consum.
Dels primers no ens en podrem eximir, si bé, sí
modificar i ampliar, com veuran. Dels segons, cal
veure’ls la fi ja que es a punt d’arribar aquell dia
que, gràcies a la fusió nuclear, a l’energia solar i
l’eòlia, i altres beneficis de la tècnica, superaran
els carburants d’origen mineral o animal que
ja s’hauran esgotat, i en conseqüència haurien
d’acabar amb aquets impostos indirectes: Quina
felicitat gaudir de la fi de pagar!, ja que amb
lògica, s’haurien d’haver acabat els gravàmens
onerosos que ara ens tenallen.
No siguem ingenus... ningú s’ho creu.
Essent aquells, els principals generadors
d’impostos, ara els legisladors s’hauran de donar
manya per esprémer-se el magí i veure com
n’inventen de nous
Dels elements restrictius, ara ja se’n veuen primí-
cies en l’horitzó, com són la rebaixa de sous a la
classe treballadora que ja s’esforça per subsistir o,
congelant les migrades pensions (fins i tot les més
altes ho són) dels jubilats, o, deixant administrar
sense control els plans de pensions i dipòsits a
les entitats bancàries, aplicant aquelles contrasentits
i abusos com l’astuta “revalorització” dels
plans pensions seguida del signe menys (—.), i
més, amb el fet inaudit que d’un capital dipositat
en un banc o caixa s’hagin de pagar interessos
negatius. Quins invents!
Quins seran els nous impostos? Doncs els de la
capacitat de creació dels polítics A veure si ens
equivocarem en el planteig:
1.-La persona que passi de 60 quilos de pes, haurà
de pagar un fort cànon perquè es considerarà que
consumeix més.
2.-Les persones de races forçudes, altes i amples,
entenent que inhalen més oxigen del poc que
produirà el planeta per haver-se esgotat els boscos,
hauran de pagar un fort impost per contribuir
al manteniments de les màquines productores
d’oxigen, raonant els legisladors, astuts ells, que
si els alts i amples pagaran, els pobles orientals
encara ho faran més perquè, tot i ser petits, en
són milions
3.- El que passi de 1,60 metres cotitzarà més per
entendre que absorbeix més energia solar.
4.- Estarà reglamentat que tot matrimoni o parella
L’Orella de Farena

Des de Rojals
tingui només un fill. Aquell que en tingui més
haurà de pagar una forta suma per cada un, per
portar al món més boques a alimentar. La gabella
I a més... fem cua per anar a pagar
a pagar per cada nou fill no serà el coeficient per
un, sinó per 9, és clar.
5.- Les contribucions urbanes es pagaran per volums
i no per metres quadrats, de manera que
si una casa mesura 100 metres quadrats per 3
d’altura haurà de pagar per 300 i no 100.
6.- Les cases, fins i tot les faveles, que disposin
de televisió gratis, hauran d’abonar una quantitat
per cada aparell per mantenir els Estudis TV, en
ser considerats de primeríssima necessitat per al
benestar social. Naturalment les quantitats recaptades
superaran amb escreix el manteniment
dels canals TV.
7.- Disposar d’internet també obligarà a pagar
una taxa, argumentant que s’hauran d’amortitzar
els satèl·lits de l’espai, (que mai s’acabaran
d’amortitzar).
8.- No es destinarà el 0,7 sinó el 0,14 dels pressupostos
estatals per al progrés del Tercer i Quart
Món, (entretant n’haurà nascut un altre de món),
tot considerant que aquest imposts es revertiran
als ciutadans per considerar-lo “un impost
d’aplicació humana”. Faltarà saber després el tant
per cent que rebran aquells móns.
10
9.- Tenir plaques solars a la teulada implicarà haver
de pagar tribut per alguna raó que ara se’ns
escapa i que el despert legislador sens dubte
trobarà.
10.-Els vehicles de tracció elèctrica hauran de
pagar els mateixos impostos dels carburants que
ara (pel mateix motiu també): sostenir les centrals
generadores.
11.- Els vehicles moguts per energia alcohòlica o
d’altres tipus, el mateix del punt 10, sempre però,
a favor de l’Estat, de la mateixa manera que ara,
el 40 ó 60% de preu dels carburants van a les
Arques Monstre.
12.- Impost a pagar també per als qui portin sabates
de sola dura, acusats de ser causants de
malbaratar el ferm dels carrers. No hi haurà exacció
a l’hivern, ni pels militars
13.- I...més cànons que vostès, persones clarividents
pugin imaginar. Vagin sumant-los a la llista.
s/n: Una excepció: Només deixaran de pagar impostos:
les indústries armamentistes, aquestes
fins i tot rebran subvencions.
* * *
(1).-El concepte “impost” és un dels termes de la
nostra llengua que compta amb més sinònims:
cànons, consums, arbitris, càrregues, tributs,
taxes, alcabales, gabelles, impòsits, augments,
quotes, contribucions, aranzels, subsidis, delmes,
cens, aportacions, peatges, multes, recàrrecs i
més. Quant a les classes d’impostos: directes,
indirectes, ordinaris, extraordinaris, rendes de
persones físiques, patrimonis territorials, rústic i
urbà, activitats comercials, industrials, municipals,
provincials... i altres que volen per ací, i que no
relacionem perquè ens fa vergonya.
Josep M. Contijoch
L’Orella de Farena

11
L’ERA DEL POBAIA:
APUNTS HISTÒRICS I PRESENT
En un article publicat a L’Orella de Farena del
gener del 2005 us parlava de les eres de
Capafonts. Avui, la meva intenció és continuar
parlant-ne però, en aquesta ocasió, ho faré en
singular, ja que la proposta per avui és l’era del
Pobaia. Aquesta era està situada a sota de l’era
del Balanyà, a tocar de cal Sardà i cal Joan Carles.
Està travessada per dos carrers; el de sant Abdó i
la Travessera de les Eres.
Fins a principis dels anys 70 del segle passat, era
un lloc freqüentat per la canalla, ja que al peu del
marge que sostenia l’era del Balanyà hi havia una
cova natural coneguda per tothom com la cova
de les Bruixes. Era punt de trobada i d’amagatall,
un lloc de referència. Amb l’arribada de l’aigua al
poble i la corresponent construcció del dipòsit per
facilitar-ne la seva distribució, en aquell marge de
l’era del Balanyà desaparegué la cova i amb ella
una pila de records entranyables dels que havíem
estat fidels usuaris.
L’era, tal com ens indica el seu nom, antigament
era propietat de la casa que porta el mateix nom i
que també trobem situada a sota mateix. De totes
maneres, en record de les persones consultades,
els consta com a propietari la casa del costat, cal
Joan Carles.
La pubilla de cal Joan Cales, la Josepa Llort Pocurull,
va marxar cap a França per reunir-se amb el seu
marit, el Salvador Balanyà Serralta, exiliat al país veí
per haver estat president del comitè revolucionari
de Capafonts a l’esclatar la guerra civil. La Josepa
va fer un viatge a propòsit per formalitzar la venta
de la casa al Francesc Domènech i a la Montserrat
Roig l’any 1967. El preu de la transacció es va
fixar en 10.000 pessetes, un import que segons
la venedora no li permetia cobrir les despeses del
desplaçament.
En fer la lectura al notari davant els presents, se’ls
va notificar que amb la casa hi entrava també l’era
adossada, detall que desconeixien, tant la part
compradora com la venedora.
Un altre detall curiós a tenir en compte és que en
aquesta era ningú no recorda haver-hi vist batre
mai, tot i tenir les mides reglamentàries d’una era
convencional, uns trenta metres de diàmetre. A
més a més, cal dir que és de les poques eres del
poble que queden intactes, ja que aquí no s’hi ha
construït.
Durant molts anys, l’era del Pobaia semblava un
magatzem malt endreçat i ple d’andròmines, restes
de ferralla i porqueria, que feia d’aquell indret
un dels racons més criticats per part de tothom.
Avui estem d’enhorabona, ja que els seus propietaris,
el Francesc i la Montserrat de manera
totalment altruista n’han fet donació al poble de
Capafonts, amb la condició que sigui arranjada.
L’Ajuntament ha pres el compromís i s’ha posat
mans a l’obra. La reforma consisteix en la neteja
de l’indret, la col·locació de lloses, la consolidació
L’Orella de Farena

Des de Capafonts
L’era del Pobaia. Foto: Cedida
del marge de contenció, la col·locació de bancs,
la il·luminació i, finalment, està previst posar-hi
l’antiga font de ferro colat que hi havia abans a
la plaça, al davant de l’església.
Aquesta font ha estat restaurada recentment i podrà
tornar a rajar aigua per les seves canelles, després de
molts anys de reclusió als magatzems municipals.
12
Per finalitzar, només em resta felicitar de tot cor al
Francesc i la Montserrat per aquest acte tan noble
i lloable que ens ha permès recuperar aquest racó
del poble i possiblement es convertirà en un punt
de trobada de futures generacions, la meva més
sincera enhorabona.
Llorenç Balañà i Fort
L’Orella de Farena

A l’acollidora vila de Farena passen coses extraordinàries… Prenent una cerveseta al Brugent vaig sentir les animades
converses d’una taula plena de gent jove, universitaris de la Rovira i Virgili, que havien passat el cap de setmana al refugi.
Vaig arribar i parlaven animadament i he transcrit tal com les recordo, en forma de monòleg, dues experiències que
van explicar dos xicots… I la ràdio, de fons, sonava tot presentant un curiós programa de Tarot Són reals com la vida
mateixa i són tres contes curts.
A LES SET, AL VIENA
O COM EMBOLICAR
UNA CITA…
Se’m considera una persona intel·ligent i brillant,
és gairebé impossible fer-me perdre la calma; però
aquell dia, assegut en un banc, en silenci, vaig
quedar-me bloquejat. I tot per unes cuixes. Des
que les vaig mirar no podia treure’n la vista de
sobre.
Va passar més de mitja hora. Aquella noia em
torbava. Vaig fixar els meus ulls en els seus: demanava
ajuda; jo no podia parlar i ella va murmurar:
“et necessito”.
13
Vaig tallar un trosset del paper, encara blanc, i
vaig escriure amb bona lletra: 7: Viena / 8: La
suma d’ingredients generarà energies positives
/ 9: Comença la nit / 11: 69 i altres números,
sempre en parella. Vaig tirar-li discretament la
nota i va recollir-la agraïda. Em va somriure i va
assentir amb el cap.
Em vaig sentir alliberat i el meu cap tornà a funcionar.
Dues hores després ja em preparava per a
una nit de somni. No va comparèixer. Vaig odiar-la
profundament.
Un mes després me la vaig trobar en una sala
d’espera. Vaig ignorar-la amb menyspreu.
Ella em mirava amb ressentiment. Se’m va fer
llarg esperar i ella es movia també incòmoda. Va
L’Orella de Farena

Coses que han passat (quasi segur) a Farena
arribar-me el torn per revisar aquell examen. Només
el professor sap com em va ser difícil explicarli
que, per primera vegada, m’havia faltat temps;
i a ella li va ser impossible de justificar aquelles
inversemblants respostes a les preguntes 7, 8,
9 i 11.
Quasi segur que sóc un indecís?
Sempre em passa el mateix. Quan s’acosten eleccions
dubto. Tan decidit que sóc jo en tot! Voldria
tenir-ho clar i procuro fixar-m’hi. Primer cal captar
amb precisió què votem. És per Mont-ral, per Catalunya,
per l’Estat, per Europa…? S’escull alcalde,
president de govern o es tracta d’un referèndum?
No tot és igual, a cadascú el seu!
Llegeixo amb atenció la premsa. Segueixo les declaracions
a la tele i la ràdio. Escolto amb atenció
els amics entesos... I poc a poc em vaig embolicant.
Ahir em semblava que ho tenia clar. Avui
he canviat radicalment d’opinió. Demà caldrà
tornar a reflexionar. Tot plegat que no sé per qui
decidir-me. De tots m’agrada alguna cosa i me’n
desagraden moltes.
I, per acabar-ho d’adobar, cada dia m’entrevisten
per a enquestes; per telèfon, al carrer, a casa...
sempre em toca. I això que hi ha qui diu que a ell
no li fan mai! Els entrevistadors, pobrets, em fan
pena. No els agrada que dubti, voldrien seguretats.
I jo, quan veig qui ha encarregat l’enquesta,
14
(és que, amics, es nota molt!) procuro fer feliç
aquell partit, costa tant poc!
Llavors, durant un temps ho tinc clar, m’aferro
com un clau a aquesta seguretat: la meva resposta
és escrita en un document, no em cal seguir
dubtant i ja no sóc un “no ho sap, no contesta”.
Però, la felicitat dura poc i la meva posició aviat
trontolla. Sento parlar algú per televisió, llegeixo
un article, o algun candidat em dóna la mà pel
carrer... I torno a tenir un vertigen al meu cap: la
roda de les sigles i els noms! I jo procuro analitzar
i filtrar, reflexionar i triar...
No és gens fàcil. Hi ha raons molt clares a favor de
tots. Sort que el temps de tria dura molt, (per què
s’encaparren a dir que són quinze dies?). Quan
falta una setmana per votar, he canviat d’opinió
quinze o setze vegades.
L’angoixa va creixent i em torno intractable.
S’acosta l’hora de decidir i tinc clara la tria..., fins
que el candidat en un debat em sembla derrotat...
La meva feina m’obliga a parlar-ne molt. A discutir
tots els projectes i a difondre certeses. No puc
comentar els meus dubtes amb ningú, segur que
faria riure i provocaria un daltabaix... Penso que
es van equivocar, quan van nomenar-me secretari
general del meu partit... Però, ara, com ho
arreglo?
L’Orella de Farena

Un transistor sobre la taula que cantava prediccions
incertes…
-Bon dia a tots els amics, oients de “Tarot a la
carta”. Amb vosaltres, com cada dia a aquesta
hora, la famosa maga Bolarerabola us respondrà
totes les preguntes, us perfilarà els futurs amors,
els negocis, la salut... I el que no us quedi prou
aclarit, podreu aprofundir-ho qualsevol tarda a
la seva consulta del carrer Princesa 14, telèfon
974 05 50.
El tarot és la clau de la vida, obre portes i us fa
segurs de vosaltres mateixos..., coneixedors com
sereu de l’esdevenidor. I tot amb la precisió,
l’encert i el treball científic del Tarot de Bolarerabola.
Pregunteu sense límits i endinseu-vos
sense error possible al vostre demà. Truqueu
als telèfons de l’emissora 400 40 44 i parleu
amb franquesa i confiança. Sense cap dubte, la
veritat us espera cada matí a les ones de Radio
Bacallà, la freqüència modulada que no calla mai
i que ha fet saltar per l’aire les audiències. Som
els millors... (Entra la sintonia amb força).
Tarararà! Tara-tara! Tararà-tararà! Tara-tara! Taratara!
Tarà-tarà! Tarararà!
-I, avui, com cada matí, una consulta gratuïta
amb la coneguda maga Bolarerabola per a
aquell dels nostres seguidors que respongui
primer amb exactitud i sense trontollar la se-
15
Coses que han passat (quasi segur) a Farena
güent pregunta:
Quants grups tenen les cartes del tarot?
Afanyeu-vos a marcar el 440 04 44 i coneixereu
què us espera rere la cantonada.
Repeteixo la pregunta per a aquells que no hagin
estat prou amatents:
Quins grups tenen les cartes del tarot?
Els telèfons no pararan de sonar, i només una
trucada gaudirà del tarot de Bolarerabola de
franc, al seu despatx. Recordem el telèfon: 404
00 44. Insistim per darrera vegada en la qüestió
que --si la responeu amb encert-- us traurà de
dubtes pel que fa al que us espera:
Quantes cartes té un grup del tarot?
I el programa va continuar consolant dones enganyades,
prometent treball segur a desesperats
i assegurant espectaculars millores d’incurables
mals d’esquena. Però ningú va respondre aquell
aparentment fàcil interrogant sobre les cartes
del tarot. Tanmateix, Bolarerabola (telèfon 674
05 05) tenia la consulta plena cada tarda amb
aquells oients que, al matí, quedaven amb la
mel als llavis d’aquelles doctes prediccions que
els sorprenien per la seva exactitud.
Francesc Mercadé i Durà
L’Orella de Farena

Col·laboracions
16
ELS CRIMS DE LASO
Fa pocs dies un succés obria pàgina a la premsa
de Tarragona: la detenció de Ramon Laso com
a sospitós de la desaparició, dos anys abans, de
la seva parella i del seu cunyat. La notícia es va
estendre com la pólvora i va traspassar els confins
de les nostres comarques. I no pel fet en si, un
més dels que es produeixen, per desgràcia, en
qualsevol ciutat, sinó pel currículum homicida
d’aquest “angelet”, que vint anys abans havia estat
condemnat per matar la seva primera dona i el
fill comú, de sis anys... perquè no el delatés. I amb
un ingredient afegit: només va complir set dels
cinquanta-set anys de presó que li van posar.
Amb independència de les proves que puguin
tenir els Mossos per incriminar-lo, el seu cas ofereix
perfils que fan reflexionar i que, sens dubte,
estaran en el debat social dels propers mesos.
Sobten, d’entra da, els mètodes especialment
per versos utilitzats per Laso. Va estrangular la
seva dona i va posar el cadàver a la via del tren
per simular un suïcidi i desviar l’atenció, sense
importar-li que això omplís d’infàmia la memòria
de la morta. I, un any més tard, tement que el
seu fill de sis anys el delatés, el va posar en un
cotxe, va fingir un accident i el nen -innocent,
confiat i narcotitzat- va morir carbonitzat. Això
sí, per no destrossar el seu propi cotxe, el pare
en va demanar un de prestat. A més, va cobrar
una indemnització de l’assegurança per la mort
del nen.
Si aquest va ser
el modus operandi
que va
utilitzar fa vint
anys, no seria
estrany que ara
hagués fet alguna
cosa semblant
amb Julia
Lamas i Maurici
Font, els dos desapareguts.
I és
que la maldat i
la sang freda de
Laso el situen en
el punt més extrem del vessant hobbià de l’ésser
humà.
La pregunta que es fan molts sembla òbvia: com
és possible que un condemnat a cinquanta-set
anys en compleixi només set? En una primera
aproximació es podria dir que en el cas de Laso
-pel que sembla- concorrien diversos factors susceptibles
de reduir substancialment la condemna.
Un, l’entrada en vigor del Codi Penal de 1995, que
li va permetre, pel principi de retroactivitat de la
llei penal més favorable, acollir-se al nou text, amb
pena menor, i, alhora, als beneficis penitenciaris
de l’antic, substancialment més favorables. Dos, el
L’Orella de Farena

mandat constitucional que les penes han d’estar
orientades a la rehabilitació i a la reinserció social.
I tres, el bon comportament, decisiu per la política
del pal i la pastanaga utilitzada a les presons.
Però una cosa és reduir la pena de forma substancial
i una altra molt diferent polvoritzar-la, com
succeeix en el cas que comentem: de cinquantaset
anys a set, ni més ni menys. Hi havia d’haver
alguna cosa més. Un encantador de serps que
va enganyar com a xinesos els components de
l’equip de tractament de la presó? Potser. Un
engany que al final resultaria tràgic per a dos innocents.
Molt em temo que a partir d’ara paguin justos
per pecadors. Que els interns que estan complint
els protocols es vegin perjudicats pel rigor que
s’acosta. Seria una llàstima, perquè la filosofia
penitenciària que tenim ha donat molt bons resultats
a la nostra societat. Milers d’interns s’han
rehabilitat i s’han reinserit socialment i són ciutadans
de profit. Però això no es veu. El cas de Laso
és l’anomalia de torn, que no ha de fer canviar
17
el rumb.
Col·laboracions
La conducta d’aquest home ha propiciat que algunes
veus demanin la tornada de la pena de mort,
o, si més no, de la cadena perpètua. El seu perfil el
faria mereixedor d’aquestes penes si estiguessin
vigents. Però seria un retrocés, un retorn al passat.
A més, no és bo legislar en calent, a remolc dels
titulars de premsa.
No sabem quines proves hi ha contra Laso per
la desaparició de la seva companya i del cunyat.
S’entreveuen dos escenaris processals, segons es
trobin o no els seus cossos. Si no apareixen, un
principi jurídic plana sobre el cas: no hi ha crim
sense cadàver. Llevat que existeixi prova indiciària
abundant. Si apareixen -o si Laso confessa- la cosa
sembla clara.
I un missatge per als equips de tractament de la
presó: si Laso és declarat culpable, si us plau, que
no li donin una nova oportunitat. Pel bé de tots.
Francisco Zapater i Esteban
Advocat
L’Orella de Farena

Col·laboracions
18
EL MENJAR BLANC
De les entrevistes que he realitzat per a L’Orella
de Farena, amb qui més temps vaig estar parlant
i gaudint de la conversa, fou sens dubte amb
el ja traspassat mossèn Salvador Ramon i Vinyes.
A part d’altres trobades com fou pels escrits dels
monogràfics de Mossèn Muntanyola, per obtenir
l’entrevista publicada ens reunirem tres cops, la
primera per a fer l’entrevista pròpiament dita, la
segona vegada per triar les fotos (entre milers),
i la tercera per repassar l’escrit final; cada vegada
ens passarem més de quatre hores, xerrant i
ensenyant-me coses. No es pot explicar, la casa
era un museu enorme, això sí, sense endreçar.
Mai no oblidaré les converses amb el mossèn
Bombo, renom amb el qual tothom el coneixia.
Un renom amb un origen curiós i que tan bé va
descriure ell mateix en la entrevista publicada a
L’Orella de Farena número 27, pàg. 4 – 10, del
desembre del 2000.
El darrer dia en acomiadar-me, va dir-me que
per sopar gaudiria d’un suculent menjar blanc,
que feien artesanalment en un establiment de la
A l’ala de migjorn del claustre de la Seu de Tarragona,
tot el dimarts i tot el dimecres sant hi havia
una gran activitat. Monjos, escolans i empleats del
nostre primer temple, preparaven el lloc per la
cerimònia del Mandatum, que havia de celebrar-se
al migdia del Dijous Sant. En aquella cerimònia els
canonges rentaven els peus de vint-i-nou pobres,
perquè els canonges de la Seu eren vint-i-nou i
tocava a pobre per canonge; després els obsequiaven
amb un bon dinar, que tenia per marc
l’antic refetor, convertit avui, part en Capella del
Sagrament i part en magatzem.
L’ala del Claustre que va des de la porta del Panto-
vora de casa seva. Jo inconscientment vaig dir-li,
–menjar blanc de Reus?- . Ell tot esverat, gairebé
cridant, va dir-me, -No, de Tarragona ! L’origen del
menjar blanc és de Tarragona des de fa centúries,
en un principi creia que provenia del frares franciscans
del Monestir d’Escornalbou, però darrers
descobriment em van fer canviar d’opinió -.
-Mira!- i tot girant cua es dirigí de nou al ordinador,
va obrir el Word Perfect, va buscar entre les
carpetes, va obrir un arxiu, el rellegí i pitjà la tecla
d’imprimir. Em va donar un escrit, que ja tenia fet,
sobre el menjar blanc, per si un dia el volia publicar.
De cop va donar-me un parell més d’escrits.
–Per si un dia et manca un article per completar
la revista, aquests són curts- .
Han passat els anys i repassant papers arxivats
que tinc per publicar, em va sortir l’escrit. Crec
que avui és un bon dia per a transcriure’l i de
cop recordar aquell vell amic, mossèn Salvador
Ramon. Al cel sigui .
Antoni Casellas i Andreu
EL MENJAR BLANC
cràtor, que dóna entrada a la Seu, fins a la capella
de Santa Anna i Sant Bernat, avui de la Verge de
les Neus, era encatifada i els seients de pedra,
suavitzada la seva duresa, amb coixins. Les parets
eren adornades amb draps d’Arràs o tapissos i garlandes
de flors, murtra, romaní i espígol; davant la
capella posaven les taules amb els gerros d’aigua
d’espígol, els gibrells i les tovalloles.
El mateix passava al refetor: els tapissos, que
aquells dies de penitència no engalanaven la Seu,
servien per l’ornamentació de les austeres parets
romàniques; les taules de roure eren cobertes amb
blanques estovalles; herbes aromàtiques encati-
L’Orella de Farena

Catedral Tarragona 1931
faven el sòl i cadenetes d’or barbequí i garlandes
de paper platejat i de colors amb neules penjades
ornamentaven les voltes. Tot havia de quedar
llest ans del matí del Dijous Sant, ja que els actes
d’aquelles festivitats tindrien a tothom ocupat tot
el dia i el Mandatum començava després de resar
“sexta”, prop de la una de la tarda.
L’acte començava amb una processó, que sortia
del cor, precedida pel Viader (per malnom Assota
Gossos) vestit amb una túnica morada i un barretet
rodó molt curiós, que portava sempre a la mà per
dintre el temple, i el feia servir per ventar ventallots
a la quitxalla; a l’altra mà portava la vareta d’argent
cimada per una Tau.
Després seguia el Porrer amb una perruca blanca,
vestit amb gramalla carmesí i portant la porra
d’argent, la qual podeu veure encara a l’armari
del tresor. Venien després, els vint-i-nou pobres
en dues fileres, seguits de l’escolania i la capella
de música cantant les antífones que manava el
19
Col·laboracions
ritual. Finalment, venien els beneficiats i comensals,
seguits pels senyors canonges que portaven
les cues esteses. Els fidels s’havien situat dintre
el jardí per veure la cerimònia.
Arribats al seu lloc, els pobres es descalçaven i
els canonges, ajudats pels beneficiats i escolans,
els rentaven els peus, i després d’eixugar-los els
besaven.
Una volta acabat el lavatori entraven al refetor
i començava el dinar precedit de la benedicció
de la taula.
El plat fort era el peix fregit, amanit amb sal i pebre;
una escudella de “menjar blanc” i una taronja
i una garrafeta (brocall) de vi tapada amb una
llimona arrodonien l’àpat.
Els comptes parlen d’un quintar (40 quilos) a un
quintar i mig de peix, preferentment de lluç; es
gastava un quartà (4 litres) i mig d’oli per fregir-lo;
el vi era garnatxa o claret, i el pagava l’arquebisbe.
L’Orella de Farena

Col·laboracions
Els plats, les escudelles i les garrafetes, des de
l’any 1570, per acord capitular, se’ls emportaven
cadascun dels pobres. Tota aquesta vaixella estava
ornamentada amb la Tau o creu de Santa
Tecla. Restes d’aquests plats se n’han trobat a les
excavacions de la part alta. D’aquests estris se’n
compraven tres dotzenes de cada mena i trenta
garrafetes.
Els comptes no són prou clars, ja que de vegades
no posen totes les coses que es gastaven i, de tant
en tant, apareixen coses complementàries. Una
vegada apareixen tres dotzenes de plats més per
les escudelles d’arròs, i al segle XVIII se’ns parla
clarament que, a més del peix fregit, de les taronges,
llimones i vi, els donaven un pa i una escudella
amb menjar blanc.
El peix es comprava, primordialment a Tarragona,
i en els comptes, algunes vegades, conserven els
noms dels pescadors; altres vegades el portaren
de Torredembarra, i fins i tot, de Tortosa; però no
sempre era possible trobar-ne, i llavors se servia
la quantitat de peix que es podia, i el complement
es donava en diners. Aquest dinar era més aviat
simbòlic, ja que els pobres s’emportaven la vaixella
juntament amb la menestra, per compartir-la
amb la seva família i això vol dir que la ració no
era un trosset de lluç o bé un peixet, sinó molt
més, cosa que confirmen les dimensions dels plats
trobats.
Pel que pertoca al menjar blanc, que són les pos-
20
tres característiques de Setmana Santa en tots els
pobles influenciats pels costums religiosos dels
franciscans del Convent de Sant Miquel de Escornalbou,
em va fer sospitar que fos un invent dels
frares, però ara l’argument trontolla, perquè ja al
segle XVI se’n servia al refetor de la seu tarragonina.
L’origen d’aquestes postres fou l’arròs amb llet,
però, com a la Quaresma en els dies d’abstinència,
està prohibit, no solament menjar carn, sinó també,
els ous i els lacticinis o coses fetes amb llet,
aquesta fou substituïda per llet d’ametlla i l’arròs
es molgué juntament amb l’ametlla.
La recepta d’aquestes suculentes postres és molt
senzilla de fer: juntament amb una pell de llimona,
per donar-li gust, es trinxen i piquen les ametlles
pelades, cosa també molt fàcil de fer si es fan bullir
uns segons, ja que d’aquesta manera la pell salta
de meravella; després, amb les ametlles mòltes i
l’aigua es fa una llet que es barreja amb una porció
de farina d’arròs amb el sucre corresponent i es fa
bullir, sense deixar de remenar-ho; quan arrenca el
bull, es deixa coure un parell de minuts, i s’aboca
en uns motlles preparats d’antuvi; una cop fred,
saltarà amb facilitat dels motlles i es serveix com
si fos mató.
Aquest article no té altre objecte que rememorar
un costum tarragoní i fer l’elogi d’unes postres de
les quals Tarragona podria reclamar la paternitat:
el MENJAR BLANC.
Mn. Salvador Ramon i Vinyes
L’Orella de Farena

21
Col·laboracions
EL POT DE VIDRE I EL CAFÈ
Un professor, davant els seus alumnes de la
classe de filosofia, sense dir ni una paraula, va
agafar un pot gran de vidre i va procedir a omplirlo
amb pilotes de golf.
Després va preguntar als estudiants si el pot estava
ple. Els estudiants van estar d’acord a dir
que sí.
El professor va agafar una capsa plena de perdigons
i la va buidar dins del pot. Aquests van
omplir els espais buits que quedaven entre les
pilotes de golf. El professor va tornar a preguntar
als estudiants si el pot estava ple i ells van tornar
a dir que sí.
Després, el professor va agafar una capsa amb
sorra i la va buidar dins del pot. Per suposat que
la sorra va omplir tots els espais buits i el professor
va preguntar de nou si el pot estava ple. En
aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb
un sí unànime
El professor, ràpidament, va afegir dues tasses
de cafè al contingut del pot i, efectivament, va
omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants
reien. Quan el riure es va anar apagant,
el professor va dir:
«Vull que us adoneu que aquest pot representa
la vida. Les pilotes de golf són les coses importants
com la família, els fills, la salut, els amics,
l’amor, coses que t’apassionen. Són coses que,
encara que perdéssim tota la resta i només ens
quedessin aquestes, les vostres vides encara estarien
plenes.
Els perdigons són les altres coses que ens importen,
com la feina, la casa, el cotxe,...
La sorra és la resta de petites coses.
Si primer posem la sorra al pot, no hi hauria espai
per als perdigons, ni per a les pilotes de golf. El
mateix passa amb la vida. Si utilitzem tot el nostre
temps i energia en les coses petites, mai no tindrem
lloc per a les coses realment importants.
Para atenció a les coses que són crucials per a la
teva felicitat.
Juga amb els teus fills, dóna’t temps per anar al
metge, vés amb la teva parella a sopar, practica
el teu esport o afecció favorita. Sempre hi haurà
temps per netejar la casa, per reparar la clau de
l’aigua,...
Ocupa’t primer de les pilotes de golf, de les coses
que realment t’importen.
Estableix les teves prioritats, la resta només és
sorra».
Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar
què representava el cafè.
El professor va somriure i va dir:
«Que bé que em facis aquesta pregunta! El cafè
és per demostrar que encara que la teva vida et
sembli plena, sempre hi ha lloc per a un parell de
tasses de cafè amb un amic.»
Un filòsof
SUBSCRIPCIONS A
L’ORELLA DE FARENA
Per a la viabilitat de la revista, cal financiació:
Ajudeu-nos! Ho podeu fer amb publicitat
o subscriviu-vos a L’Orella de Farena.
Revista trimestral de Farena i comarca.
Per tan sols 10€ a l’any, rebreu quatre números a casa.
Demaneu informació a:
L’Orella de Farena · Carrer Major, 26 · 43459 FARENA
L’Orella de Farena

PUBLICACIÓ DE LLIBRES
Pocs pobles, i més encara tan petits com Farena,
poden presumir d’escriptors reconeguts, que a
més de col·laborar en aquesta revista, L’Orella
de Farena, publiquin assíduament llibres. Prop
de Sant Jordi, quatre dels nostres veïns i collaboradors
presenten llibres aquests dies:
En Ramon Giner i Filella, és l’autor del llibre biogràfic
de l’Albert Girona de Valls; porta per títol Albert
Girona i Farré, solidaritat mitjançant l’esport.
El llibre és una obra solidària, ja que ni l’editorial
Torratxa, que la publica, ni l’autor, en treuen cap
benefici. Tots els ingressos es destinaran a Càritas
de Valls i Alt Camp.
La presentació
del llibre la féu el
President del FC.
Barcelona, Sr. Sandro
Rosell, amb
la presidència del
Alcalde de Valls Sr.
Albert Batet i moderat
per Santi Nolla
director del diari
Mundo Deportivo.
L’acte es celebrà el passat divendres 8 d’abril del
2011 al Teatre Principal de Valls.
22
Moltes felicitats amic Ramon i endavant amb les
fotos i els llibres.
En Màrius Domingo de Pedro ens
sorprèn de nou amb un llibre excepcional,
aquesta vegada sobre
els ocells de presa. Amb el títol Rapinyaires
a Catalunya – Conèixerlos
i observar-los, és un llibre farcit
d’il·lustracions a tot color, editat
per Cossetània Edicions. El dijous
3 de març, a la llibreria Oryx de Barcelona,
es va fer la presentació del
llibre, a càrrec de Xavier Parellada,
naturalista expert en rapinyaires, i
la presència de l’autor.
Com diu ell mateix, al pròleg, la seva intenció és
que qualsevol excursionista, muntanyenc, ciclista,
fotògraf, boletaire... pugui conèixer l’au que és.
A part de la felicitació pel nou llibre publicat i de
desitjar-li molt d’èxit, cal també felicitar-lo per altra
faceta, la seva feina. A més d’ésser el cap d’Àrea
Bàsica de Medi Natural del Baix Camp, càrrec guanyat
per concurs de mèrits i capacitats l’any 2006,
ara ha participat en un altra concurs de mèrits i
ha estat nomenat Agent Major especialista en
fauna. Felicitats!
En Francesc Mercadé i Durà, amb la Yoly Hornes,
el passat dilluns 11 d’abril, presentaren a la llibreria
Catalònia a la Ronda Sant Pere, 3, de Barcelona,
la novel·la Nosotros mismos, editada per Edicions
Carena (Barcelona 2010). Féu la presentació
l’editor José Membrive amb els autors.
L’Orella de Farena

La novel·la parla d’amor i desamor, d’amistat,
d’aventures, d’intriga... Del pes de l’atzar a la vida
dels protagonistes que es senten part d’un joc
incomprensible del que descobreixen les regles
i el sentit. Un enigma per resoldre, una aventura
arriscada per seguir amb atenció (www. nosotrosmismos.es)
Us desitgem un gran èxit editorial i rebeu una
felicitació d’antuvi, tot esperant poder llegir la
novel·la.
El quart llibre esmentat és el que s’ha editat, del
col·laborador habitual, Josep Maria Contijoch i
Casanovas, amb el títol Contes del Món, prologat
per Josep Lluís Carod Rovira. Com ell mateix
ens diu, és un llibre de narracions més aviat per
ADÉU A FRANCESC XAVIER PAGÈS i MADICO
Moria a Reus el passat dia 11 de febrer del 2011,
als 83 anys, en Francesc Xavier Pagès i Madico,
pare del actual president de l’Associació de Veïns
de Farena, en Xavier Pagès i Alonso. Lamentem
PAU GAVALDÀ DIRECTOR TEATRAL
Fins ara sols coneixíem la faceta
d’actor teatral, ja que moltes
vegades hem anunciat actuacions
del Pau Gavaldà i també
del Julio Vilaplana, però aquesta
vegada hem rebut una invitació
per a una obra, Invasions (Contes
de Pere Calders); la novetat
és que en Pau Gavaldà apareix
compartint la tasca de direcció
amb Sergi Xirinacs.
23
Veïns
a adults que per
a infants. La presentació
del llibre
també es farà a
Farena i comptarà
amb la presència
del president del
Centre d’Estudis
de la Conca, en
Josep M. Grau i el
mateix autor. Ja
s’anunciarà oportunament
la data
escollida per a
aquest acte. Una vegada més, moltes felicitats i
moltes gràcies per la tasca cultural que realitzes.
profundament la seva mort i volem expressar el
més sentit condol, en nom de tots els veïns, als
fills i familiars.
En pau reposi.
L’obra es va presentar al Centre
Cívic de Torreforta, el passat
diumenge, 20 de març del 2011. Pau, molta sort i que la companyia d’un mestre com és en Sergi
Xirinacs, et sigui l’ inici d’una gran cursa. Enhorabona!
L’Orella de Farena

Veïns
ELECCIONS MUNICIPALS
Les eleccions municipals estan a tocar, i moltes
formacions ja han confirmat les llistes dels candidats
que els representaran. Com alguns dels
candidats són veïns de Farena o estan lligats al
poble per amistat i col·laboració, anunciarem els
que ens han fet arribar o ens han comunicat la
seva intenció de presentar-se i el municipi en què
ho faran.
Mont-ral
Tot i saber, per referències, la intenció de presentar-se
llistes de diferents partits, sols hem rebut el
comunicat d’una candidatura. Amb molt de gust
adjuntem la seva presentació:
24
CANDIDATURA JUNTS PER MONT-RAL
Les eleccions municipals del 22 de maig ja són a
prop. La candidatura Junts per Mont-ral ha tancat
una llista de quatre candidats a regidors amb aspiracions
de governar a l’Ajuntament de Mont-ral.
A la porta de l’Ajuntament. Foto: Cedida
Aquets són:
Jaime Veiga, actual regidor de medi ambient i
turisme, veí de Mont-ral.
Xavi Pagès, es presenta per tercer cop a les eleccions
municipal, veí de Farena.
Luis Miguel Marin, “Mitxel”, es presenta per
segona vegada. És veí de Farena.
Encarnación Palomar, “Nite”, primer cop que
es presenta. És veïna del mas Domingo de l’Aixàviga
Aquesta candidatura presentarà en algun acte
públic el seu programa durant els dies de la campanya
electoral.
Junts per Mont-ral - Farena. Foto: Cedida
Tarragona
En Francisco Zapater i Esteban, un fidel collaborador
de L’Orella de Farena, va acceptar acompanyar
la candidatura de Josep Fèlix Ballesteros a
l’alcaldia de Tarragona, en segon lloc de la llista.
Un destacat lloc, que valora la capacitat i la vàlua
personal del candidat.
Enhorabona Paco, i que tinguis molta sort en les
properes eleccions municipals.
L’Orella de Farena

Salou
La nostra veïna Martina Fourrier, expresidenta
de l’associació de Veïns de Farena, aspira a repetir
com a regidora electa a l’ajuntament de Salou.
NOVA CAPÇALERA
Amb la incorporació d’un nou col·laborador habitual,
que en aquest cas és de Prades, però amb
arrels a Farena, vàrem demanar de nou al bon
amic Josep Riera i Güell, una capçalera per als
escrits Des de Prades. Amb la celeritat i bon gust
que el caracteritza, ens ha fet el dibuix per a les
noves col·laboracions de Pere Martorell i Agustench.
Volem agrair la gentilesa de Josep Riera pel seu
CÀRRECS DE RESPONSABILITAT
Aquesta secció aquest cop s’omple de joia. Després
de les passades eleccions generals a la Generalitat
de Catalunya, en que va sortir guanyadora
de manera destacada la coalició CiU. Aleshores
s’ha produït un ball de càrrecs del govern de Catalunya.
Com alguns ens són més propers, els
relacionarem:
Primer cal destacar el càrrec atorgat a un veí de
Farena, n’Anton Huber i Company, designat nou
president del Consorci d’Aigües de Tarragona
(CAT). Presidir l’entitat reguladora del subministrament
de l’aigua de l’Ebre, a prop d’un 80%
de la població de la zona de Tarragona i un 40%
del territori és d’una gran responsabilitat. Prop
de 400 Km. de xarxa, 24 estacions de bombeig,
42 dipòsits reguladors, amb els corresponents
grups d’anàlisis i purificació, per fer arribar l’aigua
de l’Ebre amb qualitat a més de 60 municipis i a
més de 40 empreses.
Resarem perquè no hi hagi sequeres com les passades
ara fa uns anys, perquè la retallada financera
no afecti gaire, perquè la presidència sigui
25
Veïns
La seva experiència i dedicació, la fan una bona
candidata.
Martina, molta sort
nou treball, que cal afegir a la llarga llista dels
realitzats a Farena, les rajoles pintades de les fonts
publiques, les capçaleres de la revista, els dibuixos
per a fulletons, les pintures.... Moltes gràcies i que
per molts anys pugueu col·laborar amb L’Orella
de Farena.
tranquil·la i vagi pel bon camí. Felicitats Ton.
També cal destacar que l’actual presidenta del
Consell Comarcal de l’Alt Camp, na Carme Mansilla,
ha estat nomenada directora territorial
d’Interior al Camp de Tarragona, essent una de
les persones de confiança del nou delegat territorial,
en Quim Nin. Us desitgem sort a tots dos,
en una època tan difícil.
També volem aprofitar per felicitar a Josep Andreu
i Figueras (el seu besavi patern era fill de Farena i
té bons amics a Farena) pel nomenament per part
del conseller de Territori i Sostenibilitat en Lluís
Recorder, com a president de l’Autoritat portuària
de Tarragona. Un càrrec de molta responsabilitat
per la importància que representa el port de Tarragona
com referent estratègic per a la economia
del territori i del país.
A tots ells els desitgem molta sort i encert en el
seus càrrecs, sabent de sobres que capacitats i
ganes de treballar amb honestedat i força, no els
guanyarà ningú.
L’Orella de Farena

Veïns
26
FRANCESC MERCADÉ
i GLÒRIA BASTARDES
s’apunten al club
dels avis!
En Jordi (fill gran de la Glòria) i la Yoca han tingut
una preciosa filla, l’Ainara, que va néixer el passat
4 de marc. Els felicitem i ens felicitem per que
tindrem una altra xicota corrent pel poble!
Ainara. Foto: Cedida
PREMI D’HONOR PER ALBERT MANENT i SEGIMON
En tancar aquest espai hem conegut la feliç notícia
de l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes de l’any 2011, premi atorgat per Òmnium
Cultural, a l’apreciat Albert Manent i Segimon.
Ell ens ha animat infinitat de vegades en la tasca
d’editar la revista L’Orella de Farena, amb consells,
escrits d’elogi en diaris de tirada nacional, demanant
col·laboració en els estudis de camp que després
publicava, sempre fent referència a l’origen de la informació.
Albert Manent, moltes gràcies per l’ajuda
que sempre ens heu donat i felicitats pel guardó,
merescudament guanyat. Per molts anys. Albert Manent. Foto: Arxiu
L’Orella de Farena

Va MITJA MARATÓ DE MUNTANYA DE MONT-RAL
El passat diumenge 13 de març de 2011, es va
celebrar la Va Mitja Marató de Muntanya de Montral.
Com cada any es va preveure que el recorregut
passes per Farena, però degut als aiguats dels dies
anteriors, sobretot el dissabte 12, es va tenir de
suspendre aquest tram per la crescuda del Brugent
que feia inviable el pas de gual del Barranc
de les Comes en el Brugent. També es va tenir
que modificar el tram que creuava el Glorieta.
Així que l’organització va tenir que improvisar un
recorregut diferent.
Vª Marató. Fotos: Pep Cabestany
Diferent del tot no ho va ser, dons va consistir en
fer dues voltes al itinerari que sortia de Mont-ral,
per pujar a La Roca Foradada, baixar al Bosquet,
anar a la Font Fresca, passar a tocar l’Aixàviga i
tornar a Mont-ral pel Camí Ral. El quilometratge
encara que no fos exacte, els participants que
portaven GPS varen certificar que ens acostàrem
PLUGES A FARENA
Les pluges caigudes a Farena i a tota la vall del
Brugent, la primera quinzena de març, i més
concretament els dies 11,12 i 13 de març, van
convertir el poble en un riu. Els carrers baixaven
a l’ample. Tot i que no va ploure a bots i barrals,
l’aigua fou contínua. A Farena en dos dies varem
comptabilitzar 183 litres per m². Fins i tot el pou
27
Veïns
molt als 21.091 m., de la mitja marató. Cosa que
ens va deixar molt satisfets per haver encertat en
la improvisació.
El numero de participants d’enguany tampoc va
ser molt nombrós, 60 en total. No obstant els
participants varen gaudir d’un dia solejat i de bona
temperatura, encara que degut al fang i el terreny
humit va fer bastant dura la prova.
També es va poder celebrar la nul·la existència
d’accidents.
El guanyador de la prova va ser el veí d’Alcover Germà
Guasch amb un temps de 1h. 47m. i 23s.
Per a mes informació de la classificació os recomanem
visitar la pagina web:
http://www.aamp.cat/
Pou aigua potable. Foto: A. Casellas
L’Orella de Farena

Veïns
d’aigua potable del poble, brollava amb força, com
a pou artesià que és.
El riu Brugent fent gala del seu nom, baixava furient,
feia paor acostar-s’hi. Cal celebrar no sortís
de mare i que l’espectacle sols fos veure baixar
l’aigua rogenca amb fúria.
Pluges a Farena del dia 12 d’abril. Fotos: A. Casellas
28
L’Orella de Farena

LLIBRE DELS BOMBERS DE REUS
Fa un parell d’anys es va celebrar els 150 anys
dels bombers de Tarragona, es va fer un llibre,
editat pel Centre de Documentació i Arxiu de
l’Ajuntament de Tarragona, l’autor també ho fou
Josep Farré.
Aquest any tocava al parc de bombers de Reus.
Del seguit d’actes commemoratius, un fou el celebrat
el passat dijous dia 7 d’abril, es va fer la
presentació del llibre Bombers de Reus, 150 anys
d’història, de Josep Farré i Ramon Pallicé. L’acte
de presentació es va fer a l’Orfeó Reusenc. Va
ésser presidit pel Alcalde de Reus Sr. Lluís Miquel
Pérez; el Director General de Prevenció, Extinció
d’Incendis i Salvaments Sr. Jordi Gassió; la Directora
dels Serveis Territorials del Departament de
Interior a Tarragona, Sra. Carme Mansilla; el Cap
de la Regió d’Emergències de Tarragona, Sr. Agustí
Gatell; el Cap del Parc de Reus Sr. Xavier Llorens, i
els autors Sr. Ramon Pallicé i Josep Farré. El periodista
Sr. Xavier Grasset en feu la presentació.
Cal dir que en Josep Farré i Sanfeliu de 33 anys és
bomber funcionari des del 2000 i historiador, és
el fill del Sr. Farré, l’apreciat veí del carrer Ample
29
DE LA RIBA
ESTADES / BAR / RESTAURANT
lA RIBA (TARRAGONA)
CRTA. LA RIBA-FARENA, KM.3
Tels. 977 876 154 / 699 520 687
e-mail: refugielsmasets@hotmail.com
www.elsmasetsrefugi.blogspot.com
Veïns
de Mont-ral, col·laborador incansable en tots els
actes que es fan a Mont-ral.
Enhorabona als autors i als bombers de Reus.
QUE ElS hi ofERERim...
➜ El refugi disposa de 18 places.
➜ Lloguer de roba de llit i tovalloles.
➜ Rentadora i secadora
➜ Calefacció de llenya, gas i aigua calenta.
➜ Bar Restaurant.
➜ Cuina cassolana amb productes de la comarca.
➜ TV, Internet
➜ També montem la teva festa d’aniversari, revetlles,
grups de treballs, calçotades...
L’Orella de Farena

Des d’aquest número tenim una important incorporació de col·laboradors habituals, en aquests cas des de Prades
ens farà la seva aportació en Pere Martorell i Agustench, nét d’un home que va néixer a Farena, el seu avi matern, Pere
Agustench i Juanpere, que morí l’any 1962. En Pere ens diu que ell era molt petit quan va morir, però el poc temps que
el va conèixer el va estimar molt.
Crec que les seves aportacions seran un petit homenatge al seu avi, que segur que estaria orgullós del seu nét. La
redacció et dóna la benvinguda i l’agraïment més pregon.
FER LA LLUNA
És un diumenge a la tarda d’un càlid mes
d’abril. Tots cinc, el Pere, el Joan, L’Eduardo,
l’Alejandro i el Fernando seuen en una taula del
cafè. Quatre han acabat la partida de la botifarra
i el cinquè s’ho ha mirat, fent de piló, i ha anat
comentant les jugades amb unes anàlisis que,
de vegades han fet sortir de polleguera els jugadors.
Ara, escurant les escorrialles del carajillo un, i
l’altre bevent aigua de l’ampolla que el cafeter deix
damunt la taula, fan temps abans d’anar a ballar.
L’Orquestra Monells formada tota sencera per joves
del poble, els delectarà com fa sempre, encara que
toqui cançons una mica passades de moda. Diuen
que les actuals valen massa. El cas és el ritme i
una bona parella. I totes dues coses les tenen els
nostres contertulians.
Són cinc joves, treballadors de la terra de casa seva,
però que no tenen cap sou assignat i així, depenen
força del caprici dels seus pares a l’hora de tenir una
mica de safrà a la butxaca. Si no fan alguna feinota
a banda, no es podien guanyar cap sobresou i ara, a
l’abril, pinta malament perquè els surti cap feinota.
Estan escurats.
Rumien coma aconseguir calerons per poder anar a
Barcelona. Hi solen anar un parell de vegades l’any,
a passar-s’ho bé. I ara, xerrant xerrant, decideixen
anar-hi d’aquí quinze dies.
Enceba’t de moltes cabòries, el Pere els diu que ja
30
té la solució. Ja l’havien emprat en d’altres ocasions:
fer la lluna. Per a qui no ho sàpiga, fer la lluna ve
a voler dir que un mateix s’auto-roba a casa seva.
Bé, el fill roba al pare que és qui té el producte. A
Prades poc producte hi ha perquè les castanyes
es vénen de seguida que s’arrepleguen, com els
rovellons o els trumfos. Hi ha, però, dos productes
del camp que es guarden fins que el mercat està
prou bé de preu per a vendre’ls, encara que això es
fa difícil de precisar, que són el blat i les avellanes.
És una juguesca semblant a les accions de borsa,
es ven quan el preu és alt, però és arriscat trobar el
millor moment. El blat es desestimat pels jugadors
de cartes per la seva poca vàlua. Les avellanes són
figues d’un altre paner.
I es decanten per aquest article. Dissenyen
l’operació: la lluna es farà demà a la nit, el Pere
pujarà a les golfes de casa seva, a la Placeta, i anirà
lligant els sacs a la corriola, mentre els companys,
baix al carrer, agafaran la corda i els anirien baixant
i els aniran retirant al corral del Fernando, que és al
carrer del Vent, lloc molt proper, a l’espera de poder
vendre’ls. Es tracta de baixar-ne tres o quatre amb
el més absolut silenci per tal de no despertar als
pares del Pere, amos d’aquell casalot imponent,
cal Cisteller, que presideix la Placeta.
Avui els xics van a ballar força estona i més tard a
sopar. Després encara els ha quedat temps per anar
una estoneta a l’Ateneu a fer-la petar i acabar els
darrers detalls per a demà. Quan toquen les campanes
de les dotze al rellotge del campanar, retiren
L’Orella de Farena

tots en direccions diferents, cap a casa. L’Eduardo
cap al carrer de la Pixera, l’Alejandro, el Fernando
i el Pere cap el carrer Major i el Joan cap el carrer
de Sant Martí.
Passa el dilluns, cadascun enfeinat al seu tros de
terra, fins que arriba el vespre. Es retroben de bell
nou, avui al Bar Esport. Tot prenent sengles cafès,
una mica neguitosos, abans de l’aventura. Queden
per a les tres. Quan toquen les campanes de les
dotze, com és costum, surten del bar i s’adrecen
cap a casa seva. Maten unes hores de son i a l’hora
acordada, surten de casa amb silenci. La nit temperada
i plena d’estels els acompanya fins a la Placeta
on es troben tots quatre. El Pere els saluda, amb un
gest, des del finestral de les golfes. Tot és a punt.
Però vet-ho aquí que els nois, abans d’agafar-se a
la corda per baixar el primer sac, veuen que els surt
el pare del Pere pel carreró de baix. A córrer tots,
cames ajudeu-me.
L’home es posa a la corda. Ara s’ha emboirat el cel
i ja no llueixen els estels. Aquesta fosca empara el
progenitor del Pere, que com que no veu qui hi
ha al peu de la corda, fa un senyal perquè tibin el
llibant. Son pare el tiba i va deixant-lo anar, amb
suavitat. El sac va baixant fins arribar a terra.
L’agafa i l’entra cap dins de l’entrada. I així amb els
altres tres que baixen tot seguit. Acabada la feina,
el Pere, estira la corda, l’entra a la golfa i tanca els
porticons del finestral. Son pare tanca la porta de
l’entrada i se’n va a dormir.
El Pere encara decideix baixar un darrer sac al coll
31
Des de Prades
i així ho fa. Se’l carrega a l’esquena i s’encamina,
escales avall, cap al carrer. Quan ha baixat un pis,
un clauot que hi ha a la paret i que el Pere no veu,
li fa la guitza. Al tocar el sac, s’hi fa un forat i per
l’obertura s’hi escolen amb rapidesa les avellanes
que redolen escales avall fent una escandallaria que
Déu n’hi do. Es comencen a obrir els llums de tota
la casa. A tots els ha despertat aquell terrabastall
al bell mig del silenci de la nit. El seu pare l’espera
a l’escala, al pis inferior. I el Pere, amb el sac mig
buit a l’esquena, amb cara de no haver trencat mai
un plat i l’escala plena d’avellanes, quan arriba a la
seva alçada, amb aquell gest interrogatiu a la cara,
li diu que començava la feina de baixar els sacs
que havien decidit vendre demà, per avançar feina.
I son pare li pregunta perquè els baixa en una hora
tan intempestiva i perquè no fa servir a corriola
com sempre han fet.
El Pere farfolla unes paraules tot fent el distret
i baixant escales avall amb la pelleringa de sac
penjat a l’esquena, ara ja ben buit, i anant amb
compte de no relliscar amb les avellanes que hi
ha escampades.
Quan arriba baix no veu ningú. Això és que m’esperen
al corral del Fernando amb els sacs d’avellanes –es
diu a si mateix -, i s’hi encamina.
Quan arriba al corral, sí que troba els companys,
però els sacs, no. Li expliquen com ha anat la cosa.
Els ha sortit llufa. De moment Barcelona s’haurà
d’esperar. Els ha fallat la font de finançament.
Pere Martorell i Agustench
SUBSCRIPCIONS A L’ORELLA DE FARENA
Per a la viabilitat de la revista, cal financiació:
Ajudeu-nos! Ho podeu fer amb publicitat o subscriviu-vos a L’Orella de Farena.
Revista trimestral de Farena i comarca.
Per tan sols 10€ a l’any, rebreu quatre números a casa.
Demaneu informació a:
L’Orella de Farena · Carrer Major, 26 · 43459 FARENA (Alt Camp)
L’Orella de Farena

NINGÚ NO NEIX ENSENYAT (48)
L’aigua ha estat i és un dels elements naturals imprescindible
per a la vida de l’home, de manera que
no ens estranya gens que el nostre manual enciclopèdic
dediqués una especial atenció a aquest tema
per tal que la “Casa de Campo” (sic) no n’estigués
mancada.
No era convenient fer-se la casa a prop del riu, però
tampoc massa lluny; en aquest sentit s’argumenta
que “los Principes, y grandes Señores, ... para su deleytacion
hacen habitacion en el Verano en lugares
aquaticos ...el gusto del Padre de Familias no debe
ser semejante ... porque los Principes tienen Casas
para un tiempo, y para otro, segun los tiempos, y
gustos” (sic).
Així doncs en cas de no tenir “aigua corrent”, cosa
a més normal en aquells segles i fins fa ben poc,
es seguia recomanant que es fes un pou al pati de
l’entrada i uns abeuradors al costat de la quadra
o establia, a banda de la cisterna o aljub per poder
recollir l’aigua de la pluja procedent de tota la
teulada, a la vegada que es donen les instruccions
per a la seva construcció: “con mucha diligencia,
bien estañada, y enlutada de buen betun por todas
partes de todo el hueco, de pez clara, gordura, cal
viva, todo bien mezclado juntamente, y reducido
à betun” (sic). Com a nota curiosa s’explica el perquè
s’hi posen anguiles i altres peixos a dins de
la cisterna: “à fin de que por el movimiento que
ellos hacen al agua, se haga más ligera, y suceda en
cierto modo à la propiedad, y naturaleza del agua
corriente” (sic).
Quant a la construcció dels pous, el millor era es-
32
DE L’AIGUA (I)
perar els mesos d’agost i de setembre per tal de
trobar un bona veta d’aigua i escollir un lloc de la
part de migdia per fer-hi alguns clots de tres peus
d’ample i altres cinc de fondària i, l’endemà al matí,
en sortir el sol, “con un baculo, guarnecido en un
cabo de una virola de lana, ù de laton, y con dicho
baculo dareis golpes dentro del oyo, en el suelo, con
el cabo de la virola, parando la oreja, escuchando,
y teniendo en cuenta al sonido que harà el golpe
del baculo” (sic). Aquest sistema, per estrany que
ens sembli, es completava amb el ressò i l’oïda: “si
hiciere el sonido como quien dà en un mortero, ò
taza rompida, ò como quien dà encima de barro, ù
de otra tierra muy dura, ò por mejor acertar, ò como
quien dà el golpe encima de una caberna, ò lugar
concabo debaxo de tierra, es seña de agua” (sic).
Igualment es podia fer l’experiència de posar en els
mateixos clots esmentats abans algunes esponges
o bocins de llana neta i seca coberts de branques i
fulles d’arbre seques, per veure si al cap d’uns dies
estaven humides.
Un altre senyal o indici per saber si hi havia aigua
per fer un pou, també durant els mesos d’agost
i setembre, consistia a posar-se, poc abans de la
sortida del sol, estirat a terra de cap per avall i de
cara a llevant, per tal de veure si de la terra seca
en sortia un petit núvol de vapor com a senyal que
l’aigua estava molt amunt i a prop de la superfície
de la terra.
En tots aquest exemples la terra millor per fer el pou
era l’arenosa, amb pedra o la terra negra i, evidentment,
fangosa. Sobretot el pou havia d’estar lluny
dels femers i de la cort dels porcs. (Continuarà).
L’Orella de Farena

Aquest és el darrer camí que hem recuperat. Havia
estat un camí molt transitat en el seu temps
pel traginar del material de les mines. Per aquest
camí, hi pujaven les eines que calia utilitzar per
foradar la muntanya, per baixar després el mineral
extret, com la bauxita, el plom i la barita. Varen
ser mines modestes però que varen servir perquè
la gent que hi treballava tingués la possibilitat
de realitzar algun dels seus somnis o, si més no,
poder alimentar les seves famílies.
El camí comença pròpiament dit, sortint d’Arena
pel camí de la Bartra. El seguirem amunt pel pis
mig embarrancat fins quasi al capdamunt d’un
petit coll. A la nostra esquerra veurem un trencall
marcat amb fites de pedra, molt estret. Aquest no
és el camí exacte, perquè l’autèntic s’agafava una
mica més avall. Està molt erosionat pels aiguats
i això el fa impracticable, per la qual cosa es va
trobar l’actual solució.
Endinsats al sender, al cap de poc trobàrem
dues arneres. Són una mica diferents del comú
33
DESCRIPCIÓ DEL CAMÍ DE LES MINES
Han col·laborat: Macià Mallol / Carles Llurba / Jean Claude Bardin / Xavi Pagès
Text: Xavi Pagès / Dibuix: Macià Mallol
d’aquest equipament apícola. Aquestes estan
construïdes a l’exterior del marge, cosa que les
fa més atractives i una mica especials. En vàrem
reconstruir una, que estava completament desmuntada,
amb les mateixes pedres que devia tenir
abans de caure.
Seguim el sender per trobar-nos la verdadera
traça que ens ve de l’esquerra. Abans de continuar
cap amunt a la dreta, anirem a visitar un forn
de calç que tenim a menys de cinquanta metres
camí avall. És un dels forns de calç més grans de
la zona. Haurem d’anar una mica amb cura per
no caure pel barranquet del costat.
De tornada pujarem pel camí que havíem deixat.
La pujada, com quasi sempre en aquests camins,
és suau, feta a la mida humana, per caminar
tranquil·lament i gaudir avui en dia del paisatge.
Abans era perquè, a persones i a bèsties. els fos
factible pujar i baixar ben carregats. Arena ens
queda sota nostre a l’esquerra i, poc a poc, es deix
veure entre els arbres. Anem ascendint de
L’Orella de Farena

Vida al Brugent
Farena. Foto: X. Pagès
biaix en direcció oest. Al cap d’uns metres, uns
quants revolts ens fan augmentar l’alçada ràpidament
per, al final, passar prop d’unes grans roques
que ens queden a l’esquerra. Des d’aquest punt
veurem una de les vistes més completa d’Arena
en la seva cara nord, d’una punta del poble a l’altre
punta. Les Penyes Blanques i l’Agulla donen ombra
al riu Brugent quan passa per sota d’Arena.
Damunt de les Penyes Blanques, el mas d’en Feliu
i la Cadeneta, així com l’església de Mont-ral i els
Motllats completen un magnífic escenari digna
de les millors postals.
Un petit pla abans de trobar una bifurcació de
camins. Tots dos es tornen a trobar més endavant.
El de la dreta puja de seguida fins a una collada
darrera d’un petit picó. El de l’esquerra passa a
tocar d’un petit pouet que antigament recollia
l’aigua que regalimava per la muntanya. Tots dos
es troben una mica més amunt de la colladeta.
Uns quans revolts més ens ajuden a superar més
alçada, per pujar a continuació de biaix més suaument
fins al cap damunt dels costers. ......... I les
mines on són?
Quan siguem al capdamunt, haurem de seguir a
l’esquerra, pujant suaument. Si les fites de pedra
encara estan al seu lloc i no han caigut, us duran
directament a dos grans pous. Alerta!!!, no val a
badar. Si caiguéssiu, segurament no en sortiríeu
34
vius. Així que cal acostar-s’hi amb molta cautela.
És impressionant imaginar-se com treballaven
aquella gent fa potser un segle o segle i mig. Al
voltant de les mines veurem escampades molta
quantitat de roques i de pedres extretes de les
mines, pel pendent de la muntanya. Sabem que
en altres indrets d’aquets costers hi ha moltes
altres mines, moltes de les quals no són de pou,
sinó d’un forat que a vegades entre a la terra més
o menys horitzontalment.
Sentim no estar millor documentats pel que fa
a la història d’aquestes mines i del que s’extreia
més concretament. Per a nosaltres el més important
es haver contribuït a la recuperació d’una via
de comunicació que, a més del patrimoni que
suposa, permet poder gaudir d’una bella excursió
entres boscos de pins i alzines i paisatges de
primera.
Esperem que us sigui agradable la recuperació,
tal com ho ha estat per a nosaltres.
Arrancant herbes. Foto: X. Pagès
L’Orella de Farena

A l’interior del forn de calç. Foto: X. Pagès
Reconstruint la segona arnera. Foto: X. Pagès
Auto foto a les arneres. Foto: X. Pagès
Esgraó arreglat. Foto: X. Pagès
35
Camí obert. Foto: X. Pagès
Reconstruida. Foto: X. Pagès
Plano Camí Mines. Dibuix: Macià Mallol
Guaitan. Foto: X. Pagès
Vida al Brugent
L’Orella de Farena

Carta dels vostres veïns
el Gamarús.
Benvolgut veïnatge,
s’acaba l’hivern i ja es comencen a notar els
primers colors de la primavera, les darreres
nits fredes es fan notar, encara, i hi ha neu a
les congestes després de la darrera nevada,
ja ho diuen:
Març, marçot, mata la vella, i la jove si pot.
Doncs bé, els qui teniu la sort de tenir casa
a Farena i quedar-vos a dormir, us haureu
adonat que a les nits se sent un udol molt
característic a l’interior del bosc, és una mena
de:
Houuuuh....ho, ho, ho, houuuuh
Remarco amb negreta quan el so és més fort.
És un cant fort, com un plany, una mica tètric,
i que se sent sobretot aquests primers mesos
de l’any.
Per cert, que n’és de difícil intentar d’explicar
en lletres impreses el cant d’un ocell!
Doncs això, segur que haureu escoltat algun
cop aquest cant, és un dels nostres, un
Gamarús, batejat pels científics com a Strix
aluco.
Encara que, com som molt abundants, ens
anomenen també agaús, gall carboner, cabrota
i molts altres noms.
El senyor Albert Manent, un intel·lectual que
té el mas a l’Aleixar, el Mas de Segimon, en va
escriure un llibre, amb tots els noms populars
que tenim els gamarussos, fixeu-vos si n’hi ha
a tot el País.
36
El més corrent de tots,
però, és el de gall carboner,
i es refereix que, quan
hi havia gent que anava
a fer carbó als alzinars,
anys enrere, sentien en
començar la feina, a la
matinada, o en acabarla,
just abans de marxar
cap a casa perquè es feia
fosc, el nostre cant des
de les seves carboneres.
Si m’he de fer un autoretrat
diria que sóc un
mussol, un doc, és a dir,
un rapinyaire nocturn
de mida mitjana, d’uns
40 cm de llarg i quasi
un metre d’envergadura.
Més o menys com la nostra parenta, l’òliba,
però nosaltres vivim sempre enmig del bosc,
som molt freqüents, encara que costa molt
que ens veieu.
La nostra alimentació us fa molt de favor,
ja que quasi exclusivament mengem rates i
ratolins, talpons, i altres animalons que us fan
malbé les plantes que estimeu.
Deia que som molt corrents, de fet, devem
ser dels rapinyaires més corrents a Catalunya,
amb més de 12.000 parelles, i no sembla que les
nostres poblacions pateixin, ben al contrari,
potser cada dia en som més, probablement
perquè cada cop hi ha més bosc, al nostre
país, i també perquè la nostra competidora
més directa, l’òliba, cada dia és més escassa.
Bé, em demanen que opini sobre algun aspecte
de la vostra vida, i ara em ve a tomb, perquè
s’escau justament aquesta setmana, parlarvos
d’aquestes mini vacances que us heu
L’Orella de Farena

muntat els educadors, els mestres, vaja. En
dieu la setmana blanca.
No se ben bé perquè en dieu així, suposo que
deu tenir relació amb la neu i l’esquí, però com
que a Farena no hi ha pistes d’esquí, si més no
de moment, doncs això, que no ho sé.
El que sí que és cert és que aquests dies els
vostres escolars, nenes i nens, no tenen classe,
han d’anar a cases de colònies, cases dels avis,
acampades, o on sigui, però no a classe.
Sembla ser –em diuen- que això no tornarà a
passar més, que aquest és el primer i darrer
any.
Bé, potser millor, perquè això és un veritable
trasbals, un enrenou, vaja.
La idea és bona, escampar les vacances i que
no estiguin tan concentrades a l’estiu va bé,
però s’ha fet malament, no s’ha programat bé
i no s’hi ha posat els mitjans que calen.
És evident, doncs, que cal millorar el calendari
escolar, però s’ha de fer millor, molt millor.
També hi ha un altre factor, però; és que ens
hem emmirallat en altres països europeus, com
ara França, per exemple. Però Catalunya no és
37
Natura
França, a Catalunya hi fa molta més calor, a
l’estiu, potser ja va bé, que no tinguem massa
feina a l’estiu.
I una idea, no seria millor, també, encaixar
més els horaris amb els horaris biològics de
la gent?
Vosaltres, encara que no ho vulgueu acceptar,
també en sou, d’animals. I teniu uns horaris
preferents de funcionament.
Potser fer treballar adolescents a les vuit del
matí no és el més adient, sobretot a l’hivern.
Les noies i els nois són molt més productius i
receptius a l’aprenentatge més tard, des del
migdia cap a la tarda, no tan de matí.
Cal pensar-hi una mica més, no?
Bé, això us ho diu un que comença a funcionar
quan es pon el sol, imagineu-vos el mal que ens
faria que em fessin canviar l’horari i caçar
de dia, amb aquests enormes ulls negres que
tenim!
Un udol de salutació.
el Gall Carboner.
Traductor: Màrius Domingo.
L’Orella de Farena

D
’una cosa podem presumir Farena, de les bones
cuineres. I a quina millor.
Com el lloc invita a gaudir de bons àpats, i aprofitant
la riquesa que ens ofereix la costa Tarragonina,
de bon peix fresc d’una qualitat immillorable.
A part, l’oli, l’arròs, els alls i les verdures fresques
del ric camp de Tarragona. Tenim aquí el millor
del món. Amb aquests ingredients, la veïna Tere
Potau, en ofereix la recepta següent:.
38
ARRÒS NEGRE
INGREDIENTS (PER A 12 PERSONES)
SOFREGIT
• 12 tasses d’arròs de l’Ebre, si tenen molta gana
cal afegir un parell de tasses més.
• 4 sèpies fresques de Tarragona (brutes no congelades);
cal guardar les bossetes de tinta, perquè
és el que donarà color a l’arròs, i també la
canyella de la sèpia que és molt bona i dóna molt
de gust al sofregit.
• 1 pebrot vermell gran, 6 carxofes tendres, 1 ceba
gran, 3 alls de Belltall, 2 tomàquets vermells
• Oli verge denominació Ciurana, el suficient.
• Sal, Pebre molt, un raig de bon brandi.
BROU
• 1 Kg de pelut (peix per fer brou), fresc de Tarragona
• 1 ceba, 2 alls de Belltall, ½ pebrot vermell, 1
pebrot verd
ELABORACIÓ
SOFREGIT DE L’ARRÒS:
Poseu l’oli (generós) a la cassola, sofregiu-hi
la ceba amb els alls picats; quan estigui daurat
afegiu-hi el pebrot vermell tallat petit, les carxofes
a vuitens i el tomàquet ratllat; deixeu-ho sofregir
uns 5 minuts i a continuació afegiu-hi la sèpia,
que haureu netejat i tallat petita, i un bon raig
de brandi que s’ha d’encendre amb un llumí; les
flames s’han d’apagar amb la tinta de les sèpies
que s’han d’haver dissolt amb una mica d’aigua.
Ja tindrem el sofregit fet, que ens ha de quedar
de color negre.
BROU
Feu un sofregit amb els alls a làmines, la ceba i
els pebrots; també hi podem posar un tomàquet.
Afegiu-hi el pelut (peix) i doneu-hi un parell de
tombs; a continuació afegiu-hi l’aigua -uns dos
litres- i deixeu-ho bullir una bona estona.
Una vegada tinguem el sofregit fet, hi afegirem
l’arròs i el cobrirem amb el brou; amb quinze minuts
tindrem l’arròs cuit, el deixarem reposar tapat
uns 5 minuts més i ja estarà llest.
Es pot acompanyar d’allioli, que li dóna un toc
especial molt bo.
Ho podem regar amb un bon vi blanc, ben fresc,
i de la terra.
BON PROFIT
És una recepta de Tere Potau
(de Ca Latere)
L’Orella de Farena

Registre d’empreses acreditades sector de la construcció
de Catalunya REA-0900000410
Crta. Lleida, PK 1’300 - MAS POU BORONAT
Tel. 977 240 471 - FAX 977 254 969
43007 TARRAGONA
39
L’Orella de Farena

40
L’Orella de Farena