1 Els altres surrealistes gironins Parlar de surrealisme català ... - UdG

Els altres surrealistes gironins
Parlar de surrealisme català, és parlar inevitablement de Joan Miró i Salvador Dalí. Però, si bé
és cert que Joan Miró va ésser un element fonamental per l’arrelament i difusió del surrealisme
a Catalunya, la independència que sempre va voler mantenir en la conformació i construcció del
seu univers personal fa que sovint, sense infravalorar la seva aportació al nostre art,
identifiquem a Salvador Dalí com l’artista més representatiu del surrealisme català. I és que Dalí
és empordanès pur, i el seu surrealisme, és un surrealisme total i exhaustiu, de cos i d’ànima. És
un surrealisme, que sorgeix fruit de la terra on va néixer. El propi Dalí afirmava que els seus
primers quadres surrealistes els va pintar a Figueres molt abans de conèixer a ningú del grup
surrealista.
Però Dalí, no és tota la pintura empordanesa, ni tan sols la pintura surrealista de l’Empordà. És
cert que va ser el primer que la va donar a conèixer al món, i també és cert que molts dels
empordanesos, posats a pintar o a dibuixar, han rebut, conscientment o no, alguna influència
seva. El que, però, s’ha de diferenciar és el que en aquesta influència és pròpiament dalinià i el
que, més àmplia i profundament és empordanisme. És a dir, si es tracta d’una influència tan sols
estilística o, més aviat, de la influència que ell pot haver exercit com a fil transmissor o com a
catalitzador de quelcom que des de sempre s’ha trobat en l’ambient empordanès, en el país i en
la gent. Crec que, encara que en ell va assolir una de les formes més extremes, es tracta de
quelcom que era i és intrínsec a qualsevol nascut o criat en aquestes terres, ja que hi ha hagut
molts homes com ell, o més o menys com ell, a Figueres i als seus voltants. Dalí no va ser un
cas únic, ni aïllat del medi i de la terra en que va néixer, sinó la punta de l’iceberg del
surrealisme empordanès.
Però, per què el surrealisme va trobar en aquestes terres un terreny tan fèrtil? La resposta la
trobem en un conjunt de circumstàncies. Lawrence Durrell, en el seu assaig titulat Spirit of
Place diu que, després de viatjar i viure en molts llocs, ha arribat a la conclusió de que el
caràcter és funció del paisatge, que l’esperit del lloc és factor determinant d’una cultura, el
1

genius loci dels antics; de la mateixa manera que una vinya dóna sempre el mateix vi, amb
característiques específiques, així Espanya, Itàlia o Grècia donen sempre el mateix tipus de
cultura, expressada a través de l’ésser humà. I és a l’àrea de l’Empordà, on els quatre elements -
Canigó, golf de Roses, volcans d’Olot i tramuntana- conspiren per estructurar un paisatge molt
peculiar. Per tant, ha de ser cosa de l’aire i del vent, dels arbres i de les pedres, del murmuri de
les aigües. Aquests elements, amb el pas del temps, han anat creant uns caràcters misteriosos i
particulars. És per això que el surrealisme és substancial als empordanesos, una conseqüència
del seu tarannà específic. D’aquesta manera, el surrealisme artístic esdevé ben poca cosa davant
del surrealisme total i vital, un surrealisme molt més inspirat, joiós i carregat de sentit, fins i tot
còsmic, de l’Empordà i els empordanesos.
Va ser en aquesta regió on hi va haver un grup d’artistes surrealistes des dels primers moments
històrics; pintors nascuts a finals del segle XIX o a principis del XX, que ja pels vols del 1925
realitzaven quadres d’assumptes netament surrealistes. El capdavanter sempre va ser Dalí, però
això no significa que altres artistes no puguin testimoniar la contribució a l’enriquiment del
nostre panorama artístic.
Deixant de banda a Salvador Dalí, els altres surrealistes gironins han estat, per ordre cronològic
de naixement: Joan Massanet (l’Armentera, 1899), Àngel Planells (Cadaqués, 1901), Remedios
Varo (Anglès, 1908), Esteve Francés (Portbou, 1911) i Àngels Santos (Portbou, 1913). Els dos
primers van viure permanentment a la zona, mentre que els altres tres s’hi van relacionar només
un cert temps. Aquests artistes, d’una forma o altra, van participar en el moviment surrealista,
no solament a través de les seves relacions personals amb Dalí i amb altres membres del grup
surrealista, sinó també a través de moltes de les seves pintures, perfectament integrables en els
codis de dit moviment.
Joan Massanet va néixer el 24 de maig de 1899 a l’Armentera, un petit poble de l’Empordà, tot
i que la seva vida i obra van estar lligades a l’Escala, lloc on va romandre durant tota la seva
2

vida, exceptuats els anys d’estudi, primer a Barcelona, on va estudiar farmàcia, i més tard a
Madrid, on es va doctorar.
Va ser pintor, escultor, col·leccionista, farmacèutic i batlle de l’Escala. Artista autodidacte que
no va rebre cap tipus de formació artística, la seva inquieta investigació el va fer recórrer al llarg
del temps diferents “ismes” i tècniques. Precisament el seu apropament al surrealisme va ser
fruit d’aquesta curiositat innata i eclèctica que el va portar a experimentar constantment.
Tot i que sempre va realitzar la seva obra a Catalunya, la seva bona posició econòmica li va
permetre viatjar amb certa freqüència per França i Itàlia, i també visitar les exposicions més
innovadores que tenien lloc a Barcelona. A més, gràcies a revistes d’avantguarda com
Minotaure i Cahiers d’Art, es va mantenir al dia dels últims corrents artístics europeus.
Massanet pintava pel pur goig de pintar, i va ser precisament aquest no deure’s ni a un públic ni
a un mercat, el que provocà una pintura lliure i heterodoxa, lluny de tot academicisme, però
alhora reflex dels seus propis interessos i gustos.
Joan Massanet L’aparició de Vermeer de Delft al Golf de Roses, 1936
L’obra realitzada per Massanet fins l’any 1936 va estar molt influenciada per Dalí, a qui va
conèixer el 1927, com ho evidencien no sols títols, com L’aparició de Vermeer de Delft al Golf
de Roses, d’innegables ressonàncies dalinianes, sinó també per l’ús d’elements iconogràfics del
mestre de Figueres, com l’allargament de membres, les matèries viscoses i les figures
3

teleplasmàtiques. Tot i aquest deute, Massanet és molt imaginatiu. En aquesta obra, el silenci
pertorbador es veu trencat per la irrupció del cavall i el brau, exponents de les forces instintives.
Contraposa la solidesa del paisatge amb el continu fer i desfer de les coses i dels éssers. Res és
el que sembla ser, la realitat és sempre més complexa del que sembla a primera vista. Tot és
susceptible de mutació, i per tant, d’oferir a l’home aspectes insospitats. La mà és mà, però
també és rostre. Són núvols, espectres femenins o cavalls el que apareixen al cel?
Va concedir una gran importància a la troballa, i conseqüentment a l’espera, dues actituds
bàsiques per als surrealistes. L’actitud d’espera no s’orientava tan sols a l’extraordinari o a allò
sobrenatural, sinó que suposava una certa predisposició de l’esperit, que situava a l’individu en
disponibilitat per captar els aspectes més insòlits dels fets quotidians.
Va iniciar la seva participació en exposicions a través del I Saló dels Independents que tingué
lloc a les Galeries Dalmau al 1935 i un any més tard a l’Exposició Logicofobista presentada per
ADLAN a les Galeries Catalonia. Però la seva presentació individual no arribà fins el 1953 a la
sala Caralt de Barcelona. Adscrit en tot moment als moviments d’avantguarda, Massanet pot
considerar-se com un dels millors representants del moviment surrealista gironí, al qual va
aportar unes característiques molt personals, en funció de la seva circumstància empordanesa.
Àngel Planells va néixer a Cadaqués l’any 1901. Se’l pot considerar el revers de la medalla de
Dalí, la pura discreció, amb un sentit de l’humor innat. Fill del forner i pastisser de Cadaqués, va
haver de regressar de Barcelona on estava aprenent l’ofici de gravador litògraf per ajudar en el
negoci familiar. Va ser molt amic de Dalí, amistat que li va suposar l’accés a una informació
artística insospitada, ja que Dalí li va proporcionar els exemples més avançats de la plàstica
europea del moment a través de tota una sèrie de revistes d’avantguarda. Li agradava transgredir
constantment la realitat, apropar-se a les coses que irradiaven misteri. Utilitzava un llenguatge
pictòric en el que es respectava amb fidelitat l’aparença externa dels objectes; ara bé, aquests
objectes, quasi sempre d’ús corrent, es barregen fora de tota lògica.
4

En els quadres de Planells abunden les al·lusions a òrgans femenins: cames, pits i boques
apareixen en els llocs més insòlits. La proliferació d’elements eròtics en una obra no fa més que
multiplicar fins l’infinit les possibilitats del plaer de l’ésser humà.
Dona i cap d’home, 1931
El tipus de dona representat per Planells compleix els requisits de l’ideal femení tradicional.
Cintura estreta, formes arrodonides i pits abundants. A Dona i cap d’home, de 1931, el rostre ha
quedat substituït per una abundant cabellera, símbol de vigor sexual. La dona està amputada,
amb els braços i les cames, fortament encastades a un suport. En definitiva, estem davant la dona
atrapada i sense possibilitat d’autonomia. Si a això afegim que per falta de cap se li nega la
possibilitat de pensar i inclús de parlar, trobarem en Planells la versió surrealista de l’etern
femení. Per a Planells, la dona pot ser-ho tot per a l’home, però en el fons se li nega la
possibilitat de ser alguna cosa per sí mateixa. És, en definitiva, un projecció masculina.
Durant l’estiu de 1929 van arribar a Cadaqués amics de Dalí com Breton, Eluard, Magritte,
Ernst, Buñuel, García Lorca, etc. Es rodaven els exteriors de “L’Age d’Or”, al Cap de Creus, en
els que Planells va col·laborar quasi des de l’anonimat. Entre tots els arribats, va sintonitzar
especialment amb Magritte, amb qui guardava certes similituds, com ara un caràcter introvertit i
aïllat, i l’allunyament de plantejaments polítics. A la tardor de 1929 va prendre part a diverses
col·lectives de les Galeries Dalmau i l’any següent hi va fer una individual, presentat per
5

Sebastià Gasch. Va participar a l’Exposició Logicofobista organitzada per ADLAN l’any 1936 i
el mateix any fou convidat a participar a l’Exposició Mundial del Surrealisme a Londres. També
va col·laborar amb escrits i il·lustracions en revistes d’avantguarda de l’època, com “Hèlix”, de
Vilafranca del Penedès, o “Recull” de Blanes. Però la guerra estroncaria el seu desenvolupament
creacional. La postguerra el va fer viure en precarietat permanent, veient-se obligat a realitzar un
tipus de pintura més convencional que es venia amb més facilitat.
Remedios Varo va néixer a Anglès l’any 1908. De pare andalús, enginyer, i de mare basca, va
recórrer gran part del país a causa de la feina del seu pare. Al 1927 va ingressar a la “Academia
de Bellas Artes de San Fernando”, de Madrid, però no va arribar a coincidir amb Dalí. Es va
casar amb Gerardo Lizárraga, del que se separà poc temps després. Més tard, establerta a
Barcelona, va compartir estudi amb Esteve Francés, en el barri de Gràcia, i va entrar en contacte
amb altres surrealistes com Eluard i Domínguez. El maig del 36 va participar en l’Exposició
Logicofobista, a les Galeries Catalonia.
En les obres realitzades amb anterioritat a la seva marxa a França, sempre dins d’una línea
rigorosament figurativa, utilitzava lliurement els elements propis del repertori surrealista. De la
producció d’aquells anys, molt poc coneguda, destaquen obres com El circ, dibuixat al 1936,
obra en la que els objectes han perdut les qualitats físiques, com l’arbre que s’enllaça i es
doblega; la pintora substitueix els membres del cos humà per elements insòlits, com el cap per
ales de papallona i utilitza la mà tallada.
El circ, 1936
6

Un cop començada la guerra civil, va conèixer al poeta francès Benjamin Péret, amb qui marxà
a París. Aquesta relació li va permetre accedir directament, per la porta gran, dins el cercle
surrealista francès. Després, al 1942, amb motiu de la invasió alamana de França, es va
traslladar amb Péret a Mèxic on es va establir de manera definitiva. En aquest país és
considerada com una de les figures més importants del surrealisme nacional. Dotada d’una bona
tècnica i gran admiradora d’Hieronimus Bosch, la seva obra es mostra plena d’una fantasia molt
particular on sembla que els objectes quotidians i les persones estiguin dotats de poders màgics.
Esteve Francés va néixer a Portbou el 30 de juny de 1913. Visqué els seus primers anys a
Figueres, fins que el 1925 es va traslladar amb la seva família a Barcelona, ciutat on va alternar
els estudis de dret amb els artístics de la Llotja. En aquesta ciutat es va relacionar amb Eluard i
Domínguez, i a més, també va ser un dels participants en l’Exposició Logicofobista de 1936. Un
any més tard es va traslladar a París, on va ingressar en el moviment surrealista. André Breton el
cita elogiosament per la seva tècnica del “grattage”, innovació que posaria en pràctica a partir de
1938 i que consistia en treballar amb habilitat gruixos sobreposats de colors i rascar-los amb un
ganivet fent sorgir formes transparents inesperades que ell manipulava adientment, creant
imatges inquietants. Amb motiu de la invasió nazi de França va marxar als EUA, on es va posar
en contacte amb el pintor surrealista anglès Onslow-Ford, qui li obrí les portes per poder
continuar pintant, portant posteriorment a terme els figurins i decoracions dels famosos Ballets
de George Balanchine.
Hi ha molt poca obra localitzada anterior a 1937, any de la seva marxa a París, però no seria
estrany que es conservessin peces en alguna col·lecció catalana. Analitzades les poques obres a
les que he tingut accés, realitzades per Francés en aquest període, es pot afirmar, que el seu
llenguatge s’incerta perfectament en el codi surrealista. A Composició surrealista pintada l’any
1932, Francés mostra elements o éssers de difícil identificació amb formes teleplasmátiques que
s’allarguen de manera estranya. El centre esquerre del quadre està ocupat per una dona o un
maniquí, que pateix mutacions. Juga amb la identitat d’allò representat fent que els nostres
7

esquemes mentals es vegin també transgredits per la ficció. A més, aquesta dona-maniquí no té
ulls, té les conques oculars buides. Aquest rostre sense visió representa, el vident, aquell que
renuncia a veure l’exterior per endinsar-se en les profunditats de la ment. I com a fill de
l’Empordà, no podia faltar la referència al seu paisatge. Al fons del quadre, apareix un mar
immensament tranquil i un cel net, on la tramuntana ha deixat, al seu pas, una atmosfera tan
irreal i fantàstica com la visió representada.
Composició surrealista, 1932
Francés va morir en circumstàncies dramàtiques, sol i oblidat. La crònica de fets diversos d’un
diari portava una nota encapçalada per “Murió en la casa donde estaba invitado”, sense saber-se
que es tractava d’un dels pintors històrics del surrealisme internacional.
Àngels Santos va néixer el 1913 a Portbou. El seu pare era funcionari d’hisenda, cosa que
l’obligava a canviar sovint de destinació. La seva trajectòria és una de les més enigmàtiques del
segle XX. Va aconseguir la celebritat entre els 17 i 18 anys amb un sol quadre, Un món, que la
va situar en un lloc privilegiat dins el panorama de l’avantguarda artística del moment i amb el
que va aconseguir un èxit i reconeixement immediat en els mitjans culturals dels anys vint del
passat segle. El quadre fou presentat en el IX Salón de Otoño madrileny al 1929 i l’any següent
se li va dedicar tota una sala en el X Salón de Otoño, amb una antològica de la seva sorprenent i
precoç producció realitzada tan sols en dos anys.
8

Un món, 1929
L’obra és la resposta individual de l’artista al gran interrogant de la identitat humana, de la raó
d’ésser, del lloc de l’individu en l’univers. La inspiració concreta va ser literària, uns versos de
Juan Ramón Jimenez que llegia a la Segunda antología, que llavors li feia de llibre de capçalera:
“ángeles malvas / apagaban las verdes estrellas. / Una cinta tranquila/ de suaves violetas /
abrazaba amorosa / a la pálida tierra”. En aquest quadre hi abocà tot el que fins llavors havia
vist, intuït i observat. Hi trasplantava el sentit de la vida espiritual tal com l’havia après. Un món
depassa la mera descripció, perquè el quadre és la representació d’un univers metafísic on la
terra i els esperits hi són integrats com si es tractés d’un tractat de geografia còsmica.
La vinculació d’Un món amb el surrealisme, cal cercar-la en la transposició de la realitat
pressentida per la pintura en l’àmbit del somni, de la figuració del més enllà, d’incursió llarga i
pausada en aquesta “altra banda” que és la de deixar la imaginació fluir lliurement i intentar,
com fa Ángels Santos, fer seu el món explicant amb detall com l’intueix, com l’imagina, com el
veu. És per això, que és un surrealisme pur, interioritzat, molt genuí, i escassament contaminat
d’influències estètiques externes.
Però aquesta prodigiosa i ovacionada sortida pictòrica va anar acompanyada d’un posterior
període de misteriosa inactivitat creativa. Després d’un temps, Àngels, instal·lada a Catalunya i
casada amb Emili Grau i Sala, va reprendre la pintura d’una forma molt més calmada i
allunyada dels seus portentosos i gosats inicis. Tot i que Un món i les seves millors obres de
9

joventut van néixer a Valladolid, aquestes es van gestar molt abans, al llarg de tota la seva
infantesa i adolescència.
Si bé és cert que aquest artistes no van arribar a formar un grup compacte, el que sí hi hagué van
ser vincles amicals i artístics, i sobretot, un vincle ambiental: la influència del medi de
l’Empordà. Allò que va unir a aquests cinc surrealistes gironins va ser la seva circumstància
empordanesa, testimoniada i reflectida en les seves obres, on la física i la metafísica –la realitat i
la sobrerealitat- es fa present amb més o menys força. La seva condició nativa va fer que
cadascú interioritzés aquest empordanisme, de manera conscient o no, i aquest va adoptar en
cadascú d’ells, unes característiques particulars, personals i íntimes. Ara bé, més enllà d’aquest
vincle ambiental, aquests cinc artistes van ser plenament conscients d’ésser artistes
d’avantguarda, i precisament per aquesta raó, van realitzar el seu art com a pertanyents a un
grup determinat, al grup surrealista, i per tant, també els va unir una ideologia concreta,
comuna i compartida per tots. La falta d’una personalitat forta que cohesionés i dirigís al grup,
juntament amb l’esclat de la guerra del 36, va trencar definitivament la possibilitat d’aquest
projecte, però no per això, aquests artistes procedents de les nostres comarques, han estat menys
importants.
Mar Pérez.
Historiadora de l’Art.
10