Interior Rius

Manual de restauració de riberes fluvials
Corredors blaus i verds
Manual de restauració de riberes fluvials
1
Ralf Massanés
Anja Evers

Corredors blaus i verds
2

Manual de restauració de riberes fluvials
«L’espècie humana és part de la natura i lluitar contra ella és,
inevitablement, una guerra contra nosaltres mateixos».
Rachel Carson
A totes aquelles persones que dia rera dia inverteixen el
seu esforç en la millora ambiental. I a tu.
R.M.
3

Corredors blaus i verds
La Fundació TERRA agraeix la col·laboració del Departament de
Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya que ha
subvencionat la preparació d’aquest llibre en la convocatòria
d’ajuts de 1999 en el marc de la campanya Rius Vius.
© Ralf Massanés i Anja Evers
Correcció: Montserrat López
Fotografies: Fundació Terra, Dietmar Nill (pàg. 108), Image Bank.
Il·lustracions redibuixades a partir d’originals de:
•Diversos autors. Stream Corridor Restoration. Federal Interagency Stream
Restoration Working Group, 10/98. Washington, 1998.
•Gunkel, G. Renaturierung kleiner Fließgewässer. Gustav Fischer Verlag Jena.
Stuttgart, 1996.
•Lachat, B. Guide de protection dels berges de cours d’eau en techniques végétales.
Ministère de l’Environnement. Paris, 1994.
•Ward, D,; Holmes, N & José, P. The New Rivers and Wildlife Restoration Handbook.
The Royal Society fir the Protection of Birds. Bedfordshire, 1995.
© Fundació Terra.
Edició a cura de Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia.
Avinyó, 44. 08002 Barcelona. Tel: 93-412 59 28.
ISBN: 84-87064-24-8
Paper d’STORA ENSO elaborat amb fusta procedent de boscos
sostenibles.
Dipòsit Legal: B-47341-99
Impressió digital: CBS S.A.
Printed in Catalonia.
4

Manual de restauració de riberes fluvials
5
Índex
Els autors .................................................................................................................... 7
Pròleg. Reconciliar-nos amb els rius ......................................................................... 9
I. Introducció: ........................................................................................................... 11
La restauració de rius i torrents ............................................................................. 12
II. Principis ecològics dels corredors fluvials ........................................................... 15
2.1. La força de l’aigua estructura el riu ................................................................ 16
2.2. El poder d’un sistema viu: la visió global de l’ecologia .................................... 17
2.3. Formes d’un sistema fluvial ............................................................................ 19
2.4. Balanç hídric dels sistemes fluvials i de la zona d’influència ............................ 20
2.5. Influència del traçat dels cursos d’aigua en el règim hidràulic ......................... 22
2.6. Els rius són dinàmics: processos geomorfològics ............................................. 24
2.7. Aportació de materials i substàncies des de la zona d’influència ..................... 25
2.8. Característiques físiques i quíiques dels cursos fluvials .................................... 26
2.9. Comunitats biològiques dels cursos fluvials .................................................... 32
2.10. Els ecosistems fluvials i la restauració ecològica ............................................ 46
III. Alteracions que afecten els corredors fluvials .................................................. 51
3.1. Alteracions naturals ....................................................................................... 52
3.2. Alteracions causades per l’home .................................................................... 52
3.3. Els usos de la terra i l’impacte sobre els corredors fluvials ............................... 55
IV. Premisses que ha de complir la restauració ecològica ..................................... 61
4.1. La rehabilitació com a estratègia de millora ecològica..................................... 62
4.2. Estat actual, estat desitjat i estat de referència ............................................... 64
4.3. Objectius de la restauració ecològica .............................................................. 69
4.4. La rellevància de les espècies indicadores en la determinació de l’estat ecològic
d’un corredor fluvial ....................................................................................... 78
V. Estratègies de restauració ecològica .................................................................. 81
5.1. Minimització de les aportacions de substàncies a partir de la zona d’influència .. 81
5.2. Recuperació dels boscos de ribera .................................................................. 83
5.3. Creació i estructuració del bosc de ribera ....................................................... 85
5.4. Restauració del corredor fluvial com a unitat paisatgística .............................. 86

Corredors blaus i verds
5.5. Rehabilitació natural dels corredors fluvials..................................................... 87
VI. Execució de la restauració ecològica als corredrs fluvials ................................ 89
6.1. Seguiment, avaluació i adaptació de les tasques de restauració ecològica ....... 89
VII. Mètodes d’avaluació de l’estat del corredor fluvial ........................................ 93
7.1. Processos hidrològics i hidràulics .................................................................... 93
7.2. Processos geomorfològics .............................................................................. 97
7.3. Característiques físico-químiques ................................................................. 100
7.4. Característiques biològiques del corredor fluvial ........................................... 102
VIII. Tècniques de restauració ecològica del corredor fluvial.............................. 115
8.1. Treballs de bioenginyeria dins del canal ........................................................ 117
8.2. Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials................................................ 122
8.3. Vegetació aquàtica ...................................................................................... 128
8.4. Vegetació ripària .......................................................................................... 131
IX. Conclusions i bibliografia................................................................................. 151
6

A Els
Manual de restauració de riberes fluvials
autors
RALF MASSANÉS i EVERS (Marl, Alemanya 1963)
Llicenciat en Ciències Biològiques, especialitzat en la gestió del patrimoni natural.
Ha participat en obres de recuperació del patrimoni natural en diversos indrets del
país. La seva experiència ha estat clau com a colaborador tècnic del projecte
EUROFAUNA i com a director del Projecte Ibis eremita. Així mateix ha estat el
promotor de la restauració de la ribera del riu Llobregat i dels aiguamolls de Molins
de Rei, aquest darrer executat per la Fundació Terra. Ha escrit diverses obres sobre
ecologia i ecoturisme. Destaca Ecologia de cada dia, editat per Naturart, i les guies
naturalistes del Global Nature Fund, de les quals n’ha escrit la Guia de Natura de
Fuerteventura, editada per Jürgen Resch Verlag. És el secretari de la Fundació Terra
i treballa com a traductor i intèrpret.
ANJA EVERS (Hermeskeil 1974)
Llicenciada en magisteri d’arts plàstiques i geografia per la Universitat de Landau
(Alemanya). Ha participat en diversos grups de teatre de titelles i ha dirigit cursos
de construcció de titelles a Landau i Hermeskeil. Ha fet exposicions d’art gràfic a
Landau i Fußgönnheim. En l’actualitat exerceix en el seu poble de mestre a l’escola
de formació secundària.
7

Corredors blaus i verds
8

Manual de restauració de riberes fluvials
Pròleg. Reconciliar-nos amb els rius
L’aigua és font de vida. Els rius són les venes de la Terra. La
teranyina fluvial constitueix la base de la vida continental com la
xarxa limfàtica dels humans. Però, l’aigua també pot entollar-se
en un clot o brollar del fons de la terra. Els aiguamolls, els llacs o
els estanys, siguin artificials o naturals són també oasis de vida.
Més enllà de qualsevol consideració científica hi ha una evidència
total de l’impacte ambiental de l’activitat humana sobre els sistemes
naturals. La situació tant a nivell local com global demana restituir
el dany infligit. Això, en molts casos exigeix rectificar les decisions
del passat i assumir l’equivocació, en definitiva, reconciliar-nos amb
els rius.
Aquesta guia pretén ser un breu catàleg pràctic per recuperar
espais aquàtics o contribuir a restaurar els ecosistemes fluvials
aprofitant la vitalitat que emergeix de l’aigua.
Durant anys els rius s’han vist com a canals per desaiguar les
pluges, i els estanys com a espais insalubres que calia dessecar.
Per prevenir els efectes de les inundacions hem convertit els rius i
les rieres en veritables circuits de carreres per a les gotes de les
pluges torrencials típicament mediterrànies.
Avui, sortosament, aquesta visió està canviant. Però, encara,
tenim molts vicis i prejudicis desenvolupats al llarg de diverses
dècades d’enginyeria fluvial obtusa i basada en una lluita aferrissada
per fer artificial allò que és natural, per dominar forces impossibles.
Els resultats d’aquest esforç titànic contra els rius es fa palès en el
paisatge fluvial d’arreu del país en forma d’esculleres, rescloses,
murs de contenció, etc.
Quan la qualitat de les aigües dolces terrestres es troba sota un
creixent control governamental (per imperatiu sanitari) i es
comencen a recollir els fruits d’una milionària inversió en
sanejament, és evident que ha arribat l’hora de començar a pensar
en la conservació dels ecosistemes aquàtics més enllà de la
làmina d’aigua. Per això, el to d’aquest llibre és volgudament optimista.
Estem persuadits que millorar els nostres ecosistemes
aquàtics requereix intervencions integrals que ens demostrin com
la conservació del medi contribueix a millorar la nostra qualitat de
vida.
9
«El principi bàsic de
l’ecologia és que la Terra
és una comunitat, però
que cal estimar i respectar
aquesta Terra és una
qüestió d’ètica».
Aldo Leopold, 1949.

Pretenem animar
persones i institucions
perquè emprenguin
una veritable creuada
per conservar les
riberes fluvials i
disseminar oasis
naturals aquàtics.
Corredors blaus i verds
La fundació Terra va néixer amb l’objectiu de millorar la sensibilitat
ambiental del nostre país des de la pràctica quotidiana. Per això,
una de les primeres actuacions que va portar a terme va ser crear
uns aiguamolls a partir d’un espai marginal d’una ribera fluvial del
tram baix del riu Llobregat. Creiem que l’experiència d’aquest espai
natural periurbà (l’aiguamoll de Molins de Rei) ens ha servit per
aprendre sobre la dinàmica natural en la restauració d’ecosistemes.
Aquesta guia vol ser un recull dels conceptes i de les tècniques
aplicades en la recuperació dels espais fluvials i de les zones
riberenques degradades per extraccions d’àrids o per altres
actuacions humanes. En el fons la guia té la preocupació sincera
i creixent relativa a la tendència de l’ordenació territorial que comporta
un impacte sever sobre la riquesa de la fauna i els paisatges.
En molts països s’adopten ja estratègies i s’elaboren projectes per
reconciliar les diferents funcions dels rius i els interessos humans.
Preparació, imaginació i tolerància són els requisits bàsics per a
un bon tractament dels sistemes aquàtics. Els entrellats tècnics es
poden aprendre fàcilment, però la sensibilitat per comprendre un
ecosistema aquàtic exigeix l’esforç de voler endinsar-se en el
coneixement del seu patrimoni biològic. En aquest manual donem
per entès que la diversitat biològica del medi aquàtic és
mínimament coneguda (hem detallat una acurada bibliografia).
La filosofia de fons en totes les tècniques i criteris es basa en una
imitació dels processos físics i biològics dels sistemes fluvials o
aquàtics, en lloc de fer-ho en contra seva. Lògicament no hi ha
dubte que el llibre és també un clam per desautoritzar algunes de
les pràctiques actuals, encara vigents, de canalització dels nostres
rius cimentant les riberes. Alhora, és una advertència sobre la
necessitat de conservar els boscos i la vegetació de les conques
fluvials si volem minimitzar el risc d’inundacions catastròfiques.
Una imatge val més que mil paraules, i en la conservació de la
natura a casa nostra encara hi ha més teoria que pràctica. Amb
aquest llibre pretenem animar persones i institucions perquè
emprenguin una veritable creuada per conservar les riberes fluvials
i disseminar oasis naturals aquàtics o aprofitar l’oportunitat de
millorar l’entorn a partir dels espais marginals i degradats dels
nostres cursos fluvials.
Jordi Miralles
President de la Fundació TERRA
10

I
Manual de restauració de riberes fluvials
Introducció
La major part dels paisatges del nostre país tenen algun lligam
amb els rius i i els torrents. Les valls i planes al·luvials, els deltes, els
estuaris, els aiguamolls litorals, les molleres, les cascades, els estanys
de muntanya o les coves subterrànies tenen relació amb els rius i
torrents. Els rius i torrents (inclosos els subterranis) constitueixen
arreu del món el 0,1% de l’aigua dolça del nostre planeta. I per
això mateix els rius són una peça fonamental en el cicle hidrològic
de la biosfera planetària.
La dinàmica fluvial ha estat una de les poderoses forces de la
natura que han modelat la terra ferma. La seva reacció enfront de
les condicions meteorològiques pot determinar cicles anuals que
oscil·len entre fer del riu un curs plàcid o una autèntica fúria amb
una immensa força destructiva.
Rius i torrents, més que cap altre element dels paisatges terrestres
són vies de connexió naturals. Avui, es considera que els rius
i els torrents són corredors naturals que connecten entre si els
sistemes naturals més diversos, des del seu naixement fins a la
desembocadura al mar. L’aigua dels rius és un brou de formes de
vida en un equilibri dinàmic, des dels microorganismes presents al
sòl de les riberes o als espais intersticials dels llots del llit fluvial,
passant pels invertebrats, els fongs, les plantes i els vertebrats,
constitueixen una veritable xarxa en la qual estan tots lligats. Una
xarxa en la qual tots són necessaris per al complex entramat que
és una conca fluvial, és a dir, totes les valls que escolen pendent
avall aigua que acaba en un curs principal. Per això, la influència
d’un riu va més enllà de la làmina d’aigua serpentejant i es considera
el medi fluvial com l’espai que envolta i interactua amb un
riu o un torrent.
Les comunitats d’éssers vius aquàtics i terrestres, conjuntament
amb la geografia física associada, desenvolupen tot un seguit de
funcions de regulació ecològica que comprenen la modulació del
corrent fluvial, l’emmagatzematge i la infiltració de l’aigua,
l’eliminació de matèria orgànica i de les substàncies tòxiques de
l’aigua i, lògicament, proporcionen els hàbitats necessaris per
aixoplugar la vida en el medi fluvial.
11
La influència d’un riu va
més enllà de la làmina
d’aigua serpentejant i
es considera el medi
fluvial com l’espai que
envolta i interactua
amb un riu o un
torrent.

Després de segles
d’artificialització dels
cursos fluvials, avui
podem constatar que els
rius es revolten.
Corredors blaus i verds
Els rius també han estat les artèries vertebradores dels
assentaments humans. La importància de l’aigua per a la vida
humana ha fet que des de temps remots la humanitat hagi cercat
la proximitat del medi aquàtic per viure. Aquest lligam de l’home
als cursos d’aigua dolça ha implicat, generalment, la intervenció
directa de l’ésser humà sobre l’ecosistema fluvial i ha causat
interferències en l’equilibri del medi fluvial al llarg del temps. Les
modificacions introduïdes per les persones en rius i torrents han
estat diverses; començant per l’aprofitament agrícola de les planes
al·luvials on s’acumulen les terres més fèrtils, i l’extracció d’aigua
per a la irrigació dels conreus, i continuant amb la desviació,
canalització o embassament dels cursos naturals ja sigui per a l’ús
agrícola, per al transport de persones i mercaderies, per a l’ús
industrial o per generar energia elèctrica i, darrerament, per a
activitats lúdiques i esportives.
Després de segles d’artificialització dels cursos fluvials, avui
podem constatar que els rius es revolten. La destrucció causada
per inundacions periòdiques, l’erosió que malmet la fertilitat de
valls senceres, el retrocés de les planes deltaiques per la interrupció
causada pels grans embassaments o la desaparició de peixos que
constituïen un recurs alimentari localment important són només
alguns dels efectes de l’excessiva intervenció sobre els sistemes
fluvials. La canalització amb marges cimentats o la rectificació del
traçat meandriforme són algunes de les tècniques aplicades en
aquestes darreres dècades.
Per primera vegada en els darrers anys sembla que hi ha una
creixent consciència per recuperar la vitalitat natural dels cursos
fluvials. Una tendència encara tímida, però que alerta sobre els
perills de les obres anomenades de regulació basada en la
pavimentació de les lleres fluvials. Malauradament, la irregular
violència dels rius mediterranis cada vegada deixa més proves que
només la restauració ecològica pot contribuir a minimitzar els propis
embats naturals. Si més no, les experiències en països com
Alemanya, els Estats Units i el Regne Unit ho demostren.
La restauració de rius i torrents
Observant l’estat cada vegada més deplorable de molts dels rius
i torrents arreu del planeta, avui dia empresonats en camises de
força de formigó, acer i pedra, o relegats a ser canals rectilinis
excavats una i altra vegada per desaiguar en el següent corrent
d’aigua, més o menys canalitzat, és lògic que la tendència a recuperar
o restaurar el que havien estat ecosistemes naturals cada
vegada tingui més defensors entre experts i gestors públics.
La restauració ecològica d’un riu o torrent és un procés complex
12

Manual de restauració de riberes fluvials
en el qual cal reconèixer en primer lloc les interferències que modifiquen
l’estructura i funcionalitat de l’ecosistema, per tornar-lo,
en darrera instància, a un estat d’equilibri sostenible, ja que, sovint,
el retorn a la dinàmica natural pot requerir dècades o fins i tot
segles.
Lògicament, el primer pas en la restauració d’un ecosistema fluvial
ha de ser l’eliminació dels factors que li causen els greuges
ambientals. Així, podem diferenciar tres estratègies de restauració
majoritàriament emprades en els projectes que s’han dut a terme
fins als nostres dies.
• Estratègia de no intervenció i recuperació sense interferències
emprada en aquells casos en què els estudis previs a la
restauració demostren que l’ecosistema pot recuperar-se per
la pròpia dinàmica, sense necessitat d’activitats de suport.
• Estratègia d’intervenció parcial per a la recuperació assistida;
hi ha cursos d’aigua en via de recuperació natural lenta i incerta,
però que mitjançant petites intervencions puntuals se’n pot
accelerar la restauració i dirigir-la cap a un resultat definit.
• Estratègia d’intervenció global per a una recuperació
controlada; allà on les capacitats de recuperació de l’ecosistema
impossibiliten una reversió cap a l’estat natural, es fa necessari
prendre mesures actives de restauració.
En contraposició amb la restauració hi ha una altra estratègia
anomenada rehabilitació natural, que té com a objectiu una
recuperació el més natural possible dels cursos d’aigua, però
mantenint les característiques preventives que presentaven abans
de la rehabilitació. En definitiva, la rehabilitació empra tot un seguit
de mesures d’enginyeria biològica i tècniques diverses per reconstruir
un ecosistema fluvial i donar-li la forma -nova o semblant a la
primigènia- adaptant-lo a una necessitat o a un propòsit humà.
En la restauració, en canvi, es tracta de planificar un procés holístic,
que té en compte el sistema natural de caire global que conforma
una conca fluvial, i no es pot dur a terme mitjançant actuacions
puntuals escollides a l’atzar, sinó que ha de seguir unes pautes concretes
d’actuació per assolir un ecosistema en equilibri dinàmic.
El present manual de restauració de cursos fluvials vol donar els
coneixements i les eines necessàries per poder afrontar el repte
que suposa la restauració ecològica de rius i torrents a Catalunya.
Nogensmenys, també té en compte les tècniques de rehabilitació
o d’enginyeria biològica, ja que en molts casos l’alternativa a una
canalització “dura” d’un torrent, sèquia o riu serà l’aplicació de
mètodes naturals d’estabilització de talussos, riberes o llits fluvials.
L’acceptació d’aquest enfocament per conservar les riberes serà el
primer pas per poder rehabilitar ecològicament moltes de les obres
d’enginyeria civil que desvirtuen els nostres paisatges riparis.
13

Els rius són les venes
de la Terra. La
teranyina fluvial
constitueix la base de
la vida continental
com la xarxa limfàtica
dels humans.
Corredors blaus i verds
14

II
Manual de restauració de riberes fluvials
Principis ecològics dels corredors
fluvials
En general, els rius han estat tipificats morfològicament en sentit
longitudinal, dividint-los en el que anomenem curs alt, curs mitjà
i curs baix, o el que és el mateix, zona de capçalera, zona de
transferència i zona de deposició. Ara bé, avui dia també es considera
la seva morfologia des del punt de vista transversal, on en
la majoria dels casos trobem tres elements principal: el llit fluvial
pròpiament dit, per on discorre l’aigua al llarg de tot o part de
l’any; la plana al·luvial o d’inundació, que és coberta per les aigües
fluvials en períodes de crescudes del riu amb freqüència irregular;
i finalment es parla de la zona de transició, que està tocant a la
plana d’inundació i forma la connexió o eix entre el riu i el paisatge
o zona d’influència que l’envolta.
15
Curs alt, mitjà i baix
d’un curs fluvial.

Un riu és una línia
blava inclosa en una
faixa o corredor verd.
Corredors blaus i verds
2.1 La força de l’aigua estructura el riu
En el curs alt d’un sistema fluvial hi ha el naixement o zona
fontinal, que acostuma a situar-se en àrees de muntanya o als
marges de les valls. Hi ha diverses formes, entre quals surgències
naturals rocoses, estanys d’alimentació subterrània, pantans, etc.
Les fonts ja presenten una diversitat d’organismes extraordinària,
molts d’ells específicament adaptats a les condicions pròpies
d’aquest hàbitat. La continuació de la zona de capçalera d’un riu
es caracteritza per un pendent molt pronunciati una erosió considerable
pel fort corrent i el transport de materials sòlids, un llit de
còdols o graves gruixudes, gran concentració d’oxigen i
temperatures baixes de l’aigua.
En el curs mitjà del riu l’erosió disminueix a causa del menor
pendent, el llit està format per graves fines o per sorres més o
menys gruixudes, i comencen a assentar-s’hi plantes aquàtiques
anomenades macròfits com a conseqüència de la reducció del
transport de materials. La turbulència de les aigües fa que encara
hi hagi una aportació elevada d’oxigen atmosfèric.
Al curs baix del corredor fluvial es donen els fenòmens de
deposició de sediments fins i gruixuts que han anat erosionant-se
als cursos alt i mitjà, donant lloc a les grans planes al·luvials,
extensions de la conca fluvial inundades de forma periòdica per
les crescudes del riu. Presenten una vegetació de ribera representativa
segons la latitud on es trobin, amb espècies d’arbres de
fusta tova com ara els salzes, verns, pollancres, àlbers i servers, i
de fusta dura com les freixes, oms, roures, etc. Al llarg del recorregut
de la zona de deposició, la temperatura de l’aigua augmenta i hi
ha una major concentració de nutrients, la qual cosa fomenta el
desenvolupament d’algues i, segons sigui el seu nombre, poden
donar lloc a fenòmens de dèficit d’oxigen.
Depenent de la dinàmica del riu i del material geològic per on
discorre el seu llit, la desembocadura al mar pot donar lloc a un
estuari, influït per les marees, o a un delta, formació sovint triangular
creada pels al·luvions del riu. A Catalunya hi trobem dos
grans exponents d’aquesta forma de desembocadura, el delta de
l’Ebre i el delta del Llobregat.
Una secció transversal de la conca fluvial té un primer element
anomenat llit del riu que és per on discorre normalment l’aigua al
llarg de tot l’any, excepte en casos de riuades. El llit fluvial el podem
subdividir en dos porcions, el canal pròpiament dit per on discorre
l’aigua, i el llit, format per un cos de sòl per sota i als costats del
canal. La plana d’inundació ve a continuació de les riberes del riu
i presenta extensions molt variables, segons sigui l’orografia de la
regió que travessa el curs fluvial. És possible que sigui present a
16

Manual de restauració de riberes fluvials
totes dues riberes, només en una o en cap. En aquesta extensió
superficial, el riu modela el paisatge de forma dinàmica, pot cercar
nous recorreguts i formar un nou llit, segons sigui la intensitat
de l’avinguda i la força erosiva que l’acompanya.
La zona de transició ve definida per la riba que forma la plana
al·luvial i l’àrea d’influència, donant lloc a un paisatge d’estructura
molt diversa. És a partir d’aquí que es dóna l’aportament d’aigües
superficials i subterrànies, determinant en part la composició química
i de nutrients del riu.
Llit del riu
La interrelació funcional de les diferents àrees parcials del corredor
fluvial és d’importància decisiva per al valor ecològic d’un sistema
fluvial, i fa palesa la necessitat d’interacció dinàmica entre
els elements dels ecosistemes aquàtics, semiaquàtics i terrestres.
2.2 El poder d’un sistema viu: la visió global de
l’ecologia
L’estudi dels rius com a ecosistema ha propiciat l’aparició de
nous conceptes com ara el de “continuïtat del riu”, que intenta
explicar el funcionament de l’ecosistema fluvial relacionat amb les
comunitats que hi habiten, de forma que les característiques i
dinàmiques del recorregut d’un riu no poden ser enteses sense
considerar les relacions entre els trams anteriors i, que no es poden
gestionar trams de riu d’una forma aïllada. Aquest model ha
17
Zona de transició
Plana d’inundació
Diferents elements del
curs fluvial.

Un altre dels conceptes
claus per comprendre
els sistemes fluvials és
la relació entre el curs
del riu i les planes
al·luvials o zones
d’inundació temporal.
Corredors blaus i verds
estat molt discutit perquè no tenia en compte les interaccions amb
la ribera i perquè no explica les fluctuacions temporals o espacials
que afecten els rius de regions com és ara la Mediterrània.
Un altre dels conceptes claus per comprendre els sistemes fluvials
és la relació entre el curs del riu i les planes al·luvials o zones
d’inundació temporal. Les avingudes i inundacions de la ribera
permeten a les comunitats vives dels rius trobar refugi, aliment i
àrees de reproducció o, fins i tot, actuar com a activadors del cicle
biològic, com passa en alguns invertebrats. Per altra banda, les
zones d’inundació juguen un paper essencial en la dinàmica dels
sediments i, per tant, com a esmorteïdors de la força de l’erosió.
Darrerament, els limnòlegs tendeixen a considerar tota la conca
de drenatge com a unitat per comprendre un sistema fluvial. És
així com s’ha arribat a la idea que un riu és una línia blava inclosa
en una faixa o corredor verd. Per això, els rius estan regulats i
condicionats per processos que posen de manifest la seva
heterogeneïtat variable:
• Longitudinals, com ara el transport i la retenció de sediments, la
geomorfologia del terreny que provoca gorgs o cascades, etc.
• Laterals, derivats de les inundacions de les riberes que generen
basses temporals i que poden ser un element de connectivitat
entre el riu i altres sistemes naturals.
• Verticals, com ara la fluctuació dels aqüífers i la variació que
condiciona l’anomenat hiporreus (relació entre el sistema
intersticial i l’organització del sediment).
• Temporals, per causa de la variabilitat diària, estacional o
plurianual respecte al règim hidràulic.
Aquesta regulació també té un efecte directe sobre les riberes i
la fauna i flora que les acompanyen. En el recorregut del riu es
desenvolupen diferents comunitats vegetals que són típiques per
a emplaçaments humits (prats humits, molleres, boscos de ribera,
zones d’aiguamoll, etc.), i presenten una zonació en dependència
directa de la humitat del sòl. Alhora, també hi ha una fauna
associada molt específica, que depèn tant de la vegetació com de
la morfologia de les riberes fluvials (talussos de força alçada, bancs
de còdols o sorra, canyissos, braços morts, etc.)
El llit fluvial, vist des del punt de vista edàfic, també s’ha de considerar
com una part del sistema fluvial, ja que es donen interaccions
abiòtiques amb l’aigua (adsorció o desorció de nutrients, substàncies
pròpies de l’aigua i toxines introduïdes per l’activitat humana). Així
mateix, el llit fluvial representa un hàbitat significatiu, donant lloc
al que s’anomena la fauna intersticial, localitzada a l’interstici del
sistema sorrenc o d’espais deixats pels còdols. Aquí la fauna troba
refugi en situacions de sequera o avingudes.
18

2.3 Formes d’un sistema fluvial
Manual de restauració de riberes fluvials
El traçat d’un riu ve determinat bàsicament per la dinàmica del
cabal d’aigua així com per el tipus i l’estructura dels sòls en el
sector del llit fluvial. El llit fluvial i la zona d’inundació periòdica
com a àrea d’intercanvi freqüent d’aigües, formen un sistema
dinàmic que modifica constantment les seves posicions i
morfometria.
D’aquesta manera podem diferenciar quatre formes diferents
de canal:
• Trams força rectilinis, que es donen en formacions
muntanyenques joves i amb molt pendent.
• Trams amb moltes ramificacions, que es donen en zones amb
un pendent pronunciat i un transport intens de material sòlid.
• Trams meàndrics, que es formen en àrees de poc desnivell.
• Bifurcacions fluvials i formació d’illes; una divisió del curs
principal del riu pot donar-se sobretot en zones de poc pendent,
implicant un increment notable de la secció del riu.
Els meandres són fortes curvatures en el traçat d’un riu que,
sense dependre de la grandària o cabal del sistema fluvial, presenten
la mateixa estructura. La forma dels meandres d’un riu és molt
variable i pot anar des d’un semicercle fins a un llaç. Es parlarà de
meandres en el moment en què la relació del radi de l’arc a
l’amplada del riu sigui superior a 1,5. La formació dels meandres
encara no té una explicació del tot clara, tot i que és evident que
s’inicia amb fenòmens de crescudes o moments d’energia màxima
del riu, havent-hi diferents paràmetres que hi intervenen, com ara
les turbulències, obstacles, densitats de materials, etc. Al no ser
possible quantificar aquests paràmetres, tampoc no hi ha models
de formació acceptats.
No obstant, un riu meàndric presenta el tipus de cabal amb el
mínim consum energètic, i és la forma de corrent més estable que
pot presentar un riu. A més, la creació de meandres en un riu, des
del punt de vista de l’ecologia fluvial, representa un increment
notable de la diversitat estructural i biològica.
A causa dels processos d’erosió i sedimentació que experimenta
el llit del riu es formen ribes escarpades a la banda còncava del
meandre, mentre que la riba convexa acostuma a ser soma
(deposició de materials de transport). Alhora també es formen
trams amb aigües profundes i poc corrent d’aigua, les anomenades
tolles, i així mateix zones elevades anomenades ràpids. Una altra
estructura típica són el bancs de sorra, que s’han de considerar
zones de deposició de sediments.
19

Corredors blaus i verds
2.4 Balanç hídric dels sistemes fluvials i de la zona
d’influència
El cicle hidrològic descriu la continuïtat de la transferència de
l’aigua des de la precipitació a les aigües superficials i subterrànies,
el seu emmagatzematge i escolament, i el possible retorn a
l’atmosfera pels fenòmens de l’evaporació i la transpiració.
Els cursos d’aigua tenen un paper fonamental per a l’ecologia i
el balanç hídric dels nostres paisatges, no només pel que fa a la
seva estructuració i manteniment, sinó com a fonts d’aigua potable
i sistemes de protecció natural contra avingudes, gràcies a
l’emmagatzematge d’aigua al cos edàfic i la reducció del cabal
per la seva estructura.
El balanç hídric d’una conca al·luvial i de la seva zona d’influència
es determina a partir de quatre magnituds:
N : nivell de precipitació mitjà en mm
A : nivell d’escolament mitjà en mm
V : evaporació en mm
∆S : emmagatzematge o alliberament d’aigua en mm
L’equació que relaciona aquestes variables és:
N = A + V ± ∆S
La recollida de dades és a llarg termini, o sigui, almenys durant
un any sencer, i pren com a valors mensuals les mitjanes del mes
respectiu. El balanç hídric d’una conca fluvial determinada ens
donarà una visió global de la fluctuació del repartiment del nivell
de precipitació sobre les magnituds d’escolament, d’evaporació i
d’emmagatzematge. El valor ∆S, si es considera al llarg dels anys,
acostuma a ser equilibrat, és a dir, s’emmagatzema tanta aigua
com la que s’allibera. A les nostres contrades això no sempre és
cert, i a vegades ens trobem amb períodes llargs de sequera que
resulten en un balanç hídric negatiu, sobretot durant els mesos
d’estiu.
Els punts claus que intervenen en el cicle hidrològic d’una conca
fluvial són:
• Intercepció, evaporació i evapotranspiració
• Infiltració, humitat del sòl i aigües subterrànies
• Escolament
La intercepció és aquella aigua de precipitació que no arriba a
terra perquè és retinguda per la vegetació o per altres superfícies
naturals o artificials.
20

El cicle de l’aigua.
Precipitació
Infiltració
Escolament
Percolació
Manual de restauració de riberes fluvials
Quan parlem d’evaporació només considerarem aquella que
prové directament de les superfícies d’aigua. L’evapotranspiració
comprèn aquella aigua que passa a l’atmosfera
per processos d’evaporació directa a partir del sòl i la transpirada
per les plantes, sota la dependència de la disponibilitat
efectiva d’aigua.
L’emmagatzematge o alliberament d’aigua ve determinat per la
capacitat d’infiltració, la humitat del sòl momentània i el nivell de
les aigües subterrànies. La infiltració ve determinada per la porositat
del sòl, que permet que l’aigua hi penetri per gravetat o per
capil·laritat. El grau màxim d’infiltració de l’aigua en un sòl
determinat es coneix com a capacitat d’infiltració. Si el nivell de
precipitació és superior a la capacitat d’infiltració del sòl, l’aigua
excedent es desplaçarà pel pendent en forma d’aigua d’escolament
o formarà tolls a les depressions del terreny. Per mantenir la
21
Formació de núvols
Transpiració
Evaporació
Mars i oceans

Riu alimentat pel freàtic
Freàtic alimentat pel riu
Corredors blaus i verds
porositat del sòl resulta important la cobertura vegetal i la fullaraca,
ja que aquesta evita l’oclusió del porus del sòl amb partícules fines
i promou la presència d’organismes vius que fomenten la porositat
(cucs de terra, insectes, etc.).
La humitat del sòl ve donada per la seva capacitat de retenció
d’aigua i és fonamental per a la supervivència de les plantes, que
depenen de la quantitat d’aigua continguda al sòl per poder compensar
les demandes de transpiració. Si el sòl s’asseca massa, la
planta es mustiarà.
Les aigües subterrànies es formen quan l’aigua d’infiltració
baixa per gravetat fins a una àrea totalment saturada d’aigua,
que s’anomena zona freàtica o de saturació, el nivell superior
de la qual es coneix com a capa freàtica. Aquesta zona
freàtica pot ser oberta o estar confinada per estrats de roques
poc permeables, i fa més difícil l’intercanvi amb les
capes de sòl superiors. El volum d’aigües superficials i
l’elevació de la capa freàtica fluctuen depenent de la
recàrrega o descàrrega a que siguin sotmesos. Així, un riu
que estigui directament en connexió amb el freàtic pot fer
tant les funcions d’àrea de recàrrega (el riu aporta aigües al
freàtic perquè la capa freàtica es troba per sota del llit del
riu) o d’àrea de descàrrega (la capa freàtica està per damunt
del nivell de l’aigua al llit del riu.
2.5 Influència del traçat dels cursos d’aigua en el
règim hidràulic
En relació a tot el que hem dit anteriorment, podem constatar
que el traçat i les característiques geomorfològiques i hidràuliques
del riu afecten de forma substancial els fenòmens de les avingudes,
en els quals es obvi que intervenen tots el afluents i subafluents.
Al llarg del llit fluvial hi ha un esmorteïment de la crescuda el qual
és proporcional a la capacitat d’emmagatzematge que presenti.
Aquesta depèn de la disponibilitat d’espai per a l’emmagatzematge
en forma de retenció i crescuda del nivell de l’aigua dins del canal
i de la inundació de les zones de ribera i plana al·luvial. La reducció
de la velocitat del corrent d’aigua a través d’un disseny natural
dels cursos fluvials incrementa el temps de permanència per unitat
d’espai, i té una influència decisiva en l’esmorteïment de les
avingudes dins una conca fluvial.
En els darrers anys s’ha pogut constatar a tota Europa que els
fenòmens d’avingudes i inundacions als cursos baixos de rius de
certa importància tenen el seu origen en els afluents de menor
importància que es troben en la seva conca. Per això, la millor
contribució per reduir les revingudes i inundacions, amb els
22

Manual de restauració de riberes fluvials
importants greuges que les acompanyen, es minimitzar les
aportacions dels afluents de dimensions menors a través de
l’increment de la capacitat d’emmagatzematge i de retenció dels
llits fluvials i les seves zones d’influència. Aquest, conjuntament
amb la recuperació de l’ecosistema natural, és un dels principals
objectius de la restauració ecològica dels rius.
Tanmateix, per poder planificar la restauració ecològica d’un curs
fluvial necessitem dades històriques que ens permetin preveure el
règim hidràulic d’un riu i dissenyar la restauració en funció d’aquest.
Per això hi ha dos factors especialment útils a l’hora de dissenyar
la restauració d’un riu o torrent:
• La duració dels diferents cabals del riu (normal, crescuda,
sequera)
• La freqüència en què es donen aquests cabals al llarg de l’any.
Els dos factors normalment es determinen per càlculs estadístics,
però ens aporten una informació vital per a l’èxit de la restauració.
La variabilitat del cabal és fonamental per als processos biòtics i
abiòtics que determinen l’estructura i dinàmica del curs fluvial. Els
cabals alts no només fomenten els processos d’erosió i canvi
morfològic dels rius, sinó que també són vitals per al manteniment
dels ecosistemes que està tocant al llit del riu, com són els boscos
de ribera, els prats humits, zones d’aiguamoll, etc. Els cabals baixos
permeten la migració de diferents espècies al llarg del curs fluvial,
23
Traçat natural d’un riu,
amb els seus diferents
elements estructurals.

Corredors blaus i verds
de manera que hi hagi un intercanvi entre les poblacions. En general
hi ha moltes espècies fluvials que per completar el seu cicle
biològic requereixen tota una sèrie de diferents hàbitats, i llur
accessibilitat ve determinada pel règim hidràulic del riu. L’adaptació
a aquest dinamisme ambiental permet que aquests organismes
sobrevisquin als períodes de sequera o avingudes, que destrueixen
i tornen a crear elements característics dels hàbitats respectius.
2.6 Els rius són dinàmics: processos geomorfològics
El règim hidràulic descrit en l’apartat anterior és l’impulsor dels
processos geomorfològics que determinen la forma del curs fluvial.
Els tres principals factors que hi juguen un paper determinant
són:
• L’erosió, és a dir, el despreniment de partícules de sòl.
• El transport de sediments, és a dir, sigui, el transport del sòl
erosionat en el corrent d’aigua.
• La deposició de sediments, és a dir, l’assentament de partícules
de sòl erosionades al fons del llit fluvial o en àrees d’inundació
que després tornen a assecar-se.
En el procés de l’erosió hem de diferenciar entre l’erosió directa
ocasionada en el llit del riu i l’anomenada erosió transversal, que
pot donar-se com un procés continu o puntual, causat per l’home
(conreus, construcció, etc.) o per fenòmens naturals. L’erosió no
és un procés simple, sinó que ve determinat per molts factors com
ara la temperatura, la humitat del sòl, la cobertura vegetal, el tipus
de vegetació i l’estat de desenvolupament que presenti, i la
manipulació humana del sòl a través de les activitats més diverses.
El llit fluvial, les planes al·luvials, les terrasses i altres elements
geomorfològics d’un corredor fluvial s’esdevenen, en primer lloc,
per processos d’erosió, transport i deposició de sediments
dependents del corrent del riu.
Totes les partícules que es troben al llit del riu estan predestinades
a ser transportades en la direcció del pendent. Segons sigui el
cabal momentani d’un riu, podrà arrossegar partícules més o menys
grans en el seu corrent, que es posen en moviment gràcies a les
forces de cisalla que s’originen per la interacció entre aigües que
flueixen a més velocitat amb d’altres que ho fan a menys velocitat.
Això fa que en els punts de contacte es formin turbulències en
forma d’espiral, la força de les quals posa en moviment les partícules
sedimentàries. Segons sigui llur la grandària, es desplaçaran per la
superfície del llit del riu o en suspensió. La capacitat de transport
d’un riu sempre dependrà del cabal que tingui en un moment
determinat.
24

Manual de restauració de riberes fluvials
En aquelles posicions en què el corrent del riu sigui menor es
donaran els processos de deposició, amb les consegüents
formacions geomorfològiques: bancs de sorra, bancs de graves,
planes al·luvials, etc.
Resulta imprescindible que el llit fluvial sigui modificat
periòdicament per crescudes, amb el corresponent transport de
materials sòlids, ja que si no es queda curull el sistema intersticial
del llit per aportació de sediments fins, la qual cosa també
comportarà la formació d’algues i macròfits, una impermeabilització
del llit del riu i la manca d’intercanvi d’aigua amb el freàtic,
així com una producció vegetal excessiva a les zones d’aigües
somes. És per això que cal evitar l’embassament dels rius, ja que
annul·la el transport de partícules i la seva dinàmica natural.
a’
a
c
b
b’
2.7 Aportació de materials i substàncies des de la
zona d’influència
Podem parlar de dos tipus d’aportament: el puntual i el difús.
Com a aportaments puntuals es consideren les descàrregues a
partir de localitzacions concretes, com per exemple des de plantes
depuradores, amb un emplaçament fix i una descàrrega de matèria
relativament constant. Els aportaments difusos són totes aquelles
matèries superficials que procedeixen de la zona d’influència i que
arriben al curs fluvial a través de les aigües d’infiltració o
subterrànies, a partir dels conreus i les explotacions agrícoles i
ramaderes, i pel rentatge en superfície i l’erosió.
La matèria que arriba fins al llit del riu es pot diferenciar en:
• Substàncies d’origen geològic
• Nutrients
• Substàncies tòxiques
• Substàncies biològicament degradables
• Substàncies biològicament no degradables
25
d
d’
c’
Diversitat estructural del llit fluvial.
e
e’ f
f’
g
g’
a a’
b b’
c c’
d d’
e e’
f f’
g g’

Un increment dels
nutrients per
descàrrega d’aigües
residuals i infiltració
d’adobs procedents de
l’agricultura fa que la
producció autòtrofa de
les plantes augmenti i
pugui resultar negativa
per a l’ecosistema
fluvial.
Corredors blaus i verds
Substàncies d’origen geològic
Segons els sòls i les roques que formen la conca fluvial, l’aigua
presentarà una composició química definida, de la qual dependrà
en gran part la fauna i la flora que hi serà present.
Nutrients
Com a nutrients s’entenen bàsicament els compostos inorgànics
del fòsfor i el nitrogen, necessaris per al desenvolupament dels
organismes autòtrofs dels cursos d’aigua (algues, fitoplancton,
perífiton i macròfits). Un increment dels nutrients per descàrrega
d’aigües residuals i infiltració d’adobs procedents de l’agricultura
fa que la producció autòtrofa de les plantes augmenti i pugui resultar
negativa per a l’ecosistema fluvial. A aquest fenomen se
l’anomena eutròfia. En estat inalterat, un riu presenta
concentracions molt baixes tant de fòsfor com de nitrogen, de
forma que la proliferació de les plantes està limitada per la manca
d’un dels dos elements. Avui dia, ja sigui pel desguàs d’aigües
residuals o per aportament atmosfèric (agricultura, trànsit i activitat
industrial), gairebé tots els cursos fluvials presenten concentracions
molt més elevades de les naturals.
Substàncies tòxiques
Les substàncies tòxiques presents als cursos d’aigua (metalls,
metalls pesats, toxines orgàniques) procedeixen tant de l’atmosfera
(substàncies aromàtiques policícliques, PCB, hidrocarburs
halogenats, pesticides diversos) com del sòl (rentatge de compostos
metàlics tòxics, sobretot d’alumini, cadmi, plom), les plantes
depuradores, abocaments no controlats per part d’indústries, persones
privades, etc.
2.8 Característiques físiques i químiques dels cursos
fluvials
L’objectiu principal de qualsevol restauració fluvial ha de ser
assegurar la qualitat de les aigües del corredor fluvial, referint-nos
tant a la millora qualitativa com al seu manteniment. Tot esforç
per reestructurar parcial o totalment un riu tindrà poc efecte si els
elements abiòtics no permeten el desenvolupament d’un
ecosistema saludable. Mentre hi continuem trobant concentracions
altes de substàncies tòxiques, temperatures massa elevades, nivells
baixos d’oxigen dissolt o paràmetres físics i químics inadequats
per al desenvolupament de determinats organismes, no serà
possible una restauració ecològica amb possibilitats d’èxit.
A continuació farem una breu relació dels paràmetres físics i
26

Manual de restauració de riberes fluvials
químics claus per als cursos d’aigua i per a la seva restauració. En
primer lloc ens centrarem en les característiques físiques i la seva
influència sobre la qualitat de les aigües.
2.8.1 Paràmetres físics
Sediments
Els sediments són part integrant
dels cursos fluvials, però un excés
pot tenir impactes negatius; per
exemple, una presència massiva
de sediments fins poden danyar
les ganyes dels peixos, recobrir les
seves postes d’ous ofegant-los i
també obturar els espais
intersticials del llit del curs d’aigua,
amb la conseqüent afecció de la
fauna intersticial i dels processos
d’intercanvi d’aigües amb el
freàtic. Així mateix incrementen la
terbolesa de l’aigua, que té com a
efecte un increment de la temperatura,
i poden anar acompanyats
per substàncies tòxiques o nutrients
que es dissolen en l’aigua.
En corredors fluvials que presentin una càrrega excessiva de
sediments (sobretot de sediments fins), un dels objectius de la
restauració haurà de ser la minimització dels focus d’erosió a la
conca fluvial. Això es podrà aconseguir a través de tractaments
específics contra l’erosió en les zones d’influència del corredor
fluvial o amb mesures de repoblament amb vegetació de les riberes
per crear una barrera a l’aportació de sediments. En el curs fluvial
pròpiament dit també hi ha tot un seguit de tècniques per
estabilitzar talussos, revegetar riberes, etc., de manera que es
redueixi l’aport de sediments per erosió directa del corrent d’aigua.
Temperatura
La temperatura representa un dels paràmetres més importants en
relació a la restauració ecològica dels corredors fluvials. Com més
alta sigui la temperatura de l’aigua, més baixa serà la solubilitat de
l’oxigen dissolt, més actiu es torna el metabolisme de moltes espècies
vegetals i animals, la qual cosa pot conduir a superpoblació en el llit
fluvial, amb els corresponents problemes associats d’anòxia, excés
de matèria orgànica en descomposició, etc. Altres espècies només
toleren un marge de temperatura molt limitat, per la qual cosa po-
27
Dipòsits de graves en
un riu.

Corredors blaus i verds
den desaparèixer amb facilitat si varia molt la temperatura.
La temperatura d’un curs d’aigua pot variar a causa de la
temperatura de l’aigua dels afluents que arriben al nostre corredor,
ja siguin superficials o subterranis, o gràcies a la insolació
directa sobre la superfície d’aigua. Si s’elimina la vegetació
ripària o es disminueix la fondària dels rius, la temperatura
sovint augmenta de forma substancial i hi ha una desaparició
de moltes formes de vida en el tram corresponent. Per això,
un objectiu important de la restauració ecològica pot ser la
millora de les condicions tèrmiques del corredor fluvial.
2.8.2 Paràmetres químics
A tot arreu on trobem aigua, aquesta interactua amb el que
l’envolta, ja sigui a l’atmosfera, al llit d’un riu, inclosa als sòls o
com a aigua subterrània. Amb tot i això, els elements químics més
importants en els ecosistemes fluvials són l’oxigen, el carboni i el
nutrients en forma de nitrogen, fòsfor i sofre, però no hem de
perdre de vista les aportacions artificials a través de l’activitat humana,
com són les aigües residuals depurades o no, substàncies
tòxiques procedents de l’activitat industrial, adobs procedents de
l’agricultura, etc.
A més dels cations i anions com a oligoelements presents a
l’aigua, resulten importants els següents paràmetres:
• El pH.
• La concentració d’oxigen dissolt com a factor biòtic i indicador
de la contaminació d’origen humà de les aigües.
• Els compostos del fòsfor com a substàncies d’efecte
eutrofitzador.
• Els compostos nitrogenats com a nutrients, substàncies
tòxiques i captadores d’oxigen dissolt.
• El silici.
• Els compostos orgànics de carboni solubles com a base
alimentària per als sapròfits.
El pH
El pH ens indica l’acidesa o alcalinitat, és a dir, la concentració
de l’ió hidrogen en un medi determinat, en el nostre cas, l’aigua.
La neutralitat ve indicada per un valor de pH 7, mentre que es
consideraran àcids els valors per sota de 7 i bàsics els que estiguin
per damunt de 7. Molts organismes presenten disfuncions en les
seves funcions biològiques en aigües massa àcides; un altre efecte
negatiu de l’acidesa és l’increment de la solubilitat de moltes
substàncies tòxiques en aigua.
Si l’aigua és àcida, en la majoria dels casos hi ha una compensació
28

Manual de restauració de riberes fluvials
per part de substàncies tamponadores, com ara el carbonat càlcic
dissolt o altres minerals presents, que reaccionen amb els ions
d’hidrogen i incrementen el pH. Només en aigües amb poc poder
tamponador poden haver-hi variacions importants de pH al llarg
del dia, ja que les plantes aquàtiques i algues consumeixen àcid
carbònic durant la fotosíntesi , augmenten el pH mentre hi hagi
claror, desprenen CO 2 durant la nit, i tornen a acidificar les aigües,
la qual cosa pot portar a problemes d’anòxia parcial en punts d’alta
concentració de plantes.
Oxigen dissolt
Té una importància cabdal en la distribució d’organismes al llarg
del corredor fluvial. La concentració d’oxigen dissolt depèn
substancialment de la temperatura de l’aigua, la pressió atmosfèrica
i la concentració de sals. El balanç d’oxigen dissolt ve determinat
per a les aportacions d’oxigen atmosfèric i la producció d’O 2 primari
a través de la fotosíntesi, així com pel seu consum a través de la
respiració i l’activitat dels organismes heteròtrofs.
En rius que no presenten contaminació ni modificacions per
activitats humanes, gràcies a les turbulències de l’aigua hi ha un
fort intercanvi d’oxigen amb l’atmosfera, de manera que el balanç
és equilibrat. Només als cursos baixos pot haver-hi manca o excés
d’oxigen puntual per la quietud de les aigües. Segons sigui la
concentració d’oxigen dissolt podem classificar quatre models de
cursos d’aigua:
• Cursos d’aigua amb una concentració d’oxigen dissolt
equilibrada, és a dir, d’un 100% tant de nit com de dia.
Acostumen a ser oligotrofs (baixa concentració de nutrients),
de corrent fort i sense aportació d’aigües residuals orgàniques.
• Cursos d’aigua amb fortes variacions en la concentració
d’oxigen dissolt. De dia presenten notables sobresaturacions i
de nit, mancances. En aquest cas es tracta de cursos rics en
nutrients i molta producció primària d’oxigen per l’activitat
fotosintètica de les plantes. Poca contaminació amb
substàncies orgàniques.
• Cursos d’aigua amb variacions en la concentració d’oxigen
dissolt, sense sobresaturacions de dia com en el cas anterior,
però amb grans dèficits de nit. En aquest cas parlarem de
cursos rics en nutrients i amb contaminació orgànica, la qual
no és excessiva, de manera que la fotosíntesi encara juga un
paper en el balanç d’oxigen dissolt.
• Cursos d’aigua amb un dèficit d’oxigen dissolt molt elevat al
llarg del dia i la nit. Es tracta de cursos amb molta contaminació
orgànica en els quals la fotosíntesi ja no té cap influència sobre
el balanç d’oxigen.
29

L’eutrofització de les
aigües per fòsfor s’ha
donat en molts dels
nostres rius pels
detergents a base de
fosfats i per la manca
de depuració de les
aigües residuals.
Corredors blaus i verds
Una reducció de la concentració d’oxigen dissolt en aigua implica
en primer lloc situacions d’estrès per als organismes, que si
persisteixen comportaran la desaparició de determinades formes
de vida. En general, es considera que la concentració d’O2 letal és
de 3-4 mg O 2 /l. Alguns organismes aquàtics presenten adaptacions
especials per superar períodes d’anòxia total en forma de
metabolismes anaerobis del glicogen.
Fòsfor
Com a nutrient vegetal, el fòsfor té gran importància en els
processos productius de matèria orgànica als cursos fluvials. El
trobem en les formes químiques més diverses, directament
aprofitable per les plantes com a ortofosfat o polifosfats de baix
pes molecular, compostos fosfatats orgànics, etc. Els fosfats arriben
a les aigües a través de la precipitació, l’erosió i l’aportació a
través de les aigües subterrànies i de lixiviació. També hi ha un
aportament a través de la matèria orgànica en descomposició, tot
i que és negligible. Acostumen a presentar concentracions naturals
baixes i és poc comú trobar processos d’eutrofització per fòsfor
en torrents i rius sense aportació d’aigües residuals.
L’absorció del fòsfor es realitza a tota la superfície de la planta
en el cas de les algues; tanmateix, en totes les altres formes vegetals,
l’absorció és a través del sistema radical.
L’eutrofització de les aigües per fòsfor s’ha donat en molts dels
nostres rius pels detergents a base de fosfats i per la manca de
depuració de les aigües residuals. Això ha conduït a la proliferació
massiva d’algues i els subsegüents problemes d’anòxia i mortalitat
d’organismes vius.
Nitrogen
El nitrogen es troba en les formes més diverses dins l’aigua dels
cursos fluvials, i pot passar d’una forma a una altra a través de
reaccions redox, en part catalitzades per bacteris. Les formes en
què podem trobar el nitrogen són el nitrogen molecular (N 2 ) i com
a compostos anorgànics del nitrogen, en aquest cas nitrits (NO 2 ),
nitrats (NO 3 ) i amoni (NH 4 ). Nitrats i amoni són els compostos
nitrogenats més corrents als rius i torrents.
El nitrogen molecular N 2 només pot ser aprofitat pels fixadors
del nitrogen, com per exemple les algues blaves o diferents formes
de bacteris, però aquesta forma d’aprofitament només pren
importància quan hi ha mancança de nitrogen en les aigües, cosa
que pot passar en embassaments, braços morts del riu, aigües
estancades.
L’amoni és la forma del nitrogen que adopten directament les
plantes en llur metabolisme per formar aminoàcids i proteïnes.
30

Manual de restauració de riberes fluvials
L’amoni es forma com a producte final del metabolisme del nitrogen
i també és un subproducte de la mineralització de la biomassa
morta. La major part de l’amoni, però, que trobem als rius prové
de l’home a través de les aigües residuals depurades o sense depurar.
Aquest amoni és aprofitat per una banda per les plantes en
el seu metabolisme del nitrogen, però també és oxidat a nitrat per
la nitrificació bacteriana, la qual cosa implica un elevat consum
d’oxigen.
Un dels punts determinants per a la qualitat de les aigües resulta
ser l’equilibri dinàmic entre amoni i amoníac, que depèn molt
del valor de pH de l’aigua. Quan aquest és superior a pH > 8,5, la
proporció d’amoníac augmenta de forma crítica. L’NH 3 és una
substància altament tòxica per als organismes vius que comporta
la destrucció cel·lular i deteriora els epitelis respiratoris. Un dels
fenòmens típics a causa d’aquest augment de NH 3 és la mortalitat
de peixos. Un altre compost altament tòxic per a la fauna piscícola
és el nitrit, que només es dóna en altes concentracions en alguns
aportaments humans d’aigües residuals.
Silici
El silici dissolt en forma d’àcid silícic és un nutrient essencial per
a alguns organismes i arriba a limitar la producció de matèria
orgànica. Les més necessitades d’aquest compost són les
diatomees, però també hi ha plantes com el canyís (Phragmites
communis), les cues de cavall (Equisetum sp.) i les llenties d’aigua
(Lemna sp.) que en són dependents. El silici dels cursos fluvials
acostuma a ser d’origen geològic, tot i que la substitució dels
fosfats per zeolites en els detergents també ha contribuït a una
major presència de silici d’origen humà.
Compostos orgànics de carboni solubles (matèria orgànica
dissolta)
Hem de diferenciar entre la matèria orgànica dissolta produïda
al mateix corredor fluvial, anomenada autòctona, i aquella que
prové d’altres fonts, principalment per la descàrrega d’aigües
residuals municipals, anomenada al·lòctona. La contaminació per
matèria orgànica continguda a les aigües residuals ha donat lloc
al procés de saprobització dels cursos fluvials, en contraposició a
l’eutrofització, que és deguda a l’excés de nutrients anorgànics.
Els compostos de carboni autòctons són productes resultants
del metabolisme dels organismes del corredor fluvial, així com de
la degradació de matèria orgànica sòlida. La relació entre matèria
orgànica dissolta i sòlida acostuma a ser de 10:1.
La matèria orgànica és formada bàsicament per fullaraca, pol·len,
insectes, llavors i fusta morta. La fullaraca és important per mantenir
31
Un dels fenòmens
típics a causa d’aquest
augment de NH 3 és la
mortalitat de peixos.

Corredors blaus i verds
Terreny Tipus
de
vall
la fauna que la degrada i també pels filtradors, que posteriorment
aprofiten els subproductes que deixen els descomponedors. En el
cas de la fusta morta, a més de donar hàbitat a moltes espècies de
fongs en la fase primària de degradació i d’invertebrats en la
secundària, aquesta juga un paper molt important en
l’estructuració del llit fluvial i la retenció natural de materials. La
retenció és necessària per permetre la colonització dels materials
retinguts pels organismes degradadors de matèria orgànica sòlida
(fulles, branques, etc.).
En resum, a partir de tot el que s’ha dit en el capítol anterior
podem derivar dos punts claus per a la realització de tasques de
restauració d’ecosistemes fluvials:
1. La restauració de les condicions físiques d’un riu o torrent no
serà suficient per restablir la integritat biològica del sistema
natural si la qualitat de les aigües presenta deficiències al llarg
de l’ecosistema.
2. Les tasques de restauració desenvolupades a la conca fluvial
afectaran de forma molt diversa la qualitat de les aigües, tant
pel que fa a l’aportament com a l’impacte de les substàncies
d’efecte negatiu.
La següent taula ens indica els efectes potencials de diverses
activitats de restauració de cursos d’aigua i de gestió de les conques
al·luvials sobre la qualitat de les aigües.
Muntanya Vall
tancada,
escarpada
Altiplans No
al·
luvial
Plana V
a
Mitja muntanya
A l
Litoral
2.9 Comunitats
biològiques dels cursos
fluvials
La restauració exitosa d’un corredor
fluvial només serà possible
all
oberta,
plan
si es té un coneixement global de
les interrelacions entre els
l·
luvia
processos físics, químics i biològics
que hi tenen lloc al llarg del temps.
Aquest apartat se centra en
l’estructura i funcions biològiques
del corredors fluvials en relació als
processos geomorfològics, hidrològics i de qualitat de les aigües.
Les comunitats biològiques d’un sistema fluvial són determinades
tant pels ecosistemes terrestres com aquàtics.
Però abans d’entrar en el detall de les comunitats biològiques
representades als corredors fluvials, voldríem comentar alguns dels
conceptes elementals que s’hi relacionen.
32

Manual de restauració de riberes fluvials
Cadenes tròfiques
Qualsevol sistema, ja sigui mecànic o natural, necessita energia
per funcionar i materials per a la seva estructura, manteniment i
creixement. En quasi tots els sistemes naturals, la llum solar és la
font d’energia inicial i la matèria inorgànica és la font material.
Bàsicament, les plantes verdes utilitzen la llum del sol per produir
components de carboni orgànic a partir del diòxid de carboni
inorgànic i l’aigua. Les sals minerals en el sòl de l’aigua
s’absorbeixen a través de les arrels (algunes plantes submergides
també ho fan a través de les fulles i les tiges). Les plantes utilitzen
els productes de la fotosíntesi i les sals minerals per al seus processos
bioquímics, bàsicament el creixement i la reproducció.
Així, les plantes verdes funcionen com a productores dins la cadena
tròfica, mentre que tots els animals (i algunes plantes) funcionen
com a consumidors. Entre els consumidors hi ha el grup
especialitzat dels descomponedors, principalment microorganismes
independents al sòl i a l’aigua (tot i que alguns viuen als estómacs i
als intestins d’animals més grans i converteixen els aliments en matèria
digerible). Els tres esglaons de la cadena -productors, consumidors i
descomponedors- són essencials per al funcionament del sistema.
La productivitat de les cadenes tròfiques varia segons el lloc;
això és de gran importància, ja que determina majoritàriament el
tipus i la quantitat de fauna que pot existir en un lloc determinat.
La disponibilitat bruta de llum solar depèn de la latitud i el clima,
però la disponibilitat neta i la temperatura ambient varien
considerablement segons el microclima del lloc. Així, un pendent
orientat cap al nord pot ser menys productiu que un d’orientat
vers el sud. Un riu que corri per paratges molt ombrívols entre
ribes poblades d’arbres madurs pot ser menys productiu que un
que flueixi a cel obert. De la mateixa manera, el potencial de
producció i el ritme de creixement pot ser menor per a un
organisme que viu a l’ombra darrera d’una pedra que per a un
altre que viu en una superfície assolellada.
La disponibilitat de material inorgànic dependrà en primera
instància de les roques subjacents; així, els rius que neixen en pedra
calcària solen ser més productius que els que neixen en conques
àcides. Localment, la qualitat del sòl també és important. A més,
els nutrients i el material orgànic poden ser traslladats d’un lloc a
l’altre i, en aquest sentit, els rius són uns mecanismes molt potents.
La disponibilitat de llum solar i nutrients també varia segons les
estacions, i influeixen en els períodes de creixement, en l’època
de reproducció i -en molts ocells i alguns peixos, insectes i mamífersés
un dels motius que obliga a migrar. La quantitat i la diversitat
de plantes i animals presents en un lloc varia anualment segons la
capacitat productiva d’aquest emplaçament.
33
En quasi tots els
sistemes naturals, la
llum solar és la font
d’energia inicial i la
matèria inorgànica és
la font material.

Com més abundant i
productiva és la vida
vegetal d’un riu, més
diversitat animal hi
podrà viure.
Corredors blaus i verds
Observant la cadena tròfica d’un riu, les plantes, els arbres
riberencs i tota la resta -per bé que els ocells, els peixos i alguns
invertebrats especialitzats es mengen les llavors i les fulles de les
plantes més grans- es pot comprovar que la major part acaba sent
utilitzada pels descomponedors. Aquests, per tant, constitueixen
un grup abundant i variat d´animals: pràcticament tots són
invertebrats -truges, gambes, larves de mosca, cucs d’arbre i rosca-
i reben directament la major quota de matèria i energia de les
plantes fluvials. Aquests descomponedors també són la principal
forma de vida en els rius que flueixen sobre roca pobre en nutrients
i amb plantes poc arrelades, ja que poden utilitzar l’energia que
contenen les fulles i altres materials orgànics que cauen en aquests
rius. Solen ser la principal font d’alimentació per a altres invertebrats
més grans i per a peixos, ocells i alguns mamífers. En el cim de la
cadena tròfica, hi trobem els depredadors més grans -com ara la
llúdriga, l’agró o el bernat pescaire- que depenen completament
de la varietat de peixos petits, ocells i mamífers que estan per sota
d’ells en el sistema.
Tot animal utilitza energia en la seva respiració i al metabolisme
general, per tant, el procés de consumició no és totalment eficient
a l’hora de transferir l’energia i només una part es converteix en
pes corporal. Aquest pot ser d’un 30% a un 60% en el cas de la
puça d’aigua Daphnia, però tant sols d’un 7% a un 10% en els
peixos adults. Així, en cada nivell de consumpció (nivell tròfic), el
nombre d’exemplars que es poden mantenir es menor. A la
pràctica, això significa que els predadors més alts necessiten molta
presa, però també necessiten consumir encara més volum de
materials vegetals. Atès que qualsevol animal depèn directament
o indirectament de les plantes, com més abundant i productiva és
la vida vegetal d’un riu, més diversitat animal hi podrà viure.
Comunitats, ecosistemes i hàbitats
Considerant que tots els organismes han de ser especialistes
adaptats a un conjunt particular de condicions, s’entén que un
medi físic determinat acollirà un grup particular d’organismes
interdependents i interactius, cadascun dels quals manté relacions
constants amb els altres, i que en una situació física diferent, es
trobarà un grup d’organismes diferents. Aquests grups es coneixen
sota la denominació de comunitats i el medi físic on es troben és
el seu hàbitat. El paper i el lloc que ocupa cada membre de la
comunitat dins l’hàbitat és la seva posició. Per exemple, un rierol
de terra alta és un hàbitat caracteritzat pels cabals turbulents, un
llit inestable, un alt contingut d’oxigen dissolt, generalment nivells
baixos de nutrients, tendència a les riuades, etc. Alguns d’aquests
34

Manual de restauració de riberes fluvials
factors, especialment els problemes amb l’arrelament,
impossibiliten el creixement de les plantes aquàtiques. No obstant
això, hi ha nombrosos invertebrats que s’alimenten d’algues i
matèria orgànica que transporta el corrent. El canal conté aliment
per als peixos i els ocells com ara la cuereta torrentera i la merla
d’aigua. Aquestes dues espècies eviten la competència directa
nodrint-se en diferents emplaçaments, la cuereta caça insectes al
vol des de la superfície de les pedres i des de la vegetació de damunt
l’aigua, mentre que la merla d’aigua s’alimenta capbussant-se en
les aigües ràpides.
Les plantes i els animals també modifiquen el seu medi físic de
moltes maneres. Així, l’abundor de plantes que creixen al canal
del riu tant pot alentir el corrent com incrementar la sedimentació
i, per tant, crear canvis significatius en el curs i en la conducta del
riu. El procés d’interacció pot ser més o menys complex.
Tot i que les principals forces d’interacció actuen dins la comunitat
i el seu hàbitat, també hi ha influències que passen d’un tipus
d’hàbitat o comunitat a un altre. Per exemple, en els rius, els
nutrients tendeixen a traslladar-se dels hàbitats de terra alta als
hàbitats de terra baixa, mentre que les espècies d’aus que hivernen
a les terres baixes poden reproduir-se en les terres altes. Un grup
d’hàbitats interconnectats forma un ecosistema.
El principal ecosistema per estudiar l’ecologia dels rius és la conca.
Les conques es troben físicament separades les unes de les altres i
al seu interior, els hàbitats i les comunitats poden considerar-se
aïllats. D’aquesta manera, el canal fluvial pot contenir diferents
hàbitats entre la font de naixement i els aiguamolls de l’estuari. La
majoria reben els efectes del que passa riu amunt, alguns del que
passa riu avall i d’altres també per les activitats en les terres
adjacents. La varietat i l’abundor de diferents plantes i animals al
canal i a altres zones de l’ecosistema fluvial ho reflecteixen. El riu
no es troba completament aïllat ni del que s’esdevé a les rodalies
de la conca, sistemes climàtics inclosos, ni de la intervenció humana
com ara el transvasament d’aigües dins del mateix riu.
Quan s’estudien les interaccions dins la comunitat o hàbitat i
l’ecosistema, convé separar els factors físics, químics i biòtics. Els
factors biòtics neixen de les interaccions dels organismes vius -
tant plantes com animals- dintre d’una comunitat. Inclouen la
competència per la llum, els nutrients o l’aliment i per l’espai, el
territori o la parella; els efectes de les pastures o del trepig; la
predació i, naturalment, les interferències humanes. Els factors
químics inclouen l’estat dels nutrients minerals, les característiques
del sòl, l’acidesa o salinitat de l’aigua, la disponibilitat d’oxigen i la
presència d’elements contaminants. Els factors físics inclouen el
substrat, la profunditat de les aigües i la càrrega de sediments, els
35
El riu no es troba
completament aïllat ni
del que s’esdevé a les
rodalies de la conca,
sistemes climàtics
inclosos, ni de la
intervenció humana
com ara el
transvasament
d’aigües dins del
mateix riu.

La presència de plantes
aquàtiques és el major
determinant de
l’estructura física de
l’hàbitat per a molts
invertebrats, peixos i
ocells d’aigua.
Corredors blaus i verds
nivells de llum i temperatura, i també les seves fluctuacions diàries
i estacionals. Teòricament cadascun afecta l’altre, però a la pràctica,
els factors físics de les característiques del cabal i del substrat són
decisius per al sistema i determinen el caràcter de tota la comunitat
de la fauna. A la vegada, aquests dos factors depenen del clima,
la geologia, el talús, la descàrrega i la morfologia del canal.
Dins el riu, els organismes han evolucionat per tal de sobreviure
als rigors dels cabals alts o irregulars, les turbulències, els substrats
durs o tous, els emplaçaments temporals alterats per la propera
crescuda, etc. En ocupar un emplaçament el modifiquen
inevitablement, en particular quan les plantes tenen un efecte
directe sobre el seu medi físic, estabilitzen els sediments i redueixen
el ritme del cabal en una extensió major o menor segons la mida
i la forma. Altres plantes poden créixer a redós de plantes més
grans, i els invertebrats i els peixos es protegeixen del corrent entre
les tiges i les fulles de les plantes. La presència de plantes
aquàtiques és el major determinant de l’estructura física de l’hàbitat
per a molts invertebrats, peixos i ocells d’aigua. En general, les plantes
tendeixen a reduir els extrems que existeixen en un medi pelat.
En considerar les diverses interaccions dels ritmes del cabal, tipus
de substrat, morfologia del canal i comunitat vegetal, la visió
ecològica de l’activitat del riu s’acosta molt a la visió hidrològica.
A més, els ecòlegs consideren que les interaccions entre les plantes
del riu modifiquen l’extensió i la natura de l’espai disponible,
la llum i els nutrients.
Successió, diversitat i estabilitat
Una comunitat de plantes o d’animals no és per naturalesa ni
immutable ni inalterable. Quan s’inicien els processos de producció
i descomposició, la matèria orgànica tendeix a acumular-se i, en
conseqüència, es produeixen canvis físics i químics en el medi. A
la vegada, la mateixa comunitat canvia: arriben noves espècies i
d’altres moren. Tot això requereix temps i, per tant, l’edat de la
comunitat fins a la darrera alteració és vital per a la seva estructura
i composició.
Aquests canvis al llarg del temps es produeixen, amb més o
menys variants, en totes les comunitats terrestres; són aparentment
i en gran part autoreguladors i més o menys previsibles. Aquesta
sèrie de canvis s’anomena successió ecològica. Segueix el seu curs
i la comunitat assoleix l’estat de maduresa quan algun factor extern,
com ara el clima, la limita.
En la seva forma més senzilla, una successió comença en un
hàbitat pelat on no hi viu cap criatura, per exemple, un canal
excavat recentment en sòl infèrtil. La producció orgànica és nul·lai,
36

Manual de restauració de riberes fluvials
per tant, no hi ha ni consumidors ni descomponedors. Les
condicions físiques són hostils i incòmodes per al creixement de
les plantes, per exemple, sota el nivell de l’aigua no hi cap refugi i
el substrat pot ser inestable i pobre en nutrients, mentre que fora
de l’aigua no hi ha cobertura que protegeixi de la temperatura o
humitat.
37
Claus de la vida aquàtica
1. Les plantes són els productors de què depenen tots els animals. Com més abundant
i productiva sigui la vida vegetal d´un riu, més animals podran viure-hi.
2. Totes les criatures vives són especialistes, adaptades per explotar un medi específic.
3. Les plantes i els animals no poden alterar les seves adaptacions especials si no és a
molt llarg termini. Així, si desapareixen les condicions a què estaven adaptats (per
causes naturals o com a resultat de la intervenció humana), també desapareixeran
del lloc o l’àrea en qüestió.
4. L’hàbitat és un conjunt de determinades condicions per a una espècie. Algunes espècies
poden compartir un mateix hàbitat, utilitzant-lo cadascuna de manera diferent i
interactuant juntament amb les altres. El conjunt de les espècies que conviuen en un
hàbitat és la comunitat.
5. L’eliminació d’un dels membres d’una comunitat afecta tots els altres. En general,
com menys espècies hi ha en una comunitat, més inestable és. Les comunitats inestables
canvien; els seus membres alteren gradualment l’hàbitat i donen noves
oportunitats a més i diverses espècies. La comunitat esdevé més diversa, acollint més
espècies, i més estable, canviant més lentament. Així, el ritme en què noves espècies
ingressen en la comunitat és més lent.
6. Les comunitats que contenen diferents espècies són relativament velles. Els
conservacionistes les valoren perquè inclouen espècies poc comunes i perquè són
importants per a la investigació.
7. Com més gran és un lloc, menys probable és que s’hi extingeixi cap espècie; és
menys probable que les condicions adverses afectin tota la zona.
8. Els principals depredadors necessiten establir el seu hàbitat en àrees grans. Si les
poblacions de depredadors són estables, segurament el seu habitat i la composició
de la seva comunitat animal també tindran bona salut.
9. Així, les zones grans amb comunitats animals madures i ben desenvolupades, que
inclouen tant espècies comunes com rares, són altament valorades per a la conservació
de la natura.
10. Les espècies úniques dels rius tenen estratègies de supervivència que les capaciten
per suportar canvis naturals sobtats, com ara les crescudes i els cabals baixos. Per
tant, generalment són resistents als canvis. No obstant això, la repetida destrucció de
les condicions específiques, d’acord amb els freqüents cicles de manteniment, en
provocarà l’extinció. Per altra banda, la seva capacitat per recolonitzar-se, quan tenen
l’oportunitat de fer-ho, és alta.

Corredors blaus i verds
No obstant això, els organismes hi arriben ràpidament des de
diverses fonts. Els que són forts i capaços de sobreviure en
condicions rigoroses són els únics que s’hi podran establir i
reproduir, i tindran l’avantatge de no haver de competir per la
llum, l’espai o els recursos. Normalment, els primers colonitzadors
són petites plantes amb poca producció. Malgrat tot, comencen a
canviar de lloc només pel simple fet de créixer. Com a resultat,
altres espècies menys resistents que les pioneres poden sobreviure,
potser a redós de les pioneres o alimentant-se d’elles o de les
seves restes. La producció creix i les plantes ocupen més espai. La
matèria orgànica comença a acumular-se i crea canvis físics i químics
al sòl.
Al cap d’un temps, expulsen les pioneres altament especialitzades
i una sèrie de plantes diferents dominen la comunitat. A causa de
la competència creixent per la llum (una comoditat fixa) en un
medi tan ric, les plantes són cada vegada més altes fins que –si la
successió pot arribar tan lluny– els que dominen són els arbres. El
volum d’organismes vius (la biomassa) creix en consonància.
Paral·lelament al creixement de la biomassa, el nombre d’espècies
tant vegetals com animals augmenta. Durant les fases primeres i
intermèdies de la successió, la majoria són plantes: les productores;
durant les fases finals o més estables, el nombre d’espècies
animals és més alt i la major part són descomponedores. El nivell
de producció arriba al punt màxim en la meitat de la successió i és
menor en l’estat estable.
2.9.1 Ecosistemes terrestres
Els ecosistemes terrestres estan íntimament lligats al sòl, que
depenent de la humitat, composició i temperatura, i dels
organismes associats, presentarà una capacitat determinada de
emmagatzemar nutrients i alliberar-los pel cicle de la vida. Els factor
abans esmentats també determinen les propietats de filtració,
tamponament, degradació, immobilització i destoxicació de la
matèria orgànica i inorgànica incorporada al sòl.
2.9.1.1 Les comunitats vegetals terrestres del riu
La integritat ecològica dels ecosistemes fluvials té una relació
directa amb les comunitats vegetals que els formen i acompanyen,
ja que són fonts d’energia i hàbitat per als diferents organismes
del corredor fluvial i regulen la irradiació solar tant als ecosistemes
terrestres com als aquàtics. El cicle anual de la vegetació, amb els
seus períodes de creixement i repòs, condueix a l’aportació de
matèria orgànica a través de fullaraca, branques mortes, degradació
38

Manual de restauració de riberes fluvials
d’arrels, etc., i proporcionen les fonts de carboni, nitrogen, fòsfor
i altres nutrients necessaris per a altres organismes, ja siguin terrestres,
edàfics o aquàtics.
El tipus de vegetació i la seva distribució ve determinat pel clima,
la disponibilitat d’aigua, les propietats físiques i químiques
del sòl i la topografia. Alhora, les característiques de les comunitats
vegetals tenen una influència directa sobre la diversitat i tipus de
comunitats faunístiques. Com més variada i extensa sigui la
vegetació, major serà la diversitat de la fauna que l’acompanya.
Els efectes de la vegetació terrestre sobre el curs fluvial són diversos,
però cal destacar-ne la fixació de sediments i la reducció
dels processos d’erosió, la variació del processos d’erosió i
sedimentació per caiguda de fusta morta al riu, la formació de
tolles per acumulació de matèria orgànica morta, cosa que alhora
dóna lloc a microhàbitats importants per a la fauna aquàtica.
Tanmateix, la presència o absència de vegetació és igual
d’important en les seves conseqüències ecològiques i de dinàmica
del curs fluvial, ja que la total absència de comunitats vegetals a
les riberes fa que augmenti la temperatura de l’aigua (sobretot en
rius de poca amplada i a les riberes), l’erosió de materials superficials
sigui superior, disminueixi la capacitat de retenció d’aigua dels
sòls amb el consegüent canvi en el balanç hídric de la conca fluvial,
etc. Ara bé, els efectes més evidents que provoquen les
modificacions en la cobertura vegetal terrestre dels corredors
fluvials són els que afecten la fauna aquàtica i terrestre. Hi ha
moltes espècies molt sensibles als canvis més petits en l’ecosistema,
de manera que poden disminuir en nombre o desaparèixer segons
la gravetat de l’alteració, afavorint en molts casos altres espècies
més adaptables.
A més, el corredor fluvial, amb la seva vegetació associada, forma
un corredor natural entre el naixement del riu i la seva desembocadura,
el qual és essencial per a la dispersió, migració i
desplaçament de la fauna.
Les comunitats vegetals vénen determinades per la seva
complexitat estructural, tant a nivell de distribució vertical com
horitzontal. La vegetació pot estar composada per un estrat arbori,
un estrat arbustiu i subarbustiu i finalment l’estrat herbaci. Dins
l’estructura també s’hi inclou la matèria vegetal morta en forma
de troncs caiguts, branques mortes, fullaraca i soques. Com major
sigui el número d’espècies i la diversitat d’edat en l’estructura vegetal,
més espècies de fauna albergarà. Els factors determinants
per a la diversitat específica dels boscos de ribera d’un corredor
fluvial seran l’extensió de les comunitats vegetals autòctones, la
grandària de les diferents espècies arbòries i el nombre d’espècies
per estrat (herbaci, arbustiu, arbori) presents. Com més gran sigui
39
Els efectes de la
vegetació terrestre
sobre el curs fluvial
són diversos, però cal
destacar-ne la fixació
de sediments i la
reducció dels
processos d’erosió.

Funcions de les
comunitats vegetals al
corredor fluvial.
A. Protecció física de la
ribera
B. Regulació de les
avingudes per
dissipació de l’energia
del corrent
C. Efecte de paravent
D. Ombratge de l’aigua
E. Barrera a l’erosió
agrícola, eliminació de
nitrats i fixació de
fosfats
F. Intercanvi amb el
freàtic
G. Producció de matèria
orgànica
H. Intercanvis entre
l’ecosistema terrestre i
aquàtic
I. Efecte de corredor
J. Estructura lineal que
guia la fauna terrestre
i aèria en les
migracions
K. Refugi
Corredors blaus i verds
C
E
A
G
I
A
J
F
cada una d’aquestes característiques, més nínxols ecològics i
quantitat de nutrients diferents hi trobarem, la qual cosa
augmentarà la diversitat d’espècies i la biomassa en general. La
restauració ecològica haurà de tenir en compte aquests factors i
utilitzar-los per assolir l’estat més natural possible del curs fluvial.
Les comunitats vegetals d’un corredor fluvial són dinàmiques i
canvien al llarg del temps. L’evolució moltes vegades ve més determinada
per la dinàmica pròpia del curs fluvial. Així, fenòmens
com és ara l’erosió, les avingudes o el canvi de llit fluvial propicien
que les comunitats vegetals s’hagin d’adaptar a les noves
condicions de vida. La successió d’espècies, des de les pioneres
fins a les més madures, haurà de ser una estratègia en la restauració
dels corredors fluvials.
2.9.1.2 La fauna terrestre associada als corredors
fluvials
F
Els cursos fluvials són els hàbitats més utilitzats per la fauna
silvestre i alhora subministren aigua potable a gran nombre
d’espècies de mamífers i ocells, jugant un paper clau en el
K
D
40
E
H
A

Manual de restauració de riberes fluvials
manteniment de la diversitat faunística dels vertebrats. La
composició de la fauna que podem trobar en els corredors fluvials
depèn sobretot de la presència d’aliment, aigua, cobertura vegetal
i de la disposició espacial. Podem associar vuit propietats
essencials que caracteritzen els cursos fluvials:
• Presència de fonts d’aigua permanents.
• Elevada productivitat primària i de biomassa.
• Gran diversitat espacial i temporal en els tipus de cober
tura i disponibilitat de nutrients.
• Presència de microclimes específics.
• Diversitat d’hàbitats horitzontals i verticals.
• Caràcter lineal màxim com a eixos vertebradors.
• Rutes efectives de migració estacional.
• Alta connectivitat entre àrees amb vegetació.
Per tot això, els corredors fluvials representen hàbitats ideals per
a moltes espècies animals. Una mateixa espècie pot aprofitar el
caràcter lineal del riu per desenvolupar les seves funcions
biològiques en hàbitats diferents, i explotar els recursos que li
ofereixen tots ells en espais temporals diversos. Tot i que és desitjable
la continuïtat dels ecosistemes al llarg del corredor fluvial, la restauració
ecològica haurà de procurar, com a mínim, crear àrees de vegetació
ripària extenses i amb separacions mínimes entre elles.
Rèptils i amfibis
Són pobladors dels marges dels cursos fluvials i també dels boscos
de ribera; els amfibis (salamandres, tritons, granotes i gripaus) són
dependents del medi aquós per a la reproducció i l’hibernació. En
el cas dels tritons, els adults en part viuen constantment a l’aigua.
Molts rèptils tenen el seu hàbitat en les immediacions dels cursos
fluvials i alguns són de caràcter molt aquàtic, com per exemple la
tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis), la tortuga d’aigua
ibèrica (Mauremys caspica), la colobra de collar (Natrix natrix) i la
colobra d’aigua (Natrix maura).
Ocells
El ocells són els pobladors més fàcilment observables dels corredor
fluvials. Hi ha un gran nombre d’espècies lligades al medi
aquàtic, perquè hi troben directament l’aliment, com ara els ànecs
(Anas spp.), la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinula
chloropus), el blauet (Alcedo attis), el corb marí gros (Phalacrocorax
carbo), el bernat pescaire (Ardea cinerea), la merla d’aigua (Cinclus
cinclus), etc. D’altres perquè depreden sobre insectes lligats a la
vegetació o l’aigua i tot un seguit d’espècies granívores aprofiten
les llavors dels diferents estrats de vegetació.
41
A més, el corredor
fluvial, amb la seva
vegetació associada,
forma un corredor
natural entre el
naixement del riu i la
seva desembocadura,
el qual és essencial per
a la dispersió, migració
i desplaçament de la
fauna.

Corredors blaus i verds
Les estructures geològiques i vegetals són essencials per a la
reproducció de molts ocells; en les parets escarpades dels meandres
s’hi poden trobar colònies d’abellerols (Merops apiaster), nius de
puput (Upupa epops) i de blauet (Alcedo attis), colònies d’oreneta
de ribera (Riparia riparia). Els arbres són utilitzats com a dormidors
i colònies de cria per les ardèides i els corbs marins, i als bancs de
còdols sovint hi trobem nidificants com ara la xivitona (Actitis
hypoleucos) o el corriol petit (Charadrius dubius). Moltes altres
espècies estan lligades a zones d’aiguamoll, prats humits o boscos
de ribera, com ara la mallerenga de bigotis (Panurus biarmicus),
moltes espècies de limícoles, insectívors i també algunes rapinyaires.
Mamífers
Gràcies a la cobertura vegetal i a la presència d’aliment i d’aigua
en abundància també podem trobar forces espècies de mamífers
lligades a l’aigua. Els més característics són, la llúdriga (Lutra lutra), la
rata d’aigua (Arvicola sapidus), la musaranya d’aigua (Neomys fodiens)
i l’almesquera (Galemys pyrenaicus). Altres mamífers que sovint
trobem als corredors fluvials són les ratapinyades i els petits
rosegadors. Molts altres mamífers grans utilitzen els rius i torrents com a
font d’aigua, però no estan directament lligats a aquest ecosistema.
2.9.2 Ecosistemes aquàtics
L’abundància d’espècies a l’interior dels cursos fluvials depèn de
la diversitat d’hàbitats presents, que serà màxima en els sistemes
fluvials inalterats i estables. Per això, gran part dels projectes de
restauració ecològica cerquen l’estabilització i regeneració de les
condicions naturals en el corredor fluvial. Dins el llit fluvial
diferenciarem la vegetació i la fauna aquàtica, tenint en compte
les seves interrelacions tròfiques.
2.9.2.1 La vegetació aquàtica
Té diverses funcions de vital importància dins dels diferents
hàbitats que trobem al llarg del llit fluvial:
• La producció d’oxigen (oxigenació biògena) i la creació d’un
cicle diari de la concentració d’oxigen.
• La regulació del valor del pH.
• Eliminació biògena de calç a través de l’eliminació de carbonat
d’hidrogen.
• Disminució de les concentracions de N i P dissolt a través de la
síntesi de biomassa.
• Formació de substrats per al poblament a través de
microorganismes (fulles i tiges dels macròfits).
42

Manual de restauració de riberes fluvials
• Creació de microhàbitats per a determinats organismes gràcies
als macròfits.
• Disponibilitat de nutrients per als organismes consumidors
gràcies al creixement dels macròfits.
• Retenció de matèries en suspensió gràcies als macròfits,
millorant la qualitat de les aigües.
La microflora dels rius és formada per l’anomenat perífiton o
pel·lícula biològica que recobreix substrats sòlids, algues, plantes
superiors (macròfits) i el plàncton.
43
Tipus i espècies de macròfits
• Macroalgues (Chara foetida)
• Molses aquàtiques (Riccia fluitans, Fontinalis antypiretica)
• Fanerògames submergides (Potamogeton sp.,
Ceratophyllum sp.)
• Plantes aquàtiques amb fulles (Nenufar sp.,
Callitriche sp.)
• Plantes en suspensió (Lemna sp.)
• Macròfits emergents (Phragmites sp., Typha sp.,
Glyceria sp.)
Les comunitats helofítiques
Són aquelles que estan parcialment submergides. Essencialment, n’hi ha dues tipologies:
el canyissar i el creixenar.
El canyissar el dominen dues gramínies altes (el canyís la i boga) que conformen una
trama espessa de llistons herbacis semisubmergits en sòls fangosos. La volatilitat de les
tiges d’aquestes plantes el converteix en un espai que barra el pas als animals grans i
permet amagar molt bé els petits. Els canyissars també són espais utilitzats per grans
ocells com ara algunes ardèids que fan clapes entre el canyís. El canyissar creix en rabeigs
o a les voreres d’aiguamolls i embassaments.
El creixenar, en canvi, viu en rierols i rius de poca fondària en aigües riques amb elements
nutritius. El formen unes poques plantes herbàcies com ara els créixens bords (Apium
nasturtium), els créixens (Nasturtium officinale), els créixens de cavall (Veronica anagallisaquatica)
i la cua de cavall (Equisetum maximum).

Corredors blaus i verds
El perífiton es caracteritza pel seu lligam al substrat i per les
seves dimensions microscòpiques, i és format per organismes
vegetals i animals, fongs, diatomees, protozous, amebes, etc.
Colonitza tant superfícies d’éssers vius, per exemple fulles i tiges
de macròfits, com de matèria orgànica morta i inorgànica, és a dir
fullaraca, branques, pedres, etc. El perífiton representa la base
alimentària per a molts invertebrats i és la part més activa dins el
llit del riu pel que fa als processos de producció i destrucció de
matèria orgànica. Així, sense el perífiton no es podria aconseguir
mai l’autodepuració de les aigües d’un curs fluvial.
Els macròfits són un grup molt vast de plantes superiors de formes
molt diverses, que van des de diverses macroalgues fins a
fanerògames o plantes amb flor, i tenen molta importància tant
per als processos dins el llit fluvial, com ja hem dit al principi
d’aquest apartat, com també per raons de bioindicació.
El plàncton fluvial només s’acostuma a trobar al curs baix, allà
on el corrent és mínim, és format per diatomees i algues verdes,
i s’hi poden trobar també algues blaves. Si la temperatura de l’aigua
és elevada i la velocitat del corrent inferior a 1 m/s, hi pot haver una
reproducció massiva d’aquestes formes de vida, amb la consegüent
formació de biomassa, la qual cosa comporta fenòmens
d’eutrofització típics com és la mancança nocturna d’oxigen. Sovint
podem observar-los als embassaments dels rius a casa nostra.
2.9.2.2 La fauna aquàtica
A causa de la zonació del corredor fluvial des de la font fins a la
desembocadura, al llarg del seu recorregut hi regnen diverses
condicions biòtiques i abiòtiques que determinen la diversitat de
la fauna. Els organismes animals que poblen les aigües dels cursos
fluvials acostumen a ser ubiqüistes, és a dir, espècies amb una
àrea de distribució molt àmplia, o especialistes, restringits a àrees
molt reduïdes. La distribució real d’una espècie ve determinada
pel factor limitador, aquell paràmetre que es troba fora dels límits
de tolerància de l’espècie en qüestió. Com a factors limitador es
compten sobretot el corrent, la concentració d’oxigen i la temperatura.
Ara bé, una altra causa limitadora de les poblacions pot
ésser la manca d’intercanvi entre aquestes, o dit d’una altra manera,
la formació de reductes o biòtops insulars. Per això, les
poblacions no han d’estar massa allunyades entre elles i sí, presents
en gran nombre. La interacció dels biòtops contraresta la formació
de reductes insulars, formant alhora corredors per a la dispersió
dels organismes.
Si en les activitats de restauració ecològica les àrees són massa
petites o estan massa allunyades entre elles, no hi podrà haver
44

Manual de restauració de riberes fluvials
una recuperació efectiva de l’hàbitat per a moltes espècies, ja que
no seran capaces de formar poblacions estables.
Les espècies animals són representades en primer lloc per
organismes unicel·lulars, que conjuntament amb el perífiton formen
una pel·lícula biògena que recobreix components inorgànics
i orgànics del llit del riu. Com ja s’ha dit en l’apartat referent a les
comunitats vegetals, aquests organismes contribueixen sobretot
a la capacitat d’autodepuració dels rius.
A continuació trobem el grup dels microinvertebrats i
macroinvertebrats. Es poden diferenciar cinc estratègies diferents
d’alimentació entre ells, a saber:
• Pasturadors, que arrenquen i s’alimenten del perífiton de les
superfícies sòlides. Entre ells trobem diferents formes de cargols
aquàtics i també larves d’insectes.
• Trituradors; s’alimenten de porcions vegetals que separen de
les plantes aquàtiques i de la fullaraca que es troba a l’aigua.
• Filtradors, que aprofiten les partícules en suspensió a l’aigua,
recollint-les amb òrgans adequats per aquesta tasca. La majoria
dels representants d’aquesta estratègia són larves d’insectes.
• Degradadors de sediments; s’alimenten dels sediments
orgànics, i es troben-se sobretot en zones amb grans
acumulacions de matèria orgànica. Aquí trobem principalment
representants dels anel·lids, encara que també hi ha algunes
larves d’insecte que aprofiten aquesta estratègia.
• Depredadors; són els consumidors secundaris i formen el nexe
amb els consumidors superiors. Una gran part d’ells són larves
d’insectes dípters, coleòpters i odonats.
Tota aquesta fauna constitueix l’aliment per a formes de vida
superior, com ara els peixos, mamífers i aus.
Del grup dels mol·luscs trobem diferents representants als nostres
rius, tot i que la seva presència és molt localitzada i va en regressió,
ja que les seves formes larvàries necessiten
dels peixos per a la dispersió i les
condicions adequades d’hàbitat cada
vegada les poden oferir menys rius.
El mateix passa amb el cranc de riu
autòcton, que forma part de la família dels
astàcids, amb un sol representant,
l’anomenat cranc de riu ibèric (Astacus
fluviatilis), que es troba en franca regressió
als nostres rius i torrents per culpa de la
manca de qualitat de les aigües, i de la
competència d’altres espècies majors i de
creixement més ràpid, cosmopolites,
45
Cranc de riu ibèric.

La major part de les
conques fluvials
catalanes presenten
una fauna piscícola
alterada per les
introduccions foranes.
Corredors blaus i verds
introduïdes a casa nostra per a l’explotació comercial, com és el
cas del cranc de riu americà (Procambrus clarki) i el cranc de riu
centreeuropeu (Astacus astacus), entre d’altres. El cranc de riu ibèric
es pot considerar una espècie indicadora de gran importància,
perquè només viu en aigües de torrents d’estructura natural i
d’aigües molt netes.
El grup dels peixos és el més important dels consumidors
secundaris. Hem de diferenciar entre peixos que passen tot el cicle
de vida en els cursos fluvials i aquells que migren i viuen una part
del seu cicle biològic a la mar. En el segon grup hi ha els peixos
anàdroms, que quan s’han de reproduir abandonen el mar i
remunten els rius fins a les àrees de fresa; aquí romandran durant
el període juvenil, per tornar després a la mar. Els peixos catàdroms,
en canvi, habiten els rius la major part de la seva vida, però cerquen
el mar quan s’han de reproduir.
A Catalunya, la ictiofauna dels rius és diversa, i comprèn tant
espècies autòctones com ara l’anguila, la truita comuna, el barb
comú, la madrilla, la bagra comuna, el cavilat i el llopet ibèric,
entre d’altres, com també al·lòctones, o sigui introduïdes per
l’home, entre les que cal destacar la truita irisada, el lluç de riu , la
carpa, la perca, la tenca, etc.
La major part de les conques fluvials catalanes presenten una
fauna piscícola alterada per les introduccions foranes, però podem
dir que les zones de muntanya es caracteritzen per la presència de
la truita, el barb de muntanya o el barb cua-roig. En els cursos
mitjans i baixos els ciprínids hi dominen clarament, sobretot el
barb comú i la bagra. Tots els peixos del fons del riu viuen per sota
del 1000 metres d’altitud i es poden trobar al llarg de tot el curs
mitjà i baix. Un representant típic dels cursos baixos dels rius és
l’anguila, espècie depredadora sobre altres peixos i que també
consumeix matèria orgànica en descomposició.
2.10 Els ecosistemes fluvials i la restauració ecològica
En la majoria dels projectes de restauració ecològica d’un riu,
l’enfocament acostuma a ser unidisciplinar i no multidisciplinar, o
el que és el mateix, se centren en la regeneració d’un component
de l’ecosistema fluvial, ja sigui en la zona d’influència, en la
vegetació de ribera o en el llit del riu, però resulta rar que tinguin
una visió holística del curs fluvial, i que el vegin com una unitat
amb elements molt diversos interrelacionats, que només seran
capaços de desenvolupar-se cap a un estat natural si en les activitats
de restauració se’ls té a tots en compte.
Els elements integrants d’un ecosistema fluvial són dinàmics i
s’afecten mútuament. Els factors que més influeixen sobre
46

Manual de restauració de riberes fluvials
l’estructura i variabilitat de l’ecosistema fluvial són les inundacions
i els processos de reubicació del llit fluvial. En el cas de la vegetació,
les comunitats que trobem al llarg d’un corredor fluvial depenen
en gran manera de la periodicitat dels fenòmens esmentats. Ara
bé, la vegetació pel seu compte també actua sobre el riu: les arrels
estabilitzen les riberes, retenen sediments i redueixen l’erosió; la
vegetació de la plana d’inundació disminueix la velocitat de l’aigua
durant les avingudes i fomenta la infiltració i sedimentació; els
arbres caiguts desvien el corrent i modifiquen els processos d’erosió,
de distribució de tolles i ràpids, i de transport de sediments i matèria
orgànica, entre moltes altres funcions ecològiques.
L’estabilització de les riberes, però, com a actuació aïllada, encara
que sigui amb tècniques d’enginyeria biològica, pot ser negativa
per a l’ecosistema fluvial com a unitat, ja que l’efecte final és
limitar la dinàmica natural del riu. Tot i així, aquestes pràctiques es
poden emprar en casos de la rehabilitació de rius, sèquies i altres
cursos aquàtics que han patit una alineació mitjançant mètodes
d’enginyeria tècnica.
La qüestió principal és que abans de poder definir un projecte
de restauració ecològica d’un curs fluvial, s’han de considerar tots
els factors que actuen a la conca fluvial de l’espai que pretenem
recuperar, ja siguin abiòtics o biòtics, i s’ha de desenvolupar una
estratègia efectiva i compatible amb l’entorn, a nivell del curs alt,
mitjà i baix del riu, que tingui sempre en compte les funcions
naturals d’un corredor fluvial.
Hi ha dues característiques que resulten essencials per a les
funcions naturals d’un corredor fluvial que són:
• La connectivitat, que ens dóna una impressió de la continuïtat
espacial del corredor en si o d’aquest amb les zones
d’influència. Si la connectivitat és elevada, es donaran funcions
essencials com el transport de materials i energia, com també
el desplaçament de la flora i fauna.
• L’amplitud, que és la distància a través del corrent d’aigua i les
comunitats vegetals que l’acompanyen.
Al llarg d’un riu, l’amplitud pot variar molt i presentar
interrupcions, cosa que limita i disminueix la connectivitat.
L’avaluació de l’amplitud i de la connectivitat ens podrà donar una
visió molt acurada per definir l’estratègia de restauració des del
punt de vista espacial.
2.10.1 Funcions ecològiques principals del corredor
fluvial
A continuació veurem les funcions ecològiques principals que
acompleix un corredor fluvial:
47
Abans de poder definir
un projecte de
restauració ecològica
d’un curs fluvial, s’han
de considerar tots els
factors que actuen a la
conca fluvial de l’espai
que pretenem recuperar,
ja siguin abiòtics o
biòtics.

Funció d’hàbitat
Funció de conducció
Funció de filtració
Funció de barrera
Corredors blaus i verds
• funció d’hàbitat
• funció de conducció
• funció de filtració i barrera
• funció d’aportació i recepció
Hàbitat
Els corredors fluvials, gràcies al seu caràcter lineal, presenten la
particularitat que sovint connecten hàbitats relativament petits, i
els reuneixen en un hàbitat de major extensió, complexitat i
biodiversitat. En relació a projectes de restauració ecològica, podem
veure els hàbitats a diferents escales, ja sigui per conques fluvials,
corredors fluvials pròpiament dits o a nivells encara més limitats,
com per exemple el curs alt, mitjà o baix. La diversitat dels hàbitats
és superior com més extensos siguin els espais naturals al llarg de
l’eix del riu, però també en extensió radial. Com més gran sigui la
connectivitat i l’amplitud tant en sentit longitudinal com transversal,
més divers podrà ser l’habitat.
Conducció
La funció conductiva d’un corredor fluvial ve determinada per la
capacitat de transportar energia, materials (sediments i altres) i
organismes. Aquest desplaçament pot ser en totes direccions, tot
i que prevaleix el transport d’aigua i sediments corredor avall. Una
de les tasques conductores més importants és la dels corredors
naturals per on discorren les rutes migratòries dels peixos i els
ocells. Perquè puguin acomplir aquesta funció, necessiten un alt
grau de connectivitat i amplitud en funció d’oferir els hàbitats
adequats per a la migració. La connectivitat també ha d’acomplirse
per a la dispersió de les llavors de les plantes i per al transport
de materials sòlids i sediments per assegurar la dinàmica ecològica
al llarg del curs fluvial.
Filtració i barrera
En molts aspectes, el corredor fluvial actua com a filtre o barrera
que redueix la contaminació de les aigües, minimitza el transport
de sediments cap al llit del riu i sovint constitueix el llindar de
superfícies d’ús agrícola. La funció de barrera i filtració del corredor
fluvial es veu directament afectada pel grau de connectivitat i
amplitud, i té més efecte sobre els moviments perpendiculars al
corrent de l’aigua que no pas sobre els paral·lels.
Aportació i recepció
El corredor fluvial pot realitzar ambdues funcions. Les riberes
fluvials, en determinades localitzacions i situacions aporten
materials al canal, però en moments de crescudes també poden
48

Manual de restauració de riberes fluvials
acumular sediments i altres materials. A gran escala, la conca fluvial
connecta diferents hàbitats, de forma que hi ha un intercanvi
constant de material genètic entre les localitzacions geogràfiques
interrelacionades. El sòl rep l’aigua de la precipitació i el transfereix
a les plantes. Les plantes fomenten la infiltració i contribueixen a
la recàrrega del freàtic, aporten nutrients al llit del riu, etc.
En el seu desenvolupament, tot ecosistema tendeix a assolir un
equilibri dinàmic. Una vegada ha arribat a aquest estat de
desenvolupament, els canvis constants que esdevenen dins el sistema
sempre seran compensats per mantenir un grau d’estabilitat
inherent a l’ecosistema. Però aquests mecanismes d’autocorrecció
envers impactes o variacions dins el sistema també presenten uns
llindars, i si se sobrepassen, tot l’ecosistema patirà modificacions
que suposaran un desequilibri. A vegades els desequilibris són
compensats amb el temps necessari, de manera que es torna a
assolir un estat d’equilibri dinàmic, diferent a l’anterior. Aquest és
un dels plantejaments de la restauració ecològica, el
desenvolupament passiu de l’ecosistema per recuperar el seu
equilibri dinàmic, que des del punt de vista econòmic resulta el
més eficient. La funció principal, però, de la restauració serà eliminar
els factors impactants que han portat al deteriorament del
corredor fluvial i, en cas de necessitat, aplicar mesures actives de
restauració per millorar l’estructura abiòtica i biòtica del corredor
fluvial.
49
Funció d’aportació
Funció de recepció

Preparació, imaginació
i tolerància són els
requisits bàsics per a
un bon tractament
dels sistemes aquàtics.
Corredors blaus i verds
50

Manual de restauració de riberes fluvials
III Alteracions que afecten els
corredors fluvials
Les alteracions del medi fluvial tant poden ser d’origen natural
com a causa d’activitats humanes. En molts casos, les pertorbacions
no només actuen de forma aïllada, sinó que se sumen els seus
efectes. Una determinada alteració d’origen humà pot fer que
una pertorbació natural que el medi podria esmorteir es converteixi
en un factor de degradació
ecològica irreversi-
ble.
Qualsevol alteració en
el cor del curs fluvial o a
la seva zona d’influència
sempre tindrà una cadena
causal d’efectes que
modificarà, de forma
temporal o permanent,
una o més característiques
estructurals,
de procés o funcionals
de l’ecosistema estable.
Aquesta cadena d’efectes ha
estat tipificada i pot ser aplicada per
desenvolupar estratègies de restauració que
tinguin com a objectiu fer retroactives el major número
d’etapes causa-efecte, planificant i cercant
alternatives sobre la base d’aquest plantejament.
Fer-ho d’una altra manera
serà tractar els símptomes de la
malaltia, però no la causa directa.
Resulta evident que si seguim
aquest model i desenvolupem un
projecte de restauració partint
d’una avaluació prèvia i acurada
de l’estat del corredor fluvial,
dissenyem un procés basat en els
resultats obtinguts i en l’evidència que la
restauració haurà de projectar-se en primer lloc
51
Canvis en els usos del sòl
o del corredor fluvial
Canvis geomorfològics
i hidrològics
Canvis en la hidràulica del
curs fluvial
Canvis en la funció,
com per exemple
d’hàbitat, transport
de sediments,
emmagatzematge
Canvis en les poblacions, composicions i
distribució, eutrofització i reducció del nivell
del freàtic

Corredors blaus i verds
al curs alt (si aquest ja presenta alteracions) i continuar riu avall
fins a arribar a la desembocadura, podrem reduir molt les fases de
prova i error, i incrementar les probabilitats d’èxit.
La planificació i el disseny d’una restauració ecològica ha de
tenir en compte totes les alteracions i pertorbacions presents al
corredor fluvial i la seva zona d’influència, com també els perjudicis
que ocasionen, cercar una solució tant per a les alteracions directes
com indirectes. Per poder dissenyar el projecte de restauració, en
primer lloc haurem de tipificar i conèixer les alteracions possibles
que puguin presentar el riu i els ecosistemes relacionats. Sempre
podrem planificar millor les mesures de recuperació de l’estructura
i les funcions del corredor fluvial si sabem les causes de les
alteracions i la manera en què l’ecosistema hi respon.
3.1 Alteracions naturals
Hi ha tot un seguit d’alteracions immanents a la natura que
poden causar modificacions als cursos fluvials, com ara les
avingudes, les tempestes, els incendis, els paràsits i les malalties,
els canvis de temperatura, la sequera, etc. Els ecosistemes
respondran d’una forma o d’una altra depenent de la seva
estabilitat, resistència i capacitat de recuperació. En la majoria dels
casos, la recuperació no necessita de cap intervenció, ja que els
sistemes naturals estan preparats per recuperar-se. Aquest és el
cas de la vegetació de ribera, on les espècies més properes a l’aigua
són molt flexibles i en cas d’avingudes s’ajauen fins al nivell del sòl
per reduir l’embat de l’aigua, per tornar a adreçar-se una vegada
el fenomen ha passat. La fertilitat del sòl, millorada gràcies a la
deposició de sediments després de les avingudes, farà que
superfícies on hagi desaparegut la vegetació per l’arrossegament
de l’aigua es tornin a poblar amb rapidesa amb espècies pròpies
de l’ecosistema.
3.2 Alteracions causades per l’home
En un espai tan humanitzat com és Catalunya, els usos dels
cursos fluvials van començar ben aviat, sigui pel transport de fusta,
l’aprofitament de l’energia del corrent d’aigua per moure molins,
per a guanyar terrenys a favor de l’agricultura dessecant zones
deltàiques i d’aiguamoll. Però, ha estat en aquest darrer segle quan
s’ha intervingut sobre l’estructura dels rius amb impactes físics
directes per al corredor fluvial, com ara la regulació dels cursos
fluvials, la canalització de les lleres, la construcció d’embassaments
per a l’obtenció d’energia elèctrica o per fer reservoris d’aigua per
irrigar sòls agrícoles, la desviació d’aigües per canals, la construcció
52

Manual de restauració de riberes fluvials
de canals per al transvasament, etc. Finalment, s’hi ha afegit
l’impacte causat per la migració de substàncies químiques des dels
medis humanitzats, com són els plaguicides i adobs utilitzats per
l’agricultura, els lixiviats d’abocaments industrials i residus de la
mineria, etc. En definitiva, impactes que alteren la qualitat de les
aigües i la viabilitat de moltes espècies animals i vegetals.
Una darrera forma d’alteració humana a considerar és la
introducció d’espècies foranes, ja siguin vegetals o animals, que
en molts casos desplacen les espècies autòctones. Aquesta pràctica,
que té precedents a l’època romana, s’ha intensificat en aquestes
darreres dècades gràcies a la facilitat de transport global.
Les alteracions més habituals que trobem en gairebé tots els
sistemes fluvials del nostre país són els embassaments, la
canalització i la introducció d’espècies foranes.
Embassaments
Poden ser des d’estructures simples amb poca capacitat
d’embassament fins a grans pantans que tinguin un impacte notable
sobre el corredor fluvial. El grau d’alteració sempre dependrà
de la finalitat de l’embassament i de la grandària en relació al curs
fluvial. En les centrals hidroelèctriques, les descàrregues d’aigua al
corredor fluvial que queda per sota de la presa de l’embassament
són irregulars i alteren la dinàmica de l’erosió, la sedimentació,
etc. A més, els embassaments provoquen una transformació de
les propietats de l’aigua que emmagatzemen. Quan l’aigua davalla
amb força pels sobreeixidors s’altera l’ecologia del tram més proper
a la presa. Els embassaments per a reg agrícola i reserva d’aigua
potable redueixen substancialment l’aportament d’aigües al curs
inferior, i modifiquen la morfologia del riu, les comunitats vegetals
i faunístiques i els seus hàbitats. Quan es tracta d’una presa de
regulació hidràulica són les fluctuacions en el nivell les que provoquen
l’erosió de les riberes i molt especialment de l’anomenada
cua del pantà on hi ha menys fondària.
Els embassaments representen una barrera
infranquejable per a determinades
espècies de peixos migratoris i, per tant,
modifica les cadenes tròfiques i els cicles
biològics dels éssers vius que es troben al
corredor fluvial. Actuen com a trampes de
sediments i matèria orgànica, que resten
atrapats per la paret. La manca de sediments
procedents del curs alt o mitjà del riu pot
afectar de diverses maneres el corredor fluvial:
el llit del riu pot aprofundir-se, les riberes
s’erosionen, desapareixen bancs de sorra o
53
Els embassaments
representen una
barrera infranquejable
per a determinades
espècies de peixos
migratoris.

Les canalitzacions
artificials ha comportat
impactes severs sobre
les lleres dels rius,
especialment, pels
abocaments d’aigües
residuals.
Corredors blaus i verds
graves per manca de nous materials i, en el cas de Catalunya, els
sistemes deltàics pateixen una evident regressió a causa de la manca
de sediments transportats pel riu i l’erosió marina. L’erosió en
profunditat del llit del riu pot tenir com a conseqüència la davallada
del nivell freàtic, la qual cosa pot afectar les zones humides, els
boscos de ribera i les altres comunitats naturals. Una problemàtica
especial és la dels desembassaments fets o buidats periòdics de
les grans preses a través de les comportes de fons, que provoquen
l’evacuació de grans quantitats de llot amb aigües molt anòxiques
que a la vegada impliquen modificacions ecològiques temporals
d’impacte substancial riu avall.
Canalitzacions i desviaments
Les canalitzacions i els desviaments dels cursos fluvials produeixen
greus alteracions en els ecosistemes fluvials, ja sigui per la
desaparició de gran part dels hàbitats presents al mateix llit del riu
o per la destrucció dels boscos de ribera durant els treballs de
canalització o desviament. Una conseqüència indefectible
d’ambdues actuacions és la interrupció de la connectivitat del corredor
fluvial. Tanmateix, el desviament d’aigües, sigui a través de
canals de reg agrícola o per a transvasaments, té efectes en molts
aspectes similars als embassaments. L’aiguabarreig o la barreja
d’aigües d’un riu cap a un altre altera totalment les condicions
físiques i químiques del riu que les rep i provoca la migració
d’espècies d’un riu cap a l’altre, entre d’altres efectes.
En molts casos, les canalitzacions
del llit fluvial havien de servir per
reduir els impactes de les
avingudes. En realitat, cimentar les
riberes provoca una reducció de
l’espai inundable a disposició del
riu. Una menor secció del canal,
encara que tingui més alçada,
incrementa la velocitat de flux de
l’aigua i, per tant, la seva força
destructiva. Les canalitzacion eliminen
els efectes naturals de retenció
de sediments i materials,
d’infiltració a les planes al·luvials,
com també de reducció de la
velocitat de les aigües per repartició
d’aquestes en amplada i pels mateixos entrebancs naturals. Si els talussos
de contenció se situessin a més distància del llit del riu, aquest podria
mantenir en part la seva dinàmica natural i acomplir en gran manera
les seves funcions per limitar els efectes destructors de les avingudes.
54

Manual de restauració de riberes fluvials
En les canalitzacions, desviaments, captacions d’aigua per a la
indústria i també en els embassaments, sempre hauria de mantenirse
un cabal ecològic mínim que garantís les funcions ecològiques
del corredor fluvial, sobretot en períodes de sequera. Així mateix,
també s’ha de definir un cabal d’aportament màxim en èpoques
de pluges, ja que serà l’única forma de limitar els perjudicis causats
tant per la manca com per l’excés d’aigua.
Introducció d’espècies foranes
Depenent de les espècies introduïdes es provoca depredació,
desplaçament, hibridació i malalties en les espècies autòctones. A
mitjà termini pot significar l’alteració del paisatge, de la composició
vegetal i la dislocació de les cadenes tròfiques, entre d’altres efectes
negatius. A Catalunya hi ha molts exemples a descriure, com ara
al seu dia la introducció d’un peix al·lòcton com la gambúsia per
combatre les larves de mosquit. No només s’ha vist que ha estat
una mesura ineficaç, sinó que ha desplaçat i devastat espècies
autòctones com el fartet i el samaruc. El mateix passa amb el cranc
de riu ibèric, que ha quedat relegat a pocs indrets en els torrents i
rius catalans davant de l’agressivitat de les espècies americanes i
centreeuropees introduïdes. Els principals agents responsables de
les introduccions acostumen a ser els pescadors àvids d’espècies
més braves com la perca americana, el silur, el lluç de riu, el peix
gat, etc.
3.3 Els usos de la terra i l’impacte sobre els corredors
fluvials
L’agricultura
L’agricultura és l’activitat humana que més aprofita els nostres
corredors fluvials i que més els ha modificat al llarg del temps. La
transformació de les conques al·luvials en zones de producció agrícola
va ser la primera gran alteració de les condicions naturals i
comportà la desforestació dels boscos de ribera i de la vegetació
de gran part de la zona d’influència. Avui, encara persisteixen
processos de concentració parcel·laria per guanyar més terrenys
aprofitables agrícolament en detriment de les poques franges de
vegetació natural que hi restaven. A part d’incrementar l’erosió,
hi ha un escolament superior, menor infiltració i retenció, la qual
cosa modifica de forma substancial el règim hidràulic del riu.
L’activitat agrícola riberenca incrementa la presència de substàncies
dissoltes com sals i metalls pesats al curs fluvial, com també grans
quantitats de nutrients en forma de nitrogen i fosfats, i productes
fitosanitaris tòxics.
55

La transformació de les
conques al·luvials per
tales forestals
indiscriminades causa
importants problemes
d’erosió.
Corredors blaus i verds
L’ocupació marginal i il·legal de les riberes per fer horts familiars
és una pràctica nefasta perquè suburbialitza un espai fràgil i vital
per als rius i torrents. Malauradament, aquests horts fluvials són
tolerats i constitueixen un risc important durant les avingudes.
L’abús en l’extracció d’aigües subterrànies per al reg agrícola
provoca una disminució del nivell freàtic impedint l’intercanvi o
recàrrega amb les aigües del riu. Molts rius ja no alimenten el
freàtic per la impermeabilització artificial o bé pels recobriments
de llims i d’argiles del seu llit; un perjudici que afecta molts punts
de la geografia de l’Estat espanyol.
Quan l’aprofitament agrícola arriba fins al llindar mateix del llit
fluvial, la manca d’ombra sobre la làmina d’aigua n’augmenta la
temperatura superficial i provoca el creixement massiu d’herbassars
i de plantes aquàtiques.
La ramaderia, des del punt de vista de les zones de pastura per
al bestiar, troba condicions ideals a les riberes dels rius; acostumen
a ser riques en aliment, amb aigua a l’abast directe dels animals,
ombres per al descans i pastures gairebé gratuïtes. Ara bé, si no hi
ha una gestió acurada de la intensitat de la pastura a les riberes
fluvials, l’impacte per sobrepastura impedeix la regeneració natural
i es degrada l’entorn.
L’increment de l’erosió a causa de la pèrdua
de la cobertura vegetal i l’impacte directe del
trepig del bestiar augmenta la quantitat de
sediments al llit fluvial i provoca canvis en les
riberes fluvials.
Extracció d’àrids i sorres
Un dels impactes realment importants al
nostre país és la pràctica de l’extracció d’àrids i
sorre. En general, s’ha realitzat de forma
indiscriminada i en molts casos sense els permisos
necessaris. La demanda d’aquests materials
per a la construcció ha propiciat l’expoliació
d’aquest bé comú. Cal remarcar la manca
d’autoritat per restaurar l’empremta deixada per
les extraccions, especialment les que afecten
directament les vores o el propi llit del riu o
torrent.
El primer perjudici que pateix el corredor fluvial
afectat per una extracció d’àrids és
l’obertura de pistes per arribar al lloc d’extracció,
que es multiplicaran en el decurs de l’explotació.
En segon lloc s’ocupa una plataforma de la ribera
per fer la classificació. Quant a l’extracció
56

Manual de restauració de riberes fluvials
pròpiament dita, cal advertir que es fa en fondària i fins a assolir
una capa impermeable. Si es topa amb el nivell freàtic, aquest
serà eliminat bombant-ne l’aigua. Aquest fet pot disminuir el nivell
del freàtic, de manera que s’alterin les comunitats vegetals i, en
conseqüència, faunístiques de la zona. El contacte entre les aigües
subterrànies i les superficials en una superfície embassada pot provocar
la contaminació orgànica del freàtic per sota de l’explotació.
Utilització recreativa dels corredors fluvials
L’impacte ocasionat per les activitats de lleure als corredors
fluvials, ja siguin al llit del riu o a les riberes, pot ser considerable.
La manca de zones verdes a les àrees metropolitanes fa que els
corredors fluvials cada vegada prenguin un paper més destacat
en la creació d’espais de lleure per a una població en constant
augment. Hi ha diferents opcions per afrontar la utilització d’una
part dels corredors fluvials per a zones de descans i de lleure dels
ciutadans. Ara bé, aquest enfocament només serà viable si les
actuacions es planifiquen considerant el corredor fluvial com un
tot i cercant una solució que impliqui la restauració ecològica del
riu, les seves riberes i la zona d’influència en tota la seva extensió.
En general, tanmateix, s’aconsella que per a l’ús recreatiu es reservin
espais fora del domini inundable.
Altres usos com els esports d’aventura, la navegació fluvial (Ebre),
la ubicació de zones d’acampada, etc. comporten molèsties per a
la fauna, degradació de la flora, introducció de residus al curs
fluvial i d’altres perjudicis segons sigui el tipus d’activitat.
Urbanització
La urbanització al llarg dels corredors naturals ha marcat la
història de la humanitat. Això ha comportat impactes molt diversos,
dels quals ja se n’han comentat alguns en els punts anteriors.
Ara bé, un dels principals perjudicis de la urbanització en les immediacions
dels corredors fluvials és la impermeabilització del terreny,
que fa augmentar molt l’escolament i limita la infiltració, amb un
increment de l’aportació d’aigües al llit fluvial durant períodes de
pluges i una limitació de la recàrrega del freàtic.
Així mateix, urbanitzar sobre les riberes o planes inundables
suposa un risc catastròfic per a la població que les ocupa. La
imprudència de les administracions autoritzant l’ocupació d’aquests
terrenys per fer polígons industrials o residencials comporta una
clara responsabilitat patrimonial. Se sap que les inundacions
assoleixen nivells insòlits amb una periodicitat no determinada.
Aquesta mena d’ocupacions va acompanyada sempre de la
canalització de les riberes i la creació d’espais artificials amb un
elevada riquesa biològica.
57
Urbanitzar sobre les
riberes o planes
inundables suposa un
risc catastròfic per a la
població que les ocupa.

Corredors blaus i verds
Característiques d’un corredor fluvial natural i d’un corredor fluvial modificat per
l’home
Corredor natural Corredor fluvial modificat
Unitat funcional del curs fluvial i la zona
d’influència; creació d’una dinàmica amb les
aigües subterrànies i d’inundació.
Zones d’influència repoblades amb intercepció
i evapotranspiració elevada; esmorteïment
d’avingudes, erosió reduïda a la zona d’influència
i poca aportació de nutrients.
Dinàmica del traçat del curs fluvial amb sector
d’erosió i sedimentació; existència de meandres
i desenvolupament d’una elevada diversitat
estructural amb un grau elevat de connectivitat;
recorreguts del riu llargs amb velocitats de flux
moderades a lentes.
Els processos i funcions biològiques es troben
en un punt òptim i el corredor fluvial presenta
una capacitat de compensació elevada envers les
alteracions.
Redistribució de materials i sediments sense
alteracions i amb regeneració constant de l’espai
intersticial; regulació natural del desenvolupament
de les algues filamentoses i dels
macròfits.
Nivell del freàtic alt i desenvolupament
diferencial per zones de la ribera segons el grau
d’humitat del sòl; formació de boscos de ribera i
zones humides; eliminació de sediments per
deposició.
Formació de zones deltàiques com a grans zones
de retenció al sector de l’estuari; poca influència
de les marees.
El riu, les riberes i les zones d’influència formen
una cadena d’hàbitats amb funció de corredor
natural; el corredor fluvial fomenta la migració
d’espècies aquàtiques i terrestres.
Desacoblament progressiu entre el curs fluvial i la
zona d’influència; pèrdua de les funcions de
l’ecosistema a través de la canalització, rebaix del
llit fluvial i de l’embassament; pèrdua de les
superfícies naturals de retenció i sedimentació.
Transformació de la zona d’influència en
superfícies agrícoles, increment de la freqüència i
gravetat de les avingudes, gran erosió; eutrofització
de les aigües a causa de l’adobament excessiu de
les superfícies agrícoles.
Per raó de la canalització i el canvi de traçat del
riu es perd la dinàmica natural; baixa diversitat
estructural i interrupció de la connectivitat;
velocitats del corrent d’aigua més elevades i
recorreguts més curts.
Limitació dels processos i funcions biològiques;
baixa capacitat de compensació.
Reducció o eliminació de la redistribució de
materials i sediments amb tendència a l’erosió del
fons del llit fluvial; l’espai intersticial s’omple fins
a vessar de llims i fangs; increment del desenvolupament
d’algues filamentoses i macròfits.
Disminució del nivell del freàtic i dessecació dels
boscos de ribera i zones humides; increment de
l’aportació de nutrients per mineralització; pèrdua
de gran part d’hàbitats semiaquàtics i aquàtics.
Desconnexió entre el riu i les zones deltàiques per
construcció de murs de contenció o dics; gran
influència de les marees sobre el riu.
Per la manca de boscos de ribera hi ha una
degradació cap a biotops insulars sense connexió
entre ells; els embassaments i graons de retenció
transversals eviten la migració de les espècies
aquàtiques.
58

Manual de restauració de riberes fluvials
En resum, podem dir que els impactes més importants causats
per l’home en els corredors fluvials són:
1. Processos d’eutrofització en zones d’embassament.
2. Interrupció de la connectivitat del corredor fluvial .
3. Aparició de l’erosió en profunditat, sobretot en cas
d’avingudes
4. Aparició de l’erosió lateral, sobretot a la sortida de sectors
canalitzats i per la manca de vegetació de ribera.
5. Escalfament de l’aigua en cas de desaparició del boscos de
ribera.
6. Increment de la massa vegetal aquàtica i helofítica quan
s’han eliminat els boscos de ribera.
7. Disminució de la diversitat d’espècies de flora i fauna del
corredor fluvial.
8. Foment de les espècies colonitzadores.
9. Disminució de la diversitat estructural del corredor fluvial i
dels diferents hàbitats presents.
10. Reducció de la qualitat de les aigües per abocament d’aigües
de drenatge i depuració.
11. Influència negativa sobre funcions de l’ecosistema fluvial,
com ara l’autodepuració, sedimentació i retenció de
nutrients.
12. Pèrdua de parts del corredor fluvial, com ara zones humides
o braços morts per dessecació o canalització.
13. Pèrdua de trams sencers del riu per canalització dura.
59

La rehabilitació natural
del riu intenta recuperar
en part les funcions
ecològiques del
corredor fluvial
mitjançant sistemes
inspirats en la natura,
mantenint alhora una
part de les funcions de
protecció envers els
conreus, les poblacions
i altres aprofitaments
humans.
Corredors blaus i verds
60

IV
Manual de restauració de riberes fluvials
Premisses que ha de complir la
restauració ecològica
L’objectiu primer de qualsevol projecte de restauració fluvial
pretendrà l’eliminació de la impermeabilització del llit fluvial, la
modificació de la secció transversal del llit fluvial, la meandrització
del curs fluvial i la recuperació de la connectivitat. Són pocs els
projectes en els quals es prenen consideració la recuperació de la
dinàmica natural del corredor fluvial. En general, es cerca una
millora del valor ecològic i un increment de la capacitat
d’autodepuració del sistema fluvial (en la majoria dels casos no hi
ha una anàlisi exhaustiva d’aquests paràmetres abans d’emprendre
les mesures de restauració per després poder quantificar l’èxit del
projecte en relació a l’estat inicial i els objectius fixats). Una cosa
és la restauració ecològica d’un corredor fluvial i una altra la
rehabilitació del curs fluvial.
La restauració ecològica dóna prioritat a la conservació dels espais
naturals i a l’harmonia amb l’aprofitaments que en fan els humans.
Se sobreentén que hi ha d’haver una eliminació progressiva dels
elements antropogènics per tendir cap a una naturalització, com
també una modificació dels usos de la zona d’influència per
assegurar les característiques naturals del sistema. La restauració
ecològica suposa un procés de desenvolupament a llarg termini
cap a una condició d’equilibri dinàmic natural del corredor fluvial
i de la seva zona d’influència.
La rehabilitació, en canvi, no prioritza la recuperació de la
dinàmica natural del riu, sinó que cerca una millora de les
condicions hidrologicoforestals d’aquest mitjançant tècniques
d’enginyeria del paisatge que substituiran o eliminaran estructures
d’obra civil construïdes en el passat. L’objectiu de la rehabilitació
fluvial és recrear altra vegada una part dels hàbitats que són
inherents als cursos fluvials. Tanmateix, la rehabilitació, tot i tenir
com a objectiu la millora ecològica del corredor fluvial, respecta o
intenta fer compatible els usos que se’n fan, de forma que sempre
hi haurà restriccions irreversibles per arribar a un estat d’equilibri
dinàmic natural. En un cert sentit podem considerar la rehabilitació
com una transició vers la restauració ecològica; en el moment que
les restriccions de caire polític, social, legal o d’aprofitament puguin
61
La restauració
ecològica suposa un
procés de
desenvolupament a
llarg termini cap a una
condició d’equilibri
dinàmic natural del
corredor fluvial i de la
seva zona d’influència.

Corredors blaus i verds
superar-se, es podrà continuar amb el desenvolupament de
l’estratègia per aconseguir un sistema fluvial el més natural possible.
4.1 La rehabilitació com a estratègia de millora
ecològica
La rehabilitació natural del curs fluvial ha de garantir o aconseguir
les següents funcions i paràmetres.
• Assegurar el cabal mínim ecològic.
• Protegir contra les avingudes.
• Establitzar el llit fluvial (evitar l’erosió en fondària).
• Millorar la qualitat de les aigües a través del foment de
l’autodepuració i d’altres processos ecològics.
• Restituir o mantenir el nivell freàtic a la plana al·luvial.
• Millorar l’estructura ecològica.
• conservació o nou establiment de la flora i fauna específica
de diferents hàbitats fluvials.
• Conservar o establir de nou una franja de vegetació
ripària a les riberes fluvials.
• Conservar o establir de nou elements paisatgístics típics
de les conques al·luvials.
En el passat, la canalització tècnica de rius i torrents tenia com a
objectiu una optimització en l’eliminació de l’aigua al llarg del
canal, que en la majoria del casos es redreçava i se li donava un
perfil de regulació més baix del natural, amb la qual cosa es
desaiguava la plana al·luvial o s’evitava que aquesta s’inundés
durant els períodes de crescuda del riu. Això va permetre ampliar
les superfícies agrícoles fins arran de riu i guanyar terres valuoses
per implantar activitats humanes. Aquestes pràctiques, corrents
en el passat sembla que van perdent vigència. Arreu d’Europa
s’ha vist que tenen efectes contraproduents en cas d’avingudes
(major velocitat i cabal, erosió en fondària del llit del riu, dessecació
dels boscos de ribera per disminució del freàtic, desaparició de
gran part de les espècies de flora i fauna que acompanyen el corredor
fluvial, etc).
La rehabilitació natural del riu intenta recuperar en part les
funcions ecològiques del corredor fluvial mitjançant sistemes
inspirats en la natura, mantenint alhora una part de les funcions
de protecció envers els conreus, les poblacions i altres aprofitaments
humans. En canvi, l’objectiu darrer de la recuperació del valor
ecològic del corredor fluvial confereix una gran estabilitat al sistema
natural i compensa les irregularitats provocades per les
avingudes. Això s’aconsegueix a través d’espais de retenció i zones
d’inundació controlada que esmorteeixen les avingudes i permeten
62

Manual de restauració de riberes fluvials
també el desenvolupament d’una dinàmica pròpia del corredor
fluvial, com ara la formació de meandres o d’un perfil divers al
llarg del seu recorregut. No obstant això, en aquells punts on resulta
necessària la protecció enfront de l’erosió, com és el cas de
les bases de ponts o d’altres tipus d’infrastructura, cal cercar
solucions d’enginyeria civil que es complementaran amb les
tècniques ecològiques.
Regulació tècnica
Traçat lineal del curs d’aigua.
Perfil de regulació (majoritàriament en V).
Posic.ió aprofundida del llit fluvial.
Protecció del llit del curs fluvial amb
escolleres de pedres o formigó.
Passos de canonada amb bases
esmorteïdores.
Embassament per represes.
Descripció comparativa entre la regulació tècnica i ecològica
del curs fluvial
Consolidació de les riberes amb escullera o
plaques de formigó cel·lular.
Construcció de dics o talussos per a la
protecció contra les avingudes.
Embassament per regular el cabal en cas de
crescudes.
Ara bé, abans de definir l’objectiu o els objectius d’una
restauració ecològica d’un corredor fluvial, haurem d’analitzar les
condicions presents o l’estat actual del corredor. A partir de les
dades recollides podrem definir un objectiu de planificació com a
estat desitjat després de la restauració.
63
Regulació ecològica
Formació de meandres Desenvolupament
dinàmic autònom.
No presenten perfil de regulació. Es poden
donar fenòmens d’erosió lateral.
No es dóna un aprofundiment del llit fluvial.
Formació dinàmica de tolles i ràpids.
Desenvolupament d’illes.
No hi ha una protecció del llit del riu (el
corrent reduït del riu evita l’erosió en
fondària).
Construcció de ponts.
Instal·lació de derivacions o passeres per a
peixos.
No hi ha consolidació de les riberes.
Estabilització de les riberes amb plantacions
vegetals llenyoses o feixines.
Prats humits i boscos de ribera com a zones
d’inundació per retenir l’aigua.
Àrees de retenció d’aigua per al
desenvolupament d’una descàrrega alentida.

Corredors blaus i verds
4.2 Estat actual, estat desitjat i estat de referència
L’estat actual del corredor fluvial és la descripció com a unitat
ecològica formada pel curs fluvial i la zona d’influència. Pot ser
definida per diferents paràmetres, com ara la qualitat de les aigües,
la presència i valoració d’espècies amenaçades o d’espècies
indicadores, la diversitat estructural del corredor fluvial i de la
càrrega de contaminants que hi actuen. Tanmateix, la descripció i
valoració de l’estat actual pressuposa un estat de referència com
a mesura d’avaluació. L’estat de referència es defineix com aquell
estat que tindria el corredor fluvial sense cap influència humana.
La definició de l’estat de referència es realitza exclusivament sobre
la base dels aspectes naturals del corredor fluvial.
L’estat desitjat d’un corredor fluvial com a objectiu de planificació
pot determinar-se des del punt de vista ecològic, però gairebé
sempre inclourà limitacions de caire polític i social. Els criteris
ecològics de l’estat desitjat són la màxima diversitat biològica, la
protecció d’espais fràgils i espècies amenaçades i el traçat natural
del corredor fluvial. Les limitacions polítiques i socials que prevaldran
són les condicions marc, econòmiques, i els aprofitaments humans
presents al corredor. Siguin quin siguin els condicionaments s’ha
d’afavorir sempre la participació de la població implicada a partir
del debat i el diàleg entre els planificadors i els usuaris.
L’estat ideal és aquell estat natural que és assolible i realitzable a
llarg termini. Així, l’estat ideal es basa en l’estat de referència,
però té en compte les alteracions humanes que impliquen
restriccions irreversibles per a qualsevol restauració ecològica.
Per projectar la restauració ecològica d’un corredor fluvial hi ha
tres nivells de valoració independents entre ells:
1. Valorar l’estat actual del corredor fluvial respecte de l’estat de
referència.
2. Determinar l’estat ideal.
3. Definir l’estat desitjat partint de l’estat ideal i tenint en compte
les possibles restriccions.
1. Valorar l’estat actual del corredor fluvial
Per poder realitzar qualsevol valoració, en primer lloc haurem
de fer una recollida de dades que permetin una anàlisi posterior
des de la perspectiva ambiental, social, cultural i econòmica. Les
dades bàsiques partiran de l’estructura i les funcions del corredor
fluvial, incloent-hi geomorfologia, biologia, paràmetres físics i
químics, etc., i es prendran com a punt de partida per fer una
64

Manual de restauració de riberes fluvials
65
Atributs mesurables per descriure
l’estat actual d’un corredor fluvial
Hidrologia
• cabal total anual
• cabal mensual
• cabal màxim
• cabal mínim
• registre de precipitació
• grandària i forma de la conca
Erosió i càrrega de sediments
• cobertura vegetal de la conca i estat del sòl
• processos d’erosió principals
• intensitat de l’erosió superficial i pèrdues de sòl
• descàrrega de sediments al riu
• processos d’erosió al llit del riu / quantificació
• funcions de transport dels sediments
Vegetació de ribera / planes al·luvials
• tipus de comunitat vegetal
• patró de distribució
• cobertura superficial
• dinàmica i successió de la comunitat vegetal
• taxes de reproducció
Processos al llit del riu
• dimensions, forma, perfil
• composició del substrat
• connectivitat de la plana al·luvial
• evidència d’erosió en fondària i/o deposició
• erosió lateral de les riberes
• inundació periòdica de les planes al·luvials
• realineaments del llit fluvial
• formació de meandres i revolts
• característiques de deposició
• processos de buidat i rebliment
• tipus de transport de sediments
(superficial al llit del riu o per suspensió)
Connectivitat

Corredors blaus i verds
Qualitat de les aigües
• color
• temperatura, oxigen dissolt (DBO, DQO, TOC)
• sediments en suspensió (terbolesa)
• característiques químiques actuals
• presència de macroinvertebrats
Espècies aquàtiques i ripàries i hàbitats presents
• espècies aquàtiques rellevants i hàbitats associats
• espècies ripàries rellevants i hàbitats associats
• relació d’espècies autòctones en front d’espècies
introduïdes
• espècies amenaçades o en perill d’extinció
• espècies indicadores bentòniques, de
macroinvertebrats i vertebrats
Dimensions del corredor fluvial
• mapes topogràfics
• amplada
• linealitat
comparació amb l’estat de referència (derivat de trams determinats
del corredor fluvial o a partir de dades històriques).
Les dades històriques poden donar una visió de les alteracions
que ha patit el corredor fluvial al llarg del temps i ajudar d’aquesta
manera a comprendre l’estat actual.
També les dades econòmiques i socials poden ser definitives a
l’hora de determinar l’abast que podrà tenir el projecte de
restauració. L’acceptació social i els usos de la terra del curs fluvial
i de la zona d’influència tindran molt pes en el moment de decidir
la planificació de l’estat desitjat. En la recollida de dades haurem
de prioritzar-ne unes davant les altres, segons l’enfocament del
projecte de restauració. Per a iniciatives de petit abast pot ser
relativament senzilla, mentre que per a restauracions o
rehabilitacions de grans extensions del corredor fluvial cal una
recollida de dades força exhaustiva.
Per caracteritzar l’estat actual d’un corredor fluvial quant a estructura
i funcions, en primer lloc serà necessari descriure els
següents components:
• hidrologia
• erosió i càrrega de sediments
• vegetació de ribera / planes al·luvials
• processos al llit del riu
66

Manual de restauració de riberes fluvials
• connectivitat
• qualitat de les aigües
• espècies aquàtiques i ripàries, i hàbitats presents
• dimensions del corredor
Una vegada recollides les dades apropiades per al tipus de
restauració que ens proposem, caldrà esbrinar les causes que han
portat a l’alteració o degradació del curs fluvial. Les alteracions o
degradacions poden tenir el seu origen en actuacions que hagin
afectat directament el corredor fluvial o en pràctiques i usos
realitzats per persones en la zona d’influència. Sovint, només
modificant comportaments habituals dins la conca fluvial, com
per exemple la sobrepastura o una explotació excessiva dels recursos
forestals, es poden eliminar problemes com ara un increment
del cabal del riu i de l’erosió de les riberes. Si aprofitem la
identificació de les relacions causa-efecte, la solució dels problemes
a vegades pot ser molt simple, com és ara reduir la càrrega de
bestiar a la conca fluvial i elaborar un pla de gestió forestal sostenible
en comptes de procedir a fixar les riberes per evitar l’erosió.
La recollida de dades i la determinació de les causes que han
originat les alteracions i degradacions en un corredor fluvial ens
permetran definir premisses que facilitaran el desenvolupament
específic dels objectius de la restauració. Aquestes premisses tenen
les següents característiques:
a. Descriuen condicions de degradació del corredor fluvial de
forma quantificada i poden associar-se amb processos
específics del corredor fluvial.
b. Descriuen les desviacions respecte de l’estat de referència de
cada una de les condicions alterades o degradades.
2. Determinar l’estat ideal
La determinació de l’estat ideal d’un tram de riu concret que
hagi de ser sotmès a una restauració ecològica pressuposa
coneixements exhaustius sobre l’ecologia dels cursos fluvials a la
comarca o regió on es vulgui desenvolupar el projecte. Les bases
per poder definir l’estat ideal de qualsevol corredor fluvial són les
característiques i el potencial com a espai natural, la morfologia
del curs fluvial, a colonització del corredor fluvial per flora i fauna
i la interrelació entre els diferents biòtops.
La zonació longitudinal dels corredors fluvials fa que es
desenvolupin diferents biòtops característics des del naixement
fins a la desembocadura, de forma que el riu travessa diferents
espais naturals.
Els diferents biòtops al llarg del corredor fluvial han de tenir una
67
Les bases per poder
definir l’estat ideal de
qualsevol corredor
fluvial són les
característiques i el
potencial com a espai
natural.

La flora i la fauna
d’un curs fluvial
depenen dels
ambients naturals
que creixen a les
riberes.
Corredors blaus i verds
extensió suficient com per permetre la perpetuació de les
poblacions estables dels organismes que els habiten. La interrelació
espacial i funcional dels corredors fluvials com a cúmul de biòtops
és una premissa bàsica per reintroduir espècies desaparegudes o
permetre la dispersió d’espècies amenaçades. El caràcter de corredor
natural dels rius és essencial per a la vida i el desenvolupament
de les funcions biològiques de moltes espècies vegetals i animals,
de forma que l’estat ideal sempre haurà d’incloure aquesta característica
de continuïtat, i descriureel corredor fluvial i les zones
d’influència com un sistema ecològic.
La morfologia del corredor fluvial contribueix de forma notable
a la creació de sectors de diferent estructura, ja sigui pel traçat o
pel pendent, i augmenta el nombre d’hàbitats disponibles, base
per a la diversitat d’espècies en el corredor fluvial. Com ja s’ha
comentat abans, les característiques geomorfològiques del curs
fluvial són, entre d’altres, els meandres, la ribera d’erosió i la ribera
de sedimentació, les tolles, els ràpids, els bancs de sorra, els
braços morts i les zones humides.
La qualitat de les aigües representa un dels factors de distribució
més importants per la gran quantitat d’organismes aquàtics, i els
paràmetres químics i físics de l’aigua que determinen la presència
de flora i fauna (temperatura, velocitat de l’aigua, oxigen dissolt,
concentració de nutrients, capacitat tamponadora, etc.).
La flora i fauna del corredor fluvial vénen limitades pels factors
abans descrits i els propis de la successió estacional. La valoració
de flora i fauna ha de fer-se en base a la diversitat i l’abundància,
el grau d’amenaça que presenten les diferents espècies i el valor
ecològic dels organismes (especialistes enfront de cosmopolites).
La fauna podrà comportar un problema a l’hora de definir l’estat
ideal després d’haver
eliminat els factors d’alteració,
ja que no hi ha
una metodologia per a
fer pronòstics de diversitat
i abundància.
68
3. Definir l’estat
desitjat
Una vegada obtingudes
totes les dades
referents a l’estat actual,
havent-les avaluades i
comparades amb l’estat
de referència, i després

Manual de restauració de riberes fluvials
de definir l’estat ideal del corredor fluvial (tenint en compte les
restriccions que imposen els usos i alteracions humans) podem
passar finalment a la definició de l’estat desitjat, que vindrà limitat
per tota una sèrie de factors:
• restriccions de caire natural,
• limitacions per estructures artificials,
• recursos econòmics,
• àmbit de l’actuació,
• limitacions legals o polítiques,
• restriccions per raons socials i d’explotació dels terrenys al·luvials,
• altres,
L’estat desitjat i l’estat ideal poden diferir de forma substancial.
4.3 Objectius de la restauració ecològica
La premissa per al desenvolupament dels objectius i les finalitats
de la restauració del corredor fluvial és haver definit l’estat desitjat
a partir de les dades i l’avaluació de l’estat actual respecte a l’estat
de referència i haver fixat l’estat ideal. Altres punts claus en el
moment del desenvolupament d’objectius són:
1. L’àmbit del projecte de restauració.
2. La identificació de les limitacions del projecte de restauració.
1. L’àmbit d’actuació pot ser limitat a un espai d’extensió reduïda
o abastar tota una conca fluvial. En ambdós casos no hem de
perdre mai de vista que l’extensió prevista en el projecte de
restauració no és un sistema aïllat, sinó que es veu influenciat
sempre pels ecosistemes que l’envolten i els usos als quals es veuen
sotmesos. En la definició dels objectius de la restauració serà imprescindible
tenir en compte aquests usos i també els
desenvolupaments futurs que tindran lloc a la zona d’influència i
al mateix corredor fluvial. Haurem de definir els objectius per trams
de riu, ja que molts presenten característiques particulars que els
diferencien de forma substancial d’altres trams superiors i inferiors.
2. Les limitacions poden ser tècniques o no tècniques. En el primer
cas, la limitació tècnica pot basar-se en la manca de
disponibilitat de dades referents al corredor fluvial o de tècniques
de restauració adequades per a desenvolupar el projecte. L’equip
interdisciplinari que desenvolupi el projecte haurà de procurar estar
al dia quant a les noves tècniques de restauració, fomentar
l’intercanvi d’informació amb altres equips o entitats i ser flexible
per modificar la planificació o execució d’un projecte en base a
nous coneixements tècnics o pràctics.
Les limitacions no tècniques poden ser de caire polític, econòmic,
69

Objectiu
Conservació dels
valors naturals
Conservació d’espècies
Règim hidràulic
Qualitat de les aigües
Aigües subterrànies
Funcions inherents a
l’ecosistema
Corredors blaus i verds
Objectius prioritaris de la restauració ecològica
d’un cooredor fluvial.
Actuacions de restauració
• Restauració ecològica de les fonts.
• Restauració ecològica dels boscos de ribera.
• Restauració ecològica de les zones humides.
• Crear un perfil transversal i longitudinal d’estructura diversificada.
• Conservar i crear hàbitats diversos.
• Conservar i reintroduir espècies indicadores.
• Potenciar una gran diversitat i abundància d’espècies.
• Restaurar la connectivitat del corredor fluvial.
• Assegurar la supervivència i reproducció de les espècies
amenaçades i en perill d’extinció de la relació que en fa la UICN en
els llibres vernells.
• Allargament del curs fluvial mitjançant un traçat amb meandres.
• Compensació de les avingudes.
• Creació de superfícies de retenció de les aigües (zones d’inundació).
• Minimitzar l’aportament de substàncies perjudicials una vegada
s’hagin establert zones d’actuació preferencial.
• Minimitzar els abocaments directes puntuals al corredor fluvial.
• Crear de sistemes d’esmorteïment.
• Restaurar la vegetació de ribera per disminuir les aportacions per
escolament.
• Evitar la disminució del freàtic causada per l’erosió en fondària del
llit del riu.
• Evitar la contaminació del freàtic per infiltració d’aigües
contaminades a partir del llit fluvial.
• Restaurar el transport de materials (reducció del desenvolupament
de macròfits, conservació del llit del riu i de la zona intersticial).
• Optimitzar de l’autodepuració (biofiltració, superfícies de
sedimentació).
• Limitar el desenvolupament de macròfits per ombrejat (bosc de
ribera).
• Possibilitar un desenvolupament dinàmic del corredor fluvial.
legal, social i cultural. Totes poden limitar o àdhuc arribar a aturar
el procés de la restauració fluvial. Els aspectes socials i culturals
hauran de solucionar-se per la via de la comunicació, la participació
i l’educació. Cal convèncer els representants socials i culturals de
la necessitat i bonança del projecte. La legalitat de les actuacions
previstes en el projecte de restauració pot semblar-nos òbvia, però
no sempre resulta ser així. Hi ha tota una sèrie de limitacions legals
70

Manual de restauració de riberes fluvials
derivades dels usos de l’aigua (reserves d’aigua potable), la
protecció civil, els dominis públics, etc. que s’hauran de preveure
i, donat el cas, negociar amb les institucions responsables per adaptar-ne
els objectius de la restauració i obtenir els permisos
pertinents, ja siguin locals o nacionals.
Sempre que anem a definir els objectius de la restauració del
corredor fluvial hem de procurar moure’ns en el terreny de les
possibilitats al nostre abast, ja que si definim objectius poc realistes,
l’única cosa que obtindrem és insatisfacció en vista dels resultats
assolits.
Els possibles objectius de la restauració ecològica del corredor
fluvial són diversos i inclouen, a més de la conservació dels
ecosistemes i espècies relacionades, la millora del règim hidràulic i
de la qualitat de les aigües, com també la protecció de les aigües
subterrànies i l’optimització de les funcions ecològiques. La següent
taula ens dóna una visió dels objectius més importants que cerca
una restauració ecològica.
També es poden definir objectius secundaris, com ara la creació
de llocs de treball per a persones que estiguin a l’atur, la utilització
de l’espai restaurat per a tasques d’educació ambiental, estudis
científics, etc.
Ara bé, els objectius de la restauració del corredor fluvial sempre
han d’expressar-se en termes d’indicadors mesurables del corredor
fluvial, ja que així proporcionem la base per poder avaluar
l’èxit del projecte. Un exemple d’indicador mesurable pot ser el
grau de supervivència dels plançons plantats en un tram determinat
de riu.
71
Bypass que alhora fa
les funcions de
dispositiu migratori .

La situació òptima en
la definició d’un
objectiu de restauració
serà cercar l’eliminació
irreversible de la causa
que ha comportat un
perjudicideterminat en
el corredor fluvial.
Corredors blaus i verds
Les alteracions o pertorbacions patides pel corredor fluvial o la
seva zona d’influència són el motiu del projecte de restauració. Ja
hem comentat que els objectius sempre hauran de plantejar-se en
funció de les relacions causa-efecte. La situació òptima en la
definició d’un objectiu de restauració serà cercar l’eliminació irreversible
de la causa que ha comportat un perjudicideterminat en
el corredor fluvial. Tanmateix, si la causa no es pot suprimir, haurem
de cercar alternatives de restauració que actuïn sobre els efectes i,
alhora, impliquin una millora ecològica per al riu. Si hi ha més
d’una alternativa podem avaluar-les amb els següents criteris:
• L’efectivitat de la inversió en termes de millora ecològica i
d’anàlisi incremental de despeses (en quin grau augmenta la
inversió si incrementa la millora ecològica).
• L’avaluació dels beneficis.
• La valoració del risc (com major sigui la restauració, major el
risc implícit).
4.3.1 Objectius de desenvolupament ecològic per a
corredors fluvials i els seus hàbitats
El plantejament de la restauració ecològica del corredor fluvial a
través dels nivells de planificació de l’estat de referència, l’estat
ideal i l’estat desitjat ens proporciona dades de planificació que
poden ser aplicades a través del projecte de la restauració.
Una proposta alternativa és la definició d’objectius de
desenvolupament per als diferents trams del corredor fluvial.
Aquests objectius de desenvolupament representen la base per a
la discussió i determinació dels estats ideals i són alhora
especificacions importants per a la planificació del projecte, ja que
assenyalen característiques específiques dels hàbitats que haurà
d’incloure la planificació concreta de les actuacions. Alguns factors
decisius seran: la superfície de les àrees intactes o gairebé intactes,
el territori de les espècies individuals i l’àrea mínima necessària
per albergar una població. S’haurà d’evitar sempre la creació de
biòtops aïllats o insulars, i enllaçar-los per connexió fins a conformar
espais de prou entitat superficial.
En la creació o protecció d’ecosistemes especialment fràgils serà
imprescindible la presència de zones de transició de prou entitat
com per evitar l’arribada de factors desestabilitzants (nutrients,
substàncies tòxiques, presència humana, etc.).
Podem definir els objectius de desenvolupament per a les
següents entitats o trams dels corredors fluvials i els seus hàbitats:
1. Àrees fontinals
2. Torrents d’alta i mitja muntanya
3. Curs alt i mitjà dels rius
72

4. Curs baix dels rius
5. Canyissers i jonqueres
6. Boscos de ribera
7. Prats humits
Manual de restauració de riberes fluvials
1. Àrees fontinals
Les fonts o zones de naixement dels rius i torrents tenen
característiques molt diferents les unes de les altres, però sovint
es troben cimentades, han perdut cabal per aprofitament excessiu
del freàtic o presenten baixa qualitat de les aigües per aportació
de substàncies perjudicials a partir de la zona d’influència.
Els objectius de desenvolupament ecològic per a les fonts són:
• Eliminació de construccions i canonades perquè puguin sorgir
directament del substrat. Les fonts no han de presentar mai
recloses, i els gorgs naturals que formin han de mantenir-se o,
en cas d’haver-se reblert, retirar els materials per recuperar el
clot.
• Fer extensives les explotacions agrícoles, ramaderes i forestals
a la zona de surgència o fontinal.
• Elevació del nivell del freàtic per augmentar de nou el cabal
de les fonts i evitar que periòdicament s’assequin.
• La degradació de la qualitat de les aigües només es podrà
evitar limitant els usos en la zona d’influència de l’àrea fontinal.
2. Torrents d’alta i mitja muntanya
Tots aquells torrents que encara tinguin un traçat natural i dinàmic
en el seu trajecte hauran de ser conservats en el seu estat primigeni.
En la major part dels casos no permeten més que una explotació
agrícola i ramadera limitada, l’explotació forestal i, al nostre país,
sovint s’aprofiten per generar energia elèctrica a través de
minicentrals.
Els objectius de desenvolupament ecològic per als torrents d’alta
i mitja muntanya són:
• Eliminar les minicentrals o reduir el volum d’aigües desviades
per aquestes.
• Fomentar la retenció natural de l’aigua a la zona d’influència.
• Assegurar el cabal mínim ecològic en cas d’embassament.
• Assegurar la migració de les espècies aquàtiques.
3. Curs alt i mitjà dels rius
Els cursos alts i mitjans dels nostres rius són els que més han
patit alteracions per part de l’home per raons de protecció contra
inundacions, embassaments per a la producció energètica i
aprofitament de les aigües per a regadius, defenses contra l’erosió,
captacions d’aigües per a la canalització, etc. El poblament humà
73

Corredors blaus i verds
al llarg dels corredors fluvials ha fet que hi hagi gran càrrega de
contaminants i nutrients, ja sigui per abocament directe d’aigües
residuals a la llera del riu o per activitats agrícoles i ramaderes,
cosa que ha modificat en part la flora i fauna present per manca
de capacitat d’adaptació a les condicions alterades.
Els objectius de desenvolupament ecològic tendeixen a una
recuperació gradual del corredor fluvial amb una extensió suficient
del llit del riu perquè aquest torni a tenir una dinàmica pròpia.
Aquests són:
• Conservació del caràcter ininterromput quant al corrent de
l’aigua i de continuïtat del curs fluvial. No hi ha d’haver
embassaments o aquests s’han d’eliminar; els impediments
per a la migració dels organismes han de desaparèixer o ser
equipats amb desviacions bypass o dispositius de migració
adequats per als diferents organismes amb comportaments
migratoris.
• Els desnivells de creació artificial que hi hagi al llit del riu, encara
que siguin petits, han de substituir-se per rampes rugoses
que permetin el pas dels habitants del riu.
• Conservació o recuperació de la dinàmica del curs fluvial en
sentit longitudinal, en concret aquells que presenten erosió
elevada, transport de materials i meandres. La dinàmica de
l’erosió i sedimentació és imprescindible per a la formació de
la diversitat estructural dels hàbitats (tolles, ràpids, bancs de
sorra, etc.).
• L’erosió en fondària, que és habitual a gairebé tots els cursos
fluvials canalitzats i més o menys rectilinis, s’ha d’evitar
mitjançant la creació de meandres; si això no fos possible,
s’haurà de limitar afegint materials de transport, controlant
l’erosió lateral i introduint proteccions intermitents del llit fluvial.
• Conservació o recuperació de la dinàmica del curs fluvial en
sentit transversal; s’han de poder donar despreniments i
soscavacions en la ribera d’erosió i deposició de materials en
la ribera de sedimentació, amb la consegüent formació de
bancs de sorra o graves.
• Conservació o recuperació de la vegetació de ribera, també
amb espècies arbòries per donar ombra i aportar substància
orgànica al llit del riu. A més, la vegetació de ribera també
suposa una zona de transició entre el llit del riu i la zona
d’influència.
• Retornar a un estat el més natural possible els trams que hagin
estat canalitzats; s’ha de posar èmfasi en aconseguir una elevada
diversitat estructural en el llit i les riberes, mentre que els
meandres tornen a allargar el corredor fluvial.
74

Manual de restauració de riberes fluvials
• Conservació o recuperació d’una morfologia variada del llit
fluvial amb fondàries diverses, perfils transversals irregulars i
un traçat molt curvilini. Elements estructurals de gran
importància són les tolles, els ràpids, la ribera d’erosió i
deposició, els bancs de sorra i les graves, les ramificacions del
corredor fluvial, els eixamplaments i les zones al·luvials.
• Conservació i millora de la qualitat de les aigües; la concentració
de nutrients ha de ser entre baixa i mitjana i la contaminació
per subs-tàncies tòxiques també ha de ser molt reduïda.
Aquesta millora s’haurà d’aconseguir a través de la depuració
i sanejament de les aigües introduïdes al corredor
fluvial.
• El drenatge de les zones agrícoles i el seu
desguàs directe cap al corredor fluvial ha
d’evitar-se. Això pot aconseguir-se a través de
plantes de depuració vegetals a base de canyís,
ja que degradaran la major part de nutrients i
retin-dran gran part dels possibles
contaminants.
• Conservació o recuperació de les zones
d’inundació per a la retenció d’avingudes. Si
és possible, serà imprescindible tornar a la
dinàmica fluvial les planes al·luvials amb
restitució dels boscos de ribera, de forma que
en cas d’avingudes el riu pugui desbordar-se i reduir la seva
força devastadora, alhora que es produeix una recàrrega del
freàtic.
• Qualsevol activitat de manteniment dins dels cursos fluvial ha
d’eliminar-se.
75
Diferents estrats
vegetals del bosc
de ribera
Meandres de la
plana fluvial del
riu Ebre

Corredors blaus i verds
Wilderness o el model de no intervenció
Es Estats Units desenvolupen el terme “wilderness” que fa referència a un
estat ideal i s’incorporar a la Constitució el 1964. Els espais protegits que
pertanyen a aquesta denominació són àrees reservades a la natura, en les
quals no és permesa cap activitat humana, tret de la realització d’estudis
científics. Tots els elements antropogènics estan prohibits, ja siguin fixes o
mòbils (cotxes, bicicletes, etc.). Aquí no es duu a terme cap tipus de gestió, a
part de permetre la successió natural. Els espais naturals han de tenir una
extensió mínima de 2.000 ha i, de moment, els EUA ja han inclòs més de
500.000 ha en el “Wilderness Preservation System”.
Aquest concepte de la conservació passiva de la natura també pot extrapolar-se
als projectes de restauració i s’anomena desenvolupament autònom o
model de no intervenció. Tot i així, a Europa l’actuació de l’home ha estat
molt més intensa que als EUA, la qual cosa fa que sigui molt més difícil
d’aplicar el concepte de no intervenció com a conseqüència d’estructures
artificials irreversibles a curt i mitjà termini. En aquest cas pot optar-se per
eliminar-les i deixar aleshores que l’espai es desenvolupi per arribar a un
estat d’equilibri dinàmic concret. L’avantatge més important d’aquest model
és la minimització de despeses, tant pel que fa al capítol de remodelació del
corredor fluvial com al de manteniment. Una condició indispensable per
poder aplicar l’estratègia del desenvolupament autònom d’un corredor fluvial
és que s’eliminin completament les activitats humanes en la superfície
prevista com a espai natural “wilderness”.
Ara bé, el desenvolupament del corredor fluvial cap al seu estat d’equilibri
dinàmic pot allargar-se molts anys, depenent del grau d’alteració que
presenti. Els processos de modificació morfològica acostumen a ser molt
lents i a vegades requereixen desenes i fins i tot centenars d’anys per assolir
un estat “madur” (meandres, braços morts, etc.). En canvi, la vegetació presenta
una successió ràpida i moltes espècies arriben a assentar-se sense la
intervenció humana gràcies a les excel·lents estratègies de propagació, ja
sigui vegetativa o per llavor.
La colonització per part de la fauna és més lenta, tot i que hi ha tota una
sèrie d’espècies cosmopolites amb gran poder reproductiu que formen
poblacions estables en relativament poc temps; per contra, especialistes o
espècies indicadores poden necessitar molts anys per tornar a assentar-se en
un espai d’on havien desaparegut. Sovint fins i tot han de reintroduir-se, ja
que les poblacions relictuals són tan disperses que no es dóna una
recolonització d’espais de distribució ancestral.
La successió en el cas dels vegetals és força ràpida, però la fauna necessita
períodes molt més llargs; això fa que l’assoliment d’un estat d’equilibri
dinàmic d’un ecosistema fluvial requereixi moltes desenes d’anys.
76

Manual de restauració de riberes fluvials
4. Curs baix dels rius
Al curs baix dels rius, atès que l’estructura geomorfològica no
difereix excessivament de la del curs mitjà, tots els punts anteriors
són aplicables. Tanmateix, hi afegiríem els següents:
• Conservació o recuperació de la vegetació de ribera, també
amb zones de canyís, ja que per a determinada fauna representa
un hàbitat important per a la cria, l’alimentació, el
descans i l’hibernació. A més, la vegetació de ribera també
suposa una zona de transició entre el llit del riu i la zona
d’influència.
• Els braços morts del riu s’han de conservar com a refugis de
fauna i flora, àrees de sedimentació i d’acumulació d’aigües
en cas de crescudes.
• La utilització immediata de les riberes com a superfície
urbanitzable s’ha de prohibir; les àrees no construïdes s’han
de mantenir i tornar al seu estat natural.
5. Canyissars i zones humides
Els canyissars dels cursos baixos dels rius estan formats pel canyís
(Phragmites communis) i la boga (Typha latifolia). Gran part de la
superfície d’aquest biòtop ha estat dessecada i reconvertida a usos
agrícoles, urbanístics o industrials, i es consideren espais amenaçats
arreu del món. Els objectius de desenvolupament ecològic són:
• Conservació dels canyissars presents i creació de nous espais
adequats per al seu assentament. Té molt d’interès com a
zona de cria, alimentació, hibernació i repòs per a diverses
espècies animals, tant aquàtiques com terrestres. Així mateix,
els canyissars contribueixen sobre manera a la capacitat
d’autodepuració de les aigües.
• Mantenir el nivell del freàtic o augmentar-lo per assegurar la
persistència delscanyissars.
• Els canyissars, per fomentar la diversitat de colonització, haurien
de presentar una estructura complexa, que es pot aconseguir
per dallat successiu de zones concretes al llarg dels anys.
6. Boscos de ribera
Els boscos de ribera dels cursos fluvials mitjans i baixos són
comunitats vegetals heterogènies que poden classificar-se segons
el tipus d’espècie arbòria dominant, per exemple, l’albera, la
verneda, la gatelleda, l’omeda i les salzedes. Tots els tipus de bosc
de ribera han patit una davallada considerable els darrers 50 anys
per culpa de la regulació amb obra civil dels corredors fluvials.
Com a objectius de desenvolupament ecològic podem
anomenar:
• Conservació del boscos de ribera, per la qual cosa és necessària
77
Tots els tipus de bosc
de ribera han patit
una davallada considerable
els darrers 50
anys per culpa de la
regulació amb obra
civil dels corredors
fluvials.

Corredors blaus i verds
una inundació periòdica dels seus emplaçaments. Per regla
general s’hauria d’elevar el nivell del freàtic per assegurar-ne
la supervivència, ja que les obres de regulació l’han fet disminuir,
posant en perill aquestes comunitats vegetals.
• Els talussos de contenció han de dotar-se d’obertures per
assegurar una inundació periòdica dels boscos de ribera relictes.
En cas d’erigir nous talussos de contenció, aquests hauran de
disposar-se en el límit de creixement dels boscos de ribera.
• Prats i conreus en desús s’han de inundar per permetre que
s’hi desenvolupin boscos de ribera de forma espontània. Per
això serà imprescindible eliminar la pastura i la dallada
periòdica.
• Limitar o eliminar del tot l’explotació forestal en els boscos de
ribera.
7. Prats humits
Els prats humits tenen una gran importància florística i faunística,
la qual cosa determina els objectius de desenvolupament específics.
• Conservació o recuperació dels prats humits com a biòtops
de gran superfície, sobretot per acollir determinades
espècies animals (ocells limícoles, cigonyes, etc.).
• Aprofitament o gestió extensiva dels prats humits amb una
o dues dallades anuals. La dallada no s’ha d’abandonar mai,
ja que sinó hi haurà una successió vegetal fins a formar-se
comunitats vegetals arbòries.
• Eliminació de l’aportació d’adobs i plaguicides per evitar la
contaminació de les aigües i permetre el desenvolupament
natural de flora i fauna.
• Augment del freàtic o inundació periòdica dels prats, ja que
causa de la regulació dels corredors fluvials sovint ha
diminuït el nivell de les aigües subterrànies.
• El perfil dels prats humits ha de presentar elevacions per
oferir refugis en forma d’illes per a la fauna mentre duren
els períodes d’inundació.
4.4 La rellevància de les espècies indicadores en la
determinació de l’estat ecològic d’un corredor
fluvial
Les espècies indicadores ens estalvien realitzar un inventari
exhaustiu de les espècies de fauna i flora presents als ecosistemes
fluvials. Així n’hi huarà prou d’identificar la presència i l’abundància
d’algunes espècies concretes que ens facilitaran les informacions
rellevants sobre l’estat de l’ecosistema o sobre el seu
desenvolupament després de finalitzades les tasques de restauració.
78

Manual de restauració de riberes fluvials
Determinades espècies amb un elevat grau de lligam a un biòtop
concret poden fer les funcions d’espècies indicadores per a
l’avaluació i control dels ecosistemes. L’abundància d’aquestes
espècies dependrà de l’extensió dels ecosistemes.
Les espècies indicadores ho són perquè:
• Són molt estrictes a l’hora d’ocupar un tipus de biòtop concret.
• Coneixement dels factor limitants de la seva distribució
(químics, físics i biològics).
• Presenten una àrea de distribució potencial àmplia, de forma
que el caràcter indicador pugui emprar-se de forma
supraregional.
• La taxa de reproducció és relativament elevada.
• Com que es tracta de macroorganismes que són de fàcil
identificació i localització.
La valoració ecològica dels cursos d’aigua a través d’espècies
indicadores, com també la seva utilització com a mètode per al
control de l’èxit d’una iniciativa de restauració ecològica no és
gaire estesa, ja que la selecció d’espècies indicadores encara no
està unificada. No obstant, això per a cada hàbitat del corredor
fluvial es poden definir espècies indicadores.
Fauna aquàtica
Des dels bivalves, com ara els representants del grup de les
nàiades, com són els gèneres Unio i Psilunio, (en franca regressió
a causa de l’alteració dels cursos fluvials a Catalunya), passant
pels insectes i larves lligades als medis aquàtics com és ara els
tricòpters dels géneres Hydropsyche, Apatania, etc. La majoria de
les larves d’aquests insectes es caracteritzen per la vida aquàtica
requereixen grans concentracions d’oxigen dissolt. Les libèl·lules i
els espiadimonis també s’han emprat
sovint com a espècies indicadores,
però presenten el problemaa de la
dificultat d’identificació de les larves.
També el cranc de riu autòcton
(Astacus fluviatilis) necessita aigües
ben oxigenades, de llit estructurat
amb còdols i sorres.
Els peixos representen un grup
important d’espècies indicadores en
la restauració de corredors fluvials.
Moltes espècies es troben en evident
regressió i altres ja han desaparegut
de molts cursos d’aigua del nostre
país. Tanmateix, i degut en molts ca-
79
Exemplar del bivalb
fluvial filtrador
Anodonta cygnea

Corredors blaus i verds
sos al seu lligam a biòtops concrets, els peixos tenen un paper
fonamental com a espècies indicadores, ja que de la seva presència
o absència es poden derivar directament conclusions sobre
l’estructura i la qualitat de les aigües d’un curs fluvial. Podem
anomenar com a representants importants la truita (Salmo trutta
fario), el barb comú (Barbus bocagei), la bagra (Leuciscus cephalus)
i el barb de muntanya (Barbus meridionalis).
Flora aquàtica
Els macròfits han estat emprats en molts casos com a organismes
de control a causa de la relació en molts casos directa entrela seva
distribució i la qualitat de les aigües. Exemples clàssics són la boga
(Typha sp.) i el lliri groc (Iris pseudacorus), però també són
d’importància el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica), que
es troba sobretot en aigües tranquil·les i lentes, i l’espargani
(Sparganium erectum), present en aigües de terra baixa i de la
zona submontana, però sempre amb un grau de netedat elevat.
Amfibis i rèptils
Totes les espècies de amfibis i rèptils es poden considerar espècies
indicadores, ja que reaccionen de forma molt delicada als canvis
en els ambients aigualosos, desapareixent en molts casos.
Ocells
Entre els ocells també hi ha tot un seguit d’espècies indicadores,
ja sigui la cigonya, per zones inalterades de prats humits i pastures
extensives, el blauet, l’oreneta de ribera, els ardèids, etc.
Mamífers
Entre altres espècies indicadores podem anomenar com molt
representatives per determinar l’estat d’un corredor fluvial la llúdria
(Lutra lutra), la rata d’aigua (Arvicola sapidus), la musaranya d’aigua
(Neomys fodiens) i diverses espècies de ratpenats.
80

V
Manual de restauració de riberes fluvials
Estratègies de restauració
ecològica
Un del passos essencials en la restauració ecològica és
l’establiment d’estratègies de restauració, ja que a partir d’aquestes
estarem en condicions de definir els punts claus que perseguim a
través del projecte de restauració per a la conca degradada.
5.1 Minimització de les aportacions de substàncies a
partir de la zona d’influència
Com ja s’ha comentat anteriorment, hi ha dos tipus d’aportació
de substàncies que afecten els corredors fluvials i la seva restauració:
• Aportacions puntuals
• Aportacions difuses
Aportacions puntuals
Es tracta de l’aport de substàncies a partir de focus concrets
com ara poblacions, fàbriques, plantes depuradores, etc. A
Catalunya, després del desplegament del Pla de sanejament
d’aigües residuals per a poblacions de més de 2.000 habitants,
s’ha començat amb la construcció de plantes depuradores per a
poblacions menors de 2.000 habitants. Així, els abocaments
directes d’aigües residuals a les conques fluvials o d’altres indrets
del territori català cada vegada aniran decreixent, tot i que
l’incompliment de la normativa de sanejament encara és important.
De tota manera, el Pla de sanejament suposa la base per reduir de
forma substancial la càrrega de substàncies contaminants als
nostres rius i torrents, rieres i sèquies, de forma que es pugui
començar a pensar en projectes de restauració ecològica dels
corredors fluvials, cosa que fa 20 anys resultava impossible.
Tanmateix hi ha punts de contaminació orgànica forta en l’àmbit
rural, sobretot a causa d’abocaments directes de purins, d’aigües
de deposició de sitges i d’aigües residuals de nuclis de poblacions
discrets, de manera que hi ha un greu impacte per a tota una sèrie
d’organismes sensibles als contaminants orgànics.
Aportacions difuses
Aquestes poden ser de natura diversa, i provenir de les aigües
81

La vegetació de ribera
ha demostrat ser
efectiva per retenir
sediments en el cas
d’aportaments
esporàdics en
quantitats baixes.
Corredors blaus i verds
de precipitació, de l’agricultura i la ramaderia i de l’explotació forestal,
entre d’altres. Les diferenciarem segons siguin:
• abocaments directes
• escolament superficial i erosió
• rentatge
Abocaments directes
Es poden donar en l’adobament dels conreus si no es manté
una distància mínima del corredor fluvial. La millora de les tècniques
d’aportació d’adobs minerals i orgànics i el fet de no cobrir-los
totalment durant l’aplicació fa que es redueixi molt aquest factor
de contaminació.
Escolament superficial i erosió
A casa nostra continua sent un dels factors d’aportacions difuses
més importants per culpa de l’elevat grau d’erosió que pateixen
les terres, tant agrícoles com rurals i forestals com també per la
manca de cobertura vegetal i els efectes que comporten les
condicions climàtiques mediterrànies en aquesta situació de
desprotecció del sòl (pluges torrencials, estius molt càlids que
ressequen la terra, etc.). En el cas dels conreus, hi ha diversos
mètodes per evitar la pèrdua del sòl fèrtil per escolament, com ara
una successió adequada de cultius, evitar crear zones que puguin
ser erosionades per l’aigua (talussos amb fort pendent, solcs en
direcció al pendent, camins amb vores sense vegetació, etc.),
sembres amb encoixinats, recuperació de les bardisses i tanques
vegetals com a separació i paravents dels camps de conreu, entre
d’altres.
Els materials d’erosió que arriben al corredor fluvial són crítics
no només per l’aportació material en si, sinó també per la càrrega
de contaminants orgànics i químics inherents a l’activitat agrícola.
Així, totes les mesures que redueixin l’erosió del sòl, tant dels
terrenys agrícoles com dels altres, contribuirà força a la reducció
de la contaminació orgànica, i en part química, dels corredors
fluvials. Els sediments per si mateixos també modifiquen l’estructura
del llit fluvial, cobrint trams de còdols amb llims i fangs,
impermeabilitzant l’espai intersticial i evitant en part el transport
de materials, per la qual cosa es perden hàbitats decisius per a
espècies aquàtiques animals i vegetals.
La vegetació de ribera ha demostrat ser efectiva per retenir
sediments en el cas d’aportaments esporàdics en quantitats baixes,
però si es tracta de precipitacions massives amb un elevat grau
d’escolament d’aigües, aquestes capacitats són insuficients per
assegurar una retenció a llarg termini.
82

Manual de restauració de riberes fluvials
Rentatge
Les superfícies agrícoles, a través de les aigües de drenatge i
subterrànies i del rentatge, contribueixen a l’aportació de quantitats
considerables de nitrat als cursos fluvials. El rentatge de nitrats
depèn de molts factors, però, sobretot, de la precipitació, de les
condicions climàtiques, del tipus de sòl, dels dipòsits de nitrogen
al sòl i de la seva mineralització, del tipus de conreu, de la intensitat
i del moment de l’adobament. El rentatge de nitrats es pot evitar
mitjançant l’adobament específic i controlat en funció dels
requeriments del cultiu.
L’única estratègia eficient per poder minimitzar l’abocament de
substàncies perjudicials als nostres corredors fluvials és una actuació
coordinada per part de tots els actors implicats, en aquest cas la
Junta de Sanejament, els municipis, les empreses, els agricultors i
les persones privades. L’esforç per aconseguir una qualitat de les
aigües superficials suficient per tal d’assegurar uns ecosistemes
fluvials sans, ens implica a cadascun de nosaltres, no només a
través del pagament del cànon de sanejament, sinó també en els
comportaments personals a l’hora d’utilitzar productes de neteja
a la llar, portar el cotxe a fer el canvi d’oli en tallers autoritzats
amb garantia de reciclatge, etc.
5.2 Recuperació dels boscos de ribera
El significat primordial dels boscos de ribera per a la conservació
dels corredors fluvials resideix en la seva funció com a zona
d’esmorteïment o ecotò entre l’ambient aquàtic i les àrees
d’explotació (agrícoles, forestals, urbanitzades, recreatives, etc.), i
en la retenció de materials d’erosió i contaminants procedents de
fonts difuses. Els boscos acompleixen les següents funcions:
• Fixació natural de les riberes i estructuració del llit fluvial.
• Ombrar les aigües del curs fluvial, amb el consegüent
esmorteïment de les oscil·lacions de temperatura, reducció de
la producció primària.
• Fomentar de la diversitat estructural del sòl.
• Ésser element de connexió lineal dels biòtops.
• Incrementar del valor paisatgístic i estètic.
• Esmorteïment entre àrees d’explotació i ecosistemes naturals.
• Retenció de materials erosionats.
• Impedir les aportacions directes per l’efecte de distanciament.
Per a la restauració efectiva dels boscos de ribera cal demanarse
quines condicions s’han de complir perquè aquest cinturó vegetal
pugui realitzar les funcions que se n’esperen. L’efectivitat de
les funcions ecològiques i hidràuliques dependran bàsicament de
83

Corredors blaus i verds
l’extensió i la diversitat estructural que presentin, sempre en relació
amb la qualitat ecològica dels ambients veïns, és a dir, el llit del riu
i la zona d’influència. Com a hàbitat independent realitzen les
funcions de biòtop de cria, d’hibernació, de dispersió i de refugi,
les quals depenen sobretot de l’amplada i la diversitat estructural.
La recuperació d’aquests cinturons verds dels rius donen lloc a la
reconnexió de biòtops insulars aïllats i poden contribuir a mantenir
les poblacions relictuals d’espècies amenaçades.
En estudis realitzats per determinar la reducció de l’escolament
d’aigües de precipitació, sediments i càrregues de nutrients
associats, s’ha pogut constatar que hi ha una reducció mitjana de
fins al 80%. Aquesta capacitat retentiva dels boscos de ribera
depèn sobretot de la reducció de l’escolament, que va lligada a
diversos factors: la humitat del sòl, la capacitat d’infiltració de la
superfície del sòl, l’amplada i la inclinació de la zona de bosc de
ribera.
Perquè s’acompleixin, però, les funcions de retenció de materials
i de protecció dels boscos de ribera en els ordres de magnitud
esmentats, s’han de complir diverses condicions.
Escolament Càrrega
de
sediments
Nitrats Amoni Fosfats
R educció
mitjana
6 6%
9 2%
7 1%
8 2%
81%
Reducció del volum
d’escolament mitjà i de
les càrregues de
nutrients als boscos de
ribera sota condicions
òptimes de filtració.
1. Funció de retenció de materials
S’ha d’evitar que l’escolament superficial es concreti en solcs,
cunetes de camins i d’altres depressions del terreny; en canvi ha
d’arribar de forma puntual a la ribera del riu, ja que així no hi pot
haver infiltració i retenció de cap mena. L’escolament superficial
ha de ser regular en tota l’extensió de la ribera.
El relleu de la zona de transferència, entre la zona adjacent i la
zona de bosc de ribera, ha de permetre una distribució regular de
l’escolament superficial.
La zona de bosc de ribera ha de tenir una amplada mínima de
5-10 m perquè els processos d’infiltració, absorció, precipitació i
sedimentació puguin ser efectius per reduir la càrrega de materials
arrossegats per l’aigua de precipitació.
2. Funció de distanciament
La condició prèvia per assegurar el distanciament del llit fluvial
de les àrees explotades és un cinturó de vegetació prou ample
que no presenti cap tipus d’explotació, ja sigui agrícola, ramadera,
84

Manual de restauració de riberes fluvials
forestal, etc. Aquesta zona d’esmorteïment assegura una distància
mínima entre el llit fluvial i les zones d’explotació i els impactes
que puguin suposar per al riu. La distància mínima d’aquest cinturó
ha de ser de 5 metres al llarg de tot el riu.
3. Funció d’apantallament
Les substàncies contaminants que arriben al corredor fluvial per
deriva eòlica poden causar impactes importants en les comunitats
aquàtiques del riu. Un cinturó vegetal ben estructurat al llarg del
llit fluvial pot reduir de forma considerable aquesta aportació.
5.3 Creació i estructuració del bosc de ribera
La restauració dels boscos de ribera primigenis
propis dels corredors fluvials serà del tot inviable,
però l’objectiu del projecte ha de ser una
recreació el més natural possible. Si encara es
troben relictes del bosc de ribera ancestral,
aquests formaran la base de la nostra estratègia
de recuperació. En primer lloc s’haurà de recuperar
la interconnectivitat entre les illes de
vegetació presents i cercar una diversitat de
biòtops en concordança amb les diferents
regions biogeogràfiques presents entre l’àrea
fontinal i la desembocadura. Això possibilitarà
l’intercanvi i la dispersió d’espècies aïllades a
partir de cel·les de regeneració.
L’explotació de les àrees ocupades pels boscos
de ribera s’ha d’excloure (impedir) totalment,
sigui del tipus que sigui, assegurant alhora una
protecció integral d’almenys un cinturó vegetal
de 5-10 metres d’amplada al llarg de tot el corredor
fluvial.
La creació i estructuració dels cinturons de bosc
de ribera pot succeir de dues formes:
• Passiva, en la qual el riu estructura de nou
per la seva dinàmica inherent les riberes i la
vegetació torna a recolonitzar espontàniament
el seu espai natural. És l’estratègia més
econòmica, però també la que requereix més
temps i unes condicions del corredor fluvial que
permetin la recuperació autònoma de l’equilibri
dinàmic natural.
• Activa, que serà necessària si abans hi ha hagut treballs de
restabliment de les condicions naturals del curs fluvial (eliminació
85
Precipitació
Precipitació
Escolament
pel tronc
Infiltració
Intercepció i
evaporació
Funcions de la vegetació en cas
de precipitació.
Evaporació

Connectivitat al llarg
del curs fluvial. Model
d’alternància de
zones de bosc de
ribera amb
àrees
explotades.
Corredors blaus i verds
de canalitzacions dures de les riberes i del llit del curs d’aigua,
desviaments o alineaments del llit fluvial, modificacions del perfil
natural, etc.), la qual cosa requerirà una estabilització natural de
les riberes. També pot ser adequada en situacions on es vulgui
assolir un objectiu de restauració a curt termini amb les consegüents
plantacions inicials.
5.4 Restauració del corredor fluvial com a unitat
paisatgística
Aquesta estratègia preveu la restauració del corredor fluvial, i
engloba tant el llit fluvial com les riberes fluvials i la zona
d’influència. L’objectiu final és crear un espai natural sense impactes
per part de l’home. Per això serà necessari abandonar l’agricultura
i la ramaderia en la zona d’influència o la seva reconversió a
tècniques extensives i de conreu biològic, de forma que es redueixin
notablement els aportació de nutrients i contaminants. De tota
manera, atès que serà difícil poder actuar de forma homogènia
en tota la superfície de la zona d’influència, i restituir de nou les
funcions de retenció de materials, nutrients, contaminants i aigua,
el més assenyat és la identificació d’àrees d’actuació prioritària
que estiguin estretament relacionades amb l’aportació de nutrients
al curs fluvial i el foment d’avingudes. Aquestes àrees són tipificades
per el tipus i la intensitat dels aprofitaments agrícoles, com també
per la morfologia del terreny, la hidrologia i l’estructura del sòl.
Una vegada identificades, les àrees d’actuació prioritària s’hauran
de gestionar i modificar
de manera que es
restitueixi un entorn
natural. Aquest serà el
primer pas cap a una
restauració global del
corredor fluvial.
Si ens acostem cap al
llit fluvial, els boscos de
ribera i la plana al·luvial
representen potser les
àrees d’actuació prioritària
més importants
(vegeu el punt 5.2 i
5.3).
S’haurà de cercar la
recuperació ecològica
de les àrees d’actuació
prioritària a través de
86

Manual de restauració de riberes fluvials
mesures de reconversió en les explotacions ramaderes cap a formes
compatibles amb el medi natural i de recuperació (passiva o
activa) de la cobertura vegetal per contribuir a la reducció dels
aportaments en direcció al curs fluvial. Si només aconseguíssim la
gestió sostenible de la zona d’influència immediata a les riberes
fluvials es podria aconseguir també una millora en el règim hidràulic
del curs fluvial, amb la consegüent reducció de les crescudes i
l’increment dels nivells mínims d’aigua al llit fluvial durant els
períodes de sequera.
L’estratègia de la restauració a través de mesures d’enginyeria
es poc desitjable pels elevats costos que comporta, d’entre 15.000
a 80.000 ptes. per metre lineal de ribera restaurada. Potser serà
imprescindible allà on la modificació del corredor fluvial hagi estat
tan devastadora, que una recuperació natural a travès de tècniques
de gestió sostenible no sigui viable.
Els grans desavantatges de l’estratègia de gestió sostenible en
els temps moderns són els llargs terminis per assolir condicions
d’equilibri dinàmic natural, ja que sembla que només són efectives
aquelles mesures que assoleixen resultats visibles a curt termini.
Ara bé, el procés es pot accelerar mitjançant nombroses actuacions
petites, com per exemple, la introducció de còdols de gran volum
per modificar el corrent de l’aigua, de dics transversals unilaterals,
afegint-hi fusta morta (arbres sencers), etc. Aquestes estructures
poden tenir un efecte determinant en la recuperació de la dinàmica
natural i impliquen unes despeses molt reduïdes si es comparen
amb moviments de terra o reubicacions del llit del riu, entre d’altres.
5.5 Rehabilitació natural dels corredors fluvials
Amb aquesta estratègia es persegueix la millora de l’estat
ecològic d’un corredor fluvial sotmès a impactes diversos per part
de l’activitat humana ja siguin de caràcter estructural o
contaminant. D’aquesta manera, i gràcies a la utilització de
tècniques d’enginyeria biològica, la rehabilitació natural dels
corredors fluvials representa una estratègia de reconversió i
desenvolupament ràpid dels cursos d’aigua. En la rehabilitació
podem distingir diferents objectius, com per exemple:
• La rehabilitació natural de cursos fluvials que han estat
modificats mitjançant actuacions d’obra civil.
• L’eliminació o reconversió d’elements tècnics en els corredors
fluvials (rampes, canalitzacions de formigó, etc.).
• Evitar l’erosió en fondària i fomentar la formació de meandres
per tornar a elevar el nivell del freàtic en la zona al·luvial.
• L’optimització del règim hidràulic per a la retenció de l’aigua i
la reducció de la velocitat del flux.
87

Recuperació d’un
antic meandre del
riu Llobregat en el
terme de Molins de
Rei i convertit en un
aiguamoll de 6 ha
de superfície.
Corredors blaus i verds
• La recuperació de trams del corredor fluvial per a la conservació
d’espècies amenaçades.
L’elaboració d’una estratègia determinada de restauració
ecològica o rehabilitació natural requereix sens falta la definició
dels objectius de la restauració, de manera que també han de
quedar clarament definits els aprofitaments futurs del corredor
fluvial. Una restauració ecològica o rehabilitació natural sense
especificació prèvia dels objectius i finalitats mai s’hauria de dur a
terme. Per altra banda, si no s’han definit els objectius i les finalitats
de la restauració, no serà possible un control de l’èxit de l’actuació
una vegada concloses les mesures aplicades.
88

VI
Manual de restauració de riberes fluvials
Execució de la restauració
ecològica als corredors fluvials
Per assolir l’èxit en l’aplicació del pla de restauració ecològica
dissenyat haurem d’estudiar de forma molt acurada la fase
d’execució, i incloure-hi procediments de control i avaluació, així
com una gestió adequada per poder-se adaptar de forma flexible
als canvis que s’esdevinguin en relació a factors de caire ecològic,
social i econòmic.
L’execució és un dels punts més crítics en el procés de la
restauració ecològica, ja que en dependrà assolir els objectius
proposats en la fase de planificació. Ara bé, cada un dels passos
de la l’execució també haurà de presentar un programa i una
planificació concrets.
Els punts bàsics a tenir en compte en l’execució del projecte de
restauració ecològica seran:
• Assegurar els recursos econòmics per a l’execució del projecte.
• Identificar eines per facilitar l’execució del projecte.
• Repartir les responsabilitats en l’execució.
• Obtenir els permisos necessaris.
• Involucrar els propietaris dels terrenys afectats (siguin públics
o privats).
Recursos econòmics
Els recursos econòmics disponibles per al projecte de restauració
són un dels punts crítics de qualsevol activitat d’aquesta mena.
Sobretot s’haurà d’ajustar acuradament el pressupost disponible
a les tasques previstes i tenir en compte totes les possibles fonts
de finançament, ja siguin subvencions oficials, patrocini,
benefactors privats, propietaris dels terrenys, etc.
La millor manera de tenir un control acurat dels recursos
econòmics és assignar pressupostos a activitats concretes previstes
en el projecte, de forma que hi hagi un control pressupostari per
partides i una distribució per prioritats A, B, C, ...
Identificació d’eines
Hi ha tota una sèrie d’eines que poden facilitar l’execució del
projecte de restauració, com poden ser l’educació ambiental (prèvia
per fomentar el coneixement i acceptació de la població local),
89

L’execució del projecte
anirà a càrrec d’un
equip tècnic
pluridisciplinar format
per enginyers, biòlegs,
tècnics ambientals,
paisatgistes, voluntaris
i segurament alguna
empresa encarregada
de coordinar tasques
concretes.
Corredors blaus i verds
l’assistència tècnica i la informació de persones interessades
(possibles voluntaris) i propietaris per implicar-los en el projecte,
els avantatges tributaris (per a aquells propietaris que participin en
el projecte), la compra directa dels terrenys de major valor ecològic
per al projecte de restauració i moltes altres eines o prioritats que
dependran de les condicions particulars de cada iniciativa.
Repartició de responsabilitats
La divisió de responsabilitats entre els actors que participen en
la restauració ecològica és essencial per al seu èxit. Per regla general,
l’execució del projecte anirà a càrrec d’un equip tècnic
pluridisciplinar format per enginyers, biòlegs, tècnics ambientals,
paisatgistes, voluntaris i segurament alguna empresa encarregada
de coordinar tasques concretes com ara moviments de terra,
excavacions, etc.. Sempre hi haurà una persona responsable directa,
el director de projecte, encarregat de l’execució sobre el
terreny del pla de restauració elaborat prèviament. També tindrà
la funció d’interlocutor directe amb les administracions municipals
i supramunicipals en tots els aspectes relatius al projecte, així com
poder decisori immediat en casos de modificació espontània de
passos del projecte a l’emplaçament de la restauració si no hi ha
temps de consultar-ho amb l’equip tècnic. En la planificació de
l’execució per part del director del projecte han de tenir-se en
compte els següents aspectes:
• Temps necessari per realitzar cada pas del projecte de
restauració.
• Tasques crítiques per assolir els objectius de planificació.
• Recursos necessaris per finalitzar el projecte i l’ assignació per
tasques o capítols concrets (humans, econòmics, materials,
etc.).
• Persones o empreses encarregades dels diferents passos de la
restauració.
• Equipament adequat per al personal de l’obra, garanties de
seguretat en el treball.
• Comunicació correcta dels detalls de cada actuació a les
persones encarregades i “feed-back” entre aquestes i el
director del projecte.
Obtenció de permisos
Tot projecte de restauració d’un corredor fluvial requerirà dels
permisos necessaris per part de l’administració local del municipi
per on passi el curs d’aigua; de l’Agència de l’Aigua (agrupa a
l’antiga Junta d’Aigües i la Junta de Sanejament) tant pel que fa
a l’ocupació del domini públic hidràulic o l’àrea de servituds del
riu, com als aspectes de sanejament si es preveu instal·lar-hi zones
90

Manual de restauració de riberes fluvials
de filtració o depuració vegetal per millorar la qualitat de les aigües;
al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca si es preveu una
reintroducció d’espècies protegides una vegada recuperat l’hàbitat
d’aquestes; i tots aquells altres permisos que prevegi la legislació
vigent a Catalunya, ja siguin d’aigües, d’espais naturals (PEIN),
d’usos del sòl, etc.
Involucrar els propietaris dels terrenys afectats pel projecte
Si els terrenys no són de propietat pública o propietat de l’entitat
o entitats que planifiquen la restauració, serà imprescindible involucrar
els propietaris de la superfície afectada perquè tinguin un
paper actiu en la restauració, sempre que hi vulguin participar.
També es podrà donar el cas que a l’indret de la restauració només
s’hi pugui accedir a través de propietats privades, per la qual cosa
haurem d’aconseguir el vist-i-plau del titular per utilitzar-les com a
zona de pas.
6.1 Seguiment, avaluació i adaptació de les tasques
de restauració ecològica
Una vegada finalitzada la planificació de l’actuació de restauració,
es passarà a l’execució, però totes les activitats que es vagin
desenvolupant segons el calendari previst en el projecte s’hauran
de supervisar, avaluar i, en cas de necessitat, adaptar a les
condicions correctores que siguin necessàries al llarg del temps.
El seguiment és essencial atès que proporciona les informacions
necessàries sobre la restauració per poder-les emprar en l’avaluació
posterior de la mesura i també com a referència per a futures
restauracions. L’avaluació de les dades proporcionades pel
seguiment ens possibilita de determinar si la restauració està
acomplint els objectius i finalitats previstos en la planificació. En la
major part dels projectes de restauració hi ha imprevistos que fan
rectificar l’execució o comporten tasques addicionals una vegada
s’ha donat per conclosa la fase d’obra.
Pla de seguiment
El pla de seguiment es desenvoluparà paral·lelament a la
planificació del projecte de restauració, ja que ens servirà per
prendre decisions a llarg termini després de la restauració. Els
punts més rellevants a l’hora de definir el pla de seguiment són:
1. Escollir emplaçaments de seguiment.
2. Seleccionar paràmetres i mètodes de seguiment.
3. Determinar les despeses que suposarà el seguiment i assignarlos
un capítol pressupostari.
4. Establir el detall del pla de seguiment i la seva durada.
91

Naturalització
d’una ribera
canalitzada per
incrementar la
biodiversitat i la
qualitat del
paisatge. Santa Fe,
New Mexico (EUA).
Corredors blaus i verds
5. Interpretació de les dades obtingudes.
6. Actuacions en funció dels resultats del pla de seguiment:
- No intervenció.
- Afegir, eliminar o modificar elements de planificació.
- Modificar els objectius del projecte.
- Documentar el resultats i difondre’ls.
L’avaluació i l’adaptació de la restauració
Té estreta relació amb el seguiment i ens dóna una mesura del
grau d’acompliment dels objectius de la restauració. L’avaluació
es centrada sobretot en els paràmetres de seguiment, que
acostumen a ser de caire biològic o físic, i es fixen en l’estructura
del corredor fluvial, en les seves funcions i en l’estat assolit per la
restauració. El marc temporal per a l’avaluació de la restauració
pot ser de pocs mesos a anys, ja que dependrà de les tècniques de
restauració emprades i de la resposta de l’entorn envers aquestes.
En gairebé tots els projectes realitzats al nostre país i a d’altres
nacions europees, l’avaluació de la restauració ecològica ha estat
negligida, i s’han perdut moltes dades i oportunitats importants
per posar en pràctica mesures correctores que assegurin
l’assoliment dels objectius a curt, mitjà o llarg termini, o almenys
difondre-les per a actuacions futures.
En la mesura en què la restauració ecològica de corredors fluvials
no és una ciència exacta, haurem d’acceptar que moltes
experiències s’aprendran per prova i error, de manera que els errors
ocasionals ens portaran a millorar el nostre coneixement sobre el
curs fluvial en qüestió i també d’altres susceptibles de ser restaurats
en el futur. L’adaptació a temps del pla de gestió podrà ser la clau
per reconduir molts dels passos falsos que podem estar fent,
deixant de banda una defensa aferrissada d’una primera
planificació sotmesa a consens
per totes les parts participants.
També la documentació i la
redacció d’informes que
recullin el procés d’execució,
l’avaluació i les possibles
adaptacions de planificació i
execució són vitals per a la
revisió del procés de
restauració i l’execució de
mesures futures en indrets
similars. Molt important per a
la comprensió de la documentació
serà l’estructuració
cronològica del/dels informes.
92

VII
Manual de restauració de riberes fluvials
Mètodes d’avaluació de l’estat del
corredor fluvial
Els mètodes d’avaluació són les eines necessàries per poder determinar
l’estat ecològic d’un corredor fluvial per tot seguit poder
definir l’estratègia a emprar per a la seva restauració ecològica i
desenvolupar un pla d’actuació. S’haurà de diferenciar entre els
processos hidrològics i hidràulics, els processos geomorfològics,
les característiques físico-químiques i les característiques
biològiques del corredor fluvial a l’hora de considerar els mètodes
d’avaluació. Aquests coneixements ens aportaran la base per decidir
el tipus d’estratègia a perseguir en el projecte de restauració.
7.1 Processos hidrològics i hidràulics
Per poder restaurar l’estructura i la funcionalitat dels corredors
fluvials hem de conèixer les seves característiques de flux, és a dir,
si el curs d’aigua és perenne, intermitent o efímer, així com les
contribucions relatives del cabal bàsic i del cabal d’avingudes en el
volum d’aigua total transportada al llarg de l’any. També és
important saber si el corrent ve determinat per les precipitacions,
pel desglaç o per ambdues coses; així mateix haurem d’esbrinar la
periodicitat dels fenòmens de cabal màxim (avingudes) i mínim.
Ara bé, la major part dels corredors fluvials no han estat sotmesos
a un registre sistemàtic dels paràmetres hidrològics, per la qual
cosa serà difícil fer una previsió estadística. A més, la transformació
dels cursos fluvials en les darreres dècades ha fet variar molt les
característiques de flux, la qual cosa dificulta la previsió, tot i tenir
les dades necessàries per realitzar-la. En cas de períodes de pluges
continuades en una conca fluvial amb presència d’embassaments,
hi pot haver necessitat d’obrir comportes per evitar desperfectes
majors del giny. Això implicarà una crescuda antinatural del riu,
que pot ser molt més devastadora que no pas un fenomen
d’avinguda d’origen natural.
En cas de disposar de les dades abans esmentades, podrem fer
previsions de fenòmens de cabal màxim i mínim al llarg de l’any,
de manera que podrem establir estadístiques que ens ajudin a
planificar les mesures de restauració, tant a nivell temporals com
d’estructuració.
93

Q = AV
Q = Cabal
A = Àrea de la secció
transversal del corrent
d’aigua
V = Velocitat mitjana
en direcció descendent
Corredors blaus i verds
L’avaluació de la secció transversal del canal del riu és important
per analitzar la seva forma i funció i els processos que s’hi
desenvolupen. Ens aportarà informació per deduir fluxos, activitats
erosives, zones de sedimentació i, en darrera instància, per dissenyar
el canal en el projecte de restauració, la zona de bosc de ribera i la
posició d’estructures interiors per fomentar una dinàmica natural.
A més, coneixent les relacions entre cabal i geometria del canal,
es podran obtenir moltes dades respecte al transport i deposició
de materials, l’erosió i les forces de cisalla que actuen en els diversos
punts del llit del riu. El règim hidràulic del riu també ens permet
dissenyar les zones d’inundació periòdica en funció dels
esdeveniments de crescuda, tenint sempre en compte les
necessitats dels boscos de ribera i de les planes al·luvials
recuperades.
Equació de continuitat
El cabal en una secció transversal determinada es calcula amb la
fórmula simplificada de l’equació de continuïtat.
L’àrea d’interès ve determinada per la secció transversal del canal
i l’altura de la superfície de l’aigua. Aquesta fórmula és una
forma simplificada per estimar velocitats en funció d’una secció
transversal determinada.
Equació de Manning
L’equació de Manning proporciona la base per calcular diferencies
en la velocitat del corrent per raó de diferències en la rugositat
hidràulica. Les característiques de flux poden modificar-se en funció
d’acomplir els objectius del projecte de restauració a través de la
intervenció directa o modificant l’estructura vegetal i la rugositat
del curs fluvial. L’equació de Manning també s’utilitza per calcular
les pèrdues d’energia en canals naturals que presenten un flux
amb modificacions graduals. L’equació de Manning per a la
velocitat mitjana (V) és la següent:
V = k/n R 2/3 S 1/2
k = 1
n = Coeficient de rugositat segons Manning
R = Radi hidràulic (metres)
S = Desnivell de la superfície de l’aigua
El coeficient de Manning s’ha de veure com un índex que descriu
la rugositat del canal que contribueix a la dissipació de l’energia
94

Manual de restauració de riberes fluvials
del corrent d’aigua. La taula 7.1 mostra alguns valors de n per a
diversos materials i condicions al canal del curs d’aigua. En la majoria
dels casos, la n de Manning es determina a partir de models
computats ja coneguts que presentin condicions similars al nostre
cas.
Taula 7.1 Coeficients de rugositat de Manning per diverses estructures
Estructura Coeficient de rugositat n
1. Formigó llis ....................................................................................................... 0,012
2. Alineaments de formigó convencional.............................................................. 0,013
3. Argil·les vitrificades .......................................................................................... 0,015
4. Canals de terra en bones condicions ................................................................. 0,017
5. Canals de terra sense alinear en bones condicions ............................................ 0,020
6. Rius i canals de terra en bones condicions – poca vegetació ............................ 0,025
7. Cursos d’aigua naturals amb meandres i condicions
força alterades – creixement considerable d’algues i molses............................ 0,035
8. Cursos d’aigua de muntanya amb llit de còdols i rius
amb seccions transversals variables i presència de vegetació de ribera .. 0,040 – 0,050
En el cas d’utilitzar l’equació de Manning amb el coeficient n a
partir de bases de dades bibliogràfiques, com acostuma a ser el
cas, s’hauran d’introduir correccions en base a factors de resistència
contra el corrent addicionals. Els procediments de correcció
normalment es basen en la fórmula:
n = (n b + n 1 + n 2 + n 3 + n 4 ) m
n b = valor bàsic de n per un canal recte, uniforme i llis de materials
naturals
n 1 = correcció pels efectes d’irregularitats en la superfície
n 2 = correcció per a variacions en el tamany i les formes de la
secció transversal
n 3 = correcció per obstruccions
n 4 = correcció per vegetació i condicions de fluxe
m = correcció pel grau de meandrització del canal
En la taula 7.2 trobem una relació dels factors de correcció per
arribar a un valor de n final.
95

Taula 7.2 Correccions del
valor n de Manning
Corredors blaus i verds
Condicions del
canal
Correcció
valor
n
del
Grau d'irregularitat
Llis 0,
000
Grau
de
variabilitat
en
la
secció
transversal
Grau
de
l'obstrucció
Baix 0,
001-0,
005
Mitjà 0,
006-0,
010
Alt 0,
011-0,
020
Gradual 0,
000
Alternança
ocasional
transversals
amples
i
Alternança
freqüent
transversals
amples
entre
seccions
estretes
entre
seccions
i estretes
Negligible
( menys
del
5%
de
l'àrea
de
la
secció
transversal)
Baix
( menys
del
15%
de
l'àrea
de
la
secció
transversal)
Mitjà
( del
15
al
20%
de
l'àrea
de
la
secció
transversal)
Alt
( mé
s del
50%
de
l'àrea
de
la
secció
transversal)
Sabent les fòrmules essencials per a mesures hidràuliques del
curs fluvial en qüestió, només ens mancarà escollir un tram ,o
trams, del riu a restaurar que siguin característics i adequats per
realitzar les nostres mesures. Les informacions bàsiques a determinar
són les seccions transversals i la inclinació de la superficie
de l’aigua, la distribució de partícules de diferent tamany al llit del
riu i la mesura del cabal.
96
0,
001-0,
005
0,
010-0,
015
0,
000-0,
004
0,
005-0,
015
0,
020-0,
030
0,
040-0,
050
Quantitat de
vegetació
Baixa 0,
002-0,
010
Mitjana 0,
010-0,
025
Alta 0,
025-0,
050
Molt alta
0,
050-0,
100
Baix 1,
00
Grau de
meandrització
Apreciable 1,
15
Alt 1,
30

Manual de restauració de riberes fluvials
Les variables aconseguides a través de les mesures i la seva
aplicació en les fòrmules ens donaran informacions valuoses per
mesurar l’impacte que té l’aigua sobre el llit del riu, el disseny de
la restauració i per definir directrius a l’hora de decidir
rehabilitacions funcionals del canal. Les dades més importants a
nivell de la concepció del projecte de restauració o rehabilitació
fluvial són la velocitat i la potència del corrent d’aigua. Aquesta
última dependrà molt del pendent i de la càrrega de sediments
que transporti l’aigua.
Resultarà molt útil posar-se en contacte amb el servei d’aigües
del municipi o municipis on tinguem previst dur a terme un projecte
de restauració ecològica del corredor fluvial per esbrinar aquestes
dades. Una altra font per obtenir aquestes dades pot ser la Junta
d’Aigües de la Generalitat de Catalunya.
Per a més detalls, a la bibliografia hi ha documentació sobre
hidràulica dels cursos fluvials.
7.2 Processos geomorfològics
La determinació geomorfològica d’un corredor fluvial ens
permetrà establir el caràcter d’un riu en termes de les seves
característiques d’estabilitat, morfologia, sedimentació i hidràulica,
així com de cobertura vegetal i estructures antropogèniques. Per
recollir aquestes dades haurem de recorrer al treball de camp, que
constituïrà la nostra metodologia principal. Altres elements pràctics
a l’hora de determinar les característiques geomorfològiques d’un
corredor fluvial seran plànols detallats (1:25.000) i fotografies
aèries. Per altra banda, i en funció de planificar la restauració
ecològica, també ens interessaran mapes històrics, fotografies
aèries antigues i les dades històriques sobre el riu que puguin trobarse
a la bibliografia. Aquesta valoració geomorfològica del riu ens
proporcionarà les bases per definir les dinàmiques passades i actuals
del curs fluvial, dissenyar solucions adequades de restauració i poder
avaluar els efectes de la restauració.
L’estudi geomorfològic del corredor fluvial servirà per esbrinar
les condicions actuals morfològiques, hidràuliques, d’erosió i
sedimentació. Els objectius d’aquest tipus d’estudi són:
• Establir l’estabilitat del corredor fluvial en termes d’erosió i
sedimentació.
• Determinar com el corredor fluvial ha estat afectat per obres
d’enginyeria civil.
• Proposar criteris fefaents per a la restauració ecològica o
rehabilitació natural.
• Dissenyar activitats de restauració que promoguin els processos
naturals del corredor fluvial.
97

Corredors blaus i verds
7.2.1 Mètodes d’anàlisi geomorfològica
Per realitzar l’estudi geomorfològic del curs fluvial haurem de
classificar-lo partint de les seves característiques morfològiques.
Hi ha diversos mètodes de classificació, però un dels més utilitzats
és la preparació de formularis i qüestionaris sobre els diferents
paràmetres a investigar sobre la base del mètode desenvolupat
per A. Brookes. El procès de recollida de dades s’haurà de repetir
per cada tram homogeni que trobem al llarg del riu, ja que cada
un d’ells pot variar en longitud i amplada.
Full nº 1
El primer formulari serà de caire generalista i determinarà l’abast
i la localització de la recollida de dades. Els mapes i dades històriques
seran útils a l’hora de registrar els tipus de canvis ja esdevinguts i
també s’haurà de prendre material gràfic de l’estat actual del tram
analitzat.
Localització
geogràfica
del
tram
del
riu
Descripció
del
problema
o problemes
que
l'afecten
Dades
geogràfiques
i bibliogràfiques
útils
per
a l'estudi
geomorfolò
gic
Material
cartogràfic
histò
ric
i actual
emprat
Objectiu
Tipus de
patró
Activitat
geomorfolò
gica
de
Rectilini Confinat
artificialment
Sinuós Parcialment
confinat
Meandres esporàdics
Activitat
excessiva
Meandres regulars
Estabilitat
dinàmica
Meandres
amb
morts
b
raços
l'anàlisi
d'aquest
tram
del
riu
Full nº 2
Està destinat a registrar dades generals sobre l’emplaçament,
principalment sobre la vall aluvial, els usos de la terra al corredor
fluvial i la zona d’influència i el patró del curs d’aigua.
Riba dreta
ACTIVITAT Riba
esquerra
Cultiu
Pastura
Full nº 3
Aquí es tracta de descriure les característiques del canal partint
de l’observació directa i mesures específiques; aquestes s’haurien
de dur a terme quan el riu presenta cabals baixos (estiu), quan les
98
agrícola
Urbanització
Forestal
Extractives
Boscos
de
ribera

Manual de restauració de riberes fluvials
99
)
s
e
r
t
e
m
(
s
n
o
i
s
n
e
m
i
D l
a
n
a
c
l
e
d
a
m
r
o
F s
g
r
o
g
-
s
d
i
p
à
r
a
i
c
n
è
ü
q
e
S
s
e
t
l
a
s
e
ü
g
i
a
'
d
a
d
a
l
p
m
A c
i
r
t
è
m
i
s
a
l
a
r
u
t
a
N t
l
a
t
n
e
m
a
p
u
l
o
v
n
e
s
e
D
s
e
x
i
a
b
s
e
ü
g
i
a
'
d
a
d
a
l
p
m
A c
i
r
t
è
m
i
s
l
a
r
u
t
a
N à
j
t
i
m
t
n
e
m
a
p
u
l
o
v
n
e
s
e
D
s
e
t
l
a
s
e
ü
g
i
a
'
d
a
i
r
à
d
n
o
F t
a
r
e
x
n
i
r
t
A x
i
a
b
t
n
e
m
a
p
u
l
o
v
n
e
s
e
D
s
e
x
i
a
b
s
e
ü
g
i
a
'
d
a
i
r
à
d
n
o
F l
ò
s
l
a
t
a
v
a
c
x
e
,
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A r
a
l
u
g
e
r
t
i
l
L
ó
i
c
a
n
i
l
c
n
I
e
d
s
e
r
u
t
c
u
r
t
s
e
b
m
a
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A
ó
i
c
a
l
u
g
e
r
g
n
i
n
n
a
M
s
n
o
g
e
s
t
a
t
i
s
o
g
u
R
a
r
e
b
i
R
a
t
e
r
d
a
r
e
b
i
R
a
r
r
e
u
q
s
e
a
r
e
b
i
R
a
t
e
r
d
a
r
e
b
i
R
a
r
r
e
u
q
s
e
s
e
l
i
g
r
A e
l
b
a
t
s
E
s
m
i
l
L e
l
b
a
t
s
e
n
I
s
m
i
l
l
i
s
e
l
i
g
r
A ó
i
s
o
r
e
n
E
s
e
r
r
o
S a
d
a
r
r
o
s
n
E
s
m
i
l
l
i
s
e
r
r
o
S a
i
r
ò
b
r
a
ó
i
c
a
t
e
g
e
V
s
e
v
a
r
G a
v
i
t
s
u
b
r
a
ó
i
c
a
t
e
g
e
V
s
e
v
a
r
g
i
s
e
r
r
o
S a
i
c
à
b
r
e
h
ó
i
c
a
t
e
g
e
V
s
l
o
d
ò
C a
s
o
c
o
r
ó
i
c
a
m
r
o
F
s
l
a
t
n
a
C a
c
i
g
ò
l
o
i
b
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A
s
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A l
a
i
c
i
f
i
t
r
a
ó
i
c
c
e
t
o
r
P
a
t
e
r
d
a
b
i
R a
r
r
e
u
q
s
e
a
b
i
R
c
i
r
t
è
m
i
s
A
c
i
r
t
è
m
i
S
t
a
p
r
a
c
s
E
m
o
S
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A
t
i
l
l
l
e
d
t
n
e
m
i
d
e
s
e
d
s
u
p
i
T
l
a
i
v
u
l
f
l
a
i
v
u
l
f
t
i
l
l
l
e
d
t
a
t
i
l
i
b
a
t
s
E
s
e
l
i
g
r
A l
a
r
u
t
a
n
a
c
i
m
à
n
i
D
s
m
i
l
L e
r
a
m
a
c
o
R
s
e
r
r
o
S t
n
a
n
i
m
o
d
e
r
p
ó
i
s
o
r
E
s
e
v
a
r
G t
n
a
n
i
m
o
d
ó
i
c
i
s
o
p
e
D
s
l
o
d
ò
C t
i
l
l
l
a
ó
i
c
a
t
e
g
e
V
s
l
a
t
n
a
C l
a
i
c
i
f
i
t
r
A
e
r
a
m
a
c
o
R
)
e
s
n
e
s
(
l
a
i
c
i
f
i
t
r
A
Descripció del canal
Característiques de les riberes
Perfil de les riberes
Característiques del substrat

Estructura del llit fluvial
Evidè
ncia
de
curs
d'aigua
recuperació
Corredors blaus i verds
Gorgs/
ràpids
Bancs
de
sorra
o de
grava
alternats
Bancs
de
sorra
o de
grava
al
centre
del
canal
Bancs
de
sorra
o de
grava
puntuals
Bancs
de
sorres
o de
grava
en
punts
Vegetació
o de
grava
estructures i els substrats poden determinar-se amb facilitat. Les
mesures hauran de prendres en diferents punts representatius de
la secció transversal, ja sigui en zones de ràpids o en la intersecció
entre ràpids i tolles.
Full nº 4
Interpretació del terreny i avaluació de la possible recuperació
natural; recomanacions per a la millora del tram que hem analitzat.
Per poder interpretar bé la situació actual del tram en qüestió, en
molts casos cal saber cap a quin estat de referència ha de tendir,
per la qual cosa serà necessari haver-lo definit sobre la base de
dades bibliogràfiques, ecosistemes insulars conservats o sistemes
fluvials similars localitzats en altres contrades.
Els processos geomorfològics sempre s’han de tenir en compte
com un component integral de la dinàmica del curs fluvial que
serà determinant a l’hora de cercar solucions viables per a la
recuperació de les funcions naturals del corredor fluvial.
del
7.3 Característiques físico-químiques
Ja hem descrit en un apartat anterior les característiques físicoquímiques
rellevants en de descriure un curs fluvial, i aquestes ens
proporcionaran tota una sèrie de dades adicionals, ja que actuen
100
d'afluents
estabilitzadora
en
els
bancs
de
sorra
Recomanacions
de
millora
Cap Facilitar
la
diversificació
morfolò
gica
Formació gradual
de
meandres
Estretir
el
canal
Estrenyiment per
deposició
de
sediments
Col·
locació
de
substrats
Formació de
gorgs
i ràpids
Creació
de
gorgs
i ràpids
Bancs successius
Proteccions
naturals
de
les
riberes
Bancs puntuals
Modificar
el
traçat
per
reduir
el
pendent
Interpretació del
terreny

Manual de restauració de riberes fluvials
com a indicadors d’altres variables (pH, oxigen dissolt, nitrats,
fosfats; vegeu capítol 2.8).
La frequència de les mesures depèn del tipus de variable; ara bé,
els indicadors de la qualitat de les aigües necessiten un control
més frequent per poder caracteritzar el tram de riu en funció de la
variable. Com que el registre de dades físico-químiques requereix
temps i recursos financers, haurem d’establir molt acuradament
la freqüència i l’abast de la presa de dades.
El tercer factor determinant en el moment de mesurar les
característiques físico-químiques del nostre curs d’aigua serà
l’emplaçament on realitzem la presa de mostres. És important seleccionar
un punt del tram de riu que sigui representatiu per a tot
el segment a caracteritzar. La qualitat de les aigües pot variar de
forma dràstica si hi ha aportació de nutrients per l’agricultura, de
substàncies diverses (tòxiques, adobs, aigües netes, etc.) a partir
de l’aigua subterrània, abocaments puntuals per depuradores,
afluents, etc. Sempre s’haurà de tenir un coneixement exhaustiu
de tots aquests factors en el moment de planificar la presa de
mostres.
Hi ha diversos mètodes per mesurar el paràmetres físico-químics
dels cursos d’aigua, però no ens ocuparem de detallar-los, sinó
que només els anomenarem:
• Presa de mostres manual:
És la més adequada si no disposem d’equipament
enregistrador. Per a diversos paràmetres pot ser el mètode
més fiable, ja que és immediat i no condueix a errors per
acumulació bacteriana, algues, etc. Tècnica única per mostrejar
olis, greixos, compostos volàtils i bactèries.
• Presa de mostres automàtica:
Presenta molts avantatjes en front de la presa de mostres
manual, encara que pot no ser tan exacta com la primera. La
necessitat d’utilitzar aquests equips automatitzats dependrà
de la freqüència de la presa de mostres i del pressupost
disponible.
Hi ha tota una sèrie de paràmetres que podran ser mesurats
directament al tram de riu on prenem les mostres, com per exemple
el pH, la temperatura i l’oxigen dissolt; mentre que d’altres s’han
d’enviar a laboratoris per fer una analítica detallada, sobretot en
cas de substàncies contaminants.
La presa de mostres de sediments es fa manual o mitjançant
dragues, i servirà primordialment per determinar-ne la composició
química o controlar els organismes invertebrats que els poblen.
101

El mapa ecològic del
corredor fluvial és un
dels requisits
essencials en el procés
de planificació de
qualsevol mesura de
restauració ecològica
que afecti el riu o
torrent.
Corredors blaus i verds
Un dels punts claus en les mesures dels paràmetres físico-químics
és la gestió de les dades obtingudes. Per evitar la possibilitat d’errors
en el registre i gestió de dades, aquestes hauran d’introduir-se
sens falta en una base de dades especialment dissenyada per sls
propòsits del nostre projecte. Igual que en el cas de la caracterització
geomorfològica dels cursos fluvials, haurem de dissenyar formularis
per a la presa de mostres al camp, i incorporar aquestes a la base
de dades una vegada estiguin disponibles.
7.4 Característiques biològiques del corredor fluvial
Les característiques biològiques que presenti el corredor fluvial
són una mesura força exacta del seu estat de salut ecològica. Ara
bé, la determinació d’aquestes característiques pot ser molt laboriosa
i realitzar-se de maneres molt diverses - mètodes sintètics
per evaluar l’estat del sistema fluvial i les anàlisis basades en com
el sistema satisfà les demandes del cicle biològic d’espècies
indicadores o grups d’espècies determinades. El primer pas, decisiu
per determinar les característiques i el valor biològic d’un corredor
fluvial, és l’elaboració del seu mapa ecològic.
7.4.1 Elaboració d’un mapa ecològic del corredor fluvial
El mapa ecològic del corredor fluvial és un dels requisits essencials
en el procés de planificació de qualsevol mesura de restauració
ecològica que afecti el riu o torrent. Per elaborar-lo, s’haurà de
realitzar una prospecció exhaustiva del corredor fluvial, i fer un
inventari complet de tots els elements presents, orgànics i
inorgànics. Es tracta d’una representació sintetitzada del tram
objecte de la restauració, a partir de la qual es definiran amb
claredat quins tipus d’intervencions són necessàries.
El mapa ecològic del corredor fluvial és imprescindible, ja que
sense aquest no es podrà avaluar l’interès de conservació o les
amenaces potencials que presenta.
La metodologia emprada se centra en la prospecció sistemàtica
del riu en funció dels hàbitats presents, enregistrant sobretot els
detalls de la vegetació i l’estructura física del corredor fluvial en els
diferents indrets del tram subjecte al projecte de restauració. En
aquesta fase no hi haurà una prospecció o un cens detallat de les
espècies de fauna presents, ja que no entra dins l’abast d’aquesta
metodologia.
El mapatge es farà per sectors d’uns 500 metres de llargada i
almenys 50 metres d’amplada per cada ribera. Per regla general,
les zones afectades pel mostreig són:
102

• la zona aquàtica
• la zona marginal
• la zona de les riberes fluvials
• la zona de la plana al·luvial
Manual de restauració de riberes fluvials
Sempre que hi hagin zones humides o altres ecosistemes de
gran extensió al llarg del riu s’inclouran en tota la seva extensió. El
mapa ecològic consistirà en el planell pròpiament dit, un informe
detallat sobre les característiques especificades en el mapa i el
consegüent material gràfic (fotografies, fotografies aèries).
En general inclourà les següents informacions:
1. Morfologia del llit del riu.
2. Vegetació de ribera (localització, arbres, arbusts, comunitats
vegetals, espècies foranes).
3. Infrastructures hidràuliques i aportacions d’aigua.
4. Infrastructures d’estabilització existents.
5. Estat actual de les riberes i possibles potencials futurs.
6. Superfícies adjacents explotades per l’home (urbanització,
agricultura, indústria, zona verda).
També serà necessària la representació de la secció transversal
del corredor fluvial per tenir una idea de l’amplada del canal, el
tipus i forma dels marges, l’altura de les riberes i dels terrenys
adjacents en relació al nivell de l’aigua del riu i del llit del riu. Si la
variabilitat geomorfològica és gran, haurem d’incloure més d’una
representació en secció.
Les zones especialment fràgils es marcaran amb aquesta finalitat.
També s’hi poden incloure o anotar propostes de gestió per millorar
emplaçaments específics o detallar actuacions futures.
Els mapes ecològics elaborats abans de la planificació específica
de la restauració ecològica del corredor fluvial ens seran eines útils
per determinar els canvis una vegada finalitzades les tasques
previstes en el projecte.
7.4.2 Mètodes per avaluar l’estat del sistema fluvial
Una determinació exhaustiva de l’estat ecològic d’un sistema
fluvial o el cens complet de totes les espècies presents no és
possible. D’aquesta manera cal cercar indicadors que resumeixin
l’estat de salut de l’ecosistema de manera eficient sense haver de
mesurar o prospectar tots els elements que el composen. La
utilització d’indicadors ja ha estat comentada anteriorment (vegeu
capítol 4.4) i implica una valoració relativa de l’ecosistema en
qüestió, partint dels coneixements que tenim d’una espècie concreta
en aquell mateix corredor fluvial, en zones no degradades o
en d’altres hàbitats similars que es trobin en localitzacions diferents.
103

Pont
Pas de vianants
Enclusa
Cala
Presa
Gorg
Remolins
Ràpids
Corrent
Cascada
Esculls
Illa
Direcció
del corrent
Terres properes
Tanca
Porta
Camí
Ferrocarril
Sender
Línia elèctrica
Edifici
Depuradora
Corredors blaus i verds
La simbologia emprada en l’elaboració del mapa ecològic del
corredor fluvial. (Segons la NRA, 1992)
Llit fluvial Substractes
Pendent de la ribera
Fang
Sorra
Barra de graves
Graves vegetades
Empedrat
Còdols
Vegetació aquàtica
Monocotiledònies
emergents
Dicotiledònies
emergents
Monocotiledònies
submergides
Dicotiledònies
submergides
Molses aquàtiques
Plantes surants
Canal de vegetació
Jonquera
Fenessar
Megafòrbies
Herbassar
Herbei
Gespa tallada
Trets de la ribera
104
Base de la ribera
Cim de la ribera
Despreniments
Marge estable
Marge erosionat
Cinglera
Riba artificial
Abeurador
Banc de sorra
Rierol de desgel
Afluent
Desembocadura
Extracció d’àrids
Coníferes
Caducifolis
Arbre inclinat
Arbre tombat
Arrels superficials
Bosc de ribera
Arbusts
Arbusts densos
Arbusts esparssos
Bardissa
Bardissa amb
arbres

Manual de restauració de riberes fluvials
Per contra, també podria resultar molt més efectiva la
determinació del grau de diversitat present en un tram del corredor
fluvial per avaluar el seu valor ecològic. Tanmateix, la diversitat
d’un ecosistema pot ser mesurada a diferents nivells de complexitat:
genètic, població/espècies, comunitat/ecosistema i paisatgístic. No
hi ha un nivell de complexitat amb validesa universal, sinó que
sempre dependrà des de quin punt de vista estiguem mesurant, ja
sigui científic, de gestió, de restauració... La diversitat sempre estarà
limitada a un grup objectiu d’especial interès. D’aquesta manera
serà necessari definir un marc objectiu per mesurar la diversitat
d’un indret concret.
Per mesurar la diversitat d’un ecosistema hi ha diversos mètodes,
el més emprat és l’índex de riquesa o nombre d’espècies presents
en una unitat espacial determinada. De tota manera, la riquesa en
espècies d’un indret concret encara no ens diu res sobre el valor
ecològic de les espècies en qüestió. Així, dos emplaçaments amb
la mateixa riquesa en espècies poden presentar una composició
d’espècies molt diferent. És per això que l’índex de riquesa s’ha de
combinar amb un altre paràmetre que és la vàlua ecològica de les
espècies trobades en el tram susceptible de restauració al corredor
fluvial.
Per poder determinar l’índex de riquesa i relacionar-lo amb el
valor ecològic d’espècies concretes presents o no al corredor fluvial
estudiat, haurem de realitzar estudis enfocats a determinar les
espècies vegetals i animals presents a l’ecosistema i la seva
abundància. A partir d’aquestes dades i de la seva comparació
amb l’estat de referència podrem extrapolar una valoració de l’estat
ecològic actual del corredor fluvial i definir els objectius de
planificació per al projecte de restauració.
105
Comunitat de plantes
submergides en un
riu d’aigües netes i
fondes.

Corredors blaus i verds
7.4.2.1 Determinació de la vegetació del
corredor fluvial
La vegetació aquàtica, helofítica i ripària dels cursos fluvials és
de summa importància per assegurar tota una sèrie de funcions
implícites (autodepuració, nutrició, estabilització, disponibilitat
d’hàbitat, etc.), a més de constituir l’element estructural més
important de la majoria dels hàbitats presents al corredor fluvial.
Les comunitats vegetals de les riberes fluvials del nostre país
estan ben definides i podrem determinar la qualitat dels boscos
de ribera que acompanyen els cursos fluvials per la seva composició
d’espècies, la seva complexitat estructural i l’extensió que presentin,
tant al llarg de les riberes com en la seva distribució transversal.
Les plantes aquàtiques i helofítiques, els anomenats macròfits,
són en molts casos un bon indicador de la salut d’un ecosistema
fluvial, de la qualitat de les aigües i també un model de valoració
senzill, ja que en general són espècies arrelades, de força grandària
i que no presenten massa varietat. La presència o absència de
determinades espècies de macròfits (a l’hivern, la majoria
desapareix, per la qual cosa només són bons indicadors una part
de l’any) ens indica l’estat de salut de l’ecosistema fluvial. Tanmateix
ens serviran com a paràmetre de seguiment per avaluar l’efectivitat
de les mesures de restauració o si hi ha problemes no previstos, de
manera que es pugui actuar per corregir el desenvolupament.
El millor mètode per determinar els macròfits d’un sistema fluvial
és el mapatge, la qual cosa significa dentificar acuradament
les espècies presents, i situar-les posteriorment en un mapa de
vegetació aquàtica. Aquesta tècnica resulta molt útil en el cas del
llit de riu de poca fondària i de corrents no massa forts. En qualsevol
cas es recomana fer un mapatge de 1 km per cada 10 km del curs
fluvial, ja que així hi ha una determinació aproximada del 97%
dels macròfits presents.
Les recomanacions més importants pels censos de macròfits són:
• Prendre’s el temps necessari per fer un cens acurat.
• Realitzar el cens només sota condicions propícies, la qual cosa
significa que ha de ser l’època de creixement, el corrent no ha
de ser massa fort i l’aigua no ha de ser tèrbola.
• Serà imprescindible utilitzar una llista de control de macròfits
que s’haurà preparat abans d’iniciar el treball de camp.
• Cercar persones expertes per realitzar els censos.
• Acotar perfectament el tram que estem sotmetent a estudi
damunt de mapes o esbossos, anotant l’indret, la data del
cens, la persona encarregada i les característiques físiques del
llit del riu (amplada, fondària de l’aigua, substrat).
106

Perles (Plecoptera)
Aigües netes i fredes de muntanya
Frigànies (Hydropsyche)
Cucs (Tubifex)
Aigües pol·lucionades
Manual de restauració de riberes fluvials
Blefarocèrids
Aigües amb un principi de degradació
Cucs cua de
rata (Eristelis)
7.4.2.2 Determinació dels mamífers presents al
corredor fluvial
Com ja hem comentat amb anterioritat, els mamífers directament
lligats al medi aquàtic són rars a les nostres contrades. Els més
importants són potser la llúdriga, la rata d’aigua i l’almesquera.
Acostumen a ser espècies que viuen en ecosistemes força ben
107
Efímeres Amfípodes (Gammarus)
Aigües netes de temperatura variable
Cucs de sang (Chironomus)
Aigües alterades, temporalment sense oxigen
Organismes indicadors
biològics de la qualitat
de l’aigua.

Ratpenat caçant
mosquits en un
rierol arran
d’aigua.
Corredors blaus i verds
conservats i són d’hàbits més aviat esquerps, la qual cosa farà
difícil la seva visualització. Per regla general, la seva presència es
constata pels rastres de petjades deixades a les riberes o pels
excrements, característiques que diferèncien molt bé cadascuna
de les espècies.
7.4.2.3 Determinació dels ocells presents al
corredor fluvial
Els ocells presents en els corredors fluvials són molt diversos,
sobretot si s’hi inclouen els biòtops associats com ara canyissars,
aiguamolls, etc. Ara bé, també tenen un valor com a indicadors
indiscutible a l’hora d’avaluar l’estat de salut de l’ecosistema. Per
determinar les espècies presents en un tram concret del riu s’hauran
108

Manual de restauració de riberes fluvials
d’emprar mètodes estandarditzats i reproduïbles de cens, que ens
permetin la comparació de les dades obtingudes amb aquelles
procedents del seguiment posterior per mesurar l’èxit de la
restauració.
La millor fórmula de cens per a corredors fluvials és efectuar
visites repetides als trams de riu afectats pel projecte durant l’època
d’aparellament i cria de les diferents espècies, ja que durant aquest
temps, molts ocells són territorials i defensen l’espai que ocupen
per a la nificació. A partir d’aquí podrem determinar els diferents
territoris per parella i fer-ne un esborrany del terreny tot mapantlos.
Per assegurar la fiabilitat de les dades de distribució i
l’abundància de les espècies, serà imprescindible repetir els censos
fins a deu vegades, ja que d’aquesta manera s’evitaran les
desviacions perquè canvia l’observador, la seva habilitat o les
condicions climàtiques. En el cens comptaran tant les tècniques
de localització visual com auditiva. Per obtenir més informació sobre
les tècniques de cens d’ocells, podem dirigir-nos al Grup Català
d’Anellament, a la Direcció General del Medi Natural de la
Generalitat de Catalunya o a altres entitats dedicades a l’estudi de
l’avifauna de Catalunya.
La superfície a censar a de ser mapada sobre cartografia de
l’escala 1:2.500, i és molt important introduir punts de referència
en el plànol que utilitzem, com ara arbres caiguts, roques de formes
característiques, etc. El període de cens recomanat és des de
mitjans de febrer fins a mitjans de juny, tot i que hi poden haver
variacions segons l’altura on es trobi l’àrea a censar. Els transectes
es faran una vegada a la setmana durant tot aquest període,
enregistrant així tant els ocells migradors d’arribada prematura
com els d’arribada tardana i també els sedentaris. El millor moment
per al cens són les primeres hores del matí, evitant però la primera
hora de l’alba, i fins al migdia (depèn molt de les condicions
climàtiques). Resulta important enregistrar la data, hora i punt de
partida i arribada dels censos, alternant aquests darrers en cada
repetició.
El mapa final serà un cúmul de territoris que ens indicaran l’índex
de riquesa, l’abundància i la distribució de les espècies al llarg del
corredor fluvial.
Aquells censos que només es basin en una única o poques visites
només tindran valor informatiu quant a a la presència de
determinades espècies en un indret concret, però no es podran
determinar abundàncies ni distribucions espacials.
Durant els censos d’ocells també és important anotar les
característiques dels hàbitats on trobem les diferents espècies, ja
que aquestes dades ens poden servir posteriorment en el seguiment
del projecte de restauració.
109
La millor fórmula de
cens per a corredors
fluvials és efectuar
visites repetides als
trams de riu afectats
pel projecte durant
l’època d’aparellament
i cria de les diferents
espècies.

Barb roig, un petit
peix ciprìnid introduït
en els rius catalans.
Corredors blaus i verds
7.4.2.4 Determinació de les poblacions de peixos
al curs fluvial
Els rius de Catalunya han estat alterats per l’home en molts
aspectes, com ara la composició de la fauna piscícola de les seves
aigües. La determinació de les poblacions de peixos que habiten
els nostres corredors fluvials ens donarà una idea de les espècies
presents; de la quantitat en un tram determinat i de la qualitat
d’aquestes (introduïdes o autòctones). Les dades obtingudes
gràcies a l’estudi de les poblacions piscícoles d’un curs fluvial ens
ajuden a:
• Delimitar possibles impactes ambientals que afecten els peixos.
• Avaluar la necessitat de millora dels hàbitats aquàtics i de la
qualitat/quantitat d’aigua.
• Conservar determinades espècies amenaçades o en perill.
• Seguir el desenvolupament de les poblacions en el temps.
• Avaluar la necessitat de repoblar amb determinades espècies
una vegada millorades les condicions ecològiques del curs
fluvial.
Els peixos acostumen a ser molt bones espècies indicadores
perquè presenten un metabolisme força més accelerat que els
invertebrats i la seva demanda d’oxigen és molt superior, la qual
cosa els fa molt sensibles a les reduccions d’oxigen dissolt a l’aigua.
L’absència de determinades espècies en un curs fluvial pot ser a
causa d’un excés de contaminació orgànica o d’altres substàncies
que redueixen la concentració d’oxigen. També la diversitat
morfològica dins el curs fluvial és determinant per a la presència o
absència de moltes espècies.
Els mètodes per censar
els peixos són variats, des
d’una simple enquesta als
pescadors de la zona per
saber quines espècies són
les més habituals i quines
són rares de capturar, a la
pesca amb xarxa i la pesca
elèctrica, ambdues només
permeses per raons de
cens, i han d’estar autoritzades
per la Direcció
General del Medi Natural.
Alguns dels rius estan
sotmesos a un control regular
de les poblacions
110

Manual de restauració de riberes fluvials
piscícoles, de manera que en aquests casos només caldrà cercar
les informacions en les administracions corresponents.
Els passos a seguir en el cens de les poblacions piscícoles són:
• Selecció de l’àrea o tram per realitzar el cens.
• Localització de punts adequats dins el tram seleccionat per
garantir la captura del màxim nombre de peixos.
• Presa de mostres significatives en cada localització concreta.
Segons les condicions físiques del curs fluvial serà més apropiat
l’ús de xarxes (aigües fondes) o de pesca elèctrica (rius de poca
fondària i no massa amples). Les dades obtingudes a través de les
captures ens donaran pistes sobre l’estat ecològic del riu (absència
i presència de determinades espècies), la composició de les
poblacions de les diferents espècies ens diran si són estables
(piràmide poblacional estàndard) o si hi ha hagut fenòmens
puntuals de mortalitat elevada (manca d’un substrat de la piràmide
poblacional), la introducció de la major part d’exemplars per part
de l’home (edat uniforme dels peixos capturats), etc.
Sempre que hi hagi estudis o censos anteriors de les
poblacions de peixos a l’indret on vulguem conèixer la
composició poblacional de la fauna piscícola, s’hauran de consultar
per avaluar l’evolució de les poblacions al llarg del temps,
saber les tècniques emprades, les dificultats trobades i moltes
altres informacions rellevants.
7.4.2.5 Determinació de les poblacions d’amfibis i
rèptils al corredor fluvial
Tant amfibis com rèptils han de censar-se per visualització directa
o per les postes d’ous a l’aigua en el cas dels primers (sobretot
si es tracta de granotes). Els amfibis acostumen a pondre a finals
de l’hivern o principis de la primavera, en conseqüència les millors
èpoques per realitzar els censos i mapar les distribucions al llarg
del corredor fluvial. Els rèptils són més difícils de localitzar, però al
ser espècies de sang freda, sovint se’ls pot trobar durant el matí
exposats al Sol per escalfar-se o bé directament protegits sota
pedres grans.
Les dades així obtingudes no són significatives des del punt de
vista quantitatiu, sinó que només ens indicaran l’absència o
presència de determinades espècies.
7.4.2.6 Determinació de les poblacions d’invertebrats
al llit fluvial
Les poblacions d’invertebrats són especialment sensibles als
111

Corredors blaus i verds
canvis que es donen en els hàbitats aquàtics i a la presència de
contaminants orgànics. Les aigües contaminades normalment
contenen menys varietat d’espècies d’invertebrats, segons sigui la
tolerància de cadascuna d’elles. A més, necessiten períodes de
temps llargs per crear poblacins estables en un sector determinat
del riu; això significa que la seva presència ens indica que les
condicions prèvies del curs fluvial s’han mantingut constants durant
un espai temporal relativament llarg.
Els avantatges d’utilitzar espècies d’invertebrats com a model
de seguiment dels efectes de la contaminació i també de la
canalització d’un curs d’aigua són:
• Hi ha molta varietat i abundància d’invertebrats en gairebé
tots els hàbitats d’aigua dolça.
• Les espècies són força sedentàries, la qual cosa ens dóna una
relació directa entre la contaminació o alteració i l’emplaçament
on han estat capturats els invertebrats.
• El cicle de vida de moltes espècies és superior als sis mesos,
per la qual cosa ens donen una visió global de les condicions
imperants. Això els fa un bon indicador per a diversos factors
d’impacte ambiental.
• La determinació dels invertebrats fins al nivell de les famílies a
què pertanyen és senzilla, i ens donen una informació fiable
sobre la qualitat de les aigües.
La determinació d’invertebrats pot ser tant qualitativa com
quantitativa. En cas de realitzar censos qualitatius, ens limitarem a
identificar les espècies d’invertebrats presents en un tram de riu
determinat. Es tracta d’un model poc costós per establir el grau
de contaminació de les aigües. Segons la presència o absència de
determinades espècies podrem predir els diferents microhàbitats
dins el curs fluvial, tot i que per obtenir dades rellevants també
haurem de censar els invertebrats des del punt de vista quantitatiu.
A través dels estudis quantitatius també poden establir-se relacions
entre espècies determinades d’invertebrats i plantes aquàtiques,
la qual cosa ens podrà indicar possibles impactes que afecten les
poblacions d’uns i altres organismes.
Les mostres d’invertebrats s’hauran de prendre com a mínim al
llarg de tot un any, una vegada al mes, ja que hi ha espècies
estacionals que d’una altra manera no seran registrades en els
censos. Per no complicar massa la identificació dels diferents
individus presents en una mostra, per a la majoria dels objectius
de determinació de la qualitat ambiental ens serà suficient determinar
les famílies a què pertanyen. Per poder avaluar l’efectivitat
de la mesura de restauració, haurem de realitzar controls
d’invertebrats a llarg termini, en funció de poder establir la
recuperació o canvi de les poblacions.
112

Tècniques per a la presa de mostres
Manual de restauració de riberes fluvials
El més senzill serà utilitzar xarxes manuals en forma de
caçapapallones o també les anomenades mànegues de plancton.
Per poder fer la presa de mostres cal situar la xarxa corrent avall i
aixecar les pedres o remoure el fons si aquest es de graves o sorres.
Valoració dels invertebrats en l’avaluació de la qualitat ambiental
dels cursos d’aigua
Famílies Valoració
Siphlonuridae, Heptageniidae, Leptophlebiidae,
Ephemerellidae, Potamanthidae, Ephemeridae .................................................................................... 10
Taeniopterygidae, Leuctridae, Capniidae, Perlodidae, Perlidae, Chloroperlidae ................................. 10
Aphelocheiridae .................................................................................................................................... 10
Phryganeidae, Molannidae, Beraeidae,Odontoceridae, Leptoceridae, Goeridae, Lepidostomatidae,
Brachycentridae,Sericostomatidae ....................................................................................................... 10
Astacidae ................................................................................................................................................ 8
Lestidae, Agriidae, Gomphidae, Cordulegasteridae, Aeshinidae, Corduliidae, Libellulidae ................. 8
Caenidae ................................................................................................................................................. 7
Nemouridae ............................................................................................................................................ 7
Rhyacophilidae, Polycontropodidae, Limnephilidae ............................................................................. 7
Neritidae, Viviparidae, Ancylidae .......................................................................................................... 6
Hydroptilidae .......................................................................................................................................... 6
Unionidae ............................................................................................................................................... 6
Corophiidae, Gammaridae ...................................................................................................................... 6
Platycnemididae, Coenagriidae .............................................................................................................. 6
Mesoveliidae, Hydrometridae, Gerridae, Nepidae, Naucoridae, Notonectidae, Pleidae, Corixidae ...... 5
Haliplidae, Hygrobiidae, Dytiscidae, Gyrinidae, Hydrophilidae, Clambidae, Helodidae,
Dryopidae, Elmidae, Chrysomelidae, Curculionidae ............................................................................. 5
Hydropsychidae ...................................................................................................................................... 5
Tipulidae, Simuliidae.............................................................................................................................. 5
Planariidae, Dendrocoelidae ................................................................................................................... 5
Baetidae .................................................................................................................................................. 4
Sialidae ................................................................................................................................................... 4
Piscicolidae ............................................................................................................................................. 4
Valvatidae, Hydrobiidae, Lymnaeidae,
Physidae, Planorbidae ............................................................................................................................ 3
Sphaeriidae ............................................................................................................................................. 3
Glossiphoniidae, Hirudidae, Erpobdellidae ............................................................................................ 3
Asellidae ................................................................................................................................................. 3
Chironomidae ......................................................................................................................................... 2
Oligochaeta ............................................................................................................................................. 1
○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
113
Sistema de valoració
dels invertebrats
presents en
ecosistemes fluvials
segons el National
Water Council, 1981,
Regne Unit.

Corredors blaus i verds
Per a zones on el llit del riu està format per llims i sorres molt fines,
el millor serà utilitzar pales de mostreig o dragues. En aigües molt
ràpides es poden fer servir caixes de mostreig, que es col·locaran
al fons del llit.
Els índexs assignats a les diferents famílies representen el grau
de tolerància enfront d’aigües contaminades (pol·lució orgànica).
Així, als menys tolerants se’ls assigna índexs alts, mentre que els
més tolerants presenten índexs més baixos. En la determinació de
la presència d’invertebrats en un curs fluvial podem dir que com
més alt sigui l’índex global (addició de tots els índexs individuals),
més alta serà la qualitat de les aigúes. Tanmateix, aquest índex global
de qualitat ambiental presenta dues mancances considerables:
1. No diferencia entre curs alt, curs mitjà i curs baix, de forma
que no es té en compte la riquesa d’espècies segons l’hàbitat
on ens trobem encara que la qualitat de l’aigua sigui la mateixa.
2. Els resultats obtinguts per aquest mètode són dependents de
l’exactitud del cens. Com més acurat sigui, més espècies
determinades hi haurà i major serà el valor de l’índex global.
En cas que definim poblacions d’invertebrats en estats de
referència (veure capítol 4.2) per a ecosistemes fluvials determinats,
tindrem una eina per fer avaluacions entre les dades recollides
pels nostres censos i els estats de referència. Així obtindrem el que
anomenarem un índex de qualitat ecològica (IQE). Com més pròxim
a 1,0 estigui l’IQE (divisió de l’índex obtingut al cens per l’índex de
referència), més sà estarà l’ecosistema fluvial.
El més important en totes les determinacions abans esmentades
és que les dades obtingudes es comparin entre elles, i poder
extreure’n conclusions que ens ajudin a definir les actuacions del
pla de restauració. També haurem de saber fins a quin grau
d’exactitud volem arribar en els estudis del valor ecològic, i això
dependrà sobretot de l’abast i el tipus d’actuació que pretenem
en el corredor fluvial objecte del nostre projecte. En tot cas, sempre
haurem de definir uns objectius concrets sobre la base de les dades
obtingudes de l’estudi previ de les condicions actuals del corredor
fluvial, adaptant-los alhora a les realitats socioculturals de l’indret
i també a les possibilitats reals del nostre equip de projecte. Sempre
serà un procès holístic en el que tot un conjunt de factors ens
portarà a cercar la millor estratègia de restauració o rehabilitació
del curs fluvial.
114

VIII
Manual de restauració de riberes fluvials
Tècniques de restauració
ecològica del corredor fluvial
En aquest capítol ens centrarem en totes aquelles tècniques
d’enginyeria biològica i de gestió de la vegetació que, si es duen a
terme dins d’un concepte global de restauració ecològica del corredor
fluvial, podran tenir efectes positius per assolir una altra
vegada un estat natural el més natural, i dinàmic possible, del riu.
No obstant això, sempre caldrà disposar dels coneixements
d’enginyeria necessaris per poder planificar i projectar les diferents
actuacions al curs fluvial, ja sigui la reestructuració del llit fluvial, la
millora de les propietats del sòl, l’establiment de comunitats
vegetals, la restauració longitudinal del canal fluvial, la restauració
de les riberes fluvials, la recuperació dels hàbitats aquàtics del curs
fluvial o la gestió de la zona d’influència per promoure la
recuperació de l’ecosistema fluvial.
Dividirem les tècniques en quatre apartats principals, cadascún
dels quals se centra en punts determinats o elements del corredor
fluvial, ja sigui el llit fluvial, les riberes fluvials o la zona d’influència:
• Treballs de bioenginyeria dins del canal
• Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials
• Vegetació aquàtica
• Establiment i gestió de la vegetació ripària
Les tècniques aquí descrites per norma general redueixen els
impactes negatius presents al corredor fluvial, la qual cosa les fa
beneficioses per assolir un estat més natural del riu. Ara bé, sempre
s’haurà de tenir en compte que qualsevol activitat que realitzem
en el corredor fluvial tindrà unes conseqüències determinades sobre
l’ecosistema global i els seus processos naturals. Per això serà
imprescindible tenir un coneixement exhaustiu de com i a través
de quines actuacions s’han de provocar els canvis desitjats. El primer
objectiu de la nostra planificació ha de ser el de la mínima
intervenció amb els màxims resultats, cercant sempre l’eliminació
de les causes i no el tractament dels símptomes; aquesta estratègia
no només acostuma a ser la més econòmica, sinó també
l’ecològicament més desitjable.
Una altra màxima en la restauració ecològica del corredor fluvial
115

Corredors blaus i verds
és mantenir intactes les característiques naturals inherents a
l’ecosistema. Serà imprescindible tenir un coneixement acurat dels
processos que es donen en un corredor fluvial determinat per poder
definir actuacions de restauració compatibles en tots els seus
aspectes amb la dinàmica natural del riu. La flora i fauna presents
en depenen, i si hi introduïm alteracions hi haurà reaccions per
part del sistema, que haurem d’aprofitar per millorar l’estat ecològic
d’aquest.
Hi ha diversos conceptes bàsics a tenir en compte per
compatibilitzar els requeriments ecològics del corredor fluvial i les
mesures de bioenginyeria. En molts casos, els processos físics propis
del rius complementaran les actuacions que hi estem realitzant.
Energia: L’energia del riu es manifesta a través de les forces
hidràuliques primàries que existeixen a diferents nivells en tots els
corredors fluvials. En la restauració prevaldrà la premissa de tenirles
sempre en compte i d’utilitzar-les de forma creativa, en el sentit
de la diversificació.
Hàbitat: Les activitats dutes a terme en el corredor fluvial sempre
hauran de tenir l’objectiu de protegir, rehabilitar o crear hàbitats
naturals.
Espai: Per assolir millores ecològiques màximes requerirem el màxim
espai possible. Si disposem d’espai suficient, no limitem mai les
actuacions en la seva extensió, ja que espai significa diversitat.
Simulació: Observem el corredor fluvial i sobre la base de
l’observat, protegim o simulem el que trobem de positiu. Intentem
modificar els espais degradats copiant altres indrets no alterats.
Sempre haurem de treballar amb plantes autòctones i materials
naturals.
Paràmetres físics a tenir en compte en la planificació dels treballs de
bioenginyeria.
• La uniformitat i el pendent de la vall fluvial o plana al·luvial.
• La uniformitat i el pendent del canal o llit del riu (normalment inferior a la plana al·luvial
degut a la meandrització).
• El recorregut del riu dins la plana al·luvial i la localització de característiques físiques importants
• Localització i rellevància de determinats tipus de sòl a les riberes i al llit fluvial (còdols, graves,
sorres, llims, argiles, etc.).
• Tipus de sòl i nivells del freàtic al llarg dels trams del corredor fluvial on es prevegui una
intervenció (preses de mostres manuals, inspecció de pous, etc.).
• Determinació de la secció transversal del llit del riu i la plana al·luvial en diversos punts del
tram en qüestió.
• El règim d’inundacions periòdiques que afecten el curs fluvial i els nivells d’aigua i la seva
velocitat.
116

Manual de restauració de riberes fluvials
Abast: Considerem sempre els extrems. Què passarà en cas de
sequeres o avingudes? No perdem de vista aquells fenòmens que
depenen de les condicions presents fora de l’àmbit del nostre
projecte.
Altres consideracions a tenir en compte a l’hora d’implementar
les mesures de restauració al corredor fluvial són, per exemple,
l’abocament de subproductes de les activitats realitzades, com
puguin ser terres, matèria vegetal, etc. En alguns casos ens podran
servir com a materials per crear estructures desitjades al corredor
fluvial com ara illes en possibles zones d’inundació, bancs de graves
o sorra al llit fluvial, creació d’hàbitats i proteccions mitjançant
productes de la poda vegetal, entre d’altres opcions. Si no hi hagués
la possibilitat de reaprofitar els materials produïts durant les tasques
de rehabilitació, és necessari assegurar un abocament controlat.
En cas d’aplicar maquinària mòvil en el projecte, serà imprescindible
haver cercat punts d’access adequats durant els estudis previs
descrits en el capítol 7, de manera que l’impacte ambiental
sigui mínim, tant pel que fa a les característiques físiques
com a les característiques biològiques del corredor fluvial.
La presència de camins o pistes ens facilitarà molt la
tasca, encara que aquests ja estiguin en fase de
recuperació natural. En espais naturals sensibles, com ara
els inclosos dins el PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural),
serà prescriptiu fer un estudi d’impacte ambiental abans
d’iniciar qualsevol activitat dins el corredor fluvial previst.
8.1 Treballs de bioenginyeria dins del canal
Nous traçats i perfils
Aquesta opció només es tindrà en compte en rius que
hagin estat canalitzats i alineats; en aquest cas es podrà
modificar la secció transversal del canal, excavar materials
per a la seva reubicació o donar-li un nou traçat al riu
(introduir-hi meandres), segons siguin les disponibilitats
de terreny que hi hagin. Donat el cas que el llit del riu hagi
estat cimentat o empedrat, aquesta serà també l’opció
més efectiva per eliminar el recubriment artificial, tenint
en compte sempre els greuges que l’actuació podria causar
aigües avall i el disseny d’un llit de riu el més natural
possible.
Si es tracta de donar un nou recorregut (o el traçat ancestral)
al riu, els treballs seran de gran abast, i afectaran
tant la ribera com el llit del riu. Abans de decidir-se per
actuacions que impliquin grans moviments de terres, fora
117
Diversificació de
l’estructura del llit del riu
per excavació de materials
del llit.

Corredors blaus i verds
més assenyat cercar mètodes menys impactants i que puguin
aconseguir els mateixos resultats a llarg termini, com ara la disposició
d’espigons en direcció perpendicular al corrent, la colocació de grans
pedres per modificar les forces erosives, etc. El problema d’emprar
maquinària pesada en les restauracions o rehabilitacions ecològiques
dels rius és l’elevat cost i el gran impacte que té sobre els diferents
hàbitats fluvials: aquàtics, helofítics i terrestres.
La maquinària serà imprescindible per practicar obertures en els
dics de contenció i recuperar les zones d’inundació temporal o
per restablir tota la plana al·luvial com a zona d’inundació i
desplaçar molt més enllà els dics de contenció aixecats en el passat.
També el reperfilat de les riberes pot requerir aquests ginys
tècnics, sobretot si es tracta de trams llargs amb soscavació i
desprendiments de ribera. Llavors caldrà un reperfilat de la ribera
i un tractament posterior per plantació, sembra, estores vegetals,
o altres tècniques d’estabilització de talussos i establiment de
vegetació autòctona de ribera.
Un darrer cas on poden fer servei les excavadores i camions és
quan faci falta aportar substrats que en el passat han estat expoliats
per activitats humanes diverses (extracció d’àrids, dragats
indiscriminats, etc.), de manera que es puguin tornar a
desenvolupar els hàbitats típics per a aquell substrat.
Totes les tècniques emprades hauran de millorar el règim hidràulic
del curs fluvial en qüestió, compensar l’erosió i sedimentació
excessiva i proporcionar nous hàbitats a la totalitat del corredor
fluvial. Els principis a tenir en compte a l’hora de realitzar moviments
de terra dins el llit fluvial són:
• Respectar les necessitats de conservació de l’emplaçament.
• Mantenir els moviments de terra en un mínim.
• No afectar les riberes en la mesura en què es pugui i con
servar la vegetació present si aquesta és d’interès.
• Donar la màxima variabilitat al canal.
• Tenir en compte les recomanacions dels estudis florístics,
faunístics i d’hàbitats previs.
• Treballar exclusivament des d’una ribera per minimitzar
l’impacte global de l’actuació.
• Reutilització dels materials que resultin de l’obra o
abocament controlat per minimitzar l’impacte ambiental.
• Tenir en compte tot l’ecosistema a l’hora de planificar
l’actuació, incloses les zones d’influència.
• Mantenir tota la vegetació arbòria i arbustiva, si és possible.
• Conservar o recrear elements morfològics naturals com ara
tolles i ràpids.
• Considerar els efectes de les obres tant a la part superior
com a la inferior del curs d’aigua.
118

Manual de restauració de riberes fluvials
• Sempre haurem de treballar durant l’època de l’any
adequada, és a dir, aquella que menys perill comporti a nivell
d’avingudes i menys afecti les comunitats biològiques presents al
corredor fluvial (períodes de nidificació, cria, aparellament, etc.).
• Utilitzar sempre la maquinària més apropiada per a cada
tasca per minimitzar l’impacte ambiental i aproximar-la al llit fluvial
a través de terrenys de poca vàlua ecològica.
Estrènyer el canal del riu
Sovint els rius presenten canals massa amples, ja sigui
per una deposició de sediments excessiva a causa de
fenòmens d’erosió massius al curs superior o a les zones
d’influència respectives, o per intervencions de regulació
realitzades per l’home (modificació del llit del riu,
construcció d’embassaments amb la consegüent reducció
del cabal, etc.). En aquest cas pot ser convenient estrènyer
el llit del riu per donar-li una velocitat de flux superior que
eviti la sedimentació excessiva i que permeti una
diversificació d’hàbitats dins el canal fluvial per erosió i
deposició (deposició d’arbres morts o còdols grossos dins
del llit, barreres de pedres, entre d’altres tècniques
possibles).
L’estrenyiment només haurà de dur-se a terme en aquells
emplaçaments on l’impacte sigui mínim, és a dir, allà on no hi
hagin comunitats vegetals o animals d’interès. Ara bé, si aquest
fora el cas, també podem assolir l’objectiu d’estrènyer el canal a
través de la creació d’illes dins del llit del riu.
Si s’ha d’emprar maquinària o tècniques vegetals, hi ha diverses
estratègies per reduir l’amplada del riu:
• Excavació en fondària amb deposició del material excavat
en un o ambdós marges del riu, fixant-lo a través de plantacions
amb canyís, boga o d’altres plantes helofítiques. D’una banda
aconseguirem l’objectiu d’estrènyer el riu sense disminuir el nivell
de l’aigua, i de l’altra, constituirem una franja de vegetació
semiaquàtica d’interès autodepurador i com a hàbitat de diverses
espècies animals.
• Utilització de feixines, estaques, trenats vegetals, malles
vegetals i pedres per crear delimitacions estables del llit del riu
amb rebliment de terres de la porció del llit del riu d’amplada
excessiva. A continuació haurà d’assegurar-se mitjançant
plantacions i sembres, ja que és essencial que els materials de
rebliment no atenyin l’aigua corrent.
• Creació d’illes o bancs de graves en punts concrets del llit
del riu. Tot i que pugui semblar un impediment al flux de l’aigua,
119
Dragat parcial del llit
del riu amb creació
d’una franja de
vegetació. El nivell de
l’aigua no varia.

Possibles estructures
per a les travesses de
retenció de sediments
dins del llit fluvial.
Corredors blaus i verds
la veritat és que als laterals de les illes la velocitat de l’aigua
augmenta, la qual cosa evita la sedimentació i millora la neteja
dels llims del fons del riu. Les illes es poden formar de forma
espontània situant obstacles al llit del riu o per excavació i deposició.
Com sempre, serà recomanable cercar el mètode més senzill,
econòmic i menys impactant.
Grups de còdols grans
Especialment efectius per a la diversificació del corrent d’aigua
en tots aquells corredors fluvials amb velocitats de flux superiors
als 20 km/h o 6,5 m/s. Una premissa essencial per col·locar còdols
grans al llit del riu és que els materials de transport siguin gruixuts,
en funció de crear hàbitat, refugis, erosió lateral i en fondària
localitzada, etc. En general es disposaran en grups i en llits de riu
d’aigües no gaire profundes, mai en trams baixos amb
predominança de sorres, ja que aquestes acabarien cobrint-los.
En rius amb molt transport de materials pot portar a la formació
de bancs de graves.
Creació de travesses de retenció
Es tracta d’estructures dins el llit del riu amb la funció de retenció
dels materials d’erosió procedents dels trams superiors i de la zona
d’influència, per anivellar més el dit llit del riu i evitar així una
erosió en fondària. Per sota de les travesses de retenció es formen
tolles de certa fondària, que constituiran un nou hàbitat al curs
fluvial. Una vegada solucionades les causes originals de l’erosió
excessiva, s’haurà de decidir sobre la permanència o eliminació
dels diversos grans de retenció introduïts (amb troncs, pedres o
gabions de còdols), segons sigui el seu valor ecològic (formació de
tolles, ràpids), ja que sempre constitueixen un impacte dins del
curs d’aigua. Una altra possibilitat és la reutilització per a d’altres
estructures de diversificació del corredor fluvial.
Vista lateral d’una travessa amb revestiment parcial de la tolla.
120

Creació de passeres per a peixos
Manual de restauració de riberes fluvials
El principi bàsic que hi ha darrera de qualsevol
passera per a peixos és la superació d’una barrera
infranquejable a través d’un sistema de rescloses
connectades entre elles, de rampes o mitjançant
derivacions amb substrats rugosos. Hi ha barreres
de poca alçada que, si no tenen una funció
reguladora dels nivells de l’aigua, poden ser
superades a través de rampes d’inclinació lleugera
amb una base de materials gruixuts, de manera
que els organismes migradors aquàtics tinguin la
suficient adherència per superar el desnivell amb
les condicions del cabal presents. Si aquest mètode
no fos practicable, l’altre opció és l’establiment de
derivacions (bypass) amb poc pendent i llits pedregosos, pels quals
no només tindran possibilitat de migrar els peixos, sinó també
molts altres organismes propis del ambients aigualosos.
Les passeres clàssiques en forma d’un sistema de rescloses
interconnectades hauran de presentar una velocitat determinada
del corrent d’aigua que mai no haurà de superar els 1,2 m/s. També
s’han d’instalar zones d’aigües tranquiles per permetre el descans
i la recuperació del peixos en la seva ascensió. Els desnivells que
presentin les rescloses entre elles sempre hauran d’estar adaptats
a les espècies migratòries de menor grandària, i tenir en compte
sobretot els alevins d’aquestes. El substrat serà rugós, ja que així
permetrà la migració d’organismes que ocupin l’espai intesticial.
El punt de surtida al curs fluvial inferior a l’obstacle ha de presentar
un corrent suficient per atreure o guiar els peixos migradors en
el seu recorregut.
Recobriment amb arbres talats
La disposició d’arbres talats al llarg
de les riberes fluvials dóna cobertura i
ombra, substracte i hàbitat per a diversos
organismes aquàtics, així com
protecció contra el corrent d’aigua i
fomenta la retenció i deposició de
materials de transport. És especialment
avantatjós en aquells indrets on les
riberes siguin inestables i els arbres
caiguts es puguin fixar de forma directa
a la part alta dels talussos, sempre i
quan l’amplada del riu sigui suficient
121
Models diferents de
rampes per facilitar la
migració de la fauna
aquàtica en zones de
desnivell artificial dins
del riu.
Recobriment amb
arbres tallats: mètode
senzill i econòmic per
protegir la ribera.

Els deflectors laterals
s’empren sobretot per
tornar a formar un curs
fluvial amb meandres i
per diversificar
l’estructura del llit del
riu.
Els troncs disposats a
l’interior del riu, a més
d’actuar com a deflectors
donen hàbitat i nutrients
als seus habitants.
Corredors blaus i verds
per encabre elements d’aquestes dimensions. Els sistemes de fixació
hauran de ser segurs i soportar els embats de les riuades; si això
no es pot assegurar i hi pogués haver problemes curs avall amb
ponts o d’altres infrastructures, aquesta tècnica no serà apropiada.
Espigons laterals o deflectors
Es tracta d’estructures que sobresurten de forma
perpendicular a partir de les dues riberes, però
que no ocupen tot el llit del riu. S’empren com a
deflectors del corrent d’aigua, que l’allunyen de
la ribera on es troba l’espigó, i eviten la seva erosió,
i incrementen la seva força al centre del llit fluvial
o sobre l’altre ribera, segons l’amplada del riu. Un
altre dels efectes positius que impliquen és
l’augment de la velocitat de l’aigua a l’extrem del
deflector, per la qual cosa es formaran tolles i,
aigües avall, bancs de graves o ràpids. Si es
disposen de forma alternada a certa distància,
contribuïran a la creació de meandres a causa de
l’increment de l’erosió lateral, la qual cosa
contribueix a la diferenciació del llit i de les riberes,
la disminució global del transport de sediments i
l’establiment de vegetació de ribera helofítica, que
en un curs de riu bàsicament recte no tenia
oportunitat de crèixer i que, alhora, contribueix a
l’autodepuració de les aigües. Per als peixos hi
haurà una diversificació d’hàbitats; al mateix
temps, els deflectors els serviran de refugi davant
de corrents forts. Gràcies a la colonització d’algues
i molses aquàtiques, els espigons de pedres laterals
crearan hàbitats ideals per a la fauna invertebrada
dels corredors fluvials.
En llits de riu formats sobretot de llims i sorres, aquestes
estructures necessitaran estabilitzacions per mantenir-se, ja que
en la major part dels casos es perden a causa de l’erosió de la
sorra que forma la seva base. En aquests casos es poden combinar
tècniques de protecció amb geotèxtil i estaques, amb una
possible repoblació vegetal amb espècies helofítiques.
8.2 Treballs de bioenginyeria a les riberes fluvials
Són executats per regla general per reperfilar les riberes en funció
d’assentar-hi de nou vegetació helofítica i les comunitats
122

Manual de restauració de riberes fluvials
faunístiques associades. Molts dels rius i cursos d’aigua convertits
en simples canals per desguassar l’aigua de precipitació presenten
un estat deplorable de les riberes. Acostumen a ser de pendent
regular, sense diversificació estructural i, per desgràcia, amb una
vegetació herbàcia molt empobrida.
L’altre ”intervenció” tècnica a les riberes fluvials és la creació de
badies o zones d’inundació laterals, que permetran una diversificació
riberenca immensa, i donaran lloc a hàbitats singulars.
Conservació i nou disseny de marges fluvials
Per assegurar la diversitat d’hàbitats als marges fluvials, aquests
han de presentar diferents alçades i perfils, com també amplades
123
Tècnica d’estrenyiment
del riu. Per regla
general es fan servir
trenats amb estaques.
Drenat del llit del riu i
reperfilat de la ribera
amb creació d’un
cinturó de vegetació.
Diferents estratègies
de diversificació de
l’estructura de les
riberes fluvials, amb
l’assentament o
plantació de vegetació
helofítica. Creació
d’hàbitats
semiaquàtics.

Visió en planta d’una
badia lateral. L’arbre
fixa la zona d’atac de
l’aigua i fa que el
corrent de l’aigua
circuli dins la badia de
forma que no hi hagi
deposició de
sediments.
Corredors blaus i verds
variables. En rius de canal massa ample, aquest es pot estrènyer
(veure punt 8.1), i donar-nos l’oportunitat de dissenyar de nou un
o ambdós marges i de potenciar la diversificació estructural i
d’hàbitats. El mateix passa en cas d’ampliar el llit del riu, encara
que aquí serà preferible fomentar la diversificació a través de la
creació de meandres. A les riberes escarpades per erosió lateral,
en les quals sigui necessari la detenció del procés de degradació
per evitar la pèrdua de terres, es podrà perseguir el reperfilat de la
ribera amb pendents suaus i la subsegüent plantació amb espècies
vegetals ripàries i helofítiques. Per evitar que les plantacions recents
siguin rentades per crescudes inesperades del riu, aquestes es
podran estabilitzar mitjançant malles de material vegetals fixades
amb estructures de filferro i estaques. En la majoria dels casos serà
imprescindible la protecció de la base de la ribera amb estructures
més resistents, per exemple, gabions, trenats vegetals, etc.
Creació de badies o zones d’inundació
laterals
Badies i zones d’inundació han estat
eliminades sense miraments en tots els nostres
rius, ja sigui per combatre la presència
d’insectes indesitjats, com ara els mosquits,
o per la cobdícia humana de voler conquerir
cada vegada més terres per a la seva
explotació. Un dels objectius de qualsevol
restauració ecològica del corredor fluvial serà
tornar al riu el que li ha estat pres, un conjunt
d’hàbitats únics per la seva riquesa natural.
En tot cas, sempre que hi hagi una possibilitat
de recuperar aquests ecosistemes, l’objectiu
ha de ser la rehabilitació i recreació sobre el
terreny.
La formació artificial de badies a la ribera del riu ens exigirà un
disseny especial, ja que el mateix corrent del riu haurà de mantenir
un cert grau d’erosió que consolidi aquestes estructures al llarg
del temps, i les preservi de curullar-se per sediments. De la mateixa
manera que es potencien hàbitats concrets per a plantes
helofítiques i aquàtiques, les badies també es poden dissenyar de
tal forma que tinguin especial interès per al refugi i la fresa
d’espècies de peixos, alhora que es propicien ambients per a larves
d’invertebrats. En cas que als encontorns de la ribera hi hagi activitat
de pastura, serà necessària la protecció de les badies de nova
creació a través de tanques, que amb el temps es podran anar
substituint per bardisses amb punxes com l’aranyoner (Prunus
124

Manual de restauració de riberes fluvials
spinosa) o d’altres espècies vegetals molt denses que evitin l’accés
del bestiar.
Les zones d’inundació que acompanyen els rius poden ser molt
diverses, des de braços morts del riu, braços encara connectats
per l’extrem inferior, zones humides influïdes pels fenòmens
temporals de crescudes del curs fluvial, planes al·luvials d’inundació
periòdica, etc. Per prendre una decisió de quin tipus de zona inundada
pot restaurar-se en el tram de riu que ens
ocupa, el millor serà estudiar les dades
històriques sobre el corredor fluvial, ja que en
moltes ocasions ens indicaran els indrets
adequats ancestralment connectats o inundats
pel riu.
Les zones inundades més rellevants al llarg
del corredor fluvial són aquelles que presenten
una connexió directa amb el riu, servint d’àrea
de cria a moltes espècies animals, de refugi per
als peixos en casos d’avingudes o fenòmens
de contaminació i d’hàbitat per a nombroses
espècies de flora i fauna. En aquest sentit,
podem projectar la recreació de zones
d’inundació a baix cost col·locant canonades
per sota dels talussos de contenció per inundar
terrenys improductius situats en depressions
de la plana al·luvial. Per diversificar els hàbitats
i oferir refugis a la fauna, es podrà pensar en la
disposició d’illes per sobre del nivell de la làmina
d’aigua.
Quan s’ha canalitzat el riu, amb la
consegüent pèrdua de meandres, aquesta pot
ser una bona oportunitat per a la seva
recuperació, ja sigui com a braç comunicat directament amb el llit
fluvial i fent les funcions de derivació en cas de crescudes, com a
braç mort amb una sola comunicació amb el curs principal o en
forma d’aiguamoll o zona humida directement alimentada pel riu
mentre aquest presenti un cabal normal. Durant èpoques de cabal
mínim, l’aigua només circula pel canal habitual i ja no aporta
aigües a l’aiguamoll, mentre que en cas d’avingudes, la zona
humida capta gran part de l’aigua i la manté dins dels seus límits.
Una altra funció important d’aquestes zones humides
acompanyants del riu és el recarregament del freàtic, que en molts
corredors fluvials ha disminuït de forma considerable per la
impermeabilització parcial o total del llit del riu.
L’altre gran capítol de la rehabilitació de les zones d’inundació
és la recuperació de les planes al·luvials com a sobreeixidor del riu
125
Creació de zones
humides perifèriques
per derivació d’una
part de l’aigua del riu.
Badies laterals per
diversificar l’estructura
de la ribera, oferir
refugi i zones de fresa
als peixos i hàbitat per
tot un seguit
d’espècies aquàtiques.

Canal de derivació que
només porta aigües en
períodes de crescuda.
Canal de derivació
d’aigües permanents.
Corredors blaus i verds
en cas de crescuda. Aquest és un dels factors més importants a
considerar si volem aconseguir una restauració ecològica del corredor
fluvial que alhora recuperi la seva dinàmica natural. Ara bé,
en la majoria dels casos, les planes d’inundació dels rius han estat
ocupades per l’home per al seu aprofitament ramader, agrícola,
industrial o urbanístic, estrenyent el curs fluvial a un llit fondo i
vorejat per alts talussos de contenció per evitar el seu desbordament
cap a terres que ancestralment li pertanyien. En tot emplaçament
on se’ns doni l’oportunitat de recuperar les planes al·luvials, aquest
procés anirà forçosament acompanyat de la reubicació dels talussos
de contenció terra endins, un reperfilament de la secció del riu en
un canal de nivells múltiples (aigües baixes, normals i en cas
d’avingudes) i variat al llarg del seu recorregut, com també la
possibilitat d’inundació de gran part de la plana al·luvial, amb la
consegüent formació de prats humits temporals.
Canals de derivació o bypass
Els objectius dels canals de derivació o bypass són diversos, però
el principal és la derivació d’un excedent d’aigua en cas de riuada
al llarg d’un tram de riu determinat, de manera que el llit original
no arribi a desbordar-se i causi inundacions en àrees concretes.
Una altra funció ja comentada és la d’oferir passeres per a la
migració de diversos organismes aquàtics dins del riu en cas
d’haver-hi un obstacle infranquejable (vegeu punt 8.1).
Per regla general, la derivació o bypass passarà a formar part del
corredor fluvial, podent estar eixut durant els períodes d’aigües
baixes i només inundar-se amb les diferents avingudes al llarg de
l’any, o presentar sempre un nivell determinat d’aigua, que s’haurà
de determinar a partir del cabal del riu en qüestió sense posar en
perill les funcions ecològiques d’aquest. També el canal de derivació
pot acompanyar-se de vegetació ripària, la qual cosa li donarà
estabilitat al llarg del temps. Entre el bypass i el llit original es
crearà una illa, que pot romandre en el seu estat actual o ser susceptible
de modificacions per a millores d’hàbitats, i ésser
gestionable com a zona humida, bosc de ribera, etc.
Els punts a tenir en compte a l’hora de dissenyar una derivació
del canal són:
• Normalment farà falta una travessa de retenció d’alçada
limitada per evitar l’escolament de tota l’aigua del riu a través de
la derivació en condicions de cabal normal.
• Acostumen a dissenyar-se amb traçats força rectes, ja que
són els més apropiats per a la seva funció.
• La velocitat de flux al canal de derivació pot ser ràpida, la
qual cosa pot comportar erosió en fondària, sobretot si el pendent
126

és pronunciat. Per evitar-ho, el millor serà
dissenyar bé els desnivells y la secció transversal
del canal, cosa que pot limitar força
la velocitat de l’aigua en el seu recorregut.
• En el disseny del bypass haurem de
tenir en compte els usos, l’accés i el
manteniment de l’illa creada entre aquest
i el llit del riu pròpiament dit.
• El disseny del canal de derivació
haurà de tenir en compte si serà un segon
llit humit o si, per contra, només conduirà
aigua durant els fenòmens de crescuda.
Això dependrà sobretot del cabal del riu
les diferents estacions de l’any.
Fixació de riberes
Manual de restauració de riberes fluvials
Hi ha diversos mètodes per fixar les riberes i al mateix temps
crear condicions favorables per a l’assentament de nous
organismes, siguin animals o vegetals, i per donar refugi a d’altres.
En aquest apartat comentarem aquells mètodes per a la
consolidació mitjançant materials ”morts”, mentre que més
endavant hi haurà tot un punt dedicat a la fixació de riberes amb
materials vegetals ”vius”.
Revestiments amb estructures de troncs
i pedres
Tal i com es pot veure en la figura aquest
tipus de fixació de la ribera en l’àrea
intersticial entre aigua i sòl formada per
troncs, roques i branques d’arbres dóna lloc
a refugis per peixos, invertebrats i perífiton,
protegeix contra l’erosió de la ribera i proporciona
ombra en les aigües immediates a
les riberes. S’aplicaran sobretot en cursos
fluvials on hi hagi mancança de diversitat
d’hàbitats aquàtics i d’ombres a la ribera,
però seran insuficients com a mesures d’estabilització de riberes si
no es combinen amb altres tècniques com ara la repoblació vegetal
de la ribera o la col·locació de gabions amb incorporació de
plantacions vegetals. En la part superior de l’estructura es recomana
el recobriment amb terres, malles vegetals i plançons o esqueixos
per estabilitzar la part superior de la ribera i recuperar a curt termini
la vegetació ripària.
127
Canal de derivació o
bypass per salvar un
graó de represament.
Alhora fa els serveis
de passera per a
peixos i de
diversificació
d’hàbitats.
Estructura puntual per
a l’estabilització i
creació d’hàbitat i
refugi per a la fauna
aquàtica del riu.

Diferents possibilitats
de disposició dels
gabions dins del riu.
Segons siguin aquàtics
o terrestres es plantaran
amb vegetació
helofítica o terrestre.
Corredors blaus i verds
Estabilització de riberes amb gabions
vegetals
Es tracta de gàbies de malla de filferro
rectangulars omplertes amb roques de
tamany petit o mitjà i terra vegetal, unides
entre elles una vegada col·locades a l’àrea
intersticial aigua-sòl de la ribera, i formant
una estructura de pared lateral de protecció
amb capacitat de retenció de sediments i
formació d’hàbitat. La disposició pot ser
monocapa o multicapa; en aquest segón cas
es col·loquen de forma esgraonada,
recobrint-los de terres i plantant-hi esqueixos
de vegetació arbòria en les zones emergents
i vegetació helofítica en aquelles porcions que
estiguin parcialment submergides. La
vegetació servirà per consolidar l’estructura global
dels gabions i per fixar-los al substrat propi de
la ribera escarpada.
Adequats sobretot per a la protecció de riberes molt escarpades
o soscavades amb erosió forta, amb la consegüent reducció de la
inclinació de la ribera. Per ser efectius, els gabions necessitaran un
fonament ben excavat i un bon assentament i fixació al substrat
per poder resistir a les forces dels corrents que actuen sobre la
ribera. Serà ideal complementar-ho amb la plantació de vegetació
ripària sobre els mateixos gabions i també per damunt i pels costats,
assegurant-los amb l’estructura radical de les plantes i el sòl.
8.3 Vegetació aquàtica
Les plantes aquàtiques són la font d’alimentació primària de
tots els rius i torrents. Com més variada sigui l’estructura i
composició d’aquestes plantes, major serà la diversitat dels altres
organismes que en depenen. D’altra banda, si hi ha un excés de
plantes aquàtiques en un riu, això pot comportar problemes de
disponibilitat d’oxigen i, en conseqüència, limitar la diversitat
d’espècies al curs fluvial. Tot això ens diu que haurem de conèixer
molt bé la biologia de les plantes aquàtiques (distribució,
requeriments d’hàbitat, etc.) per seleccionar-les correctament en
funció de les activitats del projecte de restauració ecològica i del
tram de riu concret on s’executin.
En aquells indrets on es requereixi un control de la vegetació
aquàtica pel seu creixement excessiu, una estratègia d’intervenció
no directa amb possibilitats d’èxit és la plantació d’espècies arbòries
128

Manual de restauració de riberes fluvials
per crear ombra i limitar-ne l’expansió. L’excés de plantes
aquàtiques normalment té l’origen en actuacions o activitats
humanes remotes o actuals, per la qual cosa el millor remei per
limitar-ne el creixement serà cercar les causes que el provoquen i
minimitzar-les o eliminar-les. L’extracció activa de plantes
aquàtiques acostuma a ser més contraproduent que l’impacte que
causa la seva presència, sobretot per la destrucció d’hàbitats
emprats com a refugi o lloc de cria, pel foment de possibles espècies
forànies que desplacen les autòctones, entre d’altres greuges. No
obstant això, en alguns casos també implica una millora ambiental,
sobretot a llarg termini, ja que elimina una possible espècie dominant
i dóna oportunitat a l’assentament o desenvolupament d’altres plantes
autòctones d’efectes positius per a l’ecosistema aquàtic.
Les tècniques més emprades per controlar la vegetació aquàtica són:
• Mecàniques – segat, dragat, rastellat i arrencament de la vegetació
aquàtica. Poden ser selectius si es fa a ma, sinó no selectius.
• Químiques – herbicides o altres productes químics que afectin
el creixement de les plantes aquàtiques. No recomenables. Poden
tenir efectes de bioacumulació a través de la cadena tròfica, de
manera que els depredadors poden presentar grans cúmuls de
toxines en els teixits, sobretot en greixos.
• Biològiques – pastura per part d’animals (vaca marinera, cavalls
de la Camarga, etc.), tampoc són recomenables en corredors
fluvials perquè desestabilitzen els marges fluvials i contribuiexen a
llur erosió.
• Ecològiques – plantació de vegetació arbòria per ombrar les
riberes del riu, mesura que serà a llarg termini, ja que elimina una
gestió posterior a part de possibles podes dels arbres. Si es planten
de manera que quedin espais sense vegetació arbòria, hi haurà
un increment en la variabilitat d’hàbitats. La minimització de
l’afluència de nutrients, siguin orgànics o inorgànics, és una mesura
més complicada perquè s’han de trobar les fonts de la
contaminació i gestionar-les per evitar que arribin al corredor fluvial,
la qual cosa pot ser costosa. I finalment, hi ha la no intervenció
fins que el corredor fluvial torni a assolir un estat d’equilibri.
Tanmateix, en gairebé tots els casos, la plantació de vegetació
aquàtica és beneficiosa per a l’ecosistema, ja que:
• Proporciona hàbitats diversos.
• Crea estructures variades dins del riu i als seus marges.
• Promou l’extensió d’especies vegetals amenaçades o en
regressió.
• Fomenta la protecció de les riberes fluvials.
• Crea zones marginals d’esmorteïment per millorar la qualitat
de les aigües (autodepuració).
• Proporciona refugis per a les postes de peixos i amfibis.
129

Corredors blaus i verds
8.3.1 Plantació de vegetació aquàtica
L’objectiu principal de la incorporació de vegetació aquàtica al
corredor fluvial és la creació de nous hàbitats per als organismes
presents al riu. Tanmateix només tindrà sentit quan hi hagi garanties
d’èxit per a la supervivència de les plantes seleccionades i dels
organismes associats.
En el moment que pretenguem establir plantes aquàtiques en
un tram de riu concret, en primer lloc haurem de qüestionar-nos
els següents punts:
• Són apropiades les espècies escollides per al tram de riu
concret i afavoriran les espècies animals objectiu de la mesura
quant a refugi, alimentació i cria?
• És suficient la qualitat de l’aigua per assegurar la vida de les
plantes escollides?
• Té prou grandària el canal com per acollir les espècies
escollides en funció del seu creixement i de la taxa reproductiva
sense que això impliqui mesures de manteniment?
• Està sotmesa l’àrea de plantació a impactes que facin inviable
la repoblació vegetal (erosió excessiva, pastura intensiva,
utilització d’herbicides)?
Si en tots els casos les respostes són favorables per als nostres
propòsits, podrem iniciar la planificació de les activitats de plantació.
En primer lloc haurem de localitzar les primeres matèries, és a
dir, les plantes que siguin adequades per a l’indret de plantació.
Una tècnica per obtenir-les és a través dels materials de dragat
que continguin llavors i rizomes d’altres cursos d’aigua, basses o
llacunes on s’estiguin realitzant obres, encara que també podrem
recol·lectar plantes silvestres o llavors allà on les espècies siguin
abundants o obtenir-les de vivers especialitzats.
A l’hora de plantar haurem de tenir en compte els següents
punts:
• Utilizar plantes fresques i de presència abundant a l’indret
de plantació o a les rodalies.
• Plantar barreges d’espècies i no monocultius. Sempre
procedirem a plantar primer les plantes sensibles o especials i una
vegada s’hagin establert, passarem a plantar aquelles espècies més
vigoroses.
• Controlar els requeriments d’hàbitat de les espècies i plantar-les
als llocs que presentin condicions favorables.
• Utilitzar únicament plantes autòctones, si és possible del
mateix curs fluvial o un curs tributari.
• Aconseguir els permisos necessàris per a les plantacions i
les extraccions d’espècies en cas que sigui necessari.
• Sempre s’haurà de procurar obtenir la planta per repoblar
130

Manual de restauració de riberes fluvials
a partir de vivers especialitzats o indrets en que s’estiguin realitzant
obres de dragat, rehabilitació o d’altres. Si és possible, s’ha d’evitar
l’extracció en ecosistemes intactes.
• Les plantacions es faran a finals d’hivern o principis de la
primavera, en el moment que apareixin els primers brots.
• Si la propagació es fa per llavor, s’hauran de sembrar tan
bon punt s’hagin collit.
Mètodes de plantació
Les plantacions es poden fer a mà o amb maquinària, segons
l’extensió i la disposició de personal que tinguem. La manera més
efectiva serà l’extracció amb pales a la primavera i la subsegüent
plantació en aigües somes a l’emplaçament del projecte de
restauració, assegurant-nos que quedin ben asentades al sòl. En
aigües més fondes, els macròfits poden ser lligats a pedres que se
submergiran fins a tocar fons, on podrà arrelar la planta. D’altres
espècies, com el canyís i la boga, es poden estreure amb pala
excavadora en indrets amb bones extensions, i transportar els pans
de terra amb rizomes i brots nous cap a l’àrea de plantació. Aquí,
el millor serà introduir-los en el sòl humit, però no directament en
zones inundades, ja que els costarà més d’arrelar.
El principal objectiu perseguit amb l’establiment de plantes
aquàtiques és la creació de nous hàbitats, encara que hi pot haver
d’altres raons, com ara l’apantallament, l’esmorteïment, la protecció
de riberes i de tipus estètic. De tota manera, l’èxit de les plantacions
es podrà comprovar aviat, ja que aquest tipus de vegetació s’estableix
amb molta rapidesa, éssent visibles els resultats un o dos anys després
de l’actuació. Degut al material que per si sol transporta el riu, en
molts casos trobarem altres espècies que les emprades en les
plantacions originals, ja que les aigües hauran aportat gran quantitat
de llavors per deriva, i per tant s’haurà incrementat la diversitat del
nous hàbitats.
8.4 Vegetació ripària
La vegetació ripària està formada per espècies herbàcies,
arbustives i arbòries. Les primeres són les predominants i variaran
molt en funció de la periodicitat de les inundacions, el temps de
permanència de les aigües en la plana al·luvial, els períodes de
sequera, la presència o absència de bestiar, la periodicitat de la
sega si és que n’hi ha, etc. Durant la primavera i l’estiu, en època
de floració, atrauran molts insectes, mentre que a finals l’estiu,
tardor i hivern hi trobarem forces ocells granívors i petits mamífers,
sobretot rosegadors, que cercaran les llavors produïdes a les
131
El principal objectiu
perseguit amb
l’establiment de
plantes aquàtiques és
la creació de nous
hàbitats.

Corredors blaus i verds
estacions anteriors. L’estrat arbustiu i arbori és l’hàbitat i la zona
de repòs i cria per a molts ocells i mamífers, per només anomenar
alguns representants molt aparents de la fauna pròpia dels boscos
de ribera.
8.4.1 Comunitats herbàcies
Els prats humits que acompanyen els corredors fluvials, en moltes
ocasions són els darrers refugis per a espècies vegetals que han
esdevingut rares, com ara les orquídies. Per conservar aquestes
comunitats vegetals amenaçades, serà necessària una gestió
acurada d’aquests ecosistemes, amb pastures temporals i
gestionades o segues molt espaiades i només després de les
èpoques de floració de les espècies representatives. El dallat, que
es realitza una o dues vegades l’any, és imprescindible per evitar
que els prats humits es desenvolupin cap a boscos de ribera per
creixement d’espècies pioneres. En el moment en què l’activitat
de la sega bianual deixi de dur-se a terme, aquests hàbitats es
perderan amb el pas dels anys. La sega haurà de realitzar-se per
un sistema de rotació, de manera que sempre hi hagi zones dallades
i zones sense dallar. En tot cas sempre deixarem part de la vegetació
herbàcia sense tallar (al menys un 10 % del total), com si d’un
guaret es tractés. Any rera any variarem la superficie no dallada,
per la qual cosa s’establirà una successió plurianual.
Una altra manera de gestionar de forma encara més ecològica
els prats presents en els corredors fluvials serà la pastura controlada,
que també haurà d’estar limitada a determinades èpoques de
l’any i a un tipus concret de bestiar, per exemple ovelles, vaques i
cavalls. Si mantenim densitats baixes de bestiar, hi haurà una
diversificació en l’estructura dels prats humits, la qual cosa anirà
en benefici de la varietat d’espècies vegetals i animals presents.
L’establiment de vegetació herbàcia es farà a través de sembres,
utilitzant-se sobretot per a la repoblació vegetal de talussos perfilats
o d’àrees de terreny de nova creació en cas d’haver estret el llit
fluvial. En les sembres es faran servir barreges de llavors de plantes
autòctones, tant d’arrelament profund com del superficial.
També s’haurà de tenir en compte el vigor de les espècies escollides,
en funció de si hi ha o no hi ha pastura a l’indret de la restauració,
el tipus de sòl present (ric o pobre), de la humitat relativa, entre
d’altres factors. L’objectiu primer, de totes maneres, serà la fixació
del sòl per evitar el seu transport per l’aigua de pluja o en cas de
crescudes del riu. A llarg termini, però, ens interessarà més una
composició de poc manteniment i gran diversitat per atreure
insectes, rosegadors i d’altres representants de la fauna del país.
Per evitar que les espècies més vigoroses d’entre la barreja de llavors
132

Manual de restauració de riberes fluvials
”ofeguin” la resta, durant els primers dos anys serà necessària la
sega regular dels prats creats, no deixar mai que la vegetació arribi
a tenir més alçada de 15 cm, dallant-la fins a una alçària de 5-7
cm. Si eliminem l’herba dallada, afavorirem les espècies d’herbes
silvestres i reduïrem l’adobament, amb la qual cosa també serà
menor la freqüència de la sega.
Aquests herbassars de nova creació hauran d’excloure’s de
qualsevol activitat de pastura durant al menys un any. L’activitat
segadora es podrà reduir a una o dues vegades l’any després del
període d’assentament inicial, o eliminar-se del tot si hi ha pastura
controlada.
8.4.2 Comunitats arbustives i arbòries
La vegetació arbustiva i arbòria és d’importància cabdal quant a
l’estabilització i fixació de les riberes. Alhora formen hàbitats diversos
de gran rellevància per a tot un seguit d’espècies vegetals i
animals, modelen el paisatge, donen ombra a les riberes i a part
del llit fluvial i són un dels elements clau en la connexió dels
corredors fluvials. Com més divers sigui l’estrat arbustiu i arbori,
més variabilitat presentaran les comunitats faunístiques que
l’habiten i n’aprofiten els recursos.
Els efectes protectors d’arbres i arbusts al llit del riu són:
• Fixació del sòl per les arrels.
• Resistència elàstica de les parts aèries en cas de crescudes,
amb divisió del corrent d’aigua, reducció de la seva velocitat i de
l’erosió que causa.
• Elevat poder de regeneració després d’haver patit regressió
en les extensions després d’una avinguda.
• Estabilització dels talussos pel sistema radical.
• Retenció de sediments i d’altres materials aportats pel
corrent d’aigua.
• Recàrrega del freàtic i conducció de l’aigua cap a estrats
inferiors del sòl.
En qualsevol projecte de restauració de cursos fluvials haurem
de cercar sempre la protecció de la vegetació arbustiva i arbòria
present al corredor. L’únic cas en què podrem optar per la seva
eliminació serà quan es tracti de plantes invasores al·lòctones que
eviten l’assentament o dispersió de les espècies autòctones. En
aquest cas haurem d’intentar realitzar una substitució gradual,
sempre que ho permeti la planta forana. D’altra manera no ens
quedarà altre remei que eliminar primer aquesta i repoblar les
extensions sense cobertura amb plantes pròpies d’aquell
ecosistema fluvial.
La plantació de vegetació arbòria i arbustiva sempre s’ha de veure
133
En qualsevol projecte
de restauració de
cursos fluvials haurem
de cercar sempre la
protecció de la
vegetació arbustiva i
arbòria present al
corredor.

Vista d’una repoblació
amb la planta protegida
contra el pastureig.
Corredors blaus i verds
com una tècnica de restauració necessària quan aquest estrat no
sigui present en el riu per causes alienes. Ara bé, mai no serà
acceptable eliminar la vegetació ripària present en un tram de riu
per després tornar a replantar-lo amb plançons de les mateixes
espècies.
Tanmateix, pot haver-hi el requeriment d’una gestió de la
vegetació present al corredor fluvial, ja sigui perquè tots els arbres
en un lloc determinat tinguin la mateixa edat i hi hagi una
mancança de diversitat d’estrats, o perquè els arbres presents
necessitin una poda parcial per evitar que caiguin dins el llit del
riu. En tots els casos, el criteri a emprar en la gestió de la vegetació
serà d’intervencions molt limitades i puntuals per mantenir totes
les plantes del bosc de ribera amb una diversitat específica i estructural
màxima. Qualsevol actuació de manteniment de la
vegetació hauria de dur-se a terme entre els mesos d’octubre i
febrer per evitar molèsties a la fauna associada i també per no
sotmetre a estrès la pròpia planta. Si en un mateix tram hem
realitzat podes i plantacions, les restes vegetals procedents
d’esporgar arbres i arbusts es podran triturar i fer servir de
recobriment del sòl a les àrees de nova plantació, ja que així
evitarem el creixement de plantes ruderals que només traurien
força als plançons de nou establiment. Uns altres usos poden ser:
estaques per sostenir plançons en cas de material vegetal mort,
esqueixos per a plantacions directes “in situ”, estaques per fixar
feixines o altres estructures d’estabilització de riberes, recobriment
de sembres per evitar la seva dispersió eòlica, entre d’altres
possibilitats.
Tots els treballs de manteniment de la vegetació de ribera en un
corredor fluvial hauran de ser executats per professionals amb
coneixements específics de les tècniques de poda, tala i esclarissat.
No obstant això, si no hi ha una necessitat peremptòria de gestió
de la vegetació, en la restauració ecològica haurem de perseguir
la màxima diversitat en l’estrat vegetal
amb la mínima intervenció humana. El
seguiment ens dirà si cal o no un
manteniment selectiu dels arbres i
arbusts.
8.4.2.1 Plantació d’arbres i arbusts
La nova plantació d’espècies arbòries
i arbustives es considerarà en aquells
casos en què el bosc de ribera ja no sigui
present a les riberes fluvials, per donar
ombra al curs fluvial i evitar un
creixement excessiu de les plantes
134

Manual de restauració de riberes fluvials
helofítiques i aquàtiques, i també en els més diversos projectes de
rehabilitació del corredor fluvial amb la corresponent funció de
protecció i estabilització de riberes. El paper més rellevant, però,
de la vegetació de ribera és la creació d’hàbitats diversificats per a
tot un seguit d’organismes, ja siguin terrestres, aeris o subterranis.
Per poder iniciar una plantació haurem d’obtenir o conèixer tota
una sèrie de factors que en determinaran l’èxit o el fracàs.
• Cabal i nivells de les avingudes
• Periodicitat i durada mitjana de les avingudes
• Nivell promig de les aigües
• Nivell d’estiatge i semipermanent
• Durada mitjana de l’estiatge
• Tipus de sòl
• Pendent
• Orientació
• Contingut en nutrients
• Fondària
• Granulometria
• Grau d’humitat
• Inestabilitat superficial
• Inestabilitat en fondària
• Erosió
• Insolació
• Altitud sobre el nivell del mar
• Durada del període vegetatiu
• Presència de fauna perjudicial per a les plantes
• Activitats humanes properes
Una vegada determinades aquestes dades, podrem establir les
àrees adequades per ser repoblades. Hi ha molts biotops amb un
valor natural elevat encara que no hi hagi presència d’arbres, com
ara els canyissars, prats humits, comunitats herbàcies de creixement
alt. Aquí, la plantació d’arbusts i arbres serà contraproduent, ja
que afectarà negativament i de forma irreparable la comunitat
vegetal present. També haurem de determinar els usos de les
diferents zones del corredor fluvial per part de la fauna silvestre a
l’hora de decidir a quins indrets pot ser positiu l’establiment de
comunitats arbòries i arbustives de ribera. De forma ideal escollirem
àrees que ja presentin relictes d’aquest estrat vegetal, de manera
que restituïrem un hàbitat que al llarg del temps s’ha anat perdent.
En aquells punts on no hi hagi vegetació de ribera de cap mena, la
seva plantació en tot cas beneficiarà la vida silvestre, no només a
135
Per a totes les
plantacions s’ha de
preveure un període
de manteniment d’un
mínim de tres anys.
Salze

És imprescindible
cercar patrons de
plantació irregulars i
discontinuus, que
permetin l’existència
de clarianes i la
formació de prats
humits en cas de
crescudes.
Corredors blaus i verds
les riberes, sinó també dins de l’aigua per l’aport de matèria
orgànica, la variació de l’estructura física i la creació de microclimes.
Segons l’orientació del tram de riu i l’amplada del curs d’aigua, les
plantacions podràn ser contínues o discontínues. Haurem d’evitar
un ombrat total del curs fluvial en tota la seva amplada, la qual
cosa podem aconseguir a través de plantacions alternades d’arbres
i arbusts.
Una vegada determinats els punts on vulguem realitzar les
plantacions, el següent pas a fer serà escollir les espècies de plantes
adequades per als nostres propòsits. Per norma treballarem de
forma exclussiva amb aquelles plantes autòctones adaptades a les
condicions locals de creixement i que millor s’adaptin als factors
estacionals abans esmentats. En aquells casos on encara hi hagi
vegetació ripària present al corredor fluvial, el millor fora partir
d’aquesta per repoblar altres trams propers, ja sigui per reproducció
vegetativa (esqueixos) o reproducció sexual (llavors). Per saber en
cada cas la vegetació autòctona corresponent a una àrea concreta
que vulguem restaurar, el millor és cercar en la literatura la
comunitat vegetal que hi correspon. Totes les noves plantacions
tenen el mateix objectiu: la diversificació de l’ecosistema fluvial.
Per això és imprescindible cercar patrons de plantació irregulars i
discontinuus, que permetin l’existència de clarianes i la formació
de prats humits en cas de crescudes. Així mateix, allà on hi hagi
plantacions d’explotació de pollancres, una alternativa pot ser
l’eliminació i substitució per arbres autòctons.
La barreja ideal per a la regeneració del bosc de ribera és utilitzar
entre dos i tres espècies autòctones arbòries i quatre o cinc espècies
arbustives. En funció d’evitar el domini de plantes més vigoroses,
en la planificació de plantació preveurem la formació de grups
d’una sola espècie, acompanyats sempre d’un nombre superior
d’arbusts.
Les plantes escollides per a la repoblació han de ser vigoroses i
sanes, procedir d’un viver certificat per a planta autòctona o haver
estat reproduïdes per nosaltres mateixos a partir de la vegetació
present al riu. La manera més efectiva de replantar una zona de la
ribera objecte d’un projecte de restauració serà mitjançant la
utilització de plançons, ja que suporten millor els transplantaments
i la sequera i presenten un grau de supervivència superior a les
plantes de tamany gran. Un altre avantatge és el seu creixement
més ràpid respecte a la planta de viver gran; ara bé, un problema
pot ser la seva vulnerabilitat davant el bestiar —en àrees amb
activitat ramadera, els plançons hauran de protegir-se amb tanques
o altres mesures d’aïllament efectives. Les plantacions
s’hauran de dur a terme entre octubre i finals de març, quan no
glaci ni plogui, i el sòl mai no ha d’estar enfangat. La causa princi-
136

Manual de restauració de riberes fluvials
pal de la mortalitat de la planta emprada en repoblacions és la
manipulació incorrecta abans de la plantació. Una exposició prolongada
a l’aire lliure fa que les arrels s’assequin, amb la consegüent
mort de la planta; el mateix passa si s’exposa massa temps a
temperatures inferiors al punt de congelació. Sempre disposarem
els plançons en rases situades a l’emplaçament de repoblació i
cobrirem el seu sistema radical amb terra, de manera que es
mantingui la humitat i no hi hagi perill de congelació. Segons
sigui la qualitat del sòl, de vegades serà necessari enriquir-lo amb
compost per donar nutrients suficients a la planta durant el període
d’arrelament. L’eliminació prèvia de la vegetació ruderal a
l’emplaçament de la plantació facilitará molt el desenvolupament
satisfactori dels plançons. Si fem servir planta gran (> 90 cm
d’alçada), aquesta haurà de presentar perxells a la banda del vent
prioritari.
Per a totes les plantacions s’ha de preveure un període de
manteniment d’un mínim de tres anys, que inclourà l’eliminació
d’herbes a la base (es pot aconseguir mitjançant encoixinats
vegetals –mulching– o làmines de polietilé negre, que alhora
retenen la humitat) i el reg durant el període d’assentament de les
plantes (com a mínim tota la primavera i tot l’estiu després de la
plantació).
Per a informació detallada sobre les tècniques de plantació i
reproducció d’arbres i arbusts autòctons, consultar la bibliografia
pertinent.
8.4.2.2 Tècniques d’estabilització de riberes amb materials
vegetals
La selecció de les plantes resulta fonamental per a l’èxit de
l’estabilització de riberes, ja que han de ser aptes com a elements
constructius i, al mateix temps, tenir la capacitat de rebrotar, arrelar
i ser flexibles. En aquest sentit és convenient esmentar alguns punts
essencials abans de procedir a escollir una tècnica o una altra:
• Només els salzes tenen la plena garantia de rebrotar a partir
d’esqueixos de parts aèries, encara que també els pollancres i
tamarius es reprodueixen bé d’aquesta manera en vivers forestals.
Els salzes, no obstant això, són capaços de rebrotar i arrelar a
partir d’esqueixos introduïts directament al sòl “in situ”. A més, la
flexibilitat de les seves branques els fa aptes per a tècniques de
trenat.
• Els verns no s’aconsellen per a les tècniques d’estabilització
en forma d’esqueixos; tanmateix, en forma de plançó són imprescindibles
per la seva estructura radical, la seva capacitat de
depuració i l’aptitud de reeixir en sòls molt humits a la vora de
l’aigua.
137
Àlber
Vern
Tamariu
Om

Haurem de garantir
les millors condicions
de desenvolupament
de les plantes en
obres d’estabilització
de riberes; de no ser
així, aquesta part del
projecte estarà
destinada al fracàs.
Corredors blaus i verds
• Els pollancres i àlbers són plantes adequades per a la
repoblació forestal del bosc de ribera, però menys propícies per a
tècniques d’estabilització a causa del seu arrelament superficial i
el seu port elevat, ja que sovint són descalçats.
• Hi ha salzes de port arbustiu i d’altres de port arbori. La
diferència entre ambdós s’ahurà de tenir en compte a l’hora de
d’establir un criteri de selecció de les espècies per establitzar talussos
i riberes.
• Els salzes de port arbori s’evitaran en tècniques que afectin
el peu del talús, a menys que es pugui garantir el manteniment
del port arbustiu per poda.
• L’elasticitat de les espècies.
• Les accions sobre altres vegetals (p.ex., els pollancres
inhibeixen el creixement d’altres plantes).
• La resistència davant malalties i paràsits.
Hi ha causes diverses que eviten l’èxit de les obres d’estabilització
a realitzar a les riberes fluvials; si les coneixem i les tenim en compte
a l’hora de planificar la nostra restauració, podrem evitar-nos
problemes previsibles a priori. A continuació detallem les causes
més habituals que condueixen al fracàs d’una mesura de
bioenginyeria per estabilitzar les riberes fluvials:
1. Selecció d’una tècnica inadequada.
2. Preparació insuficient del terreny (perfilat, anivellat,
desbrossat) o material de rebliment inadequat.
3. Mètode de construcció equivocat o mal executat.
4. Període de treball mal escollit.
5. Selecció equivocada de les espècies vegetals, tant pel que
fa a l’època de plantació com també per la seva aptitut com a
material de construcció biològic.
6. Emmagatzematge equivocat dels vegetals abans de la seva
plantació (exposició de les arrels a l’aire lliure, dessecació i/o
congelació de les arrels).
7. Manca de manteniment de la vegetació després de
l’execució de l’obra.
8. Manca de coneixement del lloc de la intervenció quant a
nivells d’aigua d’estiatge i semipermanents, així com del nivell del
freàtic.
Com es pot constatar, la major part dels problemes surgeixen
d’una manca d’informació previa al projecte, la qual cosa ens porta
a una planificació errònia, ja sigui per la tècnica, els materials
vegetals emprats o el desconeixement del règim hidràulic del curs
fluvial. Sempre haurem de garantir les millors condicions de
desenvolupament de les plantes en obres d’estabilització de riberes;
de no ser així, aquesta part del projecte estarà destinada al fracàs.
Les tècniques per a la construcció de proteccions vegetals vives
138

Manual de restauració de riberes fluvials
a les riberes es poden dividir en tres categories diferents:
• Tècniques que empren plantes senceres.
• Tècniques que només empren porcions de la planta.
• Tècniques que empren exclussivament llavors.
Un dels objectius prioritaris de les técniques d’estabilització de
riberes és la diversificació i la variabilitat dels elements que formen
les riberes, és a dir, el pendent, l’estructura, la configuració i,
sobretot, la seva composició vegetal. Per això s’intentarà establir
el tipus de vegetació que correspon a l’indret objecte de l’obra,
introduint-hi el màxim de diversitat específica possible.
Els elements bàsics per a la realització de qualsevol obra de
bioenginyeria són els salzes, ja que suporten molt bé períodes
d’inundació prolongats i tenen la major capacitat de rebrot de
totes les espècies vegetals ripàries. Serà imprescindible el
coneixement exhaustiu de les espècies per cada regió biogeogràfica
i la seva potencialitat com a material viu utilitzable en l’estabilització
de riberes. Els salzes presents a Catalunya i que poden emprar-se
en tècniques de restauració ecològica dels corredors fluvials són:
1 Gatell (Salix atrocinerea)
2 Sarga (Salix elaeagnos)
3 Sàlic (Salix purpurea)
4 Vimetera (Salix fragilis)
5 Salze blanc (Salix alba)
6 Gatsaule (Salix caprea)
L’única espècie poc recomenable per a projectes de restauració
és el gatsaule, ja que el percentatge d’arrelament dels esqueixos i
estaques és baix. Les altres plantes de bosc de ribera ja anomenades
en aquest apartat s’utilitzaran més per a treballs de regeneració
del bosc de ribera.
De la mateixa manera que en les plantacions d’arbres i arbusts,
la millor època per realitzar obres amb materials vegetals vius és
des del més d’octubre fins a finals de març.
8.4.2.2.1 Descripció de les
tècniques
Esqueixos
Fer un esqueix a una planta consisteix
en agafar-ne una porció determinada i
convertir-la en una nova planta. Gairebé
totes les plantes permeten fer esqueixos
de les parts que la componen, per
exemple, de parts tendres, semillenyoses,
llenyoses, de fulles, arrels o porcions
139
Tècnica de preparació
dels forats i posterior
plantació d’esqueixos;
el mateix esquema és
vàlid per a estaques de
material vegetal viu.

Corredors blaus i verds
terminals de les branques. Per a projectes de estabilització de
riberes, però, gairebé sempre optarem pels esqueixos semillenyosos
o llenyosos obtinguts a partir de branques o tijes de salzes, etc.,
que donaran lloc a un nou arbust o arbre.
Camps d’aplicació
Es tracta d’un mètode d’estabilització de talussos i riberes molt
econòmic, sempre i que no hi hagi risc d’inundació o avingudes. A
més, permet una repoblació vegetal ràpida d’aquells indrets on
les forces de tracció de l’aigua siguin baixes. No haurà d’utilitzarse
mai en terrenys molt compactes, a menys que abans es faci un
tractament previ per esponjar-los, ja que sinó no podran arrelar
els esqueixos. Per assegurar la supervivència dels esqueixos, aquests
sempre hauran d’estar en contacte amb substrat humit.
Avantatges i desavantatges
• Repoblació puntual amb plantes pioneres, fàcil de realitzar
i sense grans inversions en eines i personal.
• Una vegada la planta hagi arrelat es desenvoluparà de
forma ràpida.
• No es necessita una preparació exhaustiva del terreny; una
eliminació local de les herbes es desitjable.
• Millora les condicions de colonització per part de la vegetació
de les comunitats de plantes dels voltants.
• Efecte puntual poc estabilitzant fins que la planta no hagi
desenvolupat bé el sistema radical.
Realització
Segons el tipus de sòl, es prepararan forats amb una escarpra
de punta amb un diàmetre lleugerament inferior al dels esqueixos;
densitat: 2-5 forats per m 2 .
Els esqueixos s’enfonsaran dins els forats fins que una tercera
part de l’esqueix resti a l’exterior. Els borrons de l’esqueix sempre
hauran de mirar cap amunt. L’esqueix oferirà una certa resistència
a l’hora d’enfonsar-lo a terra i no haurà de quedar mai lliure dins
el forat realitzat. Una vegada finalitzada la “plantació”, cada
esqueix es regarà amb aproximadament 1 litre d’aigua.
Una protecció efectiva del talús es pot aconseguir mitjançant el
recobriment global amb materials naturals com estores d’espart o
d’altres teixits bastos vegetals. La fixació d’aquestes estructures es
farà amb estaques vives de salzes, que rebrotaran a la primavera
següent, contribuint així a l’estabilització de la ribera. Una altra
contribució ràpida a la fixació del sòl és la sembra directa d’espècies
herbàcies o hidrosembra, i la protecció dels esqueixos amb
encoixinats vegetals d’un diàmetre mínim de 30 cm.
140

Aquests tipus de feines són realitzables
amb voluntaris, per exemple, grups d’esplai,
associacions naturalistes, escoles, etc., la
qual cosa pot reduir molt les despeses
necessàries.
Rases amb esqueixos i plançons
Manual de restauració de riberes fluvials
Tècnica emprada sobretot en riberes o
talussos més o menys terrosos o sorrencsllimosos,
en els quals obrirem rases a
diferents nivells i hi col·locarem esqueixos
de salzes i plançons d’altres espècies
d’arbusts i arbres riparis. Una vegada
disposada la vegetació, tornarem a tancar
les rases amb el material excavat, de manera
que la ribera presentarà diversos cinturons de vegetació
horitzontals i paral·lels. El desenvolupament de les arrels és ràpid,
sobretot en el cas dels plançons, la qual cosa estabilitzarà el talús
i evitarà l’erosió superficial, i contribuirà alhora al drenatge en
fondària.
Camps d’aplicació
Per a consolidacions ràpides del terreny, sobretot en el cas de
pendents amb tendència a l’esllavissament. Aquesta tècnica també
s’empra en casos de desprendiments puntuals en riberes o talussos
fluvials, on la repoblació vegetal i la fixació del pendent ha de ser
ràpida. El terreny ha de presentar una superfície regular amb pocs
obstacles.
Avantatges i desavantatges
• Tècnica simple i de baix cost.
• Penetració en fondària de les arrels.
• Possibilitat d’incorporar d’altres espècies a part dels salzes
gràcies a utilitzar plançons, i així diversitat a la plantació.
• Colonització espontània d’altres plantes pròpies del
corredor fluvial, i iniciar la recuperació de la succesió natural.
• Necessitat de gran quantitat d’esqueixos i plançons.
• Tècnica útil per a desprendiments de poca fondària i
amplada.
Realització
Aquesta tècnica, per regla general, només es farà servir per a
obres puntuals en la ribera o el talús del riu, amb una extensió
total de només 0,5 a 2 metres, sobretot en casos d’esllavissament
141
Estructura de les rases
per a esqueixos i
plançons; l’angle del
talús no ha de superar
mai els 10°.

Disposició dels trenats
per a estabilitzar una
ribera fluvial.
Corredors blaus i verds
o d’altres indrets on calgui garantir l’estabilitat a curt termini.
S’excavaran petites rases de plantació, a les quals col·locarem una
relació d’aproximadament 15 esqueixos per m 2 i 2 plançons amb
arrel nua. Una vegada situats a les rases, aquestes tornaran a omplirse
del material excavat i, en cas que la terra sigui pobra, s’hi afegirà
compost o un altre tipus d’adob. La terra s’haurà de compactar al
damunt dels plançons i esqueixos per assegurar el contacte estret
de les arrels i el material vegetal amb el sòl. Sempre començarem
a treballar des de baix cap a dalt per donar estabilitat a l’obra. Si
aquesta tècnica s’utilitza per estabilitzar talussos o riberes que hagin
patit desprendiments puntuals o un desprendiment vertical, s’haurà
de compaginar amb altres tècniques de fixació de la ribera com
ara puguin ser els gabions, trenats, feixines, etc.
Igual que en la tècnica anterior, per aconseguir una fixació ràpida
del sòl, haurem de sembrar tota l’extensió amb
plantes herbàcies, i procurar protegir plançons i
esqueixos amb encoixinats vegetals amb un
diàmetre de mínim 30 cm.
Trenats
Els trenats són una protecció del peu de ribera
de baixa alçada (màxim 40 cm), formats per
branques de salze vives que es trenen entorn a
estaques introduides al sòl de forma mecànica.
L’estructura resultant és un mur de contenció vegetal
que és capaç de resistir els embats més forts
de l’aigua, alhora que és capac de repoblar la ribera
amb nous brots emergents a partir dels materials
vegetals vius. El gran avantatge d’aquesta tècnica
és que suposa una protecció mecànica immediata
davant la força erosiva de l’aigua, i donar temps a
les plantacions de la ribera per establir-se i fixar el
sòl, ja que la degradació natural de les estaques i
el trenat necessita un mínim de 5-10 anys. En
aquest període de temps, la ribera ja estarà
totalment repoblada i serà estable davant les forces
de l’aigua.
Els trenats vegetals amb materials vius també es
poden fer servir com a revestiments de la ribera
inferior, estenent-los sobre el pla inclinat d’aquesta
i introduïnt-los lleugerament dins la terra (5-10 cm).
Això permetrà la formació d’arrels i el consegüent
rebrot dels salzes, i consolidarà la part baixa de la
ribera.
142

Manual de restauració de riberes fluvials
Per no invadir el llit del riu pròpiament dit, en alguns casos haurem
de preparar el terreny de manera que s’hi puguin instal·lar aquestes
estructures. Fora d’això, només caldrà desbrossar la ribera per
poder-hi treballar.
Camps d’aplicació
És una tècnica d’estabilització ràpida de la zona de la ribera en
contacte íntim amb l’aigua, sempre i quan la força erosiva de l’aigua
no sigui excessiva.
En aquells casos que les forces hidràuliques siguin importants,
els trenats només s’empraran acompanyats d’altres tècniques com
ara fixació de riberes amb esqueixos, esteses de branques vegetals
vives, plantacions de plançons, etc., ja que els trenats només
estabilitzaran el peu de ribera en la seva zona de contacte amb l’aigua.
Permet la fixació preliminar de la ribera abans d’iniciar d’altres
obres de plantació, de manera que s’evitin desprendiments majors.
En el rebliment de l’espai que queda entre la ribera i el trenat
per si mateix es pot optar per diferents materials, i diversificar així
els hàbitats presents a la ribera i les plantacions posteriors (canyís,
boga, salzes arbustius, etc.).
Possibilitat de creació de riberes irregulars, amb badies, riberes
verticals o inclinades, etc.
Les estaques poden ser de matèria vegetal viva o morta.
A més del trenat a la part baixa de la ribera, també es pot optar
per instal·lar trenats dins de rases a diferents distàncies de l’aigua,
a fi i efecte de millorar l’estabilitat global de la ribera.
Avantatges i desavantatges
• Permeten una protecció eficaç i immediata de la ribera a
baix cost.
• Pel seu efecte de protecció mecànica són una mesura
d’estabilització efectiva, inclús quan encara no han arrelat i rebrotat
els materials que els formen.
• S’adapten perfectament a les irregularitats de la ribera.
• Protecció d’alçada limitada, per la qual cosa sovint es
necessiten d’altres tècniques suplementàries.
• En cursos fluvials de poca importància, aquesta tècnica pot
constituir un problema pel fort desenvolupament dels salzes del
trenat, que creen un cinturó ampli de vegetació forestal. Si es vol
evitar això, haurem d’optar per altres tècniques que emprin
materials diferents.
Realització
En primer lloc es clavaran al sòl les estaques de salze o d’altres
materials disponibles, que hauran de tenir una llargada mínima
143
Visió esquemàtica de
l’estructura d’un
trenat.

Corredors blaus i verds
de 150 cm i 12 cm de diàmetre. La distància entre estaques serà
entre 60 i 80 cm i les dues dels extrems de l’obra se situaran més
cap a l’interior de la ribera, de manera que amb el trenat no es crei
una superfície d’atac que modifiqui el corrent de l’aigua.
Ara es trenaran les branques de salze amb totes les branquetes
entre les estaques introduïdes al terreny (llargada > 200 cm,
diàmetre 2-5 cm) fins a formar un mur de protecció d’entre 15 i
40 cm d’alçada, segons les necessitats. Els extrems tallats miraran
curs amunt i les primeres branques trenades hauran d’introduir-se
al substrat per permetre el seu arrelament. El trenat es farà capa
per capa en tota la llargada de l’obra, compactant bé les capes
entre elles a fi i efecte d’obtenir una estructura resistent. És imprescindible
alternar el trenat per cada capa de branques, ja que
això equilibrarà les tensions sobre les estaques i evitarà el seu
desplaçament. Les branques podran fixar-se a les estaques amb
filferro galvanitzat de 2-3 mm de diàmetre o amb un cordill fort.
En cas de llits de riu amb materials molt fins (llims, sorres fines,
etc.) és recomenable col·locar un llit de branques mortes o vives
per sota del trenat i perpendicular al corrent d’aigua, i assegurar
la protecció del llit en tota la llargada del trenat, de forma que
aquest no pugui ser soscavat per l’erosió de l’aigua. Una
consolidació addicional de l’estructura és anteposar-hi una feixina
de materials vegetals morts, i fixar-la al trenat i al sòl mateix.
Aquesta feixina subaquàtica s’anirà cobrint de sediments i donarà
lloc a un cinturó de vegetació helofítica per sembre espontània.
L’espai entre trenat i talús ha d’omplir-se amb terra per assegurar
el contacte de les branques de salze amb sòl humit, a fi i efecte de
poder arrelar i rebrotar. Una vegada s’hagi arribat a l’alçada
desitjada amb el trenat, es tallaran les estaques al nivell desitjat.
Feixines
Es tracta d’una protecció de la ribera arran d’aigua formada per
materials vegetals diversos lligats en forma de feixos cilíndrics de
llargada diversa i disposats al límit de la ribera per protegir-la. Pot
estar formada per branques de salzes en feix, de diàmetre variable
(30 – 75 cm), segons les necessitats del projecte. Una altra
varietat de feixina és aquella formada per pans de terra amb
rizomes de diverses plantes helofítiques, que s’embolcallen amb
malles de materials vegetals i es col·loquen en la línia d’aigües
baixes estivals de la ribera per constituir de nou un cinturó de
vegetació helofítica als cursos baixos del rius. Per a la seva
col·locació sempre s’haurà de practicar una petita rasa còncava
on s’hi pugui situar la feixina i a continuació fixar-la amb ancoratges
d’estaques.
144

Manual de restauració de riberes fluvials
Camps d’aplicació
• Mètode eficaç per estabilitzar la vora de les riberes i establir
àrees de vegetació helofítica.
• Els feixos poden contenir al seu interior un nucli de materials
diversos, ja siguin còdols, fusta morta o terra.
• Igual que els trenats, les feixines per regla general van
acompanyades d’altres tècniques, com ara la col·locació
d’esqueixos, plançons, llits de branques, etc., ja que no serveixen
per a estabilitzar tot el talús o la ribera.
• Resulten molt apropiades per aturar focus d’erosió lateral a
les riberes, sempre que es protegeixin per sota perquè no siguin
soscavades per rentatge del substrat inferior.
• Segons sigui el règim del riu haurem d’emprar materials verds
vius de diferent resistència a la
sequera temporal.
• Les estaques per fixació de
la feixina han de ser de característiques
similars a les anomenades
en el cas dels trenats, amb la
mateixa llargada i diàmetre.
• Creació de feixes de
vegetació viva al llarg de la ribera
del riu si s’empren els materials
adequats.
• També poden aplicar-se de
forma horitzontal al llarg de la ribera
per estabilitzar el talús en
zones superiors.
Avantatges i desavantatges
• Permeten una protecció
sòlida de la base de la ribera en
aquells indrets on hi hagi una
erosió de soscavament.
• S’adapten perfectament a
les irregularitats de la ribera.
• Eviten que continuï l’erosió
lateral al curs fluvial des del
moment d’implantar-se, sense
haver d’esperar que la vegetació
viva incorporada arreli i rebroti.
• Es necessita molt material
per a la confecció i encara més
habilitat per montar-les, per la
qual cosa resulta ser una tècnica
145
Feixines vegetals amb
malles, llestes per a ser
instal·lades a la ribera
fluvial.
Feixina col·locada i
revegetada per
estabilitzar una ribera.

Corredors blaus i verds
més complicada que els trenats, però amb menys impacte per raó
del tipus de materials emprats i del menor efecte de pantalla.
• En cursos fluvials de poca importància, aquesta tècnica pot
constituir un problema pel fort desenvolupament dels salzes, creant
un cinturó ampli de vegetació forestal. Si es vol evitar això, haurem
d’optar per altres materials diferents, com ara la vegetació
helofítica.
Realització
Les feixines poden tenir diverses estructures, com podem veure
a les imatges de la pàgina anterior. La realització de cadascuna és
diferent, encara que el resultat tingui la mateixa funció. En cas de
feixines de branques de salze, aquestes es lliguen entre elles amb
filferro galvanitzat de 2-3 mm per formar feixos d’almenys 30 cm
de diàmetre en estat comprimit. Aquests feixos es col·locaran amb
els extrems tallats en el sentit contrari del corrent, i dissimularem
cada feix nou amb l’anterior per la cara de la ribera (i no de l’aigua)
i fixant-los entre ells amb el mateix filferro. Una vegada emplaçats
en la rasa còncava practicada a la base de la ribera, les feixines
s’entravessaran amb les estaques per fixar-se al substrat. Per evitar
una desestabilització del talús per compressió, les estaques
normalment es clavaran de forma perpendicular a la ribera (és a
dir, amb un angle recte de 90°). També és possible ancorar les
feixines amb dues fileres d’estaques a banda i banda, fixant la
feixina pròpiament dita amb filferro i col·locant branques per sota
com en el cas anterior per evitar el rentatge i descalçament de
l’estructura. En tots els casos, el buid que queda entre la feixina i
la ribera es reblirà amb terres vegetals, graves, còdols, etc., i s’hi
plantarà o sembrarà per fixar-los.
Llits de branques
Es tracta d’una protecció de la ribera per cobertura de la superfície
del sòl amb elements llenyosos capaços d’arrelar i creixer de forma
ràpida, normalment branques de salzes autòctons presents a
la regió on es realitzi el projecte de restauració. Els llits de branques
es fixaran mitjançant estaques disposades de forma estratègica i
una malla de filferro galvanitzat que les mantindrà assegurades
en cas de crescudes.
Camps d’aplicació
Per regla general és una tècnica que només s’empra en riberes
exposades a corrents d’aigua fortes i que necessiten protecció en
superfície. Si es fan servir materials morts es pot estabilitzar el sòl
de la ribera sembrant-lo, de manera que les llavors es mantinguin
146

Manual de restauració de riberes fluvials
al lloc i no siguin dispersades pel vent. Ara bé, la millor manera
d’evitar la dispersió de les llavors és a través d’hidrosembres, i a
continuació poder cobrir les superfícies sembrades amb llits de
branques per evitar l’erosió de les riberes en cas de crescuda.
Avantatges i desavantatges
• Els llits de branques vives presenten una eficàcia inmediata
de protecció per a tota la superficie del talús o de la ribera fluvial.
• El rebrot és ràpid i l’arrelament és en tota la superfície de la
ribera cuberta pel llit de branques.
• Permeten una repoblació vegetal d’un talús o de la ribera
fluvial molt ràpida i efectiva.
• Creen un cinturó de vegetació estable i resistent al llarg de
la ribera fluvial, capaç de resistir sense problemes els embats de
les crescudes i riuades.
• Poden substituir els geotèxtils.
• Es necessita molt material i força ma d’obra per a la
confecció, la qual cosa fa que sigui una tècnica costosa si no
disposem de voluntaris per realitzar les tasques de col·locació.
• Formen una cinturó vegetal de salzes de molta densitat, la
qual cosa impedeix que hi hagi
l’assentament d’altres espècies
llenyoses durant un període de temps
molt llarg. Per contrarestar-ho s’haurà
de fer un esclarissament al cap del
temps, en funció de diversificar
l’estructura i la composició específica.
Realització
En primer lloc es farà una desbrossada
general de la superfície on es vulguin
col·locar els llits de branques. A més, el
talús o la ribera haurà d’anivellar-se per
aconseguir una superficie regular on
dipositar les branques en contacte estret
amb el sòl, de forma que puguin arrelar
sense problemes. Si el talús o la ribera
no presentés un substrat adequat per
al creixement de les plantes, abans de
la col·locació de les branques serà
necessàri l’enriquiment del sòl amb una
capa de terra vegetal, compost, etc.
Les branques es situaran sobre el talús
o la ribera fluvial una al costat de l’altra
i amb un mínim de 20 branques per
147
Els llits de branques
representen una
tècnica molt eficient
de fixació superficial
de la ribera fluvial.

Preparant esqueixos
d’una branca.
Corredors blaus i verds
metre quadrat, i formaran una capa o, en el cas de talussos molt
amples, varies capes de branques on les branques inferiors cobreixin
els extrems de la capa superior. Els extrems inferiors de les branques
de salzes han de situar-se dins d’una concavitat realitzada al terreny
i cobrir-les amb terra, ja que d’aquesta manera augmentarem molt
l’èxit de l’arrelament. El llit de branques més pròxim a l’aigua haurà
de situar-se lleugerament per sota del nivell mitjà estival de les
aigües, a fi i efecte d’assegurar una protecció eficient de la ribera.
Els extrems més propers a l’aigua, a part de recobrir-los amb terra,
també es poden cobrir amb pans de terra de canyís o boga, enllaçar
amb feixines o cobrir amb arbres tal·lats. A distàncies de 80-100
cm es clavaran estaques (Ø 12 cm – 60-80 cm llargada) formant
una quadrícula que només sobresurtin 20 cm per sobre del terra.
Aquestes serviran per ancorar ells llits de branques amb filferro
galvanitzat de 2-3 mm de gruix. Si no es vol fer servir molt filferro,
també es podran fer creus amb branques de salze, col·locar-les
damunt del llit de branques i fixar els quatre extrems a les estaques
introduïdes al terra. Una vegada tensats i assegurats els filferros a
les estaques, per presionar bé les branques de salze contra el sòl,
acabarem de clavar definitivament les estaques al terra fins a
l’extrem superior. Finalment, recobrirem tota l’estesa de branques
amb una capa de 5 cm de gruix de terra vegetal que a continuació
humitejarem.
Sembres
La dispersió de llavors d’herbàcies pot ser en ocasions l’única
possibilitat de fixació del sòl en indrets determinats de les riberes,
ja que aquestes, per una raó o per una altra, han de mantenir-se
lliures de vegetació llenyosa. Però la creació d’àrees de vegetació
herbàcia al llarg de la ribera per diversificar els hàbitats també pot
ser un objectiu en el marc d’una restauració ecològica del corredor
fluvial. Les comunitats d’herbes contribueixen a la fixació de
la capa superior del sòl gràcies a l’arrelament
dens, fins a una fondària de 10-15 cm, i a les
part aèries vives i mortes damunt de terra que
configuren una capa de protecció. L’assentament
de comunitats vegetals herbàcies es pot
aconseguir per sembra convencional, la qual
cosa no comentarem en detall, per hidrosembra
o per làmines preparades amb llavors. En totes
les tècniques esmentades s’utilitzaran llavors de
plantes autòctones, que es podran barrejar
segons el tipus de vegetació final o objectiu
perseguit amb la sembra.
148

Hidrosembra
Manual de restauració de riberes fluvials
Es tracta d’un procés de sembra en el qual l’aigua és el suport
de les llavors, de les substàncies de millora del sòl, de les coles
naturals i dels materials d’encoixinat vegetal (mulch). Tant les llavors
com totes les altres substàncies són aplicades a pressió a partir
d’un dipòsit transportat en im remolc o camió-cisterna, segons
sigui l’extensió a tractar. El gran avantatge és la fixació de les llavors
i de totes les altres substàncies acompanyants, al sòl gràcies a la
cola que incorpora el líquid. Així mateix, permet la sembra ràpida
de grans superfícies en poc temps, entre 10.000 i 20.000 m 2 per
dia. Hi ha diverses tècniques d’hidrosembra, però a cuasa de la
necessitat d’un equipament tècnic específic per realitzar-les, el
millor és contractar una empresa que ja disposi d’aquestes
infrastructures i de l’experiència suficient.
El millor període per dur a terme les hidrosembres és la primavera,
ja que les plujes d’aquesta època faran germinar les llavors i les
plantes tindràn el temps necessari per desenvolupar-se bé i contribuir
a l’estabilització de la ribera. La hidrosembra és molt adequada
per a superfícies de pendent baix o inexistent, ja que no és resistent
a l’escolament. Per a pendents més forts serà molt millor la aplicació
de làmines preparades amb llavors.
Làmines preparades amb llavors
Estan formades per una capa portadora biodegradable a la qual
s’hi incorporen les llavors i l’adob. Per damunt de la capa portadora
hi ha una segona capa de reforç o mulch que també es
biodegradable, que per regla general estarà formada per palla o
canyís. El gran avantatge d’aquesta tècnica és que poden instal·larse
en qualsevol moment de l’any i estabilitzen el talús de forma
mecànica des del primer moment, sense necessitat que les llavors
hagin germinat i arrelat. Per a la seva col·locació, en primer lloc
s’haurà de desbrossar i anivellar el terreny, i a continuació disposar
les estores vegetals, els marges de les quals enterrarem per sota
del nivell de terra. En el marge que dóna al llit del riu hi afegirem
una feixina o pans de terra amb canyís per millorar la seva protecció
en cas de crescudes. Les làmines en si es premsaran contra el sòl
amb un corró i es fixaran de forma addicional amb estaques i filferro,
de la mateixa manera que ja s’ha descrit en el cas dels llits de branques.
8.4.3 Manteniment de les obres
Tot el material viu utilitzat en obres d’estabilització de riberes
fluvials necessita un manteniment més o menys regular, al menys
149

Corredors blaus i verds
els primers dos anys després de finalitzada l’obra. La freqüència
de les actuacions de manteniment dependran en molts casos de si
es tracta d’un projecte de restauració ecològica pròpiament dit,
amb l’objectiu de tornar una dinàmica natural al riu, o d’una
rehabilitació ecològica amb una millora clara de l’estat ecològic
del riu, però en la qual prevalen els objectius de la regulació i el
control de les seves característiques hidràuliques.
Les raons principals per dur a terme un manteniment són:
• El desenvolupament excessiu de la vegetació fa que les
aigües flueixin amb molta menys velocitat i es donin fenòmens
d’embassament.
• La necessitat de mantenir un tipus determinat de vegetació
(herbàcia o arbustiva) per mantenir determinades funcions
ecològiques o de regulació.
• L’extracció de materials vegetals per realitzar altres obres
similars al curs fluvial.
• La potenciació d’espècies concretes en detriment d’altres,
les quals eliminarem selectivament.
En tot cas, el manteniment pot tenir una utilitat clara els primers
anys després de finalitzar el projecte, però haurà de valorar-se de
forma crítica la seva necessitat a través del programa de seguiment
del projecte, que ens proporcionarà les dades imprescindibles per
poder constatar si s’estan assolint els objectius fixats pel projecte
o si es requereix una rectificació. En cas de restauració ecològica
del corredor fluvial, una vegada ben establerta la vegetació
aquàtica, helofítica i ripària, la filosofia hauria de ser la de no
intervenció, a fi i efecte de permetre la successió el més natural
possible de les comunitats vegetals presents i de la seva fauna
associada.
Si altrament volem mantenir certs ambients determinats, com
ara els prats humits, zones extenses de gespa, etc., serà necessari
un manteniment concret que sempre haurem de limitar al mínim
possible per assegurar la supervivència de la comunitat vegetal en
qüestió.
En cas de comunitats herbàcies, com ja hem comentat en un
altre punt d’aquest llibre, el manteniment es limitarà a una sega
l’any de determinats sectors dels prats gestionats. D’aquesta manera
s’evitarà la successió natural amb la consegüent formació de
comunitats vegetals llenyoses.
Les comunitats d’arbres i arbusts en principi, si no impedeixen el
flux regular de l’aigua al llarg del corredor fluvial no necessiten un
manteniment determinat, i només en cas que es vulgui accelerar
processos de successió vegetal o mantenir una cobertura d’alçada
determinada, haurem d’actuar i intervenir per adaptar la vegetació
a les nostres necessitats.
150

IX
Manual de restauració de riberes fluvials
Conclusions i bibliografia
Com s’ha insistit al llarg de tot el text d’aquest llibre, en la
restauració ecològica d’un corredor fluvial, l’objectiu essencial ha
de ser sempre la recuperació de la dinàmica natural del curs fluvial.
Hi ha diverses estratègies, més o menys intervencionistes, per
arribar a aquesta fi. N’emprarem una o d’altra en funció del grau
de degradació que presenti el corredor fluvial, però intentant
sempre suprimir les causes que originen els danys, no els efectes.
No oblidarem mai que la condició prèvia perquè un curs d’aigua
tingui una possibilitat de restauració ecològica és que les seves
aigües tinguin una qualitat suficient per a totes les comunitats
naturals que li corresponen, des del naixement fins a la desembocadura.
Fins que aquesta premissa no s’acompleixi, no serà
necessari invertir recursos i esforços en una restauració ecològica,
ja que l’objectiu principal de la recuperació de l’ecosistema en el
seu conjunt no serà assolible. En aquests casos, una alternativa
pot ser la regeneració de parts del corredor fluvial, com per exemple
la repoblació del bosc de ribera, de zones humides perifluvials,
etc., però que només serà l’inici d’un procés holístic molt més
complex en què l’aigua és el factor clau.
En la majoria dels projectes realitzats es pot constatar una manca
d’èxit per raó d’un estudi insuficient de l’estat actual del corredor
fluvial, al qual, en conseqüència, hi va associada una planificació
deficient o la manca d’una definició acurada d’objectius en relació
a un estat ideal teòric o de referència. El resultat final és una falta
d’eficiència global dels projectes des del punt de vista de la millora
ecològica dels processos dinàmics del curs fluvial. La causa principal
d’aquest fet és una valoració ecològica puntual de l’àrea concreta
de la restauració, ja sigui la ribera, el llit fluvial, les comunitats
vegetals, etc., que ha deixat de banda tots els àmbits d’influència
més enllà de l’indret del projecte.
Com a causes del fracàs es poden anomenar:
• Mancança d’una definició ecològica acurada de les mesures
de restauració, sobretot en la definició d’estratègies globals per a
tot el curs fluvial.
151

Corredors blaus i verds
• Una definició insuficient dels objectius de la restauració sobre
la base d’un estat desitjat i els consegüents estats ideals establerts
a partir dels estats de referència de cada un dels trams del riu.
Per evitar que en futurs projectes de restauració es tornin a donar
deficiències que a curt, mitjà o llarg termini impliquin el fracàs
definitiu de l’actuació, serà preceptiu tenir en compte les
recomanacions que es donen acte seguit:
• La restauració d’un corredor fluvial requereix una estratègia
regional global concertada entre tots els actors implicats, és a dir,
les administracions competents, els propietaris dels terrenys afectats
per la restauració, els usuaris de les aigües i d’altres institucions
privades o públiques. Aquesta estratègia global ha de tenir en
compte el curs fluvial en tota la seva extensió, incloent-hi l’àrea
d’influència, i determinar els usos i actuacions humans actuals i
futurs. Per al corredor fluvial i la zona d’influència es definiran
l’estat de referència, l’estat ideal, l’estat desitjat i l’estat actual.
Aquest darrer inclourà una valoració exhaustiva de les condicions
ecològiques i dels potencials de desenvolupament ecològic
momentanis.
• Només haurem de seleccionar com a possibles candidats a
una restauració ecològica aquells rius que presentin condicions
favorables per a una actuació d’aquesta mena, la qual cosa
requerirà una valoració exhaustiva de factors com ara el potencial
de repoblació de les espècies animals i vegetals pròpies de
l’ecosistema, el grau de connexitat del corredor fluvial, la qualitat
de les aigües, la intensitat de les activitats extractives i tales presents
al corredor fluvial, la constel·lació de la propietat dels terrenys
afectats i l’acceptació real que tindran les mesures de restauració
ecològica.
• Aquells corredors fluvials que presentin una estructura molt
deteriorada per canalització, infrastructures, etc., només hauran
de tenir-se en compte en projectes de restauració d’ampli abast,
ja que projectes puntuals mai no tindran possibilitat d’èxit. En
aquests casos, a més, la restauració sempre s’ha d’iniciar a la
capçalera del riu i anar baixant progressivament pel curs fluvial
una vegada eliminats els impactes de trams superiors, i mai a
l’inrevés. En canvi, en aquells corredors fluvials en bon estat ecològic
amb impactes puntuals, els projectes de restauració se centraran
en eliminar-los minimitzant al màxim l’afectació de les mesures
aplicades corredor amunt i avall.
• La restauració ecològica d’un curs fluvial mai no ha de limitar
el potencial de desenvolupament dinàmic cap a un estat de
qualitat ecològica superior.
152

Manual de restauració de riberes fluvials
• Tot projecte que prevegi la remeandrització d’un curs fluvial
canalitzat i alineat amb intervenció de maquinària pesada haurà
d’executar-se de tal manera que els meandres tinguin l’angle de
curvatura suficient per assegurar un alentiment de les aigües i
modificar el pendent global del curs fluvial per allargament del
seu recorregut. Si el projecte només preveu un curs sinuós del llit
fluvial, més valdrà no executar-lo.
• En el perfilat d’un llit fluvial de poca fondària mai no haurem
d’aprofundir-lo gaire, ja que sinó reduirem o impedirem les
possibilitat de desenvolupament dinàmic del curs fluvial, és a dir,
que el riu pugui canviar parcialment el seu traçat dins la plana
al·luvial.
• Sempre haurem de tenir en compte que la restauració
ecològica d’un curs fluvial no dependrà només de les mesures
aplicades durant el projecte de restauració ecològica, sinó també
del desenvolupament posterior al llarg del temps, la qual cosa
implicarà un procés de seguiment posterior a mitjà i a llarg termini
indispensable per prendre mesures correctores adequades segons
sigui la reacció del riu envers el nou estat assolit després de la
restauració.
Com a nota final, caldrà dir que en tot cas les mesures proposades
hauran d’estar en funció del pressupost disponible, prioritzant
sempre l’estratègia de no intervenció o d’actuacions mínimes per
retornar el curs fluvial a un estat de dinàmica natural, abans de
considerar tècniques de més impacte i de cost superior, que en
definitiva podran minar altres aspectes importants del procés de
restauració, com ara el manteniment posterior, el seguiment i
l’avaluació del projecte a curt, a mitjà i a llarg termini, les mesures
correctores possibles, etc.
BIBLIOGRAFIA
•Àrea de Medi Ambient. Criteris per recuperar les riberes de les capçaleres de la
conca del Besòs. Col. Estudis de la Qualitat Ecològica dels Rius. Diputació de Barcelona.
Barcelona, 1998.
•Baines, C. & Smart, J. A guide to habitat creation. The London Ecology Unit.
Londres, 1991.
•Baldwin, A. D. et al. Beyond Preservation: Restoring and Inventing Landscapes.
University of Minnesota Press. Saint Paul, 1993.
•Bork, Hans Rudolf et al. Landschaftsentwicklung in Mitteleuropa. Klett-Perthes
Verlag, Gotha, 1ª edició 1998.
•Briggs, M.K. Riparian Ecosystems Recovery in Arid Lands: Strategies and
References. University of Arizona Press, Phoenix, 1996.
•Brookes, A. & Douglas Shields, F. River Channel Restoration: Guiding Principles
for Sustainable Projects. Horizon Pubs & Distributors Inc., 1996.
153

Corredors blaus i verds
•Corbet, G. & Ovenden, D. Pareys Buch der Säugetiere. Verlag Paul Parey.
Hamburgo, 1982.
•De Waal, L.C et al. Rehabilitation of Rivers: Principles and Implementation
(Landscape Ecology Series). John Wiley & Son Ltd. New York, 1999.
•Departament de Presidència. Les veus del riu. Catàleg de l’exposició. Generalitat
de Catalunya. Barcelona, 1998.
•Diversos autors. Stream Corridor Restoration. Federal Interagency Stream
Restoration Working Group, 10/98. Washington, 1998.
•Emery, M & Ecological Parks Trust. Promoting Nature in Cities and Towns – A
Practical Guide. Croom Helm. London, 1986.
•Faust, B et al. Naturschutz in der Gemeinde – Praktischer Ratgeber für Jederman.K.
Thienemanns Verlag. Stuttgart, 1988.
•Folch, R (ed). Història Natural dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana. Barcelona,
1992.
•García de Jalón, D. & Schmidt, G. Manual práctico para la gestión sostenible de la
pesca fluvial. AEMS. Madrid, 1995.
•Gilbert, O.L. et al. Habitat Creation and Repair. Oxford University Press. London,
1998.
•Gunkel, G. Renaturierung kleiner Fließgewässer. Gustav Fischer Verlag Jena.
Stuttgart, 1996.
•Harnischmacher, S. & Rahner, M. Renaturierung eines Stadtbaches – Das Beispiel
des Bochumer Lottenbaches. Geographie Heute 172/1999.
•Hohmann, J. Renaturierung von Fließgewässern. Ecomed Verlag. Landsberg, 1995.
Jordan, W.R. et al. Restoration ecology: A Synthetic Approach to Ecological
Research. Cambridge University Press, 1990.
•Jehn, K. Renaturierung von Bächen – Eine Bewertung aus der Oberrheinebene.
Institut für Geographie und Geoökologie · Universität Karlsruhe. Karlsruhe, 1999.
•Kusler, J.A. & Kentula, M.E. Wetland Creation and Restoration: The Status of the
Science. Island Press, 1990.
•Lachat, B. Guide de protection dels berges de cours d’eau en techniques végétales.
Ministère de l’Environnement. Paris, 1994.
•Middleton, B. Wetland Restoration, Flood Pulsing and Disturbance Dynamics.
John Wiley & Son. New York, 1999.
•Möcker, V. & Hoth, H. Was Sie schon immer über Wasser und Umwelt wissen
wollten. Kohlhammer. Stuttgart, 1993.
•Niehoff, N. Ökologische Bewertung von Fließgewässerlandschaften. Grundlage
für Renaturierung und Sanierung. Springer-Verlag. Heidelberg, 1996.
•Nilsen, R. Helping Nature Heal: An Introduction to Environmental Restoration.
Ten Speed Press. Berkeley, 1995.
•Petts, G. & Calow, P. River Restoration: Selected Extracts from the Rivers Handbook.
Blackwell Science Inc. Boston, 1996.
•Petts, G.E. & Amoros, C. Fluvial Hydrosystems. Chapman&Hall. London. 1996.
•Rana, B.C. Damaged Ecosystems and Restoration. World Scientific Publishing
Company. London, 1998.
•Tivy, J. Landwirtschaft und Umwelt – Agrarökosysteme in der Biosphäre. Spektrum
Akademischer Verlag. Heidelberg, 1993.
•Ward, D,; Holmes, N & José, P. The New Rivers and Wildlife Restoration Handbook.
The Royal Society fir the Protection of Birds. Bedfordshire, 1995.
154

Manual de restauració de riberes fluvials
155
La restauració d’un
corredor fluvial
requereix una
estratègia regional
global concertada
entre tots els actors
implicats.

Corredors blaus i verds
Aquest llibre ha estat maquetat amb Adobe PageMaker 6.5 gràcies a la
col·laboració d’ADOBE SYSTEMS IBERICA.
El paper d’aquest llibre ha estat fabricat amb fusta procedent de boscos
explotats amb tècniques silvícoles que garanteixen la conservació de la
biodiversitat forestal.
La cartolina de la portada la componen fibres de paper usat procedent de la
recollida selectiva i ha estat elaborada a la fàbrica de STORA ENSO a
Castellbisbal (Barcelona).
Un llibre és un petit banc de carboni. Adquirint i conservant llibres
contribuïm a evitar el canvi climàtic .
156