Núm. 1 - Tardor Hivern 2010 - projecte SECANS

Els Plans especials
i de gestió dels espais
naturals protegits de la
Plana de Lleida
IntroduccIó........................................2
reportatge:
els plans especials de regulació d’usos i els plans
de gestió dels espais naturals protegits de la
plana de lleida...........................................3
breus.....................................................6
accIons:
mas de melons i matxerri .............................7
agrIcultura:
males herbes en cereals d’hivern...................11
medI natural:
el sisó (Tetrax tetrax).............................13
entrevIsta:
jordi recasens,
catedràtic de Botànica Agrícola i Malherbologia a l’Escola
Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària, de la Universitat de
Lleida......................................................15
1
Núm. 1 - Tardor-Hivern 2010

2 3
Reportatge
Núm. 1 - tardor-Hivern 2010
Consell redactor i comité editorial:
gerard bota, Jordi parpal, elena díaz i ana
baños.
Col·laboradors:
Jordi recasens guinjuan
Disseny i maquetació:
departament de comunicació del ctFc
Fotografies:
Jordi bas, Jordi recasens, gerard bota,
Joan estrada
Disseny del logotip:
richard martin.
Impressió:
seuvella.com
Dipòsit legal:
l-845/2010
Edita:
Direcció General del Medi Natural.
departament de medi ambient de la
generalitat de catalunya .
c/ dr roux, 80. 08017 barcelona
Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.
ctra. sant llorenç de morunys, Km 2
(direcció port del compte). 25280 solsona.
Les opinions dels autors de les col·laboracions
que apareixen en aquesta revista corresponen
exclusivament al seu criteri personal. L’equip
redactor no s’hi identifica necessàriament.
Lo Samerlic es distribueix gratuïtament. En
podeu demanar més exemplars a l’adreça
secans@secans.cat i podeu trobar la versió
electrònica i informació addicional a
www.secans.cat
PAPER 100% LLIURE DE CLORO I ECOLÒGIC
arribem al segon número de lo samerlic, una revista de periodicitat semestral
vinculada al projecte secans, projecte de gestió i conservació de les Zepa
de secans de mas de melons- alfés i plans de sió, impulsat pel departament
de medi ambient de la generalitat de catalunya.
amb la recent aprovació del pla especial de protecció del medi natural i
del paisatge i el pla de gestió dels enp de la plana de lleida - per acord de
govern el dia 11 d’octubre d’enguany - s’obre una nova etapa en la gestió
d’aquests espais. des de lo samerlic volem contribuir a aquesta nova etapa
oferint les nostres pàgines a la participació de tothom que hi estigui interes-
sat. creiem que el diàleg entre totes les parts implicades és la millor manera
per assolir el doble objectiu de la gestió d’aquests espais que no són més
que la conservació dels seus valors naturals, paisatgísitcs i culturals i l’impuls
d’activitats econòmiques que siguin respectuoses amb aquests.
En el present número parlarem dels plans recentment aprovats, de la història
i el patrimoni cultural i natural de la finca mas de melons i matxerri i de les
actuacions que s’hi duen a terme dins el projecte secans. us proposarem una
ruta de senderisme per la finca on podreu gaudir d’una important riquesa
natural i un escenari paisatgístic únic, ja que recull mostres molt significatives
del hàbitats i de les espècies d’interès característiques de les zones estepàries
de la plana de lleida. també parlarem de les males herbes en cereals, un tema
d’importància pels agricultors de la zona, i del sisó (tetrax tetrax), un ocell
típic dels espais oberts de caràcter estepari, amb vegetació baixa i dispersa ja
siguin erms, guarets, prats i també conreus de cereals de secà. per acabar en-
trevistarem a Jordi recasens, catedràtic de botànica agrícola i malherbologia
a l’escola tècnica superior d’enginyeria agrària de la universitat de lleida.
el projecte SECANS és un projecte demostratiu de gestió i conservació de les Zepa
de mas de melons-alfés i plans de sió, que té com a objectiu principal impulsar
practiques agràries compatibles amb la conservació de l’hàbitat i la fauna, així com
accions de desenvolupament local del territori.
CONTACTE
artesa de lleIda: c/ de lleida n.3 (llar del poble, 1r pis) · 25150
les pallargues: ajuntament de plans de sió - plaça estudis, 1 - 25212
tel.: 695560283 / 695560284 · secans@secans.cat · www.secans.cat
Els Plans especials de regulació d’usos i
els Plans de gestió dels espais naturals
protegits de la Plana de Lleida
el dia 11 d’octubre de 2010, el govern de la generalitat
de catalunya va aprovar el pla especial de protecció del
medi natural i del paisatge i el pla de gestió de nou espais
naturals protegits (enp en endavant) de la plana de lleida.
aquests plans són els instruments normatius que regulen
els usos i les activitats a l’interior dels enp, i configuren
les accions de gestió a aplicar per assolir els objectius de
protecció d’aquests espais. És a partir d’ara que tots els
protagonistes en la gestió d’aquests espais hem de treballar
conjuntament per millorar la qualitat de vida de la població
i alhora conservar el paisatge i el patrimoni natural
i cultural propis de la plana de lleida.
Després de la declaració, la gestió
Ja fa molts anys que va començar el procés d’ampliació
dels espais protegits de la plana de lleida. l’any 1999 la
comissió europea va iniciar un procediment d’infracció
contra catalunya per incompliment de la legislació europea
en matèria de protecció de les aus. a partir d’aquest
moment, i sobretot des de l’any 2004, el govern de la
generalitat es va posar a treballar per respondre a aquestes
denúncies, que amb el temps havien desembocat en
dues sentències del tribunal de les comunitats europees
contra catalunya. després d’un complicat procés, l’estiu
del 2009 s’aconsegueix posar fi a aquest procés amb la
delimitació definitiva dels enp de la plana de lleida, especialment
en l’àmbit del projecte de regadiu del canal
segarra-garrigues, i l’aprovació d’aquests plans. ambdós
es redacten amb el triple objectiu de:
• Garantir la conservació dels diferents elements de la
biodiversitat que han motivat la protecció d’aquests espais
• Ordenar les activitats socioeconòmiques de manera
compatible amb l’objectiu anterior
• Establir un model de governança i de gestió

4 5
Reportatge Reportatge
en aquest sentit, el pla de gestió incorpora 257 accions
- sorgides d’un acurat diagnòstic previ de la situació
actual- que es dirigeixen directament a l’assoliment
d’aquests objectius. té una durada de 6 anys, després
dels quals podrà ser revisat en funció de l’avaluació
dels resultats obtinguts durant aquest període i un cost
total de 38 milions d’euros, repartits entre els sis anys.
Algunes accions les ha d’impulsar directament l’òrgan
gestor d’aquests espais; d’altres són accions de foment
o impuls de l’activitat privada compatibles amb la conservació
dels valors d’aquests espais.
evidentment no es pot entendre una gestió dels enp
orientada exclusivament a la conservació del patrimoni
natural sense tenir en compte les activitats existents que
han configurat el paisatge actual perquè precisament
són les que han fet possible que aquests espais tinguin
el valor de conservació que tenen. Però tampoc és concebible,
hores d’ara, preveure un desenvolupament o
una intensificació d’aquestes activitats menystenint la
conservació de la biodiversitat. l’equip redactor del
pla de gestió ha treballat molt per trobar un diàleg entre
aquests dos extrems, de manera que gran part de
les actuacions que preveu van destinades a promoure
pràctiques agrícoles que siguin alhora rendibles per a
l’agricultor i respectuoses amb els valors naturals.
moltes de les mesures s’implanten mitjançant un sistema
contractual entre un particular i la generalitat. aquest,
va dirigit a fomentar actuacions en benefici del patrimoni
natural i cultural i que, a la vegada, tinguin repercussions
positives en la qualitat i l’eficiència dels sistemes agrícoles,
o en altres activitats econòmiques associades als espais.
un segon bloc d’accions de gestió previstes són les que ha
d’impulsar directament l’òrgan gestor dels espais, en especial
l’establiment de determinades pràctiques agrícoles o la
col·locació d’elements favorables a la fauna com abeuradors
o nous llocs de nidificació. en aquest apartat prenen un
relleu important les mesures dirigides a la recerca de noves
pràctiques agràries que permetin una millor integració del
binomi conservació- rendibilitat agrícola. en la línia de cercar
nous beneficis econòmics vinculats als ENP, el Pla contempla
també diverses accions de transferència de tecnologia
o ajuts a la comercialització de productes, així com el
foment de les activitats turístiques respectuoses amb l’entorn.
Finalment, el pla preveu la definició d’un model de ges-
tió dels espais i l’establiment d’un equip de gestió ade-
L’àmbit dels dos Plans s’estén en més de 54.000 ha i inclou els
espais naturals protegits següents: Secans del Segrià i Utxesa,
Secans de Mas de Melons-Alfés, Secans de Belianes-Preixana,
Granyena, Anglesola-Vilagrassa, Plans de Sió, Bellmunt-Almenara,
Secans de la Noguera i Plans de la Unilla.
quat a les característiques de la plana de lleida, en el
qual té un pes important la participació ciutadana organitzada
en meses territorials. aquest equip de gestió
també tindrà encomanades accions d’assessorament i
suport per a totes les persones interessades.
organitzada en meses territorials. aquest equip de gestió
també tindrà encomanades accions d’assessorament i suport
per a totes les persones interessades.
Què implica l’aprovació dels plans
especials?
la llei d’espais naturals, que data de l’any 1985, estableix
com a mecanisme per definir la regulació d’usos i
activitats als enp els plans especials del medi natural i del
paisatge. aquesta figura es tramita de forma similar als
plans urbanístics, amb la particularitat que és aprovada
pel govern de la generalitat. el pla aprovat ara, doncs,
dóna compliment a aquesta llei i regula els usos i les activitats
en l’àmbit dels 9 enp, amb els mateixos objectius
descrits al punt anterior. com que la superfície inclosa al
pla és molt diversa, s’ha dividit l’àmbit en sis zones, amb
una regulació diferenciada quant als usos admesos.
a nivell general, cal indicar que el pla no afecta a les activi-
tats ja existents o els projectes degudament autoritzats. en
el primer capítol, determina els usos que no són admesos
en el seu àmbit a causa de la seva potencial afectació
sobre els valors naturals. després, entra a detallar la regulació
específica de diversos aspectes com l’edificació, les
infraestructures, la xarxa viària o les activitats d’explotació
de recursos naturals. a continuació, determina un seguit
de normes dirigides a ordenar l’ús públic a l’interior dels
espais, i finalment inclou algunes normes específiques per
a la conservació de determinats elements dels sistemes
naturals o del patrimoni cultural de major interès. totes i
cadascuna de les 45 normes que inclou el pla estan orientades
a assolir el doble objectiu de conservació del patrimoni
natural i compatibilització d’usos, i que la seva aplicació
és imprescindible per complir amb les legislacions
ambientals tant catalanes com estatals i europees.
+informació:
•Pla especial de protecció del medi
natural i del paisatge i el Pla de ges-
tió dels espais naturals protegits de la
plana de Lleida:
www.gencat.cat/dmah/
(a l’apartat de medi natural/espais naturals/
la planificació dels espais naturals protegits)

6 7
Breus Accions
Ruta pels plans de Matxerri
el paratge dels plans de matxerri és, amb mas de melons, un dels
més representatius de la finca, integrat en el típic mosaic de colors
i textures del paisatge estepari al que pertany. l’itinerari proposat
transcorre entre camps de cereal, guarets i brolles de romaní, esquitxats
per carrasques i pins i altres usos de caire agrari, com les
basses i les construccions rurals.
És molt probable que trobeu als parcers de la finca desenvolupant
les seves tasques, o als ramats d’ovelles pasturant. I amb una mica
de sort, a algun dels habitants més característics d’aquest espai:
samerlics, gangues o xoriguers, i gaigs blaus, abellarols i cucuts
reials a l’estiu. la diversitat cromàtica de l’espai es
multiplica durant la primavera, estació en la que
podreu percebre millor la seva varietat florística.
la ruta pels plans de matxerri és un recorregut
circular d’uns 5,5 km que es pot iniciar des de
tres punts alternatius: des de castelldans, seguint
el camí rural que entra a la finca per l’est; des de
puigverd de lleida, pel camí que porta al mas de
matxerri des del nord; o per aquest mateix camí
però accedint pel Sud, és a dir, des de la pista
asfaltada que comunica aspa i castelldans.
si comenceu des de matxerri en direcció castelldans heu de caminar
deixant el mas a la vostra esquena. passareu a prop d’una
omeda; darrera es troba la bassa de matxerri, uns dels abeuradors
ramaders i de fauna silvestre.
Havent avançat uns 1800 m seguiu per un camí interior que trenca
a la dreta i que es troba tocant a una petita cabana. a la banda
dreta d’aquest camí també hi ha un antic pou de pedra. aquest
tram acaba en 700 m, darrere una curta pujada on haureu de seguir
per un altre camí interior, trencant de nou a la dreta. després
de caminar aproximadament 1 km sense abandonar aquest camí,
sortireu a l’eix municipal que travessa la finca de nord a sud i
que, també a mà dreta, us portarà al mas de matxerri.
Recomanacions i normes
les hores durant les que és més probable veure fauna
silvestre és al matí i cap al vespre. si porteu roba
mimètica amb l’entorn, no feu soroll i aneu sòls o
amb grups molt reduïts és més fàcil que els animals
es deixin veure. durant la tardor i l’hivern moltes
espècies d’ocells s’agrupen en bàndols nombrosos
fàcils de detectar. a la primavera comencen els aparellaments,
amb singulars rituals en alguns casos. a
finals d’aquesta estació ja arriben alguns dels ocells estivals que, igual
que els sedentaris, solen iniciar l’època reproductiva durant l’estiu. aquest
període és el més crític, per trobar-se en una situació més vulnerable i sensible
a qualsevol molèstia, i perquè de la supervivència dels polls depèn el
futur de moltes de les poblacions d’aquests ocells.
És molt important que en marxar el lloc quedi exactament en les mateixes
condicions que l’heu trobat. les deixalles que genereu, a més
de contaminar l’entorn i crear un impacte visual negatiu, poden causar
un incendi durant la temporada de major risc, és a dir, a l’estiu.
el fet de recol·lectar plantes, fruits o altres elements es troba regulat o
fins i tot prohibit a molts espais; en entorns molt vulnerables i/o molt
freqüentats pot acabar creant un desequilibri ecològic.
si aneu amb gos, eviteu que persegueixi o molesti a la fauna silvestre.
en alguns espais és obligatori portar-lo lligat, per tal de protegir
a espècies més vulnerables o en perill d’extinció, o pel valor natural
de l’espai en conjunt, on només amb el rastre d’un gos es poden
generar efectes negatius.
recordeu que a alguns espais naturals, com és el cas de la reserva
natural parcial de mas de melons, no està permesa la caça (ordre de
Vedes MAH/1970/2009) i s’ha de sol·licitar una autorització a l’òrgan
gestor per realitzar determinades activitats esportives, fotogràfiques i
científiques (decret 148/1992).
aprofiteu la xarxa de camins per visitar els espais; no és convenient
sortir dels camins, els espais s’acabarien malmetent amb el temps. en el
cas dels vehicles motoritzats, està prohibit circular fora de la xarxa de
camins (llei 9/1995, de 27 de juliol, de regulació de l’accés motoritzat
al medi natural).
Mas de Melons
i Matxerri
Mas de Melons i Matxerri es troba a
la comarca de Les Garrigues, en el
límit occidental del terme municipal de
Castelldans. Comprèn poc més de 1300 ha
de superfície, dedicades tradicionalment
a les activitats pròpies del territori al que
pertany: l’agricultura de secà, la ramaderia
extensiva i la caça.
El antics contractes d’arrendament de conreus amb
agricultors del territori han assegurat la continuïtat de
les activitats agràries de la finca fins a l’actualitat. A
data d’avui, sis agricultors cultiven les seves terres
i uns 800 caps de bestiar oví pasturen els seus
farratges. La propietat també conserva el guarda
de camp que ha exercit les tasques de seguiment i
vigilància de la finca durant més de 10 anys.
Al voltant d’un 45% de la superfície de la finca són
cultius extensius de cereal, habitualment ordi i civada
o guarets, un 7 % oliveres, un 2 % ametllers i la resta
comunitats de vegetació natural, aprofitades com a
farratge pel bestiar de la finca. Els usos agrícoles es
disposen principalment en els fons de vall i sobre les
plataformes planes, deixant els vessants i les zones
més accidentades a la vegetació natural.
El patrimoni arquitectònic de la finca esquitxa el seu
paisatge en forma de construccions aïllades o petits
grups, la major part creat per atendre a necessitats
de l’activitat agrària: murs de pedra, eres, masies,
cabanes de volta, pous, pletes, piques, corrals,
tancats de pedra, magatzems, etc. Entre tots aquests
elements destaquen els més antics i/o els de pedra
seca, com a icones dels valors culturals de la finca.
Les dos masies, Melons i Matxerri, són les construccions
de majors dimensions i amb més representativitat
històrica. El mas de Melons era una antiga cabana
de volta sobre la que es van anar afegint diferents
estructures i dependències. La pròpia masia i els
voltants integren el principal nucli d’activitat, ja sigui
pel magatzem, que segueixen utilitzant els parcers
de la finca, com per les tradicionals trobades dels
caçadors que participaven en les successives
campanyes cinegètiques.
Entre totes aquestes tradicions, costums i patrimoni
cultural, Mas de Melons també alberga uns singulars
valors naturals que han coexistit amb les activitats
humanes i es troben igualment vinculats a la història
de la finca. Sobre un paisatge típicament tabular,
amb un relleu escàs o moderat i extenses planícies,
i sota un clima semiàrid, l’agricultura tradicional de
secà ha anat modelant el paisatge en un mosaic
d’usos habitats per nombroses espècies de flora i
fauna autòctones.
Les màquies (Rhamnus lycioides, Quercus coccifera,
Juniperus oxycedrus...), alguns carrascars (Quercus
ilex ssp. ballota) i les extenses brolles de romaní
(Rosmarinus officinalis, Linum suffruticosum, Genista
biflora, Thymelaea tinctoria, Globularia alypum...)
són les comunitats florístiques predominants. En el
sector més meridional de la finca, on el relleu perd els
trets típicament esteparis, tancant-se en fondalades i
valls estretes amb poc espai per cultivar, predominen
les garrigues de coscoll (Quercus coccifera, Juniperus
oxycedrus...).

8
Accions
Accions
9
Cal destacar la catalogació de la màquia i el
carrascar com a hàbitats d’interès comunitari per la
Directiva 92/43/CEE de 1992, i d’altres formacions
amb una menor cobertura però igualment presents:
matorrals halonitròfils (Pegano-Salsoletea) de Salsola
vermiculata, Artemisia herba-alba, Atriplex halimus,
etc; pinedes mediterrànies de Pinus halepensis i
alguns llistonars (Brachypodium retusum, Lygeum
spartum...).
Els cardassars (Onopordum corymbosum) destaquen
per la seva abundància als guarets ramaders i camps
abandonats; el margall (Lolium rigidum), la cugula
(Avena sterilis ssp. ludoviciana), la rosella (Papaver
rhoeas) i el fenàs de marge (Bromus diandrus), per
la seva especial proliferació als camps de conreu de
cereal, considerades per això “males herbes”.
Sota l’aridesa característica d’aquests entorns
estèpics també es poden trobar algunes reduïdes i
escasses formacions d’oms (Ulmus minor) i canyissars
(Phragmites australis, Typha angustifolia...), sempre
als racons més humits de la finca, com les basses i
els pous.
Per la seva singularitat, cal esmentar la presència
de rosella morada (Roemeria hybrida) i d’algunes
orquídies: Ophrys tenthredinifera, Ophrys fusca i
Ophrys speculum. També es poden trobar alguns
endemismes (Euphorbia helioscopia, Dorycnium
pentaphyllum, Euphorbia isatidifolia, Genista
biflora...) i espècies incloses al Catàleg de flora
amenaçada de Catalunya (Decret 172/2008, de 26
d’agost), com serien la nadala (Narcissus dubius) i
l’esparbonella (Sideritis scordioides var. cavallinesii).
La diversitat florística de Mas de Melons és en
definitiva una part més del patrimoni natural a
conservar i protegir, sent a més uns dels factors més
determinants en la recuperació i conservació de les
poblacions de fauna autòctona.
Només passejant pels camins de la finca es poden
detectar individus de les poblacions d’ocells
sedentaris més comuns: coloms i tudons (Columba
sp.), garses (Pica pica), cogullades (Galerida cristata),
capsigranys (Lanius senator), caderneres (Carduelis
carduelis), cruixidells (Milliaria calandra), bitxacs
(Saxicola torquatus), cueretes
(Motacilla alba), tallarols i tallaretes
(Sylvia sp.), aligots (Buteo buteo),
arpelles (Circus aeroginosus),
xoriguers aletejant sobre el cereal
(Falco tinnunculus) i fins i tot alguns
còlits negres (Oenanthe leucura).
La gralla de bec vermell
(Pyrrhocorax pyrrhocorax) que s’ha
anat assentant als plans de Matxerri
ja és un altre tret característic
de la finca, especialment quan
la població s’agrupa en un
espectacular bàndol de més de 50
individus.
En l’àmbit popular tradicional, les
espècies més representatives han
estat la perdiu roja (Alectoris rufa),
el conill (Oryctolagus cuniculus), la
llebre (Lepus europaeus), la guineu
(Vulpes vulpes), el porc senglar (Sus scrofa), i les
grives i tords (Turdus sp.), com a espècies objectiu
dels aprofitaments cinegètics que es donaven en
aquest espai.
També s’ha detectat la presència d’algun cabirol
(Capreolus capreolus), en el grup dels mamífers
i acompanyant a altres vertebrats poc visibles
però molt habituals: serp verda (Elaphe scalaris),
dragonet (Tarentola mauritanica), gripau calamita
(Bufo calamita), talp (Erinaceus europaeus), mostela i
geneta (Mustela nivales, Genetta, genetta) i l’espècie
que ha donat nom a la finca, el teixó (Meles meles).
Entre els rapinyaires, individus joves d’àguila
cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i d’àguila daurada
(Aquila chrysaetos) freqüenten la finca per alimentarse,
així com falcons mostatxuts (Falco subbuteo) i
voltors atrets per algun animal mort (Gyps fulvus); de
forma ocasional o durant períodes curts de temps,
milans (Milvus milvus, Milvus migrans), arpelles
pàl·lides (Circus cyaneus) i, recentment detectat,
l’esparver d’espatlles negres (Elanus caeruleus).
La diversitat ornitològica de Mas de Melons
s’enriqueix amb l’arribada de les espècies estivals,
com les cueretes grogues (Motacilla flava), els
abellarols (Merops apiaster), la puput (Upupa epops),
els botxins (Lanius excubitor), la cucut reial (Clamator
glandarius), l’esparver cendrós (Cyrcus pigargus),
el xoriguer petit (Falco naumanni), el gaig blau
(Coracia garrulus) i la terrerola vulgar (Callandrella
brachydactyla).
Les últimes cinc espècies, junt amb la calàndria
(Melanocorypha calandra), el sisó (Tetrax tetrax),
el samerlic (Burhinus oedicnemus) i la ganga
(Pterocles alchata), conformen el grup d’ocells més
representatius i emblemàtics de Mas de Melons i dels
ecosistemes esteparis en general. Particularment els
pteròclids, per ser l’única població que existeix a
Catalunya, inclosos, amb moltes altres de les espècies
enumerades, al catàleg d’espècies protegides (Decret
Legislatiu 2/2008); i contemplades prèviament a la
Directiva 79/409/CEE, per la que es va designar la
ZEPA Secans Mas de Melons-Alfés (Acord de Govern
115/2006, de 5 de setembre).
Però, va ser el Decret 123/1987 de 12 març la
primera normativa de protecció ambiental en regular
la conservació dels valors naturals de Mas de Melons,
incloent la finca en el llistat de reserves naturals
parcials, declarades per a la protecció d’espècies
animals en perill de desaparició a Catalunya.
L’any 2002, el Govern va aprovar la inclusió d’aquesta
finca en el llistat d’adquisicions imprescindibles de
les mesures compensatòries de l’impacte ambiental
generat pel projecte de regadiu i concentració
parcel·lària del canal Segarra-Garrigues. A mitjans
de l’any 2009 aquesta adquisició es va fer realitat
i la finca va ser adscrita al Departament de Medi
Ambient i Habitatge.
La Declaració d’Impacte Ambiental de les obres
del canal Segarra-Garrigues ha estat recentment
aprovada pel Govern de la Generalitat, junt amb el
Pla de Gestió i el Pla Especial dels Espais Naturals
Protegits de la Plana de Lleida, on la finca ha
estat considerada espai de Clau 1, amb normes
específiques de conservació.
Des del canvi de titularitat esdevingut l’any 2009, les
tècniques del projecte Secans han treballat en la base
tècnica i legal de gestió per a la conservació del
patrimoni natural de l’espai. Aquesta base integra
diferents línies de treball, com la modernització dels
contractes d’arrendament de conreus i pastures, les
caracteritzacions agrària i ecològica de la finca i la
planificació i ordenació d’usos i activitats.

10 11
Tot això implica conèixer la història de Mas de Melons
i realitzar una valoració precisa de les necessitats de
gestió. El punt de partida ha estat establir fluxos de
comunicació entre els diferents agents directament
relacionats amb l’espai: el mateix guarda de camp
i els sis arrendataris, amb un valor afegit per la seva
dilatada relació amb la finca, els tècnics que fan els
seguiments de les poblacions de fauna, els agents
rurals i l’Ajuntament de Castelldans.
El guarda de camp és qui desenvolupa les tasques
de vigilància, seguiment i informació als visitants
de la finca, amb el suport dels tècnics de l’oficina,
especialment per atendre sol·licituds de determinades
activitats.
Les actuacions de gestió ja iniciades es poden
classificar en actuacions de manteniment i millora
general, - arranjament de camins, basses i corrals,
aportació d’aigua als abeuradors de fauna, control
de porc senglar, reparacions a la masia de Melons,
etc -, i actuacions de millora de l’hàbitat per
a la fauna: adaptació de la rotació
cereal-guaret a les necessitats de
Accions
nidificació de la ganga, estassada experimental de
Retama sphaerocarpa en parcel·les potencialment
òptimes per a la ganga, plantació d’Atriplex halimus
com a suplement farratger pel ramat durant els
períodes de reproducció de les aus protegides,
i sembra de parcel·les per a la fauna. La majoria
d’aquestes actuacions han estat executades pels
mateixos arrendataris.
I a mesura que es continuï treballant en aquestes
línies s’anirà consolidant la base del que serà el futur
pla de gestió de Mas de Melons, tal com s’ha fet en
molts altres espais naturals de Catalunya.
Vista del Mas de Matxerri, © Joan Estrada
Agricultura
Males herbes en cereals
d’hivern
Els secans de la plana de Lleida, per les característiques
climàtiques i edàfiques, tenen una limitació productiva
important, tant pel que fa a la tipologia de cultius com
als rendiments que es poden obtenir. Els cultius que
millor aguanten aquestes condicions són els cereals
d’hivern, i en concret l’ordi, que és el menys exigent
a nivell hídric. A les zones una mica més humides
dels secans es cultiva amb èxit també el blat, la
civada o el triticale. Des de fa uns anys, mantenir
la rendibilitat d’aquesta activitat agrícola en base al
monocultiu de cereal, és cada cop més difícil. Davant
d’aquesta situació, el control de les males herbes
és un aspecte de gran importància pels agricultors,
ja que la seva presència en els cultius pot suposar
una competència per la llum, l’aigua i els nutrients,
que es pot traduir en pèrdues de producció. A més
a més, poden dificultar el maneig del cultiu i la seva
recol·lecció incrementant els costos de producció.
Però els beneficis ecològics que les males herbes
aporten als sistemes agrícoles són poc coneguts. Les
males herbes ajuden a preservar la biodiversitat en
els ecosistemes agrícoles, i aquesta és necessària per
aconseguir un alt nivell d’estabilitat i protecció contra
les pressions ambientals.
Les males herbes lligades a les comunitats arvenses
tradicionals dels cereals de secà es troben,
actualment, en un mal estat de conservació. Algunes
de les espècies poc freqüents presents a les ZEPA de
la plana de Lleida són la rosella morada (Roemeria
hybrida), la ballarida (Hypecoum procumbens), el
pelicà (Consolida pubescens) entre d’altres.
Des de la dècada dels anys seixanta, l’agricultura
ha experimentat un procés d’intensificació que
ha provocat una disminució progressiva de la
biodiversitat dels ecosistemes agraris. A més,
l’excessiva fertilització nitrogenada i la utilització
reiterada d’herbicides en què es basa el monocultiu
de cereal, ha provocat seriosos problemes de residus
i contaminació de sòls i aigua, inversions de flora
arvense, disminució del número d’espècies i fins i tot
l’aparició de poblacions de males herbes resistents a
herbicides.
Per fer front a tots aquests problemes, és necessari
realitzar un maneig de males herbes de la forma
més econòmica possible, i alhora preservar i/o
incrementar la biodiversitat , tant pel que fa a la
fauna com a la flora, del nostre entorn. Això es
pot aconseguir realitzant un maneig integrat de
males herbes. Aquest consisteix en utilitzar diverses
estratègies de control de forma combinada, com
són els mètodes preventius, culturals, físics, químics
i biològics amb l’objectiu de no eradicar les males
herbes sistemàticament, sinó mantenir les poblacions
a densitats acceptables econòmicament.
Una de les estratègies fonamentals per controlar les
poblacions de males herbes és realitzar un maneig
adequat del cultiu. Tres aspectes són la data, la
densitat i la profunditat de sembra. El retard de la
data de sembra es pot utilitzar per reduir la infestació
d’algunes espècies, preparant el sòl, permetent
les seves primeres germinacions i eliminant les
plàntules amb mètodes directes de control, sigui amb
maquinària o herbicides. Cal evitar les sembres a
massa profunditat ja que faciliten el desenvolupament
de les males herbes fent més lenta la naixença i
debilitant el cultiu en els seus primers estadis. La sembra
amb llavors certificades, l’aplicació d’adobs orgànics
néts i la neteja de les recol·lectores, són mesures que

12 13
Agricultura Medi natural
tracten d’evitar la disseminació de les llavors i per tant
l’establiment d’espècies problemàtiques. Les rotacions
de cultius, els guarets controlats, el conreu del sòl,
una fertilització equilibrada i la selecció de varietats
adaptades, són mesures de control importants que
també s’han de tenir presents. Així mateix, pel que
fa a l’ús dels herbicides cal tenir en compte l’impacte
ambiental que produeixen, intentant escollir sempre
els menys nocius, i les condicions d’ús òptimes:
dosis, moment d’aplicació, condicions climàtiques
necessàries, sensibilitat de les varietats i de les males
herbes, possibilitat de barreges...
Encara que les principals espècies de males herbes
poden ser bastant diferents d’una regió a una altra,
d’una explotació a una altra i fins i tot entre diferents
parcel·les d’una mateixa explotació, podem parlar
d’algunes espècies que estan bastant esteses als
conreus de cereals de la plana de Lleida. Una de les
més importants és el margall (Lolium rigidum). És la
mala herba de fulla estreta més abundant al camps
de cereals de Catalunya. És una gramínia anual,
que germina pràcticament en una sola vegada, tot
just després de la sembra de cereal. Produeix llavors
amb baixa longevitat al sòl, que germinen molt bé
quan es troben a poca profunditat. És sensible a les
rotacions de cultiu.
La rosella (Papaver Rhoeas) es una de les males
herbes de fulla ampla més habitual als camps de
cereals. Admet els mètodes mecànics com alternativa
als herbicides, com la grada de pues. Amb un bon
ús d’aquesta màquina es pot aconseguir un bon
control de les males herbes dicotiledònies, sobretot
si es combina amb altres mètodes. Produeix un
elevat número de llavors, que a més a més, tenen
una elevada persistència al sòl. La rosella i el margall
són les dues espècies amb més casos de poblacions
El pelicà (Consolida pubescens), © Jordi Recasens
resistents a herbicides a Catalunya. És important tenir
present que s’ha d’alternar l’ús d’herbicides d’un
determinat mecanisme d’acció per uns altres amb un
mecanisme d’acció diferent, per evitar problemes de
resistències.
La cugula (Avena sterilis) és un altra mala herba
de fulla estreta, però més difícil de controlar que el
margall. Les seves llavors tenen una gran longevitat, i
germinen des de profunditats importants. Té un cicle
biològic gairebé idèntic al dels cereals, germinant
simultàniament amb ells i durant un període
de temps bastant llarg. Aquesta característica,
unida a la seva capacitat per emergir a partir de
profunditats relativament elevades i a la perllongada
persistència de les seves llavors en el sòl facilita el seu
desenvolupament i permanència en terrenys llaurats.
En canvi, és una planta que no dóna gaire problemes
en els sistemes de mínim cultiu i sembra directa.
Una altra espècie, que durant els últims anys s’ha
començat a estendre pels cultius de cereal, sobretot
en sembra directa, és el bromus (Bromus diandrus)
o escaldaboques. A causa de la seva biologia, molt
semblant al margall amb llavors poc persistents i amb
una germinació superficial i breu, és sensible a les
rotacions de cultiu, als retards de sembra i, sobretot,
al conreu del sòl amb arreus de pales.
Finalment, el coneixement de la biologia, l’ecologia
de les males herbes i de la seva interacció amb els
cultius és fonamental, i un primer pas en l’avenç cap
el necessari equilibri entre el control d’aquestes,
els requeriments de biodiversitat i els mètodes de
producció més sostenibles.
+informació:
• Grup de Malherbología de la Universitat
de Lleida
www.weedresearch.udl.cat/index.htm
• Herbari digital de males herbes de la UdL
www.malesherbes.udl.cat/
• Consell Català de la Producció Integrada
www.producciointegrada.cat/
• Sociedad española de Malherbologia
www.semh.net
• European Weed Research Society
www.ewrs.org
EL SISÓ
(Tetrax tetrax)
El sisó (Tetrax tetrax) és una espècie de la família
dels piocs, de cos robust, d’entre 700 i 1000
grams de pes segons el sexe i una envergadura
que oscil·la entre els 105 i 115 cm. El plomatge
dels mascles i les femelles és molt diferent en
funció de l’època de l’any. Durant l’època de
reproducció els mascles presenten un plomatge
característic amb un coll vistós de color blanc i
negre, mentre que les femelles tenen un plomatge
marró críptic. Aquest dimorfisme sexual
està molt lligat als diferents rols entre mascles
i femelles en el sistema d’aparellament i reproducció
de l’espècie. La resta de l’any, tant els
mascles com les femelles, presenten un plomatge
de tons marronosos, que els fa gairebé
indistingibles.
La seva àrea de distribució s’estén des del sud d’Europa
occidental fins a l’Àsia central. A nivell d’Europa occidental,
a part de la Península Ibèrica, el sisó és present
de forma molt més escassa i localitzada a Itàlia (Sardenya
principalment) i França. Les principals poblacions
mundials es troben majoritàriament en la Península Ibèrica
amb un 50-70 % de la població mundial. A Espanya,
aquestes poblacions es concentren principalment a
Castella-La Manxa i Extremadura, amb poblacions més
petites a la Vall de l’Ebre, Castella-Lleó i Andalusia.
A Catalunya, la totalitat dels efectius reproductors es
localitza a les planes cerealístiques lleidatanes on la
població s’estima entre els 700-1.200 mascles. De
forma més concreta, el gruix de la població es concentra
en els anomenats secans orientals. Així doncs,
el secà de Preixana-Belianes i el secà de Plans de Sió
engloben més del 60-70% de la població catalana
de l’espècie. Al secans occidentals de la plana de
Lleida, el sisó està present però amb densitats força
inferiors a les que podem trobar al secans orientals.
Durant el període reproductor, ocupa zones on el cultiu
de cereal alterna amb zones no conreades, amb
vegetació baixa i dispersa, com per exemple guarets
joves, erms, marges i brolles. El gruix de la població
reproductora arriba entre finals de març i principis
d’abril a les zones de cria del secà. Durant aquest període,
els mascles realitzaran unes vistoses parades
nupcials per atreure el màxim nombre de femelles
i aparellar-se. El sistema d’aparellament del sisó és
del tipus “lek dispers”, en el qual els mascles realitzen
una exhibició d’aparellament en territoris més
o menys agregats, que són visitats per les femelles
que seleccionen als mascles amb els que s’aparellen.
Durant aquest període, els mascles esdevenen molt territorials
en una àrea reduïda i generalment en punts
amb elevada visibilitat. Les exhibicions dels mascles
consisteixen en una combinació de cants, salts, cops
de peu a terra i moviments d’ales que realitzen principalment
a primera i última hora del dia.
Posteriorment a l’aparellament, les femelles són les
úniques responsables en la incubació i cria dels polls.
Sempre situa els nius a terra, generalment en zones
amb vegetació dispersa i de poca altura però amb
prou port com per cobrir el cos de la femella mentre
està covant, com els camps de cereal i guarets. La
Mascle de Sisó © Jordi Bas

14 15
Medi natural Entrevista
posta mitjana se situa entre els 3 i 4 ous per niu, amb
un període d’incubació de 20 a 22 dies. Just després
de l’eclosió, els polls ja comencen a caminar i segueixen
a la femella durant més de 30 dies. Els polls
s’alimenten exclusivament d’insectes durant les tres
primeres setmanes de vida, especialment llagostes,
per tant el creixement i supervivència dels polls està
fortament condicionada a l’abundància d’insectes.
Acabada l’època de reproducció i posteriorment a la
sega de cereal, la major part dels sisons abandonen
les zones de secà per desplaçar-se als aufalsars de
regadiu de la mateixa Plana de Lleida. En aquestes
zones és on realitzen la muda del plomatge i hi romanen
gran part de la resta de l’hivern. Durant aquest
període, els sisons utilitzen preferentment parcel·les
grans i amb presència de cultius herbàcies com
ara l’aufals o rostoll de cereal. Les principals zones
d’hivernada es troben a les comarques del Segrià,
Pla d’Urgell i la Noguera, tot i que alguns es desplacen
cap al centre de la Península, especialment a la
Meseta Sur (Ciudad Real i Toledo).
A nivell europeu, el 83% dels ocells propis de les
zones estepàries presenten una situació de conservació
desfavorable, alhora que constitueixen el grup
d’ocells més amenaçat a Europa i amb un major risc
de desaparèixer en les pròximes dècades. En el Catàleg
de Fauna Amenaçada de Catalunya, el sisó
està considerat com una espècie en Perill d’extinció,
màxima categoria d’amenaça.
En els últims anys s’ha observat una regressió poblacional
tant a Espanya com Portugal, principals poblacions
mundials d’aquesta espècie. Segons el Pla
d’Acció europeu de conservació del sisó, les principals
amenaces són la transformació al regadiu de
zones de secà, la desaparició de guarets i zones de
vegetació natural, l’homogeneïtzació del paisatge,
l’augment de cultius plurianuals, les concentracions
parcel·làries, l’ús de pesticides, la mecanització
agrària, la predació, la col·lisió amb línees elèctriques
i el furtivisme.
Les amenaces detectades a nivell europeu no divergeixen
massa de la realitat que trobem a Catalunya.
Les parcel·les no conreades amb vegetació herbàcia
natural ja siguin guarets, erms, marges o brolles amb
vegetació baixa i esparsa, són de vital importància
per a l’espècie. En primer lloc, aquests ambients estan
disponibles de forma constant al llarg de tot l’any,
ja que majoritàriament estan fora del cicle agrari. En
segon lloc, el sisó hi troba bona part dels principals
requeriments ecològics ja que proporcionen hàbitat
adequat per a l’establiment de zones de cant dels
mascles, per a la nidificació i també com a zona
de refugi i alimentació. Cal ressaltar la importància
d’aquests en el creixement dels polls, ja que són la
major font d’artròpodes que constitueixen la dieta
dels polls. Una de les conseqüències de la intensificació
agrícola en les àrees de secà disminueix de
forma notable la qualitat i quantitat de parcel·les no
conreades (guarets, erms, etc.), que són vitals per a
supervivència de l’espècie.
Actualment la sega del cereal s’inicia durant primera
quinzena de juny, o fins i tot abans, a gran part dels
secans de Plana de Lleida, fet que afecta de forma
important la reproducció de l’espècie. En primer lloc,
la sega primerenca comporta la destrucció directa de
nius ja que en bona mesura la collita del cereal coincideix
en part amb el moment d’eclosió dels nius. En
segon lloc, tot i que els polls ja hagin eclosionat en el
moment de la sega, la mida dels mateixos en molts
casos és molt petita. La supervivència dels polls està
directament relacionada amb la mida que tenen els
mateixos en el moment de la sega. Com més gran són,
més probabilitat de sobreviure tenen ja que és menys
probable que siguin depredats o morin de gana.
Mascle de Sisó saltant, © Jordi Bas
Jordi Recasens
En Jordi Recasens és catedràtic de Botànica Agrícola i
Malherbologia a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria
Agrària, de la Universitat de Lleida. Ha estat membre
fundador de la Sociedad Española de Malherbología i
des de l’any 2007 és president de la mateixa. Els seus
treballs de recerca s’han centrat en l’estudi de diferents
aspectes de la biologia, l’ecologia i el maneig de males
herbes en sistemes agrícoles.
Quant de temps fa que estudies les males herbes?
vaig iniciar-me en aquesta especialització fa més de 25 anys
quan encara no existia cap societat científica a espanya en
aquesta àrea ni s’impartien continguts en malherbologia en cap
dels plans d’estudis d’E.T. Agrícola ni d’E. Agrònom de l’estat.
En què estàs treballant actualment?
acabem d’obtenir un nou projecte del plan nacional I+d+i que
ens permetrà continuar estudiant, en els propers anys, com optimitzar
el maneig de les males herbes en àrees cerealistes on
s’implementen tècniques d’agricultura de conservació, així com
analitzar el paper d’aquesta flora com indicadora de l’eficiència
de mesures agroambientals en zones cerealistes incloses en zones
Zepa, tant a nivell de parcel·la com de paisatge agrícola.
Quina evolució han tingut les males herbes en els
últims anys?
Hem pogut detectar uns canvis molt significatius en les darreres
dècades. s’ha reduït la diversitat d’espècies i s’han seleccionat
d’altres que cada cop mostren majors dificultats de control. els
canvis en el sistema de maneig, una escassa diversificació en
l’aplicació d’herbicides i la nitrificació del medi han esdevingut
els principals factors. Hi ha hagut el que anomenem una “inversió
de flora”.
Com veus la problemàtica de les males herbes resistents
a herbicides?
a catalunya, fa més de 10 anys, que s’han detectat biotips de males
herbes que han desenvolupat mecanismes de resistència a herbicides.
la causa ha estat l’ús continuat d’herbicides amb el mateix
mecanisme d’acció, cosa que ha provocat una major pressió de
selecció sobre les poblacions. com que els gens de resistència es
transmeten a la descendència si es continua utilitzant la mateixa
matèria química no fem res més que incrementar el problema.
Què creus que es pot fer al respecte?
la solució passa per diversificar les matèries químiques i establir
programes de control integrat, és a dir, no dependre exclusivament
dels herbicides. els mètodes culturals poden ajudar molt a
optimitzar el control químic de les males herbes.
Realment té importància conservar la biodiversitat?
Quan parlem de biodiversitat hem d’entendre que es tracta
d’alguna cosa més que exclusivament d’animals o plantes. la
diversitat s’ha de mantenir amb els ecosistemes. una simplificació
de l’ecosistema (amb pèrdua d’organismes i de les seves
interaccions) dificulta o fa impossible la seva autoregulació. en
els ecosistemes agrícoles passa el mateix. Quan més simplificat
i dependent dels inputs exteriors sigui el sistema més fràgil serà.
Creus que la mesura agroambiental “Millora dels hàbitats
esteparis de la Plana Agrícola de Xarxa Natura
2000” contribueix a conservar la biodiversitat?
aquesta mesura va dirigida de forma exclusiva a la conservació
de les aus. Amb petites modificacions tècniques i agronòmiques
es podria afavorir un major increment de la biodiversitat de les
zones estepàries de la plana agrícola de lleida, sense perdre
cap dels seus valors ornitològics. Malauradament s’ha perdut el
paper ecològic dels marges i moltes zones del paisatge ha perdut
la seva estructura en mosaic a causa de les actuacions agressives
fruit de concentracions parcel·làries.
Què es podria millorar?
en països europeus, ja fa anys que s’ha constatat que per a què
les mesures agroambientals siguin eficients, aquestes s’han de
plantejar a nivell de paisatge i no a nivell de camp o parcel·la. És
en aquest nivell on es pot detectar la “salut” dels ecosistemes. el
manteniment de vegetació natural, els marges i d’altres elements
del paisatge constitueixen els ecotons i corredors biològics necessaris
per a afavorir la biodiversitat.
Com veus el futur de l’agricultura a les ZEPA de la
plana de Lleida?
Els secans de les zones ZEPA tenen un gran valor ecològic, però
hem d’entendre també que si hi són, és a causa d’una activitat agrícola
i a unes persones, els agricultors, que hi dediquen el seu treball
i esforç per obtenir aliment. La valorització ecològica d’aquesta
activitat esdevé necessària, però ningú ha sabut encara ficar preu
a la biodiversitat. els beneficis ambientals que s’obtinguin han de
constituir el “valor afegit” a aquesta producció. cal trobar les eines i
els recursos econòmics que permetin quantificar la “producció” del
sistema tant des del punt de vista ecològic com agronòmic.

Sabies que?
Tot i que el nom de “mala herba” s’associa
a una planta sense interès de conservació
i dolenta pels cultius de cereal, no sempre
és així. A les zones on hi ha cereals podem
trobar espècies arvenses molt singulars,
molt amenaçades i íntimament lligades
a aquests cultius. Aquestes plantes
s’anomenen messícoles i s’han vist fortament
amenaçades en els últims anys per la
nitrificació abusiva dels camps i per l’ús
d’herbicides. Actualment aquestes espècies
cada cop són més difícils de trobar en els
nostres camps i algunes en greu perill
d’extinció.
Tot i això, a Catalunya encara hi ha zones
on podem localitzar-les mentre en d’altres
zones d’Europa pràcticament han desaparegut.
La raresa d’aquestes espècie implica
que molt difícilment poden arribar a ser
un problema per a la viabilitat del cultiu
de cereal. Per això, l’establiment de tècniques
de gestió concretes en alguns camps on
es conegui la seva presència (com ara el
manteniment de marges sense herbicida
ni aportació de nitrats) seria una estratègia
adient que permetria garantir la conservació
d’uns elements de la biodiversitat dels
secans lleidatans molts cops oblidats.