revista completa - CES Les Heures

ducar és el mateix que posar un motor
“E a una barca. S’ha de mesurar, pesar,
equilibrar ... i posar-ho tot en marxa” .
Aquesta frase d’un conegut poeta, em fa
rumiar moltes vegades; és lògic, tenint en
compte l’entorn de la meva vida: la família
com a mare, i l’escola com a directora.
Estic plenament convençuda que no hi ha
d’haver cap frontera entre la responsabilitat de
la família i l’escola a l’hora d’educar. Penso
que hauríem de parlar d’una tasca
compartida, d’un joc de comunicacions i de
complicitats.
Quan era jove, o més jove, pensava que en
sabia molt, d’ètica, abans de conèixer la
paraula. Quan vaig entendre el que era, vaig
descobrir que ja sabia aquesta assignatura
perquè a casa m’havien ensenyat que l’esforç,
el respecte a la paraula, a les persones i a les
coses i moltes coses més formen part dels
costums de l’ésser humà.
Quan un noi o una noia arriben a l’escola,
encara que siguin petits, arriben amb uns
hàbits impresos, sobretot en allò que té a
veure amb la voluntat. I han de venir amb la
lliçó apresa que els altres existeixen.
A la vida “normal” d’una persona que mori de
vella, no li faltaran alguns d isgustos,
adversitats, problemes de tot tipus en el seu
entorn afectiu i professional...
Família i escola hem de preparar els nostres
joves per caminar per la vida amb seguretat i
amb un segell d’una certa entitat, perquè la
vida és molt complicada i crec que als nostres
joves no se’ls ha explicat que no són
“prínceps i princeses de contes de fades”: a
les cases ja no hi caben les joguines, i els/les
adolescents tenen el que volen i el que
somnien tenir...... Per què eduquem així els/
les nostres joves, si sabem que el dia de demà
el més segur és que la vida els passarà factura
i no seràn els prínceps ni princeses que eren
de petits? No ens equivoquem: eduquem amb
serietat, amb rectitud, amb sacrifici, amb
renúncies ben enteses. Siguem flexibles en les
formes, això sí, però no en el fons.
Anem junts, família i escola, en aquesta feina
tan meravellosa que és educar, formar
persones. No ens separem, perquè hi perdrem
tots, nosaltres i ells. No ens deixeu sols, que
no podem amb tanta responsabilitat.
Unim esforços, mirem endavant i sense
dubtar: EDUQUEM.
I continuant amb el poema, “Somiar, mentre
un treballa, que aquell vaixell, aquell noi,
aquella noia, anirà molt lluny per l’aigua i
portarà la nostra càrrega de paraules vers
ports llunyans, i que quan un dia dormi la
nostra pròpia nau, en vaixells nous seguirà la
nostra bandera enarborada.”
M. Teresa Llorens Torres
Directora de l’escola
3