La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat - UdG

La conservació del patrimoni 

natural i la biodiversitat 

VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa

La conservació del patrimoni 

natural i la biodiversitat 

VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa 

Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1 de juny de 2007 

Josep Vila i Subirós (ed.) 

D IVERSITAS 

[62] 

Càtedra de Geografia 

i Pensament Territorial

Dades CIP recomanades per la Biblioteca de la UdG 

© Dels textos: els autors corresponents 

© De les fotografies: els autors corresponents 

© D’aquesta edició: Universitat de Girona 

Març 2008 

ISBN: 978-84-8458-266-3 

Dipòsit legal: GI-247-2008 

CIP 502.17(467.13)(063) JOR 

Jornades sobre l'Alta Garrotxa (6es : 2007 : Tortellà) La 

Conservació del patrimoni natural i la biodiversitat : VI Jornades 

sobre l'Alta Garrotxa : Tortellà (Alta Garrotxa), 31 de maig i 1 

de juny de 2007 / Josep Vila Subirós, ed.. – Girona : Universitat 

de Girona. Servei de Publicacions, [2008]. – p. ; cm. – (Diversitas; 

62) A la portada: Universitat de Girona, Càtedra de Geografia 

i Pensament Territorial 

ISBN 978-84-8458-266-3 

I. Vila Subirós, Josep II. Universitat de Girona. Càtedra de 

Geografia i Pensament Territorial 

1. Diversitat biològica -- Garrotxa (Catalunya) – Congressos 

2. Natura -- Protecció -- Garrotxa (Catalunya) -- Congressos 

CIP 502.17(467.13)(063) JOR 

Universitat de Girona: Servei de Publicacions 

Ed. Les Àligues - Pl. Sant Domènec, 3, 17071 Girona 

Tel. 972 41 82 06 - Fax 972 41 80 31 

www.udg.edu/publicacions/ 

publicacions@udg.edu 

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per 

escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà 

o procediment –incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic– i la distribució 

d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

ÍNDEX 

INTRODUCCIÓ 

Josep Vila 

Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .7 

DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT A 

L’ALTA GARROTXA: PASSAT, PRESENT I FUTUR 

Josep Vila, Diego Varga i Carles Barriocanal 

Institut de Medi Ambient (IMA-UdG) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9 

SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA DE L’ALTA GARROTXA 

Xavier Oliver 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . .17 

SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA DE L’ALTA GARROTXA 

Xavier Oliver 


ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX 

Antònia Caritat, Josep Maria Bas i Enric Sala 

Departament de Ciències Ambientals. Universitat de Girona (UdG) . . . . . . . .69 

ELS BOSCOS MADURS DE L’ALTA GARROTXA 

Tomàs López 

Consorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .79 

SEGUIMENT A L’ALTA GARROTXA DE LES POBLACIONS 

D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX I DE LA DIRECTIVA OCELLS 

Fran Trabalón 



D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX 1 DE LA DIRECTIVA OCELLS: 

EL CAS DE L’ÀGUILA DAURADA (AQUILA CHRYSAETOS) 

Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep Vila 

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) . . . . . . . . . . . . .101

6 LA CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI NATURAL I LA BIODIVERSITAT 

L’ATLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009) 

I EL SEGUIMENT D’OCELLS COMUNS DE CATALUNYA (SOCC) 

A L’ALTA GARROTXA 

Mònica Canal i Sara Sánchez 

Consorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .107 

SEGUIMENT DEL TRENCALÒS AL PUNT 

D’ALIMENTACIÓ SUPLEMENTÀRIA DE L’ALTA GARROTXA 


Consorci de l’Alta Garrotxa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .111 

INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGULATS 

SALVATGES DE L’ALTA GARROTXA 

Marc Pagès i Moisès Anglada 

Ecotons. Ordenació i gestió de recursos naturals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .115 

LES POBLACIONS DE QUIRÒPTERS DE L’ALTA GARROTXA 

Xavier Puig 

Galanthus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .129 

LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU DE L’ALTA GARROTXA 

Lluís Benejam i Jordi Gràcia 

Institució Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN) 

Joan Montserrat i Fina Torres 

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) . . . . . . . . . . . . .145 

EL BMS A L’ALTA GARROTXA: 

ELS ROPALÒCERS AL BORRÓ I SADERNES 

Mike Lockwood i Rafael Carbonell 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . .153 

EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA 

G. Borràs, E. Garcia, L. Godé, Àlex Gràcia, D. Moxó i J. Verdú 

Departament de Planificació del Medi Físic 

de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .173 

LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ 

DE LA BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA 

Josep Maria Mallarach 

Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .191

INTRODUCCIÓ 

Josep Vila 

Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) 

Gairebé set anys després de la creació del Consorci de l’Alta Garrotxa, ha 

estat el moment escollit per fer un balanç del conjunt de programes que s’hi 

desenvolupen a fi de conèixer la rica biodiversitat a què dóna cabuda aquest 

espai natural protegit tant per la legislació catalana com l’europea i de fer-ne un 

seguiment. 

El marc escollit per fer aquest exhaustiu repàs han estat les VI Jornades 

sobre l’Alta Garrotxa, que es van dur a terme a Tortellà els dies 31 de maig i 1 

de juny de 2007. Aquestes jornades, organitzades novament pel Consorci de 

l’Alta Garrotxa, la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i la 

Fundació d’Estudis Superiors d’Olot, van ser un punt de trobada i de debat per 

a una gran part dels professionals que treballen a l’entorn del coneixement, la 

gestió, la conservació i la millora de la diversitat biològica de l’Alta Garrotxa. 

Les Jornades es van encetar amb una obertura institucional a càrrec de Joan 

Pallisé, director general de Medi Natural del Departament de Medi Ambient i 

Habitatge; Joaquim Manté, alcalde de Tortellà, i Miquel Palomeras, president del 

Consorci de l’Alta Garrotxa. 

A partir d’una ponència inicial centrada en l’anàlisi dels canvis i les 

dinàmiques del paisatge que han condicionat i condicionaran el present i el 

futur de la biodiversitat i el patrimoni natural de l’Alta Garrotxa, es van 

començar a tractar i presentar el conjunt d’investigacions i programes de 

seguiment que s’hi desenvolupen amb el suport del Consorci de l’Alta 

Garrotxa, el Departament de Medi Ambient i Habitatge, i la Fundació Territori 

i Paisatge, de l’Obra Social de Caixa Catalunya. El periple va començar amb el 

seguiment que es fa tant de la flora amenaçada com de la flora invasora. A 

continuació es va parlar de les estratègies de conservació del teix i els resultats 

dels estudis sobre els boscos madurs de l’Alta Garrotxa. Més tard, es van 

presentar les principals conclusions del seguiment que es fa de les espècies 

incloses en l’annex I de la directiva ocells, així com de l’Atles dels ocells a 

l’hivern, el seguiment dels ocells comuns i del trencalòs. Després va ser el torn 

del seguiment dels ungulats salvatges, de les poblacions de quiròpters i del 

cranc autòcton. Finalment, es va fer referència a les primeres dades procedents 

del programa de seguiment de ropalòcers, que van anar acompanyades d’una 

presentació sobre el pla d’espais fluvials a Catalunya. Per tancar les Jornades es

8 INTRODUCCIÓ 

va fer un debat, que ja havia començat uns quants mesos abans amb taules 

sectorials de treball, i es van respondre unes enquestes amb l’objectiu d’acabar 

definint les estratègies de conservació de l’Alta Garrotxa, que és el capítol que 

clou aquest llibre. El tancament de les Jornades va anar a càrrec del senyor 

Josep Maria Mallarach, consultor ambiental i membre de la Institució Catalana 

d’Història Natural (ICHN). 

Molt pocs espais naturals acumulen una quantitat tan gran d’informació i de 

recomanacions de gestió per a la conservació com l’Alta Garrotxa, fruit 

especialment dels resultats derivats de les sis jornades participatives, algunes 

més monogràfiques i altres més genèriques, que s’hi han dut a terme en els 

darrers set anys. Ara el repte és convertir les paraules i els documents en un 

veritable i real full de ruta per a la gestió de l’Alta Garrotxa amb l’objectiu final 

de conservar i millorar el seu ric i divers patrimoni natural i la seva 

biodiversitat. Un llegat que hem de garantir que en puguin continuar gaudint, en 

les mateixes condicions o millors, les generacions futures.

DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT 

A L’ALTA GARROTXA: 

PASSAT, PRESENT I FUTUR 1 

Introducció 

Josep Vila, Diego Varga i Carles Barriocanal 

Institut de Medi Ambient (IMA-UdG) 

La transformació paisatgística que ha viscut l’Alta Garrotxa durant el segle 

XX, i molt especialment des dels anys cinquanta, ha estat extraordinària i ha 

repercutit directament en la biodiversitat i el patrimoni natural d’aquest espai 

protegit. Aquesta dinàmica del paisatge ha permès una profunda modificació 

dels hàbitats que hi són presents. La nova realitat paisatgística ha suposat una 

clara millora per a tot un conjunt d’espècies, mentre que altres n’han sortit 

clarament perjudicades. En concret, els hàbitats i les espècies pròpies d’espais 

oberts han experimentat una marcada decadència, tant pel que fa a la seva 

extensió i qualitat com al nombre d’individus que formen les poblacions. En 

contraposició, els hàbitats de caràcter forestal i les espècies pròpies del bosc 

han estat els grans beneficiats per aquesta nova composició i configuració 

paisatgística. 

En definitiva, es pot afirmar que l’evolució del paisatge i la biodiversitat 

presents a l’Alta Garrotxa està condicionada per la desaparició progressiva de 

la incidència d’una de les espècies seculars, d’una de les espècies clau: l’espècie 

humana. Els humans havien explotat fins a exhaurir-los els recursos naturals 

d’aquest territori: d’un model caracteritzat per la sobreexplotació s’ha passat 

en pocs decennis gairebé a l’abandonament de les formes d’aprofitament 

tradicional; en definitiva, l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal han 

esdevingut activitats gairebé marginals. Avui la utilització d’aquest territori per 

part de la societat és profundament diferent de la que es donava fa unes 

dècades, i això ha comportat una gran modificació del paisatge i la diversitat 

biològica, així com l’aparició de nous riscos i nous reptes. Tot plegat fruit d’uns 

canvis que arrenquen en el passat, es manifesten en el present i es continuaran 

projectant cap al futur. 

1 Aquest capítol s’emmarca en el projecte Dynamique des paysages, érosion et développement durable 

dans les montagnes méditerranéennes, finançat pel Ministeri d’Ecologia i Desenvolupament Sostenible de 

l’Estat francès (2005-2008).

10 DINÀMIQUES PAISATGÍSTIQUES I BIODIVERSITAT 

De l’Alta Garrotxa espoliada a l’abandonament rural 

A finals del segle XIX i principis del segle XX les referències literàries i 

excursionistes dibuixen una Alta Garrotxa que experimenta una profunda i 

intensa desforestació, i les lamentacions d’autors com Marià Vayreda o Cèsar 

August Torras són una constant. Aquests autors dibuixen a la perfecció la 

imatge d’un territori espoliat d’una manera que avui es consideraria del tot 

insostenible, especialment pel que fa al patrimoni forestal: 

“me fiu passejar per uns i altres llocs, i a poc tornava a casa llassat i amb 

l’ànim més abatut que abans. Me semblà talment que aquella terra patia del 

meu propi mal, i que, igual que mon cos, s’arrossegava pel camí del 

cementiri. Ja no és aquella terra jovenaça i rumbosa com una núvia 

bosquerola que jo havia coneguda. Ses luxurioses arbredes van 

desapareixent destrelajades per l’artigaire estúpid i pel carboner explotador 

de la ignorància i la misèria del propietari i, empaitada per la batuda, ha fugit 

també la fauna que abans li donava vida.” (Vayreda, 1982, p. 23) 

“Els hermosos boscos de Monàs, propietat del Marquès d’Alfarràs, estàn 

dallant-se activament y la clotada ha perdut bona part de sons encants, la 

fosca y enèrgica verdor ha anat desaperixent y’ls grofolluts penyals mostren 

descarnadament s’espadada llisura i les baumes les boques de llurs 

misterioses cavitats.” (Torras, 1918, p. 89) 

A partir de la meitat del segle XX la dinàmica canvia absolutament i s’entra 

en un ràpid procés d’aforestació fruit de la desaparició del carboneig i el dràstic 

procés de despoblament que es produeix. També alguns autors il·lustres de la 

nostra literatura, com Josep Pla, descriuen a la perfecció els motius de fons que 

generen aquesta dinàmica: 

“L’aparició del butà ha mort el carbó vegetal que produïa aquesta 

comarca. Quan hi havia aquesta producció, els homes d’aquests masos i 

d’aquests veïnats, avui abandonats, hi trobaven un jornal per passar l’hivern, 

que és una estació molt llarga. Treballaven en el bon temps a la seva terra, 

però després venia l’hivern, que no s’acaba mai. Amb els seus muls de bast 

feien tragines de llenya o de sarrions de carbó, feien de carboners o 

aterraven les plantes. Guanyaven, fent tots o alguns d’aquests oficis, un 

jornal i quan el carbó s’acabà els jornals s’acabaren. Mantenir la família fou 

impossible i per això se n’anaren. Fou aquesta falta —al meu entendre— de 

jornals hivernals el que produí despoblament de les valls de la Garrotxa més

JOSEP VILA, DIEGO VARGA I CARLES BARRIOCANAL 11 

característiques. Paral·lelament l’atracció industrial d’Olot, de Banyoles, de 

Sant Joan les Fonts…, de Girona. La despoblació agafa un aspecte rodó 

ineluctable.” (Pla, 1974, p. 433) 

Aquest canvi paisatgístic s’ha analitzat i s’ha constatat tant des d’un punt de 

vista cartogràfic com quantitatiu. Unes dades obtingudes de manera ben 

detallada a partir de la informació aportada pel vol americà de l’any 1957 i la 

comparació amb l’any 1997 mostren una informació més que rellevant. 

Bosc tancat 

>90 % de 

recobriment 

Bosc dens 

90-60 % 

Bosc obert 

60-10 % 

Pastura 


Il·lustració núm. 1. El Comanegra, el darrer gran espai obert de l’Alta 

Garrotxa on perviu encara una activitat ramadera remarcable 

Font: elaboració pròpia 

FRANCE 

Per altra banda, si analitzem la dinàmica paisatgística de l’Alta Garrotxa en 

relació amb la que han viscut altres espais naturals protegits dels Pirineus i els 

Prepirineus catalans, ens podem adonar que aquesta dinàmica 

homogeneïtzadora ha estat especialment contundent i rellevant en el cas que 

ens ocupa. Així doncs, una anàlisi general per regions biogeogràfiques ha posat 

de manifest dos patrons molt diferenciats: el corresponent a la regió 

mediterrània i el de la regió alpina. En canvi, l’Alta Garrotxa dibuixa un patró 

propi i específic fruit de la conjunció de factors que representa la seva posició 

en una zona de transició entre el món mediterrani i alpí, acompanyat dels 

efectes de l’esmentat dràstic despoblament i abandó de les pràctiques agràries i 

forestals tradicionals (Varga et al., 2007).


Il·lustració núm. 2. Situació biogeogràfica de l’Alta Garrotxa 

Font: Varga, 2007 

Regió atlàntica 

Biodiversitat i canvis en el paisatge 

Regió mediterrània 

Regió alpina 

Evidentment, la incidència d’aquest nou patró de paisatge en la biodiversitat 

ha estat determinant. La contínua desaparició dels espais oberts ha afavorit i 

afavoreix notablement tota la diversitat d’hàbitats i d’espècies vinculades a 

l’espai forestal, però, en canvi, ha comportat una clara reducció d’aquelles 

espècies pròpies o vinculades a zones de pastures i conreus. Això es podria 

detallar amb una gran quantitat d’exemples, tant de l’expansió d’espècies de 

caràcter forestal com de les dificultats per sobreviure d’altres espècies pròpies 

d’espais oberts; un bon conjunt de referències ben documentades les trobem 

recollides en molts dels capítols que formen aquesta mateixa publicació.


Així doncs, per exemple, pel que fa a les espècies d’espais oberts, es poden 

remarcar les referències al risc de desaparició d’algunes poblacions d’espècies 

de flora endèmica, com és el cas de la Polygala vayredae, fruit de l’efecte 

d’ombra derivat del tancament del bosc; les dificultats de l’àguila daurada (Aquila 

chrysaetos) de disposar d’aliment per als seus polls, o la gairebé desaparició del 

duc (Bubo bubo) de dins dels límits de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta 

Garrotxa. Com a contrapunt, cal esmentar la proliferació d’una gran varietat i 

nombre d’ungulats, l’expansió i l’increment de les poblacions de picot negre 

(Dryocopus martius) o la recent localització del ratpenat de Bechstein (Myotis 

bechsteinii), un quiròpter de caràcter eminentment forestal. 

En definitiva, es pot concloure que hi ha un conjunt de cadenes tròfiques 

pròpies dels espais oberts en un clar procés de reculada. Aquest seria el cas de 

la cadena constituïda per artròpodes/llavors - perdiu (Alectoris rufa) - àguila 

daurada (Aquila chrysaetos), i herba - conill (Oryctolagus cuniculus) - aligot (Buteo 

buteo). En contraposició, s’expandeix cada cop més el domini de les cadenes 

tròfiques pròpies dels espais boscosos, entre les quals podem trobar la gla - 

tudó (Columba palumbus) / gaig (Garrulus glandarius) - astor (Accipiter gentilis), o 

gla - ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) - gamarús (Strix aluco) (Macias, 2001). 

Un cop analitzada l’evolució paisatgística que ha viscut l’Alta Garrotxa en les 

darreres dècades, hi ha un amplíssim consens que una de les línies d’actuació 

prioritàries, per no dir la principal, per conservar i millorar el patrimoni natural 

ha de ser el manteniment dels espais oberts que encara perviuen, una 

pervivència que només és possible amb el manteniment de l’activitat agrària 

tradicional, que requereix una atenció i un suport especials. En una segona fase 

caldria pensar en la recuperació d’alguns dels que havien estat espais oberts fins 

fa relativament poc (Barriocanal et al., 2007; Mallarach i Vila, 2001; Vila et al., 

2003, 2005). En definitiva, la presa en consideració de l’espècie humana com 

una espècie també clau per al manteniment i la conservació de la diversitat 

biològica, paisatgística i cultural. 

Nous reptes i nous riscos: l’aïllament biogeogràfic 

Mereixen una menció a part les dinàmiques territorials i paisatgístiques que 

afecten els entorns més pròxims a l’Alta Garrotxa on el creixement urbanístic i 

industrial i la implementació d’infraestructures comencen a incrementar de 

manera preocupant el seu aïllament biogeogràfic. Així doncs, al sud tenim 

l’autovia A-26, que ha reduït notablement la connectivitat amb la resta de la 

comarca de la Garrotxa. A l’extrem occidental, l’existència de la línia d’alta


tensió de coll d’Ares comporta també un alt risc, especialment per a l’avifauna. 

Les repoblacions forestals amb espècies al·lòctones a l’extrem nord, ja dins de 

la Catalunya del Nord, redueixen la continuïtat i permeabilitat biogeogràfica. 

Finalment, la possibilitat que s’acabi construint la MAT, amb un itinerari que 

transcorreria a l’extrem nord oriental de l’espai, configura també una nova 

amenaça. 

Aquest procés d’aïllament biogeogràfic progressiu és una coneguda i evident 

amenaça per a la biodiversitat de l’Alta Garrotxa. Tal com és sabut, una 

reducció de la permeabilitat biològica comporta una reducció de la capacitat 

per mantenir poblacions; aquesta reducció del nombre d’individus pot 

desembocar en la impossibilitat de donar cabuda a poblacions mínimes viables, 

i, en definitiva, pot ser l’origen de l’extinció de determinades espècies. Per tant, 

es fa palesa la necessitat de mantenir la permeabilitat biològica de l’Alta 

Garrotxa en relació amb la resta d’espais naturals circumdants. 

Bibliografia 

BARRIOCANAL, C.; VARGA, D.; VILA, J.; CROUS, A.; MACIAS, M. (2007): 

“Valoración de hábitats montanos mediante la aplicación de índices de 

conservación de la avifauna: una aplicación en la Alta Garrotxa (Girona)”. A: 

Actas del IV Congreso Español de Biogeografía, Universidad Complutense de 

Madrid (en premsa). 

MACIAS, M. (2001): “El patrimoni natural: la fauna vertebrada. L’Alta Garrotxa, 

una terra trencada”, Revista de Girona, 206, p. 67-71. 

MALLARACH, J. M.; VILA, J. (2001): “El futur L’Alta Garrotxa, una terra 

trencada”, Revista de Girona, 206, p. 88-91. 

PLA, J. (1974): Un petit món del Pirineu. Obra Completa de Josep Pla, núm. 27, 

Barcelona, Destino, 648 p. 

TORRAS, C. A. (1918): Pirineu català: guia itinerari-Garrotxa. Barcelona, 

Companyia Espanyola d’Arts Gràfiques, 246 p. 

VARGA, D.; VILA, J. (2005): “Ecología del paisaje y sistemas de información 

geográfica ante el cambio socioambiental en las áreas de montaña 

mediterránea. Una aproximación metodológica al caso de los valles de 

Hortmoier y Sant Aniol (Alta Garrotxa. Girona)”, AREAS. Revista 

Internacional de Ciencias Sociales, 25, p. 59-72. 

VARGA, D. (2007): “Paisatge i abandonament agrari a la muntanya 

mediterrània: una aproximació al cas de les valls d’Hortmoier i Sant Aniol


(Alta Garrotxa) des de l’ecologia del paisatge”. Tesi doctoral inèdita. Institut 

de Medi Ambient, Universitat de Girona, 371 p. 

VARGA, D.; VILA, J.; BARRIOCANAL, C.; LERTXUNDI, A.; SANZ, M., et al. 

(2007): “Landscape patterns in biogeographical mountain regions: an 

approach from the natural protected areas of the Catalan Pyrenees”. A: 25 

years of landscape ecology: scientific principles in practice. Wageningen: IALE 

Publication, p. 716-717. 

VAYREDA, M. (1984): La punyalada. Les Millors Obres de la Literatura 

Catalana, núm. 40, 2a ed. Barcelona: Edicions 62, 215 p. 

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2003): Cartografia i estudi dels 

hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa (pastures i conreus) amb especial èmfasi 

dels hàbitats d’interès comunitari. Càtedra de Geografia i Pensament 

Territorial de la Universitat de Girona. Document intern del Consorci de 

l’Alta Garrotxa, 129 p. 

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2005): “L’evolució dels 

hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa: conclusions i propostes”. A: 

CALABUIG, J.; CARRILLO, I.; VILA, J. [ed.] (2003): III Jornades sobre l’Alta 

Garrotxa. La ramaderia extensiva i la gestió dels espais oberts. Col·lecció Udegé, 

13, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta 

Garrotxa, p. 71-118.

SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA 

DE L’ALTA GARROTXA 

Xavier Oliver 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) 

Introducció 

L’Alta Garrotxa és un espai protegit amb un conjunt de plantes vasculars de 

gran interès. El Consorci de l’Alta Garrotxa i la Delegació de la Garrotxa de la 

Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) van plantejar com a actuacions 

per a l’any 2006, per una banda, l’elaboració d’una primera llista de tàxons 

d’interès per categories amb l’objectiu de poder prioritzar esforços en la 

conservació de la biodiversitat botànica de l’espai, i, per l’altra, la recerca 

d’informació sobre les espècies més interessants per tal de poder disposar de 

les dades necessàries per conservar-les. 

Cal destacar-hi l’existència de nou tàxons protegits (Generalitat 1984, 

1993), cinc d’inclosos en la llista vermella estatal (Bañares et al., 2003), nou en 

les llistes vermelles catalanes (Sáez et al., 1998, 2000) i trenta-nou en la llista 

vermella de la Garrotxa (Oliver, 2005). A més, hi ha presents molts altres 

tàxons amb localitats rares al país o a la comarca. 

S’ha elaborat un informe sobre l’estat d’una sèrie de tàxons, que inclou 

referències bibliogràfiques i les dades obtingudes a partir de les prospeccions 

de camp efectuades en aquest treball. També s’hi han afegit dades obtingudes 

en el seguiment que, sobre moltes d’aquestes espècies, desenvolupa la 

Delegació de la Garrotxa de la ICHN des de l’any 2003, i que en molts casos 

encara es mantenen inèdites, en espera de l’elaboració de les memòries 

corresponents. Finalment, s’ha fet una anàlisi d’amenaces i impactes, i s’han 

proposat una sèrie de recomanacions amb la finalitat de garantir la conservació 

d’aquestes espècies o millorar les poblacions existents. 

Concretament, els tàxons estudiats són: Peucedanum schottii, Dryopteris 

remota, Lithodora oleifolia, Polygala vayredae, Allium pyrenaicum, Polystichum 

lonchitis, Lysimachia ephemerum, Dianthus seguieri ssp. vigoi, Iberis linifolia ssp. 

dunalii, Iberis sempervirens, Quercus canariensis, Narcissus moleroi, Linum 

campanulatum, Erinacea anthyllis, Pinguicula vulgaris, P. grandiflora, Narcissus 

poeticus, Scirpus lacustris ssp. lacustris, Scirpus lacustris ssp. tabernaemontani, Aster 

lynosiris, Scorzonera angustifolia i Pyrus communis ssp. salvifolia.

18 SEGUIMENT DE LA FLORA AMENAÇADA 

En el seguiment hi han participat diverses persones —Tomàs Admetlla, 

Ferran Bravo, Elisenda Guitart, Mike Lockwood i Xavier Oliver—, que han 

efectuat les prospeccions, la cartografia i el cens de cada tàxon. Els dos primers 

han fet les prospeccions en temps lliure, a part d’un parell de jornades, per 

encàrrec del mateix Cos d’Agents Rurals. Miquel Campos ha col·laborat en la 

cartografia de base. 

Metodologia 

S’han seguit bàsicament dues línies de treball: s’ha recopilat informació de 

referències anteriors sobre els tàxons i s’ha dut a terme la recerca al territori 

de les localitats esmentades i en ambients pròxims i similars amb recollida de 

dades i digitalització dels rodals i incorporació dels resultats a la base de dades. 

L’anàlisi posterior ha permès obtenir conclusions i elaborar una proposta 

d’actuacions per al període 2007-2011. 

Respecte a la recopilació d’informació, s’ha consultat bibliografia, 

especialment els catàlegs florístics de l’àmbit protegit (Viñas, 1993; Oliver, 

2004), però també catàlegs genèrics amb citacions de l’Alta Garrotxa (Bolòs i 

Vigo, 1984-2001) i bases de dades, especialment el BDBC (Font, 2006) i el 

Programa de seguiment i conservació de la flora de la Garrotxa de la Delegació 

de la Garrotxa de la ICHN (Oliver, 2006). Finalment, s’ha demanat el parer de 

persones coneixedores del territori i dels tàxons objecte del nostre estudi. 

Les prospeccions s’han centrat en una sèrie de localitats amb presència de 

plantes de la llista, i per altra banda zones pròximes i hàbitats similars on també 

podrien fer-se els tàxons. 

No totes les localitats estudiades són a l’àmbit de l’EIN Alta Garrotxa, ja 

que hi ha plantes protegides i/o amenaçades presents en zones perifèriques que 

també calia estudiar per la seva proximitat i, per tant, per la possibilitat de 

trobar-les a dins de l’àmbit protegit. Per altra banda, per conèixer el nivell 

d’amenaça de les poblacions de dins de l’àmbit, és convenient saber l’estat de 

les poblacions adjacents i la seva connectivitat. 

Per a cada localitat s’ha recollit informació de l’àrea de presència del tàxon, 

l’àrea d’ocupació i el nombre d’individus reproductors, així com possibles 

amenaces i impactes detectats. 

La digitalització de les localitats dels tàxons (punts, línies i polígons) s’ha fet 

amb el programa MiraMon sobre ortofotomapes a escala 1:5.000 de l’Institut 

Cartogràfic de Catalunya.

XAVIER OLIVER 19 

Una vegada analitzats els resultats obtinguts, s’ha dissenyat la proposta de 

seguiment i conservació de tàxons protegits i/o amenaçats de l’Alta Garrotxa a 

partir de la problemàtica de cadascun i la capacitat d’intervenció, així com per a 

altres temes generals de recerca i conservació de la flora i vegetació de l’espai 

protegit. 

Resultats i conclusions 

Els tàxons s’han prioritzat basant-se en tres components: la categoria 

d’amenaça segons els criteris de la Unió Mundial per a la Natura (UICN, 2001) 

a diferents escales geogràfiques, el nivell de responsabilitat de conservació del 

tàxon respecte a la població global de la planta i el nivell de responsabilitat de 

conservació en relació amb la normativa existent. 

En la taula següent s’esmenten els tàxons de flora vascular de màxima 

prioritat de conservació (presents en les llistes vermelles estatal i catalana, 

independentment de si són protegits o no). Molts d’aquests tàxons no estan 

protegits, però es preveu la protecció d’una gran part (Generalitat de 

Catalunya, 2006). 

Tàxon Protegit / categoria d’amenaça segons la 

UICN 2001 (àmbits d’Espanya, 

Peucedanum 

schottii Besser 

ex DC. 

Dryopteris 

remota (A. 

Braun ex Döll) 

Druce CR 

Lithodora oleifolia 

(Lapeyr.) 

Griseb. 

Polygala vayredae 

Costa 

Catalunya i la Garrotxa) 

Futur decret de flora protegida de 

Catalunya / 

En perill crític a Espanya, Catalunya i la 

Garrotxa 


Catalunya / 

En perill crític a Espanya, Catalunya i la 

Garrotxa 

EIN Alta Garrotxa i futur decret de 

flora protegida de Catalunya / Vulnerable 

a Espanya, Catalunya i la Garrotxa 



a Espanya, Catalunya i la Garrotxa 

Justificació 

Localitat única a la 

península Ibèrica, amb 

menys de 300 

individus i en 

regressió des de fa 

anys 

Localitat única a la 

península Ibèrica, amb 

menys de 60 individus 

i en regressió 

Tres localitats 

reduïdes úniques al 

món 

Una localitat reduïda 

única al món


Allium 

pyrenaicum 

Costa i Vayreda 

in Costa 

Dianthus seguieri 

Vill. in Chaix. ssp. 

vigoi (Laínz) O. 

Bolòs DD 

(GTXA) 

Iberis linifolia L. 

ssp. dunalii 

(Bubani) Valdés 

Narcissus moleroi 

Fern. Casas 

Armeria alliacea 

(Cav.) Hoffmg. et 

Lk. ssp. Ruscinonensis 

(Gir.) O. 

Bolòs et J. Vigo 

var. littorifuga 

(Bernis) O. Bolòs 

et J. Vigo 

Galeopsis 

pirenaica Bartl. 

Nepeta latifolia 

DC. 

Silaum silaus (L.) 

Schinz et Thell. 

Font: Elaboració pròpia 



a Espanya i Catalunya i sota risc feble 

(quasi amenaçat) a la Garrotxa 

Sota risc feble (preocupació menor) a 

Catalunya i vulnerable a la Garrotxa 




Catalunya 






Catalunya i sense dades a la Garrotxa 

Vulnerable a Catalunya i vulnerable a la 

Garrotxa 

Només s’han 

retrobat tres 

localitats a l’Alta 

Garrotxa 

No retrobada 

Subpoblació 

separada de la resta 

catalana i a una 

altitud excepcional 

Endemisme pirinenc 

No retrobada 

Es tenen localitzats 

alguns rodals 

Una localitat única a 

Catalunya fora just al 

límit de l’EIN


Tàxon Protegit (àmbit) / 

Amenaçat (àmbit estatal, de Catalunya i 

Arnica montana 

L. ssp. montana 

Erinacea 

anthyllis L. 

Euphorbia 

duvalii Lecoq i 

Lamotte 

Galanthus nivalis 

L. 

Gentiana lutea 

L. 

Ilex aquifolium 

L. 

Linum 

campanulatum 

L. 

Ophrys 

catalaunica O. 

et E. Danesch 

Taxus baccata 

L. 

Font: Elaboració pròpia 

de la Garrotxa) 

EIN: Espai d’Interès Natural 

La Unió Europea (1992) recomana 

regular-ne la recol·lecció 

Justificació 

Localitat no 

retrobada a la 

perifèria de 

l’espai on havia 

estat esmentada 

EIN Alta Garrotxa Població molt 

aïllada de l’àrea 

de distribució 

EIN Alta Garrotxa, però no existeix a 

l’espai protegit ni en territori català 


Catalunya 

Recol·lecció regulada a Catalunya (1984). 

La Unió Europea (1992) recomana 

regular-ne la recol·lecció 

Protegit a Catalunya (1984) 

del tàxon 

Confusió en la 

determinació i 

en el decret de 

protecció 

Localitats 

puntuals 

EIN Alta Garrotxa Poques 

localitats a l’EIN 

EIN Alta Garrotxa Moltes localitats 

i poc amenaçada 

Protegit a Catalunya (1984) Força abundant 

a l’espai


A part d’aquesta llista de vint tàxons, hi ha altres tàxons presents en la llista 

vermella de la Garrotxa (2005) que tenen població a l’Alta Garrotxa. Un 

exemple seria la Lysimachia ephemerum L., planta en estat crític a la comarca, de 

la qual només en teníem una sola localitat observada el 1990 i que no s’ha 

retrobat. O la Pinguicula vulgaris L., amb poques localitats a la comarca i 

considerada vulnerable a la Garrotxa. 

Per altra banda, hi ha tàxons no amenaçats en l’àmbit comarcal, però dels 

quals a l’Alta Garrotxa hi ha molt poques localitats, i per tant caldria dedicar un 

cert esforç a poder-los mantenir. Un exemple seria Cystopteris fragilis, falguera 

de rocams humits, de la qual només coneixem tres localitats en l’espai protegit. 

En aquest sentit i utilitzant la “Llista vermella de la flora vascular de la 

Garrotxa” (2005), caldria concretar quins tàxons s’haurien de prioritzar en 

l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa per completar la llista de tàxons d’especial 

interès de l’espai. 

Respecte al seguiment dels tàxons estudiats l’any 2006, a continuació 

s’esmenten els resultats d’enguany, però també s’inclouen dades d’altres anys 

procedents del programa de seguiment i conservació de flora amenaçada de la 

Garrotxa, desenvolupat per la Delegació de la Garrotxa de la ICHN, i dades de 

referències anteriors. 

Algunes de les fitxes descriptives dels tàxons estudiats es poden consultar 

en la pàgina web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana 

d’Història Natural: 

http://130.206.88.24/ichngarrotxa/documents.php. 

En un principi agrupem els tàxons estudiats en quatre grups, segons el risc 

de desaparèixer de l’espai i la seva importància. 

El primer grup està format per Peucedanum schottii i Dryopteris remota, 

localitats úniques a la península Ibèrica que estan a punt de desaparèixer per 

impactes directes i que a hores d’ara disposen d’una població molt reduïda que 

requereix actuacions importants i urgents per protegir la població i restaurar 

l’hàbitat idoni per incrementar les possibilitats de viabilitat de la localitat. 

El segon grup està format per Lithodora oleifolia i Polygala vayredae, amb 

localitats úniques al món, sense uns impactes tan evidents però que podrien 

experimentar un retrocés important a mitjà i a llarg termini, i, per tant, 

requereixen tasques de seguiment per avaluar les tendències de les poblacions i 

poder detectar amb temps problemes i actuar en conseqüència. 

Un altre grup està format per Allium pyrenaicum i Dianthus seguieri ssp. vigoi, 

endèmiques del Pirineu, amb una àrea de distribució reduïda, amb algunes 

localitats i exemplars a l’Alta Garrotxa, pròpies d’hàbitats en regressió que


caldria conservar per garantir la conservació global del tàxon, així com de tota 

l’àrea de distribució. 

I, finalment, hi ha un conjunt de tàxons, protegits o no, amb molt poques 

localitats i/o pocs exemplars a l’Alta Garrotxa, però de distribució més àmplia, 

que cal conservar per poder mantenir l’àrea de distribució i conservar aquestes 

localitats més aïllades. 

S’ha recollit informació bibliogràfica de vint-i-dos tàxons, s’ha fet treball de 

camp per localitzar i recollir informació dels rodals de vint-i-un tàxons, s’han 

localitzat rodals i s’han recollit dades de tretze tàxons, s’han trobat localitats 

noves de sis tàxons, i de dinou tàxons s’han prospectat ambients similars o 

propicis per trobar noves localitats o localitats no retrobades fins a aquest 

moment. 

Peucedanum schottii Besser ex DC. 

Espècie no protegida present en l’esborrany del futur decret de flora 

autòctona que va sortir a informació pública l’estiu del 2006 (Generalitat de 

Catalunya, 2006). Considerada dins la categoria d’amenaça En perill crític de la 

UICN (2001) en les llistes vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa. 

Única localitat (DG 7578) de l’espai protegit i de tota la península Ibèrica, 

amb un nombre molt baix d’exemplars reproductors i amb molta pressió per 

diferents impactes que experimenta. L’any 2006, amb unes condicions 

meteorològiques molt dures, el nombre d’exemplars que van arribar a 

fructificar va ser només de setze, menys del 20 % de l’any 2005 i menys del 

10 % dels anys 2004 i 2001. A part de les condicions meteorològiques dels 

últims dos anys, la població també experimenta impactes d’abocament de runa 

per obres a l’edifici adjacent, el trepig de persones que freqüenten l’espai i, 

molt especialment, la pressió de les cabres que sovintegen a la zona i que són 

responsables de la pèrdua d’entre el 45 % (2006) i el 60 % (2005) de les tiges 

reproductores. 

El tàxon va ser buscat l’any 2006 a la tossa d’Espinau, al puig de Torroella i 

al puig Caçador amb un resultat negatiu. 

Cal actuar-hi amb urgència per poder reconduir els impactes derivats de les 

obres i la freqüentació que hi ha a la zona, especialment del ramat de cabres 

que hi pastura, i millorar l’hàbitat degradat per poder facilitar una millora de la 

població.


Fotografia núm. 1. Exemplar de Peucedanum schottii en fruit 


Dryopteris remota (A. Braun ex Döll) Druce CR 

Tàxon no protegit però que està previst protegir (Generalitat de Catalunya, 

2006). Considerat vulnerable segons els criteris de la UICN (2001) en la llista 

vermella d’Espanya i en la llista vermella catalana, i En estat crític a la Garrotxa. 

La desaparició d’una segona població, situada a la Vall d’Aran (comunicació 

personal de Ll. Sáez), comportaria el canvi de categoria en l’àmbit estatal i 

català, i també se situaria en la categoria En estat crític ja que es tractaria de 

l’única localitat de la península Ibèrica. 

El rodal (DG 5658), d’uns quaranta exemplars, detectat per Sáez i Viñas el 

1990, ja no existia l’any 2005. Es va localitzar un exemplar en una zona pròxima 

i un altre rodal amb uns vint-i-quatre exemplars una mica més a l’est, en el 

mateix ambient de bosc mixt higròfil de fons de vall. L’any 2006 el nombre 

d’exemplars detectats va ser de quaranta-un: l’exemplar aïllat que es va trobar 

el 2005 i quaranta exemplars reproductors que es van trobar en el segon rodal. 

Es tracta d’una població molt petita, molt aïllada i amb un gran risc de 

desaparèixer per la pressió de les vaques que utilitzen aquests fons de vall com 

a indret de descans, pressió que, a més, ja va fer desaparèixer el primer rodal


trobat el 1990 i és responsable de la degradació de la majoria de l’hàbitat del 

tàxon. Actualment el gruix de la població persisteix gràcies a la protecció d’un 

fràgil vaquer que impedeix que les vaques accedeixin a la zona. 

A més es va prospectar, amb resultat negatiu, la riera de Salarsa des del 

pont del Bolassell fins a la plana Martina de la riera de Bolòs, i a la riera de 

Beget, al sector del Vinardell. 

Tal com hem comentat, es tracta d’una localitat d’un gran interès i que, per 

tant, necessita actuacions urgents per evitar l’impacte de la freqüentació i el 

trepig de les vaques, i la recuperació de l’hàbitat del tàxon per poder millorar la 

població i fer-la més viable. 

Fotografia núm. 2. Detall de les frondes amb sorus de Dryopteris remota 


Lithodora oleifolia (Lapeyr.) Griseb. 

Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa (Generalitat de Catalunya, 

1992) i present en l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat 

de Catalunya, 2006). Considerada dins la categoria Vulnerable (UICN, 2001) en 

la llista vermella d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa per la seva àrea reduïda de


distribució. Actualment es desconeix la dimensió de la seva població ja que la 

cartografia i el cens del tàxon que la Delegació de la Garrotxa de la ICHN està 

elaborant des del 2003 és laboriosa per les característiques de l’hàbitat (rocams 

i cingleres de distribució dispersa pel territori) i la dificultat d’accés a les 

localitats. 

Només existeixen tres localitats d’aquesta espècie endèmica de la comarca 

de la Garrotxa, cadascuna de les quals presenta un nombre alt de rodals, 

generalment amb pocs individus. Totes tres localitats es troben dins del DG 68 

i en un principi amb poques amenaces directes, encara que s’han detectat 

puntualment en algun lloc exemplars afectats pel trepig en zones d’alta 

freqüentació de visitants, una possible competència amb la planta invasora 

Buddleja davidii per ocupar fissures en roques, i ofegament d’exemplars per 

tancament de bosc, però que caldria estudiar més detalladament. Com que es 

tracta d’una població endèmica d’àrea reduïda i de població petita, segons les 

primeres estimacions efectuades, també caldria veure si els rodals situats en 

zones més exposades i menys humides poden patir de manera important els 

períodes de sequera més marcats que s’han registrat últimament, i si a mitjà i 

llarg termini això pot afectar de manera important la població en general. 

L’any 2006, dins del seguiment de flora amenaçada encarregat pel Consorci 

de l’Alta Garrotxa, es van prospectar els sectors més occidentals de l’àrea de 

distribució del tàxon i es van obtenir resultats negatius en hàbitats i indrets on 

es pensava que hi hauria força població d’aquest tàxon, segons les previsions 

fetes, i resultats força positius en altres indrets on no es pensava que fos 

present (Tomàs Admetlla, Ferran Bravo, Arístides Brandi i Xavier Oliver). 

Aquesta distribució complicada del tàxon en el territori, i amb densitats molt 

diferents, dificulta fer una estimació que en un principi no semblava tan difícil. 

En total s’han localitzat cent seixanta-set exemplars reproductors nous en dos 

rodals diferents, fet que significa un increment d’un 6,4 % dels exemplars 

controlats fins a aquest moment. 

Es tracta d’un tàxon que, en general, no presenta problemes evidents de 

conservació. Només caldria dimensionar bé l’impacte de la freqüentació en 

alguna zona, la pèrdua d’hàbitat per la presència de Buddleja davidii, que ocupa 

fissures de roca, o per l’expansió i l’increment de la densitat del bosc, i fer un 

seguiment de diferents rodals en situacions extremes per veure a la llarga com 

evolucionen.


Fotografia núm. 3. Lithodora oleifolia, planta endèmica de l’Alta Garrotxa 


Polygala vayredae Costa 

Espècie també endèmica de l’espai, protegida a l’Alta Garrotxa i present en 

l’esborrany del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 

2006). Segons els criteris de la UICN (2001), es considera vulnerable en la llista 

vermella d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa perquè té una àrea de distribució 

reduïda. Actualment es coneix força bé l’àrea de distribució del tàxon, però no 

es tenen dades de cens o estimació de la població. 

Tots els exemplars es troben en una sola localitat força extensa, en la qual 

es distribueixen en rodals de diversa extensió i densitat d’individus, la majoria 

de la població dins del DG 57, amb algun rodal puntual i amb pocs individus 

dins del DG 58. 

La planta creix en prats ombrejats i marges de boscos, especialment de 

pinedes de pi roig, on es troben les densitats més altes. També és abundant en 

altres hàbitats, com ara els rocams. 

L’any 2006 es va fer una prospecció amb un resultat negatiu al sector del 

Montpetit, i amb un nou rodal a la vall de Carreras, que ha ajudat a perfilar 

l’àrea de distribució elaborada ja fa temps (Oliver, 2005b).


Aquest tàxon no experimenta impactes rellevants i sembla que disposa d’una 

població important, però el fet que les màximes densitats, i per tant el gruix de la 

població, estiguin en pinedes de pi roig aclarides ens fa pensar que l’evolució d’aquests 

ambients cap a comunitats més tancades, moltes vegades produïda per la substitució 

del pi per arbres planifolis (roure i alzina), podria afectar negativament el tàxon d’una 

manera determinant pel que fa a la dimensió de la població. La conservació d’aquests 

ambients semioberts de les pinedes de pi roig, amb una major presència de 

formigues, que són molt importants en la disseminació i germinació de les llavors de 

la Polygala vayredae (comunicació personal de Sílvia Castro), pot ser vital per poder 

mantenir una població d’aquesta planta endèmica prou gran a la zona i assegurar-ne la 

conservació en el futur. 

Per tant, caldria fer un seguiment de parcel·les per veure com pot 

evolucionar la població en pinedes que evolucionen cap a boscos planifolis, 

perquè en cas de detectar disminucions importants es poguessin aplicar 

mesures de gestió de l’hàbitat amb l’objectiu de conservar l’espècie. 

Actualment, s’està fent una tesi doctoral sobre aquest tàxon, a càrrec de 

Sílvia Castro (universitats d’Aveiro i de Vigo), que pot aportar molta informació 

sobre els requeriments del tàxon. 

Fotografia núm. 4. Polygala vayredae en flor en una vorada de pineda de pi roig 

Font: elaboració pròpia


Allium pyrenaicum Costa i Vayreda in Costa 

Tàxon endèmic del Pirineu Central i Oriental, protegit a l’àmbit de l’Alta 

Garrotxa i present en l’esborrany del futur decret de flora autòctona 

(Generalitat de Catalunya, 2006). Segons els criteris de la UICN (2001), en les 

llistes vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa es considera vulnerable 

perquè té una àrea de distribució reduïda. La Delegació de la Garrotxa de la 

ICHN té previst l’any 2007 completar la cartografia i l’estimació de la població 

catalana, que es distribueix entre la Garrotxa, el Ripollès, Osona i la Selva, 

mentre que la població aragonesa, molt més reduïda, es va estudiar fa temps. 

La població de l’Alta Garrotxa (DG 58 i DG 68) és molt petita respecte a la 

població garrotxina i catalana. Tots els exemplars que s’han trobat fins a aquest 

moment en l’espai protegit estan distribuïts en un total de tres rodals amb poc 

més de mil individus, encara que falta prospectar algunes zones (carenes, prats 

penjats i peus de cingleres, però també sòls prims enmig de pastures i boscos 

sota cingleres) i són difícils de detectar. 

L’any 2006, en el seguiment encarregat pel Consorci de l’Alta Garrotxa, es 

van trobar dos rodals al sector nord-oest de l’espai, amb un total de 574 

exemplars reproductors. 

Allium pyrenaicum no experimenta impactes directes a l’Alta Garrotxa, però 

hem observat una pèrdua d’hàbitat, especialment prats de peu i carenes de 

cingles, que són colonitzats per vegetació arbustiva, especialment el boix (Buxus 

sempervirens). La presència de bestiar que pot mantenir aquests espais també 

pot ser un problema per la predació directa sobre el tàxon, tal com succeeix al 

Puigsacalm, en indrets on la pastura s’intensifica. Caldria fer-ne un seguiment 

per veure, per una banda, si l’evolució de la vegetació dels prats de peu i carena 

de cingle és negativa per al tàxon, i, per l’altra, si els canvis climàtics comporten 

una afectació a llarg termini.


Fotografia núm. 5. Exemplar d’Allium pyrenaicum en un peu de cingle de 

l’Alta Garrotxa 



Dianthus seguieri Vill. in Chaix. ssp. vigoi (Laínz) O. Bolòs 

Tàxon no protegit, que tampoc no és previst protegir (Generalitat de 

Catalunya, 2006). Segons els criteris de la UICN (2001), és considerat sota risc 

feble (preocupació menor) en la llista vermella de Catalunya. En la llista 

vermella de la Garrotxa (2005) es va considerar Sense dades per manca de 

coneixement de l’estat de la població garrotxina. 

És un endemisme pirinenc només esmentat del Ripollès, el Vallespir i la 

Garrotxa. L’única localitat coneguda a l’Alta Garrotxa fins ara és fora de l’àmbit 

protegit, dins del DG 58, i de moment no s’ha retrobat a la zona. 

Pròpia d’ambients de prat i/o landa, pot tenir problemes relacionats amb la 

pastura, bé per pressió d’una pastura intensiva o bé per pèrdua de pastures per 

baixa pressió del bestiar. Caldria prioritzar la recerca de localitats per poder 

tenir una diagnosi sobre el tàxon. 

Iberis linifolia L. ssp. dunalii (Bubani) Valdés 

Espècie no protegida i tampoc present en l’esborrany del futur decret de 

flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2006). Es tracta d’una planta 

protegida en altres espais del PEIN. Segons els criteris de la UICN (2001), és 

considerada sota risc feble (preocupació menor) en la llista vermella de 

Catalunya. En la llista vermella de la Garrotxa (2005a) es va considerar 

vulnerable per l’àrea de distribució aïllada i reduïda de la població garrotxina. 

De la Garrotxa només es coneix la població de la Mare de Déu del Mont, 

amb alguns rodals. L’any 2006 es va retrobar un rodal amb vint-i-quatre 

individus. Subpoblació separada de la resta catalana, i a una altitud excepcional, 

dins del DG 77, que no experimenta impactes, però caldria dimensionar bé la 

població. 

Narcissus moleroi Fernández Casas 

Aquest narcís groc no està protegit i tampoc no és present en l’esborrany 

del futur decret de flora autòctona (Generalitat de Catalunya, 2003). Segons els 

criteris de la UICN (2006), en la llista vermella de Catalunya s’ha considerat 

dins de la categoria Sota risc feble (preocupació menor). 

Es tracta d’un endemisme del Pirineu i muntanyes pròximes. El Programa de 

seguiment i conservació de la flora amenaçada de la Delegació de la Garrotxa 

de la ICHN està acabant de fer la cartografia i l’estimació de població de la 

comarca i muntanyes veïnes, i controla en aquests moments, a la Garrotxa,


onze subpoblacions, quatre de les quals són a l’àmbit de l’Alta Garrotxa: Bac 

Grillera (dins del DG 78), Mare de Déu del Mont (dins del DG 77), Bassegoda 

(dins del DG 68) i sector Comanegra - puig de Sant Marc (dins del DG 58 i el 

DG 68). 

És una espècie que globalment no experimenta impactes importants, només 

puntualment s’ha observat una predació i trepig directe del bestiar, i un 

tancament d’hàbitat per pèrdua de pastura. De tota manera, la població es 

considera important (més de vint-i-tres mil exemplars reproductors censats 

fins a aquest moment a la comarca) i només caldria actuar, en alguns rodals 

aïllats amb pocs exemplars o superfície d’hàbitat i a llarg termini, en la 

conservació de les pastures culminants de la comarca. 

Lysimachia ephemerum L. 

Planta no protegida i que tampoc no és present en l’esborrany del futur 

decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. Segons els criteris de 

la UICN (2001), es considera en estat crític en la llista vermella de la Garrotxa. 

L’única localitat de la comarca, a la carretera de Castellfollit a Oix (Viñas, 

1993), ja fa anys que no s’ha tornat a trobar i últimament les obres de la 

carretera han destruït la localitat i l’hàbitat. 

Caldria cercar en ambients similars, evitar actuacions al torrent de Sant 

Eudald i a la riera de la vall de Carreras, i veure si torna a aparèixer. 

Pinguicula vulgaris L. 

Espècie no protegida i tampoc present en l’esborrany del futur decret de 

flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. A la comarca, en un principi, 

segons els criteris de la UICN (2001), es considerava vulnerable (llista vermella 

de la Garrotxa). Tanmateix, s’han localitzat diferents rodals a la Garrotxa, 

especialment a la serralada transversal, i, per tant, globalment, sembla que 

deixaria de considerar-se amenaçada. Però a l’Alta Garrotxa, de moment, 

només se n’ha trobat una localitat i, per tant, es considera important 

conservar-la. A més, amb la millora del paviment i els desguassos de la 

carretera de Rocabruna a Oix, s’han desviat les aigües i s’ha perdut gairebé un 

25 % de la població. L’any 2006 es van censar un total de 847 exemplars 

reproductors. 

A part d’evitar possibles afectacions a la zona, no es considera urgent 

actuar-hi, encara que no seria difícil actuar sobre la cuneta en un dels 

desguassos i rebaixar el nivell perquè les aigües tornessin a escolar-se i es


recuperés així l’hàbitat perdut per sota de la carretera. També caldria trobar la 

segona citació existent. 

Pinguicula grandiflora Lam. ssp. grandiflora 

A l’Alta Garrotxa aquest tàxon és més rar que l’anterior. No està protegit 

ni està previst protegir-lo. Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista 

vermella de la Garrotxa es considera vulnerable. 

Present a la mateixa localitat que l’espècie anterior, el cens del 2006 ha 

donat un total de vint-i-sis individus reproductors. Hi ha una altra citació que 

cal confirmar (Viñas, 1993) i una tercera que cal retrobar (Pérez i Agulló, 

1981). A part de recuperar l’hàbitat perdut, ja esmentat en l’espècie anterior, 

caldria confirmar i retrobar les altres dues localitats. 

Erinacea anthyllis Lk. 

Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa però no present en 

l’esborrany del futur decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya. 

Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista vermella de la Garrotxa es 

considera vulnerable perquè té una àrea de distribució reduïda i aïllada. 

Només hi ha una localitat dins de l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa, en el 

DG 78 i el DG 79, que ocupa la carena, subcarenes i rocams pròxims de la 

serra de Bac Grillera (cartografia elaborada per Mike Lockwood). L’impacte 

més important detectat és el tancament de la vegetació a la zona perifèrica de 

l’àrea de distribució, especialment cap a l’obaga, que comporta l’ofegament 

d’exemplars, a més de la competència al mig de la carena amb alguns arbustos. 

Caldria acabar de cartografiar alguns exemplars aïllats i separats del nucli 

central de distribució (obaga i carenes del sud), i acabar el cens, que és útil per 

conèixer la viabilitat de la població i saber quin percentatge de la població és 

afectat pels impactes esmentats. També caldria fer alguna actuació d’estassada 

per afavorir els individus existents i mantenir l’hàbitat del coixinet, especialment 

a la carena. De tota manera, aquesta actuació només caldria fer-la en les zones 

més rocalloses, on el creixement de la vegetació és lent, ja que si no 

comportaria un gran esforç de manteniment difícil d’assumir. 

Linum campanulatum L. 

Espècie protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, que no és present en el futur 

decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya i que globalment no es


considera amenaçada. Segons els criteris de la UICN (2001), en la llista 

vermella de la Garrotxa es considera vulnerable, especialment perquè disposem 

de pocs exemplars i en una superfície reduïda i aïllada. 

Només se’n coneix una localitat dins de l’àmbit protegit de l’Alta Garrotxa, 

en el DG 78 i el DG 79, amb tres rodals en diferents badlands, a la serra de Bac 

Grillera. Els impactes detectats, que són poc importants i afecten pocs 

individus, són el tancament de la vegetació a la perifèria dels espais oberts on 

viu i el trepig d’exemplars presents a la vora de la pista forestal que travessa la 

zona, pel pas i l’aparcament de vehicles. 

Caldria prospectar altres badlands pròxims a la zona per acabar d’elaborar 

la cartografia i el cens de la població. Una actuació recomanable seria delimitar 

amb blocs de pedra grossos un tram de la pista que travessa el badland del 

rodal més important per evitar el trepig d’exemplars per part de vehicles. 

Narcissus poeticus L. 

Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no està previst protegir 

(Generalitat de Catalunya, 2006). No consta en les llistes vermelles estatal i 

catalana, però és present en la llista vermella de la Garrotxa amb la categoria 

En estat crític, encara que la cartografia i el cens de la població a la Garrotxa 

efectuats aquests últims anys indiquen que caldria assignar-li una categoria de 

menys risc. 

Només se’n coneix una localitat, que es va trobar l’any 2004 i es va 

cartografiar i censar l’any 2005 (Elisenda Guitart), amb tres rodals al sector 

central de l’espai (DG 68), a uns 1.250 m i amb un impacte de recol·lecció per 

part d’excursionistes que utilitzen un sender que travessa el rodal principal. 

Es considera urgent actuar-hi, ja que la pressió de recol·lecció és alta per la 

dimensió de la població. Caldria fer inspeccions anuals i eliminar una variant del 

sender principal en aquest sector que travessa el rodal per evitar la 

recol·lecció. El fet de tractar-se d’un espai obert freqüentat pot comportar que 

la separació del camí no sigui suficient, i caldria senyalitzar la zona per recordar 

que la recol·lecció de plantes és prohibida. 

Pyrus communis L. ssp. salvifolia (DC.) Gams 

Planta no protegida i que tampoc no està previst protegir (Generalitat de 

Catalunya, 2006). Considerada dins de la categoria Dades insuficients (llistes 

vermelles d’Espanya, Catalunya i la Garrotxa), hi ha diverses citacions antigues a 

l’espai (Castellfollit de la Roca, DG 66, i el Mont, DG 77, 700 m, totes dues d’E.


Vayreda) que no s’han retrobat (Viñas, 1993; Bañares et al., 2003). S’han 

prospectat les dues zones i no s’hi ha detectat cap exemplar. 

Aedo i Aldasoro (1998), a Flora ibérica, comenten que en les prospeccions 

que s’han fet per retrobar la planta només s’ha trobat Pyrus communis, 

assilvestrat, i que l’exemplar del Mont, recol·lectat per Vayreda, correspon a 

aquest tàxon cultivat. Caldria continuar la prospecció, perquè en cas de trobar 

algun exemplar, seria una planta molt interessant, molt localitzada i amenaçada. 

Aster linosyris (L.) Bernh. 

Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no és present en 

l’esborrany del futur decret de flora autòctona de la Generalitat de Catalunya 

que va sortir a informació pública el 2006. En la llista vermella de la Garrotxa 

es considera dins de la categoria Dades insuficients. 

Hi ha una citació dels costers calcaris assolellats del Bassegoda, 760 m, DG 

78. Viñas (1993) interpreta per l’UTM que es deu referir als solells del puig 

Escaleró i la serra dels Mussols, sobre can Nou i el nucli de Bassegoda. Només 

hem pogut buscar el tàxon en una part del solell del Bassegoda, a mig 

setembre, però no n’hem trobat cap exemplar, i caldria continuar la 

prospecció, perquè en cas de trobar-ne algun, seria una citació molt 

interessant. 

Scirpus lacustris L. ssp. lacustris 

Planta no protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, i no està previst protegir-la 

(Generalitat de Catalunya, 2006). Només s’inclou en la llista vermella de la 

Garrotxa, en la categoria Vulnerable. 

En tota la Garrotxa, només hi ha una citació del llit del Fluvià (Viñas, 1993), 

al passallís que comunica el poble d’Argelaguer amb la guixera del Guilar (155 

m, DG 7173). Nosaltres hem buscat la localitat i no l’hem trobat. Se suposa 

que la dinàmica d’aquests herbassars helofítics, i més al Fluvià, és molt canviant, 

i probablement no existeix a la localitat esmentada, però pot ser present en 

alguna altra represa del Fluvià. Hem buscat també al Llierca, riu amunt fins al 

passallís de la carretera de Montagut a Tortellà i no n’hem trobat cap exemplar. 

Les activitats extractives i les neteges de la glera poden afectar el tàxon, i 

caldria continuar la prospecció, perquè, en cas de trobar algun exemplar, seria 

una citació molt interessant, per l’escassetat de citacions. La bona gestió de les 

gleres fluvials i de l’aigua del Fluvià és fonamental per a la conservació d’aquesta 

planta i d’altres plantes d’interès.


Scirpus lacustris L. ssp. tabernaemontani (C.C. Gmelin) Syme in 

Sowerby 

Tàxon no protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i sense previsió de ser 

protegit a Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2007). Només és present en la 

llista vermella de la Garrotxa, amb la categoria Vulnerable. 

En tota la Garrotxa, només n’hi ha una citació a Tortellà (270 m, DG 67), en 

un canyissar, en flor al juny (Viñas, 1993). Nosaltres hem buscat la planta pel 

Fluvià i pel Llierca, i no l’hem trobat, però sí que l’hem observat en l’esmentada 

localitat de Tortellà, però menys abundant. Se suposa que la dinàmica d’aquests 

herbassars helofítics és molt canviant. L’estany queda fora de l’àmbit de l’espai 

protegit. 

Les activitats extractives i les neteges de les zones humides són habituals i 

afecten molt directament el tàxon. L’estany presenta diversos elements 

interessants, no només florístics sinó també faunístics, i seria interessant 

assegurar-ne la conservació. Caldria fer una prospecció més ben feta de l’espai. 

Quercus canariensis Willd. 

El roure africà no és protegit a l’àmbit de l’Alta Garrotxa, i no és present en 


2006). 

En tota la Garrotxa, només hi ha citacions puntuals, la majoria de formes 

hibridogèniques, i només s’han esmentat exemplars típics del Montpetit, la vall 

de Bianya i Santa Pau. Hem buscat a l’obaga (nord i nord-oest) del Montpetit i 

en els torrents hi ha individus híbrids, però no hem trobat cap exemplar amb 

caràcters típics. Per aquesta circumstància creiem que deu ser raríssim. En la 

llista vermella de la Garrotxa es va considerar en la categoria Vulnerable. 

El principal impacte és l’aprofitament forestal, i caldria detectar els individus 

més típics de roure africà i els seus bosquets per preservar-los. 

Scorzonera angustifolia L. 

Espècie no protegida a l’àmbit estudiat i sense previsió de ser protegida a 

Catalunya (Generalitat de Catalunya, 2006). En la llista vermella de la Garrotxa 

es va catalogar en la categoria Dades insuficients.


Hi ha algunes citacions antigues de Vayreda, a Beuda, i de Segueró (DG 77), 

d’Albanyà i del bac del Fau (DG 78), però no ha estat retrobada per Viñas 

(1993) ni en aquest estudi. 

Iberis sempervirens L. 

Espècie no protegida a l’àmbit de l’Alta Garrotxa i que no és present en 


2006). Considerada vulnerable en la llista vermella de la Garrotxa. 

Només se n’ha trobat una localitat a la Garrotxa, molt separada de la seva 

àrea general de distribució. A les fissures de les roques calcàries de l’aresta 

culminant de la serra de Bestracà (Saxifragion mediae) i als prats entre el 

roquissar (Aphyllantho-Seslerietum), en el DG 68, a 1.000 m, en flor a l’abril 

(Viñas, 1993). Aquest tàxon l’hem cartografiat al Bestracà i no n’hem trobat 

més localitats. 

Polystichum lonchitis (L.) Roth 

Falguera sense cap tipus de protecció o previsió de protecció. Localitat 

aïllada i única a la Garrotxa, i per tant considerada En perill en la llista vermella 

de la Garrotxa. 

sola citació de Sáez (1997) de la vall de Ribelles, prop del camp del Roc, a 

l’obaga del puig de Sant Marc (1.000 m, DG 68), vora la pista forestal. Nosaltres 

no l’hem buscat al lloc esmentat, només tenim una prospecció amb resultat 

negatiu dels vessants rocallosos i obacs de la part alta del puig de Sant Marc, i 

del fons del clot de les Falgueres. Caldria acabar de prospectar la zona 

potencial, a més de localitzar els exemplars de la citació i dimensionar la 

població. 

Proposta de futur 

Es proposa que el Consorci de l’Alta Garrotxa asseguri el seguiment i les 

actuacions necessàries de conservació i millora dels tàxons amenaçats i/o 

protegits. 

Per acomplir aquest objectiu caldria dissenyar un pla d’acció de conservació 

de la flora que, basant-se en una diagnosi, concretés les línies de treball, els 

tàxons i hàbitats prioritaris i les actuacions i els recursos necessaris, així com


els col·lectius implicats en el Pla, amb un procés de participació que comportés 

la implicació d’aquests col·lectius. 

La diagnosi permet recollir tota la informació existent a l’àmbit protegit, fer 

una valoració i apuntar les necessitats i els reptes. El procés de participació 

enriqueix la diagnosi amb altres percepcions i elabora el pla d’acció, assumit 

pels participants d’acord amb les seves competències. 

Cal establir també un programa de seguiment del grau de compliment del 

pla amb l’objectiu d’avaluar-lo, corregir el que sigui oportú i assegurar la 

implicació dels participants. 

Aquest pla ha de comportar: 

1. Un increment del coneixement sobre la biodiversitat botànica 

El Consorci ha de promoure la recerca, i seria bo que fomentés els estudis 

que més relació tenen amb la conservació. 

En aquests moments seria convenient establir la llista vermella de la flora 

vascular de l’Alta Garrotxa per tenir clar l’estatus dels tàxons més amenaçats, 

tant en l’àmbit internacional com nacional i local. El coneixement actual de la 

flora vascular de l’Alta Garrotxa permet confeccionar una llista vermella força 

completa i útil per facilitar l’esforç de conservació. Bàsicament, caldria acabar la 

llista resultant d’aquest treball amb alguns tàxons de la “Llista vermella de la 

flora vascular de la Garrotxa” (Oliver, 2005a), amb les dades que s’han 

aconseguit en aquests dos últims anys i amb uns altres tàxons que no constaven 

en les llistes vermelles estatal, nacional i comarcal però que tenen la seva 

població a l’Alta Garrotxa amenaçada. 

També seria necessari investigar altres grups no tan coneguts —briòfits, 

algues, líquens i fongs— per aconseguir un nivell de coneixement suficient per 

elaborar la llista vermella de cadascun. 

A hores d’ara el grup de flora no vascular més treballat és el dels briòfits. 

Això permetria en poc temps redactar un catàleg força complet de l’espai i 

elaborar la llista vermella corresponent. Respecte als altres grups hi ha 

informació dispersa. 

Pel que fa a tots aquests tàxons, a més de cartografia i cens, en alguns casos 

caldria fer algun estudi més exhaustiu i/o específic per poder-ne veure 

l’evolució, per exemple pel que fa a la seva resposta envers els processos que 

ara els afecten. 

Pel que fa a comunitats vegetals i hàbitats, també hi ha un bon coneixement 

de l’àmbit protegit, i a més hi ha una proposta de catalogació de nivells


d’interès de les comunitats vegetals i dels hàbitats des del punt de vista botànic 

i de flora vascular (Oliver, 2007). 

També, pel que fa a boscos madurs, es disposa d’un primer inventari de 

boscos madurs de l’àmbit protegit (Montserrat i Agelet, 2004) i s’estan fent 

diversos estudis que poden ajudar a incrementar el grau de coneixement 

d’aquests boscos i de les espècies vinculades. 

En relació amb les afectacions per part de plantes invasores, tant a l’Alta 

Garrotxa com en l’àmbit comarcal, s’han fet diverses investigacions que 

aporten dades importants i marquen línies de treball en aquest sentit. Cal 

recordar que el problema de les plantes invasores ha estat reconegut com el 

segon factor d’extinció de la biodiversitat. 

Cal destacar la importància del tractament de tota la informació en bases de 

dades associades a un sistema d'informació geogràfica. 

Tampoc no es pot oblidar un aspecte essencial, que és la relació personal i 

professional amb el contingent humà que fa recerca o pot fer recerca a l’àmbit 

protegit. S’ha d’incentivar una comunicació fluïda i enriquidora que sumi 

iniciatives i esforços a través de tots els canals possibles. 

2. Una millora de la conservació de la biodiversitat botànica 

Les actuacions destinades a la conservació de la biodiversitat haurien de ser 

fonamentalment les següents: 

a) Prevenció d’impactes. El coneixement de les amenaces de la biodiversitat 

botànica ajuda a elaborar accions de prevenció que evitaran impactes o els 

minimitzaran. En aquest sentit, destaquen els informes preceptius d’activitats o 

plans, o més encara la reconducció de problemàtiques socials abans que 

comportin propostes o actuacions concretes, amb un marge menor de 

maniobra de conservació. La detecció precoç d’aquestes necessitats, que 

posteriorment es traduiran en una afectació al medi, és molt més factible quan 

hi ha comunicació amb les persones que tenen interessos en el territori, i més 

encara quan es participa amb elles en projectes de millora social i/o ambiental. 

b) Vigilància del territori. La vigilància sobre el territori ajuda a detectar les 

amenaces o els impactes en el punt inicial, quan encara són de baixa intensitat i 

la situació es pot reconduir. Les despeses de vigilància normalment són 

infravalorades, però les despeses vinculades a la restauració o minimització 

d’impactes —i això sense comptar les afectacions sobre el medi que són 

irreversibles— són molt més elevades. Per això cal establir programes de 

vigilància ajustats als valors del territori. 

c) Millora de la biodiversitat. La millora de la biodiversitat, sigui mitjançant 

actuacions de millora directa de la població del tàxon o de l’hàbitat,


normalment requereix inversions, hores de feina i complicitat d’administracions 

o particulars, de manera que moltes vegades és el factor limitador en 

conservació. 

d) Cobertura legal de la biodiversitat. La cobertura legal sobre la biodiversitat 

en aquests moments és molt baixa a l’àmbit protegit, però pot millorar si la 

Generalitat de Catalunya aprova el decret de flora autòctona amenaçada, que 

cal completar a partir de les llistes vermelles dels diferents grups taxonòmics, 

de la llista de comunitats vegetals i/o hàbitats de molt alt interès de l’Alta 

Garrotxa, del catàleg de boscos madurs, i s’han de millorar aspectes de 

regulació d’activitats a l’àmbit protegit o la prohibició de plantar i comercialitzar 

certes plantes invasores. En aquest sentit serà important el Pla especial de l’Alta 

Garrotxa, però també altres normatives municipals, comarcals i nacionals que 

es puguin desenvolupar, així com els plans sectorials que se’n derivin. 

3. Participació, formació, educació i informació ambiental 

conservació comporta necessàriament una implicació i participació activa de 

tots els sectors implicats en el territori. El Consorci de l’Alta Garrotxa ha de 

dissenyar un pla d’acció que reculli les actuacions que ha de dur a terme al 

territori per aconseguir els objectius establerts; d’aquesta manera té clara la 

seva feina i com l’ha de fer. Però els objectius genèrics de conservació no sols 

depenen d’aquestes actuacions, sinó de totes les actuacions de tots els agents, 

entitats, administracions i particulars que incideixen en el territori. 

Per això és vital que, a part de les actuacions de l’entitat, s’insisteixi en les 

accions de la resta. És llavors quan en comptes d’un pla podrem parlar d’una 

estratègia completa, en la qual amb la diagnosi es podrà consensuar amb tots 

els agents com es pot aconseguir la conservació i cadascú assumirà les seves 

responsabilitats. 

La participació, la implicació, la formació, i l’educació i informació ambientals 

van paral·leles en la consecució d’una millora de la conservació de la 

biodiversitat. Aquests programes fomenten la participació i la implicació, 

minimitzen les afectacions al medi i faciliten l’adopció d’alternatives d’ús més 

conservacionistes.


Bibliografia 

AEDO, C.; ALDASORO, J. J. (1998): “Pyrus L.” a, CASTROVIEJO, S. et al. Flora 

Ibérica, VI. Real Jardín Botánico, CSIC. Madrid. 

BAÑARES, Á.; BLANCA, G.; GÜEMES, J.; MORENO J. C.; ORTIZ, S. [ed.] 

(2003): Atlas y libro rojo de la flora vascular amenazada de España. Madrid: 

Dirección General de Conservación de la Naturaleza. 

BOLÒS, A. (1946): “La Polygala vayredae Costa, endemismo pirenaico”, 

Collectanea Botanica, vol. 1, p. 51-93. 

BOLÒS, A. (1964): “Sobre Lithospermum oleifolium Lap.”, Collectanea Botanica, 

vol. 6 (3), p. 475-477. 

BOLÒS, O. (1952): “Notas florísticas, III”, Collectanea Botanica, vol. 3, núm. 7, p. 

185-197. 

BOLÒS, O. (1981): “De vegetatione Notulae, III”, Collectanea Botanica, vol. 12, 

núm. 2, p. 63-76, Barcelona. 

BOLÒS, O.; VIGO, J. (1984-2001): Flora dels Països Catalans, vol. I-IV. Barcelona: 

Barcino. 

DELEGACIÓ DE LA GARROTXA DE LA INSTITUCIÓ CATALANA 

D’HISTÒRIA NATURAL: http://130.206.88.24/ichngarrotxa/index.php 

ESTADO ESPAÑOL (1997): Real decreto 1997/1995, de 7 de diciembre, por el 

que se establecen medidas para contribuir a garantizar la biodiversidad 

mediante la conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora 

silvestres, Boletín Oficial del Estado. 

ESTADO ESPAÑOL (1998): Real decreto 1193/1998, de 12 de junio, por el 

que se modifica el Real decreto 1997/1995, de 7 de diciembre, por el que se 

establecen medidas para contribuir a garantizar la biodiversidad mediante la 

conservación de los hábitats naturales y de la fauna y flora silvestres, Boletín 

Oficial del Estado. 

FONT, J.; OLIVER, X. (2004a): “Dossier de camp de la flora protegida i/o 

amenaçada de la Garrotxa”. Departament de Medi Ambient i Habitatge de 

la Generalitat de Catalunya, Universitat de Girona i Fundació d’Estudis 

Superiors d’Olot. Inèdit. 

FONT, J.; OLIVER, X. (2004b): “Memòria del Programa de recerca, seguiment i 

gestió de flora: espècies de flora protegides i amenaçades de les comarques 

gironines. Identificació i seguiment (II)”. Març-octubre 2004. Servei de 

Protecció de la Fauna, la Flora i els Animals de Companyia, Serveis 

Territorials de Girona, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa 

(Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya),


Universitat de Girona i Fundació d’Estudis Superiors d’Olot (Ajuntament 

d’Olot). Inèdit. 

FONT, X. (2006): Banc de dades de biodiversitat, Departament de Medi Ambient 

i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. 

http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html 

GENERALITAT DE CATALUNYA (1984): Ordre de 5 de novembre de 1984, 

sobre protecció de plantes de la flora autòctona amenaçada a Catalunya. 

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1155, 12 de desembre de 

1984. 

GENERALITAT DE CATALUNYA (1993): Decret 328/1992, de 14 de 

desembre, pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural. Diari Oficial de la 

Generalitat de Catalunya, núm. 17141 de març de 1993. 

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006): Esborrany del Decret de protecció de la 

flora autòctona de Catalunya. Període d’informació pública estiu 2006. 

MONTSERRAT, J.; AGELET, A. (2004): Catàleg dels boscos madurs de la 

Garrotxa. Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa i Delegació de la 

Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. 

NINOT, J. M., et al. (2000): “Syntaxonomic conspectus of the vegetation of 

Catalonia and Andorra. I: Hygrophylus herbaceous communities”, Acta 

Botanica Barcinonensia, 46, p. 191-237. 

OLIVER, X.; CAMPOS, M. (2003): “Catàleg i programa de seguiment de les 

plantes vasculars d’interès de la Garrotxa”. Fundació d’Estudis Superiors 

d’Olot. Inèdit. 

OLIVER, X. (2005a): “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa”. 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural i 

Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit. 

OLIVER, X. (2005b): “Flora i vegetació de la vall del Bac”. Inèdit. 

OLIVER, X. (2006a): “Cartografia digital de la flora amenaçada i protegida de la 

Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història 

Natural. Inèdit. 

OLIVER, X. (2006b): “El programa de seguiment i conservació de la flora 

amenaçada de la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de la Institució 

Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

OLIVER, X. (2007): “La vegetació de la Garrotxa: I. Catàleg de comunitats 

vegetals; II. Comunitats vegetals d’interès”. Delegació de la Garrotxa de la 

Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

SÁEZ, L. (1997): “Atles pteriderològic de Catalunya i Andorra”, Acta Botanica 

Barcinonensis, 44, p. 39-167.


SÁEZ, L. (1998): “Pla d’espais d’interès natural: espècies de la flora estrictament 

protegides (fitxes descriptives i propostes d’actuació)”. Quaderns Tècnics, 

núm. 9, Direcció General del Medi Natural, Departament d’Agricultura, 

Ramaderia i Pesca, 1998. Inèdit. 

SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A.; VIGO, J. (1998): “Catàleg de plantes vasculars 

endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics”, Acta 

Botanica Barcinonensis, 45, p. 309-321. 

SÁEZ, L.; SORIANO, I. (2000): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares 

o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc”, 

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68, p. 35-50. 

UICN (2001): Categorías y criterios de la lista roja de la UICN. Versió 3.1. Comisión 

de Supervivencia de Especies de la UICN. Gland, Suïssa i Cambridge: UICN. 

VAYREDA, E. (1879): “Plantas notables por su utilidad o rareza que crecen 

espontaneamente en Cataluña ó sea apuntes para la flora catalana”, Anales 

de la Sociedad Española de Historia Natural, vol. VIII, p. 1-195 i 345-462. 

VAYREDA, E. (1902): “Plantas de Catalunya”, Anales de la Sociedad Española de 

Historia Natural, vol. II, t. X (XXX). 

VIÑAS, X. (1993): “Flora i vegetació de l'Alta Garrotxa”, Universitat de Girona. 

Memòria de doctorat. Inèdit.

SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA DE L’ALTA GARROTXA 

Xavier Oliver 


Introducció 

L’Alta Garrotxa és un espai protegit que, per diversos factors, fins fa pocs 

anys havia estat poc colonitzat per plantes invasores. Allunyat de les vies de 

comunicació i de grans nuclis urbans, les plantes al·lòctones capaces d’envair els 

sistemes naturals, en general, ho havien tingut difícil per accedir-hi. 

L’increment de la diversitat de plantes al·lòctones que subministren els 

planteristes i que s’han plantat últimament en els pobles i nuclis habitats de 

l’espai, i un major moviment de maquinària pesant per fer obres, construccions 

i molt especialment vies de comunicació, que han contribuït a la dispersió de 

llavors, han comportat que el problema de les plantes invasores comenci a ser 

preocupant a l’Alta Garrotxa. 

Si ho comparem amb la resta de la comarca, i encara més amb les comarques 

veïnes, especialment les de llevant, el problema de les plantes invasores a l’Alta 

Garrotxa no és tan important. No obstant això, la inversió més eficient per evitar 

que esdevingui un problema en un futur cal fer-la en els estadis inicials d’invasió, ja 

que posteriorment és molt més cara i en molts casos inassumible. 

La flora invasora ha estat considerada en nombrosos documents 

internacionals com el segon factor de desaparició de la biodiversitat al món, per 

darrere de la pèrdua d’hàbitat. A l’Alta Garrotxa ja hi ha espècies que han 

substituït en una gran part altres espècies autòctones. En els cursos fluvials, la 

budleia (Buddleja davidii), un arbust de l’est d’Àsia introduït a partir del seu ús 

en jardineria, forma des dels anys setanta matollars allà on abans dominaven les 

bosquines de sarga (Salix elaeagnos) i saulic (Salix purpurea). Fins i tot afecta una 

planta protegida i endèmica de l’Alta Garrotxa com és la Lithodora oleifolia, ja 

que colonitza el seu hàbitat competint-hi directament per les fissures de les 

roques, i una vegada establerta ofega els exemplars circumdants. 

El Consorci de l’Alta Garrotxa i la Delegació de la Garrotxa de la Institució 

Catalana d’Història Natural van plantejar com a prioritats per a l’any 2006 fer 

una diagnosi de l’impacte d’algunes espècies de flora al·lòctona presents a 

l’espai. Els sis tàxons estudiats (Senecio inaequidens, Ailanthus altissima, Buddleja 

davidii, Acer negundo, Fallopia baldschuanica i Robinia pseudoacacia) havien estat 

detectats a l’àmbit protegit, i en un principi s’havia considerat interessant

46 SEGUIMENT DE LA FLORA INVASORA 

controlar-los per les afectacions al medi natural i a les activitats econòmiques 

que poden comportar (vegeu la taula 1). 

De cadascun dels sis tàxons s’analitza l’impacte actual, l’impacte potencial, la 

capacitat invasora i la dificultat d’eradicació i/o control. L’anàlisi d’aquestes 

valoracions ajuda a establir les prioritats de les actuacions de control dels 

tàxons, i ha permès elaborar unes propostes d’actuació. També s’han fet 

tasques d’eradicació de Senecio inaequidens a l’espai protegit i a la rodalia. 

Taula núm. 1. Espècies estudiades 

Tàxon Dispersió Justificació prèvia 

Acer negundo Utilitzat en jardineria i 

dispersat per llavors i 

Ailanthus 

altissima 

estaques 

Per vies de comunicació 

i a partir d’exemplars 

plantats 

Buddleja davidii Utilitzat en 

restauracions i 

jardineria, es propaga 

per cursos fluvials i 

carreteres i pistes 

forestals 

Fallopia 

baldschuanica 

Robinia 

pseudoacacia 

Senecio 

inaequidens 


Utilitzat en jardineria, i 

dispersat naturalment i 

per moviments de terra 

Utilitzat en jardineria i 

dispersat per llavors i 

estaques 

Per vies de comunicació 

i moviments de terra i 

maquinària (llavors). 

Arbre amb una presència notable 

en alguns trams de rius pròxims a 

poblacions 

Forma bosquets al voltant de 

carreteres i rieres, i les soques 

tenen una gran capacitat de 

rebrotar i d’afectar el medi natural 

i les edificacions 

Planta amb una gran capacitat 

d’invasió de gleres fluvials i rocams. 

Substitueix els bosquets de sarga 

(Salix elaeagnos) del país i sembla 

que competeix parcialment per 

l’hàbitat amb Lithodora oleifolia, 

almenys en alguns indrets 

Planta amb impacte ambiental i 

paisatgístic alt si no es controla, ja 

que recobreix densament de blanc 

bardisses, matollars i rocams 

Arbre molt freqüent en el paisatge 

i els boscos de la Garrotxa, i amb 

una gran capacitat de rebrotar 

Planta tòxica que envaeix les 

pastures i les fa malbé


Metodologia 

Primer es va recopilar informació dels sis tàxons en diversos punts de 

referència, especialment en els catàlegs florístics de l’àmbit protegit (Viñas, 

1993; Oliver, 2005), en catàlegs genèrics amb citacions de l’Alta Garrotxa 

(Casasayas, 1989) i en bases de dades, especialment el BDBC (Font, 2006), i 

també informació de persones que coneixen el territori i els tàxons objecte 

d’estudi. 

Posteriorment es van establir una sèrie de zones amb més risc de presència 

de tàxons al·lòctons on s’han centrat les prospeccions. Les zones de prospecció 

són bàsicament els voltants de nuclis de població, vies de comunicació i punts 

determinats de la xarxa hidrogràfica, en total cinquanta-cinc punts i 305,9 km 

de carreteres asfaltades i no asfaltades, dins de l’àmbit de l’Alta Garrotxa i la 

perifèria. 

Les localitats detectades de Senecio inaequidens s’han eradicat quan estaven 

formades per pocs individus, i quan tenien una població important es 

comunicava immediatament al Consorci de l’Alta Garrotxa per planificar-ne i 

executar-ne l’eradicació mitjançant la brigada de manteniment. A més, les 

localitats s’incorporaven al mapa digital de Senecio inaequidens de la Garrotxa 

del 2006, de seguiment comarcal del tàxon, que es pot baixar des de la pàgina 

web de la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural 

(http://130.206.88.24/ichngarrotxa/documents.php). D’aquesta manera, en 

qualsevol moment i des de qualsevol lloc es podia consultar la distribució del 

tàxon i saber quines localitats havien estat eradicades i quines encara no s’han 

eliminat. Això ha estat útil tant per a les administracions que han participat en 

l’eradicació de Senecio com per a les persones que han participat en la 

prospecció. Posteriorment també s’han elaborat els mapes digitals d’Ailanthus 

altissima i de Fallopia baldschuanica, també consultables en la mateixa pàgina 

web. Respecte a la resta d’espècies, també s’han digitalitzat les localitats (punts, 

línies i polígons) amb el programa MiraMon. 

Pel que fa a la valoració d’impactes dels diferents tàxons en el medi natural, 

hi ha el mètode Hiebert (1997 i diverses versions posteriors), utilitzat 

especialment als Estats Units. Però considerem que l’adjudicació d’un valor 

entre 1 i 10 a cadascun dels paràmetres considerats no és idònia per valorar 

l’impacte i la capacitat invasora, ja que es perd rigor tant en l’adjudicació dels 

valors com en l’explotació de les dades posteriors, quan se sumen variables poc 

comparables. Per això, en comptes de nombres, s’han considerat diferents 

nivells d’impacte i de capacitat invasora, que considerem metodològicament 

més correcte, i, en comptes de sumar paràmetres, s’han valorat paral·lelament


els diferents aspectes seleccionats. Això ens permet fer una valoració més 

qualitativa, ja que quantitativament és molt complex i no disposem de prou 

informació. 

A més de l’impacte actual i la capacitat invasora que considera el mètode 

Hiebert, hem valorat dos aspectes que considerem també molt importants, fins 

i tot determinants. Per una banda, l’impacte potencial en el cas d’aquells tàxons 

que s’escamparien per tot l’àmbit, ja que l’impacte actual no reflecteix el perill 

d’impacte si es tracta d’un tàxon en fase inicial de colonització. Per l’altra, la 

seva dificultat d’eradicació i/o control, ja que a partir d’un moment determinat 

un tàxon pot esdevenir impossible d’eradicar, i per tant potser cal prioritzar-ne 

l’eradicació o el control en una fase inicial, si el seu impacte pot ser molt alt. 

En un territori hi pot arribar una gran diversitat d’espècies al·lòctones, però 

la majoria no comporten problemes greus. De les tres-centes plantes 

al·lòctones que s’han detectat fins a aquest moment a la Garrotxa, només 

quaranta-nou han demostrat que tenen capacitat invasora en el medi natural, i 

amb diferent grau d’impacte. Cal objectivar el problema i no caure en la 

temptació de valorar millor una planta perquè és bonica, té unes fulles elegants 

i unes flors vistoses. A més, a causa dels pocs recursos econòmics i d’algunes 

introduccions força difícils de controlar, és molt important fer aquesta 

valoració objectiva de l’impacte actual i del potencial dels tàxons que es 

detecten o que poden entrar en un espai, així com la possibilitat d’eliminar-los 

o controlar-los. Això ens permet dimensionar i prioritzar els problemes i les 

solucions. 

Resultats 

En aquest treball s’han obtingut els mapes genèrics de distribució i la 

diagnosi de sis tàxons a l’Alta Garrotxa, amb una valoració de la problemàtica 

de cada tàxon a l’espai protegit i recomanacions generals. 

En la taula núm. 2 es pot observar el nombre de localitats i individus que 

s’han detectat en aquest estudi.


Taula núm. 2. Nombre de localitats i individus dels tàxons detectats 

Espai protegit Alta Garrotxa Àrea d’influència Alta 

Tàxon 

Nombre de Nombre 

Garrotxa 

Nombre de Nombre 

localitats d’individus localitats d’individus 

Acer negundo No 

No 

No 

No 

representatiu comptabilitzat representatiu comptabilitzat 

Ailanthus 4 No 

5 No 

altissima 

comptabilitzat 


Buddleja davidii No 

No 

No 

No 

representatiu comptabilitzat representatiu comptabilitzat 

Fallopia 3 3 5 No 

baldschuanica 


Robinia No 

No 

No 

No 

pseudoacacia representatiu comptabilitzat representatiu comptabilitzat 

Senecio 

inaequidens 

52 5067 33 437 


El nombre de plantes al·lòctones per a l’àmbit de l’Alta Garrotxa (limitat al 

sud pel Fluvià i la riera de Bianya, i al nord pel límit comarcal de la Garrotxa, 

amb els dos espais històrics de l’Alta Garrotxa del Ripollès i de l’Alt Empordà) 

és aproximadament de cent cinquanta. Això vol dir que, respecte a un catàleg 

de flora vascular d’uns mil cinc-cents tàxons coneguts en aquest àmbit, la flora 

vascular al·lòctona de l’Alta Garrotxa representa un 10 %, una proporció molt 

baixa comparada amb la d’altres zones de la mateixa comarca, o amb altres 

comarques o regions. 

Per exemple, a l’estat de Nova York el 35 % dels tàxons de flora vascular 

són introduïts. A les illes Canàries les plantes al·lòctones representen el 33 % 

de la flora vascular. A les illes Britàniques, segons diversos autors, el 

percentatge de plantes al·lòctones està entre el 44 % i el 50 %. A Nova 

Zelanda, el 50 % dels tàxons són introduïts. 

L’absència de grans vies de comunicació i de nuclis urbans importants dins 

dels seus límits o a la perifèria explica que entrin poques espècies al·lòctones. 

En canvi, l’existència d’activitats extractives i les rectificacions en alguna via de 

comunicació amb poca presència de tàxons al·lòctons, com la carretera de


Castellfollit de la Roca a Oix i la d’Oix a Beget, han comportat una explosió 

d’espècies al·lòctones sense precedents a la comarca. 

Cal esmentar que per l’abast de l’estudi, per la racionalització dels recursos i 

per la problemàtica dels tàxons objecte d’estudi, només s’ha fet una prospecció 

més significativa (localitats i/o individus) per als tàxons Senecio inaequidens, 

Ailanthus altissima i Fallopia baldschuanica. Pel que fa a la resta de tàxons, s’han 

detectat localitats en diferents zones, però les dades no corresponen a una 

prospecció sistemàtica, ja que per les característiques d’aquests tàxons i de la 

seva dispersió a l’àrea no eren tan prioritaris enguany. 

Priorització dels tàxons 

Si comparem els resultats de la taula d’impacte actual amb els de la taula 

d’impacte potencial, podem observar que actualment, a l’àmbit de l’Alta 

Garrotxa, només hi ha un tàxon amb un impacte important: Buddleja davidii. Per 

una banda, és un tàxon àmpliament distribuït per l’espai i, per l’altra, produeix 

impactes importants en el medi (afectació de la Lithodora oleifolia, per exemple), 

i fins i tot impactes econòmics (manteniment de carreteres) i paisatgístics (canvi 

del paisatge de la xarxa fluvial). 

Després hi ha tres tàxons (Ailanthus altissima, Senecio inaequidens i Robinia 

pseudoacacia) amb un impacte significatiu però no gaire preocupant, sigui per la 

baixa presència que tenen al territori (els dos primers tàxons) o pel relatiu baix 

impacte en el medi natural (l’últim tàxon). 

Fallopia baldschuanica i Acer negundo tenen actualment una presència molt 

baixa i a la vegada un impacte actual molt baix. 

Però és important analitzar la potencialitat dels problemes que poden 

originar les espècies estudiades. L’impacte potencial de tots els tàxons es 

considera molt preocupant, excepte el d’Acer negundo i Robinia pseudoacacia, 

que es consideren més baixos. Buddleja davidii, Ailanthus altissima, Senecio 

inaequidens i Fallopia baldschuanica produiran impactes molt greus en el medi 

natural (tàxons i comunitats vegetals amenaçades), i tres d’aquests tàxons (els 

tres primers) perjudicis econòmics directes a l’home si la seva presència a 

l’espai augmenta. 

L’impacte actual d’Ailanthus altissima, Senecio inaequidens i Fallopia 

baldschuanica és gairebé nul perquè les localitats són incipients (Ailanthus 

altissima o ailant), no s’han detectat encara a l’àmbit protegit —només a la 

perifèria immediata o nuclis urbans inclosos (Fallopia baldschuanica o vinya del 

Tibet)— o bé la població existent està força controlada (Senecio inaequidens o


seneci del cap). Però, juntament amb la Buddleja davidii, serien els tàxons que 

més mal podrien fer en un futur. 

De tota manera, caldria estudiar l’impacte de Robinia pseudoacacia en 

algunes espècies i comunitats de gran valor. Aquesta planta té una gran 

capacitat de fixar nitrogen al sòl i afavorir tàxons ruderals, especialment 

ortigues, davant de les espècies pròpies de cada bosc. 

En la valoració de la capacitat invasora hem identificat dos grups d’espècies 

pel que fa a la velocitat de l’expansió: 

– Espècies de dispersió ràpida (Buddleja davidii, Robinia pseudoacacia i Senecio 

inaequidens), amb una gran producció de llavors i una alta capacitat de 

germinació i dispersió de llavors. 

– Espècies de dispersió lenta (Acer negundo, Fallopia baldschuanica i Ailanthus 

altissima). 

Cal destacar, però, Ailanthus altissima, que té un sistema sofisticat d’inhibició 

de creixement d’altres plantes i de colonització combinada mitjançant llavors i 

rebrots radicals que assegura la seva permanència i expansió implacable al 

territori. També Fallopia baldschuanica, que assegura la permanència de la seva 

població en ambients rupícoles on és difícil eradicar-la. La resta d’espècies 

colonitzen ambients oberts que poden experimentar canvis, i especialment el 

tancament dels hàbitats per altres espècies més arbòries pot contribuir a la 

seva desaparició o a una minva important de la població. Només caldria 

remarcar Buddleja davidii, que en ambients de gleres fluvials sempre oberts per 

la dinàmica fluvial manté una població important. 

Respecte a la valoració de la dificultat d’eradicar o controlar els tàxons, cal 

esmentar que, en aquests moments, amb la distribució actual de cada tàxon, 

n’hi ha tres en fase inicial de colonització (Fallopia balsdchuanica, Ailanthus 

altissima i Acer negundo). 

L’ailant, amb poques localitats, seria el tàxon prioritari, ja que les despeses 

d’eradicació són elevades i si esperem a eradicar-lo aquestes despeses 

s’incrementaran exponencialment. També caldria actuar amb Fallopia —que 

actualment és fàcil d’eradicar, atès que es presenta en poques localitats i en 

bardisses—, abans que entri a les cingleres, on l’eradicació seria molt 

problemàtica i costosa, i l’impacte nefast. 

Respecte als tàxons ja dispersos per l’àmbit protegit, les experiències 

d’eradicació de Buddleja són bones si es pot entrar a la zona amb maquinària 

petita (de tipus Bobcat) i eliminar els sistemes radiculars, però a l’Alta Garrotxa 

no és així. Per tant, és molt difícil fer actuacions d’eradicació, que només caldria 

fer en casos puntuals, en zones sense presència de Buddleja, on algun individu


podria iniciar un procés de colonització, i en llocs on Buddleja competeixi en 

ocupació d’hàbitat amb Lithodora oleifolia. 

En el cas de Robinia pseudoacacia, les experiències d’eradicació són més aviat 

negatives i molt costoses, i per l’impacte que comporta es considera millor no 

fer accions directes, si no és que es detecten individus en zones lliures de la 

planta, que podrien escampar-la ràpidament. És millor plantejar la gestió dels 

boscos de manera que aquesta planta es pugui eliminar o fer disminuir a poc a 

poc per eradicació i tancament de les capçades. 

En canvi, pel que fa al tàxon Senecio inaequidens —per la seva perillositat i 

per l’experiència d’haver-ne controlat la població a la Garrotxa des de l’any 

1987 amb uns bons resultats i només trenta-dos individus en quatre localitats 

apareguts en pastures—, es considera que, amb un cost baix, es pot tenir 

controlat en unes densitats que no comportin invasió de pastures i altres espais 

naturals oberts. 

Si analitzem els quatre aspectes considerats, podem fer certes valoracions 

per prioritzar la intervenció respecte als diferents tàxons: 

– L’eradicació precoç d’Ailanthus altissima i Fallopia baldschuanica, com a 

prevenció. Si no, serà incontrolable biològicament i/o econòmicament. 

– El control de les poblacions com a prevenció global (Senecio inaequidens) 

o local (Buddleja davidii) en zones amb un valor afectat. 

– L’eradicació puntual de Robinia pseudoacacia, Acer negundo i Buddleja 

davidii com a prevenció local per evitar l’expansió en algunes zones de l’espai. 

– La incorporació de criteris en els plans d’activitats, projectes i programes 

de manteniment per evitar i minimitzar l’expansió dels tàxons invasors 

(Ailanthus altissima, Senecio inaequidens, Buddleja davidii, Robinia pseudoacacia i 

Acer negundo). Els acabaments de les carreteres i les aportacions de terra 

vegetal en vies de comunicació poden evitar l’expansió de tàxons com per 

exemple Senecio inaequidens i Buddleja davidii. Les actuacions del plans de gestió 

i millora forestal poden incorporar criteris per tancar el bosc i evitar la 

proliferació d’aquests tàxons, i els plans d’actuació en gleres poden permetre 

controlar tàxons com ara Buddleja davidii, Ailanthus altissima, Acer negundo i 

Robinia pseudoacacia. 

Si simplifiquem la valoració amb dues variables, tal com es pot veure a la 

taula 5 (admissibilitat de l’impacte del tàxon a l’eix de les ordenades i dificultat 

de controlar el tàxon a l’eix de les abscisses), de seguida es veu que els tàxons 

estudiats són altament preocupants, especialment els quatre tàxons que ja hem 

esmentat.


Taula núm. 3. Valoració de l’impacte actual i potencial dels sis tàxons (blanc: 

poc preocupant; gris: preocupant, i negre: molt preocupant) 



Taula núm. 4. Taula de valoració global dels tàxons estudiats 

Tàxon Impacte actual 

Acer negundo 

Ailanthus 

altissima 

Fallopia 

baldschuanica 

Buddleja davidii 

Robinia 

pseudoacacia 

Senecio 

inaequidens 

Puntual però 

intens 

General i 

puntualment 

greu 

Dinàmica dels 

espais oberts 

Econòmic 


Impacte 

potencial 

Afectació molt 

greu 

Afectació 

molt greu 

Afectació molt 

greu 

Capacitat 

invasora 

Dificultat 

d’eradicació o 

control 

Control 

puntual 

Eradicació com 

a prevenció 

Eradicació com 

a prevenció 

Zones 

concretes de 

control 

Control 

puntual 

Taula 5. Valoració dels tàxons segons l’admissibilitat de l’impacte i la 

dificultat de controlar el tàxon 

Impacte important 

no suportable 

Impacte important 

però suportable 

Impacte menys 

important 


Acer negundo 

Control fàcil Control difícil 

Control de la 

població per 

prevenció 

Ailanthus altissima 

Fallopia baldschuanica 

Buddleja davidii 

Senecio inaequidens 

Robinia pseudoacacia 

Control 

impossible


Els tàxons 

A continuació esmentem per a cadascun dels tàxons estudiats algunes 

característiques sobre dispersió, impacte i problemes d’eradicació, així com la 

valoració sobre la perillositat de l’espècie a l’Alta Garrotxa. 

Acer negundo L. 

El negundo és un arbre molt plantat en jardins i espais públics, amb una 

bona producció de llavors i també amb la possibilitat de reproducció vegetativa. 

Tot això comporta que als voltants dels arbres pare, en indrets amb certa 

humitat, com ara cunetes, recs, rierols i rius, s’escampi amb relativa facilitat, 

especialment quan hi ha una alta densitat d’arbres pare. En aquestes situacions, 

en un tram del Fluvià, a la ciutat d’Olot, en 400 m 2 amb tres arbres pare d’Acer 

negundo, s’han detectat trenta-dos plançons (màxima germinació comarcal). En 

canvi, en alguns jardins envoltats de vegetació mediterrània seca, sense cap 

rierol o rec, no s’ha detectat cap exemplar nou. 

La presència de negundo és molt baixa (tres localitats a l’interior de l’espai 

de cinquanta-cinc prospeccions), ja que no s’ha utilitzat gaire en els nuclis 

habitats de l’espai. Això comporta una baixa aportació d’unitats reproductives 

als sistemes fluvials. 

Acer negundo és una espècie amb un impacte actual molt baix, i l’impacte 

potencial no deu ser gaire més alt. De tota manera, estem en una fase en què 

és fàcil controlar-ne l’expansió, i a més l’eradicació és relativament fàcil, 

controlant i eliminant els pocs arbres plantats a l’àmbit protegit. 

Per tant, podríem considerar-la com l’espècie menys problemàtica de totes 

sis. Només altera lleugerament la composició florística de les comunitats 

vegetals que envaeix, no canvia significativament l’estructura de la comunitat ni 

afecta cap tàxon amenaçat, i malgrat tot és fàcil prevenir-ne la introducció 

eliminant els individus plantats i/o introduïts.


Fotografia núm. 1. L’Acer negundo, d’origen nord-americà, ha estat introduït 

per utilitzar-lo en jardineria 


Ailanthus altissima (Mill.) Swingle 

L’ailant (Ailanthus altissima) és un arbre no gaire plantat a la comarca i amb 

una capacitat de dispersió baixa, però que, una vegada instal·lat, per la 

germinació protegida pels arbres mare i pels rebrots, es va estenent de manera 

implacable.


Fotografia núm. 2. L’Ailanthus altissima colonitza el territori formant 

bosquets densos 


L’impacte potencial és altíssim, tant respecte a tàxons com respecte a 

comunitats vegetals amenaçades o d’interès, ja que amb les substàncies 

al·lopàtiques que inhibeixen el creixement d’altres plantes, l’ailant altera 

totalment l’ambient. A més, aquesta circumstància comporta l’establiment 

perpetu de l’arbre, i bloqueja la dinàmica de successió que el podria afectar més 

endavant. 

Però, a més, l’ailant és responsable d’afectacions a carreteres i a fonaments 

d’edificis, i és un greu problema en diversos països del món (els Estats Units, el 

Canadà, Austràlia, Europa, Nova Zelanda…), on es gasten xifres importants de 

diners per controlar-lo. 

I per si no n’hi havia prou, és molt difícil i costós eradicar-lo. Per tant, es 

tracta d’un invasor lent, que costarà molt que s’expansioni per tot el territori, 

però implacable i fatal, pel seu impacte i per la dificultat d’eradicació. 

L’hem observat especialment al costat d’habitatges i carreteres, amb una 

gran quantitat de rebrots radicals i una alta germinació en zones ja colonitzades:


sempre es veu l’exemplar mare envoltat d’una important quantitat de fills al 

voltant, resseguint el marge de la carretera o el camí, o el riu. 

Del total de cinquanta-cinc estacions prospectades ha aparegut en quatre 

estacions prospectades a l’interior de l’espai, i en sis més a fora, a l’àrea 

d’influència. 

Si només s’escampés per carreteres, només afectaria comunitats ruderals i 

altres comunitats d’interès baix, però a la comarca ja l’hem trobat ocupant 

trams de més de 100 m de bosc de ribera, i bosc higròfil a la zona volcànica de 

la Garrotxa, i fins i tot afectant espècies amenaçades. 

La capacitat de rebrotar fa molt difícil eradicar-lo. En alguns indrets s’ha 

utilitzat el tractament amb herbicides en soques a la tardor, i sovint cal fer el 

tractament diversos anys seguits per fer-lo desaparèixer. 

situació del tàxon a l’àmbit protegit es pot considerar en fase inicial, amb 

poques localitats i molt puntuals, però algunes —com per exemple les 

següents— estan en una fase d’expansió preocupant i necessiten amb urgència 

una intervenció per controlar-les: 

a) La població del clot de la Moixina (espais oberts entre can Moixina i la 

Closa, en la confluència amb la riera d’Oix), amb una àrea important afectada i 

en plena expansió. Es tracta de la major població detectada dins l’àmbit 

protegit. 

b) La població a prop de can Capdevila (riera de Carrera), amb una àrea 

important afectada i en plena expansió, i amb una afectació a comunitats 

vegetals d’alt interès a llarg termini. També es tracta d’una població força gran. 

c) La localitat d’Hortmoier, de poca superfície, però molt perillosa, ja que a 

la zona, a pocs metres, hi ha la presència d’espècies protegides i/o amenaçades, 

que poden ser afectades. 

Fora de l’àmbit protegit, però en situacions molt pròximes que a mitjà 

termini poden incidir en l’àmbit protegit, quan ja siguin molt costoses les 

actuacions d’intervenció, hi ha les poblacions següents: 

a) La població de la riera de Castellar, entre el molí d’en Gussinyer i el pont 

del Fluvià a can Perich (Montagut, sota Castellfollit de la Roca), que es 

prolonga per la carretera d’Oix i la riera. Aquesta àrea és una de les més 

afectades de la comarca. 

b) La població del càmping de Montagut, amb dos nuclis molt a prop del 

límit de l’espai, que són una amenaça contínua, ja que la població es comença a 

estendre cap al Llierca.


Buddleja davidii Franchet 

La budleia (Buddleja davidii) és un arbust procedent de l’Àsia que s’ha 

escampat i naturalitzat àmpliament per la comarca a partir d’exemplars plantats 

en jardineria i en restauració de vies de comunicació. 

Fotografia núm. 3. Buddleja davidii envaint la carretera d’Oix a Beget 


L’impacte actual d’aquest tàxon és força alt, ja que té una distribució àmplia 

a l’àmbit protegit, especialment per la xarxa fluvial i de carreteres. L’eradicació 

és difícil i costosa. Amb poblacions importants i de fàcil accés, s’ha utilitzat 

maquinària i s’han obtingut resultats positius, però en general a l’Alta Garrotxa 

és difícil accedir a moltes poblacions. 

Per tant, ens trobem amb el tàxon invasor més preocupant des del punt de 

vista de conservació, si l’ailant i el seneci del cap són controlats. 

De cinquanta-cinc estacions prospectades, en setze ha aparegut a dins de 

l’espai i en dotze, a fora.


Es tracta d’un tàxon que ha colonitzat les gleres fluvials i el fons de valls i 

torrents on hi havia espais oberts, a més de talussos i rocams, sovint al voltant 

de les vies de comunicació. En canvi, en boscos tancats no hi entra. 

En alguns sectors s’ha detectat competència d’hàbitat amb Lithodora oleifolia, 

tàxon amenaçat amb la categoria de Vulnerable segons els criteris de la UICN 

2001, protegit a l’àmbit de l’espai natural de l’Alta Garrotxa i present en el 

futur decret de flora protegida de Catalunya, encara no aprovat, però que va 

sortir a informació pública l’estiu de 2006. De tota manera, aquesta 

competència no l’hem observat en tot l’àmbit de la distribució d’aquest 

endemisme, i, per tant, en tot cas, caldria acabar de prospectar les àrees on 

coincideixen per veure l’abast de l’impacte produït per la budleia i plantejar la 

possibilitat d’accions d’eradicació i control puntuals. 

La budleia afecta també de manera general els sargars de les rieres. A més, 

causa un perjudici econòmic directe en el manteniment de les carreteres. Els 

tipus d’acabats de la carretera d’Oix a Beget, amb rocam i cuneta, i la manca de 

control sobre l’espècie l’han afavorit i s’hi ha instal·lat plenament. Fins i tot 

ocupa una gran part de la carretera, i comporta unes despeses de manteniment 

molt elevades, a més de perill d’accidents, ja que redueix considerablement 

l’amplada de la carretera. 

Veient el que ha succeït a la carretera esmentada i com queda la carretera 

de Castellfollit a Oix després de les obres d’arranjament que s’hi han fet, es pot 

preveure que si es deixa entrar la budleia, els problemes de manteniment 

ocasionats per l’ocupació de la carretera i per la caiguda de blocs de roca per 

acció de les arrels encara poden ser més importants. A més, pot constituir una 

via d’expansió de la planta a altres zones on encara no ha arribat. Per aquestes 

vies de comunicació normalment la planta s’escampa i quan arriba a torrents, 

rieres i rius els colonitza ràpidament. 

En tot cas, les despeses d’eradicació i control d’aquest tàxon haurien d’anar 

a càrrec de l’administració responsable del manteniment de la carretera, ja que, 

per una banda, contribueix al manteniment de la carretera i, per l’altra, és 

responsable de l’expansió d’una espècie invasora que afectarà altres zones i 

propietats. 

Respecte a la budleia, sembla clar que no es pot eradicar ni controlar globalment, 

i caldria estudiar en quins àmbits localitzats s’ha de controlar la població: 

– Zones d’afectació a Lithodora oleifolia. 

– Carreteres problemàtiques. 

– Pedreres i zones d’extracció amb pocs individus però situades en àrees 

estratègiques que podrien envair àrees encara no infectades.


Fallopia baldschuanica (Regel) J. Holub (=Bilderdykia aubertii (L. 

Henry) Moldenke; F. aubertii (L. Henry) J. Holub) 

Alguns autors dubten que els exemplars presents a la zona pertanyin a 

l’espècie Fallopia baldschuanica i els adjudiquen a l’espècie Bilderdykia aubertii, de 

flors ben blanques. Flora ibérica esmenta que no hi ha prou caràcters 

diferenciadors entre els dos tàxons esmentats, almenys des d’un punt de vista 

específic. Per aquesta raó, nosaltres els adjudiquem, malgrat les flors ben 

blanques dels exemplars presents a la comarca, a l’espècie Fallopia 

baldschuanica. 

D’un total de cinquanta-cinc estacions prospectades dins de l’espai, s’han 

trobat tres localitats d’aquest tàxon i quatre localitats a la perifèria. Està en una 

fase inicial de colonització d’espais urbans i periurbans, i, per tant, a l’Alta 

Garrotxa té, de moment, una incidència baixa. 

L’impacte actual del tàxon és nul, però l’impacte potencial és molt preocupant. 

Malgrat que té una capacitat de dispersió relativament baixa, la vinya del Tibet es pot 

instal·lar en cingleres i pot ser molt difícil i costós eradicar-la, tal com ha succeït a la 

cinglera de Castellfollit. Considerant que en aquest ambient hi ha diferents espècies 

amenaçades i/o protegides, com per exemple la Lithodora oleifolia o l’Allium pyrenaicum, 

és convenient evitar que entri a l’àmbit protegit. 

Fotografia núm. 4. Exemplar de Fallopia baldschuanica en flor 



Robinia pseudoacacia L. 

L’acàcia, robínia o falsa acàcia (Robinia pseudoacacia) és un arbre força 

abundant a l’àmbit protegit, introduït fa temps i amb una superfície d’ocupació 

superior que la de la budleia. Destaca la seva capacitat d’envair diferents 

comunitats vegetals i ambients, especialment espais oberts. 

L’impacte potencial d’aquest tàxon no és tan preocupant com el d’altres 

espècies. Encara que és present en una gran diversitat d’ambients, alguns 

d’interès o amb tàxons amenaçats i/o protegits, la seva afectació no és gaire 

important, encara que caldria acabar d’estudiar l’afectació per l’aportació de 

nitrogen al sòl, que afavoreix les espècies ruderals respecte a les silvàtiques, 

algunes de gran interès. 

Però l’eradicació i/o control de l’acàcia són molt costosos. La capacitat de 

rebrotar és similar a la de l’ailant, però s’hi afegeix la seva capacitat de 

reproducció sexual, i la producció de llavors encara la fa més problemàtica pel 

que fa a la dispersió. 

Fotografia núm. 5. Plançó de Robinia pseudoacacia en un codolar de l’Alta 

Garrotxa 



El control d’aquest tàxon —l’eradicació es considera impossible al 

territori— implica tancar les comunitats forestals i afavorir els arbres planifolis 

propis del país. Aquest tancament permet reduir considerablement amb el 

temps d’una manera efectiva aquesta planta introduïda de grans zones; d’altres 

maneres és impossible. 

L’eradicació fisicoquímica, tallant arbres i tractant soques amb herbicides, és molt 

costosa i caldria aplicar-la només en casos concrets d’arbres pare que comporten 

invasions en zones encara lliures de l’espècie. Per tant, només la recomanem en llocs 

estratègics, on un o pocs arbres escampen llavors al voltant. 

Senecio inaequidens DC. 

El seneci del cap (Senecio inaequidens) és una planta impossible d’eradicar al 

territori, però fàcilment controlable. En relació amb les altres espècies, les 

despeses del control de la població són baixes i l’eficiència és força alta. 

Fotografia núm. 6. Flors i fruits de Senecio inaequidens 



Aquesta planta s’ha anat eradicant a l’Alta Garrotxa des de l’any 1987, però 

amb més intensitat a partir de l’any 2003, i cada any s’hi duen a terme 

campanyes específiques d’eradicació. La població es manté força baixa i es 

limita a les vores de carreteres i pistes, erms de zones urbanitzades i pedreres, 

i fins enguany no s’havia detectat a l’àmbit protegit la presència d’exemplars 

dins de pastures (ha estat la quarta vegada que s’ha detectat en pastures a la 

comarca en vint-i-dos anys). 

L’impacte potencial és molt preocupant, bàsicament per tres motius: 

– L’afectació a les pastures, amb una pèrdua de comunitats d’interès molt 

alt (canvis en la composició florística i l’estructura). 

– L’afectació a espècies amenaçades i/o protegides. 

– L’impacte econòmic per la pèrdua de les pastures. 

L’entrada de Senecio inaequidens a les pastures s’inicia quan les densitats de 

plantes en les vies de comunicació o en zones amb moviment de terres són 

molt altes i fa diversos anys que ho són. En aquest cas, la gran aportació de 

llavors i el banc de llavors ja existent al sòl permeten, en zones deteriorades 

dels prats (roderes de vehicles per exemple), que algun exemplar s’hi estableixi 

per germinació. Les substàncies al·lopàtiques que genera el seneci impedeixen 

el creixement de plantes al voltant, i això afavoreix la germinació de les llavors 

del tàxon. Per altra banda, la seva toxicitat evita que el bestiar se’l mengi. 

D’aquesta manera, a poc a poc es va escampant per la pastura, fins que la 

domina i l’altera, i el bestiar ja no hi vol entrar. Aquest procés ha comportat la 

pèrdua de molta superfície de pastura a França, on fins ara s’han gastat molts 

diners en campanyes de sensibilització, neteja i eradicació d’aquest tàxon. Per 

això, Senecio inaequidens és un tàxon prioritari i cal actuar abans que sigui un 

problema inabastable i/o molt costós. 

El tàxon presenta dues poblacions importants a l’àmbit de l’espai protegit 

(pedrera de Sant Eudald, a Sadernes, i carretera d’Oix a Beget) i dues 

poblacions importants en l’àrea d’influència que poden generar problemes a 

curt termini: carretera de Maçanet de Cabrenys a Costoja, i carretera N-260 

entre Figueres i Castellfollit de la Roca, amb les corresponents carreteres 

d’accés a l’espai (Oix, Montagut-Sadernes, Tortellà-Sales, Palera-Beuda, Mare de 

Déu del Mont). 

A part, hi ha indrets amb poblacions petites i moltes localitats amb un o 

pocs peus repartides per tot l’àmbit, totes en marges de carreteres i pistes, i 

normalment relacionades amb el remenament de terres en zones urbanes, 

pedreres i àrees d’extracció d’àrids, i molt especialment en zones arranjades de 

les vies de comunicació.


Moltes de les localitats amb pocs individus que durant els últims vint-i-dos 

anys s’han eliminat a l’àmbit de l’Alta Garrotxa no han tornat a aparèixer. 

Aquestes localitats puntuals són fàcils de controlar si es detecten en un màxim 

de tres anys una vegada han arribat, quan la població encara és petita i és 

assumible eradicar-la, i al sòl el banc de llavors no és important. Per això és 

important vigilar el territori per poder detectar aquestes localitats noves i 

eradicar-les ràpidament i fàcilment. 

L’eradicació en zones amb molta densitat de Senecio és problemàtica, 

perquè els exemplars amb uns quants anys són més difícils d’arrencar sense 

deixar cap part subterrània, i tornen a rebrotar. En aquests casos es recomana 

arrencar les plantes quan el sòl és humit i la possibilitat de trencar les arrels és 

més petita. Però el principal problema és el banc de llavors acumulat de fa anys, 

que dispara la germinació de nous exemplars (pedrera de Sant Eudald, a 

Sadernes). 

La presència de poblacions importants externes a l’espai comporta la 

dispersió lenta de llavors per les vies de comunicació fins a arribar a l’àmbit 

protegit. La presència de Senecio inaequidens per tota la comarca també és 

responsable del fet que, quan hi ha moviment de maquinària i/o terres d’un 

costat cap a l’altre, es dispersin llavors a nous punts on no s’havia trobat fins a 

aquell moment. És a dir que l’aparició puntual de nous peus és directament 

proporcional al nivell de contaminació global de Senecio de la comarca. Aquesta 

és la principal causa de la dispersió a la Garrotxa. 

Taula núm. 6. Individus de Senecio inaequidens eradicats el 2006 a l’Alta 

Garrotxa i l’àrea d’influència, i entitat responsable de l’eradicació 

Entitat responsable de l’eradicació Nombre de localitats Nombre d’individus 

Consorci 17 17.224 

ICHN 68 201 

Total 85 17.425 


En total s’han detectat vuitanta-cinc localitats, cinquanta-dues de les quals a 

dins de l’àmbit protegit, amb 16.988 individus eradicats, i d’aquestes localitats 

només n’han quedat nou per eradicar. 

Fora d’aquest àmbit s’han detectat trenta-tres localitats, amb uns 437 

individus eradicats. D’aquestes localitats, només no se n’han pogut eradicar 

cinc. Els individus recollits han estat cremats a la incineradora de Girona.


El gruix dels exemplars eradicats pertanyen, en primer lloc, a les localitats 

de la pedrera de Sant Eudald (Sadernes), amb el 86,6 % (15.085 individus), i, en 

segon lloc, a la carretera d’Oix a Beget, amb el 9,9 % (1.731 individus). 

Recomanacions 

Enguany les prospeccions per tot el territori han permès detectar diverses 

espècies invasores molt perilloses a la comarca que s’han pogut eradicar amb 

un esforç mínim. Un exemple és Impatiens balfourii, una planta molt invasora a 

tot Europa, utilitzada en jardineria a Beget i detectada a uns 4 km riera avall del 

poble, en un inici de colonització en el bosc de ribera. Per tant, la detecció 

precoç, a partir de programes de vigilància sobre el territori, és molt 

important. 

Les accions d’eradicació de tàxons ja dispersats pel territori cal avaluar-les 

molt bé, perquè són complicades, molt costoses i només s’han de fer quan es 

pot assegurar la consecució dels objectius marcats. 

En les actuacions d’eradicació i control s’ha de començar pels focus, i una 

vegada eliminats, continuar amb la resta de la població. 

Prenent com a base els resultats i les conclusions, es fan algunes 

recomanacions, que bàsicament se centren en els punts següents: 

1. L’execució d’un programa de seguiment i control de la flora al·lòctona a 

l’Alta Garrotxa, amb els objectius de detectar i eradicar precoçment les plantes 

invasores perilloses. Permet detectar els tàxons invasors en la fase inicial de 

colonització, circumstància que possibilita eradicar-los precoçment amb uns 

costos i un esforç mínims, abans que aquests es disparin o que senzillament 

sigui impossible eradicar-los i s’hagin d’establir actuacions de control molt més 

cares i contínues. 

2. Actuacions de minimització d’entrades de tàxons invasors. Les actuacions 

de prevenció són les més eficaces i les menys costoses, i de vegades són les 

úniques factibles. Les inversions d’aquest tipus, que de vegades són difícils 

d’assumir, necessiten un suport de difusió per tirar-les endavant, però estalvien 

a mitjà i a llarg termini grans esforços humans i econòmics, i sovint són les 

úniques factibles per evitar l’expansió dels tàxons. El principal objectiu és evitar 

el cultiu i la plantació d’algunes espècies, la majoria utilitzades en jardineria, i 

controlar les plantacions en obres públiques, especialment en carreteres. 

3. L’eradicació i el control dels tàxons més perillosos per a la conservació 

del medi natural i les activitats econòmiques. L’eradicació o eliminació total del 

tàxon normalment només es pot dur a terme quan es detecta precoçment, i el


control del tàxon o manteniment de la seva població sota uns mínims que no 

afectin de manera important els valors amenaçats és molt més car i difícil, i 

esdevé una tasca contínua, amb un esforç variable proporcional a l’evolució del 

tàxon, sobre el qual cal fer un seguiment. 

4. En alguns casos en què el tàxon no es pot controlar, cal assumir la seva 

presència i descontrol al territori, i prioritzar les actuacions de control periòdic 

de la població en algunes localitats on hi ha tàxons o comunitats vegetals 

amenaçades. 

La coordinació amb entitats i administracions de l’àmbit protegit, però 

també de fora, permet, per una banda, augmentar sensiblement la capacitat 

d’intervenció en el problema, i, per l’altra, disminuir el risc quan les actuacions 

no només se centren en l’espai concret sinó també en tot el seu voltant. 

Bibliografia 

BOLÒS, O.; VIGO, J. (1984-2001): Flora dels Països Catalans, vol I-IV. Barcelona: 

Barcino. 

CAMPOS, J. A.; BERAZA, F. S. (2001): “Flora exótica de la Reserva de la 

Biosfera de Urdaibai”. Inèdit. 

CASASAYAS, T. (1989): La flora al·lòctona de Catalunya. Tesi doctoral. 

Universitat de Barcelona. 

FONT, X. (2006): Banc de dades de biodiversitat. Departament de Medi Ambient 

i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. 

http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html 

GENERALITAT DE CATALUNYA (2006): Projecte de decret de creació del 

catàleg de flora amenaçada autòctona de Catalunya. 

http://mediambient.gencat.net/Images/43_110741.pdf 

LOWE, S.; BROWNE, M.; BOUDJELAS, S.; DE POORTER, M. (2000): 100 of 

the World’s worst invasive alien species. A selection from the global invasive 

species database. Invasive Species Specialist Group (ISSG), UICN/SSC. 

MORAGUES BOTEY, E.; RITA LARRUCEA, J. (2005): Els vegetals introduïts a les 

illes Balears. Col·lecció Documents Tècnics de Conservació, II època, núm. 

11. Conselleria de Medi Ambient, Govern de les Illes Balears. 

OLIVER, X. (2005a): “Llista vermella de la flora vascular de la Garrotxa, 2006”. 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural i 

Fundació d’Estudis Superiors d’Olot. Inèdit. 

OLIVER, X. (2005b): “Flora i vegetació de la vall del Bac”. Inèdit.


OLIVER, X. (2006a): “La vegetació de la Garrotxa. I. Catàleg de comunitats. II. 

Comunitats vegetals d’interès”. Delegació de la Garrotxa de la Institució 

Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

OLIVER, X. (2006b): “Catàleg de la flora al·lòctona de la Garrotxa”. Delegació de 

la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

OLIVER, X. (2006c): “Llista negra de plantes invasores de la Garrotxa”. 

Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

OLIVER, X. (2006d): “Cartografies digitals de Senecio inaequidens, Ailanthus 

altissima i Fallopia baldschuanica a la Garrotxa”. Delegació de la Garrotxa de 

la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit. 

PMEI, (2006): Base de dades i sistema d’alerta temprana del PMEI (Programa 

Mundial sobre Espècies Invasores). http://www.issg.org/database 

SÁEZ, L.; ROSSELLÓ, J. A.; VIGO, J. (1998): “Catàleg de plantes vasculars 

endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya. I. Tàxons endèmics”, Acta 

Botanica Barcinonensis, 45, p. 309-321. Barcelona. 

SÁEZ, L.; SORIANO, I. (2000): “Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares 

o amenaçades de Catalunya. II. Tàxons no endèmics en situació de risc”, 

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 68, p. 35-50. 

SANZ ELORZA, M.; DAMA SÁNCHEZ, E.; SOBRINO VESPERINAS, E, (2004): 

Atlas de las plantas alóctonas invasoras en España. Madrid: Ministeri de Medi 

Ambient. 

SPRINGER NETHERLANDS (2006): Biological invasions. 

http://www.springerlink.comcontent/1573-1464/ 

USDA (2006): Plants database. http://plants.usda.gov/ 

USDA (2006a): sistema d’informació en línia sobre espècies invasores. 

http://invasivespecies.gov 

USDA (2006b): sistema d’informació sobre plantes invasores. 

http://www.nps.gov/plants/alien/ 

VIÑAS, X. (1993): “Flora i vegetació de l’Alta Garrotxa”, Universitat de Girona. 

672 p. i annexos. Memòria de doctorat. Inèdit. 

WITTENBERG R.; COCK M. J. W. [ed.] (2001): Especies exóticas invasoras: una 

guía sobre las mejores prácticas de prevención y gestión. PMEI, GISP, SCOPE, 

CAB International i UICN, 2001. Wallingford, Oxon (Regne Unit): CABI 

Publishing, p. XVII-228.

ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX 

Antònia Caritat, Josep Maria Bas i Enric Sala 

Departament de Ciències Ambientals. Universitat de Girona (UdG) 

Introducció 

El teix (Taxus baccata L.) és un arbre protegit d’àmplia distribució a l’Europa 

mediterrània i eurosiberiana però que es troba en franca regressió. Es tracta 

d’una espècie relicte, de distribució més extensa en la darrera glaciació però 

que ha quedat restringida a petites poblacions (Thomas, 2003). La seva 

preservació és del tot recomanable, tant per la importància ecològica que té el 

teix com per l’aprofitament terapèutic de què és objecte i els valors culturals 

que posseeix. Simbolitza la immortalitat i ha estat considerat un arbre sagrat 

per les cultures celtes. La gestió de les poblacions de teixos s’ha de basar en la 

informació sobre els processos biològics que determinen la regressió en els 

àmbits locals (Garcia, 2000). Una forma útil d’avaluar aquests processos és a 

través de l’estudi de les limitacions en el cicle vital. 

Estudis aplicats a la conservació del teix a l’Alta Garrotxa 

L’any 2000, a partir d’un conveni entre el Departament de Medi Ambient de 

la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Girona, es va dur a terme un 

estudi preliminar amb l’objectiu d’obtenir un coneixement previ de l’estructura 

forestal, florística i faunística de la teixeda de Miseclòs, a l’Alta Garrotxa, per 

aplicar els resultats en la preservació de la diversitat biològica de l’ecosistema i 

deduir les millors estratègies de gestió per conservar-la. 

La teixeda de Miseclòs és una de les últimes teixedes ben estructurades de 

Catalunya i ja fa més de quaranta anys que es va publicar en la revista Montes un 

interessant estudi en el qual es donava a conèixer aquest bosc de teixos situat a 

les terres gironines (Pardos, 1960). Més recentment, J. Ruiz (1997) va elaborar 

un breu inventari de la massa forestal. Els resultats d’aquest estudi preliminar 

han evidenciat que els límits de la teixeda de Miseclòs han estat àmpliament 

superats respecte als que va trobar Pardos l’any 1960, i que el bosc es troba en 

un estadi de successió on el pi roig (Pinus sylvestris) actua com a espècie 

pionera, de manera que sota els pins hi creixen els teixos. La regeneració és 

notable, a diferència de moltes altres localitats de la península Ibèrica, segons

70 ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DEL TEIX 

Regino Zamora (comunicació verbal), fet que fa que aquesta teixeda tingui un 

valor únic; probablement la preservació d’aquest bosc depèn en gran manera de 

la seva expansió a través del regenerat. Per altra banda, es va detectar un clap 

de teixos totalment morts i cal determinar-ne les causes. 

Al llarg de l’any 2002 la Universitat de Girona va fer un estudi preliminar 

sobre la distribució i l’estat general de les teixedes a Catalunya, patrocinat per 

la Fundació Natura (Caritat et al., 2004). L’any 2004, fruit d’un conveni entre el 

Consorci de l’Alta Garrotxa i la Universitat de Girona, es va elaborar la 

cartografia georeferenciada de la localització del teix a l’Alta Garrotxa. Es van 

recopilar més de cent cinquanta citacions bibliogràfiques a partir de treballs 

botànics o forestals. Gràcies al treball de camp, es van identificar els límits i es 

van obtenir uns paràmetres forestals bàsics. 

Per tal d’afavorir i conservar aquesta espècie protegida a l’Alta Garrotxa, 

durant el 2006 es va iniciar una nova etapa a partir del conveni del Consorci de 

l’Alta Garrotxa i la Universitat de Girona. Es fa un seguiment dels efectes dels 

tractaments de malalties per fongs, de disminució de competència, i de la 

regeneració i la potenciació dels teixos a les parcel·les experimentals situades a 

la teixeda de Miseclòs. Alguns d’aquestes tractaments experimentals es 

comencen a aplicar a l’Orri i en diferents zones de teix de l’Alta Garrotxa per 

assegurar la conservació a llarg termini de l’espècie al conjunt de l’Alta 

Garrotxa. 

Resultats 

1. Distribució del teix a l’Alta Garrotxa 

S’han identificat onze nuclis importants de teix a l’Alta Garrotxa: Miseclòs, 

Orri, Gitarriu, Bac Grillera, riera de Sant Aniol, balmes d’Uja, Bassegoda, 

Llongarriu, Hostal de la Muga, el Toll i el pic de les Bruixes. S’ha elaborat un 

mapa georeferenciat (fig. 1). En general es tracta d’arbres relativament joves 

que surten de manera dispersa o formant petits rodals enmig del pi roig, del 

faig o de l’alzina. Tot i que la majoria són joves, també n’hi ha alguns de gran 

diàmetre; a l’Orri n’hi ha un que ha estat declarat monumental (fig. 2). En cada 

zona la dinàmica de les poblacions de teixos i les altres espècies que les 

envolten presenta unes característiques pròpies.

ANTÒNIA CARITAT, JOSEP MARIA BAS I ENRIC SALA 71 

Mapa núm. 1. Distribució del teix a l’Alta Garrotxa obtinguda a partir dels 

estudis del nostre equip l’any 2005 



Fotografia núm. 1. Teix monumental a l’Orri 



2. Tractament de la malaltia causada per Armillaria sp. 

Quan es van fer els inventaris forestals de la teixeda de Miseclòs, es va 

detectar l’existència d’un clap de teixos morts ja conegut pel propietari, Lluís 

Masanella, que ens va informar que s’anava estenent i que cada vegada hi havia 

més teixos que s’estaven assecant. Mariano Rojo, expert en plagues i malalties, 

va trobar que es tractava del fong Armillaria sp. Després d’observar les capçades 

i les arrels dels arbres afectats, va treure diferents mostres del coll de l’arrel, 

on van aparèixer els micelis blancs característics. La seva difusió es produeix 

d’una planta a l’altra per contacte d’arrels infectades amb arrels sanes. En els 

arbres que s’estan morint es poden veure les fructificacions del fong. 

Per controlar aquesta malaltia realment no existeixen mètodes curatius 

gaire pràctics o econòmics. Quan és possible, es recomana fer rases per aïllar 

els individus malalts, i treure o cremar les parts afectades. Mariano Rojo, 

després d’observar els arbres morts i els arbres que encara són vius però que 

estan afectats per Armillaria sp., va proposar fer la prova de podar-los, de 

manera que ha recomanat podar el 50 % de la capçada de sis dels dotze teixos 

afectats pel fong però que encara són vius, i els altres sis serviran de control. La 

intenció és intentar que els arbres puguin superar la infecció. Si els resultats de 

la prova no són bons, s’intentarà un altre remei. Els tractaments s’aplicaran a la 

tardor del 2007 amb els corresponents permisos del Departament de Medi 

Ambient. 

3. Tractaments experimentals d’eliminació de competència per pins 

Una de les possibilitats més destacades que hi ha per potenciar l’expansió 

del teix és reduir la competència d’altres espècies (Schwendtner, 2007). En el 

cas del teix, a l’Alta Garrotxa observem que sol aparèixer en zones de pi roig, 

que pot actuar com a espècie pionera de la successió ecològica en 

determinades situacions, com ara en l’abandonament de conreus o pastures. A 

Miseclòs, per exemple, és freqüent veure teixos joves que creixen al peu d’un 

pi. Ens preguntàvem al principi: hi ha una relació de simbiosi o de competència, 

amb el pi? Si hi ha competència, en treure pins es potenciaran els teixos i 

creixeran millor. 

Per contestar a les preguntes i veure si la hipòtesi es complia, l’any 2000 

vam dissenyar una prova experimental a la teixeda de Miseclòs, juntament amb 

l’enginyer forestal del Departament de Medi Ambient a la Garrotxa en aquell 

moment, Eloi Beulas. Vam marcar quatre parcel·les quadrades de 100 m de


costat. Al novembre del 2000 en una parcel·la es van tallar tots els pins, en una 

altra es van tallar els pins que tenien un teix a la base, en una altra no es van 

tallar els pins amb teixos a la base i a la darrera no s’hi va fer cap tractament i 

servia de control. En cada parcel·la experimental es van marcar vint arbres 

joves a l’atzar en el cas de la parcel·la de control i en la parcel·la on es van tallar 

tots els pins. En les altres dues es mesuraven només teixos que creixien a la 

base de pins. Cada any es mesura el diàmetre i l’alçària d’aquests teixos per 

veure l’efecte sobre el creixement apical i radial dels tractaments de disminució 

de la competència per pins. 

Els resultats han estat força espectaculars, especialment a la parcel·la on es 

van tallar tots els pins. Durant el primer any, els teixos joves tenien l’aspecte 

d’experimentar un cert estrès, i el creixement de l’arbre era molt petit. A 

partir del tercer any ja vam detectar un increment estadísticament significatiu 

del creixement apical i radial en les parcel·les tractades respecte al que hi havia 

a la parcel·la de control. És a dir, la disminució de la competència per pi roig 

afavoreix el creixement del teix a partir del tercer any de tallar els pins de la 

parcel·la. Podem deduir, per tant, que la tala de pins afavoreix el creixement 

dels teixos joves per disminució de la competència pels recursos, però per 

evitar l’estrès inicial per excés de llum dels teixos convé tallar només una part 

dels pins de l’estrat superior. 

4. Seguiment de les proves de germinació i supervivència 

L’any 2000 es van sembrar llavors de teix en diferents condicions a la 

teixeda de Miseclòs per determinar les variables que més podien influir en 

l’emergència i supervivència de les plàntules. Es volia comprovar també si per 

germinar feia falta que les llavors haguessin passat pel tracte digestiu d’un 

animal. Es van sembrar a partir de tres tractaments: (a) sense aril, procedents 

d’excrements de vertebrats frugívors; (b) amb aril, i (c) sense aril, extretes 

manualment. Es va veure que l’emergència en la zona de la teixeda oberta 

comença quatre setmanes més tard que en la teixeda tancada (fig. 3). Les 

plàntules deixen d’emergir al cap de vuitanta-tres setmanes d’haver sembrat la 

llavor en la zona oberta i al cap de setanta-sis setmanes en la zona tancada. 

Això indica que l’emergència és més concentrada en la zona d’alta densitat de 

teixos, i diluïda en la de baixa densitat. De tota manera, encara que presentin 

aquestes diferències en la fenologia, el nombre total de plàntules emergides no 

difereix en les dues zones.


S’han detectat diferències estadísticament significatives d’emergència segons 

els tractaments de les llavors. Les llavors sense aril presenten percentatges 

d’emergència superiors als de la llavor simple (fig. 3). Això fa pensar que 

probablement hi ha algun component en l’aril que inhibeix la germinació, o bé 

que no permet la bona hidratació. El pas pel tracte digestiu no millora la 

germinació i l’emergència respecte a les llavors en què es va extreure l’aril 

manualment. Els fruits són engolits per ocells, especialment per la merla (Turdus 

merula) i el tord comú (Turdus philomelos), i mamífers, sobretot pel gat mesquer 

(Genetta genetta) i la fagina (Martes foina) a Miseclòs. 

Figura núm. 1. Emergència de plàntules registrada en la zona experimental 

oberta (OB) i la tancada (TA) de llavors amb aril (AR), sense aril amb extracció 

manual (MAN) o a través del tracte digestiu d’un animal (EX) 

% emergència 

70 

60 

50 

40 

30 

20 

10 

0 

EMERGENCIA 

` 

69 74 79 84 89 94 99 104 109 


SETMANES 

TAEX 

OBMAN 

TAMAN 

OBEX 

TAAR 

OBAR 

La mortalitat de plàntules és elevada (70-99 %) i es produeix 

majoritàriament entre les setanta-nou i les vuitanta-set setmanes des de la 

sembra (a mig mes de maig i a mig juliol) per a tots els tractaments. En teixedes 

d’Astúries, Garcia (2005) també va trobar mortalitats molt altes, però en aquell 

cas era per acció dels ungulats. Apareixen uns pics de mortalitat molt alts en


períodes crítics de sequera o bé de fred a l’hivern. Durant els primers dos anys, 

la taxa de mortalitat és més accentuada en les zones tancades amb alta densitat 

de teixos que en les zones obertes. Segons Hulme (1996), les plàntules només 

sobreviuen i creixen quan el recobriment és relativament poc dens. 

Recomanacions de gestió 

A partir dels coneixements de què disposem fins ara i per tal d’afavorir i 

conservar aquest espècie protegida a l’Alta Garrotxa i l’ecosistema de què 

forma part, es recomana el següent: 

a) En les zones on es desbrossa o es fan tractaments silvícoles s’ha d’anar 

molt amb compte de no destruir plançons de teix. 

b) S’ha d’evitar una pastura massa intensa on hi hagi plançons de teix. 

c) En alguns llocs és convenient eliminar una part de la competència. 

d) S’ha d’evitar la sobrefreqüentació humana en les zones més fràgils. 

e) S’han de controlar i tractar les malalties del teix. 

f) S’ha d’informar els propietaris i els sectors implicats de la importància del 

teix i de les recomanacions per conservar-lo. 

g) S’ha de fer educació ambiental sobre el teix a les escoles. 

h) S’han de continuar els estudis experimentals i el seguiment de les 

poblacions de teix per conèixer els factors limitadors de cada zona i la 

posterior aplicació en la seva conservació. 

Bibliografía 

CARITAT, A.; VILAR, L.; SALA E. (2004): “Regeneración del tejo en 

Catalunya”, Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 18, p. 

97-100. 

GARCÍA, D.; ZAMORA, R.; HÓDAR, J. A.; GÓMEZ, J. M.; CASTRO, J. (2000): 

“Yew (Taxus baccata L.) regeneration is facilitated by fleshy-fruited shrubs in 

Mediterranean environments”, Biological Conservation, 95, p. 31-38. 

HULME, P. E.; BORELLI, T. (1999): “Variability in post-dispersal seed predation 

in deciduous woodland: relative importance of location, seed species, burial 

and density”, Plant Ecology, 145, p. 149-156. 

PARDOS, J. A. (1960): “Los tejos. Esos árboles anacrónicos tienen un 

interesante reducto en la provincia de Gerona”, Montes (16) 96, p. 581-588.


RUIZ, J. (1997): “Miseclós, un bosque de tejos (Taxus baccata L.) en la comarca 

de La Garrotxa (Girona)”, Montes, 49, p. 41-44. 

SCHWENDTNER O.; MIÑAMBRES L.; CÁRCAMO, S. (2007): Problemática de 

conservación de las poblaciones de tejo (Taxus baccata L.) en Navarra. 

Propuestas de un plan de gestión regional para el tejo. El tejo en el Mediterráneo 

occidental. Generalitat Valenciana, Conselleria de Territori i Habitatge. 

THOMAS, P. A.; POLWART, A. (2003): “Biological flora of British Isles. Taxus 

baccata L.”, Journal of Ecology, 91, p. 489-524.

ELS BOSCOS MADURS DE L’ALTA GARROTXA 1 

Tomàs López 

Consorci de l’Alta Garrotxa 

Introducció: marc teòric, raons i objectius del projecte 

El concepte de successió, entès com el procés de substitució d’unes 

comunitats per unes altres al llarg del temps (Odum, 1972, 1973; Margalef, 

1977; Montserrat, 1984a; Terradas, 1987; Masalles i Vigo, 1987; Bertanpetit et 

al., 1993; Acot et al., 1998) es va desenvolupar a partir del 1898, sobretot 

gràcies als treballs de Cowles i Clements. La introducció de la idea de successió 

va ser una aportació fonamental per a l’ecologia i va significar una visió dinàmica 

de l’ecosistema en l’espai i en el temps. Estretament lligada a la idea de la 

successió, tenim la noció de clímax, comunitat madura cap a la qual tendeixen 

les comunitats serials d’una regió determinada. 

El concepte de successió, tot i la seva utilitat en l’àmbit de la fitosociologia 

teòrica, moltes vegades no s’ajusta a la realitat dels espais humanitzats, i fins i 

tot és dubtós que es produeixi, irremeiablement, en sistemes naturals en què 

no intervé l’activitat humana (per exemple, el procés d’autosuccessió que 

s’observa en la vegetació mediterrània pirofítica, diferent del de la successió 

secundària; vegeu Camarasa et al., 1993). Tampoc la idea de clímax no és tan 

estricta com s’espera, fins al punt que, tal com esmenta Terradas, “alguns 

autors han assenyalat que, de vegades, en un territori climàticament homogeni, 

pot haver-hi una diversitat tal de condicions litològiques, edafològiques o 

d’altres que faci possible l’existència de més d’un tipus de clímax (policlímax), 

de manera que no es pot dir que a una classe de clima correspongui sempre 

una sola classe de vegetació final amb un tipus de sòl únic, en equilibri amb el 

clima i la vegetació” (Terradas, 1987). 

1 El text de la introducció i les dades presentades en aquest capítol provenen dels treballs elaborats 

per Antoni Agelet i Joan Montserrat per encàrrec del Consorci de l’Alta Garrotxa. En concret els 

següents: 

— Agelet, A. i Montserrat, J. (2006): Delimitació i avaluació inicial del potencial biològic dels boscos 

madurs de l'EIN de l'Alta Garrotxa. Sadernes: Consorci de l'Alta Garrotxa. 

— Agelet, A. i Montserrat, J. (2003): Els boscos madurs de l'EIN de l'Alta Garrotxa. Sadernes: Consorci 

de l’Alta Garrotxa.

80 ELS BOSCOS MADURS 

La maduresa és una tendència i el clímax (etapa última d’una successió), una 

hipotètica situació final d’equilibri dinàmic que gairebé mai no s’estabilitza, fins 

al punt que, segons Terradas, ecòlegs com Margalef “s’estimen més evitar el 

terme de clímax i parlen de grau d’organització o de maduresa relativa de cada 

comunitat concreta per assenyalar-ne la posició al llarg del procés de 

successió” (Terradas, 1987). Tal com formula Montserrat (1984a), en els 

ecosistemes terrestres “l’estabilitat dinàmica, amb canvi en fulles i herbam, 

però de troncs i branques quasi constants, caracteritza les comunitats pròximes 

a la maduresa”. 

Tot amb tot, però, les idees de successió i clímax esdevenen essencials per 

als nostres propòsits actuals. Malgrat les limitacions que puguin tenir aquestes 

idees, el concepte de bosc madur es basa en el fenomen de la successió i en la 

idea del clímax, fins al punt que ens han de permetre localitzar i valorar les 

masses forestals amb un grau més elevat de maduresa. Més enllà de lleugereses 

perceptives, es tracta d’objectivar el que és subjectiu. 

De manera molt esquemàtica, les raons de la recerca i els principals 

beneficis que se’n poden derivar són els següents: 

– Gairebé totes les masses forestals climàciques o preclimàciques de l’Alta 

Garrotxa són boscanes decídues (rouredes, fagedes, etc.) o boscos 

esclerofil·les (alzinars). Ambdós sistemes forestals han suportat una influència 

humana secular (introducció d’espècies animals i vegetals, artigatges, tractament 

i explotació forestal selectiva, caça, recol·lecció, repoblaments, etc.) que ha 

alterat l’estructura, la composició i la funcionalitat natural (vegeu per exemple 

Naveh, 1975; Montserrat, 1984a, 1984b; Masalles i Vigo, 1987; Montoya, 1993; 

Camarasa et al., 1993, 1996; Díaz, 1998; Labrador i Altieri, 2001; Parra, 2001; 

Zamora i Pugnaire, 2001), fins al punt que actualment costa de fer-se una idea 

de les característiques del bosc primigeni. La localització i l’estudi dels pocs 

boscos madurs permet instaurar una nova forma de percebre el món forestal, 

més enllà dels criteris de maximització en la producció de fusta imperants fins 

al present. 

– Aquest treball permetrà disposar d’inventaris faunístics i florístics 

mínimament exhaustius dels boscos madurs prospectats. A més, els inventaris 

tindran, com a valor afegit, la localització d’espècies animals i vegetals que 

puguin ser indicatives de comunitats climàciques o preclimàciques. 

– La digitalització cartogràfica dels boscos madurs posa al nostre abast un 

sistema àgil i operatiu per localitzar les masses forestals implicades. D’aquesta 

manera es faciliten les futures modificacions sobre la base cartogràfica i les 

bases de dades inicials.

TOMÀS LÓPEZ 81 

– La localització i la delimitació dels boscos madurs i, per oposició, de les 

masses forestals fortament afectades per la intervenció humana permet 

entendre les relacions històriques entre l’home i els espais forestals. La forma 

com els habitants de l’Alta Garrotxa han percebut, interpretat i avaluat les 

formacions boscanes té moltes variants interpretatives, des de la cultural fins a 

la psicològica, passant per l’emocional (vegeu González, 1981; Nogué, 1983; 

Hernández, 1997; Díaz, 1998). 

– El manteniment i la salvaguarda d’aquestes “illes forestals” pot suposar un 

incentiu cultural i econòmic en àrees poblacionalment i econòmicament 

deprimides, situació especialment patent en zones de muntanya (vegeu, per 

exemple, Castri i Glaser, 1980). Aquest projecte pot servir per delimitar unes 

bases pragmàtiques que serveixin, a curt termini, per reduir els usos no 

sostenibles i l’accelerada pèrdua de material biològic, i per preservar paisatges 

singulars i de gran valor biològic; a llarg termini, els resultats obtinguts es poden 

canalitzar per incentivar activitats d’educació ciutadana i projectes que serveixin 

per revitalitzar l’economia local. Ateses les consideracions socials i 

econòmiques implícites, seria més un estudi socioecològic (vegeu Folch, 1999) 

que un estudi estrictament ecològic. 

– Per oposició, el coneixement dels boscos madurs pot servir per 

discriminar els sistemes agrosilvopastorals equilibrats —agrosistemes per a 

alguns autors— amb estratègies d’explotació òptimes però no màximes (vegeu 

González, 1981; Montserrat, 1965, 1984a, 1984b; Gholz, 1987; Sharrow, 1992, 

1997; Sharrow i Fletcher, 1994; Díaz, 1998; Labrador i Altieri, 2001; Parra, 

2001) i els sistemes agropecuaris de caràcter industrial (explotacions màximes 

però no òptimes). 

Cal recordar, finalment, que hi ha raons molt diverses i força concloents — 

algunes estrictament pragmàtiques— que fonamenten les tasques de 

coneixement i conservació dels boscos madurs, i la correcta gestió d’aquests 

boscos. És bo recordar, per exemple, les recomanacions d’organismes de 

protecció de la natura (UICN, 1999; WWW/Adena, 2003), de la comunitat 

científica europea i internacional (FAO, 1997; Siitonen et al., 2002; 

WWW/Adena, 2003) o les directives de la Comissió Europea sobre la 

conservació d’hàbitats naturals (Comissió Europea, 1993, 2003).


Estat actual dels boscos madurs a l’Alta Garrotxa 

1. Concepte. Definició 

Per estudiar els boscos madurs de l’alta Garrotxa s’ha limitat el concepte de 

bosc madur a aquesta premissa: un bosc madur és aquella massa forestal poc 

afectada per les activitats humanes. Presenta característiques de bosc vell, amb 

arbres grans, morts i que constitueixen una estructura complexa, biològicament 

rica i estable. 

2. L’ordre del treball. Programa dels estudis 

Els estudis efectuats fins al dia d’avui a l’Alta Garrotxa han permès escollir 

els boscos prioritaris pel que fa a la protecció, la millora i l’estudi. Les 

prospeccions fetes al camp, partint de tots els coneixements previs disponibles, 

pel Consorci i diversos autors, han permès detectar els boscos que presenten 

una estructura de maduresa més avançada. Un cop detectats, ha estat necessari 

trobar i utilitzar una metodologia objectiva per permetre discernir-los i valorarlos. 

S’ha aconseguit ordenar i catalogar tots els boscos detectats en un primer 

estudi global en què s’ha fet una primera valoració que ens permet prioritzar 

per on hem de començar la valoració, dimensionament, i la localització 

detallada de tots i cada un dels boscos detectats. Aquesta valoració afinada serà 

la que permetrà, en un futur, elaborar plans de gestió per a cada un dels boscos 

madurs de l’Alta Garrotxa. 

3. Primers resultats. El primer que es va trobar 

En el primer estudi es va aconseguir localitzar tots els boscos amb un cert grau 

de maduresa a l’Alta Garrotxa. En aquesta primera aproximació es van detectar 

cinquanta-dos boscos “madurs” a l’Alta Garrotxa. La major part són rouredes 

(catorze), alzinars (tretze) i fagedes (deu), repartits per tota la superfície de 

l’Alta Garrotxa (33.000 ha).


Mapa núm. 1. Punts de situació dels diferents boscos madurs detectats. R: 

rouredes (14); A: alzinars (13); F: fagedes (10), P: pinedes (5); Cm: caducifolis 

mixtos (4); Cs: castanyedes (4), i S: suredes (2) 

Font: Agelet i Montserrat, 2003 

D’aquesta primera aproximació als boscos més madurs de l’Alta Garrotxa, 

en va sortir alguna informació d’interès. Tots aquests boscos s’han localitzat en 

indrets on l’accés és difícil i les finques són grans. Les afectacions principals que 

es van detectar són les afectacions provocades pel carboneig i l’explotació 

ramadera. Les primeres amenaces que es van poder entreveure són bàsicament 

l’escassetat de boscos madurs —només n’hi ha cinquanta-quatre en 33.000 

ha— i el fet que molts ja han assolit el seu torn d’explotació, que pel que fa a 

l’explotació fustera és el moment de tallada. 

Val a dir que el coneixement de l’estat actual d’aquests boscos i el no 

seguiment de la seva evolució no permet executar mesures de gestió que en 

potenciïn la conservació i/o expansió.


4. Aprofundiment en els vuit boscos madurs principals. El segon 

estudi 

L’any 2006 es van triar vuit dels boscos més madurs segons la valoració 

prèvia feta: tres rouredes, dos alzinars, una fageda i una pineda de pi roig. Es 

van voler diversificar els tipus de boscos estudiats i fer els més representatius i 

els que estaven en millor estat. 

Mapa núm. 2. Localització dels vuit rodals principals 

Font: Montserrat i Agelet, 2006 

Pel que fa a aquests boscos principals, s’ha estudiat i analitzat la seva 

biodiversitat i les seves possibilitats de conservació (resistència a possibles 

pertorbacions que els eliminin). S’han delimitat exactament i se n’ha determinat 

l’estructura i la composició vegetal.


5. Resultats. Com són aquests rodals 

Les rouredes són les més madures de la comarca (comparades amb altres 

estudis fets a la Garrotxa) i es caracteritzen per pocs peus centenaris i peus 

grossos (de setanta a vuitanta anys). Tenen una gran diversitat d’ambients i una 

estructura forestal molt heterogènia. La seva diversitat ornítica és molt alta. Les 

rouredes presenten, per tant, una gran biodiversitat. 

Les fagedes, en canvi, són menys riques en biodiversitat i queden més 

relegades a obagues i torrenteres. Presenten clarament menys complexitat 

estructural, cosa que deriva en una menor diversitat ornítica. A les zones de 

clarianes, en canvi, l’heterogeneïtat és molt gran i la diversitat ornítica 

augmenta. La biodiversitat de les fagedes és més petita, però s’incrementa en 

abraçar superfícies més grans, ja que en fagedes madures l’heterogeneïtat 

apareix a les clarianes, sovint provocades per arbres que han caigut o s’han 

mort (valors de maduresa). 

Les pinedes de pi roig presenten pocs peus centenaris i més abundància 

ornítica, sobretot fruit de la seva barreja amb planifolis. 

Conclusions 

La superfície de boscos amb un cert grau de maduresa és molt petita: 98 ha. 

Aquesta extensió representa un 0,3 % de boscos madurs en tota la superfície 

de l’Alta Garrotxa i s’acosta al 3 % de la superfície forestal de l’Alta Garrotxa. 

Aquesta és potser la dada més preocupant de totes. Hi ha pocs boscos amb un 

cert grau de maduresa i, a més, tenen una superfície petita, cosa que els fa molt 

vulnerables a qualsevol pertorbació (incendi, ventada, etc.). 

Tots els boscos madurs de l’Alta Garrotxa presenten bosquets molt madurs 

enmig de boscos més joves. En molts hi ha la presència de peus centenaris 

esparsos repartits entre molts arbres joves. 

Aquests boscos presenten més diversitat ornítica per una major 

disponibilitat tròfica i més presència de refugis (estratificació vertical i cavitats 

en arbres). 

L’heterogeneïtat (tant horitzontal com vertical) que presenten aquests 

boscos fa que tinguin més biodiversitat que la que tenen els boscos més joves.


El futur. Perspectiva i possibilitats 

Cal fer tot un seguit d’actuacions encaminades al seguiment de l’estat 

d’aquests boscos i la seva conservació. Totes aquestes actuacions impliquen: 

1. Comprovar la relació que hi ha entre la maduresa del bosc i la diversitat 

florística. 

2. Caracteritzar la resta de rodals detectats (quaranta-quatre) per 

comprovar que els paràmetres objectius per caracteritzar la maduresa dels 

boscos funciona i per saber-ne exactament la situació i l’estat actual. 

3. Buscar propostes de gestió consensuades amb les persones implicades en 

la seva gestió, propostes individualitzades per a cada rodal. Fer plans de gestió 

de rodals. 

4. Augmentar la protecció d’alguns rodals destinant-los a usos de recerca i 

conservació de la biodiversitat. 

Algunes d’aquestes propostes es poden concretar en mesures de gestió 

directes: la protecció del pasturatge de determinats rodals, el control de l’estat 

de salut d’alguns boscos, l’establiment d’una normativa específica per a tots 

aquests rodals i mesures de potenciació de la seva expansió accelerant la seva 

dinàmica natural per mitjà de la silvicultura. 

Una de les peces clau per completar amb èxit el procés de conservació 

d’aquests boscos és la compra o l’intercanvi d’alguns d’aquests rodals per 

entitats conservacionistes i/o el Departament de Medi Ambient i Habitatge. 

Bibliografia 

ACOT, P.; CAMARASA, J. M.; FOLCH, R.; HALFFTER, G. (1998): Biosfera. 

Pensar la biosfera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 

BERTANPETIT, J.; CAMARASA, J. M.; FERRÉS, L.; FOLCH, R.; GUERRERO, 

R., et al. (1993): Biosfera. Planeta viu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 

CAMARASA, J. M.; DEL CASTILLO, M.; COMELLES, M.; DRUCKER, G., 

FERRÉS, L., et al. (1993): Biosfera. Mediterrànies. Barcelona: Enciclopèdia 

Catalana. 

CAMARASA, J. M.; CAREY, C.; DUDLEY, N.; FOLCH, R.; FRADE, S., et al. 

(1996): Biosfera. Boscanes decídues. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 

CASTRI, J.; GLASER, J. (1980): “Illes i muntanyes, problemes d’ecologia”, El 

Correu de la UNESCO, 19, p. 4-5.


COMISSIÓ EUROPEA (1993): “Directrices generales para la conservación 

de la diversidad biológica de los bosques europeos”, Segunda Conferencia 

Ministerial sobre Protección de Bosques en Europa. Resolució 2. Hèlsinki. 

COMISSIÓ EUROPEA (2003): Tipos de hábitats naturales de interés 

comunitario cuya conservación requiere la designación de zonas de 

especial conservación. Anexo I. http://europa.eu.int/comm/environment/nature/ha 

b-an1es.htm 

DÍAZ, F. (1998): “Diversidad biológica y conservación de la biodiversidad”. 

A: DÍAZ, F., et al. (1998). Diversidad biológica y cultura rural en la gestión 

ambiental del desarrollo, Madrid: Mundi-Prensa, p. 41-55. 

FAO (1997): “Conservación de ecosistemas forestales”. A: XI Congreso 

Forestal Mundial. Antalya (Turquia). http://www.fao.org/montes/foda/wforcong/P 

UBLI/V2/T7S/5-4.HTM 

FOLCH, R. (1999): Diccionario de socioecología. Barcelona, Planeta. 

GHOLZ, H. L. (1987): Agroforestry realities, possibilities, and potentials. Boston: 

Martinus Nijhoff. 

GONZÁLEZ BERNÁLDEZ, F. (1981): Ecología y paisaje. Madrid: H. Blume. 

HERNÁNDEZ BERMEJO, E. (1997): “Los conocimientos tradicionales como 

parte de la biodiversidad: sugerencias para la estrategia nacional para la 

conservación y el uso sostenible de la diversidad biológica”. Manuscrit. 

LABRADOR, J.; ALTIERI, M. A. [coord.] (2001): Agroecología y desarrollo. 

Aproximación a los fundamentos agroecológicos para la gestión sustentable de 

agrosistemas mediterráneos. Madrid: Mundi-Prensa. 

MARGALEF, R. (1977): Ecología. 2a. ed. Barcelona: Omega. 

MASALLES, R. M.; VIGO, J. (1987): “La successió a les terres mediterrànies: 

sèries de vegetació”. A: TERRADAS, J. (coord.) Ecosistemes terrestres. La 

resposta als incendis i a d’altres pertorbacions. Quaderns d’Ecologia Aplicada, 10, 

p. 27-43. 

MONTOYA, J. M. (1993): Encinas y encinares. Madrid: Mundi-Prensa. 

MONTSERRAT, P. (1965): “Los sistemas agropecuarios”, Anales de 

Edafología y Agrobiología, 14, p. 343-351. 

MONTSERRAT, P. (1984a): “Els ecosistemes pastorals”. A: FILLAT, F.; 

GARCÍA-RUÍZ, J. M.; MONTSERRAT, P.; VILLAR, L.: Els pasturatges. 

Funcionalisme i aprofitament dels ecosistemes pastorals. Quaderns d’Ecologia 

Aplicada, 7, p. 7-29. 

MONTSERRAT, P. (1984b): “La pastura mediterrània”. A: FILLAT, F.; 

GARCÍA-RUÍZ, J. M.; MONTSERRAT, P.; VILLAR, L.: Els pasturatges. 

Funcionalisme i aprofitament dels ecosistemes pastorals. Quaderns d’Ecologia 

Aplicada, 7, p. 47-80.


NAVEH, Z. (1975): “The evolutionary significance of fire in the 

Mediterranean region”, Vegetatio, 3 (29), p. 199-208. 

NOGUÉ, J. (1983): “El bosc, element clau d’un paisatge i d’una comunitat”, 

Documents d’Anàlisi Geogràfica, 2, p. 23-67. 

ODUM, E. P. (1972): Ecología. Mèxic: Editorial Interamericana. 

ODUM, E. P. (1973): Ecología. Mèxic: Compañía Editorial Continental. 

PARRA, F. (2001): “El ámbito mediterráneo. Cultura, naturaleza y 

agricultura”. A: LABRADOR, J.; ALTIERI, M. A. [coord.] (2001): Agroecología y 

desarrollo. Aproximación a los fundamentos agroecológicos para la gestión sustentable 

de agrosistemas mediterráneos. Madrid: Mundi-Prensa. 

SHARROW, S. H. (1992): “Tree planting pattern effects on forage 

production in a Douglas-fir Agroforest”. Agroforestry Systems, 16, p. 167-175. 

SHARROW, S.H. (1997): “Biología silvopastoril”. Notas de agroforestía, 9, p. 

1-4. 

SHARROW, S. H.; FLETCHER, R. A. (1994): “Trees and pastures: 40 years 

of agrosilvopastoral experience in Western Oregon”. A: RIETVELD, W. J. (ed.): 

Proceedings, Agroforestry and Sustainable Systems Symposium. 7-10 agost, Fort 

Collins (Colorado): USDA Forest Service Gen. Tech. Report RM-261. 

SIITONEN, P.; TANSKANEN, A.; LEHTINEN, A. (2002): “Method for 

selection of old-forest reserves”, Conservation Biology, 16, p. 1398–1408. 

TERRADAS, J. (1987): “La resposta dels ecosistemes a les pertorbacions en 

el context de la teoria ecològia” a, TERRADAS, J. (coord.) (1987), Ecosistemes 

terrestres. La resposta als incendis i a d´altres pertorbacions. Quaderns d´Ecologia 

Aplicada, 10, p. 11-26. 

UICN (1999): Bosques: un siglo de destrucción. 

http://www.iucn.org/info_and_news/press/forest2000es.html 

WWW/Adena (2003): Los científicos europeos por la conservación de los 

bosques maduros. 

www.panda.org/forests4life; www.panda.org/europe/forests 

ZAMORA, R. i PUGNAIRE, F. I. (eds.) (2001): Ecosistemas Mediterráneos. 

Análisis funcional. Consejo Superior de Investigaciones Científicas & Asociación 

Española de Ecología Terrestre. Granada.


D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX I DE LA DIRECTIVA AUS 1 

Fran Trabalón 


Introducció 

Entre els diferents elements de diagnosi de la protecció de l’EIN de l’Alta 

Garrotxa destaca el monitoratge de les poblacions d’ocells que es troben en 

aquest espai, declarat zona d’especial protecció per les aus (ZEPA), pel valor 

ecològic que representen algunes de les espècies que hi viuen. 

En el marc de la Directiva 79/409/CEE del Consell, de 21 de maig, relativa a 

la conservació de les aus silvestres, s’estableix una llista d’espècies prioritàries 

de seguiment d’aquest espai protegit. 

La Resolució MAH/534/2005, d’1 de març, per la qual es fa públic l’Acord 

del Govern de 8 de febrer de 2005, designa zones d’especial protecció per les 

aus (ZEPA) alguns dels espais proposats a la Xarxa Natura 2000, entre els quals 

hi ha l’EIN de l’Alta Garrotxa. 

En aquesta resolució, de la transposició de la llista dels ocells de l’annex 1 

de la directiva esmentada, s’estableixen com a objecte d’estudi per a l’Alta 

Garrotxa les espècies següents: 

Nom científic Nom vulgar 

Pernis apivorus Aligot 

vesper 

Aquila chrysaetos Àguila 

daurada 

Bubo bubo Duc 

Alcedo atthis Blauet 

Dryocopus martius Picot negre 

Lanius collurio Escorxador 

1 Resultats obtinguts en el primer any de seguiment; des de l’abril del 2006 fins al maig del 2007.

90 SEGUIMENT DE LES POBLACIONS D’OCELLS 

No obstant això, hi ha altres espècies presents a l’espai natural de l’Alta 

Garrotxa que també es troben en l’annex 1 de la Directiva: 

– Àguila marcenca (Circaetus gallicus) 

– Àguila calçada (Hieraetus pennatus) 

– Aufrany (Neophron percnopterus). Presència regular, no nidificant 

– Trencalòs (Gypaëtus barbatus). Presència regular, no nidificant 

– Voltor comú (Gyps fulvus). Presència regular, no nidificant 

– Falcó pelegrí (Falco peregrinus) 

– Enganyapastors (Caprimulgus europaeus) 

– Cotoliu (Lullula arborea) 

– Gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) 

Justificació 

Les espècies que hem esmentat abans representen, per les seves 

característiques biològiques, bons indicadors de l’estat de conservació de 

l’hàbitat on es troben. Els requeriments ecològics bàsics d’aquests ocells es 

poden resumir de la manera següent: 

– Aligot vesper (Pernis apivorus). Necessita masses forestals més o menys 

contínues i hàbitats de nidificació lliures de freqüentació humana. És un dels 

rapinyaires més discrets a l’hora de niar, i es coneixen pocs aspectes de la seva 

biologia reproductiva (Biljma in Hagemeier and Blair, 1997). 

– Àguila daurada (Aquila crhysaetos). Viu en grans extensions d’espais 

intactes o molt poc pertorbats. Requereix disponibilitat de preses 

(especialment conills), presència de cingles (al sud d’Europa) i masses forestals. 

Aquesta espècie ha estat objecte de seguiment des de 2004, i ja va ser 

estudiada els anys setanta i vuitanta (Parellada, X. i De Juan, A., 1981). 

– Duc (Bubo bubo). Essencialment necessita cingles, boscos madurs o espais 

oberts. La disminució d’aquests últims espais, així com la de les poblacions de 

conill, ha provocat la seva desaparició en molts hàbitats (Del Amo et al., 1998). 

Malgrat això, està experimentant augments poblacionals en diverses àrees 

humanitzades, a causa de noves adaptacions de la seva ecologia (Solé et al., 

2004). 

– Blauet (Alcedo atthis). Per nidificar requereix cursos fluvials lliures de 

contaminació, així com una bona disposició dels boscos de ribera, cosa que fa 

que sigui un excel·lent indicador ambiental d’aquests ecosistemes (Libois, 1997).

FRAN TRABALÓN 91 

Les seves poblacions han disminuït molt a tot Europa i es considera una espècie 

en declivi (Tucker et al. 1994). 

– Picot negre (Dryocopus martius). Viu en grans masses forestals, més o 

menys extenses, i rodals madurs. Se’l considera una espècie clau en molts 

ecosistemes forestals, ja que els seus nius d’anys anteriors són colonitzats per 

una gran quantitat d’espècies (Nilsson, 1997). Com que es tracta d’una espècie 

en expansió a Catalunya i està ocupant noves àrees a la comarca (observació 

personal), resulta d’interès observar la dinàmica de les seves poblacions a l’Alta 

Garrotxa. 

– Escorxador (Lanius collurio). Nidifica en mosaics agroforestals lliures 

d’agricultura intensiva i en espais oberts de muntanya mitjana. Aquest tipus 

d’hàbitat no només és de vital importància per als ocells especialitzats en aquest 

hàbitat, com l’escorxador, sinó que també és fonamental per a moltes altres 

espècies que el requereixen per als seus recursos alimentaris (Tucker et al., 

1994). L’augment de l’agricultura i la ramaderia intensives i de la superfície 

forestal a Catalunya són alguns dels factors que limiten la seva població al país 

(Giralt, D. i Trabalon, F., a Estrada, 2004). Està catalogada com una espècie en 

declivi a tot Europa (Heath, 1994). 

Objectius 

L’objectiu principal d’aquest estudi és fer una aproximació al contingent 

reproductor de les espècies esmentades anteriorment per situar i cartografiar 

els territoris de cria i conèixer la dinàmica de les seves poblacions. La finalitat 

primordial és establir les condicions necessàries per mantenir i augmentar la 

presència d’aquests ocells. 

El segon objectiu és obtenir la màxima informació possible sobre la resta 

d’espècies de l’annex 1 de la directiva ocells que no consten en el decret que 

hem esmentat abans. 

Metodologia 

El seguiment de camp es va basar en el registre, per observació directa, dels 

individus al llarg del període reproductiu. Aquest mostreig té un tractament i 

un calendari específic (taula 1) per a cadascuna de les espècies esmentades 

anteriorment:


– Aligot vesper (Pernis apivorus). Visualització de parades i vol territorial, 

parelles establertes, aportació de material o aliment al niu. Triangulacions de 

camp per establir les àrees de cria, i presència de joves volanders. El calendari 

d’activitats comprèn des de principis de maig fins a l’agost. 

– Duc (Bubo bubo). Escoltes durant l’època de zel (especialment desembre i 

gener) als indrets adequats de cria. Visita als cingles susceptibles de la seva 

presència, per tal de detectar l’espècie o els seus rastres (egagròpiles, restes de 

preses, etc.) durant el període reproductor. 

– Blauet (Alcedo atthis). Transsectes lineals en els cursos fluvials per censar 

la població, a la primavera i l’estiu. Cerca de talussos fluvials adients per a la 

seva nidificació. 

– Picot negre (Dryocopus martius). Escoltes durant l’època de zel 

(especialment març i abril). Cerca d’indrets de nidificació en els boscos més 

apropiats. 

– Escorxador (Lanius collurio). Visita dels hàbitats característics per a la seva 

reproducció. Cens anual de la població al llarg del període de cria (de maig a 

agost). 

Taula núm. 1. Període de seguiment basat en l’activitat reproductiva de 

cada espècie 

Aligot vesper 

Duc 

Blauet 

Picot negre 

Escorxador 


Resultats 

Gener Febrer Març Abril Maig Juny Juliol Ago. Set. Oct. Nov. Des. 

Aligot vesper (Pernis apivorus) 

S’han pogut detectar vuit territoris estables de cria d’aligot vesper (Pernis 

apivorus), en els quals les evidències reproductives s’han basat en l’establiment 

de parelles, vols territorials, parades nupcials i presència de joves de l’any en 

companyia d’adults.


Aquesta espècie presenta uns hàbits molts discrets, ja que és silenciosa, 

eminentment forestal i amb una presència al continent de tan sols quatre 

mesos. Per aquests motius, es pot pensar que la població a l’Alta Garrotxa 

podria ser més elevada. 

Malgrat que s’ha detectat en tota mena d’hàbitats forestals i espais oberts, 

té una marcada preferència per les fagedes i les rouredes, i com a conseqüència 

d’això la majoria de les parelles estan establertes a les obagues dels serrats. 

No presenta problemes greus de conservació a l’EIN, però, tot i que es 

tracta d’una espècie d’un marcat caràcter forestal, l’afavoreix molt la presència 

d’àrees obertes, ja que aquestes àrees li brinden molts recursos alimentaris 

(estem parlant d’una especialista en larves d’himenòpters), de manera que el 

tancament progressiu d’aquestes zones la perjudica. 

Duc (Bubo bubo) 

Hi ha hagut força registres de ducs (Bubo bubo) en les darreres tres dècades, 

però malauradament el procés d’aforestació de l’Alta Garrotxa ha estat tan 

imparable que la progressiva desaparició de les àrees obertes ha anat paral·lela 

a la manca de registres de l’espècie. A tot això, cal afegir-hi les zoonosis del 

conill (la seva principal presa), que han comportat una substancial davallada de 

les poblacions del duc. 

Amb aquest panorama, durant el primer any de seguiment, el duc no ha 

estat registrat dins de l’EIN; tan sols se sap de la seva presència fora dels límits 

exteriors, a 2 km fora de l’EIN, al terme municipal de Camprodon (J. 

Montserrat, comunicació personal) i Albanyà (M. Bertran, comunicació 

personal). 

Les mesures de gestió prioritàries proposades per recuperar aquesta 

espècie impliquen, doncs, l’increment i la conservació dels espais oberts. 

Blauet (Alcedo atthis) 

El blauet (Alcedo atthis) és una espècie netament lligada als cursos fluvials, 

lliures de contaminació, amb presència d’ictiofauna. El blauet té a l’Alta 

Garrotxa dos factors limitadors: el cabal irregular, a causa de la predominança 

càrstica del substrat geològic, i l’escassa disponibilitat de talussos fluvials en 

molts trams de rius i rieres.


Fins a aquest moment, se n’han detectat quatre parelles, repartides a la riera 

de Beget, la Muga i la riera del Castellar. Encara falten trams fluvials per 

prospectar més acuradament, per la qual cosa és previsible que la llista 

augmenti. 

També s’ha trobat en època reproductiva, en trams fluvials que queden fora 

de l’EIN, però dins de l’àrea d’influència. Entre aquests trams, la Muga és l’àrea 

que presenta les millors condicions d’hàbitat; no obstant això, també són bones 

a la riera del Llierca i el Borró. 

Les propostes de gestió per millorar la població d’aquesta espècie impliquen 

el control de les extraccions d’aigua i la regulació de l’accés als trams fluvials 

que s’utilitzen per a activitats de lleure. 

Picot negre (Dryocopus martius) 

Com la majoria d’espècies de l’ordre dels piciformes, el picot negre 

(Dryocopus martius) ha experimentat una important recuperació dels seus 

territoris. En aquest cas, l’ha afavorit l’increment de les masses forestals de les 

darreres dècades. Des de la seva recolonització a la Garrotxa, segurament a 

finals dels anys vuitanta, cada vegada s’ha anat registrant en més localitats. 

Fins a aquest moment, s’han detectat dotze territoris estables amb 

evidències reproductives, a més de quatre rodals on s’han localitzat els nius. 

L’espècie ha estat vista en quatre àrees més, però calen més indicis de 

nidificació per considerar-les territoris estables. La xifra real de parelles 

reproductores deu ser superior, si hem de jutjar per la gran superfície de 

masses forestals que queden per prospectar, i atès que els hàbitats potencials 

de cria comprenen, actualment, gairebé tot l’EIN. 

La principal proposta de millora per a aquesta espècie ha de ser mantenir 

els rodals madurs i conservar arbres grossos en masses boscoses que estiguin 

subjectes a tractaments silvícoles. 

Escorxador (Lanius collurio) 

L’escorxador (Lanius collurio) és una espècie de distribució eurosiberiana i 

clarament lligada als espais oberts, amb marges de bosc i existència de tanques 

de vegetació espinosa (bardisses, aranyoners, etc.). Té una presència important 

a l’Alta Garrotxa.


Fins a aquest moment, s’han detectat un total de quaranta-dues parelles, per 

bé que encara queden algunes àrees on hi pot haver una considerable densitat 

d’escorxadors. En conjunt, s’ha trobat que hi ha una bona població a l’Alta 

Garrotxa. 

La principal amenaça per a aquesta espècie la trobem en la pèrdua del seu 

hàbitat. La proposta de gestió ha de consistir a incrementar i mantenir els 

espais oberts que queden, potser fomentant activitats com la ramaderia i 

l’agricultura extensives. 

Informació recollida d’altres espècies de l’annex 1 de la directiva 

ocells no incloses en la Resolució MAH/534/2005 

Àguila marcenca (Circaetus gallicus): té una bona població a l’Alta Garrotxa, 

que s’estima en unes deu o tretze parelles nidificants, repartides gairebé per 

totes les àrees de l’espai natural. 

Àguila calçada (Hieraetus pennatus): la seva reproducció no ha estat 

comprovada, però molt probablement hi nidifica, ja que hi ha dues parelles amb 

territoris establerts. Aquesta espècie podria trobar-se en procés de 

recolonització a l’Alta Garrotxa. 

Falcó pelegrí (Falco peregrinus): nombrosa representació a l’Alta Garrotxa. 

Fins a aquest moment, s’han detectat dotze parelles nidificants. En la majoria 

dels casos, la informació recollida arriba fins a la mateixa situació dels nius. 

Enganyapastors (Caprimulgus europaeus): espècie amb hàbits discrets, 

insuficientment prospectada a l’Alta Garrotxa. Es tenen notícies d’una parella 

nidificant, però aquesta xifra és clarament infravalorada a causa de l’absència de 

recerca específica. 

Merla d’aigua (Cinclus cinclus): és una espècie lligada als cursos fluvials. Manté 

dues àrees de cria segures a la riera de Beget i la riera de Sant Aniol. També es 

va registrar a la Muga i a la riera d’Oix, on s’ha de confirmar la seva 

reproducció. 

Cotoliu (Lullula arborea): té una població important a l’Alta Garrotxa. Fins a 

aquest moment s’han detectat quinze àrees de cria, cadascuna amb nombres 

que oscil·len entre cinc i quinze parelles nidificants. Depèn dels espais oberts, 

marges de bosc o masses forestals adevesades, i la seva distribució se cenyeix a 

aquests ambients.


Gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax): és present al sector comprès 

entre el Comanegra i la vall de Sant Aniol. Probablement tots els individus 

provenen d’una mateixa colònia de cria. 

Conclusions 

Les espècies tractades en aquest primer any d’estudi, a excepció del duc, 

sembla que tenen una acceptable població reproductora a l’Alta Garrotxa. Les 

dades que hem mostrat aquí s’han d’interpretar amb un caràcter purament 

provisional. Futures prospeccions haurien de mostrar uns resultats poblacionals 

més elevats en el nombre de parelles de picot negre, blauet i escorxador, 

mentre que quedaria pendent si es pot confirmar la presència del duc a l’espai 

protegit. Pel que fa a l’aligot vesper, és probable que el seu contingent no 

augmenti de vuit o deu parelles i esperem poder precisar una mica més quins 

són els límits territorials d’aquestes parelles. 

Els canvis en el paisatge de l’Alta Garrotxa podrien ser els principals 

responsables de les oscil·lacions de les espècies que hem tractat aquí, 

especialment l’augment de la superfície de la massa forestal, en detriment dels 

espais oberts. L’afectació podria haver estat de la manera següent: 

– Picot negre: l’augment de la superfície dels boscos i un progressiu 

envelliment d’aquests seria el principal factor de l’increment de les seves 

poblacions. 

– Aligot vesper: com que és una espècie eminentment forestal, molt 

probablement és una de les més beneficiades pel procés d’aforestació. Tot i això, 

malgrat que necessita rouredes, fagedes o pinedes força extenses, també explota 

les àrees obertes, de manera que un equilibri en el paisatge pot representar una 

garantia de conservació per a aquesta espècie. 

– Duc: l’increment de la massa boscosa, juntament amb la disminució de les 

poblacions de conill (a causa de les malalties), podria haver-lo fet desaparèixer 

de l’espai protegit, i podria ser que actualment només es trobés a les planes i 

zones obertes més humanitzades adjacents a l’EIN. 

– Escorxador: malgrat la regressió del seu hàbitat, és probable que la 

població s’hagi pogut mantenir, i fins i tot augmentar, gràcies al fet que en el 

passat molts dels espais agroforestals estaven sobrepasturats. Això hauria pogut 

impedir la formació de les tanques vegetals que l’espècie necessita per 

reproduir-se. No obstant això, un increment del tancament podria disminuir el 

nombre d’exemplars. La seva presència exemplifica molt clarament un dels casos


de perfecte equilibri del mosaic que representen masses boscoses, marges 

forestals i clarianes. 

– Blauet: és probable que el nombre d’exemplars s’hagi mantingut estable, 

tot i que no hi ha bibliografia local sobre aquesta espècie (ni tan sols registres en 

els arxius de l’Agrupació Ornitològica de la Garrotxa). Alguns estudis sobre el 

blauet constaten que la població experimenta fluctuacions importants en funció 

de diversos paràmetres, com ara els hiverns extremadament freds. Segurament 

la disminució del cabal dels cursos fluvials en els darrers anys, amb poca 

precipitació a la Garrotxa, deu haver fet disminuir les possibilitats de cria en 

diverses zones. Per altra banda, l’increment de les activitats de lleure en alguns 

trams de rius, com per exemple a l’àrea de Sadernes o d’Albanyà, pot haver 

comportat la pèrdua d’algunes parelles. 

Recomanacions general de gestió 

Les espècies objecte d’aquest estudi ocupen gairebé tots els hàbitats de 

l’espai natural. Per aquest motiu les recomanacions de gestió encaminades a 

conservar-les serveixen en general per mantenir una diversitat òptima. 

1. Actuacions per a la gestió de les masses forestals 

Garantir la presència d’arbres grossos i de rodals madurs, així com de fusta 

morta. La nidificació del picot negre, en general, està condicionada per la 

existència d’arbres grossos, ja que el diàmetre dels seus orificis tenen unes 

dimensions de 30 × 8,50 cm i una fondària de gairebé 60 cm (Del Hoyo et al., 

2002). Però encara és més important la presència de diverses espècies 

d’insectes xilòfagues, que prosperen quan hi ha grans arbres en descomposició i 

que constitueixen una part fonamental de la seva dieta. Així, en nombroses 

masses forestals on encara no hi cria, aquests escassos arbres vells o 

moribunds poden ser utilitzats com a font de recursos; per tant, no s’ha de 

menystenir en cap cas la seva presència (sense esmentar la importància que 

tenen per al conjunt de la fauna, vertebrada i invertebrada). 

Fer aclarides selectives. Una proporció molt important de l’Alta Garrotxa 

està constituïda per bosc de rebrot (sobretot d’alzina, però també moltes 

fagedes) o per masses de pins molt denses. Aquests hàbitats són molt pobres 

en diversitat ornítica i, a més, no poden constituir zones de caça per a la 

majoria de les espècies de rapinyaires (inclòs l’aligot vesper). Una política


d’aclarida en aquestes masses forestals seria una bona actuació per al conjunt 

de la diversitat d’ocells. 

Evitar els aprofitaments en període de cria (primavera i estiu). Els treballs 

forestals representen un impacte important en les poblacions d’ocells (i en 

general per a tota la fauna) que seria perfectament evitable amb una planificació 

correcta. 

2. Actuacions per a la gestió de les àrees obertes i dels espais 

agrícoles 

L’increment i el manteniment de les àrees obertes ha de ser una de les 

actuacions clau per conservar les poblacions d’ocells d’aquest seguiment. Cal 

esmentar que onze de les quinze espècies objecte d’estudi depenen dels 

hàbitats esmentats (“Conclusions” de les IV jornades sobre l’Alta Garrotxa, a Vila, 

2006). 

Si per una banda és de gran importància evitar el tancament dels mosaics 

agraris, per l’altra, seria desitjable evitar la sobrepastura, ja que comporta la 

desaparició total de les tanques vegetals. S’han detectat algunes àrees 

intensament pasturades, i un bon nombre d’espais oberts que corren el risc de 

desaparèixer, engolits per les bosquines. Ambdues coses s’han d’evitar. 

3. Actuacions per a la gestió de l’ús públic 

Infraestructures i vies de comunicació: evitar els treballs amb maquinària 

pesant (asfaltatge i arranjament de carreteres i pistes forestals) en el període 

crític reproductiu (des del març fins al juliol). 

Vols d’avioneta i helicòpters: es recomana restringir aquestes activitats 

durant el període que hem esmentat abans, tenint en compte que els mesos 

més segurs comprenen des del setembre fins al desembre. 

Trial: s’ha detectat la pràctica de trial en alguns senders del massís del Mont, 

en concret al camí que hi ha entre el santuari i el coll de Joncanat (molt a la 

vora de territoris de picot negre), així com al camí que puja al santuari des de 

ca n’Oliveres (terme municipal de Beuda), àrea potencial per a la presència del 

duc. 

Parapent: es practica aquesta activitat des del santuari del Mont. Aquesta 

pràctica té un impacte clar en les poblacions de falcó pelegrí que nien a la vora, 

per al duc (esperant la seva recuperació, perquè nidificava en el passat al cingle 

de Rocapastora i els voltants) i per a moltes altres espècies.


Activitats de lleure: les rieres de Sant Aniol i la Muga són molt freqüentades 

a la primavera i l’estiu. Això pot produir un impacte directe en les poblacions 

de blauet i merla d’aigua. El manteniment de trams de riu lliures de 

freqüentació humana seria una bona mesura per afavorir-ne la reproducció. 

Perspectives futures del seguiment 

Amb la complexitat geogràfica de l’Alta Garrotxa i una superfície de 33.000 

ha, no hi ha dubte que en els pròxims anys de seguiment s’han de concretar les 

estimacions poblacionals que hem exposat aquí. Com a conseqüència d’això, les 

dades de obtingudes guanyaran objectivitat. 

Per altra banda, la cartografia de les distribucions dels individus per 

quadrícules d’1 × 1 km donarà més precisió als futurs estudis. 

Per a cadascuna de les espècies, falta tipificar i detallar quines són les 

característiques dels seus hàbitats en l’espai natural, els requeriments ecològics, 

i els seus factors limitadors. 

Finalment, tots aquests elements han de servir per concretar, des del punt 

de vista local, quins són els problemes que causen les activitats humanes i 

actuar sobre aquests problemes, per tal que les poblacions que estiguin 

amenaçades es puguin recuperar de manera natural. 

Bibliografia 

ALAMANY, O.; CANUT, J.; DE JUAN, A.; GARCÍA, D.; MARCO, X.; 

PARELLADA, X. i TICÓ, J. R. (1984): “Grandes rapaces de los Pirineos 

Catalanes”. Acta biologica montana, IV, p. 397-403. 

AMO, R. DEL; GONZÁLEZ, D. (1998): “L’alimentació del duc (Bubo bubo) al 

massís de Garraf”. A: II Trobada d’Estudiosos del Garraf, novembre 1994. 

Monografies, 26, p. 47-51. 



13. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta 

Garrotxa. 

CARRILLO, J.; ESTEVE, E.; MASÓ, A.; PARELLADA, X.; TICÓ, J. R.; TICÓ, J. 

(1974): “Renseignements provisoires sur l’estatus et l’evolution des rapaces 

dans «L’Alta Garrotxa»”. Inèdit.


ESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L.; HERRANDO, S. [ed.] (2004): 

Atles de les nidificants a Catalunya 1999-2002. Barcelona: Institut Català 

d’Ornitologia i Lynx Edicions. 

HAGEMEIER, W. J. W. i BLAIR, M. J. (1997): The EBCC Atlas of European 

Breeding Birds: Their distribution and estatus. London EBCC 

LEFRANC, N.; WORFOLK, T. (1997): Shrikes. A guide to the shrikes of the world. 

Sussex: Pica Press. 

MACIAS, M. (1988): Els ocells de la Garrotxa. Olot: Llibres de Batet. 

MARTI, R.; MORAL, J. C. DEL [ed.] (2003): Atlas de las aves reproductoras de 

España. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza, 

Sociedad Española de Ornitología. 

MIKKOLA, H. (1995): Rapaces nocturnas de Europa. Perfils. 

MONTSERRAT, J.; AGELET, A. (2006): Delimitació i avaluació inicial del potencial 

ecològic dels boscos madurs a l’EIN de l’Alta Garrotxa. Consorci per a la 

Protecció de l’Alta Garrotxa, Departament de Medi Ambient. 

MUNTANER, J.; FERRER, X.; MARTÍNEZ VILALTA, A. [ed.] (1984): Atlas dels 

ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres. 

ORTA, J. (2002): Espai natural de l’Alta Garrotxa: guia de natura. Arctos. 

PARELLADA, X.; DE JUAN, A. (1981): “Les accipitriformes du milieu alpin des 

Pyrénées Catalanes. Rapaces Mediterranéennes”. Annales du CROP, 1, p. 34- 

43. 

SAYAGO, J. M. (2002): Seguimiento de la población reproductora de búho real 

(Bubo bubo) entre 1997-2001 en la provincia de Huelva, Revista de 

Anillamiento, 9, SEO/Birdlife. 

THOMPSOM, W.; WHITE, G.; GOWAN, C. (1998): Monitoring vertebrate 

populations. Academic Press. 

TUCKER, G. M.; HEATH, M. F. (1994): Birds in Europe, their conservations status. 

Birdlife Conservation Series, 3. Regne Unit: BirdLife International. 

VILA, J. [ed.] (2006): IV Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La gestió forestal: explotació 

versus conservació. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i 

Consorci de l’Alta Garrotxa. 

YOSEF, R. (1994): “Evaluation of the global decline in the true shrikes (familiy 

Laniidae)”, The Auk, 111 (1), p. 228-233.


D’OCELLS INCLOSES EN L’ANNEX 1 DE LA DIRECTIVA AUS: 

EL CAS DE L’ÀGUILA DAURADA (AQUILA CHRYSAETOS) 1 

Introducció 

Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep Vila 

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) 

Des de principis dels anys vuitanta, primerament l’Agrupació Naturalista de 

la Garrotxa i posteriorment l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa 

han recopilat informació sobre la nidificació i els albiraments de l’àguila daurada 

a l’Alta Garrotxa. 

Els resultats presentats en aquest article són resultat del conveni de 

col·laboració que mantenen el Consorci de l’Alta Garrotxa i l’Agrupació 

Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx), que ha permès fer des de 

l’any 2004 un seguiment sistemàtic de la reproducció de les tres parelles 

d’àguila daurada (Aquila chrysaetos) que s’han localitzat a l’Alta Garrotxa. 

Aquest seguiment ha de permetre conèixer l’evolució i les perspectives de 

futur d’aquest gran rapinyaire inclòs en l’annex 1 de la directiva ocells. En 

definitiva, aquesta és una de les espècies que van permetre la declaració de 

l’Alta Garrotxa com a zona ZEPA l’any 2005, tal com així mateix es fa constar 

de manera específica en l’ordre d’aprovació. 2 

Metodologia 

Des d’un punt de vista metodològic, el seguiment de l’àguila daurada (Aquila 

chrysaetos) s’estructura en quatre fases explícites: 

Fase 1. Localització de parelles, territoris i nius 

Període: del 10 de gener al 15 de març 

1 Les dades i informacions recopilades en aquest capítol provenen del treball de camp efectuat a l’Alta 

Garrotxa per Jaume Fabregó, Joan Montserrat i Josep Vila al llarg del període 2004-2007. 

2 Resolució MAH/534/2005, d’1 de març, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de 8 de febrer de 

2005, pel qual es designen com a zones d’especial protecció per als ocells (ZEPA) alguns dels espais 

proposats a la Xarxa Natura 2000 com a llocs d’importància comunitària (LIC).


Fase 2. Seguiment de la incubació 

Període: del 15 de març al 15 de maig 

Fase 3. Seguiment dels polls en els nius i primers vols 

Període: del 15 de maig al 15 de juliol 

Fase 4. Elaboració de l’informe de seguiment 

Període: setembre 

Evolució retrospectiva sintètica (2004-2007) 

A continuació presentem un quadre sintètic on es resumeix el 

comportament reproductiu de les tres parelles d’àguila daurada de l’Alta 

Garrotxa en el període estudiat (2004-2007). En el quadre es diferencien 

quatre fases progressives: 

1) Arranjament del niu. 

2) Incubació. 

3) Poll. 

4) Èxit reproductiu. 

Pel que fa a cadascuna d’aquestes fases, si es valora com a negativa se 

simbolitza amb el nombre 0. En cas d’un resultat positiu s’empra el nombre 1. 

Finalment, en cas de no haver-hi certesa sobre el que ha succeït s’utilitza 

l’interrogant: ?.

JAUME FABREGÓ, JOAN MONTSERRAT I JOSEP VILA 103 

Quadre núm. 1. Evolució retrospectiva sintètica del comportament 

reproductiu (2004-2007) 

Parella Parella Parella Total 

núm. 1 núm. 2 núm. 3 

2004 Arranjament ? 1 1 2 

Incubació 0 1 1 2 

Poll 0 1 1 2 

Èxit reproductiu 0 0 0 0 

2005 Arranjament 1 1 1 3 


Poll 0 ? 0 0 


2006 Arranjament 1 1 ? 2 


Poll 0 1 0 1 


2007 Arranjament 1 1 1 3 


Poll 0 0 0 0 


RESUM Èxit reproductiu 0 0 0 0 


Conclusions 

Les dades recollides en el quadre sintètic retrospectiu (2004-2007) — 

quadre núm. 1— posen en evidència el fracàs reproductiu sistemàtic que ha 

experimentat l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa en aquests darrers anys. L’èxit 

reproductiu dels grans depredadors és per naturalesa baix, però les dades 

recopilades en aquest trienni es consideren excessivament negatives per 

assegurar el manteniment d’una densitat poblacional com l’actual a l’Alta


Garrotxa, i encara molt menys per afavorir la seva expansió a altres punts 

pròxims. 

Aquesta preocupació sobre els resultats reproductius de l’àguila daurada 

encara es fa més evident i justificada si es comparen els resultats dels darrers 

anys amb les dades recopilades al llarg dels anys vuitanta per Xavier Parellada, 

actualment tècnic del Servei de Protecció de la Fauna del Departament de Medi 

Ambient i Habitatge. Segons les dades recopilades per ell mateix en l’atles de 

1983, la mitjana global de l’èxit reproductiu de les àguiles daurades a Catalunya 

se situava per sobre fins i tot d’un poll a l’any per parella, mentre que 

concretament al Pirineu Oriental era de 0,81 polls a l’any per parella. El mateix 

Xavier Parellada comenta com a possibles factors explicatius de la davallada 

reproductora l’ocupació de territoris menys favorables, la reforestació, la 

manca de caça menor i l’increment de les molèsties. 3 

Així doncs, aquestes informacions posen en relleu que darrere aquesta 

situació hi ha una multiplicitat de factors generals que explicarien aquesta 

lamentable conjuntura reproductiva. Des del nostre punt de vista, cal insistir 

com a factors molt negatius en la desaparició dels espais oberts i la seva 

incidència en la manca de disponibilitat alimentària. Per altra banda, cal 

remarcar la concurrència desfavorable que representa així mateix l’increment 

de les molèsties vinculades a la major freqüentació que experimenten alguns 

sectors de l’Alta Garrotxa. Això afavoreix la presència d’un major nombre de 

vehicles de motor (cotxes, quatre per quatres, helicòpters, quads, motos…), 

així com actituds poc cíviques i respectuoses per part de visitants que no tenen 

un comportament adient i generen un impacte acústic considerable (crits, 

música, etc.). 

Per altra banda, trobaríem factors més particulars que explicarien l’evolució 

de cadascuna de les tres parelles presents a l’Alta Garrotxa. Així tenim, en 

primer lloc, la parella núm. 1, que durant el primer trienni de seguiment 

sistemàtic (2004-2006), i per causes desconegudes, ni tan sols havia començat a 

incubar. Tot i això, se sap que havia criat molt pocs anys abans. L’any 2007 ha 

estat la parella que ha presentat un millor comportament reproductiu de totes 

tres; tot i no haver tirat endavant cap poll, és l’única parella que ha iniciat el 

procés d’incubació. Un canvi de tendència que esperem que es mantingui i que 

es pugui consolidar amb la presència d’un poll el pròxim any 2008. 

3 Comunicació personal del mateix Xavier Parellada a partir de la resposta a una qüestió plantejada 

sobre l’èxit reproductiu de l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa en comparació de les dades recopilades en 

el passat i la situació actual a Catalunya.

JAUME FABREGÓ, JOAN MONTSERRAT I JOSEP VILA 105 

En el cas de la parella núm. 2, es valora la possibilitat que el niu estigui 

controlat per algun depredador, o alguna altra incidència que faci fracassar cada 

any els seus intents reproductius. Aquest any per primera vegada no s’ha 

produït ni l’intent de covar, un antecedent molt negatiu en el niu que ha 

presentat un millor comportament reproductiu de l’Alta Garrotxa, tal com es 

pot observar en la taula núm. 1. En aquest sentit, cal esmentar que és l’única 

parella que sistemàticament havia iniciat el procés d’incubació cada any, i fins i 

tot s’havia pogut determinar la presència d’un poll en dos dels tres primers 

anys de seguiment (2004 i 2006). 

Finalment, la parella núm. 3, que després de gairebé aconseguir un èxit 

reproductiu durant l’any 2004, any en què va ser descoberta aquesta nova 

parella i en què el poll va ser depredat pocs dies abans que estigués a punt per 

abandonar el niu, ha mantingut un comportament molt irregular la resta d’anys. 

Només es té constància que va iniciar pròpiament la incubació durant l’any 

següent, és a dir el 2005. Cal remarcar, tal com s’ha comentat anteriorment, 

que gràcies al seguiment sistemàtic de l’àguila daurada va ser possible localitzar 

aquesta parella desconeguda fins a aquell moment. Fins i tot el mateix acord de 

govern d’aprovació de la ZEPA de l’Alta Garrotxa continua parlant de dues 

parelles. 

Recomanacions 

Finalment, a tall de recomanacions per intentar millorar el coneixement 

sobre l’espècie i especialment facilitar un major èxit reproductiu amb l’objectiu 

d’assegurar com a mínim la supervivència de les tres parelles presents en 

l’actualitat, apuntaríem les recomanacions següents: 

1) Mantenir i reforçar el seguiment general de l’àguila daurada (Aquila 

chrysaetos) a l’Alta Garrotxa. 

2) Mantenir i reforçar de manera molt específica el seguiment de la 

parella núm. 2, encara que aquest any 2007 no hagi incubat, per saber per quin 

motiu el poll no aconsegueix sobreviure més enllà de les dues o tres primeres 

setmanes de vida. Aquest seria un cas que s’hauria d’analitzar amb detall, atès el 

bon moment reproductiu que aquesta parella ha demostrat al llarg del període 

estudiat. En aquesta línia, s’hauria de valorar la possibilitat d’instal·lar una 

càmera de vigilància o un control 24 h al llarg dels primers dies i/o setmanes de 

vida del poll.


3) S’ha de remarcar la importància de mantenir i recuperar els espais 

oberts per a la supervivència d’espècies com l’àguila daurada. Aquesta 

intervenció hauria de facilitar un hàbitat adequat per a les seves potencials 

preses i, en definitiva, un espai de cacera potencial adequat. 

4) Estudiar la possibilitat de reforçar les poblacions d’espècies que són 

potencials preses de l’àguila daurada, com per exemple el conill, amb la finalitat 

de facilitar que disposin de més recursos alimentaris i ajudar d’aquesta manera 

a fer possible un increment de l’èxit reproductiu. 

5) No asfaltar ni cimentar amb pòrtland de manera contínua la pista 

forestal entre Cabanelles, Lliurona i Albanyà, ja que l’increment d’accessibilitat i 

de freqüentació que es produirà a la zona pot representar un impacte 

ambiental crític per a les àrees de nidificació de dues de les parelles. La situació 

de l’àguila daurada a l’Alta Garrotxa, caracteritzada per un fracàs reproductiu 

sistemàtic al llarg dels darrers quatre anys, i la seva consideració com una de les 

espècies que han comportat la creació de la ZEPA de l’Alta Garrotxa 

converteixen aquesta obra en una nova agressió molt negativa per a la 

supervivència d’aquesta espècie protegida per la legislació nacional i 

internacional. 

6) Finalment, s’ha de recordar que l’increment de la freqüentació i 

l’obertura de noves pistes forestals, així com altres activitats antròpiques que 

perjudiquen la qualitat ambiental de l’Alta Garrotxa, incideixen de manera molt 

negativa en el present i el futur de l’àguila daurada. Aquesta incidència 

perjudicial és especialment rellevant quan aquests impactes negatius es 

produeixen en les proximitats dels punts de nidificació. Evidentment, caldria 

evitar o reconduir actuacions i/o situacions d’aquesta mena.

L’ATLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006- 

2009) I EL SEGUIMENT D’OCELLS COMUNS DE CATALUNYA 

(SOCC) A L’ALTA GARROTXA 

Antecedents 



L’Institut Català d’Ornitologia (ICO), en col·laboració amb el Departament 

de Medi Ambient i Habitatge i la Fundació Territori i Paisatge, va promoure 

l’edició de l’Atles dels ocells nidificants (1999-2002). 

Actualment tenen un nou projecte entre mans, l’Atles dels ocells de 

Catalunya a l’hivern (2006-2009), al qual van convidar a participar el Consorci 

de l’Alta Garrotxa. Aquest ens es va comprometre a participar-hi aportant 

recursos humans i efectuant un transsecte en el marc de l’Alta Garrotxa. 

Així doncs, abans d’iniciar el període de cens, i en col·laboració amb l’ICO, 

es va definir un transsecte 1 en una quadrícula de l’Espai d’Interès Natural de 

l’Alta Garrotxa en el qual es farà un mostreig anual. 2 

És important destacar que en el marc de l’Alta Garrotxa hi ha altres zones 

on es fan transsectes per participar en l’Atles, i que són assumits per altres 

voluntaris. 

Objectius de l’Atles 

Els objectius principals de l’Atles, definits a priori per l’Institut Català 

d’Ornitologia, són els que detallem a continuació: 

– Conèixer les espècies presents a l’hivern a Catalunya i la seva àrea de 

distribució. 

– Elaborar mapes de densitat d’alta resolució. 

– Mostrar la variabilitat temporal de les espècies en el període d’estudi. 

– Estimar la població a l’hivern de cada espècie. 

– Obtenir tendències de cada una de les espècies hivernals a Catalunya. 

1 Vegeu l’annex 1. 

2 Detallat a la metodologia.

108 L’ATLLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009) 

– Generar descripcions de l’ecologia de les espècies a través de la 

georeferenciació dels censos i de capes SIG amb variables ambientals. 

– Determinar l’estat de conservació de les poblacions a l’hivern. 

Metodologia dels mostrejos 

Per tal d’elaborar l’atles cal fer una sèrie de mostrejos intensius anuals, la 

metodologia dels quals, també regulada per l’ICO, coincideix amb la del 

Seguiment d’ocells comuns de Catalunya (SOCC) que es fa a la primavera i en 

el qual també participarà el Consorci a partir d’aquest 2007. 

Per fer els mostrejos d’una manera correcta cal tenir presents els aspectes 

següents: 

– Períodes 

Atles: 1-31 desembre /1-31 de gener 

SOCC: 15 abril - 15 maig / 15 maig - 15 juny 

– Temps total dedicat per període 

1 cens × 2,5 hores efectives / cens 

– Hora del dia 

Entre la sortida del sol i les 4 hores següents 

– Desplaçament 

A peu 

– Llargada total del transsecte 

3 km 

– Amplada 

2 km 

– Velocitat 

40-50 min/km 

– Nombre de seccions 

6 seccions de 500 m 

– Recollida de dades 

Nombre d’individus / espècie 

El transsecte definit es repetirà successivament del 2006 al 2009 durant el 

període d’hivern per confeccionar l’atles. 

D’altra banda, el mateix transsecte es durà a terme indefinidament a la 

primavera per col·laborar amb el Seguiment d’ocells comuns de Catalunya.

MÒNICA CANAL I SARA SÀNCHEZ 109 

Imatge núm. 1. Detall de la fitxa utilitzada en el treball de camp 

Fonts: Institut Català d’Ornitologia (ICO) 

Resultats preliminars del seguiment d’ocells al transsecte 

Les principals espècies detectades durant els mostrejos d’hivern per a 

l’elaboració de l’atles són les següents (ordenades de més a menys abundants): 

– Pinsà 

– Mallerenga carbonera 

– Griva 

– Gaig 

– Pit-roig 

– Mallerenga petita 

– Mallerenga emplomallada 

– Mallerenga blava

110 L’ATLLES DELS OCELLS DE CATALUNYA A L’HIVERN (2006-2009) 

Les principals espècies detectades durant els mostrejos de primavera 

efectuats per participar en el Seguiment d’ocells comuns de Catalunya són les 

següents (ordenades de més a menys abundants): 

– Mallerenga blava 

– Pinsà 

– Mallerenga petita 

– Merla 

– Mallerenga emplomallada 

– Gaig 

Mapa núm.1. Detall del transsecte efectuat pel Consorci 


Antecedents 

SEGUIMENT DEL TRENCALÒS 

AL PUNT D’ALIMENTACIÓ SUPLEMENTÀRIA 

DE L’ALTA GARROTXA 



El trencalòs està considerat en perill d’extinció a tot Europa. Es té 

coneixement que a l’Alta Garrotxa no hi nidifica des del 1969. En els darrers 

anys, però, la població pirinenca s’ha incrementat gràcies a les mesures de 

protecció adoptades i, de fet, a l’Alta Garrotxa s’han anat observant exemplars 

erràtics que provenen probablement d’un nucli reproductor pròxim. 

En aquest marc, per afavorir la recolonització del trencalòs a l’Alta 

Garrotxa, el Consorci va encarregar la redacció d’un projecte per a la 

instal·lació d’un punt d’alimentació suplementària (PAS). 

Després d’obtenir l’autorització corresponent del Servei de Protecció de 

Fauna, Flora i Animals de Companyia del Departament de Medi Ambient i 

Habitatge, i el finançament de la Fundació Territori i Paisatge, es va posar en 

marxa el projecte i es van començar les aportacions. 

Objectius 

L’objectiu general del punt d’alimentació suplementària, com ja hem apuntat 

en els antecedents, és la recolonització del trencalòs a l’Alta Garrotxa. 

Els objectius específics, que s’assoleixen en cadascun dels dies de treball de 

camp, són els que detallem a continuació: 

— Dur a terme les aportacions alimentàries segons les indicacions del 

projecte. 

— Fer el seguiment del trencalòs al PAS per avaluar l’ús que en fa. 

— Participar en els censos simultanis de joves i adults de trencalòs que 

coordina anualment el Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de 

Companyia en tots els canyets i PAS del conjunt dels Pirineus.

112 SEGUIMENT DEL TRECALÒS 

Imatge núm. 1. Trencalòs sobrevolant el punt d’alimentació suplementària 

de l’Alta Garrotxa 

Font: Fran Trabalón 

Pel que fa al tipus d’aportacions, tal com especifica el projecte, es tracta 

bàsicament de subproductes animals, concretament metàpodes d’oví i cabrum. 

Aleatòriament, però, especialment al començament de la temporada, també 

s’aporta alguna víscera toràcica (freixures), en primer lloc per atreure còrvids, 

com a “senyal de confiança” per al trencalòs, i, en segon lloc, com a punt de 

suport per a altres espècies com per exemple l’àguila daurada.

MÒNICA CANAL I SARA SÀNCHEZ 113 

Imatge núm. 2. Detall de les aportacions de metàpodes d’oví i cabrum al 

punt d’alimentació suplementària de l’Alta Garrotxa 

Font: Josep Vila 

Al mes de novembre o desembre també es fa una aportació de llana a 

l’entorn de les aportacions de subproductes animals, perquè en cas que el 

trencalòs comenci a arreglar un niu tingui material disponible.

INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGULATS SALVATGES DE 

L’ALTA GARROTXA 

Introducció i justificació 

Marc Pagès i Moisès Anglada 

Ecotons. Ordenació i gestió de recursos naturals 

Els ungulats salvatges han estat, són i seran motiu d’interès, per diferents 

raons, en aquest espai natural. El maneig cinegètic d’aquests animals i la seva 

conservació són els dos eixos sobre els quals gira tot plegat. En tots dos 

àmbits, però, cal adoptar mesures que tinguin com a objectiu el correcte 

desenvolupament d’aquestes poblacions animals, que perquè siguin efectives 

han d’estar al màxim de coordinades. 

La caça dels ungulats salvatges a l’Alta Garrotxa és una activitat que porten 

a terme les diferents societats de caçadors i titulars de les àrees privades de 

caça de manera més o menys discreta, però sense un seguiment i una 

planificació tècnica prou acceptables. 

El bon estat de conservació d’aquesta comunitat animal és també una 

garantia per a altres espècies d’interès especial, com per exemple els ocells 

necròfags presents a l’espai, com ara el voltor comú (Gyps fulvus), l’aufrany 

(Neophron percnopterus) i sobretot el trencalòs (Gypaëtus barbatus), i així mateix 

una garantia de la futura aparició de superdepredadors naturals com el llop 

(Canis lupus) i el linx europeu (Lynx lynx), o l’estabilització d’altres espècies, com 

per exemple l’àguila daurada (Aquila chrysaetos). 

Per tant, queda palesa la importància dels ungulats salvatges des de diversos 

punts de vista —ecològic, cinegètic i socioeconòmic—, cosa que no ens ha de 

deixar indiferents a tots plegats i que ha de fer que treballem per la seva 

conservació i aprofitament sostenible. 

Objectius generals 

– Millorar el coneixement sobre l’estat actual de conservació de la 

comunitat d’ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa, formada, a priori, per 

poblacions de les espècies següents: porc senglar (Sus scrofa), isard 

(Rupicapra pyrenaica), mufló (Ovis g. musimon), cérvol (Cervus elaphus), 

cabirol (Capreolus capreolus) i daina (Dama dama).

116 INVENTARI DE LA COMUNITAT D’UNGLATS 

– Obtenir una informació de base útil per prendre decisions sobre la 

conservació i la gestió de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa. 

– Dissenyar un programa de control i seguiment de la comunitat 

d’ungulats de l’Alta Garrotxa a partir de les conclusions extretes d’aquest 

estudi i d’altres amb el mateix objecte. 

Objectius concrets 

– Obtenir informació demogràfica de les diferents poblacions d’ungulats 

de l’Alta Garrotxa. 

– Obtenir informació sobre la distribució en l’espai de les diferents 

poblacions d’ungulats i sobre la utilització de l’hàbitat. 

– Obtenir informació bàsica sobre l’estructura de la població; ràtio 

d’edat, ràtio de sexe i productivitat. 

– Recopilar informació sobre la història recent de la comunitat 

d’ungulats a l’Alta Garrotxa per comprendre millor la situació actual de les 

diferents espècies.

MARC PAGÈS I MOISÈS ANGLADA 117 

Metodologia i esquema de treball 

Figura núm. 1. Esquema de treball que s’ha seguir per elaborar l’inventari


El treball d’inventari de la comunitat d’ungulats de l’Alta Garrotxa s’ha centrat 

en l’anàlisi de tres paràmetres clau per arribar a conclusions sobre l’estat de 

conservació de qualsevol espècie de fauna: l’abundància, la distribució i 

l’estructura. 

A partir de la caracterització d’aquests paràmetres per a cadascuna de les 

diferents poblacions d’ungulats presents a l’Alta Garrotxa, disposarem 

aleshores d’informació objectiva per prendre decisions sobre aquesta 

comunitat animal en aquest espai natural. 

Resultats 

1. Dades generals sobre la caça major a l’Alta Garrotxa 

Taula núm. 1. Diferents paràmetres sobre la caça a l’Alta Garrotxa desglossats 

per colles 1 

COLLA SENGLAR 

Dades de la batuda Caçadors/batuda Gossos/batuda Superfície de la batuda 

N Km 2 

B/Km 2 

9 TOTAL 314 291 

(*) Colles que no han omplert el llibret de batudes de la temporada 2005-06, però han participat en l’estudi mitjançant les en questes. 


X SE RANG n X SE RANG n X SE RANG n 

Oix 58 38,12 1,52 20,1 1,3 (9-69) 58 17,6 1,3 (3-52) 58 226,1 28,9 (44-433) 14 

Capsec 38 19,86 1,91 24,9 0,5 (19-31) 38 14,0 0,3 (12-18) 38 152,8 15,0 (62-243) 13 

Montagut 48 63,35 0,76 54,6 2,0 (21-86) 48 28,5 0,6 (12-36) 48 575,9 56,5 (250-985) 11 

SC Vilarig 6 7,6 0,79 18,5 2,4 (13-30) 6 35,0 5,5 (16-61) 6 126,7 10,4 (93-170) 6 

Camprodon 38 71,22 0,53 29,1 1,5 (17-58) 37 18,8 1,3 (8-48) 37 

La Muga 27 45,74 0,59 26,1 0,9 (19-37) 27 17,7 0,9 (10-30) 27 

Begudà 17 15,6 1,09 25,8 0,8 (20-32) 17 13,9 0,9 (6-19) 17 

Tortellà 41 17,75 2,31 11,6 0,2 (7-13) 41 8,0 0,4 (1-10) 41 

Albanyà 41 11,4 3,60 42,8 3,2 (15-96) 37 75,9 4,5 (24-148) 37 

Beuda (*) 238,3 23,3 (116-410) 13 

Vall del Bac (*) 

Lliurona (*) 

Lladó (*) 

1 (*) Colles que no han omplert el llibret de batudes de la temporada 2005-06, però han participat en 

l’estudi mitjançant les enquestes.


Taula núm. 2. Diferents paràmetres sobre la caça a l’Alta Garrotxa per al 

total de l’EIN 

Paràmetres X SE Rang n 

Batudes/colla 34,89 0,8 (9-96) 314 

B / 100 ha (esforç de caça) 1,46 0,3 (0,53-3,60) 9 

Superfície de la batuda (ha) 263,9 11,0 (44-985) 57 

Caçadors/batuda 29,5 0,97 (7-96) 309 

Gossos/batuda 24,8 1,30 (1-148) 309 


2. Dades per espècies sobre la caça major a l’Alta Garrotxa 

El porc senglar (Sus scrofa) 

Antecedents 

L’èxode de població que va experimentar l’Alta Garrotxa durant el 

segle XX (1.302 habitants el 1950 i només cent vuitanta-cinc de censats el 

1986) va comportar l’abandonament de moltes masies i activitats tradicionals 

que hi estan relacionades (agricultura, ramaderia, activitats forestals, etc.). 

L’efecte ha estat l’increment de la superfície i el tancament de la massa forestal 

en detriment dels espais oberts, conreus i pastures. 

Aquesta modificació de l’hàbitat, afegida a la manca de depredadors naturals 

i la seva gran capacitat d’adaptació, ha tingut com a conseqüència l’expansió del 

porc senglar (Sus scrofa) no només a l’Alta Garrotxa sinó arreu de la seva àrea 

de distribució.


Situació actual 

Taula núm. 3. Dades sobre l’abundància de porcs senglars aportades per 

l’estudi 

Paràmetres indicadors. 

Temporada de caça 

2005-2006 

X ± SE Rang N 

Dades absolutes. Temporada de 

caça 2005-2006 

Captures / 100 ha 2,14 Captures 714 

Captures/batuda 2,27 ± 

0,16 

0-16 314 Albiraments 1.510 

Ind./batuda 4,87 ± 

0,26 

0-29 314 

Batudes 314 

Freq. d’aparició (FA) 90,48 % Batudes (+) 285 

Ind./batuda (+) 5,43 ± 1,2 1-29 282 


Distribució del senglar a l’Alta Garrotxa 

El senglar és l’ungulat més àmpliament distribuït i abundant a l’Alta 

Garrotxa. Es troba arreu, tot i que sembla que en uns llocs abunda més que en 

uns altres. 

El cabirol (Capreolus capreolus) 

Antecedents 

El cabirol (Capreolus capreolus) ha estat present a l’Alta Garrotxa en temps 

històrics, com ho demostren les troballes fòssils a la cova 120 de Sales de 

Llierca, datades amb 4.250 i 3.200 anys. La seva regressió i posterior 

desaparició de l’Alta Garrotxa i de la majoria dels boscos catalans s’apunta que 

es va produir —tal com va succeir amb la majoria de grans mamífers— entre 

finals del segle XVIII i principis del segle XX. Sembla que la regressió dels 

boscos i l’increment d’activitats humanes en aquests ambients van ser la 

principal causa. 

En el cas de l’Alta Garrotxa, la colonització de l’espai s’atribueix a una 

expansió natural d’exemplars reintroduïts procedents de França, del Ripollès i 

del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.



Taula núm. 4. Dades sobre l’abundància de cabirols aportades per l’estudi 



2005-2006 



0,003 


0-8 314 

0,07 


caça 2005-2006 

0-1 314 Captures 1 

Albiraments 202 

Freq. d’aparició (FA) 30,16 % Batudes 314 

Ind./batuda (+) 2,12 ± 0,1 1-8 95 Batudes (+) 95 


Distribució del cabirol a l’Alta Garrotxa 

Mapa núm. 1. Distribució del cabirol a l’Alta Garrotxa 

x 449.373 

y 4.692.045 

# 

# 

Font-Rubí 

# # 

# 

# 

Rocabruna 

# # # # # 


# 

# 

# 

# 

# # 

# # 

Beget 

# # 

# # 

# # # 

x 449.363 

y 4.674.005 

# 0 < FA < 33.3 % 

# 33.3% < FA < 66.6 % 

# FA > 66.6 % 

$ Presència de l'espècie però no quantificable 

# 

# 

# 

$ $ 

$ $ 

Oix 

# # 

# 

# 

# 

Castellfollit 

# 

# 

Límit EIN Alta Garrotxa 

Nuclis urbans 

# 

Montagut 

# 

Tortellà 

# 

E 1:85000 

# 

# 

Beuda 

# 

Alb anyà 

Maià 

2000 0 2000 

x 480.566 

y 4.673.975 

4000 m 

# 

x 480.556 

y 4.692.038


El cérvol (Cervus elaphus) 

Antecedents 

De la presència de cérvols (Cervus elaphus) a l’Alta Garrotxa en un passat 

històric, se’n té constància a través del registre fòssil. A la cova 120 de Sales de 

Llierca s’han datat troballes de cérvols de fa cent mil anys, 4.250 anys i 3.200 

anys, i a Planseslloses de fa uns 5.900 anys. 

A partir d’aquestes dades sobre els cérvols a Catalunya i a l’Alta Garrotxa, 

ens hem de situar a mitjan segle passat per tornar a tenir notícies de l’espècie. 

En aquest cas, animals procedents de tancats cinegètics: un de la vall 

d’Hortmoier i un altre d’Albanyà, llocs que sembla que han estat la font d’on 

provenen els cérvols presents actualment a l’Alta Garrotxa. 

Segons la bibliografia consultada, com a mínim seixanta exemplars van sortir 

de la vall d’Hortmoier de resultes de suprimir el tancat cinegètic. També es fa 

referència a la fugida d’animals del tancat d’Albanyà. A partir de llavors, 

l’espècie es va estendre per l’Alta Garrotxa. 


Taula núm. 5. Dades sobre l’abundància de cérvols aportades per l’estudi 



2005-2006 



0,001 


0-6 314 

0,07 


caça 2005-2006 







Mapa núm. 2. Distribució del cérvol a l’Alta Garrotxa 

x 449.373 

y 4.692.045 

x 449.363 

y 4.674.005 

Font-Rubí 

# 0 < FA < 33.3 % 

Rocabruna 

# 33.3% < FA < 66.6 % 

# FA > 66.6 % 


La daina (Dama dama) 

Antecedents 

Beget 


# 

# 

# 

# 

# 

Oix 

# 

# 

# 

Castellfollit 

# 

# 

# # 


Nuclis urbans 

# 

# # 

S’han trobat restes fòssils de daina (Dama dama) a la cova 120 de Sales de 

Llierca, de fa 4.250 anys. La data probable d’extinció de la daina a Catalunya és 

el segle XVII, encara que segons diverses informacions a la Garrotxa s’hauria 

extingit al segle XIX. S’apunta també que molt probablement va ser introduïda 

pels romans. 

Es van alliberar daines a diferents indrets de Catalunya; durant la dècada del 

1960 al 1970, es van alliberar de cinc a deu exemplars a diferents comarques de 

Catalunya: l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà, la Conca de Barberà, el Berguedà, el 

Ripollès, la Cerdanya i la Garrotxa. A més, la presència de l’espècie a l’Alta 

Garrotxa és deguda als animals que es van escapar dels tancats cinegètics 

presents a l’espai i la rodalia, on han estat reintroduïts. Aquest fet no està 

# 

# 

Montagut 

# 

# 

# 

# 

# 

# # 

# 

Tortellà 

# 

E 1:85000 

# 

# 

# 

# 

# 

# 

# 

# 

$ $ $ 

$ 

# 

Albanyà 

# 

$ $ 

$ $ 

$ 

Beuda 

2000 0 2000 4000 m 

$ 

# 

$ 

Maià 

x 480.556 

y 4.692.038 

x 480.566 

y 4.673.97


documentat, però s’apunten l’antic tancat de la vall d’Hortmoier i el d’Albanyà 

com a principals llocs de procedència de les daines a l’Alta Garrotxa. 


Taula núm. 6. Dades sobre l’abundància de daines aportades per l’estudi 



2005-2006 



0,01 


0-4 314 

0,56 


caça 2005-2006 






Mapa núm. 3. Distribució de la daina a l’Alta Garrotxa 

x 449.373 

y 4.692.045 

Font-Rubí 

Rocabruna 


Beget 

x 449.363 

y 4.674.005 

# 0 < FA < 33.3 % 

# 33.3% < FA < 66.6 % 

# FA > 66.6 % 


Oix 

Castellfollit 


Nuclis urbans 

Montagut 

$ 

$ 

$ 

Tortellà 

$ 

E 1:85000 

$ 

$ 

Beuda 

Albanyà 

2000 0 2000 

x 48 

y 4. 

4000 m 

$ 

Maià 

x 48 

y 4.


El mufló (Ovis g. musimon) 

Antecedents 

El mufló (Ovis g. musimon) és una espècie al·lòctona introduïda a l’Alta 

Garrotxa. Sembla que va ser la Generalitat de Catalunya qui, durant l’any 1988, 

en va introduir exemplars a l’Alta Garrotxa, procedents de la Reserva Nacional 

de Caça de Freser-Setcases, en principi, per potenciar els ocells necròfags a 

l’espai. D’altra banda, en els diferents tancats cinegètics de l’Alta Garrotxa i la 

rodalia s’han alliberat muflons que, una vegada escapats, han engrandit la 

població de l’espai. 


Taula núm. 7. Dades sobre l’abundància de muflons aportades per l’estudi 



2005-2006 



caça 2005-2006 

Captures / 100 ha 0,29 Captures 95 


0,08 

0-17 314 Albiraments 769 


0,34 

0-50 314 

Batudes 314 

Freq. d’aparició (FA) 21,27 % Batudes (+) 67 

Ind./batuda (+) 11,48 ± 

1,0 

1-50 67 



Mapa núm. 4. Distribució del mufló a l’Alta Garrotxa 

x 449.373 

y 4.692.045 

Font-Rubí 

Rocabruna 


L’isard (Rupicapra pyrenaica) 

Antecedents 

Beget 

x 449.363 

y 4.674.005 

# 0 < FA < 33.3 % 

# 33.3% < FA < 66.6 % 

# FA > 66.6 % 


# # 

# # 

# # 

A la cova dels Ermitons de Sales de Llierca s’han datat restes de l’espècie de 

fa 40.000 anys. S’apunta que les úniques citacions de l’espècie a la Garrotxa 

(Alta Garrotxa) són esporàdiques, fruit dels efectes de les fortes nevades, que 

els fan davallar més del que és normal; s’esmenten, per exemple, albiraments 

puntuals a la zona de Resclusanys. A la zona del pic de les Bruixes i el 

Comanegra, l’any 2000 es va detectar la presència d’un grup (vuit o nou 

exemplars) amb cries, cosa que pot fer pensar que hi ha una petita població 

establerta a la zona. 

$ 

# $ $ 

Oix 

Castellfollit 

# 


Nuclis urbans 

# 

# # 

# 

Montagut 

# 

# 

# 

# 

# 

# 

Tortellà 

# 

# 

$ 

# 

E 1:85000 

# 

$ 

$ 

$ 

# # 

# 

# 

# 

# # # 

# 

# 

$ $ 

Beuda 

$ $ 

2000 0 2000 4 

$ 

Albanyà 

$



Taula núm. 8. Dades sobre l’abundància d’isards aportades per l’estudi 



2005-2006 



caça 2005-2006 

Captures/batuda 0 ± 0,00 0 314 Captures 0 


0,04 

0-11 314 




x 449.373 

y 4.692.045 


Mapa núm. 5. Distribució de l’isard a l’Alta Garrotxa 

Font-Rubí 

Rocabruna 


Beget 

x 449.36 3 

y 4.674.005 

# 0 < FA < 33.3 % 

# 33.3% < FA < 66.6 % 

# FA > 66.6 % 


Oix 

Castellfollit 

$ $ 


Nuclis urbans 

$ 

Montagut 

Tortellà 

E 1:85000 

Beuda 

Albanyà 

Maià 

x 480 

y 4.69 

2000 0 2000 

x 480 

y 4.6 

4000 m


Conclusions generals 

Moltes espècies d’ungulats salvatges van experimentar una forta regressió durant 

els segles XVIII i XIX, fet que va provocar gairebé l’extinció d’aquestes espècies a 

molts indrets de Catalunya durant el segle XX. En ple segle XXI podem afirmar amb 

total seguretat que aquella tendència d’aleshores s’ha invertit. 

Els mapes de distribució obtinguts en aquest treball per als diferents 

ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa mostren que hi ha pocs indrets d’aquest 

espai natural on no coincideixin més d’una espècie d’ungulat salvatge a la 

vegada, fet que posa en evidència la importància d’aquesta comunitat animal en 

els sistemes naturals de l’espai. 

En el cas concret del porc senglar, el cabirol, el cérvol i el mufló, tot sembla 

indicar que podem parlar de poblacions viables i àmpliament distribuïdes. 

D’altra banda, la daina i l’isard —sobretot aquest últim— són molt poc 

abundants, ambdós apareixen en un 1,59 % del total de les caces majors 

analitzades durant aquest estudi (n = 314), i a més ocupen una àrea de 

distribució molt localitzada. 

Recomanacions generals 

1. Regular estrictament els tancats cinegètics de l’espai i la rodalia. 

2. Abordar la gestió cinegètica dels ungulats salvatges de l’Alta Garrotxa a 

partir del consens entre els principals agents implicats: 

– Direcció General del Medi Natural de la Generalitat de Catalunya. 

– Consorci de l’Alta Garrotxa. 

– Col·lectiu de caçadors i titulars d’àrees de caça de l’Alta Garrotxa. 

Es podria crear una comissió de seguiment dels ungulats salvatges de l’Alta 

Garrotxa amb els agents esmentats anteriorment. Seria interessant mantenir 

contactes amb França per a possibles col·laboracions transfrontereres. 

3. Redactar un pla de gestió cinegètica de caça major per al conjunt de 

l’Alta Garrotxa. 

4. Fixar un seguiment anual o plurianual de les diferents poblacions 

d’ungulats segons es consideri necessari, per caracteritzar-les més bé a partir 

de l’obtenció de diferents indicadors. 

5. Estudiar la possibilitat i la viabilitat d’introduir noves modalitats de 

caça, com per exemple l’acostament, com a intent de valorar cinegèticament 

algunes espècies d’ungulats.

LES POBLACIONS DE QUIRÒPTERS DE L’ALTA GARROTXA 

Introducció 

Xavier Puig 

Galanthus 

La manca de popularitat i el gran desconeixement general que hi ha sobre 

els ratpenats els han relegat a una precària posició dins la llista d’elements 

naturals d’interès per al públic i per a la mateixa administració. Tant és així que, 

malgrat que en l’actualitat estan estrictament protegits per la llei i emparats per 

les directives de protecció europees (dotze de les vint-i-cinc espècies 

conegudes a Catalunya estan incloses en l’annex II de la Directiva 92/43/CEE, 

directiva hàbitats), continuen essent uns grans desconeguts i són sovint oblidats 

en la major part de plans de gestió i ordenació territorial. No ha estat fins als 

darrers anys que se n’ha impulsat l’estudi i s’ha començat a tenir un cert 

coneixement d’aquesta espècie a casa nostra. 

La seva peculiar adaptació al vol els fa molt vulnerables: han d’evitar la 

irradiació solar directa, tenen taxes reproductores extraordinàriament baixes, 

necessiten refugis humits, isolats i de temperatura estable, i se sotmeten a llargs 

períodes de letargia durant els mesos més freds. Amb tot, les poblacions 

d’aquests animals són molt fràgils i actualment estan en un procés de davallada 

que encara no és prou conegut, ja que els seus hàbits discrets i nocturns els fan 

molt difícils d’estudiar. 

Indubtablement, un dels principals factors limitadors és la presència de 

refugis adequats, sigui en edificis abandonats, en cavitats naturals o en clivelles 

d’arbres vells; és per això que cal protegir aquests refugis i fomentar 

l’existència de boscos amb peus madurs on es puguin resguardar. 

La intenció d’aquest projecte és catalogar els refugis cavernícoles de l’EIN 

de l’Alta Garrotxa, estudiar-ne el poblament quiropterològic i establir mesures 

de conservació adients en cada cas, així com línies de seguiment que permetin 

avaluar l’evolució al llarg del temps de les poblacions esmentades. 

L’EIN de l’Alta Garrotxa ha mostrat que és un espai d’enorme interès pel 

que fa al poblament quiropterològic: s’hi han trobat un total de divuit espècies, 

tretze de les quals utilitzen les cavitats per refugiar-se al llarg de l’any. 

Atès que s’han estudiat de manera molt més intensa les poblacions 

troglòbies (lligades als sistemes cavernícoles) en els mateixos refugis, es fa difícil 

determinar l’estatus de les diverses espècies a l’espai. Caldrà complementar la

130 LES POBLACIONS DE QUIROPTERS 

informació recollida amb els futurs estudis a camp obert per comprendre millor 

les característiques de la comunitat de ratpenats de l’Alta Garrotxa. 

L’espècie indubtablement més remarcable entre les espècies que s’han 

trobat és el ratpenat de Bechstein, perquè, tot i que no és la més amenaçada 

del catàleg (el ratpenat de peus grossos està considerat en perill d’extinció, 

mentre que el de Bechstein ocupa una categoria d’amenaça per sota, la 

categoria de vulnerable), perviu una població resident molt important d’aquesta 

espècie a l’EIN, que s’afegeix a les menys de deu poblacions que es coneixen al 

conjunt de l’Estat espanyol. En aquest sentit, cal tenir-lo molt present a l’hora 

de fer intervencions que afectin els seus hàbitats, ja que aquest espai acull una 

part molt significativa de l’escassa població estatal i, per tant, convé saber quins 

factors han afavorit la seva persistència dins l’espai, a fi de poder-los gestionar i 

salvaguardar adequadament. 

Malgrat l’exhaustivitat de la recerca, que ha inclòs gairebé totes les cavitats 

grans o mitjanes conegudes a l’Alta Garrotxa i àrea d’influència, només s’han 

detectat dos refugis de cria segurs: l’un fora de l’àmbit estricte de l’espai, a les 

baumes d’en Caxurma (aviat àmbit del Pla Natural de la Zona Volcànica de la 

Garrotxa), i l’altre a l’ermita de Santa Cecília. De ben segur que una prospecció 

acurada dels habitacles abandonats de l’espai aportarà més colònies 

reproductores, com a mínim de ratpenats de ferradura. És remarcable l’elevat 

nivell d’amenaça per la sobrefreqüentació que experimenta l’única colònia 

reproductora coneguda en una cavitat natural, fet que caldria resoldre per 

coherència amb les figures de protecció que l’afecten i per evitar la desaparició 

d’una important colònia de cria del ratpenat de ferradura mediterrani. 

El complex de refugis de la serra de Corones també s’ha de considerar de 

molt interès, sobretot perquè acull l’única població coneguda a Catalunya del 

ratpenat de Bechstein (com a mínim s’hi refugien els mascles durant l’estiu). 

Aquests refugis, però, no tenen problemes de conservació, ja que són molt poc 

freqüentats. Igual que en altres coves, caldria evitar la senyalització i intentar 

arribar a un acord de consens amb els col·lectius d’usuaris (espeleòlegs, 

excursionistes, etc.) per regular l’accés a les baumes.

XAVIER PUIG 131 

Metodologia 

Estudi dels refugis 

En primer lloc, s’ha fet un buidatge de les fonts documentals conegudes: 

informes del mateix Consorci de l’Alta Garrotxa i catàlegs espeleològics 

diversos editats al nostre territori (Borràs et al., 1978; Miret et al., 1999; Mapa i 

guia excursionista de l’Alta Garrotxa de Editorial Alpina 2005). De les cent sis 

cavitats naturals i artificials (cent quatre avencs, coves o baumes i dos 

complexos de mines) de les quals s’ha trobat alguna referència, n’ha resultat 

una llista de quaranta-nou cavitats susceptibles d’albergar poblacions de 

quiròpters, que s’han classificat, segons les característiques morfològiques i la 

situació geogràfica, d’acord amb el grau d’interès (vegeu la taula 1). 

Prioritzant les cavitats que semblava que tenien un major potencial 

d’acollida de poblacions, i tractant alhora d’aprofitar al màxim les campanyes de 

camp a cada sector, s’han inspeccionat un total de vint-i-vuit cavitats, que 

inclouen totes aquelles cavitats classificades a priori com d’interès alt o mitjà 

(vegeu la taula 1), exceptuant les coves s’Espasa i del Pastor (interès mitjà), que 

no s’han pogut visitar per les dificultats tècniques que comporta la visita (en el 

cas de la cova s’Espasa), o bé perquè no ha estat possible trobar-les amb les 

referències de què disposem (en el cas de la cova del Pastor). 

Les cavitats de baix interès no s’han prioritzat, atès que es tracta de refugis 

molt marginals que no poden acollir poblacions importants de ratpenats, 

malgrat que puntualment podrien trobar-s’hi alguns ratpenats que aportarien 

més informació al catàleg. 

Taula núm. 1. Cavitats considerades amb potencial per acollir poblacions 

de ratpenats 

Alt 

Grau d’interès a priori 

Mitjà Baix Ind. 

Total 

Inspeccionades durant la 

campanya 2006-2007 

15 8 4 1 28 

No inspeccionades 0 2 18 1 21 

Total 15 10 22 2 49 



Inspecció interior 

Imatge núm. 1. D’esquerra a dreta, 

acumulació d’excrements a les golfes 

de l’ermita de Santa Cecília; descens 

a l’avenc del pic de les Bruixes; 

ratpenat de ferradura en la posició 

típica de descans al mateix avenc. 

Fotos avenc d’Antonio G-Cobos 

. 

Sempre que ha estat possible, s’ha inspeccionat l’interior de cada cova per 

censar i identificar els animals que poguessin trobar-s’hi, i per localitzar indicis 

de la presència d’individus, que sovint no van acompanyats de troballes 

d’individus. 

L’existència d’acumulacions d’excrements o de quantitats importants 

disperses per les cavitats és un bon indici de la presència de ratpenats, i sovint 

resulta més fiable que l’observació directa d’individus: la irregularitat de les 

cavitats naturals, que impossibilita fer-ne una prospecció minuciosa, impedeix 

poder tenir contacte visual amb tots els animals que puguin trobar-s’hi. 

També cal tenir en compte que moltes espècies de quiròpters prefereixen 

resguardar-se dins de fissures estretes i profundes per descansar, de manera 

que esdevenen virtualment impossibles de localitzar a dins de les cavitats, i en 

conseqüència les seves poblacions són sistemàticament infravalorades. En el pol 

oposat hi hauria els ratpenats de ferradura (gènere Rhinolophus), que 

invariablement pengen dels sostres, tal com es pot apreciar en la fotografia 

d’aquesta mateixa pàgina, amb la qual cosa esdevenen fàcilment localitzables i 

donen l’aparença de ser més abundants que altres espècies menys conspícues. 

Atès que la utilització de les cavitats al llarg de l’any té una estacionalitat 

molt marcada, les cavitats de més interès s’han visitat en diferents moments de 

l’any. Val a dir que això no ha estat possible amb totes, perquè algunes no s’han


pogut localitzar fins a la campanya hivernal, per la qual cosa queda pendent ferhi 

inspeccions a la primavera o a l’estiu. 

Captures d’emergència 

Imatge núm. 2. D’esquerra a dreta, presa de biometries d’un ratpenat de ferradura mediterrani 

(Rhinolophus euryale) capturat a les baumes d’en Caxurma; xarxa japonesa instal·lada a l’entrada 

de la cova Mosquera (Beuda), i parany d’arpa instal·lat a les bores del Borró (Sales de Llierca). 


Quan s’ha cregut oportú, perquè se sospitava que podia haver-hi 

poblaments quiropterològics d’interès, s’han fet segones visites a les cavitats 

per fer-hi controls d’emergència d’individus, i s’han practicat captures amb 

xarxes i/o paranys d’arpa (vegeu les fotografies d’aquesta pàgina) i 

enregistraments d’ultrasons. 

Les captures, pels motius que hem exposat en l’apartat anterior, 

complementen molt bé la informació que s’obté a partir dels censos visuals a 

l’interior de les cavitats, ja que treuen a la llum espècies que altrament 

passarien desapercebudes. Els paranys s’han col·locat, en el cas dels refugis de 

cria (per exemple, a les baumes d’en Caxurma), a una certa distància de 

l’entrada, per evitar fer captures massives que suposarien una pertorbació 

important per a les colònies. 

En tots els casos s’han identificat i sexat els animals, i se n’han pres 

biometries bàsiques: longitud de l’avantbraç i pes. No s’han marcat els animals. 

Estudi a camp obert 

Malgrat que l’estudi a camp obert no era la prioritat d’enguany, la troballa 

de determinades espècies d’interès en cavitats ens ha portat a fer un petit 

esforç de mostreig amb la intenció de millorar-ne el coneixement.


Per una banda, la captura d’un ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii), 

animal estrictament vinculat als cursos fluvials, a les baumes d’en Caxurma, ens 

ha portat a cercar més individus en alguns cursos fluvials de l’espai (rius Borró i 

Llierca). Aquest animal de costums aquàtics és indistingible mitjançant els 

ultrasons del ratpenat d’aigua, espècie molt més comuna a tot el territori, i és 

per això que en aquest cas s’han practicat captures amb paranys d’arpa sobre 

els mateixos cursos. 

L’altra espècie objecte d’especial atenció ha estat el ratpenat de Bechstein 

(Myotis bechsteinii). Per tal de tenir una primera idea dels espais que utilitza la 

població local per alimentar-se, s’han fet diverses batudes, amb xarxes 

japoneses i paranys d’arpa, en punts d’aigua relativament a la vora de la seva 

àrea de refugi. 

Puntualment, durant els mostrejos, es van fer enregistraments d’ultrasons 

per complementar el catàleg d’espècies. També es van fer tres escoltes en 

boscos de ribera durant el novembre, amb l’objecte de determinar la presència 

de la ratapinyada pipistrel·la falsa (Pipistrellus nathusii), però no es va obtenir cap 

resultat. 

Instal·lació de caixes niu per a ratpenats 

Algunes espècies 

de ratpenats vinculats 

al medi forestal són 

difícils d’enregistrar 

amb els detectors 

d’ultrasons i difícils de 

capturar en els refugis 

cavernícoles, per la 

qual cosa cal emprar 

altres mètodes per 

localitzar-les: sol 

tractar-se d’espècies 

que utilitzen fissures i 

forats dels arbres per 

refugiar-se, i per això 

una bona manera 

d’atreure-les és 

justament oferint-los 

Imatge núm. 3. Model de caixa niu que s’instal·larà a l’Alta 

Garrotxa 

un refugi complementari mitjançant la instal·lació de caixes niu. El principal


inconvenient d’aquest sistema és que en el millor dels casos els animals trigaran 

entre un i dos anys a fer servir les caixes, per la qual cosa els resultats, en cas 

que n’hi hagi, es faran esperar. 

S’han adquirit quaranta caixes que es repartiran en vuit estacions, sempre 

sobre arbres de masses forestals que es considerin d’interès. Cada estació 

estarà composta per cinc caixes, situades en un radi de 50 m i amb orientacions 

diferents, a fi d’aconseguir diferents microclimes que puguin acomodar-se 

millor a les necessitats de diverses espècies. En el mapa següent hi apareixen les 

zones on es té intenció d’instal·lar les caixes, en cas que s’arribi als acords 

oportuns amb els propietaris. 

Resultats 

Espècies localitzades 

S’han detectat un total de 

quatre-cents dotze individus en 

dinou refugis inspeccionats (divuit 

dels preseleccionats —vegeu 

l’apartat 2.1.— més la rectoria de 

Santa Cecília), corresponents a 

tretze espècies diferents. 

L’extraordinària diversitat màxima 

assolida en alguna cavitat (fins a nou 

espècies) i la raresa de moltes de 

les espècies trobades posen en 

evidència que l’Alta Garrotxa és un 

espai de gran interès per als 

ratpenats, no només per 

l’abundància de refugis sinó per la 

qualitat de l’hàbitat: cal tenir 

present que algunes de les espècies 

que s’han trobat en cavitats són 

forestals i, per tant, necessiten 

boscos madurs per reproduir-se. A 

banda del ratpenat de Bechstein — 

que pel fet de ser una espècie 

escassa a tot el conjunt del 

Imatge núm. 4. Exemplar de ratpenat de 

Bechstein capturat a la font del Bac


continent i d’haver-se’n trobat la primera citació al Principat ha pres una 

rellevància especial—, s’han trobat altres espècies també forestals, com ara el 

ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), molt rar al conjunt del Principat, que 

ha aparegut molt ben distribuït al llarg de tot l’espai, així com altres espècies 

rares i vulnerables, com són el ratpenat de Natterer (Myotis nattereri) o el 

d’orelles dentades (Myotis emarginatus). 

Les captures a camp obert han aportat menys informació: s’han fet un total 

de vint-i-una captures, i d’aquestes captures disset corresponen al ratpenat 

d’aigua (Myotis daubentonii); això ha permès corroborar que l’espècie aquàtica 

dominant és aquesta a les dues conques estudiades i que, per tant, el ratpenat 

de peus grossos, en cas de trobar-s’hi, deu ser molt escàs. Pel que fa al ratpenat 

de Bechstein, tan sols s’ha aconseguit capturar un individu mascle a camp obert, 

en un cóm situat a menys d’1 km del refugi conegut, i, per tant, aporta poca 

informació sobre l’ús de l’hàbitat que fa la colònia. Mitjançant els detectors 

s’han pogut afegir cinc espècies al catàleg, totes comunes al conjunt del 

Principat. 

En la taula núm. 2 s’enumeren les espècies localitzades a l’espai, així com el 

mètode mitjançant el qual s’han trobat i el nivell de protecció legal (Directiva 

92/43/CEE, directiva hàbitats) i d’amenaça estatal i mundial (UICN) que tenen. 

Taula núm. 2. Llista d’espècies que es van trobar a l’espai durant el seguiment 

de 2006-2007 

S’hi inclou la classificació de cada espècie dins la Directiva 92/43/CEE (directiva 

hàbitats) i el nivell d’amenaça d’acord amb els llibres vermells de la UICN en 

l’àmbit mundial i estatal (dades estatals segons la revisió espanyola del 2006, 

encara no publicada). Les espècies que tenen algun nivell d’amenaça s’han 

ombrejat de color gris. 

Nom català Nom llatí 

Ratpenat de 

ferradura 

gros 

Ratpenat de 

ferradura 

petit 

Rhinolophus 

ferrumequi 

num 

Rhinolophus 

hipposidero 

s 

Mètode 

de 

detecció 

Directiva 

hàbitats 

UICN ES 

UICN 

món 

Captura II, IV NT LR/nt 

Tendència 

global 

Captura II, IV NT LC Davallada 

Motius de catalogació estatal UICN

Ratpenat de 

ferradura 

mediterrani 

Ratpenat de 

cova 

Ratpenat de 

musell llarg 

Ratpenat de 

musell agut 

Ratpenat 

d’aigua 

Ratpenat de 

peus grossos 

Ratpenat de 

Bechstein 


Rhinolophus 

euryale 

Miniopterus 

schreibersii 

Myotis 

myotis 

Myotis 

blythii 

Myotis 

daubentonii 

Myotis 

capaccinii 

Myotis 

bechsteinii 

Captura II, IV VU A2ac VU 

A2c 

Increment Catalogat com a vulnerable al 

conjunt de l’Estat perquè l’àrea 

ocupada s’ha reduït més del 50 % 

durant els darrers deu anys. 

Captura II, IV VU A2ac LC Desconeguda Catalogat com a vulnerable al 




Captura II, IV VU A2ac LR/nt Catalogat com a vulnerable al 




Captura II, IV VU A2ac LR/lc Catalogat com a vulnerable al 

conjunt de l’Estat per donarperquè 

l’àrea ocupada s’ha reduït 

més del 50 % durant els darrers 

deu anys. 

Captura IV LC LR/lc 

Captura II, IV EN 

B2ab(iii) 

Captura II, IV VU 

B2ab(iii) 

VU 

A2c 

VU 

A2c 

Davallada Catalogat com en perill d’extinció 

d’acord amb els criteris següents: 

distribució geogràfica reduïda, 

amb una àrea ocupada al conjunt 

de l’Estat inferior als 500 km 2 , 

una fragmentació severa de les 

poblacions, amb menys de cinc 

nuclis reproductors coneguts, i 

amb problemes de disminució 

dels efectius a causa de la 

reducció de l’extensió i/o la 

qualitat de l’hàbitat. 

Davallada Catalogat com a vulnerable 

d’acord amb els criteris següents: 

distribució geogràfica reduïda, 

amb una àrea ocupada al conjunt 

de l’Estat inferior als 2.000 km 2 , 

una fragmentació severa de les 

poblacions, amb menys de deu 

nuclis reproductors coneguts, i

Ratpenat de 

Natterer 

Ratpenat 

d’orelles 

dentades 

Ratapinyada 

pipistrel·la 

nana 

Ratapinyada 


comuna 

Ratapinyada 

pipistrel·la de 

vores clares 

Ratapinyada 


muntanyenca 

Ratpenat de 

bosc 

Ratpenat dels 

graners 

Ratpenat de 

cua llarga 


Myotis 

nattereri 

Myotis 

emarginatus 

Pipistrellus 

pygmaeus 

Pipistrellus 

pipistrellus 

Pipistrellus 

kuhlii 

Hypsugo 

savii 

Barbastella 

barbastellus 

Eptesicus 

serotinus 

Tadarida 

teniotis 

Captura IV NT LR/lc 

Captura II, IV VU A2c VU 

A2c 

Enregist 

rament 

Enregist 

rament 

Enregist 

rament 

Enregist 

rament 

IV LC 

IV LC LC Desconeguda 

IV LC LC Desconeguda 

IV NT LR/lc 

Captura II, IV NT VU 

A2c 

Captura IV LC LR/lc 

Enregist 

rament 


IV NT LR/lc 

amb problemes de disminució 

dels efectius a causa de la 

reducció de l’extensió i/o la 

qualitat de l’hàbitat. 

Davallada Catalogat com a vulnerable al 




Davallada


Figura núm. 1. Proporció de les diverses espècies detectades en cavitats 

Myotis blythii 

Myotis 

emarginatus 

Myotis 

daubentonii 

Myotis capaccinii 

Myomyo/Myobly 


Myotis 

bechsteinii 

Miniopterus 

schreibersii 

Myotis myotis Myotis nattereri 

Eptesicus 

serotinus 

Barbastella 

barbastellus 

Rhinolophus 

euryale 

Rhinolophus 

ferrumequinum 

Rhinolophus 

hipposideros 

La composició específica dels animals trobats en refugis està netament 

dominada pels ratpenats de ferradura, fet que, com hem comentat en l’apartat 

2.1.1, s’ha d’atribuir més a la seva conspicuïtat que no a una dominància real. En 

aquest sentit, tal com es pot apreciar en la taula núm. 3, el ratpenat de 

ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), menys gregari que altres de 

congèneres, ha estat present gairebé en tots els refugis on s’han trobat 

quiròpters (disset de dinou), i en set casos ha estat l’única espècie detectada. 

Cal remarcar la freqüència d’aparició del ratpenat d’orelles dentades (Myotis 

emarginatus) i del ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), que sembla que 

estan força ben distribuïts al llarg del massís. Pel que fa al ratpenat de Bechstein 

(Myotis bechsteinii), tant la quantitat capturada com la freqüència d’aparició 

permeten afirmar que al massís hi ha una població resident, cosa que no podem 

afirmar en el cas del ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii), que és 

l’espècie amb més problemes de conservació (vegeu la taula núm. 2), ja que tan 

sols s’hi ha trobat un individu, que podria trobar-se de pas o en dispersió.


Refugis d’interès 

Els dinou refugis 

ocupats per quiròpters 

s’han classificat d’acord 

amb l’ús que en fan els 

ratpenats. Els de més 

interès i més vulnerables 

són el que alberguen 

colònies de cria o 

d’hivernada. Aquestes 

primeres colònies ara per 

ara només s’han trobat a 

les baumes d’en Caxurma 

i a l’ermita de Santa 

Cecília. Respecte a les 

colònies d’hivernada 

detectades, pels 

problemes de recompte 

que té la major part, 

només disposem de 

recomptes probablement 

esbiaixats i en què 

segurament s’infravalora la 

quantitat real d’animals que 

utilitzen aquests refugis. 

Taula núm. 3. Proporció de refugis (N = 19) en què 

s’han localitzat les diverses espècies 

% refugis 

Espècie 

ocupats 

Rhinolophus hipposideros 89,5 

Rhinolophus ferrumequinum 47,4 

Myotis emarginatus 36,8 

Barbastella barbastellus 26,3 

Myotis nattereri 21,1 

Myotis bechsteinii 15,8 

Myotis blythii 15,8 

Myotis daubentonii 15,8 

Miniopterus schreibersii 10,5 

Rhinolophus euryale 10,5 

Eptesicus serotinus 5,3 

Myotis capaccinii 5,3 

Myotis myotis 5,3 

Els refugis estivals són utilitzats durant aquesta època bàsicament pels 

mascles; a la serra de Corones, per la riquesa que alberguen, també mereixen 

una atenció especial, ja que probablement són de gran importància per al 

manteniment de les diverses espècies vulnerables de l’espai. 

Hi ha encara força dubtes sobre l’ús al llarg de l’any de moltes de les 

cavitats, que s’hauran d’anar resolent amb els seguiments futurs.


Actuacions efectuades 

Actuacions de protecció i foment de poblacions 

Baumes d’en Caxurma 

El 4 de setembre de 2006 es va lliurar al Consorci un breu informe en què 

s’alertava de la sobrefreqüentació que experimentaven les baumes d’en 

Caxurma, refugi de cria que s’havia demostrat que era de gran interès. Entre 

les recomanacions que s’hi apuntaven, a banda de fer-ne un seguiment, hi havia 

les següents propostes concretes d’actuació: 

Eliminar la senyalització que condueix a la cavitat o reduir-la al màxim, de 

manera que no s’hi dirigeixin nous usuaris. Com a mínim, caldria treure els 

rètols que fan referència explícita a les baumes. 

Evitar la inclusió en les xarxes de senders locals del sender que hi mena, o 

traçar una variant que eludeixi la cavitat i els sistemes subterranis pròxims. 

Gràcies a les gestions del Consorci de l’Alta Garrotxa i del Parc Natural de 

la Zona Volcànica de la Garrotxa, s’ha aconseguit aplicar la segona proposta. 

Pel que fa a la primera, l’eliminació de la senyalització, i al capdavall el control 

de l’afluència, és més complicat aplicar-la, ja que l’ús social d’aquesta cavitat 

sembla que va en augment. 

Val la pena esmentar que la cavitat s’ha inclòs en la proposta catalana de la 

Xarxa Natura 2000, de setembre del 2006, justament pel seu valor 

quiropterològic. Serra-Cobo (1998), en el seu informe del Parc Natural de la 

Zona Volcànica de la Garrotxa, ja denunciava els problemes de 

sobrefreqüentació d’aquesta cavitat i recomanava que s’incorporés al Parc i que 

es traguessin els indicadors que hi menen. En sintonia amb la seva inclusió a la 

xarxa d’espais protegits del Principat, caldria dedicar més esforços a aconseguir 

reduir-hi l’afluència de gent, aplicant la mesura número 1 sense restriccions. 

Actualment la cavitat és molt visitada, fins i tot s’hi fan barbacoes a l’interior, 

fet que, no cal dir-ho, li resta tot valor com a refugi per a quiròpters i posa en 

perill espècies que ja estan en un estat prou crític, tant al nostre territori com a 

tota la distribució mundial de l’espècie (vegeu la taula núm. 4). 

Cova dels Ermitons 

La cova dels Ermitons, explorada com a jaciment arqueològic com a mínim 

fins al moment de la nostra primera visita, el 24 d’agost de 2006, presenta una


estructura adequada per a l’establiment de poblacions de ratpenats, com a 

mínim durant el període estival. 

Arran de les excavacions, s’hi va col·locar un tancament amb reixa 

metàl·lica, amb una disposició dels barrots que impedia als quiròpters accedir a 

la cova (barrots verticals disposats a menys de 20 cm els uns dels altres). 

Immediatament es va posar en coneixement del cos tècnic del Consorci la 

conveniència de reemplaçar aquesta tanca per una de permeable (barrots 

horitzontals, amb una separació mínima de 15 cm), per tal de compatibilitzar la 

protecció del jaciment amb la presència de ratpenats. El 23 de gener de 2007 el 

Consorci va reemplaçar aquest tancament per un que permetia als quiròpters 

accedir a la cova. 

Caldrà fer un seguiment de la cavitat per saber de quina manera la mesura 

implementada afavoreix la presència de ratpenats. 

Actuacions de divulgació i sensibilització 

Celebració de la Bat Night a la seu del Consorci 

La divulgació dels ratpenats i el foment del respecte envers aquests animals 

són els objectius principals de la Bat Night que el dia 9 de setembre de 2006 es 

va celebrar per segon cop a Catalunya i per primera vegada en aquest espai. 

Per sorpresa de tots els organitzadors l’acollida va ser molt bona, tant pel que 

fa a les activitats destinades als més menuts (contacontes i taller) com a les 

concebudes per a adults (xerrades i sortida pràctica amb detectors). Aquesta 

iniciativa és fruit d’una entitat europea per a la conservació dels ratpenats 

(EuroBats), i el 2006 se’n va fer l’onzena edició. Se celebra anualment, de 

manera més o menys simultània, en més de trenta països i s’hi combinen 

ponències, exposicions, tallers i tota mena d’activitats relacionades amb els 

quiròpters, però orientades al públic en general. 

L’activitat va ser organitzada amb la col·laboració del mateix Consorci de 

l’Alta Garrotxa i del Museu dels Volcans, que el 2006 es van afegir al conjunt 

d’entitats que vam iniciar-ne la celebració al Principat el 2005.


Recomanacions 

Imatge núm. 5. Díptic promocional de 

la Bat Night del 2006 i un dels 

assistents als tallers per a mainada que 

es van fer a la seu del Consorci, amb 

una maqueta de ratpenat 

Recomanacions de gestió de les poblacions de quiròpters i els seus hàbitats 

1. Treure de les futures impressions dels mapes de l’espai natural aquelles 

cavitats que són de més interès per als quiròpters, que d’acord amb el 

coneixement actual són les baumes d’en Caxurma, el forat del Ginebret, el 

forat de la tossa d’Espinau i el forat del Roquissar. 

2. Crear una taula de treball amb les entitats implicades que utilitzin l’espai 

—per exemple clubs d’espeleologia, centres excursionistes, etc.—, per 

sensibilitzar-les i arribar a un acord que permeti regular la pràctica de 

l’espeleologia i les visites a les cavitats més vulnerables, i perquè evitin accedirhi 

en els períodes crítics. Amb el coneixement actual que tenim, es recomana el 

següent: 

a. Avencs de la serra de Corones: forat del Ginebret, forat de la tossa 

d’Espinau, forat del Roquissar: no accedir-hi d’abril a octubre. 

b. Baumes d’en Caxurma: no accedir-hi d’abril a octubre. 

c. Avenc del pic de les Bruixes, bores del Borró, cova Camprodon, balmes 

d’en Borrasser i cova de l’Orri: informar quan s’hi accedeixi. 

3. Aplicar les mesures proposades, relatives a l’eliminació de la 

senyalització, a les baumes d’en Caxurma.


4. Consolidar la franja de boixos que separa l’inici del trencall de can Polí 

de la pista principal, per evitar que la cavitat sigui visible des de la pista i reduir 

així la freqüentació. Aquesta actuació redundaria tant a favor del poblament, 

sobretot hivernant, de ratpenats com dels abundants processos litogènics de la 

mateixa cavitat, l’espoli dels quals és un fet consumat en altres cavitats de 

l’espai (per exemple, a la cova de l’Orri, situada a poca distància i molt més 

coneguda). 

5. Eliminar o minimitzar, acordant-ho prèviament amb els usuaris, les 

marques que condueixen a la cova de l’Orri. 

6. Avaluar l’impacte que tindrà sobre la població del ratpenat de Bechstein 

l’asfaltatge del traçat de Cabanelles, Lliurona i Albanyà —pròxim a l’únic refugi 

conegut—, que incidirà en els hàbitats que potencialment utilitzen aquests 

animals. 

Recomanacions de sensibilització 

Instal·lar una càmera web a la colònia de l’ermita de Santa Cecília que 

permeti visualitzar-la des de la pàgina web del Consorci. 

Recomanacions de recerca 

Apuntem únicament algunes actuacions relacionades amb els dubtes que han 

sorgit arran d’aquest estudi. Una gran part d’aquests dubtes ja estan recollits en 

la proposta de seguiment per a l’any 2007-2008: 

1. Fer les visites oportunes a aquelles cavitats on encara queden dubtes 

sobre el seu ús. 

2. Engegar un protocol de seguiment durant l’estiu de les dues colònies de 

cria i de les cavitats de la serra de Corones, amb recomptes d’emergència per 

poder detectar futurs canvis en el nombre d’animals que les utilitzen. 

3. Localitzar les colònies de cria del ratpenat de Bechstein i caracteritzar els 

hàbitats que utilitzen, a fi de poder fer una gestió respectuosa amb l’espècie.

LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU DE L’ALTA GARROTXA 

Lluís Benejam i Jordi Gràcia 

Institució Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura (IAEDEN) 

Joan Montserrat i Fina Torres 

Agrupació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa (ANEGx) 

Consideracions prèvies 

Fins a aquest moment no s’ha desenvolupat una recerca específica de les 

poblacions de cranc de riu autòcton a l’Espai d’Interès Natural de l’Alta 

Garrotxa, i les dades que s’aporten en aquest capítol són fruit del treball que es 

fa anualment a les conques del Ter, el Fluvià i la Muga. Des del 2004 s’han 

coordinat gairebé un centenar de voluntaris d’aquestes tres conques per tal de 

trobar noves poblacions i fer un seguiment de les poblacions conegudes. La 

coordinació i gran part d’aquests voluntaris són membres de diverses entitats 

del territori (Associació Naturalista i Ecologista de la Garrotxa, Institució 

Altempordanesa d’Estudi i Defensa de la Natura, i Delegació de la Garrotxa de 

la Institució Catalana d’Història Natural). La metodologia utilitzada a les tres 

conques és la mateixa i això permet comparar els resultats entre conques i al 

llarg dels anys. Aquests treballs tenen el suport econòmic de diversos 

organismes (Departament de Medi Ambient, Fundació d’Estudis Superiors 

d’Olot, i Fundació Territori i Paisatge). 

El cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) 

El cranc de riu autòcton o Austropotamobius pallipes (Lereboullet 1858) és 

l’únic cranc europeu natiu present a la península Ibèrica (Gil-Sánchez i Alba- 

Tercedor, 2002). El cranc autòcton, anomenat també de potes blanques, és 

present al sud i l’oest del continent europeu. El cranc de riu és un dels 

invertebrats amb més capacitat de moviment de les aigües dolces i 

freqüentment és considerat una espècie clau dins de l’ecosistema (Edgerton et 

al., 2004). El cranc de riu autòcton és típicament bentònic, poc adaptat a la 

natació, encara que de vegades pot atènyer grans velocitats de desplaçament, 

especialment quan se sent atacat. Tenen el cos subcilíndric i comprimit 

lateralment. Els tres primers parells de pereiopodis acaben en pinça. Són de

146 LES POBLACIONS DE CRANC DE RIU 

costums sedentaris i solen viure en grups de deu individus, aproximadament, 

protegits als marges dels rius o a les zones ombrívoles. Surten dels amagatalls 

per alimentar-se durant la nit. Tenen una dieta omnívora. El nombre d’ous que 

pon cada femella és relativament petit (de cinquanta a cent) i el 

desenvolupament és directe (Montserrat i Pulido, 1991; Gallagher et al., 2005). 

Imatge núm. 1. Exemplar de cranc de riu autòcton 

Font: Sandra Saura i Mas 

Problemàtica 

En les darreres tres dècades s’ha produït una disminució alarmant de les 

poblacions de cranc de riu autòcton a tot Europa. Aquesta regressió es deu 

principalment a la destrucció de l’hàbitat i la introducció de l’afanomicosi, una 

malaltia de la qual són portadores (però resistents) diverses espècies de cranc 

americà. El fong (Aphanomyces astaci) que produeix aquesta malaltia és el

LLUÍS BENEJAM, JORDI GRÀCIA, JOAN MONTSERRAT I FINA TORRES 147 

causant de la desaparició, en pocs dies, de poblacions senceres de cranc 

autòcton (Edgerton et al., 2004; Gouin et al., 2006). Diversos estudis efectuats 

durant els últims trenta anys mostren la disminució de les poblacions de cranc 

de riu autòcton, paral·lelament a l’expansió del cranc de riu americà 

(Procambarus clarkii), que desplaça el primer en aquells hàbitats que li són 

favorables. La regressió del cranc de riu autòcton es produeix en dos nivells: 

reducció del nombre de poblacions observades i fragmentació d’aquestes 

poblacions. La contínua i incontrolada expansió del cranc de riu americà implica 

la colonització d’aquells hàbitats que anteriorment havia ocupat el cranc de riu 

autòcton. A més, com que són portadors d’afanomicosi, aquests hàbitats 

colonitzats queden normalment inservibles per a una possible recuperació, sigui 

natural o artificial, per part del cranc de riu autòcton, que ha de reduir el seu 

hàbitat a aquells ecosistemes no aptes per al cranc de riu americà. 

A causa de tot això, el cranc autòcton és una espècie present en el llibre 

vermell de la Unió Mundial per a la Natura (UICN) com a espècie rara i 

vulnerable, i així mateix està inclosa com a espècie protegida en l’annex III del 

Conveni de Berna (Granjean et al., 2001). 

Pel que fa a les comarques gironines, a finals dels anys setanta l’afanomicosi 

va arribar als nostres rius i torrents, i va fer desaparèixer la majoria de les 

poblacions de cranc de riu. Tan sols van quedar petites poblacions aïllades de 

cranc de riu autòcton en sectors on el fong no va poder accedir a causa de 

l’existència d’alguna barrera natural (sequera d’algun tram inferior del riu, salts 

d’aigua, etc.). 

Objectius dels treballs 

Davant l’evidència del greu perill que corren les actuals poblacions de cranc 

de riu autòcton, és imprescindible, per poder fer una correcta gestió d’aquesta 

espècie, fer estudis per conèixer les poblacions encara existents i l’estat de 

conservació en què es troben.


Metodologia 

Es poden aplicar dues metodologies segons l’objectiu del treball de camp. 

Totes dues s’apliquen de la mateixa manera en els diferents grups de treball per tal 

que els resultats siguin comparables entre ells: 

– Recerca de noves poblacions: es recorren a la tarda/vespre d’estiu les rieres 

en què se sospita la presència de l’espècie. Es prospecta des de dins del riu, contra 

corrent, i remenant pedres i possibles refugis. 

– Anàlisi de l’estat de les poblacions conegudes: es fa un transsecte nocturn al 

voltant del mes de juliol. Es prospecten 100 m, es recorre la riera aigües amunt 

(contra corrent), dues persones amb una llanterna cadascuna. No s’aixequen 

pedres, sinó que simplement es comptabilitzen els individus observats (s’estima la 

mida i el sexe de cadascun). 

– Una vegada obtingudes les dades de cada població, es calcula un índex de 

viabilitat. El grau de viabilitat considerem que està en funció de tres paràmetres: la 

densitat, l’estructura d’edats i la relació de sexes. Aquests valors es calculen 

considerant un transsecte longitudinal de 100 m i amb l’esforç i el tipus de 

mostreig indicats anteriorment. Per definir i valorar el grau de viabilitat de la 

població s’han estimat els següents valors per a cada paràmetre: 

– Densitat: 

Bona: si és superior a 50 individus (Valor 4) 

Normal: si es troba entre 25 i 50 individus (Valor 3) 

Baixa: si es troba entre 10 i 25 individus (Valor 2) 

Deficient: si es troba entre 1 i 10 individus (Valor 1) 

– Estructura d’edats: 

Adequada: elevat nombre de larves i disminució d’exemplars adults segons una 

corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim de 

deu exemplars reproductors de més de 6 cm de longitud (Valor 3) 

Poc alterada: elevat nombre de larves i disminució d’exemplars adults segons 

una corba exponencial negativa de les diferents classes de grandària amb un mínim 

de cinc exemplars reproductors de més de 6 cm de longitud (Valor 2) 

Alterada: nombre de larves i adults més o menys equitatiu i/o manca 

d’exemplars reproductors i/o larves (Valor 1)


– Ràtio de sexe 

Bona: més femelles que mascles amb una relació aproximada (1:2) (Valor 3) 

Regular: igualtat de gèneres (1:1) (Valor 2) 

Dolenta: més mascles que femelles (Valor 1) 

El grau de viabilitat s’estableix segons la combinació de valors dels tres 

paràmetres anteriors (on la densitat té major pes) definint la matriu següent: 

Estructura d’edats 

Taula núm. 1. Matriu de viabilitat 

Densitat 

Valor 4 3 2 1 Valor 

3 Alt Alt Mitjà Baix 3 

2 Alt Mitjà Mitjà Baix 2 

1 Mitjà Mitjà Baix Baix 1 


Poblacions a l’EIN de l’Alta Garrotxa 

Tot i que esperem que hi hagi més treballs per poder aprofundir més en 

l’estudi de la presència del cranc de riu a l’EIN de l’Alta Garrotxa, en aquest 

moment es tenen comptabilitzades quatre zones amb presència de l’espècie. 

Per a la seguretat de les mateixes poblacions utilitzarem una codificació (A, B, 

C i D). 

Taula núm. 2. Síntesi informativa de les quatre poblacions presents a l’Alta 

Garrotxa 

Població 

Densitat 

Estructura 

d’edats 

Ràtio de sexe Grau de viabilitat 

A 4 3 2 Alt 

B 4 2 

3 

Alt 

C 1 1 

1 

Baix 

D 1 1 1 Baix 


Sex ratio


Població A: població que gaudeix de molt bona densitat i estructura 

poblacional. Té un grau de viabilitat alt. Per pocs metres queda fora de l’EIN de 

l’Alta Garrotxa. Problemàtica: el fet que sigui molt pròxima a un poble fa que 

pugui haver-hi problemes de furts. Així mateix, la baixada de cabals a l’estiu, 

l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden ser un 

problema. 

Població B: població que gaudeix de molt bona densitat i estructura 

poblacional. Té un grau de viabilitat alt. Està plenament dins de l’EIN de l’Alta 

Garrotxa. Problemàtica: el fet que sigui molt pròxima a un nucli habitat fa que 

pugui haver-hi problemes de furts. Així mateix, la baixada de cabals a l’estiu, 

l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden ser un 

problema. 

Població C: població que està formada per molt pocs individus. Resisteixen 

en petites basses que queden al torrent durant els mesos d’estiu. Té un grau de 

viabilitat baix. Probablement aquesta població té l’origen en una translocació 

voluntària d’algun furtiu. Per pocs metres queda fora de l’EIN de l’Alta 

Garrotxa. Problemàtica: el fet que consti de tan pocs individus fa que la població 

tingui molt poques probabilitats de prosperar. Factors com els baixos cabals a 

l’estiu, l’expansió del cranc americà i la reaparició de l’afanomicosi poden acabar 

de liquidar aquesta població. 

Població D: població que està formada per molt pocs individus. Aquesta 

població té l’origen en una translocació voluntària d’algun furtiu. Els pocs 

individus que actualment té la població fa pensar que és molt difícil que 

prosperi. Segons el nostre índex obté un grau de viabilitat baix. Està plenament 

dins l’EIN de l’Alta Garrotxa. Problemàtica: poc cabal a l’estiu i baix nombre 

d’individus. 

Propostes de futur 

De cara als pròxims anys, i en espera que el Departament de Medi Ambient 

aprovi finalment el Pla de recuperació del cranc de riu autòcton, des d’aquí 

volem proposar una sèrie de mesures i actuacions: 

– Continuar fent el seguiment anual de les poblacions conegudes per 

conèixer-ne l’evolució i la supervivència. 

– Intensificar la recerca de poblacions existents a l’Alta Garrotxa i que fins 

a aquest moment no han estat localitzades. 

– Fer estudis genètics de les poblacions conegudes per tal de saber la 

diversitat genètica de cada població i la semblança (o diferència) entre les


poblacions. Aquesta informació és imprescindible per a futurs treballs de 

recuperació de l’espècie. 

– Vigilar les poblacions conegudes per tal d’evitar els furts i altres impactes 

mediambientals que posin en perill la supervivència de les poblacions. 

Bibliografia 

GIL-SÁNCHEZ, J. M.; ALBA-TERCEDOR, J. (2002): “Ecology of the native and 

introduced crayfishes Austropotamobius pallipes and Procambarus clarkii in 

southern Spain and implications for conservation of the native species”, 

Biological Conservation, 105 (1), p. 75-80. 

GOUIN, N.; GRANDJEAN, F.; SOUTY-GROSSET, C. (2006): “Population 

genetic structure of the endangered crayfish Austropotamobius pallipes in 

France based on microsatellite variation: biogeographical inferences and 

conservation implications”, 

Freshwater Biology, 51 (7), p. 1369-1387. 

EDGERTON, B. F.; HENTTONEN, P.; JUSSILA, J.; MANNONNEN, A.; 

PAASONEN, P., et al. (2004): “Understanding the causes of disease in 

European freshwater crayfish”, Biological Conservation, 18 (6), p. 1466-1474. 

MONTSERRAT, J.; PULIDO, A. (1991): Estudi de viabilitat per a la recuperació del 

cranc de riu a la Garrotxa. Beca Ciutat d’Olot. 

GALLAGHER, M. B.; DICK, J. T. A.; ELWOOD, R. W. (2005): “Riverine habitat 

requirements of the white-clawed crayfish, Austropotamobius pallipes”, Biology 

and Environment Proceedings of the Royal Irish Academy, 106 (1), p. 1-8.

EL BMS A L’ALTA GARROTXA: 

ELS ROPALÒCERS AL BORRÓ I SADERNES 

Mike Lockwood i Rafael Carbonell 


Introducció 

Des de l’any 2003, dins el terme municipal de Sales de Llierca, a l’Alta 

Garrotxa, es porta a terme un transsecte de seguiment de ropalòcers 

(papallones diürnes) en el marc del projecte Catalan Butterfly 

Monitoring Scheme (CBMS; www.museugranollers.org/∼cbms/), o Pla de 

seguiment de ropalòcers de Catalunya. Aquest projecte de seguiment de les 

poblacions de papallones té com a objectiu relacionar els canvis d’abundància 

de les papallones diürnes amb diferents factors ambientals, i es basa en la 

repetició setmanal de censos visuals al llarg de transsectes fixos, que no varien 

d’un any a un altre. 

A Catalunya aquest projecte es va inspirar en la xarxa de transsectes que 

funciona de manera coordinada al Regne Unit des de 1976; en aquell país es fan 

comptatges en més de 1.220 indrets, i en total s’han comptabilitzat més de deu 

milions de papallones (www.ukbms.org/). A Catalunya la xarxa de transsectes 

és més modesta, i el 2006 tenia seixanta-quatre estacions de comptatges en 

funcionament. La xarxa es va posar en funcionament el 1994, amb onze 

estacions de mostreig, i durant el període 1994-2002, en els diferents itineraris 

del CBMS, es van comptar més d’un milió de papallones 

(www.museugranollers.org/∼cbms/). Avui dia, el CBMS és una de les bases de 

dades més importants sobre la biodiversitat catalana i, també, sobre l’ecologia 

de les papallones de la zona mediterrània. 

La importància dels recomptes efectuats a l’Alta Garrotxa rau en dos 

aspectes a escales diferents. A gran escala, els comptatges a Sales de Llierca 

formen part d’una xarxa de punts de mostreig d’ampli abast a Catalunya i a 

Europa, i, per tant, proporcionen informació interessant des del punt de vista 

regional, nacional i internacional (Stefanescu, 1993). A escala local, els 

comptatges permetran determinar l’impacte d’alguns canvis ambientals en les 

poblacions de papallones (Stefanescu, 2000). D’altra banda, el BMS de Sales de 

Llierca ha permès conèixer millor les poblacions de ropalòcers en un dels 

ambients més característics de l’Alta Garrotxa, és a dir, als prats i pastures 

abandonades i als alzinars.

154 ELS BMS A L’ALTA GARROTXA 

Per què es compten les papallones diürnes? 

A grans trets són dos els factors que fan que les papallones diürnes hagin 

estat escollides com a objectiu de comptatges de llarg termini: (a) són insectes 

que tenen un contrastat caràcter bioindicador (Stefanescu, 1993; vegeu les 

citacions de Stefanescu, 2000) i (b) en els darrers anys s’ha constatat una 

notable pèrdua tant de riquesa específica com del nombres d’individus de 

papallones a tot Europa, a més de canvis en les distribucions i en la fenologia de 

vol de moltes espècies (Van Swaay i Warren, 1999). 

a. Paper bioindicador 

Per tal que un conjunt d’organismes es consideri un bon grup bioindicador 

ha de reunir una sèrie de condicions. En primer lloc, el comptatge de l’espècie 

o les espècies en qüestió ha de ser factible a la pràctica, i, en aquest sentit, les 

papallones diürnes són molt adients ja que són relativament grans, són 

reconegudes com a tals per la gran majoria de la població i la seva identificació 

específica no comporta, en general, gaires dificultats 

(www.museugranollers.org/∼cbms/). Així, qualsevol persona sensibilitzada pot 

contribuir als comptatges CBMS si ha rebut un mínim de formació (o molt 

sovint autoformació). 

En segon lloc, les espècies en qüestió han de ser molt sensibles al seu 

entorn i reaccionar ràpidament amb canvis d’abundància quan les condicions 

del medi es modifiquen (www.museugranollers.org/∼cbms/). Però s’ha de poder 

establir una relació causal entre els factors ambientals que afecten un hàbitat i 

la resposta de les papallones que hi volen. Si s’aconsegueix establir aquest 

vincle, el concepte de les papallones com a bioindicadors és vàlid (Stefanescu et 

al., 2005). La relació pot ser indirecta, com per exemple quan la climatologia 

afecta les plantes nutrícies de les erugues —seria el cas, per exemple, de 

Satyrium esculi els anys 2003-2005 (Stefanescu, 2005)—, o directa, de tipus 

antròpic (destrucció o fragmentació de l’hàbitat) o natural, com per exemple 

l’efecte negatiu de les temperatures hivernals sobre les larves de Charaxes jasius 

(Stefanescu i Planas, 2003). Els canvis més graduals i subtils, com poden ser els 

efectes dels canvis climàtics a llarg termini, també es poden posar de manifest 

quan es disposa de sèries temporals prou llargues d’una estació BMS 

(Stefanescu et al., 2003); en canvi, les pertorbacions resultants de canvis 

puntuals en la gestió de l’hàbitat incideixen a escala local i sovint només sobre 

una part del transsecte BMS. Un bon exemple d’aquest últim procés són els 

canvis en les poblacions de papallones que s’han produït als Aiguamolls de

MIKE LOCKWOOD I RAFAEL CARBONELL 155 

l’Empordà com a conseqüència dels canvis en la gestió dels prats (Stefanescu et 

al., 2005). 

Un factor important en la relació de les papallones amb el seu entorn és la 

seva resposta a la fragmentació de l’hàbitat, un dels canvis més grans que 

darrerament amenaça els nostres sistemes naturals (Van Swaay i Warren, 

1999). Moltes espècies de papallones diürnes són molt sedentàries, amb poca 

capacitat de colonitzar noves zones de reproducció, i qualsevol pertorbació 

física que els impedeixi dispersar-se es convertirà al final en una barrera 

infranquejable (www.museugranollers.org/∼cbms/). 

Finalment, entre el grup de les papallones diürnes, hi ha prou quantitat i 

diversitat d’espècies i d’individus per poder reflectir canvis i modificacions en el 

medi de moltes classes diferents. A Catalunya volen unes dues-centes espècies 

de papallones diürnes, però en els itineraris es compta una mitjana d’unes 

quaranta a seixanta espècies i de vuit-cents a mil dos-cents individus a l’any, 

unes quantitats que no impliquen gaire esforç d’identificació per part dels 

col·laboradors, però que representen un nivell de diversitat prou alt per cobrir 

la majoria dels microhàbitats d’un itinerari. A més, les papallones diürnes 

generalment són molt ubiqües pel que fa als seus hàbitats i es troben gairebé en 

tots els ambients, des de l’alta muntanya fins als aiguamolls costaners. 

b. Regressió i canvis contrastats 

Les papallones a Europa encara estan més en regressió que els ocells i les 

plantes (www.ukbms.org). Les poblacions de moltes espècies de papallones 

diürnes estan en declivi en grans àrees de les seves distribucions i moltes estan 

ara com ara molt amenaçades (Van Swaay i Warren 1999). Així, les dades del 

CBMS han de servir els anys vinents per intentar esbrinar els factors que hi ha 

darrere les tendències poblacionals a Catalunya a mitjà i a llarg termini. A falta 

de sèries de dades tan llargues com les del Regne Unit, les dades del CBMS tot 

just comencen a servir per detectar tendències en les poblacions de papallones 

a casa nostra. Stefanescu et al. (2003) han documentat com el canvi climàtic ha 

afectat les fenologies d’algunes espècies a Catalunya, i ha resultat que algunes 

han avançat la data de la seva primera aparició anual, el seu pic d’abundància, o 

han allargat el període de vol. De la mateixa manera, hi ha dades del CBMS que 

revelen una clara regressió en les espècies dels espais oberts, sobretot els 

prats, en contrast amb les de zones de bosc i de matollar (Stefanescu et al., 

2007).


Metodologia 

La metodologia consisteix a establir un transsecte d’1 a 3 km, 

aproximadament, que es camina cada setmana a pas lent entre les deu del matí i 

les dues de la tarda durant els mesos de març a setembre en condicions 

meteorològiques favorables (temperatura superior als 15°C, cel poc cobert i 

manca de pluja). El recorregut se subdivideix en seccions, cadascuna de les 

quals recorre un hàbitat homogeni, i durant el comptatge es pren nota de les 

espècies i el nombre de papallones que entren en un espai imaginari de 5 m per 

endavant i 2,5 m pels dos costats de l’observador en cada secció. Per obtenirne 

més detalls, incloent-hi fitxes de camp, calendari, mapes dels itineraris que 

s’han dut a terme a Catalunya i resultats, vegeu Stefanescu, 2000, i www. 

catalanbms.com. 

Al final de l’any de comptatge se sumen per a cada espècie els recomptes 

setmanals per calcular l’índex anual d’abundància (IA) per a l’espècie i per a 

l’any (Institute of Terrestrial Ecology, 1981). Aquesta xifra és relativa, però sí 

que pot reflectir les fluctuacions poblacionals entre dos anys successius i la 

dinàmica poblacional d’una espècie a més llarg termini. És aquesta xifra la que 

forma la base de les anàlisis de tendències a mitjà o a llarg termini a gran escala 

(Catalunya, Europa, etc.), tot comparant els índexs anuals d’una espècie per a 

molts itineraris diferents. 

En canvi, a escala local (la zona immediata del transsecte) se sol centrar més 

en els totals obtinguts per a cada secció per estudiar els efectes de 

pertorbacions locals i concretes sobre les comunitats de papallones de la zona. 

Un cas específic a escala local seria un canvi en la gestió de l’ús del sòl per part 

d’un propietari —per exemple, obrir una pista o posar les vaques a pasturar—, 

que tindria conseqüències immediates en les poblacions de papallones en una 

secció concreta de l’itinerari. 

Resultats del CBMS a l’Alta Garrotxa 

Des de l’any 2003 a Sales, a l’EIN de l’Alta Garrotxa, s’han dut a terme 

comptatges de papallones diürnes en el marc del projecte Catalan Butterfly 

Monitoring Scheme.


Figura núm. 1. Ortofotomapa de l’itinerari CBMS a Sales de Llierca (la 

Garrotxa), amb les seccions numerades 

Font: elaboració pròpia a partir d’un ortofotomapa a escala 1:5.000 de l’Institut Cartogràfic de 

Catalunya (2003)


L’itinerari, d’uns 1.300 m, se situa a Sales de Llierca, a uns 240 m sobre el 

nivell del mar i als voltants del riu Borró i les pastures i camps abandonats de la 

masia enrunada de can Benet. Es tracta d’una zona de clima mediterrani, amb 

temperatura i pluviositat mitjanes anuals de 13,8°C i 966 mm, respectivament 

(Pons, 1996; Nunyola et. al., 2000). És una zona força arrecerada del vent que 

ocasionalment pot ser afectada pels núvols que s’enganxen als primers penyasegats 

de l’Alta Garrotxa i que dificulten així puntualment els comptatges 

(observació personal). 

L’itinerari va ser escollit per la diversitat d’ambients presents en un espai 

molt reduït. Pel que fa a la vegetació, es pot dividir el transsecte en dues parts: 

en les quatre primeres seccions dominen els prats i les bardisses dins de 

l’ambient general de l’alzinar litoral dominat per l’alzina (Quercus ilex), amb algun 

roure martinenc (Quercus humilis), amb prats calcícoles de teròfits i fenassars 

amb Brachypodium phoenicoides (C. Gutiérrez, comunicació personal), mentre 

que, després d’una cinquena secció de transició, en les últimes cinc seccions, 

que ressegueixen el curs del riu Borró, el domini és del pi roig (Pinus sylvestris), 

amb elements dels boscos més humits de la muntanya mitjana, com ara el faig 

(Fagus sylvatica), la blada (Acer opalus) i l’avellaner (Corylus avellana), i dels boscos 

de ribera, com per exemple el vern (Alnus glutinosa). L’arquitectura de l’espai és 

diversa, amb arbres madurs, moltes zones de bardisses i bosquines i prats 

herbosos i pedregosos, i, globalment parlant, és un indret amb molta varietat 

de microhàbitats (comunicació personal de C. Gutiérrez). 

Resultats: la fauna de papallones 

En els quatre anys de seguiment s’han detectat un total de 9.217 exemplars, 

corresponents a vuitanta-sis espècies diferents de papallones diürnes. Les 

mitjanes anuals se situen en 2.304 exemplars i setanta-tres espècies, cosa que 

dóna una abundància de papallones de cent setanta-set exemplars cada 100 m. 

Com a dades comparatives, el 2001, a l’itinerari CBMS amb més riquesa 

d’espècies (el Puig, al Montseny), es van detectar setanta espècies, amb una 

abundància de 334 exemplars cada 100 m (Stefanescu, 2001). És a dir, quant a 

espècies, el transsecte de Sales és dels més rics de la xarxa CBMS, però dista 

de ser dels més rics pel que fa al nombre d’exemplars comptats. En la figura 

núm. 2 es presenten les mitjanes dels índexs anuals de les vint espècies més 

comunes detectades durant els quatre anys de comptatges a Sales de Llierca.


Figura núm. 2. Abundància mitjana (mitjana dels índexs anuals durant el 

període 2003-2006) de les vint papallones més comunes a l’itinerari CBMS a 

Sales de Llierca 

Sat yrium esculi 

Polyommatus icarus 

Melanargia lachesis 

Leptidea sinapis 

Coenonympha arcania 

Pararge aegeria 

M aniola jurtina 

Pyronia tithonus 

Gonopteryx cleopatra 

Coenonympha pamphilus 

Eurinia aurinia 

Aygynnis paphia 

Gonopt eryx rhamni 

Melitaea cinxia 

Lasiommata megera 

Cynthia cardui 

Boloria dia 

Colias alfacariensis 

Iphiclides podalirius 

Brintesia circe 

0 50 100 150 200 250 


Mitjana de l'índex anual (2003-2006) 

S’ha trobat que a Sales de Llierca la comunitat de papallones està ben 

estructurada, sense cap predomini d’espècies oportunistes o generalistes, que 

solen dominar en els hàbitats més alterats. Cap família domina els comptatges, i 

els individus comptats estan ben repartits entre les quatre grans famílies i 

subfamílies (satírids, licènids, pièrids i nimfàlids: 33,3 %, 24,63 %, 20,92 % i 

15,94 %, respectivament). 

L’abundància d’espècies difereix ostensiblement, de manera que les vuit 

espècies dominants comprenen el 48 % dels exemplars detectats durant els 

comptatges. Aquest desequilibri és normal en una àrea amb una comunitat de 

papallones ben constituïda (vegeu, per exemple, els resultats de les altres 

estacions de comptatges BMS a www.museugranollers.org/∼cbms/). La 

papallona més abundant en els quatre anys de comptatges ha estat sempre 

Satyrium esculi, un petit licènid que s’alimenta de l’alzina (Quercus ilex) i que, si ha 

plogut durant la primavera i la seva planta nutrícia fa una bona rebrotada, 

sempre es fa molt comuna (Stefanescu, 2002). A més, si sumem tots els índexs


anuals de totes les estacions BMS a Catalunya, aquesta espècie resulta també la 

més abundant. 

Figura núm. 3. Distribució fenològica per al total d’espècies i d’individus 

detectats durant l’any 2003 al CBMS de Sales de Llierca 

Nº d'individus 

300 

250 

200 

150 

100 

50 

0 

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 


Nº d'individus Nº d'espècies 

Setmana 

A més de donar una visió de les tendències d’una comunitat de papallones a 

mitjà i a curt termini, un transsecte BMS també revela dades importants pel que 

fa a la fenologia de les espècies presents. Per exemple, a Sales de Llierca les 

corbes de vol, tant pel que fa a espècies com pel que fa al nombre d’exemplars 

(fig. 3), sembla que són de tipus trimodal, amb un pic molt ben definit al mes de 

juny i pics secundaris a començaments de maig i a finals de setembre; aquest 

darrer pic es fa més palès a començaments d’octubre, quan ja no es fan els 

comptatges. El pic del nombre d’individus sol coincidir amb un pic del nombre 

d’espècies (fig. 3). Aquest és el model típic en els ambients mediterranis, amb la 

presència o no d’un tercer màxim molt en funció del temps de l’any en qüestió. 

La setmana en què es compten més individus sol ser la setmana 16 o la 17 

(segona quinzena de juny), tot i que el 2004 l’aparició més tardana de molts 

Satyrium esculi va endarrerir el pic anual durant gairebé un mes (setmana 20). 

40 

35 

30 

25 

20 

15 

10 

5 

0 

Nº d'espècies


Figura núm. 4. Fenologia de sis espècies de papallones diürnes al CBMS a 

Sales de Llierca el 2003 amb modalitats de vol diferents: (a i b) polivoltina: 

Leptidea sinapis i Polyommatus icarus; (c) parcialment bivoltina: Melitaea cinxia; (d) 

univoltina: Pyronia tithonus; (e) generacions encavalcades: Pararge aegeria, i (f) 

espècie migradora: Cynthia cardui 

Comptatge setmanal 

Comtatge setmanal 


4a. Leptidea sinapis 

14 

12 

10 

8 

6 

4 

2 

0 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 

40 

30 

20 

10 

Setmana 

4c. Melitaea cinxia 

0 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 

10 

8 

6 

4 

2 

Setmana 

4e. Pararge aegeria 

0 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 

Setmana 


4d. Pyronia tithonus 

30 

25 

20 

15 

10 

5 

0 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 

Setmana 

Els comptatges setmanals també posen de manifest el nombre de 

generacions anuals de cada espècie: a tall d’exemple, segons els resultats del 

2003, Leptidea sinapis (fig. 4a) i Polyommatus icarus (fig. 4b) són clarament 

espècies polivoltines; Melitaea cinxia (fig. 4c) és parcialment bivoltina, amb una 

segona generació molt més minsa que la primera; Pyronia tithonus (fig. 4d) és 

univoltina; Pararge aegeria (fig. 4e) té unes generacions llargues que sembla que 

s’encavalquin, mentre que Cynthia cardui (fig. 4f) demostra el típic 




25 

20 

15 

10 

5 

80 

60 

40 

20 

0 

4b. Polyommatus icarus 

0 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 

Setmana 

4f. Cynthia cardui 

1 3 5 7 9 11 13 15 17 19 21 23 25 27 29 

Setmana


comportament d’una espècie migratòria amb un pic sobtat seguit per una 

davallada molt ràpida. Una dada interessant és la constatació que Melitaea cinxia 

pot volar en dues generacions anuals a Sales, quan en la gran part de la 

distribució vola en una sola generació. A l’Alt Empordà, l’Alta Garrotxa i una 

part del sud de França, una segona generació parcial, generalment molt minsa, 

apareix segons l’any (primeres i segones —parcial— generacions, 2003-2006, 

respectivament: 101,7; 12,11; 48,6; 26,0). L’origen d’aquest fenomen rau en el 

fet que una part de la descendència de la generació primaveral completa la 

generació durant l’estiu i llavors torna a volar, mentre que l’altra part no acaba 

la generació abans d’entrar en diapausa (C. Stefanescu, comunicació personal). 

A Sales de Llierca es veu com les primeres papallones que apareixen són 

sobretot espècies plurivoltines, com ara Celastrina argiolus o Pararge aegeria, i 

espècies que hivernen com a adults —Gonepteryx sp. i alguns nimfàlids com per 

exemple Inachis io o Lybithea celtis. Més endavant, a l’abril i al maig apareixen 

molts licènids, com per exemple Pseudophilotes panoptes, Tomares ballus, 

Polyommatus sp., Glaucopysche sp. o Cupido sp., i nimfàlids, com ara Euphydryas 

aurinia, Boloria dia, Melitaea cinxia o Limenitis reducta, la qual cosa porta al primer 

pic primaveral al mes de maig. Després d’una davallada poc marcada, comencen 

a volar totes les espècies monovoltines, per exemple el gruix dels satírids, i les 

generacions estivals de la majoria de les espècies bivoltines o polivoltines. Els 

nivells màxims d’espècies i d’individus arriben a finals de juny o a 

començaments de juliol, i a partir d’aquest moment es produeix una davallada 

gradual, una tendència que només es trenca si hi ha una tímida revifada a finals 

d’estiu, protagonitzada per les terceres generacions d’espècies polivoltines, 

com ara Polyommatus icarus, Leptidea sinapis o Boloria dia, i l’arribada d’espècies 

migratòries, com per exemple Leptotes pirithous o Colias crocea. La davallada 

estival sempre és força marcada en els ambients mediterranis, i algunes 

espècies com ara Maniola jurtina arriben a practicar la no estivació. 

Els hàbitats: espais oberts i boscosos 

A falta de més anys de dades, les conclusions més vàlides que es poden 

extreure dels quatre anys de comptatges a Sales són a escala local sobre la 

composició de les comunitats de papallones que volen a cada secció de 

l’itinerari. Es necessiten sèries de comptatges més llargs per poder començar a 

esbrinar patrons en les oscil·lacions naturals que es produeixen en les 

poblacions de ropalòcers. Així, a l’Alta Garrotxa els resultats més interessants 

fins ara dels comptatges CBMS a Sales són els que descobreixen la composició


de les comunitats de papallones a escala d’hàbitat, és a dir, a l’escala d’una o 

més seccions en concret. 

És per això que les comunitats de papallones en les quatre primeres 

seccions de l’itinerari —les dels prats i pastures abandonades de can Benet— 

són d’importància cabdal. A l’Alta Garrotxa s’estan perdent els valuosos espais 

oberts i s’està homogeneïtzant progressivament el paisatge: el bosc és cada cop 

més el gran dominador de l’espai (Vila et al., 2005), cosa que conduirà a una 

desaparició dels hàbitats no forestals i a una pèrdua de biodiversitat i riquesa 

biològica. Stefanescu (2004) ha estudiat la pèrdua de riquesa específica de les 

papallones en zones de prat a Catalunya i ha trobat que aquesta riquesa cau en 

picat quan es perd superfície de prat. Però en els llocs on la vegetació és encara 

natural i poc alterada, i el bosc no envaeix, la riquesa específica es manté, 

sobretot a les zones calcàries amb una abundància de plantes lleguminoses 

(Stefanescu, 2004), com és el nostre cas. 

En les quatre primeres seccions (i en menys grau a la secció 6) dominen els 

espais oberts del tipus fenassar de Brachypodium phoenicoides i/o prats o 

joncedes calcícoles, mentre que les seccions 5, 7, 8, 9 i 10 tenen un component 

molt més important de formacions boscoses (comunicació personal de Cèsar 

Gutiérrez). Aquestes primeres seccions són força homogènies entre elles, ja 

que són prats i/o pastures abandonades sense pastura ni dall. Segons 

l’arrendatari, una vegada a l’any el ramat de vaques pot passar un dia al camp. 

En els quatre anys dels comptatges no han experimentat cap pertorbació 

evident, i així es pot parlar d’un hàbitat molt estable. L’únic factor que amenaça 

l’estabilitat de l’indret és l’avanç inexorable de les bardisses i els arbustos, 

sobretot de l’aranyoner (Prunus spinosa), la botja Dorycnium pentaphyllum i la 

botja peluda (Dorycnium hirsutum), l’olivereta (Ligustrum vulgare), l’esbarzer 

Rubus ssp. i l’om Ulmus sp., que dominen una gran part de la zona central 

d’aquests prats. Fins i tot, la restauració recent dels masos pròxims, amb el 

desbrossament de la vegetació herbàcia i arbustiva, podria ser un factor que, a 

llarg termini, podria resultar favorable per a la biodiversitat de papallones.


Figura núm. 5. Mitjanes anuals del nombre d’espècies i exemplars segons la 

secció al CBMS de Sales de Llierca (2003-2006) 

60 

50 

40 

30 

20 

10 

0 

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 


Secció 

Mitjana anual d’espècies 2003-2006 

Mitjana anual nº d’exemplars/ 100 m 2003- 

2006 

Si analitzem les quatre primeres seccions, queda palès que les mitjanes 

anuals, tant d’espècies com d’exemplars, en aquestes quatre seccions són les 

més altes de tot l’itinerari (fig. 5). Globalment, en aquestes quatre seccions s’ha 

observat un 57,49 % de tots els exemplars comptats durant el període 2003- 

2006, en el que representa només un 38 % de la longitud total del transsecte. 

En aquests prats es troben sobretot les millors concentracions de licènids de 

tot l’itinerari. A la secció 1 s’ha detectat la presència de vint-i-quatre espècies 

de licènids durant els quatre anys de transsectes (taula 1), comparada amb 

només tretze espècies i dotze espècies a les seccions 9 i 10, respectivament. 

Aquí trobem les millors poblacions del gènere Satyrium, atretes per 

l’abundància de recursos tròfics (Satyrium Esculi, per l’alzina, i Satyrium Acaciae, 

per l’aranyoner, com a espècies nutrícies de les seves erugues, i Rubus sp., 

Helichrysum stoeches i Thymus sp. com a fonts de nèctar). Altres licènids com 

ara Polyommatus escheri, Glaucopsyche alexis, Pseudophilotes panoptes, Plebejus 

argus, G. melanops, Tomares ballus i Lampides boeticus també mantenen les seves 

millors poblacions aquí. Exceptuant Pseudophilotes panoptes, que està molt 

300 

250 

200 

150 

100 

50 

0


lligada al Thymus sp., totes aquestes espècies utilitzen les abundants plantes 

lleguminoses (Lotus sp., Medicago sp., Dorycnium sp., Spartium juncea, Genista 

scorpius, etc.) com a plantes nutrícies i/o fonts de nèctar. 

Taula núm. 1. Nombre d’espècies de licènids comptats al CBMS Sales de 

Llierca per secció (2003-2006) 

Secció 

nre. 

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 

d’espècies 

de licènids 

24 20 19 19 15 18 14 15 13 12 


A banda de les poblacions remarcables de licènids, aquests prats alberguen 

en general una comunitat molt completa de ropalòcers, ja que tenen una 

arquitectura d’hàbitat mixt que pot satisfer les exigències de molts grups 

d’espècies (Stefanescu, 2005). A més dels licènids, el bosc que envolta els prats 

atreu els satírids amb preferències més ombrívoles, com per exemple Pararge 

aegeria, Pyronia tithonus i Pyronia bathsheba, però també hi ha moltes zones de 

bardisses (Rubus ssp., etc.) que poden oferir llocs de recer contra el vent o 

llocs protegits (Stefanescu, 2005). Les zones assolellades de terra pedregós 

atreuen espècies com per exemple els satírids Pyronia cecilia i Lasiommata 

megera, a més d’un bon grapat de nimfàlids, com ara Melitaea cinxia, Melitaea 

phoebe, Melitaea didyma i Melitaea deione, que hi van per libar Thymus vulgaris, 

Helichrysum stoechas i altres plantes teròfites (per exemple, Taraxacum sp.) que 

poblen aquests prats. 

Pel que fa a les altres famílies i subfamílies més abundants de ropalòcers a 

Sales —licènids, pièrids, nimfàlids i satírids—, cap d’aquestes quatre té un biaix 

tan acusat envers una part de l’itinerari com la dels licènids (Lycaenidae). Pel que 

fa als pièrids (Pieridae), podem destacar l’abundància de Colias alfacariensis a les 

zones de prat de les seccions 1-4, a més de les zones més obertes del bosc de 

les seccions 6-8, i la seva clara absència de les seccions més ombrívoles (total 

d’IA acumulats en el període 2003-2006 a les seccions 1 i 2: 27 i 24 exemplars, 

respectivament; a les seccions 9 i 10, 0 i 6 exemplars, respectivament); de la 

mateixa manera, Pieris rapae, Pontia daplidice i Aporia crataegi mostren una clara 

predilecció per les seccions 1-4. Pel que fa a les espècies més típiques dels 

boscos, Anthocharis cardamines es troba gairebé exclusivament a les seccions 9 i 

10 (en total, en el període 2003-2006, 18 exemplars; només un altre en les


altres seccions), i tant Gonepteryx cleopatra com Gonepteryx rhamni predominen 

a les seccions ombrívoles 5-10 (G. cleopatra, en el període 2003-2006, a les 

seccions 1-4: 117 exemplars; a les seccions 5-10: 416 exemplars; G. rhamni, en 

el període 2003-2006, a les seccions 1-4: 65 exemplars, i a les seccions 5-10: 

275,5 exemplars). Cal destacar l’abundància de Gonepteryx cleopatra a la secció 

5 (2003-2006, 215 exemplars, l’espècie més comuna en aquesta secció), a causa 

d’una mata d’Echium vulgare que atreu nombrosos exemplars d’aquesta espècie 

per libar-hi. En canvi, els índexs anuals més alts de Gonepteryx rhamni, una 

espècie més típicament centreeuropea que la seva congènere, es donen a la 

secció 9 (2003-2006, 121 exemplars), la secció més ombrívola de totes. Una 

altra espècie molt lligada a aquests ambients és Leptidea sinapis (2003-2006, a 

les seccions 1-4, 116 exemplars, i a les seccions 5-10, 393 exemplars), que 

troba a les vores dels camins de les seccions 5-10 Lathyrus ssp., les seves 

plantes nutrícies més típiques (observació personal). 

Pel que fa als nimfàlids (Nymphalidae), cal remarcar les espècies del gènere 

Melitaea, a més de les espècies Boloria dia i Euphydryas aurinia, que apareixen en 

més quantitat a les seccions obertes i defugen les últimes seccions de l’itinerari 

(taula 2). Boloria dia és típica de les vorades dels boscos i fa la posta sobre Viola 

sp. (Tolman i Lewington, 1997), però utilitza els prats per cercar fonts de 

nèctar; Melitaea cinxia utilitza les Plantago sp., que abunden als prats a Sales, 

com a planta nutrícia de les seves larves (observació personal) i liba sobre les 

mates de Thymus sp., que hi abunden; tant Melitaea didyma com Melitaea phoebe 

van als prats per libar i cercar les seves plantes nutrícies (probablement, la 

primera, Plantago laceolata, i la segona Centaurea sp.), i Euphydryas aurinia utilitza 

arbustos de Lonicera implexa al llindar del bosc amb els prats com a planta 

nutrícia de les seves larves. 

Taula núm. 2. IA acumulatius en el període 2003-2006 de cinc espècies de 

nimfàlids a les seccions 1-4 i 5-10 al CBMS a Sales de Llierca 

Espècies Seccions 1-4 Seccions 5-10 

B. dia 138 51 

M. cinxia 165 55 

M. didyma 65 11 

M. phoebe 27 4 

E. aurinia 165 55 



Altres nimfàlids trobats al transsecte són espècies que hivernen com a 

adults, com per exemple Nymphalis antiopa, Libythea celtis, Inachis io, Vanessa 

atalanta o Polygonia c-album, lligades a espècies d’arbre del bosc de ribera 

(Populus sp., Salix sp., Alnus glutinosa, Ulmus minor) o a les ortigues, i que, malgrat 

la seva mobilitat, es detecten sobretot a les seccions que voregen el riu Borró 

(per exemple, P. c-album, en el període 2003-2006, a les seccions 1-9: 13,5 

exemplars, i a la secció 10: 18,5 exemplars). Una altra espècie amb predilecció 

per l’ambient més ombrívol i fresc de les últimes seccions és Argynnis paphia, 

que pot arribar a presentar-se en massa a libar les flors dels tells Tilia 

platyphyllos a la secció 9 (2003-2006, seccions 1-8: 47 exemplars; seccions 9-10: 

115 exemplars). El gènere Limenitis està representat per dues espècies, L. 

reducta i L. camilla, que mostren patrons de distribució molt diferents. La 

primera és una espècies pròpia d’ambients mediterranis i apareix una mica 

pertot arreu (IA acumulatius en el període 2003-2006 més alts a les seccions 1 

i 2: 16 i 14, respectivament), però prefereix els marges dels prats en les dues 

primeres seccions, on troba la seva planta nutrícia, Lonicera implexa, en 

abundància. En canvi, L. camilla, una espècie més freqüent en els ambients de 

caràcter centreeuropeu, es detecta gairebé exclusivament a les seccions 7-10, 

les més ombrívoles (IA acumulatiu en el període 2003-2006, a les seccions 1-6: 

6 exemplars, i a les seccions 7-10: 65 exemplars). 

Finalment, dels nimfàlids cal destacar l’espècie migradora Cynthia cardui, amb 

índexs anuals irregulars en funció de la potència de les seves ones migratòries 

(IA 2003-2006: 130, 48, 5, 0 i 12, respectivament). Sobretot s’observa a les 

zones obertes de les seccions 1-4, on busca fonts de nèctar durant el decurs 

dels seus vols migratoris i plantes nutrícies per a les larves, com ara malves i 

cards. 

Les espècies de la subfamília, els satírids (Satyridae), estan ben repartides per 

tot el transsecte, ja que les seves plantes nutrícies solen ser diferents tipus de 

gramínies associades amb prats i vorades herbàcies dels boscos (Batlle i 

Stefanescu, 2004). Tanmateix, els satírids més abundants poden estar lligats a 

un ambient concret, i als prats, per exemple, trobem el nombre més elevat del 

transsecte de Brinthesia circe, Coenonympha pamphilus, Maniola jurtina, Melanargia 

lachesis i Pyronia cecilia, totes espècies de les zones obertes (taula 3).


Taula núm. 3. IA acumulatius en el període 2003-2006 de cinc espècies de 

satírids a les seccions 1-4 i 5-10 al CBMS a Sales de Llierca 

Espècies Seccions 1-4 Seccions 5-10 

B. circe 124 6 

C. pamphilus 336 36 

M. jurtina 672 101 

M. lachesis 516 153 

P. cecilia 90 3 


En canvi, per exposar un altre cas, un altre satírid, Pararge aegeria, té una 

predilecció molt acusada per les zones més ombrívoles, i els 348 exemplars que 

s’han comptat a la secció 9 (2003-2006) contrasten marcadament amb els 

tretze exemplars (2003-2006) que s’han comptat a les sis primeres seccions. 

Coenonympha arcania i Lasiommata megera són dues de les espècies més ben 

repartides per l’itinerari i apareixen en gran quantitat tant a les zones obertes 

com a les boscoses. 

Espècies remarcables 

Per la seva raresa a Europa, caldria esmentar tres espècies que mantenen 

bones poblacions als prats de les seccions 1-4 (taula 4). Tomares ballus, una 

espècie considerada pel Consell d’Europa com una espècie SPEC2 (Van Swaay i 

Warren, 1999), és a dir, amenaçada a Europa i amb una distribució centrada a 

Europa, no és rara als prats secs al mes d’abril, en els quals a l’Alta Garrotxa 

abunda la Dorycnium sp. (Lockwood 2006). A Sales, els seus índexs anuals per al 

període 2003-2006 (IA 2003-2006, seccions 1-4, respectivament: 8, 1, 1, 2) 

indiquen que no és comuna dins el transsecte CBMS, malgrat l’abundància de 

Dorycnium ssp., que les femelles utilitzen per fer les postes (observació 

personal).


Taula núm. 4. Índexs anuals acumulatius en el període 2003-2006 dels tres 

ropalòcers SPEC (Tomares ballus, Glaucopsyche alexis i Euphydryas aurinia) que 

volen al CBMS Sales de Llierca, segons la secció 

Secció 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 

T. 

ballus 

6 3 2 1 

G. 

alexis 

20 6 3 3 3 3 3 1 3 

E. 

aurinia 

43 59 46 17 17 15 5 16 2 


També s’ha detectat que aquests prats alberguen una gran part dels 

Glaucopsysche alexis (taula 4) i Euphydryas aurinia (taula 4), comptabilitzats al 

CBMS a Sales. Ambdues són espècies SPEC3, és a dir, es consideren 

amenaçades a Europa, però, a diferència de les espècies SPEC2, amb les seves 

poblacions principals no centrades a Europa. Malgrat tot, totes dues espècies 

mantenen poblacions força estables a Catalunya. 

Conclusions 

A Sales vola una comunitat de papallones diürnes ben estructurada, amb una 

gran diversitat d’espècies. La riquesa específica més gran es concentra en les 

quatre primeres seccions, als prats i pastures abandonades que envolten la 

masia de can Benet. Aquesta classe d’hàbitat està en regressió a l’Alta Garrotxa 

i els comptatges CBMS han demostrat que alberga una comunitat de papallones 

molt interessant que cal preservar. 

No s’ha produït cap pertorbació remarcable a la zona del transsecte durant 

els quatre anys que funciona aquest transsecte, i no s’ha hagut de lamentar cap 

pèrdua d’espècies. Però, tot i que és poc palpable visualment o deduïble dels 

resultats dels comptatges, cal vigilar de prop les zones obertes del transsecte 

per si comencen a tancar-se i, com a conseqüència, es produeix una pèrdua de 

diversitat de les papallones que hi volen. 

De moment és massa aviat per analitzar tendències a escala local, ja que 

quatre anys de resultats és una sèrie massa curta per extreure’n conclusions


vàlides. Tanmateix, les tendències a escala nacional detectades en el conjunt 

d’estacions CBMS (vegeu Cynthia, 1-5) solen reflectir-se també a Sales. 

A partir del 2007, s’engega un altre transsecte CBMS a l’Alta Garrotxa, 

concretament a Sadernes. Malgrat la temptació de mirar de començar nous 

comptatges per mostrejar més bé el territori, cal prioritzar els transsectes 

actuals abans d’emprendre’n de nous. En aquests moments, desgraciadament, 

falten persones amb prou formació capacitada per portar a terme aquesta 

mena de comptatges. 

Agraïments 

Voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que ens han 

acompanyat durant els comptatges. I a Constantí Stefanescu, que va millorar el 

text considerablement amb els seus comentaris. 

Bibliografia 

BATLLE, A.; STEFANESCU, C. (2004): “Darnius, una estació al cor del país de 

la tramuntana”, Cynthia, 4, p. 12-13. 

INSTITUTE OF TERRESTRIAL ECOLOGY (1981): Butterfly Monitoring Scheme. 

Instructions for independent recorders. Cambridge. 

LOCKWOOD, M. (2006): “Distribució i ecologia de Tomares ballus (Fabricius, 

1787) a Catalunya (Lepidoptera: Lycaenidae)”, Butlletí de la Societat Catalana 

de Lepidopterologia, 97, p. 63-81. 

NINYEROLA, M.; PONS, X.; ROURE, J. M. (2000) : “A methodological 

approach of climatological modelling of air temperature and precipitation 

through GIS techniques”, International Journal of Climatology, 20, p. 1823- 

1841. 

PONS, X. (1996): “Estimación de la radiación solar a partir de modelos digitales 

de elevaciones. Propuesta metodológica”. A: JUARISTI, J.; MORO, I. (ed.): 

VII Coloquio de Geografía Cuantitativa, Sistemas de Información Geográfica y 

Teledetección. Vitòria. 

STEFANESCU, C. (1993): “Butterfly Monitoring Scheme (Pla de seguiment de 

ropalòcers): projecte per a la seva aplicació a Catalunya”. Manuscrit inèdit. 

STEFANESCU, C. (2000): “El Butterfly Monitoring Scheme en Catalunya: los 

primeros cinco años”, Treballs de la Societat Catalana de Lepidopterologia, 15, 

p. 5-48. 

STEFANESCU, C. (2001): “Resum de la temporada 2001”, Cynthia, 1, p. 7-9.


STEFANESCU, C. (2002): “Resum de la temporada 2002”, Cynthia, 2, p. 7-9. 

STEFANESCU, C.; PLANAS, J. (2003): “Com afecta el rigor de l’hivern les 

poblacions catalanes de Charaxes jasius”, Butlletí de la Societat Catalana de 

Lepidopterologia, 91. 

STEFANESCU, C.; PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2003): “Effects of climatic change 

on the phenology of butterflies in the northwest Mediterranean Basin”, 

Global Change Biology, 9, p. 1494-1506. 

STEFANESCU, C. (2004): “Patrons generals de la diversitat dels ropalòcers 

catalans: una base per a la correcta gestió dels hàbitats”, Cynthia, 4, p. 10-11. 

STEFANESCU, C. (2005): “Resum de la temporada 2005”, Cynthia, 5, p. 7-9. 

STEFANESCU, C.; PEÑUELAS, J.; FILELLA, I. (2005): “Les papallones com a 

bioindicadores dels hàbitats a Catalunya: l’exemple dels prats de dall i les 

pastures del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà”, Butlletí de la 

Institució Catalana d'Història Natural, 73, p. 139-162. 

STEFANESCU, C.; JUBANY, J.; TORRE, I.; PÁRAMO, F. (2007): “El paper 

bioindicador de les papallones a Catalunya”, Cynthia, 7, p. 10-11. 

TOLMAN T.; LEWINGTON R. (1997): Butterflies of Britain and Europe. Londres: 

Harper Collins. 

VAN SWAAY, C. A. M.; WARREN, M. S. (1999): Red data book of European 

butterflies (Rhopalocera). Estrasburg: Consell d’Europa. 

VILA, J.; VARGA, D.; CORTIJO, S.; MACIAS, M. (2005): “L’evolució dels 

hàbitats no forestals de l’Alta Garrotxa: conclusions i propostes”. A: 



13, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial (UdG) i Consorci de l’Alta 

Garrotxa, p. 71-118. 

Pàgines web: 

MUSEU DE GRANOLLERS: http:// www.museugranollers.org/∼cbms/ 

THE UK BUTTERFLY MONITORING SCHEME (UKBMS): 

http://www.ukbms.org/

EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA 

G. Borràs, E. Garcia, L. Godé, Àlex Gràcia, D. Moxó i J. Verdú 

Departament de Planificació del Medi Físic de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) 

Introducció 

La planificació dels espais fluvials de les conques catalanes constitueix un 

dels projectes més ambiciosos de l’Agència Catalana de l’Aigua per a l’estudi 

detallat dels cursos fluvials a Catalunya. L’Agència ha desenvolupat una 

metodologia basada en l’anàlisi dels processos naturals que regeixen el 

comportament del riu i la conca en general, a partir de grups de treball 

multidisciplinaris que ofereixen una visió integral i de conjunt dels fenòmens 

hidrològics i hidràulics, morfodinàmics i ambientals de l’espai fluvial. 1 Actualment 

s’han acabat els de les conques de la riera de la Bisbal i el torrent del Lluc, 

Magarola, Mal, Marganell, Castellet, Tordera, del barranc de la Galera, del baix 

Ter, del baix Llobregat i l’Anoia; estan en curs els del Francolí i de la Muga, el 

Foix, el Gaià, el Fluvià, el Ridaura i la riera de Calonge. 

La planificació dels espais fluvials dels rius catalans, incloent les conques 

internes i les intercomunitàries, neix compromesa amb la Directiva 2000/60/CE 

del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2000, per la qual 

s’estableix un marc comunitari d’actuació en l’àmbit de la política d’aigües (en 

endavant, Directiva 2000/60/CE), i promou de manera activa, i no només 

teòrica, un nou paradigma en la gestió d’aquests espais. 

Objectius generals de l’estudi 

Els objectius generals de la Planificació dels espais fluvials (PEF) són obtenir 

una diagnosi sobre l’estat actual de la xarxa fluvial principal 2 de les conques 

estudiades en les diferents dimensions, així com plantejar i proposar solucions 

de caràcter integral per avançar en la resolució i ordenació dels diferents 

conflictes hidràulics, socials i ambientals de l’espai fluvial; s’estudien els 

1 Considerat com la zona ocupada per la llera pública i els terrenys de titularitat privada o pública 

que l’envolten i que integren el corredor biològic associat al riu, la vegetació de ribera i la zona 

inundable. 

2 És la xarxa composta per les lleres modelitzades i ambientalment caracteritzades en la planificació 

de l’espai fluvial.

174 EL PLA D’ESPAIS FLUVIALS A CATALUNYA 

fenòmens i processos naturals que condicionen el comportament d’aquest 

espai, tenint en compte tots els aspectes més rellevants d’aquest ecosistema 

complex. Per aconseguir aquest objectiu, destaca la necessitat d’aglutinar tots 

els àmbits multidisciplinaris des dels quals és necessari estudiar aquest espai, 

sense fer-ho de manera aïllada, per poder tenir una visió conjunta i global de la 

realitat, tenint en compte, a més, que els rius no són processos o objectes 

creats pels homes, i que són sistemes força vulnerables. 

Entre els principals objectius d’aquest treball destaquem de manera sintètica 

els següents: 

– Determinar els cabals de disseny de la conca i les zones inundables per a 

diferents períodes de retorn. 

– Avaluar l’estat ecològic dels ecosistemes fluvials tenint en compte les 

condicions de referència. 

– Zonificar l’espai fluvial per tal de determinar les activitats i ocupacions 

compatibles i regular el seu ús públic, tenint en compte la funcionalitat i les 

dinàmiques ecològiques, i el comportament hidràulic descrit. 

– Plantejar un conjunt d’actuacions, convenientment valorades, prioritzarles 

i identificar els responsables de dur-les a terme, per solucionar els 

problemes detectats en els diferents àmbits. 

– Definir els criteris de gestió i intervenció. 

Marc legal 

La directiva marc de l’aigua (Directiva 2000/60/CE) 

Introducció 

La Directiva 2000/60/CE, aprovada pel Parlament Europeu i el Consell el 23 

d’octubre de 2000 i publicada al DOCE el 22 de desembre de 2000, 

transposada 3 a l’ordenament jurídic estatal, origina i condiciona un canvi 

3 La directiva marc de l’aigua (Directiva 2000/60/CE) s’ha transposat a la normativa estatal 

mitjançant la modificació de la Llei 46/1999, i el text refós de la llei d’aigües 1/2001, de 20 de juliol, per 

l’article 129 de la Llei 62/2003, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social 

(BOE núm. 313, de 31 de desembre de 2003). 

El concepte d’estat ecològic, que és introduït pel text normatiu de la directiva marc de l’aigua, sorgeix 

com a element clau de mesura per a l’anàlisi de la qualitat dels sistemes aquàtics i la seva gestió, en què 

s’integra una visió del seu estat de salut (una expressió de l’estructura i el funcionament dels

G. BORRÀS, E. GARCIA, L. GODÉ. ÀLEX GRÀCIA, D. MOXÓ I J. VERDÚ 175 

important en el concepte de gestió, protecció i planificació de l’ús de l’aigua i 

els espais associats a aquest medi, tant a les masses d’aigua continentals 

(superficials i subterrànies) com a les costaneres i les de transició. En aquesta 

directiva es deixa de veure les aigües que discorren pel territori des d’un punt 

de vista únicament hidràulic i comercial, i es considera aquest recurs com a 

part estructural i funcional indispensable del medi natural i integrat, alhora, en 

un marc d’ús i gestió sostenible. 

Per implantar els criteris i objectius de la Directiva 2000/60/CE caldrà fer un 

seguit de treballs i estudis inicials per generar plans i programes que se 

sintetitzaran posteriorment en el pla de gestió. Els treballs efectuats i, en 

general, els nous criteris de gestió, intervenció i planificació dels sistemes 

aquàtics s’hauran de basar en els principis fonamentals de la Directiva 

2000/60/CE. A partir d’aquests principis es fonamentarà i articularà el 

procediment d’implantació de la directiva esmentada. Aquesta directiva 

incorpora quatre principis bàsics que s’hauran de tenir en compte en els plans i 

programes de gestió dels espais aquàtics: 

– Principi de no deteriorament i d’assoliment del bon estat integral de les masses 

d’aigua superficials i subterrànies. La necessitat de limitar els usos, abocaments o 

activitats que afecten el medi hídric, directament o indirectament, en funció del 

medi receptor i de la seva capacitat de suportar els impactes esmentats, tenint 

en compte en cada moment l’estructura i el funcionament dels ecosistemes 

hídrics alterats. Així, els sistemes aquàtics hauran de caracteritzar-se i tipificarse 

per ajustar millor el programa de control i diagnosi, i el model de gestió 

sobre el sistema. 

– Principi de l’enfocament combinat de la contaminació i gestió integrada del 

recurs. La Directiva recull els objectius i les finalitats de directives anteriors, i els 

engloba en una visió integradora dels sistemes que s’han d’analitzar, en el 

nostre cas els sistemes aquàtics, amb un enfocament combinat i des d’un punt 

de vista ecosistèmic. La limitació en l’ús de l’aigua, els abocaments o les 

activitats que poden afectar els ecosistemes aquàtics es fa a partir d’una anàlisi 

integrada del medi en la qual, a més de considerar els elements fisicoquímics 

adequats per al manteniment d’una bona qualitat, es preveu l’ús dels principals 

elements naturals que el formen (les comunitats biològiques) i la qualitat de 

l’estructura que el suporta (l’hàbitat). La unitat (part del sistema hídric) sobre la 

qual s’elabora la gestió integrada, el programa de control i el programa de 

ecosistemes). Aquest concepte apareix en la legislació catalana sobre l’aigua (Llei 6/1999), i en el text 

refós de la legislació en matèria d’aigües de Catalunya (Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre).


mesures per aconseguir o mantenir el bon estat ecològic s’anomena massa 

d’aigua. 

– Principi de plena recuperació de costos dels serveis relacionats amb l’aigua i 

l’ús dels espais aquàtics. La nova directiva introdueix el concepte de plena 

recuperació i internalització de costos, també els ambientals i els costos del 

recurs (cost d’oportunitat), derivats dels serveis relacionats amb l’ús de l’aigua, 

i del manteniment sostenible del bon estat de salut dels ecosistemes associats. 

El cost de l’ús de l’aigua i de l’espai fluvial, de manera sostenible, ha de 

repercutir en el beneficiari o titular de l’activitat que genera el cost. 

– Principi de participació pública i transparència en les polítiques de l’aigua. La 

gestió dels recursos i els programes de mesures i de control que s’han 

d’integrar en el nou pla de gestió (nou pla hidrològic) per aconseguir el bon 

estat ecològic dels sistemes fluvials s’han de dur a terme a través de la 

participació i el consens social, a partir de mecanismes de participació 

ciutadana, i sota una total transparència pública. 

– Pal·liar els efectes de les inundacions i les sequeres. Cal, doncs, identificar 

amb precisió les zones inundables i proposar actuacions concretes per reduir 

els efectes negatius en els béns i les persones, i fer-les compatibles amb els 

objectius ambientals. 

– La Directiva 2000/60/CE té la virtut d’integrar en un mateix àmbit de 

gestió (el districte de conca fluvial o demarcació hidrogràfica) les aigües 

subterrànies, les superficials epicontinentals i les costaneres que estan 

influenciades per les aigües continentals d’aquest districte. La correcta 

implantació dels conceptes i disposicions establerts per la Directiva 2000/60/CE 

esdevé un complex organigrama d’actuacions per aconseguir les eines 

necessàries i els criteris adients per a la nova gestió de l’aigua, basada en 

conceptes de sostenibilitat, tant des del punt de vista ambiental com econòmic, 

el manteniment dels recursos hídrics i la plena transparència i participació 

ciutadana en els futurs plans i programes de gestió. 

Objectius 

El principal objectiu de la Directiva 2000/60/CE és aconseguir el bon estat 

ecològic i químic dels sistemes aquàtics superficials, i el bon estat químic i 

quantitatiu de les aigües subterrànies. D’aquesta manera, la gestió i la 

planificació dels recursos hídrics i dels espais associats s’han de desenvolupar 

sota els condicionants següents: 

– Prevenir el deteriorament de l’estat de les aigües des de l’entrada en 

vigor de la Directiva 2000/60/CE (finals del 2000).


– Arribar al bon estat de les aigües, a partir de l’enfocament combinat i la 

gestió integrada, i amb elements d’anàlisi que mesurin l’estructura i el 

funcionament de l’ecosistema, en el cas de les aigües superficials, i la bona 

qualitat química i l’equilibri quantitatiu sostenible, en el cas de les aigües 

subterrànies, abans de finals del 2015. 

L’estat ecològic és una expressió de l’estructura i del funcionament dels 

ecosistemes aquàtics (anàlisi integrada), que es mesura segons els elements que 

es fixen en l’annex V de la directiva marc i que és aplicable a les masses d’aigua 

superficials (tret de les que són molt modificades i artificials). El potencial 

ecològic és una expressió de l’estructura i del funcionament dels sistemes 

aquàtics molt modificats i artificials (anàlisi integrada), que es mesura d’acord 

amb la massa d’aigua superficial més semblant i segons els elements que es fixen 

en l’annex V de la Directiva 2000/60/CE. L’estat químic i quantitatiu és una 

expressió de la composició i qualitat química i del balanç quantitatiu dels 

sistemes subterranis (de manera separada), que es mesura segons l’annex V de 

la Directiva i que és aplicable a les masses d’aigua subterrànies. L’estat ecològic 

d’una massa d’aigua es divideix en cinc nivells de qualitat, el potencial ecològic 

es divideix en quatre nivells de qualitat i l’estat químic i quantitatiu d’una massa 

d’aigua subterrània es divideix en dos nivells de qualitat. 

Calendari 

Per aconseguir el bon estat de les aigües per a finals del 2015, objectiu 

fonamental de la Directiva 2000/60/CE, aquest text normatiu exigeix un seguit 

de treballs que s’han de dur a terme amb el següent calendari preestablert: 

– 22 de desembre de 2006: redacció del programa de seguiment i control 

de l’estat ecològic i químic de les aigües superficials, i l’estat químic i quantitatiu 

de les aigües subterrànies (art. 6). 

– 22 de desembre de 2009: redacció del programa de mesures que 

contindrà els treballs (plans i programes), i les mesures de gestió que s’han de 

dur a terme per aconseguir els objectius de la Directiva, el bon estat de les 

aigües a finals del 2015 (art. 11). Cal tenir en compte, com preveu la directiva 

marc de l’aigua, que per definir les mesures més adients, abans s’haurà de fer 

una anàlisi del cost i l’eficiència d’aquestes mesures. 

– 22 de desembre de 2009: redacció del programa de gestió de la 

demarcació hidrogràfica (nou pla hidrològic de conca). Aquest pla de gestió ha 

de contenir prioritàriament l’anàlisi de la repercussió de l’activitat humana en 

els sistemes hídrics, el programa de seguiment i control necessari, i el programa 

de mesures per aconseguir els objectius de la Directiva (art. 13).


– 22 de desembre de 2010: els estats membres han de vetllar per aplicar 

una política de preus de l’aigua que proporcioni els incentius necessaris per a 

un ús eficient, i una contribució o política de tarifes adequada per tendir a la 

plena recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua. S’han de 

desglossar els costos domèstics industrials i agraris, i s’han de tenir en compte 

els costos financers, els ambientals i els del recurs o oportunitat (art. 9). 

– 22 de desembre de 2012: els estats membres han de vetllar per 

l’aplicació dels plantejaments combinats de control i reducció de fonts de 

contaminació puntual i difosa d’acord amb les millors tecnologies disponibles 

(art. 10). També ha de ser operatiu el programa de mesures per aconseguir el 

bon estat de les aigües (art. 11). 

– 22 de desembre de 2015: els estats membres hauran d’aconseguir el bon 

estat de les aigües. El bon estat ecològic i químic per a les aigües superficials 

(epicontinentals i costaneres), i el bon estat químic i quantitatiu per a les aigües 

subterrànies (art. 4). 

Implantació 

L’Agència Catalana de l’Aigua està treballant en la implantació progressiva 

de la Directiva 2000/60/CE, i la planificació dels espais fluvials és una de les 

eines fonamentals per garantir-ne la implantació. Els estudis es desenvolupen 

per a tot l’àmbit de Catalunya. 

Entre les diferents actuacions i tasques que s’han de desenvolupar per a la 

futura implantació de la Directiva 2000/60/CE que l’Agència du a terme, cal 

remarcar: 

– Els treballs per a la tipificació i l’establiment de protocols d’anàlisi de 

l’estat ecològic en aigües epicontinentals. 

– Documents d’anàlisi de pressions i impactes, i avaluació del risc 

d’incompliment dels objectius de la Directiva 2000/60/CE. Inclou una anàlisi 

dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua i el percentatge de recuperació 

actual. 

– Participació pública, així com la publicació d’articles d’opinió i 

presentacions a jornades relacionades amb la implantació de la Directiva 

2000/60/CE a Catalunya. 

– Anàlisi econòmica i estudi de la incidència i recuperació dels costos.


La directiva d’inundacions 

Tot i que de moment encara no disposem d’una directiva sobre inundacions 

aprovada, a Europa s’hi treballa des del 2002; arran de les inundacions de l’estiu 

del 2002 al Danubi i a l’Elba, al novembre d’aquell any es va iniciar a 

Copenhaguen una iniciativa per a la “predicció, prevenció i control de les 

inundacions”. 

Al juny del 2003 es va presentar a Atenes un document de bones pràctiques 

que resulta força útil per copsar la filosofia amb la qual s’aborda aquest tema a 

Europa, i el 12 de juliol de 2004 la Comissió, el Consell, el Parlament Europeu, 

el Comitè Econòmic i Social Europeu i el Comitè de les Regions van presentar 

la comunicació “Gestió dels usos d’inundacions. Prevenció, protecció i 

mitigació de les inundacions”. Entre les idees clau, es poden remarcar les 

següents: 

– Les inundacions són part de la natura. 

– La societat actual és més vulnerable que abans als desastres naturals, ja 

que hi ha més béns. 

– La protecció contra inundacions mai no pot ser absoluta. 

– Els rius no tenen fronteres. 

– Sempre que sigui possible, l’efecte de les activitats humanes ha de ser 

reversible. 

– Cal disposar de mapes adequats del risc d’inundacions. 

– Els usos s’han d’adaptar als riscos. 

– Les mesures no estructurals són les més sostenibles a llarg termini. 

– Les mesures estructurals s’haurien de prendre per a la protecció de 

vides humanes. 

– Tota persona en perill com a conseqüència del fet de poder estar 

exposada a inundacions ha de prendre les seves pròpies precaucions; per 

aquest motiu ha de disposar d’informació adequada. 

– S’ha de fer un plantejament interdisciplinari. 

Fruit d’aquestes idees, es desprèn la necessitat d’aprendre a conviure amb 

els rius (i per tant amb les inundacions associades) i de desenvolupar les 

mesures preventives necessàries basant-se en el coneixement d’aquest espai. 

En l’actualitat es treballa ja en un document per elaborar una proposta de 

directiva sobre inundacions d’acord amb els principis esmentats i en total 

coordinació amb la directiva marc de l’aigua.


Plantejament general de l’estudi 

Filosofia general 

La superfície de la Terra està formada per sistemes fluvials amb varietat de 

mides i formes. Des de les parts més elevades de les conques de drenatge fins 

als deltes, passant per rius que constitueixen la transició entre tots dos, els 

efectes de l’aigua en el seu camí fins al mar i l’oceà han despertat des de fa 

molts anys l’interès no només de científics i tècnics sinó de la societat en 

general. És notori que la presència d’aigua determina els assentaments humans i 

que l’aigua es converteix en una font de vida. Contràriament, l’aigua també ha 

comportat la ruïna de moltes persones que han patit les conseqüències de la 

seva agressivitat. 

Però no són només les inundacions i riuades que presenten els rius les que 

provoquen conseqüències notables en els assentaments humans i les 

infraestructures. Les conseqüències de l’aigua, quan flueix per la superfície 

terrestre, no es limiten a les conseqüències que té el líquid element, sinó que, 

amb el seu paper principal d’arrencar, transportar i dipositar sediments, també 

provoca la permanent modificació del relleu i és la causa d’importants efectes 

negatius des del punt de vista econòmic, social i ambiental. 

La pèrdua de sòl per efecte de l’erosió provoca la pèrdua de productivitat 

dels conreus; les partícules erosionades o mobilitzades i transportades a través 

dels rius es dipositen quan hi ha obres construïdes per l’home, i això 

disminueix la seva capacitat de transport. Finalment, l’augment de l’escorrentia 

per l’abandonament de terres poc productives en les zones d’arrencada de sòl, 

juntament amb els efectes del rebliment de les gleres, provoca inundacions que 

neguen els conreus en les zones més fèrtils de les valls. Malauradament, aquest 

no és sinó un exemple molt freqüent que mostra la complexitat dels sistemes 

fluvials, els efectes sinèrgics de les seves conseqüències i la multitud de factors 

que intervenen en aquesta dinàmica. 

La zona del sistema fluvial en què predomina la producció d’aigua i 

sediments s’anomena conca de desguàs. Tota l’escorrentia superficial produïda 

per l’excés de precipitació dins la seva divisòria surt en forma de flux 

concentrat en el punt de sortida. 

La morfologia i la dinàmica de la conca fluvial estan condicionades per la 

complexa interacció de nombrosos factors que, segons alguns autors, es poden 

resumir en deu variables. El temps, el relleu inicial, la geologia i el clima són les 

variables independents dominants que influeixen en l’avanç dels processos


erosius del paisatge i en la seva hidrologia. La vegetació que presenta la conca 

és el resultat de la combinació del tipus de sòl en què es desenvolupa i el clima. 

El relleu actual, com a resultat de l’acció conjunta de tots els factors anteriors a 

través del temps, té un paper fonamental en la producció d’escorrentia i 

sediments, d’altra banda principals variables hidrològiques. Sota la influència del 

relleu, el clima i la geologia, la conca queda configurada per una xarxa de canals 

i per uns vessants característics, com a conseqüència de l’acció de l’escorrentia 

al llarg del temps. Finalment, la conca exerceix el control sobre les zones 

fluvials aigües avall. 

Tanmateix, la relació de factors i variables associats a la conca fluvial 

quedaria incompleta si no s’esmentés la interferència de l’acció de l’home en 

l’equilibri natural del sistema fluvial. Les pràctiques agrícoles i forestals 

intensives, les obres d’enginyeria civil o la pressió urbanística provoquen 

modificacions impredictibles, i a vegades negatives, dels factors que dominen la 

dinàmica de la conca. 

Més enllà de les avingudes històriques que acostumen a comportar greus 

danys materials i humans, d’altra banda fenòmens de reduïda recurrència però 

previsibles, les alteracions de les cobertes naturals del sòl a causa dels diferents 

usos desenvolupats són un dels factors que poden modificar el comportament 

hidràulic en superfície dels episodis de precipitacions més extraordinaris. 

La distribució espacial dels diferents usos del sòl, notòriament desigual per a 

diferents àrees de la conca, i les tendències en l’evolució d’aquests usos 

(consolidació i ampliació d’àrees urbanitzades concretes, abandonament 

agrícola de determinades àrees, substitució de les tipologies de conreu, etc.) 

són alguns dels factors que poden influir de manera definitiva en aspectes 

hidràulics i morfodinàmics estretament relacionats amb el comportament i els 

escenaris que es puguin derivar dels episodis d’avingudes. 

Metodologia de l’estudi 

Els continguts d’aquest estudi s’han estructurat seguint un criteri 

metodològic integrador de les disciplines implicades; d’aquesta manera es 

fomenta el diàleg entre professionals de diferents àrees i s’evita així que la 

diagnosi i les mesures d’actuació es plantegin des d’una única perspectiva o 

sense tenir en compte les interrelacions que hi pot haver entre els diferents 

factors d’estudi.


Esquema núm. 1. Metodologia de treball 


El treball es basa en diferents bases i productes cartogràfics facilitats per 

l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), entre els quals destaca, precisament 

perquè representa el suport que permet l’escala de treball emprada, un model 

digital d’elevacions de malla quadrada d’1 m de costat, desenvolupat a partir 

d’un vol específic i subministrat en el marc d’un conveni entre l’Agència


Catalana de l’Aigua i l’ICC. En els últims estudis s’ha abandonat la restitució 

fotogramètrica clàssica i s’ha reemplaçat la fotografia convencional per un 

altímetre làser, que garanteix la màxima fiabilitat i el mínim error 4 en la creació 

de la malla. 

Els grans blocs que estructuren el treball són: 

1. Caracterització del medi físic 

2. Diagnosi del medi físic 

3. Prognosi i propostes d’actuacions 

4. Pla de l’espai fluvial 

Caracterització del medi 

El medi, tant físic com biòtic, s’ha caracteritzat en dos àmbits diferents i 

mitjançant dues escales de treball. Com a primera aproximació i per tal de 

caracteritzar determinats aspectes (com ara la hidrologia o la connectivitat 

biològica territorial), es caracteritza el total de l’àmbit de la conca. En segon 

lloc, la caracterització del medi descendeix a una escala de treball de més 

precisió i es restringeix als àmbits fluvials escollits. L’àrea de treball difereix 

entre els estudis de base ambientals i els estudis que serviran per desenvolupar 

la modelització hidràulica. 

Així doncs, es parteix de la recopilació i l’anàlisi de la informació existent 

per fer una descripció i caracterització superficial de la conca, amb l’anàlisi 

climàtica de la zona, el sòl geogràfic, la descripció morfològica i geomorfològica 

de la conca, i els usos del sòl. S’analitzen també les interaccions que hi ha entre 

les aigües superficials i els aqüífers al·luvials associats. 

Ja en l’àmbit fluvial, s’estudia la morfologia de les gleres principals, 

s’incorporen les dades de cabal de les estacions d’aforament i es fa un inventari 

de derivacions d’aigües superficials, així com de punts singulars en les gleres. 

També s’inventarien les extraccions d’àrids. 

La caracterització ecològica, per la seva banda, comprèn la descripció dels 

hàbitats i ambients naturals, dels connectors biològics, de les àrees d’interès 

des del punt de vista ecològic i funcional específic, de la fauna de 

macroinvertebrats, de la fauna vertebrada associada a l’espai fluvial i de les 

àrees d’interès paisatgístic, i també incorpora la identificació dels espais amb 

4 Error inferior a 15 cm.


figures de protecció jurídica concreta o que s’hagin inclòs en catalogacions de 

notable importància, siguin oficials o no. 

Finalment, s’inclou un inventari del patrimoni cultural (historicoartístic, 

arquitectònic, arqueològic i etnològic) a fi de poder disposar d’informació sobre 

la presència d’elements d’interès patrimonial durant la fase de propostes 

d’actuació. 

Diagnosi del medi 

La diagnosi del medi comprèn tres blocs temàtics: 

– Diagnosi hidrològica i hidràulica, efectuada mitjançant un model hidràulic, 

MIKE 11, que disposa d’un estudi de rugositats i formes de fons. S’hi 

incorporen els ponts per obtenir els resultats hidràulics i confeccionar l’estudi 

d’inundació. Es parteix de la hidrologia superficial, utilitzant el model hidrològic 

HEC-HMS, i es completa amb la hidrologia subterrània i la hidroquímica de la 

conca. És necessari, com a pas previ, fer un estudi pluviomètric, amb anàlisi 

atmosfèrica, dades de precipitació de la conca, anàlisi de freqüències per poder 

definir l’escenari hidrològic amb règim extremal de precipitació, obtenció de 

corbes IDF, definició d’hietogrames de tempestes reals, definició d’hietogrames 

de càlcul i distribució espacial de la pluja. 

– Diagnosi morfodinàmica, que es desenvolupa tenint en compte el transport 

de sediments, aspectes que es consideren de gran importància en aquest tipus de 

treballs; està composta pel model de transport sòlid, l’estudi en planta de la 

glera, i l’anàlisi de risc d’erosió general a llarg termini i de l’erosió general 

transitòria. També s’estudien els processos d’erosió regressiva i acreció, i 

l’erosió local en els pilars dels ponts, així com els canvis i les tendències en la 

morfologia, com ara la pèrdua o la creació de meandres, illes i braços de riu. 

– Diagnosi ecològica, en què es detecten i descriuen els impactes que 

incideixen negativament o positivament en l’estat actual de l’espai fluvial per a 

cadascun dels aspectes estudiats (per exemple, les detraccions de cabal o les 

barreres físiques per a l’estudi de la continuïtat física, o els punts d’abocament 

per a la qualitat del medi hídric). D’acord amb la directiva marc de l’aigua, 

s’utilitzen indicadors fisicoquímics, biològics i hidromorfològics a fi i efecte de 

determinar de manera objectiva l’estat ecològic de la massa d’aigua analitzada i el 

seu ecosistema associat, i es procura establir relacions causals entre els impactes 

descrits i els valors dels indicadors. La utilització dels índexs esmentats permetrà


supervisar l’evolució futura del riu en funció de les mesures d’ordenació, gestió i 

restauració implementades. 

La diagnosi es conclou amb un resum i conclusions de l’estat dels cursos 

fluvials, i una relació de punts singulars amb les seves corresponents fitxes 

descriptives de resum. Tota aquesta problemàtica es reflecteix en un plànol 

guia en el qual es localitzen els punts singulars (enumerats mitjançant un codi) i 

en unes fitxes de diagnosi que esdevindran eines de gran utilitat en la gestió de 

la conca. 

Prognosi i propostes d’actuacions 

Aquesta fase de propostes, prioritzades, valorades i amb la identificació dels 

responsables de dur-les a terme, recull, a més de la zonificació, un conjunt de 

mesures d’actuació que s’agrupen en dues tipologies diferents: 

– Mesures de tipus obra: en aquest tipus de mesures s’inclouen les 

actuacions que comporten una modificació de l’estat actual de l’espai fluvial 

(independentment de la seva “duresa” respecte al terreny natural) i que estan 

orientades a neutralitzar o resoldre problemes tant hidràulics com estructurals o 

ambientals; en són exemples les canalitzacions, els talussos reforçats amb 

tècniques de bioenginyeria, l’habilitació d’àrees de laminació i dissipació de cabals 

d’avinguda, la recuperació o la millora de vegetació de ribera, la renaturalització 

d’algun tram de riu, les estructures de protecció contra avingudes i la 

recuperació d’antics meandres o paleolleres. 

– Mesures de tipus gestió: per exemple modificacions en la planificació 

urbanística, expropiacions, regulació d’abocaments, regulació d’activitats 

agrícoles, protecció de zones d’interès paisatgístic o ecològic, zonificació, etc. 

Pla de l’espai fluvial 

El colofó de l’estudi és el Pla de gestió específic de l’espai fluvial, que recull 

les bases tècniques que constitueixen els documents esmentats anteriorment i 

representa el fonament legal en què es basarà tota la gestió futura de la conca. 

En aquest pla s’inclou la normalització dels cabals, la delimitació de les zones 

inundables per a diversos períodes de retorn (màxima crescuda ordinària, 10, 

50, 100 i 500 anys), les propostes d’actuacions, la zonificació de l’espai fluvial i 

els criteris de gestió i intervenció.


Zonificació de l’espai fluvial 

Un aspecte clau dels resultats de la diagnosi, i que es recull en el Pla, és la 

zonificació de l’espai fluvial i la proposta d’usos corresponent per les evidents i 

importants conseqüències respecte al planejament urbanístic i territorial. 

A continuació es defineixen aquests espais i els usos que es consideren 

acceptables dins de cada espai; en qualsevol cas els usos possibles quedaran 

condicionats al que preveu el reglament de la llei d’urbanisme, actualment en 

fase d’elaboració. 

Espai fluvial 

L’espai fluvial és aquell àmbit integrat per la glera del riu i aquelles altres 

franges de terreny vinculades a la preservació dels ecosistemes aquàtics, del 

règim de corrents i de les planes d’inundació per episodis extraordinaris. 

Per aconseguir aquestes tres finalitats, l’espai fluvial es divideix en la zona 

fluvial, el sistema hídric i la zona inundable. 

Figura núm. 1. Zonificació de l’espai fluvial 



Zona fluvial 

La zona fluvial és aquella zona de l’espai fluvial, incloent-hi la glera del riu i les 

riberes, determinada a partir d’una avinguda amb un període de retorn de deu 

anys, però donant-li continuïtat i sentit ambiental i hidràulic, i en la qual es limiten el 

usos per preservar el riu com a ecosistema. En els llocs on encara no es disposi 

d’una planificació d’espais fluvials aprovada, la zona fluvial serà directament 

determinada per una avinguda amb un període de retorn de deu anys. 

En el cas de zones planeres en què una avinguda amb un període de retorn 

de deu anys i la vegetació de ribera associada assoleixin amplades superiors a 

100 m respecte a l’eix del curs fluvial, la zona fluvial és de 100 m a banda i 

banda de la glera. Si aquesta zona ja ha estat ocupada per activitats antròpiques, 

la zona fluvial queda fixada en 20 m respecte a l’eix del curs fluvial. 

En aquells cursos fluvials canalitzats entre motes es pren com a referència per 

delimitar la zona fluvial la contramota externa. En aquesta zona no s’admet cap ús 

urbanístic, tret de les tasques de preservació i millora de la funcionalitat hidràulica i 

ambiental. Excepcionalment, s’admet la implantació d’infraestruc-tures canalitzades 

per la zona fluvial, que han de respectar la funcionalitat hidràulica, morfodinàmica i 

ambiental. No s’admet en aquesta zona la implantació d’instal·lacions per 

transportar matèries perilloses i/o substàncies prioritàries que impliquin un risc de 

contaminació. Les infraestructures viàries transversals han de respectar la 

continuïtat de la funcionalitat hidràulica i ambiental. 

Sistema hídric 

El sistema hídric és aquella zona de l’espai fluvial determinada a partir d’una 

avinguda amb un període de retorn de cent anys, però donant-li continuïtat i 

sentit hidràulic, i en la qual es limiten els usos per preservar el règim de 

corrents en cas d’avinguda. En els llocs on encara no es disposi d’una 

planificació d’espais fluvials aprovada, aquesta zona serà directament 

determinada per una avinguda amb un període de retorn de cent anys. 

En el cas de zones planeres en què una avinguda amb un període de retorn de 

cent anys assoleixi amplades superiors a 100 m respecte a l’eix del curs fluvial, el 

sistema hídric és de 100 m a banda i banda de la glera. Si hi ha trams d’aquesta zona 

en els quals l’existència de motes de protecció impedeix la inundació de parcel·les 

adjacents que no són d’ús urbà consolidat, però que s’inundarien més enllà de 100 

m en el cas que les motes esmentades es trenquessin, el sistema hídric és igualment 

de 100 m respecte a l’eix del curs fluvial.


En aquesta zona no s’admeten les activitats urbanístiques que comportin una 

modificació sensible del perfil natural del terreny. Els usos del sòl admesos en 

aquesta zona són: 

a) Usos agrícoles: pastura, horticultura, viticultura, gespa, silvicultura, vivers 

a l’aire lliure i conreus silvestres. No es permet l’establiment d’hivernacles ni de 

tancaments de cap tipus entre parcel·les. 

b) Usos industrials i comercials: zones verdes. 

c) Usos residencials: gespa, jardins i zones de joc. 

d) Usos recreatius públics i privats: pistes esportives a l’aire lliure, zones de 

descans, zones de natació, reserves naturals de caça, parcs, vedats de caça i 

pesca, circuits d’excursionisme o d’equitació, i camps de golf. La implantació 

d’aquestes activitats no pot comportar una alteració significativa de les 

condicions naturals dels terrenys afectats ni l’establiment d’obstacles al flux. No 

es permet establir-hi zones d’acampada ni serveis de càmping. 

e) Infraestructures públiques: llacunatges i estacions de bombament tant 

d’aigües residuals com d’aigües destinades a l’abastament. 

Excepcionalment, també s’admet implantar-hi altres infraestructures de 

serveis i canonades soterrades i degudament protegides contra l’erosió en cas 

d’avinguda. En aquesta zona no s’admet implantar-hi instal·lacions per 

transportar matèries perilloses i/o substàncies prioritàries que representin un 

risc de contaminació, ni establir-hi abocadors de cap tipus. 

Les infraestructures viàries han de respectar una zona lliure que tingui 

l’amplada necessària per preservar el règim de corrents i garantir la continuïtat 

del sistema hídric. 

Zona inundable 

La zona inundable és aquella zona de l’espai fluvial determinada per una 

avinguda amb un període de retorn de cinc-cents anys, i en la qual es limiten el 

usos per preservar les planes d’inundació per episodis extraordinaris. En els 

llocs on no es disposi de modelització hidràulica, es podrà determinar per la 

delimitació geomorfològica de les zones potencialment inundables. 

En aquesta zona s’estableixen les limitacions següents pel que fa al règim 

d’usos: 

a) Usos residencials, àrees d’acampada i serveis de càmping: s’han de situar 

en una cota tal que no hi hagi el risc d’inundació moderada amb una avinguda 

de cinc-cents anys de període de retorn.


b) Usos industrials i comercials: s’han de situar en una cota tal que no hi hagi el 

risc d’inundació greu amb una avinguda de cinc-cents anys de període de retorn. 

c) Infraestructures públiques: les estacions depuradores d’aigües residuals 

(EDAR) i les instal·lacions associades a les estacions de tractament d’aigües 

potables (ETAP) s’han de situar en una cota tal que no hi hagi el risc 

d’inundació greu amb una avinguda de cinc-cents anys de període de retorn. 

No s’admet establir abocadors de materials no inerts en aquesta zona. 

Conclusions 

La planificació d’espais fluvials és un treball ambiciós i pioner impulsat per 

l’Agència Catalana de l’Aigua, de caràcter pluridisciplinari i que es mostra com una 

eina molt potent de suport en els processos de presa de decisió en la gestió dels 

espais fluvials, la seva interrelació amb l’urbanisme i amb la política d’ordenació 

territorial. 

La necessària fase de diagnosi suposa adquirir un profund coneixement dels rius 

estudiats, el seu estat i el seu comportament des del punt de vista hidrològic i 

hidràulic, morfodinàmic i ambiental, que permet identificar amb precisió les 

anomalies i formular amb criteri les propostes d’actuació corresponents que 

tendeixen a corregir-les, amb l’objectiu final d’aconseguir una funcionalitat adient 

dels cursos d’aigua, els espais fluvials i els ecosistemes aquàtics. 

Així mateix, el mer treball de tenir perfectament establerts els cabals 

d’avinguda per als diferents períodes de retorn i les zones inundables, 

juntament amb els criteris generals d’intervenció en els espais fluvials, 

constitueix una valuosa eina de gestió que permet evitar estudis reiterats i 

innecessaris en el mateix àmbit, i, en tot cas, representa una important ajuda en 

aquells estudis que poden ser complementaris o de caràcter més local. 

Un dels principals resultats són les propostes concretes d’actuació, siguin 

d’obres o de gestió, convenientment valorades econòmicament i prioritzades a 

fi de preveure les correccions dels problemes detectats en la diagnosi. 

Finalment, l’aposta pel concepte de zonificació de l’espai fluvial permet 

superar les definicions una mica arcaiques que recull la normativa i tenir un 

enfocament més actualitzat, d’acord amb la concepció ecosistèmica i en 

concordança amb el marc conceptual establert per la directiva marc de l’aigua i 

la futura directiva d’inundacions.

LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DE LA 

BIODIVERSITAT A L’ALTA GARROTXA 

Josep Maria Mallarach 

Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) 

Aquestes sisenes jornades s’han dedicat a tractar una part ben concreta del 

patrimoni natural de l’Alta Garrotxa: un cert nombre d’espècies de plantes i 

d’animals que, per la seva singularitat, raresa o grau d’amenaça, són dignes, avui 

dia, d’una atenció especial. Tret de les espècies invasores, la resta d’espècies 

formen part de les espècies que els francesos anomenen espècies patrimonials, 

és a dir, aquelles espècies que, de manera més emblemàtica, constitueixen el 

patrimoni d’un espai natural, la conservació de les quals garanteix, normalment, 

la integritat de tota la resta d’éssers vivents amb els quals compartim territori, 

fins i tot els discrets invertebrats o els microorganismes, dels quals a vegades 

oblidem que depèn la vida de tots els organismes més grans, la nostra i tot, 

encara que la gran majoria ens siguin desconeguts. 

A semblança de les cinc jornades precedents, aquestes jornades s’han 

preparat amb cura i molta antelació, des de l’estiu de l’any passat. A Sadernes, a 

la seu del Consorci de l’Alta Garrotxa, es van fer quatre sessions en les quals 

els autors dels estudis van exposar el resultat dels seus treballs davant d’un 

auditori format per representants de diversos sectors: caçadors, ramaders, 

naturalistes, i organismes i entitats amb responsabilitats en l’estudi o la 

conservació de l’Alta Garrotxa. Els participants els interrogaven, demanaven 

aclariments, feien preguntes o propostes. En aquestes taules de treball 

preparatòries es va examinar i debatre l’estat dels grans ungulats silvestres 

(senglar, cabirol, cérvol, mufló, daina i isard); l’estat de la flora vascular 

protegida i/o amenaçada (vint-i-una espècies) i la flora invasora (sis espècies); el 

cas de les teixedes; l’estat dels rodals madurs o semimadurs de rouredes, 

alzinars, fagedes o pinedes; l’estat dels ocells inclosos en l’ordre del 

Departament de Medi Ambient i Habitatge que designa l’Alta Garrotxa zona 

d’especial protecció per als ocells (sis espècies), i l’estat dels ratpenats 

cavernícoles (tretze espècies). 

En el conjunt d’aquestes sessions preparatòries hi van participar més d’un 

centenar de persones. De cada sessió s’aixecava una acta detallada que recollia 

els temes més significatius, i s’elaborava una taula que recollia, per a cada 

espècie estudiada, les fortaleses, febleses i amenaces, i també les propostes que 

es feien per conserva-les. Tant l’acta com les taules es trametien, tot seguit, als

192 LES ESTRATÈGIES DE CONSERVACIÓ DE LA BIODIVERSITAT 

participants de la sessió, que podien fer-hi noves aportacions. Per tant, el 

resultat final de les sessions ha estat molt més ric que els treballs que es van fer 

inicialment, que per si mateixos ja eren meritoris. I ho és perquè enriqueix les 

conclusions dels estudiosos amb visions contrastades d’altres persones que 

viuen o treballen a l’Alta Garrotxa, o que en són bones coneixedores, és a dir, 

amb perspectives diferents. 

L’interès d’aquesta manera de fer ha facilitat nous coneixements, certament, 

però no es tracta d’acumular coneixements perquè sí, sinó que es tracta 

d’extreure’n lliçons útils per salvaguardar aquells elements del patrimoni natural 

que són més vulnerables. Perquè el propòsit final de tot aquest procés no és 

altre que facilitar al Consorci, en primer lloc, i a tots els altres organismes, 

entitats i persones amb responsabilitats en la conservació, seguidament, 

indicacions ben fonamentades per conservar aquests valuosos elements del 

patrimoni viu altgarrotxí. 

Escau precisar, perquè al lector no li quedi cap dubte, que el concepte de 

conservació que es fa servir és el que s’ha consagrat, a escala mundial, des de 

l’Estratègia Mundial de Conservació de 1980. És un concepte de conservació 

ampli, que inclou diverses opcions que van des de la preservació i la protecció 

fins a l’ús sostenible i la restauració. En efecte, tret de casos excepcionals, 

podríem dir extrems, en què la preservació estricta —de mira’m però no em 

toquis— s’imposa com a única alternativa, la conservació de la natura no sol 

pas excloure un ús assenyat, a un ritme perdurable, com tampoc no exclou 

intervencions de restauració patrimonials ben plantejades. Al contrari, molt 

sovint ho demana, per la senzilla raó que al nostre país hi ha espècies que s’han 

adaptat, al llarg de segles, a viure en hàbitats creats i gestionats per l’activitat 

humana, sobretot agropecuària o forestal. 

És sabut que l’Alta Garrotxa és un dels espais naturals protegits del nostre 

país que tenen més diversitat de patrimoni natural. Els estudis que s’han 

presentat en aquestes jornades no sols ho han confirmat, sinó que han posat de 

manifest que el valor del seu patrimoni natural és més alt que el que molts 

imaginàvem. Pel que fa a alguns grups de fauna, per exemple, ara sabem que 

l’Alta Garrotxa té un dels nivells de riquesa més elevats de Catalunya. Fent 

honor a la veritat, hem de dir, doncs, que s’ha confirmat que l’Alta Garrotxa és 

un espai de primer ordre dins del sistema d’espais naturals protegits de 

Catalunya. Aquesta riquesa natural ha atret, des de fa anys, estudiosos i 

investigadors, preparats i motivats, molts d’ells procedents de la mateixa 

comarca o de la rodalia, disposats a esmerçar temps i esforços per conèixer-lo 

al detall. El Consorci de l’Alta Garrotxa, des de la seva creació, els dóna suport 

i té interès a conèixer tot el que tinguin per proposar, amb la voluntat de

JOSEP MARIA MALLARACH 193 

debatre possibles estratègies de conservació i d’assolir el consens amb totes les 

parts, quan arribi l’hora d’impulsar les accions concretes que es vegin 

convenients. Cal remarcar aquestes circumstàncies, perquè, ara com ara, 

conflueixen en molt pocs altres espais naturals de Catalunya. 

Les sessions preparatòries que es van fer a Sadernes van permetre elaborar 

una sèrie de propostes d’acció que van ser debatudes en les Jornades. De 

resultes de les aportacions dels participants a les Jornades, s’hi van afegir 

algunes propostes més, i se’n van modificar una colla d’inicials, però no se’n va 

eliminar cap. A més, tots els participants van indicar el seu grau d’acord amb les 

propostes debatudes, així com el grau de prioritat que consideraven que 

s’hauria d’assignar a cada proposta. En cas que hi trobessin a faltar alguna 

directriu o acció, se’ls demanava que l’afegissin a les caselles que s’havien deixat 

expressament en blanc en els fulls de valoració que van emplenar. 

El resultat de tot aquest exercici, una vegada endreçat i ordenat, s’exposa a 

continuació, en forma de propostes d’accions. No es tracta d’una estratègia 

completa per a tot el patrimoni natural de l’Alta Garrotxa, perquè hi falten 

components importants. Per posar només dos exemples, aquestes jornades no 

van abordar el patrimoni geològic, ni tampoc l’agrobiodiversitat, és a dir, les 

races tradicionals i les varietats domèstiques autòctones. No obstant això, el 

resultat assolit constitueix l’aportació més important que s’ha fet fins ara per 

elaborar una estratègia de conservació de la biodiversitat per a aquest espai 

natural. L’ordre amb què s’exposen les propostes prové del grau de 

priorització que els participants els van assignar, en ordre descendent. És a dir, 

les accions que apareixen en primer lloc són les que la majoria dels assistents 

van considerar que s’haurien de dur a terme de manera prioritària. 

Proposta d’estratègia 

La proposta elaborada s’organitza en cinc línies estratègiques: estudis i 

recerques, educació i sensibilització, gestió i organització, i, finalment, legislació 

i avaluació. L’ordre amb què s’exposen aquestes línies no té a veure amb la seva 

importància o prioritat. Totes són importants i, a més, estan interrelacionades, 

de manera que hi ha un bon nombre d’accions que no poden prosperar si, 

abans o al mateix temps, no se n’executen d’altres que hi estan molt vinculades.


1. Línia estratègica d’estudis i recerques 

1.1. Promoure trobades d’intercanvi amb grups d’estudiosos en territoris 

adjacents, especialment al nord (el Vallespir i el Conflent) i a l’oest i sud-oest 

(el Ripollès i Osona), per tal de poder considerar els dominis vitals de moltes 

de les espècies clau. (També amb l’Oficina de Protecció d’Insectes i el seu Medi 

Ambient, de Perpinyà.) 

1.2. Continuar el seguiment dels grans ungulats salvatges, amb la mateixa 

metodologia, per tenir un coneixement més fiable de les seves poblacions, que 

ha de ser més aprofundit en el cas del cérvol i el cabirol, perquè tenen uns 

requisits de gestió diferenciats. Possibilitat d’iniciar un seguiment dels ungulats 

domèstics assilvestrats. 

1.3. Fomentar la col·laboració amb les administracions públiques i les 

entitats públiques i privades (com ara el Parc Natural de la Zona Volcànica de la 

Garrotxa, la Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història 

Natural, la Universitat de Girona i l’Agrupació Naturalista i Ecologista de la 

Garrotxa), especialment pel que fa a l’estudi, la informació i la sensibilització en 

relació amb aquestes espècies. 

1.4. Dur a terme l’estudi dels ratpenats en espais oberts. 

1.5. Promoure el seguiment de les poblacions de cranc autòcton i la cerca 

de noves poblacions. 

1.6. Completar la recerca (inventaris i seguiment) de base per a aquells 

grups d’organismes més desconeguts, especialment molses, líquens i certs grups 

d’insectes. 

1.7. Publicar (a la web) la relació de la informació disponible, les principals 

mancances i les prioritats de coneixement de la biodiversitat i el patrimoni 

natural, i difondre les prioritats en entitats naturalistes i en centres de recerca 

públics i privats. 

1.8. Dur a terme un programa de seguiment i control de les espècies 

vegetals invasores, a partir de les propostes de la Delegació de la Garrotxa de 

la Institució Catalana d’Història Natural. 

1.9. Completar l’estudi de les cinc espècies incloses en la resolució que 

declara l’Alta Garrotxa zona d’especial protecció per als ocells, i de les set 

espècies que també són incloses en la directiva ocells i que també nidifiquen a 

l’Alta Garrotxa (àguila marcenca, àguila calçada, falcó pelegrí, enganyapastors, 

cotoliu, gralla de bec vermell i merla d’aigua), i verificar si hi nidifiquen l’aufrany 

i la tallareta cuallarga. Continuar el seguiment de la nidificació de l’àguila 

daurada.


1.10. Completar i donar continuïtat al seguiment de les poblacions de flora i 

fauna més singulars o vulnerables, amb mètodes de baix cost. 

2. Línia estratègica d’educació i sensibilització 

2.1. Informar els ens locals, els planteristes i les empreses de jardineria 

sobre les espècies de la flora invasora, i fer-los propostes d’espècies 

alternatives, i difondre els problemes que causen aquestes espècies, a través de 

les associacions professionals, el Consell d’Iniciatives Locals per al Medi 

Ambient (CILMA) i altres organismes similars. 

2.2. Continuar la formació del personal dels organismes públics que tenen 

responsabilitats en relació amb les espècies de la flora i de la fauna que 

demanen més atenció, i també de les empreses privades que hi poden incidir 

d’una manera o una altra (positivament o negativament). 

2.3. Informar, educar i sensibilitzar la població local, els visitants i sobretot 

els propietaris respecte als valors de la biodiversitat de l’Alta Garrotxa, 

especialment pel que fa a aquelles espècies en què la seva col·laboració és més 

necessària, com per exemple els ratpenats. 

2.4. Promoure programes educatius a les escoles dels municipis de l’Alta 

Garrotxa perquè coneguin, apreciïn i respectin els valors patrimonials d’aquest 

espai natural protegit. Aprofitar les possibilitats que poden oferir les aules 

obertes. 

3. Línia estratègica de planificació 

3.1. Quan es tingui prou coneixement de les poblacions de grans ungulats 

de l’Alta Garrotxa, plantejar un pla conjunt de gestió cinegètica per regular 

adequadament la densitat d’aquestes poblacions. 

3.2. Revisar els plans tècnics de gestió i millora forestal que estan a punt de 

caducar, per incorporar-hi els límits dels rodals madurs i semimadurs que 

queden i que caldria protegir, i la presència de flora d’especial interès, així com 

els requeriments de la fauna: tranquil·litat, boscos singulars i grans arbres 

madurs aïllats. Fer el mateix amb altres instruments de planificació que hi 

puguin incidir.


3.3. Promoure un pla d’ordenació forestal conjunt per a tota l’Alta 

Garrotxa, que integri els resultats dels estudis de tots els elements més 

valuosos i vulnerables de la flora i de la fauna. 

3.4. Acabar, tramitar i aprovar el Pla especial de protecció l’Alta Garrotxa, 

com a peça indispensable i urgent de la planificació d’aquest espai natural 

protegit. 

4. Línia estratègica de gestió i organització 

4.1. Coordinar les mesures de gestió amb les dels territoris veïns, 

especialment a les àrees protegides, atès que les àrees de distribució i campeig 

de moltes de les espècies de fauna de més interès supera l’àmbit de l’Alta 

Garrotxa. 

4.2. Promoure convenis de col·laboració amb propietaris de finques on hi 

ha comunitats (boscos madurs) o espècies d’especial interès i que per 

conservar-les calgui fer actuacions. Alternativament, fomentar la compra de les 

finques. 

4.3. Adoptar mesures per reduir la freqüentació estiuenca excessiva en 

trams fluvials on viuen espècies sensibles a la pèrdua de tranquil·litat, com per 

exemple el blauet. 

4.4. Respectar una certa proporció d’arbres adults aïllats i d’arbres morts 

(aproximadament cinc per hectàrea) en tots els aprofitaments forestals on n’hi 

hagi, perquè, a banda de l’atractiu paisatgístic i estètic que tenen aquests arbres, 

moltes espècies en depenen. 

4.5. Donar continuïtat als punts d’alimentació suplementària (canyets) per 

mirar de tornar a fixar la població de trencalòs, vigilant que no causin efectes 

indesitjats a altres espècies. 

4.6. Adoptar les mesures identificades per reduir la freqüentació de les 

cavitats on hi la colònies de quiròpters (restriccions temporals o permanents, 

segons els casos). 

4.7. Regular la pràctica de l’escalada, l’espeleologia i el parapent, a fi d’evitar 

els conflictes amb espècies sensibles, especialment en època reproductora — 

seguint el model adoptat al Parc Natural del Montsant. 

4.8. Augmentar els espais oberts (conreus i prats) i també adevesar boscos 

amb poc pendent, cosa que implica fomentar la ramaderia extensiva i 

transformar boscos de rebrot en boscos de peu. Aquesta acció estratègica, 

proposada també en altres jornades anteriors, es pot basar en els excel·lents 

estudis elaborats amb aquesta finalitat, en els quals s’han identificat i cartografiat


totes les àrees potencialment adequades. Cal, però, evitar la sobrepastura que 

es dóna en algun indret. 

4.9. Aplicar mesures per evitar la pràctica del trial, que tot i que legalment 

està prohibida, és freqüent en certs sectors. 

4.10. Aplicar les mesures identificades per protegir sobre el terreny els 

tàxons de flora més vulnerables i amenaçats, les teixedes i els petits rodals de 

boscos madurs que queden. 

4.11. Promoure diverses accions per aturar l’expansió de la flora invasora: 

llistes negres, certificació d’espècies per a revegetacions i control dels plecs de 

prescripcions tècniques. 

4.12. Millorar la cooperació del Consorci de l’Alta Garrotxa amb les 

diverses administracions i organismes que actuen a l’Alta Garrotxa: bombers, 

agents rurals, Agència Catalana de l’Aigua, Departament de Medi Ambient i 

Habitatge, Departament d’Interior, etc. 

4.13. Evitar els treballs forestals, els moviments de terres, els vols en 

helicòpter i altres accions pertorbadores similars en època de cria d’espècies 

protegides sensibles. 

4.14. Dur a terme totes les accions per conservar el patrimoni natural i la 

biodiversitat cercant la màxima participació possible de tots els organismes, 

col·lectius i persones que hi estiguin implicades. 

5. Línia estratègica de legislació i avaluació 

5.1. Modificar les Normes especials de protecció de l’Alta Garrotxa per 

permetre fer rompudes i cremes controlades en els espais prèviament 

identificats (vegeu 4.1). 

5.2. Dotar de més competències executives el Consorci de l’Alta Garrotxa 

per mitjà d’un instrument normatiu. 

5.3. Promoure l’elaboració d’una normativa (catalana) contra les espècies 

invasores més perilloses que s’han identificat. 

5.4. Promoure la declaració de parc natural i reserva natural prevista en el 

Pla d’espais d’interès natural de Catalunya, que és vigent des del 1992. 

5.5. Avaluar els resultats de totes les accions anteriors respecte als valors 

patrimonials de la biodiversitat que es volen salvaguardar a l’Alta Garrotxa. 

Segons quins siguin aquests resultats, modificar les estratègies o accions que es 

demostrin poc efectives o que provoquin efectes indesitjats. 

Com haureu pogut observat, aquesta llista conté propostes molt diverses. 

Algunes són accions particulars; altres demanen impulsar sengles projectes o 

programes prèviament; altres, fins i tot, demanen introduir canvis en les


maneres de fer actuals, que haurien de perdurar uns quants anys perquè fossin 

efectives, de manera que exigeixen canvis estructurals o procedimentals. 

Algunes accions són simples i econòmiques, i es poden impulsar amb bona 

voluntat, mentre que altres demanen uns recursos humans o econòmics 

considerables. N’hi ha que poden avançar si l’agent responsable ho decideix, 

mentre que altres demanen un concert entre diverses parts, i algunes 

necessiten instruments tècnics o legals específics, que només poden aprovar 

organismes superiors. 

Finalment, cal remarcar que aquesta proposta d’estratègia no és la del 

Consorci de l’Alta Garrotxa, ni té un destinatari únic, sinó que els 

organitzadors d’aquestes sisenes jornades de l’Alta Garrotxa la presentem i 

oferim a tots els actors i agents, públics i privats, que operen en aquest 

territori, per tal que cadascú, de manera responsable, pugin assumir la part que 

li pertoca. Tanmateix, cal esperar que, en la mesura que sigui possible, el 

Consorci l’assumeixi i la faci seva, com ha fet amb les propostes derivades de 

les jornades precedents. Ara bé, com que ara com ara les competències del 

Consorci són molt limitades, aquesta proposta només podrà esdevenir realitat 

si tots els agents, públics i privats, assumim les nostres responsabilitats. Només 

així podrem conservar aquest excepcional patrimoni natural que hem rebut a 

l’Alta Garrotxa i que tenim el deure de transmetre als nostres descendents.

La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat - UdG

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?