Núm 130. Estiu 2008 - IAEDEN

amb el suport de:
Amb motiu de l’incendi ocorregut a la central nuclear de Vandellòs l’any 1989, la nostra
recordada poetessa M. Àngels Anglada va escriure el poema que reproduïm en aquesta
mateixa pàgina. En ell descriu els seus sentiments d’amor i angoixa vers la fràgil bellesa
de la nostra petita pàtria. Arran de la recent fuita de radioactivitat a la central nuclear
d’Ascó, les seves paraules tornen a ser, avui, ben vigents.
L’endemà de Vandellòs
Aquesta mar havia estat blava.
Innocent la seva escuma
cavalcada d’infants riallers.
Oliveres de soques antigues
oferien crineres de seda
verd i plata a la pinta del vent.
Ocells blancs arribats abans d’hora,
s’avançaven a la primavera
als jardins d’ametllers ja florents.
Quina olor se sentia a les vinyes
els capvespres daurats de setembre,
pau i treva signada amb l’hivern!
Aquesta pàtria havia estat bella.
Ho era tant, que la veia petita
un poeta amb nom d’antic rei.
El silenci va cloure els vells llavis
no escoltats, l’endemà de l’incendi.
L’endemà, el dia abans de no-res.
M. ÀNGELS ANGLADA