programa - Ajuntament de Felanitx

filarada de dones xapant i xerrant a “tope” tot el sant dia. A cada sequer del
poble passava per l’estil.
No importava comprar el diari per saber les notícies.
L’horabaixa, en haver acabat la jornada, l’ensofrador era ple de piles d’albercocs
xapats, dins una “pella” es posava sofre i es pegava foc al sofre i es
tancava ben fort, el fum i gas que es produïa feia que els albercocs quedassin
rebentats i blancs. El s’endemà dematí s’obria, i quan havia fuit el fum,
amb civeres es duien a estendre’ls al sol. Quan eren quasi secs als dos o tres
dies, s’apilaven als canyissos i en ser secs del tot s’encaixaven i altra volta
dins l’ensofrador a part, i també cremar sofre de tant en tant. Se crema sofre
per conservar el color daurat de l’albrecoc, sense sofre tornen ben negres.
Tot això era una tasca, una feina, una festa de progrés i alegria per a tots
els qui hi participaven; es guanyava un bon sou comparat amb altre temps.
En haver acabat les messes, l’amo del sequer llogava un camió de càrrega, i
tots a la mar a passar un dia més, junts sense feina. La passejada del sequer.
A Cas Concos, a finals dels anys setenta, funcionaven deu o onze sequers
d’albercocs. Per ordre antiguitat eren: Cas Ferrers, Can Puça, es Rossells, Can
Crits, Can Pere Gran, es Figueral, Can Pelat, Can Bernadí, Can Cabana, Can
Lluc, sa Galereta. Des de l’any cinquanta-tres al setenta, sequer d’en Jaume
Crits darrere Can Vinater. Amb poca quantitat, abans havia fet sequer, l’amo
en Biel Rave i els Gatons que encara es poden veure els portals de l’ensofrador
al carrer glosador Sebastià Vidal “Sostre”; i també en Mero allà on avui
és Ca na Maria Lluïsa Danús. Aquests dos darrers ja degueren començar als
anys quaranta.
Totes aquelles persones que cada any compartíem aquesta temporada de
feina, ens sentim com una família, que ja mai vaig veure cap brega ni cap
discussió forta. Moltes d’aquelles persones ja no estan entre nosaltres, però
guardam un bon record de totes elles els que quedam, pel seu bon comportament
que sempre varen tenir. Els qui eren joves, ara són vells, els qui eren
nins, ara són homes madurs, les qui eren joves, ara són padrines, les qui llavors
eren nines, ara són “mamàs”, i la vida segueix.
Jo puc dir que particularment sempre he tingut un afecte molt especial per a
tots aquells i aquelles que compartírem junts aquell temps. Tots tenim un
sentiment i una enyorança d’una de les etapes més belles i alegres de la nostra
vida. El temps del sequer.
Per a totes i per a tots, que molts d’anys hi poguem pensar.
P. Obrador
10