i La Fundació La Roda - Ens de Comunicació Associativa

la
Actualment el mercat d’espectacles
infantils i familiars està bastit d’un
impressionant ventall de bones idees,
recursos i bon professionals. Els
equipaments i la disposició del públic són
bons gairebé arreu i el consum per part
de grans i petits és un fet consumat a
casa nostra. Ara bé, una cosa és
l’assistència i les qualitats escèniques i
interpretatives, i l’altra són els
continguts de les obres o espectacles que
es representen, en particular dels
espectacles de sala o espectacles
teatrals.
La utilització dels clàssics narratius és una
constant en les obres infantils o familiars del
diumenge al matí: La bella i la bèstia, Hansel i
Gretel, La Ventafocs... Encara que potser
estan una mica massa reinventats i refusionats,
tots tenen una molt bona acceptació
entre la canalla. Si tot va bé, seguiran sent vistos
per nombroses franges d’edat de públic i
seguiran emocionant. Com diu la seva mateixa
definició, són clàssics, ho són i ho seran, ara i
d’aquí a cent anys, això sí, si no se’n modifiquen,
com ja es comença a fer, els continguts
en nom de polítiques correctives i morals.
Aquestes modificacions responen a la necessitat
social de no presentar una princesa
bleda, o un salvador que sempre és masculí, o
una bruixa que sempre és dona. Busquem la
paritat de sexes des d’un punt de vista absolutament
formal, no de continguts: les bruixes, a
l’igual que els ogres, i en els contes clàssics i
els moderns amb estructura clàssica s’hauria
de poder entendre així, fan referència a un
rol, no a un personatge amb sexualitat femenina
o masculina; i de la mateixa manera, els
herois i heroïnes dels contes, masculins o
femenins, no són prínceps o princeses sexualment
definits, sinó que ocupen l’espai d’algú
que ha d’anar més enllà d’ell mateix i triar,
arriscar-se i passar por i aventures per assolir
els objectius que el faran ser millor persona. A
les novel·les de cavalleries de l’edat mitjana,
d’això se’n dirien viatges iniciàtics. Es podria
parlar extensament d’aquesta tendència a
modificar les històries per ser políticament
correcte, per estar bé amb tothom i no semblar
que es pren partit per als uns o els altres.
Al meu entendre, d’aquesta tendència en deriven
dos temes més: primerament, la poca
recerca que es fa a nivell de textos escrits, ja
34 CARRE R 47
CAIXA DE
Espectacles per a infants
ressonància
Clàssics o correctes...
que si es fes no s’entendria que de cada cinc
companyies, posem per cas, dues s’hagin dedicat
en un moment o l’altre a fer els mateixos
contes escenificats; i en segon lloc, que per
renunciar als clàssics perquè se’ls considera
avor rits, sexistes, violents o que menystenen
les figures femenines, ens n’anem cap a vessants
d’estructura i de format modern que
acostumen a ser excel·lents pel que fa a la
forma i la posada en escena, però que, en bastantes
ocasions, perden des del punt de vista
dels continguts. Què hem de fer, doncs? Si fem
clàssics, sentim la necessitat “d'actualitzar” la
moral del conte, i si fem moderns, no hi posem
continguts...
«Es modifiquen els continguts
dels clàssics en nom de
polítiques correctives i
morals»
Per entendre ràpidament el que podria ser
una excel·lent fusió de formats i continguts
clàssics amb una estructura moderna, posaria
d’exemple el britànic Roal Dahl, autor de
Matilda, La meravellosa medecina d'en Jordi,
Les bruixes i tants i tants altres contes.
Malauradament, a aquest senyor no se li va
atorgar mai el premi Handersen... No cal dir
que va ser per la seva constància en els continguts
políticament incorrectes. Un altre
exemple d’aquesta fusió seria el d’un espectacle
recentment estrenat, que precisament té
molt en compte totes les premisses anteriors,
Històries d’en Tirocini, produït per Batall
Produccions, de Valls. L’obra està formada per
quatre músics i una narradora, que comparteixen
una mateixa veu, un mateix diàleg. Tots
van vestits de negre en un escenari despullat.
No calen ni decorats ni recreacions físiques per
Jordina Biosca
«Si fem clàssics, sentim la
necessitat d’ “actualitzar”
la moral del conte. Si fem
moderns, no hi posem
continguts...»
transportar el públic a muntanyes o mars. La
part més intensa és la dels continguts. A partir
de la tradició oral es busca una interacció
constant amb el públic a través d’endevinalles
i dites de poblacions de les quatre províncies
catalanes, convertint un públic passiu i receptor
en un públic participatiu i actiu. Es dóna
pas aleshores a dues rondalles o contes clàssics
catalans, la Flor del Panical i Un rem fora de
l’aigua. Aquestes narracions atrapen els espectadors
només amb la veu, amb les imatges que
les paraules recreen i els sentiments i les percepcions
que retornen. Com la majoria dels
contes, presenten un conflicte, que rau en un
repte a resoldre, una pèrdua, una prova a
superar per assolir quelcom millor, més enllà
d’un mateix. Evidentment, si hi ha conflicte hi
ha obstacles per resoldre, i és aquí on es troba
la substància del conte clàssic, i per extensió,
la violència, la lluita, l’agressió i fins i tot la
mort. Després ve la poesia, la recompensa a
l’esforç, a la humanitat dels personatges, el
final feliç. Després de l’esforç i els pesars, tots
necessitem sentir que ha servit per a alguna
cosa tot el camí recorregut i totes les energies
invertides durant el trajecte. Al llarg de l’espectacle,
doncs, l’espectador es veu transportat
en un mar de percepcions i de sentiments,
d’escenes on es riu i on es plora, en un plantejament
artístic en què el conte clàssic pren tot
el seu sentit, sense concessions al pensament
ideològicament correcte o les formes buides
de contingut.
Jordina Biosca és narradora i actriu