Galceran de Cardona - Garcilaso - Els blocs de VilaWeb

EL MISTERI D’EN GALCERAN DE CARDONA i REQUESENS
Fins fa ben poc, qualsevol al lusió a la història o a la literatura de la Catalunya del
segle XVI feia aflorar automàticament les paraules crisi, decadència o
desnacionalització. Era un període poc atractiu per als estudiosos catalans, perquè
remetia a la inexorable dissolució de l’antic imperi català de la Mediterrània dins el
gran imperi dels Àustria, històricament associat a la Castella del Descubrimiento de
América.
A la llum d’estudis històrics més recents, però, sembla que aquelles tradicionals
percepcions negatives hauran de ser revisades. L’autoria catalana de la
Descoberta d’Amèrica està en vies de demostració científica –vegeu el documental
del professor Charles Merrill al Discovery Channel, a més dels documentats
treballs d’en Lluís Ulloa, en Caius Parellada, l’Alba Vallès, en Jordi Bilbeny...-, la
qual cosa deixarà en evidència que els documents que ens han arribat són
traduccions, manipulacions i tergiversacions d’uns originals fets desaparèixer per
tal d’atribuir a Castella la titularitat de la proesa nàutica. Què passaria, però, si en
l’afany de construir el gran estat castellà, no fossin només les cròniques de la
Descoberta i la identitat dels descobridors, allò que s’adulterà?
La recent publicació en català de La vida de Llàtzer de Tormos (Llibres de
l’Índex, Barcelona, 2007), amb un interessant prefaci d’en Josep Mª Orteu i un
meticulós i documentat estudi d’en Jordi Bilbeny, demostra amb solvència que La
vida de Lazarillo de Tormes, obra anònima que enceta la literatura picaresca
castellana, fou escrita en català i més tard, traduïda i manipulada per esborrar-ne
l’ambient i els topònims que delataven la seva gènesi valenciana. De l’original,
tanmateix, no se n’ha sabut mai més res.

ELS VINCLES D’EN GARCILASO DE LA VEGA AMB BARCELONA
És el mateix Jordi Bilbeny qui em cridà l’atenció sobre en Garcilaso de la Vega i
la seva persistent vinculació amb Barcelona. L’amic a qui confia la seva producció
literària és el barceloní Joan Boscà, en aquesta ciutat fa testament i aquí és on
s’edita per primer cop la seva obra, en una publicació conjunta amb l’obra d’en
Boscà impresa per Carles Amorós el 1543 a instàncies de la vídua del seu amic i
company d’armes. És altament significatiu que tots dos, tant el suposat toledà com
el barceloní, facin en castellà les mateixes faltes d’apostrofat i alguns errors
ortogràfics característics de qui s’expressaria habitualment en català. Per això, pel
fet d’editar-se a Barcelona, a instàncies d’una dama catalana, i en virtut dels
personatges catalans que trobem en la seva obra, sembla que en Garcilaso de la
Vega, impulsor d’una revolució mètrica i estètica a nivell d’introducció de recursos
estructurals i estilístics, i màxim exponent de la lírica castellana del Renaixement 1,
podria tractar-se d’un altre cas de manipulació de l’obra i alteració de la identitat. I
més quan he trobat un personatge català de vida absolutament paral lela a la
biografia que ens ha arribat d’en Garcilaso. Estem parlant d’en Galceran de
Cardona i de Requesens.
“Galceran neix al segle XVI. Humanista. Fill del governador de Catalunya, Pere
de Cardona i Enríquez, i de Joana de Requesens. Home d’armes i amic de les
lletres clàssiques, formà part, com Joan Boscà i Garcilasso de la Vega, de l’exèrcit
imperial que obligà Solimà a retirar-se de Viena (1532). De tornada anà a les corts
de Montsó (1533) en el seguici de Carles V, del qual era coper. Martí Ivarra li
adreçà una dedicatòria a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomena
“llum” dels Ducs de Cardona” 2.
1
http://es.wikipedia.org/wiki/Garcilaso_de_la_Vega#Vida_de_Garcilaso_de_la_Vega#V
ida_de_Garcilaso_de_la_Vega
2 JOSEP BENET i MORELL, Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia catalana S.A.,
Barcelona, 1992, 5ª reimpressió, volum 6, pàg. 289

EN GALCERAN, LLUM DE LA FAMÍLIA MÉS PROMINENT DE CATALUNYA
Això i poca cosa més és tot el que sabem d’en Galceran de Cardona. Però
podem situar-lo en el context familiar per adonar-nos que no era un qualsevol. Els
fills del primer duc de Cardona (únic personatge català amb aquest títol nobiliari a
finals del segle XV i principis del XVI) són Ferran I de Cardona i Enríquez, segon
duc de Cardona, que fou ascendit a Gran d'Espanya en la coronació de Carles I a
Barcelona el 1519; el seu germà Enric, que fou Bisbe de Barcelona (1505) i
Cardenal amb el títol de Sant Marcelo; el seu germà Lluís fou President de la
Generalitat (1521-1527), Bisbe de Barcelona (1530-1531) i Arquebisbe de
Tarragona (1531-1532) i juntament amb l’oncle de tots ells, en Pere de Cardona,
foren els promotors del moviment cultural barceloní. Un altre fill del primer duc de
Cardona fou Antoni, casat amb Maria de Requesens i identificable (al meu parer,
però això demanaria un altre article) amb el procurador reial a l’illa Espanyola,
l’anomenat Antón Serrano de Cardona. Pel que fa a les filles, veiem a Isabel
casada amb el qui seria comte de Ribagorça i duc de Luna, besnét de Joan II de
Catalunya-Aragó; Joana, casada amb el II duc de Nàjera i virrei de Navarra;
Teresa, proposada per Ferran II com a esposa de Llorenç II de Mèdici, duc
d’Urbino i cap polític de la República de Florència (casament que no s’efectuà), i
més tard abadessa de Pedralbes durant més de 40 anys. I he deixat per al final en
Pere Folc de Cardona i Enríquez, casat amb Joana de Requesens, de la il lustre
nissaga dels almiralls Requesens, i governador general de Catalunya del 1509 al
1546. Aquests són els pares d’en Galceran de Cardona i Requesens 3.
Els fills de totes aquestes famílies també tingueren càrrecs prominents i
matrimonis de la més alta dignitat en la majoria de casos. El cas és que enmig de
tots aquests, en Galceran de Cardona i Requesens és anomenat “llum dels ducs
de Cardona”, i enlloc trobem relats de les seves gestes militars, ni cap rastre en els
3 EULÀLIA DURAN I GRAU, ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA i SANTIAGO
SOBREQUÉS i VIDAL, Gran Enciclopedia Catalana, ob. Cit. Pàgs. 289, 290, 291.

desesperats recomptes d’autors que la crítica catalana ha fet per identificar els
hereus literaris de Ramon Llull, Muntaner, Eiximenis, Ausiàs March, Joanot
Martorell o Roís de Corella. Bo i parlant del segle XVI, Martí de Riquer i Antoni
Comas diuen: “Davant Garcilaso de la Vega, Fray Luís de León, Santa Teresa, el
Lazarillo, Cervantes, Lope de Vega, Quevedo, Calderón, Gracián i tants d’altres,
ens és impossible d’adduir els nostres millors escriptors: Pere Serafí, Joan Pujol, el
Rector de Vallfogona, Francesc Fontanella o Josep Romaguera, autors tots ells de
tercera o quarta categoria. I concretament a Catalunya, tampoc no podem exhibir
noms de grans figures literàries que haguessin escrit en castellà. Després del
barceloní Joan Boscà Almugàver –tan pàl lid al costat del seu amic Garcilaso-,
amb prou feines trobem noms de petit relleu, com el tortosí Francisco de la Torre i
Sevil” 4.
NI UN RASTRE DE L’OBRA D’EN GALCERAN DE CARDONA
No només això. En tot el volum de la Història de la Literatura Catalana que fa
referència a aquest període, no he trobat un sol esment no ja a l’obra, sinó a la
simple existència d’en Galceran de Cardona. En un període tan magre literàriament
parlant, constituiria un oblit imperdonable haver passat per alt l’obra d’un autor que
va merèixer els qualificatius que li dedica en Martí Ivarra en el pròleg a l’edició de
la Crònica d’en Pere Tomic. Fet l’escorcoll informàtic a la Xarxa de Biblioteques de
la Diputació de Barcelona, no hi apareix cap obra catalogada adjudicada a en
Galceran de Cardona i Requesens.
Tot plegat ens du a la conclusió que, o bé en Martí Ivarra era un exagerat que
només mirava d’afalagar l’al ludit –que podria ser-, o bé l’obra d’en Galceran s’ha
perdut sense deixar ni un rastre, o bé la seva obra –com en d’altres casos del
mateix segle XVI- s’ha atribuït a una altra persona. Hem observat que hi ha una
4 MARTÍ DE RIQUER i ANTONI COMAS, Història de la Literatura Catalana,
Editorial Ariel S.A. Esplugues de Llobregat, 1964, Volum III, pàg. 575.

sèrie de paral lelismes entre la vida que s’explica d’en Garcilaso i el poc que ens
ha arribat d’en Galceran, i ara ens caldria encetar una investigació més exhaustiva
per confirmar o descartar la hipòtesi de la suplantació.
PARAL LELISMES ENTRE EN GARCILASO I EN GALCERAN
A tall de breu pinzellada, podem apuntar que en Garcilaso neix entre 1501 i
1503, com en Galceran. En Garcilaso queda orfe de pare i s’educa a la cort.
Nosaltres sabem que Joana de Requesens moriria després de 1505, i per tant és
de mare que queda orfe en Galceran, cosa que ja indicaria un primer retoc del
censor. A en Garcilaso el situen amb la cort a Barcelona el 1519, on coneixeria el
seu gran amic, en Joan Boscà. En Galceran vivia a Barcelona i era fill del
governador de Catalunya, i pertanyia a la família més prominent del Principat, com
hem dit. En Joan Boscà seria qui desvetlla en el toledà Garcilaso l’interès per l’obra
d’Ausiàs March. En Galceran possiblement coneixia March de la nodrida i famosa
biblioteca de l’oncle del seu pare, l’arquebisbe de Tarragona i lloctinent general de
Catalunya (1521-1523) Pere de Cardona, propietari de la luxosa residencia a la
Rambla que allotjà el papa Adrià VI el 1522 i el rei de França Francesc I, presoner
de Carles V el 1525, i un dels dinamitzadors culturals de la ciutat. En Garcilaso
entrà a servir el 1520 a Carles V com a continu de la guàrdia règia. D’en Galceran
sabem que fou coper de l’emperador. En Garcilaso s’embarca el 1522 en
companyia d’en Joan Boscà i en Pedro de Toledo, futur virrei de Nàpols, en
l’expedició de socors a l’illa de Rodes, assetjada pels otomans. Tindria sentit que
en Galceran participés en aquesta expedició, atesa la seva amistat amb en Boscà i
el seu parentiu amb en Pedro de Toledo, nét del primer duc d’Alba i de Maria
Enríquez de Quiñones, germana de l’àvia d’en Galceran, Aldonça Enríquez de
Quiñones.
Un altre punt en comú és que tots dos, tant en Gacilaso com en Galceran,
pertanyien a l’orde dels cavallers de Sant Jaume, dita també de Santiago. D’en

Garcilaso se’ns diu que exercí durant un temps com a regidor de la seva ciutat
natal. Una línia d’investigació començaria per mirar de trobar, en la dècada que va
de 1520 a 1530, si en Galceran de Cardona fou regidor de Barcelona o formà part
del Consell de Cent.
El 1528, en Garcilaso dicta testament a Barcelona i deixa una col lecció de la
seva obra a en Boscà, abans de marxar el 1529 cap a Itàlia per assistir a la
coronació d’en Carles V com a emperador. El 1532, tant en Garcilaso com en
Galceran formen part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de
Viena. D’en Garcilaso podem apuntar, encara, que després d’una estada a Nàpols
on freqüentà l’ambient de l’acadèmia pontiana, tornà el 1533 a Barcelona amb un
missatge del virrei Pedro de Toledo per a l’emperador, i també amb una carta
dedicada "A la muy manífica señora doña Gerónima Palova de Almogávar" que
apareixerà el 1534 en qualitat de pròleg a la traducció castellana d’Il Cortegiano
d’en Baldassare Castiglione, efectuada per en Joan Boscà. En Castiglione 5, val la
pena de recordar-ho, fou el nunci apostòlic enviat pel papa Climent VII el 1524 a la
cort de Carles V, on es diu que morí pel febrer de 1529 a Toledo. La seva relació
amb l’arquebisbe de Tarragona resident a Barcelona, en Pere de Cardona, i amb el
president de la Generalitat del 1524 al 1527, en Lluís de Cardona, oncle d’en
Galceran, en tant que prohoms de la cultura i dignataris religiosos tots ells, havia
de ser forçosa.
ELS MATEIXOS GERMANS, EL MATEIX NEBOT
En el terreny dels paral lelismes encara podríem assenyalar que el pare d’en
Galceran, Governador General de Catalunya quan tingué lloc la Germania de
Barcelona, tingué una “actitud ambigua amb els revoltats que disgustà als
consellers” 6, segons que ens diu la seva entrada biogràfica a la GEC. El pare d’en
5 GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA ON LINE
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0016291
6 EULÀLIA DURAN i GRAU, Gran Enciclopedia Catalana, ob. cit. volum 6, pàg. 291

Galceran es deia Pere, com el germà d’en Garcilaso que tingué problemes per ser
“comunero” 7. Els germans d’en Galceran, com els d’en Garcilaso, es diuen Ferran i
Pere. En Fernando mor lluitant a França el 1528 8. El Ferran germà d’en Galceran
morirà el 1548 9. Vint anys clavats. En Jordi Bilbeny em fa notar que la censura se
solia moure en números rodons a l’hora de “desquadrar” els personatges. És
remarcable la xifra exacta que també trobem en altres personatges il lustres de la
nostra Història que estan pendents de revisió perquè han estat suplantats. Parlem
d’en Jaume Colom, el fill del Descobridor, que mor el 1536, mentre el Diego Colón
de la Hª oficial ho fa el 1526, deu anys abans. Així mateix, l’altre fill d’en Colom, en
Ferran, naixeria cap el 1468, mentre que el de la Hª que ens ha arribat el fan néixer
a Córdova el 1488 10. Són només dos exemples, però n’hi ha uns quants més. Una
altra coincidència seria que en Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un
nebot seu que s’anomena Garcilaso com ell, el 1531. En Galceran també té un
nebot que s’anomena Galceran i que es casaria per aquesta època 11.
Una altra dada que ens acosta en Garcilaso a la gran família dels Cardona és la
col laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona i de Vilamarí, marquesa
de Padula i comtessa d’Avel lino, a Itàlia. Esposada en primeres núpcies amb el
seu cosí Artau de Cardona, comte de Collessano, fou dama afeccionada a la
música i a les lletres i en “Garcilaso de la Vega li endreçà un sonet” 12. Si és natural
que un poeta col labori amb una poetessa, sembla que hi podem afegir un plus de
normalitat si tots dos són de la mateixa nissaga: “en Galceran de Cardona i de
7 La Página de Garcilaso en Internet http://www.garcilaso.org/cronologia.htm
8 Ídem, http://www.garcilaso.org/cronologia.htm
9 ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA, Gran Enciclopèdia Catalana, ob. cit. volum 6,
pàg. 288-289 (arbre genealògic).
10 JORDI BILBENY, Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, Proa, ECSA, Barcelona,
2006, pàgs. 418-420.
11 ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA, ob. cit. pàg. 288-289 (arbre genealògic).
12 ARMAND DE FLUVIÀ I ESCORSA, ob. cit. Pàg.289-290.

Requesens endreçà un sonet a Maria de Cardona i de Vilamarí”. Els grans almiralls
catalans a Itàlia ressonen en els llinatges reunits al voltant d’un sonet.
Les vinculacions d’en Garcilaso de la Vega amb
Barcelona i l’entorn dels Cardona semblen
extrapolades de la biografia d’en Galceran de
Cardona que no ens ha arribat
El doctor Jordi Rubió i Balaguer, l’erudit català que més vegades fa referència a
en Galceran i el qui més troba a faltar la seva obra perduda, sembla intuir alguna
cosa, quan ens diu: “Pensem en l’expedició de Carles V a Ratisbona, l’any 1532,
contra els turcs. Molts nobles barcelonins figuraven en aquell exèrcit: Joan Boscà,
el poeta, entre ells. Al seu costat formava en aquells rengles un Galceran del noble
llinatge dels Cardona, que va ésser coper de l’Emperador. ¿Què va portar d’aquell
món llunyà al qual l’havia dut el seu coratge? ¿Favors reials, graus militars, fama?
No ho sabem. Una sola cosa, de les moltes que podia haver guanyat, ha recordat
la història. Al llibre d’un cronista contemporani, Pere Tomich, llegim que sempre
havia estat interessat per les lletres clàssiques i que, després que va anar a
Alemanya, va amar molt la literatura grega” 13. Gairebé el mateix que se’ns diu
sempre d’en Garcilaso, a qui Rubió i Balaguer cita unes línies més avall, en el
mateix paràgraf: “Garcilaso de la Vega va prendre part d’alguna manera en aquella
aventura, i en els seus versos va deixar-nos aquell record del Danubi, les aigües
del qual sentim fluir en la resignada melangia del poeta.” I encara més avall: “La
història sempre té dos plans. El més amagat és a vegades aquell que va més
endins, o el que arriba a vibrar a major distància, encara que sigui per camins
13 JORDI RUBIÓ I BALAGUER, Humanisme i Renaixement, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat S.A. Barcelona, 1990, pàg. 103.

gairebé esborrats en els mapes” 14. Sembla com si d’una manera inconscient,
intuïtiva o soterrada, en Jordi Rubió ens parlés de la censura.
(Portada de la primera edició coneguda de les obres d’en Joan Boscà i Garcilaso de la Vega)
15
14 JORDI RUBIÓ I BALAGUER, ob. cit. pàg. 103.

LA MORT ALS BRAÇOS D’EN FRANCESC DE BORJA
Hi ha una referència significativa, bé que molt breu, a l’epistolari d’Estefania de
Requesens a la seva mare, Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, comtessa de
Palamós. És un paràgraf d’una carta datada el 23 de novembre de 1534.
“En la comanda per a Camós, parlarà don Juan, mon senyor, a Sa Majestat, que,
com ho havem sabut tan tard, hi ha haguts tants demanadors primers i persones
que han servit don Galceran de Cardona, la demanarà don Rodrigo de Mendoza i
molts d’altres, però fer-s’hi ha lo possible, i així mateix en dar-ne raó a mossèn
Camós. (...). De Madrid, a XXIII de noembre.” 16
En Garcilaso de la Vega, diu la Història, va morir als braços del marquès de
Llombai –el futur Sant Francesc de Borja- el 14 d’octubre de 1536, a rel de les
ferides rebudes en combat a Le Muy (França). Són diverses les fonts que ens ho
han deixat dit. El mateix epistolari d’Estefania de Requesens, en el glossari final de
personatges esmentats a les cartes, hi fa referència quan parla de Sant Francesc
de Borja: “BORJA I ARAGÓ, Francesc de, quart duc de Gandia i primer marquès
de Llombai, senyor de les baronies i castells de Corbera, Castelló de Rugat, el
Real, Bellesguart, etc., gran d’Espanya de primera classe, cavaller de Sant Jaume,
havia estat patge de Caterina d’Àustria, germana de l’emperador Carles, fins al
1528, quan, en esdevenir reina de Portugal, passà al servei de Carles I. El 1529,
es casà amb Leonor de CASTRO. Acompanyà l’emperador en l’expedició a la
Provença el 1533 i en els seus braços morí el poeta Garcilaso de la Vega, ferit en
la retirada. El 1539 fou nomenat lloctinent de Catalunya.(...)” 17. Nosaltres podem
afegir que en Galceran de Cardona i en Francesc de Borja eren parents, ja que el
primer és nét d’Aldonça Enríquez de Quiñones, i el segon és besnét d’un germà
15 La Pàgina de Garcilaso en Internet.
http://www.garcilaso.org/ilustraciones/portada.htm
16 ESTEFANIA DE REQUESENS, Cartes Íntimes d’una dama catalana dels segle XVI,
(pròleg, transcripció i notes de Maite Guisado), laSal edicions de les dones, Barcelona,
1988. pàg. 51.
17 ESTEFANIA DE REQUESENS, ob. cit., pàg. 333.

d’Aldonça, Enrique Enríquez de Quiñones, de l’omnipresent família dels Almiralls
de Castella.
Si l’expedició a la Provença tingué lloc el 1533 i en Garcilaso fou ferit en la
retirada per morir als braços del seu company d’armes, sembla que hauríem de
considerar que morí el 1534, i no pas el 1536. La Història, però, encara farà
participar en Garcilaso a l’expedició d’en Carles V a Tunísia del 1535, per fer-lo
tornar amb tot l’exèrcit imperial de nou a la Provença el 1536 i morir-hi puntualment
el 14 d’octubre.
Que sigui el 1534 o el 1536 no altera la part essencial de la nostra hipòtesi. En
tot cas, només afectaria el sentit del paràgraf que hem trobat a la carta d’Estefania
de Requesens. Altra cosa seria que la carta hagués estat datada erròniament al
1534, i en realitat fos del 1536. Aleshores seríem molt a prop de comptar amb una
prova solidíssima de la suplantació.
Sigui com vulgui, si fem el pas mental d’assumir l’existència de la censura
històrica i la seva més que probable immissió en el cas que ens ocupa, es pot
conjecturar amb un cert marge de versemblança que qui devia morir a Le Muy i als
braços d’en Francesc de Borja fou en Galceran de Cardona, poeta, humanista i
home d’armes, personatge important de la cort envoltat de “tants demanadors
primers i persones que han servit don Galceran de Cardona”, llum dels ducs de
Cardona.
QUI S’ENTREVISTA AMB L’EMPERADOR EL 28 D’AGOST DE 1558?
Un correu electrònic d’en Jordi Bilbeny m’arriba quan estava a punt de tancar
aquest article. El correu diu textualment: En Vicente de Cadenas i Vicent escriu
que el 28 d'agost del 1558, quan Carles V es trobava retirat al monestir de "Yuste":
"Carles d'Habsburg té una llarga entrevista amb Garcilaso de la Vega", p. 404.
VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Diario del Emperador Carlos V (Itinerario,
permanencias, despacho, sucesos y efemérides relevantes de su vida); Hidalguía,

Madrid, 1992. No dóna cap explicació de re ni comenta qui era aquest Garcilaso de
la Vega. Aquí et deixo la notícia per al teu coneixement.
Qui és aquest Garcilaso? Ho he buscat i he trobat el següent:

A continuació, la portada del llibre al qual pertanyen aquestes pàgines:

http://books.google.es/books?id=vzoFAAAAQAAJ&pg=PA205&dq=garci+lasso+de
+la+vega&lr=&as_brr=1&ei=Kbr2R-epEomWzASlyMCWCg&hl=ca#PPA271,M1

En aquesta adreça electrònica accedim a la Colección de Documentos Inéditos
para la Historia de España, un llibre editat el 1850 a Madrid on s’aclareix que
aquest Garcilaso que visita l’emperador a Yuste és en Garcilaso de la Vega de
Guzmán, el nebot que provocà l’enuig de l’emperador amb el seu casament 18.
Les mateixes pàgines ens forneixen unes dades interessants i dignes d’un estudi
més profund. D’entrada, notem la confusió que es genera entre un fill del poeta
Garcilaso, anomenat com ell, i el nebot del poeta. El fill, nascut el 1530, morirà a
l’edat de 23 anys en circumstàncies tan semblants a les del seu pare que semblen
un símptoma, més aviat, d’esgotament del repertori del censor que no pas un
testimoni fidedigne. Tot el que podem dir és que d’en Galceran de Cardona i
Requesens no en coneixem ni esposa, ni fills, ni obra, ni gestes. Del nebot, en
Galceran de Cardona i d’Oms, sabem que heretà els títols del seu pare i el seu avi,
barons d’Assuévar i Soneja, que el seu pare fou cavaller d’Alcàntara –com el nebot
d’en Garcilaso que conferencia amb Carles V-, i que morí abans del 1614.
Per altra banda, podem denunciar una inconsistència flagrant en el llibre
referenciat, quan a la pàgina 269 afirma que “volvió Garcilaso á Yuste, donde llegó
en gran diligencia; pues escribe el 7 de setiembre al Rey desde Valladolid, y el 8 á
las cuatro de la tarde ya está en Yuste”. De Valladolid a Yuste hi ha uns 285
quilòmetres, pel cap baix. Quina mena de propulsor utilitzà el cavall d’en Garcilaso
per cobrir la distància en un dia i mig? Tot tindria una explicació més senzilla si
estiguéssim parlant de Barcelona i de Sant Jeroni de la Murtra. Si tenim en compte
que l’emperador Carles V no va morir a Yuste, sinó que, tal com semblen indicar
investigacions encara en curs, tot apunta que passà el seu retir al conegut monestir
dels jerònims catalans, on finalment moriria, el més probable és que ens trobem
davant d’una reescriptura dels fets a l’engròs i sense mirar prim.
18 La Página de Garcilaso en Internet http://www.garcilaso.org/cronologia.htm

La sospita d’alteració històrica augmenta de manera exponencial si tenim en
compte el contingut –aclaratio non petita, acusatio manifesta- i el sota-signant de la
nota final a la pàgina 271 que adjuntem. És possible que hàgim topat amb un dels
censors moderns, tal vegada un dels més actius. El senyor Tomás González era
el director de l’Arxiu de Simancas, i ens consta com a autor d’una falsificació,
almenys, per la mateixa època d’aquella nota.
L’ARXIVER TOMÁS GONZÁLEZ, UN HOME AL SERVEI D’UNA CAUSA
“Per un mal entès patriotisme, en uns anys on mitja Europa es disputava l’autoria
de la invenció de la màquina de vapor, el senyor González va adulterar un
document de l’Arxiu i va adreçar una carta, datada a Simancas el 27 d’agost de
1825, a Martín Fernández Navarrete, el més il lustre historiador marítim espanyol
del moment, en la qual afirmava que en els registres originals conservats a
Simancas, entre els papers corresponents a Catalunya i a la Secretaría de
Guerra de 1543, existien documents explicant que el mecánico naval espanyol
Blasco de Garay (País Basc, 1500 - 1552?), oficial de la marina de l’emperador
Carles V, va fer a Barcelona, en la seva presència, el dia 17 de juny del mateix
any, l’experiència d’un vaixell que marxava per mitjà d’un aparell, on la part més
important era una gran caldera d’aigua bullint” 19. Segons l’arxiver, Garay hauria
enviat uns plànols de l’enginy a Felip II, però el saqueig de Simancas per part de
les tropes napoleòniques féu que es perdessin aquests plànols. La notícia originà
una gran controvèrsia entre erudits espanyols i erudits francesos, i fins Honoré de
Balzac va dedicar una obra de teatre al tema el 1842, curiosament defensant les
tesis espanyoles. L’estudi dels documents reals de l’Arxiu de Simancas per en
Joaquim Rubió i Ors, presentat com a Memòria a la Academia de Buenas Letras
de Barcelona l’any 1880, demostrà que en Blasco de Garay va existir i que
probablement va inventar les rodes de paletes, usades durant el segle XIX per a la
19 http://bibliotecnica.upc.es/bib240/serveis/fhct/expo_et/vapor.doc

propulsió de bucs a vapor, sens dubte un gran invent, però mai se serví de cap
caldera. Les rodes de paletes eren accionades per homes des de dins el buc, tal
com es desprèn d’una carta adreçada pel mateix Blasco de Garay a l’emperador
Carles V 20. Com a darrera curiositat podem afegir que encara hi ha a Internet, a dia
d’avui, pàgines electròniques espanyoles 21 i alguna d’internacional 22 que defensen
en Blasco de Garay com a protoinventor de la màquina de vapor 23, i en la majoria
d’elles, el governador que presencia la demostració portuària a Barcelona és un tal
Pedro de Córdoba, quan és ben palès que el governador de Catalunya entre 1509 i
1546 era en Pere de Cardona i Enríquez, pare d’en Galceran de Cardona i
Requesens.
Aquest petit estudi no pretén ser concloent en cap cas. Tot plegat no és més que
l’obertura d’una escletxa per mirar de trobar una explicació a la misteriosa absència
de rastres literaris i vitals d’un home, en Galceran de Cardona i Requesens, que en
un país tan sobtadament orfe de talent, hauria estat el paradigma de l’excel lència.
20
Pep Mayolas
http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12048866461208289643624/2
03655.pdf
21 http://enciclopedia.us.es/index.php?title=Blasco_de_Garay&action=edit&section=2
22 http://www.history.rochester.edu/steam/garay/
23 http://mgar.net/mar/vapor.htm