L'ASE VA BUFAR LA FLAUTA I LI SONÀ - Blanca Llum Vidal

L’ASE VA BUFAR LA FLAUTA I LI SONÀ
NOTES DE L’ESCOLÀSTICA D’AVUI
—BLANCA LLUM VIDAL—
«Aquell que va emprenyar el talòs
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
Vull contar un conte impertinent »
GABRIEL FERRATER
Per atzar, segurament. Per atzar l’animalot va treure el so i de la bufera en féu
cançó. Però és clar, en Papasseit, senyors, quan teníem quinze anys a tots ens agradava.
Ara, que a l’apassionat autor del poema de La rosa als llavis li deixem un lloc —ni que
sigui un raconet amb teranyines— a les benaurades llistes canòniques de la literatura
catalana, ja és una altra cosa. Que fos reeixit a vegades no vol dir que haguem de perdre
gaire temps llegint el poeta que només aconseguí la comparacioneta de «la meva amiga
com un vaixell blanc.
Això s’hi cou, a la Facultat de Santes Lletres. Moltes gràcies, senyors, que no
fos cas que ens donessin gat per llebre. Amén. Ja ho diu l’aforisme, al llibrot moralista
del Bon seny il·lustrat per en Junceda, que «de les bones cases/ surten els bons ases».
Però en Papasseit, com és sabut, no venia de casa bona.
Àngel Carmona i Ristol —assagista lliurepensador; conjuminador de l’Antologia
de la poesia social catalana que comença amb un poema d’en Brossa quan aquest
encara no era considerat per les poltrones de la crítica, i que fa lloc a tothom, fugint,
lúcid i esperitat, dels ciments armats de les capelles; autor de les Dues Catalunyes, un
llibre que pensa sobre la Renaixença i reivindica l’aportació dels Robreños, dels Clavés,
dels Monturiols, dels Peps Ventures i de les masses populars—, Carmona, doncs, diu
que «Salvat conegué des de nen la duresa de la vida i tingué, per això, raó suficient per
parlar del poble amb l’accent orgullós de qui procedeix dels seus rengles. En aquell
temps sentí les veus que serien el cor del seu cant: “vosaltres no sabeu què és guardar
fusta al moll,/ però les mans de tots els trinxeraires/ com una farandola/ feien un
jurament al redós del meu foc”». I afegeix: «aquesta poesia no ve a nosaltres per
aclaparar-nos amb una relació angoixant de llàstimes, encara que no es tracti, ni de
lluny, d’una poesia hipòcrita i conformista, ja que no hi manca el gest atrevit i decidit
del rebel. Aquests “trinxeraires” que una nit feren jurament davant del foc de Salvat no
imploren l’almoina de la nostra pietat amb l’exhibició de les seves llagues. En el món
del nostre poeta no es demana llicència per continuar arrossegant-se en una vida
precària, sinó que se’ns saluda amb aquella llum irresistible i oportunista, gràcies a la
qual totes les coses ocupen el seu lloc d’honor a la terra. Així, la mateixa passió
amorosa no és, per Salvat, l’exquisidesa mòrbida del poeta maleït, sinó un alegre posar
els peus a terra, una ajuda per entendre millor el món».

L’ase, senyors, no era cap ase, i si li sona la flauta, sigui amb atzar o no, cal
escoltar-lo. Entenem, però, que l’estavellada al tòpic de la bèstia artistoide no és
fortuïta. Amb això deuen voler dir que el nostre poetaavantuguardistacatalà no té la
noble pal·lidesa que donen les bombetes de biblioteca; que Papasseit no és un literat
d’aquells a qui Max Jacob aconsella de trencar el coll; que potser li falta la meitat de la
fórmula màgica d’Horaci: «no veig què pugui fer de bo un enginy inculte ni què pugui
fer de bo la cultura sense una rica vena».
De nou, la pregunta: què cal per escriure? Conèixer els clàssics, els moderns, els
de la petja en el camí, o senzillament saber veure amb ulls pregons, emocionats, tot un
«doll d’aigua a la font»? Què cal perquè una «ploma garladora» escrigui res que ens
mogui i ens remogui? És allò tan gastat de si és una Musa amb pell de cérvol pigallada,
corona d’heura i flors silvestres, la que se’t vincla bonica i mig nua al davant —o a
l’endins—, la que et fa escriure, o bé si és l’esforç per abismar-te per l’embut perillós de
qui sols sap que vol conèixer i que per això cal treballar —i treballar és suar molta tinta
i, sobretot, no sols la pròpia.
Si això és antic, però, més antiga és la resposta, que fa temps que, per sort, ja no
triem. No té sentit ni vol dir res voler triar entre si és la inspiració el que importa o si és
l’estudi i la lectura allò que compta. Se sap que això d’en Carner d’«és cosa fada el
viure quan hom no s’arremanga» va junt amb allò d’en Casasses de «rages rica/ forta i
plena/ com la prosa/ d’en Jordà/ quan li pica i/ té la vena».
Ara bé, cal pensar —com el poeta Andreu Subirats quan diu «penso, llavors
m’ho repenso»— què vol dir això del saber, perquè en definitiva deu ser això que
molesta l’acadèmia, ja que amb l’altra part de la recepta d’Horaci, la del do, en principi
tothom hi està d’acord.
Que en Salvat a tots ens agradava quan teníem quinze anys no sé què vol dir o
em fa por veure-ho perquè hi ensumo —malpensada!— un menyspreu i una manera poc
reflexiva de procedir. Una manera que no em preocuparia gens si no fos dita des d’una
universitat que pretén ensenyar llengua i literatura i aspira —innocent!— a donar eines
per tal que els futurs filologuets de poc més de quinze anys aprenguem a pensar
filològicament i lliure. Sort que Salvat ens recorda que «la llibertat no és cara per
escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar».
Arnau Pons, a Celan, lector de Freud, escriu sobre la diferència entre sentit i
significació. Li agafo unes retxes per pensar —i repensar— sobre el saber: «primer cal
cercar el sentit del text (a pesar de la nostra subjectivitat i gairebé contra la nostra
subjectivitat), i només després ens podrem preguntar quina significació pren aquest
sentit aquí i ara, per a nosaltres». I sí, he citat aquest fragment de Pons —
malintencionada!— imaginant-me que allà on diu «del text» hi diu l’aurora que pesca el
pescador, la rosa enduta pel torrent, el davantalet amb unes vores fetes de puntes de
coixí, la sageta de foc, i així.
L’estudi, doncs, pot aplicar l’esperit a aconseguir la coneixença d’alguna cosa,
sigui un llibre o un brot de menta. Que el cuc curiós que vol aprendre ho faci on vulgui,
d’anar a fixar-s’hi. Que sigui la llibertat —i la guanyada— la que ens porti a les fonts
que més ens espassen la set, tan sols pel no sé què de la seva aigua.

A escola, però, s’hi entossudeixen. S’aferrissen a negar-nos que «el perquè de
cada cosa, el per qui de cadascú» de Francesc Català és la cosa més bonica i més pròpia
que tenim. La que no es toca. Enfilats a la tarima, s’imaginen el Quixot galopant el seu
cavall escarransit i gesticulen amb orgull la grilladura de Hamlet. Gràcies. A tots ens
agrada aprendre. A tots se’ns mou el fil més prim —el que no es trenca— quan llegim
Vinyoli. A tots ens agrada saber que a Casserres hi ha un poeta que es diu Josep Grifoll
que s’atreveix a dir que «a la follia no s’hi cau, s’hi arriba». I si en sabeu tant, de
desxifrar-los, de copsar com allò tan petit que és un poema pot ser capaç d’enlairar-se
molt lluny, no us hauríeu de permetre el luxe de sentenciar i de vaticinar tan alegrement.
Si en Papasseit ens agradava als quinze anys és perquè ho sap fer, d’agradar, a
molts quinzes de molts anys de fa molt temps. Potser us fa nosa el poeta autodidacte,
d’extracció proletària i anarquista.
I de l’ase, si en parleu, parleu-ne, si no us fa res, amb tot el domini que teniu de
la teoria literària, de la història de la literatura, de l’hermenèutica literària, de la
literatura comparada i de tantes altres maneres d’aproximar-se al text i d’endinsar-se a
la lletra, que no s’hi val, a dir que és enze prenent com a mesura el qui no ho és.
Ja en Papasseit se n’adona, quan alerta que hi ha qui va bramant que per llegir
Foix cal haver llegit Sòfocles. I amb això no vol dir, ni de tros, que no sigui important
llegir amb ulls encesos el tràgic grec, sinó que cal treure una mica de ferro i faramalla a
la qüestió dels referents, dels llibres la no lectura dels quals és motiu de ridícul i de
sanció, dels bagatges culturals imprescindibles.
L’ase, per Bruno, és també savi, beneit i beneït. Gens menyspreable, per tant.
Però enderiats com estan a fer la murga, dem-los, per explicar la caiguda en el tòpic
il·lustre, uns versos indefugibles que ja segur que coneixen de quan els ensenyaven
història universal amb sotana i els feien aprendre de memòria els poemes dels
neoclàssics de Castella. Són aquells de la número vuit de las Fábulas literarias de
Tomás de Iriarte que fan: «Esta fabulilla/ salga bien o mal,/ me ha ocurrido ahora/ por
casualidad.// Cerca de unos prados/ que hay en mi lugar,/ pasaba un borrico/ por
casualidad.// Una flauta en ellos/ halló, que un zagal/ se dejó olvidada/ por casualidad.//
Acércose a olerla/ el dicho animal,/ y dio un resoplido/ por casualidad.// En la flauta el
aire/ se hubo de colar, y sonó la flauta/ por casualidad.// “¡Oh!”, dijo el borrico,/ “¡qué
bien sé tocar!/ ¡y dirán que es mala/ la música asnal!”.// Sin reglas del arte,/ borriquitos
hay/ que una vez aciertan/ por casualidad».
I fixeu-vos en el pròleg de l’editor a l’edició del 1782: «los Inventores de
Fábulas meramente morales desde luego han hallado en los Brutos propiedades de que
hacer cómodas aplicaciones a los defectos humanos en lo que pertenece a las
costumbres, porque los animales tienen sus pasiones; pero como estos no leen ni
escriben, era mucho más difícil advertir en ellos particularidades que pudiesen tener
relación o con los vicios literarios o con los preceptos que deben servir de norma a los
Escritores».
Si per l’editor d’Iriarte el tòpic de l’inculte inspirat va ser original, ara, utilitzat
de nou per la universitat pública catalana, és lleig, de mal gust i pervers.
Si això diuen d’en Salvat no em vull imaginar què dirien de poetes com en
Sebastià Roure i del seu «som-hi, que n’hi ha/ per tots i en sobrarà».

«Savis del món, doncs per què us diuen savis,/ si amb vostres llums nedeu en la
foscor,/ són una font sens aigua vostres llavis,/ i una nit sens estrelles vostre cor?».
Mossèn Cinto.
I tot arran d’una emprenyada, sí. Per això hi ha en Ferrater al capdamunt
dirigint-se als renyocs i als talossos. I acaba en Brossa:
Com que era teva la llum, la fogata
Es gela sota els arcs. Dóna'ns les mans.
Net de peix el terrat, la fosca ens mata:
Salvat, ajuda'ns a portar els instants.
Ens hem de batre sota una aigua ingrata,
La nostra força és pobra aquí al voltant
-Aquell peix al terrat era de plata-;
Però ens sabem valents, l'empresa és gran.
La pàtria, esguerrada, duu careta.
Que mai no sàpigues el que ha passat;
Al cel d'abans no hi ha columna dreta.
I si esborrem molts noms que hem heretat,
El teu és ple de ramells blancs, poeta
De la claror: no t'oblidem, Salvat!
[Publicat al Suplement especial ‘Barcelona Poesia 2011’ d’El Periódico]