Reflexions des de l'experiència - Cercle d'Economia

Assemblea General Ordinària
i Extraordinària de Socis
Socis.
A S S E M B L E A G E N E R A L O R D I N À R I A D E S O C I S 1
El dia 28 de maig de 2007 se celebrà l’Assemblea General Ordinària i Extraordinària de
D’acord amb l’Ordre del Dia, es tractaren les activitats desenvolupades en el Curs 2005-
2006 i les del període juliol-desembre 2006, que foren objecte de debat i aprovació per part de
l’Assemblea.
Seguidament, s’aprovà l’informe econòmic dels períodes esmentats anteriorment, i la previsió
econòmica per al Curs 2007-2008.
Així mateix, s’acordà modificar els Estatuts per incorporar-hi el nou domicili del Cercle.
D’altra banda, s’informà de la proposta de la Junta Directiva per demanar la Declaració
d’Utilitat Pública per al Cercle, tot informant dels avantatges de disposar d’aquesta condició.
Seguidament, s’obrí un debat al voltant d’aquest tema, acordant-se sol.licitar la Declaració
d’Utilitat Pública.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 I N A U G U R A C I Ó N O V A S E U D E L C E R C L E D ’ E C O N O M I A
Inauguració nova seu
del Cercle d’Economia
Els dies 17 i 18 d’octubre de 2006 se celebraren els actes inaugurals de la nova seu del
Cercle d’Economia.
El dia 17 d’octubre s’inaugurà la seu amb una trobada de socis, en el decurs de la qual intervingueren
Vicenç Oller, President de la Fundació Cercle d’Economia, José Manuel Lara, President
del Cercle d’Economia, i Carles Güell, Expresident del Cercle d’Economia.
La nova seu ha resultat posible gràcies a les aportacions de:
Entitats Patrocinadores d’Honor:
Abertis / Banc Sabadell / Banco Santander / BBVA / Caixa Catalunya / Caja Madrid /
Gas Natural SDG / Grup Agbar / Iberdrola / “la Caixa” / Repsol YPF / Telefónica
Entitats Patrocinadores:
Abantia / Adeslas / Agrolimen / Aigües de Barcelona / Almirall / Apax Partners / Applus+ / Artyplan / Caixa
Manresa / Caixa Sabadell / Cambra de Comerç de Barcelona / Ciments Molins / Confide / Copcisa Corp /
Copisa / Cuatrecasas Abogados / Deloitte / El Consorci de la Zona Franca / Ercros / Ernst & Young / Esteve /
Fecsa Endesa / Fibanc-Mediolanum / Filmax / Fira de Barcelona / Fundació Castell de Peralada / Fundación ACS
/ Garrigues Advocats i Assessors Tributaris / Gisa / Gremi de Fabricants de Sabadell / Grup Damm / Grupo
Comsa / Grupo Financiero Riva y García / Grupo Gallo / Grupo Planeta / Hewlett-Packard HP / IBM / Ifercat
/ Indra / Inmobiliaria Colonial / Institut Català de Finances / La Seda de Barcelona / Mango / Media Planning
Group / Mercados Financieros / Meridia Capital / Metro-3 / Miguel Torres / Nestlé España / Nissan / OHL /
Port de Barcelona / PricewaterhouseCoopers / Puig / RACC / Ros Roca Group / Saba Aparcaments / Seeliger
y Conde / Siemens / T-Systems Iberia / Zurich Vida
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Socis Patrocinadors:
I N A U G U R A C I Ó N O V A S E U D E L C E R C L E D ’ E C O N O M I A 3
Isidro Abelló Riera / José Aguilá Pérez / Juan Aguilar Elena / Jorge Albalate / Jordi Alberich / Sebastià Alegre /
Salvador Alemany / Manuel Algueró Doménech / Antonio Almazán López / Jaume Alonso-Cuevillas Sayrol / Joan
Amargant de Emilio Busquets / Isaak Andic / Josep Arcas Romeu / Paco Asensio / José Luis Ayuso Piqueras / Jorge
Barbat / Carles Barnils Deulonder / Oriol Barrachina i Masip / Lluís Bassat / Santiago Benedé Llugany / J. Jordi
Bergós / José Felipe Bertrán de Caralt / Anna Ma. Birulés Bertrán / José Luis Blanco / Francesc Boada / Joaquim
Boixareu / Francesc Bonet i Armengol / Frederic Borràs / Frances Borrell Mas / Josep M. Bosch Aymerich / Pere
Botet i Pladevall / Antoni Brufau / Gustavo Buesa Ibáñez / Tomàs Buxeda i Nadal / Josep Ma. Calmet Iglesias /
Alberto Calzada Vilaseca / Sixte Cambra / Xavier Cambra / Ignasi Camí / Joaquín Campo Cebollero / Vicenç
Capdevila Cardona / Joan Capellas / Miguel Capuz Pons / Pere Carbó i Loza / Benet Carbonell Marcet / José Mª
Cardona / Jaume Carrasco Belmonte / Lluís Carreras Colomer / Manuel Carreras i Fisas / Fernando Carro / Artur
Carulla / Ferran Casado / Francesc Casals / Aurora Catà Sala / Joan Cerdà Barberà / Adela Clemente de Pedret
/ Dalmau Codina / Josep Colomer Trias / Luis Conde / Enrique Corominas Vila / Antón Costas / Enric Crous i
Millet / Emilio Cuatrecasas / Carlos Cuatrecasas / Josep Mª Cullell i Nadal / Isabel M. de Atkinson / Carlos de
Brugada Marieges / Narcís de Carreras i Serra / Santiago de Cruylles de Peratallada Ventosa / Miguel de Navas
Albareda / Luis de Patricio Sala / Francisco Luis de Yturbe / Juan Manuel Desvalls Maristany / Juan Echevarría Puig
/ Silvio Elías Marimón / José Espona Massana / Patricia Estany Puig / Albert Esteve / Josep Esteve / Pere Estruch
Jané / Isidre Fainé Casas / Javier Faus / Jesús Maria Feliu Sellarés / José Antonio Ferrer / Josep Ferrer i Sala / Sergi
Ferrer-Salat / Joaquín Folch-Rusiñol Corachán / Pedro Fontana / Ricard Fornesa Ribó / Josep Lluís Francesch i
Casanovas / Joan Franco Poblet / Fortunato Frías / Rafael Fuster Camps / Salvador Gabarró / Carmina Ganyet /
Teresa Garcia-Milà / Borja García-Nieto / Manuel Garí Eguillor / Joan Gaspart Solves / Joan Giralt Puig / Josep
González Sala / Manuel Grau Pujades / Jaime Grego Sabaté / Ramon Grifoll Oliva / Pau Guardans i Cambó /
Ramón Guardia Massó / Jaime Guardiola / Carlos Güell de Sentmenat / Antonio Guerra Mercadal / Albert Guilló
Muñoz / Francesc Homs Ferret / Alfredo Jiménez G. de Tena / Xavier Jornada Rossell / Werner Knuth / Joan B.
Lanaspa / Jaime Lanaspa Gatnau / Ramon Lanau i Viñals / Manuel Lao / José Manuel Lara / Juan Leach / Joan
Llorens / Juan José López Burniol / Carolina López Nicolau / Carlos Losada Marrodán / Jorge Lucaya / José
Luengo Sánchez / Jaime Malet / Salvador Maluquer Trepat / Lluís Marsà Abad / Miquel Martí i Escursell / Jaime
Martí i Sala / José Gabriel Martín Aguilar / Josep Martínez-Rovira / Joan Mas Brillas / Joan Mas Cantí / Andreu Mas
Colell / Mariano Mas de Xaxas / José Manuel Mas Escassi / Francesc Mas Sardà / Antoni Masferrer / Enric Masó
Vázquez / René Matas Janet / Amando Mayo Rebollo / Jordi Mercader Miró / Enrique Messa Ferrer / Antoni Millet
Abbad / Ramon Miquel i Ballart / Eduardo Miralta G. de Faria / Joan Molins Amat / Joaquim Molins i Amat / Javier
Molins López-Rodó / Casimiro Molins Ribot / Antoni Monés i Farré / Laureano Morera Bargues / Andreu Morillas
/ Joaquim Muns / Carmen Mur Gómez / Miquel Nadal / Carles Navale Turmos / Joan Maria Nin i Genova / Albert
Nomen Calvet / Pedro Nueno / Joaquin Núñez i Cirera / Josep Lluís Núñez i Navarro / Miquel Manuel Obradors
Melcior / Fernando Ocaña / Josep Oliu / Jordi Oliveras Coll / Jordi Ollé Palou / Vicenç Oller / Ramon Oller
Puiggros / Josep Lluís Oller-Ariño / Fernando Padilla / Ramon Palou Godall / Enric Pantaleoni Andreu / Alberto
Parera Biosca / Santiago París Vidal-Ribas / Francisco Javier Pérez Farguell / Enric Picanyol i Roig / Ignasi Pietx /
Josep Piqué i Camps / Juan José Planes / Neus Pons Pena / Teodor Prat Pallarès / Juan-Eusebio Pujol Chimeno /
Andreu Rabasa i Negre / Miquel Rambla Castells / Josep Ramoneda / Marta Reynal Querol / Manuel Ribas
Montobbio / Xavier Ribó / Carles Ricci / Javier Riera-Marsá / Jordi Rivera Saganta / Jordi Robinat Català / Joan
Roca / Ramon Roca Enrich / Miquel Roca i Junyent / Leopoldo Rodés Castañé / Ferran Rodés Vilà / Alfonso Rodés
Vilà / Jaime Rodríguez Bertiz / Julio Rodríguez Izquierdo / Toni Rodríguez Pujol / Joan Rojas Puig / Alberto Roman
Mira / Santiago Roman Sala / Rafael Romero Fernández / Joan Ros Petit / Juan Rosell Lastortras / Josep Lluís
Rovira / Manuel Royes i Vila / Francisco Rubiralta / Jaime Ruiz Cabrero / José A. Rumeu de Delás / Alfredo Sáenz
Abad / Antonio Sagnier / Josep Sallarès / Sebastià Salvadó Plandiura / Josep Sánchez Llibre / Josep Mª Sanclimens
i Genescà / Josep Sarlé Guiu / Sebastià Sastre / Luis Saula Puig / Manuel Sebastián / Xavier Sedó i Conde / Narcís
Serra / Josep Mª Serra Farré / Raimon Serret Simon / Francesc Seuba Trullàs / Olegario Soldevila Godó / Jacint
Soler Padró / Joan Manuel Soler Pujol / Carlos Soria / Carles Sumarroca / Artur Suqué / Joaquim Targa / Santi
Tarín Puig / Juan Maria Tintoré Turull / Jaume Tomàs i Sabaté / Josep Torné i Badia / Xavier Torra Balcells / Joaquim
Triadú Vila-Abadal / Francisco Triginer Boixeda / Carles Tusquets i Trias de Bes / Joan Uriach i Marsal / Manuel
Valderrama Blanca / Marcel Valeta / Juan Alberto Valls / Àngels Valls i Valls / Elvira Vázquez Manchón / Ernesto
Ventós Ravetllat / Luis Vericat i Núñez / Pere Vicens / Albert Vicens / Jaume Vicens Barceló / Anna Vicens Rahola
/ Josep M.Vilà Solanes / Joan Vilalta Boix / Núria Vilanova Giralt / Rafael Villaseca / Javier Villavecchia Delás / Xavier
Vives / Francisco Wendt
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 I N A U G U R A C I Ó N O V A S E U D E L C E R C L E D ’ E C O N O M I A
Jornada ¿Hacia dónde va América Latina?
El dia següent se celebrà la Jornada ¿Hacia dónde va América Latina? amb el següent
programa:
Pausa
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
SESIÓN I
10.00 Una visión político-social
Presidente-Moderador
NARCÍS SERRA
Vicepresidente del Gobierno de
España (1991-1995)
Presidente de Caixa Catalunya
Ponentes
ROGER BARTRA
Investigador Emérito. Sociólogo
JORGE CASTAÑEDA
Secretario de Relaciones Exteriores de
México (2000-2003)
DOMINGO FELIPE CAVALLO
Ministro de Economía de la República
Argentina (1991-1996 y 2001)

SESIÓN II
12.00 Una visión empresarial
Presidente-Moderador
JOSÉ MANUEL LARA
Presidente de Grupo Planeta
Presidente del Círculo de Economía
Ponentes
CÉSAR ALIERTA
Presidente de Telefónica
ANTONIO BRUFAU
Presidente de Repsol YPF
GASTÓN AZCÁRRAGA
Presidente del Consejo Mexicano de
Hombres de Negocios
Presidente de Mexicana de Aviación y
del Grupo Posadas
GUSTAVO CISNEROS
Presidente de Cisneros Group of
Companies
I N A U G U R A C I Ó N O V A S E U D E L C E R C L E D ’ E C O N O M I A 5
Seguidament se celebrà un dinar al qual assistiren representants de les Entitats
Patrocinadores, així com els Socis Patrocinadors.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Conferències
i Taules Rodones
8 novembre 2006
Els horitzons de la competitivitat a Barcelona
JORDI HEREU, Alcalde de Barcelona
23 novembre 2006
Reformas sociolaborales del Gobierno
JESÚS CALDERA, Ministre de Treball i Afers Socials
11 desembre 2006
La Comunidad de Madrid en la España
del siglo XXI
ESPERANZA AGUIRRE, Presidenta de la Comunidad
de Madrid
18 gener 2007
La empresa española ante la oportunidad
histórica de liderar el cambio energético
en el mundo
JOSÉ MANUEL ENTRECANALES, President
d’Acciona
31 gener 2007
El mayor riesgo: la complacencia
MIGUEL ANGEL FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ,
Governador del Banc d’Espanya
13 febrer 2007 CERCLE OBERT
Cicle Reflexions des de l’experiència
Ideas sobre la complejidad del mundo
JORGE WAGENSBERG, Director de l’Àrea de Medi
Ambient i Ciència de la Fundació “la Caixa”
15 febrer 2007 CERCLE OBERT
Tecnologia, Empresa i Capital Risc en la
Societat del Coneixement
AMPARO MORALEDA, Presidenta d’IBM Espanya i
Portugal
JOSÉ MANUEL LARA, President del Cercle
d’Economia i de Grupo Planeta
12 març 2007
Política industrial i coneixement al segle XXI
JOAN CLOS, Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç
C O N F E R È N C I E S 7
19 abril 2007
La experiencia internacional del Grupo
Santander
MATÍAS RODRÍGUEZ INCIARTE, Vicepresident del
Grupo Santander
22 maig 2007 CERCLE OBERT
Cicle Reflexions des de l’experiència
MIQUEL ROCA I JUNYENT, Soci President de Roca
Junyent
23 maig 2007
El nacionalisme econòmic a la Unió Europea.
Informe CESifo sobre l’economia europea
2007
ANTONIO GARRIGUES WALKER, President de J&A
Garrigues
RAMON ROCA, President de Ros Roca Group
XAVIER VIVES, Director Acadèmic del Centre Sector
Públic-Sector Privat de l’IESE Business School i
Responsable de l’Informe CESifo
5 juny 2007 CERCLE OBERT
Cicle Reflexions des de l’experiència
ANNA VEIGA, Directora del Banc de Línies Cel.lulars,
Centre de Medicina Regenerativa de
Barcelona i Directora Científica del Servei de
Medicina de la Reproducció de l’Institut
Universitari Dexeus
26 juny 2007
Informe Económico del Presidente del
Gobierno 2007
DAVID TAGUAS, Secretari d’Estat i Director de
l’Oficina Econòmica del Govern
4 juliol 2007
Catalunya líder: un país en positiu
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA, Vicepresident de la
Generalitat de Catalunya
19 juliol 2007 CERCLE OBERT
Cicle Reflexions des de l’experiència
ANTONI BRUFAU, President de Repsol YPF
A continuació s’ofereix un ampli resum
elaborat pel Cercle d’Economia
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 C O N F E R È N C I E S
Els horitzons de la
competitivitat a
Barcelona
8
novembre
2006
JORDI HEREU
Alcalde de Barcelona
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Voldria expressar la satisfacció de ser avui al Cercle
d’Economia i donar les gràcies per la vostra invitació a fer la meva
conferència en aquesta casa, quan tot just fa dos mesos que sóc
alcalde de Barcelona. I és motiu de doble satisfacció perquè
aquesta conferència se celebra en aquesta nova seu del Cercle
d’Economia.
La centralitat d’aquesta nova seu, ubicats al rovell de l’ou
de la ciutat, mostra la vitalitat de la vostra institució i dóna fe del
què representa pel país i, sense cap mena de dubte, per la ciutat de
Barcelona.
De fet, teniu un bagatge de 48 anys de centralitat que avala als socis i a les empreses que
formeu el Cercle. Històricament, heu estat un centre d’irradiació de debat entorn als grans reptes que
aquesta ciutat i que Catalunya i Espanya han tingut, com a societat i com a economia.
Aquests dies he llegit molts dels posicionaments que heu fet al llarg de la vostra història, escrits
en què us pronuncieu sobre allò que s’esdevé al país i a la ciutat, sobre els reptes del futur.
D’entre ells, m’agradaria destacar-ne tres:
• El capitán de industria español en los últimos cien años, la conferència de Jaume Vicens Vives
que es considera que va donar peu a la constitució del Cercle d’Economia.
• El document que vau escriure l’any 1973 sobre un tema tan important com l’Àrea
Metropolitana de Barcelona.
•L’Opinió sobre la immigració.

C O N F E R È N C I E S 9
L’any 1958 Jaume Vicens Vives feia una pregunta molt rellevant al final de la conferència:
“¿Qué ha pasado en los últimos cien años? En estos cien años, se ha dado la más profunda revolución
económica que registra la historia mundial”. Per tant, l’any 1958 feia referència als canvis que
hi havia hagut als últims cent anys.
D’altra banda, l’any 1973 us vau pronunciar en el moment de canvi territorial, de canvi social.
I fa poc la vostra opinió sobre immigració tornava a emfatitzar els reptes i les oportunitats
que aquesta comporta.
Per tant és evident que el Cercle d’Economia al llarg de la seva existència, ha sabut fer un
bon diagnòstic de diferents situacions i aportar propostes per influir en la resolució de diferents reptes.
Com que d’aquí a dos anys celebrareu el vostre cinquantè aniversari, us animo a fer-vos la
pregunta següent: què ha passat en els darrers cinquanta anys, i analitzar els canvis que s’han produït
en aquest període.
Jo, en canvi, voldria parlar d’algunes coses que han passat només en els últims deu anys a
la ciutat de Barcelona.
En els últims deu anys a Barcelona hi ha hagut grans canvis, una enorme transformació que
ha afectat a la ciutat i a tot el país, un canvi accelerat. Deixeu-me que doni dades concretes: l’any 1996
el 1’9% de la població era de nova immigració -unes 30.000 persones-. Avui hi ha 260.000 persones.
La població de Barcelona que patia un procés d’envelliment, ara està vivint un procés de
rejoveniment i, a més, hi ha un augment de l’esperança de vida. Les llars monoparentals han passat
del 18% al 26%. En el nivell d’estudis, en els estudis superiors hem passat d’un 12% a un 21%, i en
els primaris d’un 43% a un 31%.
Aquests només són alguns elements d’anàlisi que ens mostren els canvis en una ciutat com
Barcelona.
Passar de 30.000 persones de nova immigració a 260.000 és un dels canvis estructurals més
important que pot viure una ciutat i és un dels reptes més importants que aquesta ciutat pot i ha d’afrontar.
D’altra banda, els canvis en l’estructura econòmica també són rellevants: Fa vuit anys teníem
800.000 llocs de treball aquí, en aquesta ciutat, i ara en tenim 1.035.000. Hem perdut indústria, evidentment,
20.000 llocs, i hem pujat en 100.000 llocs de treball el sector de serveis. Les xifres de turistes
han incrementat de 3.000.000 a 5.000.000. I tot això només en deu anys
Fa nou anys, quan vaig entrar a l’ajuntament, teníem debats que no tenen res a veure amb
els debats que ara afrontem.
Aleshores parlàvem de quines escoles tancar, quines línies tancar, i ara, en canvi, els reptes
són similars als de finals dels 60, inicis dels 70, quan Barcelona era una ciutat que tornava a créixer
en termes demogràfics.
Vull afirmar que Barcelona, des del punt de vista econòmic, està en un bon moment. I ho
dic sense cofoïsme però amb el convenciment que, en moltes variables, s’està en un bon moment, i
hi ha constants que són molt correctes.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 C O N F E R È N C I E S
Alguns rànquings ens posen els primers en qualitat de vida. Com a vuitè any consecutiu,
els executius ens valoren com una de les cinc ciutats interessants en les quals invertir. Estem dins
de les sis primers ciutats turístiques. El nostre PIB és un 17% per sobre la mitjana europea. Les exportacions
representen el 30%.
Pel que fa al port de Barcelona, hem passat, en deu anys, de 760.000 contenidors a
2.000.000. L’aeroport creix a un ritme del 10%, tenim 27 milions de viatgers. Tenim 5 milions de visitants
i 11 milions de pernoctacions. Del turisme he de dir que representa el 15% de la nostra riquesa
i, per tant, hem de saber gestionar l’impacte que té sobre la nostra ciutat, tot defensant un sector
que per a nosaltres és molt important.
Per tant, la ciutat ha canviat molt; la ciutat està bé; i el que volia compartir amb vostès són
les bases del per què d’aquesta situació, en el vector econòmic de desenvolupament i en la creació de
riquesa que hem de mantenir de manera consistent, en el temps, per tal de ser competitius.
Sobre les condicions de la competitivitat m’agradaria destacar el gran canvi que han sofert.
Aquesta abans consistia, bàsicament, en costos laborals, en el cost de la matèria prima i en els elements
comuns que ara també són comuns i importants, com les infrastructures.
Després faré referència als altres factors de competitivitat que tenen molt a veure amb el
model de ciutat que volem construir.
Avui no faré una conferència sobre alguns factors de competitivitat, com les infrastructures,
ni faré el repàs de les infrastructures que tenim pendents, perquè vostès les coneixen molt bé.
Però sí que m’agradaria destacar que estem vivint un procés d’inversió en infrastructura
que es troba en el seu màxim històric: l’arribada de l’AVE, que tot i que arriba tard, arriba l’any vinent
a Barcelona; l’aeroport està a punt de doblar la capacitat amb noves terminals i noves pistes; necessitem
més metres de pista, però efectivament també més metres quadrats d’activitats logístiques
adreçades a aquest tipus de transport; el trànsit s’ha incrementat un 10%; estem doblant la capacitat
del port; la Fira també està vivint finalment uns processos de creixement importats -creixement físics
i també la captació de molt nous productes i serveis-.
Tots aquests paràmetres d’infrastructura estan encarrilats i com a Alcalde de Barcelona hi estaré
molt a sobre i faré el seguiment sobre el desenvolupament del plans i la consecució dels objectius.
Les infrastructures, doncs, són un dels elements de competitivitat clàssics, que eren
importants en el passat i ho són en el present i ho seran en el futur.
Però ara m’agradaria incidir en el fet que per defensar la competitivitat d’una ciutat, d’un
país, s’hi ha d’anar afegint nous factors que tenen molt a veure amb un model de ciutat que defensa
la cohesió social.
Competitivitat i cohesió social, són dos factors que estan íntimament relacionats. Volem
una ciutat que generi riquesa per a després entrar en processos generals, d’estat, de país, on aquesta
es pugui redistribuir.
Tinc el ple convenciment que generar una ciutat cohesionada socialment és la millor garantia
per defensar també la competitivitat d’una ciutat.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 1 1
Són dos variables que, a vegades, s’havien considerat molt allunyades però que, crec, estan
molt lligades.
Altres nous factors de competitivitat en una ciutat: per exemple, la capacitat emprenedora
dels ciutadans de Barcelona que és, a la vegada, un projecte personal i un projecte empresarial i
que comporta utilitzar i posar en funcionament molts recursos humans que, degudament acompanyats,
comencen a generar innovació i nous projectes; l’altre factor que em sembla fonamental, i
on crec que tenim molta feina a fer, és en l’àmbit de la innovació. Innovació vol dir tenir sectors estratègics,
alguns tradicionals que s’estan reformant i modernitzant, i altres sectors en els quals nosaltres
voldrem tenir un paper com a ciutat, com a àrea metropolitana, com a país; sectors que s’estan
transformant o sectors sobre els quals la nostra resposta és diferent, com és al cas de
l’automobilístic, l’alimentari, el farmacèutic i el cultural. La cultura, també, com a producció de
continguts.
També hem elaborat 10 sectors, des del biomèdic al disseny, des de la logística a la farmacèutica,
l’aeronàutica i d’altres en els quals nosaltres creiem que, d’acord amb el mercat, podem treballar
per tenir un bon posicionament.
Innovació també vol dir emprenedors, persones que creen una gran xarxa de petites empreses,
persones amb molt talent. Nosaltres hem d’impulsar aquest talent.
Tota aquesta reflexió sobre els nous factors de competitivitat està molt allunyada del ciment
i del totxo, però és igual d’important en aquests moments. Això vol dir maximitzar els nostres
recursos, i per tant, posar un talent en marxa. Crec que això és fonamental.
L’augment de la capacitat emprenedora i de la innovació impliquen impulsar la formació i
a lluita contra el fracàs escolar. Una aposta molt clara per la formació professional, per incrementar
nivells intermedis, nivells tècnics, en l’oferta laboral.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 2 C O N F E R È N C I E S
A aquests tres factors i hi afegiria un quart element essencial. Necessitem la integració de
la nova immigració. El creixement econòmic que estem vivint no s’explica sense la incorporació dels
nous recursos laborals.
El que voldria remarcar és que el que per algú pot ser vist només com un factor laboral nou,
per tots els que estem aquí, a més, significa un ciutadà que s’incorpora a una ciutat. I per aquest nou
ciutadà, estar entre nosaltres significa endegar el seu projecte de vida i passar a formar part d’un projecte
col·lectiu.
Aquest és un dels factors de la nova competitivitat que alhora fomenta la cohesió social de
la ciutat.
Des de l’Ajuntament de Barcelona hem de potenciar les polítiques actives per incorporar
els nouvinguts a la roda de la normalitat. Nosaltres dediquem una quarta part del nostre pressupost
a polítiques d’inclusió social.
D’altra banda, també potenciem aquelles polítiques que generen igualtat d’oportunitats i
que estan dirigides a tota la ciutadania. Aquí hi incloem les polítiques de formació, de sanitat, d’habitatge,
el suport a les famílies que estàn patint grans transformacions, etc. Aquest és el nostre gran
àmbit d’actuació. Perquè el mercat sol no ho farà i nosaltres ho hem de liderar, com també hem de
ser els primers a promoure polítiques com l’accés a la mobilitat que genera igualtat d’oportunitats,
la cultura, l’accessibilitat i la seguretat.
Com ja he dit al començar, el vostre document sobre immigració em va impactar. Crec que
fèieu una anàlisi i unes propostes que podem compartir en aquests moments. Vau considerar, com
nosaltres, que aquest és un dels canvis més importants que vivim com a ciutat. Una ciutat que té un
16% d’immigració té un repte important a gestionar. El repte és el de la integració, que no és ni assimilació
ni tampoc multiculturalitat feta en un sentit de segregació i especialització en el territori.
La nostra és l’opció per la interculturalitat. I aquesta comporta un consens bàsic sobre principis
com els de la convivència en comptes de la coexistència de móns paral·lels. Com ja vaig dir en
el meu discurs de presa de posició, nosaltres lluitarem contra la segregació social, que en termes urbans
significa segregació territorial, i lluita contra l’especialització de l’espai públic.
Per tant, igualtat, diversitat cultural que parteix d’un consens bàsic sobre les normes de
convivència, exigència en el compliment de les regles del joc i en l’ús de l’espai públic. Drets i deures
per a tothom, foment de la barreja social, creació oportunitats, aplicació del principi de normalitat,
no existència de xarxes paral·leles de serveis públics i un llarg etcètera.
Per fer possible aquest ideari hem d’ampliar i adequar als nous temps els serveis educatius,
els serveis sanitaris i els serveis comunitaris, justament per poder afrontar-ho des de la no competència
entre sectors populars autòctons i les persones que vénen de nou. Això implica una política
d’aposta pel creixement dels serveis públics, i per tant, implica un escenari molt diferent al que jo
vaig viure fa nou anys. Ara el que toca és ampliar certs serveis, millorar-ne la qualitat i la quantitat,
en definitiva, un increment d’intervenció pública.
Només així afrontarem aquest repte i farem que en aquesta ciutat, d’una punta a l’altra, en
qualsevol lloc, fins a l’últim racó de la ciutat, es reconegui que és Barcelona. Això és la qualitat
Barcelona, és la cohesió de Barcelona.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 1 3
Nosaltres no volem centres molt espectaculars, com els que tenen moltes ciutats europees,
però després trobar racons on existeix una fractura social molt gran. És per aquest motiu que ens visiten
moltes ciutats, perquè volen veure com estem lluitant perquè això no s’esdevingui.
Per tant, faig meves les vostres recomanacions sobre formació i inserció laboral, lluita contra
l’economia submergida, política local activa per evitar guetos, augment de col·laboració amb l’estat
i les autonomies amb les administracions locals, i seguretat ciutadana. Efectivament, seguretat
ciutadana activa, justament per lluitar contra la xenofòbia.
I per últim, fomentar el sentiment de pertinença a una comunitat, en altres paraules és el
que vaig anomenar la “Barcelona implosiva”. La Barcelona que se sap projectar enllà per generar riquesa
i que sap mirar-se endins, fins als seus barris, que és allà on la gent genera la primera identificació
i per tant, la complicitat, la pertinença a un projecte, en aquest cas de ciutat.
Us ben asseguro que aquests conceptes que d’entrada podrien semblar allunyats d’una lògica
economicista, en realitat, també formen part del pensament original del que és el Cercle
d’Economia.
Nosaltres com a administració tenim un repte social, de tota una ciutat, i us demanaria que,
des de la vostra perspectiva, feu una diagnosi sobre tot això que hem parlat avui i que després puguem,
en el futur, compartir punts de vista.
La millor aportació que podem fer a una ciutat, a una Barcelona competitiva, és una
Barcelona que estigui socialment cohesionada, i d’això n’estic molt convençut. Perquè pel que fa al
tema de les infrastructures, us ben asseguro que el seguirem de ben a prop.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 4 C O N F E R È N C I E S
Reformas
sociolaborales
del Gobierno
23
novembre
2006
JESÚS CALDERA
Ministre de Treball i Afers Socials
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Mi objetivo es ofrecer una visión general sobre nuestra actual
situación económico-laboral, puesto que todas las políticas que
se han impulsado, desde el punto de vista laboral y desde la protección
social, tienen elementos o están coordinadas con la política económica
Entiendo la protección social de forma que las normas para
la mejora de nuestro sistema sean activas, promuevan el empleo
y no sean excluyentes. Ésta ha sido nuestra guía de funcionamiento
en esta legislatura, y creo que está dando buenos resultados para
todos los implicados.
En particular, hemos abordado la reforma laboral, las reformas en la seguridad social y el estatuto
del trabajo autónomo.
En la misma línea está el proyecto de ley de igualdad y la ley de la dependencia, que, además
de ser una ley que recoge nuevos derechos sociales para los ciudadanos, es también una ley para
ayudar a las familias, porque hasta ahora son quienes se han ocupado, casi en exclusiva, de estas tareas,
por no mencionar su potencia como motor de actividad económica, puesto que si lo orientamos
a la prestación de servicios de calidad, estaremos consiguiendo varios cientos de miles de nuevos empleos.
En tercer lugar, hemos afrontado las reformas de los sistemas de formación para el empleo
con el objetivo último de mejorar nuestro modelo de crecimiento económico y su potencialidad, que
ya es elevada.

C O N F E R È N C I E S 1 5
En cuarto lugar, se han incrementado las percepciones mínimas por pensiones, siendo el aumento
en esta legislatura del 26%, lo que supone la subida sostenida más elevada del período democrático.
Y todo ello sin que haya habido un impacto negativo en las cuentas públicas, entre otras cosas
porque el Estado cada vez aporta más por el complemento mínimo, del que hasta ahora se hacía
cargo la Seguridad Social.
Asimismo, la medida anterior es también compatible con el aumento del salario mínimo interprofesional,
que a lo largo de esta legislatura va incrementarse casi un 25%.
En quinto lugar, hemos extendido la atención a los españoles que viven en el exterior, buscando
una política integral de ciudadanía para estas personas. Las medidas en este terreno son importantes,
puesto que se garantiza a todos los españoles en situación de necesidad, fuera de España,
un nivel de protección básica, adaptada a las condiciones del país en el que viven.
En este contexto hemos incrementado el fondo de reserva de la Seguridad Social, que alcanzará
los 50.000 millones de euros, el 4% del PIB, el próximo año. Ésta empieza a ser una cantidad
importante, cuya gestión debería estar regulada, a efectos de extraer su máximo rendimiento.
Por otra parte la situación económica del país está mejorando de forma consistente a lo largo
de toda la legislatura. Por tercer año consecutivo el PIB se ha acelerado y estamos muy próximos
ya al 4%. Lo más importante es que la inversión en bienes de equipo se mantiene en un vigoroso crecimiento,
esto significa que las empresas pueden colocar sin problemas sus productos en el mercado,
tanto en el interior, como en los foráneos.
Asimismo, la producción industrial también se ha acelerado hasta llegar al 4% actual, lo cual
ha contribuido a un mayor equilibrio en la composición del producto interior bruto, con un menor
consumo y una mayor inversión. De hecho, en el año 2005 conseguimos el primer superávit público,
y estoy en condiciones de afirmar que esta cifra va a consolidarse en 2006.
El empleo a tiempo completo continua creciendo de modo extraordinario, un 3% según la
contabilidad nacional. A mi juicio esta cifra es importante y creo que se va a mantener el próximo año.
En resumidas cuentas, podemos afirmar que la evolución económica en esta etapa reciente
se caracteriza por el desarrollo de una política de estabilidad macroeconómica que nos ha permitido
superar el tradicional desequilibrio fiscal.
En concreto, la deuda pública se ha reducido extraordinariamente en los últimos años, los
salarios han evolucionado de forma muy moderada, lo cual es un apoyo muy relevante para el crecimiento
de nuestra economía.
Este escenario de estabilidad ha permitido que el choque de oferta derivado de la importante
subida de los precios del petróleo haya tenido efectos inflacionistas muy limitados sobre nuestra
economía, que como ya he señalado es mucho más equilibrada en su composición que en el pasado.
Adicionalmente, en este período se ha puesto a punto un importante número de reformas y
proyectos, que han sido compatibles con el crecimiento económico.
A partir de aquí, me gustaría centrarme en algunas de las grandes líneas de acción de mi ministerio.
Al respecto, cabe decir que el conjunto de la política que se está realizando tiene una doble
dimensión y responde a una doble lógica.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 6 C O N F E R È N C I E S
En primer lugar, nos parece prioritario atender a las demandas sociales. La sociedad española
sabe que tenemos que avanzar en materia de protección social, puesto que estamos por debajo
de la media europea. Ésta me parece una exigencia razonable, que debemos cumplir, si ello es compatible
con el mantenimiento de buenos niveles de crecimiento económico, y así es.
En segundo lugar, tenemos que fomentar la eficacia económica para ampliar las oportunidades
y dar respuesta a los desafíos futuros de nuestra sociedad. En realidad, nuestras líneas de acción
se inscriben dentro de la política general de reformas económicas que está desarrollando el gobierno
con el objetivo de asentar nuevas bases para el crecimiento futuro de la economía española.
Este crecimiento está siendo una realidad y se están consiguiendo objetivos que hubieran
supuesto el sueño de toda una generación hace unos años. En particular, tenemos por primera vez más
tasa de actividad y más tasa de empleo que la media europea de los quince, y también por primera
vez estamos en la media europea de desempleo.
Sin embargo no debemos perder de vista los desafíos que nos van a acechar en el futuro. Por
ejemplo, el hecho de que las previsiones demográficas indican que a partir del 2010 la población en
edad de trabajar podría empezar a descender.
Si este hecho se concreta tendremos menos protección social y es a la política socio-laboral
a la que le corresponde, en parte, hacer frente a ese desafío demográfico, para evitar que la imposibilidad
de aumentar nuestros niveles de empleo se convierta en una limitación del crecimiento económico.
En este sentido, debemos actuar en dos grandes frentes, en primer lugar, aumentando el
empleo femenino, y, en segundo lugar, allí donde no puedan aumentarse los niveles de empleo, actuar
sobre la mejora de la productividad.
Para ello es fundamental incidir sobre la calidad y la estabilidad del empleo, pues ello supone
disponer de una mano de obra mejor formada y más productiva. Esta lógica nos ha llevado a incrementar
muy notablemente los recursos que destinamos a formación, un 30% en lo que llevamos
de legislatura, así como intentar mejorar el rendimiento y la eficacia de esta formación.
Los resultados de esta estrategia no se han hecho esperar: desde el uno de julio pasado hasta
la fecha ya hemos registrado más de 900.000 empleos indefinidos, que suponen un 60% más que
el año pasado, mientras que la proporción que suponen los contratos estables, respecto del total de la
contratación está ya cerca del 15%, cifra que nunca se había alcanzado.
A su vez, esta reducción de la temporalidad se ha visto acompañada por una subida del salario
mínimo interprofesional. Cuando acabe esta legislatura esta remuneración habrá subido un 57%,
quedando además desvinculada de las prestaciones sociales mínimas.
Por otro lado, estamos consiguiendo incorporar a las personas con discapacidad al empleo, y
por supuesto, hemos plantado cara a la economía sumergida, con medidas como las relacionadas con
el proceso de normalización de inmigrantes, pese a las críticas que esta medida ha recibido en algunos
sectores.
Todo ello se ha visto acompañado de una serie de reformas con los agentes sociales en materia
de seguridad social, que nos permite asegurar el futuro de nuestras pensiones, modernizar prestaciones,
reforzar las políticas de apoyo a la familia y hacer más racional y sostenible el conjunto del
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 1 7
sistema. Por no hablar de la ampliación de la vida laboral, lo cual nos permitirá aumentar el volumen
agregado de trabajo en el conjunto de la economía.
En la misma línea de acción hemos aumentado el período mínimo de cotización para acceder
a la pensión de jubilación y hemos incentivado el mantenimiento en las empresas de los trabajadores
de mayor edad.
Muchas de estas medidas son más eficientes y urgentes para la seguridad social y para el empleo
que la modificación del sistema de cómputo de la pensión, que a veces ha centrado sesgadamente
el foco del debate sobre la reforma del sistema de la seguridad social.
En definitiva, nuestro objetivo es acercar la edad de jubilación efectiva a la edad oficial.
Prueba de ello, es que aunque la edad de jubilación oficial, son 65 años, nosotros estamos ya en los 63.
Por último decir que estamos a punto de aprobar el estatuto del trabajador autónomo, que
es una pieza legislativa largamente esperada por los afectados. Esta normativa les va a suponer un ligero
esfuerzo en sus cotizaciones, pero sin duda les va a proporcionar una mejor protección y mejores
pensiones. Además con este estatuto damos cumplimiento a las recomendaciones del Pacto de
Toledo.
Asimismo, estamos debatiendo la ley orgánica de igualdad, que pretende eliminar los obstáculos
añadidos que se le plantean a la mujer a la hora de acceder a los puestos de responsabilidad
laboral. Se trata, no de imponer cosa alguna a las empresas, sino de abrir un camino en el que se permita
la aportación del talento femenino a la toma de decisiones.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 8 C O N F E R È N C I E S
En cuanto a la ley de dependencia, que es una ley de nueva generación, es la ley que supone
el mayor esfuerzo de solidaridad y de humanidad en la última década en España. Además se trata
de una ley para el futuro, puesto que todas las personas nos vamos a ver afectadas de un modo u
otro por alguna situación de dependencia y todos querremos que en esos momentos podamos disfrutar
de un sistema de raíz humanitaria, que ayude a nuestras familias, si no pueden hacerse cargo de
esa atención, y a que las personas mayores pasen con dignidad sus últimos años.
Esta ley nos va a suponer una inversión del 1% del PIB. En este sentido me gustaría hacer
una llamada a la responsabilidad, ya que debemos ser conscientes que todo tiene un precio, y por tanto,
en esa ley habrá una cooperación del usuario que recibe los servicios, de acuerdo con su capacidad
económica.
Todas estas acciones se han conseguido mediante diálogo social, ya que las reformas más importantes
son aquellas que se derivan de la concertación, por tanto, a lo largo de toda la legislatura me
he esforzado en pactar con todos los agentes sociales las grandes líneas de la política laboral y de la
política social, puesto que este es el mejor modo de que se mantengan en el tiempo y de que den mejores
resultados.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

La Comunidad de
Madrid en la España
del siglo XXI
11
desembre
2006
ESPERANZA AGUIRRE
Presidenta de la Comunidad de Madrid
C O N F E R È N C I E S 1 9
Mis primeras palabras quiero que sean para agradecer al
Círculo de Economía su invitación para tomar la palabra en esta
prestigiosa Institución.
Ello me da la oportunidad de hablar ante un muy selecto
auditorio barcelonés de dos temas, Madrid y la política española,
que ahora llenan mi vida y a los que me dedico con pasión. Para mí,
venir a Barcelona siempre es grato, pues puedo, así, expresarles mi
aprecio y mi admiración por la tierra, por la gente, por la historia, por
la lengua, el paisaje y la cultura de Catalunya, a la que me unen razones
familiares, ya que yo, como tantos españoles, soy producto típico
del melting pot hispano, y, así, mis cuatro primeros apellidos son
representación de distintos sitios de España.
Por ello, en la inauguración de una exposición organizada por la Generalitat de Catalunya
para mostrar los aspectos más señalados de la cultura catalana, celebrada en la sede de la Comunidad
de Madrid, pude señalar, a mi juicio, uno de los defectos más evidentes de la España de las autonomías,
que ha sido el cultivo desaforado de las identidades peculiares de cada región, en detrimento
del conocimiento y del aprecio de las otras regiones y, sobre todo, en detrimento del conocimiento de
los hechos culturales, de los acontecimientos y de las corrientes de pensamiento más importantes de
la común historia de España y de la historia universal.
En este sentido, las Comunidades Autónomas, en sus propios planes de estudios, deben poner
el acento en lo que pertenece al común de todos los españoles, de todos los europeos y del mundo
entero.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 0 C O N F E R È N C I E S
Hablar de Madrid en Barcelona es hablar de la Comunidad Autónoma que menos se preocupa
por su identidad; Catalunya es la Comunidad Autónoma que parece preocuparse más por afirmar
su identidad, aunque sea de forma aparente -vistos los resultados del referéndum de aprobación
del Estatuto de Catalunya, donde solamente uno de cada tres catalanes dieron el sí-. De lo que no cabe
la menor duda es de que la tensión con la que se vive la necesidad de afirmar la identidad es muy
distinta en Catalunya que en Madrid.
Debo y quiero decirles que nuestra historia como Comunidad Autónoma es muy corta, pero
es la historia de un éxito colectivo.
Madrid fue, prácticamente, la última Comunidad Autónoma que se constituyó en España, y
no quiso reclamar ningún rasgo que la caracterizara, ni se preocupó de definir qué significaría esto de
ser madrileño.
Pues bien, a pesar de habernos constituido casi como un retal sobrante, Madrid es la
Comunidad Autónoma que mejor ha aprovechado la nueva estructura del estado autonómico que daba
la constitución de 1978.
Les voy a hacer el retrato de la Comunidad de Madrid, que, creo, podemos observar con moderada
satisfacción.
La historia de Madrid de los últimos 25 años es la de una región interior, sin recursos naturales,
relativamente alejada de los principales núcleos económicos y financieros europeos, que se ha
convertido en la locomotora económica de España y en la vanguardia científica, social y cultural.
Les daré solamente tres indicadores que me parecen importantes. La población, el empleo
y el crecimiento económico.
Si nos fijamos en la población veremos que en el año 1996, Madrid tenía cinco millones
veintidós mil habitantes, y hoy tiene más de seis millones, es decir, su población ha crecido en un millón
de personas –19,6-%. Esto puede parecernos poco o mucho, pero si lo comparamos nos daremos
cuenta de la magnitud de lo que estamos hablando.
La población mundial, en ese mismo período -1996 a 2006- ha crecido el 13,4%; la población
española, en su conjunto, el 11’3%; la población de la Europa de los 15 ha crecido sólo un 3%; y la de
la Europa a 25, un 3’74%. Es decir, que la población de la Comunidad de Madrid, en los últimos diez
años, ha crecido porcentualmente más que la media mundial: más que los países de la OCDE que
más crecen que son Turquía y México -que lo han hecho en un algo más del 13% cada uno-, y mucho
más que la población de la Unión Europea.
Dado que la tasa de natalidad de los habitantes de Madrid, antes de 1996, no era alta, ese
crecimiento se debe, fundamentalmente, a los venidos de otras regiones de España y, hoy, de todos
los países del mundo. En solamente 10 años, los nacidos fuera de la Comunidad de Madrid, españoles
y extranjeros, son 2,7 millones y los madrileños de nacimiento somos 3,2 millones, o sea, estamos
a punto de igualarnos.
Creo que esa es la mejor muestra de que la Comunidad de Madrid es una tierra de acogida,
que ha sido, es y será punto de encuentro para todos los españoles, que en la era de la globalización,
sin duda lo es para personas de todos los países del mundo, que buscan en Madrid la libertad y las
oportunidades que sus países de origen no pueden ofrecerles.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 2 1
La segunda cifra, el empleo; porque esas personas que buscan oportunidades en la
Comunidad de Madrid, españoles y extranjeros, se manifiestan principalmente en el empleo.
En ese mismo periodo -de 1996 a 2006- en Madrid, se han creado 1,3 millones nuevos puestos
de trabajo, empleo suficiente para ese millón de personas que ha venido, y para sacar de sus casas
a 300.000 madrileñas, que se han incorporado a la población activa. Es decir, que la tasa de paro que
en el año 1996 estaba en el 21%, hoy está en el 6%.
Sin duda, el crecimiento del empleo ha sido el principal instrumento que hemos tenido en
Madrid para luchar por la igualdad de oportunidades entre hombres y mujeres. En la presente legislatura,
que lleva tres años, la tasa de ocupación de las madrileñas ha subido hasta el 61%, por encima
del objetivo de Lisboa que era para el año 2010, y, por supuesto, por encima de la media de España
y de la Unión Europea -solamente las británicas y las nórdicas superan a las madrileñas en incorporación
al mercado laboral-.
Tercer indicador, el crecimiento económico, ya que, lógicamente, este volumen de creación
de empleo se sustenta en un aumento de la actividad económica.
La economía madrileña ha crecido un 45’4%, de 1995 a 2005, siete puntos más que la media
española. Por eso, hemos pasado de ocupar el cuarto puesto en PIB per cápita, entre las
Comunidades Autónomas de España, a ocupar hoy el primer puesto. En pocas palabras, nos hemos
convertido en la locomotora económica de España, en el motor del crecimiento y generación de empleo.
Madrid, en el año 2005, fue la tercera región que más creció de entre las 20 grandes regiones europeas
-más que París, Milán, Frankfurt, Munich, o Viena-. El PIB per cápita, en 2005, estaba en
27.279 euros -todavía no tenemos cifras del 2006-.
La Comunidad Autónoma de Madrid temía que al producirse ese aumento en el número de
habitantes, la renta per cápita disminuiría; pero no ha sido así, y hemos continuado creciendo.
Un dato más: la Bolsa de Madrid. La Bolsa de Madrid se ha convertido en el centro financiero
más importante del sur de Europa y el cuarto de la Unión Europea, solamente por detrás de
Londres, de París y de Frankfurt. Pero, además, es la Bolsa más rentable de la última década. Tiene
un 17’4 % de rentabilidad media anual acumulativa, es decir, por delante de mercados financieros como
Francia, Reino Unido, Japón o Estados Unidos.
Todas estas cifras dan cuenta del éxito que Madrid ha protagonizado en los últimos años, un
éxito que se debe al esfuerzo, al talento, a las ganas de trabajar y de mejorar, y a la creatividad, sin duda,
de los seis millones de ciudadanos de la Comunidad de Madrid, pero en el que también tienen algo
que ver las políticas que han practicado los sucesivos Gobiernos de la Comunidad de Madrid.
Es verdad que el objetivo de estas políticas no era otro que generar un marco de confianza
y de estabilidad, que fuera favorable a la actividad económica y a la creación de empleo, basado en la
seguridad jurídica y ciudadana -en Madrid tenemos policía local, pagada íntegramente por el
Gobierno autonómico, dedicada única y exclusivamente a la seguridad-. En este sentido, estamos invirtiendo
para llegar a tener un policía más por cada mil habitantes, estamos a la mitad, pero necesitamos
que la policía nacional y la guardia civil, que todavía tenemos en Madrid, proporcione la otra
mitad, aunque todavía no hemos logrado un acuerdo con el Gobierno.
Un marco que está basado en la apertura y, desde luego, no en el intervencionismo mientras
yo sea presidenta, hasta el punto de que nosotros no imponemos las barreras de salida a las empresas
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 2 C O N F E R È N C I E S
que tienen que deslocalizarse, porque pensamos que las barreras de salida acaban funcionando como
barreras de entrada, pues ante esto, empresas de otros países que están pensando dónde localizarse
no lo harán en el nuestro.
Creemos que tiene que haber, sin duda, un marco económico de ortodoxia financiera, de no
gastar más de lo que se ingresa y, sobre todo, de no subir ningún impuesto, ése fue mi compromiso,
y en lo posible bajarlos. Queremos estimular la actividad económica transmitiendo confianza a los inversores
y a los emprendedores, que son los que generan el empleo, la riqueza y la prosperidad.
La primera ley que hizo el Gobierno de la Comunidad de Madrid fue congelar el recargo sobre
la gasolina, lo que se llama el céntimo sanitario; no sé si Catalunya lo tiene, pero nosotros decidimos
congelarlo.
Posteriormente, hemos llevado a cabo muchos otros beneficios fiscales: hemos ido suprimiendo
gradualmente el impuesto de sucesiones para las familias; a partir del 1 de enero de 2006, hemos
quitado totalmente el impuesto de donaciones de padres a hijos y viceversa, y también, entre
cónyuges o parejas de hecho; el tipo de impuesto de transmisiones patrimoniales para familias numerosas
se ha reducido del 7% al 4%; en patrimonio hemos bajado porque hemos subido el mínimo
exento, especialmente para las personas que tienen algún tipo de discapacidad; y hemos anunciado,
a partir del 1 de enero del 2007, la rebaja de un punto en el impuesto sobre la renta de las persona físicas
en el tramo autonómico.
Para los que no estén familiarizados con la financiación autonómica, diré que, del impuesto
de la renta de las personas físicas, el 70% se lo queda el Gobierno de la nación y el 30% viene a la
Comunidad de Madrid; en el IVA, el 35% es para al Comunidad de Madrid y el 65% para el Gobierno
Central; y el impuesto de sociedades lo recauda y se lo queda íntegramente el Gobierno de la nación.
Paradójicamente, las bajadas de impuestos que hemos hecho en la comunidad de Madrid,
lejos de reducir los ingresos, han contribuido a aumentarlos, de tal manera que el presupuesto de la
Comunidad de Madrid, que estamos ahora aprobando en el parlamento regional, para el 2007, es de
18.000 millones de euros -el 45% más que en el año 2003-; pero nosotros no gastamos más de lo que
ingresamos, o sea, que es recaudación. Y este incremento, que es consecuencia directa de la buena
marcha de la economía madrileña, porque nosotros somos, como dicen los ingleses, business friendly y
damos facilidades para que la gente, sea de dónde sea, invierta, porque sino no se crea empleo, riqueza
, ni prosperidad.
Así, como a pesar de bajar los impuestos han subido las recaudaciones hasta un más de un
nueve por ciento este año, hemos podido acometer un programa de Gobierno muy ambicioso.
Por ejemplo, estamos a punto de terminar, antes de las elecciones de mayo, ocho hospitales
nuevos; 56 nuevos centros de salud; hemos reducido la lista de espera quirúrgica a un máximo de 30
días.
En educación llevamos ya 122 colegios bilingües públicos -donde se enseñan en español y
en inglés todas las asignaturas, salvo la lengua española y las matemáticas- a disposición de los madrileños.
Eso significa que el número de peticiones de padres que quieren llevar a sus hijos a la escuela
pública ha subido nada menos que un 40%, y eso es importante.
El gasto en I+D, sin duda, ha aumentado también muchísimo.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 2 3
En cuanto a los servicios sociales, en esta legislatura, hemos hecho 12.000 plazas gratuitas
en centros de atención especializada para personas con discapacidad física, intelectual, para personas
mayores, y para niños.
En vivienda, estamos elaborando un plan, que nosotros consideramos bastante original, porque
consiste en compaginar los deseos de independizarse de los jóvenes con las dificultades de adquirir
una vivienda libre, proporcionando un alquiler con opción a compra. El suelo lo dan los ayuntamientos
o la Comunidad de Madrid, las empresas privadas construyen, y hay un alquiler durante
siete años, de, aproximadamente, 6 euros por metro cuadrado al mes; no es un alquiler regalado pero
tampoco son precios de mercado; De eso, la mitad se capitaliza para que cuando transcurran siete
años, se pague la opción a compra. Es decir, no todo el alquiler se tira, sino que la mitad se capitaliza
y el precio ya está fijado de antemano.
Por dar otro ejemplo, el metro. Nos comprometimos a construir 60 nuevos kilómetros de
metro, y vamos a hacer 90, antes de mayo, y 80 estaciones nuevas; en definitiva, hemos invertido 4,4
millones de euros en nueva construcción de metro.
Añadiré solamente un dato más: el tema de la seguridad social. Es evidente que si hay 1,3
millones de empleos más, Madrid recauda mucho más por seguridad social. También Catalunya es
contribuyente neta al superávit de la seguridad social, pero Madrid lo hace en una proporción enorme
-el 50%-.
Así, entre el 70% de la renta, el 100% del impuesto de sociedades, el 65% del IVA y el superávit
de la seguridad social, pueden ustedes comprender por qué los madrileños somos la
Comunidad más solidaria de todas, aquélla en la que más impuestos se recaudan y la que menos inversiones
recibe por parte del Gobierno.
Pero nosotros estamos orgullosos y satisfechos de ser los españoles más solidarios, porque no
nos ha ido mal serlo. El bienestar y la properidad de Madrid y de los madrileños depende del bienestar
y de la prosperidad de nuestros vecinos, de nuestros conciudadanos; por eso nosotros somos los
primeros interesados en que el éxito y la prosperidad de Madrid se extienda a todas las regiones de
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 4 C O N F E R È N C I E S
España, ya que esas regiones son nuestros principales clientes. Y, por descontado, somos los primeros
interesados en que a Catalunya le vaya bien.
Catalunya y Madrid juntas representamos el 36% del PIB español, concentramos las sedes
de la mayoría de las empresas de ámbito nacional y suponemos una proporción importantísima de la
economía española.
Pero me voy a arriesgar a decir una cosa. Creo que el éxito de Madrid se debe, en gran medida,
al hecho de que hemos puesto en práctica las virtudes que en el imaginario colectivo español se
adjudican a los catalanes: el espíritu emprendedor, la capacidad para afrontar riesgos, y la sana desconfianza
de los poderes públicos, que hacen de Catalunya una sociedad abierta, cosmopolita, internacional
y moderna.
Si me permiten la comparación, me atrevería a decir que, el Madrid abierto, cosmopolita, y
liberal de hoy se parece a la idea que todos tenemos de Catalunya, y en cambio las actitudes cerradas
e intervencionistas de algunos políticos me recuerdan al Madrid burocrático, y cerrado en si mismo,
de los años 70.
Hace dos años y medio tuve ocasión de hablar en Tribuna Barcelona, y pude observar la paradoja
que se daba en la política catalana, en la que a pesar de la tradición emprendedora de
Catalunya, solamente el Partido Popular defiende políticas liberales.
Creo que la reivindicación del individuo y sus derechos, que no son otros que la vida, la libertad
y la propiedad -decían nuestros padres americanos aunque añadían el derecho a buscar la felicidad-
es el eje central de la política del Partido Popular y es la piedra angular de todas las políticas
liberales. En este sentido, no veo reflejada la reivindicación del individuo y su libertad por ninguna
parte en los proyectos políticos que ahora son hegemónicos en Catalunya.
Siempre que he tenido ocasión, y lo voy a hacer hoy, he denunciado el Pacto del Tinell,
que tenía una cláusula, a mi juicio, absolutamente excluyente y antidemocrática: el pacto por el que
republicanos, independentistas, socialistas y miembros de Iniciativa se comprometían a no llegar
nunca a ningún acuerdo ni local, ni autonómico, ni nacional, con el Partido Popular. Ello no me merece
ningún comentario, salvo la expresión de tristeza que todos los miembros del Partido Popular
podemos sentir ante esto, que es una manifestación, creo, de sectarismo. Estoy segura de que muchos
de ustedes tampoco comparten. Ahora, el líder de otro partido político ha decidido ir al notario
para jurar, asegurar y afirmar que nunca más se uniría al Partido Popular; también ello nos produce
tristeza.
A lo largo de mi intervención, he querido exponerles a grandes rasgos la marcha de la
Comunidad de Madrid, cuáles son sus logros y cuáles son nuestras aspiraciones.
He querido dejar clara la convicción que tengo de que la suma de Catalunya y Madrid no es
un juego de resultado cero, donde lo que uno gana lo tiene que perder el otro. Creo que el desarrollo
y el progreso de Catalunya redundan siempre en el progreso y el desarrollo de Madrid y viceversa.
La prosperidad madrileña siempre ayudará a la prosperidad catalana, al menos mientras
Esquerra Republicana de Catalunya no se olvide de que está en el Gobierno de la Generalitat, y no consiga
su objetivo irrenunciable de separarse de España. Porque creo que una Catalunya desgajada de
España es posible que colme las aspiraciones de algunos, pero no hace falta que les describa las consecuencias
que esto tendría, porque, en mi opinión, se secaría en todos los sentidos.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Voy a terminar y lo voy a hacer con unas palabras de optimismo hacia el futuro.
C O N F E R È N C I E S 2 5
Empezaré afirmando rotundamente que mi actitud, desde la Comunidad de Madrid, va a
ser de colaboración constante y decidida con todas las instituciones catalanas. Nosotros, desde
Madrid, vamos a estar siempre dispuestos a llegar a acuerdos con el Gobierno de Catalunya, si es que
éstos son positivos para madrileños y catalanes.
Ahora bien, también debo decir que el actual presidente del Gobierno de la nación ha abierto
un período constituyente que creo que nadie, salvo las minorías nacionalistas e independentistas,
le pedía. Y, además, como ese período de reforma constitucional se está desarrollando de forma encubierta
y a espaldas de la mayoría de los españoles, lo que ocurre es que se aumenta la incertidumbre
y la inestabilidad, que creo que son los primeros enemigos para que un país como España, que
empezaba a emerger y a ocupar el lugar que le correspondía entre las naciones más avanzadas de todo
el planeta, pues eso supone un freno para que España continúe esa marcha ascendente en libertad
y en prosperidad.
Por ello, mi optimismo se sustenta en la esperanza de un cambio en el Gobierno de la nación.
Nosotros necesitamos en el Gobierno de la nación a alguien que crea de verdad que la unión de
todos los españoles no es una figura retórica, sino que es la clave del progreso, de la prosperidad y, lo
más importante, de la libertad de todos y cada uno de los españoles; a alguien que esté convencido
de que lo que nos une a todos los españoles es mucho más que lo que nos separa y que nunca pretenda
excluir a una fuerza democrática que, además, representa a 10 millones de conciudadanos.
Creo que la voluntad de los españoles de vivir en libertad y en paz fue, sin duda, el motor
de la transición de la dictadura a la democracia, y estoy convencida de que esa voluntad para resolver
los problemas que se nos plantean también nos va a servir para encontrar soluciones a la inestabilidad
en la que ahora nos hallamos.
Y ahora sí termino.
Estimats amics, senyores i senyors, ha estat per a mi un honor i també un plaer, tenir l’oportunitat
d’expressar davant de vostès les meves reflexions sobre les profundes relacions que existeixen entre Madrid i
Catalunya.
Tinguin la seguretat de què dedicaré tots els meus esforços a esborrar malentesos i recels.
Diferents, però propers, estic convençuda que plegats aconseguirem construir una Espanya millor i
més rica per a tots nosaltres i els que vindran. Moltes gràcies”
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 6 C O N F E R È N C I E S
La empresa española
ante la oportunidad
histórica de liderar
el cambio energético
en el mundo
18
gener
2007
JOSÉ MANUEL ENTRECANALES
President d’Acciona
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
El título de mi intervención podría calificarse de pretencioso
y un poco grandilocuente. Sin embargo, creo que efectivamente
hay una posibilidad desde la empresa española, no sólo desde
Acciona sino desde otras muchas, de liderar el cambio del
modelo energético mundial. Y liderar no implica ser el único, sino
que supone ser parte de un grupo de liderazgo, que es a lo que aspiramos
desde Acciona.
Para abordar estas cuestiones me gustaría empezar por hacer
un breve repaso de la actividad económica de España en el exterior.
En este sentido, cabe señalar que la internacionalización de
las empresas españolas tiene luces y sombras. En cuanto a los aspectos
positivos, creo que es indiscutible que la evolución de la empresa española en el exterior ha
sido extraordinaria en los últimos años.
De hecho, la cuantía de crecimiento de nuestras empresas en el exterior ha superado de manera
bastante significativa al crecimiento del PIB. Hemos pasado a ser un emisor neto de inversiones
en el exterior, nos hemos adaptado bien al euro, y la evolución positiva de nuestros mercados nos lleva
a una mayor presencia en otras arenas internacionales.
Sin embargo, es necesario tener en cuenta que contamos con una concentración significativa
en algunos mercados, especialmente en Europa, y con una cierta debilidad en cuanto a la naturaleza
de los bienes y servicios que exportamos, debida a su baja tecnología.

C O N F E R È N C I E S 2 7
La exportación de mercancías ha registrado una tasa acumulada de crecimiento del 7%, entre
1996 y 2006, de forma que hemos pasado a tener el 2% del mercado mundial en este ámbito, que
es más o menos lo que nos corresponde en el peso relativo de nuestro PIB.
Las exportaciones españolas de mercancías por áreas geográficas están significativamente
concentradas en Europa. Bajo mi punto de vista, esta concentración es excesiva porque el crecimiento
se está produciendo, de manera más aguda, en otras regiones del mundo, y si sólo nos concentramos
en Europa lastramos nuestra propia capacidad de crecer.
En cuanto a las inversiones españolas en el exterior podemos afirmar que éstas se han incrementado
de forma notable a lo largo de la última década y, en este caso, su concentración ha sido
menos marcada en el territorio de la Unión Europea, con respecto a las exportaciones de mercancías.
Además de nuestra presencia en Europa, la inversión española aparece de forma significativa
en Latino América y, sin embargo, registra menos visibilidad de la que sería deseable en Asia y en
Norte América.
Pero, por otro lado, nuestras exportaciones tienen menor aportación tecnológica, bastante
por debajo de la media de la Unión Europea. Este hecho tiene implicaciones graves de carácter social
y financiero, en una región como Europa, que tiene altos costes laborales y una moneda común
cara con respecto a la mayor parte del resto de divisas. Si en este escenario consideramos que estamos
fundamentando nuestras exportaciones en bienes de media tecnología, estaremos erosionando nuestra
competitividad.
Una vez esbozado el contexto macroeconómico de referencia, me gustaría hacer un análisis
del sector energético. Nuestro modelo energético está en crisis. Esto es así porque se basa en un 80%
en combustibles fósiles, cuyas reservas son limitadas.
Además, dichas reservas se concentran en países inestables y con alta inseguridad geoestratégica,
por no hablar de la elevada volatilidad de precios que afecta a estos combustibles, que se ve
agraviada por la inminencia del fenómeno del cambio climático.
Para completar esta panorámica no podemos descuidar la existencia de una demanda energética
creciente, con un 53% de incremento previsto en el año 2030, del cual el 85% va a provenir de
países emergentes. En este punto no podemos olvidar que hay 1.600 millones de personas sin acceso
a la electricidad y 2.000 millones de seres humanos sin acceso a energía comercial.
En conclusión, nos enfrentamos a una situación que me parece, a todas luces, insostenible
a largo plazo. A todo esto debemos añadir que los países más desarrollados como Canadá, Estados
Unidos, Australia o Japón, son países con un altísimo consumo energético y, sin embargo, su nivel de
bienestar social no es significativamente más alto que el de otros países como España o Chile.
Todo ello pone de manifiesto que existe un margen muy importante para reducir el consumo
eléctrico de las economías desarrolladas, sin que ello tenga un impacto grave sobre el bienestar de
la sociedad.
No obstante, no podemos olvidar el calentamiento global al que estamos sujetos. De hecho,
algunos estudios científicos alertan que la evolución de la concentración de CO2 en la atmósfera, así
como del aumento de la temperatura, van a acentuar su progresión en los próximos años.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

2 8 C O N F E R È N C I E S
En este sentido, el informe Stern, encargado por el gobierno británico a un economista ajeno
a la climatología, ha hecho un análisis económico de las consecuencias del cambio climático, junto
con un análisis del coste de intentar evitar estas consecuencias en términos de PIB.
La conclusión más significativa es que podemos enfrentarnos a caídas de hasta el 20% del
PIB mundial si se producen las consecuencias que se pronostican y que el coste de evitar esta situación
se cifra en torno al 1% del PIB mundial. Por tanto, parece que, incluso desde un punto de vista
puramente económico, tiene todo el sentido invertir para evitar las consecuencias de una catástrofe
de estas características.
Al hilo de esta constatación, no debemos olvidar la abundancia de las energías renovables.
En concreto parece que su potencial teórico es de 18 veces el consumo energético mundial. Incluso
hay estudios como el de la Agencia Internacional de la Energía, que auguran que esta proporción es
significativamente superior.
De hecho, en un informe reciente de Greenpeace se afirma que la capacidad española para cubrir
sus necesidades de energía eléctrica en los próximos 43 años mediante recursos renovables en todas
sus fases es de 50 veces la necesidad, suponiendo un crecimiento de la demanda de entre el 3%
y el 4% sostenido.
Además, la generación de energía a través de recursos renovables tiene la ventaja de que es
descentralizada y está disponible en los centros próximos al consumo, lo cual es muy importante, aunque
sólo sea como consecuencia del ahorro en términos de transporte. Más allá de este hecho, cabe
destacar sus consecuencias favorables en lo que se refiere a la distribución de riqueza y del bienestar
que genera el hecho de que los centros de producción energéticos tengan el emplazamiento cerca de
los lugares de consumo.
Por otro lado, los recursos renovables tienen implicaciones estratégicas fuera de toda duda,
junto con el hecho de que su uso es mucho más limpio que el del resto de recursos energéticos.
Asimismo, cabe destacar su modularidad. Este hecho es relevante puesto que el concepto de generación
energética en el mundo occidental está concebida para grandes centros de consumo. Es decir,
Europa puede permitirse el lujo de una gran central térmica, una gran central nuclear, un ciclo combinado,
porque tiene grandes centros de consumo.
Sin embargo, el problema de la mayor parte del mundo, sobre todo del subdesarrollado, es
que no tiene grandes centros de consumo y, por lo tanto, si siguiésemos el modelo europeo occidental
habitual en estos países la inversión en distribución y en redes probablemente superaría a la propia
inversión en la central de generación, lo cual minaría la rentabilidad de las grandes centrales en
zonas de baja densidad de población.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 2 9
En este sentido, la ventaja de las energías renovables es que al ser modulares pueden adaptarse
a las necesidades específicas y a la dimensión de cada mercado.
En cuanto al grado de competitividad de las energías renovables, éste es todavía un debate
abierto, aunque lo que desde luego es indiscutible es que las energías convencionales no incorporan
en su precio todos los elementos de coste que les son característicos. Un ejemplo, en este sentido,
vendría dado por el efecto medioambiental de estos combustibles convencionales, pobremente cuantificado
a través del mercado de derechos de CO2, o bien la incorporación al precio de estas energías
de los conflictos geoestratégicos en el mundo, como la Guerra del Golfo.
A pesar de todo, existen energías renovables de nueva generación, como la energía eólica,
que son muy competitivas en precio.
Por último, las energías renovables tienen la ventaja de que son gestionables, puesto que en
breve será posible almacenar la energía mediante el hidrógeno.
Asimismo, la inversión anual en energías renovables en el mundo ha aumentado en 30.000
millones de euros en la última década. Este hecho hace que las cifras de este sector sean difícilmente
equiparables a las de cualquier otro, y las previsiones optimistas se mantienen para los próximos años.
Si nos centramos en la situación particular que está viviendo España, cabe decir que somos
uno de los países líderes en energías renovables. En particular, nuestro país es el segundo en implantación
eólica y el cuarto en fotovoltaica. Además, tenemos un sector industrial eólico que representa
el 20% de cuota de mercado mundial, por un 10% de representación en la energía fotovoltaica.
Otro dato muy relevante es que, de las cinco primeras empresas del mundo en este campo,
tres son españolas. En particular, me estoy refiriendo a Florida Power Light, Iberdrola, Acciona,
Scottish Power y Endesa. Si a esto le añadimos la posibilidad de que Iberdrola adquiera a Scottish
Power, esta empresa española será un líder mundial en el mercado energético de renovables.
En cuanto a lo que Acciona está haciendo en estos momentos, cabe señalar que nuestra empresa
está presente en todos los campos de las energías renovables, es decir, que trabajamos en el ámbito
de la energía eólica, mini-hidráulica, biomasa y cogeneración, solar fotovoltaica, solar termoeléctrica,
solar térmica y biocombustibles.
Por otro lado, nuestra presencia geográfica no va a dejar de ampliarse en los próximos años,
porque este es un sector donde es difícil aguantar la tentación de entrar en nuevos países, debido a
que la demanda es extraordinaria, especialmente en los mercados asiáticos.
Para concluir, podríamos decir que en el año 2015 es posible que el sector de las energías renovables
llegue a ser el primer sector exportador de nuestro país. De hecho, podríamos llegar a comparar
este sector con el del automóvil o el turístico
Este hecho podría tener consecuencias muy importantes, más aun si tenemos en cuenta que
los primeros demandantes de estas energías van a ser los países asiáticos, lo cual cubriría el déficit histórico
de relaciones comerciales de España por la excesiva concentración de nuestras actividades en
América Latina y Europa. Asimismo, seríamos capaces de avanzar en las exportaciones de bienes de
alta tecnología.
Por tanto, no puedo acabar sin concluir que estamos ante una oportunidad histórica para
nuestro país, que además cubre gran parte de nuestras debilidades en el sector exterior.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

3 0 C O N F E R È N C I E S
El mayor riesgo:
la complacencia
31
gener
2007
MIGUEL ÁNGEL FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ
Governador del Banc d’Espanya
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Las cifras económicas de este último ejercicio hablan por
si solas de los buenos resultados de la economía española y avalan
unas perspectivas favorables a corto plazo. En este marco, me parece
muy importante reflexionar sobre los soportes de fondo que
sustentan la trayectoria seguida, con el fin de identificar aquellos
factores realmente relevantes para proyectar hacia el futuro el avance
que se ha conseguido en las últimas décadas.
Por eso, me ha parecido conveniente adoptar en esta conferencia
un enfoque de largo plazo que trascienda el análisis de coyuntura.
Asimismo, he elegido un título para la misma con el que
he querido subrayar que, cuando las cosas van bien y las perspectivas
son buenas, el mayor riesgo es el de la complacencia.
El año 2006 ha terminado en España con un crecimiento en torno al 3,8%, que supera al de
los siete mayores países industrializados. De hecho, con los resultados alcanzados, el PIB español ha
podido situarse en el séptimo lugar entre estos países, por delante de Canadá y sólo por detrás de
Estados Unidos, Japón, Alemania, Reino Unido, Francia e Italia.
En la creación de empleo, España ha vuelto a destacar en 2006, con una tasa de crecimiento
del 3,56%, que nos sitúa en el primer lugar entre los siete grandes. Si hacemos la comparación en cifras
absolutas -alrededor de 700.000 empleos- ningún otro país del mundo desarrollado ha creado
tantos puestos de trabajo, con la única excepción de Estados Unidos.
En el terreno de las finanzas públicas, el superávit con el que se cerró el pasado año también
se compara muy favorablemente con el déficit en que se encuentran el resto de los siete países
más desarrollados. Sin embargo, esto no debe ocultar que en otros dos indicadores de signo desfavorable
también hemos sido los primeros. En particular, hemos cerrado el año con una inflación del
2,7%, que aunque es inferior a cifras anteriores, ha sido la más alta de entre los siete grandes países

C O N F E R È N C I E S 3 1
industrializados. Lo mismo sucede con el desequilibrio de la balanza corriente, donde, en el año
2006, seguramente alcanzaremos un déficit próximo al 8% sobre el PIB, que es la cifra más alta de
las grandes economías.
La economía española ha ido bien en un entorno de expansión de la economía mundial y,
sobre todo, de afianzamiento de la recuperación de la zona del euro. Los resultados de 2006, a nivel
global, han vuelto a sorprender con un crecimiento mundial alrededor del 5%, y, a la vez, se ha mantenido
la inflación contenida, a pesar de la persistencia de un notable encarecimiento del petróleo.
El optimismo que se desprende del clima internacional de bonanza requiere, sin embargo,
ser matizado. La economía mundial muestra algunos aspectos problemáticos y existen dudas sobre
la manera en que se producirá el aterrizaje de la economía norteamericana, o sobre el carácter ordenado
o no de la absorción de los desequilibrios de las balanzas de pagos. Además, planea la incertidumbre
que se deriva del alto nivel alcanzado por los precios de activos, en una situación de tipos
de interés a largo plazo históricamente bajos y con una evolución excepcionalmente favorable de los
beneficios empresariales.
En el caso de la economía española, la continuada expansión ha estado acompañada por algunos
desequilibrios que representan riesgos potenciales para la proyección futura del dinamismo
económico. El Banco de España viene recordando cómo el crecimiento español está siendo impulsado
por una presión del gasto de los residentes que no siempre ha encontrado la suficiente capacidad
de respuesta en la producción interna, lo cual ha llevado a tensiones de costes y precios y ha contribuido
a incubar algunos desequilibrios.
Por un lado, el fuerte crecimiento del endeudamiento en los hogares, que está vinculado a
la intensa adquisición de viviendas en una etapa de boom inmobiliario. Por otro lado, la persistencia
de un diferencial de inflación respecto al de nuestros socios europeos, que suscita dudas sobre el
comportamiento futuro de nuestra competitividad. El Banco de España seguirá de cerca la evolución
de estos factores de riesgo.
Sin embargo, hoy quisiera aprovechar mi intervención para adoptar una perspectiva a más
largo plazo al examinar tanto la evolución histórica reciente de la economía española, como las posibilidades
que se abren a su futuro más allá del corto horizonte habitual de los ejercicios de previsión
económica.
Cuando miramos hacia atrás, observamos una evolución muy favorable de la economía española
en los últimos 20 años. Son numerosas las causas que subyacen en el mayor crecimiento relativo
de España. Sin duda la política monetaria del Banco Central Europeo, que ha tenido éxito en
conseguir su objetivo de control de la inflación y las expectativas de precios en la zona del euro, ha
generado un efecto intensamente expansivo en la economía española.
No obstante, ésta no puede identificarse como la única causa de nuestro crecimiento, ni
basta para explicar nuestro mejor comportamiento, ya que otros países del sur de Europa han visto
también reducir sustancialmente sus costes financieros y, sin embargo, no han registrado un crecimiento
comparable.
Tampoco caben muchas dudas sobre la influencia positiva que las políticas fiscales seguidas
desde 1994 han tenido sobre la confianza de los agentes económicos. Dichas políticas han permitido,
con la ayuda de los fondos europeos, reducir el déficit público hasta el punto de alcanzar incluso
un superávit en los dos últimos años. Los efectos beneficiosos de la consolidación fiscal se han
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

3 2 C O N F E R È N C I E S
visto reforzados por el hecho de que la eliminación gradual del déficit fiscal se ha instrumentado sin
apenas aumentar el porcentaje del gasto público sobre el PIB.
Entre las causas de la bonanza habría que reconocer, también, que las devaluaciones cambiarias
de principios de los años 90 condujeron a un tipo de conversión de la peseta con el euro que
nos colocó en una situación de partida muy favorable para la competitividad de la economía española.
Para encontrar una explicación cabal al mantenimiento de un crecimiento diferencial durante
un período tan dilatado no basta con referirse a las políticas macroeconómicas de estabilidad,
sino que es imprescindible evocar las reformas microeconómicas emprendidas desde el inicio de la
democracia, que abarcan áreas tan importantes como las privatizaciones, las reformas del mercado laboral
y de la seguridad social o las liberalizaciones de numerosos mercados.
Un excelente ejemplo de estas reformas es la transformación experimentada por el sistema
financiero español, donde los resortes de eficiencia generados por la liberalización contribuyeron a
que todos los actores acertaran, en términos generales, en el desempeño de su papel.
No obstante, aunque dichas políticas macro y microeconómicas han tenido, sin duda, su peso,
sería muy difícil explicarlo sin acudir a otras causas más estructurales. Un factor esencial del crecimiento
de las últimas décadas ha sido el cambio en el nivel educativo de los españoles durante los
años 70 y 80, que ha permitido que las cohortes que han ido entrando en el mercado de trabajo en
los años 90 tuvieran un nivel educativo muy superior al de anteriores generaciones, además de ser
mucho más numerosas.
Este crecimiento demográfico autóctono se ha visto reforzado en los últimos años con el fenómeno
de la inmigración, hasta el punto de convertirse en un factor esencial en la explicación de
nuestro crecimiento reciente.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 3 3
Además de las causas anteriores, que pueden ser cuantificadas, hay otras más difíciles de
medir, de carácter cualitativo, pero que son igualmente relevantes. Así por ejemplo, los sindicatos
españoles han ido adoptando una estrategia negociadora más en consonancia con los requisitos que
se derivan de la pertenencia de España a un área de estabilidad y con los retos que plantea la globalización,
lo que ha favorecido la generación de empleo y el crecimiento de la economía española
en los últimos años.
Algo parecido se puede decir de la sustancial continuidad que han mantenido a lo largo del
tiempo las principales orientaciones de política económica, independientemente de la alternancia de
los Gobiernos, con unas políticas fiscales y monetarias orientadas a la estabilidad y unas políticas microeconómicas
destinadas a mejorar el funcionamiento de los mercados.
En el capítulo de los aspectos cualitativos, otro de los factores que explican nuestro dinamismo
es la mejora en la capacidad gerencial de las empresas españolas. Detrás de ello se encuentra
un proceso en cuyo inicio Barcelona tuvo un gran protagonismo. Me refiero a la expansión y a la
calidad alcanzada por nuestros institutos de formación empresarial, que gozan de un elevado reconocimiento
a nivel internacional.
Por último, no quiero finalizar este recorrido por las causas que han contribuido al impulso
de la economía española en los últimos 20 años sin referirme al importante papel que ha desempeñado
la descentralización. Ésta no se encuentra exenta de riesgos, pero en España ha actuado como
un poderoso factor de dinamización económica, social y cultural, de manera similar a lo que sucedió
en Alemania después de la Segunda Guerra Mundial con la creación de los länders.
Pasemos a hablar ya del futuro. Para abordarlo desde una perspectiva fructífera seguiré la
recomendación de Epicteto para aproximarse al conocimiento del mundo. El filósofo estoico dividía
las cosas en dos: aquellas que dependen de nosotros y las que no lo hacen.
Entre las cosas que escapan a nuestro control está, por ejemplo, el entorno exterior, incluyendo
la economía europea, pues nuestra influencia en la evolución del resto del mundo es muy limitada.
También es importante darse cuenta de que la situación de partida de la economía española,
que es la base para predecir su trayectoria en el corto plazo, está ya dada y nada podemos hacer
para cambiarla.
La primera idea a la hora de pensar sobre el futuro, es que los favorables resultados cosechados
por la economía española en las dos últimas décadas, no se pueden atribuir a una sola causa,
sino que se deben a una multiplicidad de ellas. En consecuencia, si queremos conseguir una evolución
similar en los próximos años, deberemos cuidar el conjunto global de factores positivos con los
que hemos contado en años pasados y no pensar que puede ser suficiente con la simple repetición
de alguna de las recetas aplicadas.
Es verdad que con la entrada en la UEM, algunas fuentes de inestabilidad han desaparecido,
reduciéndose la volatilidad de variables clave para los agentes económicos como el tipo de interés,
la inflación o el tipo de cambio. Sin embargo, el crecimiento ha continuado siendo desequilibrado,
y prueba de ello es el endeudamiento de familias y empresas y el mantenimiento de los
diferenciales de precios y costes.
Se trata de unos desequilibrios que representan riesgos para la sostenibilidad del crecimiento
dentro de un área con unos requerimientos de estabilidad muy altos para los estándares españoles.
Sin embargo, el mayor riesgo de todos para nuestra economía es la complacencia. Por ello,
tenemos que seguir esforzándonos en mejorar la actuación de nuestras instituciones y empresas.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

3 4 C O N F E R È N C I E S
Existen ejemplos de países desarrollados que una vez que alcanzaron unos niveles de renta y riqueza
muy favorables perdieron el dinamismo reformador, y, como consecuencia de ello, entraron en situaciones
duraderas de atonía y debilidad con graves problemas de empleo y deterioro de la confianza
en todos los órdenes.
Es importante, en consecuencia, identificar las políticas concretas que debemos cuidar en
el futuro. Una vez transferida la política monetaria al Banco Central Europeo, las políticas que quedan
en nuestras manos son las fiscales y las estructurales.
En el campo estructural, mientras la pérdida de la competitividad sea uno de los riesgos
que se ciernen sobre la economía, el impulso de la productividad debería ser el eje conductor de todas
las reformas. El Programa Nacional de Reformas, como señaló el Informe Anual del Banco de
España en junio pasado, recoge adecuadamente las políticas de liberalización y flexibilización de
mercados que necesita la economía española. De lo que se trata es de cumplirlo.
En ese programa hay liberalizaciones muy importantes como la del sector ferroviario o la
del energético, tantas veces atrasada. También debería mantenerse la orientación del gasto público
en favor de las infraestructuras y la inversión en I+D+i.
La promoción de un marco más favorable a la creación y cierre de empresas sería un elemento
muy efectivo de modernización de la economía española, ya que podría aportar las dosis de
flexibilidad que se necesitan para competir en medio de las presiones generadas por la globalización
y para estimular la incorporación de las innovaciones tecnológicas y de gestión. Pero de todas las políticas
estructurales, la que sin duda es más importante, es la educación y la formación. De hecho, el
diferencial más serio entre España y los otros grandes países industrializados es la brecha que todavía
nos separa en materia educativa, a pesar de las mejoras de los últimos años.
En el actual Estado descentralizado, el Gobierno central mantiene escasas competencias
en materia de educación, de manera que el avance de España en este terreno está fundamentalmente
en manos de las Comunidades Autónomas. Puede decirse, por tanto, que éstas tienen una
gran responsabilidad en la determinación de las posibilidades de crecimiento a largo plazo y del funcionamiento
futuro de la economía española.
Una deducción que se ve reforzada cuando se consideran las transformaciones producidas
en el terreno de las políticas presupuestarias. Así, en la misma medida en que la estructura descentralizada
del Estado ha desempeñado un papel muy positivo en el crecimiento del pasado reciente,
al hablar del futuro vuelve a aparecer también como un factor determinante de primer orden.
Las leyes de Estabilidad Presupuestaria han tenido en cuenta este cambio esencial en la
estructura del Estado a la hora de establecer las reglas de disciplina presupuestaria. Y hasta ahora el
objetivo de estabilidad se ha satisfecho razonablemente, pero éste es un campo en el que no se puede
bajar la guardia.
Una de las ventajas que avalan el crecimiento diferencial en España cuando se compara con
otros países europeos, es el hecho de que la proporción del gasto público sobre el PIB no llega aquí
al 40%, mientras que en otros países se acerca o supera el 50%. Es muy importante tener clara la exigencia
de mantener esta ventaja comparativa. Y ello implica que cuando las demandas públicas de
educación y de sanidad presionen sobre los gobiernos territoriales, será necesario que los aumentos
de los gastos en educación se vean compensados con descensos en los gastos destinados a otras áreas
menos prioritarias.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 3 5
En el tema de la sanidad, habrá que recordar, además, que existen posibilidades de mejora
en la gestión que deben ser aprovechadas. Es importante tener presente las experiencias de algunos
países europeos que optaron por un modelo de aumento del gasto público en sanidad y que, sin
embargo, no lograron obtener los resultados que pretendían.
Finalmente, otra línea política a la que se debe prestar gran atención para mantener unas
cuentas públicas saneadas a medio y largo plazo es la referente a la Seguridad Social. Es cierto que
las predicciones disponibles indican la ausencia de grandes problemas en la Seguridad Social en los
próximos años; pero cuando se mira más adelante es evidente que si no se introducen cambios ésta
puede convertirse en una carga muy pesada para el crecimiento de la economía española.
En resumen, cuando observamos la evolución reciente de la economía española podemos
hacer un balance positivo que no debe olvidar los desequilibrios que la acompañan; y cuando tomamos
una perspectiva más amplia, de medio a largo plazo, nos encontramos con unas posibilidades
alentadoras que sustentan también un juicio favorable. Sin embargo, para proyectar hacia el futuro
un diferencial de crecimiento positivo respecto a la pauta dominante en los países industrializados,
es necesario no caer en la complacencia y seguir manteniendo una tensión reformadora.
Las reformas habrán de ser, obviamente, distintas de las adoptadas hasta ahora, pero han
de estar basadas en una filosofía similar; el mantenimiento de la seriedad fiscal en un marco de estabilidad
macroeconómica y financiera, el avance en la liberalización y flexibilización de los mercados
y la preocupación por la formación y la educación.
Y si tuviera que destacar cual es, en mi opinión, la principal tarea para afianzar el dinamismo
de la economía española a largo plazo, no dudaría en decir que es la de mejorar los niveles y calidad
de la educación.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

3 6 C O N F E R È N C I E S
Cercle Obert
Cicle Reflexions des de l’experiència
Idees sobre la complexitat
del món
13
febrer
2007
JORGE WAGENSBERG
Director de l’Àrea de Medi Ambient i Ciència de la Fundació “la Caixa”
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
És un plaer poder explicar què és la ciència i què és el
mètode científic. La primera idea a donar és que el mètode científic
és una representació de la realitat que respecta tres principis i
ens ajuda a entendre la complexitat.
El concepte de complexitat és molt important i el podríem
definir com la varietat o diversitat d’estats o alternatives que
pot tenir un sistema.
Al llarg de la història de l’univers, uns 13.700 milions
d’anys, s’han produït tres esdeveniments a destacar.
El primer fet és l’origen, és a dir, el passar del no res al quelcom. En aquest trànsit, i fins
fa 4.000 milions d’anys, la matèria es va transformant sota un esquema de docilitat amb l’entorn.
En canvi, l’aparició del primer ésser viu suposa el primer acte de rebel·lió amb l’entorn.
D’aquest fet en podríem arribar a derivar una definició de progrés, si pensem que aquest concepte
suposa un guany d’independència de l’entorn.
En qualsevol cas, el primer ésser viu planteja una diferència amb la situació prèvia, ja que
la seva prioritat no és l’estabilitat sinó l’adaptabilitat.
Per últim, i després de milions d’anys, els éssers vius accedeixen a la interacció més complexa
que existeix i que ve donada pel llenguatge.
El llenguatge és una capacitat extremadament sofisticada que només té l’ésser humà; la
resta d’éssers vius tenen només comunicació. Això té implicacions molt importants; bàsicament, la
manca de llenguatge implica el no poder transcendir el temps i l’espai, és a dir, que només és possible
compartir allò que es viu en comunitat, però no la resta de coses.

C O N F E R È N C I E S 3 7
Segurament seria ingenu pensar que no hi ha llenguatge més enllà de nosaltres. És probable
que en algun altre lloc de l’univers existeixin éssers amb llenguatge. En tot cas, les meves paraules
simplement pretenen donar una idea de l’amplitud de gradient de la complexitat.
En aquest punt cal plantejar-se què fem per comprendre la complexitat. Prèviament hem
de definir el fet de comprendre. La comprensió es composa de tres principis que són els que ens
permeten fer ciència.
En primer lloc, cal tenir en compte que el pensament és quelcom caòtic i complex, i que,
a més, no el podem aturar. El primer problema, en aquest context, és que el pensament és una cosa
infinita, mentre que el coneixement és finit -paraules o fórmules-. Per tant, hem de fer l’esforç de
passar de l’infinit al finit.
Per fer-ho, el primer principi és el d’objectivitat, és a dir, que el científic ha d’afectar el
menys possible la realitat a l’hora de fer ciència. Com més complex és un sistema més difícil és ser
objectiu, però com més objectius som, major serà la capacitat de crear un coneixement més universal.
El segon principi d’actuació és el de la intel·ligibilitat; es tracta d’una hipòtesi de treball
que afirma que el món es pot comprendre. Comprendre no és fer una descripció, sinó buscar què tenen
en comú dues coses diferents, a diferència de l’observació que implica buscar diferències entre
coses similars.
De fet, per fer ciència sempre ens trobarem davant nostre amb moltes respostes, i el científic
ha de ser capaç de formular-se la pregunta adient. En tot cas, podríem dir que la comprensió és
una fricció entre una cosa que has vist i una altra que no has vist. Per assolir aquest estat hi ha persones
més intuïtives que d’altres, però tots podem fer-ho. El premi de la comprensió és la capacitat
per anticipar la incertesa, o sigui, allò que no és automàtic.
El tercer principi de la ciència és el dialèctic. El científic no pot acceptar la incoherència,
per això no pot creure una realitat observada que és contrària al que prèviament ha teoritzat -paradoxa
de la contradicció- ni una realitat que simplement no es correspon amb aquesta teoria -paradoxa
de la incompletitud-. Aquestes dues paradoxes posen en marxa el principi dialèctic que és el responsable
de què el científic no s’aturi mai en l’intent de comprendre la realitat. Per tant, el benefici
del principi dialèctic és que fa progressar la ciència.
En aquest punt, m’agradaria afegir que hi ha un estímul per fer ciència, del qual no se’n
parla, que és el que es podria anomenar el goig intel·lectual. Aquest concepte es defineix com el moment
exacte en què la ment comprèn. La ment comprèn quan l’essència es redueix, o bé quan augmenta
l’essència compartida, és a dir, quan s’incrementa el domini d’aplicabilitat d’un determinat
principi.
Un cop revisada la teoria, penso que té molt interès analitzar alguns exemples concrets de
tot el que he dit. Un primer exemple del que vol dir comprendre el podem trobar amb una signatura.
Si utilitzem un algoritme per explicar la signatura de qualsevol persona, i aquesta persona torna
a repetir la seva signatura, l’algoritme em dirà que aquesta segona signatura és falsa. La idea de comprendre,
aquí, és veure què tenen en comú aquestes dues signatures. Aquest és un problema important
avui en dia a l’hora d’utilitzar, per exemple, signatures electròniques a internet.
Un segon exemple es troba amb Picasso. Aquest genial artista es va plantejar, en un moment
donat de la seva carrera, quina era l’essència del brau. Picasso va concloure que tots els braus
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

3 8 C O N F E R È N C I E S
es caracteritzaven per no tenir un cap gaire important en grandària, quatre potes, un aparell reproductor
i poca cosa més. Aquests pocs trets li van servir per caracteritzar aquest animal en totes les situacions
possibles.
Una altra pregunta interessant a fer-se és per què els animals no són fractals, és a dir, per
què no tenen la capacitat de replicar-se a si mateixos per colonitzar espai, tal i com ho fan els vegetals.
De fet la resposta és que els vegetals son fractals per fora i, en canvi, els animals són fractals per
dintre, per exemple, a través del sistema circulatori i nerviós que intenta arribar a tots els racons del
cos.
Aixa mateix, ens podríem preguntar per què les plantes són verdes. La resposta immediata
és que les plantes metabolitzen un pigment verd que és la clorofil·la. Tanmateix, si mirem sota
l’aigua ens adonarem que allà les plantes són de tots els colors possibles. La resposta la trobarem si
som capaços de copsar què tenen en comú totes les plantes terrestres. En concret, l’única planta que
va ser capaç de sortir de l’aigua i colonitzar la terra era la de color verd, i totes les plantes terrestres
són una evolució d’aquesta.
El cinquè exemple l’he recollit a partir de la recepció en el nostre museu d’una col·lecció
privada molt important de cranis d’animals. Al museu vàrem tenir la curiositat de fer una classificació
dels cranis diferent a l’establerta. Per fer-ho, vàrem posar tots els cranis junts i els vàrem observar
amb l’objectiu de trobar similituds o diferències entre ells. En aquest cas, el goig intel·lectual va
ser assolit en concloure que tots els animals depredadors tenen els ulls en pla frontal, mentre que les
preses tenen els ulls en els laterals del seu crani. Això és així perquè els depredadors necessiten calcular
amb precisió la distància a la seva presa, mentre que aquesta última necessita l’angle de visió
més ampli possible a efectes de detectar amb rapidesa a qualsevol possible agressor.
Com a resum, podem dir que la complexitat del món no ha deixat de créixer, però el progrés
no s’ha de mesurar amb un increment de grandària, sinó com amb un guany d’independència
d’un sistema obert, que no vol dir aïllament, sinó quines alternatives he d’escollir i quin comportament
he de seguir per ser el més independent possible del meu entorn.
Cercle de Economia Activitats 12. Juliol 2007

Cercle Obert
Tecnología, Empresa y Capital Riesgo
en la Sociedad del Conocimiento
15
febrer
2007
nuestra economía.
AMPARO MORALEDA
Directora d’IBM per a Espanya i Portugal
JOSÉ MANUEL LARA
President del Cercle d’Economia
Intervenció d’Amparo Moraleda
C O N F E R È N C I E S 3 9
Los retos que nos esperan en el futuro próximo van a ser
cruciales, puesto que de nuestra capacidad de respuesta a estos retos
van a depender, en gran medida, los niveles de progreso y bienestar
que podamos alcanzar en el futuro.
A lo largo de mi intervención, voy a intentar transmitir cómo
desde IBM observamos, valoramos y participamos en la sociedad
de la información y del conocimiento. Asimismo, me gustaría
trasladar cómo estamos viendo en IBM que las tecnologías de la información
y de las comunicaciones pueden ayudarnos a transformar
nuestro entorno y a crear innovación valiosa para nuestra sociedad y
Bajo mi punto de vista, nos encontramos en un momento muy propicio para la innovación,
hecho que coincide, además, con una gran necesidad de aportaciones de este tipo.
Las tecnologías de la información y de las comunicaciones están formando parte, hoy más
que nunca, de todos los progresos económicos y sociales de nuestro entorno. En mi opinión, se están
abriendo actualmente infinitas posibilidades para aplicar esta tecnología al servicio de la formación de
riqueza.
Si observamos el contexto en el que vivimos, veremos que nos encontramos en un momento
lleno de retos, desafíos e incertidumbres de todo tipo, que nos obligan a tener que reaccionar para
encontrar continuamente respuestas al cambio constante.
En el mundo de la empresa, en particular, estamos asistiendo a la banalización y estandarización
de los productos, de forma que se están reduciendo los márgenes en la venta de multitud de
bienes, fruto de la exacerbación extrema de la competitividad. De hecho, la liberalización y la eliminación
de las barreras de entrada en muchos sectores han favorecido el gran aumento de la competitividad.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 0 C O N F E R È N C I E S
No obstante, si bien lo anterior propicia una dura competencia, también facilita las oportunidades.
Todas las empresas, sin excepción, nos vemos en la tesitura de buscar nuevos horizontes y
nuevos proyectos para aumentar nuestra facturación y nuestros márgenes. Además, la interdependencia
de los mercados es enorme en todo el mundo, lo cual incentiva la existencia de volatilidad y
riesgos constantes.
Fruto de este escenario, las empresas no sólo compiten actualmente a través de su cartera
de productos y de la calidad que ofrecen en el mercado, sino que están también compitiendo a través
de sus modelos de gestión y de negocio para diferenciarse en un mercado concreto. El reto aquí es
entender este cambio, no como una amenaza, sino como una oportunidad para crecer y mejorar.
En mercados competitivos y saturados en los que con el paso del tiempo se han ido estrechando
los márgenes, sólo la innovación permite encontrar nuevas vías para crecer y diferenciarse con
sostenibilidad.
En cualquier caso, las condiciones de contorno parecen muy favorables para que se produzca
este cambio. Sin embargo, además de estas condiciones, creo que existen otros dos factores: la tecnología
y las capacidades que ofrecen las tecnologías de la información y de las comunicaciones, que
son las que hacen que este cambio sea realmente posible.
La tecnología sigue evolucionando a un ritmo imparable, y, probablemente, tengamos a
nuestra disposición más tecnología de la que somos capaces de digerir y asimilar. Sólo como ejemplo,
decir que la sofisticación tecnológica de la Play Station actual la hubiera situado hace tan sólo cinco
años dentro de los primeros 500 ordenadores del mundo. Todo ello unido al hecho de que las barreras
de entrada y los precios en este sector tecnológico no hacen más que disminuir, y así por ejemplo,
los servicios de telecomunicación cuestan hoy un 1% de lo que costaban en 1930.
Dada esta situación, podemos concluir que vivimos en un contexto que nos impulsa hacia la
innovación, además de contar con unas herramientas más capaces que nunca para ello.
En este punto, me gustaría señalar que, si bien se ha evidenciado que copiar un producto es
fácil, no es menos cierto que replicar un proceso también lo es. Muchas compañías están viendo en la
mejora de procesos soportados por la tecnología de la información al servicio del talento que existe,
en una determinada empresa, la fórmula para la creación de una ventaja competitiva sostenible prácticamente
única, más que la mera diferenciación a través de un producto o servicio.
Si analizamos la cantidad de recursos e inversión que hoy en día las empresas dedican a innovación,
dos tercios están dedicados a la mejora de los procesos y los modelos de negocio, frente al
40% dedicado a la innovación de productos y servicios.
La tecnología ha cambiado su rol, puesto que ha dejado de ser un instrumento al servicio de
la automatización de procesos para entrar con enorme fuerza en todas las cosas que hace la empresa
y en cómo las lleva a cabo. En este sentido, es muy importante avanzar en el conocimiento de las tecnologías
de la información en todas las áreas de la empresa al servicio de los retos y problemas de negocio.
En definitiva, el reto de la innovación no está circunscrito al departamento de investigación
y desarrollo de una empresa, sino a toda la organización.
Dentro de este esquema es importante señalar el hecho de que las tecnologías de la información
y de la comunicación están permitiendo lo que desde nuestra organización denominamos em-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 4 1
presas globalmente integradas; es decir, empresas capaces de poner en valor el conocimiento allí donde
esté, interconectando distintos elementos de la cadena de valor, independientemente de su localización.
Este último hecho está dando lugar a la creación de economías de expertise, o del conocimiento,
y bajo mi propia experiencia corporativa, esto quiere decir que los recursos y las inversiones
van allí donde está el talento, que acaba teniendo un peso igual de importante que los costes laborales
y el marco regulatorio en la toma de decisiones.
En un mundo muy global, lo más importante es cómo nos situamos como individuo, como
empresa y como país para competir en un espacio de innovación. El conocimiento se está globalizando
y polarizando, así que será necesario saber hacia dónde se desplaza el centro de gravedad del conocimiento
en cada momento.
En cualquier caso debemos tener muy claro que el limitador más importante a la innovación
son siempre las personas. En particular, la combinación entre los individuos de conocimientos tecnológicos
y de conocimientos de una disciplina concreta es lo que puede permitirnos hacer un gran salto
hacia adelante en el ámbito de la innovación.
Para finalizar, me gustaría decir que la estela de la humanidad está intrínsecamente ligada a
su capacidad para innovar y, así, superar nuestros límites y transformar nuestro entorno. Hasta ahora
las tecnologías que se habían utilizado por el hombre estaban al servicio del aumento de nuestras capacidades
físicas, pero nunca como hasta ahora habíamos tenido una tecnología al servicio de nuestras
neuronas y nuestra creatividad. Éste último va a ser el motor de la sociedad del conocimiento y del
escenario absolutamente apasionante y complejo en el que vivimos.
Intervenció de José Manuel Lara
Mi intervención tendrá un carácter mucho más concreto y local que la anterior, con el objetivo
de ofrecer respuestas a la pregunta: ¿qué nos hace falta, aquí y ahora? Al respecto, mi primera impresión
es que los cambios científicos y tecnológicos que obligan a modificar las políticas empresariales
no son algo nuevo. Sin embargo, la novedad, en este momento, es la velocidad a la que deben
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 2 C O N F E R È N C I E S
hacerse los cambios, probablemente mucho mayor que el tiempo que necesitan las personas para
adaptarse a los mismos.
Por tanto, el gran reto actual es no perder el tren de un cambio tecnológico que se acelera
sin cesar y que afecta, cada vez, a más sectores y actividades. De hecho, actividades que podrían considerarse
tradicionales se han visto, y se verán, profundamente afectadas por la innovación tecnológica
de nuestros días.
Entre estas últimas, podemos pensar en cómo va a cambiar la televisión en los próximos
años, con nuevos contenidos y nuevas infraestructuras, como la proporcionada por la televisión digital
terrestre. El uso del móvil va a sufrir también cambios importantes, en la medida en que se utilice
para la transmisión de contenidos o como competidor de la televisión. Por no hablar de la transformación
que experimentará el mundo de la publicidad, cuyo formato tradicional ha encontrado un
competidor durísimo en internet.
Asimismo, es bien cierto que está cambiando la forma de gestionar las empresas, como es el
caso en la forma de captar clientes, la gestión de ventas o la estructura relacional de la organización.
Este tipo de transformaciones conducen a la necesidad de desarrollar un ritmo de inversiones
mucho más rápido y cuantioso que en el pasado. Es necesario acudir a los fondos de capital-riesgo
e invertir por delante de los hechos, sin contar con el respaldo de beneficios ya realizados, como
hacíamos anteriormente.
En cualquier caso, la inversión tecnológica es indispensable, tanto a partir de fondos públicos
como privados. A mi juicio, estos últimos deben incrementarse notablemente, para no depender
exclusivamente de las iniciativas públicas.
Por último, me parece que los dos requisitos indispensables para avanzar hacia el futuro son
la mentalidad y la formación. La mentalidad y la reflexión sobre el futuro es fundamental, porque se
piensa demasiado en el día a día y muy poco en lo que vendrá. Por su parte, la formación es fundamental
para poder aprovechar al máximo las innovaciones a todos los niveles de responsabilidad y en
todas las actividades. Ésta es una gran asignatura pendiente en la economía española y si no la cubrimos
pronto no podremos avanzar en este nuevo mundo dinámico y continuamente cambiante.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Política Industrial
i Coneixement
al segle XXI
12
març
2007
JOAN CLOS
Ministre d’Indústria, Comerç i Turisme
C O N F E R È N C I E S 4 3
En el context internacional actual hi ha dos sectors que jugaran
un paper molt destacat en la competitivitat del nostre país: les
telecomunicacions i l’energia. Ambdós elements es troben dintre de
l’àmbit de competències del Ministeri que tinc l’honor de presidir.
El sector de les tecnologies de la informació i la comunicació
representa uns 87.000 milions d’euros de facturació, un 8’7%
del PIB. Al seu torn, el sector energètic factura una xifra pràcticament
equivalent, al voltant de 89.000 milions d’euros. Sempre tenint
en compte que parlem de facturació i no de valor afegit.
En tot cas, cal tenir present que la composició d’aquests sectors és diversa en el seu conjunt
d’activitats. En el cas de les tecnologies de la informació i la comunicació hem de considerar a les
companyies de telèfon, internet i a la indústria de software. Per la seva part, el sector energètic inclou
a les gasolines, el petroli, el gas i l’electricitat.
Si ens centrem en l’anàlisi del sector de les TIC, cal dir que si bé l’agregat de les seves activitats
ha crescut una mica per sota del PIB en els darrers cinc anys, el subsector de les telecomunicacions
ha experimentat un creixement superior al del PIB. Per tant, això vol dir que les activitats industrials
de les TIC han crescut força per sota del nostre producte interior en els darrers anys.
Pel que fa a la despesa en telecomunicacions, Espanya es troba en la banda baixa d’aquesta
variable, al costat de França, mentre que Suècia, Holanda, Regne Unit i Bèlgica estan molt per sobre
en la despesa en telecomunicacions.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 4 C O N F E R È N C I E S
En aquest escenari, l’objectiu del Ministeri és que el sector de les telecomunicacions passi
del 5% del PIB actual, al 7’5% en l’any 2010. Amb aquest creixement, Espanya es situaria a l’entorn
de la mitjana de la Unió Europea, que representa uns 800 euros de facturació per habitant i any.
Pel que fa al sector de l’energia constatem que el seu consum ha crescut menys que el PIB
en els darrers cinc anys i, a més, en els dos darrers anys observem per primera vegada una disminució
efectiva del consum d’energia per producte de PIB.
Hi ha vàries possibles explicacions per aquest fenomen. S’ha dit que aquest fet pot ser una
conseqüència del canvi climàtic, donada la nostra latitud. Així mateix, hauríem de tenir en compte
que en els dos darrers anys els preus de l’energia han pujat després de molt de temps sense fer-ho.
En comparació amb Europa, Espanya és la cinquena economia en termes de consum energètic
total. Aquest pes, donat la nostra grandària econòmica ens situa allà on ens toca en el panorama
europeu. Si valorem el consum energètic per càpita, Espanya es troba lleugerament per sota de la mitjana
de la Unió Europea.
Pel que fa als preus, en el cas de l’electricitat Espanya està en els nivells més baixos de la
Unió Europea, tant pel consum domèstic com per l’industrial. Per tant, i en contra d’alguna de les tesis
que es sostenen, l’energia a Espanya és relativament barata.
Malgrat tot, aquest fet està amagant el fenomen del dèficit tarifari, que no és més que un
pagament ajornat que farem en el futur a les empreses, per la diferència que hi ha entre el cost i el
preu de l’energia. Així, si féssim aflorar el dèficit tarifari, probablement estaríem al mateix nivell de
preus que la mitjana de la Unió Europea.
En conseqüència, podem dir que en el nostre país no hem volcat en els preus el creixement
del cost de generació de l’energia derivat de la darrera pujada dels preus del petroli, sinó que ho aplicarem
com a despesa a la factura elèctrica del futur. De totes maneres, les companyies no es veuran
perjudicades per aquest diferiment dels ingressos, ja que tenen l’opció de titulitzar el deute.
En tot cas les tarifes han començat a pujar per reflectir el que està succeint amb el preu de
l’energia en els mercats internacionals, i és previsible que aquesta pujada tingui algun efecte addicional
sobre el consum d’energia. De fet, el nostre objectiu és que s’incrementi el volum d’energia
elèctrica que es transacciona en el mercat lliure, passant del 30% actual fins a un 50%.
Tenim previst que, al llarg dels propers dos anys i mig, a l’hora de fer les revisions trimestrals
del preu de l’energia, inclourem una senda d’aproximació del preu tarifat ajornat al preu real. Aquesta
aproximació serà més o menys intensa en funció de l’evolució futura del preu del barril de petroli.
Aquesta evolució serà molt important a l’hora de fixar el debat sobre el grau d’independència
dels països occidentals de les fonts energètiques primàries. Per altra banda, els països productors
de petroli, que comencen a créixer econòmicament, especialment Rússia, es troben en una situació
que no s’imaginaven, i és que el seu consum s’ha incrementat exponencialment. L’augment del consum
fa que aquests països ja no vegin de forma tan positiva l’escalada dels preus energètics.
Si centrem ara la nostra atenció no en els esdeveniments internacionals, sinó en el consum
regional d’energia a Espanya cal assenyalar que la primera Comunitat Autònoma consumidora d’electricitat
és Catalunya. El pes industrial de casa nostra en el conjunt de l’Estat és una causa indiscutible
d’aquest gran consum.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 4 5
En canvi la producció d’energia elèctrica per càpita mostra un escenari molt diferent. En
concret, Cantàbria i Galícia apareixen com a principals productors, seguits per València, algunes zones
d’Andalusia i també Catalunya. De fet podríem dir que Catalunya és força autosuficient en el seu
consum perquè té capacitat de generació; en canvi altres Comunitats com Madrid, depenen de la generació
de fora del seu territori.
Pel que respecta al sector del gas cal fer notar que Espanya és un país amb un elevat consum
dintre del conjunt de la Unió Europea i amb un pes molt notori de gas natural, fet que en podríem
dir diferencial del cas espanyol.
Els preus del gas estan una mica per damunt de la mitjana europea en el segment domèstic,
mentre que en el sector industrial estan ostensiblement per sota de la mitjana europea; així, no és
estrany que la indústria aposti per la cogeneració, tenint en compte que un 80% del consum de gas
del país és transacciona al mercat, i només el 20% està a tarifa.
Si ens referim ara al consum d’aquesta energia a l’interior del país, tornem a constatar un diferencial
important de consum a Catalunya, molt elevat respecte a Madrid.
Després d’abordar els grans trets del sector de les telecomunicacions i de l’energia, m’agradaria
fer esment de la situació del conjunt de la indústria. El sector industrial ha seguit un comportament
cíclic de pujades i davallades en els darrers 10 anys, que ha evolucionat de forma paral·lela a la
generació d’ocupació en el sector, i, en conseqüència, el mateix ha fet el producte per empleat.
Actualment, el sector industrial, a diferència de la resta de l’economia, està experimentant
un increment de la productivitat, en comparació al nostre entorn geogràfic europeu.
Per donar algunes xifres, val a dir que el total de la producció industrial a Espanya és de 500.000
milions d’euros, dels quals els dos primers sectors -alimentació i metal·lúrgia- representen el 30%. Els segueixen
els sectors de l’automoció, la indústria química -amb un 10%-, i l’energia, amb un 8’3%.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 6 C O N F E R È N C I E S
Per regions, el valor afegit industrial està liderat per Catalunya, que té el 26%, Madrid amb
el 13%, la Comunitat Valenciana, amb un 11% i el País Basc, amb el 10%.
En el cas concret de Catalunya, la primera activitat industrial és la química, seguida de l’alimentació,
l’energia, el material de transport i la metal·lúrgia. En comparació amb Espanya, a
Catalunya tenim més diversitat industrial, ja que la participació en el valor afegit total per sectors està
més repartida a casa nostra.
No obstant, el grau de tecnificació de la indústria a Catalunya evoluciona de forma lenta,
perquè aquesta necessita temps, polítiques constants i molta inversió. És important que centrem esforços
en aquesta qüestió si volem competir en el món actual.
En tot cas, la concentració de l’economia del coneixement i de la innovació es dóna actualment
a Madrid, el País Basc, Catalunya i Navarra.
De cara al futur, i amb l’objectiu de ser més competitius, s’ha de continuar afavorint la diversificació
de la nostra base econòmica; s’ha de créixer en infrastructures, així com millorar en la qualitat
i seguretat jurídica, institucional, en el nivell de formació de la mà d’obra i en la recerca i la innovació.
En relació a aquest darrer element, cal dir que el govern espanyol ha pressupostat en els darrers
anys per la recerca i la innovació unes quantitats creixents, molt importants, d’un 33%. Aquesta
estratègia es consolidarà en el futur, però és molt important la participació de l’empresa en tot el procés.
Aquest fet ens allunya d’Europa i cal corregir-lo.
Aquí, els fons de recerca tendeixen a estar molt dirigits, sobretot els del sector públic cap a
la Universitat. I el sector privat, de fons propis n’hi destina menys que la mitjana de la Unió Europea.
Tanmateix, la capacitat de col·laboració amb el sector públic és menor. Per tant el nostre objectiu ha
de ser incrementar la nostra inversió en recerca el més aviat possible, fins arribar al 2% del PIB.
Per altra banda, hem de tenir en compte la posada en marxa del VII Programa Marc de la Unió
Europea, que té un pressupost de 52.000 milions d’euros, 19.000 milions més que el seu predecessor.
Aquests fons no es donen automàticament als països, sinó que s’han de guanyar competitivament
en un concurs públic. L’objectiu d’Espanya hauria de ser millorar la seva participació en
aquests fons i fer-la coherent amb les quantitats que hi aporta. En concret, hauríem de passar de tenir
el 6% dels fons a aproximadament el 8%. Amb aquest objetiu, el Ministeri d’Educació i el
Ministeri d’Indústria han posat en marxa equips per ajudar a les empreses a presentar projectes que
puguin ser qualificats dintre de la Unió Europea com a susceptibles de percebre aquests fons. Cal que
ho fem, perquè ens hi juguem gran part del nostre futur..
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

La experiencia
internacional
del Grupo Santander
19
abril
2007
MATÍAS RODRÍGUEZ INCIARTE
Vicepresident del Grupo Santander
C O N F E R È N C I E S 4 7
El contenido de mi intervención se nutrirá en buena parte
de mi experiencia de 23 años en el Grupo Santander. Empezaré
refiriéndome al flujo de la inversión española en el exterior.
En el período entre 1993 y 2006 las empresas españolas invirtieron
en el exterior 336.000 millones de euros y, de esta cifra, la
banca invirtió en el exterior, aproximadamente, el 21% del total. De
este 21%, el Grupo Santander, ha invertido el 57%, es decir, el 11%
del total de la inversión de la empresa española en el exterior.
Del conjunto de las inversiones españolas en el exterior, un 28% se ha dirigido hacia América
Latina, el 19% en el caso del Grupo Santander. Por su parte el grueso de las inversiones se ha dirigido
a Europa continental y al Reino Unido. En el caso del Santander el Reino Unido tiene un porcentaje
bastante más alto, debido a la reciente operación que hemos hecho con la compra de Abbey.
En este contexto, el proceso de expansión exterior de la banca se ha debido a la confluencia
de al menos tres factores. Por un lado, la integración en la Unión Europea; en segundo lugar la
fuerte competencia y la rápida maduración del mercado doméstico; y, por último, las positivas transformaciones
que han tenido lugar en las economías de algunos de los países destinatarios de nuestra
inversión, fundamentalmente, en América Latina.
La fuerte competencia de la banca en España, debida a la apertura del mercado, a la liberalización
que ha permitido la entrada de la banca extranjera, a la estabilidad macroeconómica, al impulso
de reformas estructurales y a la rápida caída de los tipos de interés, nos ha conducido a una situación
en la que nuestro margen financiero y de explotación se ha estrechado muy rápidamente, y,
en consecuencia, ha habido que buscar otras áreas geográficas que nos permitieran diversificar la inversión
y tener focos alternativos de crecimiento de nuestros beneficios, frente a un mercado que no
ha tenido el grado de madurez que esperábamos.
Una parte del éxito que ha tenido la banca española en el exterior se debe a que la fuerte
competencia en el mercado interno nos obligó a tener que mejorar nuestra competitividad, de forma
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

4 8 C O N F E R È N C I E S
que cuando acudimos a otros mercados, como puede ser nuestro caso con Abbey, vemos que somos
capaces de añadir valor allí.
Al mismo tiempo, y como consecuencia de ese proceso, se ha producido una concentración
bancaria en España, de manera que el número de entidades bancarias, que en el año 1989 era de 112,
en 2006 era de 72, con cinco grandes grupos financieros que concentran el 50% de la cuota de mercado,
Santander, BBVA, La Caixa, Caja Madrid y Banco Popular.
En paralelo, algunos de los países emergentes donde acudimos con nuestra inversión, experimentaron
un nuevo consenso de política económica basado en el mercado. Es decir,
Latinoamérica ha vivido una extraordinaria transformación desde el punto de vista de la ideología económica,
y hoy hay mucha más disciplina fiscal y monetaria, y una reducción del papel del Estado, junto
con una apertura al comercio internacional, mayor estabilidad política y una modernización del
marco jurídico.
Si atendemos ahora a las grandes etapas de la evolución de la estrategia del Santander en el
período 1985-2006, vemos que en la primera fase, entre 1985 y 1994, se dio una consolidación en el
mercado doméstico e iniciamos una serie de alianzas y toma de participaciones internacionales. El año
1994 fue muy importante para nosotros porque compramos Banesto, hecho que nos otorgó una masa
crítica en el mercado español para poder seguir creciendo internacionalmente. En consecuencia, entre
1995 y 1998 se produjo una oleada de expansión del Banco en Latinoamérica. Posteriormente, en
1999 se produjo la fusión con el BCH, que es lo que justificó la oleada subsiguiente de internacionalización
dirigida también a Iberoamérica y a Europa, en particular hacia Portugal y el Reino Unido.
Finalmente en el año 2004 hicimos la compra de Abbey y, después, en 2005 y 2006, continuó el proceso
de internacionalización con compras de menor importancia en Europa y en Estados Unidos.
Al inicio del proceso, en 1985, el Santander era el sexto banco de España y el número 152
del mundo. En aquellos tiempos decíamos que lo importante no era ser grande sino rentable, probablemente
como consecuencia de hacer de la necesidad virtud. En esos años teníamos una sólida, aunque
pequeña base doméstica, y algunas pocas experiencias internacionales.
En particular, habíamos tejido una alianza con el Bank of America, que dio lugar a la creación
de Bankinter, en el momento en que se abrió la oportunidad de crear bancos industriales en
España. Por otro lado, llevamos a cabo una primera expansión en Iberoamérica entre los años 1971 y
1987. Todo ello sin olvidar que compramos un pequeño banco de consumo en Alemania, propiedad
precisamente del Bank of America, en el año 1987, y después concretamos la alianza con el Royal
Bank of Scotland, que explica buena parte de lo que ha sido la internacionalización de nuestro banco.
En los años posteriores a la compra de Banesto, que fue un hito muy importante, compramos
el Banco de Venezuela en 1996; el Banco Santander Mexicano y el Banco Río de Argentina, en
1997; y dos bancos en Brasil, Banco Peral de Comercio y Banco Noroeste, en 1998.
De esta forma, las adquisiciones anteriores nos permitieron llegar a ser el primer banco en
España. Este hecho se explica fundamentalmente por nuestra compra de Banesto, lo cual ha supuesto
el hito más importante en la evolución del mercado financiero español.
Posteriormente, la fusión con el BCH dio pie a una nueva oleada de internacionalización,
que arrancó con la muy dificultosa compra en Portugal de dos bancos: Totta & Açores y Crédito
Predial. La principal dificultad radicó en la existencia de una oposición frontal, por parte del gobierno
portugués, a que el Grupo Santander pudiera tener una posición tan dominante en su mercado. Al
año siguiente compramos Banespa en Brasil y Serfin en México, de manera que redondeamos nuestra
posición en dos grandes mercados latinoamericanos.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 4 9
En Chile, donde el BCH tenía una participación en Banco Santiago, conseguimos que como
consecuencia de nuestra fusión sumáramos nuestros activos, lo cual redundó en la consecución de
una masa crítica muy importante en el mercado chileno, que ha llegado a más del 25% de cuota del
mercado de Chile en la actualidad.
En Alemania compramos AKB, una financiera de consumo que, fusionada con la filial CC
Bank que ya teníamos, nos ha proporcionado la primera posición en la financiación de vehículos en
Alemania.
Por su parte, en Italia hicimos una pequeña operación con Finconsumo y con San Paolo,
y, posteriormente cerramos una serie de operaciones en otros países europeos, fundamentalmente
relacionadas con la banca de consumo, a excepción de Abbey National, que fue una operación muy
singular.
En particular, en este último caso nos encontramos con un banco en el que podíamos añadir
valor casi inmediatamente por la vía de reducción de costes, a través de una importante reducción
de plantilla. Actualmente, pensamos que podemos rentabilizar nuestra inversión, no sólo manteniendo
este control de costes, sino añadiendo ingresos a la gestión.
El resultado de todas las operaciones anteriores ha sido el colocarnos como el banco número
uno de la Europa del euro. En términos de capitalización bursátil, somos el banco número once del
mundo, mientras que en beneficios hemos alcanzado el sexto lugar en el mundo.
En cifras concretas, esta evolución ha significado pasar de los 750.000 clientes que teníamos
en el año 1985 a los actuales 69 millones en todo el mundo. Nuestra capitalización bursátil se ha movido
de los 2.500 millones de euros, en el año 1985, a los 87.000 millones de euros, que tenemos en
estos momentos. Por último, los beneficios netos se han incrementado desde un valor de 133 millones
de euros en el año de referencia hasta los 7.500 millones de euros. Estos beneficios ponderan un
45% en España, un 24% en el resto de Europa y un 31% en Iberoamérica.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

5 0 C O N F E R È N C I E S
A excepción de algunos bancos chinos, somos el banco con más oficinas –el 55%- fuera de
nuestro país. Nuestros empleados ascienden a 130.000, de los cuales el 74% desarrollan su trabajo fuera
de España.
Las claves de esta evolución de éxito radican, como he mencionado, en la liberalización a la
entrada de la banca extranjera y de los tipos de interés en España, aunque en aquel momento nuestra
reacción fue muy contraria a estos dos fenómenos. Sin embargo, visto con perspectiva, ambos hechos
fueron extraordinariamente positivos, porque nos obligaron a mejorar nuestra eficiencia para hacer
frente a la fuerte competencia.
Estos aumentos de competitividad nos han permitido llegar a hacer operaciones con valora
añadido fuera de nuestras fronteras, como ha sido en nuestro caso la adquisición de Abbey.
Por otro lado, creo que la diversificación es muy importante en cualquier tipo de negocio,
puesto que históricamente las economías y los mercados no han estado tan sincronizados como lo están
hoy en día. Asimismo, es muy importante tener una fuerte posición en el mercado doméstico, porque
eso proporciona la seguridad de tener una parte del negocio bajo control y sobre la que construir
una expansión gradual, ayudado todo ello por la tenencia de recursos humanos con experiencia, preferentemente
originarios geográficamente del mercado que gestionan.
Para finalizar, me gustaría decir que éste es un proceso dinámico, es decir, que todavía no ha
concluido ni para el Grupo, ni para las empresas españolas, puesto que la globalización a la que estamos
asistiendo va a hacer cada vez más perentorios estos movimientos de expansión internacional.
La experiencia actual de ABN Amro es un ejemplo de que, además, esta expansión se puede
hacer de manera más imaginativa; ya no se trata de una fusión o de una operación de adquisición,
sino que, incluso, puede considerarse la posibilidad de crear consorcios bancarios en aras de una mayor
eficiencia.
En el mercado europeo se ha producido una concentración muy fuerte en los mercados nacionales,
pero todavía no se ha conseguido un movimiento bancario transnacional que debería tener
lugar desde el punto de vista de un solo mercado y una sola moneda, en paralelo a lo que se produce
en Estados Unidos, donde ha habido un fenómeno importante de consolidación bancaria dentro del
mismo mercado.
Por su parte, no creo que en Latinoamérica se puedan hacer movimientos de una gran importancia,
porque las operaciones bancarias están ya bastante asentadas. Sin embargo, no debemos olvidar
a los mercados de la Europa del Este y del norte de Europa, en los que todavía puede haber
oportunidades para que el sistema financiero pueda ir adelante.
En definitiva, los bancos estamos resultando ser un apoyo a posteriores operaciones de carácter
empresarial en nuevos países y mercados de todo el mundo. En el caso particular de España, el
Grupo Santander ha entrado en operaciones de financiación como la de Ferrovial con los aeropuertos
británicos, o la de Acciona sobre Endesa.
Verdaderamente, hace 10 o 15 años nadie hubiera creído que íbamos a tener empresas españolas
en los lugares que hoy las tenemos, desde el punto de vista internacional. Éste es un gran éxito
del que tenemos que felicitarnos todos; el hecho de que el tejido industrial español haya sido capaz
de tener el éxito internacional que está teniendo y que se prevé que tenga en el futuro.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Cercle Obert
Cicle Reflexions des de l’experiència
22
maig
2007
MIQUEL ROCA
Soci President de Roca Junyent
C O N F E R È N C I E S 5 1
El món és molt canviant, però no canvia per si sol, sinó
perquè nosaltres el fem canviar. És a dir, que els éssers humans no
som espectadors, sinó protagonistes del canvi que al llarg dels anys
ha esdevingut profund, espectacular i, fins i tot, apassionant.
Dit això, en què ens pot ajudar l’experiència si ens enfrontem
a una realitat tan marcadament dinàmica? Potser, l’experiència
no és necessàriament la millor qualitat en un món com l’actual,
on les noves tecnologies, el canvi i l’adaptació constant
requereixen de generacions joves i capaces d’assumir aquest entorn
incert.
Tanmateix, i encara que pensem que l’experiència pot servir de poc, no podem dir que no
serveixi de res. L’experiència és un valor del qual una societat moderna no en pot prescindir.
L’experiència aporta prudència, i, alhora, no podem oblidar que al llarg de la història els canvis sempre
han perseguit la llibertat, la pau, el progrés, la convivència i la dignitat. Encara ara, aquests valors
són els motors del canvi a la nostra societat i, per tant, en aquest sentit, l’experiència pot ser molt útil.
De fet, quan avui en dia parlem del fenomen de la globalització, no podem ignorar el fet que
aquesta globalització té una conseqüència molt determinant i és que els valors que he assenyalat anteriorment,
que en el passat van quedar circumscrits a àrees concretes de les societats i del món, actualment
són desitjats de forma universal. Un exemple d’aquesta universalització de valors històrics
és la Unió Europea, que representa l’espai de pau i convivència més gran i estable de la història de la
humanitat.
Un cop feta aquesta introducció, he de dir que l’experiència que jo he viscut es mou en tres
camps, dos de centrals i un tercer més accessori. El primer és el que m’ha vingut de la mà de l’experiència
política, concretament centrada en el que representa la transició. El segon camp es troba emmarcat
en l’activitat professional al món de l’economia i de l’empresa. Per últim, el tercer camp està
lligat a l’acció cultural, entesa en un sentit molt ampli.
El primer camp d’experiència és el que més m’ha motivat a venir aquí, perquè jo sóc un entusiasta
absolut d’aquesta època de la transició i, de fet no m’agrada aquella gent que pensa que tot
plegat no va anar exactament com volíem. Sota el meu punt de vista, els joves haurien d’agafar aquesta
experiència com un actiu que els hi pertany, ja que nosaltres vàrem fer aquest esforç per ells. Per
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

5 2 C O N F E R È N C I E S
tant, la transició és un actiu que s’ha de preservar, i és que és molt més fàcil guanyar la llibertat que
aprendre a viure en llibertat, que és molt complicat
La transició va ser fruit d’uns valors que es raonaven a partir del fet que per assegurar la
convivència, el progrés i la llibertat val la pena pactar. Aquest pacte només el poden fer els qui estan
convençuts de la força de la seva raó, els febles no poden fer-ho, perquè sempre pensen que hi
poden sortir perdent amb el pacte.
No obstant, creure que podem deixar de transitar és metafísicament impossible. La vida és
una contínua transició, i, en aquest procés, el pacte és imprescindible; és la garantia de la convivència
i el progrés.
En aquest país es va fer una transició exemplar, perquè vam passar d’un règim de dictadura
a un règim de democràcia d’una forma extraordinàriament pacífica, i, actualment, gaudim del
període més llarg de pau que Espanya ha viscut en la seva història.
En aquell moment vàrem plantejar els escenaris adients per tal de poder encarrilar les solucions
als problemes històrics del país, i això va ser un èxit rotund de tota la gent que hi va participar.
Dit sigui de passada, els valors que van impulsar aquest procés sembla que hagin desaparegut
el 2007, i miro amb molta preocupació el fet que la memòria històrica s’estigui utilitzant, ara mateix,
com a instrument d’agressió i no com a instrument per a l’oblit del nostre passat.
Els valors que he vingut esmentant al llarg de tota la meva intervenció estan també a l’arrel
del canvi econòmic, que ha estat igualment important en els darrers anys. Aquesta importància està
present no només a Espanya, sinó a tot el món.
En particular, la voluntat de progrés, des del punt de vista de la cohesió social, ha estat un
motor fonamental del canvi econòmic. La bona redistribució de la riquesa és fonamental per tal d’as-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 5 3
solir un creixement econòmic sostenible. En aquest sentit, la Política Agrària Comunitària de la Unió
Europea és un acte d’insolidaritat.
Per altra banda, si observem fenòmens com la immigració veurem que aquesta cerca la llibertat,
una millor convivència i, sobretot, progrés social. Per tant, els valors que fa dècades o segles
movien el món segueixen encara vigents.
En l’actual context de globalització hem d’entendre que la deslocalització pot afectar-nos de
manera diferent a mida que passa el temps, i l’hem de contemplar com un fenomen de solidaritat
mundial. És a dir, que no hem de voler ser centre per a unes coses i perifèria per a d’altres, ja que si
bé durant uns anys el nostre país va ser el destí de la deslocalització, actualment n’és l’origen, i ho
hem d’acceptar.
Seguint en el marc dels canvis econòmics, cal assenyalar que la formació, és la base de la dignitat
individual de qualsevol persona. Necessitem més formació per ser competitius, per ser agents
culturals i per ser més dignes i més complets com a persones. Al respecte, hem de ser molt crítics amb
el fracàs educatiu que existeix a Espanya en aquests moments.
La formació és un problema de valors. Si no defensem la formació els valors entren en crisi,
i no és que només tinguem dèficit en formació tecnològica, sinó, també, en formació bàsica, i això és
molt perillós per a una societat moderna.
En definitiva, l’experiència ens demostra que hi ha uns valors que es mantenen al llarg del
temps. L’únic que canvia és la seva concreció i manifestació, però no els hem de posar en qüestió.
Reprenent el tema de la immigració, no em resistiré a assenyalar que cal contemplar la solidaritat
a l’hora de tractar-la, però no podem negar que és un problema, i s’ha de tractar com a tal. La
immigració ha de ser atesa des del compromís de què tots aquells que vénen poden ser rebuts de forma
digna i no a qualsevol preu, ni de qualsevol manera, perquè ni l’espai físic ni les capacitats d’una
societat són il·limitades.
La immigració genera marginalitat i això és injust. Molts països occidentals i molts partits
polítics progressistes han cregut erròniament que la seguretat era un valor burgès i conservador.
Davant d’això s’ha hagut de demostrar que la seguretat és un valor desitjat per tothom.
D’aquests temes se n’ha de parlar, perquè són molt importants i toquen aspectes de primera
magnitud dintre de la nostra societat actual. La manca d’esforç per abordar aquesta problemàtica
ens pot portar a la radicalitat i a l’exacerbació d’idees polítiques d’extrema dreta, fet que ens situaria
davant d’un futur molt incert.
En qualsevol cas, l’experiència ha de tenir el seu paper, donat que aporta un criteri a l’hora
de prendre decisions que cap altre element proporciona. A més, és molt important que la política no
passi de moda, i que hi hagi autèntic debat polític, en cas contrari no podem anar bé de cap manera.
Si la política trontolla, l’economia trontolla.
Hem de tornar a potenciar la crítica, la capacitat de proposta i la capacitat de diàleg i suggeriment
de la nostra societat. Aquest és l’aliment de la política i l’inici de qualsevol acció que condueixi
a la recerca dels valors universals que han motivat la nostra existència.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

5 4 C O N F E R È N C I E S
El nacionalisme econòmic
a la Unió Europea.
Informe CESifo sobre
l’economia europea 2007
23
maig
2007
ANTONIO GARRIGUES WALKER
President de J&A Garrigues S.L.
RAMÓN ROCA
President de Ros Roca Grup
XAVIER VIVES
Director Acadèmic del Centre Sector Públic-Sector Privat de l’IESE Business School.
Director de l’Informe CESIFO
Intervenció de Xavier Vives
El Informe CESifo se compone de dos partes, un análisis de coyuntura europea; y unos pocos
temas analizados a fondo. En esta ocasión, los temas elegidos son: el análisis de los 10 nuevos
miembros de la Unión Europea; el estudio del llamado modelo escandinavo; la cuestión de la competencia
impositiva; y el nacionalismo económico. Éste último tema es el que he elegido abordar hoy
aquí.
El nacionalismo económico se entiende como el conjunto de intervenciones discçrecionales
selectivas del gobierno en las transacciones privadas, en base a la nacionalidad de las partes implicadas.
Como ejemplos podemos considerar el bloqueo de fusiones transfronterizas o los subsidios a campeones
nacionales. El control de los gobiernos de distintos países europeos sobre Airbus es un ejemplo
del último tipo de acciones.
En el caso de las fusiones transfronterizas hay algunos ejemplos que denotan la toma de decisiones
de carácter proteccionista en Europa. El caso de la banca nos ofrece un ejemplo en este sentido,
así como los intentos de fusión entre EON y Endesa en el sector energético, o de Abertis y
Autoestrade, en el caso de las infraestructuras. Todos ellos tienen en común el hecho de que los gobiernos
han puesto numerosos obstáculos a los intentos de fusión entre los protagonistas.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 5 5
Otros métodos de intervención pasan por la imposición de reglas en el funcionamiento del
mercado, la discusión de si determinados sectores tienen carácter estratégico, la participación del
Estado como accionista de una empresa, a través de las acciones de oro, o bien métodos más blandos
como la persuasión política.
Un caso distinto es el del Reino Unido, que sigue lo que denominamos efecto Wimbledon, es
decir que es un lugar donde se juega uno de los mejores torneos deportivos del mundo, en el cual no
participan jugadores ingleses. Por ejemplo, cuando la City de Londres se convierte en una de las plazas
financieras más importantes del mundo, los bancos ingleses desaparecen de la escena y el control
queda en manos de los fondos de inversión procedentes de Estados Unidos.
Entre los motivos que podemos aducir para explicar el nacionalismo económico, podemos
encontrar razones bienintencionadas, como la mejora del bienestar de los ciudadanos nacionales, aunque
a menudo se derivan de la captura de rentas y la protección de los intereses de los grupos de presión.
En el Informe CESifo repasamos, en particular, tres tipos de argumentos: económicos, estratégicos
y políticos.
En el ámbito de los primeros podemos señalar el interés por influir en las reglas de conducta
de las empresas, el intento por conservar el nivel de empleo o la explotación de economías de aglomeración
y de red.
En cuanto a los motivos estratégicos podemos aducir razones de seguridad nacional, la captura
de rentas en el extranjero en sectores en monopolio y la existencia de economías de escala.
Por último, podemos señalar el hecho de que los políticos pueden obtener beneficios privados
de las políticas nacionalistas, como invertir en proyectos vistosos aunque de baja efectividad o la
financiación encubierta de partidos políticos a cambio de favores.
Los costes del nacionalismo económico se concretan en la desviación de recursos, la ineficiencia
productiva o incluso el bloqueo del control del mercado corporativo, en el sentido de que la
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

5 6 C O N F E R È N C I E S
propiedad pública impide que se compren empresas y se estructure eficientemente un sector. Por no
hablar de las distorsiones a la competencia, ya que el gobierno puede tener un acceso privilegiado a
infraestructuras o contratos, o los fallos de coordinación en el mercado.
Los fallos de coordinación implican que los gobiernos nacionales tienen interés en que haya
desregulación en el exterior, pero no en casa, siempre que existan los beneficios de monopolio que
antes he mencionado.
Podemos preguntarnos si estas tendencias proteccionistas prevalecerán. Mi tesis es que esto
no será así, al menos en el medio y el largo plazo, fundamentalmente por tres motivos. El primero
de ellos es la presión procedente de la Unión Europea. En segundo lugar, debemos considerar la disciplina
impuesta por el mercado internacional de capitales. Por último, hay que tener en cuenta el
propio efecto autodestructivo de esta práctica.
Por su parte, los hechos nos dicen que en los últimos años se han evitado diversas fusiones
transfronterizas en Europa, por la presión ejercida desde Bruselas que se ha basado en la aplicación
de diversos tratados comunitarios para impedir dichas fusiones.
En este punto, debemos plantearnos el problema de la simetría y es que las empresas de los
países pequeños tienen dificultades para fusionarse, dado que muy fácilmente caen bajo la jurisdicción
de Bruselas. En contraste, los intentos de fusión en países más grandes no adolecen de este problema.
Adicionalmente, debemos considerar la cuestión del control del mercado por medio de las
empresas públicas; Francia es el caso más paradigmático en este sentido. La capacidad de lobby de las
grandes empresas y de los grandes países, como Francia, Italia y Alemania, es otro elemento a tener
en cuenta, junto con las asimetrías en términos de regulaciones nacionales, es decir que lo que se puede
hacer en un país no puede hacerse en otro. Ante este panorama, las herramientas de defensa de la
competencia de Bruselas están limitadas por la regulación nacional y por la existencia de empresas
públicas.
Así las cosas, nos enfrentamos a un campo de juego desequilibrado y a la percepción de que
los grandes países y las grandes empresas juegan con ventaja, lo cual fomenta, a su vez, el proteccionismo.
Frente a esta asimetría vuelve a materializarse el cálculo estratégico que he comentado anteriormente:
un gobierno, ¿debe desarmarse unilateralmente como el Reino Unido o responder con la
misma moneda?
Este es un debate clásico de política estratégica en comercio internacional. En general, la
respuesta de los economistas es que es mejor desarmarse, aunque con cautela. En todo caso, es cierto
que el gobierno que rebaja barreras de entrada favorece al consumidor doméstico, pero, al mismo
tiempo, puede perder la oportunidad de tener competidores globales en el mercado internacional.
Para finalizar, me referiré a la cuestión de la política europea. El ideal de mercado integrado
necesita, según nuestro análisis, un movimiento simultáneo de eliminación de barreras nacionales,
un cuerpo regulatorio unificado y reguladores nacionales por sectores, aclarando, además, qué es un
sector estratégico desde el punto de vista de un país.
Nuestra propuesta se centra en la coordinación de las liberalizaciones entre países para prevenir
el comportamiento estratégico, la armonización y coordinación de los reguladores nacionales a
nivel europeo bajo reglas comunes, junto con la apertura de un debate en la Unión Europea acerca de
restringir la propiedad estatal de manera total o parcial.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Intervenció de Ramón Roca
C O N F E R È N C I E S 5 7
Al llarg de la meva intervenció em centraré en abordar l’experiència de la nostra empresa.
L’empresa que represento opera en l’àmbit del medi ambient, i subministra tota aquella maquinària
que es troba implicada en la neteja d’una ciutat. El 80% de la nostra facturació és fora d’Espanya, i
d’aquest percentatge el 60% és a la Unió Europea.
El nostre negoci és una mica atípic, ja que el nostre client és l’Administració. Degut a
aquest fet, hem percebut notòriament l’existència de pràctiques proteccionistes i barreres d’entrada.
Aquesta manera de fer de molts governs locals i regionals ens ha portat a adquirir empreses a cadascun
dels països on operem.
A l’hora de fer la nostra feina ens trobem amb especificitats concretes en cada ciutat on treballem,
en termes de proporcionar assistència tècnica, recanvis, així com oferir un disseny únic per
a la maquinària de cada ciutat. Aquests fets ens obliguen a fer uns esforços econòmics importants,
tot i que té l’avantatge de que ens permet estar molt a prop del client.
Per altra banda, crec que la globalització que existeix avui en dia té sobretot un caràcter
econòmic i financer, però que aquest fenomen no ha arribat a la vida quotidiana de la gent. Penso
que aquesta manca de difusió és conseqüència de no haver explicat bé què és la globalització, i no
haver parlat dels aspectes culturals, humans i educatius d’aquest fenomen. No hem d’oblidar que el
nostre client final és el ciutadà, i que, per tant, val la pena fer un esforç de pedagogia de la globalització,
perquè si no els ciutadans es tancaran en banda.
A part d’aquest esforç de pedagogia, no voldria perdre de vista el fet de què estem incorrent
en una regulació excessiva. Estem parlant cada vegada més dels Estats-Nació, quan jo crec que
hauríem de parlar més de les Regions-Estat. Actualment estem en un món sense fronteres ni aranzels,
en un món del coneixement. El que hauríem de fer és un debat sobre la descentralització perquè
si no no podrem avançar.
Al mateix temps, estem assistint a la locució de dos discursos en paral·lel: el discurs empresarial
i el polític. En el primer es diu que hem de ser a prop del client, mentre que estem cada
cop més lluny dels ciutadans; que s’ha de descentralitzar, i en canvi el poder polític és cada cop més
centralitzat; nosaltres pensem que s’ha de delegar i la política no ho fa; intentem potenciar la competència,
mentre que des del vessant polític això no es fa suficientment; per últim, penso que la flexibilitat
i adaptabilitat empresarial no tenen la seva rèplica en l’escena política europea.
Tot i així, països com la Xina i l’Índia estan entenent la importància de tenir Regions-Estat.
La lluita contra aquest fenomen em sembla anar contra natura. De fet en el rànquing de competitivitat
dominen els petits països o bé aquells organitzats en Estats federals, mentre que els països més
centralitzats tenen molts problemes per avançar.
En definitiva, i al meu parer, crec que existeix un problema de fons i és que la política està
intervenint excessivament en l’economia, i que aquesta última no arriba de manera prou entenedora
al ciutadà. Aixa mateix, penso que hem de fer un esforç de descentralització des de la Unió
Europea. La meva percepció és d’un baix optimisme de cara al futur si és que es manté el pensament
marcadament economicista de la Unió Europea.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

5 8 C O N F E R È N C I E S
Intervenció d’Antonio Garrigues Walker
Con frecuencia se elogia en España el proceso de transición política. Sin embargo, no debemos
olvidar que ha existido también una transición económica, sociológica y cultural, las cuales
han sido, a su vez, modélicas.
En particular, la transición económica española ha sido un espectáculo de eficacia y virtuosidad,
tanto desde el lado empresarial como desde el sindical. El Círculo de Economía es, a mi entender,
la mejor historia que se puede escribir sobre la transición económica en España. Me parece
que es algo que vale la pena reconocer.
A mi juicio la gran diferencia que existe entre el mundo anglosajón y el mundo europeo es
la fortaleza de la sociedad civil, mucho más desarrollada en el primero que en el segundo, que aglutina
una gran capacidad autocrítica y de acción. En España, en cambio, tenemos una sociedad civil
tremendamente caótica y desestructurada, lo cual es lamentable. Por eso es digno de mencionar la
trayectoria del Círculo de Economía.
El grupo CESifo está haciendo, asimismo, una tarea muy importante en Europa, al abordar
los problemas existentes no desde una perspectiva nacional, sino desde una perspectiva global. Bajo
esta perspectiva debemos ser conscientes de que competimos en tres zonas económicas: el mundo
norteamericano, en el sentido geográfico de la palabra, donde Estados Unidos aporta una capacidad
tecnológica y una competitividad muy superior a la europea; en segundo lugar, debemos considerar
el bloque asiático, que es mucho más que China e India, es también Japón, Vietnam, Tailandia,
Indonesia o Korea, las cuales están apostando masivamente por el enfoque científico y tecnológico;
por último tenemos a Europa, donde la unión de las tradiciones clásica, cultural y científica sigue
siendo muy ajena.
Estos tres bloques, en el futuro, van a competir de una forma feroz a nivel global. En este
sentido, me desconcierta que en Europa nos empeñemos en afianzar los símbolos de cada país. De
hecho cada Estado lucha por tener su propia empresa fuerte en cada sector, y no creo que éste sea
el camino.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 5 9
Desde la perspectiva de España, creo que debemos ser muy pro europeos y reconocer la
realidad, es decir, que Europa nace fruto del eje franco-alemán y se hunde cuando este eje no funciona.
Si el eje Merkel-Sarkozy funciona, albergo esperanzas de vivir en una Europa más vital y dinámica.
Para que Alemania haya salido de su época de crisis ha tenido que darse una gran coalición
entre los dos principales partidos del país, lo cual no es tarea fácil, pese a que los resultados de su
enfoque político de los últimos tiempos ha sido, a mi juicio, excelente.
La situación en Francia es más complicada que en Alemania. La particularidad de Francia
es que el peso del sector público es abrumador, junto con una fuerza sindical muy importante. De
esta forma mi previsión es que pueda producirse un enfrentamiento muy duro entre los sindicatos y
el gobierno. Está por ver si Sarkozy va a seguir el enfoque de Thatcher, de hace unas décadas, para
abordar este problema.
En cualquier caso, mi expectativa es que el eje franco-alemán va a funcionar. Si no fuera
así Europa tampoco saldría adelante, porque no hay nada que funcione sin un líder. Por ello, es muy
importante que España tome conciencia de esta situación y apoye la buena marcha de esa alianza.
Además, España debe recuperar la buena relación con Estados Unidos. Es cierto que este
país está viviendo una época durísima debido a la guerra de Irak y a su incapacidad de reacción al
respecto. No obstante, no podemos pensar que Estados Unidos sea un país a olvidar, dada su capacidad
tecnológica y económica y su sociedad civil.
Estados Unidos no va a ceder soberanía, pero, aún así, la relación entre Europa y Estados
Unidos no es un tema menor. Por el contrario, si esa relación no funciona las cosas no se presentan
halagüeñas para Europa.
En este contexto, creo que es muy importante entender que el nacionalismo europeo es
una cuestión muy perjudicial para Europa, que es un continente que está envejeciendo a una velocidad
alarmante.
Si imagináramos una Europa unida, con un mercado integrado y un sector público en decadencia,
en el sentido de que desaparecieran todas las empresas públicas europeas, creo que la capacidad
de reacción de Europa iría mucho más allá de la actual, y, a su vez, redundaría en un beneficio
global, puesto que Europa conforma una globalización más humana y respetuosa que la de
Estados Unidos.
En Europa hay que hacer algo para cambiar; ésta es nuestra única esperanza. Nuestra mente
debe ser global para conseguir salir de nuestra decadencia.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

6 0 C O N F E R È N C I E S
Cercle Obert
Cicle Reflexions des de l’experiència
5
juny
2007
ANNA VEIGA
Directora del Banc de Línies Cel·lulars, Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona
i Directora Científica del Servei de Medicina de la Reproducció de l’Institut Universitari Dexeus
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
En la meva intervenció faré un recorregut des
de la fecundació in vitro fins a les cèl·lules mare embrionàries.
Aquest és, a més, el meu recorregut professional.
Per situar-nos en el context del que parlaré, cal
dir que l’any 1978 va néixer al Regne Unit la primera criatura
en espècie humana fruit d’una fecundació in vitro. Al
fil d’aquest esdeveniment, nosaltres vàrem començar a
treballar aquí en aquest tema, i l’any 1984 va néixer la primera
criatura catalana per aquesta tècnica. Des d’aleshores,
tot ha canviat molt, i, si bé en un primer moment la
fecundació in vitro feia molt de respecte, actualment és
una tècnica absolutament normalitzada.
Als anys 80 les condicions de treball no eren les òptimes. Es tractava, a més, d’una tècnica
molt nova i existia un cert secretisme per part dels grups de recerca que hi estaven treballant, al
Regne Unit, a Austràlia o als Estats Units.
Si més no, a la dècada dels 90 i del 2000 hem progressat molt. Actualment es treballa de forma
molt estàndard a tot arreu i intercanviem molta informació entre grups de recerca de tot el món.
A més, han aparegut moltes tècniques al voltant de la fecundació in vitro, que han fet canviar el concepte
de reproducció com a quelcom totalment natural. De fet, ara, la reproducció és un fenomen on
podem intervenir de forma molt activa. Entre aquestes noves tècniques tenim la congelació d’embrions
o la donació d’òvuls, espermatozoides o embrions.
Quant a la tècnica de congelació, és un procediment que permet diferir la utilització de diferents
elements. En el cas de la congelació d’òvuls i espermatozoides l’objectiu és preservar la fertilitat,
principalment per part de joves que pateixen processos cancerosos o, bé, en el cas de dones que
volen ser mares en edats avançades. Aquest últim cas pot plantejar alguns dilemes ètics que cal discutir.
Per altra banda, la congelació d’embrions és quelcom que fem des de fa molts anys, donat
que quan es fa un tractament de reproducció assistida s’obtenen més embrions dels necessaris i els
congelem per haver d’evitar repetir tot el procés si es desitja tenir un altre fill en el futur.

C O N F E R È N C I E S 6 1
Davant d’aquest fet cal arribar a conclusions sobre el període màxim per mantenir congelats
els embrions. Des del punt de vista tècnic, es poden mantenir en aquest estat de forma pràcticament
indefinida. No obstant, les coses no estan tan clares si pensem en una parella que ha mort o en una
altra que ja no existeix, com a tal, perquè s’ha separat.
Per donar resposta a aquestes qüestions la nostra legislació s’ha anat actualitzant. En concret,
l’any 2002 apareix la Llei de reproducció humana assistida, que marca molt clarament les directrius
i opcions en tots aquests processos. Així mateix, esperem comptar aviat amb la Llei de biomedicina,
que contempla la regulació dels biobancs, estudia l’aplicació de la normativa a les anàlisis
genètiques i la preservació del seu anonimat en tots els àmbits.
Aquesta darrera Llei permetrà, a més, que puguem fer transferència nuclear al nostre país,
és a dir, fer clonació terapèutica, aconseguint embrions clònics per obtenir cèl·lules mare, no nens clònics.
Actualment això només es pot fer al Regne Unit, Suècia i Bèlgica.
Pel que fa a la donació d’òvuls, espermatozous i embrions, tots coneixem, des de fa molts
anys, l’existència de bancs de semen. La novetat és que ara aquests centres donen la possibilitat de
crear nous models de família com, per exemple, dones sense parella que decideixen tenir fills i recorren
a aquest servei. Aquí, de nou, ens hem de plantejar quina és l’edat límit per permetre que una
dona d’aquestes característiques tingui una criatura.
Una altra qüestió important és el fet que obtenir òvuls de donant és molt més complex que
obtenir una donació de semen. En aquest punt sorgeix la possibilitat de compensar a la donant, sense
pagar-li perquè això està absolutament prohibit per la legislació, sent motiu de debat a nivell internacional
la quantia d’aquesta compensació.
Així mateix, cal assenyalar que en el nostre país la donació d’òvuls i espermatozous és completament
anònima. Això no és així a tot arreu; per exemple, a Suècia qualsevol criatura nascuda per
tècniques de reproducció assistida, amb donació d’òvuls o d’espermatozous, té dret a conèixer els
seus progenitors als 18 anys. La conseqüència ha estat la reducció dràstica de donacions.
Al mateix temps, les diferències de legislació entre països donen lloc a una mena de turisme
reproductiu, del qual Espanya en seria la destinació principal. Aquí, la compensació econòmica
que s’ofereix a les donants d’òvuls juga un paper central.
Tal i com havia comentat a l’inici, l’aparició de noves tècniques ha estat molt abundant en
els darrers anys, i l’augment de l’eficiència de les que ja existeixen ha estat molt notori.
Entre les noves tècniques podem esmentar l’anàlisi de cèl·lules de l’embrió gestat per fecundació
in vitro. Això permet cerciorar-nos de què el futur nadó serà sa, però també ofereix la possibilitat
de l’elecció de sexe de l’embrió o de la recerca d’un embrió compatible amb un germà malalt
a qui pugui guarir.
Actualment, al nostre país la majoria de centres de reproducció assistida són de caràcter privat,
ja que moltes vegades els pressupostos dels centres públics es destinen a altres prioritats. Dintre
de l’oferta de reproducció assistida, el major nombre de centres es pot trobar a Catalunya, Madrid i
Andalusia.
El cost d’aquest servei varia ostensiblement entre països, fet que, de nou, genera un fenomen
de turisme reproductiu, en aquest cas d’Estats Units cap a Europa.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

6 2 C O N F E R È N C I E S
Entrant ja en el terreny de les cèl·lules mare embrionàries, aquest és un descobriment que
té lloc als Estats Units, l’any 1998. En aquell moment es fa possible que embrions fecundats per donar
lloc a criatures siguin, també, els responsables d’obtenir aquestes cèl·lules mare embrionàries.
Les cèl·lules mare són cèl·lules sense cap especialització en cap òrgan o teixit, però que tenen
la potencialitat de transformar-se en qualsevol d’aquestes cèl·lules especialitzades. Les cèl·lules
mare es poden trobar en tres localitzacions: en embrions, en fetus i en teixits adults. Com més ens
allunyem de l’embrió més els hi costa exercir la capacitat de transformació.
Actualment, la recerca amb cèl·lules mare embrionàries té dues grans branques. Per una
banda estem estudiant a fons com aquestes cèl·lules es converteixen en una nova cèl·lula diferenciada,
des d’una neurona fins a, per exemple, una cèl·lula del pàncrees. Per altra banda, estem treballant
en la recerca dels mecanismes que mantinguin indefinidament aquestes cèl·lules mare en el
seu estat neutre, és a dir, en la seva conservació.
Al mateix temps, les cèl·lules mare no només tenen aplicacions terapèutiques, sinó que
també serveixen per estudiar el desenvolupament, és a dir, com a partir d’una sola cèl·lula, que és
l’òvul fecundat, arribem a tenir un ésser humà.
Per últim les cèl·lules mare tindran una utilitat en el desenvolupament de fàrmacs d’una
forma molt més ràpida i eficient de la que existeix actualment.
Les malalties que poden tractar-se amb cèl·lules mare són bàsicament totes aquelles on hi
ha hagut una pèrdua de la funció cel·lular: les alteracions neurodegeneratives, els accidents vasculars,
les lesions espinals, i cada dia anem afegint més malalties tractables amb aquesta tècnica.
En l’actualitat, la recerca està molt avançada. A partir de cèl·lules mare embrionàries es poden
arribar a aconseguir -malgrat que només s’ha fet amb ratolins- òvuls i espermatozous i, de la con-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 6 3
junció d’aquests, fecundar un nou ésser viu. El problema que es planteja és que el pare d’aquell nou
ésser no ha nascut, perquè és un embrió.
A dia d’avui, molts països del món estan treballant en la recerca de cèl·lules mare embrionàries,
bàsicament tots aquells països que tenen legislacions liberals en aquest àmbit. En particular,
els més avançats són el Regne Unit, Suècia i Estats Units.
Per concloure, podríem dir que la feina que s’ha fet fins ara ha estat extraordinària. No obstant,
les possibilitats que s’obren davant nostre són encara infinites.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

6 4 C O N F E R È N C I E S
Informe Económico del
Presidente del Gobierno
2007
26
juny
2007
DAVID TAGUAS
Secretari d’Estat i Director de l’Oficina Econòmica del Govern
te en el primer epígrafe.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
En 2007 se ha elaborado por primera vez en España el Informe
Económico del Presidente del Gobierno, que hoy les presento. Los objetivos
de este Informe pasan por analizar cuál es la situación de la economía
española, mostrar las tendencias de la misma, describir los retos
futuros y contribuir al debate económico y social. Se trata de un ejercicio
que refuerza la transparencia y la calidad democrática y del que
el Presidente del Gobierno ha comprometido su periodicidad anual de
ahora en adelante.
El Informe consta de cinco capítulos: la evolución económica
reciente; la productividad, el mercado de trabajo y el sector exterior;
las infraestructuras, el capital humano y el capital tecnológico; la competencia,
la energía y el desarrollo sostenible; y las finanzas públicas y
el estado del bienestar. En mi intervención me centraré especialmen-
La economía española lleva 15 años de expansión continuada, con un crecimiento medio del
3,3%, bastante por encima de los países de nuestro entorno -tanto los europeos de la Unión
Económica y Monetaria, como de países como el Reino Unido y Estados Unidos-.
El hito más destacable en esta expansión económica es la evolución del empleo, que ha superado
ya la cifra de 20 millones de personas, hecho impensable hace unos pocos años. Ello se ha

C O N F E R È N C I E S 6 5
unido a un fuerte crecimiento de la tasa de empleo femenina, por encima del 53%, y a una fuerte reducción
de la tasa de desempleo, actualmente por debajo del 8,5%.
Como es sabido, nuestro mercado de trabajo ha sufrido un importante shock de oferta como
consecuencia de la inmigración, que ha pasado de 0,9 millones, en el año 2000, a 3,7 millones, en el
año 2006. Las previsiones de futuro apuntan a un crecimiento sostenido de esta inmigración, lo cual
plantea un reto muy importante.
Como consecuencia del aumento de la actividad y de la expansión del empleo, España ha
convergido en renta per cápita a los valores medios de esta variable en la Unión Europea. En la actualidad
nos encontramos en un 98,4% en renta per cápita con respecto a la media comunitaria a 25.
Por su parte, la tasa de inflación está en el 2,5%, lo cual ha reducido el diferencial con la
Unión Europea en medio punto. Ello a pesar de que los precios del petróleo están en niveles muy
elevados.
El rasgo más destacable desde el punto de vista de la política económica es el proceso de consolidación
fiscal que, en contra de lo sucedido en el resto de países europeos, en España ha continuado
siendo intenso durante los últimos cuatro años, con un mayor superávit público y menos deuda.
De hecho, en los últimos tres años, España es el país de la Unión Económica y Monetaria que
ha reducido a mayor ritmo su deuda pública.
La conjunción de mayor superávit público y menor deuda pública ha favorecido la evolución
del déficit por cuenta corriente, es decir, la diferencia entre la tasa de ahorro y la tasa de inversión
de la economía. Así, la tasa de ahorro ha permanecido relativamente estable en los últimos años en
la economía española, mientras que la tasa de inversión ha experimentado un crecimiento sostenido
y continuado a lo largo del tiempo.
Actualmente la tasa de inversión en España es del 30%, que es un valor comparable al que
tenía la economía japonesa en los años 60. El caso de España, en términos de déficit por cuenta corriente,
es bastante nuevo y no podemos documentarlo con experiencias previas de otros países.
El crecimiento de la tasa de inversión se ha alimentado considerablemente de bienes de
equipo desde 2003. Sin embargo, la inversión en construcción se ha mantenido prácticamente estable
en los últimos diez años. Por tanto, la economía española no crece gracias a la construcción.
A pesar de ello, no debemos subestimar el peso del sector de este sector en la economía española,
por ejemplo, por el hecho de ha contribuido de forma muy notable al aumento del endeudamiento
de los hogares españoles, aunque éste no es un caso atípico, comparado con otros países
desarrollados.
Todo ello se enmarca en un contexto mundial donde se está experimentando el mayor ciclo
económico expansivo desde los años 70. Esta expansión tiene en la actualidad dos características básicas.
En primer lugar, podemos decir que todas las regiones contribuyen a la fortaleza del crecimiento
económico mundial, es decir, que hay una mayor diversidad en la composición global del crecimiento.
En segundo lugar, existe una gran estabilidad macroeconómica, que ha propiciado unos niveles de
inflación mínimos a nivel mundial, así como una tasa muy baja de volatilidad de la inflación.
En este escenario los riesgos más importantes vienen dados por el gran desequilibrio de
ahorro e inversión entre Estados Unidos y Asia, junto con el posible impacto del mercado de la
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

6 6 C O N F E R È N C I E S
vivienda en Estados Unidos. Por su parte, las perspectivas para la economía española auguran un
crecimiento potencial por encima del 3% para 2007 y 2008 y una contención de la inflación.
A partir de aquí, me gustaría repasar brevemente algunos de los aspectos más relevantes que
se contienen en el Informe.
En primer lugar, cabe señalar que cuando hablamos de convergencia española en renta per
cápita durante los últimos diez años con la Unión Europea de 25 miembros, esta convergencia se debe
al crecimiento sostenido de la tasa de empleo. Sin embargo se ha producido una divergencia en
productividad. La conjunción de estos dos elementos representa un escenario completamente distinto
al que se observaba durante la recesión de los años 90 en España, donde la tasa de desempleo
era extraordinariamente elevada.
Sin embargo, el crecimiento de la productividad ha mejorado en los últimos años. Esto se debe
al cambio reciente en el comportamiento de la productividad total de los factores, aunque la mejora
de la productividad del trabajo se explica por la mayor intensidad de capital.
En definitiva, la mejora del empleo, la tasa de actividad y la reducción del desempleo han
permitido a España homologarse con las economías desarrolladas. Esto ha sido compatible con un
fuerte aumento de la tasa de actividad, especialmente entre las mujeres, desde 2004.
La tasa de temporalidad es todavía elevada desde una perspectiva internacional. Sin embargo,
ha mejorado significativamente en los últimos trimestres después de comenzar a implementarse
las medidas contenidas en el Acuerdo firmado con los agentes sociales.
Si nos centramos, ahora, en el aumento del déficit por cuenta corriente de la economía española,
cabe decir que éste se debe en un tercio a la alta dependencia energética de nuestra economía
en un mundo con precios elevados del petróleo; otro tercio de ese aumento se debe a que crecemos
más que nuestro entorno; el último tercio se debe a la pérdida de competitividad de la economía española.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 6 7
Sin embargo, la evolución de otras partidas de la balanza por cuenta corriente, que tradicionalmente
contribuían a compensar el déficit comercial, no ha sido tan favorable en estos años, en
particular, el turismo y las remesas de los inmigrantes.
Con respecto a las infraestructuras, el capital humano y la I+D+i, todas ellas variables contenidas
en el Programa Nacional de Reformas, son los tres factores que van a determinar la evolución
de la productividad en el medio y largo plazo, y, por lo tanto, son variables a tener muy en cuenta.
Los objetivos que se manejan en el Plan Estratégico de Infraestructuras y Transporte y el
Programa A.G.U.A. van a permitir la convergencia en capital público con la Unión Europea de los
15. El objetivo es que España alcance la dotación comunitaria de capital público en 2020, y a partir
de esta fecha, deberían ampliarse las redes de infraestructuras para resolver problemas puntuales, como
la congestión, y lograr una ubicación óptima de la capacidad y una provisión eficiente de servicios.
Por lo que respecta al capital humano, cabe señalar que la escolarización media de los adultos
en España es de 9 años, por detrás de los Estados Unidos, con 13 años, y de los países más avanzados
de la Unión Europea, con una media de 11 años.
El dato relevante aquí es que cada año de escolarización aumenta el salario real en un 10%.
Esto quiere decir que la diferencia de nuestra escolarización media con otros países estaría explicando
hasta un 40% de diferencia del salario real de nuestros trabajadores con los de Estados Unidos,
por ejemplo. Por tanto, hay que abordar cuanto antes los retos del sistema educativo.
Igualmente importante es avanzar en I+D+i. Aquí el objetivo es converger con la Unión
Europea. En 2007 el presupuesto de I+D+i es de 6.540 millones de euros, que es más del doble de
los recursos que se destinaron en 2004 a esta política. En los próximos años este presupuesto seguirá
creciendo hasta que represente en 2010 el 2% del PIB. En definitiva, me gustaría resaltar que el
esfuerzo que se ha hecho en esta materia, por parte de todas las Administraciones Públicas, es realmente
espectacular,.
En cuanto al área de competencia, España se encuentra por debajo de la media europea, según
el denominado indicador de regulación, por lo que es necesario profundizar en estas cuestiones.
El sector energético, por su parte, está alcanzando un peso específico extraordinariamente
importante en Europa. La estrategia energética europea implica una reforma profunda del marco regulatorio
eléctrico, la transposición de las directivas de gas y electricidad, el plan de energías renovables,
en el que España ha hecho un gran esfuerzo, el aumento de la eficiencia energética y de la
capacidad de interconexión en gas y electricidad, y, desde luego, la mejora de las relaciones con las
economías suministradoras.
Asimismo, la lucha contra el cambio climático está siendo una prioridad estratégica en
Europa. Los objetivos futuros de reducción de emisiones deberán establecerse teniendo en cuenta
las estructuras económicas de los países y sus emisiones per cápita. En este sentido, en 2006 se redujo
la intensidad energética de la economía española, rompiendo una tendencia de 15 años de aumento.
Para acabar, me referiré a la cuestión de las finanzas públicas y el Estado del bienestar. El objetivo
en esta cuestión es el de estabilidad presupuestaria, que nos permitirá realizar políticas contracíclicas
en el futuro. Este nuevo objetivo ha facilitado dejar atrás el concepto de equilibrio presu-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

6 8 C O N F E R È N C I E S
puestario permanente, que es mucho menos lógico que pensar en ahorrar cuando existe una gran recaudación
impositiva para poder gastar cuando las cosas no vayan tan bien en términos de ingresos.
Este razonamiento es el que predica el concepto de estabilidad presupuestaria.
Relacionada con estas cuestiones está la nueva ley de dependencia, que debería ser el cuarto
pilar del Estado del bienestar. Esta ley afectará a más de un millón de personas, sobre todo mayores
de 65 años, e incluye servicios de prevención, ayuda a domicilio y centros de día y noche, entre
otros. Todas las medidas que desarrollará la ley van a suponer un esfuerzo presupuestario del 1%
del PIB en 2015.
Por último, y en relación con el sistema de pensiones públicas, podemos pensar que los gastos
en pensiones se duplicarán en los próximos 50 años, debido al aumento de la tasa de dependencia,
como consecuencia de los cambios demográficos, mientras que los ingresos se mantendrán prácticamente
constantes.
En otros países europeos el escenario es muy parecido al de España, lo que ocurre es que hay
países que han tomado las medidas necesarias para preservar el sistema, como por ejemplo Italia.
Entre estas medidas está el retraso de la edad de jubilación, para adaptarse al cambio en el ciclo vital
de las personas y en la estructura demográfica de la sociedad.
Por tanto, es muy importante resolver la problemática de las pensiones, porque en unos 10
años este tema habrá quedado anticuado y habrá dejado paso a otra cuestión central: la sanidad. La
sanidad se convertirá en el centro del debate debido a la gran cantidad de avances tecnológicos que
se están produciendo en este campo. Los ciudadanos de los países desarrollados demandarán en masa
estos nuevos servicios, lo que supondrá un gasto extraordinario y un impacto de tal calibre sobre
las vidas de estas personas que hará que este tema sea central.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 6 9
Catalunya líder: un país
en positiu
4
juliol
2007
JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA
Vicepresident de la Generalitat de Catalunya
Una panoràmica per la Catalunya contemporània ens
retrata, bàsicament, amb tres actituds col·lectives: l’autoflagel·lació,
l’autoodi i l’autoestima.
L’autoflagel·lació consisteix en una mena de pessimisme
estructural sense esperança. Sovint s’expressa a través
de la crítica negativa sistemàtica cap al govern, l’oposició,
tot i tothom. Aquesta forma de masoquisme nacional té
una enorme capacitat d’autodestrucció i es basa en un discurs
nostàlgic d’un passat que figuradament va ser millor. És
el discurs del catalanisme romàntic, de la Catalunya víctima,
de la queixa de l’enemic exterior, culpable de totes les malvestats
imaginables.
Ningú s’apunta a un país que agonitza, ni es decideix a utilitzar un idioma que cada dia
assegurem que s’està morint. La gent volem viure i viure bé i, sincerament, després de tants
anys d’estar agonitzant, potser ja ha arribat el moment que ens donin l’alta.
L’autoodi, molt més reduït quant als seus practicants, afecta persones d’un cert estatus intel·lectual,
d’un cert nivell sociocultural, procedents originàriament del món de les esquerres. Es caracteritza
per una incomoditat manifesta amb el país, en el millor dels casos, perquè en els altres, es
redueix al més gran dels menyspreus i desconsideracions per Catalunya, instal·lat en un fals cosmopolitanisme
sense arrels que, de fet, quasi sempre vol dir sense arrels catalanes.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

7 0 C O N F E R È N C I E S
L’autoestima, finalment, és aquella actitud en nom de la qual jo he vingut avui a parlar. Em
refereixo a una actitud serena i realista davant del país, que coneix el passat, que no amaga els errors
ni dissimula els defectes, però que, sobretot, s’esforça per remarcar positivament i valorar constructivament
totes les potencialitats que tenim com a nació i com a societat.
Tinc el goig de pertànyer a una societat que disposa d’un sistema de valors que, al llarg de la
història més recent, han fet gran aquest país: el valor del treball, l’ètica de la responsabilitat, la creativitat,
el rigor, la seriositat, l’esforç, la iniciativa de la gent, l’estalvi, l’empenta emprenedora o la
cultura industrial. Estic orgullós de formar part d’una col·lectivitat que no va estancar-se acceptant
que la dissort del passat hagués de ser també el nostre destí i que va entendre que la solució només
residia en nosaltres mateixos.
Les necessitats de la modernització van fer veure, aviat, que no es podia esperar que el
Govern espanyol de l’època els les resolgués. La llunyania i la inutilitat dels poders públics estatals
van ser suplerts per la iniciativa privada, tant en l’àmbit de l’economia com en el de la cultura. I tot
va anar acompanyat de la dotació d’un cert poder polític propi, amb una gran complicitat civil, social
i nacional, en definitiva, al voltant d’un projecte col·lectiu compartit.
La Mancomunitat va esforçar-se per fer de Catalunya “una terra estructurada”. I ho va continuar
la Generalitat republicana, reforçant l’educació de les generacions joves. Fins i tot durant el
franquisme, Catalunya ha liderat la passió per la llibertat, el compromís amb la indústria i la complicitat
total amb l’Europa de la democràcia, la cultura i el progrés.
La societat catalana d’avui continua sent capdavantera en actituds col·lectives, com ara el seu
gust per la diferència i la singularitat, l’associacionisme, l’adopció d’infants, la donació d’òrgans, el
respecte per la privacitat o l’interès per l’exterior i el compromís per un projecte de país integrador
i no excloent per qüestions d’origen.
Per això cada any rebem 23 milions de turistes, molts dels quals vénen atrets per una capital
com Barcelona.
Però és que, a més, disposem de 12 universitats en un radi de 100 Km. i tenim 12 parcs tecnològics
i científics amb 400 grups de recerca només en ciències de la vida i amb investigadors de
renom internacional.
Avui totes les escoles del país estan connectades a internet, com vam tenir en la UOC la primera
universitat europea en l’ús exclusiu d’aquest sistema per a la comunicació entre professorat i
alumnat, i continuem atraient estudiants d’Erasmus.
Disposem d’una xarxa de 215 hospitals, 31 mil metges i 6 dels hospitals de producció científica
més importants de tot l’Estat. Un Estat on proveïm una quarta part dels llocs de treball industrials
i on concentrem percentatges molt elevats d’inversió estrangera.
A nivell institucional, altres països s’han emmirallat en el nostre a l’hora de fer algunes lleis.
I podran, també, fer-ho en el futur, quan enllestim la llei electoral, amb llistes de partit desbloquejades
i obertes a la llibertat dels ciutadans per poder ordenar els candidats al seu gust.
Tenim empreses catalanes que són líders mundials en certs sectors i, en canvi, tenim tendència
a valorar molt poc les coses bones que tenim, que produïm i que ideem. En aquest sentit, no
hem d’esperar que aquest reconeixement el facin els altres.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 7 1
Ara sembla que algú hagi descobert de bell nou el model econòmic dels països nòrdics. Però
no s’hi val a fer mimetisme, perquè no existeixen solucions finlandeses per resoldre problemes catalans.
En aquest país tenim una mancança, vivim la dictadura de la immediatesa, la mirada curt termini
que arriba, a tot estirar, fins a la cita electoral següent, i l’absència de perspectiva a llarg termini.
Aquesta mancança l’actual Govern l’està començant a suplir entrant en la dinàmica dels grans pactes
nacionals, és a dir, decidint col·lectivament el futur de la nostra col·lectivitat, allò que volem ser.
Catalunya és un país amb un altíssim grau de cohesió social. Aquest és el gran llegat dels nostres
presidents, Pujol i Maragall. Sempre he defensat que calia traslladar la fortalesa de la unitat civil
i l’entusiasme de projectar el futur a altres qüestions d’importància clau per al país, com pot ser
l’aposta clara per un determinat model de creixement que ens permeti afrontar els reptes de la globalització
tot incrementant el nostre grau de cohesió social.
Aquest Govern té clar el diagnòstic de l’economia catalana, les apostes de futur i les eines per
assolir aquests objectius, i és per això que reclama la implicació de tota la societat per assolir-los.
Tres són els pilars sobre els quals hem de construir el model català: la convivència i la cohesió;
el suport a l’economia de la modernitat; i la internacionalització de Catalunya, de la seva presència
cultural i econòmica al món. Com a país podem tenir el nostre propi model d’èxit econòmic i
acomplir-lo pels nostres propis mitjans.
Tenim debilitats i febleses, però és imprescindible que sapiguem reconèixer i potenciar les
nostres fortaleses i les nostres oportunitats. Cal passar del catalanisme de la confrontació extenuant
al catalanisme de la competició estimulant; de la tradició estàtica a la modernitat dinàmica i en transformació
permanent; de la rigidesa a la flexibilitat per a facilitar l’adaptabilitat. Cal posar Catalunya
al món, perquè el món ja fa temps que és a Catalunya.
Si ens endinsem en el diagnòstic de la situació que viu el nostre país, hem de veure els punts
forts de l’economia catalana i el que hem aconseguit en els darrers anys.
En aquest sentit, cal assenyalar l’acceleració econòmica que viu Catalunya en els últims anys,
amb un creixement per sobre del 3% del Producte Interior Brut, una taxa d’ocupació del 71%, i una
taxa d’atur en descens que avui se situa al 6,7%. A aquestes dades, hem d’afegir la recuperació que
ha viscut el sector industrial aquest últim any.
Per altra banda, és important posar en relleu que Catalunya disposa d’un teixit industrial potent.
La nostra és una economia productiva, i, si bé els canvis que ara ens toca dur a terme són més
costosos i més lents, els rendiments són més robustos, la seva sostenibilitat més duradora i l’estructura
econòmica menys vulnerable.
Alhora, es manté el bon ritme en la creació d’empreses. Aquesta activitat emprenedora manté
Catalunya al capdavant a l’Estat amb més de mig milió d’empreses actives. La ben coneguda estructura
empresarial catalana, dominada per microempreses i petites empreses, és un element favorable
en el context global. Ara som ja capdavanters en la creació de noves empreses
biotecnològiques: un terç de tot l’Estat. Però ens preocupa la feble vocació empresarial dels nostres
joves.
Així mateix, l’empresa catalana presenta un grau notable d’internacionalització. Aquest fet
s’observa a través de l’increment del grau d’obertura de l’economia catalana en els darrers 20 anys.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

7 2 C O N F E R È N C I E S
Això és molt positiu perquè ja fa temps que el mercat espanyol ha deixat de ser el nostre únic mercat.
Al mateix temps, Catalunya és un destí interessant per a les multinacionals, les quals quasi representen
la meitat de la producció industrial.
Un altre potent actiu de la nostra economia és un sector turístic a l’alça, que ha sabut ajuntar
la diferenciació basada en el fet cultural i la qualitat en el servei.
Quant als reptes de futur, el Govern català ja hi ha començat a treballar. Cal assolir una economia
productiva, intensiva en tecnologia i coneixement, en el marc de les profundes transformacions
que s’estan produint a Europa en el model de competitivitat, en els darrers anys. Un creixement
sostingut i sostenible en un entorn de cohesió social, de convivència cívica. Aquest és el repte
de Catalunya en les properes dècades.
La recepta per abordar aquests reptes és ben clara i coneguda: millorar la productivitat, i, en
concret, la inversió en els factors que més hi influeixen: infraestructures, capital humà, recerca, desenvolupament
i innovació i millora de l’eficiència de la gestió de les institucions.
Es tracta, també, que aquesta aposta per l’economia del coneixement, la que més llocs de
treball ens pot donar de cara al futur, reverteixi en els ciutadans en una virtuosa redistribució de la
riquesa no basada en el concepte decimonònic de l’Estat assistencial.
El Govern de Catalunya va fent els deures i treballa de manera coherent i conjunta en aquesta
línia, tot cercant, mitjançant l’estratègia dels pactes nacionals, la complicitat de tots els actors i
l’estabilitat en les apostes estratègiques del país com són el Pacte Nacional per a l’Educació, el
Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació i l’Acord Estratègic per a la Competitivitat o el Pacte
per l’Habitatge.
L’economia catalana necessita una política industrial activa promoguda des del Govern i que
té com a eixos principals la recerca i la innovació tecnològica. Una de les vies per encaminar aquestes
accions, en termes de política econòmica, és afavorir la coordinació entre Administració, centres
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 7 3
de recerca/universitats i empreses, a fi que la tecnologia arribi al món empresarial i, per tant, es tradueixi
en millores productives.
Un bon exemple del treball que s’està realitzant en aquest camp és la consolidació de la
Bioregió, formada per indústries farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca, que pretén
coordinar l’activitat en biomedicina i biotecnologia i que ha de situar Catalunya com a referent
mundial en aquest sector.
En els darrers anys hem assistit a un sanejament de les finances públiques, el qual és cabdal
per als efectes que els desequilibris en els comptes públics generen sobre l’economia en general.
No només s’ha reduït el dèficit públic sinó que, igual o més important que això, s’ha reorientat la
despesa pública a favor d’un ús més productiu; concretament cal destacar l’increment de la despesa
en inversions. I tot això s’ha dut a terme sense incrementar la pressió fiscal.
A més, el Govern treballa per avançar cap a la consolidació de l’Euroregió Pirineus
Mediterrània. Catalunya seguirà impulsant la cooperació territorial entre regions del sud d’Europa i
la Mediterrània per tal d’assolir un pol de cooperació i solidaritat aprofitant les economies externes
positives que es deriven d’aquesta cooperació regional, com pot ser l’aprenentatge tecnològic o un
millor accés a les infraestructures.
En la xarxa global, Catalunya ha de situar la seva capital com un node, com un pol imprescindible
entre la Mediterrània (el nord i el sud) i la resta d’Europa. Per això s’ha d’erigir en un referent
polític i econòmic, potenciant, al mateix temps, els processos polítics, els intercanvis econòmics
i culturals i les xarxes de transport i comunicacions.
Per altra banda, sabem perfectament que el funcionament eficient de les institucions incideix
clarament en la competitivitat de la nostra economia i és per això que el Govern de Catalunya
està treballant intensament per presentar pròximament un paquet de mesures per reduir significativament
la càrrega de tramitació administrativa que suporten les empreses del nostre país.
És clar, però, que una de les claus del capital tecnològic és l’educació. En la mesura que el
coneixement serà cada vegada més un input amb major pes en el producte final, la inversió en la
qualificació de la força de treball és una assignatura permanent.
Disposar d’un sistema educatiu de qualitat significa tractar dues qüestions bàsiques. En primer
lloc cal abordar la qüestió del prestigi de la professió docent; i, en segon lloc, i sempre que fem
aquest canvi de mentalitat que he assenyalat, resoldre la qüestió del respecte i la disciplina a les aules.
En tot aquest pla d’acció és necessari dotar-nos d’un bon estoc d’infraestructures de transport.
Les infraestructures són un factor determinant per a la productivitat d’un país, ja que redueixen
els costos de transport i faciliten l’accés al mercat. Catalunya ha d’afrontar el repte de més i millors
infraestructures amb un ferm compromís inversor, i aquest correspon tant a la Generalitat com
a l’Estat.
En aquest cavall de batalla, que és el de les infraestructures, no només ens trobem amb la
problemàtica de la insuficiència de recursos. I és que és tan important la quantitat d’infraestructures
com la seva qualitat, i aquesta té a veure no només amb la inversió, sinó amb la seva gestió.
Aquest és el motiu que porta finalment al Govern de la Generalitat a reclamar i negociar en
paral·lel el traspàs de Rodalies i les inversions necessàries: fins i tot quan hi ha una endèmica man-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

7 4 C O N F E R È N C I E S
ca d’inversió, una millor gestió pot suposar una millora de la situació, i la Generalitat es veu perfectament
capaç de dur a terme aquesta millor gestió i assumir aquesta responsabilitat. En el cas de
l’aeroport és tan nefast el dèficit de finançament com la gestió centralitzada.
És clar, doncs, que per assolir aquest projecte de país, econòmica i socialment parlant, cal la
cooperació, la responsabilitat i el compromís de tots els agents implicats. Un liderat conjunt basat
en l’optimisme i la confiança en les nostres possibilitats, en l’esforç i la intel·ligència.
Cal dir que les empreses catalanes, per exemple, ja estan fent un gran esforç d’inversió en
R+D, no només perquè suporten quasi dues terceres parts de l’esforç inversor, sinó, també, perquè
ocupen el primer lloc en el rànquing espanyol en despesa en innovació tecnològica, situant-se en un
2% del PIB. En el pressupost del 2007, els recursos destinats per la Generalitat a R+D+I s’han incrementat
en més d’un 40% respecte el pressupost de l’any passat.
En qualsevol cas, les receptes de país són clares. Malgrat tot, sovint, l’èxit de les receptes
econòmiques no rau només en l’encert en el diagnòstic i en les solucions, sinó en l’estabilitat de les
apostes estratègiques i en la capacitat i la solidesa dels liderats polítics per dur-les a terme.
Els governants ens hem de guanyar, de nou, el cap i el cor de la ciutadania de Catalunya i
cal que els sectors afectats per l’aplicació d’una determinada política reconeguin la dignitat, la capacitat
i el valor intrínsec de l’autoritat. No podem permetre la manca de respecte ni a les nostres
institucions ni a les persones que les representen. Aquesta autoritat es guanya amb el propi comportament
i rep la seva energia de la convicció, de l’honestedat i del compliment acurat de les pròpies
responsabilitats.
Tenim espai suficient, potencial per generar nosaltres mateixos les capacitats, les eines i els
recursos que ens han de permetre superar les proves que el nou marc de competència global ens imposa
i fer de Catalunya una societat d’èxit.
Assolir el model econòmic i social que propugnem, competitiu i equitatiu alhora, construint
la societat en la que volem viure en llibertat, és a les nostres mans, al nostre abast, tots en som responsables
i per tant sense complexos posem Catalunya al món. Ara bé, ens hem de mentalitzar que
tenim la capacitat col·lectiva de ser líders a escala mundial, perquè només des d’aquesta forta convicció
aconseguirem l’expansió de Catalunya a l’exterior i la cohesió interior.
En tots aquests reptes serà imprescindible tenir una societat multilingüe, que produeixi singularitat,
que redueixi la burocràcia, que no tanqui les portes a mercats, ni a llengües, ni a noves fórmules
polítiques com el federalisme.
Pel que fa a la presència d’ERC al Govern de la Generalitat, vull renovar el meu compromís
personal per l’estabilitat, pel rigor, pel treball tenaç i ben fet, en definitiva, pel bon govern, capaç
de crear un clima d’optimisme i de confiança per poder treballar amb entusiasme per a la prosperitat
d’aquest país i fer possible un model català de progrés que sigui un referent mundial. Aquesta
vull que sigui la meva aportació, i la del meu partit: fer de Catalunya una veritable societat d’èxit,
perquè aquest país val la pena.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Cercle Obert
Cicle Reflexions des de l’experiència
19
juliol
2007
ANTONI BRUFAU
President de Repsol YPF
C O N F E R È N C I E S 7 5
Voldria abordar el tema que ens ocupa considerant
l’impacte que han tingut la globalització i el món en canvi
sobre les empreses, des de l’òptica de la meva reflexió personal.
Actualment, les persones que tenim responsabilitats
a les empreses mirem al futur amb incertesa i estem
preocupats pel que ha de succeir. Penso que puc afirmar,
sense equivocar-me, que la majoria de gestors i empresaris
consideren que l’única cosa segura amb la globalització és
que el futur que ens espera sempre serà diferent del present.
Al meu entendre, existeixen quatre fets que han portat a què la globalització tingui el protagonisme
que ha assolit actualment.
En primer lloc, cal parlar del creixement del comerç internacional, que tot just acaba de
començar. Així, en el futur haurem d’estar preparats per un volum de comerç internacional molt superior
al que existeix ara mateix.
En segon lloc, no podem oblidar la influència que estan exercint els països emergents.
Aquest fet no és fruit de la casualitat, sinó de l’aplicació de polítiques molt serioses en aquests països
que els han portat a créixer de forma molt sostinguda en els últims anys, sense oblidar que són
àrees que treballen amb costos de producció encara molt baixos.
En tercer lloc, hem de ser conscients que la política i l’economia van molt lligades en
aquestes àrees emergents. En molts casos, aquests països utilitzen part de l’economia com a instrument
de política. Davant d’aquest fet, els agents econòmics hem de ser conscients de la vinculació
existent entre política, finances i economia, la qual cosa no succeïa en el passat.
En darrer lloc, cal adonar-se que els elements anteriors porten a una circulació molt elevada
de persones, serveis i inversions arreu del món. En realitat, això és la globalització: l’existència
d’un món més ampli. No obstant, no seria correcte pensar que gràcies a la mobilitat creixent i als
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

7 6 C O N F E R È N C I E S
fluxos d’informació podem gestionar qualsevol esdeveniment a qualsevol lloc del món amb una base
molt local y centralitzada.
No és cert que el món se’ns hagi quedat petit, ben al contrari, el món s’ha ampliat molt, i
hem de deixar de pensar en termes de control per deixar pas a la idea de gestió. Per tant, les regles
de joc del futur ens diuen que hem de fer activitats de gestió respectant la diferència i la diversitat,
mantenint, alhora, la nostra identitat i singularitat pròpies.
Partint d’aquestes idees introductòries, m’agradaria centrar l’atenció sobre aquelles coses
que estan canviant de forma més accelerada en el món de l’empresa. En aquest sentit, és fonamental
pensar de forma global, utilitzar la intel·ligència emocional, crear equips interculturals i interdisciplinaris,
tenir capacitat d’adaptació al canvi, posseir sensibilitat i empatia amb la diversitat,
i potenciar la capacitat de les empreses per establir les aliances oportunes arreu del món.
Dit això, no vull deixar de posar l’èmfasi en una qüestió que considero cabdal i és la importància
de la responsabilitat social corporativa de l’empresa. En aquest sentit, els líders del futur,
els joves d’avui que s’enfrontaran a un món molt més global, hauran d’enfocar la visió de les seves
empreses des de quatre perspectives: l’estratègica, l’ètica, la dimensió dels negocis, i la dimensió interna
i de les persones.
Si analitzem cada una de les variables anteriors podem dir, en primer lloc, que la dimensió
estratègica implica la gestió d’una empresa transnacional en un món global a través de la potenciació
dels coneixements i de la motivació. Al mateix temps, és molt important la recerca d’iniciatives
i oportunitats a través de les possibilitats locals de què disposem. Així com la interacció amb
l’entorn i la presa de consciència de la necessitat d’aliances, ja que una única empresa no pot abastar
tota la cadena de valor.
En segon lloc, l’ètica és un tema molt important. Al meu parer les empreses transnacionals
tenim l’enorme responsabilitat de què el món sigui sostenible. Això implica una ètica del respecte
per la diversitat, buscant la igualtat de les persones que treballen en l’organització i la igualtat d’oportunitats.
El trinomi entre riquesa, igualtat i sostenibilitat sembla molt senzill a priori, però és
molt difícil d’aplicar. En la meva opinió les empreses transnacionals hauríem de tenir un mínim comú
ètic, respectant, per tant, els mateixos valors a tot arreu.
La tercera dimensió que voldria considerar és la dels negocis. Com ja va assenyalar un important
economista, Michael Porter, la competència és global, però l’oportunitat és local. En termes
de negoci, això vol dir que cal gestionar la globalitat de la companyia maximitzant el valor de cada
una de les unitats globals on l’empresa opera. Per tant, cal abandonar la idea de la gestió centralitzada.
Al mateix temps, hem de procurar no cometre mai els errors del passat i ser capaços de
créixer en el coneixement, construint les xarxes de coneixement que faran possible la sostenibilitat.
Per últim, la dimensió interna implica abordar la gestió dels recursos humans. L’empresa
transnacional té l’avantatge de què quan troba talent en un lloc, aquest creix exponencialment, donat
que és fàcilment traslladable al conjunt de l’organització. En aquest sentit, es tracta de gestionar
la diversitat de gènere, d’edat i d’origen.
Per altra banda, quan parlem d’una companyia transnacional, no és necessari pensar que
tots els integrants de l’organització puguin arribar a ser presidents de la companyia. S’han de crear
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

C O N F E R È N C I E S 7 7
les trajectòries professionals adients per tal que tothom pugui realitzar-se. Aquesta és una altra forma
de gestió de la diversitat.
Fins aquí hauria abordat les reflexions de caràcter conceptual. En aquest punt m’agradaria
dir algunes coses sobre la meva experiència a Repsol.
La nostra és una companyia internacional de petroli i gas integrada. Volem ser admirats per
la societat, per la qualitat del servei que donem als clients, per la creació de valor que donem als accionistes
i per la creació de valor que donem a la societat.
Per tal d’assolir aquests objectius podem utilitzar dues fórmules complementàries. La primera
passa per l’ús d’un pla estratègic; però amb això no n’hi ha prou. Per a això nosaltres tenim un
pla director de responsabilitat social corporativa. Sense aquest pla no serem capaços d’assolir una
part dels nostres objectius.
El pla de responsabilitat social corporativa pretén donar resposta a tots aquells agents que
estiguin interessats en allò que ens passi: governs, proveïdors, empleats, contractistes, l’entorn i el
món en general.
Amb aquesta finalitat nosaltres hem creat un codi d’ètica i comportament aprovat pel consell
d’administració i del qual ningú a la companyia se’n pot escapar. Aquest codi es basa de forma
important en els principis dels drets humans de l’ONU.
El segon punt que estem tractant en el camp de la responsabilitat corporativa és el fet que
si volem ser admirats hem d’aconseguir atraure talent. Aquesta tasca és una responsabilitat directa
del consell d’administració i del propi president de la companyia, si creiem que la societat del futur
es basa en la societat del coneixement.
El tercer pilar de la responsabilitat corporativa és la salut i la seguretat en el treball. Una
empresa com la nostra no es pot permetre baixar la guàrdia en aquest camp, perquè les persones són
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

7 8 C O N F E R È N C I E S
molt més importants que els actius. En aquest àmbit no hi ha objectius, la seguretat i la salut no són
negociables, s’han d’aconseguir sempre i al màxim nivell.
El quart punt on treballem en pro de la responsabilitat corporativa és en el respecte del
medi ambient i en l’eficiència energètica i en estendre aquest comportament a la resta de la societat.
Per això, i a tall d’exemple, puc dir que a Repsol estem fent una inversió molt important per tal
d’aconseguir fer plantacions d’algues al desert regades amb aigua salada i poder produir biodiesel.
Per últim, la nostra empresa està treballant en el compromís amb la comunitat. Una empresa
transnacional no pot operar al marge de la comunitat, i menys una empresa com Repsol que
té centres d’activitat en el si de comunitats molt complexes.
Totes les accions anteriors acaben sent tan importants com l’aplicació del pla estratègic per
guanyar diners. Una companyia com la nostra ha de combinar ambdues accions per afrontar amb èxit
el present i el futur de la seva activitat.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Reunions de Treball
El dia 21 de novembre de 2006, la
Junta Directiva va celebrar una Reunió de
Treball amb Pasqual Maragall, President de la
Generalitat de Catalunya (2003-2006).
El dia 9 de març de 2007, la Junta
Directiva va celebrar una Reunió de Treball
amb Rafael Nadal, Director d’El Periódico
Catalunya.
R E U N I O N S D E T R E B A L L 7 9
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 0 X X I I I R E U N I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A
XXIII Reunió
Cercle d’Economia
Els passats 31 de maig, 1 i 2 de juny de 2007 es va celebrar la XXIII Reunió Cercle d’Economia
sota el títol Economia, Empresa i Societat. La Reunió va comptar amb la participació de prop de
330 socis.
La Reunió es desenvolupà sota el següent programa:
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
DIJOUS, 31 DE MAIG 2007
21.00 Sopar col . loqui
MARIANO RAJOY
President del Partido Popular
DIVENDRES, 1 DE JUNY 2007
9.00 Inauguració
JOSÉ MONTILLA
President de la Generalitat
de Catalunya

10.30 Sessió I.- L’economia
mundial
President-Moderador
ANTÓN COSTAS
Vicepresident del Cercle d’Economia.
Catedràtic de Política Econòmica
de la UB
JOHN GRAY
Professor de Pensament Europeu de
la London School of Economics
and Political Science
EDMUND PHELPS
Premi Nobel d’Economia 2006
STEPHEN ROACH
Chief Economist de Morgan Stanley
President designat de Morgan Stanley
Asia
14.30 Dinar-col . loqui
ARTUR MAS
President de Convergència i Unió
17.00 Sessió II.- Els nous drivers de
l’empresariat espanyol
President-Moderador
JOSÉ MANUEL LARA
President del Cercle d’Economia.
NICOLÁS BONILLA
Soci Director d’APAX Partners
BRUNO FIGUERAS
President d’Habitat Grupo Empresarial
JAVIER MONZÓN
President d’Indra
JAVIER PÉREZ DOLSET
President de Lanetro Zed
LUIS FERNANDO DEL RIVERO
President de Sacyr Vallehermoso
X X I I I R E U N I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A 8 1
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 2 X X I I I R E U N I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
DISSABTE, 2 DE JUNY 2007
9.45 Sessió III.-
Política y Globalització
President-Moderador
JOSEP PIQUÉ
Ministre d’Afers Exteriors
(2000-2002).
JOAQUÍN ALMUNIA
Comissari d’Afers Econòmics i
Monetaris de la Unió Europea.
GERHARD SCHRÖDER
Canceller d’Alemanya (1998-2005)
ERNESTO ZEDILLO
President de Méxic (1994-2000)
13.00 Conferència de Cloenda
JOSÉ LUIS RODRÍGUEZ ZAPATERO
President del Govern

Davant el nou
govern de Catalunya
Un cop celebrades les eleccions
al Parlament de Catalunya,
la Junta Directiva del Cercle
va donar a conèixer algunes
consideracions i propostes de futur
davant el nou cicle polític.
CERCLE D’ECONOMIA
101
O P I N I Ó D ’ A C T U A L I T A T
DAVANT EL NOU
GOVERN DE CATALUNYA
DIAGONAL PROVENÇA 520, 298 2º 4ª - 08008 - 08006 BARCELONA
BARCELONA
TEL. (93) 93 200 200 81 66 - - FAX FAX (93) 93 202 202 27 27 89 89
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 8 3
Després de la celebració, el passat dia 1 de novembre,
de les eleccions al Parlament de
Catalunya, el Cercle d’Economia desitja donar a
conèixer la seva opinió sobre alguns aspectes
d’especial rellevància en l’inici d’aquest nou cicle
polític. Expressada la voluntat dels ciutadans,
de manera lliure i democràtica, és als
partits polítics als qui correspon arribar als
acords que possibilitin la formació d’una majoria
estable, així com instrumentar els mecanismes
que condueixin a un bon govern.
Tanmateix, el Cercle d’Economia al dirigir-se al
futur nou Govern, i als partits que li donaran
suport parlamentari, no pot deixar de tenir present
l’experiencia de certes vicissituds protagonitzades
pel govern de Catalunya en els últims
tres anys. Un període marcat per la
negociació del noou Estatut, que gairebé ha
monopolitzat el debat polític, deixant en segon
pla la resposta a les principals inquietuds de la
ciutadania.
Ara, el desplegament del nou marc estatuari
requereix un rigor molt superior en l’acció de
govern del pròxims anys. Uns anys en els
quals no es poden permetre més dilacions en
la presa de decisions ni disfuncions en la seva
execució.
En aquesta conjuntura, el Cercle de’Economia
exigeix dels partits polítics que exerceixin funcions
de gover el màxim esforç per garantir un
executiu sòlid, cohesionat, predictible, amb un
clar lideratgei amb un programa d’actuació definit
que respongui a les necessitats i demandes
dels ciutadans i dels sectors productius.
Des del nostre punt de vista, la prioritat ha de
definir-se en aspectes fonamentales com són
inmigració; educació; seguretat; infraestructures,
tant de mobilitat com les que garanteixin el
subministrament de serveis bàsics; i en una de-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 4 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
cidida aposta a favor de la recerca i el desenvolupament.
I, en general, en la prestació de serveis
públics vinculats amb l’estat del benestar.
Per assolir-ho, el nou Govern ha de tenir una visió
global i compartida, més enllà dels estrictes
interessos de cada partit, apostant per les polítiques
més necessàries i per les persones més
capacitedes per desenvolupar-les. Un govern
és una institució vinculada per la responsabilitat
col . lectiva. El govern no pot ser una segona
cambra de debat parlamentari.
En aquest sentit, cal afegir amb claredat que
la ciutadania espera que debats indentitaris
que han centrat la nostra recent vida pública,
cedeixin el seu protagonisme a les polítiques
prioritàries i concretes. Unes polítiques que,
en l’àmbit econòmic. serveixin per eliminar regulacions
innecessàries
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
En aquest convuls inici de segle, la velocitat i
intensitat del canvi obliga a les societats a reaccionar
amb celeritat. Els pròxims quatre anys
són decisius perquè Catalunya es consolidi
com un espai de gran cohesió social, dinamisme
empresarial i amb una sólida projecció cap
a l’exterior. Un triple objectiu ambiciós i irrenunciable.
Aquest és un repte en la consecució del qual el
Cercle vol col . laborar. Per això, suma la seva
veu a ciutadans i Entitats que demanden una
actuació política eficient i d’acord amb les exigències
d’una societat avançada com la nostra.
Barcelona, 7 de novembre de 2006

Educació: la gran
prioritat
El passat dia 30 de novembre de
2006 es donà a conèixer als associats,
mitjans de comunicació i societat en
general l’Opinió d’Actualitat
Educació: la gran prioritat.
Aquesta Opinió responia a la inquietud
de sempre del Cercle i de la
Fundació Cercle d’Economia pel
món educatiu, que també va donar
lloc al Cicle de Sessions Educació i
Formació. Una millora inajornable
que es desenvolupà entre els mesos
d’abril i juliol de l’any 2006.
Amb aquesta iniciativa es vol manifestar
la transcendència i la importancia
de l’educació, en tots els seus
àmbits, alhora que es formulen una
sèrie de propostes concretes.
.
CERCLE D’ECONOMIA
101
O P I N I Ó D ’ A C T U A L I T A T
EDUCACIÓ:
LA GRAN PRIORITAT
DIAGONAL PROVENÇA 520, 298 2º 4ª - 08008 - 08006 BARCELONA
BARCELONA
TEL. (93) 93 200 200 81 66 - - FAX FAX (93) 93 202 202 27 27 89 89
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 8 5
L'educació és essencial per al desenvolupament
humà en la societat de la informació.
D'ella depèn la qualitat de vida dels ciutadans,
la competitivitat de l'economia, la cohesió social
i, fins i tot, el reconeixement per part dels
altres països. Espanya, que duia acumulat un
gran retard, durant la democràcia ha aconseguit,
en aquest terreny, resultats més modests
que en altres àmbits i figura a la cua dels països
avançats. És un problema greu que requereix
el compromís de tots: administració, escola
i ciutadania.
1.- Què cal ensenyar? Al final del cicle obligatori
d'ensenyament els estudiants haurien de
saber parlar, llegir i escriure. La qual cosa
significa pensar. Avui saber parlar, llegir i
escriure inclou també anglès, matemàtiques
i informàtica.
2.- Les transformacions recents de l'economia
global han situat Catalunya i Espanya entreels
països que han de basar la seva competitivitat
en els recursos humans d'alt nivell
de formació. L'economia espanyola no pot
fonamentar-se ni en les matèries primeres
que no té ni en els baixos costos salarials.
Una economia d'alt valor afegit requereix
d'una educació d'alt nivell, amb l'agilitat
necessària per adaptar-se a un món molt
canviant i per trobar la relació adequada entre
els diferents graus de formació i les necessitats
del mercat laboral.
3.- El dret a l'educació és universal, però els individus
són extremadament diversos enqualitats,
interessos i expectatives. Per a
això l'ensenyament ha de saber jugar amb
subtilesa la igualtat i la singularitat.
L'educació ha de ser summament personalitzada.
Al mateix temps que mantingui una
igualtat bàsica de principi: és inadmissible
la separació per origen o per creença.
4.- Des del punt de vista de la cohesió social,
l'educació ha de garantir l'oportunitat a tothom.
Els especialistes diuen que en
aquest terreny la primera fase de l'ensenyament
–fins als sis anys- és decisiva.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 6 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
Després les diferències d'entorn social es
fan massa determinants. Cal invertir eficientment
sobre aquest període, el més
descurat de l'ensenyament a Espanya
5.- Col·locar als estudiants en igualtat de condicions
de partida vol dir resoldre alguns
problemes previs d'adaptació. A Espanya
es troben a faltar les classes preparatòries
per incorporar als grups amb major risc
d'exclusió social i als immigrants al sistema
educatiu. Per exemple, en matèria d'idioma.
De manera que quan ingressin en el
cicle reglat estiguin ja en el nivell mig dels
seus companys. El fracàs escolar es una
amenaça per a la cohesió social.
6.- La immigració planteja seriosos problemes
educatius. Educar a un immigrat vol dir incorporar-lo
al nostre sistema econòmic-cultural.
Només un tracte molt personalitzat
–que requereix preparació especial del professorat-
pot solucionar els processos d'adaptació
dels nens nouvinguts. A través
d'ells, a més, es normalitza la situació dels
pares. Cap àmbit escolar ni públic ni privat
pot defugir aquesta responsabilitat. I només
impedint la ghettizació escolar es podrà
evitar la ghettizació social.
7.- El sistema mixt públic-concertat existent a
Espanya requereix mecanismes d'avaluació
i control independents. Cal garantir la
qualitat del servei que es dóna. I això requereix
un esforç econòmic, transparència i
seguiment objectiu.
8.- La inversió en educació ha d'augmentar. El
país ha de fer l'esforç que la circumstància
requereix invertint més on els problemes
són més apressants. Els diners han d'emprar-se
amb criteri perquè siguin eficients:
millora de les condicions de treball de qui
juga un paper tan central com és el mestreprofessor,
reforç de la posició dels directors
de centre, tracte singularitzat dels
alumnes, incentius en funció dels resultats
i potenciació de l'ús de les noves tecnologies
i altres instruments bàsics per a la formació
del futur.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
9.- La preparació per al mercat de treball actual
requereix una gran versatilitat de les persones.
És aquesta una novetat que contrasta
amb el model clàssic de la vocació i el
treball per a tota la vida. Per això, més important
que l'acumulació de sabers és la
capacitat d'usar els coneixements i de manejar-se
amb els mitjans de la societat actual.
I, sobretot, que la ciutadania assumeixi
que la cultura és un bé de primera
necessitat i l'ensenyament és un procés
que dura tota la vida.
10.- La potenciació de la formació professional
aplicada és fonamental per respondre a les
necessitats del mercat, per donar als alumnes
mitjans per desenvolupar una vida d'èxit
professional i per alliberar a la universitat
de tensions per massificació. La
formació professional hauria de disposar
de programes específics per als joves immigrants
que arriben sense estudis i necessiten
una integració ràpida a la vida econòmica.
11.- L'ensenyament ha de situar als alumnes en
les noves coordenades de referència.
Aquestes diuen que res llunyà ens és aliè:
que no hi ha bombolles ni territoris protegits
en aquest planeta que puguin desentendre's
de la resta, tret que s'opti per la
marginació. No es poden estrènyer els mapes
ni reduir els horitzons: el marc d'un ensenyament
modern és Europa i, des d'ella,
el món. L'atenció al que ens és propi no ha
de ser a costa del punt de vista cosmopolita,
i viceversa. El respecte al que és local és
també el respecte a les claus culturals del
que ve de fora, però sabent que hi ha un
denominador comú irrenunciable: la societat
oberta, la convivència i la llei. I la societat
oberta és plural, no multicultural.
12.- L'ensenyament teòric i l'aplicat no poden
escindir-se perquè s'alimenten mútuament.
La Universitat espanyola ha progressat
en matèria d'investigació. Però progressarà
més si sap orientar-se a resultats i
establir vincles amb l'economia real, com

ja ho exigeix l'espai europeu d'educació
superior. I al mateix temps d'aquesta relació
amb el món empresarial i laboral sorgirà
una millor correlació entre ensenyament
i necessitats de l'economia. Hi ha valors intangibles
en l'ensenyament: el coneixement
-i la seva transmissió cultural- és la
base del soft power que de vegades contribueix
tant al prestigi d'un país com al poder
econòmic o militar. I la Universitat ha
de conrear el gust pel saber i per la creativitat.
Però el desenvolupament d'un país
genera unes necessitats molt concretes de
personal qualificat que si no es troben a casa
hauran de buscar-se fora. Una
Universitat eficient és la que sap resoldre
aquests gaps: formant bé i orientant-se a
l'excel.lència per ser capaç, així, d'atraure
a professors de prestigi i als millors alumnes
en període de formació.
13.- L'educació necessita estabilitat normativa.
Independentment que el desenvolupament
del sistema educatiu estigui, en bona part,
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 8 7
en mans privades, no pot preterir-se, de cap
manera, la responsabilitat dels poders públics
en la implementació i planificació del
sistema educatiu, conforme als interessos
generals del país. Els desafiaments de l'educació
en el món present exigeixen un
equilibri molt precís entre estabilitat i canvi.
És necessària una continuïtat en les lleis
bàsiques que estableixen les regles del joc.
No té cap sentit que cada vegada que es
produeix l'alternança en el govern es modifiquin
per complet les lleis d'educació: és
un dispendi d'energies molt inútil, que només
serveix per acumular més retards.
Però, al mateix temps, aquest marc ha de
ser suficientment flexible perquè el sistema
educatiu pugui adaptar-se fàcilment a la
ràpida evolució dels coneixements i de les
necessitats. Garantir aquest equilibri entre
estabilitat i canvi és una de les responsabilitats
principals dels governants.
Barcelona, novembre 2006
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

8 8 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
Els reptes
de la seguretat
i la justícia
a Espanya
El passat dia 13 de juliol de 2007 es
va donar a conèixer l’Opinió
d’Actualidad Els reptes de la seguretat
i la justícia a Espanya
En el proper Curs Acadèmic està
previst organitzar diverses Sessions
que donaran continuïtat al tractament
de les qüestions que es plantegen
en aquest document.
A continuació, s’adjunta el text elaborat
per la Junta Directiva del
Cercle d’Economia
.
CERCLE D’ECONOMIA
101
O P I N I Ó D ’ A C T U A L I T A T
ELS REPTES DE LA SEGURETAT
I LA JUSTICIA A ESPANYA
DIAGONAL PROVENÇA 520, 298 2º 4ª - 08008 - 08006 BARCELONA
BARCELONA
TEL. (93) 93 200 200 81 66 - - FAX FAX (93) 93 202 202 27 27 89 89
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
La seguretat s'ha convertit en un motiu d'intensa
preocupació ciutadana i, per aquesta raó,
ha de constituir un dels àmbits de reforma de
les polítiques públiques amb una major prioritat
a l'agenda política.
La causa d'aquesta preocupació és que la seguretat,
en el seu sentit més ampli, constitueix
un pressupòsit bàsic de la llibertat de les persones,
així com del progrés social i econòmic
de tot país.
Aquesta perspectiva ens condueix a contemplar
aquesta preocupació ciutadana sobre la
seguretat des d'un triple vessant. El primer es
refereix a la protecció dels ciutadans i dels
seus béns. Aquest vessant de la seguretat és
desenvolupat per l'aparell policial de l'Estat en
col·laboració amb l'Administració de Justícia. El
segon se centra en la pròpia Administració de
Justícia, com institució que ha de garantir la
igualtat dels ciutadans davant una justícia eficaç,
predictible i reconeguda socialment.
Finalment, existeix un tercer vessant que és la
seguretat jurídica relacionada amb el funcionament
dels mercats, vessant en el qual els nous
Organismes Reguladors tenen la responsabilitat
de vigilar i garantir la competència i la transparència
dels mercats i la protecció dels drets
de tots els agents econòmics, ja siguin empreses,
inversors, accionistes o consumidors.
Cadascun d'aquests tres vessants de la seguretat
és objecte, en l'actualitat, d'un intens debat
en el nostre país. I, alhora, cadascun d'ells és
font d'un seriós malestar en la nostra societat.

Ens referim tant al sentiment d'inseguretat personal
que altera la vida de molts ciutadans,
com a la manca de confiança social en una justícia
que es considera impredictible i molt lenta,
sense obviar el desconcert i els dubtes que
desperten el funcionament dels organismes reguladors
pel que fa a la seva independència i
eficàcia en la vigilància dels mercats.
Davant d’aquesta situació complexa i preocupant,
el Cercle d'Economia desitja aportar la
seva visió i propostes. Des del nostre punt de
vista, convé evitar dramatismes infundats però,
alhora, pensem que és necessari i urgent afrontar
aquesta situació, engegant profundes reformes
en les institucions i els procediments,
doncs el seu deficient funcionament pot arribar
a ocasionar un seriós perjudici a la nostra vida
social i econòmica, que, sens dubte, poden
llastrar el nostre desenvolupament futur.
I. SEGURETAT DE LES PERSONES I DELS BÉNS
La primera aproximació dels ciutadans al tema
de la seguretat és extraordinàriament concreta.
S’ajusta al que podria denominar-se ordre públic,
que entès en el seu sentit més estricte engloba
la protecció de persones i béns per part
de l'Estat, al que es concep com a únic detentor
dels mitjans coercitius que obliguen al compliment
de la llei.
Ha de destacar-se que aquesta funció adquireix
en l'actualitat una especial complexitat, donat
el desafiament que suposa per als poders públics
l'emergència d'una nova delinqüència global,
que afegeix a la seva tasca un suplement de
dificultat i risc, en la mesura, que aquestes noves
formes de delinqüència són portades a terme
en molts casos per estrangers no radicats de
forma fixa en un lloc determinat d'Espanya, i
que utilitzen una metodologia fins ara desconeguda
en el nostre país.
Vista des d'aquest angle, la seguretat es presenta
com una pura qüestió de suficiència i eficàcia
de l'aparell policial de l'Estat i de la seva
Administració de Justícia. I, així entesa, no és
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 8 9
d'estranyar que, en ocasions, esclati l'alarma
social davant la reiteració de successos violents
que, magnificats pel desplegament informatiu
d'una societat mediàtica, provoquen una
creixent sensació d'inseguretat, que arriba a
convertir-se en tema prioritari del debat polític.
Una sensació encoratjada per l'actitud poc escrupolosa
i d'escàs rigor professional d'alguns
mitjans davant determinats successos.
Encara que no es pot negar que existeix una
preocupació social sobre aquest aspecte de la
seguretat personal, hem d'assenyalar amb claredat
que les estadístiques no abonen en absolut
la idea que Espanya en el seu conjunt, ni
Catalunya en concret, tinguin uns nivells d'inseguretat
inacceptables. Al contrari, des d'un
punt de vista comparat, els seus índexs de delinqüència
són clarament inferiors als dels països
del seu entorn. I, des d’una perspectiva
temporal, tampoc s'observa a Espanya un augment
clar de la delinqüència, encara que, això
sí, apareix una certa tendència cap a l'increment
de la criminalitat més violenta, que probablement
és la causant de la preocupació.
Per tot això, resulta exagerat i sense cap sentit
el qüestionament crític del que són objecte
continu les forces i cossos de seguretat de
l'Estat, i, pel que fa a Catalunya, la policia autonòmica.
Són precisament els poders públics
els qui han de tenir cura, en tot moment i lloc,
amb absolut respecte a la llei i a la llibertat i els
drets de les persones, de la preservació de l'ordre
públic, donat que aquesta constitueix sens
dubte una de les seves missions essencials.
Ha de subratllar-se que aquesta funció essencial,
que fa possible l'exercici de les llibertats i
drets, no ha de ser erosionada ni posada en perill
en nom de cap ranci prejudici ideològic: l'ordre
jurídic democràtic precisa també del suport
dels mitjans legítims a disposició exclusiva de
les forces de seguretat.
Ara bé, aquestes actuacions en l'àmbit de la seguretat
personal no poden amagar el fet bàsic
que tota lluita contra el delicte ha de fer compatibles
les indispensables mesures coerciti-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

9 0 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
ves amb aquelles polítiques orientades a incrementar
el benestar i la qualitat de vida de la població,
especialment en els barris amb majors
desequilibris socials i pitjors condicions de vida.
Aquestes polítiques socials constitueixen
l'antídot més eficaç contra les conductes antisocials
dels qui es consideren exclosos. Si existís
algun dubte sobre la bondat d'aquestes polítiques
socials, només caldria recordar que els
nivells més alts de seguretat acostumen a assolir-se
a en àrees on també són més elevades
i eficaces les prestacions de l'Estat del
Benestar. L'exemple de l'Europa comunitària
dels anys 50, 60 i 70 del segle passat és paradigmàtic.
De tot el que s'ha dit se’n deriva que el concepte
de seguretat ha de referir-se a un àmbit
molt més ampli que aquell estrictament relacionat
amb l’ordre públic, per la qual cosa ha
de captar-se la dimensió profunda d'aquesta
necessitat humana de pau social.
II. ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA
Com acabem d'assenyalar, la seguretat té un
vessant públic que és potser el més notori i que
es concreta en la preservació i el manteniment
de l'ordre públic. Però existeix també un vessant
privat, menys ostensible però igualment
decisiu, consistent a garantir drets fonamentals
dels ciutadans en la seva relació amb tercers,
ja sigui en la seva vida personal o professional.
En cas de conflicte d'interessos, aquests drets
es garanteixen mitjançant la resolució judicial
de les qüestions suscitades en forma de sentències.
Per això el bon i ràpid funcionament de
l'Administració de Justícia determina directament
el grau de seguretat jurídica existent en
una societat, i incideix en el bon funcionament
del mercat i en el seu major progrés econòmic.
L’encert d'aquesta afirmació s'ha vist reforçat,
en els últims temps, per l'espectacular desenvolupament
de l'activitat mercantil, que, alhora
que ha incorporat a un major nombre de ciuta-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
dans i empreses, ha adquirit una major complexitat
i dinamisme.
La percepció actual dominant sobre el funcionament
de l'Administració de Justícia per part
dels ciutadans espanyols es podria concretar
en dues paraules: ineficàcia i politització. Una
ineficàcia que, tant professionals jurídics com
particulars, visualitzen en el retard en la resolució
dels conflictes i en la imprevisibilitat de
les seves decisions. És per aquest motiu que el
lloc que ocupa la Justícia en l'estima dels ciutadans
és baixíssim. Una percepció francament
negativa que també rep el nostre país en les
comparacions internacionals sobre la qualitat
dels marcs institucionals i jurídics.
L'esmentada ineficàcia de la Justícia cal situarla
en diverses causes. Entre elles, es pot destacar
no tant la falta de jutges, com l'obsolet sistema
de selecció i promoció del personal
judicial, la manca d'una adequada organització
de l'oficina judicial i la falta d'una eficient política
de personal.
La política de personal hauria de centrar-se en
quatre aspectes: formació continuada i especialització,
foment de l'arrelament, estímul de
la productivitat i implantació de mecanismes
de control eficaços per als jutges.
La politització de la Justícia, que troba la seva
manifestació clara en el funcionament del
Consell General del Poder Judicial, no és un mal
atribuïble exclusivament als jutges, sinó que és
una responsabilitat compartida per la generalitat
de la classe política, a l'haver obturat l'exigència
de responsabilitats polítiques en les
vies parlamentàries procedents, i a l'haver sostingut
que la depuració de les responsabilitats
penals és prèvia a l'exigència de les polítiques.
A això cal afegir el peculiar sistema de nomenament
dels vocals del Consell General del Poder
Judicial, que provoca la conversió d'aquest en
una rèplica, a escala reduïda, de la composició
del Parlament. Aquest sistema afavoreix que se-
'ls consideri massa depenents del poder polític.

Encara que sigui difícil trobar una alternativa
millor a l'actual sistema, ha d'insistir-se en la
idea que l'autèntica democràcia descansa en un
sistema de balanços i contrapesos.
PROPOSTES D’ACTUACIÓ CONCRETES
1. En l'àmbit del govern del Poder Judicial
Al nostre parer, cal proclamar la necessitat d'arribar
a un gran acord polític sobre el futur de la
Justícia, que inclogui els següents aspectes:
• L'establiment d'un sistema de designació
dels vocals del Consell General del Poder
Judicial que -sense incórrer en una endogàmica
designació corporativa- eviti, d'una
banda, reproduir en el seu si la relació de
forces existent al Congrés i al Senat, i potenciï,
per una altra, la intervenció parlamentària
en l'avaluació dels candidats, sotmetent-los
a una rigorosa avaluació prèvia
individualitzada per part de les Càmeres
Legislatives. S'hauria d'imposar així mateix
la compareixença periòdica del president
del Consell i, fins i tot, ocasionalment, dels
vocals davant les comissions parlamentàries.
Finalment, convindrà admetre la possibilitat
de remoció dels vocals del Consell
que hagin vulnerat les seves obligacions.
• Una reforma profunda del sistema de selecció
del personal judicial. Tal i com ho han fet
alguns països del nostre entorn, cal substituir
l'obsolet sistema de selecció basat exclusivament
en l'oposició memorística
per un sistema que –juntament amb l'acreditació
indispensable i escrupolosa de la formació
jurídica– tingui molt més en compte
l'experiència professional i la maduresa de
la personalitat dels candidats en el moment
de consolidar la seva posició vitalícia com a
jutges.
• L'exigència de responsabilitats a jutges i
magistrats. Les facultats que l'ordenament
atorga al Jutge no són drets que pugui exercir
discrecionalment, per la qual cosa, la vi-
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 9 1
gilància que ha d'establir-se sobre el Jutge
és el contrapès de la posició preminent que
ocupa dintre de l'estructura de l'Estat, en
ser l'únic poder amb titularitat individual
que no està subjecte a la periòdica renovació
del seu mandat per la votació dels seus
conciutadans. Aquest control de l'actuació
del Jutge no és possible a priori, resultant
només factible el control a posteriori. I ha
de reconèixer-se que, encara que gairebé no
se’n parla, un dels dèficits més greus de la
democràcia espanyola és el que representa
la no exigència de facto del principi de la
responsabilitat a jutges i magistrats, la qual
cosa erosiona el sistema i produeix neguit
en tots aquells jutges que amb una gran
responsabilitat desenvolupen la seva funció
i observen com no és retribuït aquest esforç,
que queda ofuscat per la poca dedicació
o el desencert d'altres jutges.
• La supressió o, si escau, la reducció de les
competències de l'Audiència Nacional als
delictes de terrorisme, tot acabant d'aquesta
forma amb el que no és res més que una
excepció al desenvolupament normal dels
principis pels quals ha de regir-se l'organització
judicial, i que, com a tal excepció, ha
de ser sempre restrictivament aplicada.
• La definició clara d'un sistema de designació
del Ministeri Fiscal General de l'Estat que
superi les ambigüitats del procediment actual
i permeti una efectiva intervenció del
parlament, posant fi a una etapa en la qual
la percepció social sobre la forma com ha
desenvolupat la seva funció en alguns casos
notoris ha menyscabat la seva credibilitat.
• La introducció de mecanismes de control i
d'exigència de responsabilitats al Ministeri
Fiscal, en termes anàlegs i per raons semblants
a les exposades anteriorment respecte
als jutges.
• La simplificació i modernització de la legislació
processal, civil, penal, administrativa i
laboral, que, amb els seus anacronismes i
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

9 2 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
formalismes excessius, facilita les maniobres
dilatòries i una inacceptable lentitud
en les seves actuacions.
2.- En l'àmbit de la gestió de l'Administració de
Justícia
A les Comunitats Autònomes els correspondria
la gestió de tots els mitjans personals i materials
que l’integren, així com el coneixement i la
resolució de tots els problemes que aquests
mitjans puguin plantejar. Sobre aquesta base,
les propostes poden distribuir-se en tres grups:
• Referents als mitjans personals: Han de
procurar un triple objectiu: foment de l'estabilitat
dels Magistrats, Jutges, Secretaris i
altres funcionaris de l'oficina judicial en les
seves destinacions respectives; augment de
la productivitat segons els criteris d'avaluació
propis de tota organització, ja sigui pública
o privada, eficient de serveis; i ajuda
per a la formació permanent i l'especialització
dels funcionaris.
• Referents als mitjans materials: Ha d'aprofundir-se
en la reforma de l'oficina judicial,
amb la finalitat de racionalitzar la seva estructura
i organitzar els seus mitjans, de manera
que es potenciï la seva productivitat. A
aquest efecte, seria fonamental configurar
diversos models d'oficina judicial, adaptats
a les diferents circumstàncies de la plural realitat
espanyola. Ha de promoure's sense dilació
la incorporació de les tecnologies de la
informació i de la comunicació als procediments
judicials, tal com estan fent altres administracions
amb resultats positius.
• Referents a altres alternatives: Convé fomentar,
amb caràcter complementari, la utilització
d'aquells procediments que introdueixen
a un tercer, imparcial i
institucionalitzat, en major o menor grau,
amb l'objectiu de resoldre controvèrsies jurídiques,
evitant acudir als procediments
davant els Tribunals de Justícia. S’acostuma
a al.legar al seu favor l'estalvi de temps i di-
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
ners, la mitigació de l'hostilitat i la resolució
dels conflictes basant-se en la substància.
Les fórmules més freqüents són l'arbitratge
i les juntes arbitrals de consum.
II. SEGURETAT DELS MERCATS: ELS ORGANIS-
MES REGULADORS
Una economia de mercat dinàmica, eficient i
justa té un dels seus principals suports en la
seguretat jurídica que donen les regles de joc
que regulen les relacions entre els diferents actors
econòmics, ja siguin empreses, inversors,
accionistes o consumidors. La seguretat jurídica
que necessiten els mercats per funcionar eficientment
requereix unes pautes d'actuació
basades en el sentit d'anticipació o de preservació
d'aquestes regles de joc, que han de ser
transparents i predictibles. No es tracta ja, com
en l'antic sistema de seguretat estàtica, de restablir
l'ordre jurídic vulnerat i de reparar el
dany causat, tasca pròpia dels tribunals de justícia,
sinó d'impedir que es trenqui aquell ordre
i es causi algun dany.
Aquesta funció de vigilància i preservació de
les regles de joc dels mercats s’atribueix als organismes
reguladors o d'intervenció, que la
duen a terme mitjançant la utilització de fórmules
diverses: autoritzacions administratives,
verificacions prèvies, compliment de formalitats
o inscripcions registrals.
Ningú qüestiona la necessitat d'aquests organismes
reguladors. Al contrari, són necessaris
com a mecanismes arbitrals, atès que l'Estat no
pot ser, alhora, com fins a ara, actor i arbitre de
les regles de mercat. Però, per desenvolupar
adequadament aquesta funció arbitral dels
mercats, les normes de constitució i de procediment
dels nous organismes reguladors han
de garantir la seva independència i imparcialitat.
És a dir, el seu caràcter escrupolosament
arbitral, de manera que la seva intervenció fomenti
la igualtat efectiva entre els agents del
mercat i impedeixi la prevalença d'uns sobre
uns altres, aprofitant-se, per exemple, de la seva
proximitat als centres de decisió política, o
del seu accés a informació privilegiada.

De tot això es desprèn que no existeix major perversió
d'aquests organismes que l'intent de la
seva instrumentalizació obliqua pel propi Govern
o l'oposició, al servei d'una opció concreta, en
termes semblants a la manipulació tantes vegades
denunciada del Consell General del Poder
Judicial i del Tribunal Constitucional.
Malauradament, també en aquests àmbits de
la seguretat econòmica els governs i els partits
polítics ens tenen acostumats des de fa anys a
certes dinàmiques que no beneficien gens el
bon funcionament de l'activitat empresarial i la
imatge de la nostra economia en el món.
PROPOSTES D’ACTUACIÓ CONCRETES
Som del parer que el funcionament dels nous
organismes reguladors espanyols necessita
amb urgència una sèrie de modificacions orientades
a donar independència a la seva constitució
i transparència al seu funcionament, a
més de la deguda rendició de comptes. Es tracta
tant de regles de funcionament com de pautes
de conducta que, d'una banda, consolidin
una manera de fer independent i transparent i,
per una altra, permetin crear una cultura reguladora
que doni reputació i legitimitat social a
la seva actuació arbitral.
• Mandats legals precisos: El poder legislatiu
ha d'establir mandats clars i precisos sobre
les matèries que delega en els organismes
reguladors.
• Exàmens o controls sobre idoneïtat dels reguladors:
Com succeeix en els països en els
quals aquests nous organismes reguladors
tenen major tradició, el poder legislatiu ha
d'examinar i informar sobre els mèrits i capacitats
de les persones que ocupin els òrgans
de govern dels organismes especialitzats.
Aquests controls no poden ser,
tanmateix, meres formalitats sinó elements
bàsics per donar neutralitat política i legitimitat
social a les persones que exerceixen
la funció reguladora en aquests organismes.
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 9 3
• Rendició de comptes: Els òrgans de govern
dels organismes reguladors han de retre
comptes de les activitats de les institucions
que dirigeixen, sentir-se supervisats en la
seva activitat, i respondre d'aquesta forma
a la confiança rebuda del poder legislatiu i
de la societat.
• Professionalització directiva i tècnica i obertura
a professionals de prestigi: Només les
administracions i organismes que disposen
d'autonomia per organitzar la carrera professional
dels seus directius i tècnics són
capaços de comptar amb el capital humà
necessari per a la funció fonamental que els
és assignada. La formació de cossos tècnics
en el servei públic requereix aïllar-los dels
problemes que provoquen els legítims canvis
polítics, així com dels rígids procediments
de selecció de personal funcionari tal
com ja contempla el nou Estatut Bàsic de la
Funció Pública. Cal, a més que els organismes
públics siguin capaços d'incorporar,
per períodes curts de temps, a acadèmics
del màxim prestigi internacional. L'exemple
de l'economista en cap de la Direcció de la
Competència de la Unió Europea, que gaudeix
d'un mandat de 3 anys, és un exemple
a seguir. Aquests professionals són una font
d'innovació per a la millora de la funció pública.
• Mandats llargs i no renovables dels òrgans
de govern: Els presidents i vocals dels organismes
especialitzats han de comptar amb
mandats llargs i no renovables.
L'experiència comparada, especialment la
dels bancs centrals, mostra que la independència
es reforça quan no existeix risc de no
renovació a meitat del mandat.
• Presidents executius: La majoria d'organismes
reguladors té òrgans de govern col·legiats.
Aquesta és una forma de donar més
garantia i solvència a les seves decisions.
De forma equivocada, l'alta direcció de l'organisme
ha tendit a correspondre a un òrgan
col·legiat. Això no ha de ser així. Els organismes
tenen major fortalesa quan l'alta
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

9 4 O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T
direcció executiva correspon al seu
President, mentre que l'òrgan col·legiat
centra la seva activitat a resoldre aquells
aspectes propis del seu mandat legal.
• Reducció del nombre de membres dels òrgans
col·legiats: Els òrgans col·legiats tendeixen
a ser menys eficaços com més gran
és el nombre de membres. En molts països
es confia en òrgans unipersonals, o bé en
òrgans de tres a cinc membres. A Espanya,
els òrgans de govern tenen un nombre excessiu
de membres, molt sovint de set o
nou. Aquest elevat nombre actual de membres
dels consells de govern dels organismes
reguladors espanyols és un mecanisme
per acomodar al major nombre possible de
representants dels partits polítics.
• Transparència: Els òrgans reguladors amb
major trajectòria democràtica i eficàcia tècnica
han tendit a donar major transparència
als processos de presa de decisió. És ja habitual
disposar de les actes de les reunions
dels òrgans col·legiats de direcció dels
bancs centrals més avançats, i de les vistes
públiques en organismes reguladors de major
tradició. La major transparència en el
procés de discussió de les decisions ajuda a
construir la reputació i la credibilitat que
mereixen els organismes públics. A Espanya
aquesta és una assignatura pendent.
L’ESTAT DEMOCRÀTIC COM A SISTEMA DE
GARANTIES JURÍDIQUES
En un estat democràtic, el sistema jurídic és el
resultat d'un pacte polític configurat segons
les regles constitucionals. Però el seu bon funcionament
exigeix preservar-lo -quan sigui possible-
del sectarisme partidista i de l'oportunisme
electoralista. En cas contrari, es perjudica
seriosament la seguretat jurídica indispensable
per al progrés social i econòmic. A
l'Espanya actual es produeixen desajustaments
que, en ocasions, dificulten la consecució
d'aquesta dinàmica.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
La legitimitat política descansa, en últim terme,
en la decisió electoral que permet constituir
una majoria de govern. Però aquesta legitimitat
requereix també l'existència de mecanismes
eficients de control de les decisions de la majoria
política. Aquests mecanismes funcionen
adequadament quan el sistema institucional
compta amb quatre contrapesos al poder de la
majoria: una oposició parlamentària responsable,
un sistema judicial eficient, uns organismes
reguladors independents i una administració
pública professional. A aquests caldria
afegir uns mitjans de comunicació veraços, lliures
i conscients de la seva responsabilitat social.
Sense que es pretengui amb això ignorar
els seus innegables progressos, cal reconèixer
que aquests mecanismes no funcionen com cal
en el sistema democràtic espanyol.
És per aquesta raó que reclamem als partits polítics
-tant de la majoria com de l'oposició- una
especial dedicació a resoldre els greus problemes
plantejats per una administració de justícia
ineficient, uns organismes reguladors excessivament
depenents i una administració
pública directiva poc professionalitzada i massa
subjecta a períodes electorals.
Pot pensar-se, a primera vista, que aquest greu
desarranjament institucional és irrellevant des
d'una perspectiva econòmica. Però és ben bé al
contrari. La seguretat jurídica és un dels aspectes
objecte de valoració prioritària en aquest
món globalitzat. Pot afirmar-se que hi ha desenvolupament
econòmic allí on hi ha mercat, i
que hi ha mercat allí on existeix seguretat jurídica.
Per aquest motiu, quan comença a estendre's
en els àmbits de decisió internacionals la
convicció que en un país determinat fallen els
pressupòsits de la seguretat jurídica, això pot
afectar de manera inevitable el seu desenvolupament
econòmic. Sobretot quan aquest desarrajament
té la seva causa immediata en l'acció
perversa que exerceixen Govern i oposició
en la seva lluita pel poder.
* * * *

Amb aquesta Opinió d'Actualitat, el Cercle
d'Economia vol fer arribar les seves reflexions i
propostes a la societat, però creu que ha d’adreçar-se
especialment al govern i al conjunt de
partits polítics, per reclamar que assumeixin la
gravetat de la situació, així com la urgència
amb què ha de ser afrontada. Estem convençuts
que tractant problemes reals com els que
són l'objecte d'aquesta Opinió, podrà superarse
el creixent desencís de la ciutadania respecte
a la vida política. De no fer-ho, cada dia que
passi comportarà una més greu erosió de tot el
sistema, la qual cosa farà cada vegada més difícil
la seva esmena.
En els últims decennis, la societat espanyola,
liderada precisament pels seus partits polítics,
O P I N I O N S D ’ A C T U A L I T A T 9 5
ha arribat a fites molt meritòries en situacions
tant o més complexes que les actuals. Per això,
res ha d'impedir que, ara, siguem capaços de
modernitzar el nostre entramat institucional,
millorant la qualitat de la nostra democràcia.
Atès que aquesta és una qüestió que afecta al
conjunt de partits, i que ens acostem a unes
eleccions legislatives, el Cercle d'Economia
desitja adreçar-se especialment als partits polítics
perquè es comprometin als consensos necessaris
que facilitin aquesta modernització en
la propera legislatura.
Juliol 2007
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

9 6 A L T R E S A C T I V I T A T S
Altres Activitats
Quina Europa per al segle XXI.
50 Aniversari del Tractat de Roma
Amb motiu del 50 Aniversari de la L.E.C.E -Liga Europea de Cooperación Económica-,
Entitat especialment vinculada al Cercle des de la seva constitució, es va celebrar, el dia 15 de març
de 2007, l’Acte Quina Europa per al segle XXI, que comptà amb la participació com a ponents de José
Manuel Lara, President Cercle d'Economia; Carles A. Gasòliba, President del Comitè Espanyol de
la L.E.C.E; Carles Güell, Expresident Cercle d'Economia i del Comitè Espanyol de la L.E.C.E;
Antón Costas, Vicepresident Cercle d'Economia i Profesor de Política Econòmica de la U.B.; Josep
Ramoneda, Director del CCCB; i Miguel Ángel Navarro, Secretari General per a la Unió Europea
del Ministeri d’Afers Exteriors.
El contingut de les diverses intervencions resultà d’un especial interès, i serví per manifestar,
novament, el compromís d’ambdues Entitats amb el procés de construcció europeu.
En aquest marc, es donà a conèixer el document Quina Europa per al segle XXI. 50
Aniversari del Tractat de Roma, elaborat conjuntament per la L.E.C.E. i el Cercle d’Economia.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

A L T R E S A C T I V I T A T S 9 7
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

9 8 A L T R E S A C T I V I T A T S
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

A L T R E S A C T I V I T A T S 9 9
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 0 A L T R E S A C T I V I T A T S
II Encuentro Economía y Sociedad
El dia 18 de juny de 2007 se celebrà a Madrid el II Encuentro Economía y Sociedad, donant continuïtat
als celebrats anteriorment a València i Vigo, i organitzat conjuntament per: Asociación
Valenciana de Empresarios; Círculo de Economía; Círculo de Empresarios; Círculo de Empresarios
Vascos; Club Financiero de Vigo; i Observatorio Económico de Andalucía.
L’Acte s’inicià amb una conferència de Víctor Pérez Díaz, Director d’Analistas Socio
Políticos, sota el títol Tradición ciudadana versus tradición cortesana: sociedad civil y política en la España
de hoy.
Seguidament es donà a conèixer el Document El fortalecimiento de las instituciones de la
sociedad civil en España: una necesidad improrrogable, redactat per les sis Entitats, i que seguidament
reproduïm.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

A L T R E S A C T I V I T A T S 1 0 1
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 2 A L T R E S A C T I V I T A T S
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

Altres
El dia 16 de novembre de 2006 tingué
lloc la presentació de l’estudi Aeroports i globalització:
opcions de gestió aeroportuària i implicacions
sobre el territori en el qual intervingueren Germà
Bel, Catedràtic del Departament de Política
Econòmica de la Universitat de Barcelona; i
Carme Miralles, Directora de l’Institut
d’Estudis Regionals i Metropolitans de
Barcelona (IERMB).
El dia 30 de novembre de 2006 fou
presentat el llibre Hoja de ruta para directivos: claves
de excelencia en la nueva globalizad, de Josep
Aguilá, Soci Fundador d’IOR Consulting.
Participaren en l’Acte José Manuel Mas, Soci
Director General d’IOR Consulting; Jordi
Nadal, Director d’Editorial Planeta de Agostini
Profesional y Formación; i Vicenç Oller,
President de la Fundació Cercle d’Economia
El 12 desembre 2006 tingué lloc la presentació
de l’Informe Econòmic Semestral del
Departament d’Economia d’ ESADE. Aquest
Informe analitza les perspectives de la zona euro
per al 2007 i repassa la situació del sector
energètic mundial amb èmfasi en la dependència
energètica d’Europa. L’exposició fou a càrrec
de Fernando Ballabriga, Director i Catedràtic
del Departament d’Economia d’ESADE i
Agustí Ulied, Professor del Departament
d’Economia d’ESADE.
A L T R E S A C T I V I T A T S 1 0 3
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 4 A L T R E S A C T I V I T A T S
El 19 de febrer de 2007, AEDME –
Círculo de la Responsabilidad Social organitzaren
el Col.loqui Debat sobre el Informe de la
Subcomisión Parlamentaria de Responsabilidad
Social de las Empresas en el Congreso de los
Diputados. La Sessió va comptar amb la participació
de Jordi Alberich, Director General del
Cercle d’Economia; José Eugenio Azpiroz,
Portaveu de la Subcomissió pel Grup
Parlamentari Popular; Borja Baselga, Director de
Responsabilidad Social Corporativa del Grupo
Santander; Sandra Benbeniste, Directora de
Programes de la Fundación Ecología y
Desarrollo; Carles Campuzano, Portaveu de la
Subcomissió pel Grup Parlamentari
Convergència i Unió; Rafa Carrascosa,
Responsable d’Empreses i Fundacions de
Médicos Sin Fronteras; David Garrofé, Secretari General de la Patronal CECOT; Marcos González,
Periodista i Director de Media Responsable; Carlos Güell de Sentmenat, President d’ÆDME - Círculo
de la Responsabilidad Social; Ramón Jáuregui, Portaveu de la Subcomissió pel Grup Parlamentari
Socialista; Josep M. Lozano, Professor i Investigador Senior de RSE del Instituto de Innovación Social
de ESADE; Josep Santacreu, Conseller Delegat de DKV Seguros; Juan Manuel Tapia, Responsable
de Negociació Col.lectiva i de Responsabilitat Social Corporativa de CC.OO. de Catalunya
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Donat l’interès i actualitat de les qüestions
contigudes en l’Informe ITM (Indústria,
Tecnologia i Mineria), el 19 de març de 2007 vàrem
organitzar la Sessió L’Informe ITM a debat.
Dels recursos materials al coneixement, que comptà
amb la participació de Josep Huguet, Conseller
d’Innovació, Universitats i Empresa; José Rosón
Trespalacios, President del Club ITM; i Àngel
Simon, Director General del Grup Agbar.

A L T R E S A C T I V I T A T S 1 0 5
El dia 5 de juliol de 2007 ÆDME -
Círculo de la Responsabilidad Social i
l’Associació d’Artistes visuals de Catalunya van
organitzar la jornada Hacia una nueva fiscalidad
del mecenazgo, en la que participaren Carlos Güell
de Sentmenat, President d’ÆDME - Círculo de
la Responsabilidad Social; Ignasi Aballí,
President de l’Associació d’Artistes Visuals de
Catalunya; Pedro Ralda, Director d’ÆDME -
Círculo de la Responsabilidad Social; Pere
Clotas, Director de Programa, Agencia de
Patrocini i Mecenatge de la Generalitat de
Catalunya; Marc Rabanal, Director de Projectes d’ÆDME - Círculo de la Responsabilidad Social;
Jordi Alberich, Director General del Cercle d’Economia; Oriol Aguilà, Director de Comunicació i
Mecenatge del Gran Teatre del Liceu; Anna Bolaños, Directora de Sostenibilitat del Grup Agbar;
Albert Castellón, Director General de Cervezas Moritz; Francesc Torres, Artista Visual, Associació
d’Artistes Visuals de Catalunya; Florenci Guntín, Secretari General de l’Associació d’Artistes Visuals
de Catalunya; Raimon Bergós, Fundador del Bufete Bergós; Juan López Rodríguez, Cap de
l’Assessoria Tributària de la Dirección General de Tributos, Ministerio de Economía y Hacienda
El 12 de juliol de 2007, el Cercle
d’Economia, el Laboratori de la Fundación
Alternativas i el Foro de Reputación Corporativa
presentaren l’Informe 2007 sobre La
Responsabilitat Social Corporativa a España.
Intervingueren en l’Acte, que es desenvolupà sota
el títol Els nous desafiaments de la RSC: Carles
Güell, Expresident del Cercle d’Economia i
President d’AEDME; Pere Portabella, President
de la Fundación Alternativas; Mª del Carmen
González, Subdirectora de Reputació
Corporativa de Gas Natural; Juan Manuel
Eguiagaray, Director del Laboratorio Alternativas; Alberto Lafuente, Director de l’Informe i Catedràtic
de Comercialització i Investigació de Mercats; Josep Maria Lozano, Professor Ordinari de Ciències
Socials d’ESADE. Membre del Consell Assessor; Esther Trujillo, Gerent de Responsabilitat
Corporativa a Telefónica. Membre del Consell Assessor.
El 17 de juliol de 2007, el Cercle
d’Economia i Barcelona-Catalunya Centre
Logístic (BCL) presentaren l’Estudi La plataforma
logística de Catalunya. Mirada de present, visió
de futur. L’Acte comptà amb la participació de
Carles Cabrera, Director de l’Institut Cerdà;
Manel Nadal, Secretari per a la Mobilitat de la
Generalitat de Catalunya; Manel Royes,
President de BCL; Joaquim Triadú, Vocal de la
Junta Directiva del Cercle d’Economia; i Jordi
Valls, Vicepresident de BCL.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 6 I N C O R P O R A C I Ó D E N O U S S O C I S I E N T I T A T S C O L . L A B O R A D O R E S
Incorporació de Socis i
Entitats Col.laboradores
Durant el període agost 2006–juliol 2007, s’han incorporat com a Socis:
• Enric Alié Coll
• Eloisa Alonso San Martín
• Rosa Altirriba Carreras
• Josep Narcís Arderiu Freixa
• Jorge Arques Picañol
• Alfonso Arroyo Diez
• Francesc Caminal Rubió
• Antonio Camuñas Baena
• Mariona Casals Jene
• Consuelo Castilla López
• Joan Carles Codina Campaña
• Antonio Crous Millet
• Alejandro Cruz de Llano
• Bruno Figueras Costa
• Carles Flamerich i Castells
• Maria Font Domeque
• Jordi Fortuny i Batalla
• Joaquín Garcia Vidal
• Raúl Gassol Valldosera
• Juan Grau Carmona
• Antoni Grau Folguera
• Carlos Grau Lara
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
• Juan José Guibelalde
• Jordi Gutiérrez Conca
• Carlos Jiménez Cordero
• Jordi Jiménez Hita
• Pere Juanola Portas
• Josep Llobet Bach
• Marc López Plana
• Inés Macho Stadler
• Carlos Mallo Alvarez
• Josep Lluís Masferrer Pagés
• Joan Maties Garcia
• Josep Mir Bou
• Eugenio Molina Bellido
• Fina Moruno Leon
• Antoni Nasarre Marín
• Luis Núñez Buguña
• José M. Nus Badía
• Jordi Oliver Hernández Nieto
• Martí Parellada Sabata
• Jordi Parellada Socias
• Joan Perdigó Solà
• Maria Teresa Pérez Moreno
• Víctor Pou Serradell
• Javier Pujol Amat
• Pere Rifà Pujol
• Jordi J. Ríos Hernández
• Àngels Roqueta Rodríguez
• Felip Rossell Casas
• Guillermo Rovira Aguilar
• Josep Sallarès Viader
• Javier Scherk Serrat
• Francesc Segura i Roda
• Salvador Solé i Boldú
• Carles Sumarroca Claverol
• Joaquín Tornos Mas
• Jordi Valls i Riera
• Jordi Valmaña i Corbella
• Antóni Valverde Roy
• Sergio Vernís Perramón
• Laura Vidal Coll
• Eduardo F. Vidal Regard
• Eduard Xapelli Mias
• Anna Maria Zamora Bonet
Pel que fa a les Entitats Col.laboradores
comptem amb la incorporació de:
• AHORRO CORPORACIÓN FINANCIERA S.V.
• APAX PARTNERS ESPAÑA
• CAJA MADRID
• CAMBRA DE COMERÇ DE SABADELL
• GEBIRA - GRUP IMMOBILIARI
• HEWLETT PACKARD ESPAÑOLA
• SAN MIGUEL
• SCHNEIDER ELECTRIC

Fundació Cercle
d’Economia
F U N D A C I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A 1 0 7
• Jornada
Si la sociedad se globaliza ¿qué pasa con las universidades?
13 març 2007
• Programa d’Educació Cooperativa-EUS
• Premi Enseyament Fundació Cercle d’Economia 2008
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 0 8 F U N D A C I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A
Jornada
Si la sociedad se globaliza ¿qué pasa con las
universidades?
Com a continuació de la col.laboració amb la Fundación Conocimiento y Desarrollo (CYD),
el passat 13 de març de 2007 es va celebrar la Jornada Si la sociedad se globaliza ¿qué pasa con las universidades?
Aquesta és la quarta de les Jornades que, en aquesta edició, es va centrar en la reflexió sobre
el marc internacional del coneixement i el paper de les universitats com a motor de desenvolupament.
Així mateix, durant la Jornada es presentà l’Informe CYD 2006.
L’Acte va reunir un elevat nombre d’acadèmics, experts i empresaris, resultant el debat d’especial
interès.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Programa
10:00 h. Inauguración de la Jornada
• Vicenç Oller, Presidente de la Fundación
Círculo de Economía.
• Francesc Santacana, Vicepresidente de la
Fundación CYD.
10:30 h. Presentación Informe CYD 2006.
A cargo de: Martí Parellada,
Coordinador General del Informe CYD.
Moderador: Jordi Alberich, Director
General de la Fundación Círculo de
Economía.

11:45 h. Debate: Si la sociedad se globaliza,
¿qué pasa con las universidades?
Presentado por: Francesc Solé
Parellada, Vicepresidente
de la Fundación CYD.
Con las intervenciones de:
Rosa M. Cullell, Presidenta del Consejo
Social de la Universitat Autònoma de
Barcelona
Javier Faus, Presidente de Meridia
Capital Barcelona.
Carlos Losada, Director General de
Esade
Javier Monzón, Presidente de Indra
Màrius Rubiralta, Rector de la
Universitat de Barcelona.
Mateo Valero, Director del Centro
Nacional de Super Computación
Moderador: Joan Tàpia. periodista.
11:45 h. Clausura:
Vicenç Oller, Presidente
de la Fundación Círculo de Economía
Ana Patricia Botín, Presidenta
de la Fundación CYD
F U N D A C I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A 1 0 9
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007

1 1 0 F U N D A C I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A
Programa de Cooperación Educativa-EUS
Banc Sabadell
Caixaholding
Cements Molins
CIDEM (Generalitat de Catalunya)
Comisión Mercado de Telecomunicaciones
D'Aleph Formación
Deloitte & Touche
Dept. d'Economia i Finances (Generalitat de Catalunya)
Dept. de Comerç, Turisme i Consum (Generalitat de Catalunya)
Dept. d'Educació i Universitats (Generalitat de Catalunya)
Ernst & Young
Henkel Ibérica
Inmobiliaria Colonial
Inversis Banco
J&A Garrigues
KPMG Recursos
Laboratoris Esteve
Mutua Universal
Nestlé España
PricewaterhouseCoopers
RCM Auditoria-Laboral
Snack Ventures/Pespsico Europe
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007
Un total de 42 alumnes –25 de la
llicenciatura d’administració i direcció
d’empreses i 17 de la llicenciatura d’economia-
han realitzat les pràctiques durant
el període juliol 2006-juliol 2007.
Així mateix, i presidit per Borja
García-Nieto, Vicepresident del Cercle
d’Economia, el 21 de maig de 2007 se celebrà
l’acte de lliurament de diplomes als
alumnes de la XVII i XVIII promoció del
Programa.
Les empreses col . laboradores han
estat les següentes:

Premi Ensenyament
Fundació Cercle d’Economia 2008
F U N D A C I Ó C E R C L E D ’ E C O N O M I A 1 1 1
El dia 21 de juny de 2007 es va presentar en roda de premsa el Premi Ensenyament Fundació del Cercle
d’Economia
El Premi és una nova iniciativa de la Fundació Cercle d’Economia que segueix tenint, com des dels
seus inicis, un constant interès pels temes educatius, ja que els considera fonamentals per a la creació
d’un model social equilibrat, equitatiu i cohesionat, plenament integrat en el model social europeu.
El Premi Ensenyament Fundació Cercle d’Economia està destinat a fomentar la millora del sistema
educatiu català i a premiar especialment l’esforç dels centres educatius que busquen i afavoreixen la
generació del talent en entorns amb dificultats.
Cercle d’Economia Activitats 12. Setembre 2007