L'Home que va deixar la ciutat a les fosques; Gemma Rodriguez ...

L'Home que va deixar la ciutat a les fosques; Gemma Rodriguez:
Avui, 14 de setembre de 1936. Hora: un quart de dotze de la nit. Els meus companys
s'esperen a baix i jo pujo les escales tan ràpid com puc. Em sé el nom d'aquest fill de
puta de memòria. És el primer de una llista de deu fills de puta i jo em sé els seus
noms i cognoms de memòria. D'aquí a uns anys perdrem la guerra. Serem esclafats,
aniquilats i “masacrats” pero avui això encara no ho sabem. Jo no ho sé. No ho puc
saber. Tinc vint-i-vuit anys i pujo les escales a gran velocitat. La guerra tot just ha
començat i és impossible pensar en la derrota. Just abans d'arribar a l'ultim replà les
meves conviccions rellisquen al marbre de l'escala. Sóc un soldat! Tots tenim una
missió en aquesta guerra! Mai més no tornaré a tenir-ne una, però avui això encara no
ho sé. Quan sigui gran diré que durant la guerra feia calçat per a les tropes, diré que
era el sabater de les tropes, res de marbre, res de llistes, només soles de sabates.
Truco a la porta. Un cop. Dos. No m'importa haver de matar. Sento prou ràbia com
per executar totes les llistes del món. La suor fa que el fusell em rellisqui entre les
mans. No se sent res. Algú se n'ha anat de la llengua i el fill de puta ha fotut el camp.
Això és el que penso. El cor em colpeja l'esquena amb força. Abans que compleixi els
seixanta m'obriran en canal per guarir el meu cor malalt. L'operació serà un èxit i mai
més sentiré el cor colpejar-me l'esquena. Però avui nomes tinc vint-i-vuit anys i el
meu cor encara està malalt. Penso que hauria de fer servir el fusell per rebentar la
porta però això despertaria els veïns. De sobte sento com algú mou una cadira.
Merda, són aquí dins. Sento veus. Colpejo la porta i els ordeno que l'obrin. Més veus.
Colpejo un altre cop. Mai no colpejaré una porta amb tanta força. Mai no sentiré el
poder i la força que sento ara. Arribarà un dia en què jo em trobaré a l'altra costat de
la porta, amb la mà a la boca de la Irene, contenint la respiració mentre algú crida el
meu nom i colpeja amb força la nostra porta i salvaré la vida; però aquest estiu tot
just comença la guerra i jo encara no puc saber-ho tot això. Llavors, tot d'una, s'obre
la porta. És ell. Darrera seu una dona em mira espantada. Li ordeno que em segueixi.
Em pregunta per què. Li ordeno que em segueixi. El fusell em rellisca de les mans.
La dona vol cridar. Una nena apareix a la porta. Algú obre la llum de l'escala. Intento
ser amable. Li explico la situació. Ell tranquil·litza la dona. La dona tranquil·litza la
nena. Li prometo que només seran unes preguntes i que després jo mateix
l'acompayaré de nou a casa. Menteixo. Menteixo. Menteixo.
Son les dues de la matinada. Nosaltres som sis i ells deu. Un d'ells no està a la llista
però no hem trobat al cabró i ens n'hem endut el seu fill. Els obliguem a formar
contra un mur, allà, a la carretera. Somiaré tota la vida amb aquest moment. Aquest
moment repetit fins l'infinit. Disparem i els seus caps s'obren i descobrim les síndries
que amaguen en el seu interior. No hi ha idees en aquests caps, ni conviccions. Els
seus caps n'assemblen gens als nostres. D'aquí poc temps les coses canviaran i llavors
començaran a matar ells. Ens mataran durant anys. Obriran els nostres caps contra un
mur i observaran les síndries que hi amaguem i comentaran entre ells com els nostres
caps no s'assemblen gens als seus. Però encara és estiu i jo no ho puc saber això.
Ningu no ho pot saber.

Hem acabat la feina. La Irene m'espera a l'hospital. El nostre fill de vuit anys està
malalt. Jo no sóc metge, no puc fer res per ell però avui faré una cosa important. Una
cosa que demostrarà el nostre poder i la nostra força. Mai no tornaré a sentir res que
no sigui por. Però això encara no ho puc saber perquè només tinc vint-i-vuit anys.
Ara la ciutat és a les fosques. Totes les llums apagades. El cor em colpeja l'esquena.
Els meus companys encara borratxos criden i riuen. Ho hem aconseguit! Ho hem
aconseguit! Hem deixat la ciutat a les fosques! És un senyal. Un avís. No importa la
quantitat de marbre que posin a les seves cases. Els podem deixar a les fosques, ho
podem fer sempre que vulguem perquè la ciutat és nostra. Vull anar a l'hospital. Vull
anar-hi ara. Vull dir-li a la Irene que he estat jo! Jo! Jo he deixat la ciutat a les
fosques! Dos dels nois m'acompanyen. I arribem a l'hospital. Cridem. Riem. Ens
abracem. Crec que estic plorant. Mai no tornaré plorar d'aquesta manera.
El 15 de setembre de 1936 a dos quarts de cinc de la matinada morirà el meu fill. El
seu cor s'aturarà a la sala d'operacions quan sense previ avís els llums de la ciutat
s'apaguin i els metges no aconsegueixin fer funcionar el respirador. La Irene plorarà i
durant anys intentarà matar-me o matar-se indistintament. Els dos companys que han
vingut amb mi emmudiran idos anys més tard vomitaran les síndries podrides que hi
ha dins els seus caps. Demà a la nit els fills de puta assassinaran cinquanta dels
nostres. Demà passat nosaltres n'assassinarem cent dels seus. Després ells en mataran
tres-cents o quatre-cents més i llavors passarem als milers i llavors perdrem el compte
dels morts, però per a mi, per ami només hi haurà un crim, el que matarà un nen en
un hospital perquè el seu pare va deixar la ciutat a les fosques.
Però tot això no ho puc saber perquè avui 14 de setembre de 1936 a un quart de dotze
de la nit encara tinc vint-i-vuit anys, una dona i un fill de vui i pujo les escales tan
ràpid com puc.