L'Home que va deixar la ciutat a les fosques; Gemma Rodriguez ...
L'Home que va deixar la ciutat a les fosques; Gemma Rodriguez ...
L'Home que va deixar la ciutat a les fosques; Gemma Rodriguez ...
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
<strong>L'Home</strong> <strong>que</strong> <strong>va</strong> <strong>deixar</strong> <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> a <strong>les</strong> fos<strong>que</strong>s; <strong>Gemma</strong> <strong>Rodriguez</strong>:<br />
Avui, 14 de setembre de 1936. Hora: un quart de dotze de <strong>la</strong> nit. Els meus companys<br />
s'esperen a baix i jo pujo <strong>les</strong> esca<strong>les</strong> tan ràpid com puc. Em sé el nom d'a<strong>que</strong>st fill de<br />
puta de memòria. És el primer de una llista de deu fills de puta i jo em sé els seus<br />
noms i cognoms de memòria. D'aquí a uns anys perdrem <strong>la</strong> guerra. Serem esc<strong>la</strong>fats,<br />
aniqui<strong>la</strong>ts i “masacrats” pero avui això encara no ho sabem. Jo no ho sé. No ho puc<br />
saber. Tinc vint-i-vuit anys i pujo <strong>les</strong> esca<strong>les</strong> a gran velocitat. La guerra tot just ha<br />
començat i és impossible pensar en <strong>la</strong> derrota. Just abans d'arribar a l'ultim replà <strong>les</strong><br />
meves conviccions rellis<strong>que</strong>n al marbre de l'esca<strong>la</strong>. Sóc un soldat! Tots tenim una<br />
missió en a<strong>que</strong>sta guerra! Mai més no tornaré a tenir-ne una, però avui això encara no<br />
ho sé. Quan sigui gran diré <strong>que</strong> durant <strong>la</strong> guerra feia calçat per a <strong>les</strong> tropes, diré <strong>que</strong><br />
era el sabater de <strong>les</strong> tropes, res de marbre, res de llistes, només so<strong>les</strong> de sabates.<br />
Truco a <strong>la</strong> porta. Un cop. Dos. No m'importa haver de matar. Sento prou ràbia com<br />
per executar totes <strong>les</strong> llistes del món. La suor fa <strong>que</strong> el fusell em rellisqui entre <strong>les</strong><br />
mans. No se sent res. Algú se n'ha anat de <strong>la</strong> llengua i el fill de puta ha fotut el camp.<br />
Això és el <strong>que</strong> penso. El cor em colpeja l'es<strong>que</strong>na amb força. Abans <strong>que</strong> compleixi els<br />
seixanta m'obriran en canal per guarir el meu cor ma<strong>la</strong>lt. L'operació serà un èxit i mai<br />
més sentiré el cor colpejar-me l'es<strong>que</strong>na. Però avui nomes tinc vint-i-vuit anys i el<br />
meu cor encara està ma<strong>la</strong>lt. Penso <strong>que</strong> hauria de fer servir el fusell per rebentar <strong>la</strong><br />
porta però això despertaria els veïns. De sobte sento com algú mou una cadira.<br />
Merda, són aquí dins. Sento veus. Colpejo <strong>la</strong> porta i els ordeno <strong>que</strong> l'obrin. Més veus.<br />
Colpejo un altre cop. Mai no colpejaré una porta amb tanta força. Mai no sentiré el<br />
poder i <strong>la</strong> força <strong>que</strong> sento ara. Arribarà un dia en què jo em trobaré a l'altra costat de<br />
<strong>la</strong> porta, amb <strong>la</strong> mà a <strong>la</strong> boca de <strong>la</strong> Irene, contenint <strong>la</strong> respiració mentre algú crida el<br />
meu nom i colpeja amb força <strong>la</strong> nostra porta i sal<strong>va</strong>ré <strong>la</strong> vida; però a<strong>que</strong>st estiu tot<br />
just comença <strong>la</strong> guerra i jo encara no puc saber-ho tot això. L<strong>la</strong>vors, tot d'una, s'obre<br />
<strong>la</strong> porta. És ell. Darrera seu una dona em mira espantada. Li ordeno <strong>que</strong> em segueixi.<br />
Em pregunta per què. Li ordeno <strong>que</strong> em segueixi. El fusell em rellisca de <strong>les</strong> mans.<br />
La dona vol cridar. Una nena apareix a <strong>la</strong> porta. Algú obre <strong>la</strong> llum de l'esca<strong>la</strong>. Intento<br />
ser amable. Li explico <strong>la</strong> situació. Ell tranquil·litza <strong>la</strong> dona. La dona tranquil·litza <strong>la</strong><br />
nena. Li prometo <strong>que</strong> només seran unes preguntes i <strong>que</strong> després jo mateix<br />
l'acompayaré de nou a casa. Menteixo. Menteixo. Menteixo.<br />
Son <strong>les</strong> dues de <strong>la</strong> matinada. Nosaltres som sis i ells deu. Un d'ells no està a <strong>la</strong> llista<br />
però no hem trobat al cabró i ens n'hem endut el seu fill. Els obliguem a formar<br />
contra un mur, allà, a <strong>la</strong> carretera. Somiaré tota <strong>la</strong> vida amb a<strong>que</strong>st moment. A<strong>que</strong>st<br />
moment repetit fins l'infinit. Disparem i els seus caps s'obren i descobrim <strong>les</strong> síndries<br />
<strong>que</strong> amaguen en el seu interior. No hi ha idees en a<strong>que</strong>sts caps, ni conviccions. Els<br />
seus caps n'assemblen gens als nostres. D'aquí poc temps <strong>les</strong> coses canviaran i l<strong>la</strong>vors<br />
començaran a matar ells. Ens mataran durant anys. Obriran els nostres caps contra un<br />
mur i obser<strong>va</strong>ran <strong>les</strong> síndries <strong>que</strong> hi amaguem i comentaran entre ells com els nostres<br />
caps no s'assemblen gens als seus. Però encara és estiu i jo no ho puc saber això.<br />
Ningu no ho pot saber.
Hem acabat <strong>la</strong> feina. La Irene m'espera a l'hospital. El nostre fill de vuit anys està<br />
ma<strong>la</strong>lt. Jo no sóc metge, no puc fer res per ell però avui faré una cosa important. Una<br />
cosa <strong>que</strong> demostrarà el nostre poder i <strong>la</strong> nostra força. Mai no tornaré a sentir res <strong>que</strong><br />
no sigui por. Però això encara no ho puc saber perquè només tinc vint-i-vuit anys.<br />
Ara <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> és a <strong>les</strong> fos<strong>que</strong>s. Totes <strong>les</strong> llums apagades. El cor em colpeja l'es<strong>que</strong>na.<br />
Els meus companys encara borratxos criden i riuen. Ho hem aconseguit! Ho hem<br />
aconseguit! Hem deixat <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> a <strong>les</strong> fos<strong>que</strong>s! És un senyal. Un avís. No importa <strong>la</strong><br />
quantitat de marbre <strong>que</strong> posin a <strong>les</strong> seves cases. Els podem <strong>deixar</strong> a <strong>les</strong> fos<strong>que</strong>s, ho<br />
podem fer sempre <strong>que</strong> vulguem perquè <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> és nostra. Vull anar a l'hospital. Vull<br />
anar-hi ara. Vull dir-li a <strong>la</strong> Irene <strong>que</strong> he estat jo! Jo! Jo he deixat <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> a <strong>les</strong><br />
fos<strong>que</strong>s! Dos dels nois m'acompanyen. I arribem a l'hospital. Cridem. Riem. Ens<br />
abracem. Crec <strong>que</strong> estic plorant. Mai no tornaré plorar d'a<strong>que</strong>sta manera.<br />
El 15 de setembre de 1936 a dos quarts de cinc de <strong>la</strong> matinada morirà el meu fill. El<br />
seu cor s'aturarà a <strong>la</strong> sa<strong>la</strong> d'operacions quan sense previ avís els llums de <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong><br />
s'apaguin i els metges no aconsegueixin fer funcionar el respirador. La Irene plorarà i<br />
durant anys intentarà matar-me o matar-se indistintament. Els dos companys <strong>que</strong> han<br />
vingut amb mi emmudiran idos anys més tard vomitaran <strong>les</strong> síndries podrides <strong>que</strong> hi<br />
ha dins els seus caps. Demà a <strong>la</strong> nit els fills de puta assassinaran cinquanta dels<br />
nostres. Demà passat nosaltres n'assassinarem cent dels seus. Després ells en mataran<br />
tres-cents o quatre-cents més i l<strong>la</strong>vors passarem als milers i l<strong>la</strong>vors perdrem el compte<br />
dels morts, però per a mi, per ami només hi haurà un crim, el <strong>que</strong> matarà un nen en<br />
un hospital perquè el seu pare <strong>va</strong> <strong>deixar</strong> <strong>la</strong> <strong>ciutat</strong> a <strong>les</strong> fos<strong>que</strong>s.<br />
Però tot això no ho puc saber perquè avui 14 de setembre de 1936 a un quart de dotze<br />
de <strong>la</strong> nit encara tinc vint-i-vuit anys, una dona i un fill de vui i pujo <strong>les</strong> esca<strong>les</strong> tan<br />
ràpid com puc.