Els ocElls i El mEdi alpí - SEO/BirdLife

PLOMES 2008/Nº
Els ocElls
i El mEdi alpí
3
Els passeriformes dels
ambients supraforestals
la perdiu blanca:
la reina del medi alpí
canvi climàtic i
ocells d’alta
muntanya

PLOMES
Plomes, Núm. 3 · 2008
Els ocells i el medi alpí
Revista editada per SEO/BirdLife Catalunya
directora:
Cristina Sánchez
Equip editorial:
Ignasi Oliveras
Jordi Prieto
Jordi Canut
maquetació:
Mauge Soberanas / maugeweb.com
Foto portada:
Perdiu blanca / Pere Ignasi Isern
Foto contraportada:
Perdiu blanca / Juan Bécares
col·laboradors d’aquest número:
Ivan Afonso
Pere Aymerich
Jordi Canut
Francesc Capdevila
Diego García-Ferré
Gerard Giménez
Pere Ignasi Isern
Xavier Parellada
Montserrat Peret
Jordi Prieto
Job Roig
Cristina Sánchez
Elisabet del Valle
Xarxa de Custòdia del Territori
amb el suport del parc Natural de l’alt
pirineu (departament de medi ambient i
Habitatge de la Generalitat de catalunya).
ajuts per a actuacions en els espais protegits
de catalunya (ordre: maH/869/2008)
correcció:
Centre de Normalització Lingüística de
Barcelona. Delegació de Sant Martí.
Redacció:
c/ Múrcia 2-8, local 13 – 08026 Barcelona
Telf.: 932 892 284
www.seo.org/?catalunya
Correu-e: catalunya@seo.org
Edició:
SEO/BirdLife Catalunya
president de sEo/Birdlife:
Eduardo de Juana
director executiu de sEo/Birdlife:
Alejandro Sánchez
SEO/BirdLife és una associació sense finalitat
de lucre, d’utilitat pública, fundada l’any
1954 per a l’estudi i la conservació dels ocells
i els seus hàbitats. No està finançada per cap
opció política, ni hi està adscrita.
Per poder reproduir parcialment o total qualsevol
contingut d’aquesta publicació és necessari
sol·licitar-ho a SEO/BirdLife Catalunya.
PLOMES no comparteix necessàriament
les opinions que els autors expressen en els
articles publicats.
dipòsit legal: NA-3141-2006
ISSN: ISSN 1887-3944
impremta:
LINEGRAFIC
imprès en paper 100% lliure de clor.
pere ignasi isern
SUMARI
Pàg. 6
Pàg. 16
Els ambients supraforestals Pàg. 4
Estatus de conservació dels principals
ocells de l’ambient alpí
Pàg. 10
La custòdia en ambients alpins
Pàg. 9
Dues cares de l’alta muntanya
Voluntariat a l’alta muntanya Pàg. 18
Pàg. 20
Els passeriformes dels
ambients supraforestals
La perdiu blanca:
la reina del medi alpí
Canvi climàtic
i ocells d’alta muntanya Pàg. 13
Itineraris pels
ambients alpins catalans
Pàg. 22

Catalunya és un país petit
però amb una biodiversitat
impressionant. La seva localització
geogràfica –una zona
temperada en el context de la
Mediterrània– i la variada altitud
–des del nivell del mar fins a l’alta
muntanya– conformen una gran
diversitat d’hàbitats, en molts casos
transformats per la mà humana.
Aquest número de PLOMES
està dedicat precisament a un
dels ambients més extrems, l’alta
muntanya, en el qual les espècies
presents hi són per la seva gran
especialització. Per tant, es tracta
d’un hàbitat que allotja espècies
molt sensibles als canvis, que hi
són presents en poblacions molt
reduïdes i sovint allunyades d’altres
amb qui poder mantenir un
intercanvi genètic. Aquestes espècies,
en alguns casos, són testimoni
d’altres èpoques en què les
glaciacions van establir ponts de
comunicació entre el nord d’Europa
i els espais muntanyosos del
sud.
L’alta muntanya presenta un paisatge
singular, caracteritzat per la
manca d’arbres i la presència de
prats i roques, amb una elevada
innivació que es pot allargar fins
pere ignasi isern
a l’estiu. En el passat, l’acció antròpica,
a través de les pràctiques
ramaderes com la desforestació
per a la creació de pastures, va
propiciar una extensió d’aquests
ambients cap a cotes inferiors,
i es van crear els ambients que
anomenem alpinitzats. Aquestes
zones acullen poblacions
d’ocells menys especialitzats que
els seus veïns alpins, però que en
conjunt conformen el que anomenem
les comunitats d’ocells
supraforestals.
Després d’haver dedicat una
publicació als ambients estèpics
i una altra al medi marí, hem
volgut volar a l’altre extrem dels
nostres ecosistemes i, de la mà
de PLOMES, us convidem a
recórrer alguns dels ambients
de l’alta muntanya, i a descobrir
les comunitats d’ocells i la situació
de conservació d’algunes de
les espècies més emblemàtiques
com la perdiu blanca. També
tractarem les principals amenaces
de conservació d’aquests
ambients i de les poblacions,
diferenciant les produïdes per la
nostra espècie i que els afecten
directament a curt termini, de les
també produïdes per l’acció an-
EDITORIAL
tròpica però amb un efecte a mig
i llarg termini. Així mateix, escoltarem
la veu d’habitants propers
a aquests ambients, i donarem un
cop d’ull a exemples de custòdia
del territori en ambients alpins o
alpinitzats.
Les poblacions de les espècies
supraforestals troben a Catalunya
el màxim exponent en
comparació amb el conjunt de la
península Ibèrica. De fet, moltes
d’elles tenen una major representació
en altres països del centre
i nord d’Europa, però l’aïllament
genètic ha produït, en molts casos,
subespècies diferenciades, i
això implica una gran responsabilitat
en la conservació d’aquestes
poblacions, ja que la pèrdua
d’efectius d’aquestes poblacions
difícilment podrà recuperar-se.
Només amb una planificació i
una regulació acurada de les activitats
a l’alta muntanya, així com
l’impuls de polítiques adreçades
a minimitzar els impactes antròpics
(canvi climàtic i canvi en els
usos del sòl), es pot desenvolupar
una veritable estratègia de
conservació per al conjunt de la
flora i fauna de l’alta muntanya.
PLOMES 3

4
PLOMES
Els amBiENts supRaFoREstals
Pere Aymerich, Francesc Capdevila i Job Roig
Els paisatges de les parts més altes dels pirineus –i d’altres grans serralades d’Europa i d’arreu del
món– es caracteritzen per la manca de vegetació arbòria i pel predomini absolut dels prats i dels ambients
de roca. aquests paisatges oberts d’alta muntanya són anomenats sovint ambients alpins, però
aquest terme no sempre s’utilitza de forma adequada.
amBiENts alpiNs i amBiENts
alpiNitzats
Es poden considerar com a ambients
alpins, pròpiament dits,
les zones d’alta muntanya en les
quals els condicionants naturals
(sobretot la curta durada del
període vegetatiu anual, que és
de menys de sis mesos) no permeten
el desenvolupament d’arbres.
El límit altitudinal inferior
d’aquests ambients se situa en
la major part dels Pirineus catalans,
d’influència mediterrània,
entre els 2.200 i 2.400 m., amb
variacions locals que depenen
de l’exposició, la continentalitat
i les formes del relleu. A la Vall
d’Aran, situada al vessant nord
dels Pirineus i amb una marcada
influència atlàntica, la zona alpina
en general comença a menor
altitud, entre 2.100 i 2.300 m.
Però, com ha pogut constatar
tothom qui conegui una mica
els Pirineus, és habitual trobar
grans extensions de pastures i
matollars a partir de 1.900 m. o
menys, dins la franja que correspon
a l’estatge subalpí, el qual,
de forma natural, és domini dels
boscos de coníferes. Aquestes
superfícies sense arbres tenen
un aspecte molt similar al dels
prats que hi ha més amunt, amb
els quals formen un mateix conjunt
paisatgístic, però el seu origen
sol ser diferent. Tot i que
alguns d’aquests prats i matollars
són naturals (els que es fan
en terrenys de sòl molt prim),
la majoria s’han configurat a
conseqüència de les pràctiques
ramaderes tradicionals a l’alta
muntanya: antics boscos que van
ser desforestats per crear pastures
d’estiu per als ramats trans-
Jordi prieto
humants i que s’han mantingut
així durant segles a conseqüència
de la pressió ramadera. Aquestes
pastures subalpines s’anomenen
també prats alpinitzats. Els
prats alpinitzats estan sotmesos
a unes condicions ambientals
menys severes que les dels prats
alpins, de manera que presenten
diferències pel que fa a les comunitats
vegetals i animals.
Les fronteres entre els ambients
alpins i els alpinitzats sovint són
difuses, i en el cas dels ocells hi
ha moltes espècies que viuen a
les dues zones, raó per la qual
sol resultar més pràctic parlar
d’ambients supraforestals, tot
i que sí que podem diferenciar
entre els ocells alpins, que apareixen
regularment a l’estatge
alpí i que sovint hi tenen tota o
la majoria de la seva població, i
els ocells supraforestals, que se
solen limitar als ambients oberts
de l’estatge subalpí i que, en general,
són espècies que tenen els
seus hàbitats preferents en zones
de menor altitud.
ExtENsió i divERsitat dEls amBi-
ENts supRaFoREstals a cataluNya
A Catalunya els ambients supraforestals
de característiques més
o menys alpines estan limitats
als Pirineus axials (des del Costabona,
al límit Ripollès-Garrotxa,
cap a l’oest) i en unes poques
serres dels Pre-pirineus orientals
(Cadí, Pedraforca, Ensija i port
del Comte). Més cap al sud, al
Montseny i al Boumort, hi ha
algunes taques de prats culminals,
on poden trobar-se de
forma anecdòtica unes poques
parelles isolades d’ocells d’alta
muntanya.
Els ambients supraforestals ocupen
entre 1.100-1.300 km 2 de superfície
a Catalunya, el 5% de tot
el territori català. Un 2% correspon
a ambients alpins, amb uns

pere aymerich
taula 1. superfície que ocupa l’ambient alpí a les diferents zones
de catalunya.
ambients alpins (km 2 )
Vessant sud dels Pirineus i oest del Segre 338
Vessant nord dels Pirineus centrals (Vall d’Aran) 130
Pirineus axials a l’est Segre (Pirineus orientals) 95
Serralades pre-pirinenques (eix Cadí - port del Comte) 30
Àrea territori català 593
taula 2. superfície dels diferents hàbitats dels ambients alpins i alpinitzats
a catalunya.
ambients
Hàbitats
alpins (km2 ambients
) alpinitzats (km2 total
) (km2 )
prats 470 300-450 800-900
matollar 17 (matollars nans) 137 (matollars alts) 154
ambients rocallosos - - 200-250
593 km 2 (vegeu taula 1), i un 3%
als ambients alpinitzats.
coNdicioNaNts amBiENtals
Els ambients d’alta muntanya
es caracteritzen per tenir una
orografia molt accidentada i
estar coberts de neu gran part
de l’any. Els elevats gradients
tèrmics, els forts vents, la baixa
concentració d’oxigen (hipòxia) i
una intensa radiació ultraviolada
limiten la producció primària i la
disponibilitat d’aliment. L’oferta
de recursos alimentaris és força
simplificada i molt fluctuant estacionalment.
Durant la major
part del període reproductor el
recurs bàsic de gairebé tots els
ocells són els insectes, que resulten
relativament abundants
i accessibles. La biomassa d’insectes
més important la representen
els ortòpters, que s’alimenten
de les herbes dels prats
i que a partir de mig estiu poden
ser molt abundants. Cal destacar
que a les zones altes, dins l’estatge
alpí estricte, una part notable
dels insectes que nodreixen els
ocells hi arriben arrossegats pel
vent des de zones apartades i
de menor altitud. Aquesta “pluja
d’insectes” (coneguda com a
fall out) és important sobretot
a la primavera, quan els ocells
aprofiten la gran quantitat d’insectes
morts, arrossegats pels
corrents ascendents des dels
fons de les valls i dipositats sobre
les congestes de neu. Entrat
l’estiu, als prats d’alta muntanya
també hi ha una disponibilitat
considerable de llavors d’herbes
(sobretot compostes), però que
no són consumides pels ocells
nidificants en aquests ambients,
sinó per espècies que crien més
avall i que hi pugen durant unes
setmanes per explotar aquest
recurs, bàsicament passerells i
llucaretes. A l’hivern la neu dificulta
molt l’accés al menjar, i els
pocs ocells que resten a la zona
supraforestal s’alimenten de
matèria vegetal i es concentren
als indrets amb poca cobertura
nival, on mengen llavors, tiges
(aquestes només en el cas de
les perdius) i, sobretot, els fruits
dels arbusts.
Les principals conseqüències
ecològiques del fet de viure en
ambients alpins (amb una distribució
disgregada i força estacional
dels recursos) són: un alt
cost energètic, una baixa densitat
en les poblacions, una disminució
en el nombre de postes i
polls, un retard en els calendaris
reproductius i un elevat risc de
predació tant en joves com en
adults.
Per afrontar amb èxit aquests
condicionants els ocells han
hagut de desenvolupar adaptacions
biològiques i evolutives.
Les adaptacions biològiques
varien entre les fisiològiques
(adaptacions bioquímiques a la
hipòxia, flexibilitat reproductiva),
les estructurals (modificació
dels apèndixs per estabilitzar-se
amb forts vents, increment del
gruix del plomatge) i de comportament
(minimització de la
despesa energètica, dormidors i
vocalitzacions no direccionals).
Les adaptacions evolutives consisteixen
sobretot en plomatges
críptics, patrons de muda
extensius, increment de la cura
parental, relacions monògames,
ús de l’hàbitat intensiu i estacional,
alta capacitat migratòria i
dispersiva i longevitat gran.
A conseqüència, doncs, de les
dures condicions ambientals, la
diversitat de l’avifauna supraforestal
és baixa si es compara
amb la de zones de baixa altitud
i, dins els ambients supraforestals
mateixos, s’observa un empobriment
progressiu a mesura
que s’incrementa l’altitud.
PLOMES 5

6
ELS PASSERIFORMES DELS
AMBIENTS SUPRAFORESTALS
pere aymerich, Francesc capdevila i Job Roig
PLOMES
si es considera la seva distribució general, els ocells nidificants a l’estatge alpí tenen orígens diversos,
i són les espècies que tenen la seva àrea de distribució mundial limitada a les grans serralades
del paleàrtic les que es poden considerar com a pròpiament alpines. les comunitats de passeriformes
nidificants a l’estatge alpí de les muntanyes del paleàrtic occidental solen tenir entre 4 i 10
espècies, depenent de la serralada i de les condicions ambientals locals.
Els ocElls NidiFicaNts a l’EstatGE
alpí piRiNENc
A casa nostra, als Pirineus, els
passeriformes territorials nidificants
a l’estatge alpí són vuit: el
grasset de muntanya (Anthus spinoletta),
l’alosa (Alauda arvensis),
el cercavores (Prunella collaris), el
còlit gris (Oenanthe oenanthe), la
merla roquera (Monticola saxatilis),
la cotxa fumada (Phoenicurus
ochruros), el pela-roques (Tichodroma
muraria) i el pardal d’ala
blanca (Montifringilla nivalis). Hi
ha dos altres passeriformes nidificants
a l’estatge alpí: les gralles
de bec groc (Pyrrhocorax graculus) i
de bec vermell (P. pyrrhocorax), de
mida netament més gran que les
espècies anteriors i de comportament
gregari. La gralla de bec
groc és un ocell propi de l’alta
muntanya, on concentra la seva
població, mentre que la de bec
vermell es troba igualment en espais
oberts de terra baixa.
A l’avifauna nidificant de l’estatge
alpí pirinenc encara cal afegir
dues altres espècies no passeriformes:
la perdiu blanca (Lagopus
muta) –estesa per gran part de
la serralada– i el corriol pit-roig
(Charadrius morinellus) –reproductor
irregular als massissos orientals
del Puigpedrós i Puigmal. A
més, hi ha diversos ocells que
exploten de forma regular els
recursos alimentaris de l’estatge
alpí però que normalment no hi
crien: quatre rapinyaires –l’àguila
daurada (Aquila chrysaetos), el
trencalòs (Gypaetus barbatus), el
voltor comú (Gyps fulvus) i el xoriguer
comú (Falco tinnunculus)–,
el corb (Corvus corax) i dos frin-
gíl.lids –el passerell (Carduelis
cannabina) i la llucareta (Carduelis
citrinella).
D’aquestes espècies, les que es
poden considerar com a pròpiament
alpines són: el grasset de
muntanya, el cercavores, el pelaroques,
el pardal d’ala blanca i la
gralla de bec groc. Dues espècies
–la perdiu blanca i el corriol
pit-roig– són articoalpines, és a
dir, tenen la major part de l’àrea
de distribució global a les zones
nòrdiques i presenten poblacions
isolades en algunes muntanyes
més al sud. La merla roquera, la
cotxa fumada i la gralla de bec
vermell són ocells del sud del
Paleàrtic, propis de zones obertes
de relleu trencat i preferentment
d’insolació alta, en altituds
molt diverses. Les dues espècies
que resten –l’alosa i el còlit gris–
són ocells generalistes dels espais
oberts de clima temperat o fresc
que, a escala local, troben en l’alta
muntanya pirinenca una bona
disponibilitat d’hàbitats i hi assoleixen
densitats altes.
Pel que fa als hàbitats dels passeriformes
territorials, l’alosa, el
grasset i el còlit estan vinculats a
les extensions de prat. La merla
roquera i la cotxa fumada prefereixen
ambients que combinen,
en diverses proporcions, roca
i prat. El cercavores i el pelaroques
viuen en ambients amb
predomini de la roca (cingles,
tarteres, vessants amb molts afloraments
rocosos). El pardal d’ala
blanca –que als Pirineus catalans
té una presència quasi anecdòtica–
és un cas particular, ja que
viu en llocs amb cingles i prats,
però té una dependència gran
de les congestes, on aconsegueix
una part molt important de l’aliment
durant l’època de cria.
Les densitats dels ocells citats
solen ser febles i molt diverses
segons les característiques locals
del medi. En estudis realitzats a
la zona alpina dels Pirineus aragonesos
s’han citat densitats totals
d’entre 1 i 12 ocells per cada
10 hectàrees, considerant tots els
passeriformes nidificants menys
les gralles. Als Pirineus catalans,
els resultats d’alguns transsectes
del programa SOCC (Seguiment
d’Ocells Comuns a Catalunya)
de l’Institut Català d’Ornitologia
(ICO), aporten informació sobre
la freqüència relativa dels ocells
d’ambients oberts d’alta muntanya,
però es tracta de dades esbiaixades,
ja que gairebé tots els
recorreguts disponibles es fan a
la franja inferior de l’estatge alpí,
on les condicions ambientals són
en general més favorables que a
Jordi prieto

la zona alpina estricta, o bé en
zones subalpines alpinitzades.
En sis itineraris SOCC controlats
durant 3-5 anys les mitjanes
conjuntes dels passeriformes alpins
–exceptuant les gralles– se
situen entre 16 i 37 individus per
cada quilòmetre lineal de transsecte,
i s’observen diferències
importants entre els resultats
dels Pirineus centrals, en general
de relleu abrupte (16-20 ocells/
km en tres itineraris), i dels Pirineus
orientals, en general més
planers (29-37 ocells/km en tres
itineraris).
Les espècies més abundants i
constants són el grasset (6-12
individus/km) i el còlit gris (2,4-
31,4 individus/km). L’alosa pot
tenir densitats importants (4,2-
15 individus/km) però està limitada
als sectors amb més prats i
de relleu poc abrupte. En canvi,
la cotxa fumada està ben distribuïda
però rarament assoleix
densitats altes (0,8-5,5 individus/
km). Molt més escassos i irregulars
són el cercavores i la merla
roquera, que es detecten poc en
els transsectes SOCC, amb freqüències
màximes respectives de
2,2 i 1 individus/km. Les dues
espècies més rares són el pelaroques
i el pardal d’ala blanca,
els quals es localitzen en determinats
sectors geogràfics amb
hàbitats adients i, rarament, hi tenen
densitats superiors a 1 territori/km2
. Pel que fa a les gralles,
a causa del seu comportament
gregari és freqüent observar-ne
estols grans (100-400 individus),
que poden donar una falsa impressió
d’abundància, però les
freqüències mitjanes obtingudes
amb els transsectes regulars són
baixes, en general inferiors a 5
individus/km.
Els ocElls NidiFicaNts a la zoNa
supRaFoREstal iNFERioR
Tots els ocells comentats en
l’apartat anterior es troben també
als ambients supraforestals
situats dins l’estatge subalpí, que
molt sovint són originats per la
desforestació. I no únicament
hi estan presents, sinó que la
major part –amb les excepcions
del cercavores i del pardal d’ala
blanca– hi solen tenir poblacions
locals més denses que no pas a
l’estatge alpí. Però en aquesta
zona supraforestal inferior els
ocells pròpiament alpins conviuen
amb altres espècies absents
a més altitud, i configuren unes
comunitats ornítiques més diverses
i complexes.
A escala dels Pirineus catalans,
hi ha unes quantes espècies interessants
perquè tenen a la zona
supraforestal inferior una fracció
majoritària o molt important de
les seves poblacions locals, tot
i que no són, en absolut, ocells
d’alta muntanya. El cas més clar
és el del pardal de bardissa (Prunella
modularis), que troba als diversos
matollars subalpins –amb
pins esparsos o sense cap arbre–
hàbitats òptims i assoleix densitats
altes. També estan molt lligats
a aquests ambients la perdiu
xerra (Perdix perdix), pròpia sobretot
dels matollars subalpins,
la verderola (Emberiza citrinella),
que viu als prats amb alguns arbusts
i arbres de la major part
dels Pirineus, i el bitxac rogenc
(Saxicola rubetra), localitzat bàsicament
als prats i matollars humits
dels Pirineus centrals, on
pot assolir freqüències de 6 individus/km.
Aquestes quatre espècies
són de distribució general
eurosiberiana i estan molt esteses
per les zones baixes de l’Europa
de clima no mediterrani, però, a
Catalunya, es comporten com a
ocells de muntanya. Altres ocells
de distribució similar que també
penetren fins als espais oberts de
l’estatge subalpí són l’escorxador
(Lanius collurio) i la piula dels arbres
(Anthus trivialis), però tenen
les poblacions més importants a
la muntanya mitjana.
Als vessants oberts i assolellats
de l’alta muntanya, a l’estatge
subalpí, viuen també regularment
altres ocells que en general associem
a les zones baixes i càlides.
Es tracta d’elements de l’avifauna
que tenen una distribució paleàrtica
meridional o fins i tot mediterrània.
Les tres espècies més
esteses són el bitxac comú (Saxicola
torquatus), el sit negre (Emberiza
cia) i la perdiu roja (Alectoris
rufa), aquesta darrera –en contra
del que sovint es pensa– tant o
més freqüent a l’alta muntanya
que la perdiu xerra. De forma
més local hi podem trobar l’hortolà
(Emberiza hortulana) –que assoleix
en alguns solells subalpins
dels Pirineus orientals densitats
molt altes (6,2 territoris/km 2 )–,
el trobat (Anthus campestris) –localitzat
en alguns solells secs– i
fins i tot la tallareta cuallarga (Sylvia
undata) –present localment en
Juan Bécares
ignasi oliveras
alguns matollars de ginebró i de
bàlec.
Si hi ha arbres i matollars alts
esparsos es poden fer presents
moltes altres espècies. Els ocells
més regulars són diversos frin-
gíl.lids –el pinsà (Fringilla coelebs),
la llucareta (Carduelis citrinella) i el
passerell (Carduelis cannabina)–,
dos túrdids –la merla de pit blanc
(Turdus torquatus) i la griva (T. viscivorus)–
i el cotoliu (Lullula arborea).
La llucareta i la merla de pit
blanc són ocells propis de l’alta
muntanya, que viuen sobretot en
ambients forestals oberts però
que també exploten temporalment
els prats i matollars supraforestals,
sobretot la llucareta.
lEs comuNitats d’ocElls supRaFo-
REstals a l’HivERN
Quan arriba l’hivern la comunitat
d’ocells d’ambients alpins
s’empobreix molt. Les densitats
hivernals són molt baixes a causa
de l’escassa disponibilitat d’aliment,
fins al punt que sovint es
poden recórrer grans distàncies
sense veure un sol ocell (és ben
indicatiu el fet que, d’un total
de 48 recorreguts hivernals d’un
quilòmetre realitzats pel programa
SOCC, en un 19% no es detectés
cap individu). Només dues
PLOMES 7

8
PLOMES
Juan Bécares
espècies, la perdiu blanca i el pardal
d’ala blanca, mantenen les seves
poblacions concentrades a l’estatge
alpí, tot i que amb tendència a baixar
una mica d’altitud. En el cas del
pardal d’ala blanca, fins i tot es produeix
un increment molt important
de la població, ja que els Pirineus
catalans són utilitzats com a àrea
d’hivernada d’ocells procedents
d’altres sectors pirinencs i també
dels Alps, i és freqüent observar
estols de pardals d’unes quantes
desenes d’individus i, no rarament,
de més d’un centenar. Les gralles i
els rapinyaires continuen explotant
l’estatge alpí mentre hi ha poca
neu, però quan la coberta nival es
fa extensa es desplacen cap a cotes
inferiors. El cercavores i el pelaroques
es comporten com a migradors
parcials: alguns individus resten
a l’alta muntanya no gaire lluny
de les zones de cria, però el gruix
de la població passa l’hivern en
muntanyes més baixes que sovint
se situen a desenes o centenars de
quilòmetres del lloc de cria. La resta
d’espècies nidificants abandona
completament l’estatge alpí abans
d’arribar l’hivern i, com a molt, hi
resten alguns individus de grasset o
de cotxa fumada fins a la caiguda de
les primeres nevades importants.
Als ambients alpinitzats la població
d’ocells disminueix de forma
molt notable, però no tant com a
l’estatge alpí. En aquesta època els
ocells es concentren sobretot als
matollars, que proporcionen aliment
abundant (fruits carnosos) i
solen tenir superfícies importants
lliures de neu. En anys amb bones
produccions de fruits, els matollars
subalpins, sobretot els de ginebró
(Juniperus communis subsp. alpina),
solen ser llocs d’alimentació molt
importants per a les gralles de bec
groc i per als grans túrdids –s’hi
poden observar totes les espècies,
però la més característica és la griva
cerdana (Turdus pilaris).
amENacEs i Estatus dE lEs EspèciEs alpiNEs
De les espècies estrictament lligades als ambients supraforestals, quatre es consideren amenaçades
a Catalunya i quatre més presenten alguns problemes de conservació (vegeu taula 1). Cal dir
que totes les espècies qualificades com a amenaçades ho són perquè les poblacions catalanes són
petites, no pas perquè s’hagi constatat una regressió recent intensa. Les espècies qualificades com
a quasi amenaçades sí que han experimentat una regressió poblacional més o menys marcada atribuïble,
en general, a la reforestació dels prats subalpins i montans.
taula 1. Estatus de les espècies supraforestals en el territori català
(Estrada et al., 2004).
Espècie Categoria d’amenaça Detall de la categoria d’amenaça
Corriol pit-roig En Perill Crític Possiblement nidificant irregular
Pardal d’ala blanca En Perill Població marginal d’extrem d’àrea
Pela-roques Vulnerable Hàbitat òptim poc extens i densitat feble habitual en l’espècie
Perdiu blanca Vulnerable Risc de regressió dels hàbitats si disminueix la innivació
Còlit gris
Gralla de bec vermell
Bitxac rogenc
Verderola
Quasi amenaçada
Certa tendència regressiva que en general afecta sobretot els
nuclis d’altituds més baixes
Les amenaces que afecten les espècies supraforestals es poden dividir en dos grans grups. Per una
banda, els factors de risc puntuals (que incideixen a curt termini sobre alguns individus o poblacions)
i que deriven de la creixent presència humana a l’alta muntanya pirinenca bàsicament per activitats
recreatives. I per altra banda, les transformacions ambientals a mitjà o llarg termini (canvis
d’usos del sol i l’escalfament climàtic), que són menys aparents però més preocupants pels efectes
que poden tenir sobre el conjunt dels medis supraforestals (vegeu l’article de la pàgina 13).
Freqüència altitudinal dels passeriformes supraforestals al parc Natural de
l’alt pirineu
Aquesta taula serveix com a exemple de la freqüència relativa i les preferències altitudinals dels
passeriformes que constitueixen les comunitats ornítiques dels ambients supraforestals als Pirineus
centrals (alt Àneu), en un sector on apareixen totes les espècies típiques d’aquests ambients.
La taula reflecteix el percentatge de presència de cada espècie dins cada interval altitudinal de 100
metres (entre 1.900 i 2.700 m) respecte al nombre total de contactes de l’espècie en el conjunt dels
itineraris.
Espècie Contactes
1.900-
2.000
2.000-
2.100
2.100-
2.200
Altitud (metres)
2.200-
2.300
2.300-
2.400
2.400-
2.500
2.500-
2.600
Alosa 4 0 50,0 0 25,0 0 0 25,0 0
2.600-
2.700
Cercavores 37 0 0 0 8,1 35,1 24,3 21,6 10,8
Còlit gris 28 3,6 7,1 10,7 39,3 3,6 21,4 7,1 7,1
Cotxa fumada 39 2,6 0 12,8 10,3 28,2 12,8 25,6 7,7
Grasset 123 5,7 8,1 8,1 24,4 28,5 8,9 12,2 4,1
Merla roquera 10 0 0 30,0 20,0 40,0 0 10,0 0
Pardal d’ala blanca 9 0 0 0 11,1 11,1 22,2 44,4 11,1
Pela-roques 3 0 0 0 33,3 0 33,3 33,3 0
Font: taula generada amb les dades obtingudes durant l’estudi Determinació de l’estatus del pardal d’ala blanca i del
pela-roques al Parc Natural de l’Alt Pirineu. Fase I: Alt Àneu. Maig-juliol del 2006.
BiBlioGRaFia
ANTOR, R. J. (1992). Ecología de las comunidades de passeriformes alpinos del Pirineo.
Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón. Zaragoza.
CAPDEVILA, F. & ROIG, J. (2006). Determinació de l’estatus del pardal d’ala blanca
(Montifringilla nivalis) i del pela-roques (Tichodroma muraria) al Parc Natural de l’Alt
Pirineu. Parc Natural de l’Alt Pirineu. Informe inèdit.
ESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HERRANDO, S.
(eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. ICO Ed. Lynx.
Barcelona.
SANMARTÍ, R.; CANUT, J.; MARGALIDA, A.; TOLDRÀ, L.X.; PETIT, A.;
DALMAU, D. & APARICIO, T. (2005). Atlas de las aves nidificantes del Parque Nacional
de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici y su entorno (1999-2003). Organismo
Autónomo Parques Nacionales Madrid.
VIGO, J.; CARRERAS, J. & FERRÉ A. (eds.) (2006). Cartografia dels hàbitats de
Catalunya. Manual d’interpretació. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat
de Catalunya.

ESTATUS DE CONSERVACIÓ DELS
PRINCIPALS OCELLS DELS AMBIENTS ALPINS
Síntesi avaluativa de l’estat de conservació de les espècies dels ambients alpins catalans. El semàfor indica l’estat d’alerta: en
vermell situació crítica (aquells ocells que demanen una atenció prioritària), en groc situació preocupant (aquells ocells que no
han millorat d’una manera satisfactòria o que emeten un senyal d’alerta sobre l’evolució futura), i en verd situació estable (aquells
ocells que no presenten regressió acusada de les seves poblacions).
NOM CIENTÍFIC NOM CaTaLà
LLEI 12/2006
PrOTECCIó
dELS aNIMaLS
Lagopus mutus Perdiu blanca B
Anthus spinoletta
Grasset de
muntanya
CNEa
(rd 439/1990)
Interès especial
(L.m.pyrenaicus)
LIbrO rOjO
2004
dIrECTIva
79/409/
CEE
CONvENI
bErNa
CONvENI
bONN
PLa
d’aCCIó
UE
Vulnerable I, II (1), III (2) III - -
D Interès especial NE - III - -
Oenanthe oenanthe Còlit gris D Interès especial NE - III II -
Tichodroma
muraria
Pyrrhocorax
graculus
Montifringilla
nivalis
Pela-roques C Interès especial NE - III - -
Gralla de
bec groc
Pardal d’ala
blanca
C Interès especial NE - III - -
C Interès especial NE - III - -
Prunella collaris Cercavores D Interès especial NE - III - -
Charadrius
morinellus
Corriol pit-roig B Interès especial En Perill I III II -
Alauda arvensis Alosa - Interès especial NE II (2) III - -
SEMàFOr
cRitERis:
• libro Rojo: Categories d’amenaça: Perill crític: amb probabilitat superior al 50% d’extingir-se en els propers 10 anys; En Perill: probabilitat d’un 20% d’extingir-se
en els propers 20 anys; Vulnerable: probabilitat d’un 10% d’extingir-se en els propers 100 anys; NE: no avaluat. Madroño; Gonzalez & Atienza (Ed.)
2004. Libro Rojo de las aves de España. Dirección General para la Biodiversidad-SEO/BirdLife. Madrid.
• cNEa: Real decreto 439/90 mitjançant el qual es regula el Catálogo Nacional de Especies Amenazadas. Espècies que requereixen mesures específiques de
protecció. La categoria d’Interès especial recull les espècies amb un cert grau d’amenaça al territori espanyol.
• llei 12/2006 de protecció dels animals: Espècies protegides de la fauna salvatge autòctona.
• conveni de Berna: Annexos 2 i 3, segons l’ampliació aprovada pel Comitè Permanent (Estrasburg, 8-11 desembre de 1987). Espècies de fauna estrictament
protegides.
• conveni de Bonn: Convenció sobre espècies migradores d’animals silvestres, feta a Bonn el 23/7/79, segons acord de les parts de 13/9/91. Espècies que
han de ser objecte d’acords internacionals.
• Directiva 79/409: relativa a la conservació dels ocells silvestres. Espècies objecte de mesures de conservació especial per al seu hàbitat.
• pla d’acció: Espècies amenaçades que consten a l’annex de la Directiva 79/409, que necessiten la intervenció concreta dels països membres de la UE.
• semàfor: Vermell: espècies amenaçades al Libro Rojo i incloses al CNEA i a la Directiva 79/409. Groc: espècies incloses en dos dels instruments anteriors.
Verd: espècies incloses en un o menys dels instruments anteriors. Tanmateix, cal esmentar que en el cas dels ocells dels ambients alpins, per a la
majoria de les espècies no s’ha avaluat l’estat i evolució de les poblacions en el Libro Rojo.
PLOMES 9

10
LA PERDIU BLANCA:
LA REINA DEL MEDI ALPÍ
Jordi canut 1 , diego García-Ferré 2 , xavier parellada 2 i ivan afonso 3
1 parc Nacional d’aigüestortes i Estany de sant maurici. dmaiH. 2 servei de protecció de la Fauna, Flora i animals de companyia.
dGmN, dmaiH. 3 departament de miei ambient e pagesia. conselh Generau d’aran
PLOMES
El medi alpí abraça una extensa superfície de la serralada pirinenca a catalunya des de la comarca
del Ripollès fins a la vall d’aran, àrea que representa, juntament amb certs sectors de l’aragó, el
màxim exponent de la biodiversitat del medi alpí de l’Estat espanyol. malgrat això, poques espècies
d’ocells hi són presents, en comparació a la resta de medis de casa nostra, a causa de nombrosos
factors limitants del mateix medi alpí.
La perdiu blanca (Lagopus muta)
és una de les poques espècies
d’aus a casa nostra d’origen
àrtic. D’aquest ocell, de distribució
circumboreal, se n’han definit
fins a vint subespècies, set de
les quals es troben a Europa. La
subespècie L. m. pyrenaica té una
distribució restringida i aïllada als
Pirineus, a cavall entre França,
Andorra i Espanya, i és a Catalunya
on resideix el major gruix
de la població estatal. L’aïllament
de la població pirinenca ha provocat
una diferenciació genètica
(polimorfisme reduït) respecte a
les altres poblacions europees,
fins i tot de les més properes,
que són als Alps. Dins la mateixa
població pirinenca, el relatiu aïllament
de la població de la zona
del Puigmal-Canigó està comportant
una reducció de la diversitat
genètica comparada a la de
la resta dels Pirineus. Juntament
amb les perdius blanques del
Japó i d’algunes serralades al sud
de l’Himàlaia, les nostres perdius
es troben al límit meridional de
la distribució mundial.
Es fa molt difícil fer una estimació
poblacional acurada de la
perdiu blanca a causa de molts
factors: comportament discret,
dificultat d’accés i metodologies
d’estudi, encara ara en experimentació.
Malgrat això, en
el vessant francès dels Pirineus
s’estimen uns 4.000 adults, un
nombre desconegut a Andorra i
l’Aragó, quatre parelles a Navarra
i un mínim de 222-370 parelles
a Catalunya, que alberga la part
principal de la població de l’Estat
espanyol. L’àrea de distribució
ha variat molt poc els darrers 30
anys, malgrat haver-se confirmat
petites extincions locals en massissos
perifèrics al llarg de la ser-
Juan Bécares
ralada. La tendència poblacional
és força desconeguda a mitjà i
llarg termini, per bé que els resultats
dels seguiments de densitats
primaverals durant els darrers
deu anys en alguns sectors dels
Pirineus Centrals (Parc Nacional
d’Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici i àrea d’influència) i dels
Orientals (Cerdanya, massís del
Canigó i Freser-Setcases) semblen
estables quant al nombre de
mascles territorials. Els factors
limitants de l’espècie als Pirineus
es redueixen a la influència de
l’activitat humana al medi alpí,
la depredació i el canvi climàtic,
i es desconeixen molts aspectes
de l’ús de l’espai.
BioiNdicadoRa dEl mEdi?
La perdiu blanca es troba distribuïda
en un mínim de 30 hàbitats
diferents, d’acord amb un recent
estudi sobre selecció d’hàbitat

als Pirineus centrals. Diverses tipologies
de pastures alpines, com
ara els prats alpins de festuca supina
(Festuca airoides), les comunitats
de congesteres, les pastures
alpines calcícoles amb elina (Kobresia
myosuroides), sudorn (Festuca
paniculata), festuca rogenca (Festuca
nigriscens), trèvol (Trifolium thalii)
i les comunitats acidòfiles de
congesteres, són seleccionades
per l’espècie en l’àmbit esmentat.
Tanmateix, és destacable la selecció
positiva que s’observa vers algunes
comunitats poc freqüents
en l’estatge alpí, per ser ja al seu
límit altitudinal, com són els darrers
estadis de l’estrat arbori de pi
negre (Pinus uncinata) i els matollars
de neret (Rododendron ferrugineum),
mentre que la presència de
roca és una constant del seu hàbitat
(d’aquí el nom anglès Rock
Ptarmigan). En definitiva, prefereix
les comunitats típiques dels
estatges alpí i subalpí. Respecte a
la qualitat dels hàbitats, i d’acord
amb el mateix estudi, les perdius
blanques es caracteritzen per ser
presents en zones d’elevada naturalitat,
endemicitat i interès corològic,
així com d’una diversitat
relativament rica –en comparació
a la baixa diversitat que caracteritza
les parts més elevades dels Pirineus
centrals. Per tant, aquesta
espècie es mostra com una bona
bioindicadora per al medi alpí.
iNdicadoRa dEl caNvi climàtic?
La perdiu blanca fa un total de
tres mudes al llarg del cicle anual,
per adaptar-se així de manera
gairebé permanent als canvis del
medi en què habita, i representa
un dels exemples més espectaculars
de discreció i camuflatge.
Però aquesta acurada adaptació,
que li suposa una notable despesa
energètica, sembla que li
fa una mala jugada darrerament.
En efecte, sovint la muda no es
correspon amb la climatologia
actual, i quan la neu es retarda a
l’hivern (com passa amb més freqüència
els darrers anys), la perdiu
blanca es torna un llampant
semàfor als rasos alpins, i esdevé
de fàcil detecció per als depredadors.
De la mateixa manera,
l’endarreriment de les nevades
a finals de la primavera, i fins i
tot a l’estiu, poden ser fatals per a
l’espècie, sobretot de cara a l’èxit
reproductor, que és molt feble
segons es desprèn del seguiment
efectuat els darrers anys. En un
estudi d’àmbit local realitzat als
Pirineus centrals al llarg dels darrers
nou anys, s’ha observat com
algunes variables meteorològiques
afecten de manera negativa
la reproducció d’aquesta tetraònida.
Concretament, la precipitació
i l’índex de fredor (que és en
funció de la temperatura i la velocitat
del vent) del mes de juliol
afecten negativament el nombre
mitjà de pollets per femella. Al
seu torn, el retard en la fosa de
la neu (que es veu accentuat per
les nevades tardanes) afecta principalment
el nombre de femelles
reproductores. L’augment de
precipitacions a final de primavera
i a l’estiu degut a l’augment de
la imprevisibilitat meteorològica
associada al canvi climàtic, poden
resultar fatals per a l’èxit reproductor
d’aquest ocell i per al seu
esdevenidor als Pirineus.
Altrament, l’empobriment genètic
esmentat del nucli oriental
podria ser conseqüència de
l’aïllament produït per l’escalfament
climàtic postglacial que
va seguir la glaciació coneguda
com a Würm (que tanca el període
del Pleistocè ara fa 10.000
anys), per la qual cosa un major
escalfament podria incrementar
aquests efectes. En aquesta línia,
les previsions de cara als efectes
de l’escalfament previst per als
propers cent anys no són gens
optimistes.
pRopostEs dE GEstió i maNEiG
A causa de la importància numèrica
i qualitativa (superfície ocupada
per l’espècie) a Catalunya
en relació amb la resta de l’Estat
espanyol, la responsabilitat admi-
Juan Bécares Juan Bécares Juan Bécares
pere ignasi isern
PLOMES 11

12
PLOMES
nistrativa del Principat en la conservació
de la perdiu blanca és
molt gran. Recentment, s’està tramitant
el programa INTERREG
(juntament amb Andorra, França
i les comunitats autònomes veïnes)
on s’estableixen algunes actuacions
de gestió i monitoratge
de l’espècie. D’aquesta manera,
s’han triat quatre zones pilot de
monitoratge: el Parc Nacional
d’Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici i el Parc Natural de l’Alt
Pirineu com a representatives de
poblacions dels Pirineus centrals,
i alguns sectors de la Cerdanya i
del Ripollès com a representatius
dels Pirineus orientals. Fins i tot,
s’ha començat un programa de
transferència d’exemplars de la
Cerdanya (població connectada
amb la resta dels Pirineus axials)
cap al massís Puigmal-Canigó,
on l’espècie es troba aïllada, i a la
tardor de 2008 un mascle transferit
va ser equipat amb radioemissor
per veure la viabilitat del
projecte.
Tractant-se d’una espècie indicadora,
caldria plantejar la necessitat
de dur a terme una campanya
de sensibilització ambiental dirigida
a tots els col.lectius que utilitzen
en major o menor mesura
l’alta muntanya (excursionistes,
esquiadors, caçadors, etc.), a fi
de fer compatible una gestió del
medi d’acord amb les exigències
ambientals de l’espècie. Afortunadament,
els Pirineus axials són
prou grans i sembla garantida,
ara per ara, la connexió entre les
poblacions de perdius blanques
d’Andorra, França i Espanya.
Malgrat tot, aquest ocell pot tenir
seriosos problemes de conservació
si es porten a terme alguns
grans projectes que afecten zones
clau per a l’espècie, com són les
ampliacions previstes de dominis
esquiables del massís de Beret i
de la vall de Filià-Manyanet-Boí,
i si no s’aplica una regulació de
l’ús públic en un medi tan fràgil
com l’alpí, sotmès a més a
un futur climàticament incert i
preocupant.
Finalment, cal esmentar que la
problemàtica real de l’espècie
vindrà determinada sense cap
mena de dubte per la gestió i
conservació del fràgil medi alpí
a mitjà i llarg termini. El fet de
tractar-se d’una població aïllada
i molt vulnerable justifica un
monitoratge poblacional detallat
a casa nostra on, recordem-ho,
tenim la població més important
de l’Estat espanyol.
pere ignasi isern
BiBlioGRaFia
Juan Bécares
BECH, N. (2006). Structuration génétique
des populations de Lagopède alpin
(Lagopus mutus pyrenaicus) sur la chaine
des Pyrénées: approche multi-échelles.
Master Recherche Ecologies Fonctionnelle
2ème année. Anné universitaire
2005-06. Université de
Perpignan.
CANUT, J., GARCÍA, D., PA-
RELLADA, X. & LORENTE,
L. (2003). Lagópodo alpino, Lagopus
muta. En MARTÍ, R. & DEL
MORAL, J.C. (eds.). Atlas de las
Aves Reproductoras de España (pàg:
208-209). Dirección General para
la Conservación de la Naturaleza-
Sociedad Española de Ornitologia.
Madrid.
CANUT, J. & ALFONSO, I. (Coord.).
2006. El lagópodo alpino (Lagopus
muta pyrenaica) en el Parque Nacional
de Aigüestortes i Estany de Sant
Maurici. Organismo Autónomo
Parques Nacionales. Madrid.
MORSCHEIDT, J.; NEBEL, D.
& CANUT, J. (1996). Déplacements
et domaines d’activité de trois lagopèdes
alpins Lagopus mutus dans les Pyrénées
Centrales. Alauda 64 (2): 221-228.
PARELLADA, X.; GARCÍA-
FERRÉ, D.; CANUT, J. & OLI-
VERA, D. (2004). Perdiu blanca
Lagopus muta. En ESTRADA, J.;
PEDROCCHI, V.; BROTONS,
L. & HERRANDO, S. (eds.). Atles
dels ocells nidificants de Catalunya
1999-2002 (pàg: 104-105). Institut
Català d’Ornitologia/Lynx Edicions.
Barcelona.

CANVI CLIMÀTIC
I OCELLS D’ALTA MUNTANYA
cristina sánchez i Jordi prieto
Delegació de SEO/BirdLife a Catalunya
L’any 1979, durant la primera convenció mundial sobre el clima, es van fer públiques les primeres
proves de l’efecte de l’activitat humana en el clima, malgrat que arrhenius ja havia proposat, a finals
del segle xix, l’existència de l’efecte d’hivernacle com a conseqüència de les emissions de diòxid de
carboni (co 2 ) a l’atmosfera.
Durant els anys vuitanta del
segle XX, la preocupació
pels aspectes ambientals va
augmentar considerablement.
En aquest sentit, l’any 1988, a
proposta del Govern de Malta,
Nacions Unides va aprovar la
resolució 43/53 en què es demanava
“(...) la protecció del clima
per a les generacions actuals i
futures de la humanitat”. Aquell
mateix any, l’Organització Mundial
de Meteorologia (OMM) i el
Programa de les Nacions Unides
per al Medi Ambient (PNUMA)
van crear el Panell Intergovernamental
d’Experts sobre el Canvi
Climàtic (IPCC).
EvidèNciEs dEl caNvi climàtic
L’IPCC es va crear amb l’ànim
d’avaluar la informació científica
disponible sobre el canvi
climàtic; avaluar els impactes del
canvi climàtic sobre el medi ambient
i sobre les activitats socials
i econòmiques, i formular estratègies
de resposta.
Els seus informes (1990, 1995,
2001 i 2007) posen en evidència
els canvis detectats en el darrer
segle i mig –amb un registre
continuat d’informació meteorològica–
en la temperatura, en
la humitat i les precipitacions, en
l’extensió de la capa de neu i de
glaç de la superfície terrestre, en
el nivell del mar i en els canvis
en les pautes observades de circulació
atmosfèrica i oceànica.
També assenyalen les emissions
a l’atmosfera de productes derivats
de l’activitat humana com
les principals causants d’aquests
canvis.
FIG. 1. Regressió del glacial del Kilimanjaro, fotografiat el febrer de 1993 i de 2000.
Font: http://earthobservatory.nasa.gov/
L’evolució de les capes de neu i
de glaç a la terra són un exemple
ben visible de com s’estan perdent
les condicions climàtiques
característiques de l’ecosistema
de l’alta muntanya (fig. 1). Al
vessant sud dels Pirineus s’ha
perdut el 85% de la superfície de
glaceres en el darrer segle: s’ha
passat d’unes 1.800 ha a finals
del segle XIX, a poc menys de
300 ha l’any 2000.
Al massís de l’Aneto (Pirineu
central), s’ha observat com les
glaceres disminueixen en gruix
i extensió durant els períodes
estivals (fig. 2). Així, mentre que
a mitjan segle XIX presentaven
una superfície de 700 ha, als
anys noranta eren unes 250 ha i
poc més de 160 ha l’any 2001.
FIG. 2. Dues fotos de la glacera de l’Aneto des del pas
del Portillón fetes amb 23 anys de diferència.
Font: Greenpeace/Raul Bartolomé.
Jordi prieto
PLOMES 13

14
PLOMES
com aFEctEN aquEsts caNvis als
oRGaNismEs?
En els primers treballs que estudien
els efectes del canvi climàtic
en els ecosistemes i en
diferents aspectes de la biologia
d’una àmplia varietat taxonòmica
d’espècies se cita que, en els
darrers 140 anys, un 53% de les
espècies presenten algun canvi
mesurable en la seva fenologia
o rang de distribució. També
s’indica que a l’hemisferi nord,
el rang mitjà d’aquestes espècies
s’hauria desplaçat cap al nord a
raó de 6,1 km o 6,1 m en altitud
per dècada. Tanmateix, a la literatura
científica se cita que molts
d’aquests primers estudis tenen
alguns problemes metodològics
com, per exemple, el fet que els
estudis se solen centrar en regions
concretes i que, per tant,
manca informació a una escala
geogràfica que inclogui tot el
rang de distribució de les espècies,
o que en molts d’aquests estudis
es fa difícil separar els efectes
locals (sovint deguts a factors
no climàtics com ara els canvis
en els usos del sòl, desforestació,
degradació, fragmentació dels
hàbitats o la intensificació agrícola)
dels efectes deguts pròpiament
al canvi climàtic.
Diversos estudis assenyalen que
en l’actualitat la influència del
factor canvi climàtic sobre les
abundàncies dels ocells s’ha incrementat
i ha passat a ser més
determinant que els canvis en
els usos del sòl. Per contra, altres
estudis recents, que realitzen
prediccions d’àmbit global dels
efectes relatius i sinèrgics de les
conseqüències del canvi climàtic
i la pèrdua d’hàbitat en vertebrats,
suggereixen que malgrat
que el canvi climàtic afectarà la
biodiversitat serà el canvi en els
usos del sòl el que més impacte
tindrà en la pèrdua d’espècies
en un futur pròxim. Potser no es
poden deslligar del tot ambdues
variables, ja que previsiblement
el canvi climàtic provocarà importants
canvis en els usos del
sòl (canvis d’hàbitats, de cultius,
etc.).
D’altra banda, també hi ha estudis
que es pregunten per les
possibilitats que tenen les diferents
espècies per adaptar-se als
efectes del canvi climàtic i qüestionen
quin pot ser el paper de
l’evolució davant d’aquests can-
vis. En aquest sentit, indiquen
que les espècies difereixen en
aspectes fisiològics, estratègies
vitals, capacitat de dispersió, etc.,
fets que han d’influir en la seva
resposta davant dels efectes del
canvi climàtic climàtic.
Els ocElls d’alta muNtaNya i El
caNvi climàtic
Diferents estudis assenyalen que
les espècies alpines i polars, amb
un rang de distribució reduït, un
elevat grau d’especialització i una
sèrie de restriccions ecològiques
importants, són les que es poden
veure més afectades per les variacions
del clima en les properes
dècades i ser de les primeres en
extingir-se ja que, a més a més,
sovint presenten una impossibilitat
geogràfica per migrar cap a
altres zones favorables.
Un dels efectes que es postulen
del canvi climàtic en aquests ecosistemes
és la disrupció potencial
entre els cicles depredador-presa
o planta-insecte, és a dir, quan
les espècies que interactuen
responen de manera diferent a
l’escalfament. Aquest fet podria
afectar algunes espècies en zones
d’altitud i crear problemes
per a espècies que fan migracions
altitudinals per criar a l’alta
muntanya, de manera que arribessin
abans del moment més
adequat per aprofitar els recursos
d’aquest hàbitat.
A l’actualitat hi ha pocs estudis
de seguiment a llarg termini que
permetin obtenir dades sobre
aquests efectes, però un estudi
fet durant 25 anys als Estats
Units amb la població d’una
perdiu blanca (Lagopus leucurus)
suggereix canvis en la fenologia
de la reproducció de l’espècie.
La simulació realitzada en l’estudi
suggereix que l’escalfament
global podria accelerar el declivi
d’aquesta espècie i, malgrat haver-hi
relacions no explicades
prou satisfactòriament entre
paràmetres ecològics i canvis climatològics,
és un primer pas en
la direcció de veure els efectes en
les poblacions.
i a cataluNya?
A Catalunya, els estudis climatològics
apunten que l’increment
de temperatura com a conseqüència
de l’escalfament global
podria ser superior als 3,5ºC
(que és la mitjana planetària es-
timada per l’ONU). Aquest fet
podria provocar una reducció
dels recursos hídrics, sobretot a
les comarques de secà, i podria
modificar l’aspecte de la costa
catalana i reduir les pastures
i els boscos a l’alta muntanya,
que són molt vulnerables i tenen
poca capacitat d’adaptar-se als
canvis ambientals.
Els efectes del canvi climàtic sobre
les espècies d’alta muntanya,
com ja s’ha comentat, no estan
prou documentats, i no hi ha sèries
temporals suficientment extenses.
Tot i això, en el cas català
podem fer una petita reflexió,
comparant la superfície ocupada
per les espècies d’alta muntanya
en les dues darreres dècades.
Analitzant la distribució de les
espècies lligades als ambients
d’alta muntanya de Catalunya,
en base als atles d’ocells reproductors
de Catalunya de 1984 i
2004, s’ha mesurat el número de
quadrícules amb presència de cadascuna
d’aquestes espècies en
els dos atles en un període, per
tant, de 20 anys (fig. 3). En la totalitat
dels casos (10 espècies) hi
ha una disminució en el nombre
de quadrícules on l’espècie hi és
present.
Una part d’aquestes diferències
podria explicar-se per la diferència
en la metodologia i l’esforç
de mostreig (encara que aquest
és major en el darrer atles) però,
malgrat això, caldria aprofundir
més en els aspectes que poden
explicar aquesta davallada, ja siguin
factors climàtics, d’usos del
sòl, presència humana, etc.
A escala europea, BirdLife ha
elaborat un estudi que relaciona
el clima i la distribució de les
poblacions de les espècies reproductores
europees. A l’estudi,
s’han establert uns models per a
cada espècie, que intenten predir
la distribució d’aquestes espècies
a finals del segle XXI. Per veure
si el model és prou robust, s’ha
aplicat el model a les condicions
actuals i es mira si hi ha moltes
diferències entre la distribució
real i la resultant del model.
Aquesta modelització indica que
les espècies dels ambients alpins
catalans aniran desapareixent en
les properes dècades (taula 1).

implicacioNs EN la coNsERvació
Davant les tendències assenyalades
pels diversos estudis vers
les comunitats d’ocells de l’alta
muntanya, la designació d’espais
naturals protegits per si sola no
n’assegura la conservació. Les
amenaces per a aquestes comunitats
d’ocells estan lligades, per
una banda, a les transformacions
derivades de la presència humana
amb una incidència a curt
termini i, per altra banda, a les
transformacions ambientals que
afecten a mitjà o llarg termini.
En el cas dels riscos a curt termini,
la creixent presència humana
a l’alta muntanya amb activitats
recreatives (senderisme, esports
d’aventura, esquí, escalada, espeleologia,
vehicles 4x4 o motocicletes,
etc.) suposa un risc per al
medi natural a causa de la feble
regulació d’aquestes activitats i
del desconeixement per part dels
seus practicants dels riscos que
comporten. En aquest sentit, la
presència humana implica diferents
efectes, com ara més presència
de depredadors generalistes
com guineus o corbs (atrets
per l’augment de les deixalles), o
l’increment d’animals domèstics
com els gossos que poden afectar
les comunitats d’ocells alpins,
en destruir nius o pollades. Així
mateix, la simple presència d’infraestructures
associades a l’oci
poden provocar altres efectes,
com la col.lisió d’ocells amb les
instal.lacions de les pistes d’esquí,
etc.
Per tal de minimitzar els efectes
negatius de la presència humana
als ambients alpins, s’haurien
d’emprendre accions de regulació
de les activitats, de manera
conjunta, entre els gestors del
territori, la propietat i els usuaris
de les infraestructures de lleure
per compatibilitzar la conservació
i el lleure, analitzar la capacitat
de càrrega d’aquests ecosistemes
i estudiar quin és el llindar
en què les activitats humanes
són sostenibles. En el cas dels
riscos ambientals a llarg termini,
lligats al canvi climàtic i als canvis
d’usos del sòl, la seva predicció
és complicada i es fa difícil
avaluar quines accions caldria
emprendre per mitigar-los. Tot
i així, és fonamental redreçar les
polítiques actuals per tal de mitigar
els efectes associats al primer
i emprendre polítiques innova-
Fig. 3. Variació en el número de
quadrícules 10x10 que ocupen diverses
espècies, entre l’atles dels
ocells nidificants de Catalunya
1975-1983 i 1999-2004.
Nombre de quadrícules amb presència
Taula 1.- Detall de les espècies del medi alpí identificades per a Catalunya, ajustament del model per a cada espècie (en
base a la comparativa entre el model en data actual i la distribució actual), tendència estimada per als propers 50 anys i
situació en què quedarà l’espècie al Pirineu català.
Espècie Nom científic
ajustament del model:
molt bo bo moderat dolent
tendència estimada per als propers 50 anys:
desplaçament de
les poblacions al nord
Lagopus muta
Charadrius morinellus
Anthus spinoletta
Oenanthe oenanthe
Tichodroma muraria
Pyrrhocorax graculus
Montifringilla nivalis
Prunella collaris
desplaçament de
les poblacions al sud
situació en què quedarà l’espècie al pirineu català:
dores que minimitzin el segon,
i assegurar una gestió adequada
del territori per tal d’afavorir i recuperar
ambients necessaris per
a aquestes espècies. Tanmateix,
les estratègies de conservació actuals
estan basades en una visió
estàtica del món i, per tant, serà
essencial revisar i adaptar aquestes
estratègies tenint en compte
que les àrees protegides en un
futur potser ja no acolliran les espècies
per les quals es van designar
i que potser la xarxa d’espais
protegits podrà mitigar l’efecte
de la pèrdua d’hàbitat, però no
els efectes del canvi climàtic.
ajustament
del model
manteniment de
les poblacions
tendència de
distribució
situació al
pirineu català
Perdix perdix o
desconeguda
desaparició davallada augment desconegut
BiBlioGRaFia
ESTRADA J.; PEDROCCHI, V.; BROTONS, L. & HER-
RANDO, S. (eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya
1999-2002. ICO Ed. Lynx. Barcelona.
HUNTLEY. B.; GREEN, R.E.; COLLINGHAM, Y.C. & WI-
LLIS, S. 2007. A climatic atlas of european breeding birds. Durham
University. The RSPB and Lynx Editions, Barcelona.
MOLLER, A.P.; FIEDLER, W. & BERTHOLD, P. (Eds.)
2006. Birds and climate change. Academic Press. Elsevier Ltd.
MUSTIN, K.; SUTHERLAND, W.J. & GILL, J.A. 2007. The
complexity of predicting climate-induced ecological impacts. Climate Research.
Vol 35: 156-175.
PARMESAN, C. 2006 Ecological and evolutionary response to recent
climate change. Annu. Rev. Evol. Syst. 37: 637-669.
PLOMES 15

16
montserrat peret i Gasia
1. quiN lliGam t’uNEix a aquEst tER-
RitoRi?
Sóc filla del Pallars Sobirà
i bona part de la meva
vida l’he passada en aquest
territori, on hi vaig néixer,
créixer i estudiar fins que la
voluntat de tenir una formació
universitària em dugué
a Barcelona. El retorn al
Pallars va venir rodat i mig
forçat ja que la ciutat em va
permetre créixer, personal i
socialment, i en els darrers
anys he realitzat diverses
feines de responsabilitat de
gestió en l’administració
pública que m’han ensenyat
a veure el territori des d’un
punt de vista global i complex
al mateix temps. A més
a més, tota la meva família
és i viu al Pallars Sobirà i
provenen de petits pobles
allunyats del fons de la vall.
2. soviNt tRoBEm iNdREts aNomE-
Nats “malpaís”, la vida ERa REalmENt
taN duRa allà?
Els meus “padrins” eren de
pobles com Arestui i Baiasca
o Roní i jo els havia sentit
explicar vivències molt dures
vinculades sempre amb
la duresa del clima i de l’orografia
i la baixa productivitat
de les terres on, a més, les
comunicacions eren especialment
dolentes amb el fons
de la vall. Sempre recordo i
explico que vàrem proposar
a la padrina d’anar amb
la família al poble on havia
nascut i viscut la meitat de
la seva vida, (per buscar un
record familiar conjunt),
doncs bé, la seva resposta
fou: “ A mi no se m’hi ha
perdut res, allò és un mal
país! ”. Realment tots els seu
records eren de “penes” i
de molt esforç, i encara més
pel fet de ser una dona. En
PLOMES
DUES CARES DE
L’ALTA MUNTANYA
moNtsERRat pEREt i Gasia, és nascuda a Sort, llicenciada en Antropologia Cultural
per la Universitat de Barcelona i màster en Gestió del Patrimoni. Ha treballat en
l’administració local en tasques de gestió de temes turístics, de patrimoni cultural i
de gerència en el Consell Comarcal del Pallars Sobirà.
aquells anys el barem de valoració
del “mal país o bon
país” era en funció de les
dificultats que l’indret tenia
per cobrir les necessitats bàsiques.
Actualment allò que
abans eren llocs que sofriren
un important despoblament
són productes altament desitjats
i motiu d’especulació,
i les importants millores en
les comunicacions ho han
fet possible juntament amb
el canvi de la climatologia:
“els hiverns ja no són el que
eren”, comenten els padrins
de la comarca.
3. miRaNt FotoGRaFiEs dE Fa uN o
dos sEGlEs vEiEm uN paisatGE BEN
diFERENt a l’actual. com ERa l’alta
muNtaNya llavoRs?
El paisatge actual no té res
a veure amb el de temps enrere
i els nostres “padrins”
comenten que la muntanya
de la seva infància era una
“muntanya treballada”. Les
cases dels pobles eren plenes
de gent que treballava la
terra fins a bancals on avui
ens sembla impossible que
valgués la pena conrear-hi
o fer-hi arribar un animal. A
més, els animals eren l’altre
puntal de l’economia ja que
durant tot l’any anaven modelant
el paisatge i, de fet,
en formaven part. Abans el
paisatge era més harmònic,
les cases s’hi confonien i els
únics elements que hi sobresortien
eren els campanars
de les esglésies tot i que, al
mateix temps, la necessitat
feia que la mà de l’home arribés
de manera habitual a
indrets que actualment qualifiquem
de verges, tots els
racons dels nostres boscos
havien estat explotats.
4. i avui EN dia, quEda alGuN “malpaís”?
com Ha passat a sER la muNta-
Nya quE vEiEm?
Avui en dia no queden llocs
on la gent no desitgi anar i
tots els llocs que es consideraven
mal país ara es consideren
llocs amb encant. La
situació actual permet que
puguem gaudir d’aquests
llocs tant especials a diferència
dels nostres avantpassats
que els va tocar patir-los. La
muntanya que ens ha tocat
viure és més còmoda, qui
hi treballa ho fa en vehicles
adaptats i el bestiar es gestiona
d’una manera més extensiva.
Els pobles cada dia
s’assemblen més a les ciutats
pel que fa a avenços tecnològics
i, malgrat no comptar
amb algunes ofertes d’oci
i tenir una oferta cultural
concentrada en l’època estival,
les petites distàncies i
la inexistència d’aglomeracions
compensen amb escreix
les possibles mancances.
5. aBaNs Es paRlava dE tREBallaR
al Bosc, a la muNtaNya, a lEs pastuREs....
pERò avui EN dia paRlEm
dE tREBallaR a lEs pistEs d’Esquí,
al HotEls i REstauRaNts o amB EspoRts
d’avENtuRa. És REal aquEst
caNvi EN El modEl?
Els números canten i actualment
la gent de la muntanya
viu majoritàriament del turisme.
El model ha canviat
i treballar a la terra continua
sent dur ja que la seguretat
no existeix i les planificacions
són gairebé impossibles:
un part d’una vaca es
pot avançar o complicar-se,
una quinzena de pluges pot
fer malbé la collita i al bestiar
no pots explicar-li que
estàs malalt! Les feines que
ofereix el turisme, malgrat
el nombre d’hores que s’ar-
riba ha treballar, permet obtenir
un sou a final de mes,
un dia de descans setmanal
i les vacances establertes
legalment. Tot i així, hi ha
un petit percentatge de gent
que és capaç de combinar
les dues activitats: la ramaderia
i el turisme.
6. El sEctoR sERvEis com a pRiNcipal
FoNt d’iNGREssos, podRà maNtE-
NiR Els valoRs NatuRals quE l’HaN
pRopiciat?
Potser encara haurem arribat
a temps! Durant els anys
que la nostra muntanya va
viure el canvi econòmic la
gent pensava que el paisatge
i els valors que havien
conviscut amb ells fins al
moment es mantindrien
inalterables i se’n podria
gaudir il.limitadament. Vull
pensar que l’aturada que la
crisis actual ha comportat
permetrà que la consciència
que molts empresaris turístics
ja tenen de respecte als
valors naturals s’estengui a
tots els racons de la nostra
muntanya i puguem arribar
de nou a aquell equilibri tant
desitjat. Hem guanyat temps
per reflexionar i planificar,
la muntanya ha de continuar
tenint vida però hem de
pactar un nou model amb el
territori.
7. Cap a quin moDeL De DesenvoLupamENt
HauRíEm dE tENdiR?
Ningú té el mateix model al
cap, però el que veig és que
actualment hi ha una gran
distància entre el model de
muntanya que es vol des
de la “ciutat” i el model de
muntanya que volen els seus
habitants. Fins al moment
només hem estat capaços
de fer-nos retrets sense reconèixer
que si volem con

tinuar tenint i gaudint de la
muntanya hem de treballar
per trobar un pacte i que és
necessari afrontar com volem
que sigui la muntanya
dels nostres fills.
8. i com Ho vEu la GENt quE Hi viu
sEmpRE allà?
Hi ha gent que els sap greu
que aquesta eufòria constructora
s’hagi aturat i confien
que això tornarà a remuntar
com abans, mentre que la
resta esperem que el tipus de
construcció que es faci en
un futur tingui una racionalitat
i una sostenibilitat tant
ambiental, com social i econòmica.
És un tema complex
i cal un esforç d’empatia
per entendre que la gent
que ha viscut bona part de
la seva vida en un “mal país”
i que ara té l’oportunitat de
vendre un terreny ho faci i
s’asseguri la seva vellesa, i no
podem caure en la crítica fàcil
de demanar-los que no ho
facin, argumentant un benefici
col.lectiu. El nou model
ha de passar per no generar
expectatives com les que hi
ha generades a hores d’ara
que, en molts casos, acaben
en frustracions i en acusacions
d’engany.
9. ENs podRiEs diR quiN És El tEu
Racó FavoRit?
Hi ha dos camins històrics
que em fan sentir especialment
bé cada cop que els
camino: els antics camins
d’Olp a Altron i de Peramea
a Balestui. Les seves parets
de pedra seca, empedrats,
obagues amb molsa, fruiters
en els marges i ocells fan que
et sentis acompanyat en la
teva passejada i m’evoquen
directament a aquella muntanya
treballada i plena de gent
i bestiar, en definitiva una
muntanya plena de vida.
pERE iGNasi isERN és fotògraf professional de natura,
especialitzat en fotografia de la fauna i la flora de l’alta
muntanya pirinenca i ha publicat reportatges fotogràfics
en diverses revistes de prestigi (com National Geographic,
Naturaleza Salvaje o Natura Catalana). Fotògraf
i naturalista i, a més, de realitzar diverses xerrades,
exposicions, publicacions de fotografies en revistes
i llibres vers l’entorn de l’alta muntanya pirinenca és
col·laborador habitual del Departament de Medi Ambient
i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i amb
l’ONCFS francesa en els censos de diferents espècies
d’animals i plantes de l’alta vall del Ter.
1. quiN lliGam t’uNEix a aquEst tER-
RitoRi?
El lligam és tant a nivell personal
com professional, ja que
per una banda visc i treballo en
aquest territori: professionalment
com professor i director
de l’institut de Camprodon he
fomentat l’estudi i la sensibilització
dels meus alumnes cap
a la fauna i la flora de l’alta vall
del Ter amb nombroses sortides
de camp i treballs sobre els
ecosistemes de l’alta muntanya
pirinenca. Així mateix també
sóc Jutge de Pau de Camprodon
i formo part del Patronat
Germans Vila Riera, un dels
seus principals objectius del
qual ha estat la protecció i divulgació
científica dels nostres
espais naturals. Actualment
soc fotògraf i naturalista d’alta
muntanya i col.laborador habitual
amb l’administració catalana
i francesa en els censos
de diferents espècies d’animals
i plantes de l’alta vall del Ter.
2. quiNEs sóN lEs caRactERístiquEs
quE FaN diFERENt Els amBiENts d’alta
muNtaNya dEls dE la REsta dE
cataluNya?
La climatologia extrema amb
un relleu abrupte i en alçada
–circs glacials farcits de llacs-
converteixen el medi alpí en
un bioma fràgil i difícil pels éssers
vius, semblant a la tundra
europea, on gairebé només
sobreviuen espècies vegetals
com les gramínies, salicàcies i
ericàcies. Aquests organismes
formen part de la cadena alimentària
d’animals com l’isard
(Rupicapra rupicapra), l’ermini
(Mustela erminae), la perdiu
blanca (Lagopus muta), el pardal
d’ala blanca (Montifrigilia
nivalis), l’àliga daurada (Aquila
chrysaetos), etc. i que manifesten
unes condicions morfològiques
excepcionals per poder
adaptar-se a aquests meravellosos
ecosistemes.
3. HaN caNviat Els amBiENts d’alta
muNtaNya a l’actualitat REspEctE
aNys ENRERE? quiNa cREus quE És
la sEva tENdèNcia?
L’escalfament del planeta suposa
desplaçaments en les espècies
en altitud i cap el nord.
Algunes plantes com el ranuncle
glacial (Ranunculus glacialis),
espècie que en flor té el rècord
altitudinal europeu, podria
desaparèixer de les nostres
contrades. En relació amb els
animals, els ocells són molt vulnerables
i, per exemple, la perdiu
blanca suporta malament
les altes temperatures i si les
nevades es retarden o no nevés
estaria a l’abast de qualsevol
depredador.
4. cREus quE actualmENt Hi Ha uN
caNvi REal dE modEl d’ús dEl tERRitoRi
i dEl mEdi dE l’alta muNtaNya?
Sí, ja que fins a mitjans del segle
passat la ramaderia fou l’activitat
fonamental de l’alta muntanya
catalana mentre que, en
l’actualitat, hi ha un canvi en
el model d’ús cap a activitats
recreatives i d’oci (senderisme,
esquí, escalada,...).
5. lEs activitats HumaNEs EN Els
daRRERs sEGlEs HaN pRoduït pRo-
FuNdEs altERacioNs. quiNs sóN Els
Riscos mÉs GRaNs als quals s’EN-
FRoNtEN aquEsts amBiENts i EspèciEs
avui EN dia? Està a lEs NostREs
maNs miNimitzaR-los?
Tal i com he esmentat, crec
que els riscos principals són
la contaminació i el canvi climàtic,
però també l’afluència
massiva de persones en aquest
medi per a practicar-hi tota
classe d’esports (muntanyisme,
escalada, esquí, motos
de neu, parapent, etc), així
com l’alteració de l’hàbitat
associada a aquesta presència
humana (a causa de la
instal·lació de complexes turístics
i obertura de pistes,
etc.). També poden haver-hi
pere ignasi isern
altres riscos, ja que per exemple,
actualment a l’alta vall del
Ter hi ha un projecte d’instal.
lació d’un parc eòlic des de
Coll d’Ares fins prop del Pic
de Costabona (2464 metres).
6. És compatiBlE El dEsENvolupamENt
Humà actual dE lEs zoNEs
d’alta muNtaNya amB la coNsERvació
dEls valoRs NatuRals quE
allotGEN?
Caldria sensibilitzar la població
amb l’educació, la divulgació i
la conservació dels valors naturals
d’aquest medi. Les administracions
públiques autonòmiques
i comarcals haurien
de senyalitzar l’ús de camins,
espais protegits, restringir el
pas de vehicles, maquinaria,
cables, etc. i minimitzar tot allò
que pugui representar un impacte
visual o auditiu.
7. Cap a quin moDeL De DesenvoLupamENt
HauRíEm dE tENdiR?
Ens hauríem d’acostar a models
dels països nòrdics (com
ara els països escandinaus) que
en aquests aspectes estan més
avançats.
8. com cREus quE vEuEN aquEst modEl
la poBlació dEl tERRitoRi?
La majoria de la població
defensa els criteris de conservació
de la fauna i la flora
i dels espais naturals que formen
els ecosistemes de l’alta
muntanya.
9. ENs podRiEs diR quiN És El tEu
Racó FavoRit? quiN És El sEu FutuR?
L’alta vall del Ter, amb pics
com el Gra de Fajol o circs
com el de Concròs, uns paisatges
fascinants on hi trobem
els animals i les plantes més
rellevants del medi alpí. Seria
convenient que aquest biòtop
arribi a formar part d’un espai
protegit com el d’un possible
futur Parc Natural dels
Pirineus.
PLOMES 17

18
PLOMES
voluNtaRiat a
l’alta muNtaNya
Els paisatges de les parts més altes dels pirineus –i d’altres
grans serralades d’Europa i d’arreu del món– es caracteritzen per
la manca de vegetació arbòria i pel predomini absolut dels prats
i dels ambients de roca. aquests paisatges oberts d’alta mun-
tanya són anomenats sovint ambients alpins, però aquest terme
no sempre s’utilitza de forma adequada.
El voluntariat ambiental, entès
com aquelles iniciatives socials
que es desenvolupen de manera
altruista, lliure i sense ànim de
lucre, té a SEO/BirdLife la finalitat
que els participants realitzin tasques
directes de millora ambiental
i de conservació del patrimoni
natural.
La delegació de SEO/BirdLife a Catalunya
té una àmplia experiència
en l’organització de campanyes i
programes de voluntariat a diferents
espais de Catalunya i en el
medi alpí, en concret, es realitzen
programes de voluntariat al Parc
Natural de l’Alt Pirineu (PNAP) i al
Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany
de Sant Maurici (PNAESM).
Les tasques realitzades pels voluntaris
en aquests dos programes
han estat diverses. Entre les
que més dedicació suposen hi ha
el seguiment d’espècies amenaçades
o sobre les quals manca
informació (distribució, densitat,
etc.) o tasques diverses (com
l’eliminació d’espècies al·lòctones
o tasques d’ús públic). En relació
amb el medi alpí, en ambdós
parcs s’ha treballat en el seguiment
de l’èxit reproductor de la
perdiu blanca (Lagopus muta),
una espècie amenaçada i catalogada
com a vulnerable en el Libro
rojo de la Aves de España. Els resultats
dels censos, realitzats pels
voluntaris conjuntament amb els
tècnics dels parcs, s’incorporen
a les bases de dades dels parcs i
representen les dades d’èxit reproductor
de l’espècie per aquell
any i localitat.
Jordi prieto
L’objectiu d’aquests dos programes
de voluntariat és el de
col·laborar amb els parcs en la
millora del coneixement de les
espècies i de la qualitat dels hàbitats.
Per això, SEO/BirdLife ha
coordinat al llarg d’aquests anys
més de 190 voluntaris, repartits
en 26 torns (amb un promig de 9
dies cadascun) i amb un esforç de
més de 1.750 hores de dedicació
en els dos parcs citats (en el cas
del PNAP només es van fer activitats
els anys 2006 i 2009).
Els voluntaris valoren molt positivament
el fet de poder treballar
amb aquestes espècies, algunes
d’elles amenaçades, i encara més
pel fet de fer-ho en un entorn natural
privilegiat i treballant conjuntament
amb els tècnics dels
parcs. Tanmateix, realitzar un voluntariat
a zones d’alta muntanya
no és fàcil. Així, per exemple, cal
tenir present que l’accessibilitat al
medi, especialment en els mesos
d’hivern, és complicada i, fins i tot
en els mesos en els quals la climatologia
és més benigna, accedir
a l’alta muntanya requereix estar
en un bon estat físic, ja que s’han
de fer llargues caminades i salvar
desnivells importants.
Malgrat tot, l’opinió de les desenes
de voluntaris que han passat per
aquests camps sempre és positiva
i el fet de saber que els seus esforços
serveixen per incrementar
el coneixement i la conservació de
l’avifauna amenaçada els comporta
una gran satisfacció, cosa que
fa que, sovint, es vulgui repetir
l’activitat en anys posteriors per
seguir amb aquesta implicació i
col·laboració.
Des de la delegació valorem la collaboració
entre els parcs naturals
i la nostra entitat com a molt positiva,
i entenem la participació
dels voluntaris com una eina de
sensibilització i intercanvi d’experiències
molt important. Un
agraïment per endavant a tots
els participants d’aquests programes
i el nostre més sincer
reconeixement.
voluntaris Nº dies Nº hores Nº torns
PNAESM PNAP PNAESM PNAP PNAESM PNAP PNAESM PNAP
2002 12 - 18 - 144 - 2 -
2003 27 - 18 - 144 - 3 -
2004 27 - 27 - 216 - 3 -
2005 27 - 30 - 240 - 3 -
2006 26 7 30 8 240 64 3 1
2007 7 - 10 - 80 - 1 -
2008 21 - 30 - 240 - 3 -
2009 21 14 30 16 240 128 3 4
total per parc 168 21 193 24 1.544 192 21 5
total ambdós parcs 189 217 1.736 26
Jaume soler

i Jo, què Hi puc FER?
1. Les espècies adaptades a les dures condicions de l’alta muntanya
sovint només les trobem en aquest medi, i a Catalunya aquest ambient
és força restringit en proporció a la resta del territori. Apreneu,
doncs, a reconèixer aquestes espècies i a respectar-les per poder
gaudir-ne en el futur.
2. Les condicions de l’hivern a la muntanya són molt dures i els ocells
tenen els recursos limitats. Qualsevol molèstia implica una despesa
extra d’energia i, especialment en aquesta època d’escassetat,
suposa un perill per a la seva supervivència. No circuleu fora de les
zones autoritzades i feu cas de la senyalització per no destorbarlos.
Si teniu la sort de trobar-vos amb aquest ocells, gaudiu-ne però
no els perseguiu, ja que cada molèstia representa un risc afegit per
a la seva supervivència.
3. A l’estiu, la major accessibilitat a la muntanya implica una major
afluència de visitants. Quan practiqueu activitats (senderisme, esports
d’aventura, esquí, escalada, espeleologia, vehicles 4x4 o motocicletes,
etc.) sigueu respectuosos amb el medi per no deteriorar
el fràgil ecosistema de l’alta muntanya i per no molestar els ocells
que hi viuen.
4. Mantingueu l’entorn net i no tireu deixalles ja que les restes orgàniques
poden atraure depredadors oportunistes que poden atacar els
ocells. Tingueu en compte que en l’època de reproducció els ous i els
polls són molt vulnerables.
5. La presència d’animals domèstics (com ara els gossos) també poden
afectar les comunitats d’ocells alpins amb la destrucció de nius
o la depredació de polls. En aquest entorn, aneu amb els gossos lligats
o mantingueu-los sempre a prop vostre.
6. Per observar o fotografiar la fauna respecteu una distància prudent,
no us apropeu massa, i tingueu cura de no molestar-los.
moNtEs dE lEóN
SIERRA DE LOS ANCARES
I DE CABRERA
coRdillERa caNtáBRica
zoNEs alpiNEs
impoRtaNts d’EspaNya
sistEma cENtRal
SIERRA DE GREDOS
I GUADARRAMA
marc martin
sistEma iBÉRico
SIERRAS DE LA DEMANDA, DEL
URBIÓN, CEBOLLERA I MONCAYO
SIERRAS DE
CUENCA I TERUEL
piRiNEus
sistEmas BÉticos
SISTEMA PENIBéTICO (SIERRA NEVADA I BAzA) I
CORDILLERA SUBBéTICA (SEGURA I CAzORLA)
PLOMES 19

20
itiNERaRis pEls amBiENts alpiNs catalaNs
itiNERaRis pEl ciRc dE colomERs (val d’aRaN)
al paRc NacioNal d’aiGüEstoRtEs i EstaNy dE saNt mauRici
aquesta zona d’alta muntanya granítica, amb un munt d’estanys d’aigües transparents, pertany a la zona perifèrica
del parc Nacional. prop del refugi de colomers encara hi ha una mica de bosc de pi negre però, a mesura que pugeu,
entrareu de ple al domini dels roquissars i els prats alpins. dormir al refugi (2.130 m) us permetrà aprofitar més el dia
per descobrir les parts altes de la vall o fins i tot pujar a algun cim on poder sorprendre alguna perdiu blanca.
REcoRREGut:
Per arribar al refugi s’ha de caminar unes dues hores des de
l’aparcament dels Banhs de Tredós. També hi ha la possibilitat
de pujar un tros amb taxis 4x4 (informeu-vos prèviament dels
horaris).
Sortint del refugi ben d’hora, hi ha dues opcions de circuit
molt recomanables:
• El circuit petit està senyalitzat amb marques de color
groc i es pot fer en unes tres hores de caminar, passant
pels estanys Mòrt, Garguilhs o Cabidornats.
• El circuit gran demana unes cinc hores de caminar i puja
fins als 2.600 m d’altitud al Còth de Pòdo. Les marques
són de color vermell, malgrat que en alguns trams cal
parar atenció per seguir el camí desdibuixat.
La millor època per poder fer aquests camins és de finals de
juny a octubre, malgrat que a l’agost hi ha força gent. Si es vol
fer nit al refugi cal tenir present que s’ha de reservar plaça.
EspèciEs:
No serà difícil poder observar algun dels grans rapinyaires
pirinencs com el trencalòs, el voltor o l’àguila daurada. Altres
espècies interessants que es poden veure són el cercavores,
el còlit gris, el grasset de muntanya, les gralles de bec vermell
i bec groc, el xoriguer o fins i tot podem trobar la perdiu
blanca, en el circuit gran, a principis d’estiu, quan encara hi ha
una mica de neu als cims. Als estanys i rierols hi viu la merla
d’aigua i també s’ha arribat a veure algun bernat pescaire.
Pel que fa als animals de pèl, gairebé segur que trobareu algun
grup d’isards i colònies de marmota, sota els ports de Colomers
o de Ratera, i si pareu atenció potser podeu arribar a observar
l’aparició d’algun ermini a les zones més pedregoses.
Gerard Giménez
Tècnic del Parc Nacional d’Aigüestortes
i Estany de Sant Maurici
itiNERaRi dEl muNtaNyó d’àRREu (pallaRs soBiRà) al paRc NatuRal dE l’alt piRiNEu:
El recorregut permet veure gairebé tots els ambients oberts d’alta muntanya, tant subalpins com alpins, en un
interval altitudinal entre 2.000 i 2.500 m, al límit entre els pirineus d’influència mediterrània i els d’influència atlàntica.
la major part de l’àrea és inclosa en l’espai xarxa Natura 2000 alt pallars, i la serra de Baciverols ja és dins els
límits del parc Natural de l’alt pirineu. a la part baixa hi ha pastures subalpines, en gran part originades per desforestació,
i matollars de bàlec, bruguerola i ginebró, enmig dels quals apareixen alguns afloraments de roca. a partir
dels 2.300 m comença l’estatge alpí, dominat per pastures rases. més amunt, entre el cap del muntanyó d’àrreu i
la serra de Baciverols, predominen els ambients rocallosos –sobretot les grans tarteres– que formen mosaics amb
prats i matollars nans.
REcoRREGut:
L’inici de l’itinerari se situa entre els km 47 i 48 de la carretera
C-28, al principi del tram més suau abans d’arribar
al port de la Bonaigua des del Pallars Sobirà. Pujant veureu
a mà dreta de la carretera una esplanada que serveix
d’aparcament on comença el camí, senyalitzat amb pintura,
que arriba a la capçalera de la petita vall al fons de la
qual hi ha un estanyol (bassa del Pudo o del Boscàs) i gira
cap a l’est per dirigir-se cap a l’estany del Muntanyó d’Àrreu.
PLOMES
A partir d’aquest punt es deixa el camí i se segueix sempre
en sentit nord, tot seguint els vessants orientals del tuc de
la Cigalera, del Muntanyó d’Àrreu i de la serra de Baciverols.
Primer es pot seguir un camí més o menys marcat, per on
se sortirà a la capçalera de la vall d’Àrreu. Més endavant és
millor caminar camp a través, ascendir progressivament i
passar a la capçalera de la vall de Garrabea i a la carena de
la serra de Baciverols, que separa la vall anterior i la de Baciver,
ja al vessant atlàntic.

Per fer l’itinerari cal una caminada de mig dia, preferentment
al matí. No es recomana fer-lo quan és cobert de neu, tant per
la dificultat d’avançar com pel risc d’allaus i gel. Tanmateix, sí
que resulta interessant fer caminades curtes pels vessants
sobre la carretera quan només estan mig nevats.
EspèciEs:
A l’època de cria, a les pastures de l’inici de l’itinerari es poden
veure aloses, còlits grisos i grassets de muntanya, amb
l’afegit d’algunes cotxes fumades i alguna verderola i, a l’estiu,
petits estols de passerells i llucaretes. A mesura que pugem,
als matollars és freqüent el pardal de bardissa, alguna merla
de pit blanc i són un bon lloc per observar la perdiu xerra. Més
amunt, als afloraments de roca, podem trobar merla roquera,
que es fa més freqüent als vessants pendents entre el tuc de
la Cigalera i la serra de Baciverols, sempre en densitat baixa.
A les tarteres del circ de Garrabea i, sobretot, a la carena de la
serra de Baciverols s’hi pot observar el cercavores i, amb sort,
la perdiu blanca. En tot l’itinerari, cal anar mirant el cel, ja que
és fàcil veure rapinyaires (àguila daurada, voltor, trencalòs,
xoriguer) i gralles de bec groc i bec vermell.
A l’hivern, les densitats d’ocells són molt febles, però la zona
és interessant sobretot per la possibilitat de trobar alguns estols
de pardal d’ala blanca als vessants mig nevats, així com
també grives cerdanes als matollars sobre la carretera.
Pere Aymerich
Parc Natural de l’Alt Pirineu
Jaume soler
PLOMES 21

22
la custòdia EN amBiENts alpiNs
Elisabet del Valle
aquest article mostra experiències de custòdia del territori en ambients alpins. la custòdia del territori
pot esdevenir una estratègia útil de gestió i protecció dels hàbitats i paisatges alpins, però a
diferència d’altres ambients, l’alta muntanya és singular i imaginativa pel que fa a la custòdia, com
ens demostren els exemples següents.
l’aplicació dE la custòdia dEl tER-
RitoRi EN amBiENts alpiNs
En hàbitats i paisatges alpins la
propietat privada representa un
percentatge baix i generalment
es tracta de terrenys públics. Segons
l’anuari 2007 d’Europarc-
Espanya, un 73% del territori
que es troba per sobre dels 1.500
metres és el que més protecció
rep, atès que forma part dels
espais gestionats per l’administració
competent. Quatre dels
Un altre exemple d’organització privada
amb finalitats de conservació mitjançant
la custòdia dels espais alpins
és l’anomenada Mountain Wilderness.
Aquesta entitat està formada per alpinistes
de tot el món amb l’objectiu de
protegir i tenir cura de l’entorn muntanyenc
i recuperar zones que s’estiguin
degradant a través d’una reforma de la
Malgrat estar al límit del medi alpí, un
altre exemple de custòdia en el territori
català en ambients supraforestals
és la recent compra del cim de la
muntanya del Matagalls al Montseny
(1.697 m) per part de la Diputació de
Girona. Aquesta finca forma part de la
PLOMES
ExEmplEs a cataluNya
Muntanya d’Alinyà, Obra Social Caixa Catalunya
14 parcs nacionals existents a
l’Estat espanyol es troben per
sobre dels 1.500 m i que el 64%
dels espais protegits a l’Estat
són boscos i pastures de muntanya.
Així doncs, l’acció pública
de conservació és especialment
important en ambients alpins.
Això, i el fet que es tracta d’indrets
on la presència i l’activitat
humana és baixa, excepte en
aquells llocs molt transformats
Una adquisició en el territori català
de finques que contenen espais de
prats alpins, per part de l’Obra Social
de Caixa Catalunya, és el cas de
la muntanya d’Alinyà,. L’entitat de
custòdia ha marcat com a objectius
prioritaris la protecció i conservació
de l’entorn natural de l’espai tot compatibilitzant
l’activitat tradicional
ramadera de la població. Així mateix,
també s’han dut a terme actuaci-
2) mountain Wilderness: esport i custòdia alpina
1) la muntanya d’alinyà (alt urgell)
cultura alpinística. L’entitat anima els
excursionistes de muntanya a col.laborar
en l’eliminació o la reutilització
d’instal.lacions obsoletes per al benefici
del paisatge i l’entorn.
La secció catalana d’aquesta associació
es va constituir l’any 1989 amb
l’agrupació de les persones que volen
conservar l’alta muntanya. Com la res-
3) El cim del matagalls (parc Natural del montseny)
Reserva Natural del Matagalls, dins
del Parc Natural del Montseny, considerat
Reserva de la Biosfera. L’objectiu
d’aquesta adquisició és millorar la
gestió d’aquest espai protegit pel que
fa a la gestió de l’ús públic i les mesures
correctores adients per corregir
per les infraestructures, fa que
les iniciatives de custòdia del territori
siguin escasses en aquests
ambients. Donada la seva importància
botànica i faunística,
hi ha un convenciment clar sobre
la necessitat de conservar el
medi alpí, amenaçat i en fase de
deteriorament. En conseqüència,
s’han desenvolupat diverses
estratègies de conservació, protecció
i recuperació des de diferents
sectors.
ons centrades en l’estudi del sistema
natural i la difusió del patrimoni
adequant itineraris i senyalitzacions.
L’adquisició de finques per a la
conservació i gestió del patrimoni
natural és l’estratègia de custòdia
de màxim compromís per part d’una
entitat.
per a més informació:
http://obrasocial.caixacatalunya.
com/osocial/main.html?idioma=1
ta de delegacions, l’entitat fa accions
de neteja, restauracions d’espais naturals,
controls ambientals i recuperació
de l’entorn en finques alpines, i també
es dediquen a fer reivindicacions per a
la qualitat de l’alta muntanya.
per a més informació:
www.mountainwildernesscatalunya.
org/
els impactes generats per aquest ús,
així com també protegir ecosistemes
potencialment degradables per la seva
fragilitat
per a més informació:
www.ddgi.cat/webddgi/noticia.
do?opcio=0&codi=3265

ExEmplEs FoRa dEl NostRE tERRitoRi
1) El cas d’andorra
Un altre tipologia d’experiència la podem
trobar en el cas del Principat d’Andorra.
La seva superfície muntanyosa
és considerable i més del 80% del territori
és propietat pública. Els terrenys
comunals són propietat de les parròquies
o dels quarts. Al segon inventari
d’acords de custòdia corresponent a
l’any 2005, elaborat per la Xarxa de
Custòdia del Territori, es recull que
l’Associació de Defensa de la Natura
(ADN) d’Andorra va tancar un acord el
2004 en una finca privada d’alta muntanya
anomenada “El Cortal del Coix”,
però per decisió dels propietaris es va
finalitzar l’acord durant el 2007.
“El Cortal del Coix”, Associació de Defensa de la
Natura d’Andorra
2) Escalar per uns cims Nets
De manera similar, al País Valencià
s’està iniciant un projecte amb la
col.laboració de la Federació d’Esports
de Muntanya i Escalada i el suport de
l’Obra Social de Caixa Catalunya, ori-
Projecte Cims Nets d’AVINENÇA
entat a la gestió de cims i paratges de
muntanya.
La iniciativa, liderada per l’Associació
Valenciana de Custòdia i Gestió
Responsable del Territori (AVINENÇA),
respon al nom de Cims Nets i s’adreça
a excursionistes valencians que vulguin
conservar i recuperar zones de
muntanya emblemàtiques i els seus
accessos.
La finalitat és establir acords amb els
propietaris, ja siguin públics o privats,
per implicar-los en la gestió dels cims
o les àrees de muntanya que es considerin
emblemàtiques o singulars a través
de l’elaboració d’un pla de gestió
específic. AVINENÇA en aquest projecte
té un rol assessor: posa a disposició
la realització dels documents d’acord i
fa recerca de fonts de finançament per
portar a terme les actuacions previstes
per a cada espai.
per a més informació:
www.custodiaterritorivalencia.org
PLOMES 23

Amb el suport de: