Va entrar en la meva vida d'una revolada, sense demanar ... - Cga.es

fins per fer-me entrebancar. Han passat tres anys i encara
tinc ben viva la imatge de les seves mans lliurant-me la llibreta
amb tapes folrades de pell de color violeta. «Aquest
diari és més teu que meu», em va dir. I jo no vaig gosar
contradir-la perquè estava passant una molt mala temporada.
Em va semblar que si me’l llegia potser podria donarli
el cop de mà que li calia per sortir del pou on havia anat
davallant de mica en mica. Me’l vaig quedar amb la certesa
que podria retornar-li al cap d’un temps, però a la vida les
coses no surten gairebé mai com un vol, sinó com l’atzar
provoca que s’esdevinguin.
Vam quedar d’anar-nos veient de tant en tant, de no
perdre l’amistat que havíem sabut forjar en l’any i mig de
constant apropament, amb els entrebancs que suposaven la
meva dèria per marcar un espai prudent d’objectivitat a
la nostra relació i el seu anhel constant d’ultrapassar-lo.
Aquest fet i la seva especial i angoixant situació van provocar
el trencament definitiu de la nostra relació.
En el moment de lliurar-me el seu diari, jo no era gens
conscient que signifiqués un punt final, però ella ja ho
devia intuir: l’endemà ingressava en una clínica de la capital.
No me’n va voler dir res, potser per estalviar que un
apressat atac de paternalisme per part meva provoqués la
continuació d’una relació que ella ja comprenia que no
portava enlloc, almenys al lloc on ella volia anar. Va ser un
gest de generositat que només vaig arribar a entendre dies
més tard, quan la seva cosina em va explicar com estaven
les coses. D’aleshores ençà, no l’he tornada a veure més: va
10